PARAL·LAXI PRECESSIÓ DELS EQUINOCCIS NUTACIÓ EQUACIÓ DEL TEMPS EQUACIÓ DELS EQUINOCCIS

PARAL·LAXI

PRECESSIÓ DELS EQUINOCCIS

NUTACIÓ

EQUACIÓ DEL TEMPS

EQUACIÓ DELS EQUINOCCIS

LÍMIT DE ROCHE

Aplicació del principi de la paral·laxi a la telemetria

Un telèmetre en anglès (rangefinder) semblant, però més modern que l’anterior

(2ª guerra mundial)

Aplicació de la paral·laxi almesurament de distàncies en astronomia

Paral·laxi anual

Paral·laxi anual

Friedrich Wilhelm Bessel va trobar la

paral·laxi de l’estrella 61 Cygni

Friedrich Georg Wilhelm Struve

va trobar la paral·laxi de

l’estrella Vega

Thomas Henderson va trobar la paral·laxi de

l’estrellaα Centauri, la més pròxima a la Terra

El moviment de precessió és degut a l’atracció del Sol i la Lluna sobre la protuberància equatorial de la Terra

Posició actual de l’estrella

Polar respecte

al pol nord

celeste

Moviment del pol nord celeste durant tot un cicle de precessió

Dues figures més del moviment del pol nord celeste durant tot un cicle de precessió

El punt Àries, com a

intersecció de l’equador

i l’eclíptica

El moviment de nutació superposat al de precessió dóna com a resultat una trajectòria ondulada del pol nord celeste

Un moviment d’1º del Sol a

l’eclíptica dóna un angle horari

diferent, mesurat sobre

l’equador

El desplaçament de la Terra a la seva òrbita, i el moviment aparent del Sol al voltant de la Terra, no

tenen una velocitat uniforme (2ª Llei de Kepler)

La suma dels dos fenòmens anteriors

fa que el Sol no passi pel meridià

d’un lloc qualsevol a intervals regulars

Dues figures més que

representen l’Equació del

temps

Taula de l’equació del temps, amb els

avençaments i endarreriments

que hi ha durant l’any

Valors de l’equació del temps que dóna

l’Anuario del Observatorio Astronómico

(darrera columna)

Variació de l’equació del temps al llarg dels segles

El mateix full de l’Anuario del Observatorio

Astronòmico, amb els valors de l’equació

dels equinoccis (penúltima columna)

Edouard Albert Roche (1820-1883)

Astrònom, matemàtic i

geofísic francès, nascut a

Montpeller

La gravetat del planeta situat a l’esquerra actua amb més força sobre la part del satèl·lit més pròxima a ell que no pas sobre la part del satel·lit més allunyada.

Aquesta diferència d’atracció entre les dues cares del satèl·lit equival a una força de separació entre

elles que és el que s’anomena força de marea.

Aquesta figura il·lustra el fet que dues partícules tenen una diferent atracció del planeta però que també s’atreuen gravitacionalment entre elles.

Més lluny del límit de Roche predomina l’atracció entre les partícules i és possible la formació de satèl·lits, mentre que més endins d’aquest límit

predominen les diferències d’atracció per part del planeta i les partícules es dispersen en forma d’anells.

Considerem un cos fluid que manté la seva estructura per la seva gravetat interna i que orbita al voltant d’un objecte major. Lluny del límit de

Roche el fluid té una forma esfèrica.

Més a prop del límit de Roche el cos fluid és deformat per l’acció de les forces de marea.

Dins del límit de Roche la gravetat del cos fluid no és suficient per mantenir la seva forma i el cos

es disgrega per l’acció de les forces de marea.

Les fletxes vermelles representen la velocitat orbital de les restes disgregades del satèl·lit. Les partícules internes orbiten més de pressa que les

exteriors.

Finalment el satèl·lit disgregat dóna origen a un anell format per partícules més petites.

Si el planeta i el cos exterior, cometa o satèl·lit, tenen la mateixa densitat, el límit de Roche és de

2,446 (*) vegades el radi del planeta. (*) Diferents fonts consultades donen altres valors d'aquest

coeficient, p. ex. 2,423 - 2,44 - 2,446 - 2,45 - 2,4554 - 2,456, etc.

En el cas que les densitats del planeta i del satèl·lit siguin diferents, el límit de Roche ve donat per

l'expressió:

2,44*R*3(p/ s) (arrel cúbica de p/ s)

Gràcies per la vostra atenció