INRUTAS

Primera PartAutor: Josep Alfons ArnauIl·lustrat per: Eduard CastellsAdaptat per: Adriana Castells

Vet aquí una

vegada, un petit

país penjat del

cel, suspès en l’aire per

un finíssim fil de llana.

En els orígens d’aquell país, que es deia

INRUTAS, els seus

habitants vivíen del que

la terra produia i en teníen prou.

Mai teníen pressa i un passió els feia diferents: es preguntaven moltes coses i especialment

sobre el misteri del fil de llana que aguantava els seu petit país.

Totes les nits de Lluna

plena, la gent sortia

als carrers, les places, els

camps; junts feien una gran

festa i miraven

aquell fil de llana.

Parlaven i parlaven sobre l’origen del fil,

… els sommiadors

deien que el teixia una fada

que els estimava

sense límits.

Els savis explicaven que era un fil en forma de cercle, que amb un joc

increible de forces, aguantava

Inrutas al firmament.

Es pasaven tota la nit parlant, cadascú pensava una cosa diferent i mai van

aconseguir demostrar cap teoria.

Mai es barallaven, tots teníen una cosa en

comú:

LA CAPACITAT DE SORPRENDRE’S

DAVANT DEL DESCONEGUT I L’ÀNSIA PER

CERCAR RESPOSTES

Però aixó passava als orígens dels orígens d’Inrutas…

Malauradament hi va haver un moment en què poetes i savis van desaparèixer d'aquell país. I és que els seus habitants van deixar

d'admirar-se per allò que els envoltava i, per tant, també pel fil de llana que aguantava en

l'aire al seu món.

Va succeir que una estranya mania, sense saber-se com ni quan va començar, es va

estendre entre els homes i dones

d'Inrutas com una malaltia

contagiosa.

Els va atacar l'obsessió per posseir i acumular coses i, el no menys obsessionant hàbit, de donar ordres.

Posseir i acumular tot tipus de coses, des de terres, animals, arbres fruiters, muntanyes rius i fins i tot núvols. I posseir-les en competició amb els altres, presos d'una raríssima febre per tenir

sempre més que els altres.

Quan algú veia un núvol, anava a una oficina que van

obrir per aquell temps. Si ningú l’havia vist abans, feia posar el núvol al seu

nom i així era seu. Tot s’escrivia en uns papers que es guardaven a unes grans

carpetes verdes i a la persona li donaven un

paper verdós que deixava clar que el núvol era seu.

Les ordres, com hem dit, eren la seva altra obsessió. Estaven tot el dia manan coses a

tothom. Manaven els seus fills que no riguessin, que no es

fessin petons i no es podia somiar.

Quan dues persones es trobaven al carrer, l'una li deia a l'altra:

- T'ordeno que em saludis.- No, sóc jo el que mana que em saludis-

responia l'altre.I així durant hores...

Efectivament, aquelles dues

obsessions malaltisses,

tenir i donar ordres,

van variar totalment la vida del país sostingut al cel per un fil de

llana.

Ningú no es va adonar, ja que els canvis es van produir amb molta

rapidesa. Va ser com si un

vent fred i dolent

l'envaís tot, però

sigilosament i sense soroll.

Des de l'aparició d'aquella malaltia, a l'escola d'Inrutas, es va estudiar una sola

matèria: MÉS-TENIR-MÉS-MANAR.

Tot i la nova situació, la

gent creia que la manera en

la qual es vivia ara al petit món d'Inrutas,

sempre havia estat així, fins i tot afirmaven que no existia

cap altra forma de

viure.

Ja no recordaven les festes de Lluna plena, ni recordaven que abans ningú no es

preocupava per tenir coses i per manar.

Les velles tradicions havien caigut en l'oblit més profund,

tradicions com estirar-se en

l'herba hores i hores, sense fer res que no fos gaudir de la

humitat de la terra deixant volar la imaginació, o

cantar de sobte a ple pulmó, es fos

on es fos, per l’únic plaer de

cantar...

Estaven tan ocupats en aconseguir posseir flors, núvols, gotes de rosada... en llançar ordres a tort i a dret, en anar i venir de les seves cases a l'oficina on

eren les horribles carpetes en les quals tothom anotava les seves propietats, o en comptar i tornar a comptar els papers verdosos que acumulaven, que

tampoc no es van adonar que la seva pell havia canviat de color.

Des de l'aparició d'aquella mania de tenir, tenir, tenir, i manar, manar, manar... els adults ja no eren negres, grocs, blancs,

vermells o de color d'oliva, els cinc brillants colors originals dels homes i les dones

d'Inrutas, ara, a partir dels 16 anys, tots eren grisos, fins i tot els seus ulls van agafar

aquest color.

I el més greu és que ja no pensaven. Si veien a la tardor a una oreneta partir cap als llocs

càlids, no quedaven com abans estupefactes, admirant-se que la petita au

fos capaç de volar orientant-se cap a la calor, simplement es dirigien a l'oficina a

comprovar que ningú no havia anotat com a seu aquell ocell.

De tal manera estaven capficats en col·leccionar papers verdosos de propietat i en donar ordres a

tots, que es van oblidar tots que

el seu país estava sostingut al cel per un fi fil

de llana i...

va faltar molt poc, perquè no

s'adonessin que,

una matinada, el fil…

s'estava trencant!!!

FI DE LA PRIMERA PART...