Xavier Rubert de Ventós · 11 mm 125 acf ebookom/c . empuries @ed_empuries Xavier Rubert de Ventós De la identitat a la independència Pròleg de Pasqual Maragall

11 mm

125

facebook.com/empuries @ed_empuries

www.editorialempuries.com

Xavier Rubert de VentósDe la identitat a la

independènciaPròleg de Pasqual Maragall

Nova edició

biblioteca universal empúries

Xav

ier

Rube

rt d

e Ve

ntós

De

la id

entit

at a

la in

depe

ndèn

cia Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939)

és catedràtic d’Estètica a la Universitat Poli-tècnica de Catalunya, Santayana Fellow de la Universitat de Harvard, fundador de l’Ins-titut d’Humanitats de Nova York i del premi europeu Mies Van der Rohe. També ha estat parlamentari a les Corts Espanyoles i al Par-lament Europeu. És autor d’una extensa obra sobre ètica, es-tètica i filosofia (Teoria de la sensibilitat, De la modernidad, Crítica de la modernidad i Per què filosofia?) i des dels anys vuitanta ha fet també una reflexió crítica sobre la identitat nacional (Nacionalismos i El laberinto de la hispanidad). A més a més, ha escrit Ofici de Setmana Santa, El cortesà i el seu fantasma i Dimonis íntims. Ha estat guardonat amb la Lletra d’Or de la literatura catalana, amb la Creu de Sant Jordi i amb els premis Anagrama d’Assaig, el Josep Pla i Espejo de España. Una gran part de la seva obra ha estat tra-duïda a l’anglès, a l’alemany, a l’italià, al por-tuguès i a l’hongarès.

Disseny: CompañíaFotografia de la coberta: © Josep M. Muñoz

Heus aquí un manifest sobre la independència de Catalu-nya, així com la d’altres «països políticament pobres» que es troben sovint enfrontats a uns grans estats nació. Són aquests darrers, precisament, els que s’han anat fent cada cop més nacionalistes, identitaris, nostàlgics i encarcarats. Deixem-los, doncs, aquest nacionalisme a ells i bastim, nosaltres, l’estructura d’un veritable Estat.

En aquesta edició revisada, Xavier Rubert de Ventós es-bossa també un quadre genealògic i comparatiu dels di-ferents nacionalismes i tanca amb la discussió de l’Estatut avortat a Madrid. Un llibre, al capdavall, que analitza amb el cap allò que tan sovint ens surt de les vísceres i que aporta una important reflexió sobre els conceptes d’iden-titat i de pertinença.

,!7II4J7-ihjfbe!0010041498

246. Narcís Comadira Les paraules alades

247. Modest Prats Homilies de Medinyà

248. Ha-Joon Chang 23 que no us expliquen sobre el capitalisme

249. Michael Damiano Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló

250. Ed Vulliamy Amèxica

251. Toni Sala Notes sobre literatura

252. Eudald Carbonell i Jordi Agustí L’evolució sense sentit 253. M. Carme Junyent, editor Visibilitzar o marcar Traducció de Ferran Ràfols

254. Albert Garcia Espuche Una societat assetjada

Coberta a dues tintas. Negre i Pantone 1805

Xavier Rubert de Ventós

Catalunya:de la identitat

a la independència

Edició a cura de Gemma Casamajó i Teresa Sala

Editorial EmpúriesBarcelona

020-114665-CAT IDENTITAT INDEP .indd 5 30/04/14 8:46

Primera edició: juny del 2014

© 1999, 2014 Xavier Rubert de Ventós

© pel pròleg, 1999 Pasqual Maragall i Mira

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,Editorial Empú[email protected]

www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor IgualImpressió: Limpergraf

dipòsit legal: b. 11.345-2014isbn: 978-84-9787-951-4

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació públicao transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions

establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Españolde Derechos Reprográficos, www.cedro.org)

si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Tots els drets reservats.


219

ÍNDEX

Pròleg de Pasqual Maragall 7

Introducció 21

I. Carta a l’amic de Madrid 23

II. La inèpcia com a estratègia:de la incompetència natural a laincompetència adquirida 54

III. Més ençà del bé i del mal: cànceri nacionalisme com a metàfores 60

IV. Drets individuals – discriminaciócol·lectiva: la dona i la nació 65

V. Multiculturalisme i identitatsmonogràfiques 75

VI. La identitat postmoderna 86

VII. Néixer en Estat: arqueologiai psicoanàlisi de l’Estat inconscient 93

VIII. Les raons generals del pessimisme:ous durs, nines russes i Països Catalans 99


220

IX. Les aventures del do ut des 114

X. Desactivar tres artefactes 126

XI. Impotència democràtica i capil·laritat 144

XII. El somni d’un marc civil i flonjo 154

XIII. La batalla per allò que és possible 162

XIV. Opnis a la vista 167

XV. Opnis: instruccions de muntatge 176

Epílegs

I: Les altres minories 189

II: Joan Crexells, una certa ideade Catalunya 199


23

I

CARTA A L’AMIC DE MADRID

dels seixanta als nostres dies

Excusa que et prengui com a excusa. Des que els es-deveniments mundials van cometre la impertinènciade deixar de ser previsibles, hem parlat gairebé cadasetmana, i vull fer ara el balanç de les nostres discus-sions. En aquest temps m’has manifestat els teus te-mors, el teu desassossec, sovint la teva indignació.

«Però ¿és que s’han tornat tots bojos? El que vacomençar com un desglaç comunista acabarà en unainundació nacionalista; la desactivació ideològicamarxista, en un explosiu rearmament de tots els fo-namentalismes. ¿I no veus que el remei resultarà pit-jor que la malaltia?»

Tant o més que els mateixos esdeveniments, el quesemblava acabar d’indignar-te era la meva actitudenvers ells. Entendre’ls, és clar, jo tampoc no els ente-nia, però això mateix despertava el meu interès, si noel meu entusiasme, del qual tu recelaves.

«No sé si això teu és masoquisme o simplementfrivolitat. No sé si és un gust pervers perquè els esde-veniments refutin les nostres previsions, o si és no-


24

més el pessigolleig del desconcert allò que et diver-teix. Jo entenc molt bé que als anys seixanta...»

En efecte, als seixanta ho enteníem tot. «I d’aquí—vaig respondre— el nostre problema a l’hora decomprendre el que passa avui, dificultat que no te-nen segurament els fills d’idus menys eufòrics i il-lusos.»

Estaràs d’acord amb mi que aquests darrers anyssemblen la inversió més radical d’aquells temps idea-listes com pocs. Idealistes, en efecte, perquè llavorstocava pensar que les idees anaven sempre per davantdels esdeveniments; que des de la política fins a lesarts, calia estar sempre a l’avantguarda. Els interessoseren mesquins; els usos socials, hipòcrites i convencio-nals; les creences, farisaiques o mistificades: tan solsla ruptura amb tot això podia obrir-nos a un futurlliure, just, científic i revolucionari alhora... Aquestprogressisme tan eufòric com il·lús és el que va culmi-nar i es va banalitzar definitivament amb l’avantguardisme de masses dels seixanta, en què, davant la inèr-cia o la viscositat del «sistema», van proliferar totamena d’alternatives, de metodologies o semiologiessubversives, de contestacions, grupuscles o contracul-tures, de ruptures artístiques i coses per l’estil.

Però vet aquí que als anys noranta sembla que esgiri la truita. ¿Què havia passat? Simplement, queeren ara les mateixes coses les que comencen a mou-re’s a una velocitat i en un sentit insospitats. I eren lesidees —avantguardistes ahir— les que, lluny d’anti-cipar ja res, no eren capaces ni tan sols d’interpretaro donar una raó plausible del que passa. El comunis-


25

me o l’avantguarda han marxat —i ningú no sapcom ha estat—. Les «alternatives» dels seixanta a lafamília nuclear, a l’erotisme possessiu, a l’art repre-sentatiu, al capitalisme monopolista, etc. s’han vistdesbordades i han emmudit a l’hora d’explicar, nodiguem ja respondre, la fertilització in vitro, l’efectehivernacle, la crisi de la biodiversitat, la dissipaciódel comunisme, el renaixement de la religió o la novaaliança de l’art i la borsa. ¿O és que la «revolució se-xual» dels seixanta no se’ns comença a aparèixer aracom un breu interregne entre la invenció de la píndo-la i l’aparició de la sida?

Acostumats a un món en què tot es podia desitjaro proposar ja que res no es podia modificar, fets a unmón tan perdudament estable i raonable en què po-díem exaltar sense riscos tot allò més irracional, per-vers o delirant que ens passés pel cap, no acabemd’acostumar-nos a una època potser amb menys poratòmica però més riscos puntuals, menys estable imés inquietant. Així, d’un dia per l’altre ens hem as-sabentat que d’Alemanyes no n’hi havia dues, sinóuna; que l’URSS no era una, sinó quinze; que Moldà-via no era un país inventat pels germans Marx; queels hongaresos viuen en quatre Estats diferents i elskurds (que no en tenen cap), en cinc; que l’islamismemobilitza més que el comunisme, etc. Acabat el ciclede Ialta, els equilibris tornen a ser plàstics, la incerte-sa recupera el seu protagonisme normal i els tropis-mes ètnics o nacionals reapareixen amb tota la sevaforça original —més el ressentiment de mig segle derepressió.


26

Ara bé, tot això no és tan sols un canvi: és lainversió mateixa de la idea moderna del «canvi»,esdevingut ara radical inversió de papers. Allò quecrèiem natural i permanent —la natura, la biolo-gia— sembla ara manejable. I les estructures políti-ques o econòmiques sobre les quals sí que crèiem po-der decidir es mostren, per contra, cada vegada mésestables, més dependents de factors naturals o tradi-cionals. És així com al fons de l’Economia apareixl’Ecologia, que limita els seus escenaris; darrere lesespeculacions sociològiques, les dades etològiquesque defineixen la conducta humana; darrere de l’Es-tat nació, un nou internacionalisme religiós que sem-bla representar «el retorn de tot allò reprimit». Unfonamentalisme de la raça i de la religió, certament,però també dels drets humans individuals i de l’auto-determinació dels pobles.

Davant d’aquest panorama confús i promiscu, tudeies que cal separar el gra de la palla: els drets hu-mans, per exemple, d’aquest concepte equívoc d’au-todeterminació el subjecte del qual (¿pobles, nacions,ètnies, unitats històriques de població?) mai no acabade quedar clar i que constitueix, segons el mateix RalfDahrendorf, «un dels invents més desafortunats deldret internacional».1 Una cosa són, doncs, els drets

1. Un principi d’autodeterminació, tot s’ha de dir, formulati aplicat per les potències vencedores de la Primera GuerraMundial per tal de legitimar la desarticulació dels imperis ene-mics (austrohongarès i otomà) amb la creació de noves entitatsanomenades Iugoslàvia, Kuwait o Qatar, i no, en canvi, Kurdis-


27

humans —i en celebrem el protagonisme recuperat—i una altra de molt diferent, fins i tot oposada, la tesiwilsoniana que «en determinar totes les qüestions desobirania, els interessos de les poblacions involucra-des han de tenir el mateix pes que les equitatives pre-tensions del govern la legitimitat del qual cal deter-minar». Ara bé, jo no crec, com Dahrendorf, queambdós conceptes (el respecte a l’autodeterminació ials drets humans) resultin tan distints i independents.¿O és casualitat que hagin estat als mateixos llocs ons’han conculcat sistemàticament uns i altres drets? Elsjudicis sense garanties van ser l’altra cara de les de-portacions massives dels pobles, i el redisseny de lesseves fronteres, com l’«autocrítica» ideològica delsdissidents, ha acompanyat sempre la imposició d’unaamnèsia col·lectiva o una indoctrinació sistemàtica.¿I és casualitat que avui encara espanti el concepted’autodeterminació exactament igual que espantavaal principi del segle xx el sufragi universal, i que esrebutgi amb idèntics arguments? ¿Com continuar en-cara defensant els múltiples drets a la diferència —in-closos els referits al gènere i l’orientació sexual— inegar tanmateix allò que els individus reivindiquencol·lectivament com a pertanyents a un país diferen-ciat? ¿I com defensar, finalment, l’autonomia de mer-cat enfront de l’intervencionisme estatal sense reco-nèixer també aquesta autonomia en el mercat políticdels pobles i les nacions?

tan o Palestina. El principi va ser formulat pel president Wilsonel 1918 i consagrat el 1945 per la Carta de les Nacions Unides.


28

És cert que aquest panorama ens desconcerta iens sumeix —tant a tu com a mi— en una enormeperplexitat. La violència simbòlica continguda a laguerra freda no desapareix, sinó que es fragmenta.La necessitat de protecció i identitat que al capda-vall satisfeien els Estats sembla revertir ara en na-cionalismes irredempts: el nacionalisme dels pobleseuropeus, les repúbliques russes, els països balcà-nics, les ètnies del Kurdistan, del Sàhara o de SriLanka i, per damunt de tot, el de l’integrisme islà-mic amb ramificacions entre la immigració dins dela mateixa Europa. Tot això sense parlar del noupatriotisme nacional dels Estats disposats a limitarel ius soli per als immigrants, o a mostrar-se «fermsi musculosos» davant el primer Panamà o Iraq quees posi a l’abast.

Aquest és el retour de l’État que tu anhelaves ique Alain Minc patrocina. Retorn d’un Estat nacio-nal i laic, obert cap enfora i integrador de la diver-sitat al seu si. Però en el vostre discurs l’èmfasi hacanviat: on abans deia l’Estat nacional, avui dieul’Estat Nacional. Amb tot, dubto que aquests canvissemàntics —o emfàtics— aconsegueixin que aquellEstat pugui continuar devorant tota l’exòtica faunai flora d’identitats que sorgeix al seu si o al seu cos-tat, i que fins ara havia sabut metabolitzar senseproblemes. Identitats que hauran de trobar progres-sivament diversos principis d’aglutinació, centres degravetat o formes d’equilibri sense exclusió. Un equi-libri que tal vegada acabarà configurant els kurds oels alemanys com a poble, i els àrabs com a confes-


29

sió, Espanya com una hispanitat de nacions i Angla-terra com una nova Commonwealth a escala dins del’illa.

Altrament dit: es tracta de trobar un equilibri en-tre les versions actuals d’aquest tribalisme que és al-hora la substància i l’amenaça de tota democràcia.Una democràcia que, com va veure Kant, només potser universal pràcticament si no pretén ser-ho ideo-lògicament ni geogràficament, i que postula tant elpluralisme intern com l’extern. Però ¿com definir, empreguntaves, aquestes futures «mònades democràti-ques»? La meva resposta provisional, te’n deus re-cordar, és que mereixen la llibertat aquells grups opobles on una majoria està eventualment disposadaa votar-la i una minoria està des d’aquest momentdisposada a morir-hi, com els presoners irlandesosen vaga de fam. Quelcom que no s’ha de confondre,per descomptat, amb els sants visionaris disposats amatar per allò que la majoria no està ni disposada avotar. Però la cosa té els seus matisos, que esperoaclarir en les pròximes cartes.

Segons la Declaració Universal dels Drets Hu-mans, «cal que els drets humans siguin protegits perla llei de manera que una persona no hagi d’utilitzarl’últim recurs de la rebel·lió contra la tirania». Arabé, aquestes paraules —com observa Yelena Bon-ner— «fan referència a nacions, no a individus: alskurds, croats, lituans, armenis, sahrauís (...) i altrespobles que, havent votat i defensat la seva autode-terminació, no veuen respectades les seves fronte-res». Si no es reconeix així, els Estats actuals acaba-


30

ran mostrant-se com el que sovint han estat: unademocràcia sense «demos», un nacionalisme sensellibertat.

la impertinència i les seves astúcies

Segons els fenomenòlegs, definir una cosa és abansde res delimitar el que aquesta cosa no és, distingint-la dels fenòmens o conceptes limítrofs: «pudor» noés exactament timidesa ni vergonya; «tabú» no espot traduir simplement per temor o prohibició, etc.Ara bé, des que amb la crisi soviètica i la caiguda delmur de Berlín es va iniciar a l’Est el redisseny de po-bles i fronteres, sembla com si l’Oest hagués redesco-bert una forma de fenomenologia que s’acosta molta la tautologia: Macedònia no és Bòsnia, l’Alto Adi-ge no és Croàcia, Catalunya no és Lituània, Còrsegano és Ucraïna, etc. Més que resposta al que passava al’Est, la majoria dels Estats europeus es van limitar aemetre símptomes del que ocorria dins les seves fron-teres. Els seus judicis els van jutjar —i els van dela-tar—. Només calia mirar quins problemes tenien alseu interior per endevinar què pensarien o dirien so-bre el que passava fora. I la seva insistència en elsmateixos temes (els txetxens són georgians, els cro-ats són els antics feixistes, etc.) només volia expres-sar allò mateix que tu em vas repetir una vegada iuna altra: «Aquí no passa res».

La meva resposta, te’n deus recordar, tenia unacerta cantarella orteguiana: «Una cosa, si més no,


31

passa: que no sabem el que passa». Sembla com sihaguéssim oblidat el que tothom sí que sabia a prin-cipi del segle xx, quan Unamuno escriví: «Pues mientras los croatas, católicos en mayoría, se sirven delabecedario latino, los viejos serbios, ortodoxos orientales, se sirven del cirílico. La ortografía, ya ve usted,la ortografía es capaz de dividir a un pueblo. Porquereconozca usted que no es lo mismo decir Vizcaya queBiscaia». Profètica advertència que ben aviat el software lingüisticocultural seria més decisiu a Europaque el hardware territorial!

«L’única cosa que passa —vas respondre imme-diatament— és la crisi terminal del comunisme, queal capdavall no és sinó la desintegració d’una versióideològica i doctrinària de l’imperi tsarista.» Amb laqual cosa constataves que això no ens afectava i quela paraula d’Unamuno eren pures associacions para-noiques.

A mi, tanmateix, em semblava més que tot això.En pocs anys hem pogut ser testimonis de la directasublimació o dissipació de molts Estats moderns: elseu pas de l’estat sòlid al gasós sense ni tan sols atu-rar-se en el líquid; la volatilització d’estructures comel KGB o el PCUS; el trànsit de diverses repúbliquesdes de la tirania fins a la independència sense solucióde continuïtat. I tot això sí que ha tingut i té un valorsimbòlic, simptomàtic, exemplar o com es vulgui dir.

Ara bé, l’Estat soviètic no havia inventat ex novoles seves estructures: havia culminat les iniciades perPere el Gran, que al seu torn s’havia inspirat en l’Es-tat il·lustrat, paternalista i intervencionista que tots


32

hem arribat a prendre com l’expressió mateixa d’unanecessitat tan immutable com el curs dels astres. I ara,de sobte, resultava que aquest paradigma d’Estat esdissolia com un sucre —que «era mortal en tempshumà i no solament en temps històric, com molts estu-diosos pretenien» (Alfredo García-Ramos)—. No, noera només la caricatura comunista, era el mateix Es-tat modern el que semblava ara un tigre de paper queva ser fort mentre es va creure que ho era: ora leoniserant, venter capra, cauda draconis. Per mantenir-lono n’hi havia hagut prou amb totes les modernes tèc-niques polítiques que Lenin va dur a la perfecció d’unart: l’ús dels «aliats objectius» més contradictoris, elterror organitzat i la purga sistemàtica, l’ús dels fra-cassos per reforçar el poder acusant els «contrarevo-lucionaris», etc. No, a més de tot això calia encara unmínim d’adhesió popular sense la qual el mateix ter-ror desemboca en la inanitat i la impotència. A partird’aquesta sorprenent experiència, moltes afirmacionsque fins al 1990 ens haurien semblat simplement ex-tremoses van adquirir de sobte certa versemblança(alhora que els fonamentalismes semblaven fonamen-tar-se i els irredemptismes s’obstinaven a redimir-se),de manera que les següents paraules de Wilhelm Reichadquirien una insospitada actualitat: «És la teva greumalaltia anímica, i no una força externa, allò queet subjuga diàriament i et fa creure en aquests ideals—el socialisme, l’Estat—, que et costen el cap i, a més,l’enteniment».

Una sospita, si més no, ja va despertar el desman-tellament soviètic i de l’Est europeu: que les fronteres


33

no són immutables i que els països poden obtenir méso menys pactada, més o menys pacíficament, la inde-pendència. Amb l’URSS sublimant-se de l’estat sòlidal gasós, aquesta hipòtesi va passar de la inversem-blança a la probabilitat sense gairebé deturar-se en lamera possibilitat. A la saviesa política convencionalaixò li ha posat la pell de gallina. De la intangibleontologia, l’Estat torna a la mera història i geografia,precàries sempre. Per a molts pobles la independèn-cia deixa d’aparèixer com un «fet revolucionari», ipassa a ser percebuda com «política normal»; passade ser una opció que votava el reduït nombre de per-sones que a cada lloc opten per «l’impossible» i esde-vé una opció versemblant, un vot normal. Fins avui,per exemple, el 43 % dels nacionalistes escocesoss’alineaven amb els laboristes i el 25% amb els con-servadors. És possible que d’ara endavant les cosesno vagin d’aquesta manera, i les conseqüències d’ai-xò són revolucionàries pel mateix que, segons la defi-nició de Wiener, eren imprevisibles.

I això és precisament el que argumentaves tuquan, per un moment, deixaves de repetir que «nopassa res» (o que, si passa, «no ens afecta») i comen-çaves a enumerar els «terribles perills» que ens sot-gen.2 Plaga d’autodeterminacions que no faran sinó

2. Més subtil que tu, Gil Calvo va trobar una solució eclèc-tica: tot aquest nacionalisme emergent que és allí, a l’Est, fun-cionalment positiu, ja que reforça el mercat, la societat civil i lalegitimitat democràtica, és aquí, on aquestes coses ja estan con-solidades, terriblement —funcionalment— dolent. Tan dolent


34

generar petites Gemeinschaften racistes a la caça deljueu o de l’azerbaidjanès que els caigui dins (com siles grans Gesellschaften alemanya o soviètica ha-guessin estat el paradís de les minories). Proliferaciód’integrismes, de fonamentalismes místics, d’irre-demptismes fanàtics... Tu, que als seixanta t’haviesentusiasmat amb els grupuscles àcrates, que als se-tanta vas dir allò de small is beautiful i als vuitantallegies els Upanixad, tu mateix, de sobte, comença-ves a veure un perill letal en cada aspiració nacionalo religiosa no homologada ni beneïda per l’orde deIalta. Però en això no estaves sol. Per motius anàlegsals teus, els Estats europeus van córrer a declarar queMilosevic representava l’actitud «cosmopolita» en-front de la visceral irracionalitat de les noves repúbli-ques: per una barreja de suposada Realpolitik (calsaber a què atenir-se, és millor tractar amb un queamb deu, etc.) i de real convicció jacobina, segonsla qual la llibertat és quelcom que s’irradia des d’uncentre republicà a una perifèria sempre vernacla i re-tardatària.

Recordo que en algun punt vas arribar fins i tot aencunyar un graciós i agut eslògan: sigueu impertinents! «Atès que totes les obsessions per la pertinen-ça o la identitat són potencialment letals —hi vasafegir—, hem d’aprendre a viure la pura anomia, elcosmopolitisme estricte, la solidaritat dels desarre-

que per més que hi tinguessin dret algunes «nacionalitats», mésdret tenen a impedir-ho les altres nacions que es veurien calami-tosament afectades pel desgavell.


35

lats, la més radical impertinència...» «I que pesat—concloïes— això dels àrabs o de les dones, dels in-dis o els bascos, sempre amb el seu greuge al damunt!¿Per què no són simplement humans i racionals comtu, com jo, com qualsevol?»

És clar que tu podies predicar aquest cosmopoli-tisme precisament perquè pertanyies a una nació do-minant acostumada a presentar (fins i tot a viure) elsseus interessos i passions amb els arguments d’unaraó universal i d’un ineluctable statu quo. No hi ha-via, doncs, mala fe de la teva part: menties, però noho sabies. D’aquí que m’entendrís la ingenuïtat im’escandalitzés el voluntarisme del teu eslògan: sigueu impertinents! D’aquí també que jo participi enel teu temor envers el sentit identitari —aquesta bom-ba ètnica tant o més perillosa que l’atòmica, i mésencara quan la manegen els qui diuen que la rebut-gen—. Un terror que em duu, tanmateix, a defensartot el que tu abomines.

Nosaltres, en efecte, vol dir gairebé sempre noaaltres; a uns altres als quals m’he d’enfrontar o he dematar no ja per odi o antipatia, sinó simplement perestranys, per estrangers, per altres. Aquest mateixcanvi de la «s» per la «a» —de la lluita personal al’agressió «a qui correspongui»— mostra al seu tornallò que de veritat consolida les associacions méspintoresques. «Nosaltres, alemanys —deia Musil—,som la ficció d’una comunitat entre obrers, gàngsters,idealistes i directors de cinema (...) que només es potmantenir pel comú interès d’usar la força contra al-tres o defensar-se’n.» Una observació que s’hauria de


36

matisar encara amb la següent afirmació de Koestler:«La característica més definidora de l’home és laseva enorme capacitat d’identificar-se amb un grupi/o un sistema de creences que és indiferent a la raó,indiferent al seu interès personal i fins i tot a la prò-pia necessitat de supervivència».

Vet aquí dues afirmacions que ens enfronten decop a un dels més grans i horribles misteris de l’e-xistència: el misteri que, a partir del moment queuns governants ho decideixen, «milions d’homescometen els uns contra els altres una gran quantitatde crims, d’enganys, de traïcions, robatoris, false-dats i saquejos, d’incendis i d’assassinats, tants quetots els tribunals del món no tindrien temps per jut-jar-los —i mentre la guerra dura, tanmateix, la gentque comet aquestes maldats no les considera com atals».

«I la gent no les considera com a tals...», conclouTolstoi. Aquest és el mysterium tremendum de laguerra, del qual cerco una explicació plausible a lapròxima carta.

Cascada de paradoxes, amb quatre efectes i unmite.

«... Tendència de l’home a identificar-se amb ungrup: tendència que és indiferent a la raó, indiferenta l’interès personal i fins i tot a la pròpia necessitatde supervivència.» ¿És que no s’ha de denunciar un ialtre cop aquesta perversa tendència? És clar que sí.Però amb això no n’hi ha prou. Abans que res calentendre-la, ja que una conducta tan òbviament dis-funcional per a l’individu ha de respondre a necessi-


37

tats molt bàsiques —tant que van fer que l’espècie«optés» per protegir-les de la pròpia voluntat i fins itot de la consciència individual—. És més, jo crecque hi ha a la seva base una cascada de fonaments(ecològics, biològics, sociològics, lingüístics) mun-tats els uns sobre els altres i que culminen eventual-ment en l’Estat: l’últim precipitat d’aquest gran erroro paradoxa evolutiva. Però anem a pams, encara quesigui d’una manera quasi taquigràfica.

1. La paradoxa ecològica. Un sistema no potcréixer i sofisticar-se si no és a compte del seu en-torn, de manera que tota animació local suposa unacorrelativa necrosi ambiental. D’aquí que l’homenomés hagi pogut conquerir la seva llibertat a forçade reduir la d’aquest entorn. Des de l’aparició del’agricultura, l’home busca organismes d’una altataxa de creixement en condicions senzilles. Però jasigui accelerant els cicles naturals (amb el conreu)o retardant-los (per mitjà de la contaminació), el re-sultat és que tendeix a reduir la taxa de diversitatdel seu entorn i a augmentar, en canvi, les seves di-ferències respecte d’altres individus o grups que con-trolen menys energia exosomàtica. Això significaque, a partir de cert punt, l’ús addicional d’energiasuposa eo ipso una disminució de l’equitat, tal comha mirat de mostrar Ivan Illich pel que fa a la velo-citat de desplaçament (fins a 12 km per hora les di-ferències disminueixen; a partir d’aquí tendeixen acréixer exponencialment). En el mateix sentit Ra-mon Margalef ha formulat l’anomenat «principi de


38

sant Mateu», inspirant-se en la frase evangèlica se-gons la qual «a qui tingui se li donarà i als que notinguin els serà llevat el poc que tinguin». És així,explica Margalef, com acostumen a funcionar per-tot arreu dos sistemes ecològics juxtaposats: el méscomplex i amb més informació roba la poca que téel més pobre, tot xuclant-li la seva escassa informa-ció i memòria. I és així, en efecte, com funcionaaquest flux de diners de pobres a rics, o dels païsosdel Sud als del Nord, que el mateix Robert McNa-mara va descriure com «una autèntica transfusió desang dels malalts als sans».

En tot cas, mentre la diversitat ambiental és moltàmplia i es disposa d’un reduït cabal d’energia exo-somàtica (calefacció, transport, informació), la hu-manitat necessita un conjunt de creences o mitesestables i generalitzats que assegurin l’anivellamentindispensable en una economia de subsistència. No-més amb l’augment d’aquella energia disponible (ide les estructures inertes que la canalitzen) l’entornes fa més homogeni, i l’home, com a contrapartida, espot permetre una diversitat de creences i opinions mésàmplia. A partir d’aquí es podrà embarcar en un co-neixement no ja mític, sinó crític i científic, basat enl’augment de l’energia disponible que resulta de l’ex-plotació tant dels recursos naturals com dels humans.Podríem concloure així que l’home ha xuclat la sevaindividualitat i diversitat de la del seu entorn —in-cloent en aquest entorn els altres homes i pobles—.Un fenomen que, com ja va observar Simmel, es re-força i adquireix una nova dimensió amb l’emergèn-


39

cia de les ciutats, on l’anonimat ambiental afavoreixla personalitat individualista i «nerviosa» que carac-teritza el ciutadà modern.3

2. La paradoxa biològica. La paradoxa anteriorsorgeix paral·lelament a un altre «error evolutiu» deldesenvolupament biològic mateix. Tal com les va des-criure McLean, les estructures arcaiques de l’hipotà-lem i el sistema límbic que controlen els instints i lespulsions són anàlegs en l’home i en els rèptils o elsmamífers inferiors. Situat a l’extrem de l’espina dor-sal, es tracta del nucli més profund del cervell, queregeix les conductes instintives o les emocions bàsi-ques com ara l’agressió, la territorialitat, la jerar-quia, la por o la ira. A aquest cervell es va superposaren el plistocè, fa mig milió d’anys, l’estructura delneocòrtex, que regeix el pensament lògic i analític.Ara bé, aquest «birret neocortical» de l’home va ini-ciar aleshores un creixement fulminant, cada copmés difícil d’integrar o coordinar amb el nivell im-pulsiu del «cervell reptilià». Un birret que va comen-çar a actuar, en paraules de Ramón y Cajal, «com un

3. «Com més estret sigui el cercle social al qual ens lliurem—escriu Simmel—, menys llibertat individual tindrem, mentreque el cercle mateix, pel fet de ser petit, serà individualitzat i esdistingirà radicalment dels altres. De manera anàloga, en am-pliar-se el cercle en què estem i concentrem els nostres interes-sos, tindrem més espai per al desenvolupament de la nostra in-dividualitat, però, en canvi, com a parts d’aquest tot, tindremmenys peculiaritat, ja que el grup social serà, com a grup, menysindividual.»


Documents

Xavier Rubert de Ventós · 11 mm 125 acf ebookom/c . empuries @ed_empuries Xavier Rubert de Ventós De la identitat a la independència Pròleg de Pasqual Maragall