Dossier el sistema endocrí anatomia

Jordi Capdevila. Programació didàctica Página 0

cures bàsiques d’infermeria c4 CAI i tp’s Jordi Capdevila. INS S’Agulla

Dossier3 sistema endocrí. I les seves tp’s

Nom de l’alumne/a………………………………………………………………………………………………………


Avaluació*:

Bloc teòric: 50% del crèdit en dos o tres exàmens dels fets, conceptes i sistemes conceptuals

de la unitat subjecte d’estudi.

Bloc Teoricopràctic ( TP’s) 20% del crèdit. La Tp és l’execució d’un procediment simulat a l’aula

taller i un examen teòric-pràctic si la UD ho escau.

CAT. Treball d’auto aprenentatge basat en ABP. 10%

AEA. Activitats d’ensenyament aprenentatge. Degudament complimentat el quadern de

treball. 10%

Valoració actitudinal. 10%. Graelles d’observació i criteris estipulats.

*l’avaluació s’especifica degudament a cada trimestre.

UNITAT DIDÀCTICA NÚM.4- NECESSITAS DE RELACIÓ (SISTEMA ENDOCRÍ)

Continguts de fets, conceptes i sistemes conceptuals.

Anatomofisiologia del sistema endocrí.

Malalties més freqüents del sistema endocrí. L’alteració del metabolisme dels HC i l’hipo i hipertiroïdisme, altres síndromes.

Exploracions complementàries en el sistema endocrí.

Teoricopràctiques (TP’s)

CAT’s

Terminologia biomèdica

AEA

S’especifiquen

Objectius de la UD4.

1,4,5,6


Nuclis d’activitat

N.A Títol Durada AEA codi Avaluació

NA1 Anatomo-fisiologia

del Sistema endocrí

6 hores

Els òrgans del sistema endocrí. Les hormones, hipotalàmiques si hipofisiàries, el control hormonal i l’estímul nerviós-estímul químic.

C4/UD4/NA1/A1 -Exercicis d’avaluació continuada. Visionats de vídeos. Elaboració de làmines d’anatomia. -continguts per la prova escrita.

NA2 E.C del sistema endocrí

1h L’exploració física, l’exploració cervical, tècniques de determinació hormonal, diagnòstic per la imatge, cateterització del si petrós PAAF.

C4/UD4/NA2/A1 -continguts per la prova escrita.

NA3 Patologia endocrina Cures d’infermeria

7h

Alteració del metabolisme dels Hidrats de carboni, hipertiroïdisme i Hipotiroïdisme, canvis en el fenotip general, hirsutisme-virilizació i ginecomàstia, híper i hipocalcèmia.

C4/UD4/NA3/A1 Exercicis d’avaluació continuada. continguts per la prova escrita. NA1,2 i 3 tenen una prova.

CAT’s crèdits d’autoaprenetatge

N.A Títol Durada AEA Codi Avaluació

NA4 Terminologia biosanitària

1 Termes utilitzats en les cures auxiliars d’infermeria que engloben des de procediments, material i termes biomèdics.

C4/UD4/NA4/A1 L’alumnat haurà de cercar la informació sobre una sèrie de conceptes que el professor lliura. EL CAT serà avaluat amb una prova objectiva. v/f


Procediments ( Teoricopràctiques)

Nuclis d’activitat

N.A Títol Durada AEA codi Avaluació

NA5 La DGC 2h Determinar la glicèmia capil·lar, tècnica, procediment, interpretació i registre.

C4/UD3/NA5/A1 Identificació material. Assistència.

NA6 Determinació de glucosúries i cetonúries. La tira seca.

3h Determinació dels nivells de glucosa i cossos cetònics en orina, tècnica, procediment, interpretació i registre.

C4/UD3/NA6/A1 Identificació material. Assistència. I cas simulat pràctic.

NA7 Administració d’insulina i Glucagó.

2h Administració de la insulina, zones, tècnica, riscos, tipus. Identificació d’una hipoglucèmia, usos parenterals de l’administració del glucagó.

C4/UD3/NA7/A1 Identificació material. Assistència. I cas simulat pràctic.

UD. 4 NECESSITATS DE RELACIÓ-Endocrí

EL SISTEMA ENDOCRÍ Anatomia, fisiologia i patologia.

Les hormones són substàncies orgàniques de composicions químiques variades que

són vertides a la sang a través de la circulació sanguínia; arriben a un òrgan específic,

on s’encarreguen de regular alguna funció orgànica. Les glàndules que segreguen les

hormones són per tant, de tipus endocrí, és a dir de secreció interna. Les funcions de

les hormones són variades i entre ells destaquen l’acció que efectuen sobre tot el

metabolisme, l’acció dinàmica sobre diversos òrgans i, en general, l’acció coordinadora

per mantenir l’equilibri homeostàtic de la persona. Cal dir que només són necessàries

en quantitats mínimes. La secreció d’hormones està sota control dels centres

nerviosos.

Les hormones, només actues sobre els òrgans que tenen cèl·lules amb receptors

específics, per a elles. Aquests òrgans són els òrgans Diana de l’hormona. Un receptor

específic és una molècula especial que gràcies a la seva estructura se por combinar

amb una determinada hormona i iniciar així una sèrie de reaccions. El resultat es que

les hormones controlen específicament l’activitat interna dels diferents tipus de

cèl·lules. A diferència del SN que origina respostes molt ràpides, les hormones

produeixen respostes lentes, com ara creixement d’ossos en l’adolescència.


L’estimulació procedent de l’interior s’integra en l’hipotàlem, l’estimulació externa

arriba al còrtex cerebral.

Durant l’estimulació, l’hipotàlem segrega factors alliberadors, que en arribar a la

hipòfisis, la indueixen a produir hormones. Les hormones hipofisiàries es denominen

TRÒFIQUES, ja que a banda de controlar per si mateixes una determinada funció,

també estimules “alimenten” a una glàndula endocrina perquè segregui hormones. A

l’espècie humana, les glàndules de secreció interna es estat adult són HIPOFISIS;

TIROIDES, PARATIROIDES, PANCREES, MUCOSA GÀSTRICA I DUAODENAL, GLANDULES

SUPRARENALS I GÒNADES (OVARIS I TESTICLES)


Mucosa digestiva


E R

Lumínica, mecànica, tèrmica, química... Estimul-Reposta (idem) Processos interns

Òrgans dels sentits

Receptors Sensorials Interns

Receptors sensorials externs

(Estimulació)

(FEEDBACK)

SECRECIÓ

HORMONES TRÒFIQUES (ACTH, TSH,GH,FSH,LTH....)

ESTIMULACIÓ

GLANDULES ENDOCRINES

SECRECIÓ

HORMONES ( LES QULAS FARAN LA SEVA FUNCIÓ)

Estimulació Externa Estimulació Interna

Factors

alliberador

sotrsors



Les hormones hipotalàmiques són 8

Hipotàlem: Factors alliberadors, arriben a l hipòfisi i estimulen la producció

d’hormones Tròfiques.

L’oxitocina i la vasopressina s’acumulen en la regió posterior o (neurohipòfisi) de la

hipòfisi. La vasopressina afavoreix la reabsorció de l’aigua en els ronyons, la qual cosa

eleva la tensió arterial. I la oxitocina regula la contracció de l’úter durant el part.


Hipòfisis: És una glàndula situada en la base de l’hipotàlem i el seu tamany és com un

pèsol. S’uneix a l’hipotàlem amb el tall hipofisiari i té tres regions. Adenohipòfisi o

anterior, hipòfisis Inter mitja i neurohipòfisis o posterior. Recorda que el tall hipofisiari

segrega l’hormona melaconita estimulant (MSH).

Tiroides: Hormona estimulant de la tiroides (TSH). Produeix tiroxina, calcitonina i

Triyodotironina. Actuen sobre el metabolisme cel·lular i del cali.

Paratiroides: Segrega la parathormona, responsable del metabolisme del Calci Ca+ i

del P fòsfor.

Glàndula suprarenal: Hormona estimulant de les càpsules suprarenals (ACTH).

Produeix aldosterona, cortisol i adrenalina.

La capsula o corteza segrega glucocorticoides com ara la cortisona i l’aldosterona,

també minerals i hormones sexuals com ara els estrògens i andrògens, la medul·la en

canvi segrega adrenalina i noradrenalina que són les hormones de l’emoció.

Mucosa digestiva: gastrina ( suc gàstric), enterogastrina (greixos) pancreozimina i

secretina ( suc pancreàtic), colecistoquinina ( bilis) i enterogastrina ( suc intestinal)

Pàncrees: Produeix Insulina en caos de glicèmies alta i glucagó en caos de glicèmia

baixa.

Ovaris i Testicles: Hormona estimulant dels testicles i ovaris (FSH). Produeixen

hormones sexuals com ara els estrògens i progesterona i testosterona i gamets. Cada

gònada produeix la seva hormona i una petita quantitat de l’oposat.

Hormona estimulant del creixement dels ossos (GH). Produeix el creixement dels

ossos.

Hormona estimulant de les mames (prolactina). Produeix la llet després del part.


El control hormonal

1-L’estímul nerviós

Determinades situacions externes o internes com ara son, por falta d’afectivitat,

estrès, soroll etc són captats pel cervell que influeix en l’hipotàlem, el qual envia a

traves de la sang hormones que exciten o hormones que inhibeixen la hipòfisi. Aquesta

produeix o no hormones que estimulen la glàndula diana i aquesta allibera la seva

hormona a la sang. Tan sols que el seu nivell augmenti lleugerament per sobre del

normal, aquest excés provoca que l’hipotàlem ja no produeixi més hormona

d’estimulació, amb la qual cosa la glàndula diana disminueix la seva producció

hormonal. Aquest mecanisme es denomina retroalimentació o feed-back. Les

hormones que produeix l’hipotàlem es denominen factors alliberadors i les que

produeix la hipòfisi es denominen hormones tròfiques. Tan una com altres son

neurohormones donat que són produïdes per neurones.

2-l’Estímul químic

Les glàndules endocrines també capten si hi ha excés o dèficit d’una determinada

substància en la sang i actuen segregant hormones o no.



Patologia endocrina

Alteracions del metabolisme dels Hidrats de Carboni. La DIABETES MELLITUS

La diabetis mellitus (D.M) és una malaltia crònica que es caracteritza per l’alteració del

metabolisme dels H.C, lípids i proteïnes com a conseqüència d’un dèficit de la síntesi o

de la utilització de la insulina.

La deficiència d’insulina provoca una síndrome metabòlica la principal manifestació de

la qual és l’elevació dels valors de glucosa en sang (hiperglucèmia) i la seva excreció

urinària (glucosúria).

La insulina es sintetitza en el pàncrees, en les cèl·lules β dels illots de langerhans , en

forma d’un precursor nomenat proinsulina. Un cop alliberada al plasma, la proinsulina

es trenca donant lloc a la insulina i amb un pèptid de connexió anomenat pèptid C.

La insulina s’allibera de forma continua en petites

quantitats durant els períodes interpandrials,

augmentant considerablement després de la

ingesta d’aliments, especialment quan aquests

contenen hidrats de carboni. La glucosa és la

principal font d’energia que utilitzen els teixits de

l’organisme, i perquè pugui penetrar en les

cèl·lules precisa d’insulina. La insulina quan arriba

a la cèl·lula, s’uneix a uns receptors existents en

la superfície, permetent l’entrada de la glucosa

en el seu interior.

TIPUS

En la pràctica clínica es freqüent dividir la diabetis

en dos tipus:

1- DIABETIS DE TIPO I, O DIABTETIS MELLITUS INSULINODEPENENT (DMID).

Coneguda també com a diabetis juvenil. Tot i que pot presentar-se en qualsevol

moment de la vida, es estrany que passi dels 30 anys sense dx. Aquest tipus requereix

Tto. amb Insulina per a controlar els nivells de glicèmia en sang.

2- DIABETIS TIPUS II, O DIABETIS NO INSULINODEPENENT (DMNID)

També coneguda com diabetis de l’adult. Representa el 90% dels pacients diabètics. A

diferència dels pacients amb diabetis de tipus I el principal problema de la DM tipus II


no és la producció d’insulina, sinó que existeix una resistència dels teixits a la seva

acció com a conseqüència d’un defecte dels receptors.

PRINCIPALS DIFERENCIES ENTRE LA DIABETES DE TIPO I, I DE TIPO II

CRITERI

TIPO I TIPO II

Edat d’inici Abans dels 30 Després dels 40

Màxima incidència 12-14 anys 65 anys

Forma d’inici Brusca (debut diabètic) Insidiosa

Obesitat No Freqüent

Cetosis Freqüent No

Tto. Insulina Dieta/ADO-HH.OO

Manifestacions clíniques.

Quan els nivells de glucosa sobrepassa el dentell renal apareix la glucosúria, com a

conseqüència, es produeix una diüresi osmòtica que dona lloc a la poliúria. Aquesta sol

ser molt evident, amb diüresis entre 3-5 l/dia. Com a mecanisme de compensació per a

restablir les pèrdues urinàries s’ingereix més líquid. POLIDÍPSIA. TOT I QUE ESITEIX

GRAN QUANTITAT DE GLUCOSA EN LA SANG, L’ORGANISME NO LA POT UTLITZAR

CORRECTAMENT COM A FONT D’ENERGIA DEGUT A LA FALTA D’INSULINA. DAVANT

AQUESTA SITUACIÓ, L’ORGANISME REACCIONA AUGMENTANT LA INGESTA

D’ALIMENTS. POLIFÀGIA.


Valoració clínica El dx de la diabetis s’efectua comprovant, mitjançant una anàlisi de la sang, l’elevació de la glucèmia, ja sigui en condicions basals o després d’una sobrecàrrega de glucosa. Tot i la simplicitat de la prova, els resultats poden induir a error si el pacient no ha estat prèviament preparat.

1- GLICÈMIA BASAL

És el nivell de la glucosa en dejú , constitueix la prova més senzilla per a identificar la diabetis. Per a que els resultats siguin valorats, el pacient no ha d’ingerir res durant les 8-12 hores anteriors a l ‘extracció de sang. ( si és possible cap fàrmac). En aquestes condicions els valors normals de la glucèmia basal oscil·la entre 70-115mg/dl. + de 140 mg/dl és indicatiu d’intolerància a la glucosa si es detecta almenys en dues ocasions.

http://1.bp.blogspot.com/_hcSBSBgMgEQ/SvqX9hdqYzI/AAAAAAAAABE/z-QR3Nv18fw/s1600-h/peso.gif

http://4.bp.blogspot.com/_hcSBSBgMgEQ/SvqXLfFmg0I/AAAAAAAAAAs/gP1BDr9-47Q/s1600-h/comer.gif








2- TEST DE TOLERÀNCIA ORAL A LA GLUCOSA

Consisteix en l’administració d’un quantitat fixa de glucosa dissolta en aigua o bé un

preparat (Sullivan) i en la realització d’extraccions de sang, amb certs intervals de

temps per determinar la glicèmia ( 2 com a mínim) 200mg/dl.

La OMS ha establert uns criteris diagnòstics diabètics que són els següents:

a) Glucèmia plasmàtica superior a 200mg/dl i símptomes clàssics de diabetis.

b) Glicèmia basal superior a 140mg/dl en dos o més determinacions.

CURES D’INFERMERIA


Els objectius del tractament i de les cures d’infermeria en un pacient diabètic són:

Aconseguir un tto. que estabilitzi les xifres de glucèmia dins del nivell normal de

glucèmia amb els mínims efectes adversos.

Suprimir els símptomes per al seu el pacient tingui una bona qualitat de vida.

Evitat o retardar l’aparició de complicacions potencials.

Educar al pacient per a que pugui controlar per si mateix la malaltia.

els quatre pilars de la diabetis

DdI- risc ineficaç del règim terapèutic R/amb la malaltia, autocontrol de la glucèmia,

tractament, dieta, exercici, cures diàries i complicacions.

Dieta

La dieta és un dels pilars fonamentals del tto. De la diabetis. La influencia dels aliments

sobre la glucèmia és tan important que molts diabètics controlen la malaltia amb la

realització d’una dieta adequada.

Els objectius del tractament dietètic de la diabetis són bàsicament mantenir un bon

estat de nutrició i facilitar el control de la glucèmia. En línies generals la dieta del

diabètic difereix poc de la que ha de realitzar la resta de la població. L’aport energètic

compren un 50-55% d’H.C, un 15% de proteïnes i un 30-35% de greixos. Els H.C han de

ser d’absorció lenta, coneguts també com a complexos. Estan contraindicats els sucres

simples o d’absorció ràpida, com ara sucre, mel, pastisseria etc, ja que s’absorbeixen

de forma molt ràpida i provoquen augments importants de la glucèmia.

Les complicacions cardiovasculars són molt freqüents en el pacient diabètic, per la qual

cosa s’aconsella rebaixar l’aport de colesterol o aliments proteics greixos. Es molt

important la fibra ja que disminueix la glucèmia a l’enlentir l’absorció gastrointestinal

dels H.C.


El control de pes és fonamental en les persones obeses amb diabetis de tipus II.

Aquesta mesura és per si sola suficient en moltes ocasions per a normalitzar les xifres

de glucèmia. La pèrdua de pes produeix un augment del nombre de receptors de la

insulina i disminueix la resistència a aquesta.

L’alimentació ha de ser fraccionada perquè els hidrats de carboni estiguin repartits al

llarg del dia, i amb un percentatges determinats, amb la finalitat d’evitar elevacions

importants de la glucèmia. ( si està ingressat fan pauta mòbil) L’horari dels àpats ha de

ser realment fixa tots els dies molt especialment tractats amb insulina. S’ha de

respectar les quantitats prescrites en cada àpat i no deixar o endarrerir cap, ja que es

podria produir una hipoglucèmia.

Exercici

Un altre factor del tractament de la diabetis és l’exercici físic. Els diabètics haurien de

ser conscients de que l’augment de la activitat afavoreix el descens de la glucèmia.

Durant l’exercici el músculs consumeix primer, el seu propi glucogen, però passats uns

minuts, comença a captar la glucosa de la sang amb la qual cosa la glucèmia comença a

baixar.

L’exercici regular produeix un augment de la sensibilitat a la insulina la qual cosa

resulta especialment beneficiós en la diabetis del tipus II. Els esports com ara

submarinisme, escalada, vol o navegació han d’evitar-se ja que pot haver una

inesperada hipoglucèmia amb fatals conseqüències. Si es fa exercicis amb els braços

millor posar la insulina en l’abdomen.

Insulina

Tots els diabètics de tipus I necessiten injectar-se insulina per a sobreviure i ,sota

certes circumstàncies, també la poden precisar els diabètics de tipus II.

Tipus d’insulina:

Ultra ràpida

Comença a actuar als poc minuts de ser injectada. Té un pic entre mitja hora i una hora

després de la injecció i a les tres hores deixa de fer efecte. Aproximadament. La més

coneguda és l’Apidra®.


Ràpida

El seu inici és als 30’ o l’hora, la seva acció màxima arriba a les 2 o 4 hores de

l’administració i dura unes 6-8hores. L’Actrapid® és la marca més coneguda o la

Humulina R®. El seu color és totalment transparent.

Acció Inter mitja

El seu inici és a les 1 o dures hores, la seva acció màxima arriba a les 8-12h i té una

durada de 12-24 hores. És més coneguda com a NPH o lenta. Algunes marques d’us

habitual són Insulatard® o Humulina NPH®. Pot ser semi sintètica, porcina o bovina i té

un color turbit (no transparent).


Acció Perllongada (Prolongada)

El seu inici és als 10 minuts. La seva característica es que no té “peak hour”, és una

glargina i té una vida de més de 24 hores. Aspecte turbit i es bovina. No es pot barrejar

amb altres insulines. L’Actrapid i la NPH si es pot. La perllongada és mes coneguda com

a Lantus®.

Tècnica de l’administració de la insulina (TP’s)

conservació

La insulina perd activitat amb massa calor per la qual cosa cal conservar-les en la

nevera, de tota manera no cal ser alarmistes si la Tº ambiental està en uns 20-22graus

pot deixar-se fora.


Educació diabetològica

Per aconseguir un bon control de la diabetis, en línies generals el programa d’educació

diabetològica ha de contenir uns conceptes sobre la diabetis i el seu tractament, la

tècnica d’injecció d’insulina (tp’s), el maneig de la dieta, la detecció de crisis agudes de

la diabetis i al seva prevenció. De la mateixa manera que cal ensenyar la tècnica de

determinació de la glucosa capil·lar i les cetonúries (tp’s), l’exercici la dieta i les dosi

d’insulina.

Glucosúria= la glucosa en l’orina apareix quan la glucèmia assoleix el dintell renal,

aprox. 180mg/dl. És d’utilitat en pacient amb DMNI.

Cetonúries= cossos cetònics en l’orina. En condicions normals la cetonúria és negativa i la

seva aparició és una senyal d’alarma que indica al pacient que el control metabòlic de la

malaltia no és l’adequat.

Glicèmia en sang capil·lar= la freqüència amb que cada pacient ha de realitzar-se les

determinacions de la glucèmia varia d’unes a d’altres. A tall d’exemple, les det. de glucosa

capil·lar mínimes, si els valors estan en límits acceptables són:

-Abans de l’esmorzar, dinar i sopar. 2 a 3/cops x setmana.

-Perfil complet: abans del dinars, dues hores després dels mateixos i abans de dormir.

Un cop per setmana.

Complicacions Potencials agudes (CP)

Hipoglucèmia: nivells per sota de 60-50mg/dl.

La hipoglucèmia és una complicació freqüent del tto. amb Insulina o ADO’s. Consisteix

en la davallada de la glucosa en la sang per sota dels seus límits normals ( menys de

60).la hipoglucèmia es produeix perquè existeix un excés d’insulina per a les


necessitats metabòliques d’un moment determinat. Es presenta en les següents

circumstàncies.

-Dosis d’ADO’s o insulina superior a la requerida.

-Retard o disminució de la ingesta d’H.C en un àpat.

-Exercici físic superior a l’habitual

-Vòmits o diarrees que comporten una disminució de l’absorció intestinal dels

aliments.

Quan es produeix un descens de la glucèmia, l’organisme reacciona estimulant

l’alliberació d’hormones de contra regulació com ara el cortisol, el glicogen i

l’adrenalina, que tendeixen a elevar la glucèmia al provocar un augment de la

glicogenòlisis i la gluconeogènesi (rutes metabòliques).

Els signes i símptomes de la hipoglucèmia són: pal·lidesa cutània, taquicàrdia, debilitat,

ansietat, gana, tremolor, sudoració, irritabilitat, cefalea, somnolència, visió borrosa,

diplopia ,alteracions de la conducta.

El tractament d’una hipoglucèmia lleu consisteix amb un malalt conscient en

l’administració d’H.C d’absorció ràpida!!. 10 gr. solen ser suficients.

-Suc de taronja (fruites) amb sucre

-Un parell de sucres

--Begudes ensucrades

-1 got de llet desnatada ( aquesta llet és d’absorció més ràpida)

El quadre sol resoldre’s en 10 minuts. Si els símptomes no desapareixen, s’administra

glucagó 1 gr. per via I.M o Sb.C. (tp’s) un cop recuperat, es convenient que el pacient

prengui algun aliment amb H.C d’absorció més lenta com ara un tros de pa, unes

galeta maria una fruita o un got de llet sencera, amb la finalitat d’una possible

recurrència dels símptomes.

Si existeix pèrdua de la consciencia o la hipoglucèmia es greu cal administrar suero

hipertònic glucosat al 40-50%.

Hiperglucèmia (+de 250 mg/dl)

És una de les complicacions agudes més freqüents de la diabetis. Està produïda per un

dèficit agut d’insulina que provoca una hiperglucèmia amb cetogènesi, acidosis

metabòlica i deshidratació.


Degut al dèficit d’insulina, la glucosa no pot penetrar en les cèl·lules i es produeix un

augment de la glucosa que s’acumula en el plasma provocant una hiperglucèmia.

Aquesta conduirà, per l’augment de l’osmolalitat plasmàtica a una diüresi osmòtica

que serà la responsable de la important pèrdua d’H2O i electròlits.

Dèficit d’insulina:

-desencadena un augment dels nivells sanguinis de glucosa per la qual cosa augmenta la

diüresi.

-hipovolèmia=problemes

respiratoris i circulatoris.

-es perden electròlits i dona lloc a

un desequilibri hidroelectròlit

provocant alteracions de la

consciència.

-amb tot això sorgeixen les “hormones

contrareguladores” s’alliberen per la falta

d’insulina. Intentant cpmpensar el “dèfict”

inrecel·lular.-

El tractament es corregir la

hiperglucèmia, la deshidratació,

els trastorns electròlits i

l’acidosi.

S’instaura una via per STP/FTP, acostuma a ser central i així es pot determinar la PVC.

Control de les cts. vitals i administració d’insulina en perfusió contínua.

Complicacions potencials cròniques (CP)

1- microangiopaties

CP- retinopatia diabètica 2/a DM

DdI- Alt risc de lesió

DdI-Aïllament Social


CP-nefropatia diabètica 2/a DM

L’afectació de la retina és molt freqüent en els pacients amb diabetis mellitus, tot i que

la prevalença i la gravetat guarden estreta relació amb la durada de la malaltia i el seu

grua de control.

La cataracta i el glaucoma es presenten amb major freqüència en els pacients

diabètics.

Pel que fa la nefropatia, es manifesta inicialment per proteïnúria, és més comú en la

DMID.

2-macroangiopatias

CP: malaltia de les artèries coronàries

CP:Malaltia vascular perifèrica

CP:Neuropatia: degeneració gradual dels nervis perifèrics

Afecta a les artèries de gran calibre. Les malalties principals són la isquèmia coronària,

malaltia cerebrovascular, IAM, claudicació intermitent i nafres (peu diabètic)

PEU DIABÈTIC

Els peus dels pacients diabètics són especialment vulnerables, ja que en ells coexisteix

molt sovint la lesió vascular i el dèficit sensitiu. Es perd la sensibilitat al tacte, al dolor i

a la temperatura. De manera que qualsevol petit traumatisme o ferida pot progressar,

infectar-se i provocar gangrena


Consells sobre la cura dels peus.

Explicar les raons sobre la importància de la cura dels peus.

Rentar a diari els peus amb aigua tèbia i sabó neutre, assecat correcte i després

ús de cremes hidratants.

Inspeccionar els peus diàriament i consultar qualsevol problema

Canvi de mitjons cada dia

Elecció correcte de els sabates

Visita podòleg sovint

Tallar ungles rectes

MAI: fer ús de bosses d’aigua calenta o estris per escalfar-se els peus, caminar

descalç o auto tractar-se els peus.

Classificació de les úlceres.

Grau 0. No hi ha lesió però cal tenir en compte el peu de risc en pacients amb:

Edat superior als 40 anys, DM de més de 10 anys d’evolució, peus deformats,

simptomatologia de neuropatia i vasculopatia, problemes psíquics, manca d’higiene.

Grau 1. Ulcera superficial. Sols afectació teixit cutani

Grau 2. Úlcera més profunda, amb afectació dels teixits subcutani

Grau 3. Presència d’abscés i possible afectació òssia. Secreció i olor ofensiu.

Grau 4. Presència de gangrena sobretot zones distals dels dits. Necrosis dels dits

Grau 5. Gangrena extensa. Tot el peu afectat i afectes sistèmics.


Situacions especials.

Diabetis gestacional, diabètiques embarassades i la contracepció.

Si I.Q ( no oblidar mai STP glucosat)!!!

No tabac. No alcohol

Si marxa de vacances: viatge programat!, identificació!, material per la det. de gluc capil· com

ara piles, tires, l’aparell etc, tenir en compte els canvis horaris, no passa res si s’immunitza,

compte amb la salut bucodental!!


Hipertiroïdisme i Hipotiroïdisme

Trastorns de la glàndula tiroides.

L’hipertiroïdisme és una síndrome clínica que té el seu origen en l’excessiva circulació

de l’hormona de la tiroides. ( golls tòxics nodulars), els quals funcionen en excés de

manera autònoma. Són la Tiroxina T4 i la triyodotironina T3 i la tirocalcitonina

(calcitonina). Recordeu! La glàndula pituïtària anterior regula la secreció de T3 i T4,

mitjançant un mecanisme de retroalimentació negatiu. Quan els nivells sèrics de T3 i

T4 disminueixen, la pituïtària anterior allibera hormona estimuladora del tiroides (TSH)

que a la vegada estimula a la glàndula tiroides per a que segregui més hormona fins

que assoleixi els nivell normals. La T3 i la T4 afecten a tos els sistemes corporals ja que

regula el metabolisme corporal general, produint energia, equilibri entre líquids i

electrolític, control dels greixos, proteïnes, la calcitonina inhibeix la mobilització del

calci dels óssos i redueix els nivells de calci en sang.


La malaltia de Graves és una causa comuna de l’hipertiroïdisme, la qual cosa

engrandeix la tiroides i altres símptomes com ara l’exoftàlmia, calor i ansietat i goll

tòxic. Recordeu que l’excés d’hormona eleva les funcions normals i provoca un estat

hipermetabòlic.

Cures del tractament conservador.

1. DdI –Alteració de la nutrició per defecte. Diarrees. Cal donar més H.C, proteïnes

i vitamines, valoració de diarrees i medicació.

2. Alt risc de deteriorament de la integritat hística ( exoftàlmia corneal). Cal

utilitzar llàgrimes artificials, capçal elevat per dormir, ulleres fosques, restricció

de Na, oclusió a l’ull.

Valoració d’infermeria: pols ràpid, irregularitats menstruals, pèrdua de pes,

intolerància a la calor, increment de la sudoració, ansietat, intranquil·litat, insomni i

ginecomàstia en homes.

IQ: TIROIDECTOMIA.

És l’extirpació quirúrgica d’una part de les glàndules i és el tractament d’elecció en el

cas de glàndules molt grans o goll.

En el postoperatori cal que el pacient estigui en semifowler per facilitar la respiració i

la deglució i reduir l’edema. Observar si hi ha ronquera després de la IQ. Els drenatges

han de ser permeables quan no s’extreuen.

CP: edema de glotis, laringe i tràquea 2/a IQ.

Sagnat 2/a IQ

Trastorn de la deglució


“Tormenta tiroidea” ( crisis tiro tòxica): la seva causa és l’aparició brusca de grans

quantitats d’hormona tiroides en el torrent circulatori que incrementa encara més si

cab el metabolisme corporal, és doncs una urgència mèdica. Pot aparèixer post la IQ

però també sense practicar-la. Pols ràpid, fatiga, intolerància a la calor, tremolor,

ansietat, febre elevada.

L’hipotiroïdisme: En aquest trastorn, una quantitat inadequada d’hormona tiroide

circulant causa una disminució de l’índex metabòlic que afecta a tos els sistemes

corporals.

Causes: difidència en la dieta de Yodina, tiroïditis, atròfia de la glàndula per RDT,

fàrmacs.

Valoració: els signes i símptomes progressen des de lleus a l’inici del trastorn fins

potencialment mortals. Fatiga, augment de pes, anorèxia, letargia, incontinència al

fred, depressió, rampes musculars, hipotèrmia, bradicàrdia, veu ronca, pell seca i

freda, macroglòssia, cara de pallasso.

DdI: risc del maneig ineficaç del règim terapèutic R/amb la malaltia ,els fàrmacs i

possibles complicacions.

DdI: alteració de la nutrició per excés. Es relaciona amb l’alentiment metabòlic. Cal

dieta rica en proteïnes i baix en Na+ per reduir l’edema.

DDi: Restrenyiment R/amb ingesta inadequada de fibra i lípids, repòs en el llit,

disminució peristàltica 2/a a l’alentiment metabòlic. Cal dieta rica en fibra.

Ddi: intolerància a l’activitat producte de la debilitat i fatiga 2/a l’alentiment del

metabolisme.

Ddi- Risc de deteriorament de la integritat social.


Canvis en el fenotip en general.

Recordatori: un gen és una fracció d’ADN que porta l’herència biològica

El fenotip en canvi està lligat a l’expressió del medi ambient o entorn d’un genotip.

L’expressió d’alguns gens depèn de certs factors interns de l’ individu. Exemple, les glàndules endocrines segregant hormones a la sang i aquestes actuen com components de l’ambient intern, necessaris perquè s’ expressin característiques fenotípiques como el creixement, l’aparició de caràcters sexuals, la reproducció i l’ equilibri de l’ambient.

Entre els exemples de l’efecte hormonal sobre el fenotip d’un individuo tenim:

Síndrome de Cushing: Hipersecreció de glucocorticoides. Els efectes sobre el fenotip d’aquest síndrome són: escàs desenvolupament muscular, acumulació de greix a l’abdomen, cara i esquena, hipertensió i osteoporosi.


Nanisme i gigantisme: Que és la hipo i hipersecreció de l’ hormona del creixement , per part de la glàndula hipòfisis. En el cas del gigantisme, l’ excessiva producció d’hormona origina la acromegàlia: creixement desigual de parts del cos como ara peus, mans i mandíbula


Hirsutisme i virilització.

Proliferació excessiva de pèl terminal en la dona seguint un patró masculí de distribució. La

virilització és un estat en què es caracteritza una hiperandrogènia donant lloc al

desenvolupament de caràcters sexuals masculins en una dona (clitoromegalia, alopècia, veu

ronca, etc)

Producció d’andrògens:

Testosterona, Androstenediona i deshidroepiandrosterona.

Provenen d’ovaris capsula suprarenal i teixits com el muscular i adipós.

Ginecomàstia.

És l’engrandiment patològic d'una o ambdues glàndules mamàries en l'home. Aquest trastorn

sol estar associat a una hiperprolactinemia (excés de prolactina en sang que també se

sintetitza en homes).També pot ser causada per hiperestrogenisme derivat d'una patologia

hepàtica com la cirrosi, ja que el fetge no és capaç de metabolitzar els estrògens. Els homes

sotmesos a tractament amb estrògens poden desenvolupar cúmuls de greix en forma de

mama, la qual cosa es coneix com pseudoginecomastia, si bé és freqüent que arribi a

desenvolupar veritables mames al que es diu ginecomàstia. És la patologia mamària més

freqüent en el sexe masculí. Els homes obesos també solen desenvolupar una

pseudoginecomastia, normalment ocorre en la pubertat des dels 12 o 14 anys fins als 20 o 21.


Hipercalièmia i Hipocalcèmia.

Las paratiroides regulen els nivells sèrics de calci i fòsfor mitjançant l’alliberació de l’hormona

paratiroide (PTH). Un mecanisme de retroalimentació negativa suprimeix la secreció de PTH

quan augmenten els nivells de calci. Aquesta hormona actua sobre els ossos per a reduir la

combinació del calci i estimula els ronyons per incrementar la reabsorció el calci.

En el cas de l’hiperparatiroïdisme es caracteritza per una secreció excessiva de PTH, molts dels

casos són per un adenoma benigne de la glàndula.

Metabolisme del calci:

La parathormona augmenta la reabsorció renal del Ca, augmenta la reabsorció intestinal del

Ca, augmenta el Ca en sang, descalcificació dels ossos.

L’hipoparatiroïdisme és un trastorn en el que disminueix la producció de PTH. Signes

d’hipocalcèmia


Signe de Trousseau ( espasmes carp pedis), signe de Chvostek (nervi facial), hiperreflèxia, ciris

comicial, cataractes. Signes d’hipercalièmia i cal avisar ràpid.

Exploracions complementàries

1- L’exploració cervical

Inspecció i palpación cervical. Reconeixement i caracterizació de massa cervical, goll o nòdul

tiroideo aïllat.


2- Exploració física general.

Avaluació de l'aspecte general del malalt, estat de nutrició, presència d'obesitat i distribució. Identificació de malformacions somàtiques. Característiques de la pell. Presència o no de hirsutisme i grau d'aquest. Reconeixement de les característiques sexuals secundàries i del grau de desenvolupament sexual. Identificació de galactorrea.

3- Tècniques de determinació hormonal

Els exàmens de sang o d'orina poden determinar els nivells de diverses hormones en el

cos, entre elles: les hormones reproductives, les tiroïdals, les suprarenals, les hipofisiàries i

moltes unes altres

EPO pot referir-se a:

Eritropoetina, hormona de síntesi que augmenta la quantitat de glòbuls vermells per

facilitar l'intercanvi d'oxigen en la sang.

En dopatge esportiu.


La gonadotropina coriònica humana, gonadotrofina coriònica humana, o hCG per l’embaràs.

4- Ecografia de la glàndula Tiroïdes

5- Gammagrafia tiroïdal (isòtops radioactius)


Aquesta gammagrafia se realitza por via intravenosa. Proporciona informació sobre la capacitat del tiroides per a produir hormones.

6- TAC i RMN

La TAC abdominal en patología adrenal y pancreática. Ventajas de la RNM en el estudio de la región hipotálamo-hipofisaria en especial para detectar tumores i adenomas.

7- Cateterització del si Petrós

És el mètode diagnòstic mes directe per determinar hipersecreció hipofisiària de ACTH. El catèter s'insereix per vena jugular o femoral i es dirigeix fins a la vena del si petrós. Es mesura l'hormona en sang perifèrica i en sang de la vena del si petrós basal i 10 minuts després de l'administració de CRH o desmopresina.

8- PAAF

Punció aspiració amb agulla fina.

Tècnica diagnòstica i en ocasions terapèutica que consisteix en la punció i posterior aspiració d'un determinat teixit mitjançant l'ús d'una agulla llarga i fina per a la seva anàlisi posterior.


Tp’s TEORICOPRÀCTIQUES

1- Administración de la insulina, heparina i del glucagó. La via subcutània. 2- Determinació de la glicèmia capil·lar 3- Determinació de glucosúries i cetonuries.

Administració de la insulina heparina i del glucagó. La via subcutània.

L’administració de medicaments per via parenteral. Podem administrar medicació per via parenteral de quatre manera: administració per via intradèrmica, subcutània, intramuscular i endovenosa. L’administració de medicació per via parenteral (ID,SC,IM,EV) aporta un sèrie d’avantatges, però alhora requereix una adequada formació en la realització de les tècniques per evitar els riscos que també comporta. Podríem citar com a principals avantatges de l’administració parenteral, enfront altres:

- El pas de la substància a la sang, en general, és més ràpid ( de fet es vol aconseguir una acció immediata del fàrmac)

- Permet l’administració de les substàncies que serien degradades i no absorbides com ara la insulina, l’albúmina...)

- Ens possibilita una dosificació més exacta, ja que l’absorció és mes contant i segura que pel tub digestiu.

- Les injeccions poden ser administrades independentment de l’estat de consciència del pacient.

VIA INTRADERMICA (ID)


La ID és fa amb agulla intradèrmica o subcutània. Indicat per la PPD i proves d’al·lèrgia. VIA SUBCUTÀNIA (SC) L’absorció es fa entre el teixit adipós i connectiu. Les principals indicacions són: administració d’heparina, insulina i algunes vacunes.

agulla i xeringa per insulina, heparina… ( color taronja) xeringa d’1ml

xeringa d’insulina/ppd incorporada


En la via subcutània l’absorció és lenta, l’absorció es fa entre teixit adipós i connectiu. ( recordeu l’adipós són cèl·lules que acumulen greix i serveixen de reserva energètica a aïllament tèrmic, el connectiu emplena espais entre altres teixits) Contraindicacions: Si el teixit cutani està alterat en les zones escollides: adipositat, edemes, cremades, infecció, pigues. Procediment: Informar al pacient del que li farem, localitzar el lloc de punció ( mireu imatge en especial el de la insulina) recordeu que cal fer rotació. Desinfectar la zona amb alcohol de 70º i deixar assecar. Formar un plec cutani amb el dit gros i índex a un pam del colze, per sota de la inserció deltoidea. Introduir l’agulla en una angle de 45-90º amb el bisell mirant-nos i amb un moviment ràpid ( aviseu abans de punxar). Si és amb xeringa d’UI cal comprovar l’encapçalament de l’agulla retirant una mica l’èmbol, si aspirem sang, es que estem en capil·lar i cal retirar i fer de nou el procediment. Si no hi ah reflux s’injecta la medicació lentament per evitar dolor. Recordeu que si és insulina que no es perdin UI. Retirar l’agulla i fer una pressió amb cotonet sobre el lloc de punció per evitar el reflux de la medicació. VIA INTRAMUSCULAR (I.M) s’utilitza per a administració de solucions aquoses o olioses. administració de mediació a pacients poc col·laboradors, inconscients o amb incapacitat per deglutir. s’evita la pèrdua de l’efecte del medicament per vòmits o per l’activitat gàstrica. S’aconsegueix un efecte ràpid d’absorció.

agulla I.M (pabelló verd)


Education

Dossier el sistema endocrí anatomia