LECTURA PER A LAC INQUENA PROVA DELLENGUA C ATALANA

L'IMPERI PATOGEN DEL MAL

El món sencer estava acoquinat. Ningú podia escapar-se d'aquell pandemònium que havien muntat

en Riqui i els seus amics. Des dels immemorials temps en què la Segona Guerra Mundial, absolutament

devastadora, havia provocat danys irreparables en bona part de la població mundial, ningú recordava un

fet tan terrible i esfereïdor. Coneixent el tarannà de l'agressiu bacteri Riqui i la maldat dels seus

sequaços, la Terra i els seus habitants, tal i com eren coneguts fins aquell dia, ben aviat deixarien d'existir.

Aquella colla de ganàpies estaven acostumats a fer-ne de tots colors i la pobra Alexandra, una

bífidus noble, simpàtica i altruista, acostumada com havia estat sempre a fer el bé als intestins més

enrevessats de les persones més menjadores, ara estava lligada de mans i peus. Ella deduí que aquell

fatídic dia en què en Riqui els empenyé a tots plegats cap a aquell dònut llefiscós de la paradeta de

brioixeria greixosa del Maremàgnum començava un atac mortal contra les barcelonines i els barcelonins.

Intuïtiva, l'Alexandra anticipà que ben poca cosa podria fer per tal de garantir que les caques dels

consumidors sortissin ben formades i en un punt de solidesa òptim, donat que en Riqui era un bacteri

"caquicida" (això és, assassí de caques) que gaudia convertint el procés plàcid de formació de la femta en

un autèntic espectacle piromusical de focs d'artifici en què els pets, els girs d'estómac, els recargolaments

dolorosos, els retortillons de panxa i els mals de ventre en general provocaven que la persona afectada

entrés en situació de KO tècnic i no pogués aixecar el cul de la tassa del vàter en una setmana.

Les primeres víctimes no es feren pas esperar. La senyora Sanae, una mestra d'Educació Primària, i

el senyor Oriol, el director de l'escola de Soses, van avançar a pas ràpid cap al quiosc de llaminadures i

marranades dolces. Sempre es traslladaven a Barcelona per comprar-ne, atès que no estava ben vist que

a Soses assaltessin l'estanc a la recerca de pastissets, maduixes de sucre i caramels rodons de pal

d'aquells que et deixen la llengua blava durant tot el dia.

Els dos mestres tenien la sensació que s'ho passarien d'allò més bé, tot voltant pel port de la capital

catalana i endrapant a mandíbula plena dònuts i més dònuts.

El senyor Oriol, descarat, comprà mitja botiga de brioixos, sense vergonya, i ja abans de pagar

s'entaforà cinc Phoskitos a la boca. Golut, etzibà a la seva companya: <<Fanae, fols la feitat del fònut? El

fodem comfartir, ferquè noméf queda aqueft>>. La mestra acceptà l'oferiment gustosament, perquè els

dònuts recoberts de crema de maduixa i plens de xocolata la feien embogir.

Contents, els dos sosins començaren a passejar. En el mateix moment que feien la primera passa,

però, començà l'atac fulminant d'en Riqui i els seus esbirros.

Junts, units, el club dels bacteris assassins era la pesta! En Riqui, malcarat, començà a donar

ordres: <<Roger, bloqueja el suc biliar!>>; <<Chaymaa, anul·la l'acció de les vellositats!>>; <<Júlia, escup

al mig del quil i contamina'l!>>... L'Alexandra no podia pas resistir aquella visió tan dura. A poc a poc, el

quil de la Sanae s'anava convertint en una espècie de líquid viscós de color verg-groguenc amb una

textura pròpia de la barreja resultant dels mocs consistents i el líquid per a rentar els plats oblidat a sota

l'aigüera.

Allò no podia pas acabar bé de cap manera...

Fou llavors quan la bífidus Alexandra veié la llum... La solució li passà pel cap com un llampec, de

forma instantània, fugissera. És clar! La solució era allà mateix. Era impossible que un còctel explosiu com

el que estaven preparant en Riqui i els seus col·legues a la panxa de la senyora Sanae i del director Oriol

no acabés esclatant...

Així, doncs, quan els malvats bacteris no miraven, l'Alexandra s'arraulí rere una vellositat de les que

quedaven més amagades i s'hi agafà ben fort, preparant el refugi que l'havia de conduir a la salvació...

Les coses van anar ràpid...

L'Oriol començà a trobar-se estrany. La Sanae percebé que les forces l'abandonaven. L'Oriol

començà a moure el cap desesperadament en totes les direccions. La Sanae intuí que havia de començar

a córrer. L'Oriol començà a córrer, impulsat per una punxada al ventre que gairebé el feu recargolar-se al

terra allà mateix. La Sanae corregué seguint l'Oriol, empesa per la força d'unes ventositats que cada cop

eren més notables.

La gent mirava. Els compradors xiuxiuejaven. Qui més qui menys, feia un somriure burleta.

En un tres i no res, el director Oriol i la senyora Sanae eren ja al lavabo, doblegats sobre la tassa del

vàter, abandonats a la seva sort i sense ser conscients del desgavell intestinal que en Riqui i els seus

amics estaven provocant.

L'Alexandra, però, ja havia calculat com acabaria la festa...

El pla del bacteri Riqui no arribaria a bon port i, en conseqüència, no caldria patir pas per l'extermini

en massa de la població barcelonina, catalana, espanyola, europea i mundial. De fet, tot acabà en un obrir

i tancar d'ulls. Bé... Els ulls no són precisament els qui es van obrir i tancar...

La vida útil del bacteri patogen Riqui acabà de cop, amb violència, tan bon punt l'Oriol i la Sanae

descarregaren tota la fúria intestinal que acumulaven a dintre seu en una tassa de vàter que, encara avui,

els operaris de neteja del lavabo central del Maremàgnum deuen estar desinfectant.

L'Alexandra, feliç, agafada fortament a la vellositat de camuflatge, aconseguí de salvar la

vida i ara, lliure d'amenaces, es dedica a fer les digestions de la Sanae més plàcides i fàcils.

*******************