Upload
carlos-cano-cabello
View
222
Download
4
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Treball de C.Socials i Informàtica, 4º ESO
Citation preview
Transició i democràcia a Espanya
Carlos Cano Cabello
Carlos Cano Cabello
4ºEso
Història
3a Avaluació
30.03.2013
Francisca Nicolau Colom
Índex:
Página 2 Transició i democràcia
Què és la transició democràtica espanyola?........................................................3
Eix cronològic de la transició…………………………………….……………………………………..4
Evolució de les actituds polítiques durant la transició…………………………….………..5
Crisi del franquisme………………………………………………………………….……………………..8
Adolfo Suárez………………………………………………………………………….……………………..10
Leopoldo Calvo-Sotelo…………………………………………………………………….…………….14
Felipe González……………………………………………………………………………………………..18
José María Aznar………………………………………………………………………………….………..22
José Luís Rodríguez Zapatero…………………………………………………………………………26
Mariano Rajoy Brey…………………………………………………………………………….…………30
Opinió personal……………………………………………………………………………………………..36
Bibliografía…………………………………………………………………………………………………….37
Carlos Cano Cabello
Jurament d'Adolfo Suárez com
a president del Govern
Aquest període es pot definir
com el període historic ocorregut
al nosre païs en el qual Espanya
passà de ser un estat dictatorial a
un país democràtic, on tots els
seus ciutadans majors d’edat te-
nen el dret i el deure d’elegir els
seus representants polítics.
Aquest període es pot dir que
començà amb la mort de Franco,
però també hi han historiadors
qui el comencen amb la procla-
mació de Joan Carles I com a rei
d’Espanya.
El període posterior a la procla-
mació del rei ocurriren alguns
problemes en la tramitació d’al-
gunes lleis, ja que molts dels pro-
curadors franquistes s’hi negaven
a acceptar-les, la qual cosa pro-
vocà la dimissió del president
Arias Navarro, ja que el seu pro-
jecte polític no tenia cap futur en
l’Espanya de la transició.
Aleshores, el nou rei va propo-
sar Adolfo Suárez com a nou pre-
sident del govern. Durant el go-
vern d’Adolfo Suarez Espanya
alcançà la democràcia després de
quasi 40 anys de dictadura. Du-
rant els anys com a president va
aprovar la Llei per a la Reforma
Política, la llei que començà el
camí cap a la democràcia i l’adeu
al franquisme. Es legalitzaren
partits, legalitzà el dret de reu-
nio, va fer una amnistia de pre-
sos… Va ser el verdader govern
del canvi a Espanya.
L’any 1977 es celebraren a Es-
panya les primeres elecciones
lliures i democràtiques des del
1936, les guanyà la UCD d’Adolfo
Suarez.
Les noves corts eixides després
de les primeres eleccions van de-
manar la redacció de una consti-
tució. Es va aprovar a les corts
una nova constitució i es va cele-
brar un referèndum. Amb aquest
procés es pot dir que acabà amb
l’acceptació per referèndum de
la Constitució espanyola el dia 6
de desembre de l’any 1978.
Què és la transició democràtica espanyola?
“Les eleccions les
guanyà la UCD
d’Afolfo Suarez”
Página 3 Volumen 1, nº 1
Imatge de la proclamació del rei Joan Carles I
Primeres eleccions generals
Eix cronològic de la transició
Página 4 Transició i democràcia
La transició espanyola comptà amb diversos fets importants
que seguidament vos aclarisc.
20-11-75 Mort de Francisco Franco.
22-11-75 Proclamació de Joan Carles I com a Rei d’Es-
panya.
1-7-76 Dimissió d’Arias Navarro.
18-11-76 La Llei de Reforma Política es aprovada per
les corts.
15-12-76 Aprovació per referèndum de la Llei de Refor-
ma Política.
15-6-77 Primeres eleccions generals. Guanya la UCD.
25-10-77 Es firmen els pactes de la Moncloa.
31-9-78 Les dues cambres de l’Estat aproven la nova
Constitució.
6-12-78 S’aprova en referèndum la Constitució espan-
yola.
29-12-78 Entra en vigor la nova Constitució.
29-1-81 Adolfo Suárez presenta al Rei la seua dimissió.
23-2-81 Cop d’Estat d’Antonio Tejero.
25-2-81 Proclamació de Calvo-Sotelo com a president
del govern.
28-9-82 El PSOE guanya les seues primeres eleccions,
amb Felipe González al capdvant.
Mort de Francisco Franco
Carlos Cano Cabello
78% d’acceptació el maig del
1976, sols set mesos després de
la mort de Franco.
Durant els últims anys del fran-
quisme es van fer diverses en-
questes als ciutadans preguntant
-los per les seues actituds políti-
ques, així el règim sabia més o
menys els ideals polítics que te-
nien els espanyols.
En la primera enquesta es pre-
guntava pels valors que els ciu-
tadans preferien. S’havia
de decidir entre valors conserva-
dors i valors lliberals.
Es veu clarament l’evolució dels
ideals. El 1966 la gent escollia els
ideals conservadors amb un 68%
d’acceptació popular. Deu anys
després, ja en plena transició, els
ideals conservadors i lliberals es-
taven quasi empatats (44/40), el
què ens mostra un gran canvi de
mentalitat dels espanyols durant
aquella època.
La segona enquesta preguntava
als espanyols sobre les actituds
autoritàries i democràtiques.
Constava de dos preguntes, i el
ciutadà tenia que elegir una de
les dos.
És millor que un home destacat
decidisca per nosaltres.
És millor que la decisió la pren-
guen persones elegides pel po-
ble.
El resultat d’aquesta enquesta
ens mostra que la concentració
del poder en una persona ja no
tenia molt de suport al final de la
dictadura. L’opció de les perso-
nes elegides té un creixement
notable, arribant al màxim del
Evolució de les actituds polítiques durant la transició
“Set mesos després de
la mort de Franco”
Página 5 Volumen 1, nº 1
Actituds polítiques a Espanya
Página 6 Transició i democràcia
Página 7 Volumen 1, nº 1
-Espanya va passar dels 18 mi-
lions d’habitants el 1900 als
37.680.960 el 1981.
-Èxode rural. Les províncies del
l’interior del país van perdre mi-
lions d’habitants, que van emi-
grar cap a les grans ciutats.
-Exodo rural ocorregut a Espanya
a la meitat del segle passat
-Descens de la mortalitat i la na-
talitat.
-Moviments migratoris cap a l’ex-
terior. 2.342.004 d’espanyols van
passar la frontera entre 1960 i
1973.
Conseqüències d’aquests canvis
-Es produeix un procés d’urbanització. Els
nivells de concentració urbana a les
ciutats de 100.000 habitants puja consi-
derablement
-Despoblament a l’interior del país i pèr-
dua del pes econòmic de l’agricultura.
-Envelliment de la població
-Envelliment de la població a causa del
descens de naixements.
Crisi del franquisme
Canvis demogràfics
Página 8 Transició i democràcia
Durant els anys 50 de dictadura,
a Espanya, es produïren grans
canvis demogràfics, socio-
econòmics, polítics i culturals que
s’iniciaren als finals dels anys 50.
Aquests canvis van provocar als
últims anys de la dictadura la de-
nominada crisi del franquisme.
En aquesta nova entrada us ex-
plicaré alguns dels canvis
econòmics i demogràfics amb
les seues respectives conse-
qüències per al país.
Exodo rural ocorregut a Espanya a la meitat del segle passat
-Èxode rural.
-Més inversions a les indústries.
-Més importacions de l’exterior.
-Creiximent del turismo.
-Arribada de diners procendents
dels emigrants.
Canvis socials
Com a resultat d’aquestes mesures tenim aquestes conseqüències.
A final dels anys 50, Espanya va
començar un gran creiximent
econòmic, provocat en gran part
per unes mesures econòmiques
aprovades pel franquisme.
-Reducció de despesses excesives
de l’Estat
-Menys control de l’Estat en la
económica.
-Apertura económica.
-Més facilitats per aque-
lles empreses que volien
instalar-se a Espanya.
-Arribada de crèdits co-
mercials.
-Formació de les estructures socials.
-Espanya es forma com a una nova so-
cietat industrial.
-Desenvolupament de la classe obrera.
-Creiximent del personal administratiu.
Canvis econòmics
Página 9 Volumen 1, nº 1
Adolfo Suárez
Página 10 Transició i democràcia
Adolfo Suárez González
(Cebreros, Àvila, 25 de setembre
de 1932) és un polític i advocat
espanyol. Va ser president del
govern d'Espanya (1976-1981) i
és una figura rellevant de la Tran-
sició espanyola.
BIOGRAFIA
Llicenciat en Dret per la Universi-
tat de Salamanca i doctorat per
la Universitat Complutense de
Madrid, va ocupar diferents
càrrecs dintre de les estructures
del règim franquista de la mà de
Fernando Herrero Tejedor.
En 1958, passa a formar part de
la «Secretaria General del Movi-
ment» ascendint, en 1961, a Cap
del Gabinet Tècnic del Sotssecre-
tari General, procurador en Corts
per la província d'Àvila el 1967 i
governador civil de Segòvia el
1968. En 1969 és designat Direc-
tor General de Ràdio Televisió
Espanyola, on ja havia ocupat
altres càrrecs entre 1964 i 1968,
romanent en el càrrec fins a
1973.
A l'abril de 1975, novament de la
mà d'Herrero Tejedor, és nome-
nat Sotssecretari General del Mo-
viment. El 11 de desembre de
1975, després de morir Herrero
Teixidor en un accident d'auto-
mòbil, Adolfo Suárez és nomenat
ministre Secretari General del
Moviment, càrrec en el qual ro-
man en el primer gabinet de Car-
los Arias Navarro, format després
de la mort de
Franco al no-
vembre de
1975.
Adolfo Suárez
Al juliol de 1976 el rei Joan Car-
les I li va encarregar la formació
de govern i el consegüent des-
muntatge de les estructures fran-
quistes, Suárez era un perfecte
desconegut per a una gran majo-
ria del poble espanyol. No obs-
tant això, als seus 43 anys, amb
no poques dificultats, va agluti-
nar a un grup de polítics de la
seva generació que havien arri-
bat a les conviccions democràti-
ques per diversos camins. Va sa-
ber reunir, al costat de falangis-
tes "conversos" com ell, a social-
demòcrates, liberals, democris-
tians, entre d'altres.
En aquesta tasca va tenir l'ajuda
de Torcuato Fernández Miranda,
que va assolir l'autoliquidació de
les Corts franquistes i treure
endavant la Llei per la Reforma
Política, i amb la del tinent gene-
ral Manuel Gutiérrez Mellado,
encarregat de tranquil·litzar i
controlar, tant com fos possible,
a les altes esferes militars.
El 15 de juny de 1977, per prime-
ra vegada a Espanya des de 1936,
es van celebrar eleccions gene-
rals lliures. Adolfo Suárez surt
guanyador, al capdavant d'un
conglomerat de formacions de
centredreta, aglutinades entorn
de la seva persona, sota les sigles
UCD (Unió de Centre Demo-
cràtic). Les Corts van aprovar la
Constitució, que el poble espan-
yol confirmava el 6 de desembre
de 1978.
El 3 de març de 1979, guanyava
per segona vegada unes elec-
cions generals, i iniciava el seu
tercer mandat com president del
Govern. Va ser una etapa de go-
vern plena de dificultats políti-
ques, socials i econòmiques, que
ho van conduir, davant les ten-
sions sorgides en el seu propi
partit, a presentar la seva dimis-
sió el 29 de gener de 1981. En el
seu missatge al país va afirmar:
«Jo no vull que el sistema demo-
cràtic de convivència sigui, una
vegada més, un parèntesi en la
Història d'Espanya»
“Jo no vull que el sistema
democràtic de convivència
sigui, una vegada més, un
parèntesi en la Història
d'Espanya”
Página 11 Volumen 1, nº 1
Revista Time
Formació de Govern
Retir de la vida política
Página 12 Transició i democràcia
Poc després de la seva dimissió
va crear, al costat d'altres exdiri-
gents de la UCD, el partit Centro
Democrático y Social (CDS), amb
el qual es va presentar a les elec-
cions del 28 d'octubre de 1982.
Va revalidar el seu escó en 1986 i
1989, però en 1991 va dimitir
com President del CDS després
de la crisi d'aquest partit que
abandonà la principal escena po-
lítica.
En 1996 se li va concedir el Premi
Príncep d'Astúries de la Concòr-
dia per la seva important contri-
bució a la transició espanyola a la
democràcia.
Tant la seva esposa, Amparo Illa-
na Elórtegui, como la seva filla
gran, Marian Suárez Illana, varen
patir i, finalment, morir de cán-
cer. La seva filla Sonsoles Suárez,
presentadora de televisió, també
ha patit càncer. Suárez té altres
tres fills: Adolfo Suárez Illana,
que va ser candidat del Partido
Popular a la presidència de la Co-
munitat Autònoma de Castella -
la Manxa l'any 2003, Laura i Ja-
vier.
Precisament el seu fill Adolfo en
una entrevista per al programa
"Las Cerezas" de Televisió Espan-
yola emés el 31 de maig de 2005,
va fer públic que l'expresident
Suárez patia alzheimer, des del
2003, i que ni tan sols recordava
haver estat president del govern i
no reconeixia a ningú..
Al 2005, des del programa
"Protagonistas" de Luis del Olmo
(Punto Radio) se li va fer un ho-
menatge al que es van sumar
Suárez Illana, Santiago Carrillo, i
els següents quatre Presidents
del Govern.
Página 13 Volumen 1, nº 1
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
Página 14 Transició i democràcia
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
(Madrid, 1926 - Pozuelo de Alar-
cón, 2008) va ser un polític es-
panyol, que ocupà diverses carte-
res ministerials sota els governs
d'Adolfo Suárez i que finalment
fou President del Govern d'Es-
panya entre 1981 i 1982.
BIOGRAFIA
Va néixer el 14 d'abril de 1926 a
la ciutat de Madrid. Va estudiar
enginyeria de camins a la Univer-
sitat de Madrid, en la qual es va
llicenciar el 1951. L'any 1967 fou
nomenat president de RENFE i
tres anys més tard va esdevenir
conseller delegat de la Unión Ex-
plosivos Riotinto, SA.
L'any 2002 el rei Joan Carles I li
va concedir el títol de marquès
de la Ria de Ribadeo amb Gran-
desa d'Espanya.
Era oncle de Mercedes Cabrera
Calvo-Sotelo, ministra d'Educació
en la VIII Legislatura d'Espanya
(primera de José Luis Rodríguez
Zapatero) i nebot de José Calvo
Sotelo, ministre d'Hisenda durant
la Dictadura de Primo de Rivera i
fundador del Bloc Nacional du-
rant la Segona República Espan-
yola.
Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3
de maig de 2008 a la seva resi-
dència de Pozuelo de Alarcón.
Leopoldo Calvo-Sotelo
Va començar la seva carrera polí-
tica com a procurador a les Corts
franquistes pel terç sindical i va
col·laborar en els plans de Desen-
volupament. L'any 1976 fou de-
signat Ministre d'Obres Públiques
en el govern monàrquic presidit
per Carlos Arias Navarro.
Va participar activament en la
creació de la Unió del Centre De-
mocràtic (UCD), esdevenint l'or-
ganitzador de la campanya d'a-
quest partit a les eleccions gene-
rals espanyoles de 1977, esdeve-
nint diputat al Congrés per la cir-
cumscripció de Madrid. Breu por-
taveu parlamentari del seu grup
polític fou membre del govern
presidit per Adolfo Suárez, en el
qual va ocupar les carteres de
Relacions amb la Comunitat
Econòmica Europea (1978-1980)
i vicepresident segon per a As-
sumptes Econòmics (1980-1981)
Membre del Govern
Página 15 Volumen 1, nº 1
En produir-se l'any 1986 l'ingrés d'Espanya a la
Comunitat Econòmica Europea (CEE), va obte-
nir l'acta d'eurodiputat al Parlament Europeu,
càrrec que va desenvolupar fins al 1987.
President del Govern
Política Europea
Página 16 Transició i democràcia
Després de la dimissió de Suárez
va ser nomenat President del Go-
vern. Durant la sessió de la seva
investidura, realitzada el 23 de
febrer de 1981, es va produir un
intent de cop d'Estat amb l'entra-
da al Congrés de Diputats d'un
grup de guàrdies civils dirigits pel
Tinent Coronel Antonio Tejero
Molina.
Els trets més característics del
seu govern van ser l'adhesió d'Es-
panya a l'Organització del Tractat
de l'Atlàntic Nord (OTAN) i la
creació de la Llei Orgànica d'Har-
monització del Procés Autonòmic
(LOAPA), aprovada amb el suport
del Partit Socialista Obrer Espan-
yol (PSOE). L'impuls de la Llei so-
bre el divorci va suposar el princi-
pi de la descomposició de l'UCD
en produir-se el primer cas d'in-
disciplina parlamentària. Tot
això, unit a la profunda crisi
econòmica, va fer que dissolgués
les Corts i convoqués eleccions
anticipades.
La victòria del PSOE a les elec-
cions generals espanyoles de
1982, no tan sols va desplaçar la
UCD del poder i a ell de la direc-
ció del Govern, sinó que va supo-
sar la pràctica desaparició d'a-
quest partit. Tot i la seva reelec-
ció com a diputat al Congrés
aquell mateix any va dimitir com
a president de la seva formació
política.
Pie de imagen o gráfico.
Página 17 Volumen 1, nº 1
Felipe González
Página 18 Transició i democràcia
Felipe González Márquez (Dos
Hermanas, Andalusia, 1942), és
un advocat i polític andalús que
fou Secretari General del Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE)
des de 1974 a 1997 i tercer presi-
dent del govern de l'actual perío-
de democràtic a Espanya des de
1982 a 1996.
BIOGRAFIA
Va néixer el 5 de març de 1942 a
la ciutat de Sevilla, capital de l'ac-
tual comunitat d'Andalusia, en
una família acomodada. Va reali-
tzar els seus estudis primaris al
col·legi dels Pares Claretians i a
l'Institut San Isidoro de Sevilla.
Posteriorment va estudiar a la
Universitat de Sevilla, on obtin-
gué la Llicenciatura de Dret.
Sent advocat laboralista en
aquesta ciutat, va entrar a for-
mar part del PSOE l'any 1963, on
va usar el nom d'Isidoro per la
situació d'il·legalitat en la qual es
trobava el partit polític. Va ser
capdavanter del PSOE des dels
anys 1970, fins al Congrés de
Suresnes (França) de 1974, quan
va ser escollit Secretari General,
en substitució de Rodolfo Llopis i
va liderar el distanciament entre
el PSOE i el marxisme.
Després de les eleccions demo-
cràtiques de 1977 es va convertir
en diputat a les Corts i cap del
partit majoritari de l'oposició, el
que va tornar a repetir en les
eleccions generals de 1979, con-
vertint-se en alter-
nativa de govern, a
l'aconseguir 121
Diputats.
Pie de imagen o gráfico.
Després de la victòria del PSOE
del 20 d'octubre de 1982, en la
qual va obtenir el 48,3% dels su-
fragis i 202 diputats, la primera
majoria absoluta d'un partit a la
democràcia, va ser escollit presi-
dent del govern espanyol pel
Congrés dels Diputats, i va en-
capçalar un govern en el qual Al-
fonso Guerra fou designat vice-
president. Posteriorment va
guanyar també les eleccions de
1986, 1989 i 1993, les dues pri-
meres amb majoria absoluta.
Va seguir una política econòmica
liberal, combinada amb reformes
socials d'esquerres. Els seus go-
verns van portar a terme la re-
conversió industrial, i la universa-
lització tant del sistema educatiu
espanyol, com del sistema sanita-
ri i de seguretat social, així com
una modernització de les infraes-
tructures, finançada mitjançant
un controvertit augment del deu-
te públic. Va portar a terme una
important tasca de modernitza-
ció i acostament a la societat de
l'exèrcit, acabant amb el fantas-
ma permanent d'un nou cop
d'estat.
Sota el seu mandat, Espanya es
va unir a la Comunitat Econòmica
Europea l'any 1985, l'entrada
efectiva de la qual es va produir
l'1 de gener de 1986.
Va defensar l'obertura del país a
l'exterior i les relacions amb Eu-
ropa, els Estats Units d'Amèrica i
l'Amèrica Llatina. Va donar la
permanència d'Espanya a l'Orga-
nització del Tractat de l'Atlàntic
Nord (OTAN) convocant un re-
ferèndum el 1986 a pesar d'ha-
ver-se oposat a la seva entrada
durant el govern del seu anteces-
sor Leopoldo Calvo-Sotelo. Va
donar suport amb l'enviament de
tropes, incloent a mariners de
reemplaçament, i logístic, a les
forces aliades a la Guerra del Golf
de 1990 i 1991. L'any 1993 fou
guardonat amb el Premi Interna-
cional Carlemany pels seus esfo-
rços en favor de la unitat euro-
pea.
President del Govern
Página 19 Volumen 1, nº 1
Pie de imagen o gráfico.
“Incluya aquí una frase o una
cita del artículo para captar la
atención del lector”.
Página 20 Transició i democràcia
Va sofrir les primeres vagues ge-
nerals de la democràcia, el que
va dur al distanciament del seu
partit del sindicat Unió General
de Treballadors (UGT), també
creat pel fundador del PSOE Pa-
blo Iglesias, i a la ruptura de la
seva amistat amb el líder del sin-
dicat Nicolás Redondo, el seu va-
ledor al Congrés de Suresnes.
Entre els anys 1983 i 1987 els
Grups Antiterroristes d'Allibera-
ment van ser responsables de la
mort de 23 persones i d'una tra-
ma de corrupció generalitzada
basada en els fons reservats del
Ministeri de l'Interior que van
dur a la presó, entre altres al mi-
nistre de l'Interior José Barrio-
nuevo Peña i Rafael Vera, Secre-
tari d'Estat per la Seguretat, el
secretari general del Partit Socia-
lista d'Euskadi Ricardo García
Damborenea, l'ex governador
civil de Guipúzcoa Julen Elgorria-
ga, el tinent coronel Ángel Va-
quero i el llargament condecorat
General de la Guàrdia Civil Enri-
que Rodriguez Galindo. El mateix
president del govern espanyol,
Felipe González, fou assenyalat
insistentment com a màxim res-
ponsable de la trama, tot i que
no fou finalment processat, i en
2010 declarà que tingué l'oportu-
nitat de volar la cópula de l'orga-
nització i va optar per no fer-ho.
Durant la seva última etapa de
govern es van succeir els escàn-
dols de corrupció: Flick
(finançament il·legal del PSOE),
fons reservats (desviament de
partides destinades a la lluita an-
titerrorista), Filesa (les empreses
Filesa, Malesa i Time-Export, que
servien per a finançar
il·legalment al PSOE), Ibercorp,
comissions il·legals en l'AVE, cas
Juan Guerra (germà del vicepresi-
dent Alfonso Guerra) i el cas Luis
Roldán (director de la Guàrdia
Civil). A més, va sortir a la llum
pública el terrorisme d'estat
(GAL), que es van veure involu-
crats membres del seu govern. A
pesar d'aquest cúmul d'escàn-
dols, González sempre va negar
la seva implicació i coneixement
sobre ells.
Pie de imagen o gráfico.
Página 21 Volumen 1, nº 1
Jose Maria Aznar
Página 22 Transició i democràcia
José María Alfredo Aznar López
(Madrid, 25 de febrer de 1953)
és un polític espanyol que va ser
president del govern d'Espanya
entre 1996 i 2004.
BIOGRAFIA
Va néixer el 25 de febrer de 1953
a la ciutat de Madrid, nét de Ma-
nuel Aznar Zubigaray, antic na-
cionalista basc que va passar a
donar suport a Franco i fill del
periodista Manuel Aznar Acedo.
Va estudiar dret a la Universitat
Complutense de Madrid, en la
qual es llicencià l'any 1975, acon-
seguint l'any següent mitjançant
oposicions la plaça de funcionari
com a inspector d'hisenda, i es-
devenint cap del Servei de Coor-
dinació del Ministeri d'Economia.
RELACIONS FAMILIARS
Està casat amb Ana Botella Se-
rrano, regidora de l'Ajuntament
de Madrid pel PP i té dos fills i
una filla, Ana Aznar Botella, que
va casar-se amb Alejandro Agag
el 2002 a L'Escorial.
Milità inicialment en les files
d'Alianza Popular (AP), partit en
el qual ingressà el 1979. A les
eleccions generals de 1982 i en
les de 1986 fou escollit diputat al
Congrés de Diputats per la cir-
cumscripció d'Àvila, esdevenint
l'any següent President de Caste-
lla i Lleó (1987-1989). Vicepresi-
dent del seu partit des del gener
de 1989, al setembre dimití del
seu càrrec autonòmic per es-
devenir candidat, amb el suport
de Manuel Fraga president nacio-
nal del Partit Popular, a la presi-
dència del Govern d'Espanya en
les eleccions generals d'aquell
any, en les quals el PP es va con-
vertir en la principal força de
l'oposició parlamentària, i nova-
ment Aznar fou escollit diputat,
en aquest cas per la circumscrip-
ció de Madrid.
A les eleccions generals de 1993
va ser derrotat novament pel
Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) de Felipe González, en
aquesta ocasió, però, per un pe-
tit marge de vots. El 19 d'abril de
1995, sent cap de l'oposició, fou
objecte d'un atemptat del grup
terrorista ETA del qual va sortir
il·lès gràcies al blindatge del seu
vehicle.
En les eleccions generals del 3 de
març de 1996 el Partit Popular va
ser el partit més votat, encara
que no va tenir la majoria absolu-
ta, per la qual cosa es va veure
obligat a pactar amb diferents
partits nacionalistes
(Convergència i Unió, Partit Na-
cionalista Basc i Coalició Canària),
i Aznar va poder
accedir a la presi-
dència del govern
espanyol.
Activitats polítiques
Página 23 Volumen 1, nº 1
Pie de imagen o gráfico.
Abandonament de la política
Página 24 Transició i democràcia
El 2004, després de la presa de
possessió del secretari general
del PSOE, José Luis Rodríguez Za-
patero, com a nou president del
govern espanyol, Aznar aban-
donà la política activa, sent-li
atorgada la Medalla d'Or del
Congrés dels Estats Units
d'Amèrica i sent nomenat mem-
bre del Consell d'Estat d'Espanya.
Fou nomenat president de la
Fundació per a l'Anàlisi i els Estu-
dis Socials (FAES), entitat molt
propera al seu partit, i una vega-
da nomenat Mariano Rajoy presi-
dent del Partit Popular fou no-
menat president d'honor d'a-
quest partit. Així mateix fou no-
menat professor de la Universitat
de Georgetown en aquell país, on
imparteix classes sobre Europa.
El juny de 2006 es convertí en el
primer conseller no anglosaxó de
l'imperi de mitjans de comunica-
ció News Corporation, propietat
de Rupert Murdoch, motiu pel
qual abandonà el lloc que ocupa-
va al Consell d'Estat espanyol. A
juny de 2007 es va fer públic que
havia estat fitxat per un fons d'in-
versió britànic, Centaurus Capi-
tal, que opera des del paradís
fiscal de les Illes Caiman.
Página 25 Volumen 1, nº 1
José Luis Rodríguez zapatero
Página 26 Transició i democràcia
José Luis Rodríguez Zapatero
(Valladolid, 4 d'agost de 1960) és
un polític espanyol, sent el cin-
què President del Govern de l'ac-
tual període democràtic espanyol
després de guanyar les eleccions
generals de l'any 2004, i el segon
del Partit Socialista Obrer Espan-
yol després que Felipe González
n'ostentés el càrrec de 1982 a
1996.
DADES FAMILIARS
El 27 de gener de 1990, Zapatero
va contraure matrimoni amb
Sonsoles Espinosa, professora de
música i filla d'un militar. Tots
dos tenen dues filles, Alba (1995)
i Laura (1993), d'estètica gòtica.
L'avi de Zapatero, Juan Rodríguez
Lozano, era capità republicà i va
ser afusellat el 18 d'agost de
1936 per negar-se a participar a
la sublevació nacional i defensar
la legitimitat del govern de la Re-
pública.
CARRERA
El 1979, i amb només 16 anys,
Zapatero es va afiliar al Partit So-
cialista Obrer Espanyol (PSOE).
Sempre ha treballat a l'Adminis-
tració pública, sent el seu primer
treball professor associat de Dret
Polític a la Universitat de Lleó
(1982-1986). Quan el 1986 deixa
aquest treball passa a ser el dipu-
tat més jove del congrés, sent
diputat per la província de Lleó,
formant part successivament de
les comissions de Justícia i Inte-
rior, Constitucional, Defensor del
Poble i d'Administracions públi-
ques, on era portaveu del seu
grup. El 1988 Zapatero és escollit
secretari general provincial del
PSOE a Lleó, essent reelegit tres
anys més tard amb el 98% dels
vots dels delegats al congrés. El
1992, durant el 32è congrés del
PSOE, Zapatero entra a la execu-
tiva federal del partit. Durant les
diferents legislatures renova la
seva acta de diputat, incloent les
eleccions de 2000.
Pie de imagen o gráfico.
El 13 de novembre de 2003 en un
multitudinari míting del PSC al
Palau de Sant Jordi en campanya
electoral de les eleccions au-
tonòmiques, que portaren a Pas-
qual Maragall a la Generalitat,
Rodríguez Zapatero la promesa
d'aprovar l'Estatut:
«Donaré suport a la reforma de
l'Estatut de Catalunya que aprovi
el Parlament de Catalunya»
El 30 de setembre de 2005, des-
prés de dos anys de preparació i
negociacions el Parlament de Ca-
talunya va aprovar per 120 vots a
favor i 15 en contra, de la pro-
posta de nou Estatut d'Autono-
mia, que proclama al seu article
1, que «Catalunya és una na-
ció» (afirmació que cauria del
posterior text definitiu). El 2 de
novembre el Congrés de Diputats
aprovà l'admissió a tràmit del
nou Estatut d'Autonomia per a
Catalunya amb el suport de tots
els grups excepte el PP que el
mateix dia va presentar un recurs
d'inconstitucionalitat. Al cap d'un
temps, però, Zapatero va asegu-
rar que qualsevol estatut que
s'aprovés, havia de ser respec-
tuós amb la carta magna espan-
yola i venir avalat per un ampli
consens.
Posteriorment, i durant les nego-
ciacions, Zapatero va arribar a un
pacte amb Artur Mas de CiU per
aprovar el nou Estatut d'Autono-
mia a les corts espanyoles.
Aquest pacte però només va ser
subscrit per tres del quatre grups
parlamentaris que havien donat
suport al text al Parlament: CiU,
PSC i ICV. El quart, ERC no va sig-
nar aquest acord i no va votar a
favor Estatut ni al Congrès ni al
Senat espanyol. Després de dife-
rents deliberacions, ERC va de-
manar el «No» al referèndum, el
que va provocar que Pasqual Ma-
ragall expulsés els republicans
del govern català i que Zapatero
evidenciés la intenció de combi-
nar els pactes amb CiU i amb ERC
a les corts espanyoles.
La proposta i la tramitació de l’estatut
“Donaré suport a la
reforma de l’Estatut de
Catalunya que aprovi el
Parlament de Cataluny”
Página 27 Volumen 1, nº 1
Pie de imagen o gráfico.
Legislatura 2008-2011
Página 28 Transició i democràcia
Amb una desviació pressu-
postària de 107.000 milions d'eu-
ros, i l'economia castigada per la
crisi econòmica, l'esclat de la
bombolla financera i uns índex
d'atur superiors al 20%, José Luis
Rodríguez Zapatero es va veure
obligat el maig de 2010 a conge-
lar les pensions, retallar el sou
dels funcionaris, frenar notable-
ment la despesa en obra pública,
deixar sense efectivitat el xec-
nadó, rebaixar l'ajuda al desen-
volupament, reformar el sistema
de pensions, pujar l'IVA, dismi-
nuir la despesa farmacèutica,
anunciar la privatització d'empre-
ses públiques com les Loteries de
l'Estat i Aena, i aprovar un pla per
a la reforma de les Caixes d'Estal-
vis i afrontar el polèmic tema del
dèficit de les comunitats autòno-
mes.
El 20 d'octubre de 2010 el presi-
dent de govern espanyol pre-
sentà una àmplia reforma del
govern i posicionà a Alfredo Pé-
rez Rubalcaba com a Vicepresi-
dent Primer del Govern i Porta-
veu del Govern, substituint De La
Vega i mantenint-lo en el càrrec
de Ministre de l'Interior,[4] fins
que aquest fou nomenat candi-
dat a la presidència del govern i
l'11 de juliol de 2011 fou substi-
tuït per Elena Salgado Méndez
com a vicepresidenta, Antonio
Camacho Vizcaíno com a ministre
de l'Interior, i José Blanco López
com a portaveu del govern, per
poder dedicar-se a la preparar la
campanya. El 29 de juliol de 2011
va anunciar que s'avançarien les
eleccions generals, a celebrar el
20 de novembre de 2011, que
guanya Mariano Rajoy Brey amb
majories absolutes al congrés i al
senat.
Pie de imagen o gráfico.
Página 29 Volumen 1, nº 1
Mariano Rajoy Brey
Página 30 Transició i democràcia
Mariano Rajoy Brey (Santiago de
Compostel·la, Galícia, 1955) és
un polític gallec i president del
Govern espanyol.
Ha estat diverses vegades minis-
tre durant les VI i VII legislatures i
cap de l'Oposició de 2004 a 2011.
BIOGRAFIA
Va néixer el 27 de març de 1955
a la ciutat gallega de Santiago de
Compostel·la, nét d'un dels re-
dactors de l'Estatut de Galícia de
1936 que va ser apartat de la
docència universitària per la dic-
tadura franquista fins a l'inici de
la dècada del 1950 i fill del Presi-
dent de l'Audiència Provincial de
Pontevedra, ciutat on va créixer.
Va estudiar dret a la Universitat
de Santiago de Compostel·la, en
la qual es va llicenciar. Posterior-
ment aconseguí esdevenir fun-
cionari de l'Estat al guanyar les
oposicions a Registrador de la
Propietat, sent destinat a Padrón,
Villafranca del Bierzo i Santa Po-
la.
Pie de imagen o gráfico.
Afiliat a Aliança Popular (AP) va
ser escollit diputat al Parlament
de Galícia en les primeres elec-
cions autonòmiques gallegues,
celebrades el 20 d'octubre de
1981, sent nomenat el 1982 di-
rector general de Relacions Insti-
tucions de la Xunta de Galícia.
En les eleccions municipals del 8
de maig de 1983 va ser triat regi-
dor de l'Ajuntament de Ponteve-
dra, i l'11 de juny de 1986 va ser
nomenat President de la Dipu-
tació Provincial de Pontevedra,
ocupant aquest càrrec fins el ju-
liol de 1991.
22 de juny de 1986, va obtenir un
escó al Congrés de Diputats com
a cap de llista per la província de
Pontevedra, encara que va re-
nunciar al novembre del mateix
any per esdevenir vicepresident
de la Xunta de Galícia després de
la dimissió de Xosé Luis Barreiro i
la resta dels consellers, càrrec
que ocuparia fins a finals de se-
tembre de 1987.
En el congrés extraordinari del
partit del mes de maig de 1988
va ser nomenat secretari General
d'Aliança Popular a Galícia.
Al gener de 1989 Aliança Popular
es va refundar creant un nou par-
tit, el Partit Popular (PP) sent no-
menat president Manuel Fraga
Iribarne, alhora que Rajoy fou
nomenat membre del Comitè
Executiu Nacional i diputat per
Pontevedra, sent reelegit el
1993.
El 4 de setembre de 1989 José
María Aznar, fins en aquell mo-
ment President de Castella i
Lleó), va ser escollit candidat a
les eleccions generals, a proposta
del propi Fraga i a l'abril de 1990,
Aznar es va convertir en presi-
dent del Partit Popular i Rajoy va
ser escollit membre de l'Executi-
va Nacional i sotssecretari gene-
ral del PP. Després de les elec-
cions autonòmiques de 1989 va
ser novament escollit diputat per
Pontevedra i va presidir la
"Comissió de Control Parlamen-
tari de RTVE".
Els seus inicis en política a Galícia (1981-1991)
Página 31 Volumen 1, nº 1
La seva activitat en la política espanyola (1989-2004)
Página 32 Transició i democràcia
En les eleccions del 6 de juny de
1993 el Partit Popular es va con-
solidar com a primera força de
l'oposició i Rajoy va renovar la
seva acta de Diputat per Ponte-
vedra.
En les eleccions generals del 3 de
març de 1996 el Partit Popular va
vèncer amb 9.716.006 vots, sent
Aznar proclamat President del
Govern amb el suport de PNB,
CIU i Coalició Canària i Rajoy va
renovar per tercera vegada el seu
escó al Congrés, després d'haver
dirigit aquesta reeixida campan-
ya electoral. En la formació del
primer govern d'Aznar Rajoy fou
nomenat Ministre d'Administra-
cions Públiques, per la qual apro-
và la Llei d'Organització i Funcio-
nament de l'Administració Gene-
ral de l'Estat (LOFAGE).
Al gener de 1999 Rajoy va deixar
el seu càrrec a Ángel Acebes i va
substituir a Esperanza Aguirre al
capdavant del Portaveu del Go-
vern i, novament, la del Ministeri
de la Presidència. Com a porta-
veu va haver d'afrontar al desas-
tres del Prestige i el suport incon-
dicional d'Aznar a George W.
Bush durant la Invasió de l'Iraq
de 2003.
El 30 d'agost de 2003 va deixar
els càrrecs anteriors al ser propo-
sat per José María Aznar com a
Secretari General del PP i candi-
dat a la Presidència del Govern,
esdevenint el nou líder del partit
després del XIVè Congrés del Par-
tit Popular.
En les eleccions generals realitza-
des el març de 2004, just després
dels atemptats de l'11 de març a
Madrid i els posteriors successos
derivats dels mateixos, fou derro-
tat per líder socialista José Luis
Rodríguez Zapatero per una dife-
rència de gairebé 1.300.000 vots
respecte del PP.
Pie de imagen o gráfico.
El 20 de novembre de 2011, la
seva formació va guanyar les
eleccions generals al Congrés
dels Diputats i al Senat. Va ser
proposat pel rei Joan Carles I
com a candidat a la presidència
del Govern i, el 20 de desembre,
el Congrés dels Diputats li va
atorgar la seva confiança amb el
suport de 187 membres dels 350
de la cambra baixa, sent investit
president del Govern espanyol.
L'endemà va prendre possessió
com a president del Govern de la
X legislatura, davant el cap de
l'Estat. Fruit de la Reforma labo-
ral de 2012, aprovada en el Con-
sell de Ministres del 10 de febrer
de 2010. Va patir una vaga gene-
ral el 29 de març de 2012.
A causa de la gravetat de la crisi,
ja durant els primers cent dies va
incomplir una part de les prome-
ses electorals: abaratiment de
l'acomiadament, reducció del
dèficit, pujades d'impostos, am-
nistia fiscal, congelació del salari
mínim, pujades de preu de llum i
gas, pensions, retalls en la llei de
dependència, copagament, reta-
lls en despesa en innova-
ció i infraestructures, in-
compliments en matèria
financera amb Catalunya,
Televisió Pública, afers
exteriors i concòrdia polí-
tica. El 2011 la renda per
càpita espanyola va baixar
per sota de la mitjana eu-
ropea per primer cop en 10 anys,
i l'11 de juliol de 2012, com a
compensació pel rescat de la
banca espanyola que es va acor-
dar al Consell Europeu del 28 i 29
de juny, el president del govern
anunciava la pujada del tipus ge-
neral de l'IVA del 18% al 21% i el
reduït del 8% al 10%, l'eliminació
de la deducció per compra d'ha-
bitatge, la baixada de la prestació
d'atur a partir del sisè mes, la re-
ducció del 30% dels regidors en
els ajuntaments, i que funciona-
ris, diputats i senadors no tin-
drien paga extra de Nadal per
estalviar 65.000 milions d'euros.
Presidència del Govern espanyol (des de 2011)
Página 33 Volumen 1, nº 1
Pie de imagen o gráfico.
Página 34 Transició i democràcia
Página 35 Volumen 1, nº 1
Opinió Personal
Página 36 Transició i democràcia
M’ha parescut un treball molt interessant , ja que he pogut aprendre més sobre el nostres
presidents del govern. No m’esperava trobar tota l’informació que he trobat.
M’ha resultat molt difícil fer aquest treball, l’informació difícil de trobar i no m’ha agrada’t
perque he hagut d’utilitzar molt de temps a fer aquest treball.
Bibliografía
Página 37 Volumen 1, nº 1
http://higi92.wordpress.com/page/2/ (23.04.2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez (24.04.2013)
http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo (27.04.2013)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonzalez (27.04.2013)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jose_Maria_Aznar (29.04.2013)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Rodr%C3%ADguez_Zapatero (29.04.2013)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Rajoy (30.04.2013)