• Joan Ramis i Ramis, escriptor, historiador i jurista, és un dels personatges fonamentals de la cultura menorquina i un autor cabdal per a la literatura catalana del segle XVIII.

Cal destacar, per damunt de tot, la seva producció dramàtica formada per Lucrècia o Roma libre (1769), escrita amb només vint-i-tres anys i considerada l'obra més important del Neoclassicisme literari català, el drama breu Arminda (1771) i la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783). També és autor de nombrosos estudis històrics en castellà, alguns d'ells de gran importància, com ara Antigüedades célticas de la Isla de Menorca (1818) i Historia civil y política de Menorca (1819), entre molts d'altres, i de diversos poemes, en català, castellà i llatí, la majoria inèdits. Després que la seva obra literària caigués pràcticament en l'oblit, amb la publicació de diversos estudis i edicions crítiques de la seva obra, a finals del segle XX, es reconeix finalment la importància de la seva aportació a la història de la literatura catalana.

Fotografia del retrat de Joan Ramis, a la casa d'Antoni Mir (1782). Conservat a la Galeria de Menorquins Il·lustres de l'Ajuntament de Maó.

CONTEXT HISTÒRICO-CULTURAL

• Durant el segle XVIII Menorca viu un període de prosperitat econòmica i cultural, a diferència de la resta de Països Catalans. A resultes del Tractat d'Utrecht (1713), l'illa és cedida a la corona britànica, que manté el català com a llengua prioritària i fomenta un sistema molt més liberal que l'Espanya borbònica i absolutista.

• Aquest context permet l'aparició d'una burgesia mercantil que promou una vida cultural que es podria considerar plenament inserida dins els patrons europeus de la Il·lustració.

• A més del període britànic, entre els anys 1756 i 1763 l'illa resta sota control francès, un fet que segurament facilita el contacte de la classe benestant menorquina amb el corrent estètic del moment a França, el Neoclassicisme, i amb autors com ara Corneille i Racine.

BIOGRAFIA• El 1762, acabats els estudis primaris a Menorca,

Joan Ramis es trasllada a Palma per estudiar retòrica i filosofia a la franciscana Real Universidad Literaria de Mallorca, on ja sobresurt per la qualitat dels seus primers poemes en català, castellà i llatí, conservats en el manuscrit Varias obras en prosa y en verso latino y castellano (1762). L'estil d'aquestes primeres composicions està fortament influït per l'estètica postbarroca transmesa per l'educació castellanitzant que rep a Mallorca.

• Després de tres anys a Palma obté el títol de Mestre

i Doctor en Arts Liberals. Seguidament, tal i com era el costum entre les classes adinerades menorquines, s'examina com a estudiant lliure a la Université d'Avignon, segurament preparat des de Maó pel seu propi pare. L'any 1767 obté el doctorat en dret civil i canònic d'aquesta universitat.

• Amb el títol en drets, Joan Ramis inicia una prestigiosa carrera que el duu a exercir alts càrrecs jurídics a l'administració de torn. Assoleix el càrrec de jutge del tribunal del vicealmirallat britànic (1780), i a partir de la reintegració definitiva de l'illa a la monarquia espanyola (1802), és nomenat assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d'impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres i diversos càrrecs més.

Entrada de la casa natal de Joan Ramis, al carrer de s'Arraval de Maó

LA SOCIETAT MAONESA

• Com a bon il·lustrat de la seva època, paral·lelament desenvolupa una gran tasca com a impulsor de l'activitat cultural de l'illa. És un dels fundadors de la Societat Maonesa (1778-1785), amb seu i biblioteca als baixos de casa seva.

• Entre els seus membres hi destaquen el seu germà Pere Ramis, que fou advocat i traductor, el comerciant Joan Soler i Sans i el capità de la marina mercantil Joan Roca, entre d'altres.

• Els objectius d'aquesta entitat cultural eren reunir una biblioteca per a ús dels seus membres i organitzar tertúlies setmanals on es llegien diferents treballs, sempre en català, de geografia i història.

Ex-libris de la Societat Maonesa de Cultura, amb el lema "Studio et amore".

JOAN RAMIS: L’ESCRIPTOR

• Com a escriptor, després de les primeres composicions poètiques abandona l'estètica postbarroca i s'emmiralla en el cànon neoclàssic. Als vint-i-tres anys escriu l'obra teatral Lucrècia o Roma libre (1769), considerada l'obra neoclàssica més important de la literatura catalana.

• Aquesta tragèdia, escrita en alexandrins apariats, segueix els cànons francesos de metre i d'estructura amb una naturalitat i una qualitat extraordinàries, i demostra un esforç evident per consolidar una llengua literària sense valer-se de cap tradició precedent.

• Dos anys després escriu, també en alexandrins, Arminda (1771), una tragèdia breu on s'entreveu una certa renovació dels temes, propers al sentimentalisme preromàntic. En alguna data anterior a 1779 sembla que hauria escrit un altre drama, Constància, ja que ha aparegut ressenyada en estudis, però no s'ha conservat cap manuscrit.

• Anys més tard, amb Menorca provisionalment sota domini de la monarquia hispànica (1782-1798), escriu la darrera obra important en català, Rosaura o el més constant amor (1783), una tragicomèdia en cinc actes, en versos heptasíl·labs i influïda pel teatre castellà del barroc.

JOAN RAMIS I ELS CLÀSSICS

"Joan Ramis començà a conèixer i estimar els clàssics de la mà del seu pare i dels mestres que tingué a Mallorca. El pòsit d'aquells primers aprenentatges va convertir-se en fonament sòlid i definitiu sobre el qual bastiria més tard una notable obra literària, en la qual, d'una manera o d'una altra, els clàssics sempre hi foren presents.

Els déus i els herois clàssics foren el tema d'unes faules que Ramis escriví en castellà, com un «divertimento», en la seva època d'estudiant, tot posant en vers els resums que contenien els diccionaris mitològics destinats a la joventut. Més tard, gairebé al final de la seva vida, prendria Virgili com a guia en el poema èpic de La Alonsíada.

I el seu opus magnum, la Lucrècia, que recrea un episodi determinant de la història de Roma, ens remet, en els moments clau, a les paraules de Livi, als versos d'Ovidi i de Virgili. De manera similar, Catul és present en els seus poemes que tracten l'amor i la quotidianitat. Així, doncs, és indiscutible que ens trobem davant d'un home del seu temps, bon coneixedor del llatí, lector intel·ligent de la cultura clàssica, en una paraula: un il·lustrat que pagà el preu de la història. Per a ell, les paraules d'Ovidi: Durat opus vatum."

Maria Paredes.

JOAN RAMIS. L’HISTORIADOR

• Amb l'entrega definitiva de Menorca a la monarquia espanyola (1802), Joan Ramis inicia un període en què relega l'ús del català a unes poques composicions populars o de tipus privat. Escriu alguns poemes de caire popular, reunits posteriorment sota el títol Poesies burlesques i amoroses (1988).

• D'aquest període cal destacar els seus treballs històrics, escrits en castellà i influïts pels principis de la Il·lustració.

• Poc abans de morir publica el poema narratiu La Alonsíada (1818), que és traduït el mateix any al català per Vicenç Albertí.

• Després de la seva mort, el 12 de febrer de 1819, la seva obra literària cau en un oblit gairebé absolut. La manca de publicacions, la inaccessibilitat dels manuscrits i les vicissituds històriques i polítiques allarguen el seu reconeixement com a literat, fins a finals del sXX.

Sepulcre de Joan Ramis, amb la inscripció que ell mateix va escollir, "Deo optimo maximo memoriae et spei aeternae hic jacet Joannes Ramis et Ramis magontanus [...] coetera ex scriptis pete".