Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

Andrea Moreno MartínUNIVERSITAT DE VALÈNCIA

andrea.moreno@uv.es

Tatiana Sapena EscrivàUNIVERSITAT DE VALÈNCIA

tatiana.sapena@uv.es

Rebut: 30/06/2017Acceptat: 15/09/2017

RESUMEls espais de memòria són una part interessant de l’ampli ventall de recursos patrimonials de la Guerra Civil Espanyola. Als carrers de la capital del Túria perdura una gran quantitat de vestigis d’aquella època, entre els quals hi ha més de tres-cents refugis antiaeris. En aquest article tractem els refugis de la ciutat de València partint de la nova conjuntura que inaugura l’any 2017, en què s’han obert nous escenaris legislatius i de gestió. L’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica Valenciana, una nova modificació de la Llei de Patrimoni Valencià, que expressament recull el patrimoni bèl·lic, així com accions inèdites per part de l’Ajuntament de València vers la recuperació i la divulgació dels refugis, ens serveixen com a marc de reflexió per a avaluar el seu valor patrimonial, així com també la problemàtica a l’hora de la seua gestió.

Paraules clau: refugis antiaeris, patrimoni, memòria, Guerra Civil.

ABSTRACT. Air-raid shelters: heritage from the Spanish Civil War at ValènciaMemorial spaces are an interesting resource of the wide range of heritage of the Spanish Civil War. The city of València preserves a large number of vestiges of that time, among them, more than three hundred air-raid shelters. In this article we approach these bomb shelters taking into account the new conjuncture that inaugurates 2017, a year which has opened new legislative and management scenarios. The approval of the Law of Valencian Democratic Memory, a new modification of the Law of Valencian Heritage, which expressly highlights the civil war heritage, as well as unprecedented actions by the València City Council regarding the preservation and restoration, offers us a framework for reflection to assess the patrimonial value of air-raid shelter as well as the difficulties of their management.

Keywords: air-raid shelter, heritage, memory, Spanish Civil War.

SUMARI

Introducció

València 1936-1939: capital de la rereguarda

Els refugis antiaeris i la Junta de Defensa Passiva

• La Defensa Passiva Organitzada a la ciutat de València

• Els refugis de la ciutat de València

Els refugis antiaeris: patrimoni i memòria que cal recuperar

Referències bibliogràfiques

Autor per a correspondència / Corresponding author: Andrea Moreno, Ajuntament de Quart de Poblet. Pl. Valldecabres, 19, 46930 Quart de Poblet, València.Suggeriment de citació / Suggested citation: Moreno, A., i Sapena, T. (2017). Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València. Debats. Revista de cultura, poder i societat, 131(2), 123-140. doi: http://doi.org/10.28939/iam.debats.131-2.10

123 / 140—DEBATS · Volum 131/2 · 2017doi: 10.28939/iam.debats.131-2.10ISSN 0212-0585 (imprés)ISSN 2530-3074 (digital)

124 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

INTRODUCCIÓL’any 2017 és, sens dubte, una fita que cal tenir

present quan parlem del patrimoni de la Guerra Civil

al territori valencià. Precisament ha sigut aquest

any quan s’ha iniciat el procés per a l’aprovació

de la denominada Llei de Memòria Democràtica

i per la Convivència de la Comunitat Valenciana,

i també quan s’ha aprovat una nova modificació

de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià que fa

una menció explícita als vestigis de la Guerra

Civil. Al mateix temps, juntament amb aquestes

noves mesures legislatives del govern valencià,

també ha sigut notícia la creació de subvencions

públiques per part de la Diputació de València i de

la Generalitat Valenciana en matèria de memòria

històrica.

D’altra banda, a més dels escenaris que obre aquest

nou context legislatiu, també hem de destacar

una praxi inèdita a la ciutat de València: el treball

d’estudi, rehabilitació, conservació i museïtzació

del refugi antiaeri ubicat en l’Ajuntament de la

ciutat, que ha sigut obert al públic en abril de 2017

(Moreno, 2017) (Figura 1). Sembla, però, que no

serà un unicum, ja que pròximament s’obrirà també

el refugi del carrer de Serrans-Palomino, dins d’un

altre projecte municipal (Levante-EMV, 04/06/2016)

i el refugi de la fàbrica Bombas Gens, gràcies a la

iniciativa privada (Culturplaza, 17/01/2017). A

més a més, les Corts Valencianes també han fet

públic el seu interés per recuperar el refugi ubicat

al soterrani del Palau de Benicarló, l’actual seu de

les Corts, que va allotjar la presidència del Govern

de la II República entre novembre de 1936 i octubre

de 1937 (Diari La Veu, 06/06/2017).

Tanmateix, si mirem amb perspectiva i amb

un ull crític, aviat ens adonem que aquestes

Figura 1

Interior restaurat i museïtzat del refugi escolar de l’Ajuntament de València. Fotografies d’Hèctor Juan (València, juny 2017)

125DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

accions són fruit d’una conjuntura nova. La

ciutat de València —aquella que fou capital de

la República, ara fa vuitanta anys— també s’havia

mantingut fins ara en la rereguarda pel que feia a

la valoració i a la divulgació d’una part singular

del patrimoni bèl·lic que ací ens ocupa: els refugis

antiaeris. L’avantguarda respecte a l’obertura

i la museïtzació dels refugis a l’Estat espanyol

l’encapçala Cartagena amb el seu projecte pioner

de 2004. Després, des de la capital del Túria hem

vist com altres ciutats (Almeria, Jaén, Albacete,

Barcelona o, fins i tot, pobles valencians com ara

Cullera, Alcoi i La Pobla del Duc, entre d’altres)

han anat recuperant i obrint al públic els seus

refugis com a recursos i elements del patrimoni

i de la memòria del nostre passat més recent

(Besolí, 2004; Besolí i Peinado, 2008; Jaén, 2016;

Pujadó, 2006). Així és que, amb tretze anys de

retard, sembla que finalment ha arribat el moment

de materialitzar les reivindicacions que ja fa més de

dues dècades han encarnat col·lectius ciutadans,

associacions memorialistes, grups parlamentaris

d’esquerres, professionals i estudiosos respecte

d’a quests grans oblidats que són els refugis de

la guerra.

L’article s’estructura en tres apartats. Un primer

en què abordem la transformació de València

com a capital de la rereguarda republicana i que

ens ajuda a endinsar-nos en el context històric

en què es desenvolupa l’aparició dels refugis

antiaeris de caràcter urbà. En el segon apartat

exposem com aquestes construccions singulars

apareixen com una innovadora reacció de

defensa de la població civil i de l’administració

republicana davant dels atacs de l’aviació

feixista. Per últim, exposem sintèticament els

nous escenaris que s’han obert i la problemàtica

sobre la gestió patrimonial dels refugis antiaeris

de la ciutat de València, en un temps en el

qual sembla que hem salvat la fase de censura

i bloqueig administratiu que havíem viscut fins

ara. És moment, doncs, de reflexió i, potser, de

construir reivindicacions, necessitats, demandes

i projectes ex novo.

VAlèNCIA 1936-1939: CAPITAl De lA ReRegUARDALa ciutat de València fou un símbol i una urbs

clau en la rereguarda republicana. A més d’acollir

la capitalitat del govern de l’Estat durant un any,

també va encarnar els estats d’ànim de la II República

i el desenvolupament del conflicte, potser, com cap

altra ciutat de la rereguarda (Girona i Navarro, 2007;

Navarro i Valero, 2016 i 2017). I és que la ciutat va

patir una evolució, tant física com emocional, que

ens permet analitzar amb claredat les etapes i les

fites de la guerra. Així, en un primer moment, amb

el colp d’estat i l’inici de la contesa es va mantenir

com una urbs hiperactiva, en el sentit més extens

de la paraula (Aznar, 2007a i 2007b; Bordería, 2007;

Calzado i Navarro, 2007). Tanmateix, però, ja a inicis

de 1937, amb els primers bombardejos, la ciutat, la

seguretat i el dia a dia van anar transformant-se.

València veia com els fronts avançaven i s’apropaven,

i com els avions i les bombes eren, cada vegada amb

més freqüència, una constant en la vida de la ciutat.

La València del levante feliz es va transformar en una

ciutat pendent dels comunicats de guerra, de les

sirenes i de frases ja històriques com «que ve la Pava».1

Sens dubte, quan analitzem els testimonis orals d’a-

quells xiquets i xiquetes de la guerra, ens adonem que

una de les circumstàncies d’aquells anys que més els van

marcar van ser els bombardejos, els estats d’alarma i els

avions (Aragó et al., 2007; Santamarina, 2009; Moreno

i Olmos, 2015a; Museu de la Paraula2). Reprodueixen

onomatopeies del soroll dels motors dels avions, dels

xiulits dels projectils, de la detonació de les bombes,

així com les sirenes i els crits de «Al refugi!». Això

ens recorda com va tenir efecte l’estratègia de Franco

i dels seus aliats nazis i feixistes, d’atemorir, castigar i

1 La Pava era un avió biplaça alemany de velocitat lenta (Heinkel HE-46) que els rebels utilitzaven per fer missions de reconeixement aeri, ja que anava equipat amb una càmera que permetia enregistrar els futurs objectius així com també les accions aèries (Mainar, 2007: 85). Per a la població, no obstant, la seua presència anunciava les bombes, ja que era el primer avió que sobrevolava els objectius dels bombarders.

2 Vegeu Museu de la Paraula. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu Valencià d’Etnologia (Diputació de València): www.museudelaparaula.es

126 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

minar la moral fent ús de l’aviació per a bombardejar

ciutats i objectius civils. I per descomptat, aquesta

va marcar la vida i la memòria de generacions de

valencians i valencianes que van patir al llarg de més

de tres anys una pluja incessant i inhumana de bom bes

(Infiesta, 1998: 70 i s.; Aracil i Villarroya, 2010: 21 i s.;

Azkárraga et al., 2017).

els RefUgIs ANTIAeRIs I lA JUNTA De DefeNsA PAssIVA Quan parlem de refugis fem referència indirectament

al nefast honor que té la Guerra Civil de ser uns dels

primers conflictes mundials on es posà en marxa de

manera sistemàtica la pràctica del bombardeig massiu

d’objectius a la rereguarda i als nuclis poblats. D’aquesta

anàlisi es desprenen interpretacions que ens parlen de

mètodes i tècniques militars pioneres, de campanyes

d’experimentació amb armaments i tàctiques inèdites,

i d’una nova manera de fer la guerra que deixava arrere

tot el que l’ésser humà havia conegut fins a aquell

moment. Estem, doncs, davant d’un conflicte que

inaugura la «guerra moderna», la «guerra total»

que encarnarà la II Guerra Mundial en grau superlatiu

(Sánchez, 2007: 45-77; Hobsbawm, 2012: 52-61).

Si parlem dels refugis de la ciutat, parlem de guerra, de

bombes, de pràctiques de defensa i d’atac, però també

de població civil, de persones com nosaltres que no

lluitaven mobilitzades als fronts, que no eren soldats

d’un exèrcit, sinó dones, homes, grans i menuts, que

van veure com la seua vida a la ciutat es convertia

en objectiu prioritari de l’exèrcit rebel. Aquesta nova

manera de fer la guerra també inaugura noves maneres

de defendre’s i, en especial, noves estratègies per a

protegir la població civil que es veurà amenaçada

pels atacs aeris. Precisament, aquest component

social i civil dels refugis marca una clara singularitat

d’aquest element del patrimoni de la guerra. No és una

construcció ni un lloc d’atac ni de defensa activa per part

d’un cos militar, sinó un espai i una arquitectura que

naix de la posada en pràctica de mesures de protecció

de la ciutadania i dels objectius civils mitjançant la

Defensa Passiva Organitzada (DPO).

La fortificació de València i les seues rodalies s’inicià aviat,

en setembre de 1936, quan la ciutat encara no havia sigut

bombardejada. La construcció de refugis i la posada en

marxa de la DPO van ser unes de les prin cipals mesures

del Govern de la República per tal de protegir la població,3

que veurà com els bombardejos enemics porten per mar

i per aire l’amarg sabor de la guerra a la rereguarda.

La Defensa Passiva Organitzada a la ciutat de ValènciaUn cop instal·lat el govern a la ciutat, i a mesura que la

guerra s’anava sentint més intensament, van augmentar

els esforços de protecció. L’activitat constructiva i

propagandística fou constant i intensa des de les darreries

de l’any 1936 i fins al final de la guerra, en març de 1939.

El 28 de juny de 1937, el Ministeri de Defensa Nacional,

presidit per Indalecio Prieto, decretava la modificació

dels decrets previs sobre DPO de la II República

amb la finalitat d’unificar-ne i d’estandarditzar-ne

els procediments. El nou decret de 1937 establia

l’organització de la DPO com a obligatòria en tot el

territori lleial a la República, i nomenava la direcció

de la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) com

a encarregada d’establir les normes generals en relació

amb l’organització, la preparació i la realització de

la DPO (Gaceta de la República, 29/06/1937). Per a

posar en marxa les mesures sobre DPO es constituïren

comités provincials, encarregats de la direcció local, i

comités locals destinats a l’execució o coordinació de les

mesures que calia implementar.4 Per a l’execució de la

DPO, en cada localitat/província es constituïren equips

d’especialistes, de sanitaris i de treballadors, no subjectes

a la mobilització militar (Moreno i Olmos, 2015a: 97).

3 Per a defensar l’àrea de València també es van construir línies de trinxeres (XYZ, Palància I, Puig-Carasols), fortificacions de diversos tipus (búnquers, com el del Saler, blocats, casamates, nius de metralladora) i defenses antiaèries amb peces d’artilleria pesada i lleugera, bateries, reflectors per a la localització nocturna dels avions, etc., instal·lats al port, al Saler i en altres indrets de la costa (Gil i Galdón, 2007: 33-53).

4 Els comités provincials estaven formats pel cap de la DECA que feia de president, un delegat del governador civil, un metge, un especialista en gasos de guerra (metge, farmacèutic o químic), un arquitecte o enginyer municipal, un representant de la premsa i un secretari. Per la seua banda, els comités locals tenien una estructura anàloga, però la presidència podia correspondre a l’alcalde en cas de no haver-hi cap superior de la DECA.

127DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

El 28 de juliol de 1937, un nou decret dóna l’ordre de

creació de la Junta de Defensa Passiva de València (JDP),

que serà dirigida per l’alcalde de la ciutat, Domingo

Torres (Vera i Vera, 2000: 214). Entre les activitats

d’aquesta destaca la instal·lació de vint-i-cinc sirenes,

l’habilitació d’hospitals de sang i quiròfans blindats,

la protecció de les cases de socors, la construcció

de refugis antiaeris, així com també la constitució de

brigades de desenrunament o portalliteres ciclistes.

Tanmateix, a banda d’aquesta tasca constructora i

de gestió logística, la JDP també s’encarregava de la

difusió i l’alfabetització de la població en temes de

DPO (Girona, 1986: 340). Mitjançant la premsa i la

ràdio, també es recordava constantment a la ciutadania

com s’havia d’actuar en cas de bombardeig: les sirenes

anunciarien l’arribada dels avions i la necessitat de di-

rigir-se ordenadament cap als refugis. També s’ordenà

que els llums fossen apagats a partir de les nou de

la nit, encara que aquesta mesura no sempre es va

respectar (Safón i Simón, 1986; Abad, 1987).

Durant tot aquest any, es publicaren notes de premsa,

llibrets i catàlegs, a càrrec de les JDP per a informar i

educar els ciutadans sobre com reaccionar i gestionar

les situacions de perill. Catalunya edità un llibre a

principi de 1937 que va inspirar el llibret que, en juny,

editaria la JDP de València (DPV, 1937). El document

explica de manera molt didàctica les conseqüències

dels bombardejos, els tipus de bombes i els seus efectes

i enumera disset prevencions que la ciutadania havia

de tenir en compte per a sobreviure a les bombes.

Algunes prevencions són aquestes:

Tots els llums que donen als exteriors dels edi ficis o

zones amb claredat en les parts internes d’aquests

hauran d’estar apagades, o bé pintades de color

blau. Igual han d’estar els vidres dels celoberts i

les claraboies […] Els vehicles de tracció mecànica

(automòbils, camions, motos, etc.) portaran els

llums d’encreuament o fars de color blau verd,

per a poder transitar sense perill per la població i

l’extraradi. Ni els fars de capital ni els de carretera

es podran connectar en un radi mínim de 5 km

de la ciutat […] L’envidrat de balcons, finestres,

aparadors i portes estarà protegit per cintes de

paper engomant, la col·locació de les quals partirà

dels marcs de les portes […] El públic tindrà en

compte la preferència de dones, xiquets, ancians i

mutilats per a allotjar-se als refugis, i podran fer-ho

altres persones sempre que l’espai i la capacitat ho

permeten […] No es pot transitar pel carrer una

vegada l’agressió haja començat, i aquells que es

troben en la via pública buscaran ràpidament recer

als portals de les cases o als refugis més immediats

(Moreno i Olmos, 2015b: 354-355).

Durant l’estiu de 1938, els bombardejos foren gairebé

diaris. El front de guerra s’apropava a la ciutat i les

condicions de vida empitjoraven ràpidament. El

9 de desembre de 1938, un decret del Ministeri de

Defensa, de Juan Negrín, recordava l’obligatorietat

de la defensa passiva i decretava —per a fer-la més

efectiva— la mobilització general de la ciutadania

per fer front a l’agressió aèria (Figura 2). A proposta

del Ministeri de Defensa, es creà una Junta Nacional

per a la Defensa Passiva amb caràcter de coordinació

interministerial. El paper d’aquesta junta de coor-

dinació era el d’informar, assessorar i proposar tot

el que fa referència a la reglamentació general i a la

legislació sobre la DPO. Dies més tard, el Ministeri

de Negrín signava una ordre que establia que tots els

organismes, centres i entitats que tingueren al seu

càrrec serveis de DPO, continuaren implementant les

seues tasques com ho havien fet fins a aquell moment

(Gaceta de la República, 27/12/1938). A més, comunicava

la reorganització urgent dels serveis que es recollien

en el Decret 151 (Gaceta de la República, 03/12/1938).

Així, si a l’estiu de 1936 la defensa antiaèria només tenia

vuit canons, algunes defenses a la costa i divuit oficials,

en 1938 l’organització es va fer més complexa amb

grups fixos d’artillers a la ciutat, agrupació i brigades de

maniobra als fronts, xarxes d’escoltes i comités provin-

cials i locals de DPO, etc. València s’havia convertit en

la seu de l’Estat Major de la DECA (Vera, 2008: 75-99;

Aracil i Villarroya, 2010: 54-57). Pel que fa als refugis,

el seu nombre es veurà incrementat exponencialment

des de les desenes inicials fins als diversos centenars

al final de la guerra (Peinado, 2015; Taberner, 2016;

Azkárraga i Peinado, 2017).

128 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

Els refugis de la ciutat de ValènciaEn l’actualitat, hi ha un interessant corpus de pu-

blicacions esmentades al llarg d’aquest article que

expliquen, de manera detallada, la construcció i les

singularitats dels refugis de la ciutat de València. Per a

evitar reiteracions, ens centrarem en la síntesi d’algunes

de les característiques d’aquests per poder després

mesurar el seu valor històric i patrimonial.

Com hem vist anteriorment, les tasques de la JDP

de València i la construcció de refugis no foren es-

pontànies. Més aviat al contrari, van ser fruit d’una

estratègia planificada amb una estructura jerarquit zada

d’organismes de gestió, supervisió i implementació.

De fet, per a aconseguir unes con dicions de seguretat

i habitabilitat òptimes, la construcció dels refugis res-

ponia a una sèrie de requisits arquitectònics i tècnics

molt concrets, com ara l’elaboració d’un projecte tècnic

i el pagament d’unes taxes (Moreno i Muñoz, 2011;

Peinado, 2015).

Un tret distintiu eren els materials de construcció i

l’estructura de l’immoble que havien de fer front als

bombardejos. Com a mesura d’evacuació alternativa,

els refugis disposaven, com a mínim, de dos accessos

que estaven ubicats en extrems oposats o, almenys,

molt distants entre si (Galdón, 2006: 88). A més, la seua

baixada en rampa o escala d’obra, anava seguida d’un

corredor amb forma de colze o de ziga-zaga per a evitar

que penetrara la metralla i reduir l’efecte d’una ona

expansiva. A la ciutat de València els refugis de nova

planta eren construïts, principalment, amb formigó,

ferro i arena, materials destinats a resistir els impactes

de les detonacions. L’interior es compartimentava

majoritàriament en galeries i, sovint, comptaven amb

bancs correguts adossats a les parets; alguns, fins i tot,

podien tenir latrines. Principalment eren subterranis

amb galeries de volta amb secció en U invertida. Tot i

que també hi ha exemples de refugis en forma de sala

quadrangular amb columnes o refugis en superfície amb

cobertes de forma piramidal o en pla inclinat (Azkárraga

Figura 2

Cartell de guerra del Consell Provincial de València / Conselleria de Propaganda i Premsa: ‘Construint fortificacions i refugis

evitarem molts dolors i ens farem més forts’

Autor: M. Gallur Latorre (1938) FONT: Biblioteca Històrica Universitat

de València (BH Cart. 01/002)

Cartell de guerra: ‘Camarades de la rereguarda. Més refugis

i evitarem noves víctimes‘

Autor: A. Parrilla (1938)

FONT: Fundación Pablo Iglesias, Madrid

Cartell de guerra de les Juventuts Socialistes Unificades (JSU): ‘València no pot caure a les urpes del feixisme,

hem de fortificar-la‘

Autor: V. Vila Gimeno, 1937 FONT: Biblioteca Històrica Universitat

de València (BH Cart. 01/0163)

129DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

i Peinado, 2017: 81). Els sistemes elèctrics i de ventilació

també eren elements clau, ja que, en ser construccions

subterrànies, necessitaven un sistema complet de

ventilació i il·luminació assistida. A la ciutat de València,

a més, la construcció d’aquests havia de tenir present el

nivell freàtic (entre tres i quatre metres de profunditat

al centre i molt menor a la zona del port), cosa que va

condicionar que alguns refugis foren semisoterrats, on

la major part de la protecció es realitzava per damunt de

la cota del carrer (Peinado, 2015: 123; Taberner, 2016).

Al seu interior, les parets també acollien rètols, nor -

mal ment fets amb pintura blava, que indicaven en

castellà normes de convivència o seguretat. El missatge

depenia sovint del sector de població que acollia el

refugi. Així, en els fabrils, com el de Bombas Gens,

s’han conservat «No fumar ni escopir» o «Per higiene

es prega no llançar immundícies de cap tipus». En els

escolars, com el del Grup Balmes, els rètols indiquen

«Capacitat 1000 xiquets» o «Allunyar-se d’aquesta porta

per a facilitar l’entrada de l’aire». En aquest sentit, també

s’ha documentat en alguns refugis escolars l’existència

d’elements de caràcter decoratiu en les parets, com

els singulars de Mickey Mouse pintats al refugi del

carrer de Ruaya (Azkárraga i Peinado, 2017: 82), o

l’ús de pigments de color blau i roig terracota al

refugi de l’Ajuntament (Moreno, 2017). Tot i així, la

vertadera icona dels refugis de la ciutat és el rètol de

lletres col·locades en relleu i en horitzontal que, sovint

acompanyades de fletxes, indicaven els accessos als

refugis, especialment als públics, per afavorir-ne així

una ràpida localització en cas d’alarma (Figura 3).5

Figura 3

Façana del refugi antiaeri del carrer dels Serrans-Palomino amb el característic rètol amb lletres art déco durant el procés de restauració. Fotografia de José M.ª Azkárraga (València, maig 2017).

5 No podem oblidar que aquesta tipografia, per si mateixa, s’hauria de valorar com a part del nostre patrimoni artístic i cultural, ja que evoca no sols la funcionalitat dels refugis, sinó que també és representativa de l’estètica i les tendències artístiques d’aquest passat recent. A més, aquesta senyalística ha passat a formar part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat i ha esdevingut una icona per a altre tipus de reivindicacions actuals.

130 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

Tanmateix, tot i l’existència d’aquests elements comuns

i definitoris dels refugis, hi ha diferents tipologies

arquitectòniques que no responen a una única classificació

(Taula 1). Així, atenent la naturalesa o la titularitat,

poden ser refugis públics o privats. Si tenim en compte

el destinatari final dels refugis, podem classificar-los en

refugis de districte o de barriada, escolars, de fàbrica i

comercials, oficials o governamentals i particulars o de

comunitats de veïns. En funció de categories formals

i tècniques diferenciem entre els que tenen el sostre

Taula 1. Tipologia dels refugis a la ciutat de València segons l’origen i els destinataris

REFUGIS PÚBLICS O DE DISTRICTE

• Ubicats als barris cèntrics; es destinaven principalment als veïns i als vianants.

• Construïts per la JDP de la ciutat.

• Semisoterrats; tenien senyalització exterior mitjançant el rètol REFUGIO.

• Es va preveure la construcció d’un centenar de refugis públics de nova planta, però l’escassa col·laboració de la ciutat i dels veïns va provocar la reducció de la xifra a menys de la meitat: quaranta-un.

• Exemples: c/ dels Serrans-Palomino, c/ de Dalt-Ripalda, c/ de l’Espasa; pl. del Carme, pl. de la Universitat (actualment, pl. del Patriarca); Grans Vies de Germanies i Marqués del Túria.

REFUGIS A SOTERRANIS D’EDIFICIS PÚBLICS

• Habilitats per la JDP de la ciutat.

• Exemples: edifici de Galerías Avenida, el de l’Ateneu Popular (amb capacitat per a mil cinc-centes persones) o els de les estacions de tren (del Nord, d’Aragó, del Pont de Fusta i de Jesús).

REFUGIS ESCOLARS

• Ubicats al pati o al jardí de les escoles o en espais annexos, es destinaven principalment a la comunitat educativa i podien albergar entre vuit-cents i mil alumnes.

• Construïts per la JDP de la ciutat i cofinançats al 50 % per l’Ajuntament de València i pel Ministeri d’Instrucció Pública.

• Exemples: Cervantes, Octubre, Lluís Vives, Balmes, Mirasol, Blasco Ibáñez (actualment, Jesús María), Félix Bárcenas o el Grup Escolar de l’edifici de l’Ajuntament.

REFUGIS DE FÀBRIQUES I TALLERS

• Construïts dins dels centres de treball per a protegir els treballadors. Especialment en empreses destinades al desenvolupament de tasques de subministrament de material de guerra, d’emmagatzematge i de distribució energètica.

• Exemples: el de Bombas Gens, el de Macosa o el d’una desapareguda fàbrica al c/ del Marqués de Caro.

REFUGIS GOVERNAMENTALS

• Construïts dins dels edificis institucionals per a protegir els càrrecs públics i els treballadors i treballadores del Govern de la República.

• Exemples: refugi ubicat al soterrani del Palau de Benicarló, l’actual seu de les Corts Valencianes, que va allotjar la seu de la presidència del Govern de la II República entre novembre de 1936 i octubre de 1937.

REFUGIS PARTICULARS

• Construïts per iniciativa privada en els soterranis o patis posteriors de les cases o altres habitacles, amb la finalitat de garantir la seguretat dels membres de la família o de la comunitat de veïns d’un immoble.

• Responen a tipologies i estructures molt diverses, generalment de dimensions mitjanes o reduïdes, ja que s’adapten a espais normalment ja existents als immobles.

• La ubicació d’aquests en propietats privades dificulta l’accés i, sovint, ni tan sols els propietaris en són conscients de l’existència.

• Exemples: c/ d’Algirós, 19; c/ del Comte Altea, 54; c/ del Doctor Zammenhof, 3-5… Aquests són només un exemple d’entre els més d’un centenar que es coneixen, encara que molts han sigut tancats o cegats.

FONT: Elaboració pròpia a partir de Peinado (2015) i Azkárraga i Peinado (2017)

131DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

voltat o allindanat i entre els que tenen una estructura

de planta en forma de sala, mina o mixta. I, segons la

seua ubicació o profunditat, podem classificar-los en

subterranis, semisoterrats, en superfície o a peu de carrer.

Una altra qüestió recurrent a l’hora d’abordar els refugis

antiaeris de la ciutat és el còmput total dels que es

construïren i els que encara perviuen. A hores d’ara

resulta una tasca complicada conéixer-ne amb exactitud

la quantitat i la ubicació, entre altres raons perquè no

s’ha publicat cap inventari oficial que els catalogue amb

detall. A més a més, les diferents fonts d’informació

primàries d’aquell període, registres oficials i notes

de premsa, aporten dades diferenciades. Cal afegir

que la guerra va impedir l’adequada conservació de

la documentació i que el posterior canvi de nom dels

carrers i dels números dels immobles pot dificultar-ne

el seguiment. Les estimacions actuals més exhaustives

són, d’una banda, la de Taberner (2016) que, amb la

documentació de l’Arxiu Municipal i el treball de camp,

indica que aproximadament es van construir 270 refugis;

d’altra, la de Peinado (2015), que en la seua tesi doctoral

presenta el llistat més complet fins al moment i que

arriba a quantificar 330 refugis antiaeris en la ciutat

de València. Tanmateix, ara per ara, el més prioritari

no és l’anàlisi quantitatiu dels refugis, sinó el seu estat

qualitatiu. Malgrat tot, algunes d’aquestes obres de

protecció antiaèria encara es troben relativament en

bon estat. Tot i així, però, hem de dir que el pas del

temps n’ha desvirtuat molts i que la deixadesa durant

dècades per part de les administracions ha contribuït

a fer que molts altres hagen desaparegut o hagen vist

alterada la seua naturalesa i essència com a béns del

nostre patrimoni històric.

els RefUgIs ANTIAeRIs: PATRIMONI I MeMÒRIA qUe CAl ReCUPeRAR Viure sense memòria es fa molt difícil; és més, sense

records, no podem ni tan sols ser. Joël Candau, en la seua

cèlebre obra Anthropologie de la mémoire (‘Antropologia

de la memòria’) (2002: 5) afirma que sense memòria,

el subjecte es perd, viu únicament el present, es

queda sense capacitats conceptuals i cognitives.

El seu món esclata en trossos i la seua identitat

s’esvaeix. Però, què és allò que recordem o que obli-

dem? L’antropòleg Jose María Valcuende (2007: 21)

assenyala que són tres els aspectes que recordem.

D’una banda, recordem aquelles qüestions que, en

el nostre context, calen per a cobrir les nostres ne-

cessitats. D’altra banda, recordem allò que ens és útil

per a poder interpretar el que ens passa al voltant.

I per últim, mantenim aquells records que ens ser veixen

per a explicar-nos a nosaltres mateixos.

Tota societat precisa d’uns referents compartits, ja que

allò que recorda o que oblida ens indica com s’organitza,

quins són els seus mecanismes de repressió, la seua

jerarquia, etc. Per tant, la memòria és un camp de lluita

ideològica. En cada moment històric el grup social que

ostenta el poder voldrà imposar la seua interpretació de

la realitat i, per a fer-ho, inevitablement, manipularà la

memòria, bé siga potenciant determinats records històrics

o a través de l’esborrat d’uns altres. Això és el que va fer

el franquisme durant quatre dècades per tal de justificar

el colp militar, la guerra i la brutal repressió posterior. Per

a portar-ho a terme va posar en marxa una campanya

de propaganda en la qual es glorificava la victòria militar

franquista a través del disseny d’una cartografia de la

memòria amb la construcció del Valle de los Caídos, amb

la col·locació en moltes esglésies de plaques dels màrtirs

caiguts per Déu i per Espanya, així com també amb el

canvi de toponímia (Escudero, 2011: 30).

El problema ve quan, amb la mort de Franco, la re con-

versió de la dictadura franquista en una democràcia

es fa imposant el que s’ha anomenat «el pacte de

silenci» (Espinosa, 2007: 46). Es tractà d’un acord

tàcit entre determinades forces polítiques segons el

qual el franquisme gaudia d’una treva històrica, com

si entre 1931 i 1977 no hagués passat res. Durant vint

anys, la premissa va ser la de «no mirar arrere per a no

obrir ferides». Però aquest cicle de polítiques d’oblit

arriba al seu final amb l’entrada del nou mil·lenni,

quan des de la societat civil apareix un moviment

memorialista que, juntament amb les forces polítiques

més esquerranes, aconsegueix que es trenque aquest

pacte i que s’impulsen iniciatives de recuperació de

la memòria històrica.

132 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

En aquest nou context, els refugis antiaeris de

la Guerra Civil ressorgeixen com a patrimoni

associat a les polítiques de memòria i ocupen un

lloc preferent entre allò que Pierre Nora (1984-

1993) denomina els «llocs de la memòria» (lieux

de mémoire). Són llocs en què la memòria s’ha

encarnat selectivament i que, per la voluntat de

la humanitat o el treball del temps, han romàs

com els símbols més lluminosos d’aquesta. Es

tracta d’espais on la memòria col·lectiva perviu

emocionalment i que, malgrat haver sigut oblidats

durant temps, conserven el passat i tenen la

capacitat de transportar memòries col·lectives a

generacions actuals. Per tant, són llocs associats

a les polítiques de memòria (Calzado, 2006: 10).

En la ciutat de València, abordar la gestió i la

divulgació d’aquests llocs de la memòria, dels

refugis antiaeris, implica ser conscients d’alguns

factors que fins fa escassos mesos condicionaven

la implementació de qualsevol proposta de treball.

En primer lloc, s’ha de parlar del nul interés de

les administracions públiques durant dècades,

que s’ha materialitzat en polítiques reiterades

d’inacció per part del Govern i de les institucions

valencianes i també en postures maniquees i de

bloqueig d’iniciatives d’altres grups parlamentaris

i col·lectius ciutadans. Ni tan sols s’atenien els

informes del Consell Valencià de Cultura (CVC)6

que reclamaven més protecció administrativa per als

refugis, així com la posada en marxa d’actuacions

que propiciessen l’interés social i el gaudiment

d’aquests. Han passat els anys i, amb el canvi

en el Govern, sembla que a la ciutat de València

s’impulsen iniciatives públiques que mostren

cert interés vers el patrimoni de la Guerra Civil:

exposicions, publicacions, actes commemoratius,

obertura al públic de refugis i senyalística d’espais i

llocs destacats (Figura 4). Sembla que s’ha començat

un nou camí per a interpretar aquests espais de

memòria lligats a la Guerra Civil com a recursos

patrimonials que han de ser localitzats, estudiats,

recuperats, conservats, difosos i, sobretot, dignificats.

Un passat i una història que sempre ha estat ací;

només cal dedicar-los temps, mirar-los amb atenció

i voler fer memòria.

En segon lloc, la no aplicació de la Llei de Memòria

Històrica i la manca d’una legislació específica

sobre com abordar el patrimoni bèl·lic també han

entrebancat el desenvolupament de projectes a favor

de la recuperació de la memòria històrica i de la

valoració del patrimoni vinculat a la II República i a

la guerra. Amb perspectiva, podem observar com el

marc legislatiu respecte del patrimoni de la Guerra

Civil ha anat adaptant-se molt lentament. Així, la

Llei 16/1985 de Patrimoni Històric Espanyol, ni el

contemplava ni el protegia explícitament, tot i que sí

que mencionava el patrimoni bèl·lic d’altres èpoques

(castells, muralles o fortificacions). Tanmateix, la

llei estatal donava peu perquè els refugis antiaeris

s’incloguessen dins del patrimoni arqueològic, ja

que sovint es troben en el subsòl i, per a estudiar-

los, es requereix metodologia arqueològica (Gon-

zález, 2008: 15; Moreno i Muñoz, 2011: 185). Llevat

d’aquesta casuística, els refugis antiaeris tampoc

havien sigut abordats, fins ara, per la legislació

valenciana, el que havia provocat que aquestes restes

d’arquitectura i enginyeria bèl·lica del nostre passat

més recent romanguessen en total desemparament

(Álvarez, 2010: 182). Però aquest panorama legislatiu

ha patit una sèrie de transformacions en el darrer

any, que ja han sigut destacades en la introducció

d’aquest l’article. Són diversos els esdeveniments que

han succeït i que denoten un canvi de paradigma pel

que fa al tractament d’aquest patrimoni en territori

valencià. Un fet destacable ha sigut la modificació

de la Llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià, a

través de la Llei 9/2017, que posa en relleu el valor

patrimonial de les construccions civils i militars de

la Guerra Civil, com a mostra notable de l’enginyeria

6 Informes del CVC: La conservació del patrimoni històric militar de la Guerra Civil (1936-1939) (20 de desembre de 2004); Informe sobre refugis de la Guerra Civil, amb esment particular dels de la ciutat de València (23 de juliol de 2007); Informe sobre els refugis de la Guerra Civil en la Gran Via de València (27 de juny de 2011); i Informe sobre els refugis antiaeris a la Comunitat Valenciana (25 de gener de 2016).

133DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

militar i com a espais privilegiats de la memòria de

la guerra. A més d’esmentar els refugis antiaeris,

també destaca la importància històrica i cultural dels

aeròdroms, trinxeres, parapets, polvorins, elements

de resistència blindats (nius de metralladores,

llocs de tirador, casamates, búnquers o fortins) i

un llarg llistat d’elements constructius relacionats

amb l’arquitectura militar d’aquest moment, i els

considera elements dignes de protecció. La llei

assenyala que, amb la seua entrada en vigor, el

patrimoni històric i arqueològic civil i militar de la

Guerra Civil a la Comunitat Valenciana anterior a

l’any 1940 passarà a tenir la consideració de Béns

de Rellevància Local (BRL).

Aquest nou marc legal també estableix l’obligació

d’inventariar aquests béns diferenciant entre béns

protegits i béns que només cal documentar, en

funció de la importància patrimonial relativa

que tinguen. El mateix ocorre amb els llocs de la

memòria, que passaran a ser documentats per la

seua importància històrica. Tanmateix, tot i que

no obviem la impor tància d’aquestes mesures, atés

que la catalogació dels béns és una tasca bàsica per

a poder dur a terme una gestió adient, també és

cert que entrem en el debat que sempre generen les

declaracions genèriques sobre béns patrimonials,

així com també el fet de saber quins són els

criteris i com es defineix la «relativa importància

patrimonial» que comportarà quins béns mereixen

ser protegits i quins únicament documentats. Fins

al dia d’avui, i prèviament a l’aprovació d’aquesta

norma, a la ciutat de València ja s’havien inclòs

dotze refugis com a BRL (setembre de 2010) en

l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià

(Taula 2); però, malauradament, hem comprovat

que la mera declaració no assegura una conservació

adequada d’aquests (Figura 5).

Figura 4

«València en la Memòria», ruta creada per l’Ajuntament de València per a senyalitzar edificis i monuments destacats de la València republicana.

Fotografies de Tatiana Sapena (València, juny 2017)

134 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

Taula 2. Refugis antiaeris de la ciutat de València declarats Béns de Rellevància Local

REFUGIS ADREÇA

1 Refugi Serrans-Palomino c/ dels Serrans, 25 - c/ de Palomino

2 Refugi Dalt-Ripalda c/ de Dalt, 33 - c/ de Ripalda

3 Refugi col·legi Gran Asociación c/ de Blanqueries, 12 - c/ del Pare d’Òrfens, 3-5

4 Refugi Espada c/ de l’Espasa, 22

5 Refugi institut Lluís Vives c/ de Sant Pau, 4

6 Refugi av. Germanies i av. Marqués del Túria Gran Via Germanies - Gran Via Marqués del Túria

7 Refugi col·legi Jaime Balmes c/ del Mestre Aguilar, 15

8 Refugi Grup Escolar Blasco Ibáñez (actual col·legi Jesús María) Gran Via Ferran el Catòlic, 37

9 Refugi Ruaya c/ de Ruaya, davant del c/ de Pepita

10 Refugi Grup Escolar Llibertat (actual col·legi de les Trinitàries) c/ de la Visitació, 13

11 Refugi del Reial Monestir de la Trinitat c/ de la Trinitat, 13

12 Refugi Institut El Grau c/ d’Escalante, 9

FONT: Elaboració pròpia a partir de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià

Figura 5

Rètol i fletxa a la façana del refugi del carrer de Dalt-Ripalda

Fotografia d’Hèctor Juan (València, juny 2017)

Façana i rètol del refugi del carrer de l’Espasa, en lamentable estat de conservació tot i ser BRL Fotografia d’Hèctor Juan (València, juny 2017)

135DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

D’altra banda, a més d’aquesta ampliació en la Llei

de Patrimoni, també hem d’esmentar el pro jecte de

llei de la Generalitat de Memòria Democràtica i per

la Convivència de la Comunitat Valenciana, que

actualment es troba en procés de tramitació par-

lamentària.7 Aquesta llei suposa una ampliació dels

drets reconeguts en la normativa estatal (Llei 52/2007,

coneguda popularment com a Llei de Memòria

Històrica) amb la creació de l’Institut Valencià de la

Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats

Públiques, que serà l’encarregat de formar, gestionar i

divulgar el Catàleg de llocs i itineraris de la memòria

democràtica de la Comunitat Valenciana.

En aquest sentit, la Llei de Memòria Valenciana

defineix els «llocs de la memòria democràtica» com

a espais, immobles o paratges d’interés on s’hagen

desenvolupat fets de singular rellevància per la

seua significació històrica, simbòlica o per la seua

repercussió en la memòria col·lectiva de la lluita

dels valencians i les valencianes pels seus drets i

llibertats democràtiques, en el període que comprén

del 14 d’abril de 1931 fins el 10 de juliol de 1982

(Títol III, Cap. 2, art. 20). I per tant, entenem que

els refugis antiaeris, com a icones de la resistència

a la rereguarda i amb una clara vinculació amb la

vida diària de la població valenciana, tenen una

doble lectura com a espais de guerra i llocs de la

nostra memòria col·lectiva. El seu valor històric,

arquitectònic, social i, fins i tot, simbòlic també

permet que els refugis siguen part dels «itineraris

de la memòria democràtica» que la llei encunya

en l’article 20. I és que, com plantejaven Moreno i

Muñoz (2011: 184), el valor dels refugis antiaeris no

té relació amb preferències artístiques o estètiques,

ni tan sols tenen un interés monumental que els

etiquete com a obra d’art; part de la seua importància

radica en el fet que aquest patrimoni bèl·lic no parla

exclusivament de la guerra i de la història, sinó també

de les històries de la gent, del seu dia a dia i, per tant,

esdevé un recurs i una manifestació patrimonial on

la memòria col·lectiva està molt present.

Sens dubte, aquest marc legislatiu ha obert un nou

temps per al patrimoni de la Guerra Civil. Tanmateix,

el patrimoni, a més d’una legislació que afavorisca

la seua protecció i catalogació, també necessita

dotació pressupostària per a dur endavant projectes

de gestió global que incloguen tasques de docu-

mentació, estudi-anàlisi, intervenció, conservació

i divulgació.

Com veiem, els dos primers factors que comentàvem

a l’hora de gestionar i difondre el patrimoni de la

guerra (nul interés de l’Administració i mancança

de legislació) sembla que van corregint-se. No passa

el mateix, de moment, amb un tercer factor que cal

tenir present i que ha condicionat —i condiciona

molt— qualsevol treball en aquest àmbit. Ens referim

a la politització que sovint s’associa a les propostes

i a les accions que intenten posar en valor la memòria

i el patrimoni del nostre passat més recent. En aquest

sentit, queda molt per fer; una bona mostra és el debat

que ha generat, per exemple, el canvi de noms de

carrers a l’Ajuntament de València i a altres ciutats

espanyoles. Tenim un gran repte a l’hora de presentar

i explicar què és i què ha de ser la memòria històrica

sobre el nostre passat recent per tal que siga entesa

i patrimonialitzada pel gruix de la ciutadania més

enllà dels discursos associats a sigles polítiques. El

gran repte és, doncs, assolir la maduresa democràtica

suficient per a entendre i fer entendre que la memòria

històrica ha de ser una praxi i una reivindicació del

conjunt de la societat democràtica. La recuperació

del patrimoni ens ha de servir per a plantejar un

discurs democràtic i alternatiu al discurs franquista,

7 D’aquesta manera se segueix el camí ja iniciat per al tres autonomies: Llei de Catalunya 13/2007, de 31 d’octubre, del Memorial Democràtic; la Llei de Catalunya 10/2009, de 30 de juny, sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes; la Llei Foral de Navarra 33/2013, de 26 de novembre, de reconeixement i reparació moral de les ciutadanes i ciutadans navarresos assassinats i víctimes de la repressió arran del colp militar de 1936; la Llei del País Basc 4/2014, de 27 de novembre, de creació de l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans; i la Llei de les Illes Balears 10/2016, de 13 de juny, per la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. En altres comunitats autònomes, com Andalusia o Aragó, les lleis de memòria es troben també en tràmit.

136 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

que va censurar durant quaranta anys la comprensió i

la divulgació científica, rigorosa i global del conflicte

i del colp d’estat. És per tant una tasca del present

divulgar un plantejament històric que aborde la

perspectiva patrimonial i social des d’un enfocament

inclusiu, democràtic i intergeneracional.

I dit això, també hem de ser conscients que quan

treballem amb el patrimoni de la Guerra Civil

igualment treballem amb certes preconcepcions de

la ciutadania i amb una escassa percepció d’aquests

elements com a patrimoni que cal conservar. Sens

dubte, els factors anteriors i la mateixa evolució i

idiosincràsia de la societat i la democràcia valenciana

i espanyola han contribuït a fer que la ciutadania

tinga certs prejudicis i una percepció negativa

de la II República i de la Guerra Civil. Aquestes

preconcepcions afecten òbviament el patrimoni

d’aquesta etapa, que en la majoria de casos no és

percebut com a quelcom rellevant.

És curiós i paradoxal que els refugis, tot i ser espais

de memòria, hagen sigut alhora víctimes de l’oblit

per gran part de la ciutadania i de l’Administració.

En el cas que ens ocupa són, a més, elements urbans

que, tot i estar dins de la ciutat, romanen fora

dels seus circuits quotidians i dels mapes mentals dels

veïns i veïnes. I això passa malgrat que alguns encara

conserven a la façana els rètols amb la tipografia estil

art déco que els van fer tan reconeixibles i originals.

Però no podem culpabilitzar la ciutadania d’aquest

desconeixement, ja que fins ara no ha existit una

estratègia des de les instàncies públiques que haja

dut a terme un projecte integral sobre aquests béns

patrimonials. La gent coneix —o almenys ho ha

sentit alguna vegada— que en el subsòl de València hi

ha restes romanes, i que es poden visitar a l’Almoina.

També som conscients de la nostra història medieval

amb una bona oferta de monuments i museus que

difonen aquest passat de la ciutat. Fins i tot, podem

contemplar restes de la València de finals del xix i

principis del xx amb construccions modernistes,

historicistes com la plaça de bous, l’estació del Nord

i un llarg llistat d’edificis i d’indrets. Tanmateix,

tot i el destacat paper que va tenir València en la

rereguarda republicana, encara resulta anecdòtica la

visibilitat que aquesta etapa tan recent de la història

té a la ciutat.

Probablement les causes de l’escassa popularització

i visibilitat del patrimoni de la guerra i dels refugis

a la ciutat també es poden remuntar a la postguerra i

el primer franquisme, quan les autoritats van iniciar

processos de desmantellament i rebliment de moltes

d’aquestes estructures. Sens dubte, el franquisme no

tenia cap intenció de fer visibles restes de la guerra a la

ciutat i, molt menys, construccions que evidenciaven

la resistència de la rereguarda republicana. Així,

especialment a partir dels anys cinquanta, molts dels

refugis de València van començar a ser demolits, en

moltes ocasions de manera parcial. Així doncs, molts

foren decapitats, és dir, en va ser enderrocada la part

superior, la més visible a peu de carrer, i es tapiaren els

accessos; això provocà que es quedessen ocults al subsòl

(Figura 6).8 El seu silenciament ha sigut tal que, dècades

després, hem redescobert refugis que romanien tapats

per l’asfalt davall d’algunes places, jardins o avingudes.

Això és el que va ocórrer en el cas del refugi de la plaça

del Carme, el de la plaça del Patriarca o els de les Grans

Vies Germanies i Marqués del Túria, entre d’altres.

Després d’aquesta estratègia premeditada del fran-

quisme, els refugis van seguir perdent presència a

la ciutat i, per tant, també en l’imaginari col·lectiu de la

ciutadania, principalment com a conseqüència de les

nefastes polítiques dels governs democràtics que, en

lloc d’afavorir la seua conservació i divulgació, n’han

silenciat i desvirtuat l’essència i el valor patrimonial.

I la prova d’aquest fracàs és el molt simptomàtic fet

que els re fugis passen desapercebuts per a la majoria

dels va lencians i valencianes, que en desconeixen

el significat i la intrahistòria. En aquest sentit,

també influeixen negativament algunes polítiques

de divulgació i de definició del patrimoni molt

8 L’ocupació i l’ús d’alguns refugis com a infrahabitatges, especialment a la zona dels Poblats Marítims (Azkárraga et al., 2017: 61), també va ser excusa per a cegar molts refugis durant la postguerra i el primer franquisme (Figura 7).

137DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

reduccionistes, que se centren en la monumentalitat,

l’antiguitat, l’estètica i la valencianitat. Criteris que

sovint no s’identifiquen en elements patrimonials

com els que estem tractant.

És per això que part de la nostra tasca com a pro fessionals

és la de promoure una divulgació de l’heterogeneïtat i

la riquesa del nostre patrimoni, per tal de mostrar a la

ciutadania el valor patrimonial que tenen els refugis

que trobem en les nostres ciutats i pobles, així com

també altres construccions, objectes i manifestacions

del nostre passat més recent. A més a més, lluny de

les definicions del patrimoni de la Guerra Civil com

quelcom de material, conformat per béns mobles i

immobles, militars i civils, republicans i del bàndol

franquista (Besolí, 2003: 119), volem posar en valor

l’excepcionalitat d’aquest patrimoni que encara permet

acudir a fonts orals primàries, imprescindibles per a

conéixer testimonis i històries de vida, com a relats

alternatius als documents gràfics i escrits.

Som optimistes, i entenem que aquest nou escenari

ha de ser el punt de partida d’un programa ambiciós,

integral i coordinat que recupere els espais de me-

mòria de la ciutat i que s’amplie a la resta del terri-

tori valencià. Considerem enriquidor un projecte

accessible, intergeneracional i integrador que aborde

de manera transversal temes històrics, socials,

culturals i patrimonials, tant a escala local com global,

a través de les diferents tipologies i ubicacions dels

refugis i d’altres elements patrimonials de la Guerra

Civil. Necessitem polítiques i estratègies de divulgació

que ajuden a generar consciència crítica vers el nostre

patrimoni i la nostra història. La posada en valor

dels refugis, la senyalització d’elements patrimonials

i l’obertura d’aquests al públic ha de contemplar

també projectes i museografies complementàries

(Moreno, 2017). Tot just acabem de començar; queda

molt per fer i és moment de seguir perseguint la

necessitat d’anar més enllà de l’obertura de refugis

i de plantejar el repte de dissenyar museus o centres

d’interpretació sobre la guerra. Acceptem les grans

possibilitats que el patrimoni de la guerra té com

a recurs turístic; però entenem que, pel seu valor

històric, social, cultural i patrimonial, no han de

ser mers llocs de visita, sinó espais que oferisquen

a la ciutadania temes i aspectes tant del passat com

del present.

Figura 6

Procés de desmantellament del refugi del jardí del Palau de la Generalitat,

pl. de la Mare de Déu

Fotografia d’autor desconegut (València, 1945)

Figura 7

Refugi als Poblats Marítims (València) reconvertit en habitatge durant la postguerra

FONT: Arxiu José Huguet, Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, (ca. 194…)

Publicada en Azkárraga et al., (2017: 61)

138 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

RefeRèNCIes bIblIOgRàfIqUesAbad, V. (1987). Valencia, marzo 1939. València: Ajuntament de València.

Álvarez, V. (2010). ¿Chatarra o cultura material? A propósito de los restos muebles de la Guerra Civil en el Registro Arqueológico de la ciudad de Oviedo (Asturias). Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), 4, 179-201.

Aracil, R., i Villarroya, J. (2010). El País Valencià sota les bombes (1936-1939). València: Servei de Publicacions Universitat de València.

Aragó, L., Azkárraga, J. M.ª, i Salazar, J. (2007). Valencia 1931-1939. Guía urbana. La ciudad en la 2.ª República. València: Universitat de València.

Azkárraga, J. M.ª, i Peinado, J. (2017). Al refugi! En J. Navarro i S. Valero (ed.), Com es viu una guerra? La vida quotidiana d’una ciutat de rereguarda (vol. 2) (p. 61-88). València: Ajuntament de València.

Azkárraga, J. M.ª, Calpe, A., Mezquida, M., i Peinado, J. (2017). Tempesta de Ferro. Els refugis antiaeris a València. València: Ajuntament de València.

Aznar, M. (ed.) (2007a). Valencia, capital cultural de la República (1936-1937) (vol. 1 i 2). València: Consell Valencià de Cultura.

Aznar, M. (2007b). Valencia, capital literaria y cultural de la República 1936-1937. València: Universitat de València.

Besolí, A. (2003). La recuperació i divulgació del patrimoni de la Guerra Civil a Catalunya: el centre d’instrucció de l’Exèrcit Popular a Pujalt (Anoia, Barcelona). Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), 1, 117-124.

Besolí, A. (2004). Los refugios antiaéreos de Barcelona: pasado y presente de un patrimonio arcano. Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), 2, 181-202.

Besolí, A., i Peinado, J. (2008). El estudio y puesta en valor de los refugios antiaéreos de la guerra civil española: el caso del refugio-museo de Cartagena. Revista Arqueo-Murcia, 3 (desembre), 1-18.

Bordería, E. (2007). Valencia, 1936-1937 capital del periodisme en guerra, capital de la propaganda. En M. Aznar (ed.), Valencia, capital cultural de la República (1936-1937) (vol. 2) (p. 523-540). València: Consell Valencià de Cultura.

Calzado, A., i Navarro, J. (ed.) (2007). Valencia, capital antifascista: visiones e impresiones de una ciudad en guerra. València: Publicacions de la Universitat de València.

Calzado, A. (2006). Los espacios de la memoria de la Europa de entreguerras. En A. Girona i J. M. Santacreu (coord.). La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana (vol. 17) (p. 9-30). València: Editorial Prensa Valenciana.

Candau, J. (2002). Antropología de la memoria. Buenos Aires: Nueva Visión.

D’altra banda, continuem pensant que la gestió i la

conservació patrimonial dels refugis antiaeris de

València demanden una catalogació exhaustiva per

part de l’Administració, acompanyada pel pertinent

estudi de contextualització històrica i de mesures

de difusió i divulgació posteriors que incloguen la

creació d’una cartografia digital georeferenciada

i que puga divulgar-se en un entorn web (Moreno i

Muñoz, 2011: 187). D’aquesta manera es generaria

un espai virtual en el qual es podrien difondre tots

els espais/llocs de memòria que es recuperen, les

rutes o itineraris que es definisquen i, fins i tot,

serviria com a punt de trobada centralitzat de la

informació i les activitats relatives al patrimoni

de la Guerra Civil i a la recuperació de la memòria

democràtica.

Sens dubte, la política de negació i de silenci pel que

fa a la recuperació de la memòria històrica ha generat

un gran prejudici pel que fa a la patrimonialització

d’aquests elements durant dècades. Tanmateix,

sembla que ha ressorgit un interés i una inquietud

renovada perquè aquests espais de la memòria puguen

reviure i fer el viatge invers, des del subsòl i l’oblit,

fins a la recuperació de la visibilitat i la valoració

per part de la ciutadania.

139DEBATS · Volum 131/2 · 2017 —Refugis antiaeris: patrimoni de la Guerra Civil a la ciutat de València

Culturplaza. (17 de gener de 2017): Así es el refugio de la Guerra Civil que Bombas Gens esconde en su interior. Recuperat el 22 de setembre de 2017 de http://valenciaplaza.com/asi-es-el-refugio-de-la-guerra-civil-que-bombas-gens-esconde-en-su-interior

Diari La Veu. (06 de juny de 2017). El refugi desconegut de Largo Caballero i Juan Negrín. Recuperat el 22 de setembre de 2017 de https://www.diarilaveu.com/noticia/74267/refugi-negrin-caballero-corts

Escudero, R. (coord.) (2011). Diccionario de memoria histórica: conceptos contra el olvido. Madrid: Los libros de la Catarata.

Espinosa, F. (2007). Cómo acabar de una vez por todas con la memoria histórica. En G. Acosta, Á. Del Río Sánchez i J. M.ª Valcuende (coord.) La recuperación de la memoria histórica: una perspectiva transversal desde las Ciencias Sociales (p. 45-52). Sevilla: Centro de Estudios Andaluces.

Gaceta de la República. Diario Oficial. (29 de juny de 1937). Decret d’organització de la Defensa Passiva Obligatòria per mitjà del qual es van constituir els comités provincials i locals. València: Govern de la República espanyola.

Gaceta de la República. Diario Oficial. (03 de desembre de 1938). Decret 151 sobre Defensa Passiva Obligatòria. Barcelona: Govern de la República espanyola.

Gaceta de la República. Diario Oficial. (27 de desembre de 1938). Ordre sobre els serveis de Defensa Passiva Obligatòria. Barcelona: Govern de la República espanyola.

Galdón, E. (2006). Los refugios de Valencia. En A. Girona i J. M. Santacreu (coord.), La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. El patrimonio material (vol. 17) (p. 86-95). València: Editorial Prensa Valenciana.

Gil, E. R., i Galdón, E. (2007). Arqueología valenciana de la guerra civil. En A. Girona i J. M. Santacreu (coord.) La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. El patrimonio material (vol. 17). València: Editorial Prensa Valenciana.

Girona, A. (1986). Guerra i revolució al País Valencià. València: Tres i Quatre.

Girona, A., i Navarro, J. (2007). El día a día en la retaguardia valenciana. En A. Girona i J. M. Santacreu (coord.) La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. Sufrir la guerra: la vida cotidiana (vol. 10) (p. 31-69). València: Editorial Prensa Valenciana.

González, A. (2008). Arqueología de la Guerra Civil Española, Revista Complutum, 19, 11-20.

Hobsbawm, E. (2012). Historia del siglo xx: 1914-1991. Barcelona: Crítica.

Infiesta, J. L. (1998). Bombardeos del litoral mediterráneo durante la Guerra civil (vol. 1). Valladolid: Quirón ediciones.

Jaén, S. (2016). Memoria soterrada: los refugios antiaéreos de la Guerra Civil en Jaén. CLIO. History and History Teaching, 42. Recuperat el 25 de setembre de 2017 de http://clio.rediris.es/n42/articulos/jaen2016.pdf

JDP. (1937). Defensa Pasiva de la Población Civil. València: Editorial Guerri (col·lectivitzada).

La Vanguardia. (02 de desembre de 2016). El Ayuntamiento crea ‘València en la memòria’, una ruta que señaliza edificios emblemáticos en la Guerra Civil. Recuperat el 22 de setembre de 2017 de http://www.lavanguardia.com/vida/20161202/412350931639/el-ayuntamiento-crea-valencia-en-la-memoria-una-ruta-que-senaliza-edificios-emblematicos-en-la-guerra-civil.html

Levante-EMV. (04 de juny de 2016). Lavado de cara al refugio de la calle Serranos. Recuperat el 22 de setembre de 2017 de http://www.levante-emv.com/valencia/2017/06/04/lavado-cara-refugio-calle-serranos/1576066.html

Mainar, E. (2007). La pasividad de la guardia civil. En A. Girona i J. M. Santacreu (coord.). La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana. El fracaso del golpe de Estado (vol. 2). València: Editorial Prensa Valenciana.

Moreno, A., i Muñoz, À. (2011). Arqueologia de la memòria. Els refugis antiaeris a la ciutat de València. Saguntum: Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 43, 177-192.

Moreno, A., i Olmos, P. (2015a). Quart de Poblet 1936-1939. Un poble de la rereguarda. Quart de Poblet: Ajuntament de Quart de Poblet.

Moreno, A., i Olmos, P. (2015b). Defensa pasiva en la retaguardia republicana: El refugio antiaéreo de la Plaça de la Creu (Quart de Poblet, València). En Actes de les I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana (15-17 desembre 2012), (p. 353-362). València: Ajuntament de València.

Moreno, A. (2017). Recuperando la memoria… El refugio del grupo escolar del Ayuntamiento de Valencia. La Linde. Revista digital de arqueología profesional, 8, 141-154.

Navarro, J., i Valero, S. (ed.) (2016). València capital de la República: 1936-1937. El món mira a València, capital de l’antifeixisme (vol. 1). València: Ajuntament de València.

Navarro, J., i Valero, S. (ed.) (2017). València capital de la República: 1936-1937. Com es viu una guerra? La vida quotidiana d’una ciutat de rereguarda (vol. 2). València: Ajuntament de València.

140 — AndreA Moreno i TATiAnA SApenADEBATS · Volum 131/2 · 2017

Nora, P. (1984-1993). Les lieux de mémoire. París: Gallimard.

Peinado, J. (2015). La defensa de la ciudad de Valencia durante la Guerra Civil Española. (Tesi doctoral no publicada). Universitat de València, València. Recuperada el 22 de setembre de 2017 de http://roderic.uv.es/handle/10550/50253

Pujadó, J. (2006). Contra l’oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Safón, A., i Simón, J. D. (1986). Valencia 1936-1937: una ciudad en guerra. València: Ajuntament de València.

Sánchez, N. (2007). Tots morts. La guerra total imaginada. En R. Martínez (coord.), Guerra en la ciutat, 1936-1939 (p. 45-77). València: Museu Valencià d’Etnologia.

Santamarina, B. (dir.) (2009). Llàgrimes vora mar: guerra, postguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) a través de la memòria. València: Universitat de València.

Taberner, F. (2016). La defensa pasiva. Notas sobre la construcción de los refugios antiaéreos en Valencia. En J. C. Colomer i J. Sorribes (coord.), València, 1808-2015: la història continua… (vol. 2) (p. 99-119). València: Balandra edicions.

Valcuende, J. M.ª (2007). Memoria e historia: individuos y sociedad. En G. Acosta, Á. Del Río Sánchez i J. M.ª Valcuende (coord.), La recuperación de la memoria histórica: una perspectiva transversal desde las Ciencias Sociales (p. 19-32). Sevilla: Centro de Estudios Andaluces.

Vera, A., i Vera, J. (2000). Defensa antiaérea republicana (1936-1939): artillería y refugios (algo de valor). Requena: Ediciones e Investigaciones Gráfica Llogodi.

Vera, J. (2008). Defensa antiaérea y refugios. En M. Aznar et al. (ed.), València, capital cultural de la República (1936-1937). Congrés Internacional (p. 75-99). València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.

NOTes bIOgRàfIqUesAndrea Moreno Martín és llicenciada en Història i en Antropologia Social i Cultural i doctora en Arqueologia per la Universitat de València. Desenvolupa la seua tasca professional com a gestora de patrimoni cultural a l’Ajuntament de Quart de Poblet, on és assessora tècnica de la Comissió Municipal de Memòria Històrica. A més, col·labora en tasques docents i de recerca amb la UV i el Museu Valencià d’Etnologia.

Tatiana Sapena Escrivà és llicenciada en Sociologia per la Universitat de València. Ha estudiat el màster en Gènere i Polítiques d’Igualtat entre Dones i Homes de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid i el de Gestió Cultural en la UV. És professora associada del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la UV i tècnica en investigació social en el Gabinet Tècnic de la Confederació Sindical de Comissions Obreres del País Valencià.