SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES

La vida dolçaAssegut en un banc de la rambla, compto les dones amb les qualsm’agradaria anar-me’n al llit. No és la primera vegada que m’entre-tinc d’aquesta manera, però mai no havia anotat en una llibreta elresultat de les meves observacions. Cada dona que sí, un palet.Durant la primera hora, en compto trenta-quatre. No sé si sónpoques o massa, ni sóc capaç de treure’n cap conclusió estadística.Entre les seleccionades n’hi ha de rosses i de morenes, amb molt iamb poc pit, grasses i primes. La primavera, concentrada en el solque espetega entre les fulles dels plàtans, propicia l’ús d’una robadeterminant a l’hora d’afegir, o no, un palet a la llista. Nerviosament,m’alliso el bigoti. Me’l vaig començar a deixar quan l’evidència de lacalvície ja no podia dissimular-se ni amb moviments estratègics de

pinta ni amb tractaments de venda per correu. Tot i això, sóc cons-cient que no m’afavoreix gaire. I que, a primera vista, cap dona nom’inclouria en la categoria d’homes amb qui anar-se’n al llit. Peresborrar aquesta convicció, afegeixo un palet a la llista, ara dedicat auna patinadora que em passa pel davant. Me la imagino al dormito-ri d’un bungalou, no durant l’acte sexual sinó en acabar, exhausta,amb els patins encara posats –i les rodes rodant- mentre jo fumorecolzat contra el marc de la porta. M’amoïna que el desig que m’en-vaeix no sigui tant de sexe pròpiament dit com de pròleg i epíleg.Aquest pensament, però, és interromput per l’aparició d’una donaque baixa per la rambla. La manera de caminar, decidida, no sola-ment fa ressaltar la perfecció de les cames sinó també un caràcter pro-bablement intrèpid. La coordinació entre les passes i el balanceig delscabells fa joc amb la seda de la brusa i l’ordre natural de l’univers.

Premi Ciutat de Barcelona 2007 - La Lletra d’Or 2007Sergi Pàmies

NURA

Teoria de l’abscènciaUn fred d’anys humitós m’estremeix els sentitsm’aborrona la sang i m’envesca la tintaEl món veu créixer durs insistents els renousi no sent venturoses fondals les paraulesAquesta àrdua passió aquest àrid desficiem murgona la veu i em va devorant l’ànima¿He nascut per a açò? ¿No hi ha res vivible?Dins la nit secular on fermenta l’insomniSur le vide paper ser poeta és un càstigPens en illes del sud veig el Déu d’Spinozaté raó Sartre quan diu que l’infern són els altresNo suport les ciutats que encimenten l’atzur

per açò invoc Thoreau Cal fundar l’esperançade ser més que un versaire un inútil rapsodeun poeta local un sonet estantísAh poder navegar pels confins de la llengua!És fotut subsistir no és gens fàcil escriurequan et rompen a cops de vergonya el paisatge¿Qui va dins aquest cotxe furtiu que s’aturaamb els llums apagats davant Cala Molí?¿Un obrer putejat un fadrí calb sorrutdos alegres amants que frisosos forniquen?Fornicar no és un pecat Hi ha la concu-

[piscènciala luxúria i el goig el delit de la miradarecreant-se en uns pits d’inefable bellesaEll amb dits de desfici li obre la brusa

i ella diu tremolant que l’estima i el besaPurgatori remot d’enyorança i excuseshi ha una platja dantesca on encallen els diesLes gavines silents espicassen metàforesL’arenal es va omplint d’esquelets blancs de

[versosÉs inútil fugir resadors de la carnevadir-se del món tancant-se en el non-senseomplir-se casts de llum buidar-se en l’esperitperquè el sexe insisteix i dóna mataduraSaturat de paraules postisses i bordesde camins desgastats per petjades perdudesentr a un món interior de paratges i llibresque m’invent visionari en la nit a les

[fosques…

Premi de la Crítica Espanyola 2007Ponç Pons

PANDORA AL CONGO

Una plaga de llagostes humanes saquejava el campament. Hi haviatècton per totes bandes. Cinc, sis. Deu, vint, més, molts més. No vasaber comptar-los. N’hi devia haver més de vint, però es movien tande pressa que potser els comptava dues vegades. Marcus mai haviavist una activitat tan frenètica. Duien unes túniques cobertes de terravermella i ho remenaven tot amb uns dits de tití molt hàbils. Escomunicaven les seves troballes amb una veu increïblement ronca,com vaques que parlessin molt de pressa. Costava de creure que fos-sin de la mateixa raça que Angam.

La vida no existia, per a aquells tècton. Així com un daltònic que nodistingeix bé els colors, patien alguna mena de mancança visual que

els impedia percebre els éssers humans. Només veien objectes. I totala seva activitat es concentrava a destriar els útils dels inútils, això sí,això no, això sí, això no.

Richard havia sortit de la seva tenda. Estaba tan estupefacte comMarcus. Els tècton remenaven baguls, abocaven sacs, obrien bosses imaletes. Amb pocs minuts en van tenir prou per regirar la clariana sen-cera. Aviat va produir-se el primer incident. Un tècton va apropar-se aRichard. O més exactament, al rellotge de pulsera que duia. El tèctonva abocar-se-li damunt del canell. Realment no va exercir cap violèn-cia directa, només tenia ulls per al rellotge. Però Richard, atemorit, vafer unes passes enrere. El tècton perseverava, avançant en la mesuraque Richard retrocedia i sense deixar de manipular la corretja delrellotge. Al final Richard va perdre l’equilibri i va caure d’esquena.

Premi Crítica Serra d’Or 2006Albert Sánchez Piñol

SANT JORDI 2007

Per celebrar la Diada de Sant Jordi, la Fundació Futbol Club Barcelona i la Institució de lesLletres Catalanes han volgut retre homenatge als llibres distingits per la crítica com els millors publicatsdurant els darrers mesos. Aquest opuscle recull una selecció d’onze títols que sumen una rica i diversaproposta de lectures en els gèneres de la novel·la, el conte i la poesia. Prou rica i diversa perquè cadalector hi descobreixi textos capaços de satisfer el seu gust i els seus interessos.

ALTAIÓDE CARA

MESQUIDA

MARGARIT

FONALLERAS

MÁRQUEZ

GIBERT

PIÑOL

PÀMIES

MONSÓ

PONS

DIS

SE

NY

:F

RE

IXE

S-G

AR

RIG

A S

CP

UN HOME DE PARAULA

La malaltia d’ell em va ensenyar a viure el present amb més inten-sitat. Al seu costat, aquest ensenyament havia estat important desde sempre, però em faltava el toc definitiu, el que només dóna lapràctica: la malaltia em va donar l’impuls que necessitava per saberviure amb plenitud l’instant. Al llarg de les primeres setmanes, elsdies se succeïen amb un terror aguditzat al qual seguia una alegriaimmensa i profusament celebrada cada cop que sabíem que lescoses no estaven “tan malament”. Una vegada vaig parlaren unconte de la bellesa col·lateral que comporta una malaltia. Enaquesta nostra malaltia, la bellesa es va manifestar sovint.Apareixia en el lloc més impensat. Brollava dels amics, dels meus,dels seus. Dels exemplars del Capital Trueno que li va portar el seuamic, aquell que custodiava amb cura extrema els tresors de lainfància comuna, que mai no es desprenia de res que tingués rela-

ció amb ells i que, a partir de llavors va començar a transformar-se en un home desprès. Brollava de sobte en un viatge nocturn ifantasmagòric als edificis de missatgeries de l’aeroport per enviaruna biòpsia urgent a Boston, una prestació suplementària que ensoferia la mútua: podria haver estat fàcilment un viatge de malson,però en comptes d’això va brollar la bellesa i vam acabar rient isopant davant del mar. Va brollar també, inesperadament, de lajove infermera desconeguda que acabava de fer-li una gammagra-fia (prova definitiva a l’hora d’establir el pronòstic d’un tumor, jaque detecta les metàstasis òssies, habitualment irreversibles, i fainútil la intervenció programada). De manera que el que havia deser una nit sinistra fins a saber el resultat el dia següent, es va con-vertir en motiu de celebració: a través de la porta que s’obria, elvaig veure abraçat a la infermera, tots dos amb llàgrimes als ulls.

*****

Premi Salambó 2007Imma Monsó

Ho organitzen: Hi col·laboren:

Imma Monsó (Lleida, Segrià 1959) és llicenciada en filologiafrancesa, una matèria que ensenya des de fa anys en uninstitut de Rubí, i habitualment col·labora en premsa. Monsóha conreat la narrativa breu amb títols com Si és no és(1997) i Millor que no m’ho expliquis (2003), la prosa deno ficció, la narrativa juvenil, però on sobresurt és en lesnovel·les, amb obres com No se sap mai (1996), un granèxit de crítica i públic, i Tot un caràcter (2001). També hafer una incursió en la prosa de no ficció a Hi són però noels veus (2003), un opuscle sobre la presència dels japone-sos a Barcelona. La seva darrera entrega a les llibreries, Unhome de paraula (2006), ha estat distingida amb el PremiSalambó, concedit per escriptors. La novel·la, amb un tomarcadament autobiogràfic, tracta de la pèrdua d’un ésserestimat i de com, a través de l’escriptura i l’humor, es potmantenir viva la seva memòria.

Fill de l’escriptora Teresa Pàmies i de Gregorio LópezRaimundo, dirigents comunistes exiliats a França, SergiPàmies (París, 1960) va viure a la perifèria parisenca finsals onze anys, quan va instal·lar-se a Barcelona. S’hadecantat per la narrativa breu, amb els reculls de contesT’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La grannovel·la sobre Barcelona, L’últim llibre de Sergi Pàmies,però també ha publicat les novel·les La primera pedra(1990), L’instint (1992) i Sentimental (1996). Pàmies, quecol·labora molt sovint en mitjans de comunicació, ha meres-cut la Lletra d’Or i el Premi Ciutat de Barcelona de narra-tiva catalana pel recull de relats Si menges una llimonasense fer ganyotes. Hi descriu des de la ironia situacionsquotidianes que posen sobre la taula temes com la solitud,el desamor i la desconfiança.

Gran coneixedor de les lletres franceses, portugueses i ita-lianes, Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) es va deixar fas-cinar pel món de la literatura quan era un nen. Als deuanys va escriure el seu primer poema, El desván, impactatper la imatge de Cervantes que havia vist en una botigadel seu poble. Des de llavors no ha deixat d’escriure i depublicar poesia amb títols com Al Marge, Lira de Bova,Desert encès, On s’acaba el sender i Abissínia, un llibreque també inclou contes. Pel que fa la narrativa, ha publi-cat diversos volums entre els quals destaca Vora un balcósota un mar inaudible i les novel·les L’hivern a Belleville iMemorial de Tabarka. El poemari Nura (2006), una medita-ció sobre el significat de l’enyor i de la literatura, haestat distingit pel Premi de la Crítica Espanyola al millorllibre de poesia en llengua catalana publicat al 2006.

Antropòleg de formació, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)és un dels escriptors actuals amb més projecció internacional.Amb La pell freda (2002), traduïda a més de trenta idiomes,va aconseguir un gran èxit de vendes. El llibre forma partd’una trilogia de ciència ficció que va continuar el 2005 ambPandora al Congo. La novel·la, premiada amb el Serra d’Or2006, narra a través d’un joc metaliterari l’expedició d’unsgermans aristòcrates anglesos al Congo, on van a explotarunes mines d’or i són atacats per una salvatge espècie sub-terrània, els tècton. En acabar la carrera, Sánchez Piñol varedactar alguns informes per a ONG’s a l’Àfrica. Va ser mentrepreparava el doctorat en aquest continent que es va inspirarper escriure unes obres que, mitjançant l’element fantàstic,denuncien la brutalitat i la niciesa de la naturalesa humana.

© dels textos, els seus autors. Prohibida la reproducció sense l’autorització escrita dels editors respectius

Interior camp.qxd 10/4/07 10:32 Página 2

SANTA FOLLIA DE SER CÀNTIC.A JOAN VINYOLI

A contrallumMai més no tindràs el silenci en tu.Has furgat tan endins que, havent sentitel so dels orígens, perduraràper sempre més dins el foc que germina.

Tot el dolor que has sofert per conèixercrepita en la cendra del teu cervell.Fregues i refregues el paper en blancfins que fas foc per cremar la memòria.

Salten guspires pertot i s’escampael foc, i salta límits, i res nopodrà apaivagar, tants ulls al roig viu,un roent univers incandescent,

tants lectors corrent en flames, clamantel dolor que, poeta, has infectat.Suma al teu dolor el dolor dels altresi oiràs dins teu l’eixordidor crit còsmic.

A la fletxa del tempsApartant-nos d’un núvol de milans per sentir-nosens hem clavat agulla per agulla, l’una al damuntl’altre, juntes les busques, i hem aturat el temps.

Dorm l’horta, plantada amb hipercubs superiors en la vigíliaper orbs nans de pedra. Isolats, som fosca sense decandiment.No són suficients els besos que insuflen els negats dorments.

Vull llegir la carn de la llengua, vols ben xafar les flors,bevem a la font un abisme insaciable. Ulls de dofí,ametlles de maragdes, sines d’ametista, magnòlia.

Res no podràs fixar a la cambra fosca entre òxids.Escriure és destil·lar l’essència dels gests a l’espai,mentre diteges polisil·làbicament l’inexplicable.

Reboten la molsa blava i el llot blau en cors separats.

*****

SIS HOMES

Vicenç Úbeda va decidir matar de debò Jose Carneiro el dia en quèva observar, en un suplement literari, que ja feia cent setmanes queel llibre de Carneiro era el primer de la llista de llibres més venuts.En realitat, la temptació d’assassinar Carneiro havia nascut moltabans: al llarg de cent setmanes d’èxit, Úbeda havia tingut proutemps per rumiar, per maquinar el delicte, per pensar que justamentdesitjava aquella mort, per creure’s que només vivia amb la finalitatde matar Carneiro. Cent setmanes són quasi dos anys de neguit, delleus punxades al cor, de sotracs que el malferien. Dos anys de lentadavallada als inferns de l’enveja. En aquells dos anys, Vicenç Úbedava assistir a l’esclat de Jose Carneiro des de la primera fila de convi-dats. Si no hagués estat que les intencions d’Úbeda eren pecamino-

ses, s’hauria pogut assegurar que l’afany d’Úbeda per seguir la tra-jectòria de Carneiro era similar a la d’un seguidor fanàtic que idola-trava la figura del triomfador. S’han donat casos en què aquestsfanàtics, de tant adorar, han acabat atemptant contra aquell a quifeien reverències, però el cas d’Úbeda era diferent. Ell no va arribara la idea de l’assassinat per una acumulació d’amor apassionat enversel triomfador, sinó que va ser precisament l’afany de destruir-lo, pri-migeni, adàmic, el que va engendrar l’acumulació de material grà-fic, el seguiment de la seva trajectòria, l’assistència als actes en elsquals havia de participar Carneiro. Com més fortes eren les ganes dematar-lo, més s’entossudia Úbeda a col·leccionar retalls de Carneiro.Com més fortes eren les ganes de matar-lo, més s’entossudia Úbedaa col·leccionar retalls de Carneiro.

*****

CÀLCUL D’ESTRUCTURES

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi, al meu costat, per fer-me companyia,ni m’empara del vent i de la pluja.Allò que vaig pensar-me que apreníem-els temples grecs, el càlcul d’estructures-quan la Diagonal creuava els campsi jo era estudiant d’arquitectura,és un ofici de paletes mortsi fonaments de boira. També ella,la noia càlida que em va estimar,s’ha convertit en la desconeguda que, en la fotografia d’un jardí,miro ajaguda i vestit de bany.Batega rebel·lant-se un desig trist,i busco rastres d’algun altre amor

en el camí que, entre les cames nues,encara em du, cansat, cap al meu somni.

Així és com vaig entrant en la vellesa:al principi no sembla haver-hi canvis,com una barca que ha apagat els seus llumsi el motor en la nit, quan entra a port,però que dins la fosca continua relliscant en silenci per les aigües.Ara, malgrat saber que recordarel sexe en solitari és morir sol,resseguint el cos d’ella ja perdutcalculo la meva última estructura.

Premi Cadaqués a Quima Jaume 2006Vicenç Altaió

ABSALOM

ArizonaIL’erosió ha fet això, inundacionsimmenses, després, rius amples com ungles,i una terra propícia al dibuix i al caprici;més tard, dilatacions i espasmes, ventscom l’alè d’un boig, aurores de llopsi cobres i gent que amava escolar-sedel temps, les formes de l’atzar i l’infinitdel cavall, la retirada de la mar deixatot d’illes infinites surant en fòsfor roig,

sang de safrà i homes com falcons-amb l’àlgebra es pot demostrar la preeminència de les hipotenuses,el silenci dels angles, l’opacitatdels déus- (però, són quasi mal·leables,s’acomoden com a guants a roques verticals, a planures emergentssobre aquest desfici d’ordre,la resplendor lunar, a les marors de boira,a la retirada esvalotada de la mar)

Premi Josep M. Llompart Cavall Verd 2007Hilari de Cara

Premi Crítica Serra d’Or 2006Josep Maria Fonalleras

LA VICTÒRIA DE LA CREU

Si jo hagués cedit al primer impuls que vaig sentir, hauria sortit imme-diatament de la capella per no haver de tornar a escoltar res que tin-gués a veure amb aquell acte ignominiós, amb aquella putrefacció del’ànima, amb aquella misèria espiritual tan esgarrifosa. Però, gràcies aDéu, em va venir immediatament a la memòria quin era, abans dequalsevol altre, el deure del confessor. I les ganes molt vives de fugir,l’empenta moral que pugnava per aixecar-me de la cadira on era asse-gut, el desig irrefrenable d’allunyar-me d’aquella atmosfera plàcida isanta que, de sobte, una boca pecadora havia tornat mefítica, en defi-nitiva, totes les forces que m’arrossegaven fora de la capella es vantransformar en sufocació violenta i en suor abundosa que m’amaravael cos com un turment afegit. Lentament, molt lentament, el foc queem cremava va deixar pas a una fredor que s’anava apoderant de mi

com una invasió indeturable. Després, les flames van tornar a escal-far-me de dalt a baix fins a convertir-me en una fornal de vergonya. Ialtre cop el glaç, potser una mica més prim, em va pujar per les venesfins al cap. I així, amb un vaivé terrible però cada cop més afeblit, vaigtornar poc a poc a la possessió de mi mateix.

-El vostre, don Ròmul – vaig aconseguir de dir al cap d’una estonaque tots dos havíem passat en un silenci, molt violent en el meu cas,impacient i potser avergonyit el seu-, és un dels pecats més grossos,més execrables que hi pot haver...

-Ja m’ho penso prou –va fer el baró, que ara semblava humil, com-pungit.

*****

Premi Joan Crexells 2007Miquel Maria Gibert

Premi Crítica Serra d’Or 2006Joan Margarit

LA DECISIÓ DE BRANDES

Al principi em va costar entendre la seva proposta. Sabia que havienbuidat la galeria del meu marxant amb l’excusa que era jueu i ques’havien endut tos els meus quadres, però mai no m’hauria imaginatque, per una dèria de Göring, estiguessin disposats a bescanviar-lospel meu Cranach. “En té un munt, però, sempre que pot, aprofital’oportunitat per ampliar la col·lecció”, va afegir. Encara guardo lallista, feta amb paper carbó, amb els títols i les mides de les mevesobres sota l’encapçalament de l’Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg.Tot molt oficial i amb l’aparença de negoci net. També el pillatge iel robatori. “Potser això t’ajudarà a decidir-te”, va dir-me Hofer. I vadeixar un parell de fulls en un dels cavallets. Ni una paraula més. Perla finestra vaig veure’l pujar al seient posterior d’un cotxe aturat al’entrada del carreró. Recordo el nus a la gola, l’herba molla de plujaentre les llambordes, els batecs al pit, al coll, a les temples. Com si

tot el silenci de la tarda s’hagués transformat en un cor atordit perla basarda. O per la ràbia.

Durant força estona no vaig saber què fer. Només anar amunt i avallamb la llista a la mà. Seixanta-vuit quadres numerats. Títols i mides.Fins i tot vaig llegir-ne alguns en veu alta. Potser per compartir eldesconcert amb les figures mudes dels cavallets: Nu assegut,53x47,5; Natura morta amb daus, 46,5x36; Bosc, 94x113; Casa ver-mella, 98x76; Dona a la vora de l’aigua, 53,2x48,3”. Amunt i avallamb la fusta cruixint sota els peus I els ulls entelats per les llàgrimes.Mai no m’he sentit tan atrapat entre aquestes quatre parets.

L’estudi no ha canviat gaire. M’agrada ser fidel als objectes quem’acompanyen des de fa un munt d’anys. Però només els necessa-ris, perquè no es tracta d’una simple acumulació d’estrats, sinó demantenir vius els lligams imprescindibles amb el passat...

Premi de la Crítica Espanyola 2007Eduard Márquez

ELS DETALLS DEL MÓN

La fragilitat és aquí (I)M’ha costat molt agafar la ploma i posar-me a escriure. Deu serqualque cosa d’aquesta part sentimental que algunes dones emrevelen. M’ha costat molt confegir els primers mots per contar lameva tornada de Trois-Rivières, aquell poblet del segle XVIIIfrancès, de 50.000 habitants a 140 quilòmetres de Quebec, on vaiganar a un encontre d’agències de viatges. Jo: Jordi Arrom, de tren-ta-set anys, executiu qualificat del tour operador VUA, eres convi-dat per les altures a passar set dies fent amistats amb col·leguesmundials. Ara vull escriure la tornada. L’escena final a Son SantJoan. Crec que en aquest dietari tan desordenat que faig, he contatles fetes d’aquell lloc, Trois-Rivières, on el temps em va volar i onvaig passar un guster, on cada casa era un prodigi històric amb unpoema de veres als murs. I els arbres una passada: aurons, cedrestrèmols amb les coloracions de la tardor, de l’estiuet indi (com el

nostre estiuet de Sant Martí), eren com un videoclip que apareixiai desapareixia. Tot semblava un parc temàtic de la colonitzaciófrancesa del segle XVIII, amb cases de nobles, notables i poble clarombrejades pel gran convent i hospital de les ursulines, que hi arri-baren devers 1967. Flipava. Començaré una Plagueta d’OmbresVermelles on escriuré aquelles emocions que naixien dins la mes-cladissa d’encontres, sensacions i descobriments per uns paisatgesintensos. « L’emoció és el fruit del viatge. Fé servir tots els sentitsalhora ». Amb aquest eslògan em presentaré a la campanya d’hi-vern. Però avui jo volia escriure la tornada. Un búlgar que nomiaKiryl Valenscku d’un metre noranta, un francès que nomia PierreChanel Beausoleil (sembla un nom de conya però era el seu) d’unmetre vuitanta i jo, fórem els tres homes que, a l’aeroport deMontréal, ens barallàrem amb una samsonite que no es volia tan-car amb els procediments convencionals.

*****

Premi Nacional de Literatura 2006Biel Mesquida

Poeta, assagista, traductor de teatre i crític d’art, VicençAltaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) ha organitzatdiverses exposicions per a institucions com la Fundació Mirói la Fundació La Caixa. Molt vinculat al món artístic i lite-rari, ha comissariat l’Any Miró i coordinat l’Any Pla, a mésd’impulsar la creació de les revistes multidisciplinàriesTarotdequinze, Cristalls, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Des defa més de deu anys dirigeix el KRTU (Centre, Cultura,Tecnologia, Universitats). Escriptor prolífic, ha publicat catorzepoemaris, entre els quals destaca Massa fosca (poesia 1978-2004), que recull vint-i-cinc anys de trajectòria. També haconreat altres gèneres, l’assaig, el teatre i els guions de noficció. El poemari Santa follia de ser càntic. A Joan Vinyoli(2005), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, ha estatreconegut amb el Premi Cadaqués a Quima Jaume 2006que reconeix la millor obra poètica publicada l’any anterior.Altaió hi reflexiona sobre el temps, l’amor i l’infinit.

El poeta Hilari de Cara va néixer a Melilla el 1945, peròdes del 1967 viu a Manacor, on dóna classes de literaturaen un institut de secundària. Llicenciat en història, el 1989es va doctorar en filologia catalana amb una tesi sobreQuim Monzó i la postmodernitat. Va viure durant sis anys(del 1995 al 2001) a Washington i a Nova York, on vaimpartir classes de literatura. Com a poeta es va donar aconèixer el 1985 amb L’espai del senglar. Set anys desprésva publicar Quadern d’Es Lombards, dos poemaris queaplegaria i corregiria més tard en el volum Poemes(1985-1991). El 1998 va publicar Bolero i el seu darrertítol Absalom ha estat guardonat amb el Premi de poesiaJosep M. Llompart Cavall Verd 2007, atorgat per l’Associaciód’Escriptors en Llengua Catalana. Aquesta obra, gestada alsEstats Units, denuncia els mecanismes del poder.

Va estudiar filologia catalana i dret, una carrera que vadeixar inacabada, i es va posar a treballar a l’administra-ció pública. Aviat, però, Josep Maria Fonalleras (Girona,1959) va dedicar-se a la literatura i va començar arecollir premis. El 1983 va guanyar el Just Manuel Caseroper El rei del mambo. Des de llavors ha publicat tresnovel·les, tot i que bàsicament s’ha dedicat a la narrativabreu amb títols com Avaria (1990) i Botxenski i compa-nyia (1988). També ha escrit llibres infantils, entre elsquals es troba El mac de frac (1996) i La final d’enGorka (2005) i habitualment col·labora amb articles litera-ris en mitjans de comunicació. Sis homes, un viatge percinc narracions independents, li ha merescut el PremiCrítica Serra d’Or de narrativa 2006.

L’escriptor Miquel Maria Gibert (La Granadella, Garrigues,1956) ha publicat diverses obres de teatre. La seva prime-ra incursió en el món de la novel·la, La victòria de lacreu, ha estat reconeguda amb el Premi Joan Crexells. Lanovel·la, ambientada a Catalunya durant les guerres carli-nes al segle XIX i protagonitzada per un eclesiàstic encrisi de fe, explora la transformació interior originada perl’escriptura, al mateix temps que descriu amb veritableforça una societat rural catalana avui desapareguda. Doctoren filologia catalana per la Universitat de Barcelona,actualment dóna classes en la Universitat Pompeu Fabra,dins del departament d’Humanitats.

La seva vida transita entre l’arquitectura i la poesia. JoanMargarit va néixer el 1938 a Sanaüja (la Segarra), però haviscut a Rubí, Girona i Tenerife. Des de fa uns anys resideixa Sant Just Desvern. És catedràtic jubilat de Càlculd’Estructures a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelonai durant dècades s’ha dedicat a la docència. L’ombra del’altre mar (1981) va ser el seu primer poemari en català ides d’aleshores ha publicat gairebé vint títols, tots ells cele-brats per la crítica, com ara Estació de França (1999) iJoana (2002), aquest darrer inspirat en la pèrdua de laseva filla. Els versos del poeta de Sanaüja han estat cantats,entre d’altres, per Miguel Poveda i Xavier Ribalta, que fa unsmesos li va dedicar tot un disc. Margarit veu la poesia comuna construcció que es fa amb paraules, sempre a la recer-ca de la simplicitat màxima. Càlcul d’estructures, PremiCrítica Serra d’Or de poesia 2006, tanca el cicle iniciat ambEstació de França al voltant de la vellesa i la memòria.

De la poesia a la novel·la, Eduard Márquez (Barcelona,1960) ha conreat diversos gèneres. Va donar-se a conèixeramb El silenci dels arbres, novel·la finalista del PremiLlibreter 2004. La seva darrera novel·la, La decisió deBrandes, escrita amb el suport del Premi a ProjectesLiteraris Octavi Pellissa 2005, s’inspira en el cas del pintorGeorges Braque, que es va trobar amb la disjuntiva d’ha-ver d’entregar un retrat de Lucas Cranach al temiblecol·leccionista nazi Göring. L’autor hi presenta una metàforasobre la resistència dels humils davant l’arrogància delspoderosos. Ara ha estat reconeguda amb el Premi de laCrítica Espanyola a la millor obra narrativa en llenguacatalana publicada al 2006.

Llicenciat en Biologia i Ciències de la Informació, BielMesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha decantat la sevavida cap a la literatura, escrivint tant poesia com narrativabreu, novel·la i prosa de no ficció. La seva primeranovel·la, L’adolescent de sal (1975), que descriu les expe-riències d’un jove que descobreix la seva homosexualitat,va tenir molt bona acollida entre els crítics malgrat lacensura franquista, que en va retardar la publicació dosanys, i va rebre el Premi Prudenci Bertrana de novel·la.Van seguir altres títols, T’estim a tu (2001) de narrativabreu i la novel·la Vertígens (1999), entre d’altres. Mesquida,que treballa a la Universitat de les Illes Balears, ha estatdistingit amb el Premi Nacional de Literatura 2006 per Elsdetalls del món. El volum aplega seixanta narracions breusque l’autor ofereix per –com ell mateix diu– “alimentar ellector”. Hi tracta temes tan diversos com l’amor, la pau ila injustícia, les relacions familiars i la memòria.

**

Vic

enç

Alta

ió

Hila

ride

Car

a

Jose

pM

aria

Fon

alle

ras

Miq

uelM

aria

Gib

ert

Joan

Mar

gari

t

Edua

rdM

árqu

ez

BielM

esquida

Imm

aM

onsó

SergiPàm

ies

Ponç

Pons

Albert

Sánchez Piñol

Interior camp.qxd 10/4/07 10:32 Página 1

SANTA FOLLIA DE SER CÀNTIC.A JOAN VINYOLI

A contrallumMai més no tindràs el silenci en tu.Has furgat tan endins que, havent sentitel so dels orígens, perduraràper sempre més dins el foc que germina.

Tot el dolor que has sofert per conèixercrepita en la cendra del teu cervell.Fregues i refregues el paper en blancfins que fas foc per cremar la memòria.

Salten guspires pertot i s’escampael foc, i salta límits, i res nopodrà apaivagar, tants ulls al roig viu,un roent univers incandescent,

tants lectors corrent en flames, clamantel dolor que, poeta, has infectat.Suma al teu dolor el dolor dels altresi oiràs dins teu l’eixordidor crit còsmic.

A la fletxa del tempsApartant-nos d’un núvol de milans per sentir-nosens hem clavat agulla per agulla, l’una al damuntl’altre, juntes les busques, i hem aturat el temps.

Dorm l’horta, plantada amb hipercubs superiors en la vigíliaper orbs nans de pedra. Isolats, som fosca sense decandiment.No són suficients els besos que insuflen els negats dorments.

Vull llegir la carn de la llengua, vols ben xafar les flors,bevem a la font un abisme insaciable. Ulls de dofí,ametlles de maragdes, sines d’ametista, magnòlia.

Res no podràs fixar a la cambra fosca entre òxids.Escriure és destil·lar l’essència dels gests a l’espai,mentre diteges polisil·làbicament l’inexplicable.

Reboten la molsa blava i el llot blau en cors separats.

*****

SIS HOMES

Vicenç Úbeda va decidir matar de debò Jose Carneiro el dia en quèva observar, en un suplement literari, que ja feia cent setmanes queel llibre de Carneiro era el primer de la llista de llibres més venuts.En realitat, la temptació d’assassinar Carneiro havia nascut moltabans: al llarg de cent setmanes d’èxit, Úbeda havia tingut proutemps per rumiar, per maquinar el delicte, per pensar que justamentdesitjava aquella mort, per creure’s que només vivia amb la finalitatde matar Carneiro. Cent setmanes són quasi dos anys de neguit, delleus punxades al cor, de sotracs que el malferien. Dos anys de lentadavallada als inferns de l’enveja. En aquells dos anys, Vicenç Úbedava assistir a l’esclat de Jose Carneiro des de la primera fila de convi-dats. Si no hagués estat que les intencions d’Úbeda eren pecamino-

ses, s’hauria pogut assegurar que l’afany d’Úbeda per seguir la tra-jectòria de Carneiro era similar a la d’un seguidor fanàtic que idola-trava la figura del triomfador. S’han donat casos en què aquestsfanàtics, de tant adorar, han acabat atemptant contra aquell a quifeien reverències, però el cas d’Úbeda era diferent. Ell no va arribara la idea de l’assassinat per una acumulació d’amor apassionat enversel triomfador, sinó que va ser precisament l’afany de destruir-lo, pri-migeni, adàmic, el que va engendrar l’acumulació de material grà-fic, el seguiment de la seva trajectòria, l’assistència als actes en elsquals havia de participar Carneiro. Com més fortes eren les ganes dematar-lo, més s’entossudia Úbeda a col·leccionar retalls de Carneiro.Com més fortes eren les ganes de matar-lo, més s’entossudia Úbedaa col·leccionar retalls de Carneiro.

*****

CÀLCUL D’ESTRUCTURES

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi, al meu costat, per fer-me companyia,ni m’empara del vent i de la pluja.Allò que vaig pensar-me que apreníem-els temples grecs, el càlcul d’estructures-quan la Diagonal creuava els campsi jo era estudiant d’arquitectura,és un ofici de paletes mortsi fonaments de boira. També ella,la noia càlida que em va estimar,s’ha convertit en la desconeguda que, en la fotografia d’un jardí,miro ajaguda i vestit de bany.Batega rebel·lant-se un desig trist,i busco rastres d’algun altre amor

en el camí que, entre les cames nues,encara em du, cansat, cap al meu somni.

Així és com vaig entrant en la vellesa:al principi no sembla haver-hi canvis,com una barca que ha apagat els seus llumsi el motor en la nit, quan entra a port,però que dins la fosca continua relliscant en silenci per les aigües.Ara, malgrat saber que recordarel sexe en solitari és morir sol,resseguint el cos d’ella ja perdutcalculo la meva última estructura.

Premi Cadaqués a Quima Jaume 2006Vicenç Altaió

ABSALOM

ArizonaIL’erosió ha fet això, inundacionsimmenses, després, rius amples com ungles,i una terra propícia al dibuix i al caprici;més tard, dilatacions i espasmes, ventscom l’alè d’un boig, aurores de llopsi cobres i gent que amava escolar-sedel temps, les formes de l’atzar i l’infinitdel cavall, la retirada de la mar deixatot d’illes infinites surant en fòsfor roig,

sang de safrà i homes com falcons-amb l’àlgebra es pot demostrar la preeminència de les hipotenuses,el silenci dels angles, l’opacitatdels déus- (però, són quasi mal·leables,s’acomoden com a guants a roques verticals, a planures emergentssobre aquest desfici d’ordre,la resplendor lunar, a les marors de boira,a la retirada esvalotada de la mar)

Premi Josep M. Llompart Cavall Verd 2007Hilari de Cara

Premi Crítica Serra d’Or 2006Josep Maria Fonalleras

LA VICTÒRIA DE LA CREU

Si jo hagués cedit al primer impuls que vaig sentir, hauria sortit imme-diatament de la capella per no haver de tornar a escoltar res que tin-gués a veure amb aquell acte ignominiós, amb aquella putrefacció del’ànima, amb aquella misèria espiritual tan esgarrifosa. Però, gràcies aDéu, em va venir immediatament a la memòria quin era, abans dequalsevol altre, el deure del confessor. I les ganes molt vives de fugir,l’empenta moral que pugnava per aixecar-me de la cadira on era asse-gut, el desig irrefrenable d’allunyar-me d’aquella atmosfera plàcida isanta que, de sobte, una boca pecadora havia tornat mefítica, en defi-nitiva, totes les forces que m’arrossegaven fora de la capella es vantransformar en sufocació violenta i en suor abundosa que m’amaravael cos com un turment afegit. Lentament, molt lentament, el foc queem cremava va deixar pas a una fredor que s’anava apoderant de mi

com una invasió indeturable. Després, les flames van tornar a escal-far-me de dalt a baix fins a convertir-me en una fornal de vergonya. Ialtre cop el glaç, potser una mica més prim, em va pujar per les venesfins al cap. I així, amb un vaivé terrible però cada cop més afeblit, vaigtornar poc a poc a la possessió de mi mateix.

-El vostre, don Ròmul – vaig aconseguir de dir al cap d’una estonaque tots dos havíem passat en un silenci, molt violent en el meu cas,impacient i potser avergonyit el seu-, és un dels pecats més grossos,més execrables que hi pot haver...

-Ja m’ho penso prou –va fer el baró, que ara semblava humil, com-pungit.

*****

Premi Joan Crexells 2007Miquel Maria Gibert

Premi Crítica Serra d’Or 2006Joan Margarit

LA DECISIÓ DE BRANDES

Al principi em va costar entendre la seva proposta. Sabia que havienbuidat la galeria del meu marxant amb l’excusa que era jueu i ques’havien endut tos els meus quadres, però mai no m’hauria imaginatque, per una dèria de Göring, estiguessin disposats a bescanviar-lospel meu Cranach. “En té un munt, però, sempre que pot, aprofital’oportunitat per ampliar la col·lecció”, va afegir. Encara guardo lallista, feta amb paper carbó, amb els títols i les mides de les mevesobres sota l’encapçalament de l’Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg.Tot molt oficial i amb l’aparença de negoci net. També el pillatge iel robatori. “Potser això t’ajudarà a decidir-te”, va dir-me Hofer. I vadeixar un parell de fulls en un dels cavallets. Ni una paraula més. Perla finestra vaig veure’l pujar al seient posterior d’un cotxe aturat al’entrada del carreró. Recordo el nus a la gola, l’herba molla de plujaentre les llambordes, els batecs al pit, al coll, a les temples. Com si

tot el silenci de la tarda s’hagués transformat en un cor atordit perla basarda. O per la ràbia.

Durant força estona no vaig saber què fer. Només anar amunt i avallamb la llista a la mà. Seixanta-vuit quadres numerats. Títols i mides.Fins i tot vaig llegir-ne alguns en veu alta. Potser per compartir eldesconcert amb les figures mudes dels cavallets: Nu assegut,53x47,5; Natura morta amb daus, 46,5x36; Bosc, 94x113; Casa ver-mella, 98x76; Dona a la vora de l’aigua, 53,2x48,3”. Amunt i avallamb la fusta cruixint sota els peus I els ulls entelats per les llàgrimes.Mai no m’he sentit tan atrapat entre aquestes quatre parets.

L’estudi no ha canviat gaire. M’agrada ser fidel als objectes quem’acompanyen des de fa un munt d’anys. Però només els necessa-ris, perquè no es tracta d’una simple acumulació d’estrats, sinó demantenir vius els lligams imprescindibles amb el passat...

Premi de la Crítica Espanyola 2007Eduard Márquez

ELS DETALLS DEL MÓN

La fragilitat és aquí (I)M’ha costat molt agafar la ploma i posar-me a escriure. Deu serqualque cosa d’aquesta part sentimental que algunes dones emrevelen. M’ha costat molt confegir els primers mots per contar lameva tornada de Trois-Rivières, aquell poblet del segle XVIIIfrancès, de 50.000 habitants a 140 quilòmetres de Quebec, on vaiganar a un encontre d’agències de viatges. Jo: Jordi Arrom, de tren-ta-set anys, executiu qualificat del tour operador VUA, eres convi-dat per les altures a passar set dies fent amistats amb col·leguesmundials. Ara vull escriure la tornada. L’escena final a Son SantJoan. Crec que en aquest dietari tan desordenat que faig, he contatles fetes d’aquell lloc, Trois-Rivières, on el temps em va volar i onvaig passar un guster, on cada casa era un prodigi històric amb unpoema de veres als murs. I els arbres una passada: aurons, cedrestrèmols amb les coloracions de la tardor, de l’estiuet indi (com el

nostre estiuet de Sant Martí), eren com un videoclip que apareixiai desapareixia. Tot semblava un parc temàtic de la colonitzaciófrancesa del segle XVIII, amb cases de nobles, notables i poble clarombrejades pel gran convent i hospital de les ursulines, que hi arri-baren devers 1967. Flipava. Començaré una Plagueta d’OmbresVermelles on escriuré aquelles emocions que naixien dins la mes-cladissa d’encontres, sensacions i descobriments per uns paisatgesintensos. « L’emoció és el fruit del viatge. Fé servir tots els sentitsalhora ». Amb aquest eslògan em presentaré a la campanya d’hi-vern. Però avui jo volia escriure la tornada. Un búlgar que nomiaKiryl Valenscku d’un metre noranta, un francès que nomia PierreChanel Beausoleil (sembla un nom de conya però era el seu) d’unmetre vuitanta i jo, fórem els tres homes que, a l’aeroport deMontréal, ens barallàrem amb una samsonite que no es volia tan-car amb els procediments convencionals.

*****

Premi Nacional de Literatura 2006Biel Mesquida

Poeta, assagista, traductor de teatre i crític d’art, VicençAltaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) ha organitzatdiverses exposicions per a institucions com la Fundació Mirói la Fundació La Caixa. Molt vinculat al món artístic i lite-rari, ha comissariat l’Any Miró i coordinat l’Any Pla, a mésd’impulsar la creació de les revistes multidisciplinàriesTarotdequinze, Cristalls, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Des defa més de deu anys dirigeix el KRTU (Centre, Cultura,Tecnologia, Universitats). Escriptor prolífic, ha publicat catorzepoemaris, entre els quals destaca Massa fosca (poesia 1978-2004), que recull vint-i-cinc anys de trajectòria. També haconreat altres gèneres, l’assaig, el teatre i els guions de noficció. El poemari Santa follia de ser càntic. A Joan Vinyoli(2005), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, ha estatreconegut amb el Premi Cadaqués a Quima Jaume 2006que reconeix la millor obra poètica publicada l’any anterior.Altaió hi reflexiona sobre el temps, l’amor i l’infinit.

El poeta Hilari de Cara va néixer a Melilla el 1945, peròdes del 1967 viu a Manacor, on dóna classes de literaturaen un institut de secundària. Llicenciat en història, el 1989es va doctorar en filologia catalana amb una tesi sobreQuim Monzó i la postmodernitat. Va viure durant sis anys(del 1995 al 2001) a Washington i a Nova York, on vaimpartir classes de literatura. Com a poeta es va donar aconèixer el 1985 amb L’espai del senglar. Set anys desprésva publicar Quadern d’Es Lombards, dos poemaris queaplegaria i corregiria més tard en el volum Poemes(1985-1991). El 1998 va publicar Bolero i el seu darrertítol Absalom ha estat guardonat amb el Premi de poesiaJosep M. Llompart Cavall Verd 2007, atorgat per l’Associaciód’Escriptors en Llengua Catalana. Aquesta obra, gestada alsEstats Units, denuncia els mecanismes del poder.

Va estudiar filologia catalana i dret, una carrera que vadeixar inacabada, i es va posar a treballar a l’administra-ció pública. Aviat, però, Josep Maria Fonalleras (Girona,1959) va dedicar-se a la literatura i va començar arecollir premis. El 1983 va guanyar el Just Manuel Caseroper El rei del mambo. Des de llavors ha publicat tresnovel·les, tot i que bàsicament s’ha dedicat a la narrativabreu amb títols com Avaria (1990) i Botxenski i compa-nyia (1988). També ha escrit llibres infantils, entre elsquals es troba El mac de frac (1996) i La final d’enGorka (2005) i habitualment col·labora amb articles litera-ris en mitjans de comunicació. Sis homes, un viatge percinc narracions independents, li ha merescut el PremiCrítica Serra d’Or de narrativa 2006.

L’escriptor Miquel Maria Gibert (La Granadella, Garrigues,1956) ha publicat diverses obres de teatre. La seva prime-ra incursió en el món de la novel·la, La victòria de lacreu, ha estat reconeguda amb el Premi Joan Crexells. Lanovel·la, ambientada a Catalunya durant les guerres carli-nes al segle XIX i protagonitzada per un eclesiàstic encrisi de fe, explora la transformació interior originada perl’escriptura, al mateix temps que descriu amb veritableforça una societat rural catalana avui desapareguda. Doctoren filologia catalana per la Universitat de Barcelona,actualment dóna classes en la Universitat Pompeu Fabra,dins del departament d’Humanitats.

La seva vida transita entre l’arquitectura i la poesia. JoanMargarit va néixer el 1938 a Sanaüja (la Segarra), però haviscut a Rubí, Girona i Tenerife. Des de fa uns anys resideixa Sant Just Desvern. És catedràtic jubilat de Càlculd’Estructures a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelonai durant dècades s’ha dedicat a la docència. L’ombra del’altre mar (1981) va ser el seu primer poemari en català ides d’aleshores ha publicat gairebé vint títols, tots ells cele-brats per la crítica, com ara Estació de França (1999) iJoana (2002), aquest darrer inspirat en la pèrdua de laseva filla. Els versos del poeta de Sanaüja han estat cantats,entre d’altres, per Miguel Poveda i Xavier Ribalta, que fa unsmesos li va dedicar tot un disc. Margarit veu la poesia comuna construcció que es fa amb paraules, sempre a la recer-ca de la simplicitat màxima. Càlcul d’estructures, PremiCrítica Serra d’Or de poesia 2006, tanca el cicle iniciat ambEstació de França al voltant de la vellesa i la memòria.

De la poesia a la novel·la, Eduard Márquez (Barcelona,1960) ha conreat diversos gèneres. Va donar-se a conèixeramb El silenci dels arbres, novel·la finalista del PremiLlibreter 2004. La seva darrera novel·la, La decisió deBrandes, escrita amb el suport del Premi a ProjectesLiteraris Octavi Pellissa 2005, s’inspira en el cas del pintorGeorges Braque, que es va trobar amb la disjuntiva d’ha-ver d’entregar un retrat de Lucas Cranach al temiblecol·leccionista nazi Göring. L’autor hi presenta una metàforasobre la resistència dels humils davant l’arrogància delspoderosos. Ara ha estat reconeguda amb el Premi de laCrítica Espanyola a la millor obra narrativa en llenguacatalana publicada al 2006.

Llicenciat en Biologia i Ciències de la Informació, BielMesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha decantat la sevavida cap a la literatura, escrivint tant poesia com narrativabreu, novel·la i prosa de no ficció. La seva primeranovel·la, L’adolescent de sal (1975), que descriu les expe-riències d’un jove que descobreix la seva homosexualitat,va tenir molt bona acollida entre els crítics malgrat lacensura franquista, que en va retardar la publicació dosanys, i va rebre el Premi Prudenci Bertrana de novel·la.Van seguir altres títols, T’estim a tu (2001) de narrativabreu i la novel·la Vertígens (1999), entre d’altres. Mesquida,que treballa a la Universitat de les Illes Balears, ha estatdistingit amb el Premi Nacional de Literatura 2006 per Elsdetalls del món. El volum aplega seixanta narracions breusque l’autor ofereix per –com ell mateix diu– “alimentar ellector”. Hi tracta temes tan diversos com l’amor, la pau ila injustícia, les relacions familiars i la memòria.

**

Vic

enç

Alta

ió

Hila

ride

Car

a

Jose

pM

aria

Fon

alle

ras

Miq

uelM

aria

Gib

ert

Joan

Mar

gari

t

Edua

rdM

árqu

ez

BielM

esquida

Imm

aM

onsó

SergiPàm

ies

Ponç

Pons

Albert

Sánchez Piñol

Interior camp.qxd 10/4/07 10:32 Página 1

SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES

La vida dolçaAssegut en un banc de la rambla, compto les dones amb les qualsm’agradaria anar-me’n al llit. No és la primera vegada que m’entre-tinc d’aquesta manera, però mai no havia anotat en una llibreta elresultat de les meves observacions. Cada dona que sí, un palet.Durant la primera hora, en compto trenta-quatre. No sé si sónpoques o massa, ni sóc capaç de treure’n cap conclusió estadística.Entre les seleccionades n’hi ha de rosses i de morenes, amb molt iamb poc pit, grasses i primes. La primavera, concentrada en el solque espetega entre les fulles dels plàtans, propicia l’ús d’una robadeterminant a l’hora d’afegir, o no, un palet a la llista. Nerviosament,m’alliso el bigoti. Me’l vaig començar a deixar quan l’evidència de lacalvície ja no podia dissimular-se ni amb moviments estratègics de

pinta ni amb tractaments de venda per correu. Tot i això, sóc cons-cient que no m’afavoreix gaire. I que, a primera vista, cap dona nom’inclouria en la categoria d’homes amb qui anar-se’n al llit. Peresborrar aquesta convicció, afegeixo un palet a la llista, ara dedicat auna patinadora que em passa pel davant. Me la imagino al dormito-ri d’un bungalou, no durant l’acte sexual sinó en acabar, exhausta,amb els patins encara posats –i les rodes rodant- mentre jo fumorecolzat contra el marc de la porta. M’amoïna que el desig que m’en-vaeix no sigui tant de sexe pròpiament dit com de pròleg i epíleg.Aquest pensament, però, és interromput per l’aparició d’una donaque baixa per la rambla. La manera de caminar, decidida, no sola-ment fa ressaltar la perfecció de les cames sinó també un caràcter pro-bablement intrèpid. La coordinació entre les passes i el balanceig delscabells fa joc amb la seda de la brusa i l’ordre natural de l’univers.

Premi Ciutat de Barcelona 2007 - La Lletra d’Or 2007Sergi Pàmies

NURA

Teoria de l’abscènciaUn fred d’anys humitós m’estremeix els sentitsm’aborrona la sang i m’envesca la tintaEl món veu créixer durs insistents els renousi no sent venturoses fondals les paraulesAquesta àrdua passió aquest àrid desficiem murgona la veu i em va devorant l’ànima¿He nascut per a açò? ¿No hi ha res vivible?Dins la nit secular on fermenta l’insomniSur le vide paper ser poeta és un càstigPens en illes del sud veig el Déu d’Spinozaté raó Sartre quan diu que l’infern són els altresNo suport les ciutats que encimenten l’atzur

per açò invoc Thoreau Cal fundar l’esperançade ser més que un versaire un inútil rapsodeun poeta local un sonet estantísAh poder navegar pels confins de la llengua!És fotut subsistir no és gens fàcil escriurequan et rompen a cops de vergonya el paisatge¿Qui va dins aquest cotxe furtiu que s’aturaamb els llums apagats davant Cala Molí?¿Un obrer putejat un fadrí calb sorrutdos alegres amants que frisosos forniquen?Fornicar no és un pecat Hi ha la concu-

[piscènciala luxúria i el goig el delit de la miradarecreant-se en uns pits d’inefable bellesaEll amb dits de desfici li obre la brusa

i ella diu tremolant que l’estima i el besaPurgatori remot d’enyorança i excuseshi ha una platja dantesca on encallen els diesLes gavines silents espicassen metàforesL’arenal es va omplint d’esquelets blancs de

[versosÉs inútil fugir resadors de la carnevadir-se del món tancant-se en el non-senseomplir-se casts de llum buidar-se en l’esperitperquè el sexe insisteix i dóna mataduraSaturat de paraules postisses i bordesde camins desgastats per petjades perdudesentr a un món interior de paratges i llibresque m’invent visionari en la nit a les

[fosques…

Premi de la Crítica Espanyola 2007Ponç Pons

PANDORA AL CONGO

Una plaga de llagostes humanes saquejava el campament. Hi haviatècton per totes bandes. Cinc, sis. Deu, vint, més, molts més. No vasaber comptar-los. N’hi devia haver més de vint, però es movien tande pressa que potser els comptava dues vegades. Marcus mai haviavist una activitat tan frenètica. Duien unes túniques cobertes de terravermella i ho remenaven tot amb uns dits de tití molt hàbils. Escomunicaven les seves troballes amb una veu increïblement ronca,com vaques que parlessin molt de pressa. Costava de creure que fos-sin de la mateixa raça que Angam.

La vida no existia, per a aquells tècton. Així com un daltònic que nodistingeix bé els colors, patien alguna mena de mancança visual que

els impedia percebre els éssers humans. Només veien objectes. I totala seva activitat es concentrava a destriar els útils dels inútils, això sí,això no, això sí, això no.

Richard havia sortit de la seva tenda. Estaba tan estupefacte comMarcus. Els tècton remenaven baguls, abocaven sacs, obrien bosses imaletes. Amb pocs minuts en van tenir prou per regirar la clariana sen-cera. Aviat va produir-se el primer incident. Un tècton va apropar-se aRichard. O més exactament, al rellotge de pulsera que duia. El tèctonva abocar-se-li damunt del canell. Realment no va exercir cap violèn-cia directa, només tenia ulls per al rellotge. Però Richard, atemorit, vafer unes passes enrere. El tècton perseverava, avançant en la mesuraque Richard retrocedia i sense deixar de manipular la corretja delrellotge. Al final Richard va perdre l’equilibri i va caure d’esquena.

Premi Crítica Serra d’Or 2006Albert Sánchez Piñol

SANT JORDI 2007

Per celebrar la Diada de Sant Jordi, la Fundació Futbol Club Barcelona i la Institució de lesLletres Catalanes han volgut retre homenatge als llibres distingits per la crítica com els millors publicatsdurant els darrers mesos. Aquest opuscle recull una selecció d’onze títols que sumen una rica i diversaproposta de lectures en els gèneres de la novel·la, el conte i la poesia. Prou rica i diversa perquè cadalector hi descobreixi textos capaços de satisfer el seu gust i els seus interessos.

ALTAIÓDE CARA

MESQUIDA

MARGARIT

FONALLERAS

MÁRQUEZ

GIBERT

PIÑOL

PÀMIES

MONSÓ

PONS

DIS

SE

NY

:F

RE

IXE

S-G

AR

RIG

A S

CP

UN HOME DE PARAULA

La malaltia d’ell em va ensenyar a viure el present amb més inten-sitat. Al seu costat, aquest ensenyament havia estat important desde sempre, però em faltava el toc definitiu, el que només dóna lapràctica: la malaltia em va donar l’impuls que necessitava per saberviure amb plenitud l’instant. Al llarg de les primeres setmanes, elsdies se succeïen amb un terror aguditzat al qual seguia una alegriaimmensa i profusament celebrada cada cop que sabíem que lescoses no estaven “tan malament”. Una vegada vaig parlaren unconte de la bellesa col·lateral que comporta una malaltia. Enaquesta nostra malaltia, la bellesa es va manifestar sovint.Apareixia en el lloc més impensat. Brollava dels amics, dels meus,dels seus. Dels exemplars del Capital Trueno que li va portar el seuamic, aquell que custodiava amb cura extrema els tresors de lainfància comuna, que mai no es desprenia de res que tingués rela-

ció amb ells i que, a partir de llavors va començar a transformar-se en un home desprès. Brollava de sobte en un viatge nocturn ifantasmagòric als edificis de missatgeries de l’aeroport per enviaruna biòpsia urgent a Boston, una prestació suplementària que ensoferia la mútua: podria haver estat fàcilment un viatge de malson,però en comptes d’això va brollar la bellesa i vam acabar rient isopant davant del mar. Va brollar també, inesperadament, de lajove infermera desconeguda que acabava de fer-li una gammagra-fia (prova definitiva a l’hora d’establir el pronòstic d’un tumor, jaque detecta les metàstasis òssies, habitualment irreversibles, i fainútil la intervenció programada). De manera que el que havia deser una nit sinistra fins a saber el resultat el dia següent, es va con-vertir en motiu de celebració: a través de la porta que s’obria, elvaig veure abraçat a la infermera, tots dos amb llàgrimes als ulls.

*****

Premi Salambó 2007Imma Monsó

Ho organitzen: Hi col·laboren:

Imma Monsó (Lleida, Segrià 1959) és llicenciada en filologiafrancesa, una matèria que ensenya des de fa anys en uninstitut de Rubí, i habitualment col·labora en premsa. Monsóha conreat la narrativa breu amb títols com Si és no és(1997) i Millor que no m’ho expliquis (2003), la prosa deno ficció, la narrativa juvenil, però on sobresurt és en lesnovel·les, amb obres com No se sap mai (1996), un granèxit de crítica i públic, i Tot un caràcter (2001). També hafer una incursió en la prosa de no ficció a Hi són però noels veus (2003), un opuscle sobre la presència dels japone-sos a Barcelona. La seva darrera entrega a les llibreries, Unhome de paraula (2006), ha estat distingida amb el PremiSalambó, concedit per escriptors. La novel·la, amb un tomarcadament autobiogràfic, tracta de la pèrdua d’un ésserestimat i de com, a través de l’escriptura i l’humor, es potmantenir viva la seva memòria.

Fill de l’escriptora Teresa Pàmies i de Gregorio LópezRaimundo, dirigents comunistes exiliats a França, SergiPàmies (París, 1960) va viure a la perifèria parisenca finsals onze anys, quan va instal·lar-se a Barcelona. S’hadecantat per la narrativa breu, amb els reculls de contesT’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La grannovel·la sobre Barcelona, L’últim llibre de Sergi Pàmies,però també ha publicat les novel·les La primera pedra(1990), L’instint (1992) i Sentimental (1996). Pàmies, quecol·labora molt sovint en mitjans de comunicació, ha meres-cut la Lletra d’Or i el Premi Ciutat de Barcelona de narra-tiva catalana pel recull de relats Si menges una llimonasense fer ganyotes. Hi descriu des de la ironia situacionsquotidianes que posen sobre la taula temes com la solitud,el desamor i la desconfiança.

Gran coneixedor de les lletres franceses, portugueses i ita-lianes, Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) es va deixar fas-cinar pel món de la literatura quan era un nen. Als deuanys va escriure el seu primer poema, El desván, impactatper la imatge de Cervantes que havia vist en una botigadel seu poble. Des de llavors no ha deixat d’escriure i depublicar poesia amb títols com Al Marge, Lira de Bova,Desert encès, On s’acaba el sender i Abissínia, un llibreque també inclou contes. Pel que fa la narrativa, ha publi-cat diversos volums entre els quals destaca Vora un balcósota un mar inaudible i les novel·les L’hivern a Belleville iMemorial de Tabarka. El poemari Nura (2006), una medita-ció sobre el significat de l’enyor i de la literatura, haestat distingit pel Premi de la Crítica Espanyola al millorllibre de poesia en llengua catalana publicat al 2006.

Antropòleg de formació, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)és un dels escriptors actuals amb més projecció internacional.Amb La pell freda (2002), traduïda a més de trenta idiomes,va aconseguir un gran èxit de vendes. El llibre forma partd’una trilogia de ciència ficció que va continuar el 2005 ambPandora al Congo. La novel·la, premiada amb el Serra d’Or2006, narra a través d’un joc metaliterari l’expedició d’unsgermans aristòcrates anglesos al Congo, on van a explotarunes mines d’or i són atacats per una salvatge espècie sub-terrània, els tècton. En acabar la carrera, Sánchez Piñol varedactar alguns informes per a ONG’s a l’Àfrica. Va ser mentrepreparava el doctorat en aquest continent que es va inspirarper escriure unes obres que, mitjançant l’element fantàstic,denuncien la brutalitat i la niciesa de la naturalesa humana.

© dels textos, els seus autors. Prohibida la reproducció sense l’autorització escrita dels editors respectius

Interior camp.qxd 10/4/07 10:32 Página 2