TEMA: EL PREROMÀNIC I EL ROMÀNIC. - ildefonsosuarez.es · • Les esglésies solen ser de mida reduïda enara que am estrutures omplexes i am una gran varietat de plantes: d'una

© Reme Serrat Benlliure / Ildefonso Suárez Garrido

TEMA: EL PREROMÀNIC I EL ROMÀNIC. I .-- EL PREROMÀNIC. EUROPA OCCIDENTAL I LA PENÍNSULA IBÈRICA FINS AL SEGLE XI DC.

L'any 476 desapareix oficialment l'Imperi Romà Occidental (últim emperador, Ròmul Augústul,

deposat per l’ostrogot Odoacre) sota l'empenta dels pobles bàrbars de l'altre costat del limes (frontera). Així, mentre l'Imperi Romà Oriental (amb capital a Constantinoble) manté la seua continuïtat política i artística ara amb la denominació d'imperi i art bizantí, la part occidental es dividirà en diferents regnes segons l'ocupació territorial d'aquests pobles bàrbars (encara que molts d'ells fortament romanitzats per un llarg contacte amb l'Imperi). A Europa comença l'Edat Mitjana i el germen de molts dels actuals Estats.

Així, del segle V al X en què apareix l'art Romànic es produeixen diferents manifestacions artístiques a

Europa occidental lligades a les diferents nacionalitats que ocuparan el territori. És el que coneixem com a art preromànic, molt variat però amb unes coordenades comuns: El cristianisme (religió), la cultura clàssica romana i bizantina (models), i la seua pròpia cultura germànica (orfebreria). Així:

• Els Francs s'estableixen en la Gàl·lia i al segle VIII amb Carlemany (dinastia carolíngia), es produeix un gran

renaixement cultural amb capital a Aquisgrà, prenent sempre com a punt de referència l'art bizantí.

• Els ostrogots s'estableixen a Itàlia realitzant un art germànic

influenciat pel Paleocristià i el Bizantí i amb capital a Ravenna.

• Els Anglos i Saxons s'estableixen a Anglaterra als quals s'uniran després Jutos i Normands. El seu art evolucionarà des d'un germanisme global fins al romànic per importació al segle XI.

• A la Península Ibèrica els Suevos es queden a Galícia. Aviat

seran assimilats pels visigots que establiran un regne estable amb capital a Toledo. També irrompen els Vàndals i Alans que passen de llarg i s'estableixen en el Nord d'Àfrica. El regne visigot acaba amb la batalla de Guadalete al 711 i la península s'ocupa per musulmans excepte al nord on poc a poc sorgeixen els primers regnes cristians. Així des del segle VI fins a l'arribada del Romànic al segle XI hi ha a la península i fora de l'àmbit cultural hispano - musulmà tres tipus d'art:

o L'art visigot durant el segle VI i VII que s'estén fonamentalment pel centre peninsular. o Art mossàrab a les zones ocu-pades pels musulmans però realitzat per cristians. o Art Asturià o ramirense (pel seu rei més important), pertanyent al primer regne Hispano cristià aïllat i autòcton al nord de la península.


2

II. L'ART VISIGOT

Els visigots van entrar a la Península Ibèrica al segle V des del seu primer lloc d'assentament en el sud de França, a on havien establert un regne amb capital a Tolosa. D'allí van ser expulsats pels francs. Al segle VI, Leovigildo va unificar sota el seu mandat la major part de la península i va establir la seva capital a Toledo. L'any 587 el monarca Recaredo es va convertir al catolicisme (era arrià, religió 'paracristiana' considerada heretgia).

L'arquitectura.

Tot i que els pobles bàrbars van aportar molt poc a l'arquitectura, és en aquest camp on els visigots van aconseguir resultats més interessants gràcies al seu respecte a les formes hispanoromanes i l'enriquiment que van experimentar en contacte amb els bizantins del sud-est de la Península (durant l'Imperi de Justinià). Les seues característiques generals són:

o Utilització de carreus en sec de pedra molt ben tallats que componen un aparell bastant regular. o Els murs seran massissos i amb molt poques obertures, les finestres d'un sol forat. o La planta més usada és la basilical d'una o tres naus coronades per absis quadrangulars (com a Sant Joan de Baños) o, per influència bizantina, la de creu grega (Sant Pere de la Nau). És freqüent el nàrtex o vestíbul d'inspiració tardoromana, així com la coberta a dues aigües, generalment amb sostre de fusta. o Les voltes són de canó i de vegades d'arestes. o Els arcs de ferradura, una mica menys tancats que els àrabs, i que servirà de model a l'art islàmic. o Els capitells són d'inspiració coríntia i bizantina, fins i tot, de vegades, amb cimaci.

Entre les esglésies principals cal destacar les de Sant Joan de Banys (Palencia) manada construir per Recesvint, Santa Comba de Bande (Orense), de creu grega i volta d'arestes. També amb planta de creu grega i decoració amb temes d'animals, fruiters i escenes bíbliques és Sant Pere de la Nau (Zamora). A Terrassa destaquen les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel.

Arc de Ferradura Visigodo


3

III. L'ART MOSSÀRAB.

Entre els segles X i XI es desenvolupa l'art mossàrab com a conseqüència de les relacions entre la comunitat Cristiana i els dominadors musulmans. El terme mossàrab s'aplicava als cristians que vivien en territoris musulmanes, però també a les comunitats cristianes que, fugint de les persecucions religioses es van assentar a la vall del Duero i en el curs alt de l'Ebre. Per a això comptaven amb l'ajuda dels monarques cristians que emetien cartes pobla de repoblament. Així s'explica la dispersió geogràfica d'aquest tipus d'art.

L'arquitectura

A la dispersió dels monuments mossàrabs cal afegir la seva falta d'unitat artística tot i que sí hi ha algunes característiques generals:

• Utilitzaran l'arc de ferradura, més tancat que el visigot, tendint més a l'allargament de ½ del radi que és la mesura utilitzada pels musulmans que als 2/5 utilitzats pels visigots. Aquest arc s'emmarca en un alfiz com en l'art musulmà. Utilitzen també la volta de nervis de tipus califal i la gallonada. Si tot això és d'influència islàmica, els temes amb els que adornen els seus temples són visigots.

• Les esglésies solen ser de mida reduïda encara que amb estructures complexes i amb una gran

varietat de plantes: d'una o diverses naus, de creu grega o de planta basilical, etc.

• Els murs són molt gruixuts perquè tenen una funció sustentant i en ells s'utilitzen tot tipus de materials: maó, paredat, carreus, depenent de les característiques de la zona.

L'escultura i l'orfebreria.

Pel que fa a l'escultura, a més de l'ornamentació de capitells, destaquen els sarcòfags i la decoració arquitectònica, com en els relleus de Sant Pere de la nau. En orfebreria són molt importants les corones votives de Suintila i Recesvint del tresor de Guarrazar, utilitzades per penjar sobre els altars. Mereixen ser destacades, també, les fíbules i fermalls de cinturó amb vidres de colors incrustats.

Pel que fa a l'escultura, a més de l'ornamentació de capitells, destaquen

els altars. Mereixen ser destacades, també, les fíbules i fermalls de cinturó amb vidres de colors incrustats.

del

A l’esquerra, Corona votiva del Tresor de Guarrazar.

A la dreta, Capitell de Sant Pere de la Nau. (s.VII). Té forma de prisma amb gran àbac i escenes bíbliques i decoració vegetal que recorda els ataurics musulmans.

Sant Joan de Baños (s.VII). Palència. De planta basilical amb tres naus separades per arcs de ferradura i columnes corínties. Té un vestíbul amb un gran arc exterior i tres absis quadrats.


4

Entre els edificis més importants de l'art mossàrab destaquen l'església de Bobastro, temple rupestre del segle IX llaurat en un penyal i l'església de Santa Maria de Melque a Toledo. Totes dues mostren clarament l'empremta visigoda i molt poca influència musulmana pel hora de la seua construcció. Però la més important és l'església de Sant Miquel de l'Escalada, monestir construït

prop de Lleó cap al segle X pels monjos cordovesos fugits de la repressió religiosa que sorgeix amb l'arribada del Califat, amb Abderramán III i amb Almanzor. Aquests monjos van aprofitar les restes d'una antiga església visigoda i aquest temple és una bona mostra d'aquesta arquitectura de repoblació que es va estendre per tot el nord-oest. Sant Miquel de l’Escalada destaca per la seva senzillesa constructiva a força de modestes columnes corínties, arcs de ferradura llisos i parets llises també.

Domina la sensació d'amplitud espacial gràcies, entre altres coses a la seua coberta plana de fusta. L'espai està compartimentat en tres volums successius i decreixents: nau central, naus laterals més baixes (planta Basilical) i un extraordinari pòrtic lateral que s'obre a l'exterior mitjançant una galeria d'arcs i columnes i l'interior per una porta que dóna accés al creuer. Té un creuer inscrit en planta i tres absis dels quals, el central està separat per la iconòstasis preceptiva del ritu mossàrab, formada per tres arcs de ferradura.

San Cebrián de Mazote (sX), Valladolid. La capçalera, amb tres absis, té el model de S. Joan de Banys. .

Sant Baudelio de Berlanga (s. XI) Soria. La tribuna, amb cinc naus i arcs de ferradura recorda els boscos de columnes de les mesquites.

La miniatura.

Finalment cal destacar la miniatura mossàrab per ser la transmissora d'aquest art des d'època visigoda fins al romànic. Els monestirs mossàrabs seran centres molt actius de miniaturistes entre els quals destaca el Beat de Lièbana i el seu comentari a l'Apocalipsi (Biblioteca Morgan de Nova York). La miniatura mossàrab es caracteritza pel seu cromatisme intens i el seu expressionisme que pobla les il·lustracions amb figures fantàstiques, allunyades del naturalisme clàssic.

IV. ART ASTURIÀ (O RAMIRENSE)

Art que es desenvolupa a Astúries, focus de resistència cristiana davant la invasió musulmana. Més tardà que el Visigot, té el seu esplendor al s. IX, però es va iniciar cap a finals del s. VIII. Es tracta d'una zona incomunicada en els seus inicis i que desenvolupa un art sorprenent, antecedent del Romànic. Oviedo, la Ovieto que van fundar un grup de monjos a l'any 781, va ser, com a bona cort reial, el centre d'aquestes manifestacions artístiques. La UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat aquestes manifestacions artístiques asturianes.

Sant Miquel de l’Escalada


5

L'arquitectura

Al Regne Asturià es construeixen tant petites esglésies, per oposició a les mesquites de l'enemic del Sud que són els edificis que millor es conserven; i també minúsculs palaus, hospitals, banys, sumptuoses viles de camp, etc.

Es diferencien tres períodes o fases: • Prerramirense, que correspon al regnat d'Alfons II (792--842). En aquesta fase es segueixen les formes i els elements de l'arquitectura visigòtica i romana com l'arc de mig punt o la manca de contraforts a l'exterior. • Ramirense, regnat de Ramir I (842--850). Es considera l'etapa de plenitud. • Posramirense, corresponent al regnat d'Alfons III (866--910). En aquesta fase s'aprecia l'ús d'elements de la arquitectura mossàrab com l'arc de ferradura islàmic, més tancat que el visigòtic.

Característiques • En general, les esglésies preromàniques asturianes mantenen la planta basilical amb una o tres naus, el transsepte --que sol mantenir l'iconòstasi visigòtic-- i absis rectangulars. Normalment, l'absis que correspon a la capella principal té una cambra secreta on es solia amagar el tresor (joies, corones votives, etc.) i a la qual s'accedeix només des de l'exterior. • L'element més característic d'aquestes esglésies és l'ús de la volta de canó, l'arc de mig punt romà --en substitució de l'arc de ferradura visigòtic-- i l'arc peraltat, específic de l'art asturià. • A l'interior de les esglésies, les columnes són substituïdes per pilars, que generalment no tenen capitell. Ja en època ramirense apareixen les columnes amb fust cordat (o decoració funicular) • A l'exterior, els murs presenten petits blocs de pedra tallats de manera irregular (sillarejo i maçoneria). Destaquen

les finestres geminades ricament ornamentades amb gelosies i motllures, i els sòlids contraforts que suporten el pes de les voltes.

Santa Maria del Naranco (s.IX), Oviedo. Planta rectangular, dos pisos, volta de canó, arcs peraltats.

Columnes adossades i amb fust sogueado o cordat.

Sant Miquel de Lillo (s.IX) Oviedo. Va tenir planta basilical. Avui queda només l'entrada i arrencada de les seves naus. A destacar les gelosies i la decoració escultòrica bizantina.

Santa Cristina de Pola de Lena (s.IX). D’una sola nau Santa Cristina de Pola de Lena (s.IX). D’una sola nau

I tres nivells amb triple arcada en forma Santa Cristina de Pola de Lena (s.IX). D’una sola nau Santa Cristina de Pola de Lena (s.IX). D’una sola nau

I tres nivells amb triple arcada en forma d’iconòstasi

Santa Cristina de Pola de Lena (s.IX). D’una sola nau , de clara influència bizantina. de clara influència bizantina.de clara influència bizantina.de clara influència bizantina.


6

Els exemples d'arquitectura asturiana més importants són: en l'etapa prerramirense, la Cambra Santa de la catedral de Sant Salvador d'Oviedo i Sant Julià dels Prats, aquesta última de tres naus, amb una altra en el creuer i tres absis. En l'etapa ramirense, cal esmentar Santa Maria del Naranco, Sant Miquel de Lillo i Santa Cristina de Pola de Lena. En el període posramirense destaca l'església de Sant Salvador de Valdediós, feta construir per Alfons III després de ser destronat pels seus fills.

L'escultura, la pintura i l'orfebreria

L'escultura asturiana es va limitar a l'àmbit decoratiu dels elements arquitectònics, com capitells, motllures, columnes i medallons. Pel que fa a la pintura, els temples asturians es decoraven amb pintures murals entre les quals sobresurten les de Sant Julià dels Prats. No obstant, el gran auge de l'art asturià es reflecteix en l'orfebreria. Són destacables la creu dels Angeles i la creu de la Victòria. La creu de la Victòria, manada forjar per Alfons III, a més de grans pedres ha esmalts que representen animals i flors; pel seu estil, es relaciona amb l'art carolingi del nord d'Itàlia.

San Julián de los Prados. Reconstrucción policromía

Cruz de los Ángeles. Caja de ágatas. Arqueta de reliquias


7

ART ROMÀNIC I .-- Context Històric i Cultural. II .-- Origen, desenvolupament i difusió de l'estil. III .-- Característiques generals de l'Art Romànic. IV .-- L'Arquitectura.

IV.A .-- Les Esglésies i les Catedrals. IV.B .-- Els Monestirs.

IV.C .-- L'arquitectura civil: els Castells. V .-- Arquitectura romànica a la Península. VI .-- Arquitectura romànica a Europa. VII .-- Les Arts plàstiques VII.1 .-- L'escultura VII.2 .-- La pintura

I.CONTEXT HISTÒRIC - CULTURAL A finals del segle X i després del cessament de les invasions i moviments dels pobles bàrbars, l'Europa cristiana comença una etapa d'estabilitat gràcies a la tranquil·litat política entre els regnes que s'havien creat, la implantació del feudalisme com a organització econòmica i social i la supremacia de l'Església com a institució i focus cultural. Així, el Romànic serà l'art de la plena Edat Mitjana i del feudalisme. L'estil artístic s'adapta a una societat rural, inculta, controlada intel·lectualment per l'Església. Per això va a ser l'art de la irracionalitat, l’obscurantisme i el misteri. És un art relacionat amb la fe, sorgit d'una cultura teològica. Hi ha una sèrie de característiques culturals, econòmiques i socials que determinen l'estil: • El sentit d'aquest món i de tots els seus éssers es trobava a la religió. La teologia és alhora Física, Astronomia, Filosofia, etc. Tot el que és humà està referit a allò diví. L'Església coacciona el pensament lliure i desconfia dels individus que es posen a pensar per si mateixos i tracten de veure les coses amb "la llum de la raó". Una llum més poderosa, la fe, l’il·luminava tot amb suficient claredat. Així veiem com el dogma religiós sempre produeix irracionalitat i superstició, però a més produeix la concepció d'un món autoritari, immutable, etern i dogmàtic; cosa que estava molt bé així i no hi havia per-què canviar-lo. • La llei medieval no és escrita, és consuetudinària i és bona perquè és vella, perquè sempre ha existit i existirà. Per això l'art romànic es fa sempre per perdurar, les seues línies són estables i quietes, formes pesades i volums compactes. L'església serveix és un monument a Déu i ha de ser, per això, una construcció forta i sòlida com la fe cristiana. • La fe no és una cosa comprensible per a tots i només clergues i noblesa podien immiscir-se en els misteris de la fe. La gran majoria l’acatava per dogma, com un fosc misteri. Per això l'església romànica no està ben il·luminada, és més aviat fosca, per convertir aquest lloc en el lloc on, en recolliment i repòs, s'adora a Déu. • Els seus coneixements tècnics tampoc els permetien fer grans finestres als murs, ja que aquestos tenien funció de suport i perquè no necessitaven fer grans finestres. Quan canvie la mentalitat i haja d'entrar la llum a la casa de Déu, aleshores es descobriran noves tècniques. • L'art romànic és la producció plàstica de l'aristocràcia feudal i dels monjos altmedievals. És, per tant, un art monàstic i feudal. Socialment es produeix una aliança entre clergat i noblesa, dos estaments amb interessos comuns: dominar als camperols, el tercer estament, i aconseguir major poder. • Aquesta aliança es produeix també a nivell arquitectònic. Els monestirs i algunes catedrals romàniques són freqüentment poderoses construccions, similars a castells i amb idèntiques funcions defensives. Pregar i guerrejar és moltes vegades el mateix: els monjos eren de vegades guerrers (ordres templeres o creuats) i els bisbes eren també nobles. Per això església + construcció defensiva aniran sempre unides. • Els estaments són compartiments tancats. Això determina la immobilitat de les classes socials. Aquesta immobilitat provoca la sensació de quietud, de tranquil·litat. A nivell cultural, la cultura la imposa sempre la classe dirigent. Per


8

això, ordre diví estamental, quietud sense canvis i barreja de guerra i religió són influències socials que es plasmen en l'art romànic. • L'economia medieval no és urbana sinó rural. Des del colonat romà es produeix un procés de ruralització paral·lel al de feudalització. El poder, i per tant els diners no està en les ciutats sinó en el camp, on hi ha els senyors feudals i els monestirs. Per això l'estil romànic original és un art rural: ermites petites al camp, monestirs perduts a les muntanyes, esglésies petites en petits pobles. Els exemples de romànic urbà són pocs encara que és on hi ha les principals obres, en molts casos perquè al voltant d'ells s'han desenvolupat posteriorment importants nuclis urbans. II.ORIGEN, DESENVOLUPAMENT I DIFUSIÓ DE L'ESTIL. El "nou" estil va tenir el seu origen en la reforma que els monjos benedictins (orde religiós fundada el segle VI per Sant Benet de Núrsia basada en estrictes regles de comportament) van dur a terme al Monestir de Cluny, a la França central, a principis del segle X, originant el que s'ha denominat reforma cluniacenca. La reforma buscava tornar als orígens de la "pobresa i austeritat" cristiana, l'autofinançament de l'església, la predicació i extensió de la religió i l'autonomia respecte del poder civil dels monarques. Per exemplificar aquesta nova actitud van crear un "art nou" auster, nu d'ornaments, simple i "pobre" que li allunyés del "refinament" de la cort i de a ciutat. Per aconseguir els seus fins l'ordre va predicar les croades, va encoratjar l'aparició i explotació de relíquies de sants que es van convertir en llocs de peregrinació i va fundar una extensa xarxa de monestirs que van aplicar el seu "estil" de vida. Aquest nou esperit religiós més intransigent, es va veure afavorit per la por al "mil·lenarisme", i la presumpta aparició de les restes de Santiago el Major a Compostela l'any 813. L’estil amb el qual es construir Cluny, el del seu monestir i de la seva Església, que coneixem com Romànic, es va estendre per tot Europa Occidental, especialment per França i l'Espanya cristiana seguint els camins de peregrinació. Podem concloure que el Romànic és tant el primer estil artístic europeu com l'art dels camins de peregrinació. Es desenvoluparà durant els segles XI i XII fins que siga substituït a principis del XIII pel Gòtic. III. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'ART ROMÀNIC. A principis del segle XIX, l'estudi de l'arquitectura dels segles XI i XII va propiciar la unificació del gran nombre d'estils de les diferents escoles regionals (anglonormanda, llombarda, saxona, etc.) i va fixar el terme romànic. • Tot i l'enorme varietat i de la riquesa formal de l'art romànic, amb aquesta denominació es designa una sèrie d'obres

que, en virtut de l'ús de l'arc de mig punt i la volta de canó i d'arestes, es podrien veure com a derivació de l'arquitectura romana, en un procés similar al que també experimentar-van les anomenades llengües romàniques respecte al llatí. • Si en l'arquitectura romànica l'herència clàssica és notòria, en l'escultura i la pintura els conceptes d'imitació de la realitat, naturalisme i proporcionalitat, propis del món antic, desapareixen del tot. En el seu lloc es dóna prioritat al valor i la qualitat dels materials preciosos com l'or, la plata o les gemmes, i a la funció al·legòrica i simbòlica de la imatge al servei de la religió. • En l'art romànic s'aprecia la voluntat de proclamar el triomf definitiu de l'Església cristiana, la qual cosa va motivar la creació d'un nou tipus de temple, en el qual tota manifestació artística --arquitectura, escultura i pintura-- es va posar al servei de la glòria de Déu. • Cal assenyalar que l'artista artesà solia realitzar-la per encàrrec d'algú o d'un orde o institució i que, per tant, havia de seguir les normes formals i els temes que li dictaven els que el contractaven i pagaven l'obra. L'artista segueix sent anònim, un engranatge més en l'exaltació de Déu.


9

IV. L'ARQUITECTURA. (Al servei de Déu).

L'estil fonamentalment religiós del romànic fa que catedrals, esglésies i monestirs siguin les representacions més característiques del període. Es tracta d'edificis ombrívols i massissos, molt aptes per a la meditació recollida. Es podria dir que encarnen el misticisme.

IV.A .-- LES ESGLÉSIES I CATEDRALS.

Significat simbòlic de l'edifici eclesiàstic. L'espai de les esglésies té un significat simbòlic. Atenent a aquesta simbologia podem fer les següents diferenciacions:

A) L'orientació ritual. Permet establir una analogia entre el temple i el cosmos, així, el temple quedava en el centre d'un cercle en el qual es creuaven els eixos est - oest i nord - sud, com si fossin dos eixos de coordenades, amb l'absis o capçalera de l'església en la direcció de l’eixida del sol. Aquest astre quedava referit a Crist, considerat com Sol de Salvació, és a dir com el Messies. L'analogia amb l'orientació simbòlica dels temples grecs és evident.

B) Planta del temple relacionada amb el Crist crucificat. Els teòlegs de l'època indicaven que el cap es corresponia amb l'absis, els braços estesos al transepte, el cos i les cames a les naus longitudinals, i el cor amb l'altar major, el lloc més important del temple.

C) La façana del temple. És una de les parts del temple més expressives, d'aquí que en ella s'acumulés gran quantitat de decoració, seguint un programa iconogràfic molt ampli. La importància de la façana resideix en la seua funció simbòlica, assenyala el pas d'un espai exterior a un altre interior, és a dir, d'un món profà a un altre sagrat.

Elements arquitectònics. Tots els elements de l'arquitectura romànica estan en funció de la seua coberta. En realitat, tot el problema d'aquesta arquitectura rau en la solució del problema de la volta. Per poder suportar el pes d'aquestes cobertes, es van cegar finestres, es van reforçar els murs i es van utilitzar contraforts.

A) El mur. Predominen els murs massissos, gruixuts i baixos. Quasi no presenten finestres, i les poques existents tenen petites proporcions o són molt estretes (finestres anomenades espitlleres). Els murs es construeixen amb carreus paral·lelepípedes de secció rectangular i no estan recoberts per materials rics o luxosos com ocorria amb els edificis romans. Els monuments enterament construïts de maó són escassos. En els carreus s'observen amb freqüència uns signes, anomenats marques de picapedrer, que corresponen als diversos grups o mestres que intervenen en la construcció.

B) Els arcs. El més característic és el de mig punt o semicircular. Se solen emprar fins i tot els de mig punt doblats, és a dir, un arc més gran que acull a un altre menor que li serveix de reforç. Donat el gruix dels murs, les obertures, tant finestres com portes, solen ser atrompetades. Per anar reduint l'amplada de l'obertura del


10

va s'utilitzen les arquivoltes o arcs concèntrics amb motllures que es recolzen sobre columnes adossades al mur. També aquestes arquivoltes tenen forma d'arcs de mig punt.

C) La coberta. S'utilitza sobretot l'anomenada volta de canó, que pel seu pes obliga a tancar les finestres i a augmentar el gruix dels murs. La volta es reforça per mitjà dels anomenats arcs faixons que divideixen en sectors la volta. Els arcs faixons es recolzen en pilars amb columnes adossades, que per l’exterior de l'edifici es corresponen amb els contraforts, no gaire desenvolupats, però que serveixen per contrarestar l'excessiu pes que recau sobre el mur. A més de les voltes de canó, s'utilitzen les voltes d'arestes per cobrir les naus laterals. Per cobrir l'absis s'empren les voltes de quart d'esfera, i per als espais circulars mitjançant l'ocupació de trompes o petxines, s'utilitzen les cúpules de forma de mitja esfera o cúpules de mitja taronja. Les cúpules apareixen sobre el creuer (encreuament de la nau transversal amb la longitudinal) i a l'exterior té forma de torre o de cimbori.

Descripció dels elements formals del temple. A) La planta.

És bàsicament la de creu llatina, encara que també hi ha de creu grega, d'una o diverses naus longitudinals, acabada, almenys la nau central, a l'absis. L'absis pot tenir obertes a ell, capelles semicirculars que reben el nom d’absidiolos. El braç curt de la creu el forma una o diverses naus transversals o transsepte, i el tram produït per la intersecció del transsepte i la nau major es diu creuer. Quan el temple té més d'una nau, si les laterals donen la volta per darrere de l'altar, aquesta corba de les naus laterals constitueix la girola o deambulatori, típic de les esglésies de peregrinació. Tant en la girola com en els braços del

transsepte solen obrir-se capelles semicirculars simètricament disposades anomenades absidioles, que contribueixen a l'enriquiment i bellesa de la composició exterior del temple, no només amb el seu volum sinó per la decoració dels seus alers i finestres. Però a més d'embellir, tant el deambulatori com aquestes capelles tenen una funció pràctica. Per la girola deambulen els pelegrins que van a visitar les relíquies que solen estar situades darrere de l'altar major i així no entorpeixen el desenvolupament del culte que s'està celebrant en aquest altar. A les esglésies romàniques han desaparegut alguns elements dels temples paleocristians, com l'arc del triomf i l'atri, encara que aquest últim perdure en alguns casos aïllats, en canvi, se li ha donat més rellevància a la façana i apareixerà el campanar. En algunes esglésies, per inspiració paleocristiana, es va construir un espai anomenat nàrtex o atri a l'entrada de l'edifici.

B) L'alçat. El temple romànic és immediatament llegible des de l'exterior, ja que cada element arquitectònic visible a l'exterior es correspon perfectament al seu desenvolupament interior, és la correspondència absoluta entre l'estructura i la forma. Veient l'exterior podem endevinar el nombre de naus (sol haver el mateix nombre d'obertures d'accés que de naus), el de pisos, si hi ha o no deambulatori, el nombre d'absidioles,…

Alçat exterior. Podem distingir una sèrie d'elements que ens serveixen per a caracteritzar l'estil romànic: - Elements decoratius: 1. Bandes llombardes. Fines pilastres encastades en el mur. 2. Petites arcuacions cegues. A la part superior dels murs. També reben el nom d’arcs llombards. 3. Contraforts o estreps.

4. Galeries nanes. a la part superior de l'absis, per trencar l'aparatós gruix del mur.


11

- Els vans, tant en portes com en finestres:

La portada és un va atrompetat, amb arcs de mig punt que s’introdeuixen progressivament, cada vegada més petits i denominats arquivoltes. El esbocat de la portada és a l'inrevés que en les finestres, les quals són estretes a l'exterior i oberts a l'interior per tancar a les influències exteriors que pertorbin la pau (i per raons militars), mentre que a l'exterior la portada és com embut que intenta absorbir a la gent. Les arquivoltes es decoren amb figures en forma radial, amb motius geomètrics, vegetals o figurats. Cada arquivolta es prolonga en

el mur, el qual també es rehúnde amb columnes o figures que fan la funció de brancals. Sobre la porta es crea un timpà semicircular que es decora amb escultura també i si la llinda és massa llarga, es reforça amb un suport, figura, pilar o columna, denominat mainell.

Les finestres han anat evolucionant des d'unes senzilles, simples buits en el mur sense atrompetar, fins a altres limitades per petites columnes, amb capitells que aguanten arcs de mig punt amb motllures. El vessament es sol obrir cap a l'interior per aprofitar la llum.

- Les torres:

El campanar s'incorpora a l'edifici normalment a la façana principal. En el seu cos, el nombre de vans va disminuint a mesura que ens acostem a la base, per tant presenta major transparència en la seua part superior. Altres vegades, en esglésies petites, el campanar és la prolongació del mur de la façana, al qual se li obren uns grans forats per col·locar les campanes: aquesta construcció es coneix com espadanya.

Les torres sobre el creuer poden tenir diferents formes: esveltes torres d'agulla, o torres més gruixudes anomenades cimboris, amb tambor, cúpula i llanterna, o de base poligonal.

Alçat interior.

Podem distingir:

- Voltes: la de canó per cobrir les naus centrals. Reforçada per arcs faixons que la divideixen en trams, i arcs formers, paral·lels a l'eix de la nau. La d'arestes per a les naus laterals. A vegades, les arestes es remarquen per mitjà d'uns nervis.

- Columnes: solen ser gruixudes i de fust curt. Els capitells solen tenir forma cúbica, amb la part inferior arrodonida per enllaçar amb la secció circular de la columna. La decoració del capitell pot ser de motius vegetals (fulles

Espadanya romànica


12

que procedeixen dels capitells corintis), de llaços geomètrics, i sobretot, historiats, és a dir, amb representacions de l'Antic i Nou Testament, feines del camp, personatges reals o imaginaris ...

- Pilars. Per la seua robustesa, és més usat que la columna. Sol tenir base cruciforme, donada la necessitat de baixar sota un mateix suport diversos arcs (els procedents dels arcs faixons, formers ...) i per tant les columnes de les que parteixen aquests arcs, queden adossades al pilar. Evolucionarà als complexos pilars gòtics. La base és a imitació de la clàssica antiga però amb angles on normalment apareixen motius escultòrics. La base consta de motllura o escòcia i plint quadrat. El pilar posseeix capitell com la columna, i per damunt del capitell o en l'arrencada de la volta corre una simple motllura de vegades decorada amb figures i relleus vegetals. - Tribunes i triforis. Per sobre de les arcuacions que separen les naus laterals de la central, poden trobar-se o no finestres per il·luminar l'interior. Si totes les naus tenen la mateixa altura, no es poden obrir finestres i l'església quedaria molt fosca. Si en canvi, la nau central és més alta que les laterals, el desnivell s'aprofita per situar obertures que permeten l'entrada de la llum. Cal fer una diferenciació entre els triforis i les tribunes com a llocs de penetració de la llum a la nau central.

Triforis. A les esglésies de peregrinació es construeixen obertures amb arcs que constitueixen el trifori (sèrie de finestres ornamentals partides per mainells practicades en el gruix dels murs de la nau central). El trifori, quan també hi ha tribuna, apareix formant un tercer pis per sobre d'aquesta. Les Tribunes són galeries sobre les naus laterals del temple, de la mateixa amplada que elles, on es poden allotjar els fidels i seguir la missa a les esglésies de peregrinació. Finalment, cal dir que en el mur de la façana comença a aparèixer un va circular que s'anomena ull de bou i que donarà origen al rosetó

en el gòtic. Aquesta finestra circular, com totes les altres, sempre petites, es tancaven amb vidres i de vegades amb fines plaques d'alabastre. IV.B.-EL MONESTIR. La reforma cluniacenca és un dels esdeveniments bàsics d'aquest període. Aquesta reforma de l'ordre benedictina part d'un monestir borgonyó, el de Cluny, que gràcies a la vàlua personal de diversos dels seus abats, al seu poder econòmic i a l'ajuda i independència rebuda pel rei de França, aconsegueix unificar i coordinar els nombrosos monestirs benedictins. Cluny es va convertir en el centre matriu d'una poderosíssima institució monacal, que governava amb independència del poder polític i sobre el qual exercia una poderosa influència.

Església del Monestir de Cluny


13

Disposava de quantioses riqueses i es permetia emparar les peregrinacions a Santiago de Compostel·la, les Croades o la Reconquesta espanyola. A partir de la importància d'aquesta ordre i de l'expansió del monacat es pot afirmar que l'Art d'aquest període serà un art monacal. El seu prestigi econòmic i social va incidir en el fet que les seues construccions tinguessen un caràcter monumental, i que es convertessen en el nucli de la vida artística del moment. Cluny III arribarà a ser el monestir més gran de la cristiandat i servirà de model per a la construcció de molts altres. El seu temple servirà d'exemple a totes les esglésies romàniques de peregrinació. Els monestirs estan ubicats al camp o als afores de les ciutats, envoltats de les seues enormes possessions territorials. Els monjos es dediquen a l'oració i l'estudi, però a més té altres ocupacions més materials ja que han de treballar les seues terres i cuidar el seu bestiar, ja que la comunitat viu dels seus propis productes. Les nombroses activitats espirituals i materials dels monjos determinen la distribució de l'edifici monacal. El monestir arrenca de l'església que posseeix un ampli espai per a albergar a dues classes d'individus pertanyents a la comunitat, els sacerdots o ordenats, i els laics o germans. Adossat al temple apareix el nucli central, el claustre, que connecta totes les dependències del monestir.

Parts d'un monestir: A / L'església: descrita a l'apartat anterior. B) El claustre: És una galeria coberta al voltant d'un pati quadrangular i separada d'ell per columnes o arcuacions, sol estar adjacent a l'església i comunicada a aquesta. Al segle XII es creia que recordava a una sala del temple de Salomó on es van reunir els deixebles de Crist per primera vegada per organitzar una vida comunitària. Les arcuacions del claustre es recolzen sobre columnes d'escassa altura i amb freqüència aparellades, que des-cansen sobre un mur corregut de poca alçada. Els capitells de les columnes solen ser de tipus historiat, segons els programes iconogràfics que s'exposen per a la contemplació dels monjos. El claustre és el centre de les coordenades de la vida monacal i a ell conflueixen les diferents dependències.

C) Dependències: Si a un costat del claustre hi ha l'església, a la banda oposada se sol trobar el refectori. Es tracta del menjador de la comunitat, posseeix bancs d'obra correguts i un púlpit, també de material petri, per al que llegeix durant el menjar. Una altra sala important és la cuina, que també posseeix bancs correguts i llars per cuinar. Al costat de l'església es troba la sala capitular on la comunitat es reuneix almenys una vegada al dia per prendre acords. Altres sales del monestir van ser la biblioteca, l'auditorium per les converses particulars, la infermeria, l'hostatgeria per als visitants, les cavallerisses, les latrines, les nombroses oficines per als diversos treballs (sabateria, sastreria, vidrieria, orfebreria. ..) ja que el monestir va ser un centre laboral encara que servit per laics (no hem d'oblidar que es tractava de cèl·lules autàrquiques que s’autoabastien de tot el que necessitaven). En els llocs més allunyats es trobaven els diversos magatzems, entre els quals figuraven el graner, la bodega, etc .. El monestir es completa amb hortes, jardins, cementiris etc.

Claustre de Santillana del Mar (s.XII)

Capitell historiat amb escenes religioses


14

IV.C .-- L'ARQUITECTURA CIVIL: CARÀCTER DEFENSIU. Pel que fa a l'arquitectura civil, els exemples conservats o bé són massa escassos per establir característiques generals (hospitals i albergs) o bé han estat objecte de múltiples reformes (castells). No obstant això, sobre els castells és possible assenyalar algunes característiques formals pròpies de l'època:

• La seua evident funció defensiva va fer que els castells foren construïts en llocs elevats estratègics, des d'on es pogués dominar el territori circumdant i advertir amb facilitat l'arribada de l'enemic. L’edifici estava envoltat per una gruixuda i alta muralla de pedra, en la qual s'obrien les portes d'entrada. En el seu interior destacava la torre més alta i fortificada del castell, anomenada torre mestra o de l'homenatge, encarregada de la vigilància. • Els castells eren residències fortificades on vivien els senyors feudals i lloc de refugi dels habitants del feu. Un altre espai important era el pati, a partir del qual s'organitzaven les diferents dependències destinades a la residència del senyor feudal. El castell de Loarre, a Osca, i les muralles d'Ávila són exemples de l'arquitectura civil romànica a Espanya.

V. ARQUITECTURA ROMÀNICA A LA PENÍNSULA IBÈRICA.

Cal distingir dos grans corrents: un més antic al Pirineu català i aragonès que es desenvolupa del segle XI al XII a força d'influències del nord d'Itàlia, de la Lombardia i del sud de França, Llenguadoc i Provença. En aquesta zona oriental de la península no només va ser llombard l'estil sinó també molts arquitectes que van elevar obres per abats i nobles catalans i oscenses. L'altre corrent prové del nucli francès borgonyó i és el típicament cluniaciense, el qual s'infiltra a la península a través del Camí de Sant Jaume a partir del segle XI i determina part del romànic aragonès (sector occidental), de La Rioja, Castella i Galícia durant els segles XI i XII. Aquest és un tipus de romànic més evolucionat i amb més mitjans

financers, potenciat pel regnat de Sanxo III El Major de Navarra.

A / Romànic llombard o oriental.

Sant Climent de Taüll és una petita església de la vall de Boí a Lleida. A les valls pirinenques s'aixequen moltes de les obres mestres del romànic oriental. Són esglésies petites com aquesta, decorades a l'exterior amb els arquets cecs i les faixes llombardes característiques. Una altra característica d'aquí són els absis semicirculars de la capçalera que sobresurten a l'exterior així com les esveltes torres on se situa el campanar. La torre llombarda de Taüll té sis pisos on s'obren finestres geminades cada vegada majors per disminuir el pes

Sant Climent de Taüll


15

progressivament i afavorir l'equilibri de la torre (centre de gravetat baix). En tots els pisos de la torre apareixen els arcs decoratius llombards. Va ser construïda al segle XI.

El monestir de Sant Joan de la Penya es troba a la serra de la Penya, davant de la Canal de Berdún, sent aquest el balcó que treu el cap a tot el Pirineu aragonès. És el més clar exemple de monestir - fortalesa i com a tal desempenyà el seu

paper durant el segle XI . A poc a poc el lloc va anar prenent prestigi i fama de sagrat per ser un lloc amagat i misteriós. És una construcció que aprofita el desplom d'una paret per aixoplugar sota. Sanç III va introduir el ritu cluniaciense al monestir però va ser el seu fill Sanç Ramírez, el primer Rei d'Aragó, el que va potenciar i afavorir Sant Joan de la Penya. El més destacable és el seu claustre exterior, sense teulada, aprofitant la paret natural, obra del s. XII i un dels millors claustres romànics del país. La catedral de Jaca és obra del segle XI (1063) però té un paper importantíssim en l'arquitectura jacobea. Té una planta de tres naus acabades en tres absis

semicirculars. El seu transsepte no sobreeix de les naus laterals. En el quadrat del creuer hi ha un impressionant cimbori de volta semiesfèrica sobre trompes amb nervis creuats al centre. La decoració en portades i absis és molt important. Allí apareixen els taqueados escacats (taqueado jaqués) que després s'estendran per tot el camí de Santiago. B/ Romànic cluniacienc o occidental.

L'art romànic català porta un petit desfasament cronològic amb el pirinenc a causa de la proximitat del focus llombard i l'aïllament dels regnes occidentals en els primers segles de la Reconquesta. Va ser Sanç III el Major de Navarra el que va afavorir l'entrada dels corrents culturals francesos i de la reforma cluniacenca amb el seu romànic inclòs. Els monjos de Cluny passen a regir gran part de monestirs i abadies de Navarra, Castella i Lleó. Però la via de penetració més important de la reforma cluniacenca i del romànic és el Camí de Santiago. L'apogeu d'aquesta ruta de peregrinació va ser en els segles XI i XII i al llarg d'aquest camí s’alçaven esglésies, hospitals, monestirs, abadies, hostatgeries, mercats i ciutats senceres.

El Camí de Sant Jaume entrava per Roncesvalles i Somport, s'unia a Puente la Reina fins a Pamplona i continuava unit per Estella, Logronyo, Nájera, Santo Domingo de la Calzada, Belorado, Burgos, Frómista, Carrión dels Comtes, Sahagún, Lleó, Astorga, Ponferrada, Ourense i acabava a Santiago de Compostel·la. La seua influència en el Romànic és tan gran que en aquesta zona podem parlar perfectament d'un Romànic de Pelegrinatge.

El Claustre de Santo Domingo de Silos forma un pati quadrat envoltat d'arcuacions sobre un podi. Les columnes són aparellades excepte algunes que apareixen amb un moviment de torsió, com imitant les columnes salomòniques i que només es dóna a la ruta jacobea. És una de les obres més importants d'Espanya per la qualitat del relleu en els seus capitells.

Catedral de Jaca


16

Sant Martí de Frómista a Palència és un temple de l'any 1065. La seua planta és de tres naus i creuer inscrit, amb cobertes de mig canó sobre pilars cruciformes amb mitges columnes adossades. El cimbori sobre el quadrat del creuer és de planta octogonal a l'exterior i conté a l'interior una volta semiesfèrica sobre trompes. A l'exterior presenta un joc de volums característic amb absis de diferent alçada i amb una novetat: dues torres cilíndriques que s'adossen als peus del temple. Podem observar com és una arquitectura més evolucionada que la catalana perquè compta amb el suport d'un rei més poderós. També podem veure que en aquesta "terra de ningú" es realitzen experiments arquitectònics-nics sense cap relació amb el passat al ser una zona buida i recentment conquestada.

Sant Isidor de Lleó s’alça sobre una antiga església d'art preromànic asturià que es va dedicar a Sant Joan Baptista. Al S.XI es transforma en el Panteó Reial de Sant Isidor, destinat a conservar les restes de Ferran I. L'Església és de planta basilical de tres naus sobre pilars amb columnes adossades que sostenen arcs de mig punt. Els arcs del creuer tenen l'intradós lobulat el que indica una influència musulmana propera. La nau central es cobreix amb mig canó i les laterals amb aresta. El creuer sobreïx a banda i banda i la capçalera es remata amb tres absis sense girola.

Afegit a l'església hi ha el Panteó dels Reis, creat per Na Sança entre els anys 1056 i 1066. Són tres naus amb volta d'aresta sobre gruixudes columnes i pilars. Són nou voltes sobre quatre columnes exemptes i dotze pilars adossats. Els capitells es decoren amb escultura de tema vegetal molt tosca. Aquesta és una obra de confluència entre el preromànic asturià i el romànic. Les pintura murals que decoren les voltes de aresta són les més importants de la pintura romànica espanyola.

La zona del Nord-oest està situada a l'extrem de la ruta jacobea i allí es va construir una catedral romànica que anava a ser la meta dels pelegrins, la Catedral de Santiago de Compostel·la. Anteriorment, Alfons II va fer construir una capella sobre la llegendària tomba de l'apòstol Santiago, però el fenomen de les peregrinacions va tenir el seu auge al segle XI i va culminar en el XII, per això calia un edifici millor. L'Arquebisbe Gelmírez amb l'ajuda d'Alfons VII va fer construir la catedral compostel·lana entre el 1075 i el 1130. És l'església prototip del romànic espanyol. Té una planta basilical de tres naus amb tres de creuer que formen una perfecta creu llatina. Té quatre capelles semicirculars en els braços del creuer i una girola sobre la qual s'obren cinc capelles semicirculars. La nau central es cobreix amb volta de mig canó i les laterals amb voltes d'aresta sobre les que descansa el sòl de la tribuna, la qual es cobreix amb voltes de quart d'esfera. Aquesta tribuna es continua per la girola i s'obri a la nau central per finestres de dos arcs. La tribuna era una fórmula per ampliar l'espai del temple i poder així albergar a tots pelegrins. En el projecte original havia nou torres, una a cada cantonada del creuer, dues a la portada principal, una altra al cimbori i dues més a la capçalera. No obstant això només es van construir algunes però avui han desaparegut totes. Totes les sostrades, de mig canó a la central, aresta en les laterals i quart d'esfera a tribuna i absis, reposen sobre un conjunt de pilars cruciformes amb columnes adossades. Presenta aquest edifici l'originalitat de tenir arcs de mig punt peraltats per donar major sensació de esveltesa i d'altura. A la tribuna hi ha columnes aparellades que sostenen un doble arc de mig punt, formant un dels millors triforis del romànic europeu.

San Martín de Frómista

Panteón de los Reyes en San Isidoro de León


17

La planta de Santiago de Compostel·la s'assembla a altres esglésies franceses. Sant Saturní de Tolosa és la més semblant. Les dues van poder influir-se recíprocament perquè van ser coetànies. En alguns aspectes l'original és la de Santiago i en altres la de Sant Saturní La porta de Platerías o dels Orfebres és l'única actual que es conserva intacta i que va ser realitzada del tot en època romànica. És una portada de doble timpà i el seu valor escultòric és incalculable. Avui en dia l'estil romànic és minoritari a Santiago, només la planta, l’estructura, el pòrtic de la Glòria i la porta de Platerías són romàniques. Té molts afegits i tots de gran importància artística. La façana de l'Obradoiro és, per exemple, una obra mestra del Barroc espanyol.

Més al sud apareixen durant el segle XII una sèrie d'obres romàniques amb enllaços gallecs però amb detalls peculiars, sobretot en els seus cimboris. Una d'elles és la Catedral de Zamora, construïda entre 1157 i 1174. Té tres naus amb un creuer que amb prou feines sobreïx. Les tres naus acaben en tres absis semicirculars. La nau central ja es cobreix amb creueria gòtica (romànic de transició) i en les laterals hi ha voltes d'aresta. Però l'essencial d'aquesta catedral és el seu cimbori. Se sustenta sobre petxines i té un tambor perforat per multitud d'obertures, alguns coberts ja per arc ogival. Sobre aquest gran tambor descansa una cúpula gallonada que es reforça amb nervis interiors sostinguts per columnes

adossades. A l'exterior el cimbori presenta quatre torretes cilíndriques adornades també amb arcs apuntats. Aquestes torretes es cobreixen amb voltes bulboses molt semblants a la central i que contraresten la seva empenta tangencial. Tot el cimbori és d'inspiració bizantina i podria ser degut a un mestre oriental, el qual s'encarregaria també del cimbori de la catedral vella de Salamanca. La catedral vella de Salamanca es construeix cap al 1175. Té planta de tres naus rematades amb tres absis. El creuer sobreïx una mica i la coberta és de volta de creueria en les tres naus (és posterior a la de Zamora). El seu cimbori torna a ser l'essencial. Es diu la Torre del Gall i segueix el mateix esquema que el de Zamora però més esvelt. Presenta també una cúpula gallonada reforçada amb nervis i es cobreix l'exterior amb una sostrada apuntada. VI.ARQUITECTURA ROMÀNICA A EUROPA.

El Romànic a França.

La zona de major arrelament romànica és la Borgonya. Allà es troba l'Església abacial de Cluny, la qual va ser reedificada entre el 1080 i el 1108. Aquesta església va ser destruïda durant la Revolució Francesa i avui només queden les torres de l'Aigua Beneïda que corresponen a un braç del creuer. Sempre es va pensar que era el primer edifici amb solucions romàniques i allà és on sorgeix la Reforma Cluniaciense que va a estendre l'estil.

Puerta de las Platerías. S.de Compostela

Cimborrio de la Catedral de Zamora

Cimborrio. Catedral Vieja de Salamanca

San Filiberto de Tournus


18

Avui es pensa, però, que Cluny tenia un precedent: Sant Filibert de Tournous, el qual presenta un nàrtex d'entrada i un absis envoltat de capelles radials al deambulatori.

L'altre gran temple romànic d'aquesta regió és Santa Maria de Vezélay. La seua grandiosa nau central es cobreix amb volta de mig canó reforçada amb arcs faixons bicolors, recordant les dovelles alternades de la Mesquita de Còrdova. Destaca la seua impressionant portada. A la regió de Poitu trobem la catedral d'Angulema, amb una planta de creu llatina, nau longitudinal única amb una altra de creuer i coberta amb quatre grans cúpules. La seua façana està molt decorada en dos pisos verticals.

Fins ara hem vist el poc romànic que hi ha de tendència urbana a les ciutats franceses. Però el grup de construccions més importants de França és el de les anomenades Esglésies de Pelegrinatge, amb dos notables exemples: Sant Saturní de Tolosa i Santa Fe de Conques.

El primer és de 1088 i té cinc naus amb un creuer i girola a la qual s'obren nou capelles radials. El cimbori és una esvelta torre que s'eleva a gran altura. La seva planta és molt semblant a la de Santiago de Compostel·la, ambdues són coetànies i van poder influenciar-se mútuament connectades per la ruta jacobea.

Més antiga és l'Església de Santa Fe de Conques, començada al 1039, es cobreix amb voltes de mig canó, girola que uneix les seues dues naus laterals, les quals es perllonguen amb la tribuna típica de les esglésies de peregrinació. Les seues torres es rematen amb capitells. Però el més important és el seu prodigiós timpà on es va desenvolupar el tema del Judici Final. A Provença es construeix poc pel terror que inspiraven les incursions musulmanes. Molts dels temples

construïts estan fortificats. Els més notables es troben a Arlès i el més important és Sant Tròfim. Aquesta església és una de les capçaleres del Camí de Sant Jaume a França. La seua portada té un esquema paregut al d'un arc de triomf romà.

El romànic a Itàlia.

El Romànic a Itàlia se situa sobretot en el Nord, la Llombardia i també al centre, però és un Romànic amb pervivències clàssiques, que és l’autènticament italià. Per això és un Romànic molt diferent.

llatina, nau longitudinal úngrans cúpules. La seuSanta María Magdalena de Vezeleay

San Sernín de Toulouse

Tímpano de Santa Fe de Conques

San Trófimo de Arlés


19

El conjunt romànic més grandiós d’Itàlia està a Pisa, república comercial medieval que va experimentar un gran auge al segle XI per ensorrar després per la competència de Gènova. El conjunt pisano consta d'una catedral, un baptisteri i una torre exempta o campanile, les tres juntes en un espai obert i separat dels altres edificis.

La catedral consta de cinc naus amb tres de creuer. Al centre té una gegantesca volta ovalada i la resta va coberta amb voltes d'aresta en les naus laterals i la del centre amb sostrada plana de fusta (d'influència paleocristiana). A l'exterior es recobreix amb plaques de marbre blanc i fosc alternat en franges horitzontals. La façana presenta una successió d'arcuacions cegues disposades en diversos pisos. La llum, la riquesa de decoració, el color, tot l'allunya del Romànic europeu.

La torre està allunyada de la catedral (com passa a Florència), és de secció cilíndrica molt gruixuda i està construïda en la seua major part de marbre blanc, amb les mateixes característiques que la catedral. També es decora l'exterior amb diversos pisos d'arcuacions cegues. Va ser construïda per Bonnano de Pisa i data del segle XII. La seua inclinació progressiva va començar des del mateix moment de la seua construcció, tot i que s'ha aconseguit frenar a base de formigó injectat.

El Baptisteri és també del segle XII, de planta circular, amb idèntica decoració de marbres i arcuacions cegues, encara que presenta algunes decoracions ja gòtiques per ser un edifici de transició.

L'altre gran nucli de romànic italià és Florència, que presenta exemples com San Miniato al Monte, de planta basilical i decoració de marbres de colors d'influència pisana. Aquest tipus de decoració, alegre, viva i rica passarà al Gòtic italià, el qual serà també diferent a la resta d'Europa. Però és la Llombardia el lloc on, al costat de la Borgonya francesa, naix el Romànic. En aquesta regió, on Itàlia és més europea, el Romànic és més típic i participa molt més de les característiques generals de l'estil. La regió estava plena de petites ciutats independents que ja des del segle XI es van enfrontar a Papes i Emperadors per mantenir la seua independència i que van portar una vida mercantil molt activa. És una escola molt peculiar per la seua decoració en arquets cecs i bandes

llombardes, pels seus capitells de forma cúbica i pels seus originals pòrtics. Els exemples més importants són Sant Ambrosi de Milà i Sant Zenó de Verona.

Pel que fa al sud d'Itàlia és una zona molt eclèctica, ocupada primer per bizantins, després per musulmans i després per normands. Això produeix un art original amb exemplars com Sant Nicolau de Bari a la regió d'Apúlia, on els elements es creuen amb el millor de cada art: la decoració musulmana exterior, els mosaics i la planta bizantina i volums i materials romànico-normands.

San Miniato al Monte (s.XI)

Catedral, campanile y baptisterio de Pisa


20

VII. LES ARTS PLÀSTIQUES.

VII.1.-L’ESCULTURA.

L'escultura romànica va estar íntimament lligada a l'arquitectura. Amb la intenció no només de decorar, sinó també d'acompanyar les lectures de la Bíblia, el recinte eclesial i monacal es va transformar en una mena de llibre d 'imatges, en el qual portades i capitells es van convertir en excel·lents suports escultòrics.

Tot i que els temes, extrets de l'Antic Testament i del Nou Testament i de les vides de sants, solien ser de caràcter religiós, també es van esculpir animals fantàstics o escenes de la vida quotidiana, a més de motius florals, vegetals i geomètrics de caràcter purament decoratiu.

Aquesta temàtica profana es va realitzar, sobretot, en la decoració dels capitells dels claustres i els interiors d'esglésies, llocs on els escultors van gaudir de més llibertat creativa. A Espanya mereixen atenció els conjunts dels claustres de Santo Domingo de Silos, de Sant Cugat del Vallès i de Sant Pau del Camp, a Barcelona.

A les portades historiades de les catedrals i les esglésies, destaca el timpà com a nucli escultòric clau. Aquí, el tema sempre és religiós i l'artista es veu més "vigilat" per l'autoritat religiosa.

Els principals temes (iconografia) plasmats són:

- Visió apocalíptica del Totpoderós o Pantocràtor, narrada per Sant Joan a l'Apocalipsi: Crist assegut a la aurèola ametllada o màndorla Mística, envoltat pels tetramorfos (figures que representen als evangelistes, el lleó --Sant Marc--, el bou --Sant Lluc--, l'àguila --Sant Joan--, i l'àngel --Sant Mateu--). L'escena és contemplada pels 24 ancians de l'Apocalipsi.

- Tema de l'Ascensió de Crist entre àngels que el contemplen. Crist se sol situar a l'eix del timpà i els apòstols, que també solen presenciar l'escena, estan a la llinda. Un exemple el tenim a Saint Sernin de Tolosa.

- Tema del Judici Final, amb Crist com a Jutge Suprem, al centre, i les representacions del paradís i de l'infern a cada costat del mateix. Destaca Santa Fe de Conques i Sant Tròfim d'Arlès. En aquesta iconografia hi ha elements nous vinguts d'Orient, com el tema de la Psicòstasi (pes de les ànimes pels àngels i els dimonis que se les disputen) que procedeix del llibre dels morts egipci.

- Al segle XII apareix el tema de l'Assumpció de la Verge.

- En alguns temples els programes iconogràfics constitueixen un sermó global, les parts no es repeteixen, sinó que es complementen. A més de les esmentades són freqüents les representacions d'animals amb caràcter simbòlic i també podem parlar d'una iconografia profana, que en molts casos està vinculada al món cavalleresc.

--Per últim, esmentar aquesta espècie de "estètica d’allò desagradable" en què s'aprecien amb tota cruesa les debilitats humanes amb una finalitat probablement didàctica i alliçonadora, com buscant, a través de la visió d’allò negatiu, que el pecat repugne als fidels.

Portada de la Madeleine en la abadía de Vézelay (s.XII), Francia. Representa el tema de Pentecostés: Jesús, rodeado de una mandorla, envía a los apóstoles el Espíritu Santo.


21

Destaquen per la seua importància les portades de les catedrals de Moissac, Vézelay, Arlès i Autun, a França; la de Santa Maria la Real de Sangüesa, a Navarra; el pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la, i la de Santa Maria de Ripoll, a Catalunya. Formalment, en aquest tipus d'escultura poden distingir les següents característiques: a) Figures hieràtiques, rígides i inexpressives. b) Manca de perspectiva i absència de fons arquitectònics o paisatgístics. c) Adaptació dels personatges representats al marc arquitectònic. d) Tendència a omplir tot l'espai compositiu, efecte conegut amb el nom d'horror vacui ("por al buit"). e) Ús de la perspectiva jeràrquica (a major importància del personatge, major tamany). f) Tendència a la geometrització i la simetria de les formes. g) Ús de la policromia (avui gairebé tota perduda). Les escultures devocionals. Estes característiques també són aplicables a les escultures devocionals realitzades en fusta. Aquestes talles, ricament policromades, poden diferenciar-se en tres grups segons la temàtica:

a) Maria com Sedes sapientiae (tron de la saviesa), és a dir, la imatge de la Verge amb Jesús infant assegut a la falda. b) La Crucifixió, temàtica en la qual es diferencien el Crist triomfant sense els estigmes de la Passió (diví), i el Crist sofrent, que mostra l'expressió de dolor (humà). Quan la imatge de Crist a la creu està vestida, es denomina Majestat. Un dels millors exemples és la Majestat Batlló. c) El Davallament de la Creu, grup escultòric que se solia posar en una capella propera a l'entrada, i que presentava només als personatges que en la narració evangèlica sepulten Jesús. Més tard s'incorporen les figures de Maria, Sant Joan i les Santes Dones.

Encara que hi ha poques mostres, cal destacar l'escultura en ivori, com el Crucifix de Ferran I i Sança. Són també notables els relleus en bronze de les portes de sant Zenó, a Verona, els relleus de plata daurada de l'arca on es guarden les relíquies de sant Isidor, i el frontal de Sitges, obra de gran riquesa, en coure daurat, esmalt i gemmes.

Detalle del Pórtico de la Gloria del Maestro Mateo. Santiago de Com- Postela.


22

Crucifijo de Fernando y Sancha Virgen de Monserrat (sedes sapientae)

Fragmento del Frontal de Silos con la imagen del Pantocrátor rodeado de la Mandorla místic y del Tetramorfos.

VII.2.-LA PINTURA

La pintura romànica, de la mateixa manera que l'escultura, va estar també molt supeditada a l'arquitectura. En aquest sentit, les dues principals manifestacions van ser: la pintura mural al fresc, que decorava els murs, les voltes i els absis de les esglésies, i la pintura al tremp sobre taula, utilitzada bàsicament en frontals d'altar. El predomini de la temàtica religiosa va ser absolut, sent molt comú l'ús d'iconografia simbòlica o al·legòrica. Les històries de l'Antic i del Nou Testament proporcionaven múltiples motius d'inspiració. Habitualment, les imatges del Pantocràtor presidint el Judici Final, i de Maria (Maiestas Mariae), es reservaven, respectivament, per a la decoració de l'absis del mur occidental i per a la zona central dels frontals de l'altar. Pel que fa a la representació formal i estilística, i amb independència del suport pictòric utilitzat, és possible trobar algunes característiques generals comunes a la pintura romànica i compartides en part amb l'escultura: a) Adaptació de les figures a l'espai físic i al marc arquitectònic. b) Absència de perspectiva i tendència a crear fons monocromàtics en comptes de paisatges o arquitectures.c) Horror vacui ("por al buit") o tendència a omplir tot l'espai compositiu. d) Perspectiva jeràrquica, és a dir, representar el personatge més important a major grandària. e) Tendència a la geometrització i la simetria de les formes. f) Definició de les formes mitjançant zones de color uniforme i delimitació dels contorns amb traços obscurs. g) Varietat cromàtica de tonalitats intenses.

Abside de San Clemente de Tahull


23

Estils pictòrics.

Malgrat totes aquestes coincidències, al llarg dels segles XI i XII és possible diferenciar en la pintura mural dues línies pictòriques diferents: a) Estil francoromànic: es localitza a l'oest de França (frescos de la badia de Saint-Savin-sud-Gartempe) i a Castella (frescos del Panteó dels Reis de Sant Isidoro de Lleó), on arriba per les rutes de peregrinació. Aquest corrent, probablement influït pel treball de la miniatura, mostra un naturalisme escènic més evident, en el qual destaquen el gust pel detall, l'expressivitat, el moviment i l'espontaneïtat, així com una predilecció pels fons clars.

b) Estil bizantí: les mostres principals d'aquest estil es localitzen a Itàlia (frescos de Sant'Angelo in Formis) i a Catalunya (frescos de Sant Climent de Taüll i de Santa Maria de Taüll), zones on queden proves d'una important activitat pictòrica. Aquest estil presenta una absència gairebé total d'efectes espacials i volumètrics. Destaquen, per contra, el hieratisme, la voluntat de representar les figures de manera frontal, l'allargament i l'estilització dels cossos, la grandiositat compositiva i l'obsessió per la simetria. S'aconsegueix així una obra de caràcter espiritual, solemnial i monumental.

Frontal de la Seu d’Urgell (s.XII). En el centro se representa la figura del Pantocrátor (Maiestas Domini) inscrita en una doble mandorla, flanqueada por dos grupos de apóstoles en composición triangular. Destacan la rigidez y simetría propias de la pintura catalana.


24


25

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS DEL ROMÀNIC


26

Arc doblat

Galeries Nanes

CLUNY

Exterior: el crucero aparece muy marcado y en su centro una gran linterna poligonal. La capilla mayor está rodeada

de deambulatorio con absidiolos. Triforios.


27

Torre (Taüll)

Torre (Pisa)

Torres S. Pere d’Angulema (SO Francia)

Diferentes tipos de torres o campanarios

Pórtico de la Gloria. De la catedral de Santiago de Compostela. Arriba, conjunto de la Portada central y laterales. A la derecha, escultura orante del Maestro Mateo. Hay, por un lado, el afán de dejar constancia del protagonismo del arquitecto-escultor, pero el culto a la personalidad de esta época se halla muy atemperado, y por eso el autor aparece de rodillas. Portico de la Gloria. Santiago de Compostela. Románico tardío.


28


29


30

ARQUITECTURA: ROMÁNICO ESPAÑOL


31


32

Documents

TEMA: EL PREROMÀNIC I EL ROMÀNIC. - ildefonsosuarez.es · • Les esglésies solen ser de mida reduïda enara que am estrutures omplexes i am una gran varietat de plantes: d'una