CATALUNYA MONUMENTAL I PINTORESCA

Manresa: E1 pont damunt el riu Cardoner, no sempre tan pacífic; al fons, l'església deSanta Maria, dalt del turó en el qual apareixen de tant en tant vestigis de la cultura ibè-rica, i la cova de Sant Ignasi, edifici sumptuós que fa honor a l'escola escultòrica de la

Manresa barroca(Reproducció facilitada per l'Arxiu Històric de la Ciutat)

LA SET MANA P®LITICA

Aquest suplement no potésser venut separadamentde «La Veu de Catalunya»

suplement gràfic de «La Veu de Catalunya»

Any 1

Barcelona, 1 juliol 1934

Núm. 9 Preu conjunt, 20 cts.

k •

De jovenets, coneixíem la costa de garbipam a pam. De Calella a Tossa hi anàvemde qualsevol manera, amb un bot de vintpams, un tros de drap per vela, un fogó,un manta, una tenda i uns volantins perfer peix per anar menjant. Passat SantFeliu, la costa s'eleva i fins a Tossa té unagrandesa impressionant. En aquella èpocaera encara tota plena de pins que feien unaolor aspra i puixant. Ara n'han tallat inolts,har acabat la cinta de la carretera i lacosta sembla un animal pelat i estrany quefuig arrossegant una corda que li han lligatal coll... A l'ombra dels pins perfumats dela cala de Pola hi hem menjat moltes paie-llades de peix fresquissim acabat d'agafar,i a Giberola hem fet arrossos d'una impor-tància sensacional. L'arròs de peix es feiamolt bo, en el aneu temps, a la Costa Brava.La llagosta, la gamba i el calamars, fanl'arròs fort, però una mica moll. El millorpeix per fer arròs és el congret, els sublimscongrets verdosos, de carn dura i fina delsreclaus de Giberola. El sofregit de l'arròsera un paradis terrenal. Hi posàvem el ma-risc corresponent — el musclo, el cabrot, lapallarida — i el trinxadet d'all i de cebaamb el tomàquet tan dolç. Els perfums delsofregit, barrejats amb l'aspror dels pins iamb la salabror del mar ens feien mirarel món amb ulls enlluernats. L'arròs, posatsobre aquesta base, sortia sòlid, aeri i per-fumat. L'arròs vol un vi negre, de cos, aguan-tat. Aquest vi dóna alegria a la forquilla, lafa saltar sobre el plat i fa menjar l'arròs

amb uns ulls brillants. Ben menjats i ben

beguts preníem un cafè de barretina, amb

els contraforts del conyac, que ens donava

una somnolència iluminada, de tant en tant,

per uns llampecs de lucidesa blanca i blava.

Ajeguts sota un pi sentíem el ventet de

mar que ens passava per darrera l'orella,

per la galta, que ens pujava calces amunt

com una pessigolla vaga. Passava una vela,

ara un pas, ara un altre; el sol tenia da-

munt la mar una reverberació enlluernado-

ra; les menudes onades morien, inútils i in-

diferents, sobre la platja.

Arribats a Tossa, fèiem tenda al recó dellevant. Mossèn Riera ens mirava del seuhort estant i després, quan el sol baixava,ens venia a veure, paternal i bonari. MossènFiera havia estat ecònom a Palafrugell iens estimava. A Tossa tenia una casa rec-toral magnífica, era molt respectat i teniaun hort tan fi que treia els millors ensiams,els llegums més tendres, els tomàquets mésexquisits de la comarca. Ens portava a larectoria. Ens presentava els vicaris joves imístics. Donava unes ordres. Després, sor-tíem. Donàvem un tomb per la població, pu-jàvem a la sorprenent vila-vella, anàvem aveure encendre el far. Després, ens convi-dava a passar per l'església a dir el rosari.Un capvespre, a l'altar major, veiérem unaenorme quantitat de roses de Sant Poncd'una rojor sumptuosa, d'un perfum directe,terrenal, gairebé aspre.

Mossèn Riera havia comprès que desprésde la vida que havíem fet a les cales ensconveauia una cuina lleugera i delicada. Ensdonava una sopeta lleugerament tocada pella llegum més tendra de la temporada i des-prés una carn d'olla fina, inconsistent, sub-til i d'una vaguetat extremada. El senyorrector observava l'agraïment que posàvem ales seves tendreses, amb una mitja rialla pa-ternal i dissimulada. Si en aquella épocahaguéssim tingut la cultura que tenim era,li hauríem recordat que Balzac diu que lacuina popular és la cosa més essencial de lapolítica i li hauríem recitat uqa plana deGoethe, escrita a l'època de la campanyade França, sobre el pot-au-feu, que deguéveure fer a una pagesa i que és el plat fran-cés que correspon a la carn d'olla catalana.Mossèn Riera hauria agraït aquesta erudiciópositiva, perquè era un home que sabia

Igual que la setmana passada, l'ac-titud del Govern de la Generalitat da-vant el fall del Tribunal de Garantiescontra la llei de conreus votada pelParlament de Catalunya, ha estat 1'ú-

idealitzar les coses més menudes i insignifi-cants de la vida diària.

A Tossa, fa molts anys que hi ha gent.Diu que pels voltants de la població trobenvestigis de les civilitzacions més reculades.Ningú no sap quan la vila fou fundada niquina mena de gent la fundà. A jutjar perles sopetes i carn d'olles que hem menjata casa del senyor rector de Tossa, però,aquests primers habitants devien ésser perso-nes com cal, bones persones, perfectamentimposades de l'excellència dels llegums idels tubèrculs, de les gallines i pollastres,del peix que es cria pels voltants de Tossa.No crec pas que amb aquests elements a lavora tinguessin tendència a dedicar-se a1'antropofàgia. En tot cas, els habitants deTossa no abandonaren pas, així com així,els límits de la seva •vila, malgrat la inco-municació en què ha romàs fins fa quatredies. A l'Edat mitjana, la gent es rodejàd'una forta muralla i així els pirates i mo-ros de la costa hagueren d'ensumar de llunyels perfums culinaris que Tossa deixà trans-pirar per sobre les muralles.

Aquest Tossa de la vila-vella, militar i em-marletada, té un aspecte dur i decidit a totamena de baralles. Es comprensible. Els mo-viments més purs de la vida dels homes,els més elevats, es lliguen generalment ambla defensa de les coses més sòlides i enrao-nades. Quan davant d'una carn d'olla espot parlar de Goethe — ¡ oh, l'ombra deMossàn Riera, tan estimada! — és que aquestplat i aquesta tradició es poden defensar acanonades.

JOSEP PLA

nica actualitat que mereix ésser consig-nada. Després de dues setmanes d'anarajornant el debat parlamentari sobreaquesta qiiestió, les Corts de la Repú-blica van dedicar la sessió del dillu.isa l'afer. Aquesta sessió va ésser prece-dida per unes reunions a les qualsassistiren el senyor Samper i els capsde les minories que sostenen el Govern.Així, doncs, aquesta sessió del dillunsera potser la primera part de la fórmu-la que cercaven els partits de la majo-ria parlamentària. La sessió és segu-rament la més important que han cele-brat aquestes Corts, una sessió famosaque haurà servit per precisar l'actitudde totes les minories parlamentàriesdavant la qiiestió catalana en generali també davant el plet provocat perl'actitud de la Generalitat. Les esquer-res esperaven poder maniobrar eficaç

-ment per convertir aquest debat en una«sessió patriòtica» anticatalana sem-blant a les que les coses de Catalunyaprovocaven en les Corts de la monar-quia. Afortunadament, i gràcies a lesgestions de la minoria de Lliga Cata-lana, la sessió fou un homenatge delParlament a l'Estatut de Catalunya.Llevat del senyor Goicoechea, que vaparlar en nom de la minoria monàrqui-

ca, els representants de totes les mino-ries que componen la majoria governa-mental van dir que calia respectar clfall del Tribunal de Garanties perquè

l'Estatut és una llei bàsica de la Re-pública, una llei que cal defensar efi-caçmeixt. La interveiació del senyor

Cambó va donar els principals puntsde vista de la qüestió, va cenyir el pro

-blema i va influir en l'argumentacióque el cap del Govern, senyor Samper,va fer en la seva rectificació. El debatva proporcionar al senyor Cambó lapossibilitat de polvoritzar tots els ar-guments del senyor Azaña, la reputa-ció del qual, com a parlamentari, vaquedar en situació rnolt compromesa.

EI conflicte creat per la Generalitatva entrar ahir, dissabte, en una novafase. A l'hora de fer-se el tiratge deLA VEU DEL DIUMENGE no tenim en-cara notícia del debat que havia d'ha-ver-hi al Parlament de la República,davant del qual el Govern demanaràautorització per a legislar amb decretslleis sobre aquesta qüestió.

Entretant, el Congrés de Madrid haanat discutint els pressupostos, lueprobablement quedaran enllestits moltaviat. L'aprovació dels pressupostosasseguraria al Govern tot un estiu devida si obté la confiança dels grupsde la majoria en el problema die Ca-talunya.

• * El Parlament francès continua

discutint la reforma fiscal i aprovant-

ne articles. Aquesta és una de les obresque va proposar-se fer el Govern Dou-mergue en arribar al Poder.

*• El ministre francès M. Barthouha fet un viatge a l'Europa central iha visitat Romania i Iugoslàvia. Sem-bla que ha lligat una mica més les re-lacions de França amb la Petita En-tesa.

Velàzquez: «Las Meninasu (fragment)

Pàg. 2. -- La Veu del Diumenge 1 de juliol de 1934

GRANDESA ICE VELAZQUEZper Rafael Benet

Els temps han canviat, deia, no fagaire, des d'aquestes mateixes colum-nes. Per això, també, és un fet la reconciliació dels esperits més a la pageamb Velàzquez.

Fa cosa de vint anys que era modaparlar Inés o menys despectivament delpintor sevillà; recordo perfectament queestirat en aquelles típiques otomanesdel Círcol de Sant Lluc, havia sentitdespotricar més d'una vegada contraVelázquez. Havia sentit a dir, a algunrevolucionari del moment, que l'autordel quadre Rendició de Breda era comuna mena de «torero» de la pintura:com una mena de capità general detots els pompiers haguts i per haver.Tant com la ignorància, la preponde-rància expressionista, en l'ambient ensfeia contraposar desesperadament lamística del Greco i el romanticisme delGoya a la serenitat de Velázquez, se-rei,itat que, aleshores, els nou arribatsa la palestra havíem confós amb la fre-dor insensible.

La meva primera visita a El Pradocoincidí amb aquesta preparació este-ticista. Preparació en la discussió aca-lorada, més apropiada a la passió es-portiva o a la discussió de passadísdel quint pis del Liceu, que a 1'asse-nyada i profunda passió que mereix lapintura.

Recordo perfectament que en elmeu primer viatge a Madrid, fa cosade vint anys, la grandesa de Veláz-quez no fou pas empetitida per la dis-posició del meu ànim, tan mal prepa-rat aleshores per a comprendre-la. Ditamb p%raules vulgars: davant de LasMerinas no em aig deixar enredar perles teories a la moda. Velázquez emféu una gran impressió.

Anys després, he tingut ocasió deveure bons Velázquez a París i a Lon-dres. Ha tornat, fa poc, a veure lamagnífica pinacoteca del Prado. Laforta impressió que em produí el primerxoc amb Velàzquez és anat augmen-tant gradualment. I és curiós de cons-tatar que, en el cas de Diego Velàz-quez de Silva, té raó el manual; és adir, l'opinió més vulgaritzada. L'obraque produeix l'emoció més forta és LasMeninas.

Las Meninas és una tela d'una pro-funditat realista formidable. Ja sé queaquesta afirmació farà somriure, sobre-tot, als coneixedors de Velázquez. Des-cobrir ara Las Meninas, és descobrirle Illes Britàniques. Però cada dia emconvenço més que l'home viu, sobretotactualment, d'aquesta mena de desco-briments.

L'emoció que produeix el quadre deLas Meninas és purament pictòrica :d'equilibri, d e plenitud pictòrica.Plasticitat pictòrica, gosaria a escriu-re és a dir, equidistant de la formasentida a la manera escultòrica — a lamanera de Poussin o David — i delsentit fugisser i violent — a la manerade Goya o Nonell. Ja Eugeni d'Orses donà compte d'aquest equilibri espi-ritual d,: Velázquez i per això definíla seva obra amb la paraula Migdia

—és a dir, claredat—i amb la repeticiós ccessiva i significativa del mot pintu-ra. Pintura-pintura anomena D'Ors lapintura de Velázquez.

I jo crec que cap altra tela de Ve-lázquez, com les tan anomenades Me-ninas, no donen la sensació de pintura-pintura. Ni cap altra tela de Veláz-quez, ni cap altra tela dels grans rea-listes.

L'emoció de Las Meninas és, pura-ment i simple, pictòrica. Velázquez sabéarrencar els secrets de la realitat ambpassió roent i serena. La vida dels és-sers i la realitat de l'espai, són posadesdamunt d'aquella tela sense altra pas

-sió que la passió pictòrica. No hi haac; ni misticisme de torturat, ni dina-misme de pertorbat. Tot hi és clar isenzill. Però profundament verídic,sanguini. Hi ha molta més biologia,forta i serena, que psicologia per a úsde tractadistes.

Són els que han vingut després, els

qui han empestat de literatura históri-co-psicològica les teles del gran sevi'làde Madrid. Velázquez era un ull queveié el món de les sensacions amb clare-dat instintiva. Aquesta claredat foul'ordre de Velázquez: la intelligènciapictòrica de Velázquez. La sensualitatserena i puixant del gran Diego. Però,i això ja és ben sabut, Velázquez nofou el que avui en diríem un natura-lista, sinó que expressà l'entranya dela realitat, valent -se de mitians arbi-lraris. Té un poder i un gust de lacornftosició que no l'abandonen mai desde la jovenesa. Sap repartir els volumsi el clar i obscur damunt la tela, i do-nar la sensació de l'espai i de la llum,amb sistemes completament «artístics ».Els seus quadres millors, únicamenttenen un punt de vista. Es sempre dis-tingit, fins quan plasma el més vulgar.La seva distinció és severa: allunyadade la gràcia fràgil.

«Construïa» com a pintor, ja que, so-bretot en els darrers temps, féu unapintura de fusió de tons, pastosa, peròcontinguda.

Algú, anys enrera, trobava un de-fecte el realisme velazquí. Se l'acusàde fotogràfic entre eis primers sobre-realistes, quan l'art de l'autor del re-trat eqüestre de l'infant Balta.ssar Car

-ks fou un artista profund. L'actituddel pintor és insuflada per un movi-

ment espiritual, ja que, com diu Woer-mann, ell, com els grans realistes, lini-tà amb la naturalesa com Jacob ambl'àngel, per a arrencar-li els seus se-crets. Hi ha molta gent, però, que nosap donar el valor just als mots; rea-lisme és alguna cosa molt distinta d'i-mitació simiesca.

També és el mateix Karl Woermannqui ha sabut valorar el retrdiment dis-tingit de Velázquez; és a dir, el seugran pudor sentimental. Aquella gran

per Manuel de MontoliuLes delicioses poesies «domèstiques»

de Boscà ens evoquen una casa decamp a les afores de Barcelona, delmateix tipus i caràcter de.les «torres,)antiguesd'Horta, de Sarrià o de Vall

-vidrera o de les cases pairals de la pa-gesia catalana. Barcelona, en temps deBoscà, tenia, com ara, barriades rialle-res de «torres)) amb horts i jardins, ales afores de la ciutat. Jeroni Pau, enla seva descripció llatina de Barcelona,escrita en 19¢1 ens parla de les ((torres))que hi havia al camí d'Horta, de lesde Collcerola i de Pedralbes. AndreaNavagero, l'humanista italià, amic delnostre poeta, pondera l'encís de llursjardins plens de murtres, tarongers illimoners. Ja vaig remarcaren l'articleesmentat les grans i sòlides amistatsque Joan Boscà veié florir al seu en-torn. En les seves poesies hi ha fre

-qüents aldusions a la vida íntima de laseva llar i se'ns presenta voltat d'uncercle d'amics cstimats, que ell designaamb llurs mateixos noms i retrata ambels trets característics més destacats:

Holgaremos entonces con la gente;Y con la novedad de haber llegadoTrataremos con todos blandamente...

Gran i fort deuria ésser l'encís de lallar catalana del poeta Boscà, quan undels seus més cars amics, el famós es-criptor castellà Hurtado de Mendoza,glossa amb delicats conceptes i versosdolcíssims el sentiment de melangiaque, segons ell diu, corlliga fatalmenttot aquell que s'allunya de la terra ca-talana al cap d'un temps d'haver-hiviscut:

Tómame en esta tierra una dolenciaQue en Cataluña llaman melar guia,La cual me acaba el seso y la paciencia..Que como des parece BarcelonaY huy.e aquella playa gloriosaAnsí va enflaqueçiendo la persona.

Tots aquests textos són testimonisantics i fan exclusivament referència ala llar burgesa de la nostra terra. Haestat en el modern Renaixement que elsentiment de la llar i el concomitantsentiment de l'enyor han estat enaltitsi glorificats pel verb inspirat dels poe-tes catalans. La liar camperola, la llarpagesa, la llar del poble hum 1 que ha-bita les nostres valls i muntanyes, elmas o la masia, ha estat un objecte

i senzilla contenció que el féu tan pro-fund; és a dir, tan humà, tan poc tea-tra.1. Tan poc gesticulador — equidis-tant de la melositat afeminada d'unVaii Dyck, i de l'exaltat visionarisrnedel Greco. A la declamació forta i ner-viosa del «Crist de l'Espoli» de Theo-tokopulis — Crist ja amb els ulls enblanc —, Velázquez hi oposa la nudi-tat serena del seu Crist en creu, cap-cot,profund com la mort concreta del Fillde Déu fet Home.

constant d'apoteosi per part dels poetes,els quals han vist en ella el símbol ex-cels i el compendi vivent de totes lesvirtuts de la raça.

Santa llar dels pagesos,Niu de tendres amors i pau cristiana,

En tos tions encesosCrema el foc de la pàtria catalana,

cantava Josep Lluís Pous i Gallarzaen els primers temps dels Jocs Flo-rals. I més recentment, Joan Alcover,en la seva magna poesia ((La Serra»,no s'oblida de subratllar entre els sor-tilegis irresistibles de la sanitosa flairede la pagesia, personificats en la ((fi-na morenor» de la pageseta temptado-ra, l'encís de la vida íntima en l'abricde la llar camperola i les dolcíssimesvirtuts d'aquelles mans providents dela fadrina ((que serà madona», d'a-quelles mans destres i diligents «perservir als pobres fumants escudelles,confitar codonyes, adobar gonelles oguarir les nafres)).

Quantes composicions podríem es-mentar de Maragall i Carner, de Ló-pez-Picó i de l'Anís, entre els poetescatalans moderns, que haurien d'ésserpart integrant d'una «Antologia de lallar catalana)) encara per fer!

El pobre Paul Verlaine, en un mo-ment de fadiga mortal de la seva me-langiosa bohèmia, cantà en uns versosde punyent dolcesa la nostàlgia de lavida recollida de la llar, com un pa-radís somniat:

Le /oyer, la lueur étroite de la lampeLa réverie avee le doigt contre la tem-

{pe...

Els poetes catalans canten la llarcom una viva realitat present, com untresor davallat del Cel. Ara mateix, laveu angelical de la poetessa de Ma-llorca, Maria Antònia Salvà, ens hafet sonar al fons de l'ànima aques-ta melodia de meravella, que és la me-lodia mateixa de la llar amb què som-nia tot català:

1 una caseta endreçadatalment una copa d'or,que alegra i eixam fila el corde qui hi pot fer reposada.Aigua tresca, fruites, flors,i una m.el tan exquisida,que es diria que la vidano té espines en tal clos.

Hom ha remarcat amb gran encerten 1'nOdissean que la unitat del poe-ma és resultat de l'harmonització dedos motius distints: el d'Ulises aven-turer, desviat pel destí vers mars iterres ignotes, i el d' Ulises espòs, queretorna a la seva llar i arriba a tempsper salvar la seva muller d'un casamentforçat. Jo he pensat algunes vegadesque en aquest doble motiu del poema.homèric hi havia la síntesi del caràctercatalà. En el fons de tot català hi hau-ria una mica d'Ulisses. Esperit d'a-ventura, una inquietud que ens empenya córrer món; sempre, però, amb unanhel de retorn, amb un desig cons-tant de fixar finalment l'àncora en elport tranquil de la llar, que sols aban-donem per a enyorar-la. Aquesta és lasingular psicologia de la gent catala-na que amb paraules tan planeres comsignificatives ens resum l'adagi: «Ro-da el món i torna al Born». Algunavegada he definit el català com «unRodamón que s'enyora)).

Aquest amor a la llar, com a notacaracterística del temperament català,el tenim tan abundosament documen-tat des de temps remots, que fàcilmentpodríem omplir planes i planes ambuna gran diversitat de textos demos-tratius. Aquest amor a la llar és el se-cret que explica aquesta cura, aquestasollicitud que els catalans tenim per ferde l'interior de la nostra casa, siguisumptuosa, sigui humil, un estatgeagradós, rialler i confortable, un re-fugi d'amor, un asil de pau, un oasiregalat on no arribi cap oratge de lesborrasques de la vida. (Tienen suscasas y huertos muy bien aderezados,las casas son de piedra todas, y loshuertos están llenos de naranjos y ver-dura),, escrivia el viatger anglès En-ric Cock que visità Barcelona al se-gle XVI. «Son las casas, palacios, edi-ficios públicos.., de lo más bien la-brado y fuerte que se puede imagi-nar)), diu de Barcelona Pedro de Me-dina en Grandezas y cosas notables deEspaña, llibre escrit a mig segle xvi.Cal remarcar que tots els escriptors fo-rasters ele segles passats, en parlar deles cases particulars de Barcelona,constaten, amb insistència, que són depedra i molt fortes. I és que els cata-lans detesten una llar que pugui sem-hiar una barraca que es troba al pasdels viandants o un tendal de beduí.

Un tipus de les velles c Rosa Majestatn, que anys enrera obtln2veren un gran favor per partdels aficionats

1 de juliol de 1934 La Veu 'del Diumenge. —Pág. 3

Els nostres internacionals

Catalunya se m'ha dut el Campionat mundialaurarosa

« Angeis Mateu »per Lluís Bertran i Pijoan

Un llibre excellent dóna la volta almón ; és una glòria per al poble d'oneixí. Una cosa semblant s'esdevé ambel músic de primera categoria, el pin-tor o l'escultor, que amb llur art ad-miren, i alhora que són consagrats enllur fama personal, per ells rep honor iprestigi llur nacionalitat. Els artistes,els savis, els escriptors són comunamentels qui constitueixen l'anomenada ca-tegoria internacional. Però no són elsúnics. La internacionalitat s'arreplegatambé en altres manifestacions, nomenys estimables; entre aquestes, es-mentem avui el del conreu de les roses.Els conreadors de les roses, d'una ma-nera especial els qui es dediquen a l'ob-tenció de tipus nous d'aquesta flor, sóntambé uns artistes, i artistes de moltde mèrit, als quals l'estimació interna-cional reserva guardons i títols res-pectables i honorífics com els qui rnés.

En aquesta categoria de grans inter-nacionals trobem també un «nostre»,un català que ha triomfat de la mane-ra més plena, i el nom del qual és pro-nunciat amb veneració per la nombro-síssima família de conreadors de rosesque manté una xarxa d'institucionsarreu d'Europa i d'Amèrica. Aquestas internacional del roserisme és PereDot; una de les autoritats supremesreconegudes en aquesta especialitat, undels artistes màxims que avui es co-neixen.

Les roses són les flors que han sos-tingut la competència més dura i l'o-

fensiva de més bandes alhora, a travésde tots els segles; i sempre victoriosa-ment. En la història de la jardineria idel conreu de les flors trobem moltesmodes i moltes imposicions; ara l'unaflor, ara l'altra, han privat en el con-cepte de l'apreciació del món elegant.No han mancat mai els mestres i crea-dors que han <c llançat» i han obligatara l'un tipus ara l'altre, de flor, comqui imposa un vestit, un capell, un pen-tinat, unes joies, una ombrella o uncalçat. En l'extensa florida de modesflorals trobem no poques excentricitatsi genialitats. Les tulipes, les orquídees,els crisantems, les camèlies, els matei-xos cactus, han tingut èpoques de ve-ritable furor. Així, per exemple, llegimque per una determinada cabeça de tu-lipa, l'any mil sis cents i tants, hompagava més de 42.000 francs; que elbaró Schroeder comprava dues varie-tats d'orquídea l'una per 75.000 fran s,l'altra per 90.000 francs. I com aques-tes, altres rareses i fantasies. Després,hi ha les especialitats de països, onpriven constantment algunes menes deflors, que tenen com un valor nacionali simbòlic ; així, per exemple, al Japó,la flor de l'ametller, la del cirerer, elalotus, l'arç, els crisantems.

Malgrat tot, les roses, per damunt lesfluctuacions i dels gustos de les èpo-ques, han mantingut la primacia, en elque coneixem dels pobles civilitzats. Esla flor més vella, més històrica; peròés la flor no caducada mai; és la florque compta amb més literatura i ambmés honors, començant pel camperolmodest fins arribar al mateix Papade Roma; i pel cançoner popular anò-nim fins als poetes més eximis ; hemd'estalviar-nos de dir noms, perquè lallista fóra massa llarga. ¿ I no conten

les cròniques que la mateixa Mare deDéu, en aparèixer-se a Lurdes a la Ber-nardeta, duia una rosa a cada peu?¿ I no és una de les devocions més tra-dicionals, més belles i arrelades a Ca-talunya la del Sant Rosari, que és unmagnífic divi poema de les roses; ila Mare de Déu del Roser no és la méspopular i graciosa de la nostra terra?

No és estrany, doncs, que aquestaflor hagi tingut, a més a més de l'es-timació general del poble, l'afecció es-pecial de cercles i societats distingidesque es dediquen al seu conreu. I eralògic que a casa nostra no manquessinaquelles persones que fan de la rosa unculte artístic i que hi esmercen quali-

tats excepcionals, com En Pere Dot,obtenint les més preciares recompensesd'ací i de l'estranger.

Pel mes de juny de l'any 1931 esconstituí també a casa nostra la socie-tat «Amics de les Roses », a la inicia-tiva i impuls exemplars de Joan Rosi Sabaté i sota la presidència del dis-tingidíssim «amateur» Josep A. Go-mis. Al costat d'altres entitats simi-lars de la Gran Bretanya, Alemanya,Holanda, França, Itàlia, Nord-Amèri-ca, ¿ quin paper podia fer la nostra as-sociació? Ah, sens dubte, un paper ex-cellent, brillantíssim : no es tractavad'una pobra imitació provinciana delmón roserista internacional, no; Cata-

lunya no és província, és metròpolis, enaquesta qüestió; perquè, entre moltsd'altres elements valuosos, comptavaamb una figura com Pere Dot! A PereDot, és a dir a Catalunya, s'adrecenconstantment per a consultes, per a sol-licitar llur concurs a les millors mani-festacions, els roseristes més prestigio-sos de tot el món. I podríem afegir-hiels Munné, Pilar Mata, Josep A. Go-mis, els Camprubí, els Aldrufeu, <1sPadrosa.

D'aquest darrer és curiosíssim el pro-cediment que empra per a l'obtenció denoves classes de roses: es tracta d'unse xaras d'abelles que té ensinistrades ique l'obeeixen amb una docilitat cor-

prenedora.. Per això mateix, conegutaquest enginyós procedir per roseristesestrangers que visitaren els seus con-reus, valgué el títol de «chevalier desabeillesn al seu inventor, Josep Pa-drosa.

Les roses catalanes són conegudesarreu; i d'una manera especial les es-pècies obtingudes per Pere Dot figu-ren a tots els catàlegs del món, i sónapreciades i assenyalades, per les sevescaracterístiques inconfusibles, amb elnom d'espècies «dotianesn.

Fa pocs dies, una nota apareguda ala premsa ens assabentava del darrergran triomf assolit pel mateix Pere Dotal concurs de Bagatelle (Paris), consi-

derat el certamen més important delmón. També hi ha triomfat En ManuelMunné. Al dit concurs s'atorguen duesmedalles d'or: l'una per als roseristesfrancesos, l'altra per als roseristes es-trangers, i tres o quatre Certificats deMèrit, entre un copiós nombre d'exem-plars presentats pels més cèlebres artis-tes roseristes de les diferents nacionsque hi prenen part. La medalla d'ordels estrangers, l'ha guanyada Pere iotamb un tipus de roses nou, al qual posàel nom, tan estimat per nosaltres, de«Angels Mateu». La santa i caritativai gentil Angels Mateu es mereixia l'ho

-nor d'una rosa nova, magnífica. Aquestroser, en difondre's per tots els paï-sos, escamparà la seva flaire exquisida,la seva bellesa simbòlica; i, alhora, es-camparà el nom de 1'exímia titular.,que passà per aquest món com una rosaolorosa de totes les virtuts.

No és la primera vegada que PereDot assoleix la màxima distinció mun-dial. Recordem la mateixa distincióobtinguda l'any 1932, entre 146 varie-tats presentades al certamen: 30 rosersfrancesos, 34 d'alemanys, u de brità-nics, 20 d'americans, 4 de belgues, 14de catalans, g d'holandesos, 1 d'italià,5 de luxemburguesos, 3 de portugue-sos, 6 de txecoeslovacs. Pere Dot higuanyà també la Medalla d'Or, única— com hem dit —, i encara un primerCertificat de Mèrit, que és una distin

-ció molt alta i cobejada, i que és prouper a acreditar un roser internacional-ment.

Encara al Concurs Internacional deBagatelle, l'admirat roserista santfe-liuenc obtingué en altres anys la dis-tinció suprema i nombre de Certificats.,Resumim : Medalles d'Or, 4; Certifi-cats número 1, 3 ; i dos certificats nú-meros 2 i .3. ¿ Sabeu què significaaquest cúmul de les supremes distin-cions?

Però això no és tot encara. Mireualgunes altres recompenses internacio-nals :

De 1'« American Rose Society» (Es-.tats Units), Medalla d'Or, o sigui elPremi John Cook per al millor roserintroduït als Estats Units durant tresanys consecutius.

Filadèlfia: Medalla « Robert CWright».

Haywards Hath (Gran Bretanya) :1cinc Certificats de primera classe; unde segona.

Valenciennes (França) : Gran Premid'Honor i Medalla de Vermell.

Saverne (França) : Medalles d'Or,vuit.

«Société Nationale d'Horticulture deFrancen : 2 Certificats.

XXX Congrés de «Les Amis desRoses» de Troyes (França) : 2 Diplo-mes d'Honor.

Podríem allargar la llista. Podríenf;a més a més, afegir-hi les distincionsguanyades per Pere Dot a casa nostra:Amb el consignat tindrem una idea dela categoria assolida pel nostre compa-trici, gràcies al qual, així com a d'al-tres meritíssims conreadors, professio-nals i «aficionats», el nom de Catalu-nya figura en primeríssima línia en elcamp de l'art roserista internacional.

(Gravat, arxiu de Pauto,.)

Visita reial a les curses d'AscotEn aquesta fotografia, presa a les grans curses d'Assot, veiem reunits alguns reis i prin-ceps. D'esquerra a dreta: el rei Jordi V, el rei i la reina de Siam, la reina Maria, el princepde GaHes, la princesa Elena Victòria, la princesa Juliana d'Holanda, el príncep Gustau

Adolf de Suècia i la princesa Alícia

A l'aigua:Aquestes atletes de la Universitat de Wiscousin han llançat un jove a l'aigua.Això forma part d'una cerimònia tradicional que és executada per l'equip

guanyador d'unes regates

El naufragi del «Dresden»Una vista del naufragi del <<Dresden» a les costes escandinaves

' — l Diumenge ' d e ,iuliol d e 1934 La Veu del Diumenge. — Pà . SLag. 4. La Veu de g g g

L'ACTUALITAT_ GRAFILA MUNDIAL,

Al Zoo de MelbourneA Austràlia, aquest hipopòtam està tan ben educat, que el seu guardià pot

jugar-hi fins quan menja

Divuit cavalls de forçaAquests divuit cavalls són dedicats al transport de la famosa fusta merinad'Austràlia, des dels hoscos fins als rius, des d'on és servida arreu del món

La familia més nombrosa de ChicagoLa família Latorra, composta de 21 membres, és la familia més nombrosa deChicago i la més nombrosa d'origen italíà dels Estats Units. L'Exposició de

Chicago homenatjà aquesta familia

. Senyoretes intellïgentsAquestes set senyoretes d'una escolá americana llueixen en un festival els

vestits que s'han confeccionat elles mateixes -

V 1nt-1-cinc anys desprésEls aviadors anglesos i trancesos han homenatjat Louis Bleriot, en ocasió decomplir-se el 25 aniversari de la seva travessia del Canal de la Mànega. ELPresident Lebrun esguardant la màquina que Bleriot utilitzà per a la seva gesta

Propaganda governamentalEl Govern anglès ha acordat que onze camions cinematogràfics recorrin tot el país arnbfilms que illustrin la tasca realitzada pel Govern nacional. En el gravat velem Bnmsay

McDonald, John Simon i Baldwin, visitant aquestes instaHacions

L'eixut a AmèricaL'eixut es fa sentir tant a l'Amèrica del Nord que en diversos lloes del país els cainpspresenten una capa gruixuda de pols. En et V V t telem una granja de Dakota, davant

de la qual el vent ha format un gran pilot de pols

Un concurs per a nenes parisenques'ha celebrat a París, un concurs reservat a nenes fins a 12 anys d'edat i destinat aegfr «Male, Parisette». Heus ací les concursants desfilant per davant del Jurat que

havia d'elegir la nena més bella de París

(J/eI41JníTP O U! S e X111 O t1 ..^.^`^y

-re^!~CITI"ffT

.^ d

Quan una estona després Francesc pujà l'escala amb els nois

Pàg. 6. — La Veu del Diumenge 1 de juliol de 1934

(Continuació)

un clam, una vasta nota baixa queomplia la clariana com un bruel.

— Telefor — rnanà el pare Chap-delame — fes fum... Agafa l'ollavella.

Telesfor agafà el calderó que co-mençava a desfer-se pel fons, hiamuntegà terrà después va om

-plir-lo d'encenalls i branquillonsque va encendre. Quan el foc s'al-çà en una flama clara. Telesfor,va tornar amb un braçat d'her-bes i fulles amb les quals va ta-par la flama: va pujar una colum-na de fum acre que el vent vaempènyer a la casa, foragitant elsinnombrables mosquits enfollits.Arnb sospirs de consol, va poder-se gustar una mica de repòs,inter-rompent la batalla.

L'últim mosquit va anar a po-sar-se a la cara de la petita Alma-Rosa. Greument, recità les parau-les sagramentals.

— Mosca, mosca diabòlica, elmeu nas no és una plaça públi-ca!

Després, llesta, va aixafar la bes-tiola d'una bufetada.

E1 fum entrava per la porta enuna columna obliqua; un cop a lacasa, lliure de l'empenta del vent,s'inflava i s'escampava en núvolstònues; les parets van tornar-sevagues 1 llunyanes; el grup asse-gut entre la porta i l'estufa vareduir-se a un cercle de cares bru-nes suspeses en el fum blanc.

— Salut a tothom! — digué unaveu clara.I Francesc Paradís emergí del

núvol i aparegué al dintell.Maria feia setmanes que l'espe-

rava. Mitja hora abans, la remorde passes al defora li havia fetpujar la sang als polsos, i vet aquí,no obstant, que la presència delque ella esperava la colpia com unaSorpresa emocionant.

— Au, dóna la teva cadira, DàBé! — exclamà la mare Chap3e-laine.

Quatre visitants vinguts de trespunts diferents, aplegats a casaseva, no calia res més per omplir

-la d'una agitació joiosa. Seria, deveritat, una vetllada memorable.

Eh! Sempre dius que estem per-duts al bosc i que no veiem ningú— digué triomfalment el seu ma-rit —. Compta: onze grans per-sones.

Totes les cadires de la casa es-taven ocupades; Esdras, Tit Bé iEutropi Gagnon ocupaven el banc;el pare Chapdelaine seia sobre unacadira girada; Telesfor i Alma-Ro-sa, des del replà, vigilaven la fu-mera, que anava pujant sempre.

— Per exemple — cridà EfremSurprenant — hi ha molts nois inomés una noia!

Van comptar els nois: els tresfills Chapdelaine, Eutroni Gaenrn1.Llorenç Surprenant i Francesc Pa-radís. En quant a la noia... Totesles mirades convergiren en Maria,la qual somrigué dèbilment i abai-xà els ulls, avergonyida.

— Has fet un bon viatge, Fran-cese?

— Ha pujat el riu amb uns es-trangers oue anaven a comprar -..lleteries als salvatges — explicà epare Chapdelaine

I va presentar, en la ferina quecalia, als altres visitans, FrancescParadís, fill de Francesc Paradísde Saint-Michel-de-Mistassini.

Eutropi Gagnon el coneixia denom; Efrem Surprenant havia co-negut el seu pare: «un homenàs»,encara més gran que ell, i d'unaforça «desaparellada». Només que-dava per explicar la presència deLlorenç Surprenant, que venia delsEstats, i tot fou en regla.

— Un bon viatge? — responguéFrancesc-. No, no massabo. Un delsbelgues va agafar les febres i vaestar a punt de morir. Després, latemperatura era massa avançada;moltes famílies de salvatges ja ha-vien baixat a Saint.-Annede-Chi-coutimí i no vàrem poder veure'ls;i per fi, van capgirar un dels ca-note, a la baixada, saltant un cor

-rent d'aigua i vàrem passar rr:iltreballs per tornar a pescar lespells, sense comptar que un deisbelgues estigué a punt de negar-se, el que havia tingut les febres.No, no hem estat de desgràcia totel camí. Però vet aquí que ja hemtornat, sigui com sigui. I això sem-pre és una feina.

Va expressar amb un gest quehavia fet la seva feina. cobrat elsou, i que els guanys o pèrdues even-tuals poc li importaven.

— I això sempre és una feina— va repetir lentament —. Elsbelgues es donaven pressa per és-ser de retorn a Peribonka demà,diumenge; però com que ja hi ha-via amb ells un altre home delpafs, els he deixat que acabessinde baixar sols, per venir a vetllaramb vosaltres. Es bonic a veu-re les cases!

La seva mirada anava errívola.satisfeta, per l'Interior pobre, plede fum. i sobre les persones que elvoltaven. Entre totes aquestes ca-res brunes, colrades per l'aire 11iu-re i pel sol, la seva cara era lamés bruna i colra-la.; els seus ves-tits ensenyaven nombroses cica-trius; un tros de la seva estripa-da samarra de llana li queia so-bre l'espatlla; en lloc de les sevesbotes de primavera, portava unessabates índies. Semblava que por-tis amb ell quelcom de la naturasalvatge de «dalt dels rius», allàen s'han enfonsat els indis i elsgrans animals, com en un refugisegur. I Maria, q: e no podia ce n-prendre, per la seva vida, la beutatd'aquella natura, porqué n'era tana lu vora, sentin. no obsiant , queura màgica s'havia, posen a 1'ocrai Ji enviava a les 'Zarines 1'embria-sa dels seus futres.

Esdras. havia anat a cercar eljoc ele cartes; cartes d'un roig pal-lid per darrera, gastades dels can-tons, entre les quals la «dame decoeur» perduda, havia estat reempla-çada per un rectangle de cartóroig viu que portava, ben clara,la inscripció: «Dame de coeur».

Van jugar al «quatre-set.» Els dosSurprenant, oncle i nebot, teniencom a companyes, respectivamentla mare Chapdelaine i Maria; des-prés de cada partida, els que ha-vien perdut deixaven la taula ifeien lloc a dos altres jugadorsLa nit havia caigut del tot: perla finestra oberta, van entrar al-gunes mosques i van passejar per

la casa llur música amoïnosa illurs picades.

— Telesfor -- cridà Esdras —vig:la el fum, mira les mosquesque tornen a er.trar.

Uns quants minuts després, elfum omplia altre cop la casa,opac, quasi asfixiant, però acollitamb alegria. La vetllada va seguirel seu curs plàsid. Una hora dejoc, 1'enraonar amb els visitantsque duen notícies de l'ample món,d'això encara se'n diu plaer al país,de Quebec.

Tot jugant, Llorenç Snrprenant

assabentava Maria de la seva vida iviatges o bé li preguntava sobrela vida d'ella. Llorenç no pensa-va agafar aires pretensiosos i su-periors, i, no obstant, .Maria sesentia encongida de trobar tanpoca cosa per dir, i responia ambuna mena de vergonya.

Els altres parlaven entre ells omiraven els jugadors. La mareChapdelaine repetia les vetlladesinnombrables que havia coneguta Saint-Gédeon, quan era fadri-na, i mirava l'un darrera l'altre,amb un plaer evident, els tresjoves forasters reunits sota el seusostre. Però Maria s'asseia a lataula, remenava les cartes, des-

prés tornava a algun lloc buit,prop de la porta oberta, sensemirar quasi mai ál seu entorn.Llorenç Surprenant era constant

-ment al seu costat i li parlava;sentia també cóm els esguardsd'Eutropi Gagnon passaven sovintper damunt d'ella amb llur acos-tumada expressió de guaita pa-cient; i sabia que Francesc Para-dís era a l'altre costat de la por-ta, inclinat endavant, amb els col-zes sobre els genolls, mut amb elseu bell rostre emmorenit pel sol1 amb els seus ulls intrèpids.

— Maria no fa cara de passaruna hora nit — va dir la mareChapdelaine, com per excusar-la. — No està gaire acostumadaals vetlladors, veieu...

Si ella hagués sabut!...A quatre centes milles d'allà,

dalt dels rius, els «salvatges» quehavien fugit dels missioners i delsmarxants, estaven arraulits al iol-tant d'un foc de xiprer sec, da-vant llurs tendes, i passejaven lamirada per un món encara ple,per ells, com en els pruners dies,de puixances ocultes, misterioses:el Wendigo gegant que priva quehoin caci en el seu territori; elsfiltres malfactors o guaridors que

saben preparar amb falles i arrelsels vells plens d'experiència; total'escala dels encisos i de les mà-gies i vet aquí que a la llin-da del món blanc, a una jornadadel tren, a la casa de fusta ple

-na de fum acre, un sortilegi im-periós surava també amb el t'um 1omplia de gràcies incomparables,als ulls de tres minyons, una be-lla noia senzilla que mirava a ter-ra.

La nit avançava; els visitantsse n'anaren:. primer r-1s dos Sur-prenant, després Eutdopi Gagnon,i només va quedar Francesc Para-dís, dret, que semblava dubtar.

— Dorms aquí, aquesta nit,Francesc? — va preguntar el pa-re Chapdelaine.

La seva dona no va esperaruna resposta.

— Es clar! — va fer. — I cie-rna irem tots a arreplegar blauets.Es la festa ele canta Anna.

Quan una estona després Fran-cesc pujà l'escala amb els nois,Maria fou joiosament commogu-aa. Li semblava que ell s'acosta-va així més a prop d'ella i en-trava en e cercle dels afectes le-gítims.

L'endemà fou una diada blava,una d'aquestes diades en què elcel esclatant llença sobre la terrauna mica del seu co;or clar. Elfenc jove, el blat en hela, erend'un verd infinitament tendre,commovedor, i àdhuc el bosc om

-brívol semblava tenyir-se un pocd'atr. ur.

Francesc Paradís va baixar l'es-cala, al matí, esdevingut tot unaltre, amb vestits escaients em-manilevats a Dà Bé i a Esdras,i quan es va haver arr,glat 1 afai-tat, la mare Chapdelaine li vafer un compliment pei seu bonaire.

Un cop pres el desdejuLi delmatí, tots plegats recitaren el Ro-sari a l'hora de la missa. i des-prés d'això va es:endre;s davantd'ells el llarg lleure meravellós deldiumenge. Però el programa dela diada ja era decretat. Eutropihavia estat servit molt d'hora, ivan marxar tots de seguida, pro-veïts d'una multitud disbaratadade pots, plats i poalets d'estany.

Els blauets eren ben madurs.En els socarrats, el violeta de llurspenjolls i el verd de llurs fullesnegava ara el rosa apagat de lesúltimes flors d'alba. Els infantsvan posar-se a collir de seguida,amb crits de joia; però els gransvan escampar-se pel bosc, cercantles grans mates entre les qualshom podia ajupir-se i omplir unpoal en una hora. La remor delspassos sobre la brossa i a les ver-nedes, les veus de Telesfor i cl'Al-ma-Rosa, que cridaven l'un a l'al-tre, tots aquests sons s'allunyarena poc a poc i al volt de cada ar-replegada només va quedar el clamde les mosques embriagades desol i el soroll del vent en lesbranques dels vernets i dels àlherstrèmols.

(Seguirà)

Tomàs Garcés, traductor

PRAT, dibuixant

EL DO D'UN BON BRUIXOT

lm

81

Els nens Robustià i Clara prouse'n penedien d'haver entrat a lacova de la bruixa vella, com li deienells, perquè tenia molt mal geni iels tractava malament. La nena ha-via de fer la feina de la casa, o si-gui arreglar aquella cova, escom-brar, etc.

82

El nen Robustià sortia a buscarllenya al bosc per a Per bullir l'ollai escalfar-se a l'hivern. Ja anavamolt espellifat de roba, i no veiala possibilitat de tenir-ne d'altra.Sempre rumiava com sortiria d'a-quella situació...

83

..' un dia, mentre feia llenya, liva sortir el bon follet Cortendre, elqual li donà una corda per a po-der-la lligar i li va prometre quel'ajudaria fent-li concixer un altrenoi amb el qual podrien ésser amics.Cortendre volia que Fructus Coelisi Robustià s'estimessin com a bonscompanys...

84

i un dia que anava Robustiàamb Clara, el follet els va presen-tar a Fructus Coelis. De seguida elsnois varen simpatitzar-se, s'abraça-ren i es prometeren ajudar-se mú-tuament, com fan les bones àni-mes. Cortendre n'estigué molt satis-fet i se'n va anar deixant-los fentprojectes.

85

Robustià digué a Fruetus Coe-lis que havia trobat un gorret mis-teriós i la nena li ensenyà tambéel llaç. En posar-se el nen el gor-ret i la nena el llaç, Fructus Coelisno els va veure; n'esdevingué sor-près, i tan meravellat, que no se'nsabia avenir.

1 de ;juliol de 1934 La Veu del Diumenge. -- Pàg. 7

___ ___ : KkI 4' ______ __

(Continuació)

mera vegada. Serà la Croada delsinfants.

La Croada dels Infants! Tots hoesperaven, cap ¡no Se n'admira,marxaran quan se'ls digui.

— Aquí — acaba el rector — enla nostra pobra Maurienne, nosom prou rics per empendre aquestviatge llarg i costós. El tren el facar. Nosaltres ens quedarem aci,però en esperit ens afegirem a laperegrinació dels infants que, méssortosos, tindran la sort de veureel Papa i de rebre Déu de la se-va mà.

Aquesta peroració no agrada. Noté cap èxit. Si el Sant Pare ésdarrera la muntanya, només caltraspassar-la per arribar al seu pa-lau. No es necessita el tren; percaminar n'hi ha prou amb les ca-mes i podrien dur-se'n un paagafat a la punta d'un bastó. Eirector ; en aquest cas, predica lacroada però de seguida aconsellaa la gent que no marxi: Déu uscrida, el Sant Pare us espera, idesprés quedeu-vos a casa, a lavora del foc, amb les castanyesi els nens de bolquers.

Un vent de revolta es desfer-ma entre l'assistència. El rector

que no s'hi fixa va preguntant araa l'un ara a l'altre, sobre la confes-sió o ('Eucaristía. Però només represpostes nulles o equivocades. Iva demanant-se: ¿què deuen pensaraquestes criatures? I que en són delimitats llurs cervells! Hom no sapcom interessar-les!

Però, senyor rector ! ... Pensen en elpastor Esteve davant el qual s'a-genollaven les ovelles i que mana-va un exèrcit. Pensen en el pas

-tor Esteve que volia caminar da-munt ei mar sense enfonsar-s'hi, imunt el mar sense enfonzar-s'hi, ique creuà el mar per anar a Jerusa-lem a deslliurar la tomba del Sal-vador. ¿El pastor Esteve no va tor-nar per deslliurar el Sant Pare pre-soner?

Després de la lliçó d'història, haacabat la lliçó de doctrina. I moltaviat ambdues es confonen. Amb-dues es confonen en totes les me-mòries.

Pel corriol que porta en una pen-dent molt pronunciada al bosc deMaria Cristina, Anneta i Filiberts'apressen vers casa seva. Per talde donar-se més coratge, comencena cantar i canten tot esbufeganta conseqüència de la .pujada du-ra. Es la mateixa cançó d'abans,que uns soldats portaren a Fran-ça. La pastora ha pregat a la Ver-ge que li torni el xai blanc que elllop se n'ha. Gut: el riil del reil'hi aa tornat, i s'ha casat amb lapastora. Però enmg de la cançó Fi-libert s'atura:

— Es a l'altre costat de la mun-tanya, — declara amb un to docte.

— Qui? — preguntà. Anneta.— El Papa, dona!— Ah! sí, és veritat .Ja se n'havia oblic at? El seu

germà li llançà una mirada se-vera.

— Vols que anem a veure'l, aveure'l i també alliberar-lo, ja queés presoner?

-- Ja ho crec.Però tot seguit es sent temore-

ga d'una tasca tan dificil i afe-geix tímidmaent:

— Ja sóc prou gran?— Ja tens l'edat de rebre Déu.Exacte, això mateix ha dit el se-

nyor rector. Però com que té porque els manqui menjar, encaraafegeix:

— I ja tindrem menjar?— Tindrem menjar — afirma Fi-

libert. — I marxaren amb tots elsnois de l'escola.

V

LES BONES DONES D'AVRIEUX

Passat l'hivern ha vingut la pri-mavera. Però pel temps que fa,ham dubtaria que ens trobéssimen primavera. Els dies s'allarguen,

però el vent és fort, les fulles noacaben de sortir, ni les flors de flo-rir, i el blat encara no brota

Hom dubtaria que un temps aixísigui primavera. Si ho és, no en me-reix la reputació. Ben cert que nose la mereix. Abans, era anuncia-da el primer de maig, amb rondesi cançons. Però, com que ara arri-ba a la callada ja es fa més difí-cil saber si ha arribat.

Filibert demana al seu pare:—Encara hi ha neu, al Cenis?

— Obra els ulls, Filibert; n'hiha a totes les muntanyes. DarreraModane, al pic de Dotran: al Ra-teau en tenen fins baix de tot. Darvant nostre el pic d'Scolette en vavestit completament, i el Norma iLonge-Còte que li fan companyia,

un de cada costat, només en tenennets els peus.

Els ulls àvids de Filibert hanmirat tot l'horitzó. No obtant no re-nuncia al seu interrogatori.

— Ja poden passar els carros quevan a Itàlia?

— No .pas encara.— I quan podran p assar la mun-

tanya els carros que van a Itàlia?—Cap a mig juny, probable-

ment.— Cap a mig juny — repeteix

Filibert.La primavera avança i l'estiu

s'acosta. Els arbres fruiters s'handecidit a florir, i les fulles a créi-xer, i en els camps el blat, bro-tat de terra, ja és alt. Quan el ventbufa, obra amples onades en elscamps tremoladissos. Les pradesque encara no han estat segades— a Maurienne es sega molt tard

— semblen ramells desordenats enais quals es barregen les margari-des, les campànules de campanetes,malves : violes, els pixallits iles orquídees, els blauets i els ra-ntmcles, els clavells i els lliris debosc ,i moltes altres flors detallare nom de les quals fora molt be-nie, però caldria saber-ho amb cer-tesa. Els pastors que han anatmuntanya amunt, fins a les Pradesque mai no es seguen, han portatels gabets vermells, i les flors gro-gues d'arnica, i les petites gencia-nes més blaves que el cel. Tambéhan portat una gran notícia: uncarro ha passat el Mont Cenis, uncarro que venia d'Itàlia amb tresnoies joves, molt grasses dels cos

-tats, perquè duien contraban.

— Ja no hi ha neu Filibert: —ja han passat per la muntanya.

•a^

I heus ací que un dilluns dejuny, un dilluns clar i de sol ale-gre, el professor Mussillon, a lallinda de l'escola, contempla el ca-m., la carretera que volta el po-ble, puix tots els carrers i carre-rons queden tancats en el recinte.

¿Què pot mirar en el cami, el se-nyor professor? No porta el capellal cap per garantir-se contra el sol.Fa tres passes avant i en recula tresmés. Fa gestos amenaçadors a unspersonatges invisibles. Gairebé acada minut es treu el rellotge dela butxaca. Quina hora és? El se-nyor professor prou deu saber-hoa còpia d'interrogar el rellotge. Sónles dues, un quart de tres, dosquarts de tres... I en lloc d'estar-sea classe donant una bona lliçó

d'història aje seus deixebles, quèfa allà el senyor professor? Ha aca-bat les croades; però encara quedenmolts i molts reis abans d'arribara la seva tan estimada Revolució.Dins la classe, els seus deixebleses deuen impacientar.

Eh seus deixebles? En tota l'es-cola no n'hi ha ni un de sol, niel més petit, ni Filibert DuchP-ne, el més assidu i el més espavi-lat. Va dient-se que els castigarà,que els castigarà amb severitat, bonpunt arribin. Els farà quedar, incli-nats sobre penitències difícils. Oels farà escombrar l'escala i els cor

-redors, tasca de serventa que hu-milia i és útil. Així que arribaran?Però si no arribaran. Es, real-ment, inconcebible. Que un deixe-

ble arribi tard o perdi la cias-se, que dos o tres arribintard o perdin la classe, és cas cor-rent i més freqüent quan arriba elbon temps. Però que tots els dei-xebles, per acord comú, manquina classe tots a la v Bada, això nos'ha vist mai.

En el campanar de l'església ta-quen les tres. El professor comptales batallades. Una inspiració l'a-gita:

«Són a l'església! Són a l'esglé-sia! Aviat serà el dia de la prime-ra comunió. El capellà els ha con-fiseat. Ah! Però hi ha la llei, isobretot hi ha els diputats! Se-nyor rector: ja ens veurem!»

I en un imipuls coleric, es preci-pitava vers l'església on es conspiracontra l'escola. Ja cal que el se-nyor rector es prepari.

EI rector, enfilat dalt d'una esca-la estintolada a la paret, examina,amb el pinzell a la ma, l'estat deles virtuts cardinals. Les virtutsestan molt atrotinades. Per dir-hoaixí, ja no en queda ni lastre, men-tre que els pecats, pintats de fresc,ara brillen amb escla, magnífic.I el senyor rector deplora trista-ment la pèrdua le la virtut. Unaveu furiosa el treu di les seves me-ditacions.

— M'heu pres els deixebles. L'es-cola és obPgatòria.

fil capellà, de seguida, pensaser-vir-se de les pintures:

— Mireu, senyar Mussillon, mi-reu, allà, al vostre davant, a la pa-ret: un so`dat armat i a coll 1 bedamunt un tigre. Aquest soldatsimboliza la còlera. El seu suplici,e sota us l'ensenya rosegant-sea si mateix i menjant-se amb lespròpies dents.

— Res no m'importen, senyorLaloze, ele vostres símbols ni lesvostres lliçons. M'heu pres els dei-xebles.

— No us entenc.— On són? Torneu-me'ls.— Jo no sóc pas el vigilant dels

vostres alumnes.— Si, vós els heu tret, amagat,

escondit, segrestat. confiscat. perfer-ne sagristans, monges, semina-ristes. Ja me'Is tornareu, ja! Amo-tinaré la poblac_ó. Avisaré les auto-ritats. Es .parlarà de l'escàndold'Avrieux. I vós sereu dest tuit, vi-lipendiat, infamat, maleït, empre-sonat.

— Mare de Déu, Mare de Déu!Ja comenceu a mossegar-vos. Pe-rò modereu-vos, amic meu. Si gas-teu tota l'eloqüència aviat no usen quedarà gens. I ara, feu-me elfavor d'explicar-me què em -.voleu.

— EIe meus alumnes; jo vu11 elsmeus alumnes .

— No són a l'escola?—Han vingut aquest matí. No

ii'ha faltat ni un. Però aquesta tar-da • no n'ha vingut i'ap, ho sentiubé?, no n'ha vingut cap , ni un.I sé que són aquí, amagats dinsl'església.

— Dins l'església? Aneu a veu-re-ho.

(Seguirà)

Alfred GALLARD, traductor

Joan Vila, (CD'Ivori),, dibuixant

i

ry G . ^ i `N.' ^! tt 5 '

I\Á /ìÄ -/ -__

!^¡ .r ,c

1

d`o--`_? J 1 ^'t

4 -Ir/

lVlv^^ ^1¡/• l :y 4! f' ^M.^f: f̂ {^^yM

-- ^1`—^ —. D^ v o r i

—Es a l'altre costat de la muntanya.—Qui vols dir?—El Sant Pare.

lstorieta illustrada, original d'IVoá 1

ss

Tat parlant d'aquesta troballa, íremirant el llaç i el gorret per totsels costats, de sobte una àliga elsva arrabassar el llaç, sense que ells,de moment, poguessin fer res pera retenir-lo. Corregueren al seu danrera els tres nois, aturant-se enveure que l'ocellot anava, mar en-dins.

87

A prop veieren un bot abandonat,i el tiraren a l'aigua; es ficaren totstres a dins. Remant Robustià aju-dat per Fructus Coelis, anaven (se-guint les indicacions de Clara„ dar-rera de l'ocellot, esperant que potserdeixaria anar el llaç i el podrien re-collir.

ss

Molt temps vogaren al darrera del'àliga que primer anava donantvoltes com per fer-los gruar, peròa l'últim va arrencar el vol i els des-aparegué del tot. Es trobaren al migde la ajar desorientats..,

ss

i de sobte una tempesta s'ini-ciu\, i el pobre bot feia el que po-dia per a no enfonsar-se. Al llunyveieren un vaixell i varen dirigir-s'hi tan a prop com pogueren,fent senyals, que foren vistes. Totseguit Pou llançat un bot i dos ho-mer malcarats, vogant fort...,

so

..els conduïren cap al vaixell ami tgran esverament de Fructus Coetis,ja que comprengué, per la banderanegra que duia, que era un vaixellpirata. Més gran fou la seva sor-presa quan en arribar a coberta vaveure els seus companys R.rbustia iClara abraçant-se amb una senyoraque esteva asseguda en un reco deRs coberta.

(Continuarà)

Però no és tan sols la seda artifi-cial com a prunera matèria que ex- -porte, sinó també teixits de totaraona i a molts països europeus i

americans. L'exportació de teixitsfou de 1.806 tones en 1930, de 2.119en 1931 i de 2.050 en 1932.

Hem vist que el Japó l'any 1h33fou el segon gran productor do sedaartificial, mentre que en 1927 enca-ra estava situat en novè lloc..

Abans de la guerra sols hi haguéalguns assaigs tímids. Però, com queels pyogressos que la nostra indús-

tria feia en altres països motivavaque el mercat interior es veiés en-vaït de manufactures de seda ar-tificial, l'any 1926 es formulà unpla cl'expansió i al cap d'un áoy jala capacitat de producció era vintvegades superior.

De totes maneres, la baixa depreus de la nova fibra eol-locà.en di-ficil situació financiera les empre-ses 1, procedint-se a una reorganit-zació„aviat es col.locaren en eondi-cions de proveir el mercat interiori d'exportar tant primeres matèriescom manufactures La depreciaciódel yen els ajudà molt a exportar i.avui els japonesos són els-principalsproveïdors dels mercats asiàtics, eia -.^""perjudici principalment dels an kè^sos i dels nord-americans.

JAUME CARRERA $

Pàg. 8. - La Veu del Diumenge 1 de juliol de 1934

E1 mercat mundial sedes i sederiesLa característica general es de cris] per excés de producció i restricció

de consumo m- La competència japonesa, factor dominant

iDies enrera vàrem exposar enaquest mateix lloc les caracterís-tiques i la situació actual de la in-clusió que se'n treia era més aviatdústria sedera a Espanya. La con-pessimista, perquè la indústria se-dera, radicada en gran part aCatalunya, es trobava amb dosgrans inconvenients: reducció delconsum en el mercat interior, i di-ficultats d'exportació, tant per l'a-ferrissada competència que es fanels països productors com per l srestriccions que posen els païsosconsumidors.

No cal perdre de vista que elsproductes de la seda són conside-rats de luxe; i, si per una bandaaixò dóna lloç a què els Governsels facin objecte d'impostos de ve-gades molt elevats, per l'altra elsconsumidors s'abtenen de comprar-los quan les circumstàncies acon-sellen economies, limitant -se aemprar manufactures d'altres fi-bres que resulten més barates. Esclar que amb l'aparició de la novafibra anomenada seda artificialles poses han canviat bon xic, per-què amb ella es fabriquen moltesmanufactures que el gran públicadmet com a seda.

Però aquest fet el que determi-na és l'enviliment dels preus _lela seda natura] perquè la produc-ció no minva al gran país produc-tor, que és el Japó, i, en canvi,el consum descendeix a tot eimón.

Ens proposem avui donar unaimpressió de com es troba el mer-cat mundial de la seda natural ide l'artificial, amb dades sobre preusi producció de primeres matèriestendències de la fabricació de ma-nufactures. Els fets més sobresor-tints són que la- crisi que travessala indústria sedera espanyola ésun fenomen mundial; que hi hauna restricció de consum de sedanatural; que. en canvi, augmentacada any la producció de seda arti-ficial; i, finalment, que, la sobre-producció de primeres ,matèries deles dues fibres, així com té.mbé deles manufactures que se'n fan moti-va entre els països productors unaaferrissada competència.

En aquest sentit, el factor mésimportant, sobretot per a les in-dústries europees, és el Japó.Aquest país produeix més de lestres qua tes parts de seda natu-ral i en seda artificial l'any pas-sat va collocar-se en segon - lloc iSegurament no passarà aquest anysense que es colloqui en primerlloc. Mirant les coses simplenlentsembla que hi ha una contradic-ció entre els dos fets, però en c31fons no és així. El Japó es tro

-bava fa alguns anys que, a mal-grat de tenir una tan abundosaproducció de seda natural, es veiaenvaït el mercat de manufactu-res de seda artificial que eren con-sumides amb preferència a les deseda natural, donada llur barator.Aleshores els japonesos, que enqüestions econòmiques actuen ambuna disciplina patriòtica semblanta la que podrien servar sostenintuna guerra. es posaren a muntaren aran escala la fabricació deseda artificial, amb tanta empentaque en poc temps no sols han do-minat el mercat interior, sinó queenvaeixen de manufactures tots

els països asiàtics i d'altres conti-nents, fent toia competència ruïno-sa a les indústries europees inord-americanes.

També pel que es refereix a laseda natural el Japó no sols ésel gran exportador del món deprimera matèria, sinó que aixi ma-teix cada any introdueix als mer

-cats exteriors una major quantitatde manufactures.

Les indústries sederes europeesestan veritablement alarmades perla competència del Japó. Les en-titats representatives dels princi-pals països productors tenen cons

-tituïda la Federació Internacionalde la Seda, a semblança de les quefuncionen per a. les indústries de]cotó i de la llana.

El dia primer de juny la Federa-ció es reuní a Lió, al domicili de:Sindicat dels fabricants de sederies. Eren presents quaranta dele-gats de diversos països, entre ell:el senyor Frederic Bernades, president dels fabricants espanyols.

La primera sessió fou dedicadaa l'estudi dels mitjans propis pera desenrotllar l'acció comú pros-seguida per la Federació i pel Co-mitè internacional de la seda afavor de la utilització i del con-sum de la seda. Fou designada unaComissió per tal d'examinar de.quina manera podria establir-seun contacte més estret entre elsfabricants de teixits dels diferentspaïsos. En la segona sessió es trac-tà de l'apassionant tema de lacompetència dels països asiàtics.Fou aprovada la resolució se-güent:

«Continuar els esforços que haemprès per tal de prosseguir launiformitat de la reglamentaciódel treball en tots els països i deprotegir les fabricacions europeescontra productes concorren.ts afa-vorits per excessives diferènciesde salaris, de condicions de treball,de moneda, etc.

Afirma el gran interés que pre-senta, en les circumstàncies ac-tuals, l'establiment d'una solida-ritat efectiva entre tots els pro-ductors europeus que estan unitsa les indústries de la seda, tant sisón productors com transforma-dors de sedaA l'efecte, invita les diverses

Federacions nacionals a estudiarels millors mitjans per a desen

-rotllar el consum de seda cruad'origen europeu i la de tots elsproductes seders europeus.

També les invita a entendre'sper a proposar a llurs governs res-pectius les mesures pròpies per aprotegir-les contra tota competèn-cia abusiva dels països extra-euro-peus.»

La característica general delmercat mundial de seda naturalés de sobreproducció. Les estadís-tiques del primer semestre de lacampanya 1933-34 • (juliol a desem-bre), donaven una producció de346.000 bales, mentre el consumnomés era de 276.000 bales. Es ve-ritat que durant aquest període ésquan arriba al mercat la majorpart de la producció. No obstant,l'excedent era superior al normal.

La producció mundial de sedanatural en els darrers anys éscom segueix:

1929 ... ... ... ... ... 61.410 tones1930 ... ... ... ... :.. 59.370 »1931 ... ... ... ... ... 58.090 »1932 ... ... ... ... ... 50.500 »

La producció japonesa fou lasegüent:

1929 ... ... ... ... ... 43.300 tones1930 ... ... ... ... ... 43.900 »1931 ... ... ... ... ... 45.200 »1932 ... ... ... ..: ... 41.800 »

La desproporció entre la produc-ció i el consum prové principal-ment de la disminució , de la de-manda dels Estats Units, que sónels principals consumidors delmón. Tant la crisi com la vagade les filatures feren que durantel període juliol a desembre de1933 les importacions fossin de208.000 bales, mentre que ed totl'any 1932 arribaren a 547.000 ba-les i en 1929 a 661.000. Casi totala importació nord-americana ésprocedent del Japó. L'exportacióde seda natural que fa el Japóals altres països és poc important,coso ho mostren les xifres se-gíents,(en bales):

Export. Exj^ort.

total del alsJapó EE. UU.

1929 ... .., ... 581.000 567.000 001930 ... ... ... 473.000 457.0001931 ..: ... ... 553.000 519.0001932 ... ... ... 540.000- 512.000

-El Japó no és tan sols el princi-pal competidor en la seda natu-ral, sinó també en les manufactu-res de seda, gràcies, al desenrot-llament industrial i a les condi-cions favorables en, què es - treba-lla. Per tant, el .factor japonès de-percuteix d'una manera extrema-

da a Europa: pel que es refereixa la seda crua perquè treu alsproductors de capolls la possibili-tat d'augmentar el conreu i quesigui remunerador; pel que es re-fereix a les manufactures, perquèpenetra a mercats que fins fa poceren dominats per les indústrieseuropees.

A principis d'any el mercat mun-dial de seda va registrar una alçasensible, puix el preu de la sedacrua a Nova York pujà de 1072centaus la lliura el 8 de gener a12'28 el 13 de febrer. Aquesta alçacompensava . amb excés la baixaque el dòlar experimentà enaquell període. Però aviat tornà aproduir-se un moviment de des-ecos i el 30 d'abril ja es cotitzavaa 1074 centaus, baixa més sensi-ble encara si 'es té en compte quecoincidia amb una nova reduccióde la cotització del dòlar. Calculatel preu en or, la seda crua es tro-bava a un nivell inferior al de ge-ner. Encara que en las últimes set-manes hi ha hagut una tendènciaa l'alça, de totes maneres les pers-pectives del mercat són poc favo-rables.

Hi ha dos grans obstacles ques'oposen a un ressorgiment delpreu de la seda. En primer lloccal esmentar l'abundosa produccióde capolls al Japó, la qual assolila xifra de 837 milions de lliuresen 1933% contra X40 en 16332. Laproducció d'aquest any sex sbla queno serà inferior a la de l'any pas-sat, i com que el Japó representael 85 per 100 de la producció mun-dial, ja és pot preveure quina had'ésser, almenys per ara, la ten-dèn.cia del preu de la seda crua.

L'altre obstacle a l'elevació delpreu és el consum important deseda artificial. Aquesta fibra, amalgrat de la crisi econòmicamundial, segueix augmentant laproducció.

La producció mundial en 1933s'ha calculat en 284.305 tones,contra 235.715 en 1932. Heus acíles xifres dels principals païsosproductors:

1932 1933

Estats Units ... 59.585 78.230Japó ... ... ... 29.270 40.875Gran Bretanya 32.960 38.220Itàlia ... ... ... 31.885 37.490Alemanya .. ... 29.400 31.000França . ... ... 24.480 26.000

Per a formar-se una idea de laràpida evolució d'aquesta indús-tria i 'hi ha prou amb dir quel'any 1918 la producció fou de 11mil tones, de 47.500 en 1923, 1 de224.200 en 1931. -

Com que avui la relació entre elspreus de la seda natural i artificialés poc més del doble de la primerarespecte a la segona, això no deixad'ésser un avantatge per a la sedanatural. Però, com que els tempsactuals són de crisi, els articles méssacrific9.ts entre les famílies són elsde luxe i la seda natural és un d'ells..

Pel que va d'aquest any el consumde seda natural no- ha fet cap pro-grés important. El principal paísconsumidor. és Nord-a^.mèrica, quecompra essencialment seda del Ja-p6. Semblava que la política de res-sorgiinent industrial que ha im-plantat el President Roosevelt ha-via de donar una major animació ala indústria sedera. Però el fet ésque els lliuraments à les filaturesdurant el mes de març surcaren

44.080 bales, contra 38.934 en igualmes de 1933 i 46.761 en març de1932. Però encara hi ha més: erentan grosses les existències de ma-nufactures de seda, que el governordenà que fossin tancades 900 fà-briques durant una setmana.

Les existències mundials conegu-des de seda crua al començamentde juny eren de 237.128 bales, con-tra 202.214 en igual data de l'any1932.

Com és sabut, Lió és un dels cen-tres seders més importants d'E:iro-pa. Per tant, la seva .situació reflec-teix la del continent, tant pel quees refereix a la primera materiacorn a les manufactures. Pel quedeia el Butlletí dels fabricants deLió, podrem conèixer quines frienles característiques de la indústriadurant l'any 1933. .

Al començament la tendència erabastant bona. Tant les existènciesde primeres matèries com de tei-xits eren reduïdes. Però els optimis-mes aviat desaparegueren en corn-provar-se que el consum de manu-factures disminuïa, degut a les bar-reres duaneres, les dificultats mone-tàries i els contingents. El movi-ment de la condició de sedes deLió, que registrà en 1929 la xifrade 5,661.753 quilos, descendí en 1932a ,2,288.855 Çlñilos. En 1933 pujà unamioa, situó at-se a 2,676.066 quilos.Els preus de la seda crua, que-en

1932 descendeix en relació .als de1931, baixaren encara més en 1933.Per a fer-se una idea de la baixaque han tingut els. preus en els dar-rers anys donem a continuació elspreus de Lió a fi de cada any (en

francs per quilo).

1930 1931 1932 1933

França primera 155 127 85

Itàlia extra 145 110 81 69

Japó filada ext. 153 125 89 5850Xina filada ext. 155 130 83Canton fil. ext. 130 115 79 57

El Butlletí esmentat qualificavade nefast l'any 1393 per al comerçde la seda i les manufactures de se-da. Deja: «Desaparició de capitalsi de cases de sedes i de sederies.disminució sensible de la nostra xi-fra d'exportació, negocis notable-ment reduïts i escantonats, pessi-misme davant el fracàs dels esfor-ços intentats per a retornar a laindústria sedera una part de laprosperitat d'altre temps : aquestés el balanç resumit de l'any 1933,que figurarà entre 'ls més dolentsque hagin pogut registrar en el pas-sat ela annals del nostre comerç.»

L'exportació de manufactures esva veure dificultada pels recàrrecsarancelaria, els contingents i lescomplicacions monetàries. Per altrabanda molts països han procuratfabricar-se ells mateixos les manu-factures. La compeïència de preusfou inexorable.

*1* • *

Itàlia és també productora ríe se-da natural i, per tal d'impedir totaconfusió entre, els dos productes, fouvotada una llei que prohibeix donar.

I el nom de seda a l'artificial, la qualés designada amb el de «rayos».

El govern italià es preocupa defomentar el conreu de capolls, peròes troba amb la dificultat de lacompetència del Japó. Fins ara lesquatre quintes parts de la produc-ció de capolls era exportada i això

feia incitar que el conreu aug-mentés. Però en els darrers temps,tant per la baixa de preus com per

la crisi econòmica, l'exportació hadisminuït molt, repercutint en laproducció de capolls, que, de 4.826tones en 1929, baixa a 3.286 en 1931i a 2.900 en 1392.

L'exportació de seda crua ita-liana fou de 58.000 quilos en 1929,de 64.000 en 1930 i de 31.000 en 1932.Els Estats Units es desinteressen dela seda italiana, perquè no arriben aclassificar els tipus que demanen.

Pel març passat, el govern aclop-tà diverses mesures per a protegir

les indústries de cotó i seda. A fid'evitar la competència estran5eraal cobreu de capolls íou atorgadauna prima mòbil, que no podrà exce-dir de 12 lires per quilo, la qualserà pagada als industrials que em

-prin capolis italians. La prima escalcularà de manera que els produc-

tors de capolls cobrin unes tres li-res per cada quilo de cucs frescos,

preu superior al que es paga percucs secs. Les quantitats que bene-

ficiaran de la prima han estat cal-culades en 2.500 tones per a l'exer-cici actual.

En canvi la indústria de la sedaartificial ha pres a Itàlia un grandesenrotllment. La primera fàbri-ca fou creada en 1908 a Pàdua. En1918 la producció fou de 150 tones,en 1923 de 4.830, en 1931 de 34.585i en 1933 -de 37.490. '

Compta amb unes cinquanta fà-briques que pertanyen a 33 empre-

ses. Disposen en total de 130.000 fi-loses i 620.000 fusos. El procedimentde fabricació més usat és el de vis-cosa. Es el país europeu que expor-ta aquesta fibra en més proporció,

com pot veure's amb el quadro se-güent (en tones).

1930 1932 1392

Itàlia 20.100 22.500 18.800França 8.100 8.900 8.600Holanda 9.200 10.100 8.300Alemanya 8.000 7.000 7.500Gran Bretanya 3.900 4.100 6.800