SÉQUIES I MOLINS A L´HORTA DE VALÈNCIA: LA

SÉQUIA DE RASCANYA, HIDRAULISME AL MARGE

ESQUERRE DEL TURIA.

.

1. CAP A UNS PRIMERS PASSOS DELS ESTUDIS SOBRE LA MOLINERIA

VALENCIANA.

A començaments de la década dels anys vint d’aquest segle, Nicolau Primitiu presentaba en el IIIer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó una comunicació sobre la molineria medieval valenciana –Contribució al estudi de la Molineria mijeval valenciana– que obria les “almenares” dels estudis sobre els casals hidràulics. Aquest article, era sens dubte un veritable punt de partida; ja que com bé assenyala Luis Pablo Martínez, Gómez Serrano i posteriorment Thomas Glick són els dos veritables pioners que se ocuparon de analizar el papel de los molinos como hitos relevantes de nuestra historia, en particular para los canales de riego1. No és gens extrany que el nostre erudit, com fill del menestral suecà Domingo Gómez Granería, fuster i mestre de molins2, es sentira empentejat a narrar una “síntesi històrica” sobre el món dels molins valencians. La experiència obtinguda del treball de moliner del seu progenitor, i la seua imbricació com a empresari i inventor en el món dels casals d’aigua al Pla del Turia durant molts anys, el permetia cercar un visió etnohistòrica de gran relleu. Si això li afegim el seu alt coneixement del hinterland del cap i casal3, les seues investigacions gaudien d’una més que avançada i privilegiada òptica interdisciplinar.4

Hom no trobarà un treball semblant, fins que gairebé setanta anys després, el geògraf Rosselló Verger publique el seu estudi sobre els molins de l’Horta de València.5 Gairebé, Deu anys han transcorregut des que el professor Rosselló, ens va obsequiar amb aquest acurat treball de Geografia Històrica. Aquest mesurat exercici, en quant a interpretació històrica, transpirava una clara advocació vers un discurs interdisciplinar. No debades, el treballl en qüestió d´aquest erudit geògraf ha constituït una mena de pathfinder,

1 L. P. MARTÍNEZ SANMARTÍN: “Paisajes medievales: El Moli dels Frares y la huerta de Campanar”, Conservación y restauración del patrimonio histórico valenciano. El Molí dels Frares y el Mural de la Batalla de Salses, UIMP, Valencia, 1998.2 R. GÓMEZ CASAÑ: Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971). Una aproximació a la seua vida. 1997, Generalitat Valenciana, p. 39.3 N. P. GÓMEZ SERRANO: “Conferencia de don Nicolas Primitivo Gómez Serrano, acerca de las primeras acequias de la huerta de Valencia”. LAS PROVINCIAS, 16/02/1928.4 N.P. GÓMEZ SERRANO: D´Arqueologia. Excavacions de València, Centre de Cultura Valenciana, 19325 ROSSELLÓ I VERGER, V. M: “Els Molins d´aigua de l´Horta de València”. Los Paisajes del Agua. Homenaje jubilar al profesor Antonio López Gómez. Universitat de València. 1989.

que ha permés per una banda reobrir vells camins d’anàlisi on la ullada multidisciplinar, tot i què de forma difusa, hi era present, i per altre costat ha fet notòria la necessitat de cohabitar alhora les eines geogràfiques i històriques dins els estudis del paisatge rural. Així doncs, aquestes rutes d’investigació ja foren trepitjades per una intuitiva historiografia valenciana de començaments de segle, que maularadament les seues mancances de formació metodològica, intentava amb més o menys fortuna radiografiar el territori de l´Horta, a través de l´anàlisi comparatiu de la xarxa de séquies del Túria i el seu espai físic. Aportant a més a més, dades històriques sobre determinats indrets i edificacions rurals d´aquesta plana al·luvial.6

Hem deixat per al final –dins aquest breu repás dels factotums de la molineria valenciana de l’Horta– el treball de Glick7, pedra angular del estudis de regadiu tradicional valencià. Les noves perspectives que obría el llibre de l’investigador nordamericà sobre la entramada constel·lació –séquies, senies, assuts, tandes, partidors, molins, etc.,– del món hidràulic medieval, s’aposentaven sobre una densitat documental mai contemplada en la nostra historiografia local. Glick no només integrava i revisava l’anterior bibliografia existent sobre qüestions de regadius valecians –Cavanilles, Alguer, Borrull, Jaubert de Passà, Aymart, Markham, etc.,–, sino que l’ampliava i contextualitzava respecte a la resta del territori peninsular. El següent i definitiu glaó de qualitat documental de la seua obra –i que determinà un considerable avanç en el coneixement detallat del molins medievals de les séquies del Pla del Turia i altres indrets del País Valencià– va esser l’acostament a les fonts d’arxiu. El destriament de dotzenes d’expedients de la sèrie Governació (Litium)

–corresponents majoritàriament al segle XV–, present a l’Arxiu del Regne, l’oferia un privilegiat calidoscopi, des de hom podia visionar: detallats pleits de reg –amb la presència de tots els protagonistes i la narració minuciosa dels esdeveniments–, descripcions exhaustives de l’escenari rural –recorregut i descripció de la séquia en qüestió, i enumeració del parcel·lari rural al seu entorn (camins, terres, alqueries, molins, especies vegetals,...)–, dades més significatives dels casals moliners –propietaris, arrendataris, nombre de moles, tipus de molí, localització espacial, etc.,– i altres qüestions de consideració.

Des d’aquest moment, el molí i la séquia prenien carta de naturalesa, per a constituir-se en valuosos fòssils del parcel·lari irrigat de l’Horta. És aquesta puix, la funció que voliem remarcar en el nostre treball, per damunt d’altres consideracions metodològiques o històriques ja tractades amb anterioritat per altres investigadors.8

Així doncs els molins no només eran unos elementos esenciales en el sistema de explotación rural de la época y podemos decir que constituían el principal sistema de transformación de productos,9 sino que a més a més són part indefugible d’un sistema hidràulic. La seua presència continuada en el temps, generalment dins les mateixes coordenades espacials, li otorga un valor inestimable en la recerca destinada a reconstruir el gran trencaclosques de les séquies d’aquesta plana aluvial a la vora del Turia.

6 Un bon exemple d´aquesta situació és l´obra de l´investigador José Rodrigo Pertegás, Ensayo sobre la topografía preurbana de Valencia (1922), on l´autor lliga descripció física es cita la ubicació, recorregut i característiques dels diversos paleocanals de la plana al·luvial, referents històrics del territori i un bon nombre de dades toponímiques en relació a entitats de població de l´Horta.7 T. F. GLICK: Irrigation and Society in Medieval Valencia. Cambridge, 1970. Traducido al castellano en: Regadío y sociedad en la Valencia medieval, Del Cenia al Segura, Valencia, 1988.8 Vegeu el corresponent número de la revista Afers (nº 15, 1993), sobre els molins hidràulics; i l’article de Glick dins aquesta mateixa publicació, sobre “Molins d’aigua a l’Horta Medieval de València: Observacions a un article de Vicenç M. Rosselló” (nº 9, 1990).9 F. ARROYO ILERA: “Población y poblamiento en la huerta de Valencia a fines de la Edad Media”, Cuadernos de Geografía, 39-49, (1986), p. 129.

Atenent als registre oficials més difosos al llarg de la història, on es registraven llistats de molins cas de les ordenançes de les séquies del Tribunal de les Aigües a la segona meitat del setcents; o ja en el segle XIX, la publicació de les obres d’Alguer, Jaubert de Passà, i Madoz. I tot i la diferència d’informació que registraven cadascun d’aquest recomptes, la conclusió final al esbrinar el conjunt de dades dels respectius molins era la d’una imatge esmerlida, i inconnexa cronològicament.

Una vegada més l’acostament a les fonts d’arxiu resulta tasca ineludible i obligada dins la investigació dels molins de l’Horta. Encara que, després no resulte gens fàcil trobar

el corresponent enllaç cronològic que identifique l’evolució del molí a través del temps. En un primer glaó, de cara a obtenir una acurada informació –de caire gèneric– dels molins de l’Horta de València en època moderna i contemporànea són imprescindibles de consulta: per al segle XVIII, Noticias de las Acequias que riegan la Huerta de Valencia y los regantes por menor de cada una. Formada por orden del Señor Intendente General de la presente Ciudad y Reino de Valencia D. Joseph Fonsdeviela en el año 174110; i per al segle XIX, el Expediente de remision de las acequias y molinos que existen en los distintos pueblos de la provincia de Valencia.11. No obstant però, si tan sols romangueren en aquests valuosos llistats la tasca ben bé continuaria essent complicada ja que la major part d´els han desaparegut, i dels restant en peu són pocs els excavats i estudiats arqueològicament. Així, si és innegable que aquest resulta ser un bon punt de partida, clarament pel mateix és insuficient, en la majoria dels casos, per a determinar la génesi completa i evolució d´aquests artefactes hidràulics.

En definitiva, parlem de la crònica dificultat global d´assolir una acurada reconstrucció històrica del sistema de qualsevol séquia de l´Horta de València12

Per altra banda la gairebé pertinaç absència de treballs arqueològics13 sistemàtics exceptuant les colaterals excavacions al Molí del Testar14 (Paterna) i el Palau Real (València) en la dècada dels vuitanta, i l´hiatus de la dècada dels noranta, on s´han efectuat intervencions arqueològiques a varies alqueries a l´horta de Campanar, el complexe religiós de Sant Miquel dels Reis, el Molí de Vera, i alguns elements hidràulics, presents a distints jaciments arqueològics del Carrer de Morvedre, i inventaris de catalogació exhaustius quant el registre de la cultura material i la toponimia, per l´univers agrari que envolta la capital del Turia, han inclinat les investigacions històriques cap el treball d´arxiu15.

Com a conseqüència d´això, hem decidit capitalitzar aquest treball sobre els molins i la séquia de Rascanya amb les seues derivacions primàries i secundàries, principalment a 10 AHMV, Séquies, caixa 92.11 A.D.P.V., E.3.1. Ligall 75-76, exp. 1344 (1847).12 Tot i què existeixen casos excepcionals, que si aportem una detallada informació sobre els trets morfològics d´un canal de reg. És el cas de la séquies de Rambla i Algirós, filloles de la séquia de Mestalla, represantades acuradament en el plànol de la Parroquia de St. Tomàs elaborat pel pare Tosca entre els segles XVII i XVIII.13 A hores d´ara, encara resulten treballs emblemàtics: N. PRIMITIU: D´Arqueologia. Excavacions de València, Centre de Cultura Valenciana, 1932; N. PRIMITIU: “Artesania valentino-romana”, FERIARIO, 8 (1944); D: FLETCHER VALLS: “Acueductos romanos en término de Ribarroja del Turia (Valencia)”, Actas del I Congreso Español de Estudios Clásicos, Madrid, 1958, pp. 316-320. 14 A. BARRACHINA, P. CARMONA i J. MIRALLES: “Excavaciones en el Molí del Testar de Paterna (Valencia). Tipología de la cerámica medieval hallada en el Molí del Testar de Paterna”, Al-Qantara, Vol. V, 1984, pp. 405-411.15 “Los viajeros, juristas e ingenieros de la segunda mitad del siglo XIX y principios de este (Aymard, Markham, Jaubert de Passà, Llauradó...) transmiten una imagen y organización de los regadíos valencianos que es necesario constatar acudiendo a archivos y trabajos de campo.”, T. V. PÉREZ MEDINA: La cuenca del Vinalopó en la época moderna. València, Universitat de València, Tesi doctoral inèdita, 1995, p. 17

partir de dades més contemporànies segles XVIII i XIX, on escorcollant les sèries documentals de: “Batlia lletra E” i Escrivanies de Càmara (s. XVIII), i Batlia Intendència (s. XIX) dins l’Arxiu del Regne; i Aigües (s.XIX) per a l’Arxiu de la Diputació de València. Hem trobat una excepcional veta d’informació hidràulica, paisatgistica i molinera que reflecteix una image prou més nítida i aclaridora d´aquesta xarxa de reg i els seus molins d’aigua. Un altre element a tenir en compte, ha sigut l´anàlisi de les petites cartografies i croquis que romanien sense explorar dins innombrables expedients a distintes sèries d´arxiu16. Aquestes eines gràfiques, generades per la societat agrària del moment17, tot i representar només retalls dispersos de la xarxa de reg, constitueixen un perfecte zoom de les entranyes del territori valencià dins l´Horta del Antic Regim.

I és que com ja remarcaven anteriorment, la singular minva d´espai reconeixible de l´antic territori rural de l´Horta, dificulta en gran manera la identificació visual dels distints indrets fossilitzats en alguns casos, i en altres la fa gairebé impossible, com a conseqüència de la higiènica política de “progrés urbanístic”. Arribats en aquest punt, cal matisar que l´arquitectura rural tradicional de l´Horta, sobretot, en el nostre cas els molins hidràulics acompanyats o no de terreny conreat o velles infraestructures agràries, són determinants a l´hora de trobar un punt de partida fidedigne en la recomposició d’aquets grans macrosistemes de reg que representen aquests vells paisatges de l´aigua.

16 Era el cas de les sèries d´Aigües i Obres Públiques (s. XIX), dins la secció de Foment a l´Arxiu de la Diputació Provincial de València; les sèries documentals de Escrivanies de Càmara (s. XVIII), Batlia Intendència (s. XIX), Batlia Lletra E (s. XVIII-XIX) i Mapes i Plànols, a l´Arxiu del Regne de València; o la sèrie de Llibre d´Instruments (s. XVIII) i Eixample i Policia Urbana (s. XX), a l´Arxiu Històric de l´Ajuntament de València.17 “Estamos ante una cartografía demostrativa, donde la formalidad es esencial. Una cartografia definida por contraste con la “descriptiva” que acompañaba a las obras de Geografia. La diferencia entre ambas iba más allá de la escala que manejaban. Puede decirse que respondían a esferas distintas y resolvian problemas diversos. Si la segunda se convertía en materia de Estado, quedaba al cuidado de eruditos de gabiente y con su atraso hipotecaba cualquiera política reformista (9), la agrimensura atendía intereses privados o colectivos estrictamente económicos y estaba en manos de peritos...”, A. FAUS PRIETO: Cartografia y Agrimensura en la Valencia del siglo XVIII. València, Universitat de València, Tesi doctoral, 1995, pp. 397-398.

Taula 218. Molins a la séquia de Rascanya.

Segle XVIII Segle XIXMolí de Sant Pau o dels hereters de Vicent Guitart (*) (**)

Molí de Sant Pau (*)

Molí de la Torreta (*) (**) Molí de la Torreta (*)Molí de Serra (*) (**) Molí del Sol (**)Molí de Els Orriols (*) (**) Molí de Plantes (*)Molí d’En Blanc (*) (**) Molí de Serra (*)Molí de Navarro (**) Molí d’En Blanc (*)Molí de Sant Miquel (**) Molí de Els Orriols (*)Molí de Vera (****) Molí de Sant Miquel (*)Molí de Plantes (****) Molí d’Estenaga (*)Molí de la Mar (****) Molí de Fleibet o de la Sal (**)Molí de Farinós (****) Molí d’Almàssera (*)Molí d’Almàssera (***) Molí d’Assumpció o de la Barraca (*)Molí de Jamba Molí d’Alboraia (*)

Molí de Jamba (*)Molí de Farinós (*)Molí de la Mar (*)Molí de Vera (*)Molí de Navarro (*)Molí de Masquefa (*)

2- L´HORTA DE VALÈNCIA. EL MARC SUPRATERRITORIAL DE LA SÉQUIA DE RASCANYA.

L´Horta de València, dins les coordenades del nostre treball, constitueix el gran hinterland del “cap i casal19”, un antic territori de poblament i espai rural la Particular Contribució20, situat a una plana al·luvial, de la qual la capital de l´antic Regne de 18 Elaboració pròpia a partir de les següents fonts: per al segle XVIII(*) Ordenances de Rascanya 1765; (**) Caixa 92-Séquies/Aigües (AMV), p. 57, 1740-1; (***) V. BRANCHAT. 1784. ..............; (****) Série Batlia ARV,el molí de Vera apareix ja al 160419 “L´Horta de València ha estat des de sempre en estreta connexió amb el cap i casal; ni les vilae romanes, ni les alqueries islàmiques, ni els llogarets o pobles que les succeïren, mai no foren independents de la ciutat: la dominació urbana és una constant històrica molt acentuada al seu entorn.”, V. Mª. ROSSELLÓ I VERGER: “Els límits tradicionals i fàctics”, La Comarca de l´Horta. Àrea Metropolitana de València, Generalitat Valenciana, Conselleria d´Administració Pública, 1988, pp. 13-29.20 “ (...), la Particular Contribución, territorio de una legua de radio señalado como término de la ciudad en la primera rúbrica de los Fueros Valencianos e integrado por los cuarteles de Patraix, Russafa, Campanar y Benimaclet. Aunque este espacio había sido amojonado con anterioridad y se conocían al menos dos levantamientos cartográficos del mismo, fue en el siglo XVIII cuando se destinaron mayores esfuerzos al conocimiento exacto de unos límites que implicaban un mismo estatuto administrativo, jurídico y fiscal para todo los lugares”, A. FAUS PRIETO: “Demarcación y Cartografía de la Particular Contribución de Valencia en el siglo XVIII”, Cuadernos de Geografía, 57 (1995), pp. 91-108.

València s´ha nodrit al llarg de la seua història. Ens trobem davant una de les més complexes macroestructures de regadiu històric presents a la Mediterrània occidental. Açí, es constaten un variat espectre de diferents teixits parcel·laris irrigats, derivats de la dinàmica de les diferents formacions socials i culturals, a través del temps, i d´un ample ventall de microambients21 derivats d´una geomorfologia de la plana al·luvial discontinua i sotmessa a periòdics episodis d´inundacions22.

L´entorn físic d´aquesta comarca litoral esta constituït, com ja esmentaven adés, per una plana al·luvial, recorreguda pel riu Turia, i una sèrie de barrancs o rambles, a ambdues vores d´aquest curs fluvial. Si el marge dret del Turia, té com principals agents geomorfològics la Rambla del Poyo i el Barranc de Torrent, gravitant junt al gran espai amfibi de la comarca, l´Albufera23; al marge esquerre no trobem un eix polaritzador d´aquestes carcacteristique, tot i qué el Barranc del Carraixet articula importament la morfologia d´aquesta subzona litoral de l´Horta. Aquesta gran rambla, junt un conjunt de rambles menors, en gran mesura hui prou deteriorades barrancs d´En Dolça, de Els Gentils o els Frares, i el paleocanal del Palmaret, han ocasionat, amb les seues intermitents revingudes, fortes modificacions dins aquest espais irrigats que recorrien el nord de la comarca. Unes revingudes que, dins el tram final del Turia, han afectat històricament amb major intensitat el marge esquerre del Túria24. Així doncs, aquest espai interfluvial Turia/Carraixet, que agomvolava el recorregut de les diferents xarxes de reg de les séquies del Tribunal de les Aigües25 Tormos, Mestalla i Rascanya i la sèquia de Montcada, esdevenia un territori que palesava una cíclica destrucció de bona part de les seues infraestructures hidràuliques26. La séquia de Rascanya, i el seu espai irrigat des de l

21 “En el caso de Valencia, la aparente uniformidad de la llanura esconde una gran variedad de micoambientes. Esta variedad explica la zonificación de las àreas afectadas históricamente. Entre las de mayor impacto cabe destacar la zona de Campanar-Marxalenes-Camí de Morvedre, todas en la margen izquierda del río”, P. CARMONA i J. OLMOS: “Río y ciudad: El caso de Valencia”, Acción Antrópica y medio ambiente. Master Sanidad Medioambiental, 1994, UIMP.22 "El dia pues 16 de Septiembre de este presente año de 1731 aviendo llovido poco la noche antecedente en la Ciudad, i sin verse por toda la mañana en el rio indicios de aver llovido en los altos el dia antecedente, como suele acontecer; porque las avenidas se causan á veinte, ò mas leguas de distancia en este rio, i por su lenta mansedumbre suceden de ordinario à las 24 horas: sin este amago, ò aviso, como à la una i media de la tarde, comenzo á crecer con tanta aceleracion, i aumento, que quando otras veces, para que las avenidas llenassen todo el cauce artificial de el rio de una pared à otra, se necessitava el tiempo de doce, quince, i aun mas horas; esta formidable avenida se redujo à hacer en poco mas de una hora todo su aumento, siendo assi, que para el el decremento, ò reflujo, gastò mas de las 24. Señal evidente, que la lluvia que causo la avenida fue dentro de las diez, ò doce leguas de la Region,...". A. BORDAZAR DE ARTAZU: Puntual Relacion de la Avenida de el Rio Túria, que baña à esta Ciudad de Valencia, sucedida el dia 16. de Setiembre de 1731.23 “L’Albufera de València és un cas paradigmàtic d’impacte del regadiu sobre un ecosistema palustre. Abans de l’expansió del reg, l’estany només rebia els aportaments superficials d’alguns ullals pròxims i de petites rambles i barrancs nascuts als relleus mesozoics del rerepaís, com ara el barranc Fondo, el de Beniparrell o el dels Algadins, tots portadors de cabals escassos i intermitents (Figura 1.1.). Sols la rambla de Chiva --també dita del Poyo o la Rambleta-- i el barranc de Torrent --o de Catarroja-- assolien un àrea relativament extensa”, C, SANCHIS I IBOR: Evolució històrica del regadiu i canvi ambiental a l´Albufera de València. València, Universitat de València, Tesi doctoral inèdita, 1998, p. 16.24 "(...) les cotes del marge dret es mantenen un poc per dalt de les de l´esquerre; aquesta situació visible en la configuració de la terrassa a la vora sud del riu, i l´excavació del glacis al nord d´aquest, repercutiran en una major facilitat de vessament de l´agua cap al marge esquerre corresponent a la conca del Barranc d´En Dolça." P. CARMONA: La formació de la plana al·luvial de València. Geomorfologia, hidrologia i geoarqueologia de l´espai litoral del Túria, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1990, p. 12425 Per a una informació més detallada sobre les dades històriques, referents a les inundacions que han afectat a la ciutat de València i la seua plana d´inundació, vegeu les pàgines 126-132 (CARMONA,1990).26 “En la Ciudad de Valencia á los treinta dias del mes de septiembre del año mil setecientos ochenta y quatro (...) en la Puerta de Serranos estramuros, con Pedro Donderis compañero de Clavario del Gremio

´assut, a Campanar27, fins al seu vessament final als termes d´Alboraia i Almàssera, no eren una excepció a aquesta problemàtica

2. RASCANYA VERSUS ISBA: ORÍGENS , I FORMACIÓ D UN ESPAI DE

REGADIU A L HORTA DE VALÈNCIA

La important troballa documental de l´historiador Luis Pablo Martínez en relació a un text del 124028, en els instants immediatament posteriors a la conquesta de la ciutat i horta de València, sobre un plet intern de la séquia de Rascanya, ens desvetlla un nom d´aquest canal Cum contentio esset inter hereditarios qui regant de cequia d´Isba, que vadit ad Rascanyam et Almaceram et Alboraix,... distint del que coneixíem fins aleshores per les fonts cristianes del segle XV i ulteriors. Aquesta nova evidència arxivística, que transcriu de boca de dos alfaquís musulmans, diferents elements de la séquia de Rascanya, no fa sinó confirmar les sospites sobre els importants buits, que encara arrossega la investigació del regadiu valenciá a l´Horta per aquestes cronologies medievals. Sobretot, en quant a l´enumeració, localització i característiques dels múltiples elements materials d´aquest macrosistema de reg.

Les primeres referències a molins sobre l´espai hidràulic de Rascanya, provenen de la donació que Jaume I va fer en el 1237 a Guillem d´Aguiló de l´alqueria de Rascanya29, dins la primera repartició del territori de l´Horta de València. Uns anys després de l´episodi bèlic de la presa de Balansiya pels feudals, tenim constància de la reparació d´alguns d

de Molineros, por ausencia de Joseph Raga Clavario del mismo, y los peritos Molineros Manuel Navarro, y Antonio Donderis siendo las dos de la tarde para dar principio a estas Diligencias, dispusieron separarse a la Azud de Rascaña, por la parte del lugar de Campanar, s fin de reconocer las cequias de Rascaña y Mestalla en quanto permitiese la tarde, y en efecto se emprendio el viaje ...”, AHMV, Séquies-Aigües, Caixa 92, exp. 17, Expediente de Diligencias practicadas de la Comision de la Ilustre Ciudad para reconocimiento de las sietes cequias mayores, a fin de informarla de las obras, y reparos que necesitan, en defensade las avenidas del Rio.27 “ (...) en cuya virtud reconocida dicha Azud de Rascaña, hizieron relacion ante dichos Señores comisarios que en ella havian notado los siguiente = cequia de Rascaña La Azud aunque se halla del todo deruida, de modo que la Azequia no puede tomar agua por ella, al presente tampoco puede executarse obra ni reparo alguno, por no dar lugar la copia de agua que por ella pasa, bien que de pronto, respeto de hallarse en dicha Azud hecha una estacada â la parte de la Caseta, ocurre que de este modo tome mas agua la Azequia en beneficio de los Molinos, debieran tener mucho cuidado de limpiar la Gola hasta el limite de la solera de los tornos para lamejor corriente del agua (...) Siguiendo dicho reconocimiento vieron que en la Zequia de Rascaña inmediata al Rio, frente el pedazo de Cequia que se hizo nuevo por las avenidas del año pasado (1783), y esta entavacado de madera, causo el Rio con su estravio de la Corriente, notables perjuicios, y perdida de tierras acercandose tanto a la Cequia de Rascaña, que es preciso se haga una estacada fuerte de piedras y estacas con la seguridad correspondiente empezandose desde dicho pedazo de cequia nuevo, y siguiendo hasta buscar la proporcion de tierra firme por la orilla del Rio, para evitar de esta manera el que se una con la cequia, y prive enteramente la toma, y corriente del agua para los molinos...”, Op cit 828 L.P. MARTINEZ: "Paisajes Medievales: El Moli dels Frares y la Huerta de Campanar", Conservación y restauración del patrimonio histórico valenciano. El Molí dels Frares y el Mural de la Batalla de Salses. València, UIMP, 1998, Tomo I, p. 1929 “1237, Agost 4: Registre de donació a Guillem d´Aguiló de l´alqueria de Rascanya, íntegra, amb forns i molins.”, FERRANDO I FRANCÉS, A (ed). Llibre del Repartiment del Regne de València. Vicent Garcia ed. 1978.

´aquests molins andalusins de l´alqueria de Rascanya30, que segurament havien resultat afectats per la cojuntura dels primers anys de la conquesta. Tot i la declaració d´intencions de la monarquia aragonesa, a través dels furs del nou Regne de València, de respetar el sistema de reg d´aquest indret de Sharq al-Andalus; Resta clar, que dins l´etapa colonitzadora subsegüent als anys de la conquesta entre la segona meitat del s. XIII i la primera meitat del s. XIV, es va produir una reorganització del territori a l´Horta. Aquesta recomposició del parcel·lari afectava directament als canals de reg andalusins i els seus molins. Ara bé, quines modificacions varen resultar capitals en la nova concepció feudal de l´espai hidràulic de la séquia d´Isba (Rascanya)? Foren susbtituits de colp els antics casals moliners d´aquesta séquia? Aquests i altres incognites romanen encara a l´aire.

A hores d´ara, és clar que documental i arqueològicament la informació de que disposem, dins l´apartat de la gènesi constructiva de les grans séquies de l´Horta de València, resulta massa insuficient per a determinar amb exactitut l´origen i posterior evolució; dels diferents grups culturals i socials que han fet us d´aquest gran espai de regadiu. No de bades, les importants i valuoses dades proporcionades per les fonts històriques i geogràfiques més conegudes, d´època moderna i contemporànea dins el marc espacial d´aquesta comarca, es mostren insuficients si atenem al fet d´intentar obtenir una acurada radiografia de les diferents arteries que compossen l´espai hidràulic d´aquests canals del Turia. És així, com dins el camp científic de la cartografia, i des de les primeres representacions conegudes Plànol de Cassaus de la Particular Contribució (1695)31 passant per les representacions posteriors dels segles XVIII32 algunes marcadament urbanes33 i XIX cal remarcar, el plànol de l´Horta de València fet per l´arquitecte valencià Cristobal Sales34, premiat per la RSEAPV, i sobretot, la sèrie de planimetries concebudes durant la Guerra del Francés predominen els plànols generals de l´Horta que arrepleguen endèmicament una escala de representació massa gran que dificulta la comprensió precisa de la morfologia estricta d´aquests canals i la ubicació correcta dels distints indrets o ítems del paisatge rural. Indrets que havien sigut descrits minuciosament dins les ordenançes de les séquies de l´Horta impreses, gairebé en la seua majoria, en la segona meitat del segle XVIII, però que no trovaben la seua corresponent representació gràfica.

30 “1263, Maig 4: Jaume I concedeix al seu porter Pere de Pont capacitat per a reparar i conduir, a les seues expenses, el casal de molins que Guillem d´Aguiló te a Rascanya, rebrent totes les rendes de dits molins fins cobrir les quantitats que li deu Aguiló i les despeses d´obra”, ACA, CR, reg. 14, fol. 17r.31 “El único ejemplar del mapa de Cassaus que conozco forma parte de la colección particular de D. José Huguet, a quien agradezco el que me permitiera consultarlo. Todo parece indicar que se trata (salvo error de impresión de una reedición del levantado un siglo antes por Asensio Duarte, cuando se creía que eran dos planos distintos...”, A. FAUS PRIETO: “En torno a las fuentes cartográficas de las Observaciones sobre el Reyno de Valencia de A.J. Cavanilles”, Cuadernos de Geografía, 62 (1997), p. 521.32 Per una aproximació rigorosa sobre els plànols de l´Horta confeccionats per Cavanilles, López i Bordazar de Artazu al segle XVIII, consultar l´apartat sobre el mapa de la particular contribució de València, dins l´article assenyalat de Faus Prieto (1997).33 El plànol de Tosca sobre la ciutat de València, es centra sobre l´àrea urbana intramurs, i tant sols monstra un esmerlit fragment de horta periurbana al marge esquerre del Turia.34 La memòria del Plano topografico de la Ciudad y Huerta de Valencia, realizat per Cristobal Sales per a la Real Societat Econòmica de Amics del País Valencià, pot trobar-se a: RESAPV, 1821, C-68, V Premios, nº 24.

PLÀNOL (nº 1) GENERAL DELS MOLINS DE LA SÉQUIA DE RASCANYA AL LLARG DEL SEGLE XIX.

3. ELS DIFERENTS ESPAIS DE RASCANYA

La séquia de Rascanya prenia la seua dotació del Túria, a la cua d´assuts d´aquest sistema fluvial, dins de la plana al·luvial. La seua presa d´aigua, al marge esquerre d´aquest riu, se situava a l´antic terme de Campanar, dins dels seus límits occidentals. Des d´ací la séquia principal recorria a una cota molt baixa l´alvèol del Túria Rascanya es manté fins a aquesta altitud a menys de 0,5 Km del riu35, fins aplegar a la partida de Tendetes de Campanar, on abans de creuar l´antic Camí de Llíria36, dins de l´indret anomenat El Bollidor, creuava per dalt de la séquia mare de Mestalla , en direcció vers el N per a regar el ventall al·luvial de la dreta del Carraixet37 fins l´àrea d´extremals, als termes de Benimaclet, Alboraia i Almàssera, ja vora la mar

Dins de l´espai irrigat per Rascanya podem distingir-ne, fonamentalment, tres grans àrees ben diferenciades: La zona de capçalera, o alvèol del Turia a Campanar; la zona central o d´hortes censides des de Marxalenes a Tavernes Blanques; i la zona final o área d´extremals als terme de Benimaclet, Alboraia i Almàssera.

(PLÀNOL nº 2. DE RASCANYA A CAMPANAR, TRAM ENTRE EL MOLÍ DE SANT PAU I EL

MOLÍ DE LA TORRETA/ ARV, MAPES I PLÀNOLS).

ZONA DE CAPÇALERA: CAMPANAR I LA SEUA HORTA

Dins les cronologies dels segles XVIII i XIX, aquest primer tram de Rascanya compren des de l´assut fluvial a Campanar, fins al creuament amb la séquia mare de Mestalla, a l´indret del Bollidor, a les Tendetes de Campanar. És bàsicament un canal de distribució que manté un curs paral·lel a l´alvèol del Turia. Dins el tram que recorria el

35 Op cit 10, p. 32636 “Lo cami de Liria, comença a la baixada del pont nou (...) En este cami hi ha dos ponts, lo hu arrimat a la cequia de Rascaña, per davall del qual passa aygua pera regar terres del hort de Catalina Morales,...”. I. LOP, 1674. De la institucio Gouern Politich, y Juridich, Observancies, Costums, Rentes, y Obligacions dels Oficials de les Ilusttres , fabriques Vella dita de Murs e Valls, y Nova dita del Riu de la insigne Leal y, Coronada Ciudad de Valencia. Valencia, pp. 300-301.37 Op cit 10, p. 326

canal principal entre el Molí de St. Pau i el Molí de la Torreta38, hi havia tota una sèrie d´escorrenties o punts de drenatge alguns d´ells lligats aquest artefactes que permetien, per un costat alleugerar l´excés de cabal de la séquia, abocant al riu. I per altra banda, proporcionaven el reg a tota una sèrie de parcel·les de conreu lligades ambdós molins, que a més rebrien aigua d´un conjunt de caigudes de la séquia de Petra (Mestalla). Una detinguda ullada a varios documents medievals dels segles XIII i XV39, ens desvetla un espai hidràulic força diferent, tal volta més complexe i bigarrat. L´expedient del molí de Gostanç40, obri el nostre coneixement, sobre una altra séquia no existent en època moderna i contemporànea; la séquia d´Axera41.

Aquesta canal d´origen andalusí coneguda al segle XIII com séquia d´Alaxar constituia la primera derivació important de la séquia mare de Rascanya, funcionant en sentit estricte com el seu braç de molins. La seua divisió del caixer principal, al marge dret, cap a una cota més baixa, es produia a Campanar, en un indret pròxim al Molí de St. Pau; i la seua ubicació espacial corresponia davant la rambla de la ciutat sobredita prop lo riu de Guadalaviar. Es a dir, circulava en paral·lel per l´alvèol del riu a molt poca distància d´aquest. De fet, una vegada Rascanya es dirigia cap al nordest, travessant el raval de Marxalenes, Axera mantenia el seu curs i continuava per baix de la recent segregada canal d´Algirós42 en direcció cap al Camí de Morvedre. No obstant però, aquesta “séquia molinera” conformava bona part del seu cabal amb escorrenties del Barranc d´En Dolça i una sèrie de caigudes de la séquia de Petra. Aquestes últimes passaven per damunt del caixer de Rascanya a l´altura del Camí de Paterna conegut també com Senda dels Bandejats mitjançant una canal d´argamassa.Presuposem que la seua desaparició, es prodruiria com a conseqüència del trencament del seu caixer per una forta revinguda, i una posterior pujada de l´altura del llit del Turia, entre els segles XVI43 i XVII. El seu avantatge inicial, en rebre els sobrants dels múltiples escorredors pertanyents a Rascanya i a la séquia de Petra drenatges ocasionals del barranc d´En Dolça, junt amb la seua proximitat al llit d´aquest curs fluvial foren molt possiblement obstacles determinants per a la seua supervivència.

38 Aquest indret, representat a un excel·lent planol de finals del segle XIX ARV, poseeix una de les mitjors images de la séquia de Rascanya i un racó d´horta periurbana dins aquesta centuria.39 Regracie l´ajuda prestada en el seu moment per Thomas Glick. El qual, va tenir la gentileça de deixar-me consultar la transcripció de bona part de la documentació medieval fonamentalment expedients de la sèrie Governació de l´Arxiu del Regne de València que havia utilitzat anys enrere en la confecció del seu llibre sobre el regadiu medieval valencià.40 ARV, Governació, Litium 2211 , f. 22 r-v, ff. 6r-15v, f. 1 (1415, Maig 7. València).41 He pogut localitzar un altre document del segle XV, dins la sèrie de Clero ARV, on s´utilitzen ambiguament les etimologies Naxera o Naquera per nomenar la mateixa séquia que tractem.42 “(...) Dionisio Cervera Notario en 3 de Julio 1443 este Real Monasterio de la Zaydia, establecio a Jayme Loca Labrador un pedazo de tierra llamado el Secret que entonces lindava conla Azequia de Algiros que corria continua al Monasterio, y và al Convento dela Trinidad con la Azequia de Naquera, y con el camino publico que entonces se havia hecho sobre los dos puentes de dichas dos Azequias...”, ARV, Clero Leg 331 Caixa 883 nº 107 .43 “A fines de la década de 1580, la ciudad de Valencia (...) la desdicha se presentó bajo la forma, no menos cruel, de las inclemencias meterrológicas emanadas de la denominada pequeña edad de hielo.En efecto, mientras la Fábrica vieja de Muros y Valles realizaba en verano de 1589 algunas mejoras en la obra destinada a corregir la constante divagación del álveo fluvial en el tramo comprendido entre el portal del Real y del Mar, éstas se vieron interrumpidas bruscamente, tal como si se tratase de un negro presagio de futuras calamidades, por una significativa crecida estival el 21 de julio de 1589.”, V. MELIÓ URIBE: La Junta de Murs i Valls. València, 1991.

El primer molí de Rascanya dins de l´època contemporània, és el solitari Molí del Sol, del qual Rosselló testimonia la seua absència als llistats de molins coneguts (ordenances de la séquia, Alguer, Borrull,etc.,), la qual cosa corroborem en el nostre estudi. Això no obstant, hem constatat la seua primera presència, en un document intern de la Comuna dins d’un expedient de la série d´Aigües de l´Arxiu de la Diputació de València44, en relació a un llistat oficial sobre la contribució dels molins de Rascanya per a l´any 1880 (veieu quadre 2). La seua vàlua patrimonial, fora que puguem adscriure’l o no a una data tardana del segle passat, rau en què és un dels pocs molins supervivents i ben conservats del sistema de Rascanya.

El següent molí dins del canal principal, i molt prop del poble de Campanar, era el Molí de Sant Pau o també conegut com a Molí dels hereus de Don Vicent Guitart. Aquest artefacte hidràulic, és duplicat per Rosselló en dos enginys diferents, com a conseqüència de la no coincidència de denominació entre algunes de les seues fonts historiogràfiques Ordenances de Rascanya i dades de F.X. Borrull45.

A hores d´ara, la dada més antiga que hem pogut obtenir d´aquest casal correspon a un capbreu del segle XVII (1665)46, el qual esmenta que Felip Guitart Generós és propietari d´un molí fariner anomenat de Sant Pau a l´horta de Campanar. Aquesta evidència documental té la seua correspondència gràfica en una atenta ullada al plànol de Cassaus sobre la Huerta y Contribucion Particular de la Ciudad de Valencia47 (1695), on s´assenyala la seua presència al Quarter de Campanar vora riu. El 1748 trobem que el seu propietari era el ja esmentat anteriorment Vicent Guitart mentre que Pedro Julian era el seu moliner48. A les primeres dècades del segle XIX registrem un canvi dins de la propietat d´aquest molí, donat que la seua possessió recau en el Comte de Ripalda49. Avançant en el temps, per a la segona meitat d´aquesta centúria, disposem d´un acurat plànol de l´àrea compresa entre el Molí de Sant Pau i el Molí de la Torreta (veieu Figura. 2) 50. Aquesta cartografia ens proporciona una minuciosa visió d´aquest paisatge de regadiu. Així, el territori descrit presenta un parcel·lari rural, puntejat d´edificacions agràries (bases, alqueries, barraques, etc.,), i esmicolat en dotzenes de parcel·les de conreu, les quals rebrien no tan sols la dotació hídrica de Rascanya mitjançant els derramadors d’ambdos molins i altres caigudes sinó també de tota una sèrie d´escorrenties de les séquies de Petra i Tormos.

El Molí de la Torreta, era el següent casal moliner, a l’espai de capçalera de Rascanya, situat al petit raval de les Tendetes de Campanar.

44 A.D.P.V., E.3.1., caixa 412, exp. 9670 (1880).45 F.X. BORRULL: Discurso sobre la distribución de las aguas del Túria y deber conservarse el tribunal de los acequieros de Valencia. 182846 ARV, Batlia General, Apendix, Llibre nº 14 (1665).47 Per a un darrer coneixement sobre aquest plànol, vegeu sobretot, A. FAUS PRIETO: “En torno a las Fuentes Cartográficas de las Observaciones sobre el Reyno de Valencia de A.J. Cavanilles”, Cuadernos de Geografia, 62 (1997), pp. 521-52248 AHMV, Séquies-Aigües , caixa 92: Noticias de las Acequias que riegan la Huerta de Valencia y los regantes por menor de cada una. Formada por orden del Sr. Intendente General de la presente Ciudad y Reino de Valencia D. Joseph Fonsdeviela en el año 1741, p.103.49 “Un molino (Propietario el Conde de Ripalda) denominado vulgarmente de San Pablo, en el Quartel de Campanar, y en la vega del Pueblo de dicho nombre, con diez Anegadas de tierra. Lindes, el Molino, con tierras que antes eran de la viuda de Don Vicente Giner, Casa del Marques de Tolosa, que antes era de Perales, y la Asequia de Rascaña...”. AHMV, HISSENDA, lletra C, caixa 29-29 bis/1 (1817). Relaciones juradas de casas y tierras que poseian los vecinos de Valencia en la Particular Contribución.50 Plano Topografico del rio Túria y zona de huerta comprendida entre el puente de San Jose y el molino de Sn Pablo (1873), ARV, Mapes i Plànols, nº 358.

Tot i no haver trobat cap document d´arxiu que ho corrobore, no resultaria gens aventurat el pensar que fora un molí medieval. Les dades més antigues, que hem obtingut en la nostra recerca, corresponen a la segona meitat del segle XVI, “(...) Joan Perrimet mercader (...) señor de un moli fariner posat e situat en la horta de Valencia, en la partida vulgarment dita de les tendetes de campanar (...) lo qual. moli y terres solien esser de mossen Miquel Joan Saydia (...) del dit moli lo qual. esta situat sobre la sequia vulgarment dita de Rascaña (...) Joan Perrimet mercader possehidor del moli vulgarment dit dela Torreta”51. Cap al 1741 el seu propietari era Joaquin Martínez de la Raga 52, substituït uns anys més tard per altre membre de la mateixa família, Thomas Martínez de la Raga, en la titularitat d´aquest molí fariner. Aquest darrer noble decideix rescindir el contracte d´arrendament al moliner Manuel Longo en l´hivern de 175053.

Ja dins de l´any 1778 el Molí de la Torreta, en col·laboració amb la Comuna de Rascanya, va iniciar un procés contra la instal·lació del Molí de Pròsper, aigües avall, a Marxalenes54. A inicis del segle XIX, observem com aquest casal arrendat al moliner Francisco Donderis55 i una sèrie de construccions adjacents, propietat del Comte de Ròtova, agombolaven el nucli del raval de Tendetes, “Una casa grande con su huertecillo, lindante con el molino Arinero de dicho señor conde, y plaza en medio. Un molino Arinero con cinco muelas, una de ellas Arrozar, y un Oratorio, lindante por todas partes, con tierras y casa grande del referido señor...”56.

ZONA CENTRAL: HORTS PERIURBANS I HORTES CENSIDES, DESDE MARXALANES A

TAVERNES BLANQUES.

L´espai central ha sigut per antonomasia el cor de la séquia de Rascanya des de les èpoques pretèrites. Dins de la zona central que comprén des de Marxalenes fins al Pont de l´Anell ja a Tavernes Blanques, i fins als límits censits dels braçals de Sant Miquel, Els Orriols i Guatla. Hem diferenciat clarament dos subespais hidràulics: El primer, aniria des de El Bollidor a les Tendetes de Campanar fins al Pont de les Llengües, al Camí de Montcada, on la séquia mare fa la primera gran subdivisió dins del seu sistema de derivacions. El segon subespai començaria des d´aquesta divisió en llengües, als braços de Guatla, En Blanch, i Martell encara que, aquest primer es distreu una mica abans, al marge dret de la séquia fins als braçals esmentats al començament.

51 ARV, Reial Audiència, Procesos, part 2ª, lletra I, exp. 879 (1574).52 Op cit 42, p. 103.53 “(...) Sobre pretender los referidos Don Thomas Martinez, y Andres Hurtado, que los expresados Manuel Longo, y su consorte, dejassen vacio, y expedito para el dia de Navidad del año mil settecientos cinquenta el Molino Arinero, y tierras, que en dicha Huerta de esta Ciudad, y partida llamada deles Tendetes de campanar, posehe el referido Don Francisco Thomas Martinez de la Raga, en cuyo día cumplian los seis años del arrendamiento...” ARV, Escrivanies de Càmara, exp. 28 (1751).54 “Que para no causar perjuicios algunos al Molino nombrado de la Torreta, como al Arquillo, o derramador donde esta la loza, y tambien al Rollo inmediato del Bollidor, es preciso no llegue el remanso del Agua de dicho molino (de Prosper) al Puente del expresado Bullidor de treinta palmos, para que nunca cause prejuicio de los sobredicho, ni a la Rambla...”. ARV, Batlia, lletra E, exp. 3176 (1824).55 “(...) Un molino llamado de la Torreta y dos cahizadas y tres hanegadas huerta anexas a dho Molino arrendador Francisco Donderis...” AHMV, Padró de Riquesa, lletra B, caixa b²-2 (1808), p. 40956 AHMV, Hissenda, lletra C, caixa 29-29bis/1 (1817). Declaraciones juaradas...

Així doncs, una vegada superat El Bollidor, Rascanya abans d´endinsar-se en Marxalenes, havia de creuar el Camí de Llíria57, un obstacle de consideració, donat que el primer tram d´aquesta via de comunicació entre el Pont de Sant Josep i les Tendetes constituia el receptacle natural d´una de les vàries “boqueres” del Barranc d´En Dolça58. Superat aquest camí el braç principal s’adreçava cap al Camí de Marxalenes en un curs paral·lel a la séquia de Rambla (Mestalla), per a poc després girar vers la seua dreta i creuar la Senda de Muntanyana59 per darrere de l´alqueria medieval dels Montesinos. Potser, aquest indret descrit constitueix un dels punts més crítics en la concepció de la morfologia inicial de la séquia per part dels seus constructors.

La presència d´un con de dejecció del Barranc d´En Dolça, amb un desnivell de cota molt fort, a la revolta del Camí de Marxalenes60 suposem que va obligar als allivelladors andalusins a plantejar que la séquia vorejara aquest accident del terreny61. Poc després, i molt a prop de la tanca de l’hort del monestir cistercenc de la Saïdia, Rascanya distreia una part de la seua dotació en el roll de Caputxins62 conegut també a època medieval com séquia de la Saïdia. La funció d´aquesta derivació “no corrible”, era en una primera etapa la d´abastir d´aigua als diferents centres religiosos periurbans al marge esquerre del Túria des del Monestir de la Saïdia63, passant pel Convent de Sant Julià fins arribar al Monestir dels Caputxins, i a tota una sèrie d´horts tancats, que s´estenien vora la rambla del riu, entre l´inici del Pla de la Saïdia i el Camí d´Alboraia. Dins de les coordenades temporals del segle XVIII, el roll de Caputxins regava les partides64: de la Saïdia 10 cafissades i 2 fanecades, de Caputxins 33 cafissades i 8 fanecades, i l´Hort del Carrer de Sant Guillem 3 fanecades. Tot i que no disposem de dades semblants per al segle XIX, sembla evident que al llarg d´aquesta centúria és produiria una progressiva minva en el perímetre irrigat d´aquest braç, com a conseqüència de l´expansió urbana i el

57 Fet apuntat per Nicolau Primitiu, que ressenya “No fa molt, encara hi havia un pont-aqüeducte per el que passava la cequia de Rascanya, junt al Bullidor o pas per dalt de la de Mestalla, aprop de Tendetes, entr´aquest i el camí de Burjasot. Tal pont era per a pas d´aquest barranc”. N. PRIMITIU: D´Arqueologia. Excavacions de València, 1932, pp. 107-108.58 “(...) Tambien es de advertir hallarse un Barranco que cruza la Azequia, el que sin remanso de aguas ha causado diferentes veces crecidas, gastos, y perjuicios a la Comuna, la que ha havido de fabricar diferentes paredones...”. ARV Batlia, lletra E, exp. 3176 (1824).59 “(...) Que en el puente de Marchalenes Callizo de Montañana, se necesita levantar el arrancamiento de dicho Puente un palmo, y medio á un lado por que el Agua nunca pueda perjudicar al Camino, cuya operación devera hacerse a costas del que fabricase el Molino...”ARV Batlia, lletra E, exp. 3176 (1824).60 “Desde la calle de Marchalenes á la Travesia de este nombre, vulgarmente denominada del Barranquet,…”. A. CAÑIZARES: Ensayo Estadistico Territorial de la Division Eclesiastica por Parroquias de la Ciudad de Valencia y su Termino Municipal, 1882, p. 55.61 No de bades, una mica més al nord a l´altura de Benimamet i dins un altre con de dejecció (més gran si cap) del mateix barranc d´En Dolça, s´observa la mateixa solució enginyril en el recorregut de la séquia de Montcada, vora el camí de Paterna, molt prop del Molí de Bonany antic molí medieval d´En Codinach, plantejant una pronunciada corba que salvara aquest obstacle.62 “(...) que en un roll que deriva de dita cequia de rascanya, lo qual esta a les espalles del convent y monestir dela zaydia davant dela heretat y ort de melchior figuerola señor de naquera es estat sempre tancat y...quant alguns hereters y regants de aquell volen regar les terres de aquells van @ deozasgar lo dit roll..”. ARV Real Audiència- Procesos, 1ª part, lletra P, exp. 870 (1601).63 “(...) Dicho Convento, desde lo antiguo tomava agua para regar parte de su Huerto, lavar, las lanas, para los vestuarios, y otros fines, de la Azequia llamada de Rascaña, inmediata al Convento de la Zahidia por un Rollico colocado en ella en el sitio, bulgarmente llamado el Bullidor chiquet, cuyo Rollico titulado el Rollet de Capuchins desde Immemorial siempre ha estado abierto”. Op cit 56.64 Aquestes dades han sigut estretes del llistat de propietaris-regants de la séquia de Rascanya per a l´any 1741, inclós a: AHMV Caixa 92, Séquies. Aquestes mateixes xifres seran presents en la taula adjunta, sobre la superficie de reg de Rascanya al segle XVIII.

desenvolupament industrial extramurs de la ciutat de València, que afectà aquest territori periurbà65.

Abans d´arribar al Pont de les Llengües, vora el Camí de Montcada, dins de la Partida del Fons de la Belenguera (Berengana), es trovaba el Molí de Pròsper, posteriorment anomenat Molí de Plantes. Dins d’aquest indret marginal, a la periferia nordoriental del raval de Marxalenes, el recorregut de la séquia principal, constituia un trajecte de distribució absent de reg66 el reg d´aquest territori es realitzava mitjançant el roll del Goleró de l´Esperança, derivació de la séquia de Petra (Mestalla), que articulava bona part del reg de Marxalenes, a banda de l´espai entre el Camí de Barcelona, l´Hospital de St. Llàtzer i el Camí d´Alboraia, per damunt del perímetre dominat pel roll de Caputxins, la qual cosa justificava raons favorables per a l’emplaçament d´aquest enginy.

El moliner Bautista Pròsper, va iniciar els tràmits de construcció d´aquest artefacte cap al 1778, amb la forta oposició de Lorenzo Escrivà, síndic de la Comuna de Rascanya, i el Molí de la Torreta, qüestió que ja esmentàvem adés. No obstant això, Pròsper va tenir el suport amb plenes garanties de la llarga ma de Vicent Branchat, advocat de la Junta del Real Patrimonio67, el qual va afavorir la consecució de l´obra. Aquest suport de la Corona68

a Pròsper, no va evitar però que el contenciós amb l´òrgan director de la séquia de Rascanya es perllongara gairebé per espai de seixanta anys. Dues dècades després de la seua construcció, durant l´episodi bèl·lic de la Guerra del Francés es va produir la seua destrucció que va obligar uns anys més tard a Juana Bautista Marco, vídua i hereva de Bautista Pròsper, a realitzar una reconstrucció del molí69. La titularitat del casal fariner i arrosser de Plantes, passaria en anys posteriors a Bautista Boix (1844)70, i després a “Juan Bautista Borja y Marco Molinero, por si, y Jose Aurell y Martinez Labrador, como marido y legal administrador de Vicenta Rubio y Bonora vecinos de la calle de Murviedro extramuros (…) Que son propietarios del Molino titulado de Plantes, con tres muelas corrientes una harinera, y dos arroceras situado en el Barrio de Marchalenes Vara de la calle de Murviedro extramuros”71.

65 Per a una ullada més detinguda sobre aquestes qüestions, vegeu: J. ROMERO GONZÁLEZ i J. AZAGRA ROS: “La propiedad del espacio periurbano en la Valencia del Ensanche: apuntes para un estudio de Historia Urbana”, Catastro, 15 (1993), pp. 8-24.66 “(…) pues nadie puede regar en dicho territorio por la elevacion a los margenes de la Acequia de Rascaña…” ARV, Batlia, lletra E, exp. 3176 (1824).67 “Carlos III, seguramente impulsado por el déficit público, procuró recomponer los derechos y propiedades del Real Patrimonio, con una reforma orgánica y un esfuerzo continuado. Creó en 1781 la junta del Real Patrimonio y puso al frente del mismo al intendente Pueyo que estaba dispuesto a aclarar la situación, ya que no se pagaban los censos y se perdían títulos de propiedades pertenecientes al rey. Branchat, como abogado de la Junta, procuró recoger toda la legislación y ordenarla...”. C. GARCÍA MONERRIS: Rey y señor. Estudio de un realengo del Pais Valenciano (La Albufera 1761-1836). 1983, pp. XXVI-XXVII.68 Sobre el recolç de la Corona als nous establiments moliners del País Valencià, durant el segle XVIII i XIX, vegeu sobretot les pàgines 48 i 49 de: M. FERRI i C. SANCHIS: “Transformacions al regadiu històric valencià: la Séquia Major de Morvedre (1776-1861)”, Cuadernos de Geografía, 61 (1997), pp. 31-59.69 “(…) Posteriormente quedo absolutamente arruinado el molino por los desgraciados acontecimientos que sufrieron las casas de campo de esta ciudad a fin del año 1811, y aunque denuncie la nueva obra y reponcion proyectada por Juana Bautista Marco Viuda y heredera de dicho Prosper”. ARV, Batlia, lletra E, exp. 2574 (1816).70 “(…) acaba de suceder con el propietario del molino de Plantes (…) Bautista Boix dueño del precitado artefacto, para que muela levantando remanso, ó lo que és lo mismo, aterrando las cadiras…”, A.D.P.V., leg. 54, exp. 910 (1844).71 A.D.P.V., leg. 119, exp. 2417 (1851-53).

Veritablement, el segon subespai, a partir del Pont de les Llengües constituia el cor de la zona central de Rascanya. Aquesta primera i principal subdivisió en llengües a l´altura del Molí de Serra, segons ha confirmat la documentació d´arxiu, té un origen andalusí72. En el qual el braç d´En Blanch o séquia mare73, s’adreçaria cap a l´antiga alqueria de Petra continuant després vers Alboraia i Almàssera, i el braç del Martell74

aniria cap a l´alqueria de Rascanya.

Una mica abans de la divisió esmentada, existia una altra derivació de carácter secundari, el braç de Guatla, que abastia la franja de terreny entre la partida de Sant Antoni (vora el Carrer de Morvedre), la part meridional de Els Orriols i part del Racó de Sant Llorenç. Continuant pel braç del Martell, i molt prop del Molí de Serra, hi havia una altra distracció secundària de la séquia, el roll de l´Abeurador de Sant Antoni75.

El Molí de Serra76, porta d´entrada al sistema de reg de la vella alqueria de Rascanya, és com en el cas anterior del Molí de la Torreta, molt possiblement un molí medieval. No obstant això, a hores d´ara, el document més antic que hem trobat correspon al segle XVI77. Dins la centuria posterior, el molí fariner de Serra, situat a la Partida de Sant Antoni, tenia un preu estimat de dos mil lliures78. Sabem que durant el segle XVIII, aquest casal fariner de tres moles, situat a la Partida del Camí de Montcada molt prop del Monestir de Sant Antoni, pertanyia a la casa nobiliar dels Boïl d´Arenós79, la qual va tenir arrendat aquest artefacte al llarg de la primera meitat de la centúria, al moliner Tomàs Donderis80. Aquest darrer, va perdre la titularitat d´ús del molí en favor de Josep Blat81, en una disputada lluita entre clans moliners de l´Horta Blat i Donderis, constituien dues de les més poderoses famílies de moliners que al llarg dels segles XVIII i XIX controlaren un important nombre de casals hidràulics de l´Horta de València. De fet durant les primeres dècades del segle XIX, els Blat encara n’eren arrendataris82. Dins la dècada dels vuitanta d72 “3 Item dixerunt quod molendina Eximeni Petri, que fuerunt de Abrafim Jeceli, debent mundare cequiam superius ipsis molendinis usque ad locum illum ubi dividitur aqua, cuius una parte vadit versus Rascanyam, et alia versus Petram, quod est in via de Muncada”. ARV, Governació, 4844, m. 7, ff. 14r-v.(1240).73 “(…) que la dita cequia maior apellada Rascanya la qual passa per lo moli blanch la qual donaven per mare tota tro als partidors de Alboraya e de Almacera…”, ARV, Governació, Litium, 2208, (35v), 26 abril 1415.74 És molt probable que aquesta derivació primaria del braç principal de Rascanya, prenguera la seua denominació al segle XIV, a partir del cognom del notari Ramon Martell, el qual poseïa terres de conreu, i un molí fariner i arrocer al terme de Rascanya. Vegeu: ARV, Clero, llibre 987, 163 rv; i AHN, Clero, pergs., carpeta 3326, núm. 5.75 Podem trobar una acurada informació sobre aquesta derivació de Rascanya a: I. MANGUE I ALFEREZ i A. MARTINEZ I ARNAL: “Conflictivitat hidràulica a l´Horta de València: La séquia de Rascanya al segle XIX”,1997, en premsa.76 “(I)Pertenece al distrito de la Parroquia de San Lorenzo el sitio que ocupa el artefacto del molino denominado de Serra, y el área de la vivienda del mismo molino corresponde al distrito parroquial de San Bartolomé”. Op cit 54, p.53.77 “(...) que lo dit Damià Gelos (...) arrenda lo moli dit vulgarment en Serra del dit Cosme Serra per preu de...” ARV, Real Audiència. Procesos, part 3ª, Apendix, exp. 6368 (1559).78 ARV, Reial Audiència, Procesos, 3ª part, Apendix, exp. 8147 (1677).79 “El Sr. Marques de Boyl tiene el molino de Serra, paga por el molage de dicho molino 2 libras, 8 sueldos”, Op cit 42, p.102.80 “Josep Boil de Arenos, Marques de Boyl, Baron de Burriol (…) Digo: que Tomas Donderis Molinero mas dha de quarenta años, que disfruta por Arriendo el Molino dicho de Serra, y sus anexos…”, ARV, Escrivanies de Càmara, exp. 41 (1748).81 ARV, Escrivanies de Càmara, exp. 63 (1764).82 “Un Molino Arinero titulado de Serra y cinco Anegadas de tierra en dicho Quartel de campanar Partida del camino de Moncada Arrendador Francisco Blat, sus lindes por una parte de tierras de Don Josef frigola camino en medio,…” AHMV, Hissenda, lletra M, caixa 29/29bis-1 (1817).

´aquesta centuria, el Molí de Serra, situat 1,192 Km del centre de la ciutat de València, tenia una població de 10 habitants, i estava constituit per un conjunt de sis edificis tres d´una altura i altres tres de dos altures83

Un cop superat el Monestir de Sant Antoni, i molt prop del Camí de Morvedre a l´inici de Els Orriols, el braç del Martell se subdividia a les Llengües de Casanova84 en dues filloles. La derivació a l´esquerra del tallamar, era el braç de Sant Miquel , o també conegut com roll de Sant Jeroni que regava a meitat del segle XIX una superficie de 112 cafissades85, agermanat en un curs paral·lel amb el Camí de Morvedre, en direcció cap al Monestir de Sant Miquel dels Reis; la derivació de la dreta era el braç de Els Orriols el qual regava 118 cafissades de terreny, que una vegada atravesat el terme del mateix nom, a la partida de Sant Esteve (Benimaclet), es fusionava amb les restes del roll de Guatla, formant la fila de la Governadora86.

Al braç de Sant Miquel trobem el Molí de Sant Miquel. Aquest enginy fariner, és molt probable que formara part de la constel·lació de molins andalusins de l´antiga alqueria de Rascanya. La primera referència segura87 que hem trobat d´aquest molí correspon a l´any 1491, quan el seu propietari era el monestir cistercenc de Sant Bernat88. Ja en el segle XVI canvia la seua denominació per Molí de Muntanyana, com a conseqüència del canvi de propietari. En la següent centúria continuà amb aquest nom, tot ique la seua possessió és compartida89. Al llarg del segle XVIII90 i començament del s. XIX91 pertany al Convent de Sant Miquel dels Reis.

Al braç de Els Orriols, i dins de la partida de l´Hort Tancat, se situava el Molí de Els Orriols, el qual al segle XVIII era propietat d´Inza Relator92. Un segle més tard, aquest enginy, propietat de Carlota Lopez del Castillo i administrat pel seu marit, Juan Angel del Llano, mantenia un fort litigi amb el Molí de Navarro, com a conseqüència de l´excessiu regolf d´aquest darrer artefacte. Així, els perits mestres moliners anomenats per la Junta d´Electes de Rascanya, observaven que “en la altura del agua que habian dejado en el Molino de Navarro, trababa la salida del agua á los rodetes del dels Orriols seis dedos; cuyo perjuicio según nuestro entender debe remediarse dela manera siguiente: Que el

83 Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, Aldeas y demás entidades de población de España (1888), Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico.84 A.D.P.V., E.3.1., caixa 146, exp. 3338 (1854).85) Op cit. 77.86 A.D.P.V., E.3.1., caixa 326, exp. 7501 (1871).87 En el document de venda ARV, Clero, leg. 682 de l´alqueria de Rascanya al 1371, pel rei Pere el Cerimoniós a Arnau Saranyó, abad del Monestir de la Valldigna, apareixen associats a aquest indret els molins de Pere Marrades i d´En Solanes. No obstant, no hem pogut identificar en cap dels dos casals, el molí de S. Miquel.88 “1491, Agost 8: El prior Jaume Blasco arrenda a Jaume Anyó, ciudadano, “lo molí de Sant Bernat in camino regali quo tenditur ad villam Muriveteris”, el cual limita amb l´alqueria de Gabriel Serra, el Camí real i un hort contigu a dit molí”, APV, 26.639 Protocol de Francesc Menor.89 “1614, Agost 29: Vicenta Montayana, Vicenta Mariana Ferrer i Esperança Salelles, senyores del Molí de Montayana, “situat y possat en la horta de la present ciutat de Valencia,a les espales del convent y monestir de Sant Miquel dels Reis”, ARV, Clero, leg. 677, caixa 1764-1765.90 Op cit 42.91 “Que el Monasterio de Religiosos Geronimos del Convento de San Miguel delos Reyes extramuros dela misma Ciudad, posehe dos Molinos arineros y arrozeros, situados en la Vega dela propia, à saber, el primero denominado de San Miquel, que toma el agua para el uso de sus muelas dela acequia de Rascaña, junto al propio Monasterio...” ARV, Batlia Intendència, exp. 4902 (1806), p. 192 Op cit 42, p. 103.

Molino de Navarro deba construir á sus costas un derramador al lado dela Fila principal inmediata al Molino de figura corba y de longitud de 16 palmos...”93.

Després del Molí de Els Orriols es trovaba el Molí fariner de Navarro, dins del partit de Sant Salvador, vora el Camí d´Alboraia. La referència més antiga que en tenim d´aquest casal correspon al segle XVII, “En este cami, ya quatre ponts, que no toquen adobar a la Fabrica, el primer esta prop del moli del Doctor Navarro, per daball del qual passa aygua pera regar terres del dit moli, que ara es de la herencia, ò adminiftracio deixada per Pere Iuft, Cavaller de Nulles...”94. A l´any 1741 sabem que el seu propietari era Juan Bautista Marti95. Ja a començaments del segle XIX, la tituralitat d´aquest casal fariner i arrosser era de Basilio Martí i Torres96. Uns anys més tard, i dins del conflicte abans esmentat amb el molí de Els Orriols, posseïa l´enginy hidràulic Antonio Martí97. Al 1871 el Molí de Navarro, arrendat per Jose Navarro Soler, va sostenir en companyia del Molí d´Estenaga un dur enfrontament amb la Junta de Rascanya, en relació a la contribució del sequiatge d’ambdós artefactes. El Molí de Navarro, que utilitzava les aigües extremals del Braç de Guatla, es negava a pagar el sequiatge, en resposta al tancament del pany d´aquesta derivació per la Comuna de la séquia. Aquest òrgan de direcció aclara en una resposta ben detallada98, que tant el Molí de Navarro com el Molí d´Estenaga, només satisfeien el minimun de la quota global per als molins d´aquesta séquia. És a dir, aquest casal de Navarro, depenent de l´extremal de Guatla terreny censit no pagava el dret exclussiu de la dotació d´aigua necessària per al moviment de les seues moles, sinó que el seu pagament, només el garantia l´ús dels llits i rabeig de la séquia.

El Braç d´En Blanch, canal principal de Rascanya, s´extenia des el Pont de les Llengües fins a la divisió en llengües braçals d´Alboraia i d´Almàssera d´aquesta séquia a l´altura del Molí dels Canyars99, vora el terme de Tavernes Blanques100. Aquest antic traçat medieval, tenia el seu primer partidor abans d´arribar al Molí d´En Blanch, al

93 A.D.P.V., E.3.1., leg 54, exp. 910 (1844), p. 4.94 Op cit 30, p. 298.95 Op cit 42.96 ARV, Batlia –Intendència, exp. 4255 (1806).97 Op cit 86.98 (...) los molinos se establecieron despues de hecha la acequia, despues de reconocidos los desniveles que se podian aprovechar para los saltos impulsores, y cuando todos estos datos se tuvieron, merced á los gastos y sacrificios de los dueños de las tierras, comenzo naturalmente la concesion de los molinos. Sabido es que todos ellos no podian estar en un punto, porque tampoco se presentan juntos los accidentes del terreno, y de aquí que el establecimiento regularmente se presentase primero en la parte superior, despues en la inferior. Según la situacion del molino, asi participa del impulso fuerte y robusto de toda el agua del canal, del mediano cuando son pocos los brazos desviados, ó infimo si es al estremo de los brazales. esta es la norma para la imposicion de las contribuciones ó cequiajes, en terminos que de las tres clases de importancia en que estan los artefactos, la 1ª se considera para los que aproximadamente reciben el impulso de toda el agua, la 2ª para los que ha disminuido por el desague de los brazales superiores, y la ultima para los que no tienen mas que la sobrante, en las naturales y no forzadas derivaciones de la acequia..." A.D.P.V., E.3.1., caixa 325, exp. 7485 (1871).99 “La caja de la acequia á semejanza de casi todas las del Reyno se halla en ambos lados enrraizada de cañas, que cortadas anualmente en el invierno, crecen y se elevan durante la primavera y el otoño; muchos años han debido transcurrir desde que se plantaron de cañas los cageros de la acequia de rascaña, en los puntos inmediatos al molino de cañares puesto que de ellos parece tomó el nombre aquel molino.”, A.D.P.V., E.3.1., leg 112 exp. 2200 (1850).100 “Reconocida la acequia de Rascaña á partir desde el molino, siguiendo su corriente se vé que al principio se halla dividida en dos por una lengua de tierra, y fabrica de Mamposteria que abanza hasta el puente construido en el camino que de Carpesa vá á Tabernes blanques, pasado el que siguen muy proximos los dos ramales en alguna longitud, y despues ban ceparandose uno de otro...” Op cit 61

partidor de Torrella que obria la dotació d´aigua a la séquia del mateix nom101. Poc després, venia el partidor d´En Blanch, junt al molí medieval del mateix nom, situat al Pla de Sant Bernat, prop del Camí de Montcada. En les primeres dècades del segle XVIII aquest casal fariner, propietat del Convent de Dominicanes de Santa Catalina de Sena102, tenia com a moliner a Bautista Pròsper103. Durant els inicis del segle XIX, el moliner era Antonio Donderis104. Cap a les darreries d´aquesta centuria, tenia una població de dinou habitants, i el seu conjunt articulava un edifici d´una altura, tres casals de dues plantes i una barraca105.

El següent enginy, situat, junt al Monestir de Sant Miquel dels Reis106, era el Molí fariner d´Estenaga, el qual movia les seues moles amb les aigües del braç de la Cadira, principal escorredor de la séquia de Rascanya abans d´arribar al Pont de l´Anell. La troballa d’un document d´arxiu, corresponent al segle XVII, no tan sols ens ha permés identificar el propietari d´aquest molí107, sinó també conèixer en profunditat, el funcionament hidràulic del complexe entorn que s’agombolava en el creuament del paleollit de la séquia de La Font de Carpesa amb la séquia de Rascanya108, a la partida del Bullidor de Carpesa. Al segle XVIII, el propietari d´aquest casal era Francisco de Paula Verder Montenegro, Marqués de Benemegís, el qual, a través del seu arrendatari, el moliner Jayme Josep Cabezas, va mantenir un contenciós amb la Comuna de la séquia en relació a l´aprofitament de les aigües d´aquesta pel molí109. Dins dels anys inicials del segle XIX, Antonio Salavert, Marqués de Benemegís, com hereu dels seus avantpassats, mantenia la titularitat sobre l´artefacte hidràulic, sent l´arrendatari, el moliner Miguel Esteve110. Al 1871, Vicente Lluesa Sanchis, arrendatari del Molí d´Estenaga, en col·laboració amb els moliners dels artefactes de St. Miquel i Alboraia, es declararen molins de francs o aigües perdudes. Situació, que segons el seu argument, els eximia del pagament de tases en el repart general de la séquia de Rascanya, per a la reconstrucció del seu assut111. De fet, uns anys enrere en Abril de 1866, diversos propietaris i arrendataris,

101 A.D.P.V., E.3.1., leg 22, exp. 326 (1840).102 Op cit 42, p. 103.103 ARV, Escrivanies de Càmara, exp. 90 (1727), p. 257.104 AHMV, Padró de riquesa, Convents i Parroquies, b²-14, p. 262.105 Op cit 73.106 "Un molino harinero llamado de Estenaga situado en tierras del mismo Arrendador Miguel Esteve (...) Mas tres cahizadas huerta en el Partido Rincon de San Lorenzo anexas al dicho molino las cultiva dicho Esteve lindan con tierras de Tomas Casanova camino Real de Barcelona huerto de San Miguel de los Reyes y acequia del Palmar". AHMV, Padró de riquesa, lletra M, caixa b²-8, p. 308.107 "Cosme Estenaga notari (...) es señor de un moli situat y possat enla horta de la present ciutat de Valencia en la partida del Pla de Sent Bernat prop de les tavernes Blanques...". ARV, Real Audiència, Procesos, 3ª part, apendix, nº 7280 (1620).108 "(...) Lo dit sindic de Prohibir que Cosme Estenaga notari nominequo o los senyors que per temps son estats dels moli del qual se diu senyor el dit estenaga, no puga embarrerar y ossar brosa ni feixets en un partidor que hia en lo dit Bras (...) se diu que encas que laygua de la sequia de Rascanya no entrara en lo Bras dela cadira dena Mascona perestar aquella tancada mientras en lo Bras del feixet y sequia de les fonts..." Op cit 100.109 "(...) Digo: Que aunque el Declarante en calidad de Arrendatario del Molino de Estenaga es, y ha sido regante, y participante delas aguas que fluyen por la Acequia de Rsacaña, ha sido y es para regar las tierras anexas, à dicho Molino, y comprehendidas en el arriendo deel, pero no para moler en el propio Molino, pues para este fin jamas se ha salido, ni aprovechado el que declara, de dichas aguas de la Acequia de Rascaña, si solamente, si solamente delas de la Acequia de la Fuente de Carpesa (...) Que si algunas veces han intentado los Molineros de Estenaga embarrerar las aguas portandolas, para dar empuje â su molino ha sido en el sitio llamado vulgarmente el puente dels peixets que dinsta de su molino mas de cien pasos”. 110 ARV, Batlia Intendència, exp. 3657 (1806).111 A.D.P.V., E.3.1., caixa 425, exp. 9978 (1883).

regants dels braçals d´Estenaga i el Palmar112 rolls derivats de la séquia de la Font, havien plantejat una forta queixa a la Junta de Rascanya, fent palés l´absolut abandonament d´aquestes terres en quan a l´escura. Ja que la darrera neteja del caixer i les seues vores s´havia escomés durant 1858. L´absentisme dels fronterers, els qual no pagaven cequiatge, reivindicant ser regants de zones no censides; ocasionava que la vegetació salvatge, tant de les barbes de la séquia, com del llit del caixer, s´extenguera desproporcionadament, afectant a la lliure circul·lació de les aigües i el seu drenatge, a través d´aquests canals, i ocasionant greus desfetes dins aquesta zona de la depresió del Palmaret.

Reprenent el traçat de Rascanya al seu caixer principal, s´observaba com dins l´àrea pròxima al Pont de l´Anell, la séquia de la Font poc abans de creuar el Camí de Barcelona proporcionava el seu cabdal al Molí dels Fleixets113 un enginy hidràulic construït al llarg del segle XIX114.

Taula 1. Quota de pagament dels molins de Rascanya115

DENOMINACIÓ QUOTAMolí del Sol 496.72Molí de Sant Pau 470.60Molí de la Torreta 470.60Molí de Plantes 248.50Molí de Serra 233.46Molí d’En Blanc 233.46Molí de Els Orriols 116.46Molí de Sant Miquel 90.36Molí de Navarro 90.36Molí d’Estenaga 90.36Molí de Fleibets 311.23Molí d’Almàssera 143.07Molí de l’Assumpció 90.36Molí d’Alboraia 120.48

ZONA FINAL: LÀREA DELS EXTREMALS. BENIMACLET, ALBORAIA I ALMÀSSERA.

Un cop traspassat el pont de l’Anell, Rascanya seguia el seu traçat cap al nord i a l´altura del Molí dels Canyars rebria l’aportació d’un canal secundari de Tormos, per a tot seguit,

112 A.D.P.V. E.3.1., caixa 268 exp. 5906 (1866).113 “ (...) el Molino llamado dels Fleixets sito en termino del Lugar de Tabernes Blanques inmediato al Camino real de Barcelona, y cuya maquinaria mueven las aguas de la acequia llamada Fuente de Carpesa, unidas con las de Rascaña...”, A.D.P.V., E.3.1., caixa 169 exp. 3941 (1858)114 “En el espediente sobre desbordamiento de las aguas de la acequia en la parte superior de la partida del Palmar del molino titulado del fleixets (...) Resultando que la causa de estos perjuicios es que para ganar altura ó salto en el molino dels Fleixets se ha construido de nuevo con obra de fabrica los cageros de la acequia que aparecen a 0,50 mt más bajos que cuando eran de terreno quedando ahora el nivel de los campos en el punto llamado la revuelta de Lloris por el cual se desbordan las aguas .”, A.D.P.V., E.3.1., aixa 426 exp. 9992 (1883).115 Op cit 38.

dividir-se la séquia mare, entre el braç d’Almàssera i el d’Alboraia116. Superat aquest indret, es pot dir que començava el darrer territori de Rascanya.

La darrera zona recorreguda per la séquia de Rascanya, era fonamentalment l´àrea de l´extremal, un espai hidràulic de grans dimensions, i de dificil interpretació. I és que la diversitat de cursos d´aigua, provinents de la derivació fluvial del Turia, o dels diferents drenatges naturals derivats dels distints paleocanals, a més del dispérs conjunt de fonts i ullals locals, pot resultar a primer cop d´ull, certament aclaparador. De fet, durant els segles XVIII117 i XIX, aquest territori registrà un gran dinamisme, associat a l´expansió del regadiu i a l´increment d´establiments moliners. Encara que des de les cronologies baixmedials estava produint-se, la progressiva integració dels diferents circuits de vells microregadius en certs casos hereus dels disgregats microsistemes andalusins situats a la marjal litoral de l´Horta118 en els trams finals (o aigües perdudes) de la séquia de Rascanya.

Amb la finalitat de proporcionar una explicació àgil d´aquesta àrea compresa per les terres de Benimaclet, Alboraia i Almàssera, i d´estructurar el més coherentment, la relació entre els cursos d´aigua i els molins; hem decidit distingir bàsicament dues zones: La primera integraria, l´interespai séquia de Rascanya i séquia de la Mar, els regs asociats al Barranc del Carraixet, i les séquies al marge esquerre del Carraixet, dins els termes d´Alboraia i Almàssera; la segona zona gravitaria vers l´espai séquia de Rascanya/séquia de Vera.

PLÀNOL DELS MOLINS D’ALBORAIA I DE LA MAR.(nº 3).

RASCANYA, LA SÉQUIA DE LA MAR I ELS REGS DEL CARRAIXET.

116 El primer esment documental conegut sobre aquest fet, ens ve donat en un expedient de la sèrie Governació al segle XV, ARV, Governació, 2208, ma 12, fol.35 (5 de juny de 1414), referit per (GLICK, TH. F., 1988, op. Cit., pàg. 53-54), Una disputa de 1414 se referia a la cuestión técnica de lo que constituia una acequia principal. Si el tramo en cuestión era acequia principal (“cequia mare”) debia limpiarla el Cequier; si no, eran responsables los “frontalers”. Después de una investigación el gobernador declaró que Rascaña, la acequia en cuestión, era “principal” hasta los partidores de Al-boraya y Almácera, mientras que el cequier habia alegado que parte de aquesta sección era un ramal derivado de la Acequia Madre.117 Aquesta centuria sobretot a la segona meitat registrà un notable increment dels establiments moliners arreu de les hortes costaneres del Regne de València. La política econòmica expansiva dels factotums de la Batlia Real, estimulà aquest fenòmen de construccions hidràuliques, que no sempre prosperaren.

118 “A la València islàmica, en un moment per ara indeterminat, les aigües del Guadalaviar foren aprofitades per transformar en reg els secans més pròxims a la ciutat, on ja existien espais hidràulics fragmentats --vinculats al poblament rural--, els quals aprofitaven els cabals de fonts i ullals.”, C. SANCHIS: Evolució històrica del regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València, València, Universitat de València, Tesi doctoral inèdita, 1998.

Les derivacions finals del braç d’Alboraia es fusionaven amb les aigües de la séquia de la Font poc abans d´arribar a Alboraia, formant la séquia del Palmar braç de Calvet. A partir del punt dit Llengües de Belloc119, la séquia es dividia en dues branques, la derivació de l´esquerra s´anomenava séquia del Palmar. Uns metres a continuació, aquest braçal tornava a dividir-se al partidor de Calvet o també conegut com del Xop, on es fraccionava en altres dos rolls. El roll de l´esquerra prenia el nom de séquia del Palmar dirigint-se vers el Molí de Gamba, i el roll de la dreta, continuava amb el nom de braç del Calvet120 endinsant-se dins el poble d´Alboraia. A la part oriental d´aquesta població es trobava el Molí d´Alboraia, propietat del Marqués de Cruïlles121. Aquest casal fariner, artefacte de probable origen medieval, movia les seues moles a través de les aigües de la fil·la del Molí d´Alboraia.

Hi tenim constància que a la primera meitat del segle XIX funcionava només sis mesos a l´any122, com a conseqüència de la seua posició a cua del sistema de Rascanya, i de la pertllongada manca d´aigua que patia la séquia. Una vegada superat el poble d’Alboraia, la séquia de Rascanya passava a denominar-se séquia de la Mar. Tot i la persistència de la Comuna de Rascanya, de considerar aquest braçal, com caigudes i tram final de la pròpia séquia, el que és ben cert, és que en temps passats la séquia de la Mar estava constituida majoritàriament per la dotació d´una sèrie de fonts al marge dret del Carraixet; i amb els anys, va ser progressivament assimilada per la séquia del Turia. Un cas ben palés de l´assimilació de vells microregadius al marge dret del Carraixet per la xarxa de Rascanya, podem observar-lo en la defensa que el Marqués de Cruïlles, propietari del Molí de la Mar, realitzà mitjançant l´escorcoll notarial dels documents fundacionals d´aquest molí als registres de la Batlia Real en la segona meitat del segle XVIII123 i el lliurament d´un acurat plànol sobre la zona.

Un litigi al 1761 entre Leandra Valero, vidua de l´anterior moliner Christoval Marti i ara arrendataria d´aquest casal a l´extremal d´Alboraia en la partida de Les Trilles, i els regants de Rascanya “sobirans” al molí, desvetlava una clara perversió de l´origen de les aigües, per part d´aquests darrers i la Comuna de Rascanya124que l´artefacte 119 A.D.P.V., E.3.1, caixa 418, exp. 9818 (1881).120 Tot i què resultava molt sovint l´emprar la denominació de séquia de Rascanya.121 “Que poseo en absoluto dominio un Molino arinero situado al extremo de la calle asi llamada del Pueblo de Alboraya con una pequeña casa frente del mismo por la parte del sur, en terminos que esta forma la esquina externa de la derecha y el artefacto la de la izquierda. Entre uno y otro edificio media la distancia de unos cuarenta palmos, que constituyen precisamente la anchura de dicha calle del Molino por bajo de la cual atraviesa la acequia de Rascaña, y despues de dar impulso con sus aguas al molino, continua su curso hasta el llamado del Mar...” A.D.P.V., E.3.1., leg. 124, exp. 2612 (1851-52).122 A.D.P.V., E.3.1., leg. 75-76, exp. 1344 (1847).123 “Francisco Navarro y Madrauran Secretario de su Magestad Regidor perpetuo de esta Ciudad de Valencia, y Archivero Genreal de los Reales Archivos del Palacio Real, Baylia General, y Real Patrimonio (...) Certifico: que a foxar quatrocientos veinte y nueve del Libro intitulado de contratos celebrados en el antes Tribunal de la Baylia General de esta ciudad, señalada con el numero diez, y comprende los años desde el de mil quatrocientos noventa y cinco hasta el de mil quinientos, se halla original la escritura de establecimiento del tener siguientes: Die vigessimotestio Julij anno milessimo quatrocentesimo nonagessinto octavo (...) damus, concedimus, estabilimus, et in emphiteccium tradimus seu quasi tradimus vobis Loanni Diego Laboratori vicino que Loci de Alboraya (...) vobis licitum, et permissum quocum que voleveritus construere, et de novo edificare seu construi, et edificare (...) in termino vulgo dicto de Rafalterras in partita versus maris in quodam agro vesto propio franco, et equitio in quosint duo cafitiate terre (...) quodobam molendinum farinerum cum duobres molis, et suis aparatoribus, et in eodem facere...”, ARV, Batlia Lletra E, exp. 282 (1761), pp. 120-121124 “(...) de que las Aguas que corren por dicha Azequia del Mar, se derivan y componen casi todas delas cahidas de la Azequia de Rascaña, y de una leve porcion delas que nacen en las fuentesillas que aparecen y hay en sus márgenes”, ARV, Batlia Lletra E exp. 282 (1761), p. 111.

denominat “sec”, podia rebre des del curs alt de Rascanya dins aquest indret, anomenada séquia de la Mar. Ja que aquest edifici rural en mans dels Cruïlles des d´època moderna125, i com bé demostrava la documentació d´arxiu, s´havia abastit principalment en el seu origen baixmedieval d´un partidor que arreplegava l´aigua d´una sèrie de fonts, situades uns metres per dalt dels barbacanals d´aquest enginy i que tot seguit donaven curs a la séquia de la Mar. Es a dir, aquesta canal d´aigua associada a l´aiguamoll de l´antic Rafalterràs126 va patir una posterior reconversió en escorredor de Rascanya, un escorredor que com la majoria de l´extremal no gaudia de “bona salut”127

en època contemporànea.

Quant al braç d’Almàssera, aquest últim espai d’irrigació representa un punt i a banda en les subdivisions de les àrees recorregudes per Rascanya. Dona´t que és molt probable que l’espai regat instal·lat a l’esquerra del Carraixet, s’establira com la darrera ampliació del traçat de la séquia de Rascanya durant el periode andalusí.I no seria fins a l´any 1740 quan es procedí per part del Síndic d’aquesta séquia a la construcció d’un cano128 per al pas soterrani de les seues aigües a través del llit del Carraixet. Aquest canal d´Almàssera es dividia en dos braçals, els quals, completaven el reg a l´esquerra del Carraixet, amb les fonts de S. Vicent i el Canonge. El territori que comprenien les partides de Savoia i Massamardà al terme d’Alboraia, junt amb les del terme d’Almàssera, desenvolupava el seu perímetre de reg a través de la fusió de les 125 “(...) Y Onofre Sanz dela Llosa, y Cruylles Generos Señor del Loch de guadacequies (...) que dete e poseheix un Moli fariner continent ensi dos Moles, situat, y possat, en la horta de Loch de Alboraya, vulgarment dit, lo moli nou delamar, que afronta ab tres partes ab terres, dell confesat, y ab la cequia dita de lamar (...) Y dit Moli ha pertanygut dell confensat, com ha hereu de Ypolita Semper, y de Vintimilla, segons son ultima y darrer testament (...) en siete, y de sat de Abril mil sycents seixanta y cinh...”, ARV, Batlia General- Apendix, llibre nº 14, Capbreu del Molí de la Mar d´Onofre Sanz de la Llosa (1665).126 “Dos minúsculs llogarets, a penes recordats a la memòria oral pels nostres iaios, apareixen a les fonts medievals com prototípiques zones locals d´ambientació cassolana, afegides a les construccions mentals dels veïns del nucli camperol. Es tracta de Rafelterràs i de Carraixet, els dos depenents d´Alboraia. Del primer anomenat Rafelterràs, a penes he conseguit averiguar que es trovaba al segle XV vertebrat per un conreu tradicional, mediterrani i llatí: les vinyes. He constatat més de trenta fanecades de vinya, repartides de manera prou desigual. A més, Rafelterràs estava irrigat per diverses séquies que el travessaven...”, F. A. CARDELLS MARTÍ:I “Guaitant el rogle de la vida. El loch de Alboraya, orta de Valencia, al segle XV”, Actes de les 1es. Jornades d´Història d´Alboraia. 1995, p. 143.127 “Mateo Marti Molinero y vecino de Alboraya a V. S. Respetuosamente espone: que la acequia escorrentia denominada de la Mar, que se titula Rascaña, ha llegado á tal estremo de suciedad, que esta enteramente arruinada impidiendo de sus resultas el libre y abundante curso de agua que sirba á su molino, cuando lo es abundantisima en los tiempos de llubia en particular ...” A.D.P.V., E.3.1., caixa 135 exp. 2998 (1852), f.2128 “Idem del año 1740: Por el que se precepta al Síndico de Rascaña haga un cano para el tránsito del agua de dicha acequia por el barranco de Carraixet (...) que en 7 de septiembre de 1737 La comuna Azequia de Rascaña presento memorial en el Cabildo que en dho dia se celebro, por el que dixo: que visto y examinado por peritos el terreno de la division de las lenguas del lugar de Alboraya, y del Brazal de Almazera se encontro que esta que conducia el agua para regar la parte de Almasera que cruza el barranco de Carraixet se mantenia solo por una mota o estacada de piedra y brozas de mucho trabajo, y costes y de ningunna resistencia a las avenidas de dicho barranco y se advirtio igualmente los muchos y graves perjuicios que de ello resultavan, por derramarse el agua en el propio barranco formando laguna demodo que en el tiempo del verano en que mas se necesita se perdia y a los ardores del sol espuesta a enpodrirse, e inficcionarse al ayre y causar enfermedades contagiosas, como porque en las avenidas del barranco los de Almacera serravan el embocadero de su brazal, y el agua que fluia en este corria de Alboraya introduciendose la de las avenidas inundando por este motivo no solo los campos si tambien los caminos publicos de Zaragoza y Barcelona y Azagadores dexandoles por mucho tiempo inabiles de poder transitar por ello hasta componerse nuevamente con mucho trabajo, y costes unos daños tan nocivos se evitaria haciendo un cano ô conducto por donde pase el agua encerrada sin divertirse ni perderse si menos introducirse en las avenidas del barranco...” Op cit 42, expedient 13.

aigües del braç d’Almàssera –canal de distribució– amb les del barranc de Carraixet –canal de drenatge. Dintre d’aquesta conjunció de dos diferents fluxos hídrics, existien fonamentalment dues maneres de respondre a la manca del líquid element, per a regar els camps, al llarg de l’estiu. D’una banda tenim un tipus d’ús particular en el qual s´operaven, bàsicament, dues solucions: per una part el reg mitjançant esgotadora, coneguda amb el nom de tahona, que era molt costós i estava associat a una precarietat econòmica dels camperols, i per l’altra el reg amb sínies, el qual proporcionava una major quantitat d’aigua129. Per altra part, tenim un altre tipus d’irrigació de caire col·lectiu que, consistia en la construcció entre els mesos d’abril i setembre de preses o pantans, elaborats amb terra i pedra solta al llit del Carraixet 130, per regants del terme d´Alboraia. Aquestes construccions hidràuliques “els assuts del Carraixet” que hem documentat des de l´any 1817, aprofitaven els rabejos d’aigua que hi brollaven en forma d’ullals i fonts, canalitzant-los a través de tres boqueres denominades braços del barranc, els quals servien per socòrrer el reg de Rascanya, tant a la banda esquerra, mitjançant els braços del Gaiato i de Rodrigo, com a la banda dreta, per mig del braç del Miracle131. Els dos casals moliners d´aquesta zona eren: el Molí d´Almàssera, situat al marge esquerre del Carraixet, del qual tenim constància documental des del segle XVII; i el Molí de la Barraca, situat a la partida dels Desamparats, al terme d´Alboraia i construit en la segona meitat del segle XVIII132.

RASCANYA, SÉQUIA DE VERA.

El darrer espai regat per aigües de Rascanya restava enquadrat entre l’esmentada séquia de la Mar i les cueres aportacions de la séquia de Mestalla, Tormos i Rascanya al paleollit de la séquia de la Font de Carpesa o séquia del Palmar, que poc després es transformava en la séquia de Vera. L´àrea de Vera compresa entre la partida de St. Esteve a Benimaclet, i la part meridional del terme d´Alboraia133 representava un espai endorreic per excel·lencia que actuava com receptacle natural del fluxes provinents del Barranc del Palmaret134, i d´altres subespais endorreics (com el clot del Molí de Gamba).

129 A.D.P.V., E.3.1., caixa 364, exp. 8252, (1875).130 A.D.P.V., E.3.1., caixa 311, exp.7162, (1870).131 A.D.P.V., E.3.1., caixa 280, exp. 6202, (1867).132 “Pablo Salavert i Rosa Ramon consortes, labradores i vecinos en el Lugar de Campanar à VS. con el debido respeto Exponen: Que en 20 de Junio 1762 se concedio permiso por Dn Josef Aviles Intendente que entonces era de esta ciudad i su Reyno, i por la escrivania de Josef Oloriz a Manuela Esteve viuda de Josef Vicente Ramon para fundar un Molino con dos muelas sobre tierras propias en la huerta de Alboraya (...) i Antonia Donderis, mufer que antes fue de Pedro Ramon en el Molino de la Barraca .” ARV, Batlia lletra E, exp 1953 (1802).133 Al 1840 s´estimava que les aigües d´ullas i fonts compreses dins aquest territori, podien abastir de reg directe a unes noranta cafissades de terra de conreu (A.D.P.V., E.3.1., leg 22 exp. 339 bis (1840)).134 “Como ya se ha comentado en diversas ocasiones, es el Barranc del Palmaret el que aporta mayor caudal. La morfología de este cauce se mantiene hasta Masarrojos. Inmediatamente antes de llegar a este núcleo urbano el flujo se divide en dos brazos: uno de ellos pasa por este municipio y el otro se dirige hacia Rocafort, bordeando la localidad por el Este. Ambos brazos se unen aguas abajo, en la marjal de Montcada. Se crea aquí un punto de afluencia de agua que, imposibilitada de volver al cauce como consecuencia de la propia topografía del llano y de los diques del canal, busca su salida al mar, dirigiéndose en un principio por el Camí Fondo de Massarrojos-Borbotó, para luego, seguir por la Séquia de la Font (entre Borboto y Carpesa), Séquia del Palmar y, por último, Séquia de Vera.”, A. Mª CAMARASA BELMONTE: Génesis de crecidas en pequeñas cuencas semiáridas. Barranc de Carraixet

La séquia de Vera, a banda de rebre la seua dotació hidrica, en continuació dels diferents braçals del Palmaret, canalitzava les aigües d´un bon nombre de fonts i ullals135

dels termes de Benimaclet i Alboraia. Les fonts més importants eren la de la Murta, Farinós, Reina, Panach i Sant. En determinades èpoques de l´any, els llits d´aquestes fonts, es transformaven, durant un bon temps, en petits espais llacunars136, com a conseqüència d´un reiteratiu desbordament del seu caixer de terra, que rebia aportacions d´una sèrie d´ullals, i caigudes de les séquies del marge esquerre del Turia. La Font de la Murta naixia dins la partida de Rambla a Benimaclet, i abocava el seu cabal a la séquia del Molí de Benimaclet137 un dels trams finals de la séquia de Rambla (Mestalla), canal, que com aigües perdudes de Mestalla, derivaba finalment cap al llit de la séquia de Vera. Una altra séquia del terme de Benimaclet, que aportava una bona dotació d´aigua a Vera, era el partidor d´Orucha, en un curs paral·lel a l´assagador de Benimaclet a Vera, i amb posterioritat a moure les moles d´un molí fariner de l´extremal de Rambla138. Una mica abans, cap al nord, a la banda d´Alboraia, naixien dins la partida de Calbet les fonts de Reina, Panach i Sant, les quals creuaven el Camí assagador de Vera mitjançant un pont139, per a posteriorment i després d´haver regat terres d´aquest extremal conduir les seues aigües a la séquia de Vera. Però com ja esmentaven adés, el principal curs d´aigües i antecedent del caixer de la séquia de Vera, era el braç del Calvet o del Palmaret. Aquesta canal, que ja havien dit, es dividia a les Llengües de Belloch, presentava a la seua esquerra la séquia principal del Palmaret, que tornava a subdividir-se en un partidor, situat més endavant, que es deia de Calvet o del Xop. A la esquerra d´aquest partidor, la canal resultant continuava amb la denominació del Palmaret (o braç de Gamba), mentres que la séquia de la dreta s´anomenava de Masquefa. La primera, séquia del Palmar, poc després de la divisió anterior, presentava el Molí de la Verge. Les dades que tenim d´aquest enginy fariner, corresponen al segle XIX, en un pleit entre regants de la séquia de Calvet i la propietaria del casal moliner, Sinforosa Crespi de Valdanza, Marquesa Viuda de Llanera y Olocau140.Centenars de metres més endavant, i dins el mateix braç del Palmar, es trovaba al fons d´una depresió, el Molí de Gamba o de Jamba, a continuació del Pont de Guay. Com ja apuntava Rosselló en el seu article dels molins de l´Horta, aquest casal, sembla construït en la segona meitat del segle XVIII. Sabem que en les primeres dècades del segle XIX, la seua propietària era la Marquesa de la Vega de Bonillo, Comtesa vídua d´Orgaz i

y Rambla de Poyo, 1995, p. 60.135 A.D.P.V., E.3.1., caixa 133 exp. 2895 (1852).136 Eren el cas de la Font de la Murta: “(...) que forma una laguna en cuyo centro se cuenta a lo menos 18 Palmos de Altura inmediato todo el Camino que va desde Benimaclet al mar”, ARV, Batlia, lletra E, exp. 89 (1751); o la Font de la Reina: “(...) cuya tierra contiene en su sentro un lago de Agua que llaman la Galareta...”, ARV, Batlia, Lletra E exp. 693 (1769).137 "(...) que son legitimos Dueños de la Casa Alqueria, y tierras nombradas de la fuente de la Murta, sitas en la Vega, y Huerta de esta ciudad, partida de Rambla, en Benimaclet por junto â dicha casa passa la Azequia del Molino de Benimaclet, y en su cauce passada dicha casa se recojen las aguas de la Fuente de la Murta, que nace en las tierras de los suplicantes, y de otras fuentes ante de ellas, cuyas aguas corren a la azequia de el Molino de Vera, de las que este muele, y riega seis cahizadas de tierra suya ..." Op cit 103.138 ARV Batlia lletra E exp. 997 (1776).139 A.D.P.V., E.3.1., caixa 365 exp. 8287 (1875).140 “Que en la Huerta del Lugar de Alboraya (...) Azagador que sigue hacia el Mar, Acequia o Brazo del Palmar, hay construido un Molino Arinero, recayente en dha herencia cuyo dominio Mayor y directo pertenece a S. M. (...) el qual Molino recibe las aguas para su uso desde el Partidor comunmente llamado de la Acequia del Palmar, y en el mismo sitio toman tambien las Agua los Regantes de la Acequia y Partida de Calbet...”, ARV, Batlia lletra E, exp. 2365 (1807).

Sumarcàrcer141. Al llarg d´aquesta darrera centúria, el Molí de Gamba arrossegà una pertllongada manca d´aigua anual, donat que només podia moldre durant quatre mesos a l´any142. A l´any 1880 es substitueix dins la séquia d´aquest molí, l´antiga parada fixa de fustes per una almenara de torn143. A la dreta del partidor del Xop, començava el curs de la séquia de Masquefa, la qual es tornava més tard a fusionar amb el braç del Palmaret para conformar el curs definitiu de la séquia de Vera. Dins del caixer de la séquia de Masquefa, es trovaba el molí del mateix nom. Les primeres noticies que tenim d´aquest artefacte fariner, es situen al segle XVIII; sabem que al 1740 era propietat del Marqués de Castellnovo, el qual el tenia arrendat a Tomàs Barad. Uns cinquanta anys més tard, Pedro Donderis era el mestre moliner144. Ja a començaments del segle XIX, el seu propietari era Vicente Gausa145.Uns metres endavant, la séquia de Masquefa rebia les escorrenties de la séquia del Molí de Navarro, i en aquest indret es trovaba el Molí de Farinós. Aquest molí fariner es construeix a finals del segle XVIII, sent el seu propietari Antonio Palaviciano, Baró de Figuertagni146, i el seu moliner Vicente Comes.

Una vegada arribats la séquia de Vera, ens trobem el casal moliner del mateix nom. La seua ubicació al Clot de Vera, no degué de ser casual, ja que el Molí en conjució amb la séquia, era beneficiari de bona part del conjunt de cursos d´aigua de l´extremal, ja esmentats anteriorment. En poques paraules, l´enginy de Vera representa un clar exemple de molins a cua de sistema, però no depenent principalment d´una séquia fluvial, sino més bé, adscrit a un xarxa de microregadius aloctons de les grans séquies del Turia. A banda d´aquesta qüestió formal, aquest darrer artefacte del sistema d´extremals de Rascanya, ha sigut molt possiblement un dels més coneguts i famosos a l´Horta de València; ja què el complexe del molí i l´ermita de Vera, ha resultat sempre un paisatge recurrent per artistes o simple excursionistes de camí i séquia. Les primeres dades que tenim respecte a la seua construcció, corresponen a la intervenció arqueològica que es va realitzar, durant l´any 1997, per les arqueòlogues Concha Camps i Francisca Rubio.

Aquests tècnics, trobarem i detectarem elements constructius baixmedievals, entorn el segle XIV. Les dades documentals més antigues, corresponen al segle XVI, en concret a l´any 1534. Tot i qué també trobem informació d´altres anys del mateix segle147, pels quals sabem que la poderosa familia dels Mercader era la propietaria d´aquest casal. Un segle más tard, durant les primeres dècades, va haver un front enfrontament entre membres d

141 “Marquesa de la Vega de Bonilla, Condesa Viuda de Orgas y Sumarcarzer (...) Un molino arinero sito en la huerta del Lugar de Alboraya, Partida de Rafelterras junto al asagador que guia al Mar llamado de Gabalda en la azequia del Palmaret con nueve anegadas de tierra con moreras inmediatas al molino, lindes la azequia del Palmaret, el Asagador...”, AHMV, Hissenda, lletra M caixa 29/29 bis-1 (1817).142 Op cit 115.143 A.D.P.V., E.3.1., caixa 412 exp. 9670 (1880).144 ARV, Escrivanies de Càmara exp. 203 (1796).145 A.H.M.V., Padró de Riquesa, lletra C caixa b²-2.146 “D. Antonio Palaviciano, Baron de Figuertani Solicita establecimeinto de un molino harinero con dos muelas corrientes, y una de descanso, en la Acequia escorrentia de Navarro, camino de Benimaclet a Vera, vega de Valencia (...) Vicente Comes Maestro Molinero vecino de la Vega de esta ciudad, con el debido respeto hace presente a V.S. que en la misma vega en la acequia llamada del Molino de Navarro, partida nombrada de la Fuente de Farinós, hay un pedazo de terreno que no tiene dueño particular, y comprende el vacio de la propia Acequia junto a la carretera por donde se entra a la Alqueria nombrada de Farinós, confrontante por un lado con tierras de dicha Alqueria y por otra con camino Asagador que sale al Molino titulado de Vera.”, ARV, Batlia lletra E, exp. 2679 (1794).147 “ (...) y en lo moli deVera y en lo moli de xilvella...”, ARV, Batlia General, Procesos, lletra P exp. 632 (1567); “Escritura de 13 de Febrero de 1580 otorgada ante...pare Mercader y D. Miguel Mercader...”, ARV, Batlia Intendència, exp. 4894 (1806).

´aquesta mateixa familia concretament els litigants eren Baltasar i Rafaela Mercader pel la possessió del Molí de Vera. Posteriorment durant el segle XVIII, el propietari del molí era Vicente Milan, el qual el tenia arrendat a Francisco Hurtado148. Ja dins els primers anys del segle XIX, el propietari era Marqués de Malferit149

148 Op cit 42.149 “Digo que el Excmo Señor Marques de Malferit posee un Molino arinero en la huerta de esta ciudad llamado de Vera, sito en la partida del mismo nombre con el uso de la Acequia de Rascaña (...) el Molino dicho de Vera con seis muelas harineras situado y puesto en la huerta de la presente ciudad de Valencia...” Op cit 134.