S U M A R 1 : Senyals que no tallan, per Francesc Pujols. — Capvespre de clutat, per EsteveSerra Trias. — LI delen bolg 1 esdevingué un gran savi, per Josep Cardona, pure. — PJrlmeriesd'octubre, per J. Sallarès i Castells. — Exposicions, per M.—Poesia Catalana : L'amor a la terra,per Ramon Ribera. Victòria, per J. M. Ventalló. Plenlluni, per S. Sabater Oliver. — Proemi de "LaCadena", per Ambrosi Carrion. — Els grans visionaris. Joaquim Mir, per Joan Matas. — Teatres.

M. M 7. A- V

ANY I. SABADELL, 15 OCTUBRE 1920 Núnt. 2.

SENYALS QUE NO FALLEN

Els que sabem que els pobles de la terratenen alts i baixos i passen èpoques

de tot, perquè encara que sembli estranyper amunt que arribin té de venir un diaque caiguin, amb l'advertència de què commés amunt pujen i s'enfilen, més avalltenen d'anar, i els que avui són als nú-vols, demà seran a les potes dels cavalls,que és la llei d'aquest món, ens començaa semblar que veiem senyals que no falleni que anuncien d'una hora lluny que lacivilització dels nostres temps comença adonar el tom, que un dia o altre té de do-nar, i que encara que nosaltres no el veu-rem, perquè aquestes coses no es fan enquatre dies ni en quatre anys, sinó que ésqüestió de segles, el dia que sigui no fa-llarà, i tot el que avui va amunt aniràavall com l'aigua, de la mateixa maneraque després de l'estiu ve la caiguda dela fulla.

Si vénen i ens pregunten a on veiemaquestes senyals, que sonen i ressonencom el so de la campana, que mentresescrivim aquest article toca l'oració delcapvespre, respondrem que els veiem mésclars que l'aigua, en les manifestacions

més enlairades de la humanitat, que són,com tothom sap i nosaltres ho diem i horepetim cada dos per tres, la Ciència, l'Arti el Dret.

Els que rodolen com els palets pel tor-rent i la riera de la carn humana que rajacom una font i tot s'ho emporta, i es vanpolint a cada cop que donen per arribarllisos i arrodonits a les portes de la mort,no és fácil que s'hagin fixat poc ni molten els senyals que nosaltres veiem, perquèdes del moment que hem fet professió deestudiants, tenim obligació de fixar-nos enel que els altres no veuen ni poden veuresi no els hi fan fixar, perquè no és el seuofici i altra feina tenen i altres mals decap, i per això ho veuran tan clar com hopoguem veure nosaltres així que els hifem fixar, perquè per altra part tampocs'ha d'ésser molt astut per a veure'ls.

Aquestes senyals que no fallen i queanuncien el que hem dit que anuncien, dela mateixa manera que la tardor anunciaels primers frets, si les volem veure en laciència no hein de fer més que mirar elconcepte que se'n té avui, que ja, fora dequatre que som que la tenim per la filla

o

GARBA

natural i llegitima de l'experiència que ésla mare de la ciència, se la considera comuna pura invenció 1 una creació de lament, i en comptes de buscar-li les basesde pedra picada que l'aguanten, se li bus-quen els recons per veure si se la pot ferrelliscar i esllavissar-la com la terra de lesmines. Si mirem l'art, no cal dir que hitrobarem exactament el mateix, perquètant la poesia, la música com la pintura,busquen i troben les deformacions mésrelliscoses i deixatades en el mar de laconfusió, i si de l'art passem al dret enseixordaran els crits i l'aldarull dels quevolen portar els homes al comunisme debens i a tots els estatges de la vida primi-tiva dels salvatges mirant i desfent elsfonaments de la propietat i la familia que,com deia molt bé Ciceró, que al cel sigui,són els punts capitals que formen l'al-liança del gènere humà, quan va dir allòtan bonic de <foedera generis humani'.

I perquè davant d'aquests senyals queno fallen i que no poden enganyar a ningúque tingui dos dits de front, no ens diguinque fem caure les ales del cor, advertirem

als nostres llegidors que no solament ladecadència no és inminent, com deia arafa un moment, sinó que s'ha de tenir pre-sent que aquesta decadència, quasi sem-pre per no dir sempre, fa la revifalla de lamort, i abans no cau del tot, prova mésde quatre vegades d'aixecar-se, que ésquan es torna a revifar i s'omple de vida,de la mateixa manera que quan la tardors'ha emportat l'estiu, ve el que els cata-lans en diem l'estiuet de Sant Martí, queés cap allà a mig novembre, que abansde començar l'hivern, que és el temps delfred, vénen uns quants dies de bonança,que moltes vegades arriba a tornar a fercalor, i serà el que passarà, abans de quèvingui el que té de venir un dia o altre,això si aquests senyals tan clars de deca-dència no són res més que l'anunci d'unabaixada de la civilització que ara dominael món, i que potser baixa per tornar apujar més amunt, perquè també podriaésser que encara no fóssim allà on anem,1 els senyals senyalats fossin la senyal dequè reculem per arribar al cap d'amuntamb més força.

FRANCESC PUJOLS.

CAPVESPRE DE CIUTATA Arinand Obiols

Ara la ciutat pren un aire tot de ciutat.És quan s'han encès tots els llums i

les botigues són enlluernadores amb llursaparadors cridaners , que sempre hi haalgú o altre que hi bada.

Quan totes les classes socials són al car-rer; grups nombrosos d'obrers, carros queretiren, noies acompanyades de llurs ser-ventes que vénen del col'1egi, nois ambalgun llibre oblidat sota el braç que tambéen surten, els aprenents i dependents deisdespatxos que prompte es disolen, l'altiujove viatjant que es passeja per la nostravia sacra en l'hora del trànzit variat; elviatjant casat que 1'atravessa sense entre-tenir-se per anar a veure desseguida a la

seva esposa i als fillets , una damiselabella que ve de casa 1'emiga , acompa-nyada de la serventa—que no saps quinat'agrada més, aquesta o la damisela—ésl'hora que nostra Rambla ha cridat l'aten-ció i ha sigut cantada per un dels mésgrans escriptors de nostra pàtria, fill denostra ciutat, quan surt de casa la burgesade tota la vida, o de temps, o de poc, quea molts i sobretot aquesta última els hi famolta ràbia i a mí no, al contrari, em famolta gràcia.

Quan passen de quatre en quatre lescosidores i les solitàries modistetes, i so-vint algun auto, i sens parar mai la típicatartana i un ciclista desesperat.

GARB A

És en aquesta hora pia, però que en laciutat, és de dolç tràfec en què mare ifilla — aquesta cantada per poetes de tangentil -- tenen una costurn sabadellencad'anar quotidianament a una botiga, an-tiga i popular, en un carrer que porta elnom d'un dels fills nostres més iI'lustres,però que encara se'n diu el nom tradicio-nal o vulgar. Es en aquesta hora que elpoeta atravessa indiferent la nostra urbanant precisament al mateix carrer — quejo li vaig comparar, i no ho trobà mal,amb la Portaferrissa — deturant-se preci-

sament en aquesta botiga de l'amic i par-lant per coincidència pura amb l'amiga.

I cada dia succeeix així, tant si fa unapoesia o és a la penya amb els amics ofa el cigar...

És en aquesta hora que el mantell fora-dat de la nit abriga tantes coses.

Jo crec que és l'única hora que podemdir que és vera ciutat la ciutat nostra.

Altrament, de dia hom la pendria perun gran barri industrial.

ESTEVE SERRA TRIAS.

LI DEIEN BOIG 1 ESDEVINGUÉUN GRAN SAVI

o em recorda si ho he llegit o m'hohan contat, però el certus és que hi

hagué un jove en temps llunyà que veniade nissaga noble i que era ben conegut ason poble pel nom de Maurici.

Mai hauríeu sabut si somniava o siera desvetllat de tant que d'il'lusions vivia.

Un vespre que estava sol al jardí—diuque—llençar li sentiren un pregon sospir,mentre es calava a córrer perseguint lasombra d'una formosa dona que haviavesllumat entre els arbres i les flors.

—i Serà la Verge dels meus somnis ? — esdeia. Però per més que la cerqués entreles rames, tota blanca com l'havia vist,quan hi arribava no trobava a ella ni talcosa. El desencant no el feia desistir pas.Pássava la tanca del jardí. Li semblavaveure-la travessant el riu que tenia al da-vant i ni reparava en la fondària ni en lagelebror de les aigües per a tirar-se al riufins a atrapar-la.

Ja a l'altra banda de la riba, com perencant també ella havia fugit de son es-guard. És que havia entrat a la torre veïna,sospirava. El seu vestit blanc ha fetcom un llambreg de llum al passar lafosca del portal. Truca... i ningú li sap darraó de qui busca, ni veu dona nada blancani negre en la casa on ha trucat, guardadanomés que per l'home que l'obria. Desen-ganyat, desfà el camí fet per a tornar allloc de la visió fetillera. Sotja com abans,

i de nou una figura blanca es mou a savista. S'hi apropa ara, poc a poc, perquèno fugi de la seva alè i es troba, oh des-engany! amb un clap de lluna que variavade dibuix a l'albir del vent que gronxavales branques dels arbres.

Acorat i entristit, es conta, que des deIlavores visqué tan capficat i consirós quemai més ningú el veié riure ni fer casde res.

Sa mare li deia : —¿ Per qué no alegresta vida cercant -te una companyia quet'estimi ? I ell responia : — Oh mare, no,que l'amor no és més que un clap de llu-na. — ¿ Per qué no et distreus cercant laglòria en la guerra desplegant el penó deric-home ?—li deien els escuders. I ell res-ponia : -. I qué és la glòria sinó un clapde lluna ? — ¿Voleu que us dongui plat

-xeri fent cabrioles, etzivant estirabots ocantant-vos troves amoroses com en altretemps ? — li deia el joglar de son palaufent-li una ganyota per a què rigués. I ellresponia : — No. Ei que. vull és que emdeixeu sol i vern, que platxeri, glòria iamor no són més que claps de lluna queprenen totes les formes fantàstiques en eljardí de la vida a l'albir del temps i elvent destiroten a qui les creu realitats.

Li deien boig i esdevingué En Mauriciun gran savi , perquè ço del conte té ungran fons de veritat.

JOSEP CARDONA, PVRE.

Avui, a mitja tarda, he sortit al camp. La ciutat de les legions obreres era

un buc remorós i es percebia 1' apagatmartelleig de les màquines, el trontoll delscarros i el xiulet agud de les locomotoresmaniobrant a l'estació. Als afores, els ve-llets cavaven dintre els horts humils, decerques baladines, els rajolers cantusseja-ven emmarcant l'argila, i un caçador,pressós, feia camí de cara a la costa so-leia. El sol era tebi i del riu en pujava unairet amoïnós i enfredorit que punyia trai-rainent. Rera el Puig de la Creu, agombo-lats, han aparegut uns núvols negrososabocats sinistrement al pla... Algú he oïtque deia : —Tindrem mal temps! He se-guit enllà, però. Les garrigues cruixiensota la meva petja i del rost, al meu pas,s'ha alçat un vol d'ocells. La plana s'ei-

xampla dins la grisor de la llunyañia quecenyeix una franja de boira blanca. As-piro, des de la riba, la flaira de la pinedai penso amb els saborosos rovellons depinta rosada i teulat de carmí. Una garça,esquiva, fendeix l'espai. Fosqueja. Arribena mí els sons heterogenis d'unes campa-nes que es ventegen en L'espai; els arbrespercudeixen i camí de la ciutat van lescabres lleteres, els carros de les hortes iels jornalers dels conreus. Teclegen da-munt nieu unes gotes grosses i fredes quees fonen en la clivella sedent de la terra i,no llunyana, endavino la ciutat a encesade llums. Déu meu, quina desolada soli-tud! Els camps erms, abandonats, calci-nosos i, en un marge, un ocell que piuladalt d'un arbriçó; les vinyes exhaustes,sarmentoses, espampolades, oferint-se las-

GARB A

sament : un gotim oblidat és un rubí enuna joieria... En la grisor de les primeresparets urbanes es destaquen els ingratstricornis d'una parella de guardes. Entroen els primers carrers; la gent que feinejadintre les botigues i la mainada que cantafent rodona sota la claror d'un fanal decantonada. Segueixo fent camí. En unporxo uns braus minyons afanyosos esti-ven unes saques odorants de forment : lamestressa els fa llum i un matxet, en eldintell, remuga. Més avall, m'he deturatuns moments : una forta bravada de viverge, àcid, m'ha fet aspirar fortament lesnarius. Ah el vi de la terra! En ésser voracasa m'he trobat embolcallat d'una flai-rosa fumerada i davant meu la visió plà-cida d'una castanyera arraulida remenantestoicament amb un garfi el fruit aspre,rugós, de dolçor incerta, que espeternegaperrnig cent llengües de foc. I, encara, alvespre, a casa meva, he rebut la visita deuns esposos amics, per un temps allu-nyats : vessaven salut i duien gloriosa-ment un infant al braç...

En ésser al llit, la pluja feia una musicaen els cristalls de la balconada. Al meucostat la companya, més enllà el petit.L'enfredorida esgarrifor dels llençols m'hafet pensar amb l'hivern que s'apropa, ambel blat, amb el vi novell... i m'he dormitconfiadament.

.r. SALLARÈS I CASTELLS.

EXPOSICIONSEn el saló de l'Acadèmia de Belles Arts

figura exposada una extensa col'lecció dedibuixos a la ploma, deguts a nostre ma-laguanyat compatrici el difunt professordel Centre de Dependents, En Miquel Mo-ratonas.

És amb força satisfacció que hem passatels ulls per damunt d'aquests apunts deli-ciosos de viatge, arrencats de l'aspra gran-diositat del Pirineu per la ploma aventat-jada del plorat Moratonas, en aquest casturista intel'ligent i ben dotat de sentimentartístic.

Algunes d'aquestes notes de carnet, queno altra cosa representen les referidesobres d'En Moratonas, proclamen la finasensibilitat d'artista que existia dintre l'à-nima aturmentada de tan il'lustrat i dignesabadellenc, a l'homenatge del qual, por-tat a terme darrerament pels seus amicsdel Centre de Dependents, ens associemsense cap mena de reserva.

El passat dissabte tingué lloc en el ves-tíbul del Teatre Euterpe, l'obertura d'unaexposició de caricatures signades per l'ex-pert caricaturista sabadellenc En JosepSanllehí Alsina (San).

Les tan celebrades caricatures d'aquestraríssim dibuixant, triomfen per la vigo-rosa intenció en què apareixen concebu-des i per la quasi increíble sobrietat de laseva difícil execució. L'art d'En Sanllehíés un art especialíssim, al que nosaltresconcedim una importància definitiva, noja per la força original que l'informa, sinóper la refinada distinció que entranya. EnSanllehí, tal com aconsellava el gran In-gres, dibuixa una sola ratlla, i contorne-jant-la anib finíssima habilitat, aconse-gueix la caricatura, que és la més bellaironia de l'art.

Aquesta exposició ve constituïnt ungran èxit, del que n'és força mereixedor elnostre jove i notabilíssim artista.

M.

C9

f l Ä.

L'AMOR A LA TERRA VICTORIA

Davall d'un cel de festa Joia profunda del renunciamentla terra s'ha estremit: de tota pompa, per l'estima d'ella !grogueja la ginesta Goig de sentir-nos l'esperit contenti el gessamí és florit. de l'inquietud que el nostre dins flagella,

El temps ara convida i ama el dolor que ens auriola el front,a riure i a estima: i fer reviure l'ànima covarda !fruïm, amor, la vida Lloem el ritme de l'amor, que foni el goig resplendirà. el goig i el dol al sol de cada tarda.

Quina joia, vida mia, L'imatge d'ella viva ipalpitant,quan la terra, generosa, com una fita que ens anés manant,amb la nova llum del dia sempre igualment brillant i fulgurant...és Inés pròdiga i niés pia.

Quina joia, vida mia,Quina ardidesa per aná als combats,

quan l'amor arreu fecundatenint els vicis i els pecats fermats,

i floreix amb l'alegriasols per l'estímul de senti'ns amats...!

del desig per a fruitar. J. M. VENTALLÓ.

Oh, terra gloriosa !tu poses en el cantla llum meravellosa P L E NI L UMI

per fer-lo bell i gran.En l'hora que el sol cau i mor el dia

A tots ens sia dada apunta per l'orient un munt de focla joia que anhelem, que creix per entre els pins a poc a poc.i com la terra aimada La serra es retalla i es destriael nostre amor cantem. el verd dels pins de la rojor, tot d'una;

En la terra hi ha l'amor d'una nissaga,com una hòstia encesa, lentament,

un amor que quan s'encén mai més s'apaga :repren el seu camí pel firmament repren

que l'amor és triomfantla lluna.

i sant! s. SABATER OLIVER.

RAMON RIBERA.

8 GARBA

PROEMI DE "LA CADENA"

Abans de la representació de la comè-dia dramática en tres actes "La Cadena"original de nostre apreciat compatrici, elconegut literat En Pau Griera Cruz, es-trenada el dia 6 del corrent per la com

-panyia Vila-Dau!, en el Teatre Ezzterpe,el vigorós dramaturg Ambrosi Carriónllegí el següent proemi :

Unes breus paraules meves deuen ésser avui un pròleg i presentació de la

comèdia dramática del vostre compatricii caríssim company meu, En Pau Griera iCruz, mes abans que tot cal fer palesa unaafirmació per a què ningú pugui sospitarque la meva presència en aquest lloc, enprega de la vostra atenció és deguda a capcompromís de companys literaris. Si arajo vinc a dir-vos quelcom, d'En Griera, ésper damunt de tot per un deure envers lanostra escena, perquè cal que tots, a midade les nostres forces, col'laborem a l'obrade sosteniment de la mateixa que avuitrontolla, és (si jo pogués esperar tant deles meves escasses forces) per a disposarel vostre esperit col'lectiu a rebre la novaobra amb un sentiment d'atenció i justíciaque és tan sols lo que demana qui, comEn Griera, no cerca l'afalac fictici del mo-ment, sinó el record perdurable de quel-com intentat únicament pel goig de fer artnostre, per l'alegria de sentir-se construc-tor en tot quant ell pugui, d'aquest esperitnacional en plena renaixença.

Té força de paradoxal que jo vingui apresentar-vos a En Griera, nat entre vos-altres, que ha passat els seus mellors anysa Sabadell, que és conegut i estimat detots. Mes en la vida (i això tots prou bého haureu experimentat), quan es tracta deofrenar els fills del nostre esperit a aquellsamb qui havem compartit el sostre i el pa,amb aquells a qui ens lliguen les llaçadesde la sang i de l'afecte, és quan més te-merosos ens sentim.

L'opinió del desconegut, de l'estrany, noes tem mai; sols espanta la d'aquells a quis'estima per la mateixa raó d'estimar-los.L' encàrrec honorable d' aquesta presen-

tació ha recaigut en mi; permeteu-me,doncs, unes poques paraules de l'autor ide la seva obra.

*^x

L'aportació dels novel'listes al teatre ésen nostra literatura ben escassa. Descomp-tant el cas d'En Pous i Pagès, qui definiti-vament sembla haver abandonat el campnarratiu per a trescar pels tortuosos via-ranys del teatre, i el d'En Prudenci Ber-trana que després de la seva primera co-mèdia « Enyorada solitud u, per causesalienes a ell no ha seguit ofrenant-nos lesobres que serva en cartera, i el d'algunesminces temptatives d'altres que no handeixat rastre en la nostra història dramá-tica, fins En Griera i Cruz, novel'lista pertemperament, no sabem senyalar altre casque el de «La Cadena », obra que per lesseves proporcions i l'estudi esmerçat enconstruir-la, ja no és un intent mes omenys encertat, sinó quelcom complert,producte de l'observació de la vida a tra-vés d'un temperament artístic enamoratde la realitat.

Jo em guardaré bé d'arriscar opinionspersonals respecte la comèdia dramáticaque ell es disposa a ofrenar-vos; mes sívull dir-vos tot quant, al meu entendre, espot esperar de l'obra futura que a l'escenaconsagri.

El teatre català, i això s'ha dit moltesvegades, adoleix d'un excés de ruralisme,i quan no d'exotisme. Fora del pagès o deuns senyors imaginaris que no són pas elsnostres, poc sabem per boca de l'art dra-mática de la classe mitja catalana. La nos-tra burgesia que es confon amb la noblesanostra no ha estat pas estudiada pels au-tors catalans. La desconeixen o no la tro-ben prou interessant o no encaixa en lesfacultats del temperament llur.

I si bé pensem, és aquest estament l'ar-rel més fonda i de més vigoria de la nos-tra comèdia de costums ciutadanes. A lanova, a la moderna podria servir-li demagnífic pòrtic < L' auca del senyor Es-teve a d'En Santiago Rusiñol. Mes deu

GARBA

seguir-se en el cami iniciat per aquest. Lamultiplicitat d'aspectes de la vida, s'ofe-reixen en la classe mitja amb una riquesade matisos grans per als ulls prou videntsi en ells cal basar-se per a reconstruir lacomèdia nova que espera el públic de Ca-talunya.

El mitjà ambient en què es desenrotllala vida del nostre autor és corn cap altrepropici per al conreu d'aquesta manifes-tació artística. A través dels llibres d'EnGriera hi sentim l'hora viscuda, el caràcterconegut i estudiat directament. Ell mai facom aquells pintors que construeixen pai-satges de memòria. I per això en tot quantfins d'< Els riells A ençà ha ofrenat a lesdisputes dels homes trobem aquella bonai reconfortanta sabor de les coses vives,de les que es copsen amb les mans, essenten en els llavis i es respiren en l'aireque ens envolta.

El temperainent artístic de l'autor d'<Eljurament A s'ha format, al meu entendre,de faisó completament oposada a la de lamajoria dels nostres escriptors. L'obra d'a-quest és producte d'erudicció i fantasia,podríem senyalar com a progenitors espi-rituals, les obres capdals de literatures es-trangeres i fins exòtiques, sense que aixòvulgui senyalar un defecte, encar que pot-ser sia un perill. Mes En Griera, quan es-criu, ha sabut deixar de banda el copiósbagatge de la seva cultura, anant a cercarla documentació viva en tot quant el vol-ta, en lo que potser ell mateix ha viscut,en lo que sense esforç dolorós de recercase li ha presentat 1 on la seva percepció,endavinant un moment agud i bategant,ha fet néixer una obra que malgrat lesproporcions grans o xiques, tant se val,sempre ha sigut obra bella, per sincera,honrada i sentida.

El salt que avui dóna des de la quietudi recolliment dels fulls del llibre, al traütde l'escena, es justifica plenament, pen-sant en l'essència de la seva producciófins el moment actual. Home d'acció, ena

-morat de la mateixa, i trobant en ella laraó del seu viure moral i material, no po-dia per menys de caure en el teatre, queno és altra cosa que acció regida per l'art.Llegint els seus llibres es veu tot seguit,

fins potser sense que ell se'n donguicompte, que de dret camina vers el tu-multe de la dramàtica. Més que un novel-lador descriptiu d'espectacles extàtics i decomplicacions psicològiques, és un narra-dor d'accions a través de les quals podempercebre el paisatge, l'ambient i l'ànimade les seves figures. La vida real dels ho-mes escometent-se, moguts per l'odi, perl'amor, per l'ambició i per tota mena depassions dinàmiques és raó d'existènciaen els seus llibres. No és un contemplatiu,ni un inistic. Té quelcom del bon catalàinquiet, donat a l'aventura, aquell catalàque es troba sempre, aneu a l'altra bandadel món i que fins allí no es sent satisfet,perquè enyora la pàtria; aquell català quequan es troba altra volta damunt la terranadiva, ja sent l'impuls de tornar a dei-xar-la, per córrer al Inés enllà, a lo desco-negut, perquè tota Catalunya, amb el seuvent i el seu sol, se li ha ficat dintre, il'empeny a tot hora, en una alta i nobleinquietud; aquesta inquietud de l'accióque mai reposa i que tal volta és la lleid'eternitat de la pàtria nostra.

Així és com jo sento la personalitat d'EnPau Griera a través dels seus llibres, del'amistat que ens lliga i d'aquesta comèdia=La Cadena» que no trigareu pas a veure.

Per virtut d'aquesta obra i de les que aben segur vindran, ell pujarà a les nostrestaules un estament social que fins ara ha-via restat en 1'exil. Cercant l'espectacleemotiu ensems que la veritat, pot esdeve-nir la seva tasca d'una claredat senzilla inoble, pot ésser com un amable i recollitsojorn en aquest impetuós torbellí de lanostra vida. Quan massa ens encantem enla contemplació dels horitzons il' limitatsacaben per afadigar-se els esguards nos-tres i llavores ens plau una visió íntima,limitada, que no per ser-ho deixa de tan-car moltes vegades quelcom de transcen-dent i definitiu.

Més és d'esperar així quan no és pas und'aquells que senti l'afany immoderat deles impaciències, car un home que ha vis-cut intensament com ell, prou sap en elseu esperit destil'lar les licors per a servir-les sense pòsits impurs que les enterbolei-xen. I per damunt de tot el seu art cordia-líssim, amb un lleu llevat d'ironia, és quel-com nostre, molt nostre, és un dels infinits

1Ii]

GARBA

aspectes de l'ànima catalana. I avui enque aquesta, trontollada pels oratges mésadversos,flagellada per estranys i fins pelsseus mateixos fills, sembla restar esma-perduda en el tulnulte que la envolta, ésquelcom reconfortant i esperançador veureque a la vora nostra el company, l'amic,alça la seva veu per a dir-nos quelcomcatalà, mes amb tota la transparència ipuresa de la nostra parla. Cap deix d'es-trangeria macula les seves paraules, capideologia forastera es barreja en la orde-nada teoria dels seus pensaments. Si nolos per tot quant ell i la seva obra repre-senta, ja n'hi hauria prou amb lo dit per arebre'l amb els braços oberts.

El públic, el nostre públic, al judicaruna obra, no deu mai mirar a l'autor ambrecel, amb la por de qué l'enganyi, sinócom un amic que cerca, per unes hores,endur-se'l pels mons vagorosos de la fan-tasia i de l'art. I aquí més encar, on elsque combreguen en aquesta comunió deles arts no poden pas cercar com en altres

terres el benifet material; per ben pagatses tenen amb el goig del seu cant quanse'ls escolta.

I cal tenir present que això no és capmercè que se'ls faci. $s senzillament undeure. Que per les obres llurs, parla i esfa potent la raó de pàtria, la llei de raça;que tots quants ací som, haurem traspas-sat el dintell del més enllà de la vida, laveu dels artistes perdura en l'aire com uneco inapagable. Els cants d'un poeta coixvaren dur els espartans a la victòria. Lesveus dels poetes van desvetllar a Catalu-nya, la morta-viva. Aquestes deuen ésserles que la reconfortin en la tasca feixugad'assolir el cim, on la seva esperança esfarà realitat. I llavores, sols us demanarancom a premi de tots els seus esforços, queaquella estrella única, solitària, tan llunyencar, mes on tots tenim clavats els ulls,deixi caure sobre els seus fronts afadigats,el més lleu, el més humil dels seus re-flexes.

AMBROSI CARRION.

ELS GRANS VISIONARIS

JOAQUIM MIR

E n parlar en certa ocasió de les obresd'aquest pintor extraordinari, dèiem

que el sentit decoratiu quasi bé orientalde les mateixes, serviria a meravella per aadornar les estances perfumades d'unsumptuós califat de Smirna oStambul. I avui, al dedicar-nos breument a comentar elcredo estètic d'aquest gran vi-sionari, ens afermem encara enaquella nostra personal apre-ciació. I és que En Mir, no ésaltra cosa que un poderós de-corativista simfònic, car laseva visió del natural és tanampla i tan harmònica, queno s'atura solament a la poe-sia de què apareixen saturadesles teles dels vells pintors im-

pressionistes francesos, sinó que vola mésenllà de tota concepció poética del pai-satge; traspassa els límits del poema i cul

-mina en el càntic, en el càntic d'amor a labellesa d'aquesta grandiositat sonora que

s'annmena Natiiraleca_

Situar-se en aquest lloc iseguir per ell avançant, és laruta que condueix sense mar-rada a la finalitat artística d'a-quest gran mestre, la mágicapaleta del qual ha instauratun modisme exclusiu i unaescola única, essent justa lareputació de geni de què dis-fruta 1' autor de tantes obresbelles i amb tanta originalitatconcebudes.

Si a través d'aquest autor

G ARBA

11

realment privilegiat, mirem un troç de na-turalesa plasmada en una tela signada perell, obrarà tot seguit en nosaltres el prodigid'un entusiúsme incomprensible. I és queel daler d'elevació que representa la pin-tura d'En Mir, es fa desseguida contagiósaixecant 1'ánima a la més alta expressiód'alegria. És una alegria franca i exultant,promoguda per la joia d'aquell encès cro-matisme que vola vers un espai de clarorssuggestives i de gammes de color gracio-sament remoroses. És la gran Naturalesavista per uns ulls ubriagats de fantasia.És el paisatge que canta; la bella encon-trada vestida de flors i plena de dolçaharmonia...

En Mir, essent el pontífex diví de lesmés belles orquestracions pictòriques, hadevingut el paisatgista català per excel-lència, el que millor ha interpretat l'encantde nostres poètiques masies i ha donatpoderosíssim realç als nostres paratgesd'esveltes vegetacions i fistonats de fari-gola, ginesta i sajolida , exaltant-ne totd'un plegat sa pictural bellesa, fins el puntde crear amb sos pinzells prodigiosos, lamés gran simfonia de color i de llum quepugui produir la vigorosa i destre fantasiad'un pintor veritablement expontani igenial.

Aquest és En Mir, l'artista genuïnamentrepresentatiu de la Catalunya nova, i aqui amb justicia ha sigut cedida la salad'honor en la propera Exposició de Pri-mavera.

JOAN MATAS.

TEATRESEUTERPE. — S'ha despedit del nostre públic

l'aplaudida companyia deis ceiebrats artistesMaria Vila i Pius Daví. Durant la seva actua-ció han sigut estrenades les següents obres :

LA MIRACULOSA , obra en tres actes i envers, original de l'Ambrosi Carrión. És unpoema en el qual el seu autor ha posat tota laseva ànima de poeta. Per a admirar aquestaclasse de produccions escèniques, és conve-nient estar preparat i conèixer la valor de ladramatúrgia grega. L'autor fou molt aplauditi felicitat després d'acabada la representació.

BON AMOR NO VOL CADENES, comèdia en tresactes de l'Enric Lluelles. Veu's-aquí una co-medieta ben acceptable i que acredita que elseu autor pot donar-nos obres de més em-penta.

INSTITUT DE BELLESA, comèdia en un acte, de-guda al nostre apreciat amic i compatrici EnJoan Serracant. És aquesta la primera obrad'un jove escriptor que promet moltíssim i espot donar com a segur que en obres de mésvolada també triomfarà com en la que ara ensha donat. El senyor Serracant fou cridat al'escena vàries vegades.

LA CADENA, comèdia en tres actes, originalde nostre distingit compatrici, el celebrat no-vel'lista Pau Griera i Cruz. Es tracta d'unaobra amb la qual el seu autor sembla volguerresoldre el problema moral i material dintrede la llar, això és, posar en evidència quel'amor material no pot portar la felicitat enla vida domèstica. L'autor fou cridat a l'es-cena amb xardorosos aplaudiments.

LA SENYORETA ENIGMA, comèdia deguda al'inspirat poeta En Míquel de Palol. Aquesta.obra ens suggereix unes ratlles de crítica tea-tral que ixen de la nostra ploma impulsadesper l'obra optimista d'aquest esperit singularque es diu Miquel de Palol, del qual, fins arano coneixíem gran cosa més que unes filigra-nes poètiques i unes proses sucoses d'assao-nament.

Per la simplicitat d'uns personatges de corfranc que obren únicament impulsats per lesprofundes de llur instint, En Miquel de Palol,

12 A

r

b

0*

11

en «La senyoreta enigma» se'ns revela pale-sament un veritable home de teatre.

Aquesta seva obra—lliure de les complica-cions escèniques i de les preocupacions va-nes, de les habilitats i excessos i petitesastúcies sàvies — enclou, entre les moltes iradiants qualitats, un encís íntim, penetrant,emocionant, subtilíssim, que fa tot seguit laconquesta del públic intel'ligent. Un hom viuen l'amlbient de l'obra com si es trobés a casaseva i en gusta l'esperit que d'ell transpua; il'atmosfera i la psicologia i la vida que d'ellfloten li són ben plaentes i ben amades perquèestan amarades d'una catalanitat molt fonda.

S'ha discutit llargament si el teatre catalàté d'ésser pagès o senyor, sense mai atinarque aquesta és únicament una qüestió de de-tall i no pas una qüestió de fons, ja que tancatalà pot ésser el teatre terrassà com el tea-tre aristocràtic, sempre que el que hom facisigui teatre, i no com algú preten fent basedel teatre aquest petit tipisme que — segonsfrase d'Adrià Gual — és l'enganya pobres del'emoció popular.

I en efecte: el teatre català, per ésser vera-ment teatre, cal que prescindeixi absol utamentdel seu caràcter superficialment i banalmentnacional. El lloc de l'acció, l'assumpte, no im-porten; que és l'ànima, la psicologia, la vida,ço que cal que sigui autòcton i l'originalitatdel pensament i de l'emoció ço que cal quesigui capdal. No tenim de preocupar-nos del'ambient ni de l'exterior per a fer teatre nos-tre, sinó del que és més profund i penetrant.

«La senyoreta enigma» enclou aquest encísde ('infinitat juntament amb aquesta originali-tat meravellosa de pensament i d'emoció.

I per això creiem que, malgrat no posseiraquella transcendència per tants i tants equi-vocadament predicada, malgrat no resoldrecap problema capdal, malgrat no desenrot-llar-se en una masia ni en una casa nobiliària,malgrat no encloure ni els colors esclatants,ni la grandiositat, és l'obra destinada a l'imita

-ció de tots el autors dramàtics que es sentinamb forces de fer teatre per a Catalunya.

NOTICIARIHa quedat oberta al públic en el saló des-

tinat a biblioteca del Palau de la Caixa d'Es-talvis, una exposició de pintures de nostrecompatrici Vila Puig. De les obres que en ditestatge exposa nostre excel' lent artista, n'hiha algunes, tals com « El jardí del rector» inotes «Del meu bosc favorit» les quals podenqualificar-se de veritables prodigis d'estruc-tura i perfectes exquisitats de color. Sónobres que resumeixen una gran consciènciaartística, suficient a solidar la més alta repu-tació per l'autor qui amb tanta eloqüència isentiment ha sabut plasmar-les a la tela.

Tot felicitant al nostre admirat artista, liaugurem un èxit falaguer.

El proper dia 21 del corrent, es donarà enel Hotel d'Espanya un banquet en homenatgede l'eminent artista Joan Vilatobà, per tal defestejar els seus darrers èxits, essent orga-nitzat per la A. de Belles Arts, Gremi de Fo-tògrafs i Associació Artística, sota el patro-natge de l'Ajuntament.

Mercè a les iniciatives de Benedetto Crocei d'Alfred Giannini, s'ha creat a la Universitatde Nàpols una càtedra de literatura i llenguacatalanes.

La nostra primera entitat choral «Orfeó deSabadell» ha reanusat la seva labor artísticasota la direcció del mestre Josep Planas, po-sant en estudi noves composicions i donantclasses de solfeig i vocalització per a prepa-rar als cantaires.

Per aquells que sentin amor al nostre artmusical, ara és una ocasió propícia en comen-çar el curs, per a inscriure's a l'Orfeó.

El nostre apreciat amic, el llorejatfotògrafEn Francesc Casañas, ha obtingut per unesartístiques composicions, tres valuosos pre-mis en el concurs-exposició de Berga.

La enhorabona.

Impremta LA N O O G R A FI CA : Rambla, 127 : Teléfon 922 . Sabadell.

.rI 41