Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet - Teatre Nacional de … · 2019. 4. 26. · Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet Sala Petita 6 La reestrena d’Una vella,

Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet Sala Petita

2

Un tros del nostre passat en el nostre present, per no oblidar mai en el futur... Josep M. Benet i Jornet va escriure Una vella, coneguda olor l’any 1962, amb 22 anys. Va ser la seva òpera prima i va guanyar el premi Josep Maria de Sagarra de l’any 1963. Gairebé mig segle després, el Teatre Nacional de Catalunya vol mirar enrere i recuperar un text atrevit, on ja es poden trobar tots els elements que han fet de Benet i Jornet una de les veus més importants del teatre català del segle XX. Una vella, coneguda olor ens trasllada a la Barcelona de la dècada de 1960. Més concretament, a la Barcelona proletària. Com el mateix Benet i Jornet afirma, l’obra ens parla «d’un barri treballador barceloní, mostrat amb la mica de realisme que jo era capaç d’aconseguir». Però també ens parla dels patis de les cases d’aquesta Barcelona, i de la gent que hi fa vida, especialment de la Maria, la malaurada protagonista de l’obra, una noia jove sumida en un conflicte íntim però universal. Sorprèn veure que un text tan amarat de records, melodies i, sí, d’olors d’altres temps, es pugui llegir des de l’actualitat. Perquè part de la Barcelona d’Una vella, coneguda olor ha canviat, però el seu cor, els seus batecs, són els mateixos. Potser és una ciutat una mica més innocent, una fotografia en blanc i negre d’un paisatge conegut i que encara avui dia podem trepitjar, viure i respirar. Amb aquesta producció d’Una vella, coneguda olor, dirigida per Sergi Belbel i amb un repartiment destacable que uneix actors de dues generacions diferents, el Teatre Principal de Terrassa va tornar a obrir les portes el 14 d’abril de 2011.


3

Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet Direcció .............................................................................................Sergi Belbel

Escenografia ...................................................................................Max Glaenzel amb la col·laboració d’Estel Cristià

Vestuari .........................................................................................Mercè Paloma

Il·luminació .............................................................................. Kiko Planas (aai)

Música ................................................................................................ Òscar Roig

Banda sonora ........................................................................... José A. Gutiérrez

Caracterització ...................................................................................Toni Santos

Ajudanta de direcció ...............................................................Cristina Clemente

Ajudant d’escenografia ...................................................................... Jose Novoa

Ajudanta de vestuari ...................................................................Núria Cardoner Repartiment:

Maria ................................................................................................ Sara Espígul

Mercè, la seva mare ........................................................................ Mercè Aránega

Eulàlia ......................................................................................... Imma Colomer

Senyora Dolors .........................................................................................Maife Gil

Neus .......................................................................................................Fina Rius

Teresa, amiga de Maria ...............................................................Gemma Martínez

Joan, fill de la senyora Dolors .........................................Pau Roca / Borja Espinosa

Manel, germà de Maria ....................................................................... Pep Ambrós

Quimet, un vell .....................................................................................Quimet Pla

Amb les veus de: Jordi Boixaderas, Camilo Garcia, Maria Jesús Lleonart, Jan Pol Roig Paloma Construcció d’escenografia ............................... Taller d’escenografia Sant Cugat Realització de vestuari ................................................................................Època

Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Centre d’Arts Escèniques de Terrassa


4

Per què revisitem aquesta obra? Per molts motius; el primer... perquè parla d’un temps revoltat, no gaire llunyà, marcat per tímides transformacions, per una certa «obertura» del règim franquista, que venia de la mà d’una revifada de l’economia i d’un augment de la població amb un increment considerable d’immigrants, però on encara es vivia sota l’asfíxia de la tirania, de la desigualtat social i de la injustícia. Cal sempre revisar aquests episodis del nostre passat, sobretot per ensenyar-los a les noves generacions.

En segon lloc, perquè aquest temps de què ens parla l’obra és el de la meva infantesa. No em costa gaire d’identificar-me, doncs, ni amb el lloc, ni amb el temps ni, sobretot, amb el conflicte de la pobra Maria, la protagonista de l’obra.

En tercer lloc, perquè vivim en un país que molt difícilment posa en escena textos d’autors vius que no siguin els últims que han escrit. I revisitar obres emblemàtiques dels nostres autors és una pràctica necessària i saludable. Encara recordo la primera vegada que vaig veure Una vella, coneguda olor. Era l’any 1975 (Franco encara era viu) i va ser a la televisió, per TV2 Catalunya-Miramar (abans en dèiem «u-hache-efe», us en recordeu?): la Maria era una esplèndida i inoblidable Rosa Maria Sardà, a les ordres de Lluís Maria Güell, que en va fer una realització impecable. Jo encara no havia fet tretze anys i em vaig quedar garratibat. Recordo que, en acabar l’emissió, vaig mirar per la finestra de casa meva i vaig veure... pràcticament el mateix decorat que acabava de veure a la televisió. Jo era més jove que la Maria, però podia sentir la mateixa angoixa i els mateixos pensaments que ella, engabiada rere les reixes dels patis interiors, ofegada per un espai i un temps opressors...

Va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar de Josep Maria Benet i Jornet. Més endavant, quan vaig començar a fer teatre amateur a Terrassa, la meva ciutat, vam posar en escena dues obres seves, amb una colla de joves (o nens, encara!): Supertot i L’ocell Fènix a Catalunya o alguns papers de l’Auca. Per a mi, Benet i Jornet era, doncs, «l’autor», un dels pocs autors catalans vius que estrenava obres amb regularitat i que fins i tot muntàvem els aficionats. La meva sorpresa va ser enorme quan, anys després, ens vam conèixer i ell va esdevenir mestre i amic meu. En Benet (a qui els seus amics anomenem Papitu) acaba de fer setanta anys. Posar en escena la seva primera obra, que va ser celebrada per la crítica com la primera obra catalana «realista» de l’època, segons una tendència que llavors en el teatre espanyol liderava Antonio Buero Vallejo, és també, un tribut, un reconeixement a la trajectòria d’un dels noms imprescindibles del teatre català de tots els temps.

Em sento molt afortunat de posar en escena aquesta obra emblemàtica del nostre teatre amb aquesta esplèndida companyia d’actrius i actors de dues generacions diferents. El treball amb tots ells i totes elles, així com amb l’equip artístic i tècnic del TNC i del CAET, ha estat un autèntic plaer. Sergi Belbel


5

La «trilogia de les olors» MARIA: «Que bé que tirin el barri a terra! Que bé!» Una vella, coneguda olor (1962) MARIA: «Sense ni un racó per guardar la memòria. Uns arquitectes que espongen el barri, el trastoquen, el desfiguren, el devoren i l’arrasen. L’arrasen!» Olors (1998) Una vella, coneguda olor (1962) és, a més de la primera peça escrita per Josep M. Benet i Jornet, l’inici d’una trilogia completada per Baralla entre olors (1979) i Olors (1998). Les tres peces, protagonitzades pel personatge de la Maria, tenen la ciutat de Barcelona com un dels personatges principals. Les transformacions d’un barri, el Raval, que l’any 1963 estava a punt de ser transformat a causa de les intervencions urbanístiques de l’era Porcioles (i que és una de les línies argumentals d’Una vella, coneguda olor) i que viu una lluita constant entre la metamorfosi física i la preservació de la identitat que s’allarga fins a la Barcelona postolímpica, la de la Rambla del Raval i del pla de desenvolupament del barri (episodis que es poden veure a Olors, la peça que clou la trilogia). Aquestes tres obres posen de manifest la preocupació de Josep M. Benet i Jornet, fill del Raval, per la destrucció de la fesomia i de la identitat d’un dels barris més singulars de la ciutat. L’any 1962, la Maria és una jove sumida en un conflicte de caràcter més íntim. La ciutat canvia al seu voltant, però ella, ofegada en l’atmosfera asfixiant dels patis de veïns, sembla despreocupar-se’n o fins i tot alegrar-se’n, al contrari dels integrants de la generació dels seus pares. L’any 1998, en canvi, una Maria més veterana, que ja ha passat per totes les decepcions de la joventut, observa amb preocupació una nova reforma, aquest cop encara més radical, del seu barri de tota la vida. La trilogia concebuda per Benet i Jornet és un document valuosíssim que fa una dissecció, al llarg de trenta-set anys, d’una societat que passa de les inquietuds i les expectatives a la resignació (sense abandonar, però, l’esperança de canvis), així com una ciutat en progressió constant –això sí, sense saber cap a on. I si bé a Olors, els personatges supervivents (la mare, la Maria, el Manel) es troben per últim cop, serens, derrotats fins i tot, a Una vella, coneguda olor tot són camins oberts i preguntes per respondre. La Maria que a Baralla entre olors, amb trenta-sis anys, es troba en disposició de plantar cara a la vida amb la seguretat i la irreverència de la primera edat adulta, a Una vella, coneguda olor és una jove que es rebel·la però que encara desconeix el món. Amb el pas dels anys, la protagonista de la trilogia aprèn a estimar el seu barri, que de jove l’ofega però que en entrar a la vida adulta el troba «ple de vida».


6

La reestrena d’Una vella, coneguda olor al TNC ens permet de tornar a començar. Un viatge a la Barcelona de començament de la dècada de 1960, una nova aproximació a uns personatges que ens han acompanyat i que han evolucionat amb la ciutat, però també amb l’obra del seu autor, i amb el teatre català de la segona meitat del segle XX. Arribats al final del camí, de la trilogia, tornem al punt de partida: a aquella Barcelona més genuïna i més ingènua, que desconeix el seu futur olímpic, i a aquells personatges que l’habiten, amb l’emoció de saber que els tornarem a acompanyar al llarg de la seva vida, del seu aprenentatge.

Carme Molina, Rosa Maria Sardà i Joan Anguera a Olors, de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 2000


7

Ciutats, sentiments i el temps Article publicat al programa de pagament d’Olors (TNC, temporada 1999/2000) Entrant per la Ronda Sant Antoni, al carrer de la Riera Alta número 30, hi ha una casa que queda a mà esquerra, a mig aire del carrer. No és ni racionalista, ni decó, ni noucentista, ni modernista, ni eclèctica, ni neoclàssica, ni barroca, ni renaixentista, ni gòtica, ni romànica ni preromànica... Res, sense estil. Un habitatge de persones senzilles, privat de qualsevol caràcter. Què pot tenir? Dos-cents anys? Ho dic a l’atzar, jo què sé. Si em preguntessin quin element arquitectònic de Barcelona mereix ser anomenat patrimoni artístic de la humanitat diria, convençut, la casa de la Riera Alta. Però qui em faria cas? I la casa serà enderrocada. Es perdrà, en caure aquesta i alguna altra que encara deu quedar a la ciutat, la memòria d’on i com vivia la gent corrent, temps enrere. A les cent famílies barcelonines que, segons la llegenda, regenten la ciutat, només els interessa preservar la memòria dels habitatges propis. Els de la seva classe. Els edificis realment bonics de Barcelona? Realment? M’atreveixo a proclamar la bellesa física del número 30 del carrer de la Riera Alta. La seva bellesa física i el perfum que desprèn. Petites obertures esquitxen la façana com a l’atzar, de forma –segur– necessària, però no per això menys sorprenent, i es fa dubtós entendre de quants pisos es compon l’interior. Té una superfície externa de textura irregular, carregada de caràcter. Més llarga que alta, càlida, ben proporcionada, en resseguir-la els ulls hi reposen, hi descansen. No és, contra allò que podrien creure els qui no han viscut mai en pisos de menys de cent cinquanta metres –eixample i amunt, amunt–, una edificació per a miserables. (Els aixoplucs dels miserable no aguanten ni un xàfec.) Vivendes per a pobres, sí, segons el concepte discutible que de «pobre» tenen les classes benestants. És, de fet, la mena de lloc on un segle i mig enrere vivia la gran majoria dels barcelonins que van construir aquesta ciutat. Els qui la van construir, no les cent famílies de torn que mentrestant manaven. El número 30 del carrer de la Riera Alta em sembla tan representatiu de la història de Barcelona com ho és Santa Maria del Mar, i molt més que les cases que el catòlic Gaudí (cap intenció pejorativa en l’adjectiu), o els altres i genials arquitectes coetanis seus, van aixecar a la zona de la ciutat fa pocs anys batejada amb l’apel·latiu «quadrat d’or». La casa de la Riera Alta, com que a la gent treballadora que hi va viure durant generacions li han ensenyat a avergonyir-se dels seus orígens, no la defensarà ningú. A més, és natural, aquesta gent busca vivendes més confortables, de la mateixa manera que, en un altre sentit, els Güell es van apressar a buscar vivenda més confortable que no pas el frigorífic en forma de palau situat, per més desgràcia, davant locals de moralitat dubtosa. Però el palau Güell serà


8

preservat, per nassos i perquè fa bonic, mentre la casa de la Riera alta, infinitament més significativa i, d’altra banda, també bellíssima, evidentment que no. Ha estat condemnada a mort per la supèrbia dels qui manen. Ningú no protestarà, ni els seus acomplexats habitants, i caurà afonada qualsevol dia. [...] Em fan gràcia els escriptors que en presentar la seva darrera creació diuen: «necessitava» escriure aquesta obra. La frase no vol dir res, només serveix a qui la deixa anar per fer-se l’interessant. Us l’estalviaré. Em limitaré a explicar, remuntant-me al passat, que l’obra de teatre amb què vaig començar a caminar, Una vella, coneguda olor, parlava d’un barri treballador barceloní, mostrat amb la mica de realisme que jo era capaç d’aconseguir. Uns quants crítics de l’època (no tots), granadets, de dretes i encara influents, es van pensar, escandalitzats, que hi feia l’apologia de l’amor lliure. Per l’amor de Déu, quina mandra! Però el pitjor és que pocs anys més tard, alguns companys de professió, joves, d’esquerres i quasi influents, van pensar, desdenyosos, exactament el mateix. Catastròfic! En realitat havia pretès crear, amb la matusseria del qui comença, dues coses, un personatge, Maria, noia verge de dinou anys, i uns patis del barri. La tensió entre la noia i el seu barri, que ella no sabia acceptar, produïa la destrucció moral del personatge. No la dels patis i el barri, tanmateix qüestionats. I a més, la destrucció moral de Maria va ser momentània, perquè la vida continuaria. Bo i acceptant la ingenuïtat de la peça, amb el pas del temps no he deixat mai de sentir tendresa per aquell personatge i aquell decorat, mentre passava pel davant, més distret, de peces escrites posteriorment. I setze anys més tard, per culpa d’un encàrrec urgent televisiu, vaig idear, redactar i corregir, en menys de dues setmanes, una altra peça, més breu, Baralla entre olors, que feia un salt en el temps semblant, no igual, al de l’escriptura, i recuperava la protagonista i els mateixos patis d’Una vella, coneguda olor. En aquella ocasió vaig intentar explicar, de passada, que l’obra anterior no tractava de cap revolució sexual, i em centrava, és clar, en l’evolució del personatge, a través del seu enfrontament amb un primer amor. Havia cregut que així tot quedaria tancat..., però la història, en realitat, encara va quedar més oberta que abans. Vaig pensar, amoïnat, que un dia hauria de tornar-hi i fer net d’un cop! Però com? El temps m’ha servit la manera amb safata. I ara sí. Millor o pitjor, la història de Maria i dels patis s’acaba definitivament aquí, amb Olors, vint anys després de redactar Baralla entre olors i trenta-sis anys després de redactar Una vella, coneguda olor. [...] Josep M. Benet i Jornet


9

Conversa amb Josep M. Benet i Jornet per Bernat Puigtobella Benet i Jornet ha estrenat amb pocs mesos de diferència dues peces que tenen la singularitat de ser la primera i la darrera obra de la seva prolífica carrera teatral. Fa uns mesos vam poder veure al Lliure de Gràcia Dues dones que ballen, dirigida per Xavier Albertí. Ara, a la Sala Petita del TNC, arriba Una vella, coneguda olor, la seva opera prima. Pregunta: Han coincidit dues obres teves a la cartellera. Una dirigida per Sergi Belbel i l’altra, per Xavier Albertí, dos directors amb dues sensibilitats diferents. Potser Albertí és més líric i Belbel fa obres més corals. Què t’aporten l’un i l’altre? Resposta: Jo diria que tant l’un com l’altre fan obres corals i obres més apretadetes. Amb el Sergi hem fet junts sis espectacles, és el director que més obres m’ha fet. I amb l’Albertí vam començar amb Soterrani. Un dia li vaig demanar si s’avindria a fer un text meu. L’hi vaig ensenyar pensant que em clavaria un moc i em va dir que sí. Tornant a la teva pregunta, diria que en Sergi Belbel té cura del sentit de l’obra, entén molt bé les obres, i en particular les meves. Des de Desig, la primera vegada que vam treballar junts, cada cop que acabo una obra, l’envio primer a ell, encara que estiguem barallats, perquè hem estat molt barallats. I ell ho deixa tot, s’hi posa tot seguit i al cap de tres hores em truca. Acaba de rebre l’obra, la llegeix, l’entén i em diu això està bé i allò no. Faig els canvis, li reenvio la versió revisada i aleshores ell la repassa i em diu: «Ara ja la pots enviar a qui vulguis». Al Sergi li agrada donar espectacle al públic, tant si és una obra senzilla com si n’és una de complicada. I tira més per aquest cantó. En canvi, el Xavier Albertí és un home cenyidíssim. Quan fa obres cabareteres es deixa anar tant com vulguis, però si fa una obra de text, amb diàleg, atmosfera, és molt cenyit. De vegades gairebé m’ofega perquè fa molta pressió damunt dels personatges i damunt de les situacions. No es permet ni l’ombra de facilitat, ni fer més espectacular del compte una escena. P: El títol de l’obra, Una vella, coneguda olor... R: Sí, ja sé què em diràs. El títol és molt espriuà. Ja ho sé. Hi va tenir a veure l’Adrià Gual, que em va ajudar a passar en net l’obra. En Gual, que era nét d’Adrià Gual, em va ajudar a transcriure-la i a presentar-la al premi. I va ser el protagonista masculí d’Una vella, coneguda olor. El va portar molt ell, aquest negoci. P: I qui feia de Maria en aquella primera estrena? R: La primera persona que va fer de Maria va ser la Carme Fortuny. Era una preciositat de noia, elegant, va fer una gran feina i va guanyar un premi i tot. La [Rosa Maria] Sardà va fer el personatge de Maria a la televisió. És curiós perquè recordo que quan l’any 1964 s’assajava l’obra a l’Escola Adrià Gual, on ens deixaven una sala, un dia va venir una amiga de la Carme Fortuny a veure


10

l’assaig. Era la Sardà. L’obra li va agradar molt i anys més tard, el 1976, amb 35 anys i en ple embaràs, en va fer la versió televisiva, pel circuit català de Catalunya i Balears. Aleshores ja era gran per fer de Maria, però va colar, ho va fer bé. La Sardà estimava aquesta obra, i després, quan vaig fer Baralla entre olors, la vaig escriure per a ella. P: Aquesta nova posada en escena d’Una vella, coneguda olor té una càrrega nostàlgica molt forta. Els anuncis de Cola Cao, per exemple, tenen l’efecte proustià de ressuscitar tot un món. R: Sí. Quan el Sergi em va dir de tornar-la a fer, jo tenia molta por, però ell, que és un huracà, em deia «sí, va, sí...». I al final, a l’estrena a Terrassa veies que a la gent jove li servia per entendre com era el segle passat, i a la gent gran li servia per recordar la joventut o la infantesa. Per recuperar un món que havien viscut en primera persona. P: Aquesta producció del TNC i del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa presenta una novetat respecte a la versió de 1964. Hi ha una nova coda final. R: Sí. Hi ha una didascàlia afegida. I una sola frase. L’obra acabava en el moment en què la Maria i el seu veí entraven a casa per ficar-se al llit, però per a la Maria això és un fracàs, perquè ignora que el noi es casarà igualment amb l’altra. L’estrena de l’any 1964 va tenir un parell de bones crítiques, una del Feliu Formosa, a Serra d’Or, i una altra de Frederic Roda a Destino, però la crítica en general, que era molt de dretes, se la va carregar. Una, per exemple, deia que l’autor havia arreglat els seus problemes sexuals a través d’aquesta obra, hi veia un final feliç, que no és el cas, és clar. Jaume Melendres va publicar una crítica al Tele/ Exprés i se’n reia una mica de mi per aquest «final feliç». Va ser en part per això que després vaig escriure Baralla entre olors, que encara la va deixar més oberta, i en acabat la vaig tancar amb Olors. I ara, en reobrir Una vella, coneguda olor, li vaig demanar al Sergi si em permetria de fer un final diferent. Hi vaig afegir només una sola frase per no embrutar l’original. És la frase que diu la mare a la Maria al final de l’obra: «I doncs, què et pensaves?» Hi havia l’opció de no posar-hi res. I una altra era posar-hi una sola frase. Vaig fer tres propostes de frase i per majoria van triar aquesta frase. I el Sergi encara ho va enriquir més. De manera que, al capdavall, de final feliç, res. P: Una vella, coneguda olor, Baralla entre olors i Olors formarien una trilogia? R: Sí. Baralla entre olors és una obra menor. Olors m’agrada més, però això tampoc té cap importància. La Sardà també va fer Descripció d’un paisatge i Quan la ràdio parlava de Franco. Jo diria que la Sardà és l’actriu que ha fet més coses meves. El món de les actrius és més interessant que el dels actors. El que més m’agrada, un cop estrenada una obra, és estar-me als camerinos i passar l’estona al costat d’una actriu que està fora d’escena. Es crea un clima molt curiós. I t’expliquen coses molt íntimes, com a actrius i com a persones. Es deixen anar i t’expliquen coses del món personal i del teatre. I n’aprens molt. És una cosa que m’encanta. I com més dives, més xerren.


11

Josep M. Benet i Jornet Cronologia 1963-2011 Nascut a Barcelona el 20 de juny de 1940. Entre 1962 i 1966 estudià Filosofia i lletres, branca de Romàniques, a la Universitat de Barcelona. A partir de 1975 col·labora regularment amb TVE , TV3 i d’altres cadenes televisives. Entre 1974 i 1981 va exercir com a professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona. Té una filla, Carlota, nascuda el 1981. Ha publicat, a revistes i diaris, articles sobre literatura i, en menor grau, sobre altres temes. Relació d’obres teatrals 1.- Una vella, coneguda olor. Escrita el 1962. Premi “Josep M. de Sagarra”, 1963. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, per la “Companyia Titular Catalana”, el 30 de setembre de 1964. Emesa pel circuit catalanobalear de Televisión Española el 1975. Publicada a: El barret de Danton, núm. 2, Ed. Occitània, 1964. 2a edició; “Catalunya Teatral”, núm. 170, Ed. Millà, 198O. 4a edició dins el volum “Revolta de bruixes”; L’Estel/Tres i quatre, núm. 12, Eliseu Climent Editor, 1994. 2.-Fantasia per a un auxiliar administratiu. Escrita el 1964. Premi “Ciutat de Palma”, 1967. Estrenada per l’Esbart Teatral de Castellar del Vallès, el 21 de novembre de 1970. Publicada a “Raixa”, núm. 78, Ed. Moll, 1970. 2a edició a Catalunya Teatral, núm. 245, Ed. Millà, 1990. 3.-Cançons perdudes (Drudània). Escrita entre 1965 i 1966. Estrenada al Teatre Estudi de Reus, pel Grup “La Tartana”, el 4 de gener de 1971. Publicada, juntament amb l’obra anterior, a Raixa, núm. 78, Ed. Moll, 1970. 2a. edició a “Catalunya Teatral”, núm. 280, Ed. Millà, 1994. 4.-Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna. Escrita entre 1966 i 1968. Premi “Crítica Serra d’Or”, 1970. Publicada a “El Galliner”, núm. 6, Ed. 62, 1970; 3a edició, 1985. No estrenada. 5.-La nau. Escrita entre 1968 i 1969. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, pel Grup de Teatre Independent (GTI), l’1 de juny de 1970. Emesa pel circuit catalanobalear de Televisión Española l’1 d’abril de 1981. Publicada a “El Galliner”, núm. 40, Ed. 62, 1977. A partir de la 3a. edició, el 1996, inclosa en la col·lecció “El Cangur”, núm. 218, de la mateixa editorial. Traduïda al castellà per Jordi Coca i publicada a Primer Acto, núm. 158 (juliol 1973). En anglès, traduïda per George E. Wellwarth; publicada a la revista de Nova York Modern International Drama, vol. 8, núm. 1, tardor 1974, i també dins 3 Catalan Dramatists, Engendra Press, Montreal, 1976. Traduïda al francès per Jean-Pierre Moumon i publicada a la revista Antares, vol. 9, La Valette, França, 1983.


12

6.- L’ocell Fènix a Catalunya o alguns papers de l’auca. Peça curta. Escrita el 1970. Estrenada al Patronat Cultural Recreatiu de Cornellà de Llobregat, pel grup “El Corn”, el 8 de maig de 1971. Publicada a El Pont, núm. 41, Barcelona, 1970. Recollida al volum d’“El Galliner”, núm. 22, Ed. 62, 1974. 3a edició, 1996. 7.- Taller de fantasia (La nit de les joguines). Escrita el 1970. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 7 de març de 1971 per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Integrada, entre d’altres, per peces curtes que van aparèixer dins de Cavall Fort, als números 182, 186, 202, 211 i 220. Algunes de les peces curtes de què consta van ser emeses en traducció castellana per Televisión Española el 1972. L’original, amb l’afegit de dues peces breus més, va ser publicat a “El Galliner”, núm. 34, Ed. 62, 1976; a partir de la 13a edició, 1997, inclosa dins la col·lecció “El Cangur”, núm. 229, de la mateixa editorial. 20a. ed., 2004. Traducció castellana de Ramon Pouplana, publicada a Yorick, núm. 47 (abril, 1971). 8.-Berenàveu a les fosques. Escrita entre 1970 i 1971. Premi “Ciutat de Sabadell”, 1971. Estrenada al Teatre de la Passió d’Esparreguera, pel grup de teatre GOC, l’1 de juny de 1972; i, en règim professional, al Teatre Capsa de Barcelona, per la Companyia Titular, el 29 de març de 1973. El 25 de novembre de 1975 va ser emesa per primer cop pel circuit catalanobalear de Televisión Española. Publicada a “El Galliner”, núm. 13, Ed. 62, 1972; a partir de la 7a edició, 1996, inclosa en la col·lecció “El Cangur” de la mateixa editorial, núm. 198. La 8a edició, 2000, afegeix un estudi introductori d’Enric Gallén. Traducció castellana d’Alberto Claveria, estrenada per Televisión Española, dins la programació del seu 2n. Canal, el 9 de setembre de 1981, i editada dins Antología Teatral Española, núm. 30, Universidad de Murcia, 1996. 9.-Tedi de febrer. Peça curta. Escrita el 1971. Estrenada per l’”Agrupació Maragall” a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), el 6 de maig de 1977. Publicada a El Pont, núm. 56, Barcelona, 1972. Recollida dins el volum d’“El Galliner”, núm. 22, Ed. 62, 1974. 3a edició, 1996. 1O.-La desaparició de Wendy. Escrita el 1973. Estrenada pel Centre Sant Pere Claver, a Barcelona, el 6 de febrer de 1977. En règim professional, estrenada al Teatre Villarroel de Barcelona, pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 13 de març de 1985. Per la mateixa companyia va ser estrenada en castellà, traduïda per Jaume Villanueva, als “Teatros del Círculo de Bellas Artes” de Madrid, el desembre de 1985. Publicada a “El Galliner”, núm. 22, Ed. 62, 1974; a partir de la 3a. edició, 1996, inclosa en la col·lecció “El Cangur”, núm. 217, de la mateixa editorial. Traducció castellana d’Emilio Gutiérrez Caba publicada a Literatura dramática iberoamericana, núm. 7; Publicaciones de la Asociación de Directores de Escena, Madrid, 1994. 11.-Supertot. Escrita el 1973. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, pel grup “U de Cuc”, el 10 de novembre de 1974. Publicada a “El Galliner”, núm. 34, Ed. 62, 1976; a partir de la 13a edició,1997, inclosa en la col·lecció “El Cangur”, núm. 229, de la mateixa editorial. 20a. ed., 2004. En castellà, traduïda per


13

Francesc Alborch i publicada a Teatro Edebé, núm. 13, Ed. Don Bosco, Barcelona, 1975; 3a edició, 1985. Aquesta traducció va ser emesa per Televisión Española, al seu 1r Canal, el 30 de setembre de 1975. En portuguès, traduïda per Roberto Blat Lage i estrenada a Sao Paulo (Brasil), el 17 de març de 1979. En èuscar, traduïda per Patxi G. Ardanaz i estrenada a Pamplona, el desembre de 1987. 12.-A la clínica (Apunt sobre la bellesa del temps-1). Peça curta escrita el 1974. Publicada a la revista Els Marges, núm. 8, octubre 1976; recollida al volum d’“El Galliner”, núm. 48, Ed. 62, 1979. Inclosa dins el volum “Monòlegs i diàlegs”, col·lecció “L’esparver / Llegir”, núm. 44; Edicions de la Magrana, Barcelona, 1993. No estrenada. 13.-Revolta de bruixes. Escrita entre 1971 i 1975. Estrenada pel circuit catalanobalear de Televisión Española, el 23 de març de 1976. En castellà, traduïda per Amparo Tusón, va ser estrenada al teatre María Guerrero de Madrid, pel “Centro Dramático Nacional”, el 24 d’abril de 1980. I va ser emesa per Televisión Española, dins la programació del seu 2n Canal, el 28 d’agost de 1996.. En català, en règim teatral comercial, va ser estrenada al Teatre Romea de Barcelona, pel “Teatre de l’Escorpí”, el desembre de 1981. Publicada a Edicions Robrenyo de Teatre, núm. 5, 1977; 2a edició, 1981; 3a edició publicada per Ed. 62/Edicions Orbis S.A., dins la col·lecció “Història de la Literatura Catalana”, núm. 19, 1984. 5a edició a L’Estel/Tres i quatre, núm. 12, Eliseu Climent Editor, 1994. En castellà traduïda per Amparo Tusón i publicada dins d’Arte Escénico, núm. 33, Ed. Preyson, Madrid. 14.-Helena a l’illa del baró Zodiac. Escrita el 1975. Estrenada al Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona, per la “Companyia de Pepa Palau”, el 13 de desembre de 1975. Publicada el 1977. 2a edició a “Catalunya Teatral”, núm. 229, Ed. Millà, 1988. Al castellà va ser traduïda per Carme Barberà i emesa per Televisión Española, dins del 1r Canal, en dos episodis, el 2 i 9 de març de 1976. Al francès, va ser traduïda per Montserrat Romañà i publicada per Théatre Enfance et Jeunesse, París, gener-juny 1976. Al búlgar, va ser traduïda per Banko Bankov i estrenada al Teatre de la Joventut de Sofia el març de 1990. 15.-El somni de Bagdad. Escrita el 1975. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, pel grup “U de Cuc”, el 22 de febrer de 1976. Publicada a Teatre Edebé núm. 2, Ed. Don Bosco, Barcelona, 1977. 2a ed.”Col·lecció Tinell”, núm. 7, Ed. Bruño, 1992. En castellà va ser traduïda per Francesc Alborch; publicada per Teatro Edebé, núm. 14, Ed. Don Bosco, Barcelona, 1977. Aquesta traducció va ser emesa per Televisión Española, dins del 1r Canal, en dos episodis, el 31 de gener i el 7 de febrer de 1977. També va ser traduïda al castellà per Montserrat Romañà i publicada al X Boletín Iberoamericano de Teatro para la Infancia y la Juventud, ASSITEJ, desembre-març, 1978. 16.-Dins la catedral (Josafat). Escrita el 1976. Estrenada pel circuit catalanobalear de Televisión Española, amb el títol de Josafat, el 13 de desembre de 1976. Publicada a “El Galliner”, núm. 86, Ed. 62, 1985.


14

17.-Rosa o el primer teatre. Peça curta escrita el 1976. Ampliada i revisada el 1984. Estrenada a l’Orfeó de Sants, Barcelona, el 20 de maig de 1977, dins l’espectacle col·lectiu Crac o La caiguda del teatre vertical. Publicada a “El Galliner”, núm. 86, Ed. 62, 1985. 18.-La fageda (Apunt sobre la bellesa del temps-2). Peça curta escrita el 1977. Estrenada a la Sala Beckett de Barcelona, el 23 de febrer de 1990. Publicada al volum d’ “El Galliner”, núm. 48, Ed. 62, 1979. Inclosa dins del volum Sis peces de teatre breu, col·lecció “El Garbell”, núm. 43, Ed. 62, Barcelona, 1993. A l’alemany, traduïda per Frank G. Hirschmann i publicada a la revista Die horen, núm. 158, Hannover, 1990. A l’espanyol, traduïda per Adelardo Méndez Moya i publicada dins Antología de teatro para gente con prisas, a la col·lecció “El Público”, Ediciones Dauro, Granada, 2001. Al francès, traduïda per André Delmas i publicada per “Les Éditions de l’Amandier / Théâtre”, París, 2003. 19.-Descripció d’un paisatge. Escrita entre 1977 i 1978. Estrenada pel “Teatre Estable de Barcelona”, al Teatre Romea de Barcelona, el 22 de novembre de 1979. Emesa pel circuit català de Televisión Española el 13 de juny de 1983. Publicada a “El Galliner”, núm. 48, Ed. 62, 1979. En castellà, traduïda per Roser Berdagué i publicada a Primer Acto, núm. 183, (febrer, 1980). La mateixa traducció castellana va ser publicada a Espiral/ Teatro, núm. 165, Ed. Fundamentos, 1994. En francès, traduïda per Ángeles Muñoz i publicada per “Les Éditions de l’Amandier / Théâtre”, París, 2003. 2O.-Quan la ràdio parlava de Franco. Escrita, amb aportacions de Terenci Moix, entre 1976 i 1979. Estrenada, per “Produccions A. G.” juntament amb “Cooperativa teatral”, al Teatre Romea de Barcelona, el 2 de febrer de 1979. Publicada a “El Galliner”, núm. 55, Ed. 62, 1980; 4a ed., 1995. Emesa pel circuit català de Televisión Española. 21.-Elisabet i Maria. Escrita el 1979, inspirant-se lliurament en Schiller. Estrenada pel circuit catalanobalear de Televisión Española, dividida en cinc capítols, entre el 15 i el 22 d’octubre de 1979. Publicada a “El Galliner”, núm. 68, Ed. 62, 1982. 22.-Baralla entre olors. Escrita el 1979. Estrenada pel circuit catalanobalear de Televisión Española, el 7 de gener de 1981. Publicada a “Catalunya Teatral”, núm. 173, Ed. Millà, 1981. Emesa, en versió reduïda i en traducció castellana de l’autor, pel 1r Canal de Televisión Española, el 1987. 23.-El tresor del pirata negre. Escrita el 1983. Publicada dins del llibre Al peu de la lletra, Ed. Onda, Barcelona, 1985. Traduïda al castellà per Teresa Mañà i publicada al llibre Al pie de la letra, Ed. Onda, Barcelona, 1985. 2a ed. a Catalunya Teatral, núm. 264, Ed. Millà, 1992. No estrenada. 24.-El manuscrit d’Ali Bei. Escrita entre 1979 i 1984. Premi “Sociedad General de Autores”, 1984. Premi “Crítica Serra d’Or”, 1986. Estrenada al Teatre Lliure de Barcelona, per la Companyia del mateix teatre, el 9 de març de 1988. Emesa


15

pel circuit català de Televisión Española el 10 de novembre de 1989. Publicada a “El Galliner”, núm. 90, Ed. 62, 1985; 2a ed. 1988. Una altra edició, acompanyada de fotografies de l’estrena, publicada pel Teatre Lliure, 1988. En castellà, traduïda per Mercedes Abad i publicada per Ed. Preyson, Madrid, 1985. 25.-Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc. Escrita el 1987. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, pel Centre Dramàtic de la Generalitat, el 12 de febrer de 1988. Publicada a “El Galliner”, núm. 110, Ed. 62, 1989. 5a ed. 1991. Traduïda al castellà per Sergio Mustieles i publicada per la “Biblioteca Antonio Machado de teatro”, núm. 49, Ediciones Antonio Machado, 1990. 26.- Ai, Carai! Escrita entre 1985 i 1988. Estrenada al Teatre Lliure de Barcelona, per la Companyia del mateix teatre, l’11 d’octubre de 1989. Edició, acompanyada amb fotografies de l’estrena, feta pel Teatre Lliure, 1989. Traduïda al castellà per Emilio Gutiérrez Caba i publicada a Literatura dramática iberoamericana, núm. 7, Publicaciones de la Asociación de Directores de España, Madrid, 1994. Aquesta traducció al castellà, recuperant el títol ¡Ay, caray! va ser, estrenada a Madrid (abans s’havia preestrenat a Bilbao), al “Centro Cultural de la Villa de Madrid”, el 16 d’octubre de 1999. Emesa pel circuit català de Televisión Española l’1 de gener de 1990. Publicada a “El Galliner”, núm. 120, Ed. 62, 1990. 3a. ed., 1997. 27.-Desig. Escrita el 1989. Premi “Crítica Serra d’Or”, 1989. Premi Nacional de Literatura Catalana a l’autor de la millor obra de teatre feta pública durant els anys 1988, 1989 i 1990. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona pel Centre Dramàtic de la Generalitat, el 8 de febrer de 1991. Emesa en català pel Canal 33, el 3 de desembre de 1991. Publicada per la revista Escena, núm. 2, octubre 1989. Publicada per Teatre 3 i 4, núm. 24, Eliseu Climent Editor, 1991. 2a. ed., 2000. Publicada dins de Les millors obres de la literatura catalana, núm. 106, Ed. 62, 1995. Traduïda al castellà per José Sanchis Sinisterra i publicada a la col·lecció “Teatro”, núm. 11, de la revista El Público, setembre-octubre, 1990. Aquesta mateixa traducció també publicada dins del volum Teatro español contemporaneo, Centro de Documentación Teatral, México, 1991. Estrenada en castellà al teatre Sala Mirador de Madrid, el 13 de maig de 1992. Traduïda al francès per Rosine Gars, va ser publicada per Éditions Theatrales, París, 1994, i estrenada al Théâtre Municipal de Perpinyà, el 31 de juliol de 1997. Traduïda a l’alemany per Fritz Rudolf Fries i estrenada al teatre Werkstattbühne de Bonn el 13 de desembre de 1997. Traduïda al polonès per Carlos Marrodán Casas i editada dins de la revista Díalog, núm. 4 de 1999. Traduïda a l’anglès per Sharon Feldman, editada dins del volum Modern Catalan Plays, Ed. Methuen, Londres, 2000 i estrenada per Trumpet Vine Theatre Company a Arlington, USA. Traduïda al portuguès per Alcione Araújo i publicada dins l’antologia Nova dramaturgia espanhola, Editora 7 Letras, Rio de Janeiro, 2001. Traduïda a l’italià per Federica Casca i Mari Carmen Llerena i editada per Alinea Editrice, dins la col·lecció “La traduzione” núm. 11, Florència, 2004.


16

28.-Dos camerinos (Apunt sobre la bellesa del temps-3). Peça curta escrita el 1989. Publicada a la revista Pausa, núm. 3, 1990. Traduïda al castellà per l’autor i publicada a la revista El País Semanal, el 2 de gener de 2000. No estrenada. 29.-(Carlota i la dona de neu) La història de Carlota quan se’n va anar a salvar el seu amic de les mans de la dona de neu. Escrita entre 1990 i 1991. Publicada a la col·lecció “Ala delta”, núm. 42, Editorial Luis Vives, 1992. 2a ed. 1998. No estrenada. 30.-Fugaç. Escrita entre 1990 i 1992. Estrenada al Teatre Romea de Barcelona, el 10 de febrer de 1994. Publicada a Teatre català contemporani. Els textos del Centre Dramàtic, núm. 5, Ed. Lumen, 1994. Traduïda al castellà per Pilar Alba i publicada per Espiral/Teatro, núm. 165, Ed. Fundamentos, Madrid, 1994. Traduïda al francès per Michel Azama i publicada a Éditions Theatrales, París, 1994. Aquesta traducció, adaptada per Hervé Petit, va ser estrenada al teatre L’Étoile du Nord de París, el 15 de novembre de 2004. Traduïda al rus per Irina Gluixenko i publicada al volum Estrenes barcelonines, Moscou, 1994. Traduïda al búlgar per Maia Guenova i publicada juntament amb E.R., Sofia, 1996. 31.- E.R. Escrita entre 1992 i 1993. Premi “Crítica Serra d’Or”, 1994. Premio “Nacional de Teatro”, 1995. Estrenada al Teatre Lliure de Barcelona, el 26 d’octubre de 1994. Edició, acompanyada per fotografies de l’estrena, feta pel Teatre Lliure, el 1994. Editada en “El Galliner”, núm. 140, Ed. 62, Barcelona, 1994. 3a. ed., 1997. Emesa per TVE-Catalunya l’1 de març de 1995. Traduïda al castellà per José Maria Pou i publicada per la Sociedad General de Autores y Editores, núm. 64, Madrid, 1995. Aquesta traducció va ser estrenada al teatre Rojas de Toledo, amb el títol Algún día trabajaremos juntas (E.R.), l’11 d’octubre de 1996. Va obtenir el premi Rojas de Toledo al millor text d’autor espanyol viu estrenat el 1996. També va obtenir el premi Celestina al millor autor espanyol estrenat a Madrid el 1996. Aquest muntatge castellà, a més d’una gira per Espanya, va viatjar a Cuba, Guatemala i República Dominicana, la segona meitat de 1999. En muntatges autòctons, va ser estrenada a Santiago de Chile, al teatre de La Comedia, el 13 de novembre de 1998, i a Santo Domingo (República Dominicana) el 28 d’agost de 1999. La traducció francesa feta per Mila Casals i Dominique Hollier va ser estrenada al Théâtre de l’Ille St. Louis el 3 de setembre de 1996. Traduïda també al francès per Rosine Gars, va ser publicada per “Les Editions de l’Amandier / Théâtre”. París, 1999, i va ser representada al Festival Off d’Avinyó el juliol de 2003. Traduïda al búlgar per Maia Guenova i publicada juntament amb Fugaç, Sofia, 1996. Traduïda a l’hongarès per György Jánosházy, estrenada al Teatrul National de Tärgu-Mures, Romania, el 28 de desembre de 2000, i publicada dins del volum Modern Katalán Színház II, Budapest, 2001. Traduïda al coreà per Hojoon Yim i publicada dins d’Antologia del teatre espanyol contemporani, Seül, 2003. Dirigida per Ventura Pons amb el nom d’ Actrius, va ser convertida en pel·lícula, amb guió del director i de l’autor de la peça, i va ser estrenada el gener de 1997; el març del mateix any rebia, dins del XXXVII Festival Internacional de Cine y Televisión de Cartagena (Colombia), el premi especial del jurat i el premi al millor guió.


17

32.-Alopecia. Peça curta escrita el 1993. Estrenada dins l’espectacle, amb textos de diversos autors, Homes, estrenat a la sala B del Mercat de les Flors de Barcelona, el 8 de març de 1994. La traducció castellana de l’espectacle, feta per Sergi Belbel, va ser estrenada el 24 d’agost de 1995 al teatre Marquina de Madrid. Publicada a la revista Els Marges núm. 50, Ed. Curial, Barcelona,1994. També editada dins el volum núm. 149 d’“El Galliner”, Ed. 62, Barcelona, 1996. La traducció castellana de l’espectacle Hombres feta per Sergi Belbel, va ser publicada per la Sociedad General de Autores y Editores, núm. 62, Madrid, 1995. 33.-Testament. Escrita entre 1994 i 1995. Editada a “El Galliner”, núm. 149, Ed. 62, Barcelona, 1996. 2a ed., 2002. Traduïda al castellà per Albert Ribas Pujol i estrenada al teatre María Guerrero (Centro Dramático Nacional) de Madrid, el 14 de març de 1996. Aquesta traducció va ser editada dins la Biblioteca Antonio Machado, núm. 56, Ed. Visor, Madrid, 1996. També en la mateixa traducció, va ser estrenada al teatre El sótano de L’Havana (Cuba) el 26 de novembre de 1999. Traduïda al francès per Rosine Gars i editada per “Les éditions de l’Amandier / Théâtre”, París, 1998. L’original català va ser estrenat al Teatre Romea de Barcelona, dins el “Festival Grec”, oficialment, el 28 de juliol de 1997. Dirigida per Ventura Pons amb el nom d’Amic / Amat, va ser convertida en pel·lícula amb guió de l’autor de la peça, i estrenada el gener de 1999; aquest guió va obtenir el premi “Delfín de plata” al Festival de Cine de Troia (Portugal), el 1999. Traduïda a l’anglès per Janet Decesaris i publicada a ESTRENO Contemporary Spanish Plays, núm. 17, New Brunswick, New Jersey, EUA, 2000. Traduïda a l’alemany per Klaus Laabs, emesa per diverses emissores de ràdio, la primera vegada per Radio NDR 4 INFO d’Hamburg, i estrenada a l’Stadt Theater de Konstanz, el 6 d’octubre de 2000. 34.-El gos del tinent. Escrita el 1996. Estrenada al teatre Sala Beckett el 2 de febrer de 1999. Editada a “El Galliner”, núm. 159, Ed. 62, Barcelona, 1996. Traduïda al castellà per Roser Berdagué i publicada dins la col·lecció “Skene”, núm. 11, Ed. Argilaletxe Hiru, S. L., Hondarribia, 1997. Traduïda al francès per Rosine Gars i Jordi Dauder i editada dins del volum Théâtre espagnol contemporaine, Théâtre en poche, Les Editions du Laquet, París, 2002. 35.-Confessió. Monòleg breu. Escrit el 1997. Publicat a la col·lecció “El Galliner”, núm. 166. Ed. 62, Barcelona, 1998. Traduït al francès per Michel Azama i estrenat, dins del muntatge col·lectiu Confessions, el 25 d’agost de 1997, a Pont-à-Mousson. Publicat a la col·lecció “El Galliner”, núm. 166, Ed. 62, Barcelona, 1998. Traduït al castellà per Miguel Signes i publicat al volum Maratón de monólogos 2002, Asociación Autores de Teatro, Madrid, 2002. 36.-Precisament avui. Escrita el 1997. Estrenada al Teatre Artenbrut, dins el marc del “Festival Grec”, oficialment, el 27 de juliol de 1997. Publicada a la col·lecció “El Galliner”, núm. 166. Ed. 62, Barcelona, 1998. Traduïda al castellà per Arturo Pascual, i publicada a la col·lecció Teatroautor, núm. 129, Fundación Autor, Madrid, 2001.


18

37.-Olors. Escrita el 1998. Estrenada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el 24 de febrer de 2000. Editada a “Proa/Teatre”, núm. 14, Barcelona, 2000. 38.-Petit regal a un pare (Apunt sobre la bellesa del temps-4). Peça curta. Escrita el 2000. Publicada a la revista Theatrum, núm. 1, Barcelona, 2000; la traducció castellana de Manel Garcia també va ser publicada al mateix número de la revista. 39.-Això, a un fill, no se li fa. Escrita entre 1999 i 2000. Publicada a la col·lecció “El Galliner”, núm. 185., Ed. 62, Barcelona, 2002. Traduïda al castellà per Javier Olivares i estrenada al teatre Isabel la Católica de Granada el 18 de gener de 2001. Traduïda per Klaus Laabs i estrenada a Graz (Àustria) el 28 de setembre de 2002; també a Bremen (Alemanya) el 27 de febrer de 2004. En català, estrenada al Teatre Teatreneu de Barcelona el 7 d’octubre de 2002. 40.-L’habitació del nen (Les tretze de la nit). Escrita entre 2000 i 2001. Publicada a la col·lecció “El Galliner”, núm. 192, Ed. 62, Barcelona, 2003. Estrenada al Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, el 16 de gener de 2003. Premi Max 2003 a la millor obra escrita en català / valencià. Traduïda al francès per Josep M. Vidal / Hervé Petit i publicada a “Les Éditions de l’Amandier / Théâtre”, París, 2004. 41.-Tovalloles de platja (Apunt sobre la bellesa del temps-5). Peça curta. Escrita el 2002. Publicada al volum Per molts anys, “El Balancí”, núm. 451, Ed. 62., 2002. 42.-La Ventafocs (Potser sí, potser no). Escrita el 2004. Estrenada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el 21 de desembre de 2004. Publicada per Edicions Proa, Barcelona, 2004. 43.-Salamandra. Estrenada a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el 13 d’octubre de 2005. Publicada per Edicions Proa, Barcelona, 2005. 44.-Adaptació dramàtica de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Estrenada a la Sala Gran de Teatre Nacional de Catalunya el 13 de novembre de 2007. Publicada per Edicions Proa, Barcelona, 2007. 45.-Soterrani. Sala Beckett. 2008 47.-Dues dones que ballen. Teatre Lliure de Gràcia. 2011


19

Guions escrits per a televisió

Un somni i mil enganyifes (dramàtic d’una hora), La senyora Llopis declara la guerra (telenovel·la en cinc capítols de mitja hora), A través del celobert (telenovel·la en cinc capítols de mitja hora), Vídua però no gaire (sèrie dramàtica en tretze capítols de mitja hora; emesa primer en català i després en castellà), Recordar, perill de mort (sèrie dramàtica en set capítols d’una hora; emesa primer en castellà i després en català). Tots els anteriors van ser encarregats i emesos per TVE; sobretot al circuit català, però els dos darrers, també per a l’espanyol. Una hora en blanc (sèrie dramàtica en trenta capítols de cinc minuts), així com L’avinguda del desastre (sèrie dramàtica en trenta capítols de vuit minuts), formaren part d’uns vídeos d’ensenyament del català per a estrangers, anomenats “Digui, digui”, que a part de la seva funció docent van ser emesos pel circuit català de TVE i també per TV3. Gerani a l’hivern (dramàtic d’una hora, emès per TV3 el divendres, 2 d’octubre de 1987). Poble Nou (sèrie de cent noranta capítols de trenta minuts, emesa per TV3 al llarg de 1994, i per ANTENA 3, T.V. al llarg de 1995, de la qual va ser creador i argumentista en cap). Pedralbes Centre (sèrie de tretze capítols de quaranta minuts, emesa per TV3 el 1995, de la qual va ser editor). Rosa (sèrie de trenta-tres capítols de cinquanta minuts, emesa per TV3 entre 1995 i 1996, de la qual va ser guionista en cap). Nissaga de poder (sèrie de quatre-cents capítols de trenta minuts, emesa per TV3 al llarg de 1996, 1997 i 1998, de la qual va ser creador i argumentista en cap). Laberint d’ombres (sèrie en emissió a partir de maig de 1998 i fins juliol del 2000 −quatre-cents seixanta-nou capítols de trenta minuts−, emissió diària oferta per TV3, de la qual és creador i argumentista en cap). Nissaga/L’herència (sèrie de vint-i-sis capítols de cinquanta minuts cadascun, emissió setmanal, del qual va ser guionista en cap, emesa entre 1999 i inicis del 2000, per TV3). Rias Baixas (sèrie d’uns cinquanta capítols de cinquanta minuts cadascun, emesa per la televisió gallega entre el 2000 i el 2001, i de la qual va ser argumentista en cap.) Mirall trencat (sèrie de tretze capítols de cinquanta minuts, sobre la novel·la del mateix nom de Mercè Rodoreda, emesa per TV3 el 2002; en versió reduïda de tres capítols de dues hores cadascun, emesa per Vía Digital, en català i castellà, el novembre de 2001). Ventdelplà (sèrie de quaranta-vuit capítols de cinquanta minuts cadascun, de la qual va ser creador i cap de guionistes, i que es començà a emetre el 14 de febrer de 2005). Mar de fons (sèrie de TV3). Amar en tiempos revueltos (sèrie de TVE). Altres publicacions

-Fideuet i la maldat amb potes. Conte infantil. Il·lustracions de Lluïsa Jover. Ed. Hymsa, 1983. Traducció castellana de J. S. Grau, amb el mateix format, la mateixa editora i el mateix any que l’original.

-La malícia del text. Recull d’articles. “Biblioteca d’Els Marges”, núm. 3, Ed. Curial, 1992.

Al llarg dels anys ha col·laborat, a part d’articles esparsos en d’altres publicacions, als diaris El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Diari de Barcelona, Avui i El País, i a les revistes Serra d’Or i Els Marges.


20

Sergi Belbel Direcció Terrassa, 1963. Autor, director i traductor teatral. Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986. Membre fundador de l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, des de 1988. Director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, des de la temporada 2006/2007. Obres: Calidoscopis i fars d'avui, 1985. La nit del Cigne, 1986. Dins la seva memòria, 1986 (no estrenada). Minim.mal Show (amb Miquel Górriz), 1987. Elsa Schneider, 1987. Òpera, 1988. En companyia d'abisme, 1988. L’ajudant i Tercet, 1988. Tàlem, 1989. Carícies, 1991. Després de la pluja, 1993. Morir, 1994. Ramon (dins Homes!), 1994. La boca cerrada (dins Por mis muertos), 1996. Al mateix lloc, 1996 (inèdita). Sóc Lletja (amb Jordi Sánchez), 1997. La sang, 1998. El temps de Planck, 1999. Això no és vida (amb Albert Espinosa i David Plana, per a T de Teatre), 2003. Forasters, 2003. Mòbil, 2005. A la Toscana, 2006. Fora de joc, 2009. Direccions de textos propis: Minim.mal Show, 1987. Òpera, 1989. En companyia d'abisme, 1989. Tàlem, 1990. Carícies, 1992. Després de la pluja, 1993. Homes! 1994. Después de la lluvia, 1996. Sóc Lletja, 1997. Morir, 1998. El temps de Planck, 2000. Forasters, 2004. A la Toscana, 2007. Direccions d’altres autors: L'augment, de Georges Perec, 1986 i 1994. Pervertimento, de J. Sanchis Sinisterra, 1987. Passos, de Samuel Beckett, 1987. La fageda, de Josep M. Benet i Jornet, 1989. Desig, de Josep M. Benet i Jornet, 1991. La filla del mar, d'Àngel Guimerà, 1992. Colometa la gitana i Qui... compra maduixes, d'Emili Vilanova, 1993. El mercader de Venècia, de William Shakespeare, 1994. L’hostalera, de Goldoni, 1995. L’avar, de Molière, 1996. Testament, de Josep M. Benet i Jornet, 1997. Rumors, de Neil Simon, 1999. El Criptograma, de David Mamet, 1999. L’estiueig (Trilogia della Villegiatura), de Goldoni, 1999. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette, 2000. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, 2000. La dona Incompleta, de David Plana, 2001. Madre (el drama padre), de Jardiel Poncela. Muelle Oeste / Moll Oest, de Bernard-Marie Koltès, 2002. Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo, 2002. L’habitació del nen, de Josep M. Benet i Jornet (2003). El mètode Grönholm, de Jordi Galceran (2003). Primera plana, de Hecht i MacArthur (2003). Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes (2004). Les falses confidències de Pierre de Marivaux (2005). Carnaval (2006), de Jordi Galceran. 15, de T de Teatre (2006). En Pólvora, d’Àngel Guimerà (2006). L’inspector, de Nikolai Gógol (2009). El ball, d’Irène Némirovsky (2009). Agost, de Tracy Letts (2010).


21

Traduccions i estrenes a l'estranger: Elsa Schneider: estrenada a França. En companyia d'abisme: estrenada a Alemanya, traducció a l'anglès. Carícies: estrenada a Argentina, Colòmbia, Uruguai, Portugal, França, Itàlia, Alemanya (3 produccions), Eslovènia, Dinamarca, Bèlgica (flamenc), Canadà (anglès), Brasil, Estats Units (International Fringe Festival de Nova York), Polònia, Cuba, Veneçuela; traduccions sense estrenar: rus, suec. Tàlem: estrenada a França, Portugal, Bèlgica, Alemanya, Holanda, Àustria, Suïssa, Regne Unit (Londres), Uruguai, Polònia, Noruega, Itàlia. Després de la pluja: estrenada a Portugal, Regne Unit (Londres), Alemanya (més de 15 produccions), Àustria, Suïssa, Noruega, Argentina, Suècia, França (2 produccions: Montpellier, París), Dinamarca, Bèlgica (2 produccions: francès i flamenc), Holanda, Mèxic, Itàlia, Estats Units (Nova York), Eslovènia, Grècia, Polònia, Luxemburg, Canadà, Brasil, Islàndia, Croàcia, Xipre, Hongria, Romania, Perú. Traduccions sense estrenar: búlgar. Morir: estrenada a Finlàndia, Suècia, Alemanya, Japó, Dinamarca, Grècia, Uruguai, Itàlia, Argentina, Brasil, Perú. Traduccions sense estrenar: francès. Sóc lletja: estrenada a Portugal, Dinamarca (2 produccions: Copenhaguen i Aalborg), Suècia, Noruega, Grècia, Croàcia. La sang: estrenada a Bèlgica (flamenc), Àustria, Colòmbia, França, Suècia, Alemanya, Polònia, Uruguai, Xile, Txèquia, Hongria, Sèrbia. Traduccions sense estrenar: anglès i suec. El temps de Planck: estrenada a Alemanya (Frankfurt, maig 2002), a Àustria (Burgtheater de Viena, abril 2003) i a Mèxic (2005). Traduccions sense estrenar: búlgar. Forasters: estrenada a Alemanya (Schauspiel Leipzig, 2006). Traduccions sense estrenar: anglès. Mòbil: estrena absoluta a Dinamarca (Copenhaguen, Plan-B, gener 2006). Estrenada a Alemanya (Hannover, Potsdam, Bremen, Stuttgart, Berlín, etc.). Eslovènia (Ljubljana), Àustria (Viena), Luxemburg, Finlàndia (Tampere), Eslovàquia (Zilina), Hongria (Budapest), Japó (Tòquio), Holanda (Maastricht), Sèrbia (Belgrad), Perú (Lima), Uruguai (Montevideo). Properes estrenes a Argentina (Buenos Aires i Mendoza). A la Toscana: estrena absoluta a Dinamarca (Copenhaguen, Plan-B, setembre de 2007). Estrenada en català el novembre de 2007 al Teatre Nacional de Catalunya. Estrena en castellà el març de 2008 (Teatro de La Abadía, Madrid). Estrenada en hongarès a Budapest el gener de 2010. Traduccions sense estrenar: búlgar, anglès. Fora de joc: lectura escenificada en danès al Husets Theater de Copenhaguen (Dinamarca), juny de 2009. Lectura escenificada en anglès (Offside) al Prelude Festival de Nova York. Lark Developpement Center, octubre de 2010. Traduccions: Fedra, de Racine. L'augment, de Georges Perec. Combat de negre i de gossos, Combate de negro y de perros, En la soledad de los campos de algodón, En la solitud dels camps de cotó, La nit just abans dels boscos, Tabataba i altres textos, Moll Oest i Muelle Oeste, de Bernard-Marie Koltès. L'hostalera, de Goldoni (amb Núria Furió). L'avar, de Molière. Rumors, de Neil Simon. Busco el senyor Ferran (L’aide-mémoire), de Jean-Claude Carrière. Fragments d’una carta de comiat llegits per


22

geòlegs, de Normand Chaurette. Vindrà algú, de Jon Fosse (amb Anne-Lise Cloetta). Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo. Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes. Les falses confidències, de Pierre de Marivaux. El ball, d’Irène Némirovsky (adaptació escènica). Delicades (Delicadas) d’Alfredo Sanzol. El misantrop, de Molière. Òpera (direcció escènica): Il Viaggio a Reims, de G. Rossini. Direcció musical: Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu, març 2003. Televisió: Adaptació dramàtica i guió de la telenovel·la Secrets de família (argument de Ma. Mercè Roca), Televisió de Catalunya,1995. Argument i guió de la sèrie Ivern, per a Televisió de Catalunya, 1996-2001. (Publicat a l’editorial Empúries, col. Narrativa, Barcelona 2002). Guió de Nissaga: l’herència, per a Televisió de Catalunya, 1999. Autor de Después de la lluvia, Estudio 1 de TVE, 2000. Cinema: Carícies, de Ventura Pons. Col·laboració en el guió, basat en la seva pròpia obra, 1997. Morir (o no), amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Morir, 1999. Forasters, amb direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra. Guió de la pel·lícula Eva per a Escándalo Films, coescrit amb Cristina Clemente. Premis: Marqués de Bradomín 1986, per Calidoscopis; Ciutat de Granollers 1987, per Dins la seva memòria; Ignasi Iglésias 1987, per Elsa Schneider; Premi de la Crítica 1991 a la millor direcció, per Desig; Ojo Crítico de RNE, 1992; Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-95, per Després de la pluja; Premi Serra d'Or 1994, per Després de la pluja; Premi Born de Teatre, 1995, per Morir; Premio Ercilla de Teatro a la mejor labor teatral, 1996; Butaca 1996 a la millor direcció per L'hostalera; Premi Els millors de 1997 de Tarragona, a la millor direcció per L'avar; Premio Meliá Parque 1997 al millor autor per Después de la lluvia; Premio Nacional de Literatura Dramática del Ministerio de Cultura 1996, per Morir; Premi Els millors de 1997 de Tarragona a la millor direcció teatral per L’avar, de Molière; Premi Molière 1999 a la millor obra còmica de la temporada per Après la pluie (Després de la pluja) en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-99); Premi Nacional de Teatre 2000 de la Generalitat de Catalunya per la direcció de L’estiueig de Goldoni (TNC, 1999); Premi de la Crítica Serra d’Or 2002 al millor muntatge teatral per La dona incompleta; Max de las Arts Escèniques 2002 a la projecció Internacional per Després de la pluja; Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques 2003 per la dramatúrgia i direcció de Dissabte, diumenge i dilluns de De Filippo (TNC, 2002); Butaca 2003 a la millor direcció i al millor muntatge teatral per Dissabte, diumenge i dilluns (TNC, 2003); Premi Teatre BCN 2003 a la millor direcció de la temporada per Primera Plana (TNC, 2003); Premi Els millors de 2003 de Tarragona a la millor direcció teatral per L’habitació del nen, de Benet i Jornet; Premi Teatre BCN a la millor direcció de la temporada 2004/2005 per El mètode Grönholm; Premi Butaca 2005 al millor text i al millor espectacle teatral per Forasters.


23

Max Glaenzel Escenografia amb la col·laboració d’Estel Cristià Teatre: Tragèdia. Dir. Àlex Rigola. Grec 2011; Pedra de tartera de Maria Barbal. Dir. Lurdes Barba. TNC Sala Petita. 2011; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2011; L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2011; Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Gata sobre teulada de zinc calenta de Tennessee Williams. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2010; La Gavina de Txèkhov. Versió de Martin Crimp. Dir. David Selvas. La Villarroel. Grec 2010; The Hamlet’s circus de Toni Martín. Dir. Toni Martín. CAER. Teatre Romea. 2010; Escenes d’un matrimoni / Sarabanda d’Ingmar Bergman. Dir. Marta Angelat. TNC Sala Petita. 2010; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la millor escenografia; Alícia de Lewis Carroll. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009; Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged scenic) de Peter Morgan. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Días Mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Festival Temporada Alta, Teatro de La Abadía, CAER. 2008; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Rock’n’roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008; Rodoreda, retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Mercat de les Flors. Grec 2008; Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; Goldberg de Ferran Carvajal. Mercat de les Flors. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Grec 2007; Viatges a la felicitat. Projecte T6-dansa. TNC Sala Tallers. 2007; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER de Reus. TNC Sala Petita. 2007; Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre. 2007; En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2006; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Els estiuejants de Màxim Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006; Les falses confidències de Pierre de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manuel Dueso. Teatro Muñoz Seca de Madrid. 2004; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala Beckett. 2004; Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. S. Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Dir. musical Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu. 2003; L’habitació del nen de J.M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel. Teatre Lliure. 2003; El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2002; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. Sala Gran. 2002; El club de la corbata de Fabrice-Roger Lacan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2002; Moll Oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. 2002; Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002; El perro del hortelano de Lope de Vega. Dir. Magüi Mira. Vània Produccions. 2002; La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Mort accidental d’un anarquista de


24

Dario Fo. Dir. P. Planella. Teatre de calaix. 2001; Madre (el drama padre) d’Enrique Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramàtico Nacional. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001; Eso a un hijo no se le hace de J.M. Benet i Jornet. Dir. Tamzin Townsend. Euro Escena. 2001; Excuses de Jordi Sánchez i Joel Joan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001; Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC. Sala Tallers. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2000; La mort d’August de Romain Weingarten. Dir. Víctor Álvaro. Centre Dramàtic del Vallès i xtv: 2000; Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Villarroel Teatre. 2000; Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000; Penjats de Tim Firth. Direcció: Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 1999; La sang de Sergi Belbel i El gos del tinent de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; Això guixa de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Zitzània Teatre. 1999; Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vània Produccions. 1999; Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1998; Sóc Lletja de Jordi Sánchez i Sergi Belbel. Dir. S. Belbel. Cia. Kràmpac. 1997; kràmpack de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de l’idiota. 1994; Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Direcció: Josep Maria Mestres. Cia. Receca de Winter. 1993.

Mercè Paloma Vestuari Llicenciada en Geografia i Història, secció Art, per la Universitat de Barcelona. Titulada per l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda, especialitat en Espectacle i Comunicació Visual. Barcelona, 1985. Quart curs d’Estampació. Escola Massana. Barcelona. Selecció de treballs més recents: Teatre:

Treballs amb Sergi Belbel: El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009; En Pólvora d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. 2006; Carnaval de Jordi Galceran. Teatre Romea. 2006; Moll Oest de Bernard Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Grec 2002; El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. TNC-Compañía Nacional de Teatro Clásico. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Teatre Romea. Grec 2000; El criptograma de David Mamet. TNC Sala Petita. 1999; Rumors de Neil Simon. Vània Produccions. 1999; Morir, de Sergi Belbel. Producció del CDGC, 1998; Testament, de Josep M. Benet i Jornet. Festival Grec 1997; L’Avar, de Molière. Grec 1996; L’Hostalera de Carlo Goldoni. Grec 1995; El Mercader de Venècia de W. Shakespeare. CDGC. 1994.

Treballs amb Calixto Bieito: Tirant lo Blanc. Teatre Romea. 2008. Premi de la crítica de Barcelona; Los persas. Réquiem por un soldado. Festival de Mèrida. 2007; Plataforma de Michel Houellebecq. Teatre Romea, Ajuntament de Viladecans i


25

Edinburgh Internacional Festival. 2006; Peer Gynt de Henrik Ibsen. Teatre Romea, Festival Internacional de Berge, Grec i Ajuntament de Viladecans. 2006; La Celestina de Fernando de Rojas. Edinburgh Internacional Festival. 2004; El rey Lear de Shakespeare. Teatre Romea. 2004; L’òpera de quatre rals de Brecht. Grec 2002; Macbeth de Shakespeare. Festival Int. de Salzburg. 2002; Barbaric Comedies de Valle Inclán. Producció Edinburgh Festival-Abbey Theatre de Dublín. Kings Theatre d’Edimburgh. 2000; Mesura per mesura de W. Shakespeare. TNC Sala Gran. 1999; La casa de Bernarda Alba de F. García Lorca. 1998; Life is a Dream de Calderón de la Barca. Festival d’Edimburg. 1998; Pierrot Lunaire de Schönberg. Teatre Lliure. 1998; La Tempestat de W. Shakespeare. Grec 1997; Galileo Galilei de B. Brecht. Mercat de les Flors, 1996; La profesión de la Sra. Warren de Bernard Shaw. Círculo de Bellas Artes, Madrid. 1996; El Rei Joan de W. Shakespeare. Festival Grec 1996.

Altres: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; Boscos endins de Stephen Sondheim. Dir. J.L. Bozzo. Dagoll Dagom. 2007; Conte d’hivern de Shakespeare. Dir. Ferran Madico. Teatre Grec. 2007; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER. 2007; Romeo por Julieta de Shakespeare. Dir. Emilio Hernandez. Centro Andaluz de Teatro .2003; Poe de Dagoll Dagom. Dir. J.L. Bozzo. Poliorama. 2002; Otelo el moro de Shakespeare. Dir. Emilio Hernandez. Centro Andaluz de Teatro Sevilla. 2001; Bodas de sangre de F.G Lorca. Dir. Ferran Madico. Grec 2001; Tots eren fills meus d’Arthur Miller. Dir. Ferran Madico. Teatre Romea. 1999; Los enfermos d’Antonio Álamo. Dir. Rosario Ruiz Rogers. Teatro de la Abadía. 1999; La sang de Sergi Belbel. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; El gos del tinent de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999. Dansa: Viaje al sur. Coreografia de Cristina Hoyos. Centro Andaluz de Danza. 2005; Dalidance. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Festival de Peralada 2004; Carmen. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Festival de Peralada 2003; Romy & July. Coreografia de Ramon Oller. Teatre Poliorama. 1997. Òpera i sarsuela: Wozzeck de Berg. Gran Teatre del Liceu. 2005; Don Giovanni de Mozart. English National Opera. 2000; Cosi fan tutte de Mozart. Òpera de Gal·les. 2000; Carmen de Bizet. Festival de Peralada. 1999; Il mondo della Luna de Haydn. Òpera Zuid de Maastricht. 1999; El barberillo de Lavapiés. De Barbieri. Dir. Calixto Bieito. Teatro de la Zarzuela. Madrid, 1998; La verbena de la Paloma. De Tomás Bretón, Dir. de Calixto Bieito, Grec-96; Tosca. De Puccini. Liceu. 1997. Cinema: Pa negre d’Agustí Villaronga. Presentada al Festival de San Sebastián 2010. Premi Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català al millor vestuari. Nominada al Goya al millor vestuari; El mar, d’Agustí Villaronga. Presentada a la Berlinale 2000; A los que aman, dirigida per Isabel Coixet. Sogecine,1997. Nominació al premi Goya per al millor vestuari.


26

Kiko Planas (aai) Il·luminació Barcelona, 1961. Treballa en el món de l’espectacle des de 1984.

Teatre: Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Bashir Lazhar d’Evelyne de la Chenelière. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Rigor mortis de José Luis Martín. Dir. J.L. Martín. Teatre Condal. 2010; Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; El berenar d’Ulisses d’Enric Nolla. Dir. Magda Puyo. Sala Beckett. 2010; Psicosis. El circo de los horrores. Teatre Victòria. 2009; El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009. Premi Butaca 2010 a la nillor il·luminació; La bella dorment del bosc. Ballet David Campos. Teatre Romea. 2009; Antílops de Henning Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Mama Medea de Tom Lanoye. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; El poema de Nadal. Dir. Esteve Polls. TNC Sala Gran. 2007; Estriptis. Dir. Rafael Amargo, Jaime Chávarri, Mario Gas, Andrés Lima, Carles Padrissa, Sol Picó. Festival Temporada Alta. 2007; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007. Nominat als Premis Butaca 2008; Krap. L’última cinta de S. Beckett. Dir. Jordi Coca. Sala Beckett. 2007; Temps real d’Albert Mestres. Projecte T6. Dir. Magda Puyo. TNC. Sala Tallers. 2007; Gorda de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. Villarroel Teatre. 2006; Valentina de Carles Soldevila. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2006; Turn Me On. Ballet David Campos. Teatre Romea. 2006; Cruel y Tierno. Dir. Javier Yagüe. Teatro Valle Inclán Centro Dramático Nacional. 2006; La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2006; Jugant amb Molière. Dir. Esteve Polls. Mercat de les Flors. 2005; El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2005; El Camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2005; Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Esteve Polls. Espectacle realitzat a les Catedrals de Catalunya. 2005; Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004; Prometeo. Dir. Memé Tabares. Teatro Romano de Mérida. 2004; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2003. Teatre Poliorama. 2004. Premi Max a la millor il·luminació 2005; Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003; Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003; Moll oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. Grec 2002; Agripina. Dir. Eugenio Amaya. Teatro Romano de Mérida. 2002; Hamlet. Dir. Mauricio Celedon. Auditorio de Cáceres. 2002; Las parcas. Samarkanda Teatro. Dir. Memé Tabares i Fermín Núñez. Festival de Teatro de Mérida. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001. Premi Butaca a la millor il·luminació. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001; Rent de Jonathan Larson. Teatre Principal. 1999. Premi al millor professional d’il·luminació 2000/2001, concedit pel programa de ràdio Assaig General; Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. Teatre Tívoli. 1998; Ivanov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. 1997; Otelo de W. Shakespeare. Dir. Mario Gas. Grec 1993.


27

Òpera: Die Winterreisse. Dir. Santiago Pales. Foyer Liceu. 2004; Faust. Dir. Estefano Poda. Teatre La Faràndula de Sabadell. 2003; The Fairy Queen. Dir. Lindsay Kemp. Teatro Liceo de Salamanca. Teatro Arriaga de Bilbao. 2002; La petita flauta màgica. Dir. Joan Font. Foyer Liceu. 2001; L’enfant et le sortiliege. Dir. M. Scaparro. Auditorio de Santiago de Compostela. Galicia. 1999; La Bohème. Dir. Beppe de Tomassi. Palacio de Cantabria de Santander. 1997; El retablo de maese Pedro, Dir. Ariel García Valdés, amb escenografia i diapositives de Mariscal. Festival de Granada. 1996.

Òscar Roig Música Terrassa, 1959. Compositor. Música per teatre: El ball d’Irène Némirovsky. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Tallers. 2009; En Pólvora d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. 2006; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; Peer gynt. Dir. Calixto Bieito. Bergen (Noruega). 2006; Casa / Jardí. Dir. Ferran Madico. Teatre Fortuny/Bartrina. Reus. 2005; Teatre sense animals. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Això no és vida de T de Teatre. Dir. David Plana. Poliorama. 2003; L’habitacio del nen de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. Teatre Lliure. 2003; Poe de Dagoll Dagom. Dir. J.L. Bozzo. Poliorama. 2002; Ran del camí de Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2002; Despres ve la nit de David Plana. Dir. David Plana. Sala Beckett. 2002; Bodas de sangre de F.G Lorca. Dir. Ferran Madico. Focus. Grec 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001; El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2000; Barbaric Comedies de Valle-Inclán. Dir. Calixto Bieito. Edimburgh Festival. Abbey Theatre de Dublín. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 2000. Teatre Romea. 2000; El criptograma de David Mamet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 1999; La sang de Sergi Belbel. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vania Produccions. 1999; La casa de Bernarda Alba de F.G.Lorca. Dir. Calixto Bieito. Teatro María Guerrero de Madrid. 1998; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1998; Criatures de T de Teatre. Teatre Poliorama. 1998; Testament de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. Grec 1997; Soc lletja. Musical de Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig. Companyia Kràmpack. Teatre Condal. Grec 1997; LÁvar de Molière. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 1996; Después de la lluvia de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Compañía Amparo Larrañaga. Teatro Albéniz de Madrid. 1996; L´Hostalera de Carlo Goldoni. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 1995; El mercader de Venècia de William Shakespeare. Dir. Sergi Belbel. Teatre Poliorama. 1994; Colometa La Gitana.. I Qui...compra maduixes d’Emili Vilanova. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1994; Homes! de T de Teatre i diversos autors. Dir. Sergi Belbel. Mercat


28

de les Flors. 1994; Després de la pluja de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Centre Cultural de Sant Cugat. 1993; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992; El Desengany de Francesc Fontanella. Dir. Domènec Reixach. Teatre Romea. 1992; Carícies de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992; Desig de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1991; Tàlem de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1991; La missió de Heiner Müller. Dir. Carme Portaceli. Mercat de les Flors. 1990; Òpera de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatro Fronterizo. Sala Olimpia de Madrid. 1988; Pervertimento de José Sanchis Sinisterra. Dir. Sergi Belbel. Teatro Fronterizo. Teatro del Mercado de Zaragoza. 1988; Láugment de Georges Perec. Dir. Sergi Belbel. Universitat Autònoma de Barcelona. Teatre Teixidors a mà-Teatreneu. 1988; Fedra de Racine. Dir. Sergi Belbel. Universitat Autònoma de Barcelona. 1987. Música per dansa: Trastorn. Coreografia de Maria Rovira. Cia. Trànsit. Mercat de les Flors. 1989; Qué pasó con las Magdalenas. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Mercat de les Flors de Barcelona. 1990; Estem divinament. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Mercat de les Flors. 1992; De aquí pa yá. Coreografia de Ramon Oller i Mari Carmen García. Hivernales d’Avignon. 1993; Principal 1a. Coreografia de Ramon Oller. Compañía Nacional de Danza. Teatro de Madrid. 1994; Diwano. Coreografia de Ramon Oller. Compañía Nacional de Danza. Teatro de Madrid. 1995; Duérmete ya. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Mercat de les Flors. 1995. Música per cinema: Accident (migmetratge) de Jan Baca. 1992; Ivorsy (migmetratge) de Josep M. Canyameras. 1993; Dies de guerra (migmetratge) de Jan Baca. 1994; Una dona (curtmetratge) de Jan Baca. 1996; Como escribir cartas de Amor (migmetratge) de Jan Baca. 1997; Del costat de lómbra de Jan Baca (migmetratge). 1999; Dancing (curtmetratge) de Jan Baca. 2001; Germanes (migmetratge) de Jan Baca. 2003; Febrer (llargmetratge). Dir. Sílvia Quer. 2004. Música per televisió: Rosa (sèrie). TV3; Crims (sèrie). TV3; Temps de silenci (sèrie). TV3.

José A. Gutiérrez Banda sonora Com a dissenyador de so realitza habitualment bandes sonores i muntatges musicals per a diversos espectacles. Ha treballat amb Mario Gas, Rafel Duran, Georges Lavaudant, Ángel Facio, Carme Portaceli, Carles Alfaro, Mathias Langhoff, Marta Carrasco, Alfredo Arias, Sergi Belbel, John Strassberg, José Luis García Sánchez, Rosa Novell, Francisco Vidal, Ángel F. Montesinos, Eugenio Navarro, Mariona Masgrau, Lurdes Barba, Montse Sánchez i Ramón Baeza, Ramon Oller, Elisa Crehuet, Juan María Gual, etc.


29

Entre d’altres, ha col·laborat en els espectacles següents: Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; Mort de dama de Llorenç Villalonga. Dir. Rafel Duran. Sala Petita. 2009; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; J’arrive...! de Marta Carrasco. TNC Sala Petita. 2006; Panorama des del pont d’Arthur Miller. TNC Sala Petita. 2006; Ga-gà de Marta Carrasco. TNC Sala Petita. 2005; Casa de nines de Henrik Ibsen. TNC Sala Petita. 2004; El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. TNC Sala Gran. 2003; La Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. TNC Sala Gran. Dir. Mario Gas. 2001; Lulú de Frank Wedekind. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 2001; El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2000; Solness, el constructor de Henrik Ibsen. Dir. Carme Portaceli. TNC Sala Petita. 2000; Ària del diumenge. Dir. Carlota Subirós. TNC Sala Petita. 1999; Bernadeta xoc. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 1999; La habitación azul. Dir. Mario Gas. Teatro Arriga de Bilbao, i gira. 1999; Peep Show Verona. Dir. Rafael Duran. Festival Grec 1999; Zespion. Dir. Eugenio Navarro. Teatre Malic. 1999; El lector por horas. Dir. José Luis García Sánchez. TNC Sala Petita. 1999; Les dones sàvies. Dir. Rosa Novell. Teatre Romea. 1999; Trampa mortal. Dir. Ángel F. Montesinos. Strion/Teatro Alcázar, Madrid. 1999; Violetas para un Borbón. Dir. Francisco Vidal. Fila 7, Madrid. 1999; Brecht x Brecht. Dir. Mario Gas. Festival de Otoño Madrid-Teatro Albéniz. 1998; Corre, corre, diva!. Cia. Metros/Ramon Oller. Fest. Peralada/T. Romea. 1998; El hombre elefante. Dir. Mariano Barroso. Festival de Otoño de Madrid-Teatro Albéniz. 1998; FGL: Oídos de Lorca. Increpación Danza. Sala Beckett. 1998; Guys & Dolls. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 1998; La reina de bellesa de Leenane. Dir. Mario Gas. Sala Villarroel. 1998


30

Una vella, coneguda olor

La companyia


31

Pep Ambròs Llicenciat en Art Dramàtic (Interpretació) per l’Institut del Teatre de Barcelona. Fundador i membre de la companyia Waltzing Teatre. Participa dues vegades en l’stage internacional d'interpretació per actors professionals Prima del Teatro, Scuola Europea (San Miniato, Itàlia), amb La Gavina d’Anton Txèkhov. Dir. Nikolaj Karpov. 2011 Aquesta nit improvisem de Luigi Pirandello. Dir. Massimiliano Farau. 2008. Teatre: aquesta temporada participarà a HurlyBurly de David Rabe. Dir. Gerard Iravedra. Waltzing Teatre. Teatre Tantarantana, i El mercader de Venècia de Shakespeare. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Gran. Treballs anteriors: Els Justos d'Albert Camus. Dir. Gerard Iravedra. Institut del Teatre; La revolta dels àngels d'Enzo Corman. Dir. Nico Chevalier. Espai Scanner. Institut del Teatre; No sóc Dean Moriarty de Joan Yago. Dir. Gerard Iravedra. Nau Ivanow. Sala Warhol. Waltzing Teatre; Molt Soroll per res de Shakespeare. Dir. Oriol Tarrassón. Nau Ivanow i Sala Muntaner; Viento en las velas de Llàtzer Garcia. Dir. Llàtzer Garcia. Círculo de Bellas Artes de Madrid; Romeu i Julieta de Shakespeare. Direcció. Gerard Iravedra. Festival Shakespeare 2010. Waltzing Teatre; Mathilde de Véronique Olmi. Dir. Gerard Iravedra. Waltzing Teatre; Aquí s’aprèn poca cosa de Toni Casares (adaptació teatral de la novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser). Direcció. Toni Casares. Sala Beckett i Festival de Temprada Alta; El polígrafo de Robert Lépage. Dir. Monica Bofill; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Marta Noguera; Xirinacs al Palau (Homenatge a Lluis Maria Xirinacs) Dir. Joel Joan. Representació al Palau de la Música de Catalunya; Macbeth de Shakespeare. Dir. Marta Tirado. Teatre Estudi (Institut del Teatre) i Teatre de Ponent (Granollers); Acapulco d’Aleix Aguilar. Dir. Jorge Gallardo. Obrador de la Sala Beckett; Vas viure a Arcadia de Llàtzer Garcia. Dir. Llàtzer Garcia. Sala AreaTangent i Sala La Planeta de Girona; Una amors, uns indrets de Victor Sanchez. Dir. Victor Sanchez. Joseph, i l’increïble abric en Technicolor d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice. Dir. Ramon Ribalta. Teatre del Sol de Sabadell; La cuina d’Arnold Wesker. Dir. Ramon Ribalta. Teatre Principal de Barcelona.

Cinema i televisió: La rebel·lió i La rebel·lió. L'origen al 3xL.net, TV3. I els curts Eli, Joc perillós, Post Mortem, Sala 7 i el migmetratge Ovejas.

Mercè Aránega Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona (1980). Estudis de Pantomima amb Pawel Rouba (1979). Estudis de Commedia dellÁrte amb Carlo Boso. Seleccionada per a la Trobada Internacional d’Avinyó. Becada por la Generalitat de Catalunya (1981-82). Estudis Mètode Stanislavsky amb Carlos Gandolfo (1981 i 1983). Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya 2010 per la seva interpretació a Mort de dama.


32

Teatre: Car wash de Marc Rosich. Dir. Annette Pullen. Teatre Romea, Schauspiel Stuttgart i FÀCYL 2011; Misteri de dolor d’Adrià Gual. Dir. Manel Dueso. TNC Sala Petita. 2010; Madre Coraje y sus hijos de Bertolt Brecht. Dir. Gerardo Vera. Centro Dramático Nacional. 2010; Ilíada d’Alessandro Baricco. Dir. Tom Bentley-Fisher. Biblioteca de Catalunya. Grec 2009; Mort de dama de Llorenç Villalonga. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2009; El bordell de Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2008; La plaça del Diamant adaptació de J.M. Benet i Jornet de la novel·la de Mercè Rodoreda. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; La Cabra d’Edward Albee. Dir. Josep M. Pou. Madrid. 2006; Largo viaje hacia la noche d’Eugene OŃeill. Dir. Àlex Rigola. Teatro de la Abadía, Madrid. 2006; Yerma de Federico García Lorca. Dir. Rafel Duran. Teatre Grec. 2005; Teatre sense animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003; Geloses d’Esther Vilar. Dir. Teresa Devant. 2002; Bodas de sangre de F. García Lorca. Dir. Ferran Madico. 2001/02; Les variacions Goldberg de George Tabori. Dir. Àlex Rigola. 2001; Hurracan d’Enric Nolla. Dir. Rafael Durán. 2000; Cartas de amor a Stalin de Juan Mayorga. Dir. José Sanchis Sinisterra. 2000; El suïcida de Nikolai Erdman. Dir. Magda Puyo. 1999; Bernadetta xoc. Dir. Magda Puyo. 1999; Les Presidentes de Werner Schwab. Dir. Carme Portaceli. 1998/99; Periferia Koltès. Textos de Bernard-Marie Koltès. Dir. Rafael Durán. 1998; Ivanov de Txèkhov. Dir. Gennadi Korotkov. 1997; Lámant de Harold Pinter. Dir. Pere Sagristà. Premi Margarida Xirgu. 1996; E.R. de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Josep Montanyès. 1994; Viatge a la f elicitat. Dir. Pere Planella. 1993; La lluna de València de Jaime Salom. Dir. Ricard Reguant. 1992; Indian Summer de Rodolf Sirera. Dir. Guillermo Heras. 1991; Terra baixa d’Àngel Guimerá. Dir. Fabià Puigcerver. 1990; Por los pelos de Paul Pörtner. Cia. Salvador Collado. 1989; La primera de la classe de Rodolf Sirera. Dir. Lurdes Barba. Teatre d´Horta (Barcelona). 1988; Pels pèls de Paul Pörtner. Dir. Pere Planella. 1987; Pel davant i pel darrera de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold. 1985/1986; Glups de Dagoll Dagom. 1983/1985; El Cafè de la Marina de Josep M. de Sagarra. Dir. Juan-German Schroeder. 1983; Els Beatles contra els Rolling Stones de J. Mesalles i M. Casamayor. Dir. Jordi Mesalles. 1982; Peer Gynt de Henrik Ibsen. Dir. Francesc Nel·lo. 1982; Límpromptu de Versalles de Molière. Dir. Lluís Pasqual. 1981; El gran teatro natural de Oklahoma de Sanchis Sinisterra/Kafka. Dir. José Sanchis Sinisterra. 1981; Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Capmany. Dir. Josep Montanyès. 1980; El mal de la juventud de F. Bückner. Dir. Jordi Mesalles. 1980.

Cinema: Pa negre d’Agustí Villaronga (2010); Beatriz/Barcelona de Claudio Zulián (2004); Anita no perd el tren de Ventura Pons (2001); El pianista de Mario Gas (1997); El perquè de tot plegat de Ventura Pons (1994); Rosita, please de Ventura Pons (1993. Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat a la millor interpretació femenina); Cucarachas de Toni Mora (1992); La prueba, curt d’Enric Galceran (1989. Accèssit d’interpretació femenina al Festival Internacional de Cinema de Barcelona).

Televisió: El cor de la ciutat, Estació d’enllaç. Les Tv-movies de TV3: Terra baixa, dirigida per Isidro Ortiz; Valèria. Dir. Sílvia Quer (Premi FIPA dÓr a la millor interpretació femenina al Festival Internacional de Productes Audiovisuals de Biarritz); Junts. Dir. Mireia Ros; La sucursal. Dir. Jesús Font i Dones i homes. Dir. Antoni Verdaguer.


33

Imma Colomer Cofundadora el 1973 de Comediants (Non Plus Plis i Catacroc).

Cofundadora el 1974 del Teatre Lliure, on treballa durant 10 anys en els espectacles: Camí de Nit, 1854 de L. Pascual. Dir. L. Pascual; Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny de Bertolt Brech. Música de Kurt Weill. Dir. F. Puigserver; La Cacatua Verda d’Artur Schnitzler. Dir. P. Planella; Leonci i Lena de Georg Büchner. Dir. L. Pascual; Titus Andronic de W. Shakespeare. Dir. F. Puigserver; Amb vidres a la sang. Muntatge sobre poemes de Miquel Marti Pol. Dir. L. Pascual; La Bella Helena de Meilhac - Halèvy. Música d’Offenbac. Versió de Peter Hacks. Dir. Pere Planella; Les tres germanes de Txèkhov. Dir. L. Pascual; El balcó de Jean Genet. Dir. L. Pascual; Operació Ubú. Dir. Albert Boadella; Primera Història d’Esther de Salvador Espriu. Dir. L. Pascual; Advertencia per a embarcacions petites de Tennessee Williams. Dir. F. Puigserver; L’héroe de Santiago Rusiñol. Dir. F. Puigserver; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. L. Pa;cual; La Flauta Màgica de W. A. Mozart. Dir. F. Puigserver; Un dels últims vespres de Carnaval de C. Goldoni Dir. L. Pascual.

Altres treballs posteriors al Teatre Lliure: Titànic 92 de Guillem Jordi Graells. Dir. Pere Planella. 1988; La serventa amorosa de Goldoni. Dir. Ariel Garcia Valdés. 1997; Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu. Dir. Ricard Salvat. 2002; El pati d’Emili Vilanova. Dir. Pep Anton Gómez. 2002; La finestra tancada d’Agustí Vila. Dir. Carme Portaceli. 2005; Vida privada de Josep Maria de Sagarra. Dir. Xavier Albertí. 2010.

Al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya: Tango de Dom Joan de Jerome Savary i Quim Monzó. 1987; Elsa Schneider de Sergi Belbel. Dir. Ramon Simó. 1989; Desig de J. M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. 1991; No havies d’haver vingut. Monòleg de Feliu Formosa. 1991; El Desengany de Francesc Fontanella. Dir.: D. Reixach. 1992; Càndid de Leonard Bernstein. Dir. Xavier Albertí. 1996; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998.

Al TNC: L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Dir. Adolfo Marsillach. 1997; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. Georges Lavaudant. 2000; La mare coratge de Brecht. Dir. Mario Gas. 2001; L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. 2003; La plaça del Diaamant de Mercè Rodoreda. Adaptació dramàtica de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007.

Altres: La Señorita de Trévelez de Carlos Arniches. Dir. John Strasberg. Centre Dramàtic València. Teatro Rialto. 1990; Diari d’Anna Frank. Dir. Tamzin Townsend. Teatreneu. 1994; L’hostalera de Goldoni. Dir. Sergi Belbel. Grec 1995; Revisió anual de Montserrat Cornet. Dir. Pere Daussà. 2001; Amor matern d’August Strindberg. Dir. Judith Colell. 2004; Yerma de García Lorca. Dir. Rafel Duran. Grec 2005.

Televisió. Entre molts d’altres: Ventdelplà, Majoria absoluta, Mirall trencat, Laberint d’ombres, Chicas de hoy en día, Qui?

Cinema. Entre d’altres: Tras el cristal d’Agustí Villaronga; Dones de Judith Colell; Fràgil de Juanma Bajo Ulloa; 53 días de invierno de Judith Colell.

http://immacolomer.aadpc.cat/


34

Sara Espígul Formació a les escoles Memory, El Timbal, Eòlia, Col·legi del Teatre i Àtrium.

Teatre: Tonio Kröger. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2011; Les nenes no haurien de jugar a futbol. Dir. Marta Buchaca. Versus Teatre. 2010; La Festa. Dir. Jordi Prat i Coll. Temporada Alta. 2009; Romance. Text i direcció de Neil Labute. Obrador d’Estiu. 2009; Espectacle de Sonets. Dir. Jordi Prat i Coll. Sala La Planeta (Girona). 2007; Plastilina. Lectura dramatitzada. Autora i Dir. Marta Buchaca. Sala Beckett (Obrador). 2007; Recital de poesia àrab i persa contemporània. Dir. Hermán Bonnín. 2007; La Filla del Mar d’Àngel Guimerà. Dir. Lluís Juanet. Teatre Poliorama. 2006; El Follet Valent. Dir. Lluís Juanet. Teatre Poliorama. Espectacle infantil. 2005; El Rei Lleó. (El Cercle de la Vida). Dir. Toni Grané. Teatre Sala Cabanyes. Musical. 2003; Nit de Sant Joan. Dir. Joan Peran. Teatre Sala Cabanyes. Musical. 2000.

Televisió: Gavilanes. Antena 3; En Construcción. TVE; El Cor de la Ciutat. TV3; El Carrer de Casa. TV-Mataró. La mujer olvidada, TV-movie dirigida per Laura Mañá. TVE.

Cinema: el llargmetratge The Cementery, i els curts Il·lusió, L’accident, En la puta vida, Un, dos, postres, Dones d’aigua i Extraños.

Borja Espinosa Teatre: ha participat com a actor entre altres espectacles a: Les nenes no haurien de jugar a futbol de Marta Buchaca. Dir. Marta Buchaca. La Cuina de la Biblioteca Bonnemaison. Festival Grec. 2009. Sota la direcció de Jordi Casanovas: Una història catalana de Jordi Casanovas. Projecte T6. TNC Sala Tallers. 2011; Els últims dies de Clark K d’Alberto Ramos. Sala Flyhard. 2011; La revolució. La Villarroel. 2009; Lena Woyzeck. Sala La Planeta de Girona. Temporada Alta. 2008; La ruina. La Villarroel. 2008; Aquesta tampoc serà la fi del món. Temporada Alta. 2007 Altres: Les nenes no haurien de jugar a futbol de Marta Buchaca. Versus Teatre. 2010; Electra de Sòfocles. Dir. Oriol Broggi. Q-Ars Teatre. TNC Sala Petita. 2010; Banal sessions of fedra. Teatre de Ponent. Dir. Pau Miró. 2007; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. 2007; Hasta aquí puedo leer. Dir. Pau Miró. Sala F. Bonnemaison. 2007; Venuts. Dir. Àngel Amazares. Guasch Teatre. 2006; Peixos al desert. Dir. Oriol Aubets. Teatreneu. 2005; A tantes històries, tantes preguntes. Dir. Lluis Elías. Sala La Planeta de Girona. 2001; Besos para todos. XV Marató de l’espectacle. Cía. Ñia. 1998 Televisió: ha participat en les sèries Pelotas, Ventdelplà, La que se avecina, Porca misèria, El cor de la ciutat, L’un per l’altre, Plats bruts, UPA dance, i A pèl tour.


35

Maife Gil Nascuda en el si d’una família d’actors, comença la seva activitat teatral de ben jove a les companyies d’Enric Guitart, Mario Cabré i la Companyia Maragall del Teatre Romea.

Teatre: ha treballat amb els directors Luis Escobar (La vida en un hilo, Eslava 2000), José Osuna (El tragaluz, El inocente) Vicenç Lluch (Olvida los tambores, Farsas), Antoni Chic (La viuda trapella, Batalla de reines), Miguel Narros (La cocina), Ventura Pons (Allò que tal vegada s’esdevingué), Francesc Nel·lo i Fabià Puigserver (El señor Puntila y su criado Matti), Lluís Pasqual (El buen samaritano –codirigit amb Pere Planella–, Les tres germanes, Roberto Zucco, Un dels últims vespres de Carnaval i Mòbil), Josep Montanyès (Revolta de bruixes –codirigit amb Josep Maria Segarra–, Maria Stuard, E.R.), Ricard Salvat (Dones i Catalunya), Pere Puértolas (Dinamita a la sang), Ricard Reguant (La luna de Valencia), Artur Trias (La veu humana), Lurdes Barba (Revolta de bruixes), Antonio Simón (Croades), Enric Flores (Farsa y licencia de la reina castiza), Calixto Bieito (La casa de Bernarda Alba), Tamzin Towsend (Això a un fill no se li fa). Darrerament l’hem poguda veure a: Agost de Tracy Letts. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2010; Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Àngel Alonso. TNC. 2004; La xarxa de Joan Brossa. Dir. Josep Maria Mestres. Espai Brossa. 2005; La senyora Klein de Nicholas Wright. Dir. Xavier Pujolràs. 2006. 33è Premi Margarida Xirgu; Els nois d’Història d’Alan Bennet. Dir. Josep Maria Pou. Teatre Goya. 2008.

Televisió. A més d’haver participat en innombrables dramàtics (Estudio 1, Teatre Català...), ha participat a les sèries Secrets de família, Vidas cruzadas, Estació d'enllaç i El cor de la ciutat, aquesta darrera durant 9 temporades. També ha participat a les TV-movies Quia, dirigida per Silvia Munt, i Maresme, dirigida per Rosa Vergès.

Com a actriu de doblatge, ha posat la seva veu a actrius com Bette Davis, Greta Garbo, Susan Hayward, Kathleen Turner, Glenn Close, Barbra Streisand, Emma Thompson, Barbara Stanwyck, Ava Gardner, Rita Hayworth, Alida Valli, Vanessa Redgrave, Susan Sarandon, etc.

Gemma Martínez Formació a l’escola Memory i en diversos cursos d’interpretació amb David Vert, Mercè Boronat, Txiqui Berraondo i Manuel Lillo, etc. Teatre: Pegados, un musical diferente. Dir. Victor Conde. 2010/2011; L’Ocell del Pànic de Lara Sendim. Dir. Guillem Clua. Lectura dramatitzada. Obrador de la Sala Beckett. 2009; Torniquet de Marc Artigau, Cristina Clemente, Iván Morales i Carlos Be. Cia. The Zombie Company. Dir. Carlos Be. Nau Ivanow. 2009;


36

Mentida de Natalie Sarraute. Dir. Arnau Vidal. Teatre de la UAB. 2008; Nun Tempa. Espectacle de dansa-teatre. Dir. Miquel Barcelona. 2007; Últim curs de René de Obaldia. Dir. Arnau Vidal. Teatre de la UAB. 2007; My english holidays. Campanya escolar a tot l’estat. Cia. Zum-Zum Teatre. Espectacle en anglès. 2005/2006; Un dia vaig mirar el jardí i observant les flors vaig decidir quedar-me sola. Dir. Oriol Úbeda. 2005; El Dibuqq, entre dos móns de Xalomon An-Ski. Lectura dramatitzada. Dir. Moisés Maicas. Festival Internacional de Teatre Entre Cultures. 2004; La Ventafocs. Campanya escolar per Catalunya i Espanya, Cia. Catacrac. 2002/2003; Lisístrata. Dir. Eva Saumell. Cia. La Palmera. Sala Raval de Barcelona. 2002; Pastorets Superestel. Teatre musical. Dir. Maria Agustina Soler. Jove Teatre Regina. 2000/2001; Pesadilla antes de Navidad. Teatre musical. Dir. Alícia Serrat. Centre Moral de Gràcia. 2001.

Cinema i televisió: El cor de la ciutat. TV3 (2005-2009), el curt Las lágrimas del cisne, i The Nun (La Monja), llargmetratge dirigit per Luís De la Madrid.

Quimet Pla Nascut a Olesa de Montserrat el 5 de juliol de 1950. Forma part de la companyia de teatre Comediants des del 1972 fins el 1987. Després d’uns anys fora de la formació, torna a l’activitat teatral intervenint en diverses obres i actes de festes majors i carnavals. Teatre: Nit de Reis de Shakespeare. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2010; Aquí s’aprèn poca cosa de Robert Walser. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; N&N (Núria i Nacho) Una parella jove busca pis a Barcelona de Marc Rosich. Dir. Antonio Calvo. Sala Beckett. 2008; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació dramàtica de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; Krapp, última gravació de Samuel Beckett. Dir. Jordi Coca. Sala Beckett. 2007: Carnaval de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2006; Aurora De Gollada de Beth Escudé i Gallés. Dir. Beth Escudé i Gallés. TNC Sala Tallers. 2006; Les falses confidènciaes de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; Informe per a una acadèmia de Franz Kafka amb cua d'Albert Mestres. Dir. Albert Mestres. Brossa Espai Escènic. 2004; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003; L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC. 2003; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo de Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2002; L’elixir d’amor. Companyia Òpera Oberta. Sala Muntaner. 2002; Don Joan o el convidat de pedra de Molière. Dir. Marta Momblant. Versus Teatre; Abans d’emorzar i Hunguie d’Euge O’Neill. Dir. Ernie Martin; Absenta. Teatre Malic. 2001.

Televisió: la TV-movie Terra baixa. Dir. Isidro Ortiz. 2011; Ventdelplà; El cor de la ciutat. TV3. 2001 i 2002; Cabell d’Àngel. Tele-movie TV3. 2000; Plats bruts. TV3. 1999; Entrega Premis Max de les Arts Escèniques. Comediants. TV2. 1999; Laberint d’ombres. TV3. 1998; Laura. TV3. 1998.


37

Fina Rius Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona (1980). Professional des de 1979 en teatre, ràdio, cinema i televisió.

Teatre: Marburg de Guillem Clua. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Petita. 2010; Amor hermètic de Salvador Espriu. 2010 en gira; Pascua d’A. Strindberg. Dir. Francesc Cerro. CAER. 2009; La nit més freda. Veus a l’exili. Dir. Teresa Vilardell. TNC-CAER. 2009; Boris Godunov amb La Fura dels Baus. 2008; Molta aigua de Carles Mallol. Sala Beckett. 2007; Efectes Secundaris d’Ada Vilaró. Nou Tantarantana. 2007; Pel camí dels ulls. Sobre textos de Salvador Espriu. 2007; El Palau de l’Alquimista. Sobre textos de Josep Palau i Fabre. Dir. Teresa Vilardell. 2006; Yerma de Federico García Lorca. Dir. Rafel Duran. Grec 2005; L’Informe Lugano de Susan George. Dramatúrgia Miguel Casamayor. Dir. Teresa Vilardell. Forum 2004; Vides de tants d’Albert Mestres. Dir. Joan Castells. Grec 2003; Un mar dins del calaix; “impressions” de Joaquim Ruyra. Tria de textos Pep Paré. Dir. Teresa Vilardell. 2003; Addictes a la xocolata de Philippe Blasband. Dir. Lurdes Barba. Sala Muntaner. 2002; Lo cor de l’home és una mar a partir de textos de Jacint Verdaguer. Dir. Teresa Vilardell. TNC Sala Petita 2002; La mare sempre em deia no de Charlotte Keatley. Dir. Lurdes Barba. Artenbrut. 2000; Las Bizarrías de Belisa de Lope de Vega. Dir. Antonio Simón Rodríguez. Teatre Tívoli; Leonci i Lena de G. Büchner. Dir. Sven-Eric Bechtolf. Festival Internacional de Sitges; La senyoreta Júlia d’A. Strindberg. Dir. Antonio Simón Rodríguez. Tantarantana; Pel davant i pel darrera de M. Frain. Teatre Condal; Glups de Dagoll Dagom. Dir. J. Lluís Bozzo. Teatre Victòria; Els Beatles contra els Rolling Stones de J. Mesalles i M. Casamayor. Dir. Jordi Mesalles. Teatre Romea. Televisió: El cor de la ciutat, Majoria absoluta, Psico-Express. Les TV-movies Càmping, El año que trafiqué con mujeres, El trànsfuga, Con el 10 en la espalda, La Mari, L’escala de diamants, Germanes de sang. Cinema: Open24 de Carles Torres. 2010; Atlas de Geografía Humana d’A. Rodríguez; Vorvik de José Antonio Vitoria; El año del diluvio de J. Chávarri; Un plaer indescriptible d’Ignasi P. Farré.


38

Pau Roca Estudis d’art dramàtic a l’Escola Nancy Tuñon. Graduat Superior en Cinema i Audiovisuals en l’especialitat de Direcció, a l’ESCAC. Cursos i tallers amb Jordi Frades, Pep Armengol , Txiki Berraondo, Juan José Campanella i Walter Rippel, Animalario, Julio Manrique, Will Keen, Alfredo Sanzol.

Teatre: Londres(Paret marina/T5) de Simon Stephens. Dir. Marta Angelat. 2010; The Guarry Men Show! de Pau Roca, Iván Tomás i Jan Vilanova Claudín. Dir. Pau Roca. 2011; L’Illa dels Monzons basada en contes de Quim Monzó. Dir. Jordi Faura. 2010; Motortown de Simon Stephens. Lectura dramatitzada dirigida per Thomas Sauerteig. 2010; Pasqua d’August Strindberg. Dir. Francesc Cerro. 2009; Romeo y Julieta de Shakespeare. Dir. Will Keen. 2009; La cabra o Qui és Sylvia? dÉdward Albee. Dir. Josep Maria Pou. 2006; Actes indecents de Moisés Kaufman. Dir. Teresa Devant; Trilogia en Nueva York de Harvey Fierstein. Dir. Òscar Molina.

Cinema: Joves de Ramon Termens i Carles Torras. 2003; Fin de curso de Miguel Martí. 2004; Pactar con el gato de Joan Marimón. 2006. Guionista i director del curt You, fucking idiot! Guionista del llargmetratge When the ruin comes.

Televisió: LEX. 2008; MIR. 2007; Ventdelplà. 2005/20010; De moda. 2004; Estocolmo. TV-movie d’Orestes Lara, 2004; Hospital Central. 2003; El comisario, 2003.

Ex-vocalista d’Insert Coin (punk-hardcore). www.pau-roca.org


39

Sala Petita Del 29 de setembre al 27 de novembre de 2011

Horaris: Dimecres i divendres, 20 h; dijous 17 h; dissabte, 17 h i 21.30 h; diumenge, 18 h. Dijous 29 de setembre, a les 20 h. Dissabte 1 d’octubre funció només a les 21.30 h. Dimecres 2 i 7 de novembre, funció també a les 17 h.

Durada: 1 h 25 minuts (sense entreacte)

Preus: 10-26 €

Col·loqui: divendres 7 d’octubre

Una hora abans... Audiovisual introductori de l’espectacle una hora abans al vestíbul principal

Espectacle recomanat a partir de 12 anys Més informació a:

www.tnc.cat

La Revista del TNC: www.tnc.cat/revista-una-vella-coneguda-olor Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook

www.tnc.cat/twitter @teatrenacional

www.tnc.cat/youtube

www.tnc.cat/issuu


40

Documents

Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet - Teatre Nacional de … · 2019. 4. 26. · Una vella, coneguda olor Josep M. Benet i Jornet Sala Petita 6 La reestrena d’Una vella,