Del llatí al catalàopenaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/67765/4/El llatí e… · © FUOC • PID_00147163 Del llatí al català Índex 1. Generalitats

Del llatí al catalàPID_00147163

© FUOC • PID_00147163 2 Del llatí al català

© FUOC • PID_00147163 Del llatí al català

Índex

1. Generalitats .......................................................................................... 51.1. Principals característiques de l’anomenat llatí vulgar ...................... 6

2. Característiques fonètiques (I) ........................................................ 82.1. L’accentuació .................................................................................... 8

3. Característiques fonètiques (II) ....................................................... 113.1. El vocalisme ...................................................................................... 11

4. Característiques fonètiques (III) ..................................................... 144.1. La diftongació ................................................................................... 14

5. Característiques fonètiques (IV) ..................................................... 165.1. Els canvis vocàlics combinats (I) ...................................................... 16

6. Característiques fonètiques (V) ....................................................... 206.1. Els canvis vocàlics combinats (II) ..................................................... 20

7. Característiques fonètiques (VI) ..................................................... 247.1. El consonantisme (I) ......................................................................... 24

8. Característiques fonètiques (VII) .................................................... 288.1. El consonantisme (II) ........................................................................ 28

9. Trets morfològics (I) ........................................................................... 359.1. Morfologia nominal ......................................................................... 35

10. Trets morfològics (II) ....................................................................... 4210.1. Morfologia pronominal ................................................................. 42

11. Trets morfològics (III) ...................................................................... 4711.1. Morfologia verbal .......................................................................... 47

12. Lèxic ...................................................................................................... 5212.1. Característiques del lèxic llatí vulgar ............................................ 52

12.2. L’estudi etimològic: evolució natural i cultismes ......................... 54

12.3. Especificitat del lèxic llatí en el català ........................................... 55

12.4. Toponímia i antroponímia d’origen llatí ...................................... 56

© FUOC • PID_00147163 Del llatí al català


1. Generalitats

És indiscutible que el català, en qualsevol de les seves varietats geogràfiques, deri-

va del llatí. Aquest és un fet que el català comparteix amb la resta de llengües que

constitueixen el grup lingüístic romànic, en el qual es troben també el portuguès,

el gallec, el castellà, l’occità, el francès, el romanx, l’italià, el sard i el romanès.

Mapa de les llengües romàniques a Europa

Ara bé, el trànsit del llatí fins a les llengües romàniques, anomenades també

neollatines, es produí lentament. Hi van influir molts factors, però el principal

fou el registre lingüístic dels seus parlants; aquest registre, espontani i lliure,

més o menys allunyat de la llengua literària, rep el nom de llatí vulgar.

L’adjectiu vulgar (derivat del substantiu uulgus ‘poble’) aplicat al llatí fa refe-

rència a la llengua viva, parlada, però també escrita, emprada i compresa per

tothom en les seves relacions quotidianes, és a dir, familiars, comercials, soci-

als, etc., amb independència del nivell cultural. Per tant, cal entendre per llatí

vulgar una realitat lingüística sociològicament heterogènia, la cronologia del

qual comprèn tota la llatinitat (s. III aC fins al s. VII dC), si bé la creació del llatí

anomenat literari o clàssic va poder emmascarar la seva vitalitat des de tots els

punts de vista. A més, aquest llatí va acompanyar els conqueridors i colonit-


zadors dels territoris que Roma annexionava i, alhora, va marcar els límits lin-

güístics de l’anomenada Romània, que coincideixen essencialment amb els

límits de l’àrea lingüística romànica.

Sobre la cronologia del llatí vulgar

Llatinistes i gran part dels romanistes no estan d’acord amb els límits cronològics del llatívulgar.

El criteri dels llatinistes és un criteri cronològicament força ampli, ja que parteix de lapremissa que el llatí és una llengua dinàmica que es modifica i evoluciona, no solamenta causa dels seus propis parlants, sinó també de les noves incorporacions en raó de lesconquestes i aliances del poble romà.

Aquest marc cronològic es justifica pel fet que fenòmens de diferent ordre que es trobendocumentats en el llatí del període arcaic es tornen a trobar en el llatí tardà, i això indicade ben segur que eren vius en la llengua parlada, però evitats en la llengua literària. Caldir que la lectura atenta dels autors més puristes posa en relleu la gairebé inexistènciad’una llengua literària absolutament pura i exempta d’elements propis de la llenguacol·loquial, tot i que aquesta llengua literària, apresa a l’escola, dóna, en tot moment,imatge d’homogeneïtat.

D’altra banda, molts romanistes prenen solament en consideració l’etapa que va des delbaix imperi fins a l’aparició dels primers ‘dialectes romànics’ i justifiquen aquesta visió,absolutament restringida, amb el fet que és el període en què es produeixen alguns delcanvis més decisius per a la formació de les llengües neollatines o romàniques, com arala pèrdua de la quantitat.

1.1. Principals característiques de l’anomenat llatí vulgar

L’evolució del llatí com a llengua viva és paral·lela a l’expansió geogràfica de

l’Imperi Romà i està estretament relacionada amb la intensitat i cronologia de

la romanització a cada província, colònia o municipi, el substrat lingüístic, i

la qualificació dels individus que la dugueren a terme.

Així les coses, no es pot dir que aquesta llengua, que indubtablement va tenir

un paper dominant i de prevalença política, tingués com a característica prin-

cipal la uniformitat. No obstant això, cal tenir present que les diferències més

acusades devien ser, sobretot, de caràcter lèxic i fonètic.

En canvi, des del punt de vista sintàctic, aquestes diferències devien estar in-

trínsecament lligades a la vitalitat mateixa de la llengua viva que es transfor-

mava amb més rapidesa que la llengua literària, força més codificada. D’altra

banda, és també característic del llatí vulgar l’afany per l’expressivitat i la sim-

plificació de construccions semànticament pròximes. Al llarg de les diferents

unitats d’aquest llibre donarem les explicacions oportunes, amb la finalitat so-

bretot d’ajudar a establir la connexió amb el català.

A grans trets –i sense entrar ara en els detalls–, algunes de les característiques

principals del llatí vulgar són les següents:

1) La substitució lèxica

• Compostos per simples: edo ‘menjar’ va ser substituït pel compost com-edo

que d’antuvi volia dir ‘menjar totalment’, ‘escurar’.

Lectures recomanades

Sobre el concepte de llatí vulgar trobareu més informació en les obres següents:– Gran Enciclopèdia

Catalana, s.v. llatí.– J.M. Nadal; M. Prats

(1996). Història de la llengua catalana. 1. Dels inicis al segle XV. Barcelona: Edicions 62, pàgines 54-55.

– L.R. Palmer (1988). Introducción al latín (2a. ed., traducció de l’edició anglesa de 1954). Barcelona: Ariel, pàgines 152-159.

– P. Quetglas (1985). Elementos básicos de filología y lingüística latinas. Barcelona: Teide, pàgines 167-174.

Fonts del llatí vulgar

Per a l’estudi del llatí vulgar se sol acudir a diverses fonts com ara les següents:a) els textos literaris que sovint presenten algun ús sintàctic o lèxic que no s’adiu amb la nor-mativa gramatical;b) les anècdotes recollides per autors de registres diversos;c) els textos de caràcter epigrà-fic;d) el testimoni dels gramàtics;e) el llatí dels cristians;f) les llengües romàniques, el cabal lèxic de les quals pre-senta mots que no sempre es-tan testimoniats en llatí però que indiscutiblement en provenen;g) les llengües no romàniques de zones que, malgrat tot, van ser romanitzades i contenen testimonis lèxics fruit d’aques-ta romanització (basc, berber, alemany, anglès, etc.).


• Canvis i afegitons de sufixos (proliferació de diminutius...), de manera

semblant al que s’esdevé en català quan hom empra acceptabilitat de la der-

rota per comptes d’acceptació de la derrota o bé quan hom diu una miqueta

en lloc d’una mica.

• Substitucions provocades per l’evolució fonètica d’algunes paraules, fet

que, entre d’altres, de vegades donà lloc a una homofonia enutjosa.

• Eufemismes, alguns provocats, per exemple, per la nova concepció de la

mort per part dels cristians; així, en comptes d’emprar els verbs específics

que s’havien utilitzat fins aleshores, hom deia dormir, reposar, partir, etc.

• Afany per l’expressivitat, de manera semblant a com en català es pot em-

prar bonic / maco / guai, o bé menjar / engolir / o el vulgarisme d’origen caló

halar, segons el registre i el context del parlant.

2) La regularització morfològica i el sincretisme

Esmentarem aquí només alguns d’aquests fenòmens:

• Tendència a fer una morfologia sense irregularitats (per exemple, serpentis

serpentis i serpes serpis en lloc de la forma correcta serpens serpentis).

• Simplificació del nombre de casos.

• Reducció del nombre de declinacions.

• Reducció i reestructuració dels pronoms demostratius.

3) Les construccions analítiques

• Ús generalitzat de les preposicions, especialment de la preposició de.

• Substitució d’algunes formes de comparatiu i superlatiu, de manera sem-

blant al que passa en català quan hom empra més bo en comptes de millor.

• Reestructuració d’alguns temps de perfet de la veu activa.

• Reestructuració de la veu passiva de manera semblant a com és avui dia en

català.

4) L’ordre de paraules

Si bé la tendència pròpia del llatí era col·locar, per exemple, l’adjectiu davant

el substantiu que acompanyava, aquest ordre s’invertí de manera bastant ge-

neralitzada en època tardana, tal com es posa de manifest en observar la dis-

posició habitual d’aquest element en les llengües romàniques.

Un exemple d’homofonia enutjosa...

... és el cas de paraules com fimum (> fem) i femur (‘cuixa’). La paraula fimum presentava una -i (breu) que va evolucio-nar a -e (fimum > femum) i que, més tard, patí apòcope (femum > fem). Aleshores va coincidir amb femur que, al seu torn, havia patit també apòcope (femur > fem). I, és clar, que la paraula fem designés tant els excrements com una part del cos humà era poc grat i això va ser motiu suficient per a substi-tuir femur per una altra parau-la: cf. cat. cama / cuixa, cast. pierna / muslo, fr. jambe, it. gamba.


2. Característiques fonètiques (I)

2.1. L’accentuació

La desaparició progressiva de la quantitat com a tret distintiu atorgà a l’accent

una importància que fins aleshores no tenia. Com a conseqüència d’això,

l’emplaçament de l’accent va esdevenir fix i la seva posició s’ha conservat amb

una regularitat força notable en les llengües romàniques i, és clar, també en

català. Els exemples que segueixen en són una petita mostra.

– leonem > lleó (cast. león; fr. lion; it. leone)

– uirginem > verge (cast. virgen; fr. vierge; it. virgine)

– iudicium > judici (fr. ant. judice; it. giudizio)

– speculum > espill (cast. espejo; it. specchio)

– populum > poble (cast. pueblo; fr. peuple; it. popolo)

– secundum > segon (cast. segundo, según; fr. second; it. secondo)

– manum > mà (cast. mano)

– feram > fera (cast. fiera)

– maritum > marit (cast. marido; fr. mari; it. marito)

– bonum > bo (cast. bueno; fr. bon; it. buono)

– apertum > obert (cast. abierto; fr. ouvert; it. aperto)

– medulla > cat. ant. meoll > moll (cf. el cultisme medul·la)

Ara bé, l’accent llatí, de naturalesa probablement tonal, es transformà progres-

sivament en un accent d’intensitat, la qual cosa provocà en molts casos el de-

bilitament de les vocals àtones internes més properes. El desenvolupament

d’aquesta tendència es produí de diversa manera i ha estat un dels factors de

diferenciació de les llengües romàniques.

Naturalesa de l’accent llatí

Malgrat que no hi ha acord unànime sobre la naturalesa inicial de l’accent llatí, hom ac-cepta, però, que en els seus orígens era de caràcter tonal o melòdic, és a dir, el to de veus’elevava a la síl·laba accentuada. La dificultat objectiva de produir un accent tonal pur

Derivació del lèxic romànic

Gran part del lèxic romànic de-riva, com veurem més enda-vant, de l’acusatiu i, per aquesta raó, els exemples que adduïm en els apartats “Del lla-tí al català” es troben general-ment en aquest cas.

Apofonia i síncope

Dins del fenomen que hem anomenat debilitament trobem dues possibilitats: l’apofonia, tancament de la vocal afecta-da, i la síncope, la seva elimi-nació. Així, les paraules del català càmera i cambra, que te-nen el seu origen en l’ètim llatí camara, reflecteixen respecti-vament aquests dos fenòmens (el debilitament de la vocal posttònica es troba ja docu-mentat en llatí: camera).


va fer que aquest s’acompanyés d’una certa força o intensitat, que en el decurs del tempspredominà i, en conseqüència, alterà la naturalesa de l’accent fins a convertir-lo en unaccent d’intensitat.

El canvi de naturalesa de l’accent llatí va provocar algunes modificacions que,

a grans trets, podem resumir en dues: el desplaçament de l’accent i l’alteració

del timbre vocàlic de les vocals àtones.

1) Detectem desplaçament de l’accent en els casos que segueixen:

a) Quan l’accent es trobava en la primera vocal d’un hiat

– filiolum > filiolum > fillol

– mulierem > mulierem > muller

– duos > dwos > dos

b) En les paraules en les quals hi havia un grup consonàntic format per una

oclusiva i una sonant

aCom hem vist, la mobilitat de l’accent llatí provocà la situació següent:

d’acord amb les lleis de la prosòdia llatina una síl·laba seguida d’oclusiva més

sonant (bl, br, pl, pr, dl, dr, tl, tr, gl, gr, cl, cr) podia tenir quantitat llarga o breu.

Així, una forma com integrum es podia accentuar intégrum o íntegrum respecti-

vament. La presència de formes com oricla (< auricula ‘orelleta’), periclum i pe-

riculum ‘perill’, saeclum i saeculum ‘època’, ‘segle’, uinclum i uinculum ‘lligam’,

‘vincle’, etc. i el fet que en llatí vulgar va prevaler, en termes generals, el prin-

cipi de llarga per posició, modificaren el comportament en favor de l’accentu-

ació plana intégrum (cf. cat. enter, cast. entero, fr. entier, it. intero) en les paraules

que presentaven aquest grup consonàntic:

– tenebra > tenebra (cast. tiniebla)

– cathedra > cadira (cast. cadera)

c) En paraules compostes

La llengua vulgar tendí a situar l’accent sobre el primitiu simple i no pas sobre

el prefix, independentment de la prosòdia específica de cada paraula:

– renegat (re- + negat) > renegat (cf. cat. renega; cast. reniega)

– implicat (in- + plicat) > implicat (cf. cat. cast. implica) a

Aquest és un fet natural que trobem fins i tot en derivats cultes com ara recito,

col·loco, etc., que, segons les normes de la prosòdia clàssica, en llatí s’accentu-

aven recito, colloco.

Hiat

Hom anomena hiat o hiatus la concurrència de dues vocals successives que no formen dif-tong, per exemple -ia en la pa-raula Itàlia.

Vegeu el subapartat 1.2.2. “L’accentuació” dins “Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí” del mòdul didàctic 1.


2) Les alteracions en l’àmbit del sistema vocàlic es documenten en les vocals

àtones, concretament en els casos de pèrdua de posttònica i, més rarament, de

pretònica interna. En les vocals inicials i finals hom observa més regularitat

malgrat la reducció dels seus timbres (cf. cinc vocals inicials en català, però tan

sols tres àtones en final absolut de paraula).

– amica(m) > amiga

– amicas > amigues

– terribile(m) > terrible

– inimicu(m) > enemic

– turri(m) > torre

– robustu(m) > robust

– nostros > nostres

– tumultu(m) > tumult

– pactu(m) > pacte

– carru(m) > carro

– unicu(m) > únic


3. Característiques fonètiques (II)

3.1. El vocalisme

aCom ja hem vist, el sistema vocàlic llatí era força diferent del català. Aquell,

basat en la quantitat, va patir en el trànsit cap a les llengües romàniques alte-

racions notables.

Aquest canvis es produïren per motius diversos:

a) L’evolució mateixa de la llengua llatina provocà alteracions en l’assignació

de la quantitat vocàlica.

– *po (sI (no > *po #sno > po #no ‘jo poso’

– e (go# > e(go? ‘jo’

– be(ne# > be (ne( ‘bé’

b) L’expansió progressiva de l’Imperi Romà a banda i banda de la mar Medi-

terrània tingué com a conseqüència el fet que havien de parlar llatí pobles la

llengua dels quals no presentava el tret distintiu de la quantitat en el seu sis-

tema fonològic.

Cronològicament les alteracions es gesten al llarg de segles, però la constatació

dels canvis en una llengua que conservem tan sols per testimonis escrits –els quals

ofereixen una notable homogeneïtat– es fa difícil. En el cas del llatí, aquests canvis

es comencen a fer palesos de manera significativa a partir del s. II dC.

Vegeu el subapartat “Les vocals”.

Apreciació de la quantitat

Afrae aures de correptione uocalium uel productione non iudicant.‘Les oïdes africanes no aprecien l’abreujament o llargària de les vocals’.Sant Agustí, Comentari als salms 138, 20.

L’alteració més important en la història de la llengua parlada consistí,

precisament, en el canvi del tret distintiu de la quantitat pel de l’ober-

tura. D’aquesta manera la quantitat passà a un segon terme en benefici

de les diferències de timbre: vocal llarga = vocal tancada o tensa; vocal

breu = vocal oberta o laxa.

El canvi teòricament automàtic donaria com a resultat la substitució,

d’una banda, de les cinc vocals llargues (a#, e#, I #, o #, u #) per cinc vocals tan-

cades (a>, e>, i >, o >, u >), i, d’altra banda, de les cinc vocals breus (a(, e(, I (, o (, u ()per cinc d’obertes (a J, eJ, i J, oJ, uJ).

Molt ràpidament, però, a # i a ( es van fondre en un so únic i, per tant, ben

aviat el resultat no va ser de deu timbres vocàlics diferents sinó de nou.

Amb aquesta fusió s’endegà un llarg procés a través del qual el nombre

de timbres es va anar reduint fins a arribar a set: a, eJ, e>, i, oJ, o >, u.


En ser aquest un fenomen que té el seu origen en la llengua parlada es fa difícil

establir-ne la cronologia, tot i que tenim constància de la pronúncia de -I (- per

-e #- tant en síl·laba tònica com en síl·laba àtona en temps de Ciceró.

aNo obstant això, els canvis qualitatius són específics de cada vocal depenent

de la seva posició dins la paraula. Així, no evolucionaren exactament igual les

vocals tòniques que les àtones.

Aquests canvis de timbre en síl·laba accentuada se sintetitzen en l’esquema

que segueix:

Observacions

– La fusió entre a # llarga i a( breu desembocà en una sola vocal de timbre a.

– fa #gu(m) > faig

– Ga #des > Cadis

– fa (ba(m) > fava

– ca (sa(m) > casa

– fa (cile > fàcil

– fa #bula(m) > faula

– pa #ne(m) > pa

– Les vocals llargues e#, I #, o #, u # es mantingueren amb el canvi de timbre corresponent, és adir, com a vocals tancades.

– te #la(m) > tela

– habe #re > haver

– cate #na(m) > cadena

– formI #ca(m) > formiga

– fI #lu(m) > fil

– ho#ra(m) > hora

– legu #men > llegum

– matu #ru(m) > madur

– Les vocals breus e (,o ( es mantingueren amb el canvi de timbre corresponent, és a dir, coma vocals obertes.

– fe (ra(m) > fera (cf. cast. fiera; it. fiera)

– me (l > mel (cf. cast. miel; fr. miel)

– po (pulu(m) > poble (cf. cast. pueblo; fr. peuple)

– no(uu(m) > nou (cf. cast. nuevo; fr. neuf; it. nuovo)

Sobre la incidència de l’accent en aquests canvis, vegeu l’apartat “L’accentuació” dins “Del llatí al català: característiques fonètiques (I)”.


– Les vocals breus I (, u (, en canviar la quantitat per l’obertura, van modificar-ne el timbre i esvan acostar al so de la vocal més propera: e, o tancades, respectivament.

– sI (ti(m) > set

– pI (ra > pera

– pI (lu(m) > pe >lu- > pèl

– gI (bbu(m) > gep

– uI (ride(m) > verd

– iu (uene(m) > jove

– gu (la(m) > gola

Nota bene

Si bé des del punt de vista de l’accent hem assenyalat que una vocal breu seguida de duesconsonants era considerada llarga per posició, aquesta vocal va evolucionar d’acord ambla quantitat que tenia per naturalesa.

Així ho demostren aquelles llengües la característica de les quals és la diftongació de lesvocals breus:

– lI (ngua(m) > cat. llengua (cf. cast. lengua)

– fo(rtia > cast. fuerza

– se(pte(m) > cast. siete

– ape(rtu(m) > cast. abierto

Pel que fa al català, hom observa que, tal com passa en romanès, tant e# com e(han mantingut el timbre e, resultat a què també va evolucionar I ( breu segons

el procés que hem explicat una mica més amunt.

Diftongació de vocals breus

Cal observar la tendència de les llengües romàniques, es-pecialment les de la branca oc-cidental, a diftongar aquestes vocals breus. En castellà, aquesta tendència es compleix sempre en circumstàncies nor-mals; així e > e ( dóna ie (feram > fiera), i, per la seva banda, o > o( > ue (bonum > bueno).

Lectura recomanada

Sobre la relació que pot tenir el grau d’obertura del timbre e en català en relació amb el llatí podeu consultar:A.M. Badia i Margarit (1981). Gramàtica històrica de la llengua catalana. València: Tres i Quatre, pàgines 130-134.


4. Característiques fonètiques (III)

4.1. La diftongació

Recordarem aquí que un diftong és la combinació de dos sons vocàlics en una

síl·laba i que té com a característica el monofonematisme, és a dir, el fet que

es pronuncia com un únic fonema. Així, doncs, l’evolució natural dels dif-

tongs llatins va ser, ja des d’antic, la monoftongació. El procés pel qual els tres

diftongs llatins en època històrica es van simplificar va ser prou llarg i va ex-

perimentar etapes diferents de les quals solament assenyalarem aquí les que

afecten les llengües romàniques.

Els tres diftongs llatins –ae, oe, au– són de naturalesa descendent, fet que va

condicionar també el timbre resultant de la seva monoftongació.

1) El diftong ae monoftongà en e, de quantitat llarga però de timbre obert, com a

conseqüència del seu origen. Aquesta combinació no era possible en llatí i, per

tant, hauria hagut d’evolucionar o bé com a e oberta (i, per tant, breu) o bé com

a e tancada (i, per tant, llarga). El fet que el diftong oe havia de monoftongar en e

tancada condicionà probablement l’evolució d’ae cap a e oberta.

Nota bene

Restes de l’antiga pronúncia d’ae en e llarga es troben en paraules com caepa(m) > ceba(cf. cast. cebolla), saeta(m) > seda (cf. cast. seda), Graecia(m) > Grècia (cf. cast. Grecia,malgrat que probablement es tracta d’un cultisme), Caesar > Cèsar (cf. cast. César),Gallaecia(m) > Galícia, en què la -i- reflectiria el timbre tancat d’una e llarga, etc. Aquestsresultats contrasten amb l’evolució que han seguit paraules del tipus caelu(m) > cel (cf.cast. cielo).

2) El diftong oe monoftongà en e# > e tancada.

– poena(m) > pena

– coementeriu(m) > cementiri

– amoenu(m) > amè

3) El diftong au monoftongà en circumstàncies normals en o, com ho demos-

tren aquests exemples:

– auru(m) > or (cast. oro, fr. or; it. oro)

– paucu(m) > poc

– auricula(m) > oricla > orella

Confusions ortogràfiques del diftong oe

En llatí tardà i medieval hom observa sovint la confusió grà-fica ente -ae- i -oe-. Així són fre-qüents grafies del tipus paena per poena i coelum per caelum.


Ara bé, quan aquest diftong es trobava al costat d’-u- tònica, monoftongava en

-a- per dissimilació.

– ausculto > asculto ‘escolto’

– augustu(m) > agustu(m) > agost (cf. el nom propi August que conserva l’antic

diftong del llatí per cultisme)

– auguriu(m) > aguriu(m) ‘auguri’ (la conservació del diftong au del llatí s’ex-

plica, igual que en l’exemple anterior, pel fet que es tracta d’un cultisme)

Nota bene

El diftong au fou el que més resistència va oposar a la monoftongació. Aquesta resistènciaes pot observar en dues vessants; l’una, fonètica; l’altra, ortogràfica.

En la vessant fonètica trobem que el sistema vocàlic portuguès presenta el diftong ou, he-reu del diftong llatí au; així ho demostra el fet que paraules llatines com aurum hagin do-nat en portuguès ouro; val a dir, però, que aquest diftong es troba avui dia en procés demonoftongació creixent.

En la vessant ortogràfica, hom constata que, en un bon nombre de mots, el francès pre-senta una grafia -au-, de caràcter culte, allí on pronuncia una [o]. I, per altra banda, homtroba la grafia -o- en aquelles paraules d’ortografia “vulgaritzant”. Així:

– audacia(m) > fr. audace, pronunciat odás

– causa(m) > fr. chose

Aquest fet de conservació s’explica pel prestigi de l’ortografia llatina a l’hora de fixar l’or-tografia francesa. Es dóna, a més, la circumstància que en francès antic sovint està testi-moniada una grafia monoftongada. Així:

– pauperu(m) > fr. pauvre (fr. ant. povre)

Dissimilació

Amb aquest terme es coneix el fenomen pel qual dos sons iguals o semblants tendeixen a diferenciar-se totalment o par-cialment: – smaragdus > *smaraldus

(vegeu cast. esmeralda) en què la dissimilació és total perquè la -g-, consonant oclusiva igual que la -d-, ha canviat el seu so per la so-nant -l-.

– peregrinus > pelegrinus (ve-geu cat. pelegrí) en què la dissimilació és parcial per-què la primera -r- s’ha modi-ficat en -l-, un fonema de característiques similars.


5. Característiques fonètiques (IV)

5.1. Els canvis vocàlics combinats (I)

a

Hom anomena canvis vocàlics combinats aquells en els quals té un paper deci-

siu la posició concreta que el so concernit ocupa dins el mot. Els sons, sobretot

els vocàlics, podien patir alteracions i canvis que, de vegades, afectaven la seva

pròpia conservació (síncope, afèresi, crasi, apòcope) o el timbre de la vocal

(apofonia, hiat, palatalització) i, de vegades, desenvolupaven un so aliè a la pa-

raula (pròtesi, anaptixi).

1) Síncope

Hom pot definir la síncope com la pèrdua sobtada d’un so vocàlic en l’interior

d’un mot, el qual, com a conseqüència, veu reduït el seu nombre de síl·labes.

Per exemple ‘brata’ per barata; ‘Jana’ per Joana; ‘Tresa’ per Teresa.

Es tracta d’un fenomen corrent en la llengua oral. La síncope és un fet acci-

dental que se sol produir com a conseqüència de la precipitació del parlant en

emetre el missatge. La precipitació es pot veure reflectida també en la llengua

escrita en textos descurats o bé redactats per persones de baix nivell cultural.

En llatí, hom detecta síncopes en les vocals breus àtones, tant en posició pre-

tònica com en posició posttònica:

– cerebellu(m) > cer’bellu- > cat. cervell (la síncope es produí en la síl·laba pre-

tònica)

– uiride(m) > uir’de- > cat. verd (la síncope es produí en la síl·laba posttònica)

– directu(m) > d‘rectu- > cat. dret (la síncope es produí en la síl·laba pretònica)

A totes les èpoques hi ha casos documentats de síncope en llatí, però en la llen-

gua vulgar tardana foren molt freqüents, fins i tot més del que els textos con-

servats posen en relleu. Així, el lèxic romànic evidencia en nombrosos casos

reduccions per síncope de la posttònica no testimoniades en llatí.

– clericu(m) > cler’cu- > cat. clergue (cf. cast. clérigo; it. cherico / chierico sense

síncope)

– solidu(m) > sol’du- > cat. sou (cf. cast. sueldo; it. soldo també amb síncope)

– domina(m) > dom’na- > cat. dona (cf. cast. dueña; it. donna també amb sín-

cope)

Sobre l’apofonia, vegeu els subapartats “L’accentuació” dins “Del llatí al català: característiques fonètiques (I)” i “Tercera declinació (I): temes en consonant”.

Nota

Hom sol assenyalar, només amb una finalitat didàctica, la pèrdua de la vocal sincopada amb el signe ’.


– populu(m) > pop‘lu- > cat. poble (cf. cast. pueblo; fr. peuple amb síncope, però

it. popolo)

– quindeci(m) > quind‘ci- > cat. quinze (cf. cast. quince; fr. quinze amb síncope,

però it. quindici)

– numeru(m) > num‘ru- > cat. nombre (cf. fr. nombre també amb síncope, però

cast. número; it. numero sense síncope)

En tractar-se d’un fet accidental, la síncope no afectà de manera general i sis-

temàtica l’estructura del mot ni la família de paraules a la qual pertanyia. Així,

una mateixa paraula es pot presentar sincopada en una zona determinada i

amb la seva forma plena en la zona del costat. Quan hom parla de síncope, cal

tenir ben present que és un fet particular que afecta una paraula en particular.

– aspera(m) > asp’ra > cat. aspra (cf. cast. áspera, probablement un cultisme)

– ponere > pon’re > cat. pondre amb una -d- eufònica (cf. cast. poner sense sín-

cope)

– domina(m) > dom’na- > cat. dona (cf. cast. dueña), però dominium > cat. do-

mini; dominare > cat. dominar

D’altra banda, sovint, també, hom ha conservat la forma plena com a cultisme

o com a semicultisme, i la sincopada com a forma vulgar:

– recuperare > recup’rare > cat. recobrar, però recuperar com a cultisme

Falses síncopes

Els diminutius llatins formats amb el sufix -clum podien tenir una -u- inserida, és a dir,presentar -culum, per comoditat fònica, no per raons etimològiques; així, hom troba do-blets del tipus uinclum / uinculum. En ser molt freqüent en època tardana la síncope de lavocal posttònica, es produeix una certa confusió i s’equiparen les paraules acabades en -clum amb aquelles paraules que sí que havien patit aquest fenomen; d’aquí que s’anome-nin falses síncopes, car, en el cas concret del sufix -clum, no s’hauria de parlar en sentitestricte de síncope pel fet que es tractava d’una vocal afegida sense una base etimològica.

2) Afèresi, crasi, apòcope

a) Hom pot definir l’afèresi com la pèrdua d’un fonema o d’una síl·laba, ge-

neralment ambdós àtons, en posició inicial de paraula. Per exemple norabona

per enhorabona; Tina per Agustina; natomia per anatomia.

En el llatí vulgar es produïren sovint afèresis sobretot en les paraules emprades

en l’àmbit del tractament protocol·lari i en l’àmbit afectiu, o bé en mots d’ús

molt freqüent:

– umbilicu(m) > cat. melic (la forma llatina ha patit, a més de l’afèresi, l’assi-

milació i simplificació del grup -mb- > -mm- > m- i l’obertura de -I (- en -e-)


– episcopu(m) > cat. bisbe (la forma llatina ha sofert, a més d’afèresi i síncope

de la posttònica, la sonorització de l’oclusiva sorda; cf. it. vescovo; ang. bishop;

al. Bischof)

– illa(m) > cat. la

– ipsa(m) > ant. cat. i cat. bal. sa (article salat)

b) Dins l’afèresi se sol incloure un altre fenomen anomenat crasi que és la fu-

sió de la vocal final d’una paraula amb la vocal inicial del mot següent. Es

tracta també d’un fenomen propi de la llengua oral. Aquesta crasi s’estén en

llatí també a les paraules acabades en -s / -m i a les formes del verb sum que

començaven amb e-, per exemple: itas per ita es; fortunatust per fortunatus est;

honestumst per honestum est.

En la llengua vulgar eren també molt freqüents les crasis entre grups de parau-

les morfològicament i semànticament afins, com ara les preposicions i els ad-

verbis, la qual cosa ajudà a fer perdre la consciència d’on acabava realment la

paraula:

– de ex de > cat. des de (cast. desde)

– de intus > cat. dins

– de ab ante > cat. davant

c) La supressió de la part final, generalment àtona, d’un mot s’anomena apòco-

pe. Tot i que en diferents períodes de la llengua llatina solament algunes paraules

concretes varen patir aquest fenomen (és el cas, per exemple, de deinde > dein

‘després’; huce > huc ‘aquí’, etc.), l’apòcope afectà en el llatí vulgar d’època tardana

substantius, adjectius, pronoms, etc. i constitueix un factor de diferenciació de les

llengües romàniques; així, el català presenta precisament com a característica

l’apòcope generalitzada de les síl·labes posttòniques àtones:

– amicu(m) > cat. amic (cf. fr. ami; cast. amigo; it. amico)

– dominu(m) > dom (en llatí eclesiàstic) / cat. en (amb afèresi i apòcope)

– breue(m) > cat. breu

3) Pròtesi i anaptixi

a) Hom entén per pròtesi l’addició espontània d’un element vocàlic a comen-

çament de paraula. Lògicament aquest afegitó no té cap justificació etimolò-

gica. Un exemple d’aquest fenomen el trobem també en català quan algú diu

arràdio en lloc de ràdio.


Pel que fa al llatí, aquest és un fenomen que no es detecta en la llengua escrita

fins ben bé el s. II dC, probablement perquè se situava en un registre absoluta-

ment col·loquial i vulgar.

A partir del s. II, i fins al VII dC, trobem com a vocal protètica i-, que evolucionà

a e- a partir del s. VII; tanmateix, la vocal protètica s’acabà considerant com a

part integrant de la paraula, com demostren les llengües romàniques occiden-

tals, per exemple, el català:

– schola(m) > cat. escola (cast. escuela; fr. école; però it. scuola)

– spiritu(m) > cat. esperit (cast. espíritu; fr. esprit; però it. spirito)

Els primers testimonis de i- protètica es troben en paraules gregues que co-

mençaven pel grup sm-, inici que no tenia cap paraula llatina; així, per exemple,

ismaragdus en lloc de smaragdus ‘esmaragda’, Ismyrna per Smyrna ‘Esmirna’, etc.

El llatí desenvolupà una vocal protètica (anomenada també prostètica) en

aquelles paraules que començaven per s- + consonant: spiritus, scientia,

spectaculum, etc. El primer exemple de vocal protètica en una paraula llatina

està testimoniat en una inscripció del s. II dC, trobada a Barcelona, en la qual

es llegeix ispumosus en lloc de spumosus. Entre el segles IV i V els exemples es-

devenen força nombrosos: ispatio, iscripta, isperabi, istatuam...

El desenvolupament de la vocal protètica va provocar, al seu torn, una situació

d’homofonia amb els mots que començaven per ins- (> es-), ex- (> es-), hisp- / hist-

(> esp- / est-) i comportà confusions ortogràfiques lògiques: stantia per instantia

‘imminència’; straneus per extraneus ‘foraster’, ‘estrany’; Spania per Hispania ‘His-

pània’; storia per historia ‘història’, etc.

b) L’anaptixi és un tipus d’epèntesi que consisteix en l’addició d’un element

vocàlic en l’interior d’un mot per facilitar-ne la pronúncia. Per exemple caragol

per cargol; carabassa per carbassa, etc.

– perima per prima

Epèntesi

És el nom que rep la inserció en l’interior d’un mot d’un fone-ma consonàntic o vocàlic no etimològic. Ara bé, quan l’afe-gitó és una vocal se sol anome-nar anaptixi i hom parla aleshores de vocal anaptíptica.


6. Característiques fonètiques (V)

6.1. Els canvis vocàlics combinats (II)

Els sons vocàlics podien patir, depenent del context fònic en el qual es troba-

ven, canvis que fins i tot afectaven, en alguns casos, els fonemes contigus.

1) Hiat

Rep el nom de hiat o hiatus la concurrència de dues, o fins i tot tres, vocals

que no formen diftong. Hi pot haver hiat entre el final d’una paraula i el co-

mençament de la següent (la casa era gran; a casa hi havia sempre flors) o bé en

síl·labes successives (Maria reelaborà tot el poema).

Les vocals, àtones o tòniques, d’un hiat es troben en una posició poc estable i

d’aquí que tendeixin a contreure’s o bé a diftongar; això succeeix, per exem-

ple, a del, que és el resultat de la contracció de + el; o en la forma pronominal

meu en què -eu- és un diftong en català, però un hiat en llatí (< meum).

Pel que fa concretament al llatí, cal assenyalar que els hiats presenten algunes

particularitats que no solament tenen relació amb el punt d’articulació, sinó

també amb la posició, tònica o àtona, del primer element:

a) Si el primer element del hiat era una vocal de la sèrie velar (o, u) en posició

àtona, aquesta vocal se solia reduir fins al punt de suprimir-se.

– cloaca(m) > cluaca- (en què la -o- del hiat s’ha tancat en -u-) > cast. cloaca

(cultisme)

– Februariu(m) > Febrariu- > cat. Febrer (per supressió total de la -u-, cf. it.

Febbraio)

b) Si el primer element del hiat era, però, una vocal de la sèrie palatal (e, i) en

posició àtona, tendia, en un començament, a tancar-se; després, a agrupar-

se sil·làbicament, és a dir, a consonificar-se. El resultat final d’aquest procés

és la reducció sil·làbica del mot:

– ui-ne-a > ui-ni-a > *ui-nya > cat. vinya, bisíl·lab (cf. cast. viña; fr. vigne; it. vigna)

– fi-li-a(m) > *fi-lya- > cat. filla, bisíl·lab

– a-li-u-(m) > *a-lyu- > cat. all, monosíl·lab perquè, a més, va patir apòcope

(cf. cast. ajo)

Advertiment

De la mateixa manera que suc-ceïa en els fenòmens descrits a l’apartat “Els canvis vocàlics combinats (I)”, els hiats llatins no evolucionaren de manera uniforme.

Consonantització

Rep aquest nom el fenomen pel qual una vocal velar o palatal es-devé consonant. En el cas de o, u es consonantitzaven en [w]; en el cas de e, i, en [y]. Vegeu l’evolució Ianuarium > fr. jan-vier; uinea > cat. vinya. Sobre l’evolució concreta de [y], vegeu l’apartat dedicat a la palatalització.


c) Si les dues vocals constitutives del hiat eren homòrgames, és a dir, eren

idèntiques o de la mateixa sèrie, aleshores hi havia o bé contracció (i, llavors,

en llatí el resultat era una vocal llarga) o bé supressió del primer element:

– sapiente(m) > sapente- > cat. sabent (cf. cast. sabiendo, en què el diftong -ie-

posa en relleu la supressió del primer element)

– cohorte(m) > corte- > cat. cort (cf. cast. corte, en què el fet que la -o- no dif-

tongués posa en relleu la prevalença de la quantitat llarga)

d) Si el primer element del hiat era una vocal tònica en una paraula bisil·làbi-

ca, la resolució del hiat no era uniforme. La seva evolució depengué, aleshores,

de la naturalesa de les vocals constitutives del hiat i del tipus de paraula.

– meu(m) > cat. meu (en què el hiat ha evolucionat en diftong), però cast. mío

(en què es conserva el hiat originari)

– grue(m) > cat. grua (en què es conserva el hiat), però cast. grulla (amb epèntesi)

– mihi > mi > cat. mi (amb contracció de les dues vocals idèntiques)

– duos > *dwos > dos > cat. dos (en què s’ha suprimit el primer element)

Nota bene

La pronunciació del hiat exigia un grau d’atenció més gran per part del parlant, la qualcosa es reflectia de vegades també en la grafia de les paraules. Assenyalarem aquí sola-ment el recurs que ha tingut certa continuïtat en romànic.

Consistia en la duplicació o geminació de la consonant situada al davant del hiat: soccius(per socius), fillia (per filia). Aquest recurs explica algunes geminacions en italià: acqua (<acuam < aquam), gennaio (< *yenna(r)io < Ianuarium) i abbiamo, que etimològicament noremunta a cap hiat.

2) Palatalització

Hom anomena palatalització el fenomen fonètic o fonològic pel qual un so

inicialment no palatal desplaça el seu punt d’articulació cap al paladar dur i

esdevé palatal o quasi palatal. La palatalització rep també el nom d’assibilació

i, fins i tot, de fricatització.

L’exposició que farem a continuació se centrarà només en aquells casos en els

quals hom detecta palatalització, o indicis clars d’aquest fenomen, ja en llatí.

Cal tenir present que la palatalització es produí molt lentament, al llarg de

segles, no solament en el període llatí (s. II aC - s. VII dC), sinó també durant

el període intermedi que desembocà en l’eclosió de les llengües romàniques

(s. VII - IX), del qual és extremament rar trobar testimonis prou fiables.

L’origen de la palatalització en llatí es troba precisament en el tancament i

consonificació posterior que patiren les vocals palatals, com a primer element

Homes trepitjant el raïm per fer-ne vi. Mèrida.

Advertiment

Sovint els romanistes atribuei-xen tot tipus de palatalitzacions al llatí, sense tenir en compte la cronologia dels testimonis ni si aquests són fiables.


d’un hiat. La consonificació de i es coneix amb el nom de iod i, aleshores, se

sol grafiar d’una d’aquestes maneres: y / j.

Com hem vist en descriure els altres fenòmens explicats fins ara, per a detectar

els primers indicis de palatalització hem de recórrer al grafiat d’alguns grups

de sons.

Així, l’ortografia fonètica emprada sovint en els textos epigràfics de totes les

èpoques i en els textos de caire vulgaritzant és il·lustrativa de l’evolució

d’aquesta iod en contacte amb altres sons tant vocàlics com consonàntics.

El primers indicis de palatalització es troben documentats epigràficament cap

al s. I dC en tres posicions: d’una banda, -i- en posició intervocàlica; també el

grup format per di + vocal; i, finalment, el grup sil·làbic gi- / ge-. Documenten

aquests fenòmens les grafies següents:

– maiius en lloc de maius (la consonificació de i intervocàlica es fa palesa en

la geminació o duplicació de -i-), cf. cat. major, cast. mayor (hom pot com-

parar les grafies -j- del català i -y- del castellà amb les que hem assenyalat

més amunt)

– aiutor en lloc d’adiutor (la iod emmascarà el so dental fins al punt que aquest

resultà imperceptible i es deixà de grafiar), cf. cat. ajudar (< adiuuare), cast.

ayudar, it. aiutare, giovare

– Ienubam en lloc de Genauam ‘Ginebra’, en què la grafia de i en comptes de

la consonant velar posa en relleu tant el so que havia adquirit la iod com

l’evolució de la velar sonora al costat d’una vocal palatal

Un senyal més clar de palatalització de la semivocal i- seguida de vocal, i del

grup di- + vocal es fa evident quan trobem les grafies z, s, que comencen a apa-

rèixer a partir del segles II - III dC:

– Zanuario en lloc de Ianuario, en què el so consonàntic de la z- apareix en

comptes de i--+-vocal

– sustus en lloc de iustus, en què la consonant fricativa s- apareix en comptes

de i--+-vocal

– zabolus en lloc de diabolus, en què l’assibilació del grup dia- queda reflecti-

da amb la grafia z

Nota bene

També s’observa de vegades el grafiat invers, és a dir, paraules que s’havien d’escriureamb zeta en raó de la seva procedència grega grafiaven, en lloc seu, el grup di-; així, perexemple, baptidiare en lloc de baptizare ‘batejar’. Val a dir també que alguns manlleus del

Iod

És el nom de la desena lletra de l’alfabet fenici i hebraic. Rep també aquest nom la semicon-sonant palatal, és a dir, la i con-sonant explosiva agrupada amb la consonant anterior (cf. cast. pie), o semivocal im-plosiva agrupada amb la vocal precedent (per ex. cat. rei). La situació de la iod en un mot originà inflexions molt importants en les llengües romàniques.

La lletra zeta

Aquesta lletra, procedent de l’alfabet grec –llengua en la qual tenia el so [ds]–, era em-prada fins aleshores solament per persones cultes en man-lleus grecs. L’ús relativament freqüent d’aquesta lletra en paraules que presentaven con-sonantització de les vocals pa-latals i / e en qualsevol de les posicions que acabem d’expli-car és una prova objectiva d’aquest procés d’assibilació o palatalització i sol estar recolza-da per l’evolució en una o més llengües romàniques.


grec com ara maza [madsa] desenvoluparen grafies vulgaritzants del tipus massa (cf. cat.massa).

La palatalització es va estendre també als grups formats per ti + vocal / te- +

vocal, els quals es troben grafiats amb ts, s, z:

– Terentsius i Terensus en lloc de Terentius ‘Terenci’. En aquestes formes es

reflecteix el procés seguit per la iod: en el primer exemple, l’assibilació que-

da reflectida en l’epèntesi d’una -s- davant -ius; en el segon exemple, s’ob-

serva la reducció del grup format per dental + iod en la fricativa s

– Izofilus en lloc de Theofilus, en què l’assibilació del grup te- + vocal provocà

l’aparició d’una vocal protètica

– Marsalis en lloc de Martialis

La confusió entre els grups ti- + vocal i ci- + vocal posen al descobert l’assibila-

ció d’aquests grups:

– nacio en lloc de natio ‘nació’ (compareu el grafiat i la pronúncia en català

amb el grafiat correcte de la forma llatina)

– condicio en lloc de conditio ‘condició’

– amicicia en lloc d’amicitia ‘amistat’

A partir del segle IV dC la iod començà a afectar altres sons i grups consonàn-

tics en un procés imparable, que es fa difícil de valorar des del punt de vista

estricte del llatí, però que es posa en relleu mitjançant l’anàlisi contrastiva del

lèxic llatí i romànic respectivament.


7. Característiques fonètiques (VI)

7.1. El consonantisme (I)

Tradicionalment hom diu que l’evolució del sistema consonàntic llatí no fou cla-

ra i sistemàtica, ben al contrari del que succeí amb el sistema vocàlic. Aquesta afir-

mació, però, tan sols té sentit si hom compara l’evolució del consonantisme amb

la pèrdua del tret de quantitat, que sí que va afectar totes les vocals. Ara bé, si hom

té present l’evolució diferent de les vocals segons la seva posició en el si de la pa-

raula, segons el context fònic d’aquesta, i segons si la vocal era tònica o àtona,

aquesta evolució ja no resulta tan clara i sistemàtica. a

Recordarem aquí que el sistema consonàntic llatí era constituït per conso-

nants oclusives, labiovelars, fricatives, sonants, a més de dues semivocals o se-

miconsonants (i, u).

Explicarem a continuació, a grans trets, les modificacions que van afectar

aquest sistema en la llengua parlada i que, d’una manera o una altra, van con-

tribuir a la fragmentació del llatí en les llengües romàniques.

1) Oclusives

El procés evolutiu en què es trobaren immerses les consonants oclusives té

molta relació amb la seva posició en el si de la paraula. Per a poder determinar

fins a quin punt les oclusives eren estables o van patir modificacions cal recór-

rer sovint als termes romànics etimològicament derivats.

Així, les oclusives en posició inicial tendiren, en termes generals, a conservar-se:

– populu(m) > cat. poble; cast. pueblo; fr. peuple; it. popolo; rom. popor

– terra(m) > cat. terra; cast. tierra; fr. terre; it. terra

– cantare > cat. cantar; cast. cantar; it. cantare

– bonu(m) > cat. bo; cast. bueno; fr. bon; it. buono; rom. bon

– dente(m) > cat. dent; cast. diente; fr. dent; it. dente; rom. dinte

– gutta(m) > cat. gota; cast. gota; fr. goutte; it. gotta

Nota bene

Els manlleus grecs que en aquesta llengua començaven amb una velar sorda [k] sovintvan endegar un procés de sonorització que ha arribat a culminar en alguns mots fins a

Aclariment

Les explicacions aquí adduïdes no pretenen ser exhaustives pel que fa a l’evolució dels sons a les llengües romàniques. Així, sola-ment es farà menció de proces-sos de palatalització quan aquests afectin el català; la com-paració amb altres llengües es fa només a tall d’exemple.


l’etapa romànica: gr. kybernân > llat. gubernare; però gr. kampé > llat. camba > cat. gamba;cast. gamba; fr. jambe.

En posició medial, és a dir, en interior de paraula, les oclusives sordes inter-

vocàliques (p, t, c) tendien a convertir-se en sonores (> b, d, g); el pas següent

era una pronúncia fricativa que permetia un grau de relaxament més gran i,

per tant, feia possible la supressió del so afectat. Sovint, per a poder observar

el procés evolutiu de les oclusives, cal tenir present el resultat en més d’una

llengua romànica, sense oblidar, però, que aquest procés s’inicià en llatí però

que pot no haver acabat encara:

– capillu(m) > cat. cabell (en què s’observa la sonorització de la labial sorda

intervocàlica)

– capere > cat. caber / cabre

– ripa(m) > cat. riba; fr. rive (en què -v- reflecteix una pronúncia fricativa)

– sapere / sapit > cat. saber / (ell) sap; fr. savoir / il sait (amb supressió de l’oclu-

siva en interior de paraula)

– rota(m) > cat. roda (en què s’observa sonorització de la dental sorda inter-

vocàlica); fr. roue (amb supressió de la dental)

– spica(m) > cat. espiga (en què s’observa la sonorització de la velar sorda in-

tervocàlica); fr. épi (on s’observa la supressió de la velar)

Les oclusives sonores (b, d, g) en posició medial intervocàlica podien seguir

el mateix procés, és a dir, tendien a conservar-se mitjançant una pronúncia fri-

cativa, però la relaxació en podia provocar també la supressió en una etapa

posterior.

– habere / habebat > cat. haver / havia; cast. haber / había (hom pot observar

diferents graus evolutius: conservació, fricatització, supressió)

– nidu(m) > cat. niu (amb supressió de la dental); però cast. nido

– auditore(m) > cat. oïdor; cast. oidor (amb supressió de la dental)

– magister > maester > cat. mestre (amb supressió de la velar sonora intervo-

càlica); magistru(m) > cast. maestro (la presència del hiat posa en relleu la

cronologia tardana de la supressió de la velar sonora intervocàlica)

Nota bene

Hom observa en català la dissimilació de la dental intervocàlica en la fricativa -s- en l’evo-lució d’algunes paraules: alauda(m) > cat. alosa; spatha(m) > ispata > cat. espasa.

Les oclusives en els cultismes

En posició medial es conserven les oclusives sordes en els cultismes: popular (< llat. popularem), cf., en can-vi, poble (< llat. populum); ma-tèria (< llat. materiam), cf., en canvi, cast. madera; amical (< llat. amicalem), cf., en canvi, amigable (< llat. amicabilem); amiga (< llat. amicam).

Oclusives en posició final

Les poquíssimes paraules que en llatí acabaven amb una con-sonant oclusiva (la preposició ab; el substantiu caput; algunes formes pronominals; les con-juncions copulatives ac, et; les terceres persones del verb) o bé no es trobaven mai en final absolut de frase (i, per tant, la seva posició equivalia a tots els efectes a una posició medial i així és com van evolucionar) o bé relaxaven la pronúncia de la consonant o consonants finals fins a fer-les imperceptibles.


Transcripció i adaptació de paraules gregues

Les oclusives gregues presentaven, a més de les sèries sonora i sorda, una sèrie aspira-da que es va transcriure en els cercles acadèmics i cultes mitjançant els grups ph, th,ch, amb la intenció de reflectir en aquests manlleus la pronúncia grega. Fora d’aquestscercles, però, s’eliminà qualsevol rastre d’aspiració i s’optà per pronunciar en el seulloc l’oclusiva corresponent:

– phalanga [palanga] > cat. palanca; cast. palanca; cf. amb falange paraula derivada tambédel grec

– nympha(m) > cat. nimfa

– choru(m) [koru(m)] > cat. cor; cast. coro

– schola(m) [skola(m)] > iscola(m) > cat. escola; fr. école

– thalamu(m) > talamu(m) > cat. tàlem; cast. tálamo

– cithara(m) > cat. cítara

La proximitat articulatòria entre ph (labial aspirada grega) i f (fricativa labiodental lla-tina) provocà una identificació d’aquests dos sons que es veu reflectida, ja en llatí, mit-jançant la grafia f i que es trasllueix en l’evolució dels exemples que segueixen:philosophia(m) > cat. filosofia; Philippu(m) > cat. Felip; phaseolu(m) > cat. fesol. La iden-tificació dels dos sons va ser possible pel fet que, en àrees força extenses de l’Imperi, elgrec no va deixar mai de ser la primera llengua i el llatí, en canvi, la llengua politico-administrativa i comercial.

Betacisme

Rep aquest nom la confusió ortograficofonètica de la labial sonora (b) amb la semivocalvelar (u), que es produí en llatí ja a principi del segle I dC.

La raó de la confusió entre aquests dos fonemes es troba en la pronúncia fricativa bilabialo fricativa alveolar de la semiconsonant u [w] (cf. ang. wind; cast. huevo; fr. oui).

Aquest so tendí a la labialització en contacte amb vocal o en contacte amb les sonores l,r. En aquest procés va coincidir la pronúncia fricativa de la labial sonora (b) tant en po-sició inicial com en posició medial. Així hom troba documentat el següent:

– bictor en lloc de uictor ‘vencedor’

– bita en lloc de uita > vida

– cibes en lloc de ciues ‘ciutadà’

– albeus en lloc d’alueus ‘gaveta’

– serbus en lloc de seruus ‘esclau’

– deuere en lloc de debere ‘deure’

La identificació gairebé total entre la u semiconsonant i la labial sonora té la seva provade contrast en la transcripció al grec de paraules llatines com ara Vesuuius, Nerua, etc.,mitjançant la lletra beta (que reflectia un fonema equivalent a la labial sonora llatina).Precisament l’ús de la lletra beta en aquests casos donà lloc a la denominació d’aquestfenomen amb el nom ja esmentat de betacisme.

La inestabilitat gràfica entre la labial sonora (b) i la semiconsonant (u) arriba fins a lesllengües romàniques, en les quals sovint es mantenen aquestes grafies, d’una banda perraons etimològiques i, de l’altra, per una antiga diferència entre una pronúncia fricativa(i, aleshores, s’empra v) o bilabial (grafiada amb la lletra b):

– uulture(m) > cat. voltor / cast. buitre

– uacuu(m) > cat. buit / cast. vacío

– habere > cat. haver / cast. haber


2) Labiovelars

Aquests sons consonàntics constituïts per una oclusiva velar sorda o sonora i

un apèndix velar van resoldre aquesta combinació de maneres diferents:

• Amb la vocalització de l’apèndix: quattuor > cat. quatre; cast. cuatro. Aques-

ta circumstància va afavorir grafies del tipus uaquus en lloc de uacuus; cocus

en lloc de coquus (> cocuus > cocus amb contracció del hiat de vocals homòr-

games). En posició medial intervocàlica podia sonoritzar la velar i vocalit-

zar l’apèndix: equa(m) > cat. egua / euga (amb metàtesi).

• Amb la reducció de l’apèndix velar: quatuordecim > cat. catorze; quindecim

> cat. quinze.

• amb consonificació de l’apèndix velar i reducció de la consonant gutural

tant en posició inicial com medial: quattuor > rom. patru; sard battoro;

equa(m) > fr. ant. ive; sequere > fr. suivre.


8. Característiques fonètiques (VII)

8.1. El consonantisme (II)

Veurem aquí l’evolució de les consonants fricatives i de les sonants, d’una

banda, i dels grups consonàntics, de l’altra.

1) Fricatives

En el procés evolutiu en què es trobaren immerses les consonants fricatives té

molta importància, com també succeïa amb les oclusives, la posició que ocu-

paven en la paraula.

Aquest procés se centra fonamentalment en els fonemes [f] i [s] i en la lletra hac.

Per a poder determinar fins a quin punt les fricatives eren estables o van patir mo-

dificacions, cal recórrer sovint als termes romànics etimològicament derivats.

a) El fonema [f]

Pel que fa al fonema [f], aquest fou, en el seu trànsit al romànic, força estable

en posició inicial, malgrat que hi havia poques paraules que en llatí recollis-

sin aquest so, pel fet que era resultat d’una primitiva aspirada en posició inicial

de paraula: facere > cat. fer; fr. faire / it. fare / cast. hacer.

L’origen d’aquest fonema –un so aspirat– va donar lloc des d’antic a doblets

del tipus hircus / fircus ‘boc’ ‘cabró’; hariolus / fariolus ‘endeví’, que van ser més

abundants en època tardana. Hom pot comparar, per exemple, les diferents

grafies del català i el castellà en relació amb el llatí: faba(m) > cat. fava / cast.

haba; formosu(m) > cat. formós / cast. hermoso.

En posició medial, l’estabilitat del fonema [f] té molt a veure amb el fet que

en llatí es trobava solament en compostos el segon element dels quals comen-

çava per f- (con + facio > conficio) o en dialectalismes (rufus ‘vermell’).

També s’observen interferències amb la semiconsonant u, i la bilabial sonora

b, comprensibles si hom té present la tendència a pronunciar-les de manera

fricativa: aleuanti per elefanti (< elephanti); ponteuecem per pontificem; paceueci

per pacifici; sifilus per sibilus.

Memento

Cal recordar aquí la identificació del fonema fricatiu [f] amb el so d’una labial aspiradagrega que, en els cercles acadèmics, es transcrivia amb ph.


b) El fonema [s]

En posició inicial i medial el fonema fricatiu linguodental [s] s’ha conservat

de manera força estable, tot i que s’observen alguns casos de palatalització da-

vant de vocals palatals, de cronologia molt tardana, ja en un estadi romànic i

motivada per la influència de l’adstrat àrab –com ara cast. jibia < llat. sepia(m)–:

– solu(m) > cat. sol; cast. solo; fr. seul; it. solo

– formosu(m) > cat. formós; cast. hermoso; it. formoso

– syringa > cat. xeringa; cast. jeringa; fr. seringue

– simplex > cat. ximple / simple.

En posició final és on el fonema [s] presenta un comportament menys estable

i poc uniforme.

Així, ja des d’antic, al costat d’una vocal breu va relaxar, generalment, el so

fins al punt de ser imperceptible; per això, en llatí arcaic trobem nominatius

singulars de la segona declinació sense -s (Cornelio < Corneliu’ < Cornelius

‘Corneli’), els quals recuperaren el seu morfema desinencial gràcies a la pressió

de l’escola. Malgrat la tendència a la supressió, hi ha restes d’aquest so darrere

de vocal breu tant en català i castellà com en francès, vestigis que sovint s’ex-

pliquen per raons de diferenciació morfològica: cat. i prov. cos (< corpus); cast.

ant. pechos, singular, (<-pectus); fr. époux (< sponsus).

Al costat de vocal llarga, la pronúncia d’aquest fonema fou més estable, sobre-

tot pel que fa als acusatius plurals, en què -s es va interpretar com a marca mor-

fològica característica d’aquest nombre:

– amicas > cat. amigues; cast. amigas; fr. amies

– manus > cat. mans; cast. manos; fr. mains

Particularitats del fonema [s] en posició final

– La segona persona verbal del singular conservà la desinència [s] per raons d’oposiciómorfològica en relació amb les altres persones.

– En posició final es detecta palatalització del fonema [s] a gran part de l’àrea oriental del’àmbit romànic. Aquest fenomen explica les formes del tipus amiche (< amicas), amici(< amicos), uomini (< homines) de l’italià.

c) La lletra h

Aquesta lletra, procedent de l’alfabet grec tot i que sense conservar el seu so

originari, fou emprada des d’antic com a senyal d’aspiració. Amb aquesta lletra

es grafiava una lleugeríssima aspiració, gairebé imperceptible, que va perdre


tota realització durant la república, moment en què la hac es convertí en una

lletra “inútil” des del punt de vista fonològic, però que desenvolupà una sèrie

d’usos ortogràfics força interessants:

– Residu d’una antiga aspiració. El grafiat etimològic d’aquesta lletra pressu-

posa una actitud conservadora de l’escola. El manteniment d’hac provocà

nombrosos errors ortogràfics que fan palesa una pronúncia nul·la. En són

errors freqüents l’omissió (abias en lloc d’habeas ‘tu tinguis’; ic per hic

‘aquí’) o la inclusió allí on no calia (hobitum per obitum > cat. òbit; hinsidias

per insidias ‘paranys’; Hafre en lloc d’Afrae ‘d’Àfrica’).

– Grafiada entre els elements d’un hiat en frenava la reducció, sense arribar, pe-

rò, a evitar-la (mihi > mi > cat. mi; dehe en lloc de dee < deae ‘de la deessa’...).

– Al costat de les oclusives sordes reflectia, com ja hem vist, l’origen grec

d’un mot. Aquesta grafia, considerada culta, va provocar que paraules que

no tenien cap relació amb les oclusives aspirades gregues la incorporessin:

bracchium, pulcher, lachrima, etc.

– En època molt tardana, el grafiat d’hac pot reflectir pronúncies evolucio-

nades d’alguns fonemes; així a Ohtuberes (en lloc d’Octubres) la presència

d’hac potser recull una pronúncia velaritzada.

2) Sonants

El procés evolutiu en què es trobaren immerses les sonants té relació no sola-

ment amb la seva posició en la paraula sinó també amb el context fònic

d’aquesta. Per a poder determinar fins a quin punt les sonants eren estables o

van patir modificacions cal recórrer sovint als termes romànics etimològica-

ment derivats.

Així, les sonants (l, m, n, r) en posició inicial tendiren, en termes generals, a

conservar-se:

– lingua(m) > cat. llengua; cast. lengua; fr. langue; it. lingua

– magis > cat. més; cast. más; fr. mais; it. ma

– nouu(m) > cat. nou; cast. nuevo; fr. nouveau; it. nuovo

– rosa(m) > cat. rosa; cast. rosa; fr. rose; it. rosa

En posició medial es pot dir que l, m, n, r tendien a ser estables, en circums-

tàncies normals:

– columna(m) > cat. columna; cast. columna; fr. colonne; it. colonna

Lectura complementària

El poema 84 de Catul està dedicat a un cert Arri que, malgrat presumir del seu origen aristocràtic, farcia la seva parla amb aspiracions a tort i a dret. Catul. Poemes (edició bilingüe). Barcelona: Edhasa, 1982.

La particular evolució de la sonant lateral en català

Cal tenir present que la sonant lateral va palatalitzar en un de-terminat moment a l’àrea en què avui dia es parla català i aquest és un tret diferencial en relació amb les altres llengües romàniques: luna(m) > lluna; lacte(m) > llet; lingua(m) > llen-gua, etc. Els cultismes, però, conserven la forma llatina sense palatalitzar: Lucanu(m) > Lucà; locale(m) > local, però locu(m) > lloc.


– homine(m) > cat. home / hom; cast. hombre; fr. homme; it. uomo

– luna(m) > cat. lluna; cast. luna; fr. lune; it. luna

– pira > cat. pera; cast. pera; fr. poire; it. pera

Ara bé, el context fònic de la paraula en la qual es trobava la sonant, o sonants,

afavoria les modificacions que assenyalarem a continuació:

• Debilitament. Es dóna tant en posició intervocàlica com al costat de con-

sonant; el resultat extrem és la supressió: filiolu(m) > port. filhó; sepuchru per

sepulcrum; decebris per decembris; dies Mercuri > cat. dimecres.

• Metàtesi o alteració de l’ordre dels sons en l’interior de la paraula: coacla

per cloaca; lerinquas per relinquas; crocodilus per corcodilus.

• Assimilació: cereberrimo per celeberrimo.

• Dissimilació: caramellum per calamellum (cf. cat. caramelles; cast. caramillo);

Barcinone(m) > cat. Barcelona.

En posició final destaca el fet que -m era gairebé imperceptible ja en època repu-

blicana, tot i que nasalitzava la vocal anterior de manera semblant a com succeeix

avui en francès. En el trànsit a les llengües romàniques se’n generalitzà la supres-

sió en les paraules de més de dues síl·labes; pel que fa als monosíl·labs, atesa la

minsa entitat que tenen, desenvoluparen una vocal de recolzament posterior

anomenada paragògica; aquest fet va afavorir la conservació del mot i, de vega-

des, també la dissimilació de la nasal labial en nasal dental:

– hominem > cat. home / hom; cast. hombre; fr. homme; it. uomo

– unam > cat. lluna; cast. luna; fr. lune; it. luna

– rem > *rene > cat. re; fr. rien

– quem > *quene > cast. quien

Pel que fa a les altres sonants en aquesta posició final, val a dir que el seu com-

portament és essencialment de conservació, bé mitjançant la formació d’una

vocal paragògica, bé a través d’una metàtesi:

– cor > *core > cat. cor; it. cuore (en què és present la vocal paragògica)

– semper > cat. sempre; cast. siempre amb metàtesi

– quattuor > quattro > cat. quatre; cast. cuatro


3) Grups consonàntics

La combinació de dos o més sons consonàntics constituïen els anomenats

grups consonàntics. Hom pot distingir entre grups consonàntics primaris,

aquells que es trobaven ja en llatí, i grups consonàntics secundaris, aquells

que eren resultat de l’evolució o de la pronúncia d’un mot.

Els grups consonàntics es van veure afectats per diferents fenòmens, la majoria

ja descrits en parlar dels canvis vocàlics combinats i de l’evolució del conso-

nantisme. Exposarem, però, aquí, els canvis més rellevants:

a) Simplificació i geminació expressiva

Els grups constituïts per geminació es trobaven sempre en posició medial (-cc-,

-dd-, -tt-, -ff-, -ll-, -nn-, -mm-, -rr-, -ss-), i tendien de manera generalitzada, ja des

d’antic, a simplificar-se (tot i que hi ha encara restes de l’antiga geminació al

sud i centre de la Península Itàlica i en el sard). Aquesta simplificació va donar

lloc a ultracorreccions (és a dir, a grafiar geminades allí on no n’hi havia):

– trula per trulla ‘culler’, amb simplificació de la geminada

– anos per annos > cat. anys (la palatalització del grup -nn- té cronologia ja

romànica)

– dracco per draco > cat. drac, on la geminació és producte d’una ultracor-

recció

– calligo per caligo ‘obscuritat’

– uassa per uasa > cat. vas

En el lèxic afectiu són abundants les geminacions que hom considera expres-

sives:

– gibbus en lloc de gibus > cat. gep

– muccus en lloc de mucus > cat. moc

– tottus en lloc de totus > cat. tot

– grillus, paraula derivada del grec grylos / gryllos > cat. grill

b) Sonorització

Aquest fenomen va afectar solament grups el primer element dels quals era

una oclusiva.

Advertiment

El manteniment de geminades en català és, en general, conse-qüència de l’adopció d’una or-tografia culta que prengué com a model el llatí.


• El grup cr- podia sonoritzar en posició inicial i medial:

– crassu(m) > cat. gras; fr. gras

– socru(m) > cat. sogra

– lacrima(m) > cat. llàgrima

• Els grups -pl-, -pr-, -tr- sonoritzaven generalment en posició medial:

– duplu(m) > cat. doble; cast. doble; fr. double; però it. doppio (amb palatalit-

zació de la lateral i geminació)

– capra(m) > cat. cabra; cast. cabra; fr. chèvre (amb palatalització en la síl·laba

inicial i fricatització de la labial, cf. l’evolució de les labials sordes)

– petra(m) > cat. pedra; cast. piedra

c) Assimilació

Aquest és un dels fenòmens de cronologia més antiga que de manera més ge-

neralitzada afectà els grups consonàntics com a resultat de la formació de

compostos, el primer element dels quals acabava en consonant i el segon co-

mençava també per consonant (ad + sumo > assumo ‘recollir’; con + lega > co-

llega > cat. col·lega). L’assimilació constituïa la base de l’ortografia assimilada

que s’oposava a l’ortografia etimològica, la qual respectava els elements de la

composició (conlega, grafia etimològica, enfront de collega, grafia assimilada).

• Els grups -gr-, -dr-, -tr-, en posició medial, es podien assimilar a -rr- (amb

pronúncia com a geminada) i, posteriorment, simplificar:

– pigritia(m) > cat. peresa

– quadraginta > *quadranta > quarranta > cat. quaranta

– Petru(m) > fr. Pierre; cat. Pere; it. Piero

• Els grups -ct-, -pt-, -ps-, en posició medial, es podien assimilar a -tt- els dos

primers, i a -ss-, el darrer. Els grups -ct-, -ps- tenen com a característica el

fet de presentar diferents graus de palatalització en algunes llengües romà-

niques (cat., cast., fr., etc.):

– octo > otto > it. otto (amb assimilació i sense palatització), però cat. vuit;

cast. ocho (amb palatització)

– septe(m) > cat. set; cast. siete; it. sette (amb assimilació i sense palatització)


– ipse > isse / ixe > cast. ese (amb assimilació i sense palatització), però cat.

aqueix

• El grup -rs- assimilava, en posició medial, en llatí preliterari, a -rr- (*fer-se >

ferre ‘portar’), però en el llatí vulgar tardà ho féu a -ss-:

– ursu(m) > cat. ós; cast. oso; cf., però, fr. ours; prov. ors (sense assimilació)

– persica > pessica >; it. pessica / pesca; cat. préssec amb metàtesi i prov. persega

• Els grups constituïts per nasal seguida de consonant sovint presenten omis-

sió de la nasal, probablement perquè es limitava a contagiar la seva nasali-

tat a la vocal anterior. El restabliment de la nasal és conseqüència de la

pressió de l’escola i del prestigi del llatí en el moment de fixar les ortogra-

fies respectives de les llengües romàniques:

– septagita per septuaginta > cat. setanta; cast. setenta; fr. belga septante (anti-

gament setante)

– meses per menses > cf. cast. meses

– anos per annos > cat. anys; it. anni; cf., però, fr. ans

– alonnus per alumnus amb assimilació

• Els grups consonàntics secundaris presentaven, de vegades, com a conse-

qüència sobretot d’una síncope, combinacions consonàntiques no tolera-

des en llatí, les quals, lògicament, s’adaptaven immediatament a la

prosòdia llatina. Així, la forma ueclus, literalment ‘vellet’, és resultat de la

síncope de uetulus (> uet’lus).

Els grups triconsonàntics

La dificultat implícita de pronunciar aquests grups, que necessitaven, a més, una atencióconsiderable per part del parlant i, fins i tot, una inversió de temps més gran, va provocarla simplificació per supressió de l’element més feble, que solia ser el medial. A partird’aquí, el grup seguia l’evolució d’acord amb el que hem assenyalat. Així:

– sanctu(m) > santu- > cat. sant; cast. santo; it. santo

– campsare > camsare > cansare (literalment ‘doblar un cap’) > cat. cansar


9. Trets morfològics (I)

9.1. Morfologia nominal

Substantius, adjectius i pronoms, com hem vist, presentaven en llatí uns paradig-

mes morfològics molt rics, tant des del punt de vista de la flexió casual com pel

que fa al gènere i al nombre. Tot això es reflectia en una sintaxi rigorosa que per-

metia una extraordinària precisió semàntica a l’hora de compondre el discurs.

Aquesta precisió, que pressuposava un grau molt elevat de desenvolupament i

maduresa lingüística per part del parlant, va ser, no obstant això, una de les cau-

ses –i no pas petita– de la simplificació morfològica i sintàctica, atès que els indi-

vidus poc cultivats equiparaven sovint estructures passant per alt matisacions,

acostant construccions o desenvolupant-les allí on el llenguatge acurat no ho

permetia.

1) La flexió dels noms

Convé, en primer lloc, d’assenyalar que, en llatí, el lèxic patrimonial es

configurà fonamentalment segons el paradigma de la primera, segona i ter-

cera declinacions (flexions que presentaven, a més, una riquesa morfològi-

ca més gran), mentre que els mots de la quarta i de la cinquena eren més

aviat pocs.

Hi ha moltes raons que expliquen la simplificació de la flexió nominal en llatí.

N’indicarem aquí només els factors principals.

a) Des del punt de vista fonètic cal assenyalar una sèrie de fets:

• La relaxació de les consonants -m, -s en síl·laba final, d’una banda, i

del tret de la quantitat, de l’altra, va fer homòfons alguns casos de la de-

clinació (per exemple, nominatiu, acusatiu i ablatiu de la primera decli-

nació van esdevenir idèntics), tot i que els nominatius acabats en -s van

resistir millor pel fet que permetien de diferenciar el subjecte de l’objec-

te directe, aspecte molt important en una llengua que permetia un ordre

de paraules força lliure.

L’oposició entre nominatiu i acusatiu del singular i plural fou el motiu de la

conservació fins al provençal. Així N murs Ac mur per al singular; N mur Ac

murs per al plural.

• La pèrdua de -m com a morfema característic de nominatiu i acusatiu neu-

tre de la segona declinació va contribuir de manera notable en afavorir la

situació regressiva d’aquest gènere.

Lectura recomanada

Sobre els recursos morfològics emprats per a mantenir l’oposició nominatiu / acusatiu, podeu llegir: V. Väänänen (1985). Introducción al latín vulgar. Madrid: Gredos, pàgines 176-179.


• La relaxació de les vocals posttòniques finals va afavorir que els noms de la

cinquena declinació acabats en -ies (alguns dels quals ja tenien doblets en

la primera) passessin a la primera declinació:

– dia(m) per die(m) > cat. dia; cast. dia

– rabia(m) per rabie(m) > cat. rauxa / ràbia (malgrat tot, un cultisme)

b) Des del punt de vista morfològic, hom pot destacar:

• El nombre considerable de formes que presentaven els nominatius del

singular, una gran part de les quals no era específica d’una sola declinació:

ager (2a.) però pater (3a.); nubes (3a.), però res (5a.); dominus (2a.), però

senatus (4a.) i uirtus (3a.).

• La formació de doblets morfològics de la primera provocats per interfe-

rències amb alguns noms de la tercera:

– La forma tempestas (nominatiu singular de la tercera), acabada en -as, donà

lloc a la formació de tempesta tempestae, en confondre’s amb un acusatiu

plural de la primera; cf. cat. tempesta (< 1a.) i tempestat (< 3a.).

• La gran varietat de noms de la tercera declinació el nominatiu dels quals

tenia una síl·laba menys que el genitiu (tipus serpens serpentis ‘serp’; carbo

carbonis ‘carbó; glis gliris ‘liró’) provocà la formació de nominatius analò-

gics acabats en -is; així:

– serpentis serpentis per serpens serpentis ‘serp’, ‘serpent’

– pectinis pectinis per pecten pectinis ‘pinta’

– carbonis carbonis en lloc de carbo carbonis ‘carbó’

La igualtat entre nominatiu i genitiu tenia l’avantatge, gens menyspreable, de

situar l’accent en la mateixa síl·laba en tots els casos del paradigma.

El recurs consistent a fer coincidir les formes de nominatiu i genitiu del singu-

lar afectà també paraules que ja tenien el mateix nombre de síl·labes:

– apis apis en lloc d’apes apis ‘abella’

– aedis aedis en lloc d’aedes aedis ‘casa’

– sedis sedis en lloc de sedes sedis ‘seu’

• Alguns noms de la quarta declinació, com ara el substantiu domus i alguns

noms d’arbre (laurus ‘llorer’, ficus ‘figuera’...), flexionaven uns casos per la


quarta i uns altres per la segona declinació, amb la qual, a més, tenien nom-

broses coincidències formals.

Aquesta circumstància va afavorir la simbiosi de segona i quarta declinacions.

• La majoria de les paraules de la cinquena declinació presentaven doblets

morfològics o bé en la primera (luxuries / luxuria; materies / materia) o bé en

la tercera (plebes / plebs...).

Aquesta circumstància va afavorir la simbiosi de primera i cinquena declina-

cions, és a dir, dels temes en -a i dels temes en -e.

c) Des del punt de vista sintàctic, la reducció dels casos es va veure afavorida per:

• La capacitat de la sintaxi casual llatina per a matisar moltes relacions, la

distinció de les quals resultava excessiva en la parla col·loquial. Així, per

exemple, eren semànticament equivalents un genitiu de qualitat i un abla-

tiu de qualitat; sintàcticament, el subjecte d’un verb en forma personal es

posava en cas nominatiu, però el subjecte d’un infinitiu anava en acusatiu,

i el d’un participi absolut s’expressava en ablatiu, etc.

• El fet que, com posen en relleu els índexs de freqüència, els casos acusatiu

i ablatiu fossin, de llarg, els més emprats en llatí.

Les funcions específiques de l’ablatiu (separativa, instrumental, locativa) so-

vint eren matisades mitjançant preposicions, amb la qual cosa el valor semàn-

tic de la relació que establia amb l’element que determinava es trobava en la

preposició i no en el cas; en conseqüència, el morfema casual va deixar de ser

rellevant, més encara pel fet que, a voltes, l’evolució fonètica l’havia fet coin-

cident amb l’acusatiu.

L’ablatiu va assolir mitjançant l’ús de preposicions, especialment de la prepo-

sició de, les funcions del genitiu.

Per la seva banda, el fet que l’acusatiu esdevingués de mica en mica un cas uni-

versal es veié facilitat per l’evolució fonètica pròpia d’aquest cas en singular.

Pel que fa al plural, val a dir que el morfema -s es convertí en la marca carac-

terística d’aquest nombre. Els testimonis són molt aclaridors tant pel que fa a

la morfologia com a la sintaxi:

– Filias matri piissime posuerunt ‘Les filles han dedicat <l’epitafi> molt pieto-

sament a la mare’ (inscripció hispana del s. II dC), en què la forma filias,

morfològicament un acusatiu, és el subjecte del verb posuerunt.

– Hic quiescunt duas matres duas filias fecerunt ‘Aquí descansen dues mares;

dues filles han fet <l’epitafi>’. En aquesta inscripció funerària tant duas

matres com duas filias actuen com a subjecte de verbs en forma personal.


– Saturninus cum suos discentes rogant ‘Sadurní amb el seus deixebles pre-

guen’. En aquesta inscripció pompeiana la preposició cum va seguida de

l’acusatiu en lloc de l’ablatiu preceptiu.

L’acusatiu va assolir, a més de les funcions del nominatiu i, de vegades, de

l’ablatiu, les pròpies del datiu mitjançant l’ús de la preposició ad, en equiparar

semànticament construccions del tipus dare reum iudici ‘lliurar el reu al jutge’

amb dare reum ad iudicem ‘presentar el reu davant el jutge’.

2) La flexió dels adjectius

La flexió dels adjectius qualificatius i determinatius, en coincidir amb la dels

noms, es va veure afectada alhora pels mateixos fenòmens.

a) Adjectius en grau positiu

En llatí hi havia, com hem vist, tres grans grups d’adjectius, si hom empra com

a element classificador el morfema del gènere: de tres, dues i una termina-

cions respectivament (clarus clara clarum / acer acris acre; nobilis nobile; prudens

prudentis). Però, si hom empra com a element diferenciador el paradigma, no-

més hi havia dos tipus d’adjectius constituïts al voltant de la segona i la pri-

mera declinacions, d’una banda, i de la tercera, de l’altra (el tipus clarus clara

clarum o bé sacer sacra sacrum s’oposaria a la resta dels adjectius de la tercera).

Ben aviat, els adjectius de tres terminacions van reduir aquestes a dues –una

per al masculí i una altra per al femení– com a resultat de la tendència a la

identificació fonètica del neutre amb el masculí, fins i tot en el cas del nomi-

natiu singular, de resultes de la supressió de -s.

Aquest procés va afectar també els adjectius de dues terminacions que es fle-

xionaven per la tercera declinació, perquè com a conseqüència de la supressió

del morfema -s del nominatiu singular es va perdre l’oposició del masculí i fe-

mení respecte del neutre.

Nota bene

L’evolució que havia patit el nominatiu acabat en -us o en -is era la que segueix:

– claro-s > clarus (amb tancament de la vocal breu en síl·laba final tancada) > claru’ (ambsupressió de la fricativa al costat de vocal breu) > claro (amb obertura de la vocal breuen síl·laba final oberta);

– nobili-s > nobili’ > nobile (amb obertura de la vocal breu en síl·laba final oberta), en unprocés paral·lel al que acabem d’explicar.

Així, doncs, els adjectius de dues terminacions les van reduir a una de sola. Ara

bé, en aquests casos, hom detecta la tendència a crear formes analògiques, és

a dir, acabades en -a, per caracteritzar el femení. Els adjectius d’una terminació

passen a tenir-ne dues: una per al masculí (flexionada per la tercera declinació)

i una altra per al femení (flexionada per la primera). Amb aquest resultat


s’aconseguia, en primer lloc, que la majoria dels adjectius tinguessin dues ter-

minacions específiques; en segon lloc, les noves formacions acabades en -a

permetien de diferenciar clarament el masculí del femení en tots aquells ad-

jectius que atribuïen qualitats al éssers animats. Alguns exemples són els se-

güents:

– dulcis, que en llatí s’emprava tant per al masculí com per al femení, degué

crear un femení dulcia, cf. cat. dolç / dolça

– tristis, que en llatí s’emprava tant per al masculí com per al femení, creà un

femení trista, cf. cat. trist / trista

– pauper ‘pobre’, que en la llengua culta tenia una sola terminació comuna

per als tres gèneres, formà el femení paupera, cf. cat. pobre home / pobra dona

enfront del cast. pobre hombre / pobre mujer

La formació d’aquests femenins va provocar també alteracions en el masculí,

que sovint es va confondre amb un adjectiu de la segona declinació acabat en

-us: tristus trista (cf. cast. ant. tristo); pauperus paupera (cf. it. povero / povera).

D’altra banda, les terminacions en -er del nominatiu singular van quedar aïlla-

des i sovint s’assimilaren als nominatius en -us: així es troba acrus en lloc

d’acer; pauperus en lloc de pauper, etc.

b) Adjectius en grau comparatiu i superlatiu

• Hem vist ja la formació analítica dels adjectius en grau comparatiu tant

d’inferioritat com d’igualtat i superioritat. La llengua vulgar no va alterar,

de fet, aquestes formacions. Els canvis afectaren solament el comparatiu de

superioritat sintètic.

La formació analítica del grau comparatiu fou, de llarg, la més emprada. Les

alteracions s’observen solament en l’ús de l’adverbi magis (que matisava la

qualitat), el qual en determinades àrees (concretament les que coincideixen

avui dia amb les zones on es parla francès, rètic, italià i sard) fou substituït per

l’adverbi plus (que matisava la quantitat).

La difusió dels comparatius analítics va provocar el retrocés de les formacions

sintètiques en -ior, que solament van “sobreviure” en les formes maior (> cat.

major), minor (> cat. menor), melior (> cat. millor), peior (> cat. pitjor), superior,

interior, i alguna altra.

La pèrdua de la noció comparativa d’aquests sintètics, d’una banda, i l’aïllament

de les formes neutres acabades en -ius, de l’altra, va donar lloc a la interpretació

de formes com acrius (comparatiu neutre) com a adjectius del tipus clarus clara

(cf. cast. agrio / agria), i fins i tot va originar en algun moment la formació de


verbs (*acriare > cast. agriar). La confusió entre comparatiu i positiu no ha de

sorprendre si hom té en compte expressions del tipus el més millor.a

D’altra banda, val a dir que la formació de verbs a partir de comparatius sintè-

tics no és un fet estrany en el llatí tardà: minorare (> cat. minorar); peiorare (>

cat. empitjorar), meliorare (> cat. millorar), *maiorare (> cat. majorar).

• Els adjectius en grau superlatiu pertanyen a l’esfera semàntica de les pa-

raules més expressives. Aquest fet provocà un desgast de les formes que

obligà, en etapes diferents, a caracteritzar-les i hipercaracteritzar-les (cf. el

superlatiu intimus o primus, etc. amb clar-iss-imus, així com l’expressió ac-

tual uns resultats optimíssims en lloc d’uns resultats òptims).

Des del punt de vista fonètic, les formes en -issimus van patir sovint síncopes:

altissimum > fr. ant. hautisme. Això també va afectar les formacions en -errimus

i en -illimus, però molt menys, perquè la llengua parlada preferí les formacions

en -issimus.

El desgast a què fèiem referència va provocar que, al llarg del llatí, es creessin

nous superlatius mitjançant recursos diversos:

– Amb prefixos com per-, prae-, super-, trans-, que actuaven com a intensificadors

i que s’afegien a adjectius tant en grau positiu i comparatiu com en superlatiu:

– periucundus, periucundior, periucundissimus ‘absolutament encantador’

– praeclarus, praeclarior, praeclarissimus ‘il·lustre per davant <de tots>’, ‘el

més il·lustre per davant <de tots>’

– supergloriosus, supergloriosior, supergloriosissimus ‘superfamós’, ‘superfa-

mosíssim’

– translucidus, translucidior, translucidissimus ‘lluminós més enllà de...’ >

‘translúcid’

– Amb el reforç d’un adverbi com ara maxime, bene, ualde, multum, summe,

mire, quam, etc.

– maxime clarissimus ‘el màxim d’il·lustríssim possible’

– mire altissimus ‘admirablement altíssim’

– bene optimus ‘sortosament òptim’

– Amb la repetició de l’adjectiu o amb la coordinació amb un altre adjectiu

semànticament equivalent:

– rex spoliatus et expilatus ‘un rei espoliat i esquilat’


– satis iucundum et gratum conuiuium ‘un convit força agradable i grat’, és a

dir, ‘un convit molt, molt agradable’, en què, a més, l’adverbi satis con-

tribueix a destacar les qualitats adduïdes

– Amb la determinació mitjançant el demostratiu ille / ipse:

– Scipio, ille amatissimus dux ‘Escipió, aquell general estimadíssim’, és a dir,

‘el general més estimat <de tots>’

La tendència a fer construccions analítiques va donar lloc a la substitució dels

superlatius sintètics per formacions analítiques mitjançant adverbis com ara

magis, plus, trans; així, dux, ille magis amatus ‘el general, el més estimat’ equival

semànticament a un superlatiu. Aquestes formacions van triomfar en la llengua

vulgar i van deixar de ser orgàniques les formes en -issimus, -errimus, -illimus, les

quals solament es van mantenir en el llenguatge acurat. El Renaixement va fer

reviscolar aquests superlatius fins avui dia.


10. Trets morfològics (II)

10.1. Morfologia pronominal

1) Pronoms personals

a) Els pronoms personals de primera i segona persona van mantenir, pel que

fa al singular, la seva flexió gairebé igual i constitueixen, encara avui, un

exemple viu del paper sintàctic de la declinació llatina.

No es pot dir el mateix del plural, en què la forma de nominatiu-acusatiu nos

/ uos va esdevenir forma única (així, en llatí es troba el testimoni de noscum

/ uoscum en lloc de nobiscum / uobiscum). D’altra banda, les formes nos i uos van

tendir en algunes zones a combinar-se amb l’indefinit alter; així, nos alteros,

uos alteros, que inicialment reflectien la summa de diverses primeres persones

+ els altres, van formar els compostos nosaltres, vosaltres.

Des del punt de vista sintàctic, cal assenyalar la inversió de formes i funcions

entre acusatiu i datiu, que es produí, ja en època llatina, a les àrees en què avui

es parla català, castellà i portuguès:

– La forma de datiu mihi / tibi s’emprà com a cas general amb preposicions

(paper que, en la flexió nominal, havia correspost a l’acusatiu): cf. Amb mi

ha arribat la ruïna a aquesta família.

– La forma d’acusatiu me / te passà a ocupar la funció del datiu: cf. Hisenda

em donà un ultimàtum.

La similitud flexiva i la polivalència semàntica dels personals amb el reflexiu

féu que aquest es veiés afectat pel mateix procés: cf. Va tornar en si / es va com-

prar unes sabates noves.

b) Si bé la primera i segona persona presentaven en llatí un pronom específic,

no passava el mateix amb la tercera, circumstància que no ens hauria de sor-

prendre gaire, pel fet que la tercera persona o bé s’ha d’esmentar pel seu nom

o bé hom s’hi pot referir mitjançant un pronom en funció anafòrica; sovint

fins i tot pot resultar més aclaridor l’ús d’un pronom demostratiu díctic. Doncs

bé, això és el que va passar en llatí: els demostratius, sobretot ille, demostratiu

circumpersonal de tercer nivell, i ipse, demostratiu determinatiu emfàtic, co-

brien perfectament aquesta funció.

L’ús habitual d’ille i ipse per a referir-se a la persona o a allò de què es parla va

donar lloc a la pèrdua progressiva de la dixi i de l’èmfasi.

Compareu…

… la pronominalització del pronom feble li com a complement directe amb verbs transitius, força estesa en els registres col·loquials del ca-talà: El seu pare li renya molt; Segui, ja li avisarem.


2) Adjectius-pronoms possessius

El comportament d’aquests adjectius pronominals es va resoldre morfològica-

ment de la mateixa manera que els adjectius de tres terminacions que hem ex-

plicat més amunt. Cal tenir present, però, que el possessiu uester uestra uestrum

passà a ser uoster uostra uostrum per analogia amb el pronom personal plural

de segona persona uos, fet que, a més, el va fer paral·lel a noster nostra nostrum.

El possessiu reflexiu va esdevenir, però, un possessiu genèric de tercera perso-

na que, en no fer diferència entre un sol posseïdor i posseïdors diversos, donà

lloc a aclariments mitjançant el genitiu, generalment plural, dels demostratius

ille / ipse, que actuaven supletivament com a pronoms de tercera persona.

Així, en un sintagma com sua domus el possessiu sua podria fer referència a un

sol posseïdor, però també a diferents posseïdors; ara bé, si s’hi afegia el genitiu

illorum / ipsorum, és a dir sua domus illorum ‘la seva casa d’ells’, quedava clar

que la possessió afectava més d’un individu. En aquesta construcció, però, el

possessiu suus esdevenia innecessari i s’emprava solament illorum / ipsorum,

que són l’origen dels possessius cat. llur; it. loro; sard issoro; fr. leur.

3) Adjectius-pronoms demostratius

Els tres graus de proximitat que assenyalaven els demostratius díctics o cir-

cumpersonals van estar sotmesos a bon nombre de fluctuacions ja en època

llatina. A més, el conjunt de sis demostratius presentava, des del punt de vista

fonètic, alguns punts febles.

Així, el díctic hic haec hoc i l’anafòric is ea id tenien algunes formes que només es

diferenciaven per la presència de la lletra hac. Ja sabem què passava amb aquesta

lletra. La conseqüència última fou que ni l’un ni l’altre van sobreviure en romà-

nic, tret d’alguna forma aïllada d’hic, com ara hoc, que és l’ètim del pronom per-

sonal ho en català i provençal, i de l’adverbi que, en aquesta darrera llengua,

s’emprava amb el valor afirmatiu de sí (cf. amb hoc illi, literalment ‘això per a ell’,

origen de l’afirmació francesa oui). La pèrdua d’aquests dos pronoms, sobretot

d’hic, va posar en perill el sistema díctic configurat per hic, iste, ille.

Paral·lelament al que acabem de dir, el demostratiu ille era emprat més com a

personal de tercera persona que com a díctic pròpiament dit. Per aquest mo-

tiu, quan actuava com a demostratiu, hom el solia hipercaracteritzar estructu-

ralment mitjançant eccum, forma d’un antic díctic, o bé amb l’adverbi díctic

ecce, tal com posen en relleu els demostratius romànics: cat. aquell, cast. aquél,

fr. ant. cel, it.-quello, etc. La combinació amb aquesta partícula s’estengué, en

algunes àrees, a la resta dels demostratius.

Per a suplir el buit deixat per hic, el demostratiu iste, fins aleshores circumsper-

sonal de segon nivell, assolí també aquesta funció, és a dir, iste representava

El demostratiu idem

Aquest pronom, compost d’is, va patir la mateixa sort que el simple, és a dir, va desaparèi-xer. Solament l’adverbi idem ‘allò mateix’ s’ha conservat com a cultisme en les llengües modernes, sobretot en docu-ments oficials, tot i que avui dia s’està perdent aquest costum.


tant el primer nivell com el segon. Així, el sistema díctic quedava constituït

per dos pronoms que formaven un sistema binari que és el que s’ha conservat

en romanès, rètic, francès i provençal.

La preferència per un sistema díctic constituït per tres pronoms va provocar la

reestructuració d’aquest sistema de dues maneres diferents:

– Un primer procediment consistí a emprar el demostratiu iste, reforçat amb la

partícula eccu, com a demostratiu del primer nivell: eccu + iste ‘aquest d’aquí’.

Com a demostratiu de segon nivell, iste afegí un datiu de relació expressat pel

pronom personal: eccu tibi iste literalment ‘aquest d’aquí en relació amb tu’.

Per al tercer nivell, ja hem assenyalat l’ús d’eccu + ille.

Aquest procediment fou emprat en l’àrea en què avui dia es parla italià,

llengua que així el conserva sota les formes questo, codesto, quello.

– Un segon procediment, el més emprat perquè fou l’adoptat a la resta de les

àrees lingüístiques romàniques i, per tant, també a l’àrea del català, consistí

a restablir el sistema de tres elements amb tres pronoms ben diferenciats:

El demostratiu iste va ocupar el primer nivell; per al segon nivell s’emprà el de-

mostratiu determinatiu ipse (sense tret emfàtic); per al tercer nivell, eccu + ille.

En convertir-se ipse en demostratiu díctic, l’esfera del demostratiu d’identitat

emfàtic se’n va veure afectada. Aquesta aparent mancança es va resoldre

Llatí clàssic Llatí vulgar

hic ecce + iste

iste eccu

illeeccu

+ illeecce

Llatí clàssic Llatí vulgar Italià

hic eccu iste questo

iste eccu tibi iste codesto

ille eccu ille quello

Llatí clàssic Llatí vulgar Ex. en romànic

hiciste

eccu iste

éste (cast.)

aquest (cat.)

isteipse

eccu ipse

ése (cast.)

aqueix (cat.)

ille eccu illeaquél (cast.)

aquell (cat.)


d’una manera relativament senzilla. Com a emfàtic, ipse solia acompanyar

pronoms personals (ego ipse ‘jo, personalment’) que a voltes reforçaven l’èm-

fasi amb la partícula enclítica -met, com ara a egomet ipse ‘jo, precisament, en

persona’. En el llenguatge corrent aquesta partícula va quedar immersa en la

fonètica sintàctica (>-egomed ipse amb sonorització de l’oclusiva intervocàli-

ca) i s’associà al demostratiu (així *medipse). Aquest ús emfàtic, acompanyant

generalment pronoms i substantius, es generalitzà de tal manera que fins i

tot arribà a assolir formes de superlatiu, com ara *metipsimus (> cast. ant.

meismo > mismo; cf. el superlatiu mismísimo).

4) La formació de l’article romànic

L’article determinat (el / la) té el seu origen en la necessitat de fer al·lusió a un

individu o a un concepte no present, però conegut per l’interlocutor perquè

ha estat ja esmentat de manera genèrica sense marge d’error.

Per a exercir la funció identificadora de l’article determinat, era especialment ade-

quat el determinatiu ipse, i en aquest pronom rau l’estrat més antic de l’article ro-

mànic, conservat encara avui dia en sard i en català baleàric; així mateix, ipse és

un dels punts d’unió entre la comunitat lingüística sarda i la catalana.

Per la seva banda, el pronom ille representava molt bé la funció demostrativa

quan es feia al·lusió a un individu que no es trobava a prop ni de qui parlava

ni del seu interlocutor. En aquest sentit, ille representa el segon estadi de les

formes de l’article, i és el que, al llarg de l’edat mitjana, s’acabà imposant a la

major part de la Romània.

Nota bene

Tant ipse com ille, i fins i tot altres demostratius, foren emprats en llatí per a traduir lite-ralment l’article del grec en els textos bíblics.

L’article indefinit (un / una) reflecteix el debilitament semàntic que va patir el

numeral, emprat com a indefinit des dels primers temps.

5) Adjectius-pronoms relatiu i interrogatiu

L’estreta relació morfològica entre el pronom relatiu qui quae quod, l’interro-

gatiu quis quid, i l’adjectiu pronominal quis quae quid conduí a la identificació

pràcticament total de formes en llatí vulgar.

Les formes que els diferenciaven en llatí es van resoldre d’aquesta manera:

• La forma qui reemplaçà quis. El nominatiu sigmàtic quis no es va conservar

en cap llengua romànica.

• La forma quid de l’indefinit-interrogatiu reemplaçà quod i el paradigma en

general se simplificà pel fet que es perdé tant la flexió del femení com tot

el plural.


L’oposició morfològica entre les formes del masculí i del femení (incorporades a

la flexió llatina, però inexistents en grec) es perdé en la llengua parlada. En con-

seqüència, el masculí qui (> cat., fr. qui), indiferent al nombre, s’emprà tant amb

un antecedent masculí, com era lògic, com amb un de femení, per exemple:

– Hoc tetolo fecet Montana con<i>ux sua Mauricio qui uisit con elo annus dodece

‘Aquest epitafi el va fer Montana, la seva dona, a Maurici, la qual va viure

amb ell dotze anys’, en què s’empra el relatiu qui, referit a l’antecedent fe-

mení Montana, en comptes del preceptiu quae.

L’acusatiu masculí quem es va emprar, com succeí amb qui, tant referit a mas-

culins com a femenins, però sobretot quan l’antecedent explícit o implícit era

una persona (cf. cast. quien).

L’origen de la forma que

Etimològicament resulta molt difícil establir quina forma concreta del pronom relatiudonà lloc al relatiu que del català, el qual també es troba en provençal, en francès, en cas-tellà i portuguès. Cal tenir present que tant qui, com quae, quid, quem devien haver evo-lucionat a que.


11. Trets morfològics (III)

11.1. Morfologia verbal

La major part dels canvis que van afectar la flexió verbal es van gestar en el

llatí vulgar tardà.

Els principals fenòmens que patí la conjugació verbal llatina són susceptibles

de ser encabits en l’entorn fonètic i morfològic, si bé alguns d’aquests proces-

sos condicionaren també el canvi d’estructura sintàctica.

1) Des del punt de vista fonètic assenyalarem solament els canvis més relle-

vants:

a) La pèrdua del tret de quantitat va provocar canvis que afectaren profun-

dament el sistema verbal, atès que produí la desestabilització d’un sistema

constituït al voltant de quatre conjugacions. Aquest fet originà un transvasa-

ment entre els verbs de la segona i tercera conjugacions, la diferència entre els

quals era pràcticament imperceptible.

Així, verbs com ara debere i timere, de la segona conjugació, presentaven quan-

titat llarga en la penúltima vocal i, per tant, els corresponia una pronunciació

com a paraules planes, però respondere, currere i sapere eren, en canvi, de la ter-

cera conjugació, amb quantitat breu a la penúltima vocal i, per tant, esdrúi-

xols. Si hom compara els infinitius corresponents del català deure i témer hom

pot deduir fàcilment que van passar, en llatí, a la tercera conjugació, però sa-

pere donà saber, és a dir, va passar de la tercera conjugació a la segona.

b) El nombre de conjugacions en les llengües romàniques fa palesa aquesta

situació. Així, hom pot observar un grup de llengües en les quals hi ha quatre

conjugacions (tot i que s’observen també alteracions entre les antigues segona,

tercera i quarta conjugacions) i un altre grup, en el qual se situen català i cas-

tellà, que, en identificar segona i tercera conjugacions, presenta un sistema

verbal basat tan sols en tres.

Nota bene

No tots els lingüistes estan d’acord en el fet que el català presenti un sistema de tres con-jugacions. Estudiosos de gran renom consideren el grup constituït pels verbs del tipusmoure, coure o complaure com una conjugació a part.

c) Els verbs de la segona conjugació que presentaven el hiat -eo en la primera

persona del present van tancar, com era normal, el primer element del hiat,

per la qual cosa un verb com ara floreo > florio es va confondre amb un verb

de la quarta conjugació i d’aquí l’infinitiu florire (> cat. florir).


2) Des del punt de vista morfològic hom pot assenyalar el següent:

a) La primera conjugació fou la més productiva. Pràcticament totes les noves

formacions verbals pertanyen a aquesta conjugació (hom pot comparar aquest

fet amb el que succeeix avui dia en català: explosió > explosionar; influència >

influenciar; vehicle > vehicular; temps > temporalitzar, etc.).

b) El sufix incoatiu -sco fou molt productiu en llatí, sobretot amb els verbs de

la segona conjugació; així, en lloc de floreo s’emprà floresco > cast. florecer;

augesco en lloc d’augeo ‘augmentar’, etc.

c) La reestructuració del futur va ser motivada per quatre fets ben diferents:

• D’una banda, la formació heterogènia d’aquest temps segons la conjugació

a la qual pertanyia el verb en qüestió.

• L’homofonia entre la tercera persona del singular i la primera del plural del

pretèrit perfet d’indicatiu i les mateixes persones del futur imperfet de la

primera i segona conjugacions, en raó del betacisme (així, amabit tant po-

dia ser un perfet com un futur, temps aquests absolutament antitètics). Per

la seva banda, algunes formes de futur de la tercera i quarta conjugacions

van patir homofonia amb el present d’indicatiu que, al seu torn, s’havia

vist afectat per l’evolució de les vocals breus àtones (dico dicis dicit... > dico

dices dicet... / cf. amb dicam dices dicet...).

• La crisi de l’Imperi i la manca de perspectives en una gran part de la societat

romana va convertir el futur en un temps superflu, noció temporal que, d’altra

banda, podia ser recollida amb prou claredat per un present acompanyat o no

d’un adverbi temporal escaient: cras uenit ‘ve demà’ / die dominica uenimus ad

montem Dei ‘el dia del Senyor arribem a la muntanya de Déu’.

• La possibilitat d’acudir, per aconseguir més claredat expositiva, a expressi-

ons analítiques, anomenades perífrasis de futur, constituïdes per verbs com

uolo, debeo, uenio i habeo i l’infinitiu del verb desitjat. De totes aquestes pos-

sibilitats solament està testimoniada en llatí la perífrasi amb habeo, ante-

posada o posposada a l’infinitiu. La posposició d’habeo, verb que va patir

una atenuació del seu significat a causa del seu ús com a auxiliar, va afa-

vorir la crasi entre els elements de la perífrasi. El primer futur romànic per-

fectament constituït es troba en un text del s. V en el qual l’emperador

Justinià reclama del seu presoner, el rei dels perses, les ciutats i províncies

conquerides. El rei dels perses deia: Non dabo. Iustinianus dicebat: Daras ‘No

les lliuraré. Justinià deia: Les daràs’.

d) La reestructuració dels temps de perfet de la veu activa

El pretèrit perfet llatí recollia dos matisos temporals en relació amb una noció

aspectual perfectiva. Així, amaui, segons el context, podia significar ‘he esti-

mat’ o bé ‘vaig estimar’.


La dualitat aspectual del perfet va afavorir, sempre amb un intent de més cla-

redat contextual, l’ús de construccions que ajudessin a matisar l’aspecte ver-

bal; ja en llatí era relativament freqüent l’ús del verb habeo acompanyat d’un

participi predicatiu de l’objecte directe. Així passa, per exemple, en l’oració

habeo librum scriptum ‘tinc escrit un llibre’, és a dir, ‘he escrit un llibre’.

A poc a poc, s’anà produint l’atenuació semàntica d’habeo i la dislocació sin-

tàctica del participi, que s’interpretava referit al subjecte en lloc d’anar referit

a l’objecte: habeo inuitatus episcopum ‘he convidat el bisbe’.

Un cop s’acomplí aquest pas, l’antic pretèrit perfet assolí el valor d’un pretèrit

perfet simple del català.

Les formes de plusquamperfet i de futur perfet d’indicatiu, així com el pretèrit

perfet i plusquamperfet de subjuntiu, es van reestructurar de manera paral·lela

a habeo amatus.

e) La reestructuració dels temps del tema de present de la veu passiva

En els primers segles del període imperial, les formes sintètiques del tema de

present van quedar relegades a la llengua literària, mentre que la llengua par-

lada va preferir formacions analítiques del tipus amatus sum.

La interpretació de formes del tipus amatus sum com a presents –quan, des

d’un punt de vista estrictament morfològic, eren pretèrits perfets– fou possible

gràcies al fet que alguns adjectius verbals, per exemple paratus, es podien cons-

truir atributivament al costat del verb sum; així, paratus sum podia significar

‘estic disposat’; paral·lelament paratus era també el participi de perfet passiu

del verb paro i, de resultes d’això, el pretèrit perfet passiu era paratus sum ‘he

estat preparat’.

En emprar-se també tot el tema de perfet de sum com a auxiliar dels temps

compostos de la passiva, s’aconseguí el restabliment del sistema amb l’assig-

nació del tema de present de sum als temps del tema de present i del tema de

perfet de sum als temps del tema de perfet; així, amatus sum esdevingué pre-

sent, i amatus fui, pretèrit perfet.

f) El participi de perfet

La reestructuració del tema de perfet, sobretot en la veu activa, va fer que el

participi de perfet es convertís en una forma necessària per a la completa con-

jugació verbal. Aquesta circumstància va provocar que la pràctica totalitat dels

verbs hagués de presentar aquesta formació, fet que originà alguns canvis:

Des del punt de vista semàntic el participi de perfet, una forma de la veu pas-

siva, es podia emprar com si d’una forma de la veu activa es tractés. Així les


coses, en els temps compostos, el valor del participi variava segons el verb au-

xiliar que l’acompanyava. Al costat de l’auxiliar habeo assolia valor actiu

(habeo amatus ‘he estimat’), però al costat de sum conservava el seu valor pas-

siu originari (amatus sum ‘he estat estimat’ i fins i tot ‘sóc estimat’).

Des del punt de vista morfològic el fet que aquest participi s’emprés en els

temps de perfet de la veu activa el va fer, com ja hem dit, imprescindible.

D’aquesta manera, tots aquells verbs que no presentaven tema de supí i que,

per tant, no tenien formació de participi de perfet, es van veure obligats a crear

aquest participi. Els recursos van ser els que segueixen:

• Creació d’un participi de perfet anàlogic als verbs de la seva mateixa con-

jugació. Així, per exemple, fugio, verb de la tercera conjugació, però consi-

derat com un verb de la quarta pel fet d’acabar en -io, va formar un participi

fugitus (>-cat. ant. fuyt, avui fugit).

• Creació d’un participi de perfet a partir del tema de present. Així, per exem-

ple, el verb floresco ‘florir’, cast.-florecer, va haver de crear en algun moment

un participi *florescitus->-cast.-florecido que, sens dubte, deriva directament

del tema de present floresc-.

• Creació d’un participi de perfet a partir del pretèrit perfet acabat en -ui. Ai-

xí, per exemple, el verb sapio, que no tenia supí però que presentava una

formació de pretèrit perfet sapui, va formar un participi saputus (>-cat.-sa-

but; aragonès saputo).

Paral·lelament, molts verbs que sí presentaven una formació pròpia de parti-

cipi de perfet van recrear, per raons diverses, aquesta forma amb els mateixos

procediments que acabem d’assenyalar. Per exemple, els següents:

– domitus i lutus, participis dels verbs domo ‘domar’ i lauo ‘rentar’, de la pri-

mera conjugació, foren substituïts per uns participis analògics amb altres

verbs de la primera conjugació: domatus, lauatus.

– sensus, participi del verb sentio ‘percebre’, ‘sentir’, de la quarta conjugació,

fou substituït per un participi *sentitus a partir del present d’indicatiu, del

qual deriva, sens dubte, el participi català sentit.

– sublatus, participi de perfet de tollo ‘aixecar’, verb que presentava des del

punt de vista formal politematisme (tollo, sustuli, sublatum), va ser substi-

tuït en època molt tardana per un participi de perfet tollitus, i fins i tot

toltus, format sens dubte a partir del tema de present tol(l)-.

– debitus, participi del verb debeo ‘deure’, de la segona conjugació, va ser subs-

tituït per un participi debutus, que sens dubte s’originà a partir del perfet

debui (cat. degut, it. dovuto, però cast. debido).


– habitus, participi del verb habeo ‘tenir’, de la segona conjugació, va ser subs-

tituït per un participi habutus, que sens dubte s’originà a partir del perfet

habui (cat. hagut, it. avuto, però cast. habido).

– perditus, participi del verb perdo ‘perdre’, de la tercera conjugació, fou

substituït per un participi perdutus, que sens dubte s’originà a partir d’un

perfet *perdui (cat. perdut, fr. perdu, it. perduto, però cast. perdido).

– uentus, participi del verb uenio ‘venir’, de la quarta conjugació, fou substi-

tuït per un participi uenutus, que sens dubte s’originà a partir d’un perfet

*uenui (cat. vingut, fr. venu, it. venuto, però cast. venido).

g) La reestructuració d’altres formes nominals

La tendència a la simplificació morfològica i a la regularització dels paradig-

mes va afectar també altres formes del verb d’acord amb el que assenyalarem

tot seguit:

• Simplificació d’un gran nombre de formes nominals (desaparició del supí,

dels infinitius i participis de futur actius i passius; reestructuració de l’infi-

nitiu de perfet actiu i passiu de manera paral·lela a la resta de formes del

tema de perfet que hem vist més amunt).

• Dislocació morfològica del participi de present, que, en algunes zones de

l’àmbit romànic, per exemple en català, se sentí com a gerundi, fet que

comportà la supressió de les formes d’aquest últim. Val a dir que, en les

llengües, com ara el castellà, que han conservat la forma de gerundi, el par-

ticipi de present ha estat suprimit com a forma orgànica del verb.

Nota bene

Els verbs deponents van esdevenir actius, però, en el cas del francès, alguns d’aquests verbs(nascor > naître; morior > mourir) conserven la flexió amb l’auxiliar ètre en lloc d’avoir.


12. Lèxic

12.1. Característiques del lèxic llatí vulgar

Els elements lèxics d’una llengua no són immutables al llarg del temps. De fet,

el lèxic és el camp lingüístic que presenta més canvis, desaparicions, substitu-

cions i desplaçaments d’unitats. El registre vulgar o col·loquial d’una llengua

reflecteix el seu ús més espontani i, en conseqüència, és especialment dinàmic

i susceptible de tota mena de modificacions.

Així les coses, lluny de ser uniforme, el mateix llatí vulgar era una realitat viva

i en constant evolució. I, precisament, tenint en compte el que acabem de dir,

les diferències més acusades, no solament des d’una perspectiva diacrònica

sinó també sincrònicament en referència a la llengua d’ús literari, devien ser,

sobretot, de caràcter lèxic.

Resumirem ara a grans trets algunes de les principals característiques del lèxic

llatí vulgar i mirarem d’assenyalar les possibles motivacions que conduïren a

unes peculiaritats determinades. Des d’ara mateix, però, cal tenir present, d’una

banda, que no sempre ens serà permès d’explicar unívocament les causes que

motivaren una determinada característica i, de l’altra, que els aspectes específics

del lèxic llatí vulgar no tenen validesa en tot moment i en tot lloc. Certament,

ni tots els fenòmens afectaren per igual les diferents àrees lingüístiques de la Ro-

mània ni l’adscripció d’un determinat fenomen a una cronologia concreta es

pot fer sense vacil·lacions. D’altra banda, cada mot té la seva pròpia història, his-

tòria en la qual sovint intervenen múltiples motivacions que s’entrecreuen i ac-

tuen plegades com a conseqüència de canvis no solament semàntics, sinó

també fonètics i morfològics.

Fetes aquestes observacions, hom podria indicar els trets principals del lèxic

vulgar següents:

1) La tendència a evitar els elements flexionals complicats, que pertanyien

a paradigmes poc freqüents o que eren especialment irregulars.

– llat. comedo ‘menjar-s’ho tot’ o manduco ‘mastegar’ en comptes d’edo ‘men-

jar’. El verb edo presentava dos infinitius de present (edere / esse) i era força

irregular. Algunes formes tenien molt poc cos fònic i, a més, es confonien

amb formes del verb sum. D’aquí que es preferissin els substituts assenya-

lats, d’on provenen els mots romànics corresponents (cat. menjar; cast. co-

mer; port. comer; fr. manger; it. mangiare).

– llat. porto ‘transportar’, verb de la primera conjugació que no presenta proble-

mes, en comptes de fero ‘portar’, verb irregular i politemàtic (cf. cat. portar).


– llat. fabulo ‘conversar’ o parabolo ‘exemplificar amb paràboles’ en comptes

del deponent loquor ‘parlar’ (cf. cat. parlar; cast. hablar; port. fablar; fr. parler;

it. parlare).

2) La substitució de les formes sintètiques clàssiques per perífrasis o ele-

ments analítics. En el cas de les preposicions, aquesta tendència es manifesta

en la creació de formes pleonàstiques o hipercaracteritzades, procés que origi-

narà preposicions i adverbis característics de les llengües romàniques:

– llat. ad horam / hac hora en comptes de nunc. Precisament les formes romà-

niques del cat. ara, del cast. ahora o del fr. or, ore, ores i encore provenen

d’aquest tipus de perífrasis.

– llat. de intus > deintus > cat. dins.

– llat. ab ante > abante > cat. abans; fr. avant; it. avanti.

3) La tendència a emprar paraules amb un cos fònic considerable, ja sigui

substituint els mots breus per altres de més llargs, ja sigui reforçant-los mitjan-

çant l’ús d’afixos, prefixos i infixos. En són algunes mostres l’ús dels verbs

compostos en lloc dels simples corresponents i la proliferació de tota mena de

sufixos, especialment de diminutius:

– llat. edo és substituït per comedo, d’on provenen cast. comer; port. comer.

– els diminutius auricula(m), apicula(m), soliculu(m), en lloc d’auris, apis, sol

(cf. cat. orella, cast. oreja, fr. oreille, it. orecchia; cat. abella, cast. abeja, fr. abeille;

fr. soleil, però cat. i cast. sol).

4) L’ús freqüent d’eufemismes, alguns d’aquests provocats, per exemple, per la

nova concepció de la mort per part dels cristians; així, en lloc d’utilitzar els verbs

específics que s’havien utilitzat fins aleshores, hom deia, per exemple, dormir

(dormio), reposar (requiesco), etc. Sovint el lèxic grec s’emprava de manera eufemís-

tica per a substituir realitats llatines. Els verbs grecs betizo, literalment ‘estar com

una bleda’, i lachanizo ‘defallir’ substituïen, de vegades, el verb llatí langueo ‘llan-

guir’. Les malalties o les alteracions físiques en relació amb un patró considerat

normal eren especialment susceptibles de ser reemplaçades per eufemismes. Així,

per exemple, orbus ‘orb’ s’empra en comptes de caecus ‘cec’, que també és substi-

tuït per la perífrasi ab oculis, d’on prové el mot francès aveugle.

5) L’afany per l’expressivitat, que es posa de manifest en l’ús d’hipocorístics

(mamma ‘mama’, atta ‘iaio’, tata ‘papa’), de geminacions expressives (cloppus

‘coix’, suppa ‘sopa’) i de paraules onomatopeiques (pipiare ‘piular’, ‘fer piu piu’).

6) Els canvis semàntics per ampliació (minare ‘amenaçar’ ‘empènyer amb

crits’ > menar; stare ‘estar dret’, ‘restar dempeus’ > estar), restricció (necare ‘ma-


tar’ > negar, ofegar; cognatus ‘parent’ > cunyat), transferència de sentit (focus ‘llar

de foc’ > foc, que suplantà ignis; testa ‘atuell’, ‘test’ > testa, cap) o modificació

total del significat del mot (paganus ‘habitant d’un poble’ > pagà; sacramentum

‘jurament del soldat’ > sagrament).

7) La incorporació de manlleus provinents del grec i de l’hebreu, especial-

ment en el llatí de les comunitats cristianes. Així, alguns préstecs grecs que

han conservat gairebé totes les llengües romàniques són amygdalum, angelus,

apotheca (cat. bodega / botiga), camera, corona, machina, petra, coementerium

‘dormitori’ (i, per eufemisme, ‘cementiri’), etc. Entre les paraules hebrees, hom

pot esmentar el nom del dissabte (sabbatum), el de l’infern (gehenna) o el del dia-

ble (satan / satanas), així com un gran nombre d’antropònims (Ioseph / Iosephus,

Dauid, Mariam, Iohannes, etc.)

12.2. L’estudi etimològic: evolució natural i cultismes

La base lèxica constitutiva de la llengua catalana és el llatí, per bé que també

altres llengües contribuïren d’una manera o altra a la formació del seu voca-

bulari.

L’estudi etimològic té per objecte conèixer els ètims, és a dir, l’origen dels mots

d’una llengua, i analitzar-ne l’evolució fonètica, morfològica i semàntica.

L’etimologia per als antics

Per als antics, trobar l’etimologia d’un mot era descobrir-ne el veritable sentit, és a dir, ellligam que unia el mot a la cosa, segons una concepció que establia el caràcter motivatdel signe lingüístic. A l’edat mitjana hom creia que les llengües es remuntaven a l’hebreu,la llengua sagrada per excel·lència, i proliferaren les etimologies purament anecdòtiques.Un exemple destacat en són les Etymologiae d’Isidor de Sevilla, que, malgrat el seu caràc-ter sovint anecdòtic, recolliren els coneixements del seu temps i exerciren un paper im-portant en la formació dels clergues amb vista a la pastoral, car van ser una obra de textobligat a les escoles de l´edat mitjana.

La immensa majoria de mots patrimonials o hereditaris del català no són

sinó l’evolució natural de què els mots llatins han estat objecte al llarg dels se-

gles fins a esdevenir mots catalans.

Ara bé, el català ha manllevat també nous elements lexicals del llatí, sobretot a

partir del Renaixement i especialment per a la formació de la terminologia cien-

tífica i tècnica moderna en forma de cultismes. Avui dia molts llatinismes en-

cara arriben al català per via de l’anglès. És el cas de substantius com media

‘mitjans’, ratio ‘proporció’, sponsor ‘patrocinador’ o uersus ‘en direcció-a’.

Són cultismes paraules com ara radi (< radiu-), càtedra (< cathedra-), pòdium

(<-podium). Els semicultismes són mots de procedència també llatina que han

sofert només parcialment l’influx transformador popular, sense arribar, però,

del tot, a l’evolució fonètica normal, a causa del fre del context culte: miracle

(<-miraculu-), regla (<-regula-).

Ètim

Rep aquest nom la forma origi-nària d’un mot, de la qual deri-ven altres formes.

Mots patrimonials

Anomenats també mots heredi-taris, són aquelles paraules d’una llengua que deriven per evolució natural de la seva llen-gua mare.

Cultismes

Mots manllevats del vocabulari d’una llengua clàssica que no han sofert l’evolució caracterís-tica dels mots hereditaris, sinó, a tot estirar, alguna lleu adap-tació.

Semicultismes

Mots manllevats del vocabulari d’una llengua clàssica que han sofert part del procés evolutiu característic dels mots patri-monials o hereditaris, però sense arribar a completar-lo.


Molts mots llatins han donat lloc a formes dobles, una de patrimonial o deri-

vada i una altra de culta o sense evolució. Parlem en aquests casos de doblets

o al·lòtrops. Deriven del mateix ètim, respectivament, ametlla i amígdala, ca-

dira i càtedra, cunyat i cognat, dret i directe, escoltar i auscultar, obrar i operar, rodó

i rotund, viatge i viàtic, etc.

Fins i tot es pot donar el cas que una mateixa arrel etimològica hagi pogut do-

nar un mot popular, un de semiculte i un de culte. Parlem aleshores de tri-

plets. És el cas de rella, regla i regular; de mirall, miracle i miraculós; de doblar,

doblegar i duplicar, etc.

Des del punt de vista morfològic, formen un grup interessant aquells compos-

tos moderns que prenen com a base dos elements simples provinents l’un del

llatí i l’altre del grec. Són formacions híbrides, per exemple, televisió (compost

del lexema grec tel- ‘lluny’ i el substantiu llatí uisio ‘visió’) o autobus (compost

de la forma pronominal grega auto- ‘propi’, ‘per si mateix’ i la terminació -bus

del datiu llatí omnibus ‘per a tots’).

12.3. Especificitat del lèxic llatí en el català

El llatí que es parlava arreu de l’Imperi era la llengua dels soldats, dels veterans,

dels comerciants i dels funcionaris que s’havien desplaçat a les províncies en el

moment de la conquesta. Les particularitats pròpies de la zona itàlica d’on prove-

nien les onades migratòries podien ser significatives i, en aquest sentit, l’origen

dels colonitzadors determinava amb tota probabilitat un tipus de llatí particular.

Tanmateix, el llatí parlat a l’actual territori dels Països Catalans no es devia di-

ferenciar gaire del llatí parlat a altres territoris conquerits per la mateixa època.

Cal tenir present, malgrat tot, que els ports del litoral del Principat (Emporiae,

Tarraco i, en menor grau, Barcino) van ser nuclis fonamentals d’intercanvi cul-

tural i de contacte lingüístic, fet que facilità la renovació lèxica.

El grau i el procés de romanització, les vicissituds històriques de cada regió

abans, durant i després de la conquesta romana, i la influència dels substrats,

adstrats i superstrats lingüístics propis de cada zona expliquen, juntament

amb altres motius, les diferències que presenten entre elles les llengües neolla-

tines o romàniques. a

L’estudi de les peculiaritats lèxiques del llatí parlat al territori de l’actual

Catalunya no està, però, exempt de problemes. Certament l’anàlisi de les variants

diatòpiques del llatí i, en conseqüència, la definició de la idiosincràsia pròpia de

cada llengua romànica planteja encara avui dia un munt d’interrogants.

Sense anar més lluny, l’adscripció del català a un grup concret dins la Romània

és discutible i debatuda. Així, si bé la posició del català dins el grup romànic

Doblet o al·lòtrop

Qualsevol dels dos o més mots d’una llengua que tenen la ma-teixa etimologia. Els mots hos-tal i hospital són al·lòtrops.

Variants diatòpiques

Reben aquest nom les modali-tats del llatí que obeeixen a crite-ris geogràfics. Des d’aquest punt de vista, hom pot diferenciar, per exemple, un llatí prenestí, fa-lisc, hispànic, gàl·lic o africà.


occidental sembla fora de dubte –per bé que, de vegades, s’agrupa també amb

les llengües centrals–, no és tan clar si forma part del subgrup iberoromànic (és

a dir, si ha d’anar amb el castellà i el galaicoportuguès, per exemple) o del sub-

grup gal·loromànic (és a dir, si ha d’anar amb l’occità i el francès).

Sigui com sigui, és indubtable que, pel que fa al lèxic, la llatinitat de la llengua ca-

talana presenta diferències, per exemple, respecte de la llatinitat de la llengua cas-

tellana. Així, les nocions fonamentals (com ara parlar, menjar, trobar, cercar, taula,

nebot, cosí, res, por, malalt, etc.) són expressades mitjançant uns mots estranys ge-

neralment al castellà i al portuguès, altres llengües de la Hispània romana (cf. cast.

hablar, comer, hallar, buscar, mesa, sobrino, primo, nada, miedo, enfermo, etc.).

Aquesta escissió entre les dues llengües veïnes es remunta ja al llatí. De la mateixa

manera que al s. II dC hom troba trets fonètics que insinuen les diferències que

amb el temps provocaran la fragmentació lingüística de la Romània, també la se-

paració del lèxic sembla remuntar a aquesta època.

Pel que fa al lèxic, el català s’acosta a les llengües de les Gàl·lies, sobretot als

parlars occitans. Català, occità i dialectes del nord d’Itàlia tenen, des del punt

de vista del vocabulari, una personalitat pròpia dins la Romània occidental (cf.

per exemple cat. taula, prov. taula, fr. table amb cast. i port. mesa).

Atès que el llatí és la llengua mare del català i, per tant, l’aportació lèxica de la

llengua llatina a la catalana és immensa, ens limitarem a oferir una visió ge-

neral sobre el caràcter específic del lèxic català en comparació amb el de les

altres llengües neollatines.

Si bé, des d’una perspectiva d’anàlisi comparativa, cal dir que, en termes gene-

rals, el nombre de mots exclusius de cada una de les llengües romàniques és

molt reduït, hem d’assenyalar que el català té algunes solucions lèxiques ben ge-

nuïnes, és a dir, té alguns mots llatins que sembla que no han deixat rastre en

cap altra llengua neollatina: apaivagar (< adpacificare), confegir (<-configere), con-

juminar (< congeminare), deixondir (< de-ex-somnitare), deler (<-deliriu), enyorar

(<-ignorare), enagar (< indagare), rebutjar (< repudiare), tardor (forma derivada

d’una variant de tardatione-), etc.

12.4. Toponímia i antroponímia d’origen llatí

La influència del lèxic llatí en l’onomàstica catalana es fa palesa amb un sim-

ple cop d’ull.

Són molt nombrosos els antropònims llatins que han perdurat en el català,

sobretot en ser aplicats com a noms del baptisme cristià: Marcus, Marcellus,

Octauius, Siluia, Aemilius, Marius, Claudius, Antonius, Felix, Caecilia, Victor,

Paula, etc.


Per a un aprenentatge de la semàntica històrica lexical de la llengua catalana, hom pot consultar:A. Badia i Margarit (1981). La formació de la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.J. Bastardas (1995). La llengua catalana mil anys enrere. Barcelona: Curial. J. Bastardas (1996). Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots. Barcelona: Edicions 62. J. Bruguera (1986). Història del lèxic català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.G. Colon (1977). El léxico catalán en la Romania. Madrid: Gredos.C. Tagliavini (1973). Orígenes de las lenguas neolatinas. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.


Molts d’aquests noms no s’han vist afectats pel procés fonètic evolutiu corres-

ponent, a causa del fre real de la tradició eclesiàstica (cat. Fèlix; cast. Marcos).

D’altres, més populars, han evolucionat com a mots patrimonials o heredita-

ris. Així Augustinu- > Agustí, Laurentius > Llorenç, Iohanne- > Joan, etc.

Alguns antropònims s’han conservat també com a topònims. És el cas de Julià,

Adrià, Sadurní, Romà o Vendrell.

Molts antropònims han arribat a cristal·litzar, així mateix, com a cognoms: Ae-

milianu- > Melià, Millà; Amatu- > Amat; Venerellu- > Vendrell; Ianuariu- > Gener;

Februariu- > Febrer; Vitale- > Vidal, etc.

No són pocs els casos de doblets o al·lòtrops en el camp de l’antroponímia:

Feliu / Fèlix, Fost / Faust , Fruitós / Fructuós, Millà / Emilià, etc. Cal tenir present,

a més, que els antropònims són especialment sensibles als canvis ortogràfics.

Si són nombrosos els testimoniatges de l’herència llatina pel que fa als antro-

pònims, tant o més ho són també en l’àmbit de la toponímia.

Les estacions termals o de banys medicinals són designades per noms que vé-

nen de topònims llatins, com ara Aquas Calidas: Caldes, Calders, Caldegues,

Caldetes, Caudiés, Caulès, Escaldes, La Caula, Les Escaldes (per duplicació de l’ar-

ticle), Les Escaules, Vilanova de les Escaldes, etc. El nom medieval de Caldes era

Caules i els indrets que així s’anomenen han conservat la forma erudita, re-

transmesa al llarg dels segles per la documentació.

Com ja hem esmentat, la quantitat de noms geogràfics procedents de noms

de persona llatins és també considerable. El sufix més recurrent és -anu-, que,

per apòcope, ha donat la terminació -à en els topònims i que pot ser inter-

pretat, segons els casos, de manera ben diferent. Així Cornellà pot remuntar

o bé a un adjectiu format a partir d’un nom de persona (uilla Corneliana,

fundum Cornelianum ‘vil·la de Corneli’, ‘terres o propietat de Corneli’), o bé

a un simple antropònim (Cornelianus, Corneliana >-Cornellana i, amb apòco-

pe, Cornellà). Altres exemples són: Cuixà (<-Cussianu- o Cottianu-), Milà

(<-Aemilianu-), Moià (<-Modianu- o Modilianu-), Polinyà (<-Paulinianu-), Pre-

mià (<-Primilianu-), Sarrià (<-Sarianu-, Serianu- o Sirianu-), Teià (< Talianu- o

Tilianu-), Vallirana (<-Valeriana-).

En canvi, el sufix -one-, i -onu-, -oniu-, que pot representar una forma d’acusatiu

d’un simple antropònim, o també un sufix creador d’adjectius indicant la perti-

nença (com -anu-), dóna topònims del tipus d’Aguiló (< Aquilone-).

També el sufix -anu-, transformat en -en per influència aràbiga i posteriorment

(s. XII-xIII) en -ent per analogia catalana, contribueix a la formació de la sèrie

valenciana del tipus Carcaixent (<-Carcassianu- o Quercassianu-).

Termes romanes de Caldes de Montbui.


El sufix -ona-, -one-, que designa col·lectivitat, va ser afegit pels romans a noms

prellatins de moltes ciutats, entre les quals hi ha Ausona (Ausa), Badalona

(Baetulo), Barcelona (Barcino / Barcilo), Guissona (Ieso), etc.

Altres antropònims són Llívia (Iulia Lybica, Castrum Libiae, o Lybia, antropò-

nim) o Elna (Helenae castra, o Helena, en honor de la mare de l’emperador

Constantí).

D’altra banda, encara queden residus de les religions que precediren el cristia-

nisme en el territori de parla catalana: Dènia (< Diana, per bé que se’n discuteix

l’etimologia) suposaria una transformació de l’Artemisson grec en el Dianium

llatí, mot que es convertí en Dènia per influència aràbiga o mossaràbiga, sense

oblidar Montjuic (< Monte- Iouis), Pollença (Pollentia ‘la potència’, nom d’una

deessa) i Port Vendres (< Portu- Veneris ‘el port de Venus’).

Exemples de topònims procedents de noms de plantes serien Falset (de l’arrel

de filice- ‘falguera’), Formentor (de frumentu- ‘froment’), Palma de Mallorca (de

palma- ‘palmera’), Elx (d’ilice- ‘alzina’), Esparreguera (d’asparagu- ‘espàrrec’),

Poblet (de populu- ‘pollancre’), Noguera (de nuce- ‘nou’, ‘noguera’), Lillet (de

liliu- ‘lliri’), Pineda (de pinu- ‘pi’), Ceret (de cerasea- ‘cirera’), Cedret (de citru-

‘llimona’), etc.


M.R. Bastardas (1994). La formació dels col·lectius botànics en la toponímia catalana. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres.J. Coromines (1966-1977). Estudis de toponímia catalana (2 vol.). Barcelona: Barcino.

Documents

Del llatí al catalàopenaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/67765/4/El llatí e… · © FUOC • PID_00147163 Del llatí al català Índex 1. Generalitats