DIRECTOR

Nascut el 1966 a Londres,educat entre Londres i Toronto.Baterista del grup Bush finsjust abans que es féssinfamosos. Ha treballat com aguionista per diversesproduccions de Hollywood deles que destaca La Terminal,de Steven Spielberg.Com a director de cinema Anvilés el seu primer llargmetratge.

ARGUMENT BIOGRAFIA

SACHA GERVASI

ANVILA l'edat de catorze anys, RobbReiner i els seus amics es vanprometre dedicar tota la sevavida a la música. El seu grupes dedica al «metal» canadenc,influenciat per formacions comMetallica, Slayer i Anthrax, peròsense conèixer l'èxit.

NACIONALITATANY

DURADADIRECCIÓ

GUIÓPRODUCCIÓ

FOTOGRAFIAMUNTATGE

MÚSICA

Canadà200880 minutsSacha GervasiSacha GervasiRebecca YeldhamChristopher SoosAndre DicklerJeff RenfroeDavid Norland

FITXA TÈCNICA

DIJOUS17 D'OCTUBRE DE 201018:30 HTEATRE CONSERVATORI

FILMOGRAFIA2009 – Anvil. The Story ofAnvil

COMENTARIEl recent èxit de la bandacanadenca Anvil és una de lesmillors històries del heavymetal i de la música en generalen molt temps. Anvil, el sueñode una banda de rock haressuscitat la seva carrera i haexposat a una nova generacióde fans la seva música i la sevadilatada història: a principisdels 80 semblaven destinats aseguir els passos de Scorpions,d'Anthrax, de Bon Jovi, peròno va sortir bé.«Vam contractar un mànagercanadenc que no va lluitarperquè la nostra músicapenetrés en el mercat nord-americà. Això ens va manteniral marge del negoci entre el1983 i el 1987, l'edat d'or delheavy metal», explica al telèfondes d'Amsterdam el vocalistai guitarra Steve Lips Kudlow,que juntament amb el bateriaRobb Reiner va formar el grupfa 35 anys i que també ambell ha mantingut vius els seussomnis malgrat tot. Els premisobtinguts pel documental,dirigit per Sacha Gervasi –vaser roadie del grup molt abansd'escriure La terminal per aSpielberg–, i l'ocupada agendade la banda des que es vaestrenar –van ser teloners deWhitesnake i Judas Priest l'estiupassat, i estan gravant el seu14è àlbum– demostren que elsomni finalments'ha fet realitat.«Per moments em sentosobrepassat –confessa Kudlow--. Sento molta pressió per estara l'altura de les expectativesque la pel·lícula ha creat. Peròaixò és bo. Si això ens haguéspassat als 20 anys, ens hauriadestruït. El que arriba fàcil,se'n va fàcil. L'edat et dónasaviesa». L'edat, en efecte, els

permet no embogir ara quetota la premsa es fixa en ellsi que Clint Eastwood o MickeyRourke s'acosten a saludar-los.Però, ¿on era tota aquestaatenció en els mals temps?«No sento rancor. El que vapassar és que el heavy metalva deixar de ser un gèneremassiu. Podríem havercomençat a fer música pop pertriomfar, però no vam estarmai disposats a fer-ho».Probablement, Anvil noaconseguirà mai obtenir elsnivells de popularitat deMetallica o Megadeth, peròaquesta pel·lícula els permetrà,almenys durant un temps,estendre el seu amorimmaculat per les guitarresembogides, les baterieseixordadores i les veusesgargamellades, l'essènciabrutal i irredempta del metal.«Vull demostrar que elsmetalers no som idiotes. Elheavy s'ha convertit en un estilfàcilment parodiable, perquèen la societat actual solemfixar-nos en el que ensdiferencia els uns dels altres,i no en el que ens uneix. Estemmolt equivocats».

Nando Salvà, a El Periodico

Si algú es pensava que ambThis is Spinal Tap (1984), elfals documental de Rob Reiner,ja estava tot dit sobre el heavymetal, s’equivocava. retrata,sense impostures nimuntatges, una banda queresumeix les grandeses imisèries del gènere en unmateix gest, però amb unadiferència important: Anvilsempre va jugar a la segonadivisió del metal i, en els

darrers anys, a la tercera. Enclau de melodrama i senserenunciar a la comèdia, Gervasis’allunya dels itineraris clàssicsde la pel·lícula biogràficamusical per mostrar el presentd’un grup que no va enlloc ino importa a quasi ningú, quefa temps que hauria d’haverdesaparegut, però quesubsisteix principalment per latossuderia i l’optimisme suïcidad’un dels seus fundadors,l’entranyable Lips.

Barreja de tendresa ihumor

El documental es mira els seusprotagonistes, en part heroisde classe obrera, en partdeixalles de la cultura de l’èxit,amb una barreja de tendresai humor, des de l’afecte del fanque, tot i estimar els seus ídols,reconeix els seus tretscaricaturescs i l’absurdd’algunes situacions. La ironiafinal és que l’èxit de la pel·lículaha reactivat la carrera de labanda, que fins i tot va estara punt de tocar (el concert esva cancel·lar) fa uns dies aBarcelona.

Xavi Serra, revista Time Out.