DROGUES?...NO, GRÀCIES

UNA HISTÒRIA MÉS D’UNA FAMÍLIA QUALSEVOL

ADRIÀ, EL PETITEm dic Adrià. Quan vaig entrar a l’institut admirava el meu germà Francesc, el mitjà. Els de cicles i batxillerat em paraven per preguntar-me per ell, em deien que era molt catxondo, m’explicaven les seves habilitats per liar porros i com repartia castanyes a les baralles, les festes que es feien...era conegut, popular, i tothom em coneixia i em protegia perquè era el seu germà.

FRANCESC, EL MITJÀ• Em dic Francesc i encara recordo quan van ingressar el meu germà gran, l’Albert. Havia begut

moltíssim en l’adolescència, i amb 20 anys va ingressar amb una úlcera d’estómac. A l’hospital em va dir: “passa de l’alcohol, que mira què m’ha passat. En canvi els porros no ho fan això, i empasses menys merda que amb el tabac”. Tenia 15 anys i gairebé no he begut mai, però em vaig enganxar als porros igual que l’Albert.

ALBERT, EL GRAN• Em dic Albert i sóc el gran de tres germans. Em vaig iniciar en les drogues pel meu oncle. Era tota una llegenda: havia estat

a la presó 2 vegades, anava amb la moto amb una mà, escoltava música a tot drap, fumava porros, havia viatjat a molts llocs...però tenia un problema seriós: havia estat enganxat a l’heroïna, i compartint xeringues a la presó havia agafat a més la SIDA. Recordo que poc abans de morir, anava pel carrer com un zombi, es fatigava, li costava pensar...i en un moment de lucidesa em va dir: “vaig prendre tantes coses intentant semblar algú altre, que quan me’n vaig adonar ja no quedava res de mi”.

• Sempre vaig tenir clar que res d’heroïna ni coca, però per aquella època em fotia unes festes de música, cervesa i porros impressionants. Seguia el seu exemple, com quan anys abans m’havia dit: “No deixis que ningú et digui el que pots i el que no pots fer. Sigues tu mateix i viu la vida amb intensitat. No et tornis un amargat com la teva mare”.

MARIA, LA MARE• Sóc la Maria, i sóc la mare de l’Albert, el Francesc i l’Adrià. Les drogues van entrar a la família

de la mà del meu únic germà, i únic oncle dels meus fills. Mentre jo treballava i em cuidava de la llar sense descans, el meu germà feia el que li donava la gana amb el que guanyava del taller: motos, cerveses, porros, festes...i fins i tot heroïna. Sempre em deia que jo era una puritana i una amargada, i jo sempre li deia: “evadir-se i oblidar els problemes no fa que desapareguin. Les drogues només ens roben el temps i la valentia necessaris per encarar-los”.

• L’adolescència és massa complicada. Se suposa que l’únic que s’ha de fer és estudiar, que és la única obligació que tenia en la meva època d’institut. I encara que era un estudiant brillant, això no m’omplia. El motiu: gairebé ningú ho valora. Jo veia que els xulos els coneixia tothom, els hi reien les gràcies, sortien amb les noies que els donava la gana...i a mi em tenien per un pringat. Per sort, ningú es ficava amb mi perquè tothom coneixia el meu germà.

• Quan vaig començar a beure cerveses i cubates, i a convidar els col·legues, tot va canviar: reien amb mi, em convidaven a les festes de pijames, les noies del grup i d’altres classes em feien més cas...no tenia veritables problemes, però necessitava cridar l’atenció. Fins que vaig cridar l’atenció de la meva mare.

• Recordo quan vaig acompanyar el meu fill petit al metge amb vòmits. Es trobava fatal, no podia beure ni aigua, va treure fins i tot la bilis. El metge em va dir: “senyora, sembla mentida que no ho vulgui veure. El seu fill ahir es va emborratxar com una cuba”. Va ser una gran decepció, perquè era formal, estudiós, però sobretot perquè no m’havia dit res i hi confiava plenament. Ja tenia el fill gran amb úlcera per l’alcohol, i enganxat als porros igual que el mitjà. Però aquella va ser la seva última borratxera. Han passat 12 anys, i només li queden 3 amics de l’adolescència. Un dia em va dir: “molta gent em recorda per les gresques i borratxeres de joventut, però els amics que conservo són els que em valoren per altres coses. Aquests són els veritables amics”.

• Ara els meus germans estan sols. De la colla de joves, no els queda ningú. Tothom ha sabut redreçar-se a temps i fer la seva vida. Per sort, el meu germà Albert va deixar l’alcohol fa temps. Però tots dos segueixen amb els porros. En Francesc diu que són els seus moments de relax...perquè la feina l’estressa. Ja ha hagut de tancar 2 negocis, es desanima i desespera contínuament, ha tingut diverses crisis d’ansietat, s’oblida d’on deixa les coses sovint(claus, agenda, mòbil...) i la mare li ha hagut de prestar diners un munt de vegades. I l’Albert segueix el mateix patró de comportament, i de seguida s’irrita i discuteix. Quan se n’adonaran?

UN MÓN IDEAL• En un món ideal...• ...El meu oncle no seria mort. I m’hagués ensenyat a anar en bicicleta enlloc de

mirar des de la distància recolzat en una paret perquè no s’aguantava de peu.• ...El meu germà gran no hagués ingressat a l’hospital. I encara sort que l’úlcera no

va ser prou profunda com per vessar-li res a la sang. Això el va salvar. I no seria un solitari que es discuteix amb tothom que li porta la contrària.

• ...El meu germà mitjà no seria tan inestable, i probablement més fort mentalment. Seria a les seves mans sortir-se els problemes.

• ...La mare no hauria d’haver-se sacrificat ni patit tant per nosaltres.• LA VIDA TÉ PROU MOTIVACIONS COM PER VIURE-LA PLENAMENT!!! NO TE LA

DESTROSSIS NI SE LA DESTROSSIS A NINGÚ!!!