L’ESCOLA A POBLE I A CIUTAT.

Les oposicions...

Aleshores les coses anaven succeint-se amb naturalitat: havies fet uns estudis –magisteri-, calia preparar les oposicions i, si les aprovaves, te n’anaves de mestre pel món…Així que, com altres companys i companyes, aquell estiu de 1960 –com he dit en un altre lloc-, vaig “apuntar-me” a l’acadèmia de Dn. Antonio Armelles i Dn. José Maria Polanco, dos mestres sabuts que, com tots els mestres –aleshores més que no ara- necessitaven completar el sou escàs que rebien de l’administració. Dn. Antonio ens donava les “lletres” i Dn. José Maria les “ciències”, atès que com el nostre pla d’estudis era generalista, les places es convocaven sense distinció d’especialitats. Això vindria anys més tard. El “plat fort”, però, de cada component era, de les “lletres” l’anàlisi –gramatical i sintàctic- i de les “ciències”, els problemes de matemàtiques i física. De manera que, al costat dels temes del qüestionari que anàvem treballant, no passava dia que no férem anàlisis i problemes, la qual cosa arribà a donar-nos un domini raonable d’una cosa i de l’altra.

Dn. Antonio ens dictava frases llargues i complexes que calia analitzar, segons els paràmetres a l’ús –oració simple o composta i si composta coordinada o subordinada i si subordinada, substantiva, adjectiva o adverbial i si substantiva, de subjecte, de complement directe etc. etc. – Mentre que Dn. José Maria portava una col·lecció de problemes preparats, en unes fitxes i ens els anava dictant, també.

Així vàrem estar anant tot l’estiu del 60 a aquella escaleta del carrer Pasqual Tirado (?), travessera del carrer d’Emmig al de Vera, encara que els profes em donaren permís per fer una escapada a Ares, l’última de les que faria sistemàticament, tot i que desprès vaig seguir pujant, però de forma més espaiada i curta. El cas és que, a més de preparar-nos per la imminent oposició, alguns ens trobàrem amb la persona que capgiraria la nostra vida, com em passà a mi: una companya d’acadèmia em cridà l’atenció per la seua figura, el seu gest simpàtic i el seu posat estudiós. I encara que hi havia algunes altres, també simpàtiques, ella s’anà consolidant amb el seu atractiu: quan arribava a l’acadèmia, quan pujava o baixava les escales, quan coincidíem al moment d’entrar o eixir de classe, quan caminava amb el seu estil i damunt aquelles sabates de tacó alt...camí de... on anirà? Perquè a la residència d’estudiantes del carrer major, no. Anava en direcció contrària i em vaig decidir a seguir-la, fins que arribà a l’església de la Trinitat i vaig entrar darrere d’ella: anava a recollir-se uns moments davant el sagrari i allà que em vaig posar discretament al seu costat. Segurament fou un gest definitiu perquè ella intuí dues coses: una que m’agradava –en haver-la seguit per aquells carrers, des de l’acadèmia- i l’altra que jo, segurament, no seria una mala persona doncs semblava sensible a la pràctica religiosa i, especialment al costum de fer “la visita” al santíssim, cosa aleshores prou en vigor entre els creients. El cas és que aquell primer gest féu que ens tractàrem més i fins i tot ens intercanviàvem algun llibre: aquella relació confirmà que jo m’havia enamorat i sembla que ella també. Així que vaig començar a anar a esperar-la a l’estació, quan retornava a Castelló, des de Benicarló d’on era i on passava els caps de setmana i, en les absències més llargues, començàrem a escriure’ns... En això que arribà la tardor i es convocaren les esperades –i temudes- oposicions i es renovà l’esforç de profes i estudiants per preparar-les adequadament: aparegueren els tribunals i començaren els exercicis. Òbviament, de tribunals, hi havia el de xics i el de xiques: el de xics el presidia Dn. Rafael Balaguer, molt conegut nostre, atès que ens havia donat Física i Química a la Normal; el de xiques el presidia Dn. Àngel Pèrez, del

què teníem una molt vaga coneixença, però que sabíem era el inspector-jefe i persona molt exigent. Al nostre tribunal també hi havia Dª Encarna Pallarès, una inspectora amb fama també de persona exigent, però més assequible que Dn. Àngel. El cas és que, aleshores, en cada tribunal hi havia un inspector o inspectora d’Ensenyança, un professor o professora de Normal i tres mestres. I, precisament, aquella composició li permetia a Dn. Antonio Armelles passar-nos informació puntual del llistat de notes i altres incidències, atès que treballava a la Inspecció i tenia contacte diari amb els inspectors, en concret amb Dª Encarna Pallarés, del nostre tribunal.

La preparació, però, de l’acadèmia tenia una primera part absolutament imprescindible: la formació política i la religió. De tal manera que qui no superava una i altra, no podia continuar amb els exercicis de l’oposició: era el tribut a un règim polític de dictadura nacionalcatòlica. Aleshores no ens adonàvem massa i ho trobàvem fins i tot normal. Aviat, però, anàvem obrint els ulls i alguns ens posicionàrem, críticament, oposant-nos a ser del S.E.M. –Servicio Español del Magisterio-, sindicat vertical –i únic legalitzat, clar- dels mestres.

Superats ambdós exercicis eliminatoris –de religió en sabíem un carro per Dn. Vicent Pasqual, el profe que havíem tingut els anys de magisteri i de política no tant, però alguna cosa havíem après-, es passava a l’anàlisi gramatical i als problemes i, tot seguit, a un tema del qüestionari extret a (mala)sort, doncs ens tocà les biofitas y ptedirofitas, una cosa que no havíem vist en la vida! Siga com siga ho faríem tots igual de malament, perquè en vàrem aprovar uns quants i passàrem a l’últim exercici: el pràctic, que consistia en explicar un tema a un grup d’alumnes en presència del tribunal...Per fi havíem acabat alguns i aprovàrem les oposicions: les del 61. Una volta que aparegueren les llistes, vingué allò d’escollir plaça i allà que ens convocaren, mentre que el de la llibreria Ballester aprofità per “obsequiar-nos” amb una carpeta, una llibreta de notes i un boli, promocionant el seu establiment de la cantonada carrer Major, plaça de la Pau. Jo, que havia fet de mestre interí a l’escola annexa, em vaig quedar un any més com a propietari provisional, mentre que Tere, la companya dels meus somnis, anà destinada a Santa Madalena de Pulpis, a la unitat de pàrvuls, desprès d’haver patit la duresa del seu tribunal, presidit pel que ella anomenava “Rubén Darío” i és que Dn. Àngel Pérez tenia una retirada al poeta nicaragüenc. Ens separàrem temporalment i vingueren les llargues cartes, que jo rebia a l’escola, perquè encara no havíem formalitzat les nostres relacions...

L’Annexa.

El col·legi de Pràctiques –conegut per l’Annexa- s’havia obert a l’any següent d’inaugurar-se l’escola Normal del carrer Herrero, ampliant-se a l’alumnat masculí, perquè com a escola de xiques ja funcionava, ubicada a la planta baixa de l’ala de l’edifici Ribalta, que ocupava la Normal abans. Així que s’obrí la matrícula de xics i alguns mestres de les últimes promocions –la nostra i l’anterior- fórem nomenats com a interins: Arenós, Rosell, Mata, Ramos, Barberà...Teníem poc alumnat en aquell primer any i la dona de Dn. Isidoro, mestra de l’annexa femenina que impartia també l’assignatura de Pràctiques, perquè Dn. Manuel Ros s’havia jubilat, ens supervisava i quan ella no hi era present, Enric Arenós feia de “director” i ja destacava per la seua bona “mà” en dibuixar, tal com apareixia a la pissarra de la seua classe. Més tard es convertí en el famós “Quique”, habitual col·laborador de reconegudes publicacions diàries i periòdiques i de més d’un llibre d’enginyosos acudits.

Els primers dies, però, quan ni tan sols ens havíem organitzat i mentre els joves i encara inexperts mestres maldàvem per “governar” aquell conglomerat d’alumnes que se’ns havien matriculat, com a excedents dels centres de la ciutat –obrírem ja avançat el curs- o de nova arribada, algú picà a la porta –de la meua classe precisament- i demanà per passar: em vaig trobar un senyor de mitjana edat, amb bona presència i amb un posat d’autoritat, bé que acompanyat de simpatia –de què el conec? pensava-. L’home preguntà per la marxa de les classes –guaita, igual és l’inspector i ens fa una visita sorpresa!- i s’interessà per la direcció del centre. Varem haver d’explicar-li –“varem” perquè de seguida aguaitaren els companys de les altres aules- que no hi havia director nomenat, perquè tot just havíem obert feia uns dies...I la visita s’estranyà molt i digué: “Però...”? “Bé –afegírem- el director de la Normal, Dn. Isidoro Andrès, és qui porta la direcció de l’escola “Annexa”. “Ah!” exclamà el visitant. I tot seguit s’excusà per no haver-se presentat: “Soc Vicente Far, el director de Benicarló...” –ara sí! Clar el mateix que, en l’excursió que férem a Peníscola, l’any anterior els de tercer, ens rebé a la seua escola, quan tornàvem per Benicarló, degut a l’interès de Dn. Isidoro en saludar a la seua família- Quan vaig explicar-li l’ “aventura” a la meua promesa, em recordà que Dn. Vicent havia estat professor seu, a l’acadèmia que muntà amb altres docents i gent de carrera.

Aquell fou el nostre primer any de professió i començàrem a prendre contacte amb la resta de mestres de Castelló i a assistir a les trobades formatives, que es deien aleshores centros de colaboración pedagógica, presidides per la Inspecció. No sé ben bé com em vaig trobar implicat en una d’aquelles sessions, a la que assistí el famós Dn. Àngel Pèrez – que era l’inspector-jefe aleshores-, i vaig haver de preparar una ponència titulada La astronomia en la escuela: posibilidades y límites. Dn. Àngel estigué comprensiu amb la meua inexperiència i poc domini del tema, segurament, front a algunes crítiques que vaig rebre dels assistents i que, amb raó, argumentaven que abans de l’astronomia, calia explicar als alumnes coses més senzilles, com el temps atmosfèric etc. A mi, però, em serví per anar adquirint alguna habilitat per parlar en públic i front a un públic adult, que als alumnes de classe ja els tenia coneguts. Mentrestant Tere i jo vàrem anar consolidant el nostre festeig i vaig començar a fer algun viatge a Benicarló i ella vingué també a la nostra casa de l’avinguda de València. A Benicarló solia anar el dissabte a la nit, amb companyia d’un altre enamorat –Manolo- que tenia la seua estimada –Mari- també a Benicarló: pujàvem al tren que venia de València amb destinació a Tortosa –el “Franquet”-, ens hostatjàvem en una fonda de principis del segle XVII –l’edifici vull dir, de 1610, exactament- al començament del carrer Alcalà, del mateix propietari que el microbús que ens baixava –i portava a l’endemà- de l’estació. A poc a poc vàrem provar altres mitjans, com l’autobús de la companyia “Mediterráneo” i quan les relacions es formalitzaren, ja no em quedava a la fonda, sinó a casa d’uns familiars de Tere que tenien botiga a la plaça de Sant Bartomeu: Pedro i Enriqueta...

Així que, entre l’any d’interinitat i el següent a l’oposició, passàrem dos cursos: el segon amb més alumnat que ens permeté organitzar els grups de manera més homogènia i treballar més sistemàticament. Ja aleshores vaig prendre contacte amb la revista Vida Escolar, que dirigia el prestigiós Adolfo Maïllo amb un equip de col·laboradors molt competent: Arturo de la Orden, Navarro Higuera, Eliseo Lavara, Ambrosio Pulpillo...Hi havia els articles de fons i les propostes didàctiques, en forma de fitxes, a la part central de la revista i per matèries: matemàtiques, geografia, història, literatura...Al poc començaren a publicar-se unes monografies sobre els MAVES –Medios Audiovisuales Escolares-, a càrrec de Navarro, que s’estaven implantant per tot arreu. També des del CEDODEP –Centro de Documentación y Orientación Didáctica de Enseñanza Primaria- s’anaren publicant obres de la densitat i amplitud de La Educación en la sociedad de nuestro tiempo, del mateix Maíllo. Tots

aquells materials em foren de molta utilitat, no només per estar al dia en la funció de mestre, sinó per anar-me documentant, de cara als estudis de Pedagogia i, desprès, en les oposicions d’Inspecció.

Pel que fa a les classes les donàvem de la millor manera que sabíem: normalment pel matí les matèries més consistents –matemàtiques i llengua, sobre tot- i per la vesprada la resta: socials, dibuix etc. Els primers moments -per tal de posar en marxa els mecanismes de l’atenció- els dedicava jo al càlcul mental, que vaig anomenar aleshores puesta a punto de la clase –ai el castellanisme inconscient!- I val a dir que alguna cosa queda del que u fa amb convenciment, perquè molts anys més tard sent jo cap de servei a la Conselleria i portant el tema de la reforma educativa prèvia a la LOGSE i els programes transversals, en una sessió sobre educació per a la salut per a professors, un dels assistents –director aleshores del col·legi “Sant Sebastià”, de Vinaròs- se m’atansà i em recordà allò de la puesta a punto de la clase, que ell ho practicava d’ençà que havia passat per la meua classe, com a alumne de pràctiques!...No cal dir que em complagué molt tot i que jo no aconseguia recordar-lo com a alumne, desprès de tants anys. Un altre alumne de pràctiques –aquest de fàcil recordança, per veí primer i company desprès- fou Alejandro Bañares. Efectivament Alejandro anava a festejar a Sari -la que desprès fou la seua esposa- al meu barri, enfront de casa i jo el veia quasi cada dia anar a buscar-la. Desprès ens trobàrem a Barcelona, a les sessions que ens convocava la Inspecció Central: ell venint de Tarragona i jo de Girona. Finalment coincidirem a la Inspecció de València i ell, desprès ocupà diversos càrrecs de rellevància i responsabilitat – secretari territorial, director general- a la nostra Conselleria i a altres.

Així que, durant la setmana anàvem seguint l’activitat normal –inclosa l’educació física que fèiem al pati de l’Annexa- i els dissabtes, al matí, els dedicaven a l’explicació de l’evangeli –dibuix a la pissarra i text adient- i a repassar alguna cosa. Encara passaria algun temps fins que els dissabtes deixaren de ser lectius. Finalment, un record agredolç del moment, fou la celebració de Sant Lluc, patró dels mestres a Castelló: no s’impartia classe, però s’obria l’escola i els xicons –seguint una tradició de la què jo mateix havia estat protagonista, de menut- portaven algun obsequi al seu mestre. Era agradable que et feren algun obsequi, però no deixava de ser un compromís i una pressió a les famílies, per això dic “agredolç”: majoritàriament et portaven alguna ampolla de beguda, però encara tinc el record de la cafetera exprés de la família Andrés –tenia jo, aleshores, a “Isidorín” i desprès a Santiago - i del llibre

Dioses, tumbas y sabios de la família Sánchez Adell –quan el seu fill Manuel era alumne meu-. Era un dia de pati i desori general i, al final, te n’anaves a casa carregat amb els presents...Aquell costum, però, anà amainant i, finalment i per a tranquil·litat de les famílies i superació de la mala consciència dels mestres, desaparegué del tot.

El Tormo de Cirat.

Aquella situació, però, de gaudir d’una plaça a Castelló no podia durar i, efectivament, passat un segon curs aviat ens donaven destinació definitiva: jo anava a una petita població del Millars: El Tormo de Cirat i Tere, pobreta, a Sòria, a un racó de món anomenat Nafría de Ucero. Aquesta situació ens dificultà enormement trobar-nos i, de fet, estiguérem llargues temporades –un trimestre i de vegades més- sense veure’ns, amb l’únic consol de les cartes, amb alguna foto –de l’escola, d’alguna excursió...- afegida. Jo ho vaig tindre més fàcil per proximitat, per clima i per comoditat: en el bus de Furió arribava de Castelló a Onda i d’allà al Tormo i la l’inrevés; feia fred, però a l’escola hi havia l’estufa de llenya i a casa de la Sra. Leonor –la meua hostessa- un braser agradable que ella amb mestria anava activant –vamos a poner-le una firmita, Dn. Marcos, deia i amb la paleta comprimia les brases-.

L’estada a casa d’aquella bona dona –valenta, però- fou agradable i còmoda, mentre que Tere a Nafría ho passà més magre i encara com tenia la companyia de son pare –Vicent- i la seua tia –Maria Teresa-: per començar el viatge era una llarga aventura plena d’incomoditats –en tren via Saragossa i direcció a Sòria capital i desprès en autobús cap al Burgo i a peu o en mula fins a Nafría-; desprès la instal·lació molt precària –cases sense condicions etc.- i la forma de vida –pel clima i la carència de comoditats- molt dura. Ella allà i jo ací, però, ens estimàvem i això és el que comptava.

Al Tormo –com Tere a Sòria- no vaig estar més que un curs: a l’any següent ella anà a Serra d’Almos i jo a Albocàsser. Un curs, però, que fou inoblidable: per començar vaig haver d’afrontar la responsabilitat de portar l’escola de xics, des de pàrvuls fins als més grans, alguns tan alts i corpulents com jo mateix, amb una trentena llarga d’alumnes. A més vaig impartir també classes a la nit, per a adults. La mestra, Dª Delfina, a punt de jubilar-se, portava l’escola de les xiques i li ajudava el seu marit –Dn. José- ja jubilat de no sé ben bé quina activitat.

Una escoleta i l’altra ocupaven edificis molt modestos i d’una sola planta, un al costat de l’altre i, en front, teníem un minúscul

espai on s’eixamplava el carrer i la gent llançava deixalles, cosa que entenia inacceptable. Així que vaig parlar amb l’alcalde pedani –depeníem de Cirat- que feia de barber, per demanar-li que intervinguera i que em facilitara un pot de pintura i un marc de fusta on vaig escriure en lletres grans: ESCUELA per penjar-lo a la paret. Així que, una vegada netejat l’indret i avisada la gent, els alumnes més grans i jo vàrem instal·lar-hi com un hortet enfront de l’escola. Encara quedava la pintura de l’aula i la renovació de la bandera del balcó, que estava feta un drap –mai millor dit, pels penjols!- Pintar l’escola ho gestionà l’alcalde pedani que, pobre, per a tot tenia que demanar permís a Cirat, el cap del municipi i la bandera nova la vaig aconseguir de les dotacions del MEC que remetia a les escoles...

Clar que el tema de la pintura obligà a tancar l’escola uns dies, bé l’escola no, l’edifici de l’escola, perquè mentrestant com encara feia bo, vaig endur-me als xicons al camp, on parava el bus de Furió i, a cel obert, feia jo les classes com si res. Fins i tot aprofitava la ubicació d’unes runes d’allà a la vora, per explicar en moviment, com anaven arribant els primers pobladors de la Península: pel sud els ibers...pel nord-est els celtes...La veritat és que els xicons –i les xicones de Dª Delfina encara més- eren dòcils, fins i tot els més grandots, alguns dels quals ja començaven a treballar al camp i se’ls veia amb el posat madur -i de rudesa alhora- de qui ja no era un infant i patia els efectes d’una vida dura. I malament ho teníem els mestres d’aleshores, de no comptar amb aquella docilitat, atesa la nombrosa concurrència i la diferència d’edats: de 6 a 14 anys i més. Més perquè algun es reenganxava i estaven els de les classes de la nit. I menys, perquè les mares dels de menys de 6 anys es plantaven a l’escola, el primer dia, per suplicar l’admissió dels més menuts, atès que no hi havia escola de pàrvuls i elles, pobres, estaven massa ocupades amb la casa i el camp. Així que en tenies des dels que venien amb les “candeles” posades, als que ja s’afaitaven. Tot, però, ho arribàvem a superar aquells mestres joves amb coratge i la classe miraculosament funcionava, amb grups i grupets més o menys homogenis, el treball personal, la lectura individual a la taula del mestre, la correcció dels exercicis, les explicacions més o menys generalitzades, en un no parar un pèl estressant...fins que sonava la campana de les hores del campanar i venia l’hora del descans...

Aleshores com no hi havia pati –o, més ben dit, el pati era el carrer- els xicons es dispersaven, ràpidament, camí de les seues cases a esmorzar. Jo feia el mateix, perquè tot era molt a la vora, fins i tot amb la bata posada i la Sra. Leonor ja em tenia preparada

alguna cosa: una truita calenteta o formatge o pernil...amb unes llesques de pa. De seguida retornava a l’escola, on ja anaven acudint els xicons –i les xicones i Dª Delfina- per continuar fins a migdia...I així un dia i un altre. Fins i tot els diumenges feia de mestre, perquè acompanyava els alumnes a missa: se situaven als banquets de les primeres fileres i jo al seu costat, mentre que Dn. Rosendo, el capellà celebrava.

Dn. Rosendo era un rector jove, però molt malcarat i amb algunes singularitats: òbviament, en arribar al poble, em vaig preocupar de presentar-me, com també a l’alcalde etc., però aviat i malgrat la meua condició de creient practicant, vaig mantindre algunes diferències. I sembla que no era l’únic, perquè la gent del poble estava com atemorida pel seu caràcter i contaven coses estranyes de les que, naturalment, no en vaig fer cas. Amb referència a l’escola –i a mi mateix- em vaig trobar amb algun episodi desagradable, com per exemple que un xicon d’uns deu anys no hi assistia i fetes les gestions pertinents, Dn. Rosendo m’espetà que ja li donava classe ell (!) perquè s’estava preparant per ingressar al seminari i no volia quedar malament (?) Jo no hi vaig estar d’acord, naturalment, perquè entenia que si el volia preparar “millor”, ho podia fer desprès de l’assistència a l’escola. Així que li ho vaig dir i, a més, ho vaig comunicar a la meua inspectora, aleshores Dª Mª Teresa Làzaro que ho traslladà al cap Dn. Àngel Pérez i vaig saber que ho denunciaren al bisbat. Així que un bon dia el rector m’abordà i m’acusà d’haver-lo fet quedar malament davant del seu oncle, que era el vicari general de la diòcesi, sembla. Siga com siga l’afer es perllongava i, finalment, el xicon va desaparèixer del poble no sé si perquè, finalment, ingressà al seminari.

Amb el seu “protegit” -o sense- a l’escola, Dn. Rosendo em dificultà, tan com podia, la impartició de les “permanències” –una hora més de classe que pagaven les famílies i que s’havia generalitzat per tot arreu-. I posava el rosari just a les 17 h. en punt, quan començava el repàs: així que com a mínim els coterets no es podien quedar i marxaven escapats a tocar la campana i a ajudar al mossèn, al rosari. Fora d’això les misses de Dn. Rosendo tenien un aire “fellinià”: ell anava despentinat amb unes clenxes de cabell molt negre i guarnit amb uns ornaments ampul·losos i antiquats. Sempre amb cara d’enfadat, mai no mirava la gent en impartir les benediccions o predicar i deixava que un grupet de beates –que feien de cor- iniciaren els càntics de rigor. De seguida, però, en desafinar les pobres dones, intervenia ell amb veu potent per redreçar-les i callava tot seguit amb gest de mal humor.

Un altre record que tinc d’aleshores, fou l’arribada un diumenge, a missa, de la parella de la guàrdia civil: se situaren al davant i alguns xicons i jo mateix haguérem de cedir-los l’espai als primers bancs. Però en comprendre que jo era el mestre, em restituïren el lloc i em donaren conversa: “Es que el cabo quiere que vayamos a misa, cuando estamos de servicio...” Desprès la gent feia rotgles a la placeta de l’església i al voltant de la font que hi rajava, mentre parlava d’açò i allò...Encara em vinguérem a veure, els guàrdies, una nit que veieren la llum de l’escola, en passar pel carrer de baix –pel de dalt no hi havia més que la porta i cap finestra-: els estranyà que aquelles hores...vaig haver-los d’explicar que estava impartint classe, als adults que ho volien i se n’anaren tranquils.

Així que distret i ocupat estava els dies feiners i encara s’afegia l’episodi de la llet en pols...inicialment de l’ajuda americana i desprès d’iniciativa del govern: calia portar una comptabilitat i passar uns partes periòdics de la distribució als alumnes...i als mestres, perquè Dª Delfina no perdonava i em demanava, tot sovint, que li fera una bona pesada. Jo passava del tema, perquè la Sra. Leonor, pobra, ja m’alimentava prou i bé. M’alimentava i em rentava la roba i feia de segona mare mirant per la meua comoditat: un bon llit en una cambra al pis de dalt, espai per a treballar al menjador –on sovint li ocupava tota la taula, amb treballs dels xicons per revisar i llibres meus dels estudis de filosofia i lletres- i un menú casolà i saborós amb verdures del seu hortet a la vora del riu i que ella visitava quasi cada dia: de vegades me la trobava arribant a casa bufant de cansament, perquè el poble era dalt i l’horta al fons, al costat del Millars i, a més dels atifells, portava alguna cosa al cabàs. I l’escalforeta de l’hivern per les firmitas que, de tant en tant, la Sra. Leonor “imprimia” al braser.

Encara vaig usar la falsa –les golfes- de la casa, per preparar-me per a l’examen físic de les milícies universitàries: m’havien explicat que podies fer la “mili” a l’estiu i, d’aquesta manera, no interrompies la vida professional. Així que em vaig “matricular” i vaig haver de passar l’examen mèdic a l’hospital militar de Quart de Poblet i les proves físiques subsegüents, la més difícil de les quals era enfilar-se a una corda sense nusos! Per això en vaig penjar una del cabiró més resistent i allà que pujava passant-me-la per damunt del peu esquerre i subjectant-la amb el dret i fent exercicis de gimnàstica, tot seguit: vaig haver d’explicar-li el tema a la pobra Sra. Leonor que es trobava un pèl perplexa. Finalment arribà el moment i a punta de dia –els llums de l’autobús eren enceses- vaig anar a València a sotmetre’m, primer, a les proves físiques per a les quals

m’havia estat preparant durant tot l’any. Desprès les revisions mèdiques corresponents, una vegada passades aquelles proves, a l’hospital militar de Quart de Poblet. Aquell estiu me’n vaig anar a Ronda, al campament de la IPS –Instrucción Premilitar Superior- de Montejaque, prèvia concentració a València –al camp de futbol de Mestalla-, on per les graderies i espais oberts, fèiem instrucció de paisà, abans de pujar al tren en direcció a Màlaga.

Al Tormo encara i com que les comunicacions no eren massa bones –i la meua estimada estava a Sòria-, la majoria de diumenges me’ls passava al poble i -desprès de la missa, clar- em posava a passejar o a llegir o ambdues coses a la vegada. Solia anar per la banda de darrere, muntanya amunt i contemplar el paisatge del riu al fons i el cap del municipi: Cirat, al que s’accedia a peu per aquell indret. Altres vegades cap a l’altra banda, a l’entrada del poble, albirant també el riu i, algun dia, arribant fins allà mateix per les corbes de la carretera cap a Torrechiva el poble veí. Aquella tranquil·litat m’anava bé pel meu posat discret i introvertit, i em permetia dedicar-me a l’estudi: havia fet l’ingrés a la universitat, a València, i vaig iniciar els cursos comuns de filosofia i lletres pensant en fer pedagogia. Això li feia augurar, a la Sra. Leonor, que “...algun dia lo veremos por aquí de inspector...” i m’esmentava a Dn. Juan Navarro al que coneixia de no sé què. Sembla que el Sr. Navarro Lahiguera havia estat a la Inspecció de Castelló i, abans, de mestre. I ara era a Madrid, al CEDODEP, comandat pel famós Dn. Adolfo Maíllo i que editava –com he dit en un altre lloc- una magnífica revista –Vida Escolar- que, als mestres de poble i aïllats com jo, ens venia molt bé per orientar, efectivament, la nostra tasca. Dn. Juan s’havia especialitzat en MAVES –Medios Audiovisuales Escolares- i jo mateix li vaig demanar informació per preparar algun tema de les oposicions a Inspecció, anys més tard i amb la complicitat de sa mare que estava a la residència de Bancaixa i que vaig conèixer mentre nosaltres vivíem –Tere i jo-, ja casats, al carrer Herrero i jo havia tornat a l’Annexa.

La vida a El Tormo transcorria amb normalitat i jo tinc un magnífic record d’aquella gent i d’aquells alumnes, en una escola un pèl desangelada: la taula del mestre damunt una tarima, amb les enciclopèdies de l’època: Alvarez, Hijos e Santiago Rodríguez, quaderns, atles etc., la pissarra al darrere, el seguit de fileres d’aquells pupitres un pèl desballestats, un armari amb llibres i material, empotrat a la paret del final, un racó per al sac de llet en pols, l’estufa de llenya i els dos balcons que donaven al carrer de baix, com sol passar al pobles costeruts, que entres per la planta baixa i t’assomes, tot seguit, al carrer des de dalt. En un d’aquells

balcons hi onejava la bandera que la Sra. Leonor em recosí, abans de substituir-la per una de nova. La classe era un no parar i a fe que, amb els alumnes majors, em vaig haver d’espavilar, per donar el nivell d’aquelles enciclopèdies del grau superior –Iniciación Professional- completíssimes, especialment amb els problemes de matemàtiques. Òbviament el castellà era la llengua de l’escola i del carrer, en tractar-se d’una localitat, que més tard, la llei d’Ús i Ensenyament reconeixeria com a castellanoparlant. Aleshores vivíem, a més, en una situació d’inòpia generalitzada i encara no ens havíem qüestionat certes coses. El cas és que els xicons empraven algunes expressions curioses, pròpies del parlar de transició, com ara “budillos” o “orage”, per referir-se a tripas o tiempo, manllevant-les del català budells i oratge.

Així que, acabada l’escola i el repàs, quan no tenia que corregir treballs dels meus alumnes que m’emportava a casa, em dedicava a “empollar-me” aquells llibres gruixuts, dels cursos “comuns” de Barcelona. Tinc un especial record d’aquell temps, del llibre de Juliàn Marías, que teníem com a text en l’assignatura d’Història de la Filosofia: molt complet i que jo anava entenent, no sense esforç, perquè Husserl i la seua fenomenologia no eren fàcils d’abastar. I d’altres com la Geografia General d’André Allix etc. En algun moment vaig haver de demanar permís a la Inspecció, per absentar-me de l’escola el temps just per examinar-me, que mai em fou qüestionat: sentia jo a la meua inspectora, Maria Teresa Làzaro –Dª Maria Teresa, of course- que li deia a Dn. Àngel, al seu despatx: “...Tengo un maestro universitario que pide permiso para ir a examinarse...” Fins i tot, en una ocasió que no la vaig trobar a l’oficina, Dn. Antonio, el meu mestre d’oposicions em digué que li deixara la petició per escrit i que me n’anara, tranquil, a Barcelona. Òbviament jo els estava molt agraït i els anava informant dels meus “progressos”.

Fou aquell any, a més, que vaig fer un curset d’iniciat en el SEAN –Servicio Escolar de Alimentación y Nutrición- Em convidà la meua inspectora que portava aquella “ponència” i fou a Sogorb on es desenvolupà l’activitat, per espai d’uns vuit dies. Allà ens trobàrem una trentena de mestres de la província, que rebíem les classes en uns locals sindicals, als afores del poble. Dirigia el curset una companya –Consuelo López Nomdedéu- que havia estat a Madrid, rebent el títol de “diplomada” del SEAN i l’auxiliaven alguns altres professors del camp de la medicina i nutrició. Fou agradable, aprenguérem coses pràctiques, com ara la “roda dels aliments” i el “franelograma” per explicar-la i retornàrem a les nostres

destinacions, il·lusionats en la tasca de promoure una alimentació saludable, a les nostres escoles.

A part de Maria Teresa, que sovint es deixava veure pel curset i que s’ho combinava amb les visites a les escoles del voltant, passà per allà Jaume de Juan que s’estigué tota una vesprada amb nosaltres i, fins i tot, ens contà algun acudit, allà a la sala on estàvem tots. Semblava que passava a recollir a Maria Teresa, camí de València, atès que ella encara no tenia cotxe i Jaume “gaudia” ja d’un “sis-cents”. Més solemne fou la presència de Dn. Àngel, l’inspector en cap, que acudí a la cloenda del curset: al mateix edifici sindical hi havia un saló d’actes, que ocupàrem nosaltres i mestres de Sogorb i altres persones convidades. A la taula de la tarima s’assegueren les autoritats i hi hagué un moment de rifi-rafe, perquè Dn. Àngel li cedia la presidència al vicari general que representava el bisbe. Aquell bon home, però, sabé estar i atès que l’acte era civil i acadèmic, declinà el gest de l’inspector en cap i es limità a seure al seu costat, com la resta d’autoritats –l’alcalde etc.- No vaig saber –no em vaig interessar especialment-, si es tractava de l’oncle de Dn. Rosendo, el capellà d’El Tormo...Algun temps més tard –pot ser jo ja era a Albocàsser o a Castelló a l’Annexa-, Maria Teresa em feu cridar per oferir-me el lloc de Consuelo López, que anava destinada a Madrid, al ministeri, als serveis centrals del SEAN i calia substituir-la a Castelló. La proposta era afalagadora i suposava un nou “estatus” per a mi, però vaig recordar-li a l’aleshores ja no inspectora meua, que estava embrancat en els estudis de pedagogia i fou, ella mateixa, la que m’aconsellà no deixar-los, doncs hi veia –a la llarga- en la carrera universitària més consistència, que no en un lloc atractiu, però de futur encara no consolidat.

Altres vivències em venen al cap, de l’estada a l’escola d’El Tormo, tot i que no fou més que d’un curs: els d’Iberdrola que desembarcaren al poc de temps, la festa de Sant Antoni i les curses –“joies”- dels matxos per l’únic carrer del poble, l’episodi de la iaia Antonia que faltà aquell curs, la meua malaltia “gripal” i la visita de Tomàs el practicant, la barberia –única, clar- del poble i l’alcalde pedani que l’atenia...Efectivament, els d’Iberdrola es presentaren al poc de temps, comprant terrenys a bon preu per construir el “salto”, per a la producció d’energia elèctrica. Això suposà un daltabaix per al tranquil poble d’El Tormo i es féu present el desassossec en les transaccions: els primers en vendre lamentaven no haver demanat més diners i algun espavilat es féu d’or, amb l’especulació de la venda dels terrenys. I com que portaven una bona colla d’operaris i les escoles –de xiquets i xiquetes- del poble, ja eren plenes,

contractaren a sengles mestres i instal·laren unes prefabricades, junt a les primeres cases de l’entrada del poble. Les famílies dels d’Hidrola i els mestres feien la seua vida i es relacionaven poc amb la gent d’allà.

I en això que arribà la festa de Sant Antoni i, com a tots els pobles, es preparava la foguera. Però el que més m’impressionà foren les curses dels matxos pel carrer més llarg del poble –que tampoc era tan llarg!-. Allò era una temeritat: per la irregularitat del terra, perquè en alguns trams hi havia desnivells perillosos i perquè encara no havien agafat velocitat, els animals, tenien que aturar-se en sec, perquè el carrer s’acabava. Gràcies a Déu –i al sant del dia- no passà cap desgràcia. Per aquelles dates ocorregué l’episodi de la iaia Antonia que faltà aquell curs i m’impressionà perquè, com deia la Sra. Leonor, si era la primera persona de la família que moria, se sentia molt. I és que jo vaig créixer –també el meu germà Joan- molt unit a la meua iaia: des de sempre havia viscut amb nosaltres, al camí Lledó primer, i a l’avinguda de València desprès. La iaia Antonia era una persona –com la majoria del moment i més les dones- sense estudis, però amb la saviesa pròpia de la gent del camp. Estant jo encara a casa, vaig anar assistint al seu progressiu deteriorament i se li van accentuar les malfiances i manies pròpies de l’edat. Per exemple, tot i que li calia portar un cert règim per l’altíssima pressió arterial, s’amagava a la tauleta de nit, porcions de xoriç i altres coses, del tot contraindicades al seu estat de salut. Això neguitejava ma mare, la seua filla, i era motiu de discussions contínues. Altrament jo notava que anava perdent facultats. De vegades te la trobaves obrint i tancant la nevera, sense més: era un d’aquells aparells primitius que anaven amb gel, amb un departament dalt i l’altre baix. Ja, al poc temps, vaig haver d’anar a buscar el capellà de la Trinitat, perquè es posà molt malalta i el metge no donava confiança: així que vaig portar a mossèn Freixas a casa i la reconfortà amb els últims sagraments. La cosa, però, no passà endavant, de moment. Aleshores, però, estan jo al Tormo, se’m presentà un company de mon pare, que treballava al despatx de la fàbrica –el Sr. Cano- per baixar-me a Castelló, perquè la iaia “estava molt malament”. Malament del tot perquè ja no vaig arribar a veure-la amb vida, pobreta. I pobreta ma mare que, tot i no ser filla única –hi havia la tia Anita i l’oncle Domingo-, la llarga convivència a casa féu que la trobà molt a faltar. Jo, també. Es feia un fart de resar quan nosaltres teníem examen, amb especial devoció a “Sant Esperitu”, fent llargues caminades a l’església de la Trinitat, precisament. I quan aprovàvem, pobra, deia que els seus nets “ho havien tret tot sobresalient”. A part d’això –o per això precisament-

ens volia molt: a “Marquitos” i a “Juanin” que no li’ls tocara “engú”. I la Sra. Leonor, que se n’adonà de la meua pena, em feia reflexions per mirar de consolar-me, quan a l’endemà i desprès del soterrar, vaig tornar a pujar al Tormo...

Encara van haver de portar-me en cotxe, una altra vegada –les combinacions amb el bus de Furió eren infames-, quan vaig emmalaltir d’una grip persistent, desprès de la visita de Tomàs el practicant –que no m’aclarí gran cosa-, cridat per la Sra. Leonor. I com que la nostra cobertura sanitària –malgrat tota la propaganda del règim- era molt precària, el mateix Tomàs s’oferí a baixar-me a Onda -en el seu renault- i d’allí, en l’auto de línia, cap a Castelló. Tan bon punt vaig arribar a casa i, desprès de l’ensurt que li vaig donar a ma mare en presentar-me d’improvís, me’n vaig anar a la consulta de Dn. Sixto Garcia, aleshores médico clasificador (!) de la Mutualidad...Això sí passaves davant de totes les visites: “...Este señor és de la mutualidad de maestros y sólo viene a por el volante...” deia la infermera avergonyint-te. Dn. Sixto, que estava coix, era un bon metge i una bona persona i davant de la meua estranyesa de què no em visitara, vaig haver de sentir-me: “Claro como ustedes no pagan médico de medicina general...” Damunt això. Així que m’enviaria no sé ben ve a quin especialista, perquè jo em trobava gripòs, amb alguna seqüela estranya –els turmells inflats i dolorits-. Finalment em vaig recuperar i vaig tornar, de seguida, al Tormo.

Mentrestant es resolgué el concurs de trasllats i vaig conèixer la meua destinació a Albocàsser i la de Tere a la Serra d’Almos, que és on hauríem d’haver anat de bon començament, perquè –habitualment- el segon concurs -el definitiu- es resolia també dins del mateix any i no calia anar a la primera destinació. Aquell any no es resolgué, però, a temps i Tere es veié obligada a anar a Nafria i jo al Tormo. I, òbviament, ella ho passà més malament que no jo. D’entrada –com he dit-, el viatge era feixuc: des de Benicarló i amb la companyia de son pare agafaven el tren cap a Saragossa, via Tarragona, passant una nit tirats en aquelles sales “d’espera” tercermundistes. I de Saragossa a Sòria. Calia, aleshores, agafar un autobús fins al Burgo, capital administrativa i seu del bisbat de Sòria. I d’allà, en taxi, fins a Ucero. I final de viatge rodat: des d’allà a peu o en mula. Un veí de Nafria, que feia jornal de vila, acudí a buscar-los a Ucero i cap al destí final. I si el viatge era incomodíssim, la instal·lació en una vivenda sense condicions, encara més: el fred que arribaren a passar aquell hivern! A això s’afegí la circumstància kafquiana –o “felliniana” – de què la plaça l’ocupava des de feia temps, una mestra interina -la dona del sastre

del poble, coix i amb poca clientela-, als que caigué fatal la presència de la “titular” i feren el possible per desanimar-la –i que renunciara a la plaça- amb escrúpols morals del tenor de què els “furtava” el “modus vivendi” i els deixava poc menys que en la misèria. Tere i son pare ho passaren fatal, però no pogueren fer res, així que s’ “instal·laren” allà i el pare se’n tornà a Benicarló a buscar a la tia Maria Teresa...

Mentrestant l’hivern anava avançant i jo em trobava còmode i ben calefaccionat amb el braser de la Sra. Leonor, al que de tant en tant ella li posava “una firmita”. I a l’escola l’estufa de llenya típica, enmig del local. No com Tere i els seus pares, que passaven molt de fred en una casa sense condicions i, per la nit, es posaven tota la roba que trobaven damunt de les flassades. Finalment, la tia Maria Teresa -sempre delicada de salut- no ho resistí i calgué tornar-la a Benicarló: el viatge fou llarg i feixuc, encara que sense les incomoditats del tren –llargues esperes, transbords, retards etc., amb un taxi que llogaren des d’allà a Benicarló. Tot un dia viatjant. El xofer sabia més o menys per on anava i Tere i el pare anaven intuint que passaven per indrets ara ja no del tot desconeguts: les corbes persistents i la baixada progressiva els deia que es trobaven fent la ruta de l’Ebre i, més tard, els llums allunyats, penjats de les muntanyes i les noves corbes, en una carretera estreta i difícil, els situava als indrets de Morella. Per fi i a les tantes de la nit arribaven a Benicarló. Tere hagué de justificar la seua absència, pel viatge, davant de l’inspector el Sr. Ortego Frías, al que ja coneixia perquè li havia fet una visita a l’escola i en tenia bon concepte.

Finalment el curs acabà per als dos, encara que ens veiérem poc, perquè jo –aquell estiu- vaig fer el primer campament de la I.P.S. Aquella fou tota una experiència: des de l’anada en vagons especials per a nosaltres, en trens ordinaris, fins a la tornada pel mateix procediment i la llarga (!) estada –juny, juliol i agost- em aquell indret campamental inhòspit: teníem vint i pocs anys i això ens salvava. Però es passava magre: les instal·lacions precàries –tendes-, el menjar escàs i fluix –inclòs el desdejuni amb “bromuro”-, l’exercici físic bèstia –instrucció, més instrucció i marxes contínues-. A això s’afegien les classes diàries sobre temàtica militar i armamentística –portàvem el fusell típic, però manejàvem el cetme i les metralladores quan les pràctiques de tir-, amb especial maldecap per les matemàtiques i el càlcul. A més, teníem la sensació, que els militars –fora d’alguna excepció que es notava molt- ens la tenien jurada, per allò que érem estudiants i començava a haver molta moguda contra el règim polític –i militar-, a les universitats. Finalment i desprès d’alguna escapada a Ceuta, per fer

contraban (!) amb una màquina d’afaitar phillips, acabàvem el primer campament amb la graduació de sergent. I fins a l’estiu següent...

D’Albocàsser estant, encara vaig fer una visita ràpida al poble, perquè estava preparant les oposicions a les escoles de pràctiques i calia elaborar una memòria, les dades de la qual vaig anar a buscar-hi: estava de mestre l’amic Manel Sifre i el vaig trobar... jugant al frontó amb Don Rosendo, dalt de la casa de la Sra. Leonor. Sembla que el “protegit” del rector era ja al seminari i s’havia acabat el conflicte amb el mestre. També vam anar, Tere, els nostres fills i jo, expressament des de Montanejos, un estiu dels que vam pujar allà des de València: Montanejos era –i és- un poblet atractiu i turístic, a la vora del Millars, amb espais per banyar-s’hi. Llogàvem una caseta als de “La valenciana” i anàvem a la fonda a desdejunar, dinar i sopar. I val a dir que ho feien molt bo. Els matins els passàvem al riu, fent una petita passejada. De vegades ens quedàvem en un indret a mig camí, on gaudíem de la solitud, a més de l’aigua i el paisatge. Altres ocasions arribàvem a la “platgeta”, més amunt del curs del riu, on la gent hi acudia en quantitat, perquè s’eixamplava l’espai i l’aigua era més abundosa. Per les vesprades, feta la migdiada i passats els moments forts del sol, fèiem excursions pels voltants i una d’elles al Tormo de Cirat, on anàrem a veure a Josefa, la neboda de la sra. Leonor, -que havia faltat feia temps- i ens obsequià amb unes pastes. També vam trobar a la placeta de la font, just davant de l’església, a un dels meus exalumnes –que es veu perfectament a la foto- que s’havia quedat allà...fent el què ja feia quan venia a l’escola: treballar el camp. Ens reconeguérem mútuament i varem estar parlant una bona estona, fins que ens vam acomiadar afectuosament.

Albocàsser

Finalment es resolgué el (segon) concurs de trasllats que tots estàvem esperant, especialment en el cas de Tere, que s’havia passat l’any a Sòria, a la destinació del primer concurs –Nafría de Ucero- com jo me l’havia passat al Tormo. Així que per al curs 63/64 ella estaria a La Serra d’Almos i jo a Albocàsser. Tere i els seus pares –encara vivien els dos: el pare Vicent i la tia Maria Teresa- feren els seus plans i contactaren amb els Redorat de Benicarló, atès que a aquell poble hi havia destinat de capellà Mn. Redorat: això els donava certa confiança a l’hora d’instal·lar-s’hi.

Per la meua part, ja a l’estiu, hi vaig prendre contacte, des d’Ares estant i aprofitant que un viatjant baixava cap allà, em vaig presentar a Albocàsser: una vegada allà vaig preguntar per l’alcalde o pel secretari i algú em digué que pot ser serien fora del poble, aquell dia, i un altre contestà -amb to burleta i crític- que si aquells dos i algú més desaparegueren, el poble es quedaria molt tranquil (!). Finalment vaig trobar l’alcalde, el Sr. José Miralles, àlies “Moleta” i em vaig presentar: m’atengué molt bé i per sempre més com li vaig explicar que baixava d’Ares, on passava l‘estiu, em quedà allò de “Don Marcos és d’Ares”. M’explicà que hi havia altres dos mestres més, fijos –Dn. Urbano i Dn. Ismael...i les mestres, les germanes Porcar, una de les quals era la directora, Maria, més una altra mestra...total tres elles i tres nosaltres, més la parvulista. Vaig aprofitar, també, una vegada a Albocàsser, per assegurar-me l’hostalatge: l’alcalde em digué que a l’Hostal –al costat mateix dels abeuradors- és on s’estava i es menjava millor, però que seria difícil trobar lloc perquè ho solien tindre ocupat. Hi havia també la Fonda, que és on vaig anar a parar, finalment, més cap a l’entrada del poble i enfront del jutjat comarcal.

Així que, fetes aquelles gestions, vaig tornar a Ares, ara en el cotxe-correu que tants records em portava de la meua infantesa, quan pujàvem a l’estiu al poble d’Ares i vam acabar de passar els dies que ens quedaven, per tornar a Castelló, novament i preparar el curs. Ara, però, acomiadat d’El Tormo vaig fer les maletes amb destinació a Albocàsser i vaig agafar, novament, l’emblemàtic cotxe-correu de la Hispano i em vaig trobar al mateix cobrador de tota la vida, quan pujàvem a Ares de menuts: en reconèixer-me em saludà i el vaig saludar jo, dient-li que anava a Albocàsser. “A Albocàsser? Què vas, de jués?” “No, vaig de mestre”, vaig contestar-li”. I és que Albocàsser, en aquella època, era cap de partit judicial i tenia jutjat d’instrucció i comarcal i funcionava com una petita capital de la comarca amb notari, registrador de la propietat, farmàcia, oficina de recaptació de contribucions, institut de Previsió, manescal, oficina de correus, tinent de la guàrdia civil...Per cert, al poble es mantenia el nom correcte de jutge i no s’havia degradat amb el castellà valencianitzat de “jués”, per juez. Fou Pepita, la de la Fonda, qui m’explicava que l’apotecari, Dn. Felipe, era el jutge de Pau...

De manera que vaig instal·lar-m’hi a la Fonda “Fèlix” –pel nom de l’home de Pepita, cosí de Dn. José Sánchez Adell- i, començat el curs, vaig conèixer els meus alumnes i la meua escola on, durant aquell any, ens mantindríem. Aviat, però, tinguérem notícia del projecte de construcció de les noves escoles a les afores del poble, que ocupà bona part de l’any i que estrenàvem al curs següent. Els

xicons eren atents i treballadors i, entre altres, vaig tindre al fill del comandant de “puesto” de la Guàrdia civil: un cabo un pèl estirat, quan el seu superior, el tinent “de línia” era prou més assequible... Com que venia d’El Tormo, on havia tingut la classe plena i amb alumnes de totes les edats, em vaig trobar prou alleugerit, amb poc més de vint alumnes i dels graus intermitjos –de nou a onze anys-, mentre Dn. Urbano tenia els més menuts i Dn. Ismael –“Chera”, per als del poble- els més grans.

Les escoles, però, es trobaven molt independents no només els xics de les xiques, sinó les dels mestres encara més, per la separació física: així, Dn. Urbano estava en una primera planta immensa i inhòspita, al carrer de l’església; jo mateix en una planta baixa més desarranjada encara i Dn. Ismael, dalt del meu local. Fou arran de la construcció del nou edifici, a l’eixida del poble, que s’organitzà la “graduada” –tres unitats de xics, tres de xiques i un parvulari- amb més coordinació i es quedà de directora del centre, la Maria Porcar. Mentrestant cadascú feia el què podia i només coincidíem a l’església quan hi havia alguna celebració. Per cert tinc hi un record desagradable, perquè els alumnes d’Ismael –i ell ho consentia- es comportaven fatal: enjogassats tot el temps i cridaners i jo em vaig posar nerviós pel mal exemple que donaven al públic assistent i els vaig cridar a l’ordre –tot i que el seu mestre no ho feia-. Doncs a la sortida de missa, damunt, em vaig haver de sentir algun retret d’Ismael, molest perquè jo els havia reptat als seus “garrulos”. Això no fou obstacle perquè les nostres relacions seguiren sent correctes, però només correctes. Amb Dn. Urbano, però, fou diferent: era molt bona persona i devot, encara que un pèl “tossut” i amb mi es portà sempre molt bé. Ell, a més, feia de secretari de la Junta Local d’Ensenyament i quan jo necessitava permís de l’alcalde per algun motiu –presentar-me a oposicions de l’Annexa o anar a examinar-me a la Universitat, per ex.-, el sr. Miralles em dia: “parle amb Don Urbano...” cosa que feia per organitzar, de la millor manera, la meua (curta) absència.

Vaig estar a gust, amb els meus alumnes, tot i la precarietat de l’edifici i dels bancs: pupitres d’aquells que s’obrien per deixar les carteres, de l’any de la “quica”, tots desgastats per l’ús i una estufa al mig. La taula del mestre al capdavant, tocant la pissarra i damunt de la tarima corresponent, amb uns calaixos on vaig trobar algunes publicacions del règim, exaltant el falangisme dels ideòlegs del “alzamiento”. Hi havia, també, un patiet que servia com a complement de l’aula i on teníem la llenya: segurament seguiria la rutina que havia adquirit en temps de l’Annexa, amb uns primers moments de “posada a punt de la classe”, alguns exercicis de càlcul

i la corresponent revisió dels quaderns, lectura col·lectiva i individual i l’explicació del tema del dia. Amb tota probabilitat mantindria allò de la “consigna” a l’encerat,de bon començament i el quadern de rotació. Per les vesprades hi havia activitats més lleugeres, com ara cal·ligrafia i dibuix i alguns deures que posaria per a casa. Pocs, però, perquè des del ministeri s’ordenà que només a partir de tercer nivell -8 anys- i encara... Això de dilluns a divendres, perquè el dissabte al matí es dedicava a l’explicació de l’evangeli del diumenge i a la tarda ja no hi havia escola.

A l’entrar o a l’eixir em trobava amb Ismael, que pujava o baixava amb els seus alumnes a la seua aula, damunt de la meua: mai, però, vaig tindre curiositat de visitar-la, ni jo li vaig oferir que ho fera a la meua. Sí que havia estat a la de Dn. Urbano, segurament per haver de comunicar-li alguna necessitat d’absentar-me, una vegada havia parlat amb l’alcalde, i feia una certa impressió de solitud: clar, poc més de vint alumnes en una nau immensa on es perdien i posat, també en ordre clàssic, en pupitres, tot i que eren menuts. Això canviaria –per sort- amb el nou edifici. A Dn. Ismael li deien així els alumnes, però ningú més: resulta que era fill del poble i ja se sap que als pobles tots tenen un mal nom: “Chera” era el seu, encara que no vaig esbrinar el sentit. A més, s’havia quedat vidu, pobre, amb una xiqueta menuda que la portava de la mà, vestideta molt “demodé”: sembla que, en faltar-li la dona, vivia molt precàriament tot i que tenia el sou de mestre. Ell mateix vestia amb precarietat, la major part del curs en sandàlies i uns pantalons als que faltava un pam per arribar-li baix. Portava, també, un saquet a la mà amb “la berena”, per fer un mos a mig matí. Quan s’implantà allò del servei “de alimentación y nutrición” li encomanaren l’activitat de l’hort escolar, atès que ell era pagès, mentre Dn. Urbano i jo ens fèiem càrrec de la llet i d’alguna campanya al respecte. Justament, al principi, com que no sabia com organitzar el tema i a mig matí havíem de repartir el got de llet als xicons, vaig demanar a les mares que em portaren l’aigua calenta, per afegir-hi la llet en pols, cosa que feren discretament, encara que ara reconec que l’ocurrència no fou inspirada ni pràctica, atesa la incomoditat i de vegades la distància: de segur que hi havien altres alternatives, com ara la mateixa estufa...

I poca cosa més del dia a dia a l’escola vella. D’on sentíem totes les hores, doncs estàvem a tocar de l’església: a la parròquia d’Albocàsser –que era arxiprestal- hi havia destinats dos germans capellans i els atenia una seua germana. El rector era Mn. José i el vicari Mn. Manuel, bones persones els dos i amb ambdós tenia jo bona relació, havent estat a sa casa alguna vegada. Fins i tot em

deixarem un diccionari de llatí gruixut, dels seus anys de seminari, que m’anà molt bé per a preparar les traduccions de l’assignatura dels comuns de Filosofia i Lletres. Mantenia jo, a més, una certa devoció, des de la coneixença de Tere: cada dia, al tardet, hi pujava –hi havia una certa costereta- a fer “la visita” al santíssim, situat al fons de la nau esquerra del temple. Allà em solia trobar, també, a algun altre “devot”, com ara Dn. Florencio, el de correus o Pedro el de telèfons.

El primer era un funcionari foraster, que sembla havia vingut feia anys i s’havia arrelat, casant-se a Albocàsser: bona persona però un pèl legalista, que ens complicà la vida als mestres en el tema de la correspondència oficial. Efectivament, des de sempre, en els comunicats i estadets remesos a la Delegació i a la Inspecció, teníem franquícia de l’ajuntament i ell ho qüestionà això, demanant que habilitarem una partida específica del pressupost (!) de l’escola per a segells... No recordo bé com acabà la cosa, però no estiguérem els mestres gens d’acord: primer perquè la dotació econòmica, per a material escolar, era ínfima i a prou penes arribava per a res i segon perquè era una pràctica generalitzada, a tots els municipis i no enteníem perquè havíem de ser diferents a Albocàsser. Amb Pedro, el de telèfons, tot i no tindre massa relació ens hi enteníem millor, perquè a més tenia l’oficina enfront de la fonda i ens veiem sovint.

Així que el diccionari dels mossens en féu favor, perquè el meu era el típic de sempre, més senzill. Era a dalt, a la meua habitació, en un racó, que em “pelava” de fred, estudiant, acabades les classes, per la vesprada i les nits, a més dels diumenges: feia jo els cursos comuns de la carrera, per lliure i a la Universitat de Barcelona. Varem recalar allà, Zacarías Ramo (Traver, la deformació de mestre i, més tard, d’inspector de retenir els noms complets...) i Pelegrin Persiva (Lapica...) i Manel Escoí (Blanc...) -tots tres totrreblanquins- i jo, perquè a València no hi havia pedagogia encara i era el què volíem cursar. Vaig llegir, també, molt, per a l’assignatura de Literatura Espanyola, que impartia el professor Blecua –pare del actual president de la Real Academia de la Lengua-, passejant el diumenges, fent el “triangle” que derivà de la nova desviació per Sant Pau: jo solia eixir pel centre del poble, direcció Vilafranca i tornar per Sant Pau cap a Albocàsser: un bon passejonet, per cert.

En això que s’acabà de construir una nova escola als afores, a la vora de la carretera d’Alcalà i el segon any el vaig passar allà: les tres aules dels xics s’instal·laren a la planta baixa i les de les xiques a dalt i s’unificà la direcció, lògicament, que recaigué en Maria

Porcar –com he dit- que ja ho era de les xiques. La inauguració fou solemne i les autoritats estaven presidides pel governador civil d’aleshores –Dn. Carlos Torres Cruz, molt falangista ell i que féu que el propi alcalde, “Moleta”, també hi anés en camisa blava-. De la Inspecció pujà, Dn. Jaime de Juan, al qui jo ja coneixia i amb qui m’entenia bé, doncs era un home cordial, tot i que amb autoritat: es feren els discursos de rigor -des de dalt d’una tarima, amb megafonia de la parròquia, que manipulava Mn. Manuel, el vicari, que beneí el nou edifici-. Parlà l’alcalde, que acabà saludant el governador amb el braç en alt (!), parlà l’inspector i féu el mateix. I parlà un tal Carlos Murria, del seguici oficial, amb un discurs barroc, en castellà –of course!, com tots-, del que recorde –i no sé a què venia la cosa- el dilema de com al papa d’aleshores hi havia que dir-li si Paulo VI o Pablo VI: segons ell calia dir-li Pau sisè (!?). Òbviament els anys seixanta i en aquell context polititzat, allò no deixà de ser sorprenent –sembla que el tal Murria, tot i addicte al Movimiento no havia acabat de perdre els seus orígens: era català de Tarragona...- Finalment féu el discurs el governador, segons el paràmetres del moment i conclogué l’acte. Així estrenaven nou edifici.

Les escoles velles –les de les xiques que estaven en millors condicions- s’habilitaren per a les classes d’adults, que es posaren en marxa el segon any de la meua estada a Albocàsser. Justament, perquè tots els efectius d’una oposició es dedicaren a cobrir places d’escoles d’adults -full time- i a Albocàsser se’n creà una. Així que un bon dia rebérem un ofici de l’inspector de Juan, anunciant-nos que ens destinaven com a mestre d’adults a Marín –un company de curs de magisteri- i en nomenaven a mi (!) “mestre tutor”, una nova figura per assessorar el nou professorat d’educació d’adults. Dn. Jaime m’encomanava presentar-lo a les autoritats i gestionar locals, horaris i programar amb el nou mestre les classes d’adults. Ben cregut com soc vaig parlar amb l’alcalde –“Moleta”- varem habilitar locals –tres: a les antigues escoles de xiques, al Santuari de Sant Pau i al mas de Brusca-, vaig passejar a Marín pel poble i van engegar la campanya de matriculació. Val a dir que el nou company sempre havia estat un “cap volat”, en temps d’estudiant, amic de la gresca –per menys de no res palmes i palmes i a ballar..- i li costà treure l’oposició. Heus ací, però, que aquella nova responsabilitat, trobar-se enmig dels nous companys –el meu recolzament i amistat sincera que també comptava- i ben rebut per les autoritats, l’esperonà i “assentà” el cap: donava gust de veure’l amb la paciència i afecte que hi posava a les classes, l’atenció a cada alumne –majoritàriament dones- major i maldestre, per la inèrcia

d’uns temps difícils i injustos... i Marín que hi tornava amb el somriure als llavis i sense defallir. És que jo, de tant en tant, anava a visitar-lo, li ajudava en el què podia i li donava ànims i ell se sentia recolzat, clar.

Així que vaig posar en antecedents de tot a l’inspector i em vaig permetre convidar al jutge, José Maria Fernàndez –company meu de “fonda”- a visitar les aules d’adults i allà que ens anàrem a Sant Pau: Marín –que era prim com una ascla- estava que no cabia en sí de pagat. Només faltà rebre una carta, on Dn. Jaime ens agraïra als dos, el (bon) funcionament de les aules d’adults i oficià a “sa senyoria” agraint-li l’atenció de la visita. A José Maria li faltà temps per ensenyar-me la carta del nostre inspector, content també de l’atenció. I és que val a dir que l’ara Jaume de Juan, sabé cuidar bé les relacions públiques: pot ser no arribava al detall d’analitzar el treball de l’aula –que, d’altra banda, amb pocs efectius i aviat amb el càrrec de jefe ho tenia difícil- però sabia “estar”, relacionar-se amb la gent –mestres i autoritats-, prestigiar la Inspecció i mostrar-se alhora amb autoritat i proper, fins i tot còmplice del teu treball.

Així que arribà el moment i el propi inspector acomboià el mateix governador civil –que havia inaugurat les escoles feia poc- a visitar les escoles d’adults i, en concret, la del poble: fou un autèntic “safari” de cotxes oficials, amb seguici i en presència també del jefe del SEM –Servicio Espanyol del Magisterio-, molt amic de fer-se notar, Dn. Manuel –oncle d’Antonio Miralles, el company de l’Annexa-, fins a l’extrem d’haver tingut algun conflicte –amb Pepe Roig, concretament-, atés que el sr. Pastor acurtava el nom del seu càrrec i deia només “Soy el jefe provincial del Magisterio” (?)...i això, lògicament creava confusió i, en segons quins estaments, malestar. Allà, però, eren tots uns i només arribar la comitiva, l’alcalde sr. Miralles els convidà a passar al (seu) bar i els obsequià amb cafè i refrescos i com que hi havíem els mestres i les autoritats locals –entre elles del jutge, José Maria Fernàndez- érem una colla de gent. Tot seguit passàrem a l’escola, situada en un primer pis i a prou penes hi cabíem a l’aula, amb un Marín nerviós i jo mateix tens per si la cosa no anava bé, damunt l’inspector volgué quedar bé amb Dn. Carlos Torres –el governador- i a una dona –de negre, major i amb nervis- li diguè que escriguera alguna cosa –“hoy es martes”, por ejemplo- perquè el sr. Governador veiera com ho feia. Marín i jo varem intervindre ràpidament i, amb l’excusa que s’havia matriculat tard, varem aconseguir que escriguera el seu nom i a prou penes...La situació, però, estava salvada i Dn. Carlos i l’inspector es donaren per satisfets –encara com!- i la gent mirava com el mestre

s’adreçava als alumnes i els revisava els quaderns. Així es donà per acabada la visita.

El curs transcorregué amb normalitat, fora de l’episodi de les oposicions a places d’annexes: se’n convocaren dues i entre altres aspirants contàvem Pepe Ramos i jo, que finalment les guanyàrem, com explicaré a l’epígraf següent. I, acabat el curs, cap al segon campament de milícies, a Montejaque, ja de sergent i amb una perspectiva i experiència ben diferent de la de l’any anterior, bé que tan dura. Es féu, però, més suportable i els companys de tenda sobrevisquérem amb més si no comoditat, al menys no tanta precarietat ni estressament. Restava el prurito d’acabar d’oficial i això sí que ens tenia un pèl amoïnats, perquè acabar de sergent no ens feia cap gràcia, ni que la majoria no teníem intenció de quedar-nos a l’exèrcit. Finalment la cosa anà bé i tot i perdre alguns quilos vaig tornar a casa d’alferes, fins a l’any següent que faria les pràctiques, al mateix Castelló i al cuartel d’allà dalt, al regiment de Tetuán 14.

A Albocàsser encara he tornat en alguna ocasió: quan vaig llegir la tesina -a València- i atès que fou el professor Sànchez Adell el qui m’oferí consultar la biblioteca del bisbe Climent –que obrava i obra a l’arxiu municipal del què ell era director- vaig voler ensenyar-li-la. El vaig visitar i li la vaig dur a l’antiga Normal del carrer Herrero, i vaig quedar en anar a recollir-la a Albocàsser, des de Benicarló, camí d’Ares. I així ho férem, encara que ens perdérem perquè no vaig entendre bé les indicacions d’on era el xalet que s’havia construït. Arribàrem, però, i xerrarem una estona, em torn a la tesina i qüestions pròpies de l’estiu tan sec que patíem i seguirem ruta. Un altre dia anàrem a visitar a la filla de Pepita i Fèlix, que s’havia fet, també, una casa nova als afores i, finalment, un estiu, en baixar d’Ares, per anar a buscar a Tere i retornar al poble, on m’havia deixat a mon pare, vaig passar per Albocàsser i, desprès d’anar a la nova casa de Fèlix –on em vaig trobar a Pepita molt desmillorada, afectada d’una forta depressió-, vaig anar a buscar als “Moleta”, preguntant pels veïns on havien tingut el bar: em digueren que estaven al forn i m’indicaren i allà que me’n vaig anar. Pel camí veia vindre al sr. José i em vaig plantar al davant seu, saludant-lo: “Sr. Miralles, com està vostè?”. Se’m quedà mirant tot estranyat, jo em vaig traure les ulleres de sol que duia i ell exclamà: “don Marcos! Qui l’havia de conèixer amb ulleres fosques...” Vaig notar que s’alegrà i passarem a sa casa que era allà mateix i mentre esperàvem la sr. Carme, la seua dona, que venia del forn amb pastes, parlàrem una estona, tot recordant el temps que jo vaig estar-hi de mestre a Albocàsser...

Al moment vingué la sra. Carme, que tingué també alegria de veure’m i s’afegí a la conversa tot obsequiant-me amb les pastes que duia: em recordà com vaig fer treballar el seu fill Enrique i com el portava de recte (!) i com ella encara ho agraïa. El cas és que no l’he tornat a veure a l’Enrique, però n’he sabut: per aquelles coses de la vida, un bon dia a la residència de la tercera edat -on està mon pare- es posà a treballar una nova infermera i ell, com a “sorier”, que és volgué saber d’on era i en dir-li-ho, contestà: “Albocàsser? Allà estigué de mestre el meu fill major...” i estirant del fil...la Marian resultà ser filla d’Enrique! Quan vaig coincidir amb ella, vaig trobar-li una semblança notable de faccions amb son pare quan era menut -ella m’ho confirmà que tots ho deien...- i em vaig interessar: resulta que l’Enrique va haver d’operar-se del genoll, per una criaturada –fer-se el valent davant dels bous de carrer al seu poble(!)- Al que conec ara i amb el qui tinc relació -a la facultat de Psicologia- és amb el germà major, Josep Lluís, que quan jo estava de mestre a Albocàsser estudiava al seminari de Sogorb...i en eixir-se’n son pare em deia, tot pagat, que era l’alumne predilecte de Don Ricardo Marín –primer catedràtic de Pedagogia de València-, en els estudis de filosofia i lletres aleshores, desprès d’algunes convalidacions. Finalment, en acabar, fou ajudant del Dr. Marín i, tot seguit, cursà Psicologia, per incorporar-se a la nova facultat, treure la càtedra a Barcelona i tornar a València.

En això que la sra. Carme treu una caixa de cartró, plena de fotos en blanc i negre...amb algunes del meu temps d’estada a Albocàsser i una en concret amb Fèlix, el de la fonda, José Maria el jutge i Atanasio el secretari: em vaig interessar per tenir-la i més tard, durant el curs, Josep Lluís em portà una còpia. Encara, amb el sr. Miralles, van donar un tomb pel poble i em presentava a la gent, però molts eren més joves i no els havia conegut. Vaig interessar-me per les germanes Porcar –les mestres del meu temps- i em portà a una urbanització de les afores, cap a l’escola, però no les varem trobar: semblava que passaven temporades a Vinaròs, on tenien un apartament. I em vaig acomiadar...de “Moleta” per sempre més, perquè temps després –jo per Josep Lluís i mon pare per Marian- sabíem que no es trobava gens bé, fins que faltà i s’acabà aquella persona activa, desficiosa, agradable, encara que “manó”, amb la què de mestre i més tard vaig mantindre una molt bona relació.

Tornada a l’Annexa

“Qui de casa se’n va a casa torna”...diu la dita. Així que, passat l’interinatge dels dos primers anys i aprovades les oposicions d’ingrés, vaig anar destinat al Tormo –un any- i a Albocàsser –dos-. I fou el segon any d’Albocàsser que s’anunciaren dues places a l’Annexa, vacants de la primera oposició que es convocà per a cobrir-ne i que aprovaren Florencio Prieto (Rueda), Antonio Beltrán (Miralles), Vicent Forcada (Martí) i Joaquín Gresa (Villach) –més deformació professional, en recordar el segon cognom dels companys...-: ens presentàvem ara Pepe Ramos i jo –i algú més segurament-...i arribàrem al final Ramos i jo...En una carta, en la què em donava notícia del tema, Pepe Ramos –bon amic des de temps d’estudiant- em deia que “tu has sacado el número uno...y yo el dos, que también es ‘bonito’...”

Així que a l’any següent tornava a Castelló, a casa dels pares de l’avinguda de València i s’acabava l’estada a Albocàsser. L’alcalde “Moleta”, home intuïtiu i franc, en donar-li jo la notícia, em contestà “ja m’ho esperava: Don Marcos era mestre per a un any a Albocàsser, dos màxim...” La qual cosa m’afalagà, encara que vaig traure-li importància, replicant-li que em trobava molt bé al poble i em sentia molt acompanyat i estimat, però la vida... –vaig mastegar una excusa, clar, per eixir del pas-. I és que, lògicament, ell coneixia la situació, perquè com a president de la Junta Municipal d’Educació –màxima autoritat local educativa, vaja, en la seua condició d’alcalde- vaig haver de demanar-li permís cada vegada que es convocava examen, encara que ell sempre em deia: “digueu-li-ho a Dn. Urbano”...que feia de director de les escoles de xics –sense nomenament, perquè funcionàvem com a unitàries i disperses-. Cosa que sempre feia, perquè els meus alumnes s’havien de repartir, el dia de la meua absència, entre ell i Dn. Ismael. Clar que una vegada em costà de fer-me amb Dn. Urbano, perquè era ja de vesprada, acabada la classe, que és quan vaig rebre l’avís de la convocatòria d’examen. Primer vaig acudir al bar de “Moleta” a buscar a l’alcalde: el sr. José estava darrere del taulell atenent a algú en castellà i, només veurem, en féu un somriure i m’amollà: “alguna pretensión Dn. Marcos?” i jo li vaig explicar el cas. Tenia la seua lògica, perquè jo no anava mai al bar –fora d’alguna comptadíssima ocasió, amb José Maria o Atanasio- i clar aparèixer per allà, no era esperable que fora per fer una consumició... M’afegí allò de dir-li-ho a Dn. Urbano i allà que me’n vaig a buscar-lo a sa casa: vivia a l’eixida del poble cap a Castelló i, per més que trucava a la porta, no m’obria ningú –el bon home patia una sordesa aguda-. Així que vaig optar per situar-me en un altet d’un bancal que hi havia davant, a l’altra banda de la carretera i vaig emprendre a crits

“Don Urbanoooo!” -encara com no hi havia veïnat, si no em prenen per boig- I jo tenia urgència de dir-li-ho, perquè a l’endemà a primera hora me n’havia d’anar a Castelló, en el cotxe correu...Finalment em vaig fer amb ell, no sé si em sentiria a pur de crits o, com que era tant devot, al tardet eixiria de casa per anar al rosari i el vaig “empomar”...

Efectivament a l’any següent, Ramos i jo, tornàrem a l’Annexa i el regent –que és com es deia el director de l’escola de pràctiques- ens adjudicà curs i aula –segon a Pepe i tercer a mi, crec recordar, perquè Forcada es trobava a gust en primer curs i ho “argumentava” de forma picardiosa, per la joventut de les mamàs –a més de ser més assídues amb els fills menuts, que quan es feien grans...- La resta de companys, també els varem conèixer aleshores: Antonio Beltrán, Florencio Prieto i Joaquín Gresa. Antonio era nebot de Dn. Manuel Pastor, el del SEM i la Mutualitat, al què ja m`he referit en el recull de records de l’estada d’Albocàsser. Havia –Antonio- estat de mestre i director a Vilafranca i tot i ser molt del “règim” era molt pla i bona persona: un pèl presumit, això sí, perquè mentre que la resta ens col·locàvem la nostra bata grisa, per protegir-nos de la pols i del guix, ell anava entrajat tot el temps. Vivia a prop de l’escola al carrer Sarratella, a tocar de la parròquia de Sant Francesc, justament al mateix edifici que la inspectora Jacinta Garcia, a la què no sé si ell li havia tret “la minifaldera” i és que, aleshores, tot un signe d’autoritat -com el cas d’una inspectora- que fora jove i vestira falda curta, era tota una novetat...sobre tot amb contrast amb Dª Encarna Pallarés o Dª Mari Carmen Gisbert o Dª Paquita Alemany o Dª Leonor Vilar o Dª Mª Teresa Làzaro –que jo recorde- que vestien molt més clàssiques. Antonio tenia un fill adolescent que estudiava magisteri i un de més menut que venia a l’escola i el vaig tindre jo algun temps: Juan Carlos. Al primer vaig retrobar-me’l a Girona de mestre, en una de les freqüents –jove que era u i amant de l’escola- visites que feia a la zona de Ripoll. Al segon, incidentalment, a Benicarló on anà de funcionari –crec que d’interventor- a l’ajuntament.

Aleshores –tornant a l’Annexa- hi havia de director-regent, Dn. Juan Palacios (Clement) que venia de València, on havia guanyat les oposicions a director escolar, durant el temps que es professionalitzà aquella figura –el bo de Dn. Antonio Armelles també hi havia accedit-. I, en això, sembla que es convocà la plaça de Castelló, que era de nova creació, no com la de la femenina, que havia ocupat molt de temps, Dn. Manuel Ros i a la què accedí la nova directora Dª Remedios Gòmez, que durà poc de temps, perquè guanyà les oposicions a Inspecció i continuà -provisionalment- fent de directora, la dona de Dn. Isidoro, mestra de

la secció. Dn. Juan Palacios era un home preparat i tenia dots de direcció i organització i sabia “vendre” l’escola: començà per instaurar un “uniforme” gris de pantaló i xaqueta, amb un escut de l’Annexa a la butxaqueta de dalt. També les llibretes i materials escolars –que ens abastia Ballester- portaven l’anagrama de l’escola i ell tenia un tracte senyor amb les famílies que ens donava prestigi. Amb nosaltres els mestres era familiar i directe, encara que amb autoritat i així la nova Annexa de xics es guanyà un bon nom al barri i a tot Castelló.

Les vivències d’aquell temps se’m sobreposen a les anteriors de la mateixa Annexa i hi ha episodis que no sabria destriar-los del tot... Com ara quan estàvem al menjador i per la tele allà instal·lada es retransmeté l’arribada a la lluna, amb gran expectació per part de tots. O l’assassinat dels Kennedy, primer del president J. K. i al poc de temps del seu germà Robert, que aspirava a la presidència: aquesta última notícia es la donà –sobresaltat- Antonio Beltran, venint també del menjador a mig matí i informada per tv. També s’esdevingué que posaren nom propi a les Escoles Normals: a la de xics, “Francisco Tárrega” i a la de xiques “Isabel Ferrer”. El nom de la segona s’entenia més, perquè la tal dama il·lustrada –contemporània de Climent...- havia fundat a Castelló escoles específiques per a les nenes, com el bisbe ho havia fet per als xics –tot i que el col·legi d’òrfens acollia a uns i altres-. De Tàrrega, però, no hi constava més que el seu virtuosisme amb l’instrument, que el feu famós, merescudament. Ara veig que Dn. Rafael Balaguer, de segur que promogué el nom, atès que ell n’era també –de virtuós de la guitarra-, tal com he explicat en referir els nostres temps d’estudiant.

Encara em ve al cap un altre episodi destacable: la visita del bisbe. Aleshores i creada la nova diòcesi de Sogorb-Castelló, el Dr. Pont i Gol, inicià tot un seguit de visites pastorals pels nous indrets, fins aleshores pertanyents a Tortosa i la ciutat de Castelló en fou també objecte. Sembla que el bisbe centrava la seua presència –com és lògic- a les parròquies –com la de Sant Francesc, la del nostre barri-, però no descurava altres llocs, com les clíniques del voltant, on visitaria els malalts i, segurament, la capella que hi hauria. I les escoles, entre elles la nostra. A la cosa se li donà solemnitat i el bo de Pont i Gol, simpàtic i planer anava passant per les aules, segurament acompanyat fins i tot per Dn. Isidoro. I en això que arribà a la meua, on jo havia dibuixat a l’encerat un mapa, on les ciutats de Sogorb i Castelló –amb una mitra cadascuna- apareixien enllaçades amb una cadena, volent significar la nova situació d’unió i germanor. Al bisbe li féu gràcia i s’adreçà als

xicons, fent-los algunes preguntes que anaven contestant i jo completant...fins que passà a l’altra aula. Desprès he vist algunes fotos de la visita i acompanyant a Pont i Gol, he reconegut –molt jove aleshores- a Antoni Deig, el futur bisbe de Solsona i catalanista convençut, que semblava era el seu secretari.

I, lògicament, la nostra funció d’acollir alumnes de pràctiques es mantenia com sempre, ara amb una mica més de solemnitat, perquè Dn. Juan Palacios, ens féu imprimir unes targetes que ens repartí on deia: “profesor ayudante de clases pràcticas”, de la qual cosa –no cal dir-ho- ens sentíem molt satisfets, mestres com érem i prou. Al respecte un dels “alumnes” que més em ve al cap, perquè era ja major i el coneixíem molts de nosaltres, fou un agent de la policia armada (!) al què, justament, havíem vist a les desfilades i processons, uniformat i caminant per les voreres, de servei. No varem esbrinar la situació i si finalment es deixà la policia, acabats els estudis de magisteri, però el cas és que el tinguérem de pràctiques a l’Annexa. I val a dir que es comportà molt amablement i disciplinada, fins i tot amb un to simpàtic, alhora que amb una certa “deformació professional”, perquè en acompanyar les fileres d’alumnes –en formar al matí, al patí, en passar a les classes, en sortir al corredor etc.-, mentre els altres alumnes de pràctiques es limitaven a seguir la marxa, ell es posava al costat del mestre i se n’ocupava de què els xicons mantingueren les files, ordenadament.

Finalment, un episodi a destacar fou la celebració de Sant Lluc, que no sé ben bé per què ni des de quan venia, s’havia instituït com a festa dels mestres, a Castelló, i era costum obsequiar-nos, els alumnes, amb algun present. Val a dir que des de menut, a les monges primer i a l’escola pia, desprès jo ho havia viscut com a alumne i allà que portaves alguna cosa d’obsequi: a les monges més “de profit”, com alguna bomboneta d’oli, paquets d’arròs etc., i als escolapis tabac o alguna pluma. Ara jo –i la resta de companys- n’era destinatari i no cal dir que, en un moment d’economia modesta i amb nòmines molt ajustades, la consolidació de les “permanències” ens bastien d’un sobresou gens menyspreable, al què s’afegia –ni que fora una vegada a l’any- el dia de Sant Lluc, que suposava un bon grapat de regals que rebíem –llibres, begudes i altres obsequis-. El director, tot i que també n’era objecte, no compartia la situació i amb raó -encara que a nosaltres ens disgustava, clar-, perquè no deixava de ser un costum que coaccionava les famílies i no ens deixava en bon lloc, així que la cosa anà acabant-se.

Mentrestant jo anava seguint els estudis de pedagogia, iniciats anys enrere a Barcelona i continuats a València. Ara, però, prenia

cos el meu nuviatge amb Tere, a la que vaig conèixer en temps d’oposicions, com he explicat ja i calia anar fent plans de futur. Altrament, el primer estiu de la tornada a l’Annexa, vaig fer les pràctiques d’oficial de complement a la caserna del mateix Castelló i al regiment històric de “Tetuán 14” –com trobareu en un altre lloc- i aviat pensàvem en casar-nos, com efectivament s’escaigué a l’estiu –per no demanar permís ni faltar a classe!- de 1966. Fou a Lledó i ens “casà” el rector de la nostra parròquia de Sant Francesc, en una cerimònia bonica –clar!- apadrinats, Tere per son pare i jo per ma mare. No cal dir que resultà emocionant, prometre’ns amor de per vida, als peus de la “Lledonera”, a la què en tantes ocasions, els castellonencs ens aclamàvem. El cas és que, acabat l’estiu, tornàrem a l’escola, jo a l’Annexa, però Tere no pogué ser nomenada per consort a Castelló i hagué d’incorporar-se a la seua plaça de la Vall d’Alba, on anava a veure-la tot sovint i d’on –per fi- es pogué incorporar a Castelló a l’escola de Cardona Vives, el barri on havia jo viscut els últims anys i estrenar el pis de casats, enfront mateix de l’Annexa.

En això que, acabats els estudis de pedagogia, vaig començar a preparar oposicions...primer a places de Llengua i Literatura d’institut, però aviat es convocaren les d’Inspecció i allà que ens matriculàrem un grupet d’amics: hi havia Àngel Pitarch –amic i mestre aleshores de Vila-real-, López Pla –que donava classes de pedagogia a la Normal-, un parell de xicones que varem conèixer aleshores i jo. El cas és que ens organitzàrem prou bé i els centenars –un temari llarguíssim!- de temes ens els distribuírem i a mi em tocaren els d’organització i legislació escolar: primer ho fèiem in extenso i tantes còpies –carbonet i paper de ceba!- com n’érem al grup, per tal d’assegurar l’examen escrit de tres hores. Desprès –i per a l’oral- en resum. Jo encara tinc els resums de tot el temari i m’agrada, de tant en tant, donar-li una ullada. Seguia jo treballant a l’escola, amb normalitat i estudiant a costa del descans i la convivència matrimonial i familiar, encara que els dies immediats als exàmens vaig haver de demanar permís a Dn. Juan Palacios, que ho comprengué de seguida. Però com que la cosa anava superant-se, vaig optar per demanar oficialment llicència sense sou, durant una temporada, fins que s’acabaren les oposicions amb bona sort per a mi. Tot seguit em vaig incorporar a la classe a l’espera de notícies del ministeri, però ja els companys em prepararen un homenatge de comiat: fou molt bonic i gratificant, perquè no només hi havia tots els mestres dels xics i les mestres de la femenina, sinó alguns professors de la Normal, amb Dn. Isidoro al capdavant –Júlia Beltrán, Luís Miralles, Sánchez Adell...-, a més de Dn. Emilio

Miralles, director del grup “Ejèrcito”, on férem les pràctiques i amb qui m’unia bona amistat, a més de ser el marit d’una mestra reconeguda de l’Annexa femenina. Férem un dinar al “mesón del Cordero”, famós en aquell temps i encara tinc la foto de grup amb tota la gentada, Tere i jo.

No fou l’únic reconeixement, però, perquè els inspectors de la plantilla de Castelló també em volgueren homenatjar, cofois que un mestre “seu” accedira a la Inspecció. I és que val a dir –com explicaré més endavant, al detall- havia jo mantingut una relació habitual i cordial –alhora que respectuosa, perquè aleshores els inspectors infonien respecte...- amb tots ells: Dn. Arturo Rodríguez, ja inspector en cap –Dn. Àngel Pérez havia passat a València-, Dª Mª Teresa Làzaro, inspectora meua al Tormo i en els cursets d’Alimentació, Dª Maricarmen Gisbert que havia estat al meu tribunal d’oposicions a l’Annexa. També hi havia Dª Leonor Vilar i Dª Paquita Alemany i ens trobàrem al motel Ticasa de Borriana, situat a peu de la carretera general. Encara ara, en passar per allà sovint –camí de Castelló per visitar a mon pare- i tot i que el local resta tancat, però en peu, en venen al cap aquells records ja llunyans, perquè aviat farà mig segle...

I així em vaig acomiadar de fer de mestre, amb la satisfacció –no cal dir-ho- d’accedir a una nova tasca, que em feia molta il·lusió...Amb l’enyor, però, de deixar la vivència diària d’obrir la classe i trobar-me, cada matí, amb el grup d’alumnes que m’esperaven. I això a l’Annexa –ara i els primers anys-, a Albocàsser i al Tormo de Cirat. Val a dir que, al llarg dels més de trenta anys següents, no vaig mai de deixar de fer –de fet- de mestre, en les visites a les escoles i en el treball de la Inspecció Educativa. Més encara quan vaig accedir a la condició de professor universitari, associat de Psicologia, ja a València. Això m’ha fet escollir el títol de les meues memòries –“Fer de mestre”- i no només simbòlicament, perquè m’he seguit sentint i practicant. Al respecte referiré –i, si no, ja ho faig ara- l’anècdota d’aquell director que, en demanar-li passar per les aules i que m’acompanyara, em deia un poc estranyat –segurament perquè la pràctica habitual era que l’inspector es quedava al despatx, revisant la burocràcia del centre i poca cosa més- de que com era això de voler visitar les classes. No cal dir que –amb perill de desautoritzar altres alternatives “visitadores”- vaig dir-li que era (part de) la meua obligació i que, en tot cas, volia compartir amb el professorat una estona del seu temps i en la seua tasca didàctica immediata, si més no per aprendre’n, participar-hi i reforçar-la davant l’alumnat. Això era especialment adient en visitar les aules de l’ESO o les dels instituts que

m’encomanaren els últims temps, amb un alumnat un pèl –o molt- díscol i em semblava que amb la meua presència i autoritat (!) reforçava la del professorat.

I és que, de manera especial, enyorava el contacte amb els xicons del meu temps de mestre en actiu. Encara ara, en mirar alguna de les (poques) fotos d’aquell temps, tot i que els noms s’han anat esborrant, tinc molt present els rostres dels qui apareixen i encara els veig allà davant, al voltant de la meua taula –quan em presentaven treballs o llegíem- o asseguts a la seua, treballant –o enredant...- fent alguna activitat en rogle o fileres, o quan anàvem al pati, o formàvem abans de l’entrada o en l’esbarjo...I també algunes mares –més que no pares, per l’horari laboral-, quan s’interessaven o els havies de cridar per alguna malifeta menor dels fills o amb ocasió d’una simple convocatòria informativa. Ja del primer any a l’Annexa –i dels posteriors quan vaig tornar-hi-, em venen els records, alguns molt puntuals i altres més difosos i sense massa seguretat en situar-los, al primer temps de l’estada a l’Annexa o quan vaig guanyar les oposicions restringides, desprès de passar pel Tormo i Albocàsser... Així, recorrent la vista per les fotos d’aleshores, em venen al cap alguns noms –Pastor, Boira, Diego, Cubedo, Isidorín, Manuel, Gil, Benito, Batalla, Felices, Beltrán, Gonzàlez, Santiago, Traver...-, uns altres els tinc “a la punta de la llengua”, com es diu i hi ha noms que els he oblidat del tot, encara que les caretes de tots ells em porten més d’un record...

Per raons “jeràrquiques” esmentaré a sengles fills, del director de la Normal, Dn. Isidoro Andrès –Isidorín, primer i Santiago, un altre curs- i del professor Sánchez Adell –Manuel-. Tots, no cal dir-ho, alumnes avantatjats i estudiosos, perquè –lògicament- ho “mamaven” a casa, encara que diferents –també els dos germans Andrés Robres-: Isidoro jr., més callat i tímid, mentre que Santiago era més entremaliat, sense ser díscol. El segon portava ulleres de molt petit i el duien –com a la resta de germans- a Barraquer. Pot ser això influí perquè nosaltres férem el mateix amb el nostre fill, Marc-Vicent, afectat d’estigmatisme i estrabisme, alhora, encara que també perquè Tere, de menuda, havia estat pacient del Barraquer pare de Dn. Joaquín, per iniciativa del tio Remigio, metge de casa i parent estimat que els tenia molta atenció i afecte. El fill de Sánchez Adell, Manuel, era també discret i dòcil. El record que tinc, però, quan a son pare vaig arribar a comentar-li alguna cosa del fill, es què es féu un tant el desentès, perquè això –la marxa escolar del xiquet- “era cosa de sa mare” (?) En els Andrés, com que la mare era mestra de l’Annexa femenina i un temps la nostra mentora, hi havia més relació, lògicament. I una nota més: de quan sant Lluc,

encara tinc els obsequis de sengles famílies “intel·lectuals”. Així dels Andrés “Y la bíblia tenía razón” i dels Sánchez Adell “Dioses, tumbas y sabios”...

Un altre fill de la casa fou Beltrán –Juan Carlos, li havien posat, arran del nomenament del príncep com a successor...- fill d’Antonio Beltrán, un molt bon company, que havia estat de director a Vilafranca i havien baixat a Castelló feia poc. El xicon portava ulleres i era estudiós i callat i a més de son pare que s’interessava, la mare –Sofia crec recordar- també es passava de tant en tant per l’escola, on hi tenia –a la femenina- la menuda –també Sofia com ella, i per això en ve el record- i un germà major, estudiant de magisteri, que féu les pràctiques amb nosaltres i me’l vaig trobar a Girona de mestre, quan jo vaig anar d’inspector –a Ripoll, crec recordar-. El cas és que al Juan Carlos, anys més tard, el vam trobar d’interventor a l’ajuntament de Benicarló i no cal dir com ens alegràrem mútuament de l’encontre.

També tinc, records nítids d’altres xicons d’aquell temps, dels qui recorde el nom, com ara Pastor, pobret, que era un infant amb clara disminució intel·lectual, tot i que en aquell moment jo no tenia prou criteri i formació per diagnosticar-ho i –als anys seixanta- els psicòlegs escolars eren inexistents –els Spes actuals o el departaments d’orientació-. A més de “curtet” –a prou penes vaig aconseguir ensenyar-li a llegir i parlava amb dificultat- portava unes ulleres d’augment, amb uns vidres gruixuts i les dents les tenia molt deteriorades. No recorde si vaig arribar a parlar amb la família, perquè alguns pares era difícil de fer-los passar per l’escola, ni tan sols a les reunions que fèiem de tant en tant... Boira era un poc més espavilat però se’t quedava mirant amb els seus ulls “saltons” i no sabies mai si t’havia entès bé o no. Una altra cosa era Diego (López Olivares), estudiós i callat i que vivia als “colorins” –el grup de cases al darrere del pati, on també vivia Sacedón-. I és que al tal Diego li he seguit la pista, des que el vaig retrobar d’ajudant de Sánchez Adell i ara catedràtic prestigiat de Geografia Humana a la UJI, amb un curriculum excepcional, doncs és consultor de diversos projectes internacionals del seu camp. Val a dir que em vingué a veure a la Conselleria, a València, quan jo era cap de servei d’ordenació acadèmica, per obsequiar-me –dedicat al “seu mestre”- del llibre que li publicaren, resultat de la seua tesina de llicenciatura. I en diverses ocasions posteriors –i amb la seua família i una filla que se li sembla del tot a ell, quan era menut, amb la mateixa careta-, perquè l’he convidat a algun acte en què he intervingut a Castelló o jo mateix he assistit a algun altre protagonitzat per ell, a la UJI, no cal dir que amb gran satisfacció –mútua, crec-.

El cas, però, que més m’impactà aleshores i que vaig haver de “patir” –encara que més la família i ell mateix- fou un tal Cubedo, un xicon un pèl major que la resta de la classe –producte d’alguna repetició anterior, pel problema que arrossegava-, afectat d’epilèpsia. De tant en tant li agafava l’episodi, sense previ avís i queia redó a terra, amb gran soroll i sobresalt dels seus companys i meu. Miraculosament no es féu mal, amb les nombrosos i quasi diàries caigudes, ni que fora de la cadira on seia. No cal dir que estava en contacte amb la família i la mare –ai les mares!- venia sovint, unes vegades perquè la cridava jo –sobre tot al principi- i altres perquè era ella la que es presentava per interessar-se. Això també en un moment, en què la malaltia no estava tant controlada com ara i feia patir, cada episodi que s’esdevenia. Per sort, una vegada passat, el bo de Cubedo tornava a la normalitat de la classe, encara que amb aquella carona d’estranyat en veure l’enrenou que havia originat, pobret.

Gil, en canvi, era “el meu millor alumne”, tal com li vaig escriure en un llibre de lectura dedicat, de resultes d’aquells “premis” o “sortejos” de petites coses escolars, que fèiem de tant en tant, per mantindre la classe “motivada”. Al punt, la família –la mare sempre!- es presentà per agrair-me-ho. La veritat és que Gil, tenia totes les qualitats del bon alumne: intel·ligent, estudiós, callat, atent, amb una lletra bonica i clara i un quadern impecable. Vull suposar que jo, en reconèixer-li-ho, no en faria una distinció ostentosa, que podria haver molestat a la resta de la classe i que em comportaria com a mestre, discretament, cosa que ara em ve al cap amb una certa preocupació.

El cas de Benito –carona redona i amb uns ulls vivíssims- era diferent: més que no intel·ligent era despert i molt simpàtic, amb un somriure entre entremaliat i innocent. Especialment hieràtic es posava -amb els braços creuats- a la taula, quan jo, en acabar d’explicar alguna cosa, solia fer preguntes per assegurar-me’n i ell volia ser preguntat. I com que eren alguns els “pretendents”, jo els advertia que no preguntaria més que als que se comportaren...i així Benito –i algun altre- es quedava literalment sense respirar i mirant-me fixament... Felices era un d’aquells també, molt atent a les explicacions i bon alumne: portava ulleres i tenia una careta d’espavilat, redona i amb els cabells en punxa...En canvi a Batalla li costava més seguir la classe: més callat i dubtós, es mostrava tímid i participava poc, havies d’anar “estirant-lo”.

Hi havia també Sacedón, fill del germà major d’un meu company de l’Escola Pia, que vivien també als “colorins”. Coneixia bé al pare i a la mare: el pare feia de lector a la capella de l’actual

residència de la 3ª edat de mon pare i jo mateix hi col·laborava algun diumenge. El xicon també discret i estudiós, de “bona” família: els Sacedón tenien fama al barri, doncs el para havia estat guàrdia civil, encara que jo no el vaig conèixer d’uniforme, sinó jubilat i amb posat seriós, però bona persona. I el seu fill menut i germà d’Alejandro, pare delmeu alumne, és el què havia sigut company meu dels escolapis i el mateix es féu escolapi. Mols anys desprès, amb ocasió d’un terratrèmol a Costa Rica, crec, ens varem interessar per ell, doncs era allà i actualment sé d’ell pel president del nostre col·lectiu de jubilats-UVEG, Josep Vicent Díaz, antic escolapi, perquè viatja tot sovint a centroamèrica i ens enviem salutacions pel seu conducte.

Tornem, però, als meus alumnes d’aleshores. Traver n’era un altre, més mogut, fins arribar a comportar-se amb una certa inquietud, que ara anomenaríem hiperactiu...encara que de vegades es distreia, com afectat de TDAH, la síndrome d’atenció dispersa, amb hiperactivitat afegida...Res d’això, però, teníem ben assumit, aleshores, els joves mestres que ens enfrontàvem cada dia a nombrosos i variats episodis, que anàvem abordant amb notables dosis de lògica i bona voluntat. Traver, però, no suposava un problema major i anava fent, mentre jo li anava seguint la pista. Un altre xicon discret, de pares immigrants i que vivia a la vora, la mateix carrer Herrero, fou Gonzàlez que no destacà especialment ni en bé ni en mal i que mon pare me’l localitzà últimament. Passava que els meus pares vivien a un carrer paral·lel i darrere del pati de la Normal, així que coneixien el barri i les botigues del voltant, una d’elles de la família Gonzàlez. Així que fa un temps mon pare m’inquirí sobre un alumne meu que tenia un establiment modest al carrer Herrero...amb el pare del qual havia parlat i s’havia interessat per ell, alhora que el pare, per l’antic mestre del seu fill...Mon pare mateix coincidí amb el xicon que es féu càrrec de la botiga, es presentà i li parlà de “don Marcos” i jo mateix, en un dels habituals viatges a veure’l, vaig fer per trobar-lo, amb gran sorpresa de la dona del meu exalumne que veié que algú –jo- abraçava al seu home, només entrar a l’establiment, en lloc d’interessar-se per la mercancia...El cas és que el tal Gonzàlez conservava la mateixa carona de menut i, en trobar-me’l enfront, darrere el mostrador, de seguida el vaig reconèixer. Van recordar aquella època, alguns dels seus company i em digué que tenia un fill estudiant al mateix edifici on ell anava a l’escola de menut, doncs la Normal –Annexa inclosa- ara s’havia convertit en un institut de secundària –el “Vicent Castell”-.

D’altres xicons tinc el record encara que se m’ha desborrat el nom però em ve al cap la fesomia i els gestos, com dels dos germans que miràvem de no fer-los coincidir a la mateixa aula, o aquell que resultà fill d’una neboda –crec- de la meua “passejadora” –figura domèstica d’algu(na) xicona jove que tenia cura del menut, la mare del qual hi treballava, com sembla que ocorregué quan ma mare anava a la fàbrica...- El xicon en qüestió era la mar de bondadós i mai em creà cap maldecap. També vaig tindre a la classe, a un meu nebot –Pepe Cueva Almela-, fill de l’oncle Domingo –germà de ma mare- i de la tia Rosita. Pepe -José Antonio Marcos, de nom complet...- era un pèl retret i em mirava “de reüll”, pot ser perquè, tot i parent, el faria formar i complir, clar. Però molt bé: féu la seua marxa i acabà el curs amb tota normalitat i bones notes. Encara ara, parlem del tema de tant en tant, encara que amb qui més ens veiem és amb el seu germà Domingo –Domènec ja- i Loreto, que viuen a València, on són profes de secundària.

I finalment –o quasi- no voldria deixar d’afegir la conversa que vaig mantindre amb un dels pocs pares que ens visitaven. Tinc al xicon molt present i és a la foto de la segona estada a l’Annexa, encara que no puc recordar el motiu de la visita. Podria ser que s’incorporà amb el curs ja començat, per destinació del pare, militar de professió. Al fil de la conversa m’explicà que venien de l’Aiun –aleshores a l’inici del conflicte del Sàhara- i ell amb grau de comandant –crec- em referia de com havien estat allà de ben considerats, fins al punt de què si havien tornat recentment, la població indígena d’allà rebien als seu antic comandant –de legionaris crec recordar- amb una cerimònia que incloïa sacrificar un dromedari (!)...

També del Tormo...com Paquito, Felipe, Manolín...36 en total! Els veig a la foto que ens férem, quan caigué aquella nevada i, a la porta de l’escola, “esculpírem” –els xicons i jo- un ninot de neu, li posàrem una boina i vaig afegir-li la meua bufanda... Els més grans –alguns quasi de la meua alçària, que ja s’afaitaven- drets al darrere, els mitjans en segona fila, encara drets i al terra els més menuts, a alguns dels quals encara els queia alguna “candela” i que tot i no haver arribat a l’edat obligatòria, sis anys –no hi havia unitat de parvuls- vaig haver d’acceptar-los, per insistència de les mares –“por favor don Marcos...”-

Es veuen tots amb vestits precaris i algú es pela de fred, fins i tot un no du més que el “babero” per tot abrigall i encara hi ha qui tenen l’humor de portar una bola de neu a la mà...i un altre que fa l’acció de pegar-li un “calbot” al ninot. Eren els anys seixanta i el “desarrollisme” de l’opusdeísta López Rodó no afavorí més que als

privilegiats, com sempre, però no a la població rural –alguns dels meus alumnes més grans, que havien arribat als 14 anys i seguien l’últim grau d’ “iniciación profesional”, alternaven l’escola i el treball al camp-. Un a un vaig recordant-los –fins i tot el què s’amaga –o el tapa el de davant- a la meua vora i m’envaeix una tristor difusa, en preguntar-me què haurà sigut d’ells i què els haurà deparat la vida...Només a un l’he tornat a veure, anys més tard, un estiu i venint de Montanejos, on passaven uns dies a la vora del riu i a la fonda “La valenciana”. Fou que vaig proposar a la família acostar-nos al Tormo i al bell mig de la placeta, front a l’església i a la vora de la font, ens el trobàrem. Ens reconeguérem i parlàrem una estona: ell seguia amb el treball del camp amb poques perspectives, però allà hi era...

Encara d’un altre vaig saber –Manolín- que era fill d’una neboda de la Sra. Leonor, la meua hostessa. Fou a València, al despatx de la Inspecció de Navarro Reverter, quan em visità aquella neboda –dona del representant de l’editorial Marfil, que ens havia publicat una col·lecció de l’àrea d’experiencies- i vivien a Manises, per consultar-me un tema del seu fill. Vaig aprofitar per recordar els vells temps i preguntar-li pel seu germà.

Així mateix d’Albocàsser...encara que, dissortadament, no tinc cap foto de l’escola i els xicons: foren dos anys com ja he dit i el primer el passàrem a les escoles velles –vetustes més bé-, on entre altres tenia al fill del cabo de la guàrdia civil, un funcionari estirat –com també he dit-, encara que la mare era més tractable. I és que –com passa quasi sempre- les mares són les que prenen contacte amb l’escola, encara que crec recordar que vaig convocar un dia a tots –pares i mares-, encara que no recorde ben bé el motiu i van haver de seure als bancs dels seus fill i el cabo, comentava el mal estat dels pupitres –desgastats a l’altura dels braços...- El cas és que se m’han esborrat els noms dels meus alumnes, també del segon any, encara que les caretes em van venint al cap, especialment la de l’Albert, un xicon que es feia uns quants quilòmetres al dia anant i venint: vivia al mas de Brusca –nom del fundador del poble, segons documenten els historiadors locals i del què es conservava el sepulcre de pedra, a un incipient museu existent aleshores-. Es veia molt rural, l’Albert pobret, amb uns ulls blaus “saltons” que et miraven atents quan li parlaves i presentava els colors saludables de la gent del camp, amb les galtes enrogides. El record del nom em ve de què venia jo del campament de Montejaque –aleshores seria l’any 1963!-, on justament i a la mateixa tenda e campanya, hi tenia un company del mateix nom: Albert. De l’Albert d’Albocàsser –com de la resta d’alumnes d’aquell

temps- no he sabut res i de l’Albert del campament –aleshores estudiant de dret a València- he sabut que ha faltat, en preparar la celebració dels cinquanta anys de l’inici de la mili universitària que acomplírem.

Sí que he sabut –encara que no l’he tornat a veure- d’Enrique, el penúltim fill –l’últim nasqué aquell any, Santiago, anava arrossegant-se pel terra del bar, estudià magisteri i el vaig conèixer a València, on em visità amb el seu germà, Josep Lluís- de l’alcalde, el Sr. José Miralles –alies “Moleta”, com he dit en un altre lloc-. Fou arran de la trobada –que també he relatat o relataré- amb una filla seua infermera, a Castelló, a la residència de la tercera edat on és mon pare. Ell –que tot ho esbrinava quan es trobava bé- sabé que hi havia una xicona d’Albocàsser i li faltà temps per dir-li que el seu fill –jo- havia estat de mestre a aquell poble feia molts anys...Total que a l’endemà tornà ella, dient-li que era filla d’un que fou alumne meu: Enrique i a ell li faltà temps per dir-me-ho a la primera visita que li férem i anar a buscar-la. Efectivament, la careta de la xicona era clavada al seu pare, tal com jo el recordava de feia més de quaranta anys i ella em confirmà que tots ho deien...Encara com.

En un altre moment –al juliol- i venint jo de Benassal, on estava amb mon pare, camí de Benicarló, vaig fer per passar per Albocàsser –també ho dic en un altre lloc-, localitzar a Pepita i Fèlix –els de la fonda del meu temps- i buscar al matrimoni “Moleta” –la Sra. Carme i el Sr. José-. Localitats quan venien del forn, em feren passar a la planta baixa on vivien –ja no al bar que regentaven aleshores- i enmig de la conversa i algunes fotos que m’ensenyaren, aparegué la meua “influència” vers l’Enrique, que la Sra. Carme m’agraí, perquè –deia- que el vaig portar “molt recte”. Bé, aleshores més que no ara, és veritat que jo tenia un posar seriós, però estimava als meus alumnes i mirava d’ensenyar-los bé, encara que mai se sap i en rebobinar en els records, em ve alguna actuació de segur millorable.

Una altra cosa –naturalment- fou el tracte fugisser amb l’alumnat de batxillerat de l’Acadèmia Akademos, del carrer de Cavallers. Fou que jo acabava els estudis de pedagogia i en això un antic company de l’Escola Pia –Tormo- em parlà del tema; que a aquella Acadèmia buscaven a algú per impartir ciències naturals a un grup de batxillerat. Jo era de “lletres”, naturalment, però per sort dels què cursàrem el meu pla d’estudis, havíem tingut matemàtiques –Dn. Felipe-, ciències naturals i fisiologia –Dª Aurora- i Física i Química –Dn. Rafael-. Així que teníem una bona base i com que em feia il·lusió, allà que em vaig presentar al director, per “ocupar” la plaça. El bon home –del què no puc recordar el nom,

però el tinc present, doncs era persona coneguda a Castelló- m’acceptà, desprès d’informar-se’n, encara que afegí: “no le veo más que un defecto...que es usted demasiado joven”... Desprès vaig entendre el què volia dir: el meu grup –com tot l’alumnat de l’acadèmia- era un pèl “mogut”, doncs no era infreqüent que a aquell centre acudira més d’un element problemàtic, procedent d’altres centres de Castelló i ell hauria volgut algú amb més edat i fins i tot mà dura... Siga com siga vaig començar les classes i a la vesprada-nit, de cada dia allà que em presentava i, escales amunt cap a la meua aula, on ja m’estaven esperant aquells “elements”, en un edifici vetust, un casalici d’aquells “senyorials” del Castelló antic, però gens funcional per a escola. No tinc mal record, però, encara que governar a aquell grup d’adolescents amb poques ganes d’estudiar, no resultava fàcil. Fins que, ja finalitzat el curs, em vaig acomiadar i ja no vaig continuar al curs següent, perquè en octubre es convocaven oposicions d’Inspecció i, per tant, era prioritari per a mi, dedicar-m’hi a estudiar de valent.

Heus ací un breu repàs envers els meus records –cap d’ells problemàtic més enllà del què era normal, amb algun entremaliat- dels que foren els meus alumnes, els anys que vaig fer de mestre d’escola a peu d’obra. Eren altres temps i tot i la nombrosa concurrència que omplia les aules, per sort de malifetes importants o de problemes de disciplina seriosos no en vaig patir. Que no és poc.

I una nova experiència la constituí l’alumnat de la Universitat –Psicologia i CAP-, tot i que jo ja n’estava acostumat al tracte amb adults, en l’exercici de la funció inspectora, particularment en els anomenats centres de col·laboració i les tutories de la UNED, quan s’implantà el cicle superior de l’EGB i alguns inspectors –a Girona, primer i a València desprès- interveníem en les sessions de debat i orientació al professorat participant, juntament amb els catedràtics de la Normal que atenien la seua assignatura. Això, però, de l’alumnat de Psicologia i del C.A.P. ho explicaré en un altre lloc.

Canvi de “xip”

Fou aleshores quan, arran les meues anades a Benicarló, en anar a “festejar” amb la meua núvia,Tere, vaig prendre contacte amb Tortosa i els cursets de cristianitat. I allà que vaig anar i participar-hi: fou a la casa d’exercicis de la diòcesi i portava el moviment un tal mossèn Martínez: l’estratègia consistia en una intervenció de “shock” amb un seguit de xerrades “pujades de to”

emotiu i testimonial, impartides majoritàriament per joves seglars que havien viscut l’experiència, amb la companyia i presència de capellans joves. Hi havia els interludis d’oració i meditació, així com de confessió i penediment i acabat el primer dia –el curset en solia durar dos- els responsables es reunien a la nit per valorar la cosa i fer el seguiment dels assistents que, amb l’excusa de fer-se la foto de bon matí, donava peu a conèixer i localitzar-los, per valorar les seues reaccions a les intervencions. La cosa acabava amb un compromís i un pla de “nova vida cristiana”, que incloïa lectura, meditació i testimoni.

Així que aquella experiència no tardà en implantar-se a la veïna diòcesi de Sogorb-Castelló, importada des de Tortosa: Mn. Martínez en fou l’impulsor i alguns joves seglars, com jo mateix, els col·laboradors. El punt de trobada fou la casa d’espiritualitat de Betxí –que acabà batejant-se “el transformador”- i a mi se m’encomanà alguna de les primeres edicions: pot ser la meua condició de mestre, acostumat a parlar en públic i a organitzar trobades, jove aleshores i de tradició i fe cristiana des de menut, feu d’aval per a la funció. Altres s’anaren incorporant com el mateix Joaquim Conill.

La mecànica era la establerta: acollida, bon “rotllo”, xerrades impactants, moments de silenci i oració, converses i complicitats per repescar els resistents, presència eucarística, promeses i projectes...Fou la meua tasca testimonial, paral·lela a la de mestre en aquell temps de l’Annexa, d’El Tormo i d’Albocàsser. Aviat Mn. Martínez anà deixant la cosa a les mans dels joves “consiliaris” de la nostra diòcesi, entre els què destacaren Mn. Salvador Cabedo i Mn. Castillo, als què podries trobar-los a la seu del moviment, a un carrer a la vora de la plaça de Sta. Clara. En anar-nos-en, però, a Girona vaig perdre el contacte i vaig saber, també, que ambdós rectors se secularitzaren: Cabedo se n’anà a Munich –crec- a seguir estudis de filosofia i molts anys desprès, de retorn a València, me’l vaig trobar de catedràtic a la UJI. I de Castillo que es féu periodista i estigué de corresponsal a París, encara que no he sabut res més.

Val a dir que eren els temps del concili Vaticà II i una finestra d’esperança s’obria al món, en una església massa temps tancada en sí mateixa... Tant de bo que ara que es recorden –a contracor per alguns- els cinquanta anys d’aquella efemèride, l’Esperit bufe fort i arrosegue les pors i les inèrcies d’una estructura eclesial que fa fallida per tots costats. Tant de bo.