1

Joves pagesos d’Alella amb consciència mediambiental

alella Núm. 330agost-octubre 2014 any 54

3,50 €

La re

vist

a Ale

lla d

óna

supo

rt a

la cam

pany

a

2

Estem a la carretera d’Alella km. 1 08328 AlellaAl costat de la gasolinera BP

3

Bona collita!Sovint, quan reflexionem sobre Alella, el fil argu-mental ens porta a la dècada dels 60. Va ser en aquells anys quan Alella va iniciar un vertiginós procés de canvis que desembocà en el poble que ara coneixem. Anteriorment, malgrat alguna sotra-gada, com ara l’arribada de la fil·loxera, la Guerra Civil o algunes rierades històriques, el tipus de vida canviava poc de generació en generació. Abans els canvis eren més subtils, el modus vivendi d’un fill podia assemblar-se força al del seu pare o el del seu avi.

Fou a partir dels seixanta del segle passat que es produeixen una sèrie de canvis socials, polítics i urbanístics que transformen radicalment un petit poble de pagès en una població de 10.000 habi-tants, de caire residencial, dins l’entorn metropolità de Barcelona.

Al llarg d’aquest procés de transformació hi va ha-ver moments en que es qüestionà fins i tot la pervi-vència de la pagesia al nostre territori. Un projecte de Pla Urbanístic de 1969 pretenia declarar gairebé tot el territori urbanitzable, excepte unes petites re-serves de “bosc metropolità, en el qual és previsible l’edificació de molt petita densitat i grans parcel·les no inferiors a una hectàrea.”

I tot això malgrat comptar amb un actiu tant im-portant com la titularitat d’una DO vinícola que, afortunadament, no només a perviscut, sinó que en l’actualitat està demostrant bona part de la po-tencialitat de motor de riquesa que pot arribar a esdevenir pel conjunt de la comunitat.

Per totes aquestes raons en el dossier d’aquest nú-mero hem volgut apropar-nos a aquest món, tan ignorat per a molts, de la pagesia a Alella. I quina millor manera de fer-ho que la de presentar una tria de pagesos sota el comú denominador de la seva joventut. Característica, aquesta de la joventut, que garanteix unes quantes virtuts: força, entusiasme, assumpció de riscos, i, sobretot, projecció de futur.

La feina de pagès no és gens fàcil, però quan llegiu el reportatge veureu que aquests homes joves són pagesos per elecció personal, per vocació. Els estem agraïts, són continuadors d’una tradició mil·lenària, ens ofereixen els fruits de la seva feina i tenen cura del territori. Per tot això, els desitgem les millors collites!

Ramon RuizDirector

PRIMERA PLANA

EDITORIAL01 Coberta Nico Garcia, viticultor del celler Roura, treballant amb el tractor a la vinya de pansa blanca que hi ha just al davant del celler. Foto: Òscar Pallarès.

05 Cartes al director

06 Del poble• Adéu a Josep Ramon Homs.• Multitudinària Marxa de Torxes.• Creix el nombre de maresmencs

que viuen a l’estranger.• Esperança Font, millor terrassa

florida de Catalunya.• El Maresme lluita per la

gratuïtat de l’autopista C-32.• Cristina Segura, jove promesa al

Festival Life Victoria Barcelona 2014.

• Concentració a la Porxada per defensar el dret a votar el 9N.

• La campanya d’Ara és l’hora pel 9N arrenca a Alella.

• Alella a l’anunci de La Grossa de Nadal.

• Catalunya: Indrets i Memòria, nova exposició de Rosa Agenjo.

• ‘Requiescat in pace’ Can Tito Serra Vell.

Del ple• L’Ajuntament es fa càrrec de

totes les fraccions de la brossa.• Alella compta amb la seva

pròpia Agrupació de Defensa Forestal (ADF).

• Ple suport municipal a la consulta del 9N.

• Alella abandona el Consorci Digital Mataró-Maresme.

11 Entrevista• Entrevista a Cristina Xatart (CiU).

15 Actualitat• Un estiu de voluntariat a Alella.• Comiat a la mare, Roser Arenas.• Alella a la V per la Independència.• Enrique Tomás, un badaloní de

cor alellenc que vol conquerir el món amb el seu pernil.

• 55 beques menjador per a nens alellencs.

22 Què fà...• Teresa García.

24 Cultura• Del Centro Documental de la

Memoria Histórica a l’Arxiu Nacional de Catalunya: els papers alellencs són tots a casa i disponibles per consulta.

• L’escriptor José Sanclemente presenta la seva nova novel·la, ambientada a Alella.

• Albert Sánchez Piñol. visita la Biblioteca Ferrer i Guardia d’Alella.

• Imatges de la Festa Major.• Imatges de la Festa de la

Verema.• Quaranta anys de Festes de la

Verema.

35 Personatge• Josep Arenas.

37 Dossier• Joves agricultors amb conciència

mediambiental.

46 Arrels• Alella, 1714.

49 Magazín

56 Esports• Entrevista a Vicenç Galbany i

Montse Claverol, organitzadors de la primera cursa de canicròs.

• Breus esportius.

4

COM VA ARRIBAR-TE L’OPORTUNITAT DE FER-TE CÀRREC DEL CELLER JORDANA?Jo portava 10 anys treballant al Club del Gourmet del Corte Inglés i, els darrers tres, compaginant-ho amb la feina en aquesta botiga. Un dia els amos em van dir que deixaven la botiga perquè no els era rendible i em van oferir que agafés jo el traspàs. La meva feina al Corte Inglés m’havia proporcionat els coneixements i els contactes necessaris per poder refer el concepte de la botiga i convertir-la en el que a mi em semblava que el client del Celler Jordana demanava. Vaig fer números, vaig parlar amb proveïdors, ho vaig veure clar i m’hi vaig llençar.

I LA VAS ENCERTAR? QUÈ HAS CANVIAT PERQUÈ ABANS NO SORTISSIN ELS NÚMEROS I A TU SÍ QUE ET SURTIN?Jo coneixia el potencial de la botiga i l’únic que vaig fer va ser canviar el tipus de producte; ara hi ha un producte molt més selec-cionat. Productes de molta qualitat i que són diferents dels que es poden trobar a tot arreu... Segueix essent una botiga de vins, però s’hi troben també embotits, formatges, queviures de qualitat (foies, conserves, cafès)... una mica de tot, però molt triat i seleccionat. Per exemple, fem la tria de pernils personalment en origen i els formatges són, gairebé tots, d’afinadors.

PERÒ AQUESTS PRODUCTES TAN ESPECIALS DEUEN SER CARS...De fet al Celler Jordana els pots trobar més barats que a la majoria de botigues. Jo no diria que aquesta és una botiga cara, però és cert que hi ha productes que valen diners. Pots endur-te a casa o menjar aquí un pernil de primeríssima qualitat a un preu sense competèn-cia; però sí, és clar, els millors pernils no són barats... Tampoc no són productes per cada dia, sinó per a ocasions especials o quan, senzillament, decideixes satisfer el caprici!

AIXÍ TAMBÉ ES POT MENJAR AQUÍ?Sí, gairebé tots els productes de la botiga es poden degustar aquí mateix. Hi ha molta gent que ve aquí a fer el vermut de pa-tates, escopinyes, fuet i una copa de vi, però també pots venir tranquil·lament a sopar i fer un àpat complet amb productes de primera qualitat per un preu molt contingut...

I PEL QUE FA ALS VINS? SEGUEIXEN ESSENT UN DELS PUNTALS DE LA BOTIGA, NO?I tant! Hi tenim unes 300 referències, entre les quals hi ha gairebé tots els vins de la DO Alella. I, de la resta, un 60% de vins catalans. Sempre intentem tenir productes diferents, vins de petits cellers, vins que no trobes a tot arreu. I des de coses senzilletes de magnífica re-lació qualitat preu, fins a grans vins. I el vi a doll de tota la vida, clar!

CELLER JORDANA, LA RENOVACIÓ D’UNA BOTIGA HISTÒRICA SENSE PERDRE L’ESPERITJa fa més de cinc anys que en Josep Maria Jordana es va jubilar i va deixar d’estar al capdavant de la botiga històrica que encara porta el seu nom i que havia regentat tota la vida. Després d’un període de quatre anys que la botiga va ser gestionada per una empresa de Badalona, des del març de 2013 que en Manel Pujol n’és l’ànima. I en aquest curt període de temps ha esdevingut ja una persona coneguda i estimada a Alella per la seva simpatia i professio-nalitat. Amb elles tira endavant una botiga on, com ell mateix diu, “pots venir a comprar allò que necessites i fer-ho amb una copa de vi o cava a la mà”.

Horari:Diumenge tarda i dimarts tancatMatins: De dilluns a dissabte de 9 a 14.30 h. Diumenge de 9 a 15hTardes: De dilluns a dijous de 17 a 21 h. Divendres i dissabte de 17 a 22 h

Rbla. Àngel Guimerà, 60 - Alella Tel. 93 180 66 78

PUBLIREPORTATGE

5

alellaRevista independent d’informació local

EditaASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLAEduard Serra i Güell, 2 08328 Alellarevista.alella@gmail.comwww.revistaalella.cat

Director Ramon Ruiz Bruy

Sots-director Eudald Serra

Redactor en cap Òscar Pallarès

Redactors Albert Alabau, Ramon Anglada, Jordi Albaladejo, Agnès Céspedes, Alba Céspedes, Víctor González, Anna Guasch, David Roman, Laura Ruiz, Montse Serra, Pep Vidal i Alaitz Zapirain

Col·laboradorsÀlex Asensio, Elisabet Solsona, Jordi Farrús, Alejandro Ferrer, Quico Lluch, Joan Puigibet, Jordi Ribas, Jordi Serrano, Keco Santos i Xavi Tarafa

Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)

Subscripcions: www.revistaalella.cat/subscripcio

Correcció: Aïda Estrada

Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig

Producció: RRB

Impressió: Comgràfic

Dipòsit legal: B-24.950-62

Col·laboració: 3,50 euros

Amb el suport de:

Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal. Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell. Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.

La revista Alella no es responsabilitza necessàriament de les opinions que continguin els articles signats.

TIRA CÒSMICA Keco Santos

Cartes al director

CARTES

Departament de la Presidència

SENTIMENT D’INSEGURETAT DAVANT L’ESTRANY ALLAU DE PIDOLAIRESDes de fa ja una colla de setmanes, molts diumenges, podem veure per diferents ra-cons del centre del poble homes o dones asseguts al terra demanant almoina. La seva situació és ben llastimosa, és cert, però resulta evident que no són residents a Alella. Són persones diferents cada ve-gada, o sigui que sembla clar que algú decideix portar-los a Alella i asseure’ls a terra a demanar. Vés a saber a on van a parar els diners que recullen! Seria hipò-crita per part meva si no reconegués que m’incomoden aquestes presències al meu poble. I ara caldria saber si hi ha connexió entre aquest fet i el que ara explicaré, però aquest segon no és que m’incomodi, és que crec que cal actuar amb extrema efi-càcia i contundència. El meu pare camina amb crosses, molt a poc a poc i amb molta dificultat perquè pateix d’una artrosi molt avançada. Fa alguns diumenges, cap a les 11 del matí, baixava pel cantó dret de la riera, a l’alçada de La Petita Mallorquina, quan el van abordar dues gitanes. Una d’elles el va agafar fort pel braç i el va fer trontollar mentre li exigia “dame dinero!”. Al meu pare no se li va ocórrer res més que cridar “deixeu-me estar” i copejar, com va poder, la cama d’una de les do-nes amb una de les crosses. Encara no sé com, l’home no va caure i les dones el van deixar estar i van fugir. Mon pare conserva la poca salut que tenia, però l’ensurt en-cara el té ben present. Senyores i senyors, un diumenge a les 11 del matí a la riera d’Alella. Crec que no podem permetre que això li torni a passar a ningú i penso que és imprescindible que policia i ciutadans estiguem ben alerta per evitar-ho.

Òscar Pallarès

GRÀCIES!Ens plau comunicar que, com cada any, coincidint amb la Festa de la Verema, l’Agrupació local de la Creu Roja ha cele-brat la tradicional “Diada de la bandereta”, aconseguint recaptar la suma de 725 eu-ros. Volem donar les més sinceres gràcies a tots els alellencs i visitants per les seves aportacions.

Carol Laurenti de Roura i Mariví Pascual de Gallo

Els espais de càrrega i descàrrega estan reservats als llocs més propers dels co-merços, on els seus clients voldrien i no poden aparcar. En canvi, és on els repar-tidors haurien d’aparcar i no ho fan. Ge-neralment sempre troben una opció més propera i, si això genera incomoditat per a algú altre, tant se val; sembla ser que és cosa secundària. La fotografia correspon a la Plaça Antoni Pujadas, però la situació seria fàcilment reproduïble a l’empedrat del marxant o davant de l’oficina de co-rreus, per exemple.

Anna Garcia

FOTODENÚNCIA

6

A la venda

a les vinateries

d’Alella a partir del

mes de desembre

9,95 €

Papers de viQuim Batlle té els seus ceps de varietats blanques autòctones enfilats dalt de tot de la Serralada Litoral, al terme municipal de Tiana. Aquesta assolellada vinya, encarada a sud, està permanentment acaronada per la brisa marina. Talment com si el déu del vent, Èol, s’encarregués de no deixar mai de bufar-hi; per mantenir-la sana i forta i, alhora, dotar al raïm dels aromes mediterranis que més tard reconeixerem als vins que en surten.

Amb l’objectiu de fer gaudir tots aquells qui s’estimen la DO Alella i la revista Papers de Vi, hem demanat a Quim Batlle que elabori per a nosaltres un vi amb el caràcter de l’alè d’Èol. Un vi amb una subtil salinitat que explica el paisatge d’aquest territori; el mar, la muntanya, el sauló. Elaborat amb un 80% de picapoll i un 20% de pansa blanca, ha estat cupatjat i embotellat l’octubre del 2014 després d’un any de criança amb les seves mares en dipòsit d’acer inoxidable.

El vi de

www.papersdevi.catALELLA DENOMINACIÓ D’ORIGEN

7

QUI

CO L

LUCH

CEDI

DA

DEL POBLE

Adéu a Josep Ramon Homs(De part dels companys de teatre de tota la vida)

Aprofitant l’oportu-nitat que ens brinda la revista Alella a les seves pàgines, volem tenir un record molt especial pel Josep Ra-mon Homs que, mal-auradament, ens va deixar l’agost passat.Una de les seves afici-ons va ser el teatre, al que va estar vinculat

des de l’any 1964, any en que es van representar “Els Pastorets” al Centre Moral (teatre que hi havia sobre el Cafè de Dalt). Des de llavors que, fos com a actor, com a apuntador o ajudant allà on calgués, la seva persona sempre va estar al servei del teatre i de tots els companys que el vam necessitar. I és que en Josep Ramon, sense fer remor i amb una gran senzillesa, sempre va saber donar la seva mà a qui li calia. Era una gran persona i un molt bon amic.Aquest any i, en motiu del 50è aniversari dels Pastorets del 64, companys i companyes de teatre d’aquella època i de l’actual tor-narem a representar l’obra. Això sí, sempre recordant-lo en el seu paper de Getsé, pare de l’Isabeló. El teu record viurà per sempre amb tots nosaltres, els teus com-panys de teatre.

Multitudinària Marxa de Torxes

La vigília de l’11 de setembre el poble va viure la tercera edició de la Marxa de Torxes, en la qual van participar prop de 300 persones. Una gran Estelada, acompanyada de la Colla de Grallers i Timbalers, en-capçalava una comitiva que, amb 80 torxes, va sortir de Can Lleonart, passant per la Riera Coma Fosca, per arribar finalment a l’ajuntament. A mig camí, al Parc Gaudí, els participants van dur a terme una votació simbòlica en pro de la consulta del 9N, introduint deu paperetes en una urna de cartró en les quals hi havia escrites paraules com “lliber-tat” i “cultura”, com a desig d’allò que es vol que sigui l’Estat a punt de néixer. Després, amb motiu del Tricentenari del 1714 i un cop arribats a l’ajuntament, es van cremar imatges de Felip V. Allà s’hi va llegir un manifest en el qual s’animava a la societat civil a ser qui estirés del carro de la Independència i que participés activament en la manifes-tació de la V de l’endemà a Barcelona. Aquest document va servir per demanar que en l’Estat nou que s’ha de crear, cal començar de zero i canviar tot allò que s’està fent malament actualment, alhora que s’ha de lluitar contra la corrupció. Banderes negres van encapçalar la Marxa de Torxes com a símbol de la resistència a ultrança del poble català. Marxa que a Alella ha estat impulsada des del primer any per la CAL, La Garnatxa, Cerquem les Arrels i l’Ateneu Alellenc, i enguany s’hi han sumat les assemblees locals d’Òmnium Cultural i l’ANC.

Creix el nombre de maresmencs que viuen a l’estrangerD’acord a l’Informe 2014 sobre el Padró d’habitants residents a l’estranger de l’Observatori de Desenvolupament Local del Consell Comarcal, al llarg de l’últim any s’ha incrementat en un 9’23% el nombre de maresmencs i maresmenques que han establert el seu domicili fora del país. Els principals països de destinació són, per or-dre, França, Alemanya, Suïssa, Argentina, els Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica, Andorra i Xile. Els municipis que tenen més població vivint a l’estranger són Calella, Sant Pol, Canet de Mar, Caldes d’Es-trac, Arenys de Mar i Alella, que té un 2’01% dels seus convilatans empadronats residint fora d’Espanya.

Esperança Font, millor terrassa florida de CatalunyaL’alellenca Esperança Font va veure premiada la seva estima i cura de les plantes amb el reconeixement a la “Millor ter-rassa florida” de Catalunya, en el marc de la tercera edició del certamen Viles Florides. Aquest moviment distingeix aquelles poblacions que tenen especial cura dels seus espais enjardinats i d’impulsar polítiques verdes per a fomentar el benestar dels seus ciutadans, alhora que reconeix les iniciatives privades que s’adiuen a aquests valors, convidant-les a compartir una fotografia dels seus patis, jardins, balcons i terrasses a les xarxes, sota l’etiqueta #vilesflorides. Esperança Font va rebre el seu reconeixement en una festa que es va fer a Figueres el 5 de setembre, i rebrà com a obsequi un lot de productes per a tenir cura de les seves plantes.

El Maresme lluita per la gratuïtat de l’autopista C-32La Taula de Mobilitat del Maresme ha elaborat el passat estiu un document en el que expressa la demanda de tot el territori de no allargar més la concessió de l’autopista C-32 un cop aquesta finalitzi l’any 2021. A més, la Taula, integrada per diferents representants del Consell Comarcal i per tècnics del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, reivindica mesures de gratuïtat d’aquesta via per als residents a la comarca, per pacificar així la circulació de la N-II, que es troba sobresaturada. Per ara, aquesta opció queda descartada, perquè la Generalitat considera que això vulneraria els acords del grup de peatges del Parlament de fer descomptes per raons territorials. L’autopista C-32 enllaça la ciutat de Barcelona amb Lloret de Mar, recorrent tota la comarca del Maresme des de Montgat fins a Palafolls. La N-II, que hi transcorre de manera pràcticament paral·lela, absorbeix més de 30.000 vehi-cles diaris, un volum que genera molt perill, ja que aquesta via creua molts nuclis urbans i en molts trams compta tan sols amb un carril per cada sentit de circulació.

Font, en el moment de rebre el premi.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

8

Matthew Tree visita AlellaEl dijous 16 d’octubre Matthew Tree va visitar Alella convidat per l’Assemblea Nacional Catalana, Convergència, ERC i Òmnium Cultu-ral. Les Golfes de Can Lleonart eren plenes a vessar per escoltar com l’escriptor parlava sobre “Catalunya, el país ocult d’Europa”. La tesi que va exposar Tree explicava que, malgrat els avenços recents, una gran majoria del món ho ignora gairebé tot sobre el nostre país. Segons Tree, hi ha altres països sense estat, com ara Escòcia, que son molt més coneguts. Hi ha doncs una gran feina a de-senvolupar en aquest sentit. En el torn de col·loqui la conversa va derivar cap a l’actualitat del procés i l’actuació dels partits polítics que, en aquells dies, protagonitzaven un estira i arronsa difícil de pair per a bona part del públic.

Cristina Segura, jove promesa al Festival Life Victoria Barcelona 2014

La mezzosoprano Cristina Segura ha estat elegida Jove Promesa pel prestigiós festival Life Victoria Barcelona 2014, Lied Festival Victoria de los Ángeles. Segura, a qui vam entrevistar fa uns mesos a la Revista Alella, ha estat escollida dins el programa New Generation del festival, fet que li ha permès compartir cartell i cantar amb grans artistes reconeguts internacional-ment, com el tenor Adrian Thompson i el

baríton Roman Trekel, durant els dies 2, 3, 10 i 11 d’octubre, prenent part en els concerts d’obertura i clausura. Un gran salt endavant per aquesta cantant alellenca.

Concentració a la Porxada per defensar el dret a votar el 9NEl passat 30 de setembre, desenes de persones van respondre a la crida de L’ANC, tot i la intensa pluja, i es van concentrar a la Porxada per protestar per la impugnació del Govern Central de la Llei de Consultes i la consegüent suspensió de la consulta del 9N. La con-centració, com arreu del país, estava prevista a la plaça de l’ajun-tament, però la pluja va fer dirigir els participants cap a la Porxada del Mercat Municipal. Amb el paraigua sota el braç i les idees molt clares, els assistents van entonar càntics per la independència i van cantar Els Segadors. L’Alcalde, acompanyat de representants dels partits pro consulta, va oferir un petit discurs on va animar a seguir lluitant i va assegurar que aquesta decisió presa pel Govern Central no era el final del viatge emprés per aconseguir votar.

La campanya d’Ara és l’hora pel 9N arrenca a AlellaEl passat 4 d’octubre va arrencar a Alella la campanya d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana pel 9N, Ara és l’hora. Es tracta d’una gigaenquesta per fomentar el vot a la consulta convo-cada pel novembre. ‘Que ens pot obrir, si us plau? Som els voluntaris de la consulta del 9 de novembre. Venim a portar informació.’ Amb aquesta presentació, una seixanta de voluntaris del poble van iniciar la seva feina porta a porta. Alguns dels voluntaris van poder explicar a la revista Alella que, després d’aquella primera sessió, caldria tornar a fer una jornada de campanya perquè van trobar que molta gent no era a casa.

Alella a l’anunci de La Grossa de NadalEl nostre poble és la seu escollida de l’anunci de la Grossa de Nadal que s’emet per televisió des de fa ja unes quantes setmanes. En ell, la Grossa de Catalunya –representada pel capgròs de l’estimadíssima i re-centment desapareguda Roser Arenas– rep la Reina Isabel II d’Anglater-ra a Can Lleonart. Des d’allà saluden a un enfervorit públic d’alellencs i alellenques que les aplaudeix entusiasmats, al moment que la suposada reina anglesa li pregunta a la Grossa quin és el secret del seu sorteig.

Catalunya: Indrets i Memòria, nova exposició de Rosa Agenjo La incansable artista alellenca Rosa Agenjo ofereix una nova expo-sició que s’ha pogut veure a Barcelona durant el mes de setembre i que actualment, durant l’octubre, es mostra a Tortosa. Es tracta de Catalunya: Indrets i Memòria, una exposició amb motiu del Tricente-nari dels fets de 1714, que recull alguns dels elements i fets històrics que han configurat la identitat catalana. Des de l’arribada dels grecs a Empúries, l’art romànic de Sant Climent de Taüll, l’espiritualitat del Monestir de Poblet, fins al lligam amb la terra d’un mas català, el simbolisme de la muntanya i monestir de Montserrat, la Diada de Sant Jordi, els vincles amb la vinya, les colònies tèxtils, passant per l’Ebre i els arrossaires, la Catedral de Girona o l’obra de Gaudí. Tots ells són alguns dels trets característics de la història i la personalitat catalanes que apareixen reflectits en aquesta exposició, que compta amb un catàleg prologat pel president de la Generalitat, Artur Mas.

CEDI

DA

CEDI

DARA

MO

N R

UIZ

ALAI

TZ Z

APIR

AIN

9

L’Ajuntament es fa càrrec de totes les fraccions de la brossaL’Ajuntament ha obert un concurs públic per a l’adjudicació del servei de recollida de re-sidus sòlids urbans que inclourà, a més dels residus orgànics i el rebuig, la recollida tam-bé dels envasos, el paper i cartró i el vidre, que fins ara eren responsabilitat del Consell Comarcal. D’aquesta manera, es garantiran àrees de recollida on hi siguin els contenidors de les cinc fraccions, i facilitarà al ciutadà la separació de les seves escombraries. El servei que preveu l’Ajuntament també incremen-tarà les freqüències de recollida d’algunes fraccions, i racionalitzarà les àrees i punts on s’ubiquin els contenidors, així com tota una llarga sèrie de millores. Amb aquest objec-tiu, l’Ajuntament preveu una despesa anual màxima de 565.455€ més IVA en concepte de pressupost de licitació del contracte, dins la partida de Gestió de Residus. “Això és un canvi de plantejament en la gestió de residus. Creiem que queda marge de millora pel que fa a separació, reducció, no generació de resi-dus, reutilització, etc. Aquest esforç l’hem de fer entre tota la ciutadania, perquè tots som generadors d’aquests residus. I abans de de-manar un esforç més gran als veïns d’Alella, l’Ajuntament hem d’intentar oferir un millor servei”, va remarcar Marc Almendro, regidor de Medi Ambient. En el mateix ple es va apro-var resoldre el conveni existent amb el Consell Comarcal des de gener de 1999, pel qual era aquest ens qui s’encarregava de recollir el vi-dre, els envasos i el cartró, en “un servei que no complia les expectatives que creiem neces-sàries per a aquest servei de recollida selecti-va”, va afirmar l’alcalde Andreu Francisco. Tant la convocatòria de concurs com la resolució

del conveni amb el Consell Comarcal es van aprovar amb els vots a favor d’ERC+SxA, CiU, PSC i PP i l’abstenció de Gd’A.

Alella compta amb la seva pròpia Agrupació de Defensa Forestal (ADF)Des de l’1 d’octubre, els boscos del poble i la prevenció d’incendis estan sota la guarda de l’Agrupació de Defensa Forestal Alella, que s’ha escindit de l’ADF La Conreria. L’Agrupació, for-mada per propietaris forestals, voluntaris i el mateix Ajuntament, busca “millorar així el seu funcionament i tenir una millor capacitat de ges-tió i de realització de tasques pròpies de l’ADF, i, per tant, una millor capacitat de prevenció d’incendis i de les primeres tasques d’interven-ció”, segons el regidor de Medi Ambient, Marc Almendro. Com a pas previ a aquesta creació d’un ADF local, el municipi d’Alella va aprovar per unanimitat, al ple de juliol, la seva sortida de l’ADF La Conreria, del qual formava part fins ara juntament amb Tiana i set municipis de la vessant del Vallès, i el traspàs del conjunt de materials que li pertoquen, entre els quals hi ha un vehicle 4x4 i maquinària de prevenció d’incendis. Tot i així, l’Ajuntament s’ha compromès a dotar l’ADF d’aquells instruments i eines que es queden a l’ADF La Conreria, com són uns radiotransmis-sors i un sistema d’autobomba per al vehicle.

Ple suport municipal a la consulta del 9N En una sessió extraordinària celebrada el di-lluns 22 de setembre, el ple municipal va apro-

var amb els vots favorables de tots els partits –excepte del PP– la moció de suport a la con-vocatòria de consulta sobre la futura situació política de Catalunya que s’ha de celebrar el 9 de novembre. La moció va ser impulsada per ERC+SxA i CIU i, a més d’acordar donar suport a la consulta del 9N, compromet l’Ajuntament amb la seva realització i a facilitar tot el que calgui per fer-la possible, assegurant que “els ajuntaments garantirem la llibertat individual i el procés democràtic, facilitant tots els recur-sos i les eines necessàries per a fer possible la celebració de la consulta de forma coordina-da amb el departament competent del govern de la Generalitat de Catalunya”. El document aprovat també fa una crida a la ciutadania a participar d’aquesta convocatòria d’una mane-ra “activa, cívica i pacífica”. Alella es va sumar així als 920 ajuntaments catalans que donen suport a la consulta.

Alella abandona el Consorci Digital Mataró-Maresme

També en el ple de juliol, l’Ajuntament va apro-var la seva separació del Consorci Digital Ma-taró-Maresme, que gestiona la televisió digital local pública de la demarcació de Mataró, del qual Alella formava part des de juliol de 2006. El punt es va aprovar per unanimitat, tot i la-mentar molt el fet, ja que Alella va ser de les poblacions que, en el seu moment, més van creure i impulsar la creació d’aquest mitjà de comunicació. Ara, però, considerant que l’in-terès públic per al poble no justificava la seva permanència i que ja només tres municipis més donen suport a aquest Consorci, es va optar per abandonar-lo.

DEL PLE

‘Requiescat in pace’ Can Tito Serra VellLes primeres referències a La Masia de Can Tito Serra Vell, també cone-guda com a Mas Babau, a la zona de Can Magarola, són del segle XIII. La configuració principal de l’edifici, una masia típica del Maresme, data probablement dels segles XVI-XVII. Tot i estar catalogada com Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i tenir una protecció integral el volum de l’edifici, tal i com recull el POUM recentment aprovat per l’Ajuntament d’Alella, portava anys en molt mal estat, sobretot els interiors, la façana est i bona part de la coberta, que s’havien esfondrat. Finalment, degut a l’abandonament, s’ha produït un greu esfondrament. L’edifici sembla irreversiblement tocat de mort. Dins el ric patrimoni arquitectònic alellenc, el Mas Babau presentava la singularitat de ser una masia construïda amb parets de tàpia.

Perdre el patrimoni és perdre la identitat. Tanmateix, ara cal estar amatents a com evoluciona l’afer, si l’administració local havia fet algun re-queriment o quina actuació té prevista davant la nova situació. Cal, també, veure la reacció de la propietat. El règim del sòl de la finca està reconegut com a no urbanitzable.

SÍNDIC D’ERRADES A la secció Avui tas-tem... del número passat, publicada a la pàgina 47, pre-sentàvem el vi Ro-sat d’en Blanch, d’Oriol Artigas. Pe r e r ro r, l a imatge publica-da no correspo-nia a l’ampolla del vi en qüestió, sinó a la d’un altre vi del ma-teix productor, e l que s’ano-mena La Prats.

tas-ero a a e-

o-,

MIR

EIA

BARN

ADA

SA

JUN

TAM

ENT

D’AL

ELLA

10

11

ENTREVISTA

Cristina Xatart (CiU): “Som el relleu natural d’Andreu Francisco”LAURA RUIZ / FOTOS: ÒSCAR PALLARÈS

Fa gairebé un any, a principi de novembre del 2013, Cristina Xatart aconseguia el seu objectiu des del començament del mandat: formar part del govern. Si després de les eleccions el suport de PP i Gd’A no van ser suficients per desbancar Francisco, l’actualitat política del país va pro-piciar l’entesa amb aquest i els altres regidors d’ERC+Sumem per Alella i la regidora del PSC. En aquesta entrevista explica que tornarà a encapçalar la llista de CiU i que espera rellevar Francis-co perquè ‘porta molts anys’. Xatart també detalla les idees que té per a Promoció d’Alella, la regidoria que lidera. El que més il·lusió li fa: un vídeo per a ‘impulsar Alella i la DO’.

Xatart, davant l’expositor d’ampolles de vi DO Alella de l’Oficina de Turisme.

12

ENTREVISTA

Més de set-cents alcaldes han anat al Palau de la Generalitat a entregar l’acta del ple amb la moció de suport a la consulta del 9-N. Tu no hi has anat?He baixat abans a la plaça Sant Jaume perquè CiU m’havia convocat. Aquests dies són de bojos...

El fet que CiU entrés al govern ha reforçat el suport municipal a la consulta? El 80% del pacte de govern eren raons de país. Per a nosaltres els darrers anys, des que va començar aquest mandat, ja estàvem al costat d’ERC amb tots els temes nacionals. Va arribar un moment que ens vam plantejar, hi ha molt bona entesa, però nosaltres estem fora i ells dins... Tot plegat va precipitar que acabéssim pactant. A més, vèiem que hi havia una perso-na dins que no s’ho creia. Ara l’hem felicitat perquè ha acabat votant en favor de la moció, com diu en Mas, un canvi una mica supersònic des que va començar tot això. Hi ha molta gent del PSC que n’hauria de prendre exemple.

Des de Governació han demanat quina predisposició té cada ajuntament. Què heu comunicat des d’Alella?Nosaltres ja hem dit que facilitarem tot el que demanin. Els col·legis electorals per a la consulta seran els mateixos de sempre. D’altra banda, des de CiU i l’Ajuntament ens implicarem en la campanya Ara és l’hora.

Cada cop falta menys per al 9-N...Jo sóc optimista, però penso que no hem de tenir presa. Ara no podem pensar en clau de partit, cal pensar en clau de país. Espero que tot anirà bé, malgrat que sóc conscient que és molt complicat. Quan estàs al govern és difícil, sospeses molt més el risc. Des de l’oposició veus els toros des de la barrera. Ara és el moment de no fer distincions de cap mena. Hem de ser més generosos.

Com han anat aquest onze mesos al govern?Fins ara hem estat molt a gust. Quan hi ha coses en què no ens posem d’acord, som ca-paços de deixar les minúcies a banda i con-tinuar amb la feina.

A CiU teniu dues regidories. Penseu que l’Alcalde aclapara massa poder? No ens posarem amb com es reparteixen la feina a ERC. Nosaltres estem contents, amb ganes i il·lusió.

El regidor Vicenç Llorca no s’ocuparà de cap regidoria?En aquest mandat segur que no. Té moltes incompatibilitats per la seva feina. A més, escriu, fa una tesi... És d’aquelles persones que si s’hi impliqués ho voldria fer al cent per cent. Ara bé, a nosaltres ens ajuda molt i està al nostre costat.

Un dels punts del pacte és que t’ocupaves de la primera tinença d’alcaldia i eres present als actes públics. Sí i es compleix. Molt aviat l’Andreu em ce-dirà el càrrec i m’encarregaré de la presidèn-cia del Consorci DO Alella. Té molt de sentit perquè m’ocupo de la regidoria de promoció d’Alella i tenim molts projectes que impli-quen la DO. Estem convençuts que tenim un tresor que és la marca Alella i el que hem estat fent i continuarem fent és vestir-la per sortir a vendre-la. Volem potenciar-la. Una de les novetats és un vídeo que sortirà molt aviat i que ja sabeu quina música té: la can-çó que en Narcís Perich va presentar per la festa de la Verema. L’altra novetat important és una guia d’enoturisme.

I quin és l’objectiu d’aquestes novetats?Impulsar tot el poble a través de l’enoturis-me. Tenim moltes virtuts: estem molt a prop de Barcelona, som un poble petit on tenim unes bodegues fantàstiques... Estem fent un projecte transversal perquè beneficiï el poble en tots els àmbits.

Quina valoració fas de la 40ena edició de la festa de la Verema?CiU no la va organitzar, un dels punts del pacte de govern és que ERC se n’encarrega-ria perquè els feia il·lusió. Em va semblar una bona aposta dur grans figures, com ara Pedro Ballesteros, perquè expliquessin coses sobre els nostres vins, però potser a nosaltres ens hauria agradat donar més pes a Alella com a marca i fer-la popular. Volem potenciar el vincle emocional que uneix la població i el que significa forma part d’una DO tan important.

La regidora de CiU Rosa Rubio s’encarrega d’Habitatge, quina és la pròxima actuació en aquest àmbit?L’habitatge social del carrer Canonge, estem treballant per determinar quin tipus de col-lectius se’n poden beneficiar, segurament serà com Can Doctor, lloguers per a gent jove.

Quines dedicacions tens?Tinc dedicació parcial a l’Ajuntament, i al consell comarcal sóc assessora a l’àrea de Benestar Social i Educació, és un càrrec tèc-nic no polític.

Quina és la situació dels Escolapis?Hi ha un comprador interessat i estem espe-rant si finalment tira endavant, que sembla que sí. Ara bé, no és fàcil; són processos molt llargs.

S’ha resolt com voldries el problema del Casal?Per nosaltres és la millor solució, creiem que tothom quedarà content. Des de l’oposició, la nostra confrontació al projecte del nou ca-sal va ser la més contundent. Ara s’ha optat per fer el que nosaltres proposàvem; n’estem satisfets. Quan estigui reformat, aproxima-dament d’aquí a dos anys, el nou casal ens ajudarà molt a dinamitzar el poble. Es farà ràpid i la localització del casal provisional a Can Gaza és una bona tria.

I el POUM?Estarà publicat molt aviat. Estem contents, hi vam treballar intensament des del comença-ment, i la Generalitat ja hi ha donat el vistiplau.

Que el Hamelin-Laie marxi del poble no és una pèrdua?Jo ho veig com una oportunitat. Estem en converses força avançades amb el Tecno-campus de Mataró perquè es converteixi en una universitat del vi. Fa molt de temps que

“Molt aviat l’Andreu em cedirà el càrrec i m’encarregaré de la presidència del Consorci de la DO Alella”

13

ENTREVISTA

penso que aquest seria un actiu important: un centre per a la professionalització en el món del vi. Hem de lluitar per l’exclusivitat perquè som una DO petita.

Gent d’Alella es felicitava que entréssiu al govern perquè hi teníeu bona relació. Continua essent així?No. No entenc l’estratègia de Gd’A. Han optat per fer una oposició molt grollera. Al principi havíem tingut una bona entesa, però potser pel fet d’estar a l’altra banda ara ens hem con-vertit en la seva diana, on van a parar tots els cops. No comparteixo la seva manera de fer política ni de fer oposició. Nosaltres tení-em una manera molt diferent de fer i amb un projecte darrere. Mai no hem anat a cegues.

Josep Bardés (regidor de Gd’A) es queixa perquè no hi ha diàleg amb el govern. És cert?Nosaltres estem oberts, sempre que ho vul-guin poden venir a parlar. Nosaltres no hem anat a picar les seves portes, quan estàs al govern tens un dia a dia molt ple, però poden venir a veure’ns sempre que ho vulguin.

El regidor del PP, Javier Berzosa, criticava el pacte per ser amb un objectiu d’àmbit nacional.

Li diria que no ha estat així, també és un pacte pel poble. Precisament, hem incidit en canvis dels darrers temps com ara els des-comptes de l’IBI per a famílies nombroses i monoparentals o el parc de Les Heures, que molt aviat es convertirà en el que des de CiU vam projectar.

Quin és el canvi més gran de passar d’estar a l’oposició a entrar al govern?Que tens molta més incidència en com canvia el poble. Segueixes el dia a dia i ho tens tot més a mà.

I què caldria fer perquè l’oposició hi tingués més a dir?Potser es podria millorar, però també és una qüestió de voluntat. Quan no trobàvem prou informació l’intentàvem buscar i des de CiU mai no han mancat propostes. Seria tot molt més fàcil si no hi hagués una confrontació de base per ser oposició i govern, s’han de buscar els canals d’entesa.

Andreu Francisco es tornarà a presentar a l’alcaldia, tu també?Sí, ja estic proclamada com a candidata, però encara no ho hem fet oficial. El nomenament l’ha ratificat Convergència (CDC) i Unió (UDC), però no sé què passarà finalment, si anirem junts o no, depèn del que passi en els pròxims mesos a nivell nacional. Ara, com vam dir públicament el mes de juny, des del govern defensem les idees de CDC.

La relació amb Unió ha millorat d’ençà de la polèmica arran del pacte de govern?Ja vaig explicar que no entenc què va passar. El regidor Izquierdo d’Unió estava al cas de tot, no va ser una flor d’estiu, dúiem mesos preparant l’entrada a govern.

Com ha afectat el cas Pujol a la militància de CiU a Alella?A tots ens ha deixat tocats i tristos. Primer no ens ho podíem creure, ara estem decebuts. Tenim molt clar, però, que s’ha de diferenciar entre el nivell personal i l’obra de país que va bastir. N’hem parlat entre nosaltres, penso que és bo socialitzar la ràbia que sents. Cal tenir en compte que en el nostre poble tenim militants molt antics i amb relació personal amb el president Pujol.

A les últimes eleccions europees CiU va mantenir-se com a força més votada com passa habitualment en totes excepte a les locals, però ERC el seguia de prop. Estem contents, el més normal és que ERC hagués guanyat com va passar a la resta del país i més amb un alcalde d’ERC.

Què t’agradaria que passés a les eleccions municipals del pròxim maig?Que guanyéssim nosaltres, evidentment! Crec que som el relleu natural, l’Andreu por-ta molts anys, hi ha àmbits en què ha fet molt bona tasca, però també és hora que es pugui realitzar i anar més amunt. Nosaltres hem es-tat a l’oposició i ara som al govern. Des d’una òptica de partit potser ni a ells ni a nosaltres ens convenia, però ens hem posat d’acord per tirar endavant un projecte de país i de poble. Hem fet les coses bé i les propostes que tenim es duen a terme perquè ens ente-nem, no tenim cap picabaralla. És legítim que l’Andreu tingui altres aspiracions.

Francisco de moment es presentarà a les municipals, com explicareu que val més la pena votar CiU?Fixa’t que si agafes el nostre programa i co-mences a revisar tot el que proposàvem, la majoria s’ha fet. No hem variat de discurs sinó que l’hem reforçat. A més, som al govern i te-nim assumida la gestió diària de l’Ajuntament. Hem consolidat el nostre projecte pel poble i això és el que explicarem als alellencs.

“Gent d’Alella ha optat per fer una oposició molt grollera”

14

15

ALBA CÉSPEDESAquest estiu passat, Ale-lla ha acollit deu visitants ben peculiars. Un grup de joves europeus d’entre 18 i 36 anys va participar entre el 27 de juliol i el 8 d’agost en un camp de treball internacional, una activitat que té com a ob-jectiu el treball voluntari i col·laboratiu a nivell local i internacional des d’una perspectiva de soli-daritat. La idea va sorgir de l’Oriol Font, president del col·lectiu ecologista La Garnatxa i expert participant en diversos camps de treball d’aquest tipus, qui va ser fi-nalment l’encarregat d’organitzar i coordinar aquesta activitat amb el suport de l’Ajunta-ment d’Alella i del Servei Civil Internacional (SCI), un moviment que treballa per la pau i la justícia social i que promou el voluntariat des de diversos àmbits i projectes.

Buscant el debatLa idea principal d’un camp de treball inter-nacional del SCI és reunir un grup de perso-nes de diferents països del món en un entorn local per a realitzar una feina voluntària que tingui un impacte directe en el poble, i que su-posi a la vegada un espai de trobada intercul-tural. Al camp de treball d’Alella hi van tenir representació les nacionalitats russa, txeca, polonesa, sèrbia, belga, escocesa, espanyola i catalana. “Hauríem volgut més diversitat, però les inscripcions als països de l’est van obrir-se abans”, comenta l’Oriol, el promotor i coordinador de la tasca, però també partici-pant actiu. Amb el suport de La Garnatxa i les indicacions de la regidoria de Medi Ambient, els deu participants i el seu coordinador van dedicar-se a fer feines de desbrossament de la riera i d’espais de muntanya, tot eliminant es-pècies invasores que actualment impedeixen el desenvolupament de comunitats de fauna i flora autòctones.

Però el treball per a la comunitat només suposava una part de la feina i de l’horari di-ari d’aquests voluntaris. Els camps de treball tutelats pel SCI volen ser, també, un espai de trobada per al debat, aprofitant la confluèn-cia internacional que existeix. Emmarcat en una temàtica mediambiental, aquest camp va centrar-se en la discussió sobre la degra-dació de la natura i les possibles solucions, complementant les feines de recuperació a l’exterior amb presentacions, visites a page-sos de la zona i observació de l’entorn natural del municipi d’Alella. “Buscàvem una mica el conflicte, que es generés una discussió sana sobre el tema. Per això anava molt bé que la feina a l’exterior esgotés, perquè així alliberes energia i estàs molt més receptiu”, argumenta l’Oriol. Amb la participació de persones vingu-des d’arreu, el debat estava gairebé assegurat.

Una cuina interculturalEl xoc cultural no només es va esdevenir en la feina física i les xerrades. Cada dia, dues per-sones escollides aleatòriament es dedicaven primer a la neteja de l’espai on s’allotjaven els participants –el gimnàs de l’Escola Fabra–, i posteriorment preparaven el dinar al Casal de Joves per a la resta de voluntaris, els quals havien sortit a treballar. Aquest fet provocava que el contacte cultural entre dues persones s’esdevingués obligatòriament, sense la resta

del grup com a suport, a la vegada que s’esdevenia un enriquiment per a tots. Amb la disponibilitat dels productes bàsics com l’ar-ròs, la pasta o els ous, els mateixos participants es proveïen dels ingredients específics per preparar plats del seu país, sor-gint-ne així “una cuina intercultural amb plats molt curiosos” comenta el coordinador. Per a co-nèixer la cuina catalana, la festa major d’Alella hi va jugar un paper molt im-

portant, ja que els joves van ser partícips de les botifarrades i sopars populars. “Tenim 10 addictes més a l’allioli al món”, assegura l’Ori-ol, “i també són uns excel·lents ambaixadors internacionals del vi d’Alella!”.

Activitat amb futurA part de les activitats pròpies del debat eco-logista, l’experiència també va servir als vo-luntaris per conèixer l’entorn des d’una faceta més social i lúdica. Així, van poder visitar els cellers Alella Vinícola i Alta Alella, realitzar una ruta històrica guiada pel municipi, passe-jar per Sant Pol de Mar, recórrer en bicicleta la ciutat de Barcelona, o gaudir de l’estiu me-diterrani a la platja, a banda de participar en els actes de la festa major del poble. Tot i així, l’Oriol voldria que, en futures edicions, hi ha-gués més contacte entre els joves visitants i els alellencs: “caldria reunir-se prèviament amb associacions del poble per tal de generar més espais de trobada, que els voluntaris pogues-sin participar en l’organització d’algun acte, i vincular altres entitats a part de La Garnatxa”. Del que no hi ha dubte, però, és de la possibili-tat d’acollir més activitats de voluntariat en un futur proper ja que “Alella té molt potencial pel que fa a camps de treball possibles, sobretot en relació a la recuperació d’espais naturals”, opina un coordinador a qui, tot i el desgast su-portat, ja li bullen noves idees al cap.

Els joves, en plena feina.

Un estiu de voluntariat a AlellaUn grup de joves europeus participen en un camp de treball internacional promogut per La Garnatxa

ACTUALITAT

MÍŠ

A M

ÜLLE

ROVÁ

16

PERE HOMSNo resulta gens fàcil sintetitzar els trets d’un personatge com ha sigut la nostra mare. Perquè avui no acomiadem només la nostra mare. Avui estem acomiadant tot un personatge.

Extravertida, alegre, agraïda amb tots aquells que li havien fet un favor, amiga dels seus amics, bona esposa, bona mare per als seus vuit fills, perquè sempre havia considerat com a fills les parelles dels meus germans i la meva, i bona àvia. Una persona estimada per tothom. Aquesta església plena de gom a gom n’és la prova.

Una catalana i alellenca de pedra pica-da. Estimava profundament, amb un amor indestriable, el seu país, Catalunya, i el seu poble, Alella, del qual se’n sentia tant orgu-llosa. Membre, entre moltes altres coses que em deixo, del grup de teatre, de la coral, jut-gessa de pau durant uns anys i el capgròs més famós de la colla arrel de convertir-se en la imatge de la grossa aquest any passat.

El fet que li fessin un capgròs fa anys

li va fer una enorme il·lusió, doncs sempre comentava que el dia que ja no hi fos entre la gent, els seus fills i néts la recordarien en veure’l.

Penso que millor que dedicar tota una sèrie d’adjectius per definir-la, la millor ma-nera de mostrar el seu tarannà és explicar dues anècdotes que reflecteixen perfecta-ment com era.

La primera és de fa ja molts anys. Un dia estàvem dinant a casa els pares i, de sobte, va treure d’una carpeta uns documents plas-tificats i en va donar una còpia a cada fill. Si em permeteu m’agradaria llegir-vos-el. El document es titula “A la meva família i al meu metge” i diu així.

“Quan arribi el moment en què no pu-

gui expressar la meva voluntat sobre els

tractaments mèdics que se m’hagin d’apli-

car, desitjo i demano que aquesta declara-

ció sigui considerada com a una expressió

formal de la meva voluntat assumida amb

total llibertat i conscient dels meus actes.

Considero que la vida és un do de Déu.

Se que la mort posarà fi a la meva exis-

tència.

Per això jo, Roser Arenas i Sonet, de-

mano que si per la meva malaltia arribo a

una situació irrecuperable, no se’m man-

tingui amb vida per mitjà de tractaments

desproporcionats. No demano l’eutanàsia

activa, però sí que desitjaria morir a casa

en pau i envoltada de la família. Si això

últim no fos possible, feu el que més con-

vingui sense cap remordiment. Si se’m

podem calmar els sofriments també us ho

agrairia.

Desitjaria rebre els sagraments quan

encara estigui conscient. No m’espantaré.

Si alguna part del meu cos es pot aprofitar

per a alguna altra persona, no dubteu ni

un sol instant. A mi ja no em servirà per

a res.

He deixat això escrit perquè, a voltes,

en aquests moments no es pensen algunes

coses. Us demano perdó per totes les meves

errades.

Comiat a la mare

ACTUALITAT

Roser Arenas amb el seu capgròs de la Colla de Gegants, Caprossos, Timbalers i Grallers d’Alella.

17

Que sempre estigueu units com ara. Si

moro abans que el pare, estimeu-lo molt

perquè ell ho faria tot per vosaltres.

Fins aviat, Roser”

La segona anècdota es de quan els pa-res van celebrar les noces d’or, els cinquanta anys de casats, fa ara quatre anys. A banda de la gran il·lusió que li va fer, uns mesos abans del dia de la celebració, i un dia que també érem tots a casa seva, ens va comen-tar que amb el pare havien decidit que dema-narien al centenar llarg de convidats que, en comptes de fer-los un regal, cadascú donés una quantitat de diners que considerés opor-tú, i que tot el que recollissin ho donarien íntegrament a la lluita contra el càncer, con-cretament mitjançant una donació a l’Insti-tut de Medicina Predictiva i Personalitzada del Càncer on hi treballa un nebot seu.

Crec que aquestes dues anècdotes que us acabo d’explicar defineixen perfectament la persona. Perquè avui els meus germans i jo diem adéu i fins aviat a una bona mare.

I tenir una bona mare, i un bon pare, és molt important. Són punts de referència imprescindibles, que amb el seu comporta-ment i manera de ser et marquen un camí. Són com aquella pluja fina que al final t’aca-ba deixant xop, com aquella ratlla blanca que t’assenyala la carretera quan conduei-xes enmig de la boira.

La trobarem molt a faltar, però a la vega-da la recordarem sempre. Com diu aquella poesia popular escocesa:

Pots plorar perquè ha marxat, o pots

somriure perquè ha viscut;

Pots tancar els ulls i resar perquè tor-

ni, o pots obrir-los i veure tot

el que ha deixat;

el teu cor pot estar buit perquè no la

pots veure, o pot estar ple de

l’amor que compartireu.

Pots plorar, tancar la teva ment, sentit

el buit i donar l’esquena,

o pots fer el que a ella li agradaria:

somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.

Nosaltres seguirem aquest segon camí. Somriurem, obrirem els ulls, estimarem i seguirem endavant. Adéu mare, que tinguis un bon viatge. I no et preocupis, cuidarem del pare tal com volies.

No vull acabar sense agrair molt since-rament, en nom de tota la família, per una banda al personal de l’Hospital Germans Trias i Pujol que ha atès la nostra mare i a tots nosaltres amb una professionalitat i una qualitat humana increïbles, i també a tots els que heu vingut avui aquí i els que van ser al tanatori ahir.

M’agradaria que no veiéssiu aquest agraïment com un simple detall protocol-lari o com una frase feta. Ben al contra-ri, tot i que és evident que el dolor que sentim no ens el pot treure res ni ningú, la vostra companyia ahir i avui ens re-conforta i ens han fet més suportables aquests moments.

Per tant, repeteixo, en nom de tota la fa-mília, moltes gràcies per haver-nos acom-panyat.

17

ACTUALITAT

Per tal de retre homenatge a Roser Arenas, col·laboradora d’aquesta revista i personatge popular estimat per tothom, vam demanar al seu fill, Pere Homs, que ens permetés publicar l’emotiu parlament que va llegir a l’església el dia de l’enterrament de la seva mare

La Roser de ca l’Arenas, única i polifacètica.

.

18

Alella a la V per la independènciaHem demanat als nostres lectors que ens facilitin les seves fotos de la gran V de la diada d’enguany. Aquí teniu una mostra de les imatges rebudes.

Laura Ribalaiga Família Arenas Família Rovira Cortada

Elisabeth Reverter

Quico Lluch

Quico Lluch

Miriam Rojas

19

ELISABET SOLSONAQuina relació hi té amb Alella?Hi he tingut i hi tinc molta relació. És un po-ble que m’estimo molt i és on han crescut i es-tudiat els meus fills. Jo vaig néixer a Badalona i, amb 21 anys, quan va néixer la meva filla, vam traslladar-nos a Alella. Va haver-hi una temporada que vam marxar a viure a Vilas-sar, però quan vaig veure que, en un sol dia, la meva dona havia passat 19 vegades pel Tele-tac de l’autopista... vam decidir tornar-hi! La casa familiar està a la riera principal, a tocar del Sorli. Ara, per circumstàncies de la vida, fa un parell d’anys que torno a viure a Bada-lona. Però a Alella hi vaig molt i li segueixo tenint molta estima, molta. És la meva segona casa. He voltat molt pel món i et puc assegu-rar que Alella i el Maresme són el paradís!!!

No podem estar-hi més d’acord... Quan vaig pels llocs em fa moltíssima il·lusió trobar vi d’Alella! I en demano, i així puc aprofitar per explicar la història, explicar què és la DO Alella... Aquestes coses les aca-bes portant a l’ADN i és un orgull poder-les explicar! Tinc molt bona relació amb Parxet, amb Alella Vinícola... i amb l’alcalde, l’Andreu Francisco, també hi tinc molt bona relació.

En parla amb una certa admiració...Sí... Si em cau tan bé l’Andreu és perquè el dia que el vaig conèixer va ser en un acte, a Ca-brera, i portava una ampolla de vi d’Alella a la mà, promocionava la DO Alella. I vaig pensar “Clar!!! Això és el que ha de fer un alcalde!!!”. Hi tinc bona relació. Vaig fer-li una proposta per a la Miralda, però no va acabar de quadrar...

Per a la Miralda?Sí... Fa un temps vaig presentar un projecte per a la Miralda. Aquella casa és un caramel

i és una llàstima que estigui feta un desastre, perquè podria ser un pol d’atracció. La meva idea era fer-hi una mena de parc d’atraccions molt relacionat amb el vi: convertir-ho en mu-seu del vi, mantenir les vinyes per explicar als més petits què són i com es conreen... fer, en definitiva, un espai d’oci familiar. Si el pro-jecte hagués pogut tirar endavant, crec que hauria generat molts llocs de treball i hau-ria donat l’oportunitat a tots els restaurants de tenir-hi el seu espai, ja fos fix o itinerant en funció de les seves possibilitats... però no me’n vaig sortir. És una zona afectada pel pla urbanístic i quan vaig anar a presentar-ho ja vaig veure que allò no quallava. Saps quan

tens una idea i veus que no t’agafen el fil? Doncs va passar això... Hi ha vegades que tens idees i després et diuen que són irrea-litzables...

Parlem del seu negoci. Enrique Tomás té actualment una seixantena de botigues a tot l’estat –la majoria d’elles a Barcelo-na- i fa un mes que ha començat la seva internacionalització obrint el primer es-tabliment al Soho de Londres. Com està funcionant?Molt millor del que ens pensàvem! Hem co-mençat facturant entre un 30 i un 35% més del que calculàvem. El més positiu és que, des del primer dia, semblava que hi fóssim de tota la vida. Londres ja m’ha dit que el model a l’exterior també funciona.

Per tant, deduïm que l’expansió continua-rà... per on?Hi haurà una expansió molt potent arreu del món. El 86% de l’exportació mundial de pernil es fa a la Unió Europea i, per tant, les prope-res botigues que obrirem seran als països de la UE. Tot i això, ens volem escampar per tot el món. Durant l’any que ve, volem que En-rique Tomás sigui present a 25 o 28 països. Nova York i Miami són altres ciutats que tam-bé tenim al cap.

Quina és la clau de l’èxit?És la suma d’un milió de petites coses, però hi ha dos elements que són claus: els treballa-dors han de ser bons i han de saber tractar bé els clients, i el producte que venem també ha de ser molt bo. No només ha de semblar un bon pernil, també ho ha de ser. Has de saber explicar les virtuts del teu gènere però, per molt que les expliquis, si no són certes no vas enlloc!

Tomás, a la botiga de Mataró.

Enrique Tomás, un badaloní de cor alellenc que vol conquerir el món amb el seu pernilXerrem amb Enrique Tomás a la seva botiga de Mataró amb uns tacs de pernil ibèric de gla en un plat i una copa de vi negre a la mà.

ACTUALITAT

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

20

21

ACTUALITAT

ELISABET SOLSONAEl Consell Comarcal del Maresme ha atorgat prop de 3.650 beques de menjador escolar per aquest curs 2014-2015, una cinquantena de les quals són per a escolars d’Alella. L’ens co-marcal ha rebut un total de 7.215 sol·licituds de beques menjador per aquest curs –d’Alella n’hi havia 112– i, una vegada avaluades totes les peticions, se n’han concedit la meitat, un total de 3.627 per valor de pràcticament 2 mi-lions d’euros. Degut a la difícil situació eco-nòmica d’algunes famílies d’Alella, la beca cobrirà el 100% de la despesa de menjador

de 55 menors. La resta de famílies que reu-neixen tots els requisits establerts a les bases de convocatòria rebran un ajut equivalent al 50% del cost del servei de menjador escolar.

Més de 2 milions d’eurosEl Departament d’Ensenyament va comuni-car al CCM que, per a aquest curs escolar, traspassaria prop de 2 milions 300 mil euros per a cobrir les necessitats d’ajuts de menja-dor escolar. La quantitat econòmica atorga-da per la Generalitat és similar a la de l’any passat, tenint en compte que el curs anterior

es va haver de fer una aportació extraordi-nària complementària. En aquest primer atorgament que s’ha fet ara, a l’inici de curs, s’inverteixen pràcticament 2 milions d’euros i, la resta dels diners, es reserven per a un segon atorgament que contempli la resolució de possibles incidències.

Aquest curs 2014/2015 és el primer en que s’han establert uns criteris homogenis de concessió de beques de menjador escolar a Catalunya, tot i que el Consell Comarcal del Maresme fa dos anys que es va adaptar a l’aplicació d’aquesta concessió unificada.

55 beques menjador per a nens alellencsEl Consell Comarcal ha concedit la meitat de les beques que s’havien sol·licitat

Zona d’esbarjo de l’escola Fabra.Ò

SCAR

PAL

LARÈ

S

alellaSubscriu-te!Per només 16€ a l’any rebràs la revista Alella a casa tevaEntra a www.revistaalella.cat/subscripcio i formalitza la teva subscripció

Vols estar assabentat de tot el que passa a Alella?

Revista independent d’informació localrevistaalella

22

ALBERT ALABAU D’Alella de tota la vida, a la Teresa –també coneguda per ser la filla de la Doctora Enri-queta- des de ben petita, sempre li ha agradat molt tot allò relacionat amb la construcció, el muntar i el desmuntar: “M’apassionava poder dibuixar quelcom i, després, a la meva manera, intentar reflectir-ho amb peces del LEGO”. Quan era petita i anava a l’escola a Montgat, passava cada dia per davant de Can Teixidó… em fascinaven les cases que allí hi veia. Un dia vaig decidir que volia cons-truir cases com aquelles. Avui dia percebo l’arquitectura d’una altra manera: “podria construir cases meravelloses, però em satisfà molt més treballar per i amb les perso-nes, satisfent necessitats socials

amb un enfocament més humani-tari, no enfocat a complaure els capricis de quatre rics”, explica il·lusionadament la Teresa.

Graduada en Arquitectura per l’UPC a mitjans de la dècada pas-sada, després de treballar intensa-ment per a diversos estudis d’ar-quitectura de Barcelona, durant el boom de la construcció a finals de 2007, la Teresa va començar a ensumar que l’hora de fer un canvi li estava arribant. I és que, a l’evident alentiment que es vivia al sector, se li començaven a sumar les ganes de la Teresa de veure món i d’exprimir el concepte i les bases de l’arquitectura per a fer quelcom més del que portava anys fent aquí a casa.

Emigrar per seguir evolucionantI així va ser com, a principis del 2008, va decidir marxar a Londres on, pocs mesos després, va cursar un Màster en Arquitec-tura centrat en Architecture of Rapid Chan-

ges and Scarce Resources (Arquitectura de grans canvis i pocs recursos), molt enfocat a països en vies de desenvolupament. “Em venia de gust fer un gir a la meva carrera: sentia que ser arquitecta era per fer coses transcendents, per ajudar a millorar el món”, esclareix la Teresa. No només es pot fer ar-quitectura construint, sinó també dibuixant, fotografiant, escrivint, fent cinema...

¿I per què Londres, si també estava vi-vint una situació de bombolla immobiliària semblant a la de casa nostra? “Sentia -i sen-

to- que Londres encaixava molt bé amb la meva personalitat. Jo sóc molt energètica, m’agrada fer moltes coses. Londres és una ciutat molt oberta de ment, on hi passen moltes coses de forma constant i on la gent estima i mima l’espai públic, i busca contí-nuament millorar-ne l’ús que se’n pot fet a través d’eines com l’arquitectura enfocada a l’interès comú. A Londres hi ha moltes iniciatives globals per aprofitar de manera innovadora l’espai públic. És una ciutat molt creativa. Estava cansada de Barcelona, del “construir, construir i construir” qualsevol cosa, a qualsevol preu, de qualsevol manera

i sense tenir gaire en compte les persones que, al cap i a la fi, són el centre de l’arquitec-tura. L’arquitectura va nàixer amb l’ànim de donar resposta a necessitats essencials de la humanitat, no per a silenciar-nos i fer-nos esclaus”, sentencia eloqüentment la Teresa.

La seva visió sobre l’Arquitectura va començar a canviar... Els mesos van anar passant i va tenir l’oportunitat de viatjar a Caracas, per fer-hi el treball de camp, per finalitzar la seva tesi. Concretament al barri de Petare, el sector popular més gran

d’Amèrica Llatina. “Van ser dues setmanes molt intenses… la meva tesi es va centrar en el projecte in-between spaces (els espais que vorejaven les dues realitats de la ciutat, evidenciant la riquesa i la pobresa), que consistia en articu-lar els espais “fronterers” entre els assentaments informals i formals de la ciutat, tenint en compte les implicacions no només arquitectò-niques, sinó sobretot també el seu impacte a nivell social, econòmic i polític”.

Obrint la mentAquella experiència la va marcar. En tornar a Londres va presentar la tesi. I aleshores es va fer el buit. Aquelles 2 setmanes l’havien canvi-ada: “em sentia enyorada de Vene-çuela i d’aquella realitat que m’ha-via trobat allà i que tant m’havia atrapat: la seva gent, la cultura, la realitat que vivien...”. Aleshores va decidir buscar una oportunitat per

poder-hi tornar. Una arquitecta vinculada al “Gobierno del Distrito Capital de Caracas” li va oferir feina en el projecte “Plan Maestro de Macarao”, un projecte a la parròquia de Macarao, al sud-oest de Caracas on hi havia un total de 58 barris. El pla del Gobierno consistía en un projecte de reordenació de l’espai públic dirigit a eradicar o minimit-zar aquestes fronteres arquitectòniques, tan evidents arreu de la ciutat, entre les zones riques i les menys afavorides. “La comunitat em venia i em deia “Arquitecto, queremos hacer tal cosa”: aquesta plaça l’hem de millo-rar, aquestes escales són una cascada cada

Teresa García.

CEDI

DA

QUÉ FÀ?

Què fa... Teresa García?L’alellenca Teresa García és una jove i inquieta arquitecta de les que, gràcies a la seva curiositat i motivada per la obligada reinvenció a causa de la crisi, ha anat més enllà de les fronteres del totxo per deixar empremta social en aquest món cada cop més global.

“PODRIA CONSTRUIR CASES MERAVELLOSES, PERÒ EM SATISFÀ MOLT MÉS TREBALLAR SATISFENT NECESSITATS SOCIALS”

23

QUÉ FÀ?

cop que plou, aquí hi manca una escola (hi ha més de 1.700 nens i nenes que no en te-nen...), en aquest carrer hi falta llum, ...”, ex-plica la Teresa. Li va tocar reunir-se amb els representants de cadascun dels barris i amb els seus respectius polítics. Aleshores ella redactava el projecte de millora arquitectò-nica i el presentava i defensava davant del govern. 2 anys de feina després, van entregar el Pla: “vam aconseguir executar només tres projectes del total, el més destacable: la re-modelació de la Plaça Bolivar de Macarao”, explica entre frustrada i orgullosa la Teresa.

En paral·lel, juntament amb dos veneço-lans i un noi Italià, va muntar un col·lectiu jove anomenat “Liga de la Partida Urbana”. “L’objectiu d’aquesta lliga és intentar recu-perar els jocs tradicionals utilitzant la pin-tura com a eina per millorar l’espai públic. Allà els nens i nenes estan molt envoltats de violència i es passen la major part del temps tancats a casa. Buscàvem recuperar els carrerons o petits espais oberts utilitzant la pintura com a mitjà de transformació de l’espai públic. Primer ens reuníem amb els nens i intentàvem entendre què els hi agra-dava. Aleshores ho plasmàvem juntament amb ells. Per exemple: dibuixant les línies al terra per jugar a la xarranca (el pisé- com di-uen allà), les marques d’una pista de bàsquet o de beisbol, etc. Intentar fer-los entendre

que ells també poden construir el seu espai d’una manera molt senzilla. L’espai és de tots i han de prendre consciència d’això, com també de la importància de conservar-lo i mantenir-lo”, comenta la Teresa.

Estant a Veneçuela, li va sortir un pro-jecte a Londres, pel que va decidir tornar i bolcar-se en el projecte de recerca per l’Illa de Sant Cristóbal, a les Galápagos, per un encàrrec d’una ONG Local. Construir un centre per a la comunitat conjuntament amb altres associacions tant de Londres com d’Estats Units.

La Teresa treballa actualment com a escriptora freelance, escrivint sobre ar-quitectura, intervencions urbanes i ciutats per a diferents plataformes online, diaris i revistes. A la vegada, treballa en un estudi que es dedica a fer projectes de reordenació de l’espai públic a Londres. Treballa amb els ajuntaments i entitats públiques i priva-des, centrant-se en millorar la qualitat de vida de la població mitjançant el disseny i l’arquitectura: “Intentem implementar el joc

en l’arquitectura que dissenyem. Dissenyem seients en forma de cub, per exemple, que convidin els ciutadans a usar-los de maneres molt diferents i creatives”.

Visió de futurPerò què li depara el futur a la Teresa? Doncs es veu tornant a Alella en un futur no molt llunyà, implementant tot aquest aprenen-tatge a casa, fent projectes bufons a Alella, per exemple. “Hauríem d’utilitzar el nostre entorn com a laboratori d’idees. L‘espai el creen les persones i són elles les que han de prendre les decisions del que volen i que no. I crec que és important començar amb aquest primer pas. Tant a Londres com a Ve-neçuela es treballa amb la gent, promovent el disseny participatiu, involucrant-hi sociò-legs, enginyers, antropòlegs... Són perspec-tives molt diferents que hem de conèixer i implementar, per veure si funcionen. “Sento que estic en un aprenentatge constant. No ens podem quedar estancats pensant que a casa tenim el millor... És molt important viatjar i veure món, ja que te n’adones que hi ha molt per aprendre i conèixer, per des-prés tornar a casa i aplicar-hi el millor d’un mateix.”

Podeu entrar en més detall a l’univers de la Teresa a http://archithoughts.net/

LA TERESA TREBALLA ACTUALMENT COM A ESCRIPTORA FREELANCE

Dues imatges de Caracas, Veneçuela, concretament dels barris de Petare i Catia. La Teresa desenvolupant tallers als barris de Hackney i Victoria, a Londres.

CEDI

DACE

DIDA

CEDI

DACE

DIDA

24

RAMON ANGLADA El passat 5 de juliol es van complir 75 anys del robatori de les últimes tones de documents, llibres i objectes diversos de particulars, sindicats, partits polítics, as-sociacions, entitats socials, esportives, cul-turals i empreses catalanes amb la sortida del darrer comboi ferroviari en direcció al centre peninsular. Papers que serien essen-cials per poder construir una gran base de dades utilitzada per exercir una duríssima repressió. En aquest sentit van estar indis-pensables els fitxers de socis d’entitats, llistats d’afiliats i militants, carnets, cor-respondència i els llibres d’actes.

La història del retorn dels papers robats per l’exèrcit franquista a Catalunya és plena de batalles judicials, deslleialtat institucio-nal i incompliments per part dels diferents governs de l’Estat Español, independent-ment del seu color polític. L’últim, el prota-gonitzat per l’actual Ministre d’Educació, Cultura i Esport José Ignacio Wert, amb la paralització del retorn dels documents pactat a la comissió mixta Generalitat – Mi-nisteri de l’any 2011, tot incomplint la llei 21/2005 de restitució documental.

Alella, però, no s’ha vist afectada per aquesta nova il·legalitat protagonitzada pel govern espanyol. Les sis unitats documen-tals relatives al nostre poble que es custo-diaven a l’anomenat Arxiu de Salamanca ja havien estat retornades a la Generalitat de Catalunya a través de dos enviaments. El primer, l’any 2006 i l’últim, portat a terme entre desembre de 2011 i febrer de 2012. A dia d’avui tots aquets fons documentals es troben arxivats i disponibles per consulta

en línia i presencialment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, després de la finalització dels treballs de revisió i catalogació. La loca-lització de la documentació alellenca pot portar a l’equívoc amb certa facilitat ja que es troba dins de dos fons diferenciats: el 886 i el 1- Generalitat de Catalunya (Segona República).

Les dues restitucionsEl 2006 es van retornar tres expedients sobre la comarca del Maresme amb docu-mentació de diversos pobles, entre ells el d’Alella. Una documentació restituïda que es troba dins del Fons 1 - Generalitat de Catalunya (Segona República). Un fons

format per: Documentación varia relati-

va a incautaciones hechas en la comarca

de Maresme. Alella-Calella, amb un marc cronològic que va de 1936 a 1939; Expedi-

entes de asuntos municipales de la co-

marca de Maresme. Alella-Sant Andreu de

Llavaneras, de 1936 a 1937; i Expedientes

de constitución de ayuntamientos de la

comarca de Maresme. Alella-Cabrera de

Mar, amb el mateix marc cronològic que l’anterior. Dins del primer trobem l’expedi-ent de Determinació de responsabilitats

i apropiació de béns de Trinitat Fabra

Alcain, format per nou documents que detallen la seva lluita judicial davant de les autoritats republicanes per la confis-cació de les Quatre Torres amb la conse-güent retenció provisional de tots els seus saldos en comptes bancaris, d’estalvi i d’altres valors mobiliaris. Dins del Expe-

diente de asuntos municipales de la co-

marca del Maresme. Alella-Sant Andreu

de Llavaneras, trobem la documentació generada pel Comitè de Milícies Antifei-xistes d’Alella i de la Junta de Seguretat Interior de Comarques en relació amb el procés de col·lectivització de les terres i la finca de les Quatre Torres. 16 documents de 1936 i 1937, dels quals se’n conserva còpia al caòtic Arxiu Municipal d’Alella. Uns papers, aquests sí, de què tenim la certesa absoluta que van ser utilitzats per identificar els participants en el procés de col·lectivització per tal de poder exercir una repressió brutal posteriorment. Uns documents que en alguns casos apareixen referenciats de forma destacada en els res-pectius judicis sumaríssims que acabarien en condemnes a mort. Finalment els Expe-

dientes de constitución de ayuntamientos

de la comarca del Maresme. Alella-Cabrera de Mar, contenen documents amb un pro-pietari clar: l’Ajuntament d’Alella. Papers signats per l’Alcalde d’Alella Pere Pons, el secretari Josep Cebrián i segellats amb l’es-cut municipal. 16 documents amb la relació nominal dels components de la corporació municipal, del 19 d’octubre de 1936 i del 30 i 31 de gener de 1937, o la certificació de l’acta de constitució de l’ajuntament que, indubtablement, també van ser utilitzats

CULTURA

Del Centro Documental de la Memoria Histórica a l’Arxiu Nacional de Catalunya: els papers alellencs són tots a casa i disponibles per consultaEl nou incompliment del Ministeri no afecta, aquesta vegada, els documents d’Alella

GOVERNS DEL PSOE I DEL PP HAN INCOMPLERT LES SEVES PRÒPIES LLEIS DE RESTITUCIÓ

25

per la repressió dels alellencs que aparei-xien en aquestes relacions nominals. Una informació segrestada durant l’ocupació militar de Catalunya utilitzada per anar identificant els responsables “de los des-manes cometidos durante la dominación roja” que ben aviat serien represaliats i assassinats. Tres grans expedients amb documentació de diversa temàtica, de di-ferents pobles de la comarca i sense seguir un ordre lògic, cosa que respon a com van ser sostrets als seus legítims propietaris. A mesura que avançava l’exèrcit nacional, la Delegación del Estado para la Recupe-

ración de Documentos (DERD), era l’en-carregada de confiscar documentació que permetés identificar tota mena d’enemics del nou règim per tal de procedir a la seva eliminació immediata. Tal com ho defineix la Comissió de la Dignitat, van ser “actes de guerra i de rapinya”. Quan un poble o ciutat eren ocupats, la tasca de la DERD era prioritària per tal de consolidar el poder de les noves autoritats militars. Un cop ob-tinguda la informació, a través dels papers

robats i de les denúncies de les seccions locals de Falange, aplicaven una repressió desmesurada i, en certa, manera incontro-lada. Exactament igual que les acusacions abocades sobre el bàndol republicà que els mateixos feixistes no van parar d’amplifi-car al llarg de tot el conflicte bèl·lic.

Des del mateix 2006, l’Arxiu Nacional de Catalunya custodia també l’Informe sobre la Casa de Repòs Rosa de Luxemburg i la Casa de Convalescència d’Infants d’Alella de l’any 1937. Un altre dels documents re-tornats des del Centro Documental de la

Memoria Histórica que va arribar dins del grup de documents confiscats a enti-tats i particulars, però que finalment es va identificar com documentació de la Ge-neralitat de Catalunya. L’anàlisi d’aquests documents ha permès constatar les difícils condicions de vida dels refugiats, majorità-riament nenes i nens, acollits a la Torre del Governador d’Alella o, en terminologia de l’època, l’Ex-Institut Borrell.

A finals de 2011 i inicis de 2012 es va produir una segona restitució de fons do-

cumentals on es trobaven els estatuts de dos sindicats alellencs vinculats a la UGT. Vinculació que va ser clau en el seu retorn ja que entre els 85 fons documentals retor-nats es trobaven els de la Unió General de Treballadors de Catalunya. D’aquesta ma-nera es van restituir els Estatuts del Sindi-cat de Treballadors de la Terra d’Alella i el Reglament del Sindicat de la Construcció d’Alella de la UGT, tots dos amb data de 22 d’agost de 1936. Estatuts on es pensa-va que es podrien trobar llistats nominals dels seus afiliats, essencials per poder en-gegar la maquinària repressiva, però que un cop analitzats s’ha constatat que són documents textuals que segueixen el mo-del estatuari preestablert en aquells anys.

Malgrat la restitució dels fons docu-mentals alellencs, fins que tots els papers de la repressió hagin estat tornats als seus legítims propietaris, públics o privats, i fins que no s’hagi fet justícia a l’últim dels repu-blicans assassinats, no podrem tancar de forma definitiva aquesta etapa tant trista de la nostra història.

CULTURA

Pàgina inicial del reglament del Sindicat de la Terra d’Alella de 22 d’agost de 1936.

Cartell d’un dels últims actes de la Comissió de la Dignitat, entitat que porta més de 10 anys reclamant el retorn als seus legítims propietaris.

COM

ISSI

Ó DE

LA

DIG

NIT

AT

ARXI

U N

ACIO

NAL

DE

CATA

LUN

YA

26

VÍCTOR GONZÁLEZJosé Sanclemente, fundador dels diaris ADN i eldiario.es, i antic treballador de grans empreses com Grupo ZETA o Antena 3 TV, coneix de primera mà els secrets i la intrahistòria d’uns mons com la televisió i la premsa. Uns mons carregats d’influències i pressions per part del poder que aparei-xen tractats de forma magistral a la seva tercera novel·la: Esta es tu vida, l’obra que continua la saga d’aquest escriptor barceloní establert a Alella des de fa 30 anys.

Per fi Alella! Què et va fer decidir-te?Quan vaig pensar en la localització d’una trama que començava a una església, em va semblar que la d’Alella, tot i desvirtuar-la, seria un bon escenari d’arrencament. Ge-

neralment, quan escrius un llibre és millor escriure sobre allò que coneixes. Per a mi, va ser molt important conèixer llocs com la Masia de Can Lleonart, els restaurants de la zona o la Torre del Governador. L’elecció va ser sobretot per dos motius: el primer, per

l’afecte al meu poble, on visc des de fa 30 anys; i segon, per coneixement. Va ser com un revulsiu; si la situes al mig d’una gran ciutat com Barcelona, tot ple de càmeres i camions muntant grues, et sorprendrà molt menys que a un poble petit on això altera tota la seva vida.

Tornem a veure l’inspector Julián Ortega i la periodista Leire Castelló investigant el cas d’un estrany assassinat. Penses que algun dels teus personatges podria ser un alter ego de tu mateix? Hi ha hagut cap ocasió en què hagis canviat el destí d’algun dels personatges?Quan un escriu sempre hi ha quelcom d’un mateix que va deixant a cada personatge, però no m’identifico amb cap. Fins i tot,

crec que la part més generosa és quan es comença a escriure i es poden posar en boca dels personatges contradiccions que no són pròpies o no és la forma en què un actuaria.

D’altra banda, quan començo a escriu-re tinc una brúixola que m’indica cap a on

vull anar, però no tinc definit fins a on em portaran els personatges. De fet, a aquesta novel·la hi ha un punt d’inflexió quan jo vaig a Mèxic, a la fira del llibre de Guadalajara, i visito l’Hospicio Cabañas, que ho va ser fins l’any 2000 i ara és un monument protegit per la UNESCO, i on es van arribar a albergar més de 2.000 orfes. Em va impressionar de tal manera la història que hi havia al darrere que va canviar el plantejament de la novel·la. Vaig haver d’alterar fins i tot la pròpia estructura.

Veiem que la trama del llibre torna a fi-xar-se en el poder i la influencia que te-nen les grans empreses sobre tot el que ens envolta. Però, a més, en aquest cas afegeixes un altre organisme amb més poder i historia: l’Església. Què has vol-gut expressar incloent-la? Quin paper creus que té? Has sentit aquest poder a la teva pròpia pell? L’Església al nostre país té mitjans de co-municació, empreses, etc. Alguna comuni-tat eclesiàstica, com en la que està basada el llibre (la Legió de Crist), té universitats, empreses... diferents inversions. L’Església no deixa de ser un punt de referència i de re-trobament per a molts. Vol influir en el seus feligresos, i una de les coses que utilitza són els mitjans de comunicació.

Sobre el que em preguntes, és cert que la premsa està sempre influïda pel poder, fins i tot podria dir-te que el poder que exerceix actualment és major que el que hi havia abans.

Per què et vas llençar a escriure una nova novel·la en aquests temps de crisis edi-torial? Les editorials en aquest moment es troben dins un dilema, sobre tot per culpa de la pira-teria. La pirateria no és tant un tema de con-trol jurídic o de persecució, sinó d’educació i cultura. Encara hi ha molta gent que creu que no s’ha de pagar per les obres literàries, que no hi ha costos al darrere, i n’hi ha molt de treball: des de l’esforç i el temps de l’autor fins al treball de l’editor, l’impressor, etc. Mol-ta gent viu del sector editorial. La pirateria segueix creixent malgrat les lleis.

Sanclemente, amb el campanar d’Alella al darrere.

CULTURA

“La premsa està sempre influïda pel poder”L’escriptor José Sanclemente presenta la seva nova novel·la, ambientada a Alella

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

27

RAMON RUIZEl 18 de setembre l’autor de Victus va par-ticipar en la tertúlia del Club de lectura d’Alella. L’acte s’emmarcava dins dels actes de celebració de Tricentenari a Alella i va comptar una nombrosa assistència de gai-rebé un centenar de persones.

Aquest interès no ens ha d’estranyar, doncs a la popularitat de l’autor i de la seva novel·la Victus hi hem d’afegir la polèmica desfermada arran de la prohibició per part de l’ambaixada espanyola de que es presen-tés la versió neerlandesa l’Institut Cervantes d’Utrecht. Tot això dos dies abans de la Dia-da de l’11 de setembre d’aquest any.

Després de les presentacions formals, la tertúlia va transcórrer amb la intervenció constant del públic. D’aquestes intervenci-ons se’n va concloure l’opinió unànime de considerar Victus una gran obra literària. El llibre permet múltiples lectures simultànies: es pot llegir com una novel·la entretinguda i, alhora, proporciona un detallat coneixe-ment d’uns fets històrics que determinarien la història del nostre país i de l’Europa i el món de l’època.

Precisament, aquesta vesant divulgativa va ser destacada per més d’un assistent que va agrair Sánchez Piñol el mèrit de fer arribar a tants catalans una informa-ció històrica que mereix ser coneguda per tothom.

Revelant els secrets...Per a tots aquells que ja havíem llegit

Victus, va ser una delícia poder aprofun-dir en el seu coneixement mercès a les explicacions del seu autor. Sánchez Piñol va revelar algunes de les tàctiques empra-des per tal de captar l’atenció del lector durant més de sis-centes pàgines, i alhora aconseguir els seus propòsits literaris i divulgatius.

Un altra qüestió que va ocupar l’aten-ció de la tertúlia va ser l’exhibició de co-neixements sobre els fets de la guerra de successió que va mostrar l’autor, el qual, a més, ens va poder il·lustrar detallada-ment dels intents, des de sectors oficials espanyols, de capgirar la història i fer-ne una interpretació totalment tergiversada de la mateixa.

Des de fa 300 anys... i fins avuiPer a Sánchez Piñol el conflicte de la Guerra de Successió va enfrontar dos models d’en-tendre el govern dels Estats: per un cantó l’absolutisme borbònic i per l’altre el pactis-me austriacista. Models que arriben fins a avui i que estan en la base del conflicte que enfronta en l’actualitat Catalunya i Espanya.

Però les realitats històriques són com-plexes i no es poden reduir a simples enfron-taments entre dos bàndols. Així, en aquests sentit, Sánchez Piñol ens va explicar com dins la societat catalana de l’època i els pro-pis defensors de Barcelona també s’hi co-vava un conflicte de classes. Els interessos dels diferents estaments socials no eren del tot coincidents. Aquest fet va quedar palès, per exemple, quan l’exèrcit format per una soldadesca pertanyent al poble ras va rebre l’ordre de no atacar Mataró, ciutat on es re-fugiaven burgesos i aristòcrates borbònics, parents i amics dels caps austriacistes que van donar l’ordre. Amb aquesta renuncia, tal vegada, es va perdre l’oportunitat de fer decantar la balança cap a l’altre cantó, d’on finalment va caure.

Albert Sánchez Piñol visita la Biblioteca Ferrer i Guardia d’Alella

CULTURA

La biblioteca, plena a vessar per escoltar Sánchez Piñol.

La visita va tenir lloc pocs dies després de la presentació del seu llibre a l’Institut Cervantes d’Utrecht

CEDIDA

28

IMATGES DE LA FESTA MAJOR FOTOS: QUICO LLUCH

El caprgròs d’en Pepito, amb un trabuc a les mans.

2929

Taller de màscares de gegant.

Correfoc.

Fira a la riera.

Baixada d’andròmines.

Sopar jove.

Pintem un mural de Festa Major.

Tibada de llibant.

Concert de gal·la.

30

IMATGES DE LA FESTA DE LA VEREMA FOTOS: QUICO LLUCH

Hereu tallant raïm a la vinya testimonial de Can Magarola.

313131

Carme Ruscalleda llegeix el pregó.

Exposició de la Colla de Trabucaires del Vi d’Alella.

Correfoc infantil.

Sylvie, comerç guanyador del concurs d’aparadors.

Presentació del vins DO Alella.

La Salseta del Poble Sec.

Tast de vins jove.

Mostra Gastronòmica.

32

CULTURA

Quaranta anys de Festes de la VeremaLes Festes de la Verema d’Alella ja sumen quatre dècades. Es van iniciar l’any 1975 coincidint amb la cele-bració de les Festes del Mil·lenari del nom d’Alella, i van ser una iniciativa de la societat civil i organitzades per l’Ajuntament. En aquest temps, la festa s’ha posicionat com la més important de tot l’any, per la quan-titat d’activitats que ofereix, la genuïnitat que destil·la i la participació que ha assolit, tant associativa i de la gent del poble com dels pobles veïns, que vénen a viure aquesta celebració bàquica. Una festa vinícola i gastronòmica important també pel que suposa la promoció dels vins de tota la Denominació d’Origen Alella. Hem recollit un grapat de fotografies, amb la voluntat de reconèixer la transformació que ha viscut la festa, alhora que evidenciar els actes i l’estètica que gairebé no han canviat.

Primera edició, dins les festes del Mil·lenari del nom d’AlellaDoble pàgina del número 148 de la revista Alella (maig del 1975), que informa de la celebració de les festes del Mil·lenari del nom d’Alella. Aquest és l’any que s’inicien les Festes de la Verema (que també apareixen referenciades com a Festa del Vi). Va ser una celebració senzilla: s’oferia vi de les bótes per omplir el porró, també el primer de la col·lecció, que va ser una iniciativa del Casal d’Alella. Eren les acaballes del franquisme, amb el dictador encara viu. Va ser l’any que es va inaugurar el monument commemoratiu del Mil·lenari, una reproducció en pedra d’una antiga premsa de vi. L’any 1975 no hi va haver pubilla sinó la Reina de les Festes del Mil·lenari amb les seves dames d’honor. Va ser escollida la nena Montserrat Comulada i Suñé, representant de la família més antiga d’Alella. Reina i dames anaven amb uns vestits llargs de color de rosa.

es festes del Mil·lenari del nom d’Ad l lebració de les festes del Mil·lenari del nom d’Alella.

ill

f t s del Mil·lenari del nom d’Alellad l l b ió d l f d l Mil l i d l d’Al ll

33

El que no ha canviat: Pubillesi benedicció del primer mostL’any 1976 va ser el primer any que es va celebrar la proclamació de la pubilla, Francina Conesa, amb parelles de nens que la van acompanyar vestits de catalans. Però ja el 1975 es va celebrar la benedicció del primer most. Aquesta imatge ha canviat poc, gairebé gens en quaranta anys. Només ha variat la ubicació. Aquí en teniu tres moments: el 1975 es va fer a la plaça; el 1990 a l’hort de la rectoria; i una altra escena de la pubilla i acompanyants a Can Magarola, reoberta la masia-museu.

El que ha canviat més: la implicació dels cellers i la mostra gastronòmicaTaules amb una fusta i dos cavallets servien per aguantar quatre bótes que donaven vi a doll a la plaça. Aquest va ser l’inici que, de mica en mica, va anar agafant cos, destacant el vi d’Alella i creant estands per fer més pràctic i elegant la mostra de vins, a l’estil de la fira de Vins de Catalunya. D’uns anys ençà, se celebra la Mostra gastronòmica que no només aplega tots els cellers de la Denominació d’Origen Alella sinó també una selecció de re s t au ran t s dels pobles de la DO. Quan l ’any 1984 va assistir a la celebració el president de la Generalitat, Jordi Pujol, la mostra de vins es feia a la porxada del mercat. El 1987 la festa es va traslladar a l’Hort de la rectoria, on es van instal·lar per primera vegada els estands dels cellers.

Diables del vi d’AlellaUna de les activitats més esperades per grans i petits és el correfoc dels Diables del Vi d’Alella. Aquesta colla ja ha celebrat els trenta anys i no ha parat d’anar a més, ara amb diablons i amb una colla de timbalers també de gran potència. Durant molts anys la seu dels diables va ser la masia de Can Patatina, que estava situada darrere del Casal.

El porróDes del 1975 el Casal d’Alella es va encarregar de vendre el porró, amb la intenció de crear una col·lecció, que aquest 2014 ja compta amb quaranta peces diferents. Durant les Festes de la Verema del 1981, la infraestructura encara era precària i el porró es venia a la plaça, a la porta del mercat municipal.

ea s

orró es venia a la plaça, a la porta el mercat municipal.

34

35

DAVID ROMAN / FOTO: JORDI FARRÚSPotser perquè ha passat tota la vida al camp treballant a l’aire lliure, en Josep em convida a xerrar asseguts a l’eixida de casa seva. Allí, la fresca de la tardor incipient ens brinda una tarda ideal per a que aquest alellenc literalment arrelat a Alella desgrani un fresc de la pagesia d’antany, protagonista d’un poble en què “era tot vinya, miressis on miressis”.

En Josep va néixer fa 87 anys a la casa del costerut barri del Rost on continua vivint. L’escenari vital no ha canviat gaire, però el pas del temps ha transformat hàbits i costums. “La vida en el poble ha canviat molt”, sentencia en Josep.

Fortament vinculat a la terra, va treballar fent de pagès i vinyater cinquanta-sis anys, des que va cobrar el seu primer jornal acabats els estudis a l’Escola Fabra, fins que es va jubilar. Molts anys de dedicació a un ofici dur i físicament exigent, especialment quan la majoria de feines es feien sense ajuda de maquinària. Els records d’en Josep permeten seguir la transformació d’un sector que ha anat perdent pes específic, amarats d’un cert aire reivindicatiu envers una època en què l’agricultura i, especialment, el vi eren el motor econòmic del poble. Aquest alellenc tan lligat al terrer apunta una dada significativa: “A les cases d’ Alella hi havia més vi que aigua. Tothom tenia una o vàries bótes de vi de 700 o 800 litres per a con-sum propi, mentre l’aigua, que arribava al poble procedent de mines o pous, era més aviat escassa”.

Tot i que també va cultivar horta i fruiters, en Josep va treballar principalment la vinya en unes terres arrendades a Rials i a la vora de Tiana. La majoria dels ceps els tenia associats a la cooperativa Alella Vinícola, llavors epicentre indiscutible del món vitivinícola local i que donava feina a molts homes i dones d’Alella. Tot són elogis envers aquesta empresa, a la que en Josep s’hi refereix com el Sindicat, i que descriu com “molt ben organitzada i responsable de l’elaboració de grans quantitats d’uns vins boníssims”. Treballar per a la Vinícola suposava un esforç econòmic notable, perquè calia invertir-hi tres anyades abans de començar a cobrar el gènere lliurat “mitjançant un sistema de càlcul que tenia en compte el grau, el raig i el pes d’una mostra de deu quilos que servia per avaluar la quali-tat de la collita”. I mentre lloa l’empresa que va escampar la fama dels vins d’Alella arreu del món, comença a mostrar la seva preada col·lecció d’ampolles antiquíssimes d’aquest celler: Supermarfil, Violeta, Generoso Seco... algunes tenen més de 50 anys. “Les va col-leccionar la meva dona, que va treballar a La Vinícola. Era nascuda a Vallromanes, i quan ens vam casar vam venir a viure aquí”. El profund coneixement del món de la vinya du en Josep a glossar-ne aspectes diversos: cultiu de varietats locals, “hi havia pansa blanca i rosada, garnatxa, picapoll, sumoll...”; la verema, “que llavors es feia sempre després de la Mercè”; o sistemes emprats per seleccionar els ceps més productius per millorar la collita. Tot i ser consumidor ocasional dels vins dels cellers locals, trenca una llança a favor del vi que es bevia anys enrere, fet amb raïm de varietats autòctones i elaborat sota una filosofia que tendia a relacionar qualitat amb grau. I és crític amb alguns tics de la producció actual: “Abans, depenent de la bóta que fessis servir sortia un vi més o menys bo. Ara hi ha aquest costum de posar-lo en barriques de 200 litres, i això li dóna massa gust de roure, de vegades no li trobes gust a res més. El gust de roure té una fama immerescuda”.

El pèsol també forma part del nodrit currículum d’aquest ex-perimentat pagès, perquè durant la tardor i l’hivern, aprofitant el període d’inactivitat del cep, les vinyes d’Alella s’omplien de pesoleres. El cultiu d’aquest llegum entre els ceps deixava la ter-ra en bones condicions per quan els ceps rebrotessin, i permetia incrementar el rendiment del camp: “Amb el pèsol s’havien fet molts cèntims – afirma en Josep-. En baixaven camions i camions cada dia, els duien a vendre al Born”. En l’èxit de la campanya del pèsol el temps era clau: “Calia tenir les vinyes en el caient adequat, encarades al sol. Així podies collir els pèsols abans de Setmana Santa, quan el preu era més alt. Si la vinya era freda s’endarrerien, s’acumulava el gènere i el preu queia. Llavors havies remenat molta terra i poques pessetes!”.

Pagès de conviccions fixes, orgullós de la seva feina, sintetitza el resultat de dècades de treball a la vinya amb dues frases: “En més de quaranta anys tan sols vaig perdre mitja anyada. Collia un raïm... ole!” Aquesta efectivitat contrastada amb xifres ha convertit en Josep en un defensor de l’agricultura tradicional, poc amic de les noves tendències: “No hi crec en això del cultiu ecològic. No cavar una planta, que hi creixi l’herba... així no pot haver-hi pro-ducció forta. Sense potassa, sense 15-15... és impossible. La planta ha d’estar cavada, neta i arreglada. Fent agricultura ecològica es cullen només quatre tomàquets. No hi crec!”

Tot i aquesta poca fe en les tendències naturals, ha seguit sem-pre estrictament el calendari lunar. “La lluna vella en general és més bona per podar el cep. I la millor és la lluna vella de gener. Les feixines de llenya per a la llar de foc, si es tallaven en lluna vella es conservaven. Si es tallaven en lluna nova, de seguida quedaven corcades. Si sembres mongetes en lluna nova de maig, pujaran dalt a la casa i tornaran a baixar, però en colliràs ben poques. Les has de sembrar en lluna vella, i a poder ser en divendres. Si sembres així, tindràs mongetes... les que vulguis! La lluna intervé en tot, en quan sembrar, en quan remenar els fems... Hi ha una dita que diu home lluner, no omple el graner! Ho diuen els partidaris de sembrar i avall, però jo sempre he seguit la lluna i crec que m’ha anat prou bé!”

Tot i haver-se jubilat, en Josep mai ha deixat de fer de pagès, ara pel simple plaer de fer a diari una tasca que li agrada. Un parell d’hores de bon matí i un parell més per la tarda baixa a l’hort que té arrendat a la vora de casa, a Cal Mallorquí, on continua gaudint de l’aire lliure i de les cols, albergínies, bròquils, pebrots i enciams que veu créixer, que cull i que mengen a casa i que regala a amics i veïns. Tot i que s’havia fet el vi a casa, l’activitat vinyataire actual d’en Josep es limita a cuidar les dues parres que té al jardí de casa.

Apassionat de la que ha estat la seva professió, és pessimista respecte a la situació d’un ofici que va practicar en moments de forta puixança i que ara sembla instal·lat en una crisi de llarga durada. “Al poble tothom era pagès, de lampistes i manobres n’hi havia quatre. La situació ha canviat molt, i és una llàstima, però en aquest país l’agricultura mai ha estat recolzada pel govern. Ni els de dretes, ni els d’esquerres, mai han ajudat el pagès. El preu del raïm ha baixat i amb prou feines es paga el que costa collir-lo. S’ha arrencat molta vinya per construir cases, s’organitza la gran festa del vi, però l’Ajuntament ni ajuda el pagès ni ha mirat de conservar la vinya. Només cases, cases i més cases!”

Josep Valls SaezVinyataire jubilat i pagès en actiu

PERSONATGE

36

PUBLIREPORTATGE

COM VAU DECIDIR OBRIR 2D4?Jo (Mireia) em vaig quedar a l’atur al juny de 2013 després de molts anys treballant al departament de recursos humans d’una empresa de serveis informàtics. L’Anna, després d’haver treballat 20 anys en una empresa tèxtil, portava un temps dedicant-se a fer cistells de platja i bikinis. Un dia vaig passar per davant d’aquest local, el vaig veure, em vaig engrescar, vaig enredar la meva germana i, en menys d’un mes, el 4 de juny, ja havíem obert!

QUÈ VALENTES!No et pensis, també teníem una mica de por, perquè hem vist obrir i tancar mil negocis a Alella... Però estem molt contentes perquè les coses ens funcionen, ens encanta el que fem i podem fer molt de poble!

I QUÈ HEU FET DE DIFERENT PERQUÈ LES COSES US VAGIN MILLOR QUE A TOTS AQUESTS NEGOCIS QUE HAN TANCAT?No sabem què feien els altres, però creiem que la clau és la dedicació i la il·lusió. No ens sap greu dedicar temps i esforç a la botiga, a anar a buscar nou gènere, a trobar allò que ens demana una clienta... Al principi vam tenir una rebuda espectacular, però ho atribuíem al fet que les amigues i la família venien a comprar. Però el boca orella ha funcionat molt bé i cada dia tenim més clientes que no coneixíem i que, a poc a poc, van esdevenint amigues. Estem gaudint moltíssim amb el que fem, i això és un autèntic luxe!

I, ANNA, AQUESTS BIKINIS I AQUESTES BOSSES QUE FEIES... ELS TENIU A LA VENDA?Sí, i tant! I també les samarretes que feia la Mireia! Però només una part molt petita del que venem ho fem nosaltres. Això sí, la bijuteria ens la fan dues amigues nostres. Tenim unes coses moníssimes!

VA, EXPLIQUEU A LES NOSTRES LECTORES QUÈ HI TROBARAN A 2 DE 4...Roba per a ella. Des de noies de 15 anys fins a senyores. Un estil superportable amb uns preus molt assequibles. I tota mena de complements: bosses, cinturons, bijuteria... Sempre diem que comprem les coses que ens agraden a nosaltres; així resulta molt més fàcil vendre, perquè et creus les peces que estàs recomanant. Tot i així, a mesura que anem guanyant clientela, anem coneixent els seus gustos i això ens permet comprar gènere que sabem que agradarà a certes clientes nostres. Ens agrada oferir un servei el més personalitzat possible; donem un assessorament real i sincer, una cosa que no passa quan vas a una botiga d’un gran centre comercial. I si una clienta té una inquietud per trobar una peça que té a la ment, nosaltres mirem de trobar-li i li portem!

I HO COL·LOQUEU TOT AIXÍ DE BEN EXPOSAT! TENIU UN APARADOR QUE FA MOLT DE GOIG!El canviem sovint. Ens agrada molt fer-ho i que la gent que passa pel carrer vegi què hi pot trobar a dins. Estem contentes d’haver guanyat el premi popular del concurs d’aparadors de la Verema. Ah, i el nostre altre aparador, i no ens ho esperàvem, és el Facebook. Publiquem sovint fotos de les novetats que tenim, de diferents conjunts, de complements... i ens ha passat ja unes quantes vegades que ve una clienta dient “vull això que heu posat al Facebook aquest matí”.

MODA FEMENINA SUPERPORTABLE I AMB UNS PREUS MOLT ASSEQUIBLESLa Mireia i l’Anna Colomer són filles de Ca l’Alemany, d’una família de les d’Alella de tota la vida, que es diu. Són dues de les quatre germanes que configuren aquesta família. 2 de 4. 2d4. I és per això que li han posat aquest nom a la nova botiga de roba i complements que s’ha instal·lat al centre del poble, al tocar del Solko i el centre veterinari.

Horari d’hivern: de 10 a 13.30 h i de 16.45 a 20 h

Doctor Corbera, 24 (davant del veterinari) - AlellaTel. 93 555 49 61

37

Cap d’ells arriba als 40 anys i es dediquen tots a la pagesia. Alguns d’ells per tradició familiar, altres per vocació i perquè la conjuntura social i econòmica els ha portat a conrear la terra, però tots aquells amb qui hem parlat s’hi dediquen amb passió, perquè és una professió que els agrada i, d’alguna manera, han triat.

N’hi ha que fan verdures i fruites i altres que s’han decantat per la vinya, tot i que n’hi ha algun que havia tastat la floricultura i horticultura ornamental i qui també fa cereal i practica la ramaderia. Ara bé, un aspecte en què coincideixen tots ells és en el respecte a la terra, la cura de l’entorn i l’autenticitat dels productes que cultiven, tot defensant l’agricultura ecològica i el cultiu orgànic. Alguns, fins i tot, s’agrupen en associacions maresmenques que defensen aquesta filosofia i compten amb el segell del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE) que els ho certifica.

La feina de pagès és dura, no té horaris i vol d’una gran dedicació, a més d’una inversió sostinguda en maquinària, eines i planter, que no sempre troba bona resposta en la climatologia o la pressió urbanística –i social– del nostre territori. Però tots aquests joves que hem reunit aquí són homes de la terra –sí, homes, perquè no hem trobat cap dona–, acostumats a aguantar llargues jornades de treball, solellades infernals a l’estiu i fred i pluja a l’hivern, per portar-nos a taula els tomàquets més exquisits, les més fines mongetes del ganxet o els vins més delicats.

(TOTES LES FOTOS DEL DOSSIER SÓN D’ÒSCAR PALLARÈS)

DOSSIER

37

Joves agricultors amb conciència mediambiental

DOSSIER

383383383

AGNÈS CÉSPEDESNo es veia tancat en un laboratori i va donar un cop de timó. Necessita l’aire lliure, passejar pel camp, gaudir de la natura. L’Oriol Ar-tigas, de 33 anys, va deixar penjada la carrera de Química quan li quedaven poques assignatures per acabar i se’n va anar a estudiar Enologia. Somniava amb el món del vi: “És el que m’apassiona. El vi neix de la vinya i veig clar que sense una bona viticultura no s’obté un vi expressiu, especial”, explica a rel de la seva decisió vital. L’Oriol havia fet alguna que altra verema al Penedès, i ja amb els estudis enològics en marxa, va col·laborar amb cellers de les DO Pene-dès, DO Empordà i DOQ Priorat, fins que com a pas previ a conrear la seva pròpia vinya, va iniciar-se en l’horticultura: “Vaig començar de zero, primer fent horta ecològica, per conèixer el camp; i els diners que en treia, els reinvertia en la vinya”. Al 2006 es va fer amb la seva primera mitja hectàrea de vinya i actualment compta amb unes 3’5 hectàrees a la DO Alella, repartides entre Alella i Vilassar de Dalt i 1 hectàrea més on segueix conreant horta per a consum propi. Té vinya de pansa blanca, pansa rosada, malvasia i garnatxa negra “de cultiu orgànic”. Després, n’elabora fins a quatre vins diferents.“El meu objectiu sempre ha estat l’elaboració de vi des del conreu de la vinya, amb una explotació que pugui portar jo sol”. Tot i que aquesta no és la seva única dedicació, ja que l’Oriol és també professor del Cicle Formatiu de Grau Superior de Gestió Comercial i Màrqueting Enològic.

Oriol ArtigasViticultor

DOSSIER

DAVID ROMANTercera generació de pagesos; en Jordi Arenas té 39 anys acabats d’estrenar i ha treballat la terra des de ben petit: primer ajudant el pare els festius i durant les vacances i, ja acabats els estudis, professionalment. A les parcel·les de la Vall de Rials que cultiva aquest pagès alellenc, hi creixen tomàquets de diverses classes: per amanir, madur de branca, cirerols i pera de Girona. També hi cultiva horta, tot i que en menor quantitat: faves, pèsols, mongeta, albergínia, pebrot... “I també calçots”, afirma tot donant especial rellevància a la més nostrada de les varietats de ceba. Perquè, associat amb dos pagesos, ha creat una marca pròpia de calçots de producció local: “avui en dia el camp no garanteix campanyes estables, perquè la davallada del preu del transport fa que entri molt producte de l’estranger. De vegades arriben un grapat de tràilers de Portugal o Bèlgica, i d’un dia per l’altre s’ensorra el preu del gènere i se’t desmaneguen els números que havies fet. Per això volem diferenciar-nos amb el calçot plantat al Maresme, que és tan bo com el de Valls, fins i tot millor en alguns casos! La temporada vinent farem la primera collita d’aquest calçot de qualitat”. En Jordi ven a petits comerciants i restau-rants “tot i que cada cop en queden menys degut a la pressió de supermercats i grans superfícies”. Defensor convençut del producte local i de proximitat, veu en el reconeixement que rep per part dels seus clients la millor de les recompenses del seu esforçat treball.

Jordi ArenasHorticultor

DOSSIER

4040

DAVID ROMANDe ben petit en Pau Gutiérrez ja volia fer de pagès: “Sempre m’ha agradat el contacte amb la natura i l’aire lliure”, afirma aquest Ale-llenc d’adopció, nascut a Barcelona fa 31 anys i actualment resident a Teià. Fa 9 anys que es guanya les garrofes practicant l’agricultura ecològica, i treballa dues finques d’horta i cítrics a Alella i Teià. No es considera un pioner, però destaca que el panorama de l’agricultura ecològica ha canviat molt en els darrers anys. “Quan vaig començar, demanava al sindicat productes per a l’agricultura ecològica i em preguntaven si els volia per a cultivar maria! Ara tenen un extens catàleg de productes, i si llavors érem 4 o 5 pagesos que fèiem ecològic a la zona, ara en som 30 o 40”. És moderadament optimista amb una pràctica agricultora respectuosa amb el medi ambient: “Crec que l’ecològic continuarà creixent, potser no tant com jo voldria, però tot i la crisi, cada vegada es ven més i normalment acabo el gènere”. En Pau fa cistelles ecològiques, ven a cooperatives de consum ecològic i en una parada al mercat ecològic de Sant Cugat, i també serveix a restaurants. Tot plegat, li permet obtenir un sou i poder tirar endavant. “No em faré d’or, ni molt menys, però crec que ens en sortirem tant jo com el meu germà, que m’ajuda des de que vaig començar”. Un toc d’optimisme d’aquest pagès conscienciat que no dubta en destacar que fer de pagès al Maresme té avantatges i inconvenients: “el clima és benigne i es pot sembrar tot l’any, però això ens obliga a treballar tots els dies; no parem mai!”

Pau GutiérrezHorticultor ecològic

DOSSIER

ALBA CÉSPEDESNascut a Barcelona fa 36 anys, n’ha viscut 30 a Alella i actualment resideix al poble veí del Masnou. Des de ben petit que sap el què és un cep, doncs tant l’avi com el pare s’han dedicat al cultiu de la vinya. Amb 13 anys ja va participar en la seva primera verema, i als 18 va ser contractat al celler Roura, on treballa actualment sota les ordres del seu pare, empleat del negoci des que el celler va començar el seu periple el 1990. “Els meus inicis van ser durs, treballant al camp ocupant-me de les vinyes”, explica, però amb el pas dels anys ha anat assumint més responsabilitat i les seves funcions han evolucionat cap a tasques més específiques de laboratori i de procés d’embotellament i etiquetatge. Tot i haver-se centrat en feines de celler, encara es reserva algunes hores per passar-les al camp, “faig tantes coses diferents que mai no em canso”, assegura. Opina que la feina de viticultor és una professió amb futur, però que “és un món que t’ha d’agradar i has d’estar preparat per treballar dur”. No ha pogut formar-se gaire encara que li agradaria fer estudis d’enologia, però ho considera essencial “perquè sinó és possible que et quedis sempre fent feines de camp”. Per a ell “el món del vi és un món que no te l’acabes, sempre pots aprendre coses, i treballar a l’aire lliure és un privilegi, tot i el fred i la calor!”.

Nicolás GarcíaViticultor

4242

AGNÈS CÉSPEDESEls tomàquets i la mongeta tendra són els seus productes estrella, però conrea una àmplia varietat de productes per satisfer els seus clients. En Dani Ruiz, de 31 anys, fa horta ecològica, certificada amb el segell CCPAE, en una parcel·la amb hivernacles a Teià i una altra a Llinars del Vallès, on hi té les patates i les cebes. Les treballa bàsicament ell sol, i ven i distribueix la seva collita a domicili. No obstant això, compta amb el suport d’un col·lectiu de pagesos del Maresme que fan cultiu ecològic del qual forma part i amb els que “intentem fer programacions conjuntes per complementar-nos”.La dedicació a la terra li ve de nano i, en certa manera, per tradició familiar, tot i que un salt generacional va fer que els seus pares no s’hi dediquessin: “Des de ben petit m’ha agradat la vida del camp. Als 13-14 anys ja tenia un hort. I quan ara fa uns 6 anys, amb la crisi se’m va plantejar la possibilitat de deixar el món de la construcció i guanyar-me la vida amb això, no ho vaig dubtar. Em van dir que estava boig”. “El meu avi sí que era pagès, a Jaen, d’on és la meva família. Però la generació dels meus pares i tiets ho van deixar tot i van venir aquí a Barcelona, on van treballar del que van poder”. En Dani creu fermament en l’agricultura ecològica, i tot i que el sector del producte ecològic està en auge, assegura que “és més difícil tre-ballar-hi, perquè com que no utilitzem químics en la producció és molt més complicat combatre les plagues i malalties. Això fa que hi hagi un risc molt més elevat de perdre cultius”. “El món de la pagesia no és fàcil, però m’agrada, m’omple molt i em permet anar tirant endavant”.

Dani RuizHorticultor ecològic

DOSSIER

43

DOSSIER

JORDI ALBALADEJOParlem telefònicament, hem trobat el moment adient. En Samuel va molt atrafegat i això és bo si parlem de feina. S’encarrega de les vinyes d’Alella Vinícola i forma part d’aquesta puixant fornada de joves pagesos que es dedica a treballar el camp a Alella. Des de l’any 1998 ha empeltat l’experiència dels pagesos més grans d’edat que s’han anat perdent a Alella, amb la seva pròpia vocació per dedicar-se a la producció vinícola de les terres alellenques. Així, ha recuperat les vinyes de muntanya, amb terrasses a les cotes mitjanes i altes de la Serralada Litoral, orientades al mar. L’orografia, explica, és un factor que dificulta la feina així com la dispersió -entre boscos i cases- de les vinyes, a més de les dimensions petites de les diferents finques que cultiva. La zona productora alellenca “es podria comparar més amb el Montsant que amb el Penedès”. Un conjunt de handicaps que, amb molt d’esforç, es superen amb treball manual i mobilitat, i aprofitant el raïm el sauló característic del sòl. Aquests fets causen sorpresa i admiració entre els visitants d’altres zones productores. Samuel destaca com, actualment, a Alella Vinícola procuren “garantir un volum de producció i de qualitat reconeguda dels vins ela-borats -el seu germà Xavi és l’enòleg-, més que simplement anar a fer kilograms”. També fa èmfasi en que “és difícil fer de pagès per guanyar-se la vida, per qüestions dels preus i del mercat comercial, però amb dedicació i un treball conjuntat un se’n surt, com ara ho fan els viticultors alellencs”, tot i que pensa que “els vins d’Alella encara han de fer una passa endavant en el camí d’un major reconei-xement i volum de negoci’.

Samuel GarciaViticultor

44

DOSSIER

ALBA CÉSPEDESVa néixer el 1974 a Palau-solità i Plegamans, on resideix i on hi té la meitat dels seus negocis: el cultiu de cereals i la cria de vedells d’engreix. L’altra meitat del seu temps laboral la dedica a les vinyes i al celler Bouquet d’Alella, negoci que regenta amb la seva germana. La tradició familiar en el món de la pagesia el va portar a dedicar-s’hi de ple als 25 anys, encara que “amb 10 anys ja corria amb el tractor!”, bromeja. El seu pare, ramader de vaques de llet, va decidir canviar de rumb a principis dels anys 80, plantant els primers ceps a la finca familiar d’Alella, dedicant-se així al conreu de la vinya. Per aquesta raó en Toni va fer els estudis d’enologia, sense arribar exercir mai d’enòleg, fins que el 2010, la seva germana i ell van decidir llançar-se a l’aventura i produir el seu propi vi. “En el món de l’agricultura sempre intentes fer un producte que tingui sortida, i per això vam decidir fer el canvi, vam voler esdevenir autosuficients i arribar al consumidor final nosaltres mateixos”, exposa. Els estudis d’enologia i l’experiència adquirida treballant pel Penedès a mitjans dels anys 90 van ser un aspecte bàsic per fer el salt del conreu a la producció pròpia de vi. Tot i així, en Toni manté el cultiu de cereals i la ramaderia perquè “és la meva subsistència, és també al que em dedico”. Quan se li pregunta si recomanaria l’ofici d’agricultor, respon sense dubtar: “t’ha d’agradar, perquè és molt dur. Has de tenir il·lusió i no perdre-la”.

Toni CerdàViticultor

45

DOSSIER

ANNA GUASCHAlellenc de naixement, va començar dedicant-se al negoci familiar de les flors i les plantes fins que es va decantar per treballar la terra a partir de la cura i producció de la vinya. Tot i haver passat per un celler a Vilafranca i per Parxet, ha dedicat la major part de la seva carrera professional a les vinyes d’Alta Alella, on treballa des de ja fa anys. Encara que afirma que cada ofici té els seus pros i contres, no se’n penedeix de la seva tria ja que gaudeix treballant a la natura i, tal i com confessa, no el trobaríem mai en una oficina. Gaudeix de la quietud i la solitud de les vinyes i, fins i tot, explica que té un racó preferit dins la finca d’Alta Alella, “on hi ha la vinya de sauvignon blanc; allà les vistes cap a Barcelona potser no són tan espectaculars com des d’altres racons, però sí que domines una part molt important de Maresme. Si pogués m’hi faria una casa!” (riu). Destaca els avantatges que té treballar a l’exterior per a un amant de la natura, ja que té la sort de gaudir a flor de pell tot el que et pot do-nar cada estació a la vinya. Finalment, tot i que estar tants anys al càrrec d’aquestes vinyes fa que tingui mil anècdotes per explicar, quan li demanem que ens n’expliqui una ens diu que li agrada molt la sensació que té cada dia quan puja al tractor, perquè sap que li espera una nova aventura.

Jaume BassasViticultor

JORDI ALBALADEJO / ÀLEX ASENSIOLa commemoració del Tricentenari de 1714 ha comptat amb diverses activitats a Ale-lla, com la tertúlia d’Albert Sánchez Piñol –l’autor de Victus– a la biblioteca muni-cipal celebrada el passat 18 de setembre. Però el plat fort arriba a l’octubre-novem-bre: Jordi Albaladejo i Àlex Asensio impar-tiran a Can Lleonart un curs sobre l’Alella d’aquell període, i Can Manyé acollirà una exposició sobre la Guerra de Successió al Maresme.

Albaladejo i Asensio són membres de Cerquem les Arrels. L’any passat, tots dos van guanyar la II Beca de Recerca Histò-rica. La convocatòria era temàtica i tenia com a objecte el paper d’Alella durant la Guerra de Successió i les seves conseqüèn-cies. Després de nou mesos d’investigació en arxius públics i privats, i de la consulta

d’una àmplia bibliografia, els autors van confegir un voluminós treball que va ser valorat molt positivament pels membres del jurat, entre els quals hi figurava el director del Museu d’Història de Catalunya Agustí Alcoberro i l’historiador mataroní Joaquim Graupera.

El passat 31 de maig, els autors van presentar públicament, a Can Lleonart, les conclusions de l’estudi. Acompanyats de l’historiador vilassarenc Benet Oliva,

també van expli-car com els fets més destacats de la Guerra de Suc-cessió (economia, guerra i repressió) van influir sobre la població d’Alella.

L’interès del tre-ball, en opinió del jurat, i la bona aco-llida dels assistents durant la presenta-ció, va dur els au-tors a plantejar-se una edició conjunta entre l’Ajuntament d’Alella i Cerquem les Arrels. La publi-cació ha vist la llum recentment. Es va posar a la venda, a un preu de 18 eu-ros, coincidint amb els actes de l’Onze de Setembre. Des de llavors, les críti-ques han estat molt

positives i la novetat editorial ha estat res-senyada de forma elogiosa per Sàpiens.cat.

El llibre: una breu sinopsiSón 368 pàgines d’història apassionants estructurades en tres capítols, òbviament abans de l’apartat final de conclusions: un primer d’anàlisi de la Guerra de Successió amb referències d’història general del país, història local i microhistòria; un segon d’aspectes socials, geogràfics, econòmics i de fets d’armes a Alella i d’alellencs im-plicats en el context bèl·lic; i un tercer on es descriu la trajectòria de 24 nissagues vinculades a Alella, austriacistes i borbò-niques.

Albaladejo i Asensio parlen, entre d’al-tres, dels Antic, els Calderó, els Claresvalls o els Lleonart, i de dues dones, Gaietana Cordelles i l’espia Marianna Copons. Al-

ARRELS

46

Presentació del treball. D’esquerra a dreta: l’historiador vilassarenc Benet Oliva; i els autors Jordi Albaladejo i Àlex Asensio.

‘Alella, 1714’: qui era qui a la Guerra de SuccessióPremiada amb la II Beca de Recerca Històrica de l’Ajuntament d’Alella, l’obra ha donat peu a un llibre i a un curs de divulgació

NOU MESOS DE RECERCA VAN DONAR LLOC AL LLIBRE QUE ES VA PRESENTAR AL SETEMBRE

CEDI

DA

ARRELS

47

guns d’ells van estar directament implicats en el conflicte, com Salvador Lleonart, cap de l’espionatge català, i Marianna Copons, una de les informadores de la seva xarxa.

A partir del cas alellenc, els autors han documentat la xarxa d’influències i de pa-rentiu en els cercles de poder de tota una sèrie de prohoms barcelonins amb propietats al terme, així com les seves actituds socials dins de l’acció històrica que van viure. En la majoria de ca-sos han reconstruït la trajectò-ria de tres generacions famili-ars, inserint-les en el context de l’època previ, durant i pos-terior a la Guerra de Succes-sió. Resseguint-los han pogut reconstruir alguns llinatges i aclarir-ne d’altres. En aquest sentit, fins i tot han esporgat alguns arbres genealògics amb més branques del compte, com els dels Cordelles i els Mata-Copons.

En el context polític i insti-tucional del Principat de finals del sis-cents i els primers anys del set-cens, ens presenten una sèrie de juristes rellevants del constitucionalisme català amb propietats a Alella -Miquel Calderó, Fran-cesc Bonvehí i Josep Bosch-, així com al-tres personatges amb vincles internacio-nals com el cònsol de França a Barcelona, Llorenç Soleil i Gaietana Cordelles, comtes-sa de Tattenbach.

Respecte dels partidaris de Felip V, els autors identifiquen el que denominen “nucli

borbònic d’Alella de Mar” format per Fran-cesc i Josep Antic, de ca l’Antic; Pere Pla-nella, de can Teixidor; Francesc Santpere, de can Targa; i de Joan i Jaume Sors, del mas homònim.

Tanmateix, la majoria dels personatges documentats van abraçar la causa austri-

acista i, un cop arribats al final del trajec-te, van resoldre seguir lluitant fins al final. Representen el nucli dur de la resistència catalana i el compromís amb les instituci-ons de govern, en moltes de les quals van exercir càrrecs de responsabilitat. En con-seqüència, els que no s’hi van deixar la pell en la defensa de les muralles de Barcelona

es trobarien desposseïts, o camí de l’exili. O totes dues coses. Des d’una vessant so-cial, podem agrupar-los a l’entorn d’unes comunitats d’interessos d’índole econòmi-ca en un context de redreçament econòmic català amb projecció internacional i de per-tinença a l’elit del poder públic d’autogovern,

que xoquen amb l’encaix que els ofereix el decantament francès de la monarquia i la lògica polí-tica, econòmica i militar gover-namental de matriu castellana.

L’obra també descriu la situ-ació socioeconòmica de l’època; les actuacions del Comú d’Alella primer i de l’Ajuntament borbò-nic després; la puixança comer-cial vinícola; l’impacte local dels fets d’armes amb l’episodi final a la platja d’Alella de Mar de l’ex-pedició del Diputat Militar, entre agost i octubre de 1713. Menció a banda mereix la repressió borbònica, que va suposar el se-grest de tretze propietats fins a 1725. L’ordre de confiscació va partir d’un oficial del cos de les guàrdies valones que s’estava a Alella. Aquestes ordres afec-taven també a Teià i a Vilassar, cosa que fa pensar en l’establi-

ment d’un post de comandament militar establert a Alella per pacificar el territori.

De tot plegat, i de moltes altres coses que es van quedar al tinter, parlaran els autors al llarg de les 6 sessions que com-ponen el curs que tenen previst realitzar a Can Lleonart a partir del 7 d’octubre, cada dimarts a partir de les set del vespre.

Pany de porta austriacista a Cal Marquès; la finca antigament era propietat dels Claresvalls.

Casa de Gaietana Cordelles, comtessa de Tattenbach.

Retrat de Miquel de Calderó i Masdovelles.

Carta de Salvador Lleonart des de l’exili vienès (1734). Document gentilesa de Jacint Berenguer i Casal.

ÒSC

AR P

ALLA

RÈS

CERQ

UEM

LES

ARR

ELS

ARXI

U CA

LDER

Ó

48

Premsa Comarcal

Dades obertes

Redacció

Barcelona

El portal Dades Obertes, l’aposta de la Diputació de Barcelona per un

nou model de governança

Transformar les dades en serveis

Amb la posada en marxa de dadesobertes.diba.cat es reforcen conceptes com transparència, treball en xarxa i legitimitat de l’acció pública

Foto del portal. FOTO: DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Un instant de la presentació del nou portal al CCCB. FOTO: JOAN ROCA DE VIÑALS / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

49

MAGAZÍN

Cal lechero

LES CASES DE LA RIERA

Jordi Ribas Sembla ser que la casa de què parlem, abans de “Cal Lechero”, va ser primer la lampisteria d’en Sabaté, de mal nom Andanguero, que va traslladar el negoci un tros Riera avall (Alella 309).

Més enrere no hem pogut trobar més coses, i hem encapçalat l’escrit posant aquest nom en castellà perquè les persones que varen fer funcionar el negoci de la llet eren en Salvador Mainar Sánchez, fill de Mediana de Aragón, i la Victoria Garcia Hernández, filla de Fresnilla de las Dueñas, província de Burgos. En Salvador treballava de mosso en una vaqueria de Barcelona i la Victoria servia en una casa de Sarrià, i com que en Salvador repartia la llet per les cases i la que li obria la porta de la casa de Sarrià era la Victoria, i essent joves tots dos, es varen agradar i es varen casar.

En Benito, germà d’en Salvador que tenia una vaqueria al Masnou, va aconsellar- li que si volia obrir una vaqueria, ho fes a Alella. El va escoltar i va començar el negoci amb un parell de vaques que tenia, provisionalment, a Can Serra. Però com que en Salvador era curt d’estatura però no de feina, al cap de poc temps va comprar més vaques i va necessitar un lloc més gran per encabir-les.

El va trobar en un magatzem que hi havia en la part alta de l’eixample que, en aquells temps, era un camp obert, i el va convertir en quadra, en principi de lloguer, tot i que la seva idea era com-prar-lo. Per aconseguir-ho va trobar ajut en el Sr. Rifà de Can Miralda, que li va possibilitar fer la compra desitjada.

Més tard, va llogar també una botiga a la Ri-era, on venia la llet i ràpi-dament va passar a dir-se Cal Lechero.

La botiga, que era propietat d’en Lluís Galla-mí, també tenia habitatge i allà se’n van anar a viure en Salvador, la Victoria i el seu fill gran, que també es deia Salvador. Els altres dos fills que varen venir,

en José i en Juanito, varen néixer allà i varen ajudar el seu pare en la feina. Aviat en Salvador es va posar a conduir camions, i quan es va casar amb la Remei Martínez Martínez, filla de Lorca (Murcia), varen marxar de casa per anar a viure sols.

En José va treballar un temps amb el seu pare de carreter i, més tard, conduint una furgoneta que varen comprar per anar a fer el repartiment de la llet i altres productes, però finalment també es va posar a treballar de camioner, quedant amb els pares només en Juanito, que treballava en la desapareguda fàbrica Vera, però que a estones ajudava el seu pare a la vaqueria.

Finalment en Juanito també va marxar de casa i es va casar, però el seu pare, tot sol, encara feia funcionar la vaqueria. Ja no vivien a la “Lecheria” sinó que vivien a la casa que havien construït sobre la vaqueria.

Per herència, l’edifici de la “Lecheria” ja era propietat de l’Ana Mari, filla d’en Lluís Gallamí, però el dia 2 de desembre de 1975 en Josep Maria Jordana li va comprar l’edifici quan encara funcionava el negoci de la llet.

Quan en Salvador pare va morir, el desembre de 1975, es va tancar la botiga.

En Josep Maria Jordana va llogar el local a l’empresa Ficomex Consulting Internacional SL, que és el llogater actual.

En Salvador i la Victoria.

La Remei, molt important en la vida de la Lecheria, es recordada per la seva filla com una gran mare.

En Juanito fent de carreter, traginant clavellines de rebuig de Can Ramonet per donar-les a les vaques com a menjar.

En Salvador fill a la “mili” i la seva promesa Remei esperant-lo.

50

51

MAGAZÍN

Eudald Serra Desconec si a Escòcia, al Quebec o a qualsevol altra nació on s’hi ha celebrat un referèndum d’autode-terminació s’ha començat la casa per la teulada i si, abans d’aprovar-se la celebració d’aquest i d’acor-dar-ne la pregunta, els contraris a la independència ja esgrimeixen tot tipus de catàstrofes i desgràcies, alguns fins i tot predient que el país en qüestió podria quedar aïllat del món i vagar per l’espai pels segles dels segles en el cas d’optar per aquesta via.

És més, no crec que a molts altres llocs del planeta els contraris, no només a la independència d’un territori, sinó a la possibilitat que es celebri qualsevol votació o consulta, encara que aquesta no sigui vinculant, argumentin tota mena de con-tres al respecte.

¿No és un contrasentit parlar dels perjudicis d’una hipotètica independència si ni tan sols s’ac-cepta que se celebri una consulta per tal de saber quanta gent n’és partidària?

I en tot cas, ¿no seria més lògic parlar dels ar-guments del “sí” i del “no” un cop s’ha arribat a un acord polític per a la celebració de la votació?

Doncs no. Es veu que aquí això no va així. I mentre qualsevol intent per a votar és tombat si-gui quin sigui el procediment, a la vegada, els que rebutgen aquesta possibilitat no deixen de llançar proclames fatalistes sobre l’opció d’una secessió amb arguments cridaners però, ara per ara, difícils

de comprovar, perquè mentre no sigui possible votar, tot es mourà en el camp de la hipòtesi i de les especulacions.

Un altre punt que també em crida l’atenció del procés que viu Catalunya aquests últims anys és la campanya d’insults, improperis i desqualificacions des que els partidaris de la independència han anat en augment. És clar que, potser, fa deu o quinze anys enrere, quan amb prou feines arribaven al 10% de la població, aquests no feien cap mena de nosa i, fins i tot, quedaven bé en el paisatge polític espanyol. Però ara les tornes han anat can-viant i, fins i tot, els que predicaven en veu alta que sense violència es podia negociar qualsevol cosa, en aquests moments no pensen exactament el mateix.

Hem entrat, per tant, en la campanya del “tot s’hi val” o del “desqualifica que al final alguna cosa en queda”, i últimament hem arribat a sentir una quantitat de barbaritats per part de persones amb càrrecs polítics o de personatges públics que segurament en molts altres estats serien pena-litzables.

Frases com “votar no és sempre sinònim de democràcia”, “el poble no sempre està preparat per a un referèndum” (oblidant que, en canvi, la constitució sí que es va aprovar per aquest mateix sistema) o qualificar les manifestacions a Catalunya com a “movimientos callejeros” mentre que quan

són a una altra part d’Espanya i per un altre motiu passen a ser “concentraciones ciudadanas”.

O si pugem de to, trobem perles, per dir-ho d’una forma suau, d’aquest estil: “si no fos perquè al País Basc ens mataven, el cas de Catalunya és molt més greu” o “les darreres manifestacions de l’11 de setembre em recorden les que feien els ale-manys a l’època dels nazis” i així podríem continuar.

És curiós que paraules com ruptura o desa-fiament siguin repetides gairebé cada dia per un sector molt concret de la classe política espanyola, alguns dels quals, fins i tot, han arribat a comparar l’anhel d’aconseguir la independència per la via pacífica amb la violència de gènere o el terrorisme.

Ruptura i desafiament, per part de qui? Dels que demanen saber que en pensa la gent, sigui quina sigui la seva opinió? O dels que ara fa uns quants anys recollien firmes per tot Espanya en contra de l’estatut?

Són aquests els mateixos que ara s’han apo-derat de la paraula constitució? Alguns dels quals en són ara els representants i garants de vetllar-la, quan l’any 1978 n’eren clarament contraris i fins i tot van arribar a fer-ne campanya a favor del “no”.

Em fa l’efecte que ens omplim la boca de le-galitat, constitució i democràcia però que l’estat espanyol encara té molts dèficits en aquest sentit i, al meu entendre, difícilment es corregiran, ben al contrari.

TASQUES DIPLOMÀTIQUES

Tergiversar

52

53

MAGAZÍN

Alella, 1714Jordi Albaladejo, Àlex AsensioAjuntament d’Alella; Cerquem les Arrels.2014

Òscar Pallarès L’obra d’aquests autors alellencs, un historiador i l’altre periodista, va ser premiada amb la II Beca de Recerca Històrica de l’Ajuntament d’Alella, i ana-litza la vida al poble durant la Guerra de Successió ara fa tres cents anys. Al llarg de 368 pàgines i 700 notes a peu de pàgina, se’ns presenten acurada-ment diferents episodis del conflicte i la trajectòria de 24 nissagues vinculades a Alella. El llibre esdevé una valuosa aportació de la història local i comarcal al relat general del Tricentenari.

Herr PepEnric PerarnauRoca Editorial.2014

Òscar Pallarès Enric Perarnau va passar la darrera temporada com a observador al cor del Bayern amb accés a cos tècnic, ju-gadors, dirigents i personal del club. El resultat de la feina, més de 400 pàgines que detallen el dia a dia d’una temporada en què el Bayern ho va guanyar tot. Un llibre que retrata Pep Guardiola, l’home, el líder, l’entrenador, en el seu hàbitat natural. Pocs entrenadors permetrien que un periodista observés tots els seus moviments durant un any; el resultat és interessant, fins i tot, per a aquells a qui no ens agrada gaire el futbol...

Pels dies bonsPau Vallvé. Autoeditat. 2014

Albert AlabauPorto mesos trobant resposta emocional a l’ànsia de música dins el territori català. Ho combi-no amb força música feta fora, però evidentment això confirma el que sento: el nivell, aquí i ara, és molt alt. I aquest disc d’alliberació i aventura de Pau Vallvé, un autèntic indie de l’escena inde-pendent catalana, n’és un bon exemple. Fa tuf a Radiohead (“Benvingut als Pirineus” n’és el màxim exponent) i a moltes altres influències foranies, però té un nivell alt, qualitativament i experiencial-ment: fa viatjar, fa pensar, fa venir ganes d’agafar l’instrument i posar-se a tocar. I això, realment, és el que més compta per a mi en un bon disc. Visca l’aventura!

LLIBRES

DISC

Montse Donada L’estiu ha passat molt de pressa i ja tor-nem a engegar un nou curs. A la parròquia l’activitat no s’ha aturat: càritas, litúrgia, obres, visitadors de malalts, etc.

En ocasió de la Festa Major es va ho-norar el nostre patró Sant Feliu amb una missa solemne, presidida pel Bisbe Joan Godayol, salesià. Els cants van anar a càr-rec de la Coral Joia d’Alella i els Cantaires del Grup Neocatecumenal del Masnou.

I en les Festes de la Verema, el nostre Rector Mn. Josep, seguint la tradició, va fer la benedicció del primer most, partici-pant així la parròquia en les celebracions.

Entre els projectes a dur a terme aquesta tardor tenim la iniciació dels cur-sos de catequesi, en els diferents nivells d’iniciació, primer curs, segon curs, club de trobada i grup de joves, així com la preparació per al sagrament de la Confir-mació. Aquest sagrament es pot rebre a qualsevol edat.

Els grups de preparació per al Matri-moni i preparació per al Baptisme oferei-xen el seu servei a tots aquells que vulguin rebre aquests sagraments.

D’altra banda, Vida Creixent inicia un nou cicle de reunions sota el tema: De la Vellesa a la Bellesa. En la primera reunió el mes d’octubre es parlarà de Vellesa i Maduresa, i el mes de novembre Models, segons la Bíblia, de Vellesa Madura.

L’Associació de Dones Montserrat Roig prepara una recollida d’aliments per a Cà-ritas els propers 14, 15 i 16 de novembre als llocs de costum.

Recordem que a partir de dissabte 8 de novembre la missa vespertina dels dissab-tes avança una hora, en horari d’hivern, passant de les 8 a les 7 de la tarda. La de diumenge queda igual que ara, a les 8 del vespre.

Moviment parroquial des de l’1 de gener al 30 de juny 2014:

Bateigs: Mireia Rivas Mas, Silvia Maccabe De-mentaberry, Júlia, Alvaro i Mauro Debeaup-te Espejo, Elena Gutiérrez Ramírez, Miguel Rodríguez Suñol, Ainhoa Redondo Asensio, Clara Merquina Viyna, Andrea Figa Ballester, Marc Diéguez Martí, Leyre Gutiérrez Díaz, Martín Busquets Caralps, Hugo Ruiz Grana-dos, Hugo Ferrer Montoya, Claudio Sarmi-ento Juan, Ariadna Rifà Bergós, Núria i Mar Ortega Martínez, Biel Martínez Piqué, Alexia Sánchez Fernández i Carla Garrido Sánchez.

Confirmacions: Carolina Bicalho Freitas, Lu-cas-Enric De Haan Bosch, Carmina Matac-hana Artola, Belén Vilaseca Aguilar, Marc Ciruela Jardí, Ignasi Boada García, Ferran Casanovas Roma, Pere Company Roig, San-tiago Pereverzev Muzanenko, David Faure Elías, Jordi Company Möller i Isabel Fontde-vila Möller. Va administrar el sagrament el Bisbe Joan Godayol, salesià.

Casaments: Rubén Balagué Jordan amb Judit Manrique Fernández, Jaime Arqui-elo Martín amb Noemí Gómez Deulofeu, Daniel Lenhardt Casterlenas amb Natàlia Arroyo Sevillano, i Iván Alcoceba López amb Esther Torres Martínez.

Defuncions: Carlos De Roselló Sambeat, Jo-aquín Martínez Blaya, Jordi Jordana Cabeza, Consol Bareche Garcés, Eduardo Giménez Martínez, Joan Roqueta Mas, Miquel Arisa Justribo, Wilfried Bernd Dyllus, María Asun-ción Rovira de Villar Pedrals, Pere Gomis Aragay, Carme Deltriu Arnau, Pere Oliveres Pi i Pilar Murciano Mesado.

Despatx parroquial: dilluns i dimecres de 8 a 9 del vespre, excepte festius.

LA PARRÒQUIA AVUI

AA Dolç Mataró (Alta Alella)Un clàssic, a hores d’ara. Un vi especial, únic, inconfusible. Present a un munt de grans restaurants arreu del món. Reconegut per sommeliers de prestigi i premiat mil vegades. El Dolç Mataró, el vi d’Alta Alella que recupera el nom de la varietat Mataró a la DO Alella, on sembla que, en el passat, havia estat àmpliament conreada. El raïm es cull quan comença a sobremadurar, just abans que comenci la pansificació. Després d’un desrapat, el raïm es posa en tines d’acer inoxidable, on macerarà durant sis mesos amb remuntats inicialment diaris i posteriorment setmanals. Després d’un premsat lleuger, es realitza una criança curta de dos mesos en barrica de roure francès abans de ser embotellat.

AVUI TASTEM...

54

55

MAGAZÍN

Eulàlia SerranoD’una manera més o menys conscient tots conei-xem aus que migren. Però potser no som consci-ents de la magnitud del que això representa per a les pròpies aus, de la informació que dóna sobre els ecosistemes ni de la quantitat d’aus que tenen aquest comportament que podem veure a Alella.

Però anem per parts; què vol dir migrar? Quines rutes segueixen aquests ocells? Per què migren?

Les migracionsLa migració és una adaptació dels organismes a les condicions canviants del medi, i la duen a terme aquells que són capaços de desplaçar-se ràpidament grans distàncies. En un lloc determinat, la disponibilitat d’aliment pot variar depe-nent de les condicions cli-màtiques; això fa que els animals que viuen allà i que veuen disminuir o desapa-rèixer el seu aliment s’hagin d’adaptar a aquest canvi, i molts ocells el que fan és desplaçar-se a un altre lloc on les condicions són mi-llors en aquell moment i poden tenir major quantitat d’aliment disponible.

Les migracions normal-ment segueixen unes rutes migratòries determinades que ressegueixen les cos-tes, els colls de muntanyes, les carenes ventoses o els deserts, entre d’altres. Les migracions impliquen dos viatges, un viatge prenupci-al o de primavera, i un viat-ge post-nupcial o de tardor.

La migració prenupcial és la que porta els ocells des de l’àrea de repòs hivernal fins a la zona de reproduc-ció. Generalment el despla-çament té lloc des de l’he-misferi sud cap a l’hemisferi nord, i en el cas de la ruta migratòria que passa per la costa catalana, els ocells hi passen ràpid i sense aturar-se gaire, ja que tenen pressa per arribar a destí i escollir el millor lloc per a fer el niu.

La migració post-nupcial o de tardor és la que porta els ocells i les cries que han sobreviscut, des del lloc de cria fins al lloc de repòs hivernal. En aquest cas, el trajecte és de nord cap a sud, i els ocells no tenen tanta pressa per arribar i es van aturant per alimentar-se i d’aquesta manera agafar energia per a l’hivern i per a recuperar-se de la reproducció.

Migradors a AlellaCatalunya és lloc de pas d’una ruta migratòria i, alhora, espai d’estiueig o d’hivernada de molts ocells. Espais com el delta de l’Ebre, el del Llobre-gat o el de la Tordera, i els aiguamolls de l’Empor-dà, són freqüentats per tots aquests ocells, tant si s’hi aturen temporalment com si s’hi queden per una temporada llarga. Durant els mesos de setembre i octubre, des de punts elevats propers a la costa, és possible veure passar ocells en mi-

gració, amb les característiques formacions en V o exemplars sols o en grups reduïts d’ànecs, rapinyaires o altres ocells. A Alella, des del Turó

de Galzeran o des de punts elevats del poble (fins i tot si teniu la sort de tenir una finestra o un balcó elevats des d’on es vegi el mar) també és possible contemplar aquest pas. A tall d’anèc-dota, jo mateixa he vist a la Creu de Pedra un estol d’agrons remuntant una tèrmica i marxant cap al Llobregat. Altres ocells que poden veure’s amb relativa facilitat des d’aquests punts o des de la platja del Masnou són els rapinyaires, com l’àliga pescadora, el xoriguer o l’arpella, i altres ocells marins com el corb marí, els flamencs o les grues, entre d’altres.

D’ocells que escullen el nostre poble per criar i per passar-hi l’estiu n’hi ha molts. L’oreneta, l’ore-neta cua-blanca i el falciot són els ocells que ens marquen l’arribada de l’estiu, i que podem veure sobrevolar les nostres teulades dia sí i dia també. Un altre dels ocells més característics és la puput, que podem veure en llocs oberts i amb poca ve-

getació, fins i tot envoltats de cases (per exemple a la zona de l’Eixample), i que any rere any tornen al ma-teix lloc que l’any anterior. Un altre ocell que podem observar en zones poc ha-bitades i amb talussos de sorra on hi fan el niu, com a la Vall de Rials, però que també podem sentir si en reconeixem el so des de qualsevol punt del poble mentre vola, és l’abellerol, l’ocell de colors que menja abelles. Un altre ocell no tan conegut seria el siboc, que costa de veure però se’l pot sentir a les nits d’estiu sempre en llocs amb algun gran arbre, o el xot, aquest petit mussol que també es pot sentir a les nits en llocs propers als boscos i que sovint es confon amb una granota. Dins del grup dels rapinyaires també podem observar amb relativa fa-cilitat en zones properes a boscos l’àliga marcenca, de qui el seu propi nom ja in-dica que arriba cap al març per a alimentar-se de serps i altres rèptils.

Un cas a part és el del pit-roig, que podem tro-bar en zones boscoses (a la zona de les fonts a Mas Coll, per exemple), i que ja

gairebé podem dir que viu aquí tot l’any, i el del pinsà, un petit ocell bastant acolorit que passa aquí l’hivern també en zones boscoses.

NATURA

Les aus migratòries

Agró blanc.

Abellarol.

CEDI

DACE

DIDA

56

PEP VIDAL

Com va néixer la vostra afició als gossos i posteriorment al múixing?Montse: A mi, evidentment, sempre m’han agradat els gossos i la meva afició al múixing neix quan vaig començar a treballar a Pirena el 1999. Vaig formar part de l’organització de Pirena durant molts anys; jo ja venia de fer es-ports de natura, i el múixing va ser un esport més que em va captivar i, mica en mica, hi he anat dedicant més hores fins avui.Vicenç: A mi em ve per dues bandes. Jo a casa sempre he tingut gossos i, des de molt petit, m’he familiaritzat amb ells d’una manera espe-cial. D’altra banda vinc del món de l’atletisme, sempre n’he practicat, i llavors arriba un mo-

ment en què et planteges començar a córrer amb el gos i veus que és més fàcil fer-ho quan ell t’estira i gaudeix i no l’has d’anar retenint amb una corretja. Córrer d’aquesta manera és molt més agradable per a ell i també per a mi, i així és com he començat amb tot això del canicros.

Per al gran públic que encara ho desco-neix, què és el canicros i fins on pretén arribar aquest esport?Montse: El canicros no és un esport en si ma-teix, sinó que és una disciplina del múixing. És el sistema que els múixers utilitzem per entrenar els nostres gossos líders. Els gossos líders són els que van al capdavant de tot del trineu, els que guien els altres i els que van

més lluny de nosaltres. Per tant, necessiten comunicació directa i compenetrada amb el múixer, i la millor forma per practicar-ho és mitjançant el canicros, amb el gos lligat a la cintura, o el bikejoring, que és anar amb pa-tinet o amb bicicleta amb un gos lligat com si fos el trineu.

A l’hora de preparar-se per proves de ca-nicros, que és més important, entrenar la vostra pròpia preparació física, la del gos o la compenetració?Montse: Els dos aspectes són molt importants, però jo considero que a parts iguals no. El ca-nicroser, que és com anomenem a la persona que corre lligada amb el gos, evidentment necessita una òptima preparació física, però

ESPORTS

Vicenç Galbany i Montse Claverol, organitzadors de la primera cursa de canicròs d’Alella

El proper diumenge 2 de novembre es durà terme la primera cursa de canicròs a Alella. Aquesta jove disciplina del múixing està creixent en els últims anys com a modalitat lúdica i competitiva, i des d’aquest any Alella serà escenari d’una cursa que intentarà fer-se un nom dins el calendari de l’especialitat. Els organitzadors, en Vicenç Galbany i la Montse Claverol, ens expliquen més detalls del què és i pretén ser el canicròs, i què els ha portat a organitzar una cursa al seu poble. En Vicenç és un aficionat a l’atletisme i als gossos que ha trobat el binomi perfecte en el canicros, mentre la Montse és una múixer de primer nivell internacional que utilitza el canicros com a tècnica d’entrenament dins una metodologia de treball que l’ha portat al més alt del panorama mundial.

Claverol i Galbany, amb els seus gossos, a les vinyes d’Alta Alella.

ÒSCAR PALLARÈS

57

no té perquè ser un atleta. De fet, qualsevol persona pot practicar el canicros de forma lúdica simplement per passar una bona estona amb el seu gos lligat a la cintura. Per a l’alta competició, la persona s’ha de preparar molt bé: la “gambada” és molt més llarga que en l’atletisme, precisament per això les carreres són més curtes, però de totes maneres consi-dero que és més important la preparació del gos. Hi han moltes tècniques conegudes per a preparar maratons, curses de muntanya o qualsevol prova atlètica, però quan parlem de canicros ja no hi ha tanta cultura. Hem de ser conscients que quan ens lliguem un gos a la cintura i el fem sortir a córrer, aquell gos es converteix en un gos esportista o gos atle-ta. Per tant, el gos necessita una preparació emocional i psicològica, alimentària, d’hidra-tació... Un tractament especial que no té res a veure amb la manera de tractar un gos que la gent té a casa.Vicenç: I a més a més, també s’ha d’entrenar el binomi del gos amb la persona. Per segons quins gossos no és fàcil posar-se a tirar d’una persona, i si no es fan una sèrie de coses correctament es fa impossible poder-ho practicar. Qualsevol gest que fem nosaltres o que faci el gos, l’altre el nota.

La majoria dels es-portistes treballen amb pilotes, raque-tes, cotxes... i vosaltres amb gossos, que són éssers vius. Això, com dieu, requereix un tracte especial, oi?Montse: Sí, la veritat que és un esport molt di-ferent de qualsevol altre. Els esquiadors, quan acaben la temporada d’esquí, pleguen els esquís i els deixen mesos en un armari; els ciclistes poden deixar la bicicleta al garatge i estar setmanes sense sortir... En qualsevol esport tu pots parar i continuar quan vulguis amb el mateix material, però amb gossos tot això no és tan fàcil. Has de seguir-los alimentant, has de tenir contacte diari amb ells... i quan parlem de múixing molt més. Els múixers com jo no parlem de gossos, sinó de manades de fins a 22 gossos. I tenir 22 gossos ja converteix l’esport en un estil de vida. Has de cobrir totes les seves necessitats cada dia de l’any, també les emocionals, i els has d’entrenar cada dia.

Organitzeu el primer canicros aquí a Alella al novembre, espereu convertir-ho en una tradició a llarg termini?Vicenç: Sí, i tant. Si es fa és perquè es consoli-di, i a llarg termini l’objectiu seria que arribés a ser una prova puntuable. Hem marcat aquesta primera edició al novembre i jo crec que el

millor seria mantenir-ho en aquesta data i fer-la cada any.Montse: I cal dir que serà la cursa que obre la temporada oficial de múixing en l’àmbit ca-talà. No hi ha cap cursa federada abans del 2 de novembre i, per tant, obrirà la temporada 2014-15.

Quants participants espereu tenir en aquesta primera edició?Vicenç: Aspirem a tenir aproximadament un centenar de persones. Hi ha una altra prova conjunta amb curses de muntanya el mateix dia, però no de canicros i és una bona data perquè vingui molta gent.

¿Veieu possible que a partir d’aquesta pri-mera cursa i de les que voleu fer a partir d’ara, els alellencs s’hi aficionin i més gent comenci a practicar aquesta modalitat aquí?Vicenç: Estic convençut que sí. Fa molts anys que es practica arreu de Catalunya, però pot-ser aquí en aquesta zona del Maresme no tant,

i poder veure aquesta cursa i què és tot això del canicros, informar-se’n, que se’n parli... jo crec que farà que hi hagi gent d’aquí Alella que s’hi aficioni.Montse: Jo també. A nivell lúdic, la gent dei-xa anar el gos a la muntanya perquè no hi ha ningú més, i això no es pot fer. Pot ser una bona manera perquè la gent vegi que en lloc de deixar anar el gos, ens el podem lligar a la cintura, anar amb les mans lliures i que ell tingui més mobilitat. A més, ens ajuda a nos-altres per fer menys esforç a l’hora de caminar.

Vicenç, què és el que et porta a practicar aquesta afició amb el teu gos, posar-te a competir i a organitzar carreres?Vicenç: Com em va passar quan vaig començar amb l’atletisme, quan et notes a gust entrenant va bé presentar-se a una prova per mesurar quin és el teu nivell. Jo no m’hi vull dedicar a escala professional ni molt menys, però par-ticipar en curses és un repte diferent del d’un entrenament. Es gaudeix d’una forma diferent; sense aspirar a guanyar, en el meu cas, però podent gaudir de l’ambient competitiu i això és el que et fa millorar després a l’hora d’entrenar.

Montse, has aconseguit acabar cinquena la copa del món de múixing de la tempora-da 2013-14, i des de fa anys estàs assolint èxits importants. Explica’ns com t’ho has fet per anar millorant cada any des que vas començar a competir.Vaig començar amb la Pirena i organitzant el campionat del món infantil de múixing l’any 1999, i tot allò em va captivar. Jo havia estat guia de ràfting, de barranc i la meva vida i de la meva família sempre ha anat molt lligada a l’esport i la natura. Amb els gossos i el trineu em vaig quedar enamorada perquè era el binomi perfecte. Al principi vaig fer tasques d’organit-zació, ho volia practicar, però és un esport que és molt car a escala competitiva. Hi ha un esforç econòmic important i de molta dedicació, i fins al 2010 no vaig poder començar. En cinc anys, tot i que jo ja venia dels raids multidisciplinaris com el Raiverd, m’he capficat a treballar amb els gossos d’una manera molt organitzada i molt quadriculada. Jo crec que els meus èxits han vingut per la constància amb una meto-

dologia clara. En el múixing no hi ha una estandardització de molts mètodes, molts múixers diuen coses diferents, i jo m’he anat documentant i intentant fer-ho el millor possible. Sona una mica pedant, però l’any 2012 vaig guanyar el campio-nat d’Espanya amb gossos descartats per altres múixers. Amb això vull dir que és més important com treballes que no els

gossos que tens. Jo vaig intentar arribar fins on podia amb el que tenia i, per sort, m’ha anat bé.

Has arribat al nivell més alt del món del múixing tu sola? No hi ha un segon entre-nador, un preparador...?No. Entre els gossos i jo ho fem tot. Vaig co-mençar tard, però sempre sola.

Sense la Pirena, el múixing ja no és tant present als mitjans. Com valores el suport que teniu?S’ha perdut una plataforma mediàtica molt important. Molts múixers de l’estat espanyol vivien tot l’any dels patrocinis que tenien per la Pirena i això ha desaparegut. Però seguim tenint campions del món en moltes discipli-nes i no hi ha massa ressò. Potser hauríem de ser més vanitosos i notificar més coses als mitjans, reclamar-los que ens facin més cas, perquè quan la gent coneix tot això s’engan-xa. És un esport que inculca uns valors de respecte a la natura, als animals, de treball en equip, dedicació, constància... Que molts esports no tenen. El múixing no és simplement competició, sinó moltes més coses.

ESPORTS

Galbany en un canicròs amb el seu gos Roc.Claverol en el seu trineu estirat per gossos.

CEDI

DA

CEDI

DA

58

Av. Sant Mateu, 5-9 · Alella · Tel. 93 540 78 57www.hotelportadalella.es

Plaça d’Antoni Pujadas, 10B · 08328 Alellaelracodalella@gmail.com · Telèfon: 93 540 34 51

59

ESPORTS

PEP VIDALEls aficionats al futbol poden gaudir des d’aquesta temporada de dos equips sèniors que defensen el nom del poble en categoria amateur i que competeixen amb la màxima intensitat per assolir els seus objectius. El primer equip de l’Alella CF ha completat un impressionant inici de lliga, col·locant-se al capdavant del Grup 4 de Tercera Catalana i superant, fins ara, amb autoritat alguns rivals que estaven considerats favorits pel fet d’estar a la part alta. Els retorns al club del porter Segis i del defensa Àlex Pagan, tots dos amb experiència en categories su-

periors, i la incorporació d’homes com Xavi Alvero i Borja Fàbregas, li han donat un punt més de competitivitat per poder aspirar, aquest any sí, a l’ascens a Segona Catalana. La UE Alella, per la seva banda, està vivint la seva primera temporada a Quarta Catalana (Grup 6) i, de moment, la falta d’experiència no s’està notant excessivament. Els de Da-vid Villén, que havien estat catalogats com una de les ventafocs del campionat, estan competint de tu a tu contra tots els rivals, i esperen millorar encara més a mesura que avanci la lliga per seguir demostrant que el projecte té futur a llarg termini.

PEP VIDALUna de les grans cites del panorama de les arts marcials catalanes es disputarà a Alella per segona temporada consecutiva. La Fede-ració d’Arts Marcials de Catalunya (FAMC) ha decidit repetir seu gràcies a l’èxit rotund que va suposar l’edició de l’any passat, tant en el terreny estrictament esportiu com en l’aspecte organitzatiu i social. Així doncs, el dissabte 25 d’octubre els millors taekwon-distes catalans es donaran cita a Alella en l’Open de Catalunya de Taekwondo en mo-

dalitat de combat. La Escola de Taekwondo Maresme-Alella buscarà, com a mínim, re-petir els fantàstics resultats obtinguts en la passada edició en la qual es va endur fins a tres medalles d’or, assolides per Marina Oni-elza i Ainhoa Pallarés en categoria infantil i pel gran campió sènior David Villén. Aquest any seran quinze alellencs, amb presència de competidors de totes les edats (des dels set anys fins a sènior), els que intentaran que els campionats de les diferents categories es quedin a casa.

PEP VIDALEls clubs esportius alellencs s’han tornat a posar en marxa entre els mesos de setem-bre i octubre amb l’inici de les respectives competicions en el punt de mira. Una de les principals novetats és el retorn del CR Alella al Camp Municipal d’esports, on competeix des de principis d’octubre a la Divisió d’Honor Catalana. L’escola de Rugbi per a nens entre 5 i 15 anys també ha començat els entrena-ments a la Pista d’Atletisme Josep M. Pareras. Els deu equips de base i el femení de l’Alella CF, els tres sèniors i el juvenil del Vòlei Ale-lla i els vuit equips de base del Bàsquet Ale-lla també han començat els seus respectius campionats a l’octubre. El primer equip del Bàsquet Alella, aquest any a Segona Catalana i dirigit per Ernesto Pascual, ho va fer a finals de setembre. Poques setmanes abans es va disputar al Pavelló Municipal Abelardo Vera el tradicional Torneig de la Verema en què el CB Vilassar de Mar es va proclamar campió.

MARC CUCURELLA continua progres-sant en el futbol base del FC Barcelona i aquest estiu ha donat el salt al juvenil B, que competeix a Lliga Nacional. Ja es troba, per tant, a només tres passes del primer equip.

ÀLEX POMPIDO, davanter centre de l’Alella CF, va anotar un hat-trick en el partit al camp del Poble Nou 2000 de la 2a jornada, i és actualment el màxim go-lejador del Grup 4 de Tercera Catalana.

JAVI CARO va ser l’autor del primer gol de la història de la UE Alella en categoria amateur. El va marcar a la 1a Jornada al Municipal d’Ocata contra l’Atlètic Mas-nou, que va remuntar i va acabar gua-nyant per 2-1.

PAULA IGUAL, regatista alellenca del CN Masnou de només 16 anys, va sumar un nou èxit a la seva frenètica carrera i es va proclamar campiona absoluta de la Classe Bic Open superant tots els parti-cipants masculins.

ANNA GIRALT, jugadora del sènior fe-mení de l’Alella FS, va anotar quatre gols en el debut en lliga a la pista de l’Inter Sentmenat (2-9) i continua sent seleccio-nada per defensar els colors d’una de les poques seleccions catalanes que compe-teix internacionalment.

PEP VIDALLa presència del primer equip sènior de l’Alella FS a la Champions League Futsal de la present temporada és, sens dubte, una de les grans notícies de l’esport ale-llenc en els últims anys. El conjunt ale-llenc va tornar a la feina a finals d’agost amb la mirada posada en aquesta impor-tant cita, però també en l’inici d’un re-format campionat de lliga que es preveu molt més dur. La Federació Catalana de Futsal, que recordem que està reconegu-da internacionalment, va decidir aquest estiu unificar els dos grups que hi havia a la Lliga Nacional (Primera Divisió), i

ara l’Alella FS competeix contra els al-tres quinze millors equips de Catalunya. La lliga no ha començat del tot bé, però mica en mica es preveu que els alellencs vagin escalant posicions per poder tornar a entrar als play-offs per al títol. A més, el club ha crescut, pel que fa a la base, amb la creació d’un sènior B que servirà de pas intermedi per als jugadors que surten del juvenil, i manté els dos equips femenins, amb el primer equip a la màxima catego-ria. Per acabar d’arrodonir la bona salut esportiva, l’entitat ha aconseguit tancar un interessant acord de patrocini amb la marca esportiva Hummel.

FUTBOL

Espectacular inici de l’Alella CF i debut històric de la UE Alella

TAEKWONDO

El millor Taekwondo català torna a Alella

POLIESPORTIU

Arrenca la competició

FUTBOL DE SALA

L’ambició del FS Alella no té límits

P R O T A G O N I S T E S

El Nadal ja és al Garden

Coma Fosca 11-29 · AlellaTel. 93 555 12 43www. gardenarenas.com

40 anys amb vosaltres