Feliu Peu Pla

LES BUSQUES ANIMADES El rellotge se'n feia creus de que el seu entrevistador fou descendent d'una família vigatana de soca-rel. Duia un pentinat amb la ratlla al costat i, ara sí, ara no, amb el dit petit es pujava les ulleres empentant-les pel pont. Li patinaven a causa del greix acumulat al nas. La primera pregunta va ser si n'estava de segur de parlar sobre qui va ser el seu penúltim amo. Home, de les intimitats ningú no n'ha de fer res. No, no. És clar que no anirem per aquest camí. Puc gravar la conversa? - Gravar una conversa amb un rellotge de polsera de l'any 1952? Hmm....Vinga va, som-hi. Tinc tot el temps del món, si em doneu corda, és clar. Clac (REC – PLAY) - Com us vau conèixer? - Em va robar d'una tauleta de nit d'una meublé, mentre el meu posseïdor i comprador esbufegava al clatell de la seva ganxo i amiga. La pobra Inés va haver de fer-li moltes vegades aquella feina enllitada. - Sempre vareu estar junts? - Abans d'arrestar-lo, sí. De vegades em canviava de canell. Deia que li provocava mala sort portar-me a l'esquerra a l'hora de perpetrar. Mai no va deixar de donar-me corda, la Inesita. L'entrevistador rumiava amb l'èxit que tindria pel fet de poder parlar, amb primícia, amb el rellotge d'un dels assassins més perseguits per la policia i això el feia desentendre's dels comentaris de toc sentimental de la peça clàssica amb cadenat daurat. - Em podeu explicar com us tacàreu els dos minuts passades les tres? - Ah, això –assenyalant-se amb la busca gran l'hora indicada-. Fou en el moment d'esbudellar la quarta víctima, un banquer corrupte que treballava fins i tot en hores de feina. Em vaig afluixar tot sol i vaig descendir a través dels dits lliscosos i sangonosos del Fernando. L'intestí gros aturà la meva caiguda i, per no perdre'm, m'hi vaig anellar.

S'hi adonà de que hi era, quan volia mesurar la llargada de la freixura sota el raig de l'aigua de la pica del lavabo. Restà més estona netejant-me que no pas intentant desembussar la canonada. Era un maldestre. - Què en destacaríeu del seu caràcter? - Era un atabaladot. El dia de l'ajusticiament li vaig caure a terra des de la forca estant, perquè se'm va treure depressa. No s'havia recordat mai més que m'havia empenyorat al carceller a canvi d'una camisa nova. La sala era fosca. Era el racó més inhòspit de l'oficina d'objectes perduts que la Guàrdia Urbana havia abillat vint anys enrere. I que mai més ningú es preocuparia de redimensionar, aclimatar ni de mantenir. La bombeta de vint vats funcionava. Es movia i feia dansar, sincronitzades, les ombres dels objectes que s'hi amuntegaven. El més brillant de l'escena era el led vermell de l'aparell enregistrador que emetia un molest eshremm a cada volta de bobina. - Com ho feu el Fernando Valvieja per a convèncer l'Ester Odora, els sants l'hagin ben acollida, que el permetés entrar a casa seva? La porta no estava forçada. - Em va enllustrar durant cinc minuts al cotxe estant. En sortir-ne i abans de trucar a la porta, s'arromangà la camisa i es recolzà sobre el braç dret mostrant-me a la innocent, en tot el meu resplendor. Jo, que era un robat. I ell, que si sóc representant d'eixugamans per la cuina, que si he punxat una roda, que si podria fer un riu, s'hi esmicolà i amb la força dels palmells prement el coll de la finada, l'ofegà. Jo, amb tota la meva bona fe, feia força en sentit contrari per evitar la desgràcia. Cert és que ni tan sols la vaig retardar. De la casa en vaig sortir amb dues germanes, una anell amb incrustacions i un collaret de manacorines. - Se'n penedeix d'haver estat testimoni dels atacs? - I què volia què hi fes jo? Què se li acut a vostè que jo hagués pogut fer per evitar-ho? - Potser... denunciar-ho? - Si, home. Vejam, vostè és policia, es topa amb un senyor al qual, de sobte se li aixeca un braç, talment com un putxinel·li, adreçant-se a la seva orella i una veu que neix del canell li comunica que el seu portador és l'assassí que estant cercant des de fa set mesos i mig i vostè, un reporter en la pell d'un benemèrit, què fa? - Jo el detinc en nom de la llei i li llegeixo els seus drets. - Molt llest. -el peluco canvià el tractament pel tuteig, donada la simplicitat de raonament del periodista ullerut- I com ho fas saber a la humanitat què ha confessat un rellotge, carallot? - Entesos. Bé, gràcies per tot, Per cert, veig que marqueu tres quarts de sis i ara són les vuit tocades. És que estic aturat. Clac! (STOP) La pols de la sala es remogué mentre una bombeta tènue deixà d'emprenyar més que no pas il·luminar i quan una porta esquerdà un cop de tancament.