Embed Size (px)
DESCRIPTION
Una presentació amb ànim d'obrir un debat sobre l'oportunitat d'impossar mésodes per "norma" que inhibeixen la capacitat d'innovació dels consultors i que, per descomptat, ni són perfectes ni tenen capacitat d'incorporar els avenços científics.
Citation preview
RESTOCAT
Els impactes que es deriven quan un mètode esdevé llei.
En primer lloc:
Què és RESTOCAT?
Un protocol per fer autoavaluació del propi projecte de restauració per tal d’identificar errors i facilitar les tasques de revisió per part de l’administració.
Podeu consultar el document original seguint aquest link
Es tracta així d’un protocol normalitzat que facilita el seguiment per als tècnics de l’administració en funció dels criteris prescrits per l’equip redactor.
Empresa extractiva que ha de complir requisits legals i
recuperar fiances
Protocol normalitzat d'autoavaluació
L'administració verifica i valida l'autoavaluació
Un equip de tècnics i científics redacta el
protocol
OK?No
Sí
Un procediment que es podria sintetitzar amb aquest diagrama:
Les empreses extractives, per llei i per recuperar fiances, han de seguir un procediment d’autoavaluació que ha estat configurat per un grup de tècnics i científics.
Si surt malament, cal fer modificacions fins que surt OK.
Finalment, l’administració verifica i valida l’autoavaluació i retorna les fiances.
Empresa extractiva que ha de complir requisits legals i
recuperar fiances
Protocol normalitzat d'autoavaluació
L'administració verifica i valida l'autoavaluació
Un equip de tècnics i científics redacta el
protocol
OK?No
Sí
Consultor especilitzat en RESTOCAT
De fet és una mica més complex: com que es tracta d’un tema tècnic molt definit, es contractaria un consultor per fer l’autoavaluació, preferentment especialitzat o spin-off de l’equip redactor del protocol.
Empresa extractiva que ha de complir requisits legals i
recuperar fiances
Protocol normalitzat d'autoavaluació
L'administració verifica i valida l'autoavaluació
Un equip de tècnics i científics redacta el
protocol
OK?No
Sí
Consultor especilitzat en RESTOCAT
Tenim així un protocol normalitzat, és a dir, que està conformat i que no ha de variar en el temps fins que no surti un altre de nou.
A priori, això ja és un risc en la mida que no incorpora els avenços científics i tècnics. Per exemple, hi ha literatura científica interessant que ha sortit després de la publicació d’aquest protocol (sortirà més endavant en aquesta presentació).
Analitzem ara els continguts d’aquest protocol.
L’índex pot ser un bon indicador.
Una distribució del nº de pàgines per tema:
0
2
4
6
8
10
12
Caracte
ritzac
ió de
l’àre
a
Qualita
t dels
sub
strats
Coberta
vege
tal
Restaur
acion
s a la
xarx
a Natur
a 20
00
Iden
tifica
ció d
e l’à
rea
a av
aluar
Erosió
i degr
adac
ió fís
ica
Connec
tivita
t eco
lògica
Treba
ll de
cam
p i r
ecull
de d
ades
Xarxa
de
drena
tge
Inte
gració
pais
atgís
tica
Accion
s antrò
piques
impa
ctants
Zonific
ació d
e l’à
rea a
ava
luar
Caracte
ritzac
ió de
la zona
Risc g
eotè
cnic
Fauna
Rebliment
s
El tema fort és l’estabilitat dels talussos i dels sòls.
Clarament treu profit d’una llarga experiència en la restauració de la vida vegetal en un medi inhòspit i alterat com és una pedrera.
El que passa és que la capacitat de posar vegetació en un lloc complicat solament és una part del que es necessita per fer un projecte de restauració.
I com defineixen aquests objectius de restauració?
Apareixen definits quan parlen del sistema de referència:
Cal cercar l’entorn immediat sempre i quan compleixi uns mínims de funcions ecosistèmiques.
En cas contrari, fer cas dels aspectes socials.
Segurament aquest és un dels errors principals del protocol: la definició dels objectius de restauració mai és tant simple.
Si parlen dels processos ecosistèmics que cal reproduir (regulació hídrica, fixació de nutrients, reciclatge de carboni,...), per què no parlen de les interaccions de la pedrera amb el seu entorn?
Amb molta freqüència, les fases d’activitat extractiva superen els 40 anys. Un temps suficient com per establir nombroses i sòlides interaccions.
Per cert, interaccions que bàsicament es verifiquen amb la fauna.
S’oblida que l’àguila cuabarrada ha nidificat en una paret d’un front d’extracció al Garraf.
S’oblida que els espais de les pedreres poden oferir serveis ecosistèmics molt rellevants:• Almenys a la serralada litoral central, els tolls temporals i permanents que es fan a les pedreres són el principal i pràcticament darrer reducte de reproducció del gripau corredor (Bufo calamita).
• Espècies emblemàtiques i fonamentals a la xarxa tròfica tenen els seus principals reductes a les pedreres abandonades (sense restaurar) o a les zones més tranquil·les de les pedreres en activitat. El cas dels conills, o la presència contínua de predadors ho demostra.
Reproducció de Bufo calamita a la pedrera Ivonne, Llinars del Vallès
Segons l’índex de la publicació, solament 2 de les 49 pàgines del protocol es destinen a la fauna, és a dir: el 4%
Pel que fa a la connectivitat ecològica, aquesta definició de resistència al pas de fauna és rigorosament imprecisa. Hi ha moltíssima literatura al respecte. L’aplicació estricta d’aquest criteri comportaria un impacte ambiental!
Cal parlar de grups funcionals de fauna concreta i analitzar-ne els requeriments.
Precisament, la virtut d’una pedrera és el contrast:
• Ofereixen espais termòfils i solejats per l’entomofauna mel·lífera.
• Ofereixen punts d’aigua neta que a l’estiu són freqüentment els únics.
• Els espais oberts amb coberta herbàcia esdevenen punts calents de biodiversitat (particularment en la relació preses-predadors).
Pel que fa a la integració paisatgística i geomorfològica, és el mimetisme l’única alternativa?
Ni tan sols es justifica el per què.
A la natura hi ha nombroses situacions naturals que serien “il·legals” segons aquest criteri.
Una escletxa natural i inesperada al territori esdevé una atracció turística de primer ordre.
El contrast és una oportunitat que aquest protocol prohibeix.
L’espai visitable de Las Medulas (mineria romana).
L’atractiu visual és precisament la terra nua, la contemplació del poder de l’enginyeria de fa 2000 anys. Caldria restaurar aquesta meravella paisatgística?
Una cosa és tenir la sort de comptar amb científics que saben com plantar en llocs difícils, i una altra cosa és que aquest sigui l’únic objectiu de tractament paisatgístic.
Uns criteris que il·legalitzen llocs de gran bellesa.
Una pedrera abandonada a Sant Celoni. Un recurs visual, un abeurador per cabirols, i un punt calent de biodiversitat que és il·legal o que depèn del criteri (arbitrari) del responsable a l’administració. I dic arbitrari perquè la “norma” és la recuperació del relleu preexistent.
Tots aquests vectors principals es quantifiquen i transformen en unitats de qualitat ambiental.
Unes transformacions numèriques que, en tot cas, no es poden discutir o modificar, per no perdre la normalització i la facilitat d’interpretació per part de l’administració.
És aquesta la millor estratègia?
On és el feed-back amb les empreses extractives?
Per què s’ignora el seu potencial d’optimitzar el procés, que es podria iniciar a les primeres fases de l’explotació?
Per què s’obvia el potencial que es podria derivar d’una millora del rendiment econòmic de l’explotació amb mires a obtenir més recursos per la restauració? (això són els trade-offs de que parla Europa quan defineix els conceptes de Serveis Ecosistèmics)
Per què s’ignora el que passa a la fase extractiva?
La construcció d’un niu d’àguila cuabarrada en una paret de pedrera no és un cas aïllat. Hi ha literatura al respecte, d’abans i de després* de la publicació d’aquest protocol.
(*)Per llegir els articles, cliqueu els hipervincles
On és la interacció amb la resta de científics i consultors?
On és la capacitat d’assimilar la constant aportació de noves idees de la ciència?
És un rol adequat pels científics la generació d’un entorn de decisió amb aquestes característiques?
És aquesta estratègia veritablement eficient?
Podríem detectar els impactes ambientals derivats de l’aplicació estricta de la norma?
Tot i que al pròleg es diu que l’ecologia de la restauració va néixer als anys 80, aquesta disciplina científica té el seu origen 50 anys abans, quan Leopold intentava (i fracassava) recuperar la praderia americana l’any 1938.
74 anys d’història ens demostren que això no es pot simplificar amb un protocol.
Crema experimental de praderia al Arboretum prairie de la universitat de Madison, Wisconsin.
Empresa extractiva que ha de complir requisits legals i
recuperar fiances
Protocol normalitzat d'autoavaluació
L'administració verifica i valida l'autoavaluació
Un equip de tècnics i científics redacta el
protocol
OK?No
Sí
Consultor especilitzat en RESTOCAT
La imposició d’un protocol no és l’únic camí per subministrar una informació normalitzada i fàcilment analitzable als tècnics de l’administració.
Empresa extractiva que ha de complir requisits legals i
recuperar fiances
Protocol normalitzat d'autoavaluació
L'administració verifica i valida l'autoavaluació
Un equip de tècnics i científics redacta el
protocol
OK?No
Sí
Consultor especilitzat en RESTOCAT
Per començar, cal un sistema bidireccional, on l’empresa extractiva pugui interactuar.
I cal també que sigui un sistema adaptatiu, que sigui capaç d’incorporar innovació.
I si en lloc d’impedir la creativitat i la recerca, prestem atenció als nous aires que arriben d’Europa i que parlen de lectures i tractaments “multifuncionals”; d’entendre els serveis ecosistèmics i de començar a avançar en el llenguatge dels trade-offs (negociacions d’equilibri)?
En parlem?
Estaré encantat de compartir opinions amb tots vosaltres!
