ÍNDEX Introducció 1. Dos sants i un gran somni 2. Una infantesa que ilAlumina tota una vida 3. Estudiant i treballador: pobre, però simpàtic i atractiu 4. Per ser feliç va seguir la veu del cor 5. Els seus “mals de cap” 6. L'amor de la seva vida 7. Tocar el cel amb un dit 8. Sembrar la bondat al cor dels més petits 9. El secret d'una vida santa i feliç

SANT JOSEP MANYANET Des de Natzaret, un profeta per a la família

Sergio Cimignoli, S. F.

INTRODUCCIÓ

“Josep Manyanet, un altre sant”. Aquesta podria ser la reacció davant l’elevat nombre de sants que Joan Pau II ha canonitzat. Algú podria objectar que, al cap i a la fi, les històries dels sants són sempre les mateixes: fets extraordinaris; opcions no comunes; camins d'alta espiritualitat adaptats només al “personal de l'obra”... Discursos i exhortacions edificants, però amb una mentalitat allunyada de la vida d’una persona corrent. En la vida que us contarem el més extraordinari és… que no hi ha res d'extraordinari. Miracles en la vida de Josep Manyanet n’hi ha hagut, però són els mateixos que esdevenen a cada un de nosaltres. De petits, ens fiquem en perills i en sortim gràcies a l'àngel de la guarda o a algú que ens protegeix misteriosament… També hi ha hagut el miracle de la vida quotidiana transcorreguda en la humilitat i en el silenci construint amb constància i sense soroll, dia a dia, un món nou. Hi ha hagut el miracle de la presència de Déu que com un “clandestí a bord”, amagat als ulls, ha caldejat el cor i ha estat sempre un company i un sosteniment fent camí amb Josep Manyanet amb una vida bona i feliç…, encara que no sempre fàcil. Però sobretot el secret de la seva alta i profunda espiritualitat és d'una simplicitat que desarma. A l'abast de tots, consagrats o casats, petits o grans: visitar cada dia la petita casa de Natzaret. Josep Manyanet és un fundador que invita els seus, els Fills de la Sagrada Família i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, a no oblidar mai la bellesa de la seva vocació i de i la seva missió: honorar la Sagrada Família, procurar el bé de les famílies i educar i instruir els nens i els joves sentint l’escola com una prolongació de Natzaret. Probablement ni tan sols es va adonar de la riquesa del carisma que deixava a l'Església: ser un profeta de la família i de la pastoral familiar. Ell no és un sant per casualitat, encara que mai no hauria pensat de convertir-se en un dels sants a qui resem dins l'Església. Parla sovint de la santedat, però sobretot i ho fa amb tremolor, de la salvació de l'ànima que, segons ell, és la cosa més important que ha de preocupar-nos. Ell, que estimava els sants com a amics i protectors en les diverses situacions i circumstàncies de la vida, on el podríem col·locar? Segurament com un amic i intercessor de les famílies, perquè totes arribin a la plenitud gràcies a benedicció de Déu que s'ha vessat sobre la humanitat a través de la Santa Família de Natzaret. Segurament com un pare i un amic molt afectuós envers els infants, als quals va dedicar el millor de si mateix i que mai va oblidar de donar-los una carícia i uns caramels. Josep Manyanet és part de la nova generació de sants, segons Guardini, obedients a Déu i encarnats en la situació quotidiana dels nostres dies. És “un nou gènere de sants” que també ens invita a nosaltres a ser sants com i encara més que ells. Josep Manyanet té un somni: robar a Natzaret el secret de la Santa Família per donar-lo a les famílies i així millorar la societat per mitjà de l'educació dels infants i dels joves. És el somni que ens llega perquè nosaltres, per mitjà d’ell, també ens animem a dur-lo a terme.

Capítol 1 Dos sants i un gran somni

D’entre les ciutats europees, Barcelona és una de les més modernes i dinàmiques. En

qualsevol època de l'any l’envaeix una munió de joves que desitgen trobar-se amb gent de tot el món. Els reclams són abundants i de tota mena.

Sens dubte, als darrers anys, el principal ha estat l’art de Gaudí. És l'únic arquitecte modern que rep cada any el reconeixement de més de dos milions de visitants. Tots resten extasiats davant l'originalitat i actualitat d'un artista genial, audaç, revolucionari...d’un “enamorat” de la bellesa. Gaudí no pertany a cap moviment arquitectònic específic; únic en el seu gènere, va experimentar solucions noves, mai abans intentades. Admirador de la bellesa de la natura, no va repetir mai cap solució.

Pocs saben que la seva originalitat artística derivava d’una “experiència”, també única: la santedat. El seu procés de beatificació, després d'haver superat la fase diocesana, està ja a Roma.

Més enllà de l’esplendor, l’originalitat i la bellesa de les obres i projectes de Gaudí, cal adonar-se de l’extraordinària riquesa de la seva persona i de la seva fe. Ell va ser un cristià exemplar i va viure la fe com el fonament de la seva vida i del seu treball. Fins i tot el principi que el guiava en les seves opcions artístiques derivava de la fe. Es considerava un “imitador”, no un creador de formes, perquè l’únic Creador és Déu. Gaudí deia: “L’home continua la creació amb el seu treball. Déu continua la creació a través de l’home”.

Una trobada providencial Quan, el 3 de novembre de 1883, la seva fe i el seu geni artístic es van trobar amb la idea d’un

altre “sant”, també la seva vida i els seus interessos van canviar i, a poc a poc, va renunciar a tot, fama i diners, per dedicar-se completament al projecte i la construcció del Temple expiatori de la Sagrada Família, posant-se totalment al servei d’un client “que no té pressa”.

La idea inicial era de Josep Manyanet, un sacerdot amb una visió i amb uns projectes igualment genials, arriscats i profètics. El seu somni era reconstruir una societat nova a través de la família, tot proposant la Sagrada Família com a model: “Fer del món una família, de cada família un Nazaret”. Encara era jove, però ja havia pres la decisió de dedicar tota la vida a realitzar el seu somni, fins al punt que va tenir la idea de proposar la construcció d’un símbol visible d’aquest seu projecte. El 24 de juny de 1869 va manifestar-la en una carta adreçada al doctor Josep Caixal, el seu bisbe de la diòcesi d’Urgell:

“Vull manifestar a V.E. Ilma. un pensament, pel que sembla, formós i devot, que m’ha passat

pel cap. Tot meditant sobre els mals que fan desgraciada la societat i sobre el remei més oportú i eficaç, i no trobant-lo fora de la unió de tots els bisbes amb la Seu de Roma en el proper concili ecumènic, va passar-me pel cap la idea d’interessar el gloriós patriarca Sant Josep en aquest negoci importantíssim per mitjà de l’erecció d’un temple expiatori construït amb la caritat dels espanyols, gravant al seu frontispici, per a memòria de les gernacions futures, aquestes o unes paraules semblants: ‘Al gloriós patriarca Sant Josep, patró de l’Església universal i restaurador d’Espanya’. Per tal de no veure decebudes les nostres esperances, començaríem resant una missa a Sant Josep tots els dimecres, implorant la seva poderosa protecció, i tots els mesos una altra a Maria Immaculada per als pietosos fins d’aquells que es dignessin contribuir amb almoines a aixecar aquest magnífic temple. Espero que V.E.Ilma. es dignarà donar-me el seu parer en cas de merèixer la seva aprovació. En cas afirmatiu, és inútil de dir-ho, es donaria compte exacte dels ingressos i despeses, perquè ningú no pogués sospitar de la bona inversió dels fons”.

Al final de la carta hi ha una postdata, escrita per Josep Manyanet uns anys més tard, quan la

construcció del temple ja anava endavant: “Nota. Aquest pensament vaig comunicar-lo més tard al senyor Josep Bocabella (a) Viuda

Pla, de Barcelona, el qual l’inicià a El Propagador de la Devoción a San José, cosa que donà peu a l’edificació del famós temple de la Sagrada Família”.

En un determinat moment s’intentà que el mateix Josep Manyanet es fes càrrec de la cura

pastoral del temple, però ell estava massa ocupat en la realització del seu somni i les circumstàncies

no van ser favorables. En qualsevol cas, va romandre fidel al seu compromís de sostenir, amb l'oració i el lliurament de donatius, la seva idea.

Quan va morir el 1901, els seus religiosos van continuar animant l’obra del temple i ell des del cel continua contribuint-hi “misteriosament”.

El mateix Gaudí, més d’un cop, donada la seva senzillesa i humilitat, va admetre sentir-se recolzat per persones desconegudes: “Ningú no pot vanagloriar-se -va dir- perquè tot és del Senyor Déu; sovint Ell se serveix d’un qualsevol... De vegades creiem que ens toca a nosaltres la glòria d’allò que és bo i els mèrits que cadascun de nosaltres, amb el seu talent, s’ha guanyat realitzant alguna cosa important; però de fet, és degut a una ànima desconeguda que resa a favor de l’èxit d’una persona més coneguda”.

És extraordinari de veure com la idea inicial de Josep Manyanet va ser acollida i respectada per Gaudí i continua sent-ho en els nostres dies.

En definitiva, allò que creix a Barcelona no és només “un temple magnífic” sinó l’obra d’art més gran i extraordinària que avui s’està construint al món.

Nombrosos patrocinadors han ofert la seva ajuda per accelerar els treballs, però han estat rebutjades unes pressions tan atractives. El Pare Manyanet i Gaudí van voler que fos edificat només i exclusivament amb la caritat, amb les almoines del poble”: “En la Sagrada Família -diu Gaudí- tot és fruit de la Providència, fins i tot la meva participació com a arquitecte”. Per dir-ho amb poques paraules, afegia: “Aquest temple l’acabarà Sant Josep”.

Quan 1915 els recursos econòmics per a la construcció escassejaven, ell mateix es va fer pobre, arribant a captar almoina entre la burgesia benestant de Barcelona. Parant la mà pels carrers i els pisos de la ciutat que l’havia fet famós, demanava fins i tot “un cèntim per amor de Déu”. Van florir així les anècdotes i llegendes sobre un home que havia renunciat als diners i a la fama, a favor d’una empresa que molts consideraven impossible.

Originalitat i simplicitat de la naturalesa i de Natzaret És que Josep Manyanet i Antoni Gaudí estaven guiats, en els seus projectes, per la mateixa

idea mare. Gaudí pensava que la seva responsabilitat era la d’unir amb un “fil d’or” la creació de Déu, és

a dir la natura amb l'arquitectura. Cercava les solucions en la natura i les transferia a l’arquitectura. Deia: “El meu mestre és l'arbre del jardí que està davant de la meva finestra”.

Estava convençut que “l’originalitat consisteix en la tornada als orígens; original és, per tant, allò que amb mitjans nous permet tornar a la simplicitat de les solucions primeres”.

Manyanet deia : “Tornem a la simplicitat de Natzaret on tot tingué l’inici. Anem cada dia a Natzaret, perquè

ells, Jesús, Maria i Josep, són els nostres mestres; aprenguem d’ells els secrets de la reconstrucció de la família, de l’Església i d’una nova societat, amb mitjans i mentalitat nova. Lliguem amb un “fil d’or” l’experiència d’aquella extraordinària Família a la vida de les famílies d’avui, per tal de transmetre-hi les bases sòlides que creïn relacions sanes i educatives”.

Tots dos estaven fascinats pel misteri de l’Encarnació. Gaudí, a l’inici del segle XX, en la perifèria encara gairebé despoblada de Barcelona,

treballava en la construcció de la façana del Naixement, l’única de les tres construïda sota la seva direcció personal. Va voler començar amb la façana dedicada a l’Encarnació, “perquè els misteris de la infantesa de Jesús són aquells que parlen més directament al cor del poble”.

També Josep Manyanet estava convençut que el camí més proper al cor de la gent en l’edificació de bones famílies, ha de partir novament des de Natzaret.

Gaudí, segons el testimoni dels que el van conèixer, era un “santet”: molt humil, molt religiós. Mentre construïa el temple de la Sagrada Família, la Sagrada Família, per osmosi, el construïa espiritualment a ell.

“Vés a reparar la meva casa” Manyanet s’identifica amb el deixeble que cada dia aprèn una cosa nova del misteri de

Natzaret. Ell es dedica constantment a aprofundir en un coneixement sapiencial i cordial. També per a ell es tracta d'entrar en empatia, en simbiosi, amb la Sagrada Família, a fi de deixar-se transformar per ella.

Tots dos, com Francesc d'Assís, amants de la senzillesa, posseïen un gran esperit de pobresa i per això també a ells el Senyor els diu: “Aneu a reparar la meva casa”.

Gaudí respon a aquest mandat construint un temple amb pedres que parlen: “Hom veu les pedres de la Sagrada Família que són evangeli pur. La Sagrada Família és un llibre obert a tot el món, a qui té fe i a qui sap llegir amb el cor i l’intel·lecte”. Ho testimoniava també el poeta García Lorca en visitar, junt amb Dalí, la façana del Naixement: “¡Veient aquesta façana, jo sento cridar! ¡Sento gent que crida! Miro més amunt i augmenta el crit, i es barreja amb el so de les trompetes dels àngels, i sóc incapaç de resistir...”

Per això l’arquitectura de Gaudí la comprenen millor els infants que no pas els arquitectes perquè els infants no tenen prejudicis, conserven encara la innocència. Hi veuen una cosa agradable perquè s’assembla a la natura, i la natura és plaent.

El cardenal Pietro Palazzini, prefecte de la Sagrada Congregació de les Causes dels Sants quan Josep Manyanet va ser proclamat beat, va tenir la responsabilitat d’examinar els documents i els testimonis referents a la seva persona i a la seva obra. De tot se’n va formar una opinió personal: “Pels estudis fets sobre Manyanet i pels escrits dels testimonis, jo el considero com un nou sant Francesc d’Assís a qui un dia Jesús va dir: ‘Ves, repara la meva casa’. La casa que Manyanet havia rebut l’encàrrec de reparar era la família, llavors molt amenaçada a Espanya i a d’altres llocs d'Europa. I això perquè, com diu sant Pau, el carisma dels fundadors no els és concedit a títol personal, sinó “en vista del bé comú” (1 Co 2,11). Si cada fundador té una missió específica, el cel va encomanar a Manyanet l’atenció a l’església domèstica, la família, que va ser l’objecte primordial de les seves preocupacions pastorals.

Manyanet va experimentar el mal que feien a la família les noves doctrines secularitzadores i antireligioses i per això estic convençut que el seu missatge és actual i prioritari en relació amb els problemes familiars d’avui”.

Dues iniciatives amb futur Els uneix també una última coincidència no menys important. Manyanet, a 31 anys, va renunciar a una carrera eclesiàstica brillant per dedicar-se al carisma

que el cel l’hi confiava i que li va ocasionar tantes llàgrimes i suors. Gaudí, a 31 anys, ja un artista amb futur, va rebre l’encàrrec de construir el temple de la

Sagrada Família. Hi va treballar 43 anys. A partir de 1910, va renunciar a qualsevol altre encàrrec, per dedicar-s’hi exclusivament. El darrer any de la seva vida va voler viure al temple com feien els antics artistes i artesans. Ell sabia que no podia unir el seu nom a una obra ja acabada: “Jo no voldria pas acabar els treballs perquè no seria convenient. És necessari conservar sempre l’esperit del monument, però la seva vida ha de dependre de les generacions que se’l transmetin i en les quals l’Església viu i s’encarna”.

Gaudí fou sepultat a la cripta però el seu geni d’artista total” és tan viu i present que tot visitant la seva obra d’art, en construcció, hom té la sensació de trobar-se en una pedrera de les catedrals de l’Edat Mitjana. L’esperit i el fervor de les obres és el mateix..., només que les bastides i les estructures precàries d’abans han estat substituïdes per grues imponents, ascensors, tècniques de treball avantguardistes, arquitectes, enginyers i treballadors amb cascos lluents. Tanmateix alguns gerros de flors, amb molta cura a la vora dels tallers dels treballadors del temple, ens remeten a la idea de la bellesa de la natura de la qual han estat “robades” les figures arquitectòniques més audaces.

Diuen que el 2005 estarà acabada la façana principal, la de la Glòria (actualment estan

construïdes les del Naixement i la Passió). Al mateix temps, s’aixecaran les dues “torres” més altes, la de la Mare de Déu i la del Redemptor. L'any 2020 el “somni” dels dos sants arribarà a ser una realitat. El temple de la Sagrada Família unirà per sempre la Sagrada Família a la vida de les famílies.

Potser aquesta és la clau de lectura més justa si volem reviure l’aventura humana en la intensa vida de dos sants que van conrear, de forma diversa, el mateix somni i que ens han deixat a nosaltres i a les generacions futures la responsabilitat de dur-lo a terme.

De Gaudí com a artista s’ha escrit moltíssim i creiem que encara se n’escriurà més com a sant. En aquestes poques pàgines volem resseguir, a grans trets, la vida de Josep Manyanet, les seves intuïcions, els seus “amors”, la seva obra..., cosa que també serà per al que llegeix una gran sorpresa.

Capítol 2 Una infantesa que dóna llum a tota una vida

Josep Manyanet va néixer a Tremp (Pallars Jussà), capital de la “Conca”, a l’abric dels

Pirineus. Era el 7 de gener de 1833. Va ser batejat el mateix dia a l'església de la Mare de Déu de Valldeflors, situada a poques passes de casa seva. Era el més petit de nou fills.

Antoni i Bonaventura eren dos bons pares: ell, treballador incansable; ella molt sensible i sempre atenta.

Ell treballava el conreu d’una petita propietat de la família, amb la tenacitat típica de la gent de muntanya, que saben la suor que costa d’arrencar el fruit d'una terra tan avara i, com diu la saviesa popular, són capaços amb la seva obstinació de “treure el pa de les pedres”.

Josep heretà del seu pare la noblesa de caràcter, el sentit del deure, l’amor al treball, fins i tot manual, i la tenacitat que, units a la determinació i a la iniciativa de la seva gent, el faran un fill digne de Tremp, mot que en català vol dir tenacitat, vigor, fortalesa d'ànim.

La mare estava enfeinada en les coses de casa i en atendre els fills, però trobava sempre temps per fer una visita i saludar la Mare de Déu de Valldeflors, de qui era molt devota. El Josep, que era el més petit, el portava sempre amb ella.

Els anys de la infantesa acostumen a tenir una influència determinant en tota la vida. Josep no va tenir una infantesa fàcil. La vida va enfrontar-lo ja de petit amb el dolor, el sofriment i la pobresa.

Molt aviat, tot just tenia 20 mesos, va quedar orfe de pare. En aquella edat no s'arriba a entendre la idea de la mort, però la mancança d’un pare bo com l’Antoni va fer sofrir el Josep molt de temps, fins i tot quan era jove. Afortunadament la mare era una dona pietosa i també ferma i de cor generós.

L'amor de les dues mares Admira el coratge i la força amb què la mare, ella sola, tira endavant la família i això ajudarà

el Josep a ser un home de grans iniciatives i a intuir les necessitats dels joves i les famílies del seu temps i a donar una resposta concreta amb l’obra que durà a terme. Mai no s’acovardirà davant les dificultats, feliç de poder gastar la seva vida al servei dels més pobres, i entusiasmar molts d’altres homes i dones a compartir el do rebut de Déu.

La fe sòlida i la pietat de la mare van ajudar el Josep a créixer i a dipositar una gran confiança en el cor. Un dels records més bonics de la seva infantesa va ser el dia que la seva mare Bonaventura va consagrar-lo a la Mare de Déu. Gairebé al final de la vida, ell rememorarà, en una pàgina dels seus escrits aquest episodi en el qual hom descobreix la seva sensibilitat, la fascinació per la bellesa, el seu cor de poeta i el seu gran “amor”. Diu d’aquest mateix fet: “I no fou un somni, sinó una realitat, car vaig explicar-ho a la meva mare i encara ho recordo perfectament avui”. Una realitat que va travessar tota la seva vida, com un d’aquells moments que la ilAluminen per sempre:

“[...]“A la Senyora de tots els meus pensaments de la meva ànima i de tots els afectes del meu

cor, Maria. [...] Jo era (i millor ho saps tu, ¡oh Formosa i sempre pura!), jo era un jovenet de cinc anys... La meva mare (que descansi amb Vós), coneixent la meva afecció per tot el què és Bell, un dia em dugué amb ella a una casa molt gran, on vaig veure una Senyora d’imponderable formosor, amb els braços estesos i en un posat gairebé suplicant, dempeus damunt un formós tron, envoltada d’una aurèola resplendent, amb dotze estrelles al voltant del seu cap, i que amb els seus delicats i forts peus esclafava el cap d’un gros serpent... Ens hi aproparem, i, en arribar tocant a la misteriosa Senyora, la meva mare va postrar-se als seus peus, i jo vaig imitar-la, i vaig inclinar-me també per besar el pedestal d’aquella gran Senyora... La meva mare va parlar una llarga estona amb veu baixa a aquella Beutat... Jo, tot volent endevinar, pel moviment dels seus llavis, el què deia, vaig fixar els ulls (que els tenia fixos en la Formosa) en els de la meva mare i vaig adonar-me que unes grosses llàgrimes brollaven dels seus... La meva mare plorava... ‘¿Quina és la causa del teu plor?’, vaig dir-li. Però ella, sense fer cas, al meu entendre, de la meva pregunta i girant-se vers la Formosa, enmig d’afligits sanglots, li diu: ‘Maria, aquí teniu el vostre fill... aquest tendre infant que us estima... No permeteu que, quan..., jo no hi sigui..., substitueixi el seu amor a vós pel de...’ I, sense poder continuar, la seva veu fou apagada per l’abundós plor que sortia dels seus ulls... Jo també vaig plorar... i tot plorant em vaig adormir..., després de tancar els ulls, vaig veure amb els de l’ànima (i no fou un somni, sinó una realitat, car vaig explicar-ho a la meva mare i encara ho recordo perfectament avui)... Sí, jo la vaig veure... Jo vaig veure aquella Beutat. Jo us vaig veure, ¡oh formosa Maria!..., quan, tota plena de majestat i de formosor compassiva, inclinant amb suavitat el cap resplendent, empomant el ceptre de la vostra celestial monarquia..., obríreu vers mi els vostres braços i m’estrenyéreu contra el vostre cor

immaculat. ¡Oh, Maria, jo us estimo!... Amb aquest crit em vaig despertar, i la meva mare, acostant-se’m, va dir-me: ‘No ploris, fill meu... ¡La nostra bona Reina ha escoltat les meves súpliques i ha... recollit les teves llàgrimes!’... [els textos en cursiva són originals]. D’aleshores ençà, el Josep es va sentir sempre protegit i segur de ser cridat, guiat i sostingut per Déu en les opcions decisives de la seva vida. Dues anècdotes del nen Josep Dos altres episodis de la seva infantesa ens l’apropen a nosaltres quan, per un motiu o un altre, hem sobresaltat el cor dels pares pel què ens ha succeït. Ens ho conta a Recuerdos de mi vida. El primer va ser a causa de la seva tendència a deixar-se fascinar per la bellesa. Un dia d’hivern hi hagué a Tremp una nevada excepcional i l’espectacle de les muntanyes blanques dels Pirineus i del paisatge de la Conca de Tremp cobert d’aquell mantell blanc, va significar una crida irresistible: “En veure aquella immensa blancor, un matí vaig sortir de casa i, a fora del poble, vaig començar a caminar sobre la neu, que estava glaçada, i després de caminar-hi alguna estona amb gran alegria, veient aquell prodigi que la neu em sostingués, de sobte vaig sentir que m’enfonsava en un precipici o barranc ple de pedres, el qual, a causa de la gran quantitat de neu, estava del tot tapat. Naturalment, havia de morir amb aquell cop tremend sobre aquelles pedres. No sé si moguts pels crits que vaig fer o perquè em van veure caure, al cap d’uns moments em van treure i em van portar a casa sense sentit i aterrit de fred. La meva mare va tenir un gran disgust. Gràcies als remeis que van aplicar-me vaig reaccionar, però vaig estar malalt una llarga temporada.” El segon es refereix a l'estupor i la curiositat que va provocar en ell el pas d’uns soldats amb vistosos uniformes que, com era normal llavors, van hostatjar-se a les cases del poble: “Era la primera vegada que veia militars. A casa meva es van allotjar dos assistents i la meva mare els va facilitar tot el que necessitaven per cuinar el menjar. Estava jo a la cuina veient com ells arreglaven les coses. Un d’ells tenia una paella tota plena d’oli, que estava bullint amb força, i, en treure-la del foc, sense voler, va vessar-lo tot sobre meu. En un no res, vaig caure atuït a terra sense sentit i amb horribles cremades a tot el cos. A la meva família hi hagué una alarma tremenda. Vaig estar allitat molt de temps, desconfiant els metges que pogués viure gaire. Després de grans sofriments, exhaurint molts remeis, van ordenar de treure’m la roba interior, la qual, a causa d’aquelles grans úlceres que les cremades m’havien produït, estava enganxada a la carn, arrencant-me, en fer-ho, extensos trossos de pell. Orfe protegit per un sacerdot jove En la infantesa del Josep, una trobada que fou decisiva i que marcarà tota la seva vida futura i motivarà la decisió de fer-se sacerdot, va ser la trobada amb el jove Mossèn Valentí Lledós: “Pocs anys tenia Josep Manyanet quan va ser acollit per mossèn Valentí, el qual, en trobar-lo un matí a la porta de l’església parroquial de la seva ciutat un xic desabrigat i tremolant de fred, després d’un breu colAloqui, el va invitar a entrar amb ell a l'església, a oir la seva missa, i després el portaria a casa seva per atendre’l i veuria amb la seva mare què podria fer per ell. Va procurar-li dos vestits (a casa de mossèn Valentí eren sastres d’ofici), i va ser tal l'afecte que aquest bon sacerdot va sentir envers l’orfe Josep Manyanet, que es va convertir des d'aquell moment en el seu vertader pare i decidit protector”. Des d’ara aquest zelós sacerdot l’ajudarà en tot en el seu camí. El Josep, tan petit que encara no arribava a l’alçada l’altar, es converteix en el seu escolà. L’introdueix a la “schola cantorum” i, en privat, li ensenya solfeig i música. Al seu costat, conrea les flors del jardí, perquè no en faltin mai als peus de la bella imatge de la Senyora de Valldeflors. Aquests dos interessos -la música i el jardí-, no l’abandonaran mai i els recomanarà també a les seves comunitats. Només amb set anys i mig, cosa poc usual al seu temps, el Josep va rebre la primera comunió. S’hi va preparar amb alguns dies d'exercicis espirituals guiat pel seu millor amic:

“A més del senyor mestre [Josep Espessier], m’hi van disposar el meu estimat protector, mossèn Valentí Lledós i algun altre sacerdot”. Aquesta experiència, la de ser “adoptat” com a fill per un sacerdot, serà determinant en la seva vocació futura i a sentir-se cridat a ser també ell un “pare” per a nombrosos fills i filles. Escriurà, en una de les seves cartes: “N’hi ha prou amb un pare per a cent fills; cent fills no són prou per a un pare”. Com ell mateix recorda, de petit es va sentir cridat a la missió d’ensenyar el catecisme i a explicar l’evangeli i la vida dels sants als amics de la seva edat que reunia a casa, en l’habitació que la seva “bona mare” havia reservat per a ell. Els seus relats i narracions enganxaven i tots els seguien amb atenció i amb gust..., fins i tot perquè tot acabava amb un bon berenar preparat per la mare. Mossèn Valentí el va preparar, personalment, per als estudis mitjans i després va recomanar-lo als Escolapis de Barbastre perquè l’acollissin al conegut colAlegi de les Escoles Pies. Però aquí s’obre un altre capítol de la seva vida, una vida d’estudiant que ha de treballar per pagar-se els estudis.

Capítol 3 Estudiant i treballador: pobre, però simpàtic i atractiu

Josep Manyanet era pobre i la seva mare Bonaventura no podia pagar-li els estudis i encara menys la pensió del colAlegi de Barbastre. Afortunadament, mossèn Valentí Lledós va aconseguir que els Escolapis l’acollissin com a “fàmul”. Junt amb uns altres trenta nois, pobres com ell, tenia l’obligació de posar-se a la disposició de la comunitat religiosa: ajudava a missa, feia encàrrecs a la ciutat, prestava serveis i participava, d’alguna manera, en la vida de la pròpia comunitat. A canvi, no pagava la manutenció ni l’allotjament ni el cost dels estudis ni potser tampoc la roba. Ja des de llavors, un adolescent de dotze anys a penes, “persuadit que la vida no està destinada a ser un pes per a gaires, ni una festa per a alguns, sinó un esforç per a tots, del qual cadascú en donarà compte, va començar a pensar com fer útil i santa la seva vida”. Aquest compromís i la força de voluntat van ajudar-lo a superar la separació de la seva mare, la disciplina de la vida del colAlegi i la llunyania de la seva estimada Conca de Tremp. La personalitat del Josep en aquells anys la podem resumir en poques paraules a través del testimoni que va deixar un company seu d’estudis: “Era, en aquell moment, un jove i un estudiant model en tot. Modest, aplicat, fervorós i molt obedient. La seva virtut s’imposava en tot i en tots els altres escolars. Era una virtut simpàtica i atraient, sense afectació ni vanaglòria. El seu caràcter jovial i alhora compassiu el feia respectable sempre i en tot lloc”. Més endavant, ja educador, convidarà els adolescents i joves a estimar i conrear la virtut, que fa fàcils, estables i gratificants la bondat i la bellesa. Estudiant de filosofia a Lleida Un cop acabats els cursos de retòrica i humanitats, segons el currículum escolar d’aquell temps, estava decidit a entrar al seminari. D'aquesta manera, sempre seguint el consell de mossèn Valentí, va anar al seminari de Lleida a fi d’assistir als cursos de filosofia. No va resultar-li fàcil, perquè no van acceptar-lo d’intern, car no era de la diòcesi, i no hi havia cap lloc disponible per a “fàmul”. No obstant això, va obtenir del bisbe el permís de poder freqüentar les classes com a alumne extern. Va haver de buscar-se la vida, fins que la família Morlius-Borràs va acollir-lo com a preceptor dels seus fills. D’aquesta manera, ell disposava d’allotjament i d’ajuda econòmica per pagar-se els estudis i la família estava molt satisfeta dels seus serveis. El Josep, només un xic més gran que els fills, els educava d’una manera equilibrada, fins al punt que feien més cas a ell que no pas als mateixos pares: “N’hi havia prou amb una indicació del Josep per determinar-los a obrar, essent més eficaç l’avís de Manyanet que no pas el del seu propi pare, que era força exigent”. No arribava, tot i amb tot, a cobrir les despeses de la inscripció anual: 32 rals. No era una suma excessiva, però en no poder-ne disposar, va demanar i va obtenir la “gràcia de la matrícula”, això és, la reducció d’un terç o de la meitat de la quota total. Segurament aquesta solució no va resultar-li gaire galdosa, i, a més, no era fàcil treballar i concentrar-se en els estudis, com passa també avui amb tants estudiants que treballen per mantenir-se! Però, no obstant, els primers dos anys va aconseguir la qualificació de “Bonus” (Aprovat) i el tercer la de “Meritissimus” (excelAlent).

Potser va ser a partir d’aquesta experiència que va madurar la decisió de dedicar la seva obra sobretot als més pobres: “Els rics -escriurà anys més tard- ja tenen colAlegis per educar els seus fills; fem colAlegis per educar i instruir els fills dels obrers”. Aquesta experiència d’estudiant i treballador resultarà fonamental a mesura que anirà discernint d’una manera més clara la missió a què se sentia cridat, i organitzarà el seu projecte al servei de l'educació i la família. D'aquí va derivar la idea d’una pedagogia familiar i la necessitat d’una colAlaboració estreta entre l’escola i la família. D'aquest període també ha estat recollit el testimoni d'un company de seminari: “Josep Manyanet posseïa el do de l'amenitat, però sempre dins els límits més correctes”. Això afavoria l’estimació dels professors i l’admiració dels companys. Probablement la simpatia i jovialitat del seu caràcter, a més dels vint anys ben portats, el feien tan atractiu que no va tardar una rica dona jove a enamorar-se d'ell. Per atrapar-lo, va acudir a una estratagema i ell, per allunyar-se’n, no va tenir altre remei que donar-li un bon revés. A l’hora de defensar la castedat va ser sempre transparent i molt decidit. Educat i amable amb tothom, també amb les dones, no estava lligat a compromisos afectius que li haurien fet perdre la llibertat de poder viure plenament la seva missió de “pare”, sempre disponible a tots. Sabia que la castedat és la virtut que fa possible l’amor vertader i la força que empeny a la donació total i gratuïta d'un mateix. Familiar del bisbe d'Urgell Acabada la filosofia al seminari de Lleida, Josep Manyanet es va traslladar a la Seu d’Urgell, centre de la diòcesi a què pertany Tremp, a fi de continuar els estudis de Teologia. Justament aquell any havia estat reobert el seminari pel nou bisbe Josep Caixal, que va arribar a ser per a Josep un pare, un conseller i un punt de referència. Des de la primera trobada va acollir-lo amb amabilitat i, sabent que era pobre i que, malgrat tot, continuava els estudis, va acollir-lo com a familiar o ajudant al palau episcopal. A canvi del seu treball, li oferia la manutenció i pagava les mensualitats dels estudis teològics. Josep va respondre amb agraïment a la generositat del bisbe: “Des d’aquella data res no vaig fer ni vaig emprendre sense el consentiment i la paternal aprovació del meu virtuós prelat i alhora pare espiritual”. D’aquesta manera va entrar a formar part de la família del bisbe formada entre set i nou persones: un vicari general, un secretari, un majordom, un patge o ajuda de cambra i un sagristà, un cuiner, un domèstic i un porter. La vida de palau estava regulada amb el ritme d’una vertadera comunitat religiosa: tots assistien amb puntualitat a missa diària i a les activitats comunes de la casa, gairebé a toc de campana. Tenien un reglament (“Pla de palau”) que havien de complir puntualment: “No es tractarà de tu a ningú, tampoc als criats, i s’estimaran tots en Jesucrist... Tractaran amb especial atenció els forasters que vinguin a visitar el senyor bisbe; notificaran de seguida l’encàrrec i s’abstindran de tota altivesa i falta de cortesia”. Estava previst l’anomenat silenci monàstic: “No aixecaran mai la veu, guardaran silenci des que acabi la recreació a la nit fins a l’hora de l’esmorzar a l’endemà; si resulta necessari dir alguna cosa, serà en veu baixa i no més que l’indispensable”. I tot això fent-ho amb actitud de servei vers els altres, no com si es tractés d’un món tancat en ell mateix: “Els familiars sacerdots no s’acontentaran amb les obligacions del seu ofici particular, sinó que, si aquestes ho permeten, confessaran, predicaran, visitaran els malalts i les presons, ensenyaran el catecisme, etc. Els no sacerdots, a més de donar exemple i de confessar i combregar almenys un cop a la setmana, també procuraran encaminar al cel als altres; evitaran visites”. El Pla de palau descrivia detalladament la responsabilitat de cadascú. ¿Quines obligacions en concret tenia el Josep com a familiar o patge del bisbe? Les trobem en l’esmentat reglament a l’article 18: “El patge alternarà, amb l’ajuda de cambra, la lectura (durant l'àpat i el sopar), servirà a taula i guardarà l’avantsala. Tindrà cura, a més, de la sagristia, dels vasos, ornaments pontificals, etc., i correrà a veure el que s’ofereixi al prelat al primer toc de campana que senti”. Aquests anys van ser claus per a la formació de Josep Manyanet i per a la seva decisió de fundar dues comunitats religioses.

Dues pèrdues irreparables Superades les dificultats econòmiques i estimat i valorat pel bisbe, s’apropava a la meta del sacerdoci, però el dolor i el sofriment van trucar novament a la seva porta: en el termini de dos anys va perdre les dues persones més estimades. El 14 de maig de 1855, amb només 44 anys, moria mossèn Valentí Lledós, el seu pare adoptiu i protector. En efecte, el 10 de novembre de 1857, va morir Bonaventura Vives. La pèrdua de la mare, que ell anomenava “bona i santa”, va ser un esquinçament molt dolorós en l'ànima del Josep..., potser va recordar-li l’esquinçament de la roba enganxada a la pell el dia de la cremada, quan, de petit, va abrusar-lo l’oli bullent vessat pels soldats. Ella que, des que era petit, havia somniat de veure’l sacerdot, no va poder per poc assistir a la seva primera missa. Josep Manyanet va ser ordenat sacerdot un any i mig més tard, el 9 d’abril de 1859. Va ordenar-lo el bisbe Caixal que, considerant-lo ja com un fill, va voler que celebrés la seva primera missa solemne en la capella del mateix palau episcopal.

Capítol 4 Va seguir la veu del cor per a ser feliç

Ordenat sacerdot, el bisbe Caixal, que apreciava les seves qualitats, el va nomenar majordom de palau. Josep Manyanet es va fer mereixedor d’aquesta estimació per la seva capacitat d’organització i per la fidelitat i entusiasme. El bisbe des del començament estava preocupat per la formació humana i intelAlectual del clergat. Per aquesta raó va encarregar al seu majordom de reorganitzar la biblioteca i de proveir-la de nous llibres. Va nomenar-lo, a més de majordom, bibliotecari amb la responsabilitat de mantenir la biblioteca sempre oberta, excepte els dies de festa. Amb el pas del temps, la confiança i les esperances que despertava el jove sacerdot augmentaven. Va endur-se’l en les visites pastorals a les valls dels Pirineus, sobretot durant l’estiu. Aquestes visites eren veritables “expedicions missioneres” que duraven mesos i no es limitaven als aspectes burocràtics. Passaven els anys de pressa entre les ocupacions de palau, l’administració i els compromisos pastorals i el jove sacerdot se sentia cada cop més cridat a comprometre’s a favor de les famílies mitjançant l’educació dels més petits. Va confiar aquesta crida de Déu al seu pare i bisbe, el qual es posava trist i de mal humor quan Manyanet li parlava de marxar. Les llargues nits de la Seu d'Urgell No va ser una decisió fàcil. En la tradició dels Fills de la Sagrada Família es parla de “les llargues nits de la Seu d'Urgell”. Nits que va dedicar a meditar llargament i a pregar demanant al Senyor que li fes encertar el camí. Va reflexionar i va reflexionar llargament... i quan va sentir, al fons del cor, la veu de Déu que el cridava amb força, fou precisament allí “on el cor el portava”. Ell, sabent que cada persona té la responsabilitat de saber a quin camí el porta el cor i de seguir-lo sense vacilAlacions ni lamentacions, en els seus escrits invitarà a fer el mateix, condició necessària per adquirir la felicitat: “Déu té un amor tan gran a l’home, que manifesta també vers ell una particular atenció. Coneix l’interior de cada un i sap amb quines inclinacions i qualitats ha enriquit cada persona. Ho fa suaument, perquè predisposa cadascú a l’estat de vida que millor li convé per ser feliç i assolir la salvació. Semblaran coincidències, però una trobada entre amics, una lectura que commou, una explicació de la Paraula de Déu que toca el cor, les desilAlusions i traïcions que deriven de la vida i de les persones de qui menys ho esperes i tants altres esdeveniments, obren el camí per arribar a una elecció per damunt d’una altra. Cada crida exigeix molt d’amor i fidelitat i, a canvi, proporciona la felicitat ací i en l'eternitat.

Igual com un jardí és bonic per la diversitat de plantes i de flors i l’art i el bon gust amb què són distribuïdes, així mateix l’Església resulta més bella gràcies a la varietat de les vocacions que el Senyor li dóna i que distribueix després amb art diví. No som nosaltres qui l’elegim a ell sinó que és ell qui ens elegeix a nosaltres, i ens crida, i de diverses maneres ens guia per fer-nos capaços de respondre promptament i perseverar en el camí just”. A 31 anys, gairebé només sis anys després de l’ordenació, va abandonar la seguretat d’una carrera eclesiàstica amb futur i ben organitzada per continuar un somni que el portarà per camins inexplorats, molt més difícils i compromesos que no pas els viaranys de muntanya que estava acostumat a transitar. El bisbe va deixar-lo marxar no de molt bona gana, però va beneir-lo i va seguir amb molt d’interès el desenvolupament de la seva obra. Els fets i les trobades que van ajudar Josep Manyanet a ser tan decidit a respondre la crida de la seva la vida, mostren un projecte de gran actualitat especialment en els nostres dies. Amenaces contra la família En aquella època, a Espanya i a Europa, es vivien terribles lluites, àdhuc de caràcter violent, contra l’Església i les seves institucions, que portaren a la supressió dels ordes religiosos i a la persecució oberta i cruenta contra els seus representants. Entre d’altres, també va tocar-li al seu amic el bisbe Caixal, que després d’haver estat exiliat en diverses ocasions, va morir a Roma el 1879. Enmig d’aquestes lluites polítiques entre carlins i liberals, l’església va trobar-se tristament dividida. Uns d’un cantó i els altres d’un altre. Però la lluita més forta, a Espanya i a Europa, aleshores igual que avui, va tenir lloc en el terreny ideològic. L'objectiu, obert o dissimulat, era arrencar les arrels cristianes de la societat començant per la institució que n’és el fonament: la família. Al temps de Manyanet això es duia a terme amb les armes i la imposició; avui es fa en nom de la llibertat i amb el poder extraordinari dels mitjans de comunicació social. En molts d’aquests qualsevol ocasió és bona per ridiculitzar i vulgaritzar el missatge cristià. També avui el Papa Joan Pau II, malgrat ser admirat i seguit pels mitjans més poderosos de comunicació, quan es refereix a l’essència del missatge de l’Evangeli i de les seves opcions exigents, el converteixen en un “gerro per fer bonic”. Diuen: “Si l'església fa aquestes opcions, es quedarà sola; en això ningú no la seguirà...”. La cultura dominant d’aquell temps i d’ara, cercava desestabilitzar la família divulgant la idea que la proposta cristiana ja estava superada, era obsoleta, anacrònica, obscurantista..., contrària al progrés de la ciència i de l'evolució social. Només una proposta totalment laica i secularitzadora podia garantir els drets i la dignitat de la nova societat... Josep Manyanet, ja fa un segle i mig, va intuir que ens estàvem jugant - i més ara!- el futur de la humanitat. Jove sacerdot, ilAluminat per l'Esperit, va entendre la doctrina de l’encíclica Familiaris consortio: “El futur de l'Església i de la societat passa per la família”. Arriscant la pròpia vida Nombrosos cristians d’aquell temps i d’avui, van respondre només amb el silenci o acomodant-se a l’opinió dominant. Ell, en canvi, no va transigir, i decidit com era, no va tenir por d’arriscar fins i tot la vida. Va trobar-se al bell mig de dues revolucions: la de1868, estant a Tremp, i la de 1873, poc després d’haver arribat a Barcelona. El 1868 va romandre ferm al seu lloc, tot i ser perseguit, calumniat i obertament amenaçat de mort: “Jo treballava per Déu, i si Déu és amb nosaltres, qui contra nosaltres?”. Va ser justament en aquest temps que un dels joves que més l’odiava va matar un oficial de l’exèrcit en una baralla entre soldats. Va ser detingut i empresonat a l’espera de ser ajusticiat immediatament. El pare Manyanet, sense vacilAlacions, “arriscant la vida, va anar de Tremp a la Seu d’Urgell, a fi d’obtenir del governador d’aquella plaça l’indult a favor del condemnat a mort, el qual junt amb d’altres tres companys, era el seu pitjor enemic fins al punt d’estar disposat a atemptar contra la seva vida”.

L'11 de febrer de 1873, després de la revolució, va ser proclamada la I República. Manyanet, “vestit de paisà i deixant-se créixer la barba” es va trobar passejant per les Rambles de la ciutat comtal. Un senyor, vestit amb elegància, havia convertit la popular artèria ciutadana en un Hyde Park londinenc i feia un vertader míting, en el qual la religió i l’Església no quedaven precisament en bon lloc. Manyanet va reaccionar: “El pare, encès de santa passió a causa de la seva fe ultratjada, es va obrir pas enmig dels oients i, en arribar davant l'impostor, va gosar contradir-lo en veu alta, demostrant al públic la falsedat d’aquelles opinions. La refutació va ser feta amb tanta energia i eloqüència, que aquell emissari de Satanàs va quedar mut, incapaç de resistir als seus arguments. Mentre el pare defensava així la veritat, es va adonar que un individu armat de pistola intentava arribar-se a ell; però la temptativa d’agressió va quedar sense efecte, perquè el pare, sense saber com, es va trobar lluny d’aquella multitud i fora de perill dels seus enemics”. Les dificultats dels inicis A més d’aquests episodis extraordinaris, els primers temps van ser molt durs en tots els sentits i va necessitar tota la força i el coratge per tirar endavant. El 1865 havia començat la seva obra a Tremp només amb cinc alumnes acollits en uns “entresols”, on era necessari treure els llits durant el dia per a les classes; i al vespre, canviar els bancs per convertir els locals en dormitoris. L’any següent tot havia millorat, segons el seu punt de vista sempre positiu: “Ja tenim un xic arreglades les nostres coses - escrivia a Caixal-. Els estudiants són catorze; els interns, vuit. Pocs són, mes tots els inicis són dificultosos. El que ens fa falta és local, perquè algunes coses no podem fer-les com convé”. El 1868, en arribar la revolució, el colAlegi encara estava als seus inicis però havia anat creixent en nombre d’alumnes, i no va tancar. Va rebre, no obstant, fortes pressions i imposicions desorbitades. Va resistir fins que va poder i, el 1875, va haver de tancar durant dos anys. Mentrestant Manyanet va madurar la decisió de “baixar” a Barcelona car sentia la urgència d’ampliar la seva obra en el marc d’una gran ciutat i posar-se al servei dels ambients més pobres: “Sento a dins una misteriosa força que fa molt em crida a Barcelona”. El maig de 1872 va arribar, doncs, a Barcelona amb tres religiosos. Es van fer càrrec d'una escola de la parròquia de sant Francesc de Paula, patrocinada per la “Junta de Senyores” fundada per la senyora Dorotea de Chopitea, una benefactora de la ciutat que havia fundat les “Sales Asil” on eren admesos infants d’ambdós sexes, de quatre a sis anys, de famílies pobres de la classe obrera, els pares dels quals no se’n podien ocupar a causa del treball. En els anys successius la comunitat va continuar fent-se càrrec de les escoles de la Junta Diocesana en altres parròquies i vivint en cases de lloguer. Ell va haver de viatjar sovint entre Barcelona i Tremp per cobrir les necessitats i resoldre les dificultats que es presentaven. Discernint la voluntat de Déu La lluita més forta als inicis no derivava de les dificultats econòmiques o del poc èxit de l’ obra, sinó més aviat de l’esforç per implicar d’altres en aquella empresa que per a ell era “la perla preciosa” per la qual ho havia abandonat tot. Era un temps que, com a sacerdot, depenia d’ell mateix, però estava convençut que “malgrat que hom pugui treballar i matar-se a causa de l’esforç i el cansament, un tot sol no pot fer-ho tot”. Va cercar de totes les maneres possibles implicar els seus amics de la diòcesi. Va enviar, fent-se càrrec de les despeses, joves a estudiar perquè arribessin a sacerdots i obtinguessin el títol de mestre nacional que els habilitava per exercir l’ensenyament. Així podrien ser bons educadors als seus colAlegis. La seva aflicció venia del fet que molt pocs s’havien compromès amb la seva obra. La majoria, un cop s’adonaven de les dificultats, no tardaven a abandonar-lo. Es va trobar gairebé sol i, en una carta, va confiar tots els seus dubtes i amargors al seu amic Caixal:

“Em ve a la imaginació que no haurà estat més que un acte d’orgull i vanitat meva, i que, encara que no fos això, els meus pecats i faltes serien suficients per destorbar-ho; que per què he de ficar-me jo en aquestes coses, quan podria donar més fruit confessant, predicant i fent altres funcions...”. Caixal va animar-lo i va aprofitar l’ocasió per recomanar-li que tingués més cura de la salut: “Miri, fill meu, i li dic la veritat: tot el que passa són per a mi proves que Déu vol fer la seva obra i que la farà si vostè no es desanima. Em diuen que vostè es mata predicant, confessant, etcètera, i que treballa massa. Per això li aconsello que moderi el seu zel una mica més, perquè perdrà aviat la salut si continua en aquest tren de vida durant més temps”. El bisbe ja havia superat el disgust de la partença de Manyanet i recolzava obertament la seva obra. En una carta de 1868 escrivia: “L’obra de Manyanet es va formant a la meva diòcesi i sota la meva protecció”. Josep es va arromangar de mànigues i continuà. Ell, que era un home actiu i generós, no suportarà mai la mandra i la indecisió. Deixarà escrit: “No n’hi ha prou amb els bons desigs i l’eufòria inicial, és necessària una decisió eficaç i contínua. Alguns, no obstant, són inconstants i després d’haver emprès el seu camí espontàniament i amb alegria, es cansen de seguida i es conformen de viure una vida mediocre i sense entusiasme a les mans de la mandra. S’acontenten amb el poc que fan, considerant sempre que és massa i se senten sempre apesarats de viure. Aquesta indolència els porta a tenir poca autoestima i cura d’ells mateixos: és com una greu malaltia que a poc a poc porta a la mort. En aquest camí no anar cap endavant, vol dir tornar enrere. Qui no fa fructificar els dons de Déu es torna sempre més pobre i amargat. No arribarà mai a gaudir plenament del do de la vida. No assaborirà mai la dolçor i les consolacions d’aquell que és generós i atent. Qui és mandrós i el descontenta tot no és capaç de reconèixer la importància de la seva vocació, tot perd significat i s’abandona en la seva vida. Déu no vol el nostre amor perquè tingui necessitat de nosaltres. Ell és immensament feliç i benaurat en si mateix i no té necessitat de ningú, però vol fer-nos semblants a Ell i vol que siguem generosos com ho és Ell amb totes les criatures. Cadascú ha de sentir-se un privilegiat per l’amor i l’elecció personal que Déu ha fet d'ell” (De La Escuela de Natzaret). Per honorar Jesús, Maria i Josep Després de les dificultats dels primers temps, el 2 de febrer de 1870, va fer la primera professió religiosa i, en escriure a poc a poc les “Constitucions” dels Fills de la Sagrada Família, va voler introduir-les amb una crida molt clara adreçada a aquells que decidiran seguir-ho: “Tots aquells qui per la gràcia del Senyor han estat cridats a aquesta Congregació, han de tenir sempre present i mirar de recordar que, a imitació de Jesús, Maria i José, no han vingut a ser servits sinó a servir i a lliurar la seva vida per tots a fi de guanyar-los per a nostre Senyor Jesucrist. Així, doncs, s’han de convèncer que han renunciat als honors i dignitats i que han de procurar amb totes les forces la màxima santificació de si mateixos, no solament per la perfecta observança de la llei, sinó també per la pràctica dels consells evangèlics. I donat que l'objecte d'aquest Institut nostre, és a dir, acollir els nens i els joves, ensenyar-los, instruir-los i formar-los segons el Cor de Jesús, és ministeri de continuat sacrifici, convé en gran manera que siguem homes crucificats per al món i que el món ho sigui per a nosaltres..., esforcem-nos a guiar els altres brandant les armes de la justícia, amb la dreta i amb l’esquerra, sigui amb reputació o sense, amb infàmia o bona fama, en la prosperitat o en l’adversitat, no mirant res més que la major glòria de Jesús, Maria i Josep.

Que no ens descoratgin les fatigues que tanta felicitat ens aporten; estiguem disposats fins i tot a morir en la nostra tasca i no donem semblant injúria a la nostra glòria que, per covards, complim malament el nostre deure i abandonem el lloc que ens toca. “Manté ferm el que tens - us dic amb el deixeble estimat- perquè ningú no t’arrabassi la corona”. Aquell que ho farà d’aquesta manera i perseverarà fins al final, rebrà amb seguretat el cent per ú en aquesta vida i després el goig etern”.

El 1874 havia fundat també la branca femenina amb el nom de Filles de la Sagrada Família, en una forma que li va ser imposada per l'obediència, és a dir, prenent com a base de la nova congregació les anomenades Religioses del bisbe Caixal, cosa que va donar peu a molts sofriments i contrarietats. Finalment, el 1877, Josep Manyanet va obrir una escola a Sant Andreu de Palomar, llavors una localitat propera a Barcelona, avui un dels barris de la gran ciutat. El va titular “ColAlegi Jesús, Maria i Josep”. Per manca de mitjans el va obrir provisionalment en un petit local a la “Casa Salí”. Amb gran esperança i amb un subtil sentit de l'humor en donava la notícia a un amic seu: “Molt bé es pot fer aquí, i crec que ho farem amb l'ajuda del Totpoderós. Això del colAlegi marxa bé, i confiem que després serà petita la casa per habitar, i crec que serà necessari procurar-nos un edifici propi. Però, com fer-ho? Pobre Josep, no et faltaran mals de cap!

Capítol 5 Els seus “mals de cap”

És en les situacions difícils quan apareix el caràcter de les persones i el seu vertader perfil humà i espiritual. Si examinem la personalitat de Josep Manyanet, veiem clarament allò que l'Esperit, quan és acollit amb generositat, és capaç de fer en la vida de cada persona. Justament en els moments decisius de la vida posa de relleu les qualitats i les actituds personals i dóna valor a les arrels culturals i familiars. Així es veu com la tenacitat de la gent de muntanya i la determinació i audàcia del seu poble es converteixen en “elements de força” que ajuden a dur a terme la seva missió. Si hom vol traçar el perfil d'una persona, sense enaltir-la massa però també sense prejudicis, ha de fiar-se del testimoni d’aquells que, durant anys, han conviscut al seu costat. Alguns trets de la seva personalitat La imatge més exacta que tenim de Josep Manyanet és la que ha romàs en el record de la gent de Sant Andreu de Palomar, el barri de Barcelona on, com dèiem, va començar la seva obra: els religiosos que encara treballen en aquell lloc són anomenats els fills del “pare”. Per tant, es perllonga el record d'un pare de cor gran, que estimava i era estimat per tothom. Participava de la vida de les famílies i era proper als pobres i sobretot als més petits, com recorda Jacint Mateu, un dels seus sacerdots colAlaboradors: “Tenia un atractiu tan gran sobre els nens, que només de veure’l corrien a besar-li les mans, de les que sempre rebien dolços, caramels o alguna coseta. Era, en fi, mansuet, afable i bo amb tothom, però sobretot amb els pàrvuls, art que unia amb la serietat. Un dia es va adonar que un nen pobre plorava de fred al pati perquè anava poc abrigat. Per consolar-lo, es va posar a plorar amb ell, però al cap d'una estona tots dos reien...”. En la memòria de qui havia colAlaborat amb ell des de l'inici i havia compartit les seves penes i alegries, havia quedat el record d'una persona elegant i amable, un gran senyor. Amava la pobresa, però sobretot la neteja i la generositat. Explicava el germà Francesc d’A. Sala, porter del colAlegi de Blanes: “En besar-li la mà, ell es va adonar d'una taca que jo portava a la sotana. Llavors, amablement, em va donar un petit pessic, dient-me: “Aquesta taca no està bé aquí; a veure si la treu”. Bonaventura Mullol, company ala llarg de la seva vida, conservava d'ell aquest record: “Durant els quaranta anys de convivència, no he tingut mai cap motiu de desacord amb ell i per això vaig aprendre a voler-lo i a tenir-li una autèntica veneració. El Pare Manyanet tenia una personalitat elegant i unes maneres exquisides en les seves relacions. Tenia un caràcter enèrgic, però es mostrava educat i senzill i mai no es precipitava a l’hora d’actuar. Abans de decidir alguna cosa, ho sospesava sempre en l'oració”. El mateix testimoni ens recorda que en el treball era una persona incansable, àdhuc fins a comprometre la salut: “Manyanet estimava molt el treball. Tota la seva vida la tenia molt ben organitzada. Des de jove havia portat un diari de treball i de disciplina personal que no va abandonar mai. Per aquesta raó va ser eficient i constant. Vaig llegir una carta en què el bisbe li deia: “Sé que

t'estàs matant per l'excessiu treball de promoure la vida de pietat. T'aconsello que et moderis una mica, perquè podries perdre la salut”. Els mateixos consells li donava el metge personal pregant-li que limités les seves activitats i mitigués la seva austeritat i penitència”. Però també ell, com tots els homes generosos, estava convençut que cal comprometre's fins al final perquè ja tenim tota l'eternitat per descansar. Pere Verdós, que va escriure la primera Historia de la Congregación, el 1890, deia d'ell: “El seu tracte és dolç i amable, i a primera vista sembla descobrir-s’hi un home de vida reposada i quieta... Però quan hom el tracta a fons... descobreix que és una persona d'una activitat sense límits, d'una voluntat de ferro, i d'una enteresa de caràcter incomparable”. Una altra de les característiques més remarcables de la personalitat de Josep Manyanet, que emergeix dels records dels qui van viure al seu costat, és que es tractava d’un home sense fingiment, transparent i amant de la veritat, autèntic en les seves intencions: “Podré tenir els meus defectes, com qualsevol fill d'Adam – escrivia -, però, per la gran misericòrdia de Déu, he estimat sempre la rectitud d'intenció, la justícia i una santa claredat i simplicitat evangèlica”. Segons el P. Mullol, “era un home de pau i sempre confiava en la bondat dels altres: “Prefereixo que m'enganyin cent vegades –va dir-li- abans d'enganyar jo, encara que només sigui una vegada”. Això va portar-lo a fiar-se sempre de la bona fe dels altres, i, per desgràcia, sovint es va trobar amb grans desilAlusions. La traïció d'alguns companys Els seus pitjors “mals de cap” van ser provocats, un cop més, no tant per la dificultat d'afrontar els problemes econòmics, sinó, sobretot, per la traïció de dos dels seus colAlaboradors, Joan Barber i Montserrat Massanés, religiosos ambiciosos que segurament volien substituir-lo en el direcció de les dues noves congregacions: “Amb bones paraules i tot manifestant gran zel..., van emprendre tots dos una insidiosa, dissimulada i vil campanya contra el pare Manyanet, aconseguint per tals mitjans seduir i enganyar diversos personatges de virtut i santedat”. Però allò que va fer-lo patir més va ser el fet de guanyar per a la causa enemiga molts amics de cor, entre ells, el més estimat: el bisbe Caixal. El bisbe es trobava exiliat a Roma on havia rebut nombroses cartes, algunes anònimes, on s'abocaven acusacions gratuïtes contra Manyanet i es criticava la seva actuació al front de l'institut femení. Potser Caixal va interpretar el trasllat de la congregació masculina a Barcelona com el desig d'allunyar l’obra de la dependència de la diòcesi d'Urgell. Consta que el bisbe, en una carta a una religiosa, deia haver-se format la idea següent: “Em temo, i alguna cosa més, que sigui veritat que el pare Manyanet hagi perdut la brúixola. Sé diverses coses i disbarats que ha fet (...). He necessitat valor per llegir aquest cúmul de despropòsits i aquest abandonament dels seus deures”. El bisbe li escriurà cartes molt dures i es negarà en dues ocasions a rebre’l però ell contestarà: “Res, pare meu, em podia venir de pitjor aflicció en aquest món, fora del pecat, i que m'afligís tant com que el meu pare espiritual em negués la casa seva ja per dos cops...”. Manyanet creu en la seva obra i proposa al bisbe, per tal de salvar-la, que prengui partit: “Conec que el Senyor vol aquesta obra... i si així ho pensa el meu pare, fàcil és el remei, executant amb mi el que els mariners van fer amb Jonàs profeta...”. Tots portem damunt les espatlles ferides de la vida que no cicatritzen mai; les més doloroses són els abandonaments i les traïcions dels amics. Això és el que va passar a Josep Manyanet, que tenia fe en l'amistat i una especial sensibilitat de cor. Mai no s'hauria esperat un rebuig tan fort com el

d’aquell que havia estat “un pare” des que l’havia acollit a palau com a familiar. L’hi escriurà amb una sentida crida: “Si més tard el Pare em dispensa la joia de veure’l i abraçar-lo...”. Però no va ser possible perquè el bisbe va morir aviat, i Manyanet, en la darrera carta, s’adreçava a ell disset vegades amb el nom de “pare”. Josep Manyanet, els darrers 16 anys de la seva vida, a conseqüència d'unes operacions quirúrgiques, tenia ferides al costat que no cicatritzaven, però segurament van provocar-li dolors més lleus que no pas aquesta que li havia traspassat el seu cor. Amb molta més serenitat va acceptar la decisió del nou bisbe de la Seu, Salvador Casañas, quan va decidir destituir-lo de superior general de la congregació femenina: “Hem cregut convenient disposar, que per ara i mentre una altra cosa no disposem, s'abstingui vostè d'exercir el càrrec de superior o director de l'Institut de la Sagrada Família, la direcció del qual, tant en l’espiritual com en el temporal, assumim Nos personalment”. Aquesta decisió va posar en relleu una altra de les seves virtuts característiques: l'obediència incondicional a l’Església a través dels seus pastors. Va patir la humiliació de dues “visites canòniques” inquisidores, fins que tot es va aclarir i el Senyor va donar-li forces per continuar endavant. La pobresa com a opció de vida També va afrontar sempre amb molta decisió els problemes econòmics. Com ja hem vist, des d’infant, estudiant, seminarista i fundador, la pobresa va ser la seva companya habitual de camí. En una ocasió va confessar que no tenia ni diners per al tramvia. La falta de mitjans econòmics era tan gran que en alguns moments hauria desanimat a qualsevol. No obstant això, una de les seves regles era: “No desanimar-se mai i... esperar-ho tot de Déu”. Aquesta gran confiança en la Providència passava per les mans de sant Josep, en les mans del qual acostumava a dipositar cada dia les claus de la casa i, simbòlicament, les de les dues congregacions demanant que no faltin mai persones ni mitjans. Només els mitjans necessaris per afrontar les necessitats i no per fer guanys, com recomanava a les religioses: “És precís facilitar la instrucció cristiana, segures que aquest és l'esperit de la Sagrada Família: del demés en tindrà cura sant Josep... La qüestió és el nombre [d’alumnes] per fer el bé i no per fer negoci, com per desgràcia fan molts colAlegis. La nostra missió principal, després de la santificació pròpia, és la de santificar ànimes i no comercialitzar amb el nostre ministeri”. Ell, des de la pobresa de mitjans, va mesurar la seva capacitat, com a bon català, per realitzar grans coses amb el poc que tenia a disposició. Les estretors, que molts cops van ser motiu de preocupació i d'incertesa, Josep Manyanet va saber transformar-les d'un estat de necessitat en una elecció de vida. Una opció de vida pobra i austera per a si mateix i per als qui el seguien. Va considerar-la com una crida a la proximitat amb els més pobres, fins i tot a través de la pobresa de mitjans: “Ocupeu-vos principalment dels petits, a l'escola elemental i a la superior, a les escoles professionals, agràries, d'oficis... Aquestes petites professions que són assequibles a la classe pobra”. No va permetre mai que cap alumne quedés fora de les seves escoles per manca de recursos econòmics. Va ser precisament aquesta opció i la confiança en la protecció de sant Josep que, el 1892, va salvar-lo de les amenaces d'una multitud revolucionària que es dirigia, amb males intencions, a la seva escola: “En efecte, va arribar la gent i amb fúria van tocar la campana. Josep Manyanet va obrir la porta i els va dir: ‘Aquest colAlegi està ple de nens a les classes i són pobres i els protegeix sant Josep”. I el capitost de l’escamot es va fixar en el pare i va dir-li: ‘Si són pobres, respectarem el colAlegi’, i se'n van anar en silenci”.

El seu amor als animals: gats... i ratolins Josep Manyanet manifestava l'amabilitat i la senyoria del seu caràcter també amb l'amor als animals. No suportava que fossin maltractats i reprenia sempre, dins i fora de casa, qui s'atrevia a fer-ho. Deia: “Qui no té caritat envers els animals, demostra que no la té tampoc a les persones”.

És simpàtica l'anècdota que conta el cuiner de la comunitat: “Mitja hora abans de venir la

comunitat a sopar, venia ell i jo l’esperava al refectori perquè sopés abans, car havia de curar-se les nafres que tenia al costat des que en una operació els cirurgians van haver de treure-li tres costelles; i, si sopava abans de la comunitat, l’infermer tenia temps de curar-lo i acabar a l’hora del darrer examen. L’infermer era el germà Francesc [Pinós], fuster, obrer finíssim i molt pietós. Doncs bé: el pare sortia de la celAla i tres gats l’esperaven a la porta. I el pare els deia: ‘Anem’; i els tres gats, talment com persones, el seguien veloçment per l’escala i el passadís, i, en arribar a la porta del refectori, els animals s’aturaven, i el pare, un cop oberta la porta, els deia: ‘Endavant’. I ells, com en processó, seguien fins la presidència del refectori davant seu i s’aturaven i esperaven que el pare s’assegués. Aleshores els gats es posaven cada un al seu lloc: un a la dreta, l’altre a l’esquerra i el tercer enmig, tot sol. Jo servia el sopar al pare. Els gats, sense moure’s, esperaven alguna cosa, i el pare donava a tots tres animalets trossets de pa perquè cap no es mogués per arrabassar-lo als altres. Continuava així fins acabar el sopar. Quan el pare s’alçava per donar gràcies, els gats no es movien del seu lloc. En dir-los ‘Anem’, tots tres, en processó, anaven davant el pare, el qual, obrint la porta, els deia: ‘Amunt’, i els tres pobres animals s’adreçaven pel passadís a l’escala i pujaven fins la porta de la celAla, i allí esperaven que arribés el pare i els beneís, i després se n’anaven corrent vers els galliners. Això passava cada dia”.

Josep Manyanet sabia afrontar sempre els seus mal de cap amb un pessic de bon humor i d'ironia, que el feien cordial i simpàtic. La descripció de l'esperit que l’animava, i que anima la ciutat de Barcelona i els seus habitants, és tan puntual i plena d'ironia que mereixeria una de les vinyetes de primera pàgina als diaris de més tirada d’avui:

“Ja sap que en aquesta ciutat tot es ven i de tot es fa gran aparell i trafica profitosa. Així

doncs, donat que jo, tot desitjant de presentar alguna novetat al molt capriciós poble barceloní, he pensat que res millor podia presentar-li que una magnífica colAlecció de ratolins instruïts, disciplinats, formosos i garratibats, i atès que tinc plena seguretat que a la nostra casa-colAlegi, a causa d’aquest temps d'absència i tancament, n’hi ha d’haver amb abundància de les condicions indicades car han tingut temps de sobra i mitjans adequats, espero que em dirà, si l’hi és possible, el nombre exacte de residents i aquells que siguin a propòsit per a l’esmentada exposició”.

Capítol 6 L'amor de la seva vida...

Sense amor no es pot viure. Cada un de nosaltres viu “un temps especial” en què dins

el propi cor neix i creix l’amor que marca per sempre la vida i les seves decisions. Josep Manyanet, des de jove, es va sentir fascinat per la devoció a Maria. I atès el

nom que portava, va sentir una simpatia particular per sant Josep, i ells, Maria i Josep, van portar-lo a Jesús. Es va trobar a Natzaret com “un de casa”: un fill que gaudia de la intimitat de la Sagrada Família. A poc a poc, aquest amor va convertir-se en el seu gran amor, en el centre i el palanca que va moure tota la seva vida: “Tot experimentant espiritualment la intimitat de vida amb Jesús, Maria i Josep, va arribar a ser fill, testimoni i apòstol del misteri de la Sagrada Família” (Joan Pau II).

Natzaret, un carisma per a l'Església Aquest va ser també el carisma i el do espiritual que va deixar a l'Església: entendre a

fons el realisme de l'encarnació del Fill de Déu que duu a terme la redempció de la humanitat en el si i

amb l'ajuda d'una família humana. Joan Pau II en la Carta a les famílies escriu: “En el misteri de la Sagrada Família l'Espòs diví realitza la redempció de totes les famílies i proclama l'Evangeli de la família”.

Josep Manyanet, un cop descoberta la riquesa de la casa de Natzaret, se’n va enamorar amb tota l’ànima i hi va viure establement contemplant i escoltant amb el cor allò que, a poc a poc, Jesús, Maria i Josep li suggerien en lliurar-se al servei dels joves i de les famílies d’una forma concreta.

Ell va oferir tota la seva vida perquè la Sagrada Família fos un punt de referència per a tot cristià, per a totes les famílies, per a les comunitats religioses, per a l'Església i per a la societat.

En els seus escrits se’l veu convençut que qualsevol que s'acosti, amb esperit lliure, a aquest misteri fàcilment se n'enamora.

No es tracta d’una devoció qualsevol, sinó del camí més breu i més senzill per acostar-se a la veritat i a la pregona intimitat amb el Déu de la Trinitat. La Trinitat de la terra -així anomena sovint la Sagrada Família- és un lligam intermedi, necessari, per arribar a les altures de Déu i a la profunditat del seu misteri. Però aquesta contemplació no ens deixa en suspens sinó que ens empeny a seguir Jesús en la concreció i senzillesa de la vida quotidiana.

Una escola d'Evangeli En el seu llibre La Escuela de Natzaret y Casa de la Sagrada Familia es fa alumne

que confia dòcilment e els ensenyaments de Jesús, Maria i Josep. Anticipa allò que dirà Pau VI en la visita a Natzaret, el 5 de gener de 1964: “Natzaret és l'escola on comença a entendre's la vida de Jesús; és l'escola del seu Evangeli... Aquí, en aquesta escola, comprenem la necessitat d'una disciplina espiritual si volem seguir els ensenyaments de l'Evangeli i ser deixebles de Crist...¡Com voldríem ser un altre cop infants i tornar a aquesta humil però sublim escola de Natzaret!... Alguns ensenyaments de la lliçó de Natzaret. La seva primera lliçó és el silenci: ¡Com desitjaríem renovar i enfortir en nosaltres l'amor al silenci, aquest admirable i indispensable hàbit de l'esperit, tan necessari per a nosaltres, que estem atordits per tanta cridòria, per tant rebombori, per tantes veus de la nostra sorollosa i en extrem agitada vida moderna. Silenci de Natzaret, ensenya'ns el recolliment i la interioritat, ensenya'ns a estar sempre disposats a escoltar les bones inspiracions i la doctrina dels vertaders mestres. Ensenya'ns la necessitat i el valor d'una formació convenient, de l'estudi, de la meditació, d'una vida interior intensa, de l'oració que només ve de Déu”.

Josep Manyanet tenia clar que el silenci de Natzaret era una escola de perfecció per a tots aquells que saben escoltar la veu de Déu i volen fer la seva voluntat.

Un designi de Déu per a les famílies També per a les famílies, la Sagrada Família no és una simple devoció, sinó un punt

de referència per a la pròpia vida i un model segur i provat, que les apropa al model original: la Trinitat del Cel. La Sagrada Família és la Trinitat de la Terra perquè en ella les opcions quotidianes i els gestos ordinaris originen una pau, un intercanvi continu entre els punts de vista iguals i els diferents, una atenció vers el futur i la felicitat de l'altre que impliquen Jesús, Maria i Josep en la mateixa lògica de comunió que uneix el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. En ella el Fill de Déu troba, en un ambient humà, allò que des de sempre vivia en l'eternitat i d'aquesta manera pot apropar el cel a la terra.

Si traduïm el seu pensament al llenguatge actual de Tonino Bello, la Sagrada Família ha estat per a tota la humanitat i per a les famílies de cada generació, la primera agència perifèrica de la Trinitat: és a dir, un laboratori on s’ha produït la mateixa lògica i que ha viscut les mateixes experiències de comunió. Una imatge de la Trinitat que mou i convida totes les famílies a la comunió i a la pau.

Josep Manyanet estava convençut que la senzillesa de la vida familiar tenia necessitat de la mediació de la Santa Família per acostar-se i abocar-se al pou del gran misteri de Déu i per treure aigua del gran oceà de pau de la Trinitat benaurada. Ell deia:

“Les famílies que imiten el més i millor possible els exemples de la Família Santa de

Natzaret, Jesús, Maria i Josep, són les úniques que gaudeixen d’una vertadera pau”.

Ell va escriure un llibre per a les famílies titulat Preciosa joya de familia, on descriu

la doctrina i els exemples que els pares poden aprendre a la Santa Casa de Natzaret tant per a la seva harmonia de parella com per a una bona educació dels fills. Tot en sintonia amb allò que han expressat dos grans Papes del nostre temps. Deia Joan XXIII, el 4 d'octubre de 1962, a Loreto: “Heus aquí l'ensenyament de Natzaret: famílies santes, amor beneït, virtuts domèstiques que brollen a l’escalfor d’uns cors ardents, de voluntats generoses i bones”. I Pau VI, en l’ocasió ja citada: “Que Natzaret ens ensenyi el significat de la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable, el dolç i irreemplaçable de la seva pedagogia i el fonamental i incomparable que és la seva funció en el pla social”.

Josep Manyanet augurava que tota família, si s’acostava amb sorpresa i contemplava l’amor, l'harmonia i la pau que regnaven a Natzaret, podia despertar, en el seu interior, la nostàlgia i el desig d'arribar a ser “un nou Natzaret”. El seu somni es resumia en cinc paraules: “Un Natzaret a cada llar”.

Una altra convicció era la certesa que la benedicció de Déu, que s'ha vessat sobre la humanitat a través de les humils persones de Maria i Josep, és una benedicció per a totes les generacions i per a les famílies de tots els temps. La maternitat de Maria i la paternitat de Josep els superen a ells mateixos, sobrepassant els murs de la petita Casa de Natzaret, i abraçant cada persona i tota la humanitat de qualsevol temps i de tot lloc.

Ell estava convençut que la “Sagrada Família és un projecte de Déu per a totes les famílies”, per això va anunciar “al món i a totes les famílies l'Evangeli de la Sagrada Família, proposant-lo com un model a imitar” (Joan Pau II).

Josep de Natzaret i Josep Manyanet Com hem comentat abans, atès el seu nom de pila, ell tenia una “debilitat” especial

per la persona més humil de la Sagrada Família: sant Josep. Entra en confiança amb ell. A ell li confia tot. En ell confia posa la seva obra en els moments de gran dificultat. D'ell ho espera tot. D'ell escriu extensament, amb el cor obert, dedicant-li una colAlecció de 31 “visites” (Visitas a San José).

Josep Manyanet és un enamorat de l'espiritualitat de santa Teresa de Jesús i s'avança a l'època en què sant Josep polaritza l'atenció de l'Església i la devoció de molts sants (el 8 de desembre de 1870 Pius IX el declara patró de l'Església universal). Anuncia i patrocina, junt amb ells, un temps “nou” en la vida de l'Església que, segons l’afirmació de Jean Guitton, estem esperant: “Crec que el vertader temps de sant Josep no ha arribat encara: després de dos mil anys, comencem només ara a entreveure un xic el vertiginós misteri en el qual està immers”.

Gairebé és com una estrella llunyana que, per fer arribar la seva llum a la terra, necessita un temps indefinit, però un cop arribada, ilAluminarà amb una llum diferent l'esperança dels fills de Déu i el camí dels senzills. Mentrestant Manyanet ens ofereix unes belles “instruccions a l'ús” que ens permeten d’albirar alguns reflexos d'aquella llum indicadors, en la vida concreta, del camí que hem de seguir. El papa Joan Pau II, en la Carta a les famílies, albira un fragment d'aquesta llum en afirmar: “És també gràcies a sant Josep que el misteri de l’Encarnació i al seu costat, el misteri de la Sagrada Família, està inscrit profundament en l'amor esponsal de l'home i la dona i indirectament en la genealogia de cada família humana. El que Pau anomena el “gran misteri” troba en la Sagrada Família la seva expressió més alta. La família és colAlocada d'aquesta manera al bell mig de la Nova Aliança”. El desig vehement de romandre a Natzaret Josep Manyanet va voler que les seves comunitats religioses, els Fills de la Sagrada Família i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, no solament portessin el nom, sinó que estiguessin íntimament lligades a l'experiència de la Sagrada Família sentint-se una vertadera família i que, a l'estil de Natzaret, fossin comunitats de vida, d'amor, d'oració i de treball.

Convé tenir cura de l'amistat amb la Sagrada Família perquè, com diu la saviesa popular, “el camí que porta a la casa dels amics, si no és freqüentat, s'omple d'espines”. Amb un suggeriment molt simple, i sempre actual, Josep Manyanet invita a realitzar una breu visita a Natzaret una o més vegades al dia. Això servirà per alimentar l'amor d'uns Amics tan especials i per acollir els seus

ensenyaments. A la seva filla espiritual, la mare Encarnació Colomina, recomanava: “Entra diverses vegades al dia en la petita casa de Natzaret i, encara que sigui breument,

saluda i entretén-te amb afecte i submissió en la companyia de Jesús, Maria i Josep. Les altres devocions, si pots mantenir-les sense gaire esforç, mantén-les; si no, deixa-les sense cap escrúpol”. En el llibre La Escuela de Natzaret y Casa de la Sagrada Familia recull 43 visites realitzades a la petita casa de Natzaret. Ell s'identifica amb un personatge literari i espiritual que anomena Desidèria, valent-se del llenguatge dels enamorats que senten el “desig” de trobar-se amb freqüència i d’estar sempre junts. Aquell que segueixi aquest suggeriment, compartirà amb Josep Manyanet l'alegria d’estar-se i de reposar uns moments a Natzaret per escoltar aquell “silenci” que parla i recorda un Déu humil i enamorat de la humanitat. El trobarà encarnat allí on està present, en cada home; no el cercarà en els núvols. Li semblarà tornar a escoltar la seva veu avui. L'ajudarà a fer-se fill, deixeble i apòstol de la Sagrada Família, ple de nova saviesa i d’un nou coratge. L'espiritualitat de Natzaret Aquell que imita el misteri de Natzaret és una persona serena, equilibrada, concreta i, al mateix temps, orientada vers el somni que Déu ha sembrat dins el seu cor, per tant, sempre activa i valenta i també ferma. L'espiritualitat de Natzaret dóna valor a l’ordinari, al quotidià, “no va a la recerca de coses espectaculars sinó senzilles”. És un camí d’ocultament i d’humilitat, sense l'agitació del sensacionalisme, sinó donant valor a les petites coses, valorant “la presència domèstica de Déu”. Una espiritualitat que té cura dels detalls, en una càlida acollida a les persones i amb una elevada qualitat en les relacions humanes, que és capaç de transformar fins i tot el gest més monòton en una festa i en una manifestació de joia. És una espiritualitat familiar que fa sentir-se estimats i importants, com ocorria en la Sagrada Família. L'amor dels Amics -i dels amics dels Amics- es converteix per a tots en una benedicció. Per als esposos cristians visitar Natzaret és una manera de reforçar la relació amb aquella Família per tal que incideixi en la seva vida concreta: revifi les relacions; ajudi a respectar-se; afavoreixi l'acollida i la confiança recíproca; renovi l'esperança; animi i enforteixi en les dificultats petites i grans; acostumi a abandonar-se a les mans de la providència; inviti al perdó i faci créixer l'amor. Josep Manyanet somniava que una “devoció” com aquesta podia renovar la societat. No un conjunt de pràctiques piadoses, sinó l'esforç concret dels seus fills i filles i de les famílies a favor de l'educació dels petits i dels joves que es converteixin més endavant en artífexs d'un món nou, més just i solidari. Si bé els orígens de la devoció a la Sagrada Família han de situar-se en una època remota -pràcticament coincidint amb els inicis del cristianisme-, va ser només durant la segona meitat del segle XIX que va tenir un impuls extraordinari a tot Europa. Els papes hi van veure un mitjà providencial per a la restauració de la vida cristiana i van proposar-la amb decisió. Pius IX va aprovar les primeres associacions de la Sagrada Família. Lleó XIII, en el seu breu apostòlic Neminen fugit (14-6-1892), va ilAlustrar els fonaments teològics i l'abast religiós i social de la devoció a la Sagrada Família i va instituir la seva festa dins les setmanes successives del Nadal: “Ningú no ignora que el bé de l'individu i de la societat depèn principalment de la institució domèstica...”. Portar Natzaret al món Josep Manyanet, anticipant-se alguns anys a aquest i d’altres documents pontificis, va ser l'iniciador i el gran apòstol d'aquesta devoció a Espanya, que va difondre incansablement amb la paraula i la ploma. Una gran porció dels seus escrits estan dedicats a aprofundir i a desenvolupar aquest tema predilecte. Per a la difusió d'aquesta devoció entre els fidels, va publicar també la revista La Sagrada Família. El gener de 1899, des del carrer Elisabets, 19, on es trobava la cúria general de la congregació masculina, va publicar el primer número. En la primera pàgina, sota el títol “El nostre objectiu”, escriu:

“El títol d'aquesta humil publicació és una síntesi del nostre programa; ell manifesta qui som i on anem. Som fills amadors de la Sagrada Família i intentarem un esforç per colAlocar-la al si de les famílies [la cursiva ressalta la relació d'aquesta iniciativa amb el carisma religiós i la missió apostòlica del pare Manyanet]. Valgui la bona intenció i el zel ardorós per la temeritat de l'empresa. La Sagrada Família serà el nostre lema, el nostre punt de partença i el terme de les nostres aspiracions. La Sagrada Família desitja ser coneguda; la santedat del venerable Lleó XIII ho suplica, l'estat actual de la societat ho exigeix. Propagar, doncs, aquesta devoció, fer brillar en aquest segle de falsos resplendors les virtuts de la casa de Natzaret i caldejar els cors amb l'amor de Jesús, Maria i Josep, aquest és el nostre objectiu”. Josep Manyanet, amb la intuïció del “profeta”, s'havia adonat que s'estava produint una oberta batalla sobre la família a fi de canviar la societat. En aquells anys també Karl Marx pensava que la família era el motor de la història, però el seu objectiu era del tot diferent i ho declarava obertament. En una crítica a Feuerbach deia: “Després d'haver descobert en la família humana el secret de la Sagrada Família, és necessari demostrar teòricament que aquesta és falsa i fer en la pràctica la revolució en aquella”. L'estratègia era la mateixa: el mitjà, que també ell considerava el més idoni, era la instrucció i l’ “adoctrinament” dels infants. Estratègies contra la família, llavors i avui Al nostre temps, que la ideologia marxista ja sembla caduca, el projecte de “revolucionar” la família resta en peu, si bé d’una manera més dissimulada.

Tal com segueix queda explicitat aquest projecte en l’Informe Hite sobre la família” de 1994: Molesta que encara “estiguem vivint en un món on la percepció de la “família” vingui filtrada a través del model de la “Sagrada Família”, amb les seves icones de Jesús, Maria i Josep. L’objecció contrària podria ser aquesta: avui la gent ja no pensa d’aquesta manera; la família moderna no és religiosa; la major part de la gent no és catòlica; i podrien seguir d’altres arguments sociològics... Però, de fet, encara estem immersos en icones de la “Sagrada Família”, l'única “admirable”. El seu missatge ens arriba a través de les obres d'art més belles de la cultura occidental. En les imatges i en els colors fastuosos de les grans pintures, en l'arquitectura i en la música, es recorre a la història de la “sagrada família”. Compositors com Bach i Handel i artistes com Tiziano, Rafael i Miquel Àngel rebien l’encàrrec de l'Església de crear obres d'art basant-se en temes bíblics. Encara que podria semblar bonic, especialment pel que fa a la promesa de l’amor vertader”, aquest model de família és essencialment repressiu, perquè transmet formes autoritàries de comportament i admet la legitimitat immutable del poder masculí. En aquesta família jeràrquica, l'amor i el poder estan indissolublement relacionats. Presenta un model de conducta d’efectes perjudicials no solament per a cada un dels membres de la família, sinó per a la política de la societat en general. ¿Com pot existir una vertadera democràcia en la vida pública si tenim un model autoritari en la vida privada?”. Aquest informe formula també una estratègia precisa: Divulgar que la família fundada sobre el matrimoni és una cosa del passat, una institució ja superada, i animar a no casar-se, atès que “aquesta tendència a no casar-se continuarà, mal els pesi als “fonamentalistes”, car la gent ja està cansada d’adaptar-se al model de la “sagrada família”. - Alliberar-se de qualsevol sentit de culpabilitat. “Aquesta profunda transformació social s’està produint d’una manera furtiva, defensiva i fins i tot culpable ja que encara persisteix la mitologia de considerar que hom no és “normal”, no “té èxit”, si no adopta la posició social d’una família nuclear. En efecte, l'home del carrer és portat a considerar que un candidat polític o un cap de govern ha de ser casat i tenir fills; en això consisteix la “normalitat”. En el fons, la tesi oculta sota aquesta opinió és que és bo respectar, admirar i triar un candidat amb una família que s'assembli més a la “sagrada família”, al model de Jesús, Josep i Maria”. Corregir el terme “família”. “Qualsevol tipus de família ha de considerar-se “normal”. Una família pot estar formada per qualsevol tipus de combinació de persones, casades o no, heterosexuals o homosexuals, amb fills o sense, mentre comparteixin la vida d'una manera íntima, encara que no necessàriament sexual. I els fills creixeran feliços amb el tipus de família que sigui. D’altra banda, la tradició empeny fortament les dones a tenir fills però una dona no es veurà disminuïda gens si

decideix no tenir-ne. Simplement, allí on hi hagi un amor durador, allí hi haurà una família”. La darrera indicació està recollida en una nota al text i suggereix substituir les obres d’art que representen la Sagrada Família “per conjunts alternatius d’art superior” heretats de les tradicions clàssiques egípcies i gregues, inclòs el neoclassicisme florent de la França del XVIII, cadascuna de les quals representa el propi panteó sagrat i polític (religiós); també valen les tradicions perses i xineses. Cal promocionar, a més, l'art de la “religió de la Creació” i de la cultura de la prehistòria, els símbols principals del qual són la fecunditat femenina, els vegetals sagrats i la vida animal”. Actualitat d’un missatge Aquesta estratègia no és nova. Avui, recolzada amb poderosos mitjans de comunicació i amb l'empenta secreta del “tinyós” -així anomenava Manyanet el senyor del món, el diable-, ha provocat, en poc de temps, efectes devastadors que estan davant els ulls de tots. Per tant, és clara l'actualitat del carisma de Josep Manyanet que, amb justícia, és considerat el Profeta de la família. Als nostres dies Joan Pau II no es cansa de recordar que “el futur de la humanitat passa per la família” i en més d'una ocasió ha insistit que “la santedat de la família és el camí magisterial i el recorregut obligatori per construir una societat nova i millor, per retornar l'esperança en el futur a un món sobre el qual pesen tantes amenaces. Per això han de saber les famílies cristianes d'avui entrar a l'escola d'aquell espai d'amor i de lliurament sense reserves que és la Sagrada Família”. El papa, en reconèixer la santedat de Josep Manyanet i en proposar-la de model a tota l'Església, avala també la bondat de les seves intuïcions i l'eficàcia del seu carisma. Per això s’haurien d'escombrar de certs ambients d’Església el dubtes i les sospites sobre la Sagrada Família. Les sospites “per part dels intelAligents i dels savis”, mancats de fonaments teològics, porten a menystenir-la i a considerar-la una “icona enutjosa”. No obstant, és molt volguda pels “petits” i per les famílies que la senten propera a la seva condició -un punt de referència segur-, que se senten protegides per ella i animades a realitzar el camí amb Jesús, encarnades en la societat d'avui i capaces de donar vida, de morir i de ressuscitar amb Ell com a ferment d'un món nou.

Capítol 7 Tocar el cel amb un dit

Si l’amor no es dóna, s'estanca; si es dóna amb generositat, flueix com aigua clara donant frescor i produint fruits abundosos de vida. Josep Manyanet no va viure el seu amor a la Sagrada Família com una experiència exclusiva de la seva intimitat sinó que la va bolcar a totes les famílies. Ell va entendre, des de la seva experiència personal, que només la família pot satisfer les exigències més profundes d’un ser humà: néixer i créixer en un ambient on hom és estimat i reconegut; on hom venç la soledat i experimenta la pertinença tot vivint amb compromís la relació amb Déu i amb els altres. Va confirmar que la família no és una invenció humana sinó divina i que el seu rebuig danya el propi home. Aquest rebuig és l'origen de la “multitud de mals que afligeixen la societat”. La família és un bé social, punt d'unió entre l'individu i la societat, patrimoni de tota la humanitat. La família, l’objectiu de la seva obra Per això el seu carisma, la finalitat de la seva obra, és la formació de famílies cristianes i el mitjà privilegiat és l'educació i instrucció dels infants i dels joves: “L'educació i instrucció sòlidament catòlica de tota la joventut... posada en mans de sacerdots i aquests, religiosos ad hoc cridats per Déu, és, al meu pobre entendre, el mitjà més apte, més senzill i pràctic... per reformar la família i amb ella la societat i tornar-la al seu propi centre, que és l'Església catòlica”.

Escrivia: “Tant de bo el cel faci entendre a molts pares la grandesa del seu ministeri i el poderós influx que tenen sobre el futur de la societat... Si les seves decisions no segueixen la moda, deixant-se fascinar per falses pretensions de grandesa o de carrera per als seus fills, sinó que comprenen la sublim missió que tenen encomanada de fer present la paternitat de Déu enmig dels homes, llavors la seva llar arribarà a ser veritablement una morada de pau i benedicció. Tindrà allò que afirma Déu per boca de David: ‘Poseu tot el vostre gust i la vostra alegria a servir i lloar el Senyor; ell us omplirà de les seves benediccions”. D’aquesta manera la família es converteix en un lloc on es gusten per endavant les realitats del cel. Tenint cura atenta de les relacions i el respecte recíproc poden crear-se els pressupostos per afirmar que es toca el cel amb el dit. Segons Josep Manyanet, el rol de la dona en aquest punt és determinant: “Si ella uneix a totes les seves qualitats un rostre somrient capaç de calmar la ira; maneres tranquilAlitzadores que invitin a la pau i a una actitud tendra i acollidora envers el marit, els fills i tots aquells a qui pot ser útil, ella posa les condicions d’un ambient feliç a la terra que arriba a ser un anunci de la felicitat i la glòria eterna del cel”. Escriptor al servei de la família Josep Manyanet va ser un escriptor infatigable. D'ell es conserven més de mil cartes. Va escriure les Constitucions per als dos instituts dels Fills de la Sagrada Família i de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Per ajudar els seus religiosos i religioses a ser i a actuar segons la seva vocació, va escriure una colAlecció de meditacions titulada El espíritu de la Sagrada Familia. Va escriure el Método práctico i seguro para la dirección de los colegios y de las escuelas. Va publicar, com ja hem recordat, sobre la Sagrada Família, La Escuela de Natzaret y Casa de la Sagrada Familia. Molts dels seus escrits estan dedicats a la família i encara que reflecteixen l'estil i la mentalitat del seu temps, contenen intuïcions que anticipen les urgències i les necessitats pastorals que han madurat avui i que encara esperen ser afrontades. Ell usa la seva capacitat d'escriptor sense permetre's volades literàries o poètiques, sinó com un instrument per realitzar la seva missió de propagar la devoció a la Sagrada Família, recolzar, orientar i ajudar les famílies i educar cristianament els infants i joves. És molt realista i va directament al nucli de les qüestions, situa el lector davant les vertaderes dificultats i, sense girs de paraules massa prolixos, arriba a l'arrel de tot mal: el rebuig de Déu i de la seva presència en la vida de l’home. Tots els altres arguments, en positiu o negatiu, venen de més a més. Una guia per a les famílies El llibre específicament dedicat a les famílies és l’esmentat Preciosa joya de familia, que té un llarg subtítol particularment significatiu: Manojito de saludables instrucciones, dirigidas principalmente a los padres de familia para vivir ellos en santa paz y saber educar a sus hijos según la doctrina y ejemplos de la Santa Casa de Nazaret. Com era habitual en aquell temps, el llibre és ple de suggeriments pràctics, potser fins i tot massa. Però les seves indicacions no són les “habituals” que trobem als manuals escrits pels seus contemporanis. Josep Manyanet té la seva pròpia originalitat. Basta pensar que per aproximar-se més a la vida ordinària de les famílies, escriu una part del llibre en castellà i una altra en català, la llengua més familiar que es parlava a les cases dels seus lectors. A més, demostra un profund coneixement de les situacions reals que es vivien a la família. El seu no és un ensenyament llunyà, car la claredat i la passió amb què es dirigeix a les famílies donen a entendre com les volia i com s’hi sentia a prop. Convida els casats a reconèixer la dignitat del matrimoni: és una crida a la santedat i a la pràctica de grans virtuts:

“Tots els estats són bons, i en qualsevol d'ells hom pot santificar-se mentre sigui cridat per Déu i hi compleixi els seus deures amb fidelitat... Resulta, doncs, que si bé durant molts segles i en alguns pobles, la unió justa i honesta de l'home i la dona va tenir només un caràcter de simple contracte natural, per a aquell que té fe ha estat instituïda pel mateix Déu Creador al paradís terrenal entre els nostres pares, Adam i Eva, la unió dels quals Ell va ordenar i beneir... Seguint aquestes lleis del Senyor, molts es van santificar en el matrimoni. Quan després Jesucrist, Déu i Home vertader, va venir al món a fi de redimir l'home... va voler no solament restituir la dignitat del matrimoni “des del principi”, sinó que el va elevar a Sagrament, enriquint-ho amb gràcies particulars per poder superar les dificultats, per reforçar els cors, per mantenir la pau i per unir no solament els cossos sinó també les ànimes. De manera que es pugui complir, de debò, la paraula: “Seran dues ànimes en un sol cos”. Com diu sant Pau als fidels d’Efes: “El sagrament del matrimoni és un sagrament gran: jo entenc que es refereix a Crist i a l’Església”, sagrament en el qual aquesta unió se significa. Per tant, és gran la seva santedat, i tan amable i respectable, que exigeix a qui es casa de posar-hi un delicat i continu esforç i una atenció permanent”. El matrimoni, camí de santedat Josep Manyanet, seguint el pensament de sant Pau, dedueix que el casat està en desavantatge en relació amb aquell que ha fet una opció exclusiva pel Senyor en la vida religiosa, perquè pot tenir distraccions a causa de les preocupacions que li proporcionen la dona, els fills i els negocis del món. Però, sorprenentment, afirma: “Si posa tot l'esforç i cerca trobar Déu en tot, pot arribar a ser tan virtuós i sant que avantatgi molts religiosos”. I per demostrar-ho refereix la narració de Cassià que “tot anant un simple pagès a oferir les primícies dels seus fruits a l'abat Joan, baró venerat com a sant en aquell desert, va trobar que feia força temps que batallava per treure l’esperit maligne del cos d'un pobre home. A penes s’hi va acostar el pagès, el dimoni es va allunyar immediatament. Sorprès, l'abat va preguntar al pagès quin estat tenia, quins exercicis feia i quines virtuts practicava. Va respondre el senzill pagès: “Estic casat i m'ocupo en la humil i laboriosa vida del camp... Fa onze anys que sóc casat i he viscut en pau, amor i tranquilAlitat amb la meva dona, i no ha passat cap dia sense fer junts alguna cosa agradable al Senyor...” Josep Manyanet està convençut que: “Si el matrimoni és un projecte de Déu per a l'home i per a la dona, de ben segur que Déu no permetrà que falti la seva gràcia a aquell que es casa per tal que pugui servir-lo amb gran perfecció... Eren casats els patriarques, els profetes, Moisès mateix estava casat, alguns dels apòstols casats... ¿i no van aconseguir segurament un alt grau de virtut i santedat?... ¿No són innombrables els sants, homes i dones, que l'Església venera als altars i que es van santificar en el matrimoni?”. Un savi consell que donava als esposos del seu temps i que és molt útil també als nostres: “Abandonar les subtils excuses sobre la pesadesa de les obligacions del matrimoni que afavoreixen la mandra i l'abandonament i, al contrari, esforçar-se generosament. Es trobarà temps per a tot”. L'important és posar al centre dels propis esforços la relació amb l'esposa i amb la família sense anar a la recerca de compensacions perilloses : “Alguns, per apatia i oblit dels seus deures més sagrats, i d’altres perquè, dominats per les modernes distraccions, abandonen la casa i la família. Fins i tot alguns que treballen tot el dia per guanyar el pa i afrontar les altres necessitats de la casa, al final del dia, en comptes de sostenir el pes de les relacions familiars, prefereixen freqüentar els cercles, el cafè o les tavernes, descuidant completament l'esposa i els fills”. És important tenir Déu al costat per aconseguir el discerniment i l'equilibri just. Equilibri que és necessari també per valorar el compromís amb l'Església y “per les devocions que ocupen massa temps en perjudici dels deures precisos que tenen a casa i envers la família. Una vertadera devoció ajuda al compliment dels propis deures i deixa temps lliure per al altres”.

Necessitat d’una bona preparació Veu clara la necessitat d'una bona preparació al matrimoni: “No perquè l'estat matrimonial sigui el més comú entre els homes, resulta menys indispensable pensar-hi amb tota serietat i sense passió. No hi ha dubte que es tracta d'una opció de les més importants de la vida; tant és així, que diu la dita popular: Abans de casar-te, mira bé el que fas. De fet, es tracta d'una elecció de la qual depèn, en gran part, la salvació o la condemnació eterna i de viure una vida de pau i tranquilAlitat o d'inquietud i amargueses contínues. I amb això n’hi ha prou per afirmar que es tracta d’un negoci de summa importància i que no ha de procedir-se amb lleugeresa”. És la mateixa preocupació dels bisbes d’avui quan insisteixen en la necessitat de tenir, abans de casar-se per l’Església, un coneixement ple d’un mateix, de l'elecció que fa i del sagrament que rep. Encara que en aquell temps no existien els cursos prematrimonials, Josep Manyanet ja confia aquesta responsabilitat als pares que, com a preparació remota, “han de preocupar-se d'educar els fills des de petits en l'amor. Quan arriben a l'edat de triar i se senten cridats al matrimoni, no obliguin els fills a fer opcions segons les preferències dels pares, sinó que els deixin en la llibertat de triar. Instrueixin-los sobre tres arguments principals: l'amor conjugal, que no és només físic sinó sintonia de cor i mútua estima; la fidelitat, que han de mantenir els esposos entre ells, acompanyada d'una confiança mútua i d'una recíproca i contínua atenció; i l'últim, els actes d'amor, de treball, d'obsequi que els esposos han de tenir-se entre ells. Han de guardar diligència mútua a fi d’ajudar-se en les necessitats tant del cos com aquelles que miren a l'esperit”. Un cop casats, marit i dona han d'ajudar-se perquè entre ells “l'amor no disminueixi sinó que augmenti amb el respecte i la pau... La unió matrimonial s'enforteix i consolida mitjançant la unió d'intencions entre els esposos; de manera que les decisions de tots dos sostinguin aquesta harmonia feliç d'afecte, i així tot se suporta, tot s'excusa i se sofreix donat que l'amor és més fort que la mort”. L'harmonia i la pau en la família Segons Josep Manyanet, res no hi ha de més formós en la família que l'harmonia i la pau: “Així com la discòrdia torba el cor de la persona, així la serenitat i l'harmonia, especialment en la parella, són les coses més belles que es puguin desitjar. Una profunda serenitat i harmonia recíproques constitueixen la gran felicitat dels esposos i són el fonament de la societat. Tant és així, que la paraula de Déu ens diu: ‘De tres coses m'he adornat i em faig bella als ulls del Senyor i dels homes: la comprensió entre els germans, l'amistat entre els veïns de casa, home i dona que van d’acord’ (Si 25,1)”. Una harmonia així és el fonament sòlid que porta prosperitat a les llars i fa felices les famílies que el Senyor omple de benediccions. La mateixa experiència ensenya que la pau i l’harmonia són la base de la felicitat en la vida matrimonial. És conegut allò que es diu al llibre del Proverbis 17,1: “Val més pa sec menjat en pau, que grans festins de gent barallada”. Amb la pau, el poc és molt; i sense ella, el molt no és res. Si regna la pau a la família no faltarà la benedicció de Déu i, a més, la salut i el benestar. Si aquests són els fruits que neixen de la perfecta unió i conformitat entre els esposos, la dissensió i antipatia entre ells és senyal evident del seu malestar i de la seva inevitable ruïna. Que ningú no s’estranyi d’aquestes conseqüències, perquè, donat que Déu és el dispensador de tots els béns i l'autor de tot bon ordre, no li plauen les dissensions sinó la pau i l’alegria innocent, perquè, com ens diu sant Joan: Déu és amor i només els que viuen en caritat estan en Déu i Déu entre ells. La casa on no hi ha pau i unió, i al contrari són freqüents els litigis i discòrdies, es converteix en un lloc insofrible. Més que una pacífica habitació de cristians, s'assembla a una reunió de bojos, d’energúmens o de condemnats, car no altrament pot anomenar-se una família cristiana que, en

comptes de lloar Déu, honorar-lo amb l'oració i amb l’exercici d’una paciència constant, unida a les altres virtuts, no s’hi fa res més que insultar, jurar, blasfemar i maleir. Aleshores passa que el marit, irat i impacient, es baralla amb la dona, i aquesta, plena d'impaciència i com fora de si, se les hi ha contra el marit, arribant la seva alteració i enrenou a l'extrem de no atendre al que es diu ni al que es fa. I això és l'escàndol per als fills, mal exemple a la família i als veïns, inquietud dels familiars que ho saben i ho lamenten sense poder fer-hi res. Es compleix aquella sentència de Jesucrist que diu: “Tota ciutat o casa que es divideix i lluita contra si mateixa, no durarà”. Es pot afirmar de veritat que no hi ha una pena ni una presó més intolerable que la vida d'un matrimoni on no regna la pau i la concòrdia de bons cristians, perquè si s’asseuen a taula tot són mirades sospitoses i cares llargues; si es retiren a descansar continua el mal humor i de vegades el temor; en fi, arreu hostilitat, rancor i despit. En circumstàncies semblants, és forta la temptació de fomentar la discòrdia, alimentant i exagerant sospites sense fonament i faltes que potser no existeixen. De vegades la dona es posa contra el marit, i més sovint aquest contra la dona.

Arribats en aquest punt, ¿és just de preguntar-se si hi ha mitjans i maneres de prevenir o reparar mals tan grans i de tan pèssimes conseqüències? Tot consisteix en la voluntat dels esposos i de les seves decisions. Tot depèn de l'amor i temor de Déu, el qual escolta i beneeix aquells que s’acosten a Ell i li demanen ajuda. En aquests casos, més que en altres, és necessària la paciència cristiana, acompanyada d'una sincera conformitat a la voluntat divina, que permet la seva santa unió, sens dubte, perquè, tot tolerant-se mútuament els defectes i estimant-se amb caritat, procurin la seva santificació i assegurin millor la salvació eterna. Ajuda poderosament a tot això la freqüències dels sagraments de la Reconciliació i de l'Eucaristia, rebuts amb devoció i amb el ferm propòsit d'imitar en la mesura que es pugui el nostre mestre i redemptor Jesucrist”. Com prevenir la discòrdia? Manyanet parla sovint des conflictes, de la diversitat i de les “sorpreses desagradables” en la vida de la parella. És necessari corregir-se i desafiar-se però fer-ho sempre “amb dolçor i amor”... No es pot dissimular sempre, com si no passés res, ni tan sols corregir-ho tot, però, segons les circumstàncies i l'oportunitat del moment, utilitzar una o altra estratègia “per afavorir la trobada”. Quan els esposos topen amb les debilitats i els defectes de l'altre han d'ajudar-se recíprocament “amb caritat i amor, esperant que el Senyor doni a l'altre la força necessària per saber i voler canviar”. Barallar-se o dissimular no ajuda a cap dels dos: “De què li serveix al marit deixar la dona de mal humor i amb els seus defectes? Només li serveix per fer més pesat el clima familiar de temor, de cares llargues, i que les feines de casa es facin de mala gana i amb retard... De la mateixa manera, la dona contra els defectes i faltes del marit: o es corregeixen o se suporten. ¿Però com fer-ho?... Cal servir-se de tota aquella sagacitat que una esposa fidel i afectuosa sap inventar”. L’alternativa més trista és “anar cadascú pel seu camí, però això no dóna cap bon resultat i és perjudicial a l'ànima, a la salut física i a l'ambient familiar”. Un altre suggeriment vàlid en tots els temps: “Un dels moments que donen pau i augmenten l'harmonia de la família és quan són acollits i hostatjats amb generositat i ganes els parents de l'un o de l’altra. Això evita queixes, murmuracions i retrets”. La paternitat és com un sacerdoci Josep Manyanet ens sorprèn també amb dos arguments: considera la paternitat i la maternitat com un sacerdoci; també és favorable al treball de la dona i l’aconsella. En efecte, va intuir que la vocació de pares-mares és una responsabilitat sacerdotal que necessita l’amor, el servei i la coherència:

“La paternitat és com un sacerdoci: i així com és propi del sacerdot exhortar, predicar i pregar, de la mateixa manera els pares de família, a casa seva han de ser zelosos vigilants i constants, però prudents predicadors. A més d'oferir-la i encomanar-la de debò a Déu i amb freqüència demanar que vinguin damunt d’ella les benediccions celestials, han de reunir tota la família al lloc convenient i les més vegades possible i allí ensenyar-los la doctrina cristiana, inculcar-los la sana moral i la pràctica de les sòlides virtuts... Tot això i més, si va acompanyat del bon exemple, és un mitjà poderosíssim perquè els fills s’afeccionin a les coses del servei de Déu... I, al contrari, si se'ls predica i observen que les obres d’aquells no corresponen a les seves paraules, produeixen en ells un efecte del tot oposat”. En conseqüència, donat que ell volia que “cada família fos un altre Natzaret”, tenia la certesa que cada família era una “petita església domèstica”, amb les seves celebracions, amb la seva litúrgia, amb els seus catequistes, amb els seus predicadors... amb els seus deixebles, testimonis i apòstols. La dona i el treball I sobre, el treball de la dona escriu: “Des del dia del matrimoni, en comptes de distreure's en coses superficials, cal que estableixi el treball com a regla de vida. Perquè més tard, ocupada en l'educació dels fills, no podrà treballar quan i com voldria, però si ha adquirit una capacitat de treball, encara que tingui només una hora lliure, l'aprofitarà com a distracció innocent i com un temps útil. El treball, com diu el savi, “és un amic fidel que s'adapta a totes les edats i a totes les circumstàncies d’aquell que l’ha triat com a company de vida”. ¡Oh, si s'arribés a comprendre que el treball té el secret d’allunyar-nos del remolí d'aquest món estúpid i alhora exigent i capritxós”.

Capítol 8 Sembrar la bondat al cor dels més petits

Disposat a lliurar tota la seva vida, les energies i L‘amor a favor de la família, Josep Manyanet va prendre la decisió de dedicar-se a l'educació i instrucció dels infants i dels joves. Considerava que aquest és el camí més adient per formar noves famílies veritablement cristianes, capaces de canviar el món. Sabia que era el camí més llarg i requeria esforç, confiança, paciència i sobretot molt amor..., però era el camí de Natzaret, on Jesús va passar trenta llargs anys de la seva vida preparant-se a complir així la seva missió. La cultura del cor i de la intelAligència Quan Josep Manyanet parla d'educació i instrucció veu la necessitat d’afavorir - preocupació força nova en aquell temps- un creixement integral de la persona: “La cultura del cor ha de ser el primer objectiu de l'educació de la joventut. A la cultura del cor ha d'afegir-se, al mateix temps, la cultura de la intelAligència”. És a dir, una educació del cor i l’intelAlecte. No es cansa de repetir: “Els educadors han de treballar amb totes les forces i ser capaços d'infondre en el cor dels joves no solament la ciència sinó principalment la pietat i les sòlides virtuts”. Un cor educat és un cor enamorat del bé i de la bellesa. En efecte, el cor és l'àmbit més íntim de la persona on resideix la voluntat i la consciència, on es prenen les decisions més importants: “La vertadera pau i l'alegria resideixen en el cor, és a dir, són signe d'una bona consciència”.

No és menys important la cultura de l’enteniment: “És necessari que donem als nostres alumnes una instrucció solida i profunda, vàlida per a cada professió. La raó és que aviat aquests joves han de construir la societat i reconstruir el món. Però ¿com arribaran a aconseguir-ho si l'ensenyança no ha estat profunda?”. Amb saviesa, ell insisteix que els joves han de rebre una instrucció sòlida perquè el fruit de la ignorància és la grolleria i la presumpció: “Una instrucció superficial no contribueix a fer l'home humil i útil per a si mateix i per als altres, sinó que l’omple de vanitat i d'orgull, i imagina tenir capacitats i qualitats que no té... És necessari agermanar el què és útil amb el què és agradable, el sòlid amb el brillant, evitant de fer dels nostres deixebles només savis de façana i, per consegüent, orgullosos i presumits”. Sistema preventiu Es tracta d'una educació que abasti el creixement i la maduració en totes les dimensions de la persona dels petits i dels joves, perquè arribin a ser lliures i autònoms, capaços de ser els protagonistes de la pròpia història i compromesos en la millora de la societat. Josep Manyanet, com sant Joan Bosco, és un defensor convençut del sistema preventiu en l’educació. Aquesta és la raó per la qual comença a partir dels més petits: “No hem d'oblidar que el cor del nen és com un tros de cera tova on pot imprimir-se amb facilitat la imatge que es vulgui. Feliç qui aconsegueix que la primera figura impresa en aquests tendres cors de la joventut sigui la de Jesús, el nostre Redemptor diví!”. Prevenir és sempre preferible a curar, per això recomana que a les seves escoles “procurin preveure i evitar els errors abans que castigar-los...Diu la Bíblia que és millor dificultar l'entrada de l’intrús que no pas fer-lo sortir... Comet un gran error aquell que, veient certes extravagàncies, capricis i d’altres defectes en els nens, els considera entremaliadures de la infància, dient que ja es corregiran quan siguin grans i tinguin major capacitat de judici. No s’adonen que com més es retarda la correcció, més queda arrelat el vici o el defecte i després és molt difícil d’eliminar-lo”. La paternitat de la cultura Ell decideix dedicar-se a l'educació i a l'ensenyament per salvar els nens del carrer i evita tanmateix una educació que ell anomena a la moda, la qual nega tota autoritat. Manyanet, en canvi, invita l'educador a orientar els nens amb autoritat, exercida d'una manera competent i no arbitrària: “Qui es dedica a l'educació està investit d'una segona paternitat: la paternitat de la cultura i de la formació de l'ànima, que s'assembla molt a la paternitat natural”. Aquesta paternitat ha d’exercir-se amb amor i amb esperit de servei, no de poder. Buscant convèncer més que no pas obligar i recordant que els joves necessiten no solament mestres sinó sobretot “models de vida”. Per això “el mestre ha de posar la seva principal atenció a què en totes les seves lliçons i explicacions el precedeixi el bon exemple, perquè si és molt cert que la instrucció ilAlumina l’enteniment, també ho és que els bons exemples captiven suaument el cor... Els nois són més atrets per les bones accions i per la coherència en les opcions de vida que no pas pels avisos i ordres”. Tot això pressuposa un amor autèntic i profund: “És necessari conquerir els nens més amb l'amor que no amb el rigor... L'amor té cor de

pare, de tots es compadeix i a tots tracta amb afecte, benvolença i maneres afectuoses i alhora persuasives, i més inclinada a recompensar que no pas a castigar”. Més encoratjar que no pas castigar Josep Manyanet està del tot convençut que sempre és preferible evitar el càstig, és a dir, acudir a una santa i noble motivació. “El nostre mètode d'educar i d'ensenyar s'ha de distingir justament per això: saber entretenir i animar els nens sense castigar-los o castigant-los molt poc... Tant millor és l'educació com menys necessari és el càstig; quant menys sovintejats són els càstigs, més eficaços són”. Si a la fi s’ha de donar un càstig, ha d’anar dirigit a corregir el comportament equivocat, no a humiliar la persona: “En les reprensions cal fugir de les paraules humiliants i mordaces, evitant tot tipus d'exageració”. I si el càstig arriba a ser justificat, s’ha de tenir el coratge de castigar: “Un càstig just no és odi sinó un acte d’amor vertader. És millor castigar que permetre la perdició temporal i eterna. Massa compassió és debilitat i la debilitat és altament perjudicial per als infants... I és preferible castigar quan els infants són molt petits; més tard l'edat, si no estan distrets, perfecciona les coses per ella mateixa”. L'educador “no s'ha de mostrar mai enutjat, irritat, colèric o amic dels càstigs... Mai per mai donar càstigs amb rigor i molt menys amb cops; la penitència ha de servir d'estímul i no d’humiliació... Si es vol que el càstig sigui eficaç cal donar-li el valor just: ha de ser un càstig equilibrat i proporcionat... Altrament, els nens s'acostumaran als càstigs donats amb massa freqüència i d'una manera indiscriminada, i perdran l'eficàcia”. Qualitats de l'educador Josep Manyanet pensa que la responsabilitat de dedicar-se a una tasca tan elevada i decisiva per a la vida dels infants també ha d'anar acompanyada, ultra les motivacions superiors, de capacitats humanes importants. Abans que res l'educador ha de ser una persona equilibrada, constant i d'una gran solidesa. Ha d'estar dotat de bon humor: “No tindran mai la cara trista ni malenconiosa, gairebé avorrida i fastiguejada per l'ensenyament, al contrari, han de ser alegres i manifestar-se satisfets i interessats pel bé i el profit dels alumnes. En acomplir la seva activitat, han de tenir un bon aspecte, agradable, alegre i ple de caritat”. Han de ser capaços d'escoltar i respectar els nens: “Si es vol tenir respecte de part dels alumnes i ensenyar-los amb el bon exemple, és necessari respectar-los a ells i evitar preferències... Convé escoltar sempre amb calma les seves raons i no imposar les pròpies per la força i en tot moment”. Amb els nens i els joves es necessita una gran paciència. Josep Manyanet parla d'una paciència heroica: “És molt difícil, si no impossible, acomplir degudament el ministeri de l'educació sense la

virtut de la paciència. En efecte, de gran cabal de paciència ha d'estar proveït el mestre per no alterar-se i suportar tantes lleugereses, necieses i àdhuc malícies dels joves alumnes... Educar té més mèrit que el martiri. ¡Quants actes de paciència, de dolcesa i de caritat són necessaris durant els perllongats horaris i al llarg de tants dies, que se succeeixen l’un a l’altre, dedicats enterament a aquest ministeri”. Cal, finalment, una qualitat que les resumeix totes: la bondat. Si hem de sembrar el bé en el cor dels infants i dels joves, “el mitjà més apte i el que conté tots els altres és la bondat. Si tot el nostre esforç surt del cor, va directament al cor, i d’aquesta manera els cors són immediatament conquerits; llavors tot és possible, i preval el bé sobre el mal”. Una pedagogia familiar Per a Josep Manyanet tot aquest programa té un nom significatiu: pedagogia familiar. No solament perquè en les seves escoles es respira un clima d'acollida familiar sinó perquè implica, en la realització del seu projecte, una gran família, tota la família. Implica la família de Déu: la Trinitat, de la qual prové la idea de família. Arquetip de tota família. Déu és l'etern educador de l'home: “Nosaltres, com a educadors, som els colAlaboradors de Déu”. Ell ha posat en l'home una profunda nostàlgia de Déu; per això el cor de l'home roman inquiet fins que no s’omple de la presència i de la veritat de Déu. Aquesta intuïció de sant Agustí, Manyanet l'explica amb una imatge original: “Déu vol principalment el cor de l'home, que va crear perquè l’estimés, i en aquest amor no admet cap competència. Igual que l'agulla imantada de la brúixola tremola i no s'atura fins a no trobar el nord, que és el seu centre, així mateix el cor de l'home viu inquiet i agitat mentre cerca d'altres coses fora de Déu, que ha de ser sempre i en tot el seu fi últim”. Quan Déu, que és relació eterna, es troba al centre del cor de l'home, aquest és capaç de conrear les bones relacions amb els altres. Déu, la veritat eterna, ha posat al cor i a l’enteniment de l'home una set insaciable de veritat i una fonda crida al coneixement, però “s’ha de tenir en compte que les ciències no poden trobar la unitat sinó dins d'una idea superior, la idea de Déu. La ciència de Déu és la idea mare que dirigeix, coordina i vivifica totes les altres”. Implica la Sagrada Família, Trinitat de la terra. Ella és el model a imitar i el prototip tota cada família. Natzaret és l'escola predilecta de Josep Manyanet i voldria que fos una escola per a tots. La Sagrada Família és la font de la seva inspiració. En contemplar la casa de Natzaret on Jesús creix en saviesa, edat i gràcia, acompanyat de Maria i Josep, Manyanet descobreix la clau de volta d’una educació plenament humana: l'amor incondicional i ple als infants i els joves. Tant és així, que les seves escoles hauran d'inspirar-se i ser un compendi de Natzaret: família, on la persona és modelada en totes les dimensions; taller, on es treballa i s’experimenta; escola, on s'ofereix als nens una síntesi entre fe, cultura i vida. Implica la família dels fills de Déu: és a dir, l'Església, família de famílies. Josep Manyanet va estimar l'Església i va voler estar sempre en comunió amb el Papa i els bisbes, successors dels apòstols. Va maldar per entusiasmar els joves perquè visquessin feliços la seva pertinença a aquesta gran família. Segurs de tenir un lloc privilegiat al cor d'una mare que té envers ells un amor especial i coses sempre noves a proposar: “El catolicisme ha de ser presentat als joves com a agent de vida nova, anunciador d'allò que és bell, just, útil i sant”. Ell va precedir i va seguir les preocupacions i els ensenyaments de l'Església, va ser un fill fidel i obedient, sobretot en els moments difícils. La seva obra va néixer en l'Església i per a l'Església amb l'aprovació del seu bisbe, amb qui va mantenir sempre una relació assídua, informant-lo i demanant-li consells i força.

Quan va rebre de la Santa Seu el decret d'aprovació de l'institut dels Fills de la Sagrada Família, el 22 de juny de 1901, es va posar a plorar com un nen i, després de llegir-lo, va dir: “Em sento més feliç per saber que la meva obra ha merescut l'aprovació del Papa que no si m'ho hagués dit un àngel, perquè l'aparició d'un àngel hauria pogut ser una ilAlusió, però l'aprovació del Papa és una realitat certíssima i infalAlible per a tots”. Els pares, primers i principals educadors Implica les famílies, perquè són l'àmbit natural del creixement i l'educació dels fills: “La mateixa natura indica que els primers i principals educadors dels petits han de ser els mateixos pares. Els fills, de fet, tenen tendència a imitar-los fins i tot en les imperfeccions. D'això es dedueix l'atenció atenta i la solAlicitud contínua que han de tenir els pares a favor d’una bona i cristiana educació dels fills”. Els pares han d’estar al costat i dirigir els fills sense renunciar mai al deure de l'autoritat que anima i esperona a esforçar-se i a vèncer la peresa; l’autoritat ajuda a anar contra corrent i, quan és necessari, corregeix: “És important que els fills vegin en nosaltres decisió i convicció a l’hora de transmetre els valors en què creiem i que comprenguin que el desig de fer-ho neix només de l’amor profund a les seva persona i la seva salvació eterna. Els pares no han de desanimar-se davant les dificultats d'un fill que no vol acceptar consells i avisos. Han de tenir confiança en Déu i no han de dubtar que ell, tard o d'hora, farà que donin fruit els seus treballs”. Josep Manyanet sap que les mares tenen un paper decisiu en l'educació: “Mares eduqueu els vostres fills. L’aliment espiritual és tan important per a vosaltres i per als vostres fills com l’aliment físic. Oh mares, eduqueu per vosaltres mateixes els vostres fills, i durant el major temps possible”. Allò que hom rep en la infantesa, quan encara no té la maduresa plena de l’intelAlecte però el cor ja és capaç d'assimilar, afecta d'una manera significativa tota la vida; per això els pares, “haurien de començar l'ensenyament de seguida quan els infants aprenen a repetir les primeres paraules, sobretot les mares mentre els vesteixen i despullen. És llavors que les coses que se'ls diuen i ensenyen incideixen més en les seves ments tendres i en els seus càndids cors. No solament és així, sinó que restarà gravada la persuasió de la bondat i necessitat d'aquestes coses, car les relacionarà amb el fet que els estimava molt i els acaronava aquell que les comunicava en aquell moment”. Els pares no poden delegar tota l'educació a l'escola. No n'hi ha prou d’enviar els fills a l'escola: “Després dels pares, vénen els sacerdots i els mestres. Noti's que diem “després dels pares”, perquè comprenguin que els pares no estan dispensats de les seves obligacions pel simple fet d'enviar els seus fills al catecisme parroquial o a l'escola, sinó que, a més de l'ensenyament que ells imparteixen a casa, han de comprovar amb solAlicitud sincera, si realment assisteixen a l'explicació feta pel sacerdot, si freqüenten puntualment i constantment l'escola”. Josep Manyanet subratlla sovint que la seva obra neix com una ajuda a la família però no per substituir-la. Ja en els seus apunts, que expliquen els objectius del primer colAlegi obert a Barcelona, escriu:

“Una instrucció sòlidament religiosa i una educació paternal, fina i acurada, acompanyada d'una vigilància constant, són les garanties més segures que podem oferir als pares que desitgen educar els fills segons els principis de la fe i de la moral catòliques”. Per tant, els primers educadors dels fills són els pares; per això les escoles fundades per Josep Manyanet suposen “l'escola de pares”, perquè ells, com a bons esposos, puguin complir de la millor manera la seva responsabilitat educativa. Una família per a les famílies Implica les famílies religioses fundades per ell. Així li agradava anomenar les congregacions dels Fills de la Sagrada Família i de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Homes i dones que, fascinats pel seu carisma, que visquin junt amb ell l'experiència familiar de Natzaret i que es dediquin generosament a enriquir l'Església amb la tasca d’atendre el què n’és el fonament: la família. Homes i dones que, moguts per la fe i dotats d'una profunda maduresa humana i espiritual, dediquin tota la vida a l'educació i instrucció dels infants i dels joves. Homes i dones que, dotats de santedat i de cultura, sàpiguen “estar a l'altura dels temps..., car “la ciència no els és menys necessària que una vida santa”. Ell va fundar l’institut els Fills de la Sagrada Família, el 1864, quan encara residia a Tremp. Si bé a l'inici va tenir moltes desilAlusions, després va sentir-se recompensat en veure que la seva família religiosa era aprovada pel Papa, tal com hem comentat. Les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret tenen una història més complicada, que mereixeria un espai més ampli. Aquí apuntem només que el Pare Manyanet va fundar-les el 1874, acollint dins el seu nou institut les religioses d'un institut fundat abans pel bisbe Caixal. Aquest fet va ocasionar-li problemes, divisions i tràngols amargs, fins arribar a la “gairebé” desaparició de la congregació. Només la mare Encarnació Colomina, considerada cofundadora, i dotze noies van romandre fidels a Josep Manyanet, fins que, el 1894, van renéixer a Aiguafreda com a “família religiosa”. Ell portava al fons del cor les seves filles i recomanava als seus religiosos, que en aquell moment es mostraven un xic escèptics: “Si em voleu a mi, vulgueu-les també a elles”. A més de les dues famílies religioses, va idear una singular associació laical: els Cambrers i Cambreres de la Sagrada Família. Volia així “congregar el nombre més gran possible de persones a fi d’honorar, venerar i imitar... l'amabilíssima Trinitat de la terra, Jesús, Maria i Josep” i recolzar i afavorir l'obra educativa. Com s’ha vist, la seva obra amb prou feines va prendre vol al principi. Però des de 1877, després de l'obertura del primer colAlegi a Sant Andreu de Palomar, va obrir una mitjana d'una escola o colAlegi per any. Sempre amatent a les necessitats del seu temps, sovint va preferir obrir escoles professionals per estar així més al costat dels més pobres. Gràcies a ell, avui, les seves “famílies” religioses treballen a Europa, Amèrica i Àfrica. Finalment, Josep Manyanet implica la família civil: la societat. De les institucions públiques rebrà promeses sovint no complertes i també obstacles. Moltes vegades trobarà rebuig més que no pas aprovacions. Però ell estarà sempre disposat a colAlaborar. Tant és veritat, que el 1897 es va fer càrrec de l'educació i instrucció dels orfes de l'Asil Naval Espanyol, que es trobaven allotjats a la corbeta Tornado, al port de Barcelona. ¡Una escola ben original! Tenia un gran sentit social i per això desitjava que la seva obra servís per transformar la societat i fer-la més justa i habitable, més solidària i fraternal.

Capítol 9 El secret d'una vida santa i feliç

Josep Manyanet tenia bon aspecte i no aparentava l’edat; tenia un rostre era sa i somrient. Però conservava un secret que ningú coneixia: tenia cinc nafres obertes al costat. Quan encara era un jove sacerdot al servei del bisbe de la Seu d'Urgell, va sofrir un fort cop a la part dreta del qual mai no en va parlar a ningú.

Coratge i bon humor en el sofriment Va ser descobert, després de 18 anys, pel germà Josep Vilanova que, en rentar la seva roba interior, es va adonar de les nafres que supuraven contínuament. Pels testimonis, s'ha arribat a saber amb certesa que es tractava d'un procés anomenat d'osteïtis costo-esternal amb fistulació o bé d’un empiema o supuració de la pleura. El 1885, amb cinquanta-dos anys, va emmalaltir: “Després va venir la terrible malaltia; vaig posar-me al llit el 4 de març... Vaig començar a sentir-me un xic alleujat a mitjan desembre. Se'm van fer tres operacions quirúrgiques, tallant tres costelles, part de l'estèrnum i algun tros dels cartílags”. Les operacions van ser dolorosíssimes i no van donar els resultats esperats. De fet, cinc nafres no es van tancar mai més; ell les anomenava les misericòrdies del Senyor. En aquesta circumstància, va demostrar una gran fortalesa i una capacitat heroica de suportar el dolor. Totes les operacions es van realitzar sense cap tipus d'anestèsia. També va emergir una fina ironia capaç de desdramatitzar les situacions. El seu germà l’assistia sostenint un llum per ilAluminar. Quan Josep Manyanet es va adonar que s'estava posant pàlAlid per la impressió, va dir-li: “Ves-te’n!, i va agafar-li la palmeta i ell mateix la va sostenir”. Als metges, que es trobaven molt fatigats, va dir-los: “Descanseu una estona i preneu una copa!”. Des de llavors, la seva salut va ser molt fràgil, encara que aparentava el contrari. Comentava: “Jo vaig tirant, encara que a estones arrossegant-me, fent-me traïció el bon aspecte”. El dolor el turmentava també a causa d’una artrosi reumatoide crònica. Ja, a trenta-un anys, escrivia: “També m'està rosegant el dolor que se m'ha enganxat fortament a les cames, sense deixar-me gairebé caminar, semblo un vell”. Amb el pas dels anys es va agreujar fins al punt que no podia d’escriure: “En aquest punt havia renunciat gairebé a la satisfacció escriure de pròpia mà no podent estar ni assegut ni dret ni reclinat”. Hi havia dies que deia: “La ploma em cau de les mans”.

La seva reacció era: “La creueta de cada dia no pot faltar. Lloat sigui Déu!”. Dues grans alegries abans de morir Malgrat les malalties i les xacres, va tenir la satisfacció d’ultrapassar el mil nou-cents, i d'anar com a pelegrí a Roma per celebrar amb emoció el Jubileu. El tombant del nou segle va proporcionar-li dues grans alegries: el juny, l'aprovació de la congregació dels Fills de la Sagrada Família per part del papa Lleó XIII; i el setembre, la reobertura del colAlegi Sant Josep de Tremp. Va tenir així l'ocasió, de saludar per darrera vegada, com quan era infant, la seva Bellesa: la Mare de Déu de Valldeflors. Després va emmalaltir per darrera vegada. Era a primers de desembre, aleshores tenia 68 anys. Feia molt fred i una forta bronquitis va produir-li una febre molt alta. El dia de la Immaculada, el 8 de desembre de 1901, va voler aixecar-se per celebrar la missa amb la comunitat i per festejar-la plegats a la taula. Després els germans van obligar-lo a anar al llit. El doctor va diagnosticar una pulmonia doble. Malgrat la gravetat, quan li portaven les medecines continuava bromejant: “Tanta cosa per fer-me arribar als setanta anys!”. A un dels sacerdots que li va preguntar si volia deixar-los orfes, va respondre com sant Martí amb un fil de veu, però ferm: “Si encara sóc necessari, no refuso el treball...” Quan estava a punt d’arribar a la meta final, el sots-director general, el pare Bonaventura Mullol, va proposar-li, amb algun titubeig, de rebre el sagrament de la unció dels malalts. Ell va respondre amb prestesa: “Un cristià, i molt menys un sacerdot, no es deixa afectar per tot això... ¡Aviat, aviat!”. El plor d'una família Acompanyat per les pregàries dels seus fills que, amb prou feines aguantaven les llàgrimes, Josep Manyanet, després “de pronunciar amb els ulls, amb el cor i amb l'ànima: “Jesús, Josep i Maria, reposi en pau amb vosaltres l’ànima mia”, va sortir d’aquesta vida. Ja no era entre nosaltres”. Era a l'alba del 17 de desembre de 1901.

Va publicar el diari El Correu Català: “Tot el barri es va apinyar al seu voltant: treballadors, dones i nens..., com una família que plora una pèrdua irreparable. És una nova confirmació que la virtut en qualsevol temps i lloc és reconeguda i admirada!”. Josep Manyanet no va deixar cap estament escrit, però la seva vida és una herència preciosa per a l'Església, per als seus fills i filles, per a les famílies, per als infants i joves i per a la societat. El seu carisma, la seva obra i la seva santedat, són un missatge atractívol i actual. El bon humor amb què va afrontar els darrers moments de la seva vida, ens diu que estar al costat de Déu ens fa feliços i fa santa una vida. Ens fa capaços d'afrontar-ho tot: “No t'estranyis que la presència de Déu doni pau, tranquilAlitat i alegria, i que l'ànima, unida a Déu, experimenti aquests beneficis. Això és natural..., seria estrany que el foc glacés i que el fred provoqués escalfor”. Conrear la virtut en la pròpia vida és allò que fa fàcil, estable, alegre i atractiu el bé i la bellesa. Una relació constant i feliç amb Déu i l'esforç per practicar les virtuts constitueixen la bondat de l'home, i d'aquesta bondat el món en té una necessitat urgent. Josep Manyanet ens invita en persona, potser sense saber-ho, a aprofitar-nos del seu exemple. En efecte, deia: “Com una abella treballadora extreu de les flors el millor i més substanciós per elaborar la dolça i perfumada bresca de mel, així cada un ha d'imitar dels altres els exemples i les virtuts que veu que són més edificants per a ell”. És com si digués: Si alguna cosa de la meva vida us pot ser útil..., no feu compliments, agafeu-la sense escrúpols. Es tracta d’una espècie de donació espiritual d’òrgans. La seva herència Sobretot, ens deixa d’herència un “pensament bell”. Amb aquesta mateixa expressió va comunicar al seu bisbe i amic Josep Caixal la idea de construir el temple expiatori de la Sagrada Família. Per a nosaltres és una invitació a descobrir tota la bellesa de la nostra vida per tal d’arribar a convertir-nos, amb l'ajuda de l’Arquitecte Diví, una obra mestra. És una invitació a deixar-nos atrapar per la bellesa de Déu que s'ha manifestat, de forma extraordinària, en la Sagrada Família de Natzaret, a fi de copsar-la i portar-la després a les famílies i a la societat. És una invitació a deixar-nos fascinar per la bellesa que és present en la innocència dels infants, a fi de preservar-la, custodiar-la i fer així més bell el món. És una invitació a no acabar mai de meravellar-nos davant la bellesa de la natura i la creació, a fi de respectar-la i gaudir-la. És una invitació a admirar la bellesa de l'art, de la música, de tot allò que l'home és capaç d'expressar amb el seu geni, amb la fantasia i la seva capacitat de crear, des de la petitesa, obres grans. És una invitació a seguir-lo a fi de deixar-nos fascinar per la bellesa del seu ideal i de la seva missió: “¡Que n’és de bella la teva missió, Fill de la Sagrada Família! És, ni més ni menys, la mateixa que Jesús va confiar als apòstols, això és, ensenyar i procurar la salvació dels homes”. Tornar a Natzaret Josep Manyanet ens deixa l'amor dels seus amors: la Sagrada Família de Natzaret. Ens revela a més el secret de la seva espiritualitat. El camí més senzill per apropar-se a Déu i romandre amb ell: visitar cada dia Natzaret. “Natzaret és el lloc on es troba la casa santa per excelAlència. On s'aprèn a servir i estimar Déu en esperit, a ser útils al proïsme, a corregir els propis defectes, a dominar la concupiscència i a obrar amb puresa d'intenció”.

No es tracta d’una experiència difícil o complicada. Es tracta d’una experiència a l'abast de tothom: dels consagrats, de les famílies i de la gent senzilla. Entrar a la petita casa de Natzaret per descansar, contemplar i aprendre. Per entendre que la joia i la voluntat de Déu és estar al costat de l'home i viure amb ell. Fins a tal punt, que Jesús, el seu Fill, es fa l'espòs de la humanitat en l'encarnació. Un espòs que estima tant la seva esposa, que fins i tot roman un temps llarg de la seva vida al seu costat per compartir amb la vida quotidiana amb una relació d’afecte i solidaritat, i arriba després a lliurar per amor la seva vida morint a la creu. Abans d’arribar a l’extrem, demana al Pare que la seva esposa resti per sempre al seu costat en un Natzaret etern, en el mateix lloc on ell s’està viu i ressuscitat. Mentrestant, com a Natzaret, ell continua sent un Déu entre nosaltres en l'Eucaristia a fi d’alimentar la nostra fe, esperança i caritat. Ens anima a tornar de Natzaret per confirmar que el projecte de Déu no ha canviat: la família és el centre de la humanitat. És el lloc natural per al naixement i creixement de l'home. És el fonament de l'Església i de la societat. Ens encoratja a anar a Natzaret a fi de superar el prejudici de Natanael i de tots els escèptics com ell: “De Natzaret en pot sortir res de bo?...”. Al contrari, ens encoratja a obrir-nos a les sorpreses de Natzaret per assaborir les primícies del Regne de Déu que, abans de manifestar-se, estava ja entre nosaltres, en una família humana com les nostres. A fi de “robar” amb els ulls del cor l’ofici de la humilitat a través de la vida oculta, de l'esforç constant i silenciós, de la pau, de l'alegria, de l'abandonament a la voluntat de Déu. A fi de mirar el món, les seves conquestes, progressos, preocupacions, tragèdies, contradiccions des del punt de vista de Natzaret, des de la mirada neta de qui vol lliurar la seva vida per salvar-lo. A fi de mantenir en les opcions de vida una proporció igual a la de Natzaret: una llarga preparació per a les grans empreses. Una paciència heroica perquè cada persona tingui la possibilitat de créixer en saviesa, edat i gràcia. Trenta anys per donar profunditat al testimoni personal i a la missió de l'Església. Perquè l'anunci de l'Evangeli no es converteixi en mera propaganda ocasional, en exhibicionisme o proselitisme de qualsevol tipus. A fi de no cercar sensacions o coses extraordinàries, sinó tenir la capacitat de Natzaret per transformar la vida quotidiana, el dia més avorrit i ordinari, en una festa. Com a primícia de la “sorpresa” que Déu ens està preparant i la festa que no acabarà mai més A fi d’assaborir la vida amb tots els gustos i disgustos que ens ofereix, dolços i amargs, amb la humilitat, senzillesa i alegria de Natzaret. Una vida responsable Josep Manyanet vol que cadascú se senti responsable del destí del món i de la societat. Junts podem construir un món nou. Ell posa totes les seves esperances en els infants i els joves, futur de la humanitat. Si ells són capaços de formar famílies noves, aquestes famílies arribaran a ser el laboratori d’on naixerà la pau per a un món més solidari i fratern. Ell desitja que l'home torni a Déu amb el cor per tal que cessi el deteriorament de la vida familiar; les calamitats naturals que destrueixen els conreus; les epidèmies dels arbres i de les plantes, dels animals i dels ocells; les malalties i els epidèmies; les catàstrofes gairebé diàries i les agressions al mar i a la terra; les inquietuds i el malestar general en tota classe socials... Avui afegiria: “Perquè cessin els odis, les guerres, el terrorisme...”. Josep Manyanet, tenaç i infatigable, no suportava l’ociositat, la indolència o la indecisió. En més d'una ocasió va haver de contenir amb fermesa l'agitació interior davant d’algú que no tenia el mateix entusiasme. En altres ocasions va demanar perdó a qui havia reprès, amb excessiva rigidesa, perquè no seguia el seu mateix ritme de treball. Ens invita a no malgastar la nostra vida, sinó a lliurar-la generosament als altres. A dur a terme un gran somni i un projecte ambiciós a realitzar amb detall. A tenir una vida plena i activa. A esforçar-nos a treballar i a defugir en tot moment l’oci i la peresa. I...quan ens cridi l'amor, a decidir-nos per l'amor i per la família. Ens invita a dir un “sí” decidit al Pare, igual que el “sí” de Jesús, Maria i José. Igual que el seu propi “sí”.

Píndoles de devoció i de seny Josep Manyanet vivia constantment en la presència de Déu. La seva era una oració confiada. Utilitzava el llenguatge de l'amor, el llenguatge del “desig”, fins a identificar-se amb Desidèria. Era, sovint, una oració d’alegria i de lloança. De fet, va escriure alguns goigs, lloances sagrades en versos de la tradició catalana. Quan estava molt ocupat i no trobava temps per dedicar-se estones llargues a l'oració, acudia a oracions breus, les jaculatòries. Avui, en l'època dels mòbils, aquests pregàries les podríem considerar com SMS, és a dir, missatges breus adreçats a Déu i a la Sagrada Família. Fins i tot ens n’ha deixat alguns: - “Pare amorós, ilAlumineu la meva ment, enfortiu la meva fe, sosteniu la meva pobresa”. - “Déu amable, espòs de la meva ànima, tu només ets digne de ser estimat sobre totes les coses”. - “Oh veritat eterna, ilAlumina el meu intelAlecte, dirigeix els meus pensaments, enforteix la meva voluntat, inflama el meu cor”. - “Dolç Jesús, estimat meu, accepta el meu pobre cor i l’ànima meva”. - “Vull convertir-me, Senyor, per això us suplico que no deixeu d'estimar-me”. - “Sagrada Família, que totes les famílies de la terra us estimin, us imitin i us beneeixin”. - “Beneïda sigueu mil vegades, Sagrada Família!” - “Com a llum universal, que Déu etern ens envia, sigueu Jesús, Josep i Maria, l’esperança del mortal”. - “Verge formosa, aquí teniu el meu cor; jo el poso a les vostres mans”. - “Oh dolça Mare meva, dirigeix una mirada benèvola sobre mi i dóna’m el do de la perseverança”. - “Verge santa i mare de l’Amor Formós (!), dóna’m constància i un amor fervorós al teu Fill". - “Josep, pare meu, amb la vostra pau i serenitat feu que en la meva ànima i en el meu cor no dominin l'agitació i les presses”. Josep Manyanet deixa encara més SMS en l’obra Máximas de cristiana perfección. A continuació en tens algunes: - “El que parla poc de Déu és perquè el cor està buit del seu amor”. - “La pau interior és la major felicitat d’aquesta vida”. - “Si vols la pau amb Déu, allunya el pecat; si tenir-la desitges amb el proïsme, sigues humil; i si amb tu mateix, sigues mortificat”. - “El que parla amb duplicitat o fingiment, ofèn Déu i aquells que l’escolten, i sense adonar-se’n, es fa antipàtic i odiós”. - “Aquell que quan parla es complau a mortificar el proïsme, encara que per broma o per lluir habilitat i agudesa, atropella la caritat i vol tenir gust a costa del disgust del seu germà”. - “La correcció és medicina que, administrada amb oportunitat i presa amb gust, encara que amargui el cos, aprofita a l'ànima”. Des de Natzaret, un profeta per la família Josep Manyanet va dedicar tota la seva vida a honorar la Sagrada Família i al bé de les famílies i dels infants. Ell és profeta de la família. Ens invita a ser família, a fer del món una família i de cada família un Natzaret. És un poderós protector de la família, perquè les famílies visquin més unides i arribin a ser una comunitat íntima de vida i d’amor. Perquè siguin per als fills vertaderes escoles d'humanitat i de virtut. És un custodi afectuós dels infants més petits, que tant va estimar i va dedicar el millor de si mateix. A ells, com quan era viu, dedica la màxima atenció i per a ells tindrà sempre...una carícia i un caramel. I a tu, lector, que has aconseguit arribar al final, Josep Manyanet ja et prometia en la introducció als seus llibres, que és per a tu “l’amic afectuós que mai t'oblida en les seves oracions”.

Canonitzat per Joan Pau II el dia 16 de maig de 2004 Estàtua col·locada en la façana exterior de la Basílica de Sant Pere del Vaticà

ESTAMPES DE LA SEVA VIDA