Year 2 – Dec. 2015 · Year 2 – Dec. 2015 Books Series of SIBA, 2 CATALAN DIACHRONIC AND CORPUS LINGUISTICS: FOUR NEW APPROACHES Edited and Coordinated by Antonio Cortijo-Ocaña

Year 2 – Dec. 2015

Books Series of SIBA, 2

CATALAN DIACHRONIC AND CORPUS LINGUISTICS:

FOUR NEW APPROACHES

Year 2 – Dec. 2015

Books Series of SIBA, 2

CATALAN DIACHRONIC AND CORPUS LINGUISTICS:

FOUR NEW APPROACHES

Edited and Coordinated by

Antonio Cortijo-Ocaña(University of California, Santa Barbara)

Enric Mallorquí-Ruscalleda(California State University-Fullerton)

Libros PórticoZaragoza

2016

© Studia Iberica et AmericanaDept Modern Languages & Literatures800 N State College Blvd H-820ACalifornia State University, FullertonFullerton, CA 92831-3599 USA

Front Cover, graphic design, electronic edition, layout, and proof reading and copy-editing: Enric Mallorquí-

Ruscalleda.

Studia Iberica et Americana is published under the auspices of California State University-Fullerton, in colla-boration with the Center for Medieval Studies-University of São Paulo, University of Girona, Prometeo/ISIC-IVITRA/University of Alicante, the Seu Universitària de la Nucía (Alicante), and Pablo de Olavide University.

Fullerton, California (United States of America)Distribuye: Pórtico Librerías, S.L.Muñoz Seca, 6 - 50005 Zaragoza (Spain)[email protected]

ISBN: 978-84-7956-157-4

D.L.: Z 982-2016

MAQUETACIÓN: María A. Fuentes Ibáñez

IMPRIME: Ulzama Digital

Impreso en España / Printed in Spain

FOUNDER, EXECUTIVE DIRECTOR AND EDITOR-IN-CHIEF

Enric Mallorquí-Ruscalleda

California State University-Fullerton

ISIC-IVITRA - University of Alicante

EDITORS

Jean Lauand

Center for Medieval Studies of the University of São Paulo


Vicent Martines

Higher Cooperative Research Institute (IVITRA)


Co-founder

REVIEW EDITOR

William Flores

California Baptist University

EDITORIAL BOARD

Nadia Altschul

Johns Hopkins University

Ruth Fine

Hebrew University of Jerusalem

Dian Fox

Brandeis University

Barbara Fuchs

University of California, Los Angeles

Dominic Keown

Cambridge University

Jorge García López

Universitat de Girona

Ruth Hill

Vanderbilt University

Ignacio López-Calvo

Univeersity of California, Merced

Ángel G. Loureiro

Princeton University

Cristóbal Macías Villalobos

Universidad de Málaga

Mar Martínez-Góngora

Virginia Commonwealth University

Gonzalo Navajas

University of California, Irvine

Robert Patrick Newcomb

University of California, Davis

Xosé M. Núñez Seixas

Ludwig Maximilans University Munich

Fernando Operé

University of Virginia

Yuri Porras

Texas State University-San Marcos

Vincent Barletta

Stanford University

Fernando Bayón

Universidad de Deusto

Laura Borràs Castanyer

Universitat de Barcelona

Dir. Institució de les Lletres Catalanes

Marina S. Brownlee


Debra Ann Castillo

Cornell University

José Cárdenas Bunsen

Vanderbilt University

Matilde Conde Salazar

Consejo Superior de Investigaciones

Científi cas

Justo Cuño Bonito

El Colegio de América, Pablo de Olavide

University

Raquel Chang Rodríguez

The Graduate Center - CUNY

Trevor J. Dadson

Queen Mary, University of London

Fellow of the British Academy

Luis Hernández Cifuentes

Harvard University

Jean Dangler

Tulane University

Enrique García Santo-Tomás

University of Michigan-Ann Arbor

Cecilia Enjuto Rancel

University of Oregon

Hans-Ingo Radatz

Bamberg University

Joan Ramon Resina

Stanford University

Elena del Río Parra

Georgia State University

Rosabel Roig-Vila

University of Alicante

Connie Scarborough

Texas Tech University

Jesús Torrecilla

University of California, Los Angeles

Ronald E. Surtz


José Luis Villacañas Berlanga

Complutense University of Madrid

FROM CALIFORNIA STATE UNIVERSITY-FULLERTON

Eric Carbajal Reyes Fidalgo

James Hussar Juan Ryusuke Ishikawa

Sandra Pérez Preciado André Zampaulo

Studia Iberica et Americana (SIBA) is a peer-reviewed journal hosted by the Department of Modern Languages and Literatures at California State University-Fullerton. It is published annually (January) in print and digital formats. Founded in 2014 by Professor Enric Mallorquí-Ruscalleda, SIBA emerged from the international consortium formed by the following universities: California State University-Fullerton, Center for Medieval Studies-University of São Paulo, University of Girona, Prometeo/ISIC-IVITRA/University of Alicante, the Seu Universitària de la Nucía (Alicante), and Pablo de Olavide University.

SIBA seeks to publish high-quality scholarly articles which may contribute to the advancement of Iberian and Latin American studies, including the Caribbean, while fostering the articulation of new and innovative approaches in these and related fi elds. It welcomes work in any period from the Middle Ages to the twenty-fi rst century and in any of the linguistic and cultural manifestations encompassed by the aforementioned domains. Submissions may be in English, Spanish, Portuguese, Galician, Catalan or Galician.

Manuscripts should be in MS Word format, submitted electronically as an email attachment to our email address: [email protected]. We also welcome:

— Both books for review or unsolicited reviews. In the case of books for review, please send them to:

Studia Iberica et Americana c/o Dr Enric Mallorquí-RuscalledaDept Modern Languages & Literatures800 N State College Blvd H-820ACalifornia State University, FullertonFullerton, CA 92831-3599USA

— Monographs dealing with any of the areas/periods covered by SIBA.

— Proposals for volumes of collected essays. In this case, abstract, title and name of the collaborators should be sent, along with a short general abstract.

SIBA employs double blind reviewing, where both the referee and author remain anonymous throughout the process.

INDEXATION

SIBA is a member of *The Council of Editors of Learned Journals* (*CELJ*) (An allied organization of the Modern Language Association) and it is already indexed in the following databases:

- MLA (Modern Language Association) Directory of Periodicals

- ERIH PLUS

- ProQuest - Serial Solutions

- ProQuest - Ulrich’s Knowledgebase

- UlrichsWeb-GlobalSerialsDirectory

- The Linguist List

- Latindex

- Sherpa/Romeo

- Regesta Imperii

- In-Ref-Hispanismo (Índice de referencia de revistas digitales abiertas

del Hispanismo)

- Portal del Hispanismo (Instituto Cervantes)

- Catalogo Italiano dei Periodici (ACNP)/Italian Periodicals Catalogue

(ACNP)

- Atlas de Humanidades y Ciencias Sociales (University of Granada)

- AISC (Associazione italiana di studi catalani)

- GrinUGR

- MIAR 2015. Matriz de información para el análisis de revistas

- Worldcat

- The Library of Congress (USA)

TABLE OF CONTENTS

INTRODUCTION

ANTONIO CORTIJO OCAÑA & ENRIC MALLORQUÍ RUSCALLEDA, Catalan Diachronic and Corpus Linguistics: Four New Approaches ................................……………..……………...……… 17

CONTRIBUTIONS

CATERINA MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Gramaticalització, canvi semàntic i intersubjectivació: un acostament a l’evolució del connector emperò parentètic en català antic .................................................................……23

JAUME PONS CONCA,Estructura semàntica i gramaticalització del verbo posar durant el segle XV..........................................……...............…43

JOSEP VICENT GARCÍA SEBASTIÀ,El pronom locatiu en les construccions de temps transcorregut amb haver: una panoràmica del fenomen .............................................................................….59

JORDI MANUEL ANTOLÍ MARTÍNEZ

Evidencialitat i cortesia. El verb català témer delsegle XV a l’actualitat ............................…..............……...…...79

INTRODUCTION

Catalan Diachronic and Corpus Linguistics:Four New Approaches

ANTONIO CORTIJO OCAÑA

UNIVERSITY OF CALIFORNIA, SANTA BARBARA

ENRIC MALLORQUÍ-RUSCALLEDA

CALIFORNIA STATE UNIVERSITY-FULLERTON

Recibido: 23 de mayo de 2015 Aceptado: 4 de julio de 2015

In the past years, diachronic linguistics has lived a no-table change with the application of new cognitively-oriented theoretical trends that integrate the contributions of prag-matics (e.g. Traugott 2010, 2012; Traugott and Trousdale 2014). The will to explain the semantic change stemming from the concrete communicative contexts, beyond the theoretical implications that it has, has created the need to incorporate the computerized textual corpora to the research. These corpora (rigorously constituted and studied) offer signifi cant data of the lexical-semantic processes. This is the case of the Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA) and of the Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern (CIGCMOD), integrated in the Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) and created in the ISIC-IVITRA (Higher Cooperative Research Institute-International Virtual Institute of Translation), of the University of Alicante.

The four articles included in this constitute a good example of this new research that is being developed in diachronic lin-guistics as applied to Catalan and devoted to identifying and

18 ANTONIO CORTIJO OCAÑA & ENRIC MALLORQUÍ-RUSCALLEDA

explaining the processes of grammaticalization of medieval (13th-16th centuries) and modern Catalan (17th century -1832). These four contributions also have in common that they docu-ment the obtained results in an analysis of the data offered by CIMTAC.

Caterina Martínez contrasts the values of the connectors però and emperò in medieval Catalan and studies the process of semantic change through which emperò, that originally had an adversative value, can develop a adversative value. When it comes to explaining this phenomenon, we must take into consideration the concepts of subjectivation and inter-subjectivation as defi ned by E. C. Traugott.

Jaume Pons is interested in the substitution process in modern Catalan of the verb metre for the verb posar, a sin-gular phenomenon in the context of Romance languages. His essay studies the semantic structure of the verb posar in the 15th century and the processes of grammaticalization that the verb will follow in this period and through which it becomes a light verb and forms various constructions with an aspectual value.

Josep V. Garcia analyzes the formal variation of the me-dieval Catalan expression of time haver + [TIME] that was later substituted with fer during the 18th and during the 19th centuries in practically all the Catalan linguistic domain. In particular, this essay deals with the incorporation of the locative pronon hi in the expression haver-hi + [TIME] since the 16th century. The author bases his explanation of this phenomenon and of the process of grammaticalization of the presentational construction haver-hi on the same process of grammaticalization of haver + [TIME] and the interference of the alternative construction with fer + [TIME].

Lastly, Jordi M. Antolí analyzes the process of gram-maticalization of the verb témer in medieval and modern Catalan, through which this psychological verb becomes an evidential and courtesy marker. In particular, he reviews the process of grammaticalization in medieval Catalan of

19Catalan Diachronic and Corpus Linguistics

the evidential construction [(em) tem que Vind/Vsubj] with an inferential value, and explains the process of semantic reanalysis for which this evidential marker becomes a cour-tesy strategy during the modern era and in contemporary Catalan.

Works Cited

Traugott, E. C. “Pragmatics and language change.” K. Allan & K. Jaszczolt eds. The Cambridge Handbook of Prag-matics. Cambridge: Cambridge U P, 2012. 549-65.

---. “Revisiting subjectifi cation and intersubjectifi cation.” K. Davidse, L. Vandelanotte & H. Cuyckens eds. Subjec-tifi cation, Intersubjectifi cation and Grammaticalization. Berlín/New York: De Gruyter Mouton, 2010. 29-70.

Traugott, E. & G. Trousdale. Constructionalization and Con-structional Changes. Oxford: Oxford U P, 2013.

CONTRIBUTIONS

Gramaticalització, canvi semàntici intersubjectivació: un acostament

a l’evolució del connector emperò parentètic en català antic1

CATERINA MARTÍNEZ

UNIVERSITAT D’ALACANT, ISIC-IVITRA


Abstract. An analysis is performed about the functioning of the counter-argumentative connector emperò in Old Catalan. During the Middle Ages, it was far more frequent in Old Catalan (13th to 16th centuries) than the currently more usual variant però. A careful exam-ination of the texts supplied by the CIMTAC corpus makes it clear that emperò combined the adversative and contrast meanings with the concessive one. Our paper shows the extent to which this semantic change has links with pragmatic and syntactic factors. This analysis is supported on the Grammaticalization Theory, with the application of

1 Aquest estudi ha estat desenvolupat a l’Institut Superior d’Investi-gació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valenciana (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acredita-ció d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: “Gramàtica del Català Modern (1601-1834)” (MINECO, Ref. FFI2012-37103); “Consti-tució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)” (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], fi nançat per FEDER de la UE; i el “Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacro-nia lingüística i Traducció” (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-09009-UA]). Aquest estudi ha estat possible gràcies a la concessió d’una ajuda per a la contractació de Personal Docent Investigador en formació de caràcter pre-doctoral, Programa Vali+d [ACIF/2015/337].

24 CATERINA MARTÍNEZ

Construction Grammar through the study of both subjectifi cation and intersubjectifi cation as factors determining semantic and syntactic change.

Keywords: counter-argumentative connectors; argumentation; pragmatics; intersubjectifi cation; subjectifi cation; emperò; però; gram-maticalization; construction grammar; diachronic semantics; corpus.

Resum: A diferència del que s’esdevé a hores d’ara, el connector contraargumentatiu emperò era molt més freqüent en català antic(segles XIII-XVI) que la variant ara més usual però. El despullament dels textos fornits pel corpus CIMTAC palesa que emperò tenia un valor ad-versatiu, que, més tard, combinà amb el valor concessiu. Mostrem en quina mesura aquest canvi semàntic connecta amb factors pragmàtics i sintàctics. Aquesta anàlisi recolza sobre la Teoria de la Gramaticalització i hi aplica la Gramàtica de Construccions amb l’estudi de la subjectivació i de la intersubjectivació com a condicionants del canvi semàntic i sintàctic.

Mots clau: connectors contraagumentatius; argumentació; prag-màtica; subjectivació; intersubjectivació; emperò; però; gramatica-lització; gramàtica de construccions; semàntica diacrònica; corpus.

Introducció

Com és sabut, el pas del llatí a llengües romàniques va comportar una sèrie de transformacions i de canvis que afec-ten d’una manera particularment interessant el paradigma de nexes, complex i variat, del llatí. El pas de l’oració llatina a la romànica és —si se’ns permet l’expressió— un camí tortuós: des d’una fase asindètica (‘sense conjuncions’) fi ns a una sindètica (‘amb conjuncions’), passant per una etapa de transició amb multitud de matisos. En aquest recorregut, hi ha unes tendències de comportament, més o menys constants, comunes en moltes llengües. Aplicarem, ací, aquestes línies generals a l’estudi del procés d’evolució sintacticosemàntica de emperò en català antic.

Els enfocaments nous desenvolupats en els darrers anys al voltant de la Lingüística Cognitiva ens forneixen de concep-tes teòrics fonamentals per a entendre el canvi lingüístic.

25Gramaticalització, canvi semàntic i intersubjectivació

Concretament, adoptarem les Teories de la Gramaticalització i de la Gramàtica de Construccions (Hopper & Traugott; Traugott 1995; Traugott & Dasher; Goldberg; Traugott & Trousdale), i, pararem una atenció especial a la subjectivació (Traugott 1995; Brinton & Traugott) i a la intersubjectivització (Dasher & Traugott; Verhagen), així com a la Teoria de l’Ar-gumentació (Ducrot; Anscombre & Ducrot).

En general, l’aparició dels marcadors discursius suposa la creació d’una rutina discursiva sobre la base d’una peça amb funcionament gramatical. La creació de connectors acostuma a generar processos de gramaticalització; “the process whe-reby lexical material in highly constrined pragmatic and morphosyntathic contexts becomes grammatical, and already grammatical material become more grammatical” (Traugott 1995).

D’acord amb això, ens proposem de seguir les petjades pel temps i per l’espai de la gramaticalització del connector emperò, des dels seus orígens, encara no gaire esclarits (*UNDE /INDE/IN/ET PER HOC), amb un valor causal-consecutiu, díctic anafòric, i, posteriorment, adversatiu, fi ns al valor de connec-tor concessiu que adquirí a les darreries de l’edat mitjana, abans de caure en desús (segles XIII-XVI). El corpus CIMTAC (Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antic i Contemporanis)2 desenvolupat al si de l’ISIC-IVITRA, ens ha fornit els materials que ací analitzarem.

De l’Adversativitat a la Concessivitat

Les estructures lingüístiques argumentatives adversatives i concessives es caracteritzen, segons Rubio Martínez, per estar dominades per la pragmaticitat, és a dir, per la dixi, l’anàfora, la valoració, la pressuposició i la topicitat. Són les estructures més lligades a la situació comunicativa i, doncs, a la coherència contextual, al compromís dels interlocutors, a la (inter)subjectivació. Així doncs, els connectors que millor

2 Cf. V. Martines & E. Sánchez.


refl ecteixen la dinàmica de la comunicació i, per tant, permeten enllaçar de manera més fructífera la dimensió pragmàtica, semàntica i sintàctica són els (contra)argumentatius.

Des dels temps de l’antiga Grècia d’Aristòtil fi ns a l’època de la Nova Retòrica de Ducrot, la Teoria de l’Argumentació, des d’una perspectiva pragmàtica, ha postulat l’essencialitat persuasiva del llenguatge humà, és a dir, la voluntat de con-vèncer, d’incidir en el receptor. Certament, la dimensió de l’argumentació és un concepte divers, ja que no totes les cultures —com es refl ecteix en les llengües respectives— han concebut i conceben el temps, les relacions causa-efecte, tesi-antítesi, etc. de la mateixa manera. Dins aquesta dimensió, Rubio Martínez proposa la distinció entre el domini cognitiu-conceptual i la dimensió lingüística de l’argumentació (cf. Figura 1).

Figura 1. Representació geomètrica de la dimensió de l’argumentació (traducció de la proposada per Rubio Martínez)

Aquest diagrama consta d’estructures lingüístiques de-rivades de l’activitat humana del raonament, és a dir, de les anomenades “operacions proposicionals i formals” de Piadget. Podem afi rmar, per tant, que l’adversativitat i la


concessivitat són imatges resultants de conceptualitzar de manera diferent una mateixa noció: la (contra)argumentació. I, conseqüentment, els connectors contraargumentatius es corresponen en bona mesura amb expressions adversatives i concessives. Aquestes dues maneres diferents de con-ceptualitzar la contraargumentació es caracteritzen argu-mentativament —en funció del pes dels arguments forts (adversatives) o febles (concessives) que introdueixen— i in-formativament —segons el grau de rematicitat (adversatives) o de tematicitat (concessives) que aporten— (Garrido).

D’acord amb això, la diferència entre la informació ad-versativa i la concessiva que introdueixen els connectors respectius es basa en un gir en la direcció de l’argumentació, en una reavaluació de la jerarquització de la informació. S’hi dóna l’operació mental d’argumentar amb dues subfuncions diferents: l’adversativa, consistent a replicar, rebatre o llevar la raó (amb l’ajut d’informació nova), i, la concessiva, a concedir la raó (remetent a informació ja presentada o suposada). Per tant, pensem que l’estructura semàntica de l’adversativitat i de la concessivitat es basa en l’esquema conceptual de ANTÍTESI/TESI, respectivament (Cuenca & Massip 2005 266). Si remetem a la noció de [PREFERÈNCIA] estudiada per Garachana (1998, 596): la primera, prenent el segon argument, rebutja totalment l’anterior; mentre que, la segona, expressant tam-bé preferència pel fragment que introdueix, no rebutja el precedent. Aquest esquema concorda amb la defi nició d’es-tructura binària que n’ha fet la Gramàtica tradicional.

Semànticament, l’adversativitat s’ha defi nit pels valors de modifi cació, de contrast, d’inversió, de restricció (total o parcial) i d’intensifi cació (Alcina & Blecua). Aquests matisos adversatius de la conjunció emperò són difícilment docu-mentables, sols (1)3, ja que és el connector però qui assumeix aquesta càrrega semàntica.

3 En aquest cas, s’hi contraposa el pensament d’un home jove i el pen-sament d’un home adult.


(1) Qan om és macip, penssa així com macip e sab així com macip; e emperò, qan és feit hom, lexa aqeles coses qe són de macip (Homilies d’Organyà, segle XIII, p.118, l.25).

En canvi, la concessivitat és manifestada a través de la

condició, la negació, la quantifi cació, l’emfasització, l’oposició i, també, l’adversativitat (Bosque). Especialment, la concessió es presenta com una determinada relació entre enunciats que s’integren en un pla enunciatiu únic, és a dir, que participen d’una dinàmica discursiva que confi gura una determinada estratègia, dissenyada per a servir a unes determinades fi -nalitats discursives del locutor. Es tracta d’una estratègia ar-gumentativa codifi cada, que posa en joc la polifonia. Aqueixes veus, són la del locutor, responsable de l’enunciació i la dels diversos enunciadors, responsables dels punts de vista que convoca l’enunciat (Ducrot).

El emperò concessiu comença a ser molt freqüent, a les darreries del segle XIII, en posició intermèdia o parentètica, és a dir, entre pauses, bé gràfi ques o bé, inferencialment, prosòdiques, respecte a l’element que introdueix. Emperò es converteix en el connector concessiu parentètic per ex-cel·lència.

El valor semàntic d’un gran nombre de connectors pa-rentètics és el de contrast. Aquest pot anar des del més ge-neral (l’oposició, com a contrast general entre continguts) fi ns al més fort (la refutació i la contraposició, que expressen el segon element com a substitut del primer, però en un sentit més o menys fort), passant per la restricció (el segon element es presenta com a parcialment oposat al primer, com una mena de resta) i la concessió (el segon element s’entén com a idea que es realitza superant l’obstacle representat pel primer element). Pedersen proposa l’estructura semàntico-conceptual o discursiva de la concessivitat següent: A (I + II) i B (II + III).

Aquest degué ser, probablement, el procés de gramati-calització que va seguir emperò en situacions comunicatives


argumentatives: de conjunció adversativa en posició inicial absoluta o de bimembre —com hem observat en el nostre corpus, reservada a però, ja des de mitjan segle XIII—, a con-nector concessiu parentètic, passant pels matisos d’oposició, de contraposició i de restricció.

De conjunció a connector parentètic

Per a poder entendre les difi cultats que planteja la meta-morfosi de emperò hem de partir del fet que, com hem avançat adés, fi ns i tot, la seva etimologia és dubtosa. Com és sabut, l’origen s’ha de cercar en però. Segons Espinosa:

Bajo la forma peró se esconden dos orígenes: PER HOC ‘a través de esto’ y PRO HOC ‘en lugar de esto’, que se corresponden con sendos conceptos de adversatividad: el primero nos ha-ce ver una oposición frontal (OPPONERE) ‘poner delante’ un obstáculo que podemos atravesar; y el segundo constata un suceso distinto de los esperado.

Coromines (DEcat, s.v. però) proposa diverses possibili-tats d’origen amb diferents elements de reforç: *INDE/UNDE/IN/ET PER HOC. En canvi, el DCVB (s.v. emperò) es decanta per *IN PER HOC. Ambdós són valors observables en la forma analitza-da; i, tot i que, no hi ha acord pel que fa a l’origen del prefi x EM-, pel fet de ser una creació llatina molt tardana, nosaltres sospi-tem que podria venir de *INDE PER HOC. Proposem el procés de canvi semàntic següent: en primer lloc, s’hi dóna una projec-ció de tipus metafòric entre [ESPAI TANGIBLE] i [ESPAI INTANGIBLE]4, és a dir, entre ‘un objecte’ i ‘la representació mental d’aquest objecte’. D’aquesta manera, entenem la conceptualització me-tadiscursiva del text i d’un objecte com a [ESPAI TANGIBLE] i la ment i un argument com a [ESPAI INTANGIBLE]. Seguidament i, d’acord amb la dinàmica de la situació argumentativa, tindríem l’argument com a [ESPAI POSITIU], com a [CAUSA]; en canvi, en la situació contraargumentativa, l’argument seria [ESPAI NEGATIU],

4 Cf. Lackoff & Johnson.


[NO CAUSA], és a dir, [OBSTACLE], [PROBLEMA], [INCONVENIENT]. Per tant, l’esquema semàntic de emperò comença amb ‘a més, per aquest [ESPAI TANGIBLE]’ > ‘a més, per aquest [ESPAI INTANGIBLE]’, continua amb ‘a més, per aquest [OBJECTE]’ > ‘a més, per aquest [ARGUMENT]’, i culmina com a conjunció adversativa amb el sentit de ‘a més, per aquesta [CAUSA]’, fi ns al segle XIV, en què assumeix el valor concessiu amb el sentit de ‘a més, per aquesta [NO CAUSA]’, ‘a més, per aquest [OBSTACLE]’. En el procés de subjectivivació i intersubjectivació, aquest [OBSTACLE] és la ‘interpretació intersubjectiva’ implícita materialitzada en el connector contraargumentatiu concessiu emperò, en posició parentètica.

Com adés comentàvem, des de la segona meitat del segle XIII fi ns al segle XVI, aquesta unitat lingüística ha experimentat un espectacular procés de gramaticalització.

Figura 2. Cadena de gramaticalitat (Traugott 1996)

D’acord amb aquesta cadena de gramaticalitat proposada per Traugott (Figura 2.), i, seguint Garachana (1998), en pri-mer lloc, el Sintagma Preposicional amb funció de Comple-ment Circumstancial Causal *UNDE/INDE/IN/ET PER HOC/PRO HOC (2), després d’haver passat per un procés de reducció del cos fonètic, pren la propietat de relacionant supraoracional pel valor díctic anafòric de HOC (cf. (3)). Seguidament, esdevé con-junció coordinant adversativa (1). Posteriorment, relegant l’adversativitat a però, opera de relacionant d’enunciats i de paràgrafs (4). I, fi nalment, fa el paper macroestructural de connector cada vegada més lligat al discurs, amb més reforç pragmàtic i, doncs, associat a un major nivell de subjectivació.

(2) Ex parte enim cognovimus et ex parte prophetamus.


De la una part conoxem e de l’altra prophetam; zo és, qe conoxem aqest segle, qe és nient, emperò profi tam lo Regisme de Déu, lo qal és perfeita causa; emperò aqeles coses qi són del segle periran (Homilies d’Organyà, segle XIII, p.118, l.20).

(3) Quant lo rey hach dites aquestes paraules, respòs lo guardià demunt dit, tot en plorant, axí:

— Sènyer, per los senyals que hom mostra defora conex hom lo cor e la voluntat de dins moltes vegades. E nós, sènyer, que assí som devant vós, per les obres que havets fetes d’alguns dias anssà e per les paraules que havets dites a nós, conaxem bé que Déus vos haurà mercè sens tot ssi, car bé vehem quin cor havets envers ell, e crehem sens falla que puscats rehebra ardidament lo seu cors preciós. Emperò jo faré vostra manament, axí com m’avets dit e preguat (Crònica de Desclot, segle XIII, p.158, l.17).

(4) Dix més avant Déu a Job: “Són bastants ý suffi cients les raons fetes per lo Omnipotent per a lligar-te, a la qual cosa és necessari responga lo que pretén qüestionejar ab Déu”.

Emperò Job responent al Señor dix: «He que só vil ý abjecte ý molt và ¿Què ·t puc yo a Tu respondre? Ans posaré la mia mà sobre la mia boca. Una vegada hé parlat, lo qual no tornaré a dir, o dos ý no m’í tornaré altra vegada» (Llibre de Job, segle XIV, p.94, l.22).

A la llum d’exemples com els darrers, Tesnière diu que “il n’existe jamais de connexion structurale sans connexion semantique”. Per tant, tot i que la capacitat anafòrica d’aquest connector ha estat qüestionada (Portolés; Fuentes Rodrí-guez), a la vista de la gran quantitat d’ocurrències obtin-gudes, creiem que sí que es pot parlar d’anàfora en el sentit de remissió necessària a una clàusula anterior, explícit o no en la situació comunicativa —argumentativa—, a la qual s’hi oposa, possibilitant-ne el funcionament com a connector con-traargumentatiu (Domínguez García).


Aquesta evolució exemplifi ca clarament la hipòtesi que entre l’etapa asindètica i l’etapa sindètica hi ha un estadi intermedi de transició on l’element, en procés de gramati-calització, funciona com a matisador i les pauses (explícites o implícites) com a nexe (Cuenca 1992). Així, en els primers textos en llengua catalana, era molt habitual trobar emperò bé, en posició inicial anafòrica, per no perdre la idea de connexió (5), bé, en posició no inicial, és a dir, introduint el segon membre de la relació contraargumentativa, i, alhora, remetent anafòricament al primer membre, el qual plantejava un obstacle que resultava superat mitjançant la informació continguda en el segon (6).

(5) De Sarra, Rebeca, Rachel, Judith, Ester, Rut e altres del temps de circuncisió, no res menys de moltes sanctes dones, verges, vídues e continents, del temps de Jesuchrist ençà, si te’n volia dir ço que n’és estat, no·m bastaria temps (posat que visqués tant com Matussalem). Emperò, si no t’enuig, parlaré’t breument d’algunas de nostre temps, la virtut de les quals me força parlar pus prolixament que no cuydava (Lo Somni, segle XIV, p.246, l.1).

(6) E per amor de açò, yo, Carmesina, fi lla del sereníssim emperador de Contestinoble e princessa de l’Imperi Grech, detenguda en malaltia de la qual desige e só certa de morir, emperò en mon bon seny, ferma, entegra e manifesta paraula, en presència de la magestat del senyor emperador, pare meu, e de la sereníssima emperadriu, mare e senyora mia, e ab lur líbera voluntat, en nom del meu senyor Déu Jhesucrist, fas e orden lo present meu testament e derrera voluntat mia (Tirant lo Blanch, segle XV, p.1511, l.7).

L’alta i dilatada freqüència d’aparició de emperò com a

connector contraargumentatiu concessiu és deguda, proba-blement, tant a la gran quantitat de valors, sentits i matisos contextuals que era capaç d’incloure en el seu signifi cat (ad-versativitat, contrast, oposició, restricció, concessivitat, etc.), com al conreu tardà de la tipologia textual argumentativa


lligat al desenvolupament de la capacitat nocional-cognitiva dels usuaris (Garachana 1997).

Així mateix, els marcadors discursius, tot i ser paraules amb un signifi cat conceptual nul, que no remeten a cap idea o referent extralingüístic del món immediat, són peces clau en la construcció textual. Permeten lligar diferents parts del text, especifi cant el tipus de relació semàntica i pragmàtica que s’hi estableix (addició, disjunció, contrast i conseqüència); tenen un signifi cat procedimental. Serveixen per a guiar la lectura més adient de les inferències del discurs comunicatiu. D’aquesta manera, tot i que, en principi, la ubicació i la llibertat posicional que adquireixen dins del discurs no concorden amb el contínuum de la gramaticalització’ (Traugott 1995), en el cas de emperò, respon al fet que, en català, encara hi ha restes de l’origen preposicional *INDE PER HOC. Emperò es trobava, als segles XIII-XVI, en un estat de transició conjunció-adverbi-connector i fou, en el moment en què va començar a estar lligat a l’entonació (Portolés), quan va incrementar la funció pragmàtica. Així, esdevé parentètic, quan comença a ser entre pauses, bé explícitament gràfi ques, o bé, pressuposades pel receptor; cosa que fa l’existència implícita d’un enunciat previ amb el qual estableix la connexió: una inferència (Montolío; Cuenca 1990) (7 i 8).

Els connectors parentètics són expressions morfolò-gicament invariables i formalment heterogènies que solen crear relacions semàntiques connectives (d’addició, de dis-junció, d’inclusió, de contrast o de conseqüència) entre ora-cions, i, de vegades, com és el cas de emperò, parts de l’oració o grups d’oracions, afavorint la coherència del text o del dis-curs. Entre altres coses, es defi neixen per a) conformar un grup prosòdic de caràcter apositiu; b) connectar segments anafòrics; c) tenir mobilitat posicional: inicial, intermèdia o fi nal; i, d) tenir un caràcter polimorf (Cuenca 2001: 212; Pérez Rifo).

D’acord amb aquests criteris i com mostra la gran quanti-tat de resultats extrets del CIMTAC, emperò se’ns presenta


com un dels connectors contraargumentatius parentètics més fecunds amb un volum d’ocurrències (70%) i de distribució sintacticosemàntica molt àmplia. Concretament, en la major part dels casos, aquest lloc intermedi que ocupa emperò, marca el límit entre el rema i el tema. És aquest primer ele-ment (Sintagma Nominal, Sintagma Adjectival, Sintagma Verbal, Sintagma Adverbial, Sintagma Preposicional i Oració Subordinada) el que conté la informació temàtica (Bladas). Aquesta informació ja presentada és rebatuda per l’[OBSTACLE] condensat en emperò (cf. ‘a més, per aquest [ARGUMENT]’), és a dir, per la interpretació (explícita) que fa el parlant (sub-jectivació) i per l’anticipació de la informació que fa el parlant de la interpretació (implícita i, per tant, remàtica) de l’oient (intersubjectivació).

De la subjectivació a la intersubjectivació

Com tot seguit tractarem d’exposar i com ocorre en el processos de canvi semàntic, inclosos els de gramaticalització, la subjectivació degué marcar la gènesi del valor contra-argumentatiu concessiu parentètic. Aquest procés no es va detenir en aquest punt: especialment, des de fi nals del segle XIII, en contextos dialògics o de discurs reportat, s’observen usos de emperò molt propers a la intersubjectivació. Es tracta de valors que, segles més tard, continuen vigents en els textos. Seguint Traugott (2003: 124), entenem la intersubjectifi ca-tion com un procés dinàmic de canvi semàntic que comporta el desenvolupament de marcadors que expressen l’atenció dedicada pel parlant “to the cognitive stances and social iden-tities of the Addressee”. El procés de canvi segueix l’esquema següent: “non-/less subjective > subjective > intersubjecive” (Traugott 2010: 35). Traugott & Dasher ja havien dedicat un ampli espai a l’aplicació de l’anàlisi de la intersubjectivació a “the development of adverbials with discourse marker function or the development of social deictics”. Basta recordar l’estudi sobre l’expressió del valor intersubjectiu de may en contextos


dialògics com “She may jog, but she sure looks unhealthy to me”: s’usa may amb valor concessiu i es pressuposa que l’interlocutor o algú altre ha dit, anteriorment, “She runs (although she may jog, as you say...”); el parlant, assumint açò a contra cor, conclou amb la seva opinió personal. De manera semblant, Martines atén a l’ús del futur i del condicional con-cessius en català antic.

Narrog (2012) ha aprofundit en aquesta visió de la inter-subjectivació. Proposa distingir entre tres tipus de canvi semàntic: “speaker-orientation” (subjectifi cation, segons Traugott), “hearer-orientation” (o intersubjectifi cation) i “tex-tual/discourse-orientation”.

Reprenem Martines, el cas del futur i del condicional, notablement subjectivat, i el fet que hagen desenvolupat el valor concessiu. Per explicar aquest canvi, a més de la in-tersubjectivació, reconeix un paper textual o “discourse-oriented” a: “Quin loch és ayçò? [...] Que fort serà perillós que no·u assaig d’axir, si null hom del món ho pot assajar; e axí dehits-me quin loch és” es distingeix una proposició introduïda per serà en què el parlant/escriptor admet la possibilitat (‘l’existència d’una eixida difícil’) sostinguda (presumiblement) per l’oient/lector, i una segona proposició que contradiu la primera. La construcció concessiva il·lustra la negociació entre el parlant/escriptor i l’oient/lector: la pròtesi de la concessiva incorpora una proposició i un punt de vista (el de l’oient/lector) que està en oposició a l’asserció del mateix parlant/escriptor, incorporada en la clàusula principal; el punt de vista expressat en la pròtasi pot procedir directament de l’oient/lector o, com en l’exemple, haver es-tat inferit pel parlant/escriptor. La construcció concessiva resultant és “primarily textual in the sense of connecting proposition”. Cosa interessant a destacar per al nostre estudi, Martines veu, d’acord amb Narrog, en el serà concessiu un cas de “grammaticalized polyphonic (diachronic) structures, rendering voices of two or more discourse participants”.


Si apliquem aquesta visió interaccional a alguns testimo-nis de emperò contraargumentatiu concessiu parentètic en català antic (segles XIII-XVI) advertim que l’expressió de la in-tersubjectivitat degué tenir un paper important.

En el capítol de les Vides de Sants Rosselloneses (segle XIII) dedicat a la biografi a de Sant Antoni, se’ns narra com, durant el seu pelegrinatge per esdevenir màrtir, es va trobar un ric llibre d’argent en un monestir. Davant d’aquesta temptadora i enigmàtica troballa, l’ermità es qüestiona: què fa un llibre tan ric i tan gran en un monestir?, qui el deu haver dut o deixat? Així, comença a sospitar que es tracta d’una prova que li deu haver posat el diable, a fi que es desvie de la vida santa. Per aquest motiu, s’adreça a ell —en estil directe— per fer-li saber que ha inferit quina és la seva intenció i, malgrat l’enginy dia-bòlic, no abandonarà el recte camí.

(7) Era Sent Antoni de tan gran fervor que, quant En Maximià, l’emperador aucisia los crestians, él seguia los màrtirs, per so que ab éls fos marturiat. E era molt trist per so cor hom no·l volia marturiar. E con él se n’anàs a altre ermitatge per estar, él atrobà ·I· tauler de libres qui era d’ argent per què comensà a dir entre sí metex: —Co·y és aquest tauler d’argent ¿ni per qual loc hic és aduyt, con eu no yc vega negunes petyades d’ome E si per alcun home qu’ic passàs ic fos jaquit, ab tot fóra maravela, co·l pogra hom adur; tant és grans—. Per què puys dix: —O diable, assò és lo teu artifi ci. Sàpies emperò que nul temps no poràs mudar la mia volentat—. E quant assò ac dit Sent Antoni, lo tauler esvaneý, axí com fum (Vides de Sants Rosselloneses, p.159, l.30).

De les desafi ants paraules de sant Antoni podem infe-rir que, efectivament, el luxós llibre és una temptació peca-minosa. L’ermità Antoni assumeix, davant del temptador vo-lum d’argent, que el dimoni li ha parat aquest parany per-què pequés i, conseqüentment, no esdevenir sant. Ara bé, no admet que ho aconseguisca. Certament, Sant Antoni està rebutjant el que ell suposa que és una temptació. Ens trobem davant d’un


veritable joc d’inferències en què, d’una banda, hi ha l’expressió (explícita) de l’opinió del parlant —Sant Antoni—: “Sàpies (que) nul temps no poràs mudar la mia volentat”. I, d’una altra ban-da, és un exemple del valor intersubjectiu (implícit) i concessiu del connector, ja que el sant s’anticipa a la interpretació de la bèstia amb la focalització d’un emperò parentètic que condensa les inferències: ‘que a pesar de l’[OBSTACLE]’, ‘que a pesar d’haver intentat temptar la meva Fe’. Un exemple de emperò, orientat cap a l’oient —el suposat Diable— i cap al text mateix, segons la proposta de Narrog.

A mitjan segle XV, una de les grans novel·les de cavalleria de la Literatura Catalana Medieval, el Curial e Güelfa, ens ofe-reix una altra mostra de emperò contraargumentatiu conces-siu parentètic en un context d’intersubjectivació, en aquest cas, en estil reportat. Al capítol 28 de la segona part, Festa demana excuses, de part de Curial, a un grup de cavallers aragonesos per no haver-se presentat; concretament, per no revelar el seu nom, ni haver acudit a saludar. Així mateix, de manera intencionada i premeditada, com Curial volia, Festa tracta de recomanar-lo als cavallers, lloant-lo. En defi nitiva, la donzella tracta d’excusar l’absència de Curial davant dels cavallers a fi que no s’enutgen ni tinguen una mala imatge del cavaller tan sols per haver infringit les normes de cortesia.

(8) — Senyors, aquell cavaller ab qui yo són vos prega molt que li vullats perdonar per ço com no s’és mostrat a vosaltres, ne us ha dit son nom, emperò, que ell és ben prest a vostra honor, e, si cas ere que ventura vos amenàs en punt que la sua companyia vos pogués aprofi tar, lo hauríets ben prest certament, car ell és enamorat de tota vostra nació (Curial e Güelfa, p. 163, l. 21).

L’estat de coses que es desprèn de la disculpa de Festa és que a Curial li ha estat impossible presentar-se i saludar els cavallers aragonesos. El cavaller s’anticipa a la reacció dels aragonesos. Els fa pensar, per boca de Festa, que ell és “un


dels pus nobles e pus valents cavallers del món, e pus cortés” i, que si no ha pogut assistir a conèixer-los és per algun motiu de pes. I és que preveu que no s’enfadaran i no accepta que puguen pensar que és un descortès, que no vol ser (re)conegut —com prèviament li diu a la dama—. En aquest cas, tenim un interessant joc d’inferències: d’una banda, el punt de vista del parlant —Curial/Festa— que anticipa la possible resposta dels interlocutors, ateses les normes de cortesia aparentment trencades: “vos prega molt que li vullats perdonar per ço com no s’és mostrat a vosaltres, ne us ha dit son nom” (diu) ”que ell és ben prest a vostra honor [...]”. De l’altra banda, el re-buig de la imatge negativa que els interlocutors poden fer-se i la introducció per mitjà del connector parentètic emperò de la posició del parlant: ‘que a pesar de l’[OBSTACLE]’, ‘que a pesar que no s’és mostrat, ne us ha dit son nom’, ‘que a pesar d’haver infringit les normes de cortesia’, ell és “ben prest a vostra honor”. Una vinyeta il·lustrativa de com, amb emperò, el parlant té en compte l’estatus social i l’actitud de l’oient —els cavallers aragonesos—.

Conclusions

L’estudi de corpus ens ha permès començar a dibuixar el procés de canvi semàntic i de gramaticalització del connector emperò a la llum dels textos i dels contextos comunicatius que aquests refl ecteixen. La incorporació de la subjectivació i de la intersubjectivació com a factors condicionants d’aquest canvi pot enriquir notablement aquest estudi. Aquesta anàlisi no pot donar-se per conclosa fi ns que no haurem descrit el procés seguit per la variant però, a hores d’ara, més corrent en català. Com hem avançat, els papers de emperò i de però no són coincidents ni el seu procés evolutiu tampoc.


Obres citades

Alcina, J. & J. M. Blecua. Gramática española. Barcelona, Ariel, 1975.

Alcover, A. M. & F. de B. Moll. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona, 1931 i ss.

Anscombre, J. C. & O. Ducrot. La argumentación en la llen-gua. Madrid: Gredos, 1988.

Bladas, O. “Posició i funció dels connectors a més (a més), però i doncs en català escrit i oral”, Caplletra 44 (2008): 219-48.

Bosque, I. Sobre la negación. Madrid: Càtedra, 1980.Brinton, L. & E. Traugott. Lexicalization and Language Chan-

ge. Cambridge: Cambridge U P, 2005.CIMTAC = Martines, J. & V. Martines. Corpus Informatitzat

Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis.Coromines, J. Diccionari etimològic i complementari de la

llengua catalana, Barcelona, 1980 i ss.Cuenca Ordinyana, Mª J. “Els matisadors: connectors oracio-

nals i textuals”. Caplletra 8 (1990): 149-67.---. “Sobre l’evolució dels nexes conjuntius en català”. Llengua

& Literatura 5 (1992): 171-213.---. “Los connectores parentéticos como categoria gramati-

cal”. Lingüística Española Actual 23.2 (2001): 211-35.Cuenca, Mª J. & À. Massip. “Connectors i processos de grama-

ticalització”. Caplletra 38 (2005): 259-77.Dominguez García, Mª N. “La organización del discurso argu-

mentativo: los connectores”. Tesis doctoral. Universidad de Salamanca, 2001.

Ducrot, O. Les Mots du Discours. Paris: Minuit, 1980.Espinosa Elorza, M. “Hacia una simplifi cación de los concep-

tos gramaticales. Nuevo enfoque del problema entre ad-versativas y concesivas”. Estudios de Sociolingüística. Sincronía y diacronia. Eds. P. Díez de Revenga & J. M. Jiménez Cano. Vol. 2. Murcia: DM Libreo-Editor, 1999. 123-39.


Fuentes Rodríguez, C. Las Construcciones adversativas. Ma-drid: Arco Libros, 1998.

Garachana Camarero, M. “Los procesos de gramaticalización. Una aplicación a los connectores contraargumentativos”. Tesis doctoral. Universidad de Barcelona, 1997.

---. “La noción de preferencia en la gramaticalización de ahora (que), ahora bien, antes, antes bien y más bien”. Estudios de lingüística cognitiva. Ed. J. L. Cifuentes Hondarubia ed. Alicante: Universidad de Alicante. Vol. 2, 1998. 593-614.

Garrido Rodríguez, M. “Gramaticalización y marcadores del discurso: los contraargumentativos”. Estudios humanís-ticos. Filología 28 (2006): 9-26.

Golberg, A. E. Constructions at work: the nature of gene-ralization in language. Nova York: Oxford UP, 2006.

Hopper, P. & E. Traugott. Grammaticalization. Cambridge: Cambridge UP, 2003.

Lackoff, G. & M. Johnson. Methaphors we live by. Chicago: U of Chicago P, 2001.

Martines, J. “Semantic change and intersubjectifi cation: the origin of reprise evidential conditional in Old Catalan”. Catalan Journal of Linguistics 14 (2015): 1-33.

Martines, V. & E. Sánchez. “L’ISIC-IVITRA i el Metacorpus CIMTAC. Noves aportacions a la Lingüística de Corpus”. Estudis Romànics 36 (2014): 423-36.

Montolío, E. Conectores de la lengua escrita. Contraar-gumentativos, consecutivos, aditivos y organizadores de la información. Barcelona: Ariel, 2001.

Narrog, H. Modality, subjectivity, and semantic change: a cross-linguistic perspective. Oxford: Oxford UP, 2012.

Pedersen, J. “La base discursiva de la oración compuesta. Sobre las categories conectivas”. In N. Delbecque dir. Aproximaciones cognoscitivo-funcionales al espanyol, Amsterdam/New York: Rodopi, 2003.

Pérez Rifo, M. “Análisis de los conectores textuales”. Tesis doctoral. Universidad de Valladolid, 1999.


Piaget, J. Psicología y pedagogía. Barcelona: Ariel, 1969.Portolés, J. “Diferencias gramaticales y pragmáticas entre los

conectores discursivos pero, sin embargo y no obstante”. Boletín de la Real Académia Española 75.206 (1995): 231-70.

---. Marcadores del discurso. Barcelona: Ariel, 2011.Rubio Martínez, J. C. “Las subordinadas adverbiales en es-

pañol: la argumentación lingüística”. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona, 1992.

Tesniere, L. Éléments de Syntaxe Structurale. Paris: Klinck-sieck, 1969.

Traugott, E. C. “The role of the Development of Discourse Markers in a Theory of Grammaticalization”. 12th Inter-national Conference of Historical Linguistics, Man-chester, 1995.

---. “Grammaticalization and Lexicalization”. Concise Ency-clopedia of Sintactic Theories. Eds. K. Brown & J. Miller. Oxford: Pergamon, 1996. 181-87.

---. “Revisiting subjectifi cation and intersubjectifi cation”. Subjectifi cation, Intersubjectifi cation and Grammatical-ization. Ed. K. Davidse. Berlin: De Gruyter Mouton, 2010. 29-70.

Traugott, E. C & R. Dasher. Regularity in Semantic Change. Cambridge: Cambridge UP, 2002.

Traugott, E. C & G. Trousdale. Constructionalization and Constructional Changes. Oxford: Oxford UP, 2013.

Verhagen, A. Constructions of intersubjectivity. Discourse, syntax and cognition. New York: Oxford UP, 2005.

Estructura semàntica i gramaticalitzaciódel verb posar durant el segle XV1

JAUME PONS CONCA



Abstract: this paper offers an approach to the verb posar. Attention is paid to the meanings that it had in the fi fteenth century, which are organized around semantic fi elds. Likewise, the verifi cation of its frequency ultimately seeks to shed light on the research that deals

1 Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l’Institut Superior d’In-vestigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valencia-na (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acredi-tació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: «Gramàtica del Català Modern (1601-1834)» (MINECO, Ref. FFI2012-37103); «Cons-titució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)» (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], fi nançat per FEDER de la UE; i el «Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacro-nia lingüística i Traducció» (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-09009-UA]). Ha estat possible gràcies a la concessió d’una ajuda per a la contracta-ció de personal docent investigador en formació de caràcter predoctoral (ACIF/2015/335) del programa VALi+d de la Generalitat Valenciana per a la realització de la tesi doctoral: el canvi lexicosemàntic: una aproxima-ció diacrònica d’acord amb la semàntica i la lexicologia cognitives. Vull expressar el meu agraïment cap a tots aquells que han contribuït en la rea-lització d’aquest article. Especialment a Josep Martines, director de la tesi doctoral indicada, i a Vicent Martines, director de l’ISIC-IVITRA, dins el qual s’insereix aquesta recerca. També a Jordi Antolí, Josep Vicent Garcia, Caterina Martines, Elena Sánchez i Javier Blanquer per compartir els seus coneixements.

44 JAUME PONS CONCA

with the semantic evolution of this verb in parallel to that of another two semantically very close markers, namely: metre and fi car. Furthermore, our paper identifi es the specifi c cognitive mechanisms which have facilitated Semantic Change (SC) and describes the most important grammaticalization processes –documented in the same aforesaid period. The study is supported on the exploitation of the Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) [Multilingual Computerized Corpus of Old and Contemporary Texts], from which our examples were extracted.

Keywords: semantic change; grammaticalization; corpus linguis-tics.

Resum: en aquest article fem una aproximació al verb posar.Analitzem els signifi cats que té al segle XV i els organitzem al voltant de nuclis semàntics. Així mateix, en comprovem la freqüència amb la intenció futura de fer llum en la investigació de l’evolució semàntica d’aquest verb en paral·lel amb les d’uns altres dos semàn-ticament molt propers, metre i fi car. A més a més, destriem quins mecanismes cognitius han possibilitat el Canvi Semàntic (CS) i exposem els princi-pals processos de gramaticalització que documentem en aquest mateix període. L’estudi es basa en l’explotació del Corpus Informatitzat Mul-tilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC),2 de què s’han extret els exemples.

Mots clau: canvi semàntic; gramaticalització; lingüística de cor-pus.

1. Introducció

El signifi cat més prominent del verb posar en català con-temporani és ‘fer estar una cosa o algú en una nova posició’ (DDLC). Aquest valor semàntic era compartit durant l’edat mitjana amb un altre verb semànticament molt proper, metre, que en el segle XV, a l’inrevés que la major part de les llen-gües romàniques, va començar a experimentar una davallada, que hem representat a la Taula 1.

En aquest mateix període, a més a més, comprovem que posar amplia els seus signifi cats i experimenta diversos

2 Corpus desenvolupat en la matriu de l’ISIC-IVITRA. Martines & Sánchez n’expliquen el funcionament i les diverses aplicacions que fi ns ara ha tingut.

45Estructura semàntica i gramaticalització del verb posar

processos de gramaticalització. És per això que, amb la inten-ció futura de poder fer-ne una anàlisi segons enfocaments pragmàtics3 i poder donar resposta al per què del recorregut d’un i d’un altre verb en català, ens plantegem: d’una banda, concretar els valors de posar durant el segle XV, (moment d’esplendor de les manifestacions literàries i de molts i molt importants canvis) i organitzar-los en nuclis semàntics prototípics,4 i, d’una altra, mostrar els diferents processos de gramaticalització que podem constatar en aquets segle.

Taula 1. Evolució de metre i de posar en els segles XIII, XIV, XV i XVI

3 Sota l’aixopluc d’una perspectiva en què situem la pragmàtica com a vertader motor del Canvi Semàntic (CS), els conceptes d’intersubjectivació i inferència invitada, dins la Teoria de la Inferència Invitada de Traugott & Dasher ens permetran comprovar com s’inicien els processos de CS i trobar els contexts pont entre els signifi cats prototípics i els nous. La Teoria de la Metàfora i la Metonímia Conceptuals i la Teoria de la Integració Conceptual de Fauconnier & Turner (1998, 2002), revisada per Brandt, ens forniran els mecanismes que possibiliten aquest CS. Finalment, la Teoria de la Gra-maticalització ens permetrà entendre els processos de fi xació de les noves estructures en què participen els tres verbs i establir-ne una relació amb el signifi cat.

4 Cf. Geeraerts (1997, 2010) per a estudiar els efectes de prototipici-tat que afecten l’organització i modulació dels nuclis semàntics. En català, Martines ha aplicat aquesta teoria en l’estudi de l’evolució semàntica del verb estimar.

46 JAUME PONS CONCA

2. Estructura semàntica i gramaticalització de posar

Tot i l’ètim llatí PAUSARE5 ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’ (DCVB), que actualment només percebem en contexts molt concrets6 [1.b] o en derivats com reposar, ates-tem majoritàriament posar amb el sentit bàsic adés descrit des dels primers textos escrits en català.7 També, però, i en-cara al segle XV, trobem posar amb el valor de ‘descansar’ o ‘pernoctar’8 relacionat amb aqueixa idea de repòs:

1.

a) E aprés que la batalla ach vensuda, Eustàcio, axí con se·n tornaven sos dos fi lls, posaren en case de Teospita, lur mare (Eximplis; 269, 55).

b) Quant en la roca veuràs / lo pas de la serpent / de la dona sabràs / tot son enteniment. /Hom no sab l’aucell / vo-lant hon se posarà, / ni·s sab del jovençell / si bo o mal serà (Tirant lo Blanch; 744, 31).

c) E tota la dita plaça fonch plena de cadafals e ampliada de draps de ras, e per semblant lo carrer Ample [...] e lo carrer de la Deputació fi ns al palau del bisbe, on lo dit senyor vench posar (Dietari o llibre de Jornades; 113, 9).

5 (DLewis), s. v. PAUSO: ‘to halt, cease. pause’ per al llatí clàssic. (DDu-cange), s. v. PAUSARE: ‘cessare ab abliqua re’ per al llatí tardà.

6 (DCVB), s. v. posar: ‘aturar-se en un lloc o sobre una cosa un ocell o altre cos volador’ / (DCECH), s. v. posar: ‘asentarse en un lugar después de haber volado’.

7 Segons el DCBV posar va adquirir en llatí vulgar els sentits del cas-tellà poner (ll. PŌNĔRE). El DCECH (s. v. poner) assenyala que PŌNĔRE, tant en català com en gal·loromànic ha estat “restringido a la ac. ‘poner huevos’ y alguna más, sustituyéndolo en general por MITTERE o PAUSARE” (DCECH, s. v. poner).

8 També en castellà posar ha sobreviscut amb aquest sentit: “frecuente desde los orígenes. En el Cid aparece ya [...] con las acs. ‘pernoctar, cenar y dormir al fi n de una jornada’, ‘acampar’, ‘tomar posada o albergue’; en Ber-ceo vale ‘descansar’ […] Es voz de uso frecuente en todas las épocas, sobre todo en la ac. ‘tomar posada, hospedarse’” (DCECH, s. v. posar).


Anteriorment trobem exemples de posar ‘cessar, deixar d’existir un estat de discòrdia, de desordre’ (DCVB),9 que apareix ja en texts del XIV, i que està estretament relacionat amb posar-se ‘acordar-se, avenir-se amb algú’ (DCVB):

d) Un gran sarraý demanà de consell una vegada en Tú-niç a un crestià religiós si seria peccat posar discòrdia entre aquells sarraÿns qui regien la dita ciutat. E la rahó per què duptava sí fo aquesta: —Car, dix lo sarraý, los regents les co-munitats són comunament, o per la major part, dolents. E, si tots sa acorden, consenten-sa a ffurtar a la comunitat ço que·s volen; e jutgen dels malsfaytors axí com se volen; e exalcen qui·s volen e derroquen qui·s volen, mas, si y ha discòrdia entre ells, la hú ha pahor que no fos acusat per l’altre, e per tal cascú se guarda de ffer mal a la comunitat (Dotzè del Crestià; 173, 5).

Expressions com posar discòrdia ‘pausar, aturar la dis-còrdia’ en què allò que s’atura és un confl icte entre persones, són, a més a més, els contexts pont que degueren facilitar el pas de posar ‘cessar, aturar’ a posar ‘acordar’,10 com podem comprovar en les paraules del sarraí d’Eiximenis [1.d]. Allò que s’acorda pot ser un posicionament cognitiu, una idea o un raonament que esdevé comú, amb la qual cosa arribem a posar ‘establir alguna cosa, doctrina, convenció o pacte’ (DFaraudo), com veiem a [1.e] o [1.f]. Encara més, poder convenir sobre un coneixement comporta convenir sobre els diferents tipus de coneixement, entre els quals hi ha la suposició. És per això que posar assoleix el signifi cat de ‘suposar’.11 Així, doncs, posar ‘suposar’ és un sentit connectat amb posar ‘cessar, aturar’, i que és ben present en la llengua actual en construccions com

9 Observem que l’expressió posar discòrdia ha experimentat una rea-nàlisi completa. Al segle XIV trobem repetidament posar discòrdia ‘posar pau’, relacionat amb l’original PAUSARE ‘aturar-se’.

10 (DGodefroy), s. v. poser: ‘Accorder, admettre en principe, à titre de supossition’.

11 (DFaraudo), s. v. posar: ‘Suposar, admetre, concedir’

48 JAUME PONS CONCA

posat cas (DIEC2), o en castellà, puesto que, equivalents a ‘suposar’. Veiem alguns exemples:

e) Plató volc dir que bo ni cominal / no és delit, mas hac molts enemics: / picurians posaren, com inics, / que·l bé de l’hom era en delit carnal. / Mas darrer venc son deixeble mateix / que anul·là vanes opinions, / e del que dix donà evidents raons / i el bon delit de l’àvol dividex (Poemes; 107, 267).

f) Alguns són qui en la necessitat trenquen les entràmenes de pietat e misericòrdia, a llur proÿsme no donant-li socors ni ajuda ni suffi cient almoyne, [...] Altres qui ·s retenan lo dret de la imposició, ordonada e posada per tota la comunitat (Tractat de confessió; 101, 3).

Comptat i debatut, posar ‘aturar-se, cessar de moure’s o d’actuar’ constitueix, cronològicament, el primer nucli se-màntic al voltant del qual s’organitzen valors com els descrits en els exemples anteriors, relacionats amb el sentit original del ll. PAUSARE. L’estructura [N

1 V N

2 ADV

3],12 que es correspon

amb posar ‘fer estar una cosa en un lloc en què no era’, que abraça la majoria dels exemples extrets del CIMTAC, neix d’un canvi semàntic fonamentat en un procés metonímic pel qual es degué focalitzar l’estat de pausa o repòs de la meta o destinació d’allò que es mou:

2.

a) E aquest, per dar-los-ho a entenent, posà aquí da-vant ells hun bací ab aygua e ab cendra, e si no·l movien l’aygua no s’enterbolie e quan lo movien l’aigua se enterbolie de la cendra (Sermons; 7,1).

b) Ladonchs ell se près a riure fort frescament. Puys, posant-me la una mà sobre lo coll, dix : […] (Lo Somni; 188, 6).

c) Aprés que la dita dona vella fon confessada, se posàs al peu del confessor per burlar-lo ab ses males arts (Tractat de confessió; 43, 8).

12 Prenem com a referència les estructures del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC).


L’exemple [2.a] és el més prototípic: un agent [N1] des-

plaça [V] un objecte inanimat [N2] fi ns a situar-lo en una

nova destinació [ADV3]. Ara bé, aquest esquema experimenta

variacions transcendents en l’evolució semàntica de posar, com comprovem en [2.b] ([N

1 VPRON N

2 a/en N

3], ‘fer tocar

una part del cos amb una superfície’), en què la pertinença de [N

2] i [N

3] a [N

1] exigeix l’aparició del pronom refl exiu.

De manera semblant, en [2.c] observem, d’una banda, que l’objecte desplaçat [N

2] no és un objecte inanimat, sinó que,

mitjançant una projecció metafòrica, aquest actant és ara un experimentador (animat), i, d’una altra, que aquest experi-mentador coincideix amb l’agent [N

1], per la qual cosa, nova-

ment, és necessària l’estructura pronominal. El fet de fer variar alguna cosa o algú de lloc pot portar

com a conseqüència l’assoliment d’un nou estat. Aquest valor semàntic de posar ‘estat o variació en l’estat d’algú o d’alguna cosa’ sembla que guanya terreny a metre i es consolida defi nitivament en el segle XV. Per exemple, al Tirant lo Blanch trobem:

d) Com los embaxadors hagueren vist los cinch-cents hòmens d’armes ab los cavalls [...], foren posats en gran admi-ració (Tirant lo Blanch; 1398, 18).

e) Se deu considerar, no sens gran causa, per la molta oppressió e necessitat en què posats són, com siam certs que ·ls tenim en gran stretura, axí de viandes com de altres coses necessàries a la humanal vida (Tirant lo Blanch; 1401, 18).

f) Fatiga seria de prolixitat enujosa recitar paraules que agreujarien les orelles de la magestat vostra, car sol en yo pensar aquelles la mia ànima n’està alterada, per què suplich a la celsitut vostra no les me faça dir sta nit, car dubte·m fa que no posàssem en agonia tots los del vostre imperial palau (Tirant lo Blanch; 1409, 5).

En aquest cas la meta o destinació ja no és correspon amb cap espai físic, sinó amb un estat ([N

1 V N

2 ADJ

3]). D’acord

50 JAUME PONS CONCA

amb la classifi cació de Pérez Saldanya (2604), posar ‘fer estar una cosa en un lloc en què no era’, que és una acció que impli-ca una situació dinàmica, puntual i culminativa (assoliment), esdevé posar ‘estat o variació en l’estat d’algú o d’alguna cosa’, que denota una situació estàtica (un estat).13 Si en l’esquema de què partíem, en què alguna cosa o algú experimentava un canvi de localització en ser desplaçat d’un origen a una nova destinació, ara, posar passa a expressar un canvi d’estat arran la projecció metafòrica d’aquest esquema modifi cat en què un estat substitueix un lloc:

Figura 1. Projecció de l’esquema de canvi de lloc sobre el de canvi d’estat

A més a més, els estats també apareixen sense haver d’ocupar o substituir el lloc de la destinació, sinó el de l’ex-perimentador [N

2], és a dir, el lloc d’un argument del verb que

fi ns ara, inanimat o no, havia estat una entitat tangible:

g) E posat silenci en lo consell, aprés hun poch spay se levà lo rey de feç e dix tals paraules en semblant stil (Tirant lo Blanch; 1401, 13).

Aquesta reorganització dels actants del verb possibilita un nou signifi cat de posar ‘fer que una qualitat, una activitat

13 Els estats es caracteritzen pel fet que: a) són situacions homogènies que es mantenen estables en períodes limitats o il·limitats de temps; b) es-tan mancats d’estructura temporal inherent (no presenten fases diferents de desenvolupament), i c) prototípicament, no poden ser controlats per un agent (Pérez Saldanya 2605).


anímica o altra cosa immaterial estigui en un subjecte deter-minat’ (DCVB), relacionat amb la idea d’infondre alguna cosa a algú ([N

1 V N

2 en N

3]). L’agent d’aquesta mena de cons-

truccions ha de tenir la potestat d’infl uir decisivament sobre aquell que rep l’acció. És per això que en la majoria dels casos aquest agent està representat per Déu, capaç d’exercir una determinació total sobre les persones:

h) Per millor part, Déu l’enteniment posa com a senyor en cascuna persona (Poemes; 100, 238).

i) E troben peccat e vici en les perfeccions que Déus ha posades en la sua creatura (Tractat de confessió; 88,2).

La fi xació de la construcció perifràstica [N1i Vpron a

Vinf2i

] és un dels processos de gramaticalització més impor-tants que afecten posar durant el segle XV. Apareix aïllada-ment als segles XIII [2.j] i XIV [2.l]:

j) La qual capa posà a vendre públicament e fo venuda per ·XVI· sols a·n P. Blanch (Cocentaina; 146, 30).

k) Que la policia de Felleas no val res, qui posa que tots los hòmens devien ésser eguals en la comunitat Felleas, en-cara, de Calcedònia, fo lo segon philosoff famós, aprés lo dit Sòcrates, qui·s posà a ordonar ciutats per nova policia contra ço que dit és damunt en diversos lochs (Dotzè del crestià; 210, 5).

En [2.j] posar no assoleix els signifi cats que detallarem tot seguit, sinó més aïna ‘exposar’. De la mateixa manera que es pot exposar, destacar o fer més visible un objecte, també es pot fer amb idees o arguments, fi ns al punt que posar assoleix el signifi cat de ‘divulgar o informar una notícia’,14 o, fi ns i tot,quan aquestes idees o arguments no s’adopten lliurement, imposades ([2.k]).

14 Per atényer libertat e honor vos posaré en lo camí del que devem fer (Tirant lo Blanch; 588, 9).

52 JAUME PONS CONCA

La construcció perifràstica amb posar com a verb lleuger (<posar-se a + infi nitiu> té dos valors aspectuals. En primer lloc, el duratiu, en què és determinant la noció de ‘canvi d’es-tat’, i que exigeix, en la majoria dels casos, esdeveniments du-ratius i no culminatius (activitats),15 així com verbs agentius. És amb aquest valor aspectual que trobem la perífrasis al segle XV:

l) Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa fi lla, e lo capità aprés de ella. E féu seure als dos cavallers en altra taula ab totes les dones e donzelles (Tirant lo Blanch; 546, 18)

m) E aquella nit lo capità Ypòlit féu fer molt bella guayta per la ciutat e féu star molt ben fornida la muralla entorn de la ciutat, que negú, de tota aquella nit, no·s posà a dormir per la molta temor que tenien dels moros (Tirant lo Blanch; 1378, 25).

En segon lloc, l’incoatiu, en què no es focalitza el canvi d’estat, sinó el començament de l’acció.16 Amb aquest valor comença a aparèixer al segle XVI, i a fer-ho amb regularitat més tardanament. Trobem verbs que expressen processos mentals, emocionals, i, fi ns i tot, ja al segle XVIII, processos meteorològics, i que demanen de nou un agent, malgrat que també poden aparèixer amb subjectes inanimats i amb pro-cessos no intencionals (Gavarró & Laca 2695):

n) Poro així com son pare es deixà de tacos i revessos i prengué el mig verb d’afl uixar-li el ramalet (fes lo que vullgues!) es posà a plorar com una criatura (Rondalla de rondalles; 357, 37).

15 Posar-se a + infi nitiu no es combina gairebé mai amb assoliments ni amb situacions de canvi gradual (Gavarro & Laca 2695).

16 Les perífrasis de fase inicial, com que denoten l’interval de comença-ment d’una situació, modifi quen la constitució temporal primària de la si-tuació a la qual s’apliquen: denoten la transició entre la inexistència i l’exis-tència de la situació (Gavarró & Laca 2695).


o) Fou la causa que, quant fl orí, tostems plovia, que no pogéram arbajar los blats sinó molt poc, y aprés se posà a fer sol, que en lo mes de juny féu un gran axut (Diari de Joan Guàrdia; 111, 16).

Hi ha, doncs, diferències substancials entre dues construc-cions a priori molt semblants com ara [2.l] i [2.n]: en el primer cas el verb indica el pas d’un estat (no estar dinant) a un altre (estar dinant), mentre que en el segon el verb focalitza el mo-ment inicial de l’acció, de manera que posar assoleix el valor de ‘començar’.

Montserrat (158) analitza el pas de <venir en + substantiu> a la perífrasi de fase inicial <venir a + infi nitiu>, amb la qual es poden establir alguns paral·lelismes, i arriba a la conclusió següent:

La construcció perifràstica és el resultat de la transforma-ció de cadascun dels elements. Breument: el sentit de la pe-rífrasi és la suma del sentit aspectual de venir, del sentit as-pectual de l’infi nitiu i també del contingut lèxic de l’infi nitiu [...]. Tots ensems són el resultat d’una projecció signifi cacional de conseqüències sintàctiques.

Gràfi cament, els valors que hem aplegat de posar són els que trobem sintetitzats en les fi gures 2 i 3:

54 JAUME PONS CONCA

Figura 2. Esquema del signifi cats de posar 1 (PAUSARE)

1. PAUSARE

A. ‘Posar-se un ocell en algun lloc’B. ‘Descansar’C. ‘Pernoctar, passar nit’

D. ‘Posar pau’E. ‘Acordar-se amb algú’F. ‘Establir, convenir’G. ‘Suposar’


Figura 3. Esquema dels signifi cats de posar 2

2. ‘Fer estar una cosa on no era’H. ‘Fer tocar una part del cos amb alguna superfície’I. ‘Fer estar algú en un lloc on no era’J. ‘Exposar’K. ‘Divulgar, informar’

L. ‘Imposar’M. ‘Canvi d’estat’N. ‘Atribuir Déu una qualitat’O. Valor incoatiu

3. Conclusió

Diferenciem dos nuclis semàntics que originen la resta de signifi cats de posar. D’una banda, els provinents de l’ètim llatí PAUSARE ‘cessar, aturar alguna cosa’, i d’una altra, tots aquells que posar assimilà en llatí tardà provinents del llatí PŌNĔRE. Tot i que el signifi cat primer no ha perviscut, sí que en queden recialles que, fi ns i tot, en alguns casos, fan necessària la reanàlisi d’algunes construccions. Gràcies a les ocurrències recuperades pel CIMTAC, hem pogut observar que el segle XIV

56 JAUME PONS CONCA

suposa un punt d’infl exió pel que fa a la freqüència amb què apareixen dos verbs semànticament semblants com ara posar i metre, i que és al XV quan el primer s’imposa de manera defi nitiva. Finalment, hem pogut constatar que posar expe-rimenta un procés de gramaticalització important durant aquest període pel qual ja no el trobem amb un signifi cat ple, sinó com a verb lleuger en construccions semàntiques amb di-ferents valors aspectuals.

Obres citades

Brandt, Per Aege. Spaces, Domains, and Meaning: Essays in Cognitive Semiotics. Bern: Peter Lang, 2004.

CIMTAC = Martines, Josep & Martines, Vicent dirs. Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contem-poranis.

DCECH = Coromines, Joan & Pascual, José Antonio. Diccio-nario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico. Vol. 4. Madrid: Gredos, 1981.

DCVB = Alcover, Antoni Maria & Francesc de Borja Moll. Dic-cionari Catala-Valencia-Balear. Palma de Mallorca: Moll,1985.

DDLC = Diccionari descriptiu de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, 1985. <http://dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>.

DDuCange = Du Cange, C. Glossarium mediæ et infi mæ latinitatis, París.1883-1887. <http://ducange.enc.sorbon ne.fr/doc/dia/>.

DFaraudo = Faraudo de Saint-Germain, Lluís (en construcció), Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, Institut d’Estudis Catalans. <http://www.iec.cat/faraudo/default.asp#top>.


DGodefroy = Godefroy, F. Dictionnaire de l’ancienne langue française et de tous ses dialectes du IXe au XVe siècle, París. 1880-1902. <http://www.micmap.org/dicfro/>.

DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona: Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana. 2007.

Fauconnier, Gilles & Mark Turner. “Conceptual Integration Networks.” Cognitive Science 22 (1998): 133-87.

---. The Way We Think: Conceptual Blending and the Mind’s Hidden Complexities, Nova York: Basic Books, 2002.

Gavarró, Anna & Laca, Brenda. “Les perífrasis temporals, as-pectuals i modals.” Gramàtica del català contemporani. Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró & Manuel Pérez Saldanya eds. Barcelona: Empúries, 2002. 2663-2726.

Geeraerts, Dirk. Diachronic Prototype Semantics: a Con-tribution to Historical Lexicology, Oxford: Clarendon P, 1997.

---. Theories of Lexical Semantics. Oxford: Oxford UP, 2010. Martines, Josep. “L’expressió de les emocions i la creativitat

lèxica: estimar ‘amar’, entre l’eufemisme i la metàfora cultural.” Actas del VIII Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval. Margarita Freixa & Silvia Iriso eds. Santander: Universidad Inter-nacional Menéndez Pelayo/Gobierno de Cantabria, 2000. 115-33.

Martines, Vicent & Sánchez, Elena. “L’ISIC-IVITRA i el meta-corpus CIMTAC. Noves aportacions a la Lingüística de Corpus.” Estudis Romànics 10 (2014): 423-36.

Montserrat Buendia, Sandra. “<Venir a + substantiu> / <venir a + infi nitiu> en català: el límit del concepte de perífrasi”. Verbalperiphrasen in den (ibero)romanischen Sprachen, Perífrasis verbals en les llengües (ibero-)romàniques/Pe-rífrasis verbales en las lenguas (ibero-)románicas. Claus Pusch & Andreas Wesch eds., Beiheft 9, 2003.147-60.

58 JAUME PONS CONCA

Pérez Saldanya, Manuel. “Les relacions temporals i aspec-tuals”. Gramàtica del català contemporani. Eds. Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró & Manuel Pérez Saldanya. Barcelona: Empúries, 2002. 2571-2664.

Traugott, Elizabeth & Dasher, Richard. Regularityin Seman-tic Change, Cambridge: Cambridge UP, 2002.

El pronom locatiu en les construccionsde temps transcorregut amb haver:

una panoràmica del fenomen1

JOSEP VICENT GARCIA SEBASTIÀ



Abstract: Expressions referring to elapsed time in Catalan (e.g. Fa temps que no el veig) underwent some highly complex construal changes during the Modern and Contemporary ages, to such an extent that the verb with which they were constituted from the origins of our language, haver, was replaced by another verb: fer. Within the framework of this transformation process, our paper documents a number of specifi c examples where haver appears conjugated with a locative pronoun in the early modern period. Despite not having become widespread, this phenomenon is certainly interesting, insofar as time references are not pronominalized in Catalan. Thus, the fact that hi breaks into elapsed-time utterances with haver must have to do with the grammaticalization process experienced by the clitic in presentational contexts.

1 Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l’Institut Superior d’In-vestigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valencia-na (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acredi-tació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: “Gramà-tica del Català Modern (1601-1834)” (MINECO, Ref. FFI2012-37103); “Constitució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)” (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PRO-METEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Va-lenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], fi nançat per FEDER de la UE; i el “Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura,Diacronia lingüística i Traducció” (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-9009-UA]).

60 JOSEP VICENT GARCIA SEBASTIÀ

Keywords: Construction Grammar; time constructions; presen-tational constructions; locative pronoun; Modern Catalan; corpus lin-guistics.

Resum: Les expressions de temps transcorregut en català (p. ex. Fa temps que no el veig) experimentaren uns canvis sintacticosemàntics molt complexos al llarg de l’edat moderna i contemporània, fi ns al punt que el verb amb el qual es constituïen des dels orígens de la llengua, haver, se substituí per un altre: fer. En el marc d’aquest procés de transformació, documentem, a començaments del període modern, determinats exemples en què haver apareix conjugat amb el pronom locatiu. Aquest fenomen, tot i no haver-se generalitzat, és certament interessant, atès que les referències temporals no es pronominalitzen en català. Així, el fet que hi irrompa en els enunciats de temps transcorregut amb haver deu estar relacionat amb el procés de gramaticalització del clític en contextos presentacionals.

Paraules clau: Gramàtica de Construccions; construccions tem-porals; construccions presentacionals; pronom locatiu; català modern; lingüística de corpus.

1. Introducció

L’expressió del temps cronològic és un dels grans temes de la recerca lingüística. En conseqüència, existeix un vast nombre de treballs que, des de diversos plantejaments teòrics, se centren a estudiar qüestions relacionades amb aquest concepte en diferents llengües (per exemple, Bybee, Perkins & Pagiluca 1994 i Langacker 2003 per a l’àmbit germànic, i Brugè & Suñer 2008, Fernández & Rigau 2009, Howe & Ranson 2010, J. Martines 2000a, Móia 2003, 2011a, 2011b i 2015, Pérez-Saldanya 2002 i Segura 2012 per a l’àmbit romànic). Amb tot, en català encara hi ha aspectes vinculats a la manera de conceptualitzar i expressar les referències temporals que convindria analitzar amb més detall o, si més no, des d’altres perspectives, com és el cas del tema que ens ocupa.

En l’àmbit català, l’anàlisi de les expressions que hem denominat “de temps transcorregut” ja ha estat abordada per alguns lingüistes, com ara Gemma Rigau (2001), Joan

61El pronom locatiu en les construccions de temps transcorregut

Solà (2002) o Jaume Solà i Pujols (2002). Tanmateix, els estudis existents sobre aquesta mena d’estructures tracten el fenomen des d’una perspectiva exclusivament sincrònica. En aquest sentit, la nostra recerca, que entronca amb la línia d’investigació duta a terme per Josep Martines (en realització; 2014), hi aporta una visió diacrònica.

Fet i fet, al llarg d’aquestes pàgines oferim una panoràmi-ca general sobre la presència del pronom locatiu (hi) en les construccions de temps transcorregut. Aquestes estructures, que actualment s’usen amb el verb fer com a verb lleuger, s’han constituït, des d’època medieval i fi ns a ben entrada l’edat contemporània, amb haver —també amb ser, tot i que en menor mesura i només en època antiga—. És precisament enmig d’aquests dos períodes, és a dir, a l’edat moderna, quan el pronom hi comença a aparèixer, associat al verb haver, en enunciats de caire temporal. A pesar que, segons sembla, l’ús del locatiu tingué una caràcter esporàdic —a diferència del que s’ha esdevingut en francès, on el clític s’ha generalitzat al costat de avoir en l’expressió temporal impersonal—, l’anà-lisi d’aquest fenomen és indispensable per a entendre el fun-cionament i l’evolució de les construccions de temps trans-corregut en català. De fet, les primeres manifestacions del locatiu es produeixen en un període en què ja s’havia iniciat el procés de transformació més profund que han experimentat aquestes expressions fi ns al moment: la substitució progressiva d’un verb (haver) per un altre (fer).

2. Objectius i metodologia

Els objectius que ens proposem són:

A. Localitzar el moment en què el clític hi comença a aparèixer en les construccions de temps transcorregut amb haver.

B. Exposar la cronologia del canvi (haver + [TEMPS] > haver-hi + [TEMPS]).


C. Concretar en quina mesura i en quin estat s’han con-servat aquestes formes en català actual.

Per a resoldre aquestes qüestions, emprem una metodo-logia basada en l’ús, a través del buidatge de corpus històrics i contemporanis i l’anàlisi d’exemples textuals. En el cas de la llengua antiga i moderna, fem servir el Corpus de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA) i el Corpus de la Gramàtica del Català Modern (CIGMOD), tots dos dins del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), desenvolupat per l’ISIC-IVITRA (V. Martines & Sánchez 2014). Per a l’època contemporània, consultem el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, el qual ha aprofi tat com a base de dades per a la confecció del Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

D’altra banda, fonamentem l’anàlisi dels resultats obtin-guts en alguns principis de la Gramàtica de Construccions d’adscripció cognitiva i inferencialista. En aquest sentit, apli-quem algunes de les aportacions que s’han fet des d’aquests vessants construccionistes i pragmatistes i que aprofi ten per a descriure l’evolució diacrònica de les llengües. Ens refe-rim, concretament, als conceptes de jerarquies d’herència (Gold-berg 2006), construccionalització i saturació (Traugott & Trousdale 2013), i a la Teoria de la Inferència Invitada (Trau-gott & Dasher 2002).

3. Les construccions de temps transcorregut en català actual

El concepte de [TEMPS TRANSCORREGUT] s’expressa en català actual amb expressions com les que s’exemplifi quen en els casos (1), (2), (3) i (4), tots extrets de la premsa més recent:

1) Circulen ja fa molts anys massa discursos i papers que

coincideixen a lamentar la maldat intrínseca de “qualsevol”


nacionalisme [...] (J. F. Mira, La condició valenciana, 2014)2.

2) Fa temps que no comprem peix (El Punt-Avui, 18 de març de 2015).

3) Lubitz va estar en tractament per ‘tendències suïcides’ fa anys (Ara, 31 de març de 2015).

4) Fa temps que el company Carlos Villodres va expressar en esta mateixa tribuna els “dubtes” de dues persones: Juan i Amparo. (La Veu del País Valencià, 10 de juny de 2015).

Els quatre exemples es corresponen amb les variants formals i semàntiques que pot adoptar la construcció de temps transcorregut. Precisament per això, podem extraure alguns trets que són comuns a tota la casuística. Aquests són:

— Des del punt de vista formal, l’ús de fer3 com a verb lleuger (de l’anglès, light verb, Fernández & Rigau 2009) —és a dir, com a verb de signifi cat atenuat, que ha patit un pro-cés de blanqueig semàntic o bleaching (Hopper & Traugott 2003)— que regeix un sintagma nominal de caràcter temporal (molts anys en (1), temps en (2) i (4) i anys en (3)).

— Des del punt de vista semàntic, el caràcter impersonal de les construccions amb fer i el fet que totes expressen el transcurs, l’existència, d’un determinat període de temps en-tre la situació o l’esdeveniment del verb semànticament ple

2 La condició valenciana aplega, en forma de llibre, diversos articles de Joan Francesc Mira publicats en premsa.

3 Convé advertir que l’ús del verb fer per a expressar la noció de temps transcorregut no és un tret exclusiu del català. I és que actualment, l’es-panyol expressa aquest valor amb hacer. D’altra banda, una de les mane-res que té l’italià de verbalitzar aquesta idea temporal és precisament amb el verb fare: “Esattamente un mese fa ci fu il bombardamento dell’ospe-dale traumatologico di Medici Senza Frontiere (MSF) a Kunduz, nel nord dell’Afghanistan” (La Reppublica, 3 de novembre de 2015). En francès i en portuguès, en canvi, aquestes construccions es conformen amb els verbs avoir i haver respectivament, com en català antic. No obstant això, els verbs faire i fazer també s’empren per a expressar aquest valor temporal, si bé és cert que aquestes construccions tenen determinades restriccions sintactico-semàntiques (Howe & Ranson 2010 i Móia 2011a).


i el moment de parla o un altre punt de referència temporal (Solà & Pujols, 2002: 2913).

Tanmateix, els casos exposats en (1), (2), (3) i (4), en la mesura en què il·lustren la variació de l’estructura temporal que estudiem, no són idèntics. Així, doncs, es diferencien en els aspectes següents:

- Des del punt de vista sintàctic, la construcció funciona en (1) i (3) com a adjunt temporal (Rigau, 2001), mentre que en (2) i (4) presenta una estructura força complexa, en la mesura en què introdueix un complement subordinat amb que4.

- Des del punt de vista aspectual, (1) i (2) es corresponen amb el tipus de construcció que Telmo Móia (2011a) ha qualifi cat de “durada ancorada”, i (3) i (4) pertanyen a la categoria d’expressions que, segons aquest mateix autor, localitzen un punt o interval temporal. La diferència entre un valor i l’altre rau en el fet que en el primer cas la situació expressada pel verb és atèlica i s’estén en l’eix temporal fi ns al punt de referència (vg. fi g. 1), mentre que en el segon es tracta d’una situació tèlica que culmina abans d’aquest punt (vg. fi g. 2).

Figura 1. Representació aspectual de (1) i (2)

a. Situació localitzada: circulen massa discursos i papers [...] (1); no comprem peix (2).

4 Joan Solà (2002) relaciona aquesta forma amb les oracions de relatiu. Així i tot, afi rma que es tracta d’una estructura controvertida, l’explicació de la qual planteja incògnites que encara no han estat resoltes, com ara el fet de determinar “quin tipus de verb és fer” o “quina classe de paraula és que”.


b. Punt de referència temporal: moment de parla (1) i (2).c. Distància temporal: ja fa molts anys (1); temps (2);

indefi nida en els dos casos.

Figura 2. Representació aspectual de (3) i (4)

a. Situació localitzada: va estar en tractament [...] (3); va expressar [...] (4).

b. Punt de referència temporal: moment de parla (3) i (4).c. Distància temporal: anys (3); temps (4); indefi nida en

els dos casos.

4. Les construccions de temps transcorregut en català antic

En català antic, per a expressar els dos valors associats al concepte de temps transcorregut, s’usava haver en comptes de fer, tal com assenyala Josep Martines (en realitació; 2014). Així, en (5) haver expressa la noció de “durada ancorada” i en (6) la de “localització d’un punt temporal” (Móia 2011a):

5) Fo demanat si avia muler viva e dix que hoc, ben à ·X· ans passats que l’avia (Clams i crims a la València medieval, s. XIV, 131).

6) Ne açò no deg calar de les virtutz d’aquest baron, la cal cosa hé sabuda no ha pus de ·XII· dies (Diàlegs, s. XIV, 36).

Aquest ús de haver amb valor temporal prové de les cons-truccions existencials-presentacionals. De fet, per a ser més


precisos, cal dir que les construccions de temps transcorregut amb haver són hereves (Goldberg 2006) de les construccions existencials-presentacionals amb sentit temporal, com ara les que apareixen il·lustrades en els exemples (7) i (8):

7) En l’ay ha ·I· jorn que hom apela Pantagosta, so és a dir, Sinquagesma (Ramon Llull, Doctrina Pueril, s. XIII, 126).

8) Altres philosophs li donaren forma rodona, fahent la plaça al mig, de la qual partexen aytants carrers com ha por-tals en lo dit cercle o mur cerclat, e posant en lo mur aytantes torres com ha dies en l’any, e cascuna que hagués son nom e son especial ofi ci (Francesc Eiximenis, Dotzè del Crestià, s. XIV, 242).

Els casos (7) i (8) són, en realitat, una extensió semàntica (J. Martines 2000b) dels usos presentacionals prototípics, els quals denoten el concepte d’existència en un marc de locació de caràcter espacial:

9) Ítem liurà lo dit A. Roç un cassall de molins en què ha ·II· molles molens e ·I na· jovada e miga de terra qui és prop (Clams i crims a la València medieval, s. XIV, 99).

10) [...] ell aurà aquella dona et que vendrà a ell tot se-cretament en la sua cambra, mas que no vol que lum hi aja, per ço que per negun no sia vista (Ramon Muntaner, Crònica, s. XIV, 8).

Així, doncs, en (7) i (8) el marc de locació ja no és espa-cial, com en (9) i (10), sinó temporal —l’any, en tots dos casos—, amb la qual cosa el que es localitza són unitats de mesurament cronològic —“·I· jorn” en (7) i “dies” en (8)—. Aquesta extensió del signifi cat espacial cap a un signifi cat temporal té a veure amb un dels principis més importants del cognitivisme: el concepte de corporeïtzació o embodiment, formulat per Johnson (1987). Aquest principi estableix que a l’hora de concebre realitats abstractes o mediates projectem experiències concretes, físiques o immediates. Precisament,


l’estudi fundacional de Lakoff i Johnson (1980) ja planteja que una de les maneres més habituals de concebre el temps (un domini conceptual abstracte) és a través de l’espai (un do-mini més físic, més a l’abast del subjecte conceptualitzador). D’altra banda, l’extensió que suposa l’ús de la construcció presentacional en (7) i (8) també es pot explicar a través de les jerarquies d’herència (en anglès Inheritance hierarchies), concepte que forma part del paradigma construccional de Goldberg (2006). Segons aquesta proposta, el canvi lingüístic tendeix a generar noves construccions (la construcció exis-tencial-presentacional de locació temporal) per mitjà de l’extensió d’altres formes de domini conceptual menys abs-tracte (la construcció existencial-presentacional de locació espacial), amb la qual cosa les estructures resultants hereten les especifi citats sintacticosemàntiques de la forma originària (locació i elements localitzats), tot i presentar determinades particularitats que la distingeixen (sentit temporal de la locació i dels elements localitzats).

En canvi, la funció de les construccions amb haver de (5) i (6) ja no és expressar l’existència d’una quantitat de temps en un marc temporal delimitat, de manera explícita o implícita —un any, com en el cas de (7) i (8)—, sinó denotar el transcurs d’aquest interval. Per tant, en aquesta mena d’ex-pressions ja no es focalitza tant la noció de ‘existència’, sinó més aviat la idea de ‘moviment’ o ‘pas del temps’. L’ús del participi “passats” en (5) n’és una bona prova (J. Martines en realització; 2014).5 En aquest sentit, la Teoria de Inferència

5 Alguns autors, com ara Gemma Rigau (2001), han defi nit aquestes construccions com a estructures existencials referides al temps. És cert que els contextos existencials-presentacionals de caràcter temporal, els quals impliquen l’existència d’un marc de locació, poden ser l’origen de l’expres-sió del temps transcorregut amb haver. Ara bé, això no implica necessàri-ament que les construccions de temps transcorregut hagen de mantenir el sentit existencial de les estructures originàries. D’altra banda, el fet que les estructures temporals amb fer deriven d’expressions amb valor existenci-al resulta dubtós. Nosaltres hem optat per fer servir el terme que propo-sa Josep Martines (en realització; 2014): “temps transcorregut”. I és que


Invitada (Traugott & Dasher 2002) permetria descriure des d’un punt de vista pragmàtic el pas de la noció de [EXISTÈNCIA] a la de [TEMPS TRANSCORREGUT]. I és que, segurament, les construccions presentacionals temporals desenvoluparen el sentit de ‘transcurs del temps’ a través d’un procés de sub-jectivació, d’interpretació alternativa del signifi cat, motivada per contextos pont (bridging context). Tanmateix, el canvi semanticopragmàtic que convencionalitzà l’ús d’haver en contextos de temps transcorregut és degué produir en llatí tardà i no ens detindrem a analitzar-lo.

Sí que insistirem, però, en el fet que a l’edat moderna les construccions com les de (5) i (6) podien aparèixer constituï-des amb una marca de locació, tot i no permetre, com hem vist, una interpretació pròpiament presentacional. En la llengua antiga, el pronom locatiu només s’usava en les construccions presentacionals prototípiques, com ara en (10). Ara bé, cal tenir en compte que hi feia llavors una funció exclusivament anafòrica, de manera que, fi ns i tot en les expressions pre-sentacionals de caràcter espacial, no s’usava si apareixia el complement locatiu explícit, com és el cas de (9). A més, pel que fa a les construccions presentacionals temporals i en les de temps transcorregut, no s’emprava en cap dels casos, com ho il·lustren els exemples (5), (6), (7) i (8).

Aleshores, d’acord amb la situació descrita en època me-dieval i tenint en compte que els complements temporals no és pronominalitzen, com és que uns segles més tard irromp el pronom hi en aquests contextos? Per què s’estén l’ús d’aquest clític a altres usos que no són essencialment espacials? Per a respondre a aquests interrogants, cal analitzar minuciosament

aquesta etiqueta, a banda d’emfasitzar la concepció de transcurs temporal, sense la qual aquestes expressions no serien possibles, permet aglutinar diferents formes, independentment de quin siga el verb. Així, la categoria “temps transcorregut” també aprofi ta per a defi nir altres construccions que, tot i ser personals, s’usen per a expressar la mateixa noció, com ara les que recentment es constitueixen amb els verbs dur (Duc dos dies sense dormir) o portar (Porta una setmana malalt).


un nombre representatiu de casos, amb l’ajut de conceptes com el de les jerarquies d’herència (Goldberg 2006); d’aquesta manera, podrem aclarir en quina mesura les construccions de temps transcorregut mantenen o no els trets locatius de les expressions presentacionals originàries. Com que aquesta és una tasca que sobrepassaria l’espai i els objectius del present estudi, a continuació ens limitem a oferir un seguit de dades que permeten explicar, d’una banda, quan i a través de quins usos començà a irrompre l’ús del locatiu en les construccions que ens ocupen (§ 5.1.), i, de l’altra, quina és la presència del pronom en els contextos de temps transcorregut actualment (§ 5.2.).

5. Ús del pronom hi

5.1. Primers usos en contextos de temps transcorregut

D’acord amb la investigació duta a terme per Josep Mar-tines (en realització; 2014), els primers exemples d’ús del pronom locatiu en construccions de temps transcorregut da-ten de principis del s. XVII (cf. (11) i (12)).

11) [...] considerat que per ara y ha molt temps que no guanya cosa alguna (Campanar, Castelló, 1602, 192).

12) [...] aquell temporal y ha molt temps que·s fi nit [...] (Dietaris de la Generalitat de Catalunya, III, Barcelona, 1603, 804).

En aquest sentit, és important destacar que en el cas de l’espanyol la irrupció del clític en aquesta mena d’expressions també es va produir en la mateixa època, tal com ha assenyalat Díez Itza (1992). Aquest autor, per corroborar-ho, cita dos exemples, els quals reproduïm tot seguit (cf. (13) i (14)).

13) Si es que el Duque, como vos decís, no hay una hora que le dejé bueno, sano y salvo (Cervantes, La señora Cor-nelia, 166; pres del DCECH, s. v. haber).


14) Vuestra merced me conozca por su servidor; que hay muchos días que le deseaba conocer (Vélez de Guevara, El diabló cojuelo, 24; pres de Pérez Toral 1988: 109).

De fet, l’espanyol i el català també coincideixen en la me-sura en què aquesta forma no s’ha acabat generalitzant en cap de les dues llengües. El francès actual, en canvi, per expressar la noció de temps transcorregut fa servir construccions en què el verb avoir apareix acompanyat del pronom locatiu:

15) Il y a trois ans, il est parti (Rigau 2001)...

16) “Il y a deux semaines qu’il travaille (Rigau 2001).

No obstant això, a fi nals del XV el pronom hi encara no s’havia gramaticalitzat en les construccions de temps trans-corregut, tal com demostren els exemples (17) i (18), extrets del Dictionnaire du Moyen Français (s. v. avoir):

17) Il a desja journees trois que je partis de mon paÿs (Pass. Auv., 1477, 192).

18) C’est le cueur qui me fremye Dedens le corps et me fait braire, Il a plus d’une heure et demye (LA VIGNE, Munyer T., 1496, 211).

Encara no podem explicar el perquè d’aquest ús del clític en català —així com també en altres llengües romàniques, com l’espanyol o el francès—. Però sí que podem afi rmar que el fet que el locatiu es comence a fer servir en construccions de temps transcorregut a principis del s. XVII deu estar relacionat amb la reanàlisi sintàctica del pronom, que es consolidà en les expressions presentacionals prototípiques justament un segle abans, tal com ha postulat Ramos (2001). Segons aquest autor, hi es gramaticalitzà progressivament, al llarg dels ss. XIV-XVI, fi ns que deixà de tenir un valor anafòric en els contextos de locació espacial, és a dir, deixà de fer la funció de pronom locatiu, i esdevingué un afi x verbal. A tall d’exemple, observem que en (17) i (18), tot i aparèixer el complement locatiu de


manera explícita (“en aquesta església”, (17), i “d’esta ciutat de Tarragona fi ns a la dita pedra”, (18)), també s’usa el clític:

19) Don Pedro: Ý quantes dignitats ý canonicats hy à

en aquesta església? (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1557, 76).

20) Ý per esta pedra s’és mostrat ont acaba la província de Tarragona ý ont comensa Portogal, que d’esta ciutat de Tarragona fi ns a la dita pedra y ha sent-cinquanta leguas, abans més que manco (Llibre de les grandeses de Tarragona, s. XVI, 111).

Tanmateix, a mitjan s. XVI encara no s’havia consolidat la gramaticalització del pronom hi en els contextos presenta-cionals de caràcter temporal. Així, en (19) i (20) s’observa com el clític encara manté un valor anafòric en aquests usos:

21) Don Pedro: Callau, senyors, que dotze hores ha en lo dia per a mudar lo propòsit (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, s. 1557, 126).

22) Senyora: Sertefi que a vostra senyoria que no y à die que, una ý moltes voltes, jo no pense en los deutes de Barcelona […] (Epistolaris d’Hipòlita Roís de Lioris i Este-fania Requesens, s. XVI, 56).

En defi nitiva, la cronologia dels exemples (11), (12), (17), (18), (19) i (20) ens fa pensar que l’expansió del pronom degué seguir aquest orde:

— Primerament, la marca de locatiu, que fi ns al s. XVI s’usa-va com a recurs anafòric en les construccions presentacionals prototípiques, es gramaticalitzà en aquests contextos i perdé la funció pronominal. Aquest canvi s’il·lustra en (17) i (18).

— Poc després, la gramaticalització del clític també es de-gué produir en les construccions que, tot i ser presentacionals, feien referència a un marc de locació temporal. Aquest procés, però, encara no s’havia consolidat a mitjan s. XVI, com hem pogut veure en (19) i (20).


— Finalment, el pronom hi irrompé en els usos de temps transcorregut a primeries del s. XVII, d’acord amb els exem-ples (11) i (12).

En treballs futurs caldrà escatir quina és la causa per la qual l’ús del locatiu s’expandeix fi ns a arribar a l’àmbit del temps transcorregut. De moment, esbossem dues hipòtesis. La primera és que el pronom hi apareix perquè aquestes estructures, tot i no ser pròpiament existencials, hereten part de la confi guració locativa de les expressions presentacionals origniàries. La segona és que la gramaticalització progressiva del clític en contextos presentacionals locatius fa que hi s’associe necessàriament al verb haver en tots els usos que no són perifràstics.

5.1. Presència del pronom en català actual

Adés ja apuntàvem que en català, de la mateixa manera que en espanyol, la construccionalització (Traugott & Trous-dale 2013) de haver-hi + [TEMPS TRANSCORREGUT], és a dir, la gramaticalització i la fi xació d’aquesta forma, no s’ha arribat a generalitzar. De fet, durant el s. XIX l’ús del locatiu en aquestes construccions ja era bastant reduït en comparació amb els casos en què el verb haver no apareix acompanyat del pronom. Així ho demostren les ocurrències que hem extret del CTILC6: del total d’ocurrències amb haver, el 79,3% presenten el verb sense el clític i el 20,7% es corresponen amb la forma haver-hi (vg. fi g. 3)

6 El buidatge del CTILC l’hem dut a terme de manera representativa. Així, doncs, només n’hem extret les construccions en què els verbs haver (o haver-hi) o fer apareixen seguits dels lemes temps, dia i any.


Figura 3. Percentatges de haver + [TEMPS TRANSCORREGUT] i haver-hi + [TEMPS TRANSCORREGUT] durant el s. XIX

El fet que l’ús del locatiu no es generalitze cal vincular-lo al procés de construccionalització que experimenten les formes amb haver al llarg de l’edat moderna. Paral·lelament a aquesta transformació, l’ús de haver retrocedeix des del segle XVI a favor d’un altre verb competidor, fer. Finalment, aquesta tendència s’accentua en els ss. XVII i XVIII i s’accelera notablement en el XIX, d’acord amb les dades que hem extret del CIGMOD i del CTILC (vg. fi g. 4).

Figura 4. Evolució de haver + [TEMPS TRANSCORREGUT] i fer + [TEMPS TRANSCORREGUT] al llarg dels ss. XVI-XI


Així, doncs, quan el pronom locatiu comença a aparèixer en la construcció amb haver (s. XVII), aquesta estructura es troba en ple procés de rutinització; és ja una estructura lin-güística amb un nivell considerable de saturació (Traugott & Trousdale 2013), que comença a concebre’s com una unitat cada vegada menys composicional. De fet, la forma més ha-bitual de la construcció de temps transcorregut al llarg de l’edat moderna presenta sempre la mateixa estructura, la quales caracteritza per posposar el verb haver al sintagma que ex-pressa [TEMPS] (temps ha, anys ha, dies ha, etc.). En defi nitiva, quan el clític hi irromp en aquests contextos, les formes amb haver ja han iniciat un procés de restricció combinatòria amb altres elements morfològics, i això pot haver contribuït a frenar la generalització del pronom.

El resultat de tot aquest procés de canvi és que, a hores d’ara, la forma més general d’expressar en català la noció de [TEMPS TRANSCORREGUT] és amb el verb fer. L’ús del verb haver, en canvi, només es manté en alguns dialectes. Així, mentre que les construccions sense el pronom es conserven en algunes zones del baleàric, les variants amb el clític només són pròpies del rossellonès (Veny & Pons 2001-2008)7, la qual cosa s’explica per la proximitat d’aquest parlar amb el francès.

6. Conclusions

Les construccions de temps transcorregut provenen dels usos presentacionals de caire temporal, els quals encara pressuposen l’existència d’un marc de locació. Així, doncs, caldrà estudiar, amb l’ajuda d’alguns conceptes de les teories contruccionistes, com el de les jerarquies d’herència (Goldberg 2006), en quina mesura aquestes expressions mantenen les propietats sintàctiques i semàntiques de la construcció ori-ginària, per poder esclarir si els usos temporals de temps

7 Volem fer constar el nostre agraïment al Dr. Veny per haver-nos faci-litat materials inèdits de la seua recerca, amb els quals hem pogut estudiar la pervivència actual del clític en l’expressió del temps transcorregut.


transcorregut impliquen també un marc de locació temporal i, si és així, determinar-ne el grau. En qualsevol cas, l’afi xació de hi al verb haver en les construccions presentacionals pro-totípiques i, segurament un poc més tard, també en les de ca-ràcter temporal, deu ser la clau per entendre per què el clític comença a aparèixer, des del segle XVII, en usos de temps transcorregut. Amb tot, encara cal determinar com es va pro-duir el procés d’irrupció de hi en aquest àmbit: si va ser el resultat d’una evolució paral·lela a la de les construccions presentacionals locatives, o si, per contra, no fou més que una analogia motivada per la reanàlisi del pronom. Finalment, hem suggerit que la progressiva gramaticalització de les expressions de temps transcorregut amb haver, a favor de les formes amb fer, degué ser un dels factors que frenà la generalització del clític.

Obres citades

Bybee, J. L., Perkins, R. & Pagiluca, W. The Evolution of Gram-mar: Tense, Aspect, and Modality in the Languages of the World. Chicago: U of Chicago P, 1994.

Brugè, L. & Suñer, A. “Building Up Complex Temporal Cons-tructions”. Working Papers in Lingüistics 8 (2008): 7-63.

CIMTAC = Martines, J. & Martines, V. dirs. Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis. Amb la direcció adjunta de M. Àngels Fuster i Elena Sánchez. Alacant: ISIC-IVITRA.

CTILC = Rafel, J. dir. Corpus Textual Informatitzat de la Llen-gua Catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Disponible a Internet: <http://ctilc.iec.cat/>.

DCEH = Coromines, J. & Pascual, J. A. Diccionario crítico eti-mológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos, 1982-1991.


Díez Itza, E. “Ha, hay, hace temporales en el Siglo de Oro”. Ac-tas del II Congreso Internacional de la Lengua Española. Dir. M. Ariza. Vol. 1. Madrid: Pabellón de España, 1992. 373-80.

DMF = ATILF, CNRS & Université de Lorraine. Dictionnaire du Moyen Français. 2010. Disponible a Internet: <http://www.atilf.fr/dmf>.

Fernández, O. & G. Rigau. “Temporal Non-impersonal Con-structions. Spanish Light Verbs llevar and tener”. Syntax 12.2 (2009): 135-57.

Goldberg, A. E. Constructions at Work: The Nature of Gen-eralization in Language. Nova York: Oxford UP, 2006.

Hopper, J. & Traugott, E. C. Gramaticalization. Cambridge: Cambridge UP, 2003.

Howe, Ch. & Ranson, D. L. “The Evolution of Temporal Clauses Modifi ers in Spanish and French”. Romance Philology 64 (2010): 45-55.

Johnson, M. The Body in the Mind. The Bodily Basis of Mean-ing, Imagination and Reason. Chicago: U of Chicago P, 1987.

Lakoff, G. & Johnson, M. Metaphors We Live By. Chicago: U of Chicago P, 1980.

Langacker, R. (2003) “Extreme Subjectifi cation: English Tense and Modals”. Motivation in Language: Studies in honor of Günter Radden. H. Cuyckens, T. Berg, R. Dirven & K.-U. Panther dirs. Amsterdam: John Benjamins, 2003. 3-26.

Martines, J. “Sobre una altra construcció sintàctica catalana força controvertida (I): ‘en + infi nitiu’ temporal al País Valencià”. La lingüística de Pompeu Fabra. J. Ginebra, R.-D. Martínez & M. A. Pradilla dirs. Vol. 2. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Universitat Ro-vira i Virgili, 2000a. 127-164.

---. “L’expressió de les emocions i la creativitat lèxica: “esti-mar” ‘amar’, entre l’eufemisme i la metàfora cultural”. Actas del VIII Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval. Eds. M. Freixas & S. Iriso eds.


Vol. 2. Santander: Santander: Universidad Internacional Menéndez Pelayo/Gobierno de Cantabria, 2000b. 1221-1243.

---. “L’expressió del temps transcorregut a l’edat mitjana. Construccions temporals existencials en el català del segle XV”. Comunicació presentada en el 17è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). València, 2014.

---. “Les oracions temporals”. Gramàtica del català antic. Dirs. J. Martines & M. Pérez-Saldanya. Barcelona: Empúries, Institut d’Estudis Catalans & De Gruyter Mouton, en realització.

Martines, V. & Sánchez, E. “L’ISIC-IVITRA i el metacorpus CIMTAC. Noves aportacions a la lingüística de corpus”. Estudis Romànics 36 (2014): 423-36.

Móia, T. “Subdomínios de Signifi cação Associados ao Tempo. Uma Panorâmica Geral”. Razões e Emoção. Miscelânea de Estudos em Homenagem a Maria Helena Mira Mateus. Dirs. I. Castro & I. Duarte. Vol. 2. Lisboa: INCM, 2003. 95-127.

---. “Expressões Temporais com Haver: Gramaticalização e Interpretação Semântica”. XXVI Encontro Nacional da Associação Portuguesa de Linguística. Lisboa: APL, 2011a. 401-19.

---. “Aspectos Pragmáticos da Interpretação da Informação Temporal”. Colóquios Linguísticos e Literários: Enfoques Epistemológicos, Metodológicos e Descritivos. Dirs. M. A Ferreira, F. Alves & C. Mendes. Teresina: EDUFPI, 2011b. 153-174.

---. “The Durative Verbs of Portuguese”. Diacrítica (Revista do Centro de Estudos Humanísticos, Universidade do Minho) 29.1 (2015): 27-59.

Pérez Saldanya, M. “Les relacions temporals i aspectuals”. Gramàtica del català contemporani. Dirs. J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró & M. Pérez Saldanya. Vol. 3. Barcelona: Empúries, 2002. 2567-2662.


Pérez Toral, M. Sintaxis histórica de las oraciones imperso-nales con el verbo ‘hacer’. Oviedo: Servicio de publicacio-nes de la Universidad de Oviedo, 1988.

Ramos, J.-R. “El verb haver-hi: evolució dels usos sintàctics”. Estudis Romànics 23 (2001): 123-45.

Rigau, G. “Temporal Existencial Constructions in Romance”. Romance Languages and Linguistic Theory 1999. Dirs. Y. D’hulst, J. Rooryck & J. Schroten. Amsterdam/Phila-delphia: John Benjamins, 2001. 307-34.

Segura, C. “El passat perifràstic en català antic. Una revisió a partir d’estudi de corpus”. eHumanista/IVITRA 2 (2012): 118-47.

Solà, J. “Les subordinades de relatiu”. Gramàtica del català contemporani. Dirs. J. Solà, M.-R. Lloret, J. Mascaró & M. Pérez Saldanya. Vol. 3. Barcelona: Empúries, 2002. 2455-2565.

Solà i Pujols, J. “Modifi cadors temporals i aspectuals”. Gra-màtica del català contemporani. Dirs. J. Solà, M.-R. Llo-ret, J. Mascaró & M. Pérez Saldanya. Vol. 3. Barcelona: Empúries, 2002. 2867-2936.

Traugott, E. C. & Dasher, R. B. Regularity in Semantic Change. Cambridge: Cambridge UP, 2002.

Traugott, E. C. & Trousdale, G. Constructionalization and Constructional Changes. Oxford: Oxford UP, 2013.

Veny, J. & Pons, L. Atles Lingüístic del Domini Català. Bar-celona: Institut d’Estudis Catalans, 2001-2008.

Evidencialitat i cortesia.El verb català témer

del segle XV a l’actualitat1

JORDI MANUEL ANTOLÍ MARTÍNEZ



Abstract: The present study describes the semantic change process through which the Catalan verb témer, starting from the prediction meaning (that it developed in Old Catalan in parallel to Spanish, Portuguese or Italian: ‘[Algú] considerar com a possible [una cosa negativa]’ [Someone] to consider [a negative thing] possible; DDLC, s.v. témer), will become a politeness marker since the 15th century. With a view to explain this process, an analysis will be performed about a group of examples with the verb témer from Old and Modern Catalan retrieved from the Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC) [Multilingual Computerized Corpus of Old and Contemporary Texts], interpreting them by means of the theo-retical tools provided to us by Cognitive Linguistics and used-based Construction Grammar in accordance with the proposal by Traugott and

1 Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l’Institut Superior d’In-vestigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valencia-na (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acredi-tació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: “Gramàtica del Català Modern (1601-1834)” (MINECO, Ref. FFI2012-37103); “Consti-tució d’un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)” (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d’Investigació en I+D d’Excel·lència, Generalitat Valenciana [Ref.: PROMETEOII-2014-018], fi nançat per FEDER de la UE; i el “Grup d’Investigació en Tecnologia Educativa en Història de la Cultura, Diacronia lingüística i Traducció” (Universitat d’Alacant [Ref. GITE-09009-UA]).

80 JORDI MANUEL ANTOLÍ MARTÍNEZ

Trousdale, Traugott’s Invited Inferencing Theory of Semantic Change (IITSC) (2012), and the concept of intersubjectivity (Traugott 2010). Our analysis about the meaning of politeness expressed by témer will also incorporate Brown and Levinson’s politeness theory, as well as the proposal more recently made by Wierzbicka.

Keywords: Evidentiality; Invited Inferencing Theory; Old and Modern Catalan; Politeness; Semantic Change.

Resum: Aquest estudi descriu el procés de canvi semàntic pel qual el verb català témer, partint d’un signifi cat de predicció (que es desenvolupà en català antic paral·lelament a l’espanyol, el portuguès o l’italià: ‘[Algú] considerar com a possible [una cosa negativa]’), esdevindrà marcador de cortesia a partir del segle XV. Amb l’objectiu de descriure aquest procés, fonamentem la nostra anàlisi en un corpus d’exemples del verb témer del català antic i modern obtinguts del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), els quals són interpretats mitjançant les eines teòriques que ens aporten la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús, d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale, la Teoria del Canvi Semàntic de la Inferència Invitada (TCSII) de Traugott (2012) i el concepte d’intersubjectivitat (Traugott 2010). La nostra anàlisi sobre el valor de cortesia expressat per témer incorpora, així mateix, la teoria de la cortesia de Brown i Levinson, així com la proposta més recent de Wierzbicka.

Mots clau: Canvi Semàntic; Català Antic i Modern; Cortesia; Evi-dencialitat; Teoria de la Inferència Invitada.

1. Introducció

En aquest article descrivim un marcador de cortesia del català actual, la construcció [(em) tem que Vind/Vsubj], en contrast amb el signifi cat propi de témer com a verb psicològic; i també en contrast amb el valor evidencial inferencial que pren el verb i que hem identifi cat en un treball anterior (Antolí 2015b). Partint d’aquesta caracterització del verb en català actual, ens hem capbussat en la llengua antiga i moderna amb l’objectiu de formular una hipòtesi sobre quin degué haver estat el procés de canvi lexicosemàntic que culminà amb la codifi cació del valor de cortesia.

81Evidencialitat i cortesia. El verb català témer

D’aquesta manera, hem organitzat l’estudi de la manera següent: en el punt 2 fem una caracterització dels signifi cats que pren el verb i de les construccions que constitueix; en concret, ens referim a témer com a verb psicològic (§2.1), com a marcador evidencial (§2.2) i com a marcador de cor-tesia (§2.3). L’apartat següent (§3), el dediquem a repassar l’evolució de témer en català medieval, el qual, a partir del sor-giment de la construcció evidencial (§3.1), desenvoluparà el valor de cortesia (§3.2). I, fi nalment, hem inclòs un apartat de conclusions, en què provarem de fer una síntesi de les línies principals d’aquest estudi.

Des d’una perspectiva metodològica, el nostre treball es fonamenta en un estudi de dades de corpus lingüístics infor-matitzats. En concret, hem treballat amb el Corpus Informa-titzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA), que integra textos entre els segles XIII i XVI, i amb el Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern (CIGCMod); tots dos formen part del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (sobre les característiques d’aquest corpus, consulteu Martines i Sánchez). Per obtenir les dades del català contemporani, hem consultat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC). Aquestes dades lingüístiques han estat interpretades mitjançant les eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013). En concret, provarem de reconstruir el procés de canvi construccional d’acord amb les fases descrites per Traugott i Trousdale (91-93), aplicant-hi els conceptes de context pont, implicatura i inferència invitada o persistència semàntica integrats en la Invited Inferencing Theory of Semantic Change (TCSII) de Traugott (2012) i les nocions de subjectivitat i intersubjectivitat i els processos derivats, la subjectivació i la intersubjectivació (Traugott 2010), com a tendències generals que segueixen el canvi descrit.


2. Els valors semàntics de témer en català actual

Com hem avançat en el punt anterior, el verb témer, a més de funcionar com a verb psicològic que expressa l’estat mental (de temor) del locutor, té dos valors més, de tipus discursiu: d’una banda, hi ha un valor lligat a la inferència, a la formulació d’hipòtesis, que anomenem evidencial (vinculat també a l’expressió de la modalitat epistèmica; en parlarem en el punt 2.2). I, de l’altra, hi ha un valor lligat a l’expressió de la cortesia. L’anàlisi dels casos que ofereix el CTILC de les formes tem i temo (les corresponents a la 1a persona del singular del present d’indicatiu del verb témer)2 revela que aquests dos valors discursius, lluny de ser perifèrics, són molt freqüents: de les 65 ocurrències d’aquestes formes verbals, sols en 21 casos hem trobat el verb psicològic, amb signifi cat ple (32% del total); els casos restants corresponien als valors evidencial i de cortesia.

2.1. Verb psicològic

Com a verb amb signifi cat ple que expressa emocions, té-mer transmet el fet de ‘tenir por de [algú, una circumstància, un fet, un acte, una cosa]’ (DDLC, s.v. temer, 1a; vegeu l’exemple [1]); secundàriament, trobem el sentit ‘tenir por [d’algú, d’una circumstància, d’un fet, d’una cosa]’ (DDLC, s.v. temer, 1b; vegeu l’exemple [2]).

1a. Tothom tem els alzinars i les rouredes perquè són estimats per les bruixes [...] (Joan Barceló i Cullerés [1979], Ulls de gat mesquer, 15; apud CTILC).

1b. Jo m’ajec i m’adormo; em desperto, car Yahuè em sosté. No temo dels deu milers de gent que entorn acampen contra mi (Bonaventura Ubach [1932], El psalteri, 43, 5; apud CTILC).

2 Hem fet la cerca en el període 1974-1988.


D’aquesta manera, en català actual el verb témer cons-titueix, com a verb psicològic, dues construccions: la primera i quantitativament la més important és la construcció transitiva, en la qual el verb selecciona un subjecte amb paper temàtic d’experimentador i un CD amb funció de tema. Aquest CD pot realitzar-se com a sintagma nominal (SN) amb un nucli substantiu (exemple [1a]) i com a oració d’infi nitiu (exemple [1b]); en menor mesura, també com a proposició introduïda per que. Ens referim a l’estructura [N

1 V N

2/Vinf

2]. La segona

construcció que trobem és la intransitiva, que accepta com a adjunts sintagmes preposicionals (SPrep) introduïts per les preposicions de, seguida aquesta d’un substantiu o infi nitiu (aquesta construcció s’ha desenvolupat més en català que en altres llengües romàniques; DECat, 383b, 43-53), i en, que sols acompanya infi nitius: [N

1 V (de N

2); [N

1 V de/en Vinf

2]

(DDLC, s.v. témer, 1b).

2.2. Marcador evidencial d’inferència

Amb tot, el català contemporani coneix un altre signifi cat del verb amb què no s’expressa —sols— una afectació anímica, el temor cap a algun ésser, cosa o esdeveniment, sinó que es preveu o, més en general, s’infereix alguna cosa que és percebuda com a negativa pel subjecte: ‘[Algú] considerar com a possible [una cosa negativa]’ (DDLC, s.v. témer). Aquest signifi cat nou del verb va acompanyat d’un canvi en el tipus de complement que selecciona témer, ja que ara subcategoritza prototípicament com a CD una proposició subordinada introduïda per que (vegeu els exemples [2a]-[2d]) i sols se-cundàriament hi trobarem un SN. Val a dir que, a més, el verb alterna amb aquest valor una realització pronominal (exem-ples [2a]-[2c]) i no pronominal (exemple [2d]).

2a. Veí Segon: Em temo que el Blasi avui no vindrà. Ja comença a ser tard (Jordi Pàmias [1979], Camí de mort, 27, 19; apud CTILC).


2b. No he pogut convèncer-lo de res. He sortit a buscar-li una dosi, però la porta està tancada i no respon... Em temo que no li hagi passat re... Podria venir? estic preocupat de debò... (Jaume Fuster [1984], Les claus de vidre, 141, 7; apud CTILC).

2c. Res de tot això coincideix amb el programa que tantes expectatives et va despertar. No. Ja em temo què estàs rumiant. M’ho vas mig insinuar. Tot això està molt bé, però no deixa de ser una experiència (Joaquim Arenas i Sampera [1986], La immersió lingüística: escrits de divulgació, 10, 23; apud CTILC).

2d. Enone la vol ajudar, però temo que ho espatllarà encara més (Salvador Espriu [1978], Una altra Fedra, si us plau, 35, 3; apud CTILC).

En contextos com els anteriors, trobem témer saturat en una construcció transitiva en què el verb apareix prototípica-ment conjugat en 1a persona del present d’indicatiu i se-leccionant una completiva com a CD amb un verb conjugat en indicatiu o subjuntiu (Quer 2826-2826; DDLC, s.v. témer): [(em) tem que Vind/Vsubj]. També pot realitzar-se com a construcció parentètica, amb el verb dislocat de la posició en l’oració que li correspondria com a nucli del predicat (vegeu l’exemple [3]; sobre les construccions parentètiques, vegeu l’estudi de Vázquez Rozas):

3. Perquè el vostre pensament equival, em temo, a les paraules, s’hi ha de confondre sense remei, i quan una sobirana il·luminació us fereix de sobte, esdeveniu orfe, desemparat silenci (Salvador Espriu [1984], Les roques i el mar, el blau, 171, 6; apud CTILC).

Aquesta variant demostra el grau de gramaticalització de la construcció, que realitza una funció discursiva: assenyala, en el discurs, la font de la informació enunciada pel locutor. Aquesta funció es pot qualifi car com a evidencial, seguint una tradició de recerca en la matèria desplegada, especialment, per


investigadors com Cornillie (2007, 2010), Squartini (2004, 2012) o Dendale (1993 o 1999). Aquesta proposta s’oposa a la interpretació més restrictiva del terme evidencialitat, que defensen autors com Aikhenvald (2004, 2007) segons els quals l’evidencialitat és una categoria gramatical i, doncs, sols es realitza mitjançant uns sistemes gramaticals tancats propis d’unes poques llengües al planeta (especialment concentrades a Amèrica).

Nosaltres hem advocat per la primera proposta (Antolí 2015a) i considerem l’evidencialitat una categoria semàntica i funcional de caràcter universal, que agrupa tots aquells recursos lingüístics que marquen en el discurs la font de la informació enunciada pel locutor. Més en concret, considerem que aquest marcatge té una natura díctica, seguint una línia de recerca en la qual han destacat Frawley i de Haan (1999 o 2005, entre d’altres treballs). Com a díctic, l’evidencial re-laciona la informació enunciada amb el locutor segons la manera com aquest hi ha accedit; es tracta, doncs, d’una dixi epistemològica.

D’aquesta manera, la codifi cació de la funció evidencial —de caràcter discursiu—, comporta un procés de dessemantització i gramaticalització que, en el cas de témer, es manifesta no sols en la possibilitat de la construcció de realitzar-se com a parentètica, sinó que a més s’observa el blanqueig semàntic del signifi cat emocional del verb. D’aquesta manera, la cons-trucció evidencial [(em) tem que Vind/Vsubj] no expressa tant un sentiment de por com, en tot cas, una actitud vagament negativa cap a una informació inferida. D’aquesta manera, trobem que en els exemples anteriors el locutor assenyala que la informació inferida li produeix molèstia (exemple [2a]), preocupació (exemple [2b o 2d]) o contrarietat (exemple [2c]), per posar-ne alguns exemples.

Atenent el tipus d’informació a què remet aquest mar-cador, val a dir que es tracta d’un evidencial d’inferència en tant que remet a una informació obtinguda de manera indirecta a partir d’uns indicis (sobre les subcategories de


l’evidencialitat, remetem a Willett; i a la nostra proposta: Antolí 2015a). Més en concret, la informació que resulta del procés inferencial és una predicció (exemples [2a] i [2d]), però també trobem, secundàriament, explicacions abductives de fets passats (exemple [2b], amb una negació expletiva) o suposicions sobre fets presents (exemple [2c]).

En darrer lloc, i ara des d’una perspectiva contrastiva, és important remarcar que en altres llengües romàniques els derivats patrimonials de TĬMĒRE han desenvolupat també aquest valor evidencial. És el cas de l’espanyol: ‘sospechar, creer’ (DRAE, s.v. temer, 3) i de l’italià, llengua en la qual són possibles exemples com aquest en què el verb de la subordinada apareix en futur: temo che non ce la farà; temo che gli ospiti arriveranno in ritardo (VTreccani, s.v. temére, d).

2.3. Marcador de cortesia

Amb tot, no tots els casos que trobem en català actual de la construcció [(em) tem que Vind/Vsubj] fan aquesta funció de dixi epistemològica. Trobem altres casos en què la construcció és usada com a estratègia lingüística per a evitar o matisar les possibles tensions que resulten del confl icte entre els interessos propis del locutor i els de l’interlocutor. Ens referim, doncs, a un ús de la construcció [(em) tem que Vind/Vsubj] com a marcador de cortesia (seguim, en la defi nició del marcador de cortesia, Escandell 145), un ús que ha estat estudiat també en espanyol (vegeu Haverkate 169-170; Albelda Marco 52).

Vegeu els exemples següents [4a]-[4c], que són alhora una mostra de les diverses estructures que constitueix témer quan funciona com a marcador de cortesia (i que són les mateixes que en el marcatge de l’evidencialitat): pot seleccionar una subordinada introduïda per que (exemple [4a]) o una su-bordinada d’infi nitiu (exemple [4b]), i pot constituir una cons-trucció parentètica (exemple [4c]):

[4a] Quines preguntes, va acabar tot movent el cap. Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent i perquè


la meva mare m’havia avorrit... i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. El pescador es va aixecar. Em temo molt que has fet tard. Vés de pressa si vols trobar-la. Anem a sopar (Mercè Rodoreda [1980], Quanta, quanta guerra..., 228, 18; apud CTILC).

[4b] Temo, en veritat, haver abusat de la vostra cortesía ab tan llarga digressió y us en demano disculpa, si bé per altra part estimo útil aquesta exposició de la importància del comerç baix el punt de vista de la seva infl uència en el progrés de la humanitat, axís considerada a travers de la seva historia primitiva (Joan Perpiñà i Pujol [1930], El comerç i la cultura, 21, 36; apud CTILC).

[4c] És una llàstima que no siguis ací, perquè ara hi ha moltes facilitats per a la investigació i podries fer bona feina. El mal és que ningú no podria assegurar-te —em temo— uns ingressos regulars. O potser sí, combinant la fei-na d’investigació i elaboració de llibres amb la de correcció de proves, que al capdavall és el que fas a París (Vicenç Rie-ra Llorca [1974], Cartes a Amadeu Bernadó, 1, 26; apud CTILC).

[4d] A uns interlocutors interessats a adquirir uns quadres] —Em temo que heu fet la visita en va, perquè no vull desprendre’m de cap quadre —havia dit el pintor girant totes les teles de cara a la paret— (Valentí Puig [1987], Somni Delta, 166, 31; apud CTILC).

En els casos anteriors, témer no pren el signifi cat que li és propi com a verb experiencial, ja que no descriu l’estat mental de temor del locutor, sinó, en tot cas, un sentiment negatiu en-vers la possibilitat que planteja la subordinada en [4a], [4b] i [4d] (“has fet tard”, “haver abusat de la vostra cortesia” i “que heu fet la visita en va”, respectivament) o l’oració principal en [4c]. Sí que hi podríem fer una interpretació evidencial en els tres primers casos, en la mesura que la informació que pre-senta el locutor resulta d’un procés inferencial i que el verb


assenyala aquest origen subjectiu de l’enunciat. Ara bé, també s’observen d’altres casos, com [4d], en què la interpretació evi-dencial ja no és possible i sols resta el marcatge de la cortesia. En aquest exemple, la informació enunciada (“que heu fet la visita en va”) no expressa una hipòtesi, sinó la voluntat del locutor (de no vendre cap quadre). Si analitzem el context, ens adonarem que el marcatge evidencial no és l’objectiu de la construcció, sinó que el locutor vol mostrar empatia cap al receptor en el moment de donar-li una informació que preveu que provocarà contrarietat en aquell. Com en [4d], també en els exemples [4a]-[4c] témer és usat com a estratègia de cortesia per matisar la informació i mostrar empatia cap al receptor després de presentar una opinió contrària als seus desitjos (exemples [4a] i [4c]). I, en [4b], per recuperar la ben-volença d’un públic davant l’agressió que el locutor suposa que pot haver estat “tan llarga disgressió”.

Aquest ús de la construcció constitueix un cas d’inter-subjectivitat, fent servir la terminologia de Traugott (2010), concepte que “refers to the way in which natural languages, in their structure and their normal manner of operation, provide for the locutionary agent’s expression of his or her awareness of the addressee’s attitudes and beliefs, most especially their ‘face’ or ‘self-image’”. Si aprofundim una mica més en el concepte de cortesia (entesa com un conjunt d’estratègies conversacionals) vinculant-lo al concepte d’in-tersubjectivitat, veiem com una aportació, clàssica, com la teoria de la cortesia desenvolupada per Brown i Levinson focalitza ja la importància del concepte d’imatge personal (i, doncs, la dimensió intersubjectiva del llenguatge) a l’hora d’entendre l’expressió de la cortesia. En concret, aquesta proposta es fonamenta en el pressupòsit que els parlants as-piren a conservar la seua imatge pública i, consegüentment, tendeixen a no agredir ni amenaçar la dels altres. En aquest marc, la cortesia és necessària en aquells contextos en què hi ha un confl icte d’interessos entre el locutor i receptor, i, amb


tot, el primer vol continuar salvaguardar la imatge pública pròpia i de l’interlocutor.

És cert que aquesta proposta de Brown i Levinson ha estat criticada com a poc operativa i ajustada a la realitat empírica, per focalitzar el concepte de cortesia de la cultura occidental o per simplifi car el nombre de variables que intervenen en l’acte de parla i que condicionen la tria lingüística; Wierzbicka (60) apunta que “is neither universal rules of politeness nor even English-specifi c rules of politeness. What is really at issue is English conversational strategies, and Anglo-Saxon cultural values”; en altres paraules: no hi ha maneres diferents d’ex-pressar la cortesia, sinó valors culturals diferents refl ectits en estratègies conversacionals: “different pragmatic norms re-fl ect different hierarchies of values characteristic of different cultures” (Wierzbicka 61).

Tot i aquestes prevencions, en el nostre cas és una propos-ta aplicable a l’ús que observem de témer, que s’ha d’entendre en els contextos anteriors com una estratègia oberta, indirecta i amb cortesia negativa (on record, with redress, with negative politeness) en termes de Brown i Levinson. Aprofi ta per a mostrar que no es vol interferir en els plans del destinatari, matisant així el grau d’imposició de les opinions personals expressades i el mal que aquest fet pot causar a la imatge pública del receptor i, de retruc, en la del locutor tenint en compte la distància en l’eix vertical o horitzontal entre els in-terlocutors. En paraules de Wierzbicka (74), es produeix una restricció de l’autoafi rmació (self-assertion), com a resposta a un confl icte entre el dret del parlant d’autoafi rmar-se i el dret a l’autonomia personal del receptor. D’aquesta manera, el locutor modula el discurs i recorre a estratègies mitjançant les quals reconeix l’autonomia personal del receptor. En aquest sentit, la construcció equivalent en espanyol [(me) temo que Vind/Vsubj] ha estat qualifi cada en ocasions de “expresión subjetiva de opinión” (Ballesteros), en tant que aquesta construcció matisa la força asseverativa de l’enunciat indicant que es tracta d’una impressió personal. Però no sols


això: en el cas de témer, el component emocional que resta del signifi cat del verb psicològic contribueix a fer d’aquesta construcció una estratègia per a establir un espai d’intimitat compartida entre emissor i receptor. Això és possible pel fet que el locutor manifesta una coincidència d’objectius amb el receptor, atès que expressa afectació per allò que preveu que serà rebut negativament pel receptor. Desenvoluparem més aquesta caracterització en el punt 3.2.

3. De l’expressió de l’evidencialitat a l’expressió de la cortesia

En aquest apartat descrivim el procés de reanàlisi i codi-fi cació del valor de cortesia de la construcció amb témer partint del valor evidencial. Aquesta proposta es fonamenta en les dades obtingudes en el Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA) i del Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern (CIGCMod), que han estat ana-litzades d’acord amb els conceptes de construccionalització (seguint la proposta de Traugott i Trousdale 2013), la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic (TIICS; Traugott 2012) i els conceptes de subjectivitat i intersubjectivitat (i els processos derivats: subjectivació i intersubjectivació; Traugott 2010). En un primer apartat (§3.1) sintetitzem el procés de co-difi cació del valor evidencial en català antic, d’acord amb la proposta que hem fet en un treball recent (Antolí 2015). Tot seguit, analitzarem com degué haver-se produït la reanàlisi de la construcció evidencial com a marcador de cortesia en català antic i, especialment ja, durant l’edat moderna (§3.2).

3.1. La codifi cació del valor evidencial

En un estudi recent (Antolí 2015) hem descrit el procés de gramaticalització pel qual témer dóna lloc a la construcció evidencial descrita en l’apartat anterior. En concret, hem vist com, entre els segles XIV i XV, el verb és reinterpretat com a marcador evidencial fruit, probablement, d’una inferència


invitada pel context, seguint la TIICS de Traugott 2012. D’acord amb la nostra proposta, la clau explicativa del canvi es troba en el concepte d’aspecte prospectiu (Narrog 278; aplicat al català per Martines). Amb aquest concepte es fa referència a una “aspectual category describing the transition from a current state to some subsequent event, which also has temporal, modal, and evidential features” (Narrog 278). Com a verb que descriu l’estat emocional de temor produït per la previsió d’un perill futur, el verb témer presenta aquest aspecte prospectiu i combina les tres dimensions descrites per Narrog: des d’una perspectiva temporal, es refereix al futur (a un perill previst); des d’una perspectiva modal epistèmica, remet a la possibilitat d’aquest esdeveniment futur. I, des d’una perspectiva evidencial, en la mesura que el locutor expressa un temor subjectiu, manifesta alhora que disposa dels indicis que el fonamenten i, doncs, remet a una font inferencial del coneixement.

Des de la segona meitat del s. XIII hem trobat en cata-là uns contextos ambigus (contextos pont, en termes de Traugott 2012) en els quals el verb es pot interpretar tant amb el signifi cat experiencial de tipus emocional, com tam-bé amb el valor predictiu (la predicció d’una informació ava-luada negativament pel locutor), que resulta de focalitzar l’as-pecte prospectiu i, en concret, evidencial del verb. Aquests contextos pont es defi neixen pel fet que l’objecte de temor és un esdeveniment o realitat que no té existència en el moment de l’experiència, sinó que es preveu la possibilitat que existisca en el futur.

5. Con G. Miró fos bandeyat públicament per la vila a instància d’en G. Messeger, qui ·s volia assegurar d’él, que·s temia que no li fes mal (Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina [XIIIb], 49, 14; apud CIGCA).

En [5], el locutor reportat (G. Messeguer) preveu la possi-bilitat que l’agent que potencialment pot fer que s’esdevinga


causa de temor (G. Miró) “li fes mal” en un futur i aquesta possibilitat és causa de temor. Contextos com l’anterior fan possible la inferència invitada següent: si X (causa del temor) provoca temor a Y (experimentador), és perquè Y preveu la probabilitat que X s’esdevinga. Si reprenem l’exemple an-terior, si el fet que G. Miró li fes mal provoca temor en el lo-cutor (G. Messeguer), és perquè aquest considera probable que l’agressió s’esdevinga.

Els primers exemples en què la construcció té un signifi cat clarament evidencial són ja del segle XV i resulten de la co-difi cació de la interpretació evidencial de la construcció a què conviden els contextos pont anteriors, que d’acord amb les dades de què disposem podrien haver estat molt freqüents (91,3% d’exemples ambigus en els casos en què se selecciona una substantiva introduïda per que en els segles XIII i XIV). Com a mostra d’aquest nou valor, vegeu l’exemple [6]:

6. E jassia que nosaltres ab gran raó confi em que·l senyor rey no y innovarà alcuna cosa, pus causa no y ha, però, sí·ns temem que la senyora reyna no volgués fer qualque complacència a cathalans en aquest punt de les corts, e sobre açò scrivim al dit senyor, segons porets veure clarament per la cèdula ací inclusa (Epistolari de la València Medieval II [XIVb], 26, 18; apud CIGCA).

En aquest exemple, es contraposa témer a confi ar, verb aquest darrer que funciona també en aquest context com a marcador evidencial d’inferència en tant que expressa la cer-tesa —no la possibilitat— que té el subjecte que s’esdevinga alguna cosa desitjada (a diferència de témer, que indica una actitud negativa del locutor).

El canvi semàntic constatat es caracteritza per:a) La subjectivació (entès el terme d’acord amb Traugott

2010) progressiva de l’objecte de temor, que deixa de ser un agent o estímul extern i passa a ser una creença. I, conse-güentment, l’aprofundiment del grau de subjectivitat de


témer, que com a verb que expressa emoció ja descriu un estat mental i, doncs, és subjectiu, però ara ho és en un grau major. Això s’explica pel fet que en el procés de canvi ha perdut la font objectiva, externa, de temor; ara la construcció evidencial es refereix a les creences del subjecte sobre esdeveniments del passat, del present i, especialment, del futur.

b) L’afebliment el valor semàntic emocional (de temor) en benefi ci del prospectiu (de futur/epistèmic/evidencial). Tot i això, perviurà encara, atenuat, aquest component emocional en la idea ‘d’avaluació negativa’ del fet inferit per part del subjecte que caracteritzarà semànticament la construcció evi-dencial (la qual cosa il·lustra el concepte de la persistència semàntica, seguint Traugott 2012).

c) La focalització de l’aspecte prospectiu de la predicció per damunt del valor d’estat mental de tipus emocional.

Més enllà de la caracterització semàntica i funcional de la construcció, aquest canvi l’hem pogut objectivar mitjançant altres trets com són l’augment percentual de la freqüència de la construcció amb témer seleccionant una completiva introduïda per la conjunció que (el tipus de CD prototípic de la construcció evidencial) durant el segle XVI. En segon lloc, hem constatat com desapareixen els quantifi cadors que assenyalaven la intensitat de l’emoció i, en tot cas, ara quanti-fi quem la probabilitat que la informació prevista s’esdevinga. I, en tercer lloc, des d’aquest moment observem una alternança del mode subjuntiu amb l’indicatiu en el verb de la subordinada (fet que perviu en català actual; Quer 2826-2826; DDLC, s.v. témer), la qual cosa podria estar vinculada amb la reanàlisi semàntica del verb, en la mesura que ara el verb introdueix una predicció i, doncs, és possible el mode indicatiu, propi de l’assertivitat.

3.2. El camí cap a l’expressió de la cortesia

Una vegada codifi cat el valor i, doncs, en una fase post-construccional, si seguim els estadis defi nits per Traugott i


Trousdale, s’obre la possibilitat que s’esdevinguen nous can-vis, com és l’ús d’aquesta construcció amb un valor de cortesia. Aquesta nova funció la trobem en algun exemple —aïllat— dels s. XV i XVI (vegeu els exemples [7a] i [7b]):

7a. [...] E per ço, quanta blasfèmia és huy en lo món, de renegar lo nom de Jesús! Tan gran peccat és, que maravella com la terra no se n’ entre E per ço, com aquesta blasfèmia se engendre més en joch de dau, per ço vos ne preÿquí, e los regidors ne hagueren tantost bon propòsit e ·n feren sa bona ordenació. E per allò hagués tantost pluga en tot lo regne de València, e en Aragó se moren de set, que yo ó sé. Tem-me que Déus no us oblide (Vicent Ferrer [XIVb], Sermons, 255, 11; apud CIGCA).

7b. Curial estech en Monferrat per alguns dies; e, com veés que la abadessa no tornava, ne podia haver resposta d’ella, pensà, e en aquell pensament ajustà una error a altra. [...].

Per què Curial dix a Melchior: —Senyor pare, yo no faç res ací, ans pert lo temps en va

[...]. Lo prom sabia molt, e respòs a Curial: —Ay! E com me tem que errats lo camí! Car totes les

dones que han sentiment, senyaladament les grans senyores, no ·s volen tractar en aquexa forma; car, com no sàpien ne pusquen castigar les persones que amen en altra manera, tolen-los lo parlar, amaguen-se a ells, dien que no ·ls volen; emperò moltes vegades avé que passen major pena per los enamorats a qui fan lo gros que no ells, si bé·s cuyden ésser desamats; e no podent-ho durar longament, elles matexes cerquen via com les paus se facen (Curial [XVa], 260, 33; apud CIGCA).

En [7a], el valor evidencial és clar: el locutor —Vicent Ferrer— transmet la fi que preveu per a la ciutat blasfema, si continua per la via del pecat. Això no obstant, la tria per part del locutor de témer, en lloc d’un altre evidencial (com la construcció parentètica constituïda amb parèixer o semblar;


Antolí 2012; Sentí i Antolí) s’explica per un altre motiu: tot i que el predicador de l’exemple no és la víctima del perill potencial, recorre a témer per manifestar empatia amb l’audi-tori, per al qual preveu aquest desenllaç terrible (“que Déus no us oblide”).

El mateix ocorre en [31B], exemple en el qual el locutor, Melchior, usa el verb témer per expressar una opinió fona-mentada en l’experiència, atès que “lo prom sabia molt”. Ara bé, en lloc d’usar un altre marcador com semblar, el locutor recorre a témer com a estratègia per a captar la benvolença de l’interlocutor, atès que amb l’ús de témer mostra empatia cap a ell: manifesta contrarietat pel fet de desacreditar-lo dient-li que “errats lo camí”, és a dir, que s’equivoca en la decisió que ha pres.

Com hem avançat ja en el punt 2.3, es tracta, en termes de Brown i Levinson, d’una estratègia oberta i indirecta, amb cortesia negativa. Oberta en la mesura que el locutor, en tots dos casos, fa explícit el seu pensament: “Que Déus no us oblide” i “que errats lo camí”, respectivament. Indirecta en la mesura que prova de compensar l’agressió a l’interlocutor que representa l’expressió de la pròpia opinió (perquè se’ls cen-sura la conducta i s’amenaça amb l’infern, en [7a]; i perquè es contradiu el pensament, en [7b]). I amb cortesia negativa en tant que aquesta compensació es duu a terme expressant la voluntat de no interferir en la llibertat del receptor. En els cas concret de témer, el fet d’introduir l’enunciat amb un evidencial d’inferència permet atenuar un acte assertiu que pot afectar el receptor, i això es fa mitjançant l’afi rmació del caràcter subjectiu de la informació enunciada.3

Cal afegir, a més, que témer té també trets propis de les estratègies de cortesia positiva pel fet que, atès el matís emo-cional que li és propi, permet establir un espai comú entre locutor i receptor fonamentat en la intimitat i l’amistat en la mesura que el primer manifesta una coincidència d’objectius

3 Sobre el verb espanyol temer com a estratègia d’atenuació, vegeu Albelda Marco (52).


amb el segon: es mostra empàtic, mostra una actitud negativa cap a la informació que pot agredir l’interlocutor. En aquest mateix sentit, i d’acord amb les estratègies que enumera R. Lakoff, mitjançant aquest marcador de cortesia el locutor a) ofereix opcions al receptor (en tant que la informació es plan-teja com una inferència, és un enunciat epistèmicament més o menys incert i, doncs, hi ha la possibilitat que el locutor no tinga la raó) i b) reforça els llaços de camaraderia amb aquest (en tant que crea un espai comú, s’hi fa un esforç d’empatia, atès que el sentiment negatiu que s’hi manifesta és refl ex del que es preveu en l’interlocutor).

Tenim més casos tardans d’aquest ús, com [8], molt sem-blant al de l’exemple [7b], en què el locutor qüestiona l’opinió del receptor:

8. SAGRISTÀ: Los marquesos y los duchs / behuen bons vins y resolis, / y aquí dónan los sans olis / a un home perquè té cuchs [...].

SAGRISTÀ: Ja·s coneix ab la brumera / que per la boca se’n va. / Temo qu·és un gran brivó; / en la cara ja·s coneix.

CONSULTOR: Ay pobret!, prou que pateix. SAGRISTÀ: Jo·m temo que·s fa·l traydó. CONSULTOR: Digau, en què u coneixeu? SAGRISTÀ: Valga’m lo àngel sant Miquel! / Jo li cridava:

“Gabriel, / que us fa mal lo cap o·l peu?” / Y ell, posant los ulls en blanch, / se deixà extremuncià, / fen-li tant profi t lo untar / com un pagat ab un banch.

CONSULTOR: Bé es veu clar que és feridura, / i que, si no, bé parlaria.

SAGRISTÀ: Ell féu lo mut, a fe mia, / per escapar de clausura (“Entremès de l’ermità de la guia”, Teatre burlesc mallorquí [XVIII], 262, 14-19).

En aquest altre cas trobem alternada la realització prono-minal i no pronominal, amb present d’indicatiu en el verb de la subordinada, com pertoca a l’asserció —una hipòtesi de la qual està cert el locutor en aquest cas. El temor, com a


emoció, no hi té cabuda: el personatge, el sagristà, no pateix directament l’esdeveniment enunciat ni té cap implicació amb l’altre personatge del qual es predica, el malalt. I fi xem-nos que s’alterna amb el verb conèixer, ‘saber’: un verb de conei-xement i no d’emoció.

En resum, aquests primers exemples ens han permès con-cloure que l’ús com a marcador de cortesia de témer deriva del valor d’evidencialitat inferencial pel fet que:

a) A partir del valor inferencial s’entén l’ús se’n pot fer com a estratègia de cortesia negativa.

b) En els exemples que trobem en la llengua medieval i de l’edat moderna en què és possible la interpretació de la construcció com a estratègia de cortesia és sempre possible també una interpretació evidencial; es tracta, doncs, de con-textos pont.

c) La cronologia del canvi manifesta també que el valor de cortesia és posterior al valor evidencial. Els primers exemples aïllats en què témer pot actuar com a marcador de cortesia són de fi nals del s. XIV i del segle XV, mentre que els primers contextos en què és possible la interpretació evidencial són de la segona meitat del s. XIII en català.

d) De fet, el sorgiment d’aquest nou ús pragmàtic (in-tersubjectiu) de la construcció evidencial (subjectiva) és co-herent amb el procés descrit per Traugott i Dasher, segons el qual el signifi cat intersubjectiu és derivat d’un signifi cat sub-jectiu:

In my view, subjectifi cation and intersubjectifi cation are the mechanisms by which:

a. meanings are recruited by the speaker to encode and regulate attitudes and beliefs (subjectifi cation), and,

b. once subjectifi ed, may be recruited to encode meanings centered on the addressee (intersubjectifi cation).

D’aquesta manera, l’evolució de la construcció segueix el procés non-/less subjective > subjective > intersubjective.


És el cas del verb témer, que té un primer nucli semàntic (experiencial) relativament menys subjectiu, un segon nucli (evidencial) més subjectiu i un darrer ús (de cortesia) inter-subjectiu.

I si bé és cert que en els exemples anteriors trobem la construcció evidencial funcionant com a estratègia de cortesia (i, doncs, en uns contextos pont), val a dir que el procés de codifi cació d’aquest valor innovador culmina en la llengua actual, amb la dessemantització de la construcció primera, que perd el valor prospectiu i resta sols amb el signifi cat innovador (com en els exemples [9a] i [9b]):

9a. [Entren els conspiradors: Càssius, Casca, Deci, Cinna, Metel·lus Címber i Treboni] Càssius. Em temo que abusem del teu descans. Bon dia, Brutus, ¿no et molestem pas?

Brutus. He estat alçat fi ns ara; despert tota la nit (Salva-dor Oliva [1984], Juli Cèsar; apud CTILC).

9b. Wang: Ja són aquí, i no els trobo posada. No els podries acollir tu, per una nit?

Xen: Ai, Wang! Em temo que no. Espero un festejador. Però, com és possible que no els hagis trobat allotjament?

Wang: No t’ho sabria dir, fi lla. Sezuan és un merder (Carme Serrallonga [1967], La bona persona de Sezuan, 12, 11; apud CTILC).

4. Conclusions

En aquest article hem descrit la construcció [(em) tem que Vind/Vsubj] (i les variants, especialment la construcció parentètica) amb un valor de cortesia, que trobem en català actual. En concret, hem apuntat que constitueix una estratègia de cortesia oberta, indirecta i negativa (on record, with redress, with negative politeness, seguint la terminologia que proposen Brown i Levinson) o, en termes de Wierzbicka, d’una restricció de l’autoafi rmació (self-assertion) del locutor. Partint d’aquest punt, hem provat de reconstruir el procés de canvi semàntic pel qual el verb psicològic témer, que en els


segles XIV i XV s’ha gramaticalitzat com a marcador evidencial d’inferència (Antolí 2015), arribarà a codifi car aquest valor de cortesia. Més en concret, hem vist que el canvi ha estat pos-sible com a resultat del sorgiment d’un nou ús pragmàtic (lligat a la cortesia) de la construcció amb valor evidencial. Aquest nou ús, que en els s. XV-XVI trobem aïlladament en alguns exemples combinat amb el valor evidencial i arriba a codifi car-se en la llengua actual, constitueix una estratègia d’intersubjectivitat. D’aquesta manera, hem pogut identifi car la tendència subjectivitat > intersubjectivitat apuntada Trau-gott (2010).

Obres citades

Aikhenvald, A. Evidentiality. Oxford: Oxford UP, 2004.---. “Information Source and Evidentiality: What Can We

Conclude?”. Rivista di Linguistica 19.1 (2007): 207–27.Albelda Marco, M. “¿Cómo se reconoce la atenuación? Una

aproximación metodológica basada en el español penin-sular hablado”. (Des)cortesía en español. Espacios teó-ricos y metodológicos para su estudio. Eds. F. Orletti & L. Mariottini. Roma: Programa EDICE, 2010.

Antolí-Martínez, J. M. “Canvi semàntic i gramaticalització en el sorgiment de marcadors evidencials. Evolució semàntica de PARERE i derivats en el llatí tardà i en el català antic (s. III-XVI)”. eHumanista/IVITRA 2 (2012): 41-84.

---. L’evidencialitat en català antic: estudi de corpus i acos-tament segons la gramàtica cognitiva. Tesi doctoral. Ala-cant: Universitat d’Alacant, 2015a. Disponible en Internet: <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/51070>.

---. “El surgimiento de un evidencial de inferencia en catalán medieval. El verbo témer entre los siglos XIII y XV”. eHumanista/IVITRA 8 (2015b): 342-61.

Ballesteros Martín, F. J. “Mecanismos de atenuación en espa-ñol e inglés. Implicaciones pragmáticas en la cortesía” Círculo de lingüística aplicada a la comunicación 11 (2002): 1-21.


Disponible en Internet: <http://pendientedemigracion.ucm.es/info/circulo/no11/ballesteros.htm>.

Brown, P. & Levinson, S. C. Politeness: Some Universals in Language Usage. Cambridge: Cambridge UP, 1987.

CIGCA = Martines, J. & Martines, V. dirs. “Corpus Informati-tzat de la Gramàtica del Català Antic”. Corpus Informa-titzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis [CIMTAC]. Alacant: ISIC-IVITRA.

CIGCMod = Martines, J. & Martines, V. dirs. “Corpus In-formatitzat de la Gramàtica del Català Modern”. En Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Con-temporanis [CIMTAC]. Alacant: ISIC-IVITRA.

Cornillie, B. Evidentiality and Epistemic Modality in Spa-nish (Semi)Auxiliaries. Berlín/Nova York: Mouton de Gruyter, 2007.

---. “An Interactional Approach to Epistemic and Evidential Adverbs in Spanish Conversation”. Linguistic Realization of Evidentiality in European Languages. Eds. G. Diewald & E. Smirnova. Berlin/Nova York: Walter de Gruyter, 2010. 309-30.

CTILC = Rafel, J. dir. Corpus Textual Informatitzat de la Llen-gua Catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Disponible en Internet: <http://ctilc.iec.cat/>.

DDLC = Rafel, J. dir. Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Institut Estudis Catalans. Disponible en In-ternet: <http://dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>.

De Haan, F. “Evidentiality and Epistemic Modality: Setting Boundaries”. Southwest Journal of Linguistics 18 (1999): 83-102.

---. “Encoding Speaker Perspective: Evidentials” En Z. Fraj-zyngier & D. Rood, eds. Linguistic Diversity and Lan-guage Theories. Amsterdam: John Benjamins, 2005.

DECat = Coromines, J. Diccionari etimològic i complemen-tari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes/La Caixa, 1995.


Dendale, P. “Le conditionnel de l’information incertaine: Marqueur modal ou marqueur évidentiel?”. Actes du XXe Congrès International de Linguistique et Philologie Ro-manes. Université de Zurich (6-11 avril 1992). Ed. H. Gerold. Vol. I. Tü bingen: Francke, 1993. 165-76.

---. “Devoir au conditionnel: valeur évidentio-modale et ori-gine du conditionnel.” Cahiers Chronos 4 (1999): 7-28.

DRAE = Real Academia Española (2014) Diccionario de la lengua española (22a edició). Disponible en Internet: <http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae>.

Escandell, M. V. Introducción a la pragmática. Barcelona: Ariel, 2013.

Frawley, W. Linguistic Semantics. Hillsdale: Laurence Erl-baum Associates, 1992.

Haverkate, H. “Acerca de los actos de habla expresivos y co-misivos en español”. Aproximaciones pragmalingüísti-cas al español. Eds. H. Haverkate, K. Hengeveld & G. Mulder. Amsterdam/Atlanta: Rodopi, 1993.

Lakoff, R. “The Logic of Politeness, or Minding Your P’s and Q’s”. Proceedings of the Ninth Regional Meeting of the Chicago Linguistic Society. Chicago: Chicago Linguistic Society, 1973. 345-56.

Martines, J. “Une approche du futur épistémique du catalan médiéval: les premiers pas (xiii s.).” Le futur dans les lan-gues romanes. Eds. L. Baranzini, J. Sanchez Mendez & L. de Saussure.Université de Neuchâtel, en premsa.

Martines, J. & S. Montserrat. “Subjetivización e inferencia en la evolución semántica y en el inicio de la gramaticalización de jaquir (s. xi-xii).” Caplletra 56 (2014): 185-211.

Martines, V. & E. Sánchez. “L’ISIC-IVITRA i el metacorpus CIMTAC. Noves aportacions a la lingüística de corpus.” Estudis Romànics 36 (2014): 423-436.

Narrog, H. Modality, Subjectivity, and Semantic Change: A Cross-Linguistic Perspective. Oxford: Oxford UP, 2012.


Quer, J. “Subordinació i Mode.” Gramàtica del català contem-porani. Eds. J. Solà, M. R. Lloret, J. Mascaró & M. Pérez-Saldanya. Barcelona: Empúries, 2002. 2799-2866.

Sentí, A. “Modalitat i evidencialitat. Un estudi de deure epis-tèmic al segle XV.” Actes del 26é Congrés de Lingüística i Filologia Romàniques. Eds. E. Casanova & C. Calvo eds. Berlin/New York: W. de Gruyter, 2013.

Sentí, A. & J. M. Antolí-Martínez. “La inferència en l’afl orament dels valors evidencials en català antic”. Caplletra 55 (2013): 157-83.

Squartini, M. “Disentangling Evidentiality and Epistemic Modality in Romance”. Lingua 114 (2004): 873-95.

---. “Evidentiality in Interaction: The Concessive Use of the Italian Future Between Grammar and Discourse”. Journal of Pragmatics 44 (2012): 2116-28.

Traugott, E. C. “Pragmatics and Language Change.” The Cambridge Handbook of Pragmatics. Eds. K. Allan & K. Jaszczolt. Cambridge: Cambridge UP, 2012. 549-65.

---. “Revisiting Subjectifi cation and Intersubjectifi cation.” Subjectifi cation, Intersubjectifi cation and Grammatical-ization. Eds. K. Davidse, L. Vandelanotte & H. Cuy-ckens. Berlín/New York: De Gruyter Mouton, 2010. 29-70.

Traugott, E. & G. Trousdale. Constructionalization and Con-structional Changes. Oxford: Oxford UP, 2013.

Vázquez Rozas, V. “Construcción gramatical y valor epis-temológico. El caso de supongo”. Actas del XXXV Simpo-sio Internacional de la SEL. Ed. M. Villayandre. León: Universidad de León, 2006.

VTreccani = Istituto dell’Enciclopedia Italiana. Vocabolario Treccani. Disponible en Internet: <http://www.trecani.it/vocabolario/>.

Wierzbicka, A. Cross-cultural Pragmatics: The Semantics of Human Interaction. Berlín: De Gruyter, 2003.

Willet, T. “A Cross-Linguistic Survey of the Grammaticalization of Evidentiality”. Studies in Language 12.1 (1988): 51-97.

Documents

Year 2 – Dec. 2015 · Year 2 – Dec. 2015 Books Series of SIBA, 2 CATALAN DIACHRONIC AND CORPUS LINGUISTICS: FOUR NEW APPROACHES Edited and Coordinated by Antonio Cortijo-Ocaña