Upload
others
View
0
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
I
ixò era i no era una doneta viuda que just
tenia una fiya, que nomia Catalineta.
Se vivien de ses girgoles que trobaven.
Un dia en trobaren una com un llensol.
La arrabasaren, i de sa rel surt un gigant.
-Quina l'heu feta? diu es gigant. M'heu
arrabasada una oreya.
-Jo no hu he he fet per mal! diu aquella doneta,
mes retgirada que un cuch. Som una pobreta viuda i
m'he de guanyar la vida cercant girgoles. Just tench
una fiya que encara no me guanya res i jo l'he de
mantenir.
-¡Ay una fiya! diu es gigant. ¿I que li diuen?
-Catalineta! diu sa viuda.
-Res, diu es gigant. Per compostura, me dureu Na
Catalineta dins un any i un dia. I no tengueu ansia
d'ella. Si ella fa bonda, no vos queixareu de mi.
Figurau quin transtorn per aquella pobre viuda
haver de doanr an es gigant aquella fiyona des seu
cor. No s'ho poria treure des cap i no feya sino
plorar.
Ara Na Catalineta, tot lo contrari, anava ben
xalesta i no parava de dir:
-¡Ja hu veurem què serà aqueix gigant!
Quant feu un any i un dia d'aquella feta, sa pobre
II
viuda se'n va ab Na Catalineta an aquell punt mateix
a on havien trobada aquella girgolasa. Ey troben es
gigant, i s'enfonya ab Na Catalineta dins es forat
que havia deixat en-terra sa rel de sa girgola.
I sa pobre viuda, feta un mar de llàgrimes, se'n
haguè de tornar a ca-seua sense aquella fiyona des
seu cor, cuydant a estellarse de pena i desconort.
Es gigant se'n dugué Na Catalineta lluny ben
lluny, dins un castell enrevoltat d'unes muntanyes ben
altes.
-Això ès ca nostra, diu es gigant a Na
Catalineta. Si tu fsas bonda, si me creus de tot lo
que te manaré, estaràs com una reyna. No te faltarà
res may de lo que hages master. Trobaràs sempre sa
taula parada a's demati, a's migdia, a's vespre, i es llit
fet per anar a dormir. No hi haurà negú que te fassa
es perque ni que te don gens de sudà, ni que te fassa
bellumes de res. Jo no més vendre cada hora-baixa,
sol post, i me'n tornaré a punta d'auba lo endemá
demati. I sempre que te falt res, ja m'ho diràs.
A Na Catalineta allò li vengué molt de nou, però
aviat s'hi hagué adjovada an aquella vida tan
estranya.
A's demati se desxondia ab so sol, i ja trobava es
berenar a damunt sa taula. Berenava, i tot d'una
esplat, sa guinaveta, sa cuyera i sa forqueta i es
III
torca-boquets prenien el vol cap an es rebost, que
s'obria, aquelles coses ey entraven, es rebost tornava
tancar, i fins a migdia no tornava veure moviment de
res.
Però an punt de migdia sa taula se tornava
parar, i vos assegur que no hi faltava de un amén de
res i que cada dia ey havia un dinar de primera bona.
Na Catalineta feya un bon cap de taula, perque no
tenia cap mal-de-caps de res, i de delit en tenia per
vendre.
I encara no havia acabat de dinar, com zas! plats,
greixonera, cuyera, forqueta, guinaveta, tassonet,
saleret i torcaboquets prenien el vol cap an dins es
rebost i ses estovayetes feyen lo mateix i no'n queya
una mica que era una mica. De manera que se taula se
posava i se llevava tota sola.
I ab sopar suxxeia lo dos doblers de lo mateix, en
comensar a fer fosqueta.
En no menjar, Na Catalineta se pasetjava per
damunt ses torres des castell i allà escampava la
vista per totes aquelles muntanyes que l'enrevoltaven.
Molts de dies veya passa cassadors, que menaven
estols de cans i cusses que encalsaven esbarts de
conis i llebres; i qui tenia cames, les treya, com
bellament poreu pensar: un cop es conis i ses llebres
pagaven la festa, i altres es cans i cusses corrien de
IV
bades.
Un dia Na Catalineta reparà que un cassador
d'aquells la se mirava més a ella que no es conis i ses
llebres.
-¿Qui deu esser aquest? pensa ella. ¿Qui deu
esser?
¿Que me'n direu? Ell al punt Na Catalineta deixà
anar de mirar ses muntanyes i es cans i ses cusses i
ses llebres i es conis, i tota sa seua idea era de
mirarse aquell casssador, que la se mirava tant a ella.
¿En voleu sebre més? Se passaren una partida de
setmanes que es casssador, en pujar Na Catalineta
dalt ses torres des castell a escampar la vista, ja era
allà baix que l'atalayava i ella a ell.
-Però ¿qui deu esser ell? deya Na Catalineta.
-¿I qui deu esser ella? deya aquell cassador.
Allò no porie segui gayre d'aquella manera.
Per un vent o altre aquell bony havia d'esclatar.
A la fi es casador s'acosta an es castell, just baix
de sa torre a on guaytava Na Catalineta.
I allà ell mira que mira aquella al·lotona, a la flor
del mon, alta, prima, ab una cabeyera que li pegava
p'es genoys, ben tayada de per tot, bella com elsol.
Com feu tres dies que la se mirava, sense gosar
bada boca d'estisat que estava de tanta de galania i
gentilesa:
V
-Senyora Altesa, digué es cassador a la fi. ¿Sou
un àngel del cel o criatura humana?
Na Catalineta romangué tota enpegueida
d'aquelles paraules que es cassador li endressava. A la
fi pogué embarbollar aqueixes paraules:
-I jo amb-e qui parl?
-Parlau, senyora, ab En Bernadet, fiy de Rey, que
està seny a perdre per vòs i que faria qualsevol cosa
per podervos servir i regositjar ab tota la meua
ànima aixi com vos mereixeu. I es vostro nom quin ès,
si's pot sebre?
-Jo he nom Catalineta! diu ella.
-Catalineta! diu En Berandet. ¡Ja no hi ha nom
que m'agrat més!
-¡Berandet! diu ella. ¡A mi si que m'agrada aquest
nom!
Re, diu ella. Dins set dies torn an aqueixa bora i
baix d'aqueixa torre, i en parlarem més d'aprop.
Dit això, Na Catalineta devalla de aquella torre, i
En Berandet no la va veure lluir pus.
Veyent que ella no tornava guayta, En Berandet
donà per acabada sa cassada, i se'n torn tot consiròs
a caseua.
Aquell capet de Na Catalineta se posà com una
olla de caragols, no cernia de son cedàs. Li fogiren
ses ganes de tornar damunt ses torres des castell per
VI
estendrehi la vista.
Un dia per xamba guaytà per una finestra des
castell i afinà lo que no havia vistmay: un grandios
jardi.
A's vespre com vengué es gigant, que ella li deya
mon pare, li diu:
-Mon pare, avuy he reaprada una finestra que
beca dins un jardi.
-Si, que ès ver, diu es gigant. ¿I encara no te'n
eres temuda?
-No, diu Na cAtalineta. ¡O que m'agradaria veure'l!
¡Que m'agradaria porerm'hi passatjar!
-Res, diu es gigant, per lo bona al·lota que t'ests
demostrada, t'hi poràs passetjar una hora cada dia.
¡Ses al·lotes com tu que si passatgen, tornen fades! i
ses fades, ja hu saps, sòn males de capturar. El dimoni
només les guanya de banyes.
Es gigant li digué a on era sa clau des jardi i li
comanà que, entrarhi, rodàs clau de dins, i en sortir,
en rodàs de defora itornàs sa clau an es seu lloch.
Na catalineta dona milions de gràcies an es
gigant de lo complacent que s'era demostrat ab ella.
Se tanca dins sa sèua cambra, i allà formà es seu
pla dient:
-En Bernadet se veu clar que me vol. Si jo li dich
de fogir ab ell, ès segur que dirà que si. Jo li tirarè
VII
ses claus de s'estable per que vaja a ensellar es cavall
que convengue. Jo mentres tant faré sa trosselleta i
nuaré tres o quatre llensols, i formaré un cap a sa
barana de sa torre des castell i m'amollaré per aquells
llensols; i en esser baix, mos posam dalt es cavall tots
dos, i de d'allà. I quant es gigant se'n tema, ¡que mos
ha d'eplegar ell! Sobre tot, demá mateix me convé
entrar dins es jardi, veyam si hi afin res per
assegurar sa nostra fuyta.
Ell lo endemá mati devers les nou, Na Catalineta
entra dins es jardi, roda clau de part de dins. tresca
tot es jardi, mira arreu per tot, i a un recó afina tres
flors: una vermeya vermeya, una verda verda, i una
blanca blanca.
Les olorà i deixaven anar una oloreta fora mida.
Mentres olorava sa vermeya vermeya, sent una
veueta que sortia d'aquella flor, dient:
-Si me cuys, allà on me tiraràs, sortirà un camp
de foch.
Mentres olorava sa verde verde, sent una altra
veueta que deya:
-Si me cuys, allà on me tiraràs, sotira un pinar
d'uns pìns més espesos que es cabeys des cap.
Mentres olorava sa flor blanca blanca, sent una
altra veuete que deya:
-Si me cuys a mi, allà on me tiraràs sortirà un
VIII
camp de tot sembrat de guinavets nous i esmolats de
fresch i més atapits que se pues d'un erissò.
-Aixi va aixo? diu Na Catalineta.
Fa un claperet devora aquelles tres flors, i diu:
-De tot quant ey ha dins aquest jardi, me basten
aquestes tres flors. A's dia que hagen de fogir,
vendré a cuyrles; i hu veurem si no capturem tots es
qui tractin d'encalsarmos!
Arriba es dia que feya set; a s'hora seletjada
compareix En Berandet. Na Catalineta guayta a
s'ampit de aquella torre des castell, i ella per primer
introit li enfloca:
-Parlem clas, Berandet. ¿Me vols o no me vols?
-¿Si te vuy? diu En Bernadet. ¡De tot! ¡de tot! ¡de
tot!
-Ido mira, diu ella. Vina en punt de mitja nit, i te
diré lo que has de fer.
Aixi hu feren: En Berandet compareix a mitja nit;
Na Catalineta li tira ses claus i lli dona ses
entresenyes de s'estable des cavalls i li diu:
-Obri s'estable sense fer gens d'estabó per que es
gigant no's desperti. Veuràs tres cavalls: un de
mitges carns, an aqueix no li digues res; un altre, que
tira més en magre que en gras, i an aqueix tampoch
li has de dir res; i un altre magre magre, aqueix has
d'ensellar. El menes aqui; i ja veuras jo quina la faré.
IX
En Berandet aplega ses claus, se'n va a mirar qui
mira per afinar aquell estable; l'afina, ey entra. Veu
es tres cavalls. repara es més magre de tots i diu:
-¿Quin possible es que mos puga dur a tots dos?
Ensellaré es que tirá més en magre que en gras, que
forast ha de tenir més forsa per durnos -Se'n va baix
a sa torre a on l'esperava Na Catalineta. Aquesta
s'amolla an sa trosselleta, com una rata, per aquell
enfilay de llensols; posa es peus en-terra; repara es
cavall i li diu:
-Berandet, ¿quina l'has feta? ¿No t'havia dit que
ensellasses es més magre de tots?
-Si que m'ho has dit, diu En Berandet. Peró he dit
jo: ¿Quin possible, tan magre com està, que mos puga
dur tots dos? i he enssellat aquest.
-Bona l'has feta, diu ella. Aquell està de mitges
carns, fa tanta de via com es vent. Aquest que has
ensellat en tanta com la vista; aquell magre magre en
fa tanta com es pensament.
-¿Vols que el vaja a baratar? diu En Berandet.
-No, diu ella, que es gigant no se'n tema, i no hu
ataquem tot.
I heu de pensar i creure i creure i pensar que
tots dos se damunt aquell cavall. En Bernadet
adavant i Na Catalineta a ses anques. I aquell animal
ja ha presa fua i de d'allà. ¡Oh quins llongos que
X
pegava!
Allò no era correr; allò era volar. Se'n hi anava
com sa vista.
Peró ¡ay! que es gigant, quant se desxondi i mirà,
com cada dia, Na Catalineta, si era dins es llit, i
trobà es niu buyt, romangué ab sos cabeys drets,
esclamantse:
-No la m'ha feta, que no la m'hagués pensada.
¿Però i ab qui deu esser fuyta sa polissona? ¡Ja deu
esser ab qualque fiy de rey! ja es segur que no deu
esser cap fiya!
Se'n va a s'estasebre, veu que hi falta es cavall
que tirava més magre que en gras, i munta damunt
aquell més magre de tots, que feya tanta de via com
es pensament.
I com es gigant pensava en Na Catalineta i en
so qui fogia ab ella, al punt elze colombrá.
Na catalineta cada instant se girava a darrera
per veure si destriaria es gigant que els encalsàs. Ja
hu crech que el colombrà que se'n venia com un llamp.
I ¿que fa ella? Tira sa flor verda verda i al acte
brollà tot un pinar grandiós, ab uns pins més
espessos que es cabeys des cap, no d'un cap pelat,
sinó ben atapit de cabeyum.
An es gigant aquell pinar li feu moltes sobres;
no poria envestir ni atravesar p'en lloch. Hagué de
XI
davallar de cavall i menarlo pe ses riendes i ben
alerta a no travalar ni embarriolarse per mig
d'aquelles soques que casi se tocaven.
Sobre tot, hagué de mester una partida d'hores
per pasar aquell pinar, donant lloch an En Berandet i
a Na Catalineta que repremguesen i se fesen molt
envant. Peró, una volta sortit d'aquell pinar, ja pega
bot dal es cavall, i aquell animaelt com un llampech de
d'allà, cap an aquells dos fogissers.
Na Catalineta el me veu que casi ja los agafava.
I ¿que fa ella? Tira aquella flor blanca blanca i
zas! brolla un camp ple de guinavets nous i esmolats
de fresch i ab sa fuya cap amunt.
-Ell ja tornam tenir es ram dins es revell!
s'esclama es gigant.
I ja se torna encamellar damunt es cavall, i ja li
dona de d'allà i aquell animalet ¡com un llamp! allò no
era corre; era volar.
¿Que me'n direu? Ell per més que En bErnadet i
Na Catalineta haguessen presa molta de ventatge, es
gigant aviat los tornà esser damunt.
Na Catalineta que cada instant se girava
darrera, se'n tem; i per salvarse de ses ungles des
gigant, li tira sa flor vermeya vermeya; i zas! brollà
allà mateix un camp de foch, tot una flamada de cap
a cap.
XII
Es gigant aqui aturà es cavall, ey pensà un poch
i a la fi diu:
-¡Mal llamp sa polissona i es qui fiug ab ella! ¡Que
se fassen sa gomena! ¡Me'n afluix d'ells i de qui prega
per ells!
Gira en coa, i ¡cap an es castell sòn ses feynes!
En Bernadet y Na Catalineta deixaran passar una
bona estona, sempre correguent a les totes, fins que
Na Catalineta digue:
-Ara mos porem aturar una mica. Se veu que es
gigant s'ès cansat d'encalsarmos! i ca-teua, Berandet,
que encara ès molt enfora?
-No, diu En Berandet. Ell ja arribam!
En Bernadet, Na Catalineta i es cavall estaven
abrusats de set.
Arriben a un pou, d'una aygo clara, i ben fresca
ben freca.
Justament ey hagué una dona que'n treya aygo, i
ben clara i ben fresca que era. conegué que aquella
gent de lo que anaven, era de pegar una bona
timbola.
Tregué just una gerra per aquells dos, i p'es
cavall en tregué un parey.
Tots begueren a voler.
Aquella dona senti que En Bernadet deya a Na
Catalineta:
XIII
-Ja som devora ca-nostra, i no está bé que mos
presemtem aixi a ca-mon pare. Tu espere'm aqui i jo
anire a dir que venim i vendràn mon pare i ma mare i
tota la Cort per rebre't com pertoca.
-Berandet, diu Na Catalineta, no'm deixis; no sia
cosa que qualque fada envejosa no't fadi i que no
pensis pus en mi.
S'escobletjaren una estona damunt aixó, i En
Bernadet fort i no't mogues, se'n volgue anar a
menar son pare i sa mare i tota la Cort per rebrerla
aixi com pertocava.
Na Catalineta s'assegué devora es coll des pou i
En bernadet se'n va, prometent i re-de-prometent que
ben aviat tornaria ab tota la cort.
Aquella dona, ab sa conversa que havia sentida,
compregué sa cosa: era fada, i digue:
-Faré tenir ver allò que ha dit aquella al·lota.
Segui de lluny un tros En Berandet, i digué ben
petit ben petit, que negu los sentis:
-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat, que
lo que ara diré, sia ver i veritat: Que aquest jovenet
no se recordi pus de sa mesquina que ha deixada
devora es coll des pou!
Sobre tot, ell fonch vera sa maldició d'aquella
mala fada.
En Berandet cop en sech soblidá de Na
XIV
Catalineta, com si no l'hagues vista may ni sabés si
era en el mon.
Arriba a ca-seua. El Rey i la Reyna s'aferren per
ell perque se creyen que havia feta mala fi ab aquell
parey de dies de no veure'l blanch ni negre ni sebre
per on parava. Ell no sabé donar cap claricia de res,
com un que, després d'una llarga dormida, se desperta
i no sap res de res.
Na Catalineta se cansá d'esperar, assegudata
devora aquell pou. Veyent que En Berandet no venia
ab la cort ni sense la cort, digue:
-No hi ha vel. El m'haurán fadat. veyam jo si el
sabré desenfadar.
I digué ab tota solemnidat:
-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat i un
punt més; que lo que hare dire, sia ver i veritat. Que
dins es bosch mes gran del Rey se principiy un casal,
com es del Rey mateix, an no hi falt un amén, i que hi
haja una botiga ab tota casta de robes d'homo,
cosides i sense cosir.
¿Que me'n direu? Ell a l'acte se principìa dins
aquell bosch un casal com es del Rey mateix, a on hi
havia una bona botiga de robes d'homo, unes cosides i
altres sense cosi. I Na Catalineta era sa Madona de
aquell casal i de aquella botiga, i asseguda an es
portal per si se presentava negú a comprar.
XV
Dins aquell bosch només ey cassaven es fiys de
Rey, que eren tres: En Juan, En Toni i En Berandet.
Un dia, anant a casar, destrien aquell grandiós
casal.
No pogueren estar que no s'hi acostassen. Veren
aquella fadrineta en es portal, tan gran, primetxola,
ben tayada de ses parts des seu cos, ab aquella
cabeyera rossa tan llarga, ab aquella cara tan
garrida, tan ayrosa....
Però nenguns gosaren acostars'hi. S'estimaren
més envestirla sense altre alta companyia que ella
mateixa.
Se feren enfora des casal, peró ab unes ganes
ben fortes de tornarhi i d'aclarir qui poria asse
aquella al·lota, tan gentil, tan garrida, tota sola dins
aquell casal i dins aquell bosch. I no s'aturaven de dir
ells ab ells:
-¿Qui serà? ¿qui no serà, aqueixa pitxorina?
¡Tan garrida i tan tota sola i ab tan poca por!
P'es cami, fins a ca'l Rey, no parlaren d'altra
cosa.
Es vespre, com se'n anaren a colgar, En Juan, es
major, diu:
-Res, demá me'n hi vaig jo, a treure'm es gat de
sach. ¡Veyam qui serà aqueixa revel·lera!
En Juan lo endemá a mitjàn capvespre pren ats
XVI
atapins cap an aquell bosch, i no s'atura fins que fou
davant aquell bell casal.
Troba sa fadrineta dalt es portal, lo mateix que
si l'esperàs. S'hi acosta i ja l'escomet, dient:
-Alabat sia Deu!
-Per a sembre sia alabat Deu! diu ella.
-I ¿que heu posat una botiga de roba dins aquest
bell casal?
-Si-fa, diu ella. Vuy veure si aixi mateix vendràn
compradors.
-Ab tota bona vendedora me sembla que de
compradors no'n faltaràn, diu En Juan.
-Ja me diria bé, si fos aixi, diu ella.
-Jo per la meua banda, diu ell, voldria veure es
guarda pits que teniu. Veyam si hi ha cosa des meu
gust.
-Entrau, diu ella, i veureu lo que tench, si vos fa.
En Juan entra dins aquella grandiosa botiga,
mirantla-se ben arreu, mentres aquella pitxorina se
posa a treure damunt un taurell guardapits de seda i
més guardapits de seda.
En tregué un munt.
En Juan posa a mirarlo-se d'en un en un, i de
prim conte.
-¿Que tan mateix n'hi ha cap que vos fassa? diu
ella.
XVII
En Juan fa de resposta:
-Jo vos dire, Madona; jo venia, a dir ver, per res
de guarda-pits.
-¿Idò perque me'n heu demanats? diu ella.
-Vos seré franch, diu ell; això des guarda-pits ès
estat una escusa. Jo per lo lo que som vengut, era per
veure si'm donarieu posada per aquesta santa nit.
Sa pitxorina no s'estranyà gota de tal sortida, i
digué:
-Aqui poreu romandre, si vos aconortau de
seguir es costums d'aquesta casa.
-Desde ara m'hi conform en tot i per tot, diu ell.
Conversa qui conversa, se feu hora baixa, es sol
s'enremá, comensa a ferse fosch, i sa pitxorina diu:
-Aqui, en comensar a esser fosch, tancam
adavant, posam barra i jo comens es sopar, i pas el
Rosari mentres tant. Supòs que estau conforme.
En Juan hagué de dir que si.
-Idó, diu ella, entrau dins sa cuyna i mos
senyarem; i jo ab so meu espay comensaré es sopar. I
parlem de tot; i ¿quin sopar feys, vos? ¿que atacau
fort? perque jo li pech primet primet, perque sempre
he sentit a dir que per passar bona nit, no hi ha com
pegarli primet primet: a punt de colació, mitxa panxa
arrip no arrip. Unes quantes de sopes, un plat d'olives,
i tot lo més, un ou estrellat.
XVIII
En Juan no tengué pit fer contrari de res a sa
pitxorina, sino que digué:
-Feys lo que acostumau cada vespre.
An En Juan li venia de nou tot lo que veya
d'aquella al·lota i tenia ganes ferm de preguntarla de
mil coses; peró no gosava.
Ab aixó, ella se senya Per lo senyal i En Juan feu
altre tant.
-¿Que voleu dir davant? diu ella.
-No, digauhi vos, qui sabeu es costum de la casa.
diu ell.
I sa pitxorina ja va esser partida. Comensa es
Misteris de Goig, i venga un bon Pare-nostro i ses
deu Ave-Maries, Peró sense deixar cap mot ni
comensar que En Juan no hagués acabat.
I com hagúe acabades ses cicnch desenes de
Goig, que En Juan creya que dirien Sa Salve i sa
Lletania i bona nit, sa piutxorina comensa es
Misteris de Dolor, i dites ses cinch desenes de Dolor,
envest es Misteris de Glòria. I acabades ses cinch
desenes de Gloria, fa sa Representació, peró ben
llargaruda. Arriben a dir a sa Salve i llavo sa
Lletania, i per afegitó un bon enfilay de Pare-
nostros.
Res, En Juan comensa a becar, a dormir i sa
pitxorina el desxondia, mig riguetse'n, dientli:
XIX
-¡Hala que ja acabam! No dormigueu, per amor de
Deu, que no arribarem a acabar!
Com hagueren acabada aquella resada tan
feresta, Na Catalineta tengué sa greixonera damunt
ssa taula, ab sos plats, cuyeres i forguetes i
guinavets, i tassons de crestay i torcabocaques
corresponents.
-Què ès? diu ella. ¿Que estau per sopar?
-Ja hu crech que si! diu ell.
-Idò, voleu que diguem es Pare-nostro i ses Tres
Ave-Maries.
-Diagau tot quant tengueu costum de dir!
s'esclama En Juan.
Diuen es Pare-nostro i ses tres Ave-Maries, i sa
pitxorina fa plat an En Juan, ben acaramull.
-Ja n'hi haura! diu En Juan.
-Es que es meu gust, diu ella, ès que fasseu un
bon cap de taula, o sino hauràn de dir que som una
mala cuynera, i me sap greu que m'ho diguen.
Ab això s'esclama sa pitxorina:
-¡Cap com aquesta! ¡ara no he pensat ab so platet
de ses olives! ¡vetallà defora s'aufabieta, dins es
rebost! D'aqui el veuen.
En Juan s'hi gira, l'afina, i ja s'aixeca per anarlo
a dur.
Ella fa com que anarhi; però deixa que En Juan li
XX
pas davant i que agaf es platet de ses olives, que era
buyt, i l'afica dins s'aufabieta per omplirlo d'olives.
Tot amb u, Na catalineta diu:
-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un
punt més, que lo que hare dire, que sia ver i veritat:
Que En Juan umpla i buydi es platet de ses olives dins
s'aufabieta fins que jo diré basta!
I ¿Que me'n direu? Ell En Juanja fonch partit a
omplir i buydar es platet de ses olives sins
s'aufabieta, però tan depressa, que no se donava raò
de ses mans; i no se poria aturar en via neguna.
Sobre tot, ell sa pitxorina sopà ab quatre
grapades, i se'n aná dins sa seua cambra, se tancá de
part de dins i se colga ben colgada, i dormi tota la
sant nit.
I En Juan allá dins es rebost, umpl qui umpl i
buyda qui buyda es platet de ses olives disn
s'aufabieta.
I aixi se passá tota sa nit flastomant i maleint
s'hora qui era entrat dins aquell casal i dins sa
botiga de robes i que s'havia escoltada aquella
traydora de fadrineta, més pòlissa que una geneta,
que li havia donat es brou tan bil·lo bil·lo.
Com foch auba clara, sa fadrineta de desxondeix,
pega cossa a n es llensol, se vest ab tot lo seu espay,
diu un bon enfilay de Pare-nostros, ses Tres Ave-
XXI
Maries i Sa Salve, i diu:
-Ara anem an aquell estornell a ceure si ha de
dur a sa taula es pletet de ses olives, o que!
Entra a sa cuyna i el m'afina dins es rebost
devora s'aufabieta de ses olives, umpl qui umpl i buyda
qui buyda es platet, més cremat que una esperdenya,
tayant claus i fent flamada.
-Basta! diu ella.
En Juan cop en sech s'aturà. Pren portal cap a
defora com un llonzí.
I anava tant tratornat, que esbronca per dins un
llenyer de revells, argelagues i garanyoners, que
l'escarrixaren i l'espinaren de mala manera. En sorti
aixi com pogué, i ja li hagué estret de d'allà, tant
com en poria treure.
-Escoltau, germà! deya sa pitxorina. ¡Ses sopes
vos esperen d'anit passada ensá!
-Ara es hora de sopes! diu En Juan. ¡Que es
fassen trons ses sopes i que les va fer!
-¡Veyès si vos n'anireu sense berenar! diu ella. ¡Si
no voleu sopes, vos faré una truyta ab sobrassada!
-Feyvos trons vós i sa truyta! diu ell ben enfora
perque no s'era aturat de correr per no esserhi de
mes.
I bé crida sa pitxorina, però En Juan no àna
d'aturarse, i no para de correr fins que tengue alè i
XXII
arriba a ca-seua aixi com pogué.
En Toni i En Berandet li sortiren a cami a veure
com li havia anat.
-Malament de tot! digué.
I contá fil per randa tot lo que li havia passat.
-Res, digue En Toni, demá ey aniré jo, veyam si
també se voldrá riure de mi. ¡Ja será el dimoni ella si
també me banya es nas de saliva!
Convengueren es tres germans de no dir res a
negú de tot aquell bugat fins i tant ey fossen anats
tots tres a veure aquell dimoni de fadrineta, veyeam
si la porien safalcar en lloch d'ella safalcarlos a ells.
Sobre tot, ell es dia selietjat, En Toni a mitján
capvespre pren es bobiot cap an aquell bosch i an
aquell casal de sa fadrineta.
Ey arriba horabaixando, i d'enfora ja la colombrá
sa pitxorina dalt es portal.
I tant s'hi acosta, que al punt fonch a deu passes
des portal.
-Alabat sia Deu! diu ell.
-Per a sempre sia alabat Deu! diu ella.
En Toni feu poch sá poch llá com En Juan:
demana per veure quins guarda pits de seda tenia;
ella els hi posá tots dalt des taurell; ell los se mira ab
tot espay, i demana si n'hi ha més, ella li diu que no; i
En Toni acaba per dirli que allò de guardapits no era
XXIII
més que una escusa; que ell per lo que hi anava, era
per voure si li voldria dona posada per aquella santa
nit.
-Poreu romandre bellament, diu ella. I heu de
creure que vos voldreu subgectar an es costums de la
casa.
-Ab mol de gust, diu En Toni.
-Res idò, diu ella. Jo som s'al·lota més franca del
mon. Per dirho aixi com ès, avui feym bugada i em de
buydar. Si voleu, anem a sa bugaderia; i an es mateix
temps que buydarem, porem conversar. I si vos voleu
buydar, també vos poreu espassa ses ganes.
-Si que m'agrada s'idea! diu En Toni.
Se'n van dins sa bugaderia, posen foch a sa
caldera, plena al raset d'aygo.
Quant comensa s'aygo a esser teba, comensa sa
pitxorina a buydar, tirant ab so buydador aygo
damunt sa roba composta dins es cosi.
I tia que tira aygo de se caldera damunt sa roba
des cossi, fins que troba que ès hora i obri es grifó
des cossi i s'aygo que ès passada per dins sa roba
que hi ha composta, surt p'es grifo i cau altra volta
dins sa caldera. I de dins sa caldera ab so buydador
¡hala a tonarla tirar damunt sa roba des cossi!
Com ey hagué una bona estona que se pitxorina
feya això, En Toni digue:
XXIV
-I yo ¿que no he de buydar una estona?
-Si tant empenyat hi estau, diu ella, jau es
buydador i ja poreu esser partit.
En Toni pren es buydador i ¡hala buyda qui
buyda!
-Si que sou trempat per buydar! diu ella. Ell
pareix que no heu feta altra cosa may!
-No vos ne rigueu masa, tampoch! diu ell.
-No es res de riure! Es la pura veritat que hi
teniu molt d'ayre i molt de tranch.
En Toni ab això prengué mes coratge y hu feya
de tot per buydar a la vela.
Ab aixó Na Catalineta, ab escuses d'anar a tancar
ab barra es portal de davant perque ja comensava a
fer fosqueta, surt de sa bugaderia, se'n va a tancar, i
diu:
-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un
punt més, que lo que ara diré, sia ver i veritat: Que
aquest estornell que buyda, no's puga a turar de
buydar i llavó de tionar i bufar an es foch fins que jo
dire basta!
I allà haurieu vist En Toni un cop buyda qui
buyda fent navegar a la vela es buydador, i un cop
ationa qui ationa es foch i bufa qui bufa a fi de que
estigues ben encès, i altra volta a buydar!
L'homo prova d'aturarse; pero ca! es seu cosset
XXV
no tenia posa, i no havia més remey que o buydar, o
tionar es foch o bufarhi.
I des-i-ara mirava si sa pitxorina s'entregava;
però ca! ses darreres que tenia ella d'acostarse a sa
bugaderia! Ella lo que se va fer es sopar, passà el
Rosari, se calà ses sopes, se tancà dins sa seua
cambra de part de dins, i se colga, i fins lo endemá
que se desxondi a punta d'auba. Se vest, surt de sa
cambra, se'n va a sa bugaderia i m'hi troba En Toni
¡buyda que buyda, i ationa qui ationa es foch i bufa
qui bufa per que fes bona flamada, i altra volta a
buydar!
Aqui ella diu:
-Basta!
En Toni cop en sech se pogué aturar de tota
aquella tres-ca-la-mena que havia feta tota sa
vel·lada i tota la santa nit.
I lo que feu ell tot d'una, pendre portal tot afuat.
Com no hi veya de ràbia, envest a sa soca d'un
noguer, i ab un poch més sobri es cap. Se fa un
brevorol, pero torna pendrea sa fua, i de d'alla, tant
com en poria treure.
Bé el cridava sa pitxorina de dalt es portal que
tornás arrera per berenar; peró ell no la s'escolta,
tirantli un esplet d'asperges i de flestomies, enviantla
fer punyemes.
XXVI
En Toni corregué fins que tengué alè, i llavò
se'n anà tira-tira cap a ca seua.
En Juan i En Berandet li sortien a cami, i los
contà s'endemessa de sa fadrineta, dient que allò no
era una al·lota, sino un dimoni en forma de al·lota, i
que era lo millor no voldre'n sebre res pus, i que ell se
feya trons d'ella i de qui pregava per ella.
En Bernat digue:
-Jo ¿que voleu que vos diga? Allà on ey sou
anats voltros, trop que me pertoca anarhi jo, i serà lo
que Deu voldra. Per això, demá en haver dinat, m'hi
espitxare, i eu veurem si m'enjoncà a mi com vos ha
enjoncats a voltros.
I En Berandet, aixi com eu digué, eu va fer tenir
ver: lo endemá a mitjan capvespre, se posa ses cames
en es coll i de d'allà cap an aquell bosch, cap an
aquell casal.
D'un tros lluny ja colombrà Na catalineta dalt es
portal com si l'esperàs.
En Berandet al punt ey fonch.
-¡Alabat sai Deu! digué ell.
-¡Per sempre sia alabat Deu! respon ella.
-¿Es aqui, diu ell, que hi ha botiga de roba
d'homo?
-Si-fa, diu ella. I si envoleu, entrau; i ja poreu
esser partit a mirar quina roba voleu.
XXVII
-Uns guarda pits me convendria comprar, diu En
Bernat.
-¿De seda, d'endiana, de bri? diu ella.
-De seda, diu ell.
Aqui sa pitxorina se posa a treure guarda-pits i
guarda-pits, uns bons i altres millors.
En Bernat mira qui mira guarda-pits, acabá per
dir:
-Parlant en plata, no vench per comprar guarda-
pits, sinó a veure si me voldrieu donar posada per
aquesta santa nit.
-A tota persona de bé, com he de creure que sou
vós, donam posada en aquest casal.
-Jo m'hi tench per persona de bé, diu En Bernat. I
sempre allà on som anat el demati, ey he pogut
tornar el cap-vespre.
-Idò contau desde ara en que vos donarem
posada, diu sa fadrineta.
Conversen una mica de lo que los venia a davant,
fins que sa pitxorina setreu aquesta:
-Parlem de tot, ¿I per sopar, que vos estimareu
mes?
-Lo que més estimeu vos, diu En Bernat.
-¿I si feyem unes sopes ab ous i uns escaldums de
gallina? diu ella.
-Si ès es vostro gust, ja ès es meu.
XXVIII
-Res idò, diu ella, farem sopes ab ous i uns
escaldums de gallina. i com lo que s'ha de empenyorar,
que se venga, si hu trobau, anem ara mateixa agafar
sa gallina, li torcem es coll, la plomam, li treym es
cor, es fetge i es budells; i de la resta me'n carrech
jo, i an es mateix temps comensam ses sopes i bil·lo
bil·lo passarem el Rosari, i llavò sopam.
Ab això aquella al·lota parteix cap a agafar sa
gallina. En Bernat li pitja darrera.
-L'hem de triar grasseta! diu ella.
Al punt en troben una partida. En Berant
n'aplega una la du a mostrar a sa pitxorina a veure
si la troba de bones carns. Ella diu que n'agafi una
altra, per ventura serà millor. Ell n'agafa un altre; les
sospesen totes dues, i ella troba que sa primera
encara se'n du sa ventatge.
Se'n van ab sa pobre gallina a ses cases; sa
pitxorina li torç es coll i la comensen a plomar tots
dos. Plomada, li obrin es ventre, li treuen es cor, es
fetge i es budellets, primer les fan nets ab vinagre i
aygo.
Llavò sacorren sa corpora, la fan trossos, los
tiren dins sa pella, posada dalt es foch i comensen
ets escaldums.
Ab això, es sol s'era post i sa fosca s'entregava.
Na Catalineta diu:
XXIX
-Es hora de tancar es casal i posar barra perque
no mos entrin es que no hem de mester.
Ella s'aixeca i se'n va an es portal, tanca i posa
barra aficnatse de bell nou dins sa cuyna.
-Ara, diu ella, mentres sa gallina cou, poriem fer
ses sopes i passar el Rosari.
-Trop que heu pensat bé, diu En berant.
-¿Que he de dir davant o ey direu vos? demana
ella.
-Digau vos, diu En Berant, segons sa vostra
costum.
Ella se senya per lo Senyal, En berant fa dos
doblers de lo mateix; i ella com qui no n'es, fonch
partida per ferli passar, no sols una part des Rosari,
sino tres Parts, es Saltiri sencer, i llavó li fa ver els
Passos i per afegitó un bon enfilay de Pare-nostros.
En Bernat no hi veya de cap bolla ab tant de
resar, i l'homo estava empegueit de dir que ja n'hi
havia prou.
A la fi ella posa taula, du sa grixonera de sopes i
lleva els escaldums des foch, i una oloreta que
deixaven anar, d'allò d'allò.
S'asseuen a sa taula, ella diu es Pare-nostro i ses
tres Ave-Maries.
I com pegava sa priemra cuyerada de sopes, ella
s'esclama:
XXX
-¡O quin descuyt que hem fet! No hem pensat a
posar dins sa pastera es plat de ses menudències de
sa gallina. i si es gats les afinen, les llevaràn des
vent.
Sa pitxorina anavar a aixecarse per posar aquell
ditxòs platet dins sa pastera; però En bernadet li
trenca al davant i se'n va a dur aquell platet dins sa
pastera, que era dins es pastador.
I mentres ey era, sa fadrineta diu:
-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat, i
un punt més, que lo que ara diré, sia ver i veritat:
Que En bernadet pos es platet dins sa pastera i el
trega, i le hi torn posar i el torni treure i que no se
puga aturar fins i tant que jo diga basta!
I heu de creure i pensar i pensar i creure que En
bernadet ja va esser partit a aficar es paltet dins sa
pastera i a treure'l i tornarlehi posar i tornarlo a
treure, sense porerse aturar gens ni mica, per més
que ell feya tot quant sabia per aturarse.
Mentres tant sa bergantella se calà un bon plat
de sopes ab doa ous damunt i llavò una bona platada
d'escaldums.
I a les hores se tanca dins sa seua cambra, se
colga i s'adorm; i fins lo endemà a punta d'auba no
torna obri ets uys. Pega cossa an es llensol; se vest
ab tot es seu espay, surt de sa cambra, i m'afina En
XXXI
Berandet dins es pastador, que cuydava fer uy
aficant dins sa pastera es platet de ses menudencies
de sa gallina, i treguentlo altra volta i tornantlehi
aficar i tronatlo treure com un desesperat.
Aqui ella diu:
-¡Basta!
I a l'acte En Bernadet se pogué aturar.
I ¿que fa ell tot d'una? Pega fua an es portal,
surt a defora com un llonzi i pren de quatres.
Trevala a un reclau; cau de copes, pega una
grandiosa grufada, se pela tot es nas i el s'esclafa i
sanch i sanch; pega ab un bras a una quintera de
devora es cami, i el se treu des lloch.
Sa pitxorina veu allò i hi va correns; però En
Berant no la esperà, sino que, aixi com pogué,
s'aixeca i de d'allà coixeu coixeu.
Sa fadrienta no parava de dir:
-¿Què ès aixo germanet? ¿Que vos heu fet mal?
¡Tornau arrera i vos rentaré ses farides i les vos
enbenaré!.... ¡I llavò berenarem!
En Berandet poch la s'escoltava, sino que seguia
de d'allà tant aviat com poria flastomant i
aspiratgiant, enviant sa fadrienta allà on no hi plou,
fentse trons d'ella i de qui pregava per ella.
-¡Ay Deu meu! deya ell. ¡De bones me som escapat!
¡Ay aqueys genoys meus! ¡Tota la vida elze duré
XXXII
senyats! ¡Ay aqueix nas meu! ¡Ja no tornarà esser pus
lo que era! ¡Ay aqueix bras meu! ¡Per mi el m'hauré
afollat per tota la vida!... ¡Qui hu'via de dir de tal
al·lota!... ¡Però allò no ès una al·lota! ¡Allò ès un
dimoni! ¡I ventura que li he pogut escapar!.... ¡Ell me
matava si ni li hi fuig! ¡No tenia cura ni remey! ¡Me
matava! ¡No tirava cap cossa!
I fent glosses aixi, En berandet se'n anava cap a
ca-seua coixeu coixeu.
Com prou n'hagueren parlat, resolgueren
contarho a son pare, perque aixi mateix era blau es
fester: haver tenguda sa poca alatxa tal fadrineta de
plantar un casal dins es bosch del Rey ab una botiga
de robes, i haver feta des tres fiys del Rey aquella
burla! ¡Alló no poria anar ni ab rodes; i el REy havia
de fer un escarment, si no volia que tothom li perdés
es respecte!
Com el Rey sentir es sementer que es tres fiys li
feren d'aquella fadrineta, les doná una bona espolsada
i les digué es nom des porch perque havien permés
que se'n rigués d'ells d'aquella manera tal al·lota.
I a l'acte l'envia a menar, i que la pasetjassen
dalt una somera per tota la Ciutat i llavó en farien
quatre corters.
Parteixen quatre criats a menar sa bergantella.
Com elze sent, ella diu:
XXXIII
-I ¿que he de menar sa somera meua o el Rey me
farà posar damunt una de ses seues?
-D'aixo no'm saben res! diuen es quatre criats.
Per no errar, lo més curt ès que anem a demanarho
an el Rey.
Se'n hi van i el Rey los diu:
-Si ella en té una de somera, que la men, i aixi
en sortirem més barato!
Es criats tornen a donar aquest recaldo a sa
pitxorina, que a l'acte ensella sa somera, s'hi posa
damunt, i ¡hala cap a ca'l Rey!
Ey arriba ab sos quatre criats; van a dirho an el
Rey: qui crida la Reyna, es tres fiys i tota la Cort, i
dona orde que comensin a pasetjar sa pitxorina per
tota la ciutat.
I lo bo era, que tothom la se mirava ben arreu i
tothom deya:
-¡Quina llastima haver de matar una al·lota tan
garride, tan gentil, tan ben tayada de totes ses parts
des seu cos!
Aqui Na Catalineta diu, damunt sa somera i sense
que negú la sentis:
-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un
punt mes: que lo que ara diré, sia ver i veritat: Que el
Rey i la Reyna i es tres fiys del Rey i tota la Cort no
s'aturin de besar davall es rebasselll de sa coa de sa
XXXIV
somera, i que no tenguén repos si no hi bessen i tant
jo diga basta!
¿Què men direu? Ell encara sa pitxorina no havia
acabades aquellas paraules, com el Rey i la Reyna ja
estigueren abocats a darrera sa somera i besa qui
besa davall es rebassell de sa coa de s'animalet.
I es tres fiys del Rey també s'hi abocaren cridant:
-Deixaumos besar a noltros, que no porem estar
que no hi bessem! ¡Mon pare i mumare, decautauvos!
¡Feysmos lloch! ¡Ara mos toca a noltros! ¡Ay quina
basera més rabiosa ques mos ha agafada!
I no hi hagué altre remey que deixarloshi acostar
an aquell ditxós rebassell i que se'n assaciassen de
besarhi.
I llavó vengué tota la Cort, i tots aquells senyors
tan ampuilats i tan enllimonats i entonats ¡hala a
besar davall es rebassell de sa coa de ssa somera!
I tots volien esser es de davant i negú volia
romandre darrera.
I alla n'haurieu vistes de sempentes i costerades
per pasarse davant un ab altres.
Tota la ciutat s'era entressentida de pas de sa
fadrineta davant ca'l Rey s'era aplegada una gernació
may vista; i no vos dich res de lo que deya tothom de
veure el Rey i la Reyna i es tres fiys del Rey i tota la
Cort besa qui besa.
XXXV
A les hores aquesta pega cimada a sa somera i li
dona cap an es pou a on s'eren aturats ella i En
Berandet, com venenien des Castell des Gigant.
I ¿Que vos creys que feren el Rey, la reyna i tota
la Cort, veyent que sa fadrineta i sa somera no les
descompareguessen.
Com arribaren an es pou, sa fadrineta atura sa
somera, i crida:
-En Bernadet, fiy de Rey, que trega una gerra
d'aygo d'aquest pou, si voleu que la festa acabi en
pau.
Tots s'aturaren enrevoltant es pou, cerquen una
gerra, i En Berandet la treu des pou plena d'aygo.
En Bernadet pega una bona timbola, i llavó se
posa a mirar a sa fadrineta i mira qui mira.
-¿Que me mires? diu ella.
-Si, que te mir! diu ell.
-¿I ara no'm coneys! diu ella. ¿No'm cneys i
fogirem tots dos des castell des Gigant i venguerèm
a beure aqui?
-Si, Catalineta, que te conech! diu En Bernadet.
Ara m'ets tornada a la memorià!
Aqui En Berandet contà tot lo que li havia
passat ab Na Catalineta; el Rey i la Reyna i tota la
Cort i tota la Ciutat cregueren que era la pura
veritat.
XXXVI
El Rey fé devallar Na Catalineta de sa somera, la
feren pujar damunt una mula, ensellada tan
magnificament com saberen; En Berandet pujà
damunt un cavall; i costat per costat ab Na
Catalineta, cap a la ciutat. I el Rey i la Reyna, i En
Juan i En Toni i tota la Cort darrera i tota l'altra
gent cuydant a esgargamellarse cridant:
-¡Viva la Princesa Catalina! ¡Viva el Princep
Berant! ¡Viva! ¡Viva!
El Rey mana que enrenguen la cosa p'es
casament i no hi planquen res.
Aixi ho feren; i es dia salietjat se feu s'esclafit:
se casaren En Bernadet i Na Catalineta.
I venguen unes nosses de pinyol vermey, i un ball
vitench de tot, i festes i sarau per llarch.
I En Bernat i Na Catalineta visqueren anys i més
anys.
I encara deuen esser vius, si no se son morts.
I al cel mos vegem tots plegats.
Amén.