Religió catòlica 1r Batxillerat

TEMA 4

--

LA MORT

ÍNDEX

1. Fenomenologia de la mort ....................................................................................................... 3

1.2. Per què ens és tan difícil plantar cara a la mort? ............................................................... 3

1.2. Per què hauríem de plantar-li cara a la mort? ................................................................... 4

2. Visió cristiana de la mort .......................................................................................................... 4

3. Near death experiences............................................................................................................ 5

3.1. Característiques d'aquesta experiència segons els testimonis .......................................... 5

3.2. Valoració d’aquesta experiència ........................................................................................ 6

4. L’esperança més enllà de la mort ............................................................................................ 6

4.1. Filosofia dualista (platònica) vs. filosofia unitària (semítica). ............................................ 6

4.2. L’esperança cristiana .......................................................................................................... 7

“Si la mort no fos el preludi a altra vida,

la vida present seria una burla cruel”.

Mahatma Gandhi

1. Fenomenologia de la mort

1.2. Per què ens és tan difícil plantar cara a la mort?

a) La mort entristeix: Hi ha pensaments alegres i pensaments tristos. Com deia Sant Agustí: “pensar la mort entristeix”. La mort evoca pensaments tristos. Evitem pensar en la mort, perquè no volem estar tristos. Posposem aquest pensament fins que no sigui inevitable. La mort trenca les relacions, els vincles afectius. No hi ha manera d’evitar aquest trencament i això ens desarma. La mort és la frustració d’un projecte que queda sobtadament truncat. Ens aterra la possibilitat de pensar que ja no serem més, com deia Heidegger, la possibilitat de “no-ser-més-aquí”. Davant d’aquesta possibilitat, no sabem què podem esperar: i després, què?

b) La mort és un tabú: Phillip Aries en el seu llibre “La Mort a Occident” va ser el primer en dir que la mort s’havia convertit en un tabú. Lipovetsky diu que vivim en una societat de la “hiperabundància” que amaga la realitat del dolor darrera les cortines. Vivim molt allunyats de les figures de la fragilitat humana. Per això resultaven tan provocadors els anuncis de Benetton, obra del creador Oliviero Toscani, perquè posava a la vista de tothom les imatges d’aquesta fragilitat humana.

c) La mort no es deixa dominar: La mort és l’objecció més greu a la ideologia cientista, a la fe ingènua en el poder absolut en el poder de la ciència. Frankestein o el mite del Prometeu modern: un científic desafia la mort i pretén crear la vida eterna. La mort sempre és un fracàs del positivisme científic. Vivim una tecnolatria (adoració de la tècnica) i una farmacocràcia (confiança absoluta en els medicaments). Són expressions del poder de la tècnica convertida en ídol. Epictet deia al seu “Enchiridion”: “unes coses depenen de la voluntat humana, però d’altres no”. Cada cop estem menys disposats a acceptar l’inesperat, allò que no podem dominar. Si podem alterar l’origen de la vida humana, perquè no podríem dominar el final?

d) La mort no té sentit... a no ser que nosaltres li’n donem. Vivim una gran crisis dels grans relats simbòlics. No podem menysvalorar les conseqüències de la caiguda d’un gran relat. Els grans relats simbòlics donen sentit a la vida i a la mort, i el sentit no s’improvisa ni es reconstrueix d’un dia per l’altre. Hem deixat de creure en l’univers simbòlic de Dante i no hem elaborat un nou univers que el supleixi. Això limita greument les capacitats de consolació davant la mort.

e) La mort ens obliga a frenar i a pensar: Vivim una cultura cinètica (culte a la velocitat). Les

coses importants de la vida necessiten lentitud. Ens entra vertigen quan anem a poc a poc. No sabem no anar accelerats, la lentitud ens avorreix i això ens aterra. Si anem a poc a poc, no podem fugir. La mort ens obliga a frenar, a aturar-nos, perquè davant la mort no hi ha escapatòria ni fugida possible. Vivim una cultura pragmàtica: no té sentit pensar en allò que no té resposta. Les preguntes metafísiques són una pèrdua de temps i d’energies. De què serveix pensar la mort si no la podem canviar? Evitem la pregunta com a mecanisme de supervivència. Pensar en la mort ens obliga a pensar en la vida i això es rebutja, especialment, quan tinc malestar existencial.

1.2. Per què hauríem de plantar-li cara a la mort?

a) Per a viure millor: Si tenim present la mort en la nostra vida quotidiana, viurem molt més intensament el moment present. Pensar en la mort no necessàriament ens porta a l’angoixa. Pensar en la mort ens ajuda a donar més sentit als vincles que establim amb els altres. Pensar en la mort permet distingir l’essencial d’allò que és accidental, adonar-nos de la seriositat de l’existència. Pensar en la mort suscita la pregunta pel sentit: què donarà sentit a la meva vida?

b) Per a morir millor: Pensar en la mort ens facilita els processos de dol, perquè ens agafa menys desprevinguts. Si elaborem el nostre propi testament de voluntats anticipades, no obliguem als altres a que decideixen per nosaltres una cosa tan important, i això pot descarregar emocionalment el nostre entorn afectiu. És molt important poder elaborar el propi ritual del comiat, poder dir adéu a les persones estimades, poder-nos reconciliar, etc.

2. Visió cristiana de la mort a) La mort és el final de la vida terrena. Les nostres vides estan amidades pel temps, en el

curs del com vam canviar, envellim i com en tots els éssers vius de la terra, al final apareix la mort com terminació normal de la vida. Aquest aspecte de la mort dóna urgència a les nostres vides: el record de la nostra mortalitat serveix també parell fer-nos pensar que no contem més que amb un temps limitat per a dur a terme la nostra vida.

b) La mort és conseqüència del pecat. Fidel a les Escriptures, el Magisteri de l'Església ensenya que la mort va entrar en el món a causa del pecat de l'home. Encara que l'home posseís una naturalesa mortal, Déu l’havia destinat a no morir. Per tant, la mort va ser contrària als designis de Déu Creador, i va entrar en el món com a conseqüència del pecat. La mort és així "l'últim enemic" de l'home que ha de ser vençut (1 Co 15, 26).

c) La mort va ser transformada per Crist. Jesús, el Fill de Déu, va sofrir també la mort, pròpia

de la condició humana. Però, a pesar de la seva angoixa davant la mort, Jesús la va assumir en un acte de confiança total a la voluntat del Pare. L'obediència de Jesús va convertir la maledicció de la mort en benedicció.

d) Gràcies a Crist, la mort cristiana té un sentit positiu. "És certa aquesta afirmació: si hem

mort amb ell, també viurem amb ell" (2 T 2, 11). La novetat essencial de la mort cristiana està aquí: pel Baptisme, el cristià està ja sacramentalment "mort amb Crist", per a renéixer a una vida nova que li ve de la seva resurrecció.

e) Morir és donar la vida per amor: La mort del cristià constitueix una realitat sempre

present al llarg de la seva vida. Si la mort és el lliurament complet a Crist, la vida del cristià – a través del baptisme i l'eucaristia– ha de ser cada vegada més el lliurament de la seva vida als altres per amor.

3. Near death experiences Determinats pacients que ja no donaven signes de vida clínicament comprovables (polsos, ones cerebrals…) i que van ser reviscolats mitjançant procediment mèdics de reanimació, han parlat sobre l'experiència que van viure durant el temps transcorregut entre la seva “mort clínica” i la “vida novament recuperada”.

3.1. Característiques d'aquesta experiència segons els testimonis

a) Sentiment de plaer i goig, de pau extrema, en el qual cessa tot dolor físic lligat al cos. b) Sortida del cos: la persona abandona el seu cos i es veu com flotant, suspès en direcció a

un cantó de l'habitació de l'hospital. c) La persona entra en una espècie de túnel fosc que va recorrent i entreveu una llum

intensa al final del mateix. Sovint es produeix una trobada amb un ésser lluminós. d) Examen retrospectiu de la vida: com si estès en presència i amb l’ajuda d'un ésser

lluminós, la persona recorre la seva vida prenent consciència de les accions bones i dolentes realitzades.

e) El moment de la decisió: arriba un moment que la persona ha de prendre la decisió de

travessar la barrera o tornar enrere. Amb freqüència, la persona s'adona que la seva família encara té necessitat d'ell i decideix retornar. Algunes vegades, és l’ésser lluminós que li mana de retornar.

La necessitat que té l'ésser humà de trobar un sentit a la seva

vida li fa pensar que en l'home hi ha quelcom que es projecta

més enllà d'aquesta vida caduca. L'home aspira així a superar

la seva pròpia mort.

La base de la superació del poder de la mort no es troba en l'home (en la força de la seva ànima immortal), sinó en el poder de Déu, en el seu desig de fer que l'home visqui i en la fidelitat amb què Déu compleix les seves promeses.

3.2. Valoració d’aquesta experiència

Quan la teologia i nosaltres parlem de “mort”, hem d'entendre el terme definitiu de la vida i, per tant, aquell punt a partir del qual ja no és possible retornar a aquesta vida. Les “Near Death Experiences” no són pròpiament experiències de mort sinó d’allò que es viu just abans de la mort. Són experiències de l’agonia final, del moment del traspàs, del preàmbul de la mort..., però no de la mort en si, perquè la mort és la darrera experiència. Ningú no ha tornat de la mort real i definitiva, per explicar-nos que hi ha més enllà.

4. L’esperança més enllà de la mort

“L'amor és més fort que la mort” (Càntic dels Càntics 8, 6)

Els homes de totes les èpoques no han pogut resignar-se que la mort constitueixi una absurda interrupció de la vida. A tot arreu podem trobar proves del convenciment generalitzat que la vida és més forta que la mort. Aquesta “convicció” de la vida després de la mort s'ha expressat en dos models diferents depenent de la concepció antropològica que es tingui:

4.1. Filosofia dualista (platònica) vs. filosofia unitària (semítica).

a) La filosofia platònica: en l'home hi ha quelcom immortal, un ànima que no es veu afectada

per la mort del cos. Quan el cos mor, l'ànima regressa al regne de la vida divina i veritable. El principi que sobreviu a la mort es troba en el propi home: l'ànima humana és immortal.

b) El pensament semític (hebreu-bíblic): l'home que és una unitat, un ésser indivisible, que

mor totalment amb la mort. No hi ha una part de l’home, l’ànima, que sobreviu a la mort del cos. És Déu qui infon el seu esperit en el mort per ressuscitar-lo. L'antídot contra la mort no és en l’home, sinó fora d’ell: és Déu qui dóna la vida, aquesta vida plena i eterna.

4.2. L’esperança cristiana

a) Ressuscita tot l’home i no només una part: La mort afecta tot el que jo sóc, no només el

meu cos biològic, sinó també la meva part espiritual o interior. El cristianisme creu en la “resurrecció de la carn”, és a dir, de la persona sencera, amb la seva història personal, les seves alegries, les seves ferides, totes les seves relacions personals... No ressuscita només una mena de fantasma o un esperit eteri, sinó la persona individual i concreta. Ressuscita tota la persona. I això perquè l’amor de Déu no és mai immaterial o eteri, sinó ben concret i personal. Déu no estima la meva ànima pura, sinó tot el que jo sóc, la meva persona única i irrepetible, ànima i cos en un tot inseparable.

b) El nostre cos serà transformat: La Resurrecció dels morts no és la simple reanimació d'un

cadàver (això seria el reviscolament). Resurrecció del cos no significa resurrecció del cos físic, biològic, amb els ossos, els tendons, la pell... El nostre cos serà transformat per la força de Déu de cara a una vida nova eterna i plena, però no sabem “com”. Resurrecció significa que és l'home sencer, amb el seu món concret i amb la seva història, que en la mort rep de Déu un nou futur. Aquest futur no podem representar-lo. És quelcom que sobrepassa la nostra imaginació i el nostre enteniment. Sant Pau utilitza la imatge de la llavor per explicar la resurrecció: “així com sembres una llavor i neix una planta, també sembrem un cos corruptible i ressuscita un cos espiritual”.

c) La resurrecció no afecta només a l’individu: La resurrecció forma part d'un procés

universal en el qual individu i comunitat estan mútuament entrellaçats. Ressuscitem com a membres del cos ressuscitat de Crist: la meva resurrecció no és completa fins que no ressusciti el cos sencer. Aquí radica la raó del caràcter social de la resurrecció, perquè la nostra sort individual està lligada a la dels altres. No és la salvació d’un nàufrag solitari, sinó la reconstitució de la unitat originària de la família humana.