R.M. · EUROFAUNA i com a director del Projecte Ibis eremita. Així mateix ha estat el promotor de la restauració de la ribera del riu Llobregat i dels aiguamolls de Molins de Rei,

Manual de restauració de riberes fluvials

1

Corredors blaus i verdsManual de restauració de riberes fluvials

Ralf MassanésAnja Evers

Corredors blaus i verds

2


3

«L’espècie humana és part de la natura i lluitar contra ella és,inevitablement, una guerra contra nosaltres mateixos».

Rachel Carson

A totes aquelles persones que dia rera dia inverteixen elseu esforç en la millora ambiental. I a tu.

R.M.


4

© Ralf Massanés i Anja EversCorrecció: Montserrat LópezFotografies: Fundació Terra, Dietmar Nill (pàg. 108), Image Bank.Il·lustracions redibuixades a partir d’originals de:•Diversos autors. Stream Corridor Restoration. Federal Interagency StreamRestoration Working Group, 10/98. Washington, 1998.•Gunkel, G. Renaturierung kleiner Fließgewässer. Gustav Fischer Verlag Jena.Stuttgart, 1996.•Lachat, B. Guide de protection dels berges de cours d’eau en techniques végétales.Ministère de l’Environnement. Paris, 1994.•Ward, D,; Holmes, N & José, P. The New Rivers and Wildlife Restoration Handbook.The Royal Society fir the Protection of Birds. Bedfordshire, 1995.© Fundació Terra.Edició a cura de Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.Avinyó, 44. 08002 Barcelona. Tel: 93-412 59 28.ISBN: 84-87064-24-8Paper d’STORA ENSO elaborat amb fusta procedent de boscossostenibles.Dipòsit Legal: B-47341-99Impressió digital: CBS S.A.Printed in Catalonia.

La Fundació TERRA agraeix la col·laboració del Departament deMedi Ambient de la Generalitat de Catalunya que ha

subvencionat la preparació d’aquest llibre en la convocatòriad’ajuts de 1999 en el marc de la campanya Rius Vius.


5

Índex

Els autors .................................................................................................................... 7

Pròleg. Reconciliar-nos amb els rius ......................................................................... 9

I. Introducció: ........................................................................................................... 11La restauració de rius i torrents ............................................................................. 12

II. Principis ecològics dels corredors fluvials ........................................................... 152.1. La força de l’aigua estructura el riu ................................................................ 162.2. El poder d’un sistema viu: la visió global de l’ecologia .................................... 172.3. Formes d’un sistema fluvial ............................................................................ 192.4. Balanç hídric dels sistemes fluvials i de la zona d’influència ............................ 202.5. Influència del traçat dels cursos d’aigua en el règim hidràulic ......................... 222.6. Els rius són dinàmics: processos geomorfològics ............................................. 242.7. Aportació de materials i substàncies des de la zona d’influència ..................... 252.8. Característiques físiques i quíiques dels cursos fluvials .................................... 262.9. Comunitats biològiques dels cursos fluvials .................................................... 322.10. Els ecosistems fluvials i la restauració ecològica ............................................ 46

III. Alteracions que afecten els corredors fluvials .................................................. 513.1. Alteracions naturals ....................................................................................... 523.2. Alteracions causades per l’home .................................................................... 523.3. Els usos de la terra i l’impacte sobre els corredors fluvials ............................... 55

IV. Premisses que ha de complir la restauració ecològica ..................................... 614.1. La rehabilitació com a estratègia de millora ecològica ..................................... 624.2. Estat actual, estat desitjat i estat de referència ............................................... 644.3. Objectius de la restauració ecològica .............................................................. 694.4. La rellevància de les espècies indicadores en la determinació de l’estat ecològic

d’un corredor fluvial ....................................................................................... 78

V. Estratègies de restauració ecològica .................................................................. 815.1. Minimització de les aportacions de substàncies a partir de la zona d’influència .. 815.2. Recuperació dels boscos de ribera .................................................................. 835.3. Creació i estructuració del bosc de ribera ....................................................... 855.4. Restauració del corredor fluvial com a unitat paisatgística .............................. 86


6

5.5. Rehabilitació natural dels corredors fluvials ..................................................... 87

VI. Execució de la restauració ecològica als corredrs fluvials ................................ 896.1. Seguiment, avaluació i adaptació de les tasques de restauració ecològica ....... 89

VII. Mètodes d’avaluació de l’estat del corredor fluvial ........................................ 937.1. Processos hidrològics i hidràulics .................................................................... 937.2. Processos geomorfològics .............................................................................. 977.3. Característiques físico-químiques ................................................................. 1007.4. Característiques biològiques del corredor fluvial ........................................... 102

VIII. Tècniques de restauració ecològica del corredor fluvial .............................. 1158.1. Treballs de bioenginyeria dins del canal ........................................................ 1178.2. Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials ................................................ 1228.3. Vegetació aquàtica ...................................................................................... 1288.4. Vegetació ripària .......................................................................................... 131

IX. Conclusions i bibliografia................................................................................. 151


7

A Els autors

ANJA EVERS (Hermeskeil 1974)Llicenciada en magisteri d’arts plàstiques i geografia per la Universitat de Landau(Alemanya). Ha participat en diversos grups de teatre de titelles i ha dirigit cursosde construcció de titelles a Landau i Hermeskeil. Ha fet exposicions d’art gràfic aLandau i Fußgönnheim. En l’actualitat exerceix en el seu poble de mestre a l’escolade formació secundària.

RALF MASSANÉS i EVERS (Marl, Alemanya 1963)Llicenciat en Ciències Biològiques, especialitzat en la gestió del patrimoni natural.Ha participat en obres de recuperació del patrimoni natural en diversos indrets delpaís. La seva experiència ha estat clau com a colaborador tècnic del projecteEUROFAUNA i com a director del Projecte Ibis eremita. Així mateix ha estat elpromotor de la restauració de la ribera del riu Llobregat i dels aiguamolls de Molinsde Rei, aquest darrer executat per la Fundació Terra. Ha escrit diverses obres sobreecologia i ecoturisme. Destaca Ecologia de cada dia, editat per Naturart, i les guiesnaturalistes del Global Nature Fund, de les quals n’ha escrit la Guia de Natura deFuerteventura, editada per Jürgen Resch Verlag. És el secretari de la Fundació Terrai treballa com a traductor i intèrpret.


8


9

Pròleg. Reconciliar-nos amb els rius

L’aigua és font de vida. Els rius són les venes de la Terra. Lateranyina fluvial constitueix la base de la vida continental com laxarxa limfàtica dels humans. Però, l’aigua també pot entollar-seen un clot o brollar del fons de la terra. Els aiguamolls, els llacs oels estanys, siguin artificials o naturals són també oasis de vida.

Més enllà de qualsevol consideració científica hi ha una evidènciatotal de l’impacte ambiental de l’activitat humana sobre els sistemesnaturals. La situació tant a nivell local com global demana restituirel dany infligit. Això, en molts casos exigeix rectificar les decisionsdel passat i assumir l’equivocació, en definitiva, reconciliar-nos ambels rius.

Aquesta guia pretén ser un breu catàleg pràctic per recuperarespais aquàtics o contribuir a restaurar els ecosistemes fluvialsaprofitant la vitalitat que emergeix de l’aigua.

Durant anys els rius s’han vist com a canals per desaiguar lespluges, i els estanys com a espais insalubres que calia dessecar.Per prevenir els efectes de les inundacions hem convertit els rius iles rieres en veritables circuits de carreres per a les gotes de lespluges torrencials típicament mediterrànies.

Avui, sortosament, aquesta visió està canviant. Però, encara,tenim molts vicis i prejudicis desenvolupats al llarg de diversesdècades d’enginyeria fluvial obtusa i basada en una lluita aferrissadaper fer artificial allò que és natural, per dominar forces impossibles.Els resultats d’aquest esforç titànic contra els rius es fa palès en elpaisatge fluvial d’arreu del país en forma d’esculleres, rescloses,murs de contenció, etc.

Quan la qualitat de les aigües dolces terrestres es troba sota uncreixent control governamental (per imperatiu sanitari) i escomencen a recollir els fruits d’una milionària inversió ensanejament, és evident que ha arribat l’hora de començar a pen-sar en la conservació dels ecosistemes aquàtics més enllà de lalàmina d’aigua. Per això, el to d’aquest llibre és volgudament op-timista. Estem persuadits que millorar els nostres ecosistemesaquàtics requereix intervencions integrals que ens demostrin comla conservació del medi contribueix a millorar la nostra qualitat devida.

«El principi bàsic del’ecologia és que la Terraés una comunitat, peròque cal estimar i respectaraquesta Terra és unaqüestió d’ètica».Aldo Leopold, 1949.


10

La fundació Terra va néixer amb l’objectiu de millorar la sensibilitatambiental del nostre país des de la pràctica quotidiana. Per això,una de les primeres actuacions que va portar a terme va ser crearuns aiguamolls a partir d’un espai marginal d’una ribera fluvial deltram baix del riu Llobregat. Creiem que l’experiència d’aquest espainatural periurbà (l’aiguamoll de Molins de Rei) ens ha servit peraprendre sobre la dinàmica natural en la restauració d’ecosistemes.

Aquesta guia vol ser un recull dels conceptes i de les tècniquesaplicades en la recuperació dels espais fluvials i de les zonesriberenques degradades per extraccions d’àrids o per altresactuacions humanes. En el fons la guia té la preocupació sincerai creixent relativa a la tendència de l’ordenació territorial que com-porta un impacte sever sobre la riquesa de la fauna i els paisatges.En molts països s’adopten ja estratègies i s’elaboren projectes perreconciliar les diferents funcions dels rius i els interessos humans.

Preparació, imaginació i tolerància són els requisits bàsics per aun bon tractament dels sistemes aquàtics. Els entrellats tècnics espoden aprendre fàcilment, però la sensibilitat per comprendre unecosistema aquàtic exigeix l’esforç de voler endinsar-se en elconeixement del seu patrimoni biològic. En aquest manual donemper entès que la diversitat biològica del medi aquàtic ésmínimament coneguda (hem detallat una acurada bibliografia).La filosofia de fons en totes les tècniques i criteris es basa en unaimitació dels processos físics i biològics dels sistemes fluvials oaquàtics, en lloc de fer-ho en contra seva. Lògicament no hi hadubte que el llibre és també un clam per desautoritzar algunes deles pràctiques actuals, encara vigents, de canalització dels nostresrius cimentant les riberes. Alhora, és una advertència sobre lanecessitat de conservar els boscos i la vegetació de les conquesfluvials si volem minimitzar el risc d’inundacions catastròfiques.

Una imatge val més que mil paraules, i en la conservació de lanatura a casa nostra encara hi ha més teoria que pràctica. Ambaquest llibre pretenem animar persones i institucions perquèemprenguin una veritable creuada per conservar les riberes fluvialsi disseminar oasis naturals aquàtics o aprofitar l’oportunitat demillorar l’entorn a partir dels espais marginals i degradats delsnostres cursos fluvials.

Jordi MirallesPresident de la Fundació TERRA

Pretenem animarpersones i institucionsperquè emprenguinuna veritable creuadaper conservar lesriberes fluvials idisseminar oasisnaturals aquàtics.


11

IntroduccióI

La major part dels paisatges del nostre país tenen algun lligamamb els rius i i els torrents. Les valls i planes al·luvials, els deltes, elsestuaris, els aiguamolls litorals, les molleres, les cascades, els estanysde muntanya o les coves subterrànies tenen relació amb els rius itorrents. Els rius i torrents (inclosos els subterranis) constitueixenarreu del món el 0,1% de l’aigua dolça del nostre planeta. I peraixò mateix els rius són una peça fonamental en el cicle hidrològicde la biosfera planetària.

La dinàmica fluvial ha estat una de les poderoses forces de lanatura que han modelat la terra ferma. La seva reacció enfront deles condicions meteorològiques pot determinar cicles anuals queoscil·len entre fer del riu un curs plàcid o una autèntica fúria ambuna immensa força destructiva.

Rius i torrents, més que cap altre element dels paisatges terres-tres són vies de connexió naturals. Avui, es considera que els riusi els torrents són corredors naturals que connecten entre si elssistemes naturals més diversos, des del seu naixement fins a ladesembocadura al mar. L’aigua dels rius és un brou de formes devida en un equilibri dinàmic, des dels microorganismes presents alsòl de les riberes o als espais intersticials dels llots del llit fluvial,passant pels invertebrats, els fongs, les plantes i els vertebrats,constitueixen una veritable xarxa en la qual estan tots lligats. Unaxarxa en la qual tots són necessaris per al complex entramat queés una conca fluvial, és a dir, totes les valls que escolen pendentavall aigua que acaba en un curs principal. Per això, la influènciad’un riu va més enllà de la làmina d’aigua serpentejant i es consi-dera el medi fluvial com l’espai que envolta i interactua amb unriu o un torrent.

Les comunitats d’éssers vius aquàtics i terrestres, conjuntamentamb la geografia física associada, desenvolupen tot un seguit defuncions de regulació ecològica que comprenen la modulació delcorrent fluvial, l’emmagatzematge i la infiltració de l’aigua,l’eliminació de matèria orgànica i de les substàncies tòxiques del’aigua i, lògicament, proporcionen els hàbitats necessaris peraixoplugar la vida en el medi fluvial.

La influència d’un riu vamés enllà de la làminad’aigua serpentejant ies considera el medifluvial com l’espai queenvolta i interactuaamb un riu o untorrent.


12

Els rius també han estat les artèries vertebradores delsassentaments humans. La importància de l’aigua per a la vidahumana ha fet que des de temps remots la humanitat hagi cercatla proximitat del medi aquàtic per viure. Aquest lligam de l’homeals cursos d’aigua dolça ha implicat, generalment, la intervenciódirecta de l’ésser humà sobre l’ecosistema fluvial i ha causatinterferències en l’equilibri del medi fluvial al llarg del temps. Lesmodificacions introduïdes per les persones en rius i torrents hanestat diverses; començant per l’aprofitament agrícola de les pla-nes al·luvials on s’acumulen les terres més fèrtils, i l’extracció d’aiguaper a la irrigació dels conreus, i continuant amb la desviació,canalització o embassament dels cursos naturals ja sigui per a l’úsagrícola, per al transport de persones i mercaderies, per a l’úsindustrial o per generar energia elèctrica i, darrerament, per aactivitats lúdiques i esportives.

Després de segles d’artificialització dels cursos fluvials, avuipodem constatar que els rius es revolten. La destrucció causadaper inundacions periòdiques, l’erosió que malmet la fertilitat devalls senceres, el retrocés de les planes deltaiques per la interrupciócausada pels grans embassaments o la desaparició de peixos queconstituïen un recurs alimentari localment important són nomésalguns dels efectes de l’excessiva intervenció sobre els sistemesfluvials. La canalització amb marges cimentats o la rectificació deltraçat meandriforme són algunes de les tècniques aplicades enaquestes darreres dècades.

Per primera vegada en els darrers anys sembla que hi ha unacreixent consciència per recuperar la vitalitat natural dels cursosfluvials. Una tendència encara tímida, però que alerta sobre elsperills de les obres anomenades de regulació basada en lapavimentació de les lleres fluvials. Malauradament, la irregularviolència dels rius mediterranis cada vegada deixa més proves quenomés la restauració ecològica pot contribuir a minimitzar els propisembats naturals. Si més no, les experiències en països comAlemanya, els Estats Units i el Regne Unit ho demostren.

La restauració de rius i torrents

Observant l’estat cada vegada més deplorable de molts dels riusi torrents arreu del planeta, avui dia empresonats en camises deforça de formigó, acer i pedra, o relegats a ser canals rectilinisexcavats una i altra vegada per desaiguar en el següent correntd’aigua, més o menys canalitzat, és lògic que la tendència a recu-perar o restaurar el que havien estat ecosistemes naturals cadavegada tingui més defensors entre experts i gestors públics.

La restauració ecològica d’un riu o torrent és un procés complex

Després de seglesd’artificialització delscursos fluvials, avuipodem constatar que elsrius es revolten.


13

en el qual cal reconèixer en primer lloc les interferències que mo-difiquen l’estructura i funcionalitat de l’ecosistema, per tornar-lo,en darrera instància, a un estat d’equilibri sostenible, ja que, sovint,el retorn a la dinàmica natural pot requerir dècades o fins i totsegles.

Lògicament, el primer pas en la restauració d’un ecosistema flu-vial ha de ser l’eliminació dels factors que li causen els greugesambientals. Així, podem diferenciar tres estratègies de restauraciómajoritàriament emprades en els projectes que s’han dut a termefins als nostres dies.

• Estratègia de no intervenció i recuperació sense interferènciesemprada en aquells casos en què els estudis previs a larestauració demostren que l’ecosistema pot recuperar-se perla pròpia dinàmica, sense necessitat d’activitats de suport.

• Estratègia d’intervenció parcial per a la recuperació assistida;hi ha cursos d’aigua en via de recuperació natural lenta i incerta,però que mitjançant petites intervencions puntuals se’n potaccelerar la restauració i dirigir-la cap a un resultat definit.

• Estratègia d’intervenció global per a una recuperaciócontrolada; allà on les capacitats de recuperació de l’ecosistemaimpossibiliten una reversió cap a l’estat natural, es fa necessariprendre mesures actives de restauració.

En contraposició amb la restauració hi ha una altra estratègiaanomenada rehabilitació natural, que té com a objectiu unarecuperació el més natural possible dels cursos d’aigua, peròmantenint les característiques preventives que presentaven abansde la rehabilitació. En definitiva, la rehabilitació empra tot un seguitde mesures d’enginyeria biològica i tècniques diverses per recons-truir un ecosistema fluvial i donar-li la forma -nova o semblant a laprimigènia- adaptant-lo a una necessitat o a un propòsit humà.

En la restauració, en canvi, es tracta de planificar un procés holístic,que té en compte el sistema natural de caire global que conformauna conca fluvial, i no es pot dur a terme mitjançant actuacionspuntuals escollides a l’atzar, sinó que ha de seguir unes pautes con-cretes d’actuació per assolir un ecosistema en equilibri dinàmic.

El present manual de restauració de cursos fluvials vol donar elsconeixements i les eines necessàries per poder afrontar el repteque suposa la restauració ecològica de rius i torrents a Catalunya.Nogensmenys, també té en compte les tècniques de rehabilitacióo d’enginyeria biològica, ja que en molts casos l’alternativa a unacanalització “dura” d’un torrent, sèquia o riu serà l’aplicació demètodes naturals d’estabilització de talussos, riberes o llits fluvials.L’acceptació d’aquest enfocament per conservar les riberes serà elprimer pas per poder rehabilitar ecològicament moltes de les obresd’enginyeria civil que desvirtuen els nostres paisatges riparis.


14

Els rius són les venesde la Terra. Lateranyina fluvialconstitueix la base dela vida continentalcom la xarxa limfàticadels humans.


15

Principis ecològics dels corredorsfluvialsII

En general, els rius han estat tipificats morfològicament en sentitlongitudinal, dividint-los en el que anomenem curs alt, curs mitjài curs baix, o el que és el mateix, zona de capçalera, zona detransferència i zona de deposició. Ara bé, avui dia també es con-sidera la seva morfologia des del punt de vista transversal, on enla majoria dels casos trobem tres elements principal: el llit fluvialpròpiament dit, per on discorre l’aigua al llarg de tot o part del’any; la plana al·luvial o d’inundació, que és coberta per les aigüesfluvials en períodes de crescudes del riu amb freqüència irregular;i finalment es parla de la zona de transició, que està tocant a laplana d’inundació i forma la connexió o eix entre el riu i el paisatgeo zona d’influència que l’envolta.

Curs alt, mitjà i baixd’un curs fluvial.


16

2.1 La força de l’aigua estructura el riu

En el curs alt d’un sistema fluvial hi ha el naixement o zonafontinal, que acostuma a situar-se en àrees de muntanya o alsmarges de les valls. Hi ha diverses formes, entre quals surgènciesnaturals rocoses, estanys d’alimentació subterrània, pantans, etc.Les fonts ja presenten una diversitat d’organismes extraordinària,molts d’ells específicament adaptats a les condicions pròpiesd’aquest hàbitat. La continuació de la zona de capçalera d’un riues caracteritza per un pendent molt pronunciati una erosió consi-derable pel fort corrent i el transport de materials sòlids, un llit decòdols o graves gruixudes, gran concentració d’oxigen itemperatures baixes de l’aigua.

En el curs mitjà del riu l’erosió disminueix a causa del menorpendent, el llit està format per graves fines o per sorres més omenys gruixudes, i comencen a assentar-s’hi plantes aquàtiquesanomenades macròfits com a conseqüència de la reducció deltransport de materials. La turbulència de les aigües fa que encarahi hagi una aportació elevada d’oxigen atmosfèric.

Al curs baix del corredor fluvial es donen els fenòmens dedeposició de sediments fins i gruixuts que han anat erosionant-seals cursos alt i mitjà, donant lloc a les grans planes al·luvials,extensions de la conca fluvial inundades de forma periòdica perles crescudes del riu. Presenten una vegetació de ribera represen-tativa segons la latitud on es trobin, amb espècies d’arbres defusta tova com ara els salzes, verns, pollancres, àlbers i servers, ide fusta dura com les freixes, oms, roures, etc. Al llarg del recorregutde la zona de deposició, la temperatura de l’aigua augmenta i hiha una major concentració de nutrients, la qual cosa fomenta eldesenvolupament d’algues i, segons sigui el seu nombre, podendonar lloc a fenòmens de dèficit d’oxigen.

Depenent de la dinàmica del riu i del material geològic per ondiscorre el seu llit, la desembocadura al mar pot donar lloc a unestuari, influït per les marees, o a un delta, formació sovint trian-gular creada pels al·luvions del riu. A Catalunya hi trobem dosgrans exponents d’aquesta forma de desembocadura, el delta del’Ebre i el delta del Llobregat.

Una secció transversal de la conca fluvial té un primer elementanomenat llit del riu que és per on discorre normalment l’aigua alllarg de tot l’any, excepte en casos de riuades. El llit fluvial el podemsubdividir en dos porcions, el canal pròpiament dit per on discorrel’aigua, i el llit, format per un cos de sòl per sota i als costats delcanal. La plana d’inundació ve a continuació de les riberes del riui presenta extensions molt variables, segons sigui l’orografia de laregió que travessa el curs fluvial. És possible que sigui present a

Un riu és una líniablava inclosa en unafaixa o corredor verd.


17

totes dues riberes, només en una o en cap. En aquesta extensiósuperficial, el riu modela el paisatge de forma dinàmica, pot cer-car nous recorreguts i formar un nou llit, segons sigui la intensitatde l’avinguda i la força erosiva que l’acompanya.

La zona de transició ve definida per la riba que forma la planaal·luvial i l’àrea d’influència, donant lloc a un paisatge d’estructuramolt diversa. És a partir d’aquí que es dóna l’aportament d’aigüessuperficials i subterrànies, determinant en part la composició quí-mica i de nutrients del riu.

Llit del riuPlana d’inundació

Zona de transició

La interrelació funcional de les diferents àrees parcials del corre-dor fluvial és d’importància decisiva per al valor ecològic d’un sis-tema fluvial, i fa palesa la necessitat d’interacció dinàmica entreels elements dels ecosistemes aquàtics, semiaquàtics i terrestres.

2.2 El poder d’un sistema viu: la visió global del’ecologia

L’estudi dels rius com a ecosistema ha propiciat l’aparició denous conceptes com ara el de “continuïtat del riu”, que intentaexplicar el funcionament de l’ecosistema fluvial relacionat amb lescomunitats que hi habiten, de forma que les característiques idinàmiques del recorregut d’un riu no poden ser enteses senseconsiderar les relacions entre els trams anteriors i, que no es po-den gestionar trams de riu d’una forma aïllada. Aquest model ha

Diferents elements delcurs fluvial.


18

estat molt discutit perquè no tenia en compte les interaccions ambla ribera i perquè no explica les fluctuacions temporals o espacialsque afecten els rius de regions com és ara la Mediterrània.

Un altre dels conceptes claus per comprendre els sistemes fluvialsés la relació entre el curs del riu i les planes al·luvials o zonesd’inundació temporal. Les avingudes i inundacions de la riberapermeten a les comunitats vives dels rius trobar refugi, aliment iàrees de reproducció o, fins i tot, actuar com a activadors del ciclebiològic, com passa en alguns invertebrats. Per altra banda, leszones d’inundació juguen un paper essencial en la dinàmica delssediments i, per tant, com a esmorteïdors de la força de l’erosió.

Darrerament, els limnòlegs tendeixen a considerar tota la concade drenatge com a unitat per comprendre un sistema fluvial. Ésaixí com s’ha arribat a la idea que un riu és una línia blava inclosaen una faixa o corredor verd. Per això, els rius estan regulats icondicionats per processos que posen de manifest la sevaheterogeneïtat variable:

• Longitudinals, com ara el transport i la retenció de sediments, lageomorfologia del terreny que provoca gorgs o cascades, etc.

• Laterals, derivats de les inundacions de les riberes que generenbasses temporals i que poden ser un element de connectivitatentre el riu i altres sistemes naturals.

• Verticals, com ara la fluctuació dels aqüífers i la variació quecondiciona l’anomenat hiporreus (relació entre el sistemaintersticial i l’organització del sediment).

• Temporals, per causa de la variabilitat diària, estacional oplurianual respecte al règim hidràulic.

Aquesta regulació també té un efecte directe sobre les riberes ila fauna i flora que les acompanyen. En el recorregut del riu esdesenvolupen diferents comunitats vegetals que són típiques pera emplaçaments humits (prats humits, molleres, boscos de ribera,zones d’aiguamoll, etc.), i presenten una zonació en dependènciadirecta de la humitat del sòl. Alhora, també hi ha una faunaassociada molt específica, que depèn tant de la vegetació com dela morfologia de les riberes fluvials (talussos de força alçada, bancsde còdols o sorra, canyissos, braços morts, etc.)

El llit fluvial, vist des del punt de vista edàfic, també s’ha de con-siderar com una part del sistema fluvial, ja que es donen interaccionsabiòtiques amb l’aigua (adsorció o desorció de nutrients, substànciespròpies de l’aigua i toxines introduïdes per l’activitat humana). Aixímateix, el llit fluvial representa un hàbitat significatiu, donant llocal que s’anomena la fauna intersticial, localitzada a l’interstici delsistema sorrenc o d’espais deixats pels còdols. Aquí la fauna trobarefugi en situacions de sequera o avingudes.

Un altre dels conceptesclaus per comprendreels sistemes fluvials ésla relació entre el cursdel riu i les planesal·luvials o zonesd’inundació temporal.


19

2.3 Formes d’un sistema fluvial

El traçat d’un riu ve determinat bàsicament per la dinàmica delcabal d’aigua així com per el tipus i l’estructura dels sòls en elsector del llit fluvial. El llit fluvial i la zona d’inundació periòdicacom a àrea d’intercanvi freqüent d’aigües, formen un sistemadinàmic que modifica constantment les seves posicions imorfometria.

D’aquesta manera podem diferenciar quatre formes diferentsde canal:

• Trams força rectilinis, que es donen en formacionsmuntanyenques joves i amb molt pendent.

• Trams amb moltes ramificacions, que es donen en zones ambun pendent pronunciat i un transport intens de material sòlid.

• Trams meàndrics, que es formen en àrees de poc desnivell.• Bifurcacions fluvials i formació d’illes; una divisió del curs

principal del riu pot donar-se sobretot en zones de poc pendent,implicant un increment notable de la secció del riu.

Els meandres són fortes curvatures en el traçat d’un riu que,sense dependre de la grandària o cabal del sistema fluvial, presen-ten la mateixa estructura. La forma dels meandres d’un riu és moltvariable i pot anar des d’un semicercle fins a un llaç. Es parlarà demeandres en el moment en què la relació del radi de l’arc al’amplada del riu sigui superior a 1,5. La formació dels meandresencara no té una explicació del tot clara, tot i que és evident ques’inicia amb fenòmens de crescudes o moments d’energia màximadel riu, havent-hi diferents paràmetres que hi intervenen, com arales turbulències, obstacles, densitats de materials, etc. Al no serpossible quantificar aquests paràmetres, tampoc no hi ha modelsde formació acceptats.

No obstant, un riu meàndric presenta el tipus de cabal amb elmínim consum energètic, i és la forma de corrent més estable quepot presentar un riu. A més, la creació de meandres en un riu, desdel punt de vista de l’ecologia fluvial, representa un incrementnotable de la diversitat estructural i biològica.

A causa dels processos d’erosió i sedimentació que experimentael llit del riu es formen ribes escarpades a la banda còncava delmeandre, mentre que la riba convexa acostuma a ser soma(deposició de materials de transport). Alhora també es formentrams amb aigües profundes i poc corrent d’aigua, les anomenadestolles, i així mateix zones elevades anomenades ràpids. Una altraestructura típica són el bancs de sorra, que s’han de considerarzones de deposició de sediments.


20

2.4 Balanç hídric dels sistemes fluvials i de la zonad’influència

El cicle hidrològic descriu la continuïtat de la transferència del’aigua des de la precipitació a les aigües superficials i subterrànies,el seu emmagatzematge i escolament, i el possible retorn al’atmosfera pels fenòmens de l’evaporació i la transpiració.

Els cursos d’aigua tenen un paper fonamental per a l’ecologia iel balanç hídric dels nostres paisatges, no només pel que fa a laseva estructuració i manteniment, sinó com a fonts d’aigua pota-ble i sistemes de protecció natural contra avingudes, gràcies al’emmagatzematge d’aigua al cos edàfic i la reducció del cabalper la seva estructura.

El balanç hídric d’una conca al·luvial i de la seva zona d’influènciaes determina a partir de quatre magnituds:

N : nivell de precipitació mitjà en mmA : nivell d’escolament mitjà en mmV : evaporació en mm∆S : emmagatzematge o alliberament d’aigua en mm

L’equació que relaciona aquestes variables és:

N = A + V ± ∆S

La recollida de dades és a llarg termini, o sigui, almenys durantun any sencer, i pren com a valors mensuals les mitjanes del mesrespectiu. El balanç hídric d’una conca fluvial determinada ensdonarà una visió global de la fluctuació del repartiment del nivellde precipitació sobre les magnituds d’escolament, d’evaporació id’emmagatzematge. El valor ∆S, si es considera al llarg dels anys,acostuma a ser equilibrat, és a dir, s’emmagatzema tanta aiguacom la que s’allibera. A les nostres contrades això no sempre éscert, i a vegades ens trobem amb períodes llargs de sequera queresulten en un balanç hídric negatiu, sobretot durant els mesosd’estiu.

Els punts claus que intervenen en el cicle hidrològic d’una concafluvial són:

• Intercepció, evaporació i evapotranspiració• Infiltració, humitat del sòl i aigües subterrànies• Escolament

La intercepció és aquella aigua de precipitació que no arriba aterra perquè és retinguda per la vegetació o per altres superfíciesnaturals o artificials.


21

Quan parlem d’evaporació només considerarem aquella queprové directament de les superfícies d’aigua. L’evapo-transpiració comprèn aquella aigua que passa a l’atmosferaper processos d’evaporació directa a partir del sòl i la transpi-rada per les plantes, sota la dependència de la disponibilitatefectiva d’aigua.

L’emmagatzematge o alliberament d’aigua ve determinat per lacapacitat d’infiltració, la humitat del sòl momentània i el nivell deles aigües subterrànies. La infiltració ve determinada per la porositatdel sòl, que permet que l’aigua hi penetri per gravetat o percapil·laritat. El grau màxim d’infiltració de l’aigua en un sòldeterminat es coneix com a capacitat d’infiltració. Si el nivell deprecipitació és superior a la capacitat d’infiltració del sòl, l’aiguaexcedent es desplaçarà pel pendent en forma d’aigua d’escolamento formarà tolls a les depressions del terreny. Per mantenir la

Formació de núvols

Evaporació

Precipitació

Escolament

Percolació

Infiltració

Mars i oceans

Transpiració

El cicle de l’aigua.


22

porositat del sòl resulta important la cobertura vegetal i la fullaraca,ja que aquesta evita l’oclusió del porus del sòl amb partícules finesi promou la presència d’organismes vius que fomenten la porositat(cucs de terra, insectes, etc.).

La humitat del sòl ve donada per la seva capacitat de retenciód’aigua i és fonamental per a la supervivència de les plantes, quedepenen de la quantitat d’aigua continguda al sòl per poder com-pensar les demandes de transpiració. Si el sòl s’asseca massa, laplanta es mustiarà.

Les aigües subterrànies es formen quan l’aigua d’infiltracióbaixa per gravetat fins a una àrea totalment saturada d’aigua,que s’anomena zona freàtica o de saturació, el nivell supe-rior de la qual es coneix com a capa freàtica. Aquesta zonafreàtica pot ser oberta o estar confinada per estrats de ro-ques poc permeables, i fa més difícil l’intercanvi amb lescapes de sòl superiors. El volum d’aigües superficials il’elevació de la capa freàtica fluctuen depenent de larecàrrega o descàrrega a que siguin sotmesos. Així, un riuque estigui directament en connexió amb el freàtic pot fertant les funcions d’àrea de recàrrega (el riu aporta aigües alfreàtic perquè la capa freàtica es troba per sota del llit delriu) o d’àrea de descàrrega (la capa freàtica està per damuntdel nivell de l’aigua al llit del riu.

2.5 Influència del traçat dels cursos d’aigua en elrègim hidràulic

En relació a tot el que hem dit anteriorment, podem constatarque el traçat i les característiques geomorfològiques i hidràuliquesdel riu afecten de forma substancial els fenòmens de les avingudes,en els quals es obvi que intervenen tots el afluents i subafluents.Al llarg del llit fluvial hi ha un esmorteïment de la crescuda el qualés proporcional a la capacitat d’emmagatzematge que presenti.Aquesta depèn de la disponibilitat d’espai per a l’emmagatzematgeen forma de retenció i crescuda del nivell de l’aigua dins del canali de la inundació de les zones de ribera i plana al·luvial. La reduccióde la velocitat del corrent d’aigua a través d’un disseny naturaldels cursos fluvials incrementa el temps de permanència per unitatd’espai, i té una influència decisiva en l’esmorteïment de lesavingudes dins una conca fluvial.

En els darrers anys s’ha pogut constatar a tota Europa que elsfenòmens d’avingudes i inundacions als cursos baixos de rius decerta importància tenen el seu origen en els afluents de menorimportància que es troben en la seva conca. Per això, la millorcontribució per reduir les revingudes i inundacions, amb els

Freàtic alimentat pel riu

Riu alimentat pel freàtic


23

importants greuges que les acompanyen, es minimitzar lesaportacions dels afluents de dimensions menors a través del’increment de la capacitat d’emmagatzematge i de retenció delsllits fluvials i les seves zones d’influència. Aquest, conjuntamentamb la recuperació de l’ecosistema natural, és un dels principalsobjectius de la restauració ecològica dels rius.

Tanmateix, per poder planificar la restauració ecològica d’un cursfluvial necessitem dades històriques que ens permetin preveure elrègim hidràulic d’un riu i dissenyar la restauració en funció d’aquest.Per això hi ha dos factors especialment útils a l’hora de dissenyarla restauració d’un riu o torrent:

• La duració dels diferents cabals del riu (normal, crescuda,sequera)

• La freqüència en què es donen aquests cabals al llarg de l’any.

Els dos factors normalment es determinen per càlculs estadístics,però ens aporten una informació vital per a l’èxit de la restauració.La variabilitat del cabal és fonamental per als processos biòtics iabiòtics que determinen l’estructura i dinàmica del curs fluvial. Elscabals alts no només fomenten els processos d’erosió i canvimorfològic dels rius, sinó que també són vitals per al mantenimentdels ecosistemes que està tocant al llit del riu, com són els boscosde ribera, els prats humits, zones d’aiguamoll, etc. Els cabals baixospermeten la migració de diferents espècies al llarg del curs fluvial,

Traçat natural d’un riu,amb els seus diferentselements estructurals.


24

de manera que hi hagi un intercanvi entre les poblacions. En ge-neral hi ha moltes espècies fluvials que per completar el seu ciclebiològic requereixen tota una sèrie de diferents hàbitats, i lluraccessibilitat ve determinada pel règim hidràulic del riu. L’adaptacióa aquest dinamisme ambiental permet que aquests organismessobrevisquin als períodes de sequera o avingudes, que destrueixeni tornen a crear elements característics dels hàbitats respectius.

2.6 Els rius són dinàmics: processos geomorfològics

El règim hidràulic descrit en l’apartat anterior és l’impulsor delsprocessos geomorfològics que determinen la forma del curs flu-vial. Els tres principals factors que hi juguen un paper determinantsón:

• L’erosió, és a dir, el despreniment de partícules de sòl.• El transport de sediments, és a dir, sigui, el transport del sòl

erosionat en el corrent d’aigua.• La deposició de sediments, és a dir, l’assentament de partícules

de sòl erosionades al fons del llit fluvial o en àrees d’inundacióque després tornen a assecar-se.

En el procés de l’erosió hem de diferenciar entre l’erosió directaocasionada en el llit del riu i l’anomenada erosió transversal, quepot donar-se com un procés continu o puntual, causat per l’home(conreus, construcció, etc.) o per fenòmens naturals. L’erosió noés un procés simple, sinó que ve determinat per molts factors comara la temperatura, la humitat del sòl, la cobertura vegetal, el tipusde vegetació i l’estat de desenvolupament que presenti, i lamanipulació humana del sòl a través de les activitats més diverses.

El llit fluvial, les planes al·luvials, les terrasses i altres elementsgeomorfològics d’un corredor fluvial s’esdevenen, en primer lloc,per processos d’erosió, transport i deposició de sedimentsdependents del corrent del riu.

Totes les partícules que es troben al llit del riu estan predestinadesa ser transportades en la direcció del pendent. Segons sigui elcabal momentani d’un riu, podrà arrossegar partícules més o menysgrans en el seu corrent, que es posen en moviment gràcies a lesforces de cisalla que s’originen per la interacció entre aigües queflueixen a més velocitat amb d’altres que ho fan a menys velocitat.Això fa que en els punts de contacte es formin turbulències enforma d’espiral, la força de les quals posa en moviment les partículessedimentàries. Segons sigui llur la grandària, es desplaçaran per lasuperfície del llit del riu o en suspensió. La capacitat de transportd’un riu sempre dependrà del cabal que tingui en un momentdeterminat.


25

En aquelles posicions en què el corrent del riu sigui menor esdonaran els processos de deposició, amb les consegüentsformacions geomorfològiques: bancs de sorra, bancs de graves,planes al·luvials, etc.

Resulta imprescindible que el llit fluvial sigui modificatperiòdicament per crescudes, amb el corresponent transport dematerials sòlids, ja que si no es queda curull el sistema intersticialdel llit per aportació de sediments fins, la qual cosa tambécomportarà la formació d’algues i macròfits, una impermea-bilització del llit del riu i la manca d’intercanvi d’aigua amb el freàtic,així com una producció vegetal excessiva a les zones d’aigüessomes. És per això que cal evitar l’embassament dels rius, ja queannul·la el transport de partícules i la seva dinàmica natural.

2.7 Aportació de materials i substàncies des de lazona d’influència

Podem parlar de dos tipus d’aportament: el puntual i el difús.Com a aportaments puntuals es consideren les descàrregues apartir de localitzacions concretes, com per exemple des de plantesdepuradores, amb un emplaçament fix i una descàrrega de matèriarelativament constant. Els aportaments difusos són totes aquellesmatèries superficials que procedeixen de la zona d’influència i quearriben al curs fluvial a través de les aigües d’infiltració osubterrànies, a partir dels conreus i les explotacions agrícoles iramaderes, i pel rentatge en superfície i l’erosió.

La matèria que arriba fins al llit del riu es pot diferenciar en:• Substàncies d’origen geològic• Nutrients• Substàncies tòxiques• Substàncies biològicament degradables• Substàncies biològicament no degradables

a

a’

b

b’

c c’

d

d’

e

e’ f

f’

g

g’

a a’

b b’

c c’

d d’

e e’

f f’

g g’

Diversitat estructural del llit fluvial.


26

Substàncies d’origen geològic

Segons els sòls i les roques que formen la conca fluvial, l’aiguapresentarà una composició química definida, de la qual dependràen gran part la fauna i la flora que hi serà present.

NutrientsCom a nutrients s’entenen bàsicament els compostos inorgànics

del fòsfor i el nitrogen, necessaris per al desenvolupament delsorganismes autòtrofs dels cursos d’aigua (algues, fitoplancton,perífiton i macròfits). Un increment dels nutrients per descàrregad’aigües residuals i infiltració d’adobs procedents de l’agriculturafa que la producció autòtrofa de les plantes augmenti i pugui re-sultar negativa per a l’ecosistema fluvial. A aquest fenomen sel’anomena eutròfia. En estat inalterat, un riu presentaconcentracions molt baixes tant de fòsfor com de nitrogen, deforma que la proliferació de les plantes està limitada per la mancad’un dels dos elements. Avui dia, ja sigui pel desguàs d’aigüesresiduals o per aportament atmosfèric (agricultura, trànsit i activitatindustrial), gairebé tots els cursos fluvials presenten concentracionsmolt més elevades de les naturals.

Substàncies tòxiquesLes substàncies tòxiques presents als cursos d’aigua (metalls,

metalls pesats, toxines orgàniques) procedeixen tant de l’atmosfera(substàncies aromàtiques policícliques, PCB, hidrocarburshalogenats, pesticides diversos) com del sòl (rentatge de compostosmetàlics tòxics, sobretot d’alumini, cadmi, plom), les plantesdepuradores, abocaments no controlats per part d’indústries, perso-nes privades, etc.

2.8 Característiques físiques i químiques dels cursosfluvials

L’objectiu principal de qualsevol restauració fluvial ha de serassegurar la qualitat de les aigües del corredor fluvial, referint-nostant a la millora qualitativa com al seu manteniment. Tot esforçper reestructurar parcial o totalment un riu tindrà poc efecte si elselements abiòtics no permeten el desenvolupament d’unecosistema saludable. Mentre hi continuem trobant concentracionsaltes de substàncies tòxiques, temperatures massa elevades, nivellsbaixos d’oxigen dissolt o paràmetres físics i químics inadequatsper al desenvolupament de determinats organismes, no seràpossible una restauració ecològica amb possibilitats d’èxit.

A continuació farem una breu relació dels paràmetres físics i

Un increment delsnutrients perdescàrrega d’aigüesresiduals i infiltraciód’adobs procedents del’agricultura fa que laproducció autòtrofa deles plantes augmenti ipugui resultar negati-va per a l’ecosistemafluvial.


27

químics claus per als cursos d’aigua i per a la seva restauració. Enprimer lloc ens centrarem en les característiques físiques i la sevainfluència sobre la qualitat de les aigües.

2.8.1 Paràmetres físics

SedimentsEls sediments són part integrant

dels cursos fluvials, però un excéspot tenir impactes negatius; perexemple, una presència massivade sediments fins poden danyarles ganyes dels peixos, recobrir lesseves postes d’ous ofegant-los itambé obturar els espaisintersticials del llit del curs d’aigua,amb la conseqüent afecció de lafauna intersticial i dels processosd’intercanvi d’aigües amb elfreàtic. Així mateix incrementen laterbolesa de l’aigua, que té com aefecte un increment de la tempe-ratura, i poden anar acompanyatsper substàncies tòxiques o nutrientsque es dissolen en l’aigua.

En corredors fluvials que presentin una càrrega excessiva desediments (sobretot de sediments fins), un dels objectius de larestauració haurà de ser la minimització dels focus d’erosió a laconca fluvial. Això es podrà aconseguir a través de tractamentsespecífics contra l’erosió en les zones d’influència del corredorfluvial o amb mesures de repoblament amb vegetació de les riberesper crear una barrera a l’aportació de sediments. En el curs fluvialpròpiament dit també hi ha tot un seguit de tècniques perestabilitzar talussos, revegetar riberes, etc., de manera que esredueixi l’aport de sediments per erosió directa del corrent d’aigua.

TemperaturaLa temperatura representa un dels paràmetres més importants en

relació a la restauració ecològica dels corredors fluvials. Com mésalta sigui la temperatura de l’aigua, més baixa serà la solubilitat del’oxigen dissolt, més actiu es torna el metabolisme de moltes espèciesvegetals i animals, la qual cosa pot conduir a superpoblació en el llitfluvial, amb els corresponents problemes associats d’anòxia, excésde matèria orgànica en descomposició, etc. Altres espècies noméstoleren un marge de temperatura molt limitat, per la qual cosa po-

Dipòsits de graves enun riu.


28

den desaparèixer amb facilitat si varia molt la temperatura.La temperatura d’un curs d’aigua pot variar a causa de la

temperatura de l’aigua dels afluents que arriben al nostre co-rredor, ja siguin superficials o subterranis, o gràcies a la insolaciódirecta sobre la superfície d’aigua. Si s’elimina la vegetacióripària o es disminueix la fondària dels rius, la temperaturasovint augmenta de forma substancial i hi ha una desaparicióde moltes formes de vida en el tram corresponent. Per això,un objectiu important de la restauració ecològica pot ser lamillora de les condicions tèrmiques del corredor fluvial.

2.8.2 Paràmetres químics

A tot arreu on trobem aigua, aquesta interactua amb el quel’envolta, ja sigui a l’atmosfera, al llit d’un riu, inclosa als sòls ocom a aigua subterrània. Amb tot i això, els elements químics mésimportants en els ecosistemes fluvials són l’oxigen, el carboni i elnutrients en forma de nitrogen, fòsfor i sofre, però no hem deperdre de vista les aportacions artificials a través de l’activitat hu-mana, com són les aigües residuals depurades o no, substànciestòxiques procedents de l’activitat industrial, adobs procedents del’agricultura, etc.

A més dels cations i anions com a oligoelements presents al’aigua, resulten importants els següents paràmetres:

• El pH.• La concentració d’oxigen dissolt com a factor biòtic i indicador

de la contaminació d’origen humà de les aigües.• Els compostos del fòsfor com a substàncies d’efecte

eutrofitzador.• Els compostos nitrogenats com a nutrients, substàncies

tòxiques i captadores d’oxigen dissolt.• El silici.• Els compostos orgànics de carboni solubles com a base

alimentària per als sapròfits.

El pHEl pH ens indica l’acidesa o alcalinitat, és a dir, la concentració

de l’ió hidrogen en un medi determinat, en el nostre cas, l’aigua.La neutralitat ve indicada per un valor de pH 7, mentre que esconsideraran àcids els valors per sota de 7 i bàsics els que estiguinper damunt de 7. Molts organismes presenten disfuncions en lesseves funcions biològiques en aigües massa àcides; un altre efectenegatiu de l’acidesa és l’increment de la solubilitat de moltessubstàncies tòxiques en aigua.

Si l’aigua és àcida, en la majoria dels casos hi ha una compensació


29

per part de substàncies tamponadores, com ara el carbonat càlcicdissolt o altres minerals presents, que reaccionen amb els ionsd’hidrogen i incrementen el pH. Només en aigües amb poc podertamponador poden haver-hi variacions importants de pH al llargdel dia, ja que les plantes aquàtiques i algues consumeixen àcidcarbònic durant la fotosíntesi , augmenten el pH mentre hi hagiclaror, desprenen CO2 durant la nit, i tornen a acidificar les aigües,la qual cosa pot portar a problemes d’anòxia parcial en punts d’altaconcentració de plantes.

Oxigen dissoltTé una importància cabdal en la distribució d’organismes al llarg

del corredor fluvial. La concentració d’oxigen dissolt depènsubstancialment de la temperatura de l’aigua, la pressió atmosfèricai la concentració de sals. El balanç d’oxigen dissolt ve determinatper a les aportacions d’oxigen atmosfèric i la producció d’O2 primaria través de la fotosíntesi, així com pel seu consum a través de larespiració i l’activitat dels organismes heteròtrofs.

En rius que no presenten contaminació ni modificacions peractivitats humanes, gràcies a les turbulències de l’aigua hi ha unfort intercanvi d’oxigen amb l’atmosfera, de manera que el balançés equilibrat. Només als cursos baixos pot haver-hi manca o excésd’oxigen puntual per la quietud de les aigües. Segons sigui laconcentració d’oxigen dissolt podem classificar quatre models decursos d’aigua:

• Cursos d’aigua amb una concentració d’oxigen dissoltequilibrada, és a dir, d’un 100% tant de nit com de dia.Acostumen a ser oligotrofs (baixa concentració de nutrients),de corrent fort i sense aportació d’aigües residuals orgàniques.

• Cursos d’aigua amb fortes variacions en la concentraciód’oxigen dissolt. De dia presenten notables sobresaturacions ide nit, mancances. En aquest cas es tracta de cursos rics ennutrients i molta producció primària d’oxigen per l’activitatfotosintètica de les plantes. Poca contaminació ambsubstàncies orgàniques.

• Cursos d’aigua amb variacions en la concentració d’oxigendissolt, sense sobresaturacions de dia com en el cas anterior,però amb grans dèficits de nit. En aquest cas parlarem decursos rics en nutrients i amb contaminació orgànica, la qualno és excessiva, de manera que la fotosíntesi encara juga unpaper en el balanç d’oxigen dissolt.

• Cursos d’aigua amb un dèficit d’oxigen dissolt molt elevat alllarg del dia i la nit. Es tracta de cursos amb molta contaminacióorgànica en els quals la fotosíntesi ja no té cap influència sobreel balanç d’oxigen.


30

Una reducció de la concentració d’oxigen dissolt en aigua impli-ca en primer lloc situacions d’estrès per als organismes, que sipersisteixen comportaran la desaparició de determinades formesde vida. En general, es considera que la concentració d’O2 letal ésde 3-4 mg O2/l. Alguns organismes aquàtics presenten adaptacionsespecials per superar períodes d’anòxia total en forma demetabolismes anaerobis del glicogen.

FòsforCom a nutrient vegetal, el fòsfor té gran importància en els

processos productius de matèria orgànica als cursos fluvials. Eltrobem en les formes químiques més diverses, directamentaprofitable per les plantes com a ortofosfat o polifosfats de baixpes molecular, compostos fosfatats orgànics, etc. Els fosfats arri-ben a les aigües a través de la precipitació, l’erosió i l’aportació através de les aigües subterrànies i de lixiviació. També hi ha unaportament a través de la matèria orgànica en descomposició, toti que és negligible. Acostumen a presentar concentracions naturalsbaixes i és poc comú trobar processos d’eutrofització per fòsforen torrents i rius sense aportació d’aigües residuals.

L’absorció del fòsfor es realitza a tota la superfície de la plantaen el cas de les algues; tanmateix, en totes les altres formes vegetals,l’absorció és a través del sistema radical.

L’eutrofització de les aigües per fòsfor s’ha donat en molts delsnostres rius pels detergents a base de fosfats i per la manca dedepuració de les aigües residuals. Això ha conduït a la proliferaciómassiva d’algues i els subsegüents problemes d’anòxia i mortalitatd’organismes vius.

NitrogenEl nitrogen es troba en les formes més diverses dins l’aigua dels

cursos fluvials, i pot passar d’una forma a una altra a través dereaccions redox, en part catalitzades per bacteris. Les formes enquè podem trobar el nitrogen són el nitrogen molecular (N2) i coma compostos anorgànics del nitrogen, en aquest cas nitrits (NO2),nitrats (NO3) i amoni (NH4). Nitrats i amoni són els compostosnitrogenats més corrents als rius i torrents.

El nitrogen molecular N2 només pot ser aprofitat pels fixadors

del nitrogen, com per exemple les algues blaves o diferents for-mes de bacteris, però aquesta forma d’aprofitament només prenimportància quan hi ha mancança de nitrogen en les aigües, cosaque pot passar en embassaments, braços morts del riu, aigüesestancades.

L’amoni és la forma del nitrogen que adopten directament lesplantes en llur metabolisme per formar aminoàcids i proteïnes.

L’eutrofització de lesaigües per fòsfor s’hadonat en molts delsnostres rius pelsdetergents a base defosfats i per la mancade depuració de lesaigües residuals.


31

L’amoni es forma com a producte final del metabolisme del nitrogeni també és un subproducte de la mineralització de la biomassamorta. La major part de l’amoni, però, que trobem als rius provéde l’home a través de les aigües residuals depurades o sense de-purar. Aquest amoni és aprofitat per una banda per les plantes enel seu metabolisme del nitrogen, però també és oxidat a nitrat perla nitrificació bacteriana, la qual cosa implica un elevat consumd’oxigen.

Un dels punts determinants per a la qualitat de les aigües resul-ta ser l’equilibri dinàmic entre amoni i amoníac, que depèn moltdel valor de pH de l’aigua. Quan aquest és superior a pH > 8,5, laproporció d’amoníac augmenta de forma crítica. L’NH3 és unasubstància altament tòxica per als organismes vius que comportala destrucció cel·lular i deteriora els epitelis respiratoris. Un delsfenòmens típics a causa d’aquest augment de NH3 és la mortalitatde peixos. Un altre compost altament tòxic per a la fauna piscícolaés el nitrit, que només es dóna en altes concentracions en algunsaportaments humans d’aigües residuals.

SiliciEl silici dissolt en forma d’àcid silícic és un nutrient essencial per

a alguns organismes i arriba a limitar la producció de matèriaorgànica. Les més necessitades d’aquest compost són lesdiatomees, però també hi ha plantes com el canyís (Phragmitescommunis), les cues de cavall (Equisetum sp.) i les llenties d’aigua(Lemna sp.) que en són dependents. El silici dels cursos fluvialsacostuma a ser d’origen geològic, tot i que la substitució delsfosfats per zeolites en els detergents també ha contribuït a unamajor presència de silici d’origen humà.

Compostos orgànics de carboni solubles (matèria orgànicadissolta)

Hem de diferenciar entre la matèria orgànica dissolta produïdaal mateix corredor fluvial, anomenada autòctona, i aquella queprové d’altres fonts, principalment per la descàrrega d’aigüesresiduals municipals, anomenada al·lòctona. La contaminació permatèria orgànica continguda a les aigües residuals ha donat llocal procés de saprobització dels cursos fluvials, en contraposició al’eutrofització, que és deguda a l’excés de nutrients anorgànics.

Els compostos de carboni autòctons són productes resultantsdel metabolisme dels organismes del corredor fluvial, així com dela degradació de matèria orgànica sòlida. La relació entre matèriaorgànica dissolta i sòlida acostuma a ser de 10:1.

La matèria orgànica és formada bàsicament per fullaraca, pol·len,insectes, llavors i fusta morta. La fullaraca és important per mantenir

Un dels fenòmenstípics a causa d’aquestaugment de NH3 és lamortalitat de peixos.


32

la fauna que la degrada i també pels filtradors, que posteriormentaprofiten els subproductes que deixen els descomponedors. En elcas de la fusta morta, a més de donar hàbitat a moltes espècies defongs en la fase primària de degradació i d’invertebrats en lasecundària, aquesta juga un paper molt important enl’estructuració del llit fluvial i la retenció natural de materials. Laretenció és necessària per permetre la colonització dels materialsretinguts pels organismes degradadors de matèria orgànica sòlida(fulles, branques, etc.).

En resum, a partir de tot el que s’ha dit en el capítol anteriorpodem derivar dos punts claus per a la realització de tasques derestauració d’ecosistemes fluvials:

1. La restauració de les condicions físiques d’un riu o torrent noserà suficient per restablir la integritat biològica del sistemanatural si la qualitat de les aigües presenta deficiències al llargde l’ecosistema.

2. Les tasques de restauració desenvolupades a la conca fluvialafectaran de forma molt diversa la qualitat de les aigües, tantpel que fa a l’aportament com a l’impacte de les substànciesd’efecte negatiu.

La següent taula ens indica els efectes potencials de diversesactivitats de restauració de cursos d’aigua i de gestió de les conquesal·luvials sobre la qualitat de les aigües.

2.9 Comunitatsbiològiques dels cursosfluvials

La restauració exitosa d’un co-rredor fluvial només serà possiblesi es té un coneixement global deles interrelacions entre elsprocessos físics, químics i biològicsque hi tenen lloc al llarg del temps.Aquest apartat se centra enl’estructura i funcions biològiquesdel corredors fluvials en relació als

processos geomorfològics, hidrològics i de qualitat de les aigües.Les comunitats biològiques d’un sistema fluvial són determinadestant pels ecosistemes terrestres com aquàtics.

Però abans d’entrar en el detall de les comunitats biològiquesrepresentades als corredors fluvials, voldríem comentar alguns delsconceptes elementals que s’hi relacionen.

ynerreT llavedsupiT

aynatnuM adapracse,adacnatllaV

snalpitlA laivul·laoN

analP analp,atrebollaV

aynatnumajtiM laivul·lA

larotiL


33

Cadenes tròfiquesQualsevol sistema, ja sigui mecànic o natural, necessita energia

per funcionar i materials per a la seva estructura, manteniment icreixement. En quasi tots els sistemes naturals, la llum solar és lafont d’energia inicial i la matèria inorgànica és la font material.Bàsicament, les plantes verdes utilitzen la llum del sol per produircomponents de carboni orgànic a partir del diòxid de carboniinorgànic i l’aigua. Les sals minerals en el sòl de l’aiguas’absorbeixen a través de les arrels (algunes plantes submergidestambé ho fan a través de les fulles i les tiges). Les plantes utilitzenels productes de la fotosíntesi i les sals minerals per al seus processosbioquímics, bàsicament el creixement i la reproducció.

Així, les plantes verdes funcionen com a productores dins la ca-dena tròfica, mentre que tots els animals (i algunes plantes) fun-cionen com a consumidors. Entre els consumidors hi ha el grupespecialitzat dels descomponedors, principalment microorganismesindependents al sòl i a l’aigua (tot i que alguns viuen als estómacs ials intestins d’animals més grans i converteixen els aliments en matèriadigerible). Els tres esglaons de la cadena -productors, consumidors idescomponedors- són essencials per al funcionament del sistema.

La productivitat de les cadenes tròfiques varia segons el lloc;això és de gran importància, ja que determina majoritàriament eltipus i la quantitat de fauna que pot existir en un lloc determinat.La disponibilitat bruta de llum solar depèn de la latitud i el clima,però la disponibilitat neta i la temperatura ambient varienconsiderablement segons el microclima del lloc. Així, un pendentorientat cap al nord pot ser menys productiu que un d’orientatvers el sud. Un riu que corri per paratges molt ombrívols entreribes poblades d’arbres madurs pot ser menys productiu que unque flueixi a cel obert. De la mateixa manera, el potencial deproducció i el ritme de creixement pot ser menor per a unorganisme que viu a l’ombra darrera d’una pedra que per a unaltre que viu en una superfície assolellada.

La disponibilitat de material inorgànic dependrà en primerainstància de les roques subjacents; així, els rius que neixen en pedracalcària solen ser més productius que els que neixen en conquesàcides. Localment, la qualitat del sòl també és important. A més,els nutrients i el material orgànic poden ser traslladats d’un lloc al’altre i, en aquest sentit, els rius són uns mecanismes molt potents.La disponibilitat de llum solar i nutrients també varia segons lesestacions, i influeixen en els períodes de creixement, en l’èpocade reproducció i -en molts ocells i alguns peixos, insectes i mamífers-és un dels motius que obliga a migrar. La quantitat i la diversitatde plantes i animals presents en un lloc varia anualment segons lacapacitat productiva d’aquest emplaçament.

En quasi tots elssistemes naturals, lallum solar és la fontd’energia inicial i lamatèria inorgànica ésla font material.


34

Observant la cadena tròfica d’un riu, les plantes, els arbresriberencs i tota la resta -per bé que els ocells, els peixos i algunsinvertebrats especialitzats es mengen les llavors i les fulles de lesplantes més grans- es pot comprovar que la major part acaba sentutilitzada pels descomponedors. Aquests, per tant, constitueixenun grup abundant i variat d´animals: pràcticament tots sóninvertebrats -truges, gambes, larves de mosca, cucs d’arbre i ros-ca- i reben directament la major quota de matèria i energia de lesplantes fluvials. Aquests descomponedors també són la principalforma de vida en els rius que flueixen sobre roca pobre en nutrientsi amb plantes poc arrelades, ja que poden utilitzar l’energia quecontenen les fulles i altres materials orgànics que cauen en aquestsrius. Solen ser la principal font d’alimentació per a altres invertebratsmés grans i per a peixos, ocells i alguns mamífers. En el cim de lacadena tròfica, hi trobem els depredadors més grans -com ara lallúdriga, l’agró o el bernat pescaire- que depenen completamentde la varietat de peixos petits, ocells i mamífers que estan per sotad’ells en el sistema.

Tot animal utilitza energia en la seva respiració i al metabolismegeneral, per tant, el procés de consumició no és totalment eficienta l’hora de transferir l’energia i només una part es converteix enpes corporal. Aquest pot ser d’un 30% a un 60% en el cas de lapuça d’aigua Daphnia, però tant sols d’un 7% a un 10% en elspeixos adults. Així, en cada nivell de consumpció (nivell tròfic), elnombre d’exemplars que es poden mantenir es menor. A lapràctica, això significa que els predadors més alts necessiten moltapresa, però també necessiten consumir encara més volum dematerials vegetals. Atès que qualsevol animal depèn directamento indirectament de les plantes, com més abundant i productiva ésla vida vegetal d’un riu, més diversitat animal hi podrà viure.

Comunitats, ecosistemes i hàbitats

Considerant que tots els organismes han de ser especialistesadaptats a un conjunt particular de condicions, s’entén que unmedi físic determinat acollirà un grup particular d’organismesinterdependents i interactius, cadascun dels quals manté relacionsconstants amb els altres, i que en una situació física diferent, estrobarà un grup d’organismes diferents. Aquests grups es coneixensota la denominació de comunitats i el medi físic on es troben ésel seu hàbitat. El paper i el lloc que ocupa cada membre de lacomunitat dins l’hàbitat és la seva posició. Per exemple, un rierolde terra alta és un hàbitat caracteritzat pels cabals turbulents, unllit inestable, un alt contingut d’oxigen dissolt, generalment nivellsbaixos de nutrients, tendència a les riuades, etc. Alguns d’aquests

Com més abundant iproductiva és la vidavegetal d’un riu, mésdiversitat animal hipodrà viure.


35

factors, especialment els problemes amb l’arrelament,impossibiliten el creixement de les plantes aquàtiques. No obstantaixò, hi ha nombrosos invertebrats que s’alimenten d’algues imatèria orgànica que transporta el corrent. El canal conté alimentper als peixos i els ocells com ara la cuereta torrentera i la merlad’aigua. Aquestes dues espècies eviten la competència directanodrint-se en diferents emplaçaments, la cuereta caça insectes alvol des de la superfície de les pedres i des de la vegetació de damuntl’aigua, mentre que la merla d’aigua s’alimenta capbussant-se enles aigües ràpides.

Les plantes i els animals també modifiquen el seu medi físic demoltes maneres. Així, l’abundor de plantes que creixen al canaldel riu tant pot alentir el corrent com incrementar la sedimentaciói, per tant, crear canvis significatius en el curs i en la conducta delriu. El procés d’interacció pot ser més o menys complex.

Tot i que les principals forces d’interacció actuen dins la comunitati el seu hàbitat, també hi ha influències que passen d’un tipusd’hàbitat o comunitat a un altre. Per exemple, en els rius, elsnutrients tendeixen a traslladar-se dels hàbitats de terra alta alshàbitats de terra baixa, mentre que les espècies d’aus que hivernena les terres baixes poden reproduir-se en les terres altes. Un grupd’hàbitats interconnectats forma un ecosistema.

El principal ecosistema per estudiar l’ecologia dels rius és la conca.Les conques es troben físicament separades les unes de les altres ial seu interior, els hàbitats i les comunitats poden considerar-seaïllats. D’aquesta manera, el canal fluvial pot contenir diferentshàbitats entre la font de naixement i els aiguamolls de l’estuari. Lamajoria reben els efectes del que passa riu amunt, alguns del quepassa riu avall i d’altres també per les activitats en les terresadjacents. La varietat i l’abundor de diferents plantes i animals alcanal i a altres zones de l’ecosistema fluvial ho reflecteixen. El riuno es troba completament aïllat ni del que s’esdevé a les rodaliesde la conca, sistemes climàtics inclosos, ni de la intervenció huma-na com ara el transvasament d’aigües dins del mateix riu.

Quan s’estudien les interaccions dins la comunitat o hàbitat il’ecosistema, convé separar els factors físics, químics i biòtics. Elsfactors biòtics neixen de les interaccions dels organismes vius -tant plantes com animals- dintre d’una comunitat. Inclouen lacompetència per la llum, els nutrients o l’aliment i per l’espai, elterritori o la parella; els efectes de les pastures o del trepig; lapredació i, naturalment, les interferències humanes. Els factorsquímics inclouen l’estat dels nutrients minerals, les característiquesdel sòl, l’acidesa o salinitat de l’aigua, la disponibilitat d’oxigen i lapresència d’elements contaminants. Els factors físics inclouen elsubstrat, la profunditat de les aigües i la càrrega de sediments, els

El riu no es trobacompletament aïllat nidel que s’esdevé a lesrodalies de la conca,sistemes climàticsinclosos, ni de laintervenció humanacom ara eltransvasamentd’aigües dins delmateix riu.


36

nivells de llum i temperatura, i també les seves fluctuacions diàriesi estacionals. Teòricament cadascun afecta l’altre, però a la pràctica,els factors físics de les característiques del cabal i del substrat sóndecisius per al sistema i determinen el caràcter de tota la comunitatde la fauna. A la vegada, aquests dos factors depenen del clima,la geologia, el talús, la descàrrega i la morfologia del canal.

Dins el riu, els organismes han evolucionat per tal de sobreviureals rigors dels cabals alts o irregulars, les turbulències, els substratsdurs o tous, els emplaçaments temporals alterats per la properacrescuda, etc. En ocupar un emplaçament el modifiqueninevitablement, en particular quan les plantes tenen un efectedirecte sobre el seu medi físic, estabilitzen els sediments i redueixenel ritme del cabal en una extensió major o menor segons la midai la forma. Altres plantes poden créixer a redós de plantes mésgrans, i els invertebrats i els peixos es protegeixen del corrent en-tre les tiges i les fulles de les plantes. La presència de plantesaquàtiques és el major determinant de l’estructura física de l’hàbitatper a molts invertebrats, peixos i ocells d’aigua. En general, les plan-tes tendeixen a reduir els extrems que existeixen en un medi pelat.

En considerar les diverses interaccions dels ritmes del cabal, tipusde substrat, morfologia del canal i comunitat vegetal, la visióecològica de l’activitat del riu s’acosta molt a la visió hidrològica.A més, els ecòlegs consideren que les interaccions entre les plan-tes del riu modifiquen l’extensió i la natura de l’espai disponible,la llum i els nutrients.

Successió, diversitat i estabilitat

Una comunitat de plantes o d’animals no és per naturalesa niimmutable ni inalterable. Quan s’inicien els processos de producciói descomposició, la matèria orgànica tendeix a acumular-se i, enconseqüència, es produeixen canvis físics i químics en el medi. Ala vegada, la mateixa comunitat canvia: arriben noves espècies id’altres moren. Tot això requereix temps i, per tant, l’edat de lacomunitat fins a la darrera alteració és vital per a la seva estructu-ra i composició.

Aquests canvis al llarg del temps es produeixen, amb més omenys variants, en totes les comunitats terrestres; són aparentmenti en gran part autoreguladors i més o menys previsibles. Aquestasèrie de canvis s’anomena successió ecològica. Segueix el seu cursi la comunitat assoleix l’estat de maduresa quan algun factor extern,com ara el clima, la limita.

En la seva forma més senzilla, una successió comença en unhàbitat pelat on no hi viu cap criatura, per exemple, un canalexcavat recentment en sòl infèrtil. La producció orgànica és nul·lai,

La presència de plantesaquàtiques és el majordeterminant del’estructura física del’hàbitat per a moltsinvertebrats, peixos iocells d’aigua.


37

per tant, no hi ha ni consumidors ni descomponedors. Lescondicions físiques són hostils i incòmodes per al creixement deles plantes, per exemple, sota el nivell de l’aigua no hi cap refugi iel substrat pot ser inestable i pobre en nutrients, mentre que forade l’aigua no hi ha cobertura que protegeixi de la temperatura ohumitat.

Claus de la vida aquàtica

1. Les plantes són els productors de què depenen tots els animals. Com més abundanti productiva sigui la vida vegetal d´un riu, més animals podran viure-hi.

2. Totes les criatures vives són especialistes, adaptades per explotar un medi específic.3. Les plantes i els animals no poden alterar les seves adaptacions especials si no és a

molt llarg termini. Així, si desapareixen les condicions a què estaven adaptats (percauses naturals o com a resultat de la intervenció humana), també desapareixerandel lloc o l’àrea en qüestió.

4. L’hàbitat és un conjunt de determinades condicions per a una espècie. Algunes espèciespoden compartir un mateix hàbitat, utilitzant-lo cadascuna de manera diferent iinteractuant juntament amb les altres. El conjunt de les espècies que conviuen en unhàbitat és la comunitat.

5. L’eliminació d’un dels membres d’una comunitat afecta tots els altres. En general,com menys espècies hi ha en una comunitat, més inestable és. Les comunitats ines-tables canvien; els seus membres alteren gradualment l’hàbitat i donen novesoportunitats a més i diverses espècies. La comunitat esdevé més diversa, acollint mésespècies, i més estable, canviant més lentament. Així, el ritme en què noves espèciesingressen en la comunitat és més lent.

6. Les comunitats que contenen diferents espècies són relativament velles. Elsconservacionistes les valoren perquè inclouen espècies poc comunes i perquè sónimportants per a la investigació.

7. Com més gran és un lloc, menys probable és que s’hi extingeixi cap espècie; ésmenys probable que les condicions adverses afectin tota la zona.

8. Els principals depredadors necessiten establir el seu hàbitat en àrees grans. Si lespoblacions de depredadors són estables, segurament el seu habitat i la composicióde la seva comunitat animal també tindran bona salut.

9. Així, les zones grans amb comunitats animals madures i ben desenvolupades, queinclouen tant espècies comunes com rares, són altament valorades per a la conservacióde la natura.

10. Les espècies úniques dels rius tenen estratègies de supervivència que les capacitenper suportar canvis naturals sobtats, com ara les crescudes i els cabals baixos. Pertant, generalment són resistents als canvis. No obstant això, la repetida destrucció deles condicions específiques, d’acord amb els freqüents cicles de manteniment, enprovocarà l’extinció. Per altra banda, la seva capacitat per recolonitzar-se, quan tenenl’oportunitat de fer-ho, és alta.


38

No obstant això, els organismes hi arriben ràpidament des dediverses fonts. Els que són forts i capaços de sobreviure encondicions rigoroses són els únics que s’hi podran establir ireproduir, i tindran l’avantatge de no haver de competir per lallum, l’espai o els recursos. Normalment, els primers colonitzadorssón petites plantes amb poca producció. Malgrat tot, comencen acanviar de lloc només pel simple fet de créixer. Com a resultat,altres espècies menys resistents que les pioneres poden sobreviure,potser a redós de les pioneres o alimentant-se d’elles o de lesseves restes. La producció creix i les plantes ocupen més espai. Lamatèria orgànica comença a acumular-se i crea canvis físics i químicsal sòl.

Al cap d’un temps, expulsen les pioneres altament especialitzadesi una sèrie de plantes diferents dominen la comunitat. A causa dela competència creixent per la llum (una comoditat fixa) en unmedi tan ric, les plantes són cada vegada més altes fins que –si lasuccessió pot arribar tan lluny– els que dominen són els arbres. Elvolum d’organismes vius (la biomassa) creix en consonància.

Paral·lelament al creixement de la biomassa, el nombre d’espèciestant vegetals com animals augmenta. Durant les fases primeres iintermèdies de la successió, la majoria són plantes: les producto-res; durant les fases finals o més estables, el nombre d’espèciesanimals és més alt i la major part són descomponedores. El nivellde producció arriba al punt màxim en la meitat de la successió i ésmenor en l’estat estable.

2.9.1 Ecosistemes terrestres

Els ecosistemes terrestres estan íntimament lligats al sòl, quedepenent de la humitat, composició i temperatura, i delsorganismes associats, presentarà una capacitat determinada deemmagatzemar nutrients i alliberar-los pel cicle de la vida. Els fac-tor abans esmentats també determinen les propietats de filtració,tamponament, degradació, immobilització i destoxicació de lamatèria orgànica i inorgànica incorporada al sòl.

2.9.1.1 Les comunitats vegetals terrestres del riu

La integritat ecològica dels ecosistemes fluvials té una relaciódirecta amb les comunitats vegetals que els formen i acompanyen,ja que són fonts d’energia i hàbitat per als diferents organismesdel corredor fluvial i regulen la irradiació solar tant als ecosistemesterrestres com als aquàtics. El cicle anual de la vegetació, amb elsseus períodes de creixement i repòs, condueix a l’aportació dematèria orgànica a través de fullaraca, branques mortes, degradació


39

d’arrels, etc., i proporcionen les fonts de carboni, nitrogen, fòsfori altres nutrients necessaris per a altres organismes, ja siguin te-rrestres, edàfics o aquàtics.

El tipus de vegetació i la seva distribució ve determinat pel cli-ma, la disponibilitat d’aigua, les propietats físiques i químiquesdel sòl i la topografia. Alhora, les característiques de les comunitatsvegetals tenen una influència directa sobre la diversitat i tipus decomunitats faunístiques. Com més variada i extensa sigui lavegetació, major serà la diversitat de la fauna que l’acompanya.

Els efectes de la vegetació terrestre sobre el curs fluvial són di-versos, però cal destacar-ne la fixació de sediments i la reducciódels processos d’erosió, la variació del processos d’erosió isedimentació per caiguda de fusta morta al riu, la formació detolles per acumulació de matèria orgànica morta, cosa que alhoradóna lloc a microhàbitats importants per a la fauna aquàtica.Tanmateix, la presència o absència de vegetació és iguald’important en les seves conseqüències ecològiques i de dinàmicadel curs fluvial, ja que la total absència de comunitats vegetals ales riberes fa que augmenti la temperatura de l’aigua (sobretot enrius de poca amplada i a les riberes), l’erosió de materials superficialssigui superior, disminueixi la capacitat de retenció d’aigua delssòls amb el consegüent canvi en el balanç hídric de la conca flu-vial, etc. Ara bé, els efectes més evidents que provoquen lesmodificacions en la cobertura vegetal terrestre dels corredorsfluvials són els que afecten la fauna aquàtica i terrestre. Hi hamoltes espècies molt sensibles als canvis més petits en l’ecosistema,de manera que poden disminuir en nombre o desaparèixer segonsla gravetat de l’alteració, afavorint en molts casos altres espèciesmés adaptables.

A més, el corredor fluvial, amb la seva vegetació associada, for-ma un corredor natural entre el naixement del riu i la seva desem-bocadura, el qual és essencial per a la dispersió, migració idesplaçament de la fauna.

Les comunitats vegetals vénen determinades per la sevacomplexitat estructural, tant a nivell de distribució vertical comhoritzontal. La vegetació pot estar composada per un estrat arbori,un estrat arbustiu i subarbustiu i finalment l’estrat herbaci. Dinsl’estructura també s’hi inclou la matèria vegetal morta en formade troncs caiguts, branques mortes, fullaraca i soques. Com majorsigui el número d’espècies i la diversitat d’edat en l’estructura ve-getal, més espècies de fauna albergarà. Els factors determinantsper a la diversitat específica dels boscos de ribera d’un corredorfluvial seran l’extensió de les comunitats vegetals autòctones, lagrandària de les diferents espècies arbòries i el nombre d’espèciesper estrat (herbaci, arbustiu, arbori) presents. Com més gran sigui

Els efectes de lavegetació terrestresobre el curs fluvialsón diversos, però caldestacar-ne la fixacióde sediments i lareducció delsprocessos d’erosió.


40

cada una d’aquestes característiques, més nínxols ecològics iquantitat de nutrients diferents hi trobarem, la qual cosaaugmentarà la diversitat d’espècies i la biomassa en general. Larestauració ecològica haurà de tenir en compte aquests factors iutilitzar-los per assolir l’estat més natural possible del curs fluvial.

Les comunitats vegetals d’un corredor fluvial són dinàmiques icanvien al llarg del temps. L’evolució moltes vegades ve més de-terminada per la dinàmica pròpia del curs fluvial. Així, fenòmenscom és ara l’erosió, les avingudes o el canvi de llit fluvial propicienque les comunitats vegetals s’hagin d’adaptar a les novescondicions de vida. La successió d’espècies, des de les pioneresfins a les més madures, haurà de ser una estratègia en la restauraciódels corredors fluvials.

2.9.1.2 La fauna terrestre associada als corredorsfluvials

Els cursos fluvials són els hàbitats més utilitzats per la faunasilvestre i alhora subministren aigua potable a gran nombred’espècies de mamífers i ocells, jugant un paper clau en el

E

A

F

D

C

JK

H

AF

I

A

G

E

A. Protecció física de laribera

B. Regulació de lesavingudes perdissipació de l’energiadel corrent

C. Efecte de paravent

D. Ombratge de l’aigua

E. Barrera a l’erosióagrícola, eliminació denitrats i fixació defosfats

F. Intercanvi amb elfreàtic

G. Producció de matèriaorgànica

H. Intercanvis entrel’ecosistema terrestre iaquàtic

I. Efecte de corredor

J. Estructura lineal queguia la fauna terrestrei aèria en lesmigracions

K. Refugi

Funcions de lescomunitats vegetals alcorredor fluvial.


41

manteniment de la diversitat faunística dels vertebrats. Lacomposició de la fauna que podem trobar en els corredors fluvialsdepèn sobretot de la presència d’aliment, aigua, cobertura vege-tal i de la disposició espacial. Podem associar vuit propietatsessencials que caracteritzen els cursos fluvials:

• Presència de fonts d’aigua permanents.• Elevada productivitat primària i de biomassa.• Gran diversitat espacial i temporal en els tipus de cober tura i disponibilitat de nutrients.• Presència de microclimes específics.• Diversitat d’hàbitats horitzontals i verticals.• Caràcter lineal màxim com a eixos vertebradors.• Rutes efectives de migració estacional.• Alta connectivitat entre àrees amb vegetació.

Per tot això, els corredors fluvials representen hàbitats ideals pera moltes espècies animals. Una mateixa espècie pot aprofitar elcaràcter lineal del riu per desenvolupar les seves funcionsbiològiques en hàbitats diferents, i explotar els recursos que liofereixen tots ells en espais temporals diversos. Tot i que és desitjablela continuïtat dels ecosistemes al llarg del corredor fluvial, la restauracióecològica haurà de procurar, com a mínim, crear àrees de vegetacióripària extenses i amb separacions mínimes entre elles.

Rèptils i amfibisSón pobladors dels marges dels cursos fluvials i també dels boscos

de ribera; els amfibis (salamandres, tritons, granotes i gripaus) sóndependents del medi aquós per a la reproducció i l’hibernació. Enel cas dels tritons, els adults en part viuen constantment a l’aigua.Molts rèptils tenen el seu hàbitat en les immediacions dels cursosfluvials i alguns són de caràcter molt aquàtic, com per exemple latortuga d’aigua europea (Emys orbicularis), la tortuga d’aiguaibèrica (Mauremys caspica), la colobra de collar (Natrix natrix) i lacolobra d’aigua (Natrix maura).

OcellsEl ocells són els pobladors més fàcilment observables dels corre-

dor fluvials. Hi ha un gran nombre d’espècies lligades al mediaquàtic, perquè hi troben directament l’aliment, com ara els ànecs(Anas spp.), la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinulachloropus), el blauet (Alcedo attis), el corb marí gros (Phalacrocoraxcarbo), el bernat pescaire (Ardea cinerea), la merla d’aigua (Cincluscinclus), etc. D’altres perquè depreden sobre insectes lligats a lavegetació o l’aigua i tot un seguit d’espècies granívores aprofitenles llavors dels diferents estrats de vegetació.

A més, el corredorfluvial, amb la sevavegetació associada,forma un corredornatural entre elnaixement del riu i laseva desembocadura,el qual és essencial pera la dispersió, migraciói desplaçament de lafauna.


42

Les estructures geològiques i vegetals són essencials per a lareproducció de molts ocells; en les parets escarpades dels meandress’hi poden trobar colònies d’abellerols (Merops apiaster), nius depuput (Upupa epops) i de blauet (Alcedo attis), colònies d’orenetade ribera (Riparia riparia). Els arbres són utilitzats com a dormidorsi colònies de cria per les ardèides i els corbs marins, i als bancs decòdols sovint hi trobem nidificants com ara la xivitona (Actitishypoleucos) o el corriol petit (Charadrius dubius). Moltes altresespècies estan lligades a zones d’aiguamoll, prats humits o boscosde ribera, com ara la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus),moltes espècies de limícoles, insectívors i també algunes rapinyaires.

MamífersGràcies a la cobertura vegetal i a la presència d’aliment i d’aigua

en abundància també podem trobar forces espècies de mamíferslligades a l’aigua. Els més característics són, la llúdriga (Lutra lutra), larata d’aigua (Arvicola sapidus), la musaranya d’aigua (Neomys fodiens)i l’almesquera (Galemys pyrenaicus). Altres mamífers que sovinttrobem als corredors fluvials són les ratapinyades i els petitsrosegadors. Molts altres mamífers grans utilitzen els rius i torrents com afont d’aigua, però no estan directament lligats a aquest ecosistema.

2.9.2 Ecosistemes aquàtics

L’abundància d’espècies a l’interior dels cursos fluvials depèn dela diversitat d’hàbitats presents, que serà màxima en els sistemesfluvials inalterats i estables. Per això, gran part dels projectes derestauració ecològica cerquen l’estabilització i regeneració de lescondicions naturals en el corredor fluvial. Dins el llit fluvialdiferenciarem la vegetació i la fauna aquàtica, tenint en compteles seves interrelacions tròfiques.

2.9.2.1 La vegetació aquàtica

Té diverses funcions de vital importància dins dels diferentshàbitats que trobem al llarg del llit fluvial:

• La producció d’oxigen (oxigenació biògena) i la creació d’uncicle diari de la concentració d’oxigen.

• La regulació del valor del pH.• Eliminació biògena de calç a través de l’eliminació de carbonat

d’hidrogen.• Disminució de les concentracions de N i P dissolt a través de la

síntesi de biomassa.• Formació de substrats per al poblament a través de

microorganismes (fulles i tiges dels macròfits).


43

• Creació de microhàbitats per a determinats organismes gràciesals macròfits.

• Disponibilitat de nutrients per als organismes consumidorsgràcies al creixement dels macròfits.

• Retenció de matèries en suspensió gràcies als macròfits,millorant la qualitat de les aigües.

La microflora dels rius és formada per l’anomenat perífiton opel·lícula biològica que recobreix substrats sòlids, algues, plantessuperiors (macròfits) i el plàncton.

Tipus i espècies de macròfits

• Macroalgues (Chara foetida)

• Molses aquàtiques (Riccia fluitans, Fontinalis antypiretica)

• Fanerògames submergides (Potamogeton sp.,Ceratophyllum sp.)

• Plantes aquàtiques amb fulles (Nenufar sp.,Callitriche sp.)

• Plantes en suspensió (Lemna sp.)

• Macròfits emergents (Phragmites sp., Typha sp.,Glyceria sp.)

Les comunitats helofítiques

Són aquelles que estan parcialment submergides. Essencialment, n’hi ha dues tipologi-es: el canyissar i el creixenar.

El canyissar el dominen dues gramínies altes (el canyís la i boga) que conformen unatrama espessa de llistons herbacis semisubmergits en sòls fangosos. La volatilitat de lestiges d’aquestes plantes el converteix en un espai que barra el pas als animals grans ipermet amagar molt bé els petits. Els canyissars també són espais utilitzats per gransocells com ara algunes ardèids que fan clapes entre el canyís. El canyissar creix en rabeigso a les voreres d’aiguamolls i embassaments.

El creixenar, en canvi, viu en rierols i rius de poca fondària en aigües riques amb ele-ments nutritius. El formen unes poques plantes herbàcies com ara els créixens bords (Apiumnasturtium), els créixens (Nasturtium officinale), els créixens de cavall (Veronica anagallis-aquatica) i la cua de cavall (Equisetum maximum).


44

El perífiton es caracteritza pel seu lligam al substrat i per lesseves dimensions microscòpiques, i és format per organismesvegetals i animals, fongs, diatomees, protozous, amebes, etc.Colonitza tant superfícies d’éssers vius, per exemple fulles i tigesde macròfits, com de matèria orgànica morta i inorgànica, és a dirfullaraca, branques, pedres, etc. El perífiton representa la basealimentària per a molts invertebrats i és la part més activa dins elllit del riu pel que fa als processos de producció i destrucció dematèria orgànica. Així, sense el perífiton no es podria aconseguirmai l’autodepuració de les aigües d’un curs fluvial.

Els macròfits són un grup molt vast de plantes superiors de for-mes molt diverses, que van des de diverses macroalgues fins afanerògames o plantes amb flor, i tenen molta importància tantper als processos dins el llit fluvial, com ja hem dit al principid’aquest apartat, com també per raons de bioindicació.

El plàncton fluvial només s’acostuma a trobar al curs baix, allàon el corrent és mínim, és format per diatomees i algues verdes,i s’hi poden trobar també algues blaves. Si la temperatura de l’aiguaés elevada i la velocitat del corrent inferior a 1 m/s, hi pot haver unareproducció massiva d’aquestes formes de vida, amb la consegüentformació de biomassa, la qual cosa comporta fenòmensd’eutrofització típics com és la mancança nocturna d’oxigen. Sovintpodem observar-los als embassaments dels rius a casa nostra.

2.9.2.2 La fauna aquàtica

A causa de la zonació del corredor fluvial des de la font fins a ladesembocadura, al llarg del seu recorregut hi regnen diversescondicions biòtiques i abiòtiques que determinen la diversitat dela fauna. Els organismes animals que poblen les aigües dels cursosfluvials acostumen a ser ubiqüistes, és a dir, espècies amb unaàrea de distribució molt àmplia, o especialistes, restringits a àreesmolt reduïdes. La distribució real d’una espècie ve determinadapel factor limitador, aquell paràmetre que es troba fora dels límitsde tolerància de l’espècie en qüestió. Com a factors limitador escompten sobretot el corrent, la concentració d’oxigen i la tempe-ratura. Ara bé, una altra causa limitadora de les poblacions potésser la manca d’intercanvi entre aquestes, o dit d’una altra ma-nera, la formació de reductes o biòtops insulars. Per això, lespoblacions no han d’estar massa allunyades entre elles i sí, presentsen gran nombre. La interacció dels biòtops contraresta la formacióde reductes insulars, formant alhora corredors per a la dispersiódels organismes.

Si en les activitats de restauració ecològica les àrees són massapetites o estan massa allunyades entre elles, no hi podrà haver


45

una recuperació efectiva de l’hàbitat per a moltes espècies, ja queno seran capaces de formar poblacions estables.

Les espècies animals són representades en primer lloc perorganismes unicel·lulars, que conjuntament amb el perífiton for-men una pel·lícula biògena que recobreix components inorgànicsi orgànics del llit del riu. Com ja s’ha dit en l’apartat referent a lescomunitats vegetals, aquests organismes contribueixen sobretota la capacitat d’autodepuració dels rius.

A continuació trobem el grup dels microinvertebrats imacroinvertebrats. Es poden diferenciar cinc estratègies diferentsd’alimentació entre ells, a saber:

• Pasturadors, que arrenquen i s’alimenten del perífiton de lessuperfícies sòlides. Entre ells trobem diferents formes de cargolsaquàtics i també larves d’insectes.

• Trituradors; s’alimenten de porcions vegetals que separen deles plantes aquàtiques i de la fullaraca que es troba a l’aigua.

• Filtradors, que aprofiten les partícules en suspensió a l’aigua,recollint-les amb òrgans adequats per aquesta tasca. La majoriadels representants d’aquesta estratègia són larves d’insectes.

• Degradadors de sediments; s’alimenten dels sedimentsorgànics, i es troben-se sobretot en zones amb gransacumulacions de matèria orgànica. Aquí trobem principalmentrepresentants dels anel·lids, encara que també hi ha alguneslarves d’insecte que aprofiten aquesta estratègia.

• Depredadors; són els consumidors secundaris i formen el nexeamb els consumidors superiors. Una gran part d’ells són larvesd’insectes dípters, coleòpters i odonats.

Tota aquesta fauna constitueix l’aliment per a formes de vidasuperior, com ara els peixos, mamífers i aus.

Del grup dels mol·luscs trobem diferents representants als nostresrius, tot i que la seva presència és molt localitzada i va en regressió,ja que les seves formes larvàries necessitendels peixos per a la dispersió i lescondicions adequades d’hàbitat cadavegada les poden oferir menys rius.

El mateix passa amb el cranc de riuautòcton, que forma part de la família delsastàcids, amb un sol representant,l’anomenat cranc de riu ibèric (Astacusfluviatilis), que es troba en franca regressióals nostres rius i torrents per culpa de lamanca de qualitat de les aigües, i de lacompetència d’altres espècies majors i decreixement més ràpid, cosmopolites,

Cranc de riu ibèric.


46

introduïdes a casa nostra per a l’explotació comercial, com és elcas del cranc de riu americà (Procambrus clarki) i el cranc de riucentreeuropeu (Astacus astacus), entre d’altres. El cranc de riu ibèrices pot considerar una espècie indicadora de gran importància,perquè només viu en aigües de torrents d’estructura natural id’aigües molt netes.

El grup dels peixos és el més important dels consumidorssecundaris. Hem de diferenciar entre peixos que passen tot el ciclede vida en els cursos fluvials i aquells que migren i viuen una partdel seu cicle biològic a la mar. En el segon grup hi ha els peixosanàdroms, que quan s’han de reproduir abandonen el mar iremunten els rius fins a les àrees de fresa; aquí romandran durantel període juvenil, per tornar després a la mar. Els peixos catàdroms,en canvi, habiten els rius la major part de la seva vida, però cer-quen el mar quan s’han de reproduir.

A Catalunya, la ictiofauna dels rius és diversa, i comprèn tantespècies autòctones com ara l’anguila, la truita comuna, el barbcomú, la madrilla, la bagra comuna, el cavilat i el llopet ibèric,entre d’altres, com també al·lòctones, o sigui introduïdes perl’home, entre les que cal destacar la truita irisada, el lluç de riu , lacarpa, la perca, la tenca, etc.

La major part de les conques fluvials catalanes presenten unafauna piscícola alterada per les introduccions foranes, però podemdir que les zones de muntanya es caracteritzen per la presència dela truita, el barb de muntanya o el barb cua-roig. En els cursosmitjans i baixos els ciprínids hi dominen clarament, sobretot elbarb comú i la bagra. Tots els peixos del fons del riu viuen per sotadel 1000 metres d’altitud i es poden trobar al llarg de tot el cursmitjà i baix. Un representant típic dels cursos baixos dels rius ésl’anguila, espècie depredadora sobre altres peixos i que tambéconsumeix matèria orgànica en descomposició.

2.10 Els ecosistemes fluvials i la restauració ecològica

En la majoria dels projectes de restauració ecològica d’un riu,l’enfocament acostuma a ser unidisciplinar i no multidisciplinar, oel que és el mateix, se centren en la regeneració d’un componentde l’ecosistema fluvial, ja sigui en la zona d’influència, en lavegetació de ribera o en el llit del riu, però resulta rar que tinguinuna visió holística del curs fluvial, i que el vegin com una unitatamb elements molt diversos interrelacionats, que només serancapaços de desenvolupar-se cap a un estat natural si en les activitatsde restauració se’ls té a tots en compte.

Els elements integrants d’un ecosistema fluvial són dinàmics is’afecten mútuament. Els factors que més influeixen sobre

La major part de lesconques fluvialscatalanes presentenuna fauna piscícolaalterada per lesintroduccions foranes.


47

l’estructura i variabilitat de l’ecosistema fluvial són les inundacionsi els processos de reubicació del llit fluvial. En el cas de la vegetació,les comunitats que trobem al llarg d’un corredor fluvial depenenen gran manera de la periodicitat dels fenòmens esmentats. Arabé, la vegetació pel seu compte també actua sobre el riu: les arrelsestabilitzen les riberes, retenen sediments i redueixen l’erosió; lavegetació de la plana d’inundació disminueix la velocitat de l’aiguadurant les avingudes i fomenta la infiltració i sedimentació; elsarbres caiguts desvien el corrent i modifiquen els processos d’erosió,de distribució de tolles i ràpids, i de transport de sediments i matèriaorgànica, entre moltes altres funcions ecològiques.

L’estabilització de les riberes, però, com a actuació aïllada, enca-ra que sigui amb tècniques d’enginyeria biològica, pot ser negati-va per a l’ecosistema fluvial com a unitat, ja que l’efecte final éslimitar la dinàmica natural del riu. Tot i així, aquestes pràctiques espoden emprar en casos de la rehabilitació de rius, sèquies i altrescursos aquàtics que han patit una alineació mitjançant mètodesd’enginyeria tècnica.

La qüestió principal és que abans de poder definir un projectede restauració ecològica d’un curs fluvial, s’han de considerar totsels factors que actuen a la conca fluvial de l’espai que pretenemrecuperar, ja siguin abiòtics o biòtics, i s’ha de desenvolupar unaestratègia efectiva i compatible amb l’entorn, a nivell del curs alt,mitjà i baix del riu, que tingui sempre en compte les funcionsnaturals d’un corredor fluvial.

Hi ha dues característiques que resulten essencials per a lesfuncions naturals d’un corredor fluvial que són:

• La connectivitat, que ens dóna una impressió de la continuïtatespacial del corredor en si o d’aquest amb les zonesd’influència. Si la connectivitat és elevada, es donaran funcionsessencials com el transport de materials i energia, com tambéel desplaçament de la flora i fauna.

• L’amplitud, que és la distància a través del corrent d’aigua i lescomunitats vegetals que l’acompanyen.

Al llarg d’un riu, l’amplitud pot variar molt i presentarinterrupcions, cosa que limita i disminueix la connectivitat.L’avaluació de l’amplitud i de la connectivitat ens podrà donar unavisió molt acurada per definir l’estratègia de restauració des delpunt de vista espacial.

2.10.1 Funcions ecològiques principals del corredorfluvial

A continuació veurem les funcions ecològiques principals queacompleix un corredor fluvial:

Abans de poder definirun projecte derestauració ecològicad’un curs fluvial, s’hande considerar tots elsfactors que actuen a laconca fluvial de l’espaique pretenem recupe-rar, ja siguin abiòtics obiòtics.


48

• funció d’hàbitat• funció de conducció• funció de filtració i barrera• funció d’aportació i recepció

HàbitatEls corredors fluvials, gràcies al seu caràcter lineal, presenten la

particularitat que sovint connecten hàbitats relativament petits, iels reuneixen en un hàbitat de major extensió, complexitat ibiodiversitat. En relació a projectes de restauració ecològica, podemveure els hàbitats a diferents escales, ja sigui per conques fluvials,corredors fluvials pròpiament dits o a nivells encara més limitats,com per exemple el curs alt, mitjà o baix. La diversitat dels hàbitatsés superior com més extensos siguin els espais naturals al llarg del’eix del riu, però també en extensió radial. Com més gran sigui laconnectivitat i l’amplitud tant en sentit longitudinal com transver-sal, més divers podrà ser l’habitat.

ConduccióLa funció conductiva d’un corredor fluvial ve determinada per la

capacitat de transportar energia, materials (sediments i altres) iorganismes. Aquest desplaçament pot ser en totes direccions, toti que prevaleix el transport d’aigua i sediments corredor avall. Unade les tasques conductores més importants és la dels corredorsnaturals per on discorren les rutes migratòries dels peixos i elsocells. Perquè puguin acomplir aquesta funció, necessiten un altgrau de connectivitat i amplitud en funció d’oferir els hàbitatsadequats per a la migració. La connectivitat també ha d’acomplir-se per a la dispersió de les llavors de les plantes i per al transportde materials sòlids i sediments per assegurar la dinàmica ecològicaal llarg del curs fluvial.

Filtració i barreraEn molts aspectes, el corredor fluvial actua com a filtre o barrera

que redueix la contaminació de les aigües, minimitza el transportde sediments cap al llit del riu i sovint constitueix el llindar desuperfícies d’ús agrícola. La funció de barrera i filtració del corre-dor fluvial es veu directament afectada pel grau de connectivitat iamplitud, i té més efecte sobre els moviments perpendiculars alcorrent de l’aigua que no pas sobre els paral·lels.

Aportació i recepcióEl corredor fluvial pot realitzar ambdues funcions. Les riberes

fluvials, en determinades localitzacions i situacions aportenmaterials al canal, però en moments de crescudes també poden

Funció d’hàbitat

Funció de conducció

Funció de filtració

Funció de barrera


49

acumular sediments i altres materials. A gran escala, la conca flu-vial connecta diferents hàbitats, de forma que hi ha un intercanviconstant de material genètic entre les localitzacions geogràfiquesinterrelacionades. El sòl rep l’aigua de la precipitació i el transfereixa les plantes. Les plantes fomenten la infiltració i contribueixen ala recàrrega del freàtic, aporten nutrients al llit del riu, etc.

En el seu desenvolupament, tot ecosistema tendeix a assolir unequilibri dinàmic. Una vegada ha arribat a aquest estat dedesenvolupament, els canvis constants que esdevenen dins el sis-tema sempre seran compensats per mantenir un grau d’estabilitatinherent a l’ecosistema. Però aquests mecanismes d’autocorreccióenvers impactes o variacions dins el sistema també presenten unsllindars, i si se sobrepassen, tot l’ecosistema patirà modificacionsque suposaran un desequilibri. A vegades els desequilibris sóncompensats amb el temps necessari, de manera que es torna aassolir un estat d’equilibri dinàmic, diferent a l’anterior. Aquest ésun dels plantejaments de la restauració ecològica, eldesenvolupament passiu de l’ecosistema per recuperar el seuequilibri dinàmic, que des del punt de vista econòmic resulta elmés eficient. La funció principal, però, de la restauració serà elimi-nar els factors impactants que han portat al deteriorament delcorredor fluvial i, en cas de necessitat, aplicar mesures actives derestauració per millorar l’estructura abiòtica i biòtica del corredorfluvial.

Funció d’aportació

Funció de recepció


50

Preparació, imaginaciói tolerància són elsrequisits bàsics per aun bon tractamentdels sistemes aquàtics.


51

III Alteracions que afecten elscorredors fluvials

Canvis en els usos del sòlo del corredor fluvial

Canvis geomorfològicsi hidrològics

Canvis en la hidràulica delcurs fluvial

Canvis en la funció,com per exempled’hàbitat, transportde sediments,emmagatzematge

Canvis en les poblacions, composicions idistribució, eutrofització i reducció del nivelldel freàtic

Les alteracions del medi fluvial tant poden ser d’origen naturalcom a causa d’activitats humanes. En molts casos, les pertorbacionsno només actuen de forma aïllada, sinó que se sumen els seusefectes. Una determinada alteració d’origen humà pot fer queuna pertorbació natural que el medi podria esmorteir es converteixien un factor de degra-dació ecològica irreversi-ble.

Qualsevol alteració enel cor del curs fluvial o ala seva zona d’influènciasempre tindrà una cade-na causal d’efectes quemodificarà, de formatemporal o perma-nent, una o més carac-terístiques estructurals,de procés o funcionalsde l’ecosistema estable.Aquesta cadena d’efectes haestat tipificada i pot ser aplicada perdesenvolupar estratègies de restauració quetinguin com a objectiu fer retroactives el major nú-mero d’etapes causa-efecte, planificant i cercantalternatives sobre la base d’aquest plan-tejament. Fer-ho d’una altra maneraserà tractar els símptomes de lamalaltia, però no la causa directa.

Resulta evident que si seguimaquest model i desenvolupem unprojecte de restauració partintd’una avaluació prèvia i acuradade l’estat del corredor fluvial,dissenyem un procés basat en elsresultats obtinguts i en l’evidència que larestauració haurà de projectar-se en primer lloc


52

al curs alt (si aquest ja presenta alteracions) i continuar riu avallfins a arribar a la desembocadura, podrem reduir molt les fases deprova i error, i incrementar les probabilitats d’èxit.

La planificació i el disseny d’una restauració ecològica ha detenir en compte totes les alteracions i pertorbacions presents alcorredor fluvial i la seva zona d’influència, com també els perjudicisque ocasionen, cercar una solució tant per a les alteracions directescom indirectes. Per poder dissenyar el projecte de restauració, enprimer lloc haurem de tipificar i conèixer les alteracions possiblesque puguin presentar el riu i els ecosistemes relacionats. Semprepodrem planificar millor les mesures de recuperació de l’estructurai les funcions del corredor fluvial si sabem les causes de lesalteracions i la manera en què l’ecosistema hi respon.

3.1 Alteracions naturals

Hi ha tot un seguit d’alteracions immanents a la natura quepoden causar modificacions als cursos fluvials, com ara lesavingudes, les tempestes, els incendis, els paràsits i les malalties,els canvis de temperatura, la sequera, etc. Els ecosistemesrespondran d’una forma o d’una altra depenent de la sevaestabilitat, resistència i capacitat de recuperació. En la majoria delscasos, la recuperació no necessita de cap intervenció, ja que elssistemes naturals estan preparats per recuperar-se. Aquest és elcas de la vegetació de ribera, on les espècies més properes a l’aiguasón molt flexibles i en cas d’avingudes s’ajauen fins al nivell del sòlper reduir l’embat de l’aigua, per tornar a adreçar-se una vegadael fenomen ha passat. La fertilitat del sòl, millorada gràcies a ladeposició de sediments després de les avingudes, farà quesuperfícies on hagi desaparegut la vegetació per l’arrossegamentde l’aigua es tornin a poblar amb rapidesa amb espècies pròpiesde l’ecosistema.

3.2 Alteracions causades per l’home

En un espai tan humanitzat com és Catalunya, els usos delscursos fluvials van començar ben aviat, sigui pel transport de fus-ta, l’aprofitament de l’energia del corrent d’aigua per moure molins,per a guanyar terrenys a favor de l’agricultura dessecant zonesdeltàiques i d’aiguamoll. Però, ha estat en aquest darrer segle quans’ha intervingut sobre l’estructura dels rius amb impactes físicsdirectes per al corredor fluvial, com ara la regulació dels cursosfluvials, la canalització de les lleres, la construcció d’embassamentsper a l’obtenció d’energia elèctrica o per fer reservoris d’aigua perirrigar sòls agrícoles, la desviació d’aigües per canals, la construcció


53

de canals per al transvasament, etc. Finalment, s’hi ha afegitl’impacte causat per la migració de substàncies químiques des delsmedis humanitzats, com són els plaguicides i adobs utilitzats perl’agricultura, els lixiviats d’abocaments industrials i residus de lamineria, etc. En definitiva, impactes que alteren la qualitat de lesaigües i la viabilitat de moltes espècies animals i vegetals.

Una darrera forma d’alteració humana a considerar és laintroducció d’espècies foranes, ja siguin vegetals o animals, queen molts casos desplacen les espècies autòctones. Aquesta pràctica,que té precedents a l’època romana, s’ha intensificat en aquestesdarreres dècades gràcies a la facilitat de transport global.

Les alteracions més habituals que trobem en gairebé tots elssistemes fluvials del nostre país són els embassaments, lacanalització i la introducció d’espècies foranes.

EmbassamentsPoden ser des d’estructures simples amb poca capacitat

d’embassament fins a grans pantans que tinguin un impacte no-table sobre el corredor fluvial. El grau d’alteració sempre dependràde la finalitat de l’embassament i de la grandària en relació al cursfluvial. En les centrals hidroelèctriques, les descàrregues d’aigua alcorredor fluvial que queda per sota de la presa de l’embassamentsón irregulars i alteren la dinàmica de l’erosió, la sedimentació,etc. A més, els embassaments provoquen una transformació deles propietats de l’aigua que emmagatzemen. Quan l’aigua davallaamb força pels sobreeixidors s’altera l’ecologia del tram més propera la presa. Els embassaments per a reg agrícola i reserva d’aiguapotable redueixen substancialment l’aportament d’aigües al cursinferior, i modifiquen la morfologia del riu, les comunitats vegetalsi faunístiques i els seus hàbitats. Quan es tracta d’una presa deregulació hidràulica són les fluctuacions en el nivell les que provo-quen l’erosió de les riberes i molt especialment de l’anomenadacua del pantà on hi ha menys fondària.

Els embassaments representen una barre-ra infranquejable per a determinadesespècies de peixos migratoris i, per tant,modifica les cadenes tròfiques i els ciclesbiològics dels éssers vius que es troben alcorredor fluvial. Actuen com a trampes desediments i matèria orgànica, que restenatrapats per la paret. La manca de sedimentsprocedents del curs alt o mitjà del riu potafectar de diverses maneres el corredor flu-vial: el llit del riu pot aprofundir-se, les riberess’erosionen, desapareixen bancs de sorra o

Els embassamentsrepresenten unabarrera infranquejableper a determinadesespècies de peixosmigratoris.


54

graves per manca de nous materials i, en el cas de Catalunya, elssistemes deltàics pateixen una evident regressió a causa de la mancade sediments transportats pel riu i l’erosió marina. L’erosió enprofunditat del llit del riu pot tenir com a conseqüència la davalladadel nivell freàtic, la qual cosa pot afectar les zones humides, elsboscos de ribera i les altres comunitats naturals. Una problemàticaespecial és la dels desembassaments fets o buidats periòdics deles grans preses a través de les comportes de fons, que provoquenl’evacuació de grans quantitats de llot amb aigües molt anòxiquesque a la vegada impliquen modificacions ecològiques temporalsd’impacte substancial riu avall.

Canalitzacions i desviamentsLes canalitzacions i els desviaments dels cursos fluvials produeixen

greus alteracions en els ecosistemes fluvials, ja sigui per ladesaparició de gran part dels hàbitats presents al mateix llit del riuo per la destrucció dels boscos de ribera durant els treballs decanalització o desviament. Una conseqüència indefectibled’ambdues actuacions és la interrupció de la connectivitat del cor-redor fluvial. Tanmateix, el desviament d’aigües, sigui a través decanals de reg agrícola o per a transvasaments, té efectes en moltsaspectes similars als embassaments. L’aiguabarreig o la barrejad’aigües d’un riu cap a un altre altera totalment les condicionsfísiques i químiques del riu que les rep i provoca la migraciód’espècies d’un riu cap a l’altre, entre d’altres efectes.

En molts casos, les canalitzacionsdel llit fluvial havien de servir perreduir els impactes de lesavingudes. En realitat, cimentar lesriberes provoca una reducció del’espai inundable a disposició delriu. Una menor secció del canal,encara que tingui més alçada,incrementa la velocitat de flux del’aigua i, per tant, la seva forçadestructiva. Les canalitzacion elimi-nen els efectes naturals de retencióde sediments i materials,d’infiltració a les planes al·luvials,com també de reducció de lavelocitat de les aigües per repartició

d’aquestes en amplada i pels mateixos entrebancs naturals. Si els talussosde contenció se situessin a més distància del llit del riu, aquest podriamantenir en part la seva dinàmica natural i acomplir en gran manerales seves funcions per limitar els efectes destructors de les avingudes.

Les canalitzacionsartificials ha comportatimpactes severs sobreles lleres dels rius,especialment, pelsabocaments d’aigüesresiduals.


55

En les canalitzacions, desviaments, captacions d’aigua per a laindústria i també en els embassaments, sempre hauria de mantenir-se un cabal ecològic mínim que garantís les funcions ecològiquesdel corredor fluvial, sobretot en períodes de sequera. Així mateix,també s’ha de definir un cabal d’aportament màxim en èpoquesde pluges, ja que serà l’única forma de limitar els perjudicis causatstant per la manca com per l’excés d’aigua.

Introducció d’espècies foranesDepenent de les espècies introduïdes es provoca depredació,

desplaçament, hibridació i malalties en les espècies autòctones. Amitjà termini pot significar l’alteració del paisatge, de la composicióvegetal i la dislocació de les cadenes tròfiques, entre d’altres efectesnegatius. A Catalunya hi ha molts exemples a descriure, com araal seu dia la introducció d’un peix al·lòcton com la gambúsia percombatre les larves de mosquit. No només s’ha vist que ha estatuna mesura ineficaç, sinó que ha desplaçat i devastat espèciesautòctones com el fartet i el samaruc. El mateix passa amb el crancde riu ibèric, que ha quedat relegat a pocs indrets en els torrents irius catalans davant de l’agressivitat de les espècies americanes icentreeuropees introduïdes. Els principals agents responsables deles introduccions acostumen a ser els pescadors àvids d’espèciesmés braves com la perca americana, el silur, el lluç de riu, el peixgat, etc.

3.3 Els usos de la terra i l’impacte sobre els corredorsfluvials

L’agriculturaL’agricultura és l’activitat humana que més aprofita els nostres

corredors fluvials i que més els ha modificat al llarg del temps. Latransformació de les conques al·luvials en zones de producció agrí-cola va ser la primera gran alteració de les condicions naturals icomportà la desforestació dels boscos de ribera i de la vegetacióde gran part de la zona d’influència. Avui, encara persisteixenprocessos de concentració parcel·laria per guanyar més terrenysaprofitables agrícolament en detriment de les poques franges devegetació natural que hi restaven. A part d’incrementar l’erosió,hi ha un escolament superior, menor infiltració i retenció, la qualcosa modifica de forma substancial el règim hidràulic del riu.L’activitat agrícola riberenca incrementa la presència de substànciesdissoltes com sals i metalls pesats al curs fluvial, com també gransquantitats de nutrients en forma de nitrogen i fosfats, i productesfitosanitaris tòxics.


56

L’ocupació marginal i il·legal de les riberes per fer horts familiarsés una pràctica nefasta perquè suburbialitza un espai fràgil i vitalper als rius i torrents. Malauradament, aquests horts fluvials sóntolerats i constitueixen un risc important durant les avingudes.

L’abús en l’extracció d’aigües subterrànies per al reg agrícolaprovoca una disminució del nivell freàtic impedint l’intercanvi orecàrrega amb les aigües del riu. Molts rius ja no alimenten elfreàtic per la impermeabilització artificial o bé pels recobrimentsde llims i d’argiles del seu llit; un perjudici que afecta molts puntsde la geografia de l’Estat espanyol.

Quan l’aprofitament agrícola arriba fins al llindar mateix del llitfluvial, la manca d’ombra sobre la làmina d’aigua n’augmenta latemperatura superficial i provoca el creixement massiu d’herbassarsi de plantes aquàtiques.

La ramaderia, des del punt de vista de les zones de pastura peral bestiar, troba condicions ideals a les riberes dels rius; acostumena ser riques en aliment, amb aigua a l’abast directe dels animals,ombres per al descans i pastures gairebé gratuïtes. Ara bé, si no hiha una gestió acurada de la intensitat de la pastura a les riberesfluvials, l’impacte per sobrepastura impedeix la regeneració natu-ral i es degrada l’entorn.

L’increment de l’erosió a causa de la pèrduade la cobertura vegetal i l’impacte directe deltrepig del bestiar augmenta la quantitat desediments al llit fluvial i provoca canvis en lesriberes fluvials.

Extracció d’àrids i sorresUn dels impactes realment importants al

nostre país és la pràctica de l’extracció d’àrids isorre. En general, s’ha realitzat de formaindiscriminada i en molts casos sense els permi-sos necessaris. La demanda d’aquests materialsper a la construcció ha propiciat l’expoliaciód’aquest bé comú. Cal remarcar la mancad’autoritat per restaurar l’empremta deixada perles extraccions, especialment les que afectendirectament les vores o el propi llit del riu otorrent.

El primer perjudici que pateix el corredor flu-vial afectat per una extracció d’àrids ésl’obertura de pistes per arribar al lloc d’extracció,que es multiplicaran en el decurs de l’explotació.En segon lloc s’ocupa una plataforma de la ri-bera per fer la classificació. Quant a l’extracció

La transformació de lesconques al·luvials pertales forestalsindiscriminades causaimportants problemesd’erosió.


57

pròpiament dita, cal advertir que es fa en fondària i fins a assoliruna capa impermeable. Si es topa amb el nivell freàtic, aquestserà eliminat bombant-ne l’aigua. Aquest fet pot disminuir el nivelldel freàtic, de manera que s’alterin les comunitats vegetals i, enconseqüència, faunístiques de la zona. El contacte entre les aigüessubterrànies i les superficials en una superfície embassada pot pro-vocar la contaminació orgànica del freàtic per sota de l’explotació.

Utilització recreativa dels corredors fluvialsL’impacte ocasionat per les activitats de lleure als corredors

fluvials, ja siguin al llit del riu o a les riberes, pot ser considerable.La manca de zones verdes a les àrees metropolitanes fa que elscorredors fluvials cada vegada prenguin un paper més destacaten la creació d’espais de lleure per a una població en constantaugment. Hi ha diferents opcions per afrontar la utilització d’unapart dels corredors fluvials per a zones de descans i de lleure delsciutadans. Ara bé, aquest enfocament només serà viable si lesactuacions es planifiquen considerant el corredor fluvial com untot i cercant una solució que impliqui la restauració ecològica delriu, les seves riberes i la zona d’influència en tota la seva extensió.En general, tanmateix, s’aconsella que per a l’ús recreatiu es reservinespais fora del domini inundable.

Altres usos com els esports d’aventura, la navegació fluvial (Ebre),la ubicació de zones d’acampada, etc. comporten molèsties per ala fauna, degradació de la flora, introducció de residus al cursfluvial i d’altres perjudicis segons sigui el tipus d’activitat.

UrbanitzacióLa urbanització al llarg dels corredors naturals ha marcat la

història de la humanitat. Això ha comportat impactes molt diver-sos, dels quals ja se n’han comentat alguns en els punts anteriors.Ara bé, un dels principals perjudicis de la urbanització en les imme-diacions dels corredors fluvials és la impermeabilització del terreny,que fa augmentar molt l’escolament i limita la infiltració, amb unincrement de l’aportació d’aigües al llit fluvial durant períodes depluges i una limitació de la recàrrega del freàtic.

Així mateix, urbanitzar sobre les riberes o planes inundablessuposa un risc catastròfic per a la població que les ocupa. Laimprudència de les administracions autoritzant l’ocupació d’aqueststerrenys per fer polígons industrials o residencials comporta unaclara responsabilitat patrimonial. Se sap que les inundacionsassoleixen nivells insòlits amb una periodicitat no determinada.Aquesta mena d’ocupacions va acompanyada sempre de lacanalització de les riberes i la creació d’espais artificials amb unelevada riquesa biològica.

Urbanitzar sobre lesriberes o planesinundables suposa unrisc catastròfic per a lapoblació que les ocupa.


58

Característiques d’un corredor fluvial natural i d’un corredor fluvial modificat perl’home

Unitat funcional del curs fluvial i la zonad’influència; creació d’una dinàmica amb lesaigües subterrànies i d’inundació.

Zones d’influència repoblades amb intercepciói evapotranspiració elevada; esmorteïmentd’avingudes, erosió reduïda a la zona d’influènciai poca aportació de nutrients.

Dinàmica del traçat del curs fluvial amb sectord’erosió i sedimentació; existència de meandresi desenvolupament d’una elevada diversitatestructural amb un grau elevat de connectivitat;recorreguts del riu llargs amb velocitats de fluxmoderades a lentes.

Els processos i funcions biològiques es trobenen un punt òptim i el corredor fluvial presentauna capacitat de compensació elevada envers lesalteracions.

Redistribució de materials i sediments sensealteracions i amb regeneració constant de l’espaiintersticial; regulació natural del desenvo-lupament de les algues filamentoses i delsmacròfits.

Nivell del freàtic alt i desenvolupamentdiferencial per zones de la ribera segons el graud’humitat del sòl; formació de boscos de ribera izones humides; eliminació de sediments perdeposició.

Formació de zones deltàiques com a grans zonesde retenció al sector de l’estuari; poca influènciade les marees.

El riu, les riberes i les zones d’influència formenuna cadena d’hàbitats amb funció de corredornatural; el corredor fluvial fomenta la migraciód’espècies aquàtiques i terrestres.

Desacoblament progressiu entre el curs fluvial i lazona d’influència; pèrdua de les funcions del’ecosistema a través de la canalització, rebaix delllit fluvial i de l’embassament; pèrdua de lessuperfícies naturals de retenció i sedimentació.

Transformació de la zona d’influència ensuperfícies agrícoles, increment de la freqüència igravetat de les avingudes, gran erosió; eutrofitzacióde les aigües a causa de l’adobament excessiu deles superfícies agrícoles.

Per raó de la canalització i el canvi de traçat delriu es perd la dinàmica natural; baixa diversitatestructural i interrupció de la connectivitat;velocitats del corrent d’aigua més elevades irecorreguts més curts.

Limitació dels processos i funcions biològiques;baixa capacitat de compensació.

Reducció o eliminació de la redistribució dematerials i sediments amb tendència a l’erosió delfons del llit fluvial; l’espai intersticial s’omple finsa vessar de llims i fangs; increment del desen-volupament d’algues filamentoses i macròfits.

Disminució del nivell del freàtic i dessecació delsboscos de ribera i zones humides; increment del’aportació de nutrients per mineralització; pèrduade gran part d’hàbitats semiaquàtics i aquàtics.

Desconnexió entre el riu i les zones deltàiques perconstrucció de murs de contenció o dics; graninfluència de les marees sobre el riu.

Per la manca de boscos de ribera hi ha unadegradació cap a biotops insulars sense connexióentre ells; els embassaments i graons de retenciótransversals eviten la migració de les espèciesaquàtiques.

Corredor natural Corredor fluvial modificat


59

En resum, podem dir que els impactes més importants causatsper l’home en els corredors fluvials són:

1. Processos d’eutrofització en zones d’embassament.2. Interrupció de la connectivitat del corredor fluvial .3. Aparició de l’erosió en profunditat, sobretot en cas

d’avingudes4. Aparició de l’erosió lateral, sobretot a la sortida de sectors

canalitzats i per la manca de vegetació de ribera.5. Escalfament de l’aigua en cas de desaparició del boscos de

ribera.6. Increment de la massa vegetal aquàtica i helofítica quan

s’han eliminat els boscos de ribera.7. Disminució de la diversitat d’espècies de flora i fauna del

corredor fluvial.8. Foment de les espècies colonitzadores.9. Disminució de la diversitat estructural del corredor fluvial i

dels diferents hàbitats presents.10. Reducció de la qualitat de les aigües per abocament d’aigües

de drenatge i depuració.11. Influència negativa sobre funcions de l’ecosistema fluvial,

com ara l’autodepuració, sedimentació i retenció denutrients.

12. Pèrdua de parts del corredor fluvial, com ara zones humideso braços morts per dessecació o canalització.

13. Pèrdua de trams sencers del riu per canalització dura.


60

La rehabilitació naturaldel riu intenta recupe-rar en part les funcionsecològiques delcorredor fluvialmitjançant sistemesinspirats en la natura,mantenint alhora unapart de les funcions deprotecció envers elsconreus, les poblacionsi altres aprofitamentshumans.


61

IV

L’objectiu primer de qualsevol projecte de restauració fluvialpretendrà l’eliminació de la impermeabilització del llit fluvial, lamodificació de la secció transversal del llit fluvial, la meandritzaciódel curs fluvial i la recuperació de la connectivitat. Són pocs elsprojectes en els quals es prenen consideració la recuperació de ladinàmica natural del corredor fluvial. En general, es cerca unamillora del valor ecològic i un increment de la capacitatd’autodepuració del sistema fluvial (en la majoria dels casos no hiha una anàlisi exhaustiva d’aquests paràmetres abans d’emprendreles mesures de restauració per després poder quantificar l’èxit delprojecte en relació a l’estat inicial i els objectius fixats). Una cosaés la restauració ecològica d’un corredor fluvial i una altra larehabilitació del curs fluvial.

La restauració ecològica dóna prioritat a la conservació dels espaisnaturals i a l’harmonia amb l’aprofitaments que en fan els humans.Se sobreentén que hi ha d’haver una eliminació progressiva delselements antropogènics per tendir cap a una naturalització, comtambé una modificació dels usos de la zona d’influència perassegurar les característiques naturals del sistema. La restauracióecològica suposa un procés de desenvolupament a llarg terminicap a una condició d’equilibri dinàmic natural del corredor fluviali de la seva zona d’influència.

La rehabilitació, en canvi, no prioritza la recuperació de ladinàmica natural del riu, sinó que cerca una millora de lescondicions hidrologicoforestals d’aquest mitjançant tècniquesd’enginyeria del paisatge que substituiran o eliminaran estructuresd’obra civil construïdes en el passat. L’objectiu de la rehabilitaciófluvial és recrear altra vegada una part dels hàbitats que sóninherents als cursos fluvials. Tanmateix, la rehabilitació, tot i tenircom a objectiu la millora ecològica del corredor fluvial, respecta ointenta fer compatible els usos que se’n fan, de forma que semprehi haurà restriccions irreversibles per arribar a un estat d’equilibridinàmic natural. En un cert sentit podem considerar la rehabilitaciócom una transició vers la restauració ecològica; en el moment queles restriccions de caire polític, social, legal o d’aprofitament puguin

Premisses que ha de complir larestauració ecològica

La restauracióecològica suposa unprocés dedesenvolupament allarg termini cap a unacondició d’equilibridinàmic natural delcorredor fluvial i de laseva zona d’influència.


62

superar-se, es podrà continuar amb el desenvolupament del’estratègia per aconseguir un sistema fluvial el més natural possible.

4.1 La rehabilitació com a estratègia de milloraecològica

La rehabilitació natural del curs fluvial ha de garantir o aconseguirles següents funcions i paràmetres.

• Assegurar el cabal mínim ecològic.• Protegir contra les avingudes.• Establitzar el llit fluvial (evitar l’erosió en fondària).• Millorar la qualitat de les aigües a través del foment de

l’autodepuració i d’altres processos ecològics.• Restituir o mantenir el nivell freàtic a la plana al·luvial.• Millorar l’estructura ecològica.• conservació o nou establiment de la flora i fauna específica

de diferents hàbitats fluvials.• Conservar o establir de nou una franja de vegetació

ripària a les riberes fluvials.• Conservar o establir de nou elements paisatgístics típics

de les conques al·luvials.

En el passat, la canalització tècnica de rius i torrents tenia com aobjectiu una optimització en l’eliminació de l’aigua al llarg delcanal, que en la majoria del casos es redreçava i se li donava unperfil de regulació més baix del natural, amb la qual cosa esdesaiguava la plana al·luvial o s’evitava que aquesta s’inundésdurant els períodes de crescuda del riu. Això va permetre ampliarles superfícies agrícoles fins arran de riu i guanyar terres valuosesper implantar activitats humanes. Aquestes pràctiques, correntsen el passat sembla que van perdent vigència. Arreu d’Europas’ha vist que tenen efectes contraproduents en cas d’avingudes(major velocitat i cabal, erosió en fondària del llit del riu, dessecaciódels boscos de ribera per disminució del freàtic, desaparició degran part de les espècies de flora i fauna que acompanyen el co-rredor fluvial, etc).

La rehabilitació natural del riu intenta recuperar en part lesfuncions ecològiques del corredor fluvial mitjançant sistemesinspirats en la natura, mantenint alhora una part de les funcionsde protecció envers els conreus, les poblacions i altres aprofitamentshumans. En canvi, l’objectiu darrer de la recuperació del valorecològic del corredor fluvial confereix una gran estabilitat al siste-ma natural i compensa les irregularitats provocades per lesavingudes. Això s’aconsegueix a través d’espais de retenció i zonesd’inundació controlada que esmorteeixen les avingudes i permeten


63

també el desenvolupament d’una dinàmica pròpia del corredorfluvial, com ara la formació de meandres o d’un perfil divers alllarg del seu recorregut. No obstant això, en aquells punts on re-sulta necessària la protecció enfront de l’erosió, com és el cas deles bases de ponts o d’altres tipus d’infrastructura, cal cercarsolucions d’enginyeria civil que es complementaran amb lestècniques ecològiques.

Ara bé, abans de definir l’objectiu o els objectius d’unarestauració ecològica d’un corredor fluvial, haurem d’analitzar lescondicions presents o l’estat actual del corredor. A partir de lesdades recollides podrem definir un objectiu de planificació com aestat desitjat després de la restauració.

Regulació ecològica

Formació de meandres Desenvolupamentdinàmic autònom.

No presenten perfil de regulació. Es podendonar fenòmens d’erosió lateral.

No es dóna un aprofundiment del llit fluvial.Formació dinàmica de tolles i ràpids.Desenvolupament d’illes.

No hi ha una protecció del llit del riu (elcorrent reduït del riu evita l’erosió enfondària).

Construcció de ponts.

Instal·lació de derivacions o passeres per apeixos.

No hi ha consolidació de les riberes.Estabilització de les riberes amb plantacionsvegetals llenyoses o feixines.

Prats humits i boscos de ribera com a zonesd’inundació per retenir l’aigua.

Àrees de retenció d’aigua per aldesenvolupament d’una descàrrega alentida.

Regulació tècnica

Traçat lineal del curs d’aigua.

Perfil de regulació (majoritàriament en V).

Posic.ió aprofundida del llit fluvial.

Protecció del llit del curs fluvial ambescolleres de pedres o formigó.

Passos de canonada amb basesesmorteïdores.

Embassament per represes.

Consolidació de les riberes amb escullera oplaques de formigó cel·lular.

Construcció de dics o talussos per a laprotecció contra les avingudes.

Embassament per regular el cabal en cas decrescudes.

Descripció comparativa entre la regulació tècnica i ecològicadel curs fluvial


64

4.2 Estat actual, estat desitjat i estat de referència

L’estat actual del corredor fluvial és la descripció com a unitatecològica formada pel curs fluvial i la zona d’influència. Pot serdefinida per diferents paràmetres, com ara la qualitat de les aigües,la presència i valoració d’espècies amenaçades o d’espèciesindicadores, la diversitat estructural del corredor fluvial i de lacàrrega de contaminants que hi actuen. Tanmateix, la descripció ivaloració de l’estat actual pressuposa un estat de referència coma mesura d’avaluació. L’estat de referència es defineix com aquellestat que tindria el corredor fluvial sense cap influència humana.La definició de l’estat de referència es realitza exclusivament sobrela base dels aspectes naturals del corredor fluvial.

L’estat desitjat d’un corredor fluvial com a objectiu de planificaciópot determinar-se des del punt de vista ecològic, però gairebésempre inclourà limitacions de caire polític i social. Els criterisecològics de l’estat desitjat són la màxima diversitat biològica, laprotecció d’espais fràgils i espècies amenaçades i el traçat naturaldel corredor fluvial. Les limitacions polítiques i socials que prevaldransón les condicions marc, econòmiques, i els aprofitaments humanspresents al corredor. Siguin quin siguin els condicionaments s’had’afavorir sempre la participació de la població implicada a partirdel debat i el diàleg entre els planificadors i els usuaris.

L’estat ideal és aquell estat natural que és assolible i realitzable allarg termini. Així, l’estat ideal es basa en l’estat de referència,però té en compte les alteracions humanes que impliquenrestriccions irreversibles per a qualsevol restauració ecològica.

Per projectar la restauració ecològica d’un corredor fluvial hi hatres nivells de valoració independents entre ells:

1. Valorar l’estat actual del corredor fluvial respecte de l’estat dereferència.

2. Determinar l’estat ideal.3. Definir l’estat desitjat partint de l’estat ideal i tenint en compte

les possibles restriccions.

1. Valorar l’estat actual del corredor fluvial

Per poder realitzar qualsevol valoració, en primer lloc hauremde fer una recollida de dades que permetin una anàlisi posteriordes de la perspectiva ambiental, social, cultural i econòmica. Lesdades bàsiques partiran de l’estructura i les funcions del corredorfluvial, incloent-hi geomorfologia, biologia, paràmetres físics iquímics, etc., i es prendran com a punt de partida per fer una


65

Atributs mesurables per descriurel’estat actual d’un corredor fluvial

Hidrologia• cabal total anual• cabal mensual• cabal màxim• cabal mínim• registre de precipitació• grandària i forma de la conca

Erosió i càrrega de sediments• cobertura vegetal de la conca i estat del sòl• processos d’erosió principals• intensitat de l’erosió superficial i pèrdues de sòl• descàrrega de sediments al riu• processos d’erosió al llit del riu / quantificació• funcions de transport dels sediments

Vegetació de ribera / planes al·luvials• tipus de comunitat vegetal• patró de distribució• cobertura superficial• dinàmica i successió de la comunitat vegetal• taxes de reproducció

Processos al llit del riu• dimensions, forma, perfil• composició del substrat• connectivitat de la plana al·luvial• evidència d’erosió en fondària i/o deposició• erosió lateral de les riberes• inundació periòdica de les planes al·luvials• realineaments del llit fluvial• formació de meandres i revolts• característiques de deposició• processos de buidat i rebliment• tipus de transport de sediments

(superficial al llit del riu o per suspensió)

Connectivitat


66

comparació amb l’estat de referència (derivat de trams determinatsdel corredor fluvial o a partir de dades històriques).

Les dades històriques poden donar una visió de les alteracionsque ha patit el corredor fluvial al llarg del temps i ajudar d’aquestamanera a comprendre l’estat actual.

També les dades econòmiques i socials poden ser definitives al’hora de determinar l’abast que podrà tenir el projecte derestauració. L’acceptació social i els usos de la terra del curs fluviali de la zona d’influència tindran molt pes en el moment de decidirla planificació de l’estat desitjat. En la recollida de dades hauremde prioritzar-ne unes davant les altres, segons l’enfocament delprojecte de restauració. Per a iniciatives de petit abast pot serrelativament senzilla, mentre que per a restauracions orehabilitacions de grans extensions del corredor fluvial cal unarecollida de dades força exhaustiva.

Per caracteritzar l’estat actual d’un corredor fluvial quant a es-tructura i funcions, en primer lloc serà necessari descriure elssegüents components:

• hidrologia• erosió i càrrega de sediments• vegetació de ribera / planes al·luvials• processos al llit del riu

Qualitat de les aigües• color• temperatura, oxigen dissolt (DBO, DQO, TOC)• sediments en suspensió (terbolesa)• característiques químiques actuals• presència de macroinvertebrats

Espècies aquàtiques i ripàries i hàbitats presents• espècies aquàtiques rellevants i hàbitats associats• espècies ripàries rellevants i hàbitats associats• relació d’espècies autòctones en front d’espècies

introduïdes• espècies amenaçades o en perill d’extinció• espècies indicadores bentòniques, de

macroinvertebrats i vertebrats

Dimensions del corredor fluvial• mapes topogràfics• amplada• linealitat


67

• connectivitat• qualitat de les aigües• espècies aquàtiques i ripàries, i hàbitats presents• dimensions del corredor

Una vegada recollides les dades apropiades per al tipus derestauració que ens proposem, caldrà esbrinar les causes que hanportat a l’alteració o degradació del curs fluvial. Les alteracions odegradacions poden tenir el seu origen en actuacions que haginafectat directament el corredor fluvial o en pràctiques i usosrealitzats per persones en la zona d’influència. Sovint, nomésmodificant comportaments habituals dins la conca fluvial, comper exemple la sobrepastura o una explotació excessiva dels recur-sos forestals, es poden eliminar problemes com ara un incrementdel cabal del riu i de l’erosió de les riberes. Si aprofitem laidentificació de les relacions causa-efecte, la solució dels problemesa vegades pot ser molt simple, com és ara reduir la càrrega debestiar a la conca fluvial i elaborar un pla de gestió forestal soste-nible en comptes de procedir a fixar les riberes per evitar l’erosió.

La recollida de dades i la determinació de les causes que hanoriginat les alteracions i degradacions en un corredor fluvial enspermetran definir premisses que facilitaran el desenvolupamentespecífic dels objectius de la restauració. Aquestes premisses tenenles següents característiques:

a. Descriuen condicions de degradació del corredor fluvial deforma quantificada i poden associar-se amb processosespecífics del corredor fluvial.

b. Descriuen les desviacions respecte de l’estat de referència decada una de les condicions alterades o degradades.

2. Determinar l’estat ideal

La determinació de l’estat ideal d’un tram de riu concret quehagi de ser sotmès a una restauració ecològica pressuposaconeixements exhaustius sobre l’ecologia dels cursos fluvials a lacomarca o regió on es vulgui desenvolupar el projecte. Les basesper poder definir l’estat ideal de qualsevol corredor fluvial són lescaracterístiques i el potencial com a espai natural, la morfologiadel curs fluvial, a colonització del corredor fluvial per flora i faunai la interrelació entre els diferents biòtops.

La zonació longitudinal dels corredors fluvials fa que esdesenvolupin diferents biòtops característics des del naixementfins a la desembocadura, de forma que el riu travessa diferentsespais naturals.

Els diferents biòtops al llarg del corredor fluvial han de tenir una

Les bases per poderdefinir l’estat ideal dequalsevol corredorfluvial són lescaracterístiques i elpotencial com a espainatural.


68

extensió suficient com per permetre la perpetuació de lespoblacions estables dels organismes que els habiten. La interrelacióespacial i funcional dels corredors fluvials com a cúmul de biòtopsés una premissa bàsica per reintroduir espècies desaparegudes opermetre la dispersió d’espècies amenaçades. El caràcter de cor-redor natural dels rius és essencial per a la vida i el desenvolupamentde les funcions biològiques de moltes espècies vegetals i animals,de forma que l’estat ideal sempre haurà d’incloure aquesta carac-terística de continuïtat, i descriureel corredor fluvial i les zonesd’influència com un sistema ecològic.

La morfologia del corredor fluvial contribueix de forma notablea la creació de sectors de diferent estructura, ja sigui pel traçat opel pendent, i augmenta el nombre d’hàbitats disponibles, baseper a la diversitat d’espècies en el corredor fluvial. Com ja s’hacomentat abans, les característiques geomorfològiques del cursfluvial són, entre d’altres, els meandres, la ribera d’erosió i la ribe-ra de sedimentació, les tolles, els ràpids, els bancs de sorra, elsbraços morts i les zones humides.

La qualitat de les aigües representa un dels factors de distribuciómés importants per la gran quantitat d’organismes aquàtics, i elsparàmetres químics i físics de l’aigua que determinen la presènciade flora i fauna (temperatura, velocitat de l’aigua, oxigen dissolt,concentració de nutrients, capacitat tamponadora, etc.).

La flora i fauna del corredor fluvial vénen limitades pels factorsabans descrits i els propis de la successió estacional. La valoracióde flora i fauna ha de fer-se en base a la diversitat i l’abundància,el grau d’amenaça que presenten les diferents espècies i el valorecològic dels organismes (especialistes enfront de cosmopolites).La fauna podrà comportar un problema a l’hora de definir l’estat

ideal després d’havereliminat els factors d’al-teració, ja que no hi hauna metodologia per afer pronòstics de diver-sitat i abundància.

3. Definir l’estatdesitjat

Una vegada obtin-gudes totes les dadesreferents a l’estat actual,havent-les avaluades icomparades amb l’estatde referència, i després

La flora i la faunad’un curs fluvialdepenen delsambients naturalsque creixen a lesriberes.


69

de definir l’estat ideal del corredor fluvial (tenint en compte lesrestriccions que imposen els usos i alteracions humans) podempassar finalment a la definició de l’estat desitjat, que vindrà limitatper tota una sèrie de factors:

• restriccions de caire natural,• limitacions per estructures artificials,• recursos econòmics,• àmbit de l’actuació,• limitacions legals o polítiques,• restriccions per raons socials i d’explotació dels terrenys al·luvials,• altres,L’estat desitjat i l’estat ideal poden diferir de forma substancial.

4.3 Objectius de la restauració ecològica

La premissa per al desenvolupament dels objectius i les finalitatsde la restauració del corredor fluvial és haver definit l’estat desitjata partir de les dades i l’avaluació de l’estat actual respecte a l’estatde referència i haver fixat l’estat ideal. Altres punts claus en elmoment del desenvolupament d’objectius són:

1. L’àmbit del projecte de restauració.2. La identificació de les limitacions del projecte de restauració.

1. L’àmbit d’actuació pot ser limitat a un espai d’extensió reduïdao abastar tota una conca fluvial. En ambdós casos no hem deperdre mai de vista que l’extensió prevista en el projecte derestauració no és un sistema aïllat, sinó que es veu influenciatsempre pels ecosistemes que l’envolten i els usos als quals es veuensotmesos. En la definició dels objectius de la restauració serà im-prescindible tenir en compte aquests usos i també elsdesenvolupaments futurs que tindran lloc a la zona d’influència ial mateix corredor fluvial. Haurem de definir els objectius per tramsde riu, ja que molts presenten característiques particulars que elsdiferencien de forma substancial d’altres trams superiors i inferiors.

2. Les limitacions poden ser tècniques o no tècniques. En el pri-mer cas, la limitació tècnica pot basar-se en la manca dedisponibilitat de dades referents al corredor fluvial o de tècniquesde restauració adequades per a desenvolupar el projecte. L’equipinterdisciplinari que desenvolupi el projecte haurà de procurar es-tar al dia quant a les noves tècniques de restauració, fomentarl’intercanvi d’informació amb altres equips o entitats i ser flexibleper modificar la planificació o execució d’un projecte en base anous coneixements tècnics o pràctics.

Les limitacions no tècniques poden ser de caire polític, econòmic,


70

legal, social i cultural. Totes poden limitar o àdhuc arribar a aturarel procés de la restauració fluvial. Els aspectes socials i culturalshauran de solucionar-se per la via de la comunicació, la participaciói l’educació. Cal convèncer els representants socials i culturals dela necessitat i bonança del projecte. La legalitat de les actuacionsprevistes en el projecte de restauració pot semblar-nos òbvia, peròno sempre resulta ser així. Hi ha tota una sèrie de limitacions legals

Actuacions de restauració

• Restauració ecològica de les fonts.• Restauració ecològica dels boscos de ribera.• Restauració ecològica de les zones humides.• Crear un perfil transversal i longitudinal d’estructura diversificada.• Conservar i crear hàbitats diversos.• Conservar i reintroduir espècies indicadores.• Potenciar una gran diversitat i abundància d’espècies.• Restaurar la connectivitat del corredor fluvial.

• Assegurar la supervivència i reproducció de les espèciesamenaçades i en perill d’extinció de la relació que en fa la UICN enels llibres vernells.

• Allargament del curs fluvial mitjançant un traçat amb meandres.• Compensació de les avingudes.• Creació de superfícies de retenció de les aigües (zones d’inundació).

• Minimitzar l’aportament de substàncies perjudicials una vegadas’hagin establert zones d’actuació preferencial.

• Minimitzar els abocaments directes puntuals al corredor fluvial.• Crear de sistemes d’esmorteïment.• Restaurar la vegetació de ribera per disminuir les aportacions per

escolament.

• Evitar la disminució del freàtic causada per l’erosió en fondària delllit del riu.

• Evitar la contaminació del freàtic per infiltració d’aigüescontaminades a partir del llit fluvial.

• Restaurar el transport de materials (reducció del desenvolupamentde macròfits, conservació del llit del riu i de la zona intersticial).

• Optimitzar de l’autodepuració (biofiltració, superfícies desedimentació).

• Limitar el desenvolupament de macròfits per ombrejat (bosc deribera).

• Possibilitar un desenvolupament dinàmic del corredor fluvial.

Conservació delsvalors naturals

Conservació d’espècies

Règim hidràulic

Qualitat de les aigües

Aigües subterrànies

Funcions inherents al’ecosistema

Objectiu

Objectius prioritaris de la restauració ecològicad’un cooredor fluvial.


71

derivades dels usos de l’aigua (reserves d’aigua potable), laprotecció civil, els dominis públics, etc. que s’hauran de preveurei, donat el cas, negociar amb les institucions responsables per adap-tar-ne els objectius de la restauració i obtenir els permisospertinents, ja siguin locals o nacionals.

Sempre que anem a definir els objectius de la restauració delcorredor fluvial hem de procurar moure’ns en el terreny de lespossibilitats al nostre abast, ja que si definim objectius poc realistes,l’única cosa que obtindrem és insatisfacció en vista dels resultatsassolits.

Els possibles objectius de la restauració ecològica del corredorfluvial són diversos i inclouen, a més de la conservació delsecosistemes i espècies relacionades, la millora del règim hidràulic ide la qualitat de les aigües, com també la protecció de les aigüessubterrànies i l’optimització de les funcions ecològiques. La següenttaula ens dóna una visió dels objectius més importants que cercauna restauració ecològica.

També es poden definir objectius secundaris, com ara la creacióde llocs de treball per a persones que estiguin a l’atur, la utilitzacióde l’espai restaurat per a tasques d’educació ambiental, estudiscientífics, etc.

Ara bé, els objectius de la restauració del corredor fluvial semprehan d’expressar-se en termes d’indicadors mesurables del corre-dor fluvial, ja que així proporcionem la base per poder avaluarl’èxit del projecte. Un exemple d’indicador mesurable pot ser elgrau de supervivència dels plançons plantats en un tram determinatde riu.

Bypass que alhora fales funcions dedispositiu migratori .


72

Les alteracions o pertorbacions patides pel corredor fluvial o laseva zona d’influència són el motiu del projecte de restauració. Jahem comentat que els objectius sempre hauran de plantejar-se enfunció de les relacions causa-efecte. La situació òptima en ladefinició d’un objectiu de restauració serà cercar l’eliminació irre-versible de la causa que ha comportat un perjudicideterminat enel corredor fluvial. Tanmateix, si la causa no es pot suprimir, hauremde cercar alternatives de restauració que actuïn sobre els efectes i,alhora, impliquin una millora ecològica per al riu. Si hi ha mésd’una alternativa podem avaluar-les amb els següents criteris:

• L’efectivitat de la inversió en termes de millora ecològica id’anàlisi incremental de despeses (en quin grau augmenta lainversió si incrementa la millora ecològica).

• L’avaluació dels beneficis.• La valoració del risc (com major sigui la restauració, major el

risc implícit).

4.3.1 Objectius de desenvolupament ecològic per acorredors fluvials i els seus hàbitats

El plantejament de la restauració ecològica del corredor fluvial através dels nivells de planificació de l’estat de referència, l’estatideal i l’estat desitjat ens proporciona dades de planificació quepoden ser aplicades a través del projecte de la restauració.

Una proposta alternativa és la definició d’objectius dedesenvolupament per als diferents trams del corredor fluvial.Aquests objectius de desenvolupament representen la base per ala discussió i determinació dels estats ideals i són alhoraespecificacions importants per a la planificació del projecte, ja queassenyalen característiques específiques dels hàbitats que hauràd’incloure la planificació concreta de les actuacions. Alguns factorsdecisius seran: la superfície de les àrees intactes o gairebé intactes,el territori de les espècies individuals i l’àrea mínima necessàriaper albergar una població. S’haurà d’evitar sempre la creació debiòtops aïllats o insulars, i enllaçar-los per connexió fins a confor-mar espais de prou entitat superficial.

En la creació o protecció d’ecosistemes especialment fràgils seràimprescindible la presència de zones de transició de prou entitatcom per evitar l’arribada de factors desestabilitzants (nutrients,substàncies tòxiques, presència humana, etc.).

Podem definir els objectius de desenvolupament per a lessegüents entitats o trams dels corredors fluvials i els seus hàbitats:

1. Àrees fontinals2. Torrents d’alta i mitja muntanya3. Curs alt i mitjà dels rius

La situació òptima enla definició d’unobjectiu de restauracióserà cercar l’eliminacióirreversible de la causaque ha comportat unperjudicideterminat enel corredor fluvial.


73

4. Curs baix dels rius5. Canyissers i jonqueres6. Boscos de ribera7. Prats humits

1. Àrees fontinalsLes fonts o zones de naixement dels rius i torrents tenen

característiques molt diferents les unes de les altres, però sovintes troben cimentades, han perdut cabal per aprofitament excessiudel freàtic o presenten baixa qualitat de les aigües per aportacióde substàncies perjudicials a partir de la zona d’influència.

Els objectius de desenvolupament ecològic per a les fonts són:• Eliminació de construccions i canonades perquè puguin sorgir

directament del substrat. Les fonts no han de presentar mairecloses, i els gorgs naturals que formin han de mantenir-se o,en cas d’haver-se reblert, retirar els materials per recuperar elclot.

• Fer extensives les explotacions agrícoles, ramaderes i forestalsa la zona de surgència o fontinal.

• Elevació del nivell del freàtic per augmentar de nou el cabalde les fonts i evitar que periòdicament s’assequin.

• La degradació de la qualitat de les aigües només es podràevitar limitant els usos en la zona d’influència de l’àrea fontinal.

2. Torrents d’alta i mitja muntanyaTots aquells torrents que encara tinguin un traçat natural i dinàmic

en el seu trajecte hauran de ser conservats en el seu estat primigeni.En la major part dels casos no permeten més que una explotacióagrícola i ramadera limitada, l’explotació forestal i, al nostre país,sovint s’aprofiten per generar energia elèctrica a través deminicentrals.

Els objectius de desenvolupament ecològic per als torrents d’altai mitja muntanya són:

• Eliminar les minicentrals o reduir el volum d’aigües desviadesper aquestes.

• Fomentar la retenció natural de l’aigua a la zona d’influència.• Assegurar el cabal mínim ecològic en cas d’embassament.• Assegurar la migració de les espècies aquàtiques.

3. Curs alt i mitjà dels riusEls cursos alts i mitjans dels nostres rius són els que més han

patit alteracions per part de l’home per raons de protecció contrainundacions, embassaments per a la producció energètica iaprofitament de les aigües per a regadius, defenses contra l’erosió,captacions d’aigües per a la canalització, etc. El poblament humà


74

al llarg dels corredors fluvials ha fet que hi hagi gran càrrega decontaminants i nutrients, ja sigui per abocament directe d’aigüesresiduals a la llera del riu o per activitats agrícoles i ramaderes,cosa que ha modificat en part la flora i fauna present per mancade capacitat d’adaptació a les condicions alterades.

Els objectius de desenvolupament ecològic tendeixen a unarecuperació gradual del corredor fluvial amb una extensió suficientdel llit del riu perquè aquest torni a tenir una dinàmica pròpia.Aquests són:

• Conservació del caràcter ininterromput quant al corrent del’aigua i de continuïtat del curs fluvial. No hi ha d’haverembassaments o aquests s’han d’eliminar; els impedimentsper a la migració dels organismes han de desaparèixer o serequipats amb desviacions bypass o dispositius de migracióadequats per als diferents organismes amb comportamentsmigratoris.

• Els desnivells de creació artificial que hi hagi al llit del riu, en-cara que siguin petits, han de substituir-se per rampes rugosesque permetin el pas dels habitants del riu.

• Conservació o recuperació de la dinàmica del curs fluvial ensentit longitudinal, en concret aquells que presenten erosióelevada, transport de materials i meandres. La dinàmica del’erosió i sedimentació és imprescindible per a la formació dela diversitat estructural dels hàbitats (tolles, ràpids, bancs desorra, etc.).

• L’erosió en fondària, que és habitual a gairebé tots els cursosfluvials canalitzats i més o menys rectilinis, s’ha d’evitarmitjançant la creació de meandres; si això no fos possible,s’haurà de limitar afegint materials de transport, controlantl’erosió lateral i introduint proteccions intermitents del llit flu-vial.

• Conservació o recuperació de la dinàmica del curs fluvial ensentit transversal; s’han de poder donar despreniments isoscavacions en la ribera d’erosió i deposició de materials enla ribera de sedimentació, amb la consegüent formació debancs de sorra o graves.

• Conservació o recuperació de la vegetació de ribera, tambéamb espècies arbòries per donar ombra i aportar substànciaorgànica al llit del riu. A més, la vegetació de ribera tambésuposa una zona de transició entre el llit del riu i la zonad’influència.

• Retornar a un estat el més natural possible els trams que haginestat canalitzats; s’ha de posar èmfasi en aconseguir una ele-vada diversitat estructural en el llit i les riberes, mentre que elsmeandres tornen a allargar el corredor fluvial.


75

• Conservació o recuperació d’una morfologia variada del llitfluvial amb fondàries diverses, perfils transversals irregulars iun traçat molt curvilini. Elements estructurals de granimportància són les tolles, els ràpids, la ribera d’erosió ideposició, els bancs de sorra i les graves, les ramificacions delcorredor fluvial, els eixamplaments i les zones al·luvials.

• Conservació i millora de la qualitat de les aigües; la concentracióde nutrients ha de ser entre baixa i mitjana i la contaminacióper subs-tàncies tòxiques també ha de ser molt reduïda.Aquesta millora s’haurà d’aconseguir a través de la depuraciói sanejament de les aigües introduïdes al co-rredor fluvial.

• El drenatge de les zones agrícoles i el seudesguàs directe cap al corredor fluvial had’evitar-se. Això pot aconseguir-se a través deplantes de depuració vegetals a base de canyís,ja que degradaran la major part de nutrients iretin-dran gran part dels possiblescontaminants.

• Conservació o recuperació de les zonesd’inundació per a la retenció d’avingudes. Siés possible, serà imprescindible tornar a ladinàmica fluvial les planes al·luvials ambrestitució dels boscos de ribera, de forma queen cas d’avingudes el riu pugui desbordar-se i reduir la sevaforça devastadora, alhora que es produeix una recàrrega delfreàtic.

• Qualsevol activitat de manteniment dins dels cursos fluvial had’eliminar-se.

Diferents estratsvegetals del boscde ribera

Meandres de laplana fluvial delriu Ebre


76

Wilderness o el model de no intervenció

Es Estats Units desenvolupen el terme “wilderness” que fa referència a unestat ideal i s’incorporar a la Constitució el 1964. Els espais protegits quepertanyen a aquesta denominació són àrees reservades a la natura, en lesquals no és permesa cap activitat humana, tret de la realització d’estudiscientífics. Tots els elements antropogènics estan prohibits, ja siguin fixes omòbils (cotxes, bicicletes, etc.). Aquí no es duu a terme cap tipus de gestió, apart de permetre la successió natural. Els espais naturals han de tenir unaextensió mínima de 2.000 ha i, de moment, els EUA ja han inclòs més de500.000 ha en el “Wilderness Preservation System”.Aquest concepte de la conservació passiva de la natura també pot extrapo-lar-se als projectes de restauració i s’anomena desenvolupament autònom omodel de no intervenció. Tot i així, a Europa l’actuació de l’home ha estatmolt més intensa que als EUA, la qual cosa fa que sigui molt més difícild’aplicar el concepte de no intervenció com a conseqüència d’estructuresartificials irreversibles a curt i mitjà termini. En aquest cas pot optar-se pereliminar-les i deixar aleshores que l’espai es desenvolupi per arribar a unestat d’equilibri dinàmic concret. L’avantatge més important d’aquest modelés la minimització de despeses, tant pel que fa al capítol de remodelació delcorredor fluvial com al de manteniment. Una condició indispensable perpoder aplicar l’estratègia del desenvolupament autònom d’un corredor flu-vial és que s’eliminin completament les activitats humanes en la superfícieprevista com a espai natural “wilderness”.Ara bé, el desenvolupament del corredor fluvial cap al seu estat d’equilibridinàmic pot allargar-se molts anys, depenent del grau d’alteració quepresenti. Els processos de modificació morfològica acostumen a ser moltlents i a vegades requereixen desenes i fins i tot centenars d’anys per assolirun estat “madur” (meandres, braços morts, etc.). En canvi, la vegetació pre-senta una successió ràpida i moltes espècies arriben a assentar-se sense laintervenció humana gràcies a les excel·lents estratègies de propagació, jasigui vegetativa o per llavor.La colonització per part de la fauna és més lenta, tot i que hi ha tota unasèrie d’espècies cosmopolites amb gran poder reproductiu que formenpoblacions estables en relativament poc temps; per contra, especialistes oespècies indicadores poden necessitar molts anys per tornar a assentar-se enun espai d’on havien desaparegut. Sovint fins i tot han de reintroduir-se, jaque les poblacions relictuals són tan disperses que no es dóna unarecolonització d’espais de distribució ancestral.La successió en el cas dels vegetals és força ràpida, però la fauna necessitaperíodes molt més llargs; això fa que l’assoliment d’un estat d’equilibridinàmic d’un ecosistema fluvial requereixi moltes desenes d’anys.


77

4. Curs baix dels riusAl curs baix dels rius, atès que l’estructura geomorfològica no

difereix excessivament de la del curs mitjà, tots els punts anteriorssón aplicables. Tanmateix, hi afegiríem els següents:

• Conservació o recuperació de la vegetació de ribera, tambéamb zones de canyís, ja que per a determinada fauna repre-senta un hàbitat important per a la cria, l’alimentació, eldescans i l’hibernació. A més, la vegetació de ribera tambésuposa una zona de transició entre el llit del riu i la zonad’influència.

• Els braços morts del riu s’han de conservar com a refugis defauna i flora, àrees de sedimentació i d’acumulació d’aigüesen cas de crescudes.

• La utilització immediata de les riberes com a superfícieurbanitzable s’ha de prohibir; les àrees no construïdes s’hande mantenir i tornar al seu estat natural.

5. Canyissars i zones humidesEls canyissars dels cursos baixos dels rius estan formats pel canyís

(Phragmites communis) i la boga (Typha latifolia). Gran part de lasuperfície d’aquest biòtop ha estat dessecada i reconvertida a usosagrícoles, urbanístics o industrials, i es consideren espais amenaçatsarreu del món. Els objectius de desenvolupament ecològic són:

• Conservació dels canyissars presents i creació de nous espaisadequats per al seu assentament. Té molt d’interès com azona de cria, alimentació, hibernació i repòs per a diversesespècies animals, tant aquàtiques com terrestres. Així mateix,els canyissars contribueixen sobre manera a la capacitatd’autodepuració de les aigües.

• Mantenir el nivell del freàtic o augmentar-lo per assegurar lapersistència delscanyissars.

• Els canyissars, per fomentar la diversitat de colonització, hauriende presentar una estructura complexa, que es pot aconseguirper dallat successiu de zones concretes al llarg dels anys.

6. Boscos de riberaEls boscos de ribera dels cursos fluvials mitjans i baixos són

comunitats vegetals heterogènies que poden classificar-se segonsel tipus d’espècie arbòria dominant, per exemple, l’albera, laverneda, la gatelleda, l’omeda i les salzedes. Tots els tipus de boscde ribera han patit una davallada considerable els darrers 50 anysper culpa de la regulació amb obra civil dels corredors fluvials.

Com a objectius de desenvolupament ecològic podemanomenar:

• Conservació del boscos de ribera, per la qual cosa és necessària

Tots els tipus de boscde ribera han patituna davallada consi-derable els darrers 50anys per culpa de laregulació amb obracivil dels corredorsfluvials.


78

una inundació periòdica dels seus emplaçaments. Per reglageneral s’hauria d’elevar el nivell del freàtic per assegurar-nela supervivència, ja que les obres de regulació l’han fet dismi-nuir, posant en perill aquestes comunitats vegetals.

• Els talussos de contenció han de dotar-se d’obertures perassegurar una inundació periòdica dels boscos de ribera relictes.En cas d’erigir nous talussos de contenció, aquests hauran dedisposar-se en el límit de creixement dels boscos de ribera.

• Prats i conreus en desús s’han de inundar per permetre ques’hi desenvolupin boscos de ribera de forma espontània. Peraixò serà imprescindible eliminar la pastura i la dalladaperiòdica.

• Limitar o eliminar del tot l’explotació forestal en els boscos deribera.

7. Prats humitsEls prats humits tenen una gran importància florística i faunística,

la qual cosa determina els objectius de desenvolupament específics.• Conservació o recuperació dels prats humits com a biòtops

de gran superfície, sobretot per acollir determinadesespècies animals (ocells limícoles, cigonyes, etc.).

• Aprofitament o gestió extensiva dels prats humits amb unao dues dallades anuals. La dallada no s’ha d’abandonar mai,ja que sinó hi haurà una successió vegetal fins a formar-secomunitats vegetals arbòries.

• Eliminació de l’aportació d’adobs i plaguicides per evitar lacontaminació de les aigües i permetre el desenvolupamentnatural de flora i fauna.

• Augment del freàtic o inundació periòdica dels prats, ja quecausa de la regulació dels corredors fluvials sovint hadiminuït el nivell de les aigües subterrànies.

• El perfil dels prats humits ha de presentar elevacions peroferir refugis en forma d’illes per a la fauna mentre durenels períodes d’inundació.

4.4 La rellevància de les espècies indicadores en ladeterminació de l’estat ecològic d’un corredorfluvial

Les espècies indicadores ens estalvien realitzar un inventariexhaustiu de les espècies de fauna i flora presents als ecosistemesfluvials. Així n’hi huarà prou d’identificar la presència i l’abundànciad’algunes espècies concretes que ens facilitaran les informacionsrellevants sobre l’estat de l’ecosistema o sobre el seudesenvolupament després de finalitzades les tasques de restauració.


79

Determinades espècies amb un elevat grau de lligam a un biòtopconcret poden fer les funcions d’espècies indicadores per al’avaluació i control dels ecosistemes. L’abundància d’aquestesespècies dependrà de l’extensió dels ecosistemes.

Les espècies indicadores ho són perquè:• Són molt estrictes a l’hora d’ocupar un tipus de biòtop concret.• Coneixement dels factor limitants de la seva distribució(químics, físics i biològics).• Presenten una àrea de distribució potencial àmplia, de forma

que el caràcter indicador pugui emprar-se de formasupraregional.• La taxa de reproducció és relativament elevada.• Com que es tracta de macroorganismes que són de fàcilidentificació i localització.

La valoració ecològica dels cursos d’aigua a través d’espèciesindicadores, com també la seva utilització com a mètode per alcontrol de l’èxit d’una iniciativa de restauració ecològica no ésgaire estesa, ja que la selecció d’espècies indicadores encara noestà unificada. No obstant, això per a cada hàbitat del corredorfluvial es poden definir espècies indicadores.

Fauna aquàticaDes dels bivalves, com ara els representants del grup de les

nàiades, com són els gèneres Unio i Psilunio, (en franca regressióa causa de l’alteració dels cursos fluvials a Catalunya), passantpels insectes i larves lligades als medis aquàtics com és ara elstricòpters dels géneres Hydropsyche, Apatania, etc. La majoria deles larves d’aquests insectes es caracteritzen per la vida aquàticarequereixen grans concentracions d’oxigen dissolt. Les libèl·lules iels espiadimonis també s’han empratsovint com a espècies indicadores,però presenten el problemaa de ladificultat d’identificació de les larves.També el cranc de riu autòcton(Astacus fluviatilis) necessita aigüesben oxigenades, de llit estructuratamb còdols i sorres.

Els peixos representen un grupimportant d’espècies indicadores enla restauració de corredors fluvials.Moltes espècies es troben en evidentregressió i altres ja han desaparegutde molts cursos d’aigua del nostrepaís. Tanmateix, i degut en molts ca-

Exemplar del bivalbfluvial filtradorAnodonta cygnea


80

sos al seu lligam a biòtops concrets, els peixos tenen un paperfonamental com a espècies indicadores, ja que de la seva presènciao absència es poden derivar directament conclusions sobrel’estructura i la qualitat de les aigües d’un curs fluvial. Podemanomenar com a representants importants la truita (Salmo truttafario), el barb comú (Barbus bocagei), la bagra (Leuciscus cephalus)i el barb de muntanya (Barbus meridionalis).

Flora aquàticaEls macròfits han estat emprats en molts casos com a organismes

de control a causa de la relació en molts casos directa entrela sevadistribució i la qualitat de les aigües. Exemples clàssics són la boga(Typha sp.) i el lliri groc (Iris pseudacorus), però també sónd’importància el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica), quees troba sobretot en aigües tranquil·les i lentes, i l’espargani(Sparganium erectum), present en aigües de terra baixa i de lazona submontana, però sempre amb un grau de netedat elevat.

Amfibis i rèptilsTotes les espècies de amfibis i rèptils es poden considerar espècies

indicadores, ja que reaccionen de forma molt delicada als canvisen els ambients aigualosos, desapareixent en molts casos.

OcellsEntre els ocells també hi ha tot un seguit d’espècies indicadores,

ja sigui la cigonya, per zones inalterades de prats humits i pasturesextensives, el blauet, l’oreneta de ribera, els ardèids, etc.

MamífersEntre altres espècies indicadores podem anomenar com molt

representatives per determinar l’estat d’un corredor fluvial la llúdria(Lutra lutra), la rata d’aigua (Arvicola sapidus), la musaranya d’aigua(Neomys fodiens) i diverses espècies de ratpenats.


81

V

Un del passos essencials en la restauració ecològica ésl’establiment d’estratègies de restauració, ja que a partir d’aquestesestarem en condicions de definir els punts claus que perseguim através del projecte de restauració per a la conca degradada.

5.1 Minimització de les aportacions de substàncies apartir de la zona d’influència

Com ja s’ha comentat anteriorment, hi ha dos tipus d’aportacióde substàncies que afecten els corredors fluvials i la seva restauració:

• Aportacions puntuals• Aportacions difuses

Aportacions puntualsEs tracta de l’aport de substàncies a partir de focus concrets

com ara poblacions, fàbriques, plantes depuradores, etc. ACatalunya, després del desplegament del Pla de sanejamentd’aigües residuals per a poblacions de més de 2.000 habitants,s’ha començat amb la construcció de plantes depuradores per apoblacions menors de 2.000 habitants. Així, els abocamentsdirectes d’aigües residuals a les conques fluvials o d’altres indretsdel territori català cada vegada aniran decreixent, tot i quel’incompliment de la normativa de sanejament encara és important.De tota manera, el Pla de sanejament suposa la base per reduir deforma substancial la càrrega de substàncies contaminants alsnostres rius i torrents, rieres i sèquies, de forma que es puguicomençar a pensar en projectes de restauració ecològica delscorredors fluvials, cosa que fa 20 anys resultava impossible.

Tanmateix hi ha punts de contaminació orgànica forta en l’àmbitrural, sobretot a causa d’abocaments directes de purins, d’aigüesde deposició de sitges i d’aigües residuals de nuclis de poblacionsdiscrets, de manera que hi ha un greu impacte per a tota una sèried’organismes sensibles als contaminants orgànics.

Aportacions difusesAquestes poden ser de natura diversa, i provenir de les aigües

Estratègies de restauracióecològica


82

de precipitació, de l’agricultura i la ramaderia i de l’explotació fo-restal, entre d’altres. Les diferenciarem segons siguin:

• abocaments directes• escolament superficial i erosió• rentatge

Abocaments directesEs poden donar en l’adobament dels conreus si no es manté

una distància mínima del corredor fluvial. La millora de les tècniquesd’aportació d’adobs minerals i orgànics i el fet de no cobrir-lostotalment durant l’aplicació fa que es redueixi molt aquest factorde contaminació.

Escolament superficial i erosióA casa nostra continua sent un dels factors d’aportacions difuses

més importants per culpa de l’elevat grau d’erosió que pateixenles terres, tant agrícoles com rurals i forestals com també per lamanca de cobertura vegetal i els efectes que comporten lescondicions climàtiques mediterrànies en aquesta situació dedesprotecció del sòl (pluges torrencials, estius molt càlids queressequen la terra, etc.). En el cas dels conreus, hi ha diversosmètodes per evitar la pèrdua del sòl fèrtil per escolament, com arauna successió adequada de cultius, evitar crear zones que puguinser erosionades per l’aigua (talussos amb fort pendent, solcs endirecció al pendent, camins amb vores sense vegetació, etc.),sembres amb encoixinats, recuperació de les bardisses i tanquesvegetals com a separació i paravents dels camps de conreu, entred’altres.

Els materials d’erosió que arriben al corredor fluvial són críticsno només per l’aportació material en si, sinó també per la càrregade contaminants orgànics i químics inherents a l’activitat agrícola.Així, totes les mesures que redueixin l’erosió del sòl, tant delsterrenys agrícoles com dels altres, contribuirà força a la reduccióde la contaminació orgànica, i en part química, dels corredorsfluvials. Els sediments per si mateixos també modifiquen l’estructuradel llit fluvial, cobrint trams de còdols amb llims i fangs,impermeabilitzant l’espai intersticial i evitant en part el transportde materials, per la qual cosa es perden hàbitats decisius per aespècies aquàtiques animals i vegetals.

La vegetació de ribera ha demostrat ser efectiva per retenirsediments en el cas d’aportaments esporàdics en quantitats baixes,però si es tracta de precipitacions massives amb un elevat graud’escolament d’aigües, aquestes capacitats són insuficients perassegurar una retenció a llarg termini.

La vegetació de riberaha demostrat serefectiva per retenirsediments en el casd’aportamentsesporàdics enquantitats baixes.


83

RentatgeLes superfícies agrícoles, a través de les aigües de drenatge i

subterrànies i del rentatge, contribueixen a l’aportació de quantitatsconsiderables de nitrat als cursos fluvials. El rentatge de nitratsdepèn de molts factors, però, sobretot, de la precipitació, de lescondicions climàtiques, del tipus de sòl, dels dipòsits de nitrogenal sòl i de la seva mineralització, del tipus de conreu, de la intensitati del moment de l’adobament. El rentatge de nitrats es pot evitarmitjançant l’adobament específic i controlat en funció delsrequeriments del cultiu.

L’única estratègia eficient per poder minimitzar l’abocament desubstàncies perjudicials als nostres corredors fluvials és una actuaciócoordinada per part de tots els actors implicats, en aquest cas laJunta de Sanejament, els municipis, les empreses, els agricultors iles persones privades. L’esforç per aconseguir una qualitat de lesaigües superficials suficient per tal d’assegurar uns ecosistemesfluvials sans, ens implica a cadascun de nosaltres, no només através del pagament del cànon de sanejament, sinó també en elscomportaments personals a l’hora d’utilitzar productes de netejaa la llar, portar el cotxe a fer el canvi d’oli en tallers autoritzatsamb garantia de reciclatge, etc.

5.2 Recuperació dels boscos de ribera

El significat primordial dels boscos de ribera per a la conservaciódels corredors fluvials resideix en la seva funció com a zonad’esmorteïment o ecotò entre l’ambient aquàtic i les àreesd’explotació (agrícoles, forestals, urbanitzades, recreatives, etc.), ien la retenció de materials d’erosió i contaminants procedents defonts difuses. Els boscos acompleixen les següents funcions:

• Fixació natural de les riberes i estructuració del llit fluvial.• Ombrar les aigües del curs fluvial, amb el consegüent

esmorteïment de les oscil·lacions de temperatura, reducció dela producció primària.

• Fomentar de la diversitat estructural del sòl.• Ésser element de connexió lineal dels biòtops.• Incrementar del valor paisatgístic i estètic.• Esmorteïment entre àrees d’explotació i ecosistemes naturals.• Retenció de materials erosionats.• Impedir les aportacions directes per l’efecte de distanciament.

Per a la restauració efectiva dels boscos de ribera cal demanar-se quines condicions s’han de complir perquè aquest cinturó ve-getal pugui realitzar les funcions que se n’esperen. L’efectivitat deles funcions ecològiques i hidràuliques dependran bàsicament de


84

l’extensió i la diversitat estructural que presentin, sempre en relacióamb la qualitat ecològica dels ambients veïns, és a dir, el llit del riui la zona d’influència. Com a hàbitat independent realitzen lesfuncions de biòtop de cria, d’hibernació, de dispersió i de refugi,les quals depenen sobretot de l’amplada i la diversitat estructural.La recuperació d’aquests cinturons verds dels rius donen lloc a lareconnexió de biòtops insulars aïllats i poden contribuir a mantenirles poblacions relictuals d’espècies amenaçades.

En estudis realitzats per determinar la reducció de l’escolamentd’aigües de precipitació, sediments i càrregues de nutrientsassociats, s’ha pogut constatar que hi ha una reducció mitjana defins al 80%. Aquesta capacitat retentiva dels boscos de riberadepèn sobretot de la reducció de l’escolament, que va lligada adiversos factors: la humitat del sòl, la capacitat d’infiltració de lasuperfície del sòl, l’amplada i la inclinació de la zona de bosc deribera.

Perquè s’acompleixin, però, les funcions de retenció de materialsi de protecció dels boscos de ribera en els ordres de magnitudesmentats, s’han de complir diverses condicions.

1. Funció de retenció de materialsS’ha d’evitar que l’escolament superficial es concreti en solcs,

cunetes de camins i d’altres depressions del terreny; en canvi had’arribar de forma puntual a la ribera del riu, ja que així no hi pothaver infiltració i retenció de cap mena. L’escolament superficialha de ser regular en tota l’extensió de la ribera.

El relleu de la zona de transferència, entre la zona adjacent i lazona de bosc de ribera, ha de permetre una distribució regular del’escolament superficial.

La zona de bosc de ribera ha de tenir una amplada mínima de5-10 m perquè els processos d’infiltració, absorció, precipitació isedimentació puguin ser efectius per reduir la càrrega de materialsarrossegats per l’aigua de precipitació.

2. Funció de distanciamentLa condició prèvia per assegurar el distanciament del llit fluvial

de les àrees explotades és un cinturó de vegetació prou ampleque no presenti cap tipus d’explotació, ja sigui agrícola, ramadera,

tnemalocsE edagerràCstnemides

startiN inomA stafsoF

anajtimóiccudeR %66 %29 %17 %28 %18

Reducció del volumd’escolament mitjà i deles càrregues denutrients als boscos deribera sota condicionsòptimes de filtració.


85

forestal, etc. Aquesta zona d’esmorteïment assegura una distànciamínima entre el llit fluvial i les zones d’explotació i els impactesque puguin suposar per al riu. La distància mínima d’aquest cinturóha de ser de 5 metres al llarg de tot el riu.

3. Funció d’apantallamentLes substàncies contaminants que arriben al corredor fluvial per

deriva eòlica poden causar impactes importants en les comunitatsaquàtiques del riu. Un cinturó vegetal ben estructurat al llarg delllit fluvial pot reduir de forma considerable aquesta aportació.

5.3 Creació i estructuració del bosc de ribera

La restauració dels boscos de ribera primigenispropis dels corredors fluvials serà del tot invia-ble, però l’objectiu del projecte ha de ser unarecreació el més natural possible. Si encara estroben relictes del bosc de ribera ancestral,aquests formaran la base de la nostra estratègiade recuperació. En primer lloc s’haurà de recu-perar la interconnectivitat entre les illes devegetació presents i cercar una diversitat debiòtops en concordança amb les diferentsregions biogeogràfiques presents entre l’àreafontinal i la desembocadura. Això possibilitaràl’intercanvi i la dispersió d’espècies aïllades apartir de cel·les de regeneració.

L’explotació de les àrees ocupades pels boscosde ribera s’ha d’excloure (impedir) totalment,sigui del tipus que sigui, assegurant alhora unaprotecció integral d’almenys un cinturó vegetalde 5-10 metres d’amplada al llarg de tot el co-rredor fluvial.

La creació i estructuració dels cinturons de boscde ribera pot succeir de dues formes:

• Passiva, en la qual el riu estructura de nouper la seva dinàmica inherent les riberes i lavegetació torna a recolonitzar espontàniamentel seu espai natural. És l’estratègia méseconòmica, però també la que requereix méstemps i unes condicions del corredor fluvial quepermetin la recuperació autònoma de l’equilibridinàmic natural.

• Activa, que serà necessària si abans hi ha hagut treballs derestabliment de les condicions naturals del curs fluvial (eliminació

Funcions de la vegetació en casde precipitació.

Infiltració

Intercepció ievaporació

Precipitació

Precipitació

Esco lamentpel tronc

Evaporació


86

de canalitzacions dures de les riberes i del llit del curs d’aigua,desviaments o alineaments del llit fluvial, modificacions del perfilnatural, etc.), la qual cosa requerirà una estabilització natural deles riberes. També pot ser adequada en situacions on es vulguiassolir un objectiu de restauració a curt termini amb les consegüentsplantacions inicials.

5.4 Restauració del corredor fluvial com a unitatpaisatgística

Aquesta estratègia preveu la restauració del corredor fluvial, iengloba tant el llit fluvial com les riberes fluvials i la zonad’influència. L’objectiu final és crear un espai natural sense impactesper part de l’home. Per això serà necessari abandonar l’agriculturai la ramaderia en la zona d’influència o la seva reconversió atècniques extensives i de conreu biològic, de forma que es redueixinnotablement els aportació de nutrients i contaminants. De totamanera, atès que serà difícil poder actuar de forma homogèniaen tota la superfície de la zona d’influència, i restituir de nou lesfuncions de retenció de materials, nutrients, contaminants i aigua,el més assenyat és la identificació d’àrees d’actuació prioritàriaque estiguin estretament relacionades amb l’aportació de nutrientsal curs fluvial i el foment d’avingudes. Aquestes àrees són tipificadesper el tipus i la intensitat dels aprofitaments agrícoles, com tambéper la morfologia del terreny, la hidrologia i l’estructura del sòl.Una vegada identificades, les àrees d’actuació prioritària s’hauran

de gestionar i modificarde manera que esrestitueixi un entornnatural. Aquest serà elprimer pas cap a unarestauració global delcorredor fluvial.

Si ens acostem cap alllit fluvial, els boscos deribera i la plana al·luvialrepresenten potser lesàrees d’actuació prio-ritària més importants(vegeu el punt 5.2 i5.3).

S’haurà de cercar larecuperació ecològicade les àrees d’actuacióprioritària a través de

Connectivitat al llargdel curs fluvial. Modeld’alternància dezones de bosc deribera ambàreesexplotades.


87

mesures de reconversió en les explotacions ramaderes cap a for-mes compatibles amb el medi natural i de recuperació (passiva oactiva) de la cobertura vegetal per contribuir a la reducció delsaportaments en direcció al curs fluvial. Si només aconseguíssim lagestió sostenible de la zona d’influència immediata a les riberesfluvials es podria aconseguir també una millora en el règim hidràulicdel curs fluvial, amb la consegüent reducció de les crescudes il’increment dels nivells mínims d’aigua al llit fluvial durant elsperíodes de sequera.

L’estratègia de la restauració a través de mesures d’enginyeriaes poc desitjable pels elevats costos que comporta, d’entre 15.000a 80.000 ptes. per metre lineal de ribera restaurada. Potser seràimprescindible allà on la modificació del corredor fluvial hagi estattan devastadora, que una recuperació natural a travès de tècniquesde gestió sostenible no sigui viable.

Els grans desavantatges de l’estratègia de gestió sostenible enels temps moderns són els llargs terminis per assolir condicionsd’equilibri dinàmic natural, ja que sembla que només són efectivesaquelles mesures que assoleixen resultats visibles a curt termini.Ara bé, el procés es pot accelerar mitjançant nombroses actuacionspetites, com per exemple, la introducció de còdols de gran volumper modificar el corrent de l’aigua, de dics transversals unilaterals,afegint-hi fusta morta (arbres sencers), etc. Aquestes estructurespoden tenir un efecte determinant en la recuperació de la dinàmicanatural i impliquen unes despeses molt reduïdes si es comparenamb moviments de terra o reubicacions del llit del riu, entre d’altres.

5.5 Rehabilitació natural dels corredors fluvials

Amb aquesta estratègia es persegueix la millora de l’estatecològic d’un corredor fluvial sotmès a impactes diversos per partde l’activitat humana ja siguin de caràcter estructural ocontaminant. D’aquesta manera, i gràcies a la utilització detècniques d’enginyeria biològica, la rehabilitació natural delscorredors fluvials representa una estratègia de reconversió idesenvolupament ràpid dels cursos d’aigua. En la rehabilitaciópodem distingir diferents objectius, com per exemple:

• La rehabilitació natural de cursos fluvials que han estatmodificats mitjançant actuacions d’obra civil.

• L’eliminació o reconversió d’elements tècnics en els corredorsfluvials (rampes, canalitzacions de formigó, etc.).

• Evitar l’erosió en fondària i fomentar la formació de meandresper tornar a elevar el nivell del freàtic en la zona al·luvial.

• L’optimització del règim hidràulic per a la retenció de l’aigua ila reducció de la velocitat del flux.


88

• La recuperació de trams del corredor fluvial per a la conservaciód’espècies amenaçades.

L’elaboració d’una estratègia determinada de restauracióecològica o rehabilitació natural requereix sens falta la definiciódels objectius de la restauració, de manera que també han dequedar clarament definits els aprofitaments futurs del corredorfluvial. Una restauració ecològica o rehabilitació natural senseespecificació prèvia dels objectius i finalitats mai s’hauria de dur aterme. Per altra banda, si no s’han definit els objectius i les finalitatsde la restauració, no serà possible un control de l’èxit de l’actuacióuna vegada concloses les mesures aplicades.

Recuperació d’unantic meandre delriu Llobregat en elterme de Molins deRei i convertit en unaiguamoll de 6 hade superfície.


89

VI

Per assolir l’èxit en l’aplicació del pla de restauració ecològicadissenyat haurem d’estudiar de forma molt acurada la fased’execució, i incloure-hi procediments de control i avaluació, aixícom una gestió adequada per poder-se adaptar de forma flexibleals canvis que s’esdevinguin en relació a factors de caire ecològic,social i econòmic.

L’execució és un dels punts més crítics en el procés de larestauració ecològica, ja que en dependrà assolir els objectiusproposats en la fase de planificació. Ara bé, cada un dels passosde la l’execució també haurà de presentar un programa i unaplanificació concrets.

Els punts bàsics a tenir en compte en l’execució del projecte derestauració ecològica seran:

• Assegurar els recursos econòmics per a l’execució del projecte.• Identificar eines per facilitar l’execució del projecte.• Repartir les responsabilitats en l’execució.• Obtenir els permisos necessaris.• Involucrar els propietaris dels terrenys afectats (siguin públics

o privats).

Recursos econòmicsEls recursos econòmics disponibles per al projecte de restauració

són un dels punts crítics de qualsevol activitat d’aquesta mena.Sobretot s’haurà d’ajustar acuradament el pressupost disponiblea les tasques previstes i tenir en compte totes les possibles fontsde finançament, ja siguin subvencions oficials, patrocini,benefactors privats, propietaris dels terrenys, etc.

La millor manera de tenir un control acurat dels recursoseconòmics és assignar pressupostos a activitats concretes previstesen el projecte, de forma que hi hagi un control pressupostari perpartides i una distribució per prioritats A, B, C, ...

Identificació d’einesHi ha tota una sèrie d’eines que poden facilitar l’execució del

projecte de restauració, com poden ser l’educació ambiental (prèviaper fomentar el coneixement i acceptació de la població local),

Execució de la restauracióecològica als corredors fluvials


90

l’assistència tècnica i la informació de persones interessades(possibles voluntaris) i propietaris per implicar-los en el projecte,els avantatges tributaris (per a aquells propietaris que participin enel projecte), la compra directa dels terrenys de major valor ecològicper al projecte de restauració i moltes altres eines o prioritats quedependran de les condicions particulars de cada iniciativa.

Repartició de responsabilitatsLa divisió de responsabilitats entre els actors que participen en

la restauració ecològica és essencial per al seu èxit. Per regla gene-ral, l’execució del projecte anirà a càrrec d’un equip tècnicpluridisciplinar format per enginyers, biòlegs, tècnics ambientals,paisatgistes, voluntaris i segurament alguna empresa encarregadade coordinar tasques concretes com ara moviments de terra,excavacions, etc.. Sempre hi haurà una persona responsable di-recta, el director de projecte, encarregat de l’execució sobre elterreny del pla de restauració elaborat prèviament. També tindràla funció d’interlocutor directe amb les administracions municipalsi supramunicipals en tots els aspectes relatius al projecte, així compoder decisori immediat en casos de modificació espontània depassos del projecte a l’emplaçament de la restauració si no hi hatemps de consultar-ho amb l’equip tècnic. En la planificació del’execució per part del director del projecte han de tenir-se encompte els següents aspectes:

• Temps necessari per realitzar cada pas del projecte derestauració.

• Tasques crítiques per assolir els objectius de planificació.• Recursos necessaris per finalitzar el projecte i l’ assignació per

tasques o capítols concrets (humans, econòmics, materials,etc.).

• Persones o empreses encarregades dels diferents passos de larestauració.

• Equipament adequat per al personal de l’obra, garanties deseguretat en el treball.

• Comunicació correcta dels detalls de cada actuació a lespersones encarregades i “feed-back” entre aquestes i eldirector del projecte.

Obtenció de permisosTot projecte de restauració d’un corredor fluvial requerirà dels

permisos necessaris per part de l’administració local del municipiper on passi el curs d’aigua; de l’Agència de l’Aigua (agrupa al’antiga Junta d’Aigües i la Junta de Sanejament) tant pel que faa l’ocupació del domini públic hidràulic o l’àrea de servituds delriu, com als aspectes de sanejament si es preveu instal·lar-hi zones

L’execució del projecteanirà a càrrec d’unequip tècnicpluridisciplinar formatper enginyers, biòlegs,tècnics ambientals,paisatgistes, voluntarisi segurament algunaempresa encarregadade coordinar tasquesconcretes.


91

de filtració o depuració vegetal per millorar la qualitat de les aigües;al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca si es preveu unareintroducció d’espècies protegides una vegada recuperat l’hàbitatd’aquestes; i tots aquells altres permisos que prevegi la legislacióvigent a Catalunya, ja siguin d’aigües, d’espais naturals (PEIN),d’usos del sòl, etc.

Involucrar els propietaris dels terrenys afectats pel projecteSi els terrenys no són de propietat pública o propietat de l’entitat

o entitats que planifiquen la restauració, serà imprescindible invo-lucrar els propietaris de la superfície afectada perquè tinguin unpaper actiu en la restauració, sempre que hi vulguin participar.També es podrà donar el cas que a l’indret de la restauració noméss’hi pugui accedir a través de propietats privades, per la qual cosahaurem d’aconseguir el vist-i-plau del titular per utilitzar-les com azona de pas.

6.1 Seguiment, avaluació i adaptació de les tasquesde restauració ecològica

Una vegada finalitzada la planificació de l’actuació de restauració,es passarà a l’execució, però totes les activitats que es vagindesenvolupant segons el calendari previst en el projecte s’haurande supervisar, avaluar i, en cas de necessitat, adaptar a lescondicions correctores que siguin necessàries al llarg del temps.

El seguiment és essencial atès que proporciona les informacionsnecessàries sobre la restauració per poder-les emprar en l’avaluacióposterior de la mesura i també com a referència per a futuresrestauracions. L’avaluació de les dades proporcionades pelseguiment ens possibilita de determinar si la restauració estàacomplint els objectius i finalitats previstos en la planificació. En lamajor part dels projectes de restauració hi ha imprevistos que fanrectificar l’execució o comporten tasques addicionals una vegadas’ha donat per conclosa la fase d’obra.

Pla de seguimentEl pla de seguiment es desenvoluparà paral·lelament a la

planificació del projecte de restauració, ja que ens servirà perprendre decisions a llarg termini després de la restauració. Elspunts més rellevants a l’hora de definir el pla de seguiment són:

1. Escollir emplaçaments de seguiment.2. Seleccionar paràmetres i mètodes de seguiment.3. Determinar les despeses que suposarà el seguiment i assignar-

los un capítol pressupostari.4. Establir el detall del pla de seguiment i la seva durada.


92

5. Interpretació de les dades obtingudes.6. Actuacions en funció dels resultats del pla de seguiment:

- No intervenció.- Afegir, eliminar o modificar elements de planificació.- Modificar els objectius del projecte.- Documentar el resultats i difondre’ls.

L’avaluació i l’adaptació de la restauracióTé estreta relació amb el seguiment i ens dóna una mesura del

grau d’acompliment dels objectius de la restauració. L’avaluacióes centrada sobretot en els paràmetres de seguiment, queacostumen a ser de caire biològic o físic, i es fixen en l’estructuradel corredor fluvial, en les seves funcions i en l’estat assolit per larestauració. El marc temporal per a l’avaluació de la restauraciópot ser de pocs mesos a anys, ja que dependrà de les tècniques derestauració emprades i de la resposta de l’entorn envers aquestes.En gairebé tots els projectes realitzats al nostre país i a d’altresnacions europees, l’avaluació de la restauració ecològica ha estatnegligida, i s’han perdut moltes dades i oportunitats importantsper posar en pràctica mesures correctores que assegurinl’assoliment dels objectius a curt, mitjà o llarg termini, o almenysdifondre-les per a actuacions futures.

En la mesura en què la restauració ecològica de corredors fluvialsno és una ciència exacta, haurem d’acceptar que moltesexperiències s’aprendran per prova i error, de manera que els errorsocasionals ens portaran a millorar el nostre coneixement sobre elcurs fluvial en qüestió i també d’altres susceptibles de ser restauratsen el futur. L’adaptació a temps del pla de gestió podrà ser la clauper reconduir molts dels passos falsos que podem estar fent,deixant de banda una defensa aferrissada d’una primera

planificació sotmesa a consensper totes les parts participants.

També la documentació i laredacció d’informes querecullin el procés d’execució,l’avaluació i les possiblesadaptacions de planificació iexecució són vitals per a larevisió del procés derestauració i l’execució demesures futures en indretssimilars. Molt important per ala comprensió de la docu-mentació serà l’estructuraciócronològica del/dels informes.

Naturalitzaciód’una riberacanalitzada perincrementar labiodiversitat i laqualitat delpaisatge. Santa Fe,New Mexico (EUA).


93

VII

Els mètodes d’avaluació són les eines necessàries per poder de-terminar l’estat ecològic d’un corredor fluvial per tot seguit poderdefinir l’estratègia a emprar per a la seva restauració ecològica idesenvolupar un pla d’actuació. S’haurà de diferenciar entre elsprocessos hidrològics i hidràulics, els processos geomorfològics,les característiques físico-químiques i les característiquesbiològiques del corredor fluvial a l’hora de considerar els mètodesd’avaluació. Aquests coneixements ens aportaran la base per de-cidir el tipus d’estratègia a perseguir en el projecte de restauració.

7.1 Processos hidrològics i hidràulics

Per poder restaurar l’estructura i la funcionalitat dels corredorsfluvials hem de conèixer les seves característiques de flux, és a dir,si el curs d’aigua és perenne, intermitent o efímer, així com lescontribucions relatives del cabal bàsic i del cabal d’avingudes en elvolum d’aigua total transportada al llarg de l’any. També ésimportant saber si el corrent ve determinat per les precipitacions,pel desglaç o per ambdues coses; així mateix haurem d’esbrinar laperiodicitat dels fenòmens de cabal màxim (avingudes) i mínim.

Ara bé, la major part dels corredors fluvials no han estat sotmesosa un registre sistemàtic dels paràmetres hidrològics, per la qualcosa serà difícil fer una previsió estadística. A més, la transformaciódels cursos fluvials en les darreres dècades ha fet variar molt lescaracterístiques de flux, la qual cosa dificulta la previsió, tot i tenirles dades necessàries per realitzar-la. En cas de períodes de plugescontinuades en una conca fluvial amb presència d’embassaments,hi pot haver necessitat d’obrir comportes per evitar desperfectesmajors del giny. Això implicarà una crescuda antinatural del riu,que pot ser molt més devastadora que no pas un fenomend’avinguda d’origen natural.

En cas de disposar de les dades abans esmentades, podrem ferprevisions de fenòmens de cabal màxim i mínim al llarg de l’any,de manera que podrem establir estadístiques que ens ajudin aplanificar les mesures de restauració, tant a nivell temporals comd’estructuració.

Mètodes d’avaluació de l’estat delcorredor fluvial


94

L’avaluació de la secció transversal del canal del riu és importantper analitzar la seva forma i funció i els processos que s’hidesenvolupen. Ens aportarà informació per deduir fluxos, activitatserosives, zones de sedimentació i, en darrera instància, per dissenyarel canal en el projecte de restauració, la zona de bosc de ribera i laposició d’estructures interiors per fomentar una dinàmica natural.

A més, coneixent les relacions entre cabal i geometria del canal,es podran obtenir moltes dades respecte al transport i deposicióde materials, l’erosió i les forces de cisalla que actuen en els diver-sos punts del llit del riu. El règim hidràulic del riu també ens permetdissenyar les zones d’inundació periòdica en funció delsesdeveniments de crescuda, tenint sempre en compte lesnecessitats dels boscos de ribera i de les planes al·luvialsrecuperades.

Equació de continuitat

El cabal en una secció transversal determinada es calcula amb lafórmula simplificada de l’equació de continuïtat.

L’àrea d’interès ve determinada per la secció transversal del ca-nal i l’altura de la superfície de l’aigua. Aquesta fórmula és unaforma simplificada per estimar velocitats en funció d’una secciótransversal determinada.

Equació de Manning

L’equació de Manning proporciona la base per calcular diferen-cies en la velocitat del corrent per raó de diferències en la rugositathidràulica. Les característiques de flux poden modificar-se en funciód’acomplir els objectius del projecte de restauració a través de laintervenció directa o modificant l’estructura vegetal i la rugositatdel curs fluvial. L’equació de Manning també s’utilitza per calcularles pèrdues d’energia en canals naturals que presenten un fluxamb modificacions graduals. L’equació de Manning per a lavelocitat mitjana (V) és la següent:

V = k/n R2/3 S1/2

k = 1n = Coeficient de rugositat segons ManningR = Radi hidràulic (metres)S = Desnivell de la superfície de l’aigua

El coeficient de Manning s’ha de veure com un índex que descriula rugositat del canal que contribueix a la dissipació de l’energia

Q = AV

Q = CabalA = Àrea de la secciótransversal del correntd’aiguaV = Velocitat mitjanaen direcció descen-dent


95

del corrent d’aigua. La taula 7.1 mostra alguns valors de n per adiversos materials i condicions al canal del curs d’aigua. En la majoriadels casos, la n de Manning es determina a partir de modelscomputats ja coneguts que presentin condicions similars al nostrecas.

En el cas d’utilitzar l’equació de Manning amb el coeficient n apartir de bases de dades bibliogràfiques, com acostuma a ser elcas, s’hauran d’introduir correccions en base a factors de resistènciacontra el corrent addicionals. Els procediments de correcciónormalment es basen en la fórmula:

n = (nb + n1 + n2 + n3 + n4) m

nb = valor bàsic de n per un canal recte, uniforme i llis de materialsnaturals

n1 = correcció pels efectes d’irregularitats en la superfície

n2 = correcció per a variacions en el tamany i les formes de lasecció transversal

n3 = correcció per obstruccions

n4 = correcció per vegetació i condicions de fluxe

m = correcció pel grau de meandrització del canal

En la taula 7.2 trobem una relació dels factors de correcció perarribar a un valor de n final.

Estructura Coeficient de rugositat n1. Formigó llis ....................................................................................................... 0,0122. Alineaments de formigó convencional .............................................................. 0,0133. Argil·les vitrificades .......................................................................................... 0,0154. Canals de terra en bones condicions ................................................................. 0,0175. Canals de terra sense alinear en bones condicions ............................................ 0,0206. Rius i canals de terra en bones condicions – poca vegetació ............................ 0,0257. Cursos d’aigua naturals amb meandres i condicions

força alterades – creixement considerable d’algues i molses ............................ 0,0358. Cursos d’aigua de muntanya amb llit de còdols i rius

amb seccions transversals variables i presència de vegetació de ribera .. 0,040 – 0,050

Taula 7.1 Coeficients de rugositat de Manning per diverses estructures


96

Sabent les fòrmules essencials per a mesures hidràuliques delcurs fluvial en qüestió, només ens mancarà escollir un tram ,otrams, del riu a restaurar que siguin característics i adequats perrealitzar les nostres mesures. Les informacions bàsiques a deter-minar són les seccions transversals i la inclinació de la superficiede l’aigua, la distribució de partícules de diferent tamany al llit delriu i la mesura del cabal.

lanacledsnoicidnoC ledóiccerroCnrolav

tatiralugerri'duarG silL 000,0

xiaB 500,0-100,0

àjtiM 010,0-600,0

tlA 020,0-110,0

netatilibairaveduarGlasrevsnartóiccesal

laudarG 000,0

snoiccesertnelanoisacoaçnanretlAsetertseiselpmaslasrevsnart

500,0-100,0

snoiccesertnetneüqerfaçnanretlAsetertseiselpmaslasrevsnart

510,0-010,0

óiccurtsbo'leduarGedaerà'led%5ledsynem(elbigilgeN

)lasrevsnartóiccesal400,0-000,0

aledaerà'led%51ledsynem(xiaB)lasrevsnartóicces

510,0-500,0

aledaerà'led%02la51led(àjtiM)lasrevsnartóicces

030,0-020,0

aledaerà'led%05ledsém(tlA)lasrevsnartóicces

050,0-040,0

óicategevedtatitnauQ axiaB 010,0-200,0

anajtiM 520,0-010,0

atlA 050,0-520,0

atlatloM 001,0-050,0

xiaB 00,1

óicaztirdnaemeduarG elbaicerpA 51,1

tlA 03,1

Taula 7.2 Correccions delvalor n de Manning


97

Les variables aconseguides a través de les mesures i la sevaaplicació en les fòrmules ens donaran informacions valuoses permesurar l’impacte que té l’aigua sobre el llit del riu, el disseny dela restauració i per definir directrius a l’hora de decidirrehabilitacions funcionals del canal. Les dades més importants anivell de la concepció del projecte de restauració o rehabilitaciófluvial són la velocitat i la potència del corrent d’aigua. Aquestaúltima dependrà molt del pendent i de la càrrega de sedimentsque transporti l’aigua.

Resultarà molt útil posar-se en contacte amb el servei d’aigüesdel municipi o municipis on tinguem previst dur a terme un projectede restauració ecològica del corredor fluvial per esbrinar aquestesdades. Una altra font per obtenir aquestes dades pot ser la Juntad’Aigües de la Generalitat de Catalunya.

Per a més detalls, a la bibliografia hi ha documentació sobrehidràulica dels cursos fluvials.

7.2 Processos geomorfològics

La determinació geomorfològica d’un corredor fluvial enspermetrà establir el caràcter d’un riu en termes de les sevescaracterístiques d’estabilitat, morfologia, sedimentació i hidràulica,així com de cobertura vegetal i estructures antropogèniques. Perrecollir aquestes dades haurem de recorrer al treball de camp, queconstituïrà la nostra metodologia principal. Altres elements pràcticsa l’hora de determinar les característiques geomorfològiques d’uncorredor fluvial seran plànols detallats (1:25.000) i fotografiesaèries. Per altra banda, i en funció de planificar la restauracióecològica, també ens interessaran mapes històrics, fotografiesaèries antigues i les dades històriques sobre el riu que puguin trobar-se a la bibliografia. Aquesta valoració geomorfològica del riu ensproporcionarà les bases per definir les dinàmiques passades i actualsdel curs fluvial, dissenyar solucions adequades de restauració i poderavaluar els efectes de la restauració.

L’estudi geomorfològic del corredor fluvial servirà per esbrinarles condicions actuals morfològiques, hidràuliques, d’erosió isedimentació. Els objectius d’aquest tipus d’estudi són:

• Establir l’estabilitat del corredor fluvial en termes d’erosió isedimentació.

• Determinar com el corredor fluvial ha estat afectat per obresd’enginyeria civil.

• Proposar criteris fefaents per a la restauració ecològica orehabilitació natural.

• Dissenyar activitats de restauració que promoguin els processosnaturals del corredor fluvial.


98

7.2.1 Mètodes d’anàlisi geomorfològica

Per realitzar l’estudi geomorfològic del curs fluvial haurem declassificar-lo partint de les seves característiques morfològiques.Hi ha diversos mètodes de classificació, però un dels més utilitzatsés la preparació de formularis i qüestionaris sobre els diferentsparàmetres a investigar sobre la base del mètode desenvolupatper A. Brookes. El procès de recollida de dades s’haurà de repetirper cada tram homogeni que trobem al llarg del riu, ja que cadaun d’ells pot variar en longitud i amplada.

Full nº 1El primer formulari serà de caire generalista i determinarà l’abast

i la localització de la recollida de dades. Els mapes i dades històriquesseran útils a l’hora de registrar els tipus de canvis ja esdevinguts itambé s’haurà de prendre material gràfic de l’estat actual del tramanalitzat.

Full nº 2Està destinat a registrar dades generals sobre l’emplaçament,

principalment sobre la vall aluvial, els usos de la terra al corredorfluvial i la zona d’influència i el patró del curs d’aigua.

Full nº 3Aquí es tracta de descriure les característiques del canal partint

de l’observació directa i mesures específiques; aquestes s’hauriende dur a terme quan el riu presenta cabals baixos (estiu), quan les

uirledmartledacifàrgoegóicaztilacoL

euqsemelborpoamelborpledóicpircseDnetcefa'l

repslitúseuqifàrgoilbibiseuqifàrgoegsedaDcigòlofromoegidutse'la

tarpmelautcaiciròtsihcifàrgotraclairetaM

uirledmarttseuqa'disilàna'leduitcejbO

aterdabiR TATIVITCA arreuqseabiR

alocírgauitluC

arutsaP

óicaztinabrU

latseroF

sevitcartxE

arebiredsocsoB

órtapedsupiT acigòlofromoegtativitcA

inilitceR tnemlaicifitratanifnoC

sóuniS tanifnoctnemlaicraP

scidàropseserdnaeM avissecxetativitcA

sralugerserdnaeM acimànidtatilibatsE

soçarbbmaserdnaeMstrom


99

)sertem(snoisnemiD lanacledamroF sgrog-sdipàraicnèüqeS

setlaseügia'dadalpmA cirtèmisalarutaN tlatnemapulovneseD

sexiabseügia'dadalpmA cirtèmislarutaN àjtimtnemapulovneseD

setlaseügia'dairàdnoF tarexnirtA xiabtnemapulovneseD

sexiabseügia'dairàdnoF lòslatavacxe,laicifitrA ralugertilL

óicanilcnIedserutcurtsebmalaicifitrA

óicaluger

gninnaMsnogestatisoguR

arebiRaterd

arebiRarreuqse

arebiRaterd

arebiRarreuqse

seligrA elbatsE

smilL elbatsenI

smilliseligrA óisorenE

serroS adarrosnE

smilliserroS airòbraóicategeV

sevarG avitsubraóicategeV

sevargiserroS aicàbrehóicategeV

slodòC asocoróicamroF

slatnaC acigòloiblaicifitrA

slaicifitrA laicifitraóiccetorP

aterdabiR arreuqseabiR

cirtèmisA

cirtèmiS

tapracsE

moS

laicifitrA

tillledtnemidesedsupiTlaivulf

laivulftillledtatilibatsE

seligrA larutanacimàniD

smilL eramacoR

serroS tnanimoderpóisorE

sevarG tnanimodóicisopeD

slodòC tilllaóicategeV

slatnaC laicifitrA

eramacoR

)esnes(laicifitrA

Descripció del canal

Característiques de les riberes

Perfil de les riberes

Característiques del substrat


100

estructures i els substrats poden determinar-se amb facilitat. Lesmesures hauran de prendres en diferents punts representatius dela secció transversal, ja sigui en zones de ràpids o en la interseccióentre ràpids i tolles.

Full nº 4Interpretació del terreny i avaluació de la possible recuperació

natural; recomanacions per a la millora del tram que hem analitzat.Per poder interpretar bé la situació actual del tram en qüestió, enmolts casos cal saber cap a quin estat de referència ha de tendir,per la qual cosa serà necessari haver-lo definit sobre la base dedades bibliogràfiques, ecosistemes insulars conservats o sistemesfluvials similars localitzats en altres contrades.

Els processos geomorfològics sempre s’han de tenir en comptecom un component integral de la dinàmica del curs fluvial queserà determinant a l’hora de cercar solucions viables per a larecuperació de les funcions naturals del corredor fluvial.

7.3 Característiques físico-químiques

Ja hem descrit en un apartat anterior les característiques físico-químiques rellevants en de descriure un curs fluvial, i aquestes ensproporcionaran tota una sèrie de dades adicionals, ja que actuen

sdipàr/sgroG

stanretlaavargedoarrosedscnaB

lanacledertneclaavargedoarrosedscnaB

slautnupavargedoarrosedscnaB

stneulfa'dstnupneavargedoserrosedscnaB

arrosedscnabslenearodaztilibatseóicategeVavargedo

Estructura del llit fluvial

ledóicarepuceredaicnèdivEaugia'dsruc

arollimedsnoicanamoceR

paC acigòlofromóicacifisrevidalratilicaF

serdnaemedlaudargóicamroF lanacleritertsE

stnemidesedóicisopedreptnemiynertsE startsbusedóicacol·loC

sdipàrisgrogedóicamroF sdipàrisgrogedóicaerC

suisseccusscnaB serebirseledslarutansnoiccetorP

slautnupscnaB tnednepleriuderreptaçartleracifidoM

Interpretació delterreny


101

com a indicadors d’altres variables (pH, oxigen dissolt, nitrats,fosfats; vegeu capítol 2.8).

La frequència de les mesures depèn del tipus de variable; ara bé,els indicadors de la qualitat de les aigües necessiten un controlmés frequent per poder caracteritzar el tram de riu en funció de lavariable. Com que el registre de dades físico-químiques requereixtemps i recursos financers, haurem d’establir molt acuradamentla freqüència i l’abast de la presa de dades.

El tercer factor determinant en el moment de mesurar lescaracterístiques físico-químiques del nostre curs d’aigua seràl’emplaçament on realitzem la presa de mostres. És important se-leccionar un punt del tram de riu que sigui representatiu per a totel segment a caracteritzar. La qualitat de les aigües pot variar deforma dràstica si hi ha aportació de nutrients per l’agricultura, desubstàncies diverses (tòxiques, adobs, aigües netes, etc.) a partirde l’aigua subterrània, abocaments puntuals per depuradores,afluents, etc. Sempre s’haurà de tenir un coneixement exhaustiude tots aquests factors en el moment de planificar la presa demostres.

Hi ha diversos mètodes per mesurar el paràmetres físico-químicsdels cursos d’aigua, però no ens ocuparem de detallar-los, sinóque només els anomenarem:

• Presa de mostres manual:És la més adequada si no disposem d’equipamentenregistrador. Per a diversos paràmetres pot ser el mètodemés fiable, ja que és immediat i no condueix a errors peracumulació bacteriana, algues, etc. Tècnica única per mostrejarolis, greixos, compostos volàtils i bactèries.

• Presa de mostres automàtica:Presenta molts avantatjes en front de la presa de mostresmanual, encara que pot no ser tan exacta com la primera. Lanecessitat d’utilitzar aquests equips automatitzats dependràde la freqüència de la presa de mostres i del pressupostdisponible.

Hi ha tota una sèrie de paràmetres que podran ser mesuratsdirectament al tram de riu on prenem les mostres, com per exempleel pH, la temperatura i l’oxigen dissolt; mentre que d’altres s’hand’enviar a laboratoris per fer una analítica detallada, sobretot encas de substàncies contaminants.

La presa de mostres de sediments es fa manual o mitjançantdragues, i servirà primordialment per determinar-ne la composicióquímica o controlar els organismes invertebrats que els poblen.


102

Un dels punts claus en les mesures dels paràmetres físico-químicsés la gestió de les dades obtingudes. Per evitar la possibilitat d’errorsen el registre i gestió de dades, aquestes hauran d’introduir-sesens falta en una base de dades especialment dissenyada per slspropòsits del nostre projecte. Igual que en el cas de la caracteritzaciógeomorfològica dels cursos fluvials, haurem de dissenyar formularisper a la presa de mostres al camp, i incorporar aquestes a la basede dades una vegada estiguin disponibles.

7.4 Característiques biològiques del corredor fluvial

Les característiques biològiques que presenti el corredor fluvialsón una mesura força exacta del seu estat de salut ecològica. Arabé, la determinació d’aquestes característiques pot ser molt labo-riosa i realitzar-se de maneres molt diverses - mètodes sintèticsper evaluar l’estat del sistema fluvial i les anàlisis basades en comel sistema satisfà les demandes del cicle biològic d’espèciesindicadores o grups d’espècies determinades. El primer pas, decisiuper determinar les característiques i el valor biològic d’un corredorfluvial, és l’elaboració del seu mapa ecològic.

7.4.1 Elaboració d’un mapa ecològic del corredor fluvial

El mapa ecològic del corredor fluvial és un dels requisits essencialsen el procés de planificació de qualsevol mesura de restauracióecològica que afecti el riu o torrent. Per elaborar-lo, s’haurà derealitzar una prospecció exhaustiva del corredor fluvial, i fer uninventari complet de tots els elements presents, orgànics iinorgànics. Es tracta d’una representació sintetitzada del tramobjecte de la restauració, a partir de la qual es definiran ambclaredat quins tipus d’intervencions són necessàries.

El mapa ecològic del corredor fluvial és imprescindible, ja quesense aquest no es podrà avaluar l’interès de conservació o lesamenaces potencials que presenta.

La metodologia emprada se centra en la prospecció sistemàticadel riu en funció dels hàbitats presents, enregistrant sobretot elsdetalls de la vegetació i l’estructura física del corredor fluvial en elsdiferents indrets del tram subjecte al projecte de restauració. Enaquesta fase no hi haurà una prospecció o un cens detallat de lesespècies de fauna presents, ja que no entra dins l’abast d’aquestametodologia.

El mapatge es farà per sectors d’uns 500 metres de llargada ialmenys 50 metres d’amplada per cada ribera. Per regla general,les zones afectades pel mostreig són:

El mapa ecològic delcorredor fluvial és undels requisitsessencials en el procésde planificació dequalsevol mesura derestauració ecològicaque afecti el riu otorrent.


103

• la zona aquàtica• la zona marginal• la zona de les riberes fluvials• la zona de la plana al·luvial

Sempre que hi hagin zones humides o altres ecosistemes degran extensió al llarg del riu s’inclouran en tota la seva extensió. Elmapa ecològic consistirà en el planell pròpiament dit, un informedetallat sobre les característiques especificades en el mapa i elconsegüent material gràfic (fotografies, fotografies aèries).

En general inclourà les següents informacions:1. Morfologia del llit del riu.2. Vegetació de ribera (localització, arbres, arbusts, comunitats

vegetals, espècies foranes).3. Infrastructures hidràuliques i aportacions d’aigua.4. Infrastructures d’estabilització existents.5. Estat actual de les riberes i possibles potencials futurs.6. Superfícies adjacents explotades per l’home (urbanització,

agricultura, indústria, zona verda).També serà necessària la representació de la secció transversal

del corredor fluvial per tenir una idea de l’amplada del canal, eltipus i forma dels marges, l’altura de les riberes i dels terrenysadjacents en relació al nivell de l’aigua del riu i del llit del riu. Si lavariabilitat geomorfològica és gran, haurem d’incloure més d’unarepresentació en secció.

Les zones especialment fràgils es marcaran amb aquesta finalitat.També s’hi poden incloure o anotar propostes de gestió per milloraremplaçaments específics o detallar actuacions futures.

Els mapes ecològics elaborats abans de la planificació específicade la restauració ecològica del corredor fluvial ens seran eines útilsper determinar els canvis una vegada finalitzades les tasquesprevistes en el projecte.

7.4.2 Mètodes per avaluar l’estat del sistema fluvial

Una determinació exhaustiva de l’estat ecològic d’un sistemafluvial o el cens complet de totes les espècies presents no éspossible. D’aquesta manera cal cercar indicadors que resumeixinl’estat de salut de l’ecosistema de manera eficient sense haver demesurar o prospectar tots els elements que el composen. Lautilització d’indicadors ja ha estat comentada anteriorment (vegeucapítol 4.4) i implica una valoració relativa de l’ecosistema enqüestió, partint dels coneixements que tenim d’una espècie con-creta en aquell mateix corredor fluvial, en zones no degradades oen d’altres hàbitats similars que es trobin en localitzacions diferents.


104

La simbologia emprada en l’elaboració del mapa ecològic delcorredor fluvial. (Segons la NRA, 1992)

Pont

Pas de vianants

Enclusa

Cala

Presa

Gorg

Remolins

Ràpids

Corrent

Cascada

Esculls

Illa

Direcciódel corrent

Terres properes Canal de vegetacióTanca

Porta

Camí

Ferrocarril

Sender

Línia elèctrica

Edifici

Depuradora

Pendent de la ribera

Jonquera

Fenessar

Megafòrbies

Herbassar

Herbei

Gespa tallada

Trets de la riberaLlit fluvial Substractes

FangBase de la ribera

Cim de la ribera

Despreniments

Marge estable

Marge erosionat

Cinglera

Riba artificial

Abeurador

Banc de sorra

Rierol de desgel

Afluent

Desembocadura

Extracció d’àrids

Coníferes

Caducifolis

Arrels superficials

Bosc de ribera

Arbusts

Arbusts densos

Arbusts esparssos

Bardissa

Bardissa ambarbres

Plantes surants

Molses aquàtiques

Dicotiledòniessubmergides

Monocotiledòniessubmergides

Dicotiledòniesemergents

Monocotiledòniesemergents

Sorra

Barra de graves

Graves vegetades

Empedrat

Còdols

Vegetació aquàtica

Arbre inclinat

Arbre tombat


105

Per contra, també podria resultar molt més efectiva ladeterminació del grau de diversitat present en un tram del corre-dor fluvial per avaluar el seu valor ecològic. Tanmateix, la diversitatd’un ecosistema pot ser mesurada a diferents nivells de complexitat:genètic, població/espècies, comunitat/ecosistema i paisatgístic. Nohi ha un nivell de complexitat amb validesa universal, sinó quesempre dependrà des de quin punt de vista estiguem mesurant, jasigui científic, de gestió, de restauració... La diversitat sempre estaràlimitada a un grup objectiu d’especial interès. D’aquesta maneraserà necessari definir un marc objectiu per mesurar la diversitatd’un indret concret.

Per mesurar la diversitat d’un ecosistema hi ha diversos mètodes,el més emprat és l’índex de riquesa o nombre d’espècies presentsen una unitat espacial determinada. De tota manera, la riquesa enespècies d’un indret concret encara no ens diu res sobre el valorecològic de les espècies en qüestió. Així, dos emplaçaments ambla mateixa riquesa en espècies poden presentar una composiciód’espècies molt diferent. És per això que l’índex de riquesa s’ha decombinar amb un altre paràmetre que és la vàlua ecològica de lesespècies trobades en el tram susceptible de restauració al corre-dor fluvial.

Per poder determinar l’índex de riquesa i relacionar-lo amb elvalor ecològic d’espècies concretes presents o no al corredor flu-vial estudiat, haurem de realitzar estudis enfocats a determinar lesespècies vegetals i animals presents a l’ecosistema i la sevaabundància. A partir d’aquestes dades i de la seva comparacióamb l’estat de referència podrem extrapolar una valoració de l’estatecològic actual del corredor fluvial i definir els objectius deplanificació per al projecte de restauració.

Comunitat de plantessubmergides en unriu d’aigües netes ifondes.


106

7.4.2.1 Determinació de la vegetació delcorredor fluvial

La vegetació aquàtica, helofítica i ripària dels cursos fluvials ésde summa importància per assegurar tota una sèrie de funcionsimplícites (autodepuració, nutrició, estabilització, disponibilitatd’hàbitat, etc.), a més de constituir l’element estructural mésimportant de la majoria dels hàbitats presents al corredor fluvial.

Les comunitats vegetals de les riberes fluvials del nostre paísestan ben definides i podrem determinar la qualitat dels boscosde ribera que acompanyen els cursos fluvials per la seva composiciód’espècies, la seva complexitat estructural i l’extensió que presentin,tant al llarg de les riberes com en la seva distribució transversal.

Les plantes aquàtiques i helofítiques, els anomenats macròfits,són en molts casos un bon indicador de la salut d’un ecosistemafluvial, de la qualitat de les aigües i també un model de valoraciósenzill, ja que en general són espècies arrelades, de força grandàriai que no presenten massa varietat. La presència o absència dedeterminades espècies de macròfits (a l’hivern, la majoriadesapareix, per la qual cosa només són bons indicadors una partde l’any) ens indica l’estat de salut de l’ecosistema fluvial. Tanmateixens serviran com a paràmetre de seguiment per avaluar l’efectivitatde les mesures de restauració o si hi ha problemes no previstos, demanera que es pugui actuar per corregir el desenvolupament.

El millor mètode per determinar els macròfits d’un sistema flu-vial és el mapatge, la qual cosa significa dentificar acuradamentles espècies presents, i situar-les posteriorment en un mapa devegetació aquàtica. Aquesta tècnica resulta molt útil en el cas delllit de riu de poca fondària i de corrents no massa forts. En qualsevolcas es recomana fer un mapatge de 1 km per cada 10 km del cursfluvial, ja que així hi ha una determinació aproximada del 97%dels macròfits presents.

Les recomanacions més importants pels censos de macròfits són:• Prendre’s el temps necessari per fer un cens acurat.• Realitzar el cens només sota condicions propícies, la qual cosa

significa que ha de ser l’època de creixement, el corrent no hade ser massa fort i l’aigua no ha de ser tèrbola.

• Serà imprescindible utilitzar una llista de control de macròfitsque s’haurà preparat abans d’iniciar el treball de camp.

• Cercar persones expertes per realitzar els censos.• Acotar perfectament el tram que estem sotmetent a estudi

damunt de mapes o esbossos, anotant l’indret, la data delcens, la persona encarregada i les característiques físiques delllit del riu (amplada, fondària de l’aigua, substrat).


107

7.4.2.2 Determinació dels mamífers presents alcorredor fluvial

Com ja hem comentat amb anterioritat, els mamífers directamentlligats al medi aquàtic són rars a les nostres contrades. Els mésimportants són potser la llúdriga, la rata d’aigua i l’almesquera.Acostumen a ser espècies que viuen en ecosistemes força ben

Aigües netes i fredes de muntanya

Aigües pol·lucionades

Organismes indicadorsbiològics de la qualitatde l’aigua.

Cucs (Tubifex)

Aigües netes de temperatura variable

Aigües alterades, temporalment sense oxigen

Aigües amb un principi de degradació

Cucs cua derata (Eristelis)

Cucs de sang (Chironomus)

Frigànies (Hydropsyche)

Perles (Plecoptera)

Blefarocèrids

EfímeresAmfípodes (Gammarus)


108

conservats i són d’hàbits més aviat esquerps, la qual cosa faràdifícil la seva visualització. Per regla general, la seva presència esconstata pels rastres de petjades deixades a les riberes o pelsexcrements, característiques que diferèncien molt bé cadascunade les espècies.

7.4.2.3 Determinació dels ocells presents alcorredor fluvial

Els ocells presents en els corredors fluvials són molt diversos,sobretot si s’hi inclouen els biòtops associats com ara canyissars,aiguamolls, etc. Ara bé, també tenen un valor com a indicadorsindiscutible a l’hora d’avaluar l’estat de salut de l’ecosistema. Perdeterminar les espècies presents en un tram concret del riu s’hauran

Ratpenat caçantmosquits en unrierol arrand’aigua.


109

d’emprar mètodes estandarditzats i reproduïbles de cens, que enspermetin la comparació de les dades obtingudes amb aquellesprocedents del seguiment posterior per mesurar l’èxit de larestauració.

La millor fórmula de cens per a corredors fluvials és efectuarvisites repetides als trams de riu afectats pel projecte durant l’èpocad’aparellament i cria de les diferents espècies, ja que durant aquesttemps, molts ocells són territorials i defensen l’espai que ocupenper a la nificació. A partir d’aquí podrem determinar els diferentsterritoris per parella i fer-ne un esborrany del terreny tot mapant-los. Per assegurar la fiabilitat de les dades de distribució il’abundància de les espècies, serà imprescindible repetir els cen-sos fins a deu vegades, ja que d’aquesta manera s’evitaran lesdesviacions perquè canvia l’observador, la seva habilitat o lescondicions climàtiques. En el cens comptaran tant les tècniquesde localització visual com auditiva. Per obtenir més informació sobreles tècniques de cens d’ocells, podem dirigir-nos al Grup Catalàd’Anellament, a la Direcció General del Medi Natural de laGeneralitat de Catalunya o a altres entitats dedicades a l’estudi del’avifauna de Catalunya.

La superfície a censar a de ser mapada sobre cartografia del’escala 1:2.500, i és molt important introduir punts de referènciaen el plànol que utilitzem, com ara arbres caiguts, roques de for-mes característiques, etc. El període de cens recomanat és des demitjans de febrer fins a mitjans de juny, tot i que hi poden havervariacions segons l’altura on es trobi l’àrea a censar. Els transecteses faran una vegada a la setmana durant tot aquest període,enregistrant així tant els ocells migradors d’arribada prematuracom els d’arribada tardana i també els sedentaris. El millor momentper al cens són les primeres hores del matí, evitant però la primerahora de l’alba, i fins al migdia (depèn molt de les condicionsclimàtiques). Resulta important enregistrar la data, hora i punt departida i arribada dels censos, alternant aquests darrers en cadarepetició.

El mapa final serà un cúmul de territoris que ens indicaran l’índexde riquesa, l’abundància i la distribució de les espècies al llarg delcorredor fluvial.

Aquells censos que només es basin en una única o poques visi-tes només tindran valor informatiu quant a a la presència dedeterminades espècies en un indret concret, però no es podrandeterminar abundàncies ni distribucions espacials.

Durant els censos d’ocells també és important anotar lescaracterístiques dels hàbitats on trobem les diferents espècies, jaque aquestes dades ens poden servir posteriorment en el seguimentdel projecte de restauració.

La millor fórmula decens per a corredorsfluvials és efectuarvisites repetides alstrams de riu afectatspel projecte durantl’època d’aparellamenti cria de les diferentsespècies.


110

7.4.2.4 Determinació de les poblacions de peixosal curs fluvial

Els rius de Catalunya han estat alterats per l’home en moltsaspectes, com ara la composició de la fauna piscícola de les sevesaigües. La determinació de les poblacions de peixos que habitenels nostres corredors fluvials ens donarà una idea de les espèciespresents; de la quantitat en un tram determinat i de la qualitatd’aquestes (introduïdes o autòctones). Les dades obtingudesgràcies a l’estudi de les poblacions piscícoles d’un curs fluvial ensajuden a:

• Delimitar possibles impactes ambientals que afecten els peixos.• Avaluar la necessitat de millora dels hàbitats aquàtics i de la

qualitat/quantitat d’aigua.• Conservar determinades espècies amenaçades o en perill.• Seguir el desenvolupament de les poblacions en el temps.• Avaluar la necessitat de repoblar amb determinades espècies

una vegada millorades les condicions ecològiques del cursfluvial.

Els peixos acostumen a ser molt bones espècies indicadoresperquè presenten un metabolisme força més accelerat que elsinvertebrats i la seva demanda d’oxigen és molt superior, la qualcosa els fa molt sensibles a les reduccions d’oxigen dissolt a l’aigua.L’absència de determinades espècies en un curs fluvial pot ser acausa d’un excés de contaminació orgànica o d’altres substànciesque redueixen la concentració d’oxigen. També la diversitatmorfològica dins el curs fluvial és determinant per a la presència oabsència de moltes espècies.

Els mètodes per censarels peixos són variats, desd’una simple enquesta alspescadors de la zona persaber quines espècies sónles més habituals i quinessón rares de capturar, a lapesca amb xarxa i la pescaelèctrica, ambdues noméspermeses per raons decens, i han d’estar auto-ritzades per la DireccióGeneral del Medi Natural.Alguns dels rius estansotmesos a un control re-gular de les poblacions

Barb roig, un petitpeix ciprìnid introduïten els rius catalans.


111

piscícoles, de manera que en aquests casos només caldrà cercarles informacions en les administracions corresponents.

Els passos a seguir en el cens de les poblacions piscícoles són:• Selecció de l’àrea o tram per realitzar el cens.• Localització de punts adequats dins el tram seleccionat per

garantir la captura del màxim nombre de peixos.• Presa de mostres significatives en cada localització concreta.

Segons les condicions físiques del curs fluvial serà més apropiatl’ús de xarxes (aigües fondes) o de pesca elèctrica (rius de pocafondària i no massa amples). Les dades obtingudes a través de lescaptures ens donaran pistes sobre l’estat ecològic del riu (absènciai presència de determinades espècies), la composició de lespoblacions de les diferents espècies ens diran si són estables(piràmide poblacional estàndard) o si hi ha hagut fenòmenspuntuals de mortalitat elevada (manca d’un substrat de la piràmidepoblacional), la introducció de la major part d’exemplars per partde l’home (edat uniforme dels peixos capturats), etc.

Sempre que hi hagi estudis o censos anteriors de lespoblacions de peixos a l’indret on vulguem conèixer lacomposició poblacional de la fauna piscícola, s’hauran de con-sultar per avaluar l’evolució de les poblacions al llarg del temps,saber les tècniques emprades, les dificultats trobades i moltesaltres informacions rellevants.

7.4.2.5 Determinació de les poblacions d’amfibis irèptils al corredor fluvial

Tant amfibis com rèptils han de censar-se per visualització direc-ta o per les postes d’ous a l’aigua en el cas dels primers (sobretotsi es tracta de granotes). Els amfibis acostumen a pondre a finalsde l’hivern o principis de la primavera, en conseqüència les millorsèpoques per realitzar els censos i mapar les distribucions al llargdel corredor fluvial. Els rèptils són més difícils de localitzar, però alser espècies de sang freda, sovint se’ls pot trobar durant el matíexposats al Sol per escalfar-se o bé directament protegits sotapedres grans.

Les dades així obtingudes no són significatives des del punt devista quantitatiu, sinó que només ens indicaran l’absència opresència de determinades espècies.

7.4.2.6 Determinació de les poblacions d’invertebratsal llit fluvial

Les poblacions d’invertebrats són especialment sensibles als


112

canvis que es donen en els hàbitats aquàtics i a la presència decontaminants orgànics. Les aigües contaminades normalmentcontenen menys varietat d’espècies d’invertebrats, segons sigui latolerància de cadascuna d’elles. A més, necessiten períodes detemps llargs per crear poblacins estables en un sector determinatdel riu; això significa que la seva presència ens indica que lescondicions prèvies del curs fluvial s’han mantingut constants durantun espai temporal relativament llarg.

Els avantatges d’utilitzar espècies d’invertebrats com a modelde seguiment dels efectes de la contaminació i també de lacanalització d’un curs d’aigua són:

• Hi ha molta varietat i abundància d’invertebrats en gairebétots els hàbitats d’aigua dolça.

• Les espècies són força sedentàries, la qual cosa ens dóna unarelació directa entre la contaminació o alteració i l’emplaçamenton han estat capturats els invertebrats.

• El cicle de vida de moltes espècies és superior als sis mesos,per la qual cosa ens donen una visió global de les condicionsimperants. Això els fa un bon indicador per a diversos factorsd’impacte ambiental.

• La determinació dels invertebrats fins al nivell de les famílies aquè pertanyen és senzilla, i ens donen una informació fiablesobre la qualitat de les aigües.

La determinació d’invertebrats pot ser tant qualitativa comquantitativa. En cas de realitzar censos qualitatius, ens limitarem aidentificar les espècies d’invertebrats presents en un tram de riudeterminat. Es tracta d’un model poc costós per establir el graude contaminació de les aigües. Segons la presència o absència dedeterminades espècies podrem predir els diferents microhàbitatsdins el curs fluvial, tot i que per obtenir dades rellevants tambéhaurem de censar els invertebrats des del punt de vista quantitatiu.A través dels estudis quantitatius també poden establir-se relacionsentre espècies determinades d’invertebrats i plantes aquàtiques,la qual cosa ens podrà indicar possibles impactes que afecten lespoblacions d’uns i altres organismes.

Les mostres d’invertebrats s’hauran de prendre com a mínim alllarg de tot un any, una vegada al mes, ja que hi ha espèciesestacionals que d’una altra manera no seran registrades en elscensos. Per no complicar massa la identificació dels diferentsindividus presents en una mostra, per a la majoria dels objectiusde determinació de la qualitat ambiental ens serà suficient deter-minar les famílies a què pertanyen. Per poder avaluar l’efectivitatde la mesura de restauració, haurem de realitzar controlsd’invertebrats a llarg termini, en funció de poder establir larecuperació o canvi de les poblacions.


113

Famílies Valoració

Siphlonuridae, Heptageniidae, Leptophlebiidae,

Ephemerellidae, Potamanthidae, Ephemeridae .................................................................................... 10

Taeniopterygidae, Leuctridae, Capniidae, Perlodidae, Perlidae, Chloroperlidae ................................. 10

Aphelocheiridae .................................................................................................................................... 10

Phryganeidae, Molannidae, Beraeidae,Odontoceridae, Leptoceridae, Goeridae, Lepidostomatidae,Brachycentridae,Sericostomatidae ....................................................................................................... 10

Astacidae ................................................................................................................................................ 8

Lestidae, Agriidae, Gomphidae, Cordulegasteridae, Aeshinidae, Corduliidae, Libellulidae ................. 8

Caenidae ................................................................................................................................................. 7

Nemouridae ............................................................................................................................................ 7

Rhyacophilidae, Polycontropodidae, Limnephilidae ............................................................................. 7

Neritidae, Viviparidae, Ancylidae .......................................................................................................... 6

Hydroptilidae .......................................................................................................................................... 6

Unionidae ............................................................................................................................................... 6

Corophiidae, Gammaridae ...................................................................................................................... 6

Platycnemididae, Coenagriidae .............................................................................................................. 6

Mesoveliidae, Hydrometridae, Gerridae, Nepidae, Naucoridae, Notonectidae, Pleidae, Corixidae ...... 5

Haliplidae, Hygrobiidae, Dytiscidae, Gyrinidae, Hydrophilidae, Clambidae, Helodidae,

Dryopidae, Elmidae, Chrysomelidae, Curculionidae ............................................................................. 5

Hydropsychidae ...................................................................................................................................... 5

Tipulidae, Simuliidae .............................................................................................................................. 5

Planariidae, Dendrocoelidae ................................................................................................................... 5

Baetidae .................................................................................................................................................. 4

Sialidae ................................................................................................................................................... 4

Piscicolidae ............................................................................................................................................. 4

Valvatidae, Hydrobiidae, Lymnaeidae,

Physidae, Planorbidae ............................................................................................................................ 3

Sphaeriidae ............................................................................................................................................. 3

Glossiphoniidae, Hirudidae, Erpobdellidae ............................................................................................ 3

Asellidae ................................................................................................................................................. 3

Chironomidae ......................................................................................................................................... 2

Oligochaeta ............................................................................................................................................. 1

Valoració dels invertebrats en l’avaluació de la qualitat ambientaldels cursos d’aigua

Tècniques per a la presa de mostres

El més senzill serà utilitzar xarxes manuals en forma decaçapapallones o també les anomenades mànegues de plancton.Per poder fer la presa de mostres cal situar la xarxa corrent avall iaixecar les pedres o remoure el fons si aquest es de graves o sorres.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sistema de valoraciódels invertebratspresents enecosistemes fluvialssegons el NationalWater Council, 1981,Regne Unit.


114

Per a zones on el llit del riu està format per llims i sorres molt fines,el millor serà utilitzar pales de mostreig o dragues. En aigües moltràpides es poden fer servir caixes de mostreig, que es col·locaranal fons del llit.

Els índexs assignats a les diferents famílies representen el graude tolerància enfront d’aigües contaminades (pol·lució orgànica).Així, als menys tolerants se’ls assigna índexs alts, mentre que elsmés tolerants presenten índexs més baixos. En la determinació dela presència d’invertebrats en un curs fluvial podem dir que commés alt sigui l’índex global (addició de tots els índexs individuals),més alta serà la qualitat de les aigúes. Tanmateix, aquest índex glo-bal de qualitat ambiental presenta dues mancances considerables:

1. No diferencia entre curs alt, curs mitjà i curs baix, de formaque no es té en compte la riquesa d’espècies segons l’hàbitaton ens trobem encara que la qualitat de l’aigua sigui la mateixa.

2. Els resultats obtinguts per aquest mètode són dependents del’exactitud del cens. Com més acurat sigui, més espèciesdeterminades hi haurà i major serà el valor de l’índex global.

En cas que definim poblacions d’invertebrats en estats dereferència (veure capítol 4.2) per a ecosistemes fluvials determinats,tindrem una eina per fer avaluacions entre les dades recollidespels nostres censos i els estats de referència. Així obtindrem el queanomenarem un índex de qualitat ecològica (IQE). Com més pròxima 1,0 estigui l’IQE (divisió de l’índex obtingut al cens per l’índex dereferència), més sà estarà l’ecosistema fluvial.

El més important en totes les determinacions abans esmentadesés que les dades obtingudes es comparin entre elles, i poderextreure’n conclusions que ens ajudin a definir les actuacions delpla de restauració. També haurem de saber fins a quin graud’exactitud volem arribar en els estudis del valor ecològic, i aixòdependrà sobretot de l’abast i el tipus d’actuació que pretenemen el corredor fluvial objecte del nostre projecte. En tot cas, semprehaurem de definir uns objectius concrets sobre la base de les dadesobtingudes de l’estudi previ de les condicions actuals del corredorfluvial, adaptant-los alhora a les realitats socioculturals de l’indreti també a les possibilitats reals del nostre equip de projecte. Sempreserà un procès holístic en el que tot un conjunt de factors ensportarà a cercar la millor estratègia de restauració o rehabilitaciódel curs fluvial.


115

VIII

En aquest capítol ens centrarem en totes aquelles tècniquesd’enginyeria biològica i de gestió de la vegetació que, si es duen aterme dins d’un concepte global de restauració ecològica del cor-redor fluvial, podran tenir efectes positius per assolir una altravegada un estat natural el més natural, i dinàmic possible, del riu.

No obstant això, sempre caldrà disposar dels coneixementsd’enginyeria necessaris per poder planificar i projectar les diferentsactuacions al curs fluvial, ja sigui la reestructuració del llit fluvial, lamillora de les propietats del sòl, l’establiment de comunitatsvegetals, la restauració longitudinal del canal fluvial, la restauracióde les riberes fluvials, la recuperació dels hàbitats aquàtics del cursfluvial o la gestió de la zona d’influència per promoure larecuperació de l’ecosistema fluvial.

Dividirem les tècniques en quatre apartats principals, cadascúndels quals se centra en punts determinats o elements del corredorfluvial, ja sigui el llit fluvial, les riberes fluvials o la zona d’influència:

• Treballs de bioenginyeria dins del canal• Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials• Vegetació aquàtica• Establiment i gestió de la vegetació ripària

Les tècniques aquí descrites per norma general redueixen elsimpactes negatius presents al corredor fluvial, la qual cosa les fabeneficioses per assolir un estat més natural del riu. Ara bé, sempres’haurà de tenir en compte que qualsevol activitat que realitzemen el corredor fluvial tindrà unes conseqüències determinades so-bre l’ecosistema global i els seus processos naturals. Per això seràimprescindible tenir un coneixement exhaustiu de com i a travésde quines actuacions s’han de provocar els canvis desitjats. El pri-mer objectiu de la nostra planificació ha de ser el de la mínimaintervenció amb els màxims resultats, cercant sempre l’eliminacióde les causes i no el tractament dels símptomes; aquesta estratègiano només acostuma a ser la més econòmica, sinó tambél’ecològicament més desitjable.

Una altra màxima en la restauració ecològica del corredor fluvial

Tècniques de restauracióecològica del corredor fluvial


116

és mantenir intactes les característiques naturals inherents al’ecosistema. Serà imprescindible tenir un coneixement acurat delsprocessos que es donen en un corredor fluvial determinat per poderdefinir actuacions de restauració compatibles en tots els seusaspectes amb la dinàmica natural del riu. La flora i fauna presentsen depenen, i si hi introduïm alteracions hi haurà reaccions perpart del sistema, que haurem d’aprofitar per millorar l’estat ecològicd’aquest.

Hi ha diversos conceptes bàsics a tenir en compte percompatibilitzar els requeriments ecològics del corredor fluvial i lesmesures de bioenginyeria. En molts casos, els processos físics propisdel rius complementaran les actuacions que hi estem realitzant.

Energia: L’energia del riu es manifesta a través de les forceshidràuliques primàries que existeixen a diferents nivells en tots elscorredors fluvials. En la restauració prevaldrà la premissa de tenir-les sempre en compte i d’utilitzar-les de forma creativa, en el sentitde la diversificació.

Hàbitat: Les activitats dutes a terme en el corredor fluvial semprehauran de tenir l’objectiu de protegir, rehabilitar o crear hàbitatsnaturals.

Espai: Per assolir millores ecològiques màximes requerirem el màximespai possible. Si disposem d’espai suficient, no limitem mai lesactuacions en la seva extensió, ja que espai significa diversitat.

Simulació: Observem el corredor fluvial i sobre la base del’observat, protegim o simulem el que trobem de positiu. Intentemmodificar els espais degradats copiant altres indrets no alterats.Sempre haurem de treballar amb plantes autòctones i materialsnaturals.

Paràmetres físics a tenir en compte en la planificació dels treballs debioenginyeria.

• La uniformitat i el pendent de la vall fluvial o plana al·luvial.• La uniformitat i el pendent del canal o llit del riu (normalment inferior a la plana al·luvialdegut a la meandrització).• El recorregut del riu dins la plana al·luvial i la localització de característiques físiques importants• Localització i rellevància de determinats tipus de sòl a les riberes i al llit fluvial (còdols, graves,sorres, llims, argiles, etc.).• Tipus de sòl i nivells del freàtic al llarg dels trams del corredor fluvial on es prevegui unaintervenció (preses de mostres manuals, inspecció de pous, etc.).• Determinació de la secció transversal del llit del riu i la plana al·luvial en diversos punts deltram en qüestió.• El règim d’inundacions periòdiques que afecten el curs fluvial i els nivells d’aigua i la sevavelocitat.


117

Abast: Considerem sempre els extrems. Què passarà en cas desequeres o avingudes? No perdem de vista aquells fenòmens quedepenen de les condicions presents fora de l’àmbit del nostreprojecte.

Altres consideracions a tenir en compte a l’hora d’implementarles mesures de restauració al corredor fluvial són, per exemple,l’abocament de subproductes de les activitats realitzades, compuguin ser terres, matèria vegetal, etc. En alguns casos ens podranservir com a materials per crear estructures desitjades al corredorfluvial com ara illes en possibles zones d’inundació, bancs de gra-ves o sorra al llit fluvial, creació d’hàbitats i proteccions mitjançantproductes de la poda vegetal, entre d’altres opcions. Si no hi haguésla possibilitat de reaprofitar els materials produïts durant les tasquesde rehabilitació, és necessari assegurar un abocament controlat.

En cas d’aplicar maquinària mòvil en el projecte, serà imprescin-dible haver cercat punts d’access adequats durant els estudis previsdescrits en el capítol 7, de manera que l’impacte ambien-tal sigui mínim, tant pel que fa a les característiques físiquescom a les característiques biològiques del corredor flu-vial. La presència de camins o pistes ens facilitarà molt latasca, encara que aquests ja estiguin en fase derecuperació natural. En espais naturals sensibles, com araels inclosos dins el PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural),serà prescriptiu fer un estudi d’impacte ambiental abansd’iniciar qualsevol activitat dins el corredor fluvial previst.

8.1 Treballs de bioenginyeria dins del canal

Nous traçats i perfils

Aquesta opció només es tindrà en compte en rius quehagin estat canalitzats i alineats; en aquest cas es podràmodificar la secció transversal del canal, excavar materialsper a la seva reubicació o donar-li un nou traçat al riu(introduir-hi meandres), segons siguin les disponibilitatsde terreny que hi hagin. Donat el cas que el llit del riu hagiestat cimentat o empedrat, aquesta serà també l’opciómés efectiva per eliminar el recubriment artificial, teninten compte sempre els greuges que l’actuació podria cau-sar aigües avall i el disseny d’un llit de riu el més naturalpossible.

Si es tracta de donar un nou recorregut (o el traçat an-cestral) al riu, els treballs seran de gran abast, i afectarantant la ribera com el llit del riu. Abans de decidir-se peractuacions que impliquin grans moviments de terres, fora

Diversificació del’estructura del llit del riuper excavació de materialsdel llit.


118

més assenyat cercar mètodes menys impactants i que puguinaconseguir els mateixos resultats a llarg termini, com ara la disposiciód’espigons en direcció perpendicular al corrent, la colocació de granspedres per modificar les forces erosives, etc. El problema d’emprarmaquinària pesada en les restauracions o rehabilitacions ecològiquesdels rius és l’elevat cost i el gran impacte que té sobre els diferentshàbitats fluvials: aquàtics, helofítics i terrestres.

La maquinària serà imprescindible per practicar obertures en elsdics de contenció i recuperar les zones d’inundació temporal oper restablir tota la plana al·luvial com a zona d’inundació idesplaçar molt més enllà els dics de contenció aixecats en el passat.

També el reperfilat de les riberes pot requerir aquests ginystècnics, sobretot si es tracta de trams llargs amb soscavació idesprendiments de ribera. Llavors caldrà un reperfilat de la riberai un tractament posterior per plantació, sembra, estores vegetals,o altres tècniques d’estabilització de talussos i establiment devegetació autòctona de ribera.

Un darrer cas on poden fer servei les excavadores i camions ésquan faci falta aportar substrats que en el passat han estat expoliatsper activitats humanes diverses (extracció d’àrids, dragatsindiscriminats, etc.), de manera que es puguin tornar adesenvolupar els hàbitats típics per a aquell substrat.

Totes les tècniques emprades hauran de millorar el règim hidràulicdel curs fluvial en qüestió, compensar l’erosió i sedimentacióexcessiva i proporcionar nous hàbitats a la totalitat del corredorfluvial. Els principis a tenir en compte a l’hora de realitzar movimentsde terra dins el llit fluvial són:

• Respectar les necessitats de conservació de l’emplaçament.• Mantenir els moviments de terra en un mínim.• No afectar les riberes en la mesura en què es pugui i con

servar la vegetació present si aquesta és d’interès.• Donar la màxima variabilitat al canal.• Tenir en compte les recomanacions dels estudis florístics,

faunístics i d’hàbitats previs.• Treballar exclusivament des d’una ribera per minimitzar

l’impacte global de l’actuació.• Reutilització dels materials que resultin de l’obra o

abocament controlat per minimitzar l’impacte ambiental.• Tenir en compte tot l’ecosistema a l’hora de planificar

l’actuació, incloses les zones d’influència.• Mantenir tota la vegetació arbòria i arbustiva, si és possible.• Conservar o recrear elements morfològics naturals com ara

tolles i ràpids.• Considerar els efectes de les obres tant a la part superior

com a la inferior del curs d’aigua.


119

• Sempre haurem de treballar durant l’època de l’anyadequada, és a dir, aquella que menys perill comporti a nivelld’avingudes i menys afecti les comunitats biològiques presents alcorredor fluvial (períodes de nidificació, cria, aparellament, etc.).

• Utilitzar sempre la maquinària més apropiada per a cadatasca per minimitzar l’impacte ambiental i aproximar-la al llit flu-vial a través de terrenys de poca vàlua ecològica.

Estrènyer el canal del riu

Sovint els rius presenten canals massa amples, ja siguiper una deposició de sediments excessiva a causa defenòmens d’erosió massius al curs superior o a les zonesd’influència respectives, o per intervencions de regulaciórealitzades per l’home (modificació del llit del riu,construcció d’embassaments amb la consegüent reducciódel cabal, etc.). En aquest cas pot ser convenient estrènyerel llit del riu per donar-li una velocitat de flux superior queeviti la sedimentació excessiva i que permeti unadiversificació d’hàbitats dins el canal fluvial per erosió ideposició (deposició d’arbres morts o còdols grossos dinsdel llit, barreres de pedres, entre d’altres tècniquespossibles).

L’estrenyiment només haurà de dur-se a terme en aquellsemplaçaments on l’impacte sigui mínim, és a dir, allà on no hihagin comunitats vegetals o animals d’interès. Ara bé, si aquestfora el cas, també podem assolir l’objectiu d’estrènyer el canal através de la creació d’illes dins del llit del riu.

Si s’ha d’emprar maquinària o tècniques vegetals, hi ha diversesestratègies per reduir l’amplada del riu:

• Excavació en fondària amb deposició del material excavaten un o ambdós marges del riu, fixant-lo a través de plantacionsamb canyís, boga o d’altres plantes helofítiques. D’una bandaaconseguirem l’objectiu d’estrènyer el riu sense disminuir el nivellde l’aigua, i de l’altra, constituirem una franja de vegetaciósemiaquàtica d’interès autodepurador i com a hàbitat de diversesespècies animals.

• Utilització de feixines, estaques, trenats vegetals, mallesvegetals i pedres per crear delimitacions estables del llit del riuamb rebliment de terres de la porció del llit del riu d’ampladaexcessiva. A continuació haurà d’assegurar-se mitjançantplantacions i sembres, ja que és essencial que els materials derebliment no atenyin l’aigua corrent.

• Creació d’illes o bancs de graves en punts concrets del llitdel riu. Tot i que pugui semblar un impediment al flux de l’aigua,

Dragat parcial del llitdel riu amb creaciód’una franja devegetació. El nivell del’aigua no varia.


120

la veritat és que als laterals de les illes la velocitat de l’aiguaaugmenta, la qual cosa evita la sedimentació i millora la netejadels llims del fons del riu. Les illes es poden formar de formaespontània situant obstacles al llit del riu o per excavació i deposició.Com sempre, serà recomanable cercar el mètode més senzill,econòmic i menys impactant.

Grups de còdols grans

Especialment efectius per a la diversificació del corrent d’aiguaen tots aquells corredors fluvials amb velocitats de flux superiorsals 20 km/h o 6,5 m/s. Una premissa essencial per col·locar còdolsgrans al llit del riu és que els materials de transport siguin gruixuts,en funció de crear hàbitat, refugis, erosió lateral i en fondàrialocalitzada, etc. En general es disposaran en grups i en llits de riud’aigües no gaire profundes, mai en trams baixos ambpredominança de sorres, ja que aquestes acabarien cobrint-los.En rius amb molt transport de materials pot portar a la formacióde bancs de graves.

Creació de travesses de retenció

Es tracta d’estructures dins el llit del riu amb la funció de retenciódels materials d’erosió procedents dels trams superiors i de la zonad’influència, per anivellar més el dit llit del riu i evitar així unaerosió en fondària. Per sota de les travesses de retenció es formentolles de certa fondària, que constituiran un nou hàbitat al cursfluvial. Una vegada solucionades les causes originals de l’erosióexcessiva, s’haurà de decidir sobre la permanència o eliminaciódels diversos grans de retenció introduïts (amb troncs, pedres ogabions de còdols), segons sigui el seu valor ecològic (formació detolles, ràpids), ja que sempre constitueixen un impacte dins delcurs d’aigua. Una altra possibilitat és la reutilització per a d’altresestructures de diversificació del corredor fluvial.

Possibles estructuresper a les travesses deretenció de sedimentsdins del llit fluvial.

Vista lateral d’una travessa amb revestiment parcial de la tolla.


121

Creació de passeres per a peixos

El principi bàsic que hi ha darrera de qualsevolpassera per a peixos és la superació d’una barrerainfranquejable a través d’un sistema de resclosesconnectades entre elles, de rampes o mitjançantderivacions amb substrats rugosos. Hi ha barreresde poca alçada que, si no tenen una funcióreguladora dels nivells de l’aigua, poden sersuperades a través de rampes d’inclinació lleugeraamb una base de materials gruixuts, de maneraque els organismes migradors aquàtics tinguin lasuficient adherència per superar el desnivell ambles condicions del cabal presents. Si aquest mètodeno fos practicable, l’altre opció és l’establiment dederivacions (bypass) amb poc pendent i llits pedregosos, pels qualsno només tindran possibilitat de migrar els peixos, sinó tambémolts altres organismes propis del ambients aigualosos.

Les passeres clàssiques en forma d’un sistema de resclosesinterconnectades hauran de presentar una velocitat determinadadel corrent d’aigua que mai no haurà de superar els 1,2 m/s. Tambés’han d’instalar zones d’aigües tranquiles per permetre el descansi la recuperació del peixos en la seva ascensió. Els desnivells quepresentin les rescloses entre elles sempre hauran d’estar adaptatsa les espècies migratòries de menor grandària, i tenir en comptesobretot els alevins d’aquestes. El substrat serà rugós, ja que aixípermetrà la migració d’organismes que ocupin l’espai intesticial.El punt de surtida al curs fluvial inferior a l’obstacle ha de presen-tar un corrent suficient per atreure o guiar els peixos migradors enel seu recorregut.

Recobriment amb arbres talats

La disposició d’arbres talats al llargde les riberes fluvials dóna cobertura iombra, substracte i hàbitat per a diver-sos organismes aquàtics, així comprotecció contra el corrent d’aigua ifomenta la retenció i deposició dematerials de transport. És especialmentavantatjós en aquells indrets on lesriberes siguin inestables i els arbrescaiguts es puguin fixar de forma direc-ta a la part alta dels talussos, sempre iquan l’amplada del riu sigui suficient

Models diferents derampes per facilitar lamigració de la faunaaquàtica en zones dedesnivell artificial dinsdel riu.

Recobriment ambarbres tallats: mètodesenzill i econòmic perprotegir la ribera.


122

per encabre elements d’aquestes dimensions. Els sistemes de fixacióhauran de ser segurs i soportar els embats de les riuades; si aixòno es pot assegurar i hi pogués haver problemes curs avall ambponts o d’altres infrastructures, aquesta tècnica no serà apropiada.

Espigons laterals o deflectors

Es tracta d’estructures que sobresurten de for-ma perpendicular a partir de les dues riberes, peròque no ocupen tot el llit del riu. S’empren com adeflectors del corrent d’aigua, que l’allunyen dela ribera on es troba l’espigó, i eviten la seva erosió,i incrementen la seva força al centre del llit fluvialo sobre l’altre ribera, segons l’amplada del riu. Unaltre dels efectes positius que impliquen ésl’augment de la velocitat de l’aigua a l’extrem deldeflector, per la qual cosa es formaran tolles i,aigües avall, bancs de graves o ràpids. Si esdisposen de forma alternada a certa distància,contribuïran a la creació de meandres a causa del’increment de l’erosió lateral, la qual cosacontribueix a la diferenciació del llit i de les riberes,la disminució global del transport de sediments il’establiment de vegetació de ribera helofítica, queen un curs de riu bàsicament recte no teniaoportunitat de crèixer i que, alhora, contribueix al’autodepuració de les aigües. Per als peixos hihaurà una diversificació d’hàbitats; al mateixtemps, els deflectors els serviran de refugi davantde corrents forts. Gràcies a la colonització d’alguesi molses aquàtiques, els espigons de pedres lateralscrearan hàbitats ideals per a la fauna invertebradadels corredors fluvials.

En llits de riu formats sobretot de llims i sorres, aquestesestructures necessitaran estabilitzacions per mantenir-se, ja queen la major part dels casos es perden a causa de l’erosió de lasorra que forma la seva base. En aquests casos es poden combi-nar tècniques de protecció amb geotèxtil i estaques, amb unapossible repoblació vegetal amb espècies helofítiques.

8.2 Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials

Són executats per regla general per reperfilar les riberes en funciód’assentar-hi de nou vegetació helofítica i les comunitats

Els troncs disposats al’interior del riu, a mésd’actuar com a deflectorsdonen hàbitat i nutrientsals seus habitants.

Els deflectors lateralss’empren sobretot pertornar a formar un cursfluvial amb meandres iper diversificarl’estructura del llit delriu.


123

faunístiques associades. Molts dels rius i cursos d’aigua convertitsen simples canals per desguassar l’aigua de precipitació presentenun estat deplorable de les riberes. Acostumen a ser de pendentregular, sense diversificació estructural i, per desgràcia, amb unavegetació herbàcia molt empobrida.

L’altre ”intervenció” tècnica a les riberes fluvials és la creació debadies o zones d’inundació laterals, que permetran una diversificacióriberenca immensa, i donaran lloc a hàbitats singulars.

Conservació i nou disseny de marges fluvials

Per assegurar la diversitat d’hàbitats als marges fluvials, aquestshan de presentar diferents alçades i perfils, com també amplades

Drenat del llit del riu ireperfilat de la riberaamb creació d’uncinturó de vegetació.

Tècnica d’estrenyimentdel riu. Per reglageneral es fan servirtrenats amb estaques.

Diferents estratègiesde diversificació del’estructura de lesriberes fluvials, ambl’assentament oplantació de vegetacióhelofítica. Creaciód’hàbitatssemiaquàtics.


124

variables. En rius de canal massa ample, aquest es pot estrènyer(veure punt 8.1), i donar-nos l’oportunitat de dissenyar de nou uno ambdós marges i de potenciar la diversificació estructural id’hàbitats. El mateix passa en cas d’ampliar el llit del riu, encaraque aquí serà preferible fomentar la diversificació a través de lacreació de meandres. A les riberes escarpades per erosió lateral,en les quals sigui necessari la detenció del procés de degradacióper evitar la pèrdua de terres, es podrà perseguir el reperfilat de laribera amb pendents suaus i la subsegüent plantació amb espèciesvegetals ripàries i helofítiques. Per evitar que les plantacions recentssiguin rentades per crescudes inesperades del riu, aquestes espodran estabilitzar mitjançant malles de material vegetals fixadesamb estructures de filferro i estaques. En la majoria dels casos seràimprescindible la protecció de la base de la ribera amb estructuresmés resistents, per exemple, gabions, trenats vegetals, etc.

Creació de badies o zones d’inundaciólaterals

Badies i zones d’inundació han estateliminades sense miraments en tots els nostresrius, ja sigui per combatre la presènciad’insectes indesitjats, com ara els mosquits,o per la cobdícia humana de voler conquerircada vegada més terres per a la sevaexplotació. Un dels objectius de qualsevolrestauració ecològica del corredor fluvial seràtornar al riu el que li ha estat pres, un conjuntd’hàbitats únics per la seva riquesa natural.En tot cas, sempre que hi hagi una possibilitatde recuperar aquests ecosistemes, l’objectiuha de ser la rehabilitació i recreació sobre elterreny.

La formació artificial de badies a la ribera del riu ens exigirà undisseny especial, ja que el mateix corrent del riu haurà de mantenirun cert grau d’erosió que consolidi aquestes estructures al llargdel temps, i les preservi de curullar-se per sediments. De la mateixamanera que es potencien hàbitats concrets per a planteshelofítiques i aquàtiques, les badies també es poden dissenyar detal forma que tinguin especial interès per al refugi i la fresad’espècies de peixos, alhora que es propicien ambients per a larvesd’invertebrats. En cas que als encontorns de la ribera hi hagi activitatde pastura, serà necessària la protecció de les badies de novacreació a través de tanques, que amb el temps es podran anarsubstituint per bardisses amb punxes com l’aranyoner (Prunus

Visió en planta d’unabadia lateral. L’arbrefixa la zona d’atac del’aigua i fa que elcorrent de l’aiguacirculi dins la badia deforma que no hi hagideposició desediments.


125

spinosa) o d’altres espècies vegetals molt denses que evitin l’accésdel bestiar.

Les zones d’inundació que acompanyen els rius poden ser moltdiverses, des de braços morts del riu, braços encara connectatsper l’extrem inferior, zones humides influïdes pels fenòmenstemporals de crescudes del curs fluvial, planes al·luvials d’inundacióperiòdica, etc. Per prendre una decisió de quin tipus de zona inun-dada pot restaurar-se en el tram de riu que ensocupa, el millor serà estudiar les dadeshistòriques sobre el corredor fluvial, ja que enmoltes ocasions ens indicaran els indretsadequats ancestralment connectats o inundatspel riu.

Les zones inundades més rellevants al llargdel corredor fluvial són aquelles que presentenuna connexió directa amb el riu, servint d’àreade cria a moltes espècies animals, de refugi perals peixos en casos d’avingudes o fenòmensde contaminació i d’hàbitat per a nombrosesespècies de flora i fauna. En aquest sentit,podem projectar la recreació de zonesd’inundació a baix cost col·locant canonadesper sota dels talussos de contenció per inun-dar terrenys improductius situats en depressionsde la plana al·luvial. Per diversificar els hàbitatsi oferir refugis a la fauna, es podrà pensar en ladisposició d’illes per sobre del nivell de la làminad’aigua.

Quan s’ha canalitzat el riu, amb laconsegüent pèrdua de meandres, aquesta potser una bona oportunitat per a la sevarecuperació, ja sigui com a braç comunicat directament amb el llitfluvial i fent les funcions de derivació en cas de crescudes, com abraç mort amb una sola comunicació amb el curs principal o enforma d’aiguamoll o zona humida directement alimentada pel riumentre aquest presenti un cabal normal. Durant èpoques de ca-bal mínim, l’aigua només circula pel canal habitual i ja no aportaaigües a l’aiguamoll, mentre que en cas d’avingudes, la zonahumida capta gran part de l’aigua i la manté dins dels seus límits.Una altra funció important d’aquestes zones humidesacompanyants del riu és el recarregament del freàtic, que en moltscorredors fluvials ha disminuït de forma considerable per laimpermeabilització parcial o total del llit del riu.

L’altre gran capítol de la rehabilitació de les zones d’inundacióés la recuperació de les planes al·luvials com a sobreeixidor del riu

Badies laterals perdiversificar l’estructurade la ribera, oferirrefugi i zones de fresaals peixos i hàbitat pertot un seguitd’espècies aquàtiques.

Creació de zoneshumides perifèriquesper derivació d’unapart de l’aigua del riu.


126

en cas de crescuda. Aquest és un dels factors més importants aconsiderar si volem aconseguir una restauració ecològica del co-rredor fluvial que alhora recuperi la seva dinàmica natural. Ara bé,en la majoria dels casos, les planes d’inundació dels rius han estatocupades per l’home per al seu aprofitament ramader, agrícola,industrial o urbanístic, estrenyent el curs fluvial a un llit fondo ivorejat per alts talussos de contenció per evitar el seu desbordamentcap a terres que ancestralment li pertanyien. En tot emplaçamenton se’ns doni l’oportunitat de recuperar les planes al·luvials, aquestprocés anirà forçosament acompanyat de la reubicació dels talussosde contenció terra endins, un reperfilament de la secció del riu enun canal de nivells múltiples (aigües baixes, normals i en casd’avingudes) i variat al llarg del seu recorregut, com també lapossibilitat d’inundació de gran part de la plana al·luvial, amb laconsegüent formació de prats humits temporals.

Canals de derivació o bypass

Els objectius dels canals de derivació o bypass són diversos, peròel principal és la derivació d’un excedent d’aigua en cas de riuadaal llarg d’un tram de riu determinat, de manera que el llit originalno arribi a desbordar-se i causi inundacions en àrees concretes.Una altra funció ja comentada és la d’oferir passeres per a lamigració de diversos organismes aquàtics dins del riu en casd’haver-hi un obstacle infranquejable (vegeu punt 8.1).

Per regla general, la derivació o bypass passarà a formar part delcorredor fluvial, podent estar eixut durant els períodes d’aigüesbaixes i només inundar-se amb les diferents avingudes al llarg del’any, o presentar sempre un nivell determinat d’aigua, que s’hauràde determinar a partir del cabal del riu en qüestió sense posar enperill les funcions ecològiques d’aquest. També el canal de derivaciópot acompanyar-se de vegetació ripària, la qual cosa li donaràestabilitat al llarg del temps. Entre el bypass i el llit original escrearà una illa, que pot romandre en el seu estat actual o ser sus-ceptible de modificacions per a millores d’hàbitats, i éssergestionable com a zona humida, bosc de ribera, etc.

Els punts a tenir en compte a l’hora de dissenyar una derivaciódel canal són:

• Normalment farà falta una travessa de retenció d’alçadalimitada per evitar l’escolament de tota l’aigua del riu a través dela derivació en condicions de cabal normal.

• Acostumen a dissenyar-se amb traçats força rectes, ja quesón els més apropiats per a la seva funció.

• La velocitat de flux al canal de derivació pot ser ràpida, laqual cosa pot comportar erosió en fondària, sobretot si el pendent

Canal de derivació quenomés porta aigües enperíodes de crescuda.

Canal de derivaciód’aigües permanents.


127

és pronunciat. Per evitar-ho, el millor seràdissenyar bé els desnivells y la secció trans-versal del canal, cosa que pot limitar forçala velocitat de l’aigua en el seu recorregut.

• En el disseny del bypass haurem detenir en compte els usos, l’accés i elmanteniment de l’illa creada entre aquesti el llit del riu pròpiament dit.

• El disseny del canal de derivacióhaurà de tenir en compte si serà un segonllit humit o si, per contra, només conduiràaigua durant els fenòmens de crescuda.Això dependrà sobretot del cabal del riules diferents estacions de l’any.

Fixació de riberes

Hi ha diversos mètodes per fixar les riberes i al mateix tempscrear condicions favorables per a l’assentament de nousorganismes, siguin animals o vegetals, i per donar refugi a d’altres.En aquest apartat comentarem aquells mètodes per a laconsolidació mitjançant materials ”morts”, mentre que mésendavant hi haurà tot un punt dedicat a la fixació de riberes ambmaterials vegetals ”vius”.

Revestiments amb estructures de troncsi pedres

Tal i com es pot veure en la figura aquesttipus de fixació de la ribera en l’àreaintersticial entre aigua i sòl formada pertroncs, roques i branques d’arbres dóna lloca refugis per peixos, invertebrats i perífiton,protegeix contra l’erosió de la ribera i pro-porciona ombra en les aigües immediates ales riberes. S’aplicaran sobretot en cursosfluvials on hi hagi mancança de diversitatd’hàbitats aquàtics i d’ombres a la ribera,però seran insuficients com a mesures d’estabilització de riberes sino es combinen amb altres tècniques com ara la repoblació vege-tal de la ribera o la col·locació de gabions amb incorporació deplantacions vegetals. En la part superior de l’estructura es recomanael recobriment amb terres, malles vegetals i plançons o esqueixosper estabilitzar la part superior de la ribera i recuperar a curt terminila vegetació ripària.

Canal de derivació obypass per salvar ungraó de represament.Alhora fa els serveisde passera per apeixos i dediversificaciód’hàbitats.

Estructura puntual pera l’estabilització icreació d’hàbitat irefugi per a la faunaaquàtica del riu.


128

Estabilització de riberes amb gabionsvegetals

Es tracta de gàbies de malla de filferrorectangulars omplertes amb roques detamany petit o mitjà i terra vegetal, unidesentre elles una vegada col·locades a l’àreaintersticial aigua-sòl de la ribera, i formantuna estructura de pared lateral de proteccióamb capacitat de retenció de sediments iformació d’hàbitat. La disposició pot sermonocapa o multicapa; en aquest segón cases col·loquen de forma esgraonada,recobrint-los de terres i plantant-hi esqueixosde vegetació arbòria en les zones emergentsi vegetació helofítica en aquelles porcions queestiguin parcialment submergides. Lavegetació servirà per consolidar l’estructura glo-bal dels gabions i per fixar-los al substrat propi dela ribera escarpada.

Adequats sobretot per a la protecció de riberes molt escarpadeso soscavades amb erosió forta, amb la consegüent reducció de lainclinació de la ribera. Per ser efectius, els gabions necessitaran unfonament ben excavat i un bon assentament i fixació al substratper poder resistir a les forces dels corrents que actuen sobre laribera. Serà ideal complementar-ho amb la plantació de vegetacióripària sobre els mateixos gabions i també per damunt i pels costats,assegurant-los amb l’estructura radical de les plantes i el sòl.

8.3 Vegetació aquàtica

Les plantes aquàtiques són la font d’alimentació primària detots els rius i torrents. Com més variada sigui l’estructura icomposició d’aquestes plantes, major serà la diversitat dels altresorganismes que en depenen. D’altra banda, si hi ha un excés deplantes aquàtiques en un riu, això pot comportar problemes dedisponibilitat d’oxigen i, en conseqüència, limitar la diversitatd’espècies al curs fluvial. Tot això ens diu que haurem de conèixermolt bé la biologia de les plantes aquàtiques (distribució,requeriments d’hàbitat, etc.) per seleccionar-les correctament enfunció de les activitats del projecte de restauració ecològica i deltram de riu concret on s’executin.

En aquells indrets on es requereixi un control de la vegetacióaquàtica pel seu creixement excessiu, una estratègia d’intervencióno directa amb possibilitats d’èxit és la plantació d’espècies arbòries

Diferents possibilitatsde disposició delsgabions dins del riu.Segons siguin aquàticso terrestres es planta-ran amb vegetacióhelofítica o terrestre.


129

per crear ombra i limitar-ne l’expansió. L’excés de plantesaquàtiques normalment té l’origen en actuacions o activitatshumanes remotes o actuals, per la qual cosa el millor remei perlimitar-ne el creixement serà cercar les causes que el provoquen iminimitzar-les o eliminar-les. L’extracció activa de plantesaquàtiques acostuma a ser més contraproduent que l’impacte quecausa la seva presència, sobretot per la destrucció d’hàbitatsemprats com a refugi o lloc de cria, pel foment de possibles espèciesforànies que desplacen les autòctones, entre d’altres greuges. Noobstant això, en alguns casos també implica una millora ambiental,sobretot a llarg termini, ja que elimina una possible espècie dominanti dóna oportunitat a l’assentament o desenvolupament d’altres plan-tes autòctones d’efectes positius per a l’ecosistema aquàtic.

Les tècniques més emprades per controlar la vegetació aquàtica són:• Mecàniques – segat, dragat, rastellat i arrencament de la vegetació

aquàtica. Poden ser selectius si es fa a ma, sinó no selectius.• Químiques – herbicides o altres productes químics que afectin

el creixement de les plantes aquàtiques. No recomenables. Podentenir efectes de bioacumulació a través de la cadena tròfica, demanera que els depredadors poden presentar grans cúmuls detoxines en els teixits, sobretot en greixos.

• Biològiques – pastura per part d’animals (vaca marinera, cavallsde la Camarga, etc.), tampoc són recomenables en corredorsfluvials perquè desestabilitzen els marges fluvials i contribuiexen allur erosió.

• Ecològiques – plantació de vegetació arbòria per ombrar lesriberes del riu, mesura que serà a llarg termini, ja que elimina unagestió posterior a part de possibles podes dels arbres. Si es plan-ten de manera que quedin espais sense vegetació arbòria, hi hauràun increment en la variabilitat d’hàbitats. La minimització del’afluència de nutrients, siguin orgànics o inorgànics, és una me-sura més complicada perquè s’han de trobar les fonts de lacontaminació i gestionar-les per evitar que arribin al corredor flu-vial, la qual cosa pot ser costosa. I finalment, hi ha la no intervenciófins que el corredor fluvial torni a assolir un estat d’equilibri.

Tanmateix, en gairebé tots els casos, la plantació de vegetacióaquàtica és beneficiosa per a l’ecosistema, ja que:

• Proporciona hàbitats diversos.• Crea estructures variades dins del riu i als seus marges.• Promou l’extensió d’especies vegetals amenaçades o en

regressió.• Fomenta la protecció de les riberes fluvials.• Crea zones marginals d’esmorteïment per millorar la qualitat

de les aigües (autodepuració).• Proporciona refugis per a les postes de peixos i amfibis.


130

8.3.1 Plantació de vegetació aquàtica

L’objectiu principal de la incorporació de vegetació aquàtica alcorredor fluvial és la creació de nous hàbitats per als organismespresents al riu. Tanmateix només tindrà sentit quan hi hagi garantiesd’èxit per a la supervivència de les plantes seleccionades i delsorganismes associats.

En el moment que pretenguem establir plantes aquàtiques enun tram de riu concret, en primer lloc haurem de qüestionar-nosels següents punts:

• Són apropiades les espècies escollides per al tram de riuconcret i afavoriran les espècies animals objectiu de la mesuraquant a refugi, alimentació i cria?

• És suficient la qualitat de l’aigua per assegurar la vida de lesplantes escollides?

• Té prou grandària el canal com per acollir les espèciesescollides en funció del seu creixement i de la taxa reproductivasense que això impliqui mesures de manteniment?

• Està sotmesa l’àrea de plantació a impactes que facin invia-ble la repoblació vegetal (erosió excessiva, pastura intensiva,utilització d’herbicides)?

Si en tots els casos les respostes són favorables per als nostrespropòsits, podrem iniciar la planificació de les activitats de plantació.

En primer lloc haurem de localitzar les primeres matèries, és adir, les plantes que siguin adequades per a l’indret de plantació.Una tècnica per obtenir-les és a través dels materials de dragatque continguin llavors i rizomes d’altres cursos d’aigua, basses ollacunes on s’estiguin realitzant obres, encara que també podremrecol·lectar plantes silvestres o llavors allà on les espècies siguinabundants o obtenir-les de vivers especialitzats.

A l’hora de plantar haurem de tenir en compte els següentspunts:

• Utilizar plantes fresques i de presència abundant a l’indretde plantació o a les rodalies.

• Plantar barreges d’espècies i no monocultius. Sempreprocedirem a plantar primer les plantes sensibles o especials i unavegada s’hagin establert, passarem a plantar aquelles espècies mésvigoroses.

• Controlar els requeriments d’hàbitat de les espècies i plan-tar-les als llocs que presentin condicions favorables.

• Utilitzar únicament plantes autòctones, si és possible delmateix curs fluvial o un curs tributari.

• Aconseguir els permisos necessàris per a les plantacions iles extraccions d’espècies en cas que sigui necessari.

• Sempre s’haurà de procurar obtenir la planta per repoblar


131

a partir de vivers especialitzats o indrets en que s’estiguin realitzantobres de dragat, rehabilitació o d’altres. Si és possible, s’ha d’evitarl’extracció en ecosistemes intactes.

• Les plantacions es faran a finals d’hivern o principis de laprimavera, en el moment que apareixin els primers brots.

• Si la propagació es fa per llavor, s’hauran de sembrar tanbon punt s’hagin collit.

Mètodes de plantació

Les plantacions es poden fer a mà o amb maquinària, segonsl’extensió i la disposició de personal que tinguem. La manera mésefectiva serà l’extracció amb pales a la primavera i la subsegüentplantació en aigües somes a l’emplaçament del projecte derestauració, assegurant-nos que quedin ben asentades al sòl. Enaigües més fondes, els macròfits poden ser lligats a pedres que sesubmergiran fins a tocar fons, on podrà arrelar la planta. D’altresespècies, com el canyís i la boga, es poden estreure amb palaexcavadora en indrets amb bones extensions, i transportar els pansde terra amb rizomes i brots nous cap a l’àrea de plantació. Aquí,el millor serà introduir-los en el sòl humit, però no directament enzones inundades, ja que els costarà més d’arrelar.

El principal objectiu perseguit amb l’establiment de plantesaquàtiques és la creació de nous hàbitats, encara que hi pot haverd’altres raons, com ara l’apantallament, l’esmorteïment, la proteccióde riberes i de tipus estètic. De tota manera, l’èxit de les plantacionses podrà comprovar aviat, ja que aquest tipus de vegetació s’estableixamb molta rapidesa, éssent visibles els resultats un o dos anys desprésde l’actuació. Degut al material que per si sol transporta el riu, enmolts casos trobarem altres espècies que les emprades en lesplantacions originals, ja que les aigües hauran aportat gran quantitatde llavors per deriva, i per tant s’haurà incrementat la diversitat delnous hàbitats.

8.4 Vegetació ripària

La vegetació ripària està formada per espècies herbàcies,arbustives i arbòries. Les primeres són les predominants i variaranmolt en funció de la periodicitat de les inundacions, el temps depermanència de les aigües en la plana al·luvial, els períodes desequera, la presència o absència de bestiar, la periodicitat de lasega si és que n’hi ha, etc. Durant la primavera i l’estiu, en èpocade floració, atrauran molts insectes, mentre que a finals l’estiu,tardor i hivern hi trobarem forces ocells granívors i petits mamífers,sobretot rosegadors, que cercaran les llavors produïdes a les

El principal objectiuperseguit ambl’establiment deplantes aquàtiques ésla creació de noushàbitats.


132

estacions anteriors. L’estrat arbustiu i arbori és l’hàbitat i la zonade repòs i cria per a molts ocells i mamífers, per només anomenaralguns representants molt aparents de la fauna pròpia dels boscosde ribera.

8.4.1 Comunitats herbàcies

Els prats humits que acompanyen els corredors fluvials, en moltesocasions són els darrers refugis per a espècies vegetals que hanesdevingut rares, com ara les orquídies. Per conservar aquestescomunitats vegetals amenaçades, serà necessària una gestióacurada d’aquests ecosistemes, amb pastures temporals igestionades o segues molt espaiades i només després de lesèpoques de floració de les espècies representatives. El dallat, quees realitza una o dues vegades l’any, és imprescindible per evitarque els prats humits es desenvolupin cap a boscos de ribera percreixement d’espècies pioneres. En el moment en què l’activitatde la sega bianual deixi de dur-se a terme, aquests hàbitats esperderan amb el pas dels anys. La sega haurà de realitzar-se perun sistema de rotació, de manera que sempre hi hagi zones dalladesi zones sense dallar. En tot cas sempre deixarem part de la vegetacióherbàcia sense tallar (al menys un 10 % del total), com si d’unguaret es tractés. Any rera any variarem la superficie no dallada,per la qual cosa s’establirà una successió plurianual.

Una altra manera de gestionar de forma encara més ecològicaels prats presents en els corredors fluvials serà la pastura controla-da, que també haurà d’estar limitada a determinades èpoques del’any i a un tipus concret de bestiar, per exemple ovelles, vaques icavalls. Si mantenim densitats baixes de bestiar, hi haurà unadiversificació en l’estructura dels prats humits, la qual cosa aniràen benefici de la varietat d’espècies vegetals i animals presents.

L’establiment de vegetació herbàcia es farà a través de sembres,utilitzant-se sobretot per a la repoblació vegetal de talussos perfilatso d’àrees de terreny de nova creació en cas d’haver estret el llitfluvial. En les sembres es faran servir barreges de llavors de plan-tes autòctones, tant d’arrelament profund com del superficial.També s’haurà de tenir en compte el vigor de les espècies escollides,en funció de si hi ha o no hi ha pastura a l’indret de la restauració,el tipus de sòl present (ric o pobre), de la humitat relativa, entred’altres factors. L’objectiu primer, de totes maneres, serà la fixaciódel sòl per evitar el seu transport per l’aigua de pluja o en cas decrescudes del riu. A llarg termini, però, ens interessarà més unacomposició de poc manteniment i gran diversitat per atreureinsectes, rosegadors i d’altres representants de la fauna del país.Per evitar que les espècies més vigoroses d’entre la barreja de llavors


133

”ofeguin” la resta, durant els primers dos anys serà necessària lasega regular dels prats creats, no deixar mai que la vegetació arribia tenir més alçada de 15 cm, dallant-la fins a una alçària de 5-7cm. Si eliminem l’herba dallada, afavorirem les espècies d’herbessilvestres i reduïrem l’adobament, amb la qual cosa també seràmenor la freqüència de la sega.

Aquests herbassars de nova creació hauran d’excloure’s dequalsevol activitat de pastura durant al menys un any. L’activitatsegadora es podrà reduir a una o dues vegades l’any després delperíode d’assentament inicial, o eliminar-se del tot si hi ha pasturacontrolada.

8.4.2 Comunitats arbustives i arbòries

La vegetació arbustiva i arbòria és d’importància cabdal quant al’estabilització i fixació de les riberes. Alhora formen hàbitats di-versos de gran rellevància per a tot un seguit d’espècies vegetals ianimals, modelen el paisatge, donen ombra a les riberes i a partdel llit fluvial i són un dels elements clau en la connexió delscorredors fluvials. Com més divers sigui l’estrat arbustiu i arbori,més variabilitat presentaran les comunitats faunístiques quel’habiten i n’aprofiten els recursos.

Els efectes protectors d’arbres i arbusts al llit del riu són:• Fixació del sòl per les arrels.• Resistència elàstica de les parts aèries en cas de crescudes,

amb divisió del corrent d’aigua, reducció de la seva velocitat i del’erosió que causa.

• Elevat poder de regeneració després d’haver patit regressióen les extensions després d’una avinguda.

• Estabilització dels talussos pel sistema radical.• Retenció de sediments i d’altres materials aportats pel

corrent d’aigua.• Recàrrega del freàtic i conducció de l’aigua cap a estrats

inferiors del sòl.En qualsevol projecte de restauració de cursos fluvials haurem

de cercar sempre la protecció de la vegetació arbustiva i arbòriapresent al corredor. L’únic cas en què podrem optar per la sevaeliminació serà quan es tracti de plantes invasores al·lòctones queeviten l’assentament o dispersió de les espècies autòctones. Enaquest cas haurem d’intentar realitzar una substitució gradual,sempre que ho permeti la planta forana. D’altra manera no ensquedarà altre remei que eliminar primer aquesta i repoblar lesextensions sense cobertura amb plantes pròpies d’aquellecosistema fluvial.

La plantació de vegetació arbòria i arbustiva sempre s’ha de veure

En qualsevol projectede restauració decursos fluvials hauremde cercar sempre laprotecció de lavegetació arbustiva iarbòria present alcorredor.


134

com una tècnica de restauració necessària quan aquest estrat nosigui present en el riu per causes alienes. Ara bé, mai no seràacceptable eliminar la vegetació ripària present en un tram de riuper després tornar a replantar-lo amb plançons de les mateixesespècies.

Tanmateix, pot haver-hi el requeriment d’una gestió de lavegetació present al corredor fluvial, ja sigui perquè tots els arbresen un lloc determinat tinguin la mateixa edat i hi hagi unamancança de diversitat d’estrats, o perquè els arbres presentsnecessitin una poda parcial per evitar que caiguin dins el llit delriu. En tots els casos, el criteri a emprar en la gestió de la vegetacióserà d’intervencions molt limitades i puntuals per mantenir totesles plantes del bosc de ribera amb una diversitat específica i es-tructural màxima. Qualsevol actuació de manteniment de lavegetació hauria de dur-se a terme entre els mesos d’octubre ifebrer per evitar molèsties a la fauna associada i també per nosotmetre a estrès la pròpia planta. Si en un mateix tram hemrealitzat podes i plantacions, les restes vegetals procedentsd’esporgar arbres i arbusts es podran triturar i fer servir derecobriment del sòl a les àrees de nova plantació, ja que aixíevitarem el creixement de plantes ruderals que només traurienforça als plançons de nou establiment. Uns altres usos poden ser:estaques per sostenir plançons en cas de material vegetal mort,esqueixos per a plantacions directes “in situ”, estaques per fixarfeixines o altres estructures d’estabilització de riberes, recobrimentde sembres per evitar la seva dispersió eòlica, entre d’altrespossibilitats.

Tots els treballs de manteniment de la vegetació de ribera en uncorredor fluvial hauran de ser executats per professionals ambconeixements específics de les tècniques de poda, tala i esclarissat.No obstant això, si no hi ha una necessitat peremptòria de gestióde la vegetació, en la restauració ecològica haurem de perseguir

la màxima diversitat en l’estrat vegetalamb la mínima intervenció humana. Elseguiment ens dirà si cal o no unmanteniment selectiu dels arbres iarbusts.

8.4.2.1 Plantació d’arbres i arbustsLa nova plantació d’espècies arbòries

i arbustives es considerarà en aquellscasos en què el bosc de ribera ja no si-gui present a les riberes fluvials, per do-nar ombra al curs fluvial i evitar uncreixement excessiu de les plantes

Vista d’una repoblacióamb la planta protegi-da contra el pastureig.


135

helofítiques i aquàtiques, i també en els més diversos projectes derehabilitació del corredor fluvial amb la corresponent funció deprotecció i estabilització de riberes. El paper més rellevant, però,de la vegetació de ribera és la creació d’hàbitats diversificats per atot un seguit d’organismes, ja siguin terrestres, aeris o subterranis.

Per poder iniciar una plantació haurem d’obtenir o conèixer totauna sèrie de factors que en determinaran l’èxit o el fracàs.

• Cabal i nivells de les avingudes• Periodicitat i durada mitjana de les avingudes• Nivell promig de les aigües• Nivell d’estiatge i semipermanent• Durada mitjana de l’estiatge

• Tipus de sòl• Pendent• Orientació• Contingut en nutrients• Fondària• Granulometria• Grau d’humitat• Inestabilitat superficial• Inestabilitat en fondària• Erosió

• Insolació• Altitud sobre el nivell del mar• Durada del període vegetatiu• Presència de fauna perjudicial per a les plantes• Activitats humanes properes

Una vegada determinades aquestes dades, podrem establir lesàrees adequades per ser repoblades. Hi ha molts biotops amb unvalor natural elevat encara que no hi hagi presència d’arbres, comara els canyissars, prats humits, comunitats herbàcies de creixementalt. Aquí, la plantació d’arbusts i arbres serà contraproduent, jaque afectarà negativament i de forma irreparable la comunitatvegetal present. També haurem de determinar els usos de lesdiferents zones del corredor fluvial per part de la fauna silvestre al’hora de decidir a quins indrets pot ser positiu l’establiment decomunitats arbòries i arbustives de ribera. De forma ideal escolliremàrees que ja presentin relictes d’aquest estrat vegetal, de maneraque restituïrem un hàbitat que al llarg del temps s’ha anat perdent.En aquells punts on no hi hagi vegetació de ribera de cap mena, laseva plantació en tot cas beneficiarà la vida silvestre, no només a

Per a totes lesplantacions s’ha depreveure un períodede manteniment d’unmínim de tres anys.

Salze


136

les riberes, sinó també dins de l’aigua per l’aport de matèriaorgànica, la variació de l’estructura física i la creació de microclimes.Segons l’orientació del tram de riu i l’amplada del curs d’aigua, lesplantacions podràn ser contínues o discontínues. Haurem d’evitarun ombrat total del curs fluvial en tota la seva amplada, la qualcosa podem aconseguir a través de plantacions alternades d’arbresi arbusts.

Una vegada determinats els punts on vulguem realitzar lesplantacions, el següent pas a fer serà escollir les espècies de plan-tes adequades per als nostres propòsits. Per norma treballarem deforma exclussiva amb aquelles plantes autòctones adaptades a lescondicions locals de creixement i que millor s’adaptin als factorsestacionals abans esmentats. En aquells casos on encara hi hagivegetació ripària present al corredor fluvial, el millor fora partird’aquesta per repoblar altres trams propers, ja sigui per reproduccióvegetativa (esqueixos) o reproducció sexual (llavors). Per saber encada cas la vegetació autòctona corresponent a una àrea concretaque vulguem restaurar, el millor és cercar en la literatura lacomunitat vegetal que hi correspon. Totes les noves plantacionstenen el mateix objectiu: la diversificació de l’ecosistema fluvial.Per això és imprescindible cercar patrons de plantació irregulars idiscontinuus, que permetin l’existència de clarianes i la formacióde prats humits en cas de crescudes. Així mateix, allà on hi hagiplantacions d’explotació de pollancres, una alternativa pot serl’eliminació i substitució per arbres autòctons.

La barreja ideal per a la regeneració del bosc de ribera és utilitzarentre dos i tres espècies autòctones arbòries i quatre o cinc espèciesarbustives. En funció d’evitar el domini de plantes més vigoroses,en la planificació de plantació preveurem la formació de grupsd’una sola espècie, acompanyats sempre d’un nombre superiord’arbusts.

Les plantes escollides per a la repoblació han de ser vigoroses isanes, procedir d’un viver certificat per a planta autòctona o haverestat reproduïdes per nosaltres mateixos a partir de la vegetaciópresent al riu. La manera més efectiva de replantar una zona de laribera objecte d’un projecte de restauració serà mitjançant lautilització de plançons, ja que suporten millor els transplantamentsi la sequera i presenten un grau de supervivència superior a lesplantes de tamany gran. Un altre avantatge és el seu creixementmés ràpid respecte a la planta de viver gran; ara bé, un problemapot ser la seva vulnerabilitat davant el bestiar —en àrees ambactivitat ramadera, els plançons hauran de protegir-se amb tan-ques o altres mesures d’aïllament efectives. Les plantacionss’hauran de dur a terme entre octubre i finals de març, quan noglaci ni plogui, i el sòl mai no ha d’estar enfangat. La causa princi-

És imprescindiblecercar patrons deplantació irregulars idiscontinuus, quepermetin l’existènciade clarianes i laformació de pratshumits en cas decrescudes.


137

pal de la mortalitat de la planta emprada en repoblacions és lamanipulació incorrecta abans de la plantació. Una exposició pro-longada a l’aire lliure fa que les arrels s’assequin, amb la consegüentmort de la planta; el mateix passa si s’exposa massa temps atemperatures inferiors al punt de congelació. Sempre disposaremels plançons en rases situades a l’emplaçament de repoblació icobrirem el seu sistema radical amb terra, de manera que esmantingui la humitat i no hi hagi perill de congelació. Segonssigui la qualitat del sòl, de vegades serà necessari enriquir-lo ambcompost per donar nutrients suficients a la planta durant el períoded’arrelament. L’eliminació prèvia de la vegetació ruderal al’emplaçament de la plantació facilitará molt el desenvolupamentsatisfactori dels plançons. Si fem servir planta gran (> 90 cmd’alçada), aquesta haurà de presentar perxells a la banda del ventprioritari.

Per a totes les plantacions s’ha de preveure un període demanteniment d’un mínim de tres anys, que inclourà l’eliminaciód’herbes a la base (es pot aconseguir mitjançant encoixinatsvegetals –mulching– o làmines de polietilé negre, que alhoraretenen la humitat) i el reg durant el període d’assentament de lesplantes (com a mínim tota la primavera i tot l’estiu després de laplantació).

Per a informació detallada sobre les tècniques de plantació ireproducció d’arbres i arbusts autòctons, consultar la bibliografiapertinent.

8.4.2.2 Tècniques d’estabilització de riberes amb materialsvegetals

La selecció de les plantes resulta fonamental per a l’èxit del’estabilització de riberes, ja que han de ser aptes com a elementsconstructius i, al mateix temps, tenir la capacitat de rebrotar, arrelari ser flexibles. En aquest sentit és convenient esmentar alguns puntsessencials abans de procedir a escollir una tècnica o una altra:

• Només els salzes tenen la plena garantia de rebrotar a par-tir d’esqueixos de parts aèries, encara que també els pollancres itamarius es reprodueixen bé d’aquesta manera en vivers forestals.Els salzes, no obstant això, són capaços de rebrotar i arrelar apartir d’esqueixos introduïts directament al sòl “in situ”. A més, laflexibilitat de les seves branques els fa aptes per a tècniques detrenat.

• Els verns no s’aconsellen per a les tècniques d’estabilitzacióen forma d’esqueixos; tanmateix, en forma de plançó són impres-cindibles per la seva estructura radical, la seva capacitat dedepuració i l’aptitud de reeixir en sòls molt humits a la vora del’aigua.

Àlber

Om

Vern

Tamariu


138

• Els pollancres i àlbers són plantes adequades per a larepoblació forestal del bosc de ribera, però menys propícies per atècniques d’estabilització a causa del seu arrelament superficial iel seu port elevat, ja que sovint són descalçats.

• Hi ha salzes de port arbustiu i d’altres de port arbori. Ladiferència entre ambdós s’ahurà de tenir en compte a l’hora ded’establir un criteri de selecció de les espècies per establitzar talussosi riberes.

• Els salzes de port arbori s’evitaran en tècniques que afectinel peu del talús, a menys que es pugui garantir el mantenimentdel port arbustiu per poda.

• L’elasticitat de les espècies.• Les accions sobre altres vegetals (p.ex., els pollancres

inhibeixen el creixement d’altres plantes).• La resistència davant malalties i paràsits.Hi ha causes diverses que eviten l’èxit de les obres d’estabilització

a realitzar a les riberes fluvials; si les coneixem i les tenim en comptea l’hora de planificar la nostra restauració, podrem evitar-nosproblemes previsibles a priori. A continuació detallem les causesmés habituals que condueixen al fracàs d’una mesura debioenginyeria per estabilitzar les riberes fluvials:

1. Selecció d’una tècnica inadequada.2. Preparació insuficient del terreny (perfilat, anivellat,

desbrossat) o material de rebliment inadequat.3. Mètode de construcció equivocat o mal executat.4. Període de treball mal escollit.5. Selecció equivocada de les espècies vegetals, tant pel que

fa a l’època de plantació com també per la seva aptitut com amaterial de construcció biològic.

6. Emmagatzematge equivocat dels vegetals abans de la sevaplantació (exposició de les arrels a l’aire lliure, dessecació i/ocongelació de les arrels).

7. Manca de manteniment de la vegetació després del’execució de l’obra.

8. Manca de coneixement del lloc de la intervenció quant anivells d’aigua d’estiatge i semipermanents, així com del nivell delfreàtic.

Com es pot constatar, la major part dels problemes surgeixend’una manca d’informació previa al projecte, la qual cosa ens por-ta a una planificació errònia, ja sigui per la tècnica, els materialsvegetals emprats o el desconeixement del règim hidràulic del cursfluvial. Sempre haurem de garantir les millors condicions dedesenvolupament de les plantes en obres d’estabilització de riberes;de no ser així, aquesta part del projecte estarà destinada al fracàs.

Les tècniques per a la construcció de proteccions vegetals vives

Haurem de garantirles millors condicionsde desenvolupamentde les plantes enobres d’estabilitzacióde riberes; de no seraixí, aquesta part delprojecte estaràdestinada al fracàs.


139

a les riberes es poden dividir en tres categories diferents:• Tècniques que empren plantes senceres.• Tècniques que només empren porcions de la planta.• Tècniques que empren exclussivament llavors.Un dels objectius prioritaris de les técniques d’estabilització de

riberes és la diversificació i la variabilitat dels elements que formenles riberes, és a dir, el pendent, l’estructura, la configuració i,sobretot, la seva composició vegetal. Per això s’intentarà establirel tipus de vegetació que correspon a l’indret objecte de l’obra,introduint-hi el màxim de diversitat específica possible.

Els elements bàsics per a la realització de qualsevol obra debioenginyeria són els salzes, ja que suporten molt bé períodesd’inundació prolongats i tenen la major capacitat de rebrot detotes les espècies vegetals ripàries. Serà imprescindible elconeixement exhaustiu de les espècies per cada regió biogeogràficai la seva potencialitat com a material viu utilitzable en l’estabilitzacióde riberes. Els salzes presents a Catalunya i que poden emprar-seen tècniques de restauració ecològica dels corredors fluvials són:

1 Gatell (Salix atrocinerea)2 Sarga (Salix elaeagnos)3 Sàlic (Salix purpurea)4 Vimetera (Salix fragilis)5 Salze blanc (Salix alba)6 Gatsaule (Salix caprea)L’única espècie poc recomenable per a projectes de restauració

és el gatsaule, ja que el percentatge d’arrelament dels esqueixos iestaques és baix. Les altres plantes de bosc de ribera ja anomenadesen aquest apartat s’utilitzaran més per a treballs de regeneraciódel bosc de ribera.

De la mateixa manera que en les plantacions d’arbres i arbusts,la millor època per realitzar obres amb materials vegetals vius ésdes del més d’octubre fins a finals de març.

8.4.2.2.1 Descripció de lestècniques

Esqueixos

Fer un esqueix a una planta consisteixen agafar-ne una porció determinada iconvertir-la en una nova planta. Gairebétotes les plantes permeten fer esqueixosde les parts que la componen, perexemple, de parts tendres, semillenyoses,llenyoses, de fulles, arrels o porcions

Tècnica de preparaciódels forats i posteriorplantació d’esqueixos;el mateix esquema ésvàlid per a estaques dematerial vegetal viu.


140

terminals de les branques. Per a projectes de estabilització deriberes, però, gairebé sempre optarem pels esqueixos semillenyososo llenyosos obtinguts a partir de branques o tijes de salzes, etc.,que donaran lloc a un nou arbust o arbre.

Camps d’aplicacióEs tracta d’un mètode d’estabilització de talussos i riberes molt

econòmic, sempre i que no hi hagi risc d’inundació o avingudes. Amés, permet una repoblació vegetal ràpida d’aquells indrets onles forces de tracció de l’aigua siguin baixes. No haurà d’utilitzar-se mai en terrenys molt compactes, a menys que abans es faci untractament previ per esponjar-los, ja que sinó no podran arrelarels esqueixos. Per assegurar la supervivència dels esqueixos, aquestssempre hauran d’estar en contacte amb substrat humit.

Avantatges i desavantatges• Repoblació puntual amb plantes pioneres, fàcil de realitzar

i sense grans inversions en eines i personal.• Una vegada la planta hagi arrelat es desenvoluparà de

forma ràpida.• No es necessita una preparació exhaustiva del terreny; una

eliminació local de les herbes es desitjable.• Millora les condicions de colonització per part de la vegetació

de les comunitats de plantes dels voltants.• Efecte puntual poc estabilitzant fins que la planta no hagi

desenvolupat bé el sistema radical.

RealitzacióSegons el tipus de sòl, es prepararan forats amb una escarpra

de punta amb un diàmetre lleugerament inferior al dels esqueixos;densitat: 2-5 forats per m2.

Els esqueixos s’enfonsaran dins els forats fins que una tercerapart de l’esqueix resti a l’exterior. Els borrons de l’esqueix semprehauran de mirar cap amunt. L’esqueix oferirà una certa resistènciaa l’hora d’enfonsar-lo a terra i no haurà de quedar mai lliure dinsel forat realitzat. Una vegada finalitzada la “plantació”, cadaesqueix es regarà amb aproximadament 1 litre d’aigua.

Una protecció efectiva del talús es pot aconseguir mitjançant elrecobriment global amb materials naturals com estores d’espart od’altres teixits bastos vegetals. La fixació d’aquestes estructures esfarà amb estaques vives de salzes, que rebrotaran a la primaverasegüent, contribuint així a l’estabilització de la ribera. Una altracontribució ràpida a la fixació del sòl és la sembra directa d’espèciesherbàcies o hidrosembra, i la protecció dels esqueixos ambencoixinats vegetals d’un diàmetre mínim de 30 cm.


141

Aquests tipus de feines són realitzablesamb voluntaris, per exemple, grups d’esplai,associacions naturalistes, escoles, etc., laqual cosa pot reduir molt les despesesnecessàries.

Rases amb esqueixos i plançons

Tècnica emprada sobretot en riberes otalussos més o menys terrosos o sorrencs-llimosos, en els quals obrirem rases adiferents nivells i hi col·locarem esqueixosde salzes i plançons d’altres espèciesd’arbusts i arbres riparis. Una vegadadisposada la vegetació, tornarem a tancarles rases amb el material excavat, de mane-ra que la ribera presentarà diversos cinturons de vegetacióhoritzontals i paral·lels. El desenvolupament de les arrels és ràpid,sobretot en el cas dels plançons, la qual cosa estabilitzarà el talúsi evitarà l’erosió superficial, i contribuirà alhora al drenatge enfondària.

Camps d’aplicacióPer a consolidacions ràpides del terreny, sobretot en el cas de

pendents amb tendència a l’esllavissament. Aquesta tècnica tambés’empra en casos de desprendiments puntuals en riberes o talussosfluvials, on la repoblació vegetal i la fixació del pendent ha de serràpida. El terreny ha de presentar una superfície regular amb pocsobstacles.

Avantatges i desavantatges• Tècnica simple i de baix cost.• Penetració en fondària de les arrels.• Possibilitat d’incorporar d’altres espècies a part dels salzes

gràcies a utilitzar plançons, i així diversitat a la plantació.• Colonització espontània d’altres plantes pròpies del

corredor fluvial, i iniciar la recuperació de la succesió natural.• Necessitat de gran quantitat d’esqueixos i plançons.• Tècnica útil per a desprendiments de poca fondària i

amplada.

RealitzacióAquesta tècnica, per regla general, només es farà servir per a

obres puntuals en la ribera o el talús del riu, amb una extensiótotal de només 0,5 a 2 metres, sobretot en casos d’esllavissament

Estructura de les rasesper a esqueixos iplançons; l’angle deltalús no ha de superarmai els 10°.


142

o d’altres indrets on calgui garantir l’estabilitat a curt termini.S’excavaran petites rases de plantació, a les quals col·locarem unarelació d’aproximadament 15 esqueixos per m2 i 2 plançons ambarrel nua. Una vegada situats a les rases, aquestes tornaran a omplir-se del material excavat i, en cas que la terra sigui pobra, s’hi afegiràcompost o un altre tipus d’adob. La terra s’haurà de compactar aldamunt dels plançons i esqueixos per assegurar el contacte estretde les arrels i el material vegetal amb el sòl. Sempre començarema treballar des de baix cap a dalt per donar estabilitat a l’obra. Siaquesta tècnica s’utilitza per estabilitzar talussos o riberes que haginpatit desprendiments puntuals o un desprendiment vertical, s’hauràde compaginar amb altres tècniques de fixació de la ribera comara puguin ser els gabions, trenats, feixines, etc.

Igual que en la tècnica anterior, per aconseguir una fixació ràpidadel sòl, haurem de sembrar tota l’extensió ambplantes herbàcies, i procurar protegir plançons iesqueixos amb encoixinats vegetals amb undiàmetre de mínim 30 cm.

Trenats

Els trenats són una protecció del peu de riberade baixa alçada (màxim 40 cm), formats perbranques de salze vives que es trenen entorn aestaques introduides al sòl de forma mecànica.L’estructura resultant és un mur de contenció ve-getal que és capaç de resistir els embats més fortsde l’aigua, alhora que és capac de repoblar la ribe-ra amb nous brots emergents a partir dels materialsvegetals vius. El gran avantatge d’aquesta tècnicaés que suposa una protecció mecànica immediatadavant la força erosiva de l’aigua, i donar temps ales plantacions de la ribera per establir-se i fixar elsòl, ja que la degradació natural de les estaques iel trenat necessita un mínim de 5-10 anys. Enaquest període de temps, la ribera ja estaràtotalment repoblada i serà estable davant les forcesde l’aigua.

Els trenats vegetals amb materials vius també espoden fer servir com a revestiments de la riberainferior, estenent-los sobre el pla inclinat d’aquestai introduïnt-los lleugerament dins la terra (5-10 cm).Això permetrà la formació d’arrels i el consegüentrebrot dels salzes, i consolidarà la part baixa de laribera.

Disposició dels trenatsper a estabilitzar unaribera fluvial.


143

Per no invadir el llit del riu pròpiament dit, en alguns casos hauremde preparar el terreny de manera que s’hi puguin instal·lar aquestesestructures. Fora d’això, només caldrà desbrossar la ribera perpoder-hi treballar.

Camps d’aplicacióÉs una tècnica d’estabilització ràpida de la zona de la ribera en

contacte íntim amb l’aigua, sempre i quan la força erosiva de l’aiguano sigui excessiva.

En aquells casos que les forces hidràuliques siguin importants,els trenats només s’empraran acompanyats d’altres tècniques comara fixació de riberes amb esqueixos, esteses de branques vegetalsvives, plantacions de plançons, etc., ja que els trenats nomésestabilitzaran el peu de ribera en la seva zona de contacte amb l’aigua.

Permet la fixació preliminar de la ribera abans d’iniciar d’altresobres de plantació, de manera que s’evitin desprendiments majors.

En el rebliment de l’espai que queda entre la ribera i el trenatper si mateix es pot optar per diferents materials, i diversificar aixíels hàbitats presents a la ribera i les plantacions posteriors (canyís,boga, salzes arbustius, etc.).

Possibilitat de creació de riberes irregulars, amb badies, riberesverticals o inclinades, etc.

Les estaques poden ser de matèria vegetal viva o morta.A més del trenat a la part baixa de la ribera, també es pot optar

per instal·lar trenats dins de rases a diferents distàncies de l’aigua,a fi i efecte de millorar l’estabilitat global de la ribera.

Avantatges i desavantatges• Permeten una protecció eficaç i immediata de la ribera a

baix cost.• Pel seu efecte de protecció mecànica són una mesura

d’estabilització efectiva, inclús quan encara no han arrelat i rebrotatels materials que els formen.

• S’adapten perfectament a les irregularitats de la ribera.• Protecció d’alçada limitada, per la qual cosa sovint es

necessiten d’altres tècniques suplementàries.• En cursos fluvials de poca importància, aquesta tècnica pot

constituir un problema pel fort desenvolupament dels salzes deltrenat, que creen un cinturó ampli de vegetació forestal. Si es volevitar això, haurem d’optar per altres tècniques que emprinmaterials diferents.

RealitzacióEn primer lloc es clavaran al sòl les estaques de salze o d’altres

materials disponibles, que hauran de tenir una llargada mínima

Visió esquemàtica del’estructura d’untrenat.


144

de 150 cm i 12 cm de diàmetre. La distància entre estaques seràentre 60 i 80 cm i les dues dels extrems de l’obra se situaran méscap a l’interior de la ribera, de manera que amb el trenat no es creiuna superfície d’atac que modifiqui el corrent de l’aigua.

Ara es trenaran les branques de salze amb totes les branquetesentre les estaques introduïdes al terreny (llargada > 200 cm,diàmetre 2-5 cm) fins a formar un mur de protecció d’entre 15 i40 cm d’alçada, segons les necessitats. Els extrems tallats mirarancurs amunt i les primeres branques trenades hauran d’introduir-seal substrat per permetre el seu arrelament. El trenat es farà capaper capa en tota la llargada de l’obra, compactant bé les capesentre elles a fi i efecte d’obtenir una estructura resistent. És im-prescindible alternar el trenat per cada capa de branques, ja queaixò equilibrarà les tensions sobre les estaques i evitarà el seudesplaçament. Les branques podran fixar-se a les estaques ambfilferro galvanitzat de 2-3 mm de diàmetre o amb un cordill fort.

En cas de llits de riu amb materials molt fins (llims, sorres fines,etc.) és recomenable col·locar un llit de branques mortes o vivesper sota del trenat i perpendicular al corrent d’aigua, i assegurarla protecció del llit en tota la llargada del trenat, de forma queaquest no pugui ser soscavat per l’erosió de l’aigua. Unaconsolidació addicional de l’estructura és anteposar-hi una feixinade materials vegetals morts, i fixar-la al trenat i al sòl mateix.Aquesta feixina subaquàtica s’anirà cobrint de sediments i donaràlloc a un cinturó de vegetació helofítica per sembre espontània.

L’espai entre trenat i talús ha d’omplir-se amb terra per assegurarel contacte de les branques de salze amb sòl humit, a fi i efecte depoder arrelar i rebrotar. Una vegada s’hagi arribat a l’alçadadesitjada amb el trenat, es tallaran les estaques al nivell desitjat.

Feixines

Es tracta d’una protecció de la ribera arran d’aigua formada permaterials vegetals diversos lligats en forma de feixos cilíndrics dellargada diversa i disposats al límit de la ribera per protegir-la. Potestar formada per branques de salzes en feix, de diàmetre varia-ble (30 – 75 cm), segons les necessitats del projecte. Una altravarietat de feixina és aquella formada per pans de terra ambrizomes de diverses plantes helofítiques, que s’embolcallen ambmalles de materials vegetals i es col·loquen en la línia d’aigüesbaixes estivals de la ribera per constituir de nou un cinturó devegetació helofítica als cursos baixos del rius. Per a la sevacol·locació sempre s’haurà de practicar una petita rasa còncavaon s’hi pugui situar la feixina i a continuació fixar-la amb ancoratgesd’estaques.


145

Camps d’aplicació• Mètode eficaç per estabilitzar la vora de les riberes i establir

àrees de vegetació helofítica.• Els feixos poden contenir al seu interior un nucli de materials

diversos, ja siguin còdols, fusta morta o terra.• Igual que els trenats, les feixines per regla general van

acompanyades d’altres tècniques, com ara la col·locaciód’esqueixos, plançons, llits de branques, etc., ja que no serveixenper a estabilitzar tot el talús o la ribera.

• Resulten molt apropiades per aturar focus d’erosió lateral ales riberes, sempre que es protegeixin per sota perquè no siguinsoscavades per rentatge del substrat inferior.

• Segons sigui el règim del riu haurem d’emprar materials verdsvius de diferent resistència a lasequera temporal.

• Les estaques per fixació dela feixina han de ser de carac-terístiques similars a les anomena-des en el cas dels trenats, amb lamateixa llargada i diàmetre.

• Creació de feixes devegetació viva al llarg de la riberadel riu si s’empren els materialsadequats.

• També poden aplicar-se deforma horitzontal al llarg de la ri-bera per estabilitzar el talús enzones superiors.

Avantatges i desavantatges• Permeten una protecció

sòlida de la base de la ribera enaquells indrets on hi hagi unaerosió de soscavament.

• S’adapten perfectament ales irregularitats de la ribera.

• Eviten que continuï l’erosiólateral al curs fluvial des delmoment d’implantar-se, sensehaver d’esperar que la vegetacióviva incorporada arreli i rebroti.

• Es necessita molt materialper a la confecció i encara méshabilitat per montar-les, per laqual cosa resulta ser una tècnica

Feixines vegetals ambmalles, llestes per a serinstal·lades a la riberafluvial.

Feixina col·locada irevegetada perestabilitzar una ribera.


146

més complicada que els trenats, però amb menys impacte per raódel tipus de materials emprats i del menor efecte de pantalla.

• En cursos fluvials de poca importància, aquesta tècnica potconstituir un problema pel fort desenvolupament dels salzes, creantun cinturó ampli de vegetació forestal. Si es vol evitar això, hauremd’optar per altres materials diferents, com ara la vegetacióhelofítica.

RealitzacióLes feixines poden tenir diverses estructures, com podem veure

a les imatges de la pàgina anterior. La realització de cadascuna ésdiferent, encara que el resultat tingui la mateixa funció. En cas defeixines de branques de salze, aquestes es lliguen entre elles ambfilferro galvanitzat de 2-3 mm per formar feixos d’almenys 30 cmde diàmetre en estat comprimit. Aquests feixos es col·locaran ambels extrems tallats en el sentit contrari del corrent, i dissimularemcada feix nou amb l’anterior per la cara de la ribera (i no de l’aigua)i fixant-los entre ells amb el mateix filferro. Una vegada emplaçatsen la rasa còncava practicada a la base de la ribera, les feixiness’entravessaran amb les estaques per fixar-se al substrat. Per evi-tar una desestabilització del talús per compressió, les estaquesnormalment es clavaran de forma perpendicular a la ribera (és adir, amb un angle recte de 90°). També és possible ancorar lesfeixines amb dues fileres d’estaques a banda i banda, fixant lafeixina pròpiament dita amb filferro i col·locant branques per sotacom en el cas anterior per evitar el rentatge i descalçament del’estructura. En tots els casos, el buid que queda entre la feixina ila ribera es reblirà amb terres vegetals, graves, còdols, etc., i s’hiplantarà o sembrarà per fixar-los.

Llits de branques

Es tracta d’una protecció de la ribera per cobertura de la superfíciedel sòl amb elements llenyosos capaços d’arrelar i creixer de for-ma ràpida, normalment branques de salzes autòctons presents ala regió on es realitzi el projecte de restauració. Els llits de branqueses fixaran mitjançant estaques disposades de forma estratègica iuna malla de filferro galvanitzat que les mantindrà asseguradesen cas de crescudes.

Camps d’aplicacióPer regla general és una tècnica que només s’empra en riberes

exposades a corrents d’aigua fortes i que necessiten protecció ensuperfície. Si es fan servir materials morts es pot estabilitzar el sòlde la ribera sembrant-lo, de manera que les llavors es mantinguin


147

al lloc i no siguin dispersades pel vent. Ara bé, la millor manerad’evitar la dispersió de les llavors és a través d’hidrosembres, i acontinuació poder cobrir les superfícies sembrades amb llits debranques per evitar l’erosió de les riberes en cas de crescuda.

Avantatges i desavantatges• Els llits de branques vives presenten una eficàcia inmediata

de protecció per a tota la superficie del talús o de la ribera fluvial.• El rebrot és ràpid i l’arrelament és en tota la superfície de la

ribera cuberta pel llit de branques.• Permeten una repoblació vegetal d’un talús o de la ribera

fluvial molt ràpida i efectiva.• Creen un cinturó de vegetació estable i resistent al llarg de

la ribera fluvial, capaç de resistir sense problemes els embats deles crescudes i riuades.

• Poden substituir els geotèxtils.• Es necessita molt material i força ma d’obra per a la

confecció, la qual cosa fa que sigui una tècnica costosa si nodisposem de voluntaris per realitzar les tasques de col·locació.

• Formen una cinturó vegetal de salzes de molta densitat, laqual cosa impedeix que hi hagil’assentament d’altres espèciesllenyoses durant un període de tempsmolt llarg. Per contrarestar-ho s’hauràde fer un esclarissament al cap deltemps, en funció de diversificarl’estructura i la composició específica.

RealitzacióEn primer lloc es farà una desbrossada

general de la superfície on es vulguincol·locar els llits de branques. A més, eltalús o la ribera haurà d’anivellar-se peraconseguir una superficie regular ondipositar les branques en contacte estretamb el sòl, de forma que puguin arrelarsense problemes. Si el talús o la riberano presentés un substrat adequat peral creixement de les plantes, abans dela col·locació de les branques serànecessàri l’enriquiment del sòl amb unacapa de terra vegetal, compost, etc.

Les branques es situaran sobre el talúso la ribera fluvial una al costat de l’altrai amb un mínim de 20 branques per

Els llits de branquesrepresenten unatècnica molt eficientde fixació superficialde la ribera fluvial.


148

metre quadrat, i formaran una capa o, en el cas de talussos moltamples, varies capes de branques on les branques inferiors cobreixinels extrems de la capa superior. Els extrems inferiors de les branquesde salzes han de situar-se dins d’una concavitat realitzada al terrenyi cobrir-les amb terra, ja que d’aquesta manera augmentarem moltl’èxit de l’arrelament. El llit de branques més pròxim a l’aigua hauràde situar-se lleugerament per sota del nivell mitjà estival de lesaigües, a fi i efecte d’assegurar una protecció eficient de la ribera.Els extrems més propers a l’aigua, a part de recobrir-los amb terra,també es poden cobrir amb pans de terra de canyís o boga, enllaçaramb feixines o cobrir amb arbres tal·lats. A distàncies de 80-100cm es clavaran estaques (Ø 12 cm – 60-80 cm llargada) formantuna quadrícula que només sobresurtin 20 cm per sobre del terra.Aquestes serviran per ancorar ells llits de branques amb filferrogalvanitzat de 2-3 mm de gruix. Si no es vol fer servir molt filferro,també es podran fer creus amb branques de salze, col·locar-lesdamunt del llit de branques i fixar els quatre extrems a les estaquesintroduïdes al terra. Una vegada tensats i assegurats els filferros ales estaques, per presionar bé les branques de salze contra el sòl,acabarem de clavar definitivament les estaques al terra fins al’extrem superior. Finalment, recobrirem tota l’estesa de branquesamb una capa de 5 cm de gruix de terra vegetal que a continuacióhumitejarem.

Sembres

La dispersió de llavors d’herbàcies pot ser en ocasions l’únicapossibilitat de fixació del sòl en indrets determinats de les riberes,ja que aquestes, per una raó o per una altra, han de mantenir-selliures de vegetació llenyosa. Però la creació d’àrees de vegetacióherbàcia al llarg de la ribera per diversificar els hàbitats també potser un objectiu en el marc d’una restauració ecològica del corre-dor fluvial. Les comunitats d’herbes contribueixen a la fixació de

la capa superior del sòl gràcies a l’arrelamentdens, fins a una fondària de 10-15 cm, i a lespart aèries vives i mortes damunt de terra queconfiguren una capa de protecció. L’assen-tament de comunitats vegetals herbàcies es potaconseguir per sembra convencional, la qualcosa no comentarem en detall, per hidrosembrao per làmines preparades amb llavors. En totesles tècniques esmentades s’utilitzaran llavors deplantes autòctones, que es podran barrejarsegons el tipus de vegetació final o objectiuperseguit amb la sembra.

Preparant esqueixosd’una branca.


149

Hidrosembra

Es tracta d’un procés de sembra en el qual l’aigua és el suportde les llavors, de les substàncies de millora del sòl, de les colesnaturals i dels materials d’encoixinat vegetal (mulch). Tant les llavorscom totes les altres substàncies són aplicades a pressió a partird’un dipòsit transportat en im remolc o camió-cisterna, segonssigui l’extensió a tractar. El gran avantatge és la fixació de les llavorsi de totes les altres substàncies acompanyants, al sòl gràcies a lacola que incorpora el líquid. Així mateix, permet la sembra ràpidade grans superfícies en poc temps, entre 10.000 i 20.000 m2 perdia. Hi ha diverses tècniques d’hidrosembra, però a cuasa de lanecessitat d’un equipament tècnic específic per realitzar-les, elmillor és contractar una empresa que ja disposi d’aquestesinfrastructures i de l’experiència suficient.

El millor període per dur a terme les hidrosembres és la primave-ra, ja que les plujes d’aquesta època faran germinar les llavors i lesplantes tindràn el temps necessari per desenvolupar-se bé i contri-buir a l’estabilització de la ribera. La hidrosembra és molt adequadaper a superfícies de pendent baix o inexistent, ja que no és resistenta l’escolament. Per a pendents més forts serà molt millor la aplicacióde làmines preparades amb llavors.

Làmines preparades amb llavors

Estan formades per una capa portadora biodegradable a la quals’hi incorporen les llavors i l’adob. Per damunt de la capa portado-ra hi ha una segona capa de reforç o mulch que també esbiodegradable, que per regla general estarà formada per palla ocanyís. El gran avantatge d’aquesta tècnica és que poden instal·lar-se en qualsevol moment de l’any i estabilitzen el talús de formamecànica des del primer moment, sense necessitat que les llavorshagin germinat i arrelat. Per a la seva col·locació, en primer llocs’haurà de desbrossar i anivellar el terreny, i a continuació disposarles estores vegetals, els marges de les quals enterrarem per sotadel nivell de terra. En el marge que dóna al llit del riu hi afegiremuna feixina o pans de terra amb canyís per millorar la seva proteccióen cas de crescudes. Les làmines en si es premsaran contra el sòlamb un corró i es fixaran de forma addicional amb estaques i filferro,de la mateixa manera que ja s’ha descrit en el cas dels llits de branques.

8.4.3 Manteniment de les obres

Tot el material viu utilitzat en obres d’estabilització de riberesfluvials necessita un manteniment més o menys regular, al menys


150

els primers dos anys després de finalitzada l’obra. La freqüènciade les actuacions de manteniment dependran en molts casos de sies tracta d’un projecte de restauració ecològica pròpiament dit,amb l’objectiu de tornar una dinàmica natural al riu, o d’unarehabilitació ecològica amb una millora clara de l’estat ecològicdel riu, però en la qual prevalen els objectius de la regulació i elcontrol de les seves característiques hidràuliques.

Les raons principals per dur a terme un manteniment són:• El desenvolupament excessiu de la vegetació fa que les

aigües flueixin amb molta menys velocitat i es donin fenòmensd’embassament.

• La necessitat de mantenir un tipus determinat de vegetació(herbàcia o arbustiva) per mantenir determinades funcionsecològiques o de regulació.

• L’extracció de materials vegetals per realitzar altres obressimilars al curs fluvial.

• La potenciació d’espècies concretes en detriment d’altres,les quals eliminarem selectivament.

En tot cas, el manteniment pot tenir una utilitat clara els primersanys després de finalitzar el projecte, però haurà de valorar-se deforma crítica la seva necessitat a través del programa de seguimentdel projecte, que ens proporcionarà les dades imprescindibles perpoder constatar si s’estan assolint els objectius fixats pel projecteo si es requereix una rectificació. En cas de restauració ecològicadel corredor fluvial, una vegada ben establerta la vegetacióaquàtica, helofítica i ripària, la filosofia hauria de ser la de nointervenció, a fi i efecte de permetre la successió el més naturalpossible de les comunitats vegetals presents i de la seva faunaassociada.

Si altrament volem mantenir certs ambients determinats, comara els prats humits, zones extenses de gespa, etc., serà necessariun manteniment concret que sempre haurem de limitar al mínimpossible per assegurar la supervivència de la comunitat vegetal enqüestió.

En cas de comunitats herbàcies, com ja hem comentat en unaltre punt d’aquest llibre, el manteniment es limitarà a una segal’any de determinats sectors dels prats gestionats. D’aquesta ma-nera s’evitarà la successió natural amb la consegüent formació decomunitats vegetals llenyoses.

Les comunitats d’arbres i arbusts en principi, si no impedeixen elflux regular de l’aigua al llarg del corredor fluvial no necessiten unmanteniment determinat, i només en cas que es vulgui accelerarprocessos de successió vegetal o mantenir una cobertura d’alçadadeterminada, haurem d’actuar i intervenir per adaptar la vegetacióa les nostres necessitats.


151

IX Conclusions i bibliografia

Com s’ha insistit al llarg de tot el text d’aquest llibre, en larestauració ecològica d’un corredor fluvial, l’objectiu essencial hade ser sempre la recuperació de la dinàmica natural del curs flu-vial. Hi ha diverses estratègies, més o menys intervencionistes, perarribar a aquesta fi. N’emprarem una o d’altra en funció del graude degradació que presenti el corredor fluvial, però intentantsempre suprimir les causes que originen els danys, no els efectes.No oblidarem mai que la condició prèvia perquè un curs d’aiguatingui una possibilitat de restauració ecològica és que les sevesaigües tinguin una qualitat suficient per a totes les comunitatsnaturals que li corresponen, des del naixement fins a la desembo-cadura. Fins que aquesta premissa no s’acompleixi, no serànecessari invertir recursos i esforços en una restauració ecològica,ja que l’objectiu principal de la recuperació de l’ecosistema en elseu conjunt no serà assolible. En aquests casos, una alternativapot ser la regeneració de parts del corredor fluvial, com per exemplela repoblació del bosc de ribera, de zones humides perifluvials,etc., però que només serà l’inici d’un procés holístic molt méscomplex en què l’aigua és el factor clau.

En la majoria dels projectes realitzats es pot constatar una man-ca d’èxit per raó d’un estudi insuficient de l’estat actual del corre-dor fluvial, al qual, en conseqüència, hi va associada una planificaciódeficient o la manca d’una definició acurada d’objectius en relacióa un estat ideal teòric o de referència. El resultat final és una faltad’eficiència global dels projectes des del punt de vista de la milloraecològica dels processos dinàmics del curs fluvial. La causa princi-pal d’aquest fet és una valoració ecològica puntual de l’àrea con-creta de la restauració, ja sigui la ribera, el llit fluvial, les comunitatsvegetals, etc., que ha deixat de banda tots els àmbits d’influènciamés enllà de l’indret del projecte.

Com a causes del fracàs es poden anomenar:• Mancança d’una definició ecològica acurada de les mesures

de restauració, sobretot en la definició d’estratègies globals per atot el curs fluvial.


152

• Una definició insuficient dels objectius de la restauració sobrela base d’un estat desitjat i els consegüents estats ideals establertsa partir dels estats de referència de cada un dels trams del riu.

Per evitar que en futurs projectes de restauració es tornin a do-nar deficiències que a curt, mitjà o llarg termini impliquin el fracàsdefinitiu de l’actuació, serà preceptiu tenir en compte lesrecomanacions que es donen acte seguit:

• La restauració d’un corredor fluvial requereix una estratègiaregional global concertada entre tots els actors implicats, és a dir,les administracions competents, els propietaris dels terrenys afectatsper la restauració, els usuaris de les aigües i d’altres institucionsprivades o públiques. Aquesta estratègia global ha de tenir encompte el curs fluvial en tota la seva extensió, incloent-hi l’àread’influència, i determinar els usos i actuacions humans actuals ifuturs. Per al corredor fluvial i la zona d’influència es definiranl’estat de referència, l’estat ideal, l’estat desitjat i l’estat actual.Aquest darrer inclourà una valoració exhaustiva de les condicionsecològiques i dels potencials de desenvolupament ecològicmomentanis.

• Només haurem de seleccionar com a possibles candidats auna restauració ecològica aquells rius que presentin condicionsfavorables per a una actuació d’aquesta mena, la qual cosarequerirà una valoració exhaustiva de factors com ara el potencialde repoblació de les espècies animals i vegetals pròpies del’ecosistema, el grau de connexitat del corredor fluvial, la qualitatde les aigües, la intensitat de les activitats extractives i tales presentsal corredor fluvial, la constel·lació de la propietat dels terrenysafectats i l’acceptació real que tindran les mesures de restauracióecològica.

• Aquells corredors fluvials que presentin una estructura moltdeteriorada per canalització, infrastructures, etc., només haurande tenir-se en compte en projectes de restauració d’ampli abast,ja que projectes puntuals mai no tindran possibilitat d’èxit. Enaquests casos, a més, la restauració sempre s’ha d’iniciar a lacapçalera del riu i anar baixant progressivament pel curs fluvialuna vegada eliminats els impactes de trams superiors, i mai al’inrevés. En canvi, en aquells corredors fluvials en bon estat ecològicamb impactes puntuals, els projectes de restauració se centraranen eliminar-los minimitzant al màxim l’afectació de les mesuresaplicades corredor amunt i avall.

• La restauració ecològica d’un curs fluvial mai no ha de limi-tar el potencial de desenvolupament dinàmic cap a un estat dequalitat ecològica superior.


153

• Tot projecte que prevegi la remeandrització d’un curs flu-vial canalitzat i alineat amb intervenció de maquinària pesada hauràd’executar-se de tal manera que els meandres tinguin l’angle decurvatura suficient per assegurar un alentiment de les aigües imodificar el pendent global del curs fluvial per allargament delseu recorregut. Si el projecte només preveu un curs sinuós del llitfluvial, més valdrà no executar-lo.

• En el perfilat d’un llit fluvial de poca fondària mai no hauremd’aprofundir-lo gaire, ja que sinó reduirem o impedirem lespossibilitat de desenvolupament dinàmic del curs fluvial, és a dir,que el riu pugui canviar parcialment el seu traçat dins la planaal·luvial.

• Sempre haurem de tenir en compte que la restauracióecològica d’un curs fluvial no dependrà només de les mesuresaplicades durant el projecte de restauració ecològica, sinó tambédel desenvolupament posterior al llarg del temps, la qual cosaimplicarà un procés de seguiment posterior a mitjà i a llarg terminiindispensable per prendre mesures correctores adequades segonssigui la reacció del riu envers el nou estat assolit després de larestauració.

Com a nota final, caldrà dir que en tot cas les mesures proposadeshauran d’estar en funció del pressupost disponible, prioritzantsempre l’estratègia de no intervenció o d’actuacions mínimes perretornar el curs fluvial a un estat de dinàmica natural, abans deconsiderar tècniques de més impacte i de cost superior, que endefinitiva podran minar altres aspectes importants del procés derestauració, com ara el manteniment posterior, el seguiment il’avaluació del projecte a curt, a mitjà i a llarg termini, les mesurescorrectores possibles, etc.

BIBLIOGRAFIA

•Àrea de Medi Ambient. Criteris per recuperar les riberes de les capçaleres de laconca del Besòs. Col. Estudis de la Qualitat Ecològica dels Rius. Diputació de Bar-celona. Barcelona, 1998.•Baines, C. & Smart, J. A guide to habitat creation. The London Ecology Unit.Londres, 1991.•Baldwin, A. D. et al. Beyond Preservation: Restoring and Inventing Landscapes.University of Minnesota Press. Saint Paul, 1993.•Bork, Hans Rudolf et al. Landschaftsentwicklung in Mitteleuropa. Klett-PerthesVerlag, Gotha, 1ª edició 1998.•Briggs, M.K. Riparian Ecosystems Recovery in Arid Lands: Strategies andReferences. University of Arizona Press, Phoenix, 1996.•Brookes, A. & Douglas Shields, F. River Channel Restoration: Guiding Principlesfor Sustainable Projects. Horizon Pubs & Distributors Inc., 1996.


154

•Corbet, G. & Ovenden, D. Pareys Buch der Säugetiere. Verlag Paul Parey.Hamburgo, 1982.•De Waal, L.C et al. Rehabilitation of Rivers: Principles and Implementation(Landscape Ecology Series). John Wiley & Son Ltd. New York, 1999.•Departament de Presidència. Les veus del riu. Catàleg de l’exposició. Generalitatde Catalunya. Barcelona, 1998.•Diversos autors. Stream Corridor Restoration. Federal Interagency StreamRestoration Working Group, 10/98. Washington, 1998.•Emery, M & Ecological Parks Trust. Promoting Nature in Cities and Towns – APractical Guide. Croom Helm. London, 1986.•Faust, B et al. Naturschutz in der Gemeinde – Praktischer Ratgeber für Jederman.K.Thienemanns Verlag. Stuttgart, 1988.•Folch, R (ed). Història Natural dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana. Barce-lona, 1992.•García de Jalón, D. & Schmidt, G. Manual práctico para la gestión sostenible de lapesca fluvial. AEMS. Madrid, 1995.•Gilbert, O.L. et al. Habitat Creation and Repair. Oxford University Press. London,1998.•Gunkel, G. Renaturierung kleiner Fließgewässer. Gustav Fischer Verlag Jena.Stuttgart, 1996.•Harnischmacher, S. & Rahner, M. Renaturierung eines Stadtbaches – Das Beispieldes Bochumer Lottenbaches. Geographie Heute 172/1999.•Hohmann, J. Renaturierung von Fließgewässern. Ecomed Verlag. Landsberg, 1995.Jordan, W.R. et al. Restoration ecology: A Synthetic Approach to EcologicalResearch. Cambridge University Press, 1990.•Jehn, K. Renaturierung von Bächen – Eine Bewertung aus der Oberrheinebene.Institut für Geographie und Geoökologie · Universität Karlsruhe. Karlsruhe, 1999.•Kusler, J.A. & Kentula, M.E. Wetland Creation and Restoration: The Status of theScience. Island Press, 1990.•Lachat, B. Guide de protection dels berges de cours d’eau en techniques végétales.Ministère de l’Environnement. Paris, 1994.•Middleton, B. Wetland Restoration, Flood Pulsing and Disturbance Dynamics.John Wiley & Son. New York, 1999.•Möcker, V. & Hoth, H. Was Sie schon immer über Wasser und Umwelt wissenwollten. Kohlhammer. Stuttgart, 1993.•Niehoff, N. Ökologische Bewertung von Fließgewässerlandschaften. Grundlagefür Renaturierung und Sanierung. Springer-Verlag. Heidelberg, 1996.•Nilsen, R. Helping Nature Heal: An Introduction to Environmental Restoration.Ten Speed Press. Berkeley, 1995.•Petts, G. & Calow, P. River Restoration: Selected Extracts from the Rivers Handbook.Blackwell Science Inc. Boston, 1996.•Petts, G.E. & Amoros, C. Fluvial Hydrosystems. Chapman&Hall. London. 1996.•Rana, B.C. Damaged Ecosystems and Restoration. World Scientific PublishingCompany. London, 1998.•Tivy, J. Landwirtschaft und Umwelt – Agrarökosysteme in der Biosphäre. SpektrumAkademischer Verlag. Heidelberg, 1993.•Ward, D,; Holmes, N & José, P. The New Rivers and Wildlife Restoration Handbook.The Royal Society fir the Protection of Birds. Bedfordshire, 1995.


155

La restauració d’uncorredor fluvialrequereix unaestratègia regionalglobal concertadaentre tots els actorsimplicats.


156

Aquest llibre ha estat maquetat amb Adobe PageMaker 6.5 gràcies a lacol·laboració d’ADOBE SYSTEMS IBERICA.

El paper d’aquest llibre ha estat fabricat amb fusta procedent de boscosexplotats amb tècniques silvícoles que garanteixen la conservació de la

biodiversitat forestal.

La cartolina de la portada la componen fibres de paper usat procedent de larecollida selectiva i ha estat elaborada a la fàbrica de STORA ENSO a

Castellbisbal (Barcelona).

Un llibre és un petit banc de carboni. Adquirint i conservant llibrescontribuïm a evitar el canvi climàtic .

Documents

R.M. · EUROFAUNA i com a director del Projecte Ibis eremita. Així mateix ha estat el promotor de la restauració de la ribera del riu Llobregat i dels aiguamolls de Molins de Rei,