Hom no sap mai per quines raons o perquins subtils i imponderables lligams, qua-tre escriptors-filòsofs anglesos, Kipling,Shaw, Chesterton i Wells, han constituïtuna mena de generació literària. El factoredat no és prou per a determinar-la. Tam-poe no és pas que ells s'ho hagin proposat,l a que sovint s'han combatut, ni que llursidees siguin ni poc ni molt semblants per-

G. K. Chesterton

"Madrid, castillo famoso" i el "Chispero", o sia la desva 1ori4zació del Franco

Any VIII. Núm. 397- Barcelona, dijous, 3 desem bre 1936

(SEGONA EPOCA)

Els feixistes de l'art i de laliteratura, tampoc no passaran!

Preu: 30 cts. - Redacció: Portal de l'Angel, 24 - Tel. 11628 Administraeió: ` Passeig de Gràcia, i9 - Tel. 14952

CONSIGNESG.Aquells rumors

Lluís Araquistain, en el seu interessantllibre ((El Ocaso de un Régimen», publicat.aproximadament un anys abans de la pro-clamació de la República, acusa la fami-lia espanyola de la falta de progrés a Es-panya, perquè limita la vista i l'interèsde la joventut. La familia burgesa espa-nyola ens sembla culpable també d'uncrim encara més gran : de la limitació dels. d, c. de la joventut a la pròpia classe ;d'haver donat, en un grau més intens quela burgesia cl'altres països a sa pròpia jo-ventut, el sentiment que el proletariat eranomés bo per a ésser explotat. Per aixòhi ha tants feixistes a Espanya i per aixòhi havia tan pocs fugitius de la influènciaestupiditzadora de ;a burgesia que es de-diquessin a l'enlairamergt mteflectual delproletariat.

Si no hi hagués hagut molts d'aquests«fugitius de la burgesia», com n'hi haguétants a Rússia en les dècades precedents ala revolució del Igly, si haguessin ensenyatel proletariat, serla més difícil als feixistesd'enfrontar contra nosaltres els fills del po-ble ni sota l'amenaça de les pistoles, ni sotala de la metralladores.

Tindríem, també, meros gangsterismeentre nosaltres.

. ANTONI BRUCK

El feixisme malaltia psíquicaCada dia els feixistes ens indignen amb

noves barbaritats que mai no hauríem ima-ginat _ que estiguessin dintre les possibili-tats'psfquiques dels distingits senyorets quehem conegut amb anterioritat al 19 de ju-liol i que ara dirigeixen la lluita contra nos-altres. Tampoc no ens sembla possible quenosaltres matèixos — qualsevol que fos elgrau d'irritació a què els feixistes ens po-sessin — poguéssim fer a trossos el cadàverd'un feixista i, posant-lo dinsuna caixa, llençar-lo sobre unaciutat dominada per ells, enreciprocitat a ço que ens fana Madrid. Tenim el sentimentque hi ha «quelcom» en nosal-tres que ho impediria, i queaquest «quelcom» manca alsfeixistes.

Moltinteressant és la de-mostració del poder d'aquest«quelcom», que definirem mésendavant, utilitzant una per-sona hipnotizada. Es sabut pertothom que una persona hip-notitzada es presta fins i tota actes que mai no podriaportar a cap en estat de vi-gília, no gens menys, a urnadona d'edat, que sota el co-mandament de l'experimenta

-doe havia escrit : «Estimo lameva néta», quan se li diguéque escrivís : «No estimo lameva néta» li fou totalmentimpossible de fer-ho i es negàa repeticions del mateix ordredient: ((No puc!n

Aquest ((quelcom )( que viudins de nosaltres porta moltsnoms. S'anomena «conscièn-cia», «sentit moraln, «dignitathumana», etc. ; nosaltres hemtrobat més convenient d'ano-menar-lo «sentiment de comu-nilatn. Aquest terme encloutots els sentiments que uneixenels éssers vius uns als altres,l'amor, l'afecció, l'amistat, lacomunitat d'ideals i d'opinionspolítiques, etc.

La malaltia més perillosadel nostre temps, el mal nú-mero I, pitjor que tots els malssocials d'ordre físic en conjunt,és la múltiple limitació del ser—timent de comunitat. Finsa un cert punt, tots somagangsters» ; el nostre s. d.c. (abreviació de «sentimentde comunitat») es limita a lanostra raça, nació, ciutat,familia, partit, sindicat, altretre l'rarnco, el (nmalalt j úblic n.° n» segons l'autor d'aquestdústria o a qualsevol articleagangn o conjunt, petit ogran, al qual pertanyem. Som com les ami-bes, que en trobar un cas estrany es con-trauen per estendre's en una altra direcció.

No obstant hi haurà molt pocs entrenosaltres — i aquesta és la diferència en-tre nosaltres i els feixistes — que hagin per-dut aquell primitiu sentiment de comunitatque àdhuc tonen els animals envers els in-dividus de la seva espècie : el s. d. c: ambtot el que és humà.

Com en tota altra malaltia, també en lafalta de s. d. c. hi ha innombrables grausde gravetat, però aquesta manca del s. d.e. envers els individus de la mateixa es-pècie és ja prop de la bogeria, cosa queels francesos anomenen també «allunya-ment>). Els feixistes pateixen '((allunya

-mente psíquic dels altres.Si ens Imaginem un termòmetre psíquic

per al s. d. c., els malalts més greus seranaquells que tinguin temperatura baixa, grieno arribi a tenir el nivell de calor • en sons, d. c. per als altres que considerem com«normal. !En tots els herois cle la revoluciótrobem una calor psíquica extraordinària ien els feixistes una manca de calor tangran que ni tan sols podem usar per a ellsel mateix termòmetre que usem per alséssers socialment positius.

EI gangsterisme feixista és completamentigual al dels criminals americans. Tant acícom allí, manca per complet el s. d. c.envers els altres; tant els uns com els al-tres estan mancats de co-sentiment. Entrenosaltres — per ara — la divisió en gangss'assembla més al gansterisme dels infantsdels ravals que formen gangs de carreri consideren els infants dels carrers veïns— encara que aquests carrers menin a lamateixa plaça comuna — com a enemics.

z*#

Sense el mal número I, la manca de s.d. c., els mals números z i 3 no podrienexistir.

El mal número s és l'aptitud de l'ànimahumana a deslliurar-se de les traves querepresenten el pensament i opinió vers elsquals no s'estén el s. d. c. Per als feixistesnomés importa l'opinió de llurs co-gang-

sters, i àdhuc aquesta només dins dels lí-mits de llur s. d. c. per als seus cómplices.

Si el sentiment de significació dels feixistesdepengués d'allò que pensa d'ells el món no

feixista, no podrien bombardejar hospitalsni llançar bombes sobre dones i infants.

El mal número 3 és l'aptitud de l'ànima

LLEGIUA la pàg. z : «L'ensenyament teatral so-

viètic».

A la pàg. 3 : «Les complexitats d'Espanya»,i «El discurs de Stalin i la mort deZaharoff».

Ala pàg. 4: ((Una comèdia de Joan Oliver».

Remor boixci de veus, rumors... El xia-' xiueig, tan abundant d'ençà del comenfa-ment de la ,guerra., prengué la setn(ana pas

-sada un to especial que acosta curiosamentde la nostra realitat un tirat literari que vade Víctor Hugo a Ponson du Terrail, pas

-sant 15er Eugène Sue. En aquests runrorsprenia cos Rocambole, l'expeditiu facinerósvuitcentista, i Catalunya semblava en perilld'esdevenir fastigosament anacrònica i deca-

dent en el seu gran trasbals. Esperem quela claror anunciada per altes autoritats jahaurà vençut, en aparèixer aquestes ratlles,l'amoïnosa tenebra suscitada per aquestsrumors.

Parlant de rumors { no es poden deixar de

banda, és clar, els que ha fet néixer la for-midable defensa de Madrid. Hi ha hagut,com davant de tota lluita aferrissada, aque-

lles fluctuacions de l'optimisme al pessinis-

are que és natural d'esperar. Però el que éscuriós és que en molta gent la corba de lesfluctuacions no correspon a la situació ve-

ritable al front de batalla, que sempre po-den deduir, anab prou ap1oxianació, del textdels comvnaicats oficials.

FIi ha esperits histèrics que boten de l'eu-fòria a la depressió i de la depressió á l'eu-fòria amb una ' elasticitat extraordinària.Recordeu, per exem;hle, ' aquell junker ques'escapà per venir al nos ' camp. Desprésva saber-se que el qui havia fet aquell belitraspàs de serveis era un brigada espanyol.Però, de moment, alguns vtrn creure que estractava. d'un pilot alernany. De seguida hihagué qui trobà natural que un nazi estornés roig sobtadament, ï l'endemà aquestfenomen ja havia fet cria i trobàveu qui usdonava, tot engrescat, l'absurda noticia quesetanta aparells rebels •,.s'havien passat. aleáml, lleial. ,Si gosàveu atar-ne ja us mi-Ía'bt8 lnGlaYnent li ciéa

gammada entorn del nas. Però al cap devint-i-quatre hores l'histèric optimista haviacaigut al fons del sac de la melangia. Hihavia hagut un bombardeig molt seriós deMadrid, i l'home s'esvèrava que la pèrduade setanta avions hagués tingut tan pocainfluència en l'actuació de l'aviació facciosa..

Lector, ja sé que tu no t'encomanes aques-

ta mena d'optimisme absurd, que porta amba ell indefectiblement un no menys absurds

pessimisme. Si t'he explicat el cas detalla-s dament és per si et pot servir per a com

-batre la poca-solta on la trobis, sigui deproducció nacional, sigui importada escol-tant les ràdios faccioses. Pots dir a tothomque el que cal és veure tota la magnitud delperill sense defallir ; que les boles, fins les

a que volen servir d'estimulant, sempre resul-ten, a la curta o a la llarga, un mal ali-ment; i que l'optimisme ha de basar-sesobretot en la pròpia voluntat d'actuació i

c-sacrifici.

C. A. JORDANA

perada i caótica. Sembla una llei ineluctablei davant d'aquests alliçonadors exemples noés pas difícil predir amb força probabilitatsd'èxit la fi d'imperialismes naixents o de-cadents, com el romà i el britànic.

Algú s'esforça a veure en la posició deChesterton d'aleshores unes ganes desme-surades d'enñlar-se. La prova que era sin-cer i honest és que les mateixes idees, enessència, que Chesterton defensava en Igoo,

les ha defensades en 1930 portades al ter-reny de la família, del carrer i de la vila,en contra d'allò que té de dissolvent el cos-

mopolitisme .El pensament filosòfic de Chesterton es

diferencia radicalment del dels altres escrip-tors del seu grup. Posats a cercar afinitats,encara en trobaríem entre Kipling, Shaw iWells, però no entre ells i Chesterton. Ki-pling té un sentit heroic de la vida i delshomes, Shaw creu en el Super-Home, Wellsté fe en l'home imtelligent i en l'evolucióque produirà la intel• igència. Chesterton, encanvi, creu senzillament en l'home mitjà,l'home que cultiva girasols i tomàquets aljardí de casa seva i que va a la taverna de

la cantonada a beure cervesa. No espera rees

d'aquest home ; per a ell ja está bé. Negal'evolució individual i ha escrit un llibrePor

tal de demostrar-ho : L'home perdura-ble. Segons ell, el pacífic, veí del WestEnd lonclinenc, afeccionat al cricket i a lesnovelles de Wallace, hauria restat essencial-ment el mateix que el primitiu habitant deles cavernes.

Sembla doncs que Chesterton hauria d'és-ser més aviat escèptic quant a l'home. Nono ho és. Creu en les vir tuts ancestrals del'home. Es essencialment i dinàmicamentoptimista com Shaw i Wells. Però allò queels diferencia és que mentre Shaw i Wellssón optimistes en futur, éll ho és en pre-sent. La seva filosofia es molt i molt sanai amb ella és impossible l'enuig i el mortalavorriment. La poesia és pertot, ens diu, calnomés saber i voler veure-la. La prada deblat verd i gemat és detonantment iinsolentment poètica, però en el camp ple(l'herbei escarransit podem trobar-hi encisosi avantatges que no té la prada de blat.Aquesta, constituirá un mer plaer visual iencara d'una relativa graciositat per a se-gons quins individus, mentre que l'altrepot esdevenir instrument de positiu plaerftscn. Podeu 'fer-hi coses .tant agradablescom la de posar-vos-hi horitzontalment ocoses més agradables encara com fer-hi

tombarelles sense ]'inquietant ineguit d'ha-ver de veure cap pagès expeditiu com usetziba algun cop de roc. Un gat magre, na-frat i famolenc, o una bústia — per citarun dels seus mateixos exemples — conteneninnegables qualitats de tendresa i de pore-sia. Passa només que ens hem viciat. Sotapretext de refinament nosaltres mateixos,amb el nom estúpid de societat, ens hemmalmès el gust per a les coses senzilles.Per això Chesterton creu que lluny de con-tinuar pel camí de la moderna civilització,seria molt més profitosa una regressió capa l'edat mitjana, un retorn cap a la sim-plicitat.

En aquest aspecte, Chesterton ha actuatcom a redescobr, dor, com a revaloritzador.Sota la nostra miráda esbalaïda ens ha mos-trat un món brillant, mirífic i engrescador.Un món de somni. Després ens ha fet ado-nar que aquest món és justament el nostremón cle cada dia. Es com si ens hagués des-crit un arbre exòtic, gairebé fabulós, queen lloc de fulles tingués brins afuats i per

fruits uns voluminosos grops llenyosos, els

(Passa a la pàgina 7)

UN CONSERVADOR HONEST

K. Chesterton

què puguem establir un corrent d'afinitatentre ells. I tanmateix el fet és incontesta-ble ; un nom qualsevol d'ells suggereix elsaltres tres i un bon lector de Wells, posemper cas, clifícilment desconeixerà Shaw iChesterton, malgrat llurs oposadissimesidees. Malauradament, aquesta admirableunitat ha quedat dissolta. No fa encara un

any que moria Rudyard Kipling, poeta, nosols de l'imperi britànic — definició migra-da — sinó de l'home fort universal, i Gil-bert Keith Chesterton.

Chesterton nasqué en 1847. De ben jovees lliurà a les lletres demanera que als vint,r1 ,rst`crti ja natiu d" t unjpoetet9lloat pels entesos, però perïd . m`' cles-conegut. La guerra Anglo-Boer 1i propor-cionà l'avinentesa d'escriure una sèrie debrillants articles en' els quals es declaravaantiimperialista i es posava a costat delsBoers. Llavors, tot i qué Anglaterra viviaen plena exaltació imperialista, declarar-s'hien contra no era pas excessivament origi-nal. Bona colla de liberals anglesos ho ha-vien fet, tot .invocant el seu antibellicismei el seu antinacionalisme. Allò que era real-ment original, era anar a favor dels Boersjustament en nom del inacionalisme i delpatriotisme, com féu Chesterton. Sosteniaque com més s'aixamplen, a costelle d'al-tri, les bases de la nació, més es deixatael sentiment de la Pàtria. Allò que és du-rador és la nació. Allà que no ho és, és l'im-peri. Cal reforçar la nació i no diluirla. Calprojectar-se endins i no enfora.

Chesterton, en Otacar 1'imperialismè te-nia raó. Quin imperi ha durat tanT com lanació mateixa? I quin imperi, en abatre's,no ha aixecat una tal polseguera que haacabat ofegant la nació mateixa? Què es-devingué amb la Roma imperial, 11Espamyade Carles quint en els dominis de la qual«no es ponia mai el soba, i l'Alemanya delKaiser? L'imp •ri anihilat; cadascuna d'a-questes nacions conegué una època deses-

humana a mentir-se i de considerar accionsinferiors com si fossin superiors. La parau-la alemanya «umluegen» (transmentir) ex-pressa aquest procés millor que cap altra.Els feixistes han declarat que la manya,generalment considerada com contrària ala dignitat humana, és una arma dels és-sers superiors enfront dels inferiors, per laqual cosa els fou psíquicament possible, jaen els primers dies de la lluita

Menar els seus soldats contra la Repú-blica fent-los creure que anaven a lluitarper a defensar-la

fer creure a la guàrdia de la Telefónicade Barcelona que havien anat a ajudar-loen la defensa i revelar veritablement queren quan ja es trobaven barrejats entre elguàrclies

forçar a disparar, pistola en mà, als soldats que no volien lluitar contra nosaltres

hissar bandera blanca i disparar a mansalva en apropar-nos confiats

recórrer els carrers de la ciutat amb utcotxe de la Creu Roja i disparant;

emprar dones i infants proletaris comparapet:

Si recordem de la manera que els hitlerians incendiaren el Reichstag a fi d'acusar-ne els comunistes, i si considerem 1'atuació del feixistes italians i hongaresosveurem entre els feixistes de tots els palsos la mateixa actitud : enfront dels mfeixistes, envers els quals ino senten cap sd. e., la manya i l'engany són els seus miljans de lluita predilecta.

Adhuc han arribat a veure en la manyuna mena d'Heroisme Feixista, a considerar-la com una prova de la seva superi(ritat i,ntellectual.

Per tal de trobar antecedents d'aquestmanera de veure l'heroisme hem de tornaa temps d'escàs s. d, c. com en l'antiguitai l'edat mitjana. Odiseu, que portava cora títol honorífic el mot ((El Manyós» i fol'inventor del cavall de fusta que causà 1clerrota dels troians ; i Hagen, en la ligenda dels Nibelungs, que assassinà a trafloria Sigfrid, són herois de la mateixfusta que els feixistes actuals.

***

De larevolució a l'arti de l'art a la revolució

La revolució d'octubre té dinou anys; la L'aspiració a un contacte encara niés es-meva activitat artística, deu. Les meves tra- tret amb la revolució determina la meva ten-dicions familiars, la me y a educació i la mera dència vers una penetració sempre més pro-instrucció em destinaven a una carrera molt funda de les bases dialèctiques essencialsdiferent, del materialisme combatiu en els dominis deEm preparava per a ésser enginyer. Però l'art.]'afició subconscient que sentia per l'art va Els meus treballs cinematogràfics ulteriors,fer que, en el meu ofici d'enginyer, em de- al mateix temps que responen a les exigèn-cantés, no pel costat mecà nic i tecnològic ties socials immediates, constitueixen unad'aquesta ciència, sinó més aviat pel costat temptativa per simftificar els misteris pràc-

Una escena de masses .

LES ESTRENES"SALUT, ESPANYA!"

Peça d'A. Afinoguènov

Amb un èxit poques vegades conegut aMoscú, s'ha estrenat al Teatre Mali l'obraSalut, Eèpa^nva!, del jove escriptor sovièticA. Afinoguènov,

La peça, literàriament i teatralment bona,ha estat anuntada amb gran propietat. L'am-bient de l'Espanya en armes dels j5resentsnoments s'ha trobat fidelment reproduït a

l'escenari del Teatre Mali.La lluita que es desenrotlla á les - terres

hisQàniques eniQZena tota l'ob ra d'Afinoguè-nov Les escenes, dictades per la més_ vivarealitat, donen a Salut, Espanya ! una forçaimpressionant que manté una atenció cons

-lanf.Una de les figures' centrals és Dolores

Ibarruri, magníficament interpretada perl'actriu Deforge. Dolores Iba rruri, valentacom cap altra dona, inte•ligen.t, culta, /720-terna!, aquella Dolores que tots els mili-cians, que tot el poble estimen profundaa-naent, «La Pasionaria» que té sempre alsllavis la paraula justa, l'agitadora que aixecales masses i les condueix a la lluitp delirantd'entusiasme, recorre, millor, ocupa totes lesescenes de l'obra.

Les dones del poble, les canmperoles bravesdefensores de la República, ofereixen ente-siàsliques llurs fills per a la lluita i elles ma-teixes donen fins a ]l'última gota de sang ^jer a no deixar ass.ar el feixisane.

La U. R. S. S., Moscú, són la flama llu-minosa que guia els lluitadors. aEs un sol

poble el que ens ajuda — exclama una noiacomandant d'un batalló—; aquest país, però,té cent-setanta milions d'habitants.» Per aixòles rnilleies aclamen vehements el redactorde la Pravda a Espanya tan bon punt eldescobreixen ; les dones li encarreguen Entrellàgrimes que exfressi llur gratitud als ger-mans de la llanyana Rússia,

/$/V /

ThA. Afinoguénov. (Caricatura de Kukriniles.)

En l'escena final, Dolores llegeix al gru75de lluitadors que vetllen el cos de la xicotacou1andant d'un batalló, que ha estat tortu-rada i morta i5 els feixistes, un telegranta deStalin al secretari del Partit Comunista Es-Pan vol.

Causó una emoció indescriptible, per laseva forra, el moment en què un leve anar

-quiste, que repetidament s'havia indiscipli-nat, fingeix lliurar-se a l'enemic, i quan esY.roba al costat del general feixista encén ladinamita que 5ortava al cinyell al crit de :

Visca la disciplina ! a ; la caserna enemigavola enmig d'una gran explosió.

L'èxit i la brillantor de la representacióes deuen en gran part a l'actuació entusiastadels actors, que han posat les màximes fe iamor en la interpretació de l'obra. Tantl'autor era escriure Salut, Espanya!, com elsactors en posar-la en escena, han realitzatuu rentable Ireball stajanovista,

IRENE DE FALCON

Moscú, novembre .de 1936.

Un asfecte del teatre de la joventut obrera, el Tram, que tan bens resultats de tropa-gande ha donat pera l'edificació socialista urssiana

L'escola teatral soviètica té per finalitatformar un personal capaç de respondre ales exigències extremadament difícils quel'Estat socialista presenta a l'art dramàtic.

Aquesta escola, però, té encara altres fina-litats. A la U. R. S. S. tota pràctica esfonamenta sobre la teoria, sobre la ciènciamarxista-leninista. En matèria de teatre, elvell règim capitalista no havia fet cap re-cerca científica. D'altra barda, les diversesteories que ens han arribat, i que encarasón esposades pels vells especialistes, cal

L'ensenyament teatral soviètic

IJAUM E FIGUERAS

TAPIOQUES t PURÉSLes millors qualitats -Elaboració acuradíssima segonsels millors procediments del dia, Les nostres farinessón les més autèntiques i no contenen cap barreja,$ón recomanables, especialment, per als infants i persones delicades -Utilitzades en moltíssimes malalties

de l'aparell digestiu

Hort dels Velluters, 6 i 8 - BARCELONA

que s'apropava més a l'art : l'arquitectura.No obstant, va caldre que es desencade-

nés l'huracà revolucionari perquè m'allibe-rés de la inèrcia del camí escollit urna vegadaper totes i em permetés de seguir la mevainclinació natural, que per ella sola no go-sava sorgir a la llum.

I això és precisament el primer que deca la revolució.

Era necessari aquest daltabaix de tots elsprincipis, aquesta ensulsiada de totes les con-cepcions que es produí en tot un país i dosanys de treball en el èos d'enginyers sobreel front raig occidental i nòrdic, perquè eltímid trenqués les cadenes del pla que lihavia estat traçat per la sollicitud paternaldes de la seva primera infància, i, un copabandonats els seus estudis gairebé llestosi un esdevenidor assegurat, es llança ell ma-teix enl'inconegut que representaven per aell les perspectives de l'art.

Del front, no vaig a Petrograd on m'es-pera una obra inacabada, sinó a Moscú, onme n'emprenc una de nova.

I per. bé que s'agiten i es remouen ja, entota la vida, les primeres grans alenades del'art revolucionari que s'acosta, i com quehavia amat a parar a l'art en general, restoseduït per l'art en general.

AI principi, els lligams amb la revolucióeren purament exteriors. Per contra, ara,m'esforço amb avidesa, armat dels mètodescientífics, a penetrar .sempre més profunda-ment fins a les fonts vives de la creació ide l'art, on, instintivament, preveig la ma-feixa esfera de coneixements exactes que lameva curta experiència d'enginyer m'ha fetapreciar.

Pavlov, Freud, una temporada passada acan Meyerhold ; un tr eball caòtic però febrós,destinat a omplir les llacunes dels meus co-neixements artístics, massa lectures i elsmeus primers passos en qualitat de decora-dor i de director del teatre Proletcult, heusací les etapes del combat singular que eslliura contra els molins de vent del misti-cisme, erigits per la mà servil dels sicofantesal dintel! de l'art i dels seus mètodes de crea_ció, per aquells que volen, amb una intelli-gència lúcida, conquistar els secrets de laseva producció.

La batalla era menys quixotesca del queen un principi semblava. Les ales dels mo-lins de vent es trenquen, i un hom desco-breix de mica en mica la dialèctica únicaque és a la base de tot fenomen i de totprocés.

En aquel] moment, pel que fa a la mevaformació interior, ja feia temps que era ma-terialista.

I fou en aquesta etapa del meu desenrot-llament que s'operà la verificació inesperadadels resultats del meu treball analític, pertot el que passava en la realitat.

Aquest imliuls exterior és suficient perquèel materialisme dialèctic reemplaci l'estèticasobre la meva taula de treball.

1922. Any de combats. La mey a experièn-cia personal del treball creador experimentalen la branca particular de l'activitat humanaes confon amb l'experiència filosòfica de lesbases socials de tota manifestació humanai social, gràcies a l'ensenyament dels fun-dadors del marxisme.

Però la cosa no acabà aquí. I la revolució,per mitjà de les ensenyances dels seus mes-tres genials, penetra ja, d'una manera moltdiferent, el meu treball.

Els meus lligams amb la revolució es tran s.formen en lligams de sang.

Això significa, en el meu treball de crea-ció, el passatge de l'excentricitat teatral del'assenyat (transformació en representació decirc de la comèdia d'Ostrovski Per cada homede seny hi ha ximples de sobres) que era ra-cionalista fins al capdamunt, perú gairebéabstracte, per les peces teatrals d'agitació ipropaganda: Escolta, Moscú i Les caretesde gas a les epopeies revolucionàries delllenç; traga i el Cuirassat Potemkin.

que siguin estudiades amb molta circums-pecció, ja que sovint, sota l'aspecte de laciència t àdhuc de la negació verbal delsantics principis idealistes, no hi ha res mésque un pur biologisme que reclueix l'activitatde. l'actor a reflexos o bé la contrapartidamecanista del materiabisme dialèctic que had'ésser la sola base d'una teoria veritable

-meut científica.Així, el primer problema és la construcció

clels nostres programes d'ensenyament da-mtant d'una auténtica base científica marxis

-ta-leninista. Es aquesta la condició neces-sària perquè L'art del teatre serveixi vera-ment d'edificació socialista.

Altrament, en tots els estaclis hem vistla revolució d'octubre donar lliure camp atotes les nacionalitats oprimides pel tsaris-me. El progrés de • les exigències culturalspianteja, doncs, el problema dels teatresnacionals. La bona organització de les sec

-cions nacionals, en les quals estudien almn-ues de més de setze nacionalitats de lanostra República, constitueix, per tant, unatasca essencial del nostre ensenyament.

Per tal de respoocire a totes aquestes ne-cessitats, el pla d'aquesta ensenyança té encompte tres factors : a) composició del per-sonal d'ensenyament i dels alumnes ; b) tre-ball teòric i científic a l'interior de ]'escolac) pràctiques.

En quant als alumnes, l'Institut cl'Art'I'eatral ha constatat en tres anys els canvissegüents : obrers, pagesos i Ilurs infants,¡o per toc en lloc de 3 per loo (l'entradade la tardor del 1930 donà el 45 per lood'obrers procedents de la fàbrica); comu-nistes i membres de les Joventuts, 35 Per

j

00 cn lloc de 2 2 per too. Per atreure laoventut obrera i camperola fem en les prò-pies places, en els clubs obrers, l'examen ila selecció entre els més capaços i els expli-quem com s'han de preparar per a assoliramb èxit les proves d'entrada. Totes lesjoventuts obreres i pageses gaudeixen durantllurs estudis de beques de l'Estat.

Aquesta obrerització té per a nosaltresuna enorme importànc:ra : a més de reclutarespecialistes entre les masses productores ide descobrir unia font inesgotable de ta-lents, obtenim una forta influència delsalumnes damunt del personal destinat al'ensenyança. Aquest personal és conduït,pel jovenívol entusiasme dels alumnes, capa la reconstrucció i la racionalització, delsprogrames.

Fera d'aquest perfeccionament científic dels

vells especialistes, la gent jove, sortida del'escola, pot ésser cridada en qualitat d'aspi_rants a seguir els estudis de manera inde-pendent. Així, s'ha vist com un any cincestudiants i un altre sis continuaven a l'es-cola un any més en qualitat d'auxiliars.1'ots, abans d'entrar a l'escola, eren obrersmanuals, i cinc d'ells eren membres del Par-tit Comunista.

Els mètodes cl'ensenyament han experi-mentat en el transcurs de la seva existènciasensibles modificacions. La part teòrica ha

. estat reemplaçada pee una ensenyança pràc-tica, que esdevé l'eix de tots els programes.Aquests treballs comencen per tocar els pro-blemes més simples i van progressivamenta completar els estudis ; pren del 30 finsel 5o per loo de l'esmerç del temps 4elsalumnes.

Pota la part teòrica és combinada de ma-riera que ajudi l'execució de les missiops deles quals serà encarregat l'estudiant en elsseus estudis de pura pràctica.

Uin segon canvi en els mètodes és l agitivització de l'estudi de la ,teoria : en 'lloc delliçons durant les quals l'auditori rep pássi-s ament explicacions del mestre, la prepara-ció activa pels alumnes de diversos mate-rials escolars en seminaris en els q unis elprofessor no té sinó un paper de' dirçgepti de conseller.

La part pràctica comprèn les següentsformes :

Després del primer any, tots els estudiantssón enviats clos mesos a regions agrícoles.Allà, els alumnes-riirectors organitzen lá 'ini-ciativa artística de la joventut : jocs, can-çons, danses ; prenen part en el funciona-ment de les sales de lectura dels clubs, etc.Els alumnes-actors formen reduïdes «briga-des» de vuit a cleu membres, amb un pro-grama; ja preparat, de petites peces que per-metin una interpretació i una execució fà-cíls • Després del segon any, els estudiants

-directors són enviats als teatres professio-nals com a directors adjunts ; els estgl iants-actors continuen a les brigades, perÒ 'ambmaterials dramàtics ja més complicats .

En fi, els directors del tercer any són en-carregats de missions independents als clubs(teatre de self-actiu itat de masses) i als tea-tres (art professional) ; els actors formen epconjunt tallers en els quals es donen repre-sentacions, ja preparades a l'escola, damuntels escenaris dels clubs i dels sindicats.

Aquesta organització pràctica ha domat ex-cellents resultats : progrés dels estudiants,notables a la seva tornada; coneixença mésprofunda cíe l'espectador, dels quals s'ha es-coltat la veu en cada espectacle.

k * h

D'aquest lligam viu amb la massa obrerai camperola deriva la raó d'ésser de la nos-tra escola i l'èxit cíe la realització de la sevatasca principal : lluitar al costat dels treba-lladors per la revolució mundial i pe] con u-nisme.

A. GORILA

tics i experimentals de la creació i les possi-bilitats d'expressió cinematogràfica, per talde conquerir el màxim de mitjans d'accióartística revolucionària i per efectuar el rear_mament pedagògic de la plèiade cíe joves bol-xevics que formen el relleu dels mestresdel cinema dels primers anys de la revo-lució.

EI centre de gravetat dels meus darrerstreballs (Octubre, La línia general) recau so-bre el treball experimental i d'exploració.

La meva activitat personal es barreja es-tretament amb la meva activitat pedagógicai científica pràctica regular a l'Institut d'Es-tat del Cinema. Escric obres teòriques quetracten dels principis fonamentals de l'artcinematogràfic. Les meves concepcions s'hanformat d'una manera definitiva. La revolu-rió és acceptada.

La meva activitat és consagrada absoluta-1 ment als seus interessos.

Resta a saber fins a quin punt la mevaconscièncïa i la meva voluntat hi participen.

Es ací que entra en joc el meu viatge a1'estranger.

L'estranger és la prova suprema que espresenta al ciutadà soviètic, la creixença delqual s'ha verificat automàticament i indis

-solublement amb la creixença d'octubre. Laprova de la lliure elecció.

L'estranger és la prova suprema dels tre-balladors, que determina si són capaços emgeneral de crear fora de la revolució i si ¡.den existir fora d'ella.

De cara a les muntanyes d'or de Holly-wood, aquesta prova es presentà davant nos-tre, i la vàrem sostenir, no amb la pose jheroica de l'orgullós renunciament dels bénsi dels encants terrestres, sinó pel nostre refúsorgànic i modest de crear en unes condicionssocials diferents i en interès d'una altraclasse.

1, en aquesta incafacitat de crear a l'altrecostat de la línia de demarcació de les clas-ses, es manifesta tota la força de la revelo-cié proletària, que escombra com un huracàfats els que es resisteixen al seu assalt, ique, cona un huracà encara niés poderós,arrossega els qui Ihnn escollit, una vegadaper sempre, d'anar al costat seu.

Es així com actua, és així com pensa icom sent cadascun del membres de la plèiadecl'artistes soviètica.

_Molts de nosaltres hem anat a tarar, Perl'art, a la revolució.

I tots ens consagrem a l'art per la revo-lució !

S. M. EISENSTEIN

Sota les noves directrius del Control Obrer(LI• G. T.), la Banca es prepara a compliramb la seva missió d'estímul a les forces

econòmiques del país

A Barcelona i a la resta de Catalunya, la

BANCA ARNLISus ofereix els seus serveis per a totes les vostres

operacions bancàries

DOCUMENTS

`Les complexitats d'Espanya"Per tal que els nostres lectors

puguin tenir idea de la preocupa-ció que representen les lluites es-panyoles en les esferes intel.lectualsd'Europa i Amèrica, transcrivintun article publicat el dia t j denovembre en el gran diari londi-nenc The Times, L'òrgan més no-toritzat del govern britànic, el qualha traduït expressament per alnostre periòdic el company Ma-nuel Serra i Moret.

No cal dir que el fet d'inseriraquest document no significa quecompartim algunes de les ideesque hi són exposades, sinó el nos-tre desig de donar á conèixer lamanera corn ens veu un diari tan,rofundament conservador com elTimes.

En qualsevulla país que no fos Espanya,l'atac a fons de la capital de l'Estat mar-caria la fase crucial i decisiva de la guerra.Aque§ta aprensió inspira gairebé tots els

ha fet observar més d'un cop el nostreScrutator, el moteig de feixista i comunistaque els dos bàndols s'apliquen recíproca-ment, està lluny d'expressar les oposadesconcepcions que de la vida tenen uns i al-tres. Aquells mots impliquen centralitzacióde poder, ço que és totalment estrany a larealitat espanyola, aquest «complex de vio-lentes dissemblancesn a les quals el Profes-sor Allison Peers concedeix tanta importàn-cia en el seu llibre The Spanish Tragedy.

Ni el xoc d'ideologies adverses, ni la col-lisió d'interessos, representen avui cap dre-cera vers la pau del futur. Un terç almenysde la població espanyola contempla ambangoixa la possibilitat del triomf i la do-minació dels cabdills de la dreta o de l'es-querra. Però aquesta massa neutra no ésde cap manera ben repartida ni patservird'amortiguador de les topades fortes, compassa entre nosaltres amb aquest coixí deburgesia liberal que atempera les tensionsfebroses que s'esdevenen en el nostre país.

Si ho examinem de prop descobrirem as-sociacions específiques amb certes regions

UN REGIM FEDERAL

Una sola cosa sembla ben certa i és que

cls catalans sobre els quals pesa la respon-sabilitat de la conservació de la Repúblicaproclamada en 1931, en el cas de la vic-tòria del Govern legal, exigiran la substi-tució de l'actual Estat per un de règim fe-deral en tota l'extensió. Es justament da-munt la base d'aquests principis federalis-tes que els nacionalistes catalans i els anar

-co-sindicalistes, abans enemics declarats,han arribat a unir-se i a treballar conjunta-ment.

L'esdevenidor de Madrid sembla, doncs,que resti circumscrit a ésser una capitalper als serveis federals, per l'estil de Was-hington o de Camberra. No són pocs elsespanyols notables que per naturalesa ieducació s'oposaven a una disgregació depoder, avui reconeixen aquesta cosa evi-dent que és la diversitat regional i pro-pugnen per uns Estats Units d'Ibèria coma solució única a aquesta crisi, amb re-gions lliures que puguin establir distintesformes de Govern i de règim social i talvegada també una elaboració tècnica del can-vi de poblacions tal com la que ha donatexcellents resultats entre turcs i grecs iha acabat aquella sèrie de lluites medievals.La idea així mal exposada, sembla potsermassa acadèmica i àdhuc massa simplista.Però, per aquell que ha participat en algu-

na mesura en el ressorgiment de la vidanacional espanyola, particularment des delcomençament d'aquesta centúria, la tendèn-

cia vers el federalisme és cosa reconegudai completament indiscutible.

— Ja coneixes la bona nova? Diucn queaquesta guerra és una guerra per acabar

amb totes les guerres.(«Judgen, Nova-York)

LLEGIU

"La CorrespondenciaInternacional"

ít

3-XI!-36 M1 Rt11.X 3JR

MIRANT A FORA

reportatges i informa-cions de la premsa es-

- trangera.des que les for-ces insurgents iniciarenl'avanç mdeturable de l >„ r>

Badajoz, passant perTalavera i Toledo i pre- t'" á ^ r f^"sentant-se d'una em-

rbranzida a les portes de p`Madrid. Però és queaquell Madrid que a 18^mr':poca de la monarquia =1 " t I„ §era el recer de la vidacortisana, el centre de1a política i l'empori de •° '^S

l'alta societat i l'elegàn-cia, durant els darrerscinc anys ha anat es-váint-se gradualment iva perdent el to com la tgrande dame entrada enanys que ha de reconèi- La ciutat de València ha dedicat una plaça a la Generalitat dexer amb amabilitat 1'è- Catalunya. La germanor entre els pobles íbèri,cs és .avui unxit creixent de les seves fet indubtable i prometedor.rivals més jovenetes.

La pretensió de la Barcelona moguda i 1 ben definides. Per exemple, a Castella la

cridanera, amb els seus I.200,000 habitants, Nova i Aragó hi ha una barreja de vell i

d'ésser la primera ciutat d'Espanya, avui ha nou, d'interessos urbans i rurals que pro-

d'admetre's sense retop. Catalunya deixa to-les regions a l'ombra amb la sevates altres

dueix un cert equilibri, A Galicia, on elclima i el sol s'assemblen molt als nos-

meravellosa combinació de centres fabrils i tres, el poble manifesta inapetència pels

industrials i un sistema de petita propietat extremismes, ço que és tan excepcional com

pròspera i productiva. València i la sevacontinuen essent el centre del co-província

confortador. En altres regions, com Caste-lla la Vella, Burgos i Salamanca, especial-

merç de fruites cada dia més florent. Les 1 ment, , el gust de la modernitat i el desig

collites d'arròs i de taronja són aquest any d'un règim democràtic no existeixen vir-

molt abundoses, i el conreu de les hortes tualment. Aquests pobles viuen, sense exa-

i els fruiterars no ha estat afectat pels gerar, un segle enrera del moviment comer-

estralls de la guerra. IEs talment quelcom dial i fabril que caracteritza les zones cle

de sorprenent i que dóna idea de la puixança Catalunya i de Llevant. •d'aquestes regions controlades pel Governlegal, veure com e1 comerç d'exportació se-

MADRID t BARCELONAgueix el ritme normal i ofereix avui la pers-

1' in rossos superiors a 6no mi-L'antiga lluita entre Madrid i Barcelona

ha gairebé clesaparegut del tot. Hem visl'altre dia que, en decidir-se el President dla República a deixar la capital, se li h•donat estatge digne al Palau del Parlamende Catalunya. La seva popularitat pot ju-dicar-se per la recepció que va fer-li Bar-celona pel setembre del 1932 quan va anar-hi a portar l'Estatut aprovat per les CortConstituents, i la seva valentia per les pa-raules que va pronunciar des del balcó dla Generalitat quan va dir a les massesAhora sois de la República. Es com si MrBaidwin anés a Dublín i donés des d'uibalcó tres hurres a Anglaterra.

El separatisme català és ja una cosa sense sentit. El sector catalanista de Nosaltresols és actualment una minoria insignificant. El partit predominant és 1'EsquerrRepublicana creada pel Coronel Macià iFront Popular el qual és federalista i nseparatista, com ho demostra la proclamació de] 6 d'octubre del 1934 de l'Estat ctalà dintre de la República Federal. L'atual (Estatut d'autonomia no va, naturament, tan lluny. En realitat, dintre la v

sgent constitució l'estructura de ]'Estat corerva l'unitarisme, i l'article 13 de la m.teixa prohibeix taxativament la federacide les regions autònomes.

Ma>illevo a «Les Nouveltes Nourrituresnd'André Gide uns mots colpidors 'que eniplan de traduir: «Hi ha damunt la terratantes immensitats de misèria, de desgràcia,de nosa i d'horror que l'home feliç no potiinaginar-l+o sense avergonyir-se de la sevafelicitat.. I no obstant, res no pot fer per ala felicitat alieno aquell que no sap ésserfeliç ell mateix. Sento en mi la imperiosa

'^recessitat d'ésser feliç. "Però tota felicitatem sembla odiosa en tant que obtinguda aexpenses d'un altre i a base d'apropiar-seel que li pertany. Un pas naés i abordem latràgica giiesiió social. Tot allò que el meuraonament argumenti no m'aturarà en elpendent del comunisme. I allò que em sem-bla un error, és exigir a aquell que pos-

' seeix la distribució dels seus béns ; peròquina quimera la d'esperar d'aquell queposseeix, una renúncia voluntària a unsbéns als quals la seva ànima està lligada.Quant a n2i, sento aversió de tota posses-ió exclusiva; és de generositat que es no-

dreix el meu goig, i la mort no trobaràgran cosa entre les nieves mans. Del quemés em privarà la mort és dels béns dis-

1'ersos, naturals, que escapen a l'apropiaciói que són a l'abast de tothom ; jo m'hegaudit sobretot d'agriests. Per la resta,m'estimo més a+n àpat d'hostal que la taulamés ben servida, el jardí públic al parc mésbell reclòs entre parefs, el llibre qúe no temode dur-rne'n sota el braç a la més rara edicióde luxe, i, si em calgués ésser sol a podercontenlpInv una obra d'art, coas més bellajos naés la joia fora entelada per la nievatristesa.

Trobo la meva felicitat a augmentar lafelicitat dels altres. Necessito de la felicitatdels altres per tal d'ésser f eliç.n

Finten que aquests mots cristianíssims de'Gide iillerpreten fidelment el precepte evan-gèlic : «Estima el próisme com a tu ma-teix» . Estimar no amb un amor de recançai d'ascetisme, sinó de joia i de claror.

En agnests dies, en què" els fets exteriorstrasbalsen taca poderosament la nostra aten-cid, la lectura d'unes pàgines com la queesmento serveixen pee a fer-nos assitir almiracle que es realitza en el nostre interior.Més tard en.s adonarem que durant aquestsdies el temps ha passat per a nosaltres ambla fugacitat d'ilil bòlid, en tant que, sobta

-dament, haurem trobat respostes concretesca infinitat de preguntes que, quan ens les

formulàvem abans, quedaven penjades sobre

el buit tant de la nostra indiferència comde la nostra incomprensió. Estic convençutque el present, amb timTetu biològic, devoramaterialment el nostve passat. Moltes cosesque posàvem a l'altar de les nostres ape-tències s'han marcit a mig camí del desig.Una gran quantitat de l'energia que el nos-tre egoisme captava al seu servei l'hem des-plafat per a la causa d'ambicions més altes,r tot individu és a. dir, cada ésser enquadraten organitzacions socials, ens ha aparegutfinalment i sinaplenlent com a home.

t Les commocions externes han sotragat ele sistema que cada u de nosaltres s'havia bas-a tit per a vegetar moral i materialment. 1t darrera l'horror de la guerra — recordem el

concepte gid'eà — hi haurem vist aquella mi-sèria i aquella desgràcia que cuidaria fer-nos avergonyir de les hores de felicitat quela nostra inconsciència hagi viscut fins a

s l'hora viva.

e Que ningú no imagini que una revolució— la que sigui — es fa per als altres. A des-lSit que un vulgui inhibir-se'n o que con-

fessi en veu alta que ell es queda a casa ique quan tot s'hagi resolt tornarà al carrer,la revolució també es fa per a elh Es pot

s adoptar una posició adversa però no mati

passiva. No pas per raons de sensibilitat,d'intetltigèn.cia, d'apocament, de nrisantro-

el pia, un home pot tancar els ulls i f ènyero de no veure el que passa al seu costat;a aquest gest pueril només ha de permetre's

a. l'infant que i;reagina que perquè tanca elsa ulls els altres no el veuen. Ha arribat l'ho-c- ea que cada u de nosaltres vagi a la recerca1 de la seva pròpia felicitat collaborant sin->_ cerament a la felicitat dels altres: una fe-n liaitat que no conegui la mort però que non s'aturi ¢làcidnment davant la vida.. — B.

La gran illusió

ESDEVENIMENTS

Stalin i la mortde Zaharoff

hagin coincidit el• gran discurs pronunciatner Stalin davant el VIII è Congrés extraor-

Es significatiu o senzillament curiós que a tots els treballadors del planeta, ha es-tat l'obra del gloriós Partit Comunista dela U. R. S. S., car és ell qui l'ha fet possi-

dinari dels Soviets, i la mort de Basil Za- ble.Stalin parla quan ha cle dir coses com

haroff, el gran traficant d'armes i de blin-les que ha dit ara, quan ha de dir a ladatges. Aquesta coincidència casual

és com Humanitat que ha donat un pas endavant.

un simbol de la societat que reïx i del rè-Zaharoff era, igualment, home que par-gim caduc condemnat a enfonsar-se.

lava poc. Odiava i temia la publicitat. No

Stalin representa un món nou, un mónpodia resistir la presència dels periodistes

dins el qual cada ciutadà te assegurats efec-als quals no va atorgar mai ni un sol in-

tivament el dret al treball, al pa i a la lli-terviu. El que hom sabia de la seva vida

bertat. Un món feliç, sense explotació iera degut a indiscrecions periodístiques, sem-sense guerres.pre arriscades, o a confessions clandestines

Zaharoff, contràriament, era l'espècimendels seus collaboradors o dels seus serviclors.de la societat capitalista, amb enormes acu-

Callava per a amagar els seus espantososrnn>lacions de riquesa obtingudes a costa de

la misèria de les masses, al preu de la pau secrets.Nascut en un ambient força modest, do-i ele les vides dels altres.

tat d'una ambició il.limitada, Basil Zaharoff

El discurs de Stalin és l'expressió de lano fou més que un aventurer al llarg cle larealització més bella que els homes hanseva etistèncla. Des del dia que va fugir

assolit mai. La mort de Zaharóff és unde casa amb unes quantes lliures esterlinessimbol del món que li va permetre esdeve- que no li pertanyien i que el varen portarnir un dels homes més rics i més puixants a una

presó de Londres, fins ara que hadel planeta.,u: t. c^,o„r ,., ,,,a^„aL u'- , .,.., u .' ,.

home gairebé anònim no ha fet més queamuntegar or i esbandir mort. Ell .ha orga-nitzat bandes d'espies per a sorprendre totamena de secrets militars d'Estat; ha comèsestafes, com la que va fer abans de la Granguerra al Govern de Viena venent-li me-tralladores de maneta per metralladores au-tomàtiques; i finalment, quan ja disposavad'una fortuna que li ho permetia tot, haarribat a promoure guerres valent -se d'unveritable exèrcit d'agents provocadors, d'a-

gitadors «polítics» i d'espies. Moltes «revo-lucions» americanes han estat preparadlesper ell, i la premsa popular mundial va de-nunciar, fa quatre mesos, que ell havia in-tervingut també en la preparació de l'aixe-cament militar-feixista d'Espanya.

Aquesta afirmació podrà no ésser certa,però ano és inversemblant. Zaharoff tenia aEspanya enormes interessos, i sempre s'ha-

! via «cuidatn de les coses del nostre país.T .. „ .I,, 0 1, ^. orfaf rh rrant mnit'

Stalin, el genial organitzador de la pau ' ''” " -anys la seva amant, era una aristòcrata es-entre els homes. panyola, cosina germana d'Alfons XIII.

Stalin és home que no parla sovint. Par- D'altra part, Zaharoff era uin dels princi-la quan ha de parlar i diu allò que cal dir. pals accionistes de la Societat (Espanyola deCompenetrat íntimament amb les gransmasses soviètiques, de les quals és manda- a ,tari, ensems que dirigent, calla i construeix.De tard en tard — quan la tasca ardent de

l'edificació socialista ho exigeix, quan unacle les grans etapes transformadores ha es-tat acomplerta — compareix i diu : «Aixòem vàreu encarregar que fes, i això he fet.Vosaltres heu de dir si he treballat bé o f+enalamenb>.

Freqüentment, el feixisme franc o camu-flat, acusa Stalin de dretista, basant-se enun aparent extremisme que ja Lenin haviadenunciat i bescantat amb el seu esperit tcrític d'una mordacitat esfereïdora. Forenels agtnts contrarevolucionaris que varen jrassenyalar la NEP com una claudicació. ' ssHan estat aquests mateixos agents. que hanacusat Stalin de «desfigurar» la Revolució.La maniobra era clara : la reacció mundialhauria volgut veure la U. R. S. S. entes-tacla a seguir una política extremista quehauria significat el seu enfonsament i noha perdonat ni perdonarà mai Lenin i Sir l3asil haharoff, un dels grans enemicsStalin cl'haver estat uns realistes genials de la Humanitat.capaços de salvar les conquistes d'Octubre

i de transformar-les en una realitat inven- Construcció Naval, entitat filial de la Vickerscible i en una esperança del proletariat Armstrong, i això li donava el coñtrol d'al-mundial, guns diaris importants de Madrid gràcies al

El discurs de Stalin és — en la seva pri- lligam que entre aquests diaris i la societatjuera part — una història dels resultats hi havia per la persona de l'ex-marquésque ha donat aquesta política intel.ligent, d'Urquijo,feta de gosadia i de prudència. «Què te- Quan Zaharoff va venir a Espanya perníem l'any I 92 4n — es planteja Stalin. primera vegada era molt jove. En aquella1 reconeix que la indústria oferia un qua- época no havia passat encara de la cate-dre poc falaguer, l'agricultura i la circula- gana de viatjant d'armaments ; però ja enció de mercaderies un panorama menys sa- va fer una de les seves: episodi que no ha

tisfactori encara. «Quina és la situació en registrat cap dels seus biógrafs. Relacionat1936)) — es demana després, «Ara — diu per qüestions del negoci amb una agència— tenim la total liquidació del capitalisme important de Patents i Marques de Madrid,en totes les esferes de l'economia populara. va obtenir permís per a visitar les drassanes

Aquesta frase — completament ajustada del Ferrol i sense preocupar-lisi compro-

a la veritat dels fets — contesta por ella metia o no els senyors que l'havien reco-

sola totes les crítiques i anulla en l'ordre manat a les autoritats, s'hi va quedar ama-dels principis totes les provocacions de 1'ex- gat i el sorprengueren a mitja nit dreça^nt

tremisme contrarevoluclonari, els plans de les drassanes.Haver assolit, en un període relativament Aquest era el personatge que ara acaba

breu, la total liquidació del capitalisme en de morir. Un aventurer afortunat que tot-

totes les esferes de l'economia nacional és hom respectava al món dels negocis i dede lala prova més palesa del gran triomf stalinià les finances. En realitat, un enemic

i de l'encert amb qué Stalin ha sabut con-tinuar la línia de Lenin.

Humanitat.Per això és curiós que hagin coincidit en

El projecte de Constitució que ara exa- el temps la seva mort i el discurs de Stalin,

mina el VIID Congrés extraordinari dels " la mort del més monstruós fautor de guer-

Soviets, no és — com les Constitucions bur- res i el parlament seré i joiós del principal

goses — un programa de dubtosa realitza-ció pràctica : és una codificació de fets acom_

artifex de la pau,La distancia astronòmica que separa Za-

plerts. Es el programa viscut que la U. R. haroff de Stalin, és la mateixa que separa

S. ,S. presenta al proletariat mundial. I un règim d'opressió i de mort, d'un règim

aquest gran balanç històric, aquesta bella de llibertat i de germanor entre tots els

realitat, que és una daurada esperança per humans. — ARTUR PERUCHO.

Societat Espanyola de Carburs Metàl' TicsCorreus: Apartat t90 BARCELONA Telèfon 7ioi3Teleg : "Carbura" Mallorca, 232

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor

-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °lo DE PURESA, Fàhriques

a Barcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT,Fàbriques a Barcelona, Madrid, Palència i Còrdova :: FERROMANGANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECATde fils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIOINDUSTRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS,BUFADORS, MANOMETRES, nnaterials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS ESTUDIS CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

pectiva c uns gtions de pessetes perales caixes del Tresor.

LA GLÒRIA DE MADRID, PERDUDA

La gràcia i distinció han estat les quali-tats sobressortints de la vida de Madrid, cosaque ningú no regateja. Hi havia així mateixuna certa grandesa que era una reminiscèn-cia del passat, per bé que els hàbits i cos

-tums del seu poble són en essència els d'unavida provinciana elevada a primer rang. Ambtot, l'arquitectura de reboster i els gratacelsultramoderns no poden substraure a la cons_ciència de la gent de Madrid que la glòriade la ciutat s'esfuma. I la consideració del'assistència moral i material que avui arribade Catalunya i de Bascònia basta a justi-ficar l'afirmació que fan els homes del Go-vern legal, que si Madrid arribés a cauresota una força superior, aquestes regionspoden, elles soles, continuar la guerra.

Una visita recent a aquesta part de lapenínsula que és avui encara territori nodisputat del Govern legal, m'ha convençutuna vegada més de 1'a relativa poca impor-tància de Madrid i de tota aquella àrida zonacentral on Felip II va tenir el caprici d'eri-gir la capital de la monarquia. Recordo moltbé que un amic, advocat de Barcelona, m'ex-plicava la primavera passada que tota lapertorbació de la vida d'Espanya tenia elseu origen en l'elecció i la persistència ensostenir una capital que no tenia altra raisoird'@tre que la d'assenyalar el centre geogràficdel territori. oAquesta ciutat—deia ell—éscom un corb que xucla la vida de la nació,wI símbol massa eloqüent de la decadènciade Castella, la qual els historiadors confo-nen amb la totalitat del país.

En efecte, ningú que es posi en contacteamb els catalans, de la ciutat o del camp,no podrà considerar-los decadents. El con-cepte estaria igualment fora de lloc respecteels altres pobles del litoral mediterrani oels bascòs, tots els quals fan la impressióde sentir-se supervitalitzats. Justament sónaquestes les regions que les forces de Fran-co no han conquerit encara : les planesriques i fèrtils de València Múrcia, leszones intensament industrialitzades de Ca-talunya i Bascónia que comprenen un no-ranta per cent de la indústria pesada delpaís, i tots els ports i el tràfec de les costesmediterrànies. Això ens fa veure, de pas-sada, la puerilitat de voler enquadrar lacontesa espanyola dintre els termes sim-ples d'una lluita de classes.

COMPLEX Dit DISSEMBLANCES

L'Espanya en lluita és un fenomen moltmés complex del que molts pensen. Com

Aquest número de MIRADORha esfaE passaE per la prèvía

censura

EspitlleraSobre la felicitat EI discurs de

s4 MIRADDR .

LES LLETRES3<XII.36

Aersonafge5:

Oscar, el maritJoana, la mullerEnric, l'amantPaula, Ja cambreraQuirn, el xofer

Hall d'una residència d'estiu. Escala ambtul gran replà en forma de balconada. Al fonsi a través de grans finestrals es veu el jardíel qual comunica amb el hall.

Oscar i Paula(Paula arregla la can1bra. Oscar va en roba

de casa.)

Oscar. — Pauleta, no siguis ximpleta ; posal'orella dreta.,.

Paula. — Però, senyor...Oscar, — Senyor? I ca, dona! Ja fa temps

que se n'ha perdut la mena... Ara el mónés dels vius, m'entens? Dels que obren l'ulli paren la mà... Pauleta... ! (Suplicant, acos-tant-s'hi.)

Paula. — Oh, per Déu, miri que...Oscar (intenta abraçar-la). — Vina, rosa

de tot l'any...Paula (alçant molt la veu) , — Deixi'm ! !

Cridaré...Oscar. — Ep!' Frenem.., No avalotem el

galliner... Tac-te, Tàc-tica. (A Paula.) Quepotser et penses que t'esgarraparé? Que noveus que vaig amb el lliri a la mà?

Paula, — Jo sé què vostè no me les ha dedir aquestes coses...

Oscar. — Però, filla meva, si estem enplena temporada. L'estiu... sempre serà l'es_tiu. 1, què vols? 'Em tens a mi al teu costatper endolcir-te les ametlles... I encara més,dona, encara més! Pauleta, que no m'entensamb mitges paraules?

Paula. — Ja sap que estic promesa amb elQuin.

Oscar. — Ah, bé! Això són coses de lanieva dona. IEn Quim és un galan minyó.Pourquoi pas? Però ell és xofer i no té mansper a les noies caies...

Paula. — I ara?Oscar. — Sempre treuràs més partit dels

que van darrera... Parlo dels cotxes. Ente-sos?

Paula. — Jo estimo en Quim. Vostè noméspot enganyar-me...

Oscar. = Jo engañvat-te? Però si'sóc unabellíssima persona ! Tothom t'ho dirá. Sócun.., gairebé sóc un paladí de la bona causa.No 'sé pas com em mires. I quan convé parola galta i tot. Es aquesta la cosa. I comque m'adono que tu ets una anyella..., comho direm ?... desorientada... Però això és unaaltra història.

Paula (que vol treure la pots d'una tauletaen Oscar està assegut), — Em permet queeixugui la taula?

Oscar. — Encara que em demanessis més.(Deixa. la taula.) Només et diré..., pren-nenota, pren-ne bona nota,.. Només et diré quesi les coses anessin de mal borràs, em veuriaamb cor de tancar-me a una mena.., de con-vent, a pa i aigua... Per la meya banda noId planvo res, oi? Per, i tu, tu què fas? Tanfresca eh? No, noia, no... No llaures dret,bona mossa...

Paula. — No l'entenc d'una paraula, afe ! 1 si la senyora el sentís...

Oscar, — La senyora (rúfol), la senyors...D'això.,, no hi té, ciri en aquesta.... oerimb-nia... (Rialla.) Que la vols fer servir d'es-panta ¡'ácaru,s? (Pausa.) Mira, Pauleta, tut jo, jo i tu, farem un tracte honrat, quees diu: tu.. , poses bandera blanca... jo vinci dic... i tots dos inaugurem el curs..

Paula. — Quines coses més estranyes.Oscar (insinuant). — I jo no et pensis que

t'abandonés, i ara ! Tot quedaria a casa, totquedaria a casa...

Paula. — A casa seva, meva no...Oscar. — Badoca! Vufl dir que tot aniria

llis... I aquí les parets són gruixudes i elsforrellats van per la part de dintre..,

Paula. — Com si em parlés en grec!Oscar. — Escolta. avui m'arriba fins a

Barcelona... Ja t'ha deu haver dit en Quim...Tornaré demà passat.., Doncs... demana...pidola... tira a! dret, (Prova de subjectar-la.)No et faria goig un joc interior d'aquells?

Paula. — Però, senyor. Deixi'm treballar,Jo estimo en Quim i ningú més...

Oscar. — El meu angelet! Estàs enamo-rada? Enamora't de la vida, dona, dels pe-tons i de... les revolcarles , Les revoleades debona llei, s'entén ! Si ho volguessis tastar...només una vegada...

Paula. — Jo no vull fer pecats.Oscar. — Pecats, de cap manera... (fugan!

el paper,) Ah! Ara hi caic! M'hi jugaria undit. Ja ho sé, Pauleta..,

Paula, — Qiuè?Oscar. — Quina llàstima? Tu tens algun

mal estrany al cos, alguna taca lletja...Paula. — Jo? No, senyor... Li ho juro...

Estic ben neta i ben sana... No digui això...Oscar. — .Què has de dir tu! Totes les

noies que fan aquest paper de sagristanes,que no es deixen tocar t que es cobreixen eiabraços i tot.. , No em faràs creure una altracosa

Paula. — Li juro que no, senyor ! (Plori-gueja.) Pobre de mi! Estic ben bona, jo.Sóc tota blanca...

Oscar (seduït). — Tota blanca! Pauleta.,.

J(S'hi acosta.) No fugis... Ets tan dolça...o et necessito... No em deixis... Mira'm.

(L'abraça.) Quina pell més tèbia,.. Si m'es-timessis mta mica... Tingues pietat d'aquestpobre cavaller.,.

Paula (sortint del curt moment d'incons.cient abandó). — No, no.., deixeu-me! Noem toqueu ! ! Si no fos... Me n'aniré d'a-questa casa... (Joana, que ha sentit els crits,rpareix amb un brodat a niig fer a lesmans.)

Joana. — Oscar! (Paula desapareix.)Oscar. — Bon dia, madama..,

Joana.. — Sé que el teu mal no té i-emei.Estàs tan embrutit que ja no t'adones queet condueixes com una bèstia.

Osca. — Anem a pams, compama!Joana. — E1 pitjor és que el teu contacte

també m'ha llevat gairebé el sentit de ladignitat. Al meu Iloc i en aquest país onles lleis són fetes a la mida dels homes,una dona pura et mataria o almenys t'aban-denaria. Jo sóc covarda, egoista, estimomassa la meva comoditat, temo l'opinió, lesbefes de la gent. He estat feble des delcomençament, he anat cedint de mica enmica... i ara.. , ara el Ilot ja cm té pre-sonera...

Oscar (carregant la pifia), — ]Muller meva,estimada i grandiloqüent senyora meva!...D'abord, permet que et saludi amb certagalania per a donar-te a entendre (fa unalevíssima reverència.) que dels teus llavis nopot venir-ne ofensa, com diu el poeta. Quanta les teves apassionades—perquè han estatapassionades—manifestacions...

Joana. — Oh, Déu! Om hem arribat...O!) hem arribat...

Oscar. No m'interrompis, que ja sapsque no sóc prou orador per lligar fils tren-cats... Deia... Què deia? Veus ?... Ah! Deiaque les teves manifestacions no m'han pla

-gut ni pel fons ni per la forma. Han estatinexactes. I dic inexactes perquè si les qua-li fiqués de falses etpodria alarmar i ofen-dre... amb certa raó. Altrament, jo—jo!-sóc una persona tan honorable com el bisbe—si tant em fas dir--, tu ets una dama detot primer ordre:.. i així successivament.

Joana. — IEs inútil ! (Es posa a treballarnerviosnment en la cadira niés llunyana.d'oscar.)

Oscar. — Què vol dir inútil? Aquí nohi ha fang, aquí no hi ha brutícia. Totmarxa. Les lleis naturals es van acomplinttant bien que mal i cadascú fa el que bona-ment pot per a no entrebancar-les massa.Hi ha una nota que resa : a l'estiu totacuca viu, i tracta després de les diversesmaneres com la cuca pot esbargir-se... I en-tenem-nos d'una vegada per a sempire, es-tablim coma principi immutable ï universalaquell—escolta bé! —aquell que proclama laprohibició absoluta de fer la traveta al prò-xim... (Fregant-se les mans amb unció, je-suític.) I procurem... procurem, sobretot, noperdre mai aquella mansuetud... aquella dol

-cesa... enguantada—així m'ho fas dir—queno deixa treure el bec a les espines...

Joana. — Voldria saber si n'hi ha pergaire.

Oscar. No. S'està rematant, s'està re-matant, amiga meva... Si fem tot el quereconmano, la vida se'ns obrirà, se'ns lliu-rarà com una flor perfumada... Va bé?1 fins i tot les muntanyes.:. les muntanyess'ajupiran al nostre pas:.. Bé, potser esa_pero, perú ja comprens on vaig, oi?

Joana. — Quin malson !Oscar. — 'Ep ! No fem escarafalls ! No

tolero les persones superiors... no admetosuper-homes i menys encara super-dones.(Rialieta.) .Grat sia a Déu, en 'la nostraterra beneida no tenim plantejat el pro_blema de la sang, del llinatge... Els nostrespares anaven tots a peu, si fa no fa, i notenien cap idea clara sobre... la sintaxi, perexemple. (Rialleta..) Classe mitjana, classemitjana... Que vol dir : salut, mesura, lli-bertat i.., to-le-ruin-cia. Ja ho saps, tu ; sid'aquestes coses me'n pots ensenyar, do-na!... He dit :.tolerància. Per ventura, aramateix, no t'estic sacrificant part de la mevaautoritat? A un amo, a un amo legítim comjo (molt emfàtic) qui podrà demanar.1i comp-tes per la conducta que observi dins el clossagrat del seu petit reialme? I ja ho veus!Si és irrisori ! Fa mitja hora—potser no tant—que provo de justificar-me als ulls de (as-senyaln. Joana amb gest despectiu ; ella esredreça, menaçadora), de la meva...

Joana. — De la teva què? (Desafiadova.)Oscar. — Deixa-m'ho dir, que ho puc

demostrar amb raons històriques, religioses,fisiològiques.., .Deixa-m'ho dir, dona, queés una veritat com un temple... Què tens?D'on has tret aquesta cara de tres déus ?...Què deia, jo, ara?,.. Llàstima! Era bo...Creu-me que era bo... (Joana, davant detanta poca-solta, deixa la seva actitud derepte i torna a caure en el seu estat demenyspreu desesperat.) Qué deia ara, dar-rerament... eh?,.. Contesta !

Joana, — I a mi què em contes?Oscar, — Fes memòria, mal llamp! Va-

lia la pena... Digues...Joana (seca, tot treballant). — No ho re-

cordo.Oscar (indignat). — Mira.., mira, noia...

no cm vinguts amb aquest posat de monjafadigada, perquè em faràs perdre l'equili-bri i... Maleïda la...

Joana (una mica més hrnnana). — Però,borne de Déu, no cridis, no escandalitzis,si et plau...

Oscar (després d'una pausa curta), — No,si a mi tampoc m'agraden els crits,.. Però,ja ho saps, en qüestions d'educació sóc iseré sempre molt rigorós...

Joana. (quasi amable). — Sí, home, sí...(Pausa. Joana deixa la feina i s'acosta alseu marit.) Oscar, voldria que m'escoltessisun moment...

Oscar (sorprès pel to d'ella). — 'Eh? Tumanes... Però... (Consulta el rellotge.) Entens prou amb tres minuts? M'he de mudarde roba...

Joana. — Hi ha temps per tot... Escolta,Oscar , Cal que respectis la Paula. Es unabona noia i sap molt bé la seva obligació.A més és innocent com una criatura.., i jol'estimo com es mereix. Fes això que etdemano, si no per altra cosa, per egoisme.Ja saps que he preparat el seu casamentamb el xofer. 'Ella n'està enamoradíssima.

Ell no tant, em sembla, però tot arribarà.Al Quim li convé, i a nosaltres encara ensconvé més. Així ens assegurem un serveicompetent i estable, de tota confiança. I avuiaixò no es compra amb diners... Si con-tinues molestant la Paula, la noia, malgratque és modesta i respectuosa, acabarà perdeixar-nos, perquè tothom té el seu amorpropi. Es això el que et volia dir. Les raons'de pes : el respecte que et deus a tu ma-teix, el que jo em mereixo, la decència, ladignitat, la llei í!ttgr`al... tot això no ho vullretreure. Es nasa vell. Són coses arreco-nades. Ja t'he dit que jo mateixa he acabatper acostumar-me al nou règim ele vida.Qué hi vols fer? Sembla que el món ésmés aviat de la manera que tu el veus...

Oscar (admirat). — De tot això, tm mem-bre de la vellaescola potser en diria ci-nisme. M'entens? Cinisme!.., Però jo, no.1lai. Tot escoltant-te m'ha semblat veureOil ple funcionament urna màquina de pen-sar,., una màquina que jo hagués construïtamb els ingredients més purs de la mevafilosofia... Ets gran, filla meva, ets única!

Joana. — Quin home! (Despectiva i so-brepassada.)

Oscar. — De totg s maneres... de totesmaneres... no t'etrfi]!s massa. Perquè, des-enganya't : les dones, allà on estan millorés darrera un vel... no sé quin autor hodiu, això. Sí, les dones a caseta. Es undestí eom un altre, (Faceciós.) Ja trobeupetites compensacions, oi? Les amigues,vull che, l'enveja de les amigues... el luxe.Ah ! I les feines dites domèstiques... i queefectivament són doméstiques... és clar!Només la bugada ja us omple dos dies dela setmana... Figura't !

Joana. -- Això,., mateix... Estàs inspi-rat, avui... Em promets, doncs, que quantornis ja ano pensarás més...

Oscar, — Si tan bé ho demanes.., (Canvi.)Les dones, quines comdemnades ! Com usaprofiteu dels nostres moments de feblesa...o de pietat... Però, vull que et consti : sihe cedit, ha estat perquè m'ha donat lagana.:. No em trobo en el cas d'admetre lli=çans de ningú.., Sé perfectament afillà onpuc arribàr! (Cridant.)

Joana. — Qui t'ho nega? I et prego persegona vegada quepo alcis tant la veu...

Oscar. -- Res de crits, res de crits... (Comerenyant-se a si mateix.) Mira que tinc unescondescendències!!

Joana., — Ara no te'n penedeixis... Fóraindigne de tu...

Oscar (consulta el rellotge). — No! Sientre tots em fareu fer tard... (Recull uns(rapers, els posa dinr una serviette.) Encaraque.., no vindrà opus d'una hora... (Rientd'ell mateix.) Sóc formidable. Em van fera mi, i paf ! Van trencar el motlle . Ho ju-rara!.., La deixo aquí.,, (Per la. cartera.)Que no l'oblidi després... Bé; vaig a mu-darme... (Mirant por la finestra.) Bon temps!

La cel és blau i turgentque la pluja ja ha passada.Aprofitem eïs momentper donar una passejada...

Es meu, això. Es aquell accésit que en-cara deu rodar per ;casa. Ho recordes? Araano passaria pas...'

Joana (her ella mateixa). — Monstruós !Oscar (tot pujant l'escala). — Després

Venia allá de... Com feia ?...Por donar una passejada.L'arbreda sembla d'argenttararararararada...

(Desapareix.)

Joana. — Quina ràbia ! Quin fàstic ! (Mi-rada circular. Va al telèfon i fosa conauni-cació.) iEl 34? Aviseu el doctor Caminals.si us plau... Enric! Ets tu?... Joana... Quivols que sigui?... Sí... Sí... Escolta, vigilala sortida del cotxe.;. Sí.,, I vina de segui-da... Immediatament, sents? Estic desespe-rada... si sabessis ! Et necessito més quemai.,. Sents, (Enric ?... Hi guanyaràs... Sí,sí ! !... Adéu (Deixa l'aparell.)

(Pausa.)Oscar (en mànigues de camisa, des del

replà). — 'Ep ! Fes dir al Quim que prepariel «Bugatti».

Joana, — El «Bugattin? No vas dir quenecessitava una reparació? Vés amb comp-te , ..

Oscar (a Paula que en aquell momenttravessa l'escena). — Paula! Digues al Quimque tingui el uBugattin a punt. (Paula des-a./)areix després de dir: Bé, senyor!) (A Joa-na.) Què deies de la reparació? IEls xoferssempre veuen reparacions a fer. 'E1 uBugat-ti q cm .far guanyar mitja hora. I això queno •porto pressa... però en aquest món tot sóngustos... (Mentre parla Oscar prova d'ajus-tar-se el coll de la camisa.) (Entra Ouim.)

Quien. — Senyor, la cambrera em diu quevoleu el oBugatti», •Us recordo que està moltmalament de frens , Si el senyor ano haguésdisposat altra cosa, pensava portar-lo avuial taller de Puigcerdà.

Oscar. — Però, fill meu ! Que encara noem coneixes? Em sembla haver dit que pre-paressis el uBugatti». I no perdem més temps.A tout à i'heure! (Desapareix.)Paula. — Senyora, per Déu! Poden

prendre mal...Joana. — Què vols que hi faci? (A Quien.)

Es realment perillós?Quins. — Una mica, senyora. I més si

condueix el senvor. Hi ha la baixada delcoll de Freixes. Un obstacle sobtat, pot do-nar molta feina... Perú, si anem amb comp-te... Advertiré el senyor que cal tenir pru-dència . A la baixada entrarem una marxa...(Desapareix seguit de Paula, tota inquieta.)(Oscar apareix dalt el re/dA i baixa l'escala.

Oscar, — Ah! (Pren la cartera.)1oana. — Que et costa d'agafar l'altre

cotxe? Pensa que ets responsable de la vidadel Quim,

Oscar. — Del Quim? Justes! La nevono t'importa.

Joana. — De la teva n'ets l'amo.(Paula apareix i va escala annurt.)Oscar. — 1 que se'n diuen de ximpleries

d'un cap de dia a l'altre ! Com infleu lescoses ! Por no avorrir-se massa s'ha de treu-re partit de tot, ho comprenc... I ara elcomiat. Adéu, ma muller! Si el fat no obreentre nosaltres un abisme... sense ponts...etcètera, etc.

Joana. -- Adéu !Oscar, — Acosta la gaita... si més no.

(Es besen.)Joana. — Qualsevol diria que te'n vas a

la guerra,Oscar. — No, serà una separació curta.

EI teu tendre cor podrà suportar-la senseun trip-trap excessiu. Demà passat retorna la 'llar. Serà una Odissea abreujada; finsi tot et prometo la supressió de Calipso.I tu serós una Penélope amb pocs mál-clecaps i..,, goso a dir, sense pretendents...(Rialleta.) Demà passat em tens aquí...

Joana. — Probablement...Oscar. — Probablement? Exacte. Ets ad-

mirable. Adhuc en els moments més emo-• ionals parles amb una precisió científica.(Paula baixa l'escala amb una maleta idesapareix,) Jo, no. Jo sóc poeta. Es elmeu punt flac... Au revoir!

Joana. — Adéu.., (Oscar desapareix. Pau-sa. Apareix Paula inquieta.) Ja són fora?

Paula. — Sí, senyora.., El cor em diuque els passarà alguna mala cosa..,

Joana. — No, dona, no IEl Quim ja vi-gilarà.. Apa, tranquillitza't. Mira'm a mi.Estic alegre... No saps per què ?... Paule-ta, vés, corre a la porta de ]'hort,.. Obre-lai espera e1 senyor Enric,.. Corre, bonica...A la teva edat tristeses? Jo tingués els teusanys... Espavila't. (Paula desapareix. Joa-na resta inquieta i afanyosa. Pren una flord'un fitxer i prova davant un mirall de po-sar-se-la als cabells, després al bit, desprésal flanc. Rebutja la flor. Sota una idea sú-bita ti amb rnovïments infantils corre al gra_mòfon i l'obre.) Ah! Ni una agulla. Ni tansols una d'usada... Sempre passa el ma-teix. (Entra Enric Caminals. Paula des-a^areix. Joana corre vers Enric. S'abracen.)Enric! Tres, tres dies! Tenim gairebé tresdies por a nosaltres...

Enric. — Vols dir que no ho fas massaa la Ilum del dia això...

Joana. — Què? Ningú no li ha de dirres...

Enric. —: Com s'ho prendria ?...Joana. — Ai, Enric, que em deus esti-

mar poc...

JEnric. — Sí, ja sé que l'amor és cec...oana. — Ben cec et voldria jo...

Enric, — Fet i fet, la pèudència mai nofa nosa en aquests casos. Tu hi pots perdre més" que jo.., ' ' '

Joana. — Jo? Que hi puc perdre? Ellés ben mort per a mi...'

Enric. — Sí, perd,..Joana. — Qualsevol diria que tens por...Enric. — Jo por? No diguis ximpleries,

dona.Joana. — Però si ho dic per riure, per-

qué deixis aquest posat de gallina mulladaque tesis... Què no saps que per mi etsl'home més valent de la península?.., 'En-riquet meu, què et passa?

Enric. — Escolta, Joana. Em sap greu,però t'he de donar un petit disgust. Hasdit que teníem tres dies per a nosaltres.Doncs, mira (li allarga un telefonema ques'ha tret de la butxaca.), llegeix...

Joana (després de llegir), —Es horrible!Però pots donar una excusa... Oi ase sí?

Enric. — No, dona, por desgracia. Nopuc deixar de concorre-hi de cap manera.S'ho prendrien com una desconsideració id'un cop podria perdre tot el terreny queporto guanyat en dos anys...

Joana. — Quina calamitat l Oh, com. m'avorriré... Seran uns dies de desolació...Jo que m'havia premés un idilli seguit...seguit... Quina ràbia!

Enric. — Què hi vols fer? No em creiaque les coses es precipitessin així. Però elsfets manen. Saps la importància que té pera mi aquest nomenament? Si hagués rebutel telegrama més d'hora, hauria marxataquest mall mateix... He estat temptat dedemanar un lloc en el cotxe del teu home,ja veus 1

Jomta. — Això uo, Enric! No ho hauriapermès,..

Enric. — No veig que sigui cap mons-truositat. Si hagués arribat aquesta tarda,a la nit ja hauria vist en Cases a ]Ateneu.Guanvava molt de temps i podia prepararla cosa molt millor. Em quedava tot doméper ajeure gent... D'aquest nomenament potdependre tota la meva carrera futura... 'Emtrobo en un moment crític... inecessjto estarbé amb tothom, conrear les velles amistats,lligar-ne de noves amb gent de posició...

Joana. — Ui, quin ambiciosot !Enric. — Sí, vull triomfar, vull triomfar,

al preu que sigui !Joana, — 1 triomfaràs, Enrie. Veus? Ja

estic aconsolada... Abans de tot el teu ben-estar, els teus èxits... Estàs content de mi?

IEnric. — Com sempre, Joana..,Joana. — 1 escolta...: ets capaç—perquè

et conec—, ets capaç d'estar dejú encara !Ho endevino ?.., Ah, veus? Apa, vira, villa,ahir vaig fer un púding pensant en tu...(DesaQareixen agafats per la cintura. En-tra Paula amb aparells de neteja.)

Paula. — A veure si em deixaran acabard'una vegada! Quina casa!.,. (Evolucionaper la cambra acomplint quefers de neteja.

Està anguniosa i com fatigada. Sovint dónarrra titllada al jardí. Cada cop treballa ambmenys delit. Per li abandona la feina i esdeixa caure damunt _el sofà on, resta aja_goda i en un Qieant abandó (sic). S'endor_misca, Passa una estona. A través del fi-nestral es veu Oscar, el qual dona un cojfd'ull a l'interior abans d'entrar i s'adonade Paula. Fa una ganyota malèvola. Entrasilenciosament i tot d'una es para i tocant-se el front diu- a mitja ven: Formidable.Es despentina, s'émbena el cap amb el nio.cador, es desfà la corbata, s'espitrega, etc,Oscar, ja caracteritzat, assaja davant el rni-rall un posat ad hoc i tot ranquejant avan-ça vers Paula.)

Oscar. — Ah ! Aaaaaah ! ! Paula... Ai !...Paula.., (Per t, ql de no haver de cridarOscar ha parlat gairebé a l'orella de lamiaja.) .- .

Paula. -- Eh ! (Adonant-se d'Osear.) OohSenyor, què ha passat?

Oscar. — No cridis... . aaaah ! Ai!Paula. — Esteu ferit!!, Oh, Déú meu!Oscar. — Pssssssiit!Paula (tot d'una). — I el Quim ! Aaah ! !

El 'Quim?Oscar. — (Fd un gest equívoc.)Paula. — Mort! ! ! ! Hiiiïiii! (S'esvaneix.)Oscar (aguantant-la), — No avalotis, idio-

ta!... (Resta un moment escoltant, comesjrerant els efectes del crit de Paula. De-posa la noia al sofà. Dona una ràpida, ulla-da a les portes i dominat per la luxúria(sic) es llença sobre el cos inànime de ladoncella. En aquest monaent apareixen Joa_na i Enric. Aquest en. veure Oscar no potreprimir un gest de retrocés.)

Joana (cobrint-se el rostre amb les mans).— 0'h, quin horror ! !

Oscar. — Era fatal... no hi ha manera!(A rraitja veu.) Hola! Tractava de revifaraquesta noieta que.. , es veu... un esvaï-ment, vaja! Cosa simple!

Joana (sarcàstica). — Un esvaïment!Oscar (autoritari). — He dit un esvaï-

ment! Ho tens entès? (A Joana, a mitja.veu.) Tems unes visites molt amatents..,

Joana (considerant l'aspecte d'oscar). —Miserable! ! (Canvi.) Però, Enric, què fas?

Aquesta noia..,Enric. — Sí, senyora... (Acostant-se a

Paula. Amb to professional,) Un vas d'aigua... Tenen èter?

Oscar. — A ('instant, a l'instant! (Vade pressa a un armariet i dóna una ampollaa Enric. Mentre Enric i Oscar assisteixenII la noia, Joana resta digna, erecta, immò-bil, amb aquells aire estùpid, de sublim pe-danteria, que prenen les dones suQeriorsquan es creuen en un nnment importantde la seva vida.)

Enric, — Ja revé.. , Una emoció forta...probablement.

Oscar. Parda, Paula ! iEp, cap viu !No és res això... Apa... !...Paula. — Ummmmmq Què? On sóc?

Aaaaah!... (De cop.) Quim! On és el Quim!(Es posa dempeus.)

Oscar. — El Quim està bor dona. Not'excitis... Després el trobaràs al garatge.

Enric. — Fóra millor que no s'exposésa l'aire, ara de seguida...

Paula. — (Corre cap el jardí.)Oscar (tractant de deturar-la). — Paula !

Et posaràs malalta!... Qualsevol l'atura...Joana (dura). — Deixa-la, per ara. Ja la

trobaràs.Oscar (picat). — I què més?Joana (agafant pel braç a Enric), — Os-

car, estimat marit, tinc l'honor de presem-tar-te el doctor 'Enric Caminals, veí nostrei... (glacial) amant de la teva dona...

Oscar (abstret). — Ah, sí, d'ella...Joana (desesperada). — El meu amant!

El meu amant ! ! !Enric (a Oscar). — Permeteu-me...Joana. — Què?Enric (ràpid). — Suposo que no donareu

crèdit a unes paraules dictades pel despit ila gelosia d'una dama honorable amb laqual no em (liga sinó..,

Joana. — Fals, fals!! L'Enric és el meuamant des de fa dos mesos..,

Enric. — Per Déu, senyora! Jo em faigcàrrec del vostre estat després de sorpren-dre una escena que ano m'escau de qualifi-car i que en aquest moment oblido persempre... Em sap molt greu de trobar-mebarrejat en aquest afer especial....però nocomprenc aquesta idea estranya de voler

-m'hi comprometre...Joarra. — Però ets tu, Enric, ets tu? Oh,

Déu ! Que en sou de covards els homes...Que en sou de vils... Us escupo al rostreamb tot el .meu fàstic... amb tot el meufàs tic... (Joana es deixa caure a una bu-taca i resta sanglotant silenciosament.)

Oscar (bastant fotut). — Però.., em po-dríeu explicar...

.Enric. — Oh, senyor..., no desitjo altracosa. Em recaria profundament d'ésser jut-gat a base ele les singulars circumstànciesque han presidit la nostra coneixença... Sí...Sóc metge, exerceixo a Barcelona, Bruc,34 nové, t aquest matí he estat cridat a lacapital per un afer urgent — vegeu si usplau — (Li allarga el telegrama.)

Oscar (llegeix) , — Ja...

(Acabarà el pròxim número)

CAIII8ZRISPLCIALISTA

' 4II! cx Le 1[IDÃ

JAUML I, titrlèfon tt65f

UNA COMÈDIA DE JOAN OLIVER

^C/^MBRER/^ NOVA

Fa un parell de setmanes que vàrene as-sistir a la lectura d'uns poemes de RafaelAlberti i Manuel Altolaguirre. Hom va anun-ciar que aviat serien publicats els llibresque contenen aquests i altres poemes dedi-cats a la guerra actual.

En canvi, dins la, poesia catalana no heninotat ni la iniciació d'aquesta tendènciaque és, al mateix tenies que una valor lite-rària un eficient mitjà de propaganda. Elscatalàns tot i sentir-la no laena sabut poetit-zar la lluita ni lrein trobat 1'abrandanrenl

per a. exaltar l'heroisme i el coratge. Diríemque els poetes de Catalunya no han conegutl a poesia revolucionària. Però abans d'ar-riscar-nos a una afirmació com aquesta, quepot semblar una acusació, valdria la penaque escatíssim els motius que n'han estatla causa.

Rensarcarem, de 5rimer intent, una man-ca de tradició. 1 ber tal com la nostra lite-ratura és parallela a la història, és a aques-ta a qui atribuirem la culpa. Vam tenir unaèpoca pròspera fins al regnat de Ferran I,el d'Antequera. El rei que el succeí, Alfonsel Magnànim, fou l'últim que emprenia con-questes en nona de Catalunya. Les guerresde Nàpols són les últimes en què els cata-lans lluitaven per una ánmbieió i amb valen-tia: no com ocorreria després que noméscombatien amb heroïcitat per resistir les in-justicies que se'ls feia. Era en aquella ma-teixa hora que la poesia anava eixamplantel seu radi i esdevenia més general. Quanels nostres poetes havien cantat el misticis-m e.. i l'anror,.-;quan 1'.aarien_ estat a punt dedir les gestes de la: guerra, la dominaciócastellana ens 'acabava. la poesia ti aquellamena de lluita . Començava la gran deca-dència de la qual trigaríem molts anys arefer-nos.

En canvi, Castella continuava les guer-res, i la poesia en estat guixant Iii trobavamatèria . Ja molt abans trobem el «Poemadel Mio Cid», recopilació parcial de les ges -tes del Campeador, probablement conlem-/orani seu. De les gestes de guerra succes-sives, simultàniament a la seva producciósortiren els poemes. Com a detall, les bata-lles de Nàpei.s, menades amb tan poe en-cert que el rei Haguànina fou fet presoneranib els seus, fou deixada pels bons poetescatalans de l'època i recollida ier Iñigo Ló-j es, Marquès de Santillana. Elis romancerspopulars castellans, també són rics en aquestaspecte,

1 és que per a treure el sentit poètic dela guerra cal que els pobles estiguin con-fiats en la victòria que ha d'acabar-la i te-((ir un idioma florent, dos factors que entre(nosaltres no s'hma tornat a produir fins ara.Quan els catalans anaven contra Joan II,Felip IV i Felip V ho feien convençuts (di-ríem) que perdrien, però lluitaven amb més

. fe per augmentar el sacrifici i estimular l'e-xernple. Entre els defensors de Carles deViana encara lii hagué algun poeta queexaltava la lluita. Eir les altres dues nohavíe mcaigut massa avall, i de baix de tot,el poble anònim, començava a cantar elsSegadors i Bac de Roda.

Per això la guerra d'avui ens ha trobatdesprevinguts. Els castellans tenien una es-cola i una forma. El romance, és el genereque han preferit sempre.

Si bé els catalans no hem tingut un cor-rent de poesia guerrera que ens ajudi al'engrescament d'aquests dies, no és genslícit afirmar que ens ha mancat una líricarevolucionària. L'hem tinguda i ben espe-cial; ben nostra, feta de la barreja d'unspòsits romàntics, izo ben eliminats encara,i d'un deix nostàlgic. Es la poesia que ini-ciava Rubió i Ors sota miratges de la his-tòria i d'exaltació de la terra i de la llengua.Després no cal citar noms ni èpoques, cardes dels primers tenajrs de la Renaixençatots els poetes de Catalunya hi han posatel sea millor esforç. Esser poeta equivalia—i equival encara—a tenir aquesta idea.La poesia catalana renaixent ha estat re-volucionària en la seva totalitat perquè haservit per a fer reaccionar, o_, almenys, pera contribuir "a la reacció de l'esperit de laterra. Ha fet més per la renovació políticala poesia sola que tots els mítings plegats.No és en va que molts fragments dels nos-tres poetes han estat dits pels polítics perafermar-se ; no és en va, tampoc, que des-prés dels versos ainguessin els cops de sa-bre.

El que importa avui, és aplicar el vellsentit revolucionari qué la poesia ha tinguta Catalunva. Destriar-li les partícules pm-

tòniques i floralesques per a fer-rae un ele-ment al servei de l'actual lluita, perquè aixícrearen- un mitjà eficient de propaganda id'entusiasme d'utilitat immediata, i per ademà tindrem una nova modalitat de la((ostra lírica:, els documentals de guerra,que sabran separar bé bis els actes i guar-daran tan sols la bellesa i la puresa heroicadels dies cruels a què ens ha menat el fei-x"isn i e.

Oswald CARDONANovembre, 1936.

Salut a la U. R. S. S.Et vexaren perquè volien aturar-teperquè encara els fas ombraamb la teva cabellera desfetaal venta tots els ventsque volen sota tots els celsi tu .voles amb ells.

III

La revolució d'octubre demostrà la vàluareal del camí alliberador que Tolstoi rebutjàtossudament. Es així que ho han entès Ro-main Rolland, que l'admira, i tota la selec-ció dels escriptors, dels savis i dels artistes.

Durant la gran carnisseria de 1914-1918,Romain Rolland, romàs «al damunt de la

Bust de Tolstoi per N. Aronson

barreja» com Tolstoi, amb la mateixa intre-pidesa i la mateixa rectitud, fou també, se-gons paraules de Barbusse, un ((revoltat so-litari», que lluitava contra la guerra mésgran que s'ha vist. Ell, també, es dirigia ala raó i a la consciència dels homes. El refle-xioneu ! i el torneu en si ! de Tolstoi forenrepresos i repetits amb una fe nova. Sem-blava que parlés el mateix Tolstoi per bocaseva per obtenir un resultat real ele la seva

predicació.Però no havia de trigar gaire que els ulls

de Romain Rolland hi veiessin clar. Unasisena part del món s'havia desprès del joudel passat i, sobrepujant unes proves i uns

obstacles inoïts, unes homes havien comen-çat a construir una vida nova.

Romain Rolland ho ha vist en la sevá rea-litat tangible i la prova dels fets l'ha portata dubtar dels seus antics principis d'huma-nisme. I ha caminat coratjosament enda-vant amb els ulls fixos en l'esdevenidor.

Actualment podem formular algunes con-clusions ,precises sobre l'obra moral que LleóTolstoi i Romain Rolland han servit ambuna meravellosa abnegació, amb tota la forçadel seu talent, de la seva indignació i ele lesseves protestes.

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIL

1 CASA RENECOPIES a màquina

1 CIRCULARSamb multicopista a preus réduidíssims

= MONT-SIÓ, r8, pral. - Telè(. 18053

=d I I I I I I I I I I I I l I I I I I 111111111111111111111111111111111111111111111; I I I I I I I I I I I I I I I I l I l l l l l c

Consagrat, fanàticament, a l'amor de lahumanitat, Lleó Tolstoi no ha eludit la sortdels seus predecessors que han deixat el nos-tre món sense haver-lo despertat, sense ha-ver-lo convertit a la seva fe. Es trobà almarge de la lluita real per a l'emancipacióde l'home. Ben convençut que calia destruirCartago, exhortà els senyors cartaginesos areflexionar, a tornar en si. Però la gent deCartago no parà l'orella a aquestes exhor-tacions i rebutjà les doctrines de Iasnaia-Polïana.

Una altra és la sort que espera a RomainRolland. L'experiència pràctica que ha tretde la lluita alliberadora del proletariat rusha fet d'ell el veritable amic de la humani-tat .laboriosa i el,bard,de l'humanisme delmón nou.

L'humanisme socialista promet a. la hu-manitat una emancipació integral de la in-dlvidualïtat. Crea amb l'home una societatsense classes, és a dir una societat veramentlliure.

((El socialisme no pot ignorar els interes-sos individuals. Només la societat socialistapot satisfer de la manera més completaaquests interessos individuals. IEs més, lasocietat socialista presenta l'única garantiasòlida de protecció dels interessos de la indi

-vidualitatu, digué Stalin a Wells. Es la teside la classe que amb una perseverància sen-se precedents en la història, a través el esupersticions i rutina, arriba a formar l'homeconscient de ]'objectiu de la vida, ele la seraindividualitat i de ]'esdevenidor.

Els homes superflus actualment han des-aparegut de la santa Rússia Som necessa-ris a la vida. La lloem i ella eons lloa a nos-altres.

«De tots els capitals preciosos que pos-seeix el món, els homes són el més preciósi el més decisiu» (Stalin, discurs pronunciata la promoció de l'Acadèmia Roja, el 4 demaig de 1935), i el primer i el darrer pre-ceptes ele l'humanisme soviètic és aquestpensament de Marx : «L'arrel per a ]'home,és l'home mateix». Aquest és el lema delnou món socialista.

El més important, en aquest humanismenou, és que ha sorgit de la vida, de les com

-mocions històriques ; és per això que viu enel món real, en tots els actes i en totes lesobres dels revolucionaris units del mónsencer.

Nicor.Au ARDENS(Trad., J. S.)

(r) Vegi's el número anterior de Mt-R.4DOR.

CAYIBLRISPECIALISTl

SXIT ZN LA PIDA

1Aa>rz I, UTelèfon H66

GUTEN®ERG, S. A.

Fàbrica de maquinàriaper a les Arts Gràfiques

Nàpols, 218 • Telèfon 65728BARCELONA

Lleó 1 olstoi i l'humanisme del mon In nou ^)

Et vexaven i et vexen encaraperquèen tu,s'enlluernen totes les joventuts del món.Són tan porucs de tu perquè et temeni tenen por que no els pesquis els hereus,oh pubilla del món !— els hereus corromputs i xacrats del vellsense béns ni fortuna [món

sense joventut

sonsa sangsense vida

que encara aixequen un punyal enlaireen holocaust a l'esclavitudque apunyalen els feblesi la Llibertat —.

T'han 'vexat i t'ultratgenperquè no els prenguis els hereusamb els teus dinou anysi amb el teu marxar sempre avantamb passa decidida i fermaels ulls oberts a un nau mónque se t'obre davantcom una fruita gemada,vers una nova humanitatele la qual tu n'ets fillai ja has fet dinou anys...Oh, pubilla del món !

U. R. S. S.Jo t'invocoi et canto!

i més ara que tens amb Catalunyauna germana petitai encara d'altresen terres d'Ibèriaque com TuGermana Granseran lliuresperquè hem sofert la mateixa mordassa.

Salut, U. R. S. S.!

Salut als teus dinou anys

i als teus vinti els trentai els quarantai eternamentSalut!

j, m, prous i vila

Salut, a la L. R. S. S.la. pubilla del món,la més gran i més fermaque ja ha fet dinou anysi és una noia fadrinade sines fortesi braços molsuts.

Salut a la U. R. S. S.,la pubilla del món,el mirall de la .qual enlluernales noves joventuts ele tot el món,els elamnats de la terraels forçats de la fam.

Salut a la U. R. S. S.,la donzella fadrinaque ja no et calen miralletsper a caçar alosesque els joves tots daleixenper abastar-te

en la lluita dadarrera,en la victòria final

Salut a la U. R. S. S.,la donzella fadrinaque ara has Fet dinou anysi ets mestressa de casai la pubilla del món !

Salut a la U. R. S. S. !

Els sàtirs vells del vell . món corromputt'han vexat .i ultratjadaperquè corries massa en les teves tasqueresperquè somreies massa de cara al soli erets massa plena de vidade joventutd'humanitat.

Rafael Alberti, el gran poeta al servei delpoble

3-XÍI'-36 1 V I BMW 1\ 5....

«Amor, inconeguda terra" (`)Aquesta novella, que tingué un gran conscient i dels actes frustrats, a la manera

èxit a França quan fou publicada, ara farà de Dostoiewski, amb la fisiologia aproxi-vuit anys, arriba a nosaltres amb un re- mativa, és potser excessiu.tard excessiu. L'amor físic ha deixat de Per totes aquestes raons som, en general,preocupar els escriptors en la forma desme- escèptics sobre les revelacions sexuals in-surada en que ho féu durant els anys que controlables de certs escriptors. Des del mo-seguiren la guerra gran. L'hora ens plan- ment en què els és gairebé impossible dem

-teja problemes més greus i d'una impor- prar un llenguatge clar — exceptuem Law-tància infinitament superior. Aquella època rence al qual ens referirem més enda-fou, en la història dels costums, el que els vant —, i Maurice utilitza sovint un llen-geàmetres anomenen, en referir-se a les guatge metafísic singular, no ens expliques 1corbes, un punt singular. La causa primera més que el que volen. Es aquesta dificultatd'aquella singularitat ens és perfectament d'explicar certes actituds el que obliga Mau-coneguda. No és impunement que, durant rice a expressar-se d'una manera amfigò-cinc anys, el món civilitzat redevingut bàr- rica, molt reeixida a estones, però que pecabar, substituí per la llei de matar, la llei sovint de massa obscura.de viure. Com és difícil, però, de diseer- Es per això que la descripció de l'amornir, de comparar, de mesurar les influències cl'Andrea i Roland; que no precisa de sub-d'aquell fet formidable, avui per dissort a terfugis ni de metàfores massa complica-la vetlla de reproduir-se! Quants de signes des, és una de les parts millors de la no-contradictoris! En les relácions dels sexes, vella. La gelosia creixent de Roland, elper exemple. Acabada la guerra, les gene- seu despit, la seva amargor, ens són des-racions joves afectaren, sinó el menyspreu crits amb una exactitud rigorosa i algunesele l'amor, almenys l'actitud de relegar-lo pàgines d'aquesta anàlisi són plenes d'unaal lloc d'un divertiment sense imp2r'tància, rara emoció. La part més seriosa de laamb menys "d'atractiu i d'emoció"ilue l'es- psicologia de Miquel radica en l'estudi delport o el joc. I, d'altra part, mai com ales- caràcter visionari d'aquest enamorat quehores l'obsessió sexual no ocupà un lloc s'acostuma ele mica en mica a la sensuali-tan ampli en la literatura, considerada com tat i arriba a la felicitat voluptuosa perun reflex dels costums. No ja solament la una combinació dels seus antics somnis igairebé absoluta totalitat dels escriptors jo- de la seva possessió de la realitat. Peròves sinó que escriptors consagrats, abans també aquí molts dels comentaris del no-d'una reserva extraordinària en llurs obres vellista són massa obscurs i demanaríemsobre aquest tema perillós, obsessionats a una major claredat per a poder seguir ambllur torn, deixaren els seriosos estudis psi- més precisió el procés íntim del seu per-cològies o socials que els ocupaven, per sonatge, que resulta una mica inexplicable.abordar decididament el problema de la En això, com en tantes altres coses, técarn. IEl tema comú a tota la literatura raó D. H. Lawrence, figura gegantina qued'aleshores, tractat amb més o menys dis- ha exhaurit totes les possibilitats literàriescreció, però sempre amb una audàcia sense de l'amor físic. Lawrence no defuig d'ano-precedents immediats, és aquella força mis- menar les coses pe] seu nom, ni tem lesteriosa que Lucreci divinitza en versos paraules per crues que siguin. Molts deinobliclables al llindar d'un poema magnífic. lectors han estat enganyats per la brutali-

Al mateix temps, el coratge dels llibres tat del Lèxic d'aquest novellista ei L'Amantde Freud, ele Proust i de Gide, llur desig de Lady Chatterley. Lawrence no és altrad'acarar-se amb els problemes irritants i cosa que un purità que ha cercat delibera-complexos que formen el drama més central dament aquesta brutalitat ele les paraules,de la vida dels éssers, posaren en voga un com si se les tirés pel cap, per aprendre acert nombre de problemes eròtics. Amor, no escandalitzar-se, per aprendre a escol-inconeguda terra, de Martin Maurice, és tar-les amb innocència animal, amb aquellaun producte do'aqueila atmosfera propícia i innocència animal que fou el seu somni iés per això que, avui, en unes circumstàn- que no pogué aconseguir mai. L'Amant éscies tan distintes, ens dóna una sensació la superstició del sexe i una .reacció contrade llunyania, el misteri estúpid que, sobretot a Angla-

La terra inconeguda de l'amor és', com terra, ]'havia envoltat fins aleshores. En unes pot suposar, la seva part física. , Deseo- llibret publicat poc de temps abans de laseguda, sobretot en la literatura,, perquè és seva mort (Pornografia i obscenitat) La-difícil d'expressar. Apart d'aquest problema wremce estableix netament la seva posicióformal, la dificultat principal en aquestes i diu que només la franquesa senzilla potmatèries neix de la manca d'objectivitat. restituir la questió sexual al lloc que liImagineu-vos el inombre considerable d'ex- pertany. Vol rendir culte al cos com a unperiències que caldria fer per a descobrir déu. 1 la lluita entre el cos i I'esperit, entreles lleis , generals de les relacions sexuals. allò que ell anomena the blood conscious-Altrament; caldria fer-les amb un esperit ness i the ideal consciousness, pren unacompletament desinteressat •i prescindir en forma exasperada, gairebé maniàtica. Law-absolut de la vanitat personal que l'home rente aspira a la vida perfecta dels sen-té el costum d'aportar, sobretot en els anos- tits, com un místic a l'espiritualitat per-tres climes, a la seva vida amorosa. El fecta, o sigui, greument, tràgicament. Enconeixement que té de la seva parella resta la seva Fantasia of dic inconsciouss diusempre una mica nebulós, ja sigui perquè que ]'home porta en ell mateix dos impul-el seu amor propi de baró l'encega o perquè sos : el sexual i el constructiu. L'activitatla dona acostuma a ésser inabordable i se- del jo-dinàmic es basa en el jo-nocturn, éscreta sobre aquestes qüestions. a dir, en l'impuls sexual. Ens cal, però, no

Es per aquest motiu que, en aquestes romandre immòbils prop d'aquesta fontnovelles, es tracta sempre de casos particu- no havem de prendre-la com a objectiu sinólars. Le Dieu des Corps, de Jules Romains com a punt de partida. No hem de pensar— altrament molt superior en tots els as- el nostre sexe sinó sentir-lo. Les passions,pectes al llibre que comentem — era un cas ; els desigs que neixen del pensament sónRelle de Jour, de J. Kessel, un altre cas i mortals. Es en aquest aspecte que MartinAmour, terre inconnue, un altre. (A casa Maurice, refinat i falsament púdic, líric delnostra tenim un assaig mglt apreciable de sexe, és I'anti-Lawrence,novella sexual en Una mena d'amor, de Per resumir, Amor, incorreguda terra, noC. A. Jordana.) Se'ns podria objectar que és un document seriós sobre' l'amor'físie.totes les novelles no expliquen altra cosa Es una bonica novella, molt francesa i es-que casos particulars. Sí i no.' Els millors crita deliciosament, construïda amb una grannovellistes enclouen en llurs llibres una part traça i adequada per a desvetllar l'interèsd'humanitat general, una voluntat de cía- i donar la impressió d'audàcia psicològicaredat o bé es salven per llur qualitat ar- i, fins i tot, fisiològica. Un llibre molt hábil,tística o per llur densitat allucinadora. Allò en el qual la prudència, l'atreviment i l'es-que no ens satisfà en aquestes novelles de camoteig són destrament combinats i dosi-l'amor físic és llur dèbil àportació de ve- ficats, que no cal prendre tanmateix perritat humana, que és precisament el que una revelació sobre les zones profundes dees proposen d'assolir, la nostra vida, encara que aquest sembli

Llegiu, ert canvi, les pàgines en què ésser el seu objecte.Proust ha parlat de la gelosia o de l'amor Per la nostra banda, a " 'aquestes obresfísic; recordeu les que Gide dedica a un (l il e pretenen instruir-nos :sobre nosaltresaspecte determinat de les relacions sexuals. l»ateixos i sobre les nostres tendencies se-Hi trobareu una profunditat de visió, una tretes sense reeixir-hi, preferim les obresgeneralització del problema, una manera escrites amb rigor científic o bé llibres devasta i sincera de relacionar el cas particu- franc llibertinatge, escrits amb severitat ilar que descriuen amb el conjunt dels fenò- elegància, com abunden en la literaturameus humans. En Amor, inconeguda terra, francesa del segle passat. De totes maneres,per contra, no sortim gairebé mai del aquest llffire, d'un estil alambinat i subtil,terreny particular. a estones una mica brutal i a d'altres poè-

Altrament, aquesta literatura pertany a tic, és un testimoni més de la importànciaun gènere difícil i arriscat en el qual és tel sexe en urna època voluntàriament iré-precís de jugar molt net i amb menys d'as- Tica sobre l'amor, i també de la impossi-túcia i d'equívoc que en el gènere sentimen- bilitat d'arribar en aquest tema a conclu-tal. Cal ésser sincer i exacte, to defugir sions d'ordre general. Puix que la vida delsmai cap antecedent ni cap situació indis- sentiments profunds resta velada a la mi-pensable, per delicats que siguin. Quan un rada de l'observador i cal conèixer-la, se-escriptor escamoteja una dificultat psicolò- goas eliu Kant, com incognoscible.gita en una novella — com veiem cada iIiquel Llor, amb el seu estil impecablqdia —, la cosa no té massa gravetat. Però ha fet una traducció correcta i delicadaquan en una novella amb pretensions se- l'aquest llibre, poc menys que intraduïble.xuals se'ns dóna com a postulat, per exem-ple, un punt de partida d'explicació dub-tosa i del qual ignorem les causes profun-eles, ens sentim defraudats i tenim el dretde protestar. Barrejar la psicologia de l'in-

LA MARCA DE FAMA MUNDIALSENS COMPETENCIA EN DURACIÓ 1 ECONOMIA

AUTOTRACCIÓN ELÉCTRICA, S. A.GARATGE ELECTRIC MOIA, 6 i 8

LLUfs MONTANYA

(J liaron Maurice, trad. Miquel Lloredicions ((Proa)).

Poesia Revolucionària E(s dinou anys de la U.R.S.S.

L'ala negra del corb feixista plana cla-munt A4aclricl. Mossega, esgarrapa i clavala seva urpa en les entranyes de la sevesdones d'ulls llampegants i en els seus ten-circe i graciosos infants. Cap treballadorcatalà pot restar- insensible davant el crim

ínsula molt mats vents : el poble començavael seu desvetllament, i potser Ferran pensàque així faria contents els intellectuals quemenaven el moviment.

EI 5 de febrer de i8ig, la Gaceta anun-ciava que Ferran VII, acompanyat del seu

Goya : Baralla a la «Venta Nueva».

hisròric que s'està cometent sobre la bellaciutat de Madrid, sobre tot el bell que lesmans dels seus obrers i artífexs han anatcreant al llarg dels anys.esdevingut de tot ell sota la metralla Ui-xista

Es entremig d'aquesta realitat revoltantque el nostre pensament vola cap al Museudel Prado, el deliciós palau que guarda tantaobra d'art de valor incalculable. Què s'haurà 1

Com un modest homenatge, publiquemavui aquesta crònica amb unes quantes da-des sobre algunes de les bones teles queguarda, i sobre l'edifici - tan graciós i m-oblidable — situat al cor de la villa. El re-cordo en aquest temps sota un cel grisenc,com també la bella perspectiva que des del'alt que el volta s'obira. Es urna simfoniade grisos — ocres i sienes — del seu arbratmagnífic clavant la mole quadrada del Pa-lace i la font de Neptú.

iE* #

capità de Guàrdies i els marquesos de CasaIrujo i de Santa Creu, havia visitat el Mu-seu amh abjecte d'inspeccionar els treballsque s'hi realitzaven per restaurar i collocar

!Es al rei Josep a qui deu Madrid la pi i-.;mitiva idea de fundar . un museu de pia- "^' j^^ ^ turó. Aquell rei, que no s'esperava ésser-hoi al qual tants maldecaps li portà l'en-testament del seu germà — el primer fei- Tintorefto : Dama desconegudaxista d'Europa — de dominar la Península, {volgué imitar Napoleó, i per decret, datat I els quadres que devien formar la Galeria.e1 ao de desembre de 1809, Intentava fundar La inauguració fou projectada pel dia i'a Madrid un Museu de pintura. Diem «in- de novembre de 1819, data en que haviatentavan, perquè Josep, home d'esperit bu-- d'entrar a Madrid Niaria Josepa Amàlia elegès, no veié aquest projecte, com tants Saxònia,. que havia d'ésser la tercera mullerd'altres, realitzat. de Ferran I però la cerimònia no pogué

Es Ferran VII — mal rei, mal fill i mal realitzar-se.germà -- qui assolí crear a Madrid el Mu-seu. Per aquel! temps bufaven a la Pan- (Segueix a la pàgina 7)

GUSTAU COCHET

Vìnt-i-cinc anys de pintura

CARTELLS

Les parets parlenPERSPECTIVESf Quina serà la sort delLaintura incom rensibfe Museu del Prado?P P

En les circumstàncies que travessa el paísno pot haver-hi — no hi ha — cap cons-ciència honrada ni cap home sensible alseterns postulats d'humanitat que no s'hagimobilitzat espontàniament, en una forma oen una altra, contra la barbàrie feixista.Però aquesta mobilització de voluntats —

Un cartell de Martí Bas

múscul i esperit — no s'ha pogut fer efec-tiva sense la precedent creació d'un climapsicològic .que ha operat amb eficàcia dereactiu violent damunt el sentiment de co-munitat de les masses socials i les ha im-pellides versl'acció béllica i constructiva.

En els moments actuals més que mai,no servir és trair. Hi ha encara molts es-perits independents •(potser seria millor dirindifcrents) als quals la idea de servir elsrepugna i topa amb Ilurs arrelats i falsosconceptes de llibertat individual i anquilo-saments tradicionals. 'No servir — repetim

és trair. Però no confonguem servei ambservitud. Servitud implica limitació, abdi-•ació vergonyant, autoasfíxia de sinceritatsper altra banda, servei és canalització fe-cunda, collaboració a l'obra comuna. Pocimporta el Lloc d'on arrenca la línia quemena al vèrtex ideal ; el que en realitatcompta és que tingui l'adequada direccióascendent. L'home tancat a la torre de vori,al marge de tot temps i espai humà, de-dicat a la sublimació del seu descoratjamentindividual, podrà ésser interessant més omenys com a espècimen d'una superioritatinútil, asooial ; però la seva subsistènciaestà definitivament jutjada per les realitats

Un cartell de Lleó

i són un factor estimulant de la victòria.L'art consagra la realitat. Lenin, gran

realista -com tots els revolucionaris cons-tructius, comprengué la missió profunda del'art i sabé utilitzar-lo donant significaciói cabuda dins la nova estructuració de lasocietat russa als artistes que tiserdiem).MIRADOR de fa dues setmanes va publicarun article en què l'autor, Lunatxarski, re-produïa una conversació sostinguda ambLenin i en la qual aquest exposava el seupensament sobre la qüestió. Copiem : ((Pen-so en els escultors i potser també en elspoetes i escriptors. «A la Ciutat del Sol,Campanella diu que damunt els murs dela seva ciutat socialista fantàstica hi haclibuixats frescos que, per a la joventut,són liiçons vivents de ciències naturals ihistòriques.» ((El nostre clima no permet elsfrescos. Es per això que parlo sempre delsescultors i dels poetes.» «Demaneu a 1'es-•cultorobres.., Es important que les massespuguin comprendre-les.»

Des del mes de juliol ençà, a les paretsdels carrers i places de totes les ciutats ipobles on no domina el feixisme, us sobtala vigoria expressiva i tallant de cartellsi més cartells. La imatge i la frase se u:^imposen d'una manera obsessionant. Mai laseva influència no havia tingut la penetra-ció cruel, de tan çficaç, que té arca: Avuidia les parets no tenen solament oïdes

—com diu el tòpic —, sinó que han après aenraonar, a cridar. Fixats sobre els vellsmurs als quals el temps i els elements handonat una decrepitud solemne feta de passat

Un cartell de Goñi

Quan l'art no va adreçat a la massa — laqual cosa no vol dir que se l'ha d'afalagaren les seves baixes passions —, corre el/)erill de quedar tancat en si mateix, des-humanitzar-se i convertir-se en un productecerebral que sols capeix l'autor o la petitacleda que l'envolta. Pensem parlar un altredia més extensament sobre aquest tema pertal de fixar el conceQte que de cara a lanova societat ha de tenir l'artista.

Mentrestant brinderu avui als nostres ca-marades una graciosa 'anècdota ocorregudael segle passat al pintor Cézanne en relacióamb un quadre seu. Ens la conta el cèlebrerolleccionista i marxant de pintura AmbròsBollará

«Tema oberta una exposició d'obres deCézanne. Una d'elles representava una ménade fia.stor i unes dones nues a l'aire lliure.La tela havia estat collocada en un marc alqual m'havia oblidat de treure l'antic rèto /que deia : «Digne et Actéon». En les críti-ques de i5remsa tothom va acceptar que estractava del bany de Diana. Un crític d'arts'arriscà a parlar de la noblesa d'actitud dela deessa i de l'aire 15údic de les verges quela voltaven. Especialment, ell admirava elgest de hi que la seguia, que a L'entrada dela claror estenia el braç com dient : «Vés

-te'ant. 1 afegia: «Es reconeix de seguida elgest irritat de la verge ofesa». Aquest qua-dre va plaure molt a. un dels meus clients.

((—Si no fos que ja tinc — em. digué —una bonica «Diana al bany» de 'Tassaert,

aquesta tela prendria el camí de casa meva.»Un tems després se'm demanà per a una

exposició una «Temptació de Sant Antoni»,de Cézanne. Jo l'havia promès, però és el casque la que tenia l'havia venuda. Per tal descrtir del com^romis vaig enviar el pretès«Diane et Actéon», aquesta vegada senseca jt rètol ; però com que aquesta vegadas'esperava una uTem25tació de Sant Antoni»,és annb aquest títol que figurà en els catà-legs. De tal manera que una revista descri-via l'obra covi si realment es tractés d'una«Teniptació de Sant Antonia, Allí on abanss'havia lloat l'actitud tan noble de Diana, elcrític d'art de la revista descobria el somrís(nelliflu i pèrfid d'una filla de Satanàs. Elgest de re^rovaoió de la que seguia s'haviatransformat en invitació seductora. El pseudeActeu esdevenia un j'atètic Sant Antoni. Eldarrer día de l'exjosició vaig veure arri-bar l'amateur que havia refusat el quadrequan anava titulat «Digne et Actéon». Duiaa la mà la revista on havia aparegut l'arti-cle i em digué tot triomfant:

((—A cabo d'adquirir aquesta «Tenihta.ción.Quin realisme més arravatador!

»Quan vaig reveure Cézanne, li vaig de-(((anar què era el que reJresentava el seuquadre.

»—Oh, no té das tema; simplement hetractat de trobar certs moviments...»

UNA ALTRA VÍCTIMA

Emilio BarratEn el'front de Madrid, les bales feixistes

han segat la vida d'un altre heroi i d'ungranartista : l'escultor company EmilioBarral. El seu art admirable li havia donatextens renom i li havia proporcionat totes

les comoditats que el règim capitalista pro-porciona als seus favorits. Barral, home delpoble, en produir-se el moviment feixistadeixà el seu palau, abandonà totes les co-moditats, i s'enrolà entre les forces popo-1ars.

La República democràtica té un altre noma afegir a la seva legió d'honor.

i d'honrosa decadéncia, o bé damunt lesparets dels barris moclerns que semblen'te-nir encara una tiúàntor d'immaduresa, arreuper on passeu, •els cartells . ggalteo'els im-peratius actuals i són corri ré(l^es que tracenen les ànimes els solcs-'axde ts que arre-plegaran les llavors dels pr'ò'digs sembradorsde llums de vida nova.

Qui no ha sentit la profunda commociód'un ; «I tu, què has fet per la victòria? » ?Qui no s'ha impressionat davant : ((El 'fei-xisme és això !», «Compte ! La 'bèstia estàa l'aguait», <<Trebaiila per als germans ;delfront! », i tants d'altres i d'altres ?...

El cártel] s'ha emancipat de la servitudcomercial a què estava subjecte i s'ha posatal costat de la causa antifeixista . I totshem pogut apreciar que ei que ha guanyaten contingut social 1 revolucionari ho haguanyat també, en conjunt, en valor ar-tístic. iEl cartell tipus ((abans i després deprendre la xocolata» que era la tònica ge-neral •cartellística d'abans, ha estat magnf-ficament superat.

La tasca dels nostres dibrtixants té unaimportkncia exemplar que está a la cons-ciència de tothom, peró ha' trol5àt' poc ressòpúblic, degut potser més que res a limi-tacions d'ordre material. Ens plau destacar-la, si més no, com la incorporació eficiem-tíssima i entusiasta d'uns grups d'homes

històriques imperants i la seva personalitat que en el silenci i desordre bigarrat d'unsestà mancada de valor en curs, tallers improvisats fan ús de les armes ac-

En el nou ordre que s'està perfilant a tives de llurs pinzells carregats amb colorstravés de l'albada roja que encén un poble i i idees. Molts d'aquests homes seguramentque no vol morir en les tenebres, les po- tenen vocació de «companys de camí », peròtenies artístiques del nostre país contri- avui per avui saben ésser perfectes «com -bueixen ja d'una manera directa a la pro- pans de feina».paganda educativa de les idees essencialsque seran la base de la futura edificació I AGUSTÍ BARTRA

aa ¡NERVIOSOS!Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRA6EES POTENCIÁIS DEL DRi SOIVDÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç lapyQ^tr^gy^Í11a lmpofencia(en fofes lee seves manifeefadons),

l , mal de cap, cansamenf men4nl, perds damamaria, ver4í hiüa n rporat, nervio s os en general de lesma, palpitacion

.,s, kifot..m

e 1i 4raa4orns nerviosos ea general de Isa

dones i tota eta fraafoaa orgéniea que finquin Per cauta o origen esgota.ment nerviós.

Lee Gragees potencials del Dr. Soivré,món que un medicament eón un element eseenciel del cervell, medul'la 1 £o£ el sietema nerviós, regonaraef el viger serial propi de Pede'' conservant le escut i prolongant la vida; indicades especialment ale esgo.ú6 en la ser. joventul ppn tota mena d^eaceesos, ale que vsriGquen treballs excessius, fent fldcs com moral.o intel •Iec£ualc, eaportieres, bornee de dènciee, financien, artistes, comercian. industri als, pensadors, efc.,aconseguint sempre, amb lee Grepees potencials del Dr. Sei.'rí, tota ele esforços o exercida fàcilment1 dispessnt (organisme por rependre is sovint 1 amb el mirin resultat, ardbanf a l'extrema vellesa i sonsaviolentar l'organisme amb energía. pròpies de la joventut. -.

Baeta pendre un flascó per convèncer se'n

Monda a 6`60 ptas. f)ascó, aa lot +s les prlcclpals larmàcles d'Espins, Portugal 1 Rmárlca

NOTA.—Dilpino-u , tramcreat b25 pu. sa a.gslla de soma per al ,roegaaig a Olklaa Lsboretorlo Sòka•larq. cerrar dol Ter, 18, Barcelona, rebasa grat on 111bre esplkat . sobes (origen. EusrrofiIament 1 tracto.ment dagaeatu a,alv/hu

El títol que dóna a la seia exposició Gus- propi art, que s'aparta,tant com pot d'.i-tau Cachet, ja és una fuetada. Vint-i-cinc. questa decadent sensació.anys de treball! Sols un artista que hagi tre- Coch(t, treballador, proletari de 1'a°t, esballat durant el passa. pe-ríode burgès sap el que aixòvol dir!

La qualitat de l'exposició v tés^l^, xens mena a parlar primer del'artista. Gustau Cochet, vellanarquista, amb l'etern groscigar sempre a ]a boca, ha es-

. tat pintant tota la seva vida,tocant de peus a terra. Vulldir de cara a la terra, al po- t®.-.hle. No és estrany que la seva . '" r'

^t'robra hagi passat mig desaper_('cholla.

Tot l'art de Cachet, execu- ]lvtat en molts diversos am-La ('II ts , ha anat recollint pa-

^° cientment, durament, tot elque ha trobat ele viu en elspobles que ha conegut. Es elpoble argenti, el català, elfrancès, I'itálià o el belga, el - que successivament 1 I anatimpressionant. I el tema poi

t1iaver estat una 'torrentada que inundava mereix un lloc millor que el que li havienels .barris obrers, o el ((Conventillo» argen- destinat la burgesia i la -critica a sou: Latí, o el sabater de la cantonada. Cap tema

i no 1'ha fet recular, per absurd que pogués tisemblar. Els seus temes van de l'interior b rd'una cuina amb una dona ventant el fo-

gar, fins el nu de qualitats purament pías- ut, °";7'.W tiques. Artista personalíssim, ni cap tècni-ca, ni cap escola, l'ha influït fonamental-`I

^^ 1ment. Amb tot, la seva pintura, de tradició I t 'francesa, osci•la entre certs artistes espa-

nvols i italians, sempre, pegó, a través de f` "

la seva forta personalitat. Cochet és un sartista que treballosament ha anat coneixentel seu ofici, i la seva pintura està informada

esperit constructiu de volums i masses ,1'h' ' f

CAMISERESPECIALISTA

' i%IT ŠN LA IIIL►

JAUME I, !ftelèfon it&56

que I m onen una força remarcable. Et fpessimisme que traspua la seva obra noés pas passiu, sinó que constitueix una pro-testa del món que el volta.En una paraula : Cochet no és pas el pin-

tor que pot afalagar el esenyorn amb pessi- .golleigs volptuosos. Ell mateix ens ho diu : '«Heu vist mai la cara de goig que fa un

-- porc quan li grates el seu llom d'as es ' xP sagrassa? ; així és el goig que experimenta

T l'home dels p ostres dies davant de l'art, és a nova societat l'ha de reivindicar per a evitarMIRADOR " lela 1622(9 dir, voluptuosïtat dels sentits, no de I'espe- que el dia de demà ens trobéssim davantnit.» Amb aquesta frase es defineix el seu d'un nou cas Gimeno. — B.

les, que, al seu torn, tancarien una darrerai graciosa olpa carnosa i ens ha gués dita afinalment q

Pue aquest arbre és el pi. Hom

ha objectat al pi la seva ombra esquifida.I bé: fa pinyons una alzina? Un mineralpreciosEncara, sobre el gust del natural i d'allòque no és rebuscat, virtuts tan cares a Ches-terton, podem parlar de ]'afectació i del re-buscament que ha envaït molt ordres de lavida. Els poetes novells i els qui no sónprou poetes i els qui s'entossudeixen a és-ser poetes novells tota llur vida, tenen unacerta animadversió, un cert horror, enversels mots senzills i d'un ús freqüent comtaula o cadira. Si els atzars d'un poema elsmenen a haver-ne de parlar, esbiaixen el .mot o el disfressen i diuen cadiral o setialo l'enxiqueixen i diuen tauleta. 1 tanma-teix voleu res més poètic que aquest enginyde quatre potes i un respatller o aquest altrede quatre potes i una fusta plana a sobre?Còmoclament asseguts en vulgars cadires ide colzes sobre vulgars i balladores tauleshom ha fet les més grans obres de la hu-manitat. Si en lloc de cadira o taula s'ano-menaven corser o boscatge, el poeta, pos-posant el contingut a la forma,' els atorgarialloc d'honor i qls faria rimar amb cavallero formatge. Una profitosa lliçó per a aquestpoeta seria la de fer-li escriure els seuspoemes ajaçat a terra. Una profitosa lliçóper als qui malparlen del món que petgen,seria la de fer-los romandre en una menade llims de vida estàtica; híbrida i fada,sense pena ni glária. J

Chesterton diu que el pecat de l'època haestat l'orgull. L'home ha volgut fer l'home,ço que és justament el contrari d'ésser-ho,t l'ha ben espifiada. Hi ha només una ma

-nera d'ésser home i és la d'actuar d'acordamb els principis més purs i genuïns de lapròpia consciència. Però sembla que fins itot la consciència ha estat una mica false-jada, ha esdevingut un xic mesella. Peraixò Chestertom creu que calclria retornar atemps en què dir-se bo i noble no feia riureningú.

Parlant dels pessimistes i dels descon-tents, Chesterton ens ha fet veure la mi-gradesa del criticaire- davant de l'obra en -ticada. Diu : «Hi ha pessimistes que criti-quen l'univers. Ells tenen el sentimentagradable de considerar que el sol i la llimahaurien quedat millor si els haguessin fetells, però tenen també el sentiment entris

-tidor de sentir-se cpmpletament incapaçosde fer el sol i la lluna. Un home que miraun hipopòtam pot ésser temptat a voltes deconsiderar aquest animal com a un errorenorme, però ha de reconèixer alhora, queuna feliç inferioritat ]'impedeix personalmentde cometre aquesta mena d'error.»

Poclrem discutir i no estar d'acord ambles idees i conceptes de Chesterton, però elque no podrem fer serà negar-li l'honeste-dat i'entusiasme amb què les ha defensades.Podrem titllar Chesterton de conservador ifins i tot de reaccionari; perú un conserva-clor honest i sincer és una cosa tan raraque no podem estar-nos d'admirar-lo.

J. MORERA I FALCO

Quina será la sort del Museu del Prado?(Ve de la pàgina 6)

EI Museu potser serà !'únic bon recordque Ferran ens hagi deixat. Segurament ellno influiria decisivament en l'enriquimentdel ilfuseu. Malgrat tot, anem a donar al-guns dels ingressos imnteresants que tingue-ren efecte.

EI rq de febrer cle 1827 sortí' del palaureial cap al Museu un lot de quadres com

-postos de dues Venus i la Danae, del Tizià;les Tres Gràcies, els Banys de Diana i Ca-lixte, el Judici de Ponis, Andròmeda i Per-seu, Plutó i Proserpina, i finalment Pornona

amb dues verges, de Rubens.El 26 de maig s'exigiren a l'Acadèmia

L'escala de Jacob, de Ribera; el Salvador,de Joan de Joanes ; La visió d'Ezequiel, deCollantes; El naixement de Jesús i el SantJoan de Pantoja; dos quadres del Palau delBuen Retiro ; una Acció militar a la voradel niar, de Castello (atribuït a Carducho),i un que s°navia pres pel Jurament de Fe-lip IV per, Maimno. !Encara es tragueren mésquadres de l'Acadèmia, entre ells algun Ru-bens, Van Dyck i còpies del Tizià.

Es amb aquests materials i els dels con-vents que havien passat a l'Estat, que escomençà la collecció. Entre altres hi vaingressar l'any 1873 La Crucifixió, de Vanoler Weyden.

Després de mort Ferran VII i sota laRegència de Maria Cristina, la colleccióaugmentà considerablement (més de milquadres des de 1828) i exigí la confecciód'un nou catàleg,

mEn quant a pintura, el Museu del Pradoés un dels més interessants d'Europa. Ultrala magnífica collecció de Goyas i de Grecos,com també d'altres pintors espanyols, comp-ta amb 5 79 quadres d'escola italiana, 703

ELS MILLORS

MAPES D'ESPANYAIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIlII

ELS TROBAREU A LA

LLIBRERIA CATALONIA3, RONDA DE SANTPERE, 3

Telèfon 24647

Un dels minerals més interessants i útilsque ens proporciona la Naturalesa, és elcinabri.

Antigament fou emprat com a pintura,degut a confondre-se'l amb el mini, nomamb el qual se'l denominava freqüentment.mEls alarbs estudiaren a fons el cinabri, imés d'una _yegada varen obtenir-lo sintè-ticament per via seca, partint del sofre idel mercuri. Fuchs va donarnos a, conèixerque el cinabri roig no solament presentavaanalogia, sinó que estava igualment cons-tituït que el grisenc. Els xinesos són: elsqui, fins ara, l'han obtingut més perfecte,sintèticament ; peró e] secret de la seva fa-bricació és guardat zelosament com el detots els seus descobriments.

L'antic kinnabari dels grecs està cons-tituït principalment per sulfur de mercuri,amb un percentatge de 85 per toc de mer-curi i 15 per ton de sofre, aproximadament.

Es presenta en grans masses d'estructuragranosa o compacta, constituidos per petitscristalls del sistema hexagonal romboèdric,o bé per bonics cristalls del mateix sistema,i la principal representació de la qual estroba en el romboedre, cos constituït persis cares de forma ròmbica i que sol ma-clar-se sortint pel centre de la cara d'undels cossos l'aresta de l'altre.

Mineral relativament tou, posseeix unafractura irregular o bé estellosa, apareixentd'un color que va del roig viu al gris deplom, amb petits punts brillants, i que pau

-latinament va tornant- se obscur, sota l'accióde la llum solar.

En cares escollides i de no gaire' es-,pessor, pot observar-se una transparència bi-refringent biàxica, que podria ésser d'apli-cació en I'Optica, . si tingués la suficientduresa.

Si hom té en compte l'aspecte exterior iels altres minerals que l'acompanyen, po-dem dividir-lo en cinc varietats ben defini-des : la fullosa o laminar, la granosa, lacompacta, la terrosa i la idrialina.

La varietat de cinabri laminar, com elseu nom indica, està format per fulls degruixos variables, formant masses que entrencar-se domen formes prismàtiques ,cle di-ferents tamanys.

La classe granosa, apareix també' en mas-ses compactes, de fort color roig i destacadabrillantor. La forma terrosa, és general-ment de color raig fosc i fàcilment trenca-ble. La varietat compacta, pren la coloraciógrisa. La idrialina, està formada per unamescla de cinabri i matèries hidrocarburs,apareixent en forma de crostes de color roigo bé gris, que contenen 82 per zoo de mer-

curiSi el cmabrt s'escal'fá en un tub tanc t,

: el cinabri

(Mucha, Varsòvia)

ticl'escoles fltfinenques, i posseeix interessantscolleccions de pintura portuguesa, alemanyai francesa. El total de quadres exposats alPrado, és de dos mil quatre-cents setze.Tota aquesta meravella, que representa

Broncino : El violinista

una fortuna, està ara sota la metralla deles hosts més reaccionàries de la Penínsu-la, dirigides pel feixisme internacional. Veu

-rem què és el que en faran els defensorsde la ,,cultura occidental,, que l'any 34collocavcn metralladores a la catedral d'0-viedo, mentre els minaires, per salvar unaobra d'art, es deixaven matar abans quedesfer-la amb dinamita.

VtcExç BAR()

es va dipositant en les parets fredes del ma-teix ; millor dit, es sublima. Però si s'esca!-fa a l'aire lliure, es forma una massa gri-sosa constituïda per petitíssimes partículesesfèriques de mercuri en estat lliure.

El cinabri, és insoluble a ]'aigua, i des-componible per l'àcid clorhídric concentrat,amb desprendiment de sulfhídric. Atacabletambé, per l'aigua règia en fred i el nítricen calent, així com també pel sulfúric enebullició.

En frotar el cinabri amb el coure, el mi-nera] es descompon, ja que s'efectua unabarreja del coure amb el mercuri que conté,formant-se una amalgama.

EI cinabri, es troba gairebé sempre en ja-ciments, acompanyat d'altres sulfurs, pla-ta, quars, dolomita, baritina i mercuri na-diu, que forma dipòsit en petites cavitatsdel mineral

Els principals jaciments del món, són aAlmadèn, població espan yola situada a laprovíncia de Ciudad Real, i gairebé consti

-tuïda enterament per miners i tècnics, totsocupats en les mines.

Aquests jaciments, asseguts en terreny si-!úric, i representats per quarcites i pissar-res, foren ja explotats pels grecs i pels ro-mans, i el seu nom prové dels alarbs.

La primitiva roca sedimentària, dislocadaper les sacudirles volcàniques, donà lloc ala sortida d'una xemeneia, i va quedar ex-posada a un corrent de vapors de sulfur cte.

mercuri, els quals, en trobar les parets fre-des de la matèria, es sublimaren, formantenormes masses pures en les parets del ditconducte, fins a obturar-lo completament.

Les actuals dotze mines, daten del seglexvtt i tenen una màxima profunditat de 32 5metres, repartits en cinc pisos, els quals re-corren una enorme massa de cinabri en for-ma de con en posició estable. La matèriad'allí extreta conté un to per loo de mer-curi.

L'obtenció del metall pur, per calcinacióclel mineral en forns especials, ocupa uns4,000 obrers, que produeixen anualmept de1,000 a 1,200 tones de mercuri pur.

Sembla que aquestes mines daten d'uns2,400 anys.

S'explota també a Espanya el mercuri deRío Monte, a Galicia ; Orihuela, a Alacant,i Mieres, a Astúries, i de menor interès,altres de Múrcia i Castelló.

Segueixen en importància, al jacimentd'Almadèn, els de Nueva Almadèn, als EE.UU., i els dels Urals, a la URSS.

Són d'interès especial, les pissarres deCarniola, en què el mineral apareix incrus-tat.

Als jaciments de Califòrnia, i especial-ment el de Nova Almadén, hi ha algunesmines en què el mineral apareix junt ambla Serpentina.

També tenen excepcional importància, elsde Palatinat, a Alemanya, on forma filonsamb les pissarres impregnades de fòsfor.

Per últim, san també de regular impor-tància els jaciments de Bohèmia, Transil-vània, Hongria, Perú, Brasil i Japó.

IEIs obrers que treballen en les indústriesdel mercuri, i especialment en les extracti

-ves del mineral, pateixen d'una malaltiaque fa tremolar tots els seus, membres, de-guda a l'absorció, pels porus, de mercurien estat de vapor, que es desprèn a la tem-peratura normal i molt més a les que regnena certes profunditats del metall en llibertat.A tal efecte, els obrers suspenen sovint llurtreball, i són admesos en les mines espanyo-les pel temps màxim de dos anys. Malaura-dament, no tots els obrers tenen la resistèn-cia necessària, i els que no cauen, omplencl sanatori, que a tal efecte està establerta Almadén.

Sota el punt de vista político-social, ésde tantíssima importància la donació quela Natura ens fa amb el cinabri, que els es-panyols hem de procurar, no solament l'ex-pulsar-ne l'explotació estrangera, sinó (araque hi som) impedir que mai més torni afer-ne presa; car, , el principal producte delcinabri és, avui dia, una base solidíssimade la indústria de guerra, molt cobdiciadaper totes les nacions que basen la seva lli-bertat en les armes que ofeguen la llibertat

' del poble i produeixen l'imperialisme odiós1

per tots conceptes.

Josa PI^UL

— Enhorabona! Ja sé que heu guanyat50,000 francs a la rifa.—No és del tot exacte. D'antuvi, no ha

estat ahir, sinó fa un mes. Després, no estracta de 5o,000 francs, sinó de ,000. f, fi-nalment, no sóc jo qui els ha guanyat, sinóun amic meu,

MIRA1 R 73-X11.36

LA MUSICA LA CIENCIAK. ChestertonK. Chesterton(Ve de la pàgina i.')

La música soviètica «vista» per ungran crític frarcès

Un dels irnés prestigiosos crítics francesos, nies són fora de discussió i jo hauría pogutEmite Vuillermoz, ha passat, en ocasió del ésser fàcilment decepcionat, perquè acabavarecent Festival teatral, unes quantes set- de sentir els concerts de Salzburg i de Tos-manes a la Unió Soviètica, dedicat a estu- canini. Però esperava un art essencialment(Ijar les noves formes teatrals i musicals d'a- nou i molt diferent del d'Occident i no l'hegtcest pas. Particularment, la vida teatral trobat sempre.Ii ha fet, segons manifestacions seves pobli- Certament, compositors com Mossolo ,codes a la premsa francesa, una impressió en la seva Foneria d'acer, han sabut pro-formidable ; sobretot l'art de considerar les (luir obres que cap altre país no hauria po-escelificacions com un veritable prodigi gut veure néixer; però en l'òpera Damuntd'inspiració artística i esperit renovador. del Don pacífic, m'ha dolgut de trobar, ins-

Evidenment la música soviètica no ha Airada en un llibret nou i interessant, unaarribat encara a un igual grau de perfeccio- música que, evocava desagradablement Leon-nament i sobretot d'emancipació de les velles cavallo i Mascagni. Estimo, igualment,convencions estètiques. Aquest fet no cau- que els fastos d'Eugeni Onegin només con-sarà cap sorpresa a, ls nostres lectors que tenen ferments dolents per a la joventuthan volgut seguir a través d'aquestes pàgi- d'avui i tinc la tendència de trobar, la mú-nes les nostres orientacions sobre la reno- cica de La fontana de Batxissarat .massavació de l'estil musicat. La música, per la e'legant, massa refinada, massa ancanta-seva qualitat estètica mateixa, ofereix entre (lora.totes les arts el mecanisme més complicat Però he de confessar que la meva deccp-d'evolució revolucionária. Vuillermoz, al fi- ció és un xic ingènua. El món tan particu-nal de les seves declaracions sobre la mú- lar del compositor es forma des de primerasica soviètica, que reproduïm a continuació, hora, i les obres que he sentit són feteshi fa una ablusió, que correspóu exactament per músics molt abans de la Revolució.a la nostra visió sobre la música soviètica. Les harmonies que espero, tinc la certi-

En el que es refereix a la música — ha tud que els compositors de la generaciódeclarat — la meya sorpresa ha estat barre- I (l'Octubre cns les donaran molt aviat.jada d'una petita decepció. Els mitjans tèc- EMILe VUILLERcIOL

NOVETATS DISCCFONIQUESFRANxIE TRUMBAUER TORNA ALS EsTUDts ... • ,ran-estació°de `ràdio nordamericaina de se-

GxnntoFbNics _nyal sonora per a les seves emissions. No! falten tampoc als catàlegs els noms de sem-

Els aficionats a la „Swing Musica, molt ' pre, com' Duke Ellington, BennyCarter,nombrosos a Catalunya, trobaran en els dar- ` Phil Green, Wingy Mannone, Luis Russel,rers catàlegs de les companyies britàniques Taft Jordan i altres.una rica collecció de novetats interessants.Després d'haver estat absent durant més UNA SocICTAT Bxctt ANGLESA

d'un any dels estudis gramofònics, el famósalto Frankie Trumbauer ha tornat a impres- A Anglaterra s'ha constituït una societatsionar una sèrie d'excellents discos. El pri- , per a la impressió en discos de les obres demer d'aquesta nova collecció que ha sortit Bach per a orgue. La seva realització hael mes de juny es titula Announcer's Blues, estat confiada a un dels més grans organis-això és, Blues del locutor ; es basa en les tes i coneixedors de l'estil bachià del mo-tres notes musicals que serveixen a la més ment actual : Albert Schweitzer.

Catalunya ha salva...ver-lo salvat, fent una obra de civilitat.Crearem a Aragó un Museu d'art aragonès.Ja tinc gairebé el lloc triat. Crec que hoaconseguirem. Però si la desconfiança creix,els ho haurem de retornar tal . com està.I deixar que es perdi tot aquest tresor.(Ells s'ho hauran guanyat. Però malgrattot, és de creure que sabran comprendre el

Un altre dels valuosos retaules salvats a Granyén

via un tipus que volia robar-los un tresor.Un tresor que feia tres mesos que estava allíper a llenya i del qual ja n'havien crematbona part,

— I després, encara, els incomprensius deCatalunya. A part del P. S. U. i d'altrescompanys que comprenen aquestes coses id'una mica d'escalf de la Generalitat, quan-tes amargors ! Quantes indignitats ! De Llei-da a Igualada, portant un carregament deretaules, ens van perseguir a trets. Sabienel què portàvem i s'ho volien quedar.

— Tenim la intenció de retornar solemne-ment restaurats i conservats, els retaules ara-gonesos. Això pertany a un poble i té dreta tenir-ho. Catalunya tindrà l'orgull d'ha-

(Ve de la pàgina 8)

retaules que no canviaria per ca)a' Fra An-gèlic. Estaven barrejats entre fustes per acremar. Vaig avisar les autoritats, perquèallò fos salvat. Vingué un individu i, encomptes d'ajudar-me a cercar els trossos quemancaven, avisà el Comitè dient que hi ha-

nostre esforç i, a l'ensems, l'honradesa deles nostres intencions. I que no permetranque uns tresors que poden constituir elseu orgull el dia de demà, desapareguinllastimosament en mig de les passions que,justificadament, desvetlla la lluita antifei-xista.

EI nostre treball i els nostres desvetlla-ments es veuran amb escreix recompensats

aquell benaurat dia que puguem fer ofre-na al poble d'Aragó, juntament amb la se-va llibertat, dels grans tresors artístics, fe-tes les obres precioses de restauració i con-servació, com una prova ben palesa desolidaritat i germanor.

ROE

Meravellós retaule de Granerja, d'influència lleidatana, (S. XIV,)

Fragnnent d'una taula del s. XV, (Pallaruelo de blonegros.)

Un magnífic retaule salvat a Granyén

Aquest retaule fou tanibé trobat a Granyén

1 ^ ^^1 13-X11.36

Catalunya ha salvat a Aragó un tresor artísticBARBARIE I CULTURA

Solaments'és veritablement gran per lagrandesa moral, per la grandesa del cor,per la grandesa del caracter. L'esperit mésbrilant, si no és fecundat pel sentiment,queda estèril i s'assembla al vent que hoasseca tot. Per als destins de la Humanitat

un gran cor es més preciós que milersd'intel•igències brillants, l'obra dels qualscons steix, generalment, a analitzar, mo-far-se i negar. Per a la Humanitat, totaveritat i tota bellesa derivan dels homessuperiors, en els quals apareix en equilibrila intelligéncia i el cor. Les intelligéncies

especulatives han pogut assenyalar o obrirnous camins a la ciència o al coneixement,però quan aqueixes mateixes intelligènciesno es recolzaren sobre el fons de roca delcarácter, no assolirem a tenir sobre els des-tins de la Humanitat la influència profitosaque han tingut els caràcters que saberen,no solament ensenyar els homes, sinó prin-cipalment consolar-los.

En la guerra a mort que estem sostenintcontra lo cobra feixista, es troben enfron-tades aquestes dues forces tan oposades:]'especulació indigna i freda d'uns menys

-preables militars al servei de la més brutalreacció, i la grandiosa moral de tot un po-ble que no vol ésser ofegat, ni oprimit.

Mentre la primera, sota el signe de la

bandera negra, representació genuïna d'a-quell flagell caòtic i corrupte que és elfeixisme, tracta de fer dels homes uns po-bres éssers mecànics, sense ideals ni cultu-ra, amb els quals poder satisfer llurs bai-xes concupiscències, l'altra, aplegant totesles senyeres de variats colors de la ger-mandat treballadora, en una abraçalla fra-

ternal, representa tata una Humanitat quevol guarir-se, per sempre més, de les llaguesamb què uns règims d'oprobi i inhumansllatzeraren el seu cos indefens ; que ansiadesterrar unes forces regressives que sónun fre a tota manifestació de l'esperit, atota idea de cultura i de llibertat, i que

vol estroncar la continuïtat d'un mercan-tilisme indecent amb les idees, amb lesconsciències i amb la moral.

La nostra guerra simbolitza la lluita delsesparvers del feix contra els ocells, la vidadels quals no es nodreix, com ho fan aquells,en la barbárie ni en la mort, sinó que,amants de la llibertat i de la llum, s'aple-guen, conscients del seu major nombre, peidonar la batalla a aquells provocadors, querepresenten un perill constant a la sevavida.

Els nostres ocells de la llibertat portenel cos, el tòrax vibràtil, pintat amb fran-ges vermelles, color de la llibertat i de lrvida, color de sang sense coàguls, colormascle i alegre de joventut i d'optimisme,

d'agressivitat i de lluita. Porten les alestacades dels colors de la República : el roigproletari, el groc amable i sensitiu, colorde nervis i de pensament, color de la cièn-cia, el groc universitari, i el morat, colortambé de claustres d'Universitat, però co-lar de la noblesa del poble en contrast ambels daurats i els blancs de la noblesa decasta i de les jerarquies feudals . Quan elcel és salpicat amb la lluita de dos ocellsenemics, suggereix al pensament la pugnaentre un raig de llum clara contra un dellum tèrbola; com si lluitessin una espurnade llibertat i una grapa de tirania.

!ELS INTEL-LECTUALS I ELS ARTISTES SÓNAMB EL POBLF

Es perfectament lògic i natural, doncs,que els artistes, els poetes, els homes deciència i els de lletres, que es daleixen per,la claror, estiguin al nostre costat i quelluitin, completament identificats, per es-vair les tenebres que volen espandir-se ar-reu de la nostra terra. Al costat de ]'avuii del demà, substàncies positives, contral'ahir i l'abans d'ahir, substàncies negati-ves. El pensament, que és fecund, té unaforça de projecció i es rebella quan homvol retre'] a ]'estatisme o se'l vol arrosse-gar cap el passat. Per aixà el pensament,la literatura, la poesia, la pintura, l'escul-tura, tot el que abarca l'art, estan al costatdel poble, que esté freturós d'albirar noushoritzons més clars i amplis que els queli han deixat veure fins ara.

S'han posat decidits al costat del poble,perquè aquest ,no equivoqui els camins dela justícia i parqué no vagi a la destruccióinútil, emportat per la ira justa que provo-ca la gran amassacren històrica a què s'halliurat el feixisme, i li han dit, sincera-ment, que ells farien ]'esforç que calguésper a esbotzar el cercle cle prejudicis, l'a-tavisme de l'educació i de la conformaciósocial, per tal de muntar damunt les runesaquella superestructura, noble i activa, sen-sible i creadora, de la qual ña estat mancatel poble, foragitat de les aules i de les es-coles d'alta tècnica.

Els nostres artistes que, en esclatar elmoviment, es trobaven en llocs on el feixis-me arrapà les seves urpes, aprofiten lamés petita possibilitat, els més coratjosos,P' a desertar i passar-se a nosaltres. Iaixí hem vist com, bona part d'ells, han su-perat la neurosi burgesa, la bohemia snobde l'artista deslligat de la vida social, in-tegrant-se als .batecs i a les inquietuds delpoble antifeixista. I admirem com en elsmoments de perill i d'entusiasme, sabencanviar llurs eines de treball per un fusell,per una metralladora.

La llum, la veritat i llurs òrgans decreació i d'expressió : els artistes, els intel-lectuals estan al nostre costat. La llum i laveritat no poden identificar-se més que ambnosaltres i elles han estat sempre el farlluminós que ha assenyalat els camins deltriomf,

ARTISTES AL FRONT DE BATALLA

A tots els fronts de combat trobem ar- Itintes. Al d'Aragó, hem vist «Shum» ne-tejant el terrer aragonès de la plaga fei-xista, amb la legió de mosques de plom icoure del seu magnífic fusell-metralladora,eu un atac formidable sobre l'heroica, lamàrtir, la gegantina Tardienta. Hem vistBenigani, transfigurat, lluminós el seu es-guard, dret en un parapet, desafiant lamort i les inclemences del temps, atenta ivibrant la seva silueta, amb el seu mocadorvermell enlairat com la moral dels mili-cians, tot un exemple viu i gran ; i hemvist com els seus companys reaccionaven al'esperó de l'exemple i valentia d'un artistatransformat en formidable soldat ele trin-xera.

Al front d'Aragó, altres artistes lluiten imoren...

Hem vist «Shum» i Benigani com, enels descansos de la lluita, salvaven del foc,de la pluja i de la ira cega dels pobles,tresors magnífics de les esglésies, ennegri-des per la justícia del foc, per la justíciadel poble.

Aquestes gestes donen dret a Catalunyaa parlar a través de les pàgines de la his-tòria que estem vivint.

Un poble que, com deia Ilya Ehrenburg,ha trencat la cadena que teixia la mort,apoderant-se dels pobles sense disparar untret ; que ha dit a la mort ((No passaràs»i ha aixecat els seus fills en un bosc depUnys alçats, amenaçant la barbarie i haposat a cada puny la rotunda afirmaciód'un fuseil arrabassat al feixisme, és unpoble que avança vencedor i gloriós pelscamins que li mostra la història. Es unpohle digne de la seva vida, digne de sen-tir-se existent.

I ara, els artistes catalans que lluitenP' la llibertat del poble aragonés als frontsde Tardienta, d'Osca, de Sàstago i de Bu-jaraloz, volen fer el gran homenatge aaquest poble màrtir i trist que anem alli-berant de l'esclavatge i la ignomínia. Elsartistes catalans, els lluitadors artistes detot Catalunya, s'afanyen contra la mateixaignorància d'un poble retut a l'analfabetis-me i al desconeixement de les grans ve-.ritats, a salvar-li el seu tresor artístic, l'he

-rència dels segles, el dipòsit de les bellesobres de les antigues generacions.

LA NOBLE TASCA

-- Nosatres procurem salvar el tresor ar-tístic d'Osca i de Saragossa, superant totel possible la destrucció de la guerra i de larevolució. Procurem salvar-lo i, després,acabada la guerra, el retornarem, restaurati fetes les obres necessàries de conservació,al poble d'Aragó, com a homenatge, com apenyora de germanor i de solidaritat delPoble català — ha dit l'escultor Apelles Fe-nosa, milicià de Catalunya, valent lluitadorde la nostra causa, salvador, avui, d'un im-iens tresor artístic a la província d'Osca.

L'ajudaven a descarregar, camálics im-provisats i no gaire destres ; el camió trans-portava els tresors. I ha anat contant laseva odissea

— Es una feina ingrata i que no és com-presa pel poble. Un dia em mataran, con-

fonent-me amb un lladre, amb un aprofita-dor del pillatge. Ingrata per culpa dels qui

no comprenen. Ingrata per culpa dels demala fe i dels ignorants i pels qui sabentel que val tot això, sense haver fet res per

a salvar-ho, quan ho veuen salv at, t'acu-sen de lladre i de vampir d'un poble.

— He rebut una carta—s'explica— d'unindividu que ens acusa, tots els catalans,d'aprofitar-nas de les circumstàncies ac-tuals per a espoliar un poble que no sapel que té. Ens tracta de fenicis, de piratesele ]'art i mo sé quantes coses més. Com el

d'aquesta carta n'hi ha molts. Però ells nohan fet res per a ajudar-nos ; res per asalvar res. Són els eterns criticaires i in-capaços, per covardia, d'emprendre aquestatasca pel seu compte.

— A Granyen, s'hi arribà quan es repar-tien els trossos d'un retaule magnífic, es-

plèndid, per a fer llenya. Tros a trossetl'hem recollit, aprofitant-ne fins la darreraestella. Però el més bo, el més valuós, jaestà perdut.

— A La Naja, ja el vent se n'haurà em-portat les cendres d'un impórtantíssim tre-sor, d'un extraordinari tresor conegut a totel món. Hem salvat, només, dos retaulesmolt bons del començament del segle xv.Jo sé que la història m'ha d'agrair les an-gúnies i les males estones que vaig passarper salvar-los.

— A Tardienta, «Shumn salvà algunes co-ses i varen estar a punt d'afusellar-lo. Noho comprenien.

— A Pallaruelo de Jlonegros, hi vaig ar-ribar un migdia amb el cotxe d'un sanitari,puix que mentre hi ha tanta gent que pas-

soja en cotxe, • fent el fatxenda, nosaltres es-tem salvant milions i milions i no tenimmanera de trobar un turisme. Vaig trobarun retaule formidable de deu metres d'alt,desmuntat i al pati del Comitè. El volienper a fer-ne llenya a l'hivern! Després debarallar-me amb tothom i de passar gairebéper feixista, vaig aconseguir posar tres pe_

ces dintre l'església. El Comité em va pro-metre que posaria a sopluig la resta, mentrejo anava a cercar mitjans de transport. Te-mia la pluja ; vaig anar tot el de pressapossible, perú vaig arribar-hi al moment pre-cís que esclatava un xàfec i feia gairebémalbé el retaule. Aleshores, el Comitè, al

qual jo havia promès mestre i biblioteca, nocm deixà agafar el retaule mullat perquèdeia que en volia una camioneta com a preu.«Però si aixà per a vosaltres no val res ; hodeixeu mullar i fer malbé»—els vaig obser-var, «Para nosotros, no ; pero vale para le-ña ; se ve que para usted vale mucho. Pá-guelo, pues.)) I com que jo no tenia una ca-mioneta per a donar-los, allí va quedar elretaule. Quina valor representava ?... Erauna joia I, sota la pluja i el sol, no en que-dara res.

— Als voltants de Barbastre. Tres mesosde revolució. Cartes escrites protestant iratsde les suposades espoliacions. Doncs bé; al'església de Sant Francesc vaig trobar vuit

(Continua a la pàgina 7)

UNIO GRAFICA, COOPERATIVA OBRERA. — Nou de la Rambla, 45