Embed Size (px)
Citation preview
1
“Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista
afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama
que s’estenia a mos peus.” (La punyalada, pròleg-34)
2
CITA AINA MOLL
3
1. Índex
1. Índex............................................................................................................................3
2. Introducció...................................................................................................................6
3. L’essència de La punyalada
3.1 Marian Vayreda i Vila.....................................................................................11
3.2 La punyalada....................................................................................................12
4. Metodologia: dificultats, maldecaps i entrebancs en el procés d’elaboració.............13
4.1 Les 3 llistes
4.2 Noms comuns o propis?
4.3 La irregularitat lèxica
4.4 Llista noms relacionats amb la natura
4.5 Els diferents diccionaris
4.6 Anècdotes amb els diccionaris
4.7 Carles Domingo
4.8 Casa de la Cultura, mes de juliol
4.9 Casa de la Cultura, mes d’octubre
4.10 Any Vayreda
4.11 Conferència Mita Casacuberta
4.12 Entrevista Mita Casacuberta
4.13 La recerca d’una veu pròpia
4.14 Aspectes tècnics
4.15 Aina Moll
4.16 La ruta per l’Alta Garrotxa
4.17 La Il·lustració Catalana
4.18 La ruta per l’Alta Garrotxa
4.19 Els retocs finals
5. Lèxic recollit i classificat
5.1 Introducció al cos del treball.........................................................................26
5.1.1 Situació en La punyalada
5.1.2 El buidatge
5.1.3 Classificació final
5.1.4 Els diferents diccionaris
5.1.5 Estructura dels capítols
4
5.1.6 Les fotografies
5.2 Muntanya ................................................................................................33
5.3 Mont i munt .............................................................................................35
5.4 Els puigs ..................................................................................................37
5.5 Sinònims locals de “muntanya” ..............................................................39
5.6 Els turons i les elevacions menors ..........................................................41
5.7 El cim ......................................................................................................47
5.8 La carena ................................................................................................50
5.9 Els sistemes muntanyosos ......................................................................52
5.10 Els colls i els congosts ............................................................................56
5.11 Els vessants ............................................................................................66
5.12 Els espadats .............................................................................................70
5.13 Les roques ...............................................................................................79
5.14 L’aixaragallament ...................................................................................85
5.15 Les esllavissades .....................................................................................88
5.16 Pedregams i pedregars ............................................................................90
5.17 Clapisses,tarteres, clapers i taperot .........................................................91
5.18 Microrelleu de les superfícies rocoses ....................................................93
5.19 Valls i depressions ..................................................................................99
5.20 Els barrancs i els torrents ......................................................................103
5.21 Les depressions .....................................................................................106
5.22 Coves, balmes i avencs..........................................................................111
6. Conclusió ................................................................................................................121
7. Llistats útils
7.1 Índex de termes......................................................................................125
7.2 Taula formes de relleu
7.2.1 Explicació...................................................................................127
7.2.2 Taula...........................................................................................129
7.3 Taula formes de relleu que no apareixen en el llibre de Carles Domingo
7.5.1 Taula...........................................................................................137
7.5.2 Noms treballats...........................................................................139
7.4 Llistat de mots relacionats amb la natura...............................................144
5
8. Agraïments..............................................................................................................148
9. Bibliografía..............................................................................................................149
10. Anexos
10.1. Llistat formes de relleu: ordenades per capítols..........................................151
10.2. Llistat formes de relleu: ordre alfabètic......................................................161
10.3. Els escenaris de La punyalada- ruta............................................................173
10.4. L’any Vayreda a l’Alta Garrotxa- ruta........................................................174
10.5. Graus i Cingles- ruta ..................................................................................175
10.6. Any Marian Vayreda 2003 .........................................................................177
10.7. Fulletó- cap a la sensibilitat d’un nou segle ...............................................178
10.8. Article Coromines ......................................................................................191
10.9. Mapa de l’Alta Garrotxa .............................................................................192
6
2. Introducció
La primera idea que em va venir al cap a l’hora de fer el treball de recerca fou estudiar
algun aspecte de la llengua catalana, perquè mai es coneix prou de la pròpia llengua. A
mi particularment m’interessa l’evolució de les paraules. Sempre que llegeixo un text en
un català una mica antic m’adono que s’han perdut moltes expressions, tinc la impressió
que el vocabulari és més ric; aleshores tinc curiositat per tots aquests mots que em
sonen tan llunyans, com si pertanyessin a una altra llengua. També m’adono que la
gramàtica ha canviat. Tot està escrit al revés de com ho fem ara, moltes d’aquestes
paraules ara serien imperdonables per un professor de català.
Pensant en la monografia que s’ha de fer en els dos anys de Batxillerat vaig recordar
que feia poc havia tingut l’oportunitat de fullejar La punyalada de Vayreda. D’aquest
llibre em va atraure el lèxic: els arcaismes, tecnicismes, dialectalismes, expressions… a
primer cop d’ull sembla un vocabulari d’una època molt diferent a la nostra però, un cop
l’has rellegit, res ja no sona tan diferent i comences a veure quina ha sigut l’evolució de
les paraules: si són castellanismes, si les paraules ara les escrivim amb dígrafs diferents,
si són derivats... Val a dir que l’obra de Vayreda va ser escrita abans de la normalització
duta a terme per Pompeu Fabra per tant el seu vocabulari pot no seguir la línia de Fabra
per bé que en les últimes edicions s’ha normalitzat.
Observant totes aquestes variacions que sofreixen les paraules i la gran varietat de
vocabulari tan ric que a vegades fins i tot és difícil d’entendre vaig veure que a partir
d’aquest llibre podia fer un estudi de la llengua. Així que vaig rellegir-me el llibre i vaig
fer un esquema dels possibles temes: com més hi pensava més idees em venien al cap.
Mai hauria imaginat una novel·la amb tant de coneixement dins seu, però tot i això
amena i divertida de llegir i en absolut pesada. Tenia tot un ventall d’ofertes per poder
tractar la novel·la, però havia de concretar i així poder aprofundir en el tema i arribar al
quid de la qüestió.
Em va sorprendre la crítica que feia Vayreda a l’evolució que havia sofert el bosc, ja a
finals del segle XIX. Per un moment vaig considerar que aquest fos el tema del treball.
Al llarg de tota la novel·la en la descripció del paisatge típic garrotxí queda reflectida la
preocupació de l’autor per un medi que és malvat i perd la crítica. Alguns dels
7
fragments són llargs i explaiats, directes, sense cap vergonya mentre que en d’altres
només es deixa entreveure la crítica, amagada en un joc de paraules.
Una crítica a la ignorància de la gent no lletrada que desforesten la vegetació, Marian
aprofita per fer un paral·lelisme amb l’enfonsat i fosc estat d’ànim del protagonista:
“En efecte: me fiu passejar per una i altres llocs, i a poc tornava a
casa llassat i amb l’ànim més abatut que abans. Me semblà talment
que aquella terra patia del meu propi mal, i que, igual que mon cos,
s’arrossegava pel camí del cementiri. Ja no és aquella terra jovençana
i rumbosa com una núvia bosquerola que jo havia coneguda. Ses
luxurioses aubredes van desapareixen destralejades per l’artigaire
estúpid i pel carboner explotador de la ignorància i la misèria del
propietari i, empaitada per la batuta, ha fugit també la fauna que abans
li donava vida” (Pròleg-32).
Tot seguit, a la mateixa plana, li toca el torn a la fauna amb una dura i trista crítica:
“Al santuari de la Mare de Déu del Mont me mostraren dins d’un
exvoto els ullals del darrer senglar d’aquelles boscúries, que morí
lluitant amb en Moncanut, en quals carns s’hi ferratjà com per venjar-
se de la destrucció de la seva nissaga. La darrera daina, després de
vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i torrenteres, un dia
de neu s’arraulí, ronyosa i pelada pels anys i la misèria, sota les tàpies
del Mas del Puy, com demanant al masover la caritat de deslliurar-la
d’una vida tan emmigranyada i xorca. Les àligues imperials, superba
parella que no tenia rival ni pariona en tots el monts d’Europa,
cansades de pagar l’escot de llurs ous al savi col·leccionista que havia
ensenyat als bosquerols de jugar-se la vida per robâ’ls-hi, ja han pres
comiat dels cingles de Talaixà. Els isards ja fa temps que guaiten sos
antics quartels d’hiverns des de les congestes del Puigmal i el Canigó,
i els lloparrassos que no es rendiren als mastins ni a llurs collars
reblats de pues de ferro, no poguent resistir la llum del sol que
desentenebrava ses lloperes, se feren enllà, i els que no , acovardits i
8
fugitius, moriren menjant la bola com miserables gossos captaires”
(Prol-32).
La crítica envers el paisatge no és per bé sinó per mal, es plany de com havia empitjorat
l’estat del bosc i com llavors ja començaven a desaparèixer algunes espècies d’animals
com els llops, les daines i les àguiles reials. Vayreda ho fa amb un aire melancòlic,
recordant aquella fauna, aquell bosc que difícilment tornarà a ser mai com era abans.
Un altre possible treball que hagués estat més centrat en el camp de la biologia, respecte
el paisatge, podria haver fet una ruta pels diferents indrets descrit, quins han estat els
canvis que ha patit de la mà de l’home, quina és la repercussió en l’hàbitat dels animals,
la seva manera de viure i fer-ne un balanç però havent reorientat els meus estudis (vaig
passar de ciències a lletres) que no m’engrescava fins al punt de passar-s’hi un any
treballat.
També m’hauria agradat recollir la descripció emocional dels personatges, bé,
bàsicament de l’Albert, i poder endinsar-se en el món dels sentiments, els estats d’ànim
associats al paisatge, a la mateixa natura.
Hauria estat un treball més abstracte, comparant aquests fragments amb d’altres
descripcions, quins són els recursos emprats per a l’autor... donant una significació allò
que realment Vayreda volia transmetre al lector.
Encara hi hagué altres fragments de l’obra que em van sorprendre, d’això me’n vaig
adonar més tard quan ja havia rellegit el llibre per començar el que realment seria el
meu treball de recerca. La veritat és que després ja tenia idees per fer uns quant treballs
de recerca més, tots ells molt laboriosos i interessants.
Un d’aquests temes era tractar el significat i l’evolució del vocabulari, també volia
concretar la gran riquesa que hi ha en els camps semàntics. En principi m’havia fet una
llista de temes que podrien donar molt de si: l’insult, tot i que sembli un tema una mica
sorprenent en aquesta novel·la, són abundants però apareixen de tal manera que criden
l’atenció del lector; recórrer la Garrotxa a partir de les descripcions de Vayreda,
dibuixant així un mapa de tota l’Alta Garrotxa.
9
Com es veu en aquest esborrany d’idees La punyalada és una obra amb moltes
probabilitats d’estudi.
Com ja he dit calia concretar, així que de totes les opcions finalment em vaig decidir pel
tema relacionat amb els accidents geogràfics ja que m’havia sorprès trobar-me mots que
no sabia si realment era català o la inventiva de l’autor era l'única culpable de la meva
ignorància.
És una bona oportunitat per descobrir paraules que han quedat en desús i enriquir el
meu vocabulari i d’adonar-me que no només el vocabulari de cada dia és el que
realment val.
Per què justament he escollit les formes de relleu? Llegint el llibre a vegades et pots
trobar que en una sola frase hi apareixen quatre o cinc formes de relleu, si no entens el
seu significat és quasi bé impossible fer-se la idea de la imatge que Vayreda té a la
ment, imaginar el paisatge que està descrivint. Durant tota la novel·la és molt freqüent
trobar-se en aquesta situació. Aquestes cites que segueixen no són pas els únics
exemples, n’he trobat un munt: “cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els
crenys i gorges de Sadernes, no s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu
que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les
verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig” (Prol-25).
I encara: “vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades dels
Bassegoda, el Bestracà el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs
innaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores” (19-222).
En aquesta darrera cita es pot veure clarament la multitud de noms que existeixen per
formes de relleu que actualment designaríem com a senzillament cova. En aquest treball
podré veure en què es diferencien, matisar el seu significat. Serà bo per entendre millor
Vayreda i també com a enriquiment del propi vocabulari, a veure si així no ens limitem
a utilitzar la paraula cova per a tot allò que s’hi assembli.
Amb l’anàlisi de les formes de relleu que apareguin en La punyalada podré veure si
realment la riquesa de vocabulari és certa o si tan sols es tracta de mots senzills i
repetitius d’ús quotidià.
10
Cal tenir en compte que m’endinso en un món totalment desconegut per a mi; un món
de diccionaris, paraules que se solapen i es confonen, derivats que són sorprenentment
inesperats... un món fascinant però alhora difícil de conèixer amb precisió.
11
3. L’ESSÈNCIA DE LA PUNYALADA
3.1 MARIAN VAYREDA I VILA
Marian Vayreda és un personatge polifacètic. Participava activament en la vida social i
política de la ciutat d’Olot, pintava, escrivia, feia política i també es dedicava a la
promoció cultural.
El debut de Vayreda com escriptor té lloc el 1884. Des de 1890 a 1900 publicà una gran
quantitat de textos de creació, entre contes i narracions, sobretot a l’Olotí (setmanari
d’Olot), i més tard Sang Nova, però també col·laborava amb altres setmanaris fora
d’Olot com La Veu Catalana i La Renaixença.
El 1898 publicà la seva primera obra Record de la darrera Carlinada, un conjunt de
narracions que evoquen uns fets succeïts 20 anys enrere durant la darrera guerra carlina,
amb unes magnífiques descripcions. Dos anys més tard, publicà Sang nova, una novel·la
considerada de tesi, ja que interessa pel discurs ideològic del protagonista que no pas
pel valor literari.
La punyalada, la seva obra culminant, surt editada l’any 1904 a Barcelona, per la
Il·lustració Catalana, amb dibuixos original de Berga i Boix i Berga i Boadella.
L’extens epistolari, d’unes 500 cartes, datades la majoria entre 1894 i 1902 i dipositades
a la Biblioteca Maria Vayreda a Olot, ens permet de fer un interessant recorregut per la
seva vida i obra. S’hi poden trobar cartes de personalitats rellevants del món literari i del
catalanisme conservador com Bonaventura Bassegoda i Francesc Cambó entre d’altres.
La premsa últimament ha fet ressó de Vayreda i la seva obra ja que enguany es
commemora el centenari de la mort de l’escriptor i alhora el cent cinquantè aniversari
del seu naixement. A més a més l’any passat es va commemorar el centenari de
l’acabament de la seva novel·la més important La punyalada, a finals del 2002, i la seva
edició pòstuma l’any 20041.
1 Informació extreta de la pàgina web oficial de l’any Vayreda.
12
3.2 LA PUNYALADA
La punyalada està ambientada en l’escenari de l’Alta Garrotxa, durant la primera meitat
dels anys quaranta, en el segle XIX. Quan mor Albert del mas Bardals d’Albanyà,
deixa en testament a un excursionista les seves memòries. Albert explica la seva vida
que està lligada i dominada per l’Ibo, de pseudònim l’Esparver. Aquest li acabarà
arrabassant la promesa, la Coralí. L’Albert comença aleshores el llarg i penós itinerari a
la recerca de la seva xicota en mans dels trabucaires que han trobat en Ibo un cap que fa
anar de bòlit les autoritats. Al final de la novel·la se’ns explica la topada entre els dos
enemics. L’Esparver en resultarà mort i l’Albert, malferit. Passa una temporada mig
inconscient en un mas on és cuidat per la Coralí. En un moment de semiinconsciència,
agredeix la seva xicota que es defensa clavant-li el punyal que el mateix Albert li havia
comprat quan festejaven a l’aplec de la Mare del Déu del Coral. Aquesta punyalada fa
que el protagonista recuperi els sentits i s’adoni del que acaba de fer. A partir d’aquí
l’Albert comença una nova vida lluny de les antigues amistats i coneixences.
Al llarg de la història, la geografia de l’Alta Garrotxa, salvatge, majestusa i turmentada,
s’identifica o contrasta amb l’estat d’ànim del protagonista i pren, per tant, una
dimensió simbòlica2.
2 Per fer el resum m’he servit de Nou diccionari62 de la literatura catalana, pàg 757-758.
13
4. METODOLOGIA: Dificultats, maldecaps i entrebancs en el procés d’elaboració
4.1 Les 3 llistes
Abans de poder tenir tot el material classificat segons l’esquema que segueix Carles
Domingo3, al qual m’he cenyit per elaborar el cos del treball, he hagut de seguir una
sèrie de passos. Passar de la informació recollida de les cites dels diferents capítols fins
a la classificació final m’ha dut a fer 3 llistes de mots diferents:
1- Primer de tot he començat classificant per capítols els mots que recollia ja que
m’era molt més fàcil perquè era en l’ordre com apareixien a la novel·la. Això sí,
dins de cada capítol estan ordenats alfabèticament i cada nom amb les
corresponents cites.
2- A partir de la primera llista he ajuntat les diferents cites d’un mateix mot que
apareixien al llarg dels 25 capítols de La punyalada. Per tant, finalment he
aconseguit tenir en ordre alfabètic tots els mots de la novel·la amb les cites on
apareixen.
3- Per tal de poder comentar cada mot i associar-lo a d’altres en comú he ajuntat els
mots segons l’ordre de Carles Domingo ja que ell ja havia classificat totes les
formes de relleu d’una manera molt pràctica. M’he servit de l’índex de termes
que hi ha al final d’aquesta monografia.
Les dues primeres llistes les he inclòs al final del treball ja que per fer-les vaig
necessitar molt de temps i dedicació, vigilant que no em deixes cap nom anant d’un
document a l’altre... una feina molt laboriosa. Cap d’aquestes dues primeres llistes les
he revisat sinó que la que he perfeccionat ha estat l’última. Aquesta ja forma part del
treball; és a partir d’aquesta que he desenvolupat tot el treball, per això no cal que
l’inclogui per separat.
4.2 Noms comuns o propis?
Abans de començar a recollir cites vaig dir que no agafaria les formes de relleu com a
nom propi però tal i com es pot observar en aquestes dues cites “un dia, més febrós i
més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda” (19-
3 En parlaré més endavant
14
225) i “Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista
afadigat” (P-23) l’accident geogràfic que acompanya puig és el mateix però en la
primera cita apareix en majúscula i en la segona, no.
Al llarg de la novel·la he trobat casos semblants, però he cregut que remarcar-ho amb un
exemple era suficient per poder veure l’inconvenient en què m’he trobat al regir-me per
la norma que només agafaria els accidents geogràfics en minúscula. Ho he deixat així
perquè no m’ha suposat no prendre notes d’una forma de relleu que només aparegués en
majúscules, potser així falta alguna cita però tampoc no són necessàries totes.
4.3 La irregularitat lèxica
Tant a La punyalada com als diccionaris de l’Alcover-Moll i Coromines apareixen
moltes irregularitats ortogràfiques o errors d’edició. Tan sol en cas del mot “pedruscall”
ja en puc esmentar dues, triades a la babalà: “conjunt de pedretes que’s desprenen”
(DECLC)4, o també he trobat “de les que saltan” (DECLC). Com que aquestes
variacions es troben amb molta freqüència i justament incloses en el segon apartat de
cada capítol, format per les cites i les definicions dels diccionaris, en molt pocs casos
m’he molestat a indicar-ho amb el mot sic ja que tot està inclòs en les definicions i cites
transcrites com les he trobades.
4.4 Llista noms relacionats amb la natura
A mesura que anava prenent nota de totes les cites on apareixen formes de relleu també
he anat agafant noms relacionats amb la natura com noms d’animals, d’arbres, elements
que es poden trobar en el bosc...
Així ja tindria la llista feta en cas que també volgués dedicar-hi part del meu treball. La
idea del principi era comentar diferents aspectes del llibre però un cop ja he començat a
analitzar m’he adonat que no donava a l’abast; tal i com ja he explicat a l’inici tot podria
tractar-se de possibles treballs de recerca.
Aquesta llista l’he inclosa al final del treball, sense cap valor però almenys són els inicis
d’algú altre que volgués continuar.
4 Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana
15
4.5 Els diferents diccionaris
Just al principi quan vaig començar a definir les diferents paraules confonia els
diccionaris Coromines i Alcover-Moll. Ara és impensable! Els conec perfectament, la
seva manera de descriure, en quin tipus de detall entren cada un. El diccionari Català-
Valencià-Balear és anterior; per tant començar, arrencar un diccionari de la llengua
catalana, va ser complicat; tot i això és entenedor i complet però si tenim en compte el
diccionari etimològic la perfecció i complexitat són en una altra esfera encara més
elevada. Cal tenir en compte, com ja he dit abans, que aquest darrer al davant seu la
llengua ja estava més refeta, havia sortit de la seva fase de normalització i recuperació.
La veritat és que amb aquest darrer diccionari he tingut moltes dificultats ja que per a
buscar la informació suficient per a cada paraula podia passar-m’hi perfectament mitja
hora o més. Per tal de fer més amè buscar els mots en aquests nou volums vaig elaborar
una taula, que explico més endavant.
4.6 Anècdotes amb els diccionaris
La primera vegada que vaig començar a agafar informació de cada paraula vaig veure
que havia de fer un resum del Coromines i del llibre de Carles Domingo així que vaig
començar pels diccionaris més senzills: el de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Alcover-
Moll.
La primera vegada que vaig intentar començar amb el llibre de Carles Domingo no em
vaig veure amb cor ni de sintetitzar-lo així que del diccionari de Coromines era
impensable. Vaig trigar a tornar-m’hi a posar, al principi era lent i feixuc perquè no
sabia ben bé quin tipus d’informació era la que em feia falta però llavors ja vaig
començar a agafar agilitat.
Una vegada ja havia començat el treball i estava de ple posada a la feina vaig necessitar
el volum número 10 de l’Alcover-Moll, veritablement va trencar-me el ritme. Justament
és l’únic que no tenim a casa així que el vaig demanar a en David Pagès i al cap de dos
dies el vaig tenir a casa fins que he acabat el treball.
En la redacció dels resums em vaig trobar en dificultats pel que fa al nom dels
diccionaris ja que sempre repetia el mateix nom, donant voltes i repetint sempre allò
mateix, així que vaig optar per fer-me una llista amb els possibles noms amb els quals
16
podia designar els diferents diccionaris. Per exemple en el cas del Diccionari Etimològic
i Complementari de la Llengua Catalana puc citar-lo com a DECLC, com solament “el
diccionari etimològic” o referir-me a “Coromines”, com a persona directa que afirma.
Al llarg del treball he improvisat d’altres formes que eren adients al text. Al principi
tenia la llista just al costat de l’ordinador però al cap d’una estona ja no em va fer més
falta.
4.7 Carles Domingo
Abans de començar a sintetitzar la informació de les formes de relleu del llibre del llibre
de Carles Domingo he llegit la introducció i n’he pres nota per tal d’assabentar-me del
funcionament d’aquest i el sistema que Domingo utilitza.
Només de començar ja diuen que estarien agraïts de rebre deficiències del llibre o altres
mots per tal de completar-ho. A La punyalada apareixen uns quants mots que no
s’utilitzen així que un cop acabat el treball podria enviar-los la llista de mots que he
elaborat que no apareixen en el seu llibre, una vintena.
També afirma que aquest estudi no és cap obra original ja que hi ha paraules conegudes
que ja han sigut investigades. En aquest punt és en un dels que més m’identifico ja que
penso que el meu treball serà bàsicament això: retractar i unificar les paraules que ja han
estat estudiades, però això sí, considerant diferents diccionaris d’alta qualitat, i traient
les pròpies conclusions pel que fa al vocabulari que empra Vayreda.
Un punt original que conté aquest llibre és que fa un aplec concret dels accidents
geogràfics dels Països Catalans, relacionant cada mot definit amb els topònims que es
troben a la nostra terra.
Carles Domingo esmenta constantment Moreu-Rey, un personatge que ha influït
decisivament en la publicació de la monografia ja que era el que portava la iniciativa en
l’entusiasme per les formes de relleu.
Explica com el treball està classificat en 26 blocs diferents, jo me n’he servit, tal i com
explico a la introducció del cos del treball.
També explica com majoritàriament en tot el treball ha fet referència al català central
amb certes referències a mots dialectals. És per això que molts dels mots no apareixen
en el seu vocabulari ja que formen part del dialecte “garrotxí”.
La font d’informació en què es basa són el diccionari Català-Valencià-Balear, el
diccionari de Coromines i el diccionari de Pompeu Fabra.
17
Abans d’acabar fa una petita incisió dient que els geògrafs actuals no només tenen
tendència a respectar els noms genèrics sinó que fins i tot a recuperar-ne de vell com és
en el cas de “quer” i “calma”.
4.8 Casa de la Cultura, mes de juliol
Durant el mes de juliol la Casa de la Cultura ha obert tots els matins però a la tarda
només els dimecres. Cap matí jo no hi he pogut anar perquè he seguit un curs d’anglès,
durant tot el matí. Això m’ha dificultat anar-hi amb freqüència i aprofitar les tardes fent
recerca d’informació que hi hagi sobre Vayreda i també dels diferents autors dels
diccionaris que utilitzo.
Un cop a la biblioteca cal consultar l’ordinador, on hi ha memoritzat tots el material a la
disposició per a consultar, he buscat i finalment he pres nota d’uns quants llibres, on
apareixia de manera vinculada o bé el nom de Vayreda o bé el nom de Mita
Casacuberta, una filòloga garrotxina especialitzada en Vayreda. He hagut d’eliminar
molta informació ja que es tractava d’esbarts, biblioteques, gravacions en memòria dels
Vayreda, especialment de Marian, però també de familiars.
Tots els llibres que he volgut consultar no eren a les lleixes de la biblioteca sinó que
calia demanar-los. Així que cada vegada he hagut d’omplir un paper on demanava que
pugessin els llibres de l’arxiu. Sempre cap a les set de la tarda, a la Casa de la Cultura
tanquen a les 8 però tot i això la noia que atenia em deia que no estava segura si tindria
temps de treballar els llibres. M’esperava vint minuts que em portessin els llibres,
buscant informació sobre els autors dels diccionaris que utilitzo. Finalment em duien els
llibres, al ser del magatzem els havia de consultar en una sala especial.
Quan faltava un quart d’hora per a tancar les noies encarregades ja començaven a manar
la pressa, perquè tornés els llibres i fulletons, i ja cinc minuts abans de les vuit ja sonava
el timbre conforme la biblioteca tancava. Se m’han tret les ganes de tornar-hi més,
almenys pel que fa aquest estiu.
Tot el material que havia demanat eren bàsicament fulletons olotins i edicions
relacionats amb la família Vayreda, molt coneguda a Olot. Però no m’ha servit de res ja
que l’aspecte literari no apareixia. Hi havia informació sobre el museu que hi ha a
l’Empordà de la família Vayreda, l’empremta dels Vayreda pel que fa a la pintura... tots
18
els temes s’allunyaven del que jo necessitava. Entre els llibres relacionats amb Vayreda
tampoc he trobat l’últim treball de Mita Casacuberta sobre el novel·lista.
4.9 Casa de la Cultura, mes d’octubre
El mes d’octubre vaig tornar a la Casa de la Cultura aprofitant els actes que es feien en
motiu de l’any Vayreda.
Vaig estar buscant algun llibre especialitzat en aquest autor però no el vaig trobar.
Finalment vaig demanar-ne informació a una de les noies que atenen i em va dir que era
ben estrany no haver-ne trobat informació així que em va donar el codi de tres llibres on
apareixia vinculat el nom de Vayreda. Resultaven ser tres novel·les del premi Marian
Vayreda que se celebra cada any a Olot. No em va servir de res però almenys vaig
“descobrir” aquest premi que se celebra cada any en record de Marian Vayreda.
4.10 Any Vayreda
En motiu del centenari de la mort de Vayreda hi ha hagut actes en memòria seva. A la
Casa de la Cultura hi ha hagut una exposició on es podien llegir les diferents etapes de
la vida de Vayreda, els seus contemporanis, veure la primera edició de La punyalada. El
fulletó que conté part d’ aquesta informació es troba a l’annex.
Hi havia moltíssima informació però tota en murals impresos, només en aquest fulletó
hi havia un esquema d’allò que contenia l’exposició. Vaig demanar al senyor que es
cuidava de l’exposició si podia trobar en algun lloc tot el material escrit, em va dir que
ho preguntés a les noies de la biblioteca i les noies de la biblioteca em van dir que ho
preguntes a aquest mateix home, qui vigilava. Vaig trobar-ho una falta d’organització ja
que ningú sabia res concret d’aquesta exposició.
Vaig pensar que potser hi havia els textos transcrits a internet així que els hi vaig
buscar. No els vaig trobar però en lloc seu a través de la pàgina web de la Generalitat
vaig trobar per casualitat la pàgina web oficial de l’any Vayreda on hi ha explicats els
diferents actes en memòria seva. D’aquesta pàgina web vaig treure’n part de la biografia
de Vayreda.
Definitivament l’exposició no apareixia escrita. Hi havia molta informació en els murals
impresos, prendre apunts seria llarg i pesat. Per tal d’agilitar-me la feina vaig demanar a
l’encarregat si podia fer-ne fotografies amb la càmara digital. No hi va posar cap tipus
19
d’inconvenient així que l’endemà ja era allà preparada per a fer fotos dels apartats de
què volia treure més profit.
4.11 Conferència Mita Casacuberta
El mateix dia que vaig anar a fer fotografies de l’exposició, la Mita Casacuberta feia una
conferència sobre Marian Vayreda, pel que fa a la seva importància com a escriptor. Jo
no sabia que hi havia aquesta conferència i va ser casualment preguntant a l’encarregat
de l’exposició que vaig assabentar-me’n així que em vaig esperar fins les set de la tarda.
A la conferència de la Mita Casacuberta, celebrada el dimarts set d’octubre d’aquest any
a la Casa de la Cultura, vaig prendre notes que m’han ajudat a elaborar la biografia de
Vayreda, ja que va seguir tota la vida de l’autor. Cal remarcar que a la conferència
només érem deu persones.
4.12 Entrevista Mita Casacuberta
Un cop acabada la conferència amb la Mita Casacuberta vaig preguntar-li si un dia
podria fer-li una entrevista. Molt amablement em va dir que sí, i vam quedar pel cap
d’una setmana al seu despatx. Vaig fer-li unes quantes preguntes relacionades amb la
vida de Vayreda i sobretot relacionades amb la llengua que empra.
4.13 El llibre: La recerca d’una veu pròpia
Aquest llibre vaig estar-lo buscant a la Casa de la Cultura fins que finalment el vaig
comprar. Es tracta d’un llibre fet en motiu del centenari de la mort de Marian Vayreda.
Mita Casacuberta, especialitzada en Vayreda, s’ha encarregat de la part literària. N’he
tret profit per a elaborar la biografia de Vayreda.
El llibre també conté fotografies d’alguns dels quadres de Vayreda, he aprofitat l’ocasió
i n’he inclòs algunes al cos de treball.
4.14 Aspectes tècnics
Pel que fa a l’ordinador, he tingut alguns problemes. Mai he sigut una amant de la
informàtica sinó al contrari.
Justament al principi del treball, després d’haver fet les diferents llistes i haver
començat a fer l’anàlisi dels primers mots, se’m va esborrar el poc que tenia fet: en total
tres paraules. El document en si no havia desaparegut sinó que era allò que havia escrit,
20
tot el contingut. Afortunadament ho tenia imprès i només vaig perdre una horeta i mitja
per a passar-ho de nou a l’ordinador.
A partir d’aquí vaig utilitzar un disquet nou, cada vegada he fet una còpia de seguretat a
l’ordinador que utilitzo, a l’ordinador dels meus germans, en un disquet i de tant en tant
una còpia de seguretat en un CD.
Quan faltava prop d’un mes per presentar el treball em vaig adonar que tots els peus de
plana que afegia en un document m’apareixien en totes les pàgines i a més a més la
paginació que utilitzava a l'imprimir el document no apareixia.
Vaig comentar-li a la meva tutora i aquesta em va deixar un llibre de curs d’informàtica
i em va indicar en quines pàgines se solucionaven els problemes. En vaig prendre nota i
tot solucionat.
A l’hora de presentar un esquema d’allò que ja havia escrit a la meva tutora de treball
em vaig adonar que pel que fa al format del document no li havia donat gens
d’importància. Vaig enquadrar el text, rellegir-lo i corregir-lo pel que fa a l'ortografia i
puntuació, vaig numerar-lo, vaig posar atenció a les cursives, les abreviatures i altres
aspectes de la forma.
De tot ja en tenia una idea però del que no estava segura era de l’espai que s’havia de
deixar entre línies. Vaig demanar-ho a la professora Xalabarder, em va respondre que
era indiferent si deixava un espai i mig o dos, el que comptava era l’efecte visual. Així
que vaig fer la prova, imprimint dos documents amb espais diferents. Tenint en compte
que en el cos del meu treball quasi tot és redactat, amb paràgrafs llargs vaig escollir un
espai i mig ja que, si no, l’espai que ocuparia s’allargaria molt i, a més a més, amb
doble espai les frases es veien molt separades.
4.15 Aina Moll
El dia 17 d’octubre d’aquest any he tingut l’oportunitat de passar un matí amb l’Aina
Moll, filla de Francesc de Borja Moll, conèixer-la personalment i assistir a una
conferència seva. Ha estat una bona ocasió ja que he utilitzat el diccionari del seu pare
amb molta freqüència, en tots els mots que he analitzat.
Aina Moll ha col·laborat amb els volums número 9 i 10 de l’Alcover-Moll així que vaig
aprofitar per demanar-li una dedicatòria. També em va escriure un parell de frases, les
dues relacionades amb el futur de la llengua catalana, que reprodueixo en el treball.
21
Foto 1: L’Aina Moll i jo el dia 17 d’octubre de 2003
Quadre Francesc de Borja Moll: Isaac d’Aiguaviva
Foto: David Pagès
4.15 La Il·lustració Catalana
Una setmana abans de presentar el treball de recerca he anat a l’arxiu d’història de la
ciutat per tal de fer alguna fotocòpia de l’edició d’aquesta revista, justament de l’any
1903 on es va publicar per capítols La punyalada. Per a il·lustrar la novel·la per a
completar-ho hi apareixen quadres.
Un cop vaig ser allà no em deixaven fer fotocòpies perquè era un volum molt gruixut
així que vaig demanar si podia fer-ne fotos amb la càmara digital. Sí que en podia fer,
però havia de demanar-ne l’autorització amb un paper. L’altra manera de tenir la
fotocòpia era demanant microfilms, però tardarien dues setmanes i llavors ja era massa
tard.
Vaig començar a fer fotografies dels diferents capítols de La punyalada, concretament
les pàgines on apareixien quadres relacionats amb el paisatge. En aquest mateix any hi
22
havia un seguit de reportatges relacionats amb els paisatges i tradicions de Catalunya.
Vaig aprofitar-ho i també vaig fer fotocòpies d’aquestes formes de relleu.
Un cop a casa vaig mirar les fotografies a l’ordinador. Va passar al mateix que amb
l’exposició de Vayreda: al ser fotografies d’un imprès no eren gaire clares i no van
quedar gaire definides, així que la majoria no les he pogut incloure en el treball.
4.16 La ruta per l’Alta Garrotxa
Des de l’estiu que volia anar a fer una ruta per l’Alta Garrotxa però no sabia com posar-
m’hi ja que endinsar-se en el bosc, tot buscant formes de relleu sense cap pauta per a
fotografiar és una mica arriscat. Finalment, seria el meu pare qui m’hi acompanyaria.
Justament, un cap de setmana que hi volíem anar del mes d’octubre va ploure. Vam
haver d’ajornar-ho. Si al final no podia fer les fotografies no passaria res ja que de fet la
seva funció no és troncal, només donar una mica de color, més formalitat, a un treball
centrat bàsicament en la llengua.
Finalment el cap de setmana abans de presentar el treball hi hem anat, així després de
tenir quasi el treball acabat ara només li falten unes puntades que acabaré d’arrodonir
amb les fotografies de la salvatge Garrotxa.
4.17 Els retocs finals: annexos i portada
Annexos
Per a escollir la informació que posaré al final del treball, com a suplement, n’he escollit
ben poca per por de desprestigiar el cos del treball que és justament allò que es mereix
la màxima atenció del lector.
He optat per a tres rutes a l’Alta Garrotxa, totes en motiu de l’any Vayreda. Com ja he
explicat abans me n’he servit per a fer la ruta per l’Alta Garrotxa i fer les fotografies per
arrodonir el cos del treball.
La primera és extreta de La Vanguardia (me l’ha proporcionat la meva cosina Núria) i
explica pas a pas la ruta. Es surt de Sadernes i es va seguint el llit de la riera de Sant
Aniol, passant pel conegut pont d’en Valentí. S’arriba fins a Sant Aniol d’Aguja i
llavors es fa mitja volta, aquesta vegada passant per Talaixà i retornant a la riera fins a
l’inici.
23
La segona és del suplement de Descobrir Catalunya, (me l’ha proporcionat la meva
tutora, la Paquita Pinatella); és més extensa i llarga que l’anterior, sense desmerèixer-la.
No hi ha un recorregut sinó tres que es poden fer el mateix dia en quatre hores i es
centren en les escenes de La punyalada. Justament han estat els Amics de l’Alta
Garrotxa que han volgut retre homenatge a Vayreda. La ruta comença a Coll d’Ares,
dins la comarca que fa frontera amb França. El primer tram és fins al Coll de Vernavell,
llavors també es pot arribar fins a la Mare de Déu del Coral i de tornada, com a opció,
també hi ha anar fins a les mines de Ferreres i retornar.
La tercera ruta està titulada “graus i cingles”. Es tracta de la ruta més simple de totes i
és ràpida de fer i a més a més molt amena. Les fotografies del reportatge valen la pena
de veure ja que vertaderament són impressionants des de tots els punts de vista.
Com a annex també hi ha l’article de diari sobre Coromines de Miquel Dolç fet el 1987.
L’he trobada interessant pel fet que tractava sobre la complexitat del diccionari
Coromines, complexitat perquè conté tanta informació que tractar-la és una feina que va
necessitar anys; també em va atraure pel concepte que l’autor té de les paraules, com per
a Coromines tenen vida i també perquè tracta sobre quina forma del nom, -Marià,
Marian-, seria correcte en català, crítica que s’adiu molt amb el meu tema ja que l’autor
no és més ni menys que Marian Vayreda.
En una pàgina també he fotocopiat la pàgina de l’agenda del mes d’octubre que publica
mensualment la Casa de la Cultura ja que dedicava aquesta exclusivament als actes en
motiu de l’any Vayreda. De totes elles n’he tret profit tal i com ja he explicat amb
anterioritat (any Vayreda).
També he inclòs un fulletó en motiu de l’exposició “cap a la sensibilitat del nou segle”
sobre Marian Vayreda, que es va fer a la Casa de la Cultura. En diferents punts hi ha
resumit de què va tractar.
Portada
A l’hora de dissenyar la portada, la meva tutora ja m’havia aconsellat posar-hi de fons
un paisatge tot difuminat i llavors a sobre el títol de color negre, que es vegi. Aprofitant
que Vayreda era pintor he escollit un dels seus quadres. Vaig escollir diferent quadres
24
del llibre de la Mita Casacuberta, no sabia quin escollir per a la portada. Finalment n’he
triat un amb un caminet, uns pollancres i de fons la carena d’unes muntanyes. Potser no
són les formes de relleu, en aquest cas les muntanyes, que ressalten però el sol fet de ser
el propi Vayreda qui el va pintar ja justifica que l’hagi escollit.
A la portada sens dubte hi ha d’anar el meu nom, la tutora de treball, l’any, el curs de
Batxillerat i l’escola. A més a més com a títol del treball n’he optat per un d’objectiu,
que no creï cap tipus de confusió pel que fa al tema: Les formes de relleu a La
punyalada. Però tot i això, que ja seria suficient, la meva tutora també m’ha suggerit
d’afegir-hi una cita. Com que a la portada quedaria massa carregat amb el quadre de
fons he decidit posar-la en la primera pàgina després de la portada. Al llarg del treball
n’he anat recollint, però només les cites de prosa poètica on apareguin dos o més formes
de relleu, aquelles que em cridaven més l’atenció. N’he seleccionat unes quantes per
decidir quina era la definitiva, tot hi això encara en quedaven un bon reguitzell:
“I això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que
hagin de caure i no cauen mai per esclafar tanta maldat” (1-41)
“I de bandolers...des de l’estenellada de Bruis no se’n canta ni gall ni gallina. Ademés
que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna...”(24-285)
“Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, migclouen la vall
diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt”(3-65)
“Ça i ençà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats
de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos,
ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de
titans”(P-24)
Finalment m’he decidit per la cita del principi de la novel·la, la primera frase fins al
primer punt i a part:
“Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista
afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra...”(P-23)
25
A part que ja la sabia, i no m’ha calgut ni agafar el llibre per a copiar-la, ha estat el meu
pare qui m’ha donat l’empenta dient que justament és aquesta la frase que hi ha en una
placa de ferro, mai millor dit, dalt del Puig del Basssegoda.
26
5. Lèxic recollit i classificat
5.1 Introducció al cos del treball
5.1.1 Situació en La punyalada
El treball es basa en La punyalada, concretament en les paraules de les diferents formes
de relleu que conté.
Les formes de relleu són més concretes que els accidents geogràfics, segons el
diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una forma és: l’aparença externa d’una cosa
(en contraposició a la matèria de què és composta), conjunt de línies i superfícies que en
determinen el contorn.
No els defineixo com a accidents geogràfics ja que la geografia seria des d’un punt de
vista més general, centrat en mapes i no especificant formes petites i insignificants per a
la geografia. Així almenys és tal i com s’entén en la seva definició de l’Institut
d’Estudis Catalans: ciència que descriu i estudia la superfície de la Terra i la distribució
espacial dels diversos fenòmens, sobretot els relacionats amb la presència i l’activitat
humana.
Aquest treball és un estudi dels mots des del punt de vista lingüístic, l’àrea que
emmarca el català. Em centro en l’evolució de cada paraula pel que fa al significat i la
forma.
5.1.2 El buidatge
Abans de poder començar a analitzar els diferents mots de formes de relleu, els havia de
reunir en un document, organitzar-los i afegir-hi el material en què em basaria a l’hora
d’analitzar-los. Així a partir d’aquí ja desenvoluparia el que és en si el cos del treball.
Així que vaig començar el buidatge del llibre: a mida que anava llegint els capítols
anava prenent nota de tots els mots amb la corresponent cita.
Per fer el buidatge de les cites de manera entenedora les anava recollint totes per
capítols i, dintre el mateix capítol, ordenades alfabèticament per tal de poder localitzar-
les més ràpidament. A més a més, les formes de relleu que apareixen a cada cita estan
ressaltades en negreta per tal de poder localitzar-les fàcilment.
27
A l’hora localitzar les cites escrivia la frase amb la cita, però que tingués prou sentit i al
final d’aquesta indicava primer en quina plana i en quin capítol es troba, tot segons la
meva edició de La punyalada del 19805. Aquest és un dels exemples del sistema
emprat:
La llum crepuscular, caient aplomada de dalt de les cingleres (4-78).
Segons aquest sistema aquesta cita pertany al capítol 4 i concretament a la pàgina 78.
El llibre comença amb un pròleg, per tal d’indicar que una cita formava part del pròleg
ho he indicat amb una P en majúscules:
Espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de
l’aigua (P-34).
Aquesta cita pertany, doncs, al pròleg, concretament es troba a la pàgina número 34.
He intentat no descuidar-me de cap forma de relleu, fixant-me bé en les possibles
formes de relleu que apareixen en La punyalada però pot ser que falti alguna forma de
relleu, alguna cita.
5.1.3 Classificació final
M’he regit per l’agrupació de les formes de relleu que ha elaborat Carles Domingo ja
que està molt ben organitzada. Aquests són els títols:
1. Muntanya
2. Mont i munt
3. Els puigs
4. Sinònims locals de “muntanya”
5. Muntanyes amb morfologia especial
6. Els tossals
7. Els turons i les elevacions menors
8. El cim
9. La carena
10. Els sistemes muntanyosos
5 VAYREDA i VILA, Marian: La Punyalada, Editorial Selecta, Barcelona, 1980.
28
11. Els colls i els congosts
12. Els vessants
13. Els noms dels vessants segons l’exposició solar
14. Els espadats
15. Les roques
16. L’aixaragallament
17. Les esllavissades
18. Pedregams i pedregars
19. Clapisses, tarteres, clapers i taperot
20. Microrelleu de les superfícies rocoses
21. Valls i depressions
22. Les comes
23. Els barrancs i els torrents
24. Córrec, rasa, llau, valls incipients i capçaleres i confluències de valls
25. Les depressions
26. Plans, planes i altiplans
27. Coves, balmes i avencs
En alguns capítols no he trobat cap mot que aparegui a La punyalada mentre que en
d’altres capítols n’hi pot haver fins a deu. Així que alguns capítols no apareixen el
treball, perquè és del tot innecessari. Aquests capítols són els números 5, 6 i 13.
El 5, muntanyes amb morfologies especials, i el 6, els tossals, pel que fa als temes és
normal que no surtin citats perquè es tracta de formes de relleu inexistents a l’Alt
Empordà. Quant al 13, els noms dels vessants segons l’exposició solar, val a dir que no
l’havia considerat com a forma de relleu per tant es podria completar.
En els capítols número 19, 22 i 24, només hi havia un mot i a més a més aquests mot ja
havia estat fet amb anterioritat així que els he ajuntat en els capítols 23, 25 i 9
respectivament perquè sinó el treball s’allarga sense treure’n cap profit ni aclariment
que valgui la pena.
Això només ha suposat afegir la definició que Carles havia donat de la forma de relleu
al nou capítol.
29
Pot ser que alguns mots apareguin en més d’un capítol. Així és com ho ha fet Carles
Domingo ja que a vegades en els dos capítols són necessaris.
5.1.4 Els diferents diccionaris
Per tal de poder analitzar cada paraula adequadament es necessita una bona base a partir
de la qual exposar cada mot, així que vaig escollir uns quants diccionaris, tenint en
compte les seves característiques.
A- Per què l’IEC i no el diccionari Pompeu Fabra?
Pompeu Fabra (1868-1948) primer fou professor de l’Institut d’Estudis Catalans i va
també a arribar a ser-ne president. Va dedicar-se especialment a l’estudi del català i a la
difusió de la correcció de la llengua. Fou ell qui va promoure l’establiment de regles
gramaticals i la depuració de la llengua. Després d’haver col·laborat en diferents llibres
i gramàtiques per al restabliment de la llengua, el 1923 se li va proposar elaborar un
diccionari ja que era impossible recuperar la llengua sense un diccionari que reunís tots
els mots. Aquest diccionari és la base a partir del qual s’elaborà l’actual diccionari de
l’Institut d’Estudis Catalans. Precisament és per això que no l’utilitzo perquè he preferit
escollir l’actual ja que ha estat reelaborat i revisat6.
B- El diccionari Català Valencià Balear d’Alcover-Moll
En l’elaboració d’aquest diccionari de 10 volums hi participaren activament dos
personatges importants dels països catalans: Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja
Moll.
Antoni Maria Alcover (1862-1832) fou un eclesiàstic que descobrí la riquesa de la
literatura i de la llengua popular. Va voler recollir tots els mots en un diccionari però
això suposava molta feina, per això va començar a buscar col·laboradors que li
enviessin “cèdules” o fitxes amb el recull de paraules. A partir de tota la informació
podria elaborar l'enciclopèdia. Un dels seus col·laboradors fou Francesc de Borja Moll
(1903-1991), que va esdevenir el principal col·laborador així que quan Alcover va morir
després d’haver publicat el primer volum, s’encarregà dels nou restants. Varen reunir
tres milions de cèdules, tenint en compte tant el català medieval com antic. La seva obra
6 Informació extreta de Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana S.A, Barcelona, 1996, volum
10 v.s Fabra i Poch, Pompeu.
30
va ser colossal, no existeix cap altre estudi lingüístic de tals dimensions. Amb aquest
diccionari van aconseguir recollir tots els mots de la llengua catalana7.
C- Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana
Joan Coromines i Vigneaux és l’autor d’aquesta obra de nous volums, a part també
elaborà l’Onomàsticon Cataloniae. Estudià filosofia i lletres a Barcelona, fou membre
de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva obra té molta importància, la seva tasca destaca
sobretot en les contribucions de la gramàtica històrica.
Cada volum de l’obra supera les mil pàgines, fins i tot hi ha mots que són llargament
explicats que poden arribar a ocupar dotze pàgines. Cada mot és seguit pas a pas des de
l’etimologia més llunyana fins a l’actualitat tenint en compte derivats, expressions,
sinònims, la seva fonètica, les variacions ortogràfiques, etc8.
D- Les formes de relleu de Carles Domingo i Francàs
Aquest darrer llibre que he utilitzat per a fer el treball no és un diccionari sinó una
recopilació de mots de formes de relleu. Precisament l’he escollit perquè és un llibre
dedicat només als mots que estudio. Tal i com ja he explicat em serveixo molt d’aquest
llibre perquè m’he guiat en la classificació que fa dels mots per al cos del treball.
5.1.5 Estructura dels capítols
Cada capítol consta de dues parts: la síntesi dels diferents mots del capítol i el conjunt
de mots analitzats.
La primera part consta de la síntesi dels diferents mots, feta a partir de la informació
proporcionada pels diccionaris. El conjunt de mots del capítol moltes vegades estan
lligat per la seva semblança pel que fa al significat, la forma, funció, etc, però cada un
està sintetitzat en paràgrafs diferenciats per espais.
7 Informació extreta de la Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana S.A, Barcelona, 1996,
volum 1 v.s Alcover i Sureda i El cavall fort, CAVALL FORT S.L, Barcelona, setembre 2003, número
988, pàgines 14 i 15.
8 Informació extreta de Gran Larousse Català, Edicions 62, Barcelona, 1990, volum 3 v.s Coromines i
Vigneaux, Joan.
31
La segona part de cada capítol està formada pel conjunt de mots analitzats, sempre en
ordre alfabètic. Dins de cada mot hi ha les cites on apareix a La punyalada i
seguidament les diferents definicions i comentaris extretes dels diccionaris.
Pel tal d’indicar quina és la definició o explicació que dóna cada diccionari al mot he
utilitzat les següents abreviatures:
IEC. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
DECLC. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana.
DCVB. Diccionari Català, Valencià, Balear.
CDF. Les formes de relleu de Carles Domingo Francàs.
Aquesta segona part he cregut oportuna incloure-la perquè és un material important, que
pot resoldre molts dubtes. A més a més, he dedicat molt de temps a reunir-la. En els
annexos no tindria cap mena de valor.
5.1.6 Les fotografies
He completat el cos del treball amb diferents fotografies per tal de trencar la formalitat
del treball i arrodonir-lo. Aquestes a part de donar un aire més amè al treball la seva
funció bàsica és visualitzar algunes formes de relleu.
Quadres de Vayreda:
Vayreda escrivia i pintava, per tant els seus textos i quadres han d’estar relacionats
d’alguna manera ja que surten de la mateixa persona.
Els he extret del llibre La recerca d’una veu pròpia, aprofitant els temes dels quadres
relacionats amb el paisatge.
La Il·lustració Catalana:
Algunes de la fotografies són extretes de La Il·lustració Catalana, concretament de
l’any 1903, que va ser l’any que s’hi va publicar La punyalada per capítols. No n’hi ha
gaires ja que la qualitat de les fotos no és gaire bona.
32
Fotos pròpies:
La resta de fotografies són les que jo ha fet, justament són de l’Alta Garrotxa, d’allà on
s’ambienta La punyalada.
33
5.2 Muntanya
El mot muntanya, elevació natural del terreny que destaca sobre allò que l’envolta, és
molt utilitzat en la vida en general, en tots els nivells de la llengua. És clar que també té
una accepció molt generalitzada: encara vagàrem per la muntanya, fins que
definitivament ens vegérem obligats a entrar a França (2-55). També pot substituir
molt noms d’accidents geogràfics que tenen un sentit molt més específic i concret que
aquest. No hi ha dubte que és un “derivat del llatí vulgar MOTANEA, conservat en
totes les llengües romàniques d’Occident, i amb tendència a suplantar MONS, sobretot
en francès occità i català” (DECLC).
Per a formar noms propis de muntanya la paraula en si és poc utilitzada i es tendeix a
usar “altres denominacions menys genèriques, com ara puig o tossal” (CDF) i també
serra, entre d’altres. En canvi els seus sinònims munt i mont han quedat reservats
exclusivament per al seu ús a la literatura.
Com sempre, aquesta pauta del seu ús no és exacte i només a La punyalada ja he trobat
dues vegades utilitzat el mot muntanya acompanyant noms propis, a les cites següents
queda clar: s’allunyà de la Garrotxa, retirant-se a les muntanyes de Mieres (11-142) i
lo cert és que, igual que un conill embardissat, des de les muntanyes de Darnius fins a
Rocabruna, anà donant tombs sense que fos possible foragitar-lo d’allí (16-198).
Citacions i definicions diccionaris:
Muntanya
Me sorprengué un dia amb la proposició d’anar a la muntanya (2-55)
Encara vagàrem per la muntanya, fins que definitivament ens vegérem obligats a entrar
a França (2-55)
S’allunyà de la Garrotxa, retirant-se a les muntanyes de Mieres (11-142)
Com un eco llunyà de la fama que corria per la baixa muntanya (11-151)
Allavors reposava disgurtant de ses immenses riqueses en palaus que posseïa en llocs
ignorats, cavats sota les muntanyes (11-152)
Lo cert és que, igual que un conill embardissat, des de les muntanyes de Darnius fins a
Rocabruna, anà donant tombs sense que fos possible foragitar-lo d’allí (16-198)
Tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les
muntanyes i estant el cel serè (24-279)
34
Sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de
cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta
muntanya (24-279)
Per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280)
Senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya
(23-287)
IEC. Elevació natural del terreny alta i rosta.
DCVB. (antigament escrit també montanya). Elevació molt notable del terreny, de
molts metres d’alçada; castellà: montaña, monte.
DECLC. És sabut com avui munt, i més encara mont, han quedat reduïts a un ús
sobretot literari, almenys en el seu sentit propi, orogràfic, reemplaçat per muntanya.
Derivat del llatí vulgar MOTANEA, conservat en totes les llengües romàniques
d’Occident, i amb tendència a suplantar MONS, sobretot en francès, occità i català.
CDF. Cal esmentar sobretot aquests dos trets: que es tracti d’una elevació natural del
terreny i que aquesta elevació destaqui del terreny circumdant, per tant cal que aquesta
elevació es faci d’una forma més aviat brusca. Si no és així no destacarà del terreny
circumdant. La paraula muntanya té també un ús prou conegut, una acceptació més
genèrica. En toponímia el terme muntanya funciona poc. Per referir-se a una muntanya
són preferides altres denominacions menys genèriques, com ara puig o tossal. Ens
sembla força comuna la metonímia que fa el terme serra, sinònim de muntanya, de
qualsevol tipus de muntanya, per a un hom arriba un moment que serra i muntanya no
són sinó el mateix.
35
5.3 Mont i munt
Mont ja és troba en el primer document trobat en català, Les Homilies d’Organyà, i ha
aparegut en altres textos, també sota la forma munt. Tant mont com munt són sinònims
de muntanya, mot molt més generalitzat i utilitzat que aquests, fet que els ha desplaçat.
Mont i munt són utilitzats bàsicament a la literatura. Mont s’utilitza molt per formar
noms propis, acompanyant noms de lloc. Aquesta és la forma que adopta en la cita de
Vayreda: no tenien rival ni pariona en tots els monts d’Europa, (P-33). També es pot
trobar formant part d’un nom compost com seria en el cas de Montserrat.
Com a nota curiosa i anecdòtica, tal i com apareix en el diccionari etimològic i
complementari, que en alguns textos de l’edat mitjana s’usa com a sinònim d’illot, però
només amb un caire mariner. La semblança entre una muntanya i una illeta que de cop
es troba en el mar no fan estrany que el mot hagués adquirit aquest significat.
Citacions i definicions diccionaris:
Mont
No tenien rival ni pariona en tots els monts d’Europa, ( P-33)
IEC. Sinònim de muntanya (emprat especialment en la formació de noms geogràfics:
Montserrat, Montseny, etc.).
DCVB. Sinònim de muntanya. Castellà: monte. És mot arcaic, i avui d’ús purament
literari o conservat com a fòssil en la toponímia. En els textos antics s’usa sovint
acompanyant de noms de lloc.
DECLC. Primera documentació: mont, Homilies; munt ja més sovint en Llull. La forma
mont apareix més en textos amb una influència o model religiós o bíblics: mont Sinaý.
De vegades hi pot haver influència regional en el parlar de l’autor, i així no ens sobta de
trobar mont en Eiximenis (era gironí), puix que mont és la forma pròpia de Girona, i del
seu bisbat i el d’Elna. És sabut com avui munt, i més encara mont, han quedat reduïts a
un ús sobretot literari, almenys en el seu sentit propi, orogràfic, reemplaçat per
muntanya. Altrament s’observa, en alguns textos medievals, un ús mariner pel qual s’ha
convertit mont en una mena d’equivalent a illot, en quant es tracti d’una illeta petita i
prominent al mig de la mar.
CDF. Mont i munt són dos mots que tothom entén com a sinònims de muntanya, per bé
que com a noms comuns actualment són més aviat desuets, només fets servir alguna
36
vegada en el llenguatge literari. La llengua antiga, en canvi, la usava correntment; molt
sovint, però, ja acompanyant noms de lloc (DCVB). En els topònims, mont es troba la
majoria de vegades fossilitzat, formant part d’un nom compost (Montserrat, Montsec,
Montseny, etc.). Alguns cops, però, també es troba sol (Mont calvari, Mont Carmel,
etc.).
37
5.4 Els puigs
El Diccionari Coromines i el de l’IEC coincideixen en la definició de puig, utilitzant la
de muntanya però afegint-hi que a l’elevació de terreny hi destaca un cim. En canvi
l’Alcover el defineix com a sinònim complet de muntanya, sense cap diferència amb
aquesta. El mot puig deriva del llatí PODIUM, “elevació de terreny”, mot que provenia
del grec “petge elevat”. Cal destacar que el DECLC amplia la paraula puig donant-li
una altra accepció, recolzant-se en el que escriu Fabra, “un puig cobert d’arbres”; per
tant, en aquest sentit el puig no tindria un cim tan pronunciat, tan vistós. Els escriptors
moderns han utilitzat el mot puig amb freqüència i encara es conserva en el català actual
tot i que que no a tot arreu amb la mateixa intensitat.
Com en el cas de mont, puig també s’utilitzà com a sinònim d’illa, així almenys ho féu
Jaume I.
Citacions i definicions diccionaris:
Puig
Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat
(P-23) en majúscules
Un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig
de Bassegoda (19-225)
Anant alguna d’elles a esclatar com bombardes als peus del puig de Molins (24-280)
Noti’s que en la primera cita s’escriu Puig en majúscules i a la segona sense.
IEC. Elevació de terreny, més o menys rosta i formant cim que sobresurt del terreny
circumdant, sia una plana, sia un massís muntanyós. Jaume I utilitza puig com a
sinònim d’illa.
DCVB. Muntanya. El mot puig abunda en la llengua catalana, designant un gran
nombre de muntanyes, unes vegades completat amb adjectivacions o altres mots (Puig
Major, Puig de les Marietes, etc.). Ací ens limitarem a observar que el mot puig és
abundantíssim en la toponímia septentrional i oriental del Principat (províncies de
Girona i Barcelona). Etimologia: del llatí podiu, que significava pròpiament “pedestal,
suport”, però que en el llatí vulgar prengué el sentit de “monticle, elevació de terreny”.
DECLC. Del llatí PODIUM “parapet prominent entorn de l’amfiteatre”, “repisa”, “d’on
eminència en el terreny” i després “puig, turó”: venia del grec “petge elevat”. En llatí
38
PODIUM s’aplicà sobretot a la balconada prominent, reservada en el circ a
l’emperador; i en Pal·ladi (S. IV) ja apareix aplicat a una altura. El sentit en català en la
llengua comuna té contorns una mica laxos, car no sempre es limita a un cim elevat: no
sense raó admet Fabra “un puig cobert d’arbres”. Dintre d’aqueixos límits amples, i
reconeixent que hi ha divergències locals en importants detalls, podem donar puig com
un mot encara persistent pertot a les terres de la llengua. Al País Valencià (on turó i puig
son més o menys desusats), concorre amb tossal, a la part Nord. Turó “puig en
particular el de punta més estreta que la tossa o tossal, però menys que el pic o puig”.
En el segon rengle (la línia Penedès, Bages, Osona, Gironès), puig sona ben poc en la
llengua parlada.
CDF. Un puig no és sinó una muntanya arquetípica9. En efecte, tant si és alt com si no
ho és gaire, es caracteritza perquè el cim és ben vistent i perquè té uns vessants més
aviat rostos; tot això fins al punt que comporta un parença que fa fàcil de descobrir-lo en
el paisatge on es troba. Molt sovint es tracta de muntanyes formant cim o que es troben
en un cap de serralada. El significat de puig no és generalment ignorat pel poble. I,
altrament, puig és una paraula que molts escriptors moderns s’han complagut a utilitzar.
9 Relatiu o pertanyent a un arquetip (tipus primitiu, patró o model original) IEC
39
5.5 Sinònims locals de “muntanya”
Tots els diccionaris coincideixen en la definició bàsica que una serra és una cadena de
muntanyes, però el Diccionari de Coromines remarca que es tracta d’una cadena
prolongada i de considerable altitud. El diccionari de l’IEC amplia el mot amb una altra
accepció dient que també podria tractar-se d’una “baula d’una serralada” IEC, per tant
qualsevol de les peces que formen una serralada. El mot serra, del llatí sêrra, no és gens
difícil de trobar en els documents antics ja que apareix amb molta freqüència “en textos
de Jaume I, Ausiàs March (Cant de mort) i Jaume Roig (Espill)”DECLC.
Carles Domingo destaca que és força comú que per metonímia “un hom arriba un
moment que serra i muntanya no són sinó el mateix”.
Citacions i definicions diccionaris:
Serra
La serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí, (P-23)
Les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs
freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal
(22-268)
IEC. Cadena de muntanyes; baula10 d’una serralada (vast conjunt de muntanyes que
forma generalment un sistema més llarg que ample).
DCVB. Cadena de muntanyes; castellà sierra. Muntanya (Empordà, Collsacabra, Gòsol,
Tortosa); castellà: monte. Etimologia, del llatí sêrra.
DECLC. Quant a la serra de muntanyes, en tenim dades en moltíssims documents i
cartorals, que no calia ni em vagava de despullar. Tants són, que l’inventari de la
llengua catalana ja n’assenyala un de l’any 878 “in ipso serra de ipso monte---”, també
apareix en textos de Jaume I, Ausiàs March (Cant de mort) i Jaume Roig (Espill). En
tots sentits el mot pertany a la llengua catalana de sempre i de pertot, pronunciat pertot
amb e oberta. Com a accident geogràfic serra s’estén d’un cap a l’altre de les terres de
llengua catalana; i pertot si fa no fa, amb el mateix valor de cadena muntanyosa més o
menys prolongada i de considerable altitud.
10 Qualsevol de les peces que formen una cadena IEC.
40
CDF. Em sembla força comuna la metonímia que fa el terme serra sinònim de
muntanya, de qualsevol tipus de muntanya, qualsevulla que en sia l’estructura. Tantes
serres hi ha a l’entorn, potser tants d’orònims familiars amb aquest nom encapçalant-
los, que per un hom arriba un moment que serra i muntanya no són sinó el mateix. El
diccionari Alcover-Moll recull ús en uns quants indrets, de vegades inconnexos, del
Principat; de fet, d’una mica pertot arreu.
41
5.6 Els turons i les elevacions menors
En aquest capítol d’elevacions menors podrem veure el mot pic i els mots coll i serrat.
Aquests últims no són tan coneguts amb l’accepció de muntanya petita. Fent una vista
ràpida als tres mots podem veure alguna diferència entre ells. Un pic és una punta de
muntanya. Un coll és un muntanyola i un serrat és “una muntanya relativament petita”.
Pic queda ben diferenciat de serrat i coll però entre aquestes dos paraules hi podria
haver una confusió ja que no se sap ben bé quina seria més gran ni si s’utilitzen com a
sinònims.
Una coll és una depressió del terreny entre dos cim, en aquesta definició coincideixen
els tres diccionaris, però l’IEC només li dóna una accepció en canvi els altres també
l’associen amb una “muntanyola”. Aquesta definició de “turó” és la que també defineix
Carles Domingo (l’altra accepció és explicada en el capítol “els colls i els congosts”).
Tant Coromines com Alcover estan d’acord que l’origen de coll ve del llatí côllu
“pujol” i que més tard també va ser influït pel mot llatí COLLUM, fet que va donar-li
una segona accepció com a “pas entre muntanyes”. Per tant l’IEC només dóna a la
paraula el significat més nou que va adquirir per influència de COLLUM. Carles
Domingo afirma que per antonomàsia11 és molt més usual usar el mot turó en lloc
d’altres (com coll) i només esmenta que coll en tortosí seria sinònim de turó.
Tots els diccionaris defineixen pic com a cim agut de muntanya, és un mot senzill,
conegut per tothom sense cap possibilitat de confusió. Només Coromines aclareix que
no és un mot que vingui del castellà per contaminació, com a associació del bec d’un
ocell amb el cim d’una muntanya. Aquesta possible deformació del castellà s’havia
plantejat perquè el mot no va ser registrat fins al segle XX. El Diccionari etimològic i
complementari de la llengua es recolza en el fet que aquest mot és molt utilitzat en les
toponímies tant franceses, com occitanes i catalanes i no només a partir de l’esmentat
segle.
Un serrat és una cadena de muntanyes, però també pot ser una “muntanya relativament
petita” segons Alcover. Segons Coromines l’origen de serrat podria ser del llatí, d’una
11 Ús d’un epitet, d’un títol oficial, etc., en lloc del nom propi d’una persona, com quan diem l’Apòstol per sant Pau; o inversament. IEC.
42
paraula composta: SERRA LATA “serra ampla, extensa”. Coromines afegeix un
sinònim de serrat de la mateixa família tot i que no és tan conegut: serral.
Carles Domingo només fa referència a serrat com a muntanya petita i aprofita per dir
que en algunes zones aquest mot ha estat substituït per turó.
Aprofitant l’avinentesa, amb la cita de Vayreda “quedàvem els d’Albanyà, Lliurona,
Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i fondalades” es pot veure que el seu
autor, olotí (de l’Alta Garrotxa), també coneix el mot i l’utilitza amb el seu sentit
correcte, cosa normal com ja he aclarit abans.
Citacions i definicions diccionaris:
(coll, pic, serrat)
Coll
Aviat aparegueren pel coll de Clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que
serpejava entre les alzines (1-39)
Arribàrem al coll de Mal herba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien
retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona (14-
178)
Altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle
que donés vista als corriols o viaranys (15-182)
La Collada Roja s’obira de molts indret a més del coll de Clarioles (15-183)
IEC. Depressió de la carena d’una serralada o d’un contrafort, per la qual se sol passar
per anar d’un vessant a l’altre.
DCVB. 1. muntanyola, puig de poca alçada. Castellà: colina. 2. pas entre muntanyes;
depressió notable del terreny entre dos cims. Castellà collado, garganta.
Etimològicament ve del llatí, sembla que podria venir de côllu, som del parer de Manuel
de Montoliu: “creiem que coll en antic català, era, pel seu sentit, emparentat amb l’italià
colle, el provençal col, el castellà colina i el francès colline, que són reflexes del llatí
côle, i NO de CÔLLUM. Com que no hi ha altures sense la corresponent depressió o
gorja, pogué influir aviat côllum en aquest derivat de côlle; i així coll passà per una gens
forçada traslació a esser (sic) designació del pas entre dos colls o cims. La mateixa
evolució sofrí els sentit del castellà collado.
43
DECLC. Com a terme orogràfic té, més o menys pertot i en tots els temps, el sentit de
“pas elevat entre muntanyes més altes”(I), s’ajunta amb aquesta l’accepció de
“muntanyola, turó baix”: en totes dues aquesta paraula ve més aviat del llatí CÔLLIS
“pujol, turó baix”(II), que en català i algunes llengües veïnes, s’ha sumat i confós amb
CÔLLUM (la part de sota el cap).
I i II. En els significats orogràfics, no hi ha dubte que el punt d’arrencada i fins si es vol
l’aportació màxima, es troba en el llatí CÔLLIS “pujol” més que en COLLUM; (...) és
ja el que vaig posar de relleu en el DCEC12 sub vervo collado, potser extremant un xic
massa la reacció davant l’opinió dels qui exageraven la part de COLLUM (...).
L’antiguitat de les accidents geogràfiques no és menys gran en la nostra documentació
que l’altra. La de “collada, pas alt entre muntanyes”, la tenim ja en el segle XIII. En la
nostra llengua medieval coll, més encara que la massa d’un serrat o turonet (els colles
de la Urbs santa), designa amb matís més estricte el cim d’un turó. Hi ha, doncs, una
sèrie d’arguments que asseguren la contribució de COLLUM a les accidents
topogràfiques, per més que les que faig valer a l’article collado del DCEC mostren la
probabilitat que es vagi passar amb ampli abast de “turó” a “pas de muntanyes” i el fet
que en una amplia zona del nostre domini coll és “pujol”, ben entès avui estranya al
català central i desconeguda o poc conscient en la major part dels nostres parlants.
CDF. A primer cop d’ull diríem que el nom per antonomàsia de les muntanyes o
elevacions de terreny no gaire altes és turó. Ara bé, això cal matisar-ho, perquè si bé
aquest mot, potser pel fet de ser usat més que enlloc en el català central, ja ha
esdevingut un mot de la llengua estàndard. Alguns dels noms que han anat substituint
turó són, a grans trets i anant d’est a oest a l’entorn de la zona central, els següents; puig
(català oriental més del nord-est), serrat (Osona), tossal, tossalet, tossa, mots propis del
català occidental. En el tortosí coll seria sinònim de turó.
Pic
Més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els
alzinars (p-23)
IEC. Cim agut d’una muntanya. Els pics de Montserrat.
DCVB. Cim agut de muntanya; castellà: pico.
12 Joan Coromines, Diccionario de la Lengua Castellana, llamado de Autoridades
44
DECLC. “punta de muntanya”. En fi posem a part un altre quasi-homònim, de gran crit
internacional: pic “cim agut d’una muntanya”. En català no el recolliren els lexicògrafs
fins al s. XX, (Pompeu Fabra, Alcover-Moll, que el cita fins Adolf Blanch, cap a l’any
1880) però és insostenible, i fins absurda, la idea que algú ha emès, d’un terme propagat
des del castellà, on partiria la comparació amb el bec d’un ocell: el mot està fondament
arrelat a la toponímia francesa, occitana i catalana. Un bony però no és un cim qualsevol
perquè si fos punxegut se’n diria pica, pic. Podem admetre la concurrència dels
sinònims masculins cim, cap (de la serra), pic i particularment som. En realitat en català
turó és una entitat orogràfica considerable, més aguda que la tossa, la mola o la calm,
però no tant com el puig o el pic, i menys rocosa que el tossal. Turó: “puig” en
particular el de la punta més estreta que la tossa o el tossal, però menys que el pic o
puig. L’ús de tossal i pic o pica, i mola van en augment.
CDF. El Diccionari Alcover-Moll fa una accepció pròpia de “turó”, fóra també “cim
agut d’una muntanya”, definició que altrament no s’aparta gaire de la que dóna el
Diccionari Fabra (“elevació rosta de terreny”). De fet Coromines rebutja amb una certa
vehemència aquesta segona accepció de l’Alcover-Moll, però més que res per la
caracterització com a cim “agut” del “turó”. Un “turó” –diu- no és ni un cim agut; en tot
cas, no ho és tant com el puig o el pic; més, però, que les “tosses” o les “moles”;
altrament és menys rocós que el “tossal”.
Serrat
Quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i
fondalades (1-48)
IEC. Cadena de muntanyes poc elevades.
DCVB. 1. Serra de muntanyes. Castellà: cordillera. 2. muntanya relativament petita.
DECLC. Serrat podria donar peu a la sospita d’un compost romànic antic SERRA
LATA “serra ampla, extensa”. “serra secundària que davalla de la carena d’una altra”.
Serral és un sinònim de serrat encara que molt menys estès que aquest.
CDF. Serrat, mot que en algunes zones ha substituït a turó. Muntanya relativament
petita, elevació, intermèdia entre turó i muntanya, nom usat en una part de la Catalunya
Vella. Així s’anomena segons el Diccionari Alcover-Moll, al Rosselló, al Conflent,
l’Alt Empordà i a la Plana de Vic. Segons el nostre parer, caldria ampliar la zona,
incloent-hi, si més no, el Ripollès, i no esmentat solament la Plana de Vic sinó tota la
45
comarca d’Osona amb probablement encara afegitons adjacents, com ara, la Vall d’en
Bas, a la Garrotxa.
46
5.7 El cim
Aquest capítol tracta sobre mots relacionats amb la punta de la muntanya, tots ells molt
coneguts. Hi podem incloure els mots pic i cim, que a vegades podrien crear confusió i
el mot roca.
La paraula roca és d’ús comú i molt genèrica, i com és normal tots els diccionaris
coincideixen “massa considerable de matèria prima”. Roca ve d’un mot preromà rôcca,
encara que se n’ignora l’origen exacte. Coromines afegeix que roca és sinònim de
penya, i que no hi ha cap situació on no siguin compatibles.
El mot roca com ja se sap, en general, es pot trobar en un pic pronunciat en forma de
punxa on no hi sol haver vegetació i està format per roca. És clar que també podem
trobar acumulacions de roca al llarg d’una muntanya formant altres accidents
geogràfics.
El cim és el punt més elevat d’una muntanya, però no ha estat gaire usat en aquesta
forma sinó en la forma femenina, cima. Tot i això l’expressió “fer el cim” sí que és molt
popular, sobretot arran de l’ascenció d’un grup d’alpinistes catalans a l’Everest. En els
documents antics és en la forma en què s’ha trobat tot i que actualment predomina la
forma masculina. Coromines emet una llista de sinònims de cim: cap (de la serra), pic i
som. Carles Domingo també amplia la llista de sinònims, però aquesta vegada de pic,
amb un bon número més d’apel·latius, alguns d’ells són pica, tuc, tuca, roc, quer i bony.
En La punyalada tot i ser un mot comú només apareix un cop “un dia, més febrós i més
entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda 19-225”.
47
El Diccionari etimològic i complementari de la llengua dóna com a sinònim de cim pic.
Tenint en compte la definició de pic “cim agut de muntanya” podríem dir que aquest
mot és més específic que cim ja que té associada una forma més punxeguda tot i això no
deixa de ser el cim d’una muntanya. En canvi el cim d’una muntanya pot ser més
pronunciat o pla, no té per definició cap forma determinada, mentre sigui la part alta
d’una muntanya no deixa de ser un cim.
Citacions i definicions diccionaris:
(cim, pic, roca)
Cim
Un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig
de Bassegoda (19-225)
IEC. El punt més elevat d’una muntanya.
DCVB. Especialment el punt més elevat d’una muntanya; castellà cima, cumbre.
Etimologia: masculinització de cima, probablement feta en època prou recent, com
sembla demostrar-ho el fet de no trobar-se la forma cim en cap document en català
antic, i trobar-s’hi en canvi cima amb prou freqüència.
DECLC. El primer document: cima, tant en el sentit de “cimal d’un arbre” com de “punt
culminant d’una muntanya o d’un pal”, segle XIII, Llull i Jaume I; cim, encara que d’ús
poc freqüent fins a l’època moderna, ja apareix en poetes catalans dels segles XII, XIII i
XIV. En l’època moderna el mot es va anar tornant més literari en la seva forma
femenina, sobretot en el Principat, si bé és aquesta encara la registren els diccionaris en
el segle XVII. En el nostre temps en la llengua literària, en el català central, etc., ha
predominat francament la forma masculina. Com a mòbil primer en la creació del
Foto 2 extreta de Els noms de
les formes de relleu
Pica del Canigó
48
masculí podem admetre la concurrència dels sinònims masculins cap (de la serra), pic i
particularment som.
CDF. Si bé la distinció entre cim i muntanya resta prou clara, en canvi, quan en lloc de
cim recorrem a algun dels mots que poden passar per sinònims seus és possible que es
produeixi tal confusió que hom no sàpiga ben bé si es fa referència a la muntanya
sencera o només al punt on aquest culmina. Cim no és sinó la masculinització de cima.
Cim no apareix sinó excepcionalment com a genèric.
Pic
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “els turons i les elevacions
menors”.
CDF. Advertiments sobre l’ús de pic: S’ha de convenir que pic, o sia “cim agut d’una
gran muntanya”, no és un mot gaire usat pels habitants de la muntanya. És un terme més
aviat propi de geògrafs i excursionistes. Pic amb el sentit que s’hi dóna en alpinisme,
de gran cim de l’alta muntanya, o encara, d’eminència major d’un relleu muntanyós
important, on pot ésser que sobresurti sia per l’aspresa, que en faci difícil l’accés, sia,
més simplement, per la rellevant alçària assolida dintre un conjunt, amb aquesta
definició hi ha molts d’apel·latius que en serien sinònims. I no sempre pertanyen a la
llengua viva de la mateixa contrada on s’apliquen; encara que hom no n’hagi oblidat el
valor, de vegades, alguns ja no són sinó com mots mig fòssils; la llengua comuna
d’aquells verals ja no els usa, si bé tothom encara coneix què volen dir. Com ja ha estat
observat més d’un cop, el poble ras no s’interessa gaire pels cims. Aleshores, no és
estrany que molts cops hom no faci referència a un altre accident geogràfic. Alt
significaria el punt més alt que es veu a la part de damunt de la coma. Cap és
simplement un “cim”, en quant (sic) “cim” és la part més alta d’un determinat accident
geogràfic. Pic és fonamentalment un mot pirinenc.
Roca
Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres
que es veien negrejar al fons de la timbera (22-258)
IEC. Massa considerable de matèria mineral, especialment la que s’alça a la superfície
de la terra o del mar.
49
DCVB. Massa de pedra de gran volum i en estat natural. Etimologia: d’un mot pre-romà
rôcca (amb el mateix significat que roca), del qual s’ignora l’origen exacte, per que
segurament existeixi, perquè les formes que es troben en diverses llengües romàniques
l’exigeixen com a base.
DECLC. Provinent d’una variant ROKKIA del pre-romà ROKKA d’on vénen el nostre
ROCA. Penya és el sinònim de roca. Pertot es fan concurrència penya i roca, i no hi ha
cas ni situació, ni cap zona dialectal, on roca no sigui aplicable o no ho sigui penya.
L’origen últim de roca sembla ser un problema insoluble, que tothom emprèn amb un
aire desanimador. L’única cosa clara i evident és que el tipus RÔCCA s’ha d’atribuir a
una llengua pre-romana (sic).
CDF. Roca seria un possible terme per referir-se a cim, roca d’Auró, com també ho
serien agulla, pena i penya.
50
5.8 La carena
Una carena és “la part superior d’una muntanya de perfil aproximadament horitzontal
allà on s’uneixen dues vessants” (DCVB). Tots els diccionaris coincideixen en la seva
definició, sense cap tipus de diferència. L’etimologia de carena, segons l’Alcover, seria
carîna, mot llatí; segons Coromines també vindria del llatí però com a base carêna,
forma del llatí vulgar amb una variació de i per e. Aquesta variació del llatí vulgar
potser seria a causa d’una antiga variant itàlica.
Carles Domingo afegeix que a vegades cim i carena poden coincidir, “de fet, un cim
sovint no és sinó el punt més alt d’una carena i hi ha carenes que totes elles són cim”
(CDF). També afegeix que fins i tot a la zona del català oriental és usual utilitzar carena
com a sinònim de serrat especialment en el nom d’alineacions muntanyoses rectilínies
no gaire altes.
Citacions i definicions diccionaris:
Carena
Serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena
nua, (P-23)
Fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de
vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, (P-24)
IEC. Línia divisòria de dos vessant en una muntanya o serralada
DCVB. La part superior d’una muntanya de perfil aproximadament horitzontal, allà on
s’uneixen dues vessants. Castellà: cresta. Etimologia carîna, en l’evolució fonètica
normal hauria resultat en català carina, perquè el mot en llatí té la i llarga.
Foto 3 extreta de Els noms de les
formes de relleu
Carena de la serra del Cadí
51
DECLC. Aresta o línia culminant entres els dos vessants d’una teulada, d’una serra o
entre solc i solc. Totes les llengües romàniques presenten en aquest mot una forma amb
E, o sigui una base CARÊNA, no ben explicada, probablement ja existent en llatí vulgar
i potser deguda a una vella variant dialectal itàlica. Per a la gent familiaritzada amb el
nostre món muntanyenc l’accepció més coneguda avui de carena és la de “línia divisòria
entre els dos vessants d’una muntanya, serrat o serralada”.
CDF. Entenem per carena la “línia divisòria de dos vessants en una muntanya o
serralada”(DGLC). Cim i carena poden coincidir. De fet, un cim sovint no és sinó el
punt més alt d’una carena i hi ha carenes que totes elles són cim. Principalment a la part
central i interna del domini del català oriental és corrent l’ús de carena com a sinònim
de serrat en el nom d’alineacions muntanyoses rectilínies no gaire altes.
52
5.9 Els sistemes muntanyosos
Les cadenes muntanyoses, tal i com indica el seu nom, segueixen una línia més
allargada que no pas ampla i, ordenades de petita a gran, són serrats, serres i serralades.
Totes deriven del mot serra. Una serra és una cadena de muntanyes però amb la carena,
tal i com recorda una serra (instrument per a serrar- mot a partir del qual derivà
l’accident geogràfic) amb forma dentada. A vegades les serres no són més que una
baula de la serralada d’on prové.
Serrat té tres accepcions, com a cim de serra, com a nom d’un tram de carena i, el més
usat, com a nom de branc o ramal. Alguns dels mots de la mateixa família i de significat
semblant a serrat serien serral, serret i serrall.
El mot per una cadena de muntanyes, més extensa que les anteriors, és serralada. La
definició bàsica de la qual és “vast conjunt de muntanyes que forma generalment un
sistema més llarg que ample” (IEC). Actualment el mot serralada és molt usat tot i que
no va ser registrar fins a 1900, però possiblement ja havia sigut utilitzat amb
anterioritat, afirma Coromines. No és un mot que es troba exclusivament en la literatura
sinó que s’usa en tots els nivells de la llengua. “El Diccionari Alcover- Moll enregistra
el mot serralar com a sinònim de serralada, amb una única citació procedent de Josep
Carner (Ofrena)”(CDF).
L’última paraula, morrot, no és tan coneguda, almenys a nivell general. Podria trobar-se
dins de qualsevol serra, serrat o serralada. Tots els diccionaris coincideixen en la seva
definició: “contrafort avançat i abrupte d’una muntanya”(IEC, DCVB). La definició és
molt entenedora i encara més amb l’aclariment de Carles Domingo: “una punta que el
contorn d’una muntanya projecta enfora”.
53
Amb la cita de Vayreda també podem visualitzar-lo més fàcilment: “colossals morrots
de pedra viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat,
(P-34”). Coromines planteja una possible “formació bascoide murru-andi-a “el morro
gran””. És curiós ja que en la nostra llengua no es troben gaires mots procedents del
basc. Ho defensa dient que possiblement aquesta paraula va arribar gràcies als pastors
bilingües que parlaven basc.
Citacions i definicions diccionaris:
(morrot, serra, serrat, serralada)
Morrot
Colossals morrots de pedra viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics
barcos en combat, (P-34)
IEC. Contrafort avançat i abrupte d’una muntanya.
DCVB. Contrafort avançat i abrupte d’una muntanya. Especialment: a) el Morrot: tros
de muntanya de Montjuïc sobre la carretera de Can Tunis (Barcelona).
DECLC. Morrot (Barcelona. Etc.; 1888 Diccionari Aguiló); morrotis. Morrell eivissenc:
“cap al Cap de la Cala Llentriscla hi ha uns mûréls grossos” (Sant. Josep, 1963). Per al
dialecte del Mestrat, morranda “pla de serra avançat”, valdrà més remetre a la nota
d’Estudis de toponímia de Coromines II, 152, on el concreto en cinc pobles diferents,
des de Bel fins a la Serratella (però n’hi ha més), i on admeto com a possible una
Foto 4 feta per Elisenda Fàbrega (autora treball) Morrot “colossals
morrots de pedra
viva apuntant-se
els uns als altres
com proes de
fantàstics barcos
en combat, (P-
34”)
54
formació bascoide murru-andi-a “el morro gran”, de cap manera contradictòria de la
tesi d’etimologia onomatopeica, car és segur que en aqueixa ciutadella hi hagué pastors
bilingües de llengua mig bascoide fins després de Roderic.
CDF. Morrot és un derivat de morro amb significat anàleg. Un morro és una punta que
el contorn d’una muntanya projecta enfora. Més encara: una punta abrupta, on el
perímetre muntanyós, en lloc de fer cap rebaix, alça ben sovint un cim. Un cim
típicament aplanat i amb uns vessants al més segur encinglerats o amb panys
encinglerats.
Serra
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat al capítol “sinònims locals de
muntanya”.
CDF. Les elevacions muntanyoses del terreny que es drecen més en sentit longitudinal
que no pas en amplària es divideixen grosso modo, segons les magnituds assolides i en
ordre decreixent, en serralades, serres i serrats. El mot o concepte clau és el de serra.
Totes tres alineacions muntanyoses poden ser vistes com a “cadenes de muntanyes”, o
sia, com a successions ininterrompudes que segueixen una mateixa direcció general. El
mot serra sembla suggerir una forma dentada de la carena en els relleus que així
s’anomenen; talment com l’eina de la qual etimologia clàssica el fa provenir. Amb tot,
el tret més ostensible d’aquests tres tipus de relleu és la presència d’una llarga cadena.
Les serres acostumen a ésser ramificacions o brancs d’un sistema muntanyós més vast.
Les serres sovint no són sinó els brancs o ramals de les serralades dels massissos
muntanyosos.
Serrat
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat al capítol “els turons i les elevacions
menors”.
CDF. Els serrats sembla que només es donin com a relleus subsidiaris. Els serrats,
brancs o parts de qualsevol altra formació orogràfica, són sempre, però, d’una major
magnitud. Tres accepcions de serrat són com a sinònim de cim de serra, com a nom
d’un tram de carena i, el més corrent, com a nom de branc o ramal. Segons Coromines,
serrat no fóra un diminutiu de serra, sinó una substantivació del llatí serrats en
55
l’expressió collis serrats, en què el collis sobreentès hauria encomanat el valor de
“muntanyola”. Com a sinònims més o menys aproximats de serrat, principalment en el
sentit de “serra secundària que davalla de la carena d’una altra” (CECLC), tenim serral,
serret i serrall.
Serralada
Les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt de les serralades de la
Mare de Déu del Mont, (P-23)
Arribàrem al coll de Malherba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien
retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona (14-
178)
Des de Corsaví a Riu, Oix i serralada del Cos (15-181)
IEC. Vast conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que
ample.
DCVB. Cadena grossa de muntanyes. Castellà: cordillera.
DECLC. Cordillera (a rebutjar, per serralada). Molt important i viu, i tan útil
geogràficament és curiós que no fos registrat pels lexicògrafs fins a 1900, tot i degué
usar-se des de segles abans. Però no es cregui que sigui un terme literari, o de geògrafs i
excursionistes perquè també l’he sentit en boca de pagesos i muntanyencs.
CDF. El mot serralada, amb què designem aquests grans conjunts orogràfics, no s’ha
imposat decididament com l’únic mot vàlid per a això sinó fins als darrers anys, i no és
tampoc un terme propi tan sols de gent il·lustrada, sinó també viu en la parla de pagès o
de muntanya (DECLC, volum VII: sub vervo serra). El Diccionari Alcover- Moll
enregistra el mot serralar com a sinònim de serralada, amb una única citació procedent
de Josep Carner (Ofrena).
56
5.10 Els colls i els congosts
En aquest capítol, que tracta sobre els colls i els congosts, podrem veure com entre tots
els mots hi ha diferències que a vegades seran difícils de veure, fins i tot poden arribar a
ser sinònim en segons quins casos.
Començarem per un equivalent de congost, una afrau, que és una fondalada o pas estret
no gaire llarg entre dues muntanyes, que equival al mateix que frau. Els dos sinònims
frau i afrau són usats sense cap tipus de diferència. El seu origen, segons Coromines i
l’Alcover-Moll, ve del llatí hispànic FRAGUM. El diccionari etimològic i
complementari li dóna algunes altes accepcions, sense cap tipus de repercussió,
utilitzades només per persones concretes. Un dels exemples és: “el vell cronista i arvixer
català Jeroni Pujades l’usa repetidament en el sentit de “obertura entre muntanyes””.
Amb la cita de Vayreda es pot veure que l’eco rebota a les muntanyes de l’afrau,
“allavors tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa el nom odiós de l’Esparver 11-
151” perquè com ja s’ha definit, que és un pas estret entre muntanyes.
Carles Domingo amplia el seu significat, donant-ne diferents matisos. Aquestes serien
accepcions que li atribueix: el punt d’un torrent en el pendent del riu és més pronunciat;
l’altre un barranc format per una vessant molt rosta; i el darrer un sot en una costa o una
clotada als quals sigui difícil accedir. Tot i aquestes noves accepcions Vayreda no
n’utilitza cap, sempre utilitza la més general: com a sinònim de congost
Una altra forma de relleu provocat per la deformació de les roques i el terreny és un
avenc. Aquest és una “obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt
inclinada i de gran profunditat” (DCVB). Podem veure amb la cita de Vayreda que
vertaderament un avenc és profund: “lo cert és que em veia com en el llindar d’una
buidor immensa i sentia vèrtig de l’avenc que s’obria a mos peus (17-202)”. Una
definició també vàlida, però en altres paraules, és “cavitat subterrània de direcció quasi
vertical”. El Diccionari etimològic i complementari recalca que no seria acceptable
definir-lo com a tan sols “cavitat subterrània” ja que llavors podria ser sinònim de cova i
no és el cas.
Coromines esmenta que un sinònim d’avenc, pres del castellà, seria sima, però tot seguit
recorda que avenc és un mot usat per la llengua catalana amb més antiguitat per tant fa
mig entendre que és més correcte, per a un català i conservador de la llengua, utilitzar
57
avenc. Un altre sinònim, però aquest només a nivell comarcal usat a l’Alta Catalunya, és
bofia. Carles Domingo no para gaire esment a l’accepció d’avenc i dóna més
importància als topònims, això si, afegeix un sinònim a la llista: escanyall.
Una gorja és un “congost profund i embarrancat entre grans muntanyes”. Segons
l’Alcover també pot ésser una obertura del terreny, un avenc, per tant en aquesta segona
accepció seria inaccessible. En la seva etimologia podem observar com ve del llatí, del
mot gûrge.
Un engorjat és un derivat de gorja, difereixen una mica en el seu significat però és un
mot més usual que gorja.
Un dels mots principals del capítol és coll (del qual només n’explicarem una accepció
donat que l’altra ja és explicada en el capítol “els turons i les elevacions menors”). La
seva definició és “depressió de terreny entre dos cims”. Aquest segon significat és el
més conegut com a forma de relleu i també el més usat. Anteriorment, coll, provinent
del mot llatí collis, significava muntanyola o turó però més tard va passar a significar
“depressió de la carena de la muntanya”, accepció, com s’ha dit abans, més comuna.
Aprofitant que tractem sobre el coll, Carles Domingo esmenta que serrat i turó en
algunes zones equivalen a coll.
Un quasi sinònim de coll, que pertany a la mateixa família lèxica que aquest i que
apareix alguna vegada en els textos de Vayreda, és collada.
En l’etimologia de collada no hi ha cap dubte: és un derivat de coll, per tant el seu
origen és el mateix en els dos (vegeu capítol “els turons i les elevacions menors”),
només que a collada se li ha afegit el sufix –ada
La diferència entre coll i collada és molt afinada. Tot comparant les dues definicions
que donen els diferents diccionaris (les de coll són al capítol “els turons i les elevacions
menors”), he pogut veure exactament en què es diferenciaven. El diccionari de l’IEC
defineix els dos com a depressió de la carena, però afegeix que d’un coll es pot passar
d’una vessant a l’altre i que una collada sol ser en general més àmplia. Tenint en compte
l’accident geogràfic la Collada de Tossa que s’ha de seguir per poder anar cap a
Andorra demostra, de manera pràctica, que a través una collada també s’hi pot passar tot
i que no ho esmenti. En el diccionari de l’Alcover-Moll es defineix els dos mots com a
58
depressions del terreny però el coll és entre dos cims i una collada, entre dues
muntanyes.
Aquí tampoc queda clar si l’Alcover al referir-se al cim vol dir la part alta de la
muntanya. Coromines defineix exactament coll com un “pas elevat entre muntanyes
més altes” i a una collada com un “pas alt entre muntanyes”. És difícil de veure’n la
diferència. Finalment l’explicació de Carles Domingo aclareix una mica la situació
“l’apel·latiu collada es refereix més aviat a un coll important, a un coll d’una certa
amplària o extensió oberta”.
Aquests dos mot, coll i collada, són difícils de diferenciar fins i tot comparant els
diferents diccionaris ja que cada diccionari en dóna definicions més o menys iguals,
però sempre diferint una mica en el significat.
Collet és també un derivat de coll; té força significats, tot i que al diccionari de l’IEC, el
més modern de tots, no l’hi he trobat definit. Un collet pot ser un pujol, una elevació
menor que una muntanya o també un pas (petita depressió de terreny entre muntanyes).
Coromines afegeix que en algunes zones aquestes accepcions canvien: “especialment
cap als Ports, m’expliquen que distingeixen entre coll “muntanyeta” i collet “collada””.
Un mot relacionat amb pas, tenint en compte la seva definició “pas estret i pregon entre
muntanyes” és congost. Tots els diccionaris el defineixen com “indret per on passa”
però l’Alcover-Moll especifica i diu que, en general, és el lloc per on passa un riu, un
congost, etc. per tant una forma natural del relleu.
El Diccionari etimològic i complementari i Els noms de les formes de relleu afegeixen
que també podria tractar-se d’una collada en el cas que fos ampla i no massa alta.
Una altra paraula que està molt relacionada amb pas és port de muntanya ja que aquest
és un pas entre dues muntanyes. Tots els diccionaris coincideixen en la definició de
port. El Coromines esmenta que és una “collada de la serra” però, tal i com ja s’ha
explicat abans, una collada és també un pas entre muntanyes. L’exemple de Carles
Domingo clarifica el seu significat: “Port de Bonaigua és el punt d’inflexió entre la Val
d’Aran i la vall d’Àneu”, pas estret entre dues muntanyes, el punt d’unió. Amb la cita
de Vayreda “ i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats
més que uns ases 16-195” es sobreentén que en general els ports tenen un camí per on
59
es pot passar, no és necessari, és clar que amb la seva definició “pas entre muntanyes”
queda ja explicat.
Coromines amplia el seu significat designant també a port “territori de passos i
muntanyes”, accepció que està molt vinculada amb els accidents geogràfics.
Tant el Coromines com l’Alcover coincideixen en l’origen del mot: possiblement prové
de l’arrel llatina pôrtu, però Coromines amplia la informació dient que anteriorment
havia pertangut al sorotàptic. És un mot que ha conservat aquesta accepció moltíssim
temps, i també molt usat en el Pirineu català.
Citacions i definicions diccionaris:
(afrau, avenc, coll, collada, collet, gorja, pas, port, serrat)
Afrau
Vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets
de ses balmes i vores, afraus i raconades, (P-34)
Allavors tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa el nom odiós de l’Esparver (11-
151)
Engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la
comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los (13-167)
Semblava que el terratrèmol d’aquella luctuosa jornada hagués foragitat tot altre signe
de vida i moviment d’aquella afrau desolada (22-268)
IEC. Sinònim de frau i congost. Pas estret i pregon entre muntanyes.
DCVB. Fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.
Etimologia: Spitzer l’atribueix al llatí fragum, “trencadura”, forma hipotètica proposada
en el REW13 3481.
DECLC. “Fondalada aspra” sinònim de frau. Del llatí hispànic FRAGUM “país trencat,
afrau”, mot afí del llatí FRANGERE. El vell cronista i arxiver català Jeroni Pujades
l’usa repetidament en el sentit de “obertura entre muntanyes”, també apareix en molts
textos de Verdaguer. (Indiferentment afrau o frau)
13 Romanices Etymologiches Wörterbuch
60
CDF. Un congost no gaire llarg és una frau o una afrau. Ara bé, cal tenir en compte que
la frau només permet un past estret i pot obrir-se entres dues muntanyes o, també, entre
dos penyals; és un indret, doncs, més aviat feréstec.
Avenc
El Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les verges del Senyor
p-23)
Aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d’avencs, com badalls d’infern P-
34)
Lo cert és que em veia com en el llindar d’una buidor immensa i sentia vèrtig de l’avenc
que s’obria a mos peus 17-202)
Vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores (19-222)
El mar de Roses començava a inflamar-se amb les primeres besllums de l’aurora, i del
fons dels avencs començaven a alçar-se les boires matineres (21-243)
Avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora
casi suspès sobre l’avenc (21-252)
Aquell degotall de sers humans estimbant-se per les goles de l’avenc com ovelles
acorralades pel llop (21-254)
Veien que no era possible llençar-me a l’espai per sobre l’avenc per a escanyar-lo (22-
262)
Encara trobava medi de capbussar-me de nou en l’avenc de la desesperació (22-269)
IEC. Cavitat subterrània d’accés i eix verticals o molt inclinats.
DCVB. Obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt inclinada i de gran
profunditat. Castellà sima. Etimologia: segons Hubschmid , el català avenc i l’occità
avenc vénen del gàl·lic abinko, “cavitat subterrània on es reuneixen les aigües”
(procedent del celta abonâ, “aigua”)
DECLC. “Cavitat subterrània de direcció quasi vertical”, dit especialment d’aquelles
que tenen aigua en el fons o per on s’engoleix o degoteja un corrent; mot exclusiu i
comú del català i la llengua d’oc, d’origen preromà; d’etimologia no assegurada però
probablement indoeuropea, un mot ABÎNDO-, derivat d’un mot indoeuropeu de l’aigua
o corrent d’aigua. En textos occitans també trobem el nostre avenc ja en escriptures del
61
centre del país des de mitjans del segle XII. No deixem de notar de bon antuvi que de
cap manera no val la vaga definició “avenc: cavitat subterrània”(Diccionari Pompeu
Fabra) Mai no s’ha pogut usar avenc com a sinònim de “cova”: ha de ser forçosament,
almenys una cavitat que baixa de la seva boca en direcció vertical o no gaire menys,
altrament no fóra avenc per a ningú. Un mot comarcal de l’Alta Catalunya sinònim
d’avenc és bofia. Sima: “avenc” mot igual i probablement pres del castellà SIMA, que
sembla ser d’origen pre-romà, no ben aclarit; l’únic mot verament català és AVENC,
usual i arrelat a totes les regions de la llengua catalana.
CDF. Un pas estret entre muntanyes o roques es pot dir també un escanyall. La GEC14
es refereix també a aquest congost (trams acongostats del Xúquer a la vall de Cofrents)
amb l’apel·latiu avenc, l’avenc de Xúquer, en esmentar els congosts notables dels
Països Catalans. En un altre sentit, denominant una afrau curta, tenim avenc en la
toponímia dels Ports de Beseit.
Coll
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat al capítol “els turons i les elevacions
menors”.
CDF. “Depressió en la carena d’una muntanya”. Algunes vegades hom en diu també
coll o collada d’algun replà a mig aire d’una serra on conflueixen dos o més camins. És
a dir, d’una cruïlla que hom trobi en una interrupció momentània del terreny en costs
que fins ara han seguit. Aquest no és com a orònim l’únic significat de coll, ni
probablement l’etimològic. En la llengua antiga i en certs reductes dialectals significa
“turó”. Coll deu provenir del llatí collis, que en altres dominis lingüístics ha originat els
colina, collina, etc. Quan coll tingué el sentit de “muntanyola”, coexistia o, on encara
avui el manté, acostuma a coexistir amb l’altre més comú. En la llengua moderna
trobem sobretot coll com a sinònim de turó.
Collada
Sorprengueren i segrestaren an en Gonfrau de Beuda, i, al retirar-se per la collada del
Freu, toparen amb l’Arbòs (17-206)
14 Gran enciclopedia catalana
62
IEC. Depressió d’una certa amplària o extensió a la carena d’una serralada.
DCVB. Depressió del terreny entre dues muntanyes veïnes; castellà: collado, cañada.
Etimologia: derivat de coll.
DECLC. En els significats orogràfics de coll, no hi ha dubte que el punt d’arrencada i
fins si es vol l’aportació màxima, es troba en el llatí CÔLLIS “pujol”, més que en
COLLUM. L’antiguitat dels accidents geogràfiques no és menys gran en la nostra
documentació que l’altra. La de “collada, pas alt entre muntanyes” la tenim ja en el
segle XIII. Avui és un mot ben viu, no solament en el català central i el domini oriental
en general sinó almenys tot al llarg dels Pirineus fins al límit lingüístic.
CDF. Algunes vegades hom en diu també coll o collada d’algun replà a mig aire d’una
serra on conflueixen dos o més camins. És a dir, d’una cruïlla que hom trobi en una
interrupció momentània del terreny en costs que fins ara han seguit. L’apel·latiu collada
es refereix més aviat a un coll important, a un coll d’una certa amplària o extensió
oberta “a la carena d’una serralada”, afegeix el Diccionari Fabra, la GEC15 i el CGEC16.
Collet
Altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle
que donés vista als corriols o viaranys 15-182)
La pujada fins al collet de Malherba la férem volant 18-213)
Com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora
d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223)
IEC. No hi surt.
DCVB. 1. Pujol, elevació de terreny no tan alta com una muntanya; castellà: colina.
Abunda aquest nom en la toponímia. 2. Pas, petita depressió del terreny entre dues
muntanyes. Castellà: collado. Etimologia: derivat de coll.
DECLC. En un bon nombre de pobles, especialment cap als Ports, m’expliquen que
distingeixen entre coll “muntanyeta” i collet “collada”, i així ho constato
inequívocament pels exemples, a Bel, Boixar i Xiva de Morella. Collet s’usa pertot, no
cal dir-ho; ja hem vist que a Mallorca i en els Ports de Morella l’usen com a noms dels
passos a distinció de coll per a prominències.
15 Gran enciclopèdia catalana 16 Diccionari de la Llengua Catalana
63
CDF.- Sembla, però, que caldria desplaçar més cap al nord de la serra de Rubió el valor
toponímic de coll com a sinònim de turó o serrat. Hem trobat coll en aquest sentit-
generalment sota la forma de collet. Com a nom genèric de coll, tant o més que com a
“coll petit”, tenim collet. És un mot d’ús molt general; fins i tot, com hem dit més
amunt, en alguns dels llocs on coll conserva el seu sentit antic de turó, als Ports i per
Mallorca, collet és el nom que es dóna al “coll”, “llocs de pas”, de la llengua general;
coll i collet hi són llavors, podríem dir antònims. El DCVB diu que abunda en
toponímia el nom collet designant muntanyes.
Gorja
Anava pla i amunt fins a Collterrer, on tenia la gorja (7-104)
Aquest desig féu nàixer en mi una vedadera pruïja d’arribar al fons de la gorja (22-260)
Tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitud de la gorja, que va
donar-me un cop al cor (22-261)
IEC. Pas estret entre cingleres / avenc.
DCVB. 3. pas estret entre muntanyes espadades. 4. obertura de terreny; avenc, gorg.
Etimologia: del llatí gûrge.
DECLC. Variant de gorg. La nostra llengua, en l’època moderna ha acceptat, en efecte,
la forma gorja com a “congost profund i embarrancat entre grans muntanyes”. Engorjat
“escanyall, congost molt profund entre penyes”, mot més usual encara que gorja, de
sentit NO ben igual, i aquest més familiar al català central.
CDF.- Quan aquest passatge estret (una afrau) es fa entre cingleres i penyals, ens trobem
amb el que hom en diu sovint una gorja. Gorja pertany a la mateixa família de mots
gorg, gorga. Encara que gorga (amb o tancada) no estigui pràcticament sinó per “gorg” i
gorg signifiqui bàsicament “clot pregon en el llit d’un corrent d’aigua on aquesta
s’entolla o alenteix el seu curs” (DGLC), potser sobretot en la feminització de gorg hi
ha de vegades un esllavissament de significat vers els de llocs estret de pas de gorja.
Pas
I atravessàrem el Llierca per sota el pas del Duc (24-279)
Tement en Rafel que seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del
pas d’en Roca (24-279)
64
IEC. Indret per on poden passar les persones, les cavalleries, les comunicacions, les
aigües fluvials o marines, els ramats i, ocasionalment el vent.
DCVB. Lloc o endret (sic) per on cal passar o es pot passar. Etimologia: pres del llatí
passu.
DECLC. Derivat de passar: lloc per on es passa. (derivat postverbal confós a tort amb
pas, moviment, de cames o peus, per Alcover-Moll, com si fos un solt mot). Per damunt
de tot és el lloc per on es passa una muntanya, un riu, un congost, etc. Pot ser una
collada, sobretot si és ampla i no massa alta; també certs passos per damunt d’un riu.
CDF. Pas té un sentit molt general i, si es refereix a un pas entre muntanyes, tant pot
indicar un coll com un congost, com també paratges d’un camí particularitzats
generalment per ser de mal trànsit, és a dir, “mals passos”. Val a dir que quan s’usa per
coll, se sol tractar d’una collada ampla i relativament no gaire alta. Un pas que
compleixi els requisits de l’anterior definició pot ésser evidentment un coll, un coll petit
i alt, diu Coromines. Encara que els congosts en realitat no són sinó valls, aquí els
considerarem més que més llocs de pas. En efecte, un congost és caracteritza (sic) per
l’estretor i la profunditat; en definitiva, per formes abruptes i acostades de les vores, de
vegades sense marge o relleix per on es pugui encabir còmodament cap camí. Tenim
així, per exemple, les següents denominacions completes genuïnes de congosts
conspicus, els quals, tanmateix, no se’n diuen: el pas de Terradets, l’estret o pas de
Collegats...
Port
I l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases
(16-195 )
IEC. Pas entre dues muntanyes.
DCVB. Lloc estret per on passa un camí d’una muntanya a una altra; el lloc més elevat
d’un camí de muntanya. Etimologia: del llatí pôrtu.
DECLC. “Collada de la serra”, “territori de passos i muntanyes”, port és particular del
català, amb el castellà, mossàrab, basc i gascó. El mot prové del sorotàptic PORTUS,
d’igual etimologia indoeuropea que el mot llatí. En català, el mot en aquest sentit és
antiquíssim i universal; si bé no sempre es poden destriar inequívocament el significat
“pas de muntanya”. Encara que de la Serra de Cadí i Envalira cap a llevant, predomini
65
l’ús de coll, pas, collada, amb el mateix valor del port pallarès-anarès. No ens enganyem
creient que port és en català un mot essencialment pirinenc.
CDF. En el recorregut d’un camí de muntanya trobem sovint que hom anomena port –
port de muntanya per diferenciar-lo dels “ports de mar”- el coll per on aquell tramunta
la carena més enlairada. De fet, en aquest sentit, port presenta en català dos significats.
L’un d’ells és el de “collada”, una collada, però, que és sempre en uns sentit o altre
frontera. I en l’altre, és el de “territori muntanyenc amb passos”, o altrament, “territori
de pastius alts per on un home a més transita”. Amb tot això és important de tenir en
compte que port sol indicar un lloc limítrof, tant en l’una com en l’altra accepció. Port
de Bonaigua és el punt d’inflexió entre la Val d’Aran i la vall d’Àneu.
Serrat
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat al capítol “els turons i les elevacions
menors”.
CDF.- Sembla, però, que caldria desplaçar més cap al nord de la serra de Rubió el valor
toponímic de coll com a sinònim de turó o serrat. Hem trobat coll en aquest sentit-
generalment sota la forma de collet.
66
5.11 Els vessants
En aquest capítol veurem alguns tipus de vessant que pot tenir la muntanya. Primer de
tot cal que definim què és un vessant. Segons l’Alcover-Moll és “cada un dels dos
costats d’una carena muntanyosa”, per tant és el pendent d’una muntanya. Es tracta
d’una paraula “genèrica” ja que pot substituir molts altres mots més específics que estan
inclosos en el vessant d’una muntanya, que són els que apareixen tot seguit. Vayreda
utilitza vessant en femení, accepció que admet Alcover-Moll i que Coromines censura.
Situant-se a la base d’una muntanya, allà on comença la muntanya es troba el repeu de
la muntanya. Un mot fàcil de recordar i fins i tot deductible, molt usat més familiarment
com peu (el peu d’una muntanya). El repeu és la “part baixa d’una muntanya”, no hi ha
cap contradicció en cap diccionari. Apareix en nombrosos textos, sobretot Verdaguer
l’usa amb freqüència. També té una altra accepció que seria “regruix situat a la part més
baixa d’una elevació”(CDF), també el podem trobar, a part d’en un vessant, en altres
formes de relleu com seria una cinglera. Així és com apareix a la cita de Vayreda “des
del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda (3-65)”.
Un sinònim de repeu és peu, mot que té moltíssimes accepcions, una d’elles és “la part
més baixa d’una muntanya, on comença la pujada de terreny” extreta del diccionari
Alcover-Moll. Les definicions coincideixen perfectament. El mot peu no l’he trobat
inclòs en “els noms de les formes de relleu”. És curiós ja que és un mot molt més
conegut que repeu i molt més utilitzat fins i tot per aquells que no són coneixedors de la
muntanya. Clar que potser Carles Domingo no l’ha considerat una forma de relleu però
tot i això, és apropiat incloure’l en el capítol dels vessants ja que forma part del vessant
d’una muntanya, de la base, allà on comença el desnivell amb el pla.
Rosta és un mot que tampoc apareix en la monografia de Carles Domingo fet que aixeca
la sospita que es tracta d’un mot d’ús exclusiu en algunes zones geogràfiques i la
primera impressió és que no té massa repercussió. Rosta és un derivat de l’adjectiu rost
“que fa pendent”. El diccionari de l’IEC l’identifica com el femení de rost, però segons
les cites de Vayreda no es tracta de cap adjectiu. L’Alcover cita Vayreda “els del cap de
la fila apretaren el pas amb ànim d’engolfar la rosta, mes allavors la carrabina de
l’Arbós donà la senyal de l’espetec i les bales començaren a rebotre per la cinglera amb
xiulets esfereïdors 20-239” i defineix rosta com a terreny rost, definició que coincideix
67
amb el mateix significat que li dóna Coromines. També apareix rostall que és un altre
substantiu derivat de l’adjectiu rost. És un terreny que fa pendent.
La definició de rosta i rostall coincideixen sense cap tipus de diferència, només
difereixen en la terminació. La primera vegada que rostall fou registrat va ser en forma
d’adjectiu. Més tard va esdevenir més usat com substantiu a rost, sense cap modificació.
Tant el diccionari Alcover-Moll com Carles Domingo esmenten la cita de Vayreda, “
això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que
hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat 1-41” que és d’on
suposadament han extret el mot. Amb la cita es pot veure que un rostall té un pendent
molt pronunciat, que sembla que hagi de caure.
Citacions i definicions diccionaris:
(peu, repeu, rosta, rostall, vessant)
Peu
anant alguna d’elles a esclatar com bombardes als peus del puig de Molins (24-280)
IEC. Al peu de. Molt a la vora, tocant la part baixa d’una cosa. Havíem arribat al peu de
la muntanya.
DCVB. Peu d’una muntanya, d’una costa: la part més baixa, on comença la pujada de
terreny.
DECLC.--- apareix en moltes cites
CDF. No hi apareix
Repeu
Des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda (3-65)
IEC. Part baixa d’una muntanya.
DCVB. Part baixa d’una muntanya, a manera de base de la part més elevada d’aquesta.
Un repeu de la serra s’avança cap a migjorn, Verdaguer Exursions 33. Un penyalar molt
ample... i abaix feia com una repeu o recingle, Alcover – Aplec de Rondayes
Mallorquines. VIII.
DECLC. Peu d’un turó (guies excursionistes de Cèsar August Torras etc.) Verdaguer
“sota’l castell, un repeu de la serra s’avança---dominant----lo poble d’Esterri---des d’allí
68
prenien possessió de la vall los comtes de Pallars---allí juraven---“(Excursions, Obres
Completes Popular VII, 24).
CDF. Forma part del grup de vocables que fan referència a les parts jussanes d’una
muntanya. El defineix com a regruix situat a la part més baixa d’una elevació que hom
posa a fi de reforçar-ne la base. Una “peanya”, un “pedestal”, un “sòcol” són repeus; i
també hom ho diu per l’extensió: “la part més baixa d’una muntanya que fa com de base
de la part més elevada (Pompeu Fabra)”
Rosta
Els del cap de la fila apretaren el pas amb ànim d’engolfar la rosta, mes allavors la
carrabina de l’Arbós donà la senyal de l’espetec i les bales començaren a rebotre per la
cinglera amb xiulets esfereïdors (20-239)
IEC. Adjectiu femení. Que fa pendent.
DCVB. Terreny rost; castellà: escarpa. Els del cap de la fila apretaren el pas amb ànim
d’engolfar la rosta, Vayreda La punyalada 222. Etimologia forma femenina de
l’adjectiu rost.
DECLC. Remet a rostall rostall: Dors pendent, darrere una casa muntanyenca.
CDF. No hi apareix.
Rostall
I això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin
de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat (1-41)
IEC. Rost. Terreny que té un pendent considerable.
DCVB. Terreny rost. Entre aquests rostalls i cingleres, Vayreda La punyalada 39.
Rost, terreny que té un pendent considerable, que hi fa de mal pujar (Vall de Ribes,
Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarragona, dialecte
baleàric).
DECLC. Rost. Adjectiu amb el sentit de “molt pendent, quasi escarpat”, és probable que
sigui el mot que registren Marc i Aversó 1613.8 entre els rims amb o oberta, però no en
donen cap definició, tot i això no se n’interrompé l’ús literari. Modernament el més
usual és l’ús del substantiu i també del plural rostos. Res no hi ha semblant a aquest mot
69
en castellà o portuguès, tampoc en italià, etc. A França decaigué bastant, però és un mot
important de l’occità. i el francès antics.
CDF. Un dels derivats de rost és rostall “terreny rost”, extret de La punyalada de
Vayreda.
Vessant
Fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de
vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, (P-24)
Baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis,
prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta (20-236)
IEC. Coster que uneix el tàlveg i la carena o la base amb el cim d’una muntanya.
DCVB. Coster d’una teulada, d’un terreny, pel qual baixen les aigües.
DECLC. Veieu vessar. En català, masculí: “cada un dels dos costats d’una carena
muntanyosa”. El masculí és unànime en els escriptors de tots els Països Catalans, no sol
del Principat. Hem de censurar Alcover-Moll per haver posat que el substantiu vessant
té els dos gèneres, encoratjant així el parlar acastellanat dels qui el fan femení, a
imitació de vertiente.
CDF. Tot vessant és un pendent. Un pendent més o menys rost per on hom s’enfila o
avall. Les paraules que signifiquen d’una manera general “declivi” o aquelles altres que
fan referència a l’acció genèrica de pujar o baixar es fan servir sovint o s’han fet servir
per vessant en lloc seu.
70
5.12 Els espadats
El mot espadat és el que encapçala aquest capítol donat que és el mot més general i dels
més usats per Vayreda: tal i com es pot observar, n’apareixen recollides un reguitzell de
cites. El seu significat de manera més simplificada és penya-segat. En forma de
substantiu és com apareix en la majoria de les cites, però també apareix funcionant com
a adjectiu, llavors significa “extremament rost”. Aquesta és una de les cites on apareix
en forma adjectivada: “repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix,
al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó 20-240”. Clar que
si volem trobar una definició més precisa cal recórrer a diccionaris més especialitzats.
Coromines defineix espada, el substantiu precedent a espadat com un “pendent quasi
vertical, com si fos tallat d’un gran cop d’espasa”. Aquesta definició dóna més
informació que el sinònim de penya-segat. La variant clàssica d’espadat és SPATA.
Coromines dóna una altra accepció a espadat com a adjectiu, aquesta és “fressat”, tot i
que en aquest sentit Vayreda no l’utilitza pas. Un camí fressat és un camí per on s’hi ha
passat molt i es veu que la terra està remoguda, que no hi ha signes d’abandó. Una cita
digna de mencionar és aquesta, “un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit
passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils 22-
265” ja que a part d’espadat es pot veure com Vayreda utilitzava altres accidents
geogràfics.
Tornant al sentit orogràfic dels mots tenim cingle i cinglera, mots que Vayreda empra
tant com espadat.
Cingle és un mot bàsic en el vocabulari de Vayreda, tots els diccionaris coincideixen en
el significat bàsic “espadat de roca que forma precipici”. Apareix amb aquest significat
en la majoria de les cites “altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet
esbrossat o a la punta d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys 15-182”.
Coromines explica quina és l’etimologia de cingle i quina ha estat la seva evolució, fruit
d’un joc de paraules. Cingle ve del llatí CíNGúLUM “cinyell, cinturó”, “l’evolució
semàntica de CINGULUM “cinyell” a cingle “espadat de roca” se suposa que fou
aplicat anteriorment a una “mola cenyida de cingles”, i en realitat un desenvolupament
semblant s’ha donat en català”(DECLC). Carles Domingo afegeix que a partir del seu
sema cing(k)-, deriven en català cingle i cint, però aquesta segona forma és més típica
71
del País Valencià. Coromines encara li dóna una altra significació que és “relleix, replà
al mig d’un cingle”.
El femení de cingle és cingla, però en els textos de Vayreda en aquesta forma no és
gaire freqüent trobar-la. El primer document on apareix cingle és del 1050, per tant és
un mot que sempre ha estat utilitzat en la llengua catalana. Coromines esmenta que
sobretot apareix en textos d’escriptors modernistes. Al llarg d’aquests segles cingle ha
sofert transformacions, en el sentit que se n’han format derivats. A part del nom també
és molt utilitzat l’adjectiu, per exemple apareix en aquesta cita “a tancar-se com un
conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de
la cinglera 20-234” . Un altre derivat és el verb: encinglar-se “enfilar-se per un cingle”
també utilitzat per Vayreda. Aquesta és en la cita on apareix “vaig recomençar per mon
compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les
Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i
cofurnes, de grutes i vores 19-222”.
Un derivat de cingla, per tant amb la mateixa etimologia és cinglera. Aquest mot és la
forma de relleu que ha aparegut més vegades al llarg de La punyalada, deixant enrere
mots que tan sols han aparegut un parell o tres de cops. Tots els diccionaris el
defineixen com un seguit de cingles que s’estenen al llarg d’un serrat, però el
Diccionari etimològic i complementari i Carles Domingo també li atribueixen ser el
sinònim de cingle i cingla. Carles Domingo afegeix que cinglera és l’augmentatiu de
cingle, però Carles Domingo especifica i diu que ha de ser “allargat de punta a punta de
serrat o serralada”. Posa com a exemple l’obaga de la serra de Cadí, molt coneguda per
tots nosaltres, que és tota la part de dalt d’una cinglera.
Una timba és un precipici, probablement ve del mot preromà timpa que significa
“pendents de muntanya”. El mot va sofrir una transformació, va canviar la p per la b.
Foto 5 extreta de la revista Tretzevents Número 805 Cingle i Pla d’Aiats
72
Ausiàs encara utilitzava la forma antiga però actualment ha quedat gairebé en desús. En
algunes zones s’utilitza per a fer referència als marges d’un riu, rierol o barranc. Potser
és més fàcil recordar el mot pel seu verb: estimbar-se –caure daltabaix d’un precipici- .
Verb molt més utilitzat i més català que no pas despenyar-se, tot i que aquest últim
comença a utilitzar-se massa, segons Coromines (penya és un mot que prové del castellà
pena que va ser catalanitzat).
Una expressió derivada del mot timba és “fer timba” que equival a “ensulsiar-se els
marges del riu” però aquesta no l’he trobada en la novel·la de Vayreda.
Un derivat de timba, a vegades utilitzat com a sinònim, segons el diccionari de l’IEC i
l’Alcover-Moll, és timbera. Les cites on és segur que apareixen com a sinònim són “se
sentí vers al cap de la filera uns cops secs com si destralegessin un plançó, i després un
refrec de branques timbera avall 20-241” i “estava abocat sobre el creny de la roca,
examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la
timbera 22-258” mentre que a les altres dues cites no se sap de segur si fa referència a
aquesta accepció o a la que donen Coromines i Carles Domingo “lloc de moltes
timbes”. Aquestes cites més dubtoses són: “aquella fusellada mortal per damunt de les
timberes 21-254” i “més que abandonat me sentia llençat com una ròssa a podrir al
fons d’una timbera 22-269”. Tot i aquests dubtes és més probable que funcionin com a
sinònim de timba, per tant un penya-segat.
Citacions i definicions diccionaris:
(cingle, cinglera, espadat, timba, timbera)
Cingle
On s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava
el seu ramat (P-23)
Dels beneficis de llurs rampinyes i pillatges en les espaioses i encinglades coves, (P-26)
Ja han pres comiat dels cingles de Talaixà, (P-33)
Tinc d’anar a collir aglans a l’Alzinar Vell, a sota els cingles (4-80 )
Retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i
penyalars del cingles (8-113)
Altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle
que donés vista als corriols o viaranys (15-182)
73
Vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores (19-222)
L’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja,
i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles,
en els trencs de la raconada de Brui (20-232)
A tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format
per un relleix de la cinglera (20-234)
Avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora
casi suspès sobre l’avenc (21-252)
Aquell sacerdot lligat amb cordes dalt del cingle per a escoltar una confessió que
semblava sortir del fons de l’infern (21-254)
Sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de
cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta
muntanya (24-279)
IEC. Espadat de roca que forma timba, generalment allargat, al cim o en el pendent
d’una muntanya.
DCVB. Espadat de roca que forma timba, al cim o en el pendent d’una muntanya
DECLC. “espadat de roca que forma precipici” del llatí CíNGúLUM “cinyell, cinturó”,
que va donar en femení cingla “faixa o cenyidor de les bèsties de càrrega”.
Primera documentació de cingle és del 1050. L’evolució semàntica de CINGULUM
“cinyell” a cingle “espadat de roca”. Se suposa que fou aplicat anteriorment a una “mola
cenyida de cingles”, i en realitat un desenvolupament semblant s’ha donat en català. En
català cingle, a més del seu sentit de “espadat de roca” té l’accepció de “relleix, replà al
mig d’un cingle”. La forma femenina és cingla. Apareix en textos d'escriptors moderns
(cingle). Encinglar-se “enfilar-se per un cingle”.
CDF. Es defineix cingle com a “espadat de roca que formar precipici”. Hi ha una
abundor de formes derivades relacionades per l’ètim que ja trobem en la prehistòria de
l’idioma, fins a tal punt que alguna d’aquestes formes ara tan sols es troba en forma de
topònim de dos mots llatins que comparteixen el mateix sema cin(k)-, que ens informa
que les paraules que el porten tenen a veure amb la idea de “cenyir”, deriven en català
cint i cingle. Cint és més aviat propi del País Valencià. La definició de cingle dels
diccionaris és vàlida especialment per tot el Principat i el nord del País Valencià. En
74
aquesta definició es considera la situació d’un tal “espadat de roca” –que diu- indiferent;
tant és que sigui al cim com en el pendent de la muntanya.
El femení cingla, que apareix al Rosselló i al Conflent, i al País Valencià en algun lloc
és sinònim de cingle.
Cinglera
Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les
feréstegues raconades de Brui (P-23)
El blau del cel s’estenia cm un vel puríssim per damunt de les cingleres (1-37)
I això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin
de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat (1-41)
Instantàneament ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla (1-49)
Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, migclouen la vall
diminuta de Sant Aniol (3-65)
Des del repeu de les cingleres fina a les clapisses de Bassegoda (3-65)
Alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall (4-73)
La llum crepuscular, caient aplomada de dalt de les cingleres (4-78)
Davallant del peu de la cinglera soleia, anava endolcint-se fins al torrent (7-104)
Com una allau quan arriba a la cinglera, sortiríem botent per un abim sense fons (14-
174)
I l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases
(16-195 )
Se disposà a donar ordres per a recollir la gent que estava escampada pels crenys de la
cinglera (18-212)
En cert indret on la cinglera s’acanalava formant com una xemeneia (19-226)
A tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format
per un relleix de la cinglera (20-234)
Sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua
enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran
cornisa (20-234)
Baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis,
prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta (20-236)
Com d’una alzina que els carboners estimben des del relleixos de les cingleres (20-241)
Amb els capbrots de les boscúries i amb els talls i morrots de les cingleres (21-243)
75
Havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera (21-244)
Posat de bocaterrosa per no agafar goles traient el cap pel tall de la cinglera (21-249)
I amb l’única mà que li quedava sencera, se donava punyades al pit que ressonaven per
la cinglera (21-250)
Només aquí baix, a mitja cinglera, n’ha quedat un de penjat, que encara renega tot
demanant confessió (21-251)
Tot dirigint-se a l’indret de la cinglera d’on pujaven els clams de l’Avi (21-251)
Per sobre d’elles suraven sempre els accents esquerdats de l’Avi que feien ressonar les
cingleres amb relacions de pecats espantosos (21-253)
Vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot
pedrejat per la caiguda (22-258)
Vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera veïna que, com la paret rònega d’una
celobert, s’estenia al meu davant (22-261)
Entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus
caiguts de la cinglera (22-262)
Vaig tenir intencions de deixar-me estimbar per la cinglera (22-264)
Tot esgarrapant cap amunt pel matolls i relleixos de la cinglera (22-265)
Les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs
freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal
(22-268)
Sobre el que rogejaven els esmicolades cingleres com una nafra mig resseca (24-280)
I més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la
dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja (24-280)
Cap a les profunditats de la vessant al peu de la cinglera (24-288)
IEC. Seguit de cingles, cingle que s’estén tot al llarg d’un serrat, d’una serralada.
DCVB. Sèrie de cingles, o cingle prolongat per una serra. Etimologia: derivat de cingle.
DECLC. Cingle prolongat. A vegades és usat com a sinònim de cingle i cingla.
CDF. De dos mots llatins que comparteixen el mateix sema cing(k)-, que ens informa
que les paraules que el porten tenen a veure amb la idea de “cenyir”, deriven en català
cint i cingle, i les variants cill i cingla, recingle, l’augmentatiu cinglera. El derivat
cinglera tant pot voler significar “seguit de cingles” com un de sol, però allargat de
punta a punta de serrat o serralada. Així per exemple, l’obaga de la serra de Cadí és tota
la part de dalt una cinglera.
76
Espadat
Formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i
escalaven fins als espadats, (P-24)
Escalant espadats i xaragalls, furgaven i recociaven coves i tutes perdudes entre la
malesa (P-24)
Aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i
sorda de l’aigua (P-34)
Seguint el camí de Ribelles que voreja l’espadat (4-73)
Més amunt bosc i més bosc, fins a sota l’espadat (7-103)
Llisera terruda i ufanosa, enclosa entre espadats (7-104)
A mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda (7-104)
Baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i
moltes en descobrírem de nou (15-181)
Vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores (19-222)
A voltes, esquinçant-se la boira, em trobava de cara a un espadat que em barrava el pas
o bé de peus sobre un avenc (19-224)
Baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis,
prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta (20-236)
En un lloc sense més sortida que el viarany que com una reglada fosca creuava l’espadat
d’allí enfront (20-237)
Repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys
que s’obrien igual que mandíbules de dragó (20-240)
Els que penjaven dels matolls de l’espadat i se’ls pogué pescar (21-247)
Clapant la penya com la dels altres infeliços, que s’escolaren regantellant per l’espadat
avall (21-255)
Més això representava una marrada de prop de dues hores i va semblar-me que agafant
la comissura del racó on l’espadat se trobava interromput per sollevaments reinflats per
les arrels (22-260)
Entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus
caiguts de la cinglera (22-262)
77
Un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la
cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils (22-265)
IEC. Penya-segat (com a adjectiu significa extremadament rost)
DCVB. Roca o tros de terreny vertical o molt rost.
DECLC. Espada: Pendent quasi vertical, com si fos tallat d’un gran cop d’espasa.
Antiquant-se espada ha estat substituït per la subtantivació un espadat. Això no és dir,
però, que la variant clàssica SPATA no vagi deixar algun rastre fins entre nosaltres, car
d’ella provenen alguns importants derivats: espadar, espadella i en particular espadat.
En la llengua comuna no se’ns ha mantingut més que en l’adjectiu espadat,-ada.. “vos
perdeu pas, que és un camí ben espadat=fressat”.
CDF. Escollim aquest nom d’espadat per encapçalar aquest apartat perquè ens sembla
que és el d’aplicació més general, alhora menys trivial, d’entre les paraules de què ens
disposem per anomenar les declivitats abruptes. La generalització que veiem en espadat
està que, essent un terme que resulta de la substantivació de l’adjectiu corresponent,
espadat-a, no designa altra cosa que “lloc espadat”, és a dir, que té la qualitat d’ésser
extremament rost.
Timba
Baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i
moltes en descobrírem de nou (15-181)
IEC. Precipici
DCVB. Precipici. Castellà: despeñadero, precipicio. Etimologia: probablement d’un
mot pre-romà timpa, “precipici”.
DECLC. Precipici, antigament timpa. Timpa amb la seva variant tempa és un mot pre-
romà amb el significat general de “rostos” o “pendents de muntanya”; sembla ser
d’origen indoeuropeu. El mot és viu avui a quasi tot el domini català, en general en la
forma amb –b-, i molt viu sobretot en els Pirineus, les Illes i entorn de l’Ebre. Però la
forma antiga –p a la manera d’Ausiàs encara la trobem en alguns punts. Una accepció
especial bastant estesa és l’aplicada als marges d’un riu, rierol, barranc. Abunda al
Priorat i cap a l’Ebre, i des d’allà al Sud, més especialitzat que enlloc en l’aplicació a
marges d’un curs d’aigua o vessants abruptes d’un barranc.
78
CDF. Un mot també de significat molt general és timba, sinònim de precipici, mot que
és conegut gairebé en tot el domini de la llengua, per bé que on és sobretot viu és als
Pirineus, a les Illes i entorn de l’Ebre.
Timbera
Se sentí vers al cap de la filera uns cops secs com si destralegessin un plançó, i després
un refrec de branques timbera avall (20-241)
Aquella fusellada mortal per damunt de les timberes (21-254)
Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres
que es veien negrejar al fons de la timbera (22-258)
Més que abandonat me sentia llençat com una ròssa a podrir al fons d’una timbera (22-
269)
IEC. Timba; cinglera
DCVB. Precipici, timba.
DECLC. Lloc de moltes timbes.
CDF. Un lloc de moltes timbes.
79
5.13 Les roques
La roca juga un paper molt important per donar forma en el relleu, ja que és la matèria
prima, l’únic que varia és la configuració d’aquesta, segons aquesta forma se li
atribueixen diferents noms.
Per començar la roca és la més important, tal i o com ens indica el títol de capítol,
aquesta en si és “una massa considerable de matèria prima”. La podem trobar en
qualsevol mena de relleu però a vegades aquesta destaca per sobre la morfologia que ha
adoptat que pot esdevenir sinònim de les mateixes formes de relleu, com és en el cas
dels cims penyalosos, carenes serrats...
Aquest fenomen també passa amb penya i roca que pertot es fan concurrència “no hi ha
cas ni situació, ni cap zona dialectal, on roca no sigui aplicable o no ho sigui penya”
DCVB.
La roca pot trobar-se sobresortir exageradament de la superfície, en aquest cas forma un
penyal, aquest és una penya, “gros bloc o massa de pedra al descobert” IEC, grossa i
aïllada. És un derivat de penya i es diferencia d’aquesta per les seves dimensions més
grans i pel fet d’estar exempt.
Un derivat de penyal com també de penya és penyalar, un “lloc ple de penyals” IEC i
DCVB. Segons el diccionari Coromines prové del llatí PINNA LÊNIS “penya suau,
llisa” o “penya lliscos”. Carles Domingo especifica dient que un penyalar pot ésser un
conjunt de cingles o també tota una massa de penya, la primera forma és la de la cita
“retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i
penyalars del cingles 8-113”.
Carles Domingo exten aquest mot atribuint-li sinònims derivats de penya o també de
roca. Sinònims de la mateixa família serien penyatera, penyalam i tal i com diuen a
l’Empordà penyategar. Dels derivats de roca i sinònims de penyal alhora que apareixen
en el DCVB i en el DECLC i en el diccionari Pompeu Fabra són més o menys els
mateixos: roquissar, roquisser, roquetar, roquerar i rocam.
Una cornisa com a accident geogràfic pot tenir fins a tres significacions, totes apareixen
en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera és “petit relleix en una
80
paret rocosa que serveix de via d’escalada”, forma de relleu que fa possible escalar una
paret de roca molt rosta. L’altra definició que no té cap aspecte pràctic, des del punt de
vista per al profit de l’home seria “part rocosa de la muntanya o d’una cosa abrupta que
sobresurt a causa d’una capa dura que recobreix els que són immediatament inferiors.
Aquesta cornisa es pot trobar a la roca però sota d’aquest hi ha d’haver un espai buit.
L’última accepció, la coneguda i usada per Vayreda és “camí elevat que segueix sense
grans desnivells el contorn lateral d’una muntanya”. Amb la cita de La punyalada “Els
trabucaires! Sí, però eren lluny. Alçant el cap i mirant a la cornisa de la immensa
cinglera que envolta la vall, se veia una filera d’homes armats, seguint el camí de
Ribelles, que voreja l’espadat 4-73”, segons aquesta última significació, s’observa que
la cornisa és un camí transitable i que tal com apareix en la definició voreja el lateral
d’una muntanya.
Creny presenta dues accepcions totalment contràries; la còncava i la convexa. Creny és
un derivat de CRETÊA, encara que actualment són més comuns greny i greda. Gràcies a
la conservació de creny es pot apreciar que deriva d’aquest, o sigui la Ca ha sigut
substituïda per G. Al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no apareix creny però sí
greny i a aquesta se li atribueix les dues accepcions, la còncava i la convexa, això
demostra que creny és una forma que està quedant substituïda pel seu sinònim i variant
greny.
Marian Vayreda l’usa quasi sempre en el seu sentit còncau, o sigui en l’accepció
mallorquina, que adopta el significat de “escletxa o pas que deixa una roca que
s’esberla” DCVB bàsicament per l’erosió de la sequera, seria una esquerda petita a la
Foto 6 feta per Elisenda Fàbrega (autora del treball) A la vessant de la muntanya s’observa com a la cornisa hi creix vegetació
81
roca, s’aprecia el seu significat en la cita “repetint-se com tronades, per aquells racons
espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó
20-24”.
En el sentit convex creny és una “penya sortida” DCVB, una roca que fa prominència.
En alguns passatges també podria ser “convex”, sense ser inequívoc... “I, tirant-se el
retaco al coll, se disposà adonar ordres per a recollir la gent que estava escampada
pels crenys de la cinglera XVIII-211”.
Una esquerda és una obertura de la roca, una fissura, més o menys profunda. Tots els
diccionaris coincideixen en la seva definició ja que es tracta d’un mot molt usat en la
llengua catalana, és viu encara i actiu, en tots els dialectes tot i que no sempre és aplicat
com a forma de relleu. Alcover-Moll el localitza a tot arreu menys al País Valencià.
Citacions i definicions diccionaris:
(cornisa, creny, esquerda, penyal, penyalar, roca)
Cornisa
Els trabucaires! Sí, però eren lluny. Alçant el cap i mirant a la cornisa de la immensa
cinglera que envolta la vall, se veia una filera d’homes armats, seguint el camí de
Ribelles, que voreja l’espadat (4-73)
Sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua
enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran
cornisa (20-234)
Un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la
cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils (22-265)
IEC. Camí elevat que segueix sense grans desnivells el contorn lateral d’una muntanya/
part rocosa de la muntanya o d’una costa abrupta que sobresurt a causa d’una capa dura
que recobreix les que són immediatament inferiors/ petit relleix en una paret rocosa que
serveix de via d’escalada.
DCVB. Ornament sortit, generalment horitzontal i motllurat, que va de banda a banda
en la superior d’una façana; per analogia, ornament semblant que corona una porta, un
moble, un pedestal, etc. Etimologia: del castellà cornisa.
82
DECLC. Sovint s’ha aplicat a un relleix o caire superior de cingle o de roca “Els
trabucaires! Sí, però eren lluny. Alçant el cap i mirant a la cornisa de la immensa
cinglera que envolta la vall, se veia una filera d’homes armats, seguint el camí de
Ribelles, que voreja l’espadat 4-73”.
CDF. En parlar de cingles i de les roques en una costa no podem deixar de mencionar la
part superior d’aquells que sovint deixa a llurs vores un relleix o cornisa per on es pot
transitar, i que fa com una petita tira allargada i plana, entravessada respecte al caient de
la costa.
Creny
Cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, (P-23)
I, tirant-se el retaco al coll, se disposà adonar ordres per a recollir la gent que estava
escampada pels crenys de la cinglera (17-211)
Repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys
que s’obrien igual que mandíbules de dragó (20-240)
Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres
que es veien negrejar al fons de la timbera (22-258)
IEC. No hi apareix / greny= escletxa, espai entre roques separades./ penya rocosa,
desigual i cantelluda.
DCVB. Penya sortida, dent de la cresta d’un cingle/ escletxa o pas que deixa una roca
que s’esberla.
DECLC. Vegem ara un altre derivat de CRETÊA, greny segons Alcover-Moll “la gran
obertura larga y angosta que hace la tierra por la gran sequedad, y la que se abre en
los peldaños”. Bona comprovació que l’arrel de greda és CRETEA la dóna aquí
l’existència de variants amb CR- mantinguda. Usava creny sovint Marian Vayreda, i
més aviat amb la fixació, diríem, cóncava (sic) del significat (o sigui la mallorquina)
que en la convexa: “a baix al fons d’aquells crenys, que s’obrien igual que mandíbules
de dragó, la brahó cadenciosa de les cascates...”(Punyalada X- 240). En alguns
passatges també podria ser “convex”, sense ser inequívoc... “I, tirant-se el retaco al coll,
se disposà adonar ordres per a recollir la gent que estava escampada pels crenys de la
cinglera XVIII-211”.
CDF. Sovint la superfície rocosa no es presenta llisa, ans al contrari, crida l’atenció
perquè es mostra especialment aspra. Greny fa referència a “roca fracturada”; una roca
83
fracturada, però, que fa prominència. Val a dir que a la pagesia de Mallorca greny té o
tenia un significat oposat: no de prominència sinó de clivell (“obertura llarga i estreta
que es fa a la terra en temps de gran sequera” DECLC); el qual significat, com a
accident còncau, altrament és el que més aviat trobem a Marià Vayreda en La
punyalada (greny, però, sota la forma de creny).
Esquerda
Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats
de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, (P-24)
IEC. Obertura longitudinal més o menys pregona que es produeix a la terra, en un mur,
en un cos dur.
DCVB. Obertura prima i llarguera feta a un cos dur que s’ha romput.
DECLC. Obertura longitudinal a terra, en un mur o altre cos dur. El nostre mot ha estat
viu en el català de tots els temps i continua viu en tots els dialectes; Alcover-Moll el
localitza pertot, menys en el País Valencià.
CDF. Esquerda és viu i ha estat sempre viu, almenys en el català continental,
d’“obertura longitudinal en terra, en un mur o altre cos dur”.
Penyal
I altres drets o recolzats pels revirons dels penyals, tots seriosos i recollits (21-255)
IEC. Penya (gros bloc o massa de pedra al descobert) aïllada / penya gran i elevada
DCVB. Penya grossa i elevada. Derivat de penya. Pertot es fan concurrència penya i
roca, i no hi ha cas ni situació, ni cap zona dialectal, on roca no sigui aplicable o no ho
sigui penya.
DECLC. “roquissar”. Amb variant antiga i dialectal penal, que ja degué ser usual en el
centre del Principat en el segle XII. En el País Valencià, on hi ha tants de penyals, i de
tan enormes, els que se sent és més aviat penyó o penyot.
CDF. Com a sinònim de roca, vàlid pràcticament per tots els valors que aquest mot té,
tenim penya. Penyal no és sinó un sinònim de penya, però probablement per l’ús literari
que se n’ha fet suggereix més aviat la idea de penya grossa aïllada: la condició
d’aïllament en el bloc de pedra a què fa referència sentida com a més imprescindible en
84
penyal que en penya (per bé que en tots dos el sema “bloc de pedra” ja ha de conferir-
los una presentació segons uns límits ben definits).
Penyalar
Retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i
penyalars del cingles (8-113)
IEC. Lloc ple de penyals.
DCVB. Lloc ple de penyals.
DECLC. Derivat de penyal: penyalar. Etimologia: sembla més convincent PINNA
LÊNIS “penya suau, llisa” o “penya lliscos”.
CDF. Un lloc on hi ha multitud de penyes, és a dir, un penyam, és un lloc penyalós.
Aquests indrets constitueixen les penyateres, els penyalars o penyalams, o, com diuen a
l’Empordà, els penyategars. Un lloc penyalós pot ésser un conjunt de cingles o també
tota una massa de penya. Hi ha una munió de termes de la família de roca que poden
ésser considerats com a sinònims de penyatera, o sia, “un indret ple de roques”. El
Diccionari Fabra n’ha triat cinc: roquissar, roquisser, roquetar, roquerar i rocam,
remetent els tres del mig a roquissar. En canvi, el Diccionari Alcover-Moll remet
constantment a roquetar i ni tan sols esmenta- i així mateix el DECLC- roquerar.
Roca
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “el cim”.
CDF. En nom de roca designa bàsicament els grans volums de matèria pètria no
esmicolada que es troben al descobert. Com ja hem esmentat en parlar dels sinònims de
pic, roca i roc han esdevingut sinònims de cim –de cim rocós, és clar-. Hem dit suara
que roca és un mot que podem trobar en qualsevol mena de relleu, és a dir, que està pel
nom que sembla propi d’aquest relleu; com si l’aflorament de roca mare que representa
la seva presència fos el fet que s’imposés per damunt de la configuració que hagués
adoptat. Aquest és un fenomen que ocorre ben sovint en el nom dels cingles; però, així
mateix, en els cims penyalosos, com ja hem dit i encara en carenars i morrals que
s’ofereixin nus, amb l’ànima de pedra que els dreça al descobert. (com a cingleres, com
a carena o serrat).
85
5.14 L’aixaragallament
Tenint en compte el títol del capítol, l’aixaragallament “acció erosiva de l’aigua de pluja
quan s’escorre per terrenys inclinats i incoherents i hi forma xaragalls” IEC, el mot
xaragall encapçala aquest capítol.
Un xaragall és el regueró que forma l’aigua de la pluja al baixar per un terreny rost,
erosionant-lo. Un sinònim seu és còrrec. Aquesta seria la seva accepció “seca” mentre
que la “molla” no fa sinó referència al petit corrent d’aigua que passa quan plou.
Coromines recorda que aragall és un succedani de xaragall i tot seguit fa referència a la
seva etimologia. També remarca que xaragall és “un mot ben català, i quasi només
català”. El mot xaragall és “extret del verb eixaragallar “descarnar l’aigua de les terres”,
que és derivat de l’antic aragall “còrrec, llit d’un torrent, aixorranc””DECLC.
Possiblement era un mot pre-romà i la seva arrel és ARGALIO-. Coromines quasi
afirma que podria estar relacionat amb l’indoeuropeu ARG- “terra blanquinosa”.
Un terrer podria tractar-se d’un tros de terreny o de la terra on una persona s’ha criat o a
on aquesta viu. Coromines afegeix que a l’Alt Empordà, de la terra d’on és Vayreda i
justament on està ambientada la novel·la, té encara una altra significació, on entra en joc
l’erosió de l’aigua a la roca. També es pot anomenar terrer, segona aquesta accepció, a
les extensions ermes de marques grisoses sovint aturonades, aixaragallades,
especialment conegut a Osona. Malgrat ser una accepció de l’Alt Empordà, Vayreda
només utilitza el mot terrer com a sinònim de terreny: “pescant al vol locucions i mots
especialíssims d’aquell terrer, P-25”.
Pel que fa a l’accepció d’espadat, ja fet amb anterioritat, només cal afegir que pot
considerar-se sinònim de terrer.
Citacions i definicions diccionaris:
(espadat, terrer, xaragall)
Espadat
Aquest mot ja ha estat fet amb anterioritat en el capítol “els espadats”.
CDF. De vegades terrer es fa sinònim d’espadat.
86
Terrer
Migrades altres i aclamaïdes per la misèria del terrer rocós, (P-24)
Pescant al vol locucions i mots especialíssims d’aquell terrer, (P-25)
IEC. Sòl de terra més o menys pitjada, per oposició a d’altres tipus de sòl/ terra on hom
s’ha criat, on hom viu.
DCVB. 5. terreny 6. terra on s’ha criat o viu qualcú o quelcom.
DECLC. Terrer: inicialment fou adjectiu “que pertany a la terra, que la toca de prop”.
Generalitzant més esdevé sinònim de terreny.
CDF. Els terrers són molt típics d’Osona, on abunden –i se’n diuen- les extensions
ermes de marques grisoses sovint aturonades. De vegades terrer es fa sinònim d’espadat
o, almenys, de costa espadada. Així és, segons Coromines, l’ús que en fa l’Alt
Empordà, matís que troba també en altres zones.
Xaragall
Escalant espadats i xaragalls, furgaven i recociaven coves i tutes perdudes entre la
malesa (P-24)
Les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, (P-
28)
IEC. Regueró que forma l’aigua de la pluja en escórrer-se per un terreny inclinat.
DCVB. Còrrec, regueró que forma l’aigua de la pluja en escampar-se per un terreny
inclinat i excavant la terra.
DECLC. Sinònim de còrrec. Aragall amb el seu succedani xaragall, és un mot ben
català, i quasi només català. Extret del verb eixaragallar “descarnar l’aigua de les
terres”, que és derivat de l’antic aragall “còrrec, llit d’un torrent, aixorranc”. Mot
d’origen incert, però segurament pre-romà: ha de provenir d’una base com a
ARGALIO-, que és possible que es relacioni o fins s’identifiqui, amb l’arrel de
l’indoeuropeu ARG- “terra blanquinosa”, amb la qual sembla enllaçar-se.
CDF. Xaragall sembla el mot més general, és el més usat. Cal advertir, tanmateix, que,
com que el solc que és el xaragall és un reguerot fet per l’aigua, hom entén sovint amb
aquesta denominació també el petit corrent d’aigua que hi passa quan plou. N’hi ha una
87
accepció “seca”, que diu Coromines, i una altra, diguem-ne de “molla”. En l’accepció
seca existeix un verb que fa referència sempre sols a l’erosió de terres, no de fluència.
88
5.15 Les esllavissades
Ensulsiada podria tractar-se del mateix que esllavissada i esfondrament, i de la paraula
de la seva mateixa família lèxica, ensulsida, també en seria un sinònim. Val a dir que
tots els autors coincideixen en aquesta definició bàsica, gens difícil de discutir perquè el
verb d’ensulsiada, ensulsiar-se, ha substituït solsir-se que en general ha deixat de ser
utilitzat. Solsir-se és un verb que probablement deriva directament del llatí,
concretament del verb SUBSIDERE (engolir-se, ensorrar-se) que després de sofrir una
sèrie de modificacions, contraccions (SUBSIRE) i altres formes (SUSIDAT) van donar
a lloc ensulsiat, solseït. Tot i aquesta clara evolució no va ser fins el segle XIX que va
aparèixer definitivament el mot ensulsiada, aquest ha esdevingut el predilecte pels
autors de literatura i també en el català central. Aquest mot el trobem en tots els
escriptors prosistes més llegits de tots el català oriental (DECLC). Com era d’esperar
Vayreda també l’utilitza: “Dalt del Puig de Bassegoda m’hi asseia sovint, contemplant
el grandiós panorama geganteques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades
colossals que deixaren al viu roques nues i pelades, P-24”.
Joan Coromines amplia aquesta curta definició, no limitant-se solament al mot
esllavissada, recordant que Mancomunitat de Catalunya(costumari català) especifica en
quins casos la paraula seria ben utilitzada “ensulsiar-se: esllavissar-se, si bé es diu
preferentment de l’esllavissada de l’interior d’una mina, claveguera o pou, d’una paret,
o de l’esllavissada d’un marge molt gros, o d’una riba, del sostre que de dolent es
forada” DECLC.
Citacions i definicions diccionaris:
Ensulsiada
Dalt del Puig de Bassegoda m’hi asseia sovint, contemplant el grandiós panorama
geganteques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu
roques nues i pelades, (P-24)
IEC. Esfondrament de terres, de roques, de parets, etc.
DCVB. Esllavissada, esfondrament; castellà derrumbamiento. Sinònim d’ensulsida
DECLC. En el Mancomunitat de Catalunya (costumari català) : “ensulsiar-se:
esllavissar-se, si bé es diu preferentment de l’esllavissada de l’interior d’una mina,
claveguera o pou, d’una paret, o de l’esllavissada d’un marge molt gros, o d’una riba.,
89
del sostre que de dolent es forada”. Solsir-se, solsida, avui en català central substituïts
per ensulsiar-se, ensulsiada; constitueixen un mot germà de l’occità somsir, so(l)sir, i
del francès antic i diaectal solsir “engolir-se, enfonsar-se, ensulsiar-se”. És probable
que tot plegat vingui del llatí SUBSIDERE “engolir-se, ensorrar-se”, que en algunes
parts aviat es va contraure en SUBSIRE, i en altres les formes com SUBSIDAT, del
verb sencer, van donar els nostres ensulsiat, solseït. No va ser fins el segle XIX que va
aparèixer definitivament el mot ensulsiada. El trobem en tots els escriptors prosistes
més llegits de tot el català oriental (esmenta la cita de Vayreda). El sinònim més estès
de ruïna és el substantiu col·lectiu rovinada “conjunt de sorra i llot que deixen el riu,
riera torrent, en revenir”, alt Lluçanès, Segarra, i “terres lleidatanes”, no s’en té cap altre
notícia, però s’explica fàcilment per contaminació del quasi sinònim solsida, ensulsiada,
i potser també sorra.
CDF. El verb bàsic del que deriva ensulsiada no és ensulsiar-se sinó solsir-se. Aquest és
objecte d’alteracions i ha format ensulsiar-se, que és la forma que ha esdevingut més
general i més usada literàriament. Solsir-se és un terme que fa referència a esllavissar-
se. (només explica l’evolució de la paraula i les diferents formes que adopta segons la
zona, el dialecte).
90
5.16 Pedregams i pedregars
Pedruscall es tracta d’un dels molts derivats de pedra que es refereixen a totes les
formes que pot adoptar aquesta. La seva definició és senzilla sense cap tipus de
complicació “conjunt de pedretes que es desprenen de la roca”. En la cita de Vayreda
“no perdia d’ull l’ayrosa pubilla, que saltironant pels pedruscalls i còdols de l’estreta
via no parava de garlar 4-75” es pot veure que pedruscall i còdol no són sinònims ja
que els col·loca de costat. Tenint en compte la definició de còdol “fragment de roca
dura, més aviat petit, allisat i arrodonit per l’acció de les aigües i el rodolament, de mida
entre un palet i un bloc veiem que els còdols han sofert una modificació per l’erosió de
l’aigua mentre que les pedretes del pedruscall són “escantonades” i no són llises.
Citacions i definicions diccionaris:
Pedruscall
No perdia d’ull l’ayrosa pubilla, que saltironant pels pedruscalls i còdols de l’estreta via
no parava de garlar (4-75)
IEC. Conjunt de pedretes que es desprenen de les roques, que salten quan es pica la
pedra/ Terreny inclinat cobert de rocs mòbils de pocs centímetres de diàmetre.
DCVB. Multitud de pedres petites; lloc ple de pedres petites; castellà. pedriza, casquijo.
DECLC. Amb definicions que el labortà (part Oest del Pirineu) a penes va modificar,
“conjunt de pedretes que’s desprenen de les roques, o de les que saltan al picar les
pedres”, “multitut de pedres petites en alguna part, com en los camps”; esmenta la cita
de Vayreda. Algunes variant de pedruscall són pedrescall i pedriscall, insegures (només
en edicions sense valor). Matxaca castellanisme per grava, pedralla o pedruscal.
Matxacot. Matxacano. Però matx és mossarabisme balear directe.
CDF. Pedruscall és “conjunt de pedretes que es desprenen de les roques”. Fa referència,
doncs, a pedres petites i a un aplec d’aquestes obtingut no d’altra manera sinó per
successiva caiguda del material d’una roca que es va de mica en mica desintegrant. El
gran nombre de sinònims amb què ens podem referir als conjunts de pedres petites i, per
tant, al lloc on aquestes es troben, es poden destriar en dos grups, segons que es formin
sobre les arrels pedrusc- o pedreg-. Fent referència al primer grup trobem pedrusca i
pedruscall.
91
5.17 Clapisses, tarteres, clapers i taperot
Tenint en compte el que el diccionari etimològic de Coromines afirma podríem dir que
l’IEC confon el concepte d’ensulsiada amb el mot tarter ja que descriu un paratge amb
pedruscall i caos de blocs, però si fóssin grans blocs deixa de ser una clapissa i esdevé
un tarter o tartera. L’Alcover no especifica de quin tipus d’esllavissada podria tractar-se,
creu que esllavissada és sinònim complert i exacte de clapissa.
Coromines enriqueix la definició, dient que es tracta d’un munt d’enderrocs que deixen
les esllavissades, o els rocs que s’han desprès de les roques dels cims o les cingleres,
veient la cita de La punyalada “clapisses de pedra cantalluda i sollevadissa, P-24” es
pot veure que es tracta de pedretes i restes de roques de mida petit. També diferencia
clapissa de tartera, afirmant que els muntanyencs i excursionistes així ho fan.
Distingeixen la clapissa, una esllavissada de pedra mitjana o engrunada pels peu d’un
canal o fons d’una barranc en fort pendent, del mot tarter o tartera que es tractaria del
mateix però enlloc de ser el pedruscall que queda d’una esllavissada és una acumulació
de grans blocs, que no rossolen fàcilment, sinó que es mantenen en el seu lloc ferms. En
la monografia de Carles Domingo dóna a conèixer el mot pedrusca que seria un sinònim
de clapissa, utilitzat i definit amb anterioritat per R.Folch.
Citacions i definicions diccionaris:
Clapissa
Foto 7 feta per Elisenda Fàbrega (l’autora del treball) A la foto s’obseva una clapissa, com es formen clapes enmig de la vegetació
92
Clapisses de pedra cantalluda i sollevadissa, (P-24)
Des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda (3-65)
Cap a les clapisses de Martenyà (4-73)
IEC. Paratge cobert per uns dipòsits de pendent del tipus tartera, pedruscall, i caos de
blocs/ Terreny de muntanya perdregós.
DCVB. Paratge de roques i pedreny, produït generalment per l’acció corrosiva de les
pluges i geleres (Pirineu Català).
DECLC. Pere Coromines (1898) “claper de rocs a sota d’un cingle, esllavissats de dalt”.
Muntanyencs i excursionistes distingeixen la clapissa, esllavissada de pedra mitjana o
engrunada pel peu d’un canal o fons d’un barranc en fort pendent del tarter o tartera
“caos de grans blocs”, en terreny poc o mitjanament pendents: (cita a Vayreda –les
immenses cingleres que mig-clouen la vall diminuta de Sant Aniol y les boscúries
d’alzines des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda); la
característica més destacada potser és que el pedruscall de la clapissa rossola fàcilment.
En català hi ha molt vius clapissa i claper, però a penes enlloc clapa com a expressió un
poc directa de la idea de “roca”, com també el que més tenim en occità són els derivats
clapís, clapàs clapier. Tot això dóna més la impressió de partir d’una noció de “cosa en
manera de roca, amb aires de roc” que no d’una expressió directa i objectiva de la idea
de pedra. Alt Conflent s’acosta a l’accepció de “clapissa”: diferent de tartera que són
blocs grossos, però les grans clapisses al peu del gegantesc Puig-Peric en diuen lu suráls
des Pi-perics. Joaquim Garcia Girona (Vocabulari del Maestrat) parlant de clapissa
“rodal de roques planes remogudes” afegeix “quan dites roques formen superfície unida
se diuen lluïsses”
CDF. Clapissa (Coromines) o pedrusca (R.Folch). Pedregam format per rocs petits, molt
mòbils i rodoladissos. En caminar-hi al damunt, tot s’esllavissa a cada petjada.
93
5.18 Microrelleu de les superfícies rocoses
Aquest capítol tracta de les diferents formes que pot adoptar la roca en el relleu, pot ser
que la roca sobresurti com és en el cas de la cornisa, el regruix i el relleix o que se
separi o s’enfonsi com és en el cas de la balma, la canal i l’esquerda.
En aquest darrer cas trobem la balma, aquesta és una cavitat no gaire pregona*, força
més ample que fonda, que es troba en una paret de roca o en un vessant rocallós. Carles
Domingo especifica “ pot presentar concavitats, indrets on es balmi* (una cosa,
buidar-se per dins, fer-s’hi una cavitat IEC) poc o molt; fins i tot formant autèntiques
balmes amb el corresponent sostre”. Coromines afirma que es tracta d’un mot d’origen
preromà mentre que Alcover-Moll no busca l’origen més antic de la paraula sinó un de
més modern afirmant que es tracta d’origen gàl·lic. Pel que fa a l’etimologia tant el
Coromines com l’Alcover asseguren que el mot a partir del qual deriva balma és balm.
En el cas que la roca se separi i formi una escletxa trobem l’esquerda i la canal, encara
que aquesta darrera és molt més oberta.
Una canal és una “depressió amb desnivell considerable, sovint molt pendent, que pot
portar aigua (sobretot quan plou) o no portar-ne” DECLC, aquest desnivell és entre dues
elevacions una altra significació que pot tenir però aquesta en masculí i amb un caire
més d’artificialitat seria “vall excavat a terra per a posar en comunicació les aigües de
rius, torrents, mars, etc” IEC. Tal i com es pot sobreentendre en La punyalada “aixís
traspassàrem les canals, i a la font del Sant berenàrem sense cap mal encontre 4-74”
quan una canal és seca, no duu aigua, llavors es pot utilitzar com a pas o caminet per
passar entre dues elevacions , tot i que una canal és “una escletxa o fissura de grans
dimensions” CDF que normalment presenta poques dificultats per a accedir-hi.
El diccionari de la llengua catalana no observa que existeixi la paraula en femení mentre
que l’Alcover-Moll diu que s’usa indiferentment el femení o masculí, recolzant-se en
diferents cites una d’elles és de Verdaguer “Dintre un canal per ont una muntanya’s
desaigua” on s’utilitza en masculí i el Coromines tan sols diu que en aquesta accepció,
de desnivell entre dues elevacions, s’usa més freqüentment en la forma femenina.
Aquesta diferenciació de significat segons el seu gènere encara no s’utilitzava en
94
l’època de Ramon Llull, en el segle XIII. L’arrel llatina del mot és canâle, forma que no
ha variat massa fins l’actualitat.
Tenint en compte la definició bàsica d’esquerda “obertura longitudinal més o menys
pregona que es produeix a la terra, en un mur, en un cos dur” Carles Domigo compara el
mot amb possibles sinònims. Comenta que el mot fissura i clivella són en general menys
estrets, menys obert que una esquerda. Carles Domingo afirma que una esquerda és un
mot massa savi i per tant no és troba en el llenguatge de cada dia però tot i aquesta
afirmació El Diccionari Etimològic i Complementari opina totalment el contrari:
assegura que és un mot viu en el català de tots els temps i també en tots els dialectes.
La roca pot ser que sobresurti de la paret o la vessant, en aquest microrelleu trobem la
cornisa, el relleix i el reviró.
Ampliant el significat de cornisa respecte el capítol quatre, Carles Domingo afegeix en
una de les seves accepcions, de petit relleix en una paret rocosa, que serveix d’ajut a
qui vulgui escalar una paret rocosa o cinglera ja que sobresurt, com la cornisa d’un
edifici, de la roca. Tot i que hi ha semblança amb l’accepció més coneguda de cornisa,
“ornament sortint, generalment horitzontal i motllurat, que corona una façana, un
pedestal” IEC Vayreda no l’utilitza mai en aquest sentit sinó que utilitza la de caminet
que voreja una muntanya: “sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el
Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia,
amb intent de resseguir la gran cornisa 20-23”.
Seguint la mateixa temàtica, de les formes que pot adoptar la roca, segueix el mot
relleix. Un relleix és un “replà que surt cap a fora de la superfície més o menys vertical
d’un cingle, penya-segat, mur, etc” DCVB, Coromines utilitza una definició breu
“cornisa en una cinglera” però entenedora perquè els mots cornisa i cinglera ja han
estat explicats amb anterioritat. En la seva etimologia relleix és un derivat postverbal de
relleixar, per tant tal i com diu Carles Domingo, el derivat relleix apareix “quan hi ha
una duplicació de lleixes en el mateix indret”. Tot i que aquests dos mots podrien
considerar-se sinònims ja que una lleixa es diferencia del relleix només perquè el seu
relleix perquè en el seu replà hi ha una mena de corriol.
95
El mot reviró no apareix en llibre de Carles Domingo ni en el diccionari de l’Institut
d’Estudis Catalans, però sí en l’Alcover-Moll i el Coromines a més a més els dos citen a
Vayreda.
El DCVB li atribueix com a sinònim perfecte regruix mentre que el DECLC destaca que
aquest mot encara és usat per Marian Vayreda “en el sentit de voraviu fort i dur, cercle
entorn”, que vindria a ser més o menys un regruix. L’etimologia podria ser de l’arrel de
l’occità virar el llenguadoc. I grec, especialment de l’antiguitat, birou(n), que penetra
un poc en el nostre Pallars Sobirà DECLC.
Citacions i definicions diccionaris:
(balma, canal, cornisa, esquerda, relleix, reviró)
Balma
Vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets
de ses balmes i vores, afraus i raconades, (P-34)
Engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la
comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los (13-167)
Vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores (19-222)
Altres anaren baixant i poc després se sentí de no dins la balma l’aixanés de moments
abans (21-244)
IEC. Cavitat no gaire pregona en una paret de roca o un vessant rocallós en la qual
penetra la claror.
DCVB. Cova no gaire fonda, formada per l’avançament d’una roca sobre un espai buit.
Castellà: gruta. Etimologia:de balma “cova”, mot d’origen gàl·lic.
DECLC. “Cavitat sota roca”- cova o, més sovint concavitat-, antic mot comú del català i
els parlars occitans, i els romànics i alemanys dels Alps. D’origen pre-romà i
d’etimologia incerta, potser indoeuropea. El primer document és del segle XIII. En l’ús
català més corrent balma es diferencia de cova en el sentit de ser una cavitat força més
ampla que fonda, sovint una concavitat no gaire profunda, protegida de la pluja per la
roca que sobresurt. balm, derivat de balmat i balma. Espluga es definiria com a caverna,
gran balma.
96
CDF. La balma pot presentar concavitats, indrets on es balmi poc o molt; fins i tot
autèntiques balmes amb el corresponent sostre.
Canal
Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d’Uja, (P-24)
S’estava esperant als francesos, que algú havia senyalat enfonsant-se ja per les canals
d’Uja (1-39)
Aixís traspassàrem les canals, i a la font del Sant berenàrem sense cap mal encontre (4-
76)
L’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja,
i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles,
en els trencs de la raconada de Brui (20-232)
I més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la
dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja (24-280)
IEC. Vall excavat a terra per a posar en comunicació les aigües de rius, torrents, mars,
etc.
DCVB. Espai de terreny estret i llarguer entre dues elevacions, que dóna pas a les
aigües per regar o per a l’evacuació de pluges. Etimologia del llatí canâle. Pot ser
masculí o femení. “Dintre un canal per ont una muntanya’s desaigua, Verdaguer Exc.
29”
DECLC. Una línia general és entre dues grans significacions bàsiques: conducte d’aigua
poc o molt constant i depressió amb desnivell considerable, sovint molt pendent, que
pot portar aigua (sobretot quan plou) o no portar-ne. Sempre ha predominat el masculí
en la primera i el femení en la segona, ajudant a això últim la influència de coma, que
n’és un sinònim més o menys perfecte; però els significats han variat molt, i discrepat i
tot, des dels temps en què Ramon Llull no s’atenia encara a aquesta línia. V. II P. 465
CDF. Les cingleres en aparença més inaccessibles acostumen a tenir gairebé sempre
algun punt per on és factible d’enfilar-se sense necessitat de cap tècnica especial. Ens
referim a les canals, les qual sovint fan de grau per algun camí, per on de vegades poden
transitar fins i tot cavalleries.
97
Una canal no és sinó una “escletxa o fissura de grans dimensions oberta de dalt a baix
d’una cinglera i que presenta, normalment, poques dificultats per l’ascensió o descens”
(GEC17).
Quan la paraula canal s’aplica a fondalada ha de complir uns quants requisits. Aquesta
depressió ha de ser un lloc de pas per a l’aigua per tant cal que hi hagi un desnivell clar
entre dos punts extrems, aquest terreny pla, flanquejat a totes dues bandes d’elevacions
ha de ser més aviat llarguerut¸ com diu la GEC “una plana llarga i estreta entre dues
serralades”.
Cornisa
Aquest mot ja ha estat fet amb anterioritat en el capítol “les roques”.
CDF. Les cingleres en aparença més inaccessibles acostumen a tenir gairebé sempre
algun punt per on és factible d’enfilar-se. Hom, per fer passos a través de la paret, pot
aprofitar-lo i així ajudar-se dels relleixos, els replanets, les cornises i les lleixes.
Esquerda
Aquest mot ja ha estat fet amb anterioritat en el capítol “les roques”.
CDF. Qualsevol dels mots amb què ens puguem referir a una discontinuïtat longitudinal
i rectilínia que fengui un cos dur i rígid, és vàlid per anomenar les fissures de la roca.
Començant, per descomptat, per aquest mateix, per bé que fissura potser és una paraula
massa sàvia, que no trobarem pas a la llengua del poble ni tampoc, és clar, en
toponímia. Entre aquests mots del lèxic més corrent comptarem com a bàsics escletxa i
clivella i esquerda. L’esquerda seria més oberta que no la fissura i tant es podria obrir la
roca com en el glaç; en canvi, la fissura o clivella seria més estreta i només s’obriria en
la roca.
Relleix
Per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el
rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, (P-24)
Havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera (21-244)
17 Gran enciclopèdia catalana
98
IEC. Replà al mig d’un cingle, un penya-segat, un mur, etc.
DCVB. Replà que surt cap a fora de la superfície més o menys vertical d’un cingle,
penya-segat, mur, etc./ rebava, regruix que surt d’una superfície. Etimologia derivat
postverbal de relleixar.
DECLC. “cornisa en una cinglera”
CDF. Hi ha també relleus més o menys horitzontals en forma de replanets enmig del
cingle. Hom, per fer passos a través de la paret, pot aprofitar-lo i així ajudar-se dels
relleixos, els replanets, les cornises i les lleixes. El derivat relleixa es diu quan hi ha
duplicació de lleixes al mateix indret ( lleixa= si el replanet fa com un corriol tenim la
lleixa).
Reviró
Per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el
rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, (P-24)
I altres drets o recolzats pels revirons dels penyals, tots seriosos i recollits (21-255)
IEC. No hi apareix
DCVB. Regruix. “per mica que sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi, Vayreda La
punyalada 22.
DECLC. Reviró resta en el lèxic de MarianVayreda, en el sentit de “voraviu fort i dur,
cercle entorn”: “lo canó em semblava fet d’un escopeter: era curt i fort, i com careixia
del reviró o xescle de resistència, que tots porten a la boca, tenia l’aspecte d’una
xacolatera; la curenya, feta a cops d’uixol”, MarianVayreda (Carlinada II, pàgina 31);
“escalavan fins els espadats, per mica qu’en sos relleixos i revirons pogués arrapar s’hi
la jonsa, o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, anc que fos llençant ses branques al abim”,
“a algú li semblà que’l reviró fosc que’l viarany marcava enmitx del espadat, s’enguixia
y tenia moviment”, idem (Punyalada1, 4, pròleg 19 (24), xx, 308 (238)). No és gens
segur que vingui de l’arrel de l’occità virar el llenguadoc i grec especialment de
l’antiguitat, birou(n), que penetra un poc en el nostre Pallars Subirà.
CDF. No hi apareix.
99
5.19 Valls i depressions
A part d’existir moltes formes abruptes de terreny a vegades aquest també s’enfonsa
formant així una vall o una depressió.
Una vall és una depressió allargada amb el fons relativament pla i delimitada per dos
vessants en general hi passa o almenys hi havia passat un curs d’aigua. La seva
etimologia és llatina del mot valle, ha conservat el gènere femení com en llatí com
també en totes les llengües romàniques. Coromines afirma que es tracta d’un mot
constant en la llengua, només matisa la diferència entre una vall i un barranc dient que a
aquest últim se li atribueix un significat més extens, més general. A les comarques de
l’Alta Cerdanya i les illes d’Eivissa tan vall, com torrent, coma i comellar s’utilitzen
com enlloc de barranc.
Una conca és un territori “circumdat de muntanyes”. El mot conca és d’origen grec, del
qual va derivar el mot CÔNCHA “closca o petxina de mol·lusc”. A partir d’aquí n’ha
derivat conca ja l’accepció que se li atribueix precisament té aquesta forma.
El Coromines i l’Alcover-Moll estan d’acord que a Catalunya s’utilitza aquest mot com
a topònim per a anomenar moltes comarques que precisament estiguin envoltades de
muntanyes, a part d’utilitzar-se per a designar el que és pròpiament una conca.
Coromines li atribueix ser una concavitat en general, especialment allà on conflueixen
aigües, com també apareix a l’IEC en la segona accepció i explica Carles Domingo ja
que normalment una conca és la vall on justament passa un riu.
El mot riera s’inclou en aquest capítol ja que pot tenir l’accepció de depressió i també
perquè moltes vegades es troben rieres en les depressions com les valls i les conques.
Una riera és un corrent d’aigua que sol portar aigua només en temps de pluges, tal i com
es pot veure en la cita “els de Montagut i Tortellà, seguits dels de Sadernes, ja corrien
riera avall” (4-73), es pot caminar per una riera perquè no sempre duu aigua. A
diferència del torrent és més important tot i que continua sent menys important que un
riu. Una accepció de riera molt estesa pel País Valencià és la definida per Enric Valor:
“depressions llargues pel centre de les quals passa un riu”.
Citacions i definicions diccionaris:
(conca riera valls)
100
Conca
Engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la
comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los (13-167)
IEC. Territori circumdat de muntanyes / conca hidrogràfica. Conjunt de vessants
inclinats cap a un mateix curs d’aigua.
DCVB. Territori envoltat de muntanyes; castellà: cuenca. A Catalunya figura el mot
conca com a toponímic designador de moltes comarques de terra baixa envoltades de
muntanyes.
DECLC. “concavitat en general” i, particularment, aquella a on conflueixen aigües
diverses cap a una mateixa sortida; del llatí CÔNCHA “closca o petxina de mol·lusc”, i
aquest, del grec. Aplicat a certes valls o comarques extenses ho trobem, no sols com a
tecnicismes geogràfic (la conca del Gaià, la conca de Banyoles, la conca de l’Ebre, la
del Mediterrani), sinó ja cristal·litzat en el nom d’importants comarques concretes; la
Conca de Barberà, la de Tremp...). “conca, obi”> “valleta poc fonda” i no pas a la
inversa, tal com per exemple ha succeït amb el nostre topònim vall o coma de Cadí o
Catí (llatí catinus “olla”), al. (tal)mulde, francès bassin, castellà cuenca, català conca.
CDF. Quan parlem en termes amplis de la vall d’un riu determinat, no ens referim sinó
a la seva conca. És a dir, a l’“àrea de terreny drenada per un mateix riu i la seva xarxa
d’afluents” (GEC)*.
Riera
Tractant d’esbargir el mal humor pels encontorns de la riera (3-66)
Els de Montagut i Tortellà, seguits dels de Sadernes, ja corrien riera avall (4-73)
IEC. Riu per on s’escolen intermitentment les aigües pluvials d’una conca.
DCVB. Corrent d’aigua menys important que un riu, perquè sol portar aigua només en
temps de pluges, però que és més important que un torrent.
DECLC. “corrent d’aigua més important que un torrent i menys que un riu”. El mot és
bastant menys usat en català occidental, en particular el pirinenc, però fins allà no varia
gaire el concepte popular local. Un concepte molt estès en el País Valencià és el que
defineix Enric Valor: “depressió llarga pel centre de la qual passa un riu”.
CDF. Coromines afirma que el significat del mot riera al País Valencià difereix
considerablement del valor que hom li dóna al Principat. Les riberes (paraula que de
101
vegades esdevé sinònim de la de vall i conca), tal com són enteses al Pirineu, allí són
rieres. Enric Valor defineix les rieres com a “depressions llargues pel centre de les quals
passa un riu”.
Vall
Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, migclouen la vall
diminuta de Sant Aniol (3-65)
Alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall (4-73)
IEC. Depressió allargada i relativament ampla, definida per la convergència de dos
vessants i que és recorreguda, o ha estat recorreguda, per un curs d’aigua o una glacera.
DCVB. Extensió de terreny relativament plana entre muntanyes; castellà: valle.
Etimologia: del llatí valle, mateix significat que vall.
DECLC. No ens caldrà explaiar-nos en el detall d’accepcions especials ni detalls
geogràfics, car el mot ha estat una constant de la llengua. Potser observar la distinció
neta que es fa popularment entre una vall i un barranc, fins i tot en les terres del nostre
Migjorn, on barranc és més usat que en les del Nord, i se li admet un radi semàntic més
ample; allà i tot vall és de rigor en una ampla extensió semàntica. El llatí VALLIS (o
VALLES) s’ha mantingut en totes les llengües romàniques, conservant-hi en general el
gènere femení que tingué constantment en llatí. L’Alta Cerdanya i les illes d’Eivissa i
fins Mallorca són segurament les àrees d’ús mínim, on se senten molt més en l’ús
topogràfic popularment torrent, coma (o comellar), i fins vall, amb el valor que té
barranc a d’altres comarques.
CDF. Comparant les diverses definicions de vall que ens donen els diccionaris, ens ha
semblat que, del conjunt de trets que entre tots tres ens donen, podríem fer ressaltar els
següents com els més inequívocament generalitzables a tota mena de valls:
-depressió de forma allargada (GEC18);
-situació entre muntanyes (DGLC19, DCVB);
-un fons relativament pla (DCVB)
Matisaríem la darrera condició precisament que es tracta, de fet, d’un fons més o menys
inclinat sempre vers un de sol dels extrems, de forma que és per ell que no deixa enlloc
del seu llarg d’insinuar-se, si més no, el desguàs. I afegiríem al conjunt d’aquests trets, i
18 Gran enciclopedia catalana 19 Diccionari general de la llengua catalana
102
com a corol·lari del matís anterior, que és recorreguda de cap a cap pel llit o llera d’un
curs d’aigua. En la toponímia cartogràfica no acostuma a abundar l’apel·latiu genèric
vall. I és que l’apel·latiu genèric de les valls més petites sol ser més específic i tendeix
en cada cas a fer referència al tipus especial de vall de què es tracta. Per això hi
trobarem més aviat genèrics tals com coma, clot, barranc, etc.
103
5.20 Els barrancs i els torrents
Un torrent és un barranc, una llarga depressió de terreny que en temps de pluges duu un
corrent d’aigua impetuós mentre que la resta de l’any queda eixut o tan sols duu una
mica d’aigua. El fet de no portar aigua habitualment el diferencia “d’un rierol, riuet,
xaragall, rec, sot i fins i tot d’un barranc” DECLC. En la cita “vegérem al fons del
torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la caiguda
22-258”, es descriu que hi ha fullam al fons del torrent, hi ha fulles i altres restes per
tant es pot deduir que fa temps que no passa aigua per aquest torrent.
Segons Carles Domingo un torrent és un sinònim de barranc ja que un està inclòs en el
significat de l’altre: “el torrent és el corrent intermitent d’aigua que hi ha en el barranc”
CDF tot i que dubte si aquest sentit seria més adient aplicat a torrentera.
Un torrentera, derivat de torrent, és un “llit de torrent” DCVB, la depressió per on
passarà l’aigua al ploure. Segons Alcover-Moll torrentera és un sinònim de torrent al
Gironès i al Pla de Bages mentre que l’IEC aquesta és l’única accepció a la qual
l’associa. El DCVB també afegeix que en Lluçanès s’atribueix a les “voreres d’un
rieral”. Coromines afirma que la distinció entre torrent, torrentera i barranc fluctua
segons l’indret.
Citacions i definicions diccionaris:
(torrent, torrentera)
Torrent
Aviat aparegueren pel coll de clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que
serpejava entre les alzines (1-39)
Començaren a afilerar-se per a embocar, un a un, la passarel·la del torrent (1-39)
Amb el propòsit de seguir-lo fins al Palacot, sobre el torrent de la Comella 4-74)
Davallant del peu de la cinglera, anava endolcint-se fins al torrent (7-104)
Ja molt abans de passar el torrent, sentia la veu fresca i joiosa de la Coralí (7-105)
S’escolava tota escumosa per un cluell que la tornava al torrent (7-102 )
Vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot
pedrejat per la caiguda (22-258)
104
IEC. Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentadament l’aigua de la pluja, sovint
completament eixut o amb molt poca aigua.
DCVB. Llarga depressió de terreny per on, en temps de pluges, passa un corrent
d’aigua. Etimologia:del llatí torrênte, mateix significat que torrent.
DECLC. (Segle XIII), del llatí TORRENS, -ÊNTIS, idem, pròpiament “el que
s’asseca”, participi actiu de TORRERE en el sentit de “quedar ressecat, eixut”: que aquí
està precisament allò que distingeix el torrent d’un riuet, rierol, xaragall, rec sot i fins
barranc, que porten aigua habitualment
CDF. Si bé el mot barranc és conegut en tot el domini del català, no és usat amb la
mateixa intensitat pertot arreu. On és més freqüent és la meitat sud i al Pirineu cap a
ponent. A la resta és més corrent el mot torrent, per més que aquest terme no és sinònim
de barranc sinó per extensió. Perquè el sentit propi de torrent és “curs d’aigua temporal,
de règim irregular, de forma que només porta aigua quan plou molt de temps seguit o
després d’un fort xàfec, en què aleshores és un corrent impetuós”.
Torrentera
La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i
torrenteres (P-33)
L’únic camí accessible era per baix, anant a buscar la torrentera per damunt de Sant
Aniol (22-260)
Allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar,
remuntant-la, fins a les raconades (22-266)
Lleugerament entelada en alguns punts per un principi de boira blavosa que es
congriava en el fons de la torrentera (22-268)
IEC. Torrent
DCVB. Llit de torrent, depressió de terreny per on passa el torrent en ploure molt
(Mallorca). / voreres herboses d’un rieral (Lluçanès) / torrent (Gironès, Pla de Bages).
DECLC. La distinció entre torrent, torrentera, barranc, sot, etc., fluctua una mica segons
els llocs: si bé és tort que Alcover-Moll, amb diferent percepció estilística, entén que en
el Principat torrentera usurpi el sentit d’aquell: igual que en la cita que dona el
mallorquí Costa, torrentera té pertot el sentit “llit de torrent” encara que es pugui dir
amb l’expressió lleument abreujada que “les torrenteres baixaven escumoses” (Massó
105
Torrents, Croquis Pàgina, 103) usant baixar en el sentit de “fluir en devessall” = “les
aigües davallaven escumoses torrenteres avall”.
CDF. El Diccionari d’equivalències castellà-català de Francesc de Borja Moll dóna
com les que corresponen a vaguada (que pren, com és lògic, pel seu significat propi) el
neologisme de la geomorfologia, tàlveg, i torrentera. Torrentera, com a llit del torrent, el
lloc per on discorren les aigües o discorreran quan plogui.
Podríem dir, fins i tot, combinant ambdós mots (barranc i torrent), que el torrent és el
corrent intermitent d’aigua que hi ha en el barranc, per bé que en aquest sentit potser
escau més el derivat torrentera, el llit del torrent, però també la depressió que ha format
l’aigua torrencial, o sia, el barranc. Derivats de torrent: torrentera ja hem dit adés que
era sinònim de torrent en la seva accepció de “barranc”, o sia, la depressió que ha
excavat un corrent ocasional d’aigua o el llit sec per on aquest transcorre. Exactament el
mateix s’esdevé amb el mot torrental, propi dels Pirineus i de Mallorca. Altrament,
segons el Diccionari Alcover-Moll, torrentera al Lluçanès designa els marges herbosos
d’un rieral, és a dir, els marges herbats d’un llit pedregós de riera. I torrental, també
segons l’esmentat diccionari, és sinònim de torrentada, o sia, la revinguda forta d’un
torrent.
106
5.21 Les depressions
Una depressió és el mot més general per identificar un tros de terreny que enfonsat
respecte les terres circumdant. Tot i el significat genèric que té Vayreda no l’utilitza
massa. El seu origen és llatí, del mot depressiône.
Una fondalada és sinònim de fondal tot i que aquest no és tan conegut, fondal adjectivat
significa profund per tant és un clot, un tros de terreny enclotat respecte els circumdants.
Es pot fer sinònim de depressió o clotada.
Una fossa no és res més que un “clot excavat a terra” DCVB, prové del mot llatí fôssa.
El diccionari etimològic també el defineix com una “clotada profunda, abisme”.
Una clotada és, tal i com es dedueix, un clot gran, o sigui un espai de terreny
considerable que està envoltat de terrenys més alts. Aquest mot segons el Coromines i
l’Alcover és molt viu dels Pirineus fins al Maestrat. Tal i com es pot veure a la cita
següent: “La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per
clotades i torrenteres (P-33)” és un espai de terreny on s’hi pot circular, si fa no fa com
en una torrentera.
Cau té una doble accepció, la de refugi d’animals salvatges i la d’amagatall, en les dues
accepcions generalment està relacionat amb la terra, un clot a terra. Vayreda l’utiliza en
el sentit d’amagatall per a persones, no animals. Prové del mot llatí CAVU que significa
“buit”. Coromines afirma que ha deixat molt de rastre en la toponímia, en aquests casos
en alguns llocs a passat a designar cau, avenc o caverna.
Vayreda utilitza el verb derivat de cau, encauar-se: “amb les mateixes precaucions
anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda (20- 233)”, entrar dins d’un cau, una
cova.
Una canal és “espai de terreny estret i llarguer entre dues elevacions, que dóna pas a les
aigües per regar o per a l’evacuació de pluges” DCVB, és l’únic mot d’aquest capítol
que està relacionat amb l’aigua i també el més diferent ja que no es tracta d’un forat
sinó d’un pas entre dues elevacions.
Citacions i definicions diccionaris:
107
(canal, cau clotada, depressió, fossa, fondalada)
Canal
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “microrelleu de les
superfícies rocoses”.
CDF. Perquè el terme de canal pugui aplicar-se a una fondalada, aquesta ha de poder
complir uns quants requisits. Sobretot que aquesta depressió sigui un lloc de pas per
l’aigua (...) per tant, que hi hagi un desnivell clar entre els dos punts extrems. D’altra
banda, que aquest espai de terreny pla, flanquejat a totes dues bandes d’elevacions, sigui
més aviat llargarut; com diu la GEC “una plana llarga i estreta entre dues serralades”
Cau
Quinze dies passàrem recociant boscúries i furant caus (15-181)
Amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda (20- 233)
Ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna (24-284)
IEC. Forat que certes bèsties caven en terra per amagar-s’hi; refugi de tot animal
salvatge/ tot amagatall.
DCVB. Forat excavat en terra que serveix d’amagatall a certs animal, especialment
conills, guilles, etc./ amagatall en general; lloc privat on s’habita o es fa alguna cosa.
DECLC. “forat que serveix d’amagatall a certs animals” (conills, guineus, fures,
teixons, etc.), del llatí CAVUS, “buit”, que ha donat també it. cavo, occità cau, aragonès
cado, i castellà dialectal cavo o cao. “llodriguera”, el cau és de bèsties. Avui és mot
usual en tot el territori català, i ha deixat molt de rastre a la toponímia; en alguns llocs
ja sembla designar, més que no un cau, un avenc o una caverna, com es pot jutjar pels
topònims Cau de Moros, Cau de la Bauma Gran.
CDF. De vegades d’aquests relleus deprimits adopten com a apel·latiu genèric noms
plenaments metafòrics o bé que són producte d’una metonímia, sense que passin mai,
però, més enllà d’això. És a dir, noms amb una accepció circumstancial i esporàdica que
no arriba a incorporar-se al camp semàntic propi del mot i, doncs, no en representa cap
ampliació. Això sí: s’hi suggereixen més vivament l’indret que anomenem.
Fossilitzat en la toponímia, ens topem adesiara amb el mot calma arreu que anem pel
nord de Catalunya del Segre mitjà ençà, sobretot sota les formes calm, cau o cam.
108
Clotada
La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i
torrenteres (P-33)
En les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel vent (7-105)
Baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis,
prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta (20-236)
IEC. Espai de terreny entre terrenys més alts.
DCVB. Clot gran, terreny enclotat; castellà: hondonada.
DECLC. “espai de terreny entre terrenys més alts”. Molt viu des dels Pirineus fins al
Maestrat.
CDF. Tenim l’augmentatiu de clot clotada. Clotada pot fer-se servir com a sinònim de
clotam, o sia “multitud de clots” (Mallorca, Menorca), l’accepció que sobretot ens fa
entenent aquest mot és la de “fondal gran i fondo”, “considerable extensió deprimida del
terreny”. El mot és viu des dels Pirineus fins al Maestrat i també a Eivissa.
Depressió
Sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de
cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta
muntanya (24-279)
Senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya
(23-287)
IEC. Sector de la superfície de la Terra més baix respecte al nivell de les regions
circumdants, situats generalment a l’interior dels continents o de les àrees marines.
DCVB. Acte i efecte de deprimir; castellà: depresión. Especialment: a) porció de
terreny més baixa que les circumdants. Etimologia pres del llatí depressiône, mateix
significat que depressió.
DECLC. Terreny que té un nivell més baix respecte les terres que l’envolten.
Etimologia: llatina del mot DEPRESSIÔNE.
CDF. Quan hom considera un indret enfonsat respecte al nivell de les terres circumdants
simplement com a això, és a dir, com a depressió, recorrre en general per anomenar-lo a
fons, sot o clot, o algun dels sengles derivats llurs.
109
Fossa
Davallava els tres pisos d’aquella mena de torre d’homenatge, i enfonsant-me en les
fosses gegantines, travessava boscúries (P-24)
IEC. Fossa d’esfondrament. Depressió allargada, limitada per falles.
DCVB. Clot excavat a terra. Etimologia: del llatí fôssa, mateix significat que fossa.
DECLC. Del llatí fôssa “excavació”, “fossa”, “tomba”, “canal”, pròpiament participi de
fôdêre “cavar”. Tant en l’accepció “clot, bòfia”, com en la de “tomba excavada”.
“Clotada profunda, abisme”.
CDF. Un clot com una bòfia o, encara, una clotada pot ser també una fossa. En aquesta
accepció, però, no es troba sinó en el camp de la toponímia constituint noms de lloc,
adés formant-ne part com a apel·latiu genèric.
Fondalada
Formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes P-
24)
En les espaioses i encinglades coves que allí abundaven i sota els boscos de fondalades
casi inaccessibles, (P-26)
Quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i
fondalades (1-48)
Bosc jove que es veia créixer, a mida que tirava fondalada amunt, fins a tornar-se bosc
feréstec allà a l’Alzinar Vell (7-103)
Retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i
penyalars del cingles (8-113)
Bé ho deu llucar si el Bestracà porta caputxa, si el Bassegoda fuma amb pipa, si les
fondalades de Brui sospiren (24-283)
IEC. Tros de terreny entre d’altres de més elevats.
DCVB. Clotada; porció de terreny fonda; castellà: hondonada.
DECLC. Fondal parteix d’un ús adjectiu però aviat degué anar-se limitant a la
substantivació un fondal “clotada”, en català central aquest substantiu és menys usual
que fondalada. Sens dubte fondalada és d’ús més general.
110
CDF. Fondalada, que fa concurrència amb fondal i és més usual que aquest en català
central, pertot significa “depressió”, “clotada”. Fondal és una substantivació de
l’adjectiu fondal, que vol dir “profund”, i ara, en aquesta forma substantivada, és com
s’usa més, sobretot en el nord.
111
5.22 Coves, balmes i avencs
Una cova és el mot que encapçala aquest capítol ja que és el nom més genèric per a
designar una cavitat en la terra, capítol que tracta sobre totes aquestes cavitats
subterrànies.
Una cova és una cavitat de dimensions molt variables, pot ser una obertura natural o
artificial. El mot ve del llatí côva, Coromines especifica dient que aquesta és una variant
arcaica i vulgar ja que originalment prové de CÂVUS, “buit de dins”.
Un avenc és una “obertura natural de la terra, de direcció quasi vertical o molt inclinada
i de gran profunditat” (DCVB). Aquest mot ja ha estat definit amb anterioritat però ja
que aquest capítol es tracta de cavitats, forats dins la terra, Carles Domingo comenta
justament en què es diferencien. Les coves i les balmes que es fiquen terra endins de
forma horitzontal, mentre que un avenc més o menys és una cavitat vertical i profunda.
Justament és la direcció vertical que diferencia un avenc de la resta de cavitats.
Una balma és una “cavitat no gaire pregona en una paret de roca o un vessant rocallós
en la qual penetra la claror” IEC. Carles Domingo afirma que es tracta d’una variant de
cova tot i que no és un sinònim en tots els sentits ja que una balma té poca fondària per
la qual cosa la llum hi entra, en canvi en una cova no sempre és així.
Vayreda no empra mai l’accepció d’avenc com a cova, un dels exemples clars és:
“encinglant-me per espadats i avencs innaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de
grutes i vores” (19-222). No és possible ja que enumera el mot avenc juntament amb
espadat, un precipici i a més a més l’acompanya del mot encinglar-se.
En aquest capítol Carles Domingo dóna a balma una accepció nova, la de cova gran,
però aquesta segona accepció només és pròpia de les comarques del Berguedà i del
Solsonès. Vayreda no l’ha utilitzat pas en aquest sentit, això es comprova ja que l’autor
enumera els mots balma, cofurna, gruta i vora: “vaig recomençar per mon compte
aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes (19-
222).
En aquesta cita els mots cofurna i gruta també hi apareixen:
112
Una cofurna es tracta d’un alberg per dormir petit i dolent, tot i que no és una cavitat
subterrània la seva simplicitat l’associen a un cau per a dormir. L’Alcover-Moll diu que
és un mot sorgit pel creuament de caverna i urna mentre que el Coromines té diferents
hipòtesis però no n’està segur de cap. Una cofurna tal i com diu Carles Domingo “té
una càrrega afectiva considerable” com el mot catau que ve a continuació.
Una gruta és “una excavació natural o artificial en el flanc d’un terreny montuós”
DCVB, el seu origen és grec, a partir d’aquest va sorgir el mot llatí CRYPTA i
finalment va arribar a Catalunya pel mot italià grotta, per tant no és un mot autòcton.
Segons Carles Domingo el que ha contribuït a mantenir aquest mot han estat “les
innombrables reproduccions de la gruta de Lourdes o Lurdes”.
Un catau és un cau però s’utilitza per a designar caus, coves utilitzades per a persones,
per això segons Coromines “és un mot de ressonància afectiva i intensiva”. Segons
aquest mateix el mot catau ha estat format pel mot cau “llodriguera” i un altre mot, no
se sap ben bé quin ja que hi ha la possibilitat que hagin estat molts mots. El diccionari
Alcover-Moll diu que es tracta d’un fondal o comellar molt fondo i fosc, Carles
Domingo afegeix que es tracta d’un mot que “ens duu el record de bandidatges i les
discòrdies civils del segle passat, ja que hom les feia servir de catau”, catau en aquest
cas significa amagatall. Tal i com es pot veure en les dues cites de La punyalada
vertaderament és així, una d’elles diu així: “abans refugi de sants bisbes, de monjos,
d’ermitans i penitents, i ara catau de tota la mala gent que els pobles foragiten a
escopetades” (1-41)
Cau és un mot familiaritzat amb catau. Com ja s’ha explicat amb anterioritat un cau és
un amagatall per a animals i un catau és per a persones. Tot i ser utilitzat només per a
animal Carles Domingo diu que sí que s’utilitza en la toponímia com a sinònim de cau i
avenc. En les cites de Vayreda només s’esmenten com a forma de relleu però no se li
atribueix ser un amagatall per a persones: “ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una
mala gaserna” (24-284)
Una tuta és una cova que s’utilitza com a refugi però és més encongida i petita que
aquesta per tant també és més amagada. Segons Coromines es tracta d’un mot pirinenc.
113
Tant aquest com Carles Domingo esmenten a Vayreda dient que ell ha estat un dels
principals escriptors que ha utilitzat el mot.
Una caverna és una cavitat subterrània natural que es troba a la roca o en una muntanya.
L’Alcover-Moll també li dóna una segona accepció com a senzillament sinònim de
cova. Segons l’Alcover-Moll i Coromines és un mot que ve directament del llatí
caverna, és un cultisme per tant no es troba fins a finals del segle XIV. Coromines
afegeix una variant del mot calaverna amb el mateix significat però no tant conegut.
Citacions i definicions diccionaris:
(avenc, balma, catau, cau, caverna, cofurna, cova, gruta, tuta)
Avenc
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “els colls i els congosts”.
CDF. Cal en primer lloc comentar què hi ha en comú i què hi ha de diferent en els tres
conceptes de cova, balma i avenc.
Doncs bé, tots tres es refereixen a cavitats subterrànies o que es fiquen terra endins: o bé
horitzontalment o bé més o menys de forma vertical. En el primer cas tenim les coves i
les balmes, i en el segon, els avencs. Avenc forma part d’un nivell de llenguatge d’un
caire més especialitzat. La cavitat subterrània que és un avenc es caracteritza
fonamentalment per la direcció vertical o subvertical que adopta la seva penetració
endintre la terra, la qual, per una altra banda, assoleix sempre una profunditat
remarcable i, ben sovint, certament considerable. Generalment la paraula avenc
suggereix la presència d’aigua. Això esdevé potser menys al Principat, però a la resta
del domini la relació amb l’aigua no falla mai. Avenc és una paraula que el català
comparteix amb l’occità, i a França ha estat introduïda com a terme geogràfic sota la
forma aven. En la nostra llengua és viva en tots els dialectes, cosa, però, que no vol pas
dir que no hi hagi zones on l’ús del mot minvi molt, o fins i tot que no s’hi trobi gens,
potser perquè s’hi prefereix algun altre sinònim o algun d’aquests l’arriba a substituir
del tot.
114
Balma
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “microrelleu de les
superfícies rocoses”.
CDF. En més d’una de les nostres comarques de muntanya no fa tampoc tants anys que
encara hi havia balmes habitades; balmes en què hom havia tapat la boca amb obra i
feien de casa. Balma pot ésser considerat com una variant de cova. Balma no és pas
sinònim en tots els sentits de cova, sí que aqueix no deixa de ser-ne una variant. Tenim
així dues accepcions de balma, una de més corrent, la que figura a la GEC i lògicament
al DGEC, en la qual assenyalaríem com a tret distintiu decisiu la poca fondària, cosa
que permet que la claror del dia hi arribi fins al fons; i una altra, pròpia només d’una
determinada zona geogràfica, en què hom entén per balma precisament “cova gran”. El
valor de “cova gran” que té balma localment, és propi sobretot de les comarques del
Berguedà i del Solsonès. L’àrea de difusió del mot balma s’estén per tot el Principat, on
es troba sobretot, és clar, a les zones de muntanya, i a Mallorca ja no s’usa tant.
Catau
(aquella Garrotxa era catau de malfactors i perdularis que hi anaven a descansar de llurs
fadigues P-26)
(abans refugi de sants bisbes, de monjos, d’ermitans i penitents, i ara catau de tota la
mala gent que els pobles foragiten a escopetades 1-41)
IEC. Cau, amagatall, lloc on se sol fer cap a recollir-se algú.
DCVB. Fondal o comellar molt fondo i fosc.
DECLC. Probablement alteració de CAU “llodriguera” i CACAU “forat del molí”, per
influència d’un altre mot: és incert que hi hagi estat aquest mot perquè n’hi ha molts de
possibles; com en alguns d’aquests ha obrat la influència del llatí vegeu
CATAVUMBAE (subterranis cristians de Roma) és possible que ací hagin actuat alhora
uns quants d’ells i és probable que, almenys indirectament, la influència principal
vingui d’aquest. El cau és de bèsties i el catau és de gent, i que a conseqüència d’això
catau és un mot de ressonància afectiva i intensiva.
CDF. Sovint el nom d’aquestes balmes ens duu el record de bandidatge i les discòrdies
civils del segle passat, ja que hom les feia servir de catau.
115
Cau
Aquesta paraula ja ha estat feta amb anterioritat en el capítol “les depressions”.
CDF. Així mateix, amb aquesta duplicitat d’aplicació tant a coves com a avencs tenim
almenys en la toponímia, trau (al Capcir, si més no), cau –cau dels Porcs (Pinós), cua de
la Bauma Gran (Pinell de Solsonès), escletxa (dos avencs i dues coves a la vall de
Barcelona)...
Caverna
(les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, P-
28)
IEC. En geologia, cavitat subterrània natural en la terra o alguna roca, antre.
DCVB. Cova o gran cavitat de la roca. Etimologia del llatí caverna.
DECLC. Pres del llatí caverna, variant calaverna. Caverna és també un cultisme pres
directament del llatí tal qual, que no es troba fins a final del segle XIV (document
aleshores en Bernat Metge).
CDF. Però és una paraula ben assumida per la llengua comuna i, altrament, forma part
del llenguatge especialitzat de la medicina i la geomorfologia. Ens interessa l’accepció
que té en aquest darrer, que si fa no fa és la que té en la llengua comuna, puix els trets
concrets que la geomorfologia exigeix a una cova perquè pugi dir caverna –a saber, que
es tracti d’una cavitat natural, que sigui profunda i que es trobi en la roca, en una
muntanya o sota terra- són els mateixos que ens suggereix la paraula caverna en el
llenguatge comú.
Cofurna
(vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222)
IEC. Casa o habitació petita, pobra, fosca.
DCVB. Alberg petit i dolent. Etimologia probablement d’un creuament de caverna i
urna.
116
DECLC. I aquí hem d’annexar l’estudi de cofurna i els seus afins romàntics. Entre
nosaltres no sabem bé quanta antiguitat pot comptar, car no en trobem proves, però
encara que no ens consta que hagi estat més que un mot del català central, el sentiment
d’un arrelament pregon és fort i unànime entre nosaltres, i en trobaríem fàcilment
testimonis tan fidedignes com el d’En Vilanova (“dos desenganys lo portaven a establir-
se en aquella cofurna”). A falta de documentació antiga tenim un ample conjunt de mots
semblants i afins en tota la rodalia del nostre parlar i de la llengua. No parlem ja de
formes com cavorca, corvaxa, cauba, i altres variants d’aquests, sinó de coses més
estretament afins com el verb encofurnar. No comptant, per cercar l’origen amb
documentació antiga, disposem en canvi de més elements d’orientació fora del català.
L’explicació més simple ací és que hi hagi hagut un encreuament de furna amb caverna.
I crec que això té poc o molt de cert; només que els fets són més complexos.
CDF. Les cavitats subterrànies porten en si una càrrega afectiva considerable, els mots
que les designen es presten a ser substituïts metafòricament per aquells que suggereixen
d’una manera directa la sensació, el sentiment o la idea que una cova determinada
inspira o que interessa de fer ressaltar en al·ludir-hi en aquell moment. Així per exemple
amb mot cofurna, les condicions poden ser angoixants de pobresa, petitesa i foscor
pròpies d’un ambient resclosits –tal com les que la cova ofereix com un habitacle
elemental- i, alhora, una situació, la qual l’hom desvalgut o deixa de sentir, segons com,
reconfortant pe la seguretat que li ofereix tanmateix. O bé, el cau de salvatgines o, cosa
que és el mateix, l’amagatall pe gent suspecta, amb catau.
Cova
(on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava
el seu ramat P-23)
(furgava i recociava coves i tutes perdudes entre la malesa, en busca de records i
relíquies P-25)
(espaioses i encinglades coves que allí abunden P-26)
(engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la
comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167)
(en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del
bosc 14-176)
(baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i
moltes en descobrírem de nou 15-181)
117
(com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora
d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223)
(amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda 20- 233)
(sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua
enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran
cornisa 20-234)
(devia concórrer-hi per Ribelles i tapar altra fugida de la cova 20-234)
(era un del que, aclatats dies ha entre les mates del bosc, vigilaven el moviments de la
cova 20-237)
(s’adonà de què l’Esparver per darrera precaució havia deixat un home per a vigilar els
encontorns del pas de la cova 20-237)
(amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al
viarany de la cova hi havia moviments 20-239)
(perquè feia estona que havia cessat l’aixanés de crits renecs que se sentia suara per
l’indret de la cova 21-244)
(i fent avançar els millors tirador per les puntes de les roques que s’encaraven millor
amb la cova 21-244)
(envestir al cova pel corriol, acompade qui vulgui seguir-me! 21-245)
(emparant-se en els relleixos de la boca de la cova 21-246)
(quan els pocs que quedaven s’eren refugiats al darrer replec de la cova on les bales no
hi podien entrar 21-246)
(quan uns quants minyons emprenien el corriol dret a cova amb l’arma engaltada i la
teia entre les dents 21-246)
(però quan arribava a la cova, ja feia estona que ells hi eren 21-246)
(altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que
se’n veien sobre l’abim 21-247)
(els cadavres eren recollits amuntegats al fons de la cova 21-247)
(els taparia tots al fons de la cova: enlloc poden tenir millor ninxo 21-251)
(havia ordenat que es fiqués tothom al fons de la cova, que estava a una respectable
distància 21-252)
(macerada per un empresonament de molts dies al fons d’una cova 21-254)
(veia també l’estiba de morts al fons de la cova 21-255)
IEC. Cavitat subterrània vasta i profunda de forma i dimensions molt variables.
118
DCVB. Cavitat de dimensions considerables, obertura natural o artificial, que s’estén
sota terra. Etimologia del llatí côva, variant de cava, “buida”.
DECLC. En l’ús del català més corrent balma es diferencia de cova en el sentit de ser
una cavitat força més ample que fonda, sovint una concavitat no gaire profunda,
protegida de la pluja per la roca que sobresurt. D’una variant del llatí CÂVUS, CÂVA,
CÂVUM, “buit de dins, concavat”, de la qual vénen també el castellà cueva i portuguès
cova; probablement es tracta d’un CÔVUS, -A, -UM, variant arcaica i vulgar del mot
llatí que hauria quedat com llatí vulgar CÔVA “cova, caverna”. Primer document segle
XIII. Si diferència hi ha amb cova, és perquè la tuta és més encongida i amagada, i, per
tant, també més abrigada.
CDF. Molts trabucaires i lladres de camí ral tenien amagatalls en coves; i també en
temps de guerra ho han estat tant per als insurgents com per als perseguits. Cova
pertany al vocabulari bàsic. En un nivell de llengua certament poc matisat, se’n pot dir
cova de qualsevol cavitat subterrània o de qualsevol concavitat que ofereixi la superfície
d’un relleu, s’excavi poc o molt endins respecte a la superfície on s’obre. Ara, parlant
amb més propietat, convé només el nom de cova a les cavitats que per dins arriba un
moment on ja no entra o gairebé ni penetra la claror de fora. La paraula cova és d’ús
general en tot el domini de la llengua.
Gruta
(vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el
Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs innaccessibles, en
busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222)
IEC. Excavació natural o feta de mà d’home en el flanc d’un terreny montuós.
DCVB. Excavació natural o artificial en el flanc d’un terreny montuós o endinsant-se
sota terra; castellà: cueva.
DECLC. Pres de l’italià dialectal grutta (probablement de Sicília), variant, normal en el
Sud d’Itàlia, de l’italià grotta, que ve del llatí vulgar CRÛPTA (llatí CRYPTA), el qual
fou manllevat del grec. També figura “cova com gruta”.
CDF. Espelunca, antre, caverna i gruta pertanyen tan sols a un tipus de llenguatge
elevat, cultismes purs que no han assolit pràcticament mai d’empeltar-se de debò e el
llenguatge popular, ni potser tampoc no ho han pretès mai. Gruta no és un mot autòcton,
prové de l’italià dialectal grutta. Aquest mot, però, com diu Coromines, “en el nostre
119
món rural, tot i que encara conserva certa vaga aura estrangera i culta, ha acabat de tenir
algun arrelament local i una certa popularitat”, potser ajudant-hi –afegim nosaltres- les
innombrables reproduccions de la gruta de Lourdes o Lurdes. Una gruta és una
excavació natural o artificial situada en el flanc d’un terreny muntanyós.
Tuta
(furgava i recociava coves i tutes perdudes entre la malesa, en busca de records i
relíquies P-25)
(allò era la timba: una tuta amb sostre de sota teulat i trepol de posts guerxes i mal
empalmades, que grinyolaven sota els peus 5-83)
(en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del
bosc 14-176)
(baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis,
prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236)
(i els demés tornaren a aclatar-se a la tuta, on se’ls sentia disputar i lamentar-se a crits
20-240)
(engegades dret a l’ampla boca de la tuta, tornaven a sortir brunzint 21-246)
(ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284)
IEC. Cova que s’utilitza com a refugi.
DCVB. Cova natural de poca grandària que pot servir de refugi, de sopluig (Garrotxa,
Berguedà, Lluçanès, Solsona, Plana de Vic); castellà: cueva.
DECLC. “cova” mot pirinenc, comú amb el gascó tuto, de formació expressiva i
onomatopeica, probablement amb el sentit original de “canó, canut, que es fa sonar o
tromopetejar bufant’hi”; d’on es passà a “conducte subterrani, petita galeria sota terra” i
“cova”, en llengües veïnes la mateixa arrel ha donat el basc i beranès tuta “corn de
caça”, al. tuten “tocar de corneta”... Fora de Marian Vayreda (n’esmenta tres cites)
altres autors valuosos que l’han usat literàriament són Víctor Català, en una obra seva
tardana i Narcís Oller, que potser es recordava de Cerdanya.
CDF. Una tuta és una cova que no té gaire grandària; prou, però, perquè pugui servir de
refugi o aixopluc; una tuta, doncs, no és una cova qualsevol. Per exemple, coves i tutes
son enumerades ensems en La punyalada; no són, per tant, molts intercanviables si
tenim en compte la precisió de llengua de què excel·leix aquesta novel·la. precisament
perquè una tuta és vista, tant o més que com una coveta, com un lloc de refugi, segons
120
el DCVB el Lluçanès i a la Plana de Vic és dóna també aquest nom a les cavitats no
naturals que han estat aparellades artificialment pels bosquerols per aquest objectiu
concret de refugi o sopluig.
121
6. Conclusions
Durant l’anàlisi dels mots he tingut l’oportunitat d’observar totes les variacions que
sofreixen les paraules, el seu significat, l’origen, etc. Tenint en compte tot el vocabulari
tractat he intentat treure’n conclusions generalitzades.
1. Només de començar cal destacar que he estudiat més de 70 paraules de forma de
relleu utilitzades per Vayreda a La punyalada. Això dóna idea de la riquesa i varietat del
vocabulari de l’escriptor garrotxí.
Cal tenir present que, a la setantena de paraules, no s’hi compten les diferents formes
que adquireix el mot. Per exemple compto com un sol mot “cingle” però aquest es pot
trobar en formes verbals (encinglar), adjectivals (encinglat, encinglada).
2. Cal destacar que hi pot haver fluctuacions semàntiques segons l’àrea on s’usa un mot,
punt que he tractat només d’obrir el Coromines. En el cas de Vayreda he trobat mots
emprats amb accepcions pròpies de la Garrotxa, el Gironès o d’altres zones, en general
situades al nord de Catalunya Alguns dels exemples són “port” (capítol 10) i “timba”
(capítol 12).
Un port “pas entre dues muntanyes” IEC apareix en la següent cita: “I l’altra part
muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases (16-195 )”.
Coromines afegeix que es tracta d’un mot essencialment pirinenc.
Pel que fa a timba és un precipici, i tal i com afegeix el diccionari etimològic és un molt
viu sobretot en els Pirineus i cap a l’Ebre: “baixàrem a les timbes, escalàvem els
espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou (15-
181)”
Aquest ús concret de mots que quasi han caigut en desús i que molts d’ells només es
mantenen a la literatura són, la majoria, arcaismes.
3. Pel que fa al lèxic només he estudiat els noms comuns però a les cites apareixen
alguns noms propis. En el cas dels noms propis quasi sempre s’hi afegeix un
determinatiu com és el cas de la cova de l’Albarda (capítol 22) “amb les mateixes
122
precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda (20- 233)” i la serra de
Banyadors (capítol 5) “la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí, (P-23)” .
Dels mots comuns he observat que la majoria estan formats per derivació com torrent i
torrentera.
Tot i aquesta simplicitat a l’hora de formar nous mots, el significat d’aquest no és
sempre el resultat de la suma del significat de l’arrel i del sufix sinó que pot presentar
uns matisos lleugerament diferents.
Precisament una part del vocabulari de Vayreda són derivats de mots més simples que
llavors adquireixen significats diferents, com per exemple és el cas de cingle i cinglera
(capítol 12 ambdós).
Un cingle és un espadat de roca que forma timba, generalment allargat, al cim o en el
pendent d’una muntanya “Sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es
gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve
a ser una depressió d’aquesta muntanya (24-279)” mentre que cinglera pot ser un
seguit de cingles o cingle que s’estén tot al llarg d’un serrat, d’una serralada (IEC): “i
això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que
hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat (1-41)”.
4. Molts dels mots se solapen pel que fa al significat, però Vayreda els enumera fet que
fa pensar que tenen diferents matisos: “Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me
per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores
(19-222)”.
En aquesta cita balma i cofurna (capítol 22) junts: una balma és una cova no gaire
fonda on penetra la claror en canvi una cofurna és un alberg petit i dolent que la majoria
de vegades es troba a la muntanya.
Potser l’exemple queda més clar amb la parella de mots espadat i avenc que apareixen
enumerats.
Un espadat és un penya-segat en canvi un avenc és una “obertura natural de la terra, de
direcció quasi vertical o molt inclinada i de gran profunditat” (DCVB). En alguns casos
podrien ser sinònims però cadascun té un matís diferent.
123
A primera vista ja se suposa la riquesa lèxica però un cop els mots són analitzats es
comprova com vertaderament tenen significats o matisos diferents.
5. Un altre punt a favor de la riquesa a La punyalada són els mots que hi apareixen amb
dues accepcions molt diferents, no sempre vinculades a les formes de relleu. Vayreda el
mot sovint utilitza en els dos casos. N’he trobat casos simples i d’altres de més
específics i potser no tan coneguts.
Per exemple timba com a forma de relleu és un precipici però en el Coromines a més a
més n’apareix una significació curiosa: “Timba en el sentit de “casa de joc”.
Coromines afirma que aquest mot “ degué néixer en les cases de joc del Principat i
València, per entendre’ns després del castellà. L’accepció primitiva “joc on es juga a
jocs prohibits” (...); l’aparició en el món dels trabucaires de l’Alta Garrotxa, mostra
que és aquest el sentit originari, i comprova que ve de nosaltres i no del castellà: en
acostar-se a les golfes de la taverna “n’eixia ressó de veus de jugadors; allò era la
timba: una tuta amb sostre de sota teulat i trepol de posts guerxes i mal empalmades,
que grinyolaven sota els peus”, Marian Vayreda (Punyalada V102 (83)): ve doncs de
la idea de “abisme”, “catau amagat com un avenc””.
Tal i com es pot veure Coromines també cita La punyalada que està ambientada
justament en l’època i la zona on es va començar a estendre amb l’aparició dels
trabucaires.
Potser amb aquest mot, més genèric i conegut, un no se sorprèn gaire però en el cas de
timba i algun altre vertaderament es veu el seu domini de la llengua.
6. És identificatiu les vegades que els mateixos autors dels diccionaris fan servir cites
de La punyalada tal i com és vist en el cas anterior. Això vol dir que La punyalada sí
que és un referent, demostrant així que el seu lèxic és ric, un model a seguir. Alguns
dels exemples es troben en els casos de rostall, massiu, muradal i margera.
Per exemple en el cas de rostall tant el diccionari Alcover-Moll com Carles Domingo
esmenten la cita de Vayreda, “això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i
124
cingleres que sempre sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta
maldat 1-41” que és d’on suposadament han extret el mot i han tret la seva significació.
7. Tot i que sembla ser que La punyalada ha estat estudiada pels filòlegs i els seus mots
inclosos en els diccionaris, com en l’Alcover-Moll i el Corormines, alguns mots no els
he trobat exactament amb significat que els dóna Vayreda, els diccionaris no en donen
prou informació. Un exemple és el mot avenc, definit com a cova però Vayreda no
l’empra mai com a tal. En la següent cita es veu clar com avenc no es fa sinònim de
cova: “encinglant-me per espadats i avencs inaccessibles, en busca de balmes i
cofurnes, de grutes i vores” (19-222).
Tot i que ara estic més familiaritzada amb els noms de les formes de relleu perquè les he
treballat i tractat amb diferents diccionaris no puc bastir teories perquè no tinc prou
coneixements. En els casos en què Coromines i Alcover-Moll estaven en desacord m’he
limitat a exposar la seva opinió, amb el màxim d’objectivitat que he pogut. El que sí que
he fet ha sigut aclarir exactament quina era l’accepció a la qual s’ajusta Vayreda ja que
en molts casos un mateix mot pot tenir moltes significacions i matisos.
125
7.1 Índex de termes
1. Abim *
2. Afrau 10
3. Avenc 10, 22
4. Balma 18, 22
5. Basamenta*
6. (Bassa) *
Bora 22
7. Canal 18, 21
8. Carena 8
9. Cascata *
10. Catau 22
11. Cau 21, 22
12. Caverna 22
13. Cim 7
14. Cimall *
15. Cingle 12
16. Cinglera 12
17. Clapissa 17
18. (Clariana)*
19. Clotada 21
20. Cofurna 22
21. Coll 6, 10
22. Collada 10
23. Conca 19
Collet 10
24. Cornisa 13, 18
25. Cova 22
26. Creny 13
27. Depressió21
28. Ensulsiada15
29. Esbaconada*
30. Espadat 12, 14
31. Esquerda 13, 18
32. Fossa 21
33. Fondalada21
34. Freu *
35. Gaserna *
Gorga 10
36. Gorja 10
37. Gruta 22
38. Margera *
39. Massiu *
126
40. Mont 3
41. Morrot 9
42. Muntanya2
43. Muradal *
44. Pas 10
45. Pedruscall16
46. Penyal 13
47. Penyalar 13
48. Pic 5
Peu 11
49. Port 10
50. Puig 4
51. Raconada*
52. Relleix 18
53. Repeu 11
54. Reviró 18
55. Riera 19
56. Roca 7, 13
Rosta 11
57. Rostall 11
58. Serra 5, 9
59. Serrat 6, 9, 10
60. Serralada9
61. Terrer 14
62. Timba 12
63. Timbera 12
64. Torrent 20
65. Torrentera20
66. Tuta 22
67. Vall 19
68. Vertent *
69. Vertical *
70. Vessant 11
71. Viarany *
72. Vora 22
73. Xaragall 1
Mots subratllats: no apareixen en
el llibre de Carlos Domingo
* inclosos en el treball
a l’annex final de la taula de mots
que no apareixen en el llibre de
Carles Domingo
127
7.2 Taula formes de relleu
7.2.1 Taula de formes de relleu
Aquesta taula conté tots els apartats dels diccionaris que he utilitzat com a base per tal
de dur a terme el meu treball. L’he elaborat per tal de facilitar-me la feina ja que a
vegades he hagut de consultar un mateix mot dues vegades i així he trobat exactament
on havia trobat la informació. La idea d’aquesta taula em va sorgir per necessitat,
especialment pel diccionari de Coromines, ja que un mot s’ha de buscar en diferents
volums i m’interessava tenir a mà exactament a on. De passada ja hi vaig afegir la
informació de tots el diccionari ja que així tenia exactament la informació que havia tret
de cada mot. Aquesta taula està formada per cinc columnes:
1 i 2. A la primera columna hi ha indicat els noms dels capítols i a la segona els mots
que formen els capítols. Dins la primera columna també hi ha indicat a quin apartat es
troba el capítol en el treball.
3. A la tercera columna és on hi ha indicat d’on he tret la informació de cada mot del
diccionari Coromines..
Tota la informació l’he extret del suplement, el volum número 10 del Coromines.
Aquest m’ha ajudat ja que a vegades tota la informació que tenia no sabia com tractar-la
ni quins paràgrafs llegir-me amb més atenció ja que l'extensió d’una paraula pot arribar
a ocupar pàgines. El sistema que empra és el següent:
1. En primer lloc indica el volum d’on es treu la informació amb números romans:
I, II, III, IV...
2. En segon lloc indica a quina pàgina es troba el nom, el número de pàgines en un
volum supera les mil.
3. En tercer lloc indica en quina columna es troba el nom, l’esquerra, la a, o a la
dreta, la b.
4. En quart i últim lloc indica en quina línia finalment trobem el mot.
Per exemple en el cas de muntanya, la primera paraula que apareix trobem:
V835b57/ V836a52, b18, b22, b47, b51/ V839a8
128
Per tal de separar les diferents indicacions hi ha una barra; en el cas que hagi trobat un
mot en la mateixa pàgina, per no haver de rescriure el volum i la pàgina, ho he separat
per comes.
La complexitat del Coromines m’ha fet fer més voltes que cap altre diccionari, per això
m’agradaria destacar algun punt.
- A part de buscar els punts que marca Coromines també he buscat la definició en
el volum corresponent.
- A vegades les notes que he extret del suplement no m’han servit de res o bé
perquè la paraula no tenia el significat que a mi m’interessa o bé perquè la
informació és massa extensa i no m’ajuda en el meu treball.
- Com ja he dit abans, no he utilitzat tota la informació però sí que l’he buscat, per
tant no l’he eliminat ja que de fet l’he treballat
La veritat és que copiant-ho tot hi he deixat la vista, aquí he perdut molt de temps però
n’he tret profit.
4. A la quarta columna he indicat de quin volum de l’Alcover he extret la informació, no
he indicat la pàgina ja que aquest diccionari no té cap tipus de complicació.
5. A la cinquena columna he indicat de quin capítol del llibre de Carles Domingo he
extret la informació. En números romans i també he concretat en quin apartat.
129
7.2.2 Taula formes de relleu i citacions Capítol Mots Coromines Alcover Carles
Domingo I- Muntanya Muntanya V835b57/ V836a52,
b18, b22, b47, b51/ V839a8
7 LLI-OM I 1, 2, 3, 4.
II- Mont i munt Mont V768a50, a52/ V778a14/ V835a53, a55, b11,b13, b19, b23, b24, b28, b55/ V836a10, a15, a16, a18/ V841b11
7 LLI-OM II 1
III- Els puigs Puig II177a42/ IV221b5/ IV835a3/ VI33b16/ VI370a12/ VI536a17, a20/ VI542b27/ VI854a3, a4, a20, a59/ VI855a8 / VI859a19, a24/ VI861a24, a30, a35, a42/ VI867a32/ VI876b31/ VIII935b11/ VIII936a38, a51, b41, b55/ VIII937b49
8 ON-PU III 1, 2, 3, 4, 5, 6, 8, 9.
IV- Sinònims locals de “muntanya”
Serra II683b37/ V938a3/ VII838a38, a50, a60, b3, b11, b24, b25, b32, b37, b38, b50, b53/ VII839a13, a23/ VII840a27, a37/ VII841b34/ VII842b32/ VII844a25/ VII845b44/ VII846b23, b35, b42/ VII847a31/ VII849b29
9 Q-SOM IV 2
130
Coll
Pic
Volum II
II92a29/ II590a26/ II699b57/ VI474b34/ VI500a40/ VI507b6/ VI518a40, a39, b14, b19, b22, b52, b53, b56, b57, b58/ VI519a1, a5, a10, a30, a38, a41, b1, b26/ VI520a4, a19/ VI531a32, a51/ /VI532b40/ VI533b28/ VI534b8, b58/ VI536a2 /VIII138a6 /VIII700a4 /VIII935b11/ VIII936a39, b45/ VIII937b38/ IX64a44 /IX77b3
3 CAS-CUY
8 ON-PU
VII 1
VII 2
VII- Els turons i les elevacions menors
Serrat VII840a42/ VII841b43/ VII842a35, a38, b12, b38, b47/ VII843a41, b24/ VII847a31/ VII848a1, a22, a27, a30, b25, b38, b45/ VII849a9, a10, a11, a13, a16, a20, a23, a25, a28.
9 Q-SOM VII 1, 3
Cim II502b14/ II700b10/ II703a2/ IV13a41/ VII922a48
3 CAS-CUY VIII 1, 2, 3 VIII- El cim
Pic FET 6 VIII 6, nota2, 11
131
Roca II640a6/ II642a12/ II712b12/ III563b24/ III1023b3/ IV401b37/ IV403a4, a21/ V82a5/ V795b20/ VI131b45/ VI429a51/ VI430b12, b13, b19, b45/ VI436a8/ VII354b34, b58, b59/ VII355a5, a41, a48, a49, a51, b16, b30, b50, b55, b57, b58/ VII356a1, a3, a5, a28, a38, a40, a46, a53/ VII357b32/ VII358b30/ VII360b52, b56/ VII361a27/ VII365b26/ VII468a12/ VII484a54/ VII569a1
9 Q-SOM VIII 15
IX- Carena Carena II1041b30/ III190b18/ VI953b1/ VII839b48
2 ARR-CAR IX 1, 2, 3, 10
Morrot V803a47/ V806b21 7 LLI-OM X 8 Serra !!!!!!!!!! FET IV X 1, 5 Serrat!!!!!!!!!! FET VII X 1, 2
X- Els sistemes muntanyosos
Serralada II934a31/ VII841b59/ VII842a7, a8, a10, a13, a18, a24
9 Q-SOM X 1, 2
Afrau IV173a19, a22, a25, a31, a35, a60, b7, b22, b39, b41, b42/ IV177a6/ IV607b30/ V95b22, b43/ VII334a58
1 A-ARQ XI14
Avenc I15b49/ I512b37, b38/ I605a27/ I673a16/ II26a40/ III278a36/ IV143b55/ IV549a11, a14/ IV852a38/ VI932a30/ VII922a52, b28, b31, b34/ VIII720b54/ X3b53/ X49b11
2 ARR-CAR XI 19, nota11
XI- Els colls i els congonsts
Coll !!!!!!!!!!!! FET VII XI 2, nota 1, nota 6
132
Collada II 814a17/ II 822a58, b7/ II825b47/ II828b33/ II829b40, b51/ III784a39/ V66a9, a10/ VI720b48/ VI892b17/ VII897b54/ IX576b51
3 CAS-CUY XI 1, 3
Collet II824a50/ II825b21/ II826a41/ II832a12, a34
3 CAS-CUY XI 2, 3
Gorja I674a56/ IV546b22/ IV569b35, b37, b46, b50, b54/ IV570a5, a12, a23, a60/ IV754b21
6 FORN-LLE XI 15, 16
Pas II522a25/ IV261b43/ V659a10/ V752b59/ VI314b50, b55, b58 /VI315a1, a5, a18/ VI316b50/ VI318b15, b16, b22, b23, b28/ VI320a52/ VI323b13, b20, b25, b27, b41, b43, b49, b52/ VI324a8, a11, a14, a16, a21, a23, a35, a37, a38, a40, a49, a52, b1, b3, b4, b12, b14/ VI720b48/ VII46a26/ VIII865a28
8 ON-PU XI 10, 11
Port VI323a58/ VI718b34, 46, b47, b54/ VI719a3, a14, a16, a32, a40/ VI721a10, a43, a52, b50/ VI722b34/ VI723a6, a7, a27/ VI725a2 VI733a18, a23, a24, b17, b19/ VI 734a13/ VI735b3/ VII267b59/ VII749a28/ VIII927b38
8 ON-PU XI 4, 12, notes 3, 4, 5
Serrat FET 6 XI 2
133
Peu * II420a46/ II1076a25/ III303b34/ III642a45/ III918a50, a56/ IV178b14/ IV213b30, b51/ IV352b49/ IV359b2/ IV501a51, a54, a58, b28/ IV515a38/ IV575b13/ IV666b15/ IV691a8/ IV754a5/ IV767b21/ VII10a53/ VII203a40/ VII211b24/ VII262a30/ VII302b43/ VII958a21/ *VI767b18/ VIII509b36
8 ON-PU --
Repeu VI508b21, b48 /VI510b4
9 Q-SOM XII 6
Rosta * VII R-SOF 9 Q-SOM -- Rostall VII R-SOF 9 Q-SOM XII 7
11- Vessants
Vessant IX V-ZUM 10 SON-ZU XII 1, 7 CingleFET I574a7/ VII891b17/
VIII481a20 3 CAS-CUY XIV 3
Cinglera II711a7/ II711b37 3 CAS-CUY XIV 3 Espadat III623a10/ III623a41/
III623a56/ III623b37/ VI180b49
5 ENO-FORM XIV 1
Timba III778a7/ VI385b45/ VI431a31/ VI958b50/ VIII294b43/ VIII480b1, b8, b32, a59, a60 VIII480b49/b51 VIII481b20/b26/b54/ VIII482a8/ VIII483a54/ VIII483b29/b37 VIII484b11/b26
10 SON-ZU XIV 2
12- Els espadats
Timbera VIII481a59/ VIII484a22/ VIII484a25
10 SON-ZU XIV 2
Cornisa II942a10 3 CAS-CUY XV 9 13- Les roques Creny IV636a52, b5/
IV636b11 3 CAS-CUY XV 6
134
Esquerda III526b28 III675b54 III680b36, b50 III681a3 III683a58 III685a23 III686a36 III687b6, b12, b19, b33, b34, b35 III692b49 V150a54 VI967b22 VII306a43
5 ENO-FORM XV 6
Penyal VI432b17, b24, b60 8 ON-PU XV 3 Penyalar V147b49 8 ON-PU XV 4
Roca FET VIII XV 1, 2 Espadat FET XIV 5 ENO-FORM XVI 6 Terrer III1049b46, b47/
VIII442a29/ VIII444a11, a13, a37, a38, b6, b25, b37, b44, b49, b51/ X47b11
10 SON-ZU XVI 6, nota 4
14- L’aixaragallament
Xaragall I376a36/ II953a28/ IV281a1/ VIII408b12/ VII680a7, a11/ VII686b18/ VII941b1/ VIII94b26/ IX454b37/ IX482a12/ IX474b31
10 SON-ZU XVI 1, 3
15- Les esllavissades
Ensulsiada Viii53a19/vii522a47/viii53a35, b24, b39/ viii54a4/viii56b34/viii56b60/
5 ENO-FORM XVII 3
16- Pedregams i pedregars
Pedruscall V546b12/vi368a1/vi368a11/vi368a15/vi841a4
8 ON-PU XVII 1, 3
17- Clapisses, tarteres, clapers i taperot.
Clapissa Ii733a54/ii735a51, b3, b16/ v273b37/ viii93b59
3 CAS-CUY XIX 2, 3
Balma I576a1/ II1022a27/ III658B51/ III658b59/ VI204a58/ VII839b50/ VII968a14/ VII968a35/ IX392b46/ X4b28/ X4b29
2 ARR-CAR XX 3
Canal --- 2 ARR-CAR XX 3 Cornisa FET 13 XX 3
18- Microrelleu de les superfícies rocoses
Esquerda FET 13 XX 4, 7
135
Relleix III44a23/ III46b57/ III47a1/ III47b25/ V143a29/ V143a51/ VI803a30/ VII231a18/ VII518a28
9 Q-SOM XX 3
Conca II722b14 II849a59 II866a19 VI76b13 VI77a43, a47 VI165b42
3 CAS-CUY XXI 2
Riera VII310a48, b33, b52, b56 VII311a10, a11, a23 VII341a2, a6, a8, a18, a19
9 Q-SOM XXI 3
19- Valls i depressions
Vall I675a49 II771a44 VI177a38 VII31b26
10 SON-ZU XXI 1
Torrent I672b46/ I675a48/ I676a17/ II955a4, a32/ V96a29, a30, a47/ VIII622b39/ VIII623a19, b29
10 SON-ZU XXIII 2, 4 20- Els barrancs i els torrents
Torrentera FET XXI XXIII 2, 7 Canal FET XX XXV 2 Cau II630a3, b50, b53, b56
II631a1, b51 II641b54 II1022b57 IV132a37 IV318b29 VII568b6
XXV 6
Clotada II632b11 II766a5 II768a23
3 CAS-CUY XXV 1
Depressió VI789a8 4 D-ENN XXV 1 Fossa IV147b24, b25, b27,
b34, b35, b38, b43, b50 VIII546b29
6 FORN-LLE XXV 5
21- Les depressions
Fondalada IV97b56 IV98a2, a6
5 ENO-FORM XXV 1
Avenc FET XI XXVII 1, 2, 4, 6
Balma FET XX XXVII 1, 2, 4, 5
Catau II632a27 3 CAS-CUY XVII 9
22- Coves, balmes i avencs
Cau FET XXV XVII 7
136
Caverna II96b56 II386a53 II640a7, a49
3 CAS-CUY XVII 5
Cofurna II392b22 II621a20 IV132a22, a33, a42, a59, b29 IV133a21, b20 IV877b22
3 CAS-CUY XVII 9
Cova I604a32 I605a52 II404a35 II640a49 II1021a56 II1022a27, b57 III658b59 IV132a38 IV438b19 VII968a40 VIII946b21 VIII950a24
3 CAS-CUY XVII 1, 2, 3, nota 1
Gorja FET 10 XVII 7 Gruta II444a6
IV684b55 IV685a6
6 FORN-LLE XVII 5
Tuta II430b57 V 22a55 VIII946b27, b38, b51, b55 VIII948b22, b56 VIII950a6, a18
10 SON-ZU XVII 5
137
7.3 Formes de relleu que no apareixen en el llibre de Carles Domingo
7.3.1 Taula
Aquesta llista reuneix els mots que no apareixen en el llibre de Carles Domingo. Jo he
seguit la seva classificació, per tant he hagut d’incloure’ls en el capítol que he cregut
més oportú.
Aquests mots els he tractat d’una manera diferent que els altres ja que es tracta de mots
a vegades difícils de trobar. He intentat buscar famílies lèxiques per això aquests per
això les columnes i els signes que he utilitzat a la taula són diferents.
SIGNES UTILITZATS:
(----) No hi apareix.
* Apareix a l’IEC.
PV Mot que apareix en La punyalada de Vayreda.
^^ Mot que apareix a l’IEC.
<* Mot que apareix però amb un sentit diferent
Mot Coromines Alcover Possible família/variació lèxica segons CDF
IEC
1. Abim I 15b46/ I 16a1 1 A- ARQ --- -- 2. Basamenta --- <* 2 ARR-CAR Baser
Basera Basament^^
--
3. Cascata II 610b17/ b20 3 CAS-CUY Cascall Cascallar
--
4. Cimall II 700a35/ III 1035b7
3 CAS-CUY Cim Cima Cimadal Cimal Cimalada
<*
5. Esbaconada I 533a60 5 ENO- FORM Esbaconar^^ -- 6. Freu III 797b23 /
IV155a49, b33, IV200b49, b53, b60 / IV201 a34, a53, b7, b57/ IV202a26, a43,
6 FORN-LLE Afrau Frau
*
138
b28, b52 7. Gaserna VI 905b27, b30 --- --- -- 8. Margera V 488b35, b39 7 LLI- OM (marge) -- 9. Massiu V521b21, b32 --- Massís <* 10. Muradal V848b2 7 LLI-OM Mur
Muralla <*
11. Peu II420a46/ II1076a25/ III303b34/ III642a45/ III918a50, a56/ IV178b14/ IV213b30, b51/ IV352b49/ IV359b2/ IV501a51, a54, a58, b28/ IV515a38/ IV575b13/ IV666b15/ IV691a8/ IV754a5/ IV767b21/ VII10a53/ VII203a40/ VII211b24/ VII262a30/ VII302b43/ VII958a21/ *VI767b18/ VIII509b36
8 ON-PU --- --
12. Raconada VII 31a18 9 Q-SOM Racó <* 13. Reviró IX 304b36
9 Q-SOM ---
Revirada^^ Revirar ^^
--
14. Rosta VII 482b34, b41, b46/ VII486b7, b17, b20/ VII488a34, a52, b53, b55, b57 / IX 606b17
9 Q-SOM Rost Rostada Rostall (PV) Rostarada Rostària Rostera
<*
15. Vertent IX 204a37 10 SON-ZU --- -- 16. Vertical IX 204b37 10 SON-ZU --- <* 17. Viarany? VII 732b35
VIII506a33 IX236a39, b37
10 SON-ZU --- -viarany de la cova-
*
18. Vora II 96al9/ II 114b7/ II 984a55/ III 445a30/ IV 705b35/ V 955b1/ VI 61b7/ IX 361b28/ IX 388b38/ IX 394a47, a60/ IX 396a18
10 SON-ZU --- <*
139
7.3.2 Noms estudiats Aquest grup està format per mots que he estudiat només buscant-les al diccionari ja que no apareixen en el llibre de Carles Domingo no les he inclòs a cap capítol. Com ja he explicat a la “introducció del cos del treball” m’he cenyit a la seva classificació per tant no sabria on col·locar-les. Vaig recollir aquests mots pensant que eren formes de relleu, algunes d’aquestes sí que ho són i n’hi ha d’altres que no. 1- Abim (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) (mig suspès sobre l’abim 4-73) (com una allau quan arriba a la cinglera, sortíriem botent per un abim sense fons 14-174) ( un objecte de perpètues cobejances separat per un abim 14-178) ( de seguida la regata fosca començà a degotar taques negres que desapareixien engolides per l'abim 20-240) (altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que se’n veien sobre l’abim 21-247) (a qui les mateixes desventures, per falta de virtuts, havien precipitat al fons de l’abim 25-300) IEC: --- Família lèxica CDF: --- Alcover: abisme; castellà: abismo. Hi ha l’abim entre’ls dos, Guimerà Poes. 154. caure al pregon abim. Verdaguer Exc.18 A la vorera de l’abim. Riber sol ixent 33.- Els diccionaris Escrig Ll. i Martí G. posen abim com a mot antic; però és un gal·licisme modern (del francès abîme). En la llengua antiga no hem trobat mai tal forma. Coromines: Abisme: En català literari tingué una circulació en els anys 1890-1920, una variant abim (manllevada del francès abîme) que després ha caigut en l’oblit, mentre que el cultisme pur abís s’ha mantingut més o menys amb caràcter poètic. AVENC és un mot enterament independent. 5- Basamenta (espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua, P-34) IEC: --- Família lèxica CDF: Baser, basera , basament (IEC) Alcover: <* basament: cos inferior d’una columna o d’altra construcció arquitectònica; castellà: basamento. Etimologia: derivat de basar. Coromines: 9-Cascata (de la braó de les cascates, P-34) IEC: ---
140
Família lèxica CDF: Cascall, cascallar Alcover: Cascada Coromines: cascada: “salt d’aigua” de l’italià cascata “caiguda”, “cascada”, del llatí vulgar CASICARE derivat del llatí CADERE. 1r document: cascata. Els escriptors del Renaixement seguiren vacil·lant molt de temps entre les dues formes. L’IEC i el grup L’Avenç en general es decidiren per cascada. 14- Cimall (s’enlairava com un cimall davant de Castell s’Espasa muntat sobre un caire com un tall de simitarra 24-280) IEC: <* part alta de la brancada o la tanyada d’una planta Família lèxica CDF: Cim, cima, cimadal, cimal, cimalada Família lèxica IEC: esbaconar (obrir de dalt a baix qualsevol animal) Alcover: La part més alta d’un arbre, especialment d’un pi. Derivat de cima. Coromines: Derivat de cima./ >*cosa que planteja problemes i fa dubtar de tot 29- Esbaconada (davallant de l’espantosa esbaconada de Brui 3-65) IEC: --- Família lèxica CDF: Esbaconar (IEC) Alcover: esqueixada, esvoranc de terres (esvoranc= forat o espai buit produït a un objecte per haver-se’n desprès o separat un tros artificialment) Coromines: esbaconada: “afrau, barrancada que forma un gran esvoranc”: les cristallines aygues de la riera que, davallant de l’espantosa esbaconada de Bruy, formen amansides gorgues” III, 76>* esbaconar “obrir de dalt a baix” “l’ardència de les entranyes d’un monstre esbaconat” Marian Vayreda (La punyalada XIX, 288)/ / >*desbaconar-se un gra “obrir-se”. 34- Freu (potser ve d’afrau) (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) IEC: estret (substantiu masculí) Família lèxica CDF: Afrau, frau Alcover: Estret entre dues muntanyes o penyals. Etimologia del llatí frêtu, que té el mateix significat que freu. Coromines: “estret” la paraula freu és viva encara en algunes contrades de Catalunya y usava en tots los llibres de derrota” (esbós fet per Verdaguer el 1877-8)/ “freu de mar” 35- Gaserna (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) IEC: --- Família lèxica CDF: --- Alcover: ---
141
Coromines: Caserna “edifici a allotjar-hi tropa, quarter”. Sembla tenir aquest sentit la variant gaserna que usa Marian Vayreda, que era d’Olot: “Jo no sé pas que –allí- hi haja carboners, ni artigaires---allí no hi cau, ni tuta, ni una mala gaserna (La punyalada 284) 38- Margera (valenta silueta sobre la margera 8-117) (malvat escuçó de margera 8-118) (se’n fugia per una margera amunt, a pretext de collir una flor 11-146) (sobretot quan des de la margera increpava al mala-ànima de l’Ibo 19-220) (ets un malvat escurçó de margera! 22-262) (al muntar un marge, vaig topar amb el subcabo 3-66) IEC: --- Família lèxica CDF: (marge) Família lèxica IEC: marge (vora especialment d’un terreny que forma graó) Alcover: Adjectiu, propi dels marges Coromines: margenós, margenquer, marger, margera=marge “se’n fugia per una margera amunt, a pretext de cullir una flor, y revenia sobre meu, tan a boja que --- perillàvam d’estimbar-nos tots dos”, Marian Vayreda (La punyalada XI-146) 39- Massiu (contemplava aixecaments espantosos de massius granítics, P-24) IEC: <* en massa, en gran quantitat (adjectiu) Família lèxica CDF: Massís Alcover: --- Coromines: Massa (amuntagament, ve del llatí MASSA) substantivat és igual, en especial aplicat a un conjunt muntanyóss; però com que el francès modern va canviar massiz en massif alguns rossellonesos en feren massiu, disbarat que féu forrolla, de primer només entre geògrafs o excursionistes, originat per Bosch de Trinxeria (que era de Prats de Molló, 1831-97 i escrivia amb molts de francesismes); seguirien d’altres, en part de ser allà (“contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que---“, Marian Vayreda, La punyalada pròleg-24) 43- Muradal (muradals immessos, P-24) IEC: <*muralla alta Família lèxica CDF: Mur, muralla Alcover: muralla alta (cita a Vayreda) Coromines: derivat de mur Peu Inclòs en el capítol dels vessants 51- Raconada (les feréstegues raconades de Brui, P-24) (ne feren una estenellada a les raconades de Brui, P-26) (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34)
142
(l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades 22-266) IEC: <* racó, especialment el format per les façanes de dues cases / <* racó especialment d’un camí, d’un carrer, de la costa del curs d’un riu, etc. Família lèxica CDF: Racó Alcover: <* racó, principalment de superfícies grans, com d’un camí, d’un carrer, d’unes roques, de la costa, del curs d’un riu, etc.; castellà: rinconada. Etimologia: derivat intensiu de racó. Coromines: derivat de racó 54- Reviró inclòs en el capítol XX 68-Vertent (tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les muntanyes i estant el cel serè 24-279) IEC: Família lèxica CDF: Alcover: <*girant (adjectiu antic); que gira / vessant de teulada (Calasseit); castellà: vertiente/ <*biga inclinada que baixa diagonalment de la serrera de la jàssera, que amorra a l’extrem superior del pendaloc (Vilanfranca del Penedès). Etimologia: del llatí vertênte, “que gira”, “que aboca”. Coromines: “deu d’aigua”, valencià, mossarabisme valencià, germaà de l’antic mosarabisme andalús vetiente, avui hisp-americà. 69- Vertical (per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280) IEC: <* perpendicular al pla de l’horitzó (adjectiu) / <* recta vertical (femení) / <* etc. Família lèxica CDF:--- Alcover: perpendicular al pla de l’horitzó; castellà: vertical / línia perpendicular al pla de l’horitzó. I l’esglaiosa vertical dels cingles, Carner Ofrena 27. Etimologia pres del llatí vertîcâle, que té el mateix significat que vertical. Coromines: --- Pot ser la forma catalanitzada de vertent (fer els dos mots junts) 71- Viarany (amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al viarany de la cova hi havia moviments 20-239) IEC: sendera Família lèxica CDF:--- Alcover: corriol, camí estret de pas difícil (Empordà, Garrotxa, Guilleries); castellà: sendero. Etimologia: derivat de via amb el sufix –erany que apareix en carrerany. Coromines: derivat de via, caminet estret
143
72- Vora (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) (no és pas sol perquè hi troben amagatalls, vores i boscúries que els posen a cobert de la justícia humana 1-42) (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167) (vaig recomenççar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) IEC: <* part extrema d’una extensió superficial, que toca una de les línies que la limiten/ <*línia que limita l’escut, i per tant, la superfície que hi resta enclosa, dita camper/ <* etc. Família lèxica CDF: --- Alcover: part extrema d’una extensió superficial, que toca una de les línies que la limiten; castellà: borde, orilla, margen. Coromines: “vora, vorera, caire”, “voraviu”, “literal”.
144
7.4 LLISTA DE MOTS RELACIONATS AMB LA NATURA PRÒLEG Àliga imperial (P-33) Alzina (rogenca alzina dels soleis, p-24) Alzinall (P-24) Alzinars (p-23) Aubreda (ses luxurioses aubredes, P-33) Boscúria (P-24) (núvia bosquerola, P-33) (bosquerol, P-33: ha sortit altres vegades!) Calisses (p-23) Canigonenca (P-24) Còdol (P-34) Daina (p-33) Faig (P-24) Isard (p-33) Jonça (P-24) Llop (lloparassos, P-33) (lloperes, p-33) Malesa (P-25) Mastí (P-33) Obaga (P-24) Ombrívola (P-24) Pi (P-24) Pinoses de Polí (P-23) Reductes del Freu (P-23) Rierol del Borró (p-23) Roure (roure aparatós, P-24) Selva (p-34) Senglar (P-33) Solei (P-24) Soleió (dormiré al soleió, P-32) Soleiada (p-34) Vergers enrondats de murtres i llentiscle (P-23) Xiprer (dormiré al soleió, sota els xipressos de la parroquial, P-32) CAPÍTOL 1 Alzines p39 Boscúria p39 p42 Papallones p40 Lludrigures p42 Lloques p42 Guilla p42 Gall p47 dues vegades Boixos p48 Bosquerols p48 Alzines (p39)
Torrent (p39) Boscúria (p39) (p42) Bosquerol p48 Boixos p48 Cau (P42 2 vegades) Gall p-47 2 vegades Guineu (p42) Guilla p42 Papallones (p40) Lludrigueres (p42) Lloques p42 Muntanyes p43 CAPÍTOL 2 França 2-55) Bosc p52 Nius p52 dues vegades Roure p52 Galàpet p53 Gall p58 Bosqueroles p60 Riera p61 Esquirol p62 Corb p62 Gats p63 Bosc p52 Galàpet p53 Muntanya p52 dues vegades CAPÍTOL 3 Boscúries p65 Alzines p65 Riera p65 Verns p65 Castanyers p65 Gat p66 Llops p66 Guineu p68 Gat p69 Aucell p 65 Bardissa p 65 Llop p 67 Monjola p 71 Riera p 65 p 66 Sol p 65
145
CAPÍTOL 4 Boscúries p65 Alzines p65 Riera p65 Verns p65 Castanyers p65 Gat p66 Llops p66 Guineu p68 Gat p69 Aucell p 65 Bardissa p 65 Llop p 67 Monjola p 71 Riera p 65 p 66 Sol p 65 CAPÍTOL 5 Alzinars p73 Castanyedes p73 Mussol p76 Crepuscular p78 Aucella p78 Gata-maula p79 Aglans P80 Alzinar Vell p80 Pardals p81 CAPÍTOL 6 Òliba p87 CAPÍTOL 7 Guilla p94 Mussol p97 Gallina p99 Ratolina p100 CAPÍTOL 8 Alzinar Vell p102 P103 p104 Bosc p102 Salzes p102 Pomeres p102 BOSC P103 Alzinar p103 Bosc p103 Aglans p104 p104 Rierol p104 Alzines p104 Faigs p104
Daina p106 Aucella p107 Lleona p107 CAPÍTOL 9 Mussol p110 Bou p112 Boscúria p112 Bardisses p113 Picots p113 Merles p113 Llops p113 Alzina p114 Senglar p116 Gossos p116 Gata p118 Escurçó 118 Gos p118 CAPÍTOL 10 Alzina p124 Roure p124 Esbarzers p125 Gos p125 CAPÍTOL 11 Lloparràs p128 Cireres p133 CAPÍTOL 12 Escurçó p142 Bosc p145 Bosquerola p146 CAPÍTOL 13 No n’hi ha CAPÍTOL 14 Guilla p162 Corbs p162 Llebres p167 Lloques p167 2 vegades Poll p167 Llop p167 2 vegades CAPÍTOL 15 Alzinar Vell p173 Llop p173 Gos p173 Bosc p175
146
Bosc p176 Lloques p176 Llop p176 2 vegades Anyell p176 CAPÍTOL 16 Gossos p181 Bosquerols 182 CAPÍTOL 17 Lloques p191 Gallines p194 Ases p195 Conill p198 CAPÍTOL 18 Coloma p203 Serpent p203 Colom p203 Aucells p207 Roques p209 CAPÍTOL 19 Naps p212 Cols p212 Ratera p212 Falconada p213 Llebrers p 214 Conills p214 Gallejant p215 Toro p215 Senglar p216 Conill p216 Llop p216 Falgueres 216 CAPÍTOL 20 Lleó p 219 Gos p 219 Boira p224 dues vegades Aucell p224 Arbre p224 Molsa p224 Cabra p224 Pineda p224 Corriol p227 Lloparràs p228 CAPÍTOL 21 Bouer p230
Gats p232 Guineusp233 Bouer p233 Ratera p232 Rates p234 Ratera p236 Oriol p236 Au p237 Conill p237 Lludrigada p237 Llop p238 Ratera p238 Alzina p241 CAPÍTOL 22 Boscúries p243 Roques p244 Sargantanes p244 Alzinalls p247 Ovelles p254 Llop p254 CAPÍTOL 23 Esparver p258 Alzina p258 Perdius p262 Somera p262 Escuçó p262 Gos p263 Ase p264 Llop p264 dues vegades Ovella p264 dues vegades Goril·la p264 Verns p266 Alzines p266 CAPÍTOL 24 Llop p274 Llop p277 CAPÍTOL 25 Cel p 279 Núvol p279 Merlets p280 Boscúria p280 Aucellada p281 Cabres p282 p283 p285 Gos p285 p286 p288 p289 Llop p286 p287
147
Bosc p 287 Alzines p287 Pantera p 288 Senglar p288 Esparver p289 Poll p292 Corb p292 Ovella p292 Ase p2
148
8. Agraïments :
A la Paquita Pinatella, la meva tutora, per guiar-me durant el treball, donant-me idees i
sobretot donant-me una empenta quan més em calia. No concreto perquè m’ha suggerit
moltes idees i m’ha fet molts comentaris. Al principi pensant què era exactament el que
a mi m’interessava de La punyalada, com treure’n profit al màxim... i a partir d’aquí tot
el desenvolupament del treball.
Al meu pare, Xavier Fàbrega, per haver-me donat ànims i sobretot per aguantar les
meves preguntes a vegades massa persistents i també per haver-me guiat pels paratges
de la feréstega Garrotxa, endinsant-nos en les escenes de La punyalada i així poder fer
unes fotografies magnífiques de les formes de relleu i el paratge garrotxí. També a la
meva mare, Elisenda Pascual, que m’ha deixat més temps per fer el treball de recerca
permetent que em saltés alguna de les feines de casa.
A en David Pagès per permetre’m passar el matí amb l’Aina Moll, filla de Francesc de
Borja Moll, fer-me una fotografia amb ella, donar-me-la i deixar-me el volum número
10 de l’Alcover-Moll.
A la Mita Casacuberta per haver-me atès amb amabilitat i confiança i haver-me deixat
part del seu temps concedint-me una entrevista i atenent les meves preguntes.
A en Ramon Quintano per haver-me escannejat les fotografies dels quadres de Marian
Vayreda per a la portada i el cos del treball.
A la Clàudia Escobedo per acompanyar-me al casc antic de Girona, a l’arxiu històric,
passant per carrerons estret i foscos, per a buscar en La Il·lustració Catalana de l’any
1903 la primera edició per capítols de La punyalada.
A l’Anna Tulsà per haver-me solucionat, pel que fa al llatí, l’article sobre Coromines i
per haver-me deixat el seu llibre d’informàtica per solucionar dubtes amb l’ordinador.
149
9. Bibliografia
DICCIONARIS
Coromines, Joan: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana,
Curial edicions catalanes, Barcelona, 1985.
Alcover-Moll: Diccionari Català-Valencià-Balear, Gràfiques Instar, S.A. Hospitalet de
Llobregat (Barcelona), 1988.
Institut d’Estudis Catalans: Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana,
S.A. i Edicions 62 S.A, Barcelona, setembre de 1995.
Nou Diccionari 62 de la literatura catalana, Edicions 62, Anoia, octubre del 2000.
ENCICLOPÈDIES
Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana S.A, Barcelona, 1996, volum 1 v.s
Alcover i Sureda, Antoni Maria i volum 10 v.s Fabra i Poch, Pompeu.
Gran Larousse Català, Edicions 62, Barcelona, 1990, volum 3 v.s Coromines i
Vigneaux, Joan.
LLIBRES
Casacuberta, Margarita: Marian Vayreda i Vila, Llibres de Batet, Olot (Girona), 2002.
Sala i Canadell, Ramon i altres autors: Caminant per l’Alta Garrotxa, Alzamora, Olot
(Girona), desembre de 1984.
Domingo i Francàs, Carles: Els noms de les formes de relleu, Institut Cartogràfic de
Catalunya, Barcelona, febrer 1997.
150
REVISTES
Especial Descobrir Catalunya (guia de vacances), Grup 62, Barcelona, 2003, pàgina
112 .
Tretzevents, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, octubre de 2003,
número 805, pàgines 26 i 27.
El cavall fort, CAVALL FORT S.L, Barcelona, setembre 2003, número 988, pàgines 14
i 15.
DIARI
Miquel Dolç: “El monumento lingüístico de Coromines”, La Vanguardia, 1987,
Barcelona.
INTERNET
http://anyvayreda.olot.org (03.10.03)
151
10. ANNEXOS 10.1 Llista formes de relleu: ordenats per capítols PRÒLEG Abim (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) Afrau (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) Avenc (el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les verges del Senyor…, p-23) (immensos còdols abalançats sobre d’avencs, P-34) Balma (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) Basamenta (espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua, P-34) Canal (canals d’Uja, P-24) Carena (serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua, P-23) (remuntaven vessants i carenes, P-24) Cascata (de la braó de les cascates, P-34) Catau (aquella Garrotxa era catau de malfactors i perdularis, P-26) Caverna (les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, P-28) Cingle (encinglada cova, P-23) (espaioses i encinglades coves, P-26) (cingles de Talaixà, P-33) Cinglera (Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, P-23) Clapissa (clapisses de pedra cantalluda i sollevadissa, P-24) Clotada (La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i torrenteres P-33) Cova (encinglada cova, P-23) (recociava coves i tutes, P-25) (espaioses i encinglades coves, P-26) Creny (crenys i gorges de Sadernes, P-23) Ensusialda (ensulsiades colossal, P-24) Esquerda (dantesques esquerdes, P-24) Espadat (escalaven fins als espadats, P-24) (escalant espadats i xaragalls, P-24) (aquells espadats fora de plom, P-34) Fondalada (omplien les fondalades, P-24) (sota els boscos de fondalades casi inaccessibles, P-26) Fossa (enfonsant-me en les fosses gegantines, P-24) Gorja (crenys i gorges de Sadernes, P-23) Massiu (contemplava aixecaments espantosos de massius granítics, P-24) Mont (monts d’Europa, P-33) Morrot (colossals morrots de pedra viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat, P-34) Muradal (muradals immessos, P-24) Pic (de Tossa, p-23) Puig (de Bassegoda, P-23) Raconada (les feréstegues raconades de Brui, P-24) (ne feren una estenellada a les raconades de Brui, P-26) (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34)
152
Relleix (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) Reviró (vid. Relleix, P-24) Serra (de Banyadors, P-23) Serralada (de la Mare de Déu del Mont, P-23) Torrentera (La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i torrenteres... P-33) Terrer (terrer rocós, P-24) (pescant al vol locucions i mots especialíssims d’aquell terrer, P-25) Tuta (recociava coves i tutes, P-25) Vessant (remuntaven vessants i carenes, P-24) Vora (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) Xaragall (escalant espadats i xaragalls, P-24) (les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, P-28) Capítol 1 Canal (s’estava esperant als francesos, que algú havia senyalat enfonsant-se ja per les canals d’Uja 1-39) Catau ( abans refugi de sants bisbes, de monjos, d’ermitans i penitents, i ara catau de tota la mala gent que els pobles foragiten a escopetades 1-41) Cinglera (el blau del cel s’estenia cm un vel puríssim per damunt de les cingleres 1-37) Muntanya (que altres maldecaps tenia a ciutat per ocupar-se de mantenir l’ordre a la muntanya 1-38) ( i això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat 1-41) (instantàneament ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla 1-49) Coll (aviat aparegueren pel coll de clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que serpejava entre les alzines 1-39) Fondalada (quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i fondalades 1-48) Rostall ( i això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat 1-41) Serrat (quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i fondalades ) Torrent (aviat aparegueren pel coll de clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que serpejava entre les alzines 1-39) (començaren a afilerar-se per a embocar, un a un, la passarel·la 1-39) Vora (no és pas sol perquè hi torben amagatalls, vores i boscúries que els posen a cobert de la justícia humana 1-42) Capítol 2 Muntanya (me sorprengué un dia amb la proposició d’anar a la muntanya 2-55) (encara vagàrem per la muntanya, fins que definitivament ens vegérem obligats a entrar a Capítol 3 Cingle (les immenses cingleres 3-65) (des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda 3-65) Clapissa (des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda 3-65)
153
Esbaconada (davallant de l’espantosa esbaconada de Brui 3-65) Gorja (formen amansides gorgues d’un verd esmaragdí 3-65) Marge (al muntar un marge, vaig topar amb el subcabo 3-66) Riera (tractant d’esbargir el mal humor pels encontorns de la riera 3-66) Repeu (des del repeu de les cingleres fina a les clapisses de Bassegoda 3-65) Vall (migclouen la va diminuta 3-65) Capítol 4 Abim (mig suspès sobre l’abim 4-73) Canal (ja es formava en professó a la porta de la iglésia per a rependre el camí de les canals 4-73) (aixís traspassàrem les canals 4-76) Cingle (a sota els cingles 4-80) Cinglera (alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall 4-73) (la llum crepuscular, caient aplomada de dalt de les cingleres 4-78) Clapissa (cap a les clapisses de Martenyà 4-73) Espadat (seguint el camí de Ribelles que voreja l’espadat 4-73) Pedruscall (saltironant pels pedruscalls i còdols de l’estreta via 4-75) Riera (ja corrien riera avall 4-73) Torrent (sobre el torrent de la Comella 4-74) Vall (alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall 4-73) Capítol 5 i capítol 6- no n’hi apareixen Capítol 7 Bassa (veia la bassa , tota ombrejada de salzes i pomeres 7-102) Cinglera (davallant del peu de la cinglera soleia 7-104) Clariana ( per entre una clariana del bosc 7-106) Clotada (en les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel vent 7-105) Espadat (més amunt bosc i més bosc, fins a sota l’espadat 7-103) (llisera terruda i ufanosa, enclosa entre espadats 7-104) (a mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda 7-104) Fondalada (a mida que tirarava fondalada amunt 7-1039 Gorja (anava pla i amunt fins a Collterrer, on tenia la gorja 7-104)Torrent (s’escolava tota escumosa per un cluell que la tornava al torrent 7-102 ) (anava endolcint-se fina al torrent 7-104) Torrent (ja molt abans de passar el torrent 7-105) Capítol 8 Cingle(retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113) Fondalada (retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113) Gorga (vaig acabar d’estimbar-lo fins a la gorga 8-115) (anà ficant-se dina la gorga 8-116) Margera ( valenta silueta sobre la margera 8-117) (malvat escuçó de margera 8-118) Penayalar (retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113)
154
Capítol 9 i capítol 10- no n’hi apareixen Capítol 11 Margera ( se’n fugia per una margera amunt, a pretext de collir una flor 11-146) Muntanya ( s’allunyà de la Garrotxa, retirant-se a les muntanyes de Mieres 11-142) Capítol 12 Afrau (allavors tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa el nom odiós de l’Esparver 11-151) Muntanya (com un eco llunyà de la fama que corria per la baixa muntanya 11-151) ( allavors reposava disgurtant de ses immenses riqueses en palaus que posseïa en llocs ignorats, cavats sota les muntanyes 11-152) Capítol 13 Afrau (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 12-167) Balma (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 12-167) Conca (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 12-167) Coll (el de la veu grossa l’enganyava dient-li que ja era endavant i que l’assolirien abans d’arribar a Coll de Dou 12-166) Cova (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 12-167) Vores (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 12-167) Capítol 14 Abim (com una allau quan arriba a la cinglera, sortíriem botent per un abim sense fons 14-174) ( un objecte de perpètues cobejances separat per un abim 14-178) Cinglera (com una allau quan arriba a la cinglera, sortíriem botent per un abim sense fons 14-174) Coll ( arribàrem al coll de Mal herba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona 14-178) Cova (en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del bosc 14-176) Serralada ( arribàrem al coll de Mal herba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona 14-178) Tuta (en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del bosc 14-176) Capítol 15 Cau (quinze dies passàrem recociant boscúries i furant caus 15-181) Cingle ( altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys 15-182)
155
Coll (altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys 15-182) (la Collada Roja s’obira de molts indret a més del coll de Clarioles 15-183) Cova (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) Espadat (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) Serralada ( des de Corsaví a Riu, Oix i serralada del Cos 15-181) Timba (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) Capítol 16 Cinglera ( i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases 15-195) Cinglera ( i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases 16-195 ) Muntanya (lo cert és que, igual que un conill embardissat, des de les muntanyes de Darnius fina a Rocabruna, anà donant tombs sese que fos possible foragitar-lo d’allí 16-198) Port ( i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases 16-195 ) Capítol 17 Avenc (lo cert és que em veia com en el llindar d’una buidor immensa i sentia vèrtig de l’avenc que s’obria a mos peus 17-202) Collada (sorprengueren i segrestaren an en Gonfrau de Beuda, i, al retirar-se per la collada del Freu 17-207) Capítol 18 Cinglera ( se disposà a donar ordres per a recollir la gent que estava escampada pels crenys de la cinglera 18-212) Collada ( la pujada fins al collet de Malherba la férem volant 18-213) Capítol 19 Avenc (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Balmes (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Cim (un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda 19-225) Cingle (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Cinglera (en cert indret on la cinglera s’acanalava formant com una xemeneia 19-226)
156
Cofurna(vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Coll (com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223) Cova (com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223) Espadat (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) (a voltes, esquinçant-se la boira, em trobava de cara a un espadat que em barrava el pas o bé de peus sobre un avenc 19-224) Gruta(vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Margera (sobretot quan des de la margera increpava al mala-ànima de l’Ibo 19-220) Puig (un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda 19-225) Vora (vaig recomenççar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) Capítol 20 Abim ( de seguida la regata fosca començà a degotar taques negres que desapareixien engolides per l'abim 20-240) Canal (l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) Cau (amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda 20- 233) Cingle(l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) (a tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de la cinglera 20-234) Cinglera (a tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de la cinglera 20-234) (sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran cornisa fins als trenc de... 20-234) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (com d’una alzina que els carboners estimben des del relleixos de les cingleres 20-241) Cornisa (sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran cornisa fins als trenc de... 20-234) Cova (amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda 20- 233) (sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la
157
gran cornisa fins als trenc de... 20-234) (devia concórrer-hi per Ribelles i tapar altra fugida de la cova 20-234) (era un del que, aclatats dies ha entre les mates del bosc, vigilaven el moviments de la cova 20-237) (s’adonà de què l’Esparver per darrera precaució havia deixat un home per a vigilar els encontorns del pas de la cova 20-237) (amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al viarany de la cova hi havia moviments 20-239) Clotada (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) Creny (repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó 20-240) Espadat (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (en un lloc sense més sortida que el viarany que com una reglada fosca creuava l’espadat d’allí enfront 20-237) (repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó 20-240) Raconada (l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) Timbera (se sentí vers al cap de la filera uns cops secs com si destralegessin un plançó, i després un refrec de branques timbera avall 20-241) Tuta (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (i els demés tornaren a aclatar-se a la tuta, on se’ls sentia disputar i lamentar-se a crits 20-240) Vessant (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) Viarany (amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al viarany de la cova hi havia moviments 20-239) Capítol 21 Abim (altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que se’n veien sobre l’abim 21-247) Avenc (el mar de Roses començava a inflamar-se amb les primeres besllums de l’aurora, i del fons dels avencs començaven a alçar-se les boires matineres 21-243) (avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora casi suspès sobre l’avenc 21-252) (aquell degotall de sers huans estimbant-se per les goles de l’avenc com ovelles acorralades pel llop 21-254) Balma (altres anaren baixant i poc després se sentí de no dins la balma l’aixanés de moments abans 21-244) Cingle (avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora casi suspès sobre l’avenc 21-252) ( aquell sacerdot lligat amb cordes dalt dels cingle per a escoltar una confessió que semblava sortir del fons de l’infern 21-254) Cinglera (amb els capbrots de les boscúries i amb els talls i morrots de les cingleres 21-243) (havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera 21-244) (posat de bocaterrosa per no agafar goles traient el cap pel tall de la cinglera 21-249) (i amb l’única mà que li quedava sencera, se donava punyades al pit que ressonaven per la cinglera 21-250) (només aquí baix, a mitja cinglera, n’ha quedat un de penjat, que
158
encara renega tot demanant confessió 21-251) (tot dirigint-se a l’indret de la cinglera d’on pujaven els clams de l’Avi 21-251) (per sobre d’elles suraven sempre els accent esquedats de l’Avi que feien ressonar les cingleres amb relacions de pecats espantosos 21-253) Cova ( perquè feia estona que havia cessat l’aixanés de crits renecs que se sentia suara per l’indret de la cova 21-244) ( i fent avançar els millors tirador per les puntes de les roques que s’encaraven millor amb la cova 21-244) (envestir al cova pel corriol, acompade qui vulgui seguir-me! 21-245) (emparant-se en els relleixos de la boca de la cova 21-246) (quan els pocs que quedaven s’eren refugiats al darrer replec de la cova on les bales no hi podien entrar 21-246) (quan uns quants minyons emprenien el corriol dret a cova amb l’arma engaltada i la teia entre les dents 21-246) (però quan arribava a la cova, ja feia estona que ells hi eren 21-246) altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que se’n veien sobre l’abim 21-247) (els cadavres eren recollits amuntegats al fons de la cova 21-247) (els taparia tots al fons de la cova: enlloc poden tenir millor ninxo 21-251) (havia ordenat que es fiqués tothom al fons de la cova, que estava a una respectable distància 21-252) (macerada per un empresonament de molts dies al fons d’una cova 21-254) (veia també l’estiba de morts al fons de la cova 21-255) Espadat (els que penjaven dels matolls de l’espadat i se’ls pogué pescar 21-247) (clapant la penya com la dels altres infeliços, que s’escolaren regantellant per l’espadat avall 21-255) Penyal (i altres drets o recolzats pels revirons dels penyals, tots seriosos i recollits 21-255) Relleix (havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera 21-244) Timbera (aquella fusellada mortal per damunt de les timberes 21-254) Tuta (engegades dret a l’ampla boca de la tuta, tornaven a sortir brunzint 21-246) Capítol 22 Afrau (semblava que el terratrèmol d’aquella luctuosa jornada hagués foragitat tot altre signe de vida i moviment d’aquella afrau desolada 22-268) Avenc (veien que no era possible llençar-me a l’espai per sobre l’avenc pe a escanyar-lo 22-262) (encara trobava medi de capbussar-me de nou en l’avenc de la desesperació 22-269) Cinglera (vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la caiguda 22-258) (vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera veïna que, com la paret rònega d’una celobert, s’estenia al meu davant 22-261) (entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus caiguts de la cinglera 22-262) (vaig tenir intencions de deixar-me estimbar per la cinglera 22-264) (tot esgarrapant cap amunt pel matolls i relleixos de la cinglera 22-265) (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) Creny (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) Cornisa (un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils 22-265) Espadat (més això representava una marrada de prop de dues hores i ma semblar-me que agafant la comissura del racó on l’espadat se trobava interromput per sollevaments
159
reinfalts per les arrels 22-260) (entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus caiguts de la cinglera 22-262) (un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils 22-265) Freu (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) Gorja (aquest desig féu nàixer en mi una vedadera pruïja d’arribar al fons de la gorja 22-260) (tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitud de la gorja, que va donar-me un cop al cor 22-261) (enrogint amb la seva sang les gorgues manses 22-266) Margera (ets un malvat escurçó de margera! 22-262) Raconada (allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades 22-266) Roca (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) Serra (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) Timbera (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) (més que abandonat me sentia llençat com una ròssa a podrir al fons d’una timbera 22-269) Torrent (vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la caiguda 22-258) (l’únic camí accessible era per baix, anant a buscar la torrentera per damunt de Sant Aniol 22-260) (allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades 22-266) (lleugerament entelada en alguns punts per un principi de boira blavosa que es congriava en el fons de la torrentera 22-268) Capítol 23 no hi ha mots Capítol 24 Canal ( i més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja 24-280) Cau (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) Cimall (s’enlairava com un cimall davant de Castell s’Espasa muntat sobre un caire com un tall de simitarra 24-280) Cingle (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) Cinglera (sobre el que rogejaven els esmicolades cingleres com una nafra mig resseca 24-280) ( i més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja 24-280) (cap a les profunditats de la vessant al peu de la cinglera 24-288) Depressió (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) (senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya 23-287)
160
Fondalada (bé ho deu llucar si el Bestracà porta caputxa, si el Bassegoda fuma amb pipa, si les fondalades de Brui sospiren... 24-283) Gaserna (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) Gorja (tement en Rafel que seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del pas d’en Roca 24-279) Muntanya (tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les muntanyes i estant el cel serè 24-279) (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) (per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280) (senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya 23-287) Pas (i atravessàrem el Llierca per sota el pas del Duc 24-279) (tement en Rafel que seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del pas d’en Roca 24-279) Puig (anant alguna d’elles a esclatar com bombardes als peus del puig de Molins 24-280) Tuta (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) Vertical (per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280) Vertent (tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les muntanyes i estant el cel serè 24-279) Capítol 25 Abim (a qui les mateixes desventures, per falta de virtuts, havien precipitat al fons de l’abim 25-300)
161
10.2 Llista formes de relleu: ordre alfabètic 1- Abim (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) (mig suspès sobre l’abim 4-73) (com una allau quan arriba a la cinglera, sortíriem botent per un abim sense fons 14-174) ( un objecte de perpètues cobejances separat per un abim 14-178) ( de seguida la regata fosca començà a degotar taques negres que desapareixien engolides per l'abim 20-240) (altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que se’n veien sobre l’abim 21-247) (a qui les mateixes desventures, per falta de virtuts, havien precipitat al fons de l’abim 25-300) 2- Afrau (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) (allavors tornà a ressonar per les afraus de la Garrotxa el nom odiós de l’Esparver 11-151) (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167) (semblava que el terratrèmol d’aquella luctuosa jornada hagués foragitat tot altre signe de vida i moviment d’aquella afrau desolada 22-268) 3- Avenc (el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l’avenc, a les verges del Senyor…, p-23) (immensos còdols abalançats sobre d’avencs, P-34) (lo cert és que em veia com en el llindar d’una buidor immensa i sentia vèrtig de l’avenc que s’obria a mos peus 17-202) (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) (el mar de Roses començava a inflamar-se amb les primeres besllums de l’aurora, i del fons dels avencs començaven a alçar-se les boires matineres 21-243) (avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora casi suspès sobre l’avenc 21-252) (aquell degotall de sers huans estimbant-se per les goles de l’avenc com ovelles acorralades pel llop 21-254) (veien que no era possible llençar-me a l’espai per sobre l’avenc pe a escanyar-lo 22-262) (encara trobava medi de capbussar-me de nou en l’avenc de la desesperació 22-269) 4- Balma (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167)
162
(vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) (altres anaren baixant i poc després se sentí de no dins la balma l’aixanés de moments abans 21-244) 5- Basamenta (espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua, P-34) 6- Bassa (veia la bassa , tota ombrejada de salzes i pomeres 7-102) 7- Canal (canals d’Uja, P-24) (s’estava esperant als francesos, que algú havia senyalat enfonsant-se ja per les canals d’Uja 1-39) (ja es formava en professó a la porta de la iglésia per a rependre el camí de les canals 4-73) (aixís traspassàrem les canals 4-76) (l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) ( i més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja 24-280) 8- Carena (serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua, P-23) (remuntaven vessants i carenes, P-24) 9-Cascata (de la braó de les cascates, P-34) 10-Catau (aquella Garrotxa era catau de malfactors i perdularis, P-26) (abans refugi de sants bisbes, de monjos, d’ermitans i penitents, i ara catau de tota la mala gent que els pobles foragiten a escopetades 1-41) 11-Cau (quinze dies passàrem recociant boscúries i furant caus 15-181) (amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda 20- 233) (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) 12- Caverna (les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, P-28) 13- Cim
163
(un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda 19-225) 14- Cimall (s’enlairava com un cimall davant de Castell s’Espasa muntat sobre un caire com un tall de simitarra 24-280) 15- Cingle (encinglada cova, P-23) (espaioses i encinglades coves, P-26) (cingles de Talaixà, P-33) (les immenses cingleres 3-65) (des del repeu de les cingleres fina a les clapisses de Bassegoda 3-65) (a sota els cingles 4-80) (retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113) ( altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys 15-182) (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) (l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) (a tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de la cinglera 20-234) (avançant-se a rossegues sobre el tall del cingle, es col·locà en una posició esfereïdora casi suspès sobre l’avenc 21-252) ( aquell sacerdot lligat amb cordes dalt dels cingle per a escoltar una confessió que semblava sortir del fons de l’infern 21-254) (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) 16- Cinglera (Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, P-23) (el blau del cel s’estenia cm un vel puríssim per damunt de les cingleres 1-37) Muntanya (que altres maldecaps tenia a ciutat per ocupar-se de mantenir l’ordre a la muntanya 1-38) ( i això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat 1-41) (instantàneament ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla 1-49) (alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall 4-73) (la llum crepuscular, caient aplomada de dalt de les cingleres 4-78) (davallant del peu de la cinglera soleia 7-104) (com una allau quan arriba a la cinglera, sortíriem botent per un abim sense fons 14-174) ( i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases 16-195 )
164
(se disposà a donar ordres per a recollir la gent que estava escampada pels crenys de la cinglera 18-212) (en cert indret on la cinglera s’acanalava formant com una xemeneia 19-226) (a tancar-se com un conill dins un cau encinglat on s’hi anava sols per un viarany format per un relleix de la cinglera 20-234) (sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran cornisa fins als trenc de... 20-234) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (com d’una alzina que els carboners estimben des del relleixos de les cingleres 20-241) (amb els capbrots de les boscúries i amb els talls i morrots de les cingleres 21-243) (havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera 21-244) (posat de bocaterrosa per no agafar goles traient el cap pel tall de la cinglera 21-249) (i amb l’única mà que li quedava sencera, se donava punyades al pit que ressonaven per la cinglera 21-250) (només aquí baix, a mitja cinglera, n’ha quedat un de penjat, que encara renega tot demanant confessió 21-251) (tot dirigint-se a l’indret de la cinglera d’on pujaven els clams de l’Avi 21-251) (per sobre d’elles suraven sempre els accent esquedats de l’Avi que feien ressonar les cingleres amb relacions de pecats espantosos 21-253) (vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la caiguda 22-258) (vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera veïna que, com la paret rònega d’una celobert, s’estenia al meu davant 22-261) (entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus caiguts de la cinglera 22-262) (vaig tenir intencions de deixar-me estimbar per la cinglera 22-264) (tot esgarrapant cap amunt pel matolls i relleixos de la cinglera 22-265) (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) (sobre el que rogejaven els esmicolades cingleres com una nafra mig resseca 24-280) ( i més lluny encara, entre les fosques cingleres de Lliure que limitaven el quadro per la dreta apuntaven el nas de les canals d’Uja 24-280) (cap a les profunditats de la vessant al peu de la cinglera 24-288) 17- Clapissa (clapisses de pedra cantalluda i sollevadissa, P-24) (des del repeu de les cingleres fina a les clapisses de Bassegoda 3-65) (cap a les clapisses de Martenyà 4-73) 18- Clariana ( per entre una clariana del bosc 7-106) 19- Clotada (La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i torrenteres... P-33) (en les clotades sobre una gran tofa de fullaraca arremolinada pel vent 7-105) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236)
165
20- Cofurna (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) 21- Coll (aviat aparegueren pel coll de clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que serpejava entre les alzines 1-39) (el de la veu grossa l’enganyava dient-li que ja era endavant i que l’assolirien abans d’arribar a Coll de Dou 13-166) ( arribàrem al coll de Mal herba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona 14-178) (altres vegades ens posàvem a l’agoit des d’un collet esbrossat o a la punta d’un cingle que donés vista als corriols o viaranys 15-182) (la Collada Roja s’obira de molts indret a més del coll de Clarioles 15-183) (com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223) 22- Collada (sorprengueren i segrestaren an en Gonfrau de Beuda, i, al retirar-se per la collada del Freu 17-207) ( la pujada fins al collet de Malherba la férem volant 18-213) 23- Conca (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167) 24- Cornisa (sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran cornisa fins als trenc de... 20-234) (un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils 22-265) 25- Cova (encinglada cova, P-23) (recociava coves i tutes, P-25) (espaioses i encinglades coves, P-26) (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167) (en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del bosc 14-176) (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) (com l’aranya a l’agoit, passar-me hores i fins dies enters al peu d’una cova, a la vora d’un viarany, sobre un collet, esperant amb estúpida passivitat 19-223) (amb les mateixes precaucions anàrem a encauar-nos a la cova de l’Albarda 20- 233)
166
(sortírem de la cova de l’Albarda nit fosca, i atravessant el Llierca, que anava gros aigua enllà, emprenguérem la cinglera del Salt de la Núvia, amb intent de resseguir la gran cornisa fins als trenc de... 20-234) (devia concórrer-hi per Ribelles i tapar altra fugida de la cova 20-234) (era un del que, aclatats dies ha entre les mates del bosc, vigilaven el moviments de la cova 20-237) (s’adonà de què l’Esparver per darrera precaució havia deixat un home per a vigilar els encontorns del pas de la cova 20-237) (amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al viarany de la cova hi havia moviments 20-239) ( perquè feia estona que havia cessat l’aixanés de crits renecs que se sentia suara per l’indret de la cova 21-244) ( i fent avançar els millors tirador per les puntes de les roques que s’encaraven millor amb la cova 21-244) (envestir al cova pel corriol, acompade qui vulgui seguir-me! 21-245) (emparant-se en els relleixos de la boca de la cova 21-246) (quan els pocs que quedaven s’eren refugiats al darrer replec de la cova on les bales no hi podien entrar 21-246) (quan uns quants minyons emprenien el corriol dret a cova amb l’arma engaltada i la teia entre les dents 21-246) (però quan arribava a la cova, ja feia estona que ells hi eren 21-246) (altres jeien en la petita plataforma que hi havia al peu de la cova, a més d’alguns que se’n veien sobre l’abim 21-247) (els cadavres eren recollits amuntegats al fons de la cova 21-247) (els taparia tots al fons de la cova: enlloc poden tenir millor ninxo 21-251) (havia ordenat que es fiqués tothom al fons de la cova, que estava a una respectable distància 21-252) (macerada per un empresonament de molts dies al fons d’una cova 21-254) (veia també l’estiba de morts al fons de la cova 21-255) 26- Creny (crenys i gorges de Sadernes, P-23) (repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó 20-240) (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) 27- Depressió (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) (senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya 23-287) 28- Ensulsiada (ensulsiades colossal, P-24)
167
29- Esbaconada (davallant de l’espantosa esbaconada de Brui 3-65) 30- Espadat (escalaven fins als espadats, P-24) (escalant espadats i xaragalls, P-24) (aquells espadats fora de plom, P-34) (seguint el camí de Ribelles que voreja l’espadat 4-73) (més amunt bosc i més bosc, fins a sota l’espadat 7-103) (llisera terruda i ufanosa, enclosa entre espadats 7-104) (a mida que s’acostava a l’espadat de l’altra banda 7-104) (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) (a voltes, esquinçant-se la boira, em trobava de cara a un espadat que em barrava el pas o bé de peus sobre un avenc 19-224) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (en un lloc sense més sortida que el viarany que com una reglada fosca creuava l’espadat d’allí enfront 20-237) (repetint-se com tronades, per aquells racons espadats, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrien igual que mandíbules de dragó 20-240) (els que penjaven dels matolls de l’espadat i se’ls pogué pescar 21-247) (clapant la penya com la dels altres infeliços, que s’escolaren regantellant per l’espadat avall 21-255) (més això representava una marrada de prop de dues hores i ma semblar-me que agafant la comissura del racó on l’espadat se trobava interromput per sollevaments reinfalts per les arrels 22-260) (entre les darreres mates que creixien sota l’espadat xuclant del talús format pels detritus caiguts de la cinglera 22-262) (un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l’espadat per la cornisa i enfonsant-me en les marrades difícils 22-265) 31- Esquerda (dantesques esquerdes, P-24) 32- Fossa (enfonsant-me en les fosses gegantines, P-24) 33- Fondalada (omplien les fondalades, P-24) (sota els boscos de fondalades casi inaccessibles, P-26) (quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i fondalades 1-48) (a mida que tirarava fondalada amunt 7-103)
168
(retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113) (bé ho deu llucar si el Bestracà porta caputxa, si el Bassegoda fuma amb pipa, si les fondalades de Brui sospiren 24-283) 34- Freu (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) 35- Gaserna (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) 36-a-Gorja (anava pla i amunt fins a Collterrer, on tenia la gorja anava endolcint-se fins al torrent 7-104) (aquest desig féu nàixer en mi una vedadera pruïja d’arribar al fons de la gorja 22-260) (tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitud de la gorja, que va donar-me un cop al cor 22-261) (crenys i gorges de Sadernes, P-23) (tement en Rafel que seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del pas d’en Roca 24-279) 36-b- Gorga (formen amansides gorgues d’un verd esmaragdí 3-65) (vaig acabar d’estimbar-lo fins a la gorga 8-115) (anà ficant-se dins la gorga 8-116) (enrogint amb la seva sang les gorgues manses 22-266) 37- Gruta (vaig recomençar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) 38- Margera ( valenta silueta sobre la margera 8-117) (malvat escuçó de margera 8-118) ( se’n fugia per una margera amunt, a pretext de collir una flor 11-146) (sobretot quan des de la margera increpava al mala-ànima de l’Ibo 19-220) (ets un malvat escurçó de margera! 22-262) (al muntar un marge, vaig topar amb el subcabo 3-66) 39- Massiu (contemplava aixecaments espantosos de massius granítics, P-24) 40- Mont (monts d’Europa, P-33) 41- Morrot
169
(colossals morrots de pedra viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat, P-34) 42- Muntanya (me sorprengué un dia amb la proposició d’anar a la muntanya 2-55) (encara vagàrem per la muntanya, fins que definitivament ens vegérem obligats a entrar a França 2-55) ( s’allunyà de la Garrotxa, retirant-se a les muntanyes de Mieres 11-142) (com un eco llunyà de la fama que corria per la baixa muntanya 11-151) ( allavors reposava disgurtant de ses immenses riqueses en palaus que posseïa en llocs ignorats, cavats sota les muntanyes 11-152) (lo cert és que, igual que un conill embardissat, des de les muntanyes de Darnius fina a Rocabruna, anà donant tombs sese que fos possible foragitar-lo d’allí 16-198) (tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les muntanyes i estant el cel serè 24-279) (sols s’obirava una lleugera filagarsa de núvol que es gronxava mandrosament arran de cingle per damunt del Celler de l’Atmetllada , que ve a ser una depressió d’aquesta muntanya 24-279) (per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280) (senyalant-me un petit corregai que desembocava de la gran depressió de la muntanya 23-287) 43- Muradal (muradals immessos, P-24) 44- Pas (i atravessàrem el Llierca per sota el pas del Duc 24-279) (tement en Rafel que seria impossible remuntar el rieral per les feréstegues gorges del pas d’en Roca 24-279) 45- Pedruscall (saltironant pels pedruscalls i còdols de l’estreta via 4-75) 46- Penyal (i altres drets o recolzats pels revirons dels penyals, tots seriosos i recollits 21-255) 47- Penayalar (retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars del cingles 8-113) 48- Pic (de Tossa, p-23) 49- Port ( i l’altra part muntant cingleres i ports sense camí ni carrera, carregats més que uns ases 16-195 ) 50- Puig (de Bassegoda, P-23)
170
(un dia, més febrós i més entenebrat que mai, va atrapar-me la fosca al bell cim del puig de Bassegoda 19-225) (anant alguna d’elles a esclatar com bombardes als peus del puig de Molins 24-280) 51- Raconada (les feréstegues raconades de Brui, P-24) (ne feren una estenellada a les raconades de Brui, P-26) (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) (l’itinerari d’entrada d’en Rafel amb el seu frau fou senyalat per la Muga i canals d’Uja, i la ratera on devien ficar-se els trabucaires, l’encinglada Tuta del Morts, sota Ribelles, en els trencs de la raconada de Brui 20-232) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades 22-266) 52- Relleix (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) (havien quedat a dalt o penjaven emmatisats pels relleixos de la cinglera 21-244) 53-Repeu (des del repeu de les cingleres fina a les clapisses de Bassegoda 3-65) 54- Reviró (per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s’hi la jonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim, P-24) 55- Riera (tractant d’esbargir el mal humor pels encontorns de la riera 3-66) (ja corrien riera avall 4-73) 56-Roca (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) 57- Rostall ( i això passa a nostra casa, entre aquests rostalls i cingleres que sempre sembla que hagin de caure i no cauen mai per a esclafar tanta maldat 1-41) 58- Serra (de Banyadors, P-23) (les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal 22-268) 59- Serrat (quedàvem els d’Albanyà, Lliurona, Bassegoda i Ribelles i els bosquerols del serrats i fondalades )
171
60- Serralada (de la Mare de Déu del Mont, P-23) ( arribàrem al coll de Malherba, des d’a on, a la dèbil claror de les estrelles, se veien retallades les llunyanes serralades de Talaixà, les Canals, Bestrecà i Costa Bona 14-178) ( des de Corsaví a Riu, Oix i serralada del Cos 15-181) 61- Terrer (terrer rocós, P-24) (pescant al vol locucions i mots especialíssims d’aquell terrer, P-25) 62- Timba (baixàrem a les timbes, escalàvem els espadats, ensumàvem totes les coves conegudes i moltes en descobrírem de nou 15-181) 63- Timbera (se sentí vers al cap de la filera uns cops secs com si destralegessin un plançó, i després un refrec de branques timbera avall 20-241) (aquella fusellada mortal per damunt de les timberes 21-254) (estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d’esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera 22-258) (més que abandonat me sentia llençat com una ròssa a podrir al fons d’una timbera 22-269) 64- Torrent (aviat aparegueren pel coll de clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que serpejava entre les alzines 1-39) (començaren a afilerar-se per a embocar, un a un, la passarel·la 1-39) (sobre el torrent de la Comella 4-74) (ja molt abans de passar el torrent 7-105) (s’escolava tota escumosa per un cluell que la tornava al torrent 7-102 ) (vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera, el plançó tot pedrejat per la caiguda 22-258) (l’únic camí accessible era per baix, anant a buscar la torrentera per damunt de Sant Aniol 22-260) (allavors no em quedà més remei que davallar sempre fins a la torrentera per a arribar, remuntant-la, fins a les raconades 22-266) (lleugerament entelada en alguns punts per un principi de boira blavosa que es congriava en el fons de la torrentera 22-268) 65- Torrentera (La darrera daina, després de vagar alguns anys, viuda i fonedissa, per clotades i torrenteres... P-33) 66- Tuta (recociava coves i tutes, P-25) (en el fons d’alguna cova o d’alguna d’aquelles tutes d’artigaire perdudes al mig del bosc 14-176) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) (i els demés tornaren a aclatar-se a la tuta, on se’ls sentia disputar i lamentar-se a crits 20-240)
172
(engegades dret a l’ampla boca de la tuta, tornaven a sortir brunzint 21-246) (ademés que allí no hi ha cau, ni tuta, ni una mala gaserna 24-284) 67- Vall (migclouen la va diminuta 3-65) (alçant el cap i mirant la cornisa de la immensa cinglera que envolta la vall 4-73) 68-Vertent (tot just la primera llum del dia començava a posar de relleu les vertents de les muntanyes i estant el cel serè 24-279) 69- Vertical (per damunt d’aquesta muntanya, les espantoses verticals del Salt de la Núvia 24-280) 70- Vessant (remuntaven vessants i carenes, P-24) (baixàrem la clotada de Segàs, i, vorejant les cingleres de la raconada de Bruis, prenguérem una vessant escabrosa que mira de cairell l’espadat on hi ha la tuta 20-236) 71- Viarany (amb tot, les llambregades d’uns i altres confirmaren aviat la dita del primer, de què al viarany de la cova hi havia moviments 20-239) 72- Vora (vós que us donàveu la pena de rebre soleiades i greus fadigues per a esbrinar els secrets de ses balmes i vores, afraus i raconades, P-34) (no és pas sol perquè hi torben amagatalls, vores i boscúries que els posen a cobert de la justícia humana 1-42) (engegar aüques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores i coves de la comarca, que batessin totes les conques i afraus, fins a trobar-los 13-167) (vaig recomenççar per mon compte aquelles ascensions i davallades del Bassegoda, el Bestracà, el Mont i les Agudes, encinglant-me per espadats i avencs inncaccessibles, en busca de balmes i cofurnes, de grutes i vores 19-222) 73- Xaragall (escalant espadats i xaragalls, P-24) (les relíquies que conservo encara del paludisme dels xaragalls i les cavernes baixes, P-28)
173
Els escenaris de La punyalada- ruta
L’any Vayreda a l’Alta Garrotxa- ruta
Graus i Cingles- ruta
Any Marian Vayreda 2003
Fulletó- cap a la sensibilitat d’un nou segle (3 pàgines)
Article Coromines
Mapa de l’Alta Garrotxa- fotocòpia
