índex

Foto: CCCM 1.1 Editorial

2.1 L'1 d'octubre es va votar també a Portugal Joan Pau Jordà

2.2 Eleccions a Alemanya i Àustria Pep Valero

2.3 El Pla de Rajoy Pere Sampol

3.1 La Diada per l'Autonomia Gabriel Mayol

3.2 Manifest per l'Autonomia, 29 d'octubre Josep Mª Llompart

3.3 135 i 155 o els números de la ruptura Biel Payeras

4.1 La transició cap a un model més diversificat.. Biel Barceló

4.2 Carta de la Plataforma Cívica al ministre Montoro

4.3 Lume nunca mais Camilo Fdez i Neus Truyol

E JOSÉ LUIS GARCÍA, CC OO Illes Balears Biel Pérez i Pep Valero

5.1 Els Jardins de la Misericòrdia acullen.. Jordi López

T1 Crònica dels Premis Sinofós Miquel Àngel Contreras

T2 Quatre tombes buides de Campos Gabriel Mayol

T3 Bunyola, dos anys de política activa Miquel Pascual

6.1 IN MEMORIAM Llorenç Noguera David Ginard

6.2 El règim del 78 està acabat Miquel Rosselló

6.3 Cuentos recientes Jorge Carlos Oliva

7.1 Climent Picornell Més jardins d’altri i altra fullaraca Maties Garcias

7.2 La Gran Regressió Josep Traverso

   revista    número 66novembre 2017

No al 155. Llibertat als Jordis!Miquel Rosselló

El moviment independentista català que s’ha anatconfigurant aquests darrers anys a Catalunya hauria dedespertar l’admiració i el respecte de tota personasobiranista i d’esquerres. A mi em produeix aquestssentiments a més de considerar-lo un exemple a seguir.A diferència del 15M que fou un potent i molt positiumoviment social contra el sistema, però no va saberunificar la societat civil i les alternatives polítiques en unsol moviment plural, l’independentisme català ha sabutunir les entitats representatives de la societat civil i elspartits independentistes en un moviment plural que notan sols s’ha mantingut de forma sostinguda durant eltemps sinó que ha anat sumant progressivament noussectors socials entorn d’un projecte comú de País.

Ha aconseguit les mobilitzacions multitudinàries mésimportants de les darreres dècades a Europa i un graud’organització envejable com demostraren l’1 d’octubre.Un moviment que amb moltes dificultats icontradiccions, ha arribat enfortit i unit fins a laproclamació de la República Catalana el passat 27d’octubre.

Lamentablement encara no té la força suficient perdesenvolupar i consolidar la República Catalana, però jas’ha trobat en situacions extremes i que en el darrermoment ens ha sorprès amb solucions factibles. Notendria cap sentit pensar que ara no tindrà la fortalesa,capacitat i unitat per fer el mateix.

Després que el PSOE fos capaç d’arribar fins a donar uncop d’estat contra el seu Secretari General per mantenira Mariano Rajoy al poder i evitar una «perillosaalternativa» entre PSOE, Podemos i sobiranistes. Totabans que posar en perill el règim del 78. L'únicaamenaça real contra la continuïtat de la Constitució del78 ha estat i continua essent el movimentindependentista català.

El bloc constitucional format per la monarquia, lajudicatura, el PP, el PSOE i la nova Falange española,Ciudadanos, ho tenen molt clar i per això contra-ataquenper «tierra, mar y aire», botant-se la sagrada constituciósempre que faci falta, empresonant líders socials,apallissant ciutadans pacífics i desmuntant l’autonomia

catalana, destituint el President i el govern, controlant laGeneralitat i dissolvent el Parlament.

Quan escric aquest editorial encara no sé fins a on estandisposats a dur la repressió, però penso que fins que facifalta per complir els seus objectius, que no són altresque «desarticular» el moviment independentista, els hiés igual que aquest no sigui violent, o fins que puguin.

Però si una cosa ha quedat meridianament clara, és queel règim i la constitució del 78 estan a un carreró sensesortida, per llarg que pugui ésser. No solament per quèuna constitució, a un país democràtic, no es pot imposarcontra una part majoritària del poble català, una partmolt significativa del poble basc i contra molts deciutadans de l’estat espanyol, que volen un nou sistemaque deixi decidir als pobles el seu futur i als ciutadans sivolen Monarquia o República, per posar un exemple. Sino per què a la Monarquia, als poders fàctics i jurídics ialmanco al PP i Ciudadanos ja no els hi serveix aquestaconstitució. No debades fa anys que vivim un atacfuribund a l’estat de les autonomies, ofegant-leseconòmicament i amb una brutal recentralització. Unacorrupció sistèmica que esquitxa a tot el blocconstitucionalista. I un increment inversemblant del’autoritarisme, des del Tribunal Constitucional, passantper la judicatura, pels mitjans de comunicació públics idels privats, quasi tots a les ordres de l’IBEX 35.

Allò que està en joc en aquests moments no és tan solsla República Catalana, que també, sinó la mateixademocràcia. O una nova situació políticad’empoderament de la ciutadania que li permeti decidirMonarquia o República i als pobles de l’estat espanyoldecidir el seu futur polític. O caminem cap a un règimautoritari a la manera de Turquia.

Als demòcrates i sobiranistes d’arreu de l’estat espanyolens cal assumir la realitat que vivim, posar-nos les piles iaixecar un fort bloc unit contra el 155, contra els presospolítics, per la defensa de l’autogovern i el dret a decidir,en definitiva per la defensa de la democràcia.

Quan abans ens posem les piles i ens decidiguem, moltmillor per què mentre pensem si «son galgos opodencos» l’estat no s’atura i està disposat a tot.

1

2.1 L’1 d’O es va votartambé, a Portugal

Joan Pau Jordà

El passat 1 d’octubre es varen renovar els governsmunicipals de Portugal (Presidentes da Cámara,Vereadores, Juntas de Freguesia, Regedores...). Entotal 308 municipis (autarquías) i 3,092 Freguesías(ens municipals descentralitzats).

Des de la restauració de la democràcia l’any 1974s’havien donat constants al país veí que s’han romputa aquestes darreres eleccions. A tall d’exemple, unbotó: comunistes i socio-liberals han obtingut uns delspitjors resultats de la seva història.

Així, al llarg dels anys hi ha hagut un bipartidismeprotagonitzat pel PS (socialistes) i els socio-liberals delPartit Social-Demòcrata. El PSD era una força benarrelada als municipis, amb forta implantació en lameitat nord del país, més conservadora. Encontraposició el Centre Democràtic i Social –conservador i democristià- s’havia anat esquifint ambel pas del temps, esdevenint el “partit-crossa” de ladreta.

A l’esquerra, la Coligação Democrática Unitária (CDU) –comunistes i verds- concentrava històricament el votmés progressista, controlant grans ciutats al cinturóindustrial de Lisboa i al rural Alentejo i part del’Algarve. D’aquesta forma el Bloco d’Esquerda restava–i resta!- una força testimonial al món local.

Algunes coses varen canviar el passat octubre.L’escrutini, a primera vista, no és tan sorprenent comper suposar una sotragada significant en la políticalusitana: El Partit Socialista es féu amb el 37.8% inomés 100.000 vots més que l'any 2013. El CDU passàdel 11.5% al 9.5% i el Bloco va passar de 8 a12electes, però sense augmentar significativament elssuports. La dreta, amb diferents fórmules, es va feramb el 35% (PSD i aliats 30% i CDS menys del 5%)assolint uns resultats similars als anteriors comicis iperdent únicament 6 batllies al conjunt del país.Perquè doncs, tant de rebombori?

Primer, perquè l’1d’O fou la continuació de latendència observada a les eleccions municipals del2013 i generals del 2015, on el centredreta va perdrel’hegemonia. Els resultats han estat, simbòlicament,desastrosos. El líder del PSD, Passos Coelho –exprimerministre, campió de l’austeritat- va anunciar la mateixa

nit que renunciava al lideratge de la formació, donantpas a noves cares. Coelho va arribar a afirmar que eren“um dos piores resultados de sempre” i no era permenys. El partit va esfondrar-se a les principals ciutats,especialment a Lisboa, on la candidata Teresa Leal-que era coneguda per no assistir als plens- es va feramb la tercera posició i l’11% dels sufragis. Llunyquedava la victòria de l’any 2001, quan el PSDaconseguí la batllia de la capital.

A Porto, la segona ciutat del país, la situació no haestat millor: els socio-liberals també han assolit unminso 10%. L’altra cara de la moneda ha estat el CDS,que ha esdevingut la primera força conservadora a lesmajors ciutats del país. Tota una fita.

En segon lloc, aquestes eleccions eren importantsperquè era la primera prova electoral de la coaliciógovernant, l’anomenada Geringonça, formada persocialistes, amb el suport d’anticapitalistes, verds icomunistes. El primer ministre Costa –del PS- ha sortitreforçat, els seus socis no.

A grans trets, podem dir que el Bloco ha augmentat unregidor a Lisboa i prou. En canvi, la CDU perdimportants ciutats al sud de la desembocadura delTajo, com Barreiro y Almada. Els comunistes s’han fetal conjunt del país només amb 24 batllies, cedint-ne 6

2

als socialistes. El pitjor resultat de la seva història, comja he dit.

Els motius d’aquests canvis en les tendèncieselectorals són varis: Els votants estan castigant encarala gestió de Passos Coelho durant la crisi econòmica,així com premiant als socialistes que, contra totpronòstic, estan tirant endavant un govern en minoria,aturant les retallades socials i afavorint el creixementeconòmic. Respecte a l’esquerra del socialisme, enopinió meva, han sofert “l’abraçada de l’ós”: el PScapitalitza la seva gestió de govern bona part del votprogressista.

Finalment, els comunistes, fortament arrelats alterritori, veuen com perden ciutats on, potser, esmantenien en el poder més per inèrcies que per lagestió transformadora. Al cap i a la fi, barris que ara fa30 anys eren industrials i obrers ara són ciutats-dormitori de Lisboa. Així mateix, el PCP té un votantenvellit i obrer, l’esquerra clàssica que fa 40 anys ques’oposa al PS... i que ara li dóna suport estable. Totauna contradicció difícil de pair.

Per últim un comentari: l’esquerra crítica –Livre i MAS-resten forces testimonials. El socialisme, doncs, és ellíder indiscutible de l’esquerra.

Els resultats de tot plegat està per veure’s. S’estàcovant una “guerra” pel lideratge dins i fora delspartits de dretes, i l’esquerra entra en un procés dereflexió interna que no té per què fer més fàcil elgovern del PS. Recentment la CDU ha acusat al PS i alBloco d’una "campanha sistemática de ataqueanticomunista que, com pretextos diversos, procurouavivar preconceitos, atribuir ao PCP posicionamentos evalores que não são seus". Un aspecte interessant: ElPS no s’ha fet amb la majoria absoluta a Lisboa, inecessita la participació de comunistes i Bloco.L’espectacle ha començat.

Un darrer apunt. A la ciutat dormitori d’Oeiras, a propde Lisboa, s’ha fet amb la majoria el candidatindependent Isaltino. Aquesta coneguda figuraportuguesa –antic militant del PSD- ha estat, diversesvegades, condemnat per frau fiscal, corrupció iblanqueig de capitals. Malgrat tot, la gent l’ha volgutcom a batlle. Potser els mallorquins i els portuguesosno som tan diferents.

1

2. 2 Alemanya i Àustria:avança l’extrema dreta

Josep Valero

En pocs dies de diferència hi ha hagut les eleccionsgenerals a Alemanya i a Àustria. En els dos estats hihavia governs de gran coalició entre els conservadors i lasocialdemocràcia. El partit demòcrata cristià d'ÀngelaMerkel perd 55 escons i es queda amb 200 escons, elseu soci germà de la Unió Social Cristiana de Bavieraperd 10 escons i es queda en 46, el PartitSocialdemòcrata alemany perd 40 escons i es queda en153, mentre els Verds sols pugen 4 escons per quedar en67, l'esquerra de DIE LINKE sols puja 5 escons i es quedaen 69, i els grans beneficiats són el partit Lliberal quepuja 80 escons d'estar fora del Parlament i Alternativaper Alemanya que puja 94 escons i es converteix en latercera força política, quan abans també estava fora delParlament. Cal fer notar que la participació fou del76,2%, un 4,7% de pujada, i que el total de vots a partitsque no arriben al 5% federal puja al 14,5% del conjuntdels vots.

Cal fer notar que aquests talls de mínims per a obtenirrepresentació, distorsionen prou la representativitat del'anomenada «sobirania nacional», ja que a més de noquedar representats els seus votants, els partits que siho passen, tenen una sobre-representació en elrepartiment d'escons respecte al seu percentatgeelectoral.

A Àustria el Partit Popular Austríac puja 15 escons in'obté un total de 62, la socialdemocràcia es queda igualamb 52 escons, l'extrema dreta del Partit de la Llibertatd'Àustria obté 51 escons amb una pujada d’11; l'altrepartit extremista NEOS escissió de l'anterior puja 1 escóper quedar-se en 10, i la llista Peter Pilz una escissió delsVerds obté 8 escons del 0 anterior. El partit Els Verds-L'Alternativa Verda es queda fora amb un 3,8% ( s'ha detreure un 4% per entrar al Parlament) i perd els 24escons anteriors. La participació arribà al 79,4%.

Les dues eleccions tenen algunes característiquescomunes:

- Tenien governs de gran coalició conservadors-socialdemòcrates. A Alemanya perden tots dos. A Àustriaamb la deriva anti-immigració dels conservadors, pugenresultats i la socialdemocràcia s'estanca.

- L'esquerra no capitalitza les polítiques d'austeritat id'enfocament lliberal. Pujades minses a Alemanya idesfeta a Àustria amb les baralles internes entre elsVerds.

- Els lliberals tornen a entrar a Alemanya amb un 10,7%de vots i són la quarta força política.

- I de manera preocupant l'extrema dreta puja amb forçaa Alemanya i torna a pujar significativament a Àustria, aon sumades les dues opcions ultradretanes, amb 61escons serien la segona força política, a tan sols un escódel Partit Popular guanyador amb 62 escons.

Analitzar aquests resultats sempre és útil per ajudar adetectar possibles similituds ales nostres llars. Esserpartits amb «polítiques d'estat» no ha anat massa bé alssocialdemòcrates. Les esquerres alternatives no acabende trobar el discurs trencador que pugui fer augmentarel seu electorat, quan no acaben amb el suïcidi caïnitadels Verds a Àustria. I l'extrema dreta té una pujadaespectacular que confirma que ja no és un producteresidual a la Unió Europea, sinó una opció amb vocacióde quedar-se.

L'imaginari polític d'una Europa progressista, basada enl'anomenat model social europeu, ja té més esquerdesque pilars que l'aguantin. La socialdemocràcia ja no ésimprescindible per a construir el Pacte Social, perquè enrealitat ja no és cerca. La dreta conservadora es rearmaamb un liberalisme econòmic i antisocial. L'estat cadacop més, ja sols es veu com la fortalesa que ha degarantir la seguretat dels nascuts en ell, i com la fronteraque cal que ens defensi dels altres. La defensa dels«privilegis» dels natius, demana considerar alsimmigrants com «l'enemic» que vol assaltar les seves

2

«quotes de benestar». I el nacionalisme d'estat i elpatrioterisme reaccionari rebrota en el caliu de ladefensa de les suposades «essències nacionals»

L'extrema dreta no és tan sols el discurs dur i decontingut neofeixista dels partits que n'hi fan bandera. Elperill més gran que té, és que el seu discurs nacionalista,xovinista i anti-immigració, va calant entre amplessectors socials, es fa transversal i ja comença a disputarl'hegemonia cultural i política. Comença a ser assumitper altres partits «d'ordre». El Partit Popular d'Àustria haobtingut prou rendiments electorals amb aquestposicionament. El Front Nacional de Marine Le Pen, elgovern polonès, l'hongarès, el UK del Regne Unit, lapujada dels partits d'extrema dreta a Flandes, Holanda,Suècia, molts d'ells no són descaradament partits nazis,però defensen el revisionisme històric, la insolidaritatindividual, el supremacisme de raça, llengua o cultura, lacrítica al projecte federal europeu, fins i tot a l'híbrid dela UE actualment existent... Un feixisme «ligth»embolcallat de paper «antisistema»... Un producterealment verinós i perillós.

Pel que fa a Espanya ens podem imaginar el desastreque suposaria que ens apropéssim al model políticaustríac. La batalla contra el procés català ens hi potportar de qualque manera. El PP endurit amb el discursespanyolista més reaccionari. Ciudadanos fent ambl'espanyolisme i l'enemic català, el discurs de l'extremadreta «aggiornada» amb una estètica pija i un descaratassimilacionisme cultural i territorial.

El PSOE fent una política oculta de gran coalició. Il'esquerra transformadora i les esquerres sobiranistes,obligades a col·locar-se en un escenari de resistència i denecessitat de reconstruir un gran bloc de regeneraciódemocràtica, que sols pot partir del reconeixement delsdrets dels pobles d'Espanya a l'autodeterminació, lalluita frontal contra l'actual monarquia bel·ligerant,reaccionària i antidemocràtica, i la defensa de laradicalitat democràtica per a mantenir els drets socials.

L’extrema dreta afaita massa barbes, al nostre costat,per a no badar perquè no ho intentin fer amb les nostres.Encara hi som a temps per evitar-ho?

2.3 El Pla de Rajoy

Pere Sampol i Mas

La primera mesura del Consell de ministres, després del’aprovació de l’aplicació de l’article 155 al Senatespanyol, va ser la convocatòria d’eleccions al Parlamentde Catalunya el pròxim 21 de desembre, just desprésd’haver dissolt el Parlament i destituït el Govern de laGeneralitat i nombrosos alts càrrecs. Quan la majoriaespeculava en què Rajoy mantendria la transitorietatcreada durant mesos, ha sorprès amb una convocatòriad’eleccions immediata. Amb quin objectiu? Evidentmentper guanyar-les. O, més ben dit, amb l’objectiu que elsobiranisme les perdi, encara que sigui perincompareixença total o parcial. Li és absolutament igualsi només participa un 20 per cent de l’electorat. El guiója està escrit i va funcionar a Euskadi, donant pas a ungovern de coalició entre el PSOE i el PP que va ferlehendakari a Patxi López. En aquesta ocasió pot ser nicaldrà embrutar-se les mans il·legalitzant partits perexcloure una part de l’electorat sobiranista, confiant quealguns, o tots, s’autoexclouran. Les cartes estandestapades sobre la taula. Ara toca jugar el sobiranisme.

Les opcions són vàries. La primera podria ser la dedesacatar totes les mesures dictades pel Govern centralen aplicació de l’article 155, entre elles el boicot a leseleccions convocades. De fet alguns alcaldes de la CUPja han anunciat que no facilitaran locals ni lainfraestructura necessària per poder votar. Naturalment,tota la maquinària propagandística de l’Estat es bolcariaen desqualificar els qui demanaven urnes i ara no deixenvotar.

Una altra opció per al sobiranisme seria la utilització dela convocatòria de dia 21 com a eleccions constituents,tal com està previst en la Llei de transitorietat. Ja hi haqui ha proposat una candidatura unitària encapçaladapels dos Jordis.

Finalment, la pitjoropció és que elsobiranisme espresenti dividit,molt més si algunade les formacionsdecideix noparticipar i altres sí.

En aquest cas el triomf de l’unionisme està assegurat i,com ja han advertit algunes veus, «Arrimadas al Palau».

Per molt que aquest supòsit podria qualificar-sed'il·legítim, s’ha de valorar si quatre anys d’un govern deconcentració d’unionistes a la Generalitat desactivaria elsobiranisme o si, per contra, li suposaria l’empentadefinitiva per convertir-lo en inqüestionablementmajoritari.

Tot plegat valorant, a més, els ostatges que pot tenir elGovern espanyol amb persones acusades de delictes tangreus com els de rebel·lió o sedició que poden suposarpenes de fins a trenta anys de presó, o, com a mínim,quatre anys de presó preventiva a l’espera de judici.

Fins ara, el sobiranisme s’ha trobat en algunes situacionsextremes, que pareixien insuperables. En el darrermoment ens han sorprès amb solucions que s’han pogutdur a terme gràcies a l’admirable participació d’unasocietat que ha sabut donar moltes lliçons a tot el món.Sigui quina sigui la solució adoptada davant aquestanova cruïlla, aquest és el principal element a preservar:el coratge, la determinació i l’entrega d’un Poble ques’ha guanyat el dret a ser lliure.

3. 1 La Diada per l'Autonomia de1977: una fita per l'autogovern (I)

Gabriel Mayol

Doctor en Història

La manifestació per l'autonomia de 29 d'octubre de 1977va ser la primera manifestació popular (i podríem dir “depaís”) a favor de l'autogovern dels pobles de les IllesBalears.

La consciència política de la necessitat d'autogovern perles Illes Balears (o tan sols de Mallorca) apareix al darrerterç del segle XIX però no pren forma com a teoria políticafins a la publicació de La cuestión regional de Miquel delsSants Oliver el 1899.

Tanmateix, no serà fins a l'arribada de la II República ques'obrirà la primera vegada la possibilitat d'un autogovernper a les Illes Balears. Aquesta, però, no era una qüestiócentral en el debat polític de la Mallorca del moment. Elsprincipals defensors de la necessitat de redactar unavantprojecte d'Estatut d'Autonomia procedien de part dela societat civil (Associació per la Cultura de Mallorca,Cambra de Comerç o la Cambra Agrícola) i alguns sectorsde partits polítics com el Partit Republicà Federal deMallorca, el Partit Regionalista de Mallorca i alguns sectorsdel PSOE.

Tanmateix, l'assemblea del Teatre Principal de Palma dejuliol de 1931 no aconseguí un Projecte d'Estatutd'Autonomia per a tota la província (els representantsmenorquins no hi assistiren) i el tema quedà esmorteït pelpoc interès de l'opinió pública illenca.

Per què aquesta situació havia canviat a la segona meitatdels anys setanta?

Per una part, les Illes Balears, i Mallorca en particular,havia gaudit d'un important desenvolupament econòmic

des de feia uns quinze anys. Això havia permès la millorade les condicions socioeconòmiques de bona part de lapoblació i l'accés a un ensenyament secundari i, fins i totuniversitari, a Palma i a Barcelona.

També cal tenir en compte que les forces antifranquisteshavien assumit en la seva immensa majoria que la rupturademocràtica havia de comportar també el reconeixementdel dret de l'autogovern dels pobles d'Espanya. Per tant,democràcia es lligava a autonomia i fins i tot aautodeterminació.

En altre punt important és l'existència de sectorsminoritaris però molt mobilitzats a Palma i la Part Foranaque treballaven a favor de la normalització de la cultura ila llengua catalanes de Mallorca, especialment al voltantd'entitats com els partits polítics antifranquistes i l'ObraCultural Balear.

Tot plegat, fructificà en la Diada per l'Autonomia de 29d'octubre de 1977 de la qual parlarem en el següentarticle.

1

3.2 Manifest perla plena autonomia*

Amb motiu de l’aniversari de la manifestació del29 d’octubre del 1977 a la plaça Major de Palma,publicam el text del Manifest unitari llegit pelPresident de l’OCB d’aquell any, l’escriptor JosepMaria Llompart de la Penya.

Mallorquins!

Ens reunim avui aquí, amb representacions de lesforces polítiques de l’illa germana de Menorca iamb l’adhesió dels pobles d’Eivissa i Formentera,per a reivindicar col·lectivament, unitàriament, elnostre dret a reclamar unes institucionsd’autogovern que tenguérem durant segles i queens foren preses, en nom del dret de conquista, faja prop de tres-cents anys.

Ens hem de felicitar de poder fer aquest acte enuna manifestació unitària, prescindint de totadiferència d’ideologia o de classe, i de poderafirmar en veritat que és tot el nostre poble elquiproclama avui que volem l’autonomia, quevolem un estatut.

Aquesta voluntat d’ajuntar tots els esforços enuna reivindicació tan vital per al nostre poble vaquedar ja patent en la signatura, abans de leseleccions, del Pacte Autonòmic. La firma del pacteva esser la victòria de la unitat, de lareconciliació, i fruit d’aquesta victòria és laconcentració massiva d’avui que ens umpl desatisfacció.

En els aspectes culturals, hem de proclamar enprimer lloc l’exigència del recobrament total de lanostra llengua i la nostra cultura. Perquè lallengua és el tret distintiu més característic d’unpoble, i és recobrant la llengua pròpia que unpoble llargament oprimit pot recobrar-se a simateix.

Proclamam ben fort, però, que no ens anima unesperit de revenja, sinó de justícia; no un esperitde tancament i de capelleta, sinó d’obertura i desolidaritat; no un localisme estret, sinó una claraconsciència de la nostra personalitat històrica icultural, i un desig de participació activa en laconstrucció d’un món millor.

Volem dir als mallorquins novells, que provenende terres a on no es parla la nostra llengua —ique ens acompanyen avui, sense entendre tal

vegada els nostres parlaments— que somconscients del sacrifici que per ells suposal’acceptació de la nostra exigència.

Somos conscientes, ciudadanoscastellonoparlantes de estas Islas, de que paravosotros supone un sacrificio asumir la exigenciade justicia para la lengua catalana que todavía noentendéis o no habláis. Y queremos que sepáisque la exigencia del uso oficial pleno de la lenguaque recibimos de nuestros antepasados y quetenemos el deber de transmitir a las futurasgeneraciones de Mallorca, Menorca, Ibiza yFormentera como legado cultural del que somosresponsables ante la historia, no implicasentimiento alguno de discriminación haciavosotros. Queremos que nuestra lengua seapuesta a vuestro alcance y al de vuestros hijospara que, entendiendo el idioma que tiene aquíasiento desde siglos, podáis sentiros realmenteen casa entre nosotros. No exigimos, como se nosha exigido a nosotros durante tanto tiempo, querenunciéis a vuestra lengua propia para aceptarotra que os es extraña; pero sí pedimos queaprendáis la nuestra como lengua de relación, afin de que la comunicación colectiva sea posibleen la Islas sin el sacrificio sistemático de la lenguaautóctona. Pero no queremos vuestra integraciónforzada ni la renuncia a vuestra cultura de origen.Nosotros, que a menudo hemos sentido como una

2

opresión el hecho de ser españoles, porquesuponía la imposición de una lengua que nos eraextraña y la discriminación de nuestra propiacultura, no queremos que sintáis como unaopresión el hecho de ser mallorquines o deconvivir con los mallorquines. Respetaremosvuestra fidelidad a vuestra cultura originaria, yharemos que os sea más fácil de lo que ha sidopara nosotros la fidelidad a la nuestra en el largoperíodo de opresión que ha padecido. Perovuestro grado de integración a la comunidadinsular depende solamente de vuestra librevoluntad, siempre conscientes de que vuestraacción conjunta en pro de la autonomía de lasIslas contribuye muy eficazmente a la creacióndel clima necesario para que vuestros pueblos deorigen recobren su propia autonomía.

Els illencs hem estat sempre hospitalaris, i novoldrem mai que la nostra llengua sigui signed’opressió ni de discriminació per ningú. Peròtampoc no hem de sofrir més opressions idiscriminacions en nom d’una altra llengua.Admetem en bona hora que els infants castellanspuguin trobar a l’escola la seva llengua materna,però exigim que els nostres hi trobin la nostra, jades d’ara, sense esperar ni un dia més. I exigim-nos a nosaltres mateixos el coneixement ple de lanostra llengua, de manera que siguem capaçosd’usar-la, oralment i per escrit, en tota ocasió:

que no ens vegem obligats a usar el castellà perparlar de qüestions científiques o de culturasimplement, perquè som analfabets en la llenguapròpia, encara que en una altra estiguemalfabetitzats i fins tinguem títols universitaris.

Tenim una llengua de cultura, apta per a tots elsusos, per elevats que siguin, i serà culpa nostra sino és usada amb l’amplitud i els nivells que esmereix. I no tinguem por de donar a aquesta

llengua nostra el nom amb què és coneguda iestudiada arreu del món: el de llengua catalana.

Que cap mallorquí no es deixi enganar creientque el fet d’admetre la nostra catalanitat suposaacceptar una dominació o una superioritat deCatalunya sobre les Illes. Catalunya és només undels Països Catalans i no té cap pretensió dedomini damunt els altres. Tots plegats tenim unacultura comuna, i les Illes han sabut ocuparsempre un lloc molt digne dins el conjunt.Començant pel gran creador de la llenguacatalana culta, el nostre Ramon Llull, que situà elcatalà en posició capdavantera de les llengüesromàniques, Mallorca ha aportat sempre figuresil·lustres a la cultura catalana, entre ellespersonatges de tanta importància històrica comMarian Aguiló, a l’època de la Renaixença, i commossèn Antoni M. Alcover, el recopilador del grantresor de les rondaies mallorquines, que aprincipis de segle va esser anomenat l’«apòstolde la llengua catalana»; ell va esser l’ànima delCongrés Internacional de la Llengua Catalana de1906, que despertà un entusiasme popularcomparable a l’actual Congrés de CulturaCatalana que cloem aquests dies (però els fruitsdel qual han de perdurar), i fou capaçd’entusiasmar la gent de tots els Països Catalans(que va recórrer des d’Alacant al Rosselló)en lacolossal empresa col·lectiva del Diccionari, que, ja

mort ell, rebé redacciódefinitiva a Mallorca, i per partde gent de les Illes i deValència. Ara hi ha molta gentde les Illes que treballa en lagran empresa col·lectiva actual,la Gran Enciclopèdia Catalana, itenim un floret d’escriptorsillencs que, malgrat que lanostra llengua estiguésabsolutament desterrada del’escola i de tots els nivellsculturals, malgrat una formacióoficial totalment castellana, han

sabut descobrir el català i ser-li fidels, i ocupenllocs importants entre els escriptors catalansd’avui, com els ocuparen abans mossèn Costa ien Joan Alcover,

En Gabriel Alomar, feliçment recobrat avui i quetant defensà la nostra catalanitat, en Miquel Ferrài na Maria Antònia Salvà, en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i tants d’altres. ¿Qui gosarà dir que elsillencs tenim una posició subalterna dins la

3

cultura catalana? Hi tenim un lloc important, queens pertany per dret propi, i volem seguir tenint,ara més que mai, un protagonisme actiu en eldesenvolupament de la nostra personalitat depoble.

Per això reclamam ara l’ús oficial immediat delcatalà, i el recobrament de les nostres institucionsd’autogovern, que ens retornin entre altres coses,el control de l’ensenyament a tots els nivells.Volem unes escoles nostres, uns instituts nostres,i sobretot, una Universitat ben nostra, queasseguri l’estudi de la nostra realitat com a poblei la formació de professionals de tota casta queuguin difondre el coneixement d’aquesta realitat ique, amb els peus ben ferms damunt una terra iuna cultura pròpies, puguin elevar-se en elconeixement científic i humanístic universal.Perquè nosaltres, com la Balanguera, sabem que«la soca més s’enfila com més endins potarrelar». Assegurem l’arrelament, i l’arbre de lanostra cultura s’enfilarà amunt i donarà fruitsabundosos i perdurables.

En els aspectes de la vida civicopolítica,proclamam que l’autonomia no és unareivindicació més; no pensam en l’autonomia ambuna actitud d’enyorança. La concebem com unmarc indispensable a on les Illes podran resoldreels greus problemes que quaranta anys dedictadura ens han deixat com a herència.Problemes com la carestia de la vida —que a totsens perjudica— o com l’atur forçós —que a totsens dol i ens preocupa— s’hauran de resoldremés fàcilment i amb major profunditat dins elmarc d’una autonomia que ens faci amos delsnostres propis recursos.

En l’autonomia veim una resposta als costosd’insularitat, i dins l’autonomia haurem de trobarsolucions als problemes i condicionaments delturisme que avui oprimeixen el nostre quasimonocultiu industrial. Els interessos dels pagesos,els dels petits i mitjans empresaris, es veuranafavorits, i, amb la possible unificació de serveispodran ser més efectives, i l’ensenyamentsuperior deixarà de ser un privilegi dels qui podenanar a la Península.

Les Illes necessiten una solució a l’estat dedependència i de crisi en què es troben, i aquestasolució ha de passar per l’autonomia, concretadaen un estatut. Un estatut que reconegui el dretdel poble de les Illes a disposar de la hisendapròpia, a regular l’ordenació del territori, tot

mirant per l’ecologia i per tots els fets que toquenla nostra existència.

Un estatut d’autonomia que institueixi novamenta cada illa el seu Consell General i per a totes elGran i General Consell; un estatut que suposi, endefinitiva i per sempre, l’autogovern de les Illes.

Tot això significa una descentralitzacióprogressiva, tant de l’administració com del’economia i del poder polític, i una creixentparticipació de totes les capes socials que formenel nostre poble.

D’aquí, doncs, que totes les forces polítiques quesignen aquesta crida estiguin avui d’acord sobreel conjunt de passes que cal donar ara mateix per

l’estatut. No podem quedar enrere; hem d’anarcap endavant. Catalunya ja té —més o menysperfecta— la Generalitat. Del País Valencià,d’Euskadi, d’Andalusia, arriben cada dia signesprou visibles d’una ferma voluntat d’avançar pelcamí de l’autonomia i de no retardar més lessolucions autonòmiques. Avui es fa urgent inecessari activar la negociació ja començada ambel Govern. A través de l’Assemblea deParlamentaris i de les forces polítiques de les Illes:dels Parlamentaris perquè, avui per avui, sóngairebé l’únic reflex de l’opinió popular; delspolítics perquè, entre tots, representen —uns mési altres menys— la voluntat de tot el poble insular.Entenem, naturalment, que tot el poble ha detenir un lloc a l’hora de configurar l’estatut.

Per acabar, i dirigint la mirada cap a les pròximeseleccions municipals, quedi prou clar que elsmunicipis han d’estar inclosos dins el règimautonòmic de tal manera que els batles iconsellers puguin dur a terme una actuacióàmplia i sense traves.

La unitat de tots és imprescindible en un momentde la història que esdevé crucial per a Mallorca,Menorca, Eivissa i Formentera. Volem l’estatutperquè és la retrobada amb la nostra identitat, lasortida de la foscor que hem patit, la seguretatd’un esdevenidor nostre i ple d’esperança.

Ciutadans de les Illes: tots plegats perl’autonomia!

*Gràcies a Cèlia Riba, hereva de Josep MaLlompart i Encarna Viñas

1

3.3 135 i 155 o elsnúmeros de la ruptura

L’aplicació de dos articles constitucionals com a símbols de la ruptura socioeconòmica i territorial a l’Estat espanyol

Biel Payeras

Polítoleg,(UPF) i analista de dades (UC3M)

Relats que tractin d’explicar què ha passat per aarribar a ser aquí on som, com a societat i com apoble(s), n’hi ha hagut molts. Tots ells són això,relats que -amb més o manco encert, honestedati versemblança- diagnostiquen una causa i liatribueixen una conseqüència, amb, o senseinterferències estadístiques. Aquesta peça se l’had’ubicar dins aquest marc, com un entre d’altres,com a afegitó i gra d’arena a fi d’explicar-nosentre tots en quines coordenades històriques ensmovem. No és tasca fàcil, perquè en els tempsque corren les anàlisis que avui donam per bones,demà poden ser a la paperera de la història.

El 135, la crisi social i el 15M

La crisi econòmica que esclata el 2008, de

conseqüències palpables en desigualtats socials ide trastocaments en negatiu de projectes de vidaindividuals (feina, habitatge, migracions forçades,precarietat) va marcar, marca i seguirà marcantbona part de la vida política i social de la gent.D’aquells temps d’elevada indignació ciutadana ide retallades socials van néixer moltes iniciativesi plataformes al marge dels partits. També alguns

partits es redefiniren. El 15M, el 011, era un

senyal. Senyal de protesta que la cosa no anavabé, la relació entre els interessos i lesexpectatives d’una significativa part de laciutadania i els partits oficials es frustrava, esfracturava. Mesos més tard de l’esclafit de maig,es produïa la primera gran ruptura dels consensoscongriats durant la Transició espanyola.

La reforma, sense possibilitat de ser esmenada,

modificada ni referendada popularment, del’article 135 de la Constitució espanyola de 1978era aprovada per part del govern del PartitSocialista amb el suport del Partit Popular. L’Estatsocial del Benestar quedava relegat enfront de laprioritat del pagament del deute. Sense aquestfet, no s’entén l’actual sistema de partits, que resté a veure respecte al moment previ de l’inici de

la crisi. Però aquesta és només una part de lapel·lícula. Sens dubte, un capítol imprescindible.No és el moment, en aquest article, d’entrar-hi enprofunditat.

El 155, la crisi territorial i el movimentsobiranista popular

Al juny del 2006 s’aprovava, via referèndum,l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb el 74%dels vots a favor. Aleshores, Rajoy ja s’encarregàde replegar signatures per rebutjar aquelladecisió del poble català i presentar recursos alTribunal Constitucional, que va anul·lar 14 articlesi en reinterpretà 27. Per molts analistes, aquestés el «moment fundacional» del movimentsobiranista popular, reactiu davant d’un Estatincapaç d’encabir els pobles diversos que elcomponen. De llavors ençà, desenes i centenarsde plataformes ciutadanes, municipalistes,sectorials, manifestacions, consultes,performances, cassolades o altres repertorisd’acció col·lectiva s’han succeït a Catalunya,d’una forma sostinguda i pacífica. L’1 dedesembre de 2007, «Som una nació i tenim eldret a decidir sobre les infraestructures» de laPlataforma pel Dret a Decidir. La consulta sobre laindependència a Arenys de Munt, el 2009 que foureplicada per 200 municipis més. L’11 desetembre de 2012, la primera manifestació

2

massiva sota el lema «Catalunya, nou Estatd’Europa». Mesos més tard, CiU guanyava leseleccions lluny de la majoria absoluta i pactà ambERC un primer full de ruta sobiranista. La ViaCatalana el 2013, més de 400 km format per 1,6milions de persones. L’11 de setembre de 2014 laconcentració va aplegar 1,8 milions de persones i,el 9 de novembre del mateix any, es convocà unaconsulta sobre la independència on hiparticiparen 2,3 milions de persones. El 2015començava la legislatura que avui sembla quetrontolla amb una majoria sobiranista (JxSí i CUP)en nombre d’escons i un 47% dels vots.

Després de l’1 d’octubre, on hi participen 2,3milions (43%) de votants en un context repressiu,s’obre un escenari fins avui dia inèdit. El retorn aun context de normalitat autonòmica anterior éscomplicat davant l’elevat grau de conflictivitatque suposa l’aplicació d’una visió particular,conservadora i restrictiva de l’article 155 de laconstitució espanyola. Al marge de suposar elfinal del “cafè per a tothom” del pacte territorialespanyol. Tenint, a més a més, en compte ladeclaració de la República Catalana per part delParlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017 ique, a hores d’ara encara no ha tengut respostaper part del Govern de l’Estat espanyol, elsescenaris que s’albiren són, si més no, difícils depreveure. Algunes de les claus rauran a saber finsa quin punt l’impuls constituent que ha emprès laGeneralitat de Catalunya té la força suficient pera determinar i culminar el procésd’independència/ la defensa de la nova Repúblicao, si en canvi, l’onada recentralitzadora comptaràamb major força d’Estat que aplaqui lesaspiracions de desenvolupar la sobirania plenadels catalans i catalanes. En aquest sentit, espreveuen elevades mobilitzacions del moviment

popular sobiranista (amb connotacions més enllàde l’independentisme, cal afegir els sectorsrepublicans-federals i/o autodeterministes) peròtambé els sectors més refractaris a acceptar queCatalunya es constitueixi en subjecte propi.

Més que respostes, toca fer-nos preguntes. Enscal la intel·ligència més gran possible. Perquècom s’indicava al principi, res del que pugui servàlid avui pot no ser-ho demà, en els temps quecorren.

Quina estratègia emprendran els sectors de lesesquerres estatals, no davant la proclamaciósobiranista de Catalunya, sinó enfront del possibleembat recentralitzador i antidemocràtic delgovern de l’Estat?

Quin paper han d’ocupar les forces progressistesdels pobles d’Espanya davant la qüestió catalana?

Suposa la proclamació del 27 d’octubre unaesperança per obrir el cadenat del 78 cap amajors quotes d’autogovern o, en cas contrari, ésla quartada perfecta del projecte aznarista-riverista de suprimir o limitar el pacte territorial?

És obsolet el debat plurinacional? O el que cal ésrelligar caps i presentar la recuperació de ladignitat i la lluita per les sobiranies populars inacionals com un únic -i doble- pol de lluita?

Que els eixos de ruptura ens serveixin com apista constituent.

1

4.1 La transició cap a un nou modelmés diversificat, innovador i d’illes

sosteniblesBiel Barceló Milta

Vicepresident del Govern de les Illes Balears

Passats els dos primers anys de legislatura, els ciutadansi ciutadanes d’aquest país ja perceben clarament que laseva vida està millorant i que, malgrat que larecuperació econòmica no és total i encara hem desuperar moltes dificultats, les institucions públiquesestan fent feina en la direcció correcta per redreçar lespolítiques que incideixen en un desenvolupamentsostenible i que ens permeten avançar cap a un modeldiversificat, equilibrat i de futur.

Els objectius que tenim són clars: que el turisme continuïgenerant riquesa, però que sigui una prosperitatcompartida, que arribi a tothom; que s’aconsegueixi ambun menor impacte en els recursos, en el territori i en lasocietat i que es desenvolupin sectors econòmicsalternatius que generin prosperitat i redueixin ladependència global del turisme. En definitiva, assolirl’equilibri a través d’una major redistribució de lariquesa, d’una major sostenibilitat ambiental i social, id’una major diversificació econòmica.

Per tant, en primer lloc, l’acció política d’aquest Governha anat adreçada a aconseguir un turisme equilibrat,respectuós amb l'entorn i socialment sostenible. Hemd’aconseguir revertir els efectes de dècades de pressióturística sobre el territori, els recursos i la qualitat devida de la gent d’aquesta terra.

En aquest àmbit, la primera gran mesura redistributivade justícia social i ecològica ha estat l’aprovació ientrada en vigor de l’Impost del Turisme Sostenible, querespon a l’exigència de la ciutadania que els beneficisgenerats per l’activitat turística serveixin per compensarla petjada ecològica del turisme i per millorar la qualitatde vida dels residents. Els 94 milions que està previstrecaptar en els dos primers anys de vigència del tribut jas’estan invertint en projectes que milloren i protegeixenel medi ambient, preserven el nostre patrimoni històric icultural, impulsen la innovació i la formació icontribueixen a diversificar l’economia. I l’any 2018doblarem la tarifa en estiu, per comptar amb mésrecursos per transformar el model. Aquesta vegada,aquesta eina imprescindible té un suport socialincontestable, i no tindrà marxa enrere.

Més recentment, hem aprovat la primera normativa quepermet posar ordre en el lloguer turístic. És a dir:

controlar, de forma àgil i contundent, l'activitat delloguer turístic il·legal, incrementant la quantia de lesmultes (fins als 400.000 euros en el cas de les webs queanunciïn oferta il·legal, una suma d'intenció dissuasivaque no està contemplada en cap altra regulació turísticade l'Estat) i millorant la capacitat sancionadora delsinspectors turístics (cos que estam reforçant, juntamentamb el de funcionaris encarregats de tramitar elsexpedients sancionadors).

També hem impulsat per primera vegada plansd’inspecció turística que aquest mateix estiu handespullat l'activitat il·legal d'hotels que, en un 72% delscasos inspeccionats, oferien més llits que els que tenenautoritzats. Així com les inspeccions conjuntes ambPalma i Calvià contra el turisme incívic.

Així mateix, aquest estiu ha entrat en vigor unamoratòria de places turístiques de lloguer que impediràla incorporació de nous habitatges per ser oferits als

2

nostres visitants, fins que els consells insulars il’Ajuntament de Palma n’estableixin les zones aptes.

També hem fixat un límit de places turístiques, posant fia les excepcions que permetien seguir augmentantl'oferta d'allotjament hoteler. D’aquesta manera, i perprimera vegada en la història de les Illes Balears, podemassegurar que en aquest país no hi haurà més placesturístiques de les que hi ha ara, ja que per donar d’altauna nova plaça se n’haurà de donar de baixa una altraprèviament.

En segon lloc, el Govern vol avançar cap a unaprosperitat compartida en una economia diversificada.En aquest sentit, l'aposta per una transició cap a un noumodel econòmic és una prioritat transversal de tot elGovern. D’una banda, tot i que aquesta aposta va moltmés enllà del turisme, una via que estam transitant ésl’aprofitament del vigor econòmic i de la capacitatinnovadora d’aquest sector, que ha convertit enreferents mundials a moltes de les empreses turístiquesdel país. Des de les institucions utilitzam la sevaexperiència i dinamisme per accelerar eldesenvolupament d'un sector tecnològic lligat a larecerca i la innovació. També aprofitam les sinergiesentre l’activitat turística i sectors com el cultural,l'agroalimentari i el comercial, amb l’objectiu d’impulsar ireforçar la producció local.

Precisament perquè el turisme ha de ser una eina deprosperitat compartida, la nostra prioritat és aconseguirque la riquesa turística arribi també als treballadors itreballadores. Per a això hem treballat amb patronals isindicats per afavorir un acord que ha permès un nouconveni col·lectiu que preveu una pujada de sous del17% en quatre anys. Un increment històric, necessari perrepartir adequadament els beneficis també històrics queestà generant el sector turístic.

Per avançar cap a un model diversificat, la innovació i larecerca són cabdals. Per això els dos primers anys delegislatura hem incrementat un 36% el pressupostadreçat a aquest àmbit, aconseguint una inversió de24,6 milions d’euros. Hem diversificat les àreesd’inversió estratègica, abans orientades només alturisme: la de ciència i tecnologia marina, la dedicada ales ciències biomèdiques i de la salut, la relacionada ambel medi ambient, la bio-economia i l’economia circular, iles indústries culturals i creatives i tot el sector lligat a lageneració de continguts basats en el coneixement.

En l’àmbit econòmic, també cal destacar el plad'indústria amb ajudes per modernització i perinternacionalització dirigides a les nostres empreses;juntament amb les convocatòries d’ajudes incloses en elPla d’Innovació i Tecnologia.

En tercer lloc, el nostre model de desenvolupamentsostenible inclou un model energètic basat en energiesnetes i una gestió del territori basada en la recuperació ila protecció d’espais rurals i naturals, que han depreservar els seus valors propis.

En aquest àmbit el compromís del Govern és evident, ies plasma en una àmplia bateria de mesures legislativesi de gestió que ja estan tenint efectes pràctics. Hemmodificat les lleis Delgado i Company per eliminar elsdespropòsits urbanístics del Govern anterior (com ara elsmacro-projectes turístics en sòl rústic), hem rebutjat elsprojectes per a la construcció de nous ports a les illes,alhora que denegam les ampliacions dels ja existents... Ila nova llei d'urbanisme, que ara es troba en tràmitparlamentari, acaba amb l'amnistia general del PP aconstruccions il·legals en sòl rústic: ni un sol habitatgegestat il·legalment serà autoritzada. Es fixen per a aixòmultes de fins al 300% del valor de l'obra il·legalmentrealitzada en sòl rústic. El nou marc de desenvolupamenturbanístic estableix les eines precises perquè laconstrucció es canalitzi reutilitzant sòl urbà, evitantl'ocupació de nou sòl. Per a això s'han generat mesuresque propicien la rehabilitació i la sortida al mercat de sòlurbà no utilitzat.

Pel que fa a les mesures de protecció del medi ambient,cal destacar la regulació per protegir els fons marins iespècies tan amenaçades com la posidònia, hi preparamun decret específic. També s'ha reforçat la inspecció perperseguir les infraccions. I el pacte d’esquerres hadeclarat el Parc Natural d’Es Trenc i ha creat i ampliatreserves marines, com la de Dragonera. Les declaracionsvan acompanyades de mesures efectives, com larecuperació de 40 agents de l’IBANAT acomiadats durantla legislatura del PP.

En matèria energètica, les Illes Balears aspiram a seruna referència en l’impuls d’energies verdes i lluitacontra el canvi climàtic. L'objectiu és ambiciós: passar dela cua europea en fonts d'energia no contaminants a laqual ens va conduir l'immobilisme del PP, a liderar latransició energètica. Per a això comptarem amb unanova Llei de Canvi Climàtic que fixa un horitzó similar al

3

que somien països com Dinamarca, Àustria o França:aconseguir que en 2047 tots els vehicles que circulin perles illes siguin elèctrics, i donar les facilitats perquè apartir del 2027 a les illes només es comercialitzinvehicles no contaminants. I hem començat a caminarcap a aquest horitzó amb passes concretes: hem iniciatel tancament progressiu de la central tèrmica d’EsMurterar, al mateix temps que hem impulsat projectesde fonts energètiques renovables.

En la línia de la sostenibilitat territorial i energètica,també s’ha de destacar l’aposta ferma i clara peltransport públic: electrificam el tren i lideram larenovació de la flota de transport per reduir-ne l’impacteambiental. En espais naturals i cales s'han habilitatopcions de transport públic per reduir la pressió delscotxes privats. També treballam braç a braç amb lesempreses dedicades al lloguer de vehicles, ambl'objectiu de reduir l'impacte del tràfic rodat en l'entorn i,alhora, avançar cap a un parc de vehicles mésproporcionat i no contaminant.

Finalment, hem de dir que la batalla de les Illes Balearsper avançar cap a unes illes més sostenibles també eslliura davant les institucions espanyoles i europees. Les

mesures que posem en marxa aquí seran noméscompletament efectives quan des de Madrid i des deBrussel·les facin les passes pertinents en el mateixsentit. Des del Règim Especial de les Illes Balears queretorni a les nostres empreses i indústries lacompetitivitat perduda com a efecte de la insularitat ielevi la qualitat de vida dels ciutadans, fins a la cogestióaeroportuària que permeti posar els nostres aeroports alservei del benestar col·lectiu, i no al servei dels comptesd’una societat centralitzada des de Madrid, passant pernormativa estatal i comunitària que impedeixi lesprospeccions petrolieres en el Mediterrani, entre d’altres.

En aquests dos anys i escaig hem demostrat el nostrecompromís inequívoc amb la necessitat de perseverar id'accelerar cap a un model més equilibrat, mésdiversificat, menys depenent del turisme i méssostenible. El que resta de legislatura, i confiam que lapròxima legislatura també, continuarem aplicantpolítiques per avançar en la transició cap a una societat icap a un model econòmic del qual els ciutadansd’aquesta terra estiguin plenament orgullosos.

4.2 Carta de la Plataformacívica per la Reforma delSistema de Finançament i el REIB

Transcrivim la carta enviada al Ministre Sr. Montoro i a laVicepresidenta del govern espanyol Sra. Soraya Sáez de Santamaria *

Traduïda del castellà

Palma, a 25 d'octubre de 2017

Membres de la Plataforma:

La societat balear, representada per més desetanta institucions pertanyents a la PlataformaCívica per la reforma del sistema de finançament iel REIB, relacionades en annex núm. 2, desitja fer-liarribar el seu malestar i preocupació pel fet d'estarsistemàticament a la cua de totes les comunitatsautònomes pel que fa al seu finançamentautonòmic.

És per això que hem subscrit un Manifest (adjuntatcom a annex núm. 1 per denunciar aquesta situacióque ha contribuït que la nostra Comunitat hagipassat de tenir la renda més gran per càpita acaure a la setena posició d'aquest indicadoreconòmic.

Desitgem així mateix destacar la pluralitat de lesinstitucions adherides al Manifest, entre les qualses troben tant la Universitat de les Illes Balears(UIB), patronals empresarials, sindicatsrepresentatius i col·legis professionals com aentitats anomenades del tercer sector (Càritas,Creu Roja, Projecte Home, etc.).

També hem aconseguit l'adhesió unànime iconsensuada al Manifest de tots els partits políticsamb representació parlamentària del Governautonòmic, consells insulars i ajuntaments de lesIlles Balears.

Com anem afirmant, les Balears, és una de lespoques comunitats autònomes que aporta una partde la seva recaptació impositiva de forma solidàriaa la resta de Comunitats, de tal manera que,algunes d'elles acaben disposant de majorsingressos en detriment de la finalitat essencial. Així,les Illes Balears descendeixen a la mitjana delsindicadors degut, sobretot, al seu enorme deute(una de les majors) i, en conseqüència, elsciutadans perceben les més baixes despeses percàpita en educació, sanitat i serveis socials.

I és que més de la meitat del deute es deu al'infrafinançament, conseqüència de competènciesmal dotades.

A tot això hem d'afegir el fet que la nostraComunitat es compon de quatre illes habitades irecordar que la insularitat és l'únic fet diferencialreconegut a la nostra Constitució (art. 138.1 CE).

Per tot això reclamem un règim especial per a lesIlles Balears que permeti la igualtat de condicionsper a tots els ciutadans i perquè les nostresempreses puguin ser competitives.

La insularitat té importants conseqüències, ja quesuposa una major carestia de la vida per als seusciutadans (la UIB l'avalua en 877 milions d'eurosanuals) i uns majors costos per a les sevesempreses (entre d'altres, la importació-exportacióde productes o la vulnerabilitat d'estocs).

Finalment ens resta traslladar-li que les inversionsper habitant que l'Estat realitza a les Illes Balearstambé la releguen als últims llocs d'entre totes lescomunitats.

Esperem la seva comprensió per revertir unasituació que considerem injusta pel que fa al:

• Sistema de finançament autonòmic

• Règim Especial Insular

• Inversions de l'Estat a la nostra Comunitat

• Tractament del deute

Rebi una cordial salutació.

Plataforma Cívica per la reforma del sistema definançament i el REIB.

* No hem afegit els annexos a què fa referència lacarta per l’excés d’espai que suposaria.

1

4.3 Lume, nunca máis

Camilo Fdez. G. Bouzó. Sociòleg

Neus Truyol Caimari. Sociòloga i regidora d'Ecologia, Ajuntament de Palma.

Aquest octubre hem viscut un desastre ambiental ihumà: incendis forestals que van arrasar unes 35.500hectàrees i 4 vides en dos dies, només a Galícia. Com éspossible que això passi? Les causes són múltiples icomplexes, n'assenyalarem algunes. Darrere dels gransincendis del nord-oest de la Península (44 víctimes aPortugal, en aquestes mateixes dates, i més de 60aquest estiu) s'amaguen molts interessos, polítics ieconòmics principalment.

Però mentre, els governs i mitjans afins se centren encasos aïllats d'incendiaris acusats de "terrorismeambiental". Habelos hailos, però són la causa principalde tant desastre? O més aviat són una pantalla de fumper invisibilitzar els veritables interessos i efectes alvoltant del foc? El problema va molt més enllà.

Els motius "naturals". El canvi dels usos de lesmuntanyes ha contribuït a facilitar aquests desastres.L'abandonament d'activitats agrícoles, pastures, netejasota bosc... ha suposat la introducció massiva de pins ieucaliptus, suposant un canvi d'ecosistema i afeblint la

seva fortalesa i resiliència anterior. A Galícia, aquestesespècies no són autòctons i són molt inflamables,sobretot l'eucaliptus (una espècie pirófita, és a dir: téuna enorme capacitat per resistir i sobreviure al pas delfoc). Llavors, per què introduir aquestes espècies? Quanel Franquisme va començar a fomentar la producciópaperera, la dictadura va crear ENCE (Energia iCel·lulosa) -empresa que avui en dia és encara un delslobbys més importants en els monts gallecs- i pins ieucaliptus, que han estat la matèria primera barata delpaper, van anar substituint a les frondoses gallegues,sent les plantacions dels primers, fins fa un parell dedècades, subvencionades pels governs de Fraga. Peròque estava subvencionant realment?

Quan la vegetació autòctona, en millor simbiosi amb elmedi, és substituïda per grans plantacions d'arbresaltament combustibles, i el canvi climàtic avança-incrementant temperatures i disminuint pluviometries-fa que la combinació sigui devastadora: s'ha sembrat focmentre s'activaven els encenedors.

2

Aquest model està esgotat, ja que és incendiari per se.En cremar el bosc, es crema la seva biodiversitat. Caltreballar i invertir més en prevenció per poder gastarmenys en extinció, fomentant un ús sostenible de lamuntanya, i el respecte als ecosistemes naturals del lloc.

Els motius "econòmics". A part de la forta influència ipressió que exerceix ENCE, és especialment a partird'aquest segle quan comença realment a muntar-se "unagran indústria del foc i l'extinció". Un entramat ambmúltiples arestes i matisos que fan francament complexpoder avaluar els costos i inversions generats al voltantdels focs forestals: aeronaus, vehicles i materialsd'extinció; UME, exèrcit, policia autonòmica i agents.Però paral·lelament a tot aquest desplegament, orientata la prevenció i extinció, apareixen una sèrie d'actorseconòmics amb diversos nínxols de negoci vinculats almón forestal, molts dirigits als escenaris postapocalípticsque sorgeixen després dels incendis: empreses dereforestació, que al seu torn treballen amb vivers de pinsi eucaliptus, operaris encarregats de retirar els arbrescremats (que ràpidament col·lapsen el mercat de la fustaenfonsant els preus), etc un cercle perillós.

Els motius "polítics". Mentre els veritables -i sovintsilenciats- experts apunten la complexitat del problema,els governs del PP i afins apunten en una sola direcció,simplificant extraordinàriament el problema: incendiaris iterroristes ambientals. És una gran irresponsabilitat idesvergonyiment que a hores d'ara s'obviïn les raonsambientals i econòmiques, quan la història recent i elsfets mostren la seva rellevància. Recordem que Feijó vaacomiadar a més de 400 brigadistes dues setmanesabans dels greus incendis. És a dir, les retallades tambéafavoreixen aquest tipus de desastres. Però anem mésenllà... Les pràctiques clientelars vinculades a laindústria del foc i l'extinció, han estat un gran obstacleper a la redacció de lleis i plans forestals amb criterisprofessionals i tècnics, ja que els interessos econòmics ipartidistes marquen l'agenda forestal.

Així mateix, el nord peninsular, tampoc ha pogut escapar(encara que en menor mesura), a "capritxosos canvisd'usos" del sòl (cremat i no cremat), tenint la sensació,que també aquí "el delinqüent va per davant de laJustícia". La política forestal ha estat tenyida massasovint pels interessos urbanístics o d'explotacióeconòmica del sòl. S'han modificat lleis per "facilitar"projectes empresarials a les zones forestals i rurals.Trobem casos escandalosos on antics monts, un copcremats, s'han transformat en poc temps en gransvinyes o urbanitzacions, casos on les catàstrofesambientals semblen més bé polítiques desenvolupistes.

Alternatives al model actual. Les traumàtiquesconseqüències del que ha passat aquest estiu a Portugal,i posteriorment a Galícia (i a Portugal), comença a fer

ressorgir certes formes d'autoorganització col·lectiva,basada en el "mutualisme clàssic del món rural". És adir, la solidaritat i autoajuda veïnal ("voluntaris-forçosos") ha suplert la ineficàcia i absència deldesplegament d'extinció autonòmic i estatal, han hagutd'enfrontar-se cara a cara amb els seus propis i escassosmitjans als incendis. Una circumstància que sens dubteajudarà a reproduir les Comunidades de Montes enMancomún1 existents a banda i banda de la frontera delMiño (gairebé 3000 només a Galícia). Autèntics ensautònoms -i eficients si s'ho proposen- en una gestió mésd'acord i racional del món rural i forestal. Espaiscomunals que resisteixen popularment als interessosespeculatius.

El mateix està passant a Portugal, on es viu un dur polsentre un govern d'esquerres i la potent indústriapaperera del país (Navigator, antiga Portucel), perimpulsar lleis més dures per controlar la proliferació del'eucaliptus lusità. Són els mateixos veïns els que jadesprés de les 60 víctimes de l'estiu, han començat aeliminar aquest tipus de plantacions.

Cal revertir la dinàmica que crema Galícia (i Portugal).Desterrar el trinomi: abandonament de les zones rurals,retallades en serveis d'extinció i prevenció, i prevalènciad’interessos privats-especulatius sobre ambientals isocials.

1 http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-montenoso/2551134/

1

JOSEP LLUÍS GARCÍA VIDAL

Secretari General de les CCOO de les Illes

Biel Pérez i Pep Valero

Cal repensar el sindicat en el segle XXI

Nascut a Palma i resident a Marratxí. Operadortècnic de Telefònica. Des de 1991 està afiliat aCCOO. Participà de la secció sindical deTelefònica. Quan Katiana Vicens portà l’oficinaelectoral de les CCOO de les Illes, el va anar acercar perquè treballés com adjunt a la sevasecretaria. En el congrés de CCOO del 2009 elnomenaren per portar la secretaria d’organitzaciódel sindicat, que a la vegada suposava portar lade finances i formació. És secretari general de lesCCOO de les Illes des del 20 d’octubre de 2015.

Marratxí és una mina…

Marratxí dóna per molt! Faig feina a Telefònica,som operador tècnic d’informàtica i equips detransmissió de dades i després com operadortècnic de planta interna, i, circumstancialment(perquè és així; els càrrecs que tenim en elssindicats són circumstancials) som SecretariGeneral de Comissions Obreres de les IllesBalears.

Estat de salut dels sindicats?

Estat de salut... estam sortint d’un constipat, aramateix...

Un constipat o una pulmonia?

Jo crec que d’un constipat. El que passa és quealguns han volgut que fos una pulmonia... Perquèel que sí que és cert que hi ha hagut un procés;aquesta crisi ha servit per a moltes coses, unad’elles ha estat demonitzar els sindicats. I és certque havíem de fer una reflexió interna, quehavíem d’esser més introspectius i ferdeterminades reflexions perquè estaven canviantmoltes coses.

Ser més autocrítics?

Més que ser més autocrítics, traduir l’autocríticaen fets. Els sindicats tenim un cert nivelld’autocrítica, però es tractava de traduir aquestaen accions concretes, canviar coses i dinàmiques.Una cosa és dir “això està malament”, però, si

segueixes igual, segueix estant malament... El ferde ser autocrític i reconèixer que ho fas malamentno t’eximeix de prendre decisions. Potsermancava una certa acció, en positiu, de canviarcoses dins el sindicat perquè estava canviant lasocietat; això era evident. La crisi ha accentuatmoltes coses, i ha fet que unes organitzacionsque estaven configurades d’una determinadamanera, amb un determinat esquema moltrelacionat amb el sistema productiu dels anyssetanta i vuitanta, d’una configuració des d’unaperspectiva més industrial, de grans empreses,d’estructuració amb grans seccions sindicalsentorn d’aquestes grans empreses... Clar, totaixò, al llarg dels anys s’havia anat transformant.Ara tenim un altre tipus d’articulació empresarial,de teixit productiu, i els sindicats ens hi hemd’adaptar. I és això: semblava que no acabàvemd’arrancar en aquesta transformació. Com dic: lacrisi ha accelerat moltes coses. A l’inici vaaccentuar una perspectiva molt negativa delsindicat: que no estava donant resposta a lasituació.

Hem sortit de la crisi?

Estam sortint en termes macroeconòmics, peròen termes socials seguim instal·lats en una crisi. Amés, s’està aprofundint una crisi en la qual ladesigualtat sembla que s’hi està instal·lant per

2

quedar-s’hi. Igual que la precarietat en el mónlaboral, és una cosa que ho impregna tot i quesembla d’una normalitat extraordinària... Elmateix ens passa amb la desigualtat. S’estàconfigurant aquest treballador pobre que, endefinitiva, és la definició d’aquesta crisi social ilaboral.

Els poderosos han arribat a aconseguir que entreels pobres hi hagi un cert fatalisme: això no téremei...?

Jo crec que, en certa manera, s’ha instal·lataquesta idea que això és així i ¿què hem de fer?!¿Què podem fer?! Però també és cert que,almanco aquí a Balears, per certes coses queestan passant, determinats indicadors en termesd’ocupació, en termes de determinats convenisque s’han signat al llarg d’aquest any, comença ahaver-hi la sensació que poden canviar les coses.

Quina és la realitat de Comissions Obreres enaquest moment a Balears?

La foto? Ara mateix estam a prop dels 15.000afiliats en el conjunt de les Illes, uns 2.300delegats i delegades que representen ComissionsObreres en els centres de treball... Estam a totsels espais de participació institucional; i,endemés, almanco els dos darrers anys hemrecuperat espais que eren importants. Però bé, noes tracta tan sols d’esser-hi. Nosaltres ensplantejam que esser-hi sols per esser-hi noserveix, del que es tracta és d’influir, d’incidir, pertant, hem d’anar amb propostes. Aquest és elplantejament que feim.

Seguiu pensant amb la necessitat d’esser unsindicat sociopolític?

És imprescindible! I molt més en la societat ques’està configurant.

Ens deies que l’important no és sols ferautocrítica, sinó actuar. Quines dues o tresactuacions destacaries com a respostes aldesafiament que ha suposat la crisi?

Nosaltres hem fet un procés durant més d’un any,abans del Congrés, que vàrem denominar“repensar el sindicat”. El conjunt de l’organitzacióva posar damunt la taula i va reflexionar damuntla utilitat del sindicat en el segle vint-i-u, la novaconfiguració del món del treball, com estructurar-nos de cara a les noves (i no tan noves)demandes dels treballadors (també del conjunt dela ciutadania). I aquest fruit va culminar en el

Congrés Confederal, es va treure una conclusióque es va materialitzar en un relleu, no sols a laSecretaria General Confederal, un relleugeneracional, sinó a moltíssimes organitzacionsdel conjunt. Es va produir un relleu generacionalpensat precisament per a abordar aquestes novesrealitats. Per no seguir instal·lats en el passat,sinó projectar-nos cap al futur.

Jo crec que aquest concepte ha estat fonamentalde cara a aquest nou cicle. Es varen abordar unasèrie de qüestions. La societat demana molta méstransparència i va esser una de les primeresmesures. Abans d’arribar al Congrés ja s’haviaabordat moltíssimes mesures de transparència,que, per cert, enguany ens han donat un guardóper esser l’organització sindical més transparentd’aquest país. Endemés, amb molta diferènciadamunt el segon. Però bé, la lectura que envàrem fer és que encara ens queda molt. Tenimuna bona nota en temes de transparència, somels primers, però encara hi ha recorregut per fer. Iaixò, en una societat com l’actual, no és un temamenor. Nosaltres li vàrem donar moltaimportància a aquest canvi.

A partir d’ara, després del Congrés, el que hi hasón canvis organitzatius, és a dir, cap a onfocalitzam l’organització. Som molt conscients dela importància del diàleg social, però el canvifonamental d’aquesta transformació és tornar alcentre de treball, organitzar els treballadors per apoder equilibrar la relació de forces. Noméspodem fer-ho organitzant la gent des dels centresde treball. I una altra cosa, aquesta no és unaacció concreta però sí que és una voluntat: comorganitzam les noves realitats que no tenen nicentre de treball. Tenim molts de treballadors queestan fent feina en una realitat productiva, quesón la nova economia “col·laborativa” (que decol·laborativa no sé què en té), que sembla una

3

economia d’explotació directament. Estic xerrantde treballadors que fan feina de repartidors,empreses que han sorgit ara amb una novaconfiguració, que ni tan sols saps quina normaaplicar. No saps si és una relació mercantil,laboral... estan en una nova realitat. Com elsrepresentam?

Sembla que van sorgint mini-empreses, d’untreballador/a amb dos o tres més, un està afiliat ala Seguretat Social, els altres cobren en negre...factura o no factura...

Aquest autònom, amb dos o tres treballadors, éscontractat per una constructora per fer qualsevolcosa, amb el qual estan traspassant laresponsabilitat de l’empresa al treballador.Perquè l’autònom, no ens enganem, no deixad’esser un treballador. Amb el qual, laresponsabilitat que correspon a aquella empresa,quant a pagar una seguretat social, etc., l’estàtraspassant al treballador. Això és individualitzarles relacions laborals, és una altra manerad’individualitzar-les, i això ens genera alssindicats (amb voluntat de representar tots elstreballadors) un nou repte, no podem ser aliens aaquesta realitat.

Quin mapa té el sindicalisme de classe a les Illes?Quina relació teniu amb els altres sindicats?

Les relacions són bones. Jo crec que confluïm enmoltíssims d’objectius. De fet, cada vegada que hiha una reivindicació important solem esser-hitots... Tots no! Determinats sindicats als quals noqueda bé anar amb els sindicats de classe,perquè ens relacionen amb una estructura queforma part del sistema, ens diuen que també sompart del problema. I uns altres que tenen unsaltres interessos, més de tipus ideològic o solssectorials i que tradicionalment anomenam com agrocs. A vegades ens costa confluir en lesreivindicacions. Amb el STEI, la UGT les relacionssón fluides; fins i tot amb USO, els darrers temps,les relacions han estat fluides per defensar lesreivindicacions importants que hi ha hagut; i queencara en queden per davant.

Els sindicats han deixat de fer por a lesempreses?

En certa manera ho podríem dir així... Però, no ésque hàgem deixat de fer por, és que els handonat moltes eines als empresaris. La relació deforces es va desequilibrar molt; la reforma laboraldel 2010 va obrir una porta, però la reforma del

2012 ha estat demolidora per a la relació deforces. Demolidora! Ha dinamitat la negociaciócol·lectiva, quan, dinamitzant la negociaciócol·lectiva, la relació de forces es desequilibramoltíssim. Aquesta flexibilitat en la contractació,aquests contractes a temps parcial als quals espoden afegir hores complementàries(tradicionalment anomenades “hores extres”),això ha estat demolidor per a les relacionslaborals. Un altre element han estat els convenisd’empresa, és a dir, que tu et puguis despenjardel conveni sectorial, per davall del convenisectorial, això desequilibra totalment. Estamparlant d’un teixit productiu on més del norantaper cent de les empreses són petites omicroempreses (amb manco de sis treballadors).Per tant, són empreses que, primer, pel fet detenir manco de sis treballadors, no s’hi poden fereleccions sindicals, no poden tenir unrepresentant sindical dins l’empresa. Sónempreses tan petites, que el sentit paternalista dela mateixa empresa fa que el poder siguiaclaparador.

Com considerau, des de Comissions Obreres deles Illes, la realitat pluri-insular i la construcció decomunitat?

Em sembla que ja la Presidenta Armengol definiala Comunitat Autònoma com una espècie d’estatfederal i crec que no li falta raó. Endemés, crecque hauríem d’aprofundir en aquest concepte.Som quatre realitats molt diferents, però amb unvincle comú;,molt comú. Ara, la prevalença deMallorca no hauria de destruir aquest vincle comúque existeix en el conjunt de les Illes; hauríemd’anar alerta en això.

Nosaltres apostam molt per la ConfederacióEuropea de Sindicats. Comissions Obreres fa unaaposta molt forta i, de fet, fa poc temps que elnostre Secretari General va esser el President

4

d’aquesta confederació n’Ignacio Fernández Toxoi va intentar donar-li un impuls de classe.D’intentar unificar esforços, perquè la realitat ésque estam en un món global i, per tant,necessitarem respostes sindicals i de classeglobals. Però, també és cert que la realitatsindical del sud d’Europa no és ni semblant a ladel nord d’Europa. De fet, el que ara s’estàplantejant (això és de fa un parell de setmanes)és una aliança dins la pròpia CES dels sindicatsdel sud. Hi serien Espanya, Itàlia, Portugal, Françai Bèlgica. No es tracta de fer un lobby dins la CES,però sí de posar en relleu determinades posicionsque, des de la perspectiva d’aquests països, esveu d’una determinada manera. En canvi, des dela perspectiva del nord d’Europa, ho veuen d’unaaltra. I ells sí que estaven fent aquesta políticad’unificar sobre determinats problemes.

Com veus la situació de Catalunya des de l’òpticade Comissions Obreres de les Illes?

Comissions no ha apostat per la DUI (l’entrevistaes fa el migdia del dia 27 d’0ctubre). Nosaltressempre hem defensat que hi ha d’haver unreferèndum pactat, que el poble de Catalunya hade decidir. Que decideixi el que pertoqui, però had’esser pactat, perquè, si no és així, no hi hagaranties. I, sense garanties, és un procés que esmor.

Comissions Obreres, a escala estatal, reconeixEspanya com un estat plurinacional?

Sí. Aposta per un estat federal, endemés. Ho hemexpressat així en el conjunt de l’Estat. No estàespecificat concretament que els pobles tenguindret a decidir, però està clar que nosaltresdefensam l’autodeterminació dels pobles. En elcas de Catalunya, d’acord què decideixin, però,amb unes garanties pels treballadors i pelsciutadans.

Internament, en el sindicat, com duis el tema dela normalització lingüística? Ho demanam, mésque res, per la complexitat de l’estructura de laclasse obrera a les Illes (nascuts a altrescomunitats autònomes, nouvinguts de la UE i defora, etc.). Pot haver-hi una fractura interna peraquest tema?

El que nosaltres intentam és que la llenguavehicular del Sindicat, aquí, a les Illes, sigui elcatalà. Ara, dit això, també entenem quedeterminats sectors són molt castellanoparlants itambé intentam arribar a aquests sectors. Hi ha

certs sectors, entre ells el d’hoteleria (que no ésun sector menor en aquesta comunitatautònoma), en els que hi ha moltes personescastellanoparlants. Nosaltres hem d’arribar aaquestes persones i les hem d’explicar les nostresreivindicacions, la federació corresponent solarribar en castellà, o en publicacions bilingües.

Encara surten intervencions, en assemblees oreunions, demanant “que se haga en castellano”?

No..., no. En tot cas, seria absolutamentanecdòtic.

De fet ahir, a la celebració del 40 aniversari, es vaparlar en català amb normalitat. És un fetacceptat per les bases que es parli en català?

No en fan un problema quan et senten parlar encatalà. Una altra cosa és que ells tenguin unallengua vehicular distinta i els resulti més còmodellegir un document en castellà. Per això ho feimen castellà o bilingüe.

A la nova executiva hi ha més dones que homes...

Són set dones i quatre homes.

Hi ha una feminització del Sindicat?

Sí, jo crec que és evident. És evident que lesdones comencen a assumir la responsabilitat queanteriorment, per les circumstàncies que totsconeixem i que no són desitjables, no acabavende donar aquesta passa. O no se’ls deixava donaraquesta passa! En el nostre cas, mai hi ha hagutproblemes d’integració de les dones a la direcciódel sindicat, però, sí que és ver que costa moltque arribin. De fet, a escala confederal, quan ensreunim els secretaris generals, ara sols hi ha tresdones al capdavant de les comunitats autònomes.

Això seria un indicador de què la dona ha superatl’etapa quan les dones eren un col·lectiu

5

complementari de la feina dels homes. Vaagafant protagonisme, té una personalitat, i, pertant, va agafant capacitat i consciència de lluita.

Sí. Consciència de lluita jo crec que n’han tingutsempre. Dins el sindicat sempre hi ha hagutdones; el que sí que es vera que en l'actualitat hiha molts de sectors feminitzats. I, precisament,són els més precaritzats; perquè la precarietat ténom de dona, com es diria ara amb termes mésmoderns. Els sectors feminitzats és on méscontractació a temps parcial hi ha, la parcialitatés brutal. És on més es reflecteix la precarietat.La dona d’avui ja és una dona molt integrada dinsel món del treball, no és com fa quaranta anys(ara que celebram els nostres quaranta anys).Efectivament, en aquell temps, la dona que feiafeina era un ajut a la família. Ara no; ara és unanecessitat de la unitat familiar, perquè, fins i totfent feina tots dos, a vegades ve just.

I també l’autonomia de la dona!

Correcte! De fet, jo crec que es posen a fer feinaper a la mateixa autonomia, no per aportar a launitat familiar , de fet comencen a fer feina abansde constituir la unitat familiar.

Teniu o notau debat polític intern en el sindicat;hi ha algun partit polític que intenti influir dins elsindicat?

No. Crec que això és una feina que hemaconseguit fer-la bé. Nosaltres necessitamaliances amb tots els partits d’esquerres i això ésel que intentam alimentar. Però, des de laindependència i des de la proposta sociopolíticadel sindicat. I això s’ha aconseguit; hi ha hagut unprocés. Perquè sí que és cert que ComissionsObreres i el Partit Comunista eren el mateix; elqui militava a un lloc, militava a l’altre; nos’entenia una cosa sense l’altra. Això va canviant,la societat va canviant i la realitat van canviant icadascú ha de tenir criteri. Nosaltres no volemesser un partit polític, però sí que tenim propostai volem influir en les polítiques. Però des de lanostra perspectiva com a sindicat sociopolític quesom.

En l'àmbit d'Illes, quines serien per a tu lesprioritats on el sindicat exigiria a les institucionsque es prenguessin mesures?

És urgent el tema de l’educació; imprescindible!Si volem guanyar el futur, necessitam sortird’aquestes xifres que tenim d’abandonament, de

fracàs escolar, de tenir una formació professionaltotalment abandonada. Necessitam sobre totaixò: apostar pel coneixement.

En això tenim unes característiques diferents dela resta del país?

Tenim unes característiques diferenciades. Somuna economia molt depenent del sector serveis. Ien el sector serveis hi ha una cultura detreballadors poc qualificats, tothom pot fer feinaen aquest sector de qualsevol manera. Nosaltrestambé li volem donar la volta a això. És evidentque no som una societat industrialitzada en elsentit clàssic del concepte, on es requerien unstreballadors qualificats amb una estabilitat enl’ocupació, que dóna una millor remuneració i, pertant, una millor integració social. Tot plegatgenera una cohesió.

Això comportaria una determinació políticad’afavorir una altre tipus de turisme?

Nosaltres apostam per qualificar la nostraindústria. Entenem que tenim una indústria, queés el turisme, és una indústria de serveis, però nodeixa d’esser una indústria. Tractem-la com a tal:qualificar els treballadors, donar-li una estabilitat,uns salaris adequats per a poder obtenir aquestacohesió social. Cercam un altre tipus de modelproductiu on, naturalment. Hi ha de caber elturisme. Ara mateix no podem pensar en uncanvi de model radical, però és evident que had’esser un altre tipus de turisme. Un turisme queens hauria de donar feina tot l’any, augmentant laqualitat, augmentant cap a altres segmentsturístics...

Aquí estan acostumats a pensar: turisme, sol iplatja! No, el turisme són altres coses i més avuien dia, que es viatja d’una altra manera. Volemaspirar a altres segments, que no sónexclusivament sol i platja, que ens donin una

6

ocupació tot l’any per a garantir l’estabilitat. Peraixò, també, necessitam qualificar el sector. Queel treballador en sigui conscient i així poderaconseguir que amb manco turistes, amb mancopressió sobre el territori, les empreses puguintenir el seu benefici i els treballadors una majorestabilitat i una major qualificació. Nosaltrescreim que és possible. Ja fa temps que hemcomençat a introduir en el nostre discurs que lafigura del fix discontinu, que va esser molt bonaen determinat moment (precisament per donaruna estabilitat en un món molt inestable), aramateix és una llosa. No pel fet en si, sinó per laconcepció. No podem tenir una indústria que solsfaci feina sis mesos en l’any, seria una barbaritatque una fàbrica produís durant sis mesos idesprés tancàs. Però nosaltres veim això com anormal... hem de rompre aquesta “normalitat”.Hem de rompre amb el concepte de “fixdiscontinu”, no podem tenir una economia fixadiscontínua. Hem de tenir una economia de totl’any. Això requereix altres coses, i requereixsortir del “sol i platja” i començar a pensar en unaltre model turístic molt més sostenible del quetenim.

La clau seria més sostenibilitat i no solscompetitivitat...

El món és competitiu... La paraula competitivitat avegades té connotacions molt perverses, s’hautilitzat aquest concepte per davallar els salaris!Volent fer-nos creure que som més competitius sisom més barats. Aquesta és una granequivocació, la competitivitat és tenir qualque

cosa millor que l’altre. Si nosaltres som unadestinació turística, o volem apostar per altressectors d’activitat, haurem d’esser competitius.Però no en el sentit de fer rebaixes, d’esser mésbarats! Competitius en el sentit d’incorporar valorafegit als nostres productes; sigui turisme, siguiindústria, sigui ramaderia, sigui indústria delconeixement... Necessitarem posar-hi molt devalor afegit. Aquests són els grans reptes de lanostra economia: necessitam diversificar elturisme perquè sigui sostenible, i necessitamdiversificar sectorialment. Però no pensant que ésmillor industrial que serveis. L’important és teniruna economia amb molt més valor afegit. Quantens un monocultiu és molt més complicat. Encanvi, amb una economia diversificada, tenimmoltes més opcions.

Moltes gràcies, Josep Lluís. Tant de bo vosacompanyi l’encert, perquè això suposarà unamillora pel nostre poble.

5.1 Els Jardins de laMisericòrdia acullen la III Fira del Mercat Social de MallorcaJordi López

Els Jardins de la Misericòrdia varen serl’escenari de la III Fira del Mercat Social deMallorca celebrada els dies 13 i 14 d’octubre.La principal novetat d’aquesta tercera edicióha estat precisament el canvi d’ubicació,passant del pati als jardins de laMisericòrdia. Aquest canvi d’ubicació haperseguit l’objectiu d’aconseguir una majorvisibilitat pública i per tant de tenir capacitatper arribar a un públic més ampli en relacióa les edicions del 2015 i 2016, això si, senseperdre de vista la idea d’afavorir un formatde fira que afavoreixi els contactes personalsi les relacions directes en un entornagradable.

De l’edició del 2017 també s’ha de destacarles nombroses activitats realitzades, tantl’espai central d’activitats al mateix jardícom al saló d’actes: conferències sobre

banca ètica i municipalisme i economiasolidària, presentació d’una app deproductes i serveis del tercer sector social,micro-presentacions d’iniciatives sobre donai salut, eines per atendre les necessitats delsinfants, aguait.cat, cercles naturals,habitatges cooperatius per a majors,testimonis orals de la pagesia mallorquina,pedagogia Montessori, Jane’s Walk, unamirada sobre els nostres grups, tallers dereutilització, tast de vins naturals...

La visita institucional, en la qual varenparticipar representants del Govern de lesIlles Balears, del Parlament, del Consell deMallorca i de l’Ajuntament de Palma, tambéva ser tot un èxit.

Quant a les paradetes amb iniciatives deconsum responsable, s’ha aconseguit la

participació de més de 30 entitats, amb unampli ventall de productes i serveis ambcriteris de consum responsable: agriculturaecològica, horts urbans, comerç just,reutilització, banca i assegurances ètiques,energies netes, educació i comunicacióalternatives...

Tant mitjançant les paradetes com a travésdel programa d’activitats paral·leles pensamque s’han aconseguit els objectius d’afavorirl’accés del públic a les alternatives deconsum responsable i l’establiment derelacions directes entre productors iconsumidors, així com el coneixement i lacooperació entre les mateixes iniciatives delmercat social.

Per això ha estat fonamental la participacióen tasques de secretaria tècnica de laBauma Altres Perspectives, cooperativad’iniciativa social de recent constitució, aixícom les tasques d’organització de la Xarxad’Economia Alternativa i Solidària REASBalears, i les col·laboracions de ColonyaCaixa Pollença, l’Ajuntament de Palma, elConsell de Mallorca i el Tercer Sector Socialde les Illes Balears.

Després de tres edicions, malgrat la sevacurta trajectòria, la Fira del Mercat Social jas’ha consolidat com a una fita imprescindibleen el calendari de les alternativeseconòmiques a la nostra terra, la sevacontinuïtat està garantida perquè és unarealitat constatable que a Mallorcaexisteixen iniciatives econòmiques queofereixen productes i serveis amb criteris deconsum responsable, i que una part de laciutadania està disposada a participar d’unaforma activa en el suport a aquestaeconomia i a desenvolupar pautes deconsum més responsables.

1

T1 Crònica dels VI premisSINOFÓS

Miquel Àngel Contreras

Grup municipal MÉS per Palma

El passat 10 d'octubre MÉS per Palmacelebrà la sisena edició de l'entrega delsPremis Sinofós al Teatre Mar i Terra de SantaCatalina amb el títol "Una gala de cine".D'aquesta manera, l'acte prengué la formad'entrega de premis cinematogràfics, ambuna escenografia que vestí el teatre per al'ocasió.

Un any més, s'havia obert un termini perquèels militants i simpatitzants de MÉS perPalma poguessin fer propostes d'entitats queconsideressin mereixedores d'aquestsguardons, com a pas previ a la votació finald'aquestes. Les categories anavendestinades a diferents col·lectius o entitatsque treballen per millorar la ciutat de Palmades d'una sèrie d'eixos clau: Palma MÉSHabitable, Palma MÉS Inclusiva, Palma MÉSCreativa i Palma MÉS democràtica.

L'acte, presentat a càrrec de Glòria Franqueti Xavier Canyelles, començà prop de les vuitdel vespre amb una condemna dels fetssucceïts els dies anteriors a Catalunya enrelació a l'1 d'octubre: "Volem també queaquest acte sigui un al·legat a favor de lallibertat i la democràcia, davant la repressióque hem viscut aquests dies a Catalunya.Des d'aquí volem fer arribar la nostra

solidaritat activa a la ciutadania deCatalunya i fer una crida a continuarparticipant activament en totes lesmobilitzacions de suport que es duguin aterme durant els dies que vénen" – explicàGlòria Franquet. A continuació, l'humoristaXavier Canyelles féu una breu introducciódels Premis Sinofós: "Uns Premis pensats perretre homenatge als autèntics herois, alsque, amb una feina de formigueta,transformen el dia a dia de la nostra ciutat".

Els primers guardons a ser lliurats foren elsPalma MÉS Habitable i Palma MÉS Inclusiva,entregats per Neus Truyol i Llorenç Carrió,respectivament. El primer va ser concedit alcol·lectiu Massa Crítica, "per promoure unacultura de mobilitat sostenible, accessible,integradora i saludable". Neus Truyol,regidora d'Ecologia, Agricultura i BenestarAnimal, destacà la tasca d'aquesta entitatper "convertir Ciutat en un referent dedinamització social a través de la bicicleta" irecordà que la seva primera intervenció a unplenari de Cort com a regidora fou enal·lusió a aquest col·lectiu i a les sevesreivindicacions. El segon, per a S'AltraSenalla, "una associació que ha fet unaimportant tasca de sensibilització sobre elsintercanvis comercials desiguals a escala

2

mundial i que ha donat suport als productorsdels països del sud que lluiten per rebre unsalari just"–conclogué el regidor de Cultura,Patromoni, Memòria Històrica i PolíticaLingüística, Llorenç Carrió.

Després d'una breu pausa per donar pas a laprojecció d'un vídeo que resumia aquellesaccions més importants dels dos anys delGovern de la Gent a l'Ajuntament de Palma,va ser el torn de l'entrega del premi PalmaMÉS Creativa, per la Fundació AMADIP-ESMENT. La seva presidenta el recollí de lesmans de la regidora de Benestar i DretsSocials, Mercè Borràs, qui alabà la feina "quedurant més de 40 anys ha tengut com aresultat importants iniciatives per garantir laigualtat d'oportunitats i una vida digna a lespersones amb disminucions psíquiques, unexemple d'economia feta per a persones iper a les persones".

El batle de Palma, Antoni Noguera, foul'encarregat d'entregar al Moviment Escolta iGuiatge de Mallorca el guardó destinat a lacategoria Palma MÉS Democràtica "perhaver educat els al·lots i les al·lotes envalors com la llibertat, l'esforç compartit o lasolidaritat; i haver manifestat al llarg de laseva trajectòria el seu compromís amb ladefensa del territori, de la llengua i la culturai de diverses causes socials". Aquest va seruns dels moments més emotius de tot l'actea causa de la coneguda trajectòria deNoguera dins el moviment.

Finalment, en l’edició d’enguany es va tornara incloure el premi Palma MÉS indignada,"com a reconeixement a aquella persona,personalitat o engendre que, pel seuposicionament ideològic o per la seva acciópolítica, hagi romput la convivència, hagigenerat malestar o simplement no hagisabut gestionar la cosa pública". En aquestaocasió els militants i simpatitzants de MÉSper Palma consideraren que la FundacióJaume III era la mereixedora d'aquestadistinció per atiar el secessionisme lingüísticamb el suport del PP i Ciutadans, per

recuperar un debat que ja estava superat enl'àmbit social, el del mallorquí/català i perimpulsar l'odi cap a Catalunya i cap a lespersones i organitzacions que fan feina afavor del català i dels drets lingüístics de laciutadania.

Fetes totes les distincions, i després d'unvídeo que recordava el dia de la presa depossessió d'Antoni Noguera com a batle dePalma, Xavier Canyelles féu esclatar derialles al públic amb una actuació en clauhumorística que es dedicà a repassar lahistòria recent de la política balear.Canyelles, Mates, Munar o Rodríguez forenalguns dels polítics interpretats perl'humorista, fent èmfasi als diversos casosde corrupció més sonats associats als seusnoms.

L'acte conclogué amb un discurs del batle dePalma, Antoni Noguera, qui va recordar quela feina feta durant aquests dos anys degovern i que Palma ara té una batliaextensible a la ciutadania, amb la implicacióde tots els ciutadans: "treballam dia a dia, apeu de carrer, al costat dels veïnats peraconseguir que Palma sigui una ciutat moltmés estimada i que, alhora, la ciutat aculli icuidi la ciutadania".

Per acabar, una actuació musical de PepSuasi posà el punt final a la trobada, ambuna intervenció inesperada del mateixNoguera, qui, amb Suasi a la guitarra,interpretà "Viure sense tu" del conegut grupmallorquí Antònia Font.

T2 Quatre tombes buides deCampos

Gabriel Mayol

Enguany, l'amo en Tomeu no podrà dur flors ala tomba de son pare al cementeri de Campos.Ha estat així els darrers vuitanta-un anys.Tampoc ho va poder fer l'any passat. Ni l'altre.No ho ha pogut fer els darrers 81 anys. Noméstenia algunes certeses. El seu pare, segons lihavien contat, era enterrat a una fossacomuna del cementeri de Montuïri.

L'amo en Tomeu és fill de Bartomeu BallesterRoig “Catoi”. La nit del 31 d'octubre de 1936va ser tret de les Escoles Velles de Campos, ones trobava empresonat pels falangistes de lavila, juntament amb Miquel Mascaró Ballester“Paes”, Joan Vidal Sansó “Apapafocs” i JaumePuig Besatard “Retat”. Sembla que el seu destímacabre era ser afusellats darrere l'oratori de la Creu dePorreres però la presència de campaners entre l'escamotde tiradors recomanaren portar-los a Montuïri. Des dellavors, aquest cementeri, guardat per un immens lledoner,és el lloc on reposen les seves restes.

Dilluns 25 de setembre, l'equip Aranzadi començà aexcavar al lloc on, segons algunes versions, es trobarienles restes dels quatre campaners. D'aquesta manera,Montuïri es marcava com el tercer punt de l'illa oncomençava una campanya per exhumar les restes delsafusellats durant la repressió franquista. Juntament ambSant Joan i Porreres, es formava el triangle de la dignitatper a reparar, en la mesura del possible, el dolor de lesfamílies dels represaliats.

El primer dia hi havia nervis i els sentiments a flor de pell.L'Ajuntament de Montuïri i el batle Joan Verger varen oferirdes del primer moment total col·laboració al Govern de lesIlles Balears, a l'equip Aranzadi i als familiars.

Va passar el primer dia sense novetats favorables. De lamateixa manera va passar el segon, el tercer, el quart ifins a una setmana. Els familiars aportaven una versió d'onpodien ser els ossos. Un bon grapat de montuïrers en deiauna altra. L'equip Aranzadi va provar de trobar-los durantla setmana llarga que va durar la tasca.

El resultat? En primer lloc decepció. S'espera trobar-los i nova poder ser així. Tanmateix hauríem de valorar el fetd'haver obert la terra per cercar unes personesassassinades injustament fa 81 anys. S'ha de donar lesgràcies a l'equip Aranzadi, als familiars, als historiadors, ales autoritats i a les desenes de montuïrers que cadahorabaixa, quan acabaven de fer feina, s'interessava perquins resultats havia donat la jornada.

Ens hauria agradat trobar-los? I tant! Desgraciadament,però, no va poder ser així. S'hi varen posar tots els mitjansperò no va ser possible. Campos seguirà amb quatretombes buides que esperen els seus quatre habitants queforen empresonats durant dies, trets durant la nit iassassinats al cementeri de Montuïri la nit del 31 d'octubrede 1936.

Potser feim tard. De fet, segur que feim tard. Que no ens hihàgem posat abans o que algunes obertures de fosses nodonin els resultats esperats no ens ha de fer defallir.

S'ha de seguir aprofundint amb el lema de dignitat,memòria i reparació. Malgrat tot, el que ha passat aMontuïri representa una nova fita. Esperem que la següentvagi millor.

1

T3 BUNYOLA: DOS ANYSDE POLÍTICA ACTIVA

Miquel Pasqual

Regidor d'Economia, Hisenda i Comunicació

La constància d'unes persones que creien en uncanvi de model i en la necessitat de transformarBunyola va donar els seus fruits a les darrereseleccions municipals, el maig del 2015. AndreuBujosa, cap visible del grup d'Esquerra Oberta ique exhibia vuit anys d'oposició al govern de PP iAVI, quatre en solitari i altres quatre al costat deMercè Bujosa i Agustina Vilaret, sortí guanyadoramb cinc regidors a les darreres eleccions, uncanvi substancial, ja que per primera vegada esva superar àmpliament el sostre de votsaconseguit pel Partit Popular.

Amb la col·laboració dels dos regidors del PSIB-PSOE, Sandra Llop i Miquel Negre, aviat es vaconformar una majoria de govern que permetéplanificar una actuació a quatre anys que passarere passa va avançant.

El primer i gran obstacle al qual va haver de ferfront l'equip de govern municipal va ser lareducció del deute públic, que superava el 90%.Aquesta dada, no tan sols tenia fermatl'Ajuntament quant a disponibilitat pressupostàriasinó que superava el sòtil establert pel Ministerid'Hisenda quant a maniobrabilitat en la gestió. Atot això hem d'afegir els compromisos depagament per sentències d'anys anteriors quegravaven encara més el pressupost.

D'aquell 90% s'ha passat a hores d'ara al 54%.Tot plegat sense grans augments impositius sinód'una optimització de la despesa i la inversió. Mésenllà de les taxes revisades en funció de nousserveis només es va revisar el 10% sobre el rebutde l'IBI, considerant que no representava cappujada abusiva. El rebut de l'IBI en relació al valorcadastral estava establert en un 30%, un delsmés baixos de les Illes. Hi ha ajuntaments quevan pagant el 80 i el 90% del valor cadastral.

Pel que fa a l'optimització referida, un delsaspectes més significatius l'hem de fer a la gestiódels fems, en mans d'Agustina Vilaret. L'apostaforta de l'equip a favor de la recollida selectiva hamillorat els índexs de manera significativa

-actualment Bunyola està entre els cinc o sismunicipis allà on més es fomenta el reciclatge, elque ha propiciat passar del 30 al 60%-. Aquestamesura, més enllà dels guanys en sostenibilitat igestió del medi ambient, ha permès reduir ladespesa anual en cent cinquanta mil euros.

La planificació quadriennal de l'equip de governcontemplava una sèrie de programes d'actuació.D'una banda el ja esmentat de foment delreciclatge, unit a la neteja del municipi, unaspecte que requereix campanyes desensibilització i de la col·laboració ciutadana. Percontribuir-hi s'ha adquirit una agranadoramecànica amb una inversió de 70.000 €. D'altrabanda, posar remei al problema de l'aparcamenta Bunyola. En aquest sentit, aquests mesosvinents s'executarà un projecte al solar de canNadal que donarà cabuda a més de trentavehicles, mentre que al voltant del cementiri estàprevist també habilitar un espai, en un intentd'oferir aparcaments dissuasius i promoure lacirculació a peu pel nucli antic.

Un altre gran objectiu d'aquest equip de governera aconseguir una escola nova per a Bunyola.L'escola actual, tot i gaudir d'una situació cèntricai un entorn agradable, havia quedat obsoleta. Lesinstal·lacions eren velles -parlam d'un edifici demés de vuitanta anys- amb barreresarquitectòniques insalvables i amb problemesestructurals greus. No ha estat fàcil envestiraquest repte. D'una banda es va cercar un solarproper a les instal·lacions esportives, el quehagués permès un aprofitament d'aquestesinstal·lacions en horari escolar per als alumnes.No va rebre el vistiplau del Consell, de tal manera

2

que es va activar una opció B que ja havíemprevist. És un solar de 23.000m2 a son Trobat,dins el poble, entre el passeig i el camí de Caubet,que dóna molta més superfície de la que laConselleria d'Educació exigeix. Aquest nou solar síque ha estat beneït pel Consell de Mallorca i jas'està en negociacions amb el propietari per a laseva adquisició. Cal dir que l'atenció alprojectel'escola nova no ha desatès la dedicació iesforços a les aules i altres dependències, fentinversions importants per millorar en la mesuradel que resulta possible l'escola actual que estrobava en una situació greu de deixadesa.

A part de grans objectius, l'equip de govern, es vaplantejar l'aplicació d'un esperit global de millora.En aquesta línia s'han condicionat petits espaisque promouen el passeig i l'oci: els bancs de lacosta de l'estació, el jardinet de sa Creu, elsaparells de gimnàstica del Garrigó i, en definitiva,tot el condicionament de les instal·lacionsesportives, un programa ambiciós que el Regidord'Esports i Festes, Eduard Riera, ha duit a termeamb èxit. En aquests dos anys s'ha pogutinaugurar la piscina, les pistes de pàdel, una pistade volei-platja, els seients de les grades delpavelló, el rocòdrom, etc., Tot i que la fitad'aquests darrers mesos ha estat l'homenatge aJoan Pericàs, alma mater del volei a Bunyola, queha culminat posant el seu nom al pavelló. Tambés'ha fet una actuació al cementiri municipal perampliar i millorar les condicions del tanatori.

Tot i les estadístiques, que mostren Bunyola comun dels pobles amb renda mitjana més elevada deles illes, aviat es va poder constatar la intensatasca que es du a terme des de Serveis socials,atenent famílies en situació de risc social, uncentre de dia actiu i casos puntuals cada vegadamés nombrosos. Es van ampliar els serveisd'educador de carrer, les hores d'atenció de lapsicòloga i els programes de formació per a gentgran. L'any 2017 ha estat el capítol pressupostarial qual s'ha incrementat més la dotació. Aquestdarrer trimestre de l'any una nova fita s'inclouràal catàleg, la inauguració de l'Espai jove, al localveïnat de la part de darrere del Mercat municipal.

La clau que tanca tota l'exposició feta fins ara ésen mans de la Regidoria d'Igualtat i Associacions.Una dels desafiaments estratègics era obrirfinestres, aconseguir que el poble entengués queels polítics són uns gestors puntuals elegits pelsciutadans i que són aquests els que han de sentir

com a seu el patrimoni i el poble sencer. Per aixòera obligat implantar la transparència i promourela participació ciutadana. Totes les actuacions queafecten un sector o l'altre poblacional es fan através de consultes i reunions puntuals amb elscol·lectius afectats. La titular de la Regidoria,Mercè Bujosa, ha organitzat el fitxerd'associacions per tal de conèixer amb detall lavida cultural i social que des de la societat civil faque Bunyola sigui un poble viu. Encorrespondència a aquestes mesures de control ide rigor en la gestió, s'ha engegat un pla demillora al Mercat municipal per obtenir uns espaismultifuncionals que puguin ser utilitzats per totsaquests col·lectius. La cultura ha estat un delscapítols que ha rebut més promoció aquests dosanys, revitalitzant-se el Festival de música,recuperant la festa del Quarteró i promovent unaprogramació de teatre, música, art i debat de capa cap d'any.

Els recursos de l'ajuntament de Bunyola són elhandicap més gros a l'hora d'afrontar nousobjectius. Per això és d'una importància cabdalacollir-se a tota quanta convocatòria d'ajuts isubvencions es publica. És important fer unreconeixement a totes les iniciatives del Consellde Mallorca, des de Cooperació Local a totes leslínies específiques que es van obrint i quepermeten accedir a vehicles, punts de recàrregaelèctrica, realització d'obres, dotaciód'equipaments, millora d'instal·lacions, etc.

En aquesta precarietat de recursos no només ensreferim als econòmics sinó també als humans.Actualment, les directrius ministerials mantenenfermats els ajuntaments, fins al punt que resultadel tot impossible incrementar plantilles, uncapítol essencial en el cas de Bunyola. Per aixòtambé s'ha de donar una importància capital alprograma Visibles del SOIB per a personesaturades de llarga durada. L'ajuntament deBunyola mai no s'havia acollit a aquesta oferta,motiu pel qual es va veure en una situaciódesfavorable l'any 2015 quan aquest equip degovern va decidir sol·licitar-ho. Tot i així, el 2015vàrem accedir a dues persones integrades a laBrigada municipal. L'any passat ja foren quatre,dues a serveis socials i dues a la Brigada, mentreque aquest any ja comptam amb cinc persones,quatre integrades dins la Brigada i una més aServeis socials. Tot plegat és un baló d'oxigen al'hora de realitzar tasques de condicionament i deconservació a tots els nivells.

3

Són moltes les coses fetes i són moltes les cosesper fer. El que pretén l'equip de govern actual ésrespondre en la mesura de les seves possibilitatsal nombre més gros de demandes i de necessitatsdel poble. Hi ha hagut una primera iniciativa perpromoure informació del municipi als visitants i depotenciar el teixit comercial. En els casos en quees tracti de projectes de llarga durada, deixar-losen una fase inicial que permeti besllumar quan icom es podran donar per finalitzats. En aquestasituació hi hem de posar l'escola nova, queencetarà el programa de la Conselleria d'Educacióde la pròxima legislatura, Can Gual, pendent del'aprovació d'una modificació puntual, i completarel programa d'ampliació de l'ofertad'aparcaments municipals.

Ja per acabar, és important destacar que des del'ajuntament es presta tota l'atenció -no podria

ser d'altra forma- a tots els nuclis que conformenel municipi, Orient, Sa Coma o Palmanyola. Lesrelacions amb els veïnats d'Orient són fluides is'han mantengut reunions amb ells una vegadaconstatat que un dels problemes principals era lamanca de comunicació i d'informació. Pel que fa asa Coma s'ha municipalitzat el servei d'aiguadonant resposta també a una reivindicacióhistòrica dels veïnats. Finalment, pel que fa aPalmanyola, el més destacable seria que, tot i leslimitacions pressupostàries, s'ha vengutincrementat aquests anys la dotació anual que esfa a l'Entitat Local Menor, en una línia totalmentcontrària a quatre anys anteriors -governmunicipal de PP i AVI- en què s'havia vistprogressivament minvada aquesta dotació.

1

6.1 In memoriam

Llorenç Noguera i Tomàs (1925-2017). Eldarrer resistent

David Ginard i FéronHistoriador

El passat dia 5 d’octubre va morir a Palma LlorençNoguera i Tomàs. Es tractava, juntament ambMagdalena Nebot Vaquer i Gabriel Riera Sorell,d’un dels principals supervivents de la generacióde resistents al franquisme durant la postguerraque han desenvolupat un rol central enl’activisme memorialista de la Mallorca del segleXXI. Tot i això, la seva defunció ha passat moltdesapercebuda, principalment a causa de laproverbial discreció de Noguera, qui des de fagairebé un decenni defugia la presència a actespúblics arran del deteriorament del seu estat físic.

Llorenç Noguera va néixer el 27 de gener de1925, procedent d’una família treballadoracompromesa amb els ideals republicans id’esquerres. El seu pare, Jaume Noguera iAmengual (1897-1960), nascut a Biniali, eramecànic i militant socialista durant la SegonaRepública. Noguera conservava, de fet, recordsmolt clars d’esdeveniments històrics clau, que vaconèixer d’infant, com la proclamació de laRepública a la plaça de Cort el 14 d’abril de 1931 iel cop d’Estat del 17-19 de juliol de 1936. En

iniciar-se la contesa, la família Noguera hagué derefugiar-se a Vilafranca i Algaida, on romanguerenfins al 1940.

Entorn de 1945-46 Noguera entrà en contacteamb altres joves, quasi tots familiars derepresaliats republicans, i emprengueren lareconstrucció de les Joventuts SocialistesUnificades. Pensem que aleshores s’articulava aMallorca un moviment de resistència organitzadacontra la dictadura prou notable ateses lescircumstàncies. Noguera es posà al capdavant delcomitè balear de les JSU, on comptà amb lacol·laboració de Jaume Serra Obrador, Lluís Billón,

Florenci Martínez, Melcior Bosch i Josep Palou.L’organització dirigida per Noguera tenia connexiódirecta amb el Comitè Regional amb seu aValència, comptava amb un actiu nucli local aLlucmajor i editava el periòdic clandestí Juventud.Llorenç Noguera evocava amb entusiasme lesactuacions desenvolupades en aquells anysbàrbars:

2

“Vàrem organitzar les Joventuts SocialistesUnificades devers l’any 46. Estàvem organitzatsen cèl·lules, ens coneixíem de tres en tres, i aixífèiem la cadena. De manera que els noms delsmilitants no et podien arribar, perquè en aquestcas jo hagués estat un perill. Editàvem un diarique es deia Juventud, i pràcticament et puc dirque el que l’editava era jo, encara quecol·laborava més gent. Fèiem el clixé a màquina,amb uns papers aposta, que els duien d’una altrabanda, perquè si els haguéssim anat a comprar auna impremta de per aquí, ho hagueren dit a laPolicia: «Aquest ha comprat un clixé.» I ens hoduien de València. Jo duia el ciclostil, i feia totesles tirades. Havíem de traspassar la màquina d’undomicili a l’altre, perquè em seguien la pista, i nopoguessin trobar la màquina. La vaig tenir a canostra, al carrer de Monti-sion, a un cafè de laPorta de la mar, que li deien Can Cifre. Era unamàquina molt rudimentària, d’aquestes que esposava un clixé, s’untava, es passava, i rodava, itirava... i havies d'eixugar, després, tots elspapers, perquè fins que passava mitja hora, latinta no se secava. Era una labor de titans, això!”

Com és sabut, la progressiva implantació de laresistència antifranquista mallorquina foubrutalment trencada amb la massiva agafada demarç de 1948. Després de la caiguda del Comitède València, s’inicià una cadena de detencionsque dugué a la comissaria prop de vuitantamilitants i col·laboradors del PCE, les JSU il’AFARE. La gran majoria dels detinguts patirentortures. Noguera no en fou una excepció:

“Jo vaig caure dia 16 de març de 1948, i vaigestar quinze-setze dies a comissaria, que emdonaren dotze pallisses. Ple de gent, tenien elsmateixos mètodes nazis. Per exemple, quant’havien d’interrogar, sortia el guàrdia i deia, perexemple: «Lorenzooo... Noguera!» I tots els quees deien Llorenç, tremolaven.

Durant els interrogatoris, vaig veure que elspolicies nosabien de què anaven. Em diuen: «Javos hem agafats a tots, i tanmateix ja ho sabemtot. Ja tenim tres multicopistes i cinc màquinesd’escriure.» I em dic: «Rellamps! I aquesta gentno sap el que diu! I només en tenim una, demulticopista! Ca, home, ja pots cantar aquí, josom l’amo, a aquest interrogatori!» Em vaig fer elbeneit. Fins i tot pronunciava paraules malament.Feia una mica el beneit, i d’aquesta manera noem tragueren res”.

Llorenç Noguera ingressà a presó l’1 d’abril i nosortí en llibertat fins al 10 d’octubre de 1948.Arran d’aquestes detencions, l’antifranquismemallorquí restà pràcticament desarticulat, i notornà a aixecar el cap fins al decenni delsseixanta. Tot i això, Noguera perseverà en el seucompromís polític i social. Des de finals dels anyscinquanta, després de completar estudis aBarcelona, treballà com a graduat social. Era undels degans d’aquesta professió a Mallorca.Lògicament, aprofità aquesta circumstància perpersistir en la seva tasca suport a l’obrerismemallorquí, que es concretà fonamentalment ambcol·laboracions puntuals i assessorament davantdiversos conflictes laborals. A més a més,participà en accions concretes, com una pintadaal cementeri de Palma en record de les víctimesdel franquisme, realitzada en el decenni delscinquanta juntament amb Marcos Peralta.

Arribada la democràcia, patí l’oblit a què forensotmesos els veterans antifranquistes. A partir deldecenni dels noranta, però, la seva figura fourecuperada.

Col·laborà en recerques històriques, concedíentrevistes a la premsa, participà en documentalsi oferí el seu testimoni en actes públics com lamultitudinària commemoració del 75 aniversaride la proclamació de la República el 2006- fotoque il·lustra aquest article.

Fou un dels homenatjats quan, el 2008, el Consellde Mallorca concedí un guardó col·lectiu alsveterans de la detenció de 1948. Lectorimpenitent i extraordinari conversador, fou finsals darrers dies un sagaç analista de la realitatpolítica local, estatal i internacional.

El nostre país seria infinitament pitjor si nohaguessin existit éssers humans com ell.

1

6.2 El règim del 78 estàacabat:

O democràcia o sistema a la turca

Miquel Rosselló

del Consell de Fundacions Darder - Mascaró

Escric aquest article abans que el Senat decideixi comaplicar l'article 155 de la constitució espanyola aCatalunya, per tant sense saber com evoluciona lapolítica clarament repressiva dels aparells de l'Estat(Judicatura, executiu i ara legislatiu) iniciada amb lesimputacions de membres del govern de la Generalitatque va implementar el 9N, de la Presidenta i mesa delParlament i de més de 700 Batlles, que continuà el 20 desetembre amb els registres i intervenció de part de lesinstitucions de la Generalitat i fa uns dies ambl'empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez,presidents d'Omnium Cultural i de l'ANC.

Però acabi com acabi aquest nou episodi de repressió del'estat espanyol contra Catalunya, que es produiexcíclicament a la història, podem dir sense por aequivocar-nos que el règim pots-franquista que apareixamb la constitució del 1978 i es consolida amb la victòriaelectoral del PSOE el 1982, és la primera víctimad'aquesta confrontació.

Aquest règim se sustenta en dos pilars inamovibles, laMonarquia i la “unidad indisoluble de España”. I amb uninstrument polític que ha resultat molt eficaç fins ara, elbipartidisme.

Caldria no oblidar que al referèndum per aprovar laconstitució el 6 de desembre del 1978, al País Bascmajoritàriament es va votar que no. Però com que lasobirania, segon el sagrat text de la constitució, recau enel “poble espanyol” va quedar clar per tothom que laconstitució s'aprovava.

Agradi o no la majoria del Poble Basc mai ha considerataquesta constitució com seva i la inestabilitat política haestat la tònica dominant durant aquests darrers 40 anys.Ja sigui utilitzant el terrorisme, que jo consider que maité justificació possible, o senzillament amb la lluitapolítica la majoria de la ciutadania basca mai s'ha sentitcòmoda dins el Règim del 78.

Les coses s'agreugen quan des de Catalunya s'inicia uncamí per eixamplar l'autogovern a través d'un estatutperfectament constitucional i després que fos aprovatper un referèndum legal és greument desautoritzat pelTribunal Constitucional. Queda ja palès que els margesconstitucionals espanyols no donen cabuda a lesaspiracions sobiranistes de bona part del poble català.

Així mateix durant dècades els distints governsespanyols, tant del PP com del PSOE han estat incapaçosde completar totes les competències de l'estatut basc,aprovat legalment pel Parlament Espanyol o per exempledel nostre com les inversions estatutàries, cogestióaeroportuària...

Com no podia ésser d'una altra manera, bona part de lasocietat i de les institucions catalanes, davant lahumiliació que suposa la sentència del TribunalConstitucional no es rendeixen i segueixen lluitant perles seves reivindicacions sobiranistes.

El Govern de Rajoy no accepta negociar un nou pactefiscal, ni una llista de problemes que s'havien enquistatdurant els anys. Es plateja un referèndum pactat itampoc s'accepta.

En definitiva tenim una majoria molt important del poblecatalà que vol un referèndum i si aquest no hi cap dins laconstitució espanyola, com diuen des dels poders del'estat, tenim un problema i gros.

Una majoria del poble català es col·loca enfront de laconstitució i una part cada cop més important volcaminar cap a la separació de l'estat espanyol.

¿Algú mínimament assenyat pot creure que davantaquest problema l'única solució és imposar mitjançant larepressió l'acceptació del règim constitucional actual, icontinuar com si res hagués passat?

¿És tant difícil d'entendre que quan un instrument, enaquest cas una constitució, no concita un consenssuficient, no té capacitat d'integrar a tothom, és uninstrument inútil, que cal canviar-lo.? Se'm podrà contra-argumentar que té la majoria del poble espanyol, però sino serveix per all País Basc i Catalunya com ho feim? Ocanviem l'instrument o l'imposem per la força alsdiscrepants.?

2

Sincerament crec que quasi ningú creu amb el modelpolític i territorial que va sorgir de la constitució del 78.Tots pensen que cal canviar-lo i signen el certificat dedefunció.

El mal anomenat Bloc Constitucional, format per laMonarquia, el PP, el PSOE i Ciudadanos (la nova falangeespañola) està disposat a botar-se la mateixa constitucióper controlar la situació.

Limitar llibertats, tancar a la presó persones pels seusplantejaments polítics, utilitzar la repressióindiscriminada, anular l'autogovern i la propia autonomiaconstitucional, il·legalitzar partits polítics (i no serà laprimera vegada). En definitiva atropellar la mateixademocràcia.

No tinc el més mínim dubte que aquest bloc vol acabaramb l'autogovern català i caminar després cap a unrègim autoritari com el Turc. Quan sent parlar a

Ciudadanos o alguns destacats personatges del règim decanvis constitucionals em pos a tremolar.

Em deman fins a quan el PSOE de Pablo Iglesias, LargoCaballero, Alexandre Jaume, i tants altres, estarà disposta seguir per aquest camí. Quan se'n donaran compte quedarrere de la bandera de la sacrosanta unitat de la pàtriaespanyola hi ha la ofensiva més gran recentralitzadora iantidemocràtica viscuda des del 23 F.

El Règim del 78 està esgotat, ara tan sols cal veure si elque ha de néixer camina cap de l'autoritarisme o cap aun nou model basat en la democràcia, la república i eldret a decidir.

Si volem salvar la democràcia i l'autogovern i caminarcap a la República el reconeixement del dret a decidir calaixecar un bloc de forces polítiques i socials d'arreu del'estat espanyol.

6.3 Cuentos «recientes»

Jorge Carlos Oliva Espinosa

Seguim publicant petits escrits (en té de grans que no publicam perraó d’espai..) d’aquest autor cubà, òbviament en castellà.

EL FIN Y EL MEDIO

El bien deseado se hallaba muy alto. Para llegar a él hacía falta un instrumento, un ingenio que facilitara la ascensión. Entonces alguien inventó la escalera. -Es sencillo, -dijo, -dos varas bien largas con travesaños que las unan de trecho en trecho. Usándolos como escalones llegaremos a lo alto. Pero enseguida, otras voces alertaron: -Hay que hacerla resistente, -será necesario disponer con regularidad los peldaños, -estos deben insertarse a un determinado ángulo, -debe usarse apoyada, etc. etc. etc. Surgieron de la nada, diseñadoresy teóricos, expertos en el uso de la escala, en su construcción y mantenimiento. Divididas las opiniones, cada grupo divulgó su diseño, proclamando ineficaces a los restantes. Enfrascados en esas disputas, ya nunca más intentaron alcanzar el bien.

TRIÁNGULO AMOROSO

Ella compartía su ángulo adyacente con un elemento insignificante, corto. Yo era su opuesto, me sobraba longitud. Quizás por esta diferencia, convergía conmigo en una unión cómplice, a espaldas del otro. La muy pérfida, sabía envanecernos, pues elevaba a cada cual su potencia y por eso la disputamos tercamente. Al final,jugó con ambos un doble adulterio y nos extrajo la raíz. Se llamaba Hipotenusa

UN VIEJO COMBATE

La Verdad y La Mentira estaban exhaustas. Habían combatido largamente sin lograr vencer a la otra. Ya ninguna podía seguir luchando. Para decidir el triunfo eraimprescindible que buscara cada una su aliado y que la fuerza de éste inclinara la balanza. La Mentira llamó al hombre con sus trucos y fantasías. Pero La Verdad confiósu ayuda en El Tiempo Todopoderoso. Por eso al final La Verdad siempre triunfa.

EL GRAN MAESTRO

Les enseñó a escalar montañas y cuando aprendieron, prohibió el alpinismo.

COSTUMBRE

Al elefante, desde pequeño, lo acostumbraron a estar atado por cadenas a una estaca hincada en el suelo. Sus infantiles esfuerzos no eran capaces de librarlo. Cuando creció y tuvo fuerzas suficientes para ello, ya conservabaen la memoria sus anteriores y frustrados intentos. Con la misma estaca, ya inservible, lograban mantenerlo cautivo. Al indio, al negro y a la mujer, le hicieron lo mismo.

7.1 Climent Picornell

Més jardins d’altri i altra fullaracaMaties Garcias

El geògraf i professor emèrit de la UIB ClimentPicornell dedica bona part de la seva facetad’escriptor a espigolar “comentaris i citacions,molt sovint inconnexes i falsament erudites”. Lesaplega tant de les obres d’escriptors reconeguts ide textos de lectures diverses (revistes, blogs...)com de tertúlies amistoses i de conversescaçades al vol. El resultat d’aquestes espigoladessón els jardins d’altri, expressió manllevada deBioy Casares i amb la qual ja ha titulat, per ara,dos volums d’articles breus, un aparegut l’any2008 i el que ara acaba de sortir a la llum.

Aquests jardins d’altri són aplecs d’observacions ireflexions sobre aspectes diversos de la vida: lesexperiències viscudes, les lectures fetes, larelació amb la família més propera –especialmentamb el pare i la mare morts–, els canvisexperimentats amb el pas del temps, els viatgesfets i les iniciatives empreses... Com confessal’autor: “el text pot parèixer esburbat, arreplegantde per tot, entremesclant citacions ostentosesamb les elucubracions banals, trobades o furtadesdels jardins dels veïnats. La ironia voldria que eldiferenciàs d’un manual de cites [citacions] eruditi cregut. Anècdotes, aforismes, frases fetes,acudits, retalls de diaris, en definitiva un cul desac, un totumrevolutum, que voldria menar ellector cap a una reflexió o cap a un somriure”.

Amb aquest plantejament, el centre d’interès delstextos que Picornell confegeix amb les sevesobservacions a partir de les citacions externes és,per força, plural tant pel que fa als temes com ala forma. Així, hi desfilen tant les gloses –lesantigues, però també les novelles– aplegades alvoltant d’un fogueró hivernenc com les troballesefectuades navegant per Internet o fullejantrevistes especialitzades. S’hi afegeixen els llibres:llibres antics i nous, d’autors clàssics (Montaigne,Wilde, Valle Inclán, Baroja, Neruda, Pla, Fuster,

Porcel...) i d’escriptors d’avui (Tabucchi, P. Auster,H. M Enzesnsburger..., textos de periodistes i degermans en la dèria per l’aforisme com JoanGuasp i per l’enginy verbal com C. Aguiló.

Tot plegat, forneix l’autor d’un cabal desentències, adagis i esclats verbals que el menena pensar el món i la bolla, sempre des d’un toenjogassat i enfora del to greu i excessivamenttranscendent. I això que en el llibre hi desfila detot i molt: la religió i la por davant la mort, lamalaltia, els viatges, la política, la crisi i elsestralls del capitalisme financer, el feminisme, lacultura hippie, el marxisme heterodox, la identitatnacional, el món rural... Sempre, però, hi sura elplaer i l’amor per la paraula, pel llenguatge,aquest tret tan humà i tan humanitzador.

Climent Picornell.

Més jardins d’altri i altra fullaraca.

Pollença: El Gall Editor, 2017.

1

7.2 LA GRAN REGRESSIÓ UN DEBAT SOBRE EL REPTE DERECONDUIR LA DEMOCRÀCIAPep Traverso

“…la temporalitat lenta de la democràcia…” A.Appadurai.

“La urgència ÉS el moment de pensar.” S. Zizek.

Però en quin món vivim? Aquesta és la pregunta a la qualintenta respondre una llarga llista de sociòlegs, filòsofs,especialistes en moviments socials que l’editorial alemanyaShurkamps ha cridat a reflexionar sobre el nostre temps. Alsautors que apareixen a l’edició alemanya, Empúries(Barcelona, 2017) incorpora dos noms, Santiago Alba Rico iMarina Garcés.

Sobre un fons històric que Josep Fontana anomena “l’erade la desigualtat” caracteritzada pel poder gairebé senselímits dels imperis financers, la pèrdua de soberania delsestats, la desregulació i precarització del treball,l’exhauriment dels recursos del planeta, les guerres i elsmilions de desplaçats…sobre aquest fons, els diferentsautors intenten explicar des de diferents perspectives elsmoviments socials regressius, l’esgotament de lademocràcia o esdeveniments com els triomfs del Brexit ode D. Trump. Una bona sacsejada a la realitat social enquè vivim d’ençà uns deu anys fins avui.

Tots els escrits tenen un cert aire de familia, predominenles tonalitats del gris; vivim, ens venen a dir, tempsinquietants, de cansament, d’esgotament i de canvi enels models de dominació, de respostes airades (deressentiment) sense que apareguin a l’horitzónecessàries respostes d’igualtat social, de justicia i dedemocràcia real. “Sembla com si el món, de la nit al dia,s’hagués desorganitzat del tot” (109, Eva Illouz).

Condició Pòstuma és el títol que Marina Garcés ha triatper a la seva col·laboració, col·laboració que començaamb les següents paraules:

“El nostre temps és el del «tot s’acaba». Vam veureacabar la modernitat, la història, les ideologies i lesrevolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: elfutur com a temps de la promesa, del desenvolupament idel creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos […]En definitiva, el nostre temps és el del «tot s’acaba», finsi tot el temps mateix.” (93)

Potser són les reflexions de la filòsofa de les més fosquesd’aquest recull. Arjun Appadurai -a un altre text- ensparla sobre El Cansament de la Democràcia i començaplantejant-nos si “La qüestió central del nostre temps és

si som testimonis del rebuig global de la democràcialiberal i la seva substitució per alguna menad’autoritarisme populista.” (33) Descivilització.Tendències regressives dins les societats occidentals ésel títol -ben significatiu- de la col·laboració d’O.Nachtwey.

Dins aquest pessimisme, més o menys temperat, ocupaun espai molt important, almeny com a simptoma,l’anàlisi de la victòria de Trump que “…s’ha percebutàmpliament com a senyal del triomf dels movimentsregressius sobre els progressius.” (63, Donatella dellaPorta). I és aquí, en l’anàlisi dels moviments “regressius”de fons, d’aquestes tendències profundes que pot serexplicat l’èxit de Trump, dels governs autoritaris al’Europa de l’Est o la força de FN a França o d’AfD aAlemanya… És en aquesta reflexió -present a molts delsarticles- sobre el model actual de dominació neoliberal isobre les possibilitats d’una política d’esquerres alsnostres dies on rau un dels punts més valuosos d’aquestllibre.

2

Wolfgang Streeck -El Retorn dels Expulsats, principi de lafi del capitalisme neoliberal- defineix el nostre presentajudant-se d’un clàssic infinitament visitat, “…heproposat -ens diu- el concepte d’”interregne” formulatper Antonio Gramsci: una època de durada indefinida enla qual un vell ordre ja ha quedat trencat, però encara noen pot sorgir cap de nou.” (256) Ben bé que aquestavisió sembla connectar amb la imatge històrica amb laqual Santiago Alba Rico obre les portes del llibre:

“És difícil saber si, per exemple, sant Benet de Núrsia,fundador dels ordes monàstics l’any 529, mentre fugia aMontecassino enmig de les ruïnes de l’Imperi romà,experimentava amb consciència la “fi d’una civilització”o si, molt més probable, considerava aquell caos com“un temps de descompte” que anunciava i endarrerial’inexorable retorn de Crist.” (17)

Interessant la Carta de David van Reybrouck al presidentJuncker, interessant per les propostes de modificació queli planteja en els instruments de participació democràticai que van més enllà de les eleccions cada quatre anys idels mateixos referèndums. Lúcid, molt lúcid BrunoLatour en el lligam ferm que traça entre una políticad’esquerres en temes socials i migratoris i la crisimediambiental i el col·lapse del Sistema Terra que se’nsve a sobre:

“Amb aquests pobles en migració, només tenim en comúuna sola cosa: la dura prova de trobar-nos privats deterra. Nosaltres, els vells europeus, perquè no hi haplaneta per a la globalització i caldrà canviar la totalitatdels nostres estils de vida; ells, els futurs europeus,perquè han hagut d’abandonar la seva antiga terradevastada i aprendre a canviar la totalitat dels seusestils de vida. No és molt? No, però és la nostra únicasortida: descobrir en comú un territori on poder viure. Ésla nova universalitat.” (147/148)

I amb aquesta mateixa reivindicació d’universalitat,Slavoj Zizek posa punt final al llibre parlant sobre LaTemptació Populista, criticant que la millor manera decombatre el populisme de dretes que s’expandeix permolts de llocs sigui “[…] recórrer a un populismed’esquerres que tot i conservar les coordinadespopulistes bàsiques (lògica agonista de nosaltres contraells, del “poble” contra una elit corrupta), les ompli decontingut d’esquerres…” (288)

Acabarà Zizek proclamant “la necessitat d’allunyar-nosde TOTES les formes de política identitària, de dretes id’esquerres… La universalitat… és una cosa que ja ésaquí i que sempre hi ha estat, com a punt de partida dequalsevol procés emancipador autèntic, justament com amotivació d’aquest procés.” (289)

El debat està servit i és ben necessari.

PD: El company i amic Miquel Catany i jo mateix hem començat un grup de lectura i debat sobre La Gran Regressió i altres texts de present a la llibreria Drac Màgic de Palma (www.llibreriadracmagic.net). Estau convidats.