Embed Size (px)
Citation preview
BUTLLETÍ Nº 10
CONTINGUTS· Editorial· Ja tenim cassola en propietat· Vacarisses des del cor· Vivències· El calaix del Dr. JA· Festes del carrer
· Campionat social estiu 2012· Fair Play· L’entrevista: Mossèn Sebastià· La negra· Socis del futur
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSES
Un club de tots i per a tots
Desembre 2012
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catEDITORIAL 02
Benvolguts amics i socis.
De nou un any més fem balanç del nostre club, el gran encert en la construcció de la pista de Pàdel ha fet que la participació esportiva en aquesta modalitat hagi estat motiu de una millor coneixença entre els socis i en alguns casos de formació de noves amistats. Enhorabona!
En els temps que corren, és molt important que quan gaudim del nostre club oblidem les cabòries que el dia a dia ens porta la vida, gaudint tant de l’esport com dels amics o la natura.
Aquest proper 2013 que entrarem celebrarem els 40 anys de la fundació del nostre Club.
Agrair sempre els seus entusiastes promotors: Lluis Generó i Domenech i Àngel Padró i Canals qui, degut a la creixent proliferació de construccions en els solars on habitualment es feia la vida social i jocs infantils, l’augment progressiu de trànsit de cotxes pel carrer de la Barceloneta, en aquell estiu del 73, varen engrescar a alguns veïns per comprar aquests terrenys dels quals, avui, tots en gaudim.
També, des d’aquí agrair a tots els qui han format part de les passades Juntes, així com als antics i actuals socis per l’entusiasme que varen tenir i que ha estat el motiu per poder celebrar aquesta llarga vida social a Vacarisses.
A tots moltes gràcies!Que per molts anys puguem gaudir del nostre Club.
UN CLUB DE TOTS I PER A TOTS
Tingueu unes Bones Festes i un bon 2013
Camil Padró i Canals
Avda. Tèxtil, 42 (al costat Decathlon)
Telf.937889430
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat NOTICIES CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catPARTICIPA!!!03 04
Ja no ens caldrà anar a pidolar, perquè ens deixin una cassola per fer l’arròs, ja no caldrà demanar una furgoneta per anar-la a buscar un dia i després un altre dia per tornar-la. La nostra paella està pensada per servir més de 200 racions. El resultat del dia 16 de setembre amb l’Arrossada de Llamàntol va ser excel·lent!
La nostra Xef Eugènia va donar el vistiplau, i tots els presents varem reafirmar-ho. Es va aprofitar el moment de tirar l’aigua a l’arròs per fer el bateig de la cassola amb els seus padrins: el Pepito Graells i Canals i la Glòria Oriach i Escriu, acompanyats de tots els socis i amics que van assistir a la festa.
Vacarisses des del Cor és el llibre que ha editat el nostre amic, soci i col·laborador d’aquest butlletí, en Pere Boix i Puig Consisteix en la recopilació d’alguns articles publicats al “Vacarisses Balcó de Montserrat”, al llarg de més de 20 anys. És un distret viatge per la història d’aquest poble de Vacarisses, un llibre que enganxa i on de segur hi trobaràs més d’un personatge conegut. El pots trobar a l’Estanc. Moltes gràcies Pere!
Sempre anem atrafegats d’un lloc a l’altre i mai arribem a temps enlloc, sempre estem nerviosos i estressats.
I de cop, per circumstàncies de la vida, has de dedicar pràcticament totes les hores de la teva vida a una persona que té la cruel malaltia de l’Alzheimer. I és aleshores quan t’atures a pensar. Els preguntes coses i els n’expliques d’altres, perquè només et mira, intenta contestar-te però no pot, simplement somriu i espera el mateix de tu, mires els seus ulls, però ets incapaç
JA TENIM CASSOLA EN PROPIETAT
VACARISSES DES DEL COR
VIVÈNCIES
Preparant l’arròs amb la nova cassola!!!
L’Àngel Padró
d’entendre el que et volen dir. Sempre has pensat que a la vida hi ha coses que ningú te les pot prendre, els RECORDS, els IDEALS…., ningú te les pot prendre, tan sols aquesta malaltia o d’altres de semblants, en què no pots decidir res per tu mateix, ni tan sols les coses més senzilles. Llavors aprens a ser pacient, perquè ell et mira i somriu, crec que diu, “ESTIMA’M I SIGUES PACIENT, que jo no tinc pressa, i no necessito de res més.
Ana Mª Alió Boix - 12 Oct.2012
Taller de panellets
Desprès de jugar...
Cursa Festa Major Vacarisses
Ja tenim els panellets acabats!
Mirant l’inflable
Ens ho passem molt bé!
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat ARTÍCLE CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catARTÍCLE05 06
Ben equipats amb els entrepans, begudes, motxilles i bastons ens anàvem aplegant a cal Generó, llestos per iniciar la caminada cap a la Font del Guinardeu, on aquest any faríem l’excursió i el sopar amb el qual encetem cada any la festa major. Els nens s’avançaven neguitosos per l’emoció que suposava l’inici, un any més, de la nostra festa popular, mentre la gent més gran anàvem xerrant en grupets, tan aviat comentant els colors i les olors del bosc, com quines serien la novetats d’aquesta festa major. Aviat sortiríem de dubtes perquè en aquesta ocasió,
FESTES DEL CARRER
a la tornada de la excursió, teníem un grupet de jazz que ens amenitzaria la vetllada de la primera nit de festa. Per les opinions copsades sembla que va ser molt agradable; música en viu, amb un to relaxat i festiu que permetia mantenir disteses converses. Recuperant-nos encara de la primera nit, un lluent i cridaner sol de dissabte havia robat el protagonisme a la lluna, ja adormida, i somiant amb el jazz.
Corre, corre, que fem tard!!, cridava la canalla que ja estava ocupant el carrer amb els seus llapis de colors,
blocs i llibretes, llestos pel concurs de pintura ràpida. El comentari que la Pola va escriure reflecteix l’esperit que impregna el concurs de pintura: “El dibuix és el meu taller preferit perquè dibuixar és una bona forma de distreure’s, i més si és amb amics i familiars del barri de la Barceloneta“.
El migdia ens va donar la pausa per recuperar forces, i és que la tarda tornava a agafar protagonisme per als més joves amb la gimcana. Els diferents concursos d’escacs i puzles van tornar a omplir el carrer, veritable marc de la festa major. No era gens fàcil discernir què lluïa més, si la llum de la tarda virant les tonalitats groguenques, taronges i vermelloses com la roca del Cingle o, pel contrari, els ulls de la canalla intentant trobar la peça que encaixés, i corrent d’una taula a una altra per veure si als de l’equip contrari els n’hi quedaven moltes per omplir.
La tarda, esgotada amb tant anar amunt i avall, ja començava a badallar per anar-se’n a dormir mentre que el vespre ja treia el nas pel carrer, neguitós. Les
taules s’anaven muntant a la placeta davant de l’era per donar acollida a tot el veïnat. El bar ja estava en marxa, venent begudes per poder sufragar les despeses de la festa; l’equip de llum i música mig instal·lat; i les mares que havien col·laborat amb el sopar anaven omplint d’olors i sabors la taula que serviria de bufet lliure. L’ambient era alegre i festiu, a cada taula es xerrava de tot i de res, i es compartia menjar, begudes, acudits i alegria.
Orquestra: aquest any tampoc n’hi havia. El pressupost s’havia esgotat amb els inflables, el grup de jazz i el disc joquei. En un tres i no res las taules eren fora, tothom hi va col·laborar, i la música, que ja ens havia amenitzat el sopar, va continuar amb sons mes ballables. Allà hi érem tots, nens, adolescents, joves i grans. Eren quarts de tres quan recollíem, perquè l’endemà seguia la festa, i és que tot just acabàvem de passar l’equador de la Festa Major.
Nens cap a la pista!!!, era el crit que ja se sentia pel carrer. Els inflables ja
estaven preparats perquè els nens i nenes, inesgotables d’energia, seguissin donant llera a la il·lusió de la seva festa. Res havia de ser obstacle per passar-s’ho bé.
Els grans, mentrestant, anaven preparant els estris pel concurs d’arrossos i fideuàs, escampant fogonets, taules, culleres i forquilles. Les olors es barrejaven, el marisc, les verdures, costelles i conill insultaven las nostres pituïtàries. No hi havia manera de frenar la salivera, així que mentre bullien las paelles, distrèiem la gana amb unes cervesetes. Ja era tot a punt. El jurat va tenir la gran sort de tastar-les totes, però a mi em va semblar millor la nostra, i és que el fet de fer-la amb el teu grup d’amics és un valor afegit.
Tertúlia interminable amb els cafès, caves i licors que solen acompanyar aquests dinars. El temps acompanyava, la canalla que no n’havia tingut prou amb els inflables, seguia corrent i jugant per la pista i ja començava a demanar la xocolatada amb la que es conclouria la Festa Major d’aquest any.
Així doncs, un any més, la festa del nostre carrer, la festa de tots, ha pretès ser una Festa Major, en la que els protagonistes hem sigut cadascú de nosaltres. És el nostre interès fer-la el màxim de participativa, en la qual tothom s’hi vegi involucrat en el grau que cadascú decideixi, que ningú se senti exclòs i que tots podem dir que és la nostra Festa Major.
Josep Graells Plaza
Excursió a la Font del Guinardeu Fent cua per la xocolatada. Mmm
Excursió a la Font del Guinardeu
Pere Boix i Angel Padró
Concurs de dibuixos Inflables a la pista
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat ARTÍCLE CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catARTÍCLE07 08
Aquest estiu passat, el JA-51 ha organitzat el seu 25è campionat social de Tennis i el 2on de Pàdel, com sempre amb una gran participació, especialment en el nou esport del Club, el Pàdel, on hi han participat un total de 47 parelles i on s’han jugat quasi bé 150 partits en tres mesos.
La majoria d’aquests partits han estat molt disputats i el nivell esportiu dels participants ha augmentat considerablement respecte l’any passat, que va ser el primer en tenir la nova pista de pàdel. Molts dies va ser força difícil fins i tot trobar una hora per poder jugar. Haurem d’anar pensant en alguna solució.
Passant ja a l’apartat estrictament esportiu, cal destacar els jugadors Jordi Catalan i Daniel Godet en categoria masculina i de la Yolanda Dam i les germanes Anna i Glòria Oriach en femenina, que van demostrar un grandíssim nivell i van jugar la majoria de finals.
En la categoria de tennis masculí, amb 8 participants, el guanyador va ser el Jordi Catalan sobre el Dani Godet, en una final disputada el dia de la Diada al migdia, sota una calor infernal. El
CAMPIONAT SOCIAL ESTIU 2012
Dani va aguantar força bé els grans cops del Jordi però finalment aquest últim es va imposar en dos sets.
En la categoria de tennis femení, amb 6 participants, la guanyadora va ser la Conxita Cardús sobre l’Anna Callao en una final també amb molta calor. La Conxita va guanyar amb dos sets interminables per la igualtat entre les dues jugadores.
En Tennis mixtes, amb 5 participants, la Mireia Galí i el Josep Graells van ser els primers classificats amb 12 punts i amb 10 punts la Susanna Dotti i el Miquel Benet quedaren en segon lloc.
Ja en pàdel, durant el cap de setmana del 14 al 16 de setembre es van disputar totes les finals.
Finalistes masculí tennis Finalistes femení tennis Finalistes mixtes pàdel Semifinalistes masculí pàdel
Primers classificats mixtes tennis (La Cristina recull el trofeu en nom del Josep)
Segons classificats mixtes tennis
Finalistes masculí pàdel Finalistes femení pàdel
Finalistes infantil pàdel
En la categoria masculina hi van participar aquest any 15 parelles. En la final, disputada a continuació de la femenina, el Jordi Catalan i el Roger Boix es van imposar clarament al Joan Carles Codina i al Joan Codina. El pare i el fill Codina no van poder fer gran cosa contra la potència del Jordi i la tècnica del Roger.
En la categoria femenina, l’Anna i la Gloria Oriach es van imposar a la Yolanda Dam i Helena Erill en una molt bona final a dos sets. Les germanes Oriach van ser superiors però van haver de disputar tots i cadascun dels punts amb molta intensitat.
En el pàdel mixtes, amb 17 parelles participants, la més nombrosa del torneig, es van veure molt bons partits.
Cal destacar un dels més disputats del torneig, la semifinal entre la Yolanda Dam i el Dani Godet contra la parella Anna Oriach-Joan Ibáñez, on els primers van guanyar el partit amb tres sets molt igualats.
La final la van jugar la Gloria Oriach i el Jordi Catalan contra la Yolanda i el Dani. Va ser una final sensacional jugada a tres sets, on en el tercer i definitiu portava avantatge la parella Dam-Godet però en l’últim sospir, la parella Oriach-Catalan varen fer un esprint final molt bo i es van emportar el partit.
I en la categoria dels més joves, en pàdel infantil, es van emportar la final la parella Guillem Serra-Oriol Vila contra la parella Mariona Rabasa-Pol Vañó, i on es va demostrar que la canalla puja molt forta també en el pàdel.
Finalment vull agrair molt especialment i en nom de tots els participants, la gran tasca feta pel Joan Aliart en la direcció del torneig i on es demostra una vegada més que les coses ben fetes sempre tenen èxit. Felicitacions a tots els jugadors i guanyadors i ara a preparar-nos per el campionat d’hivern !!!
Joan Carles Codina
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat ARTÍCLE CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catL’ENTREVISTA09 10
Avui parlarem de l’accepció tan en ús
darrerament al Ja51, anomenada FairPlay.
ORIGENS DEL FAIR PLAYEn un moment de profunda reflexió i cerca
del nous orígens, drets, raons i calerons que
sempre són bons, convé esbrinar les arrels de
l’accepció i val destacar algunes dades força
interessants:
FAIR PLAY, paraula/mot d’origen saxó (de
sexe que també sempre ve bé) i provinença
certament confusa. El erudits val a dir que
conclouen el seu origen en una derivació de
la paraula FAR WEST.
Com tots sabem a hores d’ara d’un topic tan
proper de Catalunya, el FAR WEST era terra
de conquesta, salvatge i moooolt llunyana
(per lo de Far). Al FAR WEST hi existia una
norma d’obligat compliment que consistia
en conquerir els drets sense cap mena de
referèndum (vaja, més o menys com aquí), a
toc de pistola en un duel gairebé sempre a
mort. Per això va arribar de declinar la paraula
DOL, de DUEL. Qui fa un DUEL acaba casi
sempre en DOL, el americans son així, pràctics
de soca-rel.
La reflexió es doncs que qui parla del FAR WEST està gairebé obligat a fer un DUEL i
l’accepció va acabar aplicada en els DUELS i/o
combats esportius en FAIR PLAY i aquí si que
hi estem directament implicats últimament
al JA51, en DUELS esportius que no acaben
gairebé mai en DOL tret que hagis de jugar les
finals amb gent de la terra del JA51, altrament
anomenats CATALANS.
Per qui no conegui les nostres tradicions
indicaré que el patró de Catalunya és Sant
Jordi, (el que mata el drac). Per derivació
binominal, extraiem que Jordi + Català es
igual a FAIR PLAY i normalment acaba en
DUEL.
Els observadors hauran extret que doncs
jugar a qualsevol esport al nostre club, acaba
esdevenint aplicar forces dosis de FAIR PLAY,
educació, bones maneres, paciència i un
constant esperit de superació.
És un diumenge de tardor a la tarda, d’aquells que ve de gust estar a casa davant de la llar de foc llegint un bon llibre o mirant la pel·liculeta. Però amb el Camil tenim una cita a la Rectoria del poble, ocupada des de fa més de quaranta anys pel mateix rector, i no hi podem faltar.
És un home ja gran, que ens reconeix que cada dia se sent més cansat, malgrat no hagi fet gran cosa, però que transmet una vitalitat i una coherència que ja voldríem molts!
Ens fa sentir benvinguts i ens fa entrar al menjador. Està bé això de conèixer la casa del rector des de dins. La taula és gran, pròpia d’una família nombrosa i això em fa pensar que malgrat mai no ha tingut fills, de ben segur que moltes persones de Vacarisses se’l senten com de la família.
Ens asseiem i comencem la conversa, que el Camil porta molt ben preparada.
FAIR PLAY MOSSÈN SEBASTIÀ, únic fill predilecte de Vacarisses
EL FAIR PLAY AL JA51Estareu d’acord que últimament es respira
FAIR PLAY al nostre Club. Una enorme onada
reformista ha permès implementar nous
esports amb una magnífica pista de pàdel.
El pàdel és, com dirien alguns, LA COSA i
està permetent créixer totes les pràctiques
esportives anteriors (tennis) amb noves
lligues (fins i tot hivernals), rànquings, llistes
de socis practicants i d’altres punts altrament
impensables en el JA51 en anteriors temps.
Hem d’agrair com a poble poder expressar-
nos amb una competitivitat a la pista que ja la
voldria la Merkel (Àngela pels amics si en té)
i una educació i esportivitat que ja la voldria
la Caverna (no LA COSA NOSTRA) sinó l’altra
cosa, la que fa pudor.
El fenomen esportiu del JA51 esta superant
àmpliament la vessant competitiva i
darrerament s’estan plantejant altres reptes
fins i tot en l’àmbit culinari, amb tastets
de “Callos –Cap i Pota” i d’altres virgueries
meravelloses (Faves sense nom) que esma
perden part dels socis matinadors (una
enorme minoria) i permetent-nos retornar
les forces necessàries perdudes pels anteriors
duels i esbatussades esportives que, també
s’ha de dir, habitualment no contemplen les
degudes normes de correcció i sols volen
l’eliminació del contrari per apropiar-se de la
seva ració de Callos.
L’ORIGEN DEL FAIR PLAY AL NOSTRE PAÍS:El FAIR PLAY no és un patrimoni exclusiu
del nostre club JA51 ni del nostre país, però
si és el lloc de naixença del mateix en un
costum profundament arrelat a Catalunya:
Els CEBALLOTS – ZABALLOTS (En llengua de
Riudellots de Matapelada).
Fonts consultives han trobat finalment la relació
en la celebració de las habituals Calçotades i el
seu protagonista, el ZABALLOT, com l’origen del
FAIR PLAY a Catalunya. Però qui és el nostre
desconegut ZABALLOT = ZABALLO/A?: Doncs
es un Sabadellenc de pro que, amb una gesta
esportiva, es va negar a fotre-li un gol al Reial Madrit a porta buida.
L’interfecte en qüestió va fer aquesta
innombrable gesta, origen de l’accepció de joc
net a Espanya, cosa que s’oblida. Així doncs,
un cop mes, la culpa és del Catalans que els hi
fotem tot, fins i tot el joc net, i els hi deixem el
brut que habitualment utilitzen.
La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF,
té conya el nom!) ho descriu literalment així
(ho traduiré al Català pels qui no sabeu llegir-
lo en Castellà nadiu):
Premi FAIR PLAY de la RFEF: “Aquest premi
rep denominació del ‘Trofeu Zaballa’ en record
al gest que va tenir el jugador Pere Zaballa
en un partit de Lliga jugat a l’estadi Santiago
Bernabeu. Zaballa, defensant en aquell partit
els colors del Sabadell, va llençar la pilota fora
quan tenia la possibilitat de marcar un gol a
porta buida, degut a què Junquera, porter del
Reial Madrid, es trobava lesionat fora de l’àrea.“
Val a dir, que Zaballa va morir (sense el
reconeixement en aquell moment per part de
la RFEF i menys de la Vila de Sabadell) en la
més absoluta indigència intel·lectual, moral i
fins i tot humana, però amb la més alta honra
i conya esportiva per part dels Madridistes.
Era, certament ,un home sense escrúpols el
practicant de les primeres dosis del FAIR PLAY.
A Madrid encara no ho entenen, paro això ja
es un altre historia.
Fons sobre FAIR PLAY i el Joc net a Espanya de
la RFEF i a la FIFA (més conya de nom):
http://www.rfef.es/index.jsp?nodo=298http://www.rfef.es/index.jsp?nodo=290
Com podeu veure, el NODO segueix present
a les més altes institucions esportives de
Espanya, paro això es la història de sempre.
Montserrat Generó (Pseudònim), sòcia al
corrent de pagament nº 23.544
Amb la col·laboració del seu negre
Es nota que el coneix de fa anys i sap què li ha de preguntar perquè Mossèn Sebastià doni el millor de si mateix. Ell s’hi ofereix d’entrada: “us diré el que sàpiga i el que no sàpiga quedarà per dir”. Tota una declaració d’intencions!
- On i quan veu néixer?Vaig néixer en un poblet que en diuen Muntanyola, a la comarca d’Osona, el dia 27 d’abril de 1929 en una família de sis germans dels quals, avui, només en quedem dos.
- Algú més es va fer religiós?No, l`únic vaig ser jo. La primera missa la vaig fer el 8 de desembre de 1954, ara en fa 58 anys!
- Què us va fer néixer la vocació?L’any 1940, a Centelles, s’hi va fer una missió del Cor de Maria, d’aquelles que anaven pels pobles i s’hi estaven deu o dotze dies i que es van deixar de fer a partir del Concili Vaticà II. Jo aleshores vivia a Balenyà i hi vaig anar cada dia. Vaig quedar molt engrescat escoltant al Pare Lluís Maria Soler i al Pare Carreras. Em va semblar que valia la pena dedicar la meva vida a Jesús de Nazaret, i em va venir la dèria que jo podia ser un missioner com ells. Al cap d’uns dies li vaig dir al pare i aquest m’ho va voler treure del cap d’immediat: “nosaltres som pobres! Tu aquí a casa i no cal ni que hi pensis més!”. Això que el pare i la mare eren de fe...
Però tant li vaig a arribar a treure el tema que, al final, al cap de dos anys, després d’anar a missa a l’església de Balenyà, vam anar a parlar amb el Rector dins la sagristia. Era un home molt seriós que feia molta basarda. Quan el pare li va comentar que jo volia ser missioner, Mossèn Pau va dir: “si
per cas, serà Rector de poble com jo!”. Aleshores la paraula del Rector tenia molt de pes, i així va ser com un dissabte de mercat, Mossèn Pau se’m va endur al seminari de Vic a veure-hi el Rector. Mossèn Villegas em va fer unes quantes preguntes, que no he recordat mai més, i el dia 2 de gener de 1943, amb un fred que esparverava, vaig entrar al seminari menor de Vic, al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva. I així fou com començà tot... Malgrat no vaig ser missioner i vaig anar encarrilant el meu camí de Rector, mai no me’n vaig fer massa problema. Però la vida és plena de casualitats, i sense jo buscar-ho ni pretendre-ho, l’any 60, estant de Rector a Talladell, vaig tenir ocasió d’anar a fer missions. Així fou com en una ocasió vaig poder coincidir com a company de les missions amb el Pare Lluís Maria Soler, qui en el seu dia em va fer despertar la vocació i vaig tenir l’ocasió de fer-li saber. Va ser molt emotiu!
- Parleu-nos de la vostra etapa a Vacarisses... És normal que un rector de poble s’estigui tants anys en el mateix lloc?Vaig arribar el 2 de maig de 1968, ara fa 44 anys. I efectivament, no en té res de normal que hi hagi estat tants anys, ja que l’habitual són entre 7 i 8 anys. Però tot té una explicació. L’any 78 se’m va proposar de fer-me càrrec de l’Hospital del Tòrax, a Terrassa, ja que el capellà que hi havia també era metge i no s’hi podia dedicar.
Quan era a Talladell, compaginava la meva feina de Rector amb la de missioner, però aquí notava que em mancava alguna cosa. Feia de professor de religió a la Tecnos, però no m’acabava d’omplir, i la tasca que se’m proposava em va semblar que podria ser la via.
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat L’ENTREVISTA CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10www.ja51.catL’ENTREVISTA11 12
Vaig parlar amb el Bisbe de Vic i aquest m’hi va autoritzar sempre i quan ho compaginés amb una parròquia del Bisbat. Vam arribar a la conclusió que Vacarisses o Rellinars eren el llocs més idonis per a poder compaginar les dues tasques, i donat que ja era aquí, doncs així vam continuar... fins avui!
Si bé és cert que un cop jubilat de les meves tasques a Terrassa se’m va proposar d’anar a una ciutat gran, em va semblar que ja no tenia edat i que preferia quedar-me aquí on hi tinc la meva germana, a la Residència del Serrat, i així puc estar per ella. D’altra banda, tinc la sort de tenir un grup de persones que m’agrada molt i que volen que continuï. Em donen tot el seu suport!
De fet, mentre estem fent l’entrevista, aquesta casa sembla les Rambles
de gent que entra i surt. Que si els nens i nenes que estan preparant els Pastorets, que si el responsable de la impressió del butlletí “El Balcó de Montserrat”, que si ara venim a mirar el radiador que no acaba de funcionar... És un no parar!
- Perquè creu que el van fer fill predilecte de Vacarisses? Pel seu tarannà i manera de ser?Jo això no ho sé, però me’n sento molt orgullós. Considero que m’ha tocat viure una època difícil. Els capellans no poden tenir pretensions de cap tipus avui en dia. No puc dir que estigui content de com van les coses...
- A què es refereix?Al butlletí d’aquest mes de novembre m’explico a la meva manera... Té a veure amb el Concili Vaticà. Jo, com
molts d’altres capellans, em vaig il·lusionar molt, però llastimosament no hi ha hagut voluntat de donar-li continuació. Hi van tirar terra a sobre.
- Al llarg d’aquests 44 anys a Vacarisses, ha d’haver viscut molts canvis...Passar de 380 habitants a 6000 no és bo. El poble queda fos... Però ha anat així. Les circumstàncies, les carreteres, els moments socialment bons amb què la gent es podia permetre tenir dues vivendes, la gent d’aquí va poder vendre els seus terrenys... En fi, imagino que ara també anirà canviant amb la situació actual.Però no només això. Socialment també ha anat canviant molt, amb una millora considerable del benestar per la gran majoria.
La gent és molt bona gent, però religiosament, com a tot arreu... Al poble tothom em coneix i em saluda però a l’església hi va ben poca gent i això, desinfla. El transcendent no preocupa a la gent avui en dia...
- Canviant de tema. Hi ha un munt d’exemples de dones religioses que han sigut molt valentes en el moment de defensar l’Església des dels problemes socials. Creieu que tindran algun dia la importància que l’Església els hi ha vingut negant?L’Església ha de canviar la pell com les serps. Tornar a repassar l’Evangeli i fer-ne vida de la seva pròpia vida. L’Església, fins a Constantí, va ser molt fidel al missatge de Jesucrist. A partir de Constantí, però, l’Església Catòlica, continuadora oficial del Cristianisme, s’ha deixat conduir per tres genets: el poder, el prestigi i els
diners, tres temptacions que encara no ha abandonat. Al meu entendre, el funcionament de l’Església és desfasat. Porta, com va dir un Cardenal, dos-cents anys de retard i tal i com va ara, no pot anar bé de cap de les maneres. Quan en un bisbat hi falta un bisbe nou, s’hauria de decidir per majoria de vots, aconsellats pels feligresos de les pròpies parròquies. Segur que serien molt més encertats! Al Bisbat de Vic hi tenim gent molt vàlida i no cal anar-ne a buscar a fora. Aquests s’ho estimarien com una cosa seva, des de les entranyes.
Em sembla que així no pot anar... Portant-nos gent de fora no farem mai res, i menys tal i com funciona la Conferència Episcopal Espanyola, mirant sempre Catalunya de reüll... El Nunci és un ambaixador polític del Vaticà. El Vaticà és un Estat i Jesús no en volia de regnes. Tenint en compte com Madrid ens tracta, l’Església no anirà mai bé. Mai serem un poble normal si tot ha de passar garbellat per Madrid. Canvien de persona i no de mentalitat.
- La conversa ha anat derivant cap a les circumstàncies polítiques que estem vivint. Què en penseu?Al seminari, anys després de la guerra, no ens deixaven ni resar en català! El Bisbe Perelló era molt franquista i tot havia de ser en castellà. Fins i tot pretenien que juguéssim al pati en castellà, però amb això no se’n van pas sortir! Va ser als 16 anys que em vaig adonar del què passava i quan me’n vaig adonar em vaig comprometre a fer servir el castellà quan realment no ho podés evitar.
Sempre he desitjat que Catalunya es podés separar d’Espanya i no haver
de rebre més. Hem patit l’intent de genocidi de la llengua i ens han humiliat tant com han pogut. És impossible entendre’s amb Espanya, malgrat els intents del Pujol. Sembla mentida que puguin dir totes les bestieses que diuen! Jo voldria no veure la nostra llengua arraconada mai més, que no ens haguem d’avergonyir de parlar la nostra llengua, que no és pas la més maca, però que és la nostra.
És lamentable que hi hagi tants enemics a dins de Catalunya mateix. És inexplicable que gent d’aquí tinguin odi a la pròpia llengua.
Jo no ho veuré, però poder veure la independència de Catalunya seria una de les alegries més grans de la meva vida! I no ho dic pas per malícia ni per revenja, sinó per no haver
de tenir necessitat de lluitar mai més, que això no va enlloc! Sembla mentida que Espanya ens hagi pogut tenir tant d’odi durant tres-cents anys...
Jo penso que a la llarga, ens en sortirem. Hem de pensar que, si la independència fos una cosa dolenta per Catalunya, ja ens l’hauria donada fa temps!!
Fins aquí la conversa amb Mossèn Sebastià. Arriba més gent que el ve a veure per una cosa o una altra i a nosaltres ja ens toca desfilar. Ha estat molt agradable poder conversar amb ell, un home assenyat i conseqüent. El poble de Vacarisses va fer sort amb aquest Rector!
Mireia Galí i Camil Padró
CLUB ESPORTIU JA51 VACARISSESButlletí nº 10
www.ja51.cat HISTÒRIA13
Ningú l`ha vista cara alegroiaSempre afligida la pobra noia,Sembla la imatge de la tristor.Més que la cara té el cor negreMai riu alegreSent l´enyorança de la blancor. ..............................................Només un dia va ser ditxosa:-encara que negra també ets hermosa-Va dir-li un jove gentil i franc.La pena en joia li convertiaLa nit en dia;..........................................Amor que al nàixer trobà la fossa.Una pubilla de cella rossaEs feu regina de l’amador...........................................Fugint pels boscos com una folla,Tot ho regira, tot ho escorcollaPer amagar-se de tot el blanc,Deix color símbol de la innocènciaque en sa consciència l’odi li torna color de sang...............................................Atreta sempre pels cants dolçosSon cor batega saltant sos polsos,però es més ferma sa voluntat.Eren els àngels que lluny sentia.....l’Escolania,De la Verge de Montserrat...............................................D’un amor místic que l’ha feridaQue a bodes blanques sent que la crida,les més alegres per un cor trist.Ja res enyora, ja res li manca,Ja es diu Sor BlancaJa n’és esposa de Jesucrist.
No cal dir, que desprès d’escoltar la poesia, el públic, emocionat aplaudí de valent.
Pere Boix Puig
LA NEGRA
EL POEMA
Era cap a l’any 1947 quan el club JA va començar a celebrar la festa major del carrer de la Barceloneta. A l’espai que hi ha davant del casalot dels Oriach Escriu, s’hi instal·là “l’escenari principal”. Com es pot veure en la foto, no li faltava res, fins i tot disposava de taló.
En l’escenari veiem la nena Maria Teresa Boix -14 anys- recitant, ella ho recorda bé encara, una poesia titulada LA NEGRA.
M’ha semblat interessant la foto i la poesia, de la qual explicaré breument l’argument i afegiré algun paràgraf, de l’autor de nom, J. Boloix, crec que és curiós pel vocabulari i per la forma d’expressar sentiments ben profunds, presents sempre, encara què de forma diferent segons èpoques i modes.
El drama, de caire romàntic que descriu la poesia, és el següent:
Una jove de pell bruna, perd el seu gran amor, un home blanc que la deixa plantada i la substitueix per una de la mateixa raça que ell.
La nostre protagonista, veient-se avorrida pel color de la seva pell, embogeix, viu sola, ningú l’estima, corre pels boscos i muntanyes, un dia però, visita Montserrat i ja tot canviarà, la Verge, la seva mare és negra com ella......
(només una petita part)
Festa Major Barceloneta, 1947 SOCIS DEL FUTUR
Pau Ferrando Trias Laia Ubric Hernansaez Ariadna Del Valle Baltà Ariadna Martín Coll
Pere Boix Puig, Joan Carles Codina, Mireia Galí, Montserrat Generó, Josep Graells Plaza, Ana Mª Alió Boix, Camil Padró i CanalsCamil PadróMireia GalíArxiu de Miquel Benet i Xavi OriachMireia Codina | [email protected]
Us desitgem un Bon Nadal!!
REDACCIÓ:
COORDINACIÓ: CORRECCIÓ DELS TEXTS:
FOTOGRAFIES: DISSENY I MAQUETACIÓ:
