El calendari del Llibre d’hores de la reina Violant de Bar: un possible model per al Breviari de Martí l'Humà

El calendari del Llibre d’hores de la reina Violant de Bar: un possible model per al Breviari de Martí l’Humà

Maria Rosa Terés Tomas (Universitat de Barcelona)

La reina Violant de Bar (1365-1431), com la major part de dames de la noblesa baix medie-val, tingué el seu llibre de pregàries personal. Pel que sabem, no se n’ha conservat cap vestigi, però tenim diverses dades documentals que ens perme-ten suggerir algunes de les seves característiques, fer propostes sobre quins vanfig ser els seus models i determinar la seva influència sobre altres manus-crits de pregàries immediatament posteriors, com el Breviari de Martí L’Humà (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 2529).

La historiografia de finals del segle xix i fins i tot de la primera meitat del segle xx1, fent ús dels habituals estereotips de gènere, contribuí a crear una imatge distorsionada de la darrera es-posa de Joan i d’Aragó i la va fer culpable d’una bona part dels mals polítics, econòmics i socials que sacsejaren el regnat. Tanmateix, durant els darrers anys, han aparegut nous estudis dedicats a Violant de Bar, sobretot des del punt de vista de la historiografia feminista, que, ben segur, obligaran a canviar els plantejaments tradicionals envers la seva figura2.

Actualment es coneix molt millor la seva ac-tuació com a duquessa i com a reina, la seva par-ticipació i influència en els assumptes polítics i les seves preferències literàries. Altrament, sabem més coses de Violant de Bar com a promotora i consumidora d’art3.

Els orígens familiars

Violant de Bar (1365-1431) era filla del duc Robert de Bar i de Maria de Valois, neboda per

tant per part de mare del rei de França Carles v i emparentada també amb els representants de les corts europees més prestigioses del moment4. Grà-cies al seu matrimoni amb Joan, primogènit de la Corona d’Aragó i vidu en primeres núpcies de Matha d’Armanyac, es convertiria aviat en reina de la Corona d’Aragó.

L’any 1380, quan només tenia 15 anys i com a resultat d’un complex entramat de polítiques matrimonials5, hagué de deixar la seva família i la seva terra i fou conduïda cap al que seria el seu nou regne. La núvia arribà al castell-palau de Perpinyà el 29 d’abril i l’endemà mateix es celebrà el matrimoni. Tret d’un viatge a la Provença quan ja era vídua per visitar a la seva filla Violant, casada amb el duc Lluís ii d’Anjou, Violant de Bar va romandre en terres de la Corona d’Aragó fins a la seva mort l’any 1431. Tanmateix, sempre va man-tenir el contacte amb la seva terra d’origen, mal-grat l’impediment de la distància física. Durant aquest llarg període de temps, exercí primer com a duquessa (1380-1386), després com a reina (1387-1396) i finalment com a reina vídua durant vint-i-cinc anys més.

El prestigiós ascendent familiar de Violant va afavorir que des de petita s’empeltés de la fastu-ositat i l’ambient cultural i artístic de les corts dels Valois. Sabem que residí habitualment a la cort de París, al costat del seu oncle Carles v, i que en aquell ambient refinat i exclusiu tingué ocasió de conèixer, entre d’altres, al compositor i poeta Guillaume de Machaut6, a l’escriptor Jean d’Arràs que formà part de l’escorta de la princesa quan aquesta deixà París l’11 de març de 13807, i a Christine de Pisan, que aleshores també vivia

125_Teres_Tomas_CS5.indd 925125_Teres_Tomas_CS5.indd 925 24/11/2011 13:03:5924/11/2011 13:03:59

926 Entre texte et images

a la cort parisenca i era de la mateixa edat que Violant8.

Carles v moria el 16 de setembre de 1380, poc després del casament de Joan i Violant, però els contactes amb les corts franceses dels Valois con-tinuarien a través del nou rei Carles vi, amb qui s’intercanviaren regals i divises, i, sobretot, amb l’altre oncle de Violant, el duc Joan de Berry9 que, ja abans, havia emparentat amb el primogènit d’Aragó10. La correspondència de Joan i Violant ens informa contínuament d’aquestes relacions amb França11.

Així doncs, bé fos a través de les relacions famil-iars o simplement per una qüestió de preferències, Joan i Violant es mostraren sempre atrets per tot allò que venia de França, des dels costums corte-sans fins a la literatura, la música, la dansa i els objectes artístics. Els seus gustos afrancesats eren prou coneguts a la cort i resulta molt il·lustratiu el comentari que la reina Maria de Luna, muller de Martí l’Humà, fa sobre el seu cunyat, ja difunt, en una carta adreçada al rei d’Anglaterra: “havie muller francesa et era tot francès”12.

Violant de Bar i els llibres

Existeix una àmplia bibliografia dedicada a analit-zar les aficions literàries de Violant de Bar, quines foren les seves lectures preferides i com compartí aquests gustos amb Joan i13, de fet, és la seva faceta més coneguda, gràcies sobretot a la generosa infor-mació que guarda la correspondència conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Violant intercanvià llibres amb el seu marit, amb el seu cunyat, l’in-fant Martí, amb el comte de Foix, amb el comte d’Urgell i amb grans bibliòfils de l’època com Juan Fernández de Heredia o el mateix duc Joan de Berry. Altrament, cal valorar molt positivament la seva estreta relació amb Bernat Metge, durant un temps el seu secretari, i amb Antoni Canals, el seu confessor, a més de l’amistat amb altres literats de renom com Ramon ii de Perellós, Guerau de Queralt i de Rocaberti o Pere vi de Queralt i de Pinós.

Durant els primers anys del seu matrimoni, els llibres preferits de Joan i Violant foren els d’autors francesos (les Oeuvres completes de Guillaume de Machaut, el Livre de la Chasse de Gaston Phebus,

el Roman de la Rose de Guillaume de Lorris i Jean de Meun, o el Godofroid de Bouillon). La parella també se sentí atreta pels autors clàssics (les obres de Titus Livi, el Factorum et dictorum memora-bilium de Valeri Màxim i les Epístoles d’Ovidi).

Però, amb el pas del temps, les aficions literàries de Violant anirien cap a una altra direcció. Els documents ens informen del seu interès creixent per les obres religioses i els llibres de pregàries personals (Bíblia14, Moralia in Job o els Miracles de Nostra Senyora de Gautier de Councy)15. Altrament, cal fer esment del conegut com a Tractat de la Confessió que Antoni Canals, tra-ductor del Valeri Màxim i de Sèneca, va escriure i dedicar a la reina Violant16. El manuscrit (Codex D de l’antic Arxiu de Palau) es conserva actual-ment a la Biblioteca Borja dels PP jesuïtes de Sant Cugat17.

El Llibre d’Hores de la reina Violant

La primera notícia que tenim sobre el Llibre d’Hores de Violant de Bar és una carta adreçada al seu tresorer Berenguer des Cortey i que porta la data de 20 de juny de 1390. La reina volia que Des Cortey proporcionés al seu capellà, Bernat Aguiló18, tot el necessari per treballar en un llibre d’hores que tenia el mestre Gregori, il·luminador: “La reyna. Tresorer. Nos envia’m aquí l’amat ca-pellà nostre en Bernat Aguiló per fer-nos donar recabte a unes ores, les quals té mestre Gregori, il·luminador. Per que us mana’m que, a tot ço qui mester serà per a les dites ores, en la manera que·l dit Bernat vos dirà, donets bon compliment e recabte19, sens tarda alguna. Dada en Gerona sots nostre segell secret, a xx dies de juny del any de la Nativitat de Nostre Senyor mil ccc noranta. La reyna. Al feel conseller e tresorer nostre Bng. dez Cortey”20.

Poc més d’un any després, pel setembre de 1391, i segons s’havia fet constar en un albarà que portava la data d’1 de desembre de 1390, el mateix Cortey feia entrega de la quantitat de 713 sous i 9 diners a Bernat d’Aguiló, que, segons s’especificava, li eren deguts per un llibre d’hores i saltiri que havia fet fer per a la reina Violant, a Barcelona. És de suposar que aquest document es refereix al mateix llibre d’hores en el que treballava


927El calendari del Llibre d’hores de la reina Violant de Bar

el mestre Gregori pel juny de 1390: “Item done an Bernat Aguiló, capellà de la casa/ de la senyora reyna, ab albarà d’escrivà de ració scrit a/ Çaragoça lo primer dia de deembre del any mcccxc, ab/ lo qual li eren deguts per rahó de I. saltiri e de unes hores/ de madona santa Maria ab diverses istories e cap/ letres d’or, que feu fer en Barchinona en los meses/ d’octubre e de noembre prop passats del any prop dit, a/ ops de la dita senyora, segons que’s conté en lo dit/ albarà lo qual cobre: dccxiii solidos ix diners/ Barchinone”21.

I encara, pel desembre de 1391, es pagaven al mestre Nicolau Sacosta 25 florins d’or, per preu d’un saltiri que havia fet fer per a la reina22. Així doncs, es tractaria de l’encàrrec d’un llibre d’hores i un saltiri23 i l’autor de les il·lustracions seria amb tota probabilitat el citat com a “mestre Gregori il·luminador”. Bernat Aguiló i Nicolau Sacosta podrien ser responsables del text24.

En algun moment s’ha proposat la identificació d’aquest mestre Gregori amb l’il·luminador Rafael Destorrents, fill del pintor Ramon Destorrents i un dels miniaturistes principals del Missal de Santa Eulàlia (Arxiu de la Catedral de Barcelona, cod.116), que el 1405 fou ordenat sacerdot i que des d’aleshores signà habitualment com “Raphael de Torrentibus alias Gregori”25. Tanmateix, aquesta identitat és difícil d’acceptar si tenim en compte que l’any 1390, quan s’estava treballant en el Llibre d’Hores de la reina Violant, Rafael Destorrents tenia poc més de setze anys i difícil-ment se l’hauria pogut qualificar de “mestre”26.

Sabem de l’existència d’un Gregori Destorrents, mestre il·luminador de la Casa Reial, actiu cap al 1340 i oncle de Rafael Destorrents, del que aquest darrer hauria pogut agafar el sobrenom de Gregori, un cop incorporat a l’estat eclesiàs-tic27. Altrament, a la dècada de 1390, un “Raffael Gregori il·luminador” vivia a Barcelona, en el Quart Quarter del Pi, a prop de la catedral28. Considerem molt probable que aquest “Raffael Gregori il·luminador» fos el mateix “Gregori Destorrents” citat el 1340 com il·luminador al servei de Pere el Cerimoniós i que, així mateix, fos el “mestre Gregori, il·luminador” del Llibre d’Hores de la reina Violant29.

Sense que de moment puguem anar més enllà en el coneixement d’aquest mestre Gregori, autor del Llibre d’Hores de la reina Violant, però con-

tinuant encara amb l’encàrrec regi, pel mes de se-tembre de 1391, el mateix tresorer Berenguer des Cortey anotava un pagament fet a un argenter jueu de Saragossa de nom Atzarach, qui s’havia encarregat de llavorar unes «cobertes d’or» pel llibre d’hores de la reina. En realitat, les havia tornat a fer perquè la primera vegada li havien quedat massa curtes; tot fa pensar que es tractava del mateix llibre d’hores: “Item done a Atzarach juheu argenter de/ Çaragoça, […] ab lo qual li eren deguts per unes cobertes/ d’or que havia fetes sobre les posts de unes hores petites/ de la dita senyora en lo dit mes de juliol, lo qual or/ era de la dita senyora, e les quals cobertes eren ja/ estades per lo dit juheu fetes e puys les hac a tornar per/ ço com les primeres foren curtes, ab II florins e mig d’or/ que lo dit juheu hi mes del seu: xxiii florins e mig”30.

En la major part de manuscrits de l’època que han conservat les cobertes originals la fusta és el material més utilitzat, normalment recoberta de seda, pell o vellut. Excepcionalment, en alguns llibres de luxe es podia utilitzar en aquest recobri-ment algun material noble, com l’argent sobre-daurat, amb treballs de cisell i repussat i també incorporació d’esmalts i pedreria31. Les cobertes d’or del Llibre d’Hores de Violant de Bar devien ser un magnífic complement d’aquell objecte de luxe tan preuat, adient al rang de la seva propi-etària i malauradament perdut.

Tot i que hem de lamentar la desaparició del que devia ser un magnífic exemplar, amb “diverses istories e cap letres d’or” i amb “cobertes d’or”, estem en condicions de suggerir alguna cosa més sobre les seves característiques gràcies a la inter-pretació d’un altre document de l’any 1397, que ja es coneixia però que havia passat desapercebut. Es tracta d’una carta del rei Martí l’Humà, adreçada a fra Nicolau Sacosta que, aleshores, ja era con-fessor de la reina vídua Violant, en què li dema-nava alguns fulls del llibre d’hores de Violant que, malauradament, l’aigua havia devastat: “[...] per tal com volem per exemplar o forma/ I. quern o almenys alcunes fulles d’aquelles/ hores que foren fetes per servey de nostra cara sor la/ reyna dona Yolant, les quals foren per aygua/ deguastades, vos pregam que les nos trametats e fer/ nos·n ets plaer e servei […] E fets, si fer se pot, que/ les dites fulles sien d’aquelles del compte”32.



Efectivament, al rei Martí l’interessaven les fulles del “compte”, es a dir, del còmput o calen-dari33 del llibre d’hores malmès i les volia fer servir de model (“exemplar o forma”). Tot fa pensar que les volia emprar com a model en la confecció del calendari del seu propi breviari.

El Breviari del rei Martí (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. Rothschild 2529)34 és un dels manuscrits il·lustrats més importants de l’estil Internacional a la Corona d’Aragó. La primera referència al breviari correspon a l’any 1398, quan el rei Martí, de Saragossa estant, donava instruc-cions a l’abat de Poblet sobre la seva còpia; altres anotacions documentals posteriors ens informen de l’interès del rei pel manuscrit i de la durada dels treballs, que no degueren finalitzar fins l’any 1405 aproximadament.

El calendari del manuscrit martinià repeteix amb algunes variants el model creat en el famós Breviari Belleville de Jean Pucelle (Paris, Bibliothèque na-tionale de France, ms. lat. 10483-10484). Confeccionat en un taller parisenc entre 1323 i 1326, el Breviari Belleville35, inicialment propietat de Jeanne de Belleville, passà successivament a mans de Carles v i Carles vi i, després d’haver romàs un temps a mans de la monarquia anglesa, fou in-corporat a les col·leccions del duc de Berry. Es tracta d’un breviari organitzat en dos volums que conté l’Ofici diví tal com era recitat diàriament en un convent de frares dominicans. El primer d’aquests volums, un breviari d’hivern, incorporava al començament un calendari litúrgic, del que malauradament només queden les dues pàgines corresponents als mesos de novembre i desembre36. Tanmateix, podem saber com eren les altres pàgines del calendari perquè, just al principi del volum, apareix un text explicatiu, en el que s’exposa el sentit i la manera correcta d’interpretar les il·lustracions de les pàgines corresponents al calen-dari i al llibre dels salms. L’explicació és més extensa però ens interessa recollir aquella part que ajuda a interpretar les imatges del calendari: “Explicació de les imatges figuratives que es troben en el calendari i en el saltiri, això és, la concordança entre l’Antic i el Nou Testament […]. En primer lloc, trobem als apòstols, que són els autors del Nou Testament, que agafen els versicles de l’Antic Testament, pre-sentats obscurament, els descobreixen, els il·luminen i fan d’ells articles de fe; per tant, en cadascun dels

dotze mesos apareix un dels dotze apòstols i un dels dotze profetes, de manera que el profeta presenta a l’apòstol una profecia coberta i l’apòstol la desco-breix i en fa un article de fe. I és per això que de la Sinagoga, que fou el temple de l’Antic Testament, i de l’Església, que és el temple del Nou Testament, en parlem de dues maneres diferents, en un sentit

Fig. 1: Breviari de Martí l’Humà, Calendari, Mes de desembre, BnF, ms. Rothschild 2529, f. 13v (cl. M. Terés Tomas).

Fig. 2: Jean Pucelle, Breviari Belleville, Calendari, Mes de desembre, BnF, ms. lat. 10483-10484 (cl. M. Terés Tomas).



genèric i material i en un sentit subtil i espiritual. Jo presento un sentit i l’altre: darrera de cadascun d’ells apareix una Sinagoga material, de la que el profeta pren una pedra que entrega a l’apòstol jun-tament amb la profecia; i aquella Sinagoga dis-minueix cada cop més, a mida que es va avançant i que els articles es multipliquen, tal com podeu veure en les figures […]”37.

Les il·lustracions dels mesos de novembre i desembre del calendari reprodueixen de manera molt exacta el que s’explica en el text, la concord-ança tipològica entre Antic i Nou Testament; aquesta original solució iconogràfica que inclou els profetes i els apòstols, però també als edifi-cis de la Sinagoga i de l’Església, fou reproduïda, amb poques variants, en sis manuscrits posteri-ors, alguns dels segles xiv i d’altres dels primers anys del segle xv. Es tracta de les “Hores de Joana de Navarra” (1336-1340) (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 3145), les «Hores de Iolanda (Violant) de Flandes» (cap a 1353) (London, British Library, ms. Yates Thomson 27), les “Petites Hores del duc de Berry” (1385-1390) (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. lat 18014), les “Grans Hores del duc de Berry” (1409) (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 919), unes «Hores de Vienna» (Wien, Österreichische Nationalbibliothek, ms. 1855)38 i, finalment, com ja hem indicat més amunt, el Breviari de Martí l’Humà. Els llibres d’hores de Joana de Navarra i de Iolanda de Flandes haurien sorgit del taller de Jean Pucelle i, més concreta-ment, serien obra de Jean le Noir, el seguidor més directe de Pucelle39. L’empremta del taller pucellià també quallaria entre els miniaturistes al servei del duc de Berry, que haurien il·lustrat en diferents períodes de temps les Petites Hores i les Grans Hores40.

Altrament, també els lligams familiars existents entre els propietaris o propietàries dels manuscrits esmentats haurien pogut propiciar la tria d’un cal-endari tan específic.

Un fill de la reina Joana ii de Navarra (1311-1349), Felip, comte de Longueville, es casà a fi-nals de 1339 amb Iolanda de Flandes, vídua en primeres núpcies d’Enric iii, comte de Bar. Del primer matrimoni amb el comte de Bar havien nascut dos fills, Eduard i Robert; aquest darrer acabaria sent duc de Bar i es casaria amb Maria

de França, germana de Carles v i de Joan, duc de

Berry. Recordem que Violant de Bar era filla de

Robert de Bar i de Maria de Valois.

En resum, Violant de Bar era neta de Iolanda

(Violant) de Flandes. No seria res d’estrany que

a l’hora d’encarregar el seu llibre d’hores, un cop

Fig. 3: Jean le Noir, Hores de Joana de Navarra, Calendari, Mes de juliol, BnF, ms. lat. 3145 (cl. M. Terés Tomas).

Fig. 4: Petites Hores del duc de Berry, Calendari, Mes de desembre, BnF, ms. lat. 18014 (cl. M. Terés Tomas).



esdevingué reina, triés aquell mateix calendari tan original que tenia el llibre d’hores de la seva avia i que alhora també havia d’escollir si més no en dues ocasions el seu oncle el duc de Berry, amb qui mantenia un estretíssima relació.

A tall de conclusió, tot porta a creure que la presència del mateix tipus de calendari en el

Breviari de Martí l’Humà no seria el resultat d’un contacte directe amb els calendaris pucellians sinó que s’explicaria per la còpia del calendari del llibre d’hores de la reina Violant de Bar. No debades, com ja hem exposat més amunt, el rei demanava com a model pel seu breviari les fulles del «compte» del malmès Llibre d’Hores de Violant de Bar.

Notes

1. S. Sanpere i Miquel, Las damas d’Aragó, Barcelona, 1879, p. 106-242; R. Tasis, Joan I. El rei caçador i músic, Barcelona, 1949, passim.

2. En aquest sentit destaquen els estudis fets a partir de la correspondència escrita de Violant: D. E. Brastch-Prince, “A Reappraisal of the Correspondence of Violant de Bar (1365-1431)”, Catalan Review 8, 1994, p. 295-312; Id., Violante de Bar (1365-1431), Madrid, 2002; Id., “‘Dones que feyan d’homens’: The Construction of Gender in the Writing of Medieval Catalan History”, La Corónica, 32, 2004, p. 35-47; Id., “The politics of self-representation of Violant de Bar (1365-1431)”, Medieval Encounters, 12, 1, 2006, p. 2-25. Una altra autora que també treballa en la línea d’anàlisi de la seva correspondència, però insistint sobretot en els aspectes històrics i sociològics, és C. Ponsich, “L’espace de la reine dans le palais. L’exemple dela confédération ca-talano-aragonaise (fin xive-début xve siècle)”, in Palais et Pouvoir de Constantinople à Versailles, Vincennes, 2003, p. 183-227; Id., “Un témoignage de la culture en Cerdagne: la correspondance de Violant de Bar (1380-1431)”, in M. Zimmermann, (ed.), Le moyen Âge dans les Pyrinées catalanes: art, culture et societé, Canet de Rosselló, 2005, p. 147-194.; Id., “Des lettres, le livre et les arts dans les relations, vers 1388-1389, de Violant de Bar et Gaston Fébus, autour de 1388”, in V. Fasseur (ed.), Froissart à la cour de Béarn, l’écrivain, les arts et le pouvoir, Turnhout, 2009.

3. M. R. Terés, “Violant de Bar: les inclinacions artístiques d’una reina francesa a la Corona d’Aragó” in M. R. Terés (ed.), ‘Capitula facta et firmata’ : Inquietuds artístiques en el quatre-cents, Valls, Tarragona, 2011, p. 7-69. En aquest estudi s’intenta aprofundir d’una manera més àmplia en la figura de Violant, sobretot en la seva faceta de promotora i consumidora d’art.

4. Maria de Valois, mare de Violant, era filla del rei de França Joan el Bo i de Bona de Luxemburg. Els seus germans, oncles de Violant, eren el rei Carles v, el duc Joan de Berry, el duc Felip l’Atrevit de Borgonya, el duc

Lluís d’Anjou i Joana, casada amb el rei de Navarra, Carles ii.

5. El primogènit d’Aragó havia escollit a Violant a desgrat del seu pare, que volia que es casés amb Maria de Sicília, néta del mateix rei Pere i, per tant, neboda carnal del nuvi. Aquest enllaç hauria afavo-rit la política siciliana del rei, que volia assegurar el domini català sobre la illa, sense que l’aturés l’alt grau de consanguinitat que existia entre els nuvis. Els esforços de Pere el Cerimoniós per decantar la balança a favor de Maria de Sicília es mantingueren fins al mateix mes d’abril de 1380, quan Violant ja estava arribant a Perpinyà.

6. Just després del seu casament, Joan demanava a la seva sogra, la duquessa de Bar, que els fes arribar el romanç de Guillaume de Machault (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia de la Cultura Mig-eval, ii, Barcelona, 1921, p. 225). Aquest poeta francès estigué a la cort de Bar quan Violant era encara una nena (1371). Tal vegada per això la recentment arribada volia tenir a prop les seves cançons (I. de Riquer, “Los libros de Violante de Bar”, in Las sabias mujeres: educación, saber y autoría (siglos III-XVII), Madrid, p. 161-173).

7. C. Ponsich, “Un témoignaige de la Culture”, cit., p. 169.

8. D. E. Brastch-Prince, Violante de Bar, cit., p. 17-19; C. Ponsich, “Un témoignaige de la Culture”, cit., p. 178.

9. El duc Joan de Berry, un dels grans promotors i col·leccionistes d’art del seu temps, encarregà o adquirí manuscrits, joies, reliquiaris, tapissos, pedres precioses i altres objectes de luxe, i s’envoltà dels millors arti-stes; coneixem el conjunt de la seva col·lecció a través dels inventaris de 1401, 1413 i 1416, (J. Guiffrey, Inventaires de Jean duc de Berry (1401-1416), Paris, 1894-1896), però de tot plegat en queda ben poca cosa, tret d’una importantíssima mostra de manuscrits, la ma-joria conservats a la Bibliothèque nationale de France.



10. La primera esposa del primogènit fou Matha d’Ar-manyac (1373-1378), germana de Joana d’Armanyac (1360-1388), primera muller del duc Joan de Berry.

11. L’Arxiu de la Corona d’Aragó conserva 45 volums de cartes de Violant de Bar, d’entre 140 i 200 folis cadascun; a més de setze llibres de comptes. De tota aquesta documentació, si bé en coneixem una quantitat important relacionada amb temes històrics o literaris, encara existeix una part que roman inèdita.

12. A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia, cit., i, p. 8. Les cançons franceses esdevenen molt populars, sobretot entre les dames. El mateix Eiximenis, en el Libre de les dones, diu que se les sentia “tot jorn ab cants francesos”.

13. Cal partir de les aportacions de: A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia, cit.; Id., “Joan I hu-manista i el primer període de l’humanisme català”, Estudis Universitaris Catalans, , 1917-18, p. 1-117; J. Vieillard, “Nouveaux documents sur la culture ca-talane au Moyen Âge”, Estudis Universitaris Catalans, 15, 1930, p. 21-40; Id., “Yolande de Bar, régine d’Ara-gon”, Revue de questions historiques, 63, 1935, p. 39-55; I. de Riquer, Los libros, cit., pèssim; més recentment, D. E. Bratsch-Prince, Violante de Bar, cit., passim.

14. Antoni Palomar, capellà de la reina, rebé l’encàrrec de traslladar o copiar la Bíblia al català (J. Vieillard, “Nouveaux documents”, cit., p. 39-40).

15. A finals de 1383, el primogènit d’Aragó sol·licitava al camarlenc del nou rei de França, Carles vi, que els enviés “lo libre de miracles de madona santa Maria, qui fou del rey de França a qui Déus perdó”, i al cap de tres mesos ja confirmava que l’havia rebut i que li havia agradat (“car és molt bo e bell”) (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia de la Cultura, cit., i, p. 315-316, 318-319). Aquestes són les úniques notícies que tenim d’aquest manuscrit que, molt probablement, anava acompanyat d’il·lustracions. A la Bibliothèque nationale de France hi ha un bonic exemplar de l’obra de Gautier de Coincy, que havia estat de Jeanne de Bourgogne, esposa de Felip vi de Valois i que després passà a mans de Carles v i més tard de Jean de Berry (Paris, Bibliothèque nationale de France, nouv. acq. fr. 24541). Ha estat atribuït a Pucelle (Les Fastes du Gothique. Le siècle de Charles V, Paris, 1981, p. 296).

16. J. Vieillard, “Nouveaux documents”, cit., p. 39.

17. Un estudi recent de A. G. Hauf, “El ‘Tractat del molí espiritual’de Fra Antoni Canals o. p.”, in Homenatge a Josep M. de Casacuberta, i, Barcelona, 1981, p. 185-190, analitza conjuntament el Tractat del molí espiritual i el Tractat de confessió. Sobre Antoni Canals i la seva

producció literària, vegeu M. de Riquer, Història de la literatura catalana. Part antiga, iii, Barcelona, 1984 (1964), p. 107-133.

18. Aquest Bernat Aguiló era el capellà de la reina i no sembla que fos miniaturista, supòsit proposat per algun autor, arran de la interpretació equivocada del document.

19. Segons el diccionari Alcover-Moll, “donar recabte o recapte” significa “ocupar-se”, “posar esment a una cosa”, “procurar que es faci o vagi així com cal”.

20. aca, reg. 2039, f. 6r (J. Vieillard, “Nouveaux documents”, cit., p. 38).

21. aca, Compte III de Berenguer de Cortey, tresorer gene-ral, f. 87v (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia de la Cultura, cit., ii, p. 326). Bernat Aguiló continua-va sent capellà de la reina Violant quan pel març de 1394 se li pagava el romanent de dos-cents florins d’or que li eren deguts per “mostrar letres a la alta infanta dona Iolant, filla del dit senyor [rei] […]” (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia de la Cultura, cit., ii, p. 337).

22. aca, Compte III de Berenguer de Cortey, f. 123v (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia de la Cultura, cit., ii, p. 326)

23. Encara que es parli de llibre d’hores i de saltiri, podem suposar que es tractava del mateix exemplar.

24. Nicolau Sacosta pertanyia a l’orde de framenors, havia estudiat teologia a París i, més endavant, fou con-fessor de la reina Violant.

25. Sobre Rafael Destorrents, vegeu J. M. Madurell, “El iluminador de libros Rafael Destorrents, ¿artífice del Misal de Santa Eulalia?”, Scrinium, -, 1953, p. 1-8; Id., «Rafael Destorrents, sacerdote y miniaturista», Scrinium, -, 1954, p. 1-5; P. Bohigas, La ilustra-ción y la decoración del libro manuscrito en Cataluña. i, Periodo gótico y Renacimiento, Barcelona, 1965, p. 233-253; J. M. Madurell i Marimon, “El Misal de Santa Eulalia en la Seo de Barcelona”, Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat, , 1980, p. 141-151; J. Planas, El esplendor del gótico catalán. La miniatura de comienzos del siglo XV, Lleida, 1998, p. 87-147; R. Alcoy “La il·lustració de manuscrits i el nou estil del 1400”, in F. Ruíz (ed.), L’art gòtic a Catalunya. Pintura. ii, El corrent internacional, Barcelona, 2005, p. 198-203.

26. Segons consta en un document que porta data de 22 de maig de 1391, Llorència, vídua de Ramon Destorrents, tenia tres fills, Angelina, Jaume i Rafael, aquest darrer, el major (in etatis XVI annorum constitu-tus). Una nota afegida damunt del nom de Rafael diu:



jur minor XXV, annis, major XVI (J. M. Madurell i Marimon, “El pintor Lluís Borrassá. Su vida, su tiem-po, sus seguidores y sus obras”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 10, 1952, p. 147).

27. J. M. Madurell i Marimon, «El Misal de Santa Eulalia», cit.

28. J. M. Madurell i Marimon, «El pintor Lluís Borrassá. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras”, Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 7, 1949, p. 120-121.

29. J. Planas, El esplendor del gótico catalán, cit., p. 103, suggereix que aquest mateix mestre Gregori, que el 1390 estava treballant en el Llibre d’Hores de la reina Violant, hagués intervingut en la il·lustració d’una part dels “Oficis de devoció privada” de la biblioteca de l’Escorial (rbe, ms. a. iii.1) que l’autora considera de procedència catalana.

30. aca, Reial Patrimoni, Compte III de Berenguer de Cortey, f. 87v. (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Hi-storia, cit., ii, p. 326. Citat també per J. M. Roca, Johan I d’Aragó, Barcelona, 1929, p. 49).

31. G. Coll, “La il·lustració i l’enquadernació del lli-bre manuscrit”, in N. de Dalmases (ed.), L’art gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte, Barcelona, 2008, p. 365-367.

32. aca, reg. 2239, f. 92r (A. Rubió i Lluch, Documents per l’Historia, cit., i, p. 392).

33. Segons el diccionari Alcover-Moll, “compte” equi-val a “còmput, calendari que figurava en els missals, breviaris i altres llibres d’oració”.

34. Entre les darreres aportacions sobre el Breviari del rei Martí, destaquen les de J. Planas, “El Breviario del

rey Martín y la promoción artística de una obra regia vinculada a Poblet”, in M. L. Melero Moneo (ed.), Imágenes y promotores en el arte medieval. Miscelánea en homenaje a Joaquín Yarza Luaces, Barcelona, 2001, p. 585-598; més recentment, R. Alcoy, “La il·lustració de manuscrits”, cit., p. 186-191.

35. K. Morand, “Jean Pucelle: A re-examination of the evidence”, The Burlington Magazine, 103, (699, Special Issue in Honour of Professor Johannes Wilde), 1961, p. 206-211.

36. L. Freeman Sandler, “Jean Pucelle and the Lost Miniatures of the Belleville Breviary”, The Art Bulletin, 66, 1984, p. 73-96.

37. Aquesta explicació introductòria fou traduïda i publicada per E. Holt, A Documentary History of Art, Nova York, 1957, p. 129-134. Altrament, traduïda al castellà a J. Yarza (ed.), Fuentes y Documentos para la Historia del Arte. Arte Medieval. II, Románico y Gótico, Barcelona, 1982, p. 415-420. Més recentment també a L. Freeman Sandler, “Jean Pucelle and the Lost Miniatures”, cit., p. 95-96.

38. E. Trenkler, Livre d'heures Handschrift 1855 der Osterreichischen Nationalbibliothek, Vienna, 1948.

39. F. Avril, L’enluminure à la Cour de France, au XIVe siècle, Paris, 1978, p. 20-23.

40. No podem oblidar que tant el “Llibre d’hores de la reina Joana d’Evreux” com el “Breviari Belleville” eren propietat del duc de Berry a l’època en que fo-ren realitzades les “Petites Hores” i les “Grans Hores” (M. Meiss, French Painting in the Time of Jean de Berry. The Late Fourteenth Century and the Patronage of the Duke. i, London, 1967, p. 155-193, 256-286)
