CoberiContraTdF99 tr.fh11 16/9/10 09:32 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

El professor, escriptor i activista cultural JosepGalan moria en un hospital de Lleida a la una dela matinada del dimecres 26 d’octubre de 2005.Així que poc abans que ixque el proper númerode la revista, el número 100 (quin goig li faria veu-re’l!) es compliran cinc anys de la seua mort.

El primer camí que vaig tindre notícia del Jo-sep va ser a través de la Paquita de la Llibreria Ca-brera de Fraga, que em va explicar una anècdo-ta provocada per la decepció que havia produït elJosep en un dels seus fills. La criatura, crec re-cordar, portada per sa mare a una conferència ambmotiu de l’edició del primer quadern dels Estu-dis lèxics de la parla de Fraga I, publicat el 1985en edició reduïda i format “quadern”, va quedargreument decebuda quan va veure per primera ve-gada el Josep, ja que, amb aquest cognom, coma mínim, havia d’igualar la planta de CaryGrant. I el marrec tenia part de raó. Efectivament,el meu primer encontre va estar en la mateixa lí-nia, ja que el Josep, per aquella època, era clavatal Pere Tàpies, amb gorra de plat inclosa. Aquelldia, el nostre enyorat amic es va presentar a unareunió ordinària de la junta de l’Institut d’Estu-dis Fragatins AFRAGA (homo antecessor de l’ac-tual Institut d’Estudis del Baix Cinca IEA), lla-vors presidit pel company Francesc Tejero, per fer-nos una proposta que ara no recordo. Jo, acabatd’estrenar-me com a membre de la junta, mai nom’hagués pogut imaginar la tempesta de projec-tes que la seguirien i totes les hores que acaba-ria passant amb ell, de mà dreta, de mà esquerrai per suposat, d’ambdues cames, per la quantitatd’encàrrecs que li vaig haver de fer al llarg d’a-quests vint anys d’amistat i d’aprenentatge coma activista cultural. De fet, jo mateix i l’Institutd’Estudis del Baix Cinca IEA encara conservemmoltes maneres de funcionar, d’actuar, on els méspropers a ell reconeixerien la seua empremta per-

sonal sense cap mena de dubte.Era més que evident que com a galan de Holly-

wood no tenia futur, ara bé, com a activista cultu-ral, era un fora de sèrie, un number one, o com s’a-nomena ara, un crack. I ara, des de la perspectivadel temps, entenc el secret de la seva força: el Jo-sep era al mateix temps, general i soldat. Com a ge-neral, sabia on s’havia i es podia arribar, com fer-ho i tenia la capacitat d’arrossegar les nostres vo-luntats per a bregar en la mateixa direcció; i coma soldat, no li queien els anells a l’hora d’enganxarsegells, penjar cartells i dialogar, fins i tot, amb elsmés obtusos. Aquesta dualitat és la que fa que avuireconeguem Josep com a pare, i potser, també mare,de moltes de les nostres coses: dels premis que avuiporten el seu nom, de les Beques “Amanda Llevot”,d’Iniciativa Cultural de la Franja ICF, de l’extintaPlataforma de les Llengües Minoritàries i de revistescom Batecs o Temps de Franja, publicació que araarriba al número 100. Deu ser aquest el motiu pelqual el trobem tant a faltar, perquè el Josep no erauna aparença, un galan de cinema, una figura fan-tasmagòrica en una tela blanca, sinó un autèntic pro-tagonista de la història recent dels nostres pobles,un referent de la lluita per la dignitat de la nostrallengua i cultura, una tasca que les nostres institu-cions locals i comarcals, plenes de prejudicis, en-cara no li han sabut reconèixer. Per això, aquest2011, en el cinquè aniversari de la seua mort, i envespres d’aquest número tant rodó de la nostra re-vista, és important que recordem la seua figura coma activista cultural, que és la que nosaltres hem dereivindicar en aquestes pàgines perquè del Galan-amic, és ben segur que mai vam deixar de parlar-ne, de pensar-hi i de sentir-lo en molts dels nostresgestos, paraules i pensaments.

Pep Labat López President de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca

IEA, membre d’ICF

En el cinquè aniversari de la seua mort

Josep Galan, general i soldatEDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR: Màrio Sasotmsasot@ono.com

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Cèlia Badet

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Marta Momblant, ArturQuintana, Lluís Rajadell i CarlesSancho (el Matarranya). Rosa Arqué,Susanna Barquín, Jaume Casas, Pep Labat i Carme Tarragó (el BaixCinca). Carles Barrull, GlòriaFrancino i Josefina Motis (la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

OPINIÓ:Susana Antolí, Susanna Barquín,Esteve Betrià, Tomàs Bosque, JosepA. Carrégalo, Miquel Estaña, QuimGibert, Merxe Llop, Marc Martí,Vicent de Melchor, Juli Micolau,Joaquim Montclús, Ramón Mur,Francesc Ricart, Carles Sancho,Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès i Joaquim Torrent.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.comDISSENY: Maqueta interior: Ricard SolanaCoberta: Carles Terès

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

ESTISORESMiguel EstañaESTISORESMiguel Estaña

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorL’esperit d’en Josep Galan, antic president de l’IEBC, tot i que

mai ens ha deixat del tot, està molt present en les pàgines d’a-quest número de TdF.

A punt de complir-se el cinquè aniversari de la seua mort, unsquants col·laboradors i columnistes habituals s’han “conjurat”

per a recordar la seua personalitat i la seua trajectòria vital, abordant diferents aspectes de les mol-tes tasques desenvolupades per Josep en favor de la nostra llengua i la nostra cultura. Uns ens elrecorden com un gran “caçador de paraules” de la seua estimada parla fragatina; altres, com unincansable i engrescador dinamitzador cultural; uns altres el pinten com un reconstructor de la histò-ria i el paisatge del Baix Cinca.

Jo no puc oblidar el seu paper primordial en la gestació, naixement i posada en marxa d’aquestarevista, i l’entusiasme que ens contagià a tots els que ens van sumar a la iniciativa, plens de dub-tes, incredulitats i manca de confiança en les nostres forces.

Què diria si pogués veure’ns a punt d’arribar al número 100 d’aquell il·lusionant projecte seu?Quina cara posaria al comprovar que, un cop aprovada una esquifida Llei de llengües, el mateixgovern que la va promoure la té estancada sense posar en marxa els òrgans rectors? Segur que ensanimaria a continuar bregant en la lluita diària sense descompondre mai el seu permanent som-riure.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

ReportatgeLo saidinès Joaquim Ibarz,

primer europeu en guanya el premi Moors Cabot de periodisme

La Ribagorça

Cultura

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: «I also love xapurreau» i II

… a propòsit dels fets de la Codonyera

2

3

4

7

10

14

16

17

Herències ruinoses

Fa poc, l’escriptora beseitana Susana Antolíparlave a les pàgines d’esta revista de barbaris-mes i de barbaritats, es queixave de les perso-nes que la corregien quan li sentien dir un cas-tellanisme i argumentave que en lo llenguatgeparlat “no pot haver ni ignomínia ni pecat en re-petir paraules heretades”.

No hi estic d’acord, i no em puc estar de ma-nifestar-ho. Perqué no totes les herències són bo-nes pel simple fet d’haver-mos arribat delsnostres avantpassats. Per posar alguns exemples,los nostres iaios i els nostres pares dien forma-ge, julivert, gavinyet, minjador o pocavergonya,però bona part de la nostra generació ha prefe-rit adoptar les equivalents castellanes de queso,perejil, cotxillo, comedor i sinvergüensa. I aixòha segut en una sola generació.

Per tant, si a cada bugada perdem un llençol,què mos quedarà al final de la nostra llengua?Jo ho tinc molt clar: allibero els meus descen-dents de l’obligació i la responsabilitat d’acceptaruna herència com eixa.

Per què, qui la vol una herència ruïnosa?

J. A. Carrégalo

Monitors intolerants

Aquest estiu les meues filles van anar a uncampament d’anglès a Boltanya (Osca) organitzatpel Col·legi Públic “Tío Jorge” de Saragossa. Lameua filla gran em comentava escandalitzadacom a dos germans (un xiquet i una xiqueta)d’Albelda, un dels monitors els va prohibir par-lar en català entre ells “perquè això molestavaels demés xiquets”. Un dels germans el va ex-

plicar, mig plorant, al monitor, que els costavamolt parlar entre ells en castellà perquè de sem-pre s’havien parlat en català. El monitor els vadir que si no hi havia remei que ho fessen a part,tots sols, als dormitoris o al vàter.

A aquesta escena s’afegien a sovint insults perpart d’alguns altres alumnes manyicos del tipus:“Catalans de merda”, “parleu be”, etc.

Si estigués constituït ja, com caldria, el ConsellSuperior de les Llengües d’Aragó, potser podria es-tudiar el cas i adreçar un escrit a la direcció del cen-tre organitzador dels campaments recomananttractar aquests temes amb propostes de tolerància,respecte a les varietats i diferències, informació so-bre les llengües que es parlen a l’Aragó, etc.

Però de moment no hi ha on recórrer ni Déuque ens empare.

No m’imagino, en el cas de que acudixqués aun campament d’aquests algun nen amb algunaaltra diferència (minusvalideses, altres races, pre-ferències sexuals minoritàries, etc.) que la solucióque prenguessin els monitors quan els nens “nor-mals” els emprenguessen a garrotades, perexemple, seria el tancar als atacats a un vàter oa un dormitori “per a que no molesten”.

Marià Àlvarez, Saragossa

12

18

SUBSCRIU–T’HI978 85 15 21

tempsdefranja@telefonica.net

19

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T

Postals d’estiu

Torredarques, plaça Major:La vespra de festes. Una vin-tena llarga de xiquets correnper la plaça a peu o en bici-cleta. La majoria han vingutde Barcelona, d’altres d’Al-canyís, Saragossa o el PaísValencià. Tots són fills, coma mínim, d’un catalanopar-lant. Per alegrar-me el dia, emdedico a comptar els que par-len en català amb la seua fa-mília (pare, mare o iaios).Amb els dits d’una mà ja entinc prou (i això que faig unamiqueta de trampa).Sant Martí de Provençals,una botiga de pakistanesos:Em dirigeixo al noi del taulellen castellà. S’acosta un homemés gran, potser l’amo; ens hasentit parlar entre nosaltres i,tot somrient, ens atén en català.Cambrils, geladeria Sirvent:Pregunto «Fins a quina horateniu obert?», i el cambrer res-pon «¿Y ejto qué è?». Dòcil-ment, ho repeteixo en castellà–afortunadament (?), jo síque sóc bilingüe–, m’entén iem diu que «a lah doseyme-dia».Alcanyís, horta del Guadalop:Dos homes grans conversen acrits, cadascú des del seuhort. Paro l’orella per delec-tar-me amb el dialecte alca-nyissà tan pur que fan servir.És difícil de sentir-lo entre lagent jove o de mitjana edat.Potser ja és hora de constituirun grup de “No HablamosCastellano” per salvaguardaraquesta variant en evidentperill d’extinció.

Com podeu veure he passatun estiu ben distret. Això dela llengua sempre et portaestimulants paradoxes.

Carles Terès

Els arbres, protagonistes a la Trobada d’Autors Ebrencs

Carles Sancho

Els arbres han estat els pro-tagonistes destacats de la 5aTrobada d’autors ebrencs alMatarranya que com cada anys’ha celebrat entre Vall-de-rou-res i Fondespatla. El diumenge1 d’agost es va iniciar la jornadaliterària a les dotze del matíamb la concentració d’autorsparticipants en el llibre col·lec-tiu L’arbreda ebrenca. Recullde relats, presentat per a l’o-casió, i firma d’exemplars a laLlibreria Serret que, com cadaany, va ser clarament insuficientper acollir els nombrosos col·la-boradors participants en el pro-jecte. El llibre reuneix 55 relatsde diferents autors relacionatsamb els arbres del nostre terri-tori que evoquen la creativitatliterària dels escriptors. Si a l’e-dició passada a Galeria ebren-ca, dedicada a persones delterritori, recopilava 30 autors,l’èxit de la convocatòria ésmolt evident.

Més tard, sota l’ombra de lacarrasca de Morro Badat, amig camí entre Vall-de-rouresi Fondespatla, un dels exem-plars més singulars de la ve-getació matarranyenca, es vaoferir als participants un vermutamb productes de la terra.

Ja a Fondespatla, al bar de lespiscines, dinar literari on vanparticipar prop de setanta per-sones. Presentació de la Tro-bada a càrrec de l’alcaldessa dela localitat Carmen Agut; AsunAlbesa, representant de l’asso-ciació cultural local ACHA;M. Dolors Gimeno, represen-tant d’ASCUMA i Octavio Se-rret. Durant el dinar, els autorsseleccionats a l’obra col·lecti-va van llegir o van comentar elstextos publicats. Joaquín Lo-renzo va presentar la guia delsarbres singulars del Matarranyai Baix Aragó i ens va convidara contemplar el nostre patri-moni natural monumental.

Després del dinar va seguirl’exposició de projectes litera-ris i la presentació de llibres:Il·lusions i incerteses, la no-vel·la col·lectiva del Serret-Blog a càrrec d’Elisabet Mar-tí i M. Lluïsa Gascón, la col·lec-ció Lo Trinquet, editada perl’Instituto de Estudios Turo-lenses a càrrec de Carles San-cho, Negra i ebrenca, projected’edició d’una novel·la negrasituada al territori a càrrec deJordi Pijoan, La venta del’Hereva premi Guillem Nico-lau 2009 de Marta Momblant i

L’arbreda ebrenca. Recull derelats, obra central en la Tro-bada, presentada per la coor-dinadora de la jornada i del lli-bre Pepa Nogués; Octavio Se-rret; Cisco Sánchez, de Marcheditor; Víctor Amela, prolo-guista i extraordinari comuni-cador; i Cinta Mulet en repre-sentació dels autors.

Va finalitzar llarga jornadaamb l’actuació del músic cas-tellonenc Salva que va fer par-ticipar al públic en les seues in-terpretacions musicals impro-visades i sorprenents.

LITTERARUM TANCA LA SEVA 3a EDICIÓAMB MÉS DE 1.000 ESPECTADORS

L’edició 2010 de Litterarum tanca amb un èxit rotund a ni-vell d’organització. Es va comptar amb més de 2.000 personesassistents tot i la pluja tan a Litterarum com a la i Fira de llibreEbrenc. El 95% dels programadors inscrits van assistir al 90%dels 14 espectacles programats.

Professionals i premsa assistents varen celebrar la consolidaciódel certamen a la vegada que anunciaven la seva assistència l’anyvinent.

Com a novetat enguany es va realitzar la primera edició de lesJornades Tècniques Litterarum sobre el món de l’espectacle li-terari.

La Fira va transcorre sense contratemps, amb èxit de públici de programadors. Litterarum anuncia la seva 4a edició amb mésil·lusió que mai.

Els organitzadors volen agrair la col·laboració de tots els pro-fessionals del sector que ens ha ajudat a fer aquest projecte mésreal i a l’acollida que ha tingut aquest any la proposta als mit-jans de comunicació.

El dinar de la Trobada

CA

RLE

S SA

NC

HO

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Incongruèncieseconòmiques

Per què si els sous dels ale-manys son gairebé el dobleque els dels espanyols, l’aturespanyol és doble de l’ale-many? Per què les empresesalemanyes no desplacen pro-ducció a Espanya o a qual-sevol altre país de més baixcost laboral? Escolteu alseconomistes i als empresarisi sentireu l’aferrissada de-fensa que solen fer sobre lacompetitivitat de costos la-borals. Per què, si el mercatlaboral francès és un delsmés rígids dels europeus,per la gran implantació delssindicats, ha de ser Espanyala qui porti a terme una granreforma laboral, flexibilit-zant l’acomiadament, entrealtres mesures? Per què nos’han eliminat encara els pa-radisos fiscals, si tothom estàconvençut de què són el mésgran obstacle per controlar elsmoviments especulatius decapitals? Si el frau fiscalarriba al 20 o 25 per cent delPIB espanyol, per què abansd’augmentar els impostos nos’endega una gran campanyacontra aquesta xacra social?Quants directius han anat alcarrer per incompetents oper poc curosos de les seuestasques quan una caixa obanc ha demanat ajuts públicso ha hagut d’encetar un pro-cés de fusió? I si han anat alcarrer, per què s’han d’em-portar tant bon sac d’euros?

Per què “els mercats”, res-ponsables principals de lacrisi, són els que ens obliguena prendre mesures per a su-perar la crisi? Perquè neces-sitem la formació dels aturats,si el que manca són llocs detreball? Per què, quan algunprofessional ens ha de factu-rar algun servei, ens pregun-ta: sense factura o amb fac-tura amb IVA?

José Miguel Gràcia

VIL

ES

I G

EN

TS

El 31 de juliol la vila dePena-roja organitzava per se-gona vegada la Visita dels Sen-yors de Calatrava. Una festa onconfluïen una fira d’oficis tra-dicionals, una cena popular i unconcert musical, actes que en-galanaven el fet central: una re-presentació teatral de Deside-ri Lombarte que commemorauna Visita dels Senyors de Ca-latrava el Segle XVI. L’Orde deCalatrava va ser qui ostentà elpoder a la zona des de les con-questes cristianes, i per tantacompanyà la fundació de granpart de les nostres viles. Desi-deri coneixia molt bé les actesque quedaven a la vila desprésde les visites dels Senyors deCalatrava. I de tan que coneixiala relació entre poble i senyorsse va atrevir a teatralitzar unavisita d’estos senyors feudals.La va situar al segle XVI, unade les èpoques de les quals elltenia més documentació. Undiàleg entre el poble, a qui la te-rra ben just donava per a so-breviure, i uns senyors que no-més exigien tributs. Un diàlegcontinu mentre es visitava lesjoies arquitectòniques de Pena-roja. Desideri la va deixar es-crita com un testimoni de l’è-poca, mentre la seua imagina-ció es passejava pels carrers dela vila.

El dia començava amb unamostra ben extensa d’oficistradicionals representats perla pròpia gent del poble. En elcamp gastronòmic: elabora-ció de crespells, de formatges,ametlles ronyoses, rotllets, ai-guardent, embotit, melmelades,confits de paella i cosmèticsecològics. En el dels oficis ar-tesanals, recreació d’una boti-ga tradicional, picapedrers,fusters, elaboració de decora-ció en cera d’abelles, ceràmi-ca, cadires artesanes, cistelles,sabó i fer la bugada. I en el sec-

tor tèxtil, el macramé, boi-xets, peücs, ganxet, malla, co-sir mitjons, filar, verguejar lla-na i patchwork. En l’apartat del’exhibició d’oficis relacionatsamb el bestiar, es va munyir ca-bres, es van esquilar ovelles imules, es va rossegar pins enanimal i es van pelar i es va fe-rrar un matxo. També els mésmenuts van poder xalar en untaller de pintura i maquillatge.

Quan el sol ja es ponia, vaser el moment en què el pre-goner va anunciar l’arribadadels Senyors de Calatrava i totala Vila els va rebre, per acom-panyar-los a l’antiga Esglésiadel Roser. Allà els esperavenels Jurats de la vila, que com aautoritats locals, els presenta-ven la població. Des d’allàvan ser acompanyats a la plaçade la Vila, a on transcorrien elsdiàlegs més calents entre elsqui sustentaven el poder i el po-ble, sempre amb una clara fi-delitat dels subordinats. I nosense tocs simpàtics com els dela cuinera xarrina, els presosescapats i les reclamacions dela gent del poble. Una vegada

els Senyors de Calatrava haviencobrat els impostos i havien or-denat les millores necessàriesals empedrats i edificis, tota laVila es reunia al voltant de lataula per a fer una cena popu-lar. La jornada va finalitzaramb una nit musical a càrrec deChundarata, del Centre Ara-gonès de Barcelona, los grupsmatarranyencs Los Draps iTxirigol, i el grup d’Alcorisa iMolinos Ixuquera.

Segurament Desideri maihauria suposat que la vila dePena-roja faria esta presenta-ció. L’any 2007 va ser la pri-mera ocasió. I esta segonaocasió, amb una distància detres anys, com les Visites delsSenyors de Calatrava, tota lasocietat civil de Pena-roja esposava d’acord per a portar aterme esta acció. L’entramat depersones i associacions que hivan participar era l’eix trans-versal de la vila: AssociacióCultural, Associació de Dones,Associació de Jóvens, Gai-ters, Grup de Jota, Banda Mu-sical, Los Draps i Txirigol.Per molts anys!

Els senyors de Calatrava visiten Pena-roja

Natxo Sorolla

NAT

XO S

OR

OLL

A

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

Un altre 15 d’agost a BellmuntJosé Miguel Gràcia

MA

RIC

AR

MEN

DÍA

Z

Diumenge 15 d’agost, uncop més l’amic Ramón Mur or-ganitzà la jornada de lectura “Elporvenir de mi pueblo” al patide la antiga casa del regenera-cionista baix-aragonès, JuanPío Membrado. Aquesta vega-da en Ramon va elegir, ambbon criteri, el llibre de Desideri

Lombarte Memòries d’una des-memoriada mula vella i unparell de capítols del llibreLos pueblos dormidos (1910)de Rafael Pamplona Escudero.

Bellmuntants, estiuejants ipersones aplegades per l’ocasió–amics i socis d’Ascuma comen Carles Sancho, José Antònio

Rosalia Gil participant en la lectura de l’espai-arxiu Pío Membrado

Carrègalo, Carles Terès, JoséMiguel Gràcia…– van anarllegint pàgina a pàgina lesmemòries de la mula de Pena-roja que s’hi va espantar del so-rollós motor del primer tractorde la vila.

Una cinquantena de personesvan passar pel faristol de lecturasituat a la finestra-balconada del’espai arxiu Pío Membradoque s’obre al pati empedratd’antics còdols del Mesquí.Rosalia Gil, vídua de Deside-ri Lombarte, llegí l’epíleg delllibre emotivament.

La taula del despatx de donPío plena de llum i de records.Ell, des de la seua absència, pa-tint perquè no ha arribat encarala instrucció tan necessària ique ell tan desitjava, a més d’u-na vila veïna d’aquell su puebloi el seu avenir. La Mare de Déuseguia dormint. La Tuàbech i elDamià, al pedrís de la façana,s’hi dedicaven a la papiroflèxia.

Gràcies Ramon! i fins l’anyque ve.

Quan el meu llibre PasqualAndreu, lo Florit surti a lallum, dins de la col·lecció“Lo Trinquet”, de ben segurque lo Floro hi tornarà al Ma-tarranya i al Baix Aragó. Fa untemps, pensava que, tan sivingués d’Alcanyís o millorencara des de Castelló –a unraconet del fossar, allí estàenterrat – no reconeixeria lacarretera, perquè amb lesobres de millora, la N-232,–pujada a Mont-roig, l’entra-da a la Sorollera, els revolts dela Vall de Lluna– estaria tancanviada que no la reconei-xeria. Llargs camins tan tres-cats per ell fa un segle!

Algú em dirà: —Comptegraciós que lo Floro està mort!Doncs, com ha de venir? A tot

aquell que faci l’observa-ció/pregunta li hauré de ferveure la petitesa del seu sen-tit poètic. El llibre del Floroestà en vers i per això jo he po-gut parlar amb ell metafòrica-ment, i me n’ha contat molts,dels seus pensaments, sensepretendre justificar-me maiels seus actes. M’ho ha deixattot a la meua comprensió i in-terpretació. Si lo Floro no potestar de cos present i viu, hiserà veritablement en esperitcom a espectador incorpori.

Aquella temença meua deque lo Floro no reconeixeriaels seus antics camins, ha que-dat tot de cop desballestada enarribar-me la notícia de què lesobres de la N-232 han estatcancel·lades o rescindides per

part del Ministeri de Foment.Lo Floro trobarà els mateixosrevolts de la Vall de Lluna, elmateix enllaç de la Sorollera,les mateixes pujades de Mont-roig, la mateixa entrada a To-rredarques, tot igual, amb l’ex-cepció del color, abans blancde grava, avui negre d’asfalt iempipament.

Aquestes obres que hanromàs 14 anys en suspensió,després de tantes vicissituds,una decisió ministerial —aixòno és poesia—, producte delpla d’ajust pressupostari, lesdeixa a maior gloria Dei.Diuen que la suspensió noserà sine die, potser pitjor,serà sine anno. (Que s’enten-gui bé, d’annus, anni = any, nod’anus, ani = anus).

La carretera N-232 i lo FloroJosé Miguel Gràcia

Crònica d’anarper casa

Volia parlar d’una conferèn-cia feta pel Sr. Ferran Masca-rell a la biblioteca Maria Àn-gels Torrents de Sant Pere deRiudebitlles, però no ho faré.Només hi vull afegir que par-lar de l’àmbit lingüístic em fanàixer un sentiment a flor depell. Punts…

Si alguna cosa té Sant Sa-durní d’Anoia, a part de bonsvins i excel·lents caves, i tam-bé d’un equip d’hoquei guan-yador, és un bon nombre deciutadans d’origen franjolí queviuen i treballen a la Capital delCava. Cal recordar que des defa un parell d’anys existeix uncarrer Vall-de-roures. Tambéhem conegut a persones vin-gudes de Queretes, Pena-roja,Beseit, Calaceit, Fórnols, laTorre del Compte, la Freixne-da, Vall-de-roures o poblesveïns de la Terra Alta comHorta de Sant Joan. També dela comarca de la Llitera. I, se-gurament, de molts altres llocsque desconec. Són gent cata-lanoparlant que s’han mogutsense dificultat i han ajudat adesenvolupar el país i a n’ellsmateixos. Açò vol ser uneslletres d’homenatge a tots ellsi elles.

Aprofito la ocasió per donarla benvinguda a una revista deSant Sadurní apareguda el pas-sat 24 d’abril amb el nomd’ARTeFACTE i que vol tindreuna periodicitat annual. S’hipoden trobar il·lustracions icollage, reproducció pictòricad’en Alonso Castellanos, di-vagacions, narracions, còmic,graffiti, poesia de l’activistacultural Santi Borrell, poemesinèdits del matarranyenc JuliMicolau, ja èdits; també hi hafotografia i música, opinió…

Tonet Pallarès

L’A

RG

AD

ELL

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

El 26 i 27 de juny passat esva celebrar a la ciutat de Fra-ga l’Assemblea General Or-dinària de l’Associació d’es-criptors aragonesos. L’acte vacomençar a les 11:30 ambl’Assemblea General Ordinà-ria al Palau Moncada. El temesque es van tractar van ser va-riats. Entre ells, la celebraciódel dia del llibre a Saragossa.També es va plantejar fer unafira del llibre al mes de No-vembre aprofitant la proximi-tat del Nadal. Es va anunciar lanova creació del «foro de lite-ratura infantil i juvenil» ambcinc sessions del 8 al 12 de no-vembre. Es va parlar de lapropera col·laboració de l’as-sociació amb Cajalon per larealització d’activitats, delscontactes amb la gerència deZaragoza 2016 per entrar din-tre de la programació, etc.També es va plantejar canviarla constitució dels jurats d’al-guns premis literaris on hiparticipen amb la intenció defer-los més justos. Es van pro-posar noves localitats pel con-grés de l’any proper concreta-ment les ciutats d’Alcanyís oCalaceit. A les 13:30 les au-toritats locals, Jaume CabosMorer, tinent d’alcalde i Mi-quel Lluis Lapenya delegat decultura comarcal, van inau-gurar el congrés.

A les 16:30 els escriptorsvan ser traslladats al jacimentarqueològic romà “Villa For-tunatus”.

A les 19:30 els escriptors vanser convocats al saló d’actes del’església de Sant Miquel, onJavier Sierra, autor de obres tandestacades com La Dama Azul,La Cena Secreta i la RutaProhibida entre altres, amb eltítol de “El novel·lista que in-tentava entendre els arcans delmón” va parlar d’aquestes

tures pel Premi de Honor del’A.A.E. Aquest premi pot re-caure a un autor, institució, as-sociació cultural, etc. El tempsper presentar candidatures erafins el 15 de setembre i el pre-mi s’atorga al novembre a laGran Gala de les Lletres. Tam-bé es va parlar de la presenta-ció de candidatures pel Premid’Aragó de les Lletres i delPremi a la Trajectòria Profes-sional on es premia a persones,institucions, col·leccions dellibres, mitjans de comunica-ció, etc. Més tard es va votar elnomenament com a socid’honor a Javier Lambán Mon-tañés, President de la Diputa-ció General de Saragossa, perla seva cura amb l’elaboraciódel Diccionari d’Autors Ara-gonesos Contemporanis. Lavotació va ser a favor.

L’Assemblea va concloureamb els agraïments per part delpresident als assistents, a laciutat de Fraga i autoritats i al’escriptor Ángel Millán que vaimpulsar la candidatura deFraga com a lloc de celebració.

L’Asociación Aragonesa de Escritores es reuneix en assemblea a Fraga

M. Antonia-Leonor Calvet

obres amb el seu estil inconfu-sible, deixant l’interrogant a lament de l’oient. També va mos-trar la influència que les sevesobres han tingut arreu del món,com va ser la germanor de laciutat d’Àgreda amb l’estat deNou Mèxic, a raïl de la in-fluència que la novel·la “LaDama Azul” va tindre al EstatsUnits. La conferència va seracompanyada per un repàs bi-bliogràfic de la seva infantesaa la ciutat de Terol. Desprès hiva haver un col·loqui entre elsassistents i l’autor.

A la mitjanit, els escriptorsvan ser convocats per fer un re-corregut poètic per la zonaque envolta l’església de SantMiquel. La primera lecturadels poemes va ser al lloc d’i-nici. La segona va ser a la plaçade les Creus, on es va serviruna mistela i un mostatxó. Latercera va ser a una placeta on,davall les fulles d’una olivera,es van recitar poemes i unapoetessa va cantar una canço-neta medieval. La quarta i da-rrera parada va ser a la plaça

Sant Pere on els poetes van re-citar amb les campanades del’església que de tant en tanttrencaven el ritme poètic de lesobres. Va sonar tres quarts dedues i així va concloure eldissabte.

El diumenge dia 27 hi va ha-ver un sol acte, la celebració del’assemblea extraordinària queva començar a les 11:30 al Pa-lau Moncada. Es van plantejartemes com la reforma dels es-tatuts de l’associació, ja que elsestatuts actuals són encara elsconstituents. El president del’associació, Josep Lluís Co-rral, i el secretari general, Ma-nel Martínez Forega, van re-cordar als assistents que l’es-borrany dels nous estatuts ha-via set enviat per e-mail a ca-dascú dels associats i que dis-posaven fins el 31 de desembreper fer les oportunes al·lega-cions. També es va acordar queun divendres del proper mes defebrer es faria una assembleaextraordinària per aprovar-los.Així mateix es va obrir untemps per presentar candida-

La cronista i l’escriptor Javier Sierra

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Bous

La plaça de bous de la meuavila va ser construïda al 1921,un any abans que Nicanor Vi-lalta, –o Villalta–, fill de Que-retes, prenguere l’alternativacom a matador. D’estaturamassa alta p’al cànon taurí, s’hiva incorporar gràcies a la seuasobrietat i valor i, sobretot, lesseues impecables estocades.D’ell sol conec fotos d’arxiu enblanc i negre, la escultura seuaa Queretes i una faena en so-litari a Las Ventas buides –fil-mada a una pel·lícula de Ma-nuel Summers–, elegant, velli solemne. La meua afició a lafesta maleïda no ve del torerolocal, sinó d’anar amb la penyaa la novillada sense picadorscada Sant Llorenç, el dia grande les Festes d’Agost; de lestardes d’estiu mirant en silen-ci al costat del iaio Casiano re-transmissions per televisió, id’assistir a corregudes “deverdat” a la Misericòrdia ambcompanys de la Facultat, quevan posar sentit estètic a lesimpressions primeres. Mésavant hai vist bous a Tarrago-na, lo fetitxe de Curro Rome-ro omplint les raderies deso-lades de l’ex-plaça de prime-ra; i a la Monumental, delíciamodernista amb mitja entrada:Ortega Cano, César Jiménez oSerafín Marín amb barretina.No hi podré tornar en estostemps d’hipersensibilitat an-tropocèntrica, preocupats pelpatiment dels animals que mosresulten similars. Però me con-fesso omnívora, i si no bou delídia, hai menjat vaquilla es-tofada a les festes de Massalió.I em proclamo il·lustrada, aixíque no rebatré arguments o tò-pics contraris ni tampoc de-fensaré racionalment un ritualantic de vida i mort, una com-plexa fira dels sentits, quecontemplo amb passió i lanostàlgia d’un altre món, llunyde les distraccions actuals, ci-vilitzades i modernes.

M.D. Gimeno

LO

CR

ES

OL

Sota el títol «Écrivaines cata-lanes», l’Institut Ramon Llull il’Instituto Cervantes de París vandesenvolupar un cicle de troba-des amb escriptores catalanesentre el novembre de 2009 i eljuny de 2010 a la seu del Cer-vantes de la capital francesa. Elcicle va consistir en tertúlies enparella en què van intervenirCarme Riera, Mercè Ibarz, Ma-ria Barbal, Imma Monsó, Loli-ta Bosch, Najat El Hachmi,Laia Noguera i Susanna Rafart.

En la trobada de febrer vancompartir escenari Mercè Ibarzi Maria Barbal a l’entorn de l’eix«Vingudes de fora: la perifèria ila capital», en una sessió mo-derada i conduïda per AnneCharlon, professora università-ria i traductora de diverses au-tores catalanes al francès. Apartir de fragments seleccionatsper la professora Charlon, de Lapalmera de blat i d’A la ciutat enobres de Mercè Ibarz, i de Pedrade tartera de Maria Barbal, queles seues autores van llegir en ca-talà i tot seguit la moderadora enfrancès, la conversa va girar alvoltant d’aquestes dues autoresi de la memòria que integren.Com es va anar posant de ma-nifest en el col·loqui, Ibarz i Bar-bal han abordat un mateix tema,l’èxode rural, des de perspecti-ves diferents. Si per a Barbal lavida rural queda estroncada i lamigració a la ciutat és un viatgesense retorn, l’autora de Saidís’ha fixat més en les transfor-macions del medi, que permet el

retorn d’un àmbit a l’altre sen-se solució de continuïtat.

La intervenció de MercèIbarz en el cicle va estar em-marcada en una gira de l’auto-ra per diverses universitats fran-ceses (Lió, Grenoble, Reims,Lille, Montpeller, Ais-Marsella,Tolosa, la Sorbona) arran del fetque A la ciutat en obres formapart enguany de l’examen d’A-grégation (oposició al cos do-cent), en el curs de la quall’escriptora de Saidí va poderconversar sobre la seua obraamb els estudiants de català. Calafegir que, justament amb mo-tiu de la inclusió del títol d’Ibarzcom a part del temari de lesoposicions a l’ensenyament pú-blic francès, ha aparegut el vo-lum La narrativa de MercèIbarz: “A la ciutat en obres” ialtres textos, coordinat pel pro-fessor Christian Camps, de laUniversitat de Montpeller, enquè col·laboren especialistesde diverses universitats euro-pees.

Mercè Ibarz, en el cicled’escriptores catalanes a París

Carme Messeguer

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Estampes naturals: Lo corb petit (Corvus corone) i lo corb (Corvus corax)

Francisco Copons

És fàcil confondre, sobretot de lluny, el Corvus corone –el ‘corbpetit’ en el català de Mequinensa, ‘cornella negra’ en el català ge-neral i ‘corneja’ en el castellà no menys general– amb el Corvuscorax: lo corb. Lo corb petit és, com lo corb, completament negreperò una mica més petit, té la coa recta i una veu més cridanera.Qui ha estat al nostre terme ha pogut sentir-lo de maitina fent al-garavia a les puntes dels pins grans.

Lo corb petit només fa niu als pins, si més no al terme del Po-ble. És escàs per la ribera, s’estima més el secà obert amb pins gransi dispersos. Fa el niu una mica més tard que el corb gros, o comú,pon quatre o cinc ous, de vegades sis, de color verdós amb taquesgrosses i marronoses, pareguts als del corb gros.

Fa molts anys, quan treballava en una finca, vaig seguir per cu-riositat un niu de corbs petits. Vaig poder contemplar el niu para-sitat pel cucuc (Cuculus canorus); al principi, al niu del corb pe-tit hi havia quatre ous, al cap d’uns dies hi havia dos ous de corbpetit i dos de cucuc. Dies més tard només quedaven los dos pollsde cucuc; la pregunta que em faig és per què els pelarxos de cu-cuc van tindre força suficient per fer fora els polls del corb i perno fer-se fora entre ells mateixos. Una altra pregunta: es diu que

el cucuc només diposita un ou per niu, llavors ¿van pondre un oudues femelles diferents de cucuc en aquell niu o bé una femella esva excedir en pondre’n dos?

Los cucuc són capaços de parasitar el niu de qualsevol moixó,tot i que en té de preferits; per pondre ous d’un color paregut i percompartir un mateix hàbitat, s’estima més los nius de la garsa (Picapica) i del carrisser gros (Acrocephalus arundinaceus).

Lo corb (Corvus corax) és l’espècie més grossa de la família delscòrvids, però es distingeix per la seua coa perquè la té en formade falca –còncava–, és a dir al contrari de la del Milvus migrans–lo ‘dugo petit de dia’ en el català de Mequinensa, ‘milà negre’ enel català general i ‘milano negro’ en castellà–, que la té convexa.A més, se suposa que és completament negre i té una veu una micaronca, sobretot a l’època de zel mentre fa volteretes pel cel. Fa elniu als roquissars de les vores de l’Ebre, en el tram que va de Vallde Granada –al límit amb el terme de Faió– a Vallporquera, al lí-mit del terme de Fraga. En ocasions, ben poques, fa lo niu a lescapçades de grans pins. S’alimenta de tot: carronya, tota mena defruites i fruits, tant frescos com secs. Recordo com a l’horta vellalos corbs s’emportaven les panolles de panís o les nous per a men-jar-se-les dalt dels cingles.

En una ocasió vaig fer el seguiment d’un niu de corbs amb sisous en què el cucuc hi havia dipositat un ou traient-ne un dels delcorb, però no va passar res d’estrany: Tiraren endavant los cinc corbsi, en un raconet del niu, lo cucuc.

Cal dir que els nius dels còrvids són còmodes i confortables per-què per dins estan folrats amb llana. El corb comença a criar al marçi pon cinc ous i, ocasionalment, quatre o sis, de color blau clar oblau verdós amb moltes taques.

L’edició número 13 del des-cens en piragües pel riu Cinca,celebrat a la comarca del BaixCinca, el passat 22 d’agost, vaaplegar un total de 452 parti-cipants. El descens transcorreentre les localitats de Fraga, ons’ubica la sortida; Torrent deCinca i Mequinensa, on estroba l’arribada. El trajecteconté un total de 19 quilòme-tres, un trajecte considerat sen-zill. La primera part d’aquesttrajecte conté zones més ràpi-des i els darrers 6 quilòmetresés d’aigües tranquil·les. Elsguanyadors d’aquesta edició ique van participar en la mo-dalitat competitiva van ser Ga-briel Valiente i Pablo Medranoa la categoria K2; la segona po-sició va ser per l’olímpic Da-

gut als possibles canvis que esdonin en el model de compe-tició a nivell nacional. Un fetque permetria reunir a més de500 palistes en la modalitatcompetitiva.

niel Palacín a la categoria K1;i en tercer lloc Laura Mirallesa la categoria K1 femení. Caldestacar que Daniel Palacín, elsegon classificat, és piragüis-ta del Club Natació Helio deSaragossa i ha obtingut la me-dalla de bronze en el darrercampionat del món en la cate-goria de veterans. Precisament,el nombre de participants enaquesta prova competitiva, ja espreveia que disminuiria, ja queenguany ha coincidit amb unaprova a nivell nacional. A mésa més, aquest any, en el des-cens del Cinca en piragües haparticipat el president de la Fe-deració Aragonesa de Pira-güisme, Chema Celorrio, com-partint embarcació amb el Di-rector General d’Esports del

Govern d’Aragó, Álvaro Bu-rrell. Celorrio va anunciar queen la propera edició, la del’any 2011, el descens del Cin-ca podria entrar dins del ca-lendari nacional oficial, de-

Més de 450 palistes participen en el XIII descens del Cinca

Carme Tarragó

El Director general d’esports de la DGA, Álvaro Burrell, i el president de laFederació Aragonesa de Piragüisme, Chema Celorrio.

CA

RM

E TA

RR

AG

Ó

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA1010 REPORTATGE

El periodista Joaquim IbarzMelet (Saidí, 1943), corres-ponsal des de Mèxic per aAmèrica Llatina del diari LaVanguardia, ha estat guardonatamb el premi Maria MoorsCabot que concedeix anual-ment l’Escola de Periodisme dela Universitat de Columbia

(Nova York, EUA), i que re-coneix la tasca dels professio-nals en els països llatinoame-ricans i del Carib.

Aquesta distinció –que sesuma a altres aconseguides pelveterà informador com el “Ci-rilo Rodríguez” obtingut el2009– serà lliurada el proper 28

d’octubre en el transcurs d’unsopar de gala organitzat pelprestigiós centre acadèmic.

En declaracions a TdF des deSaidí, on va estar-s’hi durant lesFestes Major els dies 14 i 15d’agost, Ibarz es va confessarencara “aclaparat” per com-partir un guardó que en anys

anteriors va reconèixer el treballd’escriptors a qui admira i haentrevistat “com Mario VargasLlosa o Arturo Uslar Pietri”.

Joaquim Ibarz, que exerceixcom a corresponsal de La Van-guardia a Amèrica Llatina desde 1982, es converteix així enel primer espanyol i europeuque aconsegueix el Moors Ca-bot.

“Suposa un reconeixement ala tasca del periodisme espanyolal continent”, va destacar Ibarz,que es va mostrar convençutque sense Internet “no hauriaestat premiat” ja que la xarxa haaconseguit trencar les barrerestradicionals i ha fet arribar lesseves cròniques a tots els raconsde l’Amèrica Llatina.

Segons ell, el jurat ha valo-rat “tants anys de treball i totesles històries” que ha pogut es-criure en aquest temps.

Es tracta, segons relatà Ibarza EFE des de Mèxic, d’un re-coneixement de la universitatnord-americana “al periodisme

Entrega de Marcel·lí Iglesias a Joaquim Ibarz d’una placa commemorativa

Lo saidinès Joaquim Ique guanya el premi Mo

Joaquim Ibarz ja sabia, quan estudiava a l’escola de Saidí idesprés, al col·legi San Viator d’Osca, el que volia ser de gran:periodista.

Ibarz estudià a l’Escola de Periodisme de la Universitat deNavarra, on coincidí a les aules amb el conegut comunicadordonostiarra Iñaki Gabilondo, amb el qual compartí pis d’es-tudiant durant un any, després que tots dos van ser expulsatsdel Col·legi Major regentat per l’Opus Dei per no haver mos-trat molt entusiasme amb les pràctiques religioses programa-des al centre.

Acabats els seus estudis a Pamplona, a meitat dels anys 60,Joaquim “de Paulico”, motada per la qual es coneix, a Saidí,a la seua família, va fer el servei militar a Saragossa i aprofitàper a col·laborar amb el Noticiero, diari franquista de l’Esglè-sia Catòlica. La seua relació amb el diari aragonès acabà quanva ser detingut fent fotos d’una manifestació il·legal als carrersde Saragossa, i el director del diari en aquells temps, RamónCelma Bernal, va negar la seua vinculació al diari en aquestatasca informativa.

Traslladat a Barcelona, i sent barcelonista de pro, va dirigirdurant un temps la revista institucional culé Barça. Després,a principis dels anys 70, entrà a treballar al diari vespertí delgrup Godó Tele/eXprés com a cap de la secció d’Espectacles.La seua relació amb artistes emergents de la cultura catalanai internacional la va aprofitar per a portar a les festes de Saidía grups com Els Comediants, l’Orquestra Plateria o els cubansVan-Van.

Un cop aquest diari va ser comprat per l’empresari del Grupbarceloní Mundo i va desaparèixer, Ibarz es traslladà a viurea Madrid, on arribà a dirigir la revista Ser padres del grup ale-many Stern. També va estar un any a Londres, treballant propde l’ambaixada espanyola amb la idea de perfeccionar l’anglèsper a poder realitzar el seu somni de treballar com a corresponsalarreu del món. L’oportunitat li va arribar de la mà de ManuelIbàñez Escofet, director de La Vanguardia i antic cap seu alTele/eXprés, quan li va oferir l’any 82, la corresponsaliad’Hispanoamèrica.

M.S.

UNA VIDA ENTREGADA A LA PROFESSIÓ

GU

ILLE

RM

O M

ESTR

E

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 11REPORTATGE

espanyol, que fins ara no haviaobtingut aquest premi, i al va-lor de les noves tecnologies perdonar a conèixer el nostre tre-ball”.

Durant els 28 anys que fa queJoaquim Ibarz va arribar a Mè-xic, ha cobert tots els més im-portants conflictes i cimeres in-ternacionals que han tingutlloc en el continent i ha entre-vistat a personalitats com FidelCastro el 1991, mesos abans deser expulsat de Cuba.

Engrescat pels ressons a Oc-cident dels inicis de la Revo-lució Sandinista a Nicaragua vainiciar la seva carrera a Llati-noamèrica centrant-se infor-mativament en Amèrica Cen-tral i el Carib, cobrint in situ elsconflictes armats que es de-senvoluparen a Guatemala, ElSalvador, Nicaragua, Colòmbiai Perú.

Des de llavors, ha informatde totes les Cimeres Iberoa-mericanes, el triomf sandinis-ta a Nicaragua, la pacificaciód’Amèrica Central i els pro-cessos electorals als països del’entorn, com el que va costarla presidència mexicana al PRIel 2000.

Quant al seu treball perio-dístic a Mèxic, confessa que ésun país “molt difícil de cobrir”,on de vegades “és més com-plicat escriure una crònica deles recents eleccions estatalsque fer-ho d’un bombardeig al’Iraq”.

Del periodisme diu que ésuna professió “molt indivi-dualista” i “plena de travetes”.Per això destacà la situaciócreada en els últims anys d’in-tegració dels periodistes espa-nyols i hispanoamericans, finsa aconseguir arribar a l’actualclima de “col·laboració”.

Màrio Sasot

Ibarz, primer europeu ors Cabot de periodisme

L’últim projecte que té enment el periodista JoaquimIbarz i que ja ha començat a po-sar en marxa des de fa quasi dosanys, és el de rehabilitar unacasa al Carrer Major de Saidí iexhibir allà els centenars de pe-ces de ceràmica, bijuteria, joies,vestits tradicionals, quadres,escultures, màscares, armes,etc., adquirides durant les tresdècades en les que ha viscut itreballat a Hispanoamèrica, pro-cedents de països tan diversoscom Guatemala, Mèxic, Hon-dures, Colòmbia, Veneçuela,Panamà, Haití, Brasil, etc..

L’obra de restauració de l’an-tiga “casa del manescal” o deDon Gerardo, situada al costatde la seua casa familiar, de laqual també s’aprofitaria unapart per a exposar obra, estàpràcticament acabada, a faltanomés de la pintura interior iexterior, i de la col·locaciódels rètols que donen nom a lacasa: “La casa de usted / Casavostra”.

“Vull que la gent de Saidí, elsmeus orígens, i els visitantsque vinguen de fora, conegueni estimen com estimo jo a lameua segona pàtria, que és Mè-xic i Llatinoamèrica en general”–explica Ibarz des del pati d’en-

«La casa de usted / Casa vostra»Un projecte per agermanar dos continents

Màrio Sasot

trada de “La casa de usted”.La planta que dóna al carrer

té una sala lateral, a l’esquerradel pati d’entrada que servirà desala d’exposició permanent. Alprimer pis hi ha un apartamenttotalment equipat i diverses de-pendències que també servi-ran per a allotjar objectes artís-tic i artesanals, i, finalment, laplanta de dalt, antigues golfes ograner, està habilitada com asala polivalent per a conferèn-cies, projeccions audiovisuals oexposicions itinerants.

També s’ha restaurat la bo-dega, constituïda com una quar-ta planta útil. El pati de darre-re de la casa “Paulico” es dis-posarà per a col·locar-hi obragran i d’exterior i part de la bo-dega d’aquesta casa familiartambé està a disposició delProjecte.

Tant la compra de la casacom la seua reforma, l’adqui-sició de les peces i el seu futurtransport des de la seua casa deMèxic a Saidí han corregut icorreran a càrrec exclusiva-ment del periodista saidinès.

Però per a que es poguésmostrar tota aquesta bellesa alpúblic convindria proveir lacasa de mobiliari expositiu,organitzar hores d’obertura,

visites guiades, dotar-la d’unservei de neteja i manteniment,etc. I tot això exigiria la parti-cipació de les administracions,sigue Ajuntament de Saidí, co-marca del Baix Cinca, DGA, otots alhora.

Durant les XI Jornades de Pe-riodisme d’Altura celebrades aCastilló de Sos el 27 i 28 d’a-gost, durant les quals JoaquimIbarz va rebre el senzill i càlidhomenatge dels periodistes al-taragonesos per la seua tra-jectòria i per la recent conces-sió del Premi Maria Moors Ca-bot de la Universitat de Co-lumbia, Ibarz va poder parlarpersonalment amb el presidentaragonès, Marcel·lí Iglesias, elqual es va comprometre a estu-diar el tema de la col·laboracióde la DGA amb el projecte “Lacasa de usted / Casa vostra. L’al-caldessa de Saidí va comentar aTdF que no hi hauria cap pro-blema per part del Consistori pera assumir les despeses de fun-cionament, obertura i manteni-ment de la casa.

Tan sols caldria que ambduesinstitucions es posessen encontacte per a coordinar les ac-cions de cara a que “La casa deUsted / Casa vostra” fos unarealitat estable i amb futur.

Rajoles amb el nom de la casa que es posaran a la façana

MÀ

RIO

SA

SOT

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA1212

Més de 180 persones, quasidues-centes segons el diarilleidatà La Mañana, van assistira la I Jornada Cultural «ConeixLa Terreta», organitzada perl’Associació Cultural de la Te-

Massiva participació a la I Jornada Cultural «Coneix la Terreta»

CERib

rreta, l’Associació de Veïns deSapeira i el Centre d’EstudisRibagorçans, amb la col·labo-ració de l’Institut Ramon Mun-taner i de Pagès Editors.

Aquesta Jornada pretenia seruna primera aproximació a ladivulgació del coneixement,de recerques fetes per investi-gadors i també incitar futuresrecerques o l’assessoramentde futures recerques en un te-rritori que és la Ventafocs deCatalunya i d’Aragó i on acti-vitats com aquestes són bencomptades.

L’acte comptà amb dos re-presentants polítics destacats:Albert Alins, Alcalde del Pontde Suert, que va explicar els be-

neficis d’una segregació a la Te-rreta, tal com reivindiquen al-gunes veus, i Ramon Tremosa,eurodiputat, que va explicar lespreguntes i les gestions que faper a recuperar el cabdal ecolò-gic de la Noguera Ribagorçana.

Les conferències posteriorsles van fer Joan Tort, LluísArdèvol, Maria Rosa Pons,Carles Barrull i Francesc Fité.Finalment, en Carles Barrull ien Josep Espluga van presentardues novetats editorials de laGuerra Civil a la Ribagorça i laLlitera.

Aquesta és la Jornada de mésalta participació de les realit-zades pel CERib, per sobre deles d’Areny de Noguera o Bo-

Amb gran èxit d’organit-zació i de públic es celebrà elpassat 20 d’agost a Benavarrila Festa de la Coqueta, un es-deveniment organitzat per l’A-juntament de Benavarri, lacomarca de Ribagorça, la Di-putació d’Osca i diverses car-

Festa de la coqueta a BenavarriRedacció

nisseries i altres comerços i en-titats locals per a difondreaquest exquisit i saborós pro-ducte gastronòmic local fetamb diversos productes de lamatança del tossino.

La jornada començà a les 11del matí amb un Mercat Tra-

nansa, el que demostra un caliucultural a la Terreta que s’ha depotenciar incentivant la recercaal batxillerat i al món universi-tari, així com al de les diferentsentitats culturals. La valoraciórealitzada pels tres organitzadorsd’aquesta edició: els tres Carles(Pascual, Figuera i Barrull) haestat molt més que satisfactòriai ja s’està programant la II Jor-nada que tindrà lloc a Esplugade Serra l’agost de 2011, el ma-teix dia de la XIX Trobada de laTerreta.

Per a obtenir més informaciódel que estan fent els amics de“La Terreta Decideix” podeuconsultar a: http://www.late-rretadecideix.blogspot.com/

PREMI GUILEM NICOLAU 2010

El proper 30 de setembre finalitza el termini de pre-sentació d’originals literaris per al Premi Guillem Nicolau2010. Els originals poden pertànyer a qualsevol gènere(narrativa, poesia, teatre, assaig, traducció, etc.), escriten qualsevol variant dialectal de l’Aragó, escrits per unautor aragonès o relacionat amb Aragó.

Els originals s’han de presentar, abans de la data es-mentada, per sextuplicat, a la Direcció General de Cul-tura del Govern aragonès, concretament al Centre delLlibre Aragonès, Maria Montessori, 1-3, Planta Baixa,50018 Saragossa.

L’extensió dels originals han de tindre un mínim de 100pàgines per a la prosa i de 200 versos per a poesia.

dicional d’Oficis i Artesania,desplegat al llarg dels carrersdel casc antic de la vila. Al’hora de dinar, els centenarsde visitants vinguts de les di-ferents comarques i comunitatsveïnes, van poder degustar elsproductes gastronòmics de lavila a restaurants locals comArp, Can Pere, Delgado oMars. Després de dinar, a par-tir de les quatre, els més petitsvan poder gaudir d’una trepi-

CO

NSO

L R

OY

dant Festa Aquàtica a les pis-cines municipals.

Finalment, a les nou de lanit, la plaça de les Escoles Piess’omplí de gom a gom per adegustar centenars de coque-tes servides per membres deles entitats organitzadores.

La jornada acabà amb unadesfilada de correfocs, a càrrecdels Diables de Lleida, i unasessió de ball a la Plaça Majoramb l’orquestra Escala.

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 13LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Repoblar: Tornar a poblar (un lloc, un terreny) amb habitants,amb arbres, etc. Restaurar: Tornar a posar (algú, alguna cosa)en l’estat d’abans. Reconstruir: Construir de nou, refer, millo-rar. Conceptes que, així, tal qual, se solen aplicar al territori, lapoblació, les belles arts, el patrimoni, la medicina. Seria absurd,per exemple, oposar-se a la repoblació de la calba de qui pateixalopècia, però podria entendre (encara que sense compartir-ho)que algú ho pogués considerar superflu. Tanmateix, no crec queningú gosés posar traves de cap tipus a la restauració d’una ex-tremitat, d’un os, de la pell o de l’estètica d’una cara desfigu-rada. Quan una cosa està parcialment malmesa no solament éslícit, sinó que és altament recomanable de tornar-li la funcionalitatplena i, si és el cas, el valor estètic. El mateix passa amb el pai-satge o el territori en general: les societats civilitzades són benconscients que les zones degradades han de ser repoblades ambespècies autòctones, amb la fauna pròpia en perill d’extinció o,fins i tot, encara que haja desaparegut recentment i que la via-bilitat de la seua subsistència siga petita. Cal intentar-ho. Per noparlar del patrimoni material i artístic: ningú, amb dos dits d’en-teniment, s’oposaria a la restauració d’un retaule, a la consoli-dació d’un monument arquitectònic o a la recuperació d’una obraliterària o musical… Tot plegat és un signe extern de civilitza-

El bon sembrador

Ramon Sistac

ció, però no hi ha dubte que a més té, a mig termini, una incidènciapositiva sobre l’economia productiva (genera llocs de treball imoviment econòmic i empresarial, afavoreix els rèdits turísticsi de lleure, recupera funcionalitats…)

Ja fa uns anys, Josep Galan ens recordava que la llengua tam-bé és una entitat biològica, sotmesa a transformacions i susceptiblede ser intervinguda. En especial el català, i més concretamentel fragatí, ha patit un procés que excedeix allò que és l’evolu-ció natural dels idiomes: ha passat, molt especialment en les da-rreres dècades, per un procés accelerat (i planificat) de degra-dació dels seus recursos expressius (lèxics, fraseològics, sintàc-tics…), tot fent-lo cada cop més subsidiari de la llengua domi-nant. Com qui repobla un bosc, ell proposava de repoblar la llen-gua. Però no pas com ho feia abans ICONA, amb aquells pinsmiserables que són els causants en bona mida dels actuals in-cendis forestals, sinó amb espècies autòctones, ben adaptadesal medi i ancorades en la nostra tradició; gairebé lligades al nos-tre component genètic, a la nostra història. Espècies (o formes)que són, curiosament, aquelles que més bé garanteixen i con-soliden la nostra catalanitat lingüística i cultural.

Rellegint el Lèxic esmorteït de la parla de Fraga trobo eixesidees, argumentades i defensades amb la seua vehemència ha-bitual. Una visió de la llengua que, contràriament al que podrienpensar els poc avesats, és absolutament moderna i productiva,ecològica i sostenible. Cinc anys després que un mal vent se l’en-dugués i tot vencent l’enyor, beguem, mengem i fem joldra enel seu record: malgrat tronades i pedregades, malgrat els mal-factors que trepitgen els nostres sembrats, la llavor que va es-campar ara fructifica i aviat serà imparable.

L’ESPURNEGALL

Secessionisme bilingüe, aragonesisme monolingüe i altres rareses governamentals

Natxo Sorolla

L’estiu ens ha portat, com éshabitual aquí, notícies forçadivergents per a la normalitza-ció del català. Tot i que diver-sos sectors han denunciat la de-bilitat de la Llei de llengües, elGovern d’Aragó destaca per serincapaç de desenvolupar polí-tiques a l’altura d’este aparelllegislatiu. Lo Consell Supe-rior de Llengües d’Aragó con-tinua sense acabar de formar-seperquè manquen els cinc mem-bres que tria el Govern. I pelque fa a polítiques educatives,l’Heraldo anunciava la incor-poració de catorze noves esco-les d’Aragó a les classes en unsegon idioma. De les escolesque es donen a la notícia, capd’elles incorpora el català. Per

engegar estos projectes bilin-gües, a les escoles se’ls dema-na un mínim d’alumnat. Però nil’Heraldo ni cap entitat mostrales queixes que l’activisme dela Franja acostuma haver d’es-quivar: “això no ho han dema-nat los pares”, “no és una ne-cessitat”, “és una irresponsa-bilitat”, “és una llengua noaragonesa”, “acabarà en lo cas-tellà”. El més important és quela incorporació d’hores defrancès es fa traent les de cas-tellà.

En el món de l’activisme enstrobem notícies de tot tipus.D’una banda, l’Associació Cul-tural aragonesista “Bente d’A-biento” convoca un concurs decurtmetratges, amb una nota

discordant: “Sólo concursaráncortometrajes y guiones queutilicen el idioma castellanoen los diálogos o en los subtí-tulos”. Esta entitat en el seunom rememora el “vint de de-sembre” data en que el Justíciad’Aragó va ser decapitat en ladefensa dels interessos arago-nesos davant los espanyols. Lesbases haurien de ser obertes tantal català com a l’aragonès, no-més que siga per deferènciaamb la Llei de llengües apro-vada per PSOE i CHA.

D’una altra banda en el mónde la música electrònica deVall-de-roures assaltava unagrata sorpresa davant anuncis encatalà d’un festival musical.Esta introducció del català en

els anuncis no seria possiblesense emissores de músicaelectrònica que amb normalitatemeten en català, com FlaixFM.

Finalment, la nota de color del’estiu la incorporava el sectorsecessionista. La FACAO de-nuncia “Debate del Literano enTamarite de la Litera tras la po-lémica censura del Tamarita-no”. Així, segons estos grups aTamarit de la Llitera, a part queno es parla català, es parlendues llengües: lo Tamarità i elLliterà. Igual que a Nova Yorkes parla novès i yorkès. I a San-tiago de Chile es parla el san-tiaguès i el xilè.

Núm. 97. Juny de 2010 TEMPS DE FRANJA1414 CULTURA

La poesia catalana ha estatla invitada d’honor del 28è«Marché de la poésie» d’a-quest any 2010 que va tenirlloc del 17 al 20 de juny a la«Place Saint Sulpice» a París,que s’ha però, ampliat mol-tíssim darrerament tant a ni-vell cronològic com espacialamb la seva «Perifèria» que java començar el 20 de maig iacabà el 30 de juny amb 34activitats annexes en totamena de llocs culturals pari-sencs. Gràcies a l’Institut Ra-mon Llull, més de trenta poe-tes de tots els territoris de llen-gua catalana van ésser pre-sents a París per a fer conèi-xer llurs poemes, presentarles traduccions al francès iparticipar a les manifesta-cions organitzades per aques-ta ocasió, essencialment mit-jançant recitals, lectures i tau-les rodones. Les activitats pe-rifèriques van començar elmaig amb un encontre el dia20, dedicat a les «Veus delMediterrani» amb la partici-pació de Josep Piera, un altreel dia 26, dedicat a «l’imagi-nari hebraic en la poesia ca-

talana contemporània» amb laparticipació de Carles Duarte,Arnau Pons i Susanna Rafarti un altre encontre triangularfranco-català-portuguès, eldia 28, al Consulat de Portu-gal, entre Nuno Judice, Jac-ques Darras i Narcís Coma-dira com a representant català.Aquest encontre es perllongàa Lisboa i Caldetes. Aquestaperifèria continuà el mes dejuny amb un homenatge a Jo-sep Palau i Fabre, amb lectu-res en francès de la seva obrael 7 de juny, un espectaclepoètic musical amb Enric Ca-sassas i Feliu Gasull el 8.Una exposició de poesia vi-sual comissariada per GlòriaBordons i Marc Audi, SextetVisual Català, que reproduïala primera exposició que va te-nir lloc a «La petite Galerie»de l’Alliance Française deLleida, el 1971. Poesia con-creta, amb obres de Brossa,Viladot i Iglésias del Marquet,amb una taula rodona i inter-vencions dels poetes visuals iperformers actuals Josep Ma-ria Calleja, Bartomeu Ferran-do i Andreu Terrades, va tenir

lloc el dia 15 al «Centre d’E-tudes Catalanes». En el ma-teix lloc, l’endemà dia 16, esva celebrar un encontre-lec-tura entre Francesc Parcerisasi Jaume Pont. El mateix dia, ala Columbia University deParís va haver-hi una presen-tació i lectura de l’obra deMaria-Mercè Marçal i MàriusTorres i sempre el dimecres16, ja al mercat de la poesia,en el marc de l’activitat «100poetes + 100 artistes = 200minutes de poésie» van parti-cipar-hi Laia Noguera i l’ar-tista Jordi Aligué. El dijous17, dia oficial de la inaugu-ració del mercat, en el podid’animació, la poesia de lesBalears, representada per Mi-quel Bezares i Antoni VidalFerrando, va ésser llegida enfrancès, i el grup pop Pedralsi els nens eutròfics va oferirun concert. L’endemà, el 18,en el marc del festival fran-coanglès de la revista La Tra-ductière, Marie Claire Zim-mermann va presentar i llegiramb els autors, poesies deJaume Pont i Gemma Gorga,i al vespre va tenir lloc una

«Soirée de poésie catalane»amb Gemma Gorga, FrancescParcerisas, Perejaume, Jau-me Pont, Enric Sòria, ambintervencions musicals delgrup valencià Rapsodes. Eldissabte 19, al mercat de lapoesia, Jaume Mesquida, PereAntoni Pons, Antoni Xumet,Teresa Colom i Àngels Gre-gori van presentar llurs poe-mes. Els dies 20 i 21 la poe-sia a Catalunya Nord, repre-sentada per Jordi Pere Cerdàfou llegida i comentada; i fi-nalment la perifèria s’acabàamb dues sessions, la prime-ra el 25, dedicada a Joan Bros-sa, la segona, la de cloenda, eldimecres 30, consistí en un en-contre entre poetes catalans iirlandesos al Centre CulturalIrlandès. Els poetes catalanseren David Castillo, CarlesRebassa, Núria Martínez-Ver-nis, acompanyats pels músicsAlbert Cirera, Ramon Prats iDavid Mengual Català.

Aquesta programació de-guda a l’Institut Ramon Llullem sembla rica i equilibrada,amb la presència dels gransclàssics de la poesia catalanadel segle XX i de les novesveus poètiques, ben represen-tades, del segle XXI. Aques-ta primavera, la cultura cata-lana ha tingut un paper de pri-mer ordre a París, ja que el ca-talà ja va ésser la llengua in-vitada d’honor a «Expolan-gues» el febrer, i que, entremigaquesta important manifesta-ció de la didàctica de les llen-gües estrangeres a França i elmercat de la poesia, hi va ha-ver a mitjans abril un emotiuconcert de Raimon a la Sor-bonne. Esperem que això sig-nifiqui un futur esperançadord’intercanvi cultural entreFrança i Catalunya i un reco-neixement de la cultura cata-lana, com plenament integra-da en el conjunt del món cul-tural europeu.

Poétarium catalanEliseu Trenc

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 15CULTURA

Christian Camps (coord.):La narrativa de Mercè Ibarz: Ala ciutat en obres i altres textos,Éditions de la Tour Gile, 2010

La narrativa de Mercè Ibarz:A la ciutat en obres i altres tex-tos (2010) constitueix el 14èvolum de la col·lecció catala-na de les Éditions de la TourGile, en què participen tambél’Associació Francesa de Ca-talanistes i l’Institut RamonLlull, i que publica monogra-fies, antologies, edicions bi-lingües o estudis diversos sobreliteratura feta en català.

Enceta el present volum el quin’és el coordinador, ChristianCamps, professor emèrit de laUniversitat Paul Valéry deMontpeller, amb un repàs bio-bibliogràfic de l’autora, que,amb A la ciutat en obres (Qua-derns crema, 2002), Dans la vi-lle en chantiers (Tinta blava,2004) en la seua versió france-sa, canvia de context i de re-gistre per endinsar-se definiti-vament en la ficció breu am-bientada en un entorn urbà. Defet, A la ciutat en obres és un re-cull de tres relats breus («En unmar vegetal», «Fragilitat de lesparets», «El contracte»), am-bientats a l’Eixample barcelo-ní, en què les seues protago-nistes anònimes han de resoldre,per dir-ho així, circumstànciesde la vida quotidiana en inte-rrelació amb els carrers i les ca-ses de la ciutat i amb les per-sones que les habiten.

Maria Dasca (Universitat deLa Sorbona de París) exposaque en A la ciutat en obres unaveu narrativa comuna, ambuna perspectiva subjectiva, re-crea tres espais d’una mateixarealitat, en què tres dones adul-tes, amb el seu bagatge interior,prenen consciència de la reali-tat a partir de fets aparent-ment banals que apel·len a untractament simbòlic de la reali-

càrrec de Carles Cortés (Uni-versitat d’Alacant), en què esressegueix l’evolució de MercèIbarz des del periodisme a lanarrativa. Es destaca, entre al-tres aspectes, la seua condiciód’escriptora de frontera, nonomés territorial, sinó tambéentre gèneres (periodisme inarrativa, o com a autora deprosa poètica) o disciplinesartístiques (amb l’apropiació detècniques de la pintura, la fo-tografia o el cinema), ambl’enriquiment de perspectivesi recursos de què tot plegat dotala seua escriptura. A propòsitde la bona rebuda de la seuaobra entre el públic francès,l’autora ho atribueix al fet quefabula en relació a l’espai físico mental, com passa sovint enla prosa francesa. Per acabar,Ibarz fa saber que ha enllestituna novel·la sobre un grupd’amics que (com en la cintade Buñuel) han quedat per so-par.

El volum es tanca (a la ma-nera dels bonus musicals) ambun relat inèdit d’Ibarz, Welco-me to Versailles, una passeja-da pel barri berlinès de Char-lottenburg plena de referènciesartístiques i històriques, que,segons l’autora mateixa, potseralgun dia formarà part d’un lli-bre sobre ciutats.

tat (com va practicar tambéMercè Rodoreda, biografiadaper la nostra autora), tot això enuna «ciutat en obres», en re-ferència a un imaginari enconstrucció, de contorns là-bils, que no es pot expressarsinó de manera fragmentària.Maria Àngels Francés Díez(Universitat d’Alacant) insisteixen la percepció femenina de laciutat, en el sentit que els per-sonatges femenins d’Ibarz de-fineixen la seua identitat, re-flecteixen les seues emocions,troben noves orientacions i es-tableixen complicitats en inte-racció amb els carrers i les ca-ses de la ciutat, les obres de laqual entrebanquen el seu pas.En la mateixa línia, Anna Es-teve (Universitat d’Alacant)parla d’un mosaic de perso-natges «en construcció» quecomparteixen l’espai frontera(entre la Barcelona medieval ila perifèria) que és l’Eixample,amb identitats que van mace-rant-se en la seua adaptaciócontínua a un entorn canviant.I, similarment, en altres pa-raules, Montserrat Lunati (Uni-versitat de Cardiff) parla de laconsciència literària de l’espaiurbà construïda des de la sub-jectivitat femenina i la con-cepció transitòria («fluïda»)de la realitat que porta apare-llada una «consciència nòma-da». Aquesta manera particularque tenen els personatges d’I-barz d’apropiar-se de la reali-tat, fa que Jordi Bonells (Uni-versité du Sud-Toulon Var)qualifique de «literatura porta»l’escriptura que practica MercèIbarz, en el sentit que obre elpas, des del llindar, això és, desd’una perspectiva propera, al’espai exterior des de l’espaiinterior.

D’altra banda, SandrineFrayssinhes Ribes (Universitatde Montpeller) es fixa en un as-pecte concret de la tècnica li-

terària d’Ibarz en els tres relatscom és el valor de la imatge,que, potser per la relació pro-fessional de l’autora amb lesarts visuals (fotografia, pintu-ra, cinema), més enllà de tenirun paper purament decoratiu,dóna joc a digressions essen-cials (records, somnis) i con-tribueix a l’economia del relatassumint una funció d’espill dela realitat.

Des d’una perspectiva mésàmplia, per Jennifer Houdiard(Universitat de Borgonya), A laciutat en obres ocupa una po-sició fronterera en l’obra d’I-barz en diversos aspectes, jaque, a banda dels ja esmentats,suposa una mena de retorn alrelat autobiogràfic en el sentitque passa pel sedàs de la seuaexperiència (l’ambientació bar-celonina, l’ocupació “literà-ria” de les protagonistes) els re-lats que obren i tanquen el re-cull, que recreen l’anvers (món“real”) i el revers (somni) d’u-na mateixa realitat, a través dela frontissa d’un relat central(«Fragilitat de les parets») ambfunció metaliterària. En aquestcontext, per Houdiard la «ciu-tat en obres» d’Ibarz és, mésque un decorat, un personatgeprincipal, que limita interior iexterior, passat i futur, i que entant que límit és també lligam.

Per la seua part, Hèctor Mo-ret, l’editor i escriptor, reme-mora com va entrar en contac-te amb la Mercè, a principis dela dècada dels 90, i com la vaengrescar a participar en elprojecte editorial Quaderns dela Glera, que ell mateix en-capçalava, destinat a donar aconèixer l’obra literària en ca-talà d’autors de l’Aragó cata-lanòfon. El resultat, La terra re-tirada (1994), va suposar per ala Mercè un pas decisiu des delperiodisme cap a la literatura.

Arredoneix el volum unaentrevista a l’autora de Saidí a

El discret encant de la Mercè IbarzCarme Messeguer

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Makeda

Makeda, la reina de Saba,que apareix en els llibres Reisi Cròniques de La Bíblia, L’Al-corà i en la Història d’Etiòpia,va ser la governant del Regnede Saba, un antic estat situat enels territoris actuals d’Etiòpiai Iemen. Alguns autors diuenque Makeda era d’origen búl-gar. D’acord amb estudis bí-blics, el llibre del Càntic delsCàntics, que el Rei Salomó de-dica a una dona, és dirigit a laReina de Saba, una dona negraEtíop. Segons l’Antic Testa-ment, l’anònima reina de la te-rra de Saba acudeix a Israel co-neixent la gran saviesa del reiSalomó, duent regals d’espè-cies, or i pedres precioses.L’episodi també apareix enl’Alcorà, que tampoc esmentael nom de la reina; segonsaquesta versió, la reina va que-dar tan impressionada per la sa-viesa i les riqueses de Salomóque es va convertir al mono-teisme, entonant una lloança aldéu Yahvé; el rei llavors la varecompensar atorgant-li "qual-sevol cosa que desitgés" ambla condició de que la reina tor-nés al seu regne. La reina va re-galar 4,5 tones d’or al rei d’Is-rael.

En la tradició de l’Esglésiaortodoxa etíop, s’assenyalaque Salomó va tenir un fillamb la reina de Saba, cridatMenelik I, que seria futur reid’Etiòpia, del qual la tradiciódiu que va treure l’Arca del’Aliança d’Israel, duent-se-laal seu regne.

La Reina de Saba ha estatmoltes voltes present a la granpantalla. En 1959 va ser in-terpretada per Gina Lollobri-gida en una pel·lícula de KingVidor.

Merxe Llop

DO

NE

S

Molts biògrafs de la insignefilòloga saragossana María Mo-liner (Paniza, Saragossa 1900 -Madrid, 1981) no s’explicavencom una dona llicenciada enHistòria, treballant durant moltsanys en el Cos d’Arxivers, Bi-bliotecaris i Arqueòlegs en di-verses localitats, va poder fer, demanera suposadament autodi-dacta, sense especials coneixe-ments metodològics previs de le-xicologia i filologia hispàni-ques, a l’edat madura, des decasa i en solitari, un dels dic-cionaris més clars, útils, nous ilúcids de la Llengua Castellanacom és el seu Diccionari d’Ús del’Espanyol.

Una part fonamental d’aquest“buit històric” el ve a ompliraquest llibre de la filòloga sara-gossana M. ª Pilar Benítez Mar-co, editat per l’associació cul-tural “Rolde d’Estudis Arago-nesos” amb el suport del Governd’Aragó.

Matilde Ruiz, la mare de Ma-ría Moliner, d’ençà del fet de l’a-

Un llibre de Pilar Benítez ens descobreix la joventutoblidada de María Moliner

Màrio Sasot

bandonamentdefinitiu, el1912, del seumarit, metgede la Marinaque en el se-gon dels seusviatges al’Argentina esva quedar allàper semprefundant unaaltra família,es va traslla-dar amb elsseus tres fillsdes de Ma-drid a Sara-gossa on vanpassar unsanys molt di-fícils.

María, la filla gran, va acon-seguir el 1915 reprendre elsseus estudis de Batxillerat al’Institut General i Tècnic de Sa-ragossa després d’haver-los ini-ciat l’any 10 al “Cardenal Cis-neros” de Madrid.

Per ajudar a tirar endavant laseva família –i aquest és undels principals descobrimentsque aporta el llibre de la docto-ra Benítez Marco–, María Mo-liner va començar a col·laborar,l’any 16, amb només 16 anys, enl’Estudi de Filologia d’Aragó,un organisme dependent de laDiputació de Saragossa, dirigitdes d’un any abans pel profes-sor de Dret Canònic i pròcer lo-cal, Juan Moneva, encarregat decoordinar i recopilar el lèxic i latoponímia de les parles localsdels diferents municipis d’Ara-gó per la creació d’un Diccionaride Veus Aragoneses. A l’any se-güent del seu ingrés a l’EFA, lajove María Moliner ja exercia elcàrrec de secretària redactora,arribant a ser així la primera

dona que va cobrar una retribu-ció fixa per això. L’única donaque va treballar abans ambaquesta responsabilitat (ÁureaJavierre Mur, la primera donaaragonesa doctora) “ho va fer,sovint, des de casa i sense cobrarretribució econòmica” –explicaPilar Benítez, que no té capdubte en afirmar que “van seraquells cinc intensos anys enl’EFA els que van permetre aMaría Moliner formar-se com afilòloga i lexicògrafa i realitzar,molts anys després, el Diccionarid’Ús de l’Espanyol”.

“Aquells anys de treball enequip amb els seus companys del’EFA van ser molt gratificantsper a ella, també en l’àmbitpersonal. Per això, tornar a la re-dacció de fitxes i reprendre aixíaquell treball lexicografia i laseva joventut va ser una mane-ra de tornar a una època enquè, malgrat la precarietateconòmica, havia estat feliç pera ella” –explica Benítez.

El llibre, fruit d’una exhaus-tiva tasca de documentació, re-cull, a més, els treballs d’altresdones, fins a 19, que, com Ma-ría Moliner, van realitzar una tas-ca callada, i fins ara silenciada,de les parles aragoneses i cata-lanes de les diferents pobla-cions d’Aragó, com és el cas del’esmentada Áurea Javierre; dePilar Rebullida Sancho, que vaaportar interessants treballs lè-xics del català de Torre de Vi-lella, de Francesca Vendrell,autora d’una tesi sobre La cortliterària d’Alfons V i tres poetesde la mateixa, dirigida per Ra-món Menéndez Pidal; d’EsterSantamaría, del Torricó, autorad’una tesi sobre antropònims imicrotopònims de Fraga, o el deTrinitat Bondia, estudiosa dela parla de Maella.

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

RETRATS ENTALLATS A PARAULES

Les Sitges de Fraga

Esteve Betrià

Des de fa més d’un any, pareix que a Fraga només es parla, desd’una perspectiva cultural i patrimonial, de les sitges –‘sitjes’ (sic)a La Voz del Bajo Cinca– trobades o localitzades de manera fefaenten el transcurs de les obres de remodelació i adequació de la partmés antiga i deteriorada del nucli urbà de la capital del Baix Cin-ca. En Josep Galan sovint me n’havia parlat de les velles i mig obli-dades sitges fragatines, cosa indubtablement deguda al seu intensinterès pel patrimoni total –és a dir, material i immaterial– fraga-tí. En Josep sentia especial debilitat i estimació per la paraula sit-ja i pel seu significat (‘Cavitat subterrània destinada a guardar-hicollita, principalment de cereals’ d’acord amb la definició que tro-bem al Diccionari Català-Valencià-Balear, potser l’obra lexi-cogràfica que més va admirar, inspirar i treballar en Galan), finsal punt d’esdevenir un símbol personal del seu compromís amb elpatrimoni fragatí, identificació que sens dubte el va fer que intitulésLa Sitja la col·lecció de l’Institut d’Estudis Fragatins destinada arecollir els treballs dedicats a la descripció i estudi del patrimonitotal fragatí. Quan l’IEF esdevingué Institut d’Estudis del Baix Cin-ca es continuà –fins ara mateix– publicant treballs a La Sitja, araocupada en difondre el patrimoni total del Baix Cinca.

En els nous temps el mot sitja també hauria de designar, d’a-cord amb el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el ‘dipò-sit cilíndric o prismàtic destinat a l’emmagatzematge i la con-

servació de diversos productes, especialment cereals, però tam-bé farratge, minerals, etc.’; és a dir allò que a Fraga (i en la ma-jor part del domini lingüístic, en especial el dels voltants de la ca-pital del Baix Cinca) es coneix amb el castellanisme silo. És prouevident que es tracta d’una mostra més de la submissió de la nos-tra llengua al castellà, un nou exemple que s’uneix, d’alguna ma-nera, a la moderna legia industrial, a l’atun de llauna (o en lata),al grifo de la cuina, al xiclet de fresa, al zumo de fruita, etc. for-mes que, en conjunt, ens fan oblidar –o actualitzar– l’esmorteïtlleixiu de casa, la tonyina fresca, l’aixeta del vi, la maduixa del’hort o el suc de l’olla tendra; o la sitja del gra dels temps an-cestrals. Ara es tractaria de reviscolar lèxicament (i patrimonial)uns mots que, entre d’altres, perseguí amb afanys i esforços enJosep Galan i Castany.

Divagar sobre les sitges de Fraga i, d’alguna manera, el recordd’en Josep Galan m’ha fet pensar en la primera vegada que vaigsentir aquest mot, sitges, aplicat a una població de la costa: Sit-ges, la Blanca Subur. Acabat d’arribar del Poble, em feia molt es-trany que tothom a Barcelona pronunciés ‘Sitxes’ (o ‘Sitxas’) enlloc de Sitges, tal com es podia (i es pot) llegir a l’estació ferro-viària d’aquesta coneguda població marítima. Amb el temps he‘descobert’ que els habitants catalanoparlants de Barcelona, si mésno, es fan visitar pel ‘metxa’, es prenen ‘una mitxana contemplantel paisatxe de la platxa de Sitxes’ o trauen de ‘mitxana’ un set (oun vuit, nou…) a les proves de selectivitat.

En fi, no només a Fraga i (amplis) voltants tenim problemes lè-xics, o actualitzacions, sinó que en el cor de la capital del país lesinterferències fonètiques són sentides com a escandaloses pels ha-bitants de la Franja (tret, esclar, dels natius ribaborçans i lliterans).Però això ja és una altra història (o una altra crònica).

CRÒNIQUES TAGARINES

Maria Antonieta Leonor Calvet Castañ

«L’escriptura és per mi necessitat fisiològica»Carme Messeguer

Amb la prosa poètica de La si-rena del nostre mar, aquesta fra-gatina amb nom de reina per par-tida doble, debutava com a es-criptora en català inaugurant arafa un any el suplement literari Sty-li locus, l’«eina d’intercanvi li-terari» que bianualment acom-panya la revista que teniu entremans.

Com la sirena del seu relat, laMaria Antonieta, d’edat indefi-nida i mirada somiadora, té unadoble naturalesa: d’una banda,més aviat racional (és llicencia-da en dret i titulada en idiomes,formació a la qual es vincula laseua ocupació actual) i, de l’al-tra, més fantàstica i artística,com a lletraferida de carrera en-cara breu però prometedora.

Va començar a escriure en l’a-

dolescència, de manera natural,gairebé per teràpia: li calia abo-car sentiments i desitjos i ho vafer en forma de literatura, l’art dela paraula bella. La seua expe-riència poètica va quallar en la pu-blicació, per part de l’Instituto deEstudios Altoaragoneses, delsseus Cuentos de Luna (1991),dins la col·lecció de Pliegos Li-terarios Altoaragoneses, uns poe-mes narratius d’estil oníric acom-panyats de les il·lustracions d’I-rene Sagarra i Maricarmen Ca-nales. Per la Maria Antonieta, lapoesia és l’origen i el mitjà d’ex-pressió a què retorna recurrent-ment. Així, té pendents de pu-blicació, també a l’IEA, unsCuentos de Mar i, encara enprojecte, uns Cuentos del frío y lanieve, que tancaran la trilogia.

La Maria Antonieta va optarper la novel·la quan va voler ex-posar, per extens, el seu pensa-ment. Així, l’any 2002 va arribarLa flor del rododendro, que re-crea, sobre l’escenari de la baixaedat mitjana europea, el viatge vi-tal d’un protagonista d’origensuec. La provatura va resultar fi-nalista en el «Premio de NovelaMario Vargas Llosa» que convo-ca la Universitat de Múrcia.

El pas a l’escriptura en catalàtambé va ser natural, arran d’uncurs en què, com a tasca escolar,va haver de redactar un conte deNadal, que, com qui no vol lacosa, va resultar premiat l’any2004 en el concurs que alesho-res organitzava el Casal Jaume Ide Fraga.

La Maria Antonieta ha tingut

també un espai d’entrevistes en laTelevisió Fragatina, experiènciaque considera molt enriquidoraper l’aprenentatge escènic i per-sonal que li ha aportat. Auguremque la carrera literària de la Ma-ria Antonieta Calvet, potser defi-nitivament en català, també comla sirena del seu relat, portarà coa.

«Tots vivim al mateix món i peraixò les idees són enteses pels al-tres encara que tinguem vides dis-tintes. L’ésser humà es únic i lamateixa experiència es viu de ma-nera diferent, per això la gràciaestà a fer comprensible a un altreallò que penses o creus tu.»

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

Ja fa cinc estius que falta Galan, cinc anys que el trobem afaltar. El primer cap de setmana d’agost de 2005 va participara Massalió, com cada estiu, en la convocatòria de la gent delMatarranya i, ben aviat, no es va trobar bé, de manera que enpoques setmanes tot es va accelerar: la nit del 25 al 26 d’oc-tubre es moria a la clínica de la Mare de Déu de Montserrat aLleida. El dissabte d’aquella setmana es feia un funeral mul-titudinari i emotiu al cementeri de Fraga, on tothom ens vamsentir convocats en una mena d’acte darrer d'homenatge i demilitància pels ideals que Galan ens havia encomanat… De totaixò ja en fa cinc, d’anys!

En aquest temps, és clar, se li han fet reconeixements: el nomde Galan presideix els premis de l’IEBC, se li van dedicar aviatactes d’homenatge, com els del simpàtic «enGALANament aFraga, es va editar Batec a batec, una Miscel·lània esplèndi-da… Entenc, doncs, que hi ha hagut una bona resposta de re-coneixement de la seua figura i significació, tot i algunes lla-cunes com la del menysteniment de l’ajuntament de Fraga deno haver disposat el seu nom per a un carrer…

Galan i Moncada –tots dos d'una tacada de la parca– van de-

saparèixer gairebé alhora. Qui ens podrà rescabalar d’un buittan enorme a la gent de la Franja? Reconec que pot parèixer unalamentació pueril, però un servidor reclama un rescabalament.Se’ns deu tant a la Franja! Tant, que no em puc estar de sin-gularitzar en l’absència d’aquests dos homenots la significaciódel deute històric envers la Franja.

En aquest lustre Galan s’ha perdut coses com la Llei de llen-gües d’Aragó (amb la reacció reaccionària dels reaccionaris ha-bituals i d’altres), o les eleccions municipals perdudes a Fra-ga pel PSOE; tampoc no ha vist passar la mala bava que ha acom-panyat el litigi dels béns del Museu de Lleida… Tornem a laLlei de llengües que Galan no ha conegut tot i la feinada ingentque hi va esmerçar des de l’avantprojecte de l‘any 1997. Pot seranecdòtic, però no deixa de ser cruel que la desídia dels qui te-nen responsabilitats polítiques haja entrebancat tant com hanpogut i haja endarrerit tants anys fins a la promulgació d’unaLlei que segur que no l’hauria satisfet, però que, optimista i po-sitiu com era Galan, ben segur hauria tornat a agafar l’eina percontinuar treballant a favor de la dignificació del català a la Fran-ja. Qui ens podrà rescabalar?, com diria el poeta; com lamen-tem que Galan no haja pogut continuar trescant cap a la seuaCiutat llunyana!, com deia el poeta Màrius Torres, una ciutat“Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens en-via batecs d'aire i de fe…”

Batecs poètics del poeta de Lleida, de qui es commemora elcentenari del naixement, com els Batecs contundents i persis-tents de Galan que ens interpel·len i ens reclamen a perseverar.

Galan, cinc anys

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

En els darrers anys (sempreamb la vènia del director de lapublicació) aquesta secció haacollit, en el número que apa-reix en tornar de les vacancesestivals, escrits que superenl’àmbit dels Països Catalans perretratar, de manera subjectiva iparcial, altres petites frangesque, com la nostra, proliferenen aquesta porció del món enquè ens ha tocat viure.

La Vall d’Aran és una mésd’aquestes franges en el sentitque és un territori de parla i cul-tura occitana (l’aranès és unavariant de gascó, un dels grans“dialectes” que s’engloben sotal’etiqueta d’allò que moderna-ment anomenem occità), unavall “atlàntica” (en tant que hinaix la Garona, que desaigua al’Atlàntic per Bordeus), inte-grada a Catalunya des de l’è-poca medieval.

A la Val d’Aran se n’ha fetreferència en la revista en di-verses ocasions com d’un

Aqueres montanhes…Carme Messeguer

exemple proper del que podriaser un adequat reconeixementdel nostre, no només lingüístic,fet diferencial, ja que l’Arancompta amb una Llei (de 1990)sobre el seu règim especial.Més enllà de comparacionsquimèriques (per diverses raonsque ara no ve al cas d’esmen-tar), el fet és que els aranesoshan sabut fer valer sempre laseua, fins al punt que la recen-tíssima Llei de Vegueries(27|07|2010), que inicialmentenglobava la Vall dins la ve-gueria de l’Alt Pirineu i Aran,finalment (després que Unitatd’Aran, que encapçala l’ac-tual Síndic d’Aran, consideréstrencar una duradora coalicióamb el PSC) exclou l’Aran dela nova demarcació territorial,que es relacionarà «bilateral-ment» amb la Generalitat, i pre-veu que el Consell de Vegueriacorresponent «delegarà lesseues funcions i competènciesen la màxima institució arane-

sa». Paral·lelament, en l’àmbitlingüístic, es troba en procés detramitació al Parlament de Ca-talunya la Llei de l’aranès, queregularà la difusió i el fomentde l’ús de l’occità a l’Aran, entant que llengua pròpia, i a totCatalunya en compliment de (ahores d’ara malferit) l’Estatutaprovat l’any 2006, que la de-clarava llengua oficial en tot elPrincipat.

Segons la llegenda, les neusperpètues del massís de la Ma-ladeta i el pic d’Aneto, que s’a-

taüllen des de la Vall, són el su-dari que cobreix uns pastors“maleïts”, petrificats amb elsseus gossos i ramats en no vo-ler acollir un bon pastor que elsva demanar aixopluc. El Musèudera Nhèu, en una antiga casapairal al bonic llogaret d’Unha,mostra, en diferents àmbits,els aspectes científic (glaceres,allaus), etnològic, esportiu iturístic de la neu: tot un reco-rregut des de la maledicció di-vina fins a la benedicció d’unespistes d’esquí.

Núm. 99. Setembre-octubre de 2010TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Fins aquí, la història. I avui?Diversos indicis assenyalen quepodem anar cap a una discòrdiacivil important a la Franja, i pertemps. Si hi ha hagut uns crea-dors de doctrines aberrants, arasembla que ve el moment delsdifusors, fins que hauran arribatal moll de l’ànima popular.Esta, que en condicions apro-piades no és difícilment mani-pulable, veurà amplificades iimpulsades les opinions tradi-cionals gràcies a les forces mésreaccionàries i primàries de lapolítica local i regional, de lavida social, dels mitjans; i aca-barà girant-se, indignadíssima,contra tot el que faça olor d’in-tel·lectual. De tot això n’hi haprecedents. El més conegut ésla “Batalla de València” de ladècada de 1980, que vaig viu-re de prop. Allà s’hi va intentarficar el clau per la cabota. La in-tel·lectualitat valenciana (mi-noritària per se) va brandar a ul-trança la bandera del raciona-lisme i del saber científic. Ambun excés de confiança en el po-der de la raó i de l’argumenta-ció es va afrontar durant anysamb uns sentiments i emocionspopulars fortament arrelats (i nominoritaris). El resultat va serun armistici, de fet una victòriadels “anticatalanistes”, que vadeixar un camp de batalla em-pantanegat per més 30 anys, iuna bel·licositat sempre a flor depell. Dit altrament, en va re-sultar un sensible expandimentdel substrat anticatalà ja pree-xistent, i la retirada dels "cata-lanistes" als seus castells ante-riors: la Universitat de València,el conglomerat d’Eliseu Cli-ment… A pilota passada, es potdir que l’excessiva confiança enla raó i en un país ideal per partde Fuster i la intelligentsia va-lenciana van deixar de costat elpoble valencià concret i de laseua psicologia particular. Peraixò, este poble i els seus por-taveus, que no estaven pas pre-

parats per a novetats tan radicalscom ara la introducció de nomsi conceptes com “llengua cata-lana”, “País Valencià” o “Paï-sos Catalans” no hi van mostrarcap mercè.

Què fer, doncs? A la vista dela “Batalla de València”, sem-blaria desitjable de mirar de nocaure en els mateixos miratges.Crec que és convenient refle-xionar per no retrocedir en lafaena feta des de fa quarantaanys, o per no fer-la més difí-cil en avant. Apunto les se-güents reflexions:

Caldria fer esforços per ac-ceptar el terme xapurriau (i va-riants) amb naturalitat, com unterme alternatiu entre nosaltres,almenys en un registre informal(una cosa com ara els menor-quins quan diuen que parlenpla) i reservar català per a re-gistres més formals: en el llen-guatge estàndard, amb els altrescatalanoparlants i, molt espe-cialment, amb els castellano-parlants d’Aragó.

Caldria acceptar que poc, ono res, es pot fer contra el sen-timent popular si est es posa avindicar consistentment el ter-me xapurriau –i encara menyssi com és previsible este pobleés manipulat políticament imediàticament. Xapurriau ésuna forma tradicional, una micaantiquada si es vol en el mónd’avui, però perfectament le-

gítima si repassem la història dela nostra llengua i de moltes al-tres; si no oblidem el seu origenpejoratiu i, sobretot, que és ca-talà –és a dir, si la consideremcom “la nostra” forma local itradicional de denominar el ca-talà. Sabem que és absurd en-frontar-lo a català, com si fos-sin dues realitats distintes: so-bre això ja s’han manifestatprou els lingüistes, les acadè-mies i les universitats, incloent-hi de l’estranger; i últimamentla Llei de Llengües. Confrontar-los, per més que s’intento “ar-gumentar”, sols pot provenir depostures emocionals o reac-cionàries –és la seua responsa-bilitat.

En resum, positivem el ne-gatiu (Black is beautiful): no espot entregar gratuïtament totl’ús del terme xapurriau als ne-gacionistes; hi haurà més pos-sibilitats d’introduir el terme“modern” de català fent servirxapurriau plenament conscientsdel que és i el que pot repre-sentar que encastellant-nos aeradicar-lo purament i simple-ment, intent que, com a Valèn-cia, pot obrir una considerablebretxa social, cultural i políticaen els estrats més profunds dela societat de la Franja.

*Doctor en Filologia Catalana, Prof.titular d’universitat jubilat (UAB)

«I also love xapurriau» (i II)… a propòsit dels fets de la Codonyera

Vicent de Melchor

Pels caminsEstic asseguda en una fita

del camí i tu vols atreure lameva atenció sobre unes ausrapinyaires que sobrevolenles coves d’una roca; jo etmiro i et dic que m’arriba unaolor barrejat d’herbes aromà-tiques i d’aigua propera.

Tu estàs de peu, atent al quepassa, mirant amb expectació,i jo escoltant com parlen lesfulles atiades per un ventsuau.

Em parles d’ocells que pi-quen la fusta dels arbres, decants i plomatges que els dis-tingeixen.

Mentrestant, reculls unabranca caiguda i la conver-teixes en un improvisat totxoque m’ajuda a caminar. Etproposo fer un bany.

–En aquesta aigua tan fre-da? A mi, la calor encara noem sufoca.

I ficant el primer peu ja sen-to com la circulació s’esti-mula i sóc conscient de l’e-xistència del líquid vermelldins meu.

Vas nomenant les plantesque creixen al voltant, i et sa-tisfà reconèixer-les i saberquines són les seves propie-tats. Sempre t’ha interessatconèixer els favors que la na-tura ens concedeix a través detot el que surt de la terra.

I aprofites per fotografiarflors, amb estranyes mesclesde color i formes capritxoses.Mai les arrenques, dius quesón boniques aquí, on les haposat la vida naturalment, ique perdrien el seu encant enser arrencades.

Les passejades per caminshan de ser així, imprimint laseva empremta inesborrable ennosaltres. Igual que el nostrellegat ha de ser imperceptible.

Teresa Serrano

LA

VID

A E

N C

ALM

A

CoberiContraTdF99 tr.fh11 16/9/10 09:32 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K