14 de juny de 1992

Estimat diari:

Em diuen Mabel i hui he tornat a ma casa. Però la meua vida mai tornarà a ser

igual. Esperava tornar a veure a ma mare i a tots el meus germans; a Ahanna, Matheu,

Imbrahím i a Yun. Però sobre tot a la meua millor amiga Saafa. Durant la meua fugida

vaig pensar coses terribles i em vaig preparar per a veure quasi qualsevol cosa. Menys

açò. La meua llar, el lloc més segur per a mi, ara no estava. Sols es veien els antics

pilars mig derruïts del dormitori de Saafa. A l’entrada hi estava el cos inert de Ibrahím.

Havien arribat abans que jo. Vaig plorar tot el vespre per un xiquet de 13 anys que havia

mort per culpa de les barrabassades del seu germà major. El rei havia trobat la meua

família i jo no podia fer res per a evitar que fera amb ella lo que a ell li abellisca. O no?

17 de juny de 1992

Estimat diari:

M’he embarcat en una perillosa missió que el mateix rei m’ha encomanat. No

podia fer altra cosa per a recuperar a la meua família. El rei em va demanar que anara a

el seu palau, em va costar arribar 2 dies. Allí em va deixar parlar amb la meua família,

lo qual és molt estrany dat el meu estat de traïdor. Em vaig alarmar al veure que Saafa

no estava però em vaig imaginar que, o l’havien matat o que s’havia escapat, però no

vaig dir res. Després d’una xicoteta xarla em va dir que si volia a veure a tota la meua

família sana, demà tindré que viatjar en avió fins a Lyon i trobar a una tal Rachel i, lo

que més em costarà de escriure en aquest diari, matar-la. No sé quin mal li haurà fet

eixa tal Rachel per o es l’única forma de recuperar la meua família. Heu sent moltíssim

Rachel.

18 de juny de 1992

Estimat diari:

Hui he desembarcat a Lyon i sabia que trobaria a Rachel prompte però no tant

prompte com heu vaig fer. Al desembarcar vaig trobar a una xica que parlava amb un

senyor al punt d’informació i ell la va cridar per el seu nom: Senyoreta Rachel D’Alena.

Rachel tenia un bon accent francès però no li he vist la cara. La he seguit fins al seu

hotel i m’he enterat de que demà partirà cap a Paris. No sé si es una bona idea seguir

amb açò. Totes les nits pense en la meua família i sobretot en Saafa. On estarà ara?

1

19 de juny de 1992

Estimat diari:

Al arribar a Paris lo primer que he pensat ha segut “Com pot viure tanta gent en

tan poc d’espai?”. Jo que havia viscut tota la meua vida a Sin-Kaist, el meu poble natal,

en el qual vivien 43 famílies, inclús quan vaig eixir del palau a la fuga després de

alliberar als presoners del rei i vaig tindre que viure en camps nòmades de 50 famílies

com a poc, em vaig trobar a una ciutat que englobava tota la meua vista. Totes les

famílies de Sin-Kaist i de tots els pobles a 30 km a la redona de Sin-Kaist podien viure

en sols un d’eixos edificis. Quan vaig veure part de Lyon ja em vaig quedar atolondrat,

supose que al aterrar vaig ficar una cara d’alevat que tot el món es quedaria mirant-me

en cara de boig. He tornat a seguir a Rachel però lo més estrany del seu comportament

es que mai es deixa veure la cara. Segueix pensant en si açò es una bona idea.

21 de juny de 1992

Estimat diari:

He trobat a Saafa. I a Rachel. Millor dit les he trobades a les dues a la porta de

l’hotel de Rachel. I et preguntaràs, com que Saafa ha arribat a Paris. I jo et respondria,

en el nom de Senyoreta Rachel D’Alena. Em pareix que estic vivint un malson i que

vaig a despertar en qualsevol moment i tornaré a estar a Sin-Kaist amb tota la meua

família, però sé que no podrà ser. Ara ho comprenc tot. El rei volia que la matara per a

que ningú puguera adonar-se’n dels seus plans. Com pense que estaràs un poc perdut et

explicaré la historia.

Fa mig any, Saafa i jo vam anar al palau del rei per que feia dos mesos que no se

li veia pel regne. Al arribar ahí ens vam colar i vam escoltar d’oïdes una conversa que

tenia el rei Ràmun amb el seu conseller més lleial però també el mes malèvol de tots,

Ambar, mon pare. Tenien presoners a 12 persones, les quals, coneguent a mon pare,

segurament no havien fet res. Jo i Saafa ens vam escorrir cap a les reials presons, que

estaven en la planta baixa, i vam alliberar als presoners. Ells ens van contar que havien

sentit que el rei anava a conquistar el país veí, Ahnk–D’or, ja que tenien una gran

rivalitat amb ells i aquell país era ric en metalls preciosos. Ens van pillar, però gracies a

que ens vam criar per els carrers, teníem un talent innat per al parkour i no vam tindre

problemes d’escapar però a mi em van seguir fins al desert i a Saafa la van deixar

tranqui-la. Vaig tindre que viure en el desert fins que un contacte em va dir que el rei

s’havia oblidat de mi.

2

Ara saps per que el rei te la meua família i per que he de assassinar a Saafa. Ell

no vol que hi hagi rumors del seu pla. Però m’he donat conte abans de cometre un error

fatal. Quina sort.

23 de juny de 1992

Estimat diari:

Hui m’he dirigit a Saafa des de que ens vam separar al palau del rei. Hem parlat

durant tot el matí dins d’un bar. Al final hem arribat a una conclusió; teníem que fer

creure a Ràmun que jo havia matat a Rachel, i que desitjava que em retornara la meua

família sana i salva a casa. I al mateix temps tenim que aconseguir que Ambar deixe de

ser el seu conseller. Matar dos pardals d’un tir, sona més fàcil de lo que en realitat es.

25 de juny de 1992

Estimat diari:

El nostre pla va eixir mal quasi des del principi. Primer els guardes del palau no

em van deixar pasar dins. Em vaig tindre que escabollir en el cambi de guàrdia.

Esperava que en eixe mateix moment Saafa estiguera bloquejant totes les medides de

seguretat. Una cosa que jo no sabia era que Saafa estava sent seguida per uns guàrdies i

estaven mantinguent-la presa; com un rehén. Jo anava tranquil i vaig arribar a una

xicoteta sala que mai no havia vist durant les meues incursions als palaus. Vaig entrar i

no vaig veure un altra cosa que una sala enorme,quasi tan gran com xicoteta tassa plena

d’un líquid espès i groguenc que al principi em va parèixer mel però a mesura que

m'anava acostant vaig sentir un olor més dolç encara. Era com si hagueren agafat la

cosa més dolça del univers i l’hagueren comprimit en eixa tassa. A més a més, al costat

hi havia un missatge en un trosset de paper, “Si aquest manjar vols tastar, a algun ser

volgut tindràs que deixar assassinar.” I ja sé que els nostres pares sempre ens diuen que

no prenguem coses que no t’ofereixin, i que a més a més tinguen una sentencia de mort,

però no em vaig poder contindrem i em vaig beure tota la tassa. I va ser llavors quan

van arribar els guàrdies capitanejats per Ambar i que portaven a Saafa, inconscient o

morta, en una llitera improvisada. Eren uns 800 soldats, que omplien la sala i eixien al

pati. Vaig demanar que el millor d’ells eixira. Un soldat de 2 metres i mig en una destral

enorme. Vaig plantar-me davant seu i li vaig traspassar el cor en soles 3 moviments. Ara

soles quedaven 799. I vaig fer lo normal. Vaig carregar contra ells.

3

No em preguntes si les espasses em donaven i rebotaven o si jo esquivava els

colps, per que després de agafar-li una espassa a un soldat i després dels primers 50

soldats el meu cos anava automàticament; Atacar, bloquejar, esquivar i atacar. Després

d’un temps, no et sabria dir quant vaig mirar al meu voltant. No hi havia mes que uns 10

soldats, Ambar amb una cara d’estupefacció i a Saafa tirada per terra. No volia fer-li

mal a mon pare però tenia a Saafa, així que vaig començar a caminar cap a ell quan a fer

una cosa que mai m’hauria esperat. Em va abraçar.

26 de juny de 1992

Estimat diari:

Mon pare i jo hem fet bones miques. Es veu que ell no era malvat, si no que era

el propi rei el que era un sàdic. Per això hem dormit en una xicoteta habitació a una

punta del palau. Saafa encara està inconscient però estable. Els guardes del rei ens estan

buscant però mai ens trobaran. Hem trobat a ma mare i als meus germans però encara

tenim que aconseguir les claus. Segueix descobrint coses sobre les meues noves

habilitats com a lluitador i pense que estan relacionades amb la beguda. Si estic en lo

cert, tindré que perdre a un ser volgut. Estic protegint dia i nit a Saafa per si de cas es

ella.

27 de juny de 1992

Estimat diari:

Hui ha estat un dia d’emocions fortes. No he parat de fer coses. Tot ha començat

quan Saafa ha despertat i ha començat a cridar per que estàvem en mon pare. Al final

vam aconseguir que es callara i li vam contar que Ambar era bó. Llavors els fets es van

succeir massa ràpid. Els guàrdies van arribar, alertats per Saafa van irrompre en

l’habitació. Saafa va tirar de mi cap a una trapa però no podia deixar a mon pare a soles.

I va ser aleshores quan la maledicció va resonar en la meua ment: “Si aquest manjar

vols tastar, a algun ser volgut tindràs que deixar assassinar.” Eixe ser volgut era mon

pare!! Ara que l’havia recuperat no el podia perdre tan prompte. Però no tenia

escapatòria. Vaig córrer per el corredor quan vaig senti que els soldats cridaven

d’alegria. Vaig plorar tot el camí fins a aquest soterrani. Demà veure que puc fer.

4

28 de juny de 1992

Estimat diari:

Hui al despertar-me tot el pla se m’ha aclarit en el cap. En 5 minuts Saafa i jo

estàvem en les habitacions reials. En dos moviments els guardes queien desplomats als

meus peus. Entrant a l’habitació va ser soles cosa de un minut el que jo acabara amb tot

el mon. No soc sanguinari però en aquell moment no pensava en res més que en mon

pare. Eixa mateixa vespra em vaig presentar al poble de Sin-Kaist com el seu nou rei i

vaig presentar a Saafa com a la seua reina. Em diuen Mabel i hui he tornat a ma casa.

Però la meua vida mai tornarà a ser igual.

5