TH

E

C L U B O F ROM

E

Ponènciescurs 2003-2004del Grup Catalàdel Capítol Espanyoldel Club de Roma Ponències

curs 2003-2004del Grup Catalàdel Capítol Espanyoldel Club de Roma

DEBATS PER AL FUTURDes que es va crear el Club de Roma l’any 1968, els debats que ha promogut i els Informes que n’haanat encarregant han estat objecte d’altres debats i reflexions que han transcendit la reduïda nòminadels membres del Club. Aquests Informes, en què s’han tractat els temes més variats, han tingut ungran impacte en l’opinió pública, en els debats polítics i en les estratègies empresarials. Però aquestsInformes, per més que han emprès temàtiques complexes i diverses, han tingut sempre, com a nucliessencial, la preocupació per la dignitat de la persona i per la qualitat de vida dels pobladors delPlaneta, conscients que el futur de la Humanitat dependrà que tots els homes i dones puguin participaractivament en la construcció de la seva existència en comú i que ho puguin fer solidàriament iapreciant la singularitat de cada membre de la família humana, sense exclusions ni limitacionsfonamentades en les circumstàncies o en les capacitats de cadascú.

La seva missió és, per tant, actuar com a catalitzador dels canvis que s’esperen, sabent que aquestscanvis han de ser el resultat de la feina de tots, dels seus debats i de les seves propostes, ja quenomés d’aquesta manera serà possible fer néixer una nova consciència universal, en la qual no tansols es plantegin un conjunt de reivindicacions sobre els drets de les persones, o sobre el respectea la Naturalesa i als recursos que s’hauran de llegar a les noves generacions, sinó també lesresponsabilitats de tots a l’hora de construir el futur comú.

Els debats que bateguen després de les exposicions que es recullen en aquest llibre i que són elresultat de les trobades que ha anat promovent el Grup Català del Club de Roma en el curs 2003-2004són un reflex fidel d’aquest tarannà. I són també la constatació de com es poden veure a venir elsproblemes i les possibles solucions des d’una perspectiva interdisciplinar, contemplada a mig i llargtermini i amb l’amplitud de mires que exigeix la globalització i la interdependència de les oportunitatsi amenaces en què es desenvolupa la vida moderna.

Perspectives, terminis, interdependències que es poden detectar tant si es parla de la problemàticade la inclusió efectiva dels immigrants com si s’aborden les exigències de la sostenibilitat i la seguretaten les societats complexes que, alhora, es troben immerses en processos com ara el de la reconstruccióeuropea o que han de replantejar els seus models d’aprendre per tal de configurar-se com a Societatsdel Coneixement.

Doncs bé, en tots els temes que es recullen aquí batega aquell esperit del Club de Roma o l’impulsgenerós d’aquells que s’avenen a exposar les seves apreciacions i a contrastar-les en un diàleg obertamb d’altres. És per això que els debats provocats per les ponències recollides en aquest llibre hanestan farcits de les ganes de poder contribuir a la promoció de nous valors i formes de cooperacióinterpersonal i potenciar la idea que els homes i dones d’avui poden trobar en el recolzament mutu,la comprensió i l’estímul de la diversitat, la forma de créixer com a persones, i construir, a la vegada,un ordre social i econòmic més equitatiu, eficient i solidari d’on ningú no es vegi exclòs.

EL CAPÍTOL ESPANYOL DEL CLUB DE ROMA A CATALUNYA

El Club de Roma ha promogut un conjunt d’Associacions o

Capítols a diferents països del planeta, amb la finalitat que

aquestes entitats participin en els debats del Club i

contribueixin a difondre els seus resultats, compartint així

les preocupacions i les esperances de la Humanitat. Així

doncs, cada associació s’ha adherit als tres conceptes bàsics

des dels quals es promouen els debats i informes del Club:

- la necessitat de pensar i actuar globalment,

- la importància de la perspectiva a llarg termini,

- i la necessitat de cultivar l’enfocament holístic i d’entendre

la seva interacció amb la problemàtica mundial.

Per a això, cada Associació està obligada a tractar la pro-

blemàtica mundial segons els seus propis valors culturals

i així poder contribuir a la comprensió general de la condició

humana en el planeta. I cada Associació adquireix el deure

de difondre localment els informes, les conclusions i les

actituds del Club per tal que arribin a aquells que poden

prendre decisions, als acadèmics, als cercles empresarials

i al públic en general.

En aquesta línia es va crear, l’any 1976, el Capítulo Español

que, actualment, presideix Isidre Fainé i al qual han precedit

Ricardo Díez Hochleitner, Pere Duran Farell i Jesús Moneo.

El Capítulo és una associació cultural de caràcter privat

que vol secundar, en i des de la nostra societat, els propòsits

assumits pel Club de Roma.

Seguint aquesta línia, el Capítulo ha promogut la creació de

Grups Autonòmics, d’entre els quals el primer és el Grup

Català que ha anat desenvolupant un paper molt rellevant

en erigir-se com a model de centre de debats, on es tracten

a l’avançada els temes que són d’interès del Club i que

preocupen qualsevol societat responsable del futur comú.

Una Junta Coordinadora Territorial regeix el Grup Català, que

compta amb cent sis membres actius.

EL CLUB DE ROMA

El Club de Roma és una associació sense ànim de lucre que

reuneix científics, economistes, homes de negocis, grups

d’influència i actuals i anteriors Caps d’Estat dels cinc

continents, amb el propòsit de contribuir a millorar la nostra

societat, mitjançant la identificació i el debat actiu sobre

problemes d’índole global i amb el convenciment que cada

individu pot contribuir a aquesta millora.

Fundat l’any 1968 per trenta-cinc personalitats de trenta

països, actualment té la secretaria general a Hamburg i

compta amb un màxim de cent membres procedents de

cinquanta-dos països. Té, així mateix, vint-i-sis capítols

repartits per tot el món, entre els quals trobem el Capítulo

Español, que va ser fundat a finals de l’any 1976. Des de la

seva creació, el Club s’ha proposat ser una “no organització”

dedicada a debatre els grans temes que creen incerteses

sobre el futur humà. S’han tractat les més variades

qüestions i, des que es va publicar la més coneguda, Los

límites del crecimiento, totes han tingut un gran impacte

en l’opinió pública, en els debats polítics i en les estratègies

empresarials.

Així, partint del seu conegut lema “pensar globalment per

actuar localment”, el Club que va fundar Aurelio Peccei ha

tingut sempre com a eix central dels seus informes el

desenvolupament humà i la recerca de camins per

aconseguir un món que sigui materialment suficient,

socialment equitatiu i ecològicament perdurable, i que

permeti preservar la diversitat humana i cultural mentre

es consolida la solidaritat entre tots els pobladors del

Planeta i també amb les generacions del futur.

TH

E

C L U B O F ROM

E

TH

E

C L U B O F ROM

E

Ponè

ncie

s cu

rs 2

003

-20

04 d

el G

rup

Cata

là d

el C

apít

ol E

span

yol d

el C

lub

de R

oma

Edició patrocinada per:

PONÈNCIES CURS 2003-2004

DEL

GRUP CATALÀ

DEL CAPÍTOL ESPANYOL

DEL CLUB DE ROMA

PRESENTACIÓN

Los problemas de hoy y las esperanzas del futuro

Desde su creación, El Club de Roma ha propiciado el mirar lasrealidades cotidianas con una perspectiva en la que se aúnenlas interdependencias de los factores que las configuran, lasexpectativas a largo plazo y los horizontes de un mundo dondeconviven los más espectaculares avances tecnológicos con lapervivencia de la pobreza y el desprecio por la dignidad huma-na en algunas latitudes. Tal actitud de encarar unas realidadescrecientemente complejas obliga, consecuentemente con loque significan tales implicaciones múltiples, a acercarse a lasmismas con el ánimo de analizarlas sin prejuicios y sobre todocon el rigor de los que conocen cada una de sus facetas. Para,luego, seguir avanzando en pos de un mejor conocimiento me-diante el debate de las diferentes explicaciones y sobre todo enla búsqueda de nuevas soluciones.

Y es en esa actividad del diálogo sereno y abierto, propicio aperfilar nuevos saberes y expectativas donde cabe reconocer-se mejor la misión del Club de Roma. Que no trata de suplir lalabor de los especialistas e investigadores, ni sentar cátedra aseguir por quienes tienen que decidir. El Club de Roma es, portanto, más un ámbito para el debate que una asociación parala erudición o la documentación de problemas. Pues busca,sobre todo, que sea a partir del conocimiento de los diferentes

conocedores de los más variados asuntos relevantes, que ato-sigan las realidades de hoy, el estimular la acción responsablepara perfilar un futuro mejor, en el que el desarrollo humano yla calidad de vida de los pobladores del planeta no sea algo pri-vativo de unos pocos o de unas escasas realidades sociales yámbitos geográficos.

De ahí que ahora, al presentar las páginas que siguen, y en lasque se recogen las ponencias que se han promovido en elGrupo Catalán del Club de Roma, cualquiera de los que parti-cipamos de la idea de que el futuro no está predeterminado,tengamos que sentirnos sumamente satisfechos. Pues en laspáginas que siguen se percibe esa metodología de pensar glo-balmente para actuar localmente y de acercarse a los proble-mas escuchando la sabiduría de los que conocen las diversasfacetas de una realidad compleja.

Y es que en estas páginas se recogen las exposiciones quepermitieron debatir sobre varios de los temas que configuranlas encrucijadas actuales y en las que confluyen tanto la preo-cupación por la sostenibilidad, como otras que advierten de lasevoluciones de la demografía, la inmigración o la preservaciónde la diversidad cultural. Y que se dan en un momento en elque Europa quiere avanzar en su peculiar y siempre inacabadaconstrucción, al tiempo que habrán de revisarse los plantea-mientos geoestratégicos que tenían alguna explicación plausi-ble en el mundo bipolar de la segunda mitad del siglo XX, peroque hoy han de volverse a plantear. Sobre todo si quieren serun instrumento eficaz para la paz y la seguridad colectiva en unmomento en el que el acoso del terrorismo global y de susréplicas más o menos locales es causa de zozobras y de tra-gedia para pueblos y personas.

Tales zozobras y preocupaciones pueden llevar a la parálisisque muchas veces genera el miedo y la sensación de que sondifíciles de solucionar los problemas que tienen ante sí lassociedades actuales. Pero es evidente que tras el debate abier-to de los temas la actitud de la mayoría de las personas coin-cidirá en que la Humanidad tiene recursos de todo tipo paraabordar el futuro. Y para hacerlo pensando en la cooperación ysolidaridad entre los que vivimos estos momentos de incerti-dumbre y también con los que tendrán que encarar las realida-des que les leguemos. Que serán tanto mejores en la medidaen que de todos estos debates se afiance nuestro compromi-so de actuar, cada cual desde su responsabilidad, a favor deesa calidad humana de la que hablase Aurelio Peccei y a la quetodos tenemos derecho. Y que para que llegue a ser una reali-dad para cualquier persona requiere que, desde todos losámbitos, se propongan aquellas soluciones que la hagan fac-tible.

JOSÉ MANUEL MORÁN

Vicepresidente del Capítulo Español del Club de Roma

ÍNDEX DE PONÈNCIES

CURS 2003-2004

13-10-03 EL TERRORISMO EN UNA CIVILIZACIÓN GLOBALFederico Trillo-Figueroa Martínez-CondeMinistro de Defensa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

16-10-03 LA CONVENCIÓN EUROPEAJosep Borrell Fontelles Presidente de la Comisión Mixta Congreso-Senadopara la Unión EuropeaMiembro de la Convención Europea en representación del Parlamento Español . . . . . . . . . 33

06-11-03 L’OTAN EN EL NOU CONTEXT GEOESTRATÈGIC INTERNACIONALJoan Prat i CollAmbaixador representant permanent d’Espanya en el Consell de l’OTAN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

16-12-03 AGENDA 21 DE BARCELONA: UNA EXPERIÈNCIA DE COGOVERN ENTRE LA CIUTADANIA I L’ADMINISTRACIÓImma MayolTercera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de BarcelonaPresidenta de la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

18-02-04 LA NOVA EUROPA AMB L’AMPLIACIÓ. ECONOMIA, SOCIETAT I MEDI AMBIENTCarles A. Gasòliba i BöhmDiputat al Parlament EuropeuPresident del Comitè Espanyol de la Lliga Europeade Cooperació Econòmica - LECE . . . . . . . . . . . . 91

21-04-04 SOSTENIBILITAT I MEDI AMBIENT: UNA OPORTUNITAT PER A LA INNOVACIÓECONÒMICASalvador Milà SolsonaConseller de Medi Ambient i Habitatgede la Generalitat de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . 103

Cicle sobre demografia

13-05-04 IMMIGRACIÓ I CANVIS SOCIALSJordi Sánchez i PicanyolDirector de la Fundació Jaume Bofill . . . . . . . . . . . 125

17-06-04 BIOGRAFÍAS LABORALES DE LA EDUCACIÓN Y LA OCUPACIÓN EN ESPAÑALuis Garrido MedinaCatedrático de SociologíaDirector del Departamento de Estructura Socialde la UNED . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151

14-07-04 DEMOGRAFIA GLOBAL, DEMOGRAFIA LOCAL: PERSPECTIVES PER AL SEGLE XXIAnna Cabré PlaDirectora del Centre d’Estudis Demogràfics Catedràtica de Geografia Humana de la UniversitatAutònoma de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 205

29-09-04 DEMOGRAFIA I IMMIGRACIÓJordi Pujol i SoleyExpresident de la Generalitat de Catalunya Clausura del cicle sobre demografia . . . . . . . . . . . 227

EL TERRORISMO EN UNA CIVILIZACIÓN GLOBAL

Federico Trillo-Figueroa Martínez-CondeMinistro de Defensa

Barcelona, 13 de octubre de 2003

Señoras y señores, queridos anfitriones, es para mi unverdadero honor comparecer en este foro y en esta sede.En esta sede por lo que tiene de representativa de lasociedad catalana, de la que siempre me declaro fervien-te admirador, y en este foro, en el grupo catalán del Clubde Roma, por cuanto el Club de Roma, desde esos tiem-pos de la preparación del Consejo de Estado en que yahabía publicado su primer y polémico informe sobre lapoblación, fue siempre adelantado del pensamiento glo-bal -estamos hablando de los años 70-, y porque a esecarácter adelantado ha unido el del prestigio mundial desus informes, algunos de los cuales son esperados conauténtico anhelo por quien les habla, porque tocan pun-tos de interés para todos quienes tenemos responsabili-dad directiva en el ámbito de la seguridad. Deseo unapronta recuperación a Isidre Fainé, que sé que está dán-dole al club un decidido impulso, y les animo a todos us-tedes, a los miembros del Club de Roma, a seguir en esamovilización del pensamiento y de la conciencia socialante los problemas del mundo global en el que vivimos.

11

Entre dichos problemas no es el menor el del terrorismo.Si lo quieren, es la amenaza más grave que tiene la huma-nidad en un contexto global. Nosotros, los españoles, losabíamos así desde hace muchos años. Hemos tratadode acabar con ese terrible mal desde hace más de 25años, otros lo han descubierto luego. Antes del 11 de sep-tiembre de 2001, los españoles sabíamos ya que losmiembros de ETA no eran, ni son, patriotas vascos. Fuequizás dolorosamente necesario el 11 de septiembre paraque así lo entendieran los editorialistas más importantesde los EE UU, que hasta entonces calificaban de patriotasvascos a los etarras o a sus colaboradores. Nosotros noaprendimos entonces que no es posible acabar con elterrorismo sin una cooperación internacional profunda,decidida y sostenida. Otros necesitaron el 11 de septiem-bre para entenderlo así. Si tiene alguna consecuenciapositiva aquel terrible drama es que, hoy, en efecto, nues-tro Gobierno, el poder judicial de España, las Fuerzas deSeguridad, pueden cada dos o tres meses hacer públicala noticia de que han cortado la cabeza a la rama opera-tiva de ETA, que puede sorprender que se produzca, enefecto, cada dos o tres meses, pero que no es más que laprueba de una intensa y espléndida colaboración interna-cional, policial y judicial que ahora sí se produce y queestamos en condiciones de cortar esa cabeza y, Diosquiera que todos sus tentáculos cuando se regeneren.

En efecto, el 11 de septiembre de 2001 cambió la con-ciencia mundial sobre el terrorismo, no sólo por aquella

12

terrible tragedia que provocó en torno a 4.000 muertos,también por las circunstancias y las consecuencias deaquella tragedia. Fue, como se ha señalado, el primerdrama real transmitido en directo, en directo y con ámbi-to global. Lo pudimos contemplar en vivo y en directoquienes tuvimos la oportunidad de seguirlo por televisión;lo pudieron escuchar dramáticamente y en directo aque-llas personas que recibieron llamadas de quienes viajabanen el último de los aviones que sobrevoló y se estrellósobre Pennsylvania, y que recibieron llamadas por losteléfonos celulares. Además de todo eso, el 11 de sep-tiembre supuso un desafío brutal a la primera y hoy únicasuperpotencia del mundo: fallaron los servicios de infor-mación, se demostró la vulnerabilidad de sus sistemas,llegaron al corazón mismo del gobierno de Norteaméricay de su poder económico y social; se hizo utilizandomedios de una avanzada tecnología, de sofisticada orga-nización, y el ataque fue cometido desde fuera, y cierta-mente desde fuera se organizó, se planeó, se financió y seordenó. Es la primera vez que los EE UU han sido toca-dos en su propio territorio.

Dos años después quiero señalarles, antes de analizar elfenómeno, cuáles son algunas de las consecuencias deaquel fenómeno, de aquel terrible atentado. La primera yno poco importante es que ya todos, absolutamentetodos, los Gobiernos del mundo, y muy especialmente losGobiernos de los países occidentales aliados, consideran,como nosotros hemos considerado desde hace más de

13

25 años, que el terrorismo es la amenaza más inminentey brutal que tiene la humanidad. Eso supone la supera-ción de concepciones estratégicas ancladas en la guerrafría, cuyas últimas estructuras se desmoronaron comotodos saben a partir de 1979 y, concretamente, en 1981.

A su vez, otra de las consecuencias es que se ha amplia-do la cooperación internacional de manera que NacionesUnidas pudo sacar de inmediato, en aquel mismo otoño,directivas que han permitido actuar a los países en formatal que hoy ya no solo ETA es una organización terrorista,sino su antiguo brazo político HB es una organización ile-gal, considerada como organización terrorista tambiénpor los gobiernos de toda la UE. Y hoy, en fin, dos de losestados que albergaban o que encarnaban en sí mismosel terrorismo, el régimen afgano y, en muy distinta medi-da, el régimen de Irak, han desaparecido; tanto el régimentalibán como el régimen de Sadam Hussein. Pero si esasconsecuencias que he seleccionado, en sí mismas provo-cadoras para el debate posterior, son consecuencias glo-balmente positivas, lo más importante es que hemosavanzado enormemente en la toma de conciencia univer-sal del fenómeno y de su conceptuación. No tenemos sinembargo un concepto universal del terrorismo. Tenemos,por tanto, que avanzar a través de afirmaciones sucesivasen la caracterización de ese fenómeno. Permítanme querealice en ese sentido una aproximación personal al tema;aproximación personal que, como verán luego, está pre-sente en la acepción que tenemos ya en la UE del fenó-

14

meno terrorista y en la que nos hemos dado transatlánti-camente en el seno de la Alianza.

Es evidente que los caracteres más elementales del terro-rismo son, en primer lugar, siempre en primer lugar, el quelas víctimas son inocentes en todas partes y cualesquieraque sean. Son víctimas inocentes sea en Moscú, sea enNueva York, sea en San Sebastián. Los medios son siem-pre desproporcionados y gravemente alevosos contra lavida, contra los derechos fundamentales de la persona, olos bienes esenciales de la comunidad. La causa invoca-da nunca puede justificar, ni parcial ni menos totalmente,los atentados salvajes. Y es siempre de naturaleza políti-ca o ideológica -luego entraremos más a fondo sobre estacircunstancia, este carácter, que es el que nos lleva a unaaproximación con más detalle y más específica sobre elfenómeno del terrorismo-, porque algunos de estos treselementos señalados coinciden todavía con otros críme-nes y, por tanto, hay que ir añadiendo otros caracteres.Quizás el primer matiz diferencial radique en el móvil, elmóvil que es siempre político, aunque la pretendida coar-tada justificadora quiera aparecer como religiosa, social,económica o étnica. Pero si observan con detenimientoalgunos de los crímenes del pasado, también los fenóme-nos de magnicidios anarquistas tenían esa motivación,esa comisión por medios a grandes estragos y eran tam-bién injustos y probablemente casi todas sus víctimasinocentes.

15

¿Qué hay que añadir a esos ya cuatro elementos paratener el concepto de terrorismo? A nuestro juicio, y es unadoctrina que perfilamos en España dentro del Consejo deEstado a la hora de indemnizar a las víctimas del terroris-mo y a la hora de saber cuáles eran las bandas armadasorganizadas que la ley caracterizaba para permitir esasindemnizaciones, es la existencia de una organizaciónestable con ramificaciones internacionales. Esto, añadidoa todo lo demás, nos da diferencias sustanciales con cual-quier otra organización criminal, e incluso, con manifesta-ciones de violencia organizada, o nos permite aproximar-nos a la diferenciación final o cuasi final de algunas de lasotras manifestaciones de resistencia que puedan aparecero puedan haber aparecido en la historia de la humanidad.Porque, a diferencia de los grupos partisanos, o de losgrupos guerrilleros, que son o suponen manifestacionesde violencia organizada con motivación política, lo quediferencia definitivamente al terrorismo, es que frente alprincipio de libertad esencial de los seres humanos, quees la base de nuestro sistema de convivencia democráti-ca, la organización terrorista se basa en una concepcióndel mundo, ya dijimos, ideológica, pero además uniforme.Es una concepción que, sea política, religiosa o de raza,resulta absolutamente intolerante frente a cualquier otra.De manera que, frente al segundo gran principio de lademocracia, que es el principio de igualdad, el tratamien-to de igual dignidad de todos los seres humanos, todaorganización terrorista distingue entre “los propios” que,sea por razón de secta, de raza o de cualquier otra natu-

16

raleza es indiferente, y “los demás”, a los que considerasencillamente los enemigos y que son, además, las vícti-mas indiferentes y siempre inocentes. Consecuentementecon todo lo anterior, toda organización terrorista y cual-quiera que pretenda apoyarla lo que hace es despreciarun instrumento político esencial de la democracia que esla concepción del derecho al voto, ni más ni menos.Porque los terroristas y quienes les amparan creen algoque pugna esencialmente con la democracia, y es que laviolencia para ellos es el medio para conseguir sus fines.De forma que, como corolario a todo eso, la democraciaes indiferente, y normalmente toda organización terroristapretende la implantación de una organización autoritaria,tiránica o totalitaria, sea la dictadura del proletariado o seael consejo de los Mulás. Y, en fin, frente al principio delrespeto al Estado como organización de convivencia en elorden interno y en el orden internacional, los terroristas, enconsecuencia de todo lo anterior o en conjunción de todolo anterior, declaran la guerra al Estado, tanto en el ordeninterno como en el orden internacional.

Los acontecimientos del 11 de septiembre han venido aañadir o a hacer visibles a todo eso algunos elementosmás. En primer lugar, que esas organizaciones tienencapacidad para obtener tecnología de alto nivel y mediosde agresión baratos, a través de intermediarios, cuandono para hacerse con armas de destrucción masiva. Ensegundo lugar, que están capacitados para atacar encualquier lugar del mundo. No es pequeño, luego lo vere-

17

mos con más detenimiento, que tienen también ciertosustento, no sólo en algún caso popular, sino especial-mente en la concepción americana del terrorismo, queluego analizaremos con cierto detalle, que tienen detrás elapoyo político, logístico o financiero de organizacionesestatales, como ocurría en el caso de Afganistán. Natu-ralmente, que aprovechan las circunstancias étnicas, re-ligiosas, culturales y sociales de ciertos pueblos paraconseguir cierto apoyo popular para sus acciones. Quefuncionan con estructuras horizontales a través de célulasaisladas, llamadas durmientes, y que conexionan entre sítoda la trama entre los distintos países. Y, en fin, quesacan provecho, porque están también unidas de algunamanera del resto de la criminalidad organizada y, portanto, también están en conexión, de una u otra manera,todos ellos con el fenómeno del narcotráfico, del crimenorganizado, cuando no de la inmigración ilegal.

En síntesis, el terrorismo es un crimen contra la esenciamisma de nuestro sistema de vida, de la democraciacomo forma de gobierno, pero también, como la califica-ra Friedrich, de la democracia como forma de vida y con-tra todas y cada una de las manifestaciones de esa demo-cracia y de esa forma de vida. Y por tanto no es banal laprimera afirmación que hice; constituye, sin duda, la prin-cipal amenaza para los ciudadanos libres de las nacionesdemocráticas y para los Gobiernos de las nacionesdemocráticas debe constituir, sin ninguna duda, su pri-mera preocupación.

18

Veamos a continuación cuáles han sido las respuestasque se han dado a este fenómeno desde la UE y desdelos EE UU. Tengo que empezar diciendo que pretendo di-ferenciar claramente el tratamiento europeo y el trata-miento americano porque en esas dos concepciones, hoyyo creo que ya convergentes, se ha basado gran parte dela incomprensión que en muchas ocasiones se ha produ-cido en los últimos dos años de las distintas maneras deabordar el fenómeno terrorista entre los dos lados delAtlántico.

Para nosotros, los europeos, el fenómeno terrorista esta-ba ya hace tiempo en el interior de las preocupacionesde los gobiernos de los Estados democráticos. Y a ellohemos dado respuesta, y creo que cada vez más eficaz, através del sistema clásico del Estado de Derecho, las fuer-zas policiales y el poder judicial bajo la dirección políticadel Gobierno, y en el marco normativo dictado por el Par-lamento. Esa concepción es, ni más ni menos, la queEspaña defendió durante su presidencia de la UE en el pri-mer semestre del año 2002 y la que, por consecuencia delos primeros pasos dados en Naciones Unidas tras el 11de septiembre de 2001, pudo desembocar en la espléndi-da realidad que es hoy el espacio judicial y policial únicodentro de la UE, tras la decisión marco del 13 de junio deaquel mismo año de 2002. En ella se establece que todoslos estados miembros adoptarán las medidas necesariaspara que se consideren delitos los actos de terrorismo ointencionados que puedan lesionar gravemente a un país

19

o a una organización internacional cuando su autor loscometa con los fines de (y aquí vemos exactamente quese han perfilado y acotado las finalidades que hace unmomento comentaba desde la visión puramente teórica):

1. Intimidar gravemente a la población.2. Obligar indebidamente a los poderes públicos o a una

organización internacional a realizar un acto sin necesi-dad de hacerlo.

3. Dañar gravemente o destruir las estructuras fundamen-tales políticas, constitucionales, económicas o socialesde un país o de una organización internacional.

Esa misma directiva enuncia luego cuales son los actosque están en la mente de todos nosotros y que a vuela-pluma les leo:

1. atentados contra la vida o la integridad física;2. secuestro;3. destrucciones masivas en instalaciones, sistemas de

transporte o infraestructuras y sistemas, incluidos losinformáticos;

4. apoderamiento ilícito de aeronaves y buques y otrosmedios de transporte;

5. fabricación, tenencia, adquisición, transporte, suminis-tro o utilización de armas de fuego, explosivos, armasnucleares, biológicas y químicas;

6. liberación de sustancias peligrosas, o provocación deincendios, inundaciones o explosiones;

20

7. perturbación o interrupción del suministro de agua,electricidad u otro recurso, etc.

Y se entiende por grupo terrorista, en primer lugar, laorganización estructurada, sea de dos o más personas,establecida durante cierto período de tiempo, que actúade manera concertada con el fin de cometer las anterio-res conductas delictivas.

En fin, durante la presidencia española de la UE, tambiénnos dimos cuenta de la necesidad de incorporar a laPESD, la Política Europea de Seguridad y de Defensa,alguna previsión en orden a la lucha contra el terrorismo,de manera que no sólo estemos hoy capacitados loseuropeos para luchar en el interior de las fronteras denuestra unión, sino también para hacer frente al terroris-mo desde el exterior, o lo que se viene denominando elterrorismo global.

Durante el Consejo de Sevilla de junio de 2002 se aprobóuna Resolución en la que se reconoce la contribución dela Política Exterior y de Seguridad Común, incluida laPolítica Europea de Seguridad y Defensa, en la lucha con-tra el terrorismo, estimulando el reforzamiento de losmecanismos para compartir inteligencia entre los estadosmiembros y determinar las capacidades necesarias de lasfuerzas armadas de los países de la UE, necesarias paraproteger a nuestras sociedades contra ataques terroristas.Si ésta es la concepción europea, pasemos a ver ahora

21

cuál ha sido el desarrollo de la concepción norteamerica-na. Antes destaqué que el ataque del 11 de septiembre,entre aquellas consecuencias limitadas que quise subra-yar, se producía por primera vez sobre suelo americano ycomo indica el propio texto del Tratado de Washington deampliación de la Alianza Atlántica, from abroad, desdefuera de los EE UU.

Es por ello, sin ninguna duda, por lo que los EE UU, queno han padecido antes el fenómeno interiormente comolo hemos padecido las sociedades europeas y que lopadecieron de aquella manera salvaje el 11 de septiem-bre, han acometido el tema como un tema de carácterfundamentalmente militar. Por ello, y porque los análisisdel informe de seguridad de la administración Bush hanvinculado directamente a las organizaciones terroristas oa alguna de ellas, especialmente Al Qaeda, con los fenó-menos de protección por algunos aparatos estatales. Deforma que, es el propio informe de seguridad, remitido alCongreso hace algo más de año y medio, el que distingueentre estados terroristas, estados fallidos (por traducirlode alguna manera) y rogue states (que podríamos traducircoloquialmente como estados matones).

¿Qué son para los norteamericanos los estados terroris-tas? Ni más ni menos, que aquéllos donde se produceuna simbiosis entre la propia organización terrorista y laorganización del Estado. No se trata de una simple rela-ción, como veremos en otras formulaciones de la teoría

22

de seguridad nacional de los EE UU, se trata de una imbri-cación tan profunda que supone una absoluta simbiosis,de manera que las estructuras terroristas y las estructurasdel Estado son las mismas. Por darles una idea quemuchos conocen, pero que alguno todavía no, cuandotuve la oportunidad de participar el día 20 de septiembrede ese mismo año en la reunión de urgencia del ConsejoAtlántico, tuvimos además de ello, una puesta en comúna través del Consejo con los rusos, que saben que ahoraa partir del acta fundacional colaboran de manera estable,y venturosa por cierto, con la Alianza Atlántica. El ministroSergei Ivanov nos comunicó ese día que teníamos toda lacapacidad de los servicios de información rusos a dispo-sición de la Alianza; fueron esenciales para la recupera-ción de Afganistán, esenciales, y no reconocerlo así nosería justo. Pero empezó por afirmar algo sorprendente:“sepan ustedes que nuestro colega de Afganistán sellama Osama Bin Laden”, porque Osama Bin Laden era elinspector general de las FAS afganas. De manera que elcabeza de Al Qaeda lo era también de los ejércitos taliba-nes. De la misma manera que sus organizaciones en elextranjero se beneficiaban claramente de las misiones ylas relaciones diplomáticas del régimen talibán en elextranjero. Esa era la simbiosis, y de ahí que ese primerfenómeno marcara, no digo definitivamente, pero marca-ra grandemente la condición estratégica y de seguridadde los EE UU a la hora de luchar contra el terrorismo.Porque luchar contra el terrorismo de Al Qaeda y lucharcontra los promotores del 11 de septiembre, era luchar

23

contra el régimen talibán, y por tanto, utilizar las FAS -nolas fuerzas de seguridad- y utilizar el derecho militar y noel derecho común, como hacemos los estados europeos.Diferencias sustanciales que me empeño en subrayar por-que creo que no se ha hecho, y que insisto aclaran muchoacerca de la diferente concepción entre los EE UU y la UE.

Naturalmente que tampoco da mucho juego el segundode los conceptos del informe de seguridad nacional, queson los failed states, los estados fallidos. Son aquellos,dice el informe, en que hay factores que debilitan en todoo en parte su base de legitimidad interna o internacional.Para una más adecuada comprensión del fenómeno, herecurrido a mi condición de jurista para recordar un clási-co de la teoría del Estado, probablemente el padre de laTeoría del Estado, Georg Jellinek, que decía que eran treslos elementos ya en utilización convencional: que eranterritorio, población y poder, capacidad de gobierno o deorganización. Pues bien, aplicando los elementos delEstado a la teoría del failed state, se comprende muchomejor cual es su significado, porque en efecto, en unasocasiones puede haberse producido sencillamente unafractura del territorio, el Estado ha fallado por su baseterritorial. Es obviamente lo que ocurrió en alguna de lasocasiones y tuvo que intervenirse en la antigua Yugos-lavia. Habían secesionado a una parte o estaban arrinco-nando a quienes estaban en determinado territorio. Otraes la posibilidad de fracturar el segundo elemento, la frac-tura de su población. Nótese que los elementos a los que

24

me refiero, a los que se refería Jellinek, son los elementosesenciales del estado soberano y, por tanto, afectan a laesencia misma del ejercicio del poder del Estado. Cuandolo que se fractura es el elemento personal, la población,nos encontramos con casos como el de Somalia en losaños 90, el de Sierra Leona o el de Costa de Marfil. Y hayun tercer estado fallido, que es cuando falla su capacidadde gobierno. Es decir, la capacidad del Estado por mediosordinarios de controlar la implantación de células terroris-tas de organizaciones terroristas en su seno. Es lo queocurre en no pocas ocasiones con como se contemplenlas FARC colombianas, porque por ejemplo, para el presi-dente Uribe, para el presidente actual, constituyen clara-mente manifestaciones de terrorismo armado o lo quepara otros, desde luego no estoy diciendo que para mí,por ejemplo para los rusos constituía hace un año, ya no,venturosamente, pues algún país y algún estado vecino aChechenia y a los que ellos calificaban de estado fallidoporque fallaba su capacidad de control sobre parte de suterritorio y de su población y constituía albergue de terro-ristas. Lo que falla en consecuencia no es el Estado en símismo, sino la capacidad de integración de susGobiernos en las estructuras del Estado, en las que sonlos elementos esenciales de su propia acción.

Finalmente están los rogue states, todo ello dentro de loque es la doctrina de seguridad de los EE UU, que podrí-amos traducir muy brutalmente como estados matones ydel que el ejemplo prototípico para nuestros aliados del

25

otro lado del Atlántico era, naturalmente, Irak. Aquél don-de, el estado hampón -leo literalmente el informe- brutali-za a su pueblo y derrocha los recursos naturales en bene-ficio personal de sus gobernantes; no muestra ningúnrespeto por el derecho internacional; amenaza a sus veci-nos; viola cruelmente los tratados; está decidido a adqui-rir armas de destrucción masiva junto con otras de tecno-logía militar avanzada para utilizarlas como amenaza opara realizar sus propósitos agresivos; patrocina el terro-rismo en el mundo; rechaza los valores humanos básicosy, añade, odia a Occidente.

Hasta ahí la concepción de los EE UU de su seguridad yde cómo está implicada en su seguridad la lucha contra elterrorismo.

Hemos visto dos concepciones que tienen el denomina-dor común del terrorismo, pero una perspectiva bien dife-rente. Una perspectiva de ley, orden, policía y Estado deDerecho, europea, y una concepción estadounidense quees estrictamente militar e interestatal en la lucha contra elterrorismo. Sin embargo, he de decirles que esas dosconcepciones se han aproximado ya. Se han aproximadoen distinta medida y en distintos ámbitos.

En primer lugar, y esto es fundamental, se han aproxima-do en el seno de la Alianza Atlántica. La Cumbre de Pra-ga del pasado mes de noviembre, aún no hace un año,supuso una auténtica refundación de la Alianza Atlántica,

26

de manera que cambiaron las estrategias, las capacida-des, las estructuras de mando y estamos cambiando lasestructuras de fuerza, porque para el Consejo Atlánticode Praga, la mayor amenaza de las sociedades occiden-tales es el terrorismo. Haré una mínima digresión sobre elcambio y el giro copernicano que esto significa sobre laAlianza que se generó a partir del Tratado de Washingtonde 1949. Entonces se trataba de poner frente a un blo-que, por tanto, frente a una concepción geopolítica, unafuerza capaz de defenderse ante una agresión. Esoimplicaba una estructura de cuarteles generales y defuerza que concentraba sus recursos en el centro y eleste de Europa y que por tanto planificaba las accionesmilitares con el carácter defensivo para ofensivas degran envergadura militar desde los países del antiguoTelón de Acero. La concepción nueva, la concepción delaño 2002 de la OTAN, iniciada en Washington en 1999,ya no considera eso una amenaza en absoluto, ha vuel-to a refundarse sobre los valores que están en la cartadel Atlántico en todo su preámbulo, los valores de liber-tad, de dignidad de la persona humana, de igualdad, yde su forma política: la democracia y, en consecuencia,ha sido capaz de ampliarse admitiendo a siete paísesmás de los antiguos países del Pacto de Varsovia, trashaberlo hecho previamente con tres de los anteriorespaíses, y no sólo eso, sino ordenar sus capacidades,ordenar también sus cuadros de mando, sus cuartelesgenerales y su estructura de fuerza para luchar contraesa amenaza.

27

Leeré ahora el concepto que ya aproxima a los dos ladosdel Atlántico. Para la OTAN, en el documento MC472 -esdecir Comité Militar, Resolución número 472, que fueaceptada como de obligado cumplimiento por todos losaliados tras su firma por los Jefes de Estado y deGobierno el pasado mes de noviembre-, se consideraterrorismo “el uso ilegal o la amenaza del uso de la fuerzao de la violencia contra individuos o propiedades conobjeto de coartar o intimidar a los gobiernos o sociedadespara obtener objetivos políticos, religiosos o ideológicos”.Como ven, es una definición suficientemente amplia, en laque caben las dos concepciones originarias, la europea yla norteamericana. Además, la Alianza Atlántica, comoalianza defensiva, decidió en Praga dotarse de una fuerzade reacción rápida capaz de ser desplegada para hacerfrente a amenazas de origen terrorista como las quehemos analizado hasta aquí. Esa fuerza de reacción rápi-da ha experimentado un gran avance, como comproba-mos la semana pasada al revisarla en la reunión del otoñode la Alianza Atlántica en los EE UU, en Colorado Springs,y es apoyada básicamente, sustancialmente, desde el pri-mer momento, por España. Y ya, hoy no, dentro de dosdías, el primer comando de la fuerza de reacción rápida-comando en el sentido de comandante, no de comandode acciones especiales- será precisamente el buqueespañol Castilla, a partir del próximo día 15, como com-ponente naval marítimo de la fuerza de reacción rápida dela Alianza Atlántica.

28

¿Por qué entonces darle cierto tratamiento militar al terro-rismo? Que no se equivoque nadie, para nosotros, paralos Gobiernos europeos, y también así lo han entendidolos Gobiernos aliados, y eso es lo espléndido de la for-mulación OTAN del concepto de terrorismo, el terrorismoes un ataque a la esencia misma del Estado y a todas susestructuras, de manera que el Estado ha de respondercon todas sus capacidades en la defensa de sus ciuda-danos. Pero al hacerlo con todas sus capacidades noimplica que allí donde tenemos espacio policial y judicialsuficiente para luchar contra el terrorismo local tengamosque emplear medios militares. Esa es una decisión abier-tamente excluida por parte de los Gobiernos de la UE.Pero sí son necesarios medios militares para luchar con-tra el terrorismo global en aquellos países -y aquí sí tienecierta recepción la doctrina de seguridad de los EE UU-donde sus estructuras estatales o están imbricadas conorganizaciones terroristas, como era claramente el casode Afganistán, o pueden estar en condiciones de seramparo de terroristas junto a otras amenazas al derechointernacional -que no es el caso de analizar hoy-, comosuponía el caso de Irak.

De cualquier modo, la diferencia entre la guerra anterior yla guerra de nuestros días, lo que se llama la guerra asi-métrica, el combate contra el terrorismo, tiene al menoslas siguientes características diferenciales. Nosotros,occidente, concibe la lucha contra la violencia a través deuna organización estanca, poder legislativo, fuerzas de

29

seguridad, poder judicial. Para los terroristas, en esa con-cepción ideológica que hemos visto que les es común,sólo existe una organización única, no hay que diferenciarnada y tiene un objetivo único. Nosotros nos movemospor procedimientos de toma de decisión legales, ellos semueven por procedimientos de decisión única y jerárqui-ca. Nosotros tenemos que hacerles frente con medios ycapacidades estructuradas. Ellos utilizan exactamentecomo medios la desestructuración de sus propios mediosy de los nuestros, que los aprovechan para sus propiosfines. Nosotros actuamos tanto en capacidades policialescomo en capacidades militares, con acciones planeadasy programadas. Ellos actúan en sus acciones con el fac-tor antitético a toda planificación y programación, que esla acción sorpresa. En fin, de todo ello se deduce que noes banal la afirmación que antes hice y que quiero rema-char: el Estado de nuestros días está obligado a lucharcon todos sus medios coordinados contra el terrorismo.Sus medios nacionales, fuerzas de seguridad/poder judi-cial, parlamento/poder legislativo y, en orden inverso, contodos sus medios internacionales, fuerzas armadas. Fuer-zas armadas que tienen que tener, en consecuencia, ca-pacidades como las que suscribimos en Praga, que lesdecía habían sido impregnadas por esa decisión estraté-gica, y que son unas FAS fundamentalmente desplega-bles, de acción conjunta, con medios de comunicación dealta definición técnica, y con capacidad de alcanzar conprecisión los objetivos, de forma que pueda seguir sus-tentándose nuestra legitimidad en la distinción ya vieja en

30

nuestro derecho internacional clásico entre príncipes cul-pables y muchedumbres inocentes, por decirlo con termi-nología del padre Victoria.

Y finalmente también tenemos que hacer un esfuerzo enla opinión pública, para que esa simpatía natural que des-pierta en las mentalidades occidentales el menor dotado,no sea aprovechado como una simpatía o una neutralidadante el terrorismo. El terrorista busca fundamentalmenteel desánimo del adversario, no le importa tanto, no leimporta nada la muerte de sus víctimas, cuanto el efectoque tenga sobre la comunidad que ataca para desmorali-zarla. Y en consecuencia es muy necesario que nosotrostengamos una concepción clara de lo que pretenden paraque podamos también cumplir con nuestra obligación,defendiendo adecuadamente a nuestros ciudadanos delas sociedades libres.

31

LA CONVENCIÓN EUROPEA

Josep Borrell FontellesPresidente de la Comisión Mixta Congreso-Senado

para la Unión EuropeaMiembro de la Convención Europea en representación

del Parlamento Español

Barcelona, 16 de octubre de 2003

Hoy, el proyecto europeo se enfrenta a un triple problemade dimensión, legitimidad y eficacia. Su solución necesitaun proyecto claro y movilizador de las opiniones públicasque señale el horizonte de una ambición colectiva.

Esa es la tarea de la Convención europea: preparar eltránsito entre los Tratados de ayer y la Constitución de laEuropa de mañana. Esta iniciativa constituye un progre-so democrático en la forma de construir Europa que, sitiene éxito, habrá innovado de forma decisiva el procedi-miento de negociación de los tratados internacionales,superando los hábitos diplomáticos heredados de losdos siglos pasados a través de un proceso público dedeliberaciones que ha puesto al alcance de los ciudada-nos tanto lo discutido en las sesiones de trabajo como latotalidad de los documentos producidos (http://europe-an-convention.eu.int).

33

La propuesta que los socialistas europeos llevamos a laConvención se estructura en torno al concepto de laEuropa de los ciudadanos, alrededor del cual queremosconstruir una democracia europea basada en la doblelegitimidad de los Estados y de las gentes de Europa.Esta idea de Europa está fundada en los valores que com-partimos los europeos y que están definidos en la Cartade los Derechos Fundamentales, substanciados en unmodelo social europeo que equilibra competencia y soli-daridad y erigidos sobre los principios de libertad, deigualdad y de respeto a las minorías.

A finales de 2000, en Niza, los dirigentes de los países dela UE aprobaron un Tratado que hacía posible la amplia-ción a los países ex comunistas, pero salieron convenci-dos de que así no se podía seguir trabajando.

Así, la Convención nació de la conciencia de que el méto-do intergubernamental había llegado a su límite y las reu-niones a puerta cerrada, limitadas en el tiempo y protago-nizadas por los aparatos gubernamentales no eran ya elescenario adecuado para dar un nuevo impulso a un pro-yecto europeo renqueante.

Por ello decidieron lanzar un amplio debate medianteuna Convención constituida por representantes de laComisión, del Parlamento Europeo y de los Gobiernos yParlamentos de los Estados miembros, a la que finalmen-te se añadieron los representantes de los países candida-

34

tos a la ampliación y los representantes de la sociedadcivil.

Su innovadora originalidad consiste en la superposiciónde grupos de opinión e interés que representan a países,instituciones y opiniones políticas. De esta forma, el diá-logo entre gobiernos, parlamentarios nacionales y euro-peos y órganos comunitarios puede crear mayorías entre-cruzadas que vayan más allá de los poderes políticostradicionales de la UE y del interés nacional de los Es-tados miembros.

La Convención se ha estructurado en 11 grupos de traba-jo que han enviado al plenario sus conclusiones, a los queademás se añadió una sesión plenaria especial dedicadaa las regiones. Ante la imposibilidad de participar activa-mente en todos los grupos, mi trabajo se ha centrado fun-damentalmente en los grupos de gobierno económico dela Unión, de acción exterior, del papel de los parlamentosnacionales en el entramado institucional europeo y de laEuropa Social.

¿Qué debe hacer la Convención Europea? Oficialmente,responder a las 65 preguntas formuladas por el ConsejoEuropeo de Laeken que la creó en diciembre de 2001. Enplan minimalista, tal mandato podría cumplirse compilan-do el conjunto de las respuestas posibles a las cuestionesplanteadas sin visión de conjunto o de proyecto. Pero esavía ha sido rápidamente desechada y la Convención se ha

35

dado a sí misma el audaz objetivo de elaborar un proyec-to de Constitución que sea la carta fundacional de laEuropa política y ampliada.

La experiencia histórica enseña que este tipo de Con-venciones solo tienen éxito cuando desbordan sus objeti-vos iniciales (a los de la Convención de Filadelfia tampocoles habían pedido que redactaran una Constitución). Así,el proyecto europeo aparece como el primer intento prác-tico de construir una democracia supranacional, algoimprescindible para aportar paz y justicia social a unmundo globalizado. Eso es lo que da a la ConvenciónEuropea toda su apasionante trascendencia.

Ya no se trata de construir Europa, ahora hay que “cons-tituirla”, es decir, dotarla de una Constitución que enmar-que e impulse una nueva fase de integración política. Estees el objetivo que se proclamó en la sesión inaugural dela Convención Europea el 28 de febrero de 2002, fechaque será histórica cualquiera que sea el resultado de sustrabajos.

La cuestión fundamental del debate es cómo conciliarlas soberanías contradictorias del todo (la Unión Euro-pea como entidad política supranacional) y las partes(los Estados miembros). Y también en eso lo que decíanen la Convención de Filadelfia de hace 200 años valepara la Europa del siglo XXI: “la Constitución que debe-mos hacer no será estrictamente una Constitución na-

36

cional ni una Constitución federal, sino un compuesto delas dos”.

La elaboración de una Constitución europea encierragrandes dificultades y esconde no pocas ilusiones. El pri-mer problema es el del calendario y el método de traba-jo. Como siempre, hay quien desprecia las cuestionesprocedimentales argumentando que no interesan a losciudadanos y distraen de los problemas de fondo. Peroen estos procesos el método determina el resultado -co-mo señaló sabiamente el ex ministro francés de Justicia,R. Badinter, recordándonos que la Convención que alum-bró la Revolución Francesa se decidió sobre una cuestión“reglamentaria” tan importante como el método de vota-ción. Al igualar el voto de los tres estados, nobleza, cleroy pueblo llano, la Convención cambió de objetivo y larevolución se hizo imparable.

Los primeros meses de trabajo de la Convención no hansido fáciles. Hemos definido el método de trabajo de unaAsamblea de más de 200 personas que hablan 30 len-guas; en la que no se utiliza el voto para llegar a conclu-siones sino el consenso; que celebra reuniones marato-nianas con discursos de tres minutos sobre Europa engeneral y las misiones, políticas y competencias que de-ben encomendarse a la UE. Un método poco operativo,que ha puesto en manos del Praesidium de la Convencióny en las ruedas de prensa de su Presidente lo fundamen-tal de lo que allí ocurre.

37

Algunos consideran equivocado el método de la Con-vención y creen que el futuro de Europa lo definirían mejorrepresentantes personales de los jefes de gobierno que, afin de cuentas, son los que tienen la última palabra. Perosi se quiere promover el debate ciudadano, ese procedi-miento opaco no es el correcto. Se olvida que no son losgobiernos quienes tienen la última palabra, sino los pue-blos y sus Parlamentos. Ha pasado el tiempo de los quedefienden que la construcción europea avanza más cuan-to menos explícitos son sus objetivos y menos conscien-tes de ellos son sus pueblos.

A pesar de lo que auguraban aquellos que deseaban elfracaso de la Convención, ésta ha ido ganando peso ydimensión política, con la inclusión de representantes demayor importancia de los principales gobiernos europeos,entre ellos los ministros de Asuntos Exteriores de Ale-mania, Francia, España y Bélgica. En las últimas semanasse ha lanzado el proceso de articulado de la Constitución,dentro del cual se ha debatido sobre las más de 1.000enmiendas presentadas a los primeros artículos de lafutura Constitución.

Competencias, objetivos y valores

Una de las tareas fundamentales de la Convención esprecisar el reparto de competencias entre la Unión y losEstados miembros; “quién hace qué” en una Europa que

38

ha culminado su integración mercantil y monetaria y seplantea nuevos objetivos de integración política. Lo queequivale a preguntar qué sistema político y económicoquieren construir los europeos y en qué quieren compar-tir su futuro.

La respuesta no es evidente: algunos pueblos y gobiernossólo esperan de Europa que sea una puerta de entrada enla economía globalizada creando un entorno favorable asus empresas exportadoras; para otros, un nivel suprana-cional europeo sólo tiene sentido si garantiza la supervi-vencia de las características socioeconómicas fundamen-tales de sus modelos nacionales; algunos, más audaces,estamos convencidos de la necesidad de construir undestino compartido y de un modelo político cuyas formasestán por inventar.

Aunque decidir “quién hace qué” o “qué compartimoscon quién” linda con el reparto interno de competenciasde cada Estado miembro, la Convención se concentra endefinir las tareas del nivel supraestatal dejando que cadapaís resuelva, en el ámbito de su soberanía, sus repartosinternos de poder político. Lo cual no excluye el debatesobre el papel en la construcción europea de las nacionesa las que la Historia no ha dotado de un Estado o de lasregiones con fuerte personalidad política.

A la Convención se le ha encargado también que analicela conveniencia y las modalidades de la incorporación de

39

la Carta de Derechos Fundamentales a los Tratados cons-titutivos de la Unión. Fruto de las deliberaciones de susmiembros, se ha decidido integrarla en la Constitución,dándole un carácter jurídico vinculante.

Los socialistas creemos que la reacción adecuada frenteal resurgir de los partidos fascistas y xenófobos, el terro-rismo globalizado o los flujos migratorios pasa por pro-fundizar la integración política de Europa para poderhacer fuera de sus fronteras lo que ha hecho con ellamisma a lo largo del último medio siglo, convirtiéndose enun poder global radicalmente democrático para contribuira la paz y la prosperidad mundiales desde una posiciónactiva y representando un espacio compartido por suspueblos basado en los valores comunes de la democra-cia, los derechos humanos, la economía social de merca-do, una sociedad cohesionada y la preservación del eco-sistema.

A pesar de su peso económico, reforzado por el euro,Europa no cuenta todavía con una política económica ysocial capaz de hacer frente a las consecuencias de laglobalización y a la disminución del crecimiento. Tampocotiene la Unión -en un mundo nuevo en el que Europa ne-cesita pensar por sí misma su seguridad y su defensa-una verdadera política exterior con la que tener peso en elmundo ni la capacidad militar suficiente para prevenirconflictos y gestionar crisis.

40

Sin embargo, no hay que olvidar que la historia de laconstrucción europea es la historia de un éxito. Ahora,para asumir nuevas misiones como las señaladas, es pre-ciso superar el déficit político, las lagunas competencialesy la insuficiencia de recursos de la actual Unión. Porque:¿es sostenible que el funcionamiento de la UE no se baseen la división de poderes propia de cualquier democra-cia?, ¿contar con el euro y carecer de gobierno económi-co?, ¿no tener una política exterior y de defensa común,como Bosnia ayer y Oriente Próximo hoy ponen de mani-fiesto?, ¿seguir “trampeando” con temas tan esencialescomo los de justicia e interior?, ¿pretender intervenir en elciclo económico, hacer la ampliación y desarrollar políti-cas como la de cohesión con un presupuesto que nosupera el 1,27% del PIB y proviene de un sistema derecursos propios obsoleto?, ¿mantener un Banco CentralEuropeo que no se preocupe por el crecimiento y elempleo?

Corresponde a la Convención responder a esos interro-gantes, ligados directamente a las políticas nacionales.

Democracia y eficacia de las instituciones

La experiencia demuestra que Europa necesita másdemocracia y más eficacia en el funcionamiento de susinstituciones que, concebidas para funcionar con 6 paí-ses, no podrán hacerlo con 25 ó 30.

41

Es evidente que, a lo largo de los años y los Tratados, elConsejo de Ministros europeo se ha ido configurandocomo una verdadera cámara legislativa y los Parlamentosnacionales en una simple “cámara de registro” de susdecisiones, sin posibilidad real de controlarlas y muchasveces ni siquiera de conocer la posición de sus respecti-vos gobiernos antes de que se produzcan. Habiendorepresentado a España durante 10 años en los Consejosde Ministros en Bruselas y presidiendo ahora la ComisiónMixta Congreso-Senado para la Unión europea, puedodar fe de cómo se ha ido produciendo ese deslizamientohacia una situación que debe ser corregida.

Este debate sobre Europa es especialmente importantepara la izquierda, que asiste impotente al desarrollo de lahegemonía imperial americana y que sabe que sólo en ladimensión europea puede sobrevivir un sistema que com-bine eficacia económica y cohesión social. Ese debate esimprescindible para hacer frente a la crisis existencial que,después de 15 años de creciente integración, afecta a lanaturaleza del proyecto político europeo y a la forma deconstruirlo. En ello, más que en ninguna otra cosa, nosjugamos el futuro.

Pero en la Convención hemos constatado que hay dema-siadas discrepancias entre las viejas naciones europeassobre el destino común que quieren compartir. Los euro-escepticismos de algunos son el reflejo en negativo del deotros: los daneses, por ejemplo, temen que la integración

42

en un modelo social común les obligue a reducir su gene-roso sistema de protección, mientras que los británicostemen que se les impongan medidas del tipo francés auna economía extremadamente desreglamentada.

Homogeneizar un entrecruzamiento tan dispar de posicio-nes fuertemente consolidadas requeriría la existencia deun “demos” europeo que no existe, como no existen tam-poco los partidos políticos europeos, ni siquiera mediosde comunicación transeuropeos.

La acumulación histórica de cincuenta años de Tratados,con sus revisiones y desarrollos posteriores ha producidoun acervo comunitario de más de 80.000 páginas de difí-cil lectura. En la organización institucional resultante noexiste una separación clara entre los poderes ejecutivo,legislativo y judicial al estilo de otras constituciones. Tantola Comisión como el Consejo de Ministros y el Parlamentoeuropeo participan, de forma diferente, en el complejoproceso de elaboración del Derecho europeo que primasobre la legislación de los Estados miembros. Los tresson parte del poder legislativo europeo, pero la Unión nodispone de un poder ejecutivo claro y fuerte capaz deacompañar al euro ante los mercados mundiales. El euroes en realidad una extraña y novedosa experiencia histó-rica, puesto que es la primera vez que existe una monedasin Estado.

43

Europa en el mundo

Los ciudadanos de Europa saben que ninguno de suspaíses puede pesar hoy de forma decisiva en los destinosdel mundo. Ni siquiera garantizar su propia seguridad. Ysaben también que una Europa políticamente unidapodría hacerlo. Es lo que contestan en los Eurobaró-metros apoyando el desarrollo de una política exterior yde seguridad común.

Europa ha sido capaz de unificar su política comercialexterior y de hablar con una sola voz en las negociacionesde la OMC. Ahora debe asociar todas las dimensiones dela acción exterior de un Estado: la comercial, la diplomá-tica, la de ayuda al desarrollo, la de la seguridad y defen-sa, para existir en el mundo más allá de la tutela y la cola-boración con los EE UU. No es una tarea fácil porque lasposiciones de los distintos países, determinadas porrazones históricas y por sus intereses actuales, son biendiferentes.

Los informes presentados por los grupos de trabajo sobrela política exterior y sobre la defensa han recibido unapoyo suficiente del plenario pero se han encontrado conla reticencia británica. Y ello a pesar de que las propues-tas que se planteaban eran más bien prudentes y faltas dela necesaria ambición para que la Unión Europea puedatener una política exterior fuerte que le permita extender ydefender en el mundo sus valores políticos.

44

Al manifestar esta opinión recibí una respuesta directadel representante del gobierno británico, Peter Hain, queno dejaba lugar a dudas: “si para usted, esto no es sufi-ciente, para nosotros va mas allá de lo que podemosaceptar porque estamos tocando elementos fundamen-tales de la soberanía de los estados a los que no vamosa renunciar”.

Así, no parece que sea posible avanzar en el voto pormayoría cualificada en la adopción de decisiones en polí-tica exterior. Y en una Unión con 25 o 30 miembros,mucho más heterogéneos que en la actualidad, será difí-cil que las decisiones tomadas por unanimidad -es decir,con el derecho al veto de todos y cada uno de losEstados- permitan elaborar, en tiempo y forma, una políti-ca exterior digna de este nombre.

También se manifestó la oposición británica a la propues-ta de que una misma persona ejerza las funciones de Altorepresentante del Consejo para la Política Exterior y deSeguridad Común, el actual Mr. Pesc, y el Comisario res-ponsable de las relaciones exteriores de la ComisiónEuropea, pero manteniéndolas claramente diferenciadas.Es decir, para evitar la actual “bicefalia” se opta por la“bifunción”, que en la Convención se ha venido a llamar“el doble sombrero” que llevaría puesto una misma per-sona según que actuase como Comisario o como repre-sentante del Consejo europeo.

45

La solución tiene la complejidad típica de las solucionesque se encuentran en Europa a problemas que no pare-cen tenerla. Pero, suponiendo que la propuesta se acep-te y, en su día, funcione, es evidente que los problemasde definición y aplicación de la política exterior y dedefensa de la UE no tienen su causa principal en la coor-dinación del Alto Representante y del Comisario deRelaciones Exteriores, sino en los diferentes criterios yfuerzas relativas de los distintos países. Buena prueba deello es el orden disperso y contradictorio que han mos-trado los países miembros frente a las crisis de Irak o dePalestina.

Sin embargo, hay una realidad que se impone: si quere-mos que la UE intervenga en los asuntos del mundo, nocomo un simple actor dotado de un fuerte peso económi-co, sino como un agente político global que tiene un inte-rés que defender y al servicio de unos valores que sebasan en la búsqueda de la paz pero también de la segu-ridad de sus ciudadanos, entonces la Unión debe dispo-ner de una verdadera capacidad de decisión eficaz yautónoma en materia de política exterior y de defensa, nocontradictoria pero diferenciada de la de la AlianzaAtlántica.

Los ciudadanos europeos son bien conscientes de estarealidad y apoyan que la Unión ejerza un papel interna-cional fuerte y creíble. Algo que hasta ahora, a pesar delos esfuerzos de algunos, todavía no ha sido capaz de

46

hacer salvo, como decía, en materia de política comercial,único campo en el que Europa es una potencia mundialreconocida como tal.

En realidad, para que exista una política exterior es nece-sario que antes exista una identidad política que la sus-tente y, 45 años después del Tratado de Roma, la UE estodavía una identidad política en formación. Hará faltatodavía bastante tiempo para conseguirla. Pero lo impor-tante no es tanto cuánto se tarda en llegar sino si la direc-ción de la marcha es la adecuada, y la reciente crisis deIrak demuestra cada día que no todos deseamos queEuropa juegue el mismo papel en el mundo.

El gobierno económico de Europa

El gobierno económico de la Europa integrada y ampliadadel futuro es un tema de amplio alcance que afecta a dis-tintos ámbitos políticos. En muchos de ellos se explicitanlas carencias de la actual Unión y reflejan los elementosdominantes de las distintas etapas de su construcción.Pero los equilibrios construidos en torno a ellos son muydifíciles de modificar porque afectan a cuestiones muysensibles para unos y otros.

La unión económica y monetaria es hoy un sistema basa-do en tres elementos: un banco central independiente(Banco Central Europeo) con competencias exclusivas en

47

la política monetaria dentro de la zona euro; el manteni-miento de la política económica nacional bajo responsa-bilidad de los Estados miembro, dentro del cumplimientode ciertas normas comunitarias (especialmente el Pactode Estabilidad y Crecimiento y las normas del mercadointerior); y el reconocimiento de que la política económicanacional es una preocupación común, por lo que requierecierta coordinación por parte del Consejo.

La moneda única europea -no común sino única- no ten-dría sentido ni interés si no implicara una transferencia desoberanía desde cada país a instituciones supranaciona-les. El euro no es un fin en sí mismo, ni el final del proce-so, sino el principio de lo que realmente importa. Unamoneda única, adoptada en común por varios Estadosque conduce, si no a un Estado común, al menos a unacoordinación más activa de las políticas nacionales y asolidaridades más fuertes entre los distintos países.

El euro y una política monetaria común implican un saltocualitativo en la construcción europea. Por su trascen-dencia política y simbólica, por supuesto, y también por laprofundidad del compromiso común que implican. Pero,sobre todo porque ya no se trata, como en el mercadoúnico de fijar reglas del juego, sino de tomar decisionesdiscrecionales de política macroeconómica que afectandirectamente a los agentes económicos y a las grandesvariables de la inflación, el crecimiento y el empleo.

48

Entre las propuestas avanzadas en la Convención a esterespecto, se encuentran:

• Definir principios de política económica que vayan másallá del déficit presupuestario, considerando el usocoordinado de éste y otros instrumentos ante choquesexógenos imprevistos.

• Definir la disciplina presupuestaria en una perspectiva amedio y largo plazo, teniendo en cuenta la situaciónpatrimonial del sector público, es decir, su endeuda-miento y los procesos de inversión en capital fijo yhumano.

• Definir las orientaciones de política económica dentrode la eurozona aliando las políticas monetarias, presu-puestarias y estructurales.

• Establecer compromisos recíprocos y vinculantes entrelos Estados de la zona euro de no proceder a modifica-ciones sustanciales de sus políticas económicas, espe-cialmente en materia impositiva, sin consultas previasentre ellos.

Cualquier actuación presupuestaria común sólo puedebasarse en la coordinación de las políticas nacionales, yéstas no pueden seguir consistiendo en declaraciones deintenciones no vinculantes en torno a objetivos vagos einatacables, pero que no resisten el choque con la realidad.

El equilibrio entre liberalización y regulación aparece co-mo especialmente importante en dos aspectos: el finan-

49

ciero y el fiscal. La dispersión de las autoridades naciona-les encargadas de la supervisión bancaria y del control delos mercados financieros será tanto más problemáticacuanto más integrados estén estos mercados. Y losactuales acontecimientos que han sacudido la confianzade las inversiones de todo el mundo muestran los gravesproblemas que resultan de mecanismos de control inade-cuados.

La ampliación al este y la Europa social

Las nuevas fronteras de la Unión en materia de inmigra-ción y seguridad interior plantean también la convenienciade asignarle nuevas misiones, sobre todo después de quela ampliación al Este sea efectiva. Hoy parece difícil, peropara convencernos de su necesidad basta con imaginarlos problemas que tendría Europa si no tuviera una políti-ca agrícola común; o cuanto más desequilibrados seríansu paisaje y su sociedad sin las políticas estructurales yde cohesión en los últimos veinte años.

Europa es mucho más que un mercado. Por eso debeconvertirse en una entidad política de mayor envergaduracon una economía social de mercado. Para alcanzar elpleno empleo, aumentar la competitividad de nuestraeconomía y asegurar unas condiciones laborables justasy la justicia social, la Unión Europea debe establecer unmarco social adecuado. Aspectos fundamentales como el

50

empleo, las relaciones industriales, la seguridad social,los servicios de interés general, etc., no pueden abando-narse a la lógica del mercado.

Para responder a las demandas de nuestros conciudada-nos, debe continuarse el desarrollo de una unión políticabasada en instituciones democráticas y eficientes y en elreconocimiento pleno de los derechos civiles y sociales.Más que meramente económica, debe ser una uniónsocial. Europa debe convertirse en un actor global pararemodelar la globalización, no únicamente para estable-cer relaciones comerciales.

Una Europa social -tal y como la estamos debatiendo enlos trabajos de la Convención- requiere no solamenteobjetivos sociales, sino una panoplia de derechos y valo-res en los que poder basar los objetivos sociales y laspolíticas para aplicarlos.

Justicia social, solidaridad e igualdad son valores a losque nadie se puede oponer. La salud, la no-discrimina-ción, el derecho a la negociación colectiva, unas condi-ciones de trabajo justas y equitativas y la prohibición deltrabajo infantil son meramente algunos de los derechosfundamentales de los trabajadores que deben preservar-se y defenderse. El pleno empleo, la erradicación de lapobreza y la extensión de la cobertura sanitaria a todoslos ciudadanos son algunos de los objetivos a los quedebemos apuntar. Pero enunciar derechos no es suficien-

51

te: debe establecerse un marco para la acción políticapara poder hacerlos efectivos.

Un marco social europeo debe establecer un abanico deestándares mínimos que prevengan el dumping social in-traeuropeo. No debemos temer la competencia que pue-da venir del exterior, sino la carrera hacia el fondo que sedeclararía si las economías nacionales europeas compi-tiesen entre sí reduciendo y desmantelando sus sistemassociales.

La mayoría de los europeos defendemos un sistema so-cial que, con todas sus diferencias nacionales, proporcio-na una vida mejor para todos los ciudadanos. Pero laspolíticas neoliberales (o más bien retroliberales) aplicadashasta ahora no han producido lo prometido a cambio dela reducción de la estabilidad del mercado de trabajo. Yanadie se cree que las nuevas tecnologías y la flexibilidadvayan a conducir, por sí solas, al pleno empleo. La esta-bilidad por sí misma no produce crecimiento. Nuestraeconomía ha crecido solamente una media del 2,1% enlos años 90; el desempleo está de nuevo en torno a los13,5 millones; y 11 millones de empleos indefinidos sehan degradado en alguna forma de precariedad.

La brecha social no hace más que aumentar. A lo largo delos años 90 los subsidios de desempleo se han reducidoen un 2% por año y por trabajador. Todos los esfuerzos sehan impuesto sobre los trabajadores, que han mostrado

52

una actitud ejemplar en lo que se refiere a, como un ejem-plo evidente, la moderación salarial: los incrementos delos costes salariales han sido menores que el crecimientode la productividad; los costes salariales y sociales en elvalor añadido bruto se han reducido del 76% en 1975 al69% en 2001.

Para actuar en un mundo globalizado -para democratizary socializar la globalización y para evitar que el sistemasocial europeo se convierta en su víctima- Europa debeestar preparada para tomar decisiones y para actuar deforma flexible, también en el área social. Una Europa másflexible necesitará la extensión del voto por mayoría cua-lificada en aquellas áreas en las que, hoy en día, la reglaes la unanimidad, como en las políticas sociales. La vo-luntad de unos pocos no puede institucionalizarse impo-niendo un marco para la inacción.

Si no establecemos un marco comunitario para la acción enasuntos sociales, se nos impondrá un modelo social dife-rente por la puerta de atrás, gracias al progresivo desman-telamiento de los sistemas sociales en un contexto deca-dente de competencia interna, de no-armonización y dedumping social. La competencia interna basada en la de-gradación de los sistemas sociales de los Estados miem-bros no promueve el crecimiento económico: solo deprimeel crecimiento de Europa como conjunto. Por ello, la cohe-sión social, económica y territorial tiene que reforzarse y sertenida en cuenta por todas las políticas comunitarias.

53

La Constitución Europea debe permitir superar la situa-ción actual, en la que los objetivos sociales de la UE estánsubordinados a la realización del mercado común, y launión económica y monetaria, la política social comunita-ria se reduce a garantizar cierta corrección, en su caso,del mercado interior y muchas de sus medidas, en terre-nos como el empleo, la formación, los sistemas de segu-ridad social y los servicios de interés general, terminansiendo tributarias de la pura lógica del mercado.

Conclusión

Hoy podemos constatar que los objetivos de los padresfundadores se han cumplido. No obstante, hoy hay quedefinir otros nuevos en torno a los que seguir construyen-do una identidad europea que aglutine, sin destruir ni sus-tituir, las viejas identidades de los pueblos que la compo-nen. Algunos de estos pueblos han logrado a lo largo dela historia tener un Estado propio, otros han mantenidouna identidad nacional que no se ha plasmado en unarealidad Estatal que les permita participar activamente enla construcción europea. El problema se hace más evi-dente con la próxima incorporación a la Unión de variospequeños Estados del Este de Europa, con lengua propia,pero de menor dimensión en términos económicos y depoblación que algunas de las regiones autónomas englo-badas en Estados plurinacionales como, por ejemplo,Cataluña en España.

54

Si la Convención no es sensible a las demandas ciudada-nas, si no elabora una propuesta constitucional que res-ponda a las preocupaciones de la opinión pública, si noconsigue que la Unión sea más útil en el futuro para resol-ver los problemas de la gente, de los trabajadores, de lasociedad en su conjunto, en alguna medida habrá fraca-sado. La Convención es una gran oportunidad para quelos pueblos de Europa decidan qué más quieren hacerjuntos a través de la Unión. Su éxito, por supuesto, noestá garantizado, pero es una gran oportunidad, a la quela reciente desunión europea frente a la guerra de Irak dauna mayor importancia, para construir el futuro de Eu-ropa.

55

L’OTAN EN EL NOU CONTEXT GEOESTRATÈGICINTERNACIONAL

Joan Prat i CollAmbaixador representant permanent d’Espanya

en el Consell de l’OTAN

Barcelona, 6 de novembre de 2003

Moltes gràcies, Pep-Lluís. Per a mi sempre és una gransatisfacció venir a Barcelona. No és un compliment, ésuna veritat. Jo vivia aquí davant, al carrer Balmes. Quanvinc aquí, passo per davant de casa amb molta nostàlgiadels anys passats aquí i al Liceu Francès que estavatambé aquí al costat, al carrer Tuset, i després a la uni-versitat, a la nova facultat de Dret d’allà a dalt i després ala vella d’Econòmiques que encara era la vella universitat(no s’havia construït la nova). Per consegüent, ja sónmolts anys i molta nostàlgia, però em fa molta alegriapoder estar amb tots vosaltres avui. Com ha dit en Pep-Lluís, que ha dit moltes coses amables de mi, però quesón producte de l’amistat més que de la realitat, jo vaigser a la Comissió Europea abans de ser a l’OTAN. Això ésuna experiència vital molt especial, perquè vaig passar dela soft security a la hard security. És a dir, hem passatde coses molt diferents. Quan jo vaig sortir de la Unió

57

Europea estava molt convençut que havíem aconseguitposar en marxa una política de desenvolupament quepodria contribuir a resoldre molts dels problemes que s’a-costaven. Fins i tot, tenia una definició del desenvolupa-ment econòmic, que és la que em semblava millor, queera molt simple. És una equació que seria: desenvolupa-ment sostenible = creixement econòmic + canvis subs-tancials del nivell de vida de la meitat més pobre de lapoblació - destrucció del medi ambient + participació po-pular - corrupció. Aquesta era l’equació. Desgraciada-ment, aquesta equació no ha tingut èxit a pesar dels nos-tres esforços i penso que el món avui està pitjor del queestava als anys vuitanta i noranta (almenys, de com enspensàvem que estava). Parlo de les zones de les quals jom’ocupava, que eren l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà,Àsia, els països de l’ASEAN. Les coses no han anat bé iara em trobo que haig d’ocupar-me de la hard security;m’haig d’ocupar, entre altres coses, de les conseqüènciesque les coses no hagin anat bé. És un canvi vital impor-tant, però, és clar, és molt enriquidor per a una personahaver pogut tenir aquestes dues experiències. Jo avuivinc a parlar d’aquesta OTAN en el nou context geopolíticinternacional. M’havien preparat unes coses en castellà ijo aniré improvisant (m’han dit que parli uns 25 minuts, aveure què podem fer). Després el que m’agrada a mi real-ment és el col·loqui, que vosaltres opineu, pregunteu, quecrec que aleshores és quan vertaderament podem dircoses més serioses, perquè jo crec en el diàleg. No crecen el doble monòleg, sinó en el diàleg.

58

Avui ens trobem en una situació de canvi geoestratègicrealment vertiginosa. A partir dels esdeveniments del’Europa de l’Est, de Rússia, d’Alemanya, el món estable ibipolar, còmode en el fons, que vivíem durant la guerrafreda, de sobte, ha canviat. En un principi, semblava queera una cosa bona. És una cosa bona, indubtablement,però sempre té dues cares, la moneda. Hi va haver unadisminució de la tensió, uns nous espais de llibertat, unasèrie de coses; però, al mateix temps, evidentment, lasituació es va transformar en molt més fluida, més inesta-ble, més imprevisible i, a poc a poc, han anat apareixentnous factors d’inestabilitat: allò que els americans endiuen “rogue states” o “failed states”, estats que no hanaconseguit la maduresa i la sensatesa necessàries,basats en principis no democràtics i que són la immensamajoria del món, desgraciadament. Nosaltres vivim enuna illa de progrés i democràcia, una illa transatlànticaque és Europa, els Estats Units i Canadà i una mica al vol-tant, però prou. Aleshores, ara han aparegut tots aquestsestats. Però el gran canvi fonamental és l’aparició d’ac-tors no estatals dins de la situació internacional. Avui enshem d’enfrontar no només amb estats, bons o dolents,que seria una cosa més fàcil, sinó amb actors no estatals.A més, el fracàs de la política de no proliferació fa queaquests estats irresponsables (jo els anomenaria així: “ir-responsables”), aquests actors no estatals, comptin opuguin comptar amb armes de destrucció massiva.Perquè l’important avui, més que la realitat, és la percep-ció de la realitat i només que diguem que “poden” comp-

59

tar amb armes de destrucció massiva, ja n’hi ha prou perdeclencher, com diuen els francesos, trigger en anglès (nosé com ho diríem en espanyol o en català), per posar enmarxa dispositius d’autodefensa davant d’aquest risc.L’OTAN ha hagut d’adaptar-se a tota aquesta nova situa-ció. La primera evolució, que és potser la més clàssica, lamés fàcil i la més coneguda, és l’evolució del món bipolara l’aparició de la llibertat i l’obertura a l’est d’Europa i al’antiga Unió Soviètica, que fa que s’hagi d’adaptar a lanova situació. Desapareix l’enemic, que era el Pacte deVarsòvia. Era una situació molt clara: l’OTAN havia sorgitper defensar el territori de l’Europa Occidental, els EstatsUnits i Canadà davant de la possible (de vegades pensà-vem que probable, altres vegades tornava a ser noméspossible), agressió de la Unió Soviètica a través del seuPacte de Varsòvia. Aquella era una època en què l’OTANera una organització primordialment militar, on els militarstenien molt a dir, una organització hermètica (perquè, evi-dentment, si és militar, el secret és un element fonamen-tal per a l’acció militar). En desaparèixer l’enemic, l’OTANes transforma en una organització més política, encaraque segueix sent, evidentment, militar, i en lloc de ser unaorganització tant de defensa, ho és més de seguretat. Perentendre’ns, jo sempre dic que “defensa” serveix davantd’una amenaça i “seguretat”, per fer front a un risc. Quanva desaparèixer l’amenaça, van subsistir riscs importantsd’inestabilitat en l’entorn europeu, i l’OTAN va tenir moltd’èxit en tota l’acció en els Balcans, que va ser el riscimmediat que va sorgir més pròxim a nosaltres d’aquella

60

inestabilitat produïda per la desaparició de la UnióSoviètica.

Però després ve l’altra part. El següent acte de la pel·lícu-la és l’11 de setembre de 2001. A partir d’aquell moment,a pesar que l’OTAN ja preveia que molts d’aquests riscseren importants, com el risc del terrorisme i altres, ambl’11 de setembre ens trobem que, una altra vegada, hi hauna agressió que es transforma en una l’amenaça latentque es pot reproduir. Per consegüent, l’OTAN ha de tornara reprendre la seva idea de defensa i no només de segu-retat, perquè el risc s’ha transformat en amenaça real,sobretot als ulls dels americans, que són els que van rebreaquest cop terrorista. El terrorisme, com a amenaça, ésun mitjà per intentar influir il·legítimament en el procéspolític. I això no és un fenomen nou en la història: Lincoln,Kennedy són víctimes d’actes terroristes; Prim, Canalejas,Carrero Blanco són tots víctimes d’actes terroristes, coml’arxiduc d’Àustria a Sarajevo. Però tots aquests actesterroristes de la història eren actes encaminats a eliminaruna persona de l’escena política o un partit o una oposi-ció. En canvi, avui, les característiques del nou terrorismesón molt diferents de les clàssiques o tradicionals. Avui, elterrorisme a què ens hem d’enfrontar tots és més virulent,més letal, més difícil de combatre, perquè, a més, aqueststerroristes ja no van a eliminar una persona, no volennomés influir en la política d’una manera il·legítima matantalgú, sinó que el que volen és destruir no ja un sistemapolític sinó un sistema social, una societat determinada.

61

No estan d’acord amb la societat en què viuen i això és unfet molt més important. Estan molt convençuts, molt fana-titzats. Hi ha xarxes, entramats globals de terrorisme queoperen coordinadament. Nosaltres, a Espanya, en sabemmolt, de tot això, perquè hem hagut de lluitar amb ETA isabem com funciona: hi ha els legals, els no legals, etc.Tot això a escala global és molt més complicat. A Espanyase’n tenia ja bastant experiència de com funciona unaxarxa, sigui a escala nacional o global, però el món sen’està adonant ara, de com funciona. A més, aqueststerroristes, com deia abans, funcionen en xarxes molt benorganitzades, utilitzant tots els mitjans tecnològics ac-tuals, Internet i tot el sistema que avui facilita el contacted’aquestes xarxes i, a més, compten o poden comptaramb mitjans de destrucció massiva. I, encara més: per ami el més important del nou terrorisme (d’una part d’a-quest nou terrorisme, no tot, però una part important, coms’ha vist), no és que estiguin disposats a matar, sinó queestan disposats a morir. A mi això em posa la pell de galli-na, quan hi penso, perquè ens estem enfrontant amb gentque està disposada a morir, a immolar-se. I és clar que,amb aquestes condicions, és molt més complicat buscardissuasions, perquè la dissuasió clàssica era aquesta,que l’eliminaríem de l’escenari si feia certes coses. Quanel que un vol és ser eliminat de l’escenari per tal de can-viar-lo, les coses es compliquen més. A més, la comple-xitat afegida d’aquesta lluita antiterrorista és que hi hauna gran varietat de possibilitats d’actuació per part delsterroristes, molt complexa, no només militar, ni molt

62

menys. A més, hi ha una asimetria (de la asimetria avuise’n parla molt). És un problema asimètric: hi ha estats dedrets enfront de terroristes i estem amb sistemes dedefensa per lluitar contra armes convencionals o no con-vencionals, però armes definides, davant d’unes perso-nes disposades a utilitzar un avió, un metro o el que sigui.Un metro pot ser el vehicle més perillós d’un pròxim acteterrorista (com van comprovar els japonesos que sempreestan al capdavant de tot el que sigui innovació tecnolò-gica, fins i tot en el terrorisme). Un atac bacteriològic enun metro d’una gran ciutat és espantós. Això és el queens trobem.

Jo parlo de la lluita antiterrorista, perquè no voldria parlarde la guerra antiterrorista, com fan els americans. Perquèparlar de guerra antiterrorista connota dues coses: primerque estem davant d’un enemic legítim, i jo no vull legiti-mar el terrorista; per consegüent, no puc fer una guerracontra una cosa que és il·legítima. I segon, per què vullparlar de lluita i no de guerra? Perquè “guerra” connotariaque només utilitzem mitjans militars i tampoc no és això.Amb els terroristes s’han d’utilitzar mitjans molt diversifi-cats, entre ells els militars, evidentment, que és del queens ocupem a l’OTAN. Per consegüent, jo parlaria de llui-ta i no de guerra antiterrorista. Si és una lluita i és com-plexa, les institucions internacionals no la poden afrontarper si soles. Hi ha un repte nou que hem d’afrontar totsjunts. Aleshores, diguem que, abans d’afrontar aquestrepte, el problema que tenim, com deia abans, és el de les

63

percepcions. Hi ha unes percepcions molt diferents alsEstats Units i a Europa sobre com afrontar aquest reptedel terrorisme. A Washington, l’accent es posa en lesnocions de sobirania i de seguretat nacional. Han hagutde crear el seu homeland command, que no el tenien, per-què han de defensar-se en el seu propi territori. Fins ara,els americans havien comptat amb l’OTAN com a primerafrontera de defensa del territori americà; la segona eral’Atlàntic i ja es pensaven que no arribarien mai al seuterritori. Doncs, aquesta vegada, han estat atacats direc-tament en el seu territori i s’ha produït, entre parèntesis, laparadoxa que l’única vegada que s’ha invocat l’Articlecinquè de l’OTAN, que és l’article fonamental de l’Aliançai que és el que estableix la legítima defensa col·lectiva i elfet que si un és atacat tots defensaran el que ha estat ata-cat (que es va fer pensant que els Estats Units defensa-rien Europa una altra vegada, si érem atacats), va ser el 12de setembre de l’any 2001 i va ser, precisament, perquèhavien estat atacats els Estats Units en el seu propi terri-tori. No era per demanar-li ajut als Estats Units sinó peroferir-li ajut, cosa que els va incomodar bastant. Que a lagran potència americana, de cop Luxemburg, Dinamarca,etc. li diguessin “Si necessita res...”, era una cosa bastantcuriosa però aquesta era la realitat. Després, els avionsAwaks que es van enviar, que vertaderament els feienfalta, perquè són els avions que controlen tot l’espai aeri iells els tenien tots ocupats en altres coses (a l’Afganistan,etc.), aquests avions portaven matrícula luxemburguesa.Volaven, defensant Oklahoma i tal, avions amb matrícula

64

luxemburguesa, que no era pavelló de complaença sinóque estan matriculats allà per part de l’OTAN. Les per-cepcions són molt diferents i el problema per als EstatsUnits és que, a partir d’aquell moment, se senten molt vul-nerables perquè, a pesar del seu poder militar extraordi-nari i hegemònic avui, es troben que el seu principal ene-mic no és un estat clàssic (l’enemic que ells considerenl’enemic). Estan obsessionats pel tema del terrorisme idiuen: “Tenim un enemic que no és un estat. Com ens hienfrontem?”. Aquest és un problema que afecta molt a totel que és el treball consensual de l’OTAN. Els europeus,en canvi, sense minimitzar en absolut l’amenaça terroris-ta (i menys nosaltres que la tenim ben clara), consideremque s’han de veure els problemes de la seguretat mundialen un context una mica més ampli. Les receptes ques’han de trobar per resoldre aquests problemes han deser més multifacètiques, més multilaterals, més variades.Aleshores, el senyor Kagan, l’americà (que, per cert, és elmarit de la que era la número dos de l’ambaixada nord-americana a l’OTAN, que vivia a prop meu i que conecmolt bé, perquè passejava el gos davant de casa) té la teside Venus i Mart, i diu: “És que els europeus no volen llui-tar amb elements militars perquè no els tenen i, com queno els tenen, han de buscar una altra manera de fer lescoses”. I jo li deia: “Escolta, estic d’acord que tenim unaaltra manera de fer les coses i que vosaltres, els ameri-cans, veieu les coses més des del punt de vista militar iels europeus, d’una altra manera, però no perquè no entinguem, perquè sigui la nostra debilitat” (ell diu que la

65

nostra debilitat fa que haguem de buscar altres receptes,altres models d’actuació). No, és per elecció. És queEuropa va elegir fer això. És a dir que Europa, com es diuavui molt, és una societat postmoderna i creiem en lacooperació, en la col·laboració, en la integració, en lareducció de la sobirania clàssica per poder mantenir unasobirania d’un altre tipus. Hem superat els conceptesclàssics de la Pau de Westfàlia, de l’estat nacional i bus-quem una altra cosa més àmplia: és el multilateralisme.Això no ho hem fet perquè fóssim dèbils, sinó que ho vamescollir. La construcció europea és això i la construccióeuropea porta a aquest tipus de mentalitat i a aquest tipusde visió; mentre que, evidentment, la realitat americanaels porta cap a altres idees. Els Estats Units són un paísque sempre s’ha projectat a l’exterior des del punt devista militar. Jo tinc un exemple molt maco: el primer ani-versari de l’11 de setembre, en el Parlament Europeu vanfer una cerimònia commemorativa. Van posar les duesbanderes, l’americana i l’europea. Al peu del pal de labandera americana hi havia dos marines amb l’uniformede gala, l’exponent viu i clàssic de la capacitat de projec-ció militar americana, que ha portat la bandera americana;i en la bandera europea hi havia dos bidells del ParlamentEuropeu. És clar, nosaltres som una potència civil i lamillor manera de representar Europa són els bidells delParlament Europeu, que són els que representen la sobi-rania europea ja compartida dins d’aquest Parlament.Aquesta és la diferència. Aleshores, respecte al Kagan,estic d’acord amb el que explica de Venus i Mart, però no

66

amb les causes: no és que siguem dèbils, és que simple-ment hem escollit no ser forts en aquest tema. Som fortsen una altra cosa. En aquesta mateixa habitació, fa mésd’un any, parlava també de temes semblants a aquests ideia, parlant de la corba de la capacitat militar: “Sí, lacorba de la capacitat militar americana va així en relacióamb l’europea que va així i, en canvi, en ajudes per aldesenvolupament, és al contrari. Nosaltres tenim 20milions de dòlars d’ajut al desenvolupament per any a laUnió Europea, en la comissió i els estats membres, i elsEstats Units, 9. És el contrari”. Però el que no es pot ferés tenir-ho tot. Com en les equacions aquelles, no espoden aconseguir mantega i canons. Un escull canons iels altres, mantega. El que passa és que, durant moltsanys, Europa es va refiar que els americans ja eren aquí ique els canons els posaven ells. Nosaltres posàvem lamantega i tanta en vam posar que fins i tot han hagut dereformar la política perquè n’hi havia massa. Però la reali-tat és que ha estat per elecció. Aquesta diversitat de per-cepcions dificulta molt avui la presa de decisions per con-sens a l’OTAN. L’OTAN està en un moment de dificultatsinternes. La gent pensa que arribar a conclusions per con-sens amb tanta gent és més difícil. No, no es tracta que hihagi més o menys gent. Tots els que entren nous no plan-tegen cap problema per fer consensos. La dificultat estàen la diferència de percepcions entre certs grans païsoseuropeus i els Estats Units. Aquesta és la gran diferència.Haurem de buscar la forma de trobar una manera deresoldre aquest problema. Perquè abans el consens era

67

molt fàcil: si ataquen del Pacte de Varsòvia, donem l’au-torització als militars, posen en marxa les divisions i totarreglat. Era molt fàcil. Avui les actuacions de l’OTAN sóndiferents: primer, no són per a una defensa territorial i nohi ha un front ni una línia divisòria. Tot està globalitzat.Hem entrat en una nova etapa on hem de fer una lluitacontra els terroristes, hem de fer una cosa diferent i no ésuna cosa tan fàcil com prendre una decisió de sí o no.Moltes vegades són accions per elecció: és a dir, s’ha d’e-legir actuar o no actuar. Quan t’ataquen i simplement hasde defensar-te no hi ha elecció possible: és l’acció-reac-ció. Avui, aquest nou concepte de dissuasió ha canviat,com us deia abans, i avui hi ha la gran dicotomia d’accióversus reacció, de les accions anticipatòries. Com que hiha hagut molt d’ambient a la premsa sobre això, pensoque val la pena que en parlem una mica. La idea d’atacpreventiu és polèmica i és molt controvertida. Però és queningú parla d’atac preventiu en aquests moments al’OTAN. Del que parlem és d’accions de caràcter anticipa-tori, que és un concepte molt més matisat, molt més res-tringit a casos determinats, connectats precisament ambla lluita antiterrorista, i que no abandona, aquesta idea delcaràcter anticipatori, la idea de la legítima defensa, indivi-dual i col·lectiva, en cap moment. És dins de la legítimadefensa que fas una acció anticipatòria, que pot ser mili-tar o no. La guerra preventiva, o l’acció preventiva, ésdiferent. Per exemple: què seria una acció preventiva? Ésel que van fer els israelians en atacar la central nuclear ira-quiana fa uns anys. Això era una acció preventiva. Van dir:

68

“Aquests estan desenvolupant aquí un potencial nuclear;doncs, ens ho carreguem i ja està”. És una acció preven-tiva. Una acció anticipatòria és diferent: tens notícies quehi ha un grup que està preparant un atac concret, tensinformació política i de tot tipus que ho estan fent i, des-prés, tens informació d’intel·ligència militar que hancol·locat uns dispositius que quan es mouen i es posen enuna certa posició vol dir que estan preparats per disparar.Aleshores, abans de deixar-los disparar i per no haverd’utilitzar els antimíssils i totes aquestes coses tan com-plicades, fas una acció anticipatòria. D’acció anticipatòriatambé en pot ser un exemple el que vam fer nosaltres aMacedònia (l’OTAN amb la Unió Europea, tots junts, i ambOste): evitar una guerra civil. Ens anticipem, veiem queaixò va molt malament i entrem allà, amb el permís de lesautoritats, però buscant d’anticipar-nos i evitar haver defer el que podria anomenar-se també guerra preventiva,que va ser Kosovo. A Macedònia ens vam anticipar perevitar una guerra preventiva. Són conceptes diferents icomplexos que s’han de tractar amb molt de compte per-què no es pot frivolitzar amb aquestes coses. Avui, el queestà molt clar és que tant l’OTAN com la Unió Europeaestem totalment en línia amb el fet que la política de segu-retat no pot ser merament reactiva. Evidentment, total’acció militar està basada en això: acció-reacció. Però ésque avui reaccionar ja és tard: t’has d’anticipar, política-ment o militarment, però t’has d’anticipar. S’han d’adop-tar perfils més proactius i a la Unió Europea hi ha el famósPaper Solana, que ara està fent el paper estratègic de la

69

Unió Europea, perquè feia falta que la Unió Europea tin-gués un concepte estratègic, si no, no podíem tenir trac-tament amb ells. I aquest està clar que parla de preventi-ve engagement i el situa en una acció anticipatòria ambun sentit ampli, no circumscrita a l’àmbit militar, peròincloent-lo. Dins d’aquesta nova situació, l’OTAN ha hagutde canviar tota la seva estructura, tant l’estructura decomandament com l’estructura de forces i hem hagut decrear aquesta NATO Reaction Force, que ara ja estàcomençant a funcionar. Per cert, Espanya és el país queparticipa, en aquest moment, en aquesta primera fase dela NATO Reaction Force, amb més efectius, la qual cosademostra que estem molt ben preparats. Haig de dirtambé que aquest és un dels canvis d’Espanya d’aquestsúltims anys. Jo, que m’he ocupat molts anys de l’econo-mia i no d’aquests temes, he vist com ha canviat la situa-ció d’Espanya i he vist que avui Espanya és un país relia-ble en el món, sense voler ser més del que som. El quesom és reliable: som un país seriós, un país en què es pottenir confiança, un país que funciona. Així som vistos pelmón, des del punt de vista econòmic. Doncs, des del puntde vista militar, també, i aquesta és una gran satisfacciómeva com a ambaixador d’Espanya: que, avui, des delpunt de vista militar, també som un país reliable, un paísque funciona. A Iraq, per exemple (que no teníem gairesganes d’anar-hi, però que la responsabilitat del Govern vaconsiderar al final que sí que s’hi havia d’anar per fer unaacció de manteniment de la pau), ens van forçar molt al’OTAN perquè hi anéssim, perquè quedava poca gent

70

reliable. Hi havia els polonesos, per exemple, que estavenmolt disposats a anar-hi. Els polonesos, en aquest mo-ment, tenen molt d’afany de protagonisme; veureu que ésun país que crearà molts problemes a la Unió Europea,perquè és inversament proporcional el seu afany de pro-tagonisme amb la seva preparació per entrar a la UnióEuropea. Però allà els tenim i a l’OTAN ells de seguida van“sacar pecho”, com diu el nostre ministre de Defensa, ivan dir que anaven a Iraq. I els de l’OTAN de seguida ensvan dir: “Escoltin, ens convindria que vostès els donessinuna mà perquè d’Espanya ens en refiem”. I Espanya estàallà. Espanya avui està present a tots els teatres d’opera-cions perquè tenim unes forces armades molt compe-tents; poc nombroses, perquè han passat a la professio-nalització i, és clar, avui no és fàcil (fins que el ministres’ha adonat que s’havien d’augmentar els sous, perquè sino augmentes els sous és difícil tenir professionals; peròaquest és un altre tema). En tot cas, avui Espanya té unpaper important i en aquesta NATO Response Force hiestem presents. De quarters generals d’alta disponibilitat,en tenim dos a Espanya, un de naval i un de terra.Efectivament, tenim un paper important en aquesta orga-nització.

L’OTAN avui, per acabar, diré que és una organització queno és només militar, ni molt menys. S’ocupa d’altres mol-tes coses. És una organització d’estabilitat, intenta esta-bilitzar el món del voltant. I, per estabilitzar el món, femmoltes coses que no tenen res a veure amb el militar, però

71

que hi estan lligades d’una manera o altra. Tenim, perexemple, l’EAPC (Euro-Atlantic Partnership Council), on hiha 46 països, tots els països de l’Àsia Central, l’antigaUnió Soviètica, més els països neutrals d’Europa, comSuïssa, que formem aquest Consell que jo comparo ambl’Assemblea General, i és el nostre Consell Atlàntic elConsell de Seguretat. Diríem que els 19 del ConsellAtlàntic som el Consell de Seguretat i els 46 restants sónuna mica l’Assemblea General. Però és molt útil perquèdesenvolupem tota una relació de confiança mútua, recí-proca i, per exemple, a l’Afganistan ens ha estat molt útiltenir tots aquests països a l’EAPC. Ens ha facilitat molttota l’actuació a l’Afganistan, com és lògic. Tenim un dià-leg amb els països de la Mediterrània, per crear confiança.I després, evidentment, tenim aquest diàleg amb Rússiaque és molt important.

Jo voldria acabar amb això: avui la nova OTAN no s’enténsense dues coses fonamentals, de les quals en podremparlar després: el que es deia fins ara relació amb la UnióEuropea, que jo no vull que es digui “relació amb la UnióEuropea”, jo vull que es digui “interacció amb la Unió Eu-ropea”. Perquè, com podem parlar de relació OTAN-UnióEuropea, si pràcticament tots els països de la UnióEuropea són membres de l’OTAN, també. La Unió Eu-ropea interacciona amb l’OTAN. Està desenvolupant unapolítica de seguretat i defensa comunes, que ha d’inte-ractuar i s’ha de combinar. Però la relació és Europa-Estats Units, no Europa-OTAN. Als Estats Units els agra-

72

da molt parlar de la relació Europa-OTAN, però a mi, no.Jo crec que la relació és els Estats Units-Europa, tots dossón part de l’OTAN i l’OTAN és el vincle transatlàntic. L’O-TAN és, precisament, la que assegura aquest vincle i és elfòrum de consulta constant entre els Estats Units i Eu-ropa. Jo m’adono que, des del lloc on sóc, de vegadestinc més capacitat que el Javier Rupérez, que és el meucol·lega a Washington, de tenir contacte directe amb lesaltes instàncies americanes que ell, perquè ell ha de com-petir amb 100 països i escaig acreditats a Washington iamb tota la burocràcia per arribar-hi. I allà tens l’ambaixa-dor americà que té contacte directe amb el president delsEstats Units i tens el General Jones o el seu predecessor,que són generals de quatre estrelles, que són gent quetenen contacte directe amb Rumsfeld, contacte directeamb el president, i tu els tens a dinar i a sopar a casa quanvols. És a dir que tens un contacte molt important entrel’OTAN i els Estats Units i això és el que fa que tinguiimportància aquesta institució avui com a vincle tran-satlàntic.

No s’hagués pogut fer tot el que s’ha fet i l’OTAN no s’ha-gués pogut ampliar com s’està ampliant, si Rússia nohagués tingut una posició tan realista com la que ha tin-gut, de dir: “Si aquests s’han d’ampliar més val que josigui dins que fora”. Rússia, amb poques ganes, s’ha anataproximant a l’OTAN i avui tenim una relació amb Rússiamolt important. Només dos exemples per demostrar laimportància de la relació amb Rússia: quan van començar

73

les coses als Balcans, a Kosovo, els russos volien prendrel’aeroport de Pristina perquè era essencial per a la guerra.Els russos van córrer i va haver-hi una carrera de velocitatentre russos i anglesos per veure qui arribava primer i quicontrolava l’aeroport. Van arribar-hi els russos i allò va serun últim acte de guerra freda, encara. Al cap d’uns anys(fa uns mesos), en el Consell NATO-Rússia que tenimcada mes, l’ambaixador rus ens diu: “¿Sabeu què? Nos-altres els Balcans, els abandonem perquè ja ens en re-fiem. El que esteu fent vosaltres ja està bé i nosaltres ensn’anem”. Han abandonat els Balcans i ens els han deixata les nostres mans. Això és un fet molt important, pelHuntington i totes aquestes persones que vulguin estudiarles falles de les civilitzacions i aquestes coses. Els Bal-cans eren una falla de la civilització entre l’ortodòxia i elscristians de l’Occident i, a més, era un punt estratègicmolt important de competència entre la Unió Soviètica iEuropa. Doncs els russos ens han deixat els Balcans pera nosaltres amb tota confiança. Un segon punt impressio-nant és que fa uns dies, els russos i els alemanys van fir-mar un acord per deixar passar la Wehrmacht alemanya,les forces armades alemanyes, per Rússia per anar al’Afganistan. Per a mi, que he viscut a Moscou, veure pas-sar tancs alemanys per Rússia per travessar-la i anar a unaltre lloc és fantàstic. I sobre aquest acord que han firmatfa unes setmanes, el senyor Ivànov, a Colorado Springs(també una cosa impressionant, tenir el ministre rus aColorado Springs), com a aliat i associat nostre, ens vadir: “Aquest acord que hem firmat amb Alemanya, qui el

74

vulgui copiar li ofereixo, no hi ha cap problema. Ara ja eltenim fet i, per consegüent, és molt fàcil. Qualsevol quevulgui passar per Rússia, per passar armes o tropes,estem a la seva disposició”. Escolteu, aquestes són cosesmolt importants. Ha canviat molt, el món.

Amb això acabo i ja parlarem després d’altres coses.Tenia una reflexió que volia fer al final. És clar que enscosta molt arribar a conclusions, discutim molt entre aliatsi, com que sempre s’ha de fer una cita de WinstonChurchill, jo també en faré una. Diuen que tot el que ésmaco a Roma ho va fer Vernini; doncs totes les citesbones sempre són de Winston Churchill. Doncs, jo en faréuna de Churchill, que deia que “només hi ha una cosa pit-jor que tenir aliats discutidors i és no tenir aliats amb quidiscutir.” I això els espanyols ho sabem molt bé si ensrecordem del 1898: ens va passar que no teníem ni unaliat. Això és important i els americans ho tenen clar.Convé tenir aliats, tinguis el poder que tinguis. I el vincletransatlàntic és fonamental, és insubstituïble, és indispen-sable, perquè quan els Estats Units van malament, Europava malament i si Europa va malament, segurament, elsEstats Units també hi aniran. Per consegüent, aquest ésun tema molt important. L’OTAN és el lloc on aquest vin-cle es materialitza cada dia. El que passa és que potser al’OTAN estàvem units per una data emblemàtica, que erael 1945. El 1945 era l’element fonamental que vinculaval’OTAN. Des de fa uns anys, Europa i els Estats Unitstenen dates diferents. A Europa és 1989, la caiguda del

75

mur de Berlín, que permet consolidar Europa. A partir d’a-quell moment, diu en Karl Bild, molt amic meu, que elseuropeus cada matí s’aixequen pensant com poden com-partir millor la seva sobirania. Mentre que als Estats Unitsla data és el 2001, l’11 de setembre; i ells s’aixequen cadamatí pensant: “Com podem prevenir el pròxim atac i compodem exercir el nostre poder sobirà millor?” Veieu queés molt diferent la percepció d’uns i altres. Llavors, el quehem de buscar és una nova aliança amb els Estats Units,que compagini el 1989 i el 2001 i que deixi de mirar ambvelles nostàlgies el 1945. I amb això ja anem a dinar.

76

AGENDA 21 DE BARCELONA: UNA EXPERIÈNCIA DE COGOVERN ENTRE

LA CIUTADANIA I L’ADMINISTRACIÓ

Imma MayolTercera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona

Presidenta de la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient

Barcelona, 16 de desembre de 2003

L’any 1983, la Primera Ministra de Noruega, la senyoraGro Brindtland va ser convidada pel que aleshores eraSecretari General de les Nacions Unides, el senyor JavierPérez de Cuéllar, a presidir una Comissió Mundial sobreMedi Ambient i Sostenibilitat. Des d’aquesta responsabi-litat va liderar un equip d’experts que el 1987 presentarenun Informe que van titular “El Nostre Futur en Comú”, onquedaren assentades les bases del que seria un delsparadigmes de finals del segle XX amb vistes al segle XXI:El desenvolupament sostenible.

Aquest informe es va convertir en una de les bases méssòlides de la Cimera de la Terra, que es va celebrar a Riode Janeiro el 1992, i que ha passat a la nostra històriaimmediata com la presa de consciència dels límits d’unmodel de desenvolupament i creixement concret, per part

77

de la comunitat internacional, basat en la creença quetant els recursos com el creixement són il·limitats. Unparadigma que, sense distinció entre ideologies, abraçatant el pensament conservador com el progressista.

La concepció sobre el nou model de desenvolupamentque la humanitat hauria d’assumir, que va consagrar laCimera de Rio, tenia implícita una idea, més hegemònicaavui dia que fa 10 anys: que s’han de cobrir les necessi-tats del present sense comprometre la capacitat de lesgeneracions futures per satisfer les seves, de necessitats.

L’augment demogràfic exponencial, i sobretot els actualsmodels de consum i producció, evidencien la fragilitat delplaneta per continuar sufragant l’actual ritme de protecciódels recursos naturals. Sabem que és imprescindiblerepensar i modificar les nostres pautes de producció, con-sum i accés als recursos si volem seguir progressantsense posar en perill la pròpia continuïtat del sistema.

Els científics calculen que la capacitat de càrrega del pla-neta -la càrrega màxima que la humanitat pot imposar demanera sostenible al medi ambient abans que aquestsigui incapaç de sostenir i alimentar l’activitat humana- éslimitada. Que la petjada ecològica, l’impacte que produeixun col·lectiu humà sobre el planeta, es pot i ha de contro-lar-se. Aquesta tendeix a magnificar-se proporcionalmenta les dimensions del col·lectiu humà i al nivell de desen-volupament.

78

Tenim la capacitat tècnica i tecnològica, però també laconvicció moral i política, que s’ha de garantir un modelde desenvolupament diferent. Aquest és el gran repte delsegle XXI, i es configura al voltant del concepte de la sos-tenibilitat.

El desenvolupament sostenible s’ha incorporat com a unnou paradigma de caràcter universal i cada vegada témajors conseqüències en l’acció de les institucions, tantpúbliques com privades. Es tracta d’un principi ambdiverses dimensions. Una dimensió ètica, ja que es tenenen compte la preservació del mediambient i dels recursosnaturals per a les generacions futures. Una dimensióeconòmica, que promulga un ús dels recursos naturalssegons la seva capacitat de regeneració o reposició. I unadimensió jurídica on convergeixen el dret fonamental del’ésser humà a un medi ambient saludable, amb el com-promís internacional dels països de mantenir ecosistemesi processos ecològics essencials per a la biosfera.

Neix el Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat (1998)

La resposta que es va materialitzar des de l’àmbit localeuropeu al repte de les Nacions Unides va ser la Cartad’Aalborg, a la qual va decidir adherir-se el Consell Plenaride l’Ajuntament de Barcelona, per unanimitat, el 1995.

79

Aquest manifest, més enllà del que de vegades podensemblar les declaracions internacionals, és un documentinnovador i molt clar respecte dels seus propòsits. Cal des-tacar-ne tres idees principals: en primer lloc, es fa un reco-neixement explícit de la responsabilitat de les ciutats res-pecte del desenvolupament i, en especial, de la càrrega deles ciutats del món occidental. En segon lloc, les ciutatssón els ens de major concentració demogràfica, on el con-sum de béns, serveis, energia i territori és major. Però, encontraposició i també per aquest motiu, són les que estanmillor posicionades per contribuir al desenvolupamentsostenible, així com les candidates més ben situades perliderar el procés cap a la sostenibilitat, per la seva situacióde proximitat al ciutadà i els possibles problemes als qualss’hagin d’afrontar, per la seva capacitat de gestió, i per laseva capacitat de generar estructures socials estables.

Avui dia ja són més de 2.250 ciutats les que han signat laCarta d’Aalborg. Per a la majoria d’elles aquesta signatu-ra va suposar el primer pas en el procés d’elaboració deles Agendes 21 locals.

El capítol 28 del “Programa 21”, resultant de la Cimera dela Terra (Rio, 1992), proposa el següent compromís: “Para1996, la mayoría de las autoridades locales de cada paísdeberían haber llevado a cabo un proceso de consultascon sus respectivas poblaciones y haber logrado un con-senso sobre un "Programa 21 local" para la comunidad”.

80

I en el seu apartat 28.3 especifica la participació com ametodologia cap a l’elaboració de les anomenades Agen-da 21: “Cada autoridad local debería iniciar un diálogo consus ciudadanos, organizaciones locales y empresas priva-das y aprobar un "Programa 21 local". Mediante la cele-bración de consultas y la promoción de un consenso, lasautoridades locales recibirían aportes de la ciudadanía ylas organizaciones cívicas, empresariales e industrialeslocales y obtendrían la información necesaria para formu-lar las mejores estrategias. El proceso de consultasaumentaría la conciencia de los hogares respecto de lascuestiones relativas al desarrollo sostenible. Los progra-mas, las políticas, la legislación y las reglamentaciones delas autoridades locales para lograr los objetivos delPrograma 21 se evaluarían y modificarían sobre la base delos programas locales aprobados en el marco del Pro-grama 21. También se podrían emplear estrategias paraapoyar propuestas encaminadas a obtener financiaciónlocal, nacional, regional e internacional.”

Així doncs, el repte per a les ciutats és dissenyar un pro-cés imaginatiu, obert i flexible, adaptable segons convin-gui a cada realitat urbana, i que a Barcelona vam decidirde portar a terme d’una manera ben peculiar.

L’any 1998, seguint les directrius de les Normes Regula-dores del Procés de Participació Ciutadana vam crear elque seria el Fòrum Promotor de l’Agenda 21 de Barcelonai el vam anomenar Consell Municipal de Medi Ambient i

81

Sostenibilitat, un òrgan de participació i consulta l’objec-tiu específic del qual és la promoció de l’elaboració del’Agenda 21 de la ciutat.

En el si d’aquest òrgan ha estat on s’han elaborat les pro-postes, on s’ha generat el consens i on finalment es vandipositar els resultats.

La singularitat del Consell Municipal de Medi Ambient iSostenibilitat radica en la seva plural composició, un acu-rat equilibri entre representants dels diferents àmbits isectors de la societat barcelonina, l’Administració, el mónempresarial, els sindicats, les associacions cíviques i elmón ecologista, les universitats, i un grup d’experts en eltema que a títol individual van posar a disposició els seusconeixements.

Cap a l’Agenda 21 de Barcelona

Després d’un any de treball continuat, grups de treballpresentaren la seva diagnosi i propostes.

La primera passa va ser elaborar una diagnosi socioam-biental sobre l’estat de Barcelona que estigués fonamen-tada en el consens de les diverses visions representativesdels membres del Consell i treballades des de la constitu-ció de diferents grups de treball temàtics.

82

L’any 2000 es va editar “Cap a l’Agenda 21 de Barcelona.Document per al debat”, un diagnòstic amb vocació depunt de partida per a una nova etapa de participació ciu-tadana sobre el reconeixement territorial i socioambientalen l’avenç cap a la gestió sostenible.

La resultant, doncs, va ser un document de treball derecopilació, anàlisi i síntesi d’un conjunt d’estudis i infor-mes que examinen aspectes diversos de la realitat socio-ambiental de Barcelona amb l’objectiu de facilitar la dis-cussió i la concertació d’actuacions.

El model de l’Agenda 21 Local no és altra cosa que l’ac-ció pública local en l’àmbit de la sostenibilitat, i es fona-menta en dos paràmetres, principalment: transversalitat iparticipació ciutadana.

L’Agenda 21 oberta a la ciutadania

Des de la perspectiva de la participació ciutadana, un delspilars de la concepció sostenibilista, calia estendre el debatque va generar el document i per això era imprescindiblesolidificar el procés. Elaborar una Agenda 21 al més parti-cipada possible no només la legitimava, sinó que a méspermetia que un nombre molt important de ciutadans deBarcelona prengués consciència i interioritzés els objectiusi ítems de què tractava, al mateix moment que es posavende manifest les dificultats intrínseques de la qüestió.

83

L’objectiu i alhora el gran repte era aconseguir un grau departicipació entre la ciutadania prou significatiu, partint dela base que passar del nucli de persones més conscien-ciades a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes noera fàcil. És per això, que en un primer moment es va con-siderar que, a banda de deixar oberta la porta a la inter-venció de persones individuals, se centressin els esforçosa fomentar la participació a través d’organitzacions icol·lectius. Aquesta decisió ens va obligar a dotar-nosd’un esquema participatiu en què totes les sensibilitatsfossin representades.

El procés participatiu es va concretar en tres fases: infor-mació, deliberació i concreció; i a partir de dues perspec-tives, la territorial i la temàtica; amb dos tipus de protago-nistes: les entitats, i la ciutadania.

L’any 2001 es caracteritza per l’esforç polític per aconse-guir la màxima participació del conjunt de la ciutadaniaexecutant una innovadora metodologia de participacióreforçada per recursos econòmics específics i treballadades de la descentralització territorial a través delsDistrictes, Centre Cívics, webs.

Compromís ciutadà per la sostenibilitat: 10 objectius i10 línies d’acció

La resultant de la voluntat política expressada en el pro-cés va ser un document marc que oferia una visió col·lec-

84

tiva i sobretot negociada de la Barcelona sostenible quevolem i per la qual tots ens podem sentir compromesos. L’Agenda 21 de Barcelona, la nostra Agenda 21, apostaper una visió global i transversal de la sostenibilitat a par-tir d’una perspectiva social, econòmica i ambiental.

Té vocació de pla estratègic a mig i llarg termini, en unhoritzó de deu anys (2002-2012); però sobretot, és elresultat d’un procés de participació i informació que havolgut ser al més ampli i consensuat possible.

Es constitueix, doncs, un document que aplega un con-junt de compromisos i objectius compartits no noméspels membres del Consell, sinó per tot un conjunt d’ac-tors, tots els que han volgut implicar-s’hi, cadascun en lamesura de les seves possibilitat i responsabilitats, és elCompromís Ciutadà per la sostenibilitat, perquè l’Agenda21 de la ciutat no és l’Agenda 21 de l’Ajuntament deBarcelona.

L’esborrany del Compromís ciutadà per la sostenibilitat esva preparar l’últim trimestre de 2001. El Consell de Me-diambient i Sostenibilitat li va donar el vist-i-plau el de-sembre, i la fase de concreció es va portar a terme entreel gener i el maig de 2002 a partir d’un sistema de partici-pació on es van realitzar aportacions per part de 480usuaris; un total de 12.000 valoracions i més de 1.300suggeriments.

85

Al llarg dels mesos de març i abril es van celebrar dife-rents fòrums temàtics, monogràfics per cadascun dels 10objectius, i també fòrums de ciutat on es van revisar elconjunt dels deu enunciats que, finalment, ambiciososperò possibles, són els següents:

1. Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar elverd urbà.

2. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espaipúblic de qualitat.

3. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor.4. Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir

una ciutat sostenible.5. Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels

renovables.6. Reduir la producció de residus i fomentar la cultura de

la reutilització i el reciclatge.7. Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanis-

mes d’equitat i participació.8. Potenciar l’activitat econòmica orientada cap a un

desenvolupament sostenible.9. Progressar en la cultura de la sostenibilitat mitjançant

l’educació i la comunicació ambientals.10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i pro-

moure la cooperació internacional.

La fase que comença amb l’aprovació del CompromísCiutadà per la sostenibilitat és el que s’anomena elPrograma d’Acció 21, on cada actor, institució o entitat

86

signant del Compromís accepta treballar d’acord amb elsprincipis de l’Agenda 21, concertant les accions voluntà-ries que, en el seu àmbit d’actuació, contribuiran a asso-lir els compromisos compartits.

Així s’inicien programes d’actuació concrets i basats enrealitats quotidianes com són les Agendes 21 Escolars,que donen als centres educatius un paper rellevant en lacreació d’una cultura de la sostenibilitat, els Premis Acció21, les Trobades Acció 21, etc.

De l’Agenda a l’Acció - Johannesburg

Amb l’adopció del Compromís Ciutadà per la Sosteni-bilitat es posa de manifest, doncs, que més enllà d’unavisió de la sostenibilitat compartida per tots els implicats id’unes fites determinades a perseguir en els propers deuanys, es tracta de passar a l’acció.

La contribució de cadascú depèn dels recursos materialsi humans amb què compti cada col·lectiu, de l’àrea en quèes desenvolupin les seves activitats, o del nivell de com-promís que voluntàriament s’hagi volgut assolir. És unarealitat on no tothom pot fer de tot i en tot moment, on caldosificar les forces.

Amb aquest objectiu es va dissenyar el model de Plad’Acció, perquè faci un servei com a instrument o pauta

87

de treball de la qual cada organització s’ha de dotar perplanificar i executar les mesures concretes amb què ma-terialitza el seu compromís.

Els reptes i objectius estratègics que planteja tota AgendaLocal 21 prenen la seva expressió pràctica en aquestdocument. Cada pla recull les accions que els membresde la col·lectivitat acorden dur a terme, el calendari d’ac-tuació, els recursos econòmics, materials o humans quees destinaran per assolir els objectius, així com els indi-cadors que s’utilitzaran per mesurar l’èxit de l’actuació.

Un Pla d’Acció no és una mesura aïllada, sinó un conjuntde mesures, una estratègia, una pauta clara per avançarcol·lectivament i individualment cap a la sostenibilitat.

Ha de néixer de la reflexió col·lectiva, de l’anàlisi i la diag-nosi social i ambiental, i de la discussió, però, sobretot, dela voluntat de canvi i d’aposta per una nova manera de ferles coses.Actualment, la ciutat de Barcelona ha generat un total de23 plans d’acció.

El futur de l’Agenda 21 de Barcelona

Els reptes de futur de la ciutat de Barcelona en l’àmbit dela sostenibilitat se centren a impulsar l’Acció 21, reforçantla xarxa d’actors per la sostenibilitat i es concreten en

88

mesures pràctiques d’actuació impulsades des de l’A-juntament de Barcelona, com ara:

- La incidència al Pla d’Acció Municipal - L’acceptació i seguiment dels plans d’acció- L’estimulació de bones pràctiques amb l’atorgament

dels Premis Acció 21- El suport a la ciutadania a través de la creació i impuls

de recursos de formació, gestió col·lectiva de la infor-mació i del coneixement, etc.

- Les propostes d’actuació- El disseny d’indicadors - La convenció 2005

Barcelona està, doncs, en un procés on els ciutadans iciutadanes, entitats i empreses i el mateix Ajuntament de-batim i decidim quines accions: polítiques públiques,compromisos concrets, actuacions, etc. ens comprome-tem a fer com a ciutat en començar aquest segle per talde millorar el medi ambient i contribuir des de l’àmbit localen la transformació de la seva qualitat quotidiana, indis-pensable perquè els problemes globals tinguin una espe-rança de solució.

89

LA NOVA EUROPA AMB L’AMPLIACIÓ. ECONOMIA, SOCIETAT I MEDI AMBIENT

Carles A. Gasòliba i BöhmDiputat al Parlament Europeu

President del Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica - LECE

Barcelona, 18 de febrer de 2004

En primer lloc, voldria agrair l’amable invitació per partici-par en aquesta tribuna tan prestigiosa del capítol espa-nyol del Club de Roma, institució que he anat seguint desdel famós informe sobre el creixement zero. A partir d’a-leshores, l’he anat seguint amb gran atenció i, a més, commolt bé ha dit el president Rovira, l’atenció mediambien-tal, des d’aquells inicis, ha estat una constant de les acti-vitats del Club de Roma en què he tingut l’oportunitat departicipar (menys del que hagués volgut, però com queestic tant a Europa, que vol dir a Brussel·les, no semprem’ha estat possible gaudir de les seves activitats). El pre-sident Rovira abans m’ha dit: “Faré una presentació light”i no ha estat light. Ha estat una presentació excessiva,diria jo, que només es pot explicar per la bona amistat queens uneix des de fa molts anys. Vam quedar de parlar, evi-dentment, del tema que és a la invitació, que és l’amplia-ció de la Unió Europea en economia, societat i medi

91

ambient; però m’han dit que era convenient que parlés 20minuts i que, a més, mentre parlés, vostès no dinaven,cosa que em crea una mala consciència extraordinària,perquè jo pensava que era un dinar col·loqui en el qual jase sap que el conferenciant no dina, però la resta, sí. Elconferenciant es queda sense el dinar, però la resta al-menys gaudeix del dinar, si no de la conferència. Des-tacaré els trets que crec que són més fonamentals del’ampliació. Després, com que m’han dit que hi haviacol·loqui, comentarem tots aquells temes de l’ampliació od’altres que els semblin més adients en el col·loqui. Faréallò que se’n diuen pinzellades, d’una manera que inten-taré que sigui al més telegràfica possible en aquests 20minuts.

La primera, ja ho ha dit el president Rovira, és que estemdavant d’una ampliació que té unes característiques es-pecials. Jo no estic tan d’acord a dir que l’ampliació d’araés una ampliació diferent de les altres. És, òbviament,diferent de les altres, però és que totes les altres han estatdiferents. Voldria recordar que la primera ampliació es vaproduir el 1973, amb Irlanda, Dinamarca i Gran Bretanya,i, evidentment, incorporar Gran Bretanya era incorporaruna realitat diferent, i molt diferent; tan diferent que elgeneral De Gaulle va tenir la Gran Bretanya a pa i aigua al’entrada de la Unió Europea i, realment, fins que no vadesaparèixer de l’escena política el general De Gaulle,Gran Bretanya no va entrar a la Unió Europea, on ha intro-duït una sèrie de característiques molt especials i tensions

92

importants en allò que podríem anomenar la “realitateuropea”. La segona ampliació va ser una ampliació peti-ta, d’un sol país, molt curiosa, que va ser Grècia, apadri-nada per Valery Giscard d’Estaing. La tercera ampliació vaser la d’Espanya i Portugal. Després m’hi referiré, però ésobvi que incorporar Espanya i Portugal a la Unió Europeatambé era un element nou i molt diferent. Era, d’algunamanera, com es va dir, completar el sud de la Unió Euro-pea, perquè Grècia, Itàlia i França ja hi eren i, per tant, enincorporar-se els dos estats peninsulars es completavaamb una realitat molt diferent, molt mediterrània, quetenia unes característiques específiques, perquè s’incor-poraven aleshores dos estats, de fet, econòmicament en-darrerits i democràticament molt fràgils. La quarta amplia-ció es va produir l’any 1995, quan es van incorporarSuècia, Finlàndia i Àustria, que va ser també molt diferentperquè incorporàvem el món escandinau, que ha tingutmolta importància dins de la Unió Europea, molta. Ha tin-gut una influència enorme. Els nòrdics tenen també unescaracterístiques molt específiques que han donat unanova empremta a la Unió Europea, amb dos conceptesmolt importants que són el de la transparència i el de lacredibilitat: accountability and transparency, que han estatdues novetats importants en el que era el tarannà tradi-cional de la Unió Europea.

I ara ens en trobem una altra, que també és diferent; peròtotes ho han estat, de diferents i totes han anat comple-tant el puzle de la construcció europea. Aquesta amplia-

93

ció, evidentment, té dues característiques que hem detenir en compte. Primer, és la superació de la divisiód’Europa, és la superació de la guerra freda, és el fruit d’a-quelles societats que van estar sotmeses a l’hegemoniasoviètica durant gairebé cinc dècades i que, quan recupe-ren la llibertat i les llibertats, decideixen fer el mateix quevan fer Espanya i Portugal quan també les recuperen.Accedeixen a la democràcia després d’unes dictadures dediferent signe de l’espanyola i la portuguesa, però tenen lamateixa reacció, que és dir: “Nosaltres el que volem ésincorporar-nos a la Unió Europea, que vol dir per a nosal-tres -igual que en el seu moment ho va ser per a Espanyai Portugal- la garantia d’estabilitat política, de progréseconòmic i social, i de respecte dels drets individuals icol·lectius”. Si algú ha d’entendre bé el que és la incorpo-ració de nous estats a la Unió són precisament els ciuta-dans espanyols i portuguesos. És a dir, si s’entén el per-què totes aquestes societats volen incorporar-se a la UnióEuropea, és per aquesta raó. I també s’entén perquè toteshan volgut incorporar-se a l’OTAN. Per tant, aquesta ésuna ampliació que és la superació de la guerra freda, és lasuperació de la confrontació de dos models, per un modelen el qual el que triomfa (jo almenys n’estic molt satisfet iho vaig repetint) és el que se’n diu el “típic” de les demo-cràcies liberals. L’any 1945 s’enfronten a Europa dos mo-dels i n’hi ha un que triomfa, que és el nostre, que és eld’una societat democràtica, oberta i que dóna garanties ala persona i als col·lectius de respecte a la seva llibertat iels ofereix perspectives de progrés econòmic i social.

94

La segona qüestió és que a tothom li sembla que l’am-pliació és una ampliació que comporta problemes. Ésobvi que comporta problemes, molts, i hi ha resistències:per què els hem d’acceptar ara? Per què no esperar méstemps? És exactament el que es deia quan Espanya iPortugal s’havien d’incorporar, quan França i Itàlia, perexemple, es van dotar d’una cosa que es deia el PIM,Programa Integrat Mediterrani, perquè França i Itàlia nopodien suportar que els seus subsidis agraris anessin aparar als nous estats membres. Vostès recordaran, igualque jo, els famosos atacs als camions de fruites i verdu-res. Les resistències que s’estan produint ara, les podemaplicar a la nostra memòria històrica perfectament.

Malgrat tots els inconvenients, l’ampliació no és, ni té sen-tit econòmic. Té conseqüències econòmiques, però no és,ni té sentit econòmic. L’ampliació és, per una banda, talcom l’entenc jo, encara que no s’acostuma a utilitzar entermes de moral o ètica (però sí en el Club de Roma i peraixò ho utilitzo), un deure moral. És a dir, incorporar elstres països bàltics (Letònia, Lituània, Estònia), la Repú-blica Txeca, Eslovàquia, Polònia i Eslovènia és un deuremoral. Són societats que han sortit d’allò que John LeCarré en deia “el fred” i que el que volen és sumar-se a unprocés de construcció europea en el qual són, i hi han deser, subjectes tan importants com el que nosaltrespuguem representar. En segon lloc, òbviament, això estàen el que jo anomeno la lògica de la construcció europea.Una Europa Unida en el seu ideal no pot ser una Europa

95

en la qual Polònia o Txèquia o Eslovènia o Eslovàquia oels països bàltics no hi siguin. Per tant, en la lògica de laconstrucció europea hi ha la incorporació d’aquests es-tats. Evidentment, ara ha arribat, com s’ha recordat, elmoment de la veritat: és a dir, ara és quan comencen aentrar. L’1 de maig de 2004, els deu estats membres (elsque he citat més Xipre i Malta) s’incorporaran a la UnióEuropea en plenitud de drets i amb totes les garanties.

N’hi ha tres que fan cua, per entendre’ns, que són Ro-mania i Bulgària, que està previst que s’incorporin el2007, i Turquia que no té data fixada, per un tema al qualfaig referència ara: la Unió Europea no és una unió econò-mica. L’element econòmic és molt important, però és unaunió política i té un objectiu de realització històrica i polí-tica. És la superació d’un continent que no s’ha caracte-ritzat per la pau, sinó gairebé sempre per la guerra, que vaarribar a un paroxisme tal amb la Primera i la SegonaGuerra Mundials que la gent, realment horroritzada, vadecidir intentar oferir un marc de pau. Ara és entendridorveure com els ministres de la Unió Europea es passenhores i hores discutint les subvencions dels farratges o dela mantega. Això és fantàstic, perquè abans el que feienera muntar-se una guerra cada 30 anys aproximadamenti, si podia ser amb més freqüència, encara millor. Ara por-tem més de 50 anys d’estabilitat, de progrés i amb unmodel, com dic, al qual tothom s’hi vol sumar. És a dir: ésmolt criticat però, primer, no hi ha ningú que vulgui mar-xar-ne; segon, tots els que poden volen incorporar-s’hi.

96

Aleshores, amb aquest projecte de realització d’aquestprocés, nosaltres, l’1 de maig de 2004 aconseguim unaUnió Europea que es deu acostar als 450 milions d’habi-tants, que serà la tercera potència demogràfica del món,serà pràcticament la primera potència econòmica del món(ja ho és comercialment) i, aleshores, li queda intentar seruna potència política, ser el que els anglesos anomenenun power broker, és a dir, ser capaços de jugar política aescala internacional. Això no vol dir ser els competidorsdels Estats Units, que també, sinó que vol dir ser capaçosde jugar aquest pes econòmic, demogràfic i social, tambéen l’escena política internacional, la qual cosa exigeixdues coses. Jo només les apunto aquí: tenir una políticade relacions exteriors pròpia i un exèrcit propi.

El que volia dir és que, evidentment, en aquest projectepolític, els que hi entren, hi entren perquè volen i, alesho-res, també tenen les seves responsabilitats. Jo sempre hedit que la Unió Europea no és ni una societat benefico-esportiva, ni una germandat d’assistència mútua. La UnióEuropea és un club de societats adultes i cada societatque hi vol entrar ha d’assumir les seves responsabilitats.Les seves responsabilitats, per a què? Per complir la nor-mativa comunitària, que és el que es diu en català el“cabal comunitari” (és més conegut per “acquis commu-nautaire”, però en català és “cabal comunitari”) i que són,segons diuen els experts, 80.000 pàgines equivalents alButlletí Oficial de l’Estat o al Diari Oficial de la Generalitat(perquè em sembla que la lletra és igual d’atapeïda).

97

Aquests estats, evidentment, tenen i han tingut greus difi-cultats per adaptar-s’hi. Espanya i Portugal, quan es vanadaptar a la Unió Europea, respecte a aquests, tenien tresavantatges clars: primer, disposaven d’una economia demercat; segon, havien tingut un creixement econòmicpotent (en la dècada dels seixanta i setanta) i, tercer, en elcas de Portugal, era una economia realment oberta almercat internacional (menys l’espanyola i més la portu-guesa). Aquests, no: aquests estats tenen una molt llargatradició d’intervencionisme, de ser societats tancades, enles quals la típica divisió dels tres poders no existia i onexplicar-los, per exemple, que un banc central ha de serindependent o que ha d’existir la Sindicatura de Comptes,està fora de la seva concepció. Ja ho entenen sobre elpaper, però interioritzar-ho, això és molt difícil. I encaraavui dia, malgrat totes les negociacions, el pitjor país pera aquesta acceptació i compliment és Polònia, però elsaltres tenen greus problemes per fer les reformes institu-cionals, no únicament, com dic, en el paper, sinó en larealitat. Hi ha un nivell de corrupció molt elevat i, evident-ment, l’adaptació institucional no és fàcil.

Jo voldria insistir en el fet que aquests estats, lògicament,esperen un ajut, una aportació de la Unió Europea, queserà important. Aquest és un tema sobre el qual, precisa-ment el dia 10 de febrer, la Comissió Europea va presentaruna sèrie de propostes per assegurar-los recursos finan-cers. Això causa gran preocupació a Catalunya i aEspanya, i a qualsevol estat membre, que diuen: “Què pas-

98

sarà? Ara ens faltaran ajuts. Això serà la debacle. Tot aniràa parar aquests països”. Aquests països, a més, són paï-sos pobres, perquè quan Espanya i Portugal van entrar a laUnió Europea tenien entre el 65% i el 70% de la mitjana dela renda de la Unió Europea: aquests en tenen el 44%.Però això vol dir que es pot estar entre gairebé el 90% queté Eslovènia, o el menys del 20% que té Estònia. És a dir,que les diferències internes són realment notables. Però,amb tot, si es complís la proposta de la Comissió Europea,que és passar de fer una aportació de l’1,08% del PIB dela Unió Europea, que vol dir que, de tota la riquesa quegenera la Unió, de cada 100 euros n’estem donant 1,08, adonar-ne 1,14, que és una misèria; amb aquest 1,14 tot-hom tindria el que té ara i els nous, molt més. Perquè unaaltra característica d’aquest club és que el diner no el dónatot la Comissió Europea o el pressupost europeu, sinó quehi ha d’haver sempre una contribució del propi estat. I, fruitdel seu propi endarreriment, aquests estats han d’anarabsorbint lentament els recursos que arriben de la UnióEuropea. Això va passar a Portugal als anys noranta, queva haver-hi projectes que no es van poder realitzar perquèsimplement Portugal ja no absorbia més diners, és a dirque els diners que havia de posar Portugal eren més delsque tenia i menys dels que oferia la mateixa Unió Europea.Per tant, això és gradual, però amb la proposta de la UnióEuropea, que vol dir passar dels 100.000 milions d’eurosactuals, als 150.000 milions al 2013, n’hi ha prou per noperjudicar les aportacions actuals, per una banda i perassegurar un creixement equilibrat i sostenible, per l’altra.

99

Tenia preparades unes notes sobre els efectes de l’am-pliació en l’àmbit de la cultura i de la societat que, òbvia-ment, entren en el capítol de la millora de les prestacionssocials i en faré, per acabar, un breu esment, perquè és elnucli central de les preocupacions del Club de Roma,sobre l’ampliació i el medi ambient. La Unió Europea po-sarà en els nous estats membres al voltant de 100.000milions d’euros que, lògicament, han d’anar acompanyatsd’uns altres 100.000 (o menys, 60.000 euros) per part delsnous estats membres. Amb això, se sumaran els benefi-cis que ja han anat rebent aquests estats en els darrers sisanys, que són exactament 45.000 milions d’euros.Aquests imports van a parar, en primer lloc, a obtenir unaire més net. En aquests estats, el nombre de bronquitiscròniques està entre 43.000 i 180.000 casos; hi ha entre15.000 i 34.000 casos de mort prematura en infants, fruitde la contaminació atmosfèrica i, per exemple, a Polònias’ha estimat que la contaminació atmosfèrica provocacada any entre 7.000 i 14.000 morts. Això és absoluta-ment real i confirma els testimonis directes de gent queconec que deien que, a Alemanya, quan es va fer la unifi-cació, de les empreses que havien quedat dividides, lesque estaven a la part occidental van respondre a la pro-posta de recuperar les empreses de la part oriental. Hovan decidir, van fer una sèrie de programes de recupera-ció empresarial. A molts llocs no es va poder fer i no espodrà fer en molts anys per la contaminació que hi haviaen el territori i a les aigües. És a dir, que la manca d’aten-ció mediambiental en els règims que havien patit aquests

100

estats va ser realment esgarrifosa i, simplement, es pro-voquen morts només per la contaminació atmosfèrica.Això s’intentarà superar amb aquests ajuts que podrienrecuperar, per una altra banda, com dic, una sèrie d’àreesen les quals ara, simplement, no s’hi pot operar. Hi ha unaltre tema que va lligat als acords amb els veïns, que sónRússia, Ucraïna i Bielorússia, als quals arriba aquesta con-taminació. És a dir, que el procés per lluitar contra aques-ta contaminació atmosfèrica no es limita als actuals estatssinó que també està compresa en els convenis de coope-ració que tenim amb els veïns de l’Est. Evidentment, siaixò passa a l’atmosfera, encara pitjor és la contaminacióde l’aigua, on hi ha una part important del subministra-ment que té una aigua contaminada, que en alguns païsosés el 67%. El 67% de l’aigua teòricament potable és unaaigua contaminada amb una gradació diferent. Aleshores,òbviament, això comporta que aquests estats membres,com que han de seguir l’acquis communautaire, s’haginde fer càrrec de totes les directives que hi ha sobre adobs,sobre filtres atmosfèrics, etc., cosa que explica aquestaaportació de gairebé 200.000 euros que s’han d’anaraportant al llarg de tots aquests anys, tant pels estats comper la Comissió Europea. Es considera que això és unbenefici per al món empresarial i, òbviament, per a lapoblació, perquè elimines el risc mortal (i no és cap exa-geració, són milers de morts a l’any), però també en l’àm-bit empresarial perquè, com dic, hi ha zones tan contami-nades que no s’hi pot operar i només mitjançant aquestprocés podran ser objecte de noves inversions.

101

Hi ha un altre tema interessant. Només diré que aquí hi haun marc, que ja l’he citat abans, que és el de la ConvencióEuropea (que sé que ja el van tractar en una conferènciaanterior). És un tema complicat en aquests moments.Abans el president Rovira ha parlat de la nova Europa iaquí hem parlat de l’Europa de l’ampliació. Però ara s’en-tén que la nova Europa és aquesta que, diguéssim, lideraEspanya, Itàlia, Polònia i alguns països, com la RepúblicaTxeca, i que tenen uns posicionaments molt radicals.Alguns diuen que hi ha arguments per mantenir-los, peròdiguem que són poc favorables a una entesa que puguiportar a un acord per a una Constitució europea i, òbvia-ment, si no l’aconseguim abans de l’1 de maig de 2004,aquests deu estats membres tindran tot el dret a discu-tir-la, si està en fase d’esborrany. Aquest és un temaimportant, com d’altres que, en tot cas, si vostès mani-festen el seu interès, amb molt de gust podrem tractar enel col·loqui. Moltes gràcies per la seva paciència i per laseva atenció.

102

SOSTENIBILITAT I MEDI AMBIENT: UNA OPORTUNITAT PER A LA INNOVACIÓ

ECONÒMICA

Salvador Milà SolsonaConseller de Medi Ambient i Habitatge

de la Generalitat de Catalunya

Barcelona, 21 d’abril de 2004

M’agradaria començar fent una petita presentació perso-nal. Jo vinc del món local. Vinc d’una experiència de ges-tió i de coneixement del territori des de la base, des de lagestió quotidiana, on els temes territorials i socials s’en-cadenen perfectament i es viuen cada dia en primera per-sona. I sóc de formació jurídica. Quan em pregunten: “Icom és que l’han posat a vostè en això de Medi Ambient?Que és ecologista?”, responc: “No, tinc la sort que no sócespecialment ecologista; no sóc dogmàtic de res, però síque sóc convers en el bon sentit del terme. Vinc a complirun encàrrec que m’ha donat un govern, un programadeterminat que genera unes expectatives molt grans en elpaís, cosa que crec que és (i no vull deixar-ho de dir) elgran actiu que tenim en aquest govern: que de dalt a baix,des de diferents sectors socials i diferents sectors urbans,la gent espera que realment comenci a fer les coses deforma diferent”.

103

Parlem ja del medi ambient. En primer lloc, entraré potseren una polèmica. Lamento que avui no sigui aquí el doc-tor Sala Martí, economista i polemista prou conegut.Dijous passat em vaig reunir amb la Cambra de Pro-motors i Constructors d’Obres Públiques de Catalunya, al’Hotel Majestic, i els explicava la importància que té queel sector empresarial vagi integrant els aspectes de sos-tenibilitat i com les obres públiques s’han d’ambientalit-zar; quina serà la política que portarem a terme; la políti-ca de residus de la construcció, que és un tema molt claui en el qual hi estan col·laborant, i la importància que té totel tema del canvi climàtic, amb les cimenteres, amb l’a-profitament i reaprofitament de materials... En una sala delcostat, a la Fundació Catalunya Oberta, el Dr. Sala Martíexplicava que no hem de caure en el dogma de la soste-nibilitat i que això de Kyoto és una tonteria perquè, endefinitiva, no n’hi ha cap fonament. Vaig decidir prepararun article per refutar aquestes reflexions, i això em va ferpensar en una persona que va al metge i diu: “Escolti, tincfebre, tinc malestar general, aquí em comencen a sortirbonys...”, i el metge li diu: “A veure... vostè està encoma?” “No”. “Doncs si no està en coma vagi a casa per-què científicament no està demostrat que vostè s’hagi demorir. I, per tant, mentre no es demostri científicamentque s’ha de morir...”.

Bé, bromes a part, del que estic convençut és que sivolem defensar amb convenciment les polítiques ambien-tals no pot ser perquè responguin a una moda passatge-

104

ra o a un dogma determinat. És a dir, en això li dono laraó. Jo crec que el repte està a convèncer la nostra socie-tat, el nostre país, que es tracta d’abordar d’una formadiferent la gestió del territori, la gestió de les activitatseconòmiques, els models de vida urbana. Fins i tot si nofos cert que ve un canvi climàtic, si no haguessin d’aug-mentar les temperatures o de pujar el nivell del mar od’augmentar el CO2 o de disminuir la capa d’ozó... si totaixò no fos veritat, també caldria fer-ho. No diré que és uncriteri economicista, però és un criteri estrictamenteconòmic, perquè la humanitat i el progrés sempre s’hanmogut a partir de reptes. Reptes que han fet de les difi-cultats, o de les inquietuds socials, o dels canvis d’actitudde la població, o de la protesta, o de la lluita, o del des-content, no factors de retrocés sinó factors de progrés.Han obligat a innovar, a fer morir allò que estava obsolet,i han fet que allò que estava per néixer, però que no nai-xia per la comoditat del laisser faire, laisser passer, naixés.Per què hem d’innovar? Per què hem de canviar lamaquinària? Per què hem d’establir nous sistemes pro-ductius? Per què hem de fer no-sé-què? La lluita, la rei-vindicació, el canvi, han obligat a innovar, a modernitzar-nos. Per això dic que guanyarem a Catalunya el repte dela sostenibilitat si convencem el país, els sectors econò-mics, els sectors socials, que les polítiques que hi ha aldarrere de l’etiqueta de la sosteniblitat són polítiques queajuden la competitivitat, la modernització i, també, perquè no dir-ho, la qualitat de vida i el benestar dels ciuta-dans. I aquesta és la finalitat de l’economia.

105

La reflexió de fons que em provocava el Dr. Sala Martíamb la seva intervenció en aquella conferència, a la qualno vaig poder assistir, de fet era aquesta: “Bé, la finalitatde l’economia, quina és? Que es produeixi més? Que espugui vendre més petroli? Que l’amic americà puguiencara exportar més? Que el petrodòlar pugi? O, en defi-nitiva, la finalitat de l’economia, de tota activitat, és elbenestar de la població? Crec que aquesta és la respos-ta. Per tant, si fem una activitat d’una forma que enscausa incomoditat, que ens causa estrès, o en la qual enssentim insatisfets, encara que sigui la millor del món, pot-ser cal que comencem a explorar altres possibilitats, imés si volem que sigui un factor de modernització, unfactor d’innovació i, per tant, un factor de progrés. Dir aixòa Europa em sembla que no és cap novetat.

Tanco aquesta disgressió i demano disculpes al professorSala Martí, però crec que persones com ell que polemit-zen en el sentit en què ell ho fa ens obliguen a donar lesnostres respostes.

(Veig que no mengen i em sap molt greu, perquè pateixoper vostès. Això em fa pensar en els refectoris delsmonestirs, perquè sempre he trobat que estava molt béque mentre tots els monjos menjaven n’hi hagués un queels il·lustrés llegint).

106

Com he volgut enfocar, com crec que hem d’enfocar,aquestes polítiques de sostenibilitat des del Departamentde Medi Ambient i Habitatge?

En primer lloc, amb el concepte que no es tracta d’unamoda passatgera d’un determinat grup polític o d’undeterminat color del tripartit sinó que, passi el que passi aCatalunya, hi hagi els canvis legítims que hi hagi, aques-tes polítiques de sostenibilitat, aquesta manera diferentd’enfocar els processos econòmics i socials, hi han deser, encara que només sigui perquè aquestes polítiquesque volem desenvolupar no cal anar-les a buscar al pro-grama del tripartit, només hem d’agafar les directives dela Unió Europea aprovades, la directiva marc de l’Aigua iel VI Programa de Medi Ambient. Si les expliquéssimtraient d’elles l’etiqueta d’Unió Europea, ens acusarien deradicals ecosocialistes. El problema és que hem tingutuna sèrie de governs, tant a Catalunya com a l’Estat, quehan firmat fora del seu país el que no es creien a dintre ique han anat a predicar a fora el que no aplicaven aquí.Van anar a Brussel·les a establir un programa sobre lacontaminació que sabien que arribaria un dia que s’hauriade complir, perquè la Unió Europea l’havia fet seu. Es vaacordar que ens correspondrien unes determinades as-signacions d’emissions, van anar veient com evoluciona-va l’emissió de gasos i quan faltaven quinze dies per pre-sentar el pla d’assignacions van dir: “Això és molt difícilde complir. Creiem que no ho hauríem de complir. No espreocupin, perquè ja trobarem la solució”. La solució és

107

que ens posaran una multa, que quedarem molt mala-ment i que perdrem factors de competitivitat en relacióamb països com Alemanya o el Regne Unit, que ja s’hanposat al dia i que estan progressant.

En segon lloc, integrant totes aquestes polítiques. És a dir,no podem anar amb una dispersió de polítiques ambien-tals. Aquest país ha legislat moltíssim, perquè tenim unParlament molt animós i, fora d’ell, persones molt entu-siastes algunes de les quals han estat també parlamentà-ries. I tenim lleis fantàstiques, un munt de lleis que fanincidència en aspectes ambientals. És veritat o no? Tenimmolta legislació i un 1% del pressupost de la Generalitatde Catalunya per a polítiques ambientals, i no sols per apolítiques ambientals, sinó per a persones (fins i tot el soudel conseller). Tot, amb un 1% del conjunt del pressupostde la Generalitat de Catalunya. Per tant, s’ha legislat molt,però la credibilitat és zero. Molts programes, plans, reso-lucions, interpel·lacions, mocions, etc., aprovades... Ambaquesta dispersió hem de fer la política ambiental d’a-quest país? És molt difícil. Per tant, intentem integrartotes aquestes polítiques, intentem posar-les en un marcordenat i deixem de fer polítiques disperses.

En tercer lloc, fent-nos creïbles, que siguem creïbles i que,encara que diguem menys coses i les reduïm, siguemcapaços de fer-les. De vegades he vist cares de sorpresaquan he parlat, per exemple, amb sectors industrials o deresidus o amb ramaders i he dit: que si cal canviar la llei

108

d’impacte ambiental, la canviarem, perquè si és impossi-ble de complir deu ser perquè no està ben feta i que l’hemde fer d’una altra manera. I he dit això perquè la finalitat,pel que fa als aspectes d’impacte ambiental en l’activitatproductiva, no és aconseguir omplir tots els papers delreglament i fer que totes les pòlisses estiguin al seu lloc ique tots els projectes tinguin totes les pàgines. No, l’ob-jectiu és passar a una situació ambiental de l’activitat i dela seva inserció en l’entorn que sigui més positiva. I aixòho haurem de fer una mica a la carta. No és el mateix elpla ambiental que haurem de fer al camp de Tarragonaque el que farem per als petits tallers de l’automòbil en sòlurbà o per a l’hostaleria. A cada un li hem de trobar quinés l’objectiu que ens proposem per a ell... A veure, què ésel que interessa? No interessa que vostè tingui un noupaper a afegir als que té la carpeta del gestor, sinó que liinteressa que, comparant com estava abans i com estàara, estigui una mica millor. No es tracta, doncs, de mataruna activitat perquè no hem assolit tots aquells objectiusal 100%. D’aquí les polítiques que hem fet, les polítiquesde pròrrogues. Però no pròrrogues com passava fins ara,d’un any a l’altre i mentrestant no fem res... És com eltema de Kyoto, en què demanem un ajornament peròmentrestant anem jugant.

Siguem creïbles i siguem moderats, però anem parlant inegociant i, amb l’acord a què arribem, demanem rigor icompliment per part de tothom. Si arribem a uns compro-misos, com esperem signar ben aviat amb tota l’associa-

109

ció d’empreses químiques del camp de Tarragona pel quefa al control de les seves emissions i per fer una integra-ció de tota la seva revisió ambiental, els firmarem i elscomplirem fins al final.

I direm sempre la veritat a la població i posarem la infor-mació per davant de tot. Constantí: planta de residusespecials. Vaig preferir anar-hi i presentar els resultatsd’un estudi, per bé o per mal. I no pas per dir que erafantàstic i que encara es podia contaminar més, sinó perdir que la planta contamina però que ho estem controlant.El tema de fons és que hem de canviar el model produc-tiu i que hem de mirar de fer menys residus. Però men-trestant tenim el residu aquí i l’hem d’eliminar. No l’ama-guem sota l’alfombra. Analitzem, controlem i fem unamica de formació.

Un altre aspecte que vull destacar, i que estic segur quetots vostès entendran, és que no hi ha política ambientalsi no hi ha política ambiental urbana. És a dir, la bona ges-tió de la biodiversitat, dels boscos, dels paratges i delconjunt del país passa perquè les polítiques de sostenibi-litat siguin, sobretot, unes polítiques assumides des d’onviuen els ciutadans, des de les administracions locals,perquè tota l’activitat econòmica i social és aquí i la ques’aboca sobre el territori ve motivada per les necessitats,per les demandes o pels problemes dels ciutadans ur-bans. Per tant, els ciutadans urbans han d’agafar la tute-la del territori i entendre que la seva urbs s’estén més

110

enllà... Anem cap a un concepte de país humanitzat isiguem conseqüents en dos sentits: d’una banda, no hipot haver un tros de territori sense que ningú no se’l sentiseu; però, d’una altra, hem de saber que podem articularel país tant a partir de les infraestructures de comunica-ció, dels ferrocarrils, de les carreteres i de la xarxa de ciu-tats com a partir del conjunt de sistema d’espais lliures.Són dues xarxes igualment imprescindibles per articularbé el país. No pot haver-hi un sistema d’espais lliures,d’espais naturals, d’espais agrícoles, desarticulat a partirde les restes que queden després que hàgim posat totesles infraestructures necessàries, perquè la primera infra-estructura vital perquè un país funcioni i tingui qualitat devida és que hi hagi una articulació del conjunt dels siste-mes d’espais lliures que tingui una bona relació amb lesinfraestructures, amb els nuclis urbans, complementant-se mútuament.

I per últim, un altre element: la cohesió social. No hi hapolítiques de sostenibilitat sense cohesió social. I per tant,del fet que coincideixin en el meu Departament habitatgei medi ambient -cosa que que va més enllà de ser fruitd’un pacte polític- en podem extreure lliçons positives. Calveure vinculades les polítiques de sostenibilitat amb lespolítiques de cohesió social i, així, mirar de fer política ate-nent les necessitats de la població no només des de l’as-pecte de qualitat de vida, sinó també de la sostenibilitatsocial, de les mínimes condicions de treball, d’habitatge,de dignitat, que han d’integrar les polítiques ambientals.

111

Perquè, si no, les polítiques ambientals fracassen sempre.No podem anar a fer polítiques ambientals amb voluntatd’èxit dins un país que estigui passant gana o que tinguiuns índexs d’atur extraordinaris i la gent estigui en unasituació de desassistència social. Cal entendre que la pri-mera política ambiental és aconseguir que hi hagi unesmínimes condicions de vida. Una altra cosa és explicarllavors als ciutadans que la seva qualitat de vida no passaperquè consumeixi més, perquè tingui més cotxes, perquèprodueixi més gasos, sinó que pot millorar la seva qualitatde vida, a partir d’aquests nivells de cohesió social, millo-rant la seva relació amb el medi, entenent i interpretantquè és el residu, la minimització, etc. Però, repeteixo, laprimera condició és que les persones puguin menjar i tin-guin un aixopluc on viure. Les polítiques de sostenibilitatambiental, doncs, també comporten compromisos so-cials, compromisos d’inversió en habitatge, en escola, enequipaments, etc. I això no ho pot oblidar una força polí-tica com la meva, però tampoc un govern com l’actual.

Els vull explicar ara quin és l’esquema del Departament.Podríem parlar de tres àmbits:

L’àmbit de les polítiques ambientals, que engloben elstemes referents a l’atmosfera, l’aigua, la terra... d’algunamanera, medi natural. Tenim una Agència de l’Aigua quetreballa en tot el cicle de l’aigua, i una Agència de Residus,per a tot el tema del residu. I tendim cap a una Agència delMedi Natural que inclogui també les polítiques de sòl i de

112

qualitat de sòl. Pel que fa al cicle atmosfèric, apuntemtambé cap a la creació d’una Agència de l’Aire. Què per-met fer una agència? Doncs articular tota una sèrie d’ac-tuacions que vénen tant des del camp públic com des delcamp privat. Una agència genera els seus propis recursosi els gestiona no com un element fraccionable sinó mirantel conjunt del seu cicle.

L’àmbit de les polítiques de sostenibilitat intervé en elcamp de l’energia i de la política territorial, és a dir, la uniódels aspectes ambientals i els de planificació, els impac-tes ambientals de plans i programes des del seu co-mençament. Una feina molt concreta a fer conjuntamentamb el Departament de Política Territorial i ObresPúbliques és que els plans territorials que s’han de pre-sentar l’any vinent portin l’informe ambiental des de l’ori-gen, és a dir, que formi part de la seva elaboració. Hemd’evitar que sigui l’informe final el que posi els problemes,i fer que els criteris ambientals siguin un element fona-mental de la seva articulació com a pla territorial, perquèun pla territorial que no tingui en compte els aspectes delsvalors ambientals no té massa sentit. Un altre elementimportant de les polítiques de sostenibilitat són les einesd’integració, la informació ambiental per fer que es tinguiclara la situació ambiental del país, el tema de les agen-des 21, les innovacions, les noves tecnologies...

La qualitat atmosfèrica va lligada al tema de Kyoto, i enaquest sentit crec que hem trobat una bona resposta per

113

part dels sectors econòmics més implicats, en constituiruna taula pel canvi climàtic a Catalunya, i ho vam ferabans que el govern de Madrid, que deia llavors que totaixò era molt difícil de complir. Nosaltres vam pensar que,des de Catalunya, hi estem especialment interessats per-què tenim una bona part de la producció dels gasos d’e-fecte hivernacle amb les nostres indústries. Valia la penaque ens reuníssim plegats: sector industrial, sindicats,món científic..., i que estudiéssim com podem fer els deu-res. És a dir, analitzem com està cada sector, quinesmesures podrien emprendre, quines alternatives hi ha iquè podem presentar a l’actual govern de Madrid.Evidentment, hi haurà el lògic estira-i-arronsa en el nostrepla d’assignacions: les cimenteres, un altre sector? Demoment, treballem conjuntament. I la veritat és que s’hiha treballat molt bé i que ara esperem tenir una bonareceptivitat davant el govern de Madrid. Crec que sí, per-què quan vaig explicar tot això a la nova ministra de MediAmbient, Cristina Narbona, abans que prengués posses-sió, em va dir que aquesta era la línia que ells volienseguir. La nostra experiència servirà per constituir unamesa a nivell estatal.

Com deia, hem trobat receptivitat. Els diferents sectorsens han vingut a explicar les seves queixes i la dificultatper complir els terminis, però també han vingut amb lesseves propostes d’actuació. Intentem explicar una líniafonamental que segurament costarà d’entendre a nivelld’opinió pública, i vostès ens hi poden ajudar. Es tracta

114

del que podríem dir la ‘dissociació’. Hem de dissociarprogrés econòmic i més consum energètic; hem de tren-car la idea que no hi ha progrés econòmic si no hem incre-mentat el consum elèctric, si no hem incrementat el con-sum d’aigua, si no hem produït més emissions, si no hemconsumit més. No hem de dir que l’economia marxa béperquè hem produït molta més electricitat. No, és al revés!L’economia no marxa bé perquè estem en uns nivells d’i-neficiència terribles, i perquè no sols estem incomplintmandats legals o directives europees, sinó perquè somineficients, som poc moderns. S’està produint un decalat-ge entre el creixement del PIB i els consums energètics iles emissions, quan Alemanya, el Regne Unit i altres paï-sos, que són els nostres competidors, estan en la líniacontrària. Cal créixer econòmicament però amb l’objectiude fer baixar aquests indicadors. Per tant, la nostra eco-nomia anirà malament si no aconseguim dissociaraquests dos elements i no imposem la idea que el desen-volupament econòmic ha d’anar acompanyat d’una majoreficiència en aquests camps. I si des de les institucions dela Unió Europea se’ns presenta un programa de milloratecnològica de les indústries vinculat a aquests temes,hem de ser els primers a Catalunya de presentar-hi plans,noves pràctiques, noves tècniques...

En el camp de l’aigua, evidentment el gran repte ha estatsubstituir el Pla Hidrològic. Mireu, quan vam entrar al go-vern, ens van dir: “Vaja peça teniu al teler, amb aquestcompromís tan gros que heu adquirit amb l’oposició al

115

transvasament i amb aquest brindis al sol que heu fet enla primera declaració del Govern dient que presentaríeuuna nova alternativa que no fes necessari el transvasa-ment. Tot això us ho haureu d’empassar”. Vam anar aBrussel·les i vam explicar que hi havia una alternativa dife-rent per gestionar els recursos hídrics de Catalunya. Aixòva ser molt ben rebut a Brussel·les, on ens van dir que eraclau la posició que tingués Catalunya sobre el tema deltransvasament.

La directiva europea, la directiva marc de l’Aigua, diu ques’ha de gestionar l’aigua a partir d’entendre que és unrecurs escàs i que el primer que cal preservar és el con-junt del sistema hídric; primer, preservar, i després recu-perar i sanejar. L’aigua s’ha de gestionar amb una políticad’administrar la demanda i no pas d’anar incrementantl’oferta. “Si Catalunya ho fa, i vostès ens ho comuniquen,això és fonamental per donar credibilitat a les alternativesal transvasament i, per tant, a la possibilitat d’oposar-nos-hi. Perquè Catalunya, en definitiva, és la que acabapagant el transvasament i, per tant, és molt important elque digui Catalunya”, ens van dir. Ens la vam jugar i vamdir que sí, tot i que teníem encara el perill del transvasa-ment cap al nord. Però ara, jo crec que no per casualitat,quan la nova ministra ens diu que li portem immediata-ment plans alternatius per substituir els 600-700 milionsd’euros que comportava el transvasament nord, quesuposin recursos hídrics per a les conques centrals deCatalunya i una millora de qualitat ambiental, estem en

116

condicions de fer-ho. I ho vam fer ahir mateix, amb un pri-mer paquet de mesures per fer aquesta política alternati-va. Si això Catalunya ho pot fer, els altres llocs també.Abans érem “els grans culpables”, perquè la gran justifi-cació del transvasament nord era que els catalans volenaigua. I si volen aigua els catalans, també tenen dret atenir-la els altres. Si ells en volen per als seus camps degolf i per a les seves indústries, és que els altres han deser pobres? Això ens havia trencat, ens havia allunyatentre nosaltres i ens havia donat una molt mala imatgedavant els aragonesos i davant la resta del país. Quanvam començar a dir aquestes coses noves els defensorsdel transvasament es van posar molt nerviosos, perquèera clar que els desmuntàvem l’argument. Ara es tracta dedemostrar que el que diem és cert.

No m’estendré en les propostes alternatives. Són aquí isón molt interessants. I diuen que hi pot haver aigua aBarcelona per a l’activitat industrial. Hem parlat amb gentde la Societat d’Aigües, hem parlat amb el món industriali tothom ens ha dit: “Endavant! Si ho feu bé, si sou res-ponsables, si tots plegats fem els deures, si es fan lesinversions que corresponen, podem recuperar moltaaigua”. Si preservem, per exemple l’aqüífer del Llobregat.L’aigua és un tresor que tenim, no dic ni més ni menysimportant que d’altres, però tant important per a la bonafunció del sistema urbà barceloní com que hi arribi el TGV.Jo crec que tot és perfectament compatible però que hohem de tenir en compte des del principi. Si fem tot això

117

podrem donar un exemple i segur que això comportaràl’eficiència, la modernització de les nostres indústries i deles nostres activitats, amb polítiques de recuperació, ambpolítiques de reciclatge i amb polítiques de minimització. Itambé caldrà posar deures als ciutadans, que ja sabenque no n’hi ha prou amb pagar molt sinó que hi ha cosesque no es paguen i que el que hem de fer és gastar-lesmolt millor.

Amb el tema de residus també estem fent una apostaforta. No es tracta de trobar bones tecnologies que facili-tin l’eliminació. Volem que els ciutadans, des del principi,assumeixin (i qui diu els ciutadans, diu les indústries, lesactivitats dels comerços i els productors) que l’objectiu ésque tot el que produeixen ha de poder ser recuperable.L’objectiu és el residu zero. Hauríem d’arribar a un mo-ment en què de tot el que hem produït (cal recordar allòque diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, només estransforma) no n’hàgim de llençar res i ho puguem recu-perar tot. La primera cosa que hem de demostrar és quecal intervenir en tot el cicle productiu perquè això vagisent possible. Això vol dir que tot producte industrial (l’au-tomòbil, el frigorífic, l’electrònica, la informàtica) ha detenir incorporat el cost de la seva recuperació, no nomésel vidre o el paper, sinó tot. I després, la minimització através de tot el procés, la selecció, com un element didàc-tic fonamental. Alguns dels sistemes que se’ns presentenavui dia diuen que ja no cal que la gent faci la tria a casaseva, perquè després es portaran els residus a les plantes

118

i allà es farà la separació. No, no hi estem d’acord. Nos-altres estem dient que l’important és que el ciutadà admi-nistri el seu residu, sàpiga que allà hi ha vidre, que allà hiha paper, que allà hi ha matèria orgànica... i això és un ele-ment molt important d’administració. Després d’això, alfinal, ja posarem un ecoparc, un procés de triatge, perquè,com ja saben, sempre queda encara el 40%, 50%, 60%per triar, tot i haver fet una bona selecció prèvia. A totesles ciutats on s’ha implantat aquest sistema amb èxit s’hacomprovat un creixement exponencial de la minimitzaciói de la recuperació. Per tant, aquest és el nostre compro-mís: no incineració durant aquest proper període, i estu-diar sistemes de gestió a partir del compliment de la lleique es diu minimització, recollida selectiva i bones pràcti-ques. Si al final hi ha d’haver abocador, que sigui un abo-cador perfectament controlat per al mínim residu possi-ble.

Hem de canviar la mentalitat d’aquest país pel que fa a lesinstal·lacions vinculades a la gestió dels residus, i sabemque rebrem moltes bufetades perquè, és clar, ens toca anosaltres fer-ho. El que no pot ser és que qualsevol infra-estructura de sanejament ambiental, per exemple, sigui elproblema. Haurem d’explicar que l’abocador, o la plantade reciclatge, o la planta de compostatge, o la instal·lacióde recuperació d’electrònica, no és un problema, “és lasolució a un problema que vostè té”. No hem de dir que auna determinada comarca hi ha un problema perquè hivolen fer un abocador. No, no. El que hi ha és una solució

119

als problemes dels residus d’aquesta comarca, hi ha unasolució per als residus que vostès han produït. El proble-ma és el residu, no l’abocador. I el procés s’ha de fer ambtransparència. Com havia anat fins ara tota la gestió d’a-questes infraestructures? “Vostè busqui una ubicació, nodigui res, miri de trobar les complicitats territorials possi-bles; si no passa res, ja li donarem els permisos; si passaalguna cosa, nosaltres a vostè no el coneixem de res”.Això és el que explica molta gent que s’ha dedicat a lagestió de residus i que hi ha dedicat centenars de milionsde pessetes, i això fomenta en la població la sospita quealguna cosa passa, alguna cosa que s’ha d’amagar.

Per tant, encara que és un repte molt dur, hem dit que pla-nificarem. Posem l’exemple del Vallès Occidental. AlVallès Occidental, el seu Consell Comarcal va dir queencarregaria un estudi de tots els terrenys que poden tenircondicions per fer el nou abocador que ha de substituir elde Vacarisses. Nosaltres diem que han de fer primer larecollida selectiva, i al final hauran de tenir un abocador,que ha de ser petit, que hem de procurar que duri moltsanys, que hi vagi el mínim residu ja inertitzat i que tinguitotes les garanties i tots els controls. I hi serà. El ConsellComarcal ha fet aquesta feina d’estudi, però, evident-ment, al final no hi ha hagut unanimitat, perquè ningú novol tenir la responsabilitat de ser l’alcalde que ho haacceptat. Ara se’ns passa el tema al govern de laGeneralitat. Doncs molt bé, assumirem el repte, ho estu-diarem tècnicament i direm: “Miri, això ha d’anar aquí”. I

120

ho explicarem, ho discutirem, informarem la població iactuarem amb transparència des del principi. Si es té pord’una emissió de gasos, controlarem els gasos. Si es tépor que hi vagin a parar coses no previstes, farem unacomissió de seguiment, com es va fer a Constantí, perexemple, amb els residus especials. A Constantí tenenuna informació permanent on-line de tot el que està pas-sant, dia a dia, amb una comissió de seguiment i amb unestudi d’impacte des de fa 5 anys.

Volem donar tranquil·litat als ciutadans, però també volemposar les coses en els seus justos termes. “És que diuenque és una cosa molt dolenta”, ens diuen. “Miri, sí que ésveritat que hi ha emissions, però resulta que aquestesemissions són menors que les que es fan, per exemple,emetent dioxines, amb la cua de cotxes a marxa lenta quehan muntat per anar a veure la zona”, contestem. No s’hival a dir que ho volem tot blanc, tot pur, tot a zero. Hemd’integrar les pors i les queixes, i fer entendre que totforma part d’un cicle. Vostè potser ha disfrutat menjant-seun bistec. Doncs bé, ha de saber que el cicle no s’acabaamb l’os llençat a la brossa, sinó que aquest os vostè l’hade posar en algun lloc i ha de ser tractat. I aquest és elrepte que tenim.

Jo assumeixo aquest repte, i ho faig a partir de la mevaexperiència de Mataró que m’ha ensenyat que moltescoses que al principi la gent no entén, si les discuteixes,si les raones, al final pots fer-te entendre i la gent reconeix

121

que les coses no eren com es pensaven. Totes les plata-formes, totes les reivindicacions, totes les mobilitzacions,plantegen un problema. Jo els dic que em vinguin a veurei que analitzem el problema, per veure si té solució o no.Si no en té, buscarem una altra cosa; si en té, busquem-la. Però de vegades et trobes que si has solucionat totsels problemes, desapareix la raó de ser d’algun grup. I ésperquè el tema de fons no era l’abocador sinó que no esvolia aquell abocador en concret en un determinat barri opoble, independentment que s’haguessin resolt els pro-blemes.

Pel que fa al medi natural, es tracta sobretot de centrar-nos en la gestió dels espais naturals, dels corredors biolò-gics, per exemple, i de treure fora tota la informació i totsels plans que ja s’havien elaborat i no havien sortit enfora,per por. No hem de tenir por, hem d’enfocar bé el tema iexposar-lo en positiu. No pot ser que la preservació delmedi natural sigui vista com un desavantatge per al terri-tori. Fracassarem si, davant la possibilitat que un territorisigui declarat zona PEIN, això es converteix en un greugeque fa pensar a la gent que la durà a la ruïna i a la misè-ria. Com deia un dia un alcalde de la Terra Alta, tot parlantdels parcs eòlics: “Escolti, si em paguen el mateix pertenir l’espai natural que per tenir el parc eòlic, la veritat ésque els que paguen són els de les elèctriques i vostès perl’espai natural no donen res, oi?”. Amb el Parc de l’AltPirineu passava el mateix, i ara el Parc Natural de l’AltPirineu s’acompanya des del principi d’una proposta de

122

pla de gestió que vol dir activitat per a la població delterritori, fixació de la població, aprofitaments de ramade-ria... No és veritat que en un espai natural no s’hi pot ferres, com no és veritat que en un corredor biològic no s’hipot fer res. Un alt càrrec d’un Departament (el nom delqual no diré) comentava: “Així, quan parleu de connectorsbiològics, què voleu dir? Que no hi podrem fer passar capinfraestructura? Que tallareu el país?”. No. Vol dir que lainfraestructura s’haurà d’adaptar al corredor biològic, ique tan important és la infraestructura, la carretera, comel connector. Han de poder conviure. A aquell alt càrrecno li preocupava que la infraestructura tallés el territori ala seva biodiversitat, li preocupava que la biodiversitat i laqualitat del territori tallés la infraestructura. Si no tren-quem aquest esquema, un esquema que diu que tot ha degirar al voltant de les infraestructures i que el país són lesrestes que queden quan ja no s’hi pot col·locar res més,anem malament. I això es pot aplicar a les diferents polí-tiques, per exemple, en la construcció sostenible, amb laintroducció de criteris de sostenibilitat amb l’habitatge.

Podria seguir parlant de purins i de més temes, però elscansaria. Del que es tracta, en definitiva, i això és el queels vull transmetre, és que el repte que tenim és posarordre en totes les diferents polítiques, planificar molt, par-lar molt amb els sectors interessats, discutir molt, omplir-nos de raó i demostrar sempre que quan arribem a unadeterminada decisió serà perquè abans tots ja haurem fetels deures. És una de les coses en què les plataformes

123

sempre tenen raó: no es pot obviar el problema que hi hadarrere d’una problemàtica. Primer hem de fer tot el quesigui possible: la millor pràctica i la millor tècnica per mini-mitzar l’impacte o el residu. I, després, hem de gestionarel que quedi de la millor manera possible perquè nomolesti, perquè s’integri bé, perquè es pugui recuperar.

Deia al començament que hi ha molta sensibilitat ambien-tal al país. Sí, però sensibilitat ambiental vol dir molta res-ponsabilitat. És allò que es diu: no és més net el que mésneteja sinó el que menys embruta. I volem portar aquestaidea al país. I per fer-ho necessitarem molta complicitatdels sectors econòmics i socials, perquè tinguin con-fiança en aquest Govern, perquè vegin que el que elsanem a proposar no són barbaritats. Ni paralitzarem elpaís ni som uns dogmàtics. L’article que estic preparantper contestar el Dr. Sala Martí es diu justament Sostenibi-lidad sin dogmatismo, perquè hem de procurar fer unasostenibilitat coherent i seriosa però sense dogmatismes.I quan hàgim de demanar als ciutadans que assumeixindeterminades càrregues i determinades responsabilitats,també haurem de demanar als sectors econòmics, els dela construcció, els industrials, els financers, que col·labo-rin amb aquestes polítiques, que s’arremanguin tambéamb nosaltres. Si ens hi posem tots, estic segur que alfinal el resultat serà que podrem demostrar que l’objectiude tota economia i sobretot de tota política és una millorqualitat de vida del conjunt dels ciutadans.

124

IMMIGRACIÓ I CANVIS SOCIALS

Jordi Sánchez i PicanyolDirector de la Fundació Jaume Bofill

Barcelona, 13 de maig de 2004

CIUTADANIA I IMMIGRACIÓ

Introducció

La migració és una de les grans qüestions que avui ensinterpel·la. Cap gran regió, en perspectiva planetària,s’escapa d’aquest fenomen. És una obvietat que les con-notacions socials, polítiques, econòmiques i humanesd’aquelles zones on la seva població emigra són moltdiferents que les que es donen en les zones receptores demigracions. Una reflexió sobre aquesta qüestió no es potencarar només des d’una perspectiva local. Contextua-litzar correctament i de manera àmplia el fenomen migra-tori contemporani és imprescindible per arribar a com-prendre la seva complexitat. És evident que s’ha d’actuardes de la proximitat per donar respostes als problemes iles oportunitats que les migracions plantegen. Però tantsols des d’una perspectiva global podrem interpretar ade-quadament aquest fenomen.

125

El fenomen migratori en un context global

El nombre de persones que arreu del planeta es trobendesplaçades per un període superior als 12 mesos1 delseu país de naixement o d’adopció (nacionalitat) ha cres-cut en l’última dècada en més de 40 milions de persones.Si a l’any 1990 les dades ens deien que els migrants sesituaven a l’entorn dels 120 milions de persones arreu delmón, aquesta xifra arribava l’any 2000 als 160 milions, unincrement mig de més de 4 milions a l’any i que, amb totaprobabilitat, pot fer que avui (2004) aquesta població jasigui superior als 190 milions.

Donar una ullada a altres dades relacionades amb el crei-xement demogràfic i econòmic, i molt especialment ambl’existència de desigualtats, pot ser de gran utilitat perapropar-nos a algunes de les claus explicatives d’aquestfenomen migratori.

Per mesurar la desigualtat pot ser il·lustratiu veure com esdistribueix el PIB entre la població mundial. En un hipo-tètic escenari de distribució absolutament igualitàriad’aquest PIB entre tota la població del planeta i assumintque la població mundial es troba des de finals del 1999per damunt dels 6 mil milions de persones, fa que l’assig-nació PIB per càpita s’hagi de correspondre a 5.000

1 Aquest és el període mínim considerat per Nacions Unides per defi-nir a una persona com a migrant.

126

dòlars/any/persona. La realitat, però, és una altra bendiferent. Els 30 països amb uns ingressos més elevatstenen un mitjana de PIB per càpita de 26.000 dòlars, 22vegades més que el que es correspon a la població dels170 països més pobres, que tenen un mitjana de 1.200dòlars per càpita. Aquestes dades, que no reflecteixen nila distribució interna d’aquest PIB ni tampoc la situaciómés extrema en la qual es troben molts països, tenen laforça de mostrar la gran diferència d’oportunitats que esprodueix entre una petita part de la població mundial -quees troba en una posició francament bona- i la resta -quees troba en una posició francament dolenta-. Una diferèn-cia d’oportunitats en proporció de 22 a 1, i que pot ajudara fer entendre la tendència i la intensitat migratòria, a lavegada que ens dóna claus sòlides per explicar el feno-men migratori en el marc d’una dialèctica creixent entresocietats riques i societats pobres.

La població creix a l’entorn de 85 milions de persones/anyi es calcula que abans del 2025 haurem arribat als 8 milmilions de població mundial. El 98% creix en països envies de desenvolupament, un eufemisme sovint utilitzatper referir-nos a països on les oportunitats per viure ambuns mínims estàndards de benestar són nul·les. Si ente-nem la globalitat des d’aquesta perspectiva fins i totpodem arribar a acceptar que el percentatge de la pobla-ció migrada existent en l’actualitat, un 2,5% del conjuntde residents al món, pot ser valorat com a poc més queinsignificant. En el nostre context això es reflecteix de

127

forma molt evident en les expectatives de creixementdemogràfic per al 2015 que tenen les societats de la ribe-ra sud (Magrib, particularment) de la Mediterrània. Unapressió demogràfica que contrasta amb el progressiuenvelliment dels països de la ribera nord de la Medi-terrània, entre ells el nostre.

Entendre i intentar fer entendre l’abast de les migracionsrequereix prendre consciència no només dels aspectesesmentats fins ara, sinó també assumir que, amb totaprobabilitat, durant les properes dècades les migracionstendiran a incrementar-se. En la mesura que a escala pla-netària totes les previsions apunten que les diferènciesdemogràfiques i econòmiques entre regions desenvolu-pades o riques i subdesenvolupades o pobres es veuranincrementades al llarg del segle XXI, és fàcil concloureque les migracions també s’incrementaran. Un possibleincrement també a causa de la major facilitat que engeneral disposem els habitants del planeta per a comuni-car-nos i desplaçar-nos. En resum, avui es donen un con-junt de factors de diversa naturalesa que conflueixen afer més fàcil el fet de prendre la decisió de migrar, peròtambé la possibilitat de portar-la a la pràctica. Aquesta ésuna de les conseqüències del model de creixement eco-nòmic i social que el capitalisme ha comportat i que elneoliberalisme més intransigent ha accentuat les últimesdècades.

128

La immigració al nostre país

Tinc la sensació que a Catalunya i lògicament a Espanyahem perdut uns anys molt valuosos per experimentar,definir i posar en pràctica els instruments adequats pergarantir respostes adequades als reptes que la immigra-ció planteja.

El fenomen no és nou, ni d’abans-d’ahir. El salt importantcomença a produir-se a finals dels noranta. A l’estat està-vem parlant d’unes 800.000 persones estrangeres (1998-1999), ara parlem d’uns 2,5 milions. A Catalunya parlàvemd’unes 150.000 persones, ara parlem d’unes 690.000 per-sones empadronades.

D’aquestes, a Espanya podem parlar d’unes 850.000no regularitzades i, a Catalunya, aproximadament, d’unes300.000. A la taula es poden comprovar amb nitidesaaquestes xifres.

Intentaré argumentar com la qüestió de la irregularitat ésl’autèntic problema que avui ens planteja l’arribada d’es-trangers. Si la quantitat és sempre rellevant -caldria mati-sar algunes d’aquestes xifres ja que els instruments nopermeten afinar a la perfecció- des de la meva perspecti-va allò més important és la situació jurídica amb la qual estroben aquestes persones i les conseqüències socials qued’aquesta situació, se’n deriven.

129

Població estrangera empadronada, resident regular i diferència a Catalunya 2003

130

Padró

Població Total 6.892.497

Població Estrangera 689.349

EUROPA 156.964 22,8

Unió Europea 93.080 13,5

Resta d'Europa 63.884 9,3

Romania 24.359 3,5

Rússia 8.396 1,2

Ucraïna 9.374 1,4

ÀFRICA 198.561 28,8

Magrib 161.146 23,4

Argèlia 6.484 0,9

Marroc 153.305 22,2

Resta d'Àfrica 37.415 5,4

AMÈRICA 270.665 39,3

Amèrica Central i del Sud 265.399 38,5

Argentina 32.182 4,7

Bolívia 13.130 1,9

Colòmbia 39.796 5,8

Equador 87.571 12,7

Rep.Dominicana 13.697 2,0

Perú 22.944 3,3

ÀSIA 62.367 9,0

Xina 21.326 3,1

Filipinas 6.932 1,0

Índia 6.434 0,9

Pakistan 15.840 2,3

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Ministeri de l'Interior i Secretaria per a la Immigració a 31/12/2003

131

Ministeri Diferència Padró-Ministeri

6.704.146 188.351 % del padró s/ministeri

383.938 305.411 44,3 79,5

88.440 23,0 68.524 43,7 77,5

62.366 16,2 30.714 33,0 49,2

26.074 6,8 37.810 59,2 145,0

8.040 2,1 16.319 67,0 203,0

3.142 0,8 5.254 62,6 167,2

4.634 1,2 4.740 50,6 102,3

151.860 39,6 46.701 23,5 30,8

122.592 31,9 38.554 23,9 31,4

4.572 1,2 1.912 29,5 41,8

117.752 30,7 35.553 23,2 30,2

29.268 7,6 8.147 21,8 27,8

102.332 26,7 168.333 62,2 164,5

99.619 25,9 165.780 62,5 166,4

9.724 2,5 22.458 69,8 231,0

1.493 0,4 11.637 88,6 779,4

15.501 4,0 24.295 61,0 156,7

25.114 6,5 62.457 71,3 248,7

10.372 2,7 3.325 24,3 32,1

18.083 4,7 4.861 21,2 26,9

45.509 11,9 16.858 27,0 37,0

17.667 4,6 3.659 17,2 20,7

6.031 1,6 901 13,0 14,9

3.880 1,0 2.554 39,7 65,8

11.720 3,1 4.120 26,0 35,2

Prèviament, pot ser adequat donar una ullada a les cau-ses d’aquesta irregularitat. Cal dir que aquesta distànciaentre les dues dades, els immigrants regulars i els irregu-lars, no deixa d’augmentar any rere any. Això ens portainevitablement a comentar el fracàs de les actuacionsgovernamentals encaminades a controlar els fluxos mi-gratoris, i molt especialment les estades dels irregulars.

Aquest fracàs resulta encara més espectacular si partimdel fet que l’acció política en el camp de la immigració haestat, bàsicament, dirigida a contenir l’entrada de pobla-ció immigrada, procedir -d’acord amb la llei- a la detecciói expulsió de la població estrangera en situació adminis-trativa irregular i a canalitzar la nova demanda d’immigra-ció cap a vies de regularitat. Els resultats, si fem cas deles dades, són descoratjadors. Els grans esforços perreforçar dotacions policials i incrementar noves mesuresde vigilància i control en els punts d’entrada no semblenhaver obtingut els resultats anunciats pel govern. Con-tràriament, es posa de manifest la insuficiència i ineficàciade les vies d’entrada de la immigració regular així com deles possibilitats de regularització de les persones que, permotius diversos, es troben en el moment actual de mane-ra irregular a Catalunya. Pel que fa als mecanismes decanalització dels fluxos migratoris el principal instrumentque ha volgut fer servir el govern són els anomenats con-tingents. Cal dir que s’han mostrat inadequats a causa delbiaix que han incorporat -bàsicament treballadors dirigitsa tasques agrícoles i de procedència de l’Europa de l’Est-

132

i particularment pel baix nombre autoritzat a esdevenirimmigració laboral legal.

La política migratòria ha seguit els principis propis d’unMinisteri de l’Interior, deixant de banda altres aspectesimprescindibles per abordar amb èxit l’acció políticadavant el fenomen migratori. Quan l’acció policial fracas-sa, i les xifres evidencien aquest fracàs, i com a resultatens queden centenars de milers de persones en situaciód’invisibilitat -els anomenats irregulars- és impossibleincidir sobre la situació creada ja que el propi Estat tanca-com a mínim formalment- les portes a qualsevol possibleintervenció que no sigui l’expulsió. I això ja hem sentit enboca d’alts càrrecs governamentals d’anteriors governsque no és ni econòmicament, ni logísticament, ni política-ment viable.

El problema de l’existència dels sense papers només espodrà superar fent un canvi radical en els fonaments polí-tics que determinen la legislació espanyola o bé garantintuna major eficàcia en el compliment de les directrius polí-tiques i la legislació vigent. És a dir, o es modifiquenaquests principis fortament restrictius i d’entrada es per-met l’aflorament de totes les persones que viuen i treba-llen al nostre país, o bé alternativament, hi ha capacitatreal d’aturar fluxos migratoris, d’impermeabilitzar fronte-res i lògicament d’expulsar als sense papers. Altrament elproblema seguirà creixent. Lògicament jo m’inclino per lessolucions que permetin una regularització progressiva i

133

permanent de totes aquelles persones que estan en con-dicions de demostrar que poden treballar al nostre país obé que integrin una família.

Sense desmerèixer altres consideracions més d’ordremoral, cal remarcar la inviabilitat d’un projecte migratoribasat en fonaments estrictament policials i en les anome-nades polítiques de frontera.

Gestió del fenomen migratori

Probablement el que cal assumir sense pors és l’existèn-cia de condicionants de diversa naturalesa que dificultenenormement la gestió d’aquest fenomen. D’entrada podrí-em incidir en les limitacions del marc institucional.

En aquest sentit un primer condicionant és la insuficiènciadels ordenaments jurídics estatals davant una qüestiód’ordre mundial. Cal posar sobre la taula d’aquesta refle-xió el convenciment que avui el model de l’Estat-nació ésabsolutament inapropiat per gestionar la política de laimmigració. Ho és per gestionar un fenomen d’ordre glo-bal i a la vegada ho és també per desenvolupar polítiquesde proximitat sense les quals serà difícil mantenir la cohe-sió social.

Relacionat amb això, un segon condicionant, el tenim acasa nostra en la incapacitat de realitzar cap intervenció

134

mínimament rellevant en aquest terreny des de la Genera-litat. No pretenc afirmar que un increment de competèn-cies per la Generalitat en matèria d’immigració sigui lasolució als reptes que avui tenim plantejats. És evidentque una part de la solució a la ineficàcia de l’Estat-naciónomés es pot trobar en el reforçament de la UE. Però aixòno és contradictori amb l’afirmació que es troba a faltar undesenvolupament normatiu que atribueixi a institucionscom la pròpia Generalitat i els ajuntaments clares compe-tències per desenvolupar polítiques d’immigració plenes.La complexitat de la realitat migratòria requereix proximi-tat, i aquesta no la garanteix el govern central.

Els constrenyiments, però, no s’acaben en el redissenyinstitucional o competencial. Hi ha uns dèficits més gene-rals, de patró polític, sobre el qual se sustenten les nos-tres democràcies, i que haurien de ser remoguts per avan-çar en la creació d’unes noves condicions.

Les limitacions del liberalisme polític

El més rellevant d’aquests dèficits és la incapacitat delliberalisme per gestionar raonablement el pluralisme cul-tural que la immigració planteja. No es pot, des del para-digma clàssic i dominant del liberalisme, donar respostasatisfactòria a una realitat tan plural com el que represen-ta la realitat social actual quan hi ha qui encara s’entestaen defensar que l’única categoria de drets són els indivi-

135

duals i els socials, però no els col·lectius (minories de totamena, nacions sense estat...).

El liberalisme polític ha avançat encara massa tímidamenten aquesta direcció, malgrat els esforços que alguns hanfet els darrers anys per harmonitzar en la doctrina liberalels drets col·lectius.

Cal reconèixer i insistir que el tracte respectuós i efectiuamb la diversitat i la pluralitat és molt complicat des dequalsevol administració si prèviament no s’han assentatles bases d’una integració política. És impossible si prè-viament no es permet la seva vinculació (la dels estran-gers) a una esfera pública compartida. Per tant, difícilmentpodrem administrar responsablement i eficaç la diversitatsi prèviament no s’ha instaurat un principi d’igualtat bàsi-ca, la igualtat de ciutadania.

Des de la meva perspectiva només l’equiparació en dretsi deures a la resta de ciutadans del país pot avalar la idead’integració. Lògicament la dimensió legal de la integracióno és suficient i caldrà plantejar aspectes referenciats a laintegració cultural i també a partir de la dimensió legalpodrem abordar la integració social.

Arribats en aquest punt cal dir que quan les xifres prenenla dimensió que avui ja tenen es produeix una negació perla via dels fets d’un dels principis bàsics del liberalismepolític, és a dir la negació d’un dels pilars sobre els quals

136

se sustenta el nostre model social i polític des de fa 250anys: el reconeixement de l’individu a través del principide ciutadania.

Avui, desenes de milers de persones són mesurades ambun criteri diferent de la resta de població fins al punt quetot l’esforç dels poders públics s’encamina en gran mesu-ra a dificultar, a impedir, la integració, l’accés a la ciutada-nia. Les polítiques migratòries acaben reduint la personaimmigrada a una categoria peculiar que es troba subjectaa les necessitats del mercat de treball, i no a la prevalençad’un principi superior d’igualtat.

L’immigrant, a més, és identificat com a tal a partir d’unadimensió col·lectiva, cultural, per la procedència o el llocde naixement; una identificació impròpia del liberalismepolític que sistemàticament ha anat negant per la via delsfets el reconeixement dels drets col·lectius. És pervers quequan es tracta de la immigració utilitza esquemes i cate-gories no recollides dintre del corpus teòric del liberalisme,però que lògicament li són favorables a unes suposadesnecessitats polítiques del moment i les utilitza al seu favor.

Riscos i oportunitats

Sense pretendre exhaustivitat, sí que vull enumerar algunsd’aquests aspectes en clau d’oportunitats i riscos queentenc que van associats a la immigració.

137

Oportunitats:

1) La immigració permet satisfer dèficits existents de per-sonal laboral en sectors o activitats econòmiques espe-cífiques. És una evidència que l’aparició de nova màd’obra permet a sectors econòmics (per exemple l’agrí-cola, però també d’altres lligats als serveis o la indús-tria) evitar la seva crisi i fins i tot créixer en productivi-tat. En les nostres societats, doncs, la immigració potser un element potenciador de l’economia, sempreperò, que es garanteixi una bona adequació entre l’o-ferta i la demanda en el mercat laboral.

2) La immigració pot ajudar a recompondre a mig terminil’equilibri demogràfic intergeneracional. L’envellimentde les nostres societats no pot ser capgirat a curt ter-mini només amb un canvi de conducta en els nostreshàbits de fecunditat. En aquest sentit la modificació dela piràmide d’estructura d’edat gràcies a la poblacióimmigrada pot ajudar enormement a evitar a curt termi-ni alguns problemes derivats de l’envelliment generalde les societats europees.

3) La immigració pot aportar un esperit emprenedor quepot ser molt útil per a la nostra societat. Per definiciól’immigrant, el podem identificar com un dels actiusmés forts de la seva societat pel que fa a capacitatemprendedora i d’iniciativa. En les nostres societats

138

aquests poden ser actius molt importants que podencomportar beneficis al conjunt de la comunitat.

4) La immigració obliga la societat receptora a plantejar-se espais i marcs de convivència no limitats als patronstradicionals o clàssics. És una oportunitat per evolucio-nar i obrir-se a la diversitat i això sempre pot ser inte-ressant en un escenari de globalització.

Riscos:

1) Creació d’un submercat laboral de població immigradaque vulneri la regulació social (drets laborals) del paísd’acollida. Cal tenir present que l’existència de perso-nes en situació administrativa irregular facilita enorme-ment la creació d’aquest submercat. L’espiral que pro-voca l’existència d’aquests escenaris és molt clara iuna seqüència ràpida podria ser definida per:

a) baixos salaris b) nivell subòptim de benestar c) marginació social i increment risc d’exclusiód) dependència de l’assistència pública o la beneficèn-

ciae) risc de generar sentiments de greuges comparatius

entre la població autòctona i la immigrada en l’accési l’obtenció de serveis socials

f) percepció social de l’existència d’un problema asso-ciat amb la immigració.

139

2) Creació en espais geogràfics molt limitats (barriades,carrers...) de concentracions d’immigrants que són so-bredimensionades en referència al pes del conjuntd’immigrants en la totalitat de la població. Aquest feno-men, per altra banda habitual en qualsevol procésmigratori, intensifica el risc de marginació i exclusió a lavegada que incorpora el factor aïllament dels col·lectiusen qüestió ja que consolida l’existència de subcomuni-tats autònomes o quasi autònomes pel que fa a nexessocials o comunitaris en referència a la resta de lapoblació (comerços propis, xarxes socials paral·le-les...). Aquest procés dificulta objectivament la incorpo-ració de l’immigrant a la societat d’acollida, el reforçaen la seva identitat ( i a vegades el pot radicalitzar -inte-grisme-) i a la vegada amplifica enormement la percep-ció negativa i conflictiva entre la població autòctona dela immigració. La combinació del factor d’aïllamentsocial amb el d’exclusió és probablement un dels com-ponents més preocupants que en les grans ciutats avuicaracteritza la realitat migratòria.

3) L’existència de col·lectius de persones amb clars dèfi-cits i ambigüitats pel que fa als seus drets i deuressocials i polítics. La negació de drets provoca a la pràc-tica l’existència de ciutadans de segona categoria. Lanegació de determinats drets és una dificultat afegida al’assoliment d’èxit per a la seva plena incorporació a lasocietat que l’acull. Com també esdevé una barrerainfranquejable la no visibilitat clara per part de l’immi-

140

grant d’uns deures i pautes de comportament als qualsatendre’s. Una visió excessivament alegre del multicul-turalisme i una negació sistemàtica de la responsabili-tat de les institucions públiques ha portat que la majo-ria d’immigrants no tingui informació directa, clara ipersonal d’aquestes pautes de conducta o normes cívi-ques que a la pràctica comparteix la població que l’a-cull i a partir de les quals es vertebra la convivència.

Algunes propostes d’actuació

Aquests són alguns dels elements problemàtics sobre elsquals avui hem d’abordar les polítiques d’acomodació. Ésconegut que n’hi ha d’altres, però per no allargar-meexcessivament prefereixo centrar-me en alguns altresaspectes.

Fins ara hem constatat que tenim un problema. Potser jaés el moment de plantejar algunes idees que potserpoden servir per obrir el debat sobre on ens hauríem d’en-caminar en les polítiques d’acomodació.

1) Qualsevol política d’acomodació requereix algun tipusde regulació de fluxos migratoris. No és possible dis-senyar polítiques, preveure recursos, assignar serveis...sense disposar d’uns càlculs reals del nombre d’immi-grants que han d’arribar. No estic plantejant un tanca-ment de fronteres. A Catalunya, hi caben moltes més

141

persones que les que ara hi ha, però tan cert com aixòés que a Catalunya, com en cap altre país, la capacitatd’acollida pot ser il·limitada. Només des d’una assump-ció d’aquest raonament, i del que d’ell se’n deriva, crecque podrem estar en condicions d’evitar un col·lapsecom el present en les polítiques d’acomodació i tambéd’evitar la instrumentalització de la por que els sectorsmés conservadors fan de la immigració.

Ara bé, aquesta política de fluxos s’ha de fer sobreunes bases diferents a les actuals. El més important ésque no es pot plantejar cap política d’integració siaquesta descansa sobre un model que preveu que lapresència de l’immigrant al nostre país és temporal, ique en conseqüència no dóna prou marge al desig depermanència.

No és raonable pensar en polítiques eficaces d’integra-ció si l’adjudicació i renovació de permisos de residèn-cia està subjecta bàsicament i de forma periòdica anecessitats de treball. La dignitat de qualsevol personaha de ser considerada superior a qualsevol altre criteri,especialment si aquest és d’ordre econòmic o laboral.

Hem d’acceptar un període complicat, molt complicat,per a l’acomodació mentre una part important de lapoblació immigrada segueixi en la irregularitat. Nonomés per la negació d’aspectes claus del que fa unaestona he definit com a principis del liberalisme, sinó

142

per una altra raó més senzilla. El simple fet de l’e-xistència dels irregulars converteix automàticament totimmigrant en un sospitós. Una sospita que atrau cap aell controls policials, dubtes dels seus veïns... aspectestots ells que dificulten la convivència.

2) En una altra perspectiva, cal plantejar un canvi en elselements bàsics de la cultura política vers l’estranger.Cal acceptar col·lectivament que l’oportunitat de pros-perar i dignificar la pròpia existència, encara que aixòsigui a costa d’abandonar el país d’origen i buscar l’a-collida en un de nou, és un nou dret que no pot sernegat a cap persona. No té sentit que acceptem la lliu-re circulació de mercaderies i capital i que no ho accep-tem per les persones.

Per una altra banda cal fugir del paternalisme tolerantamb l’immigrant perquè és pobre. Cal construir unreconeixement plural de la nostra societat, sabent queaquest és precisament el tipus del pluralisme socialque fins a data d’avui el liberalisme no ha sabut des-plegar. No és un problema d’acceptar sense més, coma mal menor, la convivència entre diferents, és qüestiód’entendre que la nostra societat probablement hacanviat definitivament en alguns dels aspectes que finsara havien estat immutables. Probablement mai mésles societats occidentals tindran un nivell d’homoge-neïtat cultural com el que nosaltres hem conegut. Hemd’aprendre a conviure en la diversitat entre diversos

143

col·lectius. Una diversitat, que lògicament, no ha de serexcusa per a les desigualtats socials o polítiques.Aquest és un canvi cultural molt profund i difícil d’ac-ceptar per una part de la població. Probablement hau-ran de passar anys per disposar d’una massa socialprou rellevant per poder afirmar que la diversitat és unade les característiques de la nostra societat.

No és necessari tenir una població majoritàriamentxenòfoba o racista per esperar que la immigració pro-voqui preocupació primer i rebuig després en determi-nats sectors de la nostra societat. Els últims mesoshem tingut exemples prou explícits de les moltes icomplexes dificultats que l’acolliment de la immigraciócomporta. N’hi ha prou de permetre que l’imaginarisocial desenvolupi imatges negatives vers la immigra-ció i que aquesta qüestió passi a ocupar un espai enl’agenda política i mediàtica de la comunitat. La per-cepció social sobre la immigració mai no sol ser positi-va. De fet la immigració sempre és valorada negativa-ment per qualsevol societat receptora. Els EUA, país demigració per excel·lència, és una bona mostra d’això,de forma constant la seva opinió pública ha mostratrecel per les migracions des de la dècada dels quaran-ta. Ara bé, el que cal evitar i sembla que Europa no hoestà fent prou és que aquesta preocupació ocupialguns dels primers llocs entre els rànquings de les pre-ocupacions socials i que el tema esdevingui, en conse-qüència, central en l’agenda d’enfrontament polític.

144

3) Lògicament l’acceptació d’aquesta diversitat no s’hau-ria de construir des de la segmentació i diferenciació enl’espai i ni tampoc socialment dels diferents col·lectius.Si això passa de manera generalitzada, serà el germenque en un futur impedirà la cohesió.

Cal advertir que la tendència natural de qualsevol pro-cés migratori és la de generar aquesta diferenciació.Una volta pels nostres pobles i ciutats ho pot deixarben palès. És evident que la història, qualsevol històriade qualsevol procés migratori de qualsevol comunitatal llarg del temps així ens ho indica.

Ara bé, aquesta constatació lluny de portar-nos a laresignació ens hauria d’empènyer a l’elaboració depolítiques molt fortes dirigides a evitar la cronificació dela segmentació en funció del col·lectiu. El nostre modelno pot ser el model nord-americà, amb l’agravant quedes d’altres supòsits o altres models (com l’holandès)corren el risc d’acabar en un escenari bastant similar,sinó pitjor, que el nord-americà.

És possible que no tinguem models de política mi-gratòria, en el sentit fort del concepte, per exportar ique ens serveixin per definir la nostra política a seguir.Si alguna prova tenim de la complexitat d’aquesta rea-litat és que a Europa cap del models possibles (elfrancès, l’holandès, el britànic o els nòrdics) ha evitatuna crisi sociopolítica a l’entorn d’aquesta qüestió. No

145

es tracta, doncs, de copiar models, però si de veureactuacions que han estat útils i també aquelles ques’han demostrat fallides, i treure’n conclusions peradaptar allò adaptable a la nostra realitat.

L’objectiu és facilitar la mobilitat social, trencar la inhe-rència social. En aquest objectiu és imprescindiblereconèixer drets socials i laborals, i també polítics enun termini curt, a qualsevol persona resident a Cata-lunya.

4) La immigració no debilita l’estat del benestar, en el pit-jor dels casos posa en evidència les mancances que jatenia aquest amb anterioritat. Per altra banda caldriatambé valorar -cosa que es fa en molt poques oca-sions- l’aportació que ja avui la població immigrada faa la generació de riquesa del nostre país. No només ala caixa de la seguretat social, sinó també la poblacióno regularitzada que treballa a l’economia submergida ique genera una riquesa tant des del seu vessant pro-ductiu com consumidor.

5) Aquestes actuacions s’han de fer des del convenci-ment que la normalització no pot passar per cap tipusd’estigmatització. El gran salt social a Europa el vàremcomençar a fer quan determinades polítiques socials-a finals del segle XIX- varen adquirir el rang d’univer-sals i varen abandonar el de l’especificitat. És a dir,quan finalment vàrem decidir abandonar la llei de

146

pobres com a instrument pal·liatiu de la pobresa perendinsar-nos en l’estat del benestar.

6) L’administració pública ha d’actuar des de la transver-salitat i amb una direcció política efectiva i indiscutible.El lideratge és imprescindible per garantir aquestatransversalitat. Aquest discurs, però, no és suficientsinó prenem consciència de les moltes i grans dificul-tats que s’amaguen darrera de qualsevol actuació quees vol transversal. La transversalitat només és possibledes d’una cultura de treball i organitzativa diferent de laque avui hi ha en la majoria d’Administracions.

7) Els darrers mesos hem avançat en la idea de no pro-blematitzar públicament sobre la immigració. Ara, pot-ser caldria assumir la necessària politització d’aquestdebat, això sí evitant la partidització. Cal dir que senseuna assumpció política de l’escenari difícilment es tro-baran solucions aplicables.

8) Cal dir que encara hi ha institucions que tenen por d’a-bordar l’elaboració d’un Pla des d’on enfrontar-se aaquestes qüestions. No és possible la viabilitat de capPla -ni a nivell municipal, ni d’àmbit nacional- si no escompleixen dues condicions: priorització clara d’objec-tius i recursos econòmics adequats. Un Pla no és l’a-cumulació en un document de narrativa i bones inten-cions sobre polítiques i serveis ja existents.

147

9) Lògicament, cal lideratge polític a nivell nacional perimpulsar totes aquestes qüestions. Cal la implicació delParlament i del govern i també directrius clares. I caltambé una entesa entre les administracions, no deforma passiva, sinó ben activa, qüestió aquesta que aCatalunya també ha brillat els darrers anys per la sevaabsència.

A tall de conclusió

Les institucions públiques haurien d’assumir un rol quefins avui no han volgut assumir. La immigració ens situadavant d’un debat social que no és fàcil, però que en capcas podem pensar que és irresoluble. Aquest debat, però,ha de ser protagonitzat amb claredat d’idees, transparèn-cia i responsabilitat des de les institucions públiques i elsactors més rellevants de l’esfera social, política i econò-mica amb el convenciment que tots ells poden, des de laconcepció que comparteixen d’interès públic, fer-lo desa-passionadament i amb el màxim de fidelitat a la realitatobjectivable i les previsions de futur existents sobre l’evo-lució d’aquest fenomen.

De la mateixa manera que avui ja és evident que la políti-ca migratòria efectiva ha de ser concertada entre diversospaïsos (un fenomen global necessita de respostes supra-estatals), també hauria de ser evident que la política d’im-migració ha de preveure solucions per a escenaris a migtermini i no només a realitats imminents.

148

L’opinió pública condiciona, com no pot ser d’altra mane-ra, l’acció política. Caldria, però, evitar que l’acció políticaen matèria d’immigració fos només una resposta a lesposicions detectades en l’opinió pública. Entre d’altresqüestions perquè això encara reforçaria més determinatsestereotips que no responen a la realitat objectivable i quepodrien alimentar tendències de fractura social.

Finalment cal entendre d’una vegada i per totes que elque pretenen els nouvinguts és ser reconeguts simple-ment com a ciutadans per poder viure amb una dignitatque, en molts casos, els ha estat negada, fins a l’actuali-tat. Com evitar que la pròpia acció política alimenti eldebilitament de la cohesió social quan tractem la immi-gració? De ben segur que no hi ha receptes màgiques,però si alguna actitud pot ajudar a evitar això és la depromoure i mantenir un paper actiu de les institucionspúbliques amb l’objectiu de maximitzar socialment lesoportunitats que la immigració genera i minimitzant elsriscos que també comporta. Una política de la immigracióhauria de ser, ni més ni menys, que això.

149

BIOGRAFÍAS LABORALES DE LA EDUCACIÓN Y LAOCUPACIÓN EN ESPAÑA1

Luis Garrido MedinaCatedrático de Sociología

Director del Departamento de Estructura Social de la UNED

Barcelona, 17 de junio de 2004

1. INTRODUCCIÓN

En esta exposición se estudia el modo en el que cadacolectivo (con iguales fechas de nacimiento, sexo y nivelfinal de estudios) ha ido participando en el empleo a lolargo de su vida activa. Se trata a estas cohortes como sifueran personas sociales y se describe su biografía en tér-minos de cuántos de ellos han trabajado en cada momen-to de su biografía laboral. De ese modo, la proporción enla que están ocupados muestra su posición vital en cada

151

1. Una versión más amplia de este trabajo se ha publicado en el númeromonográfico de Información Comercial Española, sobre “Consecuenciassociales de los cambios demográficos”. nº 815, mayo-junio 200, pág. 105-142 bajo el título “Demografía longitudinal de la ocupación”. Este estudiose ha beneficiado de los apoyos del Premio de Investigación del CES 2002y de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (Fecyt).

fase de su trayectoria y se hace comparable con la delresto de los colectivos analizados. Esta comparabilidadse funda en que cada una de las cohortes completas(compuesta de 18 grupos divididos por sexo y 9 nivelesde estudios) disfrutan y sufren las mismas condicionessocioeconómicas en el mismo momento biográfico. A suvez, la evolución del comportamiento de las sucesivascohortes con el mismo sexo y nivel de estudios dejan verla forma en la que les han afectado a cada una los acon-tecimientos en relación con los diferentes momentos vita-les en los que estos se producían.

Las bases analíticas sobre las que se funda este análisisson: el estudio generacional del vuelco de la estructuraformativa que se ha dado en la España de las tres últimasdécadas, y la evolución longitudinal de la ocupación delas cohortes de cada sexo en función de su nivel de estu-dios durante el último cuarto de siglo.

Respecto a los estudios se utilizan los niveles formalesdel sistema reglado como referencia privilegiada no sólode la extensión de los conocimientos, sino también encuanto al sentido que socialmente presentan en la defini-ción de la trayectoria vital de los individuos.

Respecto al empleo se utiliza la tasa absoluta de ocupa-ción o tasa de empleo de un colectivo que es el cocienteentre los ocupados y el total de la población de ese colec-tivo.

152

El incremento de la importancia de la relación entre elnivel formativo y la tasa de ocupación está asociado a loscambios en el sistema productivo y en la organizaciónfamiliar en las dos últimas décadas.

En la participación laboral tradicional de los varones losestudios no tenían una influencia directa en el nivel deocupación. En el tiempo anterior a la implantación delestado de bienestar, no cabía otra opción para los varo-nes adultos que la de trabajar. Si el mercado de trabajo noofrecía cabida suficiente para los que buscaban trabajo seimponía la migración. En la España del desarrollo lastasas de ocupación de los varones rozaban el 100 porcien para la práctica totalidad de los niveles educativos2.

En ese modelo tradicional, la participación laboral de lasmujeres dependía en mayor medida de la situación bio-gráfico-familiar que del resto de factores socioeconómi-cos. Actualmente depende decisivamente de su nivel deestudios. Y esto no sólo en cuanto a su nivel general sinoa lo largo de toda la vida. Tan importante como la claradiferencia en el nivel, es la forma biográfica en la que seconcreta esa participación.

153

2. Sólo los analfabetos tenían niveles de ocupación menores del 80%. Enparte, esa “desocupación” del 20% tenía más relación con otras carenciasque eran el origen del analfabetismo y no su consecuencia. Por ejemplo,las deficiencias y las enfermedades mentales se convertían en causa deexclusión social de modo que no tener trabajo era un componente de esaexclusión.

Bajo estos supuestos básicos, el nivel de ocupación estáasociado a la estructura formativa ya que se consideraque, tanto la vulnerabilidad a las crisis de empleo quesufren los varones, como la participación efectiva de lasmujeres en la ocupación extradoméstica son una funcióndependiente del nivel educativo siempre que se consi-dere esta participación en términos de biografías labora-les. Esta última consideración es clave ya que la formaen la que evolucionan las trayectorias de ocupaciónincluye implícitamente la forma en la que el sistema pro-ductivo responde a la estructura de la oferta de cualifi-cación en cada momento histórico. Es decir, al estudiarla ocupación como espacio de encuentro entre las per-sonas y los puestos, se expresa a la vez la evolución dela población que trabaja y la del sistema productivo en elque lo hace.

1.1. El vuelco formativo de los españoles

Las personas que no han tenido una sólida formación ensu juventud tienen serias dificultades para aprovechar lasenseñanzas específicas en su madurez. Por ello es deci-sivo el nivel de estudios terminados en la juventud ya quemarca la capacidad futura de adaptación a los sucesivoscambios del sistema productivo.

En los gráficos 1.1 y 1.2 se representan los niveles finales(actuales para los mayores y previstos para los jóvenes)

154

de las cohortes quinquenales de nacimiento (de 1931 a1980) por sexo.

Gráfico 1.1. Varones: Máximo nivel de estudios alcanzado (actuales para losmayores y previstos para los jóvenes) de las cohortes quinquenales de naci-miento (de 1931 a 1980) por sexo. Obtenidos a partir de los datos de la EPA.

Tomando como referencia la proporción de quienes tienencomo nivel educativo más elevado la formación básica (pri-maria y EGB), que a lo largo de la mayor parte de las cohor-tes que han acabado los estudios, se mantiene en porcen-tajes relativamente próximos a la mitad de la población, laconstatación del trasvase, entre los grupos extremos, des-de los que no tienen estudios a los que los tienen de carác-ter laboral muestra la importancia del vuelco formativo.

155

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

1931-1935 1936-1940 1941-1945 1946-1950 1951-1955 1956-1960 1961-1965 1966-1970 1971-1975 1976-1980

Universitarios Superiores

Sin Estudios

FP1

FPII

BUP COU BS

EGB2 B. Elemental

EGB1. Primaria

Universitarios Medios

Analfabetos

Cohortes de nacimiento

La cohorte que se está jubilando actualmente (1936-40)es la que marca la primera frontera del cambio de nivelesformativos de los españoles presentes. Hasta entonces elgrupo que no tenía estudios era de semejante entidad alde estudios básicos. A partir de esa cohorte, en adelante,van desapareciendo de manera acelerada. Primero sonlos analfabetos los que llegan a proporciones residuales,para que a continuación se produzca la progresiva desa-parición del resto del grupo.

Gráfico 1.2. Mujeres: Máximo nivel de estudios alcanzado (actuales para losmayores y previstos para los jóvenes) de las cohortes quinquenales de naci-miento (de 1931 a 1980) por sexo. Obtenidos a partir de los datos de la EPA.

La formación básica -con una media para toda la pobla-ción ligeramente superior a la mitad- va recorriendo de

156

Universitarios Superiores

Sin Estudios

FP1

FPII

BUP COU BS

EGB2 B. Elemental

EGB1. Primaria

Universitarios Medios

Analfabetas0

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

1931-1935 1936-1940 1941-1945 1946-1950 1951-1955 1956-1960 1961-1965 1966-1970 1971-1975 1976-1980

Cohortes de nacimiento

forma fluctuante las cohortes con mayor variación entrelas mujeres que entre los varones. Entre ellas desde el50% más antiguo se pasa a un máximo del 63% para lasmujeres nacidas en 1946-50 que son las pioneras delcambio de comportamiento laboral de la mujer. A partir deesa cohorte, el incremento formativo de las mujeres esimportante y constante. La proporción de las que no tie-nen estudios se reduce entre las más jóvenes por debajodel 1%, mientras que la formación básica pierde (entre lasde 1976-80) su característica de contener a la mitad de lapoblación para reducirse a menos de una quinta parte.Los últimos 30 años han sido testigos de una transforma-ción educativa descomunal con un claro protagonismofemenino.

Los varones que partían de unos niveles formativos sen-siblemente superiores también han cambiado, pero sufavorable punto de partida no ha impedido que actual-mente alcancen niveles sensiblemente inferiores a los desus coetáneas. Mientras que los estudios básicos de lacohorte de 1976-80 entre las mujeres sólo representaránel 19%, los de los varones serán del 35%. Dado que sepuede considerar que el colectivo sin estudios tiende apertenecer al pasado, esta diferencia intersexual en losestudios básicos es, lógicamente, el efecto del aumentode los estudios laborales.

Las cohortes más jóvenes van incrementando la ventajafemenina de modo sustantivo. En la de 1976-80, las fron-

157

teras se van desplazando. Los chicos obtendrán títuloslaborales en un 64% mientras que sus compañeras, queestudian en una proporción sensiblemente mayor, alcan-zarán a titularse en ese tipo de estudios en un 80%. En esacohorte de 1976-80 los varones terminarán estudios uni-versitarios en un 36% y las mujeres, en un 41%. En todoslos niveles de estudios laborales la ventaja de las mujeressobre los varones crece en cada cohorte, pero entre losuniversitarios el margen a favor de las mujeres es mayor ycrece más deprisa.

Esta evolución plantea un universo formativo opuesto alque ha configurado secularmente las relaciones intersexua-les. La relevancia concreta de esta transformación es enor-me, tanto en el mercado de trabajo como en la constitucióny consolidación de las parejas. Su efecto sobre la fecun-didad marcará la pauta reproductiva del próximo futuro.

Un elemento que ha condicionado hasta ahora estaopción masiva de los jóvenes por los estudios universita-rios han sido las dificultades laborales. La expectativa demejora sustancial del mercado de trabajo para los jóvenesen la próxima década podría cambiar esa tendencia.

1.2. El factor clave: la tasa de ocupación

Se suele suponer que lo que define la oferta de trabajo esla delimitación legal de las edades potencialmente acti-

158

vas, condicionadas por las declaraciones de los interesa-dos sobre su disponibilidad para el trabajo. Lo que sedenomina Población Activa es por tanto la suma de losocupados y los parados y la tasa de actividad (o activi-dad, simplemente) de un cierto grupo es el porcentaje depersonas que trabajan o quieren trabajar respecto al totalde ese grupo. A menudo estas tasas de actividad tienenel inconveniente de estar escasamente relacionadas conla ocupación por los sentidos tan diversos que tiene elparo para las diferentes posiciones sociales y laborales delos parados3.

Por otra parte, las edades nominales hace tiempo que noconcuerdan con las empíricas y las declaraciones de dis-ponibilidad no coinciden con la ocupabilidad objetiva nivarían con ella.

Respecto al carácter general de los análisis, los estudiostransversales no son tan inexactos en economías establesy en poblaciones formativamente homogéneas, pero laevolución del mercado de trabajo español en el últimocuarto de siglo es de las más convulsas de Europa, y latransformación del nivel formativo de los futuros trabaja-dores ha sido tan completa y tan acelerada que ignorar

159

3. Esta labilidad del concepto de paro (y por tanto del de actividad) es tal, queuna ligera modificación del reglamento de aplicación de la definición,impuesta por Eurostat para todos los países de la Unión Europea a partirdel año 2002, ha originado una disminución en el número de parados EPAde alrededor de medio millón (y por tanto, también de activos) en el primertrimestre de 2002.

sus efectos laborales y productivos desorienta respecto asu estructura y a la causalidad de esos cambios laborales.

2. LAS TRAYECTORIAS DE OCUPACIÓN DE LASCOHORTES

Este análisis se basa en la posibilidad de que las trayec-torias longitudinales de la ocupación presenten unas con-figuraciones con regularidades detectables que permitansu utilización como instrumentos analíticos del comporta-miento básico del mercado de trabajo.

A continuación se plantea el estudio generacional de lasbiografías ocupacionales de los colectivos de españolesdel último cuarto de siglo. La disposición de las nuevasseries retrospectivas de factores de elevación que ha ela-borado el INE han significado una gran ventaja. Esasseries han permitido la explotación unificada de los datoscompletos de todas las EPA desde el tercer trimestre de1976 hasta el cuarto de 2002. Aprovechando esta unifica-ción, y para lograr una mayor precisión en las estimacio-nes y para conseguir estabilidad longitudinal en el tama-ño de las cohortes4, se utiliza la unión de los datos de loscuatro trimestres para calcular los datos anuales.

160

4. Esta estabilidad era uno de los problemas irresolubles hasta la fecha porlas diferencias de representación entre los diferentes grupos de edad en laEPA.

De este modo, el periodo directamente estudiado constade 102 ciclos trimestrales de la EPA, cada uno de los cua-les contiene alrededor de 160.000 entrevistas a personascon 16 o más años de edad. Lo que supone que lasexplotaciones estadísticas en las que se basa este estu-dio utilizan del orden de 16 millones de entrevistas dife-rentes. Los datos de cada año se obtienen de ficheroscon 640.000 registros personales.

La Encuesta de Población Activa (EPA) es una fuenteestadística de primer orden no sólo por su tamaño y con-tinuidad sino también por la calidad concreta de la infor-mación que provee. Hay dos elementos complementariosque la hacen muy útil para los fines aquí perseguidos enrelación con las informaciones extraídas de encuestas de“historias de vida”. El primero es que la información esmucho mas fidedigna y precisa que la retrospectiva por-que se obtiene en el momento en el que se producen loshechos a estudiar. El segundo es que la mortalidad o loscambios de situación no sesgan, ni la muestra, ni la inter-pretación de los hechos por los implicados, o los even-tuales informantes.

2.1. El método de las cohortes ficticias

Este método consiste en observar los cambios por perio-dos (por ejemplo anuales) de los colectivos que son deli-mitables por variables estables para sus miembros. Como

161

el año de nacimiento es una definición estable, se puedeobservar la tasa de ocupación de la generación nacida elaño 1950 y seguir su participación en la producción a tra-vés de las sucesivas muestras que la EPA tiene de esageneración, en los 26 años que median entre 1976 y 2002.Se denominan “ficticias” porque los entrevistados duran-te 1976 de la generación de nacidos en 1950 son diferen-tes de los que responden a la encuesta diez años des-pués (en 1986), pero el colectivo que representan es elmismo5 y por lo tanto es posible su seguimiento.

Mediante esta metodología es posible seguir la trayecto-ria de ocupación de todas las cohortes que trabajaron a lolargo del último cuarto del siglo XX hasta hoy. Estas cohor-tes de nacimiento se pueden dividir obviamente por sexoy, a partir de la edad de terminación de cada tipo de estu-dios, también se pueden dividir por niveles de estudios.

Por lo tanto se pasa a analizar las trayectorias de esa par-ticipación laboral de las cohortes en presencia durante elperiodo 1976-2002 para extraer de ellas los elementosanalíticos básicos que permitan la elaboración de unaprospectiva longitudinal.

162

5. Excluida la mortalidad y las migraciones (entre España y el exterior).

2.2. Las cohortes de los varones

En el gráfico 2.1 se puede observar la evolución longitu-dinal de la ocupación de las cohortes de varones en pre-sencia durante el periodo 1965-2002. Entre 1965 y 1976sólo se dispone de los datos6 que se deducen de laspublicaciones del INE sobre las EPA de ese periodo.

Aunque en las diferentes trayectorias se pueden apreciarelementos decisivos de la evolución del mercado de tra-bajo en España, el análisis se reduce a los rasgos básicosque permiten la comprensión general del proceso.

En este tipo de representación la estabilidad se convierteen superposición de las trayectorias. Cuando los que vie-nen después siguen las mismas pautas de ocupación quelos anteriores, las curvas se superponen y confunden yaque los valores de la cohorte siguiente coinciden con losde la anterior.

Por el contrario, la presencia distintiva de las cohortesindica que su participación laboral a esa edad ha sidodiferente a la de las demás.

163

6. Únicamente se pueden utilizar los años en los que los grupos quinquena-les de edad de la publicación coinciden con la delimitación de las cohor-tes que aquí se han utilizado y que son 1965, 1970 y 1975. Como los datospublicados no permiten la selección de los que no estudian ni hacen el ser-vicio militar, los primeros datos comparables son los del grupo de edad de25-29 años.

En el gráfico 2.1 se dan los dos casos de un modo alta-mente significativo. Para la época inicial -anterior a 1976-,las trayectorias son estables (son rectas de tramos decinco años superpuestas) en todo el margen de edadesque va de los 30 a los 50 años. Además, la ocupación esprácticamente total con porcentajes superiores al 97% entodas las edades.

Gráfico 2.1. Trayectorias de la ocupación de las cohortes de los Varones.Tasas absolutas de ocupación de los grupos quinquenales de edad despla-zadas de año en año. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servi-cio militar. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1965-2002.

Pero ese mundo uniforme y estable se quiebra con la lle-gada de la crisis económica. Aunque los efectos sobre el

164

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

empleo se ven en parte atenuados por la transición políti-ca, la segunda explosión de los precios de la energía en1979 produce una larga continuación de la caída genera-lizada de la ocupación en todas las cohortes en la partecentral de su biografía laboral y, de entonces hasta hoy, laocupación de ninguna de ellas volvería a alcanzar el 90%.

A partir de 1980, las trayectorias se entrecruzan mostran-do que las convulsiones del mercado de trabajo golpeana cada cohorte a diferentes edades y haciendo visiblesesos efectos en pérdidas de ocupación sólo parcialmenterecuperadas.

De especial interés es la coincidencia de los pares decohortes no sucesivas en largos periodos, que en algunoscasos llegan hasta 11 años. Un ejemplo expresivo es el delas cohortes de 1931-35 y de 1941-45. Ambas sufren unadisminución del empleo muy semejante a partir de 1975,año en el que partían las dos del pleno empleo.

Los mayores (nacidos en 1931-35) al cumplir los 45-49años en el año 1980, pierden 10 puntos en los cinco añosanteriores y bajan a una ocupación del 88,7%. Allí seencuentran al mismo nivel (88,4%) con los más jóvenes(nacidos en 1941-45) que en 1990, al cumplir esas mismasedades se recuperan del 84% al que cayeron en 1985 enel fondo de la crisis. A partir de esos 45-49 años las doscohortes siguen trayectorias coincidentes (descendentes)hasta el año 2000 al cumplir 55-59 años.

165

El que las cohortes en la misma fase vital coincidan entramos apreciables distantes 10 años demuestra que losefectos combinados de las dos crisis de empleo han pro-ducido una apreciable semejanza de trayectorias finalesde ocupación en las distintas cohortes que han sufridoesas dos caídas del empleo durante la época estudiada.

1.3. La creciente participación laboral de la mujer

El gráfico 2.2 que expone esas trayectorias de las cohor-tes femeninas muestra una transformación radical de ladedicación al trabajo extradoméstico.

Como se ha apuntado al analizar a los varones, en unmundo estable las líneas de momento y las trayectoriaslongitudinales coinciden, ya que cada cohorte al ir reco-rriendo su trayectoria va teniendo el mismo comporta-miento que tuvieron las que la precedieron. En este esce-nario estable, lo único que determina la situación laboralde cada cohorte es la edad, porque todas las cohortessiguen la pauta de las que las precedieron.

Este comportamiento es el que se produjo entre 1964 y1969 de forma casi exacta tanto entre las mujeres comoentre los varones. El crecimiento de la ocupación hasta1976 no cambió la pauta biográfica que aquí está repre-sentada por la curva de tiempo (transversal) de 1976 como

166

una reliquia del pasado, porque ninguna cohorte posteriorseguiría ya una trayectoria con esa configuración.

Gráfico 2.2. Trayectorias de ocupación de las Mujeres. Tasas absolutas deocupación de las cohortes quinquenales de año en año. Base: las que no cur-san estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1965-2002.

En todo caso, no es ocioso el describir sucintamente loque hasta 1969 era no sólo transversal sino también lon-gitudinal. Las jóvenes (sin estudios en casi la totalidad dela cohorte) empezaban a trabajar en la segunda infancia oen la adolescencia y presentaban tasas de ocupaciónsuperiores al 60%. A partir de los 22 años, el matrimonioy la consecuente maternidad retiraba del trabajo a dos decada tres, antes de los 30 años de edad. Una vez que los

167

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

hijos estaban crecidos, sólo volverían a trabajar una decada cuatro de las que se habían ido. Desde los 35 añoshasta la madurez de las carreras laborales (55-59 años deedad) la tasa de empleo de las mujeres era aproximada-mente del 25%.

Esa es la trayectoria tradicional que dibuja la curva detiempo de 1976. Se puede observar que coincide casiexactamente con la trayectoria efectivamente recorridapor las cohortes anteriores a la de las nacidas en 1946-50.Sin embargo todas las posteriores, cambian la pauta deuna forma progresiva. Si la inclinación de la trayectoria esel índice de su crecimiento de ocupación, cada cohortetiene dos tipos de movimientos biográficos.

Cuando se produce una contracción del empleo la cohor-te se coloca en la misma posición que tenía la anterior. Esdecir, que las fases desfavorables del ciclo no logran dis-minuir la pauta de ocupación. De tal modo que las curvasde tiempo que separan la cresta del ciclo (el mejor mo-mento) de la sima, en la que la ocupación es la más baja,son relativamente coincidentes, lo que equivale a decirque las que han alcanzado las edades de sus predeceso-ras presentan una ocupación semejante que las que lesprecedieron antes de la crisis.

Mientras que los varones perdían una parte apreciable desu ocupación en las crisis, las mujeres en estas épocas difí-ciles tienden más bien a estabilizar su participación laboral.

168

La segunda curva de momento que corresponde a 1985marca los mínimos de ocupación de las maduras y, aun-que respecto a la anterior (de 1976) presenta algunas dife-rencias, se asemeja a ella en buena medida.

Cuando se dio la siguiente fase favorable (hasta 1991), elcomportamiento de la ocupación femenina está claramen-te descrito por las trayectorias de las cohortes. Todas lasmás jóvenes que la de 1941-45 cambian de trayectoriarespecto a las anteriores para incrementar de forma apre-ciable su ocupación respecto a las que les precedieron.

El relativo paralelismo de las trayectorias de las cincocohortes implicadas, y el hecho de que sea la de las naci-das en 1951-55 (con 36-40 años de edad) la que más sedistancia de sus predecesoras indica que en esa cohortese dan paralelamente las dos diferentes fuentes de incor-poración que se han descrito previamente. Por una parteestá su mayor proporción de formación laboral que las desus predecesoras que les permite trabajar y compatibili-zar las tareas familiares, y por otra que su ya reducidamaternidad, permitía un retorno al empleo más tempranoy más completo que entre sus predecesoras.

La siguiente crisis, breve pero contundente, aquí se repre-senta transversalmente por el año 1994. En esos tresaños los varones pierden en todo el centro de su biogra-fía del orden de 8 puntos de ocupación. La semejanza delas curvas de tiempo de 1991 y de 1994 de las mujeres

169

indica que aunque las jóvenes pierden algo, a partir de los33 años las curvas se cruzan y las de la misma edadganan ocupación. Si se atiende al movimiento de lascohortes, se observa que el mantenimiento de la ocupa-ción a los niveles de tres años antes ha sido suficientepara elevar la ocupación media.

Pero la fase más significativa de la trayectoria longitudinalde las mujeres es la contenida entre el año 1994 y el 2002.Tras los dos primeros años en los que el crecimiento esmenor 7, a partir de 1996 todas las cohortes posteriores a1945 se alejan de forma decisiva del comportamiento desus predecesoras.

Se combinan en esta época dos factores de gran influen-cia en la participación laboral de la mujer. Ambos estánrelacionados en gran medida con el vuelco formativo delas mujeres. Por una parte la prioridad dada a la formacióny los resultados académicos superiores a los de los varo-nes, posponen y problematizan la formación de parejasen una fase de cambio de pautas homogámicas. Y porotra, la mejor inserción laboral de las que tienen forma-ción laboral estabiliza su ocupación al margen de su dedi-cación familiar. Incluso la hace imprescindible, en un

170

7. Además, una parte de ese crecimiento es aparente ya que procede de lasmejoras en la muestra de la EPA realizadas entre el primer trimestre de1995 y el segundo de 1996. Hay evaluaciones que permiten estimar eseefecto. Tomando esto en cuenta, es más precisa la comparación entre1996 y 2003. En cualquier caso, esta diferencia es relativamente reducidaen tasas.

espacio en el que el esfuerzo económico para conseguirdomicilio es frecuentemente superior al que puede hacer-se con un solo sueldo en la pareja.

Como el cambio tiene, como se verá, un claro compo-nente de efecto composición de los diferentes niveles deestudios, a medida que las cohortes tienen una mayorproporción de formación laboral presentan un potencialde crecimiento de la ocupación mayor en condiciones demercado semejantes.

Por ello, cuanto más joven es la cohorte más importantey más irreversible es el incremento de la ocupación quepresenta en las fases favorables. La creciente inclinaciónde las trayectorias de las cohortes más jóvenes marca unproceso del que se puede predecir una evolución acordecon las tendencias descritas. Estabilidad en las crisis eimportante crecimiento en las recuperaciones del empleo.El que la ocupación de las mujeres haya crecido el 43,3%en siete años es el resultado de una transformación quese basa casi completamente en lo formativo, como severá a continuación.

3. LA BIOGRAFÍA DE LOS VARONES POR NIVELES DEESTUDIOS

El centro de la propuesta analítica consiste en el estudiode las trayectorias de esas específicas personas sociales

171

que son las cohortes de cada nivel final de estudios comocolectivos estables que recorren su andadura vital a travésdel tiempo, compartiendo en todo momento las mismascondiciones económicas, políticas y sociales, a la vez quesu nivel formal de cualificación, que es el elemento básicoque les sitúa en un mercado ocupacional específico.

Los gráficos desde el 3.1 al 3.9 exponen las trayectoriasde la ocupación de las cohortes de los Varones por nive-les de estudios.

3.1. Los varones que no saben leer

Se empieza por el grupo de los analfabetos ya que, a pesarde que su presencia en las últimas cohortes es cercana alo residual, la evolución longitudinal de su ocupación esclaramente significativa en relación al resto de niveles.

En todas las cohortes en las que es importante la presen-cia de varones que no saben leer, la tasa de empleo en laparte central de la trayectoria laboral en los años setentaestá por encima del 70%8.

172

8. En estos casos es donde tiene algún sentido de medida el concepto deoferta de trabajo ya que alude a esa capacidad. Pero incluso aquí es deci-siva la forma en la que la sociedad responde a las necesidades de inte-gración laboral de los discapacitados. Su respuesta individual estará con-dicionada en gran medida por el apoyo institucional a la generación dedemanda empresarial.

Gráfico 3.1. Trayectorias de ocupación de los Varones analfabetos. Tasasabsolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año. Base:los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente: EPA. Datosde los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

La forma en la que son expulsados del mercado de tra-bajo es indicativa de la vulnerabilidad de sus posiciones.Esa debilidad era, con seguridad, una combinación de laescasa productividad de sus puestos, de la reducidaorganización de las empresas en las que trabajaban (fre-cuentemente como jornaleros de la agricultura y peonesen la construcción) y de la incapacidad personal paracambiar de tareas.

173

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Las expulsiones del trabajo se convierten en definitivaspara la mayoría. La caída es continua y el gráfico dibujaun embudo de expulsión en el que las cuatro cohortesque nacieron entre 1920 y 1940 empiezan a diferentesedades, pero su salida se iguala en más de una edad loque indica que, cuanto mayores fuesen al principio de lacrisis, más acelerada fue su salida.

Mientras el conjunto de todos los niveles formativos per-día el 11% en el embate de la crisis 1976-85, las cohortesde analfabetos que partían de las edades centrales, pier-den entre el 20% y el 30% de su ocupación. Y de formamás clara que el resto del colectivo, esa pérdida no larecuperan. Es la expresión de lo que podría denominarseincapacidad laboral formativa.

3.2. Los que saben leer pero no terminaron laprimaria

La importancia que se le ha dado al grupo de los analfa-betos se deriva de que por mucho que en las sucesivascohortes que van a salir de la ocupación no haya contin-gentes apreciables de este nivel formativo, sí que los haydel siguiente, los que no acabaron la primaria. En 2003,los que no tienen estudios son el 16% de la cohorte 1941-45, que es la siguiente en jubilarse y actualmente cumple58-62 años.

174

Una pregunta básica que es necesario hacerse sobre elsentido laboral y social de los niveles de estudios es ¿quénivel de estudios es el más vulnerable en cada época?

La observación de la evolución del empleo de los nacidosen 1941-45 que no acabaron la primaria resulta así deespecial interés en vistas a que la respuesta sea que elmás vulnerable será el más bajo que tenga un contingen-te poblacional importante, ya que será el que se enco-

Gráfico 3.2. Trayectorias de ocupación de los Varones con primaria incom-pleta. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente:EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

175

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

trará en las peores condiciones de competencia y sutamaño dificultará una acción pública compensatoria sufi-ciente.

Un dato que puede aclarar la importancia del colectivo essu tamaño. En 2003 hay más de 700.000 varones sinestudios que tienen entre 16 y 64 años de edad. A pesarde que no es una cifra muy importante respecto a los másde 13 millones en esas edades, en la cohorte de la guerra(1936-40) son el 25,5%.

La que se jubilará dentro de 20 años ya no tendrá ni un1% de analfabetos y cinco veces menos de sin estudios(4,6%). En esas condiciones en el mercado de trabajo elnivel más bajo con entidad numérica de esas edades seráel que tiene estudios primarios que reunirá al 30% de lapoblación. Y uno de cada 4 tendrá EGB2. Con un terciode la población por debajo de la enseñanza obligatoriaactual, ¿se puede plantear una situación del mercado quetrate a ese tercio del mismo modo que las crisis de 1976-85 y de 1990-94 trataron a los que entonces eran “los últi-mos de la fila”?

Una respuesta alentadora a esta pregunta la puede dar latrayectoria de la cohorte de 1951-55 que, en la fase al-cista 1995-2002, ha recuperado la ocupación a pesar deser sólo el 7% de la población masculina y de no tener“detrás” más que un exiguo 1% de analfabetos. En lascohortes anteriores los márgenes de integración han ido

176

en disminución confirmando la progresiva desapariciónde puestos para los que no tenían estudios9.

3.3. Los estudios primarios terminados y losbachilleres

La evolución de la integración laboral de los que tienenestudios primarios apunta en la dirección indicada res-pecto a los que no tenían estudios. A pesar de que en losúltimos años se aprecia un importante adelanto biográfi-co en la incorporación, lo que es un síntoma de bonanza,los niveles máximos alcanzados van en disminución. Estoindica que su integración no llega a ser completa nisiquiera en situación económica de notable aumento delempleo.

La cuestión del efecto de la competencia sobre los demenores estudios tiene un peso decisivo en el análisis dela ocupación ya que si los estudios miden el valor relativode los trabajadores como índice de su productividadpotencial, el mercado responderá en términos de preciosrelativos y los que antes se encontraban a cubierto gra-cias a los que tenían menores niveles de estudios, cuan-do estos desaparecen de la opción concreta a los pues-

177

9. En el futuro, para poder delimitar con precisión el sentido de este aumen-to de participación será necesario separar a los inmigrantes. En estacohorte, que actualmente tiene entre 48-52 años de edad, la presencia detrabajadores extranjeros es muy escasa.

tos, es probable que los que pasan a ser los “últimos”sufran una expulsión semejante a la que les tocó a suspredecesores en tan indeseable posición.

Gráfico 3.3. Trayectorias de ocupación de los Varones con estudios prima-rios. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente:EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

Por otra parte, la observación conjunta de los tres nivelesde estudios analizados y los dos siguientes responden auna homomorfia con unas sencillas reglas de composi-ción en las que a medida que se avanza hacia niveles deestudios más altos disminuyen a la vez, la sensibilidad alas crisis y la proporción de no-ocupados crónicos.

178

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Gráfico 3.4. Trayectoria de ocupación de los Varones con bachillerato ele-mental o EGB2. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenalesde año en año. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio mili-tar. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

Los del grupo de bachiller superior pasan la práctica tota-lidad del centro de su biografía laboral por encima del90%, mientras que los del bachiller elemental lo hacenpor encima del 85%, y los de primaria del 80%. Son dife-rencias reducidas si se las compara con el 30% de losanalfabetos o el 60% de los que no tienen estudios.

Pero para la cohorte que más ha padecido en la juventudlas duras crisis de empleo, la de 1966-70, que tuvo lamala fortuna de llegar a la fosa de la primera crisis a fina-

179

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

les de 1985 con edades de 16-20 años, cuando en 1994golpeaba la segunda crisis quedaban fuera de la ocupa-ción el 90% de los analfabetos, el 60% de los que no tení-an estudios y el 40% de los que sólo terminaron los pri-marios. Para ellos con 24-28 años de edad ya hacía másde 10 años que habían empezado a trabajar, y estas ex-pulsiones representaban importantes proporciones depérdidas de empleos que parecían sólidos. Esto indicacon claridad que las dificultades iniciales han tenido unainfluencia en los efectos posteriores a las sucesivas crisisque depende en gran medida del nivel educativo.

Los bachilleres que en esos años estaban desocupadosen más de un 30% estaban aún en su primera integración.Esta mala situación no representó sino un corto retrocesoque no les impidió alcanzar en el 2002 el 90% de ocupa-ción. Sin embargo, los de estudios primarios sólo tienenel 80% y los sin estudios no han alcanzado el 70%. De losanalfabetos, que en esta cohorte no representan sino un0,7% de los varones, sólo trabajan un 20%.

Parece claro que los cambios en la estructura ocupacio-nal que se han resuelto como crisis de empleo han cons-tituido una verdadera “reconversión de las ocupacionesasociada al nivel de formación” que ha expulsado a lostrabajadores en proporción inversa a su cualificación.

En esa línea y si se exceptúan los analfabetos, en el restode los niveles bajos se aprecia una sobresaliente antici-

180

pación de la integración laboral en los últimos años. Pararesaltar esos cambios se han representado en círculosnegros los hitos de la trayectoria de la cohorte de 1981-85, que no ha dado más que sus primeros pasos en elmercado de trabajo. En este caso es necesario recordarque las tasas de ocupación hacen referencia a aquellosque ya han salido del sistema educativo formal.

Gráfico 3.5. Trayectorias de ocupación de los Varones con FP1 u oficialía.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente: EPA.Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

Entre los bachilleres superiores que acababan de terminary no seguían estudiando, la cohorte anterior tenía, a la

181

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

edad de 16-20, un 12% de ocupación, cinco años des-pués, en 2001, los que entonces tenían esas edades(nacidos en 1981-86), trabajaban en un 53%. Esta cifrapuede parecer empequeñecida si se compara con el 83%de los que lo hacían en 1976 (nacidos en 1956-60), peroese momento fue el último del sistema productivo “anti-guo” y los bachilleres superiores de entonces, además deacabar dos años antes, pertenecían a la élite estudiantil,mientras que actualmente están por debajo de la media.Como indicio de que no han tenido tiempo para integrar-se, se puede citar el caso de los que han terminado laEGB2 (equivalente al bachiller elemental) que han alcan-zado, a los 16-20 años de edad, un 68% de ocupación.

Resulta impresionante el adelanto de la integración labo-ral de los jóvenes que en los últimos 10 años lleva trazasde suponer cerca de 5 años de anticipación medidos lon-gitudinalmente para los niveles no profesionales.

3.4. La formación laboral de los varones

Aunque hay una más que notable gradación en todos losdiferentes niveles de estudios que forman este grupo, laobservación de las trayectorias de los varones que hanobtenido títulos de formación profesional o universitariadejan ver que pertenecen a otro mercado laboral relativa-mente independiente del ocupado por quienes no tienenestudios de este tipo.

182

A pesar de que sigue habiendo un comportamiento cícli-co de la ocupación, los efectos son tan claramente decre-cientes al aumentar el nivel de estudios, que en los uni-versitarios superiores son inapreciables para todas lascohortes en el tramo central de la trayectoria laboral delos 34 a los 55 años de edad.

Gráfico 3.6. Trayectorias de ocupación de los Varones bachilleres superiores,con BUP o COU. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquena-les de año en año. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el serviciomilitar. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

En la FP1 es donde mayor es la influencia pero, comoconsecuencia de su unión con el bachillerato superior, nose puede seguir su trayectoria a través de la crisis deno-

183

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

minada “del petróleo”. Pero es posible captar el origen delcuatrienio de la recuperación 1987-90 y la forma en la queresponden las distintas cohortes a la bonanza económica.De hecho, la situación de todas las cohortes que sufren lacrisis antes de los 40 años se encuentran en 1987 con lasocupaciones más bajas de su trayectoria representada enesos 16 años (1987-2002). De esa situación se exceptúael dato de 1987 de la cohorte 1956-60.

Gráfico 3.7. Trayectorias de ocupación de los Varones con FP2 o maestría.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente: EPA.Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

184

1911-15

1916-20

1921-25

1926-30

1931-35

1936-40

1941-45

1946-50

1951-55

1956-60

1961-65

1966-70

1971-75

1976-80

1981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

En las últimas cohortes en las que la totalidad de su tra-yectoria está separada de los bachilleres, los nivelesmáximos de integración de la FP1 son claramente supe-riores a los del BUP. Se diría que en la tendencia de la for-mación profesional apunta a liberarse de su dimensión deestudios “de segunda”, y que su especialización les per-mite una inserción más temprana y eficiente que la de losbachilleres que, a medida que aumenta de forma impor-tante la proporción de universitarios medios y superiores,encuentran más dificultades para competir por los traba-jos administrativos de nivel medio y bajo. Por mucho quela mejora de la integración juvenil ha afectado también alos bachilleres su ocupación a todas las edades es menorque la de los de FP1.

Respecto al proceso de salida de la ocupación se puederesumir en que los cambios legislativos y de protecciónhan afectado escasamente a las cohortes que aquí seestudian, sobre todo a las de los universitarios. Unainterpretación posible es que su reducida presencia en elmercado de trabajo y su posición favorable hacían queestuviesen protegidos con antelación respecto al restode los trabajadores. Otro factor que regulariza su com-portamiento es su mayoritaria integración en el sectorpúblico.

El creciente desplazamiento (en este tipo de empleos) delos bachilleres por los universitarios, hace que el compor-tamiento de los más antiguos se parezca al de los universi-

185

tarios, mientras que las últimas cohortes al final de su vidalaboral se parecen progresivamente al nivel de la EGB2.

Gráfico 3.8. Trayectorias de ocupación de los Varones universitarios medios.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente: EPA.Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

En cualquier caso, los aspectos más distintivos de losuniversitarios son su alto nivel de ocupación, su indiferen-cia relativa a las crisis de empleo y la estabilidad de suspautas de salida de la ocupación hacia la jubilación en elperiodo estudiado.

Los que han cursado Formación Profesional compartende forma creciente estos rasgos aunque su limitada pre-

186

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

sencia en las cohortes que ya han salido del mercado, nopermite precisar con seguridad su estabilidad al final desu vida laboral.

Gráfico 3.9. Trayectorias de ocupación de los Varones universitarios supe-riores. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios ni cumplen el servicio militar. Fuente:EPA. Datos de los cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

4. LAS COHORTES DE MUJERES POR NIVELES DEESTUDIOS

Los gráficos desde el 4.1 al 4.9 exponen las trayectoriasde la ocupación de las cohortes de las Mujeres para cada

187

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

nivel de estudios. Tasas absolutas de ocupación de losgrupos quinquenales desplazadas de año en año.

4.1. Las que no tienen estudios

Gráfico 4.1. Trayectorias de ocupación de las Mujeres analfabetas. Tasasabsolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año. Base:los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimestres decada año 1976-2002.

Las trayectorias de las analfabetas parecen indicar que elcambio al que se ha hecho referencia no tiene nada quever con ellas. En realidad, la sincronía de las trayectorias

188

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

a través del cuarto de siglo analizado genera una diacro-nía en los nacimientos que se deriva de que las trayecto-rias a través de las edades necesitarían de al menos 55años para que una misma cohorte cubriese la totalidad dela trayectoria laboral. El tener información de 26 añoshace que la juventud de las cohortes que hoy se jubilanquede lejos del campo de observación. En otras fuentesse puede comprobar que las cohortes más antiguas deanalfabetas trabajaron en mayor medida en su juventudque las que están aquí representadas.

Pero ateniéndose a lo aquí expuesto queda claro que laparticipación laboral de las analfabetas ha sido muy esca-sa durante ese cuarto de siglo. Un rasgo fundamental esque, al contrario de lo que sucede con la totalidad decada cohorte, entre las que no saben leer la ocupación esmenor cuanto más cercana es la cohorte.

Las que no terminaron la enseñanza primaria guardan cier-ta semejanza con las anteriores en cuanto a la drástica dis-minución del colectivo a medida que las cohortes son máscercanas. Mientras que su importancia en la cohorte de laguerra (las nacidas en 1936-40) que es la que se está jubi-lando en la actualidad de forma mayoritaria, es decisiva yaque abarca el 23,9% de las mujeres, sólo cuatro cohortesdespués (las nacidas en 1956-60) se reducen al 3,8%.

Como se aprecia en las trayectorias, la ocupación en2002 de la cohorte de la guerra, es del 7,5%. Esta reduci-

189

da ocupación indica el final de una salida del empleo quecomienza a la edad de 47-51 años, con una tasa del27,1% para no dejar de descender hasta el 13,9% treceaños más tarde (al cumplir los 60-64 años). Parece claroque la bonanza de los últimos ocho años no ha evitadoque su salida de la ocupación haya sido la más tempranade todas las estudiadas. De aquí se deduce que las con-diciones del crecimiento actual no favorecen la estabili-dad laboral de las mujeres sin estudios.

Gráfico 4.2. Trayectorias de ocupación de las Mujeres con primaria incom-pleta. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro tri-mestres de cada año 1976-2002.

190

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Tampoco han podido mejorar de manera continuada lastasas de ocupación de las cohortes más jóvenes y aun-que algunas de ellas han superado el 30% de ocupación,que eran cotas que sólo alcanzaban las adolescentes, nose han mantenido en ese nivel de ocupación. Dado queel colectivo es cuantitativamente importante hay que atri-buirlo a la inestabilidad de los empleos a los que acce-den.

En todo caso, la semejanza de las trayectorias y la limi-tada tasa de ocupación indican que no son las protago-nistas del crecimiento de la ocupación de la mujer. Sinque su comportamiento sea de disminución de las tasasde ocupación, se puede afirmar que no contribuyen aelevar de forma significativa la ocupación de sus prede-cesoras.

4.2. Los estudios básicos

Al estudiar el vuelco formativo, se observa que el despla-zamiento que se ha ido produciendo históricamente entrela enseñanza primaria como referencia del aprendizajereglado básico, hacia la ESO como enseñanza secunda-ria obligatoria (pasando por la Educación General Básicacuya fase EGB2 representaba una secundaria inicial decarácter muy semejante) producía unos efectos sociales ylaborales semejantes a los de la antigua primaria.

191

Gráfico 4.3. Trayectorias de ocupación de las Mujeres con estudios prima-rios. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro tri-mestres de cada año 1976-2002.

Sin embargo, aunque en las cohortes contiguas esa equi-valencia es clara, a medida que las distancias generaciona-les se agrandan, el sentido de la diferencia se acrecienta.

Hecha esta precisión, es necesario observar con especialatención el comportamiento de estos dos grupos formati-vos dado su más que notable peso en la participaciónlaboral femenina actual. En efecto, en el nivel de estudiosprimarios se concentra más de la mitad de la poblaciónfemenina de las cohortes de más edad.

192

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100Ta

sa a

bso

luta

de

ocu

pac

ión

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Respecto a la que se ha descrito como pauta tradicionalal hablar de la curva transversal de 1976 de la totalidad delas mujeres, es posible reconstruirla con las trayectoriasde las sucesivas cohortes durante los años que van de1976 a 1985. Si se toman las de 1956-60, 1946-50, 1936-40, 1926-30 y se recorre con ellas los diez años indicadosse traza una especie de relevo en el que las mujeres conestudios primarios dibujan esa trayectoria típica del con-junto de las mujeres de veinte años antes.

Esto lo que indica es que esas cohortes de estudios pri-marios han seguido durante esos años de su vida lapauta de sus madres. Pero es a partir de 1985 y desde lacohorte de las nacidas en 1946-50, hacia las posteriores,cuando las mujeres de este nivel de estudios empiezan ainnovar respecto a las trayectorias de sus predecesoras.El cambio es el resultado de un comportamiento que seha observado en la totalidad de la población y que aquíse da en una escala menor. Incluso se puede diferenciarentre lo que ocurre en la primera recuperación del empleoy la última fase del actual incremento de la ocupaciónfemenina.

En el quinquenio 1986-90 todavía se dan las últimas tra-zas de los comportamientos tradicionales, por ejemplo,en la cohorte de 1961-65 que baja de ocupación en lasedades de la primera maternidad. La cohorte anteriormantiene su ocupación contra la pauta de descenso quele correspondía a esas edades y las dos anteriores de

193

1951-55 y 1946-50, que entraban en las edades de vuel-ta al trabajo suben de empleo y alcanzan el 30%.

La pauta que resulta más indicativa del cambio es la de lacohorte de 1971-75 que se mantiene por encima del 40%en las edades en las que las anteriores ya habían descen-dido por debajo del 30%. Para estas cohortes se apreciauna tendencia a estabilizarse alrededor del 40%. Lacohorte de 1976-80 supera el 50% pero inicia un descen-so cuyo futuro es difícil de pronosticar.

Gráfico 4.4. Trayectorias de ocupación de las Mujeres con bachillerato ele-mental o EGB2. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenalesde año en año. Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de loscuatro trimestres de cada año 1976-2002.

194

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Respecto al grupo que reúne a través del tiempo a las queterminaron el bachiller elemental con las que cursaroncompleta la EGB2 y a las que se unirán las últimas cohor-tes las que culminen la ESO, es necesario apuntar que lapresencia relativa de este grupo crece al tiempo que su“posición de mercado” pierde capacidad laboral.

Aparte de la notable semejanza se pueden apuntar dossignos distintivos de las que han alcanzado a terminar laEGB2 y no han seguido estudiando. El primero está aso-ciado a la diferencia entre el carácter de aplicación labo-ral del bachillerato elemental en las cohortes que lo cur-saron. En efecto, la de 1946-50 presenta una trayectoriaque no concuerda con la tradicional desde los 26-30 añosde edad. Su mantenimiento del nivel de ocupación a tra-vés de todo el cuarto de siglo en las proximidades del40% dibuja una cierta ruptura con las trayectorias ante-riores tal como indicaba la distinta pauta de incorporaciónlaboral que se ha analizado previamente.

Si la tendencia a la estabilización de las que tenían sóloprimaria se daba en el 40% se puede apuntar un techocercano al 50% para este nivel, sobre todo si se tiene encuenta que en su composición parece producirse unimportante desplazamiento de las del nivel inferior.

195

4.3. La formación laboral de las mujeres

En un estudio generacional de la formación de las muje-res en España, el rasgo más característico es la recientegeneralización de la formación profesional, sobre todo lade grado superior. En la cohorte de la guerra únicamenteun 0,7% de las mujeres alcanzó ese nivel de estudios y un1,4% tenía FP1. En la de 1971-75 se produce un más quenotable crecimiento y un desplazamiento de la mayoría,que ahora es de las de FP superior. Las de FP1 son un8,7% mientras las de FP2 son el 12%. En el 2003, éstasúltimas son 204.500 mientras que las de la cohorte de1936-40 son 6.900. En treinta años de evolución del sis-tema educativo han crecido el 2.900%.

Sus tendencias apuntan a que el comportamiento de lasmujeres con formación profesional (sobre todo en el casode la FP2) se va decantando más hacia el modelo de lasque tienen títulos universitarios que hacia el de las quehan alcanzado la secundaria superior y no han seguidounos estudios especializados.

Como resumen de las trayectorias de la formación profe-sional se puede decir que en el pasado parecen más sen-sibles a las crisis que el resto de los niveles educativos,probablemente por estar más asociados sus puestos alos sectores más cíclicos. Que sus tasas de ocupaciónson sensiblemente más altas que las de los estudios bási-cos, y que las cohortes en el centro de la vida laboral tien-

196

den a mantenerlas. Para las de FP1, oscilan alrededor deun mismo nivel próximo al 55% en un margen de cincocohortes. Mientras que las de FP2 han crecido de mane-ra tal que con unos niveles iniciales muy diferentes suresultado actual es muy semejante y cercano al 70% deocupación.

Gráfico 4.5. Trayectorias de ocupación de las Mujeres con FP1 u oficialía.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimes-tres de cada año 1976-2002.

El resto lo forman tres grupos que son: en primer lugar losbachilleratos superiores unidos a los cursos preparatoriospara la universidad, en segundo lugar los estudios univer-sitarios medios en los que la tradicional presencia femeni-

197

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

Edad

na en el magisterio y la enfermería consigue que sus con-tingentes por cohorte sean más numerosos que los debachilleres en las cohortes más antiguas, y por último, losestudios universitarios superiores en los que se incluyenlas licenciaturas, los másters y los doctorados.

Gráfico 4.6. Trayectorias de ocupación de las Mujeres bachilleres superiores,con BUP o COU. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquena-les de año en año. Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos delos cuatro trimestres de cada año 1976-2002.

En los tres grupos se observa un comportamiento biográ-fico estructuralmente semejante.

198

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

En primer lugar, su estabilidad a lo largo de la trayectoriaes síntoma de una ocupación consolidada de los puestosacorde con la participación de estos niveles de estudiosen la administración pública, con lo que el carácter fun-cionarial de buena parte de esos puestos les otorga unaapreciable indiferencia a los ciclos.

Gráfico 4.7. Trayectorias de ocupación de las Mujeres con FP2 o maestría.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimes-tres de cada año 1976-2002.

Esa estabilidad a través de sus trayectorias sigue unpatrón de crecimiento uniforme en toda la fase central dela biografía laboral (de los 30 a los 54 años) de tal modoque la variación del nivel de participación de las mujeres

199

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

Edad

se lleva a cabo de forma paralela por cambios intracohor-tes e intercohortes.

Gráfico 4.8. Trayectorias de ocupación de las Mujeres universitarias medias.Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año en año.Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro trimes-tres de cada año 1976-2002.

En el caso de las bachilleres es donde este comporta-miento aparece más nítido. Las cohortes anteriores a lade 1941-45 sufren un descenso en lo que se podría deno-minar la parte vulnerable de su empleo en los primerosaños de la crisis del petróleo, para seguir una evoluciónligeramente descendente tanto desde la perspectiva intracomo intercohortes. Esas cinco cohortes tienen una bio-grafía laboral prácticamente equivalente.

200

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Tasa

ab

solu

ta d

e o

cup

ació

n

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

El caso de las que obtuvieron un titulo universitario denivel medio es semejante con ligeras diferencias tempo-rales. Mientras las bachilleres subían del 30% al 65%, lasdiplomadas lo hacen del 60% al 80%. Otra diferencia esque la subida de las dos cohortes mencionadas antes(1941-50) presenta un componente intracohorte másimportante y más irreversible. Incluso la cohorte de 1936-40 es la que presenta una trayectoria estable (cerca del70%) y se destaca así de las anteriores. La estabilidad yel alto nivel de la de 1951-55 representa el techo (hastaahora) de la ocupación de este nivel de estudios superan-do en la mayor parte de su trayectoria el 80% y es prác-ticamente insensible a las crisis cíclicas.

Debido a que las Universitarias superiores no alcanzan el1% de su cohorte hasta la de 1941-45, las trayectorias delas cohortes anteriores hay que entenderla en la semejan-za estructural con las del grupo anterior. De hecho sonnotablemente semejantes. Su diferencia fundamental estri-ba en la edad de inserción laboral, pero incluso en las últi-mas generaciones debido al adelanto de la incorporación alque ya se ha hecho referencia, se ha producido una mayorsemejanza. Sólo en las cohortes con edades de 45 a 55años en la actualidad (las protagonistas de la transiciónocupacional) se han alcanzado tasas de ocupación supe-riores al 85%. Sin embargo, las cohortes más jóvenes nohan alcanzado esa cota en ningún momento. Eso no indicaque con una mejor relación entre los puestos disponibles yla oferta de trabajo no se pudiesen mejorar esas tasas.

201

Gráfico 4.9. Trayectorias de ocupación de las Mujeres universitarias superio-res. Tasas absolutas de ocupación de las cohortes quinquenales de año enaño. Base: los que no cursan estudios. Fuente: EPA. Datos de los cuatro tri-mestres de cada año 1976-2002.

Es posible que la disminución del tamaño de las cohortesno tenga una traducción directa en el tamaño de la pobla-ción universitaria ya que es factible un aumento de lasproporciones. En cualquier caso, en las cohortes analiza-das se ha venido produciendo una duplicación en elnúmero de tituladas universitarias superiores cada 10años, es decir, que cada cohorte tiene el doble de licen-ciadas que la de diez años antes.

202

1911-151916-201921-251926-301931-351936-401941-451946-501951-551956-601961-651966-701971-751976-801981-85

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100Ta

sa a

bso

luta

de

ocu

pac

ión

Edad

16-2

0

18-2

2

20-2

4

22-2

6

24-2

8

26-3

0

28-3

2

30-3

4

32-3

6

34-3

8

36-4

0

38-4

2

40-4

4

42-4

6

44-4

8

46-5

0

48-5

2

50-5

4

52-5

6

54-5

8

56-6

0

58-6

2

60-6

4

62-6

6

64-6

8

66-7

0

68-7

2

70-7

4

72-7

6

74-7

8

Este crecimiento exponencial durante cuarenta años (dela cohorte de 1931-35 a la de 1971-75 las cifras en milesson 10; 24; 68; 165; 303) hace que tenga que mejorarmucho la situación de mercado de esas cohortes y cam-biar de forma decisiva la estructura de requerimientos delas ocupaciones para que se pueda integrar sin subem-pleo un número tan elevado de tituladas. Lo que sí pare-ce claro es que las que han terminado esos estudios hanalcanzado las tasas de empleo de sus antecesoras a eda-des más tempranas que ellas. Estos resultados parecenapuntar en la línea de un desplazamiento por parte de lasuniversitarias de las mujeres que tienen niveles de forma-ción inferiores.

5. CONCLUSIÓN

El seguimiento de las biografías laborales de las cohortesde nacimiento que han recorrido el mercado de trabajodurante el último cuarto de siglo (por sexos y niveles edu-cativos) consigue mostrar de modo fehaciente que las cri-sis económicas han expulsado a los varones del empleoen mayor medida cuanto menor fuese su nivel educativoy que su capacidad de recuperación en las bonanzastambién ha sido mayor cuanto más formación tenían. Enlos extremos, los analfabetos han sido expulsados demanera casi completa e irreversible mientras que loslicenciados universitarios prácticamente no se han vistoafectados por los ciclos, ya que han estado ocupados

203

prácticamente todos a lo largo de la fase central de suvida laboral. Las crisis solo lo han sido para los que teníanbajos niveles formativos.

En el caso de las mujeres, como es sabido, sus tasas deocupación son claramente distintas en cada nivel forma-tivo. De sus trayectorias laborales por estudios se dedu-ce que el cambio de participación laboral de las mujeresespañolas ha sido en gran medida un efecto composicióndel decisivo aumento de sus niveles de estudios en lassucesivas cohortes. Por el contrario, en el interior de cadauno de los niveles formativos extremos no han cambiadode forma importante las trayectorias de ocupación de lasdistintas cohortes. Las mujeres de cada nivel de estudioshan cambiado poco su comportamiento laboral, el cam-bio global está regido por el vuelco formativo de las tresúltimas décadas.

Se muestra así que para hacer un análisis de la demogra-fía laboral de España durante el próximo futuro es impres-cindible hacerlo en términos, no tanto de cantidades tota-les de trabajadores, sino de su composición por nivelesformativos en términos de trayectorias longitudinales.

204

DEMOGRAFIA GLOBAL, DEMOGRAFIA LOCAL:

PERSPECTIVES PER AL SEGLE XXI

Anna Cabré PlaDirectora del Centre d’Estudis Demogràfics

Catedràtica de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona

Barcelona, 14 de juliol de 2004

En primer lloc, vull agrair-vos molt aquesta invitació, queés la segona que em feu aquí, al Club de Roma, i agrairtambé la vostra presència, per escoltar-me a aquesteshores. Tractaré -i em costa molt- de ser relativament breu,tenint en compte que després tindrem un espai per a pre-guntes i respostes.

Què en puc dir de la demografia en el segle XXI i dels rep-tes per a Catalunya? Doncs que no serà com la demo-grafia del segle XX. Això, així, sembla fàcil d’acceptar.Però quan veus el detall sobre què pot ser diferent, veu-reu que ja no és tan fàcil acceptar-ne les conseqüències,ni és tan fàcil mentalitzar-nos de canviar la nostra manerade veure la població per adaptar-nos a les realitats delsegle XXI.

205

El segle XX ha estat un segle d’un portentós creixementdemogràfic a nivell mundial. Ara parlaré, en primer lloc, dela demografia del segle XXI al món. Ha estat un segle d’uncreixement portentós de la població mundial. No obstantaixò, Catalunya, en aquest segle prodigiós de creixement,ha mantingut la seva quota mundial, cosa que poden dirmolt poques poblacions europees. No agafaré exacta-ment el segle XX perquè no en tinc les dades, i menys dememòria, però us puc dir que l’any 1850 els catalans eren1,37 per mil dels humans, xifra que a mi em sembla molt.Jo em pensava que érem menys, doncs no! L’any 1850,1,37 per mil, o si voleu, quatre terços per mil dels humanseren catalans. Si anem al 1980, podríeu pensar que, des-prés que el món hagi patit una explosió demogràfica,Catalunya pot haver perdut pes relatiu. Doncs no! L’any1980 Catalunya representava 1,33 per mil dels humans. Osigui que podem dir que quatre terços per mil dels hu-mans continuaven sent ciutadans de Catalunya, com diriaalgú.

Catalunya va aconseguir aquesta fita extraordinària demantenir la seva quota, el seu pes mundial, en un momenten què el món creixia com no havia crescut mai abans. Lamanera com Catalunya va mantenir el seu pes mentre elmón -la població global, com en diuen ara-, va créixer percreixement natural, d’això ja se’n podria parlar... Perquè elmón encara, que se sàpiga, no té intercanvis migratorisamb l’exterior. Per tant, el món, la població mundial, no-més creix o decreix per creixement natural, en canvi Cata-

206

lunya va créixer bàsicament per creixement migratori.Aquesta és una de les especificitats de la població catala-na: el pes que hi tenen les migracions dins de la seva dinà-mica demogràfica. Però si passem per alt les formes dife-rents de fer créixer la població, podríem dir que Catalunyava mantenir el seu quòrum a nivell mundial, mentre que noel van mantenir Espanya, ni França, ni Alemanya, ni pràc-ticament cap població europea.

Ara parlaré de la població global, la població del món enel segle XXI, i després veurem com això repercuteix sobreCatalunya. El segle XX va ser, com ja ho havia estat sobre-tot la segona meitat del segle XIX, un segle d’un notablecreixement demogràfic. I nosaltres ens hem quedat -aixòels que ja tenim una certa edat- amb aquesta idea al capque la població és una cosa que creix, creix, sense aturar-se... I tendim a veure el futur en funció del passat. Commés anys fa que la població creix, més tendència tenim apensar que en el futur continuarà igual. Això val per alspreus: com més anys tenim d’inflació, més anys pensemque els preus pujaran... O sigui, la intensitat i la longituddels fets passats ens predisposen a esperar la intensitat ila longitud dels fets futurs. Per tant, el segle XX ha estatun segle de població creixent i un segle de creixementdels naixements, o sigui d’allò que tècnicament en diemels demògrafs, de cohorts creixents.

Les cohorts o generacions són tot el conjunt de personesnascudes el mateix any de calendari, allò que vulgarment

207

en diem les quintes. Per exemple, el que s’anomena laquinta del 56, en termes tècnics és la cohort del 56.Nosaltres ens hem acostumat a un món de cohorts crei-xents. La nostra actitud s’assembla al lema de la medallade l’amor: avui més que ahir i menys que demà. Avui mésnaixements que ahir i menys que demà. En aquest “totmenys que demà” és fàcil trobar d’altres exemples, comels preus, els preus també més que ahir i menys quedemà. Imagineu-vos si un dia els preus comencen a bai-xar; hauríem de canviar els esquemes ràpidament perquènosaltres estem avesats a un esquema en què els preuspugen, i si no pugen aquest any, pujaran l’any que ve.Però uns preus que baixessin, contínuament baixessin,ens obligarien realment a canviar de manera de pensar.Això és el que hem de fer amb la població. Nosaltresestem acostumats a unes generacions progressivamentcreixents, on, avui hi ha més estudiants que ahir i menysque demà, avui hi ha més joves que volen trobar una feinaperò menys que demà... I així sempre. I resulta que elsegle XXI no serà un segle de cohorts creixents, sinó unsegle de cohorts decreixents. I aquest fenomen ens de-mana un gran canvi de la manera de pensar.

El fet que les cohorts siguin decreixents en el segle XXI voldir que la població serà decreixent en el segle XXI? No.Ens trobarem, almenys durant les dues terceres o les tresquartes parts primeres del segle XXI, amb una poblacióque serà creixent, però amb unes cohorts que seran de-creixents. Per què? Perquè la natalitat està baixant a un

208

ritme acceleradíssim. Això és una cosa de la qual es tépoca consciència. Aquí hi ha molta gent que continuacreient que a l’Àfrica del Nord tenen sis o set fills perdona, quan de fet estan en els tres fills i poc, i baixant moltràpidament, i les ciutats ja estan més a prop dels dos quedels tres, i segueixen baixant. Els conjunts de les ciutatsde l’Amèrica Llatina ja estan en dos fills per dona. Avui diahi ha països de l’Àsia Oriental, com Corea, però tambéTailàndia que és un país menys desenvolupat, que jatenen una fecunditat més baixa que la d’Espanya. Nos-altres continuem amb aquesta idea de les grans fecundi-tats del tercer món, quan la realitat és que en àmplieszones del món la fecunditat està caient molt ràpidament.Ara a molts llocs ja no només cau la fecunditat en termesrelatius, sinó que cauen els naixements en xifres absolu-tes. A Mèxic ja fa deu anys que els naixements estanestancats amb tendència a disminuir, al Brasil i la Xina,també, i parlo de països amb poblacions molt importants.Per tant, aquesta idea que els naixements aniran creixentper sempre, ja no correspon a la realitat. Serà encara certen algunes zones del món, com a l’Àfrica Negra, tot i ques’haurà de controlar la incidència de la sida que ens famolt difícil fer projeccions, però sembla que sí, que a l’À-frica continuarà creixent la població i els naixements du-rant moltes dècades, encara. Però per al conjunt del món,podem pensar que els naixements pràcticament arribaranal màxim en el primer quart de segle, més a prop d’onsom ara que del 2025. I que serà durant aquest períodeque rebrem el màxim de naixements. D’aquesta manera

209

les entrades en la població activa possiblement siguinmàximes abans del 2030. Des del primer terç del segleXXI fins a la “data màgica” del 2070 segurament la pobla-ció del món creixerà, però aquest creixement es deurà al’augment dels naixements. Llavors tindrem tota aquestafase que nosaltres ja coneixem, que la població creixerà,però creixerà perquè els que ja hi són duraran més, noperquè n’entrin molts de nous.

Per què dic el 2070? Perquè segons les prediccions quehan fet els professors Lutz, Sanderson i Scherbov del’International Institute for Applied Systems Analysis aViena, que a mi m’inspiren força confiança i que han estatpresentades a la revista Nature, el més probable és que lapoblació global arribi a un màxim al voltant de l’any 2070.Que no vol dir que sigui un màxim per a tota l’eternitat, enel futur n’hi poden haver d’altres, però de moment enaquesta fase en què estem la població global tocaria sos-tre cap al 2070 i a partir d’aquell moment o es mantindriaestable o més aviat, com que hi ha molt poques cosesque es mantinguin estables, si no creix el més probable ésque decreixi. Si decreixerà molt o poc, o s’estabilitzarà,això ja no ho podem dir. Sembla que es tocaria sostre alvoltant del 2070, i com que ja sé que algú em preguntarà:“I amb quanta gent?”, ja responc i així s’estalvien una pre-gunta: “No ho sabem”. És més, sembla que hi ha mésacords sobre a quina data arribarem al màxim que nosobre quant serà el màxim. El màxim se situa, sembla,entre els 8.500 i els 10.000 milions d’habitants. Cada dia

210

que passa ens decantem més cap a la hipòtesi baixa quecap a l’alta. De fet, les posicions que fan Nacions Unides,i d’altres les corregeixen cada vegada que hi ha una revi-sió, cada dos anys, a la baixa. Per exemple, en una zonadel món com a l’Àfrica del Nord, la població que es pre-veia per al 2025, amb menys de deu anys ha estat rebai-xada crec que amb 25 milions de persones. O sigui, sensearribar-hi, cada vegada que fan previsions rebaixen el quees preveia. Per tant, diríem que és més probable que aca-bem més a prop dels 8.500 que no pas dels 10.000milions, però això no ho podem afirmar del cert.

En tot cas, diem que la cronologia seria que del 2025 al2070 tindríem una població activa que aniria disminuintles seves entrades, però que aniria creixent gràcies a l’a-llargament de la vida dels que ja formen part de la pobla-ció activa. Però la població, per exemple, en edat escolarja minvarà abans del 2030. No m’estendré més perquètinc poc temps; el que voldria que retinguessin d’aquestademografia del 2021 però, és que serà una demografia enquè el creixement resultarà cada vegada més lent fins arri-bar a pràcticament un creixement zero al voltant del 2070i que hi haurà, òbviament, un fenomen d’envelliment.

A mi no m’agrada la paraula envelliment perquè normal-ment és mal interpretada. Jo prefereixo parlar d’un canviestructural de l’edat, perquè de canvis estructurals de l’e-dat, n’hi poden haver en molts sentits, així, per exemple,que avui dia hi hagi més gent de trenta-cinc anys que de

211

vint, és un envelliment formidable, però quan jo parlod’envelliment vostès no s’imaginen això. S’imaginen gentamb el cabell blanc. No obstant això, que hi hagi més gentde trenta-cinc que de vint anys és molt envelliment, és uncanvi estructural de l’edat en el sentit de l’envelliment. Amés, la gent de cabell blanc ara ja no tenen cabell blanc,però bé, aquesta és una altra història. En tot cas, el segleXXI serà un segle en què la població envellirà, en què lesentrades a la població disminuiran i per tant, les cohortsseran decreixents.

Nosaltres tenim un avantatge i és que ja ho hem viscut, nohem hagut d’esperar al segle XXI, ja ho hem començat aviure en el segle XX i en qüestió de decreixement de nai-xements d’una manera molt, molt aguda, de les més agu-des del món. Per tant, podríem fabricar un software, allò...o un know-how, per dir-ho, amb la nostra experiència dequè passa amb les generacions decreixents. Si sabéssimgestionar-ho bé i extreure-ho i teoritzar-ho, seguramentho podríem exportar a altres països on els passarà elmateix però més endavant. Nosaltres hem passat, perexemple aquí a Catalunya, dels 112.000 naixements del’any 1975 als 53.000 naixements de l’any 1995, quesense calculadora ja es veu bé que són menys de la mei-tat. I aquesta gent són els que ara estan arribant a la uni-versitat, a les escoles, als permisos de conduir, als dife-rents tipus de consum, a l’entrada a les empreses... Pertant nosaltres, el que passarà a nivell global, ja ho hemviscut abans. És possible que quan en el món, les cohorts

212

siguin decreixents, a Catalunya o a Espanya, aprofitantalgun període favorable, tinguem una temporadeta degeneracions creixents i anem a contracorrent, com hemanat abans. Però hauríem de considerar que això seria, detotes maneres, temporal i excepcional.

Quines conseqüències té el que ha passat? Què succeeixen el trànsit d’un segle XX de generacions creixents a unsegle XXI de generacions decreixents? Que en tot el quejo anomeno, fenòmens de mercat en demografia, s’alte-ren les condicions de negociació.

Entre aquests fenòmens de mercat en demografia -que non’hi ha tants-, un que a mi m’interessa molt, un dels meustemes predilectes, és el dels mercats matrimonials. Hi hagent a qui molesta molt que parli de mercats matrimo-nials. Diuen: “I l’amor?” L’amor està bé, però l’amor és elmecanisme pel qual s’ajunten els peus... Però en un mer-cat matrimonial amb règim de monogàmia, en què podrí-em considerar que hi ha uns estocs d’homes i dones dis-ponibles, pot haver-hi un excés d’oferta o un excés dedemanda. Admetem, com a hipòtesi de treball, que lesdones siguin l’oferta i els homes la demanda. De fet, fun-ciona força així perquè quan hi ha un excés de dones, sónles més cares les que no es casen i quan hi ha un excésd’homes són els més insolvents els que es queden pervestir sants. Per tant, avui per avui semblaria més fàcil lahipòtesi que els homes són demanda i les dones oferta,que no pas a la inversa, encara que sembla que als Estats

213

Units, per exemple, ja comença a manifestar-se que lesdones també són demanda. El que significa, per exemple,que les dones que tenen més bons sous es casen mésque les que no en tenen, i una sèrie de comportamentsque en tot cas serien una innovació. Fins ara, aquí això nos’ha comprovat.

En tot cas, a part d’aquestes qüestions d’estatus, es trobaque els homes es casen normalment a unes edats méselevades que les dones i, per tant, els homes es casenamb dones més joves. Si homes i dones es casessin a lamateixa edat, quan una generació decreix, si es casessinentre ells no hi hauria problema. Quan les generacionscreixen, com que no es casen dins la mateixa generació,dins de la mateixa cohort, sempre hi ha un excedent dedones. Perquè les generacions a què pertanyen les núviessón més abundoses que les generacions a què pertanyenels nuvis. Per tant, hi ha un excés de dones i aleshores elmercat matrimonial cau sota el control dels homes. Lesfamílies el que temen és que les filles els quedin per casar,i pensen que els fills ja es casaran.

Quan les generacions decreixin, en canvi, que és el queara es presenta, hi haurà un excedent permanent d’ho-mes. Així, per exemple, els nois del 78, que és el cas mésextrem -si n’hi ha algun a la sala que en prengui nota-,resulten ser quatre nois del 78 per tres noies del 81.Aquesta és una diferència considerable. I la solució no-més és anar a buscar noies del 82, que encara eren

214

menys. I que a més “pertanyien” als nois del 79, que tenienel seu propi problema. Per tant, és un tema difícil d’arre-glar i a més hi haurà dos agreujants: el primer és, que enallargar-se l’esperança de vida, en comptes dels 105 nensper 100 nenes -que es pensava que era una proporcióconstant -, ara resulta que n’estan naixent 107. I és que lareducció de la mortalitat intrauterina fa sobreviure mésnadons de sexe masculí -les concepcions d’aquest sexesón molt més elevades que les femenines-, amb la qualcosa en comptes de néixer-ne 105, ja n’estan naixent 107,amb tendència a pujar, pot ser que en el futur en neixin108 o 109... Per tant, el desequilibri ja ve de naixement; elsegon és que, abans aquest desequilibri desapareixiaràpidament, perquè com que els nens morien més que lesnenes, a l’edat d’un any, a l’edat de cinc anys, a l’edat dedeu anys, ja es tornaven a equilibrar. Perquè les nenesduraven més. Però avui dia, com que moren tan poc elsuns i els altres, aquest desequilibri inicial que a més éscada vegada més gran, dura fins als quaranta, fins alsquaranta-cinc o fins als cinquanta anys. O sigui que a lespoblacions del segle XXI és previsible que l’excedent ini-cial de nois, que mes a mes és més gran, es perllongaràpràcticament fins als cinquanta anys. Amb la qual cosa, al’edat de nupcialitat hi haurà un excedent permanentd’homes i no de dones com existia fins ara. I encara hihauria un tercer agreujant que és que àmplies zones delmón estan practicant un avortament selectiu contra lesnenes. En particular països com la Xina, l’Índia, o Corea,que és el cas més extrem, en què sembla que un 5% de

215

les nenes concebudes desapareixen per avortamentselectiu cada any. Aleshores, àmplies zones del món jaestan discriminant prèviament.

Si ajunteu tot això, el segle XXI serà un segle d’escasse-tat de dones. No de dones en general, hi haurà potsermés dones que homes, però tindran setanta anys. En elmercat matrimonial, el mercat girarà, i el poder de nego-ciació... Bé, el poder de negociació està per dir, perquèaquesta és la gran pregunta i la deixo aquí, per a vosal-tres. Aquesta situació ja la van conèixer les generacionsdels anys trenta a Catalunya, en què van néixer cinchomes, entre el 31 i el 36, per quatre noies entre el 34 i el39. Per tant, les generacions dels homes nascuts a prin-cipis dels anys trenta van patir una escassetat relativa denoies que després es va arreglar amb la represa dels nai-xements a partir del 45. Com a resultat d’aquesta conjun-tura, els homes d’aquesta generació es van casar ambdones bastant més joves que ells, també amb alguna demés gran, però menys que els anteriors, i les dones d’a-questa generació, per contra, es van casar més, o siguique això ja s’ha provat aquí. Però el que ara ve serà no l’e-fecte d’una guerra sinó l’efecte d’una situació bastant glo-bal i bastant permanent.

Llavors la pregunta és: Si les noies són escasses, tindranmés poder o en tindran menys? I aquesta és la gran pre-gunta, perquè aquí sí que tinc respostes per a tots elsgustos. Normalment, les que són de països rics, on les

216

dones tenen els seus drets garantits per la llei i en expan-sió, tendeixen a dir que si n’hi ha menys tindran la paellapel mànec i, per tant, tindran més poder. Però els que sónde països on les dones estan menys ben situades pensenque precisament perquè n’hi haurà poques, estaran moltmés controlades, seran molt més objecte de control i d’in-tercanvi: és possible que, com que seran poques, això elshi jugui en contra. En conjunt, la conclusió provisional quejo en trec és que allà on les dones tenen drets, ser poquesels en donarà més, i allà on no en tenen, ser poques elsen donarà menys. Al cap i a la fi, això que se’n diu elpatriarcat va ser un gran invent, una gran associació entrehomes per controlar les dones, així que podria molt bé serque els homes, en comptes de competir, per aconseguirles poques dones, s’aliessin entre ells per controlar lesque hi ha. Aquesta és la pregunta del milió de dòlars, i jono sé el que passarà, però el tema és interessant.

Un altre tema de mercat demogràfic és el mercat de tre-ball. Aquest és més conegut. En el mercat de treball d’a-vui dia assistim i donem per fetes situacions com la jubi-lació anticipada. Assumint la facilitat i conveniència desubstituir treballadors grans, que sovint han esdevingutobsolets i amb drets adquirits per joves amb bon nivell deformació i formes de contractació més flexibles. Perquèencara que els treballadors grans es puguin reciclar, és aun cost molt elevat. En conseqüència, s’està discutint l’e-dat de jubilació, però el fet és que l’edat real de jubilacióestà per sota de la legal, i que ara mateix em sembla que

217

és l’Institut Català de la Salut que jubilarà tots els metgesde més de 65 anys forçosament, quan fins ara era als 70anys. I diuen que és que aquests metges de 65 anysnomés fan dues hores i mitja diàries i els nous en faran sis,que hi guanyem de totes, totes. I a més, quedaran lliures36 places de cap de servei i podrem refer les especialitatsi tot són avantatges. I jo dic: Sí que són avantatges a curttermini, però l’exemple que donem d’allà on la gent tre-ballava fins als 70, i que ara treballen fins als 65, és unexemple a contracorrent molt negatiu. En tot cas, aquí hodeixo.

El mercat de treball en el futur, en comptes que cada anyhi hagi més joves que hi volen entrar, cada any n’hi hauràmenys. I resulta que els joves seran els més ben formats,els que hauran estat més anys a l’escola, els que manipu-laran les últimes versions del Windows 2010 o el quesigui, tindran un nivell educatiu més alt i a sobre seranpoquíssims. Per tant, els joves seran molt cars. I qui con-fiï a substituir persones grans, que són cares, per joves,que siguin barats, pot anar canviant d’idea, perquè potserles persones grans seran cares, però els joves no seranbarats, i n’hi haurà molt pocs. I si n’hi ha molt pocs i lesempreses competeixen entre elles per aconseguir-los i,sobretot, per aconseguir els millors, els sortiran molt cars.A més, no sols seran les empreses d’aquest país les quecompeteixin, sinó que com que això serà un movimentglobal, les dels altres països també hi seran. De moment,com que hi ha oferta important de joves bastant formats,

218

de països com l’Índia i d’altres, amb el fenomen que esconeix com a fuga de cervells, això ho temperarà, però enel futur aquests tampoc no hi seran tant.

Per tant, el futur del mercat de treball és que amb elsjoves barats no s’hi ha de comptar, que per tant, la màd’obra barata o serà d’altres categories d’edat, o seranpersones d’una edat mitjana que no estiguin qualificades,o seran persones que vinguin d’altres països, o... I algúem dirà: les dones. Però és que les dones ara tenen méseducació, més instrucció que els homes. Dels joves, pertant, quan aquestes arribin a una mitjana edat, tampoc noseran mestresses de casa sense formació, si és que sónmestresses de casa.

Així com fins ara les empreses han tingut la paella pelmànec a l’hora de contractar i hi ha hagut una demandainsatisfeta de treball per part dels joves i sobretot de tre-ball de qualitat, aquesta situació canviarà. Això ja ho vaigdir fa uns anys quan em vau invitar la primera vegada icrec que fins i tot algú en va prendre bona nota i imme-diatament van contractar mil joves. Sí, m’ha arribat, i men’alegro, perquè no pensava que la meva paraula tinguésaquesta influència. Si n’hi va haver mil de feliços, queespero que siguin feliços...

Tercer mercat, i molt important, el mercat migratori. Raravegada pensem en les migracions com un mercat, peròho són. Hi ha uns països que exporten i uns països que

219

importen. Avui dia existeix una oferta que es consideragairebé il·limitada d’emigrants i, en canvi, hi ha força paï-sos que els reben però que són els menys. I són els paï-sos receptors els que tenen la paella pel mànec. Es diu:“Només deixarem entrar els qui tinguin feina, només elsdeixarem quedar deu anys i després, quan ja comencin atenir drets de jubilació, els tornarem a casa, no els deixa-rem tal, els farem qual...” El país receptor és el que marcales normes i normalment el país emissor ni tan sols no hiintervé. A vegades intervé cobrant-los el passaport, oalguna cosa així, però normalment no hi intervenen. Aixòen el futur canviarà. Perquè entre d’altres coses, els immi-grants són joves. I si els joves a nivell mundial comencena disminuir en nombre a partir del 2020, 2025, 2030, emdireu que aquests horitzons són molt llunyans, però veu-reu que de seguida hi serem, resultarà que no hi hauràtanta oferta. Com que, per altra banda, molts països quefins ara eren emissors s’han convertit en receptors, i jotinc la teoria que tot país que té els seus joves escolarit-zats fins als 16 anys al cent per cent i després dels 16anys, és un país importador de mà d’obra, hi haurà méspaïsos importadors i menys països exportadors. A part,els països exportadors tindran menys estocs exportables.Aleshores, la situació de negociació serà diferent. Els paï-sos emissors podran dir: “No deixo sortir els meus”. Aixícom ara no els deixen entrar, pot ser que no els deixin sor-tir. “No els deixo sortir per anar a tal país, només els deixosortir per anar als països amb què tinc un conveni bilate-ral que garanteixi que part del que paguen de jubilació, en

220

comptes de ser per pagar els jubilats del país receptor,també serà per pagar els jubilats, que són els pares d’a-quests treballadors, del país emissor. I a més a més elsreconeixereu tal dret, i a més a més, a nosaltres ens finan-çareu tal inversió”. És a dir, que els països emissors tin-guin un poder de negociació que ara no tenen.

Ara, aquí també diria, igual que les empreses podencomptar amb els joves mentre hi són però farien mala-ment de comptar-hi per sempre, nosaltres podem comp-tar amb la immigració mentre n’hi ha, però no serà persempre. I qui no s’ho cregui, que pensi en el símil de l’a-dopció. Jo sempre explico aquesta anècdota que potseralguns ja me l’heu sentit, però em disculpareu. Quan joera petita i no em volia menjar la sopa de peix, que nom’agradava, el meu pare agafava el telèfon i deia: “Ésl’hospici? Vinguin aquí al carrer Diputació, 80, 4t 2a, quetenim una nena molt dolenta que no menja”. I jo: “No, no,no”. I ràpidament em menjava la sopa. I ell deia: “Miri,deixi-ho per avui, si de cas ja trucarem demà”. Això queavui dia seria crueltat mental caracteritzada, després, per-què es veiés que era cert, algun diumenge em portavenpel carrer Valldonzella, per allà, a la Casa de la Caritat, iallà veia que sí que hi havia uns nens, amb unes bates deratlles... O sigui, que l’hospici existia i hi havia nens a dinsque no tenien pares que se n’ocupessin. És clar, allò eraun perill. Qui em podia dir a mi que en vida meva, i enca-ra me’n queda molta, veuria cues de gent que van alNepal, a Guatemala, a Etiòpia, allà on sigui, que passen

221

per tota mena d’aros anava a dir, per tota mena d’exigèn-cies, perquè els deixin adoptar una o dues criatures delspaïsos més exòtics, perquè no troben criatures per adop-tar. I encara ara n’hi ha, potser en el futur ni aquests paï-sos no en tindran. Qui es podria imaginar que les criatu-res per adoptar s’acabarien i en canvi els pares adoptiusproliferarien? Ningú no s’ho podia imaginar.

Quan jo feia cua davant de la Prefectura de París els anysseixanta perquè em renovessin per tres mesos la mevacarte de séjour, com em podia jo imaginar que la majoriadels que estàvem allà tornaríem i que en canvi ara tindrí-em unes cues pitjors davant del Govern Civil, que elsdonarien encara, no ja permisos per a tres mesos, sinópermisos caducats, i aquestes coses que sabem. Qui espodia imaginar que allò que nosaltres estàvem vivint allàes giraria en un termini de vint-i-cinc anys i ho trobaríema la inversa?

El que jo us anuncio aquí i us ho deixo, és que en el segleXXI es giraran moltes d’aquestes coses que ara creiem.Estic mirant molt lluny i si m’equivoco... L’any 2070 no hisereu, ni jo tampoc, alguns de vosaltres sí que hi sereul’any 2070, però d’altres no i no em podreu demanarcomptes, però vaja, el problema principal no és si passarào no passarà, sinó quan passarà tot això. Tenim deu, vintanys, encara, que s’assemblaran una mica als actuals.Ara tenim el que se’n diu una finestra d’oportunitat, ques’ha posat de moda. És a dir, que durant aquests deu pri-

222

mers anys del segle XXI a Catalunya, a Espanya, l’envelli-ment s’atura perquè als qui van néixer fins als anys de laguerra i postguerra els arriba l’edat de jubilar-se, per tantarriben menys jubilats i com que en el passat n’han nas-cut pocs, ara hi ha poques criatures a les escoles. O siguique ara tindrem un temps en què no haurem d’invertirgaire ni en criatures ni en vells, comparat amb altres dèca-des. Però això d’aquí a deu anys s’haurà acabat.

Aleshores, mireu... Com que s’ha de dinar, els reptes us elsdic en dues paraules, però no els desenvolupo. Dels rep-tes que d’això es deriven per a Catalunya: un és queaquest recurs il·limitat de la immigració que hem tingut ique tenim a Catalunya, ara tenim immigració d’estrangers,abans teníem immigrants d’altres bandes d’Espanya.Nosaltres ja hem vist que, per exemple, si ara volguéssimbasar el nostre mercat de treball en una immigració ara-gonesa, malament, perquè no hi ha uns estocs aragone-sos per exportar, i andalusos, extremenys, tampoc. Aixòmateix que s’ha vist, que s’han anat exhaurint els estocsd’emigrants d’altres llocs, pot passar a nivell global. Pertant, una economia com la catalana, basada sempre aanar-hi afegint gent quan en fa falta i parar-ho quan no enfa, això potser no ho podrem mantenir per sempre. Peròencara ho podem mantenir una temporadeta. Per tant,seria bo tenir-ho en compte per aprofitar el que ens queda,sense repenjar-nos-hi ni que duri més del compte; elsegon, i el gran repte de Catalunya i a nivell mundial, és eltema de l’envelliment. No pot ser que tinguem unes gene-

223

racions actuals, les que neixen, que viuran noranta-cinc,cent anys, fins i tot, i no m’estendré perquè sempre hofaig, però els d’aquí, d’aquesta sala, probablement farienbé a calcular que tenim el 50% de probabilitats d’arribarals 95 anys... No pot ser que el 50% d’aquesta sala, ja noels que neixen, tingui el 50% de probabilitats d’arribar als95 anys, que vol dir que l’altre 50% passarà de llarg, i enviurà cent, cent quatre, noranta-nou, i en canvi preten-guem jubilar-nos als 59, als 60, als 64 o als 65. Si nosal-tres haguéssim de basar la jubilació en un estalvi privat,no podríem viure. El que nosaltres hauríem d’estar estal-viant per assegurar-nos que podrem viure decentmentfins als 110 anys o fins als 105, si voleu, si la vida ens hiporta, seria tal quantitat que avui dia hauríem de privar-nos de tot.

En aquest sentit, us dono com a tema per reflexionar quetot el que s’està dient dels plans privats, si considereu elque us acabo d’explicar, entendreu que resulten molt mésdisfuncionals que els públics. Perquè en un pla privatdoblar és per a tu, per tant, cadascú el seu. No hi ha untraspàs d’unes persones a les altres, hi ha un traspàs detu als teus hereus. Cadascú s’ha de posar doncs, en lapitjor tessitura, que és que viurà cent deu anys. Per tant,cadascú hauria d’estalviar com per poder viure cent deuanys. I després, els altres heretaran molt, però tu, hauràsd’estalviar per viure cent deu anys. El resultat és que noens podríem jubilar fins als 75 o els 80, o no podríem viuredecentment abans d’aquestes edats. Per tant, jo crec que

224

els que veuen com a solució la supressió dels planspúblics, no ho han mirat ben bé. Que el pla privat ha desuplementar el públic, sí. Però el pla privat en aquest sen-tit és menys funcional que el pla públic de cara a enfron-tar-nos a l’allargament de la vida.

Aquest és el gran tema i jo diria que això de jubilar elsmetges als 65 quan es jubilaven als 70, hauria de ser unaexcepció que no es repetís. És clar, hi ha qui diu: “És queno els pots posar l’horari de dues hores i mitja a sis”.D’acord, però aleshores també hauríem de saber per quèhi ha aquestes diferències dins d’un mateix cos. Per quèhi ha aquestes situacions adquirides absolutament ina-movibles. Perquè som uns funcionaris, perquè jo en sóc,propietaris de la seva plaça que podem fer el que volem ino ens poden fer fora i uns altres que per bé que ho facinno els fan més d’un contracte de tres mesos. Hauríem devalorar tot aquest tipus de coses i no quina és la manerade veure la piràmide de les edats.

225

DEMOGRAFIA I IMMIGRACIÓ

Jordi Pujol i SoleyExpresident de la Generalitat de Catalunya

Barcelona, 29 de setembre de 2004

Abans-d’ahir vaig assistir a un acte d’homenatge a Fede-rico Mayor Zaragoza a la Universitat Autònoma de Ma-drid, i es va parlar del tema que vostè ha plantejat sobrela prioritat o no que tenen en una obra de govern, en unmoment determinat, la ciència i la recerca. Jo crec que araa Catalunya és una de les prioritats més prioritàries, val-gui la redundància. Hi va haver un moment en què, aEspanya -això ho havia discutit amb en Mayor Zaragoza ales primeries dels anys 80- no tocava com a prioritat larecerca. Ho vaig explicar i va donar lloc a unes quantesintervencions. No tocava perquè estàvem sobre un volcàsocial, sobre un volcà polític, sobre un volcà ple de perills,fins i tot militars. Aleshores, jo els deia: “la prioridad esevitar el desgarro social”; la ciència vindrà després. Jocrec que era veritat i m’ho van acceptar. Després algunscientífics, molt anomenats, deien: “Té raó, té raó”. Ales-hores, no tocava. Després ha tocat, i ara toca i cada vega-da toca més. Jo diria que no és la primera de les prioritatsperquè en tenim d’altres, com el caràcter social, la immi-gració, etc., però està entre les dues o tres primeres que

227

Catalunya té en aquest moment. I li agraeixo molt que hodigui, però em permetré només matisar això que diu quel’últim govern del president Pujol va fer un canvi. Jo crecque el va fer el penúltim, perquè aquest canvi ja veniad’una mica abans i, a més, ja ve personificat en una per-sona com en Mas-Colell, que va ser conseller ja al final delmeu penúltim govern i que recull unes coses que ja escomençaven a fer, però no amb la mateixa claredat deconcepte que calia. Les idees són importants però la cla-redat d’idees, també. I tenir el prestigi per imposar-ho, ésclar.

El cas és què li vull dir, Tarrach, abans de passar a la immi-gració; jo penso que una de les coses que puc fer ésposar sobre la taula temes que no es toquen gaire. Perexemple, el de la immigració ara el toca tothom i d’unamanera diferent a com molts el tocaven fa dos o tres anys,per cert. Potser un dels serveis que jo podia fer aquestestiu era plantejar aquest tema, però potser no ho vaig ferben bé com calia. De totes maneres va tenir prou ressòper a què la gent en parlés i, jo diria, que més seriosamentque no se’n parlava temps enrere. Perquè en això hi hahagut una tremenda frivolitat a Catalunya.

Un altre dels temes que caldria posar sobre la taula, ja hicomença a ser. Els últims dos o tres mesos, pel que lle-geixo als diaris del que diuen els polítics, el mateix go-vern, l’oposició i tots plegats, està apareixent amb força,potser perquè realment aquests últims anys ja han estat

228

premonitoris. És el tema de la recerca i la ciència quetenen, avui, una prioritat absoluta. Parlaré sobre això ipotser diré coses que en aquests moments ja, més omenys, es diuen bastant. He de pronunciar una conferèn-cia al Cercle d’Economia i no la faré sobre economia, enel sentit clàssic i habitual de la paraula, sinó sobre això,sobre coneixement, ciència i recerca.

De tota manera, això no explica la resposta que em vadonar en Tarrach a la meva pregunta de “Vostè què hi faaquí?” En Tarrach pot anar a tot arreu i a tot arreu quedabé; i no només pel concepte que jo en pugui tenir, que ésmolt bo, sinó pel concepte que d’ell en té, concretament,en Mas-Colell, que és el meu mestre en aquestes coses ique és molt i molt bo. Per tant, segur que hi quedava moltbé, en aquest casament. Sap què passa? Que jo ara, totsovint, quan trobo segons qui -el cas de vostè és diferentdel de molts altres- li dic: “Escolta, i tu què fas ara?”Perquè és clar, quan hi ha hagut canvis com ara un líderpolític -i, en aquest sentit, jo voldria ser-ne, de líder polític-ha de preocupar-se de la seva gent perquè pot donar-seel cas que la seva gent quedi, segons com, en una situa-ció una mica difícil. Jo no em refereixo ara a vostè, perquèvostè havia anat per uns altres camins. Jo, si em sentoobligat respecte a vostè, és per la seva vàlua. I em sabriagreu que la seva vàlua no fos aprofitada del tot, i a fons.

Dit això, del tema de la immigració durant molt de tempsse n’ha parlat poc. Ha costat parlar-ne; a la gent els fa por,

229

els fa angúnia. Jo en parlo com a mínim des de fa cin-quanta anys perquè ja l’any 1954 en vaig escriure un arti-cle en una revista clandestina que, per cert, després no hetrobat. I tinc altres escrits que després he publicat, tambéclandestins o si més no confidencials, o entre nosaltres,del 1957 i 1958. Per tant, fa molts i molts anys que m’o-cupo dels temes de població, de natalitat, de demografia,etc., i després, d’immigració. En aquests cinquanta anys,les coses han anat canviant; de ser un fenomen relativa-ment petit s’ha convertit en un fenomen molt gran; de serun fenomen d’immigració, a Catalunya concretament, degent de la resta d’Espanya, ha passat a ser un fenomend’immigracions de gent que ve de tot arreu del món, moltmés exòtiques, molt més complexes, i molt més diverses.A banda d’això, jo m’he sentit arrossegat a analitzaraquest tema a escala mundial, perquè el tema de lesmigracions és un tema mundial. Va una mica lligat al feno-men de la globalització, però sobretot a les diferències denivell de vida i de tot plegat, amb la facilitat que ara hi ha,i que abans no hi era, de saber què passa en el món aqualsevol ciutadà en el racó més petit i més allunyat detots. Un ciutadà, un negre del Txad, abans ho passavamolt malament, però no sabia que ho passava tan mala-ment comparat amb d’altres; ara ho sap. Ho sap perquèveu la televisió i perquè ja té un mòbil. El negre del Txadmés pobre té un mòbil i truca a un parent seu que hi ha aNàpols i pregunta: “Com esteu?” “Ah, doncs molt bé. Araestic amb uns amics, prenent un aperitiu...” “Doncs,escolta, què hi faig jo al Txad?” I hi afegeixen: “Hi ha uns

230

camions que passen el Sàhara, muntats per organitza-cions diverses -algunes d’elles mafioses-. Agafes un ca-mió d’aquests i t’arribes fins a Trípoli i et fiques en un vai-xell i desembarques a Itàlia. I, al cap de sis mesos, arribesa Itàlia”. Bé, tots aquests fenòmens són realment dignesd’estudi. Com s’ha dit abans, per segon any consecutiu,el 2003, Espanya va ser el país europeu amb més immi-gració. A poca distància hi ha Itàlia. Abans els països ambmés immigració eren França, en alguns moments, i òbvia-ment Alemanya. Ara també n’hi ha, però ha baixat molt,comparat amb abans i especialment respecte a Espanyai Itàlia. Oficialment a Espanya hi ha 1.600.000 immigrants,sense comptar els no regularitzats. El president Maragallahir va dir que ja no som 6 milions, cosa que és veritat:som 7 milions, i això en molt poc temps, en cinc anys. Ésa dir, la glopada que hem hagut d’entomar en cinc anysen coses tan importants com són l’ensenyament, la sani-tat, l’habitatge i, en general, a la feina i al carrer, ha estatmolt gran i molt sobtada. La reacció fins ara ha estat moltinsuficient. Primer, perquè Espanya no té instrumentslegals, o no els té prou bons. L’any 1999, nosaltres, elGovern de la Generalitat, a través del grup parlamentaride Convergència i Unió -però el projecte es va redactardes del Palau de la Generalitat-, vam ser conscients queaquest era un problema que s’estava fent molt greu i vampresentar una proposició de llei al Congrés dels Diputats,una nova llei d’estrangeria per substituir la de l’any 1983.Naturalment, no preveia res d’això. La vam presentar, esva discutir i es va aprovar -i no va sortir bé, per cert, però

231

això és un altre tema-, però va ser iniciativa nostra. Des-prés s’hi van afegir dues propostes més, una d’Iniciativaper Catalunya i l’altra d’Izquierda Unida. Però dels granspartits espanyols, o catalans (els socialistes de Madrid,els socialistes d’aquí, el PP d’allà, el PP d’aquí), ningú nohavia plantejat aquest tema perquè passava encara unamica desapercebut. Aquella llei no va sortir bé per unasèrie de raons que ara no podré explicar. Després s’harepetit; i tampoc no ha sortit bé. Ara se n’ha de fer unaaltra. Com una mica d’excusa per a tots plegats -per anosaltres mateixos i també per als partits que hi van inter-venir, sobretot els socialistes i els populars-, he de dir queles lleis d’immigració gairebé no surten bé enlloc. I, en totcas, no acaben de tenir eficàcia. Ara els alemanys, a tra-vés d’aquest sistema una mica complicat que tenen perarribar a certs acords, després de quatre anys de parlar-ne, han acordat -els dos grans partits, els socialistes i elsdemòcrata cristians- una nova llei d’immigració, quesuposo que entrarà en vigor el primer de gener. Per tantés una gran preocupació a tot arreu. Nosaltres, a Ca-talunya, hem mirat d’actuar en aquest sentit. Sobretot,hem posat molt l’accent en el tema de l’escola, en el temadel català a l’escola i en el tema que aquesta gent tinguiuna acollida digna. Per exemple, quan el president Ma-ragall diu que ell fa el càlcul de 7 milions, és una maneracom una altra de dir que hem tingut èxit com a país. Araels explicaré uns quants països dintre d’Espanya que noreben immigració, començant pel País Basc. No en rep iun es pot preguntar, per què el País Basc no rep immigra-

232

ció? Ja em contestaran vostès. I d’altres no en reben perraons també evidents; Extremadura no rep immigració,Castella-la Manxa no rep immigració, l’Aragó en rep moltamenys i les zones menys dinàmiques de la cornisa cantà-brica, Astúries, etc., no en reben. A Catalunya i Madrid enrebem molta més que a Andalusia, que també en rep bas-tant; nosaltres en rebem molta. És a dir, molts dels pro-blemes que de vegades tenim són el resultat d’un èxit.Quan una carretera s’ha fet petita: “sembla mentida,aquesta carretera és petita!” Fa vint anys, vam fer el noueix del Llobregat. Ara és petit. Per què és petit? Perquè elBerguedà, que estava mig moribund, i el Bages que tam-bé estava molt malament, van bé. I, a més, serveix peranar a la Cerdanya, on la gent va a esquiar, i per anar a laSeu d’Urgell i per anar a Andorra, etc.: i ara s’ha fet petit.L’eix transversal es farà petit! Doncs, si es fa petit, és queha tingut èxit. Ho hauríem d’haver previst? Potser sí. Però,en tot cas, si nosaltres tenim 7 milions en comptes de 6és perquè som un país que atrau gent, un país d’èxit, sen-zillament. En el mateix discurs del president Maragall esdemostra que no només hem tingut èxit sinó que hemreaccionat d’una manera positiva davant d’això. Com hacalculat els 7 milions en Maragall? Doncs, per les targetessanitàries. Jo, anys enrere (ara no, perquè ja no faig tantsdiscursos), sempre duia una targeta sanitària, la meva, ideia: “Escoltin, això que no ens preocupem de la immi-gració no és veritat. Miri, qualsevol immigrant, estigui o noestigui naturalitzat, estigui o no estigui reconegut, noméspel fet d’estar empadronat, o encara que no ho estigui, si

233

ve i diu: “Escolti, el meu nen té un xarampió”, li diem:“Molt bé. I què passa?” “Doncs que no tinc targeta sa-nitària.” “Aquí la té. Li donem una targeta sanitària.” Elsdeia: “Mirin, veuen? La primera cosa que nosaltres femquan arriba un senyor de fora és donar-li això” i treia lameva targeta sanitària. I ara resulta que, d’acord ambaquest càlcul, som més de 7 milions. Bé, doncs això és unèxit en un sentit: ens hem ocupat de la gent. Perquè aixòde donar així per les bones la targeta sanitària al primerque arriba no ho fa tothom. Això és una història d’èxit,d’èxit de Catalunya. Però al mateix temps és un gran pro-blema, des de molts punts de vista.

Com que no em vull allargar massa, podria parlar-los delsefectes positius i dels efectes negatius de la immigració aCatalunya, i també a fora. És evident que hi ha una pila depaïsos que viuen gràcies a l’emigració. L’Equador sensel’emigració ho passaria molt malament. I ara no ho passatan malament perquè rep molts diners. El segon ingrés deMèxic -i Mèxic no és un país qualsevol en cap sentit- des-prés del petroli és l’emigració, abans que el turisme, quela indústria i abans que l’agricultura. I no diguem elMarroc, Turquia, Romania, etc. Per tant, hi ha això. Encarapot tenir un altre efecte positiu a la llarga, i és que algunstornen; i els que tornen, tornen amb calerons i amb unaaltra mentalitat. Això també ho hem vist aquí. Tots elsespanyols que van anar a Alemanya i que després vantornar, van arribar aquí amb quatre diners i, un va obrir unbar, l’altre va muntar un restaurant, l’altre va posar un

234

taller de mecànica de la Mercedes, l’altre va tenir la ideade posar una botiga, i l’altre va posar una fabriqueta de nosé què. Tot això amb els diners que duien i amb l’expe-riència d’allà. I això és una cosa que, per altra banda, elspaïsos que reben immigració haurien d’estimular, perquèés una de les maneres de retornar el benefici que ens hagiproduït la immigració, a través de retornar aquesta gentamb una mica de diners i, sobretot, amb una formaciódiferent. Per tant, hi ha una barreja de coses positives i decoses negatives. Hi ha un altre fet; amb això passa comamb la globalització: que és inevitable. I serà molt difícilevitar-ho. Com el que us deia: perquè un ciutadà delTxad, un negre del Txad que està allà, abans no sabia queell vivia molt malament, i ara ja sap que viu malament i queuns altres, el seu parent, el seu cosí germà, que se’n vaanar un dia, viu molt bé. Doncs això és inevitable. Per tant,hem de veure com podem orientar-ho.

Naturalment, també té coses negatives. Es creen proble-mes i, fins i tot algunes coses que es consideren positivesi que no és segur que ho siguin. No és del tot segur, perexemple, això que diuen que ens ajudaran a pagar lesnostres pensions. Ja veurem si ens ajudaran a pagar lesnostres pensions. Perquè és clar, amb tota la gent quearriba, un home de trenta anys diu: “No, ja està bé que hihagi immigració perquè ajudarà a pagar la meva pensió”.“La teva i la d’ell?” Perquè el que arriba de trenta anys delMarroc també l’haurà de cobrar, la pensió. I si en té qua-ranta, que vol dir que haurà pagat menys i que haurà fet

235

menys contribució social que tu, també haurà de cobrar lapensió, o és que a aquest aleshores no li haurem de pagarla pensió? O sigui que ja veurem què passarà amb totaixò. Tot això és prou dubtós. Però, a part d’això és evi-dent que ens crea uns fortíssims desequilibris socials ique acaba sent una autèntica amenaça identitària. ACatalunya, que és un país que té molts complexos, nos’acaba de veure clar que també és un problema identita-ri molt important. No només és un problema social, d’e-quilibri social molt seriós, sinó que a més és un problemamolt important, l’identitari. Però, com que nosaltres somgent acomplexada, no ens atrevim a dir les coses pel seunom. Jo sóc de les poques persones que, en algunsmoments potser sí que se’m podria qualificar de valent, ode temerari o d’imprudent, perquè he plantejat aqueststemes -que per altra banda planteja qualsevol polític delmón-. És aquí que, fa dos anys o tres, els mateixos queara diuen que ens n’hem de preocupar reclamaven els“papers per a tothom”, cosa que era un disbarat. Era unabsolut disbarat, que no diu cap polític seriós. No hi hacap polític seriós d’Europa que digui “papers per a tot-hom”. Ara ens trobem més aviat que hem de reaccionarcontra actituds de cert rebuig. Sempre explico el que deiaMichel Rocard de la immigració. És clar, jo sempre citogent que se’n diu progre perquè no em facin la guitza.Què deia en Rocard? Deia: “La France ne peut assumertoute la misère du monde”. Per tant, calia posar límits,perquè França no pot assumir tota la misèria del món.Què diu ara Schily? Schily és el ministre de l’Interior del

236

govern alemany. Per tant, és socialista, i de l’ala esquerradel partit i, a més, aliat amb els verds. Otto Schily diu:“Das Boot ist voll”, és a dir “La barca està plena”. Quèmés diu Schily? Es posa d’acord amb els italians. Els ita-lians acaben de fer un gran esforç i han fet molta pressióals europeus perquè aixequin tota mena de sancions con-tra Líbia -Líbia tenia sancions des de l’època en quèGadaffi alimentava el terrorisme- i, a canvi d’això, Itàliademana que Líbia faci el que també demanem al Marroc;que controli millor l’emigració. Però, a més, Itàlia, iAlemanya, diuen: “I ara, als libis, els demanem una cosa.Ja estan reintegrats, ja estan altra vegada rehabilitats ihan de fer això i allò, com allò dels camps d’internament”.És una cosa que jo crec que no és possible i gairebé niplantejable. Crec que no és possible, però ho dic perquèentenguin que aquestes actituds sempre tan absoluta-ment temorenques dels catalans i tan progres no vanenlloc. Els polítics europeus d’esquerra de debò no hodiuen, això. Rocard ho és, oi? I Schily ho és. I GöranPersson -el primer ministre suec, socialdemòcrata de totala vida, modèlic, formidable, i escandinau cent per cent-diu: “No volem més immigració. Perquè nosaltres tenimatur, d’entre el 4,5 i el 5%, i fins que no reabsorbim aquest4,5-5% del nostre atur, no volem ningú més”. I quan diu“no volem ningú més”, no vol dir marroquins o kenyans oequatorians. Vol dir polonesos, vol dir bàltics, vol dir eslo-vacs. Ningú més. És clar, jo no m’atreviria a dir això i, amés, crec que no ho hauríem de dir. Jo no ho diria i tam-poc no sóc gens partidari d’aquesta mena de camps d’in-

237

ternament que volen fer a Líbia. Però ho dic perquè lagent es tregui una mica aquesta mena de por que té sem-pre de parlar d’aquestes coses, plantejant la realitat delsproblemes. I, per tant, cal fer un esforç d’integració. L’any1992, Helmut Schmidt, que feia poc que havia deixat deser canceller, juntament amb uns quants més, va escriureun manifest que es titulava Per què el país ha de canviar?Per cert, un dels que hi va col·laborar va ser el presidentde la Mercedes, que era socialista, fill del que havia estatl’alcalde de Berlín l’any 1948, quan hi havia el bloqueig,Edzar Reuter. Què diuen aquests senyors? Bé, dintre d’a-quest llibre hi ha un capítol amb un títol que el mencionoperquè aquí, si es parla d’aquestes coses, es considerauna exageració, de l’any de la picó, i ridícul. El primercapítol diu: “Damit die Deutschen nicht aussterben”(“Perquè els alemanys no es morin”). “No es morin” vol dirque no desapareguin. Parla de la disminució de població,de com això afectarà l’estat del benestar, que aleshoresno podrem mantenir amb aquesta evolució del conjunt. Hiha aquella frase de Helmut Schmidt, del 1992, que diu:“Sempre s’havia dit que les espatlles de la futura genera-ció serien més amples que les nostres. Això, ja no és veri-tat. Per primera vegada des de fa molt de temps, lesespatlles dels que vénen són més estretes”. Ens serà moltdifícil mantenir el tipus de societat que tenim i sobretotl’estat del benestar, amb aquest tipus d’evolució.Naturalment, això es pot pensar respecte de la immigra-ció. A Alemanya, precisament, es parlava d’una cosa de laqual ara no els parlaré, que era la natalitat. Cada vegada

238

que jo deia que estàvem molt malament de natalitat, l’en-demà se’m carregava tota la premsa del país, amb ungran sarcasme. En el Parlament de Catalunya, per dir queaixò de la natalitat anava malament, com que sabia que hihauria una reacció, vaig citar, en el meu discurs, un parà-graf que no era meu. Però jo no els vaig dir als il·lustresdiputats que no era meu. El vaig llegir i era una frase quedeia com de malament anava la natalitat. Tota una part del’hemicicle es va posar a riure. I jo tinc set fills, a més, percomençar. Per tant, doncs, la riota era encara més clara. Ivaig dir: “Vostès, tot això que els acabo de dir està entrecometes, oi? Tot això forma part d’un article que ha sortitfa un temps a Le Monde. Mirin aquí el tenen. Veuen? Estitula ‘Vers le troisième enfant’. L’autor de l’article: le Pré-sident de la République, Monsieur François Mitterrand”.És clar, és una mica trist haver d’anar pel món així.Demostra que jo sóc covard i no sé defensar les mevesidees prou bé, i demostra a més que hi ha una gran frivo-litat per part de sectors molt importants, intel·lectuals,mediàtics i polítics de casa nostra.

Amb el tema de la immigració és exactament igual. Fixin-se que Helmut Schmidt diu: “Si les coses segueixen comara, Alemanya l’any 2050 haurà baixat de 80 milions a 50”.Perquè entre el 30% i el 40% de les dones alemanyes enedat de procrear diuen que no volen tenir fills”. Val a dirque Helmut Schmidt deia aleshores una cosa molt inte-ressant. El capítol es diu “Die Forderung von Kindern”,que vol dir “el reclam, la petició o l’estímul per tenir cria-

239

tures”. Hem de tenir més criatures. Com deia Mitterrand,hem de tenir més criatures. Ja aleshores, el 1992,Schmidt deia una altra cosa -i jo m’acuso de no haver-hofet en el seu moment, encara que aquests últims anystambé ho hem fet tot i que no n’estigui convençut-: caluna política de família potent, que ara es comença a fer.Vam començar a fer-ho l’última legislatura, espero que escontinuarà i espero que també es començarà, no ho sé, aMadrid. Però com que a Europa, en general, hi ha hagutuna mena de tabú davant dels temes de natalitat, aqueststemes no s’han plantejat. Helmut Schmidt, en canvi, reac-cionava i deia: “la política de família ha de tenir einenhohen Rang (“un rang, un nivell alt)”, perquè, a més, diu:“Sense un fonament demogràfic sòlid, tot el nostre siste-ma de seguretat social patirà”. Deia una cosa molt impor-tant que no hem fet prou -tot i que això sol no resol eltema si no hi ha una actitud, una voluntat i una concepcióde la vida, diferents: “El naixement de criatures aAlemanya no hauria d’anar avall per causes de necessitateconòmica, de necessitat material”. Per tant, hem de feruna política en la qual tenir criatures, com a mínim, nosigui un problema. Si, a més, és negoci, millor.

Després, pel que fa a la immigració, diu: “Però, a part detot això, cal la formulació i la pràctica d’una conseqüentpolítica d’immigració. Necessitarem immigració. I la ne-cessitarem sempre que sigui possible integrar-la ràpida-ment”. Bé, ràpidament o no, totalment o no, això ja esveurà; però evidentment aquesta voluntat d’integració hi

240

ha de ser. Aleshores, això, naturalment, en un país comCatalunya, és difícil. Catalunya és un país que està en unasituació greu, molt més que Alemanya, i jo crec que ésrealment una situació molt perillosa, de gran fragilitat, iper molts motius. En primer lloc, per la realitat política,social i estructural de Catalunya. El nostre país és fràgil,però malgrat tot ha de tenir alguna fortalesa, perquè ambtotes les fragilitats que porta acumulades de fa segles, jano hauria d’existir; ja no hauríem d’existir i, en canvi, exis-tim. Per tant, alguna cosa tenim de positiu. No sabem benbé quina, però la tenim. Però hem de ser conscients queuna certa fragilitat la tenim i que la quantitat de gent queha vingut i que ve és molt gran. I que la integració, perexemple, de la immigració dels anys cinquanta, seixanta isetanta, en molts aspectes, s’ha fet bé o relativament bé.En tot cas, s’ha mantingut una cohesió social, s’ha man-tingut una molt bona convivència, s’ha mantingut el fet decompartir -potser no amb tothom però amb molta gent, ipotser no totalment però en molt bona part- tota una sèriede valors determinats, i jo crec que ens podem donarbona nota. Dels 6 milions que érem -ara ja en som 7-,l’any 1930 érem una mica menys de 3 milions i l’any 1980érem, segons com, una mica més de 6 milions. Aquests 6milions, els nascuts aquí, els no nascuts aquí, hem fet unesforç molt gran. No dic que reeixit del tot, però Déu n’hido. I en contra de tot pronòstic, perquè tots els savis, totsels tècnics, tots els demògrafs, tots els especialistesdeien: “Això de Catalunya s’ha acabat”. I no s’ha acabat.I d’això ens en podem vantar. Ara tenim un nou problema,

241

un problema social, i econòmic també, perquè l’incrementde la despesa només en tema d’escoles, si volem fer lescoses mig bé, que ha representat aquests últims tres oquatre anys, i que representa i que representarà més apartir d’ara, per motiu de la immigració és molt gran. Lestargetes sanitàries són 7.050.000, com deia ahir enMaragall. Tot això són diners, i a Madrid ens escolten ambun “flabiol sonant”. Vull dir que no en fan massa cas de totaixò. El problema de la immigració a Madrid no és gaireimportant. Vist des de Madrid, és un problema diferent is’ho treuen una mica de sobre. Aquí tenim problemessocials, problemes econòmics i podem arribar a tenir pro-blemes de convivència. Home, concretament a Catalu-nya, tenim seriosos problemes d’identitat. Molts d’a-quests problemes són objectius, són estadístics, fins i tot.Alguns jo crec que són també una mica de concepcióintel·lectual. Jo vaig dir aquella frase del “mestissatge”, ija reconec que hauria d’haver utilitzat una altra expressió.Anava a parlar d’una altra cosa, i aleshores, vist això, vasortir aquest tema. Però la paraula “mestissatge” és unaparaula que ningú no vol que li apliquin. Només hi ha unscercles polítics i intel·lectuals que diuen que és magníficaixò, però a la gent no li agrada que li apliquin. Amb aixòno em referia a la barreja de la gent, perquè afortunada-ment, a Catalunya, aquesta barreja s’ha fet sempre.Rafael, tu ets de la província de Còrdova, nascut a la pro-víncia de Còrdova. L’àvia de la meva dona era de Daroca,de Saragossa. El meu nebot està casat amb una equato-riana. Tenen un nen que es diu Andreu. En fi, molt bé. Això

242

va bé pel que fa a integració. Després, hi ha la dona d’enMas. Aquest estiu li he preguntat: “On has anat de vacan-ces?”. Diu: “He anat a Sòria”. I hi ha anat a veure esglé-sies romàniques. Bé, ha anat a Sòria i diu: “No, és que lameva dona en ve, de Sòria”. Ai, caram! Ve d’un poble quees diu..., no ho sé, no me’n recordo. I diu: “Però tampocben bé de Sòria, perquè resulta que una dona d’aquestpoble es va casar amb un que va venir de Múrcia; o siguique la meva dona, en el 50% ve mig de Sòria i mig deMúrcia. L’altre 50% és txeca (es diu Rakosnik, amb duesk). O sigui, 50% txeca, 25% de Sòria, 25% de Múrcia.Això, en Mas. I així tots, afortunadament! És clar, afortu-nadament, perquè si no, sí que estem morts, i perduts, iens convertim en un país despersonalitzat, ofegat, i malcohesionat. Si per mestissatge volen dir això, jo sóc el pri-mer que ho ha predicat. Jo, l’any 1958 ja escrivia sobreaixò i, fins i tot, tinc un article que vaig publicar una vega-da a la revista Cuadernos de Arquitectura. Jo deia alsarquitectes: “Escoltin, jo ja sé que vostès -els deia amb laingenuïtat pròpia d’aquella època- segurament això no hopoden resoldre, perquè quan es fan cases, el que comp-ten són els ajuntaments i els promotors. Però, de totamanera, si poden, mirin de lluitar tant com puguin amb totel que són barris homogenis, diferenciats i que no practi-quin la barreja. No facin ‘Bellvitges’, per entendre’ns”.Que, per cert, és de les coses que ha sortit millor. Pre-cisament, jo aquesta tarda hi vaig; em passaré tres horesa Bellvitge en un exercici que em fa molta il·lusió de fer. Iés que jo ho coneixia d’abans de ser president i, després,

243

la primera visita que vaig fer-hi el Parlament ja m’haviaelegit president, però encara no n’era, perquè no ho haviapublicat el Butlletí Oficial de l’Estat. Doncs vaig anar aBellvitge així, per les bones, i vaig estar parlant amb lagent d’allà. Per tant, és un barri que he conegut i l’he vistcanviar, perquè ha canviat molt. Doncs, jo els deia:“Escoltin, no facin ‘Bellvitges’ (i això que Bellvitge ha sor-tit molt bé des de molts punts de vista). En aquest sentit,si això és un mestissatge, endavant. Tots en som, co-mençant per la meva dona. Però, si per mestissatge s’en-tén això que, molt lligat amb aquesta idea del multicultu-ralisme, consisteix que finalment la mateixa culturacatalana, és a dir, el que ha representat la continuïtathistòrica de Catalunya durant mil anys -o durant els últimscent anys-, ha de quedar submergit, barrejat, sense per-sonalitat pròpia, dintre d’una sèrie de cultures molt diver-ses, aleshores, no. I encara això és el que diu HelmutSchmidt, que els torno a llegir: “A condició (“vorausgesetztes gelingt”) que s’aconsegueixi que s’integrin”. I, alesho-res, que s’integrin a què? Al que Helmut Schmidt i els ale-manys anomenen una Leitkultur (Leitkultur vol dir una cul-tura conductora), o el que els americans anomenenmainstream, que vol dir un corrent central, o bé el que elsfrancesos s’han inventat, això dels valeurs républicaines.Els francesos diuen: “Vostè vol ser francès?” “Sí, senyor”.“Vostè és francès. Ara bé: vostè ha de parlar francès, pri-mer”. Que és el que fa la nova llei a Alemanya i que abansno demanava. Diu: “Escolti, vostè vol ser alemany?” “Sí”.“Doncs vostè ha de parlar alemany”. “Oh, és que nosaltres

244

som turcs. Nosaltres, encara que vivim aquí, no cal queparlem alemany.” “Vostès parlin alemany si volen la ciuta-dania.” O sigui, valors: els valors dels drets humans o elsvalors, en el cas de França, de la Revolució Francesa, sivolen, i després un altre valor que de vegades no es diu tantperò que, evidentment, és el sentir-se francès. Tothom diu:“Oh, mira els francesos el que fan”. Em refereixo a la imat-ge de França en l’equip de futbol amb el Zidane i unsquants negres. Sí, sí; però saben en què es fixen els fran-cesos, i l’endemà ho publiquen els diaris, el dia que hi haun partit internacional? A veure quin d’aquells jugadors hacantat o no La Marsellesa. Quan hi va haver el campionatdel món, n’hi va haver dos que no la van cantar. I els vancridar per saber com és que no havien cantat LaMarsellesa. Un, en Barthe, un porter, per cert, molt bo, peròjo crec que una mica guillat. Sí, els porters tots són unamica estranys; el porter de futbol és el personatge mésestrany dintre d’un equip, sempre. Mai no tenen la culpa deres, perquè per altra banda, sempre és culpa del defensa.Bé, en Barthe no va dir res; el van deixar córrer perquè eldonaven per un cas perdut. I llavors van anar a buscar-neun altre que no havia cantat La Marsellesa. És curiós el queva passar i que vostès, els que en saben o els interessa elfutbol, recordaran. És el cas d’en Karembeu, que jugavaamb el Madrid i que és de Nova Caledònia. Aquest els vadir el següent i curiosament els francesos ho van acceptar:“No he cantat La Marsellesa perquè no sóc francès. Jo sócneocaledonià. El meu pare és el cap d’una tribu de NovaCaledònia i jo sóc neocaledonià. I, per tant, jo, jugant, faré

245

tot el que pugui, i estic content i em sento membre de laselecció. Jo no sóc francès, però sí que sóc de la selecciófrancesa”. Però bé, això són dos casos d’excepció. Françaés molt républicaine i molt tot el que vulguin, i molt d’es-querres i molt no sé què; però, amb La Marsellesa, pocabroma. I l’endemà també: “el Zidane ha cantat LaMarsellesa o no ha cantat La Marsellesa?” Ha cantat LaMarsellesa. Molt bé, doncs és dels nostres: a dintre. Aquestno l’ha cantat? Fora. Vostès riuen però és així. Això, aquíno. Aquí tots som una colla de llepafils i tots ens ho miremamb lupa, i “no, escolta, que faci’n el que vulguin, s’ha derespectar aquest, l’altre, i el de més enllà”. Al final, l’únicque no es respecta és el nostre. I amb això del multicultu-ralisme passa avui dia. Hi ha un article d’un personatge dequi, de vegades, parlen malament, perquè és de dretes,però és un dels intel·lectuals forts que tenim a casa nostra;en Valentí Puig. Té un article sobre el multiculturalisme. Diuque el multiculturalisme consisteix que en un país tots elsvalors, totes les cultures que hi hagi tinguin exactament lamateixa importància. I totes s’han de barrejar en una menade poti-poti. I llavors, al final, no n’hi ha de país, no? A més,això és injust, perquè, és clar, de la mateixa manera que al’Índia, evidentment, la cultura que ve del budisme és moltmés important que la nostra, però molt més, aquí la nostraés la més important. I això s’ha de saber defensar, a esca-la occidental, espanyola i catalana.

Bé, tot això no és el que els havia de dir, perquè jo els haviade parlar d’una manera ben estructurada i no ho faig. Per

246

cert, un dia d’aquests ha de venir a Barcelona, en GiovanniSartori, que ha de donar una conferència. Ell té un article ala Rivista Italiana de Scienza Politica que es diu “Pluralismo,multiculturalismo e estranei”, en el qual ve a dir el mateixque diu Helmut Schmidt i que, molt més modestament,dic jo.

En resum, tenim un problema molt seriós, molt important.Hem de veure com podem posar dintre del mateix pot totel problema que tenim de defensa dels drets humans,dels drets i dels deures. Jo recordo que la primera vega-da que vaig fer una conferència -a Madrid l’any 2000-,dient que amb els immigrants no es podia parlar nomésde drets sinó també de deures, vaig tenir moltes crítiques.I era molt evident: els drets dels immigrants, els drets delsimmigrants i els drets dels immigrants: sí, senyor. La tar-geta sanitària i els drets dels immigrants: sí, senyor. Lamajoria dels habitatges de tipus social que feia laGeneralitat aquests últims temps, per a qui eren? Per alsimmigrants. Una vegada fins i tot vaig tenir un problema aVilafranca del Penedès, on vaig anar a repartir una sèriede pisos d’aquests i gairebé tots eren per a marroquins.Es va aixecar un i va dir: “Sembla mentida, vostè, a veurequin dia em dóna un pis a mi”. Jo més o menys vaig clis-sar-ho: “I vostè de què fa? Està casat, vostè?” “Sí”. “I laseva senyora, de què fa?” “Fa vi”. “Està bé. Quants fillstenen?” “Cap, no en tenim cap! Com vol que tinguemfills?” “Molt bé, els fills per als marroquins, eh? No per avostè.” Doncs, els pisos socials, per als marroquins: pri-

247

mera, tenen cinc fills; segona, només treballa l’home i, amés, guanya 125.000 pessetes al mes. Per tant, vostè noen tindrà mai cap de pis social de la Generalitat. Per tant,aquest és un dret que tenen; ara bé, també tenen unsdeures. Tenen deures de tota mena, que van des d’adap-tar-se a certs costums fins a conèixer les llengües, lesllengües, catalana i castellana del país, fins a pagar im-postos, fins a fer cua. El problema que hi ha, de vegades,amb això de les targetes sanitàries és que les donesmarroquines no volen fer cua al centre d’assistènciaprimària. No volen fer cua, volen passar al davant. Semblaque és per un costum, perquè allà no se’n fan de cues:s’entra, se surt... Tenen un sistema diferent de funcionar.Aquí es funciona a base d’aquest sistema antipàtic:“Vostè ha arribat l’última? Doncs l’última”. “No, escoltique jo, el meu nen…”. “No, escolti: l’última”. Això formapart dels deures. Els estic explicant coses que a vostèsels poden semblar poc consistents, però vostès vagin,per exemple, al barri de la Trinitat Vella i els explicaranaquestes coses com van. Per tant: defensa dels drets,exigència dels deures, manteniment del valor bàsic de lacohesió social que els 6 milions havíem aconseguit, pot-ser no d’una manera absolutament perfecta, però Déun’hi do. Perquè vostès són professors universitaris:quants nois de Bellvitge, que són fills de gent que van arri-bar fa trenta o quaranta anys amb una mà al davant i unamà al darrere, són estudiants de la Pompeu Fabra? Doncsmolts. I això és progressió social i això és cohesió social.I un dia, naturalment, també hi haurà d’haver estudiants

248

marroquins, però hauran hagut de fer el mateix esforçd’adaptació al país que ha fet molta d’aquesta gent deBellvitge.

Sento no poder-los fer ara una explicació estadística:tants per aquí i tants per allà, i tants que vénen del Pa-kistan, i tants que vénen de l’Equador, i com va el temadels visats, etc. En el tema dels visats, per exemple, johavia insistit molt que es demanessin visats als sud-ame-ricans i ho vaig aconseguir amb alguns països, com sónel Perú i l’Equador. Perquè si no, era un colador per dalt.Abans dels visats, venien quatre avions diaris de Quito.Ara en vénen quatre a la setmana. Aquesta és la diferèn-cia, senzillament. Això un país ho ha de fer. Perquè unad’aquestes noies que venia de l’Equador es va casar ambel meu nebot. I està molt bé. Va d’acord amb les mevesteories, això ens convé. Estic content i l’únic que desitjoés que tot vagi bé. I que l’Andreu, que és el fill d’aquestaequatoriana i del meu nebot, d’aquí a quaranta anys puguiser president de la Generalitat. Això serà una autènticapromoció.

249

Disseny, traducció i impressió: Treballs Gràfics, SA

Dipòsit Legal: B-10.154-2005

TH

E

C L U B O F ROM

E

Ponènciescurs 2003-2004del Grup Catalàdel Capítol Espanyoldel Club de Roma Ponències

curs 2003-2004del Grup Catalàdel Capítol Espanyoldel Club de Roma

DEBATS PER AL FUTURDes que es va crear el Club de Roma l’any 1968, els debats que ha promogut i els Informes que n’haanat encarregant han estat objecte d’altres debats i reflexions que han transcendit la reduïda nòminadels membres del Club. Aquests Informes, en què s’han tractat els temes més variats, han tingut ungran impacte en l’opinió pública, en els debats polítics i en les estratègies empresarials. Però aquestsInformes, per més que han emprès temàtiques complexes i diverses, han tingut sempre, com a nucliessencial, la preocupació per la dignitat de la persona i per la qualitat de vida dels pobladors delPlaneta, conscients que el futur de la Humanitat dependrà que tots els homes i dones puguin participaractivament en la construcció de la seva existència en comú i que ho puguin fer solidàriament iapreciant la singularitat de cada membre de la família humana, sense exclusions ni limitacionsfonamentades en les circumstàncies o en les capacitats de cadascú.

La seva missió és, per tant, actuar com a catalitzador dels canvis que s’esperen, sabent que aquestscanvis han de ser el resultat de la feina de tots, dels seus debats i de les seves propostes, ja quenomés d’aquesta manera serà possible fer néixer una nova consciència universal, en la qual no tansols es plantegin un conjunt de reivindicacions sobre els drets de les persones, o sobre el respectea la Naturalesa i als recursos que s’hauran de llegar a les noves generacions, sinó també lesresponsabilitats de tots a l’hora de construir el futur comú.

Els debats que bateguen després de les exposicions que es recullen en aquest llibre i que són elresultat de les trobades que ha anat promovent el Grup Català del Club de Roma en el curs 2003-2004són un reflex fidel d’aquest tarannà. I són també la constatació de com es poden veure a venir elsproblemes i les possibles solucions des d’una perspectiva interdisciplinar, contemplada a mig i llargtermini i amb l’amplitud de mires que exigeix la globalització i la interdependència de les oportunitatsi amenaces en què es desenvolupa la vida moderna.

Perspectives, terminis, interdependències que es poden detectar tant si es parla de la problemàticade la inclusió efectiva dels immigrants com si s’aborden les exigències de la sostenibilitat i la seguretaten les societats complexes que, alhora, es troben immerses en processos com ara el de la reconstruccióeuropea o que han de replantejar els seus models d’aprendre per tal de configurar-se com a Societatsdel Coneixement.

Doncs bé, en tots els temes que es recullen aquí batega aquell esperit del Club de Roma o l’impulsgenerós d’aquells que s’avenen a exposar les seves apreciacions i a contrastar-les en un diàleg obertamb d’altres. És per això que els debats provocats per les ponències recollides en aquest llibre hanestan farcits de les ganes de poder contribuir a la promoció de nous valors i formes de cooperacióinterpersonal i potenciar la idea que els homes i dones d’avui poden trobar en el recolzament mutu,la comprensió i l’estímul de la diversitat, la forma de créixer com a persones, i construir, a la vegada,un ordre social i econòmic més equitatiu, eficient i solidari d’on ningú no es vegi exclòs.

EL CAPÍTOL ESPANYOL DEL CLUB DE ROMA A CATALUNYA

El Club de Roma ha promogut un conjunt d’Associacions o

Capítols a diferents països del planeta, amb la finalitat que

aquestes entitats participin en els debats del Club i

contribueixin a difondre els seus resultats, compartint així

les preocupacions i les esperances de la Humanitat. Així

doncs, cada associació s’ha adherit als tres conceptes bàsics

des dels quals es promouen els debats i informes del Club:

- la necessitat de pensar i actuar globalment,

- la importància de la perspectiva a llarg termini,

- i la necessitat de cultivar l’enfocament holístic i d’entendre

la seva interacció amb la problemàtica mundial.

Per a això, cada Associació està obligada a tractar la pro-

blemàtica mundial segons els seus propis valors culturals

i així poder contribuir a la comprensió general de la condició

humana en el planeta. I cada Associació adquireix el deure

de difondre localment els informes, les conclusions i les

actituds del Club per tal que arribin a aquells que poden

prendre decisions, als acadèmics, als cercles empresarials

i al públic en general.

En aquesta línia es va crear, l’any 1976, el Capítulo Español

que, actualment, presideix Isidre Fainé i al qual han precedit

Ricardo Díez Hochleitner, Pere Duran Farell i Jesús Moneo.

El Capítulo és una associació cultural de caràcter privat

que vol secundar, en i des de la nostra societat, els propòsits

assumits pel Club de Roma.

Seguint aquesta línia, el Capítulo ha promogut la creació de

Grups Autonòmics, d’entre els quals el primer és el Grup

Català que ha anat desenvolupant un paper molt rellevant

en erigir-se com a model de centre de debats, on es tracten

a l’avançada els temes que són d’interès del Club i que

preocupen qualsevol societat responsable del futur comú.

Una Junta Coordinadora Territorial regeix el Grup Català, que

compta amb cent sis membres actius.

EL CLUB DE ROMA

El Club de Roma és una associació sense ànim de lucre que

reuneix científics, economistes, homes de negocis, grups

d’influència i actuals i anteriors Caps d’Estat dels cinc

continents, amb el propòsit de contribuir a millorar la nostra

societat, mitjançant la identificació i el debat actiu sobre

problemes d’índole global i amb el convenciment que cada

individu pot contribuir a aquesta millora.

Fundat l’any 1968 per trenta-cinc personalitats de trenta

països, actualment té la secretaria general a Hamburg i

compta amb un màxim de cent membres procedents de

cinquanta-dos països. Té, així mateix, vint-i-sis capítols

repartits per tot el món, entre els quals trobem el Capítulo

Español, que va ser fundat a finals de l’any 1976. Des de la

seva creació, el Club s’ha proposat ser una “no organització”

dedicada a debatre els grans temes que creen incerteses

sobre el futur humà. S’han tractat les més variades

qüestions i, des que es va publicar la més coneguda, Los

límites del crecimiento, totes han tingut un gran impacte

en l’opinió pública, en els debats polítics i en les estratègies

empresarials.

Així, partint del seu conegut lema “pensar globalment per

actuar localment”, el Club que va fundar Aurelio Peccei ha

tingut sempre com a eix central dels seus informes el

desenvolupament humà i la recerca de camins per

aconseguir un món que sigui materialment suficient,

socialment equitatiu i ecològicament perdurable, i que

permeti preservar la diversitat humana i cultural mentre

es consolida la solidaritat entre tots els pobladors del

Planeta i també amb les generacions del futur.

TH

E

C L U B O F ROM

E

TH

E

C L U B O F ROM

E

Ponè

ncie

s cu

rs 2

003

-20

04 d

el G

rup

Cata

là d

el C

apít

ol E

span

yol d

el C

lub

de R

oma

Edició patrocinada per: