el reportatge 2

4

5

7

PAPERS D’ARQUITECTURA, FRAGMENTS D’HISTÒRIA

L’ARXIU HISTÒRIC DEL COL·LEGI RESTAURA EL FONS DOMÈNECH I MONTANER la ciutadaniaDOMÈNECH I L’ATENEU BARCELONÈS

les publicacionsVIATGES PER L’ARQUITECTURA ROMÀNICA

l’opinióLLUÍS DOMÈNECH I GIRBAU

FRANCESC FONTBONA

LA MEMÒRIA DE L’ARQUITECTURA

aàarquitectària

Arx

iu H

istò

ric d

el C

OA

C. F

oto:

Jau

me

Orp

inel

l (C

DI)

// N

úmer

o 11

. Mai

g 20

06

Una publicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya

2 arquitectàriaaà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER

COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA DEGÀ: JESÚS ALONSO I SÁINZ I SECRETARI: JORGE OZORES MARCO-GARDOQUI I TRESORER: JOSEP MARIA GUILLUMET I ANÉS I PRESIDENT DEMARCACIÓ DEBARCELONA: JORDI LUDEVID I ANGLADA I PRESIDENT DEMARCACIÓ GIRONA: JOSEP RIERA I MICALÓ I PRESIDENT DEMARCACIÓ LLEIDA: PERE ROBERT I SAMPIETRO I PRESIDENT DEMARCACIÓ TARRAGONA: JORDI

Existeixen importants centres de documentació d’arquitectura moderna icontemporània en el món. La referència la marquen institucions com el RIBA(Royal Institute of British Architects), amb un riquíssim fons d’arquitecturabritànica moderna i que recentement ha estat reconegut com a bibliotecanacional, o la biblioteca de l’AIA (American Institute of Architects) o l’Insti-tut Français d’Architecture, de titularitat pública i que reuneix un importantfons procedent de despatxos privats. El Centre de Documentació del COAC,del qual depèn l’Arxiu Històric, se situa entre aquests centres d’irradiaciócultural, i la seva constant feina desenvolupada des de la seva fundació el1969 li ha permès reunir la més important col·lecció d’arquitectura catalanacontemporània.

Aquest suplement el dediquem al fons de Lluís Domènech i Montaner, do-nat per la família l’any 2000, en la catalogació i revalorització del qual ha tre-ballat el Col·legi, fins a la publicació d’un llibre sobre la seva indubtable ri-quesa i la cessió del seu material per a una exposició al MNAC. Amb això,el Col·legi i el MNAC, gràcies a l’impuls de Lluís Domènech i Girbau, bes-nét de l’arquitecte modernista i il·lustre figura del catalanisme polític, unei-xen els seus esforços per oferir a la ciutadania un tros de la seva història,una nova mirada que, segur, ens ajudarà a valorar el patrimoni arquitectòniccom es mereix. Joaquim Coll Amargós, de l’Ateneu Barcelonès, FrancescFontbona, de la Biblioteca de Catalunya, i el mateix Lluís Domènech i Gir-bau ens ajuden a glossar la figura de Lluís Domènech i Montaner.

ATRESORAR UN LLEGAT QUE ÉS DE TOTHOMJESÚS ALONSO I SÁINZDEGÀ DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA

mànica a Catalunya, cosa que va provocar l’aban-donament de les fitxes de Domènech i Montaner il’enterrament de les seves troballes del romànic.

Lluís Domènech i Montaner, il·lustre personatge del’època, va ser president de l’Ateneu Barcelonès, di-rector del Col·legi d’Arquitectes, professor de l’Es-cola d’Arquitectura, actiu militant del catalanismepolític i destacat excursionista. Els seus viatges perCatalunya per radiografiar el patrimoni romànic vanunir la seva afició pels viatges amb la seva necessi-tat de recerca dels orígens de la identitat catalana,junt amb la seva exploració de formes, tècniques illenguatges per a la seva arquitectura. Ja el 1878, ellmateix va publicar un article titulat En busca de unaarquitectura nacional, tota una declaració d’inten-cions de la necessitat de definició de l’art i la identi-tat nacional.

Un llibre, una exposicióFinalment, cent anys més tard i després d’un minu-ciós estudi realitzat per Enric Granell i Antón Ramon,arquitectes i professors de l’Escola Tècnica Superiord’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), aquestadocumentació surt a la llum en un llibre, editat pelCol·legi d’Arquitectes sota el títol de Lluís Domènechi Montaner. Viatges per l’arquitectura romànica, i coma peces de l’exposició del MNAC Lluís Domènech iMontaner i el descobriment del romànic que permettornar a reunir les fitxes de Lluís Domènech i Monta-ner amb les obres d’art de la col·lecció de romànicdel MNAC.

Quan Granell i Ramon van analitzar, per encàrrec del’Arxiu Històric del COAC, les fitxes de Domènech iMontaner, hi van trobar per sorpresa material inèditde l’arquitecte: un pròleg i un esquema del llibre quepreparava cent anys enrere. El resultat és una pu-blicació que analitza la transcendència del fons inè-dit, i presenta les fotografies i anotacions (en catalàprefabrià) que Domènech i Montaner realitzava encada excursió per conèixer els orígens de l’art català.

L’Arxiu Històric del COAC va rebre l’any 2000 la do-nació del Fons Domènech i Montaner de mans de lafamília del cèlebre arquitecte. Més d’un miler de do-cuments pertanyents a quaranta projectes del genialarquitecte autor del Palau de la Música i de l’Hos-pital de la Santa Creu i Sant Pau, i actiu personat-ge de la vida política i ciutadana del primer terç delsegle XX. D’aquest fons, datat entre el 1876 i el 1920,la part més ben conservada correspon a les ano-menades “fitxes del romànic”: anotacions, fotos, plà-nols i dibuixos d’obres del romànic català realitzadesper ell a principis del segle XX.

Lamentablement, el gruix més important de l’arxiude l’arquitecte va ser destruït després de la guerracivil i la documentació d’obres emblemàtiques del’arquitecte s’ha perdut irremeiablement. Sí que esconserven alguns dibuixos o plànols del Palau dela Música, l’Hospital de Sant Pau, l’edifici del MuseuTàpies o la Casa Fuster. Des de llavors, el Centre deDocumentació del COAC, del qual depèn l’Arxiu,amb la col·laboració de Fundació Caixa Catalunya,s’ha encarregat de la seva identificació, catalogació,i restauració per recuperar el seu valor com a fontd’estudi del patrimoni històric del nostre país.

Escriure la històriaLes “fitxes del romànic” estan integrades per mate-rial documental que l’arquitecte català va reunir alllarg dels viatges realitzats entre el 1893 i el 1906 perla geografia catalana per conèixer el patrimoni romà-nic català. Prop de 1.500 plaques fotogràfiques, plà-nols, fotografies, esbossos i altres documents de l’è-poca integren el fons que l’arquitecte va recollir ambl’objectiu d’editar una història del romànic català, ique mai va poder publicar. Tot i ser el descobridordels conjunts murals de Taüll, Àneu i Brugal el 1904,va ser el seu deixeble, el també arquitecte Puig i Ca-dafalch, que el 1909 va publicar L’arquitectura ro-

Entendre el perquè de la realitat que ens envolta i valorar en la seva justa mesura l’obra dels nostres antecessorssón eixos fonamentals en el procés de construcció de la nostra identitat col·lectiva. Lluís Domènech i Montanervolia acostar-se al romànic català com una manera de trobar la seva identitat com a català, i amb aquestafinalitat va dedicar el seu temps a recórrer la geografia catalana i a inventariar el patrimoni arquitectònic romàniccatalà. La seva obra va quedar arraconada i els seus escrits, les seves reflexions a peu de cada obra i els plànolsi alçats d’esglésies que després traçava al seu despatx, guardats en caixes. Fins que els descendents delcèlebre arquitecte modernista van decidir treure a la llum aquest material. Primer el seu fill, Pere Doménech, jaen una edat avançada, va voler continuar la feina de Domènech i Montaner. Després, el seu besnét, LluísDomènech i Girbau, va promoure la donació de tot el fons Domènech i Montaner a l’Arxiu Històric del COAC. Elrecorregut del llegat, des de la custòdia familiar fins a la conservació a les sales de l’arxiu, permet que avui laseva obra surti a la llum i es pugui contemplar i ser admirada. L’obra i l’arquitecte. L’obra i el seu valor com apeça fonamental en la construcció del patrimoni històric del nostre país.

Un passat que escriu el present

PAPERS D’ARQUITECTURA,FRAGMENTS D’HISTÒRIALAURA BAYOPERIODISTA

FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC

1 SANT PERE DE BURGAL en una fotografia del 1904 1 CROQUIS de Sant Pere de Roda

FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC

FOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COACFOTO: ARXIU HISTÒRIC DEL COAC

FOTO: CHRISTIAN RIBAS

1 DIETARI PERSONALde Lluís Domènech i Montaner

1 LA SEU D’URGELL, el 1904 1 UNA DE LES primeres fotos de Sant Climent de Taüll (1904)

1 LES SALES DEL MNAC exposen les fitxes de Domènech i Montaner

arquitectàriaaà 3LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER

BERGADÀ I MASQUEF I PRESIDENT DEMARCACIÓ L’EBRE: CARLOS VERGÉS I ALONSO I VOCALS: JORDI SARDÀ I FERRAN / SANTIAGO CERVELLÓ I DELGADO / JOAQUIM FIGA I MATARÓ / ELSA IBARS I TORRAS I COL.LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA Plaça Nova, 5, 08002 Barcelona I Tel.: 93 301 50 00 I Fax: 93 318 60 29 I www.coac.net / PUBLICITAT: Zeta Gestión de Medios. Tel.: 93 265 57 27

L’ARXIU HISTÒRIC DELS ARQUITECTES

EL CATÀLEGDEL GATCPAC

GATCPAC o de l’Exposició Universal de l’any 1888,entre altres.

Estudi, catalogació i conservació Per David Ferrer, “la custòdia del fons documental enmans de l’Arxiu Històric del COAC no només garan-teix una adequada conservació del material, sinó tam-bé el seu estudi i difusió”. Ferrer recorda que “totaobra important d’arquitectura ha estat generada mit-jançant una documentació amb una importància quees posa de manifest en una posterior revisió històri-ca”. Perquè la millor manera d’aportar el valor que esmereix una obra és permetre el seu estudi, la sevacatalogació i òptima conservació.

“Abandonar al calaix del menjador familiar els projec-tes d’un arquitecte és enterrar la seva memòria i con-demnar-lo a l’oblit” adverteix Jesús Alonso, degà delCOAC, que afegeix: “És una obligació del Col·legi po-sar en valor i mantenir viu el fons documental que in-tegra el patrimoni arquitectònic de Catalunya”. Aques-ta divulgació unes vegades es produeix en forma detreballs d’investigació o doctorats, o exposicions, al-tres a través de l’edició de monografies, i sempre desde la gran finestra global que suposa la xarxa virtual.Actualment es poden consultar online més de 20.566referències de l’Arxiu Històric del COAC, cosa quesuposa gairebé tota la documentació del centre.(www.coac.net/COAC/centredocumentacio).

Qualitat versus quantitat“A l’arxiu es guarda documentació interessantíssimai, moltes vegades encara poc estudiada” explica Da-

vid Ferrer. “Sovint, el fons dipositat conté sorpresesper als mateixos estudiosos, que fan troballes de graninterès en el marc de les seves investigacions”. PerAndreu Carrascal, arxiver, “el valor de l’Arxiu del Col·le-gi no és tant la quantitat de documentació com laqualitat. A diferència d’altres arxius –com els mu-nicipals– on només es gestionen els documents bà-sics de tots els edificis, l’Arxiu Històric del COAC, soltenir els projectes amb documentació més variada:des del seu encàrrec, la seva correspondència,pressupostos, esbossos, fins a les diverses versionsdel projecte”.

Fons de referènciaUn dels fons d’importància dipositat a l’Arxiu Histò-ric del COAC és el fons GATCPAC, que compta ambplànols, dibuixos i documentació de la Caseta Des-muntable (1932-36), el Dispensari Central Antituber-culós (1934-38), la revista AC, o La Ciutat de Repòsi Vacances (1932-37), amb un estudi detallat que hapermès radiografiar els primers gestos de moderni-tat de l’arquitectura catalana del segle XX.

El 1974 Maria Martinell i Taxonera, filla de l’arquitec-te Cèsar Martinell i Brunet, va cedir el fons de l’arqui-tecte a l’Arxiu Històric. Cèsar Martinell (Valls 1888-Barcelona 1973) va ser l’arquitecte pont entre el mo-dernisme i el noucentisme, estudiós de l’arquitectu-ra i escultura barroca, de l’arquitectura medieval ca-talana, deixeble i estudiós de Gaudí. Actualment, laseva obra es pot consultar a través d’un itinerari ar-quitectònic que recorre, des de la xarxa virtual, totala seva obra (http://www.coac.net/martinell/).

La sala de consulta de l’Arxiu Històric del COAC aBarcelona està presidida per un moble de GasparHomar que havia estat del fill de Domènech i Mon-taner. Al davant, una desena de mobles per a plà-nols conserven part dels documents que el centrecustodia. Als seus calaixos s’emmagatzemen els di-buixos de la façana de la catedral de Barcelona (Au-gust Font, 1887), dibuixos de l’edifici de la Univer-sitat de Barcelona (Elies Rogent, 1862-80), elsdibuixos de Domènech i Montaner, el projecte delCamp Nou (Mitjans-Soteras-García Barbón, 1954),el projecte del Camí de Ronda de S’Agaró, a Girona(F. Folguera, 1935)... Són només alguns exemplesde la diversitat i la riquesa del fons documental d’ar-quitectura aquí dipositat.

David Ferrer, arquitecte, dirigeix des de fa més detrenta anys l’Arxiu, present a totes les demarcacionsdel Col·legi. Ell és un dels motors d’aquest centre dedocumentació, amb una breu però intensa trajectò-ria que el situa al capdavant dels centres arxivísticsd’arquitectura del món. La pausada però constantfeina de l’arxiu ha permès reunir un fons arquitectò-nic d’inqüestionable interès. Actualment, comptaamb més de setanta arxius professionals, com elsdels arquitectes Cèsar Martinell, Elies Rogent, Rafa-el Masó, Antoni Bonet, G. Rodríguez Arias, N.M. Ru-bió i Tudurí, dibuixos dels arquitectes Gaudí, Be-renguer, o Llongueras, o el fons documental del

Les fitxes romàniques de Domènech i Montanerno són l’únic material de l’Arxiu Històric del COACque aquests dies es pot veure fora de la seu col·le-gial: un centenar de fotografies, croquis i plànolsrealitzats durant la primera meitat de segle XX pelsarquitectes integrants del GATCPAC han viatjatfins a les sales del Museu d’Història de la Ciutatde Barcelona (MHCB), per integrar-se en l’expo-sició GATCPAC 1928-1939. Una nova arquitec-tura per a una nova ciutat. Per a qualsevol perso-na que ho desitgi, també es pot endur aquest fonsa casa, en forma de catàleg de l’exposició, edi-tat pel Col·legi d’Arquitectes.

Junt amb el material procedent de l’Arxiu Històricdel COAC, la mostra i el llibre presenten docu-mentació inèdita dipositada en altres importantsarxius, públics o privats, vinculats a aquest grupd’arquitectes agrupats sota les sigles GATCPAC:Arxiu Albert Illescas, Arxiu Coqueta, Arxiu E. Gra-nell, Arxiu Històric de l’Hospitalet. Ajuntament del’Hospitalet, Arxiu Històric de Viladecans. Ajunta-ment de Viladecans, Arxiu Josep Maria Rovira, Ar-xiu Municipal Administratiu. Ajuntament de Bar-celona, Arxiu Municipal de Martorell, ArxiuMunicipal de Palau-Solità i Plegamans, Arxiu Rai-mon Torres, Cité de l’Architecture et du Patrimoi-ne, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Bar-celona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura delVallès

El GATCPAC. 1928-1939. Una nova arquitecturaper a una nova ciutat està dirigit pels arquitectesAntonio Pizza i Josep Maria Rovira, i compta ambtextos de Carolina B. García, Celia Marín, AntonioPizza, Josep M. Rovira, José Ángel Sanz Esqui-de, Carles Serra, Paolo Sustersic i Enric Ucelay-Da Cal. Es tracta d’un volum de 336 pàgines, endoble edició català-anglès i castellà-anglès, quereuneix prop de 300 imatges entre plànols, di-buixos, o fotografies. Els cinc capítols presentenla situació històrica prèvia al GATCPAC, la com-posició del grup, referències il·lustrades de totesles seves obres i projectes, la difusió d’aquest mo-viment des de la revista AC, i el mobiliari i el dis-seny d’interiors.

LAURA BAYOPERIODISTA

EVA ÁLVAREZPERIODISTA

FOTO: JAUME ORPINELL (CDI) FOTO: JAUME ORPINELL (CDI) FOTO: ARXIU COAC

1 PORTADA DEL GATCPAC. 1928-1939. Una nova arquitectura per a una nova ciutat

1 DAVID FERRER, DIRECTOR del Centre de Documentació del COAC, i Andreu Carrascal, ar-xiver, repassen uns plànols de Francesc Mitjans recentment donats a l’arxiu.

1 L’ARXIU HA DOCUMENTAT i restaurat prop de 1.500 plaques de vidre fotogràfiquesprocedents de les fitxes del romànic de Domènech i Montaner.

4 arquitectàriaaà LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER

1 DOMÈNECH I MONTANER va tenir una intensa activitat en la societat catalana de l’època

1 DOMÈNECH I MONTANERa la catedral de Tortosa

El 25 de maig de 1906 a la nit Domènech i Monta-ner, en qualitat de president de l’Ateneu Barcelonès,dirigia unes paraules, primer en català i després en cas-tellà, per donar la benvinguda al líder republicà Nico-lás Salmerón i altres parlamentaris que visitaven la ciu-tat amb motiu de l’homenatge a la Solidaritat Catalana,l’ampli moviment catalanista transversal sorgit arrande la llei de jurisdiccions.

En un moment d’enorme efervescència social i políti-ca, l’Ateneu inaugurava la seva nova seu social: el ca-salot del neoclàssic Palau Savassona, al carrer Canu-da, on segueix estant avui, al cap de 100 anys. No erala primera vegada que Domènech presidia la més im-portant de les institucions ciutadanes barcelonines. El1898 havia iniciat un prestigiós recorregut com a figu-ra prototípica de la societat civil catalana, fet que li vapermetre ocupar la presidència de l’Ateneu fins a setvegades en diferents períodes, concretament entre1898-1900, 1905-1907 i 1912-1915. Segurament elfamós arquitecte va trobar en la vida d’ateneu, a par-tir del 1904, un refugi davant un catalanisme que, enmans de la Lliga Regionalista, s’estava dretanitzant ique obeïa cada vegada més a una estratègia de llui-ta partidista.

Però aquesta desafecció no ocultaria que, en els anysdel canvi de segle, Lluís Domènech havia jugat unpaper protagonista a les files dels que apostaven perla participació política i electoral del catalanisme, alcostat de figures més joves com Prat de la Riba i Ver-daguer i Callís. Tant des de la Unió Catalanista com,sobretot, des de la presidència de l’Ateneu Barce-lonès Domènech es va situar en l’epicentre de totesles tensions d’aquells anys. Va firmar el Missatge delsCinc Presidents entregat a la reina regent el novem-bre del 1898 en què es demanava la creació d’or-ganismes autonòmics. Va comprometre institucio-nalment l’Ateneu amb el moviment d’insubmissióciutadana conegut com el tancament de caixes. I enles eleccions generals del 1901 va sortir escollit di-putat a les Corts per la candidatura dels Quatre Pre-sidents, amb el popular doctor Bartomeu Robert iamb els fabricants Albert Rusiñol i Sebastià Torres.Van ser, doncs, els primers diputats elegits en repre-sentació del catalanisme organitzat.

El 1904, després de les presidències del mateix Ro-bert, del literat Picó i Campaner, de l’historiador Ra-mon d’Abadal i del poeta Joan Maragall, Domènechi Montaner va tornar a ser escollit president de l’Ate-neu. Havia estat un dels dirigents de la Lliga escinditsd’aquest partit l’abril d’aquell mateix any en discon-formitat amb la intervenció filomonàrquica de FrancescCambó davant el jove rei Alfons XIII en ocasió de la se-va visita a Barcelona.

La trajectòria personal de Domènech resumeix bé l’e-volució del catalanisme. D’acord amb la seva novaopció política, ara dibuixava la capçalera de la publi-cació republicana i catalanista El Poble Català, comanys enrere ho havia fet amb La Veu de Catalunya i,més anteriorment, amb La Renaixença.

Tots els presidents de l’Ateneu, al començar el cursacadèmic, pronunciaven un discurs inaugural queconstituïa un fet rellevant en la vida social de l’entitat.Les anteriors intervencions presidencials de Domè-nech, el 1898, el 1899 i el 1904, havien tingut un tode reivindicació política sempre a partir del recurs alpassat medieval. Ara, però, desenganyat de l’activi-tat política, va centrar la seva activitat en la investi-gació i en els treballs historicoartístics. En la sessióinaugural del curs 1905-1906, que va tenir lloc a l’oc-tubre, va llegir la introducció de la seva Història del’art romànic a Catalunya, una obra en la qual tre-ballava des de feia anys i que havia de ser publicadaaviat. Desgraciadament ni les actes de secretaria del’Ateneu recullen el discurs presidencial de Domè-nech ni el treball es va arribar a publicar mai. Va serl’última de les intervencions inaugurals a la sala decàtedres de l’antiga seu que l’Ateneu ocupava, desde la seva constitució el 1872, a la Rambla dels Ca-putxins, compartint edifici amb el Teatre Principal.D’aquesta manera podem afirmar que Domènech i

Montaner és el president indiscutible de l’operaciómés important de la història de l’Ateneu Barcelonès,la compra del Palau Savassona. L’espaiositat del nouedifici i la seva centralitat urbana, situat a dos minutsde la plaça de Catalunya, van permetre dues co-ses: subratllar l’excel·lència de la Biblioteca de l’Ate-neu, i reforçar el paper de l’entitat com a espai de tro-bada dels nuclis intel·lectuals i polítics catalans.

A partir del 1908 la vida de l’Ateneu va passar a re-gir-se mitjançant el món de les penyes. L’anomena-da Penya Vella, integrada per personalitats que s’i-dentificaven amb la sensibilitat decimonònica davantde l’emergent i agressiu noucentisme que dirigia Eu-geni d’Ors, regirà els destins de l’entitat fins al finalde la gran guerra, sota la direcció alternativa del doc-tor Roca i Heras i de Domènech i Montaner. En aquestsentit, el discurs inaugural que aquest va pronun-ciar el 1912, una altra vegada en qualitat de presi-dent, titulat Conservar la personalitat de Catalunya,reflecteix quin era, des de feia temps, l’estat d’ànimde Domènech, i que ja no variaria fins a la seva mort.Domènech reclamaria el retorn a l’actuació políticadels homes que, com ell i els de la seva penya, notenien partit pres, que eren “d’independent posicióprivada, amants de la terra i tolerants en idees polí-tiques i religioses”. I acabaria recriminant a la Cata-lunya de la Lliga i la noucentista el fet d’haver-losexclòs de la vida pública.

DOMÈNECH I L’ATENEU BARCELONÈS

DES DE LAPRESIDÈNCIA DEL’ATENEU BARCELONÈSDOMÈNECH ES VASITUAR EN L’EPICENTREDE LES TENSIONSD’AQUELLS ANYS

LA TRAJECTÒRIAPERSONAL DE DOMÈNECHRESUMEIX L’EVOLUCIÓ DEL CATALANISME

JOAQUIM COLL I AMARGÓSCOMISSARI DE L’ANY ATENEU

GRÀFIC / NOAH GRAÑÓ

FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC

1 ESBÓSde Sant Climent de Taüll

FOTO: ARXIU HISTÒRIC COAC

RESTITUIR UN CAPÍTOL PENDENT

arquitectàriaaà 5LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER

1 PORTADA DEL LLIBRE “Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l’Arquitectura Romànica”, editat pel COAC

Sovint els més importants aspectes dels gransarquitectes estan amagats. La imaginació de l’ar-tista es nodreix amb materials que només ell sapveure, i quan les biografies ens parlen de les obresens fan creure que surten del no-res. Però aixòno és cert.

La tradició de l’edat mitjana va ser, per a l’art dela segona meitat del segle XIX, un d’aquests com-ponents. Un encara jove Lluís Domènech i Mon-taner així ho va reconèixer en el seu manifest Enbusca de una arquitectura nacional. Recol·lec-tor impenitent, al llarg de la seva vida Domènechva arribar a reunir un immens arxiu de fitxes, es-crites i dibuixades, i de fotografies que confor-maven una teranyina que arribava a tots aquellsaspectes que segons ell definien l’època: geo-grafia, toponímia, heràldica, belles arts, arts de-coratives...

La donació que l’any 2000 va fer Lluís Domènechi Girbau de l’arxiu del seu besavi a l’Arxiu Histò-ric del Col·legi d’Arquitectes va permetre l’estu-di d’un fons documental inèdit. Al mapa d’aquestfons, la investigació sobre l’arquitectura catalanade l’alta edat mitjana prenia una especial im-portància. Lluís Domènech i Montaner va iniciaraquest treball per un desig genèric de conèixerl’art dels mítics orígens de la nació catalana; peròno hi ha dubte que pensava publicar les dadesen un llibre. El va estar preparant durant anys,però mai el va editar. Lluís Domènech i Montaner.Viatges per l’arquitectura romànica recull aquestsestudis.

Les pistes sobre la forma definitiva que l’arquitectevolia donar al llibre eren escasses: un índex es-quemàtic que s’anava desfilant fins a esvair-se iles primeres pàgines del primer capítol. En can-vi disposàvem d’un ampli material classificat al-fabèticament: set fitxers i unes caixes amb unes1.500 plaques fotogràfiques fetes per l’arquitec-te i el seu fill Pere. Moltes dades que ens hanpermès reconstruir la formació d’aquest fons do-cumental. Afiliat des de la seva joventut a les so-cietats catalanistes d’excursionisme científic, LluísDomènech va aprendre a conèixer el territori viat-jant. El nostre llibre dibuixa els itineraris de les se-ves visites als monuments.

Del 1893 al 1906 Domènech anota minuciosa-ment les seves impressions, producte d’una mi-rada sensible i científica a la vegada. Primer és

ENRIC GRANELLANTONI RAMONARQUITECTES

GRÀFIC / NOAH GRAÑÓ

SÓC UN PARTICULAR INTERESSATEN TEMES D’ARQUITECTURA I VOL-DRIA SABER SI PUC ACCEDIR AL’ARXIU HISTÒRIC DEL COAC. ¿HEDE PAGAR ALGUN TIPUS DEQUOTA?

L’Arxiu Històric forma part del Centrede Documentació del COAC i està oberti és d’accés lliure per a tothom que es-tigui interessat en els seus fons, siguio no sigui arquitecte. La consulta dedocuments és gratuïta, excepte en elscasos que faci falta fer una investiga-ció específica per part del personal tèc-nic de l’Arxiu. En aquest cas ho hauràde demanar per escrit. Es poden con-sultar tots els fons, excepte la docu-mentació que encara no hagi estat ca-talogada, aquella que contingui dadespersonals, la documentació originalamb greus problemes de conservacióo aquella que per circumstàncies ex-traordinàries estigui temporalment ex-closa de consulta. En el cas dels fonsresultat d’una donació, s’haurà, a més,de respectar les condicions imposadespels donants. Els fons també es poden consultar através de la pàgina web del COAC,www.coac.net (ARXIU) i accedir al de-tall de la documentació catalogada.No existeix servei de préstec per al pú-blic en general, però sí un servei de re-prografia amb unes condicions especí-fiques:

DLa gestió reprogràfica és de controlexclusiu de l’Arxiu.DEls costos del servei van a càrrec del’usuari.DNo es poden reproduir documentsque per característiques d’antiguitat,volum o males condicions del suport hofacin desaconsellable a criteri del capdel Centre de Documentació.DÉs necessari complir, en tot cas, lanormativa vigent sobre propietat in-tel·lectual.

Servei Atenció al Ciutadà. Tel. 900 501382. email: ciutada@coac.net

EL COACRESPONSERVEI D’ATENCIÓ AL CIUTADÀ DEL COL·LEGID’ARQUITECTES DE CATALUNYA

un petit quadern –Dietari de 1893–, després sónfitxes on es perfila un mètode d’anàlisi. Descriuel camí, indica la manera d’arribar-hi; explica lasituació, l’emplaçament, escriu o dibuixa, insis-teix en la topografia i en l’efecte de l’edifici enel paisatge. El conjunt el dibuixa en planta i sec-cions acotades. També inclou les parts diferen-ciades de l’església, fonamentalment el claus-tre i el campanar. Les anotacions escritesexpliquen la construcció, el material, el color, l’es-tructura i l’estat de conservació. Domènech po-sa un èmfasi especial a il·lustrar els detalls orna-mentals.

A part del mètode de treball és important remar-car la qualitat del resultat: la vivesa del text, la be-llesa del dibuix i de les fotografies. Tots són do-cuments inèdits, que no només tenen un valorarquitectònic, ja que ens mostren uns edificis avuidesapareguts o restaurats, sinó també el valor dela seva plàstica fotogràfica i de la informacióetnogràfica.

Els viatges pel romànic de Lluís Domènech i Mon-taner s’entrecreuen amb la seva biografia poli-facètica de polític, historiador i arquitecte. Així, laconfecció del dietari s’inicia l’any 1893, just l’any

posterior a les Bases de Manresa. La vida del po-lític interromp en la de l’historiador l’any 1901,quan és escollit diputat en la candidatura delsQuatre Presidents. Contràriament, quan el 1904abandona la Lliga Regionalista disconforme ambla direcció de Prat de la Riba, torna al treball so-bre el romànic i posa en marxa les campanyesmés intenses que s’acaben sobtadament el 1906.Un any després de crear-se l’Institut d’Estudis Ca-talans, Domènech queda marginat. Amb el suportoficial de Josep Puig i Cadafalch –l’antic deixeblepredilecte–, publicarà a partir del 1909 la seva Ar-quitectura romànica a Catalunya. Els comenta-ris de Domènech carreguen contra una políticacultural “vanitosa” i guiada a satisfer interessospersonals i desaprova no només el contingut, si-nó la mala qualitat editorial dels llibres de Puig.Lluís Domènech sent que la publicació del seutreball està ferida de mort en el petit món edito-rial català.

La publicació d’aquest llibre restitueix una peçaen el trencaclosques de la historiografia de l’artcatalà que potser farà reconsiderar la narracióhistòrica establerta. I a la vegada també ens hau-ria d’ajudar a veure l’arquitectura de Lluís Domè-nech i Montaner amb una nova mirada.

FOTO: SERVEI DE PUBLICACIONS DEL COAC

6 arquitectàriaaà PUBLIREPORTATGE

La degradació de les bigues pel pas del temps,la humitat, els paràsits o altres causes, pro-voca la disminució de la capacitat portant deles bigues, fins al punt que es pot produir eltrencament de les bigues i el possible col·lap-se de l’estructura.

Davant la necessitat de reforçar bigues de for-migó afectades per patologies estructurals coml’aluminosi, la carbonatació o altres causes,Séneton comercialitza Extend, una solució rà-pida, senzilla i econòmica. La firma, que im-porta en exclusiva aquest producte, consideraque Extend és molt superior a la resta de sis-temes de reforç de bigues, per la seva senzi-llesa de posada en obra, ja que no necessitasoldadures o cargols. A més, també s’utilitzaper reforçar bigues de fusta deteriorades perla humitat o atacades pels paràsits.

La biga Extend es compon de dues o tres pe-ces de secció rectangular que, acoblades deforma telescòpica, formen una biga de gran ri-gidesa. Es recolza en dos suports situats alsextrems de la biga i subjectes a la paret o ele-ment resistent amb ancoratges de tipus quí-mic o mecànic. Un cop col·locada la biga, esrebleix l’espai entre la biga Extend i la que esvol reforçar amb morter especial per a la trans-missió de les càrregues.

La biga reparada amb Extend és una substi-tució funcional que no té en consideració lacol·laboració de la biga reparada, de maneraque és capaç d’assegurar l’estabilitat del for-jat en el cas de pèrdua total de resistènciade la biga afectada.

El sistema consisteix en una substitució fun-cional de les biguetes deteriorades mitjançantla col·locació, a sota o flanquejant-les lateral-ment, de bigues d’alumini Extend, capaces d’as-segurar l’estabilitat del forjat en cas de pèrduatotal de resistència de la bigueta afectada. Tam-bé es pot fer la substitució física si les condi-cions de l’edifici ho permeten.

La característica fonamental del sistema ésla biga Extend, que està formada per dos o mésperfils de secció rectangular amb cares de gruixvariable. Aquests perfils de diferent secció s’in-trodueixen un a dintre de l’altre de forma ajus-tada i telescòpica, de manera que formen unabiga d’una gran rigidesa.

El sistema presenta dues variants. El primer ésel sistema biga sota biga, en el qual es col·lo-ca la biga Extend sota la bigueta de reforç mit-jançant el rebliment de l’espai entre totes duesamb morter de retracció controlada. El segonsistema és el de biga entre dues bigues. Escol·loca sota la bigueta deteriorada una safataen forma de U que transmet les càrregues adues bigues de reforç Extend, situades als doscostats de la bigueta, a través d’uns perfilstransversals o travesses recolzades sobre to-tes dues i disposades cada metre. La trans-missió de càrregues s’aconsegueix amb el re-bliment de morter de retracció controlada.

L’ajustament i el penjament dels perfils trans-versals a la biga Extend es fa amb unes abraça-dores en forma d’omega subjectes entre si ambvaretes roscades, que alhora serveixen per gra-duar l’altura de les travesses.

REFORÇ DELS SOSTRES

arquitectàriaaà 7LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU DOMÈNECH I MONTANER

vell discurs de la permanència de les característi-ques disciplinàries de l’arquitectura vitruviana i ferla transposició temporal. Aquesta operació aplica-da al palau ja es va fer en la recuperació de Domè-nech dels anys 60, en la consideració de l’autor delpalau gairebé com un lecorbusierà avant la lettre:quan es comparava l’estructura de pilars indepen-dents de la façana, la façana com a mur cortinaetcètera, en una retòrica, positiva en aquell mo-ment, d’autolegitimar les dues èpoques arqui-tectòniques. Tot això fa del Palau de la Música Ca-talana un projecte extraordinàriament modern,pròxim a les preocupacions actuals.

El modernisme català es va caracteritzar, entre mol-tes altres coses, pel renaixement de tota una sè-rie de bells oficis –arts decoratives o aplicades, enaltres maneres de designar-los– que van enriquirla nova arquitectura d’aquella època i li van do-nar aquella dimensió d’art total que profetes del’art com Richard Wagner havien predicat.

No obstant tots aquests artistes i artesans delmodernisme, quan es posaven al servei de la cons-trucció d’un edifici, en el que era la síntesi méscompleta de les arts plàstiques modernistes, ne-cessàriament es convertien en músics d’una granorquestra que s’havien de sotmetre a la discipli-na marcada pel director.

Lluís Domènech i Montaner va ser un director d’or-questra molt destacat, i un director, a més, que in-terpretava les seves pròpies partitures. A les sevesordres, eficaçment auxiliat sovint per altres arqui-tectes, com el seu fill Pere Domènech Roura o elseu gendre Francesc Guàrdia, hi van actuar es-cultors de gran talla com Eusebi Arnau o Miquel

Blay, altres de menys coneguts avui però impres-cindibles en aquella època, com Diego Massanao Alfons Juyol, i encara altres, llavors principiants,que arribarien a ser figures internacionals, com PauGargallo.

La col·laboració entre arquitecte i escultors era mú-tuament respectuosa: així com Antoni Gaudí mar-cava fèrriament als seus col·laboradors les formesexactes que volia als seus edificis i els escultorseren mers braços executors de l’arquitecte; Domè-nech, en canvi, dibuixava en els alçats uns croquisindicatius del que volia i els artistes els interpre-taven concertadament, però traduïts a la seva prò-pia personalitat.

En el cas de Blay, llavors un escultor de gran fa-ma, el seu paper correspondria, seguint el símilmusical –al grup (1907-08) de la cantonada del Pa-lau de la Música Catalana–, al d’un concertista con-vidat que toca amb l’orquestra però no hi està in-tegrat. Un paper solista similar és el que hauríemd’atribuir uns anys enrere a Josep Llimona, escul-tor de l’impressionant àngel del cementiri de Co-millas (1896). Un altre gran nom de l’art com Ra-mon Casas, quan va col·laborar amb Domènech–en els murals de la Fonda España (1902-03)–,

sembla que es va sotmetre més a una idea prefi-gurada per l’arquitecte que en solucions pròpies.

Un artista polivalent, si bé eminentment ebenista,Gaspar Homar, va tenir una presència molt desta-cada en més d’una obra de Domènech; i un jovepintor, després bastant notable, Francesc Labarta,va dibuixar, segons sembla al seu aire, les com-posicions de diversos plafons ceràmics de l’Hospi-tal de Sant Pau.

Altres artífexs tenien menys marge de creació per-què la seva actitud davant l’art era més la d’unsmagnífics executors que no la de creadors. Així po-dríem conceptuar col·laboradors de Domènech comel vidrier Antoni Rigalt, els mosaicistes Lluís Bru iMario Maragliano –sembla que més creador el pri-mer–, o la casa de ceràmica Pujol i Bausis.

El resultat sempre era una gran aportació al millormodernisme, l’art que singularitza el renaixementde la creativitat artística catalana, en un canvi de se-gle especialment important per al conjunt de la histò-ria de l’art occidental, una de les èpoques que, se-gurament, seran jutjades per la posteritat com aperíodes d’or de l’art, igual que ho havien estat elrenaixement o el barroc.

Hi ha diverses formes d’aproximació a la perso-nalitat de Domènech: la història familiar, l’aprofun-diment erudit en l’obra polièdrica, el personatgecom a home universal, etcètera. Però el que mésem fascina és aquella que intenta identificar l’ar-quitecte amb cada un dels seus edificis. O sigui, re-petir la seqüència de raonaments que expliquenel perquè de cada projecte.

Aquest mètode es va aplicar en els cursos mo-nogràfics sobre Domènech i Montaner de l’Escolad’Arquitectura de Barcelona els anys 1995-96 i vaser excel·lentment desenvolupat pels estudiantsdesprés de visitar alguna de les obres. L’anàlisi delprojecte del Palau de la Música Catalana va ser undels motius d’estudi. En ell es van considerar as-pectes com les especials i reduïdes condicions delsolar; el comprimit programa que exigia l’Orfeó ila imprevista necessitat de creixement de l’audito-ri en vigílies de la inauguració; la coordinació con-ceptual i formal entre tipologia, acústica i estructu-ra de la sala; la relació entre interior i exteriormanifestada en les dues façanes; els episodis es-pacials de l’escalinata i de la boca de l’escenari...

Eren tants els condicionants del projecte, tantes lesempremtes intel·lectuals deixades per l’arquitecteen el seu raonament arquitectònic, i tan clar el re-corregut seguit en la síntesi de la forma, que unse sent immers en el procés projectiu tot i ser cons-cient de la impossibilitat de repetir els procedimentso de connectar, des de l’òptica del segle XXI, ambl’esperit de l’època de Domènech. Es tracta, evi-dentment, d’un exercici acadèmic per exercitar elraonament i el sentit crític, ja que el pas de la histò-ria es demostra inexorable per poder pensar comDomènech i Montaner.

Malgrat la distància abismal entre els conceptes or-namentals de l’arquitecte modernista i la idea d’u-na arquitectura postracionalista amb altres para-digmes conceptuals i formals de la qual som hereus,sempre es produeix la temptació de ressuscitar el

LA BATUTA DE DOMÈNECH

LLUÍS DOMÈNECH I GIRBAUARQUITECTE

FRANCESC FONTBONABIBLIOTECA DE CATALUNYA

UNA APROXIMACIÓ DES DE LA DISTÀNCIA

1 EL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA avui és un dels escenaris de la ciutat

FOTO: ARXIU COAC

1 L’ARQUITECTE modernista s’ajudava de grans mestres

FOTO: ARXIU COAC

Avui dia, la cultura mediàtica ha arraconat aques-tes disquisicions i l’arquitectura ha estat assimi-lada a les mateixes lleis de la moda del vestir,de la televisió o de la publicitat.

Tornem, no obstant, a Domènech i Montaner con-siderant la seva personalitat, però també la se-va adscripció als moviments europeus conegutscom a Art Nouveau, resultat de la complexa su-ma d’una sèrie de revolucions (la socioeconò-mica demogràfica, la tecnològica, la filosòfica re-ferida al caràcter laic de la racionalitat ifuncionalitat). El modernisme de Domènech, com

el d’O. Wagner, V. Horta o C.R. Mackintosh, espot considerar paradigmàtic d’aquells valors in-trínsecs que resituaven l’arquitectura en les co-ordenades que els estils històrics acadèmics ha-vien oblidat: el pensament lògic, la necessàriasubjecció al sentit comú i l’aplicació dels des-cobriments científics i tècnics; la reflexió sobrela pertinença a un lloc i a una cultura com a ex-pressió natural i econòmica de l’arquitectura; lavella idea de la utilitat, la de la construcció delrefugi.

Idees que en el magma cultural del segle XIX,Domènech va intentar teoritzar en el seu conegutmanifest de la Renaixença, i portar a la pràctica,en una síntesi radical, presentada al Cafè Restau-rant de l’Exposició Universal del 1888.

Així mateix, seria poc intel·ligent negar la distànciaque separa les idees de Domènech de les dels ar-quitectes d’avui. Però ¿els canvis arquitectònicsque es produeixen en el transcurs del temps nosón, en realitat, versions de l’esmentada estructu-ra nuclear de la disciplina? Això explicaria que unaobra com el Palau de la Música, carregada d’or-namentació, sigui admirada actualment com unacreació de precisos i estrictes raonaments arqui-tectònics, a diferència de la visió immediata delsnoucentistes de l’època que només distingien laquincalleria.

Si a partir de la triple definició vitruviana (utilitas,firmitas i venustas) intentéssim portar aquesta es-tructura al present, parlaríem de funció, entorn isostenibilitat, però considerant aquests tres ele-ments com una segona derivada dels seus equi-valents de l’època domenequiana. Entre els ei-xos del lloc i la funció situaríem la història, entre lafunció i la sostenibilitat trobaríem les tècniques apli-cades, entre sostenibilitat i lloc veuríem el confortburgès.

Història, tècniques aplicades i confort serien unaforma de definir l’arquitectura de Lluís Domènechi Montaner, des de l’Hospital de Sant Pau fins ala Casa Navàs de Reus.

DOMÈNECH DIBUIXAVACROQUIS INDICATIUSDEL QUE VOLIA I ELS ARTISTES ELS INTERPRETAVENCONCERTADAMENT

8 arquitectàriaaà PUBLIREPORTATGE

VertiSub és una empresa del sector de laconstrucció i la indústria especialitzada entreballs considerats de risc. Compaginar tre-balls en col·lectors i mines aèries o sub-mergides, treballs pressuritzats en coronacióde tuneladores, formigonat des d’helicòpterso regeneració de formigó submarí requereixaconseguir una organització en què el per-sonal doni el millor de si mateix.Pilar Almagro és la directora gerent d’aquestacompanyia, que avui és referent a Espanyaen el seu àmbit. Digui’ns, Sra. Almagro:

¿Com aconsegueix VertiSub realitzarobres de tanta especialització i de tan altrisc potencial?Afrontant l’obra amb absència de prejudicisen la recerca de solucions, comprenent l’o-bra més enllà del seu aspecte purament ma-terial. Els homes i les dones VertiSub –ensalegra tenir cada vegada més dones a l’obra–tenen aquesta excel·lent qualitat que és l’es-perit de superació, donen més del que és exi-gible per contracte i en les obres difícils hiveuen un repte. A l’empresa és freqüent apre-ciar l’orgull de la feina ben feta, “això ho vaigfer jo” o “ets un artista”; amb preparació tèc-nica, mètodes, mitjans i aquest esperit po-dem afrontar obres complexes.

Els han concedit diversos premis a la in-novació, el més important l’any passat,el premi CIDEM. No és freqüent ser mo-del d’innovació en aquests sectors, ¿perquè és innovadora VertiSub?Innovar és una tendència innata en l’home ies produeix de manera natural si a la feinacreem el marc propici perquè floreixi; so-bretot respectem la dualitat de la naturale-sa humana amb una part espiritual que de-mana una actitud creadora. La consciènciad’estar creant implica la nostra personali-tat fins al moll de l’os i permet convertir l’ac-tivitat laboral en èxit professional formantpart substancial de l’èxit personal. L’obten-ció de beneficis empresarials es facilita d’a-questa manera.

¿Quins beneficis creu que aporta la in-novació?La innovació produeix riquesa i progrés so-cial. Espanya pateix una productivitat preo-cupantment baixa; en aquest sentit els em-presaris hem de comprendre que el conei-

Hidrodemolició a 2000 atmosferes en el procés de regeneració de formigó submergit.

G.R.I. Grup de Rescat Industrial en paradesindustrials i grans obres.

Rehabilitació de patrimoni arquitectònic. Torres de la Sagrada Família.

Treballs de consolidació, adequació i regeneració de mines i col·lectors.

Pilar Almagro

Reforçament de xemeneia mitjançant fibra de carboni.

xement, la recerca i la innovació són varia-bles econòmiques essencials de la nostra fei-na. La innovació genera o augmenta les ca-pacitats de la companyia, que és l’essencialper a la consecució de beneficis sosteniblesen el temps.

¿I la seguretat laboral?La seguretat laboral ha d’estar immersa enel procés productiu i no en paral·lel. S’hauràaconseguit quan no sigui necessari elabo-rar un Manual de Seguretat independent del

projecte d’obra. De dalt a baix tenim un am-pli –al meu parer excessiu– cos normatiu sitenim en compte que el 93% de les empre-ses del sector de la construcció tenen menysde 9 treballadors. Aplicar els criteris de se-guretat de dalt a baix implica despotismeil·lustrat, “tot per al treballador però senseel treballador”. Això no va funcionar, no fun-ciona i no funcionarà mai amb els humans.En el treballador hi ha la clau de la segure-tat i aquest és un altre enfocament, de dalta baix.

VERTISUB S.L. AVINGUDA RIU RIPOLL, 19 - CAN MASACH · 08291 RIPOLLET BARCELONA · Telèfon: +34 93 594 20 90 · Fax: +34 93 692 95 59 · email: vertisub@vertisub.com

ESPECIALISTES EN OBRES D’ALT RISC

NO HI HA LLOC INACCESSIBLE,SINÓ MITJANS TÈCNICS I HUMANS INSUFICIENTS

L’ENTREVISTAPILAR ALMAGRO DIRECTORA GERENT DE VERTISUB S.L.