Upload
others
View
1
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
La desfeta NomĂ©s era una adreça bona per sortir del pas en un apressat telegramade fortuna. Ja en terra lleidatana vaig saber que el «sector Seròs-Balaguer» del susdit missatge significava una Ă rea d'una cinquantenade quilòmetres d'amplĂ ria i que en feia entre dos i cinc de profunditat.Passava pel davant de Lleida en direcciĂł nord-est sud-oest i en allò, quepotser mesurava dos-cents quilòmetres quadrats d'efervescència, caliatrobar un puntet format amb un material si fa no fa coherent anomenatSeixanta DivisiĂł. La vella carretera de Barcelona a Lleida, difĂcild'imaginar per a aquells qui nomĂ©s conegueu l'actual, em plantavaexactament al bell mig d'aquella zona nostra. Avui, Ă©s clar. PerquèdemĂ tot podia haver canviat radicalment. I tanmateix canviava:posicions que de bon matĂ haurĂeu dit que eren sòlidament en podernostre, al capvespre raĂŻen en mans oposades, en un inacabable jocd'estirar la corda, cedint i recuperant, guanyant un pam i afluixant-nedos, recobrant-ne tres i abandonant-ne quatre, amb nervioses anades ivingudes d'arquet de violĂ lliurat al «scherzo».
Havia de trobar rastres del XVIII Cos d'Exèrcit —al qual, acabat elprĂ©stec, ja tornĂ vem a pertĂ nyer— i guiava el meu cotxe atent a tots elssenyals, mirant de llegir la llegenda d'una portella de camiĂł, un rètolindicador, un cotxe conegut o gent amiga. Els avions feixistes debombardeig esbandien de tant en tant els camins sense cap altre flit quellur soroll distant. En una fracciĂł de segon assolien que el mosquer esfes fonedĂs. Els vehicles que suara els congestionaven deixaven netl'asfalt i els seus sotracs: s'esmunyien entre els arbres enllĂ de lescunetes, però de res no els servia la manya perquè els caces i elsbombarders arribaven ben informats i descarregaven les bombes sobresegur amb la seva inalterable geometria de mil·limètrica triangulaciĂł,prodigiosament traçada amb tiralĂnies entre les boles de fum espès decolor ocre de l'artilleria antiaèria, eternament condemnades a esclatar omĂ©s amunt o mĂ©s avall, o mĂ©s a la dreta o mĂ©s a l'esquerra delsimpertorbables objectius. Encara, en ocasions anteriors, havĂem vistcom els nostres caces presentaven la targeta de desafiament i els de
l'enemic abandonaven per un instant llur paper de pigall i es fonien enaquella barreja de pirotècnia i acrobà cia que són els combats aeris. Peròara la nostra aviació devia estar enfeinada en missions com les del'adversari i no es podia torbar en la verbositat dels combats cos a cos.
Recordava les vegades que havia anat a fer el nas a l'aeròdrom deSeròs, amb una pista una mica mĂ©s gran que un camp de futbol pobletĂ .L'aviaciĂł m'ha fascinat sempre, he après a pilotar i Ă dhuc he volat uneshores tot sol, en un nombre Ănfim comparat amb el que hauria començata satisfer-me tenyit d'orgiĂ stic. El camp autèntic devia ser gairebĂ©invisible des de l'aire, puix que la pista d'entrada i sortida era una breurecta entre oliveres, i els hangars i els serveis —i els dipòsits decombustible!— restaven ben dissimulats. Però en un altre pla entreSeròs i Castelldans hi havia l'aeròdrom-mirallet de caçar aloses, itambĂ© hi havia anat alguna vegada, potser encara mĂ©s subjugat que ambl'autèntic. Perquè en aquest darrer no hi havia els pilots infatuats del'altre, que guaitaven pel damunt del muscle, amb un menyspreu total,els qui nomĂ©s Ă©rem d'infanteria. I l'aeròdrom de pacotilla era un triomfde l'escenografia i el «trompe-l'oeil», i em devia empènyer a extasiar-m'hi una residual deformaciĂł professional, o potser aquesta micad'esperit trapella que sempre he posseĂŻt, que en manta ocasiĂł m'ha fetperpetrar quasi infĂ mies a tĂtol d'ensarronada. L'altre camp, el deconya, era descaradament visible, amb tot de xatos i mosquesarrenglerats sota les oliveres, ostensiblement mal camuflats ambbranques tallades, amb un ample espai central tot travessat de roderesque hi traçaven grossos camions, i amb la monumental barretina decafè de la mĂ nega dels vents. Un fabulĂłs camp aeri fet a mida per picarl'esquer i empassar-se l'ham i la canya del pescador. I el pescador, si esdistraguĂ©s!
Em seduĂŻa que fossin uns avions de contraplacat pintat al tremp iolorosos d'aiguacuit i melis, i que enganyessin a tres metres dedistĂ ncia, puix que era inevitable de pensar què no haurien semblat dedalt estant. Els grans pilots franquistes, fidels apòlegs de llurs gestes —sĂłn els autors dels tractats analĂtics de la guerra mĂ©s profunds—, vandeixar anar tones de bombes convençuts que les llançaven contra bases
reals (fet que no esmenten pas en llurs cròniques!); i a mi que em feiatrencar de riure l'inevitable cà ntir ple d'aiguardent del més raspós queesperava els assedegats visitants estiuencs dels tallers d'escenografia(sempre en els pisos més alts de les velles cases dels carrers d'Amà lia,de les Tà pies, de la Riereta o de les Carretes), que hi arribaven entreesbufecs i que anhelaven tornar a la vida amb un xerric d'aigua fresca.L'ardència de l'alcohol —quasi esperit de vi de cremar— elssocarrimava per dintre i tota la gent del taller alhora, mestresescenògrafs i aprenents, cridaven al destarotat visitant que aquell, no,que l'altre cà ntir! El qual, no cal dir, també era ple de matapagesos.
Al cap d'uns mesos, a Prats de Molló, en Pere Calders m'assabentariaque en Francesc Fontanals i Mateu, el nostre gran amic comú «Soka»d'«El be negre», era el cap del grup constructor d'armes falses per aenganyar l'enemic. Fabricava bateries de Deca, canons i avions defullola i havia fet descarregar tones i més tones d'explosius en indretscalculats i on no podien fer cap mal. Escenògraf havia de ser!
Tarda de diumenge a reraguarda A Mèxic vaig conèixer un pilot de Katiuska exiliat, el qual em vaexplicar que havia estat destacat durant un temps a l'aeròdrom de Seròsi em va dir que era fins a cert punt normal que aquell aviĂł lleuger debombardeig fes vols amb el pilot com a Ăşnic tripulant i, per consegĂĽent,encarregat de totes les tasques a bord. Cada membre de menys en ladotaciĂł humana eren cent quilos mĂ©s de trilita. SĂ: això se sol comptaren aquests termes.
Duia pintada a la cua la creu aspada, que era el distintiu enemic. Nohavia estat pas la República la inventora del sistema. Aquell emblemaera tot allò que advertien els observatoris franquistes. No els semblavapas un Katiuska «roig», sinó un estrany model propi i ningú no paravaesment en l'elemental error.
Aquella tarda de diumenge en Bastida sobrevolava la reraguarda rural
enemiga i duia entre la panxa i les ales de l'aviĂł uns quants centenarsde quilos de bombes. Cercava desesperadament algun objectiu real perbuidar tot allò i sabia que no podia aterrar si no havia alleugeritl'aparell. Tampoc no podia llençar a la babalĂ els explosius fets per allançar, perquè era un lluitador conscient i coneixia el preu exorbitantque llur obtenciĂł costava a la RepĂşblica. Volava molt baix per unsector aragonès de densa demografia i observava a la plaça major detots els pobles rotllanes de camperols que jugaven, d'altres que ballaveni infants que corrien i s'empaitaven. Grups que veia negres isobtadament es tornaven de color de rosa, quan tots els pobletantsalçaven el cap alhora per contemplar l'aviĂł que passava. Elstranquil·litzava completament la «crux decussata» de Sant Andreu iningĂş no interrompia la festa ni corria a refugiar-se en un indret mĂ©ssegur que no pas el bell mig de la plaça de la xerinola. En Bastida nofreturava pas cap mena de senyal indicador en el sentit que no podiaescometre aquella pacĂfica gent endiumenjada. I s'adonava, angoixat,que no sorgia cap objectiu i que, mentrestant, la busca indicadora delnivell de combustible —que de primer nomĂ©s ho murmurejava— ara jadeia a crits que havia de posar proa a Seròs.
—La història acaba bĂ© —em deia en Bastida, al costat de la Piper Clubde la seva escola mexicana de pilotatge—. Jo pensava deixar anar lesbombes en un barranc qualsevol i aleshores em vaig adonar que per uncamĂ forestal venia una caravana de vuit camions militars. Uns,destapats, traginaven canons i era senzill d'endevinar que sota la capotade lona dels altres hi devia haver les municions. Ells no m'havien vistni em sentien i continuaven fent llur via. Vaig esperar que arribessin aun tram recte i prou esbargit que jo veia des de dalt i vaig fer tres oquatre passades, enxampant-los de ple. I tant, si duien municions! Elscamions saltaven esmicolats i l'ona expansiva feia sotraguejar el meuaviĂł. Ara, Ă©s clar, ja havien muntat metralladores i disparaven contrameu (comprendrĂ s que no els havia enllestit tots vuit, oi?), però a bonahora i mĂ nigues verdes! És molt difĂcil que et toquin en vol rasant i, encanvi, el meu parell de mĂ quines feia estralls. Perquè tu apuntes a unobjectiu fix al qual t'apropes i ells, en canvi, disparen contra un altreque corre a dos-cents cinquanta quilòmetres per hora! Et fan
pessigolles a l'escenari!
Això de les «pessigolles a l'escenari» (que mai no he entès quèsignifica) tambĂ© ho deia en MoratĂł, però ell afegia, invariablement, «ipetonets al melic». Ho analitzes i nomĂ©s t'ajuda a sortir del trencacollsla idea que «escenari» sigui una forma eufemĂstica de referir-se al cul oals genitals. La llengua col·loquial Ă©s, tanmateix, ben curiosa,especialment quan ve saturada de calĂł catalĂ , aquell que JuliVallmitjana recollia magistralment. El toc rufianesc aporta una dosi decontingut indesxifrable. «SĂ, tu, els collons i aigua de neu!», deia elvilanovĂ Ventura Mestre quan volia manifestar incredulitat. Quan lirelataves alguna cosa en la qual l'home ensumava escatologia, que soliadetectar amb un sentit peculiar, instantĂ niament interrompiapreguntant: «No et fotries res calent?» i una mĂ que duia damunt elsexe arrodonia la intencionalitat de la intervenciĂł. Vaig conèixer unadona —de seguida veureu per què em resisteixo a qualificar-la desenyora— que quan no creia quelcom que explicaves seriosament, feiacap a un costat un maluc i s'hi ventava una natjada amb estrèpit decataclisme mentre deia: «Al cul me les fots bullides!», frase crĂpticaque mai no he pogut desxifrar.
El meu pare tambĂ© feia servir, en ocasions esporĂ diques, algunad'aquestes expressions misterioses. Recordo que una manera agressivaque tenia de donar per llesta una conversa que el desplaĂŻa consistia aplantar ben erecte l'Ăndex de la mĂ dreta entre els altres dits fent pinya,i brandava el gest sota el nas mateix de l'interlocutor dient uninescrutable «Agulles ballarins!», del qual mai no he pogut saber elsignificat, admès que en tingui algun altre enllĂ d'aquest d'interrupciĂłde conversa.
Hauria volgut col·leccionar tots aquests modismes i molts altres quen'he sentit, però mai no he tingut lleure de fer-ho. Llà stima, perquèalguns han retrocedit fins a l'esvaïment total. Però torno al temaanterior.
Ho poso com a test: si vosaltres haguéssiu estat en el lloc d'en Bastida
—literalment, assumides totes les circumstĂ ncies— què haurĂeu fet? Ésun tema de reflexiĂł.
No sabeu res de la SeixantaDivisiĂł?
Passat Mollerussa, una mica abans d'arribar a Sidamon (ara, posat aparlar evasivament de qĂĽestions de lèxic, hauria de plantejar el misterid'«El cas del topònim canviat», que hauria titulat Earle StanleyGardner: per què Sidamon —nom que fa ben clar el suggeriment d'aquĂdamunt, perfectament adequat al camĂ rost que ja s'acaba abansd'arribar a Lleida— el Comitè local l'havia substituĂŻt per Olèstria? Iquina devia ser la seva etimologia, que bĂ© en devia tenir, encara que nofos gaire?), en una casa a tocar de la carretera hi havia soldats assegutsal llindar i un xic mĂ©s enllĂ , en una petita esplanada que devia haverestat l'era, uns minyons feien una rotllana de cara o creu. A prop de lapart del darrera de la casa corria la via del tren, paral·lela a la calçada, isota una olivera romania un cotxe mal camuflat. Era, evidentment, unlloc de comandament, potser d'una Unitat petita, i vaig baixar a recollirinformaciĂł. La impressiĂł que allò causava era que allĂ hi havia un grupde gent que ja tenia tota la feina feta i llur calma produĂŻa un viucontrast amb el rusc de la ruta que passava davant mateix de l'oasi,efervescent de trĂ fic en ambdues direccions. Era un tragĂ autènticamentde guerra, de camions militars, alguns de plataforma carregats ambartilleria o tancs, d'altres plens de caixes, i nombrosos vehicles de totamena, des de taxis barcelonins fins a autobusos de lĂnia, atapeĂŻts degent i amb les baques curulles, sovint tots plegats avançant lentamentper culpa d'un carro estirat per un cavall retut.
Mancava, però, quelcom que havia estat un element habitual d'aquellamena de quadres Delmas: no hi havia soldats novells ques'incorporessin; era traüll de veterans transvasats. Entre ambduesmodalitats de gent hi havia notòries diferències i era molt senzill
d'identificar-les a primer cop d'ull.
Havia de ser allĂ, en aquella remota casa on l'atzar em faria deturar idavant la qual ja devia haver passat desenes de cops sense adonar-me'n,entre aquells minyons insòlitament desvagats, on descobriria la grossaprojecciĂł d'aquelles estrelletes que prĂ cticament estrenava. Jo mateixignorava que ja havĂem anat tan enllĂ en aquella militaritzaciĂł qued'antuvi ens havia semblat inabastable i restava moralment garratibat,com fĂsicament els soldats als quals m'adreçava, que romanienenravenats i no deien res sense intercalar reiteradament els «sĂ, capità »,«no, capità », «potser sĂ, capitĂ !». És evident que me'n devia estarrufar ique encara me'n queda alguna cosa residual que m'empeny a relatar-hoara. Els vaig demanar qui manava allĂ i què era allò, i un noi que feiasentor de barril d'arengades em va dir que es tractava d'un magatzem i,bon militar i cautelĂłs, no va revelar de què a un desconegut perengalonat que anĂ©s i per autoritĂ ria que fos la seva manera d'interrogar.Un altre noi em va fer sabedor que el tinent CebriĂ manava laCompanyia i que en aquell moment havia anat a fer de cos a la via. (Elssoldats de carn i ossos, no com els del cinema o les novel·les, paguentribut fisiològic.) La informaciĂł sobtadament acumulada cuitava camĂ.Va venir el jove CebriĂ estrenyent-se el cinturĂł i de seguida se'm vaquadrar, greu i sever com un magistrat en funcions. MĂ©s explĂcit vaigdir que jo era el cap de la Segona SecciĂł de l'Estat Major de la 60—,em va notificar que custodiaven un dipòsit subterrani de gasolina delXVIII Cos d'Exèrcit i que el seu comissari GimĂ©nez era a Arbeca. Vaigveure que duia la ve de voluntari brodada damunt la mĂ niga esquerra,ell es va adonar de la meva, i allò va obrir l'aixeta de la confidència, ode la conversa sense reserves:
—Ets oficial d'Estat Major, veig. De quina promoció?
—De la sisena, la darrera fornada. D'allà vinc.
—Recony! Potser haurĂem estat companys. Em van fotre a Manresa.
—En quina assignatura?
—Pregunta-m'ho en plural! GairebĂ© en totes: aritmètica, redacciĂł,geometria... SĂłc un d'aquells centenars de nois que vam anar a Manresaa fer el pepet, per tal que us lluĂssiu la mitja dotzena de saviassos quevau passar.
—Parles amb despit.
—Probablement. I hauria hagut d'estar content, perquè ja sabia lesraons que no em deixaven ascendir de tinent: sóc massa burro! Però sónaquelles coses que sap greu haver-les de saber; val més ignorar-les!
No li podia dir ni sĂ ni no, puix que no el coneixia gens, la qual cosam'incapacitava per a opinar, i tampoc no em podia quedar estĂ tic comel Mur de les Lamentacions. Vaig anar al gra, i en CebriĂ tenia lacertesa que el Cos d'Exèrcit sencer era al cap de pont de Balaguer, peròara en CebriĂ es referia no pas al nostre sinĂł al dels feixistes: nosaltresja no tenĂem ningĂş a l'altra riba del Segre. El tascĂł era cap a la nostrabanda i ens l'havien clavat els franquistes.
A terra, damunt les trencades rajoles de l'era, en Cebrià va estendre unsmapes de l'Institut (ara que escric això els tinc davant meu i són elsfulls números 327, 328, 329, 359, 360, 361, 367, 388, 389 i 390), va ferque encaixessin uns amb altres i posava pedres en els indrets on assoliacoincidència. Ambdós, de quatre grapes, examinà vem els papers i enCebrià em traçava el semicercle davant la ciutat de la Noguera que, sifa no fa, anava des de la Sentiu de Sió fins a una mica més amunt deVallfogona de Balaguer, passant per la Rà pita. Em va explicar que, desde ja feia alguns dies, els militars rebels havien esbotzat el nostremodest cap de pont a l'altra riba del Segre i, amb gran desplegamentartiller i aeri, la infanteria, amb el suport de tancs i mà quinesd'acompanyament, ens havia foragitat i s'havia establert al margeesquerre del Segre, tot ocupant un sector trenta vegades més extens queel nostre de la riba dreta.
El jove tinent m'aconsellava de tornar a Mollerussa i tirar cap a Linyolai Bellcaire d'Urgell. Feia el suggeriment que potser a Linyola mateix
trobaria gent de la meva Divisió o, si més no, d'altres Unitats del nostreCos d'Exèrcit. Segons deia, sabia del cert que en aquell poble de laNoguera hi havia un comandament de Divisió. No recordava quinnúmero duia i s'esquinçava el pèplum:
—Ja t'he dit que sóc un ase! Vaig néixer amb els peus fotuts dins lagalleda i no hi ha déu que me'n pugui treure, macagoncony!
Vaig retrobar la meva gent a Ca l'Arrufat, a mig camĂ entre Linyola iVallfogona de Balaguer. Vaig observar instantĂ niament com una menad'encarcarament general en relaciĂł amb mi. Aviat vaig fer unadistribuciĂł aliquanta, atorgant tota la culpabilitat de la fredor als meuscompanys. No venia pas de les dues estrelletes blaves de diplomatd'Estat Major, car eren ells que m'havien incitat a fer el curs. En lameva elucubraciĂł a les palpentes, l'Ăşnica explicaciĂł amb cert rerefonsde lògica era una reacciĂł com d'enveja pel fet d'haver passat de l'escalade MilĂcies a l'altra d'«en Campanya». Tenia la impressiĂł que el fetconsumat, els papers, el nomenament i els galons que ho demostraven,sonaven com a traĂŻment per a aquells qui romanien en l'escalaprimigènia. Entre tots m'havien fet comprar un llampant vestitd'etiqueta i ara que em veien arribar duent-lo posat bavejavenescandalitzats. Solament dues persones entre tots ells, en FrancescoScotti i en Joaquim Morera i FalcĂł, em podien ajudar a fer la vivisecciĂłque m'atansaria els elements de judici que freturava per tal de saber siacarava un cas real o veia visions. (Si haguĂ©s estat conseqüènciad'hipersensibilitat meva n'hauria esdevingut malmesa la mevaseguretat.) Però tant l'un com l'altre tenien massa feina i massaangoixa, i no es podien pas torbar a examinar si la meva susceptibilitatentonava una Ă ria en tot aquell tripijoc.
No parava de fer giravoltar les meves cabòries i vaig arribar a laconclusió que a tots ells els havia atorgat un temps excessiu per adesavesar-se de mi. Sense la meva presència, les coses havien continuatel seu curs i, evidentment, no s'havien produït ni col·lapses nicataclismes. («Els cementiris són plens de gent que es pensava que erainsubstituïble», havia d'escriure jo mateix, alguns anys més tard, a
«Prohibida l'evasió».) Ara compareixia amb dues estrelletes blaves queeren la patent de cors de la meva suficiència, justament en aquellsinstants, quan estaven immergits en una operaciĂł de la qual jo no teniacap mena d'idea, quan ja feia que era fora gairebĂ© tres mesos, durant elsquals ells havien hagut d'aprendre a heure-se-les amb tot allò que finsaleshores havia estat la meva competència. L'anĂ lisi —per culpa del'amor propi— em menava a una conclusiĂł sòrdida, que em feia veure«moros con tranchete» (Ferrándiz dixit) pertot arreu. Que en FlorenciOllĂ© fes funcionar amb tota l'eficĂ cia el Servei d'InformaciĂł i quen'haguĂ©s après a cremadent; que en Montfort redactĂ©s comunicatsimpecables; que en Morera i FalcĂł fos puntualment on jo hauria pogutfer falta; que en Ráfales efectuĂ©s uns interrogatoris exhaustius,etcètera, no constituĂŻen motius d'enfurrunyament, ans exactament elcontrari. Havia de treure l'entrellat d'una pila de coses ques'amuntegaven davant meu i riscaven de sepultar-me com cagarrullesde lava animades amb ondulat caminar de duna. Em preguntavatossudament si en Vilella, reintegrat a la seva 95, no fĂłra vĂctima delmateix fenomen que, en el seu cas, hauria estat pitjor, puix que ellcomandava quatre Batallons. Vaig pensar a telefonar-lo i bescanviarimpressions, però allò no era pas cap tema de conversa que poguĂ©s serescoltat per gent aliena. Ho vaig deixar per a mĂ©s endavant, per aqualsevol dia que coincidĂssim en alguna banda i hi haguĂ©s lleure per auna xerrameca servida amb cafè.
Finalment vaig tenir l'oportunitat d'estendre el pont de cordes deldià leg amb en Joaquim Morera i Falcó. Tenia, realment, unabassegador munt de feina i no era pas comèdia que fes de cara aajornar la conversa que d'antuvi vaig imaginar que defugia. Em vadonar un munt de detalls de la tremenda ofensiva enemiga, que arribavaprecedida d'una insòlita acumulació de forces, detectada amb escreixdes de feia unes setmanes, i que a hores d'ara ja ensenyava les urpes. EnQuim em va dir l'exacte nombre de Cossos d'Exèrcit que Francocomprometia en aquella empresa que volia que fos la darrera, i feienuna pila aterridora, fins aleshores mai no engatjada en una solaoperació. En Morera i Falcó, com totes les altres persones beninformades i posseïdores de prou elements de judici i capacitades per a
interpretar-los degudament, tenia la impressiĂł que el general rebelvolia liquidar de cop el problema sencer de Catalunya amb la certesaque, quan hi haguĂ©s reeixit, la guerra s'hauria acabat en tots els fronts,ja que l'ensulsiada del nostre paĂs significava l'ensorrada definitiva dela RepĂşblica. Per a la RepĂşblica, doncs, aquella era unaautèntica qĂĽestiĂł de vida o mort, amb un plantejament que no tenia niuna petita espuma de metĂ fora: era la seguretat de jugar-nos el tot peltot en aquella darrera carta i tal cosa justificava la nostra aglomeraciĂłdefensiva de cara a Ponent. («De Ponent, ni vent ni gent», deia l'antigasentència popular que, ara mĂ©s que mai, ens barrinava el magĂ!)
El meu excel·lent amic em revelava un panorama no gaire enardidor ijo endevinava, mentre l'home desgranava el seu rosari, que de res noem serviria tot allò après a corre-cuita a l'Escola d'Estat Major iComandaments Superiors. Puix que, lògicament i fatal, en una escolad'aquell gènere hom ensenya l'art i les subtileses —perdoneu-mel'expressiĂł!— de l'ofensiva i molt tangencialment les de la defensiva,que van contra el codi intrĂnsec de l'honor militar. Era elemental: homt'instruĂŻa per anar cap endavant i no pas cap endarrere! Ensenyem elsinfants a caminar; de cĂłrrer, n'aprenen tot sols.
Rodes de ferro colat Tots els meus companys d'escola i de carrer tenien patinets: era la granmoda infantil. Em sembla que el gros furor va durar tots els anys de1922, 1923 i 1924. Jo mai no havia cregut en allò dels Reis d'Orient isabia des de molt menut que eren els pares qui representaven aquellacomèdia de la nit del cinc als sis de gener. Això no obstant, cada anyredactava la carta amb l'esperança que el meu pare, possessionat delpaper de sobirĂ , fes cas dels desigs filials. Oblidava, però, que a casapassĂ vem una tongada molt negra, que al meu pare no li anaven bĂ© elsnegocis de la impremta —mai, en tota la seva vida, no va saber quèvolia dir el mot negoci—, l'estafaven els seus socis ocasionals, nopagaven les revistes que imprimia, i els seus ingressos d'autor dramĂ ticeren cremats implacablement pel Moloc del taller («A. ArtĂs,
impressor, carrer de Vic, 16, telèfon G-14-16, Grà cia, Barcelona»).Tenia, d'altra banda, una amiga —la qual cosa vaig saber molt méstard, quan ja en podia capir el significat— i he de creure perdeformació professional que tenir simultà niament oberts dos frontshavia de ser causa permanent d'angoixa.
Tampoc no m'adonava que el patinet era una joguina cara i que els bonstenien un preu elevadĂssim. Ho podia haver deduĂŻt fĂ cilment: els noisque en tenien eren els de famĂlies benestants, i com mĂ©s benestants,mĂ©s luxĂłs el patinet. Els meus germans i jo pertanyĂem a la subclassede la baldufa, i no pas d'aquelles de llauna anoditzada i que xiulen, quea mĂ©s a mĂ©s em sembla que van aparèixer desprĂ©s. M'imagino el posatque devia fer el meu pare any rere any, cada cop que llegia la mevaobstinada tossuderia a plantar de cul a la paret els Reis d'Orient,desafiant-los amb l'absurda sol·licitud del vehicle d'anar a peu, puixque un patinet no Ă©s cap altra cosa. Al capdavall l'home va sucumbir iva entrar en el joc superrealista de deixar al balcĂł del tercer pis —d'unaescala amb principal— el patinet entre teies i carbĂł de sucre, les pepesper a les nenes i les pilotes per als mĂ©s menuts.
Era un patinet, evidentment, però el més lamentable que hom hauriapogut trobar en tot Barcelona. De fusta de melis mal polida i no gens envernissada, i amb les dues rodes de ferro colat, amb unes rebavesimpressionants. No era un patinet mal fet sinó mal fotut, una tristail·lusió rudement distant d'allò cobejat.
(Quants anys havien de passar per a mesurar la bona fe del regal i lapunyent confessiĂł que duia implĂcita? Em sembla que molts, massa, enel record que en tinc!)
Les rajoles de ciment emmotllat de les voreres barcelonines, quadrades,amb dibuixos en baix relleu i un bon solc de separació entre elles, fanun parany mortal per als pobres patinets amb rodes de ferro colat quehan de traginar un gamarús de dotze anys. Les del meu van fer figaquan vaig arribar davant de ca la senyora Maria, la bacallanera, que eraa sis portes més avall de la de casa meva. Plena de vocació samaritana,
la bona dona va mirar d'aconhortar-me i em va regalar una oliva negra—de les grosses, això sĂ— quan va ser testimoni presencial del desastrei de la meva desolaciĂł subsegĂĽent, inguarible amb olives.
Me'n vaig anar a seure al portal de casa, amb les restes del meu feblevehicle entre les cames, i vaig marranejar de valent amb rebequeria quetenia gust d'oliva. La portera del carrer de Girona, 108, la senyora LolaBartra, em volia distreure del terrible cop moral sofert i m'oferia unscromos de xocolata, un dels quals era un fragment molt cobejat d'unfutbolista del Futbol Club Barcelona, però la meva dissort no es podiaatenuar amb res i d'altra banda m'incapacitava per a capir que el regalque em brindava valia més que un patinet. Vaig mirar pel damunt lesestampes i no vaig transigir.
M'estimava més agonitzar lentament.
La gran ofensiva El mestre d'escola Florenci OllĂ©, del qual he parlat tantes vegades ambelogi i tothora amb saldo desfavorable, fent curt, s'havia convertit enl'home fort del Servei d'InformaciĂł, el braç dret de la Segona SecciĂł del'Estat Major. Cal remarcar, de passada, que la vigilĂ ncia directa del'adversari tothora ha estat un element infal·lible i que no he demalgastar ni una esclòfia de cacauet explicant-ho. L'OllĂ© encara afegiaeficĂ cia a aquesta circumstĂ ncia, puix que sempre ha tingut un agutsentit crĂtic d'observaciĂł de la gent i dels fets, que el seu dietari palesaamb escreix. Va viure una enormitat de jornades esgotadores, plenes defoc, feina i responsabilitat, i mai no va deixar d'escriure cada nit, abansde tancar els Ă necs, un parell o tres de pĂ gines de la seva llibreta en lesquals consignava fil per randa tot allò que s'havia esdevingut, fos quèfos, important, frĂvol o simplement anecdòtic. Tenia mèrit que, entretota aquella gent que queia retuda damunt el jaç, l'OllĂ© romanguĂ©sassegut redactant la seva tasca de fidel memorialista a la tremolosaclaror d'una espelma o d'un cable elèctric de pudent ustiĂł. Cal quedigui, en estricte sentit de justĂcia, que la lectura de les seves llibretes
m'ha fornit muntanyes d'informaciĂł Ăştil, m'ha refrescat topònims oaccidents orogrĂ fics i hidrogrĂ fics, dates exactes, noms de companys,mil incidents i accidents que potser ja s'havien enterbolit en el meurecord. Durant la meva absència l'OllĂ© havia crescutextraordinĂ riament, com si volguĂ©s demostrar que la seva capacitatborronava esplendorosa quan era lliure de subordinacions, i haviaorganitzat destrament el meu Servei amb un equip que ell mateix haviaensinistrat, formidablement apte en l'Ăşs de telèmetres i goniòmetres,equĂ nime en els informes i tothora d'una veracitat irreprotxable,sotmesa adesiara a comprovacions abans de passar damunt el papermecanografiat. Corroborava la justesa de les seves notĂcies amb elsplĂ nols superposables, precisos com eixancarraments de bigotera dedelineant. Tot allò em va fer un servei de primera magnitud quan emvaig reincorporar, puix que en Florenci m'alliberava de la part mĂ©sasservidora de la feina, la qual cosa em permetia d'adreçar el meuesforç cap a un altre aiguavĂ©s de la Segona SecciĂł: no solament l'estudidel desplegament enemic, sinĂł la deducciĂł de la seva intencionalitat apartir de les premisses observades. I tambĂ© podia dedicar molt mĂ©stemps a l'interrogatori dels presoners que fèiem, sistematitzat d'acordamb unes directrius l'origen de les quals era molt mĂ©s periodĂstic queno pas castrense. O potser d'escaquista que es complau tant a rumiar lespossibles respostes de l'adversari com les jugades pròpies. I tot allòrestava concentrat en un informe diari que trametia al meu homòleg delCos d'Exèrcit i amb còpies, naturalment, per a la gent de casa: enFerrándiz, l'Scotti i en Ráfales, tots hipersensibles i ben capaços desucumbir en un atac de gelosia, immergits en escuma verda, si haguĂ©stramès algun comunicat que ells no haguessin llegit.
Solia efectuar els interrogatoris dels presoners —aquella modalitat deguerra summament nerviosa donava nombroses oportunitats de fer-ne aambdós bà ndols— en termes bonancencs i procurava no afegir mésangoixa als captius. Per la zona rebel circulava una llegenda negrarespecte al nostre capteniment amb els presoners (recordeu el canguelidel coronel de la Fatarella i de la seva dona) i tots tenien elconvenciment que en acabat el trà mit de preguntes i respostes venial'execució. Tothora m'esforçava a projectar-los equanimitat, mirant de
no ferir-los en l'amor propi —que ja venia prou llatzerat— donant-losentenent que eren adversaris nostres en les idees i amb les armes, peròque en la nostra actitud no hi podia haver cap interferència de tipuspersonal. Calia —tal com jo ho entenia— no fer mai res que els poguĂ©ssemblar una amenaça o un abĂşs de la nostra momentĂ nia superioritat enaquella situaciĂł de nosaltres capturadors i ells captius. No tots els meuscompanys aprovaven el mètode que jo feia servir i alguns el titllavencruament de massa tou i Ă dhuc de coses pitjors. Però jo sabia queinterrogar un presoner d'antuvi ja volia dir sotmetre'l a diverses iinevitables humiliacions a partir de la primera, aquella d'haver caiguten mans de l'enemic. Una consistia a desposseir-los de tota mena dedocuments i coses que duguessin a les butxaques, a les bosses de costati a les motxilles. Amb aquells papers que mai no havien imaginat queun dia podria veure l'adversari —carnets, cartes i fotografies familiars,adscripcions a Unitats militars, estampes religioses i imatgesd'aigualida procacitat plenes de tristesa horripilant— nosaltrescomprovĂ vem la veracitat d'allò que ells declaraven. Era perfectamentnormal que tots duguessin les carteres farcides de bitllets de banc (comles hi dĂşiem nosaltres mateixos, puix que tots guanyĂ vem bons sous ino tenĂem cap mena d'oportunitat de despendre'ls, car hom eraextremament generĂłs amb la gent que es jugava la vida segon reresegon), diners que indefectiblement requisĂ vem i trametĂem al Cosd'Exèrcit, el qual els devia fer arribar a la nostra gent que tenĂeminfiltrada a la reraguarda enemiga.
Entre els combatents, el poder adquisitiu del diner era zero. Res nopodĂem comprar puix que res no venien enlloc. Els nostres sous feienautènticament mĂ©s nosa que servei: significava afegir cada cop nousbitllets de banc a un paquet feixuc, voluminĂłs, enllardat i inĂştil.TenĂem de franc —bĂ©, de franc: pagat amb feina!— els Ă pats, laindumentĂ ria, el tabac, el piltre, les eines de treball i tot allò que caliaper a mantenir-les en forma i bon funcionament. I els metges i lesmedecines per si arribĂ vem a prendre mal, Ă©s clar. De debò, amb totaquell embalum de paper moneda que ens enfarfegava les butxaques nopodĂem comprar ni un grapat de cacauets. No rauria aquĂ el secret detota aquella liberalitat, l'essència d'un principi econòmic ple de
saviesa? Quan era literalment impossible de transportar el feix fiduciaridel qual ja havĂem prĂ cticament perdut la fidĂşcia, hom el podia deixartranquillament al capçal del jaç, amb la certesa absoluta que notrobaries a faltar ni deu rals en el poc probable cas que arribessis a ferarqueig de bĂ©ns.
Els diners feixistes que anĂ vem arreplegant els guardĂ vem en caixes depots de llet condensada (en incĂs: Âżja heu observat els mĂşltiples serveisque ens feien les endiastrades caixes? Amb les actuals de cartĂł ondulato de plĂ stic emmotllat, allò mai no hauria pogut passar!) i quan erenplenes fins al capdamunt, clavĂ vem les tapes i les enviĂ vem al Cosd'Exèrcit, per tal que a partir d'aleshores hi juguessin ells, amb allò quedeia suara de la gent infiltrada a la reraguarda enemiga, o bĂ© pergratificar els civils que ens passaven informaciĂł.
ComprovĂ vem les declaracions dels captius, sobretot pel que feia allurs Unitats. GrĂ cies a aquesta prĂ ctica repetida a tota la nostra Ă rea —tal com Franco feia a la seva—, sabĂem fil per randa les entitatsmilitars que tenĂem davant, coneixĂem llurs efectius i Ă dhuc posseĂembona informaciĂł onomĂ stica: coneixĂem els noms de tots els esglaonsde comandament, des dels sergents, alferes, tinents i capitans fins als«grans», els Camilo Alonso Vega, els Juan YagĂĽe Blanco, els FidelDávila i «tutti quanti». Vaig servar —no com a trofeu de guerra sinĂłcom a curiositat— una nòmina trobada en una posiciĂł acabada decapturar als moros davant Saragossa (la fotografia ha estat publicada enel primer volum d'aquestes memòries) i mĂ©s tard, sense adonar-me'n, lavaig perdre. Era una combinaciĂł fins a l'infinit de quatre noms:Muhammad, Yusuf, AlĂ i MustafĂ , amb les Ăşniques variacions delpatronĂmic incorporat, com ara Muhammad ben AlĂ, AlĂ benMuhammad, MustafĂ ben MustafĂ , MustafĂ ben Yusuf, Yusuf ben AlĂ,etcètera. N'hi havia de repetits i feien un nombre molt alt (de pares ifills que haurien dut els mateixos noms) i ens feia riure el pensamentque quan el sergent devia cridar: «Mustafá ben AlĂ, ¡un paso al frente!»devia resultar-ne un bon maremĂ gnum. En Joaquim Morera i FalcĂłs'exclamava:
—No hi trobo la grà cia per enlloc! Vés a un Batalló confederat i crida«¡Juan Gómez, un paso al frente!» i me la deixo xumar per la CeliaGámez si del rengle no en surten setanta-dos tipus! Un dia vaig veureque un que duia una carta cridava Manuel Pérez i catorze paios es vanesbatussar per arreplegar-la.
—I, mentrestant, el Manuel Pérez autèntic, què feia?
—El quinze —va dir en FĂguls. I va afegir—: Però aneu a una Unitatnostra i demaneu per en Joan Puig i jo (que no aspiro a tant com enMorera i FalcĂł) me la deixo pelar per un gitano si no es presententrenta Joanets Puig! No veig que hi hagi gaire diferència entre en JaumeFerrer i el camarada MustafĂ ben Pamboli!
—Tens tota la raĂł, mossèn Yusuf ben FĂguls el Sabarraona! —vaconcloure en Morera i FalcĂł.
Amb les nostres tres Brigades en lĂnia i sense cap BatallĂł de reservacobrĂem un front que feia uns setze quilòmetres d'amplĂ ria, un extenssector sense fortificacions i amb els accidents del terreny com a ĂşnicaprotecciĂł. Costa d'imaginar un paller en qualitat de blocaus. Al nord, enla trencada Serra Blanca, a frec de Camarasa, enllaçà vem amb la 72DivisiĂł i pel sud, passats els contraforts de la Serra de Bellmunt,exactament en el poblat dit els Arcs, a dos quilòmetres al nord deBellvĂs, fèiem contacte amb la 27 DivisiĂł. Ben entès que això nomĂ©sera en el paper i durant dos o tres dies; no havĂem de trigar gaire aveure com tot plegat s'esfondrava, s'esdevenia reduĂŻt a miques.
TenĂem ben assegurades tres coses fonamentals: el municionament,l'avituallament i la Sanitat. No tan segurs, amb mĂ©s alts i baixos i ambclara tendència a la mancança total, hi havia altres serveis com els detelèfons, la coordinaciĂł i el Cos de Tren. Pel que feia a la gasolina,calia anar a cercar-la bastant cap endarrere (recordeu el dipòsit d'enCebriĂ , entre Sidamon i Mollerussa), però aviat fĂłra una cosasupèrflua, puix que els nostres transports per carretera s'esdevindrientemeraris en qĂĽestiĂł d'hores. Ens restava menys d'un mes de campanya
—ho ignorĂ vem, naturalment i venturosa— i aquells serveis bĂ sics quehe esmentat mai no ens van fallar. Dels altres, dels escassos, gairebĂ© novam tenir ocasiĂł de doldre'ns de llur absència i la major part de lesvegades no ens feien cap falta. L'exèrcit enemic havia destapat elpudent flascĂł de l'ofensiva total i de seguida ens va engolir una allautruculenta, que sobreeixia per totes bandes, i res no quedava que no foslĂnia de front; havia desaparegut la nociĂł de dreta i esquerra, de davanti darrera, i era com la cua d'en Frègoli quan sortia disfressat de xinèsper un costat de l'escenari, el travessava arrossegant el llarg apèndixcapil·lar, desapareixia de seguida, tornava a fer acte de presència pelmateix costat per on havia entrat, ara trasmudat en servent, caminant iaguantant el final de la trena, que fins en aquell moment havia romĂ sbrandant a un metre del sòl, d'una banda a l'altra de l'escenari: el matĂd'avui aquelles cases i l'oliverar fins al rec eren nostres, però a la tardahavien passat a mans del Franco. I al vespre ja venia gent d'una altraUnitat nostra, aguantant el final de la cua.
Una vegada mĂ©s comprovava que sempre tenim damunt nostre algĂşmĂ©s ben informat que nosaltres mateixos, aquest immanent algĂştothora capacitat per a cĂłrrer uns metres mĂ©s endavant. El telegramaque ens feia abandonar l'Escola d'Estat Major volia dir que hom tenianotĂcia prèvia d'allò que s'havia d'esdevenir. (Amb un simplepressentiment no n'hi hauria hagut pas prou.) De la mateixa manera quequan va esclatar el Sis d'Octubre de 1934, els qui fèiem el servei militarja Ă©rem aquarterats des del dia 2; algĂş, doncs, sabia per endavant quèhavia de passar. Hi devia haver qui tenia esment anticipat que elParlament de Catalunya —en una sessiĂł memorable el record de la qualencara m'esborrona— ratificaria la Llei de Contractes de Conreu en laseva versiĂł original, tal com havia sortit d'aquell Parlament que l'haviaelaborada, en franc menyscapte de la versiĂł destralejada feta per lesCorts de Madrid, i que aquella fĂłra l'espoleta que faria saltar tot undispositiu (avui gairebĂ© convençuts que muntat prèviament) queobligaria LluĂs Companys a proclamar l'Estat CatalĂ (segona vegadaque ho feia) i que acabaria amb el Govern de Catalunya als penals deCadis i de Cartagena, sentenciat el president i tots els consellers a mort,commutada tot seguit per cadena perpètua, i humiliant-los, a ells i a
Catalunya —que al capdavall aquesta era la finalitat—, amb els cranisrapats al zero i vestits amb la tosca roba penitencià ria, els sòrdidsuniformes que mai no han dut els Milans del Bosch i els Tejeros delsnostres dies, elusius à dhuc de la Llei Antiterrorista, evidentment noelaborada pensant en ells i ni tan sols pressentint-los.
Era desolador fer memòria en aquell marjal de sorra movedissa, puixque l'Ăşnica conclusiĂł sensata a la qual hom podia arribar era que mai,en cap ocasiĂł, nosaltres no dĂşiem la iniciativa, que sempre hi haviaalgun fantasmagòric Ă©sser encarregat de pensar pel nostre compte. I queens atorgava la mateixa il·lusiĂł de parlar que hauria pogut sentir unninot de ventrĂloc i, consegĂĽentment, el seu avantatge damunt nostreera total i aclaparador, ja a partir del mateix fet cronològic del'anticipaciĂł. La proverbial expressiĂł d'anar-hi quan els altres ja entornen es transformava en alguna cosa crua i rigorosa, estremidoramentexacta i omnipresent. Devien saber per endavant que en aquellaofensiva Franco s'ho jugava tot en una sola tirada dels daus, i, de bensegur, tambĂ© coneixien el resultat final, el rotund parell de sisos quedeterminaria que la RepĂşblica se n'hi fes la pell.
SĂ, ara sabem amb tot gènere d'evidències que aquesta era la veritat:avui posseĂŻm bona informaciĂł sobre gent que la Generalitat haviaprotegit i acomboiava fora del paĂs i que, un pic a l'estranger, marxavacap a Burgos per prosseguir la guerra des del costat amb el qual sesentien identificats.
Aquests a part, ¿quanta gent no havia passat ja a França? Des de quantde temps ençà Segismundo Casado havia començat les sevesondulacions tentaculars? Venturosament ho ignorà vem. Perquè, ¿quihauria lluitat, sabedor que ho feia damunt un sòl d'escombraries? ¿Algúhauria estat tan betzol de descarregar un fusell contra si mateix,sabedor que, encara que no marressis el tret, l'adversari dispararia eldarrer?
També nosaltres ens disposà vem a emprendre una acció militarsangonent, a jugar el joc amb trampa que ens havien preparat. L'Exèrcit
de l'Ebre desfet a l'altra banda del riu (ens heu acompanyat en eldesastre, us n'he fet testimonis de bona part), la RepĂşblica havia dedeturar l'escomesa feixista amb el feble espasà —a aquestes altures—de l'Exèrcit de l'Est. I a partir d'ara veurĂem com la nostra gent queiaimplacablement, dia rere dia, per una causa que ignorĂ vem que ja eraperduda. FarĂem a peu un monumental trajecte, pujant i baixantmuntanyes (les carreteres ja eren en poder de Franco o constituĂŻen unparany terrible), de mĂ©s de dos-cents quilòmetres, evitant lespoblacions per la mateixa raĂł que defugĂem les rutes, mirant desenyorejar les altures orogrĂ fiques, combatent de dia i frenant fins onpodĂem l'avanç de l'enemic victoriĂłs, embriac de triomf i ple d'afanysde revenja, i replegant-nos de nit. I adonant-nos que deixĂ vem estesapel terrer la nostra millor gent. Va ser aleshores quan vam aprendre quequatre hores diĂ ries de son sĂłn prou bones, a canvi de les nits senceresque nomĂ©s n'havĂem tingudes un parell o tres i a batzegades!
I, nogensmenys, per una fe absurda, que desafiava el sentit comĂş mĂ©selemental puix que el seu suport era l'absoluta ignorĂ ncia de la realitat.Potser si haguĂ©ssim obert la finestra l'haurĂem poguda veure. Passa,però, que manta vegada l'obertura de la finestra fa com un grinyol dedeserciĂł. Vam saber molt mĂ©s tard que tota la nostra absalomiana cursatenia com a finalitat essencial protegir la retirada de quatre-centes milpersones que passaven a França a les quals, gota a gota, se n'hiafegirien cent mil mĂ©s, la suma de tots els combatents de la RepĂşblicaque quedĂ vem dempeus, un nombre de ciutadans que avui hauria cabutcòmodament a l'estadi del Barça.
L'exèrcit de Franco va ocupar Barcelona el dia 26 de gener de 1939. Enefecte, la història mai no es repeteix! Perquè aquell dijous, 26 de gener,feia exactament dos-cents noranta-vuit anys que les forces catalano-franceses —un episòdic casament de conveniència, no cal pas que ensfem excessives il·lusions!— havien rebutjat i derrotat a MontjuĂŻc lestropes espanyoles de Felipe IV que comandava el marquès Íñiigo VĂ©lezde Guevara y Tassio, les quals es retirarien a la desbandada i nopararien de cĂłrrer fins a Tarragona. Nosaltres no apressĂ vem el pas:retrocedĂem «pam a pam», segons que deia la nostra premsa que encara
feia el cor fort. Al cap d'un parell d'anys, davant d'un cas anà leg, elsfrancesos qualificarien de flexió estratègica el retrocés de les forces.Inventarien un pal·liatiu «retirada elà stica», que insinuavaprovisionalitat i una tènue promesa de retorn a la posició anterior. Peròningú no s'empassava ni la possibilitat ni la provisionalitat.
Amb aquest pam a pam que deia vam amidar un accidentat quart decercle del Principat, amb una de les puntes del compàs clavada, si fa nofa, al capdamunt de la Val d'Aran i l'altra descrivint un sector decircumferència ben ple d'esgarrifosos aquà caic i allà m'aixeco, amb lesforces franquistes estalonant-nos tothora. Tinc referències de granfidelitat respecte a l'esgotadora marxa, gairebé punt per punt, i fan comun d'aquests admirables camins que adesiara emprèn el meu amic JosepMaria Espinà s, el que jo feia, però, menys instructiu, car l'efectuà vemen unes condicions menys aprofitables, atapeïdes d'una altra menad'informació i sense lleure de mirar res, només de veure. De viure iveure, com si diguéssim.
«Si les militaires font la paix...» Quan França ja havia iniciat els grans replegaments desbordada per la«blitzkrieg» nazi, circulava una historieta que feia referència a la«retirada elà stica» i deia que un ciutadà preguntava a un altre l'exactesignificat dels mots des d'un punt de vista militar i l'interrogat hoexplicava traient-se de la butxaca un potent tiragomes, posava unapedreta a la fona, tensava els ressorts, aguantava amb una mà la pedra iamb l'altra l'arma llançadora. Explicava:
—Veus? La retirada elà stica és això: tibes ben fort i quan ja no potstensar més les gomes, deixes anar el cantó de la i grega de ferro.
La qual, evidentment, petava contra el rostre de l'empĂric estrateg.
Un dia, a la Ciutat de Mèxic, el meu amic Manuel Alcà ntara i Gusartm'havia fet recordar, de passada i sense anomenar-lo, en Segismundo
Casado. L'Alcà ntara vivia en una planta baixa a Montpeller i una nit, alpeu de la finestra que donava al carrer, hi havia dos borratxos quediscutien. La conversa era molt vehement i sovint alçaven la veu i enManuel Alcà ntara, des del seu llit, escoltava per força la picabaralla.Un dels torrats justificava l'actitud pactista del mariscal Pétain i deiaque era deguda al noble afany d'estalviar l'inútil vessament de sangfrancesa. L'altre no es donava per la pell i insistia en els seusraonaments. Finalment va dir una frase concloent que va im pressionarambdós, l'interlocutor i l'oient de fortuna:
—«Mais, écoute, mont vieux: si les militaires font la paix, alors quifera la guerre?»
ÍndexLa desfeta 2Tarda de diumenge a reraguarda 4No sabeu res de la Seixanta Divisió? 7Rodes de ferro colat 12La gran ofensiva 14«Si les militaires font la paix...» 22