10 CONTES ASIÀTICS

Recull de contes populars asiàtics per a nens i nenes

1. El vell que feia florir els arbres ~ Conte xinès ~

2. El pinzell màgic ~ Conte xinès ~

3. Els quatre dracs ~ Conte xinès ~

4. La ignorància de Confuci ~ Conte xinès ~

5. Momotaro ~ Conte japonès ~

6. Les sandàlies de fusta màgiques ~ Conte japonès ~

7. La fada i el llenyataire ~ Conte de Corea del Sud ~

8. Hailibu, el caçador ~ Conte mongol ~

9. L’encantador de serps ~ Conte hindú ~

10. Amics units ~ Conte hindú ~

El vell que feia florir els

arbres ~ Conte xinès ~

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre,

que tenia per veí un altre vell com ell, però ric,

molt ric.

Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia

uns préssecs de flaire, gust i color com pocs.

Un dia, un noble, va passar per davant de casa

de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va

trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que

tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre

durés la collita.

Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.

El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el

presseguer. L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La

seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.

Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.

Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà,

astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.

Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.

El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i

recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una

excusa qaulsevol.

Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels

seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer,

li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter

s’havia cremat.

Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al

jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort,

que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va

florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.

La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia

florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter

cremat.

Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns

presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar

Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.

Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels

arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic,

que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort.

El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

El pinzell màgic ~ Conte xinès ~

Fa molt de temps, en un petit poble de la Xina vivia un nen orfe molt pobre. Es

deia Ma Liang i volia ser un pintor famós.

Li agradava molt dibuixar, i com que no tenia pinzell feia servir un tros de carbó.

Un dia va anar a l’escola a demanar un pinzell. Però el mestre li va dir que només

podien estudiar pintura els nois i noies de famílies riques. En Ma Liang era pobre;

havia de vendre llenya per poder viure.

El nen es va quedar molt trist. Aquella nit va

tenir un somni en què se li apareixia un

esperit que li oferia un pinzell. L’esperit li va

donar un consell: “El més important són els

sentiments; sempre has de pintar amb el

cor”.

Quan es va despertar es va trobar una

sorpresa: l’esperit li havia deixat un pinzell!

Tot il·lusionat, en Ma Liang es va posar a dibuixar. La seva sorpresa va ser encara

més gran quan va descobrir que, un cop acabat el dibuix, allò que havia dibuixat

prenia vida i es convertia en una cosa real.

Tot el poble estava content amb el pinzell màgic, fins que, un dia,

un senyor molt poderós es va assabentar que existia aquest

pinzell.

Aquest senyor va fer portar en Ma Liang al seu palau. Allà li va

demanar que li dibuixés una espasa. El nen s’hi va negar perquè

només podia pintar amb el cor.

Llavors, el van empresonar al graner. Hi feia fred i en Ma Liang tenia gana.

Aleshores va pensar: “Puc dibuixar aliments i foc, i com que es convertiran en

coses reals, podré menjar i escalfar-me!”.

De sobte, el nen va sentir que venien a buscar-lo...

En ma Liang va dibuixar una escala, s’hi va enfilar i va fugir per la finestra. Quan

aquells homes tan malvats van entrar al graner, van descobrir que el vailet havia

desaparegut.

A fora, en Ma Liang es va trobar que tot estava nevat, feia vent i fred. Els seus

perseguidors el seguien de prop, però van aconseguir escapar-se’n dibuixant una

barrera de foc.

En sentir-se lliure, va dibuixar gotes de pluja i un drac amb ales. Es va enfilar

sobre el drac i es va dedicar a volar pel seu país, tot cantant: “Amb el pinzell

màgic podré pintar el meu destí”.

Finalment, en Ma Liang va arribar al poble de la seva àvia, i allí va viure tranquil

molt de temps.

Seguia dibuixant, però no acabava cap dels seus dibuixos. No els volia acabar

perquè no es fessin reals. En Ma Liang pensava que, si els acabava, tornaria a

tenir problemes.

Un bon dia, els soldats de l’emperador de la Xina van arribar al poble buscant el

nen del pinzell màgic.

En Ma Liang estava dibuixant una grua. Només li faltava pintar l’ull per enllestir el

dibuix, però no el volia acabar.

Quan va sentir els soldats es va espantar, i una gota de pintura va caure just on

havia d’anar l’ull. En aquell moment, la grua va començar a volar.

El pobre nen va intentar amagar-se, però el van atrapar i el van portar al palau de

l’emperador.

L’emperador, quan el va tenir al davant, li va agafar el pinzell i va començar a

dibuixar muntanyes d’or i més or.

De cop i volta, l’or es va convertir en una gran serp que volia atacar l’emperador.

L’emperador, molt empipat, va exigir al vailet que dibuixés una sala tota plena

d’or. En Ma Liang li va dir:

- En comptes d’una sala plena d’or, és millor dibuixar un arbre d’or. Així, no

pararà mai de créixer, i vostè serà l’home més ric del món.

També li va dir:

- Aquest arbre el podem posar en una illa, d’aquesta manera ningú no l’hi

podrà prendre.

L’emperador, que era una mica babau, hi va estar d’acord. En Ma Liang es va

posar a dibuixar ràpidament.

També va dibuixar una barca, per portar a l’emperador a l’illa, i vent, per moure

la barca.

Un cop a l’illa, l’emperador no va poder fer més mal. Es va quedar allà, amb el seu

arbre d’or, per sempre més.

En Ma Liang va ser feliç la resta de la seva vida, i va seguir dibuixant amb el

pinzell màgic. Tal com li havia dit l’esperit: “El més important són els sentiments;

sempre has de pintar amb el cor”.

Els quatre dracs ~ Conte xinès ~

Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi

havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar

de l’Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el

drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar

fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van

endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va

assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es

van aplegar al seu costat i van mirar entre els

núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens.

Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços,

cridava: “Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres

fills”.

Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fets

malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no

havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat,

moriran.

Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui -va suggerir el drac

llarg, i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l’allunyat palau

celestial de l’emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa

dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del

cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!

- Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana!

-va dir el drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja de seguida!

L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hi

avenia.

- Ah, d’acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

- Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant,

feliços, cap a la terra.

L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin

la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop

més i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues dels

arbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca.

Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propi

plaer i que no es preocupava gens de la gent. Aleshores, després de mirar

llargament el vast mar de l’Est, el drac llarg va tenir una idea.

- El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel.

Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta

idea era l’única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca.

Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot

arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i

escopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven

els bassals. Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs

fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que

capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li

els dracs al davant-. Es l’última vegada que em desobeïu!

Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre

els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que

quatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els

quatre dracs.

Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt

per sempre més.

Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la

gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant

la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilongjian (el drac negre)

al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé

o riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.

La ignorància de Confuci ~ Conte xinès ~

Confuci era un filòsof que vivia a la Xina de la

dinastia Zhou, fa uns dos mil cinc-cents anys. Es

deia que era el més savi del món conegut, i tots el

respectaven.

Cert dia que anava cap a la font a per aigua, va

veure una parella jove que discutia acaloradament.

Confuci es va detenir a observar-los.

—El sol està més a prop de nosaltres quan surt i més lluny al migdia —deia el noi.

—No —deia la noia—, està més lluny quan surt i més a prop al migdia.

El noi no estava d'acord, i va dir:

—Quan surt, té la grandària d'una gran roda. Sembla un plat. Això es deu que

quan està a prop es veu més gran, i quan està lluny es veu més petit.

Però la noia tenia un altre argument:

—Quan surt encara és fred, però al migdia ens escalfa. Això vol dir que quan surt

està lluny, i al migdia està a prop.

El noi es va quedar callat, pensatiu. Pensatiu com l'home que estava escoltant-los.

El noi va donar una colzada a la noia. Ella també es va adonar que un ancià els

escoltava. I ambdós van reconèixer el savi.

—Digues-nos, gran Confuci —li va preguntar el noi—, qui de nosaltres té raó?

I Confuci va confessar que no sabia qui dels dos tenia raó, perquè el sol sembla,

per la seva grandària, més proper quan surt; però per la seva calor més proper al

migdia.

Llavors, la noia, enfadada, li va dir:

—I tu ets el més savi de la Xina?

Koldo Izagirre

Momotaro ~ Conte japonès ~

Fa molt i molt temps, en algun solitari indret del Japó, vivia un vell matrimoni.

L’home era llenyater i passava tot el dia al bosc tallant llenya, mentre la dona

rentava la roba blanca al riu.

Un dia que l’home havia sortit al bosc a recollir llenya, la dona, enfeinada a la vora

del riu , va veure una cosa que li passava per al davant, duta per la corrent. Era un

préssec gran i magnífic, que ella no volia deixar escapar.

Havent-se posat a empaitar-lo, finalment va aconseguir agafar-lo i treure’l de

l’aigua. Estava contenta com una criatura de posseir un préssec com aquell, i se’l

va emportar a casa.

L’home, a l’arribar, es va sorprendre al veure un préssec tan gran. Després

d’haver-lo contemplat junts a tot plaer, varen decidir partir-lo pel mig per

menjar-se’n cada un una meitat.

Però, quin prodigi! El préssec encara no ben obert que en va sortir un nen

preciós. Els vells van quedar bocabadats davant d’aquella aparició. Se’l van mirar

una estona en silenci, i després, passada l’emoció, van dir-se l’un a l’altre:

- És un do del cel. És el fill que mai hem tingut.

Així doncs, van decidir afillar-lo i el van anomenar

Momotaro, que significa l’hereu del préssec, doncs

en aquest país al préssec se’n diu “momo”.

Momotaro menjava molt i va créixer molt fort i

robust. Era l’alegria i el consol dels dos vellets.

A no gaire distància de l’ indret on vivien hi havia

una illa anomenada Onigatxima, que era habitada

per uns genis posseïdors d’immenses riqueses.

Momotaro, que s’havia fet un jove molt fort i emprenedor, va decidir anar a

aquella illa per a emparar-se dels tresors i riqueses que hi estaven acumulats. Els

seus pares adoptius van recolzar el projecte i van ajudar-lo a fer els preparatius

del viatge.

Pocs dies després en Momotaro es va acomiadar dels seus pares i es va posar en

camí cap a l’illa. La dóna, abans de partir, li va entregar una bossa plena de

panets anomenats dangos que ella mateixa havia fet.

Pel camí, Momotaro va trobar un gos que va dir-li:

- Guau, guau! Momotaro, què portes a la bossa? Si me’n dones un

t’acompanyaré .

- De molt bona gana – contestà Momotoro, treient un dango de la bossa i

donant-li.

Una mica més enllà, Momotaro va trobar un mica i un faisà que van fer-li la

mateixa proposició que el gos. Així, cada un va rebre un dango i van unir-se al seu

viatge. Després, de sobte, els tres animals, com per art de màgia, van trobar-se

revestits de guerrers.

Així, amb aquell petit exèrcit de soldats en Momotaro va arribar a l’illa dels Genis,

però la porta del castell era tancada.

Mentrestant, els servidors del Genis van tirar-se a sobre d’ells per atacar-los,

però, malgrat el seu gran nombre, no van poder vèncer el petit exèrcit d’en

Momotaro.

El coratge i el valor que Momotaro va demostrar en aquesta batalla va fer que es

guanyés el respecte i la simpatia del capità dels Genis, qui va accedir a lliurar-li

els seus tresors.

El jove vencedor va fer una tria, i després d’haver carregat el seu vaixell amb tots

els objectes que va poder, va abandonar l’illa amb els seus tres companys d’armes

per a entornar-se a casa dels seus pares.

L’alegria dels dos vells al veure arribar al seu fill sà i bo, i carregat de riqueses, va

ser molt gran. Durant molts dies tots van fer festes magnífiques. Momotaro

convidava als seus amics i familiars per ensenyar-los totes les seves riqueses i

contar-los tots els detalls de la seva aventura a l’illa dels Genis.

Momotaro va fer un bon ús de la seva fortuna, i va aconseguir veure-la augmentar

encara més. A més, va saber guanyar-se l’apreci i la confiança de tots els seus

veïns i familiars. Ditxós Momotaro!

Les sandàlies de fusta màgiques ~ Conte japonès ~

Fa molt temps, un jove, la mare del qual havia caigut malalta, es va veure en la

necessitat d'aconseguir una gran summa de diners per poder cuidar-la. No va

tenir un altre remei que demanar-li-ho prestat al senyor més ric del poble. Però,

per més que treballava, al jove li era impossible poder retornar el préstec, i a més,

la seva mare va empitjorar de la seva malaltia i el nostre protagonista va haver de

demanar més diners encara al ric senyor. Aquest es va enfadar i li va dir:

- Què estàs dient? Ja et vaig prestar diners abans i no m'ho has retornat. He

esperat massa temps al fet que em retornessis els meus diners i ara em demanes

més? No tornis per aquí fins que no saldis el teu deute!

Aquell jove, que volia guarir a la seva mare com fora, al no haver aconseguit que

el ric senyor li prestés més diners, no es va atrevir a tornar a casa, i va passar

llarga estona vagant pel bosc. Llavors, de sobte, va aparèixer un misteriós ancià a

la meitat del camí.

- Bon dia, va saludar l'ancià al pobre jove. Aquest, sobresaltat, li va respondre:

- Oh, disculpi'm. No li havia vist.

I va continuar caminant. L'ancià li va dir somrient:

T'importa que camini amb tu? Hi ha alguna cosa que vull explicar-te que segur

que t'interessarà molt. I va començar a caminar al costat d'ell.

Al cap d'un temps, quan es disposava a acomiadar-se, l'ancià li va dir al jove:

- Estàs passant per moments difícils, veritat? Pren aquestes sandàlies de fusta

calça-te-les i ensopega amb elles, ja veuràs el que succeeix.

El jove es va calçar les sandàlies i va ensopegar amb elles, i davant la seva

sorpresa, a l'instant va començar a brollar del no-res un munt de diners.

- Pots repetir això diverses vegades, però si ensopegues massa, començaràs a

encongir. Tingues molta cura.

El jove va tornar a casa, i tal com li havia dit l'ancià, es va calçar les sandàlies i va

ensopegar, i de nou va començar a brollar diners. Després de repetir-ho algunes

vegades, va reunir suficients diners per poder guarir a la seva mare i retornar el

préstec. Llavors, va recordar les paraules de l'ancià i va deixar d'utilitzar les

sandàlies.

Quan el jove va retornar el seu préstec, el ric senyor va voler saber com havia

aconseguit tants diners, i el jove li va explicar la història de les sandàlies de fusta

màgiques, que feien brollar diners del no-res. El senyor va insistir moltíssim en

què les hi prestés, alguna cosa al que el jove va accedir.

Molt content, el senyor es va calçar les sandàlies i es va dirigir a l'habitació

contigua. Des d'aquesta habitació va començar a sentir-se l'incessant soroll de les

caigudes, "pataplam, pataplam", acompanyat del so de les monedes, "cling, cling".

Però al cap d'un temps, ja només se sentia aquest últim so. El jove, estranyat, va

treure el cap per veure què succeïa. Allí, assegut, a la part alta d'una enorme

muntanya de diners, estava el ric senyor convertit en un bebè, en càstig a

l'avarícia d'haver ensopegat massa vegades.

La fada i el llenyataire ~ Conte de Corea del Sud ~

Hi havia una vegada un llenyataire molt amable que vivia a les muntanyes d'un

poble perdut de Corea del Sud. Un dia, un cérvol es va apropar a ell mentre tallava

llenya. El cérvol va demanar a l'home que l'ocultés dels caçadors. Aquest el va

ajudar encantat, i el cérvol va poder salvar-se. I per això el cérvol, que se sentia en

deute amb el llenyataire, va dir:

- Si vas al bosc que s'amaga en aquella vessant d'allà- va dir mentre assenyalava

amb el cap cap al que semblava l'infinit- trobaràs a una bonica fada, doncs les

fades es banyen tots els dies en aquests rius. Si agafes la seva túnica, la fada no

serà capaç de tornar al cel. Llavors, casa't amb ella. Però atenció, no has de

retornar-li la túnica fins que tinguis tres fills amb ella. És sabut per tots que si

tens tres fills amb un fada, mai més pod rà tornar al cel.- i de sobte el cérvol va

desaparèixer d'entre les muntanyes.

Aquella nit, el llenyataire va robar la túnica a la fada. Uns minuts més tard, totes

les fades van volar cap al cel excepte una, aquella que havia perdut la seva túnica.

El llenyataire li va dir que només li retornaria si tenia tres fills amb ell.

Van tornar al poble, es van casar i van tenir dos fills. Un dia la fada va trencar a

plorar, i li va pregar al seu marit que li retornés la seva desgastada túnica.

L'home, trist per veure-la plorar, li retornà. Llavors, la fada va tornar cap al cel

amb els seus dos fills als braços, i el llenyataire es va quedar estupefacte mentre

mirava com s'allunyaven.

Un dia, com l'home trobava a faltar a la seva família, li va explicar la seva història

al seu amic el cérvol, i aquest li va dir:

- No et preocupis, pots escalar la muntanya de nou. Darrere del bosc trobaràs un

gran cullerot. Ningú ho sap, però si t'hi puges, et portarà cap al cel. Així podràs

veure a la teva família.

I així va ser durant quatre dies, fins que el llenyataire li va dir a la seva dona que

volia veure a la seva mare. Ella llavors va contestar que podia baixar al poble

muntant en el seu cavall alat Pegàs, però que no havia de separar-se ni baixar

d'ell. L'endemà, el llenyataire va muntar al cavall i van baixar fins al poble. Allí va

trobar a la seva mare, i estava molt feliç. La seva mare, en veure-ho tan esgotat, li

va donar un bol de llegums perquè mengés alguna cosa. Per menjar millor, el

llenyataire va desmuntar al cavall, i aquest espantat va sortir volant cap al cel

sense l'home, que li cridava: “Sisplau, t'ho prego, no te'n vagis! Torna!” Però el

cavall mai més va tornar a buscar-lo, ni la seva dona, ni els seus fills.

Quan un dia va parlar amb el seu amic el cérvol, aquest li va dir:

- Amic meu, ets molt amable, però el teu pecat ha estat no valorar el que tens. Has

desitjat tenir-ho tot, ho has pres per la força, i després t'has arriscat a perdre-ho.

Tot allò que s'aconsegueix per la força i per egoisme, té un final tan trist com

aquest.

No és bó prendre les coses per la força sense tenir en compte els sentiments

dels altres, perquè després pot ser que el mal que projectes torni a tu com a

lliçó. El protagonista del conte ho sap prou bé, i no vol que li passi el mateix

a ningú més.

Hailibu, el caçador ~ Conte mongol ~

Temps enrere va viure un home

anomenat Hailibu, s'ocupava de la caça i

tots li deien "Hailibu, el caçador". Sempre

estava disposat a ajudar els altres, mai

gaudia sol de les coses que caçava sinó

que les repartia, per la qual cosa s'havia

guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la

muntanya, va veure entre l'espessor del bosc una serp blanca que dormia

enrotllada sota un arbre. L'home va donar una volta per no despertar-la.

Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va

tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: socors!, ¡Socors! Hailibu

va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya.

L'au va perdre a la serp i va fugir.

- Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. - Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els

arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia

següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que

envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre'l. Sorprès, estava pensant en fer una

volta quan la serp blanca li va dir:

- Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sócla filla del rei drac. Ahir

em vas salvar la vida i avui els meus pares m'han ordenat que t'acompanyi a casa,

on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà - va continuar - no

acceptis res del que t'ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el

meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els

idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho

podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà

en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred.

Quan van arribar prop d'una cova la serp va dir:

- Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb

amabilitat:

- Has salvat la meva estimada filla i t'ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es

guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que

la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

- No t'agraden cap d'aquests tresors? - Va preguntar el vell drac.

- Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen

utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me

alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir

la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu .Després que el caçador es va

acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va

recomanar repetides vegades:

- Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots

explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t'oblidis d'això

per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el

llenguatge dels ocells i les bèsties i d'aquesta manera saber quins animals hi

havia a l'altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un

dia va escoltar que uns ocells deien:

- Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l'aigua ho inundarà

tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar

immediatament i va anunciar a tothom:

- Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible,

altres, que Hailibu s'havia tornat boig.

- ¿Per què ningú em creu? - Va preguntar Hailibu plorant.

- Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians - i això ho sabem tots. Però ara

dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: "S'aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i

permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els

altres”.

Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la

utilitzava per caçar, la manera com s'havia assabentat de la catàstrofe i finalment

el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix

temps que parlava Hailibu s'anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra.

Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els

núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A

la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar

la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l'aigua fluïa a borbollons.

- Si Hailibu no s'hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! - Va

exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s'havia convertit Hailibu i la van col·locar al

cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin

l'heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui

en dia hi ha un lloc que es diu "La pedra Hailibu".

L’encantador de serps ~ Conte de l’Índia ~

A les afores d’un poblet de l’Índia, vivia un encantador de serps amb la seva dona.

Cada matí, l’encantador baixava al poble a treballar, agafava la seva catifa,

l’instrument per encantar la cobra i s’asseia a un racó del mercat.

Aquest encantador, no era un encantador qualsevol. Enlloc de portar una flauta,

portava un instrument de corda. Aquest instrument era tradicional de l’Índia i

tenia un so diví que encantava fins i tot a les persones que passejaven pel mercat.

L’havia fabricat ell mateix amb fusta de teca i una carbassa. I l’hi havia posat 26

cordes que en tocar-les, produïen una cascada de notes brillants. Es tractava del

sitar.

Quan tocava el sitar, la seva cobra aixecava el cap i ballava al ritme dels acords

que feia l’encantador. Tothom es quedava meravellat i li donaven propina.

Però un dia que havia fet un bon salari, quan va decidir marxar a casa, no s’adonà

que tres lladres l’estaven seguint per robar-li els diners.

L’encantador arribà a casa i li ensenyà a la seva dona tots els seus guanys, tot

dient: “Ho guardaré tot a les golfes”. Agafà la cobra i els diners i ho guardà en dos

cofres diferents. Els lladres estaven vigilant i ho van sentir tot.

L’encantador i la seva dona van anar a dormir, i els lladres van entrar a les golfes.

Van agafar el primer cofre que van trobar i van sortir corrents al carrer.

En el moment d’obrir-lo per repartir-se els diners, va arribar la gran sorpresa...

S’havien equivocat de cofre! La cobra va sortir tota furiosa perquè l’havien

despertat i els lladres morts de por, van sortir corrents.

El dia següent, l’encantador pujà a les golfes a cercar la serp per començar una

nova jornada, però només va trobar un cofre. I va exclamar: “M’han robat els

diners!”, però en aixecar la tapa va veure que els lladres s’havien equivocat de

cofre.

L’encantador, sortí fora de casa, desplegà la seva catifa, es va seure i començà a

tocar el sitar.

Amb l’energia que transmetia l’instrument, al cap d’uns minuts, la serp es va

apropar fent zig-zag. La va recollir i se l’emportà amb ell cap al mercat, per

començar un nou dia. I dels lladres no se’n va tornar a saber res més.

Amics units ~ Conte de l’Índia ~

Aquest conte de l'Índia explica la història de quatre amics molt diferents -

un ratolí, un corb, un cérvol, i una tortuga- però amb una cosa en comú: el

respecte a la veritable amistat

Aquesta història de l'Índia s'explica als nens de la regió de Panchatantra i

mostra com aquests animals, que en principi haurien de ser enemics,

s'ajudaven entre ells per a lluitar contra el seu pitjor enemic -el caçador-.

Hi havia una vegada quatre amics molt diferents -un ratolí, un corb, un cérvol, i

una tortuga- que vivien al bosc. Encara que eren molt diferents, eren molt amics i

tots s'ajudaven entre ells quan ho necessitaven.

Un bon dia, el ratolí, el corb i el cérvol estaven parlant tranquil·lament sota un

arbre quan de cop i volta van escoltar un crit. Era el seu amic, la tortuga! I estava

atrapada a la xarxa d'un caçador.

"Uh oh!" "Uh oh!" -va exclamar el cérvol amb temor, "què fem ara?" , va preguntar

amb preocupació.

"No et desesperis", va dir el ratolí, "tinc un pla". I va explicar a tots els seus amics

el seu pla per a salvar del caçador al seu amic tortuga. A tots els amics els va

semblar genial el pla i ràpidament es van posar en marxa.

Primer, el cérvol va córrer cap al caçador, que mirava la tortuga atrapada a la

xarxa. Molt ràpid, sense que s'adonés, el cérvol es va estirar enmig del bosc, com

si estigués mort. Llavors, el corb, va baixar a tota velocitat i va fer veure que

picotejava el cérvol. El caçador es va acostar encuriosit a veure que passava, però

el corb movia molt les ales i no li deixava veure res. Quan el caçador va poder

veure el que hi havia va exclamar:"Quina sort! Aquí hi ha un cérvol, tot per mi".

Llavors es va dirigir al cérvol per a recollir-lo, dur-lo a casa seva i menjar-lo per

sopar. Però el corb no l'hi va posar fàcil i no parava de batre les ales per a fer més

difícil el treball del caçador.

En aquest moment, molt sigilosament, el ratolí es va acostar a la tortuga, que

seguia atrapada a la xarxa i va començar a mastegar les cordes per a salvar al seu

amic. Així la tortuga va aconseguir escapar amb el seu amic el ratolí mentre el

caçador estava distret mirant el cérvol. Quan el corb es va adonar que la tortuga

ja era lliure es va anar volant i el cérvol es va aixecar i va córrer. El caçador es va

quedar atònit i va decidir tornar a veure a la tortuga, però la tortuga s'havia

escapat!

"Si jo no hagués estat tan avariciós", va pensar.

Llavors els quatre amics es van reunir de nou sota l'arbre, i no van poder parar de

riure recordant com van enganyar al caçador entre tots, gràcies al poder i la

bondat de l'amistat.