El mite de narcís i eco

Preview:

Citation preview

EL MITE DE NARCÍS I ECO

Maria CarnerNorah Almansa

QUÈ ÉS UN MITE? Un mite és una història que explica oralment notícies o fets

fabulosos. Hi ha diferents versions d’un mateix mite.

Normalment, posaven en escena déus, deesses i herois

ECO

Eco era una nimfa dels boscos molt xerraire, alegre i bromista. Amb les seves llargues converses, distreia a Hera (dona de Zeus) i aquests eren els moments que Zeus aprofitava per estar amb altres dones. Hera es va enfadar molt amb Zeus quan ho va descobrir i va castigar a Eco fent que no pogués parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava.

NARCÍS

Narcís era un noi preciós. Quan va néixer, un endeví va predir que si Narcís veia la seva imatge, moriria, i així la seva mare, Líriope, va evitar sempre els miralls i altres objectes en els quals es pogués reflectir.

EL MITENarcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa. Un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i parlar amb ell.A Narcís, cada dia repetia la mateixa ruta i Eco l’esperava i el perseguia a distància fins que, un dia, en trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va preguntar:- Què fas aquí? Per què em segueixes?- Aquí... segueixes... – va ser l'única cosa que Eco va poder dir.Eco va demanar ajuda als animals que li van explicar a Narcís que ella l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova d’on no va sortir mai més.

Una deessa grega (Nèmesi) ho va veure tot i va decidir castigar a Narcís, i en una de les passejades de Narcís va fer que ell tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua a un rierol. En el moment de beure, Narcís va veure la seva imatge reflectida a l’aigua i es va enamorar.Diuen que de tant enamorat que estava, es va voler unir amb la imatge i es va ofegar a l’aigua. De la seva mort va sorgir una nova flor anomenada Narcís, que creix sobre les aigües dels rius.

POEMA Entremedias de un bosque caminaba un apuesto galán algo indeciso al oírse repetidas sus palabras con acento devueltas femenino.

¿Hay alguien por aquí?-Dijo a voz alzada. -¡Aquí!...¡Aquí!...-Era inmediato respondido. -Entonces, ven a mi, ¡Ven!-Pronunciaba- y un ¡Ven!...¡Ven!...

Adentrándose tras malezas vastas a una joven halló bajo su abrigo quién entre la espesura proclamaba expresiones aquellas sin sentido.

Luego entonces, ya claro como el alba, certero comprendió tal imprevisto al ver que de una ninfa se trataba llamada Eco y sumida en un hechizo.

Por Hera maldecida la muchacha le hizo esta pronunciar en repetido devolviendo las últimas palabras de aquéllos que le hablasen indistintos.

Aún así, ciegamente enamorada, siguió a nuestro mancebo al infinito ansiosa removiendo a la hojarasca creando con sus pies los demás ruidos.

Tras, surrealista, aquella breve charla el joven denegó tal amorío ya que eran sus facciones agraciadas y aún mas vanidoso su atractivo.

Caminando siguió pues, rechazándola, indiferente a lágrimas y gritos... y hasta una cueva yendo desolada se disipó la chica sin testigos.

Pero a su voz quedó de guardiana resonando por entre aquellos riscos para dejar constancia allí sagrada de tan, en suma, aquél romance esquivo.

Y a lo suyo el adonis avanzaba desdeñoso ante un drama tan maligno altanero, arqueándose de espaldas, arrogante y seguro de sí mismo.

Pero alguien juró habría represalias donde Eco mismamente se deshizo y Némesis deidad de la venganza le condenó volviéndolo maldito.

Dispuso que de él mismo se prendara tras verse, en un estanque, cristalino y de su propia imagen reflejada se quedó cautivado y seducido.

Vanamente intentó poder tocarla totalmente nervioso ante su brillo pero al mojarse un poco ante la charca siempre se desfiguraba distinto. Y allí murió sin ver otra mañana agónico y de pena enloquecido, enfrente de una orilla de aguas mansas allí, ante lo imposible, ya marchito.

Entonces comprendió las hondas llagas causadas en la joven por él mismo y hacia el cielo, postrera su mirada, pidió, humilde, perdón arrepentido.

En el mismo lugar donde expirara nació, bella, una flor en aquél sitio suplicada por Eco a sus montañas... ¡Para honrar la memoria de Narciso!

I FINS AQUÍ LA NOSTRA EXPLICACIÓ, ESPEREM QUE US HAGI AGRADAT

https://www.youtube.com/watch?v=aJXypb5Pa8Y