L’esbudellador de l’eixample

X a v i e r V e r n e t t a

No puc recordar una nit sense tu,un dia tan fosc que em faltin els teus ulls.

MMMM. Els dits de l’Eric no encertaven a desconnectar el radiodespertador, i tots els objectes que hi havia sobre la tauleta queien un darrera l’altra; finalment, va aconseguir parar la música, just en el moment que una llauna de cola començava a vessar restes de líquid sobre el terra. La balada que l’havia despertat era una de les sever cançons preferides, però no tenia ganes de despertar-se i encara li quedaven uns quants somnis més al cervell. Un més, una mica més. 08:30, massa d’hora per a qui ha anat a dormir a quarts de quatre.Va tornar a dormir-se i va sommiar que s’havia llevat, que s’arreglava, sortia al carrer, esmorzava i…Sonà de nou el despertador.

Oh, noi, si et plau, compra’mun Mercedes Benz

-Ara, ara –l’Eric obrí els ulls per tornar a tancar-los de seguida. La cançó continuava sonant:

ja saps que és un bon cotxe,és el que agrada més.

-Ara m’aixeco –s’incorporà i va obrir els ulls provant de vèncer la son.

Una cara d’àngelsomriu als estels:regala’ns un cotxei ja el conduirem

L’eric vivia sol, però havia agafat el costum de parlar en veu alta al matí, l’ajudava a desvetllar-se. La ràdio continuava sonant i, a la tercera la porta del lavabo. Li feia falta una dutxa i aigua, molta aigua.No era per gust que la dutxa fos freda, l’escalfador mai no havia funcionat. De tota manera, aquella fredor l’ajudava molt al matí. La ràdio continuava sonant i les notícies destorbaven la música.-En sentir el senyal seran les nou del matí.-Notícies.

1

-Un nou assesinat commou Barcelona. Una treballadora del mercat del barri de Gràcia ha estat trobada morta aquest matí.Les males notícies tenien l’efecte de treure la son del cerverll de l’Eric, que ja s’eixugava amb la tovallola mentre escoltava els detalls d’aquell succés. Era el segon cop que passava una cosa semblant. Encara no feia dues o tres setmanes_setze dies deien a la radio- que una dona, que tenia una parada al mercat de Sant Gervasi, també havia estat víctima d’un assassí que, pels detalls, podia ser el mateix. Aquell segon cop, el fet havia passat al mercat que hi havia molt aprop de casa de l’Eric, on sovint anava a comprar. Va pensar que, probablement, fins i tot l’havia coneguda.Amb roba una mica arreglada, va baixar les escales –velles i atrotinades- per sortir al carrer.Feia bon dia, però es notava una mica de neguit en les persones. La portera comentava la notícia amb una veïnai, en passar ell, va deixar de parlar, amb desconfiança.

-Bon dia.-Bon dia.

Després d’aquelles salutacions tan fredes, l’Eric va sortir a la Travessera i, en arribar al carrer Bailèn, va entrar en un bar estret on el coneixien prou per no fer-li mala cara. La mestressa, la señora Núria, estava esverada i, mentre li servia una ensaïmada i un cafè, dinava explicacions a la parròquia, que no perdia ocasió per afergir-hi detalls.

-Segur que la coneixíeu, era la noia de la parada del Mingo, aquella rossa descarada que sempre cridava.-L’han deixada més esqueixada que un bacallà. L’ha trobada en Pep, el de la verdura.-Això ha estat obra d’un sàdic.-I la policia que només sap posar multes.-Jo acavaria aviat, això.

La gent que hi havia al bar s’anava revoltant i la conversa ja derirava cap a canvis de govern i dimissions de ministres, consellers i caps de policia. L’Eric va demanar un altre cafè; no participava en la conversa llunyana, que es repetia un cop i un altre a la seva memòria.

-¿El senyor Esbrí? ¿El senyor Eric Esbrí? -Jo mateix. ¿Amb qui parlo? -Esperi un moment, si us plau, el passo amb el senyor Casanelles.

Aquelles paraules per telèfon van precidir, un parell de dies abans, una llarga conversa. Aquell senyor Casanelles, que havia anunciat la veu neutra d’un secretari, era un notari, d’aquells que hi ha al centre de Barcelona, i es volia posar en contacte amb l’Eric per parlar d’una herència que beneficiava.

-Vostè coneixia el senyor Valpreda. ¿No és cert?

2

Davant d’aquell cognom, l’Eric havia dubtat un moment, però era clar que el coneixia. Era en Bruno, un italià d’uns cinquanta anys amb qui havia compartit, feia un parell d’estius, unes molt esbojarrades vacances a Menorca. Després del record, a l’Eric se li va tallar l’alè en interpretar què volia dir aquelles paraules: <<herència>>, <<coneixia>>. Era evident que el pobre Bruno havia mort i l’Eric va demanar al notari que li confirmés aquella certesa. Gairabé no va entendre la resposta, però era afirmativa i els detalls li importaven poc:

-Fa cosa d’un mes que va morir a Siena, a casa seva. Patia una malaltia incurable i per als familiars no va ser cap sorpresa. Veig que vostè ho ignorava, lamento haver estat brusc en donar-li la notícia.

A l’Eric li havia costat uns moments recobrar la calma. L’havia tractat poc temps però intentsament, perquè en aquells dos mesos de vacances ho havien conpartit tot. Després s’havien vist en dues ocasions més, un cop a Barcelona i un cop d’any a Venècia. En Bruno era, havia estat, pintor. L’Eric conservava un quadre seu, regal del darrer Nadal.

-¿Et trobes bé, Eric?

La senyora Núria el mirava preocupada. L’Eric havia quedat encantat. La veu de la dona i el soroll del bar el van fer tornar a la realitat.

-Sí, sí, encara estic mig dormit. Posa’m un altre cafè, si et plau.-De seguida.

Poc després, l’Eric entrava al despatx del notari, que era en un edifici modernista, d’aquells que semblen un petit palau. Un ascensor de fusta el va pujar fins al segon pis i, en obrir la porta, va trobar la cara d’una senyora que potser era en aquell taulell des del dia que havien fet la casa.

-Sóc l’Eric Esbrí. El notari m’ha citat a les deu.-Esperi un moment.

La dona va parlar per un telèfon i de seguida va sortir un home encorbat que allargà la mà a l’Eric ragalant-li un somriure.

-Bon dia, senyor Esbrí, el notari Casanelles l’espera, faci el favor d’acompanyar-me.

El va fer passar a un despatx decorat amb mobles grans i pesants, molt adequats per a un despaxt notarial. Va seure i molt a poc després entrà el notari. L’Eric s’havia imaginat que passava que passava dels cinquanta, però era molt més jove. Duia un vestit elegant de seda, camisa de lli i una corbata que feia joc amb el casc d’hoquei que hi havia sobre uns arxivadors. Segurament també feia joc amb una de les enormes motos japoneses que l’Eric havia vist davan del portal. Li va allargar la mà amicalment i va seure sense deixar de parlar.

3

-Bon dia, senyor Esbrí. Abans que res, permeti’m que li digui que lamento molt la mort del seu amic. De fet, jo també el considerava un amic i feia bastant de temps que m’ocupava dels seus afers al nostre país.-Em va saber greu la manera com li ho vaig haver de comunicar. Quan vam parlar per telèfon, em va semblar que li afectava sincerament.Ho sento molt, cregui’m.Aquest cop tampoc va esperar resposta i l’Eric es limità a continuar escoltant, encara que l’intrigava una mica el perquè el notari semblava quasi sorprès pel fet que la mort d’en Bruno li sabés tan de greu.

-En aquest ofici de notari, sovint trobes que, sempre hi ha un testament, la gent només pensa en els diners o les propietats que hi pugui haver, rarament algú pensa en la persona que els ha deixats.

Mentre deia això darrer, el notari havia separat d’una pila de carpetes un ples de papers, que ara havia posat davant seu, sense deixar de parlar mai.

-Bé, senyor Esbrí, primer de tot, calen unes formalitats. ¿Em permet el seu document d’identitat?

Amb certa vergonya, l’Eric va trure una cartera, bastant feta malbé, i li va allargar un carnet d’identitat que havia estat dos cops dins d’una rentadora. El secretari el secretari li va agafar el document i el va fer a mans del notari, que en cap moment no havia fet cap gest. Aquest mirà la fotografia d’aquell tros de plàstic i va llegir les dades en veu alta.

-Eric Esbrí Casanoves, nascut a Oliana i veí de Barcelona, carrer Llibertat…, DNI número…, data de naixement…

El notari s’atura un moment per calcular l’edat que devia tenir l’Eric, ell es va avançar.

-Tinc dinou anys, els vaig fer aquest octubre.-Si, això mateix. És una dada important; per un moment m’havia semblat que vostè era menor d’edat, i això hauria complicat les coses.

Li va tornar el document amb un somriure i, mentre l’Eric el desava, continuà parlant.

-Molt bé senyor Esbrí. Com ja sap, actuo en representació del difunt senyor Bruno Valpreda i del seu marmessor testamentari, que és un notari milanès encarregat de l’adjudicació dels béns del difunt als seus hereus, tal com ell va deixar estipulat al seu testament.-Em penso que no ho entenc gaire –va dir l’Eric.

El notari va tornar a somriure i mirar d’aclarir a l’Eric quina era la situació en un to menys formal.

4

-Crec, senyor Esbrí, que vostè coneixiaen runo una mica superficialment.-Li ho aclariré. El senyor Bruno Angelo Valpreda di Orsanmichelle procedia d’una familia força benestant de Siena i tenia una fortuna personal interessant; a més , era un pintor apreciablement cotitzat i un col.leccionista d’obres d’art bastant afortunat. En resum, que en morir ha deixat una gran fortuna, hi bastants hereus.Vostè n’es un, encara que, evidenment, els seus familiars se n’han quedat la part més considerable...

La idea que en Bruno havia estat un home ric li costava de creure, a l’Eric. Era clar que a ell li ho havia amagat. Va recordar que, quan es van coneixer, l’Eric buscava allotjament per poc preu i en Bruno el va dur al mateix lloc on ell s’estava, una pensió barata en un carrer brut, prop del port de Maó. Sempre que van estar junts, havien buscat llocs barats i, més d’un cop, havien hagut d’estalviar-se una copa per manca de diners amb què pagar-la.En Bruno era un home ric. ¿I per què, aquell fingiment? L’Eric va pensar que no havia estat per pendre-li el pèl sinó, probablement, per poder gaudir d’un amic desinteressat. D’algú que no fos amic seu només pels diners que poués tenir. El va admirar. Ara li havia deixat alguna cosa en el seu testament, probablement algun quadre. A l’Eric li agradaven aquelles pintures. La que tenia a casa estava penjada davant del llit i, a falta de finestra que donés a l’exterior, era un bon despertar veure aquella follia de colors al matí. ¿On posaria una altra pintura? El seu pis era massa petit; si el quadre era tan gran com l’altre, l’hauria de dur a Oliana, a casa de la mare.

-…l’inventari del seus béns, en aquest país, és: una casa a Barcelona, que em penso que és un antic hotel, prop de la Rambla; una finca a Formentera; diversos objectes d’art que, la major part, estan dipositats en diferents institucions; algunes inversions en escoles d’art i de disseny, i un etcètera en interessos comercials relacionats amb l’art que detallarem més endavant. A més d’això, hi ha una important quantitat en efectiu, de la qual espero que es pugui disposar en un termini no gaire extens.

El notari va fer una pausa aquí, per assegurar-se que l’Eric havia seguit l’explicació, i va continuar.

-Vostè, senyor Esbrí, es l’unic hereu de tots aquests béns, encara que haurà de tenir paciència perquè els tràmits de successió seran una mica llargs i hi haurà alguns problemes que s’hauran de resoldre, especialment amb la hisenda estatal.

L’Eric havia escoltat el notari amb poca atenció i, quan va acabar de parlar, li ho va fer tornar a repetir per assegurar-se que havia entès allò derrer com ho havia cregut sentir. El notari era pacient i ho va fer amb mes luxe de detalls. Ell, l’Eric Esbrí, havia heretet dues propietats de somni i era el beneficiari d’un munt d’inversions que li permetien viure còmodament ric i difícilment podria fer res per deixar de ser-ho.

5

Quan es va assegurar que l’Eric començava a fer-se càrrec de la seva situació, el notari va continuar arrodonint l’operació.

-Si li sembla bé, senyor Esbrí, puc negociar amb hisenda el pagament del drets de l’herencia amb algun quadre que sigui interesant per al ministeri de Cultura. Per exemple, hi ha un mural d’en Miró d’un valor indiscutible, també hi ha un peti Velázquez que és una joia. Si vol, pot veure’ls abans de decidir-se.

-¿On son?-El moral es a Formentera, en una de les parets del menjador interior de la casa. El Velázquez està dipositat al Museo del Prado en concepte de préstec; em penso que els agradaria tenir-lo en propietat.-Serà millor que les dues pintures es quedin on son ara, ¿Qué li sembla si es queden aquest Velázquez? –L’Eric va dir aquelles paraules quasi sense pensar, i després de dir-les, es va esgarrifar en adonar-se que acababa de decidir la sort d’un quadre que valia la xifra que ell no era capaç d’escriure. Li va enir un mareig, la veu li tremolava en tornar a parlar.-Espero –Continua l’Eric- que no hagi de decidir res més. Sincerament, en dues hores he rebut mes sorpreses que en dinou anys. M’agradaria tenir temps per pair-ho.

Un altre somriure del notari. Cap problema, hi hauria temps per acabar d’enllestir-ho. Pasarien uns mesos abans de poder disposar de tot, però no hi havia pressa. De moment, l’Eric podia disposar lliurament de la casa de Barcelona i, si volia, també de la de Formentera.

-També li avançarem una quantitat en efectiu; tenint en compte l’envegadura de l’operació, em penso que serà saludable que s’acostumi a tenir diners com més aviat millor.

Potser havia passat una hora, no gaire més. L’Eric va sortir de la casa del notari i entrà al primer bar que va veure per pendre un cafè que potser el despertaria. Va pensar en l’amic Bruno. Quina broma, ell que no tenia mai un duro, deia.Va posar la mà a la butxaca i en va treure una clau i una tarjeta del notari, on hi havia anotada una adreça: Cardenal Cassanyes, disset; no era gaire lluny. Va sortir del bar i enfilà passeig de Gràcia avall, en direcció a la Rambla.

-Cardenal Cassanyes, disset; és prop de la plaça del Pi. Hi ha un matrimoni que viu als baixos i té cura de la casa. Es diuen Carles i Teresa, molt bona gent. L’esperen.

Prop de la plaça Catalunya, l’Eric va veure una oficina del banc on el tenia els seus estalvis ; hi entrà per veure el saldo que tenia a la llibreta: vint-i-dues mil sis-centes quaranta-tres pessetes, no havia variat. Una estona abans, el notari havia anotat el numero d’aquella llibreta.

-Aquest mateix matí li farem un ingrés, no es preocupi, ja passarem comptes quan estigui tot llest.

6

S’havia de veure.

1 Una casa de trenta balcons

El número disset del carrer Cassanyes tenia un portal gran –amb un gual- i una porta petita al costat de l’esquerra; a la dreta hi havia una botiga de bijuteria, que feia cantonada amb un carrer estret, el qual, si hagués estat recte, seria paral.lel a Petritxol, el carreró de les galeries d’art i de les granges de melindros amb xocolata i nata.L’Eric entrà a la botiga i el va rebre el somriure d’una dona jove i amb ganes de vendre; ell va dir qui era i preguntà on podia trobar la Teresa i en Carles, el matrimoni que, segons el notari, es cuidava de la casa.

-¿Vostè és l’hereu d’en Bruno, el pintor? Ai, Déu meu, que jove i que ben plantat. ¡Marina, vine a veure qui hi ha aquí !

La Marina era una noia d’uns divuit anys que va sortir de la rebotiga amb més vergonya que curiositat; probablement, en aquell moment desitjava que la seva mare es tornés muda i l’Eric fos cec. Per desgracia seva, aquella donaa no deixava de xerrar i l’Eric la mirava i comprovava que cada cop es posava més i més vermella.

-La Teresa i en Carles viuen a la planta baixa. S’entra per la porteta petita; la gran només es fa servir per als cotxes.

La dona s’havia decidit a fer-li de guia, sortí de la botiga i deixà sola la Marina; va trocar a la porta petita. Poc després, obrí una dona d’uns cinquanta anys amb aspecte amable. La botiguera va fer presentacions com si conegues l’Eric de tota la vida i, quan el noi entrà a la casa, ella també va intentear fer-ho, però la Teresa la va aturar amb un somriure i la va deixar al carrer. En Carles va sortir, en sentir que la seva dona el cridava, i saludà l’Eric una mica serimoniosament. Tenia uns anys més que la Teresa i se’l veia un home agradable. Els dos parlaven quasi alhora, PERÒ SENSE TREURE’S MAI LA PARAULA DE LA BOCA. Van convidar a l’Eric a entrar a casa seva i, mentre li servien un aperitiu, explicaven que feia vint anys que treballaven per a en Bruno, que l’havien ajudat a transformar la casa i que l’havien cuidada quan ell no hi era.

-Era un gran home –deia en carles.-Una mica estrafolari, que Déu em perdoni –afegí la Teresa-. Però era una persona excelent i, segons tothom, un gran artista. Els de les galeries de Petritxol sempre li anaven al darrera perquè fes alguna exposició dels seus quadres o perquè n’organitzés una amb pintors amics seus.

7

-En Bruno, a més de pintar, també ajudava els pintors joves. Ell coneixia força les escoles d’art i sabia reconèixer un bon pintor en un quadre d’aprenent. Et faries creus si sabessis els pintors consagrats que ha donat a conèixer.

En Carles va donar una llista de pintors, oerò a l’Eric aquells noms no li deien gaire cosa. La Teresa li va preguntar si ell també era un artista.

-No, no gens. Sóc només un estudiant de periodisme, i darrerament no arribo ni a això, perquè des que treballo al diari vaig tan cansat que no tinac esma d’anar a classe.

-Així doncs, ja treballes en un diari.-Sí, però no hi escric ni una ratlla. Treballo als tallers, a les rotatives, a més he de treballar de nit, de les vuit del vespre a les dues de la matinada. Ja em direu com em puc llevar al matí per arribar a classe a les nou.

-Ara no caldrà que continuïs en aquesta feina, si no ho vols. En Bruno t’ha deixat diners.

Les paraules d’en Carles van estranyar l’Eric; sí, en Bruno li havia deixat diners. Costava ferse’n idea.

-¿Què et sembla si t’ensenyem la casa?

Tots tres es van posar drets alhora i van sortir de la casa. Pujant unes escales, es veia una porta gran, que devia ser l’entrada de la casa. La Teresa començava a pujar amb l’Eric al darrera, però en Carles va deturar el noi agafant-li suaument el braç.

-¿Vols veure el cotxe?

El notari no havia parlat de cap cotxe i l’Eric no tenia carnet de conduir, però va assentir amb el cap. Davant per davant de casa de la Teresa i en Carles hi havia una porteta que havia de comunicar amb el garatge. Van entrar, l’aparcament era prou gran per a dos o tres cotxes. Al mig n’hi havia un de sol. En Carles va obrir els llums i va aparèixer un cotxe lluent, de color verd fosc. L’Eric es va apropar bocabadat, el mirava com si fos l’escultura d’un museu. Era un Jaguar.

-Una presiositat –va dir l’Eric en veu baixa.- Però no sé conduir.

En Carles va somriure i li va dir que ell i faria de xofer, si no li sabia greu.Ak garatge hi havia una cadira i ñ’Eric s’hi va asseure com si estigues marejat. No entenia res; ell amb la butxaca plena de diners, amb un, no, dues cases i amb aquell preciós cotxe que li conduiria el¡n Carles.

-¿Vols continuar la visita?-Estic una mica cansat, més que res, desorientat, no em faig a la idea que en Bruno m’hagi convertit en…

8

La Teresa havia entrar al garatge a temps per sentir les paraules de l’Eric; el va interropmpe, li queia bé l’Eric.

-Tu ets com ell, un noi de bones paraules, tens un no sé què d’artista.-La cosa més artística que he fet en la meva vida ha estat pintar les parets de casa i posar un quadre d’en Bruno a la meva habitació.-Ja sabia que eres una mica artista. ¡Quines paraules!

La visita va continuar. En Carles i la Teresa anaven donant explicacions però l’Eric no acabava d’escoltar-los, prou feines tenia a anar-se fent a la idea que tot el que veia era realitat.La casa era un edifici antic de quatre pisos. La planta baixa, l’ocupava el garatge; l’habitatge del matrimoni estava repartit entre els baixos i el primer pis, i la resta de la casa estava a disposició de l’Eric.

-En Bruno ens va deixar una renda vitalícia en el seu testament i també aquesta casa en usdefruit. A nosaltres ens agradaria quedar-nos i continuar encarregant-nos de cuidar la casa, però està clar que si tu ho prefereixes no tenim inconvenient a marxar.

L’Eric es va esverar en sentir aquellees paraules de boca d’en Carles. Només faltaria que hagués de fer marxar algú de casa seva.

-Si us plau, quedeu-vos. Us ho demano com un favor, perquè sense vosaltres no sabria què fer d’una cosa tan gran.

Van pujar les escales i, en obrir la porta d’entrada, l’Eric es va endur la sorpresa de trobar un pati interior cobert per una claraboia, ple de plantes i amb una font ara seca. El pati, de planta rectangular, devia ser sobre el garatge, va suposar l’Eric, i era el centra de l’edifici. Les tres plantes uperiors estaven disposades al voltant del pati i hi havia dues escales que s’enfilaven fins al segon pis, als dos costats més estrets del pati.

-És una construcció estranya –va dir l’Eric.-Va ser idea d’en Bruno; aquesta casa havia estat un hotel i la distribució interior no era gaire racional. Ell va reconstruir-la i ho va fer de manera que, ara, totes les habitacions de la casa reben llum natural, unes del carrer i altres del pati, però totes tenen llum.-¿Casa vostra també?-La planta baixa té menys llum, però al primer pis tenim els balcons que donen al carrer.

Van començar a pujar pis darrera pis anaven obrint i tancant portes: habitacions, banys, salons una cuina, una altra cuina, una biblioteca, una petita sala de cinema i una sala amb una petita piscina (ara buida). Eren al segon i en Carles obrí una porta amb un gest estrany.

9

-Aquesta era la seva habitació.

Podia esparar-se una cambra enorme, però potser era més petita que les altres, només hi havia un llit, un armari i tres portes. L’Eric les va obrir successivament; la primera tancava un despatx on hi havia un aparell de televisió i un ordinador, la segona, un bany amb una sauna de fusta.

Mai no he fet servir una sauna.-Quan vulguis l’engegarem, relaxa molt.

La tercera porta amagava una escala.

-És per pujar a la tercera planta, és l’unica manera d’anar-hi.

L’Eric va pujar mentre en Carles i la Teresa esperaven a baix. L tercera planta era diferent de totes les altres, no hi havia habitacions, només una immensa sala que envoltava tota la casa; en una banda, balcons sobre el carrer, a l’altra, finestrals sobre el pati. El terra era de fusta i, entre finestra i finestra, hi havia quadres, la majoria del mateix Bruno, però alguns eren d’altres pintors. No hi havia cap moble, cap cadira, cap taula. Només una enorme sala climatitzada, amb una sola entrada i una escala de fusta, en un dels angles, que s’enfilava fins el sostre.Aquella escala portava fins a una sala estreta de sostre baix i inclinat; de fet, era fals pis amagat a la teulada que només tenia finestres a un cantó, que donaven al pati. De fora semblava que aquelles finestres fossin la continuacio de les del tercer pis, cosa que dissimulava l’exsistència d’aquelles golfes.Aquell racó amagat havia estat el taller d’en Bruno i, a la vegada li havia servit de magatzem.En tota la sala hi havia un cert desordre, encara que no hi havia ni una engruma de pols. Hi havia quadres inacabats, esbossos fets dal carbó, pintures tot just iniciades. Piles de quadres de pintors desconeguts.Va baixar les escales i, a l’habitació que havia estat d’en Bruno, va trobar en Carles, que l’esperava.

-La Teresa ha anar a fer el dinar, suposo que ens acompanyarás.-Si no us sap greu, preferiria quedar-me a descansar i potser anar a fer un tomb. Disculpa’m, m’agradaria situarme una mica. Ha estat un dia de sorpreses.

En Carles s’acomiadà i l’Eric va seure al llit pensant que era un somni curiós, aquell, i decidí d’anar a dinar a algun lloc, després, ja es despertaria.Va sortir al carrer i, abans d’arribar a la Rambla, va trobar un bar d’aquells on fan entrepans de salsitxes alemanyes i haburgueses. Va demanar coca-cola, després cafè.Havent dinat, va sortir a la Rambla i es va aturar en un caixer automàtic. Era l’hora de tornar a la realitat. Introduí la llibreta i va demanar el saldo. Sorolls de màquina d’escriure i la llibreta va sortir de nou. L’Eric mirà les xifres i va fer un sospir: quinze milions vint-i-dues mil sis-centes quaranta-tres pessetes.

3 Notícies per telèfon

10

A quarts de cinc, l’Eric va tornar a la casa, saludà en Carles i la Teresa i va utilitzar la seva clau. No hi havia ningú, és clar, però ell caminava de puntetes, i sense encendre cap llum, com un lladre en una pel.lícula, obria i tencava portes, tocava algun objecte, mirava dins d’algun calaix, i tornava a deixar-ho tot, respectuosament, tal com estava abans.Al segon pis, prop de l’abitació d’en Bruno, que ara seria la seva, hi havia una saleta, que va trobar acollidora. Era pintada de blanc i dos panys de paret eren ocupats per prestatgeries plenes de discos i cintes de vídeo. A la tercera paret hi havia un moble de fusta clara, on hi havia dos aparells de televisió i un equip de música. La porta ocupava la paret lliure i, al cenre de la peça, hi havia una tauleta baixa, quatre butaques i un sofà.L’Eric s’estranyá que no hi hagués finestres, però va descobrir que una part de la prestatgeria era falsa i amagava una porta que donava a un balcó sobre carrer. Era una porta estranya, d’un gruix desacostumat, igual que la porta d’entrada. L’Eric va pensar que ñ’habitació devia ser isonoritzada, una meravellosa precaució per a qui li agrada escoltar la música a tot volum i a deshores.Del balcó entrava una melodia des del carrer i el va deixar obert mentre jeia al sofà, probablement eren els dos músics que havia vist abans a la plaça del Pi. Ara tocaven aquella peça d’en Rossini, que era el tema de L’honor dels Prixxi; va tencar els ulls i, sense tenir gaire temps d’adonar-se’n, va quedar adormit.Va obrir els ulls que ja era fosc, tenia una mica de fred i havia quedat fet una bola abraçat a un coixí. Al carer se sentien converses i el soroll d’algun vehicle, no podia ser gaire tard. Va buscar, inútilment, l’interruptor; no poda veure’l, probablement devia ser prop de la porta. Es va llevar i el trovar sense gaire dificultat. ¿quina hora devia ser? Havia d’anar a trballar. ¿O no calia? Va posar en marxa el televisor; feien un avanç de notícies. Devien ser les set.

-...la policia investiga l’assassinat amb la major reserva, per evitar frustrar el resultat de les seves recerqyes, mentre creix la indignació entre els veïns per la manca de protecció ciutadana.

No eren vones notícies i l’Eric preferia escoltar coses més alegres. Va agafar el comandament a distància i el va començar a remenar per triar un programa mésestimulant. Tres emissoresfwuwn notícies; una altra, un vídeo d’un cantant desconegut, ila cinquena, dibuixos animats. Va abaixar la veu i agafà el telèfon que hi havia a la tauleta, mentre Duffy Duck perseguia una rata amb una destral a la mà i els ulls fora de les òrbites.

-Neva, soc l’Eric-Ja ho sé, som germans, ¿recordes?

A la Neva li agrada parlar d’aquella manera, potser perquè tenia disset anys, o potser perquè a Oliana s’avurria..

-¿Hi sou totes, a casa?

11

-La mare fa el sopar i jo parlo per telèfon. La Irene no sé on és, però en Ramon segur que ho sap. ¿Que vols parlar amb totes?-Sí…, no. Mira és que us he d’explicar una cosa i us he d’ensenyar…-¿Una cosa?-Bé, una casa, la d’un amic, un amic que ha mort, un que m’ha deixat… la casa…-Tranquil, Tato, que et menges les paraules.-No em diguis Tato, i explica-ho a la mare.-Què vols que lo expliqui si no he entès res.

La Neva tenia ganes de jugar i, a l’Eric li costava lligar les paraules; era difícil entendre-s’hi d’aquella manera. L’Eric va pensar un moment i finalment es va decidir per la millor manera de dir les coses.

-Mira, Neva. Li dius a la mare que vindré dissabte a dinar i que a la tarda, si us va bé, baixarem tots a Barcelona. ¿Dacord?-Bé, bé.-¡Ah!, i que vindré acompanyat.-¿La teva promesa?-No, en Carles i la Teresa, uns coneguts.-Bé, bé.

En penjar, va pensar que s’havia precipitat, potser a en Carles i la Teresa no els venia de gust viatjar. També li quedava un altre assumpte pendent: la feina. Devia ser tard i a les vuit en punt havia de ser a la impremta. Va pensar que podia enviar un telegrama i acomiadar-se’n, s’hi sentia a gust treballant, però tampoc no tenia un interès molt especial a fer d’escarràs en un taller.Va trucar a informació per demanar el número de telèfon dels telegrames urgents. Marcava els números mentre continuava canviant de canal: un programa de cuina, el temps, un sorteig d’una loteria, un informatiu, una pel.lícula de sèrie…

-Voldria posar un telegrama.Va dictar el text:-Sento comunicar-vos que, a partir del dia d’avui, no puc continuar treballant en aquests tallers. A reveure. Eric.

No era gaire explícit, però l’Eric tampoc sabia què dir. El fet de ser un telegrama l’excusava de donar més explicaions.

-¿Quan arribarà el telegrama?-Dema al matí.

L’Eric va penjar el teléfon una mica decebut; es pensava que els telegrames urgent eren més immediats. Havia d’anar a treballar, demà ja quedaria escusar. Va marcar el telèfon orari: les set vint-i-set minuts. Havia d’agafar un taxi per arribar a temps al Poblenou, on hi havia la rotativa del diari.Va tancar el televisor i baixà les escales de dues en dues. En sortir, va trucar al pis dels seus veïns.

12

-Carles, Teresa, bona nit. Escolteu, aquest disabte vaig a casa de la meva família per explicar-los això de l’herència. ¿Us faria es d’acompanyar-me? Així m’ajudareu a donar detalls, perquè, si ho dic jo, encara es pensaran que els faig broma.-¿És lluny?-A Oliana, són unes dues hores de viatge en autobús. Ens esperen a dinar; si voleu venir, és clar.

En Carles i la Teresa van encreuar un somriure, els agradava als dos la idea. La Teresa va contestar.

-Molt bé, i anirem en el Jaguar, si et sembla bé; fa temps que no surt a passejar, aquest cotxe.-Fantàstic, gràcies. Fantàstic.

Un minut després, l’Eric corria Rambla avall buscant un taxi, no n’havia fet servir mai cap i ara no sabia on era el millor lloc per trobar-lo.Prop de Colom va veure que un 36 arribava a la parada. Aquell autobús passava prop del taller i s’hi va anfilar quan ja tencaven les portes. L’Eric va mirar el rellotge d’una joieria.

-Són quasi tres quarts. ¡Buf!, arribaré tard a la feina.

4 Com un pollastre fet al forn

UNES SETMANES més tard, l’Eric s’havia començat a fer a la nova vida. Els afers amb el notari havien avançat força i ell ja podia disposar d’una gran quantitat de diners, que havia començat a utilitzar per fer més agradable la vida de la seva família.Des que havia mort el pare, que havia treballat tota la vida en una fàbrica, a casa seva els diners no havien anat mai llargs. La mare també havia aconseguit d’entrar a la fàbrica, però pocs anys després havia agut d’agafar la invalidesa per culpa de les cames, que no l’aguantaven prou. Era així que els tres germans havien hagut de treballa per obrir-se camí. La Irene, la germana gran, feia d’oficinista en un banc, igual que el llefiscós del seu preomès, en Ramon.La Neva havia deixat els estudis perquè no havia tret prou nota per entrar a la facultat de Medicina, i ara feia dependenta en una botiga. L’Eric havia pogut marxar a Barcelona a estudiar, però sense poder comptar amb cap més ajuda que el seu treball i les irregulars beques que mai arribaven quan feia falta. Totes aquelles dificultats s’havien fos gràcies a l’herència d’en Bruno, L’Eric havia convidat la seva mare i la Neva a viure amb ell a Barcelona, però la mare no volia deixar Oliana, ni volia canvia de domicili, així que l’Eric havia parlat amb la propetaria de la casa on sempre havia viscut la família a Oliana,que era de lloguer, i la va comprar. Allò, unes reformes i uns diners havien donat a la dona una alegria i, sobretot, una tranquil.litat que necessitava.

13

La Irene i en Ramon estalvien per comprar-se un pis, i l’Eric va trobar bona idea regalar a la seva germana una casa que no era gaire lluny d’on vivia la mare.

-Així et podràs casar amb en Ramon, si vols.

Aquell Ramon no li queia gens bé, a l’Eric, especialment perquè era una d’aquelles persones que es creuen el dret a considerar els altres com a criatures equivocades. L’Eric mai no li havia fet cas i, amb allò, s’havia guanyar que aquell cretí no volgués saber res d’ell.El dia que l’Eric havia pujat a Oliana, en Ramon no s’havia dignat a venir a saludar-lo. Segons la Neva, en Ramon havia dit que teniacoses més interessants a fer. Però, ja sap com són les coses, després de saber la notícia de l’herència, aquell oficinista presumtuós no parava de perseguir telefònicament a l’Eric.

-Hola, Eric, ¿com va? M’agradaria parlar amb tu.

Feia tres anys que l’Eric vivia a Barcelona i mai no li havia telefonar; fins i tot algun cop que havia vingut a ciutat amb la Irene ell s’havia estalviat de venir a visitar-lo. Ara sí que ho volia. L’Eric el va engegar suaument.

-Ja parlarem algun dia que pugui a Oliana.-Si vols, vinc jo a Barcelona; m’agradaria explicar-te unes idees que tinc.-No, no et molestis.

Va insistir però l’Eric no el va voler veure. No sabia el que volia ni l’interessava.¿I la Neva? La neva tenia disset anys i unes ganes boges de poder estudiar, no s’ho va pensar gaire quan l’Eric li va dir de venir a Barcelona. Ara podria matricular-se per millorar la nota d’acces a la universitat i estava segura que aconseguiria d’entrar a la facultat de Medicina dels seus somnis.

-I quan sigui metgessa, practicaré amb el teu fetge, que segur que el tens enorme de beure tanta cola.

El curs era avançat però l’Eric li va trobar un col.legi on la van admetre. Ella estava encantada de viure a Barcelona i, en pocs dies, va aconseguir que el telèfon de Cardenal Cassanyes, disset sonés només per a ella. La mare li trucava cada dia; la Irene, dia si dia no; els amics i les amigues d’Oliana, sovint, i cada cop abundaven més veus noves : dels companys de classe o del centre de dansa on s’havia matriculat .En Carles i la Teresa cuidaven de la noia com si fos filla seva, sovint dinava i sopava amb ells, els explicava històries i els feia riure. Era una noia alegre i estava d’allò més contenta amb les noves possibilitats que se li oferien.Mentrestant, l’Eric passava els dies anant amunt i avall sense saber on parar quiet ni un moment.Havia vingut a Barcelona feia tres anys per estudiar periodisme i les coses no li havien anat gaire bé. Primer, havia viscut amb tres nois en un pis d’estudiants, però no s’havia entès gaire amb aquells companys ocasionals i ell va preferir viure sol, encara que això l’obligava a tenir una feina que li donés prou diners per poder-s’ho

14

pagar. Relativament havia tingut sort, perquè un dels pocs amics que tenia a la facultat li havia cedit alhora una feina i un pis al barri de Gràcia.En Dídac, el seu amic, estudiava quart de periodisme per tercera vegada i no tenia pressa a acabar la carrera. Aquell estiu havia conegut una noia a Eivissa i s’havia enamorat prou per casar-s’hi immediatament i marxar a vendre embotits en el nogoci familiar de la seva dona. Allò havia fet ploure sobre el cap de l’Eric un mimúscul apartament i una feia, pesada, però que li permetia sobreviure a Barcelona sense problemes.

-Sobretot, cuida’m les plantes.

Aquelles paraules havien estat les darreres que l’Eric havia sentit del seu amic i des d’aquell dia havia pogut disposar d’un pis i de la independència que sempre havia desitjat.El problema havia estat que l’Eric era incapaç de seguir el ritme de treballar de nit, llevar-se d’hora per anar a classe, concentrar-se en l’estudi i fer feina a casa per a la facultat. Era el tercer curs que vivia a Barcelona, però encara feia segon i li quedava una assignatura de primer curs. Els anys anteriors mo havien estat bons, però aquell era el pitjor, havia perdut massa classes, i ara que podia anar-hi sense problemes, li costava seguir el ritme de les assignatures i no entenia res del que explicaven els professors.A més, l’Eric no havia aconseguit fer gaires amics i ara es trobava sol, sense gent que l’animés, que li facilités les coses.L’Eric va dedicar uns dies a buidar el pis que tenia a Gràcia, però es resistia a deixar-lo definitivament i va pagar el lloguer d’un trimestre per endavant. Pensava que, si li havien deixat a ell com un favor, no tenia dret a desfer-se’n sense, com a mínim consultar-ho a en Dídac. A més, hi havia plantes; el seu amic li havia encarregat que les cuidés i l’Eric va pensar que no podia desentendre’s d’aquelles enormes plantes. De fet, ara l’unica responsabilitat concreta que tenia. Ara, el pis era buit i, el pati, hi vivien les úniques habitants dues plantes més altes que l’Eric plantades en dos parterres.

Eren quarts de dotze i la Neva se n’anava a dormir.

-Bona nit, Eric.

Es van fer un petó de bona nit i, mentre la Neva marxava a la seva habitació, l’Eric va anar a la cambra insonoritzada. Ell sempre havia volgut tenir una guitarra elèctrica i, aquella mateixa tarda, no s’havia sabut estar de comprar-se’n una ara que podia fer-ho. Una preciosa guitarra Gibson vermella, com la que tocava en Les Paul, i també uns amplificadors Marshall, la marca que sempre havia vist en els concerts de les figures del rock.Aquella nit provava de treure acords raonables, mentre pensava que hauria de fer alguna cosa més intel.ligent que passar-se tot el dia fent tombs per la ciutat i buidant botigues.Va estar unes hores tocant la guitarra i cantan, es gravava i després reia escoltant les bestieses que havia fet. Eren les tres tocades que es va decidir a anar a la seva habitació. És com si hagués sortit de treballar, va pensar.

15

Havia demanat a en Carles que li preparés la sauna. Volia provar si era cert que relaxava tant com deien. Es va dutxar i després va entrar en aquella habitacioneta de fusta, on feia una calor horrible. Va mirar el termòmetre i es va esgarrifar: setanta graus, quina exageració. Potser en Carles s’havia equivocat. No, la ratlla vermella començava per sobre dels vuitanta. Es va estirar pensant que el fet de tenir aquella casa i aquells diners estava bé, però que ell volia fer alguna cosa més interessant que fregir-se en una ssauna. Es va incorporar per asseure’s i, per recuperar-se, va començar a picar de peus. Inconcientment seguia el ritme d’un rock, va començar a picar de mans i a cantar el que se li acudia.

Quan tota la ciutat dormJo em sento, em sento, com un pollastre al forn

xup, xubi,xup, duà

com un pollastre al fornxup, xubi,xup duà

com un pollastre al forn.

5 Idees formidables

A les set en punt del matí, l’Eric va aconseguir de despertar-se. Era la mateixa hora en què, els tres mesos anteriors, havia sonat el despertador per animar-lo a anar a unes classes a les quals rara vegada havia aconseguit d’arribar. Quan treballava al taller, havia estat per cansament físic, ara no hi havia cap excusa per no llevar-se, fora de la pura mandra.Una mica lluny se sentien sorolls i música; la Neva sí que s’havia llevat i tenia el tocadiscos engegat perquè l’acompanyés mentre ella cantava, amb tot el volum que era capaç de posar-hi, fent veu de reina del rock and roll.

Si surto d’hora al matíés perquè penso, penso

que si em quedo més al llitfarem l’amor un cop més

i jo ja no puc fer-hoperquè he quedat sense alè.

Marxo, marxoCorrent.

Torno, torno,No puc estar sense tu.

La Neva estava feliç i ho demostrav gastant aquella alegria. Mentrestant, L’Eric amagava el cap sota el coixí. Pensava que potser es llevaria. Tan aviat com la Neva sortís de la dutxa, podria anar-hi ell. En una casa com aquella, era una excusa no gaire bona per quedar-se al llit una estoneta més.

16

Es van fer dos quarts de nou. La Neva feia força estona que era fora; l’Eric estava despert i encara tenia el cap sota el coixí, febt veure que dormia. Ja no tenia temps d’arribar a la primera classe, però en quedaven quatre més. Ara m’aixeco, segur que m’aixeco.Es va llevar poc convençut i, mentre es dutxava, escoltava, com sempre, la ràdio. Era un dia ennuvolat, deia el locutor, encara que, probablement, el sol es deixaria veure cap al migdia.La notícia del dia era la mort d’una actriu famosa. Tenia noranta-cinc anys i havia estat una gran estrella del cinema mut. Noranta-cinc anys, cinc marits, tres fills i vint-i-tres pel.lícules; els gossos que havia arribat a tenir no els esmentaven, però segur que eren nombrosos. El darrer es deia Jujú. Un nom enginyós per a un gos.Va sortir corrent al carrer (la segona classe començava a les deu), carregat amb la seva llibreta quasi buida d’apunts. Pel camí comprà un diari. Més d’un professor feia servir les darreres notícies per fer pràctiques i pagava la pena estar-ne informat. Era un quart de deu, temps just per agafar un tren semidirecte. Mentre esperava, l’Eric va seure en un banc per llegir el diari. La portada estava ocupada per una fotografia de l’actriu traspassada amb el seu gosset, tenien una certa semblança. L’Eric va pensar que potser l’actriu s’assemblava més al seu gos que als seus tres fills. Va passar les pàgines i la resta de notícies sembñaven repetides dels dies anteriors. No hi havia res de nou fora de la novetat del dia.En un racó va llegir la queixa d’una associació per la incapacitat de la policia d’enxampar l’assassí dels mercats. Ja eren tres les víctimes d’aquell boig, la darrera havia estat trobada escassament dos dies abans, a la barriada de Sants.Una xarcutera jove i rossa que havia estat assaltada al costat mateix de la porta del mercat. Quina bestiesa.El tren va arribar amb soroll de ferralla i tota la gent es va apressar per seure. L’Eric no es va moure, va pensar que no calia córrer, encara faltaven cinc minuts perquè sortís.L’assignatura de les deu era Redacció Periodística-I i, probablement, li tocaria redactar un article sobre la notícia d’ultima hora. Va pensar un titular agosarat: <<Dol per la mort d’un mite cinematogràfic.>> Potser era massa llarg; millor un de dues o tres paraules: <<Mor la darrera deessa.>> No, això de deessa podria molestar alguns lectors, potser seria preferible un titular més entranyable: <<S’ha fos una estrella.>> Tampoc, sembla l’anunci d’un lampista. L’Eric es va posar a riure del darrer que se li havia acudit: <<Jujú sobreviu una actriu de noranta-cinc anys>>; seria molt apropiat per a una revista canina.Immediatament va deixar de riure, no estava gens bé de fer broma amb una mort. Però també va pensar que no reia de la desgràcia, sinó del fet d’haver de pensar paraules per satisfer la morbositat dels lectors.La universitat, el periodisme. Dos anys enrera, l’Eric estava disposat a superar qualsevol obstacle per aconseguir aquests objectius. I els primers temps hi havia posat el coll de valent, però les dificultats li havien fet perdre els ànims. Ara ja no s’havia de preocupar pels diners. Tenia tot el temps del mon i totes les facilitats. Només li faltaven les ganes.Va sonar un xiulet per avisar que el tren marxava i l’Eric s’aixecà del banc d’una revolada. Es va quedar indecís davant les portes i aquestes se li van tancar als nassos. El tren va engegar i l’Eric es va acabar de convèncer que en cao moment no havia volgut agafar-lo. No tenia ganes d’escriure sobre una persona, viva o morta,

17

que hagués tingut una desgràcia. Ni sobre gossos que es deien Jujú. Per fer només això, no li venia de gust estar quatre o cinc anys estudiant.Va girar cua cap a la porta i, abans de sortir, llençà la carpeta, el diari i tots els apunts en una paperera.En sortir de l’estació un raig de sol li va il.luminar la cara. Tenia raó l’home del temps, en arribar el migdia, faria bo. Va començar a caminar sense rumb intentant de posar en ordre les idees. Pensava en la universitat i en el fet que sentia una estranya necessitat d’utilitzar els diners que ara tenia tenia en alguna cosa més útil que comprar-se guitarres. Per carrers i carrerons havia arribat prop de la plaça de les Glòries. Anava a creuar un carrer i es va quedar una estona observant la feina, una mica absurda, de dos nois que netejaven els vidres dels cotxes en un semàfor. El llum es posava vermell i ells es llançaven entre els cotxes, cercant-ne algun amb el vidre brut i el conductor amb el sentit de l’humor net. La majoria de clients deien que no amb la mà, tocaven el clàxon o avançaven el cotxe per no ser netejats; alguns s’excusaven: <<no porto diners>>, <<no tinc monedes soltes>>, <<me l’han netejat dos semàfors més amunt>>; de taant en tant, algun conductor es deixava fer i pagava alguna moneda per la feina, donava un cigarret o s’excusava dient que no en portava ni cinc.Era una feina increïble i l’Eric va pensaqr que provar-la no era més absurd que escriure sobre un gos amb cara d’actriu de cine i que es deia Jujú. Prop d’on era, hi ha un mercat de coses velles, els Encants o mercat de Bellcaire; ell s’hi va atansar i no li costà gaire trobar tot el que necessitava: un cubell, una esponja i un aparell de goma per escórrer l’aigua ensabonada; també va comprar sabó en un adroguer.

-¿Per netejar vidres?-No. ¿Sap què? Millor que em doni sabó per netejar plats, que fa bromera.

Amb tot l’equip, l’Eric va buscar un semàfor lliure, que estigués prop d’una font pública, i s’hi va instal.lar. Llum vermell i ell s’hi abalançà ràpidament, com ho havia vist fer als nois de l’altre semàfor.

-Ei, mestre, ¿els netejo?-No, no.-Vinga, que no t’hi veus amb tantes mosques enganxades.-No, no.-Te’l deixare transparent.-No, no.-Com nou.-No, no.El semàfor es posà verd i l’Eric va haver de marxar corrent perquè aquells cotxes amb els vidres bruts no l’escalfessin.

-Coi, quina pressa.

Quan va tornar a canviar el llum, ho provà de nou i, aquest cop, va triar el client: un vellet amb cara de no tenir pressa.

18

-Ei, li deixaré els vidres tan nets que li trauré anys de sobre.-No, no.

L’Eric, sense fer cas de la negativa, va començar a ensabonar : un vidre, un altre vidre, un altre, un altre, un altre. Va canviar el semàfor i tota la cua de cotxes es posà a tocar el clàxon. El vellet va fer funcionar l’aixugaparabrisa, per veure enmig de la bromera, i arrencà el vehicle, amb tots els vidres ensabonats, mentre bramava per la finestra i movia el braç per mostrar el seu enuig.

-Adéu, adéu –va cridar l’Eric-. Llàstima que no m’ha deixat acabar.

Dues hores més tard, l’Eric ja s’havia posat morè de prendre aquell sol d’hivern i li feia mal la mà dreta de fer el gest de netejar els vidres.Tot just s’havia guanyat cin-centes pessetes i un parell de cigarrets. No era gaire i, malgrat tot, sentia una certa satisfacció, no pels diners ni per la feina, sinó per ser capaç d’embrutar-se fent un treball miserable. Es va mirar les mans i descobrí una butllofa.A l’altra vorera l’Eric va veure un altre noi amb el mateix uniforme que ell: un cubell, una esponja i un aparell d’escórrer els vidres. El va saludar amb la mà i el noi, una mica esverat, va travessar el carrer fins on era l’Eric.

-Jajo, m’has pres el semàfor, ja feia dos dies que me’l trevallava.-Cap problema, jo ja en tinc prou avui. ¿Vols un cigarret?, me n’han donat dos i jo no fumo.-Jo tampoc.

L’altre noi es va posar a la feina. L’Eric se’l mirava i, de tant en tant, l’ajudava a acabar a temps, abans que canviés el semàfor. Primer hi havia una mica de recel, però aviat va deixar d’haver-hi problema. Especialment quan l’Eric va invertir part dels seus guanys del dia en una bossa de magdalenes i dues coca-coles.El noi es deia Lleó i era de Canàries, feia cinc anys que havia vingut a Barcelona per estudiar periodisme, com l’Eric, només havia aconseguit arribar al tercer curs. Feia uns mesos, havia perdut la feina que li havia permès de mantenir-se mentre estudiava i ara tenia problemes. Vivia en un pis amb altres dos nois, però no podia pagar-lo i la beca que hauria d’haver cobrat no arribava mai.

-Ja em diràs si es pot estudiar així, no tinc diners ni per pagar-me els viatges a la universitat, i a casa no en vull demanar. Els meus pares volen que torni a Las Palmas i, si els dic que m’he quedat sense diners, m’obligaran a tornar i jo prefereixo quedar-me a Barcelona.-¿No preferiries estar a Las Palmas?

El noi se’l va mirar una mica estranyat per aquella pregunta.

-No ho sé, potser hi tornaré més endavant, però el que ara vull és aprendre periodisme i ser prop d’on surten els millors diaris. No tinc ganes d’escriure només sobre les darreres declaracions d’un alcalde o la cria de lloros a la meva ciutat. Jo

19

vull ficar el nas a tot arreu i, per començar, Barcelona no està malament, com a mínim, té mar.

Aquella empenta era la mateixa que l’Eric havia aconseguit tenir uns anys enrera i que les dificultats li havien fet perdre de mica en mica. Abans havia pensat en reportatges amb la seva signatura, o s’havia imaginat a la televisió comentant notícies; ara només era capaç de veure la cara d’aquell pequinès: Jujú.Tots dos havien callat una estona i l’Eric va veure, en el rostre d’en Lleó, que el seu entusiasme també trontollava. Ell podia ajudar, però hauria de ser discretament perquè no se sentís incòmode. Potser només era qüestió de facilitar-li les coses: una feina, un lloc per viure.

-Jo he plegat d’una feina perquè no em deixava estudiar. No sé si ja tindran algú, tot just fa tres setmanes que em vaig acomiadar.

En Lleó va quedar amb la boca oberta.

-¿I em vols fer creure que has deixat un treball amb un sou per venir a netejar cotxes en un semàfor? Ets boig. No m’ho crec.-Telefona-hi i ja ho veuràs.

Tres monedes eren poca cosa a canvi d’una feina, i en Lleó va entrar en una cabina amb set xifres al cap. 2575407: dos, cinc, set, cinc, quatre, zero, set. Toot-toot.

-Hola, sóc en Lleó. Escoltí: sóc amic de l’Eric; escolti: vull saber si encara tenen la seva feina; escolti: jo treballo molt bé; escolti: sóc estudiant. -Ja escolto, ja. Espera que et passo amb l’amo del taller. I, sobretot, no li diguis res de l’Eric si vols que t’agafi.

Poc després parlava amb l’amo i van quedar d’acord de seguida, aquella mateixa tarda podria començar.

-Ei, si et va bé. És que anem una mica justos de personal i tenim la feina que ens surt per les orelles.-Sí, sí.-I a veure si tu ets una mica formañ, que el darrer noi va plegar sense ni molestar-se a dir-ho. Mai endevinaries com es va acomiadar.-No.-¡Per telegrama!-No.-I que va arribar quan ell feia tres dies que no apareixia per aquí.-No.-Com t’ho dic, un barrut.-No.-I tant que sí, un barrut.

Em Lleó va sortir rient de la cabina. Va fer un parell de bots i va passar el semàfor ballant una cúmbia i cantant amb els braços estesos a l’aire:

20

Sempre a Cuba viuré,Viuré, sempre viuré.

Sempre a Cuba viuré,¿per què? ¿per què?¿per què? ¿per què?

Perquè a Cuba hi ha mulates,arròs blanc, sones, guaracha

i espardenyes per sabates

-¿T’han contractat?-I es clar, sóc la persona que sempre havien estat esperant.-¿Quan comences? -Aquest vespre, a les vuit en punt.-Et queden encara un parell d’hores.

En Lleó va mirar al canell un rellotge inexistent i digué que tenia temps just per fer tard el primer dia de feina.

-¿On paren els tallers? -Al Poblenou, hauràs d’agafar el metro. T’hi acompanyo.

En Lleó va protestar feblement i poc després els dos baixaven a l’estació de les Glòries. En Lleó pagà els bitllets i l’Eric el va deixar fer; poc després agafaven un tren i després un altre, que els va portar prop dels tallers del diari. Això sí, l’Eric havia promés que no es deixaria veure per allà a prop, no fos cas que l’amo el descobrís i volgués escanyar-los a tots dos fent-los empassar un telegrama.

-¿Així doncs no li va agradar rebre un telegrama?-Pensa que va arribar quan ja feia tres dies que et trobaven a faltar.

Quan van arribar prop dels tallers, encara faltaven tres quarts per les vuit i l’Eric va proposar que anessin a menjar alguna cosa.

-No es pot treballar sense res a la panxa.-Jajo, no tinc un duro, m’ho he gastat tot en els bitllets del metro.-Tranquil avui ha estat un bon dia al semàfor.

Se’l va mirar estranyat, però quan no es tenen diners i algú convida, les preguntes van després.En Lleó va decidir de menjar-se primer els dos entrepants de salsitxes blanques, alemanyes i impronunciables que va demanar l’Eric en un bar que feia cantonada. Mentre menjaven, l’Eric pensava que, per arrodonir les coses a en Lleó, només faltava parlar-li del pis de Gràcia. Probablement li agradaria tenir un pis per a ell sol, ara que podia pagar-lo, i, de pasada, ell no hauria de pensar més en

21

aquelles maleïdes plantes, que ara vivien soles i que calia regar un cop cada dos dies.

-És un pis d’una habitació i amb un pati petit, aquest mes i els tres vinents estan pagats. Tu t’hi instal.les sense cap problema, jo ja parlaré amb la propietària.-Jajo, no t’entenc.-Em dic Eric.-Jaj... Eric, ho sento, però quan m’emociono em surt aquesta paraula. Tu ets genial.

Eren les vuit del vespre i en Lleó va marxar a estrenar feina mentre l’Eric va quedar sol de nou. Havien acordat de veure’s un altre cop a la sortida i aa l’Eric havia de fer temps fins a les tres de la matinada.Tenia gana, la botifarra alemanya no l’havia acabat d’omplir. Va pensar que podia tornar a sopar. No tenia diners, però sí que duia una targeta de plàstic i hi havia caixers automàtics a cada cantonada. Va escollir-ne un sense atracadors possibles –prop de la policia- i va treure prou diners per sopar i pel que passés després. Coneixia un lloc agradable i on no tenien pressa, amb un taverner filòsof que, mentre despatxava amanides, mirava de millorar l’esperit dels clients:

-T’asseguro que l’amanida de nous i formatge era el plat preferit de l’Alexandre Magne. Ara, si prefereixes una cosa més senzilla, diuen que a Richard Gere l’encantaven els ous farcits.-¿I què m’en dius, dels raviolis?-Perfecte, segons he llegit, Humphrey Bogart no suportava treballar si no li’n servien un bon plat.-De primera, aquesta nit em sento aventurer.-Ja m’ho semblava que portaves la mateixa gana de Mister Allnut. Ja saps, el personatge que fa el Bogart a La Reina d’Àfrica.

Se’n va anar rient i, una estoneta després, l’Eric s’encarava amb uns raviolis amb salsa de quatre formatges, que el reconciliaven amb tots els automobilistes que no s’havien deixat netejar els vidres aquella tarda. Va ser un sopar lent, llarg i tranquil. Eren passades les dotze que l’Eric sortí al carrer de nou, una mica més content i pensant que encara li quedaven dues hores d’espera abans que en Lleó sortís del taller.Va recordar que, no gaire lluny, hi havia una discoteca i es va aventurar a entrar-hi, encara que el porter se’l va mirar amb cara de no entendre què podia fer un noi amb el seu aspecte allà dins.El local era ple de gent vestida de negre,: pantalons i faldilles, jaquetes, bruses i, fins i tot, cabells, maquillatge d’ulls i pintallavis.Per posar-se a to, l’Eric va demanar una beguda de color negre i, amb aquesta a la mà, va començar a passejar pel local al so de la música.

M’han omplert el cos de nit,Ells pensaven que era mort,

Ara visc mig adormitInnocent buscant la sort.

22

Una noia se’l mirava amb ulls negres, li parlava a l’orella a una amiga, que també se’l mirava, i reien les dues. L’Eric els va somriure i allargà el got com si brindés amb elles. En aquell moment sonaven campanes i l’efecte va ser graciós.S’hi va apropar.

-Hola, em dic Sara.-Jo també –va contestar l’Eric.

Les dues noies es van posar a riure; van marxar i van deixar l’Eric bevent el líquid negre. Les bombolles li picaven al nas i la música ressonava a les seves orelles. Era un lloc estrany, aquell.Es va entretenir una estona mirant vídeos, mentre es feien les tres. Li van preguntar un cop més com es deia.

-No.-¿Com que no?-No, em dic No.

El tercer cop que li va parlar, va moure els llavid, feia com si cridés però sense dir res; li van acostar l’orella i ell repetí la pantomina fins que van marxar rient. L’Eric no tenia ganes de parlar amb ningú; no en sabia, de mantenir una conversa a crits enmig d’aquella foscor i auqella música.

Mou el cos com si estimessisNo sospitin que no en saps,

Pinta els ulls amb barres negresno t’amaguis sota els draps.

Balla, balla noia foscaQue tothom t’està miran.

Balla, balla, no t’aturis,Que la nit ja està acabant.

En Lleó va sortir puntual i, somrient, es va acomiadar dels nous companys i comença a caminar mirant a dreta i esquerra per si veia l’Eric, el qual s’havia amagat dins d’un portal per evitar que el pogués veure l’amo. Com va veure que en Lleó venia cao on era ell, no va sortir i vs esperar que arribés a prop per espantar-lo.

-¡Ua!-¡Ui!... Jajo... Eric, fantàstic, he treballat com un burro, em fa mal tot. Però és fantàstic, ja treballo en un diari.-Però si ets als tallers.-És igual. Tinta fresca. Notícies de darrera hora. Ja em sento dins del periodisme. Demà aniré a classe amb més ànims que mai.

23

-Noi, t’admiro;quan treballava als tallers, era incapaç de llevar-me per anar a la facultat.-I ca, jo tinc unes ganes boges d’acabar la carrera. Seré el periodista més tacat de tinta de la història.-Quin entusiasme.-Vinga, anima’t a tornar a la facultat. No em deixis penjat ara que ens hem conegut.

Havien anat caminant una mica sense rumb, parlant d’una cosa i de l’altra. Es dirigien a Gràcia, per anar a veure un pis. Així en Lleó podria dormir una mica abans d’anar a la facultat i després s’hi podria instal.lar ak seu aire.

-Et deixare uns diners, et faran falta.-No, no em faran falta.

Sí que li feien falta i en Lleó va haver d’accepta el préstec. No s’acabava de creure que, en un semàfor, pogués trobar un amic tan genial. Van arribar al pont de Marina i l’Eric es va estranyar de veure l’espectacle que hi havia sota. Un munt de gent sense casa s’amuntegava amb matalassos i flassades. Era com n campament de vagabunds.

-M’havien parlat d’aquest lloc –va dir en Lleó-. Pels Jocs Olímpics els van fer fora a tots i ho van netejar, deuen haver tornat fa poc. Són molta gent, aquí no molesten ningú i els deixen estar.-Aquesta és una bona notícia per a un diari.-¡No ho crec! La misèria només és notícia quan és a Amèrica del Sud o a l’Àfrica. La gent prefereix no saber que això existeix prop de casa seva.

Van continuar caminant i parlant, es feia tard i van agafar un autobús que els apropà a Gràcia.En Lleó comentava les notícies que havien de sortir aquell dia al diari.

-Pel que he sabut, ahir la policia va escorpollar l’escorxador buscant alguna pista sobre els assasinats de treballadores de mercats. Em penso que van molt despistats, i ja en són tres, les víctimes.-¿Què diuen al diari?-Avui es publiquen un parell d’articles que en parlen, i també l’editorial, però es limiten a queixar-se de la poca eficiència de la policia, no hi ha cap periodista que s’atreveixi a investigar el cas. Sembla que això només es faci a les pel.lícules, a mi m’agradaria poder-ho fer.

Quan l’Eric tenia clar que volia ser periodista, somiava fer una unvestigació com aquella. No volia escriure sobre gossos d’actrius de cinema, sinó ficar el nas en un afer on la policia no fos capaç d’obtenir resultats.

-Jo fins i tot em vaig passar uns quants dies voltant pels mercats –deia en Lleó.-¿I què vas poder veure?-Poca cosa, o millor dit massa coses, no et pots imaginar la quantitat de gent que circula per un mercat. Camioner, pagesos, escombriaires, vagabunds, gent sense

24

feina que s’ofereix per descarregar i, evidenment, la gent que hi treballa i els compradors. En un matí pots veure desfilar una quantitat uncontable de persones, Això tenint en compte que a Barcelona hi ha quaranta-un mercats municipals.

-No ho té fàcil, la policia.-No, però, a més, penso que van una mica despistats. Els primers dies van posar vigilància als mercats i, és clar, no els va funcionar, es limitaven a demanar la documentació a la gent i potser a comprovar algun nom. Ara penso que busquen entre col.lectius relacionats amb el mercat i tampoc no hi ha resultats. Jo em penso que, de tres morts, s’en poden treure alguns detalls comuns que permetien saber on s’ha de buscar.L’Eric no va contestar aquells raonaments. Hi estava d’acord i buscava en la seva ment aquells detalls comuns. El mètode, les víctimes, la freqüència. Es va estranyar que fos la primera vegada que hi pensava. De fet, els pocs dies que havia pujat a la facultat, tothom n’anava ple, de les novetats sobre aquells assasinats. Ell mai no se n’havia preocupat, tenia altres coses al cap: el cansament, quan treballava als tallers, i, més tard, el neguit per l’herència, la responsabilitat de millorar la vida de la seva família, els afer legals. Tot plegat l’havia distanciat d’aquell problema, com també el fet que es parlés més dels escabrosos detalls dels assasinats que de la captura de l’assassí.En Lleó parlava d’una altra manera, ell volia enxampar l’assassí; per ell, el que importava era la captura d’un criminal, no la notícia periodística d’unes pobres noies mortes.S’havia fet un silenci entre els dos i cada un seguia els seus propis pensaments. En Lleó seguia els seus raonament i a l’Eric se li encenien les ganes de fer sercir el seu temps en aquell afer. ¿Per què no?, pensava.Van arribar a Gràcia, i mentre l’Eric mostrava el pis al seu company, millorava l’estat d’ànim de tots dos. En Lleó estava etusiasmat, perquè en una nit havia aconseguit, en un cop de sort, el que mes necesitava. L’Eric estava satisfet i novament sentia el passigolleig de les ganes de fer coses. Aquells assassinats, aquella investigació que algú havia de fer i que la policia era incapaç de dur a bon terme.Els dos amics es van acomiadar amb el cap ple de projectes.

-Tu instal.lat’hi tranquilament. Abans de divendres et trucaré.-Aquí em trobaràs, o a la feina, o a la facultat.-I recorda que has de regar les plantes. Un cop cada dos dies.-Com si fos pluja de primavera.

6 Sopa de pobre

Feia tres hores que l’Eric s’havia posat al llit i, malgrat que estava esllomat, encara no aconseguia d’adormir-se. Va obrir els ulls per mirar l’hora: 06:37. Si anés a la facultat, s’hauria de llevar vint-i-tres minuts més tard. No pensava pas fer-ho.

25

En Lleó li havia encomenat una part de les seves ganes de fer una invastigació i aquell assassí era un objectiu més que temptador. El problema era com es podia agafar un fil des d’on es pogués estirar la corda.Mentalment va repassar els raonaments que ja s’havia fet en Lleó, l’imsomni era una bona ajuda. El primer que calia era eliminar tots els camps on la policia ja havia investigat, és a dir, les persones habituals d’un mercat. Es segur que la policia havia investigat un per un tots els treballadors, els proveïdors, els escombriaires, i fins i tot, havien fet aquell escorcoll de l’escorxador, potser buscant un instrument que s’asemblés al que feia servir l’assassí.¿Que quedava per veure? ¿Els clients? L’Eric va pensar que era poc probable que fos un comprador matiner. Totes les vegades l’assassí havia actuat poc després d’obrir el mercat i, en aquella hora, els clients deuen ser pocs i sempre els mateixos. Encara que fos una vegada, algú hauria vist una persona sospitosa, a les cinc o les sis del matí, si era un estrany. A més, difícilment podia ser un dels clients habituals, perquè ningú compra a tres mercats tan allunyats entre si.El camp es reduïa, l’assassí havia de ser una persona prou coneguda per no despertar sospites i, alhora, que la policia no la pogués detectar amb facilitat. A més, havia de ser algú que freqüentes no solament un mercat sinó tots.L’Eric recordava la llista que havia fet en Lleó: camioners, pagesos, escombriaires, vagabunds i gent que ajudava a descarregar. Descartats els primers , només quedaven els dos darrers i segur que la policia i els mateixos treballadors dels mercats havien controlat aquells decarregadors passavolants. Per tant, l’unic grup que restava era el dels vagabunds. Era la gent que, per a la policia, devia ser més difícil d’investigar.L’Eric va pensar en el pont de Marina i la gent que hi dormia. ¿Quina mena de persones s’hi podia trobar entre aquells vagabunds? Realment no ho sabia. Mai no s’havia parat a pensar què pot fer que una persona acabi dormint al carrer sense ningú que l’aculli. Havia de ser gent sense família, sense feina i sense amics. Tancà els ulls i va pensar que ell tampoc no en tenia, de feina, i, fins feia poc dies, vivia sol i sense amics a Barcelona. La diferència, ara, eren els diners i no era poca aquesta diferència. El rellotge ja marcava les 07:30 i va sonar el despertador de la Neva. Sort de la Neva, perquè ara no se sentia tan sol. L’Eric va seguir els sorolls habituals de la seva germana i, poc després, va quedar adormit.

L’amor entra per la finestra,Desperta, noi, que anem de festa,

Soroll de tampesta,Besos dàmant,

Canço d’orquestra.

La gespa suau, la llum d’estrellesAcullen el cos de les parelles,

Anelles vermelles.Amors de nit

Danses d’abelles.

26

Feia molta estona que era de dia i l’Eric es va mig destllevar mentre continuava somniant que era al carrer escoltant aquella cançó. Coneixia la veu i la noia que solia cantar-la. Era una estructura de música que havia trobat una feina més afortunada que la seva als tallers. L’Eric somiava que parlava amb la noia i li explicava que volia llevar-se d’hora perquè tenia molta feina a fer. Va sonar el campanar de la Catedral; quatre cops de campana, ¿les quatre?, no podia ser. Un toc més. L’Eric va obrir els ulls de cop i mirà el rellotge. Era la una en punt. Va saltar del llit i es vestí sense tenir temps ni de rentar-se. De fet, noo li calia gaire el sabó pel que es proposava fer.Va agafar el metro corrent. No sabia a quina hora tancaven els Encants Vells, i fora d’aquell mercat no sabia on podia trobar tot el que necessitava.Estava de sort aquell matí i, quan va rribar encara quasi totes les parades estaven obertes, i les que l’interessaven tenien un bon assortiment,

-Vull roba vella, bruta i rebregada.-Ep nen, aquí només tenim qualitat.-És que només em vull gastar això.

L’Eric es va treure de la butxaca un bitllet una mica atrotinat. L’home de la parada va mirar el bitllet amb ulls decebuts.

-¿I que vols comprar amb aquest paper?-Uns pantalons, una camisa, un jersei, unes sabates i un abric.-Home per tants pocs diners no e puc donar gaire qualitat.ç-El que jo deia, roba vella, bruta i rebregada.-Bruta no, que aqui ho rentem tot.

No era cert que tot estigués neta, però l’Eric es va emportar un assortiment acceptable, llevat de les sabates, que li van semblar excessivament velles, brutes i atrotinades. Corrent de nou, , va tornar a casa i, una estona després sortia al carrer amb un aspecte de perdulari que espantava, només s’havia permès el luxe d’unes botes de montanya i un sac de dormir per a la nit.Va probar la seva disfressa parant-li la mà a una senyora que duia un cadàver de guineu al coll.

-Tinc gana, una passeta.-¡Treballa, barrut, poca-solta!

Perfecte, perfecte, va pensar, costa poc convertir-se en un vagabund. Una estona més tard, ho corroboraven dos policies que el van fer fora d’un banc on estava assegut.

-Au, a escampar la boira, que aquí molestes.

Entusiasmat pel seu èxit com a pòtol, va decidir de practicar una mica en la feina de pidolaire i va comprovar que la gent tenia un concepte estrany de l’almoina. En dues hores va aconseguir un entrepà do xoriço en un bar, trenta-set pessetes donades una a una per velletes que movien el cap, tres cigarrets i una quantitat

27

innumarable d’insults. També hi havia gent que deia que no, és clar. El que va entendre menys l’Eric va ser la mania de donar cigarrets.Passaven les hores i l’Eric estava cansat i tenia els ossos una mica mòlts de tant voltar; mai no s’hauria imaginat que fos tan esgotador passar el dia sense fer res. Era enervat veure passar els minuts tan lentament, sense tenir lloc on anar. També va probar d’establir relació amb algun company rodamón, però de seguida va descobrir que era gent desconfiada i sòlitaria, no contestaven que els parlava i li fugien o l’amenaçaven perquè el deixés en pau. Potser per això estaven tan sols, senzillament perquè no volien saber res de ningú. Eren persones estranyes i es comportaven d’una manera mes o menys estranya.

Començava a fer-se fosc i l’Eric va baixar al metro per estar una mica calent. Allà va descobrir un company de parracs que estava asegut en un banc i llegia un llibret de color vermell.Es va asseure a prop i mirà el títol: El significat de la relativitat, d’Albert Einstein. A l’Eric el va intrigar la lectura i preguntà:

-¿De què va el llibre?

L’home barbut no va contestar i va ficar el nas dins del llibre com si amagués darrera de les pàgines. De tant en tant, mirava l’Eric, que estaba al seu costat sense dir res. De sobte, l’home va treure la cara del llibre i va dir:

-Segons Nietzsche, inventar un altre món és tenir actitud de recel contra la vida, així és que Einstein s’equivocaba quan diu que la realitat no és contínua, perquè llavors no hi hauria diferència entre realitat i invenció, i nosaltres estaríem fent el pallús inentant viure a batzegades i, a més, sense saber ben bé on som.

L’Eric no havia entès res, però es va alegrar de veure que l’altre volia conversar i ho va aprofitar per mirar d’agafar confiança.

-Molt interesant. ¿D’on has tret aquest llibre?-De les escombreries. ¿D’on, si no? ¿Et penses que si la filosofia valguès res jo estaria aquí?-¿Ets filòsof?-¡Sóc un home! –va dir cridant.

El barbut es va posar dret i marxà quasi corrent. L’Eric va quedar de nou sol i convençut que, independentment del que digúes Nietzsche, aquell home tenia l’olla sense bull.Al llarg del dia, l’Eric va continuar voltant, mirant de connectar amb algun altre captaire, però el resultat sempre era semblant, no hi havia gens de comunicació. L’unic contacte continuava sent l’home de la barba, que ja el coneixia, i els dos cops que l’havia trobat el va saludar cridant:

-¡Sóc un home!

28

I inmediatament girava l’esquena i marxava.Es va fer de nit i l’Eric va anar al pont de Marina, on trobà, ajugades, trenta persones; cadascú, a la seva. Més o menys, tots estaven embolicats amb flassades i algun tenien una ampolla de vi, que bevien mig d’amagat. Feia una pudor horrible, ningú no parlava i l’Eric no sabia que fer. Es va estirar, embolicat amb el sac de dormir, i començava a creure que s’hgavia equivocar en pensar que podia penetrar en aquell món, potser sí que aquell maniàtic assassí es trobava entre aquella gent, però era molt improbable que l’Eric l’ensopegués i encara era mes difícil que cap d’aquelles persones el pogués informar d’alguna cosa, semblava com si tots haguessin perdut la capacitat de paralar.Passaven els minuts com si fossin hores i l’Eric era incapaç de dormir. A prop deu, un home es va despertar sorollosament i, després de fer un glop de vi, va començar a cantar mentre picava l’ampolla amb els dits:

Ai, nina, vine amb miQue tinc brutes les sabates.

Ai, nina, vine amb miQue méstan menjant les rates

Nina, vine et donaréL’alegria que no mata,Un pessic d’amor al corI amanida a la safata.

Aquella cançó va animar una mica els murris, alguns remugaven descontents, i la majoria reien, picaven de mans o feien sonar alguna ampolla seguint el ritme. Quan va acabar la cançó, es va sentir una veu coneguda que cridava.

-Nietzsche va dir: <<¡No és petit el perill que corre un esperit viatger! Has passat un mal dia: ¡procura que la teva nit sigui pitjor!>>

l’Eric es va alegrar de sentir l’home de la barba i es va aixecar cridant:

-¡Sóc un home!

Aquell individu sorprenent també es va aixecar contestant el crit i s’abalança sobre l’Eric per abraçar-lo.Tots els altres reien i aplaudien, el de la cançó d’abans va tornar a cantar, però ara hi afegia algunes barbaritats sobre el que es proposava fer amb la nina de la canço.Va passar una estona i un grupet, entre els quals hi havia l’Eric i el de la barba, lligaven conversa una mica incoherent.

-Jo dic que l’Ajuntament hauria d’enderrocar tota la ciutat i der-la de nou. Una nova ciutat sobre runa.

29

-El que hauríem de fer és anar a dormir a casa de l’alcalde, fer-lo fora i instal.lar-nos al seu llit, amb la seva dona.-Jo tenia una dona.-¿I te la vas beure?-No, fa temps que no la veig.-Jo em vaig beure l’enteniment.-Ara em menjaria un frankfurt i em beuria una coca-cola.-Sííí, vinga, mengem un frankfurt.

El que havia dit això del franfurt havia estat l’Eric; se li havia escapat, de gana que tenia. A tothom li havia semblat una bona idea i, a falta de menjar i beure, ballaven en cercle, cantant les dues paraules:

Frankfurt, frankfurt.Coca-cola

Frankfurt, frankfurt.Coca-cola.

L’Eric estava content perquè finalment havia aconseguitd’intruduir-se en aquellmón tan demencial i es va oferir a anar a buscar frankfurtsi coca-coles per a tothom. Ningú es va estranyar de la proposta i tots l’animaven perquè hi anéscorrent. L’Eric no s’hova pensar i en un moment ja pujava les escales. Quan estava dalt del pont, va cridar:

-¡Sóc un home!

I un corde veus li van contestar:

-¡Coca-cola!

Després de caminar una estona, l’Eric va trobar una cabina que funcionava i trucà a casa. Eren les dotze tocades, però encara va trobar la Neva desperta.

-Neva, m’hasde fer un favor.

Cent pessetes més tard, l’Eric havia aconseguitque la Neva acabés d’entendre l’encàrrec. Passaren tres quarts llargs i, baixant de la Gran Via, va apareixerel Jaguar, amb en Carles al volanti la Neva amagada derrera de tres caixes de cartró. L’Eric els va fer una senyal i el cotxe es va apartar; segur que en Carles no l’havia reconegut. Uns metres més allà, es va aturar el vehicle. L’Eric cridà:

-¡Neva! ¡Carles! ¡Sóc jo!

La Neva va reconèixer la veu de l’Eric i el Jaguar va girar i s’hi va atansar lentament.

30

-Tato, sembles un perdulari.-Es una aposta, i no emdiguis Tato.-Perdona Eric sempre se m’escapa. I, ¿es pot saber per què vols cent frankfurts i cent llaunes de coca-cola? ¿Que fas gimcana?-És per a uns amics.

La noia va mirar a l’entorn i es va estranyar.

-No hi ha ningú.-Són sota el pont, bona gent.-Doncs un altre cop el convides al migdia. No et pots imaginar el que m’ha costat que em fessin els entrepans. Sort d’en Carles.

En Carles va trure importancia a l’afer i va explicar que en Bruno també feia, a vegades, peticions insòlites.

-Jo penso que els bars de prop de casa ja trobaven a faltar un encarrec com aquest.

Entre els tresvan deixar lescaixesa terra i l’Eric va dir que preferia que marxessin i el deixesin tot sol.

-Són una mica tímids i, si us veuen, s’espantaran.

El Jaguar es va allunyar, amb en Carles somrient i la Neva convençuda que l’Eric s’havia guillat. Mentrestant, l’Eric va baixar la primera caixa i demanà ajuda per a les altres dues. Eren menys persones que frankfurts, però no en va quedar cap. Passat un moment, tothom estava ben despert i regnava elbon humor.

-¿Algú té una mica de catsup?

Aquell crit va fer riure a tothom i el filòsof va començar a cantar picant dues llaunes de coca-cola.

Passa, la mossassa.Passa, la mostassa.

Tots van començar a picar i riure, i l’Eric, més fort que ningú. Ara l’acceptaven com un d’ells ja podiacomençar a investigar. Feia fred i nomésaquella alegriaescalfava una mica l’ambient. Poc després, tots dormien i l’Eric, encara despert, s’estranyava que fosentre aquella colla de penjats que s’havia sentit alegre per primera vegada en bastants mesos.

7 “Habeas corpus”

Després d’aquella nit, l’Eric s’havia acostumat a fer un horari una mica estrany. Passava els matins dormint, per recuperar la son de les nits que passava en blanc

31

sota el pont de Marina. Les tardes, les aprofitava per recollir informació sobre els assassinats, llegia la premsa, visitava els llocs on havien succeït els fets. En Lleó l’ajudava involuntariament en aquella tasca, perquè ell també continuava investigant el tema en el poc temps lliure que li restava entre la feina i la universitat.Els dos nois s’havien fet molt amics i sovint dinaven junts, passaven la tarda plegats o anaven algun espectacle quan els estudis d’en Lleó i les estranyes activitats de l’Eric els ho permitien. L’assassí de mercats era un dels seus temes preferits de conversa i l’Eric prenia bona nota dels brillants raonaments del seu amic. Més d’una vegada havia estat temptat de fer-lo participar en les seves investigacións entre rodamóns, però allò podia significar que en Lleó s’apartés de la feina de la universitat i seria fer-li una mala jugada. Potser més ebdavant, pensava. De fet, també li havia amagat que tenia diners, una casa gran i la vida més que resolta.Un dia la Neva va anar a dinar amb ells i en Lleó va quedar encantat de la germana del seu amic. L’Eric no se n’adonà; els germans mai no se n’adonen, d’aquestes coses. La Neva i en Lleó parlaven, somreien, es miraven i s’agradaven, sense que l’Eric no fos capaç de sospitar ni la més mìnima atracció entre tots dos.Quan la noia va marxar, l’amic no perdé ocació de parlar sobre ella.

-És molt agradable la teva germana i es nota que té caràcter.

A en Lleó li havia estranyat el seu nom, mai no l’havia sentit, i l’Eric li va aclarir per què l’hi van posar.

-Els meus pares havien decidit de posar-li Neus, però el funcionari del registre es va equivocar en apuntar el nom i va escriure Neva. Al pare li va fer gràcia i no va voler que el canviessin.-M’agrada.-Sí, és un nom molt maco.

Quan començava a fer-se fosc, l’Eric sortia cada dia al carrer, amb la seva disfressa de rodamón, i es barrejava amb la gent que dormia al carrer. Ja començava a ser conegut entre aquelles sones i la majoria li parlaven o li feinen tímids gestos de salutació quan el veien. Ell era, de bon tros, el més jove i potser el miraven amb una mica de llàstima.Aquell teatre l’Eric l’havia creat per investigar uns assassinats i, en aquest aspecte, semblava una feina infructuosa. Ell parlava, preguntava, però no havia aconseguit cap informació positiva. De fet, la majoria de vagabunds no sabien que hi havia agut aquelles morts; era lògica, entre gent que viui separada de la societat, aquella ignorància. L’únic que l’Eric va poder saber del cert era que la policia vigilava poc o molt els mercats i freqüentment algun rodamón es queixava que l’havien detingut perquè havia anat a remenar la brossa en un mercat, o que l’havien fet fora després d’identificar-lo.Malgrat aquest relatiu fracàs, l’Eric estava content d’haver establert contacte amb aquelles persones, de les quals començava a sentir-se una mica responsable. Eren uns infeliços, però paradoxalment l’Eric s’havia sentit feliç entre ells i ara no podia treure’s del cap la idea que ell podia ajudar-los.

32

I ja ho havia començat a fer d’una manera discreta. Els feia arribar matalassos i flassades a través d’alguna societat d’ajuda als indigents i també deixava entrepans pagats als bars on solien anar a demanar. Fins i tot tenia el projecte de finançar un alberg per acollir-los, però això volia temps i més diners que no pas ara en podia disposar.Al pont de Marina sovint convidava els companys, encara que s’ho havia de fer venir bé perquè no sabessin que ho pagava ell. Una nit va comprar un munt de bosses de patates i el petit campament s’havia convertit en una olla de grills pels sorolls de la cel.lofana i els crecs de les patates que tots manjaven alegrement.Tot anava bé fins que la nit es va omplir de llums blaves i sirenes. Cotxes blaus, uniformes de colors diversos, cotxes blancs, crits.Poca estona després, tots els habitants de sota el pont estaven entaforats en furgonetes policials que desfilaven cap a la comissaria de la Vila Laietana. Ningú no sabia què feia allà, però tampoc ningú no feia cara de preocupar-se’n gaire. Tret de l’Eric, tots tenien la mà trencada d’anar, de tant en tant, als calabossos de la policia.En arribar, semblava que tothom sabia què havia de fer; la pràctica ajuda. Els companys de l’Eric es van deixar dur dòcilment al soterrani de la comissaria. Era un lloc infecte, però vaja, ells tampoc no anaven gaire nets. Els policies estaven de mal humor, cridaven i no deixaven de dir que a veure si sortia aviat aquell assassí, que ells tenien ganes de deixar de fer hores extraordinàries per culpa seva. L’Eric no entenia aquelles paraules, què podia tenir a veure aquella xarxada d’indigents amb l’assassí dels mercats.

-Vinga, em dieu qui s’ha carregat les noies i pollastre rostit per a tothom.

Un policia s’havia apropat a la garjola on era l’Eric i aquest va aprofitar per preguntar-li:

-¿Puc trucar per telèfon?-¿Què t’has pensat, desgraciat? –va cridar el policia. ¿Qui et creus que ets per trucar per telèfon?

Alguns companys de garjola ho havien sentit i també van començar a cridar.

-¡Jo vull parlar per la ràdio!-¡Que vingui la tele!

S’havia format un bon rebombori i només faltava l’amic de la barba (en Zaratustra, com l’havia batejat l’Eric), que va fer un crit de guerra:

-¡Sóc un home!

I va ser contestat per cent veus alhora:

-¡Coca-cola!

33

Els policies s’estaven tornant bojos i optaren per marxar i deixar-los a les fosques. L’Eric va tenir temps per donar a un policia el seu carnet d’identitat i la targeta del notari.

-Truqui vostè, si us plau. Tot és un malentès.

L’agent el va mirar amb una expressió que barrejava la curiositat i el menyspreu, però es va posar a la butxaca els papers que li havia donat l’Eric i va marxar amb els seus companys. Un minut després, la ciadòra havia acabat i els zeladors havien baixat amb dues mànegues d’aigua, per fer-les servir si algú tornava a obrir la boca. Allò va fer el seu efecte, perquè la majoria dels camarades de l’Eric tenien una por particular de l’aigua.Poc després, la majoria de la gent dormia als calabossos. De tant en tant, apareixia un agent i s’enduia algú a dalt per fer-li preguntes; poc després, el baixava de nou. Encara van passar uner hores abans que tornés a apareixer l’agent a qui l’Eric havia donat la documentació. Venia acompanyat i el va cridar:

-¡A veure, el llest, que surti!

Amb un policia al davant i un altre seguint-li les passes, l’Eric va ser cunduït als pisos superiors a través d’un laberint d’escales i passadissos. Se sentia el tràfec del carrer, encara escàs en aquella hora. El van dur fins a una oficina que semblava el que era: un despatx de policia, amb una taula vella i lletja, papers que no tenien aspecte de tenir cap utilitat, una màquina d’escriure treta d’algun museu i un individu en camisa i amb un bigotet prim.A l’habitació no hi havia cap cadira i l’Eric es va haver de quedar dret davant de la taula. Li va allargar la mà al policia.

-Bona nit, o potser bon dia. Sóc l’Eric Esbrí. Encantat de saludar-lo.

L’home es va estranyar una mica de la salutació de l’Eric i no va contestar, ni acceptà la mà que li oferia. Es va limitar a moure el cap, per adreçar-se a un dels policies que havia acompanyat l’Eric, i li va demanar que portés una cadira. Un cop l’hagué duta, els manà que marxessin.

-Ja m’hi entendré jo, amb aquest. Continue amb els altres; ja sabeu, identitificació, empremtes, fotografia i declaració sobre que han fet els darrers mesos.-D’acord, comissari Morella.

Van quedar sols i el comissari va encendre un cigarret, sense fer cap gest cap a l’Eric, que va pensar que podia parlar.

-Gràcies, jo no fumo.

No li va riure la gràcia, però el va convidar a seure. Aquell home tenia cara de pocs amics i l’Eric no n’era un.

34

-Mira, et parlaré clar perquè d’aquí a poc vindrà el teu advocat i no tinc ganes de tenir problemes amb ell. Has vingut a parar aquí en una xarxada rutinària de la policia. Ja saps que fa pocs dies que ha mort una noia i és la tercera que és assassinada en circumstancies semblants. La policia vol tenir controlada la gent que dorm al carrer, i és per això que els hem convidats a venir aquí. Tu eres entre ells i has estat conduït aquí senzillament per ser identificat. No estàs detingut, ni retingut, ni res. Així doncs, ara que sabem qui ets, pots marxar inmediatament i molt de gust d’haver-te conegut. Només lamento que hagis hagut d’esperar, però els notaris i els advocats no es lleven de matí i hem hagut d’esperar per trucar-los.

Aquell to sec, que intentava ser amable, era una mica sorprenent, i l’Eric, per uns moments, es va estranyar. No era gaire lògic que un policia es mostrés amable, i quasi semblés que volia demanar disculpes, després de tenir una persona tota la nit engarjolada.L’Eric pensà que l’explicació, pura i simple, era que un advocat anava cap allà i que, al capdavall, agafar gent del carrer i ficar-la als calabossos d’una comissaria no devia ser del tot correcte.De tota manera, aquell incident l’havia posat en contacte amb el centre de la investigació sobre l’assassinat de les noies. Havia sentit parlar d’en Morella, els diaris l’assenyalaven com el responsable de la investigació policial sobre aquell afer. Ara l’Eric tenia l’oportunitat de treure’n algun detall útil i va mirar d’aprofitar la situació acceptant l’explicació que li oferia.

-No es preocupi, comissari, no penso buscar-li les pesigolles amb l’advocat, encara que agafar unes cent persones sense més ni més és una mica estrany, ¿no li sembla?

El comissari es va encongir d’espatlles i semblava més alleugerit, tenia interès a continuar la conversa, probablement, pel mateix motiu que l’Eric: mirar d’esbrinar alguna cosa de profit per a ell.

-Miri... senyor Esbrí –al comissari li costava parlar-li de vostè-, la gent que hem agafat avui són, majoritàriament, indocumentats; alguns han estat denunciats per petits delictes: furts, exhibicionisme, escàndol públic; d’altres s’han escapat d’alguna institució geriàtrica, un hospital o manicom; algú hi deu haver que és immigrant il.legal; en resum: són gent que sol amagar la seva identitat per diversos motius, normalment innocents. La policia habitualment els té més o menys controlats, però no s’ocupa excessivament d’ells, sempre que no causin cao problema. Ara bé, en aquests moments, tenim un assassí que campa per Barcelona i no ens podem permetre el luxe de tenir gent incotrolada.-Jo li puc assegurar que són inofensius, si més no els que jo conec, no he vist que cap d’ells sigui violent –va dir l’Eric-. Són beneits, esbojarrats, amargats o miserables, però entre ells en en cap moment he vist ningú que sembli un assassí.-En principi hi estic d’acord –respongué el comissari amb to menys amable-. I ja li he dit que normalment no causen problemes i els deixem en pau. Però fixi’s que, precisament perquè ningú no sol ocupar-se d’aquesta mena de gent, viure entre ells pot ser un amagatall interessant. A més, si l’individu que cerquem és un psicòpata, pot encaixar perfectament entre els marginat.

35

En Morella va dir les darreres paraules amb un posat més satisfet i va xuclar el cigarret abans de continuar.

-Això ens porta a una pregunta inevitable. ¿Es pot saber què hi fa un noi ric, com vostè, entre aquesta gent?

Fins aquella pregunta, a l’Eric, el comissari li havia semblat una persona afable, malgrat la seva duresa aparent, i la conversa, un simple intercanvi de paraules. Ara s’adonava que el policia feia la seva feina, que ell era un sospitós més i allò no era sinó un interrogatori amagat darrera una aparent xerrada amistosa. En Morella es va adonar del desconcert de l’Eric i preferí tornar al to oficial del principi.

-Està clar..., senyor Esbrí, que no té cap obligació de contestar res. Això és una conversa informal, sense testimonis i sense obligacions. Si vol marxar, li desitjaré bon dia.-No, no tinc inconvenient a contestar. –De fet l’Eric el que estava era una mica avergonyit.- Miri, li semblarà estrany...

El comissari se’l mirava amb una barreja de curiositat i divertiment. Evidenment, li semblava estrany. ¡Com, si no, li havia de semblar que un noi de dinou anys es barrejés amb aquells pòtols, tenint una pila de milions al banc. Es va posar còmode i, de sobte, quan l’escoltava, es va sentir una cridòria que va interrompe la conversa.

-Detenció il.legal, abús d’autoritat. Els caurà el pèl, a vostès. ¡Ja els veig a tots fent de porters en un aparcament nocturn!

L’individu que venia cridant entrà al despatx d’en Morella sense que ningú no l’hagues convidat. Li va donar la mà a l’Eric, mentre deia que era en Màrius Martínez, el seu advocat, i que no es preocupés de res. Inmediatament es va encarar amb en Morella.

-Habeas Corpus, ¿sap què vol dir? No, segur que no. Doncs que un ciutadà té dret a disposar lliurament dels moviments del seu cos i ningú no pot, sense motiu legalment justificat, treure’l d’on és, ficar-lo en una furgoneta pudent i tancar-lo en una gàbia infecta. ¿S’acusa d’alguna cosa el meu client?-Miri, senyo edvocat.-No miro res, contesti.

En Morella estava molt incòmode i hauria fet qualsevol cosa per treure’s del davant aquell individu tan pesat. L’Eric va pensar que li podia fer el favor de deslliurar-lo d’aquella visita i, llavors, podria continuar parlant amb l’inspector en un clima més favorable. Es va adreçar a l’advocat.

-Escolti’m... Màrius.

36

L’advocat es va girar amb un somriure.

-Digui’m.-No hi ha cap problema. Ha estat un malentès i ara en parlava amb el comissari.-¡Compte! –l’advocat va aixecar la mà-. No parli mai amb un policia si no és davant d’un advocat.

L’Eric no sabia com treure-se’l de sobre; va pensar que el millor seria donar-li feina.

-¿I diu que ningú no pot ser retingut contra la seva voluntat?-¡I tant que no!-Doncs als calabossos hi ha uns..., diguem-ne, amics que necessiten algun advocat.-Cap problema, ¿quants són?-Uns cent.-Vaja, bé. Caldrà demanar ajuda. Trucaré al Col.legi d’Advocats; enviaran els de torn d’ofici. Jo em puc encarregar d’alguns, si vostè ho vol.

Allò volia dir que ell se n’encarregaria si volia pagar els seus serveis. L’Eric va pensar que seria millor emprar els diners en alguna cosa més profitosa que mantenir advocats.

-No caldrà, els del torn d’ofici ja faran el fet. Si vol, vostè pot marxar, i gràcies per tot. Jo vull parlar una mica més amb l’amic Morella.

L’advocat s’acomiadà una mica desconcertat.

-Bé, si no vol res més. Si hi ha qualsevol problema, ja sap com trobar-me.-Sí. I, si no li fa res, encara em pot fer un altre favor.-Encantat.

En Morella estava seriós; no li agradava aquell advocat, ni tampoc que li omplissin la comissaria de gent amb portafolis. L’Eric li va preguntar si hi hauria algun lloc prop on pogués encarregar esmorzars i el comissari es va sorprendre. Mirà el rellotge, ja eren les set, i va dir que la xurreria del devant de la comissaria ja estaria oberta.

-Perfecte –va dir l’Eric. I adreçant-se a l’advocat-: Doncs encarregui’m xocolata i xurros per a unes cent-cinquanta persones. Digi que, abans de marxar, passaré a pagar-ho.

L’advocat va obrir els ulls com unes taronges: era un client foll, aquell. Però va pensar que els clients folls solien ser client que pagaven bé. Va somriure.

-Amb molt de gust ho faré. Bé, a reveure. He tingut molt de gust. A reveure.

Va sortir del despatx una mica trasbelsat i l’Eric i en Morella encara van sentir com s’apoderava d’un telèfon i trucava al Col.legi d’Advocats. Més tard, va marxar. En Morella va esperar a no sentir-lo per continuar la conversa.

37

-Suposo que els advocats i els xurros faran una mica de rebombori, però, vaja no crec que una corbata i un got de xocolata ens amarguin el dia. El problema és que jo tinc un assassí que campa per Barcelona i m’agradaria posar-li les mans a sobre.-Miri, senyor Morella, abans m’havia fet una pregunta i la hi contastaré ara. Vostè volia saber què hi feia jo, entre aquella gent. Bé, en poques paraules, mirava de saber alguna cosa sobre aquests crims. No, no se sorprengui –en Morella havia fet gest de no entendre res-. Encara no fa dos mesos que vaig rebre una herència milionària, ja ho haurè sabut pel notari. Jo, fins que va passar això, era un estudiant de periodisme no especialment brillant que treballava als tallers d’un diari.-Per alguna cosa es comença –va dir en Morella, burleta.-No se’n rigui, jo treballava per poder estudiar, però ara...

En Morella el va tallar una mica enfadat; no li havien agradat gens les respostes de l’Eric.

-Ja, no em diguis –el comissari el tornava a tutejar-. Ara ets milionari i, en lloc de fer servir el teu temps estudiant o gastant els duros que t’han regalat, t’entretens a investigar uns assassinats que la pobra policia és incapaç d’aturar. Nosaltres de corcoll darrera d’un sonat, i tu, disfressat d’indigen, fent-nos perdre el temps. ¡Gràcies per l’ajuda!-Sembla estúpid, ¿no? –L’Eric estava decebut d’ell mateix quan ho deia.-A mi no em sembla estúpid –va dir en Morella-. No em sembla res. Senzillament em sembla que podries marxar a casa i no tornar a creuarte amb la policia, que prou feina tenim perquè encara hàgim d’esbrinar què fan els milionaris quan s’avorreixen a casa.

Allò era una bofetada i l’Eric es va posar vermell, avergonyit; va donar la mà al comissari, que ara li va acceptar amb una certa angúnia, i es va acomiadar sense atrevir-se a allargar l’entrevista. De camí cap a la porta li va tocar de signar un xec per a un xurrer, que havia venut en una hora més que el que havia col.locat en dos dies.

-Sempre que vulgui, ja sap on som. Xurreries Laietanes, per endolcir la vida.

A la comissaria havia començat un cert rebombori. Els policies anaven amunt i avall amb un xurro a la mà i un got de plàstic amb xocolata. Alguns d’ells no en duien, però una taca negra als llavis o uns granets de sucre a la roba delataven que ja havien menjat. Se sentien sorolls de màquina descriure i preguntes repetides: ¿nom?, qualsevol; ¿adreça?, no en tinc; ¿edat?, no m’en recordo; ¿tens algun parent?, no volen saber res de mi.Algun advocat ja havia arribat i aguantava el gotet i el xurro mentre controlava que es respectessin els dubtossos drets d’aquelles persones. Hi havia molt soroll i del soterrani pujaven veus conegudes, que celebraven una nit sota cobert i un esmorzar com alguns no recordaven.

La xocolataEstava molt calenta,

38

De tant calentaSe’m va cremar la llengua.

-Nietzsche deia que l’ésser crea i destrueix constanment el món. Així passa amb el xurro i la xocolata.-Tinc ganes de...-¡Jo també!-¡I jo!-¡Soc un home!-¡Xóc un xurro!-¡Xocolata!-¡Xocolata!

L’Eric va somriure; al capdevall, aquella nit no havia cabat tan malament com havia començat per als seus amics. En sortir al carrer, hi havia decidit que tots els seus projectes d’investigacions eren un pur absurd. Havia estat un babau i sort que se n’havia adonat a temps. Va somiar una dutxa i unes hores de son. Més tard ja pensaria en coses més prefitoses en què podia ocupar el seu temps i els seus diners. Res d’assassinats.

-Què carai, ja hi ha la policia, ¡que per això cobra un sou!

8 Una decisió, dues decisions

En sortir de la comissaria, l’Eric va apendre una ferma decisió i, amb aquesta sota al braç, va fer l’entrada triomfal a casa seva que ja eren quarts de nou.

-Ei, ¿on vas tu? Ai, perdona, Eric, bon dia.

En Carles no s’acostumava a veure’l cada cop més brut i esparracat.

-¡Aiii! Eric, burro, m’has espantat.

La Neva tampoc mirava amb bons ulls les darreres aficions de l’Eric i ell no es va molestar a explicar-li les aventures de la derrera nit. La va saludar amb un gest i pujà a la seva habitació. Es va despullar, va fer un farcell amb la roba i es posà dins de la dutxa. Per fi, la dutxa.

-Sabonet fes bromera, vinga. Res, aigua bruta. Ara, ara. ¡Mmmm!, quines ganes tenia de tornar a veure’m la pell. Em sembla que hauré agafat polls. M’hauré de comprar sabor contra els polls. Guerra als polls i la brutícia.

Es va quedar ben bé una hora a la dutxa, ensabonant-se una vegada i una altra, mentre cantava la tonada d’un anunci de sabons i còlonies contra polls.

39

Xampú, xampúNens sense polls,

el capet ensabonatsense polls ha de quedar.

Després de la dutxa, l’Eric va provar de dormir, però només va aconseguir de donar voltes al llit. Es va llevar i es va sorpendre de veure la Neva.

-Neva, ¿com és que no has anat a l’escola?

La Neva se’l va quedar mirant amb incredulitat.

-Eric, avui és dissabte. ¿No saps el dia en què vius?

¡Dissabte! L’Eric feia dies que havia perdut la noció del temps. Va mirar el rellotge, era poc més tard de la una. En Lleó devia ser a casa, segurament. Podria fer-li una visita.

-Vaig a casa d’en Lleó, ¿vols venir, Neva?-No puc, he quedat amb gent de l’escola. Dóna-li records.

Eren les tres i l’Eric pujava les escales del pis d’en Lleó, carregat de dues pizzes i una brossa plena de llaunes de cola. El va trobar escrivint i envoltat de retalls de diari. Estava entusiasmat amb el treball de recerca que li havien encarregat a la facultat.

-Jajo, per fi. Estic fent un treball sobre l’assassí dels mercats. Ara podré posar en paper tots els meus raonaments. Suposo que m’ajudaràs.-No m’interessa.-¿Com que no t’interessa? Si fins ahir cada cop que ens veiem no deixàvem de parlar-ne. Mira, ara faig un resum de tot el que han publicat els diaris des del primer cop que va actuar. Hi ha un parell d’articles que l’han comparat amb un assassí anglès famós: Jack the ripper. No sé qui nassos és aquest tipus, ho he buscat a les enciclopèdies i no surt ningú amb aquest nom.-Era un assassí de prostitutes que actuava a dos barris de Londres: Whitechapel i Spitalfields; va matar sis dones entre agost de 1888 i el novembre de l’any següent. Després va deixar d’actuar i mai més s’ha sabut res d’ell.

En Lleó escoltava, bocabadat, l’Eric.

-¿No deies que no t’interessava el tema?

L’Eric va encongir les espatlles. El cert era que havia passat setmanes cercant informació a les biblioteques. I aquell Jack havia estat una refeència que l’havia interessat. Aquell assassí anglès matava les víctimes amb un ganivet i demostrava ser molt destre en esquarterar-les. Tant era així que la premsa de l’època havia especulat amb la possibilitat que fos un metge cirugià o, senzillament, un carnisser o un escorxador. Mai no s’havia pogut saber.

40

-Havia estat recollint informació per coriositat –digué l’Eric-. Ara ja no em preocupa el tema. La policia ja l’enxamparà, no crec que passi el mateix que amb the ripper. A més, aquest assassí no és tant fi com era aquell, en Jack era molt destre amb el ganivet, aquest em penso que és una mica maldestre.-¿I vosté vol dir the ripper? -L’esbudellador. Era un bon nom, tenint en compte com actuava. El dels mercats és menys espectacular, però també es mereixeria un nom semblant.-El podrem batejar l’Esbudellador de l’Eixample, la premsa li està buscant un nom. Aquest li escauria força, em penso que el faré servir al meu treball.

L’Eric va somriure. S’havia proposat treure’s l’afer del cap i en Lleó el tornava a entabanar. El nom que acabava de tirar el seu amic li donava voltes pel cap: l’Esbudellador de l’Eixample.Sonava bé, però hi havia alguna cosa que fallava. Clar, era que...

-No se li pot dir així, Lleó perquè mai ha actuat a l’Eixample. Sempre ho ha fet a barris de la rodalia, mai al centre de la ciutat. La primera víctima va ser a Sants Gervasi, després a Gràcia, i la darrera a Sants.-Això és una dada interessant, potser podríem trobar una lògica en la tria dels llocs on vol actuar. Imagina’t que poguéssim endevinar el proper mercat on buscarà la víctima.

Les darreres paraules d’en Lleó les va escoltar a mitges, l’Eric; de fet, ell pensava el mateix en aquell moment. Potser hi havia una manera d’endevinar on seia el proper cop. Però, ¿quina lògica pot tenir un assassí? En Lleó continuava parlant.

-L’Esbudellador ha de tenir algun criteri a l’hora de triar on ha de matar; si no el tingués, no ho faria d’una forma tan regular. Sempre és el mateix mètode, el mateix tipus de víctima, un escenari semblant, quasi la mateixa hora; ha d’haver-hi també un criteri en la tria del lloc.

L’Eric es va aixecar i, mentre posava les pizzes als plats, mirava de canviar el tema de conversa. S’havia proposat que no es preocuparia més d’aquell afer; encara veia davant dels seus ulls el somriure de menyspreu d’en Morella. S’ha acabat, no vull donar-li més voltes, pensava.Sortí al pati i va veure aquelles dues enormes plantes, que ja ocupaven quasi tot l’espai lliure. Les va regar una mica, mentre pensava que gràcies a aquelles plantes havia conservat el pis i que en Lleó era un bon amic. Van dinar més o menys en silenci, perquè en Lleó tornava a l’Esbudellador i l’Eric fugia del tema. Poc més tard, es van acomiadar i l’Eric va tornar sol a casa, passejant i amb una idea que li tornava al pensament un cop i un altre.

-¿T’has fixat, Teresa, que els assassinats d’aquests dies sempre són lluny del centre?

En arribar a casa, l’Eric havia triat la Teresa per comentar a l’afer, segurament ella no li donaria importància i li trauria la idea del cap. La dona sempre arrugava el

41

front quan rumiava; ara ho feia, sense entendre gaire per què l’Eric li parlava d’aquell afer.-Sí, noi, tens raó. Encara no han mort ningú a Barcelona.-Com que no, si totes les víctimes són de la ciutat.

En Carles havia sentit la conversa i s’hi va afegir. Entre ell i la Teresa li van explicar que alguns dels barris actuals eren, al segle passat, municipis separats de Barcelona i molta gent, sobretot els que tenien més anys, encara els considerava com si no pertanyessin a Barcelona.

-¡Ja ho tinc!

Els dos veïns de l’Eric el van veure marxar esverat, com sempre, i van tornar dins de casa seva movent el cap.-Aquest noi és molt esbojarrat.-És una mica com en Bruno, no m’estranya que fossin tan amics.

L’Eric ni es va adonar que els havia deixats amb la paraula a la boca. Encara no ho tenia del tot, però sabia on podia començar a buscar. Va enfilar el carrer del Carme, cap a la Biblioteca de Catalunya, i allà va començar a regirar llibres que tractaven de la historia de la ciutat. Buscava quins eren aquells pobles que s’havien anat annexionant a Barcelona.

-¡Buf! És una llista massa llarga: Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi, Les Corts, Sants, Gràcia, Horta i Sarrià.

Els llocs dels tres assassinats hi eren, però no semblava que hi hagués cap lògica que expliqués la successió. L’Eric va mirar un mapa per veure si l’Esbudellador havia seguit un ordre geogràfic, però no era així perquè si bé Sant Gervasi i Gràcia estant un al costat de l’altre, Sants queda despenjat al sud.Després va mirar si els municipis s’havien incorporat a Barcelona en dates diferents, tampoc. Tots, tret d’Horta i Sarrià havien estat annexionats el 1897 per un decret de Cànovas del Castillo, el president de l’època.Va buscar més coses: la distància que separava cada antic municipi de la Barcelona del XIX, l’antiguitat de cada un d’aquests. Res. No hi havia cap element que permetés endevinar.S’havien fet les set, l’hora de tancar la Biblioteca, i, en el darrer moment, l’Eric apuntava una última dada. Les dates en què es contruïen les línies de tramvies que unien els antics municipis amb Barcelona: la primera va ser la de Gràcia; després van venir Sants, Sant Andreu i Sant Gervàsi era el derrer i allà s’havia fet el primer assassinat. Tampoc era això.Mentre tornava a casa li donava voltes a tot el que havia estat mirant; allò dels tramvies era el que més s’havia aproximat al que buscava. Podia mirar les rutes dels tramvies, els recorreguts antics podria ser que coincidissin amb els dels autobusos d’ara. Era a la porta de casa i va trobar la Teresa que feia ganxet, la va saludar i aprofità per preguntar-li:

-Bona nit, Teresa. ¿Com puc fer per anar a Sant Gervasi? ¿Quin autobús s’agafa?

42

La Teresa va dubtar un moment, no sortia gaire de casa i els autobusos que coneixia eren els tremvies que havia agafat de jove, tal com esperava l’Eric.

-Autobusos, no ho sé. Millor que agafis el ferrocarril de Sarrià, va més de pressa.

A l’Eric se li van encendre els llums. ¿El ferrocarril de Sarrià? Potser era una reasposta.

-¿Què et passa? ¿Tornes a marxar?-Necessito una biblioteca, una enciclopèdia potser. ¿On puc trobar una biblioteca oberta aquestes hores?

La dona se’l mirava sorpresa; en Carles va sortir i es va sorpendre encara més. Tots dos alhora li van dir:

-Eric, tens una biblioteca a dalt. És al primer pis. ¿Recordes?

No, l’Eric no ho racordava, en dos mesos encara no coneixia totes les coses que hi havia en aquella casa. Va dir: <<gràcies, gràcies>>, i va pujar les escales corrent (també hi havia un ascensor en alguna banda i l’Eric no sabia que existia). Al primer pis va girar a l’esquerra, obrí una porta: era un lavabo; una altra porta: una cambra buida; als fons va veure una porta gran, de doble full: era aquesta, una sala amb les parets cobertes de llibres, un parell de butaques per poder llegir, dues taules, un ordinador. Va encendre els llums, costaria trobar el que buscava. No, en una prestatgeria es veia un rengle de llibres verd enciclopèdia. Va pujar l’escala per arribar-hi i, sense baixar, buscà el que volia: Barcelona, ciutat de. Quatre, cinc ¡buf! Pàgines.Va baixar el llibre i l’obrí sobre la taula. Quasi al final de l’article va trovar el que buscava.Els primers tremvies que unien la ciutat amb els municipis de la rodalia havien estat: el de Gràcia, des del 1872, i el de Sants, el 1874; això ja ho havia mirat; però el ferrocarril que anava a Sant Gervasi era anterior als dos tramvies, del 1860. ja ho havia trobat, era una bastiesa, però tenia una lògica, l’assassí actuava seguint l’ordre de construcció de les línies de comunicació de la Barcelona antiga amb els barris que abans estaven separats de la ciutat.Va tornar a agafar l’enciclopèdia i mirà quin va ser el municipi següent que tingué tren o tramvia: Sant Andreu de Palomar, el 1877.

-Vinga, un telèfon.

L’Eric va tornar a córrer, i quasi va caure per l’escala quan pujava a la seva habitació. No havia vist que a la biblioteca també hi havia telèfon. Va marcar: zero, nou, u.

-Policia, ¿digui’m?-Magradaria molt parlar amb el comissari Morella.

43

No era fàcil parlar amb en Morella, a l’Eric li va fer falta paciència. Va marcar dos números més, repetí qui era, què volia, per qui demanava, per què el demanava. Finalment, va sentir la veu d’en Morella, cansada i un pèl avorrida.

-Mira noi, els xurros han estat bé, però tenim molta feina.-No, escolti, em penso que sé on actuarà l’Esbudellador el proper cop.-¿Esbudellador?-Bé, l’assassí dels mercats. Em penso que la propera víctima serà a Sant Andreu.

En Morella va tenir paciència i escoltà, sense dir res, totes les explicacions de l’Eric, els raonaments que n’havia fet, les dades a què havia arribat. Potser no era veritat, deia l’Eric, però pagava la pena tenir-ho en compte, i ell estava ben segur que havia de ser correcte. Semblava una bestiesa, però n’estava segur.

-¿I ara em vols fer creure que aquest esbudellador, com tu dius, és un tramviaire frustrat?-No ho sé, però els assassinats són molt iguals alguna lògica ha de tenir també el lloc.-No té sentit, això que em dius; a més, ¿com podríem saber de quin mercat es tracta? Cada barri en té més d’un.-Ja ho he mirat –va dir l’Eric una mica animat en veure que li feia cas-. Sempre es tracta del mercat antic, l’únic que havia quan aquests barris eren pobles de la rodalia.

Es va sentir un silenci, en Morella s’ho rumiava i l’ric s’esperançava. Finalment, el comissari es va decidir.

-No et cansis. No penso perdre més temps en les teves teories, no s’aguanten, és una bogeria pensar que l’assassí és un tramviaire amb aficions d’historiador de la ciutat. Bona nit. Fes-me el favor de no emprenyar-me més.

La conversa havia acabat i en Morella va penjar sense esperar que l’Eric pogués contestar; era una bestiesa, aquella idea, i no calia perdre-hi més temps.Una estona més tard, el comissari es va posar a riure sol, li havia estat donant voltes a la idea dels tramvies i ara s’adonava que ells havien estat investigant pensant que l’assassí podia ser un escorxador, o un metge, o un carnisser. Aquella investigasció els tornaria bojos.

-Un historiador del tramvia, assassí de treballadores de mercat, és massa recargolat.-¿Que diu comissari?

Un policia havia entrat en sentir veus i en Morella es va adonar que havia estat parlant sol. Va fer un gest perquè el deixessin en pau. Pensava que un assassí com aquell no podia ser una persona normal, havia de ser un boig, una persona capaç només de fer ¿bestieses?Va obrir la porta del despatx i s’adreçà als tres col.laboradors, que seien darrera de taules atepeïdes de papers.

44

-Ei, si torna a trucar aquest Esbrí, que l’atengui qualsevol de vosaltres. Anoteu el que digui i després m’ho expliqueu, però no vull que em passeu cap més trucada seva. ¿Entesos?

En aquell moment l’Eric encara estava assegut al costat del telèfon. No li havien fet cas. No farien res. Estava cansat i, una estona més tard, la son el va vèncer, sense que hagués estat capaç encara de moure’s del costat del telèfon. Somiava que mataven una altra noia enmig d’un munt de gent i ningú no feia res per inmpedir-ho. Ni ell, que s’amagava darrera d’en Morella.Va tornar a somiar i ara ell passejava per Sant Andreu, un barri que no coneixia. Veia una noia i en Morella que s’abalançava sobre ella amb un ganivet. Va còrrer per impedir-ho i mai no arribava, en Morella reia i la noia figia corrent.Finalment, es va adormir sense somnis. Havia decidit que, si la policia no ho feia, seria ell qui vigilaria el mercat d’aquell barri. No hi hauria cap altra mort si podia impedir-ho.

9 Tarda de diumenge

Les quatre de la tarda d’un diumenge és una hora estranya en una ciutat. Probablement és l’unica oportunitat de veure buits uns carrers que habitualment vessen de gent atrafegada. L’Eric havia decidit aprofitar aquest moment per còneixer Sant Andreu, era l’ocasió de poder veure un escenari sense començar l’obra.Havia arribat a Sant Andreu en mitja hora llarga d’autobús i va descobrir que aquell antic poble conservava força el seu vell especte. El mercat era enmig d’una plaça porticada envoltada de carrers, carrerons i placetes, on la majoria d’edificis eren cases baixes, habitatges d’una o dues plantes. Aquell sector del barri no semblava que hagúes variat gens des del segle passat. Es clar que hi havia edificis més alts i carrers més amples, peròno eren prop del mercat. Les construccions més modernes havien crescut seguint el carrer gran o l’antiga rambla, i havien respectat el nucli on els carrers semblaven més els d’una petita població que els propis d’una gran ciutat.Passejant pels carrers buits, l’Eric es preguntava com podia fer’ho per vigilar, amb un mínim de garanties, aquell petit laberint de carrerons, tots i cadascun dels porxos de la plaça mercadal, els mil i un racons que s’amagaven de la vista cada cop que un girava l’esquena per vigilar un altre indret. Serà impossible, es deia.La primera idea havia estat que cada matí es llevaria d’hora i vigilaria la rodalia del mercat per poder detectar qualsevol detall sospitós. No era un gran pla, però ara veia que, a més de no ser bo, era inútil. ¿Què hi guanyaria tafanejant per aquells carrerons? Era evident que per cada tros de carrer que ell vigilés, l’Esbudellador tindria mil racons on actuar sense que ningú el pogués veure.Abans de posar-s’hi, l’Eric ja notava el regust del fracàs. No calia ni intentar-ho. A més, va pensar somrient amb amargor, si em passo els matins voltant per aquí seré jo el detall sospitós. Només em faltaria que encara em prenguessin per l’assassí.

45

Es tractava d’asserenar-se i l’Eric ho va intentar en una granja on, mentre remenava una tassa de xocolata, repasava mentalment els detalls dels altres crims. ¿On actuava l’assassí? Va recordar els tres casos i sempre sortia un moment del mercat. Quan anava a buscar aigua en un cas; un altre cop, quan llençava les escombreries, el tercer cop, quan esbandia un cossi.Es a dir que l’Esbudellador actuava sempre, com qui diu, al costat de la porta. Bé, això permetia reduir els llocs que calia vigilar. Però, ¿era segur que no canviaria de mètode? De fet, per al criminal li era més segur atacar en un carreró, potser una treballadora que es dirigís a la feina.No, no canviaria de mètode, no el canviaria perquè no es pot esperar prudència d’una persona que es dedicava a matar. El més segur era que repetís aquella manera de fer que, al capdevall, li havia funcionat.Aquesta conclusió facilitava les coses, no seria necesari vigilar els carrerons de l’entorn. Però encara que només quedés la plaça del mercat, l’Eric encara no veia com pdia der-s’ho, aquells porxos eren bons per amagar-s’hi i, a més, el mercaqt tenia quatre portes. Una persona del mercat i, a més, tots i cadascun d’aquells porxos darrera dels quals hi podia haver una persona sense que ningú la pogués veure.Va sortir de nou al carrer i tornà una vegada més a la plaça del mercat, buscava un rètol que abans li havia cridat l’atenció: <<Es ven.>> Era una casa que donava a un dels carrers adjacents al mercat, podia ser bona idea. Va prémer el botó d’un pis i va preguntar. Uns moments més tard, una senyora, la portera, li ensenyava un pis que demanava a crits que ningú no hi visqués. L’Eric obria visió del mercat. Una habitació donava a un pati interior amb ferum de cuines. El menjador tenia dues finestres abocades al carrerró, només de gairell es veia una de les portes del mercat. L’altra habitació estava millor, es podia veure la mateixa porta i un costat de la plaça, però no era suficient. Per compromís, preguntà el preu abans de marxar. Era massa alt, es va disculpar i, només per cortesia, acceptà una targeta amb el número del telèfon dels amos del pis. No li serviria.Una mica deprimit, l’Eric va tornar a agafar l’autobús per allunyar-se del problema. ¿Com s’ho podria fer?Era bastant fosc i el rètol lluminós d’un cinema li va cridar l’atenció. Anunciava una pel.licula amb un títol suggeridor: Com aconseguir-ho. No podia somiar res que fos més oportú. Ràpidament va premér el botó per demanar parada i, uns segons després, corria cap aquell cinema.¿On era? A l’avinguda del Paral.lel. No coneixia gaire el barri i mai no havia estat en aquell cinema, que era gran i una mica tronat. Per sort, quan va entrar, la sala estava a les fosques, així doncs es va estalviar de descobrir que els seients tenien xiclets enganxats a la part de sota.La pel.lícula no proposava cap solució per al seu problema, però l’Eric va aconseguir de tranquil.litzar-se prou per poder tornar a pensar amb una mica de lucidesa. El protagonista de la historia era un noi que cada cop que picava de dits aconseguia qualsevol cosa que volia. Vaja, pensava l’Eric, a mi no em passen aquestes coses. El noi de la pantalla tenia un èxit darrera l’altre i, paral.lelment, l’Eric repassava mentalment els seus fracassos: les dificultats que havia tingut quan va venir a estudiar a Barcelona, els problemes per trobar feina, la solitud que sentia els primers temps.

46

Va picar de dits i dues noies que hi havia a prop es van posar a riure. Al capdevall no era tan cert que tot sortís malament, potser sense picar de dits, però, un darrera l’altre, els problemes se solucionaven. Havia vingut a Barcelona; estava matriculat a la universitat; vivia amb la seva germana; tenia, com a mínim, un bon amic i, fins i tot, aquella bogeria de la investigació no havia anat tan malament. Estava a prop, molt a prop d’aconseguir algun resultat.Els llums es van encendre. L’Eric ni s’havia adonat com acabava el film; bé, suposava. Es va aixecar de la cadira i va sortir mirant de no relliscar en trepitjar alguna bossa buida de crispetes. A fora feia una mica de fred, i va veure les dues noies que marxaven. Una es va girar i picà de dits mentre somreia. L’Eric va fer veure que no sabia fer sonar els dits i les mosses van marxar rient.El problema continuava planejat encara que l’Eric tenia l’ànim una mica més optimista. Havia de trobar una solució, segur que podria trobar una solució. Caminava per l’avinguda del Paral.lel i, en una botiga d’electrodomestics, va veure una figura coneguda. Es va aturar.L’aparador feia cantonada i estava ple d’aparells de televisió. Cada aparell tenia una emissora diferent connectada i tot plegat formava una disbauxa de colors. El televisor que hi havia al mig era una mica més gran que els altres i reflectia la imatge de l’Eric, sorprès i alegre; va mirar la càmera que captava la imatge, era minúscula i amb un rètol prometedor: càmera sense fil. Va fer sonar els dits amb força.

-¡Ja ho tinc!

Aquella mateixa nit, l’Eric trucava per telèfon als propietaris d’aquell pis de Sant Andreu que havia anat a veure a la tarda. Ara sí que li servia; de fet, el necessitava perquè el seu pla es pogués dur a terme.Va contestar una veu femenina i l’Eric mirà de parlar sense que se li notés gaire que volia aquell pis costés el que costés.

-Miri, li seré sincer, senyora. A mi el pis em convé, però el preu el trobo massa alt.

Es va sentir un silenci. La dona rumiava què havia de contestar. Les ganes de treure’s de sobre aquella barraca amb escales lluitaven aferrisadament amb l’ambició.

-Li faré una oferta –va continuar l’Eric en veure que el silenci era massa llarg.

La xifra era molt més baixa que el preu inicial, però l’Eric va pensar que no estava malament.

-Evidenment, al comptat. Demà mateix pot tenir els diners a mà.

La cobdícia d’aquella dona va poder més que la seva serenaritat de venedora i digué que sí, ara sense pensar-s’ho. Unes paraules més i s’havien posat d’acord. L’Eric va penjar i, sense deixar el telèfon, va marcar el número del notari Casanelles, que era, com cada diumenge a la pista de bitlles, al costat del seu telèfon portàtil.

47

-Cap problema, amic Esbrí, ¿però vol dir que és una bona inversió?

En poques paraules, l’Eric li va explicar que havia estat un rampell i tots dos van penjar el telèfon després d’haver quedat per dilluns a la tarda. El notari tornà a la seva partida i va filosofar una mica sobre lñ’economia tal com l’entenia un notari.

-Un milionari garrepa és lacra per a la societat que només mou diners quan es mor; en canvi, un milionari excèntric és la modernitat, passada, permet que un honrat notari pugui jugar a les bitlles els diumenges al vespre i al golf els dilluns al matí. Ara que hi penso, ¿a quina hora quedem demà?

10 San Martí de Provençals

A més de fer feliç una quanta gent comprant pisos i material elèctric, l’Eric va haver de treballar dur per convertir en realitat les seves idees. Prengué possessió del pis, mai no hi ha demores quan els diners són frescos i els notartis eficients, i, mentre el netejavan, ell es passejava pels porxos del mercat, amunt i avall, amb una granota, dient que comprovava les instal.lacions dels telèfons de la zona.

-No es poden imaginar les avaries que hi poden haver per una mala conservació.-Nen, quan acabis passa per casa, que cada cop que telefono em surt una emissora de ràdio.

En realitat, el que feia era posar les càmeres de televisió que li permetrien controlar tota la plaça del mercat. Va fer una feina potinera, però eficaç. Afortunadament, els porxos tenien bigues de fusta on hi havia penjades garlandes descolorides de la darrera festa major. Això li permeté dissimular les petites càmeres, embolicant-les amb roba de sac pintada del mateix color que les bigues. El problema més gran van ser els coloms. Aquelles maleïdes bèsties que una vegada i una altra desenfocaven les càmeres i interferien el senyal. Per sort, en un parell de dies, aquells animalons es van deixar de picotejar-los, alhora que contribuïen a complementar el camuflament amb les seves cagaradetes.Era dimecres i l’Eric ja va poder fer servir la instal.lació completa. Tenia quatre televisors, que permetien dominar els quatre cantons del mercat, i, amb un comandament, podia anar canviant l’angle de la imatge fent servir els diferents monitors. També havia comprat un aparell per gravar en vídeo, així, arribat el moment, podria oferir les proves pertinents. Tot estava a punt i ara sí que podia dir que l’Esbudellador no havia d’escapar-se si ell tenia l’ull viu.Des del primer dia, l’Eric va comprovar que l’activitat del mercat tenia una rutina molt marcada. Poc abans de les cinc s’iniciava la jornada: cotxes, furgonetes i camions començaven a descarreggar el gènere i es muntaven les parades de l’interior. A les sis ja estava tot a punt i, una hora més tard, començaven a venir clients –majoritàriament clientes- més matiners. Els pagesos posaven parades a l’exterior del mercat, sota els porxos, però no solien venir fins a quarts de vuit, a la mateixa hora que obrien les botigues de l’entorn.

48

Aquella rutina era bastant exacta i l’Eric va calcular que l’Esbudellador tenia un aparell de moments propicis per actuar. Probablement, el més còmode, per a l’assassí, hauria estat d’atacar abans que obrís el mercat. Era una hora en què tothom encara dormia, i la gent que treballava al mercast anava apareixent amb comptagotes, sols i un darrera l’altre, amb prou son a les orelles per no preveure un possible assaltant. Aquella, però era l’oportunitat que mai no havia aprofitat.Un altre moment propici era aquell interval entre les sis i les set. Al mercat tot estava preparat i encara no circulava ningú pel carrer; ocasionalment, sortia algú del mercat, per llençar gènere en mal estat, per omplir una galleda d’aigua...Aquests eren els moments en què sempre havia actuat. L’hora variava amunt o avall, potser perquè diferien els horaris dels mercats, però l’ocasió havia estat sempre la mateixa.L’Eric va decidir que no calia deixar res a l’atzar si podia evitar-ho i, en conseqüencia, cregué convenient de començar la vigilància cada dia a les quatre de la matinada, per aixecar-la cap a les nou. D’aquesta manera, pensava, podia controlar les hores en què era possible cometre un assassinat i tembé detectaria l’assaltant si, com era el més probable, venia una estona abans d’actuar per preparar-se el terreny.Passaren uns dies, cada cop més avorrits, en què l’Eric comprovà que els protagonistas d’un matí de mercat eren sempre la mateixa gent. Dia rera dia es podien veure les mateixes cares, no solament les dels treballadors, sinó també les dels clients matiners, els mossos que ajudaven ocasionalment els transportistes, els escombriaires. Fins i tot el cotxe de policia, que apareixia a hores fixes, sempre tenia els mateixos ocupants. No hi havia cares i això no simplificava les coses. Era evident que no era ningú desconegut, sinó una d’aquelles cares qui, un dia, es convertiria en assaltant.També els rodamóns que freqüentaven aquell mercat eren sempre els mateixos. L’Eric va reconèixer un d’ells, que havia vist sovint al pont de la Marina. Els altres eren de Sant Andreu mateix i no li va costar gaire saber-ne alguna cosa. Un d’ells passava les nits en un cotxe abandonat que hi havia en un carrer solitari; un altra, vivia en un asil per a gent poc sencera i fugia sovint per remenar escombreries al mercat; un tercer dormia en un magatzem abandonat en una estació de tren que ja no s’utulitzava. N’hi havia més, però no gaires, i a la tercera o quarta setmana ja eren també cares repetides, controlades. L’Eric va pensar que, quan passés tot, podria fer-s’ho perquè aquell pis des d’on vigilava els pogués servir. Potser el cediria a l’Ajuntament o a Benestar Social perquè se’n cuidessin; caldria estudiar-ho més endavant. Sort que en aquells matins d’avorriment hi havia temps per pensar-ho tot.Era el tres de febrer i l’Eric començava a estar una micva fart de l’espera. Havien estat cinc setmanes de mirar quatre televisions i de no trobar res de nopu; sempre una regularityat que feia venir son, les mateixes cares, els mateixos gestos. Si, com a mínim, els policies també vigilesin... Però en Morella no havia fet ni mica de cas a l’Eric i, tret de la patrulla de tràmit, no s’havia aprovat mai pel ,mercat ni un sol policia.Era un cert sentit de fer una cosa útil, vital, el que feia que l’Eric no es bellugués del pis rònec que li feia d’observatori, encara que sovint tenia temptqacions de fer algun dia festa que li tragués la son de les orelles.

49

Aquell dia va ser Neva qui el va temptar amb una oferta més divertida que perseguir assassins que no apareixen mai.

-Eric, aquesta nit actuen Els Cadells i Corpus Delicti, ¿per què no hi anem?-És que tinc feina.

La Neva era una entusiasta d’aquells conjunts i li feia molta il.lusió anar-los a veure. Marxà rondinant.

-No sé quina feina tens. Si no fots brot en tot el dia.

Una estona més tard telefonà en Lleó; la seva proposta va ser molt més directe.

-¡Jajo...! ¡Eric! Tinc una sorpresa per a tu.

L’Eric se la imaginava, però va deixar que el sorprengués.

-¿Quina?-M’han tocat dues entrades per al concert d’aquesta nit, a la ràdio, en aquell programa que has de telefonar i endivinar la cançó que hi posaven, i jo... Bé, n’he comprat una altra, així podrem anar-hi la Neva, tu i jo. Fantastic ¿no?-¿I la feina?-Cap problema, he canviat el torn i hauré d’anar diumenge. Ningú no vol dreballar, els diumenges.

No hi ha cap posibilitat d’escapar-se’n i l’Eric, després de resistir-s’hi una miqueta, es va donar.

-D’acord, d’acord. Ja li ho diré a la Neva, es posarà contenta.

I tant que es va posar contenta; quan li ho vaig dir, va saltar al coll de l’Eric i li feia perdre l’equilibri. Un cop a terra s’enfilà sobre ell i li va agrair que s’agués decidit estirant-li les orelles.

-Ets un germà competent, Tato. Recorda’m que et faci un petó tan aviat com et rentís la cara.

Aquella nit, en Lleó i la Neva arrossegaven l’Eric, Montjuïc amunt, per arribar a temps al Palau Sant Jordi.

-Vinga, Eric, que arribarem tard.-Tranquils; no començaran sense nosaltres.

L’Eric hjavia fet els seus càlculs. El concert començava a les onze, és a dir, que no podia acabar més tard de la una o quartd de dues. Tenia tamps de sobre primer d’acompanyar amb un taxi la Neva i en Lleó i, després, de marxar a Sant Andreu i posar-se a vigilar a la mateixa hora de cada nit. Més tard ja tindria temps de dormir.

50

-¡Bona nit, morts de gana!

Amb mitja hora de retard, el primer grup saludava el públic i començava el concert amb la seva cançó habitual de presentació:

Bona nit, nois,Morts de gana,

Afamats de rock and roll.

Bona nit, gent,Gent estranya.

Sentiu com muda la pellUna serp que s’encomana

El rock and roll d’Els Cadells.

La Neva havia aconseguit arribar a la primera fila, seguida dels dos nois, i ara estaven tots tres enmig d’una pila de gent que cridava i saltava. La Neva feia el mateix i l’Eric hauria volgut amagar-se en un forat, lluny de tant d’entusiasme. En Lleó no se separava de la noia i, més d’una vegada, la pujà a cavall sobre les espatlles.Els Cadells van sonar una hora llarga i quatre bisos i, abans que el públic hagués pres descans, entraven a l’escenari Corpus Delicti.

M’he pensat que no voliesPerò estic equivocat.

T’he besat com tu fariesI no em diguis que no saps.

L’Eric havia anat a buscar begudes i, quan el segon conjunt començava a tocar, encara feia cua al bar. Havia intentat tornar amb la Neva i en Lleó, però li havia estat impossible passar entre aquella gent eufòrica amb tres gots a la mà. Va triar de seure a la grada i beure’s ell sol les tres coles. Mitja hora més tard, aconseguia d’obrir-se camí i, en deu minuts, va poder arribar on eren la Neva i en Lleó. Ja s’apropava que va veure que estaven abraçats i es besaven. El va sorpendre. No, no el va sorpendre. S’ho hauria d’haver imaginat. S’hi va atansar i s’excusà perquè no duia les begudes.

-Tranquil, Tato, no les hem trobades a faltar.

El concert encara va continuar mitja hora més. Aplaudiments, una canço més. Aplaudiments, una altra cançó. Finalment, s’obrien els llums del Palau, però el públic encara demanava més i més. Van sortir els dos conjunts cantant alhora.

Ens n’anemPerò ens tornarem a veure.

51

Ens n’anem,No penseu que gaire lluny.

Marxem nomésFins a les estrelles.

Tornarem aviatA catntar tots junts.

Després d’un llarg aplaudiment, es van encendre de nou els llums i la gent, ja cansada, començà a sortir del Palau. L’Eric es va recordar de l’hora i preguntà:

-¿Quina hora és?

En Lleó va mirar el rellotge, eren dos quarts de quatre. Una mica just, però vaja, encara quedava mes temps. Només calia baixar fins a la plaça Espanya i agafar un taxi. No hi hauria problema a acompanyar-los a tots dos abans d’anar a Sant Andreu.No hi va haver sort, no hi havia cap taxi i els autobusos s’omplien un darrera l’altre de la gent que sortia del concert. Van decidir anar caminant cap al centre. No seria més de mitja hora i, tan aviat com veiessin un taxi, el podrien agafar. La Neva i en Lleó estaven contents, reien, s’agafaven i cantaven en veu prou baixa per no despertar els veïns. L’Eric estava neguitós, es feia tard. Va veure un llum verd. ¡Salvat!

-¡Taxi!

La Neva rondinava una mica, gaudia de la pasejada. L’Eric no la va escoltar, en Lleó callava.Potser a l’Eric no li agradava gens que la Neva i ell...S’havia fet massa tard, ja eren més de les cinc. Massa tard. L’Eric donà l’adreça de Gràcia i, mentre el cotxe corria passeig de Gràcia amunt, les notícies van confirmar la por que sentia.

-Una vegada més, l’assassí dels mercats ha comès un crim.

El taxista va apujar el volum de la ràdio i els tres passatgers l’escoltaven en silenci. Un altre cop, una altra mort. L’Eric s’esgarrifà, li havien fallat els càlculs i el resultat era una mort, un preu molt alt per un error. El conductor havia abaixat el volum i comentava el fet.

-La policia és un cos inútil; valdria més que els acomiadessin a tots i que lloguessin gent intel.ligent. no són capaços ni d’enxampar un tipus que sempre mata als mateixos llocs i a la mateixa hora.

52

L’Eric no va contestar, només l’interesava sentir els detalls de l’assassinat; temia sentir-ho, però necessitava saber-ho. Va demanar al taxista que apugés de nou el volum, el locutor n’ampliava els detalls.

-La mort d’ha produit fa escassament uns minuts a la rodalia del mercat de Sant Martí de Provençals. El cadàver ha estat trobat quasi immediatament després de l’atac i la policia, en aquests moments, escorcolla la zona a la recerca de sospitosos.

¿San Martí de Provençals? Allò era una sorpresa. L’Eric estava convençut que seria Sant Andreu i que ell havia fallat en abandonar la vigilància. Ara no se sentia tan culpable, tan sols pensava que havia estat un idiota i que totes les seves teories no eren res més que bestieses. En Morella tenia raó i ell havia estat un ximple. El millor que podia fer era deixar-lo córrer tot.Va mirar en Lleó, que xerrava en veu baixa amb la Neva, i la seva germana, que es mirava en Lleó amb ulls melosos. Ja pujaven pel carrer Gran de Gràcia i l’Eric va pensar que potser era hora d’explicar alguna cosa a en Lleó. Ell no sabia com vivia l’Eric, ni tampoc sabia res de les seves absurdes investigacions. Era un bon amic i si ara ell i la Neva...

-Escolti –va dir l’Eric al taxista. Hem canviat d’opinio, anem a una altra adreça: Cardenal Cassanyes, disset.

L’home va somriure content, aquells passatgers li arreglarien la nit.

-Com vulguis, noi. La nit s’ha fet per passejar.

En Lleó el va mirar sorprés, però no va dir res. La Neva es va alegrar de la decisió de l’Eric; ellla no entenia la seva mania d’amagar-se de la gent, de no dir a ningú on vivia, que tenia diners. A més, en Lleó era especial, era més que un amic, per a ella era moltíssim més que un amic. Li va agafar el braç i de’l va posar sobre les espatlles mentre l’Eric somreia.

-T’ensenyarem la nostra casa, Lleó, em penso que t’agradarà.

Per motius diferents, els quatre ocupants del cotxe van riure.

11 L’Esbudellador té un mapa

Quan van arribar davant de la casa, en Lleó es va sorpendre i també es va enfadar una mica. No entenia per què l’Eric s’havia entossudit a amagar la seva situació, a no dir-li que tenia molts diners.

-Mira, Jajo... Eric, a mi no m’inporta si ets milionari o si et guanyes la vida netejant vidres als semàfors. Ets un non amic i la resta tant me fa.

53

Una mica penedit, l’Eric es volia justificar.

-No sé que dir-te, és cert que no és cap vergonya tenir diners. Potser pensava que els amics, si no saben que tens, són més sincers.-¿I per això buscaves amics netejant cotxes?

Aquella discussió no duia enlloc i l’Eric va voler desviar-la. Li feia el mateix amb ell. Que sempre havia suposat que no tenia diners.

-¿I qui és aquest Bruno?

L’Eric pensà que aquella pregunta li permetria explicar-ho tot des del principi i va aprofitar per for-ho. En Bruno, l’herència, la casa, la família, i també la investigació, el pont de Marina, en Morella, Sant Andreu. La Neva reia de les explicacions i de la cara de sorpresa d’en Lleó; estava contenta. Va marxar un moment a la seva habitació i tornà a la sala on eren amb un disc d’un dels conjunts que acabaven de veure actuar.-Així allarguem el concert.

La música sonava suau i, mentre l’Eric i en Lleó parlaven, la Neva quedà adormida. L’Eric es va aixecar i la va tapar amb un edredó perquè no agafés fred.

-Tenim un parell d’edredons aquí , perquè l’un o l’altre sovint quedem adormits sentint música.-És molt bonica la teva germana.

L’Eric se la va mirar; sí que n’era, de bonica, i tenia disset anys, era una combinació que en Lleó no havia pogut resistir. Es va burlar una mica d’ell.

-Et tornaràs miop si te la mires tan fixament.

La van deixar dormint i l’Eric aprofità per ensenyar a en Lleó la seva habitació, especialment l’estudi, on tenia tots els apunts, els retalls de diari, els mapes, les notes. Totes les informacions que havia anat recollint a l’entorn dels assassinats.

-Ets misteriós, Eric. M’havies dit cent cops que no t’interessaven aquests assassinats, i ara resulta que tens més informació recollida que la mateixa policia. Has d’haver estat mesos per recullir tot això.-Que vols que et digui, em feia vergonya explicar a algú el que feia. Tot em fa vergonya, em penso. A tu t’ho volia dir, però no volia que deixessis els estudis per anar darrera d’un assassí.-Jo em delia per anar-li al darrera. M’ho hauries d’haver dit des del principi...-Ara ja no té remei. Com a mínim, t’has estalviuat de participar en el meu fracàs. És cert que he passat un parell de mesos estudiant, analitzant cada detall, cada coincidència. Però el resultat ha estat nul. N’he fet teories i cap ni una m’ha dut prop del resultat.

54

En Lleó mirava els apunts de l’Eric amb ganes d’escoltar les conclusions a què havia pogut arribar després d’analitzar tota aquella informació. Van seure i l’Eric va estar unes hores explicant-li totes les passes que havia fet, els seus reaonaments, les seves deduccions, fins arribar a aquella nit i la seva previsió fallida: Sant Andreu. No, no havia estat Sant Andreu, sinó Sant Martí. Tot el muntatge que havia fet l’Eric havia estat inútil, la seva teoria era absurda del principi al final.

-No tan absurda, el cas és que l’Esbudellador ha actuat en un dels mercats dels antics municipis que tu deies, no t’has equivocat tant.-M’he equivocat en l’ordre i, encara que tingués raó en això dels antics municipis, quedarien quatre barris més, i la policia no em vol creure. A mi no m’és possible de vigilar-los tots.-Suposo que ara em deixaràs ajudar-te.

Era molt tard massa o massa d’hora i tots dos estaven cansats després d’una nit com aquella. De tota manera, es van quedar encara una estona tornant a revisar la informació, discutint, provant noves teories. Era ja de dia que havien quedat adormits i la Neva, que s’havia despertat, els va tapar amb dos edredons mentre imitava la veu de l’Eric:

-<<Tenim un parell d’edredons aquí perquè l’un l l’altre sovint quedem adormits sentint música.>> Bona not, nois, vosaltres també sou molt bonics.

Va tancar el llum i les finestres i els va deixar dormint. L’Eric somiava i, unes hores més tard, es va despertar. En Lleó s’havia llevat feia estona i tornava a mirar papers que havien estat remenant aquella nit una vegada i una altra.

-Bon dia, Lleó.-Bon dia, Eric, mi bones notícies, em penso que ja ho he trobat.-¿Què és el que has trobat? –L’Eric encara no hi era del tot.-L’explicasció. Tu tenies raó en allò dels tremvies.

L’Eric s’incorporà i va anar a obrir les finestres. Mirava d’aclarir les idees. No, no podia ser.

-Jo estava equivocat, no em diràs que és l’assassí qui ha fallat en triar un lloc.-El que passa és que tu no t’has molestat a mirar-te un mapa. Fixa’t-hi.

En Lleó va desplegar un mapa de Barcelona on hi havia marcades les línies de transports. Ell s’havia entretingut a senyalar el recorregut dels autobusos que substituïen les antigues línies de tramvies. El tramvia de Sant Andreu s’havia convertit en l’autobús 35 i en Lleó n’havia marcat l’antic recorregut, que poc havia variat des que al segle passat havia començat a funcionar com a tramvia. Sortia de la plaça Catalunya, continuava, en direcció al nord, per la Gran Via, després pel carrer Trafalgar i, des del pont de Marina, travessava Sant Martí de Provençals abans d’entrar a Sant Andreu.Estava clar. L’Esbudellador seguia les línies dels tramvies, tal com havia previst l’Eric, però era un individu que coneixia molt millor Barcelona que ell. Aquell

55

tramvia passava per Sant Martí abans d’entrar a Sant Andreu; l’ordre de les línies del tramvia no s’havia alteerat, era l’Eric qui no havia sabut determinar correctament quin barri anava primer. Ara no hi quedaven dubtes, la propera víctima havia de ser a Sant Andreu. Ara sí.

-Ho he comprovat –deia en Lleó. No he trobat cap més error, tots els altres barris són més allunyats, i els tramvies o trens hi van arribar més tard. Ara no pot fallar, hem d’avisar la policia, són ells qui se n’han d’encarregar.-No podem confiar en la policia, haurem de vigilar nosaltres sols.

Van discutir aquell punt. L’Eric ho tenia clar, mai no li havien fet cas i ara tampoc no li’n ferien. Explicà a en Lleó les seves experiències amb el comissari Morella, de quina manera l’havia engegat, qui ni s’havia molestat a posar una vigilància al mercat que ell havia indicat.

-I ara encara em farà menys cas si li explico perquè m’havia equivocat en la derrera previsió.-De tota manera, ho hem de provar.

No tenia sentit continuar parlant-se i l’Eric va telefonar a un número conegut. Una veu seca va contestar i digué que l’inspector no hi era, però que podia parlar amb un dels seus col.laboradors. L’Eric va pensar que en Morella no el volia atendre i era cert. Va parlar amb aquell ajudant i li va explicar els seus raonaments, les seves deduccions.

-Molt bé, senyor Esbrí, jo parlaré amb el senyor comissari i ja ens encarregarem de tot. No pateixi.

El policia va penjar i l’Eric va quedar convençut que ara, a la comissaria, reien de les seves teories. Novament tocava fer-ho sense ajuda. Bé, ara hi havia en Lleó, però havia d’ajudar-lo sense deixar la feina ni els estudis.

-No cal que vinguis cada dia, quan et vingui de gust pots venir després de la feina. En acabat, marxes a la facultat o et quedes a dormir; potser perderàs algunes classes, però pagarà la pena.

En Lleó va mirar la Neva, que els havia vingut a dir bon dia, i va dir que sí.

-D’acord, entre els dos no podem fallar.

L’Eric no era taqn optimista. Ja s’estava acostumant una mica als fracassos.

12 Dins de la brossa

Van ser només dues setmanes més tard. L’Eric havia continuat vigilant, ara ajudat ocasionalment per en Lleó. Era dimarts. Poc després de les quatre de la matinada,

56

l’Eric havia començat a vigilar el mercat i, una mitja hora més tard, se li havia afegit en Lleó, que feia el que podia per no perdre’s la cacera. Era millor fer-ho junts, pensava l’Eric, així podien fer torns, l’avorriment era menor i també era possible descansar una mica.Per sopar tenien pizza i llaunes de cola. Quan acabaren eren les cinc i l’Eric es va estirar al llit mentre en Lleó vigilava mirant alternativament pels televisors i, de tant en tant, per la finestra. L’Eric descansava ajagut i escoltava els comentaris del seu company.

-Mira aquest pòtol, és aquell que coneixes. Feia dies que no el veia.

En Lleó assenyalava el monitor de l’esquerra, on un rodamón remenava una pila de caixes amb fruita feta malbé per triar-ne alguna que fos menjable.

-Ja el veig, és l’Argentí. Aquesta setmana ha vingut sovint; fa uns quinze dies, se’l va endur la policia, potser per això no el vas veure.-¿Com és que va venir d’America a remenar esombreries a Barcelona?-No, no és sud-americà –digué l’Eric-; és de la Barceloneta. Lidiuen Argentí perquè parla massa. Els rodamóns són gent més aviat de poques paraules i aquest no calla mai.

S’havien fet les sis i el mecat estava més tranquil després del tràfec de primera hora, quan es munten les parades. Ja no es traginava tant i els venedors esperaven els primers clients, que trigaven a arribar-hi. Encara era de nit i l’entorn de la plaça estava desert, només de tant en tant passava algú: un comprador matiner, algú venedor que llançava la brossa, treballadors de pas cap a la feina. L’Argentí s’havia asegut prop de la porta gran del mercat i semblava que esperava, probablement, que algú sortís amb algunes deixaies aprofitables, o potser que li fesin un encàrrec a canvi d’algunes monedes.De l’altre cantó de la plaça va rribar un individu amb un vestit carbassa dels escombriaires, anava prop de la paret, sota els porxos i, en veure l’Argentí, va girar cua per no trobar-se’l.

-Aquest també el conec, els rodamóns d’aquí li diuen la Buti –va dir l’Eric-. Fa d’escombriaires, però no sempre treballa; segurament l’agafaven quan falta algun treballador fix. No és normal que vingui aquesta hora, potser l’han llogat per algun treball aventual.-I li diuen així perquè li agrada la botifarra.-No, perquè té ulls de japonès i veu de soprano, com Madame Butterfly. Ell no deu saber que li han tret aquest malnom.-No em diràs que els vagabunds de Sant Andreu es muden i van a l’opera els dimarts a la nit.-Et sorprendries de saber la gent que pots trobar dormint al carrer. N’hi ha de tot; n’hi ha un que, de vegades, parla en llatí, vés a saber, potser era capellà. Un altre passa les nits cantant fragments d’’òperes italianes. I a Marina vaig conèixer un que en qualsevol conversa comença a recitar poesies en alemany i cita filòsofs, sobretot Nietzsche i Hegel. Són gent sorprenent, la majoria senzillament són uns penjats, però alguns...

57

L’Eric va tallar l’explicació perquè al carrer passava alguna cosa estranya. Aquell escombriaire ocasional havia obert un contenidor d’escombreries, però, en lloc de buidar la brossa, s’havia ficat a dins i, després de cobrir-se amb uns plàstics, havia tancat la tapa per quedar-hi amagat. Que estrany. Allò no tenia sentit.Per la porta lateral del mercat va sorir un home amb un cobell de fulles de verdura, es va atansar al contenidor on era l’escombriaire i va llençar el contingut de la galleda. Dins del contenidor no es veia res, potser aquell home s’havia tapat amb les deixes que hi havia.Poc després, es va aixecar una mica la tapa del contenidor. L’home amagat vigilava, en Lleó i l’Eric seguien sense acabar d’adonar-se que volia dir tot allò.Novament es va obrir la porta del mercat i ara sortia una noia rossa; l’Eric la coneixia, era la Remei, una carnissera que soli fer bromes als clients i li havia dedicat algun somriure quan avian anat a comprar a la seva parada.La tapa del contenidor no s’havia tancat del tot, encara que la Remei s’hi dirigia. Els dos nois van mirar espantats, era clar, allò només podia voler dir una cosa.

-¿Què fem?

Ho van dir tots dos alhora. Tants dies esperant i aquell moment era l’únic que no estava previst. L’Eric va decidir-se a respondre abans.

-Tu engega el vídeo i telefona a la policia, explica el que passa i digues que avisin en Morella. Jo vaig a veure què puc fer.-Agafa un ganivet. Si és el boig, et pot atacar.-No, si m’acosto amb un ganivet la noia s’espantarà. Sera millor avisar-la i tocar els dos. La gent del mercat ens ajudarà.

Ho va dir escales avall. Calia anar de pressa. Quan va sortir al carrer, la noia ja estava al costat del contenidor, però en veure l’Eric s’hi acostava, deixà el cubell a terra i es va posar mans a les butxaques amb un somriure.El noi s’hi apropà a poc a poc mirant alternativament la noia i el contenidor, que ara estava ban tapat, sense l’escletxa que delatava la presència d’algú a dins. L’Eric no sabia com fer-s’ho per donar a entendre a la noia que hi havia un boig dins d’un contenidor d’escombreries. Es va posar un dit als llavis i allargà la mà per conduir la Remei fora de perill. Ella féu pas enrera i va deixar bocabada l’Eric.

-Quiet, sóc policia, no et moguis.

D’una butxaca, la noia n’havia fet sortir una pistola, i de l’altra, una placa platejada sobre fons vermell. Les dues coses apuntaven la cara de l’Eric, que no sabia desfer l’embolic. A més, començava a sentir-se fressa de tot arreu, segur que venien més policies. El noi va aixecar les mans per sobre el cap, palmells oberts, i mirava d’explicar-se.

-És a dins, jo venia a avisar-te, és a dins.

58

L’Esbudellador va donar la raó a l’Eric quan va aixecar la tapa del contenidor per treure mig cos i atacar amb un enorme ganivet a les mans.En un gest ràpid va fer servir la Remei –o com es digués la noia-policia- al pit i es va abalançar sobre l’Eric, el qual amb prou feines aconseguí deturar el braç abans que la fulla se li poqués clavar a la carn. Es va sentir un tret i l’Eric notà que l’Esbudellador ja no feia força, li va deixar el braç i l’home va caure dins del contenidor, encara amb el ganivet a les mans. La Remei havia disparat des de terra i ara s’incorpora, amb sorpresa de l’Eric, que pensava que devia estar malferida.

-Armilla antibales, noi, també serveix per als ganivets.-Jo pensava que eres grassoneta.

No, no era grassa, més aviat un esquitx amb una faixa de dos dits de gruix, i era, evidenment, un esquer que havia fet servir la policia per enxampar aquell boig.La Remei i l’Eric es trobaven envoltats de gent, guàrdies d’uniforme, un munt de mossos del mercat amb la pistola a la mà i una placa de policia al devantal, i l’inspector Morella, acompanyat per l’Argentí, que també duia pistola i s’havia posat la placa daurada sobre el vestit estripat i ple de llànties.

-T’ha anat de poc noi.

En Morella havia agafat l’Eric per les espatlles i, delicadament, l’apartava, mentre assenyalava el contenidor amb el cap. Uns quants policies apuntaven les armes mentre l’Argentí i un altre agent, que duia un devantal de carnisser, obrien la tapa.Després d’aixecar-la, l’Argentí comprovà que aquell boig no es movia i posà el cos dins del contenidor per agafar el ganivet amb una bossa de plàstic, sempre protegit pel seu company que apuntava a dins amb la seva arma. Després va entrar cautelosament per veure com estava l’Esbudellador.

És viu, però té una ferida molt lletja a la cara. Feu venir l’ambulància.

Tot estava preparat i, en pocs minuts, marxava l’ambulància amb el ferit. La Remei es lamentava d’haver-li disparat al cap, però des del terra, no havia pogut fer res més, si volia salvar l’Eric. En qualsevol cas, ara ja no hi hauria més morts. Només quedaven algunes preguntes, però, de morts, no n’hi hauria cap més.

13 El tren i les plantes

A la comissaria, durant tot el matí, hi va haver molt moviment. Una detenció tan desitjada sempre porta feina. La gent es veia relaxada, hi havia una mica de bon humor després d’haverse tret l’espina d’aquell assassí, que en el futur no donaria altra feina que buscar-ne els motius, identificar-lo, comprovar-ho tot. Al carrer hi havia periodistes i els policies els tenien a ratlla. Haurien d’esperar unes hores, fins que arribés un funcionari clenxinat que faria una conferència de premsa i donaria totes les explicacions pertinents.

59

L’Eric i en Lleó havien agut d’omplir un parell de fulls de declaració i els tocava signar-los, cosa rutina i no gaires paraules. Només interessava que figuressin com a testimonis, res de dir que feia quasi un mes que vigilaven aquell mercat i que havien gravat un vídeo amb l’Esbudellador en plena acció.

-Això de vigilar és feina de policia, vosaltres sou t’estimonis accidentals i prou. ¿Entesos?

Ho entenien, cap problema.

-I la cinta de vídeo ni l’esmenteu. Només ens faltaria que una televisió s’assabentés que existia.

Correcte. La cinta ni esmentar-la. L’Eric en l’unic que tenia interès era a encreuar algunes paraules amb en Morella. Al capdevall, ell havia contribuït a enxampar l’assassí i tenia interès a conèixer-ne els detalls que no sabia i que, probablement, la premsa tampoc coneixeria mai. Va dir-ho al policia que es prenia declaració. L’home, somrient, digué que parlaria amb en Morella. Ho va fer davant seu, per telèfon. Va fer la consulta i penjà l’aparell després de contestar un parell de monosíl.labs.

-Sí, bé.-M’ha dit que ell també vol parlar amb tu. Però, si vols fer-ho aqvui, t’hauràs d’esperar força estona, te molta feinafeina, ara.-M’esperaré, no tinc tard.

En Lleó havia perdut l’interés ara que tot s’havia resolt. Estava cansat i l’únic que el preocupava encara era aprofitar el poc que podia dir per completar el treball de facultat. Llàstima del vídeo, allò seria notícia de l’any.Tenia moltes ganes de marxar a descansar, encara no havia dormit, i va dir a l’Eric que se n’anava al pis de Gràcia a fer amistat amb els llençols.

-Al vespre vindré a casa teva i m’ho acabes d’explicar, a veure si en Morella et deixa fer servir alguna informació que pugui utilitzar al meu treball.

L’amic marxà i l’Eric va quedar sol, en un banc del passadís. Passaren les hores i semblava que ningú no es recordés d’ell. Per sort, aquell dia la comissaria semblava un teatre: gent entrava, que sortia, que denunciava, que havia estat detinguda, que ningú sabia què feien allí. Un circ.

-M’han robat el cotxe.-Agent, deixi’m en pau, jo sóc molt decent.-I aquell noi m’ha pres la cartera.-Jo no voldria assenyalar, però la meva veïna té amics molt estranys, i a mi em fan por.-Li asseguro que aquest radiocasset l’he trobat a les escombreries.-Pardon, si, where is Sagrada Família

60

-Nietzsche deia que la percepció exacta és impossible, ¿com voleu que jo sàpiga com em dic si la realitat és canviant?

L’Eric es va aixecar per abraçar al propietari d’aquella veu.

-Zaratustra, ¿què fas aquí?

Aquell pòtol era client habitual de les comissaries, perquè mai no hi havia manera que contestés clarament les preguntes que li feien, i els policies sovint són picadissos. L’agent que l’interrogava ja n’estava una mica fart i preguntà a l’Eric:

-¿Com es diu aquest home?, ¿el coneix? L’han portat només per identificar-lo i a mi m’agradaria poder-me dedicar a una altra cosa..-No sé com es diu, jo li dic Zaratustra, i un advocat em va dir que vostés no poden detenir ningú si no ha comès cap delicte. Em penso que es diu habeas corpus, això.

El policia, era molt seriós, va parlar amb un altre i encara amb un tercer abans de decidir-se.

-Senyor Habeas Corpus, se’n pot anar.

En Zaratustra va fer el gest de posar-se bé una corbata, que no duia, i se n’anà, amb un posat digne, cap a la porta de sortida. Abans de sortir, es va mirar l’Eric i cridà:

-¡Sóc un home!

Inmediatament va girar l’esquena i desaparegué abans que algun policia perdés el sentit de l’humor.Es va fer l’hora de dinar, del cafè i de menjar xocolata amb melindros, i encara passà mitja hora més abans que arribés l’Argentí, ara ben net i pentinat, a dir-li que en Morella l’esperava. Es van donar la mà i, mentre pujaven al despatx de la planta tercera, l’Eric preguntava al policia com era que havia triat aquella professió.

-Mira, jo vaig estudiar antropologia i, en acabar la carrera, no vaig trobar feina enlloc. Em van oferir d’entrar a l’Acadèmia de Policia i ho vaig trobar interessant. Ara m’he convertit en un especialista i treballo entre els pòtols de la ciutat, són gent interessant i els pots trobar a tot arreu. A mi em diverteix estar entre ells, algun dia faré la meva tesi doctoral sobre el món dels penjats.

Van arribar al despatx d’en Morella i l’Argentí li allargà la mà per acomiadar-se.En entrar al despatx, l’Eric va veure que en Morella no estava sol, amb ell era la Remei, la carnissera-policia de Sant Andreu. Els dos li van somriure i ell també va mirar de fer-ho mentre saludava.

-Seu, seu –va dir en Morella. Penso que ja coneixes l’agent Dolors Galves. Us deveu la vida l’un a l’altre, en certa manera.

61

Una mica acovardit, l’Eric va seure; la presència de la noia l’intimidava, la preferia com a carnissera i amb el nom de Remei.

-Bé, noi, tu tenies ganes de parlar amb mi, aquí em tens. Sento haver-te fet esperar tant, però és dia de feina i teníem massa coses urgents per resoldre abans que s’ens llencessin els periodistes al damunt.-Jo, jo volia saber...-Tu saps una part de la història. De fet, hem arrencat a investigar a partir de la teva declaració, que han confirmat els treballadors del mercat. Aquest individu era escombriaire, però no treballava en cap enpresa. Hem sabut que el van fer fora per borratxo més d’una vegada i ara no tenia treball, encara que sempre l’agafaven per substituir un escombriaire que estigués malalt.-És per això que la policia no l’havia pogut investigar.-Exacte. Nosaltres havíem pensat que l’assassí podia ser una persona de qui ningú no sospités, per exemple, un escombriaire. Els havíem investigats tots i cadascun d’ells, però aquest no figurava a la llista de cap empresa, ni tan sols com a eventual.

L’Eric va entendre perfectament el gest que acompanyava les paraules d’en Morella. Era clar que les empreses s’estalviaven pagar impostos i assegurances amb aquell home, i aquest frau no gaire greu havia permés que aquell individu pogués escapar del garbell de la policia.

-Imagino que l’haureu pogut identificar.-No ha costat gens –va dir la Dolors-. De fet, era conegut de tothom, fins i tot jo l’havia vist alguna vegada, el que no m’havia ni imaginat era que hagués passat per alt quan investigàvfem els escombriaires.-L’home es diu Isidre Gutiérrez, àlies la Buti, un malnom que li va treure algun graciós –continuà el comissari-. No tenia antecedents delictius i hem comprovat que havia estat tractat per addicció d’alcohol en dos centres sanitaris diferents. Ara feia un parell d’anys que havia deixat el tractament i sembla que controlava més la beguda.-És un malalt mental –digué la Dolors-. Sembla mentida, però aquest home ha passat per persona normal, fins avui, tothom el considerava un desgraciat, un pobre borratxo que vivi sol des que va morir la seva mare, fa uns dos anys. Ara hem començat a ajuntar peces i hem trobat un ressentit que es venjava de les dones, que mai no li havien fet cas. El que encara no sabem és per què triava treballadores del mercat. Els psicòlegs tenen la teoria que és possible que trobem ue va tenir algun desengany fot amb una dona que treballava en un mercat, fins i tot potser es tracta d’una de les víctimes. Cal una mica de paciència per conèixer-ne els detalls i encaixar les peces.

En Morella va fer una rialleta. En aquell moment pensava que la Dolors era una mica feminista i que allò era una cosa dels nous temps que no li agradava gens ni mica.

-L’home que hem dewtingut és un carallot que estava dominat per la seva mare i que no havia tingut ocasió ni de tenir relacions amb una meuca en tota la seva vida.

62

Els metges tindran feina per adobar el seu cervell. Si és que existeix la possibilitat de fer-ho.-I la farida, ¿es greu?-No gaire, no està gens en perill –va continuar la Dolors-. Però el tret li ha afectat la cara de manera que pot articular paraula, això ens farà esperar alguns dies fins poder interrogar-lo en condicions. Encara hi ha coses que ens hurà d’explicar.

La Dolors mirava l’Eric amb bons ulls i, mentre parlava, li somreia, ell no se n’havia ni adonat, pensava en un altre detall. Finalment, es va decidir preguntar:

-Hi ha una cosa que encara no m’heu aclarit –l’Eric parlava mirant a terra, com si estigués parlant amb la rajola-. Veureu, jo havia fet una teoria que ha resultat certa. Vaig preveure que l’assassí actuaria a Sant Andreu.

En Morella es mogué incòmode al seient mentre la Dolors feia una rialleta.

-¿La teva teoria del tramviaire? Bé, potser tenia una base; si podem confirmar-la, t’ho farem saber.-Suposo que li podem explicar –la Dolors va mriar en Morella, que preferir deixar-la fer-. Aquesta part, Eric, és confidencial, perquè no sabem si convindrà fer-ho públic.-El malparit tenia un trenet.

En Morella l’havia interrumpuda indignat i l’Eric no entenia la frase.

-¿Un trenet?-Sí, un trenet. Aquest ganàpia boig jugava amb un trenet de joguina. A casa seva l’única cosa que estava neta i ben conservada era un maleït trenet de joguina.-Hem fet venir un expert –va continuar la Dolors-. Ens pensem que aquesta joguina deu ser antiga perquè no funcionava amb electricitat, els trens són de ressort. D’aquells que es cargola la molla que du a dins.-¿I què té a veure això amb els meus tramvies?-No, no sé com la vas encertar.-El que vol dir el comissari –va dir reient la Dolors- és que li feia molta ràbia no haver-te fet prou cas.-Si m’haguessis vist quan vam entrar a casa seva. Em vaig sentir com un idiota. Entrem en una habitació i ¿què hi veig?, un trenet construït sobre un enorme mapa antic de Barcelona i els pobles adjacents. Sobre cada una de les lénies, l’any de construcció i en cada un dels antics pobles de la rodalia dos edificis: el mercat i l’ajuntament. Una reproducció dels dos edificis tal com eren al final del segle passat.

L’Eric s’esgarrifà en pensar l’escena i es va preguntar què podia passar pel cap d’una persona per assassinar seguint les rutes d’una joguina. Era boig, aquel hom. De fet, es necessitava serho poc o molt per dedicar-se a matar gent.Hi havia, però, un altre fet que encara no entenia l’Eric. Va aixecar la mirada i preguntà:

63

-Però, de tota manera, em vau fer cas. Vigilàveu el mercat de Snt Andreu. ¿No és cert?

La Dolors va tornar a somriure i en Morella respongué mirant amable.

-Sí, tens raó, vigilàvem Sant Andreu. Feia setmanes que vigilàvem Sant Andreu.-Això vol dir que creieu probable la meva teoria.-Mira, noi, ara sí que me la crec, però et puc assegurar que, fins aquest matí, no me la creia.-¿I què feia tanta policia a Sant Andreu?-¡De veritat que no t’ho imagines?-Gens ni mica.-Eric, et vigilàvem a tu. No al tramviaire. Et vigilàvem a tu.

Bocabadat, l’Eric va começar a entendre algunes coses, especialment per què en Morella, que ara es mostrasva com un home amable, l’havia tractat sempre tan fredament.

-Mira, Eric –la veu d’en Morella volia ser amiccal-. Nosaltres buscàvem un assassí i no sabíem on mirar. I ¿què trobem? Un noi que acaba de rebre una herència milionària i que es barrejava entre els vagabunds de la ciutat. En principi ens va semblar sospitós i, quan em vas dir que tu investigaves els assassinats, jo me’n vaig convèncer. Era una intuïció, pensava que podies ser l’Esbudellador, i des del dia que vas passar la nit a comissaria, et vaig fer vigilar les vin-i-quatre hores del dia. Ens has donat feina, noi.-Però si em vigilàveu, sabieu que no era jo. El dia de l’assassinat de Sant Martí jo era en un concert amb la meva germana i en Lleó.

En Morella va aixecar les mans explicant-se.

-Precisament aquell dia ens vam acabar de convèncer que eres tu. T’havíem estat controlant tota la nit i, just quan va començar la segona actuació, et vam perdre. La teva germana i el teu amic eren sols i tu t’havies escapolit. Vam reforçar la vigilància a Sant Andreu i l’assassí va actuar en un altre mercat. Estàvem segurs que havies estat tu i que ens havies enganyat donant-nos una pista falsa. Quan vas trucar per telèfon, t’hauria volgut escanyar.-És per això –continuà la Dolors- que al mercat de Sant Anderu tota la policia que hi havia estava camuflada. T’haviem posat un perany; jo era l’esquer, i vau picar tots dos: tu i el veritable assassí. Encara sort que tot s’ha resolt bé.

L’Eric ja no sabia què dir i, després d’unes quantes explicacions més, es va acomiadar. La Dolors li va picar l’ullet i li va dir que li agradaria tornar-lo a veure. En Morella li donà la mà mentre li deia el contrari, que preferia no haver-lo de veure. També li va donar un consell.

-I vigila aquest amic teu. Té un parell de plantes enormes de marihuana a casa seva. Aclareixho abans que passi l’avís a la brigada d’estupefaents.

64

Després de travessar el laberint de passadissos, l’Eric es va trobar de nou al carrer. Va enfilar la Via Laietana en direcció a casa seva. Pensava en la conversa, ¿ell, un assassí?, quina bestiesa. Fins a quin punt er pots equivocar amb les presones. ¿I en Lleó? ¿Cultivava marihuasna a casa seva? ¿Com era possible?Va girar a l’avinguda de la Catedral i entrà un moment a l’Hemeroteca de la Ciutat. Allà trobaria el que buscava. Demanà un llibre de botànica i va cercar a l’index. Marihuana. Cannabis Indica pàgs. 254, 255.Les pàgines indicades oferien una explicació interessant sobre les propietats, la història, les virtuts i els mals usos de la planta en qüestió, i també una fotografia de dues plantes de marihuana: la mascle i la femella –era una planta amb gustos sexuals.L’Eric tancà el llibre mentre reia i tothom li feia senyals perquè callés. Feia quasi mig any que ell mateix havia estat cuidant dues plantes de marihuana, que feien quasi dos metres cadascuna. Li hauria de dir alguna cosa al seu amic d’Eivissa.Va sortir de l’Hemeroteca i, poc després, arribava a casa. S’havia fet tard, era hora de sopar i l’Eric tenia la gana endarrerida d’un dia sense menjar res assegut a la taula. Va saludar en Carles i la Teresa i pujà a casa. A la saleta de la segona planta hi eren la Neva i en Lleó, ni l’havien sentit entrar, de tant entusiasmats que estaven l’un amb l’altre. En Lleó explicava com havia anat la captura de l’assassí.

-...I, de sobte, van sortir policies fins de sota les estores i jo em vaig veure emmanillat mentre l’Eric es jugava la vida al carrer...

L’Eric els tancà la porta i va anar a l’habitació insonoritzada. Tenia ganes d’explicar-los els darrers detalls, però quedava tamps. Per telèfon encarregà que portessin pizza per a quatre persones. Esperava que la Neva i en Lleó tinguessin gana, ell ja menjaria pels altres dos.Va agafar la guitarra i, tocant, pensava que les coses moltes vegades no eren com aparentaven. Es recordava dels pòtols, dels policies disfressats, de l’assassí que jugava amb un trenet, d’ell mateix, que havia passat per un criminal; de les plantes d’haixix.Tot allò s’havia acabat i ara l’Eric es plantejava que calia començar les moltes coses que havia planejat fer en les interminables hores que havia passat vigilant el mercat de Sant Andreu. No era poca cosa: tenia un projecte finançar un centre d’acolliment per a indigens, els seus estranys amics, i també s’havia decidit a tornar a provar sort a la facultat, també s’havia decidit a tornar a provar sort a la facultat, amb en Lleó seria més fàcil continuar. Hi havia més projectes, però aquests calia pensar-los amb més calma. En Bruno, ara s’havia adonat, li havia deixat no solament els diners, sinó també responsabilitats, ell finançava artistes joves i escoles d’art. N’hauria d’apendre. Potser també podria ajudar joves músics, d’això sí que en sabia una mica.Una punxada a l’estómac li va recordar la gana que tenia, però no gosava interrompre la Neva i en Lleó. Va recordar la seva imatge quan es besaven i, de sobte, li agafaven ganes de marxar. De puntetes, va passar pel devant de la sala i, abans de baixar al carrer, féu lliscar una nota per sota la porta:

Us he encarregat una pizza gran, esperoQue tingeu gana. Jo he marxat a sopar

65

Fora i tornaré tard, ens veurem demà. Eric

66