tiea. D'aqucsta mancra s'ha comcn4at adibuixar el quc crec quc pot ser anome-nat «racionalitat hermeneutica».

I amb aixo arribern a la conclusio, qucto per titol La racionalitat fonarnental,aquclla racionalitat quc esta a la base detot criticisms sensat i que n'assenvala elslimits. Crec que a la Ilum del que ha es-tat exposat exposat sobretot a la tesies pot veure facilment que la racionali-tat fonamental tc dues dimensions: unado caractcr Iogico-formal i una de caric-ter reflexivo-discursiu. La nostra racio-nalitat Iogico-formal ens fa capacos dedonar rao de mancra deductiva de lesnostres assercions, i d'adonar-nos i detrcure les consequencies de les contra-diccions proposicionals (tot aixo -ob-viament- de manera limitada, atesa lanostra finitud). La racionalitat reflexivo-discursiva ens fa limitadament capacosde donar rao de Ies pretensions de vali-desa -concretament de la pretensio deveritat i de la de rectitud o correccio-que necessariament elevcm en els nos-tres acres do parla (dels quals he tractatdctalladament a I'Apendix II), i tambed'adonar-nos i do trcure les consequen-cies do Ies contradiccions performatives.Vinculada amb aquest segon mode deracionalitat, ja que es iualment reflexi-va, crec que hi ha la racionalitat herme-neutica, que ens permet de considerar-nos cosubjectes en rclacio a tots cls in-terlocutors possibles i de consideraraquests interlocutors cosubjectes en re-Iacio a nosaltres.

La racionalitat del racionalisme critic-tant en el cas de Popper corn en eld'Albert, almenys a nivell dell principisde Ilur teoria del coneixement- es no-mcs la racionalitat Iogico-formal, i enca-ra amputada de la seva dimensio de <,do-nar rao», cosa quc fa d'aquest raciona-lisme un cristicisme exacerbat. Les con-sequencies hermeneutiques d'aixo -enel sentit de consequencies interpretati-ves- son funestes. Anant nomes a lapcrca4a d'errors, enduts per la mal-fian4a, dificilment podrem connectaramb les concepcions dels altres, enten-dre-Ies i fer-los justicia. El criticisme ex-clusivista, en efecte, fa molt dificil aque-Ila actitud de confianca basica quc enscal d'entrada per connectar amb els al-tres i comprendre'Is en les seves mani-

festacions. Es aixi, a parer meu, corns'expliquen certs excessos polemics deHans Albert envers cl pcnsament her-meneutic, Ies concepcions utopiques i lateologia cristiana. Es tambc aixi com po-dem comprendre quc, a La societatoberta i els seus enemies, un gran filosofcom Karl Popper sigui tan injust, no so-lament envers autors menors, sino so-bretot envers Plato, Hegel i Marx. Peroaixo seria tema d'una altre treball.

Andreu Marques

Ignasi ROVIRO Ai.i:NANV. El concepte his-toire a la Critique de la Raison Dia-lectique (vol 1 1J1) i les seves bases on-tologiques en Etrc ct le Neant. Tesidoctoral de filosofia defensada a laUniversitat de Barcelona. Gener de1994.

Per abordar cl concepte histoire en laCritique de la Raison Dialectique (vol Ii II) i les seves bases ontologiques enEtre et le Neant he dividit I'estudi queaquf ressenyo en tres grans parts. En laprimcra -El metode de fer historias'estudia el mare ideologic-conceptualdes d'on Sartre pensa la historia. El se-gon moment cs dedicat a El subjecte dela historia, una problematica importantper les generacions sota els movimentsmarxista, existencialista i estructuralistado la postguerra mundial. Finalment,dediquem la part mss extensa de la tesia l'estudi de El terreny de la historia.Aqui es mostra amb Iota la seva com-plcxitat -i en alguns casos amb l'ambi-guitat implicita que imposa una obrainacabada- la forca d'aquesta concep-cio nuclear del pcnsament sartrea. Comes obvi, el concepte histoire es correla-ciona amb una destacada xarxa concep-tual digne de ser estudiada a fons. Enaquesta resscnya destacarem els mes ba-sics i significatius. Per be que sigui ines-capable de fer-hi referencia al llarg de leslimes quc segucixen i donada la brevetatde la present noticia, dcixarcm de banda1'exposici6 de la dialectica sartreana (unequilibri entrc la globalitzacio idealista ila materialitzacio realista). Tampoc po-drem destinar espai a comentar amb de-tall els diversos critics (des de les posi-

231

cions cstructurali.stcs, no podrcm aten-dre a Ics critiques d'Althusser, do Fou-cault i Levi-Strauss pels qui Sartre posamassa pes ontologic en -l'abstraccio»home i s'oblida que aquest no Cs res mdsque una emergcncia d'estructures mesprofundes; alhora que la concepcio de lahistoria i del metode per estudiar-la seraplantejat des d'una perspectiva no hu-manists. Aixi matcix, deixarem les criti-ques que des de posicions mes liberalsformulen M. Mcrleau-Ponty, R. Aron iG. Gurvitch). I com a ultima remarcaprevia nomes fer Constar que la mevalectura de Sartre es fa a partir d'una afir-macio inicial: la Critique es recolza so-bre les bases ontologiques formuladesen L'Etre et le Neant. 0 vist des de 1'al-tra riba: per desplegar L'Etre et le Neanten el terreny social i fer-ne una teoriasocio-politica es necessaria l'aparicio dela Critique. Una i altra obra es nccessi-ten i es suposen.

La intuicio basica i fonamental de Sar-tre en la Critique es expressada de mul-tiples maneres i amb una riquesa de for-mulacions i concepcions afins. Es podriasintetitzar amb un lema que el prop] Sar-tre repeti diverses vegades: ('home fa lahistoria en l'exacte mesura en que la his-toria fa ('home. Aixo ens fa descobrircom ('home i la col-lectivitat son els dospols fonamentals a I'hora d'aclarir queCs la historia. Dos pols que nomes es po-den pcnsar en relacio, i per tant tot in-tent d'individualitzar-los no pertany alpensament dialectic. Ans al contrari, no-mes son possibles, des de la fredor de larao analitica. Aixi neix la idea de ('Uni-versal Singular, una altra cara de la ma-teixa intuicio. Sartre cs planteja com unaunitat alto que massa sovint s'ha vistcom una dualitat. L'universal (la col-lec-tivitat, Cl generic, l'abstracte) nomes potser pensat a partir del singular (el con-cret, Yaqui) i el singular es forma a par-tir de ('universal quc encarnen els altressingulars. L'universal Cs una realitat' subsidiaria,, dels singulars: per si ma-teixa es no res. Sartre mira amb simpa-tia cls mestres filosofs do I'existencia in-dividual i refusa vivament tota clase d'i-dealismes.

Es aixi com la posicio kierkegaardia-na influi fortament en Sartre, en la me-sura que s'oposava a l'imparable csdeve-

nir del Sabrr que tot ho inCIoia i ho di-

Iuia dins la seva propia niarxa. Kierkc-

gaard s'oposava a la idea que ('home es

realitzcs tot transcendint la seva indivi-

dualitat i que esdevingues nomes tin mo-

ment del pas de l'universal. Es, doncs,

allo que es individual el mes important

i significatiu, que -per contra- Hegel

dcixa cn un pla secundari. Per Sartre,

abandonar-se a l'universal, fondre's en

el col•lectiu, significa refusar tota la res-

ponsabilitat personal davant I'autentica

existencia.

Pero Sartrc to I'intcres d'esporgar ladialectica hegcliana des de la critica queli fa Kierkcgaard. Voldria dcscnrotllaruna dialectica en la qual hi cabes unacxistcncia individual en un mon historicon ser Cs significar-se, en el qual tot elque apareix isolat Cs unificat i en el qual,moviment i finalitat nomes fossin un.

Per aixo s'cnfronta a I iege1 tot donantla rao a Marx, per qui l'objectivacio noes fa clla mateixa a partir de l'alicnacio.L'objectivacio Cs simplement el proces atraves del qual nosaltres alterem el monen benefici nostre, en el qual nosaltresens descobrim a nosaltres mateixos enels nostres productes. L'alienacio, peraltra banda, Cs un esdeveniment historici contingent que no pot ser deduit de lanostra habilitat per altcrar el mon a tra-vcs do I'accio.Doncs be, a ulls de Sartrc, no hem de

dcixar de ser hegclians per ser kierke-gaardians o be a la inversa. Es a dir queper Sartrc Cs possible salvar la totalitatde la individualitat i de la subjectivitatdins de la universalitat, pero a diferen-cia de Hegel, la universalitzacio no su-posa que en el terreny ontologic s'hagide transferir el pes tonamentador del'individu al moviment dialectic univer-sal quc s'esta esdevenint. I si per unabanda Sartre creu que es Marx 1'autorquc es capac do fer aquest admirable sin-tesi entre cl concret t la seva realitat ob-jectiva, entre ('universal i el singular, perI'altra, no veu que cls marxistes del scutemps I'hagin sabuda interpretar.

Als ulls de Sartre, cls marxistes delsanys cinquanta van contra Marx. En elmarxisme s'ha operat una greu escissio:el terreny do la practica ha abandonat clde la teoria. Per aquesta rao cl marxis-me s'ha deturat. El fet Cs, pero, momen-

232

tarsi, ja que Sartre esta plenament con-ven4ut que I'existencialismc li pot donarla base neccssaria per reunificar aqucs-tes dues regions indispensables perquc clmarxisme esdevingui la veritable teoria-practica o la practica-teoria per compen-dre i modificar el mon real. Pero no esI'existencialisme de Kierkegaard ni el deJaspers. Ambd6s son, diu Sartre, pensa-ments dcbils i dissimulats, quc no apor-ten rcs de nou. L'existencialisme al quales rcfcreix es cl scu propi, un corrent depensament que no ha desplegat contra elmarxisme, sing al scu margc. L'intcnt issagosarat: existencialitzar cl marxisme.

Des d'aquesta perspectiva la critica esfa miss aguda. El metode do fcr historiadcls veils marxistcs es claramcnt ambi-gu: jugucn amb dues concepcions dc lahistoria i utilitzcn aquella que els convemiss pets sous interessos. Per un cantodoncn explicacions finalistiques dels fctsi de les totalitats que han crcgut endevi-nar al Ilarg do la historia fins a fer-ne unabus. Pero per altre canto, quan els in-tcressa fan desapareixer tota finalitat pertal de fer surar un magma de forces icontraforces quc escapa a tota voluntatindividual, d'aqucsta mantra s'afirma unpur mecanicisme. El fet por semblarcontradictors. Per Sartre no hi ha con-tradiccio, hi ha mala fe.Un pont d'cxistcncialitzacio del mar-

xisme cs troba a traviss do I'Etre et leNeant. Si be tota aquesta primera obracs fonamental per comprcndre el pas de-cisiu quc comcntcm, es dc rcmarcar I'm-teressant adaptacio que en fa, al final delvolum, do la psicoanalisi. En un profunddialog amb Freud, Sartrc adapta les tro-balics del vicnes al pensament cxisten-cialista. Formulada la psicoanalisi exis-tcncialista, aqucsta pot esdevenir una ve-ritable eina de comprensio dc la historiaquan passem al tcrrenv de la Critique.La incorporacio, clones, de la psicoana-lisi al materialisme dialectic ens faracomprcnsible els homes reals, ens des-cobrira cis homes en la seva particulari-tat miss original, pero alhora que ensdcixara l'espai imprescindiblc per desco-brir ('estructura de l'universal que des-criu el materialisme dialectic. Com a rc-trct, Sartre acusa als marxistes d'cstudiarcls adults. En Ics seves analisis nomesens dcscriucn una part dc ('individu

huina: aquella que fa refcrencia al corn-portarncnt adult, coin si en la nostra per-sonalitat no hi hagucssin instancies d'e-tapes anteriors quc condicionessin lesdecisions i opinions adultes. Tenint unpcu cn la ironia i l'altra en la burla, Sar-trc es mofa dels marxistcs tot client qucdescobreixcn els individus quan tcnenI'edat de cobrar el seu primer salari.Mentre que l'existencialisme crcu que laincorporacio de la psicoanalisi es perfec-tament integrable perquc descobreix elpunt d'insercio de l'home en la seva clas-se. O tambc, aqucsta familia particularcom a mcdiacio entre ('individu i laclasse.

Sartrc creu trobar un punt d'cngranat-ge entre cis dos sabers (materialisme ipsicoanalisi) en el nivell de les relacionsde produccio entre individus reals i Icsestructures politico-socials. En aquestcreuament, els homes es trobcn condi-cionats per les seves relacions humanes.Des del materialisme dialectic aquestconflictc es la traduccio del conflicte quees dona entre les forces productives i Iesrelacions do produccio. Ara be, Sartre estroba estret si es qucda en aquest ambit.Li manca encarnar aquesta estructurasobre la Pell de qualsevol individu. Peraixo es pregunta per la vivencia do l'u-niversal. Just aqui, I'existencialisme sar-trea fa entrar la psicoanalisi per tal d'a-conseguir I'aprofundiment en la vidaconcreta.

La sintesi de la critica sartreana almarxismc ens ha conduit a I'esquematit-zacio del metode miss propici per a lacomprensio de la historia. Tal metodeno es pas una crcacio del propi Sartresing que ell mateix ja ens anuncia quel'extreu de Henri Lefevre. Un treballque Sartrc considera intatxablc a fl iefccte d'integrar la sociologia i la histo-ria en cl dialectica materialista. SegonsLefevre la realitat presenta una com-plexitat horitzontal (fara i aqui: la rela-cio sincronica entre fenomens socials) iuna complexitat vertical (aspectcs histo-rics de la realitat present) i entre Ics duescomplexitats es doncn eixos dc rela-cions: son 1nterdependents. Per poderestudiar les complexitats i els seus vin-clcs d'unio proposa un metode, assumitintegrament per Sartrc, en tres passos:<a) Descriptif. - Observation macs avec

233

un regard informs par 1'expcricnce etpar une theorie generale. b) Analytico-regressif. - Analyse de la real t6. Effortpour la dater exactament. c) Historico-genetique... - Effort pour retrouver lcpresent mais elucide, compris, expli-que.,,

Tot l'esfor4 per fonamentar aquestmetodc es una de les grans tasques de laCritique de la Raison Dialectique, vol Ii 11 mentre que en L'idiot de la famille(el bell i extens treball sobrc Flaubert)assajara un exemplc practic. Pero percomprendre be el joe que dona el meto-de esbossat li calen unes consideracionsi matisacions epistemologiqucs previesque Sartre analitza detingudament alllarg de moltes pagines. Sense entrar endetails volem remarcar alguns principisdialectics basics per 1'aplicacio d'aquestmetodc; principis quc, sigui dit dc pas-sada, no son altra cosa quc una adapta-cio sartrcana del metodc exposat. Aixidoncs, no es possible l'aplicacio del me-tode si no estem ben convencuts: (1)Que una negacio d'una negacio pot seruna afirmacio. (2) Quc el motor do laHistoria son els conflictes, ja siguin en1'intcrior d'un grup o en l'intcrior d'unindividu. (3) Quc cada moment d'unaserie ha de comprendre's a partir delmoment inicial, pcro no s'hi pot reduir.(4) quc la Historia porta a terms totalit-zacions de totalitzacions a cada instant.

Ja es veu que tot arrossegant les con-questes assolides a Etre et le Neant i eldialeg amb el pensament marxista, la po-sicio sartrcana es prctcn molt mes qucmetodologica: vol ser, fonamentalment,ontologica. Per aixo mateix el scu inte-rns es troba en abandonar 1'epistemolo-gia tot intentant de demostrar el clue 6s,diu Sartre, una exigencia de la rao dia-lectica: es tracta de fer transparent la re-gio del ser on la totalitzacio esdeve laforma de 1'existencia i de descobrir-nos-hi situats en el bell mig. Assolit aquestpunt, no podrem afirmar quc el movi-ment dialectic de la rao sigui una astti-cia epistemologica d'aquesta. Ans alcontrari, la intel-ligibilitat de la dialecti-ca es confon amb el moviment totalitza-dor. Ubicats enmig de la totalitzacio, lanostra experiencia es un moment mesdel moviment general. L'experiencia vis-cuda, la simple praxi vecue, sera supera-

da (intcgrada dialecticament) per una rc-flexio de 1'experiencia viscuda, alhoraaquesta rcflexio sobrc la praxi viscudacs, dc nou, superada, integrada, en unarcflexio critica. Aquests tres momentsno es donen simultaniament. L'un csdespres dc I'altre, en una disposicio dia-cronica, quc, tanmateix, conic sincroni-cament tots els elements en una sofa re-g16 ontologica. Quan la rcflexio assolcixcl moment critic, la dialectica es desco-breix com el veritable moviment dc lahistoria i de la realitat present.Amb tot el quc portent dit es fa evi-

dent quc la historia es i nomes podra serpensada dialecticament, alhora que ladialectica nomes podra ser historica.Sartre fa autentics csforcos per no caureen cap mena d'hiperorganicisme. Evitaabandonar la carnalitat de ('home perpassar a una entitat superior creadora ireguladora de l'esdcvenir huma iCompassar, clones, del jo ara i aqui al nosal-tres, del ich a la Geschischte?; i un copsuperat aqucst pas tant angost del salt ala Weltgeschischte nomes n'es una pro-jeccio? Amb altres paraules, per arribaral regne de la historia Sartre no n'ha detenir prou en mostrar que cada individufa i pateix la historia, sing que ens had'explicar que es la historia en clla ma-teixa. Aqucst requisit cs necessari i noes fa incompatible amb la relacio dialec-tica entre individu i grup, grup i esde-venir, csdevenir i individu.La filosofia de Sartrc es una, sense

ruptures epistemologiqucs que ens obli-guin a parlar d'un Sartre existencialistai un dc marxista, per exemplc. Aixidoncs, en el treball quc aqui resscnyemera del tot necessari obrir un apartat so-bre la historia a la Hum de l'Etre et leNeant. En aquesta obra, la historia esdissol en temporalitat. Mes ben dit: elplantejament de la historia es fa a partirde la totalitat que es la temporalitat exis-tencialista. Aquesta totalitat, a un nivelles individual i en un altre es col•lectiva.Quan cs individual, vise la totalitat tem-poral amb un lligam d'interioritat in-tens: jo soc, en present, cl meu passat icl meu futur. Ara, quan la totalitat tem-poral es col lectiva, cl clue Sartre ha ano-menat el temps universal, aleshores no-mes el puc viure en un Iligam d'extcrio-ritat: estic ontologicament impedit d'ac-

234

ccdir-hi de la mateixa inancra clue nopuc arribar al Mitsein. En canvi si cluepuc acceptar clue el meu temps cs el Ili-gam d'interioritat del temps del m6n,que en ml cs mes exterior que interior ies inabastablc. Inabastable perquc es unno res. Pcrque es el conjunt dcls altrestemps dcls altrcs sets humans. Tcnimdoncs, una cola totalitat temporal, unasola historia: la Historia amb majuscu-les, la del passat col•lectiu. I dins d'a-qucsta totalitat, sobresurt la mcva tota-litat personal, la mcva historia indivi-dual. Una unica realitat temporal. Si esunica vol dir clue entre cis dos plans,('individual i el col•lectiu, hi ha d'haveralguna relaei6 efectiva. Evidentment:entre el mcu passat i cl passat dcls altreshi ha una frontcra insalvable, una fron-tcra ontologicament insalvable: el meupassat (la meva historia, el mcu temps)es una rclaeio d'interioritat amb mi ma-teix clue m'arriba al bell mig del moll del'os, clue cm constitucix des de la mevaprofunditat mes originaria. El llac queestableixo amb el passat (amb la histo-ria) de les altres consciencies ('hem dequalificar d'cnllac d'cxterioritat per mesdcrmic clue sigui i per mes que jo en si-gui testimoni co-present. El passat del'altre, la historia de l'altre, sera en mi,tant clue cs el mcu passat o el mcu pre-sent pero des de la perspectiva de co-present, d'espectador: no cm constitueixoriginariament, no cm fonamenta. Unahistoria clue mai puc fonamentar onto-logicament perquc cs de I'altre. Un pas-sat, una historia clue cm ncg.ll clue sem'oposa com a exterior-interior. Men-tre clue el mcu passat -la mcva histo-ria- em nega com a interior-exterior:cm constitueix i em posseeix. Em pos-sccix de la matcixa mancra clue cl pre-sent i el futur m'arrenquen d'aquestapPosscssi6. La Historia -amb majuscu-la tindra objectivitat, pero no sera capprincipi d'acci6 ni podra disposar d'unasignificaci6 propia. El clue 6s propid'una societal no es el fet de tenir unaHistoria, sing el fet d'assumir-la com amonument. Per aixo matcix cis esdcve-niments no tenon un significat determi-nat, fixat per sempre mes. Sin6 quc elscu significat depen de la forma i de laintcnci6 amb que s'assumeixin en un de-terminat present. Aixi tambe es evident

que no ens podricm imaginar un histo-riador clue treballcs desituat , fora de lahistoria , en I'eternitat . Tot historiador esell mateix producte de la historia. Persobre d'aquesta rclativitat de la historia,d'aqucst sentit perpetuament ajornat, hivcicm surar l ' afirmaci6 do la Ilibertat.Pcrque es ella, en cada moment de la his-toria, qui cscull el significat : i no n'hi hacap de definitiu . Tampoc vcicm que laHistoria tingui una direccionalitat deter-minada ni predeterminada amb l'objec-tiu d'assolir un fi. En cap Iloc trobcmtraces d'una Historia teleologica o fina-listica . Ala fl de I'Etre et le Neant veicmcom la Historia -en el sentit mes hege-Iia del tcrmc- es dissol en la historia-litzaci6 del pour-soi. I el sentit mes ge-neral de la Historia s'esborra en el sen-tit del mcu projecte, cl sentit de la mevatemporalitat . No hi veiem cap sentit ob-jcctiu de la historia , soc jo qui li confi-guro un sentit a partir de la mcva situa-ci6. Aquestes seran Ies bases ontologi-ques a partir de les quals la Critique esdesenvolupara en un terreny sociologici epistemologicamcnt banyat per les ai-gues d'un marxisme que es vol renova-dor.

Ja sabem que en la Critique s'exposala intel • ligibilitat do la rah dialcctica: unarao que (1) amb la seva activitat ha dedissoldre tota interpretaci6 positivista ianalitica. La dissol per la scva activitattotalitzadora . ( 2) Pel fet de depassar totpositivisme , la rao dialcctica ha de mos-trar estructures , rclacions i significatsque per principi s'escapen a qualsevol al-tre metode epistemologic . I (3), amb elsell actuar , la rao dialcctica ens ha de fertransparents els esdcveniments histories.Per portar a terme el seu pla ambici6sSartre dividcix el primer tom de la Cri-tique en dos grans moments : ( 1) La dia-lcctica constituent, qq uc partira de 1'acti-vitat individual de l'home. Aquesta for-ma de dialcctica trobara el seu limit enla seva propia praxi . Per ella matcixa, ien la capa mes superficial , es transfor-mara en antidialcctica . Es el quc Sartreanomenara el moment de la dialcctica dela passivitat . L'antidialectica mostraracis primers tipus de relations i coexis-tcncia humanes : l es series. A rues n'es-tudiara I ' alienaci6 humana en cis altres ien els objectes del treball . Aqui mateix

235

Sartre Cs proposa fcr comprcnsihlc elpractic-inert: una cquivalcncia de lapraxi alicnada i do la inertia treballada.Contra el practic-inert, s'oposara elgrup: sera el segon tipus de rclacio dia-lectica. (2) Si la dialectica constituent hapartit de la praxi individual per desco-brir el grup, la dialectica constituida esbasara en la praxi del grup entesa comla reunio de les praxi individuals que laintegren. Sera a partir d'aqui quc Sartreintentara la comprens16 de la rah dialec-tica constituida a partir de la rao dialec-tica constituent. Sartre pretcn fcr la rc-composicio progressiva del proces his-toric de les relations humanes, inscritesen les institutions, cis grups i en cis es-deveniments. Per aqucsta expcrienciadialectica es fcr 1'expcriencia do la his-toria.

Per recorrer tot aquest cam( mostrarales contradictions i ics Iluites socials, lapraxi individual i col•lectiva, el treball enla mesura que es productor d'cines, I'ei-na com a productora d'homes i produc-tora de les relacions que cis homes esta-bleixen cntre ells. Tot aixo plegat seraobservat com formant part d'un movi-ment totalitzador intelligible: la histo-ria.

L'experiencia que Sartre desenvolupa

cs critica: vol recomposar la intcl-ligibi-

litat del moviment historic tot partint de

les estructures sincroniques i de ics con-

tradiccions dels diferents sectors de la

rcalitat. Per aixo buscara (1) la intcl-ligi-

bilitat diacronica de lcs transformations

historiques, (2) l'ordre dcls scus condi-

cionants i (3) la rao de la reversibilitat

de la historia. Tot plegat, vist com una

progress16 sintetica. L'essencia de les re-

lacions humanes, doncs, sera el xoc d'in-

teressos clue es producix entre els ho-

mes, nomes comprensibles sota la dia-

lectica. Aquestes relacions sempre son

condicionades per la Historia.

Tal coin es cstructurada i cs dcsenvo-lupa la Critique podem veure quc cis fo-naments de la historia son quatre: la ma-terialitat, la dialectica, la rarete i la praxi.I sobrc aqucsts pilars instituidors i pos-sibilitadors es dcspiega la complexitat dela historia real i efectiva; una historiacol•lectiva encarnada en cada individu,una historia totalitzada i localitzada alsi de la col•lectivitat: si hi ha Historia

,tqucst.t nonR ^ pot xcr rucamafl,r i .allo)

ra ha d'inseriure's cn una 7'otalisation

d'enveloppement. Anem a vcurc-ho mcs

a poc a poc.

La tnatcria es el Ionament sobre i apartir del qual l'home es crea a si ma-teix. A partir dc la matcria Phonic s'u-nifica, per la seva propia praxi, tot pro-jectant una unitat falsa exterior: la natu-ra. Aquesta unitat falsa li reflccteix laseva propia unitat. Per la matcria ('ho-me projecta superar el seu encontorn,transccndir la seva propia facticitat. Lapraxi humana, empesa per la necessitati condicionada per la funciO, aetuara so-brc la matcria exterior a ell i sobre la ma-tcria que ell mateix cs. A I'liora clue eljoc dialectic quc s'imposa entrc ntatcria-litat i praxi obre la porta a la tempora-litat i al trcball, Are la porta a la histo-ria. Es aixi com la matcria es cl substra-tum necessari pel desplegar de la histo-ria, es la res extensa que necessity laconsciencia per sortir de si matcixa iobrir-se a la tcmporalitat i, sobretot, aI'accio en el mon. Oblidar-nos dc la ma-tcria com a factor fonamental es avortartot intent de totalitzacio dialectica, cs ferimpossible el cotter dialectic de la vida.Si be aquest element cs essencial pel sor-gir de la historia, Sartre no dedica cap li-nia de definir-la. La matcria es preexis-tent. Ja es donada quan comen4a la Cri-tique. I no li cal definir-la perque -mal-grat no dir-ho d'una mantra explicitaI'importa del vocabulari marxista en elseu intent d'unio de Ics positions asso-lidcs en l'etapa fenomenologica i les pre-misses marxistcs ja cscritcs abans dc laCritique. Una prova evident cs quc enI'EN apareix molt Poe el concepte ma-tcria i sempre rota I'unica formulacio domatiere. En canvi, en la Critique la tro-bern arrcu amb una alta varietat de for-mulacions (s'acostcn a Ics 20).

Tota la nostra historia comcnta Sar-tre-, des dc l'ahir fins al dcma cs total'accio, es la rclacio immanent i univocado I'organismc al mitja inorganic: aquies on veiem la importancia do la praxipel nostre recorregut en cis fonamentsdel concepte Historia. Sartre ho ha ditben clay: es per la praxi que hi ha trans-cendcncia, tcmporalitzacio, unificaciototalitzacio. Al cap i a la fi, la praxi es-devc el moviment d'un organisme o cl

236

d'un rup organitzat quc Vol Icr dcl ^cu

encontorn material un conjunt habita-ble. llntcndrem, doncs que cl camp

practic quc es la unificacio fonamen-tal- es la totalitzacio dels mitjans pos-sibles on In ha plena idcntificacio cntrela mcdiacio, 1'encontorn, l'intermediarii cl mitja. Aqucsts quatre mots nomes

dcsignen una Bola realitat: l'exterioritatinerta en tant que ella condiciona ]a im-mancncia d'allo quc es organic com ascr-fora-dc-si-en-el-mon i tenint benpresent quc el projecte fa condicionaraquesta immancncia per la passio dcl'organismc. I en tant quc es I'homc qui

fa la historia, descobrim el caractcr mesfonamental i primer de la praxi, aquell

quc dctcrminara la nostra historicitat:

salvar la Vida, marcada includiblement

per la rarete.Rcaccionant contra la visio que sostc

l'idcalista practic de l'accio, scparant-lade I'organisme actor i pensant-la en si

matcixa, Sartre no pot deixar do puntua-Iitzar: (1) que l'accio per si matcixa es-deve una sintesi passiva: es defincix pcls

fins quc ella es proposa. (2) Aquesta sin-tesi passiva esdevc I'objectivacio delsubjecte de l'accio, alhora que aqui s'en-gendra la rao positiva i el subjecte rep laimatge inorganica del scu organismc. (3)

I'll mon do lcs finalitats per un doble fo-nanient: per la transcendcncia constantque cs l'organisme de I'accio i per la dia-lcctica entesa com el depassament crea-dor i corn a dissolucio de les sintesisinertes. El refine dcls fins en si matcixos<n'ha pas de suffisance d'etre>. (4) En elnivell del practic-inert es descobreixcom l'accio s'aliena en els seus produc-tes. Aqucsts productes manifesten I'an-tihuma nitat de l'home per les contrafi-nalitats quc s'hi apliquen al seu damuntdcgut a scr mediations entre cls agentsque cis engendren. En ics socictats in-dustrials, I'agent cxistcix pel scu treball,per la seva forga de treball, i per la ma-qutna. La seva forca de treball entra comun producte en el mercat a tall de quan-titat d'energia. (5) I.'unica manera decaptar la veritable estructura de 1'acci6es a traves do la rao dialcctica. La rao po-sitiva Ia retalla, la mostra seccionada ipartial: 1'explica. La rah dialcctica mos-tra el que hi ha d'irreductible en l'accio.Sartre retorna a posicions ontologiqucs

tot volcnt fonamcntar cl mate riali Sill c

que dcsplcga al Ilarg do la Critique. Si

en I'Etre et le Neant hi havia dos pols

ontologics primers -Pen-soi i el pour-

soi- do rclacio dcls quals tot s'csdeve-

nia, en tot cl volum segon la Critique

sera l'organisme (pour-soi) i la dispcrsio

exterior (en-soi) els dos pols actius. A

mes amb el treball ontologic que ha por-

tat a terme en aquest treball veiem apa-

reixer una nova direccio de la Critique:

fins ara Sartre era atrapat en una logica

de la circularitat cntrc divcrsos praxi-

processos de l'alienacio i de la desviacio.

Ara limita la circularitat per tal d'indi-

car cl proposit huma de crcar el mon

material a traves de la praxi. Sartre dota

a la praxi d'un poder crcador a nivcll on-

tologic que no haviem descobert en els

centenars dc pagines del primer volum.

La traduccio literal del termc rarete

seria raresa, pero en 1'obra do Sartre a

tries d'aquest significat cal asscnyalar

que tambe interpreta com a escassctat icom a mancanca, tot recollint l'aporta-

cio do l'economia classica. El fet de de-

pendre del medi quc 1'envolta i la limi-

tacio quc imposa I'escassetat de la matc-

ria demostra clue la rarete es allo que de-termina en un nivcll molt elemental la

historia inhumana. Aqui home es man-

canca i la matcria es alto que It manca,

alto del qual ha d'anar a la seva recerca.Aleshores l'home modifica la matcria atraves de la praxi per tal de satisfer laseva necessitat mes immediata Si es que

li es possible.La rarete sera, des d'aqucsta perspec-

tiva, el primer llac d'unio, la primeraforca passiva quc portara a sintesis pas-sives per cludir -en la mesura del pos-sible- tota necessitat i mancanca. Es laprimera estructura que rep la matcria so-cialitzada i que Ii confereix una primeraunitat. La rarete arriba a la matcria pelshomes i arriba als homes per la matcria.I malgrat sigui una rclacio universal -esa dir, que ataca a tots els homes i a totala matcria- no ho es de la mateixa ma-nera al Ilarg de la historia humana. Esaixi com la rarete cs la condicio mate-rial de la historicitat humana. Es el quecll anomena el motor passiu de la histo-ria. D'aquesta manera podriem Ilegir lahistoria de l'home com la Iluita d'aquestamb la rarete. Entenem-nos be: no es ]a

237

causa do la historia, lino una pOssihili-tat, un mitja sobre el qual horn hi tro-bara 1'esdeveniment historic. Es cl mo-tor passiu. Amb tot Sartre mantc duesreserves: (1) Per un historiador situat en1'actualitat la rarete no fonamenta totapossible historia ja que no sap si hi hala possibilitat d'una altra historia cons-truida sobre unes altres bases i amb unsaltres motors pels nostrcs descendents oper secs d'altres planctes. (2) La rareteno fonamenta la realitat de la historiahumana, sing la seva possibilitat. Perono es ella l' unica que interve en el pro-ces de la historia. La rarete entry en elcor de 1'home, en el cor de les societatsi pot mantenir-s'hi com a exis tot con-servant-se de generacio en generacio. Atries dc ser una estructura del mateix in-dividu, tan bon punt es en relacio ambI'encontorn material i social es, tambe,un camp de possibilitats pel que fa a larelacio entre homes: unes condicions apriori a partir de Les quals cls homes hau-rien constrult les seves institucions, Clseu treball. En definitiva, la rarete con-diciona I'existencia i la coexistencia deisessers: de tots entre tots i de cada unamb tots els altres. Per aixo mateix, quanhi ha massa homes, quan la poblacio esexcessiva s'imposa una tria entre cls ho-mes que poden seguir vivint i els que nopoden subsistir.

Sartre a partir d'aqui veu la possibili-tat de la descripcio d'una ctica. La rare-te es viu practicament i per la praxiaquest nivcll de la destruccio de ('homeper 1'home es ell primer moviment de 1'e-tica: es la constitucio del mal radical idel maniqueisme. El contra-home cercala meva destruccio, jo persegueixo laseva. Es aixi com d'una manera objccti-va 1'home es constitucix com a inhuma,com el ser que la seva radical inhumani-tat es mostra en la praxi i com el ser quedescobreix que el mal es una estructuradc 1'altre. Aqui 1'etica es fa impcratiu:s'ha de destruir el mal. I qualsevol mitjan'es bo, fins i tot la violcncia, que es des-cobreix com a estructura de la praxi hu-mana en tant que es una resposta vio-lenta a la violcncia de 1'altre.

La rarete funda, doncs, no sots l'acti-vitat humana individual sing clue tambees troba en la base de tota conflictivitatsocial o intersubjectiva. I d'aqui en surt

la I iisun ia. I.s a dir que Ia r,irete es Co i l) -prensiblc a travcs del scu moviment dia-lectic. Una dialcctica formal quc s'ha deresscguir en els quatre passos scguents:(1) la rarete del producte , ( 2) la raretede les tines, ( 3) la rarete del trcballadori (4) la rarete del consumidor . Sera L'his-toriador aquell que haura de mostrar elpas de la rarete com el caracter pcl qualsom designats com a sobrers per la to-talitat dc la resta dels individus , a la ra-rete entcsa com a designacio per la so-cictat do grups de productors i grupsconsumidors , passant per la rarete abso-luta vista com la impossibilitat d'existirtots plegats en Les condicions marcadesper l'encontorn material . L'historiadortambc haura de tenir ben present la ra-rete reiativa , la qual dcmarca Its cir-cumstancies que limiten un mode deproduccio per una col lectivitat detcrmi-nada. Si es sobrepassen aquests limits elmode de produccio esta en perill.

Si la historia cs una totalitzacio que estotalitza , si es un proccs quc encara nocs acabat , aqucsta s'ha de mostrar arreu.Si aixo es cert , ens interessara el sentitdialectic de les totalitzacions practiquesque s'esdevencn . Unes totalit z acionsque seran evidents en cada fet singular,Cl qual , amb la seva riqucsa , mostrara latotalitat del conjunt practic on es trobacol-locat . Es a dir que la comprcnsio decada lluita singular fa comprcnsible latotalitzacio del grup social on clla Attroba incorporada . Aquest sera el con-cepte d ' encarnacio : el tot es troba cncar-nat en cada una de les parts. El concret-1'ara i aqui- cs la totalitzacio del tot,es I'encarnacio del tot en el singular. ELcombat es 1'encarnaci6 de la violcncia. Iaquesta encarnacio no es gens misterio-sa: cs la violcncia quc podcm palpar encada raco de la sala, en els organitzadors,en els pugils, en els espectadors. Es a dir,que I'encarnacio d'aquest fet historic-aquest nostre fet historic-es I'encar-nacio de la Historia , la nostra Historia.En el singular hi ha tota la pp rofunditatde la Historia . El concret es la totalitza-cio i I'cncarnacio do tota la historia, dela matcixa mancra quc tot home es tot1'home. Tanmateix aqui ens trobem ambuna posicio sincronica on la verticalitatentre concret i universal es llegeix debaix a daft: el concret es el fonament on-

238

tologie do ('universal. Per alts part, csneccssari adonar- sc que cada totalitzaciosingular to una doblc caracteristica: (1)com a totalitzacio que es, es englobado-ra i (2) per la singularitzacio , cs englo-bada . Aplicat al mon de la boxa: cl com-bat d ' aquesta nit engloba tots cls altrescombats quc es fan en aquesta mateixanit. 1 a l'inversa , cada un d ' aquells com-bats engloba a aquest . Son dos proces-sos complementaris . 0 millor, es un solrnovimcnt dialectic amb direccions cotn-plcmcntarics . ( 1) Un proces d'cxpansiodescompressiu . Tot partint de l'objecteanalitzant i seguint l'ordre do lcs signi-ficacions s'arriba al tot . Aqui ens trobemen un moviment centrifug : 1'objecte esperd en Ics significacions dc tots els al-tres conjunts. ( 2) Un proces de com-pressio totalitzant de forca centripetaquc capta totes les significacions que escondensen sobre un esdcveniment o ob-jectc . Aqucsts dos moments tcnen sen-tit nomcs en tant quc I'encarnacio es unatotalitzacio sincronica singular on es faintelligible la totalitat en curs quc es eltemps historic de la societat on es donaI'encarnacio . Sartre no ens oculta el seuveritable interes: escatir totes lcs rela-cions entre el singular i l ' universal; cer-car la comprensio de la totalitzacio encurs que faci intelligible el concret coma encarnacio de ('universal.

La concepcio de totalisation d'enve-loppement es dc Ics mes dificils de de-terminar dins la Critique . La redacciodel segon volum s'interromp quan Sar-tre estava analitzant - la. Amb tot hi de-dica un bon pilot de pagincs dc dificillectura i sense cap tipus de rcv1s16 pos-terior . De forma general podem dir queel seu objectiu es la intel-ligibilitat i elsentit do la historia . Tanmatcix, les se-ws diverses accepcions varien scgons larcalitat analitzada . Per un canto, Ia tota-lisation d'enveloppement no es altra cosaquc la integracio de tots els individusconcrets per la praxi . 0 be, es la praxiautonoma i afirmant - se com a tal, entant que ella produeix, sofreix, amaga idissimula la seva propia heteronomiacom la unitat passiva i reactualitzadadcls scus propis subproductes . Sartretambc l'entcn com I'exterioritat interiord'una cmpresa comuna, Iligada al con-cepte de corporeitat : La profunditat del

morn dcsborda la praxi comuna, qui pro-ducix la seva cxterioritat com el seu pro-pi cos, cosa que ens permet veure dosdels sous caracters fonamentals: la uni-tat practica i la materialitat. A mes, percaptar-la, cal veurc'n el scu moviment encspiral. En les notes do l'annex -elsapunts dels capitols inacabats- Sartreidentifica totalisation d'enveloppementamb sistema. Sigui com sigui, cs evidentquc no es tracta do cap totalitat, sinod'una totalitzacio. Es a dir, d'un procesquc es va fent i va encarnant-se en elssingulars, Es una praxi. Es una praxi enproces. Es una praxi constituent: es larclacio que I'organisme practic estableixamb la materia treballada a traves delcamp practic-inert dels instruments. Ihem de veure clar que l'estructura de latotalitzacio constituent es ben diferentdo I'estructura do la totalitzacio consti-tuida: es el treballador clue cs totalitza atraves del treball i no a la inversa.Aquesta totalitzacio temporalitzantdona una unitat provisional. Aqui veiemuna unitat diacronicament establerta apartir de la praxi individual. I aixo es elquc remarca Sartre: ens trobem en unnivell individual. Per cada un de nosal-tres, tot es el mateix: existir, depassar-se vets els fins proposats, totalitzar-seper aquest depassament i produir el re-flex de la totalitzacio. Pero cl fonamentde la Historia-remarca Sartre- son lessintesis de materia treballada. Ara be, siens posem en el pla dell grups o de lesseries la praxi sembla tenir una certa in-dependencia davant cis individus. D'a-qui ve que Sartrc mostri un doble mo-viment: (1) L'individu encarna la tota-litzacio practica. (2) La totalitzacio prac-tica dcpassa l'individu. L'agcnt cs remetal conjunt dc Ies estructures objectivesquc constitueixcn la totalitzacio practi-ca. Aquest, pero, no es un conjunt pura-ment abstracts sino que es la unitat vi-vent de l'activitat humana. La diferenciaexistent cntrc la totalisation d'envelop-pement i la resta d'encarnacions cs quetotes elles son subordinades a aquellaque Ies supera en grau d'abstraccio i ge-ncralitzacio, pero sense deixar de tenirIligams amb la concrecio mes immedia-ta. Gracies a la totalisation d'enveloppe-ment i en el scu propi interior es soste-nen (1) totes Ies jerarquitzacions de les

239

cstructures quc tenon Signilicat i (2) clmovimcnt inert dell processos. tArxiveiem apareixer una totalisation d'envve-loppement molt estructurada -quc tal icom en parla Sartre, gosaricm dir-ne unsistema d'estructures formals- que ellamateixa indica el floc que ocupa, en latotalitzacio que clla es, tota possible en-carnacio i mostra cl conjunt de lcs cor-respondencies que sostenen i poden sos-tenir les encarnacions entre si. Aixo faque cada encarnacio sigui ] ' encarnaciode totes les altres . En les totalitzacionssecundarics no existira aquest sistemad'estructures formals , pcrque cada unad'aquestes totalitzacions secundaricspren les scves relacions d'cxtcrioritat iles transforma en condicions inherents isintetiques de la praxi . Ara be , aqucstestotalitzacions secundarics seria impossi-ble que existissin per si mateixes. Es latotalisation d'enveloppement qui els per-met d ' existir en la mcsura en que clla rc-totalitza constantment el sistema ordc-nat. Es la totalisation d'enveloppementqui crea la xarxa de relacions que clla es.Ara be, son unes relacions que ella nogoverna des del seu interior ni es ella quiles modifica : tal sistema es governat desde l'exterior . Si fos possible climinar totaquest gran sistcma d ' cngranatge, no hihauria cap possibilitat ni d'encarnaci6 nid'ubicacio de l'encarnacio . Aixi, aques-ta totalitzacio esdeve el lligam dialecticentre tots cis resultats, a banda de con-dicionar tots els elements del camp prac-tic, inclosos els subjectcs agents quc sonels homes. L'orientacio quc pren aques-ta estratificacio que ella es, la seva uni-tat sintetica i les seves contra - finalitatstotes son extretes de la mateixa praxi.Preocupat sempre per no fer de la tota-lisation d 'enveloppement un super-orga-nisme, remarca molt CXplicitament clueno apareix cap sintesi mes enlla dels ho-mes. Pero aixo no vol pas dir que la to-talisation d'enveloppement no sigui nisintetica ni unitaria . Stno mes aviat quela unitat li ha de venir dc la praxi, del'accio real dels homes.Ens qq ueda clar, doncs , que la totali-

sation d 'enveloppement es troba en cadauna de les totalisations enveloppees i s'hitroba coin la seva veritable significacio.Aihora, cada totalisation enveloppee esuna encarnacio de la totalisation d'enve-

loppcment. Sartre matisa que quan diem

quo es la seva signiticacio aixo vol dir

que es la seva integraci6 al tot. Per altra

canto, tot el que es produeix en la tota-

lisation d'enveloppemenu ho es pcl trc-

ball huma, per una praxi clue es integra-

dora. Es integradora -comcnta Sar-

tre- perque es soferta (es a dir, interio-

ritzada) i, alhora, re-apresa (exteriorit-

zada). I ho es no nomes per un individu

singular, sing per tnilions d'individus en

una unitat practica on la praxi tans es el

ser com facto, on la praxi tant defineix

la llei d'immanencia coin la Bel d'encar-

naci6. Tota la praxi-proses es humana i

a traves de la rao dialcctica cognosciblc

nomes pels homes. Tanmateix la totali-

sation d'enveloppement implica un re-

torn de la inercia sobre cl subjecte i d'a-

questa manera el recondiciona. La rao

analitica no pot captar aquest proses de

recondicionament, peril, contrariatnent,

no s'escapa a la rao dialectica. Tot i que

el recondicionament no sigui altra cosa

que l'exterioritat d'allo que es interior,

aixo no vol pas dir quc ell es rcalitzi en

]'exterior, ja que -puntualitza Sartre-

les determinations que els mateixos ho-

mes han establert per alto que es prac-

tic-inert es fan (1) a traves de les unions

a distancia i (2) per ]'encarnacio englo-

bada que constitueix cada una de les se-

ves conductes. Per la part d'inhumani-

tat que ella segrega la totalisation d'en-

veloppement dcsvia la praxi humana.

Ara be, aquesta desviaci6 no es dona no-

tries cn Its accions comunes sin6 quc la

circularitat 1 1'exterioritat de I'interiori-

tat ja es dona des del nivell de la praxi

constituent, es a dir, de la praxi indivi-

dual. Sartre remarca que si be cl fona-

mcnt mes general do les dcsviacions in-

dividuals son 1'alicnaci6 anterior o im-

mediatament futura en alto que es prac-

tic-inert tambe es veritat que certs as-

pectes de la praxi individual es veu ca-

racteritzada per la circularitat, la quaI

coca tambe modifica tant a la praxi hu-

mana com el mateix individu.

Ja per acabar entrarem en el sentit dela historia. Un tema tant complex no-tries pot ser plantejat un cop hem assolitel nivell de la totalisation d'enveloppe-ment i ens poseur en cl terreny de la re-construccio historica. Des d'aqui Sartreindica que la praxi-proses es mostra com

240

la tcmporalitzacib passada sota la formado la rcalitzacio d'un sentit. Pero aquienfoca el sentit sincronic d'una tempo-ralitzacio concreta, no encara el sentitdiacronic de la Historia. Per be que laHistoria -cn el cas mes general o d'in-tegracib maxima- es pot presentar coma pcrdua decontrol, com I'acc16 clue fu-gint de si mateixa desborda i compri-meix al seu subjecte, com la praxi quees desconeix o clue es coneix malament,la Historia es, malgrat tot aixo, huma-na. I el seu sentit -entcncnt per aixoI'orientacib de 1'espiral temporal- no esaltra cosa que una significacio practicaque nomes es comprensible per i en latemporalitzacio. Aixi el sentit de lapraxi-proces es localitzablc cn qualscvolrac6 do la temporal itzacib; es -indicaSartre una realitat individual que ama-ga la seva propia temporalitzacio en clslimits de la seva reactualitzacio' i a tra-ves de la reproduccid dc dctcrminadestotalitats englobades. Tot plegat ensporta a dir quc nomcs podcm arribar ala historia i al scu significat des de latcmporalitzacib, es a dir, situats. L'his-toriador nomes pot estudiar la historiasi s'hi troba situat. Efectivament, ('his-toriador realitza una re-tcmporalitzacibde tota la praxi-proccs quan ell matcixes temporalitza en 1'actualitat. Per exem-ple In ha re-temporal itzacio quan fa Pat-tie limitada de llegir els documents, d'a-tendrc els testimonis, d'analitzar diver-sos fonts d'un esdevcnimcnt. Sartre espregunta si per cada totalitzacio sincro-nica ni ha un sol sentit o diversos. Se-gons cls diversos nivells i sectors trobernuna pluralitat de sentits. Ara be, tenintben present que ja anteriorment ha es-tablert quc la part conic el tot, cada und'aqucsts significats conte la unitat delsentit total com el seu fonament i elscu producte. Per altra banda, arribarema captar el sentit total com a mediaci6

do cada un d'aqucsts scntits parcials.Des de la perspectiva que es un pro-

ducte de la tcmporalitzacib dels homeshistories, una totalisation d'enveloppe-ment es una realitat concreta. Ara be,aquesta mateixa realitat -puntualitzaSartre- tambe es sentit en la mesuraque ella es reactualitza pel treball de('historiador situat. Pero per aquest fetno hem de concloure que es l'historia-dor qui inventa un sentit (clue no exis-tcix) per I'esdeveni.ment cstudiat. Es detota evidencia clue el treball concret d'a-quest o de l'altrc historiador es marcatper les seves circumstancies personals ipels esdeveniments socials que ha viscut:('historiador tambe es fill del seu temps.Per ser mes fidcls a la litcralitat de Sar-tre: cada historiador circumscriu el sen-tit de la totalitzacio quc ell estudia. Elquc to de relatiu en seu treball es preci-sament aquesta limitaci6 del sentit, ine-vitable i sempre provisional. Seran icsgenerations futures, els futurs historia-dors els qui modificaran el sentit del tre-ball puntual d'aquell historiador. Peraixo comenta que en aquesta recerca si-tuada, es l'objccte qui situa a l'investi-gador amb relaci6 al futur.

Una pregunta queda oberta: qucaporta Sartre a la seva generaci6 pel qucfa a la concepcib de la historia? Malgratels diversos cnfrontaments amb els es-tructuralistes, amb els neoliberals i ambels marxistes, Sartre planteja un sistemaobert, on tot es retotalitza a cada pas,on el sentit dels esdeveniments i de ladiacronia es provisional; on no es perdel concret i on es compta veritablementamb el transcurs del temps com a pre-missa dialectica de tota posicio episte-mologica. Una concepcib de la historiaque amb els anys a venir s'ha mostrattries actual del que es valora en el seutemps.

Ignasi Rovir6

241