S E G O N A L E C T U R A D E

L L E N G U A C A T A L A N A

TANT DE BO FOS L’ALTRA LLIBRETA...

A la universitat poden succeir les coses més inversemblants en un tres i no res. De sempre s’hi veuen

estudiants corrent amunt i avall com a esperitats perquè fan tard a una o altra classe, gent passant-se els apunts i

fent trampa o despistats fent grans gambades cap a la copisteria per tal d’aconseguir les fotocòpies del tema de què

s’han d’examinar. De despistats sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. La Marta, però, era una estudiant modèlica

i ben tranquil·la, amb molta memòria. Mentre tothom corria, ella estava arraulida en un banc del vestíbul tot llegint

reposadament el seu llibre favorit: <<Records d’una escola de Soses>>. Fet i fet, la noia mai havia escatimat en

temps i en esforços i sempre havia estat una alumna exemplar: havia aprovat la Primària, la Secundària i el Batxillerat

amb notes excel·lents i ara, a la universitat, anava un xic confiada.

De sobte en Dennís, amb el cor fora de la boca, aparegué fent relliscar els peus pel passadís a causa de la

velocitat i cridant amb una veu estrident. <<La llibreta, la llibreta!>>. La Marta acabà de revisar la darrera pàgina que

havia estat llegint i aixecà la vista; el capítol tancava amb un suplement ple de dibuixos molt interessants i no volia

que ningú la molestés, però en Dennís ja se li havia plantat al davant. La noia anava a dir-li’n quatre de fresques,

però el seu amic la va fer callar amb la mà.

- Marta! La llibreta! És terrible! On tenies el cap, noia? Què n’has fet, de la llibreta? On és, la llibreta? La

llibreeeeta!

- Dennís, aquestes influències teves t’han convertit en un sonat cridaner! Tant grup de rock i tanta guitarra

elèctrica t’han modificat la veu. Vols fer el favor de deixar de cridar? Quina llibreta? –replicà la noia.

En Dennís agafà la Marta per la nansa del vestit i, d’una estrebada, l’atragué cap a ell. Els ulls li sortien fora de

les òrbites i suava de forma desmesurada. Les venes del coll li estaven a punt d’esclatar i a cada paraula que deia

gotes d’escuma sortien disparades en totes les direccions imaginables.

- Fes memòria! La necessitava aquest matí! Quina desgràcia! Què n’has fet, de la llibreta? –etzibà novament el

noi, fora dels seus cabals, embogit.

- Quin sobresalt és aquest, Dennís? De quin coi de llibreta parles? Ja saps que sóc molt ordenada. Sempre faig

els deures i treballs, jo! En acabat, saps perfectament que guardo les llibretes i els llibres a la meva taquilla, la que té

combinació secreta. Ningú gosa tocar-me-les, les llibretes. Estan ben guardades, tranquil – indicà la Marta, a qui la

mosca començava a pujar al nas.

Us he de dir que en Dennís i la Marta ja feia temps que compartien pis d’estudiants a Barcelona amb la Júlia i en

Joan Pau. Tots plegats havien aconseguit les millors notes en diferents instituts de Lleida i havien entrat a la

Universitat Politècnica de Catalunya per tal de cursar una enginyeria informàtica. A banda del pis, doncs, també

compartien les despeses i feien els pagaments que calia a mitges. Compartien, perquè s’entengui, l’obligació de

pagar les factures.

De sobte, en Dennís perdé la força i l’energia. Tota la rauxa amb què havia arribat corrent pel passadís s’esvaní i

caigué de genolls a terra. Començà a plorar desconsoladament.

- Ei, Dennís... Però què et passa? –digué la Marta-. Tot això per una llibreta? Ja te la deixo, home, no pateixis.

Ara mateix vaig a la taquilla i te la porto. Vols la de matemàtiques? La de física? La de química? Pots copiar-ne el que

vulguis, si et fa falta . Ja veuràs com tot anirà bé. Però no ploris, home! Ara et porto la maleïda llibreta!

- Marta –afegí en Dennís entre tímids gemecs-. La llibreta que necessitava és la llibreta del banc! Avui ens

cobraven el lloguer del pis! Tots dieu que jo sóc el despistat, però... Qui és, ara la mancada de memòria? Què farem,

ara? Ja no podem pagar! Haurem d’anar a viure tots quatre sota el pont de l’AVE!

La Marta s’endugué les mans a la cara i entengué la situació. Aquest cop no havia estat tan previsora com era

habitual. Havia oblidat la llibreta del banc a casa! Tant de bo l’error, l’oblit, l’hagués comès amb l’altra llibreta, la de

classe, i no pas amb la de “La Caixa”...

---------------------------------------------------------------------