c14 aracriatures DISSABTE, 19 DE GENER DEL 2013 ara

Família

Com hem de parlarAconseguir que els nens ens escoltinPALOMA ARENÓSFOTO: GETTY IMAGES

“Els pares són aprimera líniade foc set dies lasetmana. Tot i

així, molt pocs han rebutun entrenament per alsrequeriments d’aquestafeina. No és estrany quefins i tot els pares ambbones intencions sovint estrobin amb sentiments defrustració, perplexitat, cul-pabilitat o solitud”. Aixís’expressen les nord-ame-ricanes Adele Faber iElaine Mazlish, autoresdel supervendes Com hemde parlar perquè els fillsescoltin. I com hem d’escol-tar perquè els fills parlin,davant l’asfixiant quotidi-anitat amb què moltspares es troben cada dia al’hora d’educar els fills.

En aquest context,l’holandesa Esther vanZoem, mare de tres cria-tures i arrelada a Seva, vaveure que necessitava ori-entació i ajuda en la cri-ança dels fills. “Sobretotperquè sempre hi haviatensions i situacionsque se m’escapaven

de les mans, per més queho intentés fer bé. Eracom si no m’escoltessin”,recorda. Van Zoem vaconèixer Júlia Mateo, for-mada en assessoramentpsicològic amb CarlRogers i Gestalt, que li vaparlar del llibre de Faber iMazlish. La seva vida vafer un tomb. “Vaig agafarconsciència de mimateixa i vaig saber atu-rar-me per veure quèestava fallant. General-ment, no identifiquem elssentiments reals dels nos-tres fills, sinó que elstapem, els anul·lem o elscanviem en funció delsnostres interessos i aixòfa no se sentin escoltats is’emprenyin. Se sentenconfusos”, apunta. Posaun exemple quotidià: “Undels meus fills s’ha fet untall al dit, poca cosa, icomença a plorar deses-perat. Abans, jo li hauriadit que no era res,que fos valent,

que no cal plorar per tanpoca cosa”. Ara li dic queentenc que li faci mal ique plori perquè és nor-mal que senti dolor, i uncop ha vist que l’escolto,deixa de plorar. Ésimpressionant”.

Deixar de jutjarDesprés de la millora de larelació amb els fills, VanZoem i Mateo van decidirtreballar plegades i hanfundat Com1nica’t, la pri-mera empresa que té elsdrets per impartir tallersamb la metodologia de lesautores nord-americanesa Catalunya i, ben aviat, al’Estat. A més d’aprendrea acceptar i reconèixer elssentiments, les clausd’aquest projecte sóncreure el que diu l’altre–un nen no menteix quandiu “tinc calor”, tot i quel’adult tingui fred i no parid’abrigar-lo–, l’empatia, la

sinceritat, deixar de jut-jar i d’etiquetar les

criatures –“ets unploramiques, unrondinaire...”– ipermetre quesiguin autò-

noms. “No es tractad’abandonar-los i ques’espavilin, sinó d’acom-panyar-los emocional-ment i donar-los eines.Acaben resolent ells solsels conflictes perquè, sise’ls educa des del res-pecte i no des de la inter-venció contínua, veuen deseguida on és el problemai la resolució”, argumentaMateo.

VinyetesLa responsabilitat tambéés fonamental. “Si un nenincompleix una responsa-bilitat, com ara fer elsdeures, veurà que hi hauna conseqüència. I, pertant, assumirà que ha decomplir si no vol que tornia passar. No creiem en elcàstig perquè no forma,deforma, però sí que calque hi hagi límits”, apun-ten Mateo i Van Zoem.

Al llibre hi ha vinyetesamb situa-

Acceptar ireconèixer elssentiments,generar empatiai no jutjar ésessencial

cions familiars habitualsamb dues resolucions:una en què no s’escolta iuna altra en què sí. En laprimera, una nena explicaa la mare que algú li harobat el llapis vermell noua l’escola. La mare li pre-gunta: “Segur que no l’hasperdut tu?” La nena diuque no. Després la renya:“I què pots esperar si dei-xes les coses sempre tira-des per qualsevol lloc?Sempre et dic que endre-cis. El problema és quemai em fas cas”. La nena,trista i frustrada, acota elcap i diu a la mare que ladeixi en pau. En la segonavinyeta, en la d’actitudrecomanable, quan la fillaexplica que li han pres elllapis, la mare nomésassenteix i diu “ooh,ummm” o “ja ho veig”. Alfinal de tota l’explicació,la menor s’adona que si lapròxima vegada desa elllapis a l’escriptori, no litornarà a passar. “Expres-sions com aquesta, ambuna actitud sol·lícita, con-viden la nena a explorarels seus sentiments i pen-saments i, probablement,acabarà trobant la solu-ció”, argumenten lesautores.

Com1nica’t comptaamb un equip d’una dot-zena de facilitadors–com anomenen els

educadors o terapeu-tes-

El gran discursno funciona,és molt més útilfer servirla idea clau i elmissatge curt

EVITAR L’EXCÉS. Laintervenciócontínua de l’adultgenera rebuig enla criatura i fa pocútil el missatge.