EL VAIXELL DE P APEREL VAIXELL DE P APER

CURS 2012-2013Número XXIVESCOLA TECNOSTERRAS SA

Disseny de la portada: Cristina Castellà 1r BTX (primer premi de portada)Disseny de la contraportada: Alejandra González 1r ESO (segon premi de portada)

El jurat del Vaixell de Paper ha estat format pels professorsEulàlia Casas, Júlia Gràcia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota (apartat literari).Jordi Bornas i Xavi Messeguer .

http://www.tecnos.cat/vaixelldepaper

PortadaIl·lustració de Cristina Castellà (Primer premi portada)

ContraportadaIl·lustració d’Alejandra González (2n premi de portada)

PròlegA càrreg d’Eva Tomàs.................................................................................................................................

Narració. Educació Secundària Obligatòria primer cicleEl cant dels ocells de Laia Badal (Premi de narració)...............................................................................El personatge de còmic d’Alicia Antón (Accèssit de narració).................................................................Il·lustració de Nil Dalmau (Accèssit de portada).......................................................................................El ninot de Roger Puig...............................................................................................................................Perduda de Marina Manent.......................................................................................................................Querido Dios de Salut Puig........................................................................................................................

Poesia. Educació Secundària Obligatòria primer cicleSomiar de Maria Buch (Premi de poesia)..................................................................................................T’esperaré de Laia BadalSonetillos a la vida de Bernat Buzzi ..........................................................................................................Il·lustració de Carlota Balcells (1r premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO)Il·lustració de Paula Salinas (2n premi d’il·lustració 1r cicle d’ESO.........................................................Il·lustració de Jordi Vives (accèssit de portada).........................................................................................Il·lustració de Marta Corral (accèssit d’il·lustració 1r cicle d’ESO)..........................................................La viola de Gerard CardellachIl·lustració d’Adrià Panadès (accèssit d’il·lustració de 1r cicle d’ESO)....................................................

Entrevista. Educació Secundària Obligatòria primer cicleA Rull i Aguado per Joan Pont i Biel Soriano (Premi entrevista)..............................................................A Josep Górriz per Paula Gangoso i Laia Badal........................................................................................A Salvador Cardús per Nil Dalmau i Marta Gómez..................................................................................

Narració. Educació Secundària Obligatòria segon cicleConfesiones de un loco de Jana Soler (Premi narració)............................................................................Tresors, paraules i llibres d’Alba Salinas (Accèssit narració)...................................................................Una experiència inoblidable d’Anna Soria...............................................................................................Espantaocells de Pau Tomàs......................................................................................................................La venganza de Jack de Marc Gracia........................................................................................................

Poesia. Educació Secundària Obligatòria segon cicleEl sendero hacia la libertad de Raül Diego (Premi poesia)......................................................................Maleta buida de Roger Torné

Entrevista. Educació Secundària Obligatòria segon cicleA Marta Planes per Mireia Bordonaba i Aloma Serra (Premi poesia).......................................................A Miquel de la Orden per Neus Roca i Emma Comellas...........................................................................A Robert Salvadó per Aida Miguel i Abril Borrell.....................................................................................

Narració. BatxilleratEnyorar el passat és… de Judith Pérez (Premi narració)..........................................................................Mite de Mariona Jordán (Accèssit narració)..............................................................................................Recuerdos del 62 d’Anna Martín...............................................................................................................El noi d’ulls d’oliva de Sara Weichsel.......................................................................................................

Poesia. BatxilleratEl conte de la vida de Marta Miranda (Premi poesia)................................................................................L’univers és el meu límit de Berta Maeso..................................................................................................Dulces susurros de David Hernández........................................................................................................Con los ojos cerrados de Carla Molina

Entrevista. BatxilleratA Miquel Noguer per Judit Carreras i Belén (Premi entrevista)................................................................A Stephan Roche per David Páez...............................................................................................................

7

89

10111213

14

15

161718

19

202224

2627282931

33

343638

41424345

474849

5053

7Pròleg

“Lee y conducirás, no leas y serás conducido.” Santa Teresa de JesúsHe perdut l’hàbit de llegir. He perdut l’hàbit d’escriure. No em malinterpreteu; l’amor per totes dues coses segueix intacte, però aquestes dues veritats em neguitegen des de fa un temps. Abans, no llegia llibres, els devorava. La inspiració per escriure no es feia tant de pregar. La major part de coses que sé les sé gràcies als llibres, i moltes de les hores millor invertides de la meva vida han estat hores de lectura àvida. Hores d’absència, imaginació, emoció, rialles i llàgrimes, de mons que absorbei-xen i que mai més acabes d’abandonar. L’escriptura ve després, com un emmirallament dels mons llegits i de les nostres inquietuds i com una extensió de l’ànima que les conté, que malda per treure-les fora. Ara, i permeteu-me el to poètic de tot plegat, em sento l’ànima bloquejada. No sé quina força ha aconse-guit arraconar allò que ocupava un espai tan important en mi. Potser ha estat un canvi de vida. Potser les noves tecnologies, que ens socarrimen el cervell. Potser el nostre entorn, que es torna dia a dia una mica més gris. No sé què és, però estic decidida a guanyar-li terreny. Perquè el que temporalment m’ha abandonat a mi sembla estar-nos abandonant a tots, amics, i no podem permetre-ho de cap de les maneres. Llegir i escriure és el que ens salvarà d’un desastre imminent i el que ens traurà del fons de l’abisme un cop hi haguem caigut. Llegir i escriure ens fa pensar, i pensar ens fa més humans. Llegiu i no deixeu que us governi qui no us ha de governar, escriviu i sigueu lliures, oblidant per uns moments la gàbia que ens tanca. Des d’aquí vull felicitar a tots els guanyadors i finalistes del concurs; per a vosaltres, i per tota la resta d’artistes participants, recordeu que teniu molt camí per córrer i que la lectura i l’escriptura sempre us acompanyaran en el recorregut. Animeu-vos a agafar un llibre, a agafar un bolígraf; animeu-vos a crear i així sempre, sempre, estareu guanyant. “Si el escritor no se siente capaz de dejarse morir de hambre, debe cambiar de oficio. La verdad del escritor no coincide con la verdad de los que reparten oro.” Camilo José Cela

Eva Tomàs Fernàndez

Aquest any, coincidint amb el cinquantè aniversari de l’escola, el pròleg de la revista passa a mans dels alumnes: a partir d’ara són els alumnes i els exalumnes que escriuran aquest pròleg, amb les seves pròpies reflexions sobre el fet de llegir i escriure. Gràcies, doncs, a tots els que han fet aquesta revista, per haver fet uns escrits amb tanta qualitat i entusiasme.

Pròleg

8 Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nNo intento respondre. Últimament la gent no recorda res. La meva filla em diu tia, i canvia el nom dels seus propis fills. Faria fora tothom de l’habitació i els demanaria que em deixessin tranquil·la. Però, en comptes d’això, tanco els ulls per adormir-me. Somnio que veig la Maria i els néts al jardí i que sóc feliç. La marialluïsa fa molta olor, en tallaré un trosset i en faré una infusió.Quan em desperto, em fa l’efecte d’haver dormit moltes hores. Tinc la tauleta de nit desordenada. Sempre passa. Algú em canvia les coses de lloc i, llavors, diu que no ho ha fet.Obre la porta l’home de la bata blanca i em pregunta el nom.-Em dic Francisca - responc.Ell em mira amb cara de preocupació i em posa al mà a l’espatlla.-Adéu, Montse - diu, i se’n va.Estic sola. Només sento el cantar del ocells. Tot seguit entra la Maria, plorant, a la sala.-T’estimo, tia – diu.De cop i volta tinc molta son. Em col·loco bé per adormir-me i sento com el cansament profund m’envaeix el cor. M’adormo. Obro els ulls i estic en un jardí, el de casa meva. Assegut en un banc d’allà a prop hi ha el Miquel. La Maria m’ajuda a mantenir-me dreta. Els meus néts, la Mireia i el Pol, estan jugant pel nostre voltant. Els núvols foscos que abans tapaven el cel comencen a anar-se’n i deixen passar uns rajos de sol que m’acaricien la pell amb la seva escalfor. Enmig de la verdor de les plantes del jardí hi resplendeix una ponsètia.Se senten uns nens que canten nadales, la que entonen en aquest moment és El cant dels ocells. En aquell moment tres orenetes volen pel cel. Sonen les campanes, com el despertador de la tauleta de nit.

EL CANT DELS OCELLS1r premi de narració

Laia Badal (1r ESO)

L’habitació no està gaire il·luminada. Sobre la tauleta de nit hi ha un despertador més aviat antic, una ponsètia d’un vermell de sang i una espelma on tremola una petita flama molt feblement.Estic asseguda sobre el llit. De sobte, una dona entra a la sala.-Qui ets? – engego.-La teva neboda, tia – respon mirant-me amb tristesa.-No recordava que tingués cap neboda – faig en to acusador.-Descansa, tia, que ho necessites – diu mentre m’ajuda a posar-me al llit.-On és, el Miquel? -pregunto.-Va morir fa dos anys, l’oncle. Au, calla i mira d’adormir-te.Tanco els ulls i intento dormir. Finalment ho aconsegueixo. Somio el jardí de casa.Quan em desperto, hi ha un home de bata blanca parlant amb la meva filla. Com ha crescut! Truquen el timbre.-Maria, filla, – exclamo – vés a obrir al pare!La Maria es gira, ve i em diu:-Tia, la Maria va morir quan tenia tres anys, la va atropellar un cotxe.Crec que la Maria s’ha tornat boja. Em diu que, ella mateixa, va morir atropellada per un cotxe i gosa dir tia a la seva mare. Entra el Miquel. Ve cap a mi.-Miquel! Avui has arribat vint minuts tard. Què t’ha passat?-Germana, jo no sóc el Miquel. Ja saps que va morir. Com estàs?-Bé. Són els altres els que van al revés, no recorden ni qui són! – faig.El Miquel s’enretira. S’apropa a l’home de la bata blanca i intercanvien unes quantes paraules. L’única frase que arribo a entendre és: “Sembla que empitjora”. Llavors, l’home de la bata ve cap a mi i, com si m’estigués posant a prova, em pregunta:-Com es diu, senyora?-Teresa – responc amb convicció.Es gira tot fent que no amb el cap. Tornen a trucar al timbre. Entra la Maria i, darrere seu, la Mireia i el Pol, els meus estimats néts.-Hola, reiets! Mireia, Pol, com esteu? – dic.-No són la Mireia i el Pol, tia – fa la Maria –. Són els meus fills, la Marta i el Joel.

9Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nacabar tot així de ràpid.

La tinta es dissolia al pas de les meves llàgrimes . Durant uns dies l’únic que em mantenia viu era caminar per les vinyetes recordant històries passades. Que divertit era tot i que trist és ara!

Eren les sis del matí i de cop i volta va il·luminar-se la meva habitació, o potser no era la meva habitació? No sabia on era però una cosa estranya corria pel meu interior. Em sentia viu de nou, sentia que començava una nova vida!. Sóc jo Jackson Merlotte o sóc un nou personatge? No volia queixar-me. Sempre seria millor despertar i ser un personatge de segona en una publicació de segona que estar en l’oblit per la resta dels meus dies. Hauré d’anar a classe d’Anatomia com cada dimarts i algun misteri farà que hagi de marxar a mitja classe o avui em trobaré al menjador amb la Linda? Ens donarem avui aquell petó desitjat per tots?

Vaig fer un cop d’ull a una de les vinyetes i vaig veure una noia d’uns vint-i-cinc anys que estava escollint colors en una caixa de pintures. Era primeta i pèl-roja i la seva cara m’era coneguda. Ja ho sé, és Miranda!

Miranda Waterloo era la filla petita de John. Havia heretat el seu gust per la escriptura i no se li donava res malament el dibuix.

Però, què faria Miranda amb mi? Respectaria el paper que el seu pare m’havia donat o faria de mi un nou personatge?

El llapis de Miranda va dibuixar un gran mirall de paret . Vaig mirar-me en ell. Era increïble! Era jo, però no era jo. Era molt millor! Estava vestit amb una roba brillant de color vermell i tenia un mena de raig daurat dibuixat al meu pit. Portava una màscara i tenia més músculs que tots els que havia estudiat en els meus dies d’estudiant de Medicina. Quin cos! El més al·lucinant va arribar en passar de vinyeta. Estava enfilat a la finestra de la meva habitació i de cop i volta vaig sortir volant en busca d’un malèfic personatge que és deia “Mister X” i que en aquests moments estava atracant el banc principal de la ciutat. Era un súper heroi dels de veritat, i fins tot tenia superpoders. Tenia la força d’un gegant i volava. De les meves mans sortien rajos làser amb poder destructiu i era immune a les bales. Hem deia “Falconmen” i protegiria els ciutadans d’una ciutat futurista anomenada FalconCity durant molts anys. Tenia una guapíssima ajudant, LadyStar, que no era altre que Linda. Junts viuríem intenses i apassionants aventures durant molts anys. Un dia fins tot vam ser els protagonistes d’una pel·lícula basada en les nostres aventures. Teníem molts seguidors i el dia de carnestoltes els nens i les nenes es disfressaven amb les nostres robes.

Gràcies, Miranda, mil gràcies per fer de mi el que sempre he volgut ser, un personatge de còmic.

EL PERSONATGE DE CÒMIC Accèssit de narració

Alícia Antón (1r ESO)

No sóc guapo ni fort i ni molt menys tinc superpoders, però malgrat això sóc un personatge de còmic.Sí, nois, em dic Jackson Merlotte i vaig sorgir de la imaginació d’un tal John Waterloo, un dibuixant i escriptor mediocre d’origen anglès que es va fer conegut als anys 60 pels seus còmics d’aventures on el personatge principal era jo. Al principi, quan vaig “néixer”, tot era divertit . Tenia dinou anys i era un estudiant de primer de medicina que de forma “involuntària” es veia cada setmana involucrat en una aventura. Protagonitzava històries mig detectivesques, algunes més intrigants i d’altres més divertides, però totes elles al·lucinants i amb un final espectacular. Cada dilluns sortien a la venda a tots els quioscs de la ciutat i els nois i noies feien cua per comprar les meves aventures.Sí, les noies també em llegien perquè de tant en tant a algun número apareixia Linda, una noia rossa espectacular que estudiava amb mi i que insistia en ser la meva núvia i que jo sempre havia de rebutjar perquè, segons el guió, el primer per a mi eren els meus estudis i la meva oculta professió. Totes esperaven que acabéssim junts donant-nos un gran petó a la porta de casa seva, però això mai passava. De fet, a mi em feia “més gràcia” un dels meus suposats enemics, un tal Jeremy Starks, un científic mig grillat però bastant atractiu que volia carregar-se el món amb les seves armes biològiques, però parlar d’això en aquells temps encara era políticament incorrecte.Cada dia, des de cada una de les vinyetes on sortia, m’encantava veure les cares al·lucinades dels meus fidels lectors, com patien i com reien, i com més d’un, a les dues de la matinada i amagats sota la roba del llit, continuaven enganxats a la lectura. Al dia següent era el motiu de conversa principal als patis de tots els col·legis. Era feliç. Un dia, però, John Waterloo va ser detingut per un presumpte delicte de tràfic de drogues. Finalment va ser declarat culpable i va deixar de dibuixar i d’escriure. Vaig desaparèixer. Quina estranya sensació! Existia , ho notava, però no podia fer res. Em sentia com una titella a qui havien tallat els fils. Mirava a través de les vinyetes i no hi havia ningú. Tot estava llegit i els meus còmics eren històries passades i estaven apilats als racons de les habitacions o estaven mig estripats en caixes de cartró en fires d’intercanvi d’objectes usats. Quina pena!Com s’han pogut oblidar tan ràpid de mi? Ningú allà fora podia agafar un llapis i escriure una història per a mi? No feia falta que fos res de l’altre mon però al menys podria tenir l’oportunitat d’acomiadar-me dels meus fans. No podia

10 Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

11Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nque potser la mort era així. Una sensació molt coneguda i molesta li va venir al cos. No era del tot una sensació, eren picors... Li picava tot, les cames, els braços, els peus, la cara, la panxa, l’esquena... Va recordar que no podia moure ni un sol dit, que era inútil provar de moure alguna part del cos. Tot i així ho va intentar, però va passar el que tenia previst, no s’havia bellugat res. D’aquelles picors tan horripilants segurament se’n recordaria tota la vida... o tota la mort. Va arribar un moment que es pensava que tenia tot el cos recobert de picades de mosquit. S’estava tornant boig, de tant en tant veia arcs de Sant Martí i estrelles. Va dirigir la vista a la pell nua dels braços i va descobrir que no tenia ni una sola picada de mosquit al braç. Com hi havia d’haver mosquits a l’hivern? Tenia el braç intacte, sense granets ni picades. Tot i així aquelles odioses i esfereïdores coïssors eren pitjor que mil picades de mosquit.Entre mig d’aquella dolorosa tortura, en Lluc va veure un home calb, amb el cap com una bola de billar i uns ulls d’un blau profund que el va assenyalar i es va posar a riure davant seu d’una manera tan cruel i impertinent que li va fer posar els pèls de punta. Més tard, l’home va seguir endavant, i es va enfilar per unes escales que hi havia al costat de la via del metro on hi havia un cartell que posava que només hi podia entrar el personal. Mentre aquest caminava, de la butxaca de l’home se’n va desprendre un ninot de color marró amb tot d’agulles clavades. En Lluc va notar com els picors li anaven minvant. Sabia que no funcionaria, però va intentar moure un braç amunt i... El braç va moure’s cap amunt. Va veure com la fosca silueta del metro arribava a l’estació. Esgotat va pujar al metro que també era buit. Quan el metro va començar a agafar velocitat, va atropellar un ninot que es va partir en mil bocins. En Lluc va caure inert al terra amb els ulls desorbitats.La Laura s’esperava a la parada de bus. Era l’única persona que hi havia a la parada. Feia un fred terrible i plovia a bots i barrals. Va arribar el bus... Tan ple com havia vingut, va marxar sense que ningú s’hi enfilés. Li van començar a venir picors... De sobte va veure una silueta de bus. El conductor, que era calb i tenia els ulls de color blau, va esbossar un somriure d’orella a orella. Finalment la Laura es va aixecar i es va gratar el cap, aleshores va recordar que a casa s’hauria de fer el tractament dels polls. Va entrar a l’autobús que l’havia de portar a casa. L’autobús va començar a agafar velocitat... No va passar res... No hi havia cap ninot marró amb agulles punxades a milers de metres de distància. O potser sí. No només hi ha al món una persona calba i amb els ulls blaus. Perquè siguin d’aspecte semblant no vol dir que totes es dediquin a fer el mateix a la gent... (Algunes sí, o sigui que si noteu el que va notar en Lluc, vol dir que esteu perduts).

Il·lustració: accèssit de portada Nil Dalmau (2n ESO)

EL NINOTRoger Puig (1r ESO)

Aquella freda i plujosa nit d’hivern, en Lluc s’esperava a la parada del metro, sabent que lluny, per sobre el ciment, la lluna minvant vigilava la nit. El pobre noi, exasperat pel retard del metro, estava molt sorprès de ser l’únic possible viatger. Va fer un badall. Aquella parada de Barcelona normalment estava a vessar de gent: el típic lladre que intentava arrabassar tot el que podia a la gent, els japonesos que es quedaven sense res perquè eren massa innocents i la gent els ho ‘’xurrava’’ tot, el grupet de trapelles que es dedicava a guixar les parets amb esprais, els estudiants que feien tard, etc. Hi havia poca llum perquè la majoria d’aquells fluorescents estaven avariats o els havien robat. Se sentien les gotes d’aquell ruixat que queia a la ciutat on coratjosament havien lluitat els segadors segles abans. En Lluc, que estava xop, perquè no tenia paraigües, s’estava pelant de fred. Allà, al metro, hi feia un lleuger i empipador ventet glaçat que feia posar els pèls de punta. No parava de donar voltes en la frustració que tenia envers la línia de metro perquè una cosa era fer deu minuts tard, i l’altra era fer més de mitja hora de retard! Ja havia tingut l’experiència tres o quatre vegades que el metro feia tard més d’una hora, i per això sabia que vindria una hora o altra. L’única diferència entre aquell i els altres dies era que aquell la parada era buida. No tenia diners per anar amb taxi, se n’havia gastat una bona part amb una crep de pernil serrà. Encara sort que podia anar en metro! S’havia trobat de miracle un bitllet sense validar, que de moment li deixava fer cinc viatges més. Sense remei, es va acomodar al gelat banc de pedra i es va ficar els auriculars de l’iPhone a les orelles. Va començar a sonar una música de l’estil del Rock. El noi es va animar i va començar a moure els braços rítmicament. Al cap d’una estona se’n va cansar, i va seguir escoltant música, però sense moure els braços. Aleshores, al cap de cinc minuts, va voler anar a llençar el seu xiclet, que ja no tenia gust de res. Les cames no es van bellugar d’allà on eren. Terroritzat va intentar moure el coll, el cos, els braços... Els músculs no li responien. Només podia moure els ulls, i pel que li semblava, l’únic múscul que es movia era el cor. Aquest anava a una velocitat extraordinària. Al mateix moment que anava descobrint que estava literalment immòbil, li anaven recorrent constants calfreds glaçats per l’espinada. Feia estona que intentava moure el que fos, però no tenia ni el més mínim efecte. Sobtadament, va notar una sensació, notava o li semblava que se li gelaven les venes. En Lluc va pensar

vaig reconèixer de seguida. En un tres i no res me’n vaig enrecordar de tot: en allunyar-me mentre passejava en bicicleta amb els meus pares i germans, vaig caure donant-me un cop fort al cap i perdent el coneixement.

Uns metres més enllà vaig observar un porc senglar que grunyia i buscava aliments. Estava cobert d’insectes de cap a peus però semblava que no l’importava. D’esquitllentes, vaig voler allunyar-me però em va sentir. Va agafar embranzida i corria cap a mi. Em vaig quedar de pedra, el cor volia sortir-me per la boca però em vaig quedar immòbil mirant els seus terribles ullals esmolats i els seus ulls que resplendien en mig de la foscor. Encara vaig tenir temps de pujar a l’arbre més proper, just quan l’animal va envestir el seu tronc i de la batzegada quasi caic. Estava capcota i tenia molta son però no podia dormir ara. Aquella bèstia ja no hi era, no obstant tenia por de baixar de l’arbre.

De sobte, em vaig quedar astorada en veure unes llums que pampalluguejaven una mica més lluny d’on em trobava. Vaig sentir com si algú cridés el meu nom i de seguida vaig comprendre que em buscaven a mi. Aleshores vaig llençar un crit d’auxili amb totes les meves forces:

-Aquí, sóc aquí!!!

SANGRE DE AMAPOLA

Laia Badal 1r ESO

Y con un único beso es con lo que me despido de mi tierra, mi mundo y mi vida. De una cosa estoy segura: nunca la olvidaré. En ella he crecido y he vivido mi infancia con ella bajo mis pies. Ésa es mi patria y nada ni nadie ocupará su lugar en mi corazón.No debería odiar a los talibanes pues, en ese mísero mundo en el que vivimos, hay millones de personas como ellos. Pero toda la culpa es suya. Culpa de que haya tenido que separarme de mi hogar, de que desde la ventana, haya visto morir a mi hermanita pequeña. Sí, también han matado a mi hermana. Alguien puso minas en el campo donde ella iba a jugar todas las tardes. Y a mi amiga Yasmine, que murió entre mis brazos, con una amapola en el pecho, cuando le dispararon dos balas para comprobar si los rifles funcionaban bien aún. A ellos debo esta profunda tristeza que me invade el corazón.Al exilio es adonde voy. Empiezo a subir la montaña, sabiendo que igual nunca más pisaré esta tierra. Un viejo, cansado, se sienta en una piedra del lado del camino. Detrás de mí oigo cómo una madre anima a sus hijos para que sigan caminando a pesar del cansancio.

PERDUDA

Marina Manent 1r ESO

Caminava perduda per senders abruptes, sense cap rumb. El sol resplendent queia com una flamarada intensa i persistent. No hi passava ni un bri d’aire. El terreny rocallós no deixava créixer cap tipus de vegetació, només arbustos de plantes aromàtiques com l’espígol, el romaní, la farigola, que aguantaven bé les sequeres estiuenques i que donaven a l’ardent dia una flaire agradable. La llengua assedegada demanava a crits unes gotes d’aigua i el cos adolorit em deia que no podia continuar. La roba tota eren pelleringues bruta de sang que sortia de grans ferides dels genolls i colzes, a més a més sentia un dolor agut en les costelles que em dificultava respirar. Però el pitjor de tot era que no sabia on era, ni com havia arribat allà, ni tan sols sabia qui era jo. El meu cap era com un full en blanc, com si hagués perdut tota la informació de la meva vida. Per això continuava afanyada per arribar a qualsevol lloc conegut o al menys on em coneguessin.

Vaig ficar la mà a la butxaca del pantaló amb l’esperança de trobar alguna cosa per poder portar-me a la boca ja que la set i la fam m’avisaven que m’estava quedant sense forces. De la butxaca dreta vaig agafar un paquet de xiclets de maduixa. Sense pensar-m’ho me’l vaig ficar a la boca. Una explosió de frescor em va inundar les papil·les gustatives provocant que comencés a salivar i em trobés una mica més bé. Amb aquesta sensació em va venir un flashback, un record de tardes amb les amigues, parlant de les nostres coses i menjant llaminadures sense parar. Però això no em va ajudar a saber qui sóc, de moment només sabia que tenia amigues i que m’agradaven les llaminadures. Vaig provar amb l’altre butxaca a veure si trobava alguna cosa més. Tenia una espècie de confeti, un munt de paperets que semblaven escrits. Per saber què deia, havia de confegir-los com un trencaclosques. En acabar-lo vaig poder veure el que semblava un dibuix d’una criatura amb forma humana i un escrit a sota de la pintura que posava: “per la meva germaneta Marina”. Un raig de llum em va il·luminar la memòria que em començava a funcionar. Ja sabia com em deia, ja recordava la meva família, però no entenia com havia arribat fins allà.

En vaig posar en moviment un altre cop. Començava a fer-se fosc i això em preocupava. L’ambient enfredorit de la vesprada em feia tremolar. Caminava abstreta i de sobte em vaig estampar en el terreny pedregós, estava coberta de sorra i el turmell em feia molt de mal, però el més important en aquell moment era saber per què havia caigut. Vaig espolsar-me i en girar-me vaig observar amb nitidesa que m’havia entrebancat amb una bicicleta. Estava molt malparada, feta un vuit però la

12 Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

13Narració Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nQUERIDO DIOS

Salut Puig 2n ESO

Querido Dios,Creo que así tendría que empezar mi carta hacia usted, aunque el caso es que nunca he creído demasiado en la religión, nunca he buscado repuestas a todas las preguntas, ni tampoco no me he cuestionado ningún pensamiento como de dónde vengo, dónde acabaré y eso y, por lo tanto, no sé cómo comenzar. Supongo que el hecho que me ha impulsado a escribirle ha sido la soledad. Nunca me había sentido tan sola en la vida, nunca había sentido ese miedo que tengo ahora. Esta angustia que encuentro cuando me levanto por las mañanas, ese grito que se ahoga en mi garganta, que parece que va a salir, que va a llorar de dolor, pero que se queda ahí, ocupando espacio y prohibiéndome respirar. Porque la verdad es que toda esa gente que yo había creído que siempre estaría ahí, en las buenas y en las malas, parece haber desaparecido. Los busco y no están. Querría cerrar los ojos y al abrirlos encontrarlos a mi lado y que me prometieran que no me abandonarían, con esto me bastaría, pero las cosas no son así.Cuando llegué al hospital, cuando me ingresaron por primera vez, ellos venían a verme día y noche, siempre había alguien ahí, me hacían sentir el calor de una amistad de verdad. Pero han pasado los meses y, señor, la verdad es que todo ha cambiado. Hasta mis padres, aquellos que me crearon, parece que han desparecido. Dicen que es por trabajo, que necesitan el dinero para la familia, para mí, pero para qué engañarnos, a nadie le gusta ver cómo sus hijos mueren, aunque sea despacio y el dolor desde fuera no se vea demasiado. Ahora, dentro de media hora, me van a operar, entraré a quirófano y sólo usted sabrá si voy a salir. Me aterra la idea de que estos sean los últimos momentos que me quedan de vida, de tener que sufrir más, hasta el final. No me gustaría irme ahora, en Navidad, sin poder ver otra vez las lucecitas esas que se ponen en la calle, o sin ver la nieve blanca y limpia caer sobre mí, no me gustaría que el blanco de las paredes de esta habitación fuera lo último que viera. En realidad me da miedo no poder volver a sentir, a tocar, a vivir. Porque la verdad es que nunca había disfrutado tanto de la vida hasta ahora que casi no me queda, nunca había sentido el placer de aprovechar cada momento para que todos los segundos se queden un rato más.Así que, por favor, si de verdad estás ahí, escondido entre esas lucecitas que brillan eternamente en el cielo, no te pido que me dejes vivir, no te pido que me lo des todo, sólo te pido, por favor, que no me vuelvas a dejar sola, porque no hay nada peor que encontrarse sin nadie al final del día, y darse cuenta de que en realidad la única persona que has tenido siempre es a ti mismo y a nadie más.

Se pone el sol. Se oye el tañer de las campanas. Cuando apenas he subido unos metros, me paro y miro mi casa. La casa en la que he nacido, donde he vivido hasta ahora. Nunca más la veré de tan cerca, pues, aunque vuelva, sólo encontraré cenizas. Cada paso que doy me aleja de mi infancia. Como regalo de despedida he ofrecido a la tierra todos los recuerdos alegres de cuando era pequeña.El sol apenas ilumina. Tiñe el cielo de un color naranja cada vez más rosado. Ya empiezo a ver la luna que, sobre mi cabeza, brilla, desesperada, para abatir al sol que, aunque con esfuerzos, traza aún una pincelada de luz en el cielo. Mientras avanzo, veo cómo la oscuridad va ganando terreno a la luz. Ésta, empalidece y se hunde hasta desaparecer detrás del monte más lejano.Miro mi pueblo, de noche, como lo hacía siempre desde mi ventana, antes de irme a dormir. Su calma es la de siempre. Me pregunto si los años la conservarán como un tesoro. Sólo una cosa ha bastado para que todo cambie; ahora están los sucios camiones de los talibanes aparcados por todas partes. Veo los campos ensombrecidos por la tragedia que les rodea. ¿Quién cuidará de ellos, ahora, si me voy? Nadie. Morirán, como la armonía de mi pequeño pueblo, en manos de esos tigres hambrientos de sangre y guerra.

Empieza a caer una suave llovizna. Las nubes están llorando. A mi también me entran ganas de hacerlo, y dejo caer dos lágrimas. Éstas se deslizan mejilla abajo, y se mezclan con la lluvia. Ahora ya no puedo distinguirlas. Ya no sé ni si he dejado de llorar, pero no me importa. Sólo estamos la lluvia, mi pueblo y yo.Llego a la cima de la montaña y veo, allí, en medio de la oscuridad, largo y ancho, el camino que me llevará al posible fin de mi trayecto.Parte de la gente que aún sigue en pie mira el final del camino con esperanza, los otros, miran el pueblo con tristeza y se despiden de él con una mirada extensa y profunda.Observo por última vez mi tierra y la veo, bella y acogedora, iluminada por un rayo de sol que acaba de salir de entre las montañas. Así la recordaré siempre; como la veo ahora, bonita y llena de recuerdos.En medio de la confusión, hay una cosa de la que estoy totalmente segura: volveré. Lo prometo: volveré.Empiezo a ver el sol, en la lejanía. Brillan los campos de trigo y allí en medio, veo una flor roja que, humilde, resplandece con esperanza. Una esperanza brillante que acabará derrotando la oscura noche. Una esperanza que brilla dentro de mí como una amapola en medio del trigo, y que vencerá toda la tristeza y la desolación de mi corazón.Se oyen unas campanas muy cerca. Igual son las del pueblo adonde voy. Me detengo. Suenan tres disparos. ¿Será éste, el pueblo al que me dirijo?

SOMIARPrimer premi de poesia

Maria Buch (2n ESO)

Si hagués pogut somiardesitjaria poder volar,i viatjar per tot el món

sense perdre ni un segon.

Si hagués pogut ser un ocellvolaria per tot el cel,

pels racons més amagatsfins als monuments més visitats.

Si hagués pogut ser un peixrecorreria tot el mar i més;

nedant per l’oceàsomiant amb un nou demà.

Si fos un mussolmai estaria sol,

buscaria companyiaper tenir una alegria.

Si hagués pogut ser un estelen el sol d’estiu

i en el fred d’hivern,volaria per tot arreu.

Si hagués pogut tenirset vides com un gatles hagués aprofitat,per fer mil bogeries

fins que l’última de les set videsm’hagués quedat.

Si hagués pogut canviar,tornaria a començar,

però ara ja no puc fer resperquè m’ha arribat la fii aquest és el meu destí.

Si hagués pogut somiar,desitjaria poder volar,viatjar per tot el món

sense pensar-m’ho ni un segon,com si fos un estel

brillant i lluent.

14 Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nT’ESPERARÉ

Laia Badal (1r ESO)

Esperaré la teva arribada,no ho dubtis, t’esperaré.

Ni mil llops enfollitspels trets o per la porllançant-se’m a sobrecanviarien el meu cor.

Et prometo que t’esperaré.

No et pensis, però,que et pots entretenir.

Si veig que trigues massa,travessaré el que calgui,

per venir-te a buscar;muntanyes amb pics de cristall,deserts d’arenes movedisses...

Esperaré la teva arribada,com si fos un gosset fidel,perquè el que més desitjoen aquest miserable món

és estar amb tu.Per l’amor que ens uneix,et prometo que t’esperaré.

Però no facis que em preocupi,perquè, quan un gos,

per molt fidel que sigui,es cansa d’esperar,

va a cercar el seu amo,enfrontant-se amb tigres de bronze

o àguiles d’amarga sang.

Esperaré la teva arribada.Però et prego que t’afanyis,

o em marciré, com la indefensa rosa que,

en perdre l’ànima, cau morta.I, cada fibra de la meva pell,cada estella dels meus ossos,et prometen que t’esperaré.

15Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

Desde el cielo digoque nunca volveré

pues ya no lo querréNo me eches, Dios, te pido.

En mi edén ya resido,en Tierra no estaré,en paz descansaré,

mis días se han evadido.

Primero hacer, luego huir,marchar, volver a empezar,

qué gestos, qué ruin.

A la muerte quiero amarpues no quiero vivir,vida, quiero marchar.

SONETILLOS A LA VIDA

Bernat Buzzi (2n ESO)

Despedir, poder sufrir,andar y poder marchar,ignorar, poder llorar,vivir y poder morir.

Anhelar, poder decir,querer y poder amar

y volver a desearser aire y malvivir.

¿Por aquel cuerpo vivo?¡Quién lo iba a decir!La vida sin sentido.

A Dios he hecho pedirme elimine, pues lo ansío

No merezco vivir.

Il·lustració: primer premi Carlota Balcells (2n ESO)

16 Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nIl·lustració: segon premi Paula Salinas (1r ESO)

17Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nIl·lustració: accèssit de portada Jordi Vives (1r Batxillerat)

que em desperta amb la seva olor.Són les flors que la natura fa esclatar

perquè l’home les pugui estimar.

Tu arbre vell, savi i altque veus a la llunyania des d’allà dalt:és la mar blava que les gotes fa lluir

quan cap a ella van totes a morir.Dancen amb el vent les espigues de blat

i el sol il·lumina el seu fruit daurat.Quan arriba la nit de negre foscortot el paisatge s’omple de fredor.

La viola espantada a l’estel li vol preguntar,

digues tu, reina il·luminada,què en falta per somniar.

LA VIOLA

Gerard Cardellach (2n ESO)

Era una tarda llarga i fredaquan la viola sortí de sota terra.

A mida que anava creixentmés coses anava coneixent.

Digues muntanya d’aquesta serraladade què està feta la teva blancor?

És la neu petita florque ben freda apareix a la tardor.

Què és aquest fil blauque del teu vestit cau?

És el riu que trenca el paisatgei transmet la vida amb el seu coratge.

De sobte un rossinyolapareix i atura el seu vol.

Tu que vens d’aquell camp granque és aquell mantell de color

18 Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nIl·lustració: accèssit Marta Corral (2n ESO)

19Poesia Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nIl·lustració: accèssit Adrià Panadès (2n ESO)

coneguda però que tenen una potència intel·lectual i exemplar que m’han ajudat en molt bona mesura a ser el que sóc en política. A.A: En política renuncio a parlar d’ídols, penso que les persones que es dediquen a la política han de fer-ho el millor possible per tornar a la societat la seva feina i que és un retorn d’allò que paga el contribuent a través dels impostos. I a partir d’aquí, hi ha polítics que porten a terme més bé les seves idees. A nivell local, Pere Navarro és un mestre, té una visió molt actualitzada i avançada. Altres serien Pasqual Maragall i Felipe Gonzalez, referents del centre esquerre que quan han tingut responsabilitats han fet bé la seva escomesa.

Perquè defensa els ideals del seu partit i no el d'un altre?

J.R: Primer perquè sóc nacionalista i el gran partit nacionalista és Convergència. Sempre he cregut que perquè el nacionalisme i el sobiranisme siguin operatius necessiten un instrument d’expressió majoritari, molt transversal i potent. Hagués pogut triar un partit més petit, però testimonial i amb molt poca capacitat per transformar la realitat. Per tant, sempre he pensat que els grans projectes de llibertat necessiten moviments amplis que els liderin. A.A: Això és com si ets del Barça, defenses el Barça i no el Madrid. Tu estàs allà perquè creus en els ideals del teu partit. Això no vol dir, que hi hagi punts de coincidència amb altres partits d’esquerra.

Digui què creu que és el millor i el pitjor del mandat del president Artur Mas?

J.R: El millor ha estat la capacitat per assumir la situació política del país, dir la veritat a la gent i no resignar-se. Ben segur, el millor d’aquest legislatura és haver-la acabat amb una proposta tan esperançadora com que el poble de Catalunya pugui exercir després de tres-cents anys el dret de l’autodeterminació. El pitjor és haver hagut d’afrontar unes retallades terribles en molts aspectes bàsics del estat del benestar. Ha calgut gestionar una herència molt enverinada que ens va deixar l’anterior govern. Resumint, el millor la capacitat per dibuixar un projecte engrescador i el pitjor afrontar el dia a dia, amb una política molt severa d'ajustos socials i econòmics. A.A: Trobar alguna cosa bona costa, no ho dic per partidisme sinó perquè en els últims dos anys l’atur ha pujat fins al 25%, els catalans i les catalanes paguem l’euro per recepta sense distinció de classe, les ajudes a les escoles han baixat. Nosaltres sempre hem donat prioritat a l’educació i la sanitat i a les persones, creiem que Artur Mas ha fet completament diferent. Tampoc s’ha dut una política en cultura espectacular, s’han eliminat canals de televisió, alguna emissora de ràdio, el país ha retrocedit espectacularment.

Quin creu que serà el resultat de les eleccions del 25N?

J.R: Home, m’agradaria que convergència traiés un àmplia majoria que permetés al president Mas de continuar el procés

ENTREVISTA A JOSEP RULL I AMADEU AGUADOPrimer premi d’entrevista primer cicle

Joan Pont i Biel Soriano (2n ESO)

Us presentem dos polítics de Terrassa dels partits més importants de Catalunya. Per part de CiU, Josep Rull, diputat de CiU i regidor a l’Ajuntament. Per part del PSC, Amadeu Aguado, regidor de Cultura i president de l’agrupació del Vallès Oest. A partir de les entrevistes, volem fer una comparació entre les dues maneres de pensar vinculades a cada partit. A.A: Amadeu Aguado J.R: Josep Rull

Per què va entrar al món de la política?

J.R: Vaig entrar-hi molt jove, quan tenia disset anys, a la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya). Perquè volia treballar per la independència de Catalunya, i a favor de la justícia social. Sabia poques coses, només volia fer un acte de servei al meu país, vaig mirar diversos partits i em va agradar Convergència, que estava liderada per algú tan potent com Jordi Pujol, però quan vaig entrar no en tenia ni idea de política, ni com funcionava, ni mai hagués pogut arribar a imaginar-me de que podria ser diputat del meu país.A.A: Ho vaig fer d’una manera sobtada, sempre havia estat lligat al món de la ràdio i de la cultura. La meva professió era actor de doblatge i vaig rebre una trucada del senyor Pere Navarro dient-me si el volia acompanyar a les eleccions del 2007. Com que les idees del PSC eren molt properes, vaig acceptar la proposta i a partir d’aquí em vaig anar endinsant en aquest món. Quins són els seus personatges polítics referents?

J.R: Jordi Pujol, per a mi, és una persona de referència molt important perquè l’he coneguda, i he pogut treballar amb ell. Una altra referencia històrica és Francesc Macià. Dins de la JNC i de CDC he tingut persones que m’han inspirat: Josep Maria Sanahuja, un terrassenc que malauradament ja és mort, en Pere Torres, Carles Campuzano i Jordi Rodó, gent poc

20 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

21Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2ndemocràtica, pacífica i responsable. A.A: En cas que hi hagués una ruptura amb Espanya, la pregunta hauria de ser per què hi ha hagut una ruptura. Per exemple, si una amistat es trenca no es pensa com hauria de ser la ruptura sinó què ha provocat aquesta trencada, qui ha fet emprenyar un i qui ha fet emprenyar l’altre.Evidentment, hi ha un descontent l’any 2005 en l’estatut, això és evident, però cal mesurar si aquest descontent és suficient per una ruptura, que pot perjudicar més al poble català que a la resta.

Té sentit que rescatem els bancs i no les persones que es queden sense habitatge? J.R: No té cap mena de sentit, eh, el problema és que si els bancs cauen, cau tot el sistema i, per tant, hi ha molta més gent que es quedaria sense habitatge, molta més gent que es quedaria l’atur i molta més gent que ho perdria tot. Gent que perdrien els estalvis de tota una vida, i per tant, els bancs, amb molt bona mesura, juguen amb una posició de força, però hi ha un punt d’immoralitat d’haver d’injectar molts diners als bancs que just han estat els responsables d’aquesta situació i no poder ajudar directament la gent perquè no perdin els seus habitatges. Més que lamentar-nos el que hem de fer no a nivell català, ni a nivell espanyol, sinó a nivell europeu hauríem de canviar moltes normes perquè el bancs en un futur facin la seva funció social però sobretot si s’equivoquen no es quedin en un estat d’impunitat, el cas més clar es “Bankia” que és l’entitat financera més mal gestionada de tot l’estat i fa tota la sensació que els responsables que ho han fet objectivament molt malament no compareixen davant de cap tribunal a passar comptes. A.A: No té cap mena de sentit.

Per què aquí no s’ha jutjat els causants de la crisi com a Islàndia?

J.R: Perquè aquí les lleis són diferents, eh, en el cas d’Islàndia, finalment, el primer ministre responsable de situació de fallida del país va ser exonerat, però ara el govern espanyol ha impulsat una norma que nosaltres la compartim, pel qual la mala gestió en els afers públics sigui punible per tant aquells alcaldes, consellers, presidents que no ho facin bé hagin de retre comptes davant la justícia. A.A: Perquè els causants de la crisi d’aquí Espanya, la dreta ens vol fer creure que va ser el tripartit i el govern de Zapatero. Malauradament no és Espanya només la que està en crisi, és tot el món que està en crisi. Aleshores aquesta crisi no té nom ni governants, en tot cas hi ha noms i governants de com gestionen aquesta crisi. Per exemple, la senyora Merkel ho està gestionant molt interessadament al seu favor. Està fent com una mena de tercera guerra mundial econòmica, per entendre’ns.Quan Zapatero va governar, va gestionar la crisi com bonament va poder, però la crisi hi era. Veiem sinó com l’està gestionant el senyor Rajoy o el senyor Mas. Els causants de la crisi no són els governants sinó un sistema capitalista que està

cap a la independència. Aquest és el meu desig, com anirà ho decidirà el poble de Catalunya, confio molt en el seu bon criteri i crec que farà una aposta sobiranista. A.A: Són unes eleccions que fins l’últim segon poden canviar. Han sortit moltes enquestes però jo crec que és molt difícil opinar perquè hi ha un 40% d’indecisos. I perquè quan hi ha eleccions la gent es posa a disposició d’aquells ideals que poden repercutir en les persones: si realment millorarà la sanitat, si l’atur disminuirà, si hi haurà millores en educació, si sortirem de la crisi. Però aquestes eleccions tenen un debat afegit que és la independència de Catalunya aleshores això tapa l’altre debat. Jo no sóc endeví, les enquestes mostren una clara tendència a favor CiU. Però, evidentment, el president serà elegit per tot el poble de Catalunya.

Creu que hi ha una alternativa a la Independència?

J.R: La resignació. El dilema és: resignació o independència. No crec que hi hagi una alternativa intermèdia. Algú planteja el federalisme, això vol dir ajornar la decisió. Hem d’aprendre a plantar-nos sols i construir un estat propi que ens permeti garantir el progrés i el benestar de la gent del país.A.A: La independència en si no és una alternativa, perquè quan Catalunya sigui independent ningú sap si estarem a Europa, no és l’alternativa de futur. La meva alternativa i la del PSC és el federalisme. Però tampoc creiem en els idees del PP. L’any 1978 es va crear una Constitució que donava personalitat a les autonomies, però a la vegada era una mica de repartir per a tots iguals. La Constitució es va fer perquè eren moments difícils. Creiem que està caducada i s’ha d’avançar cap un estat més federal. El federalisme és la unió dels pobles, des de la seva llibertat. Per a mi la pregunta seria al revés: quina alternativa hi ha al federalisme.Quan Catalunya es declari independent, primer ha de saber de què es declara independent. Per entrar a Europa hi ha d’haver una unanimitat de tots els països que formen la Unió Europea i si molestem molt a Espanya, on anirà Catalunya. A més les enquestes diuen que per no anar a Europa no val la pena ser independents. Aleshores, quina alternativa hi ha a això? El seny. Més autogovern per Catalunya, avançar en les nostres llibertats com a poble i avançar culturalment. Per al PSC el federalisme és la unió dels pobles, la cultura catalana va més enllà de les franges catalanes, hi ha una Catalunya Nord, les Illes Balears, València i això és una cultura. La independència vol dir trencar amb els altres pobles que també parlen la nostra llengua.

Com hauria de ser la ruptura amb Espanya?

J.R: Nosaltres no parlem de ruptura, sinó que parlem d’evolució del sistema no parlem de ruptura entre d’altres coses, perquè nosaltres pretenem ser un estat independent dins la unió europea, per tant, dins la unió europea, com a concepte, no hi ha ruptura sinó evolució. Ens agradaria que fos un procés pactat, com el Regne Unit i Escòcia, que han pactat d’organitzar un referèndum amb totes les garanties. El que ens agradaria és fer-ho d’una manera raonable, sensata,

Quins son els reptes més importants per al futur de Terrassa?

J.R: El primer, sortir de la crisi, sense dubte, ajudar a crear les condicions perquè si el país va bé, Terrassa pugui aprofitar una nova onada de prosperitat i aprendre dels errors. Quan les coses anaven bé, Terrassa va cometre l’error de fer un monocultiu amb la construcció, aquí es van fer molts pisos nous que actualment estan buits, en lloc d’aprofitar per consolidar el comerç, per reforçar el perfil industrial de la ciutat, el que es va fer va ser posar tots el ous en un mateix cistell, que era el de la construcció. Hem de diversificar molt i aprofitar el actius que tenim des d’un punt de vista de comunicacions, d’ubicacions del fet de tenir universitat a la ciutat com la UPC, de tenir disponibilitat de sòl industrial, Terrassa és un municipi que no ha exhaurit el sòl. A.A: El repte és sortir d’aquesta crisi i de la millor manera possible. Si sortim de la crisi i les persones també, en sortirem abans i millor. En canvi, si sortim de la crisi i l’estat del benestar se’ns l’han carregat, la sortida serà molt més dificultosa. És a dir si nosaltres ara sortim de la crisi on la sanitat pública ha quedat en males condicions, és molt més difícil.

ENTREVISTA A JOSEP GÓRRIZ I VERDÚ

Laia Badal i Paula Gangoso (1r ESO)

En Josep Gòrriz i Verdú és un escriptor català que va néixer a Sabadell l’any 1956. Ha escrit més de cinquanta llibres i ha guanyat molts premis literaris, algun d’ells important. Actualment treballa a Terrassa, a l’institut IES Investigador Blanxart.

Per què va decidir ser escriptor?No ho vaig decidir. Quan tenia set anys, anava a l’escola a peu i hi havia mitja hora de camí i hi havia d’anar sol, així que, per

implantat al món que no hi ha manera de canviar. Quan hi ha una crisi, s’ha de pensar primer en les persones que en les caixes i bancs.

Creu que és correcte la postura del ministre Wert a l’educació catalana?

J.R: No... És impresentable, algú que utilitza expressions pròpies de la preguerra civil i del franquisme. Pretendre espanyolitzar els nens vol dir que no s’assabenten absolutament de res, és la constatació de fracàs d’Espanya. Aquesta afirmació és la constatació per part seva, que ser català és no ser espanyol i amb una concepció plural d'Espanya ser català hauria de ser una manera de ser espanyol. Com que no accepten que puguem ser espanyols a la manera catalana, doncs independència. En un estat plurinacional la diversitat lingüística hauria de ser un valor positiu. Espanya hauria de sentir-se molt orgullosa de tenir quatre nacions en el seu interior, de tenir quatre llengües i cultures. El ministre diu: Només es pot ser espanyol a la manera castellana i, com que els catalans s'obsessionen en continuar sent catalans, els hem de castellanitzar, més que espanyolitzar. Jo crec que el ministre Wert el que hauria de dir la veritat del que pensa: Vull castellanitzar els nens catalans. Fa tres-cent anys que ho han intentat i no s’han sortit, ara ja no tindran temps per però ja que si aquest projecte es culmina adequadament i som independents, ja no hi haurà la possibilitat de castellanitzar els nens catalans.A.A: És que ja no és una postura, és una revenja. El ministre Wert, pel fet que sigui anticatalanista, no pot fer lleis per espanyolitzar els nens.

Digui que creu que és el millor i el pitjor del mandat de l’alcalde Pere Navarro?

J.R: (riu) Home el millor ésquan tenia un bon equip al seu costat. Per exemple, quan tenia en Jordi Labòria que va aconseguir gestionar consensos importants sobre temes bàsics per la ciutat, Terrassa va ser de les primeres ciutats que vam fer un pacte anticrisi, sinó la primera de tot l’estat espanyol o de les primeres que vam fer un pacte per la immigració.El pitjor és que ha sigut un alcalde de despatx i no de carrer, una persona que no ha estat al costat del seu poble no ha sentit el batec de la ciutat i jo crec que l’alcalde sobretot ha de ser algú que trepitgi molt el carrer que conegui molt la gent que toqui molt la gent, l’alcalde no ho ha fet i per això la ciutat se’n ha ressentit i al final d’aquest mandat doncs simplement no hem tingut alcalde i en una situació de crisi econòmica el pitjor que li pot passar a una ciutat és no tenir alcalde.A.A: Hem de ser autocrítics però jo crec que el millor és que l’Ajuntament de Terrassa és una de úniques que en temps de crisi no deu res a ningú. Pere Navarro ha aconseguit que en temps difícils, aquells productes que Terrassa li faltaven com el Teatre Principal o el Museu de les Esglésies de Sant Pere. El pitjor és allò que podem dir de totes les ciutats:el que ell ha volgut fer i no ho ha pogut fer per falta d’ajudes.

22 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

23Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nHi ha algun gènere literari amb el qual no ha escrit mai i li agradaria fer-ho?Terror. Jo mai no he escrit novel·les de terror i m’agradaria fer-ho. Costa molt que un escriptor aconsegueixi transmetre al lector tanta por com per no poder dormir a la nit.

Què en pensa actualment de les primeres novel·les que va publicar?Crec que les primeres novel·les que vaig escriure no van sortir bé perquè encara no tenia experiència. Ara em miro les primeres novel·les i penso: “Mare de Déu!, com et van poder publicar això?” És com tot, n’has d’aprendre.

Què creu que ha canviat en la manera d’escriure al llarg del temps?He canviat moltes coses. Abans no compensava els elements importants i els innecessaris; en algun fragment important resumia massa i en algun fragment sense importància hi dedicava dues o tres pàgines.

De quin dels seus llibres està més orgullós? Estic més orgullós sempre del llibre que estic escrivint en aquell moment. Normalment estic més orgullós dels llibres que triomfen perquè tenen alguna cosa especial que atrau als lectors. Els que no triomfen vol dir que els falta alguna cosa. Vostè escriu llibres per què tinguin èxit o pel plaer d’escriure’ls?Faig els llibres perquè la gent els llegeixi, perquè, si no, no cal fer-los. Quan l’autor fa un llibre vol que el llegeixi molta gent.

Quin llibre que no hagi escrit vostè ens recomana?Us recomano els llibres de Roald Dahl. Va tenir una infància dura i això fa que pugui transmetre els sentiments amb facilitat al lector.

Té algun hobby a part d’escriure? De fet, per mi, escriure no és un hobby. És una feina. Per què tenir hobbies si no tinc temps? Tot i així, m’agradaria jugar a escacs, anar amb bicicleta, fer excursions, jugar a ping-pong, etc.

Ens ha agradat molt entrevistar un escriptor i creiem que ha estat una bona experiència.En Josep Gòrriz és un home molt amable i ens ha permès fer l’entrevista a casa seva, a l’ estudi on escriu. És un estudi ple de llibres i d’ornaments. És un home simpàtic i cordial, amb el qual hem pogut treballar molt bé. L’entrevista ha estat satisfactòria tot i ser la primera que fèiem. Ens ha explicat de manera entenedora i extensa tot el que volíem saber i d’altres coses que ni se’ns hagués acudit preguntar-li.

no avorrir-me, inventava històries i d’aquesta manera se’m feia molt més curt el trajecte. Així, vaig anar desenvolupant el sentit de la imaginació.

Quan va començar a escriure?Vaig començar a escriure l’any 1986, quan tenia trenta anys, per tant, fa vint-i-sis anys que escric. De fet, va ser una professora que treballava a la mateixa escola que jo la que em va impulsar a escriure; necessitàvem un conte sobre la castanyada i com que no en trobàvem cap, me’l vaig inventar i la professora em va dir que estava molt bé i que em podria dedicar a escriure professionalment.

Quan va publicar el seu primer llibre?Vaig publicar el meu primer llibre als trenta anys, just quan vaig començar a escriure. Me’l vaig publicar jo mateix i el vaig titular: A la recerca dels assassins.

Com s’inspira per escriure històries?M’inspiro a partir de coses que he vist. Els escriptors sempre hem d’anar amb els ulls oberts, perquè aprenem de les coses que succeeixen al nostre voltant. La imaginació no és la base, el llibre no és bo si tot el que hi poses és fals; perquè tot tingui sentit ho has de conèixer. Com més gran ets més experiències has viscut i més coses coneixes.

On escriu?Quan sóc a Terrassa escric aquí, a l’estudi. També escric a Torredembarra, quan hi vaig de vacances, però pràcticament ho faig tot aquí. Escric directament a ordinador, només faig l’esquema a mà.

Quan escriu?Escric quan puc, sobretot al juliol. Cada any em faig un horari tenint en compte les hores de treball a l’institut. Les estones que em queden lliures les aprofito per escriure.

De petit li agradava llegir i escriure?De petit no m’agradava llegir i escriure perquè els llibres que hi havia per a nens tenien un vocabulari complicat i no em feien escriure. De petit no se m’hagués acudit mai que de gran pogués arribar a ser escriptor.

Quin tipus de llibres li agrada llegir?M’agrada llegir aquells llibres en els que de seguida em trobo a dins de la història. M’és igual el tema de la història, sempre i quan no digui bajanades i pugui passar qualsevol cosa. No m’agraden les novel·les històriques escrites per algú d’avui dia perquè l’escriptor no hi era i, per tant, no pot escriure com la gent que realment era allà.

!

pensar quina jugada faràs fins al final, perquè no saps quins moviments farà el teu rival. Per tant, en aquesta partida d’escacs hi ha molta gent que hi intervé: el Govern espanyol, la Unió Europea, les Nacions Unides etc. I, segons com es mogui tothom, haurem d’anar fent la nostra partida.

Per què creu que el senyor Mas evita dir la paraula “independència”?

El president no vol dir la paraula “independència” perquè quan parlàvem d’aquest tema, la paraula accentuada significava: separació d’Espanya. Però ara que ja hi estem en el camí, ens convé assenyalar el futur, no el passat. Per això, ara no parlem d’independència d’Espanya, sinó que parlem d’una Catalunya independent que seria un estat independent d’Europa. Perquè nosaltres no volem posar-nos fronteres, no volem anar-nos-en sols, sinó que volem ser més a prop d’Europa del que som ara. Volem parlar a Europa com a catalans i volem tenir unes estructures d’Estat com tots els altres. Per tant en comptes d’“independència” hauríem de dir “interdependència”.

Com creu que va afectar la reforma de l’estatut al sentiment independentista que hi havia a Catalunya?

De fet podríem dir que gairebé tot el que ara estem veient és conseqüència del fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006, que va comptar amb el suport del 90% dels diputats del parlament de Catalunya. Era l’últim intent seriós de trobar una formula que ens permetés seguir creixent com a país dins d’Espanya, i això va fracassar perquè quan va arribar a Madrid, les corts van anar-lo retallant per totes bandes i,a més a més,se’n van enfotre. Va ser humiliant per a tothom: polítics, ciutadans, el propi president Mas, que va haver d’anar a desencallar l’assumpte un vespre en una reunió amb en José Ruiz Rodríguez Zapatero... En aquella trobada van acordar quatre coses perquè es pogués presentar, perquè feia mesos que estava encallat. Però aquests compromisos de Mas tampoc es van complir, és a dir, que ens van prendre el pèl, ens van enredar com a “xinos”. I a més a més després va venir la sentència del tribunal constitucional que el va acabar de retallar.Llavors això va fer que a Catalunya s’anés prenent consciència que no hi havia cap sortida cap Espanya, i per tant o ens aguantàvem o l’única sortida era la independència .I això, que començar amb un grup de gent, es va anar fent com un efecte bola de neu, és a dir cada cop va agafar més i més bolada fins 11S que surten al carrer un milió i mig de persones que és una autèntica bestialitat, és un 20% de la població! No hi ha cap lloc al món on un 20% de la població hagi sortit mai al carrer a manifestar-se. I l’Estatut va ser l’inici de tot.

Políticament parlant, es pot convocar un referèndum per la independència?

Políticament parlant, sí. Jurídicament ja és més complicat. Perquè les lleis són interpretables. Hi ha alguns juristes espanyols que diuen que si políticament es volgués la independència des d'Espanya es podria trobar la fórmula de fer possible un referèndum, sense haver de tocar la Constitució. Si

ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS

Nil Dalmau i Marta Gómiz (2n ESO)

Entrevistem el sociòleg terrassenc Salvador Cardús, antic estudiant de l'escola Tecnos.Debatrem amb ell els diferents aspectes que afectarien a una Catalunya independent. Esperem treure'n l'aigua clara i saber que és més viable: una Catalunya amb o sense Espanya.

Una pregunta clara per començar: independència sí o no?

Sí.

Per què?

Hi ha moltes raons per explicar-ho: hi ha raons de caràcter històric. Aquest és un país que va perdre les seves lleis i els seus governs a causa d'una derrota militar, i des d’aleshores hem estat vinculats a un Estat que mai no ha mostrat cap interès pel que érem nosaltres com a tradició de llengua i política des del començament. Per tant hi ha unes raons històriques per explicar la nostra situació de submissió a un estat que es concep de manera monoteista. Però també és una qüestió de recuperació de la pròpia llibertat. Més enllà d'aquestes raons històriques, també n'hi ha d'actuals. La nostra dependència de l'estat espanyol fa molt difícil la nostra prosperitat i fa difícil que hi pugui haver la justícia social a què qualsevol poble lliure del món aspira. Fa molt difícil el fet de poder mantenir una llengua, i que si no la defenséssim nosaltres segurament es perdria. Per tant, en aquests moments la independència ja no és tant una qüestió del passat sinó que sobretot és una qüestió de futur, que puguem prosperar, perquè de ben segur que aquest és un país pròsper que és capaç de generar riquesa i treball. Però dins d’Espanya, això ni s'aprecia ni es tolera ni s'aprova, tot el contrari.

Què creu que hauria de fer el govern del President de la Generalitat el Sr. Artur Mas respecte aquest tema?

Jo crec que ha de fer el que està fent. S’ha posat al davant del sentiment independentista català. Ara quan hi hagi eleccions i referèndums, veurem si érem molts o pocs. En principi, tot fa pensar que hi ha molta gent que té aquesta aspiració i el president i el seu govern s’han posat al capdavant.Ara bé, això és com una partida d’escacs, és a dir, tu no pots

24 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2n

25Entrevista Educació Secundària Obligatòria 1r i 2nAlguns diuen, “ és que Espanya ens podria vetar” , però aleshores ja no és culpa d’Europa sinó d’Espanya. A més Espanya no és un dels països rics d’Europa per tant no tindria massa veu ni vot en aquest conflicte.

Si ens independitzem i la Unió Europea no accepta la seva continuïtat amb l’euro, Catalunya podria recuperar la pesseta o seria fer un pas enrere?

És un problema fals. No cal ser a Europa per fer servir l’euro. La decisió que s’ha de prendre per decidir quina moneda s’ha de fer servir no és d’Europa. L’ús d’una moneda no té res a veure amb el fet de formar part d’aquella estructura política. Hipotèticament, podria passar que no estiguéssim dins la Unió Europea i seguir fent servir l’euro. Hi ha coses que fan riure perquè en un món obert. És ridícul inventar-se fronteres econòmiques on no n’hi ha. Per tant, no n’hi ha cap problema, podríem fer servir l’euro.

Si es donés la independència, Espanya podria boicotejar el productes catalans?

No pot perquè les lleis prohibeixen aquest boicots comercials i garanteixen el lliure comerç. Per tant Espanya no pot formar una barrera i dir: “Ara no utilitzarem més productes catalans”. Això està absolutament prohibit.Ara bé, pot passar que alguns productes que s’associïn molt a Catalunya, els consumidors enrabiats no els comprin. Per exemple podrien dir: “ Casa Tarradellas em sona a català, doncs no ho compro”. Però això només afecta a alguns productes que depenen més del consumidor, perquè si un constructor ha de comprar bigues, comprarà les més barates i de millor qualitat, siguin o no catalanes. I tot i així, això només durarà un temps curt que pots ser mig any o un any.Ara deixeu-me dir que això ja passa ara. Mentre que aquí bevem vi de la Ribera de Duero sense cap problema, no trobaràs ni un sol restaurant espanyol que serveixin vi català. Perquè mai han tingut cap mena d’interès cap els nostres productes.

Si finalment Catalunya s’independitza, alguna altra comunitat autònoma com Euskadi la seguiria? O Espanya s’enduriria?

A veure, a Espanya només hi ha dues comunitats autònomes que volen la independència: Catalunya i el País Basc. El País Basc arrossega les conseqüències de la violència d’ETA, i representa un pes molt important que encara no està resolt. Es una feinada que els ocuparà entre quatre i vuit anys, i fins aleshores no es podran plantejar la independència. D’altra banda, Euskadi té el concert econòmic, per tant, no els apreta tant la situació econòmica, i poden aguantar més perquè no estan tractats de la manera injusta en la que estem tractats nosaltres. Per tant, qui ara pots independitzar-se som nosaltres, i d’aquí força temps podrien seguir el mateix camí, però ara no està en condicions de demanar-ho ni d’aconseguir-ho.

ara, des d'aquí, hem pogut tirar endavant un referèndum per la reforma de l'Estatut, per què no podríem fer un referèndum per decidir qualsevol cosa? No és que no es puguin fer, és que ja n'hem fet.Per tant,políticament, no tenim garanties i, jurídicament, seria interpretable. Penso que s'han de buscar les maneres perquè els catalans puguem trobar una altra via per poder expressar el que sentim.

I, econòmicament, l'Estat propi és viable?

Home, i tant! Això sí que té poca discussió. Si és viable Andorra que és independent, com no ho hauríem de ser nosaltres? I no només podríem sobreviure sinó que des del punt de vista econòmic seria molt avantatjós. Primera: perquè som un país que exportem molt, que avui és l’única garantia de poder sortir endavant en aquesta crisi. Per tant tindríem capacitat per sortir des del punt de vista del benestar social: podríem pagar millor les pensions. Perquè nosaltres cada any a la “bossa de les pensions” hi posem un 30% dels diners que van a Espanya, i en canvi només ens en tornen un 18%. Per tant la diferència podríem fer-la servir o bé per fer estalvis o bé per pagar futures pensions, i si ens tornessin l’expoli fiscal, en pocs anys el dèficit públic podria reduir-se molt. Per tant si hi ha una cosa clara, és que des del punt de vista econòmic ens en sortiríem perfectament.

S’ha fet broma sobre el fet d’enviar tancs, l’exèrcit... Però, realment, el Govern espanyol pot fer-ho?

Mira, si vol fer el ridícul sí. Poden agafar tancs que estiguin a Saragossa i enviar-los a Catalunya, posant-los en trens o en camions especials i portant-los a Barcelona, però aleshores, a què dispararien? Contra la Sagrada Família? Si aquí no tenim ni exèrcit ni armes! Per això dic que si volen fer el ridícul allà ells. A més,si se’ls hi acudís moure un sol tanc per entrar en una situació de conflicte dins de l’Estat espanyol, els que en aquests moments governen Europa, els trucarien abans que el tanc sortís per la porta i els dirien: “Però esteu tontos o què? Us penseu que dins la Unió Europea ens podem enviar tancs els uns als altres? Això és inconcebible! Les coses se solucionen parlant”.Però ara imagina’t que sí, que estan bojos i fan això d’enviar els tancs, aquell mateix vespre, tots els informatius del món ensenyarien com els espanyols envien tancs contra un Parlament que democràticament ha decidit que vol ser independent. Llavors, ho tindríem guanyat! Perquè el món, a favor de qui es posaria? Dels que envien tancs o dels que decideixen les coses democràticament?

En el cas que Catalunya s’independitzi, estaria fora o dins de la Unió Europea?

Bé, aquesta és una de les coses que es desconeixen, tot i que jo estic convençut que estaria dins per varies raons: la primera és que si ens independitzéssim, a Europa no li convindria que ens separéssim, ja que nosaltres som un país ric i no creem problemes a Europa. Al contrari nosaltres aportaríem diners, és a dir que nosaltres pagaríem, mentre que Espanya cobra.

deben tener un día algo vergonzoso y no quieren que les vea. En vez de ellos, me encuentro de nuevo con mi, ahora, enemigo. Le observo mientras él lo hace conmigo. Lo que más odio de este individuo es su falta de personalidad. Con lo fácil que es hoy en día comprarse atuendos, siempre que nos cruzamos viste igualito que un servidor. Además cuando se lo digo, parece que yo sea al que lo copie a él, porque, al mismo tiempo que hablo, me acusa también a mí. Parece imposible ¿verdad? Pues no lo es. También hay que destacar su falta de carácter. No tiene iniciativa. Cuando nos encontramos, en el baño cuando me lavo los dientes, o cuando decido si me queda bien un conjunto de ropa (que causalmente, el también luce, y cómo no, comparte mis dudas) no empieza una conversación. Cuando la empiezo, parece que también debe de compartir mi mente porque nos cabalgamos al hablar. Hay un pequeño detalle a tener en cuenta: o mi oído carece de una buena revisión o mi compañero no emite ningún sonido al hablar. Mueve sus labios, y yo se los leo aunque no me haría falta, porque sé que dirá lo mismo que yo, el muy copión. No obstante tengo que admitir que le tengo un pequeño aprecio. No somos tan diferentes, al fin y al cabo. Lo que más me gusta de él es que comparte su odio hacia las sillas y por supuesto su amor incondicional a las cómodas butacas. Pero le temo. Mi confianza hacia él no es existente y menos, sana, lo que exagera su cinismo. Un día, en uno de nuestros monólogos sobre el terrible error de la utilización de ruedas en las odiadas sillas, tuve que hacerle una pregunta que acechaba en mi mente durante días. Le pregunté si sería capaz de deshacerse del que era nuestro gran enemigo, el comerciante más famoso de sillas. Nos quedamos unos instantes en silencio, ninguno de los dos se movía. Minutos después, decidí observarle de cabeza a pies y de pies a cabeza, recorriendo todo su cuerpo con mis ojos. Cuando lo hacía, vi cómo movía la suya de arriba abajo y, aturdido, lo interpreté como un inconfundible “sí”. Es por eso que hoy estoy en esta sala. Es por eso que estos hombres me acusan de una cosa que yo nunca haría. ¿Matar por propio interés? Es difícil saber que el culpable es tan parecido a ti, y aun así te sigue hasta esta sala y sentado en una irónica silla, te observa mientras todas las preguntas, sin sentido alguno, naufragan en tu mente.

-Señor, no contestar ninguna de nuestras preguntas no lo hace menos culpable, ¿está seguro de que no quiere aportar nada más?-Se lo diré otra vez, yo no soy el responsable de la muerte de este señor. Tienen al culpable justo ahí, en el espejo.-¿Otra vez? ¿Bromea? Es su propio reflejo señor. -Por favor, ¿qué clase de persona sería yo si no me mostrase responsable de un hecho de tal gravedad? Tendría que estame agradecido por mostrarle al verdadero asesino. Pero mírelo, fijase en sus labios, está diciendo lo mismo que yo. ¡No se da cuenta, él mismo se inculpa!

CONFESIONES DE UN LOCOPrimer premi de narració

Jana Soler (3r ESO)

Una luz intermitente ilumina la sala donde me hallo. Cuatro paredes oscuras me encierran y, sarcásticas, hacen de la habitación un pequeño laberinto. Las siento susurrar, anhelan que me pierda en ellas. Quieren dominarme hasta que mi respiración cese por su presión. Irónicamente, en mi opinión, envidian a su grande opresor, el techo. Cruel, se muestra superior a ellas, y en el caso de esta habitación se podría decir que casi araña las nubes. Aunque, a veces, entiendo a mis cuatro paredes, ya que su egoísta vecino de arriba no las deja crecer, alcanzar el cielo. Tampoco hay que subestimar uno de mis mejores amigos, ya que cada día, sin lugar a duda, me mantiene derecho y me da la fuerza y el apoyo que necesito. El suelo. Creo que debe de ser un tipo duro, siempre estar por debajo de todos y dejar que te pisoteen no debe de ser algo fácil de llevar. Hay que ver, sin embargo, como ejemplarmente conviven. Respetan su espacio y para nada se les ocurriría ocupar el de otro. Claro está, sin tener en cuenta la acción de uno de los míos, que de vez en cuando por puro capricho, las derriba y construye otra sociedad, con los mismos elementos y valores pero colocados de forma diferente. Remodelar viviendas, lo llaman. “¡Eh ahí la clave de hacer dinero chiquitito, lo desordenan, le ponen alguna que otra cosa nueva, pero siempre acaba siendo lo mismo, unas paredes que forman una lugar donde vivir!” Eso decía mi abuela cuando le contaba mis teorías sobre la convivencia entre paredes. Lo que ella no entendía es cómo me preocupaba tanto por aquello, pero yo le veía una clara similitud con la sociedad que estábamos viviendo. De todos modos, siempre me habían tachado de chiflado, así que hace mucho tiempo que dejé de compartir mis ideas.Desde que aquellos hombres me habían dejado aquí dentro, el miedo ha ocupado mi cuerpo. Puedo sentir las gotas de sudor frío resbalar por mi espalda, como si estuvieran compitiendo por cuál de ellas va más rápido. Mis manos humedecidas se estremecen e intentan huir la una de la otra, intentando agarrar algo de esperanza, si es que aún existe. Aburrido, mi pie izquierdo juega a abrazar el derecho, mientras éste, nervioso, golpea una de las patas de la silla donde reposo. No me gustan las sillas. Siempre he preferido las butacas a las sillas. Son duras, rígidas y para nada cómodas. En su lugar, las butacas son confortables y te incitan a tumbarte sobre ellas. La discriminación entre ambas es inevitable, aun así yo pienso que las butacas son claramente superiores. Pero claro, a nadie parece importarle mi opinión sobre el mobiliario y menos a los individuos que, ocultos detrás de este perverso espejo, me observan. Decido alzar la cabeza para que así puedan ver mi rostro, pero no les veo. Sé que me miran, pero supongo que

26 Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

27Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4testaven a meitat de preu. Vaig preguntar també el per què, però l’home l’únic que va fer va ser somriure’m. Vaig pujar al pis de dalt, i vaig buscar i buscar fins trobar el llibre que volia, el Diccionari de la Llengua Catalana. Vaig buscar la paraula “amic”. La definició deia: Unit per l’amistat amb algú, que sent amistat envers algú. Em semblava una definició molt pobra per una paraula tant gran. Gran en el sentit d’important, de considerable, de solemne, de poderosa. Trobava que l’amistat es mereixia una definició més llarga que només onze paraules. Només onze? Semblava trist i tot. Onze paraules pel mot més important del diccionari. L’amistat és el sentiment més poderós. Qui és capaç de comptar els amics de veritat amb els dits de les dues mans? Qui pot fer-ho, té dues opcions: o s’enganya a si mateix, o és la persona més afortunada del món. Les persones que compten els amics de veritat, no els omplen ni els dits d’una mà. Cinc amics de veritat i milions de persones en el món? És lamentable, és trist, és... increïble. De totes maneres ens hem de sentir afortunats. Conèixer una persona que t’escolti, et comprengui, et tregui un somriure quan no ets capaç de fer-ho tu sol, que rigui quan tu riguis, que simplement et faci feliç. De fet, trobar-ne només una ja seria un repte, oi? Aquella persona que et doni els consells més rars, més insignificants però a la vegada importants, més divertits però al mateix temps més seriosos; aquella que et valori, que es faci valorar, que t’estimi i que es faci estimar, que et faci riure quan plores, que et faci oblidar-ho tot quan ho necessites, que quan ho veus tot negre, et pinti el món de colors... Aquella persona és amiga teva. Aquella persona és, més que una amiga, una germana; perquè... Qui diu que els germans han de portar la mateixa sang a les venes? Qui diu que han de tenir els mateixos pares? Qui diu que han de viure sota un mateix sostre? Doncs qui ho digui, s’equivoca, i es confon. Així que valora a qui t’estimi, i estima a qui et valori, perquè ja sabeu què diuen no?“Qui té un amic, té un tresor”.

TRESORS, PARAULES I LLIBRESAccèssit de narració

Alba Salinas (4t ESO)

Era dilluns, un dia normal, un dia de cada dia. Em dic Marta, i tinc tretze anys. Sóc l’alumna menor de la classe, el meu aniversari és el dia trenta de desembre, i visc a un petit poble enmig del no-res. Els meus pares van mudar-se aquí quan jo encara no havia nascut, i encara que no ho sembli, això té el seu encant. No hi ha sorolls de cotxes, de motos, ni sorolls de ciutat. El silenci predomina sobre tot. El vent que frega suaument les fulles, les branques, les flors dels arbres. De tant en tant se sent el soroll d’un mussol, d’un grill, o d’un animal amagat entre les plantes. Aquí s’hi viu molt tranquil, però la pega és que és molt solitari. Com que el poble és tan petit, aquí només tenim el necessari: l’escola, l’hospital, un centre de botigues... Doncs com deia, era un dia normal. Jo anava cap a l’escola tranquil·lament, pensant en les meves coses. M’agrada estudiar, vull treballar de metgessa, o bé d’advocada, no ho sé, però tinc temps de decidir-ho encara. L’escola no m’agrada; estudiar sí, però l’escola no. El problema és que no se’m dóna bé fer amics. O bé, com que estic tan acostumada a estar sola, ja m’hi conformo. Pensava en la meva família, els avis, a qui feia molt temps que ja no veia; els tiets, que ja gairebé ni em recordava d’ells...Però bé, pensant i pensant, vaig arribar a l’escola. Era el primer dia després de les vacances de Nadal, tots semblaven contents, menys jo. Vaig arribar a l’aula i em vaig asseure. Estava sola, i de cop vaig veure entrar un conjunt de nois i noies. Els meus companys de classe. La professora venia al darrera. Va entrar, i en deixar les coses sobre la taula, va preguntar-nos com ens havien anat les vacances, tots van respondre il·lusionats que havien rebut molts regals sota l’arbre, que estaven molt contents amb el temps de descans de l’escola, que havien passat unes bones vacances. Jo pensava el mateix, però no vaig dir res. Prefereixo passar desapercebuda. La professora ens va dir que havíem de fer una redacció sobre les nostres vacances, i poc a poc, va passar el dia. M’agrada molt passar per la petita llibreria que hi ha al poble quan torno de l’escola. Em sembla molt acollidora, i la conec de cap a peus. Hi vaig cada vegada que puc: com a mínim, cinc dies a la setmana. He llegit més llibres dels que us podeu imaginar. M’agraden les novel·les d’aventures, de misteri, d’intriga, d’amor, d’amistat... sobretot d’amistat. Però just aquell dia, la llibreria tenia un cartell posat, hi deia: Dia especial dels amics. Vaig entrar i vaig preguntar a l’avi que hi havia al taulell que què volia dir el cartell de l’aparador. Em va respondre que tots els llibres en què figurés la paraula “amistat”, “amic” o qualsevol paraula de la seva família,

tot i que els primers dies no sabia ben bé on era, ell afirma que hi estava la mar de bé. Tenia molt espai per jugar, una habitació per a ell solet i va fer uns quants amics nous. Per fi va arribar el dia de tornar a casa. El vol que havien agafat feia escala a Toronto, ja que no existeixen vols directes des de la seva ciutat. L’avió sortia del petit poble a les 6:15 del matí. Es van llevar ben d’hora i els van passar a recollir uns amics que s’havien ofert per a acompanyar-los fins l’aeroport. Un cop allà, ell va quedar molt desconcertat. Havia vist avions a la tele i n’hi havien parlat molt; que si tenien televisions, seients que es tiraven cap enrere, hostesses de vol que et portaven menjar i begudes... Però a ell el van posar en un compartiment molt petit i fosc i, a més a més, sol. El pare havia entrat per una altra porta i ja no s’havien vist més. Van passar uns quants minuts sense que passés res però, de sobte, el terra va començar a tremolar i se sentia un soroll molt fort que no sabia d’on provenia. Cada vegada agafaven més velocitat, fins que el terra va deixar de tremolar i va passar a levitar. L’avió acabava d’enlairar-se camí de Toronto. Ell ens explica que va sentir tanta por quan l’avió es va enlairar que no va poder evitar fer-se pipí a sobre, per molt ridícul que sembli. No va estar tranquil fins que el terra va tornar a tremolar al cap d’una hora i mitja i van parar els motors. Un cop havien aterrat ens explica que va veure una llum, d’on van sortir dos homes vestits amb unes armilles d’un color taronja fluorescent que el van conduir fins a l’interior de l’aeroport. En aquest trajecte va fer tantes tombarelles que va acabar marejat i tot. Aquells dos homes anaven a la seva, parlant de futbol i d’una sèrie de televisió i no es van fixar que ell anava del revés i que no parava de moure’s. Ell pensava: com pot ser que no es cuidin més de mi? Encara sóc molt petit... Mentrestant el pare, que ja era a dins de l’aeroport, estava preocupat perquè l’havia vist des de les finestres fent tombarelles i la poca cura que havien tingut en acompanyar-lo. Va apropar-se al taulell d’informació per demanar si podien passar una estona junts mentre esperaven l’avió cap a Barcelona que no sortia fins al cap de sis hores. Però li van dir que no. Així que va passar les sis hores sol, sense sortir i sense que ningú li expliqués on era o on el portarien. A més a més, ja començava a tenir ganes de menjar. S’havia fet l’hora de dinar i ell ni tan sols havia esmorzat aquell matí. Com que ell no es va atrevir a dir res va passar les sis hores en dejú. I tal i com l’havien portat fins a dins de l’aeroport, el van tornar a posar dins de l’avió, en un lloc igual de fosc, però ara molt més gran i no tan solitari. Ara tenia un company, que es trobava en la mateixa situació i estava tan espantat com ell. No els va caldre dir-se res, perquè amb el sol fet de no estar completament sols, ja estaven molt millor. Una altra vegada va començar a tremolar el terra i a fer soroll els motors. Ell va sentir calfreds

UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE

Anna Soria (4t ESO)

Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres l’experiència d’un individu que acaba de traslladar-se des de l’altra banda de l’oceà Atlàntic. A continuació us transcric com ha estat per a ell aquesta aventura tal i com ell me l’ha contat. Ell i la seva família portaven un parell d’anys vivint al Canadà per raons de feina i ara estaven decidits a tornar a casa, a Catalunya. Part de la seva família havia viatjat anticipadament durant el mes de juliol ja que havien de retornar a l’escola i a la feina el setembre. Ara només quedaven ell i el pare de la família. A principis d’octubre li van comunicar que ells també tornaven cap a casa i ell va estar molt content, ja que es moria de ganes de veure els seus familiars. En aquell moment li van passar pel cap totes les coses que canviarien i que trobaria a faltar, com passar de viure en una casa amb jardí a un pis amb balcó, deixar els amics d’aquí i fer-ne de nous, parlar en una altra llengua... Tot i que tenia tots aquests pensaments presents, li feia molta il·lusió el viatge i, sense adonar-se’n, van anar passant els dies. Com en qualsevol trasllat, un dels components és el canvi de domicili, així que van haver de vendre el lloc on havien viscut fins ara. Un dia va venir un home d’una agència immobiliària per a veure i valorar la casa. Un altre dia van haver de deixar-ho tot molt net i endreçat perquè una gent vingués a mirar-la a veure si els convencia. La venda de la casa va ser extremadament fàcil ja que l’agent immobiliari tenia uns clients que buscaven un habitatge com el seu, en un barri com el seu. Així que, sense gaires problemes, van acordar la venda. El pare no feia res més que portar coses d’una banda a una altra, omplir caixes, fer viatges a la deixalleria i regalar un munt d’objectes que no necessitaven a qui els volgués. Ell observava tot el que estava passant al seu voltant, però se sentia una mica perdut, ja que mai no havia passat per una mudança, i menys d’aquesta envergadura i no sabia com ajudar. La data d’entrega de la casa va arribar i van haver de marxar del lloc que havia estat el seu niu durant dos anys.

Encara faltaven dues setmanes senceres per a volar cap a Catalunya, i van decidir que el millor que podien fer era llogar una habitació d’hotel però, com que el pare treballava i ell estaria tot el dia sol a dins de l’habitació, el van portar a una mena d’internat on estava ben cuidat i molt acompanyat. Passava la setmana allà amb una dotzena de companys fent activitats diverses i el dissabte al matí el pare el venia a buscar i anaven a passejar pel bosc o fer una excursió al parc. Quan sentiu això pensareu que va ser una decisió cruel i injusta, però

28 Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

29Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tESPANTAOCELLS

Pau Tomàs (3r ESO)

Dissabte 10 de novembre, 18:30 de la tarda:Aquell no era un bon dia per a en Jan. Portava tota la tarda intentant escriure a la pantalla, li suaven les mans i estava tremolós. Sabia que aquell missatge podria arribar a ser el seu testament. Ja portava gairebé dues setmanes en aquella casa de Terrassa, pel soroll semblava que estigués al centre de la ciutat. Cada dia tenia tres racionaments de pa i aigua i si tenia sort un plat de mongetes cremades. S’havia aprimat molt des de l’últim cop que aquells homes el van posar dins el cotxe i se’l van endur després de l’escola.

Dissabte 10 de novembre, 21:30 de la nit:Els pares d’en Jan estaven molt preocupats, el seu fill s’havia perdut des de feia cinc dies, i no en sabien res d’ell. Cada tres hores, des del dia de la desaparició, un mosso d’esquadra els anava trucant al telèfon per donar-los noves sobre el cas del seu fill, però tot i així no entenien per què els havia passat a ells. —Imagina’t, només per un segon, que el nostre fill estigues ficat enmig d’un segrest — va dir la Maria.—Ja, però saps que en Jan està mort! Si estigués en una situació com aquesta hauríem rebut algun senyal, algun missatge....—va dir en Ricard.—No Ricard, no està mort, si ho estigués....—va dir la Maria tallada per culpa d’un estrepitós so que provenia del mòbil d’en Ricard.—És un correu anònim! —va dir en Ricard espantat—. “Sóc en Jan, uns homes que no conec m’han fet escriure aquest correu perquè volen que sapigueu que estic sa i estalvi. La part dolenta d’aquest escrit és que els homes demanen vuit milions d’euros a canvi de la meva alliberació. Us estimo. Recordeu que els espantaocells estan fets del lloc on resideixo”.

Dilluns 12 de novembre, 11:15 del matí:En Joan s’havia passat tot el diumenge a la comissaria de policia intentant resoldre una frase: “Recordeu que els espantaocells estan fets del lloc on resideixo”. Ja havia intentat pensar en la relació que tenia el carrer del Vall, que era el lloc on fins feia set dies havia estat vivint en Jan, amb la roba, la fusta o la palla, que eren els materials dels quals estava fet un espantaocells. Allò no tenia ni cap ni peus, potser aquella frase era una pista que no duia a cap lloc i que els segrestadors havien fet servir per embolicar encara més la troca. No, allò ho havia escrit en Jan i no podia haver-ho fet perquè sí.

Dilluns 12 de novembre, 13:00 del migdia:En Jan va sentir uns passos que passaven per davant de la porta; es va sentir observat durant trenta segons, i els passos se’n van tornar a anar. El noi, avorrit, va mirar l’habitació amb tranquil·litat i va començar a observar el lloc on estava. Al cap de mitja hora ja tenia tot una anàlisi de l’habitació. A

que li anaven esquena amunt i va notar com se li posava la pell de gallina. Aquest trajecte li va semblar interminable, els minuts li semblaven hores i les hores dies sencers. Tot i que no podia saber quant feia que havia pujat o quant quedava per baixar. En aquells moments pensava què podia haver fet ell per anar a parar a un lloc com aquest o si l’havien confós amb una maleta o si ja no l’estimaven i l’havien abandonat. No va poder dormir en tot el camí i a cada soroll o a cada turbulència, per petita que fos, s’aixecava a veure d’on venia. Al cap del que li van semblar massa hores, l’avió va començar a perdre altura i, a poc a poc, a aterrar. Aquesta vegada quan va veure la llum i els dos homes amb armilles taronges va estar molt content ja que qualsevol lloc seria millor que on era ara. Una vegada més el van acompanyar fins a dins de l’aeroport. Per sort aquest cop es van assegurar que no fes més tombarelles. El van portar fins a una sala molt semblant a la que havia estat abans d’aquest últim trajecte i allà el van deixar. Hi havia una porta transparent per la qual ell anava veient les sabates de la gent que passava i, de sobte, va veure unes sabates marrons que ja coneixia. La felicitat que va sentir en el moment quan el pare va entrar per la porta era indescriptible. Ell que ja pensava que mai més tornaria a veure a la seva família i ara aquí estava, a davant seu! El pare anava molt carregat, amb dos carros plens de maletes. - Ja hem arribat, noi! Deus tenir ganes de sortir... - va dir-li el pare quan el va veure. Encara van haver de recórrer uns quants passadissos fins a arribar a una gran porta de color blanc, que s’obria quan la gent s’hi apropava, i a l’altra banda s’hi veia molta gent. Ells es van apropar cap a la porta i, en obrir-se, van veure la resta de la seva família i tots el que havien vingut a veure’l l’estiu passat. Tots van córrer cap a ells a saludar-los i a ajudar-los amb l’equipatge. Semblaven molt contents que estigués allà. Tothom estava molt feliç d’haver-se retrobat, però ell encara més d’haver acabat aquell viatge. Tots volien abraçar-lo, li oferien galetes i altres coses per menjar. Però ell el que tenia era set, molta i molta set. En aquell moment va desitjar profundament poder parlar. Al vestíbul de l’aeroport hi havia una multitud de gent. Una amable senyora d’uns seixanta anys se li va acostar i tot acariciant-lo li va dir: - Quin gos tan bonic!! No deu haver estat fàcil per a tu venir de tan lluny. De quina raça és?

dins de la petita casa, es van acomodar al sofà i van començar a parlar amb els pares d’en Jan.—El pla ja està fet, a les dotze de la nit tornarem aquí amb un equip de sis policies armats; vosaltres l’única cosa que heu de fer és agafar una bossa d’esport i omplir-la amb un bloc bastant gran de papers tots units amb cel·lofana, i per tota la superfície posar-hi bitllets de cinc euros enganxats amb una goma al bloc de fulls. Això només servirà perquè pesi la bossa i es pensin que hi hagi alguna cosa, i en el cas que l’obrin que vegin que hi ha bitllets de veritat. Haureu d’anar amb el vostre cotxe, nosaltres ja farà mitja hora que serem allà, estarem amagats en llocs estratègics per si hem d’intervenir— va dir en Joan—D’acord, i això és tot? I en Jan, on estarà quan haguem donat tots els diners?— va dir en Ricard.—No ho sabem, tampoc us ho han volgut dir, però quan se’n vagin amb els diners escorcollarem tota la zona per trobar-lo.

Dimarts 14 de novembre, 02:00 de la matinada:Feia mitja hora que el Ricard i la Maria estaven esperant davant de la fabrica de Baldo, però no hi havia moviments de persones ni cotxes. Per fi, un cotxe negre de la marca Chevrolette es va acostar a la parella que estava esperant amb la bossa a la mà. —¡Dejen la bolsa en el asiento de detrás!— van dir els segrestadors cridant. Ells ho van fer i tot seguit van preguntar: “¿Donde esta Jan?”—Ya os lo dijo él, no es tan difícil de entender el mensaje…—van cridar els homes del cotxe tot allunyant-se.—Seran malparits! Corre, puja al cotxe i anem cap al carrer de la palla!. És allà on està el Jan— va cridar en Ricard tot enfadat.

Dimecres 14 de novembre, 03:00 de la matinada:Els pares del Jan i la policia van intentar deduir quina era la casa on podia estar el Jan. Amb força van tirar la porta al terra i van sentir com algú cridava: “Ajuda!, ajuda!”. Van baixar corrent cap al soterrani que era el lloc d’on provenien els crits. Allà es van trobar un panorama molt desagradable. En Jan estava estirat al terra, s’estava dessagnant pel dit, i tenia una corda al voltant del coll, semblava que els segrestadors l’haguessin intentat penjar del sostre.

Dimecres 21 de novembre, 14:00 del migdia:Semblava que tot els havia sortit bé, només havien perdut 150 euros, a canvi d’en Jan, una persona que per als seus pares no tenia preu. La Maria no es podia imaginar com estaria ara sense el seu fill. Aquest ja s’havia recuperat de la pèrdua del dit, i semblava que tot el que havia passat no li hagués passat a ell, poder perquè era molt fort mentalment, però sabia que allò se li quedaria per tota la vida. A partir d’aquell moment va marcar-se una norma per a la vida: aprofita cada minut perquè de vida només n’hi ha una.

l’habitació, que no devia arribar ni a deu metres quadrats, hi havia una finestra que donava al carrer i semblava que fos un soterrani, ja que la finestra era menuda i estava a la part superior de la paret de l’habitació. No tenia escapatòria; el vidre d’aquell soterrani estava blindat per a l'ocasió. En Jan estava començant a notar el sentiment de la por que es té al saber que la mort no està gaire lluny.

Dimarts 13 de novembre, 00:00 de la matinada:—Palla! —va exclamar el comissari dels mossos d’esquadra mentre parlava amb el cap dels mossos de Terrassa—. Els espantaocells estan fets de palla, i el lloc on resideix (on el tenen segrestat) és el carrer de la Palla—.— No, Joan, això no deu anar per aquí; sé que el que dius té molt sentit, però i si ens enganyen i ens volen fer pensar que estan en alguna casa d’aquell carrer i ho registrem tot mentre ells se l’enduen a un altre lloc? A més, ja hi havíem caigut, en el fet que ells es referien al carrer de la Palla, però això és massa fàcil d’endevinar; la frase ha de tenir algun altre tipus de sentit— va dir enfadat el cap dels mossos d’esquadra.

Dimarts 13 de novembre, 9:15 del matí:—¡No puede ser, este niño no ha escrito esta frase porque sí, les está dando una pista que nosotros desconocemos! Es mas listo de lo que pensábamos. ¿Por qué le habéis dejado, carajo? ¡Tendríamos que haber escrito el e-mail nosotros!— va sentir cridar en Jan a un dels segrestadors amb un accent mexicà.—Tendremos que hacerle pupa al niño para que dejen de pensar y reaccionen. Martos, envíele un correo a los padres. Javi, ya sabes lo que tienes que hacer… tu parte favorita—

Dimarts 13 de novembre, 17:30 de la tarda:Els pares d’en Jan havien rebut un altre correu; deia que havien de portar 8 milions d’euros cap a les dues de la matinada al carrer de Conflent 8, davant de la fabrica Baldo. Si no, matarien el seu fill.Estaven molt espantats perquè no tenien 8 milions d’euros i sabien que els segrestadors no tenien miraments perquè en el correu també hi venia un vídeo de com tallaven un dit a en Jan. Tot i així van trucar a la policia, per explicar-los tot el que havia passat.—D’acord, tota aquesta és la informació que us han enviat? No hi ha res més?— va dir en Joan.—Sí, perquè us hauríem de mentir?— va dir en Ricard.—Vinc d’aquí deu minuts a casa vostra per explicar-vos el pla de salvació d’en Jan— va dir en Joan.—D’acord, doncs, aquí l’esperem— va dir en Ricard nerviós i preocupat.

Dimarts 13 de novembre, 17:45 de la tarda:

“Ding-dong”, va sonar el timbre de casa de la Maria i en Ricard. La Maria es va aixecar per anar a obrir la porta, eren en Joan i el cap dels mossos d’esquadra de Terrassa; van entrar

30 Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

31Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tSegunda parte – La búsqueda

Al día siguiente por la mañana, Jack y Rost partían en caballo hacia el campamento de la banda de Walton.- ¿Te acuerdas de aquella vez que John se perdió en el bosque y que lo encontramos tres días después en la frontera? – dijo Rost.- Rost, ¡tenía tres años! No puedo acordarme y, además, cada vez que me cuentas esta historia me la explicas diferente. Recuerdo que a los nueve años me la contaste también, y me dijiste que papá estuvo dos meses perdido en el bosque y que lo encontrasteis en Forthworth.- Niño, no me seas aguafiestas. Tengo sesenta años, no me puedo acordar de todo.- Rost, ¡tienes cincuenta años!- ¿Cincuenta? Qué voy yo a tener cincuenta, si nací en el año 1850 y estamos en 1910.- Estamos en 1901 Rost. ¿Cuánto hace que no lees el maldito periódico?- No lo sé, hace demasiado tiempo que no me muevo de la ciudad, no sé ni si sé disparar.- Ahora me gustaría estar en silencio un rato. ¿Te parece bien?- Eres un maleducado, niño. ¿Lo sabes? ¡Ja, ja, ja!- ¿Porqué me llamas niño? Tengo 22 años.- Maldita sea Jackie, ¡cómo has crecido!El resto del viaje fue en silencio. Jack pensaba en lo que haría cuando encontrase a Joshua Marston, el hombre que mató a su padre, y Rost pasó la mayoría del viaje durmiendo.Al día siguiente, llegaron a Armadillo, que era donde estaba el campamento de la banda de Walton.- ¡Rost! ¡Rost! ¡Despierta! ¡Ya hemos llegado! - le chilló a la oreja Jack.- ¿Qué?, ¿Qué pasa?- Hemos llegado.Silenciosamente, bajaron del caballo y cada uno cogió su rifle; se acercaron lentamente, se quedaron escondidos detrás de una piedra y planearon la emboscada.- Tu, Jackie, quédate aquí. Yo voy a ir solo.- Eso ni de broma abuelo, ¡vamos a ir los dos!- Vale, pero estate todo el rato detrás mío si yo no te digo lo contrario, ¿de acuerdo?- Sí, ¿por dónde entramos?- Por la izquierda.- Vale, ¿listo?- ¡Listo!La emboscada salió a la perfección. Contaron los hombres, Rooster, como es de suponer, los identificó a todos y ellos a él también. Rooster, después de estar observando a aquellos individuos durante un buen rato dijo:- No está aquí, Joshua no está aquí, ¡mierda!

LA VENGANZADE JACK

Marc Gràcia (3r ESO)

Primera parte – El reencuentro

Jack sólo tenía doce años cuando su padre, John Adams Smith, murió después de que los hombres de la banda de Walton le robaran el caballo, los cuatro gemelos de oro de su padre y los sesenta dólares que llevaba encima para ir a comprar unos cochinos y unas vacas. John siempre había sido un hombre con mucho orgullo, así que intentó defenderse y lo mataron con una escopeta Winchister de repetición.Diez años después, Jack Adams Smith se decidió a vengar la muerte de su padre. Tenía el rancho y ganaba el suficiente dinero como para comprarse un revolver y un rifle, munición y algo de comida y bebida.Al día siguiente, bajó a la pequeña ciudad de Blackwhater, compró un fusil Springfield, un revólver de 25 cm, munición para ambas armas, un conejo y dos cantimploras, una con agua y la otra con whisky.En Blackwater, Jack y su padre conocían a un hombre llamado comisario Rooster, o Rost para los amigos. El comisario Rooster era un hombre de unos cincuenta años, alcohólico, un poco gordo y medio ciego. El comisario era una vieja leyenda para muchos, llegó a ser un hombre temido por los delincuentes de toda Texas. Jack llamó a su puerta, o más bien dicho a la puerta del bar donde Rost se alojaba.- ¿Quién es? ¿Qué demonios quieres de mí a estas horas de la mañana? - dijo una voz grave y áspera desde el otro lado de la puerta.-Soy Jack, el hijo de John Smith, ¿lo recuerda?, él era su amigo, soy Jack Adams Smith.- ¿Jack? ¿Qué se hizo del viejo John? ¡Ja, ja, ja! ¿Cómo está ese viejo cascarrabias? ¡Ja, ja, ja!-Rost, papá murió hace diez años ya- dijo Jack con un hilo de voz.-Ahora abro, un momento Jackie.Se abrió la puerta de golpe. En la puerta había un hombre que debía de medir uno ochenta o uno noventa, debía pesar uno 100 kilos, llevaba barba de dos semanas y un bigote algo más largo que la barba.- No lo sabía. Si me lo hubierais dicho, hubiera ido a coger a esos cabrones al día siguiente-dijo Rost enfadado.-Lo sé, pero no estabas en la ciudad, habías ido a Austin a hablar con el gobernador, ¿recuerdas?- Vamos a cazar a esos mamones, ¿no? Jackie, dime que lo haremos - dijo Rost.- Sí, Rost, van a pagar por lo que hicieron.

- Jackie, mira, hazme caso, yo no podré aguantar mucho más, no puedo moverme, la herida de mi espalda es demasiado honda y grande, además yo ya soy viejo, Jackie, prefiero morir como un héroe antes que acabar convirtiéndome en un fracasado. Tienes que vengar a tu padre. Johny era un gran hombre, no les hizo nada, sólo iba a comprar cochinos y vacas y ellos lo mataron. Por favor haz lo que te digo y sálvate, por favor Jackie, hazlo.- Volveré a buscarte viejo, te lo juro.Jack hizo exactamente lo que Rost le dijo, entró en la tienda de Marston y le apuntó a la cabeza con el rifle con el que él había matado a su padre y murmuró:- No sabes lo bien que me va a sentar esto. Esto es por Rost- le disparó en la pierna haciendo que se despertara al momento- y esto es por mi padre, John Adam Smith - y le disparó en la frente.Jack se fue corriendo tal y como Rostle había dicho. Cuando pasó por donde estaba Rost vio que ya había muerto, como era de esperar. Jack tropezó con una rama y entonces notó la herida de la pierna, de la cual se había olvidado por completo. Los hombres de Marston iban tras él y cada vez estaban más cerca, pero al final Jack pudo escapar a caballo.No paró de cabalgar hasta llegar al bar de Armadillo donde se enseguida le ayudaron y llamaron a un médico.

Diez años después

Jack estaba sentado en su sillón, revisando la cuentas del banco cuando algo le pasó por la cabeza, se preguntó si Rost realmente estaba muerto cuando lo vio, y si finalmente los federales cogieron a los hombres de Marston. Para él, aquella época estaba olvidada, sólo era un recuerdo nublado de lo que había sido él en el pasado. Ahora era un respetado banquero, el más importante del país, pero de vez en cuando pensaba en lo bonito que era cabalgar libre por el país. El comisario Rooster recibió un entierro digno, hasta el gobernador estuvo allí para mostrar sus condolencias.Jack decidió ir a ver a Rostal al cementerio esa tarde. Cuando llegó, vio que la tumba estaba sucia y dejada, así que con un trapo y un poco de alcohol la dejó como nueva. Después puso encima un par de rosas en cada una de las tumbas, en la de su padre y en la de Rost, y se alejó lentamente bajo la lluvia.

- ¿Qué dices?, pero ¿cómo es que…?- Malditos bastardos, ¡responded! ¿Dónde demonios está?- le interrumpió Rost.- No, no sabemos nada nosotros- dijo un de los hombres tartamudeando.- ¿A no? ¿A no? Veamos si así lo recuerdas- Rost apuntó al hombre que había hablado con su revolver- Ahora lo sabes ¿eh?- dijo casi gritando.- No, le digo la verdad yo no sé quién es ese hombre…- Rost le había disparado en la cabeza, de modo que el hombre murió al instante. Mientras, Rost ya estaba apuntando a un segundo hombre en la cabeza cuando un tercero intervino:- Yo, yo sé dónde está. Hará dos semanas me dijeron que le habían visto en Las Hermanas, en México- dijo también tartamudeando-.- ¿En México? ¿En México? ¿Y qué demonios hace ese canalla en México?- preguntó Rost gritando.- Me dijeron que le perseguían los federales y que se fue a México para esconderse de ellos- respondió el hombre.- Vale, yo también lo habría deducido, ¿qué te crees que eres? ¿don inteligente? – dijo Rost en tono de burla.En cuanto se dieron la vuelta para ir a buscar los caballos, un hombre salió de una de las tiendas con un rifle y disparó a Rost en la espalda y a Jack le rozó la pierna.Los dos se despertaron atados a un poste, era ya de noche. Un hombre mayor, con un sombrero de copa alto, un guardapolvo negro a juego con el sombrero, las botas y los pantalones, y que tenía una cicatriz en la mejilla derecha y otra en el ojo izquierdo, se acercó cojeando apoyado a su bastón.- No estaríais pensando que- interrumpió la frase para toser y continuó- podríais matarme tan fácilmente ¿no? - después se rió.- Marston, eres un…- no le dio tiempo a terminar la frase debido al puñetazo que le asestó uno de los hombres.- Deja hablar a papá Rooster, creo que recuerdas cómo me hice esta cicatriz ¿no?- dijo señalándose la cara.- Mira viejo loco, yo no…- un puñetazo volvió a interrumpir al comisario, pero esta vez fue de parte de Joshua.- Creo que es hora de devolverte el favor, pero no quiero hacer nada con prisas, así que esperaremos a mañana- se fue junto a todos sus hombres.

Tercera parte – La venganza

Cuando todos se habían dormido, Rost le susurró a Jack un plan:- ¡Jackie!, tengo una navaja en la bota, cógela como puedas, coge un rifle y mata a Marston mientras duerme, después vete corriendo hacia los caballos y…- Y te dejo aquí ¿no? ¡ni de broma! - le interrumpió Jack.

32 Narració Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

33Poesia Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tMALETA BUIDA

Roger Torné Prat (4t ESO)

Una maleta buida,la duc nit i dia;

a dinsni una paraulaque et referia.

Una maleta buida,la duc dia i nit;

a dinsni un sentiment

que tu m’hagis inflingit.

Una única paraula,plena de significats.

Una sensació,plena de sentiments,

amagats.

Un fet de desamor.La brisa del vent,ara, sense temor,

se l’emporta,silenciosament.

La maleta,sense vessar

poc a poc s’omple.Un nou color,

l’ocuparà.

Noves paraules,iguals significats.

Al conte dolçde la meva vida,

seran tastats.

Mots nous,signifiquen el mateix.

Escrits en versos,amb fulls i ploma,fulls de color beix.

A mig camí,entre el groc i el marró.

Vaig pintant,omplo les paraules,les hi dono color.

La meva maleta,s’acabarà d’omplir?

No ho saps,no ho sé.

Jutja el destí,un poema sense fi.

EL SENDERO HACIA LA LIBERTADPrimer premi de Poesia

Raúl Diego Martínez (4t ESO)

Con sudor y sacrificio compongo yo estos versos,impregnados, junto con mi tormento, de un notorio

manifiesto,forjados con un motivo irrebatible, soberbio y honesto,

para reconstruir el mundo hoy provisto de excesivos seres perversos.

Con estirpe guerrera pugno para cambiar el destino,las desdichas del ayer han extinguido mi inocencia,la perfección en mi contienda es mi única creencia,

para combatir la soberbia que se interponga en mi camino.

Decisión es para el hombre como agua es para el río,sin esta importante pieza, no es hombre, es un ser distinto,

como las demás alimañas dirigidas por el instinto,es gracias a esa facultad que puede vivir, relucir su brío.

Mi humilde afán es mejorar este inmoral mundo,sabiendo retroceder y mudar, a la necesidad, mi rumbo,

pero con firmes principios a los que nunca sucumbo,en los que exijo libertad con un clamor rotundo.

Perseverancia y confianza son mis grandes aliados,para conseguir mi anhelo, cumplir mi ambición,

para levantar poco a poco un sueño en construccióndonde libertad y justicia son componentes sagrados.

Personas dotadas de labia y trabajada elocuencia, peligrosas falacias me intentan imponer,

adornadas con utopías que solo en la ficción las puedes ver, pero soy suspicaz, no logran mudar mi esencia.

Corruptos parásitos nos intentan engañar, disfrazados de compañeros pero armados con corruptela,que, junto a tu libertad, de ajena riqueza se adjudican su

tutela,álzate, ante este injusto abuso te debes rebelar .

Creo que la absoluta libertad no existe, creo una gran verdad,mas por ello nuestra búsqueda no debemos cesar.

¿De este duro esfuerzo qué fruto podemos esperar?Luego la felicidad se halla en el sendero hacia la libertad.

capacitat de concentrar-se en l’estudi durant una bona temporada, val més que no ho intenti. Tot i que ni el dret ni les oposicions a judicatura plantegen grans dificultats de comprensió. És més una qüestió de voluntat.

És molt difícil passar les oposicions?

Estadísticament hauríem de dir que sí. Jo em vaig presentar tres vegades a examen i a la tercera vaig aprovar. Em sembla que aquell any s’hi van presentar unes quatre mil persones i només en vam aprovar dues-centes.

Com van ser els seus primers judicis?

El meu primer destí va ser Vilafranca del Penedès; eren judicis del que anomenem judicis de falta, infraccions penals lleus. A hores d’ara de judicis en faig de moltes altres coses, però no en faig cap com els d’abans.

Han canviat amb l’experiència?

No hi té res a veure. Els judicis no han canviat amb l’experiència. L’experiència és una de les variables del canvi. Han canviat moltíssim en molts aspectes com, per exemple, les matèries que judico, les sentències que poso, els tipus de professionals que vénen a aquest tipus de judicis o la importància dels temes que s’hi decideixen. Han canviat sobretot les lleis. Aquestes han estat el factor més determinant de la diferència dels judicis des de que vaig començar fins ara.

Ha notat un canvi de la societat, en els judicis?

Moltíssim, és una de les coses més interessants de fer de jutge. El jutjat és un observatori social de primer ordre, perquè hi veus allò que en un moment determinat la societat considera problemàtic i demana l’ajuda d’un tercer perquè no ho pot resoldre per ella mateixa.

Per exemple, quan vaig començar el nombre de divorcis i de separacions era molt petit, ara és enorme. Quan vaig començar a treballar la delinqüència econòmica estava molt poc perseguida, la societat no hi donava una gran importància, i si li’n donava no creia que el fet d’acudir a un jutge fos el més indicat per solucionar-ho. Ara, aquests casos passen un moment o altre pels jutjats.

Has tractat algun cas de violència de gènere?

Si, i tant, jo n’he portat molts, ara mateix no en porto però aquí a Sabadell hi ha un jutjat que hi està especialitzat.

EL JUTJAT, UN OBSERVATORI SOCIAL DE PRIMER ORDREPremi d’Entrevista de Segon Cicle

Mireia Bordonaba i Aloma Serra (3r ESO)

Entrevista a Marta Planes, jutgessa als jutjats de Sabadell amb més de vint anys d’experiència. Ella ens explica alguns fets importants de la seva trajectòria i anècdotes sobre la seva professió.

Per què vas voler ser jutge?

Perquè vaig fer la secundaria en un moment complicat, en què la politització dels adolescents era molt elevada. Vaig pensar que estudiar dret era una bona idea i la professió que em va atraure més relacionada amb aquest aspecte era la de jutgessa; també me’n van passar altres pel cap, però vaig escollir aquesta ja que era la que em permetia ser més independent.

Quines qualitats es necessiten?

Moltes ganes d’estudiar i molta resistència al cansament a l’hora de memoritzar, bàsicament. Quin camí s’ha de seguir per arribar-hi?

Primer, s’ha d’estudiar la carrera de dret i després presentar-se a les oposicions. Aquestes consisteixen en tres o quatre anys d’estudiar un temari públic. Després de l’aprovació del temari hi ha dos anys d’escola de pràctica judicial abans no t’envien al primer destí.

Tothom pot ser jutge?

No, no tothom ho pot ser, evidentment. Qui no tingui molta

34 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

35Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tQuin ha estat el cas més complicat? I el més anecdòtic?

N’he tingut molts, ja que porto més de vint anys de carrera professional, però en tinc dos de no resolts que em van cridar molt l’atenció en el seu moment. Són dos casos que fa anys que estan irresolts.

Un, d’una noia farmacèutica que la van trobar morta i mai no he sabut per què. Em va resultar molt interessant, ja que a la investigació de per què es va morir hi van destinar molts recursos. Jo m’hi vaig estar molt de temps i la policia va seguir moltes pistes. Però ningú mai no va trobar de què havia mort. Era una persona sana, jove i no hi havia cap causa perquè l’haguessin de trobar morta al lloc de la feina, tal i com va passar.

L’altre cas que recordo molt va ser sobre uns abusos sexuals a una nena de dotze o tretze anys a una escola. Ella deia que havia estat el seu professor d’educació física i mai no s’ha sabut la veritat. El professor deia que no, que de cap manera, que ell no ho havia fet. Eren abusos, i com que no era cap violació no hi havia rastres físics. Era la paraula de l’un contra la paraula de l’altre. Vaig prendre declaracions a molta gent de l’escola, a l’acusat, als seus companys mestres, als pares dels companys de la criatura, a tots els seus familiars…, però mai no vaig tenir el convenciment de si allò havia passat o si no havia passat. En aquest cas, un cop vaig tenir fetes totes les declaracions vaig enviar tota la investigació a l’Audiència Provincial de Barcelona perquè fessin el judici. Al final van absoldre el professor però vaig tenir-lo uns mesos a la presó. Va ser un cas molt curiós.

De divertits o anecdòtics me n’he trobat molts, sobretot a la primeria de treballar, quan feia judicis de faltes. En ser judicis de faltes es tractaven d’accions penals però de molt poca rellevància i la gent es denuncia per qualsevol cosa. Per exemple, recordo el cas d’una veïna que havia tirat salfumant a la roba de la de sota. O un altre d’una parella que s’escridassava molt i els veïns els van denunciar. Són judicis en els quals et diverteixes, ja que la importància del que estàs jutjant és molt poca. Quan és més seriós, encara que em pugui trobar amb una estranya anècdota, no el trobes gens divertit.

Recordo un cas de separacions i divorcis demanada per un dels pares. L’altre no va contestar i el dia del judici el que havia demanat el divorci va dir que no volia la custòdia de la criatura, ja que li portava molts problemes, mentre l’altre pare no s’havia presentat. Clar, són situacions que si no fos per la gravetat del fet serien molt xocants, però encara que en aquell moment vulguis posar-hi una mica d’humor per distendre la situació, el que t’estan dient és molt seriós i no ho pots deixar

Pel fet de ser dona et va costar ser objectiva?

No, gens ni mica. El fet de ser dona no va ser cap mena d’obstacle. Els problemes d’empatia o de manca d’aquesta no es produeixen en especial en els casos de violència de gènere. Es produeixen en tot tipus de judicis per igual, tant el cas de dues veïnes que es barallen, com amb un violador que ha atacat, o no, a un menor. Aquest tipus de problemes no són específics de la violència de gènere. Un jutge ha de controlar la seva pròpia parcialitat o imparcialitat en tot tipus de judicis.

Has jutjat algun cas de violència de gènere en què l'agredit sigui l’home?

Si, molts cops, però en aquest cas no té el mateix tractament penal. A nivell judicial canvia des del principi, perquè el jutjats que tracten la violència de gènere només tracten els casos on les víctimes són dones. Per tant, un cas en què l’home és l'agredit no entraria dins la violència de gènere, sinó en un cas de lesions normals i corrents.

Algun cop t’han intentat subornar?

Mai, ara per ara aquestes coses no es donen normalment. Sí que n’han sortit casos a la premsa, però son molt puntuals. En canvi, quan jo vaig començar, el que passava bastant sovint eren els casos d’intent de suborn perquè el plet avancés més de pressa. Jo vaig tenir un intent de suborn d’un advocat cap a una secretària perquè el seu cas avancés més ràpid. Això passava en una altra època.

Creus que és una feina insegura?

No és especialment insegura, tot i que en alguns casos concrets, com per exemple quan hi havia la banda ETA, ser jutge al País Basc tenia uns riscos.

Però actualment ser jutge no és més insegur que ser empresari, ja que també et pots equivocar i et pot esperar un treballador a la cantonada. Deveu haver vist que a la porta hi havia un detector de metalls, però principalment no és per la seguretat dels jutges. Un jutjat és un lloc on s’hi porten conflictes per resoldre i si hi ha conflictivitat s’ha de vigilar.

Segur que és més perillós ser per un pare o una mare en procés de separació i trobar-se a la porta dels jutjats la seva parella, que no pas per al jutge que decidirà sobre la seva separació. De vegades, entre ells dos estan molt empipats i si no porten la relació d’una manera civilitzada, no està malament vigilar si porten armes.

ENTREVISTA A MIQUEL DE LA ORDEN

Neus Roca i Emma Comellas (3r ESO)

Miquel De La Orden és un treballador que forma part del SOC, Servei d’Ocupació Català, de les oficines INEM del carrer d’Edison, a Terrassa. Va néixer a Vila-real, Castelló, l’any 1958, però actualment viu aquí, a Terrassa. Hem fet aquesta entrevista a en Miquel ja que ens sembla molt interessant el tema de l’atur. Cada dia sentim més aquesta paraula a causa de la crisi econòmica del país. Aquest funcionari ens explica el seu dia a dia a l’empresa, ajudant a la gent aturada a trobar feina, els diferents departaments de l’INEM, els avantatges dels joves i els inconvenients de ser adult de cara a trobar un treball, els diferents salaris que pot cobrar un aturat, etc.

Per què creus que cada vegada hi ha més gent a l’atur?

Podríem dir que per la situació de crisi econòmica actual, que va començar l’any dos mil set amb el sector de la construcció, on es feien molts pisos i també se'n venien molts. Però de sobte aquest sector va entrar en crisi: van haver de tancar moltes empreses que construïen edificis, es van deixar de vendre molts pisos... i tot això va anar arrossegant altres sectors, com la immobiliària, fins al moment actual, en què hi ha una crisi general.

En quin sector d’aquesta empresa treballes?

Jo sóc el responsable d’àrea del departament d’orientació professional. En aquest departament som deu persones i ens dediquem a guiar la gent segons el nivell de cada persona perquè puguin trobar novament un treball. Comencem explicant-los com es fa un bon currículum, la manera de presentar-se de cara una entrevista de feina, fem una anàlisi de la seva situació on veiem en quins temes haurien de millorar... Si trobem que és gairebé impossible que torni a trobar un lloc al mateix sector, el que els fem fer són uns cursos on puguin aprendre coses noves i els faciliti trobar una feina en un altre sector. Un altre tema en el qual col·laborem és explicant-los com es poden moure utilitzant pàgines d’Internet, diaris..., és a dir, orientar-los. S’ha de dir que no és gens fàcil trobar una nova feina ja que hi ha molta demanda i molt poca oferta.

passar com una broma.

Has tingut mai la sensació de dictar una sentència equivocada?

No, mai. També va a caràcters, però no. Jo tinc una gran quantitat de feina, cada dia faig uns deu o dotze judicis i tinc un cert temps per posar-hi una sentència. Per tant, jo tinc un temps limitat per raonar i decidir allò que vull sentenciar. Miro de fer-ho amb totes les garanties de seguretat i un cop he posat la sentència ja no hi penso més, ja que ja no està en la meva mà de fer-hi res. A més a més, la gran majoria de les sentències que jo dicto si a una de les parts no li agrada hi poden posar recurs a l’Audiència Provincial de Barcelona, això fa que si m’hagués equivocat molt greument, ja hi ha un tribunal superior encarregat de corregir-ho.

Creus que la justícia és justa?

Jo crec que l’administració de justícia fa esforços per ser justa, però igual que els fa una escola sobre les qualificacions escolars d’una criatura. No és ni més ni menys justa. El que fem a l’administració de justícia sempre és un vestit a mida. El poder legislatiu democràtic, el que fa les lleis, s’encarrega de tenir al cap una generalitat de casos per poder establir una llei que faci justícia a la majoria de gent a la qual se li haurà d’aplicar. Per tant, jo, des de l’administració de justícia sempre acabaré fent un vestit a mida d’aquella situació, és la meva funció. Que això pugui o no ser just? Doncs és el sistema del qual ens hem dotat per resoldre les coses d’una manera assenyada. Per exemple, a mi com a ciutadana m’importa que les lleis contra l’ocupació d’habitatges buits siguin més o menys justes, això com ha ciutadana, però com a jutge la meva perspectiva és una altra. Com a jutge, si jo tinc un cas d’un desnonament d’unes persones que ocupen il·legalment un habitatge he d’entrar a veure totes les característiques particulars d’aquell habitatge, no de la generalitat dels ocupes d’una ciutat, sinó d’aquell habitatge en concret: què van fer els propietaris? quina situació legal tenen els ocupants? Si és una ocupació llarga, si es puntual…; hauré de tenir en compte el cas en particular, que per a mi no té més importància que per a la majoria de ciutadans.

Amb aquesta entrevista ens hem acostat al món de la justícia i hem tingut l’oportunitat de conèixer més a fons aquesta difícil professió. Hem après que la justícia pot agradar-nos mes o menys però sempre procura ajudar els més desafavorits.

Donem les gràcies a la Senyora Marta Planes per haver-nos donat aquesta oportunitat.

36 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

37Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4ttreballat com a mínim durant un any, seguit o no seguit, per tal de cobrar durant quatre mesos, i han d’haver-te fet fora de l’empresa i haver-te renovat el contracte. Com a màxim pots cobrar l’atur durant dos anys.

Quins són els primers passos que ha de fer una persona que ha perdut el lloc de treball? Quins papers necessita?

El primer que ha de fer és venir a l’oficina i informar-se, i nosaltres li expliquem els passos que ha de fer: inscriure’s a la llista d’aturats, i fer la sol·licitud d’atur, cosa de la qual s’encarrega el SEPE. Actualment, es necessiten pocs papers ja que està tot bastant informatitzat. Fins i tot, les empreses pengen a Internet el certificat on diu el temps que has estat treballant i nosaltres ens el baixem. L’única cosa que ha de donar-nos són les seves dades personals.

Quin és el salari mínim? I el màxim?

El salari mínim que un aturat pot cobrar són 600 euros. I en el salari màxim depenent dels fills que tinguis pots cobrar 1000 euros (cap fill), 1100 euros (1 fill) o 1200 euros (2 o més fills).

Quan és un atur voluntari? I un forçat?

Diem que un atur és voluntari quan una persona marxa voluntàriament de la feina. L’atur forçat és aquell en què acomiaden una persona de l’empresa a la qual treballava.

Quan finalitzes l’atur i no has trobat feina, pots obtenir una altra ajuda? Sí, un cop l’aturat se li acaba aquesta ajuda, pot disposar del subsidi, que és l’ajuda econòmica que reps quan se t’acaba l’atur. Són 426 euros.

Que significa fixar, sallar, o renovar la demanda? Que pot passar si no ho fas?

El fet de fixar, sallar i renovar és inscriure’s a la llista d’aturats perquè puguis rebre la paga de l’atur. Cada tres mesos has d’anar al SOC a renovar d’inscripció ja que si no ho fessis t'esborrarien de la llista.

Una persona estrangera necessita els mateixos requisits per tal d’aconseguir la prestació de l’atur?

En el cas d’un estranger funciona de la mateixa manera que una persona d’aquí. Si marxes del país, automàticament deixes de rebre l’atur.

La taxa d’emigració a l’atur és molt alta a Terrassa?

Que significa la paraula INEM?

El nom d’INEM ja fa uns anys que no s’utilitza però abans volia dir “Instituto Nacional de Empleo”. Quins departaments hi ha en aquesta empresa?

INEM es divideix en dos departaments: el SEPE (Espanya) i el SOC (Catalunya). SEPE significa “Servicio de Empleo Público Estatal”, és a dir, que depèn de l’estat, i s’encarrega de fer que cobrin l’atur tots aquells que no tenen feina. El SOC, és el Servei d’ocupació de Catalunya i depèn de la Generalitat. S’ocupa d’ajudar i orientar els aturats i de fer d’intermediari entre les empreses, que busquen treballadors, i els aturats, que busquen feina, per posar-los en contacte.

Com vas decidir entrar en aquest món?

Bàsicament el que jo volia era treballar de cara al públic; per això vaig haver de fer unes oposicions a nivell de tot l’estat per ser funcionari. Vaig triar la plaça segons el que m’agradava més i, depenent del nombre d’oposicions que tens, et toca en un departament o en un altre. A mi em va tocar aquí, a SOC, però em podia haver tocat a qualsevol altre lloc, com al departament d’interior, fent el d’DNI, o a hisenda, fent declaracions de renta.

Quin és el percentatge aproximat d’aturats que es presenten cada dia aquí? Ve més gent que ja fa un temps que està a l’atur o gent que tot just l’acaba de perdre?

Aproximadament, tot i que no sempre és igual, podem atendre dues-centes persones només al SOC i tres-centes al SEPE; per tant, un total de cinc-centes persones al dia es presenten a aquestes oficines. Hi ha de tot, hi ha gent que porta molt temps a l’atur, que se li han acabat totes les prestacions que puguin cobrar i també ve gent nova que tot just acaba de perdre la feina.

Hi ha més gent gran que està a l’atur o joves?

Hi ha més gent gran a l’atur. Els joves que no troben feina no estan dins del mercat laboral, no podem considerar que estiguin a l’atur ja que mai han treballat; per tant, no han pogut perdre una feina. Igualment, els joves, busquen per altres cantons, com portals d’Internet, infojob...

Bé, en el cas de quedar-te sense feina, quins requisits has de complir per poder cobrar la prestació de l’atur?

El primer requisit és que no hagis marxat voluntàriament, en aquest cas no cobraries l’atur. Per cobrar-lo has d’haver

PA NEGRE, TÒFONES i ESTRAPERLO

Aida Miguel i Abril Borrell (3r ESO)

En Robert Salvadó, el nostre entrevistat, va néixer en un petit poble de muntanya l’any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Va aprendre a caminar en una cova amagada dins el bosc entre grans pins rebolls on es refugiava la seva família, dones i vells, perquè tots els homes i joves eren al front d’on el seu pare no en va tornar. Acabada la guerra, les dones de la seva família van obrir un hostal per sobreviure, i ell va viure en primera persona el que passava al poble, de la gent que hi arribava, del que explicaven del que passava en altres llocs..., de com van ser aquells durs anys de la Postguerra.

Robert, ha vist la pel·lícula “Pa Negre”?

La veritat és que no.

Però sap de què tracta?

Sí, per això no tinc ganes de veure-la, n’estic cansat de les pel·lícules de la Guerra Civil o la Postguerra. No vull remenar més aquest tema perquè jo ja ho vaig viure.

Alguna vegada va menjar pa negre?

Sí, tenia gust a sègol (un tipus de cereal) que és la despulla del blat. El pa que arribava al forns ens el donaven racionat, no es podia comprar la quantitat que volguessis. El pa blanc era escàs, car i molt difícil d’aconseguir. Però a casa nostra com que fèiem d’hostal doncs també podíem menjar pa blanc. Ens portaven el pa de Vimbodí (un poble del costat), el compràvem d’amagat perquè si la Guàrdia Civil ens el trobava el requisava.

Els primers anys de la guerra vostè era molt petit per poder

A Terrassa, la tassa d’emigració a l’atur és a prop d’un 50%. Els marroquins són els immigrants que abunden més a l’atur i per sota es troben els sud-americans.

A partir de quina edat pots cobrar l’atur? I la màxima?

A partir dels 17 anys ja tens dret a atur, ja que als 16 pots començar a treballar i com a mínim has de treballar durant un any per cobrar-lo. Els menors d’edat quan han de fer un contracte necessiten la signatura dels seus pares a part de la seva. I l'edat màxima en què una persona pot treballar i, per tant, també cobrar l’atur en cas que es queda sense feina és la jubilació. En cas que aquesta persona no tingui el temps suficient per tal de jubilar-se, pot continuar cobrant-lo, però sempre que ens doni un certificat on hi digui que encara no té el dret de jubilació.

Quan és un atur parcial i quin és total?

L’atur total és quan una persona treballa una jornada completa (40 hores per setmana) i pot cobrar l’atur. En canvi, una persona que treballa o pot treballar mitja jornada (20 hores per setmana), cobraria la meitat, és a dir l’atur parcial.

Actualment, hi ha moltes empreses que utilitzin aquest servei per trobar treballadors?

Hi ha poques empreses que es comuniquen amb el SOC per demanar-nos treballadors, ja que és més fàcil i àgil mitjançant portals d’Internet.

És veritat que els joves tenen més possibilitats de trobar una feina que els adults?

La gent jove té més oportunitats d’obtenir una feina ja que les empreses demanen gent jove i amb experiència, tot i que els qui realment en tenen són els més grans. A partir dels 45 anys és molt complicat tornar a trobar-ne.

Per què serveixen els cursos o la formació de cara a trobar una nova feina?

Els cursos o la formació és molt important per a la gent que està aturada i ha de canviar de sector, o seguiran en el mateix sector però cal que ampliïn coneixements. Nosaltres, ara, tenim un parell de cursos de català, perquè sempre és molt més mes fàcil trobar una feina, sobretot pels estrangers, coneixent la llengua. Aquests cursos pràcticament són plens d’estrangers i immigrants, tot i que també hi ha de fora Catalunya que els interessa fer-ho. Els sud-americans tenen l’avantatge de saber el castellà i, per tant, ho tenen més fàcil a l’hora de trobar feina. Els qui no coneixen ni el català ni el castellà, sense aquests cursos els seria pràcticament impossible trobar un treball o relacionar-se amb la gent d’aquí.

38 Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4t

39Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tcarbó vegetal amb les carboneres al bosc, etc. La gent a la tardor anaven a buscar bolets. El poble també era molt famós per les patates. Però segurament una de les coses més importants que donava més diners era “la trufa”, com dic jo, però en català correcte ja sé que es diu tòfona. És un fong que es troba als alzinars, roures i alguns avellaners. Fan una olor especial, tanta que només gossos ensinistrats son capaços de trobar-les. El problema és que la olor també la senten els porcs senglars, cosa que dificulta trobar-ne més o menys. Ara la tòfona és molt apreciada per grans cuiners.

Què eren les carboneres?

Eren construccions de pedra i llenya que en cremar-se en sortia carbó. Era un bon combustible per escalfar-se. La gent que s’encarregava de vigilar-les s’havia de passar molta estona al bosc. Jo conec un anècdota que va passar durant una gran nevada que hi va haver una nit d’hivern del 44. Va quedar tot el poble cobert. Però tres homes situats a diferents punts del bosc estaven vigilant carboneres i van quedar atrapats. Els carboners es construïen unes barraquetes ja que havien de passar molt temps allà i s’hi van amagar. Dos d’ells ho van passar molt malament. La gent del poble, tothom, els van anar a ajudar. L’altre home que quedava s’havia construït una caseta i allà es va amagar. Quan el van anar a buscar els va dir que ja se’n podien entornar que no necessitava ajuda, ell estava perfectament dins la seva caseta amb els seu cavall. Va sobreviure un munt de dies menjant les garrofes del seu cavall.

Com eren l’escola i els mestres?

L’escola era molt miseriosa, poca claror, un local depriment, dels lavabos se’n deien comunes on hi havia un forat al terra que anava a parar al corral. La calefacció era una estufa vella alimentada de llenya que portaven els mateixos alumnes. Hi havia tres classes: els petits, començaven als quatre anys fins als vuit i anaven nens i nenes; després les nenes anaven totes juntes a una classe amb una mestra, i els nens en un altre edifici amb un senyor mestre. Quasi tothom anava a escola fins els catorze anys. Els mestres eren una mica amargats perquè cobraven molt poc i la seva vida era bastant trista. “Passes més gana que un mestre d’escola”. Això era un dit de la gent del poble.

Com us distrèieu? A què jugàveu?

Teníem alguns jocs com el clàssic de “fet i amagar”, “ a patacons”, “a fer ballar la baldufa”, “fer córrer la roda”, a futbol (quan podíem arreplegar una pilota de drap)... A aquests jocs hi jugaven el nois, en alguns les noies però elles ja tenien els seus.

Patacons i fer córrer la roda?

recordar coses.

Sí, però hi ha fets que els homes grans del poble repetien tantes vegades que m’han quedat gravats com si els hagués viscut.

Ens en pot explicar alguna?

Al poble menys cinc o sis famílies la resta van està tots al bàndol republicà. I al començament de la guerra, quan els republicans dominaven Catalunya i es perseguia als partidaris del cop d’Estat, un pare i un fill del poble que tenien l’estanc, la botiga de tabacs, van ser empresonats i condemnats a mort. Però els homes del poble van demanar a les autoritats republicanes que els perdonessin la mort, deien que encara que fossin partidaris dels militars eren bona gent i no havien fet mal a ningú, per la qual cosa van anar al poble uns caps republicans i van exposar el que pensaven fer: anirien cridant tots els homes un per un dient si volien que els matessin o no. Només que un home digués que eren culpables els afusellarien. Però tots van dir que no i van salvar les vides.

Aquesta família devia quedar agraïda de per vida a la gent del poble, no?

Fins que els del seu costat van guanyar la guerra. Aleshores a tots els van pujar els fums, no es pot dir que directament fessin mal a algú, però quan se’ls va demanar ajuda per treure o salvar algunes persones del poble no ho van voler fer. Els homes del poble preferien fer quilòmetres amb carro per anar a comprar tabac que no entrar a la seva botiga.

Van ser durs el anys de la guerra?

Un senyor ric feixista i franquista amb un càrrec important (no direm noms) que tenia una casa al poble, es va amagar en un trampeta que hi havia al sostre de la casa ja que els republicans el buscaven per matar-lo. Sabien que s’amagava allà i en entrar a casa es van trobar la seva filla (que estava morta de por) i li van preguntar què hi havia al sostre. Ella espantada va dir: “el papa”. El volien matar immediatament, però la seva dona va sortir al carrer i va demanar ajuda a la gent del poble. Ella va demanar a algú que el portessin a casa d’un conegut que el podria ajudar. Dos homes del poble es van jugar la vida per fer-ho possible. Van dir als republicans que no el matessin allà mateix, ells se l’emportarien a Barcelona (per jutjar-lo). Van passar complicats controls durant el viatge ja que tothom coneixia l’home detingut. En arribar a Barcelona, aquell conegut no el va poder ajudar i van portar el feixista als tribunals, on li va caure pena de mort.

Com vivia la gent, com es guanyava la vida?

La gent vivia del vímet que utilitzaven per fer cistells, feien

Entrevista Educació Secundària Obligatòria 3r i 4tque la gent de poble.

La gent sortia del poble per anar a les grans ciutats?

Normalment no, però només hi anaven per visitar el metge, anar al mercat, ingressar diners al banc (o treure’n)...

Què és un estraperlista?

Quan era petit i a casa fèiem d’hostal, era el temps de l’estraperlo. Com que tot ho controlava l’Estat, la gent anava als pobles a comprar (arròs, pa, oli...) i aleshores anaven a les ciutats a vendre-ho per guanyar alguna coseta. ¿Voleu que us expliqui una anècdota? A l’hostal s’hi quedaven a dormir uns nois estraperlistes de Molins de Rei que venien carregats d’oli de les Garrigues amb bicicleta (ho feien d’amagat, és clar, era il·legal). Eren dotze i portaven seixanta quilos d’oli a les espatlles. Per detectar els controls de la Guàrdia Civil sempre un d’ells anava vestit de ciclista, aleshores, anava a explorar el territori. Però si se’ls trobava, donava la volta i anava a avisar els altres companys perquè amaguessin les bicis amb l’oli a on poguessin per a l’endemà continuar la seva ruta. Però un dia, a prop del poble, el que anava vestit de ciclista va punxar roda, no va pensar en avisar els altres i va seguir. Els de darrere, en sentir el soroll, van pensar que li havien disparat. A continuació, van amagar les bicis en senyal d’alerta i van passar per un altre camí. En arribar a l’hostal, se’l van trobar arreglant la roda. No el van matar de miracle! Uns altres estraperlistes, anaven amb cotxe. Al seient de darrere, portaven tres bidons d’oli disfressats de monges i al seient del conductor anava un home disfressat de xofer amb roba d’etiqueta. Van aconseguir passar molts litres d’oli cap a Barcelona.

Us ha semblat interessant l’entrevista?

Sí, ja que si tot el que podem explicar sobre la guerra i la postguerra servís perquè no es repetissin conflictes d’aquest tipus, valdria la pena parlar-ne sense parar. Però si només serveix per recordar la crueltat, el patiment i la tristor millor no parlar-ne mai més.

Hem après maneres de viure diferents i professions que van sorgir durant la guerra i que ara ja no existeixen. I sobretot que si una guerra és dura, la postguerra pot ser pitjor.

Sí, “Patacons”. Consistia en partir una carta en quatre trossos i els dos costats enganxats l’un amb l’altre. Ens entreteníem inventant-nos jocs amb aquell tros de carta. En canvi, “Fer córrer la roda”: la roda era un tros de ferro que cada noi se’l construïa ell mateix (normalment pertanyent a una galleda). Simplement la feien rodar, feien curses...

Què feia en el seu temps lliure?

Teníem molt poc temps lliure perquè de jovenets ajudàvem a casa. I a part, jo, anava a classes de música amb el capellà, també era escolà i això donava molta feina: ajudar a missa, portar l’extremunció als malalts terminals i la comunió als que no estaven tan malalts.

Tenim entès que després de la guerra a tots els pobles hi havia Guàrdia Civil?

La Guàrdia Civil estava a tots els pobles però només durant uns tres o quatre anys. A l’escola i davant seu sempre havíem de parlar en castellà però a casa parlàvem en català. Ells ens feien por, però ens en feien més les seves dones ja que sempre t’amenaçaven que si feies alguna cosa li dirien al seu marit que era de la Guàrdia Civil.

Si la gent no viatjava massa, ni tenia gaires diners, qui s’allotjava a l’hostal?Era gent ben diferent. Ens va venir una vegada, me’n recordo perfectament, un home que acabava de sortir d’un camp de concentració i se’n tornava cap a casa seva, a Tortosa. Anava tan brut i ple de fang que encara que la meva àvia i tieta insistissin no va voler dormir en un llit per por d’embrutar els llençols i se’n va anar al corral. També homes que es dedicaven al transport de mercaderies, al bon temps famílies amb diners que anaven a la muntanya per temes de salut...

Hi havia molta gent detinguda per ser d’esquerres?

No gaires perquè tots els que van poder es van exiliar a França. Només en van tancar quatre i en van afusellar tres, al que quedava no el van matar perquè era molt bo picant pedra i el necessitaven.

Què us explicava la gent de la ciutat?

Els de Reus ens explicaven que anaven a la platja a Salou, que el dilluns feien el gran mercat a la plaça del Prim on hi havia productes de la comarca o de fora. Del que més presumien era que anaven a fer “la copa d’orlanda”(un aiguardent) a un bar anomenat El bol d’or. També anaven al teatre Fortuny a veure obres que molts dels què vivien allà no podien anar-hi, igual

40

41Narració Batxilleratpassar a l’altra banda. Molts interessos en joc, massa. Famílies separades, amistats prohibides, amors condemnats al fracàs. Nétes que no veuran mai més les seves àvies, amics que no podran escriure’s ni tan sols per carta. Absurd, no hi ha cap altre paraula. Tanmateix, tenim aquells límits que no veiem, que no podem tocar. Un límits que creem nosaltres mateixos. Cada cop que mirem amb animadversió una parella de nois que passeja de la mà, cada cop que ens allunyem amb repulsió quan veiem una persona d’un color diferent. L’únic que volem es separar-nos del que considerem desconegut, aixecar una frontera infranquejable per sentir-nos protegits. No entenem que això ens perjudica. No podem jutjar a ningú per ser com és. Només cal obrir els ulls i aprendre a mirar sense prejudicis. Aturo els meus pensament. Pausa. Sento el cor bategar amb força, la sang escumejant indignada a les venes. A poc a poc em tranquil·litzo. Miro per la finestra de la Mútua, recorrent el perfil tortuós dels arbres pelats. El cel a fora és d’un taronja grisós molt apagat, malenconiós. L’octubre avança i el fred s’obre pas entre els carrers de Terrassa. Encara la recordo quan em deia que anés amb peus de plom a la vida, que no em deixés doblegar per les injustícies del món. Tenia una veu lleugera, suau, dolça com el caramel. Tan seva... Em gronxava entre els seus braços durant hores i hores, mirant-me amb aquella paciència infinita que només pot sentir una àvia. No hi havia ningú com ella, ningú. Recordo els seus ulls blaus i serens, plens de tendresa. La seva mirada profunda, tan sàvia... A vegades tinc la sensació que un dia arribaré a casa i la trobaré a la cuina, amb el berenar damunt la taula. Seurem i xerrarem juntes com fèiem, fins que l’avi ens renyarà a les dues per haver perdut el temps sense fer res. Ella farà veure que li sap greu i marxarà amb el cap cot, però abans em guinyarà l’ullet i jo li somriuré amb uns llavis de xocolata. Com sempre, com abans. És dur trobar-la a faltar! Saber que no n’hi ha prou amb tancar els ulls i desitjar amb totes les meves forces que torni, encara que només sigui per poder-la abraçar.Centro la meva mirada, líquida, a la porta que s’alça imponent al meu davant. Blanca, freda, d’un metall lleig. Habitació número 238, hi posa. Però el més important és que està tancada. Baixo els ulls. Observo els meus braços nuosos, prims i, en certa manera, fràgils. Tot seguit, em miro les mans, que tremolen. Sé el que trobaré darrere la porta, i sé que em farà mal. Tal vegada ella no em reconegui ni es recordi del meu nom. Tal vegada no sàpiga que sóc la seva néta i que jo solia ser la persona que més estimava del món. Em fa por tornar a veure a l’àvia, enfrontar-me a una mirada distant i desconeguda. Veure-la demacrada, sense energia, sense la seva passió habitual. Em sento impotent en pensar que em va ensenyar a ser forta davant dels límits que m’imposessin però no em va preparar per enfrontar-me a un MUR com aquest. Em

ENYORAR EL PASSAT ÉS CÓRRER RERE EL VENTPrimer premi de narració

Judith Pérez (1r Batxillerat)

Podria ser una línia. Una simple recta desdibuixada, fina, quasi transparent. Un traçat sense sentit ni raons, sense motius suficients per existir. De fet, mai no sabem on neix i on acaba, l’únic que sabem és que hi és. La notem latent, dominant. Si tanquem els ulls, podem escoltar el seu xiuxiueig despòtic, constant i segur. Percebre cada fragment destil·lant poder, amb una supèrbia fantasmal. Podria ser de color blanc o de color negre, traçada amb estilogràfica o carbonet. Podria ser una línia dibuixada a la sorra, a la gespa o al mar. Tant se val! Podria ser simplement una mirada o una opinió. I és que no importa la forma ni el material ni el recorregut. L’únic vertaderament important és el seu significat i allò que representa. Podria ser una línia però no és només això. És un límit.Per començar, tenim les fronteres. Sovint, són simples mètodes per organitzar millor el territori, per optimitzar el funcionament d’un estat. Però, a vegades, es converteixen en alguna cosa més. Simbolitzen una individualitat, una privació. T’obliguen a formar part d’un grup i et separen de tots els altres. Aixeques la mirada i veus al costat el país veí, tan llunyà i alhora tan proper. Saps que no pots usar el terme “nosaltres”, perquè sempre seran “ells”. De la mateixa manera, tu pertanys al lloc on has nascut, vulguis o no. No importa si no t’agrada o si no te’n sents part. No importa si vols ser diferent i seguir el teu propi camí. No importa si és injust. Algú ja s’encarregarà de convertir-te en igual i silenciar els teus crits. I sents ràbia. Per què les coses han de ser així? No podem simplement decidir qui volem ser? Probablement, si les fronteres no existissin, no hi hauria tants problemes. Cada persona tindria les seves pors, les seves creences. Cap llengua no seria menyspreada, cap cultura es tractaria amb inferioritat. Tots iguals en el dret a ser diferents, a ser lliures. Així, si algú ens preguntés: “D’on sou?”, nosaltres només contestaríem: “Del món”.Potser no ens n’adonem, però molts cops la necessitat de separar ens fa embogir. Aleshores, les línies que dibuixem no tan sols delimiten, sinó que fan mal. Ja no dividim un territori, ja no parlem de fronteres, també parlem de murs. Murs de pedra, de filferro, construïts en el passat o que aixequem avui dia. Normalment, conseqüència d’una guerra. Partides d’escacs on els peons perduts durant el joc són tants que no és possible parlar de victòries. Cada pedra del mur és un obstacle; cada metre marca una diferència abismal. Un mur, una barrera. Una escissió entre el progrés i el passat. Dues ideologies dividides a la força, sense voluntat de diàleg ni permís per

fugaços, recargolàvem les nostres mans sobre el cap perquè el Sol es pongués i tornès a aparèixer cada dia, any rere any. Els nostres peus feien que d’aquella terra àrida i aspra en creixessin els arbres més alts. Però aquella nit, mentre ballava, pensava en ell.De cop, una ràbia indòmita em dominà i vaig córrer com no ho havia fet mai abans. Jo em movia amb la pressa d’aquell que se sap acorralat, del fugitiu, incapaç d’entendre’m com a caçador. Amb la força de sis-cents cinquanta músculs entumits per la pluja gèlida, avançava, esquivant troncs i branques. Un pas, un altre pas, cent més. No pensava, només corria i corria, sense parar, sense dubtar i sense mirar enrere. No el veia davant meu, però en podia percebre tots els moviments. El soroll que feia quan respirava semblava els brams del vent fent caure els arbres, això guiava i dirigia els meus passos instigats per una fam enorme. A cada passa que feia, el vent bufava més fort i la pluja era més intensa. De cop em vaig aturar, una gran barrera de roques, troncs i fulles s’alçava davant meu. Amb una mà em vaig agafar a l’arrel més propera, per sobre del meu cap i impulsant-me amb una força que desconeixia en mi, vaig començar a pujar. Aviat les mans em sagnaren pel contacte amb la roca gelada, els peus em relliscaven quan intentava fermar-los. Però continuava, alçant-me un cop i un altre sempre més amunt. Mirava avall, veia enormes rius d’aigua enduent-se els boscos, arbres que queien i suraven sobre l’aigua com si fossin fulles. Mirava amunt i veia la roca enorme, magnífica i imponent, però no el veia a ell. Tancava els ulls i el trobava, dins meu, rient, fent anar els cabells negres i xops d’una banda a l’altra, ballant. Eufòric. I continuava pujant, amb els ulls cecs per l’aigua que queia. El ball era més i més frenètic, els moviments més intensos i lleugers. Primer va ser la rialla que va sortir dels meus llavis, un peu que es va desenganxar de la paret, movent-se al ritme dels trons. I desprès només el buit. La caiguda. Hi ha històries que no es poden explicar amb paraules. Històries senzilles, dolces o sagnants que amaguen coses que les lletres són incapaces de plasmar. Per què no existeix una paraula per descriure la sensació que t’omple quan arribes al cim d’una muntanya? Exhaust, tens el món als teus peus, i què fas? Calles. Calles i gires cua, derrotat pel vent i, tot i això, pensaràs en aquest moment com en un dels millors moments de la teva existència. Aquesta és, doncs, la història de la creació dels mars, de la revolució d’un, que va provocar el canvi més gran que la lluna hagi contemplat mai.És la història d’aquell noi de cabells negres i cos blanc que, ballant, va fugir volant sobre una balena blava.

quedo amb la gola seca quan em pregunta qui sóc o quan s’espanta si li faig un petó. No sé què fer. Sento com el cor se’m fa petit petit i no troba aire per respirar. El meu esperit s’ofega. Crec que perdre la memòria és l’horror més gran que pot existir. Notar com els teus records es van desfent, desteixint l’entramat que conforma la teva existència. Oblides les olors, els llocs, les cares. Oblides els noms, els sons i fins i tot alguns sentiments. La teva pròpia vida se t’ofereix com una estranya. L’àvia, de poder, m’hagués xiuxiuejat a cau d’orella que no em rendís, que m’eixugués les llàgrimes i deixés de tremolar. Per molt que costi, es mereix que lluiti per ella, perquè em va ensenyar a estimar la vida com ningú mai no havia fet. Ella hauria volgut que no m’enfonsés, que acceptés el present. I el meu present és fer-la somriure. Recordo les seves paraules: “Enyorar el passat és córrer rere el vent”. A poc a poc, giro el pom de la porta 238.

MITEAccèssit de narració

Mariona Jordan (2n Batxillerat)

“L’home sol camina descalç. Amb el cap abaixat i una tènue però clara llum als ulls. La llum d’aquell que busca. Del qui ho busca tot i, alhora, no busca res. No defalleix, pas rere pas, sempre li queden forces per fer el següent moviment. Aixecar la cama, doblegar el genoll, avançar, deixar-lo caure. I és en aquests moments quan el terra tremola sota la força de la determinació. “Un noi girava i girava sota la pluja. Nu, dansava al ritme de les gotes juganeres que repicaven insistentment sobre les fulles. Els cabells negres i xops s’alçaven al voltant del seu cap amb la força que els girs els donaven. I ell reia. Jo i els meus cent seixanta-vuit germans observàvem aquell cos blanc i esprimatxat mig avorrits, esperant el nostre torn, quan ell va caure. Sense fer soroll, suaument sobre l’herba xopa. Ens apropàrem lentament, excitats i temorosos sense atrevir-nos a tocar-lo. Era estrany i inusual però cada nit hi havia algú que no ho aguantava. Jo ja tenia una mà damunt seu i quatre boques s’apropaven a les seves cames quan, inesperadament, s’aixecà i saltant per sobre els nostres caps, fugí.El vent ens va portar les seves rialles durant molta i molta estona, fins que només va quedar el murmuri de la pluja fent-nos companyia. I res més. Com tots havíem de fer, aquella nit jo també vaig ballar sota la pluja, mirant la lluna, fent funcionar el món. Els nostres salts feien caure els estels

42 Narració Batxillerat

43Narració Batxilleratun barrizal. Como siempre sucede tras la tragedia, los días siguientes son los más propicios para que surjan los comentarios. Me enteré de que un chico fue absorbido por una alcantarilla y salió al final de la Rambla, después de recorrer kilómetros. Me enteré de que un vecino había intentado salvar a sus dos hijos cogiéndolos de la mano, pero al final cedieron y se los llevó el agua. Me enteré también de que el agua que bajaba por la Rambla había aumentado tanto de nivel que la gente, asustada, se subió a un quiosco de madera, pero que este, al poco rato, había comenzado a flotar como si de una barca se tratase… Dicen que el paso del tiempo todo lo borra, pero a mis cincuenta y siete años me doy cuenta de que los que vivimos la tragedia no podemos olvidar. Las fuerzas de la naturaleza se desataron aquella noche para que sus imágenes se convirtieran en recuerdos que van y vienen y que permanecen en nuestra mente para siempre. Aquellas personas, finalmente, que lucharon con desesperación por su supervivencia, se me presentan, de tanto en tanto, como fantasmas del pasado que imploran su recuerdo (como el padre que intentó salvar a sus dos hijos y contempló impotente cómo el agua se los arrebataba para siempre: nunca se recuperó y falleció al cabo de tres años).

MALGRAT TOT, T'ESTIMO

Roger Niell (1r Batxillerat)

“Ja està. Tot s'ha acabat. L'he perduda. Però res no podrà fer-me oblidar els magnífics moments que vàrem compartir junts, ni els que haguéssim pogut viure, fet que, sense dubte, és el que més m'entristeix. Prefereixo pensar que en algun moment o altre això havia de passar, i és que sé que és impossible, repeteixo, impossible, que algú senti tot el que jo sento per ella. És aquell sentiment que et recorda que no estàs sol en aquest món, que hi ha algú que sap que existeixes, i no només això, sinó que saps que pots confiar en aquesta persona, que mai et fallarà, així com tu tampoc la fallaràs a ella. Saps que, sigui el moment que sigui, t’esgarraparà un somriure tímid de la teva boca que et farà recordar com l’estimes. I, és que, com vaig sentir dir en una pel·lícula, l’amor és el sentiment més fort de tots, capaç de fer-te fer coses impensables, coses que mai faries però que, sense adonar-te’n, van succeint i tu ho acceptes perquè és el que necessites, necessites a algú, a aquella persona, ja que sense ella, la vida se’t fa molt més difícil. El millor de tot és que, en molts casos, no saps com has arribat a aquest punt, a vegades tan alarmant. Molts cops és per culpa d’un somriure, d’una mirada o d’unes quantes, o potser, qui sap, és el fruit d’una llarga relació d’amistat que ha anat fent créixer una llavor dins l’interior de

RECUERDOS DEL 62

Anna Martín (2n Batxillerat)

Recuerdo que, siendo muy pequeño, llegamos a Terrassa. No sabía entonces dónde estaba pero sí que huíamos de unas tierras que, tras una insistente sequía, no daban más para vivir. Llegamos, pues, en busca de nuevas oportunidades y llegamos sin nada, salvo con la ilusión de poder vivir mejor. Coincidíamos entonces con muchísima gente que, como nosotros, huía del hambre y la sequía de los campos. Después de un tiempo en la ciudad que nos había acogido, nuestra vida fue cambiando paulatinamente. Sin disponer de grandes recursos todavía, mis padres decidieron, no obstante, que era el momento de poder tener una pequeña vivienda propia, que es lo que anhelaba la mayoría de la gente y lo que caracterizaba a una familia que quería prosperar. Estos deseos coincidían con los intereses de los propietarios que vendían terrenos en las márgenes de la riera para que construyeran sus casas los nuevos obreros de la industria textil. Las prisas de unos y la codicia de otros facilitaron que no se tuvieran en cuenta las medidas mínimas de seguridad. El 25 de septiembre de 1962 transcurre como un día de tantos otros con intensas lluvias. Llega la noche y, como siempre, nuestra humilde casa queda en silencio. Todos estamos durmiendo sin sospechar en absoluto lo que ocurriría más tarde. Una lluvia intensa, golpeando en tejados, ventanas y paredes, me despierta y un ruido ensordecedor, que se acerca creciendo, me asusta. Nos despertamos todos, salimos de nuestra casa y, atónito, veo cómo una avalancha de agua se cierne sobre nosotros y sobre toda la barriada. Corro despavorido y contemplo desde la orilla, alejado de casa, la tragedia humana que va a desencadenar la enorme y rápida crecida del caudal de la riera. La fuerza de aquellas aguas turbulentas que la noche mostraba entre tinieblas se lleva por delante a la gente humilde que tranquilamente dormía en sus pequeñas viviendas situadas en el cauce seco. Como siempre ocurre en estos casos, las personas más humildes y desfavorecidas son las presas de la desgracia. Gritos desesperados, ruido ensordecedor, caos y violencia, imágenes fantasmales que la oscuridad acrecentaba, era lo único que aparecía antes mis ojos y mis oídos. Paralizado, aterrorizado y sin saber qué hacer y ni siquiera qué pensar, la noche se me hizo eterna. Sólo deseaba que llegara el día para que las luces matinales me proporcionaran una cierta tranquilidad; sin embargo, la llegada del alba me dejó grabada una imagen que jamás se borrará de mi mente. Todo lo que yo había conocido, todo mi mundo, todo había cambiado de repente: faltaban las casas y las que quedaban en pie estaban casi derruidas; lo que antes había sido un lugar lleno de vitalidad, ahora era un terreno arrasado. Vendrían días de cementerio y luto riguroso durante mucho tiempo. Tanta vida antes y en unas horas… la nada. Todo un barrio convertido en

encara que el pany s’hagi hagut de canviar molts cops. En l’amor no es pot perdre mai l’esperança i s’ha d’actuar amb paciència, amb calma, sense posar-se nerviós. Però també s’ha de saber respectar la vida personal de la persona estimada, ja que, del contrari, l’espurna que il·lumina els ulls del enamorats podria anar-se extingint lentament, fins a apagar-se. Això és exactament el que m’ha passat a mi. Ens havíem casat molt joves, ja que que érem parella des de l’institut, i ens estimàvem molt. Però no vaig saber acabar entendre que una persona, per més que te l’estimis, té una vida pròpia i un no hi pot interferir en tot moment, ofegant les relacions d’amistat de les que gaudia aquella persona: en un principi no hi havia problema, perquè els dos estàvem molt enamorats i ens entregàvem dòcil i freqüentment als desitjos carnals. Al començament del nostre matrimoni passàvem gran part del nostre temps junts, però, a mesura que anava passant el temps i la nostra relació es solidificava, era tan gran el meu sentiment de possessió que rara vegada la deixava sortir amb amigues i, molt menys, amb amics. Aquí fou quan entrà en joc la por. Por que m’abandonés, a mi que tants bons moments li havia brindat! Por que, de sobte, em comencés a repudiar, a rebutjar, a ridiculitzar-me. Almenys això és el que em deia l’inconscient, tot i que intentava no fer-ne cas.I va començar el declivi de la nostra relació. S’havia estancat fins a tal punt que la monotonia protagonitzava el nostre dia a dia. Les setmanes avançaven, feixugues, i la meva obsessió seguia augmentant. Aviat arribaria el dia en què decidís que no la deixava anar a treballar, que no podia sortir de casa. Cada vegada les nostres discussions eren més freqüents i més dures, molt més dures. Qui m’ho havia de dir quan vàrem començar a sortir que un dia li alçaria el braç? Qui m’ho havia de dir que li cridaria tan fort, després d’haver-me pres dues o tres copes de més? Qui m’ho havia de dir que la insultaria fins a quedar-me sense alè? Qui m’ho havia de dir que un dia arribaria la primera bufetada? Qui m’ho havia de dir que l’acabaria pegant? Que, un bon dia, em vindria per l’esquena, desesperada per culpa de l’infern en el qual estava vivint, m’intentaria clavar un ganivet a l’esquena però la tiraria a terra i es colpejaria el cap amb la cantonada d’una taula?He pres una decisió, i cal destacar, que no ha estat difícil de prendre, ja que en aquest món ja no m’hi retén res. He estat un marit horrible, i una persona digna de ser odiada, i ara ho entenc. En aquests moments he pogut comprendre el perquè d’aquella mirada buida i trista que s’intuïa en el seu rostre. El perquè dels seus plors, dels seus crits, dels seus tremolors. Em faig fàstic a mi mateix i ben aviat hi posaré remei. Però, abans de que tot això arribi al seu final, vull fer-vos saber que, a hores d’ara, no em puc arribar ni a imaginar pel que ha hagut de passar aquest últim temps. I el pitjor de tot és que no ha tingut el suport de ningú, perquè ja fa un temps que va deixar de tenir amigues, per culpa meva evidentment. El que més greu em sap, però, és que l’amor que tenia ella per mi era pur, ja que, quan va començar el deteriorament de la nostra relació, un cop

les persones i que al final ha florit amb les més belles flors que mai s’hagin pogut presenciar. En qualsevol cas, si per alguna cosa estem en aquesta vida, és per estimar i aprendre'n dels altres, i és que l’amor és el que ens fa forts i ens uneix a les persones i ens ajuda en els moments difícils. Però també ens permet apreciar i valorar els bons moments, tot recordant-nos quant de fugaç és la vida. Pot semblar trist i depriment, però és tal i com jo ho veig, i penso que és justament aquest fet el que fa de l’amor el més gran sentiment dels humans i el que fa que ens diferenciem dels animals. És per això que una vida sense amor no s’ha viscut intensament i demostra que no s’ha sabut treure el màxim partit de totes les situacions. Això sí que és verdaderament trist. Però no només trist per a aquella persona, sinó trist també per aquelles que no han invertit cap minut del seu temps a buscar les coses bones que de ben segur tenia aquella pobra persona. Són aquest tipus de situacions les que et fan compadir-te d’algú que no ha gaudit de l’amor tal i com tu has pogut fer: nits en vela, recordant la persona que no et deixa dormir i que t’ha ocupat el cor per complet, passejos a mitjanit reflexionant i admirant la tranquil·litat i la bellesa de les estrelles brillant en la foscor que t’il·luminen el camí i que t’obren perspectives més enllà de la soledat i de la tristor, mostran-te quant de bonic és viure si saps que hi ha algú que t’estima i pensa en tu. Aquests moments, sense saber-ho, els creus interminables, infinits, propis d’un món diferent del que estàs vivint, i al pensar-hi només et vénen al cap boscos de tardor amb les fulles caient, postes de sol vora un rierol, assegut en un prat admirant la grandesa de l’astre rei que ens il·lumina el rostre cada matí al despertar-nos i ens l’enfosqueix cada vespre, deixant pas a la misteriosa Lluna, plena d’encant i molt estimada pels més romàntics des dels principis del temps. Fins i tot t’imagines estirat damunt unes roques en una petita cala, una calorosa nit d’estiu, observant les estrelles, embadalit, captivat per la magnificiència del firmament, amb l’esperança que apareixerà la persona que estimes i et besarà als llavis i que, més tard, s’adormirà als teus braços i la contemplaràs tota la nit donant gràcies a qui sigui per haver-te brindat aquell meravellós moment. Però l’amor verdader no és només paisatges bonics. L’amor comporta una reciprocitat mútua que consisteix en petits sacrificis diaris, que afecten la teva vida quotidiana, però en un sentit positiu, tot i que puguis pensar el contrari. Sense això, no es podrà establir una relació sòlida, ja que els fonaments es basaran en sentiments buits i en somnis falsos, que els faran trontollar fins a fer-los caure del tot. Tal i com es diu, l’amor és cosa de dos, i ,si aquest número augmenta o disminueix, tot s’acaba. Però això no significa que estigui tot perdut, ja que si una relació acaba vol dir que no estava destinada a ser, i comporta seguir intentant, seguir buscant la persona adequada amb qui compartir la teva vida, els teus secrets, les teves inquietuds, les teves pors, algú a qui obrir-li el teu cor i entregar-li la clau que n’obre la porta,

44 Narració Batxillerat

45Narració Batxilleratdesprenia aquella pintura, va restar embaladida fins que una tènue veu la va sobresaltar. Per un micròfon s’anunciava que el museu era a punt de tancar, així que va equipar-se per la pluja i va anar de dret cap a l’estació de tren.Tot i que un parell d’establiments havien quedat inundats, no hi havia hagut cap desperfecte major. En un parell de dies l’huracà havia cessat i va ser en aquell precís instant, quan va començar a percebre l’aura d’aquell lloc. Els carrers eren plens de gom a gom, tothom havia sortit, celebrant la fi d’aquella borrascada. El sol es deixava entreveure, de tant en tant, entre els núvols que cada vegada eren menys densos. Tot i això l’ambient era ple d’humitat i feia força calor. La noia va sortir al carrer, molt cofoia i va començar a passejar pel carrer principal, rumb a la cala més propera. Un cop allí va treure’s les sandàlies i, ràpidament, es va remullar els peus. Amb la mirada fixa a les onades, que solcaven la mar blava i transparent va deixar que la freda aigua la reconfortés. La fina sorra s’escolava entre els plecs del seu vestit i ella es limitava a gaudir de l’instant de complaença.

Estava molt feliç perquè tot havia canviat. Quan va tenir els peus eixuts, va calçar-se i va anar a fer un volt. Pertot arreu on passava podia percebre aquella aura alegre, desmesurada, viva. A cada cantonada hi havia un petit grup o banda que interpretaven tonades festives que feien ballar tothom que hi passava pel costat. Hi havia moltes botiguetes que venien tot tipus d’aliments locals, souvenirs pels turistes i, fins i tot, vestits i banyadors molt acolorits que estaven en sincronia amb l’alegre mentalitat dels habitants d’aquella illa. També hi havia retratistes que et pintaven amb el mar de fons utilitzant tons lluminosos malgrat l’agrisat dia.En un local arran de sorra, va voler comprar dues polseres, una per a ella i l’altre per una amiga com a record. Per això va dirigir-se cap a una d’aquelles tendes de souvenirs i en va elegir dues d’iguals. Al costat d’aquella botigueta va descobrir la presència d’un pintor que l’estava observant. El xicot era jove, d’uns vint i pocs anys. Era moreno i tenia el cabell i la barba negres. Els seus ulls eren d’oliva, destacant sobre la pell fosca i els seus llavis, gruixuts. La seva presència va fer que la noia s’intimidés i es ruboritzés només en veure’l. Ell, simpàtic i alegre, igual que tots els habitants de l’illa se li va adreçar preguntant-li la seva procedència ja que portava escrit a la cara que era estrangera. Ella era molt introvertida i de pell blanca, cosa poc habitual entre la gent d’allà. De seguida va acostar-se al pintor i li va contar que era de Barcelona. Mentre ell l’enganyava dient-li que havia viscut un any a Barcelona, tractant-la com una turista més, ella va fer un cop d’ull als quadres. Va adonar-se que eren especials, preciosos plens de llum però també de tristor. Cada un d’ells transmetia una història, algunes eren felices però d’altres tristes. Totes elles tenien un punt en comú, el blau del mar en el fons. El va interrompre preguntant-li si es dedicava a la pintura. Ell li va contar que treballava com a carnisser a la botiga del seu pare ja

la vaig sentir al lavabo parlant amb ella mateixa i intentant-se convèncer que me n’adonaria del que estava fent i que tot això canviaria i tornaríem a ser feliços junts. Però anava massa begut per donar-li importància. L’única cosa que em faria feliç ara mateix seria saber que la meva ànima haurà de carregar per sempre més amb el pes de la culpabilitat, la frustració i la impotència turmentant-la fins a la fi dels dies. Llàstima que no sigui creient i en moments com aquests no m’hi pugui aferrar.M’agradaria tenir-te davant i poder dir-te quant greu em sap i que no m’ho perdonaria mai. No esperaria que algun dia m’arribessis a perdonar, i ho entenc.Malgrat tot, t’estimo.”— Senyor, al costat de l’home només hi hem trobat, a part de la nota que acaba de llegir, un ganivet i una pistola carregada on hi falta una bala, que ha caigut entremig de les dues persones.—Molt bé oficial, em fa la sensació que la nostra feina aquí ja ha acabat.

EL NOI D’ULLS D’OLIVA

Sara Weichsel López (1r Batxillerat)

Plovia i, a més, feia un vent huracanat. Tothom en notava els efectes. Les fulles de les palmeres més dèbils eren arrencades, els ocells que intentaven planejar únicament aconseguien projectar ombres translúcides al paviment i, els paraigües d’aquells que s’atrevien a sortir de casa, es capgiraven joguinejaven amb aquell immens vendaval. Tan sols feia dos dies que havia arribat en aquell indret i no volia desaprofitar l’ocasió que tant li havia costat aconseguir. Per això, va endur-se el paraigua i l’impermeable i va sortir al carrer un xic atemorida. El fred li recorria l’espinada provocant-li constants esgarrifances. No s’havia abrigat prou. En arribar a l’estació de tren, un cop aixoplugada, va entreveure un grup de músics que tocaven melodies llatines animadament. Això li va canviar el dia, inundant-la d’optimisme. Va pujar al tren i va asseure’s, pensativa. Pensava en les idíl·liques platges que hi havia en aquella illa i maleïa el temps que li impediria prendre el sol sota una tropical palmera. Malgrat tot, no estava disposada a rendir-se i, per això, tenia l’esperança que el temporal amainaria aviat. Però com que aquell dia, el temps li estava jugant una mala passada, havia pensat passar l’estona al museu nacional d’art, a recer de la pluja i el vent. Allà va poder contemplar l’exposició temporal de Wilfred Lam, el millor artista del país i, encaboriada, va anar observant, incansable, tot el museu. Un cop finalitzat el recorregut, va seure en un banc, davant una làmina d’Humberto Calzada i, ensumant l’aroma de sal de mar que

Uns mesos més tard, ella ja havia reprès la seva vida diària. Cada dia anava a treballar en una empresa química, quedava amb les amigues,... i ni es recordava del pintor cubà. Un dia del més de desembre va rebre una trucada dels organitzadors del concurs, que li deia que la pintura del seu amic havia guanyat. Va quedar desconcertada, admirada i alhora una mica enyorada en recordar tots els instants que havien viscut aquell estiu. Volia trucar-li per explicar-li però no tenia el seu telèfon, tan sols tenia la seva adreça apuntada en una nota, al mòbil. Va pensar a enviar-li una carta amb els diners però fins i tot el correu era interceptat, allà. Així que va decidir que hi aniria un cap de setmana proper i va comprar els bitllets d’avió. Aquesta vegada no hi havia temporal, feia molta calor i plovisquejava sovint. La noia va anar a l’adreça, que per sort havia conservat i va trucar-hi. No va obtenir resposta. Aleshores va decidir anar a la carnisseria on treballava el pintor i hi va trobar el seu pare. Li va preguntar on era el pintor i ell va respondre que feia dues setmanes un cotxe l’havia atropellat i havia mort al moment. Ella terriblement dolguda va donar-li els diners i el condol al pare i va marxar, plorant desconsoladament. Va anar al costat de la platja, al lloc on s’havien conegut i va posar-se a reflexionar.Pensava que el destí era molt cruel: ella no havia volgut comprar el viatge dues setmanes enrere perquè era més car i ara ell era mort. Si el pintor d’ulls d’oliva hagués rebut els diners, la seva vida hauria esdevingut un somni, hauria esdevingut el somni que havia cercat tota la vida i que, finalment, mai havia trobat.

que no havia tingut l’oportunitat d’estudiar una carrera. Malgrat tot, cada tarda, plogués o nevés, la passava pintant al costat del mar o be sota un porxo fins que la llum s’apagava. Van estar enraonant durant una bona estona. Ell pintava i xerrava i ella, embadalida, observava l’art que era capaç de fer aquell noi, captar imatges i sensacions amb un pinzell. Tots els habitants de l’illa eren molt xerraires i extravertits, no callaven ni sota l’aigua. Així que, mentre pintava anava explicant-li que li agradaria dedicar-se professionalment a la pintura però no tenia prou diners. Ella va proposar-li participar en algun concurs i, ell li va dir que s’havia presentat a tots els que hi havia en aquell indret però no hi havia hagut sort. Ella estava disposada a ajudar-lo i, per això li va proposar que es presentés en algun concurs d’un altre país, per exemple algun a Barcelona o a Madrid. Ell va estar-hi d’acord però haurien d’empescar-se alguna idea perquè ell era cubà i, com a tal, no podia sortir de l’illa. Uns dies més tard es van retrobar i ella li va explicar que li presentaria l’obra que ell decidís en un concurs, a Madrid. Després de rumiar-s’ho molt, el noi va elegir la que va considerar la millor de les seves obres. Era una pintura molt acolorida, de tonalitats grogoses i vermelloses que destacaven sobre l’intens blau turquesa del mar de fons. Realment preciosa; no hi havia paraules per descriure-la. Era la tela que havia pintat dos dies abans, quan s’havien conegut i, explicava la història d’ells dos. Dos amics, o potser alguna cosa més que amics. El quadre mostrava la silueta de dues persones, un pintor i una noia al costat d’una posta de sol, amb el mar al fons. Les tonalitats utilitzades eren ideals perquè reflectien el seu estat d’ànim dos dies enrere. Per a ells era molt especial, ara faltava que els jutges també el trobessin especial. La noia va endur-se el quadre i va acomiadar-se ja que l’avió sortia en un parell d’hores i encara havia d’anar a l’aeroport. Un cop allà va facturar l’equipatge i el quadre però, de seguida van venir els encarregats del control policial i la van dur a un compartiment. Era un lloc lúgubre i ella estava espantada perquè no volia perdre el quadre que tant significava per a ella. Li van preguntar sobre la pintura, i ella va respondre que l’havia comprada a un artista de carrer i que la volia penjar a casa seva, a Barcelona. Al cap d’una bona estona de dubtes per part dels policies van decidir deixar-li endur perquè no tenia cap valor. Aleshores va sentir per un altaveu l’últim avís que cridava els passatgers que havien d’embarcar pel vol a Barcelona. Per arribar a la porta d’embarcament encara havia de creuar tot l’aeroport així que va començar a córrer desesperada. Finalment, en arribar al lloc d’embarcament va adonar-se que estaven a punt de tancar la porta i va fer un crit per alertar l'hostessa que se n’anava. No sé si va ser la fortuna o el destí però la senyora va sentir-la i va esperar que arribés.Ja a Barcelona, va anar a correus i va enviar el quadre al concurs en nom del pintor cubà. No sabia quan entregarien els premis i no creia que el seu amic pogués guanyar ja que era un concurs molt conegut i gent de tot arreu s’hi presentava.

46 Narració Batxillerat

47Poesia Batxillerata la realitat la màgia no existeixa la realitat la gent menteix.

Els llops es mengen a les cabres,les princeses no són tan amables,els prínceps no sempre et rescaten,els sultans malament et tracten.

Ni els dracs, ni les bruixes existeixen,ni els mags, ni les fades apareixen,d’indis i vaquers en queden pocsi sembla que els fantasmes no són el pitjor.

I els gripaus són granotes sense ments,i les tres bessones ja són tres adolescents,i no et pots fiar de ningú,ja res és segur

I és que aquest conte que és la realitatens el pinten fosc, gris i maltractat,ens diuen que la vida no és com els contes de petitsperò en un racó de la nostra ment sabem que no és així.

Perquè encara que els llops es mengin les cabresno totes les princeses han de ser desagradablesi hi ha prínceps que fan més que rescatar-tei hi ha sultans que fan més que cuidar-te.

I encara que d’encanteris no en puguem ferla vida de màgia en contépotser no en diem màgia sinó sentimentsl’amor, la confiança, el que fa que estimem a la gent.

I no ens calen ni castells freds ni palaus encantatssón molt millors les nostres estimades llarsque fan que ens sentim segurs i benvolgutsi tenen la seva pròpia màgia per protegir-nos de desconeguts.

Potser si que no tot és com ens havíem pensat,potser res és com havíem imaginatperò tot i així els contes ens han ajudati en els nostres records s’han quedat

Perquè tot i els desenganys que hem patitens segueixen agradant els contes amb un final feliç,ens han ensenyat a distingir el mal del bé,ens han ensenyat que bona persona cal ser

Gràcies a ells l’esperança mai perdemgràcies a ells mai ens resignem,aprenem a ser valents i estimar prínceps,aprenem a ser herois i a repartir somriures

Perquè nosaltres també volem viure feliçosaixí que fem tot el possible per menjar anissosi de tant en tant ens adonem que ens han despertat amb un petó i comprenem que la realitat és millor que la ficció.

EL CONTE DE LA VIDAPrimer premi de poesia

Marta Miranda (1r Batxillerat)

Hi ha una caixa que tothom pot tenirperò tot i així és millor no obrirja que el que imaginis que hi hasempre serà millor que el que contindrà.

Temps era temps,en un lloc molt llunyàquan els ocells tenien dents,i els animals sabien parlar,

hi havia un llop, una princesa i un drac,un sultà, un vaquer i un mag,una bruixa, una fada, un indi i un gripau,un fantasma, tres bessones i un mussol babau.

Vivien en castells, palaus i boscos,encantats, màgics, fantàstics i misteriosos,en mongeteres, coves, caus i marsen laberints, cascades, estanys i llacs.

Rescataven princeses de torres molt altes,trobaven la cura per mares malaltes,s’enfrontaven a bruixes i feien les paus,feien petons a prínceps gripaus.

Convertien pomes en veríi feien a les noies adormires cruspien àvies refredadesque esperaven les seves nétes estimades.

Els llops eren dolents,les princeses tenien pretendents,els dracs treien foc pels queixals,i els sultans tenien filles sensacionals.

Els vaquers amb cavalls viatjavenels mags amb varetes encantavenles bruixes eren avorridesi les fades les nostres fadrines

Els indis les galtes es pintavenels gripaus en prínceps es transformavenels fantasmes vivien en mansions fosquesi les tres bessones eren de tot menys soses.

Els set nans acollien a desconegutsels tres mosqueters eren els més mogutsles set cabretes obrien portesels tres porquets necessitaven cases fortes.

La realitat és diferent de tot aixòla realitat és un joc que fa por

hem de parar a pensar,què seria millor,girar cua intentantno cometre els errorsque hem comès anteriormento caminar endavantsense donar importanciacom, encara que ens faltiaquella cosa tan,però tan important.Després d’aquesta llargai pausada conversa,ens mirem als ulls i,mentre esclatem a riurei ens adonem que som,uns grans petits filòsofs.“Tothom n’és, de filòsof”Dic jo, ben decidida.

Tu em respons que és ben cert,no hi ha cap indret onhi hagi algú incapaçde veure, realment,com és la realitat.Aquesta és, però,la gràcia de la vida,l’espurna que creales nostres emocions,el que ens fa diferents.Tot i que la vida,com deien els autorsCervantes i Manriquede formes diferents,però significantrealment el mateix,quan tots ja siguem mortsidèntics serem tots,sense emocions, ni vida.Així que, sense fergrans exageracions,no apurem fins al cel,sinó fins l’univers.

48 Poesia BatxilleratL'UNIVERS ÉS EL MEU LÍMIT, EL CEL ÉS EL TEU

Berta Maeso (1r Batxillerat)

Seient a la sorra,mirant a l’horitzó,veig les siluetes,grans vaixells diminuts,començo a ser conscientque el món és enorme.Amb tu a la voraveig que el límit no hi és,no podem ni veure’l.Alguns, tancats de ment,limiten els indrets,dient que el planeta,és finit, limitat.Tu m’ensenyes que no,que no és pas així:“Mai l’has volgut tocar,el cel?” Em preguntes.Jo et dic que si pogués,tocaria l’univers.Desconcertat, em dius:“No en tens prou, amb el cel?”Amb un somriure, dic:“El cel és finit, oi?Fora hi ha l’univers,i aquest sí que no acaba.”Em creus i em somrius.M’agafes de la mài seguim caminant,mentre veig de reüllla teva alegre façinnocent, però alhoraintrigant, misteriosa,però mai amb recel.Amb el temps aprenemque tots hem de lluitarpel que ara no tenim,i si això ja ha fugit,hem de tornar enrerei hem de fer un giravoltper un altre sender,i així seguir avançant.A vegades sabemque ens falta el que estimem,però ni ens immutem,pensant que és natural,que es podrà reemplaçar,però no és pas així:Quan ens adonem quetenim un buit al cor,

49Poesia BatxilleratCON LOS OJOS CERRADOS

Carla Molina (2n Batxillerat)

¿Lo oyes?¿Oyes esas turbias melodías?¿Sus sollozos?Dime, ¿los oyes?

Nada.

Andas cansada de la noche,de los gritos,del abrumador presente.

Tus ojos solo ven el cielo y las montañas,las rosas;no ven la noche asomarse tras el día,no ven las lágrimas caer sobre los árboles,siempre, tu mirar, de un verde bruñido y áureo.

Tu voz solo grita a la luz, al sueño incombustiblesembrado de apariencias y de ojos ausentes.Rechazas tu ser, tu suerte.Vives más allá del aire que golpea,de los ríos que inundan.Vives más allá de ti.Tu ser está más lejano.

Porque tú eres como el andar desnudo del sigiloso viento,como el reflejo en el mar de la luna sonriente;eres la más bella brisa jamás pintada.

Y quizás algún día tu sueño despierte:nazcas como una florbella y pausada,de pétalos chillonesentre hojas lozanas,que brille con el soly se esconda entre las ramas,que cante al son del rocíoal despertar la mañana.

DULCES SUSURROS

David Hernàndez (1r Batxillerat)

Palabras de amor, de dulce esperanza;susurros del viento, de suaves caricias;

besos intangibles de ti, pues tú eres mi amada.

Eres mi pequeña: a mí, tus noticias,nubes de algodón a mi amor sincero,

de albo corazón, libre de malicia.

Amor invisible, ¿pues no es este ciego,por sustento nuestros dulces sentimientos?

¿No es nada imposible, si se pierde el miedo?

Aprende a volar, cabalga los vientos;valor y esperanza, cabeza bien alta;

cariño y amor, sobre un blanco lienzo.

Cariño, mi amor, reina de la gracia;tus ojos, tan tiernos, a mí me enamoran;palabras, tan ciertas, razón la arrebatan;

mi amada, tan tú, mi ser ya te adora.

Si estás junto a mí, las lágrimas secan,se inunda mi rostro de amor y alegría;vivo por y para de ti estar más cerca.

¿No son eso lágrimas que a la luz del díaasoman discretas, pálidas y amargas,

reflejan la luz de tu piel, mi vida?

¡No! Nunca, mi amor, perlas de esperanza,retazos de vida, alegres reflejos;

solo caen por ti, deja la añoranza.

Estar junto a ti, mi mayor deseo;bailar al compás de dos corazonespara, al acabar, regalarte un beso.

Palabras escritas, letras sin razones;un amor de cuento, final de leyenda,

ahora polvorientos susurros de amores.Cuerpo desterrado, corazón en venta.

D’on obteniu els diners per finançar la vostra feina? Com ho feu per treure’n benefici?

Doncs nosaltres com a ONG i associació sense ànim de lucre, a part de rebre subvencions, tenim el recolzament d’algunes empreses gironines (una impremta, una gestoria ...) i també la gent que es fa soci de la nostra associació. La majoria són pares que ens han vist fent el servei a l’hospital i els ha agradat i donen el que volen quan volen. Actualment tenim uns cinquanta socis. Ens costa molt aconseguir-ne de nous perquè, com que som una associació que no dóna un servei directe al soci, molta gent prefereix col·laborar amb altres associacions per a les diverses malalties. Ara bé, nosaltres fem de pallasso, siguis soci o no ho siguis, i tampoc tenim ningú per la Rambla demanant que la gent s’uneixi a la nostra associació; per tant, la gent que ens ajuda acostuma a ser perquè els caiem bé. Per altra banda, també organitzem petits projectes per recaptar diners en aquests moments de crisi: venem loteria de Nadal, a l’estiu fem una marató de somriures amb altres companyies...De tots els diners que traiem, la gran majoria són per la pròpia feina (cursos formatius, material...) i amb els que sobren assegurem la feina del següent mes. Llavors, si a l’any ens n’han sobrat més, ens els repartim per pagar-nos un salari. Aquesta feina és molt vocacional, tant de bo poguéssim viure d’això! Tot i així, a Barcelona i a València sí que hi ha pallassos que viuen d’això, però aquí a Girona és impossible: no hi ha prou hospitals ni diners. És per això que tots els de XaropClown tenim altres feines a part d’aquesta però sempre relacionades amb la de pallasso.

Què és essencial per ser un pallasso d’hospital? En què us fixeu a l’hora de buscar-ne de nous?

Primer de tot, és necessari ser pallasso: és com aquell que va a metges sense fronteres, que ha de ser metge. A vegades, hi ha gent que em truca dient que ens vol ajudar a l’hospital però, com que no són pallassos, no poden col·laborar d’aquesta forma. No és gaire difícil trobar gent interessada ja que és una feina molt agraïda. Nosaltres, quan busquem pallassos nous, a part que siguin pallassos, sobretot busquem que siguin sensibles, que els agradin els nens, que tinguin capacitat d’improvisació... La improvisació és important per poder treballar en parella, perquè hi ha gent que és molt bon pallasso però només si actua sol. De vegades, també hem trobat pallassos que són molt bons però els hem de dir que no perquè no són prou sensibles. No és com un escenari que tu surts i el públic està aquí davant i la gent es pregunta: “Ostres a veure què farà aquest ara?”; sinó que en un hospital és: “Què fa aquest aquí?”. És súper diferent, tot canvia.

Aneu cada dia a l'hospital, fins i tot per Nadal? Explica'ns una mica la vostra rutina.

ENTREVISTA A MIQUEL NOGUER, UN PALLASSO D’HOSPITALPrimer premi d’entrevista

Judit Carreras i Belén Jufresa (1r Batxillerat)

El passat dotze de novembre vam dirigir-nos a l’oficina de XaropClown, a Girona. XaropClown és una companyia de pallassos d’hospital que es dedica a realitzar actuacions per fer una estada més amena, sobretot, als més petits de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona i també als avis dels centres geriàtrics Maria Gay de Girona i Zoilo Feliu de la Bisbal d’Empordà. Actualment està formada per sis pallassos professionals amb alguns coneixements de medicina. Aquesta feina ens va cridar molt l’atenció pel gran benefici que aporta i la sorprenent desconeixença que en té la gent. És per això que vam concertar una entrevista amb el seu director i fundador, Miquel Noguera. Ell era un pallasso de carrer que va adonar-se de la importància d’aquest servei i de la seva necessitat pel benefici que produeix socialment.

Com vas decidir muntar una companyia de pallassos d'hospital? D’on va sorgir la idea?

Bé, en acabar la carrera de teatre, vaig decidir muntar una companyia de pallassos de carrer. Més endavant, vaig anar a Barcelona per assistir a un curs d’una setmana que feia el director de la companyia de pallassos d’hospital de València (els Payasospital). Aquest curs era per provar què era ser pallasso d’aquest tipus, cosa que a mi em va cridar molt l’atenció perquè aquí, a Girona, no hi havia cap companyia que es dediqués a això, i vaig decidir crear-ne una. Primer de tot, em vaig dedicar a fer tota la part de “papeleo” i vaig buscar més gent interessada en el projecte. Em vaig posar en contacte amb antics companys i entre tots ens vam posar a buscar finançament. Quan ho vam tenir tot, vam fer que vingués la companyia valenciana a fer-nos un altre curs aquí a Girona per fer pràctiques amb ells per aprendre l’ofici. Tot això va quedar enllestit al 2006.

50 Entrevista Batxillerat

51Entrevista Batxilleratl’edat, si tenen entre zero i dos anys, la música que els fem són sons repetitius; a partir de tres en amunt, cançons infantils com El drac màgic. Sempre anem amb bates com les dels metges però de colors, “tunejades”. Cadascú porta una bata de colors diferents segons el personatge que hagi d’interpretar. Aquesta bata és blanca, però els colors són indispensables perquè, d’aquesta manera, perden la por als metges. Cada pallasso té un nom i un cognom relacionats humorísticament amb l’hospital: Doctora Anna Tomia, Doctora Camila Rodapunxada, en Constantí Pat, l’Esther Nut, la infermera Cata Plasma, i jo, el Doctor Sirenu. Cadascun té una manera de funcionar: si és més beneit o menys, si xerra poc o molt, si és més innocent...

Quin tracte teniu amb els pares dels pacients? Els heu de demanar permís?

Nosaltres no demanem permís fins al moment que entrem a l’habitació. Quasi tots els pares ens diuen que sí i gairebé el cent per cent ens ho agraeixen i ens envien correus electrònics donant-nos les gràcies. Però a nosaltres, realment, ens importa més el que vulgui el nen. Si el nen ens diu que no, no entrem. Sí que és cert que alguna vegada ens hem trobat algun pare que ens ha fet fora. Això pot passar, per exemple, perquè aquell nen s’està a punt de morir. En aquests casos, la situació és molt dura per a la família i es pensen que anem allà a riure; tot i això, respectem el que hi ha. De fet tenim un codi, com els metges, en el qual no podem tenir relació amb la família. Nosaltres anem allà, fem una feina tant si el nen és blanc, negre, marroquí, gitano, tant si vota el Partit Popular com si vota Esquerra Republicana, com si parla castellà o català. Ens trobem amb la situació, si podem fem l’actuació, l’adaptem i, un cop acabada, esperem que després l’ambient estigui més relaxat.

Com arriba el vostre servei als pacients? Creus que ajuda que millorin?

Durant la nostra actuació donem l‘oportunitat, encara que tan sols sigui, de demostrar la ràbia que porta dins el pacient. Posem-nos en la situació d’un nen que està a la UCI, que és petit, que està connectat a una màquina, que li surten tubs per tot arreu, que no es pot moure. Aquest nen es fa un fart de veure gent desconeguda que sí, que l’ajuden, però no són ni els seus amics ni els seus pares. De ben segur que es mor de ganes de veure la gent que estima i sortir d’allà i, per tant, està enfadadíssim amb el món. Doncs el fet que nosaltres puguem passar per allà i que aquest nen pugui plorar o enrabiar-se o riure, és a dir, expressar el que porta dins, és molt beneficiós. De fet, van fer un estudi a Anglaterra que més o menys ho va demostrar. Es van dedicar a passar dos fulls als nens ingressats, abans i després de l’actuació dels pallassos. En el primer havien de dibuixar coses de l’hospital i en el segon a ells

Per Nadal precisament mirem de no anar-hi, i a l’agost també parem, és a dir, quan hi ha més visites a l’hospital. Bàsicament, fem onze mesos a l’any, durant els matins de nou fins l’hora de dinar, depenent dels nens que hi hagi. Quan arribem a l’hospital, ens maquillem, escalfem, preparem la música i anem a veure la infermera que ens diu a cada habitació quin nen hi ha, quants anys té i quina malaltia pateix. Tot això ho apuntem en una llibreta al final del dia, juntament amb els jocs que hem fet amb el nen. Així, sempre podem saber què han fet el dia abans i si hi ha aspectes remarcables com, per exemple, si ens hem de posar màscares, bates, peücs, etc. D’aquesta manera, amb la informació del dia passat i la informació de la infermera, sabem què passa en aquella habitació. Si el nen l’acaben d’operar d’apendicitis, ja sabem que no el podrem fer riure perquè li saltarien els punts; si és un debut de diabetis, que vol dir que li acaben de detectar, no podrem fer bromes ni de Coca-coles, ni de Donnuts, ni de xocolata, perquè a aquell nen li acaben de dir que no mengi sucre; si li acaben d’operar la cama, doncs haurem de tenir en compte altres aspectes. No diem mai la paraula “hospital”, ni la paraula “metge”; allò pot ser una nau espacial, o pot ser un cotxe, però mai un “hospital”. Un dels dos pallassos és el que mana, entra i fa la proposta, per exemple diu: “Hola, som inspectors de l’FBI i hem de mirar que no hi hagi res malament...”. I l’altre pallasso continua amb aquesta improvisació. Anem a tot arreu on hi hagi nens: planta, urgències, UCI, cardiologia, prematurs... Amb aquests últims fem un tipus de música específica basada en sons. Sempre donem l’oportunitat de dir que no al nostre servei, cosa que allà a l’hospital es dóna molt poc (els metges entren i ja està). Si el nen ens diu un “no de jugar” comencem a fer una broma dient-li “Ah, no? Doncs entrem un moment, a dir-te que no venim...”, però si es tracta d’un “no de veritat” doncs no entrem. Un cop dins, com que improvisem, sempre fem activitats diferents, tot i que acaben sortint números semblants. Si el nen diu: “Pallasso! Jo vull que facis el gos!”, doncs nosaltres fem el gos perquè el nen ho ha dit. O, per exemple, si entrem a l’habitació i veiem al nen tirant fitxes de Lego al terra i ens diu que això és el mar, doncs nosaltres fem veure que nedem per les fitxes de Lego. Cal remarcar que nosaltres no animem mai els pacients. Els deixem parlar i que s’expressin però no ens hi posem. Si ens diuen quelcom sobre la seva malaltia, ho hem d’incorporar d’alguna manera a l’actuació; no podem obviar-ho (igual que quan entra un metge, ho hem d’afegir) però sense remarcar-ho, no pretenem consolar. Sempre surten moltes emocions.

Quins objectes utilitzeu durant les actuacions? Com us caracteritzeu?

Utilitzem mocadors per fer màgia, malabars per fer trucs,... El que sempre fem és música, cada pallasso toca un instrument diferent, perquè el bo de la música és que arriba a l’habitació abans que tu i ja saben que venen els pallassos. Depenent de

A part de treballar a l’hospital amb els nens, també presteu els vostres serveis als avis dels centres geriàtrics. Com va començar aquest projecte?

Bé, nosaltres ja portàvem temps rebent trucades de geriàtrics dient-nos si podíem anar a actuar allà. Al principi vam dir que sí, però com que no ho havíem fet mai vam començar a posar-nos en contacte amb altres companyies per veure si alguna ja tenia experiència amb això i poder-nos-ho copiar. El problema va ser que aquí a Espanya no vam trobar a ningú. Només vam trobar una companyia francesa però, com que ens quedava molt lluny per anar-hi a rebre formació, vam decidir inventar-nos-ho. Primer vam anar-hi amb les bates blanques però vam veure que no funcionava, després amb els personatges però tampoc, i al final vam trobar el sistema: la música combinada amb el treball de les percepcions i de la memòria. Ens ha funcionat tan bé que fins i tot hem fet cursos de formació a altres companyies perquè puguin anar a geriàtrics i els funcioni.

Amb quin servei gaudeixes més: a l’hospital amb els nens o al geriàtric amb els avis?

Definitivament, a l’hospital. Té un feedback directe, sempre tenim una resposta. Concretament, jo prefereixo tractar amb els nens de sis en amunt, perquè capten molt més el tema “el pallasso és tonto” i això els fa molta gràcia. En canvi, en el geriàtric hi ha moltes demències, potser ni et veuen que estàs allà. No podem fer bromes com dir: “Bona nit” quan és de dia perquè et contesten: “Bona nit” igualment, no com a l’hospital que els nens ens dirien: “Que és de dia, tonto!”. Allà no fem de pallasso clàssic, sinó que els fem música, els toquem la mà o la cara i treballem el tema de la memòria fent-los recordar històries del passat. A partir d’aquí, muntem una història amb les seves vivències, i això els fa molta gràcia. Tenim uns personatges que els fan recordar la seva època, com un pescador. Els noms i el vestuari canvien, es centren en l’època en la qual vivien, com el Feliciano o la Maria. Sobretot el que els agrada més són temes d’amor com, per exemple, que el Feliciano i la Maria s’han fet “nòvios”. Això ho hem de fer durar un mes més o menys, perquè se n’adonin tots i ho captin. És molt lent, mata molt el geriàtric.

Per què el vostre servei va dirigit a aquestes franges d’edat? Alguna vegada us heu plantejat dirigir aquest servei als adults?

Buf... Primer de tot heu de tenir en compte que un nen petit és sincer i directe, i això ens dóna molt per jugar. Per exemple, si anem a veure un nen i tenim una titella d’un elefant i un dels pallassos diu: “On vas amb aquest gos?”, el nen dirà: “No és un gos, tonto! És un elefant!” ja que estarà emprenyat perquè l’estaran punxant. Això dóna molt per jugar entre els pallassos. Passa el mateix en el cas dels avis, són com nens petits: si els agrada o no una cosa, ho diuen. És la franja del mig la que no

mateixos. Gràcies a això van poder observar que en els primers sempre sortien amb la cara enfadada i trista, mentre que en els segons ja es dibuixaven més alegres i somrients. El problema està que això costa de quantificar en xifres. Si aquell nen es cura abans o no, costa molt de plasmar-ho en un estudi però jo juraria que sí. De fet, quan les infermeres de la sala de cures posen als nens els catèters per anar a operar-se, sempre ens criden perquè anem ajudar-les ja que ens diuen que els nens ploren molt menys. És molt més fàcil punxar un nen tranquil que tindrà els músculs relaxats i que potser no n’estarà pendent, que no pas un nen histèric.

Us afecten psicològicament els casos dels nens? De quina manera?

És clar que sí. Un cop al mes ens ve a veure una psicòloga per fer treball en equip. En l’actuació ens hem de posar d’acord sense tenir res acordat prèviament i, si això ja costa, davant d’una persona que s’està morint encara més. A mi sempre m’afecta igual: quan veig una mare que plora i, sobretot, si plora d’emoció em costa molt. Per altra banda, fer de pallasso també és molt satisfactori. Si tu ets mínimament còmic, encara que sigui amb els teus amics, i un dia dius una rucada i veus que algú riu et puja l’ànim. Té un punt d’egoisme, però és cert. Si a sobre fas riure algú que estava trist i això fa que l’ajudis a no estar-ho, doncs et sents millor. Encara que veus coses que et fan pena i et toquen, t’emportes a casa una part molt bona: les cares d’agraïment de la gent i la satisfacció personal. Has vist casos molt impactants? Quin cas t’ha marcat més?

Casos impactants? Un munt... Sobretot a la UCI: nens en coma, nens que es moren, prematurs en estat crític, accidents... Però, és clar, quan estàs fent de pallasso, per molt que tinguis ganes de plorar, no pots interrompre l’actuació. Tu ets un personatge i tens allà una història muntada amb una energia. Ho has de fer el millor que pots perquè aquell nen es distregui i s’oblidi que està en un hospital, almenys per uns instants. Potser sí que a vegades et pot caure alguna llàgrima però sempre has de dissimular i esperar-te a plorar a fora de l’habitació sinó, no seria professional. El cas que podria dir que més em va sorprendre i que se’m va quedar més gravat va ser el d’un nen que mentre havia estat en coma va rebre el nostre servei. Quan aquest nen ja estava una mica despert vam anar a veure’l. Ell estava amb el fisioterapeuta que li estava fent exercicis per tornar-li la mobilitat. Nosaltres vam arribar allà amb el “xequere”, que és un ou d’aquests que tenen coses a dins perquè sonin, i li vam posar a la mà. El nen immediatament va moure la mà perquè es recordava dels sons que li havíem fet amb aquest instrument durant el seu coma. El fisioterapeuta es va quedar paradíssim: ell s’havia passat tot el matí perquè mogués un múscul i en un minut de ser-hi nosaltres ja va moure la mà. Va ser una experiència inoblidable.

52 Entrevista Batxillerat

53Entrevista BatxilleratENTREVISTA A STEPHAN ROCHE

David Páez (2n Batxillerat)

Con motivo de la realización de mi trabajo de investigación de bachillerato: “El grafè i les al·lotropies del carboni com a materials per a la innovació”, me dirigí al profesor Stephan Roche del Instituto Catalán de Nanotecnologia1 (ICN) para recabar información sobre la investigación de nanomateriales y la situación actual de la investigación científica. El profesor Roche estudió Física Teórica en la “École Normale Superiéure” de Francia, trabajó en Francia, Japón y Alemania y actualmente se encuentra a la cabeza del grupo de investigación “Theoretical and Computational Nanoscience” del ICN, en Bellaterra, centrado en la investigación teórica de las características de los nuevos materiales como el grafeno o los aislantes topológicos.

El motivo de esta entrevista es el grafeno y la investigación sobre grafeno, así que empezamos por el principio:¿cómo se define el grafeno para la gente que no lo conoce?

El grafeno es un material único, es una lámina de átomos de carbono de un grosor de un átomo y esos átomos están distribuidos como en un panal de abejas. Por eso es un material muy ligero, una lámina de átomos que, con 10 gramos, por ejemplo, se puede cubrir un campo de fútbol y tiene unas propiedades físicas excepcionales como su conducción eléctrica, su resistencia mecánica y térmica, es flexible… Sabemos que el grafeno se descubrió en 2004; ¿cómo se llegó a este descubrimiento?

Fueron dos científicos rusos, trabajando en la universidad de Manchester. Ellos hacían lo que llamaban “los experimentos del viernes”: al final de la semana, durante un par de horas por la tarde, hacían cosas un poco “extrañas” para intentar algo nuevo. En un momento dado, intentaron extraer de grafito

funciona. Sí que ens ho hem plantejat alguna vegada però ara per ara no hi ha diners. Ens havíem proposat fer serveis, per exemple, a l’àrea de diàlisi, on hi ha una persona allà asseguda quatre hores o cinc. En aquest cas però, el servei seria totalment diferent i hauríem d’anar a buscar formació en algun lloc.

Des que exerceixes aquesta feina, han canviat alguns valors personals a la teva vida?

Sí, des que tinc fills valoro molt més que tinguin salut. És bestial, quan arribes a l’hospital amb tots els teus problemes personals al damunt, com desapareixen completament tots per unes hores un cop estàs maquillat. Durant les actuacions, no penses en els teus problemes però llavors, quan vas a dinar, tornen a venir a tu. Poder-te’n oblidar per una estona, relaxa moltíssim. Per altra banda, haig de dir que això només ho he notat aquí, a l’hospital.

A pesar dels temps que corren seguiu tenint nous projectes en ment? Creus que els podreu dur a terme?

És clar que sí! Nosaltres no ens cansem mai d’innovar en la nostra feina i fer que el nostre servei arribi el màxim de lluny. Ara estem organitzant un projecte de quiròfan que consisteix a començar una història a l’habitació del nen que se l’han d’emportar, continuar pel passadís, entrar amb ell a la sala i acompanyar-lo fins a l’últim punt, fent veure que ens adormim amb ell de tal manera que l’última cosa que vegi sigui a nosaltres. Més tard, un cop a planta, aniríem a veure’l perquè es despertés i ens tornés a veure a nosaltres. Per altra banda, també estem intentant fer un projecte de punxades lumbars, aquelles que consisteixen a estirar un nen panxa avall de tal manera que el cap li queda a un forat que hi ha al llit, sabeu? Com que en aquests casos el nen s’ha d’estar molt quiet perquè li punxin amb una agulla molt llarga a l’esquena, volem fer titelles a sota al llit perquè ho vegi, es relaxi i es mantingui calmat. Per aconseguir això, volem anar-nos a formar a Múrcia perquè allà hi ha una companyia de pallassos d’hospital que van ser els pioners en aquest projecte. Jo crec que sí que els podrem dur a terme tard o d’hora, però hem de pensar que sempre, a part de diners, es necessita el permís de l’hospital.

Per acabar, volem agrair el temps que ens ha dedicat el Miquel per poder conèixer i, sobretot, fer conèixer una mica més la importància de la seva feina. Gràcies a ell, hem pogut comprovar com les ganes i la il·lusió d’un grup de persones poden arribar molt lluny. Pensem que la seva dedicació i voluntat com a pallasso d’hospital han donat fruit i estem segures que, amb el temps, aquesta labor serà molt més apreciada socialment. Creiem que aquest servei hauria d’estar present en més centres de salut, per l’ajuda que suposa, ja que com ens ha dit el Miquel: “L’humor, l’amor i les sensacions arriben molt lluny”.

sí que se podría decir que de cierta manera es infinito y depende de la creatividad de los químicos, del tipo de moléculas que se pueden añadir al grafeno o del tipo de arquitectura que se puede construir con el grafeno,… Y ahí sí que podemos pensar que hay una infinidad de posibilidades.

Algunas de las características del grafeno se basan en que es un material bidimensional y tiene una estructura hexagonal, ¿qué papel juega esta estructura en las diversas propiedades del material?

La simetría del grafeno y el hecho de que está compuesto por carbono son el origen de sus propiedades electrónicas, que son únicas; no hay ningún equivalente en los metales ni en los semiconductores y esto está intrínsecamente relacionado con la simetría del cristal, del grafeno. Una de esas características únicas es la completa simetría entre los electrones y los huecos, lo que no comparte con otros tipos de materiales y que también es el origen de unas propiedades únicas de transporte electrónico, por ejemplo. ¿Cuáles son los campos en los que se está investigando con grafeno? ¿Hay campos de investigación que no se explotan?

Hay un campo que nos interesa mucho a nosotros que es la espintrónica y concretamente la posibilidad de poder controlar el espín de los electrones, que es totalmente factible en grafeno. La idea es realmente poder, a largo plazo, desarrollar una electrónica basada en el control del espín, lo que supondría al final una ausencia de transporte de carga, una ausencia de disipación y esto sería una revolución para el tratamiento de información, para los ordenadores, etc. Entonces, esto es un campo más bien emergente, es difícil, pero nosotros aquí, en Barcelona, en el ICN somos en cierta manera punteros y estamos trabajando para intentar, para hacer que este campo avance.

Para que el grafeno pase de la imaginación a los laboratorios se debe obtener este grafeno a partir del grafito y para eso hay varios métodos. ¿Cuáles son los métodos que están teniendo mejores resultados en la obtención de grafeno?

Esto va a depender del tipo de aplicación porque el método de la exfoliación química, a partir del grafito, está bien para un estudio preliminar, pero esta exfoliación química se puede hacer de forma mecánica, con el celo y un lápiz o un trozo de grafito y se puede hacer de manera química, es decir, una exfoliación química en una solución pero lo que es importante es tener grandes cantidades de grafeno; entonces ahí hay dos posibilidades: una es un crecimiento catalítico en el que se usa una superficie metálica y luego, con un gas de hidrocarburo a

(porque el grafeno se puede fabricar a base de grafito) solo una lamina de átomos. El grafito es un conjunto de láminas que tienen una interacción débil entre sí pero con una interacción química que la provoque, como un trozo de celo, se puede llegar a una sola lámina de átomos de carbono. Entonces ellos lo hicieron un poco de forma “exploradora” y en 2004 publicaron el primer artículo desvelando que este material tenía unas propiedades de transporte eléctrico excepcionales y eso fue lo que les llevó al premio Nobel.

¿Desde el momento en que se descubrió, ya se conocieron sus propiedades extraordinarias o requirió cierta investigación?

Como he dicho, el grafeno es un derivado del grafito; entonces el grafeno ya era un modelo muy bien estudiado a nivel teórico desde los años 60 pero la gente pensaba que no era posible fabricar grafeno porque había predicciones teóricas de que era muy inestable. Entonces había ya un estudio teórico pero incompleto y cuando después se demostró que era posible fabricar este material ya se empezó una serie de experimentos que permitieron, en efecto, desvelar muchas más propiedades de las que se conocían antes, y los teóricos se pusieron a la obra para interpretar, para entender todas esas sutilezas del grafeno.

¿Crees que se pueden descubrir nuevas propiedades del grafeno o ya está bien estudiado este material?

Del grafeno en sí, como lámina de átomos de carbono, ya se conoce gran parte de sus propiedades. Ahora estamos en una fase de intentar aplicar este material, porque se puede diseñar una cantidad casi infinita de materiales a base de grafeno. También lo que se está haciendo es usar grafeno junto con otros materiales bidimensionales; se están fabricando láminas de grafeno combinadas con otro tipo de material, como nitruro de boro u otros materiales. Entonces se están generando heteroestructuras nuevas con nuevas propiedades y el grafeno es un componente de estos nuevos materiales y ahí hay mucho trabajo y muchas propiedades también por definir y por esclarecer.

¿Podríamos afirmar que el grafeno es infinitamente versátil, dadas sus características, que lo hacen tan especial?

Infinitamente no lo sé, pero sí muy versátil, porque reúne muchos superlativos y es versátil en el sentido de que se puede aplicar a las tecnologías de información y comunicación, en el campo de la energía, en el campo de los materiales, en la biotecnología… Entonces, en este sentido, sí que es muy versátil, pero sus propiedades como láminas de átomos de carbono no son infinitas. Como he dicho anteriormente, se pueden aumentar sus funcionalidades usando la química y ahí

54 Entrevista Batxillerat

55Entrevista Batxilleratpotencial importante y se necesita más trabajo, más financiación, para poder realmente demostrar el potencial del grafeno.

Centrándonos ahora en tu grupo de investigación, ¿cómo llegaste a este grupo de investigación y cómo surgió la idea de este grupo?

Yo hace tres años que estoy trabajando en España y un año y medio como jefe de grupo e investigador ICREA, también profesor de la UAB; entonces yo estoy trabajando aquí porque en Cataluña están reunidas las condiciones para realmente poder potenciar la innovación y para un científico las condiciones de trabajo son muy interesantes, tenemos mucha flexibilidad y para este sector del grafeno, como he mencionado antes, hay empresas, hay muchas posibilidades en España y a nivel europeo y entonces nosotros estamos intentando asociarnos a esos proyectos de innovación, coordinándonos con algunas empresas.

Aparte del trabajo que hacéis en espintrónica, ¿hay algún otro campo en el que investiguéis?

Sí, estamos trabajando para intentar evaluar el potencial del grafeno para aplicaciones a corto plazo; por ejemplo, estamos estudiando y simulando las propiedades electrónicas del grafeno policristalino, que es el que se usa ahora mismo para, por ejemplo, los prototipos de teléfonos móviles flexibles y en este campo intentamos investigar, con un colaborador de la UB, y hemos enviado un proyecto y solicitado una financiación a la empresa coreana Samsung, para poder financiar nuestras investigaciones sobre grafeno policristalino para este tipo de aplicación. Entonces esta es una de las actividades que tenemos, y también estamos estudiando un poco el transporte de energía térmica en grafeno para ver si se puede controlar y hay aplicaciones en el sector de la termoelectricidad donde a lo mejor el grafeno puede desempeñar un papel muy interesante y ahí también estamos haciendo simulaciones.

Hablando ahora del trabajo de investigación que estoy realizando, necesito una parte práctica, de experimentación con grafeno. ¿Me podrías recomendar algún experimento sencillo para demostrar las cualidades del grafeno o alguna investigación a pequeña escala que se pueda realizar sin gran instrumental de laboratorio?

Sí, el grafeno no es completamente transparente, absorbe una cantidad pequeña de luz, entonces si se puede medir un poco la opacidad del grafeno de forma que con el ojo, de cierta manera, se podría hacer, y midiendo la cantidad de luz que pasa a través del grafeno, se puede hacer la medida de una constante del universo, porque la absorción de luz del grafeno

muy alta temperatura, se hace crecer una monocapa de grafeno con un carácter policristalino, un grafeno un poco desordenado y esto permite crear una superficie muy grande, que es importante para las aplicaciones, por ejemplo, para la electrónica flexible; si no, la exfoliación química es una manera de producir grandes cantidades de grafeno y eso sería útil para todas las aplicaciones de composites, donde hacen falta kilogramos o toneladas de grafeno, entonces hay empresas que han comprado, por ejemplo, minas de grafito y a partir de esto están produciendo por exfoliación química grandes cantidades de grafeno que están en una solución y luego se puede intentar usar estas cantidades para este tipo de aplicación en composites para la industria del automóvil o la industria de la aeronáutica.

En España se está viendo un desarrollo de la industria para producir grafeno en empresas como Graphenea o Avanzare Innovación Tecnológica SL. ¿Sabes en qué fase de desarrollo se encuentran?

Hay algunas de esas empresas que están ganando cierto dinero en la exportación de grafeno. Yo creo que Avanzare u otra empresa española es el mayor exportador en Europa y exportan hasta Corea o China. Entonces, ya venden material. Graphenea es una empresa spin-off pequeña que se centra más bien en el grafeno de alta calidad para otro tipo de aplicación, no composites, y ellos también venden cierto material. Ahora hay la necesidad de redes a nivel europeo para juntar fuerzas e intentar mejorar la eficiencia de producción de material y también la eficiencia de su uso en diversos campos de la innovación tecnológica, o sea, que esas empresas están asociadas a esos proyectos europeos y es importante para el país.

Viendo el grafeno desde el punto de vista de la investigación y de la producción, ¿el grafeno ya está cerca de salir al mercado o en la calle en algún campo de estas investigaciones? ¿O hay todavía algún impedimento por parte de investigación o producción?

Como hay muchos sectores potencialmente importantes donde el grafeno puede jugar un papel, cada sector tiene su propia escala de tiempo. Los coreanos están empujando fuerte para realmente introducir grafeno en las nuevas generaciones de móviles y esto será a muy corto plazo en los años que vienen. En el sector de composites también hay un interés importante, pero todavía falta una fase de desarrollo de investigación. En el sector energético también hay un potencial importante para almacenar energía en los supercapacitores para el coche eléctrico. Puede ser que en unos cuantos años, si se confirma, si se puede realmente integrar el grafeno en las tecnologías existentes, haya grafeno en los coches en unos cuantos años. Y hay aplicaciones a más largo plazo donde el grafeno tiene un

es definir las prioridades del país, los sectores industriales que se tienen que consolidar o sectores que pueden emerger y con esas prioridades poner los recursos disponibles e intentar que esos recursos también favorezcan la colaboración con la industria española existente y los científicos tienen cada vez más que dedicarse a temas relacionados con la industria y esto es algo que poco a poco se va a ir mejorando y aumentando. Para los jóvenes, entonces, trabajando en un ámbito, en un entorno donde se mezcla ciencia e innovación, tecnologías e industrias, pues yo creo que para ellos se les abren oportunidades de futuro porque Europa va a seguir como una sociedad de conocimiento y los científicos van a tener que ser más pragmáticos y los jóvenes también tendrán más oportunidades de futuro.

¿Crees que es más fácil o más recompensado trabajar en el campo de la ciencia en otros países como Estados Unidos, Inglaterra o Alemania?

Bueno, Francia también, ¿no? Yo diría que para un joven, si quiere ser científico y está muy motivado, primero está bien tener una experiencia en el extranjero para ver un poco lo que está pasando fuera y aprender, porque el país necesita que los jóvenes traigan ideas nuevas, otra manera de funcionar, otros conocimientos y para esto ser científico también supone tener movilidad y una trayectoria un poco internacional, yo creo que eso es imprescindible en ámbitos científicos y la gente que siempre ha estado en el mismo lugar no puede tener un potencial de innovación importante. Pero también el país tiene que tener en cuenta que toda esa formación, todo ese conocimiento que, de manera necesaria se tiene que exportar en un momento dado, luego lo tienen que volver a traer al país, porque es mucho más fácil desarrollar luego una tecnología con gente del país que únicamente con extranjeros. Así que es importante la experiencia internacional pero también el país tiene que saber atraer de nuevo a sus estudiantes, a sus investigadores y diseñar unos programas específicos de atracción de talento a nivel de las autonomías, a nivel del estado.

Para terminar, quiero agradecer al profesor Roche el tiempo que me dedicó en esta entrevista, así como sus comentarios y opiniones, de gran valor

equivale a 2.3 % de la luz total que le llega y este 2.3 % nos permite medir una constante que se llama la constante de estructura fina, que es una constante fundamental del universo y entonces podría ser un experimento con un grafeno suficientemente grande, etcétera, y puede ser un experimento casi posible con el ojo y que nos daría acceso a una información muy interesante que el grafeno nos desvela.También, si se tuviera una cantidad de grafeno suficientemente grande, se podría distorsionar ese grafeno y medir la corriente dentro de este grafeno distorsionado. Normalmente un material, cuando se distorsiona, se rompe, se quiebra y la resistencia va aumentando mucho. Con el grafeno, esta medida demostraría que en el grafeno se restablece la conducción eléctrica buena del grafeno suprimiendo la deformación mecánica, y la deformación mecánica puede ser de hasta un 20% sin que se cambie nada en el material porque el material es muy robusto. Esto también se podría hacer; con un sustrato plástico y mucho grafeno, se podría medir la deformación mecánica.

¿Me podrías aconsejar sobre una forma de conseguir grafeno, ya sea en el laboratorio o comprando en una empresa para realizar la experimentación posterior?

Sí, para un experimento así, a nivel académico, en una escuela, se puede conseguir gratis, creo, en algunas empresas, que lo podrían dar para educación y no sería difícil de conseguir una cantidad de grafeno para realizar este experimento, contactando con la empresa española adecuada. Luego para hacer el experimento, no es un experimento difícil, se podría hacer en un laboratorio o hasta se podría hacer, con algunos conocimientos básicos, en una clase en la escuela.Finalmente, a nivel personal, te quería preguntar sobre el futuro de la ciencia y sobre todo de los jóvenes estudiantes que quieren trabajar en el campo de la ciencia y la investigación.

¿Crees que es viable actualmente, y concretamente en España, trabajar como investigador o hay una falta de recursos económicos para financiar proyectos científicos?

La situación actual, hoy en día, es difícil pero yo creo que es temporal porque no hay razones para que Europa o España no salgan de esta situación. Hemos vivido cómo Europa se ha puesto de pie después de guerras mundiales, o sea, que yo estoy bastante optimista pero tal vez durante un cierto tiempo las condiciones van a seguir siendo difíciles. Por otro lado, Europa está basada en el concepto de que nuestra salvación está en el conocimiento y para poder innovar, para poder tener un impacto económico hay que crear y la ciencia es el motor de esta innovación y entonces no se puede uno imaginar que la economía del conocimiento se va a desarrollar si no hay recursos en ciencia y se van a reducir en el futuro. Entonces, y para España en particular, lo que hay que hacer en mi opinión

56 Entrevista Batxillerat