Upload
assumpcio-granero
View
904
Download
6
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
BLOC II – Tema 8/3
HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
LA PRIMERA RESTAURACIÓ
BORBÒNICA (1875-1898)
Edat contemporània
HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 C
ESTAT LIBERAL. SEXENNI
REVOLUCIONARI
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
Edat contemporània
BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)
(1885-1902)
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).
8.1.- Origen, causes i etapes de la Restauració.
8.1.1.- Origen de la Restauració.
8.1.2.- Causes de la Restauració.
8.1.3.- Etapes.
8.2.- El sistema polític de la Restauració.12v 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.
B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.
C.- Lleis complementàries.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del sistema.
8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.
8.3.- Evolució política, econòmica i social del sistema de la Restauració (1875-1902). 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.
8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).
8.4.- Forces polítiques marginades del poder. 8.4.1.- Evolució del republicanisme.
8.4.2.- Reconversió del carlisme.
8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap al nacionalisme (Maria Cristina i
Alfons XIII) // tractat al punt següent 8.5.2., en problemes de la regència.
BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA
RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)
EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 8 // Tema 3 (B-II).- La Primera Restauració borbònica (1875-1898).
8.5.- Problemes de la regència de Maria Cristina (1885-1902). 8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).
8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.
8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.
8.6.- La Guerra d’Ultramar: el “Desastre de 1898”. 5v 8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle).
8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898
8.6.3.- Causes.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98).
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico.
8.6.6.- La fi del conflicte.
8.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98”. 8.7.1.- Conseqüències demogràfiques.
8.7.2.- Conseqüències econòmiques.
8.7.3.- Conseqüències polítiques.
8.7.4.- Conseqüències militars.
8.7.5.- Crisi moral i ideològica.
8.7.6.- El Regeneracionisme. 1v
8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme.
BLOC II. TEMA 8/3. LA PRIMERA
RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)
Lluís Felip I de França (duc
Orleans) darrer rei dels
francesos entre 1830-1848
ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS
Alfons XII i Maria de las Mercedes d’Orleans
Maria de las Mercedes d’Orleans en 1874
Maria de las Mercedes d’Orleans. El seu nom complet era: María de las Mercedes Isabel
Francisca de Asís Antonia Luisa Fernanda Felipa Amalia Cristina Francisca de Paula Ramona
Rita Cayetana Manuela Juana Josefa Joaquina Ana Rafaela Filomena Teresa de la Santísima
Trinidad Gaspara Melchora Baltasara de Todos los Santos de Orleans y Borbón.
Maria Cristina d’Habsburg i Lorena
i Alfons XII (esquerra)
i amb el seu fill Alfons XIII (a sota).
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE RESTAURACIÓ.
8.1.1.- Origen de la Restauració.
8.1.2.- Causes de la Restauració.
8.1.3.- Etapes.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
La Restauració espanyola (1875-1823) és la tornada de la dinastia borbònica a la corona espanyola
en la persona d’Alfons XII (únic fill baró d’Isabel II), després del pronunciament de Martínez
Campos en Sagunt (29 de desembre de 1874), que posa fi a la Primera República (1873-1874) i al
Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874).
8.1.1.- Origen de la Restauració
En desembre de 1874, els moderats alfonsins, amb Cánovas del Castillo al cap, preparen un
pronunciament per acabar amb la República i tornar a la monarquia dels Borbons, en la persona del
príncep Alfons.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.1.- Origen de la Restauració
Cánovas del Castillo redactà el Manifest de Sandhurst (Acadèmia Militar de Sandhurst, entre els
comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya), que firmà el príncep Alfons, el dia 1 de desembre
de 1874. En aquest manifest es proposava a Alfons com a rei que, en cas d’aconseguir la corona, es
comprometia a tornar des de l’exili i prometia 2 coses:
Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare).
No repressaliar a ningú del Sexenni.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.1.- Origen de la Restauració
“Per virtut de l’espontània i solemne abdicació de la meva il·lustre
mare [Isabel II], tan generosa com infortunada, jo sóc l’únic
representant del dret monàrquic a Espanya. Aquest dret arrenca
d’una tradició secular, confirmada per tots els precedents històrics,
i està indubtablement unida a totes les institucions representatives,
que mai no van deixar de funcionar legalment durant els trenta-cinc
anys transcorreguts d’ençà que va començar el regnat de ma mare
fins que, encara nen, vaig trepitjar amb tots els meus terra
estrangera.
[…] No cal esperar que jo decideixi res completament i
arbitràriament; sense Corts no van resoldre els negocis ardus els
prínceps espanyols en els antics temps de la monarquia, i aquesta
regla de conducta justíssima no he d’oblidar-la jo en la meva
condició present, i quan tots els espanyols ja estan habituats als
procediments parlamentaris. Si arriba el cas, serà fàcil que
s’entenguin i concertin les qüestions per resoldre un príncep lleial i
un poble lliure.
[…] Per la meva banda, dec a l’infortuni estar en contacte amb els
homes i les coses de l’Europa moderna […]. Sigui quina sigui la
meva pròpia sort, ni deixaré de ser bon espanyol ni, com tots els
meus avantpassats, bon catòlic, ni, com a home del segle,
veritablement liberal.
Manifest d’Alfons XII des de Sandhurst (1 de desembre de
1874).
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ Origen de la Restauració
Després d’un any de caos, el 29 de desembre de 1874 (als 11
mesos de la República presidencialista de Serrano), el
general Arsenio Martínez Campos protagonitza un
“pronunciament militar” a Sagunt, a favor del príncep
Alfons, que triomfa a tota Espanya, arravata el poder a
Serrano i restaura la monarquia borbònica: Alfons XII és
proclamat rei d’un règim monàrquic conservador, catòlic,
defensor de l’ordre econòmic i social capitalista, i amb un
sistema polític liberal.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)
8.1.1.- Origen de la Restauració
Al dia següent del pronunciament, Antonio Cánovas del Castillo (alfonsí) fou nomenat nou
president del govern provisional fins la tornada del rei.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Alfons XII de Borbó nou rei d’Espanya
8.1.1.- Origen de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
El 14 de gener de 1875, Alfons XII arriba a Espanya com a nou rei. Acaba el Sexenni
Revolucionari i comença la Restauració borbònica.
8.1.1.- Origen de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.2.- Causes de la Restauració
1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra Carlina, conflictivitat
social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...
General Francisco Serrano y Domínguez
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la monarquia borbònica
(cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).
8.1.2.- Causes de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
3.- El reconeixement internacional.
8.1.2.- Causes de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el pronunciament de Martínez
Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre de 1874).
8.1.2.- Causes de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Causes
4.- La conspiració militar en favor d’Alfons XII, que culmina amb el
pronunciament de Martínez Campos i la proclama de Sagunt (29 de desembre
de 1874).
2.- La conjura dinàstica encapçalada per Cánovas per preparar el retorn de la
monarquia borbònica (cartes, campanya de premsa, Manifest de Sandhurst).
3.- El reconeixement internacional.
1.- Els problemes del Sexenni (tema 8): Guerra de Cuba, Tercera Guerra
Carlina, conflictivitat social, crisi econòmica, cantonalisme, divisió interna,...
8.1.2.- Causes de la Restauració
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.3.- Etapes
La Restauració és un període que comprèn des del començament del regnat d’Alfons XII (1875) fins
al final de la primera etapa d’Alfons XIII, és a dir, fins la Dictadura de Primo de Rivera (1923-
1930). Es considera Restauració tot el temps de la història d’Espanya en què va estar en vigor la
Constitució de 1876.
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
8.1.3.- Etapes
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
8.1.3.- Etapes
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Segona etapa: La regència de Maria Cristina
d’Habsburg i Lorena (1885-1902).
REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA
D'HABSBURG-LORENA (1885-1902)
8.1.3.- Etapes
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ 8.1.3.- Etapes
Segona etapa: La regència de Maria Cristina
d’Habsburg i Lorena (1885-1902).
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2
períodes:
Períodes
Alfons XIII
De 1903-1923. Alfons XIII.
1923-1930. Dictadura de
Miguel Primo de Rivera.
Regnat d’Alfons XIII (1902-1931)
8.1.3.- Etapes
8.1.- ORIGEN, CAUSES I ETAPES DE LA RESTAURACIÓ
8.1.3.-
Etapes
Primera etapa: El regnat d’Alfons XII (1875-1885).
Segona etapa: La regència de Maria Cristina (1885-1902).
Tercera etapa: El regnat d’Alfons XIII i la crisi de la
Restauració (1902-1931). Que es divideix en 2 períodes:
De 1903-1923. Alfons XIII.
1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
Períodes
Restauració II
Restauració I
Alfons XIII // Primo de Rivera
Alfons XII
1875
1931
Regència
Maria Cristina
1902
1885
1898
Pèrdua de Cuba i Filipines
1923
Inici del període
“Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos)
Proclama Alfons XII, rei d’Espanya
Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo
Alfons havia proclamat els seus principis en
el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).
BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)
(1885-1902)
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876.
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS.
B.- Característiques de la Constitució de 1876, dels PROGRESSISTES.
C.- Lleis complementàries.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista: els tres pilars del
sistema.
8.2.3.- La fi del conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
La Restauració es basa en un sistema polític anomenat sistema Canovista o
sistema de la Restauració. L’artífex del règim polític de la Restauració
monàrquica fou Antonio Cánovas del Castillo (antic polític unionista).
Home de gran formació intel·lectual, era jurista i historiador, un gran
admirador del sistema polític anglès, on existia un torn pacífic en el poder
dels dos grans partits britànics: el partit conservador i del partit liberal.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES
GENERAL
LEOPOLDO
O’DONNELL I JORÍS
GENERAL
FRANCISCO SERRANO
Y DOMÍNGUEZ
Cánovas intentarà importar el sistema anglès a la política espanyola i posarà en pràctica un sistema
parlamentari liberal conservador o doctrinari i escassament democràtic per a frenar el moviment
obrer i la democràcia del Sexenni, sense repetir els errors dels moderats.
Moderats alfonsins o borbònics Antonio Cánovas del Castillo.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
Per tant, la primera passa era fer una nova constitució, la Constitució moderada de 1876, que va ser
consensuada entre les dues branques del liberalisme espanyol, els antics moderats i els antics
progressistes.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
El fet de ser consensuada és el principal motiu que explica que estigués tant de temps en vigor
(1876-1923, 47 anys), és la que ha tingut més vigència de la història d’Espanya (la vigent
Constitució de 1978, fins enguany 2014, en du 36 de vigència).
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
Fins aleshores, la majoria de constitucions foren fetes pel partit governant, seguint únicament la
seva ideologia. La Constitució de 1876 va ser elaborada per unes Corts constituents amb els
senadors i diputats elegits per sufragi universal masculí (tot i que va establir el sufragi censatari).
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
Cánovas era partidari del sufragi censatari però, en un primer moment, va accedir a la convocatòria
d’eleccions per sufragi universal per integrar a tothom en el nou règim.
“El sufragio universal, que es en sí mismo una malísima
institución política, una institución incompatible con todo
ordenado régimen político, y más si ese régimen es el
monárquico, el sufragio universal, aun cuando sea verdad, es
incompatible a la larga con la propiedad individual, con la
desigualdad de las fortunas y con todo lo que no sea un
socialismo desatentado y anárquico. El sufragio universal no
puede ser más que un instrumento de socialismo o una farsa
vil... ¿Quién piensa...que las opiniones de las muchedumbres,
de los pobres, de los que nada tienen, estarán representadas
en las urnas electorales?... El sufragio universal es un
instrumento de intimidación en las grandes poblaciones,
agitado por la demagogia contra los intereses del orden; y es,
en las pequeñas poblaciones agrícolas, un instrumento vil de
catas en blanco en manos de los gobernadores de las
provincias... Hay muchos que al pretender establecer el
sufragio universal quieren que se derive de él la soberanía; hay
muchos que le buscan como pretexto para disputar a la Corona
los fundamentos sustanciales de sus derechos; hay muchos
que aspiran a que por él se pueda contrarrestar la eficacia del
principio monárquico dentro de las ideas conservadoras”.
CÁNOVAS, A. Discurso pronunciado en Sevilla el 8 de
noviembre de 1888.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
BASES POLÍTIQUES DEL RÈGIM
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT 2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
EXCLUSIÓ DE LES FORCES
CONTESTATÀRIES AL RÈGIM
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS
CACIQUISME
Es reflecteix en …
LA CONTITUCIÓ DE 1876
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.- Característiques de la Constitució de 1876,
pròpies dels MODERATS
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
BASES IDEOLÓGIQUES.
DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:
DEFENSA DE L’ORDRE SOCIAL, DE
LA FAMÍLIA I DE LA PROPIETAT
UNITAT DE LA PÀTRIA
MONARQUIA BORBÒNICA:
GARANTIA D’ESTABILITAT
IDENTIFICACIÓ DE LA
REPÚBLICA COM L’ANARQUIA
FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT
(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERA ALTRES RELIGIONS (PERMET
LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA
CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS
BASES IDEOLÓGIQUES.
DEFENSA DELS VALORS TRADICIONALS:
FLEXIBLE, ESTABLEIX LA CONFESSIONALITAT CATÒLICA DE L’ESTAT
(MANTÉ EL CULTE CATÒLIC), PERÒ TOLERA ALTRES RELIGIONS (PERMET
LLIBERTAT DE CONCIÉNCIA, art. 11), SEMPRE QUE RESPECTIN LA
CATÒLICA I ES MANIFESTIN EN LA INTIMITAT.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.
Poder legislatiu compartit: Rei / Corts bicamerals formades per:
Corts
bicamerals
Cambra alta, el Senat
(pràcticament
designació reial).
Cambra baixa, Congrés dels Diputats: elegits per sufragi
directe.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS Corts
bicamerals
Poder legislatiu compartit: Rei / Corts bicamerals formades per:
Part de senadors de designació reial.
Part de senadors per dret propi (per
tenir altres alts càrrecs).
Senadors triats per les corporacions.
Cambra alta,
el Senat
(pràcticament
designació
reial)
Cambra baixa, Congrés dels Diputats: elegits per sufragi
directe.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.- Característiques de la Constitució de 1876, pròpies dels MODERATS
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la
política: té el poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de
govern, els ministres i els senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell
de Ministres, part del legislatiu compartit amb les Corts (iniciativa
legislativa i dret de veto, pot dissoldre Corts).
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No
es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.
L’any 1890, amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Sobirania compartida entre Rei / Corts bicamerals.
Amplis poders de la Corona, encara que no intervenia directament en la política: té el
poder executiu (tria el govern, és a dir, nomena el cap de govern, els ministres i els
senadors, i els càrrecs militars), presideix el Consell de Ministres, part del legislatiu
compartit amb les Corts (iniciativa legislativa i dret de veto, pot dissoldre les Corts).
Corts
bicamerals
Poder legislatiu compartit: Rei / Corts bicamerals formades per:
Part de senadors de designació reial.
Part de senadors per dret propi (per
tenir altres alts càrrecs).
Senadors triats per les corporacions.
Cambra alta,
el Senat
(pràcticament
designació
reial).
Cambra baixa, Congrés dels Diputats: elegits per sufragi
directe.
Poder
judicial Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els
jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). No es
pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral. L’any 1890,
amb el liberals, va passar a ser sufragi universal masculí.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, pròpies
dels MODERATS
Tenia la potestat d’aplicar les lleis en els judicis i els
jutges s’elegien mitjançant oposició, igual que ara.
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
B.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, dels
PROGRESSISTES
Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la
Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es
va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que
suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però
es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació
(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
B.-
Característiques
de la Constitució
de 1876, dels
PROGRESSISTES
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
Reconeixement de tots els drets individuals i col·lectius que ja estaven en la
Constitució de 1869 (la del Sexenni, que era molt progressista), tan sols es
va substituir la llibertat del culte del 69 per la tolerància religiosa, el que
suposa un pas enrere. Conté una declaració àmplia de drets i llibertats, però
es deixa per a un posterior desenvolupament legislatiu la seva regulació
(àmplia declaració restringida per lleis ordinàries posteriors).
Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral,
que establí el sufragi censatari (es torna a ell).
Després, l’any 1890, mentre governava el Partit
Liberal s’aprovà el sufragi universal masculí,
però controlat des de dalt amb mecanismes com
la tupinada i els cacics, que veurem més tard.
Llei d’Ajuntaments: se’ls llevava
representativitat i la Corona podia posar i llevar
alcaldes. Els ajuntaments i les Diputacions
queden sota control governamental, que les
dirigirà de manera centralista.
Llei d’Impremta (1879): censura prèvia (dipòsit obligatori)
i configuració d’un Tribunal d’Impremta per jutjar qualsevol
atac al sistema (la deroguen els liberals en 1883).
C.- Lleis
complementàries
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
A.- Característiques
de la Constitució de
1876, pròpies dels
MODERATS
Sufragi segons la llei d’eleccions de cada govern (normalment censatari). La Constitució
no es pronunciava respecte el sufragi, ni tampoc sobre el procediment electoral.
Finalment, l’any 1878 s’aprovà la llei electoral, que establí el sufragi censatari (es torna a
ell). Després, l’any 1890, mentre governava el Partit Liberal s’aprovà el sufragi
universal masculí, però controlat des de dalt amb mecanismes com la tupinada i els
cacics, que veurem més tard. C.- Lleis
complementàries
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
A.- Introducció. Cánovas era conscient dels tres principals problemes que havia tingut la vida
política espanyola en els darrers 30 anys:
3 principals
problemes
L’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder durant el regnat d’Isabel II.
Governaren tant sols dos anys i gràcies al pronunciament militar O’Donnell a
Vicálvaro (poble prop de Madrid) que inaugurà el bienni progressista (1854-56).
Molta inestabilitat política, sobretot durant el Sexenni (1868-74), perquè en tan
sols 6 anys hi va haver una revolució, un govern provisional, una regència, la
monarquia d’Amadeu I de Savoia, una República amb 4 presidents i la
dictadura del general Serrano.
La intervenció dels militars en la política. Efectivament, la
major part de canvis polítics a l’Espanya del segle XIX els fan
els militars mitjançant els “pronunciaments”. Això provocà que
els protagonistes de la vida política espanyola fossin militars:
Espartero
Narváez
Serrano
Prim
Martínez Campos
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
B.- Com va funcionar el sistema canovista: Antonio Cánovas del Castillo crearà:
1.- Un sistema polític de caràcter conservador, que
integrà als progressistes i donà estabilitat política.
2.- Es fonamentava en un sistema parlamentari
bicameral, semblant al britànic.
3.- Va mantenir als militars allunyats de la vida
política. El poder militar va quedar supeditat al poder
civil. Aquest és el seu èxit.
4.- Fort predomini de la monarquia (es pot dit que poc
democràtic).
5.- Els progressistes acceptaran la nova monarquia
constitucional d’Alfons XII a canvi de participar en el
poder, es firma el pacte i tots acceptaran les regles de la
Constitució de 1876.
6.- Constitució de 1876 (que és el fruit de l’acord),
conservadora però flexible: el rei es compromet a donar
el poder alternativament.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
BASES POLÍTIQUES DEL RÈGIM
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT 2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
8.2.1.- Cánovas i la Constitució de 1876
C.- Els tres pilars del sistema canovista
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA 1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític
amb poders, però sense intervenir directament.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA 1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític
amb poders, però sense intervenir directament.
2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
2.- Torn pacífic dels dos partits dinàstics
(conservadors i liberals), que s’alternen al
poder sense pronunciaments i mitjançant
pactes.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA 1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític
amb poders, però sense intervenir directament.
2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
2.- Torn pacífic dels dos partits dinàstics
(conservadors i liberals), que s’alternen al
poder sense pronunciaments i mitjançant
pactes.
El bipartidisme és entre les dues branques del liberalisme espanyol,
que es creen ara, però que són ideològicament i socialment idèntics, i
que integren a les forces polítics provinents del règim isabelí:
Práxedes Mateo Sagasta Antonio Cánovas del Castillo
El Partit Conservador (Partit Liberal
Conservador): dirigit per Antonio Cánovas
del Castillo, hereu ideològic de l’antic Partit
Moderat i de la Unió Liberal.
El Partit Liberal: Práxedes Mateo Sagasta
encapçala el Partit Liberal Fusionista (més
endavant Partit Liberal), hereu ideològic de
l’antic Partit Progressista i del Partit
Demòcrata.
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
C.- Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- La Monarquia constitucional feia d’àrbitre polític
amb poders, però sense intervenir directament. 1.- LA CORONA
2.- Torn pacífic dels dos partits dinàstics
(conservadors i liberals), que s’alternen al
poder sense pronunciaments i mitjançant
pactes.
3.- L’EXÈRCIT 3.- Al qual s’intenta despolititzar, amb el rei al seu cap,
i llevar-li protagonisme donant-li autonomia (a canvi no
n’hi haurà pronunciaments, ni militars com a polítics),
però continuarà pressionant sobre la societat civil,
especialment sobre la premsa, i serà l’últim recurs en els
moments en què perilla el sistema bipartidisme i de
torn pacífic.
2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
8.2.2.- Funcionament i bases del sistema polític canovista
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
En POLÍTICA EXTERIOR, el papa d’orientació conservadora, Pius IX, va reconèixer el nou
regim, al igual que d’altres potències estrangeres.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
En POLÍTICA INTERIOR, en contra del règim estaven els republicans i els carlins (partits
contestataris al règim que seran exclosos del poder), i el moviment obrer.
Al mateix temps, Cuba continua volent independitzar-se i ja havia protagonitzat la Guerra dels Deu
Anys (1868-1878), la “Guerra Llarga” que havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara” (Carlos
Manuel Céspedes, amb els famós “Viva Cuba libre!”); primera guerra de la independència cubana
que ara acabarà, i també acaba la Tercera Guerra Carlina, perquè l’estabilitat política afavoreix
concentrar els esforços en acabar amb els conflictes vigents (carlisme, Cuba) i pacificar
ideològicament el país durant un temps.
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ 8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA
CARLINA
DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada para referir-se a las tres guerres
civils espanyoles dels segle XIX:
1a Guerra Carlina (1833-1840), el primer conflicte durà 7 anys. CARLES V (Carles Maria
Isidre).
2a Guerra Carlina (1846-1849). CARLES VI.
Aixecament o intent carlí de la Rápita o “Ortegada” (1 abril 1860). Complot del general
Jaime Ortega y Olleta, capità general de Balears per proclamar al pretenent carlí CARLES
LLUÍS DE BORBÓ i destronar a la reina Isabel II. Ortega va enviar una expedició militar a
la península, a prop de la població de San Carles de la Ràpita (Delta de L’Ebre).
3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA
CARLINA
DERROTA CARLINA. L’expressió Guerres Carlines és empleada
para referir-se a las tres guerres civils espanyoles dels segle XIX:
3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA CARLINA. Els carlins seran derrotats, l’any 1876, en la Tercera Guerra Carlina
(1872-1876). Tres individus van acabar amb la aquesta Guerra Carlina: Cánovas, Alfons XII i Ramón
Cabrera.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA CARLINA. El nou govern conservador d’Antonio Cánovas del Castillo envia a
Arsenio Martínez Campos amb nous reforços a lluitar contra els carlins al nord d’Espanya i, en
1876, Carles VII s’exilia a França; mentre que el rei Alfons XII oferí una amnistia pacífica que
convidava tothom a adherir-se a la nova monarquia constitucional; Ramón Cabrera va acceptar
aquesta amnistia va acceptar Alfons XII com a rei i va redactar un manifest a totes les tropes
carlines convidant-los a abandonar la guerra, que ja estava prop de la derrota, un gest que el rei va
premiar atorgant-li títols.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA CARLINA. La Tercera Guerra Carlina i el problema carlí van acabar en febrer-març
de 1876. S’aboleix el règim foral del País Basc i Navarra i s’estableix un sistema de “concerts
econòmics” (les diputacions recapten una quantitat anual que han de pagar a l’Estat).
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
DERROTA CARLINA. Des d’aquest moment, el carlisme va perdre molta força a Navarra, País
Basc i part de Catalunya. Tot i que a Catalunya, el carlisme va continuar a l’interior i en medis
rurals desembocant, més endavant, en la branca conservadora del catalanisme polític, a traves de les
postures autonomistes recolzades des dels diaris: Lo mestre català i El correo catalán (1876), oposant-
se a les mesures centralistes i uniformadores dels governs liberals, defensant els furs i els privilegis
tradicionals, i situant-se en l’extrema dreta de l’arc parlamentari dins de la vida política.
La pacificació
Fi de la 3ª Guerra carlina
Amnistia (Ramón
Cabrera pren partit
per Alfons XII).
Derrota de Carles
VII.
El carlisme es
converteix en un
partit d’extrema
dreta.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
CUBA. En 1868, poc després d’esclatar a Espanya la revolució de la Gloriosa, va començar la
Guerra per l’alliberament a Cuba, que va durar una dècada (1868-1878, Guerra del Deu Anys o
“Guerra Llarga”). En aquest període de la Restauració es produeix la pacificació de Cuba, a tal fi
es va combinar l’enviament de noves tropes per combatre els rebels (Arsenio Martínez Campos)
amb la negociació, i el 12 de febrer de 1878 es signa la Pau de Zanjón (Martínez Campos).
La pacificació
La Guerra de Cuba: “La Guerra Llarga”
Havia començat el 1868 amb el “Grito de Yara”
(Carlos Manuel Céspedes, amb els famós “Viva
Cuba libre!”);
Acaba el 12 de febrer de 1878 amb la signatura
de la Pau de Zanjón (Martínez Campos):
promeses d’amnistia i autonomia,
concedeix als cubans els mateixos drets que els
espanyols,
el govern amnistia a gran part dels cubans en presó,
promet abolir l’esclavitud (es farà en 1886),
i reformes administratives i polítiques (els cubans
triaran diputats).
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.2.- EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
CUBA. El retard i incompliment d’aquestes promeses provocaran dos aixecaments més: la Guerra
Chiquita (1879, Alfons XII, 1875-1885) i, després, la insurrecció general de 1895-98 (Maria
Cristina, 1885-1902). La fi de les dues guerres (Guerra Llarga i Chiquita) i la posada en marxa del
sistema de torns pacifica ideològicament el país, de moment, però el nou centralisme propiciarà el
descontent a Cuba i l’aparició dels anomenats “nacionalismes perifèrics”, que conduirà a la
insurrecció general cubana de 1895-98.
8.2.3.- La fi dels conflictes bèl·lics: Tercera Guerra Carlina i Guerra de Cuba
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL DEL SISTEMA DE LA
RESTAURACIÓ (1875-1902).
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme.
8.3.3.- Funcionament real del torn de partits.
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885).
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
Els tres
pilars del
sistema
canovista
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT 2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
EL BIPARTIDISME: Existeixen dos grans partits (PARTITS DINÀSTICS).
Anomenem PARTITS DINÀSTICS a aquells que recolzen la monarquia restaurada, la Constitució
del 1876 i el sistema canovista i s’alternen en el poder sense pronunciaments i mitjançant pactes
(TORN PACÍFIC entre CONSERVADORS i LIBERALS).
Antonio Cánovas del Castillo
(líder conservador)
Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
El BIPARTIDISME és entre les dues branques del liberalisme espanyol, que es creen ara, però que
són ideològicament i socialment idèntics, i que integren a les forces polítics provinents del règim
isabelí.
i
La defensa de la monarquia, la Constitució de 1876, la
propietat privada i l’Estat liberal, unitari i centralista.
Ser partits minoritaris de notables.
Estar recolzats per la burgesia, la vella noblesa i la classe
mitjana benestant.
Sistema polític
2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS
EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR
EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA
Compartien:
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Sistema polític
2.- BIPARTIDISME: ELS PARTITS DINÀSTICS
EL PARTIT LIBERAL CONSERVADOR
EL PARTIT LIBERAL FUSIONISTA
Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo (Cánovas, Silvela ...).
Hereu ideològic de l’antic Partit Moderat, de l’antiga Unió Liberal i dissidents del carlisme.
Partidaris del proteccionisme, catolicisme, sufragi censatari (Llei electoral restringida).
Està recolzat pels liberals més conservadors (vella noblesa, alts propietaris rurals, alta
burgesia i classes altes, en general, i amplis sectors de l’església).
Més endavant anomenat Partit Liberal, té com a líder a Práxedes Mateo Sagasta (Sagasta,
Montero Ríos, Moret ...).
Hereu ideològic de l’antic Partit Progressista, del Partit Demòcrata, unionistes d’esquerra,
amadeuistes i ex-republicans moderats.
Té el suport social de petits i mitjans propietaris rurals, classes mitjanes, burgesia urbana i
professionals que representen funcionaris, militars, professions liberals, comerciants.
Autors de la Llei sufragi universal de 1890, partidaris del dret d’associació, abolició de
l’esclavitud....
Antonio Cánovas del
Castillo
Práxedes Mateo
Sagasta
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES
Dissidents carlins
Unionistes d’esquerres
moderats
Amadeuistas
Ex-republicans
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Sistema polític
Antonio Cánovas del Castillo
(líder conservador) Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Els conservadors defensen més l’església i l’ordre burgés sense reformes, mentre que els liberals
són partidaris d’introduir algunes reformes socials, però sense aprovar-les mai sense el
consentiment tàcit dels conservadors.
8.3.1.- Els partits dinàstics, el bipartidisme i l’alternança en el poder
Antonio Cánovas del Castillo
(líder conservador)
Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)
1.- LA CORONA
3.- L’EXÈRCIT
2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
A partir d’ara, els dos nous partits dinàstics
(conservadors i liberals) arriben a un acord i
s’aniran alternant en el poder, respectant al
rei i de forma pacífica per garantir
l’estabilitat.
Però, aquesta alternança no serà fruit d’unes
eleccions, sinó que quan un govern té
problemes, que no pot solucionar, i perd el
suport de les Corts, el rei crida a l’altre partit
per formar un nou govern, així
alternativament crida a Cánovas o Sagasta,
segons les circumstàncies.
Una vegada en el poder, quan Cànoves o
Sagasta (o altre membre del partit) té la
presidència del govern, convoca eleccions
manipulades, que guanyarà sempre el partit
que estigui al govern, gràcies al
CACIQUISME.
Això explica que els principals problemes d’aquest moment foren la MANIPULACIÓ
ELECTORAL (la tupinada o “pucherazo”), l’existència d’ALTRES PARTITS POLÍTICS
EXCLOSOS DEL PODER i els NACIONALISMES.
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
8.3.1.- Els
partits
dinàstics, el
bipartidisme
i l’alternança
en el poder
BASES POLÍTIQUES DEL RÈGIM
1.- LA CORONA 3.- L’EXÈRCIT 2.- BIPARTIDISME: ELS
PARTITS DINÀSTICS
Els principals problemes són …
1.- CACIQUISME
2.- EXCLUSIÓ DE LES FORCES
CONTESTATÀRIES AL RÈGIM
3.- NACIONALISMES
MANIPULACIÓ
ELECTORAL
TUPINADA O “PUCHERAZO”
Els tres pilars del sistema canovista i els principals problemes
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
MANIPULACIÓ ELECTORAL. Les eleccions eren manipulades des de dalt, ja que el sistema es
basava en el CACIQUISME: el ministre de la Governació decidia els resultats
(“ENCASILLADO”) i els transmetia al governador civil i aquest als alcaldes i cacics per a què
sortiren elegits els diputats que es decidien des de dalt.
De suerte de cada elección es una calamidad, cada comicio un mercado, cada
elector un esclavo, cada ministro un sultán, cada candidato un fomentador de la
pública inmoralidad, cada acta un padrón de escándalo y de ignominia; y la red bajo
la cual todo esto sucede es la centralización administrativa que, en vez de servir de
escudo a los pueblos, se convierte en arma de guerra, esgrimida por los gobiernos
para falsear la voluntad del cuerpo electoral y traer diputados dispuestos para
abandonar al mismo poder que lo creen débil y entregar palabra y voto al partido
que les prometa mayores bienes y más duradera influencia, porque la corrupción
que cae de los gobiernos sobre los comicios, sube en vapores pestilentes, de los
comicios a los congresos y de los congresos a los gobiernos y con sus letales
miasmas a todos los ahoga”.
EMILIO CASTELAR [referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de San
Juan en 1884]
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
“El ministro de la Gobernación pesa como un yugo sobre el
gobernador, el gobernador sobre el alcalde, el alcalde sobre
los electores; (…) los jueces y fiscales, los administradores y
estanqueros, los guardamontes, los portazgueros, los peones,
los dependientes de los ministerios de Gracia y Justicia, de
Gobernación, de Fomento, de Hacienda, son otros tantos
muñidores de elecciones, que ofrecen escuelas, caminos,
perdón de multas, olvidos de sucios expedientes, a los
electores ministeriales y amenazan con causas, prisiones,
multas, persecución, a los electores independientes.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Formes
d’adulterar les
eleccions
El sufragi censatari.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Formes
d’adulterar les
eleccions
El sufragi censatari.
La major importància dels districtes rurals.
La figura dels cacics.
La manipulació i les trampes electorals.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
El CACIQUISME era una realitat quotidiana
i global. Els cacics o notables del lloc eren
importants propietaris rurals o bé famílies
que, pel seu poder econòmic, tenien
influència social i política sobre tota la
població i controlaven una determinada
circumscripció electoral:
Redacció d’informes i certificats personals, etc.
Repartien prebendes o treballs, perquè controlaven
el món laboral i l’arrendament de terres municipals.
Controlen el sorteig de quintes.
Nomenaven càrrecs (governadors civils, correus, jutges,
diputats provincials, diputats a Corts, regidors a ajuntaments).
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Els CACICS per assegurar i “arreglar”
els resultats electorals, que li ordenen des
del poder (des de dalt), a canvi de cobrar
doblers o favors, faran servir els sistemes
següents:
Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan
diferents cops). Canvi de les paperetes.
“No suponía yo que el Gobernador de Gerona
tuviera que esperar una reunión de Diputados y
Senadores de la provincia para resolverse a
apoyar una candidatura de elecciones parciales.
El resultado de la reunión debía estar, no ya
previsto, sino preparado por V.S.
Redoble V.S. sus esfuerzos para desbaratar toda
candidatura que no sea la que yo le indique en el
distrito de Olot. Prepare V. S. el campo para un
candidato que acaso irá al país.”
Anòmin
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Els CACICS per assegurar i
“arreglar” els resultats electorals, que
li ordenen des del poder (des de dalt), a
canvi de cobrar doblers o favors, faran
servir els sistemes següents:
Falsificació del cens (morts que voten, votants que ho fan
diferents cops). Canvi de les paperetes.
Manipulació de les actes electorals.
Compra de vots (amb diners, treball i altres favors burocràtics).
Intimidació o amenaça als electors de diferents maneres o bé
impedir la propaganda de l’oposició.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
“ASSAIG GENERAL”
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
[El frau electoral]
“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les
eleccions espanyoles. Tant se val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol elector: el
ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit
d’empleats de totes classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el professorat, prepara,
executa i consuma les eleccions, siguin del tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre
de Madrid.
Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris,
i sobretot de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà per
anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja
alguns anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un policia
vestit amb un conjunt prestat.
El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els agents de policia disfressats d’electors, no
és, però, el pitjor dels medis emprats per falsejar el sufragi ...
Afanyem-nos a dir que normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i el que fan és
purament i senzillament augmentar el nombre de vots emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat
addicte.
(...) Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del
governador civil de cada província.
(...) és possible l’existència del règim parlamentari o senzillament la del sistema representatiu amb
aquestes bases?”
Valentí Almirall, España tal como es. 1889
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
La Campana de Gràcia nº 1.278, 18/XI/1893
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
“Els enemics del sufragi”, La Campana de Gràcia, 1890
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
[Referido a las elecciones en el distrito de Alcázar de
San Juan en 1884]
“En una sección compuesta de un gran número de
electores tomaron parte en la votación todos los
electores; y esto nos llama tanto más la atención, cuanto
que en el expediente electoral obran por de pronto 15
partidas de defunción de electores que se suponen
tomaron parte en la elección... Se presentan además 36
electores manifestando ante notario que tomaron parte
en aquella votación y votaron al señor González, y sin
embargo éste sólo tuvo 17 votos... en otra sección de
Alcázar el número de votos obtenido por el señor conde
de las Almenas fue muy superior al de los electores que
deberían tomar parte en la elección. ..No se expusieron
a la vista del público las listas electorales cuando y como
manda la ley. .. En las secciones de Argamasilla,
Socuéllamos y Pedro Muñoz votaron todos,
absolutamente todos, los electores de las secciones,
contando por supuesto los muertos y ausentes... el
señor conde de las Almenas tiene allí tantas simpatías y
tanta popularidad, que hasta los muertos se levantan de
sus sepulcros y emiten sus sufragios…”
Diario de sesiones de las Cortes, 10 de junio de 1884
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
“El Marqués de Vegallana era en Vetusta jefe del
partido más reaccionario entre los dinásticos (...).
Tenía siempre un favorito que era el jefe
verdadero. El favorito actual era (...), ni más ni
menos, don Álvaro Mesia, el jefe del partido
liberal dinástico. El reaccionario creía resolver
sus propios asuntos y en realidad obedecía a las
inspiraciones de Mesía. Pero éste no abusaba de
su poder secreto. Como un jugador de ajedrez
que juega solo y lo mismo se interesa por los
blancos que por los negros, don Álvaro cuidaba
de los negocios conservadores lo mismo que de
los liberales. Eran panes prestados. Si
mandaban los del marqués, repartía estanquillos,
comisiones y licencias de caza; pero cuando
venían los liberales, el marqués de Vegallana
seguía siendo árbitro en las elecciones, gracias a
Mesía, y daba estanquillos, empleos y hasta
prebendas. Así era el turno pacífico en Vetusta”.
Leopoldo Alas “Clarín”, La Regenta
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
La falsificació dels resultats electorals és el que es coneix com a TUPINADA (“PUCHERAZO”).
És un sistema polític “fastigosament” corrupte (“asqueorsamente corrupto”), que ignorava la
voluntat popular, però que va tenir la virtut de donar estabilitat política a un país que la necessitava.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
FRAU ELECTORIAL
“Assaig general”, vinyeta de l’Esquella
de la Torratxa, 1905
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Aquest sistema va fer que
l’ABSTENCIÓ fora molt
ALTA: la participació no
superava el 20% de
l’electorat.
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) La pràctica del sistema polític
Manipulació electoral.
Alcaldes, governadors civils i cacics (controlen el poble).
OLIGARQUIA I CACIQUISME
Mecanisme electoral (sistema de torn i frau electoral).
anomena Rei Nou govern Ministeri Governació
nomena
Governadors Civils
prepara
“ENCASELLATS”
(llistes de diputats) Fan arribar les directrius
del govern als
CACICS
Control de vot
Consolidava el
poder i control
de l’OLIGARQUIA
(classes dominants).
Compra de vots.
Coacció.
Falsejament del sufragi
(amb la TUPINADA).
amb
8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
Amb el regnat d’Alfons XII, entre
1876 i 1885, el bipartidisme
funciona molt bé, tornant-se en el
poder conservadors de Cánovas i
liberals de Sagasta.
1875-1881, governs del Partit Conservador de Cánovas (5 anys).
1881-1884, governa Sagasta i el Partit Liberal (2 anys). Llibertat de
premsa, de càtedra i d’expressió (Llei de premsa, 1883).
1884-1885, govern conservador de Cánovas (2 anys).
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
El regnat d’Alfons XII comença amb una
tasca de pacificació, de fet, en el
moment de ser coronat, Espanya tenia en
marxa 2 guerres que es van acabar.
FINALITZEN: Alfons XII
La pacificació
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
i...
també
La Guerra Deu Anys de Cuba: “La Guerra Llarga” (1868-1978)
Catalunya, País Basc i Navarra també són vençuts pels liberals (1876).
Acaba quan el capità general de l’illa Arsenio Martínez Campos arriba a
un acord amb els insurrectes cubans i va signar el “Conveni o la Pau
Zanjón” (1878), pel qual els insurrectes abandonen la guerra i, a
canvi, Cuba continuà com a colònia espanyola i Espanya concedeix
l’amnistia als presoners polítics i també concedí una mínima
autonomia administrativa a Cuba, però aquest conveni va ser una falsa
pau, ja que els intent d’emancipació no aturaren fins la Independència
de Cuba l’any 1898.
Conseqüències: desfeta de l’estat no centralista i despesa econòmica
important per la manutenció de tropes ara innecessàries.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
L’any 1885, mor Alfons XII de tuberculosi (25 de novembre), a l’edat de 28 anys.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
No deixava hereu mascle, però la reina Maria Cristina d’Habsburg-Lorena (la seva segona esposa)
estava embarassada d’Alfons XIII.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Cánovas proposa com a regent a la seva dona Maria Cristina (embarassada),
però Sagasta, que no es refia de la jove regent estrangera, es queixa del
funcionament del torn perquè Cánovas havia governat uns 7 / 8 anys i ell 2.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
El sistema de la Restauració estava a punt de caure.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
Finalment, a la mort d’Alfons XII (1885) i inicis de la regència de
Maria Cristina (1885-1902), Cánovas i Sagasta (conservadors i
liberals) arribaren a un acord conegut com el PACTE DEL PARDO
(1885, mal anomenat així perquè la reunió no es va fer al Palau del
Pardo, sinó en el domicili particular de Martínez Campos).
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Pel PACTE DEL PARDO, a canvi de la lleialtat de Sagasta i dels
liberals a la regent, a la constitució de 1876 i al sistema de la
Restauració, Cánovas presentà la dimissió perquè Sagasta comencés a
governar.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Aquest acte de generositat de Cánovas, de lliurar el
poder, havia salvat la Restauració. El Pacte pretenia
la continuïtat de la monarquia davant les pressions
de carlins i republicans. Així, canvia el govern i
s’inicia el “Govern llarg liberal” de Sagasta.
Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
Tant Alfons XII (1875-1885) com la regent Maria Cristina (1885-1902) varen ser respectuosos amb
l’ordre constitucional.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
A.- El torn pacífic durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).
Maria Cristina
Liberalització econòmica.
Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).
Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).
S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882
per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
1885-1890, “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).
1890-1892, Cánovas i el Partit Conservador (2 anys).
1892-1895, Sagasta i el Partit Liberal (2 anys).
1897-1899. Liberals. 1899-1901. Conservadors. 1901-1902. Liberals.
1895-1897, Cánovas fins que mor assassinat, mentre descansava en el balneari de Santa Àgueda
(Mondragón, Guipúscoa) assassinat per l’anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi.
Abril 1898. Guerra hispano-americana.
Maria Cristina
Liberalització econòmica.
Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).
Dóna novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).
S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític); aprovat en 1882
per a eleccions municipals i les eleccions generals de l’any 1890.
Però els liberals s’oposen a ... Autonomisme cubà.
Regionalisme català.
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
(1897)
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902) 8.3.2.- Falsejament electoral i caciquisme 8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
8.3.- EVOLUCIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA I SOCIAL
DEL SISTEMA D E LA RESTAURACIÓ (1875-1902)
A la dècada dels 90 el torn continua funcionant, però es produeixen divisions internes dins dels dos
partits per a liderar-los (personalismes) i l’assassinat de Cánovas (1897).
8.3.3.- Funcionament real del torn del torn de partits
B.- El torn durant la regència de Maria Cristina (1885-1902)
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA.
8.4.1.- Evolució del republicanisme.
8.4.2.- La reconversió del carlisme.
8.4.3.- Naixement del regionalisme (Alfons XII) i evolució cap
al nacionalisme (Maria Cristina i Alfons XIII) // tractat al punt
següent 8.5.2., problemes de la regència.
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Els republicans estaven sense força, desunits, atomitzats i desmobilitzats, i
sense gran suport social, sobretot, pel desprestigi del fracàs de la Primera
República Espanyola (1873-1874).
FRANCESC PI
I MARGALL
NICOLÁS
SALMERÓN
EMILIO
CASTELAR
ESTANISLAO FIGUERAS
Y MORAGA
8.4.1.- Evolució del republicanisme
Arsenio Martínez Campos (Sagunt, 29-XII-1874)
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Vençuts pel pronunciament militar de Martínez Campos
(Sagunt, 29 desembre 1874), continuaven dividits.
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
El moviment republicà va haver de fer front a una dura repressió governamental i al desencís
d’una part important dels seus seguidors i, fins i tot, personatges importants del republicanisme,
com el dirigent Emilio Castelar van arribar a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi
universal masculí l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Fins i tot, personatges importants del
republicanisme, com el dirigent Emilio
Castelar van arribar a acceptar el règim, una
vegada s’aprovà el sufragi universal masculí
l’any 1890 (amb el Partit Liberal al poder).
EMILIO CASTELAR
Emilio Castelar
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Fins i tot, personatges importants del republicanisme, com el dirigent Emilio Castelar van arribar
a acceptar el règim, una vegada s’aprovà el sufragi universal masculí l’any 1890 (amb el Partit
Liberal al poder).
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Els diferents líders republicans van encapçalar diferents i petites forces polítiques republicanes.
Emilio Castelar Manuel Ruiz Zorrilla
Nicolás Salmeron
Francesc Pi i Margall
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i
Margall eren els més nombrosos, tot i el retraïment electoral i les
escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer. En 1883 ascens de
J. M. Ribot i Serra.
FRANCESC PI I MARGALL
Partit Republicà Federal
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
PARTIT REPUBLICÀ DEMOCRÀTIC I FEDERAL. Els federals de Pi i Margall eren els més
nombrosos, tot i el retraïment electoral i les escissions internes, com la de Valentí Almirall i Llozer.
En 1883 ascens de J. M. Ribot i Serra.
VALENTÍ ALMIRALL
vist per Ramon Casas (MNAC)
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
EMILIO CASTELAR
Emilio Castelar
PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA.
Els possibilistes d’Emilio Castelar
participaven en el sistema de la Restauració i
es van integrar al Partit Liberal.
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
PARTIDO REPUBLICANO POSIBILISTA. Els possibilistes d’Emilio Castelar participaven en el
sistema de la Restauració i es van integrar al Partit Liberal.
Emilio Castelar
Práxedes Mateo Sagasta
(líder liberal)
8.4.1.- Evolució del republicanisme
Manuel Ruiz Zorrilla
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
PARTIDO REPUBLICANO PROGRESISTA. Els progressistes de Ruiz
Zorrilla no descartaven la violència i intentaven pronunciaments des de
l’exili (cop d’estat del general Villacampa el 1886).
8.4.1.- Evolució del republicanisme
NICOLÁS SALMERÓN
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
PARTIDO REPUBLICANO CENTRALISTA. Els unitaris continuen sent
liderats per Nicolás Salmerón.
Nicolás Salmerón
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.1.- Evolució del republicanisme
Amb el sufragi universal masculí de
l’any 1890 (amb el Partit Liberal al
poder), federals (Pi i Margall), unitaris
(Nicolás Salmerón), i progressistes
(Ruiz Zorrilla), s’uniran en la UNIÓN
REPUBLICANA.
Francesc Pi i Margall
Nicolás Salmerón
Manuel Ruiz Zorrilla
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
La coalició de la UNIÓN REPUBLICANA, en 1893 i 1896, va obtenir una minoria de diputats a les
Corts espanyoles.
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Més endavant van aparèixer altres
moviments com el lerrouxisme i el
blasquisme.
8.4.1.- Evolució del republicanisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.2.- Reconversió del carlisme
Després de ser vençuts militarment,
molts carlins s’exilien i d’altres
líders accepten Alfons XII com a
rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos.
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII
com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos:
Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el
liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez
de Mella presenta un programa adaptat a les noves
circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,
autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però
acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).
8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER 8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres
líders accepten Alfons XII com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos:
Els seguidors de Ramón Nocedal deixen de
reconèixer Alfons XII com a rei, es van escindir i
funden un partit catòlic integrista: Partido
Católico Nacional (1888).
8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i
s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.
8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.4.- FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL PODER
Després de ser vençuts militarment, molts carlins s’exilien i d’altres líders accepten Alfons XII
com a rei legítim (com Ramon Cabrera).
El CARLISME es parteix en dos:
Els seguidors de Ramón Nocedal
deixen de reconèixer Alfons XII
com a rei, es van escindir i
funden un partit catòlic
integrista: Partido Católico
Nacional (1888).
Els partidaris de Carles VII accepten el capitalisme i el
liberalisme i rebutgen l’Antic Règim. En 1886, Juan Vázquez
de Mella presenta un programa adaptat a les noves
circumstàncies, però respectant els principis bàsics: catolicisme,
autoritat pretendent carlí, oposició a la democràcia, però
acceptant el nou ordre liberal i capitalista (Acta de Loredan).
A partir de 1890 els carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses i
s’organitzen en assembles locals (cercles), amb el nom de COMUNIÓN TRADICIONALISTA.
8.4.2.- Reconversió del carlisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
8.5.- PROBLEMES DE LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1885-1902).
8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4).
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi
agrària i proteccionisme.
8.5.4.- Els problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902).
8.5.6.- La Guerra d’Ultramar: La crisi de 1898 (final de segle) // tractat punt a part.
8.5.7.- Conseqüències i impacte del “Desastre del 98” // tractat punt a part.
8.5.1.- Oposició al sistema: carlins i republicans (punt anterior 8.4)
La legalització de tots els partits no es va produir fins el
1881. Els sindicats eren tolerats durant els períodes de
govern del Partit Liberal.
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
L’existència d’altres partits polítics exclosos del poder:
Partit Republicà,
Partit Carlí i
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE),
així com el sorgiment, a finals del segle XIX, dels
nacionalismes:
català,
basc,
gallec,
valencià,
aragonès,
andalús, que s’anaren constituint,
... foren uns dels problemes de la regència de Maria
Cristina i les forces d’oposició al règim.
INTRODUCCIÓ: El moviment regionalista sorgí primer a Catalunya, al darrer quart del segle
XIX, i més tard al País Basc, durant la Restauració borbònica (1875-1898), impulsat per grups
d’intel·lectuals descontents amb el centralisme estatal. Aquest descontent provoca el naixement de
dues noves ideologies: el nacionalisme i el regionalisme. L’objectiu dels nacionalismes és ressaltar
la llengua, la cultura i els valors de cada regió.
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
CAUSES GENERALS
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
L’aparició dels nacionalismes per
tota Europa al segle XIX.
Descontent amb el sistema de
govern canovista (bipartidisme) pel
caràcter profundament centralista
del sistema de la Restauració.
Romanticisme com a context cultural de l’època: l’existència d’una llengua i cultura diferenciades
dugueren a un renaixement cultural propi.
Crisi del 98.
I sobretot, el creixement econòmic important (desenvolupament indústries catalana i basca) i
l’augment del poder de la burgesia propiciaren el sorgiment dels anomenats nacionalismes
“perifèrics” o “sense Estat”:
CATALANISME i
NACIONALISME BASC principalment.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El moviment regionalista català es va desenvolupar, en els primers moments, molt lligat al
moviment cultural i lingüístic de la “Renaixença” (recuperació de la llengua catalana i la seva
cultura), que es transforma en un moviment polític durant la Restauració. En aquesta època la
majoria de la burgesia catalana es fa regionalista, així, el regionalisme català és un moviment
vinculat a la burgesia.
MOSSÉN CINTO
VERDAGUER
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Des del punt de vista cultural serà la classe social burgesa la que finançarà els primers
centres culturals per al coneixement i expansió de la llengua.
Des del punt de vista polític, els catalans eren molt crítics amb la situació econòmica i
amb el corrupte sistema de la Restauració, i plantegen un federalisme conservador i el
reconeixement de l’autonomia política per a Catalunya.
Des del punt de vista econòmic, defensen el proteccionisme per afavorir la indústria
catalana.
Les principals figures d’aquest moviment en la primera part de la Restauració foren:
Valentí Almirall i Llozer (considerat el pare del catalanisme polític federal).
Enric Prat de la Riba.
VALENTÍ ALMIRALL
ENRIC PRAT DE LA RIBA
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Per a impulsar aquestes idees, el progressista Valentí Almirall i Llozer funda el Centre Català en
1882, reclamant autonomia per a Catalunya i elabora un “Memorial de Greuges de Catalunya”,
que envià a Alfons XII (1885), aquest document demana la supressió de l’acord comercial signat
amb Anglaterra i que es torni a polítiques proteccionistes. El rei no donà resposta al document.
VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER
“... No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar, la gloriosa unidad de la patria
española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no
es buen camino ahogar y destruir la vida regional para sustituirla por la del centro... Señor: se nos arrebató
nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa... No
podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares, desterrada de las escuelas... A fuerza de
trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta
años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años
a esta parte... La tendencia llamada librecambista... es una espada de Damocles suspendida sobre la
producción...”
Memoria en defensa de los intereses de Cataluña, 10 de marzo de 1885.
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER
“Entre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa
completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Tant se
val que el sufragi sigui universal com restringit, només hi ha un sol
elector: el ministre de Governació. Ell, juntament amb els seus
governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de totes
classes, sense excloure els alts càrrecs de magistratura i el
professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, siguin del
tipus que siguin, des del fons del seu despatx situat al centre de
Madrid. Per tal de fer les llistes d’electors, s’hi posen alguns noms
vertaders, perduts entre la multitud d’imaginaris, i sobretot de difunts.
La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents
disfressats de paisà per anar a votar. L’autor d’aquestes línies ha vist
unes quantes vegades que el seu pare, traspassat de feia ja alguns
anys, anava a dipositar el seu vot a l’urna sota la figura d’un
escombriaire de la ciutat o d’un policia vestit amb un conjunt prestat.
El sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i els
agents de policia disfressats d’electors, no és, però, el pitjor dels
medis emprats per falsejar el sufragi ... Afanyem-nos a dir que
normalment no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà, i
el que fan és purament i senzillament augmentar el nombre de vots
emesos fins a tenir assegurada l’elecció del candidat addicte. (...)
Llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics
sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Ara
bé, ens preguntem, és possible l’existència del règim parlamentari o
senzillament la del sistema representatiu amb aquestes bases?”
Valentí Almirall. España tal como es, 1889
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER
vist per Ramon Casas (MNAC)
VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER
vist per Ramon Casas (MNAC)
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
A finals dels 80, alguns conservadors del Centre Català com
Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner (arquitecte
modernista i polític, autor del Gran Hotel de Palma) hi surten de la
formació i, en 1887, funden el primer partit nacionalista, la
“Lliga de Catalunya”. L’any 1888 es realitza a Barcelona la
Primera Exposició Universal, que fou inaugurada per Maria
Cristina, aprofitant la seva visita se li lliurà un nou document, on
se sol·licitava que es tornin a Catalunya els drets suprimits pel
Decret de Nova Planta, tal document va ser ignorat.
ÁNGEL GUIMERÀ LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
En 1891 es proposa unir totes les institucions nacionalistes (Centre Català – Lliga de Catalunya) i
el sector catalanista conservador amb Narcís Verdaguer, militant de la Lliga, funda la Unió
Catalanista (1892). Decideixen congregar una reunió a Manresa, el congrés elabora les anomenades
“Bases de Manresa” (1892), aquestes són considerades la primera Constitució Catalana, un
programa polític que demana:
una organització confederal d’Espanya i la sobirania de Catalunya en política interior,
recull com s’organitzarà autonòmicament Catalunya, les competències de què disposarà i les relacions amb el
govern central.
El programa de les Bases de Manresa no fou tingut en compte per Madrid. No obstant, el moviment
regionalista passa a convertir-se aleshores en veritable nacionalisme i segueix actuant sobretot en
l’àmbit cultural.
NARCÍS VERDAGUER
BASES DE MANRESA 1892
“Base 1ª. Sus atribuciones. Estarán a cargo del poder central: las relaciones internacionales, el
ejército, las relaciones económicas de España con los demás países, la fijación de los
aranceles, la construcción de carreteras, ferrocarriles, canales y puertos que sean de interés
general, la resolución de los conflictos interregionales, la formación del presupuesto anual de
gastos que se distribuirá entre las regiones en proporción a su riqueza...
Base 3ª. La lengua catalana será la única que con carácter oficial podrá usarse en Cataluña y
en las relaciones de esta región con el Poder Central.
Base 4º. Únicamente los catalanes, ya lo sean por nacimiento o bien por naturalización podrán
desempeñar cargos públicos en Cataluña...
Base 6ª. Cataluña será soberana de su gobierno interior y por tanto dictará libremente sus
leyes orgánicas, tendrá a su cargo la legislación civil, penal, mercantil, administrativa y
procesal, el establecimiento y la recaudación de impuestos; la acuñación de moneda, y tendrá
todas las atribuciones inherentes a la soberanía que no correspondan al gobierno central
según la base 1ª.
Base 7ª. El poder legislativo regional residirá en las Cortes catalanas... Las Cortes se formarán
por sufragio entre los cabezas de familia...
Base 8ª El poder judicial se organizará restableciendo la antigua Audiencia de Cataluña...”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
ENRIC PRAT DE LA RIBA
FRANCESC CAMBÓ
Arran de l’impacte del “Desastre del 98” (pèrdua de colònies i negocis per a la burgesia catalana), la
burgesia industrial i comercial s’uneix al catalanisme conservador i es funda la Lliga Regionalista
Catalana (1901), que és el gran partit catalanista conservador i que va estar liderada per Enric Prat de
la Riba i pel jove advocat Francesc Cambó. El programa conservador de la Lliga: lluita contra el
corrupte sistema de la Restauració, reformisme polític, oficialitat del català, recuperació de les
institucions tradicionals (Audiència i Corts) i autonomia per a Catalunya.
A partir de 1901, la Lliga tindrà un èxit electoral important a Barcelona i es convertirà en la força
hegemònica a Catalunya fins al 1923. Tingué gran força entre la burgesia i els pagesos catalans, però
no entre la classe obrera per la falta de contingut social del seu programa. Per això, un grup de
membres de la Lliga abandonen aquest partit i funden, en 1904, un partit catalanista d’esquerres:
Esquerra Republicana de Catalunya.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
L’any 1907, es convoquen eleccions a Corts Generals. Els partits catalanistes, tant de dretes com
d’esquerres (la Lliga, Carlins catalans, Esquerra...) es presenten units, formant una gran coalició de
nom: Solidaritat Catalana. Aquesta coalició guanya sorprenentment les eleccions a Catalunya, per
davant dels partits dinàstics de la Restauració: El Partit Conservador i el Partit Liberal. Era la
demostració de què el catalanisme polític tenia molts seguidors a Catalunya.
A començament del segle XX, el nacionalisme català continua tenint, principalment, el suport de la
burgesia catalana. Els obrers procedeixen majoritàriament del sud d’Espanya i la seva preocupació
són les qüestions laborals, cosa que els durà a integrar-se dins del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i sobretot en els grups anarquistes.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Dins el moviment nacionalista destaquen dues figures importants:
ENRIC PRAT DE LA RIBA FRANCESC CAMBÓ
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Per una part, ENRIC PRAT DE LA RIBA, que publica l’obra la
“Nacionalitat catalana”, on parla de la identitat de la nació catalana,
diferenciant-la de la nació espanyola. Serà anomenat president de la
Diputació provincial de Barcelona, des d’on es va preocupar sobretot
d’impulsar el desenvolupament de l’economia i la cultura. L’any 1907,
Prat de la Riba, crea l’ “Institut d’Estudis de Catalunya”, que ell
presidirà. En col·laboració amb Canalejas crea la “Mancomunitat de
Catalunya” (govern de les 4 províncies catalanes amb competències,
sobretot, administratives i culturals), que va començar a funcionar en
1914 fins 1925, any que va ser suprimida per Miguel Primo de Rivera,
i el seu primer president va ser Prat de la Riba. ENRIC PRAT DE LA RIBA
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Altre destacat nacionalista fou FRANCESC CAMBÓ (va ser ministre d’Hisenda i durant molt d’anys
el president de la Lliga Regionalista Catalana), ell sempre defensà la negociació amb el govern de
Madrid. Aquesta postura comportà durs enfrontaments dins del propi partit, cosa que va provocar, en
1904, una escissió que donà lloc a un nou partit “Esquerra Republicana”, que defensava i defensa la
independència.
FRANCESC CAMBÓ
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” CATALUNYA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
FRANCESC CAMBÓ
Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial en 1914, l’economia catalana es va veure afavorida
i, per una altra part, la Lliga Regionalista era molt crítica amb els governs centrals, tot plegat
animarà al nacionalisme a intentar el reconeixement de la seva autonomia, però davant la negativa del
govern de Madrid convoca, en 1917, la denominada assemblea de parlaments. Superada la crisi, a
partir de 1917, la Lliga decideix col·laborar amb els governs centrals per intentar aturar la
revolució i per solucionar el problema del terrorisme anarquista que sobretot atacava a la burgesia
catalana, així, el nacionalisme en la persona de Cambó accepta formar part per primera vegada del
govern de Madrid.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
CAUSES NACIONALISME CATALÀ
Culturals → Renaixença (com a moviment literari que reivindica la llengua i la cultura catalana) → 1888: Jocs Florals.
Polítiques → rebuig al centralisme → fan culpable l’Estat de no haver sabut defensar els seus interessos.
Econòmiques → industrialització → Importància de la burgesia catalana: proteccionisme.
→ Pèrdua de Cuba, que suposa per els industrials catalans la desaparició d’un mercat important.
CATALUNYA
RESUM EVOLUCIÓ NACIONALISME CATALÀ
Reacció defensiva cap el govern: defensa dels interessos econòmics i de l’originalitat cultural i lingüística.
Reaccions anticastellanes.
Abans dels 1880 no se manifesta com a fenomen polític.
Anys 30. Moviment literari de la Renaixença amb Jacint Verdaguer i Joan Margall.
Catalanisme progressista: Teories federalistes i socialitzants de Francesc Pi i Margall (2n president de la I República, 1873).
Fundador del catalanisme: Valentí Almirall.
1879: Almirall funda El Diari Català (per difondre les seves idees).
Anys 80. Federalisme de Valentí Almirall (“Memorial de Greuges”), reclama autonomia, proteccionisme i lleis pròpies.
1882: El Diari Català se converteix en Centre Català.
1885. “Memorial de Greuges”: no té gran transcendència però marcà les pautes a seguir per la futura dreta catalanista.
Catalanisme moderat i conservador: Forta relació amb el carlisme.
Teoria: diversitat dins la unitat espanyola. No separatista.
Forces: la burgesia industrial i l’església.
Condemna dels liberalismes: religiós, polític i econòmic.
Proteccionisme.
Anys 90. Conservadorisme catòlic. Unió Catalanista (1891). Prat de la Riba: Bases de Manresa (1892). Autonomia i repartiment
de funcions entre l’Estat autonòmic i el central.
1898. Lliga Regionalista: coalició de grups catalanistes: Unió Regionalista i Unió Catalanista. Prat de la Riba i Francesc Cambó,
recolzats per les classes mitjanes i altes. Reivindicació de l’autonomia i proteccionisme. El seu èxit electoral va acabar amb els
partits dinàstics a Catalunya.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El nacionalisme basc apareix a final del segle XIX, és molt conservador en els seus orígens: neix de
la influència carlina (perden els furs després de la derrota d’aquests en la Segona Guerra Carlina) i
de l’intent de conservar una cultura pròpia contra el centralisme de la Restauració i la immigració
castellana que treballava a les indústries.
“Fui yo carlista hasta los diecisiete años, porque carlista había sido mi padre, aunque un carlista que sólo
trabajo por el lema Religión y Fueros...Pero el año ochenta y dos mi hermano ya era bizcaíno nacionalista;
yo defendía mi carlismo per accidens... tantas pruebas históricas y políticas me presentó él para
convencerme de que Bizkaya no era España... que... concluí prometiéndole estudiar con ánimo sereno la
historia de Bizkaya y adherirme firmemente a la verdad...
Tres trabajos se presentaron desde el primer día ante mis ojos: estudiar la lengua de mi patria..., su historia
y sus leyes; y en segundo lugar, proporcionar a los compatriotas que no poseyeran el Euskera el medio de
aprenderlo... y como síntesis de todo estos trabajos, la extirpación del extranjerismo e implantación del
patriotismo...
Vuestra raza, singular por sus bellas cualidades, pero más singular aún por no tener ningún punto de
contacto o fraternidad ni con la raza española ni con la francesa, que son sus vecinas, ni con raza alguna
del mundo, era la que constituía a vuestra Patria Bizkaya, y vosotros, sin pizca de dignidad y sin respeto a
vuestros padres, habéis mezclado vuestra sangre con la española o maketa, os habéis hermanado o
confundido con la raza más vil y despreciable de Europa. Poseíais una lengua más antigua que cualquiera
de las conocidas... y hoy vosotros la despreciáis sin vergüenza y aceptáis en su lugar el idioma de unas
gentes groseras y degradadas, el idioma del mismo opresor de vuestra patria.”
Sabino Arana. "El discurso de Larrazábal". 1892. Obras completas, Ed. Sabindiar-Batza
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
La figura més destacada és Sabino Arana, que publicarà una sèrie de llibres radicals (el nacionalisme
arranca d’aquestos escrits), destacant la diferència dels bascs amb la resta d’espanyols.
“El bizkaino es inteligente y hábil para toda clase de trabajos; el
español es corto de inteligencia y carece de maña para los trabajos
más sencillos. Preguntádselo a cualquier contratista de obras y
sabréis que un bizkaino hace en igual tiempo tanto como tres
maketos juntos.” Sabino Arana.
“Tanto están obligados los bizkainos a hablar su lengua
nacional, como a no enseñársela a los maketos o españoles.
No el hablar éste o el otro idioma, sino la diferencia del
lenguaje es el gran medio de preservarnos del contacto con
los españoles y evitar así el cruzamiento de las dos razas.”
Sabino Arana.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El nacionalisme basc es va
desenvolupar, sobretot, en
l’àmbit polític i cerca la
independència no l’autonomia.
“Etnográficamente hay diferencia sustancial entre ser
español y ser euskeriano, porque la raza euskeriana es
sustancialmente distinta de la raza española... Si fuese
moralmente posible una Bizcaya foral y euzkeldun (o con
Euskera), pero con raza maketa, su realización sería la cosa
más odiosa del mundo, la más rastrera aberración de un
pueblo, la evolución política más inicua y la falsedad más
estupenda de la historia... y vosotros, degenerados y
corrompidos por la influencia española, o los habéis
adulterado por completo, o los habéis reemplazado por los
usos y costumbres de un pueblo a la vez afeminado y
embrutecido... Tanto nosotros podemos esperar más de
cerca nuestro triunfo, cuanto España se encuentre postrada
y arruinada... el favorecer la irrupción de los maketos es
fomentar la inmoralidad en nuestro país; porque si es cierto
que las costumbres de nuestro Pueblo han degenerado
notablemente en esta época, débese sin duda alguna a la
espantosa invasión de los maketos, que traen consigo la
blasfemia y la inmoralidad... Es preciso apartarse de los
maketos en todos los órdenes de la vida... Gran daño hacen
a la Patria cien maketos que no saben euskera: Mayor es el
que le hace un solo maketo que lo sepa...”
Sabino Arana.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Sabino Arana funda el Partit Nacionalista Basc (PNV),
l’any 1895, i articula el nacionalisme basc al voltant d’aquest
partit, que intentarà aconseguir aquestos objectius polítics
amb el lema “Déu i Antigues Lleis”, basant-lo en la defensa
de la raça basca, els furs i la religió catòlica i en la vella
societat patriarcal, antiliberal i tradicionalista.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El PNV demana la tornada dels furs tradicionals i la independència dels territoris bascos, atacant
tant a la nova burgesia liberal com al socialisme obrer, per això el nacionalisme basc trobà suport a
l’àmbit rural, tingué força entre els pagesos i classes mitjanes basques, però no entre el proletariat i
l’alta burgesia, al contrari que Catalunya.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
La postura radical del PNV fa que els seus suports siguin cada vegada menors, per aquesta raó
decideix en 1913 canviar de nom “Comunión Nacionalista Vasca” i serà bastant més moderat que el
PNV. En 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial i, poc després, el nacionalisme basc convoca una
assemblea de municipis de Biscaia. Aquesta assemblea fou durament reprimida pel govern de
Madrid. Això farà que un sector nacionalista torni de nou a refundar el PNV en 1921. El numero
d’afiliats a partir d’aquest moment anirà augmentant fins a la Segona República i, a partir de 1901,
Sabino Arana moderà el seu discurs: es passa de l’independentisme a demanar l’autonomia i
tindran diputats des de 1915.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” PAÍS BASC
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
CAUSES NACIONALISME BASC
Culturals → imposició de la llengua espanyola.
→ perill de perdre la llengua basca, les tradicions i l’ètnia basca.
Polítiques → abolició dels furs bascos després IIª Guerra Carlina.
Econòmiques → gran afluència d’immigració (maketos) per el gran desenvolupament de la indústria
basca.
CARACTERÍSTIQUES
Independentista.
Xenòfob.
Antiliberal.
Es fonamenta en la “raça”, la religió, la llengua (lema: “Déu i llei antiga”).
Crea una simbologia pròpia.
Idealitza el passat preindustrial i rebutja els canvis produïts amb la industrialització i la immigració
d’obrers (“maketa”).
EVOLUCIÓ NACIONALISME BASC
1895: Sabino Arana crea el PNV. Arrelat en el medi rural i a la petita burgesia. Independència
d’Euskadi.
Major difusió després de la incorporació de Ramón de la Sota, que modera el discurs per atreure a
les classes mitjanes.
Dues tendències: moderada (autonomista) i sabinista (independentista).
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” GALÍCIA
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El nacionalisme gallec tindrà un caràcter
estrictament cultural (O Rexurdimento) fins ben
entrat el segle XX i serà minoritari, culpant l’estat
central del retard i l’emigració.
ROSALÍA DE CASTRO
ALFREDO BRAÑAS
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
CARACTERÍSTIQUES Galleguisme.
De caire cultural i literari.
Reivindicació de la llengua gallega com a llengua literària.
O Rexurdimento → Rosalia de Castro.
Moviment minoritari que no tenia caire polític.
GALÍCIA
CAUSES NACIONALISME GALLEC
Forta emigració.
Subordinació política → retard econòmic.
Integrants: Manuel Murguía, Alfredo Brañas.
Segle XX (segona dècada): gran teòric i líder: Vicente Risco.
CASTELAO
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” GALÍCIA
ALFONSO DANIEL MANUEL RODRÍGUEZ CASTELAO
fou un polític, escriptor, pintor, metge i dibuixant espanyol,
així com un dels pares del nacionalisme gallec.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
VALENCIANISME, ARAGONESISME I ANDALUSISME
En aquests tres territoris no es pot parlar d’un nacionalisme polític que demana autonomia o
independència, sinó de reductes regionalistes, que sols reclamen ser reconeguts com a regió dins
d’Espanya.
Moviments de ressorgiment cultural que passen, en el temps, a tenir caire polític.
Es donen dins el segle XX (Segona República).
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) MOVIMENT
VALENCIANISTA
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
A València el moviment cultural jocfloralista es va convertir en
associació política de la mà de Constantí Llombart i la fundació de
València Nova (1904), a la qual va seguir Joventut Valencianista
(1908), totes dues d’escassa importància.
CARACTERÍSTIQUES
De caire cultural (Renaixença).
Llengua i cultura pròpies.
Representants: Teodor Llorente i Constantí Llombart.
València Nova (1904): organització política.
Promou la Primera Assemblea Regionalista Valenciana.
TEODOR
LLORENTE CONSTANTÍ LLOMBART
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
JOAQUÍN COSTA
ARAGONESISME
L’aragonesisme, de la mà d’una burgesia incipient, defensa el seu dret
civil i les seves particularitats culturals i històriques.
CARACTERÍSTIQUES
Impulsat per la burgesia.
Defensa del dret civil aragonès.
Reivindicació dels valors culturals.
Recuperació romàntica del regne i de les institucions medievals.
Joaquín Costa: reclama els drets dels pagesos.
No té caire polític fins a la Segona República: descentralització administrativa.
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
A Andalusia Blas Infante posa les bases d’un regionalisme andalús d’esquerres a partir del 1910,
demanant autonomia política i repartiment de terres per als jornalers (“la tierra para quien la
trabaja”), però aquest moviment a penes tindrà importància fins la Segona República.
ANDALUSISME
CARACTERÍSTIQUES
Ideari polític de Blas Infante: Ideal andalús.
1916: se crea el primer Centro Andaluz (Sevilla).
Reivindicació de la cultura i la societat andalusa.
1918: primera Assemblea Regionalista Andalusa (Ronda) → se proposa l’autonomia.
Durant la Segona República es redacta el projecte de l’Estatut d’Autonomia (assemblea de municipis sevillans).
Poc acolliment popular.
BLAS INFANTE
8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat”
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) ANDALUSISME
BLAS INFANTE
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.2.- Sorgiment dels nacionalismes “perifèrics” o “sense estat” NACIONALISMES
REGNAT D’ALFONS XIII. El problema dels nacionalismes:
Es revifa després de la Primera Guerra Mundial.
CATALUNYA:
1918 → Puig i Cadafalch redacta les Bases per a l’Autonomia de Catalunya.
1919 → El govern de Madrid sols concedeix una petita descentralització.
Radicalització de les posicions: manifestacions.
Vaga de la Canadenca (febrer - març 1919): empresa de Riegos y Fuerzas de
L’Ebre, s’hi afegiren el sector de gas i llum, es declarà l’Estat de Guerra i 3000
obrers detinguts, aleshores esdevingué vaga general amb el tèxtil català.
Escissió interna: Acció Catalana (nacionalistes radicals) / Estat Català
(ideologia independentista).
PAÍS BASC:
1918 → Es celebra a Bilbao l’Assemblea dels municipis bascos.
Enfrontament entre nacionalistes (Comunió Nacionalista) i l’oligarquia dels
partits dinàstics (Liga de Acción Monàrquica).
GALÍCIA:
1916 → Irmandades de Faia (A Coruña).
Se passa del galleguisme popular-cultural al galleguisme polític-nacionalista.
Villar Ponte: Nacionalismo gallego (1920).
Vicente Risco: Teoria del nacionalismo gallego (1920).
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El període entre 1876-1886 (Alfons XII, 1875-1885) és una època de gran progrés econòmic.
Aquesta etapa és coneguda com l’època de “La febre d’or”. La Restauració porta una fase de
prosperitat econòmica paral·lela a la segona revolució industrial a Europa, ampliant la xarxa
ferroviària, amb un increment de la renda agrària i amb innovacions agrícoles, i els inicis de la
industrialització a Espanya.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Però, a finals del segle XIX tota Europa pateix una crisi agrària
important, encara més a Espanya, on més de la meitat del PIB
depenia d’ella. Així, a partir del 1886 (regència Maria Cristina,
1885-1902) s’atura el creixement i comença la crisi.
La CRISI CEREALÍSTICA: les males
collites de 1879-82 i la importació de
blat americà o rus a preus molt baixos
provocaren una forta baixada dels
beneficis dels grans terratinents i la
ruïna dels petits i mitjans agricultors
castellans.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els propietaris de cereals es van unir, formant la Lliga Agrària, que tenia com a objectiu pressionar
el govern per aconseguir un aranzel protector per als cereals, alhora que els grans propietaris
rebaixaven els salaris dels jornalers per a compensar les pèrdues, amb les consegüents revoltes
socials.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
La viticultura: la CRISI VITÍCOLA francesa pels atacs de la fil·loxera
va propiciar un fort augment de les exportacions de vi espanyoles des de
1878 fins a 1892, però quan la fil·loxera afectà a les vinyes espanyoles
(des de 1879, però sobretot entre 1892 i 1910) va arruïnar a tots els
agricultors vitivinícoles, que van haver de substituir tots els ceps
autòctons per ceps americans immunes a la plaga.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
A més, a Catalunya es van produir problemes socials entre els rabassaires (cultivadors de vinyes) i
els propietaris que els llogaven les terres en demanar els propietaris unes millors condicions per a ells.
Sols l’augment de les exportacions d’oli d’oliva i cítrics van suavitzar la CRISI AGRÀRIA.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Sols l’augment de les exportacions d’oli d’oliva i cítrics van suavitzar la CRISI AGRÀRIA.
8.5.3.- Política econòmica (1975-1902). Del progrés als problemes: crisi agrària i proteccionisme
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els governs de la Restauració, davant les pressions de cerealistes castellans i de la burgesia industrial
de Catalunya i el País Basc, van abandonar el lliurecanvisme i van apostar per tornar a les
polítiques proteccionistes (com ho feren a quasi tots els països europeus):
1891. Cánovas aprova pujar aranzels: un nou aranzel proteccionista que afavoria
especialment al blat, el carbó i el tèxtil.
1906. Es creà l’aranzel Cambó (pujada) pel ministre d’Hisenda Francesc Cambó (cap de la
Lliga Regionalista Catalana).
El proteccionisme beneficiava a la indústria tèxtil catalana i siderúrgia basca (cada vegada més
important) i també als cerealistes (cereal), però perjudicava sobretot als viticultors (vi) i als
comerciants (més afavorits pel lliurecanvisme anterior), perquè l’aranzel va protegir els interessos dels
propietaris, però la població, especialment a les ciutats, va haver de pagar els aliments i l’energia més
cars, va tenir menys renda disponible per a consumir i no va augmentar la demanda de productes
industrials, a més de viure en pitjors condicions.
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els governs de la Restauració no prestaren molta atenció al problema social. Amb l’arribada de la
Restauració (1874) es prohibeixen i reprimeixen durament les organitzacions obreres, que sols
tornaran a ser legals amb l’arribada dels liberals al poder en 1881, però sempre que no foren
internacionals. Tot i això, els moviments d’esquerres es van organitzar.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Va tenir molta força a Catalunya i Andalusia.
1881. Els anarquistes funden un sindicat, la Federación de Trabajadores de la Región
Espanyola (primer sindicat anarquista espanyol). Els anarquistes actuen des del sindicalisme i
reivindiquen millores per als obrers.
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Però durant la Restauració, una part dels anarquistes, per aconseguir els seus objectius,
s’organitzen en grups autònoms revolucionaris partidaris de l’acció directa i van recórrer al
terrorisme i a la violència contra els tres pilars del capitalisme (Estat, burgesia i església), així
començà el greu terrorisme anarquista a Espanya (anarcocomunisme, que va tenir molta força
a Catalunya i Andalusia).
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME
Atemptat de Juan Oliva contra Alfons
XII (1878)
Atemptat de Francisco Otero contra Alfons XII
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els màxims representants europeus de l’anarcocomunisme foren el rus Kropotkin i l’italià
Malatesta. Fets a destacar:
- Les accions de “La Mano Negra”: anarquistes andalusos que actuaven a les zones rurals
d’Andalusia.
- 1893. Atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona mentre representaven Rigoleto. Hi
va haver 22 morts.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Atemptat de Santiago
Salvador al Liceu de
Barcelona (1893)
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Fets a destacar de l’anarcocomunisme:
- 1897. Assassinat de Cánovas del Castillo, mentre descansava en el balneari de Santa
Àgueda (Mondragón, Guipúscoa) per l’anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Assassinat de Cánovas per part de Michele Angiolillo (1897)
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Fets a destacar de l’anarcocomunisme:
- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i al Corpus en Barcelona,...
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos (1893)
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Fets a destacar de l’anarcocomunisme:
- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i
al Corpus en Barcelona,...
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos (1893)
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Fets a destacar de l’anarcocomunisme:
- Atemptats contra Martínez Campos i altres polítics, i al Corpus en Barcelona,...
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Bomba del Corpus a Barcelona (1896)
A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els governs perseguiren i reprimiren directa i molt durament el moviment anarquista i van
dissoldre el seu sindicat (cinc anarquistes executats als processos de Montjuïc, 1897) i més
atemptats. És el moment quan els anarquistes i les forces de l’ordre prenen la dinàmica d’acció-
repressió-acció.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
ANARCOCOMUNISME. Els partidaris de l’acció directa
individual o terrorisme
ANARCOSINDICALISME. Els partidaris de l’acció de
masses (vagues i revolucions amb la participació de tota
la classe obrera). Aquest segon corrent funda sindicats a
Catalunya com:
“L’anarquisme, fins aleshores un tot relativament homogeni, es va fragmentar: els anarcosindicalistes
eren de fet els anomenats anarcocol·lectivistes, que, recolzant-se en Bakunin, assenyalaven la ineludible
necessitat de construir sindicats obrers públics legals, l’objectiu dels quals era combatre per aconseguir la
millora de les condicions de vida de la classe obrera (...); sindicats que, alhora, aspiraven a crear una
societat sense classes, en què la propietat estaria en mans dels col·lectius obrers (...). Aquesta era la
tendència dominant a Catalunya (...), encara que poc a poc es va anar estenent l’altre corrent,
l’anarcocomunisme (propagat per Kropotkin i difós per Malatesta). Aquesta tendència, al començament
només forta a Andalusia, incorporava una tradició molt més individualista i radical: s’oposava al
sindicalisme (...) tot propugnant una estructura basada en petits grups, no sindicals, sinó d’afinitat
ideològica, la missió dels quals no era la preocupació sindical sinó la propaganda ideològica constant i la
lluita sistemàtica contra els factors d’ordre social, sense refusar l’acció directa i la propaganda violenta”
J. TERMES: “El moviment obrer des de la Internacional fins a 1898” dins: Història de Catalunya, vol.
V, Barcelona, 1979.
A) ANARQUISME
L’anarquisme es
divideix en dos corrents
a principis del XX:
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
ANARCOCOMUNISME. Els partidaris de l’acció directa
individual o terrorisme
ANARCOSINDICALISME. Els partidaris de l’acció de
masses (vagues i revolucions amb la participació de tota
la classe obrera). Aquest segon corrent funda sindicats a
Catalunya com:
Solidaridad Obrera (1907) i...
... la CNT (Confederación Nacional del Trabajo,
1910) aquest serà el més poderós durant el
primer terç del segle XX.
A) ANARQUISME
L’anarquisme es
divideix en dos corrents
a principis del XX:
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) A) ANARQUISME
Per tant, l’estratègia
política es va centrar en
tres tipus d’accions:
Producció cultural
Acció sindical
Acció violenta
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902) 8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Molta força a Madrid i el País Basc.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) B) MARXISME
1879. La Nueva Federación Madrileña passa
a ser l’Agrupación Socialista Madrileña,
fundada per Pablo Iglesias i que serà el nucli
originari del PSOE (Partido Socialista Obrero
Español).
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Molta força a Madrid i el País Basc.
1879. La Nueva Federación Madrileña passa a ser l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada
per Pablo Iglesias i que serà el nucli originari del PSOE (Partido Socialista Obrero Español).
1881. Pablo Iglesias funda el setmanari “El Socialista”.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) B) MARXISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Molta força a Madrid i el País Basc.
1888. Pablo Iglesias funda el sindicat socialista UGT, que
tindrà molta força a Madrid i al País Basc.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) B) MARXISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Tant el PSOE com la UGT eren marxistes i
formaran part de la Segona Internacional
i tenien com a objectiu últim conquerir
l’Estat mitjançant una revolució dels
obrers i acabar així amb el capitalisme i la
propietat privada, però, mentre açò
arribava, eren partidaris de participar en
la política i d’organitzar vagues per a
introduir reformes concretes que
milloraren les condicions de vida dels
treballadors.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902)
Cómo son los magnates, cómo
queremos que sean
(El Condenado, 1890)
B) MARXISME
Una de les seves primeres iniciatives fou la
celebració, a partir de 1890, de la Festa del
1r de Maig.
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
Els socialistes tindran un major pes a Madrid, Biscaia i Astúries.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) B) MARXISME
8.5.- PROBLEMES REGÈNCIA Ma CRISTINA (1885-1902)
El paper de l’Església:
La visió social de l’Església catòlica comença a partir de la encíclica
del Papa Lleó XIII, Rerum Novarum (coses noves), que va
apostar per una visió més social. L’encíclica demanava a l’Església
que havien d’ajudar a millorar la situació del obrers i
camperols. Aviat va néixer el sindicalisme cristià, però mai varen
arribar a tenir la mateixa importància que els anteriors.
8.5.4.- Problemes socials: anarquistes i socialistes (1875-1902) C) SINDICALISME CRISTIÀ
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
8.6.- LA GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”.
8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle).
8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898.
8.6.3.- Causes.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98).
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico.
8.6.6.- La fi del conflicte.
8.6.1.- Context històric: La crisi de 1898 (final de segle)
Cap a final de segle
XIX, Espanya
està immersa en
una profunda
crisi:
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Crisi econòmica. El període entre 1876-1886 (Alfons XII, 1875-1885) és una època
de gran creixement econòmic a Espanya, de fet aquests 10 anys es coneixen
com “La febre d’or”. Però, a partir del 1886 (regència Maria Cristina, 1885-
1902) s’atura el creixement i comença una forta crisi econòmica. Per fer front
a la crisi es va passar del lliurecanvisme al proteccionisme.
Crisi social. Sobretot a partir de l’organització del moviment obrer i pel greu
problema del terrorisme anarquista: “Mano Negra”, Liceu, Cánovas...
Crisi política. És fruit del descrèdit del corrupte sistema de torns de la
Restauració (el caciquisme), que era criticat, cada vegada més per un major
nombre de gent.
Crisi colonial. L’any 1898, Espanya perd les seves darreres colònies: Cuba, Puerto
Rico i Filipines.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.2.- Antecedents de la crisi colonial de 1898
Considerem antecedents:
La independència de la resta de colònies americanes durant el
regnat de Ferran VII.
La Primera Guerra Cubana o dels Deu Anys (1868-78).
L’incompliment per part del govern d’allò signat a la Pau de Zanjón
(1878) i ...
La Guerra Chiquita (1879-1880). Segon dels tres conflictes de la
Guerra de la Independència cubana contra Espanya. Fou la
continuació de la Guerra del Deu Anys i va precedir la Guerra
que esclatà en 1895, i que aconseguiria la independència de Cuba en
1898.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.3.- Causes
1.- La política colonialista, especialment a nivell econòmic,
que ofegava els interessos de la població cubana.
“A qué se debe la guerra de Cuba y todo cuanto de ella se deriva? A la mala
política colonial de España.
Si los gobernantes españoles hubieran visto en Cuba no un simple mercado
para un puñado de capitalistas y una hermosa mina para sus paniguados y
amigos, sino un pedazo de España digno de toda clase de atenciones y
cuidados, no se hubiera manifestado en ella descontento alguno con la
Península ni producídose los choques que con esta ha tenido.
Si cuando la Isla de Cuba se mostró ansiosa de libertades, los Gobiernos de la
Metrópoli se las hubieran concedido, no habrían estallado allí formidables
insurrecciones.
Si al verificarse, hace tres años, el alzamiento que tan caro nos cuesta,
Sagasta o Cánovas hubiesen otorgado la autonomía, la guerra habría cesado.
Y si Sagasta, viendo que la autonomía dada por él era tardía para lograr la paz
en Cuba, se hubiera decidido a ofrecer la independencia a los insurrectos,
habríanse ahorrado a estas fechas muchas vidas y muchos millones de
pesetas, y se vería libre España del tremendo trance en que hoy se halla”.
IGLESIAS, P.: El Socialista, Madrid, 22 de abril de 1898.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
2.- El malestar de la burgesia cubana pel control espanyol de l’economia de l’illa.
8.6.3.- Causes
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
3.- El sorgiment d’un nacionalisme cubà important, liderat per la burgesia cubana i recolzat per
gran part dels esclaus, als quals se’ls prometia la llibertat.
8.6.3.- Causes
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
4.- L’organització política d’aquest nacionalisme cubà al voltant del Partit Autonomista Cubà primer
i, més tard, de José Martí i el Partit Revolucionari Cubà (1892).
8.6.3.- Causes
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
5.- El retard o l’incompliment d’allò pactat en la Pau de Zanjón de 1878 (que posava fi a la Guerra
del Deu Anys o Primera Guerra de la Independència de Cuba).
8.6.3.- Causes
Dret de representació a Corts: els cubans envien representants a les corts
espanyoles mitjançant un sufragi restringit, 2’5% població cubana (a la
península, un 5%).
Espanya es
compromet a
l’aplicació de
la Constitució
del 1876 a
l’illa:
Reformes administratives: Governador
General però amb amplis poders.
Mentre el Partido Liberal de
Cuba de l’oligarquia criolla
exigirà una major autonomia.
Unión Constitucional, la burgesia
peninsular pretén el manteniment
status quo colonial. Aparició de partits polítics, els
cubans funden partits polític:
Llibertat d’impremta i associació.
Divisió provincial de l’illa.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
6.- Però la incapacitat de l’Estat per aplicar-ho i el rebuig a les reformes administratives
provocarà un progressiu distanciament de l’oligarquia criolla i de la burgesia peninsular. Així,
quan el Partit Autonomista Cubà estava disposat a acceptar la dominació espanyola a canvi d’un
programa reformista que complís allò acordat, el govern espanyol es va limitar a aprovar tard
l’abolició de l’esclavitud (1888) i la representació dels cubans a les Corts, però les Corts van
rebutjar el projecte liberal de reforma de l’estatut colonial de 1893. Cánovas del Castillo decideix
nomenar a Martínez Campos nou governador de l’illa, al mateix temps que es du una campanya
d’espanyolització. En tan sols 10 anys arriben a Cuba més de 700.000 espanyols.
8.6.3.- Causes
“Se creía antes que el carácter de estos habitantes no era propio para la guerra; tanto el blanco como el
negro nos han demostrado lo contrario. Las promesas nunca cumplidas, los abusos de todos géneros, el
no haber dedicado nada al ramo de fomento, la exclusión de los naturales de todos los ramos de la
administración, y otra porción de faltas, dieron origen a la insurrección.
El creer los Gobiernos que aquí no había más medio que el terror, y ser cuestión de dignidad no plantear
las reformas hasta que no sonase un tiro (con lo cual creo que hago una censura de esa idea), la han
continuado: por ese camino nunca hubiéramos concluido, aunque se cuaje la isla de soldados: es
necesario, si no queremos arruinar a España, entrar francamente en el terreno de las libertades.
Yo creo que si Cuba es poco para independiente, es más que lo bastante para provincia española, y que
no venga esa serie de malos empleados todos de la península, que se dé participación a los hijos del
país, que los destinos sean estables. [...]
Yo soy menos liberal que ustedes, y deploro ciertas libertades; pero la época las exige; la fuerza no
constituye nada estable; la razón y la justicia se abren paso tarde [...].”
Carta del General Martínez Campos a Cánovas del Castillo, presidente del Consejo de
Ministros, (Cuba, 19 de marzo de 1878)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
7.- Guerres comercials hispano-USA: l’aranzel de 1891 feia de l’illa un mercat econòmic reservat
per als peninsulars. D’acord també amb la pau de Zanjón, Nord Amèrica ampliava les seves
relacions comercials amb l’illa. Però Espanya reforça l’intervencionisme econòmic: a partir de
1891 Espanya augmenta els aranzels proteccionistes, ofegant l’economia cubana, ja que aquesta
volia comerciar directament amb Estats Units per obtenir millors preus per al seu sucre i el tabac i
comprar allí productes manufacturats molt més barats que els que arribaven d’Espanya.
8.6.3.- Causes
8.- Per altra part, el malestar d’Estats Units i el president
McKinley per l’augment dels aranzels: EUA comprava el
88% de les exportacions cubanes (sucre i tabac sobretot) i
sols venia el 37% de les importacions de Cuba, a causa del
proteccionisme espanyol. Estats Units no estava d’acord
amb aquesta situació i decideix donar suport a la fundació
del Partit Revolucionari Cubà dirigit per José Martí.
Aquest inicia la sublevació amb la publicació del Manifest
de Montecristi (República Dominicana), signat per José
Martí i Máximo Gómez.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
La Guerra per la independència de Cuba comença l’any 1895 amb “El grito de Baire”, el
moviment independentista crida a la insurrecció general de l’illa contra la dominació espanyola.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Insurrecció encapçalada pels “criollos” (les classes més riques descendents d’espanyols) i liderada
per José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez. L’any següent, 1896, comença la guerra per la
independència de Filipines.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
De les darreres colònies que tenia Espanya, Cuba era especial, perquè econòmicament
s’importaven tres productes de primera necessitat, sucre, cafè i tabac, i interessava molt Cuba
perquè era destí de molts productes manufacturats espanyols. També tenia importància per motius
sentimentals: No n’hi havia espanyols que no tinguessin familiars a Cuba.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Mentre Antoni Maura era ministre d’Ultramar va presentar a les Corts un projecte d’autonomia
per Cuba, Puerto Rico i Filipines. Projecte que no va prosperar a Espanya per ser considerat com a
excessiu i va ser rebutjat a Cuba per ser considerat insuficient. Per aquest motiu, Maura dimití
com a ministre.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
1a ETAPA: Entre 1895-1898, la Guerra de guerrilles per la Independència de Cuba s’estén per tota
la illa. Davant la magnitud de la revolta, el govern envia un exèrcit amb Martínez Campos al front,
per a què combini repressió militar i negociacions i posi fi a la guerra.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
1a ETAPA: Entre 1895-1898, la Guerra de guerrilles per la Independència de Cuba s’estén per tota
la illa. Davant la magnitud de la revolta, el govern envia un exèrcit amb Martínez Campos al front,
per a què combini repressió militar i negociacions i posi fi a la guerra.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
2a ETAPA: La guerra es prolonga i com que la guerra no anava bé per a Espanya, davant el fracàs
militar de Martínez Campos, el govern de Madrid decideix substituir el capità general de l’illa, pel
general mallorquí Valeriano Weyler i Nicolau, partidari de la repressió i la contundència.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
2a ETAPA: Weyler va canviar l’estratègia militar i va decretar la política de “reconcentraciones”,
va concentrar tots els camperols en ciutats tancades, per evitar que lluitessin a favor dels
independentistes i no poguessin ajudar als insurrectes.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
“1. Todos los habitantes de las zonas rurales o de
las áreas exteriores a la línea de ciudades
fortificadas, serán concentrados dentro de las
ciudades ocupadas por las tropas en el plazo de
ocho días. Todo aquel que desobedezca esta orden
o que sea encontrado fuera de las zonas prescritas,
será considerado rebelde y juzgado como tal.
2. Queda absolutamente prohibido, sin permiso de la
autoridad militar del punto de partida, sacar
productos alimenticios de las ciudades y trasladarlos
a otras, por mar o por tierra. Los violadores de estas
normas serán juzgados y condenados en calidad de
colaboradores de los rebeldes.
3. Se ordena a los propietarios de cabezas de
ganado que las conduzcan a las ciudades o sus
alrededores, donde pueden recibir la protección
adecuada.”
Decreto de Reconcentración (21-X-1896).
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
2a ETAPA: Les mesures preses per Weyler foren, des del punt de vista militar, molt positives, però
políticament un desastre, perquè va dur als pagesos a les ciutats, suprimint així els subministraments
de la guerrilla i empobrint els pobles (l’exèrcit i els civils moren de fam, enorme destrucció
econòmica de plantacions, ferrocarril,...) i, a la vegada, enfurismen als afectats, perquè va haver una
elevada mortalitat de població civil (de 40.000 a 100.000 morts, servirà de motiu propagandístic
per als Estats Units en contra d’Espanya). No es veu cap sortida a la situació. Per tant, la tàctica de
Weyler donava fruits militars, però estava duent a la ruïna econòmica a l’illa (malgrat sembla un poc
exagerat, alguns historiadors han dit que Weyler és el primer que creà els camps de concentració).
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
3a ETAPA: Després l’assassinat Cánovas (agost 1897), el nou govern liberal de Sagasta va destituir,
finalment, Weyler El nou general Ramón Blanco arribava amb promeses d’autonomia massa tard:
concessió a Cuba d’autonomia política, sufragi universal masculí, igualtat de drets amb els peninsulars
i autonomia aranzelària. Era massa tard, els independentistes cubans, amb el control de bona part de
l’illa i el suport d’EUA, sols volen la independència.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
3a ETAPA: Era massa tard, els independentistes cubans, amb el control de bona part de l’illa i el
suport d’EUA, sols volen la independència.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: Mentre, els Estats Units donaven suport als insurrectes
cubans (enviaren armes i instructors militar), ja que els nord-americans volien l’illa de Cuba i per
això havia de ser independent.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: La situació geogràfica de Cuba afavoria als EUA i
Espanya era partidària de “plantar cara” als Estats Units i de resistir fins al final i lluitar el que fes
falta (l’opinió pública espanyola no era conscient del potencial nord-americà i pensava que podrien
enfrontar-se-li).
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: En aquest moments, Espanya es planteja la possibilitat
de signar la pau amb els cubans, cosa que no li interessa a Nord Amèrica, per aquesta raó els EUA
cerquen un motiu per a declarar la guerra a Espanya. L’excusa de la seva intervenció militar és el
“sospitós enfonsament del Maine”.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’excusa de la seva
intervenció militar és el “sospitós enfonsament del Maine”.
En abril de l’any 1898, va explotar al port de L’Havana un
vaixell de guerra nord-americà, el cuirassat Maine; era el
millor vaixell de l’armada nord-americana que s’havia enviat
per repatriar a nord-americans, encara que no està clar si va ser
un atemptat o un accident, possiblement explotà de forma
fortuïta, tot i que es pensa que l’enfonsaren els americans en
port espanyol i acusaren al govern espanyol.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
Hearst, William Randolph
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El que si està clar és que Estats Units declara la Guerra
a Espanya, ja que ho consideraren un atemptat.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El govern de Sagasta és conscient de què Espanya no
podria guanyar la guerra, però no es pot rendir sense lluitar, degut a què els ànims espanyols
estaven molt exaltats, sobretot, arran de la publicació d’una sèrie d’articles patriòtics en els
periòdics.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: El 25 d’abril de 1989 la guerra era oberta. Cuba és
l’escenari principal, tot i que la guerra es desenvolupa en dos fronts, Cuba-Puerto Rico i Filipines.
En els dos llocs n’hi ha batalles navals.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’exèrcit espanyol, mal equipat i en pèssimes
condicions, poc podia fer front a l’armada americana, que enfonsa tota la flota espanyola a
“Santiago de Cuba” (Cuba) i a “Cavite” (Filipines), que suposen dos totals derrotes per als
espanyols.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra:
L’exèrcit espanyol, mal equipat i en
pèssimes condicions, poc podia fer front a
l’armada americana.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: L’armada americana enfonsa tota la flota espanyola a
“Santiago de Cuba” (Cuba) i a “Cavite” (Filipines), que suposen dos totals derrotes per als
espanyols.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Intervenció dels EUA i el final de la Guerra: Al govern
espanyol sols li queda rendir-se i signar la pau.
8.6.4.- El desenvolupament de la guerra a Cuba (1895-98)
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
A Filipines també existia un moviment autonomista.
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
A Filipines també existia un moviment autonomista i, més tard,
independentista encapçalat per José Rizal que es va revoltar (1896-
97), però va ser repressaliat i executat el seu líder.
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Sols la intervenció dels EUA en 1898 (Cavite)
va fer que els espanyols abandonaren les illes.
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
A Puerto Rico també hi havia un partit
autonomista, al qual se li va concedir
l’autonomia en 1896, però pocs eren els
partidaris de passar a formar part dels EUA.
Sols la invasió nord-americana va fer que es
perdés aquesta colònia.
8.6.5.- La guerra a Filipines i Puerto Rico
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Derrotada Espanya, a finals de 1898, es firmarà la Pau de París (desembre de 1898).
8.6.6.- La fi del conflicte
“Art. 1°. España renuncia a todo derecho de
soberanía y propiedad sobre Cuba. En atención a
que dicha isla, cuando sea evacuada por España, va
a ser ocupada por los Estados Unidos, éstos,
mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y
cumplirán las obligaciones que, por el hecho de
ocuparla, les impuso el derecho internacional (...)
Art. 2°. España cede a los Estados Unidos la isla de
Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su
soberanía en las Indias Occidentales, y la isla de
Guam en el archipiélago de las Marianas o
Ladrones.
Art. 3°. España cede a los Estados Unidos el
archipiélago conocido por las islas Filipinas (…).
Art. 5°. Los Estados Unidos, al ser firmado el
presente tratado, transportarán a España, a su
costa, a los soldados españoles que hicieron
prisioneros de guerra las fuerzas americanas al ser
capturada Manila.”
Paz de París (10-XII-1898
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.6.- La fi del conflicte
Pau de
París
(desembre
de 1898),
mitjançant
la qual:
Espanya donava la independència a Cuba, Puerto Rico i Filipines i illes adjacents.
EUA imposa a Espanya la independència de Cuba (que estarà sota el control econòmic
i polític d’EUA, indemnització de 20 milions de dòlars, Espanya assumeix el deute cubà)
i la cessió de Puerto Rico.
Filipines i Guam passen a sobirania nord-americana amb total control dels Estats Units
(una situació similar a altres països sota la força de l’imperi anglosaxó).
A més, Espanya vendrà a Alemanya les illes de les Carolines i les Palaos (1899) i a
Estats Units les illes de Joló.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.6.- La fi del conflicte
A més, Espanya vendrà a Alemanya les illes de les Carolines i les Palaos (1899) i a Estats Units
les illes de Joló.
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898” 8.6.6.- La fi del conflicte
8.6.- GUERRA D’ULTRAMAR: EL “DESASTRE DE 1898”
Derrotada Espanya, a finals de 1898, es firmarà la Pau de París (desembre de 1898).
8.6.6.- La fi del conflicte
8.7.- CONSEQÜÈNCIES DEL “DESASTRE DEL 98”.
8.7.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE DEL “DESASTRE DEL 98”.
8.7.1.- Conseqüències demogràfiques.
8.7.2.- Conseqüències econòmiques.
8.7.3.- Conseqüències polítiques.
8.7.4.- Conseqüències militars.
8.7.5.- Crisi moral i ideològica.
8.7.6.- El Regeneracionisme.
8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme.
Com en tota guerra, es donaren elevades pèrdues humanes de soldats peninsulars i colonials.
8.7.1.- Conseqüències demogràfiques
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
Durant la guerra (1895-98) l’economia es va ressentir per la caiguda del comerç i les fortes
despeses en la guerra.
8.7.2.- Conseqüències econòmiques
Però, després de la
pèrdua de les colònies no
va haver cap crisi
econòmica important: la
pèrdua de les colònies i
els seus mercats protegits
i el deute, que va suposar
la guerra, es van
compensar amb la
inversió dels capitals
repatriats (especialment a
Catalunya), la baixada de
la inflació i la reducció
del deute públic, així la
Hisenda pública es va
anar equilibrant
(estabilitat econòmica).
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
La conseqüència immediata fou la caiguda del govern de Sagasta i a punt, fins i tot, de caure la
regent. Però, tot i que el “Desastre del 98” és la data de l’inici de la crisi de la Restauració, no es
va produir cap crisi política greu ni cap fallida de l’Estat, la monarquia va continuar, el sistema de
la Restauració i el torn dinàstic (conservadors i liberals) continuen en l’alternança en el poder i
s’adapten al discurs regeneracionista i el règim es recupera sense massa problemes (estabilitat
política).
8.7.3.- Conseqüències polítiques
Malgrat això, en 1898 s’inicia la crisi progressiva del sistema canovista per la divisió interna dels
partits dinàstics (renovació generacional).
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
El sistema de la Restauració i el torn dinàstic (conservadors i liberals) continuen en l’alternança en el
poder i s’adapten al discurs regeneracionista i el règim es recupera sense massa problemes
(estabilitat política).
8.7.3.- Conseqüències polítiques
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
Malgrat això, en 1898 s’inicia la crisi progressiva
del sistema canovista per la divisió interna dels
partits dinàstics (renovació generacional).
8.7.3.- Conseqüències polítiques
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
8.7.3.- Conseqüències polítiques
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
A més, les crítiques al sistema, ja existents abans, es fan cada vegada majors:
8.7.3.- Conseqüències polítiques
Ressorgiment dels republicans, que rebutgen la monarquia.
Els carlins critiquen les institucions liberals.
Els socialistes demanen una democràcia burgesa, pas cap a la dictadura del proletariat.
Demòcrates i regeneracionistes insisteixen en la necessitat de transparència democràtica.
Els anarquistes busquen la fi de l’Estat amb vagues o actes terroristes.
Els nacionalistes demanen una descentralització i modernització de l’Estat i guanyen força
al País Basc i Catalunya, on la burgesia industrial desconfia ara del govern central.
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
La derrota suposa un nou canvi de mentalitat en els militars: desconfien dels polítics i el seu
parlamentarisme per la derrota i la corrupció i, davant del creixent antimilitarisme de la societat,
tornen a posicions autoritàries, partidàries d’intervenir en la vida política.
8.7.4.- Conseqüències militars
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
Possiblement, l’impacte psicològic és la conseqüència més important: la societat i els polítics cauen
en la frustració i el desencís i se n’adonen de què Espanya ha passat a ser, definitivament, una nació
mig moribunda (com deia la premsa estrangera), molt lluny del mite de l’Imperi espanyol i dels
països industrials europeus (necessitat de modernització).
8.7.5.- Crisi moral i ideològica
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
El desànim, que provoca entre la població espanyola aquesta derrota, dóna lloc a un moviment
denominat “Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura), encapçalat per Joaquín
Costa, que critica el sistema de la Restauració i defensa la necessitat de regenerar i modernitzar la
política i la societat espanyoles. És un intent de solucionar els problemes, el que Joaquim Costa
anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel conservador Antoni Maura. Un canvi que
defensen és necessari en tots els àmbits.
8.7.6.- El Regeneracionisme
JOAQUIN COSTA
ANTONI MAURA
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els
problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel
conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.
JOAQUIN COSTA
MESURES PROPOSADES: A nivell polític: transparència electoral, cal acabar amb la
manipulació electoral (“pucherazo”o tupinada) i el sistema
caciquil i els torns. Major autonomia local,... Plantejaments
que recull Joaquín Costa en la seva obra de títol “Oligarquía y
caciquismo”.
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els
problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel
conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.
MESURES PROPOSADES: A nivell polític: transparència electoral, cal acabar amb la
manipulació electoral (“pucherazo”o tupinada) i el sistema
caciquil i els torns. Major autonomia local,... Plantejaments
que recull Joaquín Costa en la seva obra de títol “Oligarquía y
caciquismo”.
A la vista está. Cese el encasillado; calle el telégrafo del ministerio de la Gobernación; suprímase la
influencia oficial; permanezca neutral el Gobierno; deje de ser el gobernador de cada provincia el autor de
las elecciones en su territorio; olvide la práctica de llamar a los alcaldes a su despacho; (...) abandónese a
los candidatos adictos a sus propias fuerzas; llévese la Guardia Civil a los campos, y comuníquesele la
consigna de no entrar en las poblaciones durante el periodo electoral; niéguese el envío de delegados,
pídalos quien los pida; persíganse como crímenes de lesa nación los pucherazos, actas en blanco,
resurrección de muertos que votan, y envíese a presidio a quien quiera que delinca en materia de
sufragio; anúlense en el Congreso cien actas; practíquese, en fin, el principio del régimen como él exige
ser practicado, según moral y sinceridad y luego se verá qué mayorías obtienen nuestros gobiernos al uso
que se ufanan y engalanan con tener tras sí 200 o más diputados.”
Luís Morote, La moral de la derrota, Madrid, 1900
LUÍS MOROTE “(...) Que nuestras mayorías parlamentarias no representan a la
opinión de la mayoría del país, no creo que necesite de
demostración alguna.
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els
problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel
conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.
MESURES PROPOSADES: En l’àmbit econòmic és necessari
modernitzar l’economia i, sobretot, la
indústria i invertir en infraestructures
(carreteres, embassaments,...).
"Después de medio siglo de (...) pronunciamientos, manifiestos, revoluciones, (...) cambios de régimen y
de dinastía, proclamación de Constituciones (...), tenemos lo que se pedía, constitución liberal, (...)
sufragio universal, derechos individuales y, sin embargo, seguimos lo mismo que estábamos: el pueblo
gime en la misma servidumbre que antes, (...) su mísera suerte no ha cambiado en lo más mínimo, (...).
¿Y sabéis por qué? Porque esa libertad no se cuidaron más que de escribirla en la "Gaceta", (...)
porque no se cuidaron de afianzarla dándole cuerpo y raíz en el cerebro y en el estómago, promoviendo
una transformación honda de la agricultura, que haga producir doble que al presente y disminuya el
precio de las subsistencias, y, mediante la difusión de la propiedad territorial, elevando a los braceros a la
condición de terratenientes. (...) No vieron que la libertad sin garbanzos no es libertad. No vieron que por
encima de todas las Constituciones y de todos los derechos individuales (...) el que tiene la llave del
estómago tiene la llave de la conciencia, y, por tanto que el que tiene el estómago dependiente de ajenas
despensas no puede ir a donde quiere, no puede hacer lo que quiere, no puede pensar como quiere, no
puede el día de las elecciones votar a quien quiere; no reflexionaron que el que no sabe es como el que
no ve, y que el que no ve tiene que ir conducido por Lazarillo a donde el Lazarillo quiere llevarle, que
raras veces es a donde al ciego le conviene, que casi siempre es a donde le conviene al lazarillo, (...) la
revolución no pudo rendir fruto alguno, quedó estéril".
Joaquín Costa. "La tierra y la cuestión social"
JOAQUIN COSTA
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els
problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel
conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.
JOAQUIN COSTA
MESURES PROPOSADES: En el social, cal potenciar la classe mitjana per evitar els
enfrontaments entre burgesos i treballadors.
"¡Jóvenes! Amad el trabajo y el estudio, porque son
bienes que jamás se agotan; amadles, porque son amigos
inseparables que en la fortuna como en la desgracia, irán
siempre a vuestro lado, y derramarán sobre vuestro
corazón el bálsamo de la felicidad, de la alegría y del
consuelo; ¡ay de aquél que desprecie mis consejos, qué
amargas lágrimas de desconsuelo derramará a su
recuerdo, pero cuando sea demasiado tarde!“
Joaquín Costa
En el cultural, és necessari acabar amb l’excessiva influència
de l’església, invertir en educació (escoles) i incrementar
l’índex d’alfabetització.
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela, Maura): És un intent de solucionar els
problemes, el que Joaquim Costa anomena revolució D’ES DE DALT, molt esmentada pel
conservador Antoni Maura. Un canvi que defensen és necessari en tots els àmbits.
MESURES PROPOSADES: En el cultural, és necessari acabar amb l’excessiva influència
de l’església, invertir en educació (escoles) i incrementar
l’índex d’alfabetització.
FRANCISCO GINER DE LOS RÍOS
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.6.- El Regeneracionisme
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
“Regeneracionisme” (Joaquín Costa, Polavieja, Silvela,
Maura): El missatge, però, a més de denunciar els mals
endèmics d’Espanya no sempre va ser democràtic,
encarnant-se a voltes en solucions autoritàries. En
conclusió, fa falta europeïtzar Espanya.
8.7.6.- El Regeneracionisme
AZORÍN GALDÓS CLARÍN UNAMUNO PÍO BAROJA
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme
ANTONIO MACHADO
Arran del “Desastre” i el Regeneracionisme, i una vegada perdudes les colònies, una forta onada de pessimisme
cobrirà la societat espanyola, ja que en el seu moment havia estat el país amb més colònies; aquest pessimisme va
quedar ben reflectit, sobretot, en els escrits de la GENERACIÓ DEL 98, que reuneix un grup d’intel·lectuals
format per José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut com Azorín, Benito Pérez Galdós, Leopoldo García-
Alas y Ureña alias Clarín, Miguel de Unamuno, Pío Baroja y Nessi, Antonio Machado, Ramón Maria del Valle-
Inclán, Ángel Ganivet, Ramiro de Maeztu, ...
VALLE INCLÁN GAVINET MAEZTU
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
Els escrits de la GENERACIÓ DEL 98 es caracteritzen pel seu pessimisme respecte a la situació
d’Espanya, la crítica al seu endarreriment, la reflexió sobre la situació d’aquell moment i el paper
d’Espanya en la història i la demanda d’una major justícia social i una europeïtzació del país.
8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98”
Literàriament destaquen per l’observació directa, la
pràctica de l’assaig i l’ús d’un llenguatge sobri i senzill.
8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme
MADARIAGA MARAÑÓN
ORTEGA Y GASSET EUGENI D’ORS
8.7.-.- CONSEQÜÈNCIES I IMPACTE “DESASTRE 98” 8.7.7.- Conseqüències culturals: la Generació del 98 i el Noucentisme
Junt a la Generació del 98, el NOUCENTISME, amb José Ortega y Gasset, Eugeni d’Ors i Rovira,
Gregorio Marañón y Posadilla o Salvador de Madariaga, que també critiquen el sistema, però
allunyant-se de la vinculació amb la societat.
TEMA 8 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES
► 1868-78. Primera Guerra Cubana o dels Deu Anys (“Guerra Llarga”).
► 1874, 1 desembre. Manifest de Sandhurst signat per Alfons XII des de l’Acadèmia Militar de Sandhurst (entre els
comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya). Redactat pel moderat alfonsí, Canovas del Castillo, per
preparar pronunciament, acabar amb República i tornar a monarquia borbònica (príncep Alfons). Manifest
proposava a Alfons com a rei i, en cas d’aconseguir la corona, es comprometia a tornar des de l’exili i prometia 2
coses: Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare) i no repressaliar a ningú del
Sexenni.
► 1874, 29 desembre. “Pronunciament militar” a Sagunt del general Arsenio Martínez Campos (als 11 mesos de la
República presidencialista de Serrano).
► 1874, 30 desembre. Antonio Cánovas del Castillo president del govern.
► 1875, 14 gener. Alfons XII arriba a Espanya. Primera etapa Restauració: Regnat d’Alfons XII (1875-1885).
► 1876. Constitució (1876-1923, 47 anys de vigència).
► 1876. Acaba 3a Guerra Carlina (1872-1876). CARLES VII.
► 1978, 12 febrer. Pau de Zanjón (Martínez Campos). En aquest període de la Restauració es produeix la
pacificació de Cuba (1868-1878, Guerra del Deu Anys o “Guerra Llarga”). El seu incompliment durà a la
independència.
► 1879-1880. Guerra Chiquita. Segon dels tres conflictes de Guerra Independència cubana contra Espanya,
continuació de Guerra del Deu Anys i va precedir la Guerra que esclatà en 1895, i que aconseguiria la
independència de Cuba en 1898.
► 1879. La Nueva Federación Madrileña passa a ser l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias
i que serà el nucli originari del PSOE (Partido Socialista Obrero Español).
► 1881. Anarquistes funden la Federación de Trabajadores de la Región Espanyola (primer sindicat anarquista
espanyol).
► 1881. Pablo Iglesias funda el setmanari “El Socialista”.
► 1885, 25 de novembre. Mort Alfons XII de tuberculosi, a l’edat de 28 anys.
TEMA 8 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES
► 1885-1902. Segona etapa Restauració: La regència de Maria Cristina.
► 1885. Pacte del Pardo (domicili de Martínez Campos). Canvi de govern: Cánovas dimiteix perquè Sagasta
comenci el “Govern llarg liberal”. El Pacte pretén la continuïtat de la monarquia davant les pressions de carlins i
republicans. Generositat de Cánovas, en lliurar el poder, salva la Restauració. A canvi Sagasta i liberals són lleials
a la regent, a la constitució i al sistema de la Restauració.
► 1885-1890. “Govern Llarg o Parlamento Largo” de Sagasta i el Partit Liberal (5 anys).
► 1886. Abolició de l’esclavitud a la colònia de Cuba (1886, reformisme social).
► 1886. Novament llibertat d’associació (Llei d’associacions, 1886, reformisme social).
► 1888. Pablo Iglesias funda el sindicat socialista UGT, que tindrà molta força a Madrid i al País Basc.
► A partir de 1890. Celebració de la Festa del 1r de Maig.
► 1890. S’aprova el sufragi universal masculí (reformisme polític amb el Partit Liberal al poder).
► 1890. Amb el sufragi universal masculí, els republicans federals (Pi i Margall), unitaris (Nicolás Salmerón) i
progressistes (Ruiz Zorrilla), s’uniran en la UNIÓN REPUBLICANA. Entre 1893 i 1896, va obtenir una minoria
de diputats a les Corts espanyoles.
► 1890. COMUNIÓN TRADICIONALISTA. Carlins es van reconstruint amb la intenció de ser un partit de masses.
► 1891. Unió de totes les institucions nacionalistes (Centre Català – Lliga de Catalunya) i el sector catalanista
conservador amb Narcís Verdaguer, militant de la Lliga, funda la Unió Catalanista (1892). Congrés elabora
“Bases de Manresa” (1892), considerades la primera Constitució Catalana.
► 1891. Nou aranzel proteccionista de Cánovas (aprova pujar aranzels, que afavoria especialment al blat, el carbó i
el tèxtil).
► 1892. José Martí funda el Partit Revolucionari Cubà.
► 1893. Atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona mentre representaven Rigoleto. Hi va haver 22 morts.
► 1895. “El grito de Baire”. Moviment independentista cubà, encapçalat pels “criollos” (classes riques descendents
espanyols) i liderat per José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez.
TEMA 8 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES
► 1895: Sabino Arana funda el PNV (Partit Nacionalista Basc).
► 1896, 21 octubre. Decret de Reconcentració del general Weyler a Cuba.
► 1896. Comença la guerra per la independència de Filipines.
► 1897. Assassinat de Cánovas del Castillo per anarquista italià Michele Angiolillo Lombardi, mentre descansava
en balneari de Santa Àgueda (Mondragón, Guipúscoa). També, atemptats contra Martínez Campos i altres
polítics, i al Corpus en Barcelona,...
► 1898, 10 desembre. Pau de París: Derrota d’Espanya, perd colònies d’Ultramar.
► 1902-1931. Tercera etapa Restauració: Regnat d’Alfons XIII i crisi de la Restauració. Que es divideix en 2
períodes:
► De 1903-1923. Alfons XIII.
► 1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
► 1906. Aranzel Cambó (ministre d’Hisenda Francesc Cambó, cap de la Lliga Regionalista Catalana).
► 1907. Fundació Solidaridad Obrera.
► 1910. Fundació CNT (Confederación Nacional del Trabajo), serà el sindicat més poderós durant el primer terç del
segle XX.
Martínez Campos General Pavía Sandhhurst Pacte del Pardo
Institución Libre de Enseñanza Regeneracionisme Joaquín Costa Pablo Iglesias
Zanjón Maine Weyler Bases de Manresa
BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTABLANDA
(setembre 1923- gener 1930)
BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)
BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
Tema 1 Tema 1 Tema 2
Tema 4
Tema 3
Tema 5
Tema 6
T-7
Tema 8
Tema 10
Tema 11
Tema 12
Tema 13
Tema 14
T-9: Desamortització i Moviment Obrer
Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5
Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9
Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6
T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).
T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).
T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).
T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).
T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).
T6 (M12 Guerra Francès).
T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).
T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).
T11 (M15 eleccions 31).
T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).
T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).
T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).
BLOC II – Tema 8/3
HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
LA PRIMERA RESTAURACIÓ
BORBÒNICA (1875-1898)
Edat contemporània
CRISI DE LA RESTAURACIÓ
(1898-1931)
Edat contemporània
HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC III – Tema 10/1 A
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves