(2)Mèrida-Salamanca,

2010

on és l’hotel que hem reservat per telèfon fa dues hores.

A mesura que ens acostem a l’hotel la pluja es va fent present de forma quasi imperceptible. A la fi la cantonada prevista: no veig l’hotel. Desconcert. Com em puc haver desorientat? Ostres, l’hotel: tancat i barrat, desmanegat, tot en obres, l’estan reformant!

La pluja es nota més i el desconcert plana sobre nostre. Trucada al telèfon d’abans. Si. L’hotel està en obres i un altre atén els seus clients. Ens vol explicar on és i com hi podem arribar... en cotxe. Li explico que anem a peu, amb motxilles. Ens fem a la idea de cap on tirar i marxem avall. Comença a augmentar el ritme de la pluja. Deu mi-nuts més tard som en un barri desconegut, ple de cases i blocs, ningú al carrer,...i plou a gust. A la fi un escombri-aire amb la moto-carretó. Fa el que pot, però no en sap res. A la rotonda un bar que tanca. Ara aquest -que és el primer que sap algo de la via de la Plata per a caminants- ens vol enviar a l’alberg de peregrins. Nooo! Busquem un hotel del que hem oblidat el nom i que te llums verds i blaus al carrer, un carrer de cases de totxo. Allà arriba..... Cinc minuts més tard, molls com ànecs, arribem a l’hotel las Abadias, amb el seu terra de parquet. És nou, mo-dern, acollidor, discret. Perfecte! Ja tenim els primers 500 m de la VP fets per endavant.

Mesos. Mesos desitjant que arribi el dia. Mesos preparant inútilment coses que hauràs de repetir abans de marxar (ni recordes haver-ho fet). Quan finalment passen les festes de Nadal es pot posar fil a l'agulla. Decidir dates: avancem un mes: de maig a abril. Escollir dies; en calen deu. Pactar la data de sortida. Tots tres d'acord. Ja es pot començar a buscar itineraris i bitllets. La cosa queda clara aviat: surt més car anar en avió a Badajoz que a Sevilla, molt més. Solució: vol a Sevilla i bus a Mè-rida. La tornada: vols cars des de Salamanca; RENFE cal esperar a dos mesos abans de la data per poder comprar, però sembla més ajustat. Passen els dies i les setmanes. A la fi ho tenim tot lligat.

Cal quedar a l'aeroport: un ve de Sitges, l'altres de París via Figueres i el tercer de la Maternitat.

Diumenge 11/4/10, vespre. Internet ens avisa del que ens espera: la pluja serà protagonista dels propers 15 dies per allà. L'endemà la cosa sembla haver millorat una mica. Un s'encomana a les deesses de la meteorologia i del pronòstic: no pot ser tanta pluja!

Dilliuns 12/4/10. Primera hora de la tarda. JL truca als companys. S'ha lesionat prou greument com per no po-der venir, quinze dies de baixa. Sembla que els núvols negres no solament porten pluja.

Dimarts 13/4/10. 14:00. Terminal 1. El reduït grup dels J, 2J solament, s'aplega. Des d'aquest moment els horaris començaran a rutllar a la perfecció, amb petites desvia-cions. La primera, un retard de 40' en el vol (per què ens van avançar l'hora de sortida 40' si a la fi sortim a l'hora prevista inicialment?).

Pesat neguitós que vol colar-se tant si com no. Per co-mençar s'ha instal·lat a mitja filera en lloc del darrere, i en-cara intenta tirar més endavant. Avió mig buit. Vol perfec-te sobre l'edredó de la borrasca. Sevilla, un cop superada l'av. Kansas City, està preciosa, acollidora, amb una tem-peratura agradabilíssima. Ens acostem a la Maestranza. Busquem un lloc proper a on vàrem dinar fa un any, però millor que sigui un altre. Mesón Serranito, al lateral de la Maestranza. Un ambient de toros i toreros total. Per fer joc, plat combinat de sèpia amb guarnició.

20:00. Bus a la Plaza de Armas i cap a Mèrida falta gent.

Aquí es fa fosc més tard, cap a mig viatge. Arribem a Mè-rida a les 22:30. Ha plogut. És tot moll. Sortim a peu. Cre-uem el pont d’en Calatrava i tota la ciutat: tenim molt clar

Barcelona - Mèrida

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

no cap ni a les fotos!

Sortim del poble carrer avall i carretera. Pont sobre un ample riu. Camí. Entrem en zona més boscosa. Camí de puja baixa. Passats uns km, en el bell mig del bosc, un cartell avisa que “fin del itinerario”. Bon lloc per dei-xar penjada a la gent. Per sort el nostre és un altre, però potser tenien raó. A pocs metres cal creuar el primer obstacle: un rierol de més de 2 metres d’ample, sense passeres. Sense massa problemes passen els altres. Jo perdo molt temps preparant-me, traient el bastó, mirant com passaré,... Ha entrat aigua a la sabata, però poca. I santa Maria de Goretex -en aquest cas una altra marca- ha fet molt bé la seva feina. Pujada, camins i bassals,... A la carena una gran pista acabada d’arreglar. El terreny s’aclareix de vegetació. Plantacions.

La Cruz del Niño Muerto, que no deu ser el de la dita “...ni qué niño muerto?!” Descans. Claude també. Com que tot és moll ens repartim com podem els llocs per apuntar el cul. Fotos. Claude ens en fa una. Primera i última. No guanyarà el Foto Press!

Pujar a la carena. Pista de baixada a Carrascalejo: un fangar monumental de tres km, L’alberg és un convent gran de color blanc. Aspecte de secta. Allotjament en una sala al segon pis. Típic allotjament de capellans: condici-ons mínimes. Poc de tot i moltes misses, sants i oracions. A les 7:30 missa, a les 8:00 sopar comunitari. A les 10:00 silenci. A la tarda plou algun cop. Intent de visita al poble: res a veure.

Sopar. Unes dotze persones. Sopa d’all amb pa. Ama-nida, macarrons i carn estofada. Fruita. Digne. No hi ha preu fix: la voluntat. Nosaltres: 10 € c/u, 8 pel sopar i dos -generosos- per l’aixopluc. Hi ha gent que retrobarem, al-tres que ja no.

Llevar-se, pagar i sortir. A buscar un bar. El que ahir ens feia de guia. Cafè, pasta i al carrer: dues opcions. No hi ha marques. Provem l’una i l’altra. Cal anar enrere i pre-guntar. Per l’esquerra. A la llarga van al mateix lloc; deu minuts perduts.

Amb la documentació que tenim -mapes, croquis, ...- busquem l’embassament a l’esquerra, prenem carrete-res (noves, no surten a les cartografies) i el veiem, però no és Proserpina. Plou poc, però plou i venteja. Passada quasi una hora una furgoneta s’atura. Ens diu que si busquem la VP. Hem de tirar enrere un parell de km. Ostres, era veritat. Trobem una carretera tranquil•la que surt d’una rotonda. Té una ample amb un separador de 35 cm d’altura que l’aïlla de la carretera. Allà mateix co-neixem un pelegrí: Claude. Serà el nostre company més proper durant els deu dies que ens esperen.

Va plovent. Ho farà quasi tot el matí, ara més ara menys. Sols cap al final lluirà un quartet el sol. la carretera amb carril segregat deu tenir dos o tres km. S’acaba abans de Proserpina en una petita urbanització on també hi ha un càmping abandonat.

Arribem a l’embassament de Proserpina. D’aquí treien els romans l’aigua de Mèrida que portaven per aquells aqüeductes que no hem ni vist però que recordem de l’any passat. És com una platja i port turístic a l’hivern, desert i fred, tot molt petit. No hi ha ningú, excepte alguns paletes. Estan fent diferents obres de millora. Unes boies suren a l’aigua.

Passat l’embassament, de mica en mica es va definint una petita pista asfaltada que acabarà per quedar en camí. I no pas sempre bo. Trobem les primeres vaques -amb els corresponents toros- que també ens acompa-nyaran durant els deu dies.

Trobem altres pelegrins, com en Hans (tots els alemanys sense nom es diuen Hans). Va sol, coneix en Claude. Va venir a fer el camí amb la seva dona. Abans de comen-çar, a Sevilla, a l’hotel, ella va fer-se mal. El metge la va enviar cap a casa. Ara ell intenta arribar sol a Santiago. El deixarem enrere.

Comencem amb els primers camins molls, els primers bassals. La vegetació i el terra estan xops, raja aigua per tot arreu. Claude pregunta si allò que hi ha a la carena és una porquera (piggery). Caram, sí; buscant molt veiem els porcs. Ell porta una guia del 2007, bona, com queda demostrat.

Passem Carrascalejo: unes poques cases repartides en dos o tres carrers curts. Poc més enllà hi ha Aljucén, un poblet una mica més gran on tenim previst parar a esmor-zar. En Claude s’apunta a la festa. Bocata de pernil en un pa molt tou, sense res, inadequat. Per beure? aquí co-mença la varietat. Cervesa, taronjada, llet amb Colacao (perfecte per al pernil).

Sorprèn aquest poble extremeny amb la creu/espasa de Santiago a l’escut i repartida per diferents llocs del poble en petits monuments. Església grossa a la petita plaça:

MÉRIDA

Pantà de Proserpina

1 (38 km) 14.04.10

Carrascalejo

Aljucén

Canvi província: de Badajoz a Cáceres

Alcuéscar

Mérida - Alcuéscar

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

plou fa estona. Però fa aquella xafogor terrible de post pluja. Ànim, que solament queden 12 km fins a Càceres. Quina puja-da, quin tram més pesat i poc agradable (i no serà el pitjor). Un cop dinat és difícil caminar. Entrar a les ciutats sempre és més incòmode. A la fi els afores de Càceres. Ja som a Fisterra: can-tonada dels carrers Océano Atlántico i Mar Cantábrico. Carrer de San Francisco de Asís. És llarg ...! A la fi ens considerem perduts. Preguntem a una senyora, que ho arregla parant la Policia Nacional. Passa una noia trempadíssima -com no!- que diu que viu al costat de l’alberg. Que si volem ens acompan-ya. Ens explica tot de coses, ens recomana un hotel,... Ens hi quedem. Sabem que els albergs de Càceres són molt cars. I l’Hotel dóna una relació Q/P molt interessant. I som a 10 m de la plaça Major.

Ens instal·lem. Dutxa. Cervesa a la plaça. Un cop nous: vol-teta, passeig, visita al casc antic -Diputació, =, ...- i més volta per la ciutat. Busquem un lloc per sopar. Un menú, una torta del Casar i un vinet. Déu n’hi do per sopar. Ha estat una tarda esplèndida, amb algun ruixat, però una temperatura perfecta. I Càceres és preciosa.

A l’alberg no donen res al matí. Cap al bar, per sort obert, un cafè i un bocata per emportar: no hi ha cap lloc on parar per esmorzar. Ben aviat deixen de caure gotes. La cosa promet, pot fer sol. Abans del km 2 ja trobem el primer entrebanc: un gran bassal talla el camí. Res a fer. Qui es mulla els peus a les 8 del matí? Cal trobar una solució. N’hi ha. Procurant de no patinar sobre la paret i caure sobre el filat espinós, es pot arribar a passar. En-trem al camp, pugem uns 25 m i creuem el rierol. A l’altre camp (sort !!!) hi ha una por-ta, que costa d’obrir i tancar, però passem. El temps es va aclarint. Trobem el camí que creiem principal.

A Casas de Don Antonio (CDA) atrapem -crec que ho era- la francesa que apareix pocs cops. Arribem a CDA: quatre cases. El nom sona a señorito. No hi ha bar ni al-berg. O si?: un puticlub de nom CACIQUE. Curiós, no? El sol llu i el dia és esplèndid. Entrem en un tram de caña-da real que és molt planer, un fangar complet. Decidim parar per esmorzar en un lloc meravellós: unes roques (la única cosa sòlida i seca que hi ha). Passen pelegrins. Seguim. Poc més enllà un mil·liari en bon estat. Fotos.

La francesa s’ha desviat cap a Aldea del Cano (500 m). Quan se n’adona torna enre-re. Ens ataquen uns gossos sensibles als cops de roc possi-bles. Avancem una parella de senyores que mai més veurem. Aeròdrom. Una altra parella queda enrere. Llarg camí fins Val-desalor, on espero a JP. Un núvol negre ha sortit pel darrere i ... promet.

Sobre la una del migdia estem junts, en una parada de bus co-berta. Amenaça de ploure, què hi farem. Sortim. Un cop creu-ada la carretera es posa a ploure; no, a diluviar! Quin aiguat! a uns 500 m decidim creuar la carretera i anar-nos-en a refugiar a la benzinera. Un cop allà, molls i sense poder fer res, decidim entrar al restaurant. Dinem un menú. Senyors de Michelin, no cal que hi passin; ni per error. Quan acabem, a les 2 p.m. ja no

Alcuéscar

Casas de don Antonio

2 (39 km) 15.04.10

Aldea del Cano

Valdesalor

CÁCERES

Alcuéscar- Cáceres

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Aquí abans no hi havia res; ara tampoc, a part de l’al-berg. Per tant, poca cosa a fer. Estendre la roba, veure com s’acosta el temporal, llegir (Delibes, calia poc pes a la motxilla).

El més destacat és un paio solitari que hi ha a la sala d’estar-menjador. Rojigualda al canell. De cop sona un mòbil: el Cara al Sol. José Antonio, tractat durant dos dies i d’aprop, i en les nostres circumstàncies, és pràcticament un paio ...normal. Clar que no parla massa bé dels immi-grants, i de tant en tant surt algun detallet que... què hi farem.

La noia és tota amabilitat. El lloc, perfecte. Ens explica com ens hem d’espavilar per esmorzar. Bufet lliure; o mi-llor, nevera lliure. Ens deixa el cafè, les pastes, el pa, les melmelades, la llet,...i ja ens ho farem. Ella, quan arribi ja recollirà i netejarà. I el darrer que tiri la clau a la bústia.

CÀCERES

Casar de Càceres

3 (35 km)

Cáceres - Embalse de Alcántara

Embalse de Alcàntara

Vam poder prendre un cafè i una pasta al mateix lloc on havíem sopat, ara amb la companyia televisiva d’Intere-conomía. Un plaer. Sortim segons el que ens han infor-mat. Poc més avall cal més informació. Cap a la plaça de braus, ens diu un bon home. A la fi alguna marca passat el monument a la Lavandera. Vorera i uns km per carre-tera en hora punta, mentre els extremenys van a currar. Fa un solet ben maco.

Finalment deixem la carretera i prenem uns camins de qualitat diversa. Després de creuar per sota d’una autovia sempiterna -surt a cada capítol, es digui o no- un graffitti d’escarabat preciós. Poc més lluny les colesteròliques del Casar ens venen a rebre de quatre en quatre. I arribem al Casar de Càceres. La il·lusió: un bocata de torta del Casar. La realitat: dos xurros amb Aquarius. Decepció. Comprem madalenes en una botiga i a menjar a la place-ta de l’ermita de Santiago. Allí ens apleguem amb Claude i Frank el belga. I, apa, tornem-hi.

Prenem un tram llarg de carrerada amb una pista ample, maca, còmoda, assolellada,...perfecte. Tant que passats uns km ens trobem quatre catalanes. D’Osona! De la llar-ga generació dels nascuts a l’Aliança, com jo. Conviurem, de lluny, dos dies.

Cap al km 24 la cosa s’acaba, comença un camí en puja-baixa notable i irregular i, a la fi, 6 km terribles de carre-tera nacional, sense gaire marge, amb un sol notable i sense noció clara d’on som. I semblava que érem més a prop. Creuem un gran pont, i un encara més gran sobre el Tajo. Forta pujada. Accés a la zona del club nàutic i el refugi.

A primera fila un turisme rural. Oferta: habitació doble/triple a 15 € c/u. Entro a informar-me. Mentida, en vol 20 per cap si sols som dos. I de dinar, res. Uns xips, un refresc,... A les 7 fan el sopar. És una anglesa que no par-la res més. Vist el que hi ha l’engeguem a dida. Amb un esforç baixem a l’alberg. Quina sort: és el millor de tota la VP, per ara. I dubto que hi hagi res millor.

Ens acullen l’Andrés (que just ara marxa) i la noia (que mai sabré com es diu!). Per 15 € tens llit en habitació de 6 (tres lliteres) rentat de roba, internet, esmorzar, etc. L’al-berg és de disseny perfecte (quasi).

Ens dutxem i demanem un dinar (aquí en fan, de llauna o congelat, però...). Llenties Litoral i cervesa. Al vespre soparem amanida i truita de patates. Es va aplegant gent: Claude, Frank, les Osona, i algun altre que encara no te-nim massa classificat.

16.04.10

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

cultura local i a afavorir el negoci de la mestressa, sug-gerim als guiris -Claude, Frank, Marco- que s’afegeixin a José Antonio i nosaltres dos.

Costa d’arribar a l’hora de dinar. La gana apreta i els del poble no desallotgen; ells al vermutet i passar l’estona. El plat s’ho mereix, cocido extremeño casolà: primer un plat de caldo amb cabell d’àngel i de segon cigrons, morcilla, col, trosset de vedella,... A la fi tots són semblants i mai cap igual.

Quan hem dinat, a l’hora del cafè, arriben les Osona amb la torna: una alemanya baixeta, granada i que parla un castellà intel·ligible. Els faran alguna cosa per dinar, però ja no hi ha cocido per a totes!

Al poble no hi ha res: un asador en front de l’alberg on farem un tallat, per no passar tot el temps al bar. A la tar-da el cel s’ennegreix, plou. Sol. I així anar fent. Futbol al vespre i sopar (amanida, ous amb xoriço, carn,...)

Sopem amb les senyores d’Osona i els altres companys. La Rosa m’explica les aventures de quan eren dues, i que ella, ja jubilada, s’ha llençat al monte; que té osteoporosi i fibromiàlgia, però que res l’aturarà...

Grimaldo

Cañaveral

4 (21 km) 17.04.10

Embalse de Alcàntara

Esmorzem quan encara és fosc en el bufet lliure que ens han deixat. Està prou bé. Com que tothom va a l’hora que vol som nosaltres sols. Algú arriba més tard. I tots anem desfilant, motxilla a l’esquena i camí amunt.

Tenim al darrere a José Antonio, amb la seva indumen-tària personal en la que destaquen les polaines. Ens anirem avançant l’un a l’altre diferents cops al llarg del matí. I arribarem pràcticament junts a Grimaldo. Fins a Cañaveral fa un matí de llums rares, ennuvolat. Després farà més sol, fins que a mitja tarda cauran un parell de ruixats.

Passat l’accés a Cañaveral parem en un turó a menjar: fruits secs i coses així. Passa José Antonio, i no el veiem sortir a l’altre banda de la vall de sota. Quedem amb l’intriga. Passa un 4x4 seguit d’una dotzena de ciclistes amb BTT tots uniformats, i un altre 4x4 al darrere, tots dos amb sirena.

Retornem al camí. Som al fons de la vall en 5’. Hi passa la via. Ja sabem que ha passat: l’espavilat se n’ha anat a esmorzar al bar de l’estació, que és a 300 m. Traves-sem un petit polígon industrial, un trosset de carretera i camí. Cent metres apartada del camí hi ha una ermita, i José Antonio assegut al peu. M’espera el port de los Castaños per pensar en l’enigma: és dissabte, el bar era tancat, ha pujat pel carrer de l’estació; ni ha esmor-zat ni l’hem vist. A dalt del port ens ho confirmarà.

El desnivell no és massa, però el primer tram és dret com un campanar. Reductora i amunt. Passem els pri-mers trams de bosc amb pins. Planer, assolellat, agra-dable. Al coll hi ha un senyal: foto de grup. Arriba José Antonio i s’ofereix a fer la foto: ja la tenim feta, que por-tem un trípode miniatura meravellós.

Baixada, alzinar de sureres, carretera i hotel-club. Tenen la porta oberta, deuen ventilar abans d’obrir. No es veu ni una ànima (i ni un cos). Planejant per una sureda amb tancats i bestiar ens acostem a Galisteo: cal deixar el camí principal i enfilar un corriol sota l’autovia. Gran poble, com a mínim té un carrer, un alberg municipal gratuït millor que els dels capellans d’Alcuéscar: habita-cions de 4, dotze places, netedat perfectament accepta-ble. Un bany de casa de poble dels anys 60: banyera de seient, lavabo, tassa.

Sembla que se n’encarrega la mestressa del bar del costat que ens diu que passem i que ens hi instal·lem. Com que no es paga no hi ha registre. Campi qui pugui. Quan entrem només hi ha una dona, alema-nya, altíssima, que he batejat com la Teniente O’Neil. Té tot l’aspecte de ser de les forces especials d’algun lloc.

Dutxa i al bar. Quantos españo-les hay? pregunta la del bar; los extranjeros sólo cenan, normal-mente. Vol saber quanta gent hi haurà a dinar. Posats a vendre

Puerto de los Castaños

Embalse de Alcántara - Grimaldo

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

nals...amb excepcions. Gazpatxo, arròs cubana, amani-da, bistec,... i mandonguilles. De postres ....i mousse de chocolate negro. Mentida! Una vulgar trufa! Si sabran el què és la xocolata negra! I altres opcions. Res de l’altre mon, pero amb una gana ... I del vi ni parlar-ne.

Jose Antonio insisteix en com de maco és Galisteo. Pro-poso de llogar un taxi i anar-hi. Pactem un preu i els dos viatges: anar ara i recollir-nos as les 22 h: 30 €. Galis-teo té una muralla, maca i interessant. I res més. Visita i volta a la muralla. Tarda esplèndida, lluminosa. Anem a aprofitar el temps. Soparem. Tot el que trobem és un restaurantet que ens tenen per únics clients tot el temps que hi passem (una hora). Amanida, secreto i costella de porc. Cervesa i Aquarius. Els hem salvat la nit. El taxi ens recull puntualment i a dormir.

Compartim habitació amb Claude, que ja ens demana obertament que, cadascú al seu ritme, anem junt fins la següent parada. D’acord.

Amenaça pluja, diu la Sra. Elena. Recull la roba estesa dels pelegrins i la posa a aixopluc. Vetlla pels pelegrins com si fossin nens de parvulari.

Carcaboso

Rio Lobos

5 (31 km)

Grimaldo - Carcaboso

Grimaldo

A primera hora plovineja. La Sra. del bar fa bocates a petició del client. Al Claude se li acut voler...no hi ha qui l’entengui. Truita de pernil? Pernil i ou dur esmicolat? Fi-nalment se’ns acudeix: vol un remenat! I li fa! Ens passa-rem dies i dies sense repetir la menja, però repetint re-vuelto, adjectiu impossible per al canadenc. Algú explica la drecera per no haver de tornar un xic enrere. No l’hem entès bé. Ens perdem. Ens segueix l’alemanya menuda. Amb la seva guia i la lògica trobem el camí.

Ha plogut molt de nit, va aclarint-se, però el terra està inundat. Ella queda enrere. La cañada real (carrerada, camí de transhumància) està limitada per un filat lateral de quilòmetres. Passades dues hores o més parem a es-morzar. Per davant tenim José Antonio, Marco i Frank.

Baixem de la serra i ens trobem un embassament. Amb les pluges està desguassant, i el riu Lobos, que hem de creuar, té 50 cm d’altura i 7 m d’amplada. No hi ha pas-sera. Perdem quasi 1/2 hora buscant alternatives. Cap. Cal descalçar-se i creuar. Quan ens hi volem posar apa-reix Jutta, l’alemanya. Passem i tornem enrera a deixar-li unes xancletes i controlar que no se l’emporti el riu. Tots salvats. Comença una nova ascensió, cim i baixada molt suau.

A l’altura del creuament de Galisteo parem a descansar. Ens atrapa l’alemanya. Ens equivoquem: seguim la se-nyalització de la Junta en lloc de la de les fletxes ma-nuals. Anirem pel costat de San Gil i tota la carrete-ra. Ens perdem Galisteo i Aldehuela de Jerte. Pels dos cantons s’ha d’anar 12 km per carretera, però per l’altre cantó hi ha dos pobles i una mica d’om-bra. Aquest tram se’ns farà molt pesat a aquesta hora de calor i sol notable.

Arribem a Carcaboso passades les tres de la tarda. Hem de fet els darrers 2km per una carretera que sembla molt perillosa; diu un cartell que hi ha: FIN TRAMO DE CON-CENTRACION DE ACCIDENTES.

Hem de buscar el bar de las Quinielas i a la Sra. Elena que té un alberg privat, un pis amb llits individuals en di-ferents habitacions. Tot un personatge. Ens diu que no

ens encantem i que anem al restaurant a dinar abans que tanqui. Allà hi ha José Anto-nio i Marco. També Claude i Frank, que faran allò de sopar d’hora i prou. Farem una taula de quatre -Marco, José A. i nosaltres- però haurem d’esperar molt, fins 2/4 de cinc, quan ja funcioni el segon o tercer torn. Men-tre esperem, cervesa i tape-ta. Menú de diumenge i de poble, res de plats tradicio-

San GilGalísteo

Aldehuela de Jerte

18.04.10

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

pas trepitjar-la, hi sol haver un corriol paral·lel, però ara està desaparegut, ara inundat,... En algun punt ens tro-bem una nova parella, alemanys. Ell és l’home tranquil, gros com un sant pau, sempre amb la rialleta bonatxo-na als llavis. La seva companya, més normaleta, té un caminar -vista pel darrere, que és com se solen veure els caminaires i pelegrins- com de matón, amb el braços penjant als costat. Algo a declarar: un bon cul. Caminen tranquil•lament i aviat queden enrere.

Arribem a un punt on cal creuar, a l’hora, un riu, una naci-onal i una autovia. El riu és infranquejable. Cal escalar el marge i pujar a la carretera. Seguir-la 200 o 300 m mentre l’autovia ens passa pel sobre. Trobem indicacions d’un bar, però queda apartat del camí. Paradeta, la darrera; cau el segon ou dur. A JP li duraran dies!

Cal prendre un camí que es desvia i separa de les car-reteres. A 100 m dubtem, no hi ha senyals. Per la dre-ta, després de perdre 10’ buscant. Entrem en una zona de camps que a la fi ens porten novament a la carre-rada (o una altra). Cal seguir-la. Passa el temps; anem lents, feixucs. A la fi trobem un pastor amb un petit ramat. M’imagino fent de Pepe Rubianes (per què ell?) i pregun-tant a l’home: “Buenas tardes tenga, buen lugareño. Son suyas estas ovejas tan hermosas?...” . Sortosament tiro pel dret. “Buenas tardes. Falta mucho para Aldeanueva del Camino?” “Nada!! Justo detrás de aquel edificio, no más de dos quilòmetros, seguramente menos...” Possi-blement dos dels km més llargs del camí! Perquè el po-ble apareixia aviat, si, però el centre... era a l’altre punta! Per un moment perdo els companys metre busco l’alberg: s’havien aturat a descansar, ells ! Alberg, Volem segellar. Diem que no ens quedem. Ens diu que el d’Hervàs pot ser ple,...Artificis de mal negociant per fer-nos quedar. Demà els altres ens confirmaran l’encert.

Segellem i seguim fins a la plaça. Bar Español. No hi ha taxi al poble. Feina per trobar el telèfon d’un taxista d’Her-vàs, no menys de 10’. Truquem: baixa en 10-15’. Ens prenem una gran cervesa (Claude, jo) i un Aquarius. A la fi el taxi. El meu primer Jaguar -crec-, qui ens ho havia de dir. Al cap de pocs minuts som a l’alberg Via de la Plata de Hervás, a la vella estació de tren. Costa trobar l’encar-regat. Ens rentarà la roba gratis. Alberg bo. Estem sols. Visitem el call d’Hervás i sopem al Mesón Gallego: sopar de gala. Allà coneixem un no caminant de Dublin 15, que espera passi el núvol que li impedeix volar a casa.

Aldehuela del Camino / Her-vás

Venta Quemada

6 (38 km) 19.04.10

Carcaboso

Com sempre, abans de sortir cal aconseguir un cafè i un bocata per a mig matí. la Sra. Elena ens atén, ens cobra (14 €) i ens dóna els ous durs. Sortim de Carcabosso quan ja fa estona que és clar. Ha plogut a la nit i tot és moll. Deixem la vall del Jerte -on són els cirerers?- i ens enfilem cap a la carena, per on va la via romana i la car-rerada.

El tram entre Carcaboso i Cáparra és, possiblement, el més bell del que portem aquest any, i potser també del passat. La carena és coberta d’alzines, herba primaveral i aigua, molta aigua. Hi ha bestiar, però poc. Un fi corriol va pujant amb suavitat cap amunt en un paisatge que amb un xic més de boira, seria de la Galicia profunda. A mig fer parem a esmorzar, on es pot. Passa una pa-rella suïssa, ràpids i fugissers. No els veurem més. La senyalització és precària. Jutta es perd; la veiem marxar pel camí erroni per davant nostre. La cridem; a la fi se n’entera i retorna al bon camí. Suposant que no estiguem errats nosaltres!

A Venta Quemada -que no és més que una casa particular- tot canvia. La carrerada passa a ser ample, amb un camí i un corriol, murs a cada banda i animals als tancats exteriors. Ja fa un bon sol, el paisatge guanya llum i aire, és diferent però igualment molt agra-dable. Cap al final s’espatlla una mica. Trobem en Claude descan-sant i, poc més avall, Cáparra, l’arc que dóna el símbol al camí i que conformava l’encreuament dels carrers principals d’una vella ciutat romana que, ara mateix, es-tan excavant.

Refrigeri, descans, fotos, comen-taris amb els cavadors. Apareixen pare i fill alemanys, en bicicleta. El fill té un castellà perfecte, d’Astúri-es. En JP va curt d’aigua. La jor-nada serà llarga. Marxem.

Passada la carretera que por-ta al centre d’interpretació, hem de prendre un camí. Una vaca, que ha saltat la tanca, es troba a l’entrada. En veure’ns s’espanta i enfila camí enllà. Ella al davant, nosaltres al darrere. Centenars de metres. Rondant el km ens avan-cen els alemanys i poc més avall acorralen la vaca con-tra una tanca. L’animal, espantat i acollonit, salta el filat i passa a un altre ramat, altre propietari (?),...El Monopoly aplicat a la ramaderia extensi-va.

Trobem un nou riu, més petit, que cal creuar. Amb dificultats passem sense fer jocs de mans ... ni de peus. Se’ns ajunta en Clau-de, amb qui ja farem camí junts fins al final. I llavors arriba la carretera. De fet no cal

Cáparra

Carcaboso - Aldehuela del C. - Hervás

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

tant té defec-tes notables, en especial pel que fa al amuntegament de pelegrins a les habitaci-ons i la manca d’espai on dei-xar la impedi-menta. Però hi ha una àmplia sala-menjador, fan menjar per als pelegrins, ... I la Manuela és una xerrai-re estupenda i acollidora.

El poble no té res, tret de que és a punt de caure. La col•lecció de pilars i columnes que suporten les balcona-des del carrer principal no són a prova de terratrèmols.

La tarda és meravellosa; convida a lectura, xerrada, mig-diada, passeig,... Havent sopat Manuela i marit marxen, donant-nos les instruccions per que ells puguin entrar al matí per fer-nos l’esmorzar. Quan quasi és fosc arriba una parella en bici, venen des de Salamanaca, van en senti contrari (felicitats!). Els engatussem i els col•loquem a l’habitació dels alemanys; més espai per nosaltres: sis lliteres per a quatre persones. Tornen Manuela i cia, els col•loquen, etc. Mentrestant, hem estat veient el partit Inter-Barça, el del 3-1. De fet sóm els únics interessats. La TDT ha arribat allà, però es veu fatal...quan es veu. Bé, a voltes és pitjor, marxa directament la llum.

Calzada de Béjar

Baños de Mon-temayor

7 (20 km)

Hervás - Calzada de Béjar

Hervás Dormint a Hervàs ens estalviem un petit tram, uns dos km. Esmorzem per lliure a l’alberg: ens han deixat el bu-fet lliure a la nevera i ens espavilem. Sortim sense proble-mes: ens ho va explicar l’encarregat ahir.

A 2 km Claude s’adona que s’ha deixat el bastó. Mala sort. No se’ns acudeix de trucar-hi: aquí l’errem. Claude necessita bastó. Busca i regira fins fer-se amb un tros de pi de la cuneta. L’arrossegarà dies i dies en espera de que li sigui útil, diu ell, per passar un riu!

La benemèrita ens informa en arribar a la carretera naci-onal: seguir-la per la cuneta. Per sort no és massa tros. Baños és adormida encara, alguns turistes a la porta es-peren l’autocar. La pujada és notable. A la fi arribem al coll, a la benzinera: Salamanca, Castella-Lleó. El sol està altet i és agradable. Comença la baixada. En un descans sota l’autovia esmorzem, davant d’un tancat amb toros adolescents i juganers, propi de l’edat! La vall és molt maca, la vegetació ha canviat. Els colors també. Mentre que tota Extremadura era plena -quan ho era- de flors blau-violades, Salamanca és groga.

L’autovia passa per sobre nostre i es desvia cap a llevant. Un cop al fons de la vall passem un pont sobre el riu i anem planejant una estona. Sovint cal pujar a la carre-tera per esquivar el bassals del camí. A la fi una pujada que culmina a Calzada de Béjar. Per poc no ens passem l’alberg, que és a l’esquerra, als nassos, però quan puges mires més al terra que als costats.

Ens rep la Manuela. Sóm els segons, darrere de Marco. Ens instal•lem com volem: hi ha dues habitacions amb lliteres (l’alberg) i cambres dobles (turisme rural). Serà un esplèndid dia de descans: res a fer, res a veure, solet i ... el bar tancat per obres. Ni cerveses! Sols una màquina de begudes no alcohòliques. A migdia dinarem -els ibè-rics i pocs més- (llenties i ous amb xoriço, fruita o iogurt) i al vespre soparem tots (sopa vegetal amb pistons, llom, amanida, iogurt).

Al llarg del dia van arribant: Frank, la parella d’alemanys, la francesa... i cap al tard, Jutta.

L’alberg és privat, una aposta encertada de Manuela i el seu marit que ara, al poble, els retreuen per les enve-ges previsibles. Van deixar el bar per posar això. El po-ble va estar un temps sen-se bar!

També coneixerem el pi de Manuela i el gos i el conill de les filles Alba i Soraya, que donen nom a l’alberg.

L’alberg s’ha fet copiant dels altres, com tots. Per

Puerto de Béjar

20.04.10

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

taurant, com a decoració, tot un mural cobert amb part de l’engranatge d’una cambra de seguretat del mateix banc -òbviament d’un altre lloc, possiblement Madrid- que dóna un to modern que contrasta amb la cutreria del bar. Dinar i sopar, un menú de la casa de dos plat, un primer i un segon, sempre a NO escollir: lo tomas o lo dejas. Però està bó. Dinar: patatas con cordero, huevos con chorizo (dia si, dia no), flam, xupito i cafè. Sopar: Sopa de verdu-res (mongeta tendra), amanida i bistec de vedella, iogurt grec, pa i vi.

A mitja tarda hem fet cas de les ofertes del local i entre els tres, i Marco que s’hi ha afegit, ens hem pres una ració d’ibèric amb vi de Ribera de Duero. Convida finalment Marco, que farà anys dos dies més tard. També sopen al restaurant Frank, Jutta, un cordovès nou i solitari i la fran-cesa devota: Venen de missa i de la benedicció. Claude se l’ha saltat per culpa nostra! Mentre prenem el vi: tar-da de toros. Claude no para de fer preguntes: que quant guanya un torero, que què volen dir les ratlles del terra,... Entre la mestressa i la clientela -una caterva de crítics taurins extraordinària- ens posen a dia a ell i a nosaltres. Per cert, si cal escollir entre Guijuelo i los Santos, com resa el rètol de la carretera...

Valverde de Valdelacasa

8 (20 km) 21.04.10

Calzada de Béjar

Puntualment a les 7 a.m. Ma-nuela arriba per fer l’esmor-zar: pa torrat, cafè amb llet, melmelada, mantega,...el de sempre. Ens ensenya la tassa que ahir li va regalar de record un pelegrí, juntament amb un litre d’oli i un de vinagre. Els que no saben on es fiquen han d’anar deixant pes on i com sigui.

Oblidem demanar l’entrepà. Caldrà tirar de reserves. Està núvol, hi ha poca llum. De mica en mica es va fent de dia, un dia de llum rara, que no anirà pas a millor. Passarem alguna gotellada i en arribar a Fuenterroble haurem de córrer a tapar-nos per creuar el poble sense acabar xops.

El primer tram és poc o molt maco. Tancats a banda i ban-da, alguns caps de bestiar, carrerada ampla, però menor que a altres trams. Valverde de Salvatierra presenta poc interès: dues cigonyes, una església anodina, un bar tan-cat i algun gat que fuig. A partir de Valverde cada cop l’estètica és més minsa. Resseguim una carretera de poquíssim trànsit fins Salvatierra. Pel que veiem, el po-ble, pitjor que l’altre. L’únic al•licient: cada cop sona més un nom que ens recorda algo que ... Guiju-elo. Què deu ser?

Passem ran d’alguna piara on es van fent els pernils frescos; on un verro enfilat a l’es-quena d’una truja li xiuxiueja guarrades a cau d’orella. Deu ser com parlar als gera-nis, els pernils surten més saborosos.

Fuenterroble és allà al fons, en mig de la vall. Un carrer llarguíssim, amb alguns car-rers laterals. Dos bars, un restaurant, una botiga,... I otro tanto de tancats. També un alberg i una església.

L’alberg del Padre Blas (res a veure amb el de la Fiesta de Blas) és quasi al final de poble, en una cantonada. Ens rep l’hostaler de torn: l’anglès (també hi ha un italià, més passota). L’anglès és bastant torracollons. Això aquí, allò allà, deixeu la motxillla aquí, descalceus-vos,... Però abans cal fitxar. Entre les moltes preguntes demana pels motius de la peregrinació o viatge; pregunto: és consti-tucional?. Un que si religiosos i culturals. Claude que si primer que res religiosos. I jo li etzibo que culturals. A seques. JP em fa senyals mal dissimulats. Sorry, ja ho he fet, cal predicar alguna vegada. Tot i que els meus motius també tenen de religiosos... El pagament és la voluntat. Em vaig quedar amb la sensació que l’anglès volia comprovar que pagàvem, i possiblement també què pagàvem. Deu euros entre els dos, per un llit incòmode, una dutxa poc adequada que s’inunda i un entorn poc acollidor crec que és molt generós. Sort que després và-rem saber que també donaven esmorzar: cafè, pa torrat, mantega i melmelada; aprovat justet, però just per cobrir la decència dels 5 € per cap. L’espai social s’estableix al carrer, si no plou, i al bar El Pesebre; plogui o no.

El Pesebre és un bar singular. A l’entrada una vella porta de banc amb la maneta/tibador del Banco Central. Al res-

Valdelacasa

Fuenterroble de Salvatierra

Calzada de Béjar - Fuenterroble S.

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

No apareix Claude, comencem a inquietar-nos. No apa-reixerà. Tot i haver quedat, cap notícia. Patim. Innocents!

El local està bé: arquitecte; disseny rústic. El saber fer... els falten alguns cursets. A la tarda -quan no esperem o patim per en Claude- no hi ha res a fer. Tarda de sol, amb una llum estranya, una nuvolada negra cap a Salaman-ca,... Estones al bar ple d’adolescentes insuportables mi-rant serials mexicans per TV.

Ha aparegut un nou duet. Un Bilbaí i un italià. El primer dorm al TR i l’italià amb nosaltres (15 i 10 €, respectiva-ment, sembla). El de Bilbao, oyes?, porta la veu cantant. L’altre comparteix el vi i escolta. Al sopar comenta amb la mestressa que ha vist el seu fill torejant. Ves per on, ens serveix un torero. El bilbaí s’enrrolla amb el torero novell -20 anys- i li promet l’oro i el moro, que li farà d’apoderat, i el convida a no sé quina corrida a Bilbao. Vendrás? yo te mando unas invitaciones ...Es fan fotos junts, etc. Entre les bromes li diu que a veure si serà Curro Romero. I dic jo: el que és clar és que ara curra de camarero. Això si, té aires.

A l’alberg els alemanys han embussat el WC (home, amb aquella còrpora!) i quan tires de la cadena s’omple la tas-sa i surt l’aigua per la junta de sota: inundats d’aigua fecal. Passa la noia, frega, ...ho neteja... Quan tornem els alemanys ens expliquen com s’ha arreglat la cosa: a l’altre cantó del carrer hi ha la casa de la mestressa, que no hi viu. Ens ha deixat la clau al pany i ens ensenya els lavabo. Quina cara posarem quant a les tantes de la nit en calçotets i xancletes ens trobi algú en ple carrer en una urgència?

9 (29 km) 22.04.10

Fuenterroble de Salvatierra

Diana. Recollir. Esmorzar a la recepció. Per sort ara hi ha l’hostaler italià, molt més agradable de tracte. Cafè,...el de sempre; senzillet. Bé. Carretera -mai més ben dit-

i manta. No hi ha bar obert (Sabes lo que cuesta abrir un bar?, ens va dir la mestressa). Aquí tothom treballa a Guijuelo, no de porc -mala feina- sinó de matarife. A les 4 entren tots a la feina...i a aquella hora no els obren pas el bar. Tampoc per quatre pelegrins. Té lògica.

Per la carretera molla passen camions que ens parlen de sa mare, però aviat entrem a la carrerada: llarga, immen-sa, quasi eterna. Quan arribarem a l’altre punta ja lluirà el sol. El terra està amarat. Els pelegrins donen la perspec-tiva de la llargada de la via. La lluentor platejada -d’aquí el nom, no?- del corriol-bassal a seguir i que reflecteix el cel de plom fa ziga-zaga cap a l’horitzó.

Quan ja han passat dues hores i el sol escalfa tothom va fent la seva paradeta. Nosaltres no som menys. Descans i esmorzar; al ras, com sempre! Passa en Claude, amb el qui hem quedat per dormir a San Pedro. Uns km més enllà hi ha una variant per a bicicleta que no puja -puja-da de fet innecessària, tan sols per fer-nos un favor!- al Pico Dueñas. Al trencall enfilem amunt, com hem que-dat. Pujada forta fins als aerogeneradors. Grans vistes des de dalt, llàstima que no tinguin quasi interès. Cap a Salamanca una mica més de color, un alzinar, un camp de flors grogues, unes línies harmòniques en el terreny. Cap a darrere ben poca cosa; a aquesta hora la plana no llueix.

Baixada sobtada però prevista i a la carretera. Cinc o sis cotxes cada hora. Més de 10 km de carretera. Es pot anar pel camí proper, però com que està com està... Creuem un riu pel pont, com senyors! Aquí connecta la variant de bicicleta. Avancem dos italians. Ningú més a la vista. I Claude?

Farts de carretera i d’horitzonts falsos, a la fi veiem un cartell a l’esquerra. Anem a mirar-lo, per si fos de la VP. San Pedro a 2 km! Per poc ens el passem. Els italians segueixen per carretera. Arribem a San Pedro: foto testi-moni. Curiós escut, amb un quadrant amb cinc mosques (seran tàbecs?).

Alberg privat. Apareix la encarregada, amable i atenta. Passarà a la tarda (i tindrà feina). Prenem els millors llits: avantatge de ser els primers. Habitació amb dues lliteres i habitació amb llitera i dos llits: els nostres. Bany i sala d’estar de caseta de poble. S’instal•laran amb nosaltres la parella d’alemanys i un italià que no és cap dels co-neguts. Anem al restaurant. Trobem Marco. Diem a la mestres-sa -que ens han dit fa mala propaganda de l’altre allotja-ment,...!- que volem dinar i sopar allà. Que si hi ha cap problema. No. Cervesa. Quan és l’hora -solen fixar-la més ells que nosaltres- dinem. Mongetes verdes salte-jades amb pernil, Tall de vedella amb patates fregides. Guia Michelin abstenir-se. No faran carrera al restaurant “VII CARRERAS”.

Pico Dueñas

San Pedro de Rozados

Fuenterroble S. - San Pedro de Rozados

JORNADA DIA TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

fi hi arribem quan tanquen. Sort, Just deixar les motxilles i fins a les 4 no obren. Anem a la Pl. Major. Pel camí trobem a Marco, amb qui ens havíem de trobar. També apareixen els italians que ens informen que Claude va dormir amb ells a Morille. Tranquils! A la plaça algú diu de buscar Claude. No, res de buscar-lo, ja apareixerà quan vulgui. En menys de dos minuts el veiem a ell, Frank i la francesa prenent-se unes grans cerveses. Ens afegim a la festa, repeteixen cervesa.

La plaça és un viver. Dia del llibre, dia de la comunitat, tot és ple d’estudiants locals i estrangers. Cap a les dues de-cidim anar a dinar. Ens han fet propaganda -una noia ja-ponesa repartia papers- d’un lloc cap a la zona de la Uni-versitat. Ens hi arribem. Hem de pujar al segon pis. Som 6. Es parla anglès, francès, alemany, castellà, català,... A la taula del costat un indígena amb la seva senyora. Ell s’escandalitza de que es parli d’aquella manera i que el castellà no sigui la llengua vehicular. La senyora es diverteix mentre nosaltres fem tastar els plats locals als nostres estrangers. Excepte Claude que demana espa-guetis a la bolonyesa. Típics de Salamanca, que li dic jo.

En acabar ve el comiat fals, com al concert de Cap d’Any. Quatre anem a prendre cafè a una placeta prop de la Pl. Major. I cap a l’Alberg. Dutxa, i acomiadament final. Quan ja marxem arriba Jutta. Vol fer-se fotos amb aquells que diu tant l’hem ajudat. Dos cops rescatada per dos des-creguts. Protecció divina. Adéu a l’hostaler, de Chicago, Illinois, explica. Tot marxant: torta del Casar per a la fa-mília, estesa d’estudiants per jardins i places,....qui tingués una porrada d’anys menys!

Marco es queda, fa estona que va amb els ulls grossos. Ell és molt jove. Salamanca és seva. La Via de la Plata és seva.

10 (24 km

San Pedro de Rozados - Salamanca

San Pedro de Rozados

També vàrem pactar d’anar a esmorzar al TR, al VII Car-reras. Va dir que obriria a les 7:30. SOm a la porta a les 7:25. se sent soroll, piquem i ens obren. Sóm nosaltres, Marco, l’altre italià i el de Bilbao. Esmorzar poc millor que els altres: la melmelada i la mantega vénen en porcions com als hotels. Pagar i al carrer. El dia promet, tot i estar núvol. Cagada, no sortirà el sol fins a Salamanca.

Paisatges de broma i toros, llàstima de fotògraf. No tardem a arribar a Morille. No es veu l’alberg. Tampoc trobem ningú, excepte una mestra molt freda amb qui ens fotografiem. Cementiri i pista. Travessem algunes finques ramaderes plenes de vaques i de toros. Anem amb Marco. Caminem contents, avui toca ciutat, i valia la pena. Sant Jordi a la ciutat d’Unamuno.

Passat un torrent cabalós caminem ran d’una paret. Per un portal a 50 m comencen a sortir animals de totes mi-des: vaques, toros, vedells, ... Una vintena. I es queden allà, aturats al mig del “nostre” camí, que deu ser el seu. Tornem a jugar al Monopoly? Sobtadament una vaca es posa a córrer muntanya amunt, passa per l’altre cantó d’uns arbustos i baixa cap al camí i el ramat enfila cap al torrent. Salvats!

El paisatge comença a perdre encant. La proximitat de la civilització es fa palesa. Prenem una gran pista: a l’horit-zó les puntes de la catedral de Salamanca. Abans, però, passarem per Miranda de Azán, on volem esmorzar, en-cara que tard. Marco segueix. Que assenyat que és. En-trem al poble, preguntem pel bar, entrem,... Un antre de madridistes, i avui és festa, la festa de la Comunitat. Allà xerren i expliquen acudits, i esmorzen els senyorets. El bar és com el joc d’alguns: brut i porc. No puc satisfer -per sort- les ganes de prendre truita de patates. Me la faran francesa: i encara porta pernil de la que acaben de fer al veí. Cervesa, tallats, pastes pel JP i al carrer. tor-nem enrere per preguntar per la drecera i, ja informats, seguim. Una llarga plana i una carena rocosa al final. Darrere....un bon tros fins a Salamanca. Sobre la carena faristols explicant la batalla d’Arapiles o Salamanca: La Batalla de los Arapiles (conocida por la historiografía inglesa como Batalla de Salamanca), uno de los enfrentamientos más importantes de la Guerra de la Independencia Española, se libró en los alrededores de las colinas del Arapil Chico y el Arapil Grande, en el municipio de Arapiles, al sur de la ciu-dad de Salamanca (...), el 22 de julio de 1812.

Després baixada per un descampat periurbà lleig. Quan sembla que finalment arribes cal creuar un parc perimetral. Hi fan la festa dels Scouts. Davant nostre surt una cursa, quatre ganàpies ens animen en la nostra cursa parti-cular. Participem de la broma però ens desviem seguin les marques. Un quart més tard s’acaba sortint a una benzinera, ran de ciutat on hi ha Jutta remenant la motxilla. Anem a creuar i ens diu que per un altre lloc. No li fem cas. Seguim. En pocs minuts sóm al pont sobre el Tormes, el monument al Lazarillo i cap a dintre. Al carrer del Expolio trobem uns catalans davant l’Arxiu i ens fem unes fotos. Costa trobar l’alberg. A la

Morile

SALAMANCA

Miranda de Azán

23.04.10

Puntualment vam sortir de Salamanca a les 6 en un tren de mitja distància en direcció a Madrid. Vam travessar la gran plana castellana occidental i ens enfilarem a la Sierra de Guadarrama. El contrast entre una i l’altre és notori. La bellesa dels paisatges a la primavera curta del moment i a l’hora -cap al tard- en que passàvem és inqüestionable. Com que no coneixia gens la Sierra he de confessat que era atractiva i interessant.

L’arribada a Madrid va ser a temps. A Chamartín la feina va se saber per on sortir. Quina No senyalització més bona que tenen! A la fi una senyora ens va dirigir al vestíbul, al qual s’accedeix pujant des de l’andan i no baixant pels túnels com preteníem.

Al vestíbul buscarem un bar i soparem alguna cosa: tapa de calamars, bocata, cervesa, Aquarius. Al cap de molta estona van posar a la pissarra la via per on sortia el nostre tren. Cap allà.

Quan érem quatre dominàvem l’habitació de les lliteres. Ara, dos sols, poca cosa. Apareixen dos paios catalans molt educats i polits. Baixen a Granollers els dos, el Ric-hard Gere i l’altre. Però a darrera hora arriba el nostre heroi. Com sortit avui mateix del poble, un individu d’uns 35-40 anys, amb una panxa notable una gran maleta i un notable desfici per instal·lar-se. La cara que va posar en veure el lloc i l’espai que li corresponia...! Allò no era un llit, era un cau. No va arribar a donar-nos la nit, però quan posava en un lloc, sempre al mig, no hi havia qui li fes veure que feia nosa o que un altre volia passar.

La nit va ser tranquil•la, vam arribar on time. En el fons Perfecte.

Salamanca - Madrid - Barcelona

CLAUDE ROY. Aquest canadenc de 63, jubilat, que es presenta com a banquer -de fet devia ser bancaire, segurament de nivell, no un mer home de finestreta- en un banc agrícola del Canadà. Un cop conegut, amb les seves contínues preguntes -quant cobra un torero, què és Morcilla, panceta i lomo, quants estudiants hi ha a Salamanca, quant val una casa,....i així tot el dia. Entranyable, però per sort érem allà solament deu dies. Si l’hem d’aguantar igual fins a Santiago, pobret, igual no passa del Minho. Va ser el pelegrí més proper amb el que hem fet camí en els anys que jo porto fent Caminos. Té cinc fills/es. Una casada amb un ivorià que viu a Lausanne i que ell vol anar a veure quan acabi a Fisterra. Un casat a Irlanda, un divorciat d’una francesa (i tot i la santa mare església,

com n’està de content de desfer-se de la francesa!), un que era de turisme a Shanghai,... La dona no va venir: pres-suposant etapes massa dures par a ella. Quan ell va arribar a Sevilla va comprar-se una targeta de telèfon ORANGE per trucar a la seva dona. Va arribar a Mèrida sense haver pogut fer-la servir. Va anar a la botiga Orange més propera i...necessitava un mòbil Orange!. Quan el vam trobar nosaltres portava una setmana sense donar notícies a casa; des que havia marxat. A Alcuéscar el vam portar a un locutori: quina gran descoberta. Ara pot trucar-la, i si ella no hi és -que passa sovint- li deixa un missatge i li envia correus electrònics. En el fons és un gran innocent, un bon jan. Un bon pelegrí, Un bon amic.

JUTTA, que sembla la cosina del nan rialler, es va conver-tir en la nostra protegida. Per força. Quan tenia un proble-ma érem per allà aprop. I si en va tenir altres -segur- doncs algú la rescataria. Aquesta senyora alemanya resulta que fa poc va passar dos mesos al meu poble fent voluntari-at. Si que n’és de petit el món. Ella sortia d’hora, matine-ra. Carregada poc o molt com tothom, amb una bossa de plàstic en una mà -segurament amb els menjar pel dia i alguna cosa més- i un bastó a l’altra. Evidentment ella se-guia la guia i els consells que rebia. Per això a Salamanca no ens va fer cas i va arribar més tard.

PARE I FILL ALEMANYS. Coincidirem amb ells de manera esporàdica. El fill parla un castellà que molts espanyols voldrien. La primera nit al sopar, acabem parlant de llen-gües i de voluntat d’aprendre. Anaven amb bicicleta. L’en-demà ens avancen i adéu. Però feien una VP molt al seu aire. Van desviar-se dos dies per visitar el parc de Monfra-güe i van reaparèixer quan eren a Càparra empaitant la vaca. I ells la foragitaren Els vàrem veure salvar el darrer riu...i mai més. M’atreviria a dir que és el primer cas que

conec de pare amb fill, llevat dels d’Azofra, que duia dos nanos.

Persones per al record (1)

FRANK, EL BELGA. Aquest belga alt i cepat és un paio ben estrany. Vermell com un pigot, alt, discret. Com a bon europeu dinava poc, sopava molt i d’hora. Tenia molt bones relacions amb els alemanys -parlava alemany- però no es pot dir que fos esquerp. És dels de missa, dels que porten tot l’equipatge al complet, com per exemple pantalons im-permeables, etc. El més divertit, però, no ho vam veure. Explica Marco que eren ells dos i José Antonio a l’hora de creuar el riu Lobos. Ells van començar a descalçar-se, però Frank res, ell pel dret tal com anava es va posar a travessar el riu, amb les botes po-sades, que devien quedar bé: quinze km amb els peus plens d’aigua. Vam aconseguir que tastés la gastronomia local: a Salamanca va menjar secreto ibèric i vi de Ribera. Tot un èxit.

MANUELA. “Cuando mi marido se jubile, cogemos la mochila i a caminar mientras podamos, que hay muchas cosas por ver en el mundo”. Aquesta senyora encantadora i xerraire és l’ànima de l’alberg privat que porten ella amb l’ajuda del marit. Les seves dues filles donen nom a l’alberg -Alba-Soraya- (res a veure amb Alba Plata i altres Alba de la UE). Cuina per als pelegrins, els distreu -no hi ha altra cosa al poble- i els entreté xerrant. Mentre ens prenem l’esmorzar, ja tots servits, surt somrient amb una tassa a la mà, de les que pesen, a la porta de la cuina i amb un gran

somriure ple d’afecte explica que ahir la hi va regalar un pelegrí. I també una ampolla d’oli i una de vinagre. Calculo que la seva és una feina de tot l’any. Potser a ple hivern, per Nadal i el mes de gener, poden tancar. Clar, aquests albergs privats no disposen de voluntariat fent cua per que allò rutlli sempre.

L’HOME DEL PARAIGÜES. Mai saps si ho tens tot o t’has deixat alguna cosa. Sempre hi ha qui et descobreix una nova necessitat o una nova utilitat. Sempre hi ha qui carrega de més. En una setmana que meteorològicament prometia molt -molta aigua- què més previsor que endur-se el paraigües. Sincerament, obert no l’he vist mai. No sé qui era, no puc associar la motxilla amb ningú. Pot ser el paio de Còrdova?

Persones per al record (i 2)

JOSÉ ANTONIO. Español, amb enye. Del nord, de la inconquestada Astúries. Canellera roji-gualda, cara al sol al mòbil i despotri-cant d’estrangers i foranis. A Grimaldo va fer prendre la sopa amb vi a Marco (o a Frank, encara no els coneixia massa). Va fer un comentari sobre vino y mujeres que Claude va de-saprovar discreta però di-rectament. Buscant habita-ció a Grimaldo va trobar-se la Teniente O’Neil fent ioga al terra; va fugir a l’altre ha-bitació. L’endemà, anant amb Marco de testimoni, va caure. Es va fer mal al canell (massa protecció!) i a la cama. L’endemà va anar al metge, amb un taxi, i va seguir des d’allà. Tenia un amic per davant d’ell. Potser van seguir junts. Ja havia fet abans la VP.

LA PARELLA D’ALEMANYS: L’HOME TRANQUIL. La meva timidesa no em va permetre de demanar-los directament una foto, la seva discreció tampoc. Resumint, és la millor. Poca cosa. En el fons eren encantadors, discrets, ria-llers (ell). Lent i eficaç com un panzer. Les botes com les de tots els alemanys: vénen a fer el Camino com si anessin a pujar als Alps: més grosses que les de formigó que decoren molts jardins de nans i mickys.

MARCO: Ell era el representant de diversos sectors: l’italià (amb col•laboradors), el jove, el turista,... Mecànic de maquinària per a la fabricació de pasta (no confondre amb euros); l’empresa l’havia enviat a casa dos mesos: la crisi, ja sabeu. I ell, que viu amb la mamma i un germà, va dir a la mamma: m’en vaig a fer la Via de la Plata. Ha fet el camí Francès un cop a peu i un en bici. És sociable, però li agrada caminar al seu aire. Quan el vam conèixer feia, amb en Frank, de comparsa de José Antonio. I va caminar amb ell un o dos dies més. Ran de la lesió d’aquest el va perdre. Llavors va associar-se dos o tres dies amb nosaltres. Vam arribar junts a Salamanca. Feia conya a costa de Claude i les seves eternes preguntes. No crec que fessin massa camí junts després. Vam ensenyar-li el jabugo i el vi de Ribera. A voltes, quan te n’adonaves havia pagat el gasto. Sempre rialler, li va canviar la cara a Salamanca: la primavera i les noies que omplien els carrers i places... bé, allò de l’hormona. Ja sabeu.

LA MADELEINE. A la fran-cesa l’hem vist poc. Potser l’hem trobat pel camí, la re-cordo vagament. És clara-ment del sector religiós del grup, tot i que prenia cer-vesa de 1/2 litre a la plaça Major. Que un dia és un dia i Salamanca bien vale una misa.

MONGES I LESBIANES. Ho confesso, tots hi hem caigut en algun moment. Ens ho ex-plicaven les d’Osona. Ara eren quatre, però des del 2002 que van començar, eren dues: l’Assumpta i... l’anomenarem Rosa. Expliquen que elles són senyores normals, que els marits no volen o no poden anar a caminar i elles van prendre la decisió de fer-ho soles. Dues dones fent el camino soles, poc arreglades per les circumstàncies, ... I tots el mascles, vagin en grup o sols, treuen les seves conclusions: o monges o lesbianes. I elles s’enfoten -lògicament!- de tanta tonteria masculina. Elles a la seva. Ara ja són quatre, doble parella o poker de dames (tot un convent)?

ALBERGS. Al llarg del text he criticat alguns al-bergs. Cada cop sóc més dur, més exigent. Dec estar -i hi sóc- en l’àmbit del turigrinos. L’alberg model és el més primigeni, el més cutre, l’espai aprofitat, les condicions precàries, i sembla que és el que copien per fer els nous. Aquí ve allò que anys enrere criticava i que es troba en albergs...dolents, és clar: “el peregrino agradece, el tu-rista exige”. Amb aquesta màxima es cobreixen les espatlles. Queda clar que la gran majoria d’al-bergs nous els ha fet un arquitecte especialitzat

en habitatges adossats. Sense ni idea de què és i com es viu això d’anar amb la casa a l’esquena, desmuntar-la tota cada dia i dormir en un espai de menys de 2 metres quadrats amb tota la parafernalia. Desconeixen la necessitat de prestatges, de cadires, de banys amb espai per deixar la roba seca que t’has de posar, etc. La gran majoria de lliteres dels Caminos són lliteres blaves, petites, baixes, de somier de ganxos i mo-lles, restes de seminari tancat, reciclades. Quants cabells arrencats i traus al cap han causat! Per què sempre els banys s’embussen? Sempre el motxo a la porta. Quan es preocuparan que al bany hi hagi lloc per dutxar-se sense fer miracles amb el sabó, la roba bruta, la tovallola i la roba neta? O feu un bany naturista, llavors estalviarem problemes. Quan un alberg públic amb espais comunals decents per descansar, llegir, seure, escriure? No, mai. Ja hi ha, el bar o l’església. Sembla mentida que a aquestes alçades encara ens vulguin fer fer vida medieval.

PEREGRINOS, BICIGRINOS i TURIGRINOS. Vaig sentir parlar de bicigrinos per primer cop al llibre de visites del restaurant el Pessebre, a Fuenterroble de Salvatierra. Allà mateix, hores més tard, un cordovès ens parlava de turigrinos -encara no sé si per bé o, més possible, per mal-. Jo mantinc que els caminos se sustenten gràcies a l’existència dels turigrinos i dels bicigrinos (molts d’ells turigrinos). Qui paga albergs, restaurants, bars, etc? També he de reconèixer que aquest any m’ha sorprès la forta presència de pelegrins, de gent amb un fort substrat religiós; pot ser per raó del Xacobeo o de l’èpo-ca? En tot cas, ni ara passaven del 50%. Com s’han de mantenir els Caminos amb una càrrega puntual de cinc o sis pelegrins/dia, la majoria estrangers -que no dinen!- part dels quals funcionen a base de botiga i autoservei, com ho fa Jutta molts cops.

EL DAKAR DELS POBRES. Els Caminos -en especial el Francès- són el Dakar dels pobres. M’explico: dels pobres no ja en diners -que també-, sinó en temps, en salut, en empenta, en forces,,...Algú se m’ha queixat algun cop de que això sembla l’IMSERSO. Què més podem voler, sinó que els nostres jubilats tinguin la sa-lut, les peles i les ganes per poder fer el Cami-no. Llàstima que solament el camí Francès té un nivell mínim acceptable i, per tant, això no és massa generalitzable. Molts camins hauri-en de reunir les condicions -camí, allotjament, senyalització, serveis,...- per que molta gent pogués fer-los. Però són poques les ad-ministracions que hi ajuden -no s’hi val fer senderisme per a pijos- i pocs els territoris on assumeixen positivament el rol de receptors de pelegrins. Aquest és un turisme molt sostenible, ecològic, social, cultural, humà i humanista. Si, també religiós, però no tot poden ser virtuts.

Fotografies per al record. Coses.

Sempre igual , una do-nant-ho tot, i apa, l’altre tot el dia al bar fent-se unes tapetes de trèvol amb gra-mínies al punt de sal.

Fotografies per al record. Animals.

Les vaques curioses compten pelegrins.

La truja passa, prou feina té amb els garrins.

(Tontos rodolins).

L’ovella catalana, la negra.

I la vaca de Mollerussa que no ens vol ni veure, gira el cul i fuig camí avall.

Ramat de vaques de cara: més por que gràcia.

Ramat d’ovelles: També els fem més por que grà-cia.

Hem trobat la vaca dels ca-puchinos.

Cavall a contrallum (toma precisió!).

El cant dels ocells al matí era revelador: una bona eina per a la previsió del temps per al dia.

La vaca és perillosa, l’elefant blau ara és a Càceres, el conill sempre és esquiu.

La cigonya, que ve de l’Àfrica i no de París, que fa niu on fa niu i caga a on caga, tothom li riu les gràcies i amb merda paga.

La primavera la sang altera, sex on the beach, de tal palo tal astilla.

El Gaudí formiga, la cuca que vol el cuc al cau, i l’escarabat al sol fa ombra com tothom.

Els animals domèstics (alguns d’indòmits i altres no).

El gos de la Manuela que juga amb el conill (animal demèstic) de la “susodic-ha”.

Poc abans ens hem trobat el gos dels ulls negres. Gòtic?

Sis penells que coronen cases de poble a la terra dels toros, Salamanca.

Fotografies per al record. Penells i detalls.

Fotografies per al record. La galàxia completa.

Mèrida-Salamanca, 2010

(2)