Redescobrir - El Pou Digital · Juliol-agost 2012:Layout 1 02/07/2012 9:26 Página 5. 6 EL POU · JULIOL-AGOST 2012 de mes a mes Torres i Pubill guanyen el Triatló Ciutat de Manresa

3EL POU · JULIOL-AGOST 2012

Redescobrirel Bagesed

itoria

l

l Bages no és un pol d’atracció turísticadel país. Durant anys, les tasques peraconseguir certes sinergies de dinamit-zació econòmica en aquest àmbit s’hanportat a terme de manera atomitzada.Tothom escombrava cap a casa i provavade treure rendiment de les seves petitesperles arquitectòniques, joies artístiques

o meravelles naturals. Aquesta dispersió també està lli-gada a l’heterogeneïtat de fesomies de la comarca. Poctenen a veure les zones properes al Solsonès o l’Anoiaamb els encants i l’opulència de Montserrat, la repúblicaindependent del Moianès, el castell de Cardona, el com-plex de Món Sant Benet o el patrimoni històric i urbà dela capital Manresa. De tota manera, l’ideal d’un totpaquetitzable s’ha treballat des de dife-rents fronts buscant punts de similitudque contribuïssin a cohesionar el territoricom ara la gastronomia, el llegat històrico l’entorn paisatgístic del curs de laSèquia, per exemple. L’empresa no ésgens fàcil perquè es combinen aparadorsde primer ordre com Montserrat (quecosta de mantenir, però necessita pocapromoció per atraure visitants) ambapostes de continuïtat incerta com SantBenet i, sobretot, altres iniciatives menysprofessionalitzades i lligades a l’oci, la res-tauració i els serveis als municipis méspetits, però amb un entorn natural propi-ci per ser lloc de descans o estiueig,sobretot per als que provenen de l’àreametropolitana.

En aquest número hem posat sobre lataula les diferents opcions que té un hipo-tètic foraster si es planteja passar uns dieso part de les vacances a la nostra comarca.L’oferta, tot i que sovint és força descone-guda per a la majoria d’autòctons, ésàmplia, tant pel que fa als preus com en ladiversitat i tipus d’allotjament, les atrac-cions més properes i les activitats d’ocicomplementàries a l’estada. Cert és que hiha al·licients en tot l’espectre d’interessos,des de l’estrictament cultural al d’esbarjo,passant pel vessant esportiu i/o lligat al

medi natural. La gran conclusió és que, sent-hi al costat,desconeixem alguns dels indrets més bells del territori il’activitat que s’hi porta a terme. Són espais amb poten-cial turístic i, potser, sense adornar-nos-en, els menyste-nim. És el mateix fenomen de baixa autoestima que ensatribuïm els manresans. La ciutat (i la comarca) tenenpotencial, però ni nosaltres mateixos hi creiem. El treballque es fa des d’algunes institucions com el ConsellComarcal ha començat a donar fruits, però, de maneramolt lenta, i entorpit pels efectes de la crisi devastadora.Com dèiem, però, la posada en valor del territori passaper l’estima, el respecte i la cura d’aquells que hi habiten.Passejar, gaudir-ne, i conèixer el nostre entorn immediatés un primer pas cap a la seva revalorització. Un procésde redescobriment del Bages.

E

Juliol-agost 2012:Layout 1 02/07/2012 9:26 Página 3

4 EL POU · JULIOL-AGOST 2012

notícies del pouTresserras clou el cicle 25 anys del PouEl comunicòleg i exconseller de Cultura Joan ManuelTresserras va pronunciar el dia 6 de juny l’última conferèn-cia del cicle organitzat per la revista coincidint amb el seu25è aniversari. Sota el títol Global local: noves formes decomunicació, Tresserras va completar amb una conferènciamagistral la visió de futur del periodisme local a través de laxarxa encetada per Vicent Partal una setmana abans. En elmateix acte es va presentar la revista de juny, que dedica eltema central a parlar dels grups neofeixistes.

Carles Claret obre les festes del Barri AnticEl dia 8 de juny, el cap de redacció de la revista, CarlesClaret, va obrir les festes del Barri Antic amb un discurs con-tundent que apel·lava a la unitat d’entitats i polítics per atu-rar la degradació del nucli antic de la ciutat. Un centenar depersones, comptant-hi l’alcalde, Valentí Junyent, i el regidorde Cultura, Joan Calmet, així com els membres de la juntade l’associació de veïns, es van aplegar al claustre del con-

vent de les Caputxines del carrer de Talamanca per donar eltret de sortida a les festes del barri. El colofó del pregó vaser la intervenció del jove violinista Pítia Claret (nebot delpregoner), de tan sols onze anys, que va subratllar musical-ment els versos del sonet «Em plau d’atzar...», de JosepVicenç Foix, corresponent al recull Sol i de dol del poetabarceloní. L’acte va acabar amb unes breus paraules del’alcalde, Valentí Junyent, que van precedir l’actuació de lacoral Lupulus Ensembla.

Enric Oller i Tomàs Molinaguanyen l’EcoTourRACC

El dia 17 de juny,Tomàs Molina, capde meteorologia deTV3 i director ipresentador delpro grama Espai Ter -ra de TV3, i EnricOller, periodista dela cadena, expertco pil ot i col·labo -rador de la revista,van resultar vence-dors de la categoria de cotxes elèctrics a l’EcoTourRACC,amb un Peugeot iOn cedit pel concessionari Mavisa.

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R.Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Pep Corral, Jordi Estrada, Olga Garcia, Xavi López, Aida Mallofré,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí

Col.laboradors: Jordi Badia, Isaac Bosch,Lluís Calderer, Maria Camp, Aida Cantero,Llorenç Capdevila, Anna Crespo, LauraEstrada, Manel Fontdevila, RamonFontdevila, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, EduardMerly, Enric Oller, Marcel Pérez, MariaPicassó, Guillem Puig, Quaderns de Taller,Maurici Ribera, David Torras, Ignasi Torras,Laura Vidal, Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Llibreria Sobrerroca, SA. Tel. 93 873 44 58Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina



De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes d’HamburgMeritxell Albiol 8

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 9

TEMA DEL MES:La cara turística del BagesNúria Closas / Anna Pujol 10

La rutaUna volta per la serra del MontcogulAnna Pujol / Aida Cantero 17

Observatori de naturaJordi Badia 19

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 21

L’EntrevistaLaia Noguera i ClofentJordi Sardans 22

Quadern obertTon Baraut 27

Fila CulturalPropostes d’oci d’estiuPep Corral 28

Patrimoni ciutadàEl quiosc de l’ArpaLluís Virós 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 31

Fa 25 anys...Jaume Puig 32

Crònica socialIgnasi Torras 33

Sopars de duroEduard Merly / Guillem Puig 35

Vins del BagesChristian Carné 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 278 - Juliol-agost 2012

l’opinió del lector

El PSC proposa unpacte social de governabilitat

El PSC de Manresa, des del lideratgede l’oposició, no comparteix en abso-lut el balanç triomfalista que l’alcaldeha fet del seu primer any de govern.Per començar, lamenten que de les 61mesures incloses en el balanç no n’hihagi cap per generar ocupació.Segons Felip González, primer secre-tari del PSC, «si preguntes a la gentquè ha fet CiU per lluitar contra lacrisi, generar ocupació o millorar laqualitat de vida dels més necessitats,no et sabran dir ni una sola mesura».

Així doncs, enfront dels quatre eixosde govern en què CiU ha basat la sevaacció de govern –«ningú sap si real-ment tenen contingut», afirmaGonzález–, els socialistes reivindiquen«les prioritats de la ciutadania, espe-cialment les d’aquells que ho estanpassant pitjor amb la crisi», que serien«fonamentals» si el PSC governés:«ocupació, serveis socials, sanitat ieducació». González opina que «enaquest sentit, el lideratge social quehavia d’assumir l’alcalde no el veiemper enlloc, ni nosaltres ni les entitatssocials amb què ens hem reunit en lesdarreres setmanes».

Pel que fa a les crítiques de Junyent al’oposició, el primer secretari del PSCrespon a l’alcalde amb una proposta«seriosa i sincera» de col·laboració,però no només amb CiU sinó amb laresta de partits i agents socials i cívicsde Manresa. Felip González ha enviatuna carta a Junyent i a tots els grupsmunicipals (excepte a PXC) –i també aICV-EUiA– en la qual els convida a tre-ballar aquest estiu per elaborar i sig-nar conjuntament el Pacte Social deGovernabilitat: els manresans i man-resanes al centre de tot. Un pacte –diula carta– «sense limitacions polítiquesprèvies, partint de zero, sense aprio-rismes. Un pacte que no només ha deser polític, sinó que s’ha de posar adebat amb la societat manresana i,

sobretot, amb els seus agents socials ieconòmics: sindicats, empresaris,entitats veïnals... i amb tothom quecregui que pot aportar coses positi-ves, des de la diferència, però buscantel mínim comú denominador. I ambvoluntat d’acord, conscients de quècap de nosaltres tenim la veritat abso-luta».

González diu als partits al seu escritque «de la síntesi de tot plegat segurque totes les parts perdrem, peròsegur que la ciutat en sortirà guany-ant. L’important és saber qui està dis-posat i qui no a perdre algunes plomesen l’intent. Nosaltres ja avancem quesí». La proposta de Pacte Social deGovernabilitat s’ha de basar segons elPSC de Manresa en quatre línies bàsi-ques:

-Desenvolupament econòmic i ocu-pació.-Protecció de l’estat del benestar: edu-cació, serveis socials, sanitat, habitat-ge, etc.-Urbanisme per a la convivència-Participació ciutadana, governar ambi per a la ciutadania.

El PSC proposa que el procés es calen-daritzi i es comenci a treballar imme-diatament perquè «l’emergènciasocial exigeix que la política no facimassa vacances. Proposem que elsmesos de juliol i agost serveixin perposar documents a sobre de la taula idebatre, i signar l’acord social, absolu-tament prioritari, pels volts de laDiada de l’11 de setembre».

Executiva de Manresa del PSC



de mes a mesTorres i Pubill guanyen elTriatló Ciutat de Manresa9 de juny. Un total de 551 triatletes participen en la XIVTriatló Ciutat de Manresa, que surt del parc de l’Agulla.Rodrigo Torres i Núria Pubill guanyen en categories mas-culina i femenina. La prova, que es fa sobre 750 metres denatació, 20 quilòmetres de bicicleta i 5 corrent, obté un altíndex de finalització amb 531 triatletes a meta.

El comerç del nucli antic es queixa11 de juny. L’Associació de Comerciants de Sobrerroca,Plaça Major i Voltants presenta a l’Ajuntament un seguit depropostes per millorar la mobilitat i l’aparcament, alhoraque denuncien les fotomultes, la poca il·luminació i elsdèficits de neteja, que, segons ells, ha provocat el tanca-ment d’una quarta part dels 155 locals del sector.

Detenen els agressors de la Stroika13 de juny. Els Mossos d’Esquadra detenen onze perso-nes acusades de la brutal agressió del passat mes de marça l’entrada de la Stroika.. Dos dies més tard la jutgessa deljutjat número 2 de primera instància i instrucció deManresa decreta presó provisional sense fiança per a noudels onze acusats

Joan Badia es posa al front de la FiP14 de juny. L’assemblea general ordinària de laFundació Independència i Progrés renova totalment lajunta de l’entitat i escull com a president el filòleg i pro-fessor Joan Badia i Pujol.

S’estrena ‘La dona flor’16 de juny. La Sala Els Carlins acull l’estrena amb èxitdel muntatge La Dona Flor, escrita per Agustí Franch,amb direcció artística d’Ivan Padilla i el grup Malafamaconstituït per Olga Bellorbí, Isabel Collado, MontseDuocastella, Georgina Farrés, Maria Sàenz, Txell Vall,Àlex Guix, Agustí Franch, Oriol Juanola, Ernest Ros,Adrià Torrens i Ivan Padilla.

Mor el catedràticAntoni Llort17 de juny. El professor Antoni Llort i Alsina, mor als 89anys. Llicenciat en Ciències Exactes, Llort havia estat cate-dràtic i exdirector de l’institut Lluís de Peguera durantgairebé un quart de segle.

Xavier Sitjes rebrà laMedalla de la Ciutat21 de juny. El ple municipal aprova per unanimitat la con-cessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural al’advocat Xavier Sitjes i Molins, defensor de les llibertatspolítiques en els anys de la dictadura i un dels fundadorsd’Òmnium Cultural a la comarca.

Anna Martínez presideix el Barri Antic21 de juny. L’assemblea de l’AV del Barri Antic escull AnnaMartínez Carmona com a nova presidenta en substitucióde Josep Maria Bruch, que deixa el càrrec un any abansd’acabar el mandat per incompatibilitat amb la seva feina.

S’inaugura l’Ateneu de les Bases17 de juny. El president de la Diputació deBarcelona, Salvador Esteve, presideix l’acte d’inicioficial de les activitats de l’Ateneu Les Bases –quehavia obert portes el dia 1–, acompanyat del’alcalde de Manresa, Valentí Junyent, i de Joan Fa,president de la Federació Catalana de Bàsquet i dela societat concessionària d’aquest equipamentmultifuncional de la zona nord de la ciutat.

Jordi Preñanosa



Núria Picas, esportista de l’any28 de juny. La corredora de curses de muntanya NúriaPicas rep el guardó com a Millor Esportista en la Nit del’Esportista organitzada enguany per l’Escola deGimnàstica del Bages, al teatre Kursaal, conduïda perMiki Esparbé, amb l’actuació de Mireia Pintó i el pregódel gimnasta Gervasi Deferr.

L’Escola Agrària enceta la celebració dels 40 anys29 de juny. L’Escola Agrària de Manresa inicia els actes decelebració dels 40 anys amb un acte institucional a la FUB,amb la presència de l’actual directora, l’alcalde de Manresai els antics directors del centre, alhora que es recordal’exdirectora Teresa Obradors, que va morir l’any passat.

Manurusiònica triomfa30 de juny. Manrusionica tanca un exitós festival ambmés de 50 Dj a la plaça de Sant Domènec i el teatreKursaal, amb el Mantusionica Xics. Altres escenaris són laplaça de la Reforma, amb projeccions Video Mapping, per-formance i una mostra de paradetes de tot tipus.Paral·lelament, el Vermell, la Peixera, Igrega i Bohèmia pro-gramen el seu inici d’activitat nocturna amb dj de renom.

Arriba la Flama del Canigó23 de juny. La Flama transportada a peu des delCanigó fins a Igualada arriba a Manresa i és custodiadaa la Plana de l’Om per Òmnium Bages. L’hereu i la pubi-lla de la ciutat la porten en cercavila fins a la PlaçaMajor, acompanyats per un grup de grallers i elsGeganters de la ciutat. A la Plaça s’encén el peveter idesprés de l’actuació de la Coral per la Independènciaes dóna pas a la Revetlla sense Petards d’ Imagina’t.

Jordi Preñanosa

Una de freda...

...I una de calenta

‘equip de govern municipal que presi-deix Valentí Junyent no s’ha marcat fitespolítiques importants ni de model deciutat i centra els seus esforços en la ges-tió de petites accions, tot esperant èpo-

ques millors. Ja hi haurà temps de valorar la sevatasca, però de moment hi ha dues coses que nocompartim gens ni mica. Una, l’actitud passiva quemostren els serveis de manteniment del’ajuntament manresà en la deixadesa de la majoriade barris perifèrics de la ciutat, però també del cen-tre, com ara el passeig de Pere III, on els clotss’estan fent tan grossos en algunes zones que aviates convertiran en forats. Només caldria voluntat defer la feina ben feta per part de la brigada munici-pal. I l’altre és l’actitud bel·ligerant activa que esmanifesta en la nova ordenança de civisme que,sens dubte, és impròpia del temps en què vivim, jaque està absolutament fora de lloc prohibir als ciu-tadans anar amb banyador al parc de l’Agulla.Algunes moralitats és evident que contradiuen lallibertat ideològica de l’individu i estan fora de llocen una societat democràtica. Així doncs: cal méseficiència i tenir més mà esquerra.

al felicitar l’actuació dels Mossos d’Esquadraper la detenció dels presumptes autors del’agressió neonazi, abans del començamentd’un concert a la Sala Stroika, a tres joves quevan patir ferides greus, un dels quals amb tan

sols 16 anys d’edat va estar a punt de perdre la vida perun fort traumatisme cranial. Per als Mossos que haninvestigat els fets, els agressors feixistes van actuard’una manera premeditada, planificada i executada deforma contundent. La nostra policia ha fet una bonatasca, actuant amb paciència i eficàcia, però estariamolt bé que completés la feina ja que ens manca enca-ra saber una qüestió important: qui finança aquestsgrups, qui els organitza, on i quan s’entrenen? Pensemque s’hauria de tallar d’arrel qualsevol violència neona-zi. De moment, la magistrada del jutjat d’instrucciónúmero 2 de Manresa ha enviat nou dels detinguts a lapresó, per intent d’assassinat. Ja seria hora que, d’unavegada per totes, s’entrés en el fons de la qüestió i essancionés d’una manera exemplar aquests actes van-dàlics. En una societat civilitzada aquests salvatges hand’estar entre reixes, ja que no saben conviure. Igual -ment reprovable la conducta d’alguns dels seus fami-liars que els donaven suport en ser detinguts. És clarque lamentablement tampoc no estan socialitzats.

L

C



Des d’Hamburgd’aq

uí i

d’al

là

aig arribar a Hamburg el setembre de2010, gràcies a una beca per ferd’ajudant a les classes de castellà d’uninstitut públic. La beca era per migcurs, però per diverses casualitatsm’he fet càrrec de l’assignatura finsaquest estiu. Aquests dos anys hanestat una aventura extraordinària i heaprès moltíssim tant dels meus com-

panys com dels alumnes. Potser hauria de dir que notenia cap mena de formació ni d’experiència prèviacom a mestra. I que el meu institut es troba en un delsbarris més conflictius de la ciutat. Però els nanos conei-xen tots els jugadors del Barça!

Perquè us en feu una idea, Hamburg és la segona ciu-tat més gran d’Alemanya i té si fa no fa la mateixapoblació que Barcelona, però no s’assemblen en resmés. Mentre que els 1,6 milions d’habitants deBarcelona s’apinyen en 100 km², els 1,7 d’Hamburgviuen ben amples en 755 km². Això vol dir que els edi-ficis rarament tenen més de quatre pisos, que hi haparcs i jardins per tot arreu, arbres a totes les voreres,munts de conills als parcs, un llac de 180 hectàrees alcentre i un port que és el cor de la ciutat.

De fet, és el port –el segon més important d’Europa–que marca el caràcter d’Hamburg, obert, acollidor i mul-ticultural. A Sankt Pauli, el barri portuari, ja no es trobengaires mariners, però hi romanen els serveis: tavernesde les quals ja no marxa l’olor de tabac, teatres i prosti-tució gairebé convertida en atractiu turístic. Fins i tot hiha un carrer tancat on és prohibida l’entrada a dones imenors de 18 anys. També va ser en un local de striptea-se de Sankt Pauli on els Beatles van tocar durant unsquants mesos abans de ser mundialment famosos. ASankt Pauli hi resideix el club de futbol del mateix nomque, tot i ser el petit i el més pobre dels equips de la ciu-tat, és realment més que un club. A més de ser oficial-ment i activament antifeixista, antirracista i antisexista,té una de les aficions més entregades del món, i veure’nun partit a l’estadi és espectacular.

Evidentment, la pega és el temps. A dia 25 de junyestem a 14ºC. Plou 129 dies l’any, de mitjana. Gairebésempre tenim el que els alemanys anomenen

Schmuddelwetter: vent, núvols i un plugim terrible-ment empipador. Però el fet que el bon temps siguitan escàs fa que el valoris molt més; tan aviat com surtuna mica de sol, en qualsevol trosset de gespa –noméshi ha un parc on és prohibit– apareixen barbacoes combolets.

VMeritxell Albiol

Meritxell Albiol és becàriade castellà en un institutd’ensenyament se cun darid’Hamburg. A la foto, ambel seu company en un vai-xell, la ciutat vista des delport i l’ajuntament.

A dalt, l’Speicherstadt o antic districte dels magatzems; a sota, el llacAlster amb el centre de la ciutat al fons. Fotos: Sebastià Pagarolas.



vides separades

Si això són uns herois...urant l’Eurocopa El País va estar publicant unqüestionari que cada dia era respost per un juga-dor de la selecció espanyola i on se li feien pre-guntes de tota mena, algunes de força absurdes.Més enllà de certs assumptes purament esporti-

us o relacionats amb l’equip, hi havia alguna pregunta decultura general, com ara qui era Lech Walesa, i una de moltconcreta que va ser la que diàriament em va tenir pendentd’aquell interrogatori: «per què el Govern rescata bancs ioblida a les persones?». No saber qui era Lech Walesha nitampoc, en força casos, quin dia comencen els sanfermins,era una cosa que no semblava importar gaire als joves dela roja, però respondre sobre el govern i els bancs els inco-modava. El Pepe Reina, tan simpàtic i tan expansiu en lescelebracions se’n sortia amb una d’aquelles fórmules decompromís habituals: «De política, y menos económica,entiendo poco». Fernando Llorente deia el mateix però eramés parc de paraules: «Buf, de temas políticos ni idea». IPedro, el canari del Barça, aclaparat per la pregunta contes-tava amb una franquesa que entendria: «Estas preguntasson complicadas para mí. Me pones en un compromiso».El tal Juanfran, hi donava menys voltes i contestava que«del gobierno hay que hablar lo menos posible».

Totes les respostes em van semblar desencisadores, peròn’hi va haver dues que em van colpir com una fuetada: la deDavid Silva, «pasopalabra» i la del Javi Martínez, «siguiente».Tractant-se de temes personals ho hauria entès com unaresposta a la defensiva –pobra però comprensible–, peròtractant-se del que es tractava em van semblar dues res-postes insultants. Dues respostes d’una desconsideracióabsoluta cap a totes les persones víctimes d’aquell abandó.Des de la seva posició més que privilegiada, la situaciód’aquells que ho estan passant malament no els mereixiatan sols ni una resposta de compromís. Llevat d’algunaexcepció –vull pensar que hi deu ser però ara mateix no emve al cap– aquests jugadors representen el mo del dels nos-tres esportistes d’elit, els més adorats, els més seguits i elsmés ben pagats. Al camp es mereixen els millors aplaudi-ments però fora de l’estadi necessitem uns altres herois.Que hi són, i n’hi ha molts, però els focus no els enfoquenmai. Uns herois més audaços, més consistents i més com-promesos, no pas d’una contenció tan cauta o tan cínica.

DIndependència més a prop

egons el Baròmetre del Centre d’Estudisd’Opinió de la Generalitat, el 51% dels catalanses declara avui independentista. Dades que obe-eixen més als interessos de CiU, que vol vendre elseu pacte fiscal com sigui, que a la realitat. Però

precisament en mans de Convergència aquestes dadesno són res més que una fantasia interessada. Les sevespràctiques tacticistes són les que impedeixen una novarealitat al país. Però alerta perquè el que encara avui elsdirigents de CiU es prenen com un joc, que utilitzen perals seus interessos polítics i personals, demà els pot escla-tar a les mans i fins i tot deixar-los fora de joc. Ningú ja nodubta ni a Catalunya ni a Espanya que l’independentismecreix i tal com van les coses creixerà com l’escuma.Negociar la independència és molt més fàcil del que sem-bla, només cal la voluntat real de fer-ho. Volem i podem, iara és un bon moment històric. Tot fa pensar que la inde-pendència no suposarà cap canvi en la vida quotidianade la gent, tan sols en l’administració política que seràocupada per gent que realment estima el país. Després jadecidirem qui governa millor, però des d’una Catalunyaintegrada a Europa i solidària amb el món.

Fa ja tres segles que tibem del carro dels espanyols, que asobre de voler-nos eliminar tenen la barra de dir-nos quesom insolidaris. Ja n’hi ha prou d’aguantar tantes barra-bassades. Declarem democràticament la independènciacom han tingut el valor de fer altres països més petits queel nostre. A què esperem els catalans? Que ens diguin elque vulguin. Que es posin les pors i les amenaces on elscàpiga, ja que d’argument no en tenen cap. Hemd’entendre que si volem ser independents només depènde nosaltres. Els ho devem als patriotes de la nostra histò-ria, però sobretot a les generacions futures que s’han dedesenvolupar dins d’un país lliure, entès com el d’unacomunitat plenament integrada al món com en algunsaspectes ja és Cata lunya. Com a nació tenim tot el dret al’autodeterminació i som també independentistes per-què ni Espanya ni França volen reconèixer la nostra nació,que ells ens van usurpar la nostra llibertat per motius eco-nòmics i polítics. Així doncs, tenim tot el dret a recuperarel que és nostre dins d’una comunitat europea que hau-ria de ser respectuosa amb les nacions històriques.

S

Josep M. Oliva Jordi Sardans



La cara turística del Bages

Núria ClosasAnna Pujol

nes 800.000 personesvan visitar la Cata lunyaCentral l’any 2011,unes 80.000 més quel’any anterior. La xifraés superior en compa-ració a les terres del’Ebre, lleidatanes i la

Vall d’Aran. Tot i que es mantinguin enles primeres posicions les zones deplatja, com ara la costa Brava o la costaDaurada i Barcelona, ja que superenamb diferència la xifra de la CatalunyaCentral, no es poden menystenir elsturistes que es desplacen al cor del ter-ritori català. Segons dades del ConsellMunicipal de Turisme l’any 2011, elturisme a Manresa va tenir un augmentdel 0’56% respecte del 2010. La majoriade visitants prové de la capital bagen-ca, però un bon nombre són d’altrespoblacions de la comarca i d’arreu deCatalunya.

Manresa Manresa és una ciutat amb molta histò-ria i cultura. L’oferta d’itineraris a la ciu-tat és rica i diversa, ja que compta ambuna ruta medieval pel nucli antic i lamuralla; un itinerari barroc, seguint elspassos de Sant Ignasi de Loiola; un demodernista, per descobrir els arquitec-tes de la ciutat, i un que permet recor-dar els orígens industrials de Catalunya.El recorreguts es poden fer de maneraindependent, però també amb l’ajudad’un guia. Així doncs, hi ha organitzatsdiversos trajectes, alguns amb repre-sentacions teatrals, per aportar infor-mació al recorregut. Les visites guiadesamb més èxit de l’any 2011 van ser la

UL’arribada de l’estiu comporta vacances, descans, ganes de sortir i feractivitats que la resta de l’any potser no tenim temps de fer. Manresai el territori més pròxim a la capital bagenca gaudeixen d’un poten-cial turístic molt gran per a tots els gustos i totes les edats. Cultura,història, rutes, cases rurals... Un ventall d’ofertes atractives per a per-sones que hi viuen ben a prop, també per a gent d’altres comarques,i també per a anglesos, finlandesos, americans, i fins i tot indis!

tem

a de

l mes

Montserrat és la destinació turística del Bages que rep més visitants. Fotos: Anna Pujol i Núria Closas



de la basílica de la Seu, amb 25.570 par-ticipants i la de la Cova de Sant Ignasiamb 29.123 visites. El carrer del Balç i elMuseu Comarcal de Manresa en vanrebre unes 6.000 l’any passat.

Des de les darreres temporades s’hapotenciat molt el turisme a laCatalunya Central i s’ha difós el màximd’informació possible a través del’Oficina de Turisme i per internet, fetque ha contribuït a l’èxit del nombrede persones participants a les visitesguiades. A més, s’ha millorat l’ofertaturística arreu del territori. Algunsexemples són la constitució de la fun-dació parc de la Sèquia, l’Anella Verda,Món Sant Benet, el Central CAT deSallent o Montserrat.

Ignasi Cebrian, president del’associació Meandre, que lluita per a lapreservació del patrimoni natural deManresa, explica que «El Bages té unpotencial turístic molt gran. Co -mençant pel turisme culinari, el delsproductes de la terra, i l’arquitectònic,començant per la Seu i acabant amb elturisme dels espais naturals i geolò-gics, com el cas del nou Parc GeològicMiner de la Catalunya Central».Cristina Belmonte, arqueòloga i asses-sora turística del Central CAT deSallent, creu que «la situació turísticade la comarca té un gran handicap,que alhora té una part positiva i unaltra de negativa». Considera el Bages«una zona de pas, tant per als turistes

que vénen de França en direcció aBarcelona o la costa, com per als quepugen direcció al Pirineu» i per aixòcreu molt important l’esforç tantd’institucions públiques com privadesper «aconseguir que aquests turistesno passin de llarg i es quedin al nostreterritori».

Perquè aquest esforç doni els seus fru-its calen persones disposades a explo-tar aquest potencial turístic en el quetant creuen. El CAT de Sallent va estartancat durant un temps, però tot justel mes passat es va reobrir, gràcies al’empresa Akhesa, dedicada a la difusiói gestió cultural, amb experiència enarqueologia, museografia, història,documentació, restauració, dibuixarqueològic, reconstruccions virtuals i,com no podia ser d’altra manera, en elturisme. Un altre exemple d’esforç ésMón Sant Benet: «Volíem posar envalor un símbol, no hi ha tants llocsque donin tant de sí», explica PereFons, director de la Fundació CaixaManresa i coordinador de Món SantBenet. I continua: «Sant Benet posa al’abast un espai mil·lenari en un terri-tori erm en propostes turístiques».

Per atraure tots aquests turistes depas n’hi ha per tots els gustos. Des derutes arqueològiques, passant perrutes culturals, gastronòmiques, finsexcursions a la natura, amb guiesturístiques, parades a bons restau-rants i tasts de vins.

Verd, naturalUn dels aspectes que més s’estàpotenciant últimament són les excur-sions i l’esport a l’aire lliure. Descobrirel Bages caminant, corrent o amb biciés una manera molt saludable i a uncost econòmic molt baix de gaudir deltemps lliure.

Ignasi Cebrian, president del’associació Meandre, creu que «valorarel medi ambient del voltant és recupe-rar la confiança en la proximitat». Elsajuntaments cada cop són més sensi-bles a aquesta temàtica i per això aManresa es potencia tant l’AnellaVerda. Meandre té com a objectiu«defensar el rodal de Manresa i el rodalés l’Anella Verda,» explica el presidentde l’Associació. I segueix: «L’AnellaVerda són tots els espais periurbansagrícoles i naturals que formen laManresa no urbanitzada i ques’estenen o hibriden amb els espais deles poblacions que envolten la capitaldel Bages». Arran de la formació deMeandre l’any 2006, s’han organitzattot un seguit de rutes gratuïtes per res-seguir els recorreguts periurbans deManresa, lligats a activitats ludicoes-portives i a altres aspectes culturals dela ciutat. El camí del Bisbe i Abat Olibao la riera de Rajadell estan fent foratentre la ciutadania manresana. «La raóper la qual protegim aquest espai ésque l’Anella és salut, agricultura i natu-ra, esport i, en definitiva, qualitat devida», defensa Ignasi Cebrian.

La riera de Rajadell, concretament a la zona del Gorg dels Esparvers. L’anella verda és un dels principals valors turístics de Manresa. Foto: Ignasi Cebrián



A més, es pot descobrir la ciutat, elBages i la seva gastronomia fentrecorreguts amb bicicleta. MBici ésuna cooperativa jove que, entred’altres coses, organitza sortides ambbicicleta per a grups de persones i

també ofereix un servei de lloguer deBTT. Les excursions s’organitzen agust dels participants i es comple-menten amb parades per esmorzar idinar a instal·lacions de productorsagrícoles propers al territori. S’exem -plifica així una porta més cap a la crei-xent preocupació mediambiental dela població manresana, tot i que per aIgnasi Cebrian «encara hi ha un gruixmolt elevat de gent que pensa que

això del medi ambient són foteses dequatre ecologistes».

Les escoles també incentiven aquesttipus de turisme, ja que participen deles activitats que moltes entitats pro-

posen de fer a l’aire lliure. TirotellaSCP lloga la masia de Can Canadell dedilluns a divendres per fer-hi activitatsamb escoles de primària i llarsd’infants. A la granja-escola, que estroba entre els municipis de Navarclesi Calders, els nens i les nenes hi fanactivitats molt diverses com ara fercoca o mató, descobrir els animals dela granja, treballar a l’hort i aprendresobre la prehistòria o l’arqueologia.

«La que té més sortida és la de la vere-ma, perquè tenim unes vinyes i elsnens i les nenes s’ho passen molt bévenint a visitar les tines i agafant ixafant el raïm».

Agustí Cabanes, coordinador i res-ponsable de les activitats que s’hi por-ten a terme de dilluns a divendres,creu que és important que nens inenes gaudeixin d’aquest tipus deserveis, perquè «principalment edu-quem en el lleure. Així sempre apre-nen alguna cosa i a sobre s’ho passenbé en un dia d’excursió amb l’escola».A més, afegeix que «la majoria de cen-tres educatius que rebem són delBarcelonès. Veure animals o treballara l’hort són coses que els sorprenenmolt. Per a nosaltres anar a la munta-nya és anar als Pirineus però per a ellsManresa està molt lluny», conclouCabanes.

Religiós i culturalA banda de les granges-escoles i lescases de colònies, Montserrat és, pot-ser, el centre que crida més l’atenció

Cristina Belmonte (CAT Sallent): «ElBages és una zona de pas. Cal esforçar-

se perquè els turistes no passin de llarg»

Montserrat rep tot tipus de visitants. A dalt, Abu Bakar i Tejaswinis, turistes de l’Índia. Al costat, un grup de ciclistes que van pujar a Montserrat des de l’àreametropolitana. A sota, Antònia Danés amb el seu marit (esquerra) i Francisco Montero amb el seu fill, que visiten Montserrat per motivacions religioses



al turisme de fora de la comarca. Repvisitants d’arreu de Catalunya i l’estat,i també molts estrangers. És el casd’Abu Bakar i Tejaswinis, provinentsde l’Índia, que han vingut a fer unviatge per Europa i ara s’estan unsquants dies a Barcelona. Uns amicsseus els havien parlat molt bé deMontserrat i van decidir visitar-la:«Ens han agradat molt les vistes desdalt el cremallera», expliquen.

La muntanya de Montserrat ofereix unventall de possibilitats esportives, jasigui caminar, escalar o arribar-hi ambbicicleta, com és el cas d’Oriol Gomis,Quico Martí, Oriol Gràcia i JuanjoMuñoz. Tots quatre són ciclistes queprovenen dels municipis de Sabadell,Sant Cugat i Badalona: «Venim aMontserrat per entrenar amb la bici. Elque ens agrada més és la pujada perarribar fins al monestir».

Montserrat gaudeix d’un atractiuturístic religiós realment important.La catalana Antònia Danés ho plasmaen paraules i ens diu emocionada:

«Venim a Montserrat per la tran-quil·litat i la pau. Ens encanta. A més,la Moreneta ens ha ajudat molt». Aella li agradaria, d’aquí un temps, reti-rar-se a una residència de Montserrat.L’escriptor anglès Philip Thicknesse,l’any 1977, feia unes afirmacions sem-blants: «Certament, no hi ha a la terrahabitable un lloc més adient per reti-rar-se i lliurar-se a la contemplació».Per la seva banda, Francisco Montero,amb el seu fill en braços, explica quesempre vénen a posar ciris i «i veure laverge, és una tradició familiar. Arahem vingut perquè tenim alguns pro-blemes familiars».

L’Escolania, reconeguda internacional-ment, és un dels cors més anticsd’Europa (segle XIV). Un punt on reli-gió i cultura s’uneixen, la qual cosaporta a creients i ateus a omplir la basí-lica per sentir les veus blanques delsescolanets. Però hi ha un altre puntcultural important, l’espai actual delMuseu de Montserrat, obra de JosepPuig i Cadafalch, que consta de pecesque van del segle XXII a. C. –un sarcò-

fag egipci– fins a l’any 2001, amb unainterpretació de la Moreneta per JosepMaria Subirachs.

Els autors de les obres de les col·leccionsexistents no són pas menyspreables: elGreco, Caravaggio, Fortuny, Casas, Dalí,Picasso, Miró... Realment, té mèrit acon-seguir aquesta mescla cultural de la qualgaudeix el museu, i més, tenint encompte que, durant la Guerra

Mapa d’algunes de les principals destinacions turístiques de la Catalunya central. Il·lustració: Aida Cantero



Napoleònica, Montserrat va perdregairebé tot el seu patrimoni. «Des de laseva restauració, l’any 1844, donacionsde particulars, dels mateixos artistes i eltreball constant dels monjos ho han fetpossible», ens informen des de l’Abadiade Montserrat.

La serra montserratina també gaudeixd’un enorme museu a l’aire lliure, estracta del que crida més l’atenció, delmés visual. Primer de tot, el santuari,que ofereix visites per la basílica i res-tes arquitectòniques que permetenendinsar-se en el cor de Montserrat.Una sèrie de rutes omplen els sentitsdels turistes, amb les panoràmiques iels elements culturals. La del Via Crucis–Sant Miquel– Fra Garí és el primercontacte amb la muntanya, amb unscamins molt a prop del santuari quearriben a la capella de la Dolorosa icontenen escultures de MargaridaSans i Jordi, a més de FrancescJuvanteny.

També trobem un conjunt escultòrical camí del Rosari, modernista, amb

Antoní Gaudí com a exponentmàxim. Camí que porta a la SantaCova, on la llegenda diu que es vadescobrir la Moreneta. Es tracta d’unacapella que s’ha hagut de reconstruirdiverses vegades. La primera, al segleXVII, després de la Guerra del Francès.La segona, per culpa de l’incendi del’any 1994, i la tercera, quan l’anysegüent es va ensorrar la cúpula. Tot iaixí, mig penjada a la roca, continuamantenint un encant especial queporta a un bon nombre de persones avisitar-la.

Per últim, les ermites de Montserrat,situades en indrets més difícilsd’arribar, formen part d’aquest museua l’aire lliure. Una part més amagada,que desperta una immensa curiositat.Uns tres-cents ermitans i anacoretesvan viure a les ermites de la muntanyafins al segle XIX. Hi ha itineraris, tan-mateix, que permeten arribar-hi. DelPla de les Taràntules es pot anar a lesermites de Sant Joan i Sant Onofre, itambé a les de Sant Miquel, SantaMagdalena i Santa Anna.

Sant Benet de BagesUn altre enclavament on religió i cultu-ra van de la mà és Sant Benet de Bages,l’antiga abadia benedictina on conflu-eixen Romànic, Barroc i Modernisme.Pere Fons, coordinador de Món SantBenet, afirma que l’oferta que atrau amés turistes és la dels serveis culturalsi les visites associades al Monestir: «Totallò relacionat amb en Ramon Casas iel Modernisme, a part, és un fet quecrida molt l’atenció. Al principi, la gentno s’espera Modernisme venint almonestir i queden sorpresos». Fonsexplica que la família Casas«col·leccionava de tot, va deixar ungran valor afegit: col·leccions demobles, de quadres...».

L’any 2000, la Fundació Caixa Manresava comprar i començar a restaurar elmonestir de Sant Benet. Des delsobjectius inicials, els públics als qualsha volgut dirigir-se són escolars,empreses, individuals i famílies, itambé grups organitzats, compodrien ser una associació de veïns oun casal d’avis.

A la masia Can Canadell, entre Navarcles i Calders, s’hi fan activitats per a escoles durant tota la setmana

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Demana-les [email protected] al 93 872 50 18



«Les empreses són les que fan un úsmés intensiu de les instal·lacions: men-gen aquí, dormen a l’hotel, realitzenles diverses activitats... I, per altrabanda, el públic individual i familiar ésel que ha crescut més, últimament».Els tipus de turisme als quals han vol-gut abastar han estat sempre elsmateixos, el que ha canviat és la rela-ció amb ells, explica Pere Fons: «El queha canviat és l’adaptació que hem fetnosaltres a aquest públic. La relacióamb les escoles l’hem volguda emfa-titzar i aquest any hem arribat a tenir30.000 escolars».

El castell de Cardona és l’últim puntturístic religiós i cultural que tractarem.La torre de la Minyona i l’Església deSant Vicenç són les seves joies. D’estilromànic i gòtic, actualment acull elParador de Cardona, el primer parador-museu de Catalunya, que manté tambél’estil del castell en les habitacions, ambuna austeritat en detalls. Escenes de lapel·lícula d‘Orson Welles Campanadas a

medianoche (1965) van ser rodades alcastell, un film que comptava ambintèrprets de la talla de John Gielgud,Jeanne Moreau o Keith Baxter i, entreels espanyols, destacava Fernando Rey.A més, sembla que a Welles li va agra-dar la fortalesa, perquè va voler rodaruna altra pel·lícula, El Quijote. Vacomençar-la l’any 1955, però no vaaconseguir acabar-la, perquè no va tro-bar productores independents quepoguessin portar a terme el projecte. Esdiu d’aquest film incomplet que era eltreball preferit de l’actor i director, undels seus somnis.

AventurerL’adrenalina també té un paper relle-vant a la comarca. Hi ha una empresa,creada entre el sallentí MiguelMessegué i Ángel Aguirre l’any 1988,que ofereix vols en globus pel Bages iper Catalunya, i que s’ha obert també al’estat espanyol. L’equip humà vacomençar amb dos components iactualment en són setze. També per

l’aire, Alioth, que forma part del CentreExcursionista de la comarca de Bages,ofereix recorreguts en parapent.

Ara anem a terra. Rocbuggy, com elseu nom indica, porta a terme recorre-guts en buggy pels camins del territo-ri bagenc. L’empresa està situada aMura i ofereix rutes per les Valls delMontcau, per Sant Llorenç del Munt ila serra de l’Obac, amb l’objectiu de ferdescobrir el llegat vinícola i romàniccaracterístic. Els buggies passen perindrets com ara el monestir de SantBenet o el Puig de la Balma i s’associenamb ells perquè els visitants puguingaudir d’ofertes que incloguin el tra-jecte, el menjar i, fins i tot l’allotjament.

Món Sant Benet és un dels principals motors turístics de la comarca del Bages

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

Pere Fons: «SantBenet posa a l’abastun espai mil·lenarien un territori erm

en propostesturístiques



40

Ptge. Ferrer, 22-24-26 08240 MANRESA. Tel./Fax 93 873 94 72 - www.elracodelmobleusat.com - [email protected]

Descomptesespecials

durant aquestsdies

Per últim, una proposta que darrera-ment té un èxit considerable és el jocd’estratègia paintball. Hi ha un campper practicar aquest esport a Aguilarde Segarra, on grups que poden serreduïts o més amplis passen divertidesestones. A Paintball Aguilar, fins i totempreses hi han anat a desfogar-se ipassar-s’ho bé. Gairebé tothom qui hopractica, té ganes de repetir.

CrisiLa temuda crisi també ha tingut con-seqüències a la comarca i en el seuturisme. Tot i així, hi ha dades del’Oficina de Turisme de Manresa queinformen d’un augment en el turismedel 0,56% del 2010 al 2011. A més,segons estadístiques de l’Idescat, elsviatgers de la Catalunya Central hanaugmentat els darrers tres anys (2009-2011) un 1,2%, un 0,4% i un sorpre-nent 10,2%, respectivament. Pel que faal turisme rural, tot hi haver disminuïtun 8,7 i un 8,4% els anys 2009 i 2010, el2011 han augmentat un 24,7%.

L’esmentada Oficina de Turisme man-resana afirma que les dades són causa-des pel predomini del turisme de pro-ximitat: «Es podria dir que la crisi ha fetque les persones es desplacin més aprop de casa seva. Estem rebent força

visitants de proximitat que, segura-ment, anys enrere, viatjaven més lluny.Avui dia, moltes famílies aprofiten pera conèixer ciutats i pobles deCatalunya que per a ells eren descone-guts. Manresa n’és un exemple.

Pere Fons reconeix que ha baixat elconsum cultural, d’oci i gastronòmic:«Món Sant Benet va començar a fun-cionar quan la crisi també començavaa aparèixer, i ho hem notat. Els con-gressos han disminuït. En general, lacrisi ens ha afectat negativament,però no del tot». Fons declara ques’han generat uns fluxos fins ara des-coneguts a Món Sant Benet: «La mitja-

na de nits a l’hotel abans era de 2-3;aquest estiu ens estan reservant mésde 10 nits. Així, amb més nits i, com aconseqüència, més dies, tambépodrem oferir més visites pel territori.Sóc optimista».

Amb aquest desplegament del variatpotencial turístic del Bages i d’haverllegit les darreres notes optimistes,corroborades per dades, cal esperarque la imatge de la comarca situadamés al centre de Catalunya vagi millo-rant i es refermi o, com a mínim, es tin-gui en compte. Realment, la comarcaté molt a dir i molt a oferir, en comptesde ser un simple lloc de pas.

A dalt, el castell de Cardona. A sota, el CAT de Sallent, que es va reobrir recentment



Una volta per laserra del Montcogulla

ruta

FITXA TÈCNICANom: Envoltant el Montcogul Inici i final: Sallent (pàrquing de davant del cementiri)Distància recorreguda: 20 quilòmetresTemps: Més de 4 hores a peu, o dues hores amb biciDificultat: MitjanaPerfil: Caminada llarga amb alguna pujada i baixada intenses

Anna Pujol. Aida Cantero (il·lustració)

a ruta comença i acaba a Sallent. Hem d’anarcarregats d’energia perquè el camí és llarg. Esrecomana començar-lo ben d’hora, per notrobar-se amb el sol més intens durant el tra-jecte. Deixem el cotxe al pàrquing de davantdel cementiri sallentí, a la punta est delpoble, i ens dirigim al primer objectiu: SantMartí de Serraïma. Caminem paral·lels al

cementiri. Al cap d’uns minuts, la primera pujada ens des-perta les cames. Llavors, el relleu, més pla, ple de campsque fa cinquanta anys eren vinyes, ens porta a l’ermita deSant Martí. Uns minuts i travessem la masia de Sant Martí.Segurament, els gossos de la casa ens donaran la benvin-guda. Són inofensius si no els molestes.

Girant la vista a l’esquerra gaudim del bonic paisatge demuntanyes i boscos de pi blanc, alzina i roure, caracterís-tics de la serra del Montcogul, el cim de la qual ens quedaa la dreta. Ja ens trobem plenament en territori de Fus si -manya quan arribem a la font de la Mare de Déu de la Llet(o de Fussimanya). A la dreta del camí, una petita capella;a l’esquerra, baixant una escaleta, la font,acompanyada d’una taula feta ambuna roda de molí. Un bon indret peral primer descans. Continuant, des-cobrim la masia de Fussimanya.

Per anar a Roques Albes, fem marxaenrere uns metres, fins arribar al primertrencall. Girem a la esquerra i, al capd’una mica, al següent trencall,també cap a l’esquerra. Per aconse-guir trobar les precioses RoquesAlbes s’ha d’estar ben atent.Anirem passant caminets quesembla que t’hi hagin de con-duir, però el correcte és un demés ample, amb una pedraclavada al costat dret del’entrada. Es tracta d’una viaque va en direcció contrària ala que seguíem, però només

seran uns metres, fins haver sobrepassat el camp d’ordi, alqual entrarem pel lateral esquerre. De seguida trobem uncamí estret que discorre paral·lel al camp. Al fons, gaudi-rem de la profunda panoràmica de Roques Albes, desd’Artés fins a Cabrianes, amb la imatge de Montserrat a lallunyania. Un bonic segon descans i cap a Sallent tornantal camí principal que hem deixat per entrar a RoquesAlbes. Tot i així, ens queda una última parada, que serà,uns metres després, la del molt ben conservat Forn deGuix. Uns quants giravolts més i toparem amb la carrete-reta de Cabrianes a Sallent, amb el Llobregat a una bandai horts particulars a l’altra.

L





Conglomerat

Jordi Badia

obse

rvat

ori

de n

atur

a

l Bages s’enorgulleix dels seus dos parcs natu-rals, el de Montserrat i el de Sant Llorenç delMunt i Serra de l’Obac, situats al sud de lacomarca i separats per la vall del Llobregat.Ambdós són massissos enlairats constituïtsper roca conglomerada o conglomerat. Nosón pròpiament muntanyes elevades per for-ces orogèniques, sinó relleus mantinguts per

la consistència i potència de la roca, mentre s’erosionavenels terrenys al seu entorn.

El conglomerat és el tipus de roca sedimentària formadaper còdols arrodonits de totes mides i composició variada,com els que trobaríem a la vora d’un riu arrossegats i diposi -tats pel corrent, englobats en una matriu de sorra i argilaque es manté compacta mercès a una cimentació normal-ment de natura calcària. Tal com la calç dissolta a l’aigua pre-cipita a les aixetes, a les fonts i als degotalls, amb milers omilions d’anys la calç dipositada per l’aigua acaba per ci -men tar els còdols d’una terrassa fluvial –el cas del Puig be -renguer– o de grans deltes com els que al període Eocè –35milions d’anys enrere– hi havia on ara s’enlairen Montserrati Sant Llorenç del Munt. L’origen d’aquests massissos es tro -ba magníficament explicat, amb plànols, esquemes i fotosin terpretades, als capítols d’història geològica i geo mor -folo gia del web El Medi Natural del Bages. Im pres cin di bles.

Els dos parcs naturals comparteixen un origen geològicparal·lel, simultani a pocs quilòmetres l’un de l’altre. Peròmentre el relleu de Montserrat és intricat com cap altre almón, amb parets vertiginoses altíssimes, serrats aïllats perca nals i agulles tornejades per l’erosió, Sant Llorenç delMunt manté carenes, les parets de roca en general no hi sóntan altes i no hi ha cap regió d’agulles. Són parcs na tu ralsgermans, però no bessons. Us heu preguntat mai el perquèd’aquesta diferència de relleu? Per què Sant Llorenç delMunt i el Montcau no són tan enrevessats com Montserrat?

La raó principal és una subtil diferència entre els conglome-rats d’un i altre lloc. El conglomerat per excel·lència té cò -dols de diverses menes i colors, els més habituals de gres,calcària i quars. Al Montcau hi ha també còdols de granitque, quan queden exposats, acaben per disgregar-se i dei-xar el motlle còncau a la matriu de la roca. Aquesta matriucon té argila que dóna color rogenc al conjunt de la roca,sobretot a les superfícies de fractura recent. En tot el gruixde conglomerat hi ha nivells amb més argila i menys cò dols,o només d’argila i sorra. Les capes més argiloses o sorren-ques faciliten l’erosió; si són gruixudes es formaran replans ibalmes amb terres i sostres de conglomerat dur; si sónestretes, sécs i un perfil de la roca com el d’una panxa ambmi xelins. Montserrat és essencialment així, conglomerat ho -mo geni de dalt a baix travessat per bandes argiloses.

En canvi, Sant Llorenç del Munt, a més de ser una àrea mésextensa, incorpora una variant. Enmig del gran paquet deconglomerat rogenc, es distingeixen quatre nivells de con-glomerat més clar que sobresurten al relleu. Es tracta deconglomerats íntegrament calcaris, tant pel que fa alscòdols com a la matriu que no conté pràcticament sorra niargila, sinó només ciment calcari. No tenen cap matísrogenc. Els conglomerats calcaris, mercès al seu ciment mésdur, es resisteixen més a l’erosió i formen arestes i angles encomptes de relleus arrodonits. Aquests estrats de conglo-merat calcari han mantingut les carenes de Sant Llorenç delMunt i han impedit que l’erosió enfonsés més el terreny oque aïllés monòlits com els de Montserrat. S’observen béaquests estrats de conglomerat calcari d’arestes cantelludesa la base de la Roca Falconera prop del coll d’Estenalles, alcim de la Roca Salvatge prop de la casa de l’Obac, a la llargacarena dels Emprius, al volt de la Mola i als vessants est inord del Montcau a un nivell per sota del coll d’Estenalles.Als massís de Sant Llorenç del Munt hi ha dos tipus de cims:els arrodonits com el Montcau, el Cortins, el turó de la Polao el Paller de Tot l’Any, fets de conglomerat estàndard com-parable al patró de Montserrat, i els plans com el turó del’Espluga, el Quarto de Reixa i el Castellsapera, mantingutsper un dels estrats de conglomerat calcari.

A Montserrat, com que no hi ha cap estrat diferenciat deconglomerat íntegrament calcari, tampoc hi ha cap cim pla,ni carena llarga, les grans esquerdes o diàclasis poden sermés profundes i l’erosió té més camp per córrer. SantLlorenç del Munt durarà més que Montserrat; però qui sapsi quedarà algú per explicar-ho.

E

FOTOS PÀGINA ESQUERRA (Jordi Badia)

A la foto de dalt, les imponents parets septentrionals de Montserrat,una tirada de més de 300 metres de conglomerat uniforme. A la fotode baix, el vessant est del Montcau i, darrere, el cim de Cortins, la care-na de l’Obac i més enllà Montserrat. A mitja alçada de la imatge, desta-ca la singularitat d’un estrat d’uns 3-4 metres de potència que dónafractures verticals i que s’estén per tota l’àrea; és el conglomerat calca-ri que més contribueix a sostenir el relleu. Llevat d’aquest estrat mésclar, les formes són arrodonides, com escau al conglomerat. Entrel’estrat de conglomerat calcari i el capdamunt del Montcau s’observaun marcadíssim séc d’erosió facilitat per una capa argilosa prima, quees repeteix al Cortins.



E1"Wtignn."57"/"Vgn0";5":94";;";9OCPTGUC

Ctqocvgtärkc"/"Gurgnogu"ctqoävkswgu

Qdlgevgu"fg"tgicn"k"fgeqtcekô000

Qdlgevgu"fg"fgeqtcekô"/"Hnqtuctvkhkekcnu"/"Oqdng"cwzknkct

HKPCPEGO"NC"UGXC"EQORTC

HKPU"C"34"OGUQU"UGPUG"KPVGT˜U

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]

Cada vegada hi ha més persones a la nostrasocietat que es plantegen una gestió diferentdel seu temps lliure, més enllà de l’oci personalo el legítim descans. Són persones que deci-deixen invertir una part d’aquest temps, demanera altruista, en projectes de cooperació iajuda o en programes de solidaritat amb altrespersones que tenen dèficits o necessitatsd’algun tipus.

Avui us volem explicar una opció de volunta-riat diferent: el Voluntariat per la llengua. Estracta d’un programa públic que preténfomentar l’ús oral de la llengua. El programaposa en contacte una persona que habitual-ment parla català amb una altra persona quen’està aprenent i necessita algú amb qui prac-ticar. I aquestes dues persones formen el ques’anomena una parella lingüística. Les pare-lles lingüístiques es troben un mínim d’unahora a la setmana, durant 10 setmanes. I l’únicobjectiu que tenen és, simplement, conversar.Conversen en parcs, en passeigs, en cafès o encentres cívics i parlen de qualsevol cosa, ambl’única premissa que ho han de fer en català.

Amb aquest programa es vol donarl’oportunitat a totes aquelles persones queestan aprenent català, a tenir algú amb quipracticar-lo. A la vegada, però, també es preténconscienciar les persones catalanoparlantsque no és necessari canviar de llengua quan al’interlocutor li costa parlar o entendre elcatalà. Els voluntaris i els aprenents es conei-xen, interactuen i com a conseqüència moltesvegades es fan amics, de manera que el graude satisfacció de les persones que hi participenés molt alt.

A partir dels cursos de catalàque organitza elCentre de Normalització Lingüística Montser -rat i de la societat en general, cada any moltespersones sol·liciten tenir una parella lingüísti-ca. És per això que els responsables del progra-ma fem una crida a la societat en general pertal d’incrementar el nombre de voluntaris .

Les persones que vulguin participar en el pro-grama poden apuntar-s’hi a través de la pàgi-na web www.vxl.cat, omplint un senzill formu-lari que hi ha, i també poden adreçar-se al CNL

Voluntariat per la llengua: dóna una oportunitat per parlar català



Mini cupé:col·lecció de temporada

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

l cinquè integrant de la gamma Mini tren-ca amb l’establert. Imposa tendència i sor-prèn fins a situar-se en la selecta llista delscupés més chic i passionals del mercat.

Arriba amb una silueta estravagant peròigual d’original. D’aquelles que és impossi-ble que passin desapercebudes. Formes

que no fan sinó consagrar la seva personalitat i conver-tir-lo en objecte de desig. Aquest embolcall biplaça denomés 3,73 metres conserva inalterable la postura deconducció tres centímetres més a prop del terra. Lapoca superfície reservada al vidre compromet algunesmaniobres d’incorporació i deixa limitada la visibilitatcap al darrere, però explota encara més la seva simpàti-ca fisonomia a través de la generositat de les òptiquesrodones, de la boca de ventilació frontal i d’una siluetamolt ben perfilada. Al primer cop d’ull pot semblar undescapotable però a l’hora de la veritat l’únic elementque podrem descobrir és un preciós aleró actiu queviatja arranat sempre a la carrosseria i que s’enlaira apartir dels 80 km/h. La resta queda en mans d’algunselements estètics, com ara les bandes adhesives longi-tudinals, la pintura bicolor o les llandes específiques.

I amb tot, l’impacte exterior l’haurem de considerarnomés una tarjeta de presentació, perquè l’originalitats’encomana a un habitacle exclusiu on hi ha l’espai sufi-cient per garantir el confort del conductor i un únicacompanyant. De rellotges indicadors, compartimentsper als objectes de butxaca, comandaments retrofutu-ristes i botoneria en trobarem al sostre, al panell frontal,entre seients o al costat mateix de la palanca del canvi.Som davant d’un autèntic aparador visual on sobresurtel velocímetre, que quasi multiplica l’esfera per poderencabir una pantalla multifunció. L’equipament és tancomplet com la reserva d’espai al maleter (350 litres).Però és el rendiment mecànic i el fruïment al volant elsque acaben decantant la balança. Els reforços en la geo-metria de suspensió garanteixen la prestació dinàmica.Pneumàtics de fins a 17 polzades de perfil baix, autoblo-cant electrònic i esmorteïdors esportius ens donen labenvinguda. En el llindar més alt de la gamma, el JohnCooper Works munta bloc de gasolina de quatre cilin-dres de 1.600 cc amb 211 CV de potència. El cotxe des-

til·la un bramseductor, la direc-ció és hiperdirectai la relació decanvi, manual desis marxes, situa lapalanca molt al’abast. Sobre l’asfalt, aquest biplaça es mostra franca-ment resolutiu. D’una eficàcia contundent en qualsevolescenari quan el paviment es llis i sec. Amb convicciómatemàtica per afrontar els itineraris més virats demuntanya i amb tolerància suficient davant les impreci-sions que tots tenim quan exercim de pilots ocasionals.Frena amb la mateixa energía que empeny. Sense defa-llir. Però si mai ens proposem lluitar contra el crono, lesreaccions passen a ser molt vives i el tren posterior potarribar a perdre la compostura.

E

FITXA TÈCNICAMotor: davanter. 4 cil. en línia. 1.596 cc. Injecc. directaTurbo. 211 CV. Gasolina. Tracció: davantera. Canvi: manual6 vel. Frens: discs/discs. Consum mitjà: 8,4 litres. Preu:28.950 euros





Laia Noguera i Clofent

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

ol·labora estretament ambartistes d’altres disciplines,com ara Jordi Aligué,Josep Manuel Berenguer,Mireia Chalamanch, MercèGalí, Roger Illa, BetinaKuntzsch, Fiona Morrison...

—Que vas sentir en obtenir la nota mésalta de tot Catalunya, a la Selectivitat?—Vaig haver de viure tota una passeja-da periodística durant dues setmanesque em va servir per tenir un bany demitjans als divuit anys. Era molt jove i nosabia dir que no. Em va faltar posar-hidistància, sobretot quan la televisióentrava a casa meva. Vaig tenir lasensació que em xu claven, però tambéva ser una experiència excitant. Tal comse’ns educa, sembla que el fet de sortirals mitjans et fa sentir algú i l’ego esqueda molt reconfortat. Va ser un apre-nentatge important. També és cert quehi ha professions en què, per molt béque facis les coses, no sortiràs mai aldiari, però en el meu cas, encara que fosmediocre ja sortia en algun diari i em vaservir d’aprenentatge previ. Tambépenso que és una exageració volerdonar tanta importància a les notes,perquè no és veritat que siguemintel·lecte i prou. Cadascú té les sevesqualitats. Sempre havia tingut el patróde fer bé les coses. Així no és estranyque acabés tenint la millor nota deselectivitat. No ho vaig buscar gens,perquè per entrar a Filologia necessita-va un cinc pelat.

—Quan, com i en què comences a tre-ballar professionalment?

—Vaig treballar un temps en lexicogra-fia, és a dir, fent diccionaris. Em va sortirper casualitat. Sempre he tingut clarque les feines fixes de treballar vuithores al dia no em van bé, perquè emtreuen temps d’escriure. La monotoniaem cansa. Llavors vaig decidir llançar-me a la piscina i provar de viured’escriure. Però, em vaig adonar que eraimpossible. Ara, encara és més difícil.Però sí que he tingut sempre moltesportes obertes que m’han permès fercorreccions, petites traduccions, asses-sorar literàriament, fer recitals de poesia.He anat vivint d’això. Si hagués de feraltres feines, com netejar una casa, noen faria escarafalls.

—D’on et surt el cuc per escriure?—Des de molt petita. A casa el meu parellegia molt. Els meus dos avis eren moltamants de la llengua i la literatura. Elpare del meu pare, que no vaig conèixer,tenia la llibreria Noguera a Calella i eraescriptor molt aficionat als articles deperiodisme. Era bo, humil i pertanyia a la

classe treballadora de Calella. El pare dela meva mare també era un enamoratde la llengua i la literatura. Per Reis sem-pre ens regalava llibres, que he tingutdes de petita. Als deu anys ja escriviacontes. De més gran, amb quinze, vaiganar descobrint tota la fascinació queem generava la poesia i vaig trobar quem’expressava millor escrivint que par-lant. Amb els anys també vaig descobrirel teatre, però sobretot escric poesia.

—Així, per a tu és fàcil escriure poesia?—Sí. Reconec que en tinc el do, peròtambé és veritat que he hagutd’aprendre molt a escriure per sabercom funciona correctament un llibre.Tenia la facilitat per crear imatges, peròem calia aprendre tot el treball que hi hadarrere. Per això, he fet llibres i poemesdolents, però gràcies a les crítiques i elscomentaris he intentat entendre comho fan els que a mi m’agraden peraprendre a dominar la matèria. Aixídoncs, és cert que per una banda m’ésfàcil, però per l’altra hi ha moltes hores

CPoeta, filòloga i música. Llicenciada en Filologia Catalana. Malgrat laseva joventut ha publicat una extensa obra literària que s’inicia ambL’oscultor, premi Amadeu Oller 2002, fins a Caure, premi AusiàsMarch 2011. Entremig Fuga evasió, premi Recull 2002, No et puc dirres, premi Martí Dot 2006, i Triomf, premi Miquel de Palol 2009. Hapublicat la dramatització de l’adaptació musical de La disputa del’ase, amb Albert Mestres. Ha traduït obres del basc –conjuntamentamb Jon Elordi–, de l’italià, del gallec i de l’occità. Pel que fa a lamúsica ha enregistrat el disc Carboncle, amb Adrià Grandia, violistade roda, amb qui ha creat diversos espectacles de poesia i música.Forma part del grup de thrash Red for More, com a guitarra solista.

l’ent

revi

sta



de feina. Pràcticament fa quinze anysque escric poemes i amb aquest tempspenso que n’he anat aprenent una mica.

—Com valores la carrera de FilologiaCatalana?—Estic contenta d’haver estudiat qua-

tre anys de llengua i literatura catalanes.He tingut molta sort de poder-la fer, jaque no sabem quan desapareixerà. Hetingut professors molt bons i d’altresque feien la seva feina tan bé compodien. Vaig aprendre molt potser per-què també estudiava més del compte.Vaig poder aprofundir força i, tot i quetinc molt mala memòria, penso que emva donar una base molt important.

Obra poètica—Com sorgeix L’oscultor?—El títol és un joc de paraules: el queesculpeix amb petons. El vaig escriureamb divuit anys i és el primer llibre quees va publicar perquè va tenir la sort de

guanyar l’Amadeu Oller, un concurs perjoves que no han publicat mai. En elfons hi ha una qüestió sentimental, jaque mossèn Amadeu Oller va ser unamica com el pare adoptiu del meu avi,Josep Clofent, i havien tingut molta rela-ció a Barcelona, on es van conèixer. M’hi

vaig presentar i el vaig guanyar ex aequoamb un altre noi, de tal manera quel’editorial ens va publicar la meitat decada llibre. Vaig haver de treure la mei-tat dels poemes. Però, tot i així, va sermolt emocionant tenir el llibre a lesmans, ja que era el primer cop quepublicava i el premi em va ajudar molt.

—En el teu recull poètic, hi ha sempre laintenció de comunicar alguna cosa?—En el meu cas, la comunicació pensoque és la base de l’escriptura. Al comen-çament potser era més egoista, però araescric per compartir. El fet de dir-ho emva bé. Les dues coses són importants,perquè també investigo i, per tant,

aprenc moltíssim. Quan escric em posoamb un estat mental en què no esticnormalment, llavors accedeixo a cosesque en la vida diària no hi estic gaire encontacte. Per tant, hi ha una part del’escriptura que fa una funció terapèuti-ca i una altra on comparteixo cosesimportants.

—Parlem del joc que proposa Fuga eva-sió?—Tot el llibre és un joc lingüístic, formali amb la música. Hi ha acotacions en lespartitures, com ara pianíssimo, o faigindicacions dels instruments amb quèes toquen els poemes. Penso que és unjoc atrevit i per això va guanyar el premiRecull i es va publicar.

—Què em pots dir d’Incendi?—És una plaqueta (llibret molt curt,sense relligar i d’un sol autor) on vaigpublicar poemes inèdits, però la veritatés que es podria cremar. Gràcies aaquesta experiència vaig aprendre queés molt important deixar reposar elspoemes.

—De què va No et puc dir res?—Sorgeix bastant de la meva lectura deFerrater. Eren poemes escrits a final decarrera, en uns moments en què vaigcomençar a aprendre a escriure formal-ment una mica millor. Gràcies a analitzar-lo bé, ja que en sabia moltíssim. Va ser el

«Som la humanitat i per tant simplescèl·lules. No té cap sentit pensar

que som importants»



meu mestre. El vaig treballar arran de lesobservacions que em va fer un amicpoeta, que es va adonar que tenia pro-blemes d’estil i de to, i em sortien unspoemes coixos. De manera que No et pucdir res és un gir més realista en què elspoemes estan més ben fets i amb menysestirabots. Jo vaig començar a llegirCasasses, de qui també vaig fer el treballde recerca del batxillerat i després vaigseguir el seu estil. Amb No et puc dir res,vaig canviar de pell i em vaig adonar quemai no diria res de nou, per això el llibrecomença amb un poema que diu: «No etpuc dir res que ja no sàpigues».—Un pensament molt profund, oi?

—Penso que difícilment podem deixarla nostra petja en el món. Som la huma-nitat i per tant simples cèl·lules. No técap sentit pensar que som importants.És potser un dels aprenentatges quevaig fer a posteriori de la selectivitatquan em pensava que era algú, però eltemps s’encarrega de desmentir-ho:ningú no és ningú. L’únic que podem ferés estar al servei del col·lectiu.

—Com va anar l’experiment d’Els llops?—És un llibre fet conjuntament ambEsteve Plantada i Joan Duran. Fou unexperiment que com a tal va estar bé.Partíem d’un llibret inèdit d’EstevePlantada i jo per cada poema que ellhavia escrit li vaig donar una resposta i liva encantar. Com que ens faltava unamica de material per completar el llibre,vam contactar amb Joan Duran, que vafer un vers per cada pàgina del llibre. Demanera que cada uns quants poemesajuntava versos i feia un poema sencer.Aleshores, també vaig escriure una res-posta per cada un dels poemes del Joani es va publicar.

Manresa—Abans de publicar Triomf, fas el salt deCalella a Manresa. Com va anar això?—Abans havia passat per Barcelona iSant Pol, on vaig treballar. Vinc a Manresaperquè és la ciutat del meu company.

—Quins són els pros i contres que liveus a la ciutat?—Estic molt agraïda perquè puc veureMontserrat i els camps del Bages emsemblen preciosos, així com els vins,que són molt bons. Ara bé, tambépenso que els ajuntaments ho han fetmolt malament i s’han deixat perdrepreciositats de cases i places, construintpàrquings en llocs absurds. No entencperquè cada vegada hi ha més sots alcarrer i ningú no fa res per arreglar-ho.Culturalment, hi ha molts artistes i perexemple el Tocats de Lletres està moltbé i enguany estic molt agraïda perpoder col·laborar en l’organització.

Intento tenir temps per escriure i treba-llo pel futur. Per escriure un bon llibrenecessito dedicar-m’hi. Gràcies a inter-net puc treballar des d’aquí i m’agradamolt fer recitals.

—Què és el Triomf?—És un llibre escrit escoltant músicaque consta de dues parts. Hi ha triomfsamb diversos poemes i 33 estralls. El pri-mer triomf és escrit a partir d‘una peçade Txaikovski; el segon, d’una de Haydn.Els estralls, sense una música explícita,són de Haydn i Bach. Per tant, els poe-mes estan directament relacionats ambla música. És el triomf de l’existència perdamunt de la mort i el sofriment, quetambé són triomfs, ja que l’alquímia elspot convertir en amor i saviesa. Sónescrits més en profunditat. Per escriurebé necessito menjar bé, passejar, veurela natura, observar Montserrat, així queen la vida diària de treball no podriaescriure-ho. Intento ser com el llibre ques’escriu ell mateix. Per tant, he de podernetejar-me de mi mateixa.

—L’U és un treball conjunt amb la fotò-grafa Fiona Morrison, oi?—Sí. Ella andorrana i viu a l’Empordà.Passe jàvem i mentre ella feia fotografiesjo prenia apunts. El llibre l’hem fet con-juntament, de tal manera que els poe-mes i les fotografies surten de la matei-

xa vivència. Se’n va fer un vídeo que esva projectar conjuntament amb unaexposició al Museu d’Art Santa Mònica.El llibre fa referència a la unitat i mésenllà de les nostres percepcions i d’allòque miràvem a través de la superfície,ens adonàvem que la llavor de tot és elmateix.—Què em pots dir de Parets?—És una plaqueta llarga. És un recull depoemes escrits abans de la publicacióde Triomf. Personalment m’agrada molt.Es va publicar al País Valencià, quem’estimo molt, per Edicions 96, unespersones fantàstiques. Em va fer moltail·lusió que es presentés a Gandia i aValència, ciutats que aprecio molt.—I, per fi, arribem al Caure?—L’any passat em vaig presentar alpremi Ausiàs March perquè m’haviaenamorat de Gandia i el vaig guanyar. Ésun llibre de poemes majoritàriamentcurts. És escrit a Manresa. Reflecteixd’alguna manera la Laia actual que ja téun camí fet. Em cal demostrar menys.Tot i així, reconec que encara tinc unego enorme, però com que en sóc mésconscient, ja no m’enganya tant.

—Quina ha estat la teva participació enel llibre d’artista Rius soterrats?—Va ser una col·laboració amb el pintorde Cardedeu Jordi Aligué. Ja havíem fetcoses junts, i concretament, fa dos anysvam estar al Mercat de la Poesia de París,en què es va invitar la poesia catalana.Té una escola de pintura a Cardedeu iamb els seus alumnes volia fer un inter-canvi. Em va demanar poemes i n’hi vaigpassar deu, a partir dels quals els seusalumnes van fer un gravat de cadascundels poemes. A més a més en vaig fer unaltre d’inèdit. Se’n van fer vint exemplarsde llibre d’artista.

—Com valores la teva activitat com atraductora?—És molt minsa. M’encanta i hi tinc faci-litat però és una activitat que està perexplorar. Fins ara el més important quehe fet és la traducció de Mentrestantagafa’m la mà, de Kirmen Uribe. Tincganes de fer-ho, sobretot amb llengüesque realment domino, com ara l’anglès,que he practicat als EUA. La traducció ésun camp on tinc molt per investigar.

—Des de quan t’interessa el món delteatre?—M’havia agradat sempre, però senseplantejar-me que en podia escriure.

«Reconec que encara tinc un ego enorme, però com que en sóc mésconscient, ja no m’enganya tant»



Vaig conèixer l’Albert Mestres, que és unescriptor boníssim i cada any munta uncicle de recitals Veus paral·leles, ambquatre poetes de casa i quatre de fora.L’any que vaig tenir la sort de participar-hi fou amb quatre poetes de la Cabíliad’Algèria i vam fer recitals als dos països.Amb la seva coneixença i llegint lesseves obres, em van venir les ganesd’escriure teatre. Va ser molt amable ime’n va ensenyar fins a iniciar-me enl’escriptura del teatre. Vaig escriure unesquantes obres curtes i vaig col·laboraren la dramatització de La disputa del’ase, que es va representar al Kursaal,amb la col·laboració de la Fira Medi -terrània. Va coincidir que ja vivia aManresa i amb un grup vam treballar untext meu, on feia d’actriu. Estic en fased’aprenentatge, però és una de les por-tes que tinc obertes.

—Com neix i amb quins objectius larevista digital Barcelona Review?—És la primera revista de literaturadigital en català. Ja la coneixia desque era adolescent. Un dia, parlantamb la Dolors Udina, que n’era ladirectora, ens va comentar que hodeixava. Amb l’Esteve Plantada, a quivaig conèixer arran d’un recital, vamdecidir continuar-la perquè ensencanta i és molt divertit fer una revis-ta digital. Ara, en el meu blog, tambépersegueixo poetes perquè em passintextos. Ens ho vam passar molt bé irecordo com a importantl’homenatge a la Montserrat Abellóquan va fer 90 anys, amb un númeroespecial. Era un voluntariat moltmaco, però porta molta feina i ho vamdeixar. Ara ha tornat a engegar de lamà de Rodolfo del Hoyo.

—Quina és la teva col·laboració ambTocats de Lletra?—Ajudo a buscar els poetes partici-pants. Enguany, m’he implicat força enel projecte Tocats Off. És el segon any enquè es farà el Cercatasques, que orga-nitzava la Sònia Moya i enguany la sub-stitueixo jo. L’any passat es van fer reci-tals de parelles de poetes en diversoslocals de la ciutat, com ara La Peixera, elVermell, la Gramola o 28m2, un diven-dres a la nit.—Què hi fas al centre de producció CalGras, d’Avinyó?—Col·laborar amb l’organització delcicle de recitals de poesia La paraulaaguda i una tasca de laboratoris ambartistes. Hi treballen artistes diversoscom Ada Vilaró, ballarina de Prats, elfotògraf Oriol Segon, la cantant CelesteAlías o el pintor Quim Moya.

el perfilaia Noguera i Clofent neix a Calella el 4 demarç de 1983. Teresa, la seva mare, és deCaldetes i professionalment treballadorafamiliar a l’Ajuntament de Pineda. Francesc,el pare, és de Calella i fa de comptabled’empresa. Ella és la petita de tres germans.

Els altres dos són el Carles i l’Aniol: «Ells sí que tenenprofessions interessants. El Carles és matemàtic i filòsof,i fa d’investigador en lògica borrosa, mentre que l’Aniolés ambientòleg i escolapi». La Laia fa la Primària alLestonnac, una escola de monges, Secundària al’Escola Pia i el Batxillerat Humanístic a l’institut BisbeSivilla. Amb 18 anys obté la nota més alta de totCatalunya a la Selectivitat. Estudia la carrera deFilologia Catalana a la Universitat de Barcelona i es lli-cencia el 2005, amb premi extraordinari. La seva obrapoètica editada comença amb L’oscultor, que seriapremi Amadeu Oller 2002 ex aequo, amb què va acon-seguir publicar la meitat dels poemes a través del’editorial Galerada. Amb Fuga evasió va obtenir elpremi Recull de poesia l’any 2003, que seria publicatl’any següent per Pagès Editors. El 2005, Cafè Central,li publica la plaqueta Incendi. Un any després obté elpremi Martí Dot, amb No et puc dir res, publicat el2007 per l’editorial Viena. Amb els seus amics EstevePlantada i Joan Duran, escriu Els llops, publicat per LaGarúa, el 2009, any en què també obté el premiMiquel de Palol, que publicarà Columna. El 2010,Arola Editors li publica L’U, amb fotografies de FionaMorrison. L’any passat, Edicions 96, li publica Parets iobté el premi Ausiàs March amb l’obra Caure, publica-da per Edicions 62.

També participa del llibre d’artista amb gravats de deupintors Rius soterrats (Petjades d’Art/edicions, Estudid’Art Jordi Aligué – Anna Bellvehí). Conjuntament ambAlbert Mestres ha publicat l’adaptació teatral de La dis-puta de l’ase, d’Anselm Turmeda. També té publicacionsen algunes antologies, com ara, Singulars d’un plural(2004), Joves poetes catalans (2004), Los versos de losacróbatas (2005), Solstici d’estiu (2006), Bellesa ferotge(2006), Eròtiques i despentinades (2008) o De l’Atles aFormentor (2008). Ha traduït del basc Kirmen Uribe,Leire Bilbao i Itxaro Borda, conjuntament amb Jon Elordi,i Mentrestant agafa’m la mà (Bitatean heldu eskutik),també d’Uribe i publicat per Proa, el 2010. De l’italià,Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, XavierRodríguez Baixeras i de l’occità, Aurélia Lassaque. Pelque fa als recitals de poesia, ha actuat arreu dels PaïsosCatalans, als Estats Units, Itàlia, i també a la Cabília,Euskal Herria, Occitània i Galícia. Ha enregistrat el discCarboncle amb el violista de roda Adrià Grandia. Pertanyal grup de trash Red for More, com a guitarra solista,amb el qual ha gravat la maqueta del mateix nom.

L



quadern obertTon Baraut



De cales, cims i poemes:propostes d’oci de cara a l’estiu

Pep Corral

errasses que obren, ter-mòmetres que pugen,robes que s’escurcen…Tots aquests signes ensmostren que, un any més,hem arribat a l’estiu.L’arribada de la calor, amés, sol comportar

l’oportunitat de gaudir d’activitats ambles quals trencar la rutina acumuladadurant la resta de l’any; per aquestmotiu, hem volgut aprofitar el númerod’estiu d’El Pou de la gallina per dema-nar a diverses personalitats del món cul-tural de casa nostra quins són els seusplans per gaudir dels mesos estivals.

Roda el món...L’estiu és, per excel·lència, l’època perviatjar. La buidor dels carrers de casanostra durant el pic de l’agost va acom-panyada d’un èxode de manresansrepartits arreu i que, després, qualsevolpot trobar fins als indrets més inesperats.Un dels llocs que no sol fallar mai, és lamuntanya, erigida com el destí preferitper molts. Aquest és el cas del promotorcultural Joan Morros, que ha fet deViladrau i de l’ascensió al Matagalls unsclàssics per als seus estius familiars. Peròno és l’únic. Alternatives com els cims del

Pallars també són una iniciativa amb for-ces seguidors, com ara l’escriptor i críticliterari Josep Maria Aloy, que també fre-qüenta aquests paratges acompanyatper la seva família, tot i que en algunaocasió també fa algun viatge, com el del’estiu passat a l’Argentina; mentre queper a les sortides en parella opta perestades més properes, com a la Torred’Oristà, a la comarca d’Osona. També demuntanya se’n considera el poetaMiquel Desclot. En el seu cas, però,aquestes destinacions no serien la pri-mera elecció, ja que també declara laseva preferència per llocs vora el mar. Toti així, Desclot s’atura per matisar que enles sortides en parella no importa la des-tinació sinó l’acompanyant; això sí, sem-pre que no es tracti de grans ciutats, unespai que assegura que evita per causa,principalment, que el «sobreescalfamenthumà m’aclapara».

... i torna al bornCada vegada són més els que, pervoluntat o perquè no tenen altre remei,opten per passar les vacances a casa. Iés el que el propi domicili també pot

ser un dels llocs on desconnectar i tren-car amb la rutina acumulada entresetembre i juny. Si més no, aquesta ésl’opinió de l’escriptor manresà JosepMaria Aloy, que troba en el seu estudi elmillor lloc on oblidar-se de les cabòriesdel dia a dia i carregar bateries abansd’emprendre un nou any. Quedar-se acasa, però, també sol implicar necessi-tar elements que ajudin a crear la sen-sació d’estar immers en època devacances. Entre aquests, els més efica-ços acostumen a ser aquells remeiscasolans que cadascú té per combatrela calor més intensa.

La cuina és un d’aquests elements quepoden ajudar a alleujar les altes tempe-ratures; en aquest cas, per mitjà de platslleugers, allunyats dels fogons i subjec-tes a poca elaboració. Un exemple típicd’aquest tipus d’aquesta cuina són elsentrants freds, com ara els espàrrecsamb maionesa pels quals es deleix JoanMorros, ja siguin menjats a casa o enalgun restaurant de la ciutat per desprésser rematats fent una copa a alguna ter-rassa. Un altre plat típic d’aquestes dates

Amb l’arribada de l’estiu,hem aprofitat per demanar aalgunes personalitats de lacultura de casa nostra quecompartissin amb nosaltresels seus plans preferits pergaudir del seu temps d’oci.Des de les sortides per lamuntanya fins a les lecturesde poesia, tot serveix pertrencar amb la monotonia irelaxar-se durant uns dies.

fila

cultu

ral

TEl promotor cultural Joan Morros, en família, al Mas Rosquelles, lloc d’estiueig del poeta Guerau de Liost. Foto:Marta Morros



són les amanides, com ara l’amanidagrega per la qual es decanta EsteveSoler: això sí, sempre i quant aquestasigui i preparada i consumida al mateixpaís hel·lènic. Si això no és possible, però,el crític opta per distreure’s a casa sevaveient pel·lícules com la recentmentestrenada en DVD La comedia de la vida,de Roy Andersson, o escoltant àlbumscom Preisner’s music, de ZbigniewPreisner, dues propostes culturals quesitua en la llista de les especialment reco-manables de cara a aquests mesos.

El dia a diaUn altre dels clàssics a l’hora d’escollirquè fer és endinsar-se en el món de lacultura, una activitat que durant la restade l’any sol quedar aparcada, molts copsper manca de temps.

En l’apartat literari destaquen recomana-cions com la de Joan Morros amb el lli-bre La bona sort, de l’economista barce-loní Àlex Rovira. Altres, com és el cas deJosep Maria Aloy, en canvi, aposten perla poesia com a gènere preferit per lesvacances. Estiu i poesia lliguen bé, assegu-ra, mentre apunta al darrer llibre delpoeta Jordi Llavina, Vetlla, com la sevaaposta personal. Els versos també són elsprotagonistes de les tries de l’escriptorMiquel Desclot, amb títols com La inútil

ofrena, de Josep Carner; La muntanya, deGuerau de Liost o el Sol, i de dol, de J.V.Foix, unes obres que el propi Desclotdescriu com un «un goig de llegir i derellegir de les que no em cansaria mai». Més enllà de les lletres, alguns dels con-sultats també han destacat altres pro-postes. A banda de la irònica visiód’Esteve Soler, que considera«l’informatiu, de qualsevol cadena» comuna de les obres de teatre imprescindi-bles per als propers dies, també han sor-git altres entreteniments més lleugers,com l’adaptació de Cyrano de Bergerac

que es representa a la biblioteca deBarcelona durant el mes de juliol i quecompta amb la presència de dos rostressobradament coneguts de les taules i dela televisió catalanes com són PereArquillué i el manresà Jordi Figueras.

Ja hem vist, doncs, que les possibilitatssón diverses i per a tot tipus de gustos.Dit això tan sols queda desitjar que pas-seu un bon estiu i que aquestes líneeshagin servit d’ajuda als més indecisos ioferir noves idees a qui tingués un idealde vacances ben delimitat.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

L’escriptor barceloní Miquel Desclot gaudint del descans a la muntanya en companyia del seu gos. A la dreta, El dramaturg Esteve Soler, durant les seves recentsvacances a Atenes, amb el Partenó al fons. Fotos: Arxiu particular

L’escriptor i crític literari manresà Josep Maria Aloy va viatjar a Buenos Aires amb la família, l’agost de l’anypassat. Foto: Bernat Aloy



El quiosc de l’Arpapatr

imon

ici

utad

à

la ciutat tro-bem un seguitde construc-cions modes-tes que formenpart del paisat-ge urbà. Unade les més

característiques és el quiosc del’Arpa, situat a la plaça de Fius iPalà. El va construir el 1917l’empresa Sallés i Amat i el vaprojectar l’arquitecte JosepSerramalera, amb un dissenysimilar al quiosc de l’anís delMono que havia projectat JosepPuig i Cadafalch a l’estació deBadalona (ja desaparegut). Elquiosc de l’Arpa en substituí und’anterior fet en fusta i dissenyatper Ignasi Oms i Ponsa. És unaedificació típica de les ciutatscatalanes de la primeria delsegle XX.

És d’estil modernista i mantéuna harmonia formal amb lacasa de la Buresa i altres edificis ibotigues de la plaça. Es tractad’una edificació aïllada de redu-ïdes dimensions que servia pervendre periòdics. És de plantaquadrada, de 2,20 m de costat iuna alçada de 3,2 m. La sevaestructura té un aire clàssic i s’hidistingeixen tres parts: un basa-ment de pedra esculpida ambmotius geomètrics i florals; un cos de fusta i vidre queresol la transició a la coberta mitjançant una franjad’ornamentació concebuda com si fos un capitell; i lacoberta feta amb volta de creuer d’alumini gofrat. Laconstrucció es culmina amb un element decoratiu enferro forjat que fa el conjunt més esvelt.

Actualment s’utilitza com a punt d’informació per alsvisitants en dies de fires o esdeveniments especials.

El quiosc de l’Arpa està protegit íntegrament pel catà-leg de patrimoni de Manresa per la seva importànciahistòrica, pels valors tipològics de la construcció i pelsseus elements artístics. A més, la qualitat del nou urba-nisme de la plaça de Fius i Palà, garanteix la seva con-servació d’una manera força digna.

Lluís Virós és membre de l’equip de redacció del catàlegde Manresa

ALluís VirósFoto: Francesc Rubí



propostesMÚSICA Jofre Fité

Abrílial grup Abríliaactuarà el diadijous 2 d’agostal cafè-teatreVoilà. La forma-

ció neix de la voluntat deJordi Ribot (guitarra iveu) i Àfrica Pérez (veu)de continuar el viatge musical un cop dissolt el conjunt onparticipaven anteriorment (Els Convidats). Així s’hi hanafegit tres membres amb una àmplia formació musical.David Martell, que és pianista, graduat en música clàssicaal Conservatori de Música de Barcelona i en jazz i músicamoderna a l’ESMUC; Marta Canellas, que va estudiar vio-loncel al Conservatori de Manresa, al Liceu de Barcelona iposteriorment pedagogia a Viena, i Anna Clarena, que ésgraduada en violí pel Conservatori de Manresa. Això con-fereix a Abrília una sonoritat profunda i dolça, tot un plaerper a l’oïda. El seu repetori recull cançons d’Els Convidats,noves cançons pròpies i noves versions d’altres artistes.

CINEMA Laura Vidal

L’estiu que ens esperanar al cinema a l’estiu té el mateix de bo queanar al supermercat o al dentista: l’aire condi-cionat. Per això la cartellera carrega cartutxosper a tots els gustos; això sí, amb unes bonescrispetes pel mig. Com que no tindrem la sort

que el documental Al fossat arribi a les nostres pantalles,comencem el juliol amb tanda de superherois i el retornde l’aràcnid amb malles a The Amazing Spiderman o delCavaller Fosc amb La Leyenda renace, un cop més gràcies ala batuta de Christopher Nolan; i no tan heroic però si irre-verent serà El Dictador amb el sempre polèmic SachaBaron Cohen. Les altes temperatures de l’agost les comba-tran vells coneguts del gènere d’acció, com Ridley Scott i laseva nova aventura de ciència-ficció Prometheus, que re -cor darà les icòniques Alien o Blade Runner, una nova entre-ga de la saga Bourne, sense Bourne ni Matt Damon, a Ellegado de Bourne o el retrobament més testosterònic delsúltims temps a Los Mercenarios 2: Stallone, Chuck Norris,Van Damme, Bruce Willis i Schwarzenegger, sobren lesparaules... Calmem els ànims al setembre, amb la novaaposta europea de Woody Allen, A Roma con amor, la revi-sió del clàssic Anna Karenina amb Keira Knightley o jatocant la tardor Lo imposible, el drama internacional de J.A.Bayona ambientat durant el tsunami tailandès del 2004.Qui avisa no és traïdor i l’estiu cinematogràfic serà feixuc!

TEATRE Joan Morros

Teatre per la Festa Majorol ser força habitual a molts pobles i ciutats deCatalunya que la programació de la Festa Majorinclogui alguna representació teatral de caràcteramateur o professional. En força casos aquestaactuació teatral és l’única al llarg de l’any. També

es dóna el cas de persones de persones que només assis-teixen al teatre amb motiu de la Festa Major. A Manresa noes dóna el primer supòsit: hi a teatre mes enllà de la festamajor; però si que es compleix el segon supòsit: hi ha per-sones que només van a teatre per la Festa Major; com hi hapersones que només van a teatre per veure la innocenta-da. Tant els que van sovint al Kursaal com els que només hivan per la festa major, enguany tenen dos muntatges pertriar: el dissabte 25 d’agost es representarà El sopar delsidiotes de Francis Veber, interpretat en els papers princi-pals per Edu Soto i David Fernandez. Una comèdiad’embolics i malentesos en forma de vodevil. La segonaproposta teatral de la festa major és Yo lo que quiero es bai-lar, interpretada per Concha Velasco, ambl’acompanyament musical del quartet dirigit pel manresàXevi Mestres; es podrà veure al Kursaal el dilluns 27d’agost. En aquesta ocasió Concha Velasco, dirigida perJosep M. Pou, seu davant del públic per reflexionar, perparlar de la seva carrera, de les seves obres, dels seus èxits,dels seus fracassos... i per cantar les seves cançons.

ART Maria Camp

Una mica d’art a l’estiuntre juliol i agost troba-rem diverses propostesa la comarca per gaudird’un estiu acompany-ats d’art. Uns proposem

començar amb Estètiques trans-versals, la presentació dels pro-jectes d’Idensitat a càrrec delsartistes Tanit Plana, Col·lectiuAutonoise i Nicolás Dumit, quecomptarà també amb el concertfinal de l’artista Alessandra Patrucco. Serà el dissabte 7, ales cinc de la tarda, al Centre Cultural del Casino. I alCasino mateix es podrà visitar, fins al diumenge 15,l’exposició de Francesc Alquézar (foto), guanyador de lapassada edició del Premi d’Artistes Manresans. Sense sor-tir de Manresa, al restaurant Stacca trobarem fins a prin-cipi de setembre Reincidències, de Susanna Ayala, i al’Espai d’Art del Cercle Artístic hi veurem l’exposició deRigat i Casacuberta. Per la seva banda, i fins a final demes, al CACIS Forn de la Calç ens ofereixen l’exposició depintures i instal·lació En molts moments, de CarmeMargarit Tobella, i a la Galeria Íssim de Solsona, fins al 25d’agost, podrem veure Esquizcèfals, una espècie que esretrata, de Cristina Zafra.

ES

EA



fa 25 anysJaume Puig

La Quica i la prostitucióals anys setanta

rancesca Pesarrodona, la Quica, la popularprostituta de Sant Joan de Vilatorrada, prota-gonitzava la portada del mes de setembre de1987 i el tema central, que es dedicava a ana-litzar el fenomen de la prostitució des del

vessant més vivencial, amb entrevistes a les prostitu-tes, i també des del punt de vista tècnic, amb opi-nions de professionals i institucions.

Així, es parlava de la baixa prostitució, que treballavaal carrer, als cotxes dels clients i als bars i pisos desti-nats a aquesta funció, i que al capvespre baixaven ala plaça de la Reforma i al pont de l’estació, on treba-llaven fins a la matinada. Un dels sectors on hi haviamés activitat era el format pel carrer d’Arbonés i laplaça de la Reforma, amb els bars Jairo, Tívoli,Buengusto i Málaga. Entre les cases de cites, es par-lava d’una al carrer de Camp d’Urgell, una altra a laplaça de Valldaura, i també a la plaça del Pedregar, amés del club Oasis, al carrer de les Beates. També deles barres americanes de l’Ocell de Foc, al carrerd’Oms i de Prat, i un petit bar a les Escodines. LaQuica hi explicava que ella treballava als matins i lestardes a la zona del Congost, on rebia «burgesos ipagesos de la comarca», tot i que es queixava delscasos de maltractaments per part d’alguns clients.

Per la seva banda, el cap accidental de la policianacional a Manresa, Enrique Mieza, considerava quela prostitució es trobava en fase decreixent a la ciutati explicava que la de classe baixa era la més persegui-da, perquè motivava escàndols públics, «en tant queopera al carrer». El reportatge acabava amb les quei-xes dels representants veïnals, especialment delBarri Vell, que apostaven per legalitzar-la, i les decla-racions del periodista Gonçal Mazcuñan, director deRegió7, que defensava la publicació de la secció decontactes al diari.

Instal·lacions esportivesUn reportatge de Teresa Planell abordava l’estat de lesinstal·lacions esportives a la ciutat. A Manresa hi havia5.822 esportistes federats, entre els quals destacavenels 1.646 excursionistes, 480 esquiadors, 475 futbolis-tes, 436 tennistes de taula i 360 basquetbolistes. Una deles instal·lacions més reclamades era una nova piscinacoberta, però també les sales de barri i un gran pavellópoliesportiu, al Congost. De moment, però, per al nouregidor d’Esports, Francesc de Puig, el pressupost per al1988 hauria d’anar destinat a acabar de completar mol-tes instal·lacions dels col·legis públics i els barris.

CinemesEn la seva columna d’opinió, Quim Aloy evocava elscinemes tancats darrerament a la ciutat: la pocanetedat del Goya, la llarga sala guerxa de l’Avinguda,el terra de fusta de l’Olímpia, amb les seves exitosessessions de duro, i el vestíbul i les cortines del’Apol·lo, que havia viscut el màxim esplendor ambl’estrena de la pel·lícula Helga.

L’exemplar de setembre de la revista esdedicava a aprofundir en un tema conside-rat ‘tabú’: la prostitució a Manresa. El debatsobre la necessitat de legalitzar-la era benviu a la ciutat i es parlava amb associacionsde veïns, assistents socials, policia i poderjudicial.

F

L’antic Pujolet, on es volia fer la primera sala de barri



ls anys cinquanta els nouvin-guts arribaven amb ferrocarrila Manresa i carregaven lesmaletes en uns carretons quehi havia a l’estació de la Renfe;els transportistes portaven i

recollien paquets a domicili; la distribucióde begudes carbòniques elaborades aManresa es feia amb carruatges especials,arrossegats per grossos cavalls perxerons.A finals de la dècada, van entrar en funcio-nament els moto-carros i camionetes.L’automòbil guanyava més presència alcarrer, quan encara hi havia lleters querepartien la llet a domicili.

L’home de la fotografia, de 1968, és el Sr.Antoni Buguñà, resident al carrer de SantaLlúcia (a cal Pere Comes, on havia nascutel bisbe Comes i Vidal, manresà il·lustre).Buguñà regentava una drogueria–comerç on es trobava de tot: guix, pintu-res, ciment, ferreteria, eines ... i al costat,botiga de comestibles. Ell mateix despat-xava i també portava els encàrrecs adomicili. En Buguñà era un personatgepopular. Sovint passava per davant de casa meva, alcarrer de les Piques, davant de l’Ateneu, provinent delcarrer Bastardes, Plana de l’Om i d’allí cap als domicilis,servint els productes que comerciava, valent-se d’unacarreta arrossegada per una burra, que anomenavaLagartija. Era una persona feliç i treballadora, però lescoses se li van complicar amb la irrupció dels vehiclesmotoritzats.

En una entrevista al periòdic Manresa explicava que «lacirculació era un desastre, s’obrien nous carrers, peròcada dia hi havia més cotxes». I ho deia amb coneixe-ment de causa, ja que feia més de 50 anys que recorriala ciutat i mai havia vist un desastre com el d’aleshores.

«Després de pensar-ho, la solució eficaç és suprimir lagasolina». Amb el carro i el burret arribava a tot arreu.I estalviant va construir una casa amb pedra vista. Deiaque la millor economia se l’ha de fer un mateix, pensantmolt i sabent administrar, i estalviant: «Jo no he entratmai en un bar, mai m’ha servit un cambrer. No he anatmai al cinema ni a cap espectacle, i a casa no hi ha ràdioni TV». Estalviava i també ajudava a persones necessita-des. «Jo sóc un enamorat de la natura, el sol, les munta-nyes, els horts, tinc les meves ocupacions i sóc moltfeliç així. Pel carrer em coneixen criatures que saben elmeu nom, perquè possiblement les mares els hi hanexplicat qui sóc i què faig». El senyor Buguñà. Tot unpersonatge.

A

crònica social

Fotografia: Antoni Quintana Torres

Ignasi Torras i Garcia

El senyor Buguñà, l’home del carro i el burret



De dilluns a divendres, menú migdia 13,40 €, tot inclòsDe dimecres a dissabte al vespre, menú 13,40 €, begudes a partMenú per a colles: 20 € tot inclòs

Obert cada dia, de dilluns a diumenge,Menú de treball, de dilluns a divendres, 13,40 €, IVA inclòs

OBERT CADA DIA

C/ Lepant, 1308242 Manresa

Tel. 93 874 09 [email protected]

www.raviolo.cat

Pàrquing d’úsexclusiu per als clients

Menú migdia, de dilluns a divendres 9.50 €

Alfons XII, 26 - T. 93 872 51 72 - MANRESA

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86 - MANRESA



Cuina senzilla del Líban

sopars de duro

l’agost farà quatre anys queWael va arribar a Manresa iara ja en porta dos i mig capi-tanejant un restaurant liba-nès al cor del barri vell. Delcarrer de Santa Llúcia ha pas-

sat, ara fa ben poc, al capdavall dels Drets,on ha reformat un antic local. Únic aManresa pel tipus de cuina, és d’obligadavisita per als qui els encurioseixi una gas-tronomia desconeguda. Ens endinsem alcor del Líban, sopem al Beirut.

Poques vegades us trobareu una personatan oberta com el Wael, i mira que és jove,però té tantes coses per explicar sobre elseu país i la seva cuina... Davant del des-coneixement, ens deixem dur pel criteridel cuiner, que de seguida ens omple lataula de plats amb noms impronuncia-bles i d’aspecte desconegut. Tot i així,descobrim, plat rere plat, que la geografiadel país i la seva climatologia han fet quela cuina libanesa sigui molt semblant a lamediterrània, amb ingredients de la terrai combinacions senzilles. Dóna unaimportància cabdal a verdures, llegums icereals. Nosaltres, tot i que ens expliquenque la gràcia rau a combinar-ho tot almateix plat i barrejar els gustos, comen-cem anant un per un. Primer provem elsWarak inab, uns rotlles de fulla de parrafarcits d’arròs (premsat a l’estil del Wael) imenta, senzills però frescos i consistents.Després ataquem un plat que anomenenMakdous, consistent en unes albergíniesmarinades en vinagre, farcides de nous,ceba, all i pebrot vermell. Val a dir quel’aspecte xoca d’entrada, però el gust ésfamiliar i es veu que en prenen peresmorzar i les guarden en pots amb vina-gre per la conserva. Ataquem l’hummus iel mutabbal, i ens servim d’un pa libanèsdonant-li forma de cullera tot replegant-lo per donar-li la consistència necessàriaper poder sucar. Aquí hem d’explicar,quasi per ordres explícites dels xef, quel’hummus és de cigrons, mai d’albergíniani de cap altra hortalissa, ja que la parau-la hummus significa cigró! En tot cas esta-

ríem parlant de puré, com és el cas delmutabbal, fet a base d’albergínies fuma-des a la flama i crema de sèsam. Tant uncom l’altre són de tast obligat, i s’estanconvertint en l’estrella del local. I entrecullerada i cullerada, queixalem una cro-queta de falafel. Renoi quin falafel!Cruixent i arrebossat amb sèsam, fet abase de faves i cigrons amb set espècies.Res a veure amb els que havíem provatfins ara. I només ens queda tastar les cres-tes farcides de ceba i espinacs, i unesaltres de carn, fetes amb una massa forçamés consistent que el pa. Si volguéssimpodríem amanir-ho tot amb un vinagrede magrana deliciós.

Per beure fem unes cerveses libaneses debaixa fermentació, tot i que també podrí-em prendre un dels primers vins del paísque va ser elaborat per monges france-ses. I ho arrodonim amb una sobretaulade copetes d’anís sec amb glaçons i unatertúlia relaxada amb el Wael, que ensacaba de convèncer de la importància deno complicar-se la vida cuinant. Pocsingredients però ben avinguts. El gust esrealça amb la combinació justa de cadacomponent, ni massa ni poc, la senzillesai naturalitat dels productes de la terra perdamunt de tot. Aquesta és la filosofia dela cuina del Beirut, i per què no, d’unamanera de viure.

AEduard Merly i Guillem Puig

Vins del Bages

a finca Oller del Massituada a Salelles, vainiciar l’any 2003l’elaboració de vinsartesanals d’alta quali-

tat, a partir de varietats autòc-tones com aquest vi quecomento. El Bernat Oller Blancde Picapolls 2011 és un cupat-ge de Picapoll Blanc i PicapollNegre, al 50 %. La selecció delsgrans de raïm es fa manual-ment. La maceració és en fredabans del premsat.

El raïm negre esvinifica com aBlanc de Noirs.Fermentació de 21dies a 16ºC. Lesdues varietats,Picapoll Blanc iPicapoll Negre, sónconduïdes perseparat fins al dar-rer moment. A lavista presenta uncolor groc verdósamb reflexos gri-sencs.

Al nas predominen els aromesafruitats, com la pera blanca, itocs cítrics que li donen la sen-sació de frescor. En boca, elPicapoll Negre guanya prota-gonisme i ens dóna més volum,però a la vegada l’acidesa ensacompanya durant tot el recor-regut. És un vi perfecte peracompanyar els aperitius, platslleugers i fins i tot marisc. Esrecomana una temperatura deservei entre els 6 i els 8ºC.

Christian CarnéEl Petit Celler

L

Bernat OllerBlanc dePicapoll 2011

RESTAURANT BEIRUTPreu mitjà : 15-20€ Baixada del Drets, núm. 3 Tel.:675200418 Horari: de dilluns a diumenge de 9 a23 h. Dimecres tancat per descans personal.Cuina: Libanesa i mediterrània. Especialitat: cuinatradicional del Líban amb tocs moderns.



fanal de cua

Primeres experiènciesa uns anys, amb Les famílies de la meva escola,la parella formada per la psicopedagoga M.Àngels Riu i el prestigiós pintor Joaquim Falcóva presentar un curiós àlbum infantil il·lustrat,en forma de quadern, on plantejaven, des dels

ulls d’un infant, els canvis que s’han produït, durantles darreres dècades, en el model de família que tro-bem a la nostra societat. Des d’una perspectiva forçaneutra, el conte estava pensat per-què pares i mestres, des de la pròpiasensibilitat, poguessin explicar alsnens com respectar la diversitat.

Amb un format i una intenció didàc-tica semblants, aquest abril, la pare-lla manresana Riu-Falcó ha publicatun nou quadern amb una doble his-tòria: Primer amor (sobre un enamo-rament infantil, amb tot de ticsextrapolables a les relacions amoro-ses dels adults) i Primera gelosia (onel Quimet vol regalar a qui sigui laseva germana petita, fins que desco-breix que a ell també l’estimen).Aquests contes poden ajudar elsinfants a madurar, en veure’s reflec-tits en el mirall d’una situació reco-neguda, i poden ajudar els adults aentendre una mica més el complicatmón infantil.

Cal destacar sobretot, és clar, les pintures de JoaquimFalcó, que fan alguna cosa més que il·lustrar els textosde M. Àngels Riu. Cada pintura té vida pròpia i és totun luxe per als sentits: colors vistosos, tècniques diver-ses, objectes-símbol que evoquen l’escena...

Primer amor i Primera gelosia (llegim un o altre contesegons si agafem el quadern del dret o del revés), comja passava a Les famílies de la meva escola, trenca ambel concepte més tradicional d’àlbum il·lustrat i ofereixuna simbiosi molt interessant i original entre art plàs-tica i literatura.

FQüestió de noms

n la seva secció diària d’El Punt Avui, VicentSanchis recordava, el passat 21 de juny, que,aquell dia, es complien vint anys de la mort deJoan Fuster. «La llavor d’un dels pensadors mésefectius que ha donat aquest país en el darrer

segle encara cou», escriu l’articulista, «contra la provínciaclaudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils.Contra els que sempre han volgut eradicar la funesta

mania de pensar».

Dos dies després, en el mateix diari,Sanchis dedicava un article molt mésllarg al tema Països Catalans a propòsitd’una extemporània exhibició de pre-judicis rovellats per part de JosepAntoni Duran i Lleida. Gairebé de cos-tat Josep Gifreu escriu sobre «Nosaltresi Joan Fuster». En un moment determi-nat esmenta un opuscle de l’escriptorde Sueca, considerant que «aquestpetit text, de plena actualitat, hauria deser de lectura obligatòria a totes lesescoles». Es refereix al conegudíssim«Qüestió de noms» publicat per prime-ra vegada a la revista Serra d’Or (agost-setembre, 1962), és a dir, ara fa cin-quanta anys. Entre les edicions mésrecents, recordem que el text figura enel llibre Contra el nacionalisme espanyol(Curial, 1994, p. 93 a 105). Es tracta d’un

recull ordenat dels principals textos de Fuster on, comescriu el curador Jaume Pérez Montaner, «es demostra lacoherència d’un pensament ferm i diàfan sobre la lògicadifícilment expugnable de la més estricta racionalitat, lapròpia terra, la llengua, la continuïtat històrica, el que ésdesitjable i convenient per al propi país o per al manteni-ment de la unitat lingüística i literària».

Seria extraordinari que s’acomplís el desig manifestat perJosep Gifreu. D’aquesta manera proveiríem els nostresalumnes, a més d’un saber fiable, coherent i sòlid sobrecoses que els afecten molt directament, també d’una cui-rassa ferma i resistent contra els agents provocadors anti-culturals que ens envolten.

E

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer



a política generasituacions curio-ses. I la munici-pal, potser enca-ra més. En untemps en quèno hi ha ni uneuro ni per

posar pegats als asfalts demolts carrers de Manresa,l’Ateneu Les Bases ha obertportes com si es retornés al’escenari de fa quatre o cincanys en què tots pensàvemque érem rics i la mamella deltotxo no s’acabaria mai. Vantallar la cinta del nou equipa-ment l’alcalde, ValentíJunyent, i el president de laDiputació, Salvador Esteve, unhome amb una còrpora queno aniria gaire d’acord amb eltipus d’instal·lació esportivaque obria portes. Tots dos per-sonatges, per cert, no vantenir res a veure ni en la con-cepció ni en les gestions quevan propiciar-ne la construc-ció. Per tant, la posada de llargva representar una veritableganga per a la imatge de totsdos.

De tot plegat en van prendrebona nota les restes del nau-fragi electoral socialista que,en un dels pocs projectes del darrer mandat amb quèpoden treure una pica de pit, van retreure a CiU lacapitalització i el protagonisme en la inauguraciód’una obra heretada de l’etapa anterior. L’Ateneu,sens dubte, ha estat un bon regal. Una cessió invo-luntària que contrasta amb el desgavell financer id’altres bombes d’efecte retardat com l’actuació al’entorn de la passarel·la de la via de Sant Ignasi.

D’aquest últim residu de Fòrum, tant els socialistescom els seus anteriors socis de govern prefereixen noparlar-ne. Potser fins al dia que es talli la cinta de lainauguració, data en la qual potser voldran fer cons-tar davant de l’opinió pública la seva visió estratègicaen la rehabilitació del nucli històric. És la grandesa dela visió relativista d’uns i altres. Allò tan suat del gotmig ple o mig buit.

L

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ JULIOL-AGOST 2012 - NÚM. 185

Potser l’única inauguració de l’any



BUGADA AL POUTraçat de riscObro el foc del mes en un escenari bencontrovertit. De fet, des de l’inici delmandat municipal, la zona contigua a lapassera de Sant Ignasi en el sector deles Escodines ha estat un nucli de críti-ques tant entre els partits polítics comper part dels veïns, indignats perquèl’empresa constructora va abandonarl’obra, sembla, per manca de diners.Servidor no entrarà en l’intringulis de laurbanització, només vol fer notar, a tra-vés de la imatge-denúncia, de la perillo-sitat d’una cresta encimentada en elpaviment a un lateral de la calçada. Elpegat enmig de l’asfalt era provisional,però, amb l’aturada de l’obra ha esde-vingut perpetu i molt perillós, ja que, sies condueix una mica veloçment ambun automòbil o una motocicleta, potprovocar accidents gravíssims ja queestà peraltat a la inversa i esdevé un sotbrutal totalment inesperat.

Terrasses a tot arreuEl que també representa certa aventuraés asseure’s a la terrassa d’algun dels barsde la ciutat que, davant de la prohibicióde fumar en l’interior dels establiments itot i l’encariment de les taxes municipalsd’ocupació de la via pública, han optatper posar taules i cadires al carrer. N’hi haa dojo i per tota la ciutat: estiu i hivern. És

clar que, amb l’arribada de la calor lamultiplicació ha estat espectacular. Lesterrasses s’instal·len als indrets més inver-semblants, de vegades en punts ambpaviment irregular o en llocs on cau unsol de justícia (vegeu les de l’illa de laBonavista). En altres casos, com el quemostrem en la foto a l’entrada del carrerdel Balç per la baixada del Pòpul, elpobre cambrer ha de fer una excursió (enaquest cas pujar i baixar la rampa des delSi Cal per atansar-s’hi) per atendre lestaules. Al cap del dia, i si l’espai és concor-regut, ben segur que al pobre empleatles cames li deuen pesar com el plom.

L’altre santoralUn fidel lector de la revista i també deRegió7, amant de la tradició i del santo-ral, ens fa arribar un retall del diaricomarcal del passat 29 de juny. Un diaassenyalat per ser Sant Pere (al matí) iSant Pau (a la tarda) com m’explica. Diade revetlla celebrada en altres temps ique, actualment, com la resta d’antro -pònims, no solen ser motiu de gaire cele-bració. En tot cas, el lector, ens remarca,amb preocupació, que en l’apartat dedi-cat al santoral de Regió7, el passat dia 29,hi apareguessin únicament i com repro-duïm la Mare de Déu del Pepertu Socor iSant Ciril i se n’ometés Pere, Pau i els deri-vats moderns com Pol. Amb resignació,el lector em comenta que si ja en l’espaidel santoral s’obliden de citar els antro-pònims més representatius, no sap pasquè deu passar en l’edició de la restad’informacions.

Fans, de rebotÉs clar que, tot sovint, no per ser mésconeguda, genera més emotivitat entre

els que en són coneixedors. El músicmanresà Jos Racero va concentrar amicsi coneguts a El Sielu el dimecres 27 dejuny a la tarda per enregistrar un video-clip d’un dels seus temes. El jove, quecanta en castellà des de fa temps, inten-ta forjar-se una carrera actuant arreu del’estat i en el seu Myspace a intenet hi hapenjat un missatge que explica unacuriosa anècdota. Un grup de Tenerife liescriu «Casualment, vam llogar un cotxea Madrid la setmana passada i el conduc-tor d’abans s’hi havia deixat un CD teu.Vam estar tot el viatge escoltant-te. Etfelicitem perquè les cançons són moltbones, tenen bons arranjaments musi-cals i la qualitat de gravació és ex -cel·lent». I com a postdata escriuen:«Hem retornat el CD a l’empresa de llo-guer perquè el propietari original el recu-peri, he, he, he». De fet, el boca-orella(encara que en aquest cas fos involunta-ri) sempre és més efectiu que moltes deles campanyes pagades per arribar atenir certa popularitat. És millor tenir fansfidels que seguidors que, quan es passaun mal moment, t’abandonen més ràpidque algun desodorant.

Se’ns ha mort la porteraAra que, per popular, una de les darreresporteres en actiu de la nostra ciutat. Vaprotagonitzar la portada del número 231del Pou, publicat l’abril de 2008, i dedicatals oficis que es perden. La ConxitaAmela Alonso, nascuda a Barcelona l’any1923 i manresana d’adopció, ens va dei-xar a finals de juny. Va ser enterrada el dia25, com apareix en l’esquela que vapublicar Regió7, després de molts anys alpeu del canó, conjuntament amb el seu

QUINTÍ TORRA CORDONS



marit Joaquim Morell, en el seu lloc detreball al sota-escala dels baixos delnúmero 61 del que popularment sempres’ha conegut com la prolongació del car-rer Guimerà, a tocar de l’església de CristRei. En la menció del diari, sota el nom dela traspassada, s’hi va reproduir «La por-tera», suposo que com a homenatged’una figura entranyable.

Benvingut,Arnau!La vida d’una s’acaba i en floreix, ambforça, la d’un nou ésser. És el cas del’Arnau Piqué Clarena, el primer fill delnostre company Joan Piqué, redactor imaquetador de la revista, i la sevacompanya i també periodista RosaClarena, que va néixer quan faltavenquatre minuts per la mitjanit deldimarts 5 de juny, curiosament lamateixa data que va néixer el seu avipatern. Al Joan, pencaire i maratoniàdestacat, se li ha girat encara més feina.Enhorabona als nous pares!

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

ompulsius, o així ho sembla! Ésnecessitat humana la recercade seguretats que ens ajudin amanegar el neguit vital. Araresulta que el senyor que ha de

generar confiança a la població de totun estat ha per-dut, en

pocs mesos, la seva credibilitat i s’hi haesmerçat amb ganes. Tenim diversespossibilitats: O és un gran jugador depòquer o és ben ruc o pensa que ho somtots plegats!

De fet l’hemeroteca ens recorda que és elmateix personatge de «los hilillos de

plastilina», quan intentava mini-mitzar el desastre del vaixell

Prestige, mentre aquestvessava tones de petro-

li al mar de Galícia. Elmateix personatgeque, tres dies abansd’unes eleccions aCorts, ens volia ferpassar gat per lle-bre en l’autoriadels atemptats del11-M a Madrid. Elmateix que, en lesmateixes dates,tenia una «nena»,r e c o r d e u ? :«Quie ro que laniña que nace enEspaña tengafamilia, vivienda y

padres con trabajo» apa vinga que refilael tenor.

En les darreres setmanes s’han anatfonent totes aquelles promeses electo-rals que havia dit. «No tocarè el IVA , elsueldo de los funcionarios i…».L’important no és que sigui mentider,això deu anar junt amb la seva naturale-sa genètica i ho fa bé! la seva cara, el gest,és el mateix quan diu que no ho faràque, quan, més tard, explica que ho farà iaixò, companys, no és gens bo per a lasalut de la ciutadania. És tan necessaritenir i cercar certeses com saber sidavant hi tenim un llop o una ovella.

El nostre cos necessita saber quan had’activar el sistema d’alarma, saber-hoper tal de decidir si atacar o fugir amb lacua entre cames. Aquesta necessitat bio-lògica és la que em fa pensar que somvíctimes d’un pla, intel·ligentment disse-nyat per tal de deixar-nos ben bé comenzes, aclaparats, arraulits i mesells. Ipoder-nos fer empassar, i a sobre agraïts,les solucions que en un altre estat vital,no acceptaríem. Això té un nom: inde-fensió adquirida.

Continuarà l’exposició detallada del plaen el proper article d’estiu.

L’HOMENOT DE LA PIPA

CMentiders...



TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

o feia ni dos dies que l’homem’havia deixat que, anant pelcarrer Guimerà, se m’atansaun vianant d’aspecte solem-nialment trist, com un rei afri-

cà destronat, i em lliura un paperet comqui dóna un caramel a un infant. En lletraminúscula i atapeïda, hi ha un nom,Professor Fofana, vident i gran mèdiumque posa els seus esperits al servei dequalsevol problema, sobretot si acaba enal: laboral, judicial, matrimonial i sexual.Com que, entre altres capacitats, s’atorgael poder de «recuperación de pareja deinmediato», li truco així que arribo a casa.No hi crec, en aquestes falòrnies, però lanecessitat crea les estratègies i, a més,trobo honest que «primero el trabajo ydespués pagar». D’altra banda, garanteixresultats ràpids i exitosos.

Em cita al cap de mitja hora, a casa seva.El trobo en calçotets, intentant col·locaruna mosquitera. Em fixo en els nens,

plens de picades de mosquit. «Hi teniacortines, però es van cremar», explica encastellà congolès. Mentre es prepara peroficiar, fa sortir els nens al replà de l’escala.M’adono que no hi ha més pis quel’habitació on som. Encén un ciri, aixecales mans com si jo l’apuntés amb una pis-tola i comença a remugar, com si implo-rés perdó. Tot seguit, com si tot d’unas’adonés de la meva presència, em pre-gunta quin és el meu mal. En què pot aju-dar-me. «Primero el trabajo y despuéspagar», penso. Doncs que el meu homeha tocat el dos amb la seva millor amant.«Eso no ser problema para profesorFofana». Alertat per la meva arrufada denas i celles, aclareix: «No ser problemaporque profesor Fofana decir unas pala-bras y tu marido regresar a casa» Pel quees veu, aquells mots misteriosos –«abdú,abdú, dou, dou»– van aconseguir unefecte immediat, ja que a l’acte vaig rebreaquest missatge d’un veí: «Acabo deveure el teu home entrant a casa». Vaig

pagar sense mirar prim a l’hora de deixarpropina i vaig córrer cap a casa, donantgràcies a Déu i al seu professor Fofana. Pelcamí vaig aturar-me a comprar un deta-llet i, en arribar, vaig pujar els graons del’escala de dos en dos, pletòrica i satisfetade la meva inversió. Però la satisfacció vadurar el que dura un petó robat. Nonomés no vaig retrobar la meva costelle-ta, sinó que el molt barjaula havia aprofi-tat la meva absència per fer net de totesles meves coses, incloses les cortines i elrepel·lent per als mosquits.

NL’últim recurs



QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMON

Catalunya triomfant,qui t’ha vist tan rica i plena,avui no tenim un rali el PP ens fa punyeta.

Diguem-ho clar, duguem-ho clar:ens cal la independència!,clar i català.

Ara és hora, segadors,ara és hora d’estar alertaque l’Estat i els tribunalsens volen prendre la llengua.

Ja n’estem fins als collons,de la seva cançoneta:si no ens accepten com somengeguem-los a la merda.

———————————

A la plaça Catalunyahan resolt el maldecapde les gàbies i el seu parc,diguem que han resolt un nyap.

Costarà 300.000 euros,que en aquest món tot té un preu.Per això que els que governavenquan van fer-lo no se’ls veu.

———————————

A Catalunya resultamés car el medicament:un euro més per receptapaguem religiosament.

I el farmacèutic mesellté una feina ben ingrata: ha de fer de cobrador,«cobrador de franc», amb bata.

I com que mana qui mana,a Madrid tenen ben clar,més que en Boi Ruiz encara,que ells també hi han de sucar.

Per això a més de la taxatindrem el copagamenttal com el tenen a Espanya,fins quan els direm amén?

‘acord, molts no li saben elnom, però el coneixen per-què és irrepetible. Sayed.Adel Sayed. Nascut a ElCaire, aquest tros d’egipci

que ratlla els dos metres va decidirvenir a la nostra ciutat per amor. Id’això ja fa vint anys! Com si es tractésd’una pel·lícula, l’Adel feia de guiaturístic a les Piràmides, a l’altiplà deGiza, i allà va conèixer la manresanaque el captivà per sempre. Per amortambé va aprendre català i s’interessàpel país abans no hi acabés instal·lat. Ifins se sap que el president Pujol, quan

D

L’Adel Sayed

de vacances es deixava contemplar perquaranta segles d’història, va fer unbot en veure que aquell guia no nomésel reconeixia com a president sinó queli parlava en català! L’Adel ha fet classesd’anglès durant dues dècades a acadè-mies privades i, sobretot, a dos insti-tuts de secundària –de primer alLacetània i ara mateix al Guillem Catà. Itot i que molts dies desitjaria plantar-se al mig de la plaça Tahrir, el cert ésque el trobareu tombant Passeig,amunt i avall, atlètic i de color caramel,amb unes gambades que no el deixenser anònim.



EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

preciadíssims germans i germanes, el sol del’estiu s’acarnissa sobre el formigó manresà i eltransforma en una planxa beneïda per coure-hi bacó o calamars (per als que apostin per ladieta Halal). Llàstima que la pols de les obres

n’arrebossaria el contorn. És el que penso mentre baixodel Puigcardener, deixant la col·legiata de la Seu al’esquena i descendint fins a la plaça de la Reforma.Valga’m Déu quina brisa tan caldosa i quina poca capaci-tat de resguardar-se del sol! Més tard, des del camí delsCorrals, i després de fer un refrigeri al Caracas, diviso lapassera que uneix les Escodines amb el Barri Antic. PerDéu, que n’és de rovellada! Però, ben mirat, després detanta modernor urbana, hom s’acostuma a la coloraina ial disseny curvilini. I, ben cert és que l’actuació a lesEscodines té una part geomètrica, però la gamma cromà-tica és ben viva. Llàstima, això sí, que no hi ha maneraque s’acabi. I els veïns, els reivindicatius veïns de lesEscodines, n’estan fins al capdamunt, del capítol final deFòrum, aquella societat de rehabilitació urbana que sem-bla que faci segles que es va extingir. L’actuació al voltant

de la passarel·la és un tema candent des de l’inici delmandat i ha esdevingut un regalet enverinat per algovern convergent.

Ara que, a fe de Déu, al que el tema li està costant suor (nopas la que propicia el clima manresà) i força mals de ventreés a l’alcalde Junyent que, sense que serveixi de precedenti amb el permís de l’Altíssim, és a punt de baixar a resar a lamesquita de l’Aranya perquè la constructora Dragadostorni a posar algun totxo a la Via de Sant Ignasi. Tan con-tent com estava en la inauguració de l’Ateneu de les Basesi quines males estones passen ell i el regidor Bacardit enuna àrea d’urbanisme que no urbanitza res de res. Ai, seny-or! Que n’és de dur governar sense ni cinc de calaix ipagant els pecats de la luxúria i el desenfrenament cons-tructiu. I això que, en el sector escodinaire, enmig de la bar-reja cultural, Déu sap que hi mancava (i hi manca) unabona endreça. Per Déu, que la qualitat de vida no siguinomés un valor dels barris de nova planta. Prego per lesànimes del torrent de Sant Ignasi. encara que algunes pro-fessin la fe musulmana a la falda de la Cova. Que així sigui.

A

Quatre totxos a Sant Ignasi, per Déu o per Al·là


A la nostra terrassa

EsmorzarsEsmorzars

Born, 28Manresa

tel. 93 872 11 14

Tapes ala fresca

Sopars

a partir de: 4,20 €(2 entrepans a escollir + refresc + cafè)

Manresa,Vine i endinsa’t al Carrer del Balç!

Visites al Centre d’Interpretació medieval, Visites teatralizades, visites nocturnes amb sopar medieval...i molt més!

OFICINA DE TURISME DE MANRESAVia Sant Ignasi 40, baixos

93 878 40 90 · [email protected]

Manresa Ciutat Mil·lenària

www.manresaturisme.cat

el pou juliol.indd 1 26/06/2012 14:06:55

Documents

Redescobrir - El Pou Digital · Juliol-agost 2012:Layout 1 02/07/2012 9:26 Página 5. 6 EL POU · JULIOL-AGOST 2012 de mes a mes Torres i Pubill guanyen el Triatló Ciutat de Manresa