V U I T E N A L E C T U R A D E L L E N G U A C A T A L A N A

BOIRINA DES DEL PARA-SOL

A Miami-Platja els estius eren sempre iguals, però alhora diferents. De fet, cada dia era

diferent. Els colors del mar -ara encalmat i dòcil, ara regirat i visiblement molest- abocaven un

ventall de colors davant els ulls dels estiuejants absolutament únic. El temps avançava mandrejant

de bon matí i fins ben entrada la nit. Passejos interminables, curses moderades a l'entorn de les

cales, àpats frugals, bones converses amb els peus mig soterrats a la sorra i alguna interessant

lectura que penjava de la mà de l'estiuejant despreocupat eren les ocupacions que mantenien

entretingut el turista durant els mesos de canícula.

Normalment, els butlletins meteorològics acostumaven a donar sempre bon temps, a l'estiu.

A Miami la calor resultava sempre cridanera, però l'aigua del Mediterrani eixugava l'angoixa

tèrmica del cos dels banyistes. A la platja tot semblava rutinari, durant les vacances, però cada

cosa que hom feia resultava especial... No hi havia temps per a l'avorriment i cada segon

s'assaboria amb intensitat, potser perquè l'estiuejant pensava de tant en tant que cada petit

moment no gaudit a l'estiu es converteix, a l'hivern, en una eternitat difícil de superar.

En Youssef, corresponsal del diari Acció Verda havia fet cap un cop més al xalet Marblau,

on conjuntament amb la seva companya de professió, la Chaymaa, aprofitava per a desconnectar

de la pol·lució sonora i ambiental de Barcelona i, alhora, per a allunyar-se un xic del reguitzell de

notícies que havien de cobrir durant la resta de l'any. La capital era una olla a pressió i, dia sí i dia

també, calia escriure cròniques sobre infinitat de temes diversos, des de l'arribada d'un vaixell

carregat de tabac il·legal al port, passant per la inauguració d'un nou museu i acabant amb el fet

insòlit d'algun estranger boig que es passejava nu per la Rambla.

Ara, però, el dial de la ràdio estava desconnectat i havien tallat els fils de comunicació amb

el seu supervisor. Tocava gaudir de les vacances i els seus esforços estaven totalment enfocats a

garantir aquest fet. S'ho mereixien. Havien de gaudir!

Els dos reporters es llevaven d'hora cada matí, feien el passeig de rigor i esmorzaven fruita

abans de baixar a la platja. El mar en calma, ben pentinat i daurat pels innocents rajos del sol (rajos

que esdevenien autèntiques llengües de foc cap al migdia) era una meravella difícilment

comparable amb cap altra cosa, un plaer difícilment insuperable.

Com cada dia del mes d'agost, en Youssef plantà aquell dilluns el para-sol en una zona

propera al roquissar inferior del penya-segat anomenat Marta. L'anomenaven així perquè, segons

les veus populars, una jove l'havia anat esquerdant a còpia de cops de puny totalment enfurida

perquè un estiu el sol li havia negat la seva escalfor. Segons sembla, els cops havien provocat

l'esllavissament de la paret natural i, ara, només en quedaven les roques escampades per l'aigua.

Era un entorn idíl·lic i especialment bell, on tan aviat hom s'hi podia mullar els peus com encalçar

crancs i pescar pops.

La Chaymaa s'estirà a la tovallola, com sempre. Des de la seva posició de bocaterrosa, però,

albirà una espècie de boira que s'apropava perillosament cap a la cala. Era un fet absolutament i

usual, perquè la humitat era pràcticament inexistent i el termòmetre marcava una temperatura

infernal.

La noia avisà en Youssef. No disposaven de connexió a internet i tampoc estaven disposats

a encendre la ràdio, però certament no podien quedar-se amb el dubte que els inspirava aquella

mena de núvol de color grisós i groguenc. No era normal, aquell fet. Alguna de grossa en devia

estar passant.

Els dos reporters van recollir les seves pertinences i van fer via cap al port esportiu. Van

noliejar una petita embarcació forabord, impulsada per un motor de 50 cavalls, i es van endinsar

cap a les entranyes del Mediterrani. La por no formava part del seu codi genètic i, malgrat no estar

de servei, van decidir d'abordar el cor del núvol sense dubtar ni un segon.

Equipats amb màscares antigàs, la Chaymaa i en Youssef van adonar-se quan només

havien fet unes desenes de metres per la zona de tenebres que allò que ells pensaven que era

boira, no era pas l'efecte d'una zona de baixes pressions. El color groguenc era ara d'una tonalitat

mostassa preocupant. El perímetre del forabord estava flanquejat per centenars de peixos morts i

no veien pas cap au que sobrevolés la zona. Tot plegat, ben estrany...

Quan ja havien cobert uns cinc quilòmetres l'aire era irrespirable. Les màscares actuaven

com una barrera de protecció inicial, però ja no eren suficients. En Youssef feu virar l'embarcació a

estribord i, de cop i volta, enmig de la confusió visual, toparen de ple amb una espècie de mercant

de dimensions monstruoses, un vaixell enorme amb el casc vell i escrostonat i dues imponents

xemeneies que exhalaven unes columnes denses i atapeïdes de fum de color carbassa.

La Chaymaa proposà d'abordar la nau, però en Youssef indicà que allò més assenyat seria

avisar la comandància de marina per tal que fossin ells els qui emprenguessin les accions

oportunes. No tenien el mòbil a mà, així que els calia retornar al més aviat possible a port.

Quan en Youssef virà novament, aquest cop a babord, un poderós fil metàl·lic, gruixut i

consistent, fou llançat des del mercant cap a l'embarcació forabord amb una espècie d'arpó propi

d'un vaixell balener. Els dos reporters foren literalment engolits cap al ventre de l'embarcació

monstruosa, arrossegats en contra de la seva voluntat.

Havien arriscat massa a l'endinsar-se cap a la zona de boira, una boira que en realitat era

un vessament altament tòxic en forma de gas. Havien descobert una activitat il·legal duta a terme

al Mediterrani, a escasses milles de la costa de Miami. Però ja no podien fer marxa enrere i avisar

la guàrdia costanera. Llunyanes, les roques del penya-segat Marta miraven l'escena immòbils,

impassibles. Tot plegat era desesperant. La mort segura esperava els periodistes a l'altra banda

del fil. Tant de bo la noia de la llegenda pogués ressuscitar i abocar la fúria dels seus punys sobre

el casc del vaixell que, impassible, seguia endavant amb el procés d'alliberament de gasos

tòxics...

- - - - - - - - - - - - - - - - - -