Vicenç Pagès Jordà

La música i nosaltresUna mirada als anys de la Transició

Fotografies de Francesc Fàbregas

interior la música qfc 03.indd 3 01/02/17 15:40

Primera edició: març 2017

Fotografia portada:Joe Strummer (The Clash) a l’antic Pavelló del Joventutde Badalona el 27 d’abril de 1981

© del text: Vicenç Pagès Jordà per mediació de MB Agencia Literaria, S.L.© de les fotografies: Francesc Fàbregas

© de l’edició: 9 Grup EditorialCossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 VallsTel. 977 60 25 91cossetania@cossetania.comwww.cossetania.com

en coedició amb

Quaderns de la Font del Cargolinfo@fontdelcargol.catwww.fontdelcargol.cat

Disseny i composició: Ramon Martínezwww.rmdg.eu

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-599-3DL T 11-2017

interior la música qfc 03.indd 4 01/02/17 15:40

Proemi: Nick Hornby i nosaltres

I

Serge GainsbourgAbbaBlack is beautifulAC/DCDavid BowieThe ClashJohnny Rotten i Salvador Dalí

II

Muses esquerpesMúsica ie-ièRamon MuntanerVirtuts del tediDe la Nova Cançó a la MovidaL’era de la citacióManel o la recança

Coda: Lou Reed i nosaltres

interior la música qfc 03.indd 5 01/02/17 15:40

7LA MÚSICA I NOSALTRES

PROEMI: NICK HORNBY I NOSALTRES

Un dels llibres més frescos i singulars sobre literatura que conec és 31 Songs (31 canciones, Anagrama: sense traducció al català) de Nick Hornby, crític de música i autor de novel·les com Alta fidelitat. Comentant la cançó Frankie teardrop, del grup Suicide, Hornby es pregunta per què alguns crítics de música només consideren vàli-des les obres depriments, violentes, perilloses o terrorífiques; s’in-terroga sobre per què tants crítics troben desitjable que l’obra ens inquieti, ens somogui o ens faci vomitar. Una de les funcions de l’art pot ser aquesta, però també pot ser que ens inspiri, que ens reanimi o que ens alegri el dia. Hornby revela que la majoria dels crítics de música són joves, sense gaire experiència de la vida i de l’art, i per tant se senten més alterats per una temàtica horrible que no pas per una bona composició. Solen dur una vida plàcida, i potser els agrada que l’art els faci trontollar perquè no trontollen en altres àmbits. Però quan un creix –segueix Hornby– s’adona que la vida ja és prou terrorífica, o sigui que resulta natural buscar efectes més aviat agradables tant en la música com en la literatura.

interior la música qfc 03.indd 7 01/02/17 15:40

I

interior la música qfc 03.indd 9 01/02/17 15:40

11LA MÚSICA I NOSALTRES

SERGE GAINSBOURG

Ningú no m’ha preguntat mai qui m’hauria agradat ser si no fos jo, però per si de cas ja fa temps que tinc la resposta a punt: m’hauria agradat ser Serge Gainsbourg. No puc deixar de meravellar-me davant la vida sentimental d’un dels homes més lletjos de la histò-ria de la cultura universal. Al maig del 68, en comptes de buscar la platja sota les llambordes, Serge Gainsbourg va iniciar les seves relacions amb Jane Birkin, que donarien, entre altres, un fruit tan persistent com Je t’aime, moi non plus, que és alhora una paradoxa realista, un himne generacional i una de les primeres cançons que recordo.

Les vicissituds de Serge Gainsbourg –né Lucien Ginzburg– bé poden servir com a resum del segle vint. Nascut al si d’una família russa d’origen jueu que havia fugit dels bolxevics, portador de l’estrella groga durant l’ocupació nazi, acusat més endavant d’an-tisemita, reuneix tota la creativitat del qui s’especialitza a trobar-se sempre fora de lloc: pintor, intèrpret, actor, cineasta, novel·lista, però sobretot autor de més de tres-centes cançons i maleït profes-sional, capaç d’esdevenir el bufó mediàtic de França durant dues dècades a base de barrejar dandisme dadà, existencialisme rive gauche, fatxenderia irònica i escàndol productiu. Com va declarar a Bernard Pivot al programa televisiu Apostrophes –fent seu l’afo-risme de Lichtenberg–, “el que té la lletgesa de superior a la bellesa és que dura més”.

interior la música qfc 03.indd 11 01/02/17 15:40

12 VICENÇ PAGÈS JORDÀ

La seva vida musical comença abans de néixer, ja que el seu pare era un músic de formació clàssica. Comença tocant en un cabaret de transvestits, però aviat compon per a Juliette Gréco. Serà el començament d’una fertilíssima relació, entre fetitxista i profesional, amb tots els símbols recents de la bellesa francesa i, per extensió, occidental: Brigitte Bardot, Jane Birkin, France Gall, Anna Karina, Mireille Darc, Catherine Deneuve, Isabelle Adja-ni, Vanessa Paradis, i la seva pròpia filla, Charlotte Gainsbourg. Aquell Pigmalió amb estètica d’exlegionari es va passar la vida oferint diferents versions musicals de la bella i la bèstia.

Com a músic, Serge Gainsbourg està considerat el divulgador dels ritmes ètnics a França, en particular d’ençà que l’any 1979 va anar a Jamaica a gravar una versió reggae de La marsellesa amb els músics de Peter Tosh i les coristes de Bob Marley. Del jazz al rock, de la samba al funk, de la chanson a la psicodèlia, la seva disco-grafia conté estils tan diversos com les dones de la seva vida. Ja ho cantava Leonard Cohen, “We are ugly, but we have the music”.

De la faceta de provocador en versió musical, en podem des-tacar la meticulosa comercialització de les zones fosques: Lemon incest, versió ballable de Chopin cantada amb la seva filla de quinze anys; Je suis venu te dire que je m’en vais (cinisme melòdic amb plors de fons, després versionat per Jarvis Cocker); Bonnie and Clyde, amb la Bardot més vellutada; Nazi rock, de l’LP Rock around the bunker; l’himne a la fel·lació titulat Les sucettes; la de-lirant Harley David son of a bitch; Dieu fummeur d’havanes (a duo amb Catherine Deneuve); Aux armes et caetera (que va arribar a cantar a capella davant una manifestació de paracaigudistes irats); el reggae Brigade des stups...

A finals dels anys vuitanta, a la plaça Fontenoy de París, em va passar pel costat una dona prima, amb els cabells deixats anar, vestida amb camisa i texans. Devia tenir uns quaranta anys, però

interior la música qfc 03.indd 12 01/02/17 15:40

13LA MÚSICA I NOSALTRES

es movia amb una lleugeresa que feia girar el cap. En aquell breu instant d’enlluernament em va semblar d’una bellesa curiosament familiar, abastable, quotidiana gairebé. Era Jane Birkin, la com-panya més duradora de Serge Gainsbourg. Tot i que en aquell moment no la vaig reconèixer, sí que vaig copsar l’aurèola que n’emanava. No és cap bestiesa suposar que aquell dia vaig comen-çar a escriure aquest text.

Un home habituat a l’alcohol i que fumava set paquets de Gi-tanes al dia havia de tenir algun problema de salut. Després que li extirpessin part del fetge i de patir alguna crisi cardíaca, Serge Gainsbourg va morir el 2 de març de 1991. Abans, aquell canalla extraordinari encara va tenir temps de crear l’última obra, tot re-mesclant una vella cançó seva: Requiem pour un con.

interior la música qfc 03.indd 13 01/02/17 15:40