DOS NOUS ESTATS A EUROPA

Jo encara he conegut molta gent que va viure, quan eren petits, quan Alemanya i Itàlia encara no existien. Oi que és sorprenent? Aquests grans països que tenen un paper tan important no són gaire antics. Després de la revolució burgesa del 1848, quan a tot Europa es construïen noves línies fèrries i telegràfiques, quan les ciutats es convertien en ciutats industrials i començaven a créixer i molts pagesos emigraven a les ciutats, quan els homes portaven barrets de copa i divertits pinçanassos amb un cordó negre, Europa encara era un poti-poti de molts petits ducats, regnes, principats i repúbliques aliades o enemistades de les formes més diverses.En aquella Europa hi havia tres potències importants, si deixem de banda Anglaterra, que en aquella època es preocupava més de les seves colònies a Amèrica, Índia i Austràlia que no pas del continent veí. Enmig d'Europa hi havia l'imperi d'Àustria. Des del 1848 hi regnava el kàiser Francesc Josep, a la cort de Viena. Quan jo era petit, encara el vaig veure passejar, ja vell, pel parc de Schonbrunn, i recordo molt bé el seu cerimoniós enterrament. Era un kàiser de debò en el sentit més estricte. Governava diferents pobles i països. Era el kàiser d'Àustria, però també rei d'Hongria, comte-rei del Tirol i encara tenia un munt de títols antics, fins i tot el de rei de Jerusalem i protector del Sant Sepulcre, creats en l'època de les croades. Molts territoris italians també estaven sota el seu domini. A més de croats, serbis, txecs, eslovens, eslovacs, polonesos i molts, molts altres pobles. Per això en els bitllets austríacs d'aquell temps, la quantitat, per exemple deu corones, estava escrita en tots aquests idiomes. Després de Napoleó, els diversos pobles de parla alemanya van formar llavors una confederació, la Confederació Alemanya, a la qual pertanyia Àustria, al costat de Prussià, Baviera, Saxònia, Hannover, Frankfurt, Braunschweig, etc. Aquesta Confederació Alemanya era una realitat d'allò més confusa. A cada territori, hi regnava un príncep diferent, i cada un tenia una moneda, segells i funcionaris uniformats propis. Això sempre havia estat poc pràctic, quan encara calien dies sencers per viatjar amb diligència de Berlín a Munic. Però com que, gràcies al tren, no es necessitava ni un dia sencer per fer aquest viatge, la situació s'havia tornat insostenible.A l'oest hi havia França. Poc després de la revolució burgesa del 1848, havia tornat a ser un imperi. Un descendent del gran Napoleó havia sabut desvetllar el record de l'antiga glòria i, tot i que no era, ni de bon tros, un gran home, primer va ser escollit president de la República i aviat emperador dels francesos sota el nom de Napoleó III. Malgrat totes les guerres i revolucions, França era aleshores un país especialment ric i poderós amb grans ciutats industrials.A l'est les coses estaven així: l'emperador rus o tsar no era gens estimat al seu gran país. Tingues en compte que aleshores molts ciutadans russos havien estudiat a les universitats de França o Alemanya i eren homes moderns que pensaven d'acord amb els nous temps. L'imperi rus i els seus funcionaris encara eren medievals. Pensa que fins al 1861 no s'hi va abolir el vassallatge i que això va comportar per a vint-i-tres milions de pagesos russos la promesa d'una vida digna! Però prometre i complir les promeses són coses diferents. En general, a Rússia es governava amb uns fuets llargs de tires de cuir que s'anomenen xurriaques. Si algú s'atrevia a dir una paraula de més, encara que fos innocent, com a mínim l'enviaven desterrat a Sibèria. La conseqüència era que els estudiants i ciutadans que havien estat escolaritzats odiaven

mortalment el tsar, que havia de viure amb la por constant dels assassinats.Semblava impossible que al costat de la immensa Rússia i la poderosa França, acostumada a les guerres, algú més badés boca a Europa. Espanya s'havia quedat sense cap poder des que l'any 1810 havia començat a perdre les colònies a Amèrica del Sud. Els diaris solien parlar de Turquia com de l'«home malalt», perquè ja no podia mantenir gaire més temps les possessions a Europa. Els diversos pobles cristians que abans havia dominat van començar a lluitar per la independència amb la col•laboració entusiasta d'Europa. Primer van ser els grecs, i després els búlgars, els romanesos, els serbis i els albanesos. En aquella època França i Àustria es disputaven, com des de feia segles, territoris italians. Però els temps havien canviat. Els italians també s'havien acostat entre ells per mitjà del tren i, igual que les ciutats alemanyes, es van fer conscients que no sols eren florentins o genovesos, venecians o napolitans, sinó que tots plegats eren italians i que ells mateixos volien decidir sobre el seu propi destí. Aleshores un petit estat al nord d'Itàlia era l'únic a ser lliure i independent. Es trobava al peu de les muntanyes que Anníbal havia creuat una vegada. Com que era al peu de la muntanya, la regió s'anomenava el Piemont, que vol dir «peu de la muntanya». Així doncs, el Piemont i l'illa de Sardenya formaven junts un regne petit però ferm sota el mandat del rei Víctor Emmanuel, que tenia un ministre especialment intel•ligent i flexible, Camillo Cavour, que sabia molt bé el que volia. Volia el que tots els italians desitjaven feia temps i allò per què moltes persones havien vessat la seva sang durant la revolució del 1848 i després: un únic estat italià. Cavour no era un lluitador. No creia en la força de les conjures secretes ni dels atacs intrèpids amb què en aquell temps el coratjós Garibaldi i els seus joves seguidors pretenien aconseguir l'alliberament del país. Cavour va buscar un altre camí, més efectiu, i el va trobar.Va aconseguir convèncer el cobdiciós emperador dels francesos, Napoleó III, perquè donés suport a la llibertat i la unificació d'Itàlia. Napoleó III només en trauria avantatges. Si contribuïa a la llibertat d'aquell país, que no li pertanyia, perjudicaria greument Àustria, que tenia possessions a Itàlia, i aquesta idea el satisfeia d'allò més. I encara li va agradar més erigir-se en heroi alliberador d'un gran poble europeu. L'objectiu dels italians es va aconseguir, amb grans sacrificis, gràcies a les hàbils negociacions de Cavour, el ministre del Piemont i Sardenya, i els intrèpids i entusiastes combatents de l'alliberador Garibaldi. En les dues guerres amb Àustria del 1859 i el 1866, els exèrcits austríacs sovint van guanyar, però finalment el kàiser Francesc Josep, obligat pel poder de Napoleó III, va haver de cedir les seves possessions a Itàlia, les regions de Milà i Venècia. A altres estats italians hi va haver eleccions, en què es va reflectir que tota la població volia pertànyer a Itàlia. Així que els diferents ducs van abdicar. El 1866 Itàlia estava unida. Només quedava la capital, Roma, que pertanyia a l'Estat del Vaticà i que Napoleó III no va voler lliurar als italians per tal de no enemistar-se amb el Papa. Va protegir la ciutat davant les tropes italianes i va rebutjar diversos atacs dels voluntaris de Garibaldi.El 1866 Àustria potser no hauria perdut la seva entossudida lluita contra els italians si, amb la seva intel•ligència, Cavour no hagués sabut posar-li un altre adversari al clatell, al nord, que actuava per motius semblants. Es tractava de Prussià, el ministre de la qual era en aquell temps Bismarck.Bismarck era un terratinent noble del nord d'Alemanya d'una inusual força de voluntat, clarividència, fermesa i perseverança, que sempre tenia al cap el seu objectiu i que també s'atrevia a exposar calmosament la seva opinió i la seva convicció al rei Guillem I de Prussià. Des del principi Bismarck només tenia un desig: donar més poder a Prussià i, amb l'ajuda d'aquell país, convertir el poti-

poti de la Confederació Alemanya en un gran imperi alemany unit. Amb vista a això res no li semblava tan important i necessari com un exèrcit realmentfort. Va ser ell qui va dir aquella famosa frase que les grans qüestions de la història no es resolen amb acords, sinó pel ferro i la sang. No sé pas si això sempre és així. En el seu cas la història li va donar la raó. Quan el 1862 els diputats del poble prussià no van voler concedir-li la gran suma que demanava dels impostos dels ciutadans i que necessitava per a un exèrcit tan gran, va convèncer el rei d'actuar contra la constitució i contra la voluntat dels diputats electes. I efectivament es va oposar a la voluntat del poble i va formar un exèrcit gran i poderós, amb moltes armes i canons, que ben aviat es va embrancar en una guerra contra Dinamarca.El 1866, amb aquell exèrcit tan ben armat i entrenat, seguint la voluntat de Cavour i contra els seus propis plans, va atacar Àustria, que els italians atacaven al mateix temps pel sud. Volia expulsar el kàiser de la Confederació Alemanya per tal que Prussià en fos el país més important i se situés al capdavant d'Alemanya. Va vèncer els austríacs a Bohèmia, prop de la ciutat de Koniggratz, en una batalla sagnant, i el kàiser Francesc Josep va haver de cedir. Àustria va sortir de la Confederació Alemanya. Era l'únic que exigia Bismarck després de la victòria. Secretament va pactar amb tots els estats alemanys que donarien suport a Prussià en cas de guerra.Llavors Napoleó III, a França, es va posar nerviós perquè veia com a l'altra banda del Rin es desenvolupava una potència militar. L'emperador dels francesos, que el 1867 havia perdut una guerra del tot sobrera a Mèxic, tenia por d'aquell veí tan ben armat. Als francesos mai no els havia agradat que els alemanys tinguessin massa poder. L'any 1870 Napoleó III va enviar al rei Guillem de Prussià, que feia una cura al balneari d'Ems, els seus emissaris amb les exigències més estranyes. Pretenia que el rei renunciés per escrit en nom seu i de la seva família a unes pretensions de poder que mai no havia manifestat. Llavors Bismarck —sense el consentiment del rei— va forçar Napoleó III a una declaració de guerra. Contra el que esperaven els francesos, tots els estats alemanys van prendre part en la guerra, i aviat es va posar de manifest que les tropes alemanyes estaven més ben armades i dirigides que les franceses.Els alemanys es van dirigir ràpidament cap a París, van fer presoner a prop de la ciutat de Sedan bona part de l'exèrcit francès, en la qual també hi havia Napoleó III, i van assetjar durant mesos la ben fortificada ciutat de París. Amb la derrota de França, les tropes franceses que havien protegit el Papa a Roma van haver d'abandonar aquesta ciutat, que el rei d'Itàlia va ocupar. Tan complicades com això eren les coses aleshores. Durant el setge, mentre el rei prussià s'estava a Versalles, Bismarck va convèncer els diferents reis i prínceps alemanys d'oferir al rei de Prussià el títol de kàiser alemany. Ara et quedaràs ben parat quan sàpigues què va passar: el rei Guillem s'estimava més dir-se «kàiser d'Alemanya» que «kàiser alemany», i gairebé tot se'n va anar en orris. Finalment, al gran saló dels miralls de Versalles es va fundar solemnement l'imperi o Reich alemany. El nou emperador Guillem I estava tan empipat de no haver aconseguit exactament el títol que volia que, amb tota la intenció i davant de tots els presents, va passar per davant de Bismarck i no va saludar el fundador del Reich. Malgrat tot, Bismarck va continuar servint-lo, i servint-lo bé.A París, durant el setge, havia esclatat una revolució obrera d'allò més sagnant, que després va ser reprimida amb més sang encara. Hi van morir més persones que durant la Revolució Francesa. Per això, durant un temps França va quedar afeblida i va haver de signar la pau. Va haver de cedir un bon bocí de país (Alsacià i Lorena) a Alemanya i pagar una gran quantitat de diners. Llavors, els francesos van destituir Napoleó III i van fundar una república. N'havien quedat

tips, de reis i emperadors.