L’ORGANITZACIÓ POLITICA DE LES SOCIETATS

3r ESO

INTRODUCCIÓLa geopolítica estudia com s’organitza la societat en l’espai. L’Estat n’és la forma d’organització bàsica.L’Estat tradicional es caracteritza per la seva sobirania en el àmbits econòmic, polític i cultural. Aquesta sobirania la pot exercir de manera democràtica o no democràtica. Actualment, els Estats cedeixen part de la seva sobirania o organismes supranacionals (l’ONU, la Unió Europea ...) i transfereixen també competències a ens subestatals, com ara les comunitats autònomes i els municipis.Els Estats estableixen relacions internacionals de cooperació, en les quals participen les organitzacions supranacionals i ONG.Finalment, les societats es caracteritzen per la seva diversitat. Factors històrics, polítics , lingüístics , religiosos, ... Han originat uns estats plurinacionals o multinacionals.

L’ESTAT COM A ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE LA SOCIETATL’estat és el conjunt d’institucions creades per organitzar la vida i l’activitat de les persones que viuen en un mateix territori i que estan governades per unes mateixes lleis sota un mateix poder.El territoriEls Estats s’identifiquen amb un territori, que administren i damunt el qual exerceixen el seu poder. El territori estatal acostuma a estar ben delimitat per unes fronteres que permeten distingir-lo d’altres estats i dels territoris respectius.Fora de les seves fronteres, un Estat no pot adoptar decisions ni imposar-los per la força. Si aquestes regles no es respecten, es produeixen conflictes entre els Estats.

La poblacióLes persones que viuen al territori d’un Estat tenen una sèrie de drets i d’obligacions que s’apliquen de la mateixa manera a tots els ciutadans.Les persones que formen part d’un Estat no han de compartir necessàriament uns mateixos trets culturals. És habitual que en un mateix Estat convisquin persones de cultures diferents i, fins i tot, de diverses nacionalitats. Per aquesta raó, a vegades, parts d’un territori estatal gaudeixen de certa autonomia o d’una possibilitat d’administració pròpia.

El poderAllò que caracteritza l’Estat és el dret al poder. En l’exercici del poder, l’Estat acompleix les funcions següents:• Estableix les lleis que regulen les relacions

socials de la població. Als països democràtics aquestes lleis s’elaboren al Parlament.

• Vetlla pel compliment de les lleis a través del poder judicial.

• Es responsable de l’ordre a l’interior del seu territori i de la seguretat exterior, amb aquesta finalitat, disposa de cossos policials i gairebé sempre, d’un exèrcit.

• Desenvolupa la política exterior, es a dir, estableix relacions internacionals amb altres Estats.

• Recapta impostos, amb els quals finança els serveis públics i les infraestructures generals, propicia les ajudes per fomentar la igualtat entre els diferents territoris de l’Estat i estableix les prestacions de la Seguretat Social (subsidi d’atur, pensions, assistència mèdica).

• Dirigeix l’economia per mitjà de lleis que regulen l’activitat empresarial i el mercat laboral.

• Administra serveis públics, com poden ser l'educació i la sanitat, i gestiona infraestructures i equipaments col·lectius, com ara carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports, biblioteques, etc.

L’EXERCICI DEMOCRÀTIC

El referèndum i les eleccions són els mecanismes a través dels quals els ciutadans i les ciutadanes per mitjà del vot, participen en l'exercí del poder.En un referèndum, es consulta una qüestió concreta, que els ciutadans accepten o rebutgen. En canvi, en unes eleccions els ciutadans elegeixen els seus- representants politics.

Elements de l’estat democràtic

Les democràcies són els Estats de dret, això comporta que els qui accedeixen al poder no el poden exercir lliurement, sinó que ho han de fer respectant el marc legal que estableix la Constitució.La Constitució és el conjunt de lleis fonamentals, aprovades per votació, que determina la forma de govern, estableix els drets i deures dels ciutadans i defineix les institucions i el funcionament de l’Estat. En els règims democràtics existeix la divisió de poders, perquè cap institució no acapari tot el poder:• El Parlament elabora i vota les lleis. Exerceix la funció

legislativa i controla l’acció de Govern.• El Govern determina la política que ha de seguir l’Estat i

l’aplica per mitjà de l’administració. Exerceix la funció executiva.

• El poder judicial aplica les lleis, jutja els conflictes entre els ciutadans i castiga els qui no compleixen la llei. Exerceix la funció judicial.

• Un Estat és democràtic quan els ciutadans i les ciutadanes participen en les tasques de govern.

• La democràcia pot ser directa quan la ciutadania pren decisions reunida en assemblea o per mitjà de referèndum, i representativa, quan s’elegeixen, mitjançant eleccions, les persones que han d’exercir la sobirania en nom dels ciutadans. En la democràcia representativa, les persones elegides mitjançant unes eleccions formen el Parlament, que elabora i aprova les lleis i elegeix el president del Govern i els titulars d’altres institucions.

ELS ESTATS DEL MÓN I LES RELACIONS INTERNACIONALSAl món hi ha més de 200 Estats, entre els quals s’estableixen relacions de tipus polític i econòmic. L’àmbit políticEn les relacions internacionals actuals cal tenir en compte factors com ara aquests:• El pes dels Estats Units. Aquest país és la potencia

militar mundial que tendeix a dirigir l’espai polític internacional.Per contrarestar aquesta situació, s’observa una tendència cap al multilaterisme, basat en l’establiment d’acords entre diferents països sobre qüestions determinades.

• La irrupció de l’islamisme com a guia política en alguns Estats. Aquests països, com l’Iran, s’ha orientat vers un trencament violent amb tot allò que és propi del món occidental.

• El protagonisme cada vegada més gran de la Xina. El creixement del seu poder militar causa inquietud i exigeix la presa d’acords.

El àmbit econòmicEl centre del món econòmic el formen Canadà, els Estats Units, el Japó i la Unió Europea. Són els països rics, que s’han vist afavorits pel sistema capitalista. La resta del món està dividida en dos grups: • Països en desenvolupament, econòmicament molt

actius, amb avantatges interessants per a la implantació d’empreses estrangeres: mà d’obra preparada o barata, escasses normatives ambientals i governs forts.Dins d’aquest grup hi ha un conjunt de països que creixen a un ritme superior al de la resta. Són els països d’economies emergents, com el Brasil, la Xina, l’Índia, Mèxic,i la República de Sud-àfrica, que tenen economies competitives, de baix preu.

• Països pobres, localitzats sobretot, a l’Àfrica subsahariana, on els països rics exploten els seus recursos naturals. Els seus habitants viuen en una situació de pobresa que obliga molts d’ells a emigrar.També formen part d’aquest grup els països oblidats, mancats de recursos i immersos en guerres tribals.

L’ESTAT I LA GLOBALITZACIÓLa globalització ha originat un sistema mundial del que formen part els Estats. Per al funcionament d’aquest sistema, els Estats han arribat a acords entre ells i han creat organitzacions supranacionals. La relació entres Estats: tractats i convenisEls Estats es desenvolupen en relació contant els uns amb els altres, per això, molts dels problemes que es plantegen afecten de manera semblant un gran nombre de països i només actuant de manera coordinada es poden arribar a resoldre.Per aconseguir una acció conjunta dels Estats, es prenen una sèrie d’iniciatives:• Se signen tractats, convenis i declaracions

internacionals de drets a través dels quals els Estats es comprometen a dur a terme unes actuacions determinades o evitar-ne d’altres.

• Es creen organismes supraestatals, en les quals els Estats deleguen algunes funcions.

Actualment hi ha un gran nombre de tractats i convenis internacionals de drets, signats pels Estats sobre les matèries més diverses: control d’armament, no-proliferació d’armes nuclears, canvi climàtic, contra la desertització...

DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS

Entre les declaracions universals destaquen la Declaració Universal dels Drets Humans, la Declaració dels Drets de l’Infant, la Declaració sobre l’Eliminació de la Discriminació de la Dona...

Organitzacions supranacionalsDes de la Segona Guerra Mundial han proliferat les organitzacions internacionals creades per resoldre de manera conjunta o coordinada els problemes que ha generat la multiplicació de les relacions entre els països.Hi ha organitzacions d’àmbit mundial com ara l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), i d’àmbit continental o regional com la Unió Europea (UE) i la Lliga Àrab.Aquestes organitzacions fan una tasca molt important de coordinació política, de desenvolupament econòmic o de promoció de la salut, l’educació i la pau.LES ORGANITZACIONS SUPRANACIONALS

Les organitzacions supranacionals assumeixen una part de la sobirania dels Estats que les integren, i els Estats, al seu torn, accepten aplicar i respectar al seu territori el que aquestes organitzacions decideixen.

L’Estat i la regionalitzacióAlhora, i com a conseqüència d’aquesta globalització, les regions i les grans ciutats miren de destacar la seva importància econòmica, històrica i cultural i reclamen administrar i compartir una part del poder.Hi ha espais regionals de tipus molt diversos: • Nacions sense estat, com el Quebec, al Canadà.• Regions molt consolidades i diferenciades, com

Baviera, a Alemanya.• Grans àrees urbanes i ciutats globals, com Nova

York, Tòquio i Londres, que pel fet de ser centres d’activitats i de decisions que són pròpies d’una realitat global, superen de molt unes funcions exclusivament estatals.

L’ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDESL’Organització de les Nacions Unides (ONU) és l’organització supranacional més gran i important.Fou creada el 1945 per 51 Estats i actualment la pràctica totalitat dels Estats del món en formen part.Els objectius de l’ONU queden establerts a la seva carta fundacional. Algun d’aquests objectius són els següents: • Mantenir la pau i la seguretat internacionals.• Fomentar relacions d’amistat entre les nacions, basant-

se en el respecte al principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles.

• Cooperar en la solució dels problemes internacionals de diversos tipus: econòmic, social, cultural i humanitari.

• Desenvolupar i estimular el respecte als drets humans al món.

Al llarg del temps s’han anat creant altres organitzacions relacionades amb l’ONU, que formen el Sistema de les Nacions Unides i persegueixen objectius concrets.

EL SISTEMA DE LES NACIONS UNIDESEstà format per la mateixa organització i nombroses organitzacions afiliades conegudes com a programes, fons i agències especialitzades. Entre aquestes organitzacions destaca la UNICEF (Fons Internacional de les Nacions Unides d’Auxili a la Infància).Cada una d’aquestes organitzacions disposa dels seus propis membres, lideratge i pressupost. En aquest sentit, per exemple, els programes i els fons es financen mitjançant contribucions voluntàries, mentre que les agencies especialitzades, que són organitzacions internacionals independents, ho fan a partir de quotes obligatòries i aportacions voluntàries.

L’ASSEMBLEA GENERAL proclama aquesta DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions, amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats, i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els del territori sota la seva jurisdicció.

L’ESTAT DE LES AUTONOMIESLa Constitució de 1978 va introduir la possibilitat que les nacionalitats i les regions d’Espanya es constituïssin en comunitats autònomes.

Les comunitats autònomesLes comunitats autònomes són les formes d’organització descentralitzada d’un Estat, perquè des de l’Estat central se’ls cedeix un marge d’autogovern.Segons la Constitució de 1978, les províncies amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes podien constituir-se en ens autonòmics. Entre 1979 i 1983 s’establiren les 17 comunitats, set de les quals tenen una única província.El 1995, els municipis de Ceuta i Melilla es van constituir en ciutats autònomes amb uns certs privilegis.

Título VIII. De la Organización Territorial del Estado

Capítulo tercero. De las Comunidades Autónomas

Artículo 143

1. En el ejercicio del derecho a la autonomía reconocido en el artículo 2 de la Constitución, las provincias limítrofes con características históricas, culturales y económicas comunes, los territorios insulares y las provincias con entidad regional histórica podrán acceder a su autogobierno y constituirse en Comunidades Autónomas con arreglo a lo previsto en este Título y en los respectivos Estatutos.

2. La iniciativa del proceso autonómico corresponde a todas las Diputaciones interesadas o al órgano interinsular correspondiente y a las dos terceras partes de los municipios cuya población represente, al menos, la mayoría del censo electoral de cada provincia o isla. Estos requisitos deberán ser cumplidos en el plazo de seis meses desde el primer acuerdo adoptado al respecto por alguna de las Corporaciones locales interesadas.

3. La iniciativa, en caso de no prosperar, solamente podrá reiterarse pasados cinco años.

Els estatuts d’autonomia i les competències econòmiques Els estatuts d’autonomia recullen les institucions, les normes i les competències per les quals es regeix cada comunitat autònoma i per les quals rep els recursos econòmics necessaris per exercir-les.Les competències autonòmiques són aquelles sobre les quals el govern autonòmic pot legislar o decidir. Algunes competències són plenes, és a dir, exclusives de la comunitat autònoma, com per exemple l’organització de les seves institucions de govern, l’urbanisme, l’habitatge, la sanitat, l’educació, etc.Altres competències són compartides amb l’Estat central, com per exemple la gestió de les carreteres o la legislació laboral.També existeixen competències exclusives de l’Estat, com per exemple en matèria de relacions internacionals o defensa nacional.

Institucions autonòmiques de governLes principals institucions d’autogovern són:• Una Assemblea o Parlament, en què es debaten i

s’aproven les lleis, es controla l’acció del govern autonòmic, s’elegeix el president i s’aproven els pressupostos.

• El President representa la comunitat autònoma i forma i dirigeix el govern. El president és elegit per l’Assemblea i és nomenat pel rei.

• El Govern o Consell executa i fa complir les lleis aprovades pel Parlament i aquelles en les quals comparteix competències amb l’Estat. El Govern el formen el president i els consellers.

A les comunitats autònomes de les Illes Balears i de les Canàries, cada illa té una administració pròpia, que rep e nom de Consell Insular a les Illes Balears i de Cabildo a les Canàries.

La societat espanyola actualDes del punt de vista econòmic, la societat espanyola és una societat terciaritzada, és predominantment urbana i té un bon nivell de benestar social.Per fer conèixer el nivell social d’Espanya, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publica cada any estudis com l’enquesta de condicions de vida, que analitza els ingressos per llar, la pobresa, la situació laboral i l’exclusió socials o els indicadors de qualitat de vida, entre els quals destaquen:• El consum de les famílies, que va lligat a la renda

anual disponible. El 2013, e Bais Basc, Navarra i la Comunitat de Madrid van tenir les rendes mitjanes més altes; en canvi, Extremadura, les Canàries i Castella - La Manxa van tenir els valors més baixos.

• El nivell educatiu. A Espanya, a les últimes dècades s’ha aconseguit eradicar l'analfabetisme gairebé del tot, i hi ha pujat el nombre d’estudiants universitaris, sobretot de dones. Tot i això, no totes les comunitats autònomes inverteixen igual en educació.

• La sanitat. És un dels indicadors més importants en el benestar de les persones. Als darrers anys s’ha retallat la despesa pública en sanitat i prestacions socials com a conseqüència de la crisi econòmica.

L’Índex de desenvolupament Humà (IDH) és un indicador internacional creat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) que mesura el nivell de benestar per països.ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀL’Índex de desenvolupament Humà (IDH) és un indicador que mesura el nivell de desenvolupament dels habitants d’un país i avalua els aspectes que realment tenen a veure amb el benestar i la qualitat de vida.Aquesta mesura té en compte tres variables: la salut (a partir de l’esperança de vida en néixer), l’educació (taxa d’alfabetització adulta i nivell d’estudis aconseguit) i el PIB per habitant.

L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL A CATALUNYASegons la Constitució, l’Estat espanyol organitza el seu territori en municipis, províncies i comunitats autònomes.El territori de Catalunya com a comunitat autònoma està organitzada en municipis i comarques.Els municipisEls municipis són les unitats territorials i administratives més elementals de l’Estat. L'administració municipal s’exerceix en un territori perfectament delimitat (terme municipal), que pot estar format per un o més nuclis de població.Al conjunt d’Espanya hi ha 8122 municipis i a Catalunya 947. La capital del municipi és la localitat on té la seu l’Ajuntament.El govern del municipi és responsabilitat de l’Ajuntament, que està integrat per l’Alcalde i els regidors. La ciutadania, en unes eleccions de caràcter local, escull democràticament els regidors i aquests elegeixen l’Alcalde d’entre tots els regidors elegits.

Els municipis obtenen els mitjans per fer les seves funcions a través dels tributs propis o mitjançat els que recapten i els cedeixen l’Estat i la Comunitat Autònoma, en funció del volum de població i de les necessitats.ELS SERVEIS MUNICIPALS• Tots els municipis han de disposar d’enllumenat públic, recollida de residus

domèstics, neteja viària, aigua potable a domicili, clavegueram, pavimentació , cementeri.

• Els municipis de més de 5000 habitants han d’oferir,a més par públic, biblioteca pública, mercat i tractament de residus.

• Els municipis de més de 20000 habitants també ha de disposar de protecció civil, serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, instal·lacions esportives públiques i escorxador.

• Els municipis que tinguin més de 50000 habitants han d’oferir, a més, transport urbà i protecció ambiental.

Les provínciesLes províncies són les unitats administratives que organitzen el territori espanyol i que estan constituïdes per l’agrupació de molts municipis. Segons la Constitució, Catalunya es divideix en quatre províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona).La província té tres funcions bàsiques:• És l’àmbit electoral de l’Estat. • Serveix com a divisió territorial de l’Administració

perifèrica de l’Estat.• Coopera amb els municipis i coordina les actuacions

supramunicipals, especialment pel que fa a la gestió de certs serveis i activitats dels municipis més petits.

El govern i l’administració de les províncies és a càrrec de les diputacions provincials.

Àrea metropolitana de BarcelonaEl 27 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de l’ Àrea metropolitana de Barcelona. Amb aquesta llei es reconeix la realitat formada pels municipis que constitueixen el continu urbà on viu més de la meitat de la població de Catalunya.És una mesura per organitzar els serveis públics municipals. Així en un sol organisme s’inclouen tres entitats metropolitanes: la Mancomunitat de Municipis, l’Entitat del Transport i l’Entitat del Medi Ambient.Formen part de l’ Àrea metropolitana de Barcelona els 36 municipis integrats en alguna de les tres entitats esmentades.

Les comarquesSegons l’Estatut d’autonomia de 2006, Catalunya també té capacitat per organitzar el seu territori en comarques. La comarca és un ens local de caràcter territorial que està formada per l’agrupació de municipis. Té personalitat jurídica pròpia i autonomia per fer les seves polítiques.Les funcions administratives i de govern de la comarca corresponent al Consell Comarcal que està constituït per regidors dels municipis que formen la comarca.El Consell Comarcal té les competències que li atribueix el Parlament i que la Generalitat li ha volgut concedir sobre ordenació del territori, sanitat, serveis socials, cultura, esport, ensenyament i medi ambient.

Les comarques i les vegueries La divisió comarcal és una organització territorial especifica de Catalunya. Segons l’Estatut d’autonomia de 1979, la Generalitat va tornar a tenir la capacitat d’organitzar el seu territori en comarques. Inicialment, es va recuperar la divisió territorial de 1936, però el 1988 es va reconèixer tres noves comarques (El Pla de l’Estany,el Pla d’Urgell i l’Alta Ribagorça). El 2015, després d’una consulta popular es va reconèixer una nova comarca el Moianès. Amb aquesta incorporació, actualment, el nombre de comarques catalanes és de 42.

LES VEGUERIES

Comarques i vegueries havien estat divisions tradicionals a Catalunya des de l’Edat Mitjana.El 2010 una llei del Parlament de Catalunya preveia la creació de set vegueries (Alt Pirineu, Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre).La nova organització territorial suposa la substitució de les diputacions provincials pels consells de vegueria.

L’ESTATUT D’AUTONOMIAL’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la llei que defineix les institucions polítiques per a l’autogovern de Catalunya. Descriu també quins en són els poders i estableix les relacions de Catalunya amb l’Estat.Institucions de Catalunya: la GeneralitatLa Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern i integra el Parlament, la Presidència i el Consell Executiu o Govern.• El Parlament. Està format per 135 membres elegits pels

ciutadans i les ciutadanes més grans de 18 anys. És l’encarregat de legislar, d’aprovar els pressupostos i de controlar l’activitat del Govern.

• La Presidència. El President de la Generalitat, elegit pel Parlament, és el màxim representant de l’Estat espanyol a Catalunya i ret comptes de la seva activitat davant el Parlament català. El President, és, a més, el cap responsable del Consell Executiu.

• El Govern o Consell Executiu. Està integrat pels consellers i té funcions executives i administratives. El nombre de departaments o conselleries és variable segons les necessitats de cada període legislatiu.

La Generalitat també la integren altres cossos com el Consell Consultiu, la Sindicatura de Comptes i la Sindicatura de Greuges, que defensa els drets fonamentals i les llibertats dels ciutadans.

Els poders efectius de la Generalitat de CatalunyaL’estatut d’Autonomia assegura que la Generalitat té competències exclusives en algunes àrees, entre les quals destaquen: l’organització de les institucions d’autogovern, el desenvolupament del dret civil català, la llengua pròpia, la cultura, el patrimoni històric i artístic, l’administració local, l’urbanisme, l’explotació dels recursos hídrics de conques internes, la industrial, el benestar social, la joventut, etc. La Generalitat té competències que són compartides amb l’Estat central, com per exemple la gestió de carreteres o la legislació laboral.La Generalitat també pot signar acords amb altres comunitats autònomes en tot allò en que té competència exclusiva.

Competències exclusives

• La Generalitat disposa de reserva absoluta de totes les potestats legislatives, reglamentàries i executives sobre matèries tan importants com agricultura, ramaderia i aprofitaments forestals, aigües de conques internes, associacions i fundacions, organització de caixes d’estalvis, consum, cooperatives, comerç, mutualitats de previsió social, cultura, dret civil català, esport i lleure, habitatge, transports, joventut, llengua, ordenació del territori i urbanisme, organització territorial, turisme, etc.

Competències compartides

• Existeixen determinades matèries sobre les quals convergeixen l’autoritat estatal i l’autonòmica, ja sigui com a cotitulars de la mateixa funció, ja sigui a través del repartiment de les accions que han de ser exercides en el desenvolupament de la competència. En aquests casos, l’Estat s’atribueix la fixació de les bases o principis d’una matèria i la comunitat autònoma n’assumeix el desenvolupament legislatiu, i pot fixar polítiques pròpies. És el que passa a Catalunya en camps com educació, sanitat, règim d’expropiació i contractes, ordenació del crèdit, banca i assegurances, mercats de valors i centres de contractació, règim miner i energètic, protecció del medi ambient, ordenació del sector pesquer, indústria, planificació de l’activitat econòmica a Catalunya, defensa de les persones consumidores, etc.

Competències executives

• En les quals la Generalitat es limita a executar la legislació estatal, i pot dictar reglaments d’execució de la normativa estatal. Aquestes funcions són exercides en terrenys com domini públic hidràulic, normativa penitenciària, treball, propietat intel•lectual i industrial, pesos i mesures, etc.

La majoria dels ingressos de la Genera-li procedeix de les transferències cedides per l’Estat en funció dels serveis i de les competències traspassades. La Generalitat de Catalunya, però, també pot establir taxes i impostos propis i accedir a crèdits.

EL PRINCIPI DE SUBSIDIARIETAT

En un Estat descentralitzat, la distribució de competències entre els diferents nivells de les institucions es regeix pel principi de subsidiarietat.

Aquest principi implica que tots els serveis que pugui prestar el municipi no ha de proporcionar-los la Comunitat Autònoma, i que totes les prestacions que pugui la Comunitat Autònoma no ha de portar-les a terme l’Estat.

Un estat descentralitzat suposa l'existència d’uns serveis pròxims als ciutadans i les ciutadanes i representa un grau de democràcia elevat i alhora de complexitat en l’organització estatal.

Estat

Comunitat Autònoma

Municipi

Districte

Veinat

Els Estatuts d’Autonomia de CatalunyaL’estatut d’Autonomia és la norma institucional bàsica de Catalunya. Ha estat aprovat per les Corts de l’Estat espanyol en tres ocasions, els anys 1932, 1979 i 2006.

L’Estatut d’Autonomia de 1932 Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van ser parcialment recollides durant la Mancomunitat (1914-1925) però especialment durant la II República espanyola, ja que la Constitució de 1931 acceptà la promulgació de l’Estatut de 1932 (redactat inicialment a Núria). Aquest Estatut aprovat per la població catalana en referèndum, va ser derogat per un decret del General Franco el 1938.

Els Estatuts de 1979 i 2006En 1971 l’Assemblea de Catalunya (conjunt de forces polítiques catalanes oposades al règim franquista) va demanar el reconeixement nacional del poble català i, com a conseqüència, el dret de escollir lliurement el seu futur polític. En el marc de l’anomenada “transició democràtica”, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 (Estatut de Sau) establí una fórmula d’autogovern.L’any 2003 es va impulsar la reforma de l’estatut, per tal d’adaptar-lo a les necessitats de la Catalunya actual, com ara el dret a un habitatge digne, la llengua, l’educació, la immigració, les comunicacions i els transports ... El 18 de juny de 2006, el nou estatut va ser aprovat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya després d’haver estat aprovat per les Corts i el Senat.

Els municipis obtenen els mitjans per fer les seves funcions a través dels tributs propis o mitjançat els que recapten i els cedeixen l’Estat i la Comunitat Autònoma, en funció del volum de població i de les necessitats.(...) seguint l'esperit del preàmbul de l'Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

•Catalunya és un país ric en territoris i gents, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps venidors.

•L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets històrics del poble català, que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. (...)

•Catalunya, per mitjà de l'Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i els objectius de la qual comparteix.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. (...)

LA UNIÓ EUROPEALa Unió Europea organitza bona part de les relacions entre els Estats que la integren.Els objectius principals de la UE són l’impuls del progrés econòmic i social, l’afirmació de la identitat europea en l’àmbit internacional, la implantació d’una ciutadania europea, el desenvolupament d’un espai de llibertat, seguretat i justícia i el manteniment i desenvolupament del sentit comunitari. Un mercat únicEl Tractat de Roma, signat el 25 de març de 1957 per sis Estats, preveia que la prosperitat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i per tant, de la seva unitat política i econòmica, dependria de l’existència d’un mercat interior únic.Per aconseguir-ho, la CEE va establir unes politiques concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones, va fomentar la lliure competència i va desenvolupar lleis comunitàries per a la governació dels Estats membres.

L’euroL’espai de lliure circulació va començar a ser una realitat el 1992 amb l’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea, signat a Maastricht. Aquest tractar va fer possible l’aprovació de la Unió Econòmica i Monedaria (UEM), gràcies a la qual l’euro va ser la moneda comuna a partir de l’1 de gener de 1999, tot i que no va començar a circular de manera efectiva fien el 2002.El Parlament Europeu nomena diferents comissions (permanents, especials i de recerca) que estudien, informen i recomanen les politiques que cal seguir abans que siguin discutides al Parlament.

Comissions de Parlament Europeu

La política europeaEl Tractat de Maastricht també va crear mecanismes de participació ciutadana a traves de les eleccions al Parlament Europea, va establir nous drets per a la ciutadania, va fixar politiques de solidaritat interna amb les regions menys desenvolupades i va plantejar objectius per a la política exterior i la defensa comuna.Un altre tractat, signat a Schengen el 1985, té com a objectiu posar fi als controls fronterers entre els països signataris, que no són tots els que pertanyen a la UE, i al qual s’han adherit països que no en formen part.

Les institucions de la Unió EuropeaPer garantir un funcionament més eficaç entre els Estats membres, el Tractat de Lisboa (2007) va modificar l’estructura institucional de la UE.Avui la UE la composes un seguit d'organitzacions supranacionals, que són institucions que queden per sobre dels Estats, que hi envien els representants que les formen.

El suport de l’opinió pública a la UE varia entre els diferents països i canvia amb el temps. Segons les enquestes que fa l'Euro baròmetre, la conformitat amb la pertinença a la UE és baixa a països pròspers com ara Àustria o el Regne Unit.

Hi ha països rics (Luxemburg, Alemanya ...) que tenen una visió molt positiva de la UE, igual que altres de menys desenvolupats (Bulgària, Romania) perquè pensen que els comportarà prosperitat. La crisi mundial que afecta Europa d’ençà el 2008 ha reduït la percepció positiva a molts països (Espanya, Grècia ...).

LES ORGANITZACIONS NO GOVERNAMENTALSAnomenem ONG (organitzacions no governamentals) les entitats privades però de caràcter públic que tenen fins humanitaris o socials. Són organitzacions que no depenen dels governs i, en principi, són independents dels Estats i dels partits polítics. Què és el que defineix una ONG?Molt sovint, les ONG estan integrades per societats, empreses, centres de recerca, etc., tot i que també poden ser associacions de ciutadans que tenen alguna motivació econòmica, social o cultural per actuar en comú, al propi país o a qualsevol altre.Les ONG poden estar formades per milers de persones que fan aportacions econòmiques o que recullen fons. Per portar a terme la seva tasca, sovint tenen centenar de persones que treballen de manera remunerada o bé que hi col·laboren desinteressadament.

Aquestes organitzacions han arribat a tenir tanta força que no tan sols actuen als llocs on hi ha problemes, sinó que també funcionen com a grups de pressió sobre els governs i les empreses.

Organitzacions no governamentals (ONG)• La Creu Roja o la Mitja Lluna Roja es una institució humanitària de caràcter

voluntari, universal i independent.• Mans Unides es una organització que lluita contra la fam, la pobresa i el

subdesenvolupament al món.• Intermón Oxfam treballa arreu del món en projectes d’acció humanitària i

comerç just.• L’organització Fons Mundial per a la Natura (World Wide Fund for Nature)

es dedica a la conservació de la biodiversitat al món, la recerca i la defensa ambiental.

• Metges Sense Fronteres és una organització humanitària que proporciona assistència medica a les poblacions en situació precària.

Les ONG com a xarxes internacionals Moltes de les ONG que existeixen avui s’ha convertit en organitzacions especialitzades molt potents.Algunes es dediquen a promoure accions humanitàries i fan tasques de prevenció o d’acció directa en cas d’emergència. En aquest grup destaquen principalment la Creu Roja Internacional, Mans Unides, Intermón-Oxfam i Metges Sense Fronteres.Altres ONG promouen els drets humans i denuncien els llocs on no són respectats. Amnistia Internacional és una d’aquestes organitzacions. També hi ha ONG que tenen com a finalitat la protecció de la natura i la denúncia de la destrucció del medi ambient. Greenpeace i WWF (World Wide Fund) són les ONG d’aquest àmbit més conegudes internacionalment.

El pes creixent de les ONGLa força creixent de les ONG és deguda a la funció essencial que acompleixen en la satisfacció de les necessitats de la població en el proveïment de serveis en aquelles regions del món on els poders polítics estatals no atenen prou aquestes funcions o no les porten a terme.Molts Estats veuen en les ONG un instrument per solucionar problemes d’urgència i de necessitat. En aquestes circumstàncies, el traspàs de responsabilitat es fa sobretot en l’àmbit humanitari. Però l’actuació de les ONG va molt més enllà dels interessos específics, i es plantegen el desenvolupament integral de les persones (salut, cultura, tecnologia), especialment qual els Estats no disposen dels mecanismes econòmics i social necessaris per donar-hi resposta o solució.Les ONG també serveixen perquè els ciutadans prenguin consciència d’alguns problemes que els afecten i assumeixin la responsabilitat en relació amb les causes que cal defensar.

Els moviments socials internacionalsEls moviments socials agrupen milers de persones, que integren ONG, associacions o sindicats, i que es mostren compromeses en l’oposició a diferents aspectes de la globalització o el capitalisme, deute extern dels països pobres, acords internacionals, sida, explotació infantil i de la dona, etc. Aquest moviments van començar a tenir un ressò a partir de les manifestacions contra la reunió de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle (Estats Units) el 1999.El Fòrum Social Mundial és un dels moviments socials més remarcables internacionalment. Des del 2001, activistes d’arreu del món porten a terme una trobada anual amb la finalitat de coordinar campanyes mundials, establir estratègies d’actuació i informar-se sobre els moviments que funcionen al món.